Cops de gent 1890-2014. Barcelona by Barcelona llibres

0. PrimeresS.indd 1

21/9/16 18:00

0. PrimeresS.indd 2

21/9/16 18:00

Gabriel Casas (ANC)

0. PrimeresS.indd 3

21/9/16 18:00

Roger Adam, Andrés Antebi, Pablo González

Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ)

COPS DE GENT

18 9 0 — 2 0 14 Barcelona

Crònica gràfica de les mobilitzacions ciutadanes Edició REVISADA I AMPLIADa, 2016

0. PrimeresS.indd 5

21/9/16 18:00

COPS DE GENT

és també una aproximació a la història del fotoperiodisme a Barcelona i un reconeixement a tots aquells fotògrafs que, càmera en mà, han seguit les manifestacions a peu de carrer.

Alessandro Merletti (Torí, 1860 – Barcelona, 1943) Frederic Ballell (Puerto Rico, 1864 – Barcelona, 1951) Brangulí [nissaga de fotògrafs] Pérez de Rozas [nissaga de fotògrafs] Josep Maria Sagarra (Barcelona, 1885 – 1959) Lluís Girau Iglesias (Barcelona, 1886 – 1959) Josep Domínguez (Barcelona, 1878 – 1942) Gabriel Casas (Barcelona, 1892 – 1973) Josep Gaspar (Manresa, 1892 – Barcelona, 1970) Pau Lluís Torrents (Montevideo, Uruguai 1893 – 1966) Agustí Centelles (València, 1909 – Barcelona, 1985) Colita (Barcelona, 1940) SE-GRÀ Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) Joan Panisello (Tortosa, 1944) José María Alguersuari (Sabadell, 1945) Josep Puig (Vic, 1947) Paco Elvira (Barcelona, 1948 – Garraf, 2013) Manel Armengol (Badalona, 1949) Vicens Forner (Barcelona, 1949) Agustí Carbonell (Barcelona, 1951) Julián Martín (Madrid, 1951) Jordi Soteras (Barcelona, 1953) Pepe Encinas (Barcelona, 1954) Lluís Salom (Mataró, 1954) Tejederas (Còrdova, 1957) Consuelo Bautista (Colòmbia, 1957) Albert Ramis (Barcelona, 1958) Robert Ramos (Barcelona, 1958) Roser Vilallonga (Barcelona, 1960) Kim Manresa (Barcelona, 1961) Santi Cogolludo (Barcelona, 1961) Joan Cortadellas (Igualada, 1963) Ricard Cugat (Barcelona, 1963) Pere Virgili (Barcelona, 1964) Emilio Morenatti (Saragossa, 1969) Pere Batlle (Barcelona, 1969) Pasqual Gorriz (Badalona, 1970) Enric Català (Tarragona, 1972) Oriana Eliçabe (Buenos Aires, 1972) Patricia Esteve (Barcelona, 1972) Sergi Bernal (Barcelona, 1973) Marc Javierre (Barcelona, 1973) Ferran Nadeu (Barcelona, 1974) Jose Manuel Colón (Sevilla, 1975) Lourdes Segade (Alcoi, 1977) Andreu Blanchar (Barcelona, 1978) Josep Lago (Barcelona, 1978) Robert Bonet (Castelló de la Plana, 1981) Jordi Borràs (Barcelona, 1981) Albert García (Barcelona, 1985) Àngel Monlleó (Tarragona, 1986) Pérez de Rozas (AFB)

