Page 1

Barcelona Modernisme domèstic

Barcelona

Modernisme domèstic


Barcelona Modernisme domèstic Text i fotografies Consol Bancells Pròleg Lluís Permanyer


11

El triomf de les arts aplicades

The triumph of the applied arts

El triunfo de las artes aplicadas

Lluís Permanyer

Lluís Permanyer

Lluís Permanyer

20

Ceràmica

Ceramics

Cerámica

46

Fusta

Wood

Madera

68

Metall

Metal

Metal

70

Espiells i tiradors

Peepholes and door handles

Mirillas y tiradores

94

Forja

Wrought iron work

Forja

112

Làmpades

Lamps

Lámparas

126

Plaques de timbre

Doorbell plates

Placas de timbre

132

Escultura

Sculpture

Escultura

152

Mosaic

Mosaic floor tiles

Mosaico

154

Mosaic hidràulic

Hydraulic tile mosaics

Mosaico hidráulico

170

Mosaic romà

Roman mosaics

Mosaico romano

184

Mosaic de gres

Sandstone tile mosaics

Mosaico de gres

198

Decoració mural

Mural decoration

Decoración mural

200

Guixeries

Plasterwork

Yeserías

218

Pintura mural

Mural painting

Pintura mural

238

Esgrafiat

Sgraffito

Esgrafiado

254

Vidre

Glass

Vidrio

256

Vidre gravat a l’àcid

Etched glass

Vidrio grabado al ácido

274

Vidre cloisonné

Cloisonné glass

Vidrio cloisonné

280

Vidre emplomat

Leaded glass

Vidrio emplomado

305

Els artistes del detall

The artists of detail

Los artistas del detalle

Consol Bancells

Consol Bancells

Consol Bancells

Agraïments

Acknowledgements

Agradecimientos

309


Aquest llibre que ara us presento, Modernisme domèstic, és un interessantíssim recull fotogràfic de detalls de gran bellesa que podem contemplar a les edificacions modernistes de la ciutat de Barcelona. L’autora de les fotografies, Consol Bancells, ha focalitzat el seu treball en les feines dels artesans amb qui comptaren els arquitectes, constructors i promotors de l’època. L’exuberància del modernisme ens atrau i fascina, sobretot avui, quan els elements decoratius són escassos a la majoria d’edificacions modernes. Existeix un cert contrast en el fet que, de la mateixa manera que davant d’un edifici modernista admirem la profusió d’exemples artístics de tota mena que el decoren, ens hàgim anat acostu‑ mant a la nuesa de les parets dels edificis, tan característica de la nostra època. És cert que, tendències artístiques i gustos a part, el cost que avui tindria la cons‑ ­trucció d’un edifici amb la intervenció de tants professionals ben qualificats seria inassumible en la majoria dels casos. Això no obstant, no hem d’oblidar mai que un dels actius més valuosos de la ciutat de Barcelona, que tants beneficis ens aporta, no solament econòmics, sinó també d’imatge internacional, és el llegat artístic de l’època modernista. El propòsit principal que hi ha a l’origen d’aquesta aportació al nostre patrimoni no va ser la consecució de resultats econòmics, sinó la creació de quelcom bell i perdurable. Crec que val la pena reflexionar sobre aquest fet. Modernisme domèstic és un llibre amb poc text, però amb el qual el lector passarà moltes estones fullejant les pàgines, aturant la mirada en cada fotografia i cada detall. És un d’aquells exemples on es confirma la dita que una imatge val més que mil paraules. Comproveu-ho. Xavier Trias, alcalde de Barcelona


The book I present here, Modernisme domèstic, is an interesting collection of photo‑ graphs showing details of great beauty that can be seen in the Modernista buildings of the city of Barcelona. The photographer responsible, Consol Bancells, has focused her work on the skill of the artisans who collaborated with the architects, construc‑ tors and developers of the time. The exuberance of Modernisme attracts and fascinates us, especially today, when decorative elements are scarce or almost nonexistent in most modern buildings. There is something of a contradiction in the fact that, while we admire the profusion of artistic detail used to decorate a Modernista building, we have become accustomed to the bare walls of the buildings so characteristic of our times. It is true that, artistic tendencies and tastes apart, the cost today of constructing a building that involved the intervention of so many highly qualified professionals would be prohibitive in most cases. Yet we must not forget that one of the most valuable assets of the city of Barcelona, which offers so many advantages, not just economic but also in terms of image and international recognition, is this artistic le‑ gacy of the Modernista period. The main purpose of this contribution to our heritage was not to achieve economic benefits, but to create something beautiful and lasting. This is a fact worth considering. Modernisme domèstic is a book without much text, but the reader will spend hours browsing its pages, stopping to gaze at each photograph and each detail. It is one of those examples that confirms the saying that a picture is worth a thousand words. Find out for yourselves. Xavier Trias, Mayor of Barcelona

