LEs darreres hores de la monarquia El diumenge 12 d’abril, les candidatures republicanes havien guanyat les eleccions municipals a gairebé totes les capitals espanyoles. Automàticament, de boca en boca va començar a circular el rumor que Alfons XIII es preparava per anar-se’n a l’exili. La monarquia borbònica s’enfonsava. A Barcelona, contra tot pronòstic, Esquerra Republicana havia derrotat la poderosa Lliga Regionalista de Cambó, partit afí al règim. A causa de la pressió del carrer, la histèria s’ensenyorí de despatxos i telèfons. Els representants polítics treballaven contra rellotge, alhora que milers de noves banderes es cosien als telers. Es vivia un clima d’eufòria continguda i ningú no volia esperar-se ni un segon més.
Al migdia... Els vianants anaven i venien per la plaça de Sant Jaume, com si es tractés d’un dimarts qualsevol. Cap a dos quarts de dues, Lluís Companys va sortir al balcó de l’Ajuntament. La plaça romania gairebé buida. “Ciutadans, ciutadans...”, deia el dirigent, visiblement commogut, i començava a reclamar l’atenció de l’escassa gent que passava per allí. No pas més de cinquanta curiosos s’acostaren al balcó. Companys, amb veu de tro exclamà: “Ciutadans, proclamo la República!”. Tot seguit es va hissar la bandera tricolor –que s’havia anat a cercar corrents a un centre lerrouxista– davant del més absolut silenci per part dels presents. Un home gran, conscient de la transcendència del moment, s’atansà una mica més al balcó i va començar a aplaudir.
A la tarda... “A Barcelona!...” el crit va recórrer totes les fàbriques de la perifèria, que van anar tancant les portes al costat de bars, botigues i comerços. Des de Sant Martí, el Poblenou, Sant Andreu, Horta, Sants, la Torrassa o Badalona, la munió orientà les seves passes cap al cor de la ciutat. La plaça de Sant Jaume, on no cabia ni una agulla, passà a anomenar-se plaça de la República. Des del balcó, Francesc Macià, el nou president, proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Els taxis i els tramvies no cobraven, i a molts cafès se servia beguda de franc. A primera hora de la tarda una multitud enfervorida envaïa els carrers. Les cantonades del paisatge urbà es poblaven d’abraçades espontànies, felicitacions, cants emocionats i crits d’entusiasme. Els soldats s’unien a les riuades de gent, i s’arrancaven les corones dels uniformes. Milers de retrats del rei foren cremats. També es van destruir bustos i corones de pedra. Les salves saludaven la flamant República des del castell de Montjuïc. El centre fou un formiguer. A la Rambla milers d’homes i dones entonaven La Marsellesa o clamaven “Fora els Borbons!”. Les banderes republicanes i les senyeres florien a les mans. Aquí un home duia un cartellàs de dimensions considerables, en el qual es podia llegir “A cada porc li arriba el seu Sant Martí”. Allí en caminava un altre, embolicat amb una tela tricolor. Més enllà, un jove disfressat de rei desfilava amb un tortell al cap. Una dona, exhausta, tocava la trompeta. La festa va durar fins a trenc d’alba.
El bust del rei Alfons XIII, llençat al carrer des de la Diputació pels instauradors del nou règim Gaspar, Sagarra, Torrents (AFB)
78
a2. 1910.-1937S.indd 78
21/9/16 18:08