0. PrimeresS.indd 6

21/9/16 18:00

0. PrimeresS.indd 7

21/9/16 18:00

IntroducciÓ: El Poder del Carrer

0. PrimeresS.indd 8

1890

Primer de MAIG

1898

PROTESTA PEL Procés De MontjuïC

1902

Vaga General

1906

SOLIDARITAT CATALANA

1909

Setmana Tràgica

1910

Manifestació Femenina anticlerical

1911

Manifestació CONTRA LA PENA DE MORT

1913

Manifestació PER LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

1917

Vaga General REVOLUCIONàRIA

1919

VAGA de LA CANADENCA

1931

PROCLAMACIó DE LA REPúBLICA

1932

Manifestació PER L’ESTATUT D’AUTONOMIA

1934

MANIFESTACIÓ ANTIFEIXIsTA

1936

19 de Juliol

102

1936

ENTERRAMENT DE DURRUTI

110

1937

MANIFESTACIó FEMeNINA CONTRA ELS BOMBARDEIGS

116

1939

L’OCUPACIó DE BARCELONA

124

1946

MANIFESTACIó CONTRA L’ONU

128

1951

VAGA DE TRAMVIES

132

1976

Manifestació ProAMNISTIA

140

1977

MANIFESTACió GAI

146

1977

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

154

1977

CONTRA LES VIOLACIONS

160

1977

ARRIBADA DE JOSEP TARRADELLAS

21/9/16 18:00

166

1978

PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

172

1979

VAGA DE TREBALLADORS DE LA SEAT

180

1979

MANIFESTACIÓ ANTINUCLEAR

186

1982

MANIFESTACIÓ ANTI–LOAPA

192

1985

NO A L’OTAN

198

1986-87

VAGA D’ESTUDIANTS

204

1987

MANIFESTACIÓ CONTRA L’atemptat d’eta a hipercor

208

1990

PER UN HABITATGE DIGNE

214

1996

CONTRA EL DESALLOTJAMENT DEL CINEMA PRINCESA

220

2000

MANIFESTACIÓ PER L’ASSASSINAT D’ERNEST LLUCH

226

2001

CONTRA LA LLEI D’ESTRANGERIA

232

2001

CONTRA EL BANC MUNDIAL

238

2002

CONTRA EL PLA HIDROLÒGIC NACIONAL

244

2002

CONTRA L’EUROPA DEL CAPITAL

250

2003

NO A LA GUERRA

260

2004

Manifestació contra el GOVERN

264

2010

Manifestació pel dret a decidir

270

2010

contra la reforma laboral

278

2011

#15M

286

2013

MANIFESTACIÓ pel dret a l’HABITATGE

292

2013

VIA CATALANA

300

2014

MANIFESTACIÓ Per l’abolició dels pisos turístics

309

Fonts, bibliografia, agraïments i crèdits

COPS DE GENT

0. PrimeresS.indd 9

21/9/16 18:00

EL PODER DEL CARRER

Grup de Recerca D’Etnografia dels Espais Públics de l’Institut Català d’Antropologia

Manuel Delgado, Gerard Horta, Nadja Monnet

Mobilitzacions que es mouen Contemplar l’activitat quotidiana que es desenvolupa a les places i als carrers de qualsevol ciutat a les hores centrals del dia ens torna la imatge d’una agitació provocada per una gran quantitat d’activitats heterogènies i disperses, a càrrec de persones que es mouen amunt i avall ocupades en activitats d’allò més variades. De vegades, però, aquest moviment difús i multidireccional esdevé fusional i unidireccional, en el sentit que un nombre important del que fins aleshores eren passavolants que anaven cadascú a la seva, s’apleguen en un mateix lloc –una cruïlla de carrers, l’entorn d’un monument, la façana d’un edifici–, a la mateixa hora, per dur a terme una mateixa activitat consistent a fer unes mateixes coses, la principal de les quals és desplaçar-se al llarg d’una via urbana per recórrer la distància entre punts considerats significatius de la geografia d’una ciutat. Aquesta forma d’apropiació col·lectiva de l’espai públic l’executen el que bé podríem definir com unes coalicions vianants, en el doble sentit que les conformen transeünts que acorden associar-se momentàniament per a una finalitat compartida, que consisteix en essència a caminar plegats pel carrer. Pel seu èmfasi a respectar uns determinants elements formals repetitius i perquè la seva finalitat és molt més expressiva que no instrumental, aquest tipus de pràctiques peripatètiques col·lectives s’han d’incloure plenament dins l’àmbit del ritual. La festa és la concreció més representativa d’aquesta ritualització dels escenaris urbans, duta a terme per grups humans que, a peu i junts pel carrer, proclamen un determinat desig compartit, alguns elements dramatitzats de la seva estructura o simplement la seva existència com a realitat tangible. En efecte, les festes populars difícilment podrien trobar una definició més escaient que la d’activitats col·lectives que fan un usdefruit radical de l’espai públic d’un poble o una ciutat. L’àmbit natural de la festa és la plaça i el carrer i són aquests els indrets en què la festa rep l’encàrrec de transformar totes i cadascuna de les seves dimensions sensibles.

0. PrimeresS.indd 10

21/9/16 18:00

Les ornamentacions, les sonoritats, l’aspecte de les persones que hi intervenen..., tot contribueix a transfigurar els escenaris de la vida diària per fer-ne una altra cosa. Gairebé sempre, aquesta manipulació festiva de l’espai públic inclou obligatòriament desplaçaments rituals, en els quals veiem conformar-se coàguls humans que ocupen l’espai tot movents’hi. Parlem aleshores de processons, cercaviles, rues, cavalcades, desfilades..., diferents formes de mobilitat en el decurs de les quals els involucrats cobreixen, formant un bloc perfectament distingible, una determinada singladura que travessa o circumval·la un territori que d’alguna manera declaren propi. Hi ha evidències que les ciutats modernes no han perdut de vista la importància que la festa té amb vista a explicitar sentiments o estats d’ànim compartits per determinants segments socials, que continuen dipositant en les manipulacions festives dels entorns urbans la mateixa tasca que els permet existir com a alguna cosa més que una abstracció. Els grups humans amb interessos i identitats específiques continuen fent ús de la festa com un recurs que els permet estar i mostrar-se com una unitat. Ara bé, tot i que s’han mantingut i àdhuc s’han inventat festes d’aspecte tradicional i distribuïdes al llarg de l’any seguint el calendari religiós, han aparegut noves formes de celebració, vinculades a les noves fonts de cohesió social, com ara són l’esport i la política. De les primeres, un exemple de ritual peripatètic serien les curses populars; de les segones, l’expressió més significativa són, sens dubte, les manifestacions de temàtica civil. La manifestació és un ritu deambulatori en el qual un sector social més o menys ampli, que cristal·litza públicament durant l’estona en la qual s’escenifica com a tal al carrer, fa patents les seves consideracions crítiques o de suport en relació amb certes condicions del present que els afecten. Es tracta de mobilitzacions que ho són en un doble sentit: mobilitzen un sector social perquè es mogui canviant el lloc que ocupa al si d’un determinat organigrama social o polític que aspira a modificar, però també, en un sentit més literal, canviant el lloc físic que ocupa en el plànol d’una ciutat. Volen moure la societat moventse a l’espai. Per a tal fi, els involucrats usen la tècnica festiva de constituir-se en un individu col·lectiu –és a dir, una unitat de locomoció dotada de personalitat singularitzada i distingible– que ocupa una porció de carrer, desacatant la divisió habitual entre vorera i calçada, avançant conjuntament fins a cobrir un trajecte preestablert entre i a través de punts significatius de la trama urbana. El principi d’apropiació que s’opera és, com es veu, el mateix que la deambulació festiva clàssica, com correspon de fet a l’origen històric de la manifestació a la segona meitat del segle XIX, en qualitat d’acte civil que trasllada a les polèmiques polítiques el format de la processó religiosa. Aquest parentiu directe que uneix formalment les passejades col·lectives d’índole civil amb les tradicionals no ha fet més que explicitar-se cada cop més, com ho demostra la incorporació a les marxes de protesta d’un bon nombre d’elements adoptats del repertori festiu, fent seva ja sigui l’estructuració i la solemnitat de les litúrgies religioses que adopten el carrer com a escenari, ja sigui el xivarri