8


El libro que os presento, Modernisme domèstic, es una interesantísima recopilación fotográfica de detalles de gran belleza que podemos contemplar en los edificios mo‑ dernistas de la ciudad de Barcelona. La autora de las fotografías, Consol Bancells, ha focalizado su trabajo en las creaciones de los artesanos con que pudieron contar los arquitectos, constructores y promotores de la época. La exuberancia del modernismo nos atrae, sobre todo hoy que los elementos deco‑ rativos son escasos en la mayoría de edificaciones. Encierra un cierto contraste el hecho de que, de la misma forma que ante un edificio modernista admiramos la profusión de ejemplos artísticos de todo tipo que lo decoran, nos hayamos ido acostumbrando a la desnudez de las paredes de los edificios, tan característica de nuestro tiempo. Es cierto que, dejando a un lado tendencias artísticas, el coste que hoy tendría la construcción de un edificio con la intervención de tantos profesionales de renombre sería inasumible en la mayoría de los casos. No debemos olvidar, sin embargo, que uno de los activos más valiosos de la ciudad de Barcelona, que tantos beneficios nos aporta, no solamente económicos, sino también de imagen internacional, es el legado artístico de la época modernista. El propósito principal que impulsó esta aportación a nuestro patrimonio no fue el logro de resultados económicos, sino la creación de algo bello y perdurable. Creo que vale la pena reflexionar sobre este hecho. Modernisme domèstic es un libro con poco texto, pero estoy seguro de que el lector no se cansará de hojear sus páginas y se deleitará con cada fotografía y cada detalle, porque la obra es un ejemplo que confirma perfectamente el dicho de que una imagen vale más que mil palabras. Comprobadlo. Xavier Trias, alcalde de Barcelona


El triomf de les arts aplicades No em cansaré de repetir que Barcelona va ser molt afortunada amb el fet que una sèrie de circumstàncies positives coincidissin en un moment crucial del seu desenvo‑ lupament urbanístic. En el mateix període, hi ha un solar immens (l’Eixample), una burgesia amb empenta i diners, un nacionalisme que considera que la construcció d’una ciutat és com posar dempeus un país, i, a més a més, esclata el fenomen del modernisme. És cert que Ildefons Cerdà havia projectat un escenari tan perfecte que l’arquitectura hi feia molt de goig, amb uns carrers ben amples i uns xamfrans que complien també la missió d’una peanya veritable. Malgrat que gairebé totes les cases eren entre mitgeres, l’efecte era llaminer, escenogràfic, i encara avui no ha perdut gens ni mica aquest efecte. No vull ni imaginar com seria aquell Eixample amb un paisatge monòton i avorrit de façanes amb només finestres i balcons, que era exac‑ tament el que imperava just abans d’irrompre el modernisme. I la influència d’aquest esclat urbanístic es va estendre per tota la ciutat. No em cansaré tampoc de repetir que el modernisme va ser molt afortunat de comptar amb l’existència d’un teixit dens d’obradors dinamitzats pels millors artesans que es podien desitjar. Gaudien no ja de l’experiència pròpia, sinó que eren munió els que aprofitaven la professionalitat acumulada de la tradició familiar, de diverses generacions que s’havien transmès els resultats de l’experiència pràctica. Així, doncs, els arquitectes modernistes es van adonar que tenien a la seva disposició els millors en tot. I això explica que no solament no ho deixessin de banda, sinó que sabessin treure el màxim partit del que tots ells estaven preparats per aportar.