COPS DE GENT

0. PrimeresS.indd 11

i el desori tumultuós propis de les modalitats festives més carnavalesques. El mecanisme de la manifestació és sempre el mateix: un conglomerat humà sobrevingut es desplaça d’un punt a un altre de la ciutat exhibint-se com unit per unes opinions o uns desigs compartits. Tret de les manifestacions rutinàries o cícliques, com les del Primer de Maig o l’Onze de Setembre entre nosaltres, aquest quall humà que ha aparegut de sobte i torna a esvair-se un cop acomplida la missió expressiva que havia assumit com a inajornable, no tornarà a aplegar-s’hi, si més no per idèntics motius, tot i que sí que ho farà per raons similars. Aquells que han consensuat compartir un mateix moment i un mateix sentit per marxar junts ho fan en resposta davant de certs esdeveniments i expressen identitats i finalitats compartides per mitjà dels elements formals que despleguen –banderes, pancartes, consignes, càntics...–, elements que, al seu torn, serveixen també per indicar la condició heterogènia dels seus components, cadascun dels quals s’ocupa de marcar la particularitat de llur aportació. Tot i que s’han fet tota mena de prediccions pessimistes sobre el futur de la vida col·lectiva i s’ha anunciat repetidament el triomf final de l’individualisme i la fragmentació de l’experiència a la ciutat moderna, al mateix temps que es considerava imminent l’esclat d’allò social, el cert és que la manifestació, com a demostració palpable que una societat és alguna cosa més que una noció més o menys nebulosa, gaudeix d’una magnífica salut, com ho demostra la recurrència amb què continuen produint-se grans convocatòries d’aquest tipus a totes les metròpolis del món. Això respon que les manifestacions constitueixen un ingredient fonamental de la vida civicopolítica de les societats actuals, dispositiu d’enunciació que permet que un espai públic esdevingui realment públic, en el sentit de la disposició d’opinions, vindicacions i sentiments públics, és a dir, del públic i en públic. En el seu marc, persones individuals pacten constituir-se en una unitat tan efímera com poderosa, a fi de fer ús de la seva capacitat per parlar per si mateixos, sense la mediació de delegats o representants. Són potser el paradigma de ritual polític modern, demostració clara de la capacitat integradora del conflicte social, posada en escena d’una solidaritat humana fugaç, però sobre manera enèrgica, que, en tant que es torna esdeveniment, s’adequa als requeriments comunicacionals dels mitjans d’informació massiva. La intensitat i la freqüència del recurs a aquesta modalitat d’enunciació ritual d’interessos i estats d’ànim col·lectius que és la manifestació varia d’una ciutat a una altra. Les seves virtuts legitimadores i la seva eficàcia expressiva són requerides d’una manera desigual en funció de les característiques de cada ciutat, no sols pel que fa al seu component sociohumà, sinó sobretot per la importància de les seves pròpies inèrcies històriques i culturals, el que bé podríem dir-ne “el pes del costum”. La tendència dels membres d’una població a sortir al carrer i acudir a cites massives amb desconeguts per tal de compartir un passeig amb la finalitat de manifestar-se és, en gran manera, una qüestió

EL PODER DEL CARRER

21/9/16 18:00

12 de tradició. En aquest ordre de coses, no pot estranyar que una ciutat com Barcelona conegui mobilitzacions públiques, algunes de ben massives, amb una periodicitat certament sorprenent, si més no si en comparem el volum i l’assiduïtat amb els d’altres ciutats del món. En efecte, els barcelonins fa més d’un segle i mig que es manifesten per tota mena de motius i objectius, de tal manera que, si féssim una enquesta ara mateix, ens trobaríem que pocs habitants de la ciutat no han participat en alguna oportunitat en una manifestació convocada per un motiu o un altre. Fins i tot hi hauria ciutadans que podrien dir que no se’n perden mai ni una i molts d’altres –la immensa majoria– reconeixerien haver acudit com a mínim a alguna de les que han aconseguit reunir centenars de milers de persones al centre de la ciutat en les darreres dècades. Així, tindríem raons per establir que estem parlant d’una autèntica tradició, en el sentit que usualment utilitzem aquest terme per designar la recurrència d’una determinada tecnologia d’expressió col·lectivament exercida, l’eficàcia de la qual ha estat provada i que no ha trobat altra fórmula que la substitueixi en la consecució dels seus objectius, el principal dels quals és oferir proves inequívoques que una societat existeix com a alguna cosa més que com una col·lecció d’individus.

Sortir al carrer Les mobilitzacions ciutadanes que es mostren al llarg de les pàgines següents posen en relleu aquesta persistència entre els barcelonins, demostrada al llarg de l’últim segle i mig, en exercir aquest sortir al carrer en què consisteixen les manifestacions de carrer i fer-ho per donar testimoni de les dinàmiques d’una societat, allà on l’urbs –aquí Barcelona–, esdevé protagonista, espectadora, guionista i escenògrafa de la seva pròpia existència. El recorregut que abraça aquest llibre, fruit del treball de Roger Adam, Andrés Antebi i Pablo González, es pot entendre no sols com el reflex de les intrigues i els relats mateixos que produeix la vida urbana, sinó a més com un recull de situacions socials que prenen sentit dins dels processos històrics en què es contextualitzen, per afirmar al carrer, al capdavall, el dret de ser socialment, ocupar un espai sota el Sol, reeixir a cristal·litzar en l’autoreconeixement d’una existència individual i col·lectiva que sovint impugna i sempre enuncia. Heus ací el fonament de tota ciutat, entesa no com a gran agrupació d’habitatges i habitants, sinó com a societat activa, dinàmica i, per tant, conflictiva. Tot el material gràfic reunit en aquest llibre constata –prenent com a model el cas ben il·lustratiu de la ciutat de Barcelona– com les mobilitzacions i els moviments socials poden ser-ho al peu de la lletra, en el sentit que mouen la societat movent-se a l’espai, desplaçant-se d’un punt a un altre, concentrant-se en un indret sobtadament subratllat. Aquests actes deambulatoris corals –que resulten d’un baixar al carrer massiu– fan que les agitacions socials prenguin cos –també en

un sentit literal– i esdevinguin fluxos humans que ocupen un espai que es veu convertit, així, en el que d’alguna manera ja era o havia de ser: públic, o sigui, accessible a tothom, a fi de retre compte de finalitats que no han de ser per força, ni de bon tros, sempre submises i col·laboradores. Ser, o més aviat esdevenir, a l’espai del carrer: la manifestació trastorna el pas del transeünt, el passavolant. L’espai s’eixampla, la calçada es converteix tota ella en vorera, la unió dels cossos en una continuïtat d’espais i moments donen curs al naixement d’un ésser que ocupa físicament i en qualitat de representació col·lectiva l’espai i que, al seu torn, trastorna la ciutat. Flux recreador o flux rupturista, l’aparença ordinària dels carrers es reconfigura tothora en el nucli de marxes agitades cap a presents heterogenis, múltiples, oberts a les possibilitats dels humans per organitzar-se socialment i fer-ho, a més, de manera al mateix temps fulgurant i vehement. Les fotografies recollides en aquest volum són una entrada a aquesta percepció, la d’una ciutadania que supera projectes urbanístics mitjançant els moviments quasi coreogràfics –no sempre tranquils– d’aglomeracions de desconeguts que decideixen caminar junts per proclamar alguna cosa, la qual ha esdevingut, per a ells, urgent de donar a conèixer. Barcelona ho sap i nosaltres podem saber-ho o recordarho a través de les imatges d’aquesta obra. El recorregut que s’inicia a continuació arrenca el 1890, transita per les protestes contra les tortures patides pels 400 encausats al Procés de Montjuïc a la darreria del XIX, per la Setmana Tràgica –o Roja o Gloriosa, segons l’adjectivació que li donà el poble–, per les manifestacions anticlericals de dones, o contra la pena de mort, o per la Mancomunitat. Hi ha els rastres històrics de les vagues de La Canadenca, la proclamació de la Segona República, el suport a l’Estatut, l’expressió de l’antifeixisme, l’enterrament de Buenaventura Durruti (junt amb el de Jacint Verdaguer el 1902, els més multitudinaris de la història de Catalunya), hi ha els signes antagònics de la Guerra Civil i la postguerra, i els rastres moderns de les transaccions polítiques i socials emmarcades sota el nom de transició. En tots els casos es repeteix la mateixa història. De sobte, allà on no hi havia més que una activitat frenètica, però dispersa, apareix un cúmul humà dotat de consciència i que es mou. Homes i dones, menuts i grans, participen d’un sentit i es reconeixen en la mesura que d’aquests carrers i dels llocs que els solquen, en fan espai. Calçades i voreres donen lloc a altres pràctiques. El brunzit de fons dels automòbils, la remor indistingible dels sons urbans, les funcions del mobiliari urbà, dispositius ordenadors del trànsit –semàfors, senyals– són interceptats, posseïts, desactivats per nous sons, noves imatges, nous usos. Canvi de guió, d’escena i decorats; de vegades, l’expressió d’un anhel de canvi d’obra. Aquests espasmes que irrompen a la trama urbana i la interrompen o l’acceleren formen part del nostre teixit urbà: cada una de les fotografies que veurem a continuació són alguna cosa més que causes, punts d’inflexió o culminacions socials: es tracta de processos que