11


El modernisme va significar el triomf de les arts aplicades. Cal tenir molt present que aquell moviment va ser un veritable estil, tal vegada el darrer que ha existit; i és que els seus dictats estètics ho inspiraven tot, i no solament l’arquitectura. Els interiors, fossin comerços, habitatges o establiments públics, van rebre amb les mans obertes la creativitat d’aquell moment dolç. I tot, absolutament tot, es feia sota el signe del modernisme, des de l’objecte més important al detall més petit i humil. Fins i tot hi va haver una manera de vestir i de comportar-se pròpia dels modernistes, com ho pregonaven de manera combativa la joventut i els més grans que s’aplegaven per divertir-se als 4 Gats. Aquells grans artesans van millorar els projectes i les propostes dels arquitectes i dels dissenyadors. Ells, només ells, sabien per experiència comprovada el que era pre‑ ferible en cada cas: la fusta més adient, una determinada soldadura, quina mena de tint o de teixit, el màxim grau de corba possible, el punt exacte que exigia el planxat de l’estucat al foc, els secrets de la tècnica del vitrall cloisonné, poder dibuixar a l’àcid damunt d’un vidre, el fil de seda que calia per al brodat, la tapisseria soferta per a cert estil de sofà; bé, no acabaríem mai. Els joves arquitectes, ni que es diguessin Gaudí, Domènech o Puig, no tenien massa coneixements en aquest terreny; tots ells es van deixar aconsellar per aquells formidables artesans, alguns d’ells artistes d’una peça, que sens dubte van millorar els projectes que els proposaven. Per això tot ha durat molt i ens ha arribat en molt bones condicions. Les arts aplicades van aportar al modernisme la varietat harmònica de les formes i l’esclat encès d’una paleta de colors enlluernadora. Quan entrem en un món moder‑ nista, sigui el Palau de la Música Catalana, el Cercle del Liceu o els principals on vivien els propietaris, trobem tal exhibició de l’horror vacui, que és impossible percebre el

12


que realment conté. Ens adonem del conjunt, però els sentits no donen l’abast ni ens indueixen a seleccionar. Per això gràcies a aquest llibre i al treball de Consol Bancells tenim l’ocasió d’assaborir i d’evitar l’empatx. La bondat de la fotografia és que opera per subtracció; en efecte, tria i elimina. Aquesta possibilitat l’ofereix la càmera de fotografiar, però no tothom la sap emprar com cal. I en aquest aspecte, Bancells està ben preparada. L’orna una cultura artística afinada, modulada amb una llicenciatura acadèmica. Per això es va veure amb cor de fer dos llibres il·lustrats sobre el modernis‑ me de l’Eixample i de l’Hospital de Sant Pau, els quals ella mateixa també va escriure. Des d’un començament va treure profit de saber fotografiar; no tothom sap, però, el que cal triar i com enfocar-ho. Bancells, sí. Estàvem doncs en molt bones mans per portar a terme aquesta tasca ambiciosa de donar un tast sobre la riquesa enorme, ignota, variada que conté Barcelona. Avui encara no sabem bé tot el que hi ha als habitatges. Si algú en té, malgrat tot, una idea més aproximada és Consol Bancells. Durant anys i amb una tenacitat granítica s’ha dedicat a documentar aquest món que està per descobrir, i que de mica en mica ens va deixant veure. Aquest llibre és només un magnífic tast. Estic segur que l’efecte beneficiós que està destinat a provo‑ car serà el d’obrir encara més portes per entrar als pisos i anar seleccionant aquestes mostres fascinants, magistrals, úniques del modernisme barceloní, que és el més important d’Europa. Walter Benjamin ja se n’havia adonat als anys trenta. Lluís Permanyer


The triumph of the applied arts

I never tire of saying that Barcelona was very fortunate in the coincidence of a series of positive circumstances at a crucial point in the city’s urban development. During the same period, there was a huge site (the Eixample), a thriving, moneyed bourgeoi‑ sie and nationalistic feeling that saw city construction as a way to get a country on its feet, as the phenomenon of modernisme was breaking onto the scene. It is true that Ildefons Cerdà had designed a perfect setting that showed the architecture to advantage, with its broad streets and corners that also served as a splendid plinth. Although almost all the houses were terraced, the effect was attractive and theatrical, and today it has lost none of this effect. I should hate to imagine what the Eixample would have been like with a monotonous landscape of façades with just windows and balconies, which was the order of things before the emergence of modernisme. And the influence of this urban explosion spread throughout the city. Nor do I tire of saying that modernisme was very fortunate to have a thriving culture of workshops run by the best artisans imaginable. They offered not only their own experience; many drew on the accumulated professionalism of family tradition, down generations that had passed on their know-how. The architects of modernisme realised that they had the best professionals at their disposal, which explains why they did not simply include them, but knew how to make the most of what these artisans had to offer.