0. PrimeresS.indd 12

21/9/16 18:00

marquen tant l’espai com la memòria mitjançant petjades potser socialment imprecises, marques que són el rastre d’una gent que convertí un lloc i un moment en un espai i en un temps: allò que ens explica avui mateix, fins i tot allò que ens dóna motius per negar, encara ara, aquesta explicació. Els diferents exemples que se’ns mostren –i d’altres que els completarien– ens podrien permetre descobrir i desxifrar les varietats de les tecnologies de l’espai que les accions intencionals de grups de persones duen a terme al carrer. Per això és possible remetre al model que ens presta la hidrostàtica per al tractament de les mobilitzacions com a fluides, sòlides, en forma ara de conglomerat ara de buidor desèrtica, erma: són les formes distintes de les coreografies urbanes. Per exemple, les manifestacions llampec que tingueren lloc sota el franquisme i en determinats moments dels inicis de l’anomenada transició qüestionaven l’estat de les coses per mitjà de formes que podrien emparentar-se amb la imatge de les torrentades, riuades provocades, xàfecs inesperats, seguits del que se’n dirien infiltracions immediates. Atesa la impossibilitat de reunir-se o de participar en qualsevol altra deambulació que no fos oficial, l’única alternativa de l’oposició política consistia a ocupar l’espai d’una manera imprevisible i per poca estona. Això demanava triar àrees prou denses i alhora poroses perquè s’hi produís una absorció ràpida dels manifestants al moment de la seva fugida, i perquè es pogués obstaculitzar l’accés de la policia. Les imatges de la inundació i la crescuda expressarien la intensificació de l’usdefruit de l’espai públic per part dels seus mateixos destinataris. A la vaga de tramvies del 1951, els transeünts es negaren a utilitzar aquest mitjà de transport com a protesta per l’augment de preu del bitllet. Transcendiren el sentit habitual del seu ús d’anar d’una banda a una altra, merament instrumental, per anar d’una mateixa banda a una mateixa altra banda: a peu, però. Caminar representà llavors la manifestació d’una rebel·lió per recuperar els drets perduts el 1939: els carrers foren trepitjats per visibilitzar no sols un altre ritme, sinó un altre univers social que es reclamava com un univers d’experiències vives, no pas enterrades. L’acció col·lectiva al carrer pot implicar de vegades la globalitat de la trama urbana, com si un mecanisme metastàtic volgués no deixar cap racó de la ciutat sense impregnar. Aquest és el cas de les grans convulsions protestatàries, com les que suposa la declaració d’una vaga general o, no cal dirho, el desencadenament d’una revolució. Els grans espasmes revolucionaris dels juliols del 1909 i el 1936 serien l’exemple d’aquesta turbulència que afecta de manera generalitzada els carrers i les places de Barcelona. També ho serien les aturades generalitzades que conegué la ciutat al febrer del 1902, el 1917, el març del 1951 i, ja durant l’etapa anomenada democràtica, les jornades de protesta sindical del 14 de desembre del 1988, el 27 de gener del 1994 i el 20 de juny del 2002. A una altra escala, també seria aquest l’efecte produït per les protestes el 13 de març del 2004 contra el Partit Popular després de l’atemptat a Madrid.

COPS DE GENT

0. PrimeresS.indd 13

El cor de la ciutat Tota mobilització escull, de vegades improvisadament i tot, un itinerari i crea, doncs, una gramàtica pròpia. La forma, l’aspecte i l’enclavament d’un carrer configura un escenari més o menys favorable a la reivindicació, les desfilades, els sobresalts o els trencaments revolucionaris: ara bé, els llocs pels quals transiten les mobilitzacions mostren sempre una càrrega simbòlica. Quan una col·lectivitat desitja proclamar alguna cosa, sol fer-ho preferentment al centre, no només pels seus valors glorificadors, sinó més aviat per l’eloqüència simbòlica que s’atribueix a aquest espai, ja que el cor de la ciutat és un fet material –venes i artèries hi van a parar, hi arriben i en surten– i a més és, també, un fet simbòlic i social. És lògic, per tant, que els grups que volen demostrar que tenen coses a dir o que merament pretenen demostrar que existeixen, s’adrecin a aquest espai del centre, un espai per definició de reverberació, ampliació i espectacularització. Aquí rauen, probablement, els coneguts fracassos dels projectes oficials que tenien la intenció de desplaçar certes manifestacions cap a altres bandes de la ciutat, per exemple arran de la proposta mai realitzada de celebrar les victòries del Barça a l’Arc de Triomf o l’intent frustrat per part de la Delegació del Govern de traslladar la protesta contra la reunió del Banc Mundial a Barcelona el juny de 2001 del passeig de Gràcia al passeig de Sant Joan. L’interlocutor dels usos simbòlics del centre urbà és sovint el poder polític, que té allà el seu domicili, però tothora ho és la ciutat mateixa. Reclamant el centre com a propi, o si més no exclusiu –momentàniament–, la identitat o el missatge col·lectiu que s’hi materialitza es presenta com un dret de domini sobre el nucli central urbà, als plans funcional, simbòlic i pràctic. En realitat, es tracta d’una conquesta temporalment efímera de la ciutat com a totalitat i en aquest sentit les manifestacions resulten, en primera instància, entrades, és a dir, irrupcions de fora a dins del nucli simbòlic de l’urbs. Aquesta penetració es produeix des de l’exterior del nucli antic, sempre des d’un punt significatiu de l’Eixample, a la manera d’una incursió sobre el que va ser l’interior de les muralles medievals i una ocupació per part dels qui ja n’eren els usuaris habituals, i que ara en són, així mateix, els posseïdors simbòlics. El seguici pretén assolir simbòlicament el que és al mateix temps cor social i cap polític d’una ciutat. Aquest moviment és alhora, per les condicions topogràfiques de la ciutat, una baixada, ja que l’ampla majoria de les circulacions rituals reprodueixen un mateix esquema de descens en el sentit muntanya-mar. La lògica simbòlica que impliquen aquestes manifestacions, les quals, al centre de Barcelona, segueixen un moviment cap a dins i cap avall, és la de constituir un llaç, un nus que vincula esferes que la vida moderna tendeix a mostrar com a segmentades i que es representen en contraposició topològica entre l’Eixample i Ciutat Vella. De fet, si s’observa amb atenció, totes les pràctiques peripatètiques col·lectives d’índole civil a la Barcelona contemporània –les

EL PODER DEL CARRER

21/9/16 18:00

evocades a través de la col·lecció d’imatges que segueix i d’altres– posen l’accent en aquesta mateixa voluntat de cosir dues ciutats que estan moralment, socialment i morfològicament separades per una escletxa. Tret de les manifestacions més radicals, que solen renunciar a aquest trànsit, totes les deambulacions rituals consisteixen en una penetració al nucli antic des de l’Eixample i funcionen com un pont entre dues riberes dividides, un passadís que supera aquest divorci, alhora que l’institucionalitza. Els itineraris de les manifestacions s’efectuen d’acord amb una gramàtica d’elements que anteriorment han estat dotats d’un valor simbòlic especial. El punt de partida, les aturades, el indrets pels quals es transita, el lloc on desemboca una marxa col·lectiva no són pas anodins. Són oportunitats mitjançant les quals els actors dialoguem amb les fites del mapa urbà i la seva història. Aquests elements componen la mètrica mateixa de la marxa: els ritmen i els rimen, al mateix temps que són els indrets que s’han fet ressaltar els que s’ocupen d’interrogar-se i de respondre’s entre si. Altres llocs, aparentment mancats de tot significat, són ignorats sense embuts pels participants de les comitives: monuments commemoratius impactants sobre el paisatge urbà passen contundentment desapercebuts; com també indrets altament transitats en altres èpoques han estat despullats del seu prestigi en qualitat de lloc d’enunciació col·lectiva i, a l’actualitat, han deixat de formar part dels recorreguts habituals. Succeeix això, per exemple, amb la rodalia de la basílica de Santa Maria del Mar i altres indrets de la Ribera i el Raval, que perderen el protagonisme d’abans durant les processons del Corpus, les quals eren fins al segle XIX la principal pràctica festiva deambulatòria de Barcelona. Igualment, espais com la Rambla, que abans del franquisme exerciren un remarcable paper en el decurs de les desfilades religioses, polítiques, sindicals o civils, a poc a poc anaren perdent la seva condició rellevant. El protagonisme escènic de la Rambla resulta ben palès en algunes de les grans manifestacions a la ciutat, primer religioses, després civils, algunes de les quals apareixen reflectides en aquesta obra. Les processons en honor de la Mare de Déu de la Mercè baixaven per la Rambla i utilitzaven l’actual carrer Ample fins a la basílica. La històrica manifestació de treballadors del 9 de juliol del 1855, encapçalada per la pancarta «Associació o Mort», feia la baixada de la Rambla. La primera manifestació del Primer de Maig del 1890 operà un gran circuit que incloïa aquesta via, així com el passeig de Colom, el pla de Palau, el passeig de Sant Joan, la plaça de Tetuan, la Gran Via i la plaça de Catalunya. Les manifestacions de dones treballadores del 1913 i el 1918 i els funerals per les víctimes d’atemptats anarquistes del 1905 i el 1920 utilitzaren també la Rambla. Ara com ara, tret de les celebracions esportives, només són protestes minoritàries i sovint radicalitzades –gais, okupes, prozapatistes, independentistes– les que reclamen la Rambla com el seu espai natural de proclamació. L’obertura de la via Laietana contribuí a aquesta pèrdua de protagonisme, perquè assumí un paper central amb motiu de la ja esmentada manifestació que acompanyà l’enterrament de Buenaventura Durruti, el 22 de novembre del 1936.