14


Modernisme saw the triumph of the applied arts. It is important to remember that this particular movement was a true style—perhaps the last to have existed— and its aesthetic dictates did not only inspire the architecture. Interiors, whether shops, dwellings or public premises, welcomed the creativity of that happy moment. And everything, absolutely everything, was done under the banner of modernisme, from the most important object to the smallest detail. There was even a way of dressing and behaving for modernistes, as militantly proclaimed by the youths and the elder generation who gathered to have fun at the 4 Gats café. These great artisans improved the projects and proposals of the architects and designers. Only they knew what was best in each case, thanks to experience: the most suitable wood, a particular sort of weld, the type of dye or fabric, the maximum possible degree of curvature, the composition of plaster for decorative stucco, the secrets of the cloisonné technique, using acid to etch glass, the silk thread needed for embroidery, the hardwearing upholstery for a certain style of sofa—there is no end to it. The young architects, even the likes of Gaudí, Domènech or Puig, were not very knowledgeable in this area: all were advised by these great craftsmen, some of them artists of particular pieces that enhanced the projects the architects designed. This is why their work has lasted so long and why it has been passed down to us in such good condition. The applied arts provided modernisme with a harmonious variety of shapes and the explosion of a dazzling palette of colours. When entering the modernista world, whether it is the Palau de la Música Catalana, the Circle del Liceu or a piano nobile that was home to the building’s owner, there is such a show of horror vacui that it is impossible to see what is really there. We are aware of the whole, but our senses


cannot take it all in and do not induce a selective approach. Thanks to this book and to the work of Consol Bancells, we now have the opportunity to savour these details with no danger of indigestion. The virtue of photography is that it works by subtraction; it effectively singles out and eliminates. This is the possibility offered by a camera, but not everyone knows how to use it correctly. In this respect, Bancells is well prepared. She is well versed in fine artistic culture, modulated by academic study. This is why she has been equal to illustrating two books on modernisme in the Eixample and the Hospital de Sant Pau, which she also wrote. From the outset, she put her photographic knowledge to good use, but not everyone knows what to choose and how to present it; Bancells, however, does. She was, then, very well qualified to undertake the ambitious task of offering a sample of this vast, unknown, varied wealth to be found in Barcelona. We still do not know exactly what is in these houses. Yet if anyone has an approximate idea, it is Consol Bancells. For years, with unceasing determination, she has devoted herself to documenting a world awaiting discovery, which she is gradually opening up to us. This book contains just a wonderful sample. I am sure that its beneficial effect will open more doors into apartments to select fascinating, masterly, unique examples of Barcelona’s modernisme, the largest collection in Europe—something that Walter Benjamin realized as early as the 1930s. Lluís Permanyer

16


El triunfo de las artes aplicadas No me cansaré de repetir que Barcelona fue muy afortunada por el hecho de que una serie de circunstancias positivas coincidieran en un momento crucial de su desarrollo urbanístico. En el mismo período coinciden un solar inmenso (el Eixample), una bur‑ guesía con empuje y dinero, un nacionalismo que considera que la construcción de una ciudad es como poner en pie un país y, además, estalla el fenómeno del moder‑ nismo. Es cierto que Ildefons Cerdà había proyectado un escenario tan perfecto que la arquitectura lucía mucho, con unas calles muy amplias y unos chaflanes que cumplían también la misión de una verdadera peana. A pesar de que casi todas las casas eran entre medianeras, el efecto era atractivo, escenográfico, y aún hoy no ha perdido ni un ápice del mismo. No quiero ni imaginar cómo hubiera sido aquel Eixample con un paisaje monótono y aburrido de fachadas solo con ventanas y balcones, que era precisamente lo que imperaba justo antes de que irrumpiera el modernismo. Y la influencia de este estallido urbanístico se extendió por toda la ciudad. No me cansaré tampoco de repetir que el modernismo fue muy afortunado de contar con la existencia de un denso entramado de obradores dinamizados por los mejores artesanos que se pudieran desear. No sólo se beneficiaban de su propia experiencia, sino que eran multitud los que aprovechaban la profesionalidad acumu‑ lada de la tradición familiar, de varias generaciones que se habían ido transmitiendo los resultados de la experiencia práctica. Por lo tanto, los arquitectos modernistas se dieron cuenta de que tenían a su disposición a los mejores en todo. Y eso explica