Entre les formes d’apropiació col·lectiva de l’espai públic destaquen aquelles en què els ciutadans aplegats no transcorren ocupant la calçada d’una gran via, sinó que s’acumulen a les voreres formant una mena de passadís pel qual circula una presència representativa que entra o surt de la ciutat. Cal pensar en la rebuda que més de dues-centes mil persones depararen als senadors i diputats de Solidaritat Catalana, després d’haver combatut a Madrid la Ley de Jurisdicciones, el 20 de maig del 1906. Pensem així mateix en la benvinguda que va merèixer Manuel Azaña el 25 de setembre del 1932, per lliurar al president Macià l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya, que s’acabava d’aprovar al congrés de Madrid. L’entrada de l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939 suposà un altre exemple de la mateixa lògica d’utilització de l’espai públic per una part de la societat. Les visites de Franco a Barcelona o episodis concrets, com la rebuda als presoners de guerra espanyols alliberats pels soviètics que arribaren al port, a bord del Semíramis, al març del 1954, serien exemples d’aquesta mateixa lògica. Un cop restablerts oficialment els drets democràtics, podem evocar grans benvingudes clamoroses, com la del president Tarradellas, el 23 d’octubre de 1977. No totes les acollides esmentades funcionaren igual. Les cròniques d’algunes d’elles –Solidaritat Catalana, Azaña, Lluís Companys, Semíramis, Tarradellas– ens ofereixen la imatge dels vehicles en què viatgen els benvinguts envoltats d’una gentada que podria, si volgués, tocar les personalitats exaltades, ben lluny de les mesures de seguretat i el distanciament amb el públic que caracteritzen les diferents recepcions ofertes a Franco al llarg de la dictadura o, més recentment, el seguici nupcial a la boda de la infanta Cristina i Iñaki Urdangarín, l’octubre de 1997.

0. PrimeresS.indd 14

21/9/16 18:00

Rutes rituals En tot cas, la plaça de Catalunya continua essent, després de segle i mig, l’indret més emblemàtic i representatiu de la ciutat. Resulta complicat trobar deambulacions multitudinàries, de qualsevol tipus, que no surtin, desemboquin o simplement travessin aquesta plaça, cosa que succeeix des que hi ha informacions que permeten constatar l’ús centralitzat de l’espai públic per proclamar identitats o interessos col·lectius. Aquest lloc central –no sols topogràfic, sinó també simbòlic– de la plaça Catalunya es va mantenir durant el franquisme. Les concentracions convocades, però mai celebrades, en protesta contra els judicis de Burgos de desembre del 1970 demostraren fins a quin punt aquesta vindicació del centre físic i simbòlic de la ciutat era problemàtica. Sols un cada cop més enfortit moviment obrer serà capaç de contrariar frontalment el control sobre l’espai públic i fer-ho, a més, al centre mateix de la ciutat, com va quedar palès a la vaga de la SEAT la tardor de 1971. Aquest mateix moviment de recuperació d’un centre urbà usurpat és el que va marcar la revifalla democràtica que va viure la ciutat immediatament després de la mort de Franco. Ho vam poder veure quan la ciutadania va ser convocada a acudir en manifestació des dels barris perifèrics, en el marc de les jornades en favor de l’amnistia el febrer del 1976, en una retòrica espacial que retrobaríem el 2 de desembre del 1984 en una de les grans mobilitzacions que precediren el referèndum sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN. És interessant constatar com l’estandardització de les rutes que segueixen les manifestacions a Barcelona no va quedar fixada d’una manera automàtica un cop restaurada formalment la llibertat de reunió. Entre les primeres manifestacions legals i l’assentament d’aquestes grans rutes pels passeigs massius va passar un cert temps, que podríem anomenar d’adaptació, i que consistí en un tempteig que rellegia els llocs i els trajectes, que distribuïa funcions i significats a partir d’un imaginari de futur –la reconstrucció nacional i social del país– i de les restes d’una memòria col·lectiva relativa al que havia estat –molt temps enrere– l’ús democràtic i creatiu dels carrers i de les places de la ciutat. Les grans manifestacions sindicals utilizen el carrer d’Aragó –4 de novembre del 1977– o la ronda de Sant Antoni –10 de març de 1978. El 1979, el 24 de juny, els gais i les lesbianes utilitzen per primer cop el que després serà el punt de trobada habitual per a les seves manifestacions, la plaça de la Universitat, si bé, en comptes d’enfilar pel carrer de Pelai –com aviat quedarà institucionalitzat–, baixen per ronda de Sant Antoni i ronda de Sant Pau fins al Paral·lel. El 23 de gener del 1979, entorn de 60.000 obrers del metall usen la via Laietana en sentit pujada i fins a plaça de Tetuan. Cap d’aquests recorreguts no hauran de repetir-se en el següent quart de segle, com si fossin part d’una situació de trànsit en la qual encara no apareixen definits clarament els indrets significatius i pertinents de la nova cartografia sociopolítica de la ciutat. És probablement en aquest període de transició de la darreria dels setanta i l’inici dels vuitanta que comença a operar-