que no sólo no lo dejaran de lado, sino que supieran sacar el máximo partido de lo que todos ellos estaban en disposición de aportar. El modernismo representó el triunfo de las artes aplicadas. Hay que tener muy presente que ese movimiento fue un verdadero estilo, tal vez el último que haya exis‑ tido, y es que sus dictados estéticos lo inspiraban todo, no sólo la arquitectura. Los interiores, fueran comercios, viviendas o establecimientos públicos, recibieron con los brazos abiertos la creatividad de aquel momento dulce. Y todo, absolutamente todo, se hacía bajo el signo del modernismo, desde el objeto más relevante al detalle más pequeño y humilde. Incluso hubo una manera de vestir y de comportarse propia de los modernistas, como lo pregonaban de manera combativa tanto los jóvenes como los mayores que se reunieron para divertirse en Els 4 Gats. Aquellos grandes artesanos mejoraron los proyectos y las propuestas de los arqui‑ tectos y los diseñadores. Ellos, sólo ellos, sabían por experiencia contrastada lo que era preferible en cada caso: la madera más adecuada, una determinada soldadura, qué tipo de tinte o de tejido, el máximo grado de curva posible, el punto exacto que exigía el planchado del estucado al fuego, los secretos de la técnica del vitral cloisonné, po‑ der dibujar al ácido sobre un vidrio, el hilo de seda que requería el bordado, la tapicería sufrida para cierto estilo de sofá; en fin, no acabaríamos nunca. Los jóvenes arquitec‑ tos, se llamaran Gaudí, Domènech o Puig, no tenían muchos conocimientos en este terreno; todos ellos se dejaron aconsejar por aquellos formidables artesanos, algunos de ellos artistas de una pieza, que sin duda mejoraron los proyectos que les proponían. Por eso todo ha durado mucho y nos ha llegado en muy buenas condiciones. Las artes aplicadas aportaron al modernismo la variedad armónica de las formas y el vivo estallido de una paleta de colores deslumbrante. Cuando entramos en un entorno

18


modernista, sea el Palau de la Música Catalana, el Círculo del Liceo o los pisos principa‑ les donde vivían los propietarios, encontramos tal representación del horror vacui que es imposible percibir lo que realmente contiene. Nos damos cuenta del conjunto, pero los sentidos no dan abasto ni nos inducen a seleccionar. Por eso, gracias a este libro y al trabajo de Consol Bancells, tenemos la ocasión de saborear y de evitar el empacho. La bondad de la fotografía reside en que opera por sustracción; en efecto, selecciona y elimina. Esta posibilidad la ofrece la cámara de fotos, pero no todo el mundo la sabe emplear como es debido. Y en este aspecto, Bancells está bien preparada. La realza una cultura artística afinada, modulada con una licenciatura académica. Por eso se animó a publicar dos libros ilustrados sobre el modernismo del Eixample y del Hospital de Sant Pau, que ella misma escribió. Desde el principio, sacó provecho de saber fotografiar; no todo el mundo sabe, sin embargo, lo que hay que elegir y cómo enfocarlo. Bancells sí. Estábamos, pues, en muy buenas manos para llevar a cabo esta tarea ambiciosa de ofrecer una cata sobre la enorme riqueza, ignota y variada, que contiene Barcelona. Hoy aún no sabemos del todo lo que hay en las viviendas. Si alguien tiene, sin embar‑ go, una idea más aproximada, es Consol Bancells. Durante años y con una tenacidad granítica se ha dedicado a documentar este mundo que está por descubrir y que poco a poco nos va dejando ver. Este libro es sólo una magnífica cata. Estoy seguro de que el efecto beneficioso que está destinado a provocar será el de abrir aún más puertas para entrar en los pisos e ir seleccionando estas muestras fascinantes, magistrales y únicas del modernismo barcelonés, que es el más importante de Europa. Walter Benjamin ya se había dado cuenta de ello en los años treinta. Lluís Permanyer


Ceràmica Ceramics Cerámica

20


La ceràmica, com a revestiment higiènic, decoratiu i policrom, fou un dels materials més emprats. A banda de les rajoles, es crearen formes emmotllades de dissenys innovadors i colors molt agosarats. Les múltiples possibilitats compositives aconseguiren crear espais únics. Pujol i Bausis, Germans Oliva i Hipòlit Monsey destacaren per la magnífica qualitat tècnica i artística. Ceramics, as a hygienic, decorative and colourful cladding, was one of the most used materials. In addition to tiles, moulded shapes were created in innovative designs and bold colours. The many compositional possibilities of the material allowed for the creation of unique spaces. Pujol i Bausis, Germans Oliva and Hipòlit Monsey stood out for the artistic and technical quality of their work. La cerámica, como revestimiento higiénico, decorativo y policromo, fue uno de los materiales más empleados. Aparte de los azulejos, se crearon formas moldeadas de diseños innovadores y colores muy atrevidos. Las múltiples posibilidades compositivas consiguieron crear espacios únicos. Pujol i Bausis, Germans Oliva e Hipòlit Monsey destacaron por la magnífica calidad técnica y artística.


22


24

Modernisme domèstic  

Del modernisme, fins ara, en coneixíem les façanes exteriors i els espais oberts al públic. Amb aquest llibre s'han obert les portes de piso...

Advertisement