COPS DE GENT

0. PrimeresS.indd 15

se, paral·lelament, un canvi substancial en la presa de fotografies de la gent que participa en les manifestacions: d’una banda, pel que fa al pas de la clandestinització a una certa festivalització de tarannà reivindicatiu en graus diversos, un procés que culminaria en l’espectacularització mediàtica dominant quant a moltes de les reunions actuals; d’una altra banda, pel que fa al que podria associar-se en els anys precedents respecte a un punt d’estaticitat dels protagonistes de les fotografies, que aniran sent representats com més va més a partir de la presència en moviment dels cossos al carrer. No seria agosarat sota cap concepte sostenir que a través d’aquests dos processos es projecten relacions de forces i en conseqüència l’evolució mateixa –integral– de la societat catalana als darrers 25 anys. Un cop superada aquesta fase d’experimentació espacial, queda establert el nucli de carrers i places considerat apropiat i per tant apropiable per a aquest tipus d’expressions col·lectives. A partir d’un cert moment, les grans manifestacions civils, sindicals o polítiques solen prendre com a punt de partida alguna cruïlla del passeig de Gràcia, en al·lusió a la generalitat de la vida civil encarnada en aquest punt central de la ciutat, amb la voluntat d’insinuar que és la societat en el seu conjunt qui proclama o reclama alguna cosa. Són autèntiques redundàncies, és a dir, deambulacions que es repeteixen sistemàticament, amb poques variants, per uns mateixos canals. El desplaçament es produeix baixant per passeig de Gràcia fins a plaça de Catalunya, girant per la ronda de Sant Pere i seguint per la via Laietana des d’Urquinaona, acomplint també una funció espectacularitzant, car el seguici pot visibilitzar-se d’una forma quasi completa, de manera que els espectadors i els participants poden obtenir un punt de vista de conjunt que doni idea de l’èxit de la convocatòria. El recorregut ritual pot iniciar-se, més endavant, a la mateixa plaça de Catalunya, a la cantonada de passeig de Gràcia amb la ronda de Sant Pere, a la cantonada d’El Corte Inglés. Aquest itinerari és l’emprat per les manifestacions convocades amb vocació de resultar més multitudinàries i solen culminar a la plaça de Sant Jaume. La lògica que orienta i organitza els moviments espacials pel centre de Barcelona pot mostrar certes variants, en funció de quina sigui la col·lectivitat que s’hi fa present. Les marxes estudiantils –i una àmplia varietat de deambulacions reivindicatives i antirepressives formades majoritàriament per estudiants– solen dur a terme les seves incursions simbòliques vers la plaça de Sant Jaume sortint del davant del vell edifici de la Universitat, arribant pel carrer de Pelai a la plaça de Catalunya i incorporant-se a la via Laietana per Fontanella. Aquest itinerari és, així mateix, el que més han utilitzat moltes manifestacions feministes, incloses les commemoratives del 8 de març, així com les del Dia Internacional de l’Orgull Gai. En canvi, les manifestacions obreres solen triar la plaça d’Urquinaona com a lloc d’inici per les seves baixades rituals cap a la plaça de Sant Jaume. Potser és per l’aparellament històric entre els moviments obrer i veïnal que les manifestacions multitudinàries contra els rebuts de l’aigua –20 de febrer del 1994; 14 de maig

EL PODER DEL CARRER

21/9/16 18:00

i 5 de novembre del 1995; 22 de novembre del 1998– o a favor de l’ensenyament públic –com les 16 de febrer del 1992; 11 de maig del 1997; 19 de novembre de 2000–, convocades per les associacions de veïns, escollissin aquest mateix recorregut i que utilitzessin aquests trajectes rituals els diumenges al matí, a diferència del que succeeix amb les manifestacions sindicals, que han desfilat preferentment en dies feiners. Algunes manifestacions poden considerar, però, que no és pertinent interpel·lar directament el poder polític encarantse literalment a les seves residències. En aquests casos, els seguicis escullen un punt neutre o de valor simbòlic zero per concloure. Quan les manifestacions del Primer de Maig trien com a desembocadura la plaça de Tetuan, la plaça Nova o, com el 1991, la plaça de Catalunya, estan significant que aquest dia no es protesta contra res en concret, sinó que és la classe treballadora la que, com a tal, es fa present a l’espai públic, recordant la seva existència organitzada i les seves vindicacions més generals. Això mateix succeeix cada Onze de Setembre, tot invocant els avantpassats simbòlics de fer-se presents davant del monument en honor d’un d’ells, en aquest cas el de Rafael Casanova. En altres oportunitats similars, també s’ha triat un espai exempt de connexions simbòliques excessivament perfilades. És el cas d’alguns Primers de Maig institucionals de la fi dels vuitanta. Quan, finalment, s’han produït les grans manifestacions de protesta contra el terrorisme en general –la primera, el 19 de novembre de 1978; la darrera, el 12 de març de 2004– o contra atemptats d’ETA concrets –com, entre altres, la d’Hipercor, al juny del 1987, o l’assassinat de Miguel Ángel Blanco anys més tard, o el d’Ernest Lluch, el desembre del 2000–, aquestes manifestacions han finalitzat a la plaça de Catalunya, lloc abstracte de la civilitat urbana, amb la qual cosa es vol dir que l’energia social que es desplega no s’adreça contra cap institució present, no protesta contra els poders instituïts, sinó contra un enemic que es considera absent. La lògica topogràfica basada en els itineraris institucionalitzats a partir del principi dels anys vuitanta i que treballen sistemàticament un repertori restringit d’indrets i trajectes –passeig de Gràcia, plaça de Catalunya, via Laietana, plaça de Sant Jaume, etc.– ha estat alterada per la irrupció en escena del que solen anomenar-se moviments socials, corrents de crítica cultural que proposen la democràcia participativa com una alternativa al sistema de representació política a terminis quadriennals basat en partits parlamentaris. Des del 1996 –amb el desallotjament del cinema Princesa– les protestes urbanes a càrrec d’aquests col·lectius han alternat les singladures canòniques amb unes altres que usaven la xarxa de carrers procurant desplaçaments inèdits i apropiacions desconegudes fins aleshores. En no pocs casos s’insinua una mena de menyspreu de les instàncies de poder, com si se les considerés indignes fins i tot de ser imprecades. En altres oportunitats, els edificis que contenen allò que aquests moviments consideren expressions del mal social poden ser objecte d’interpel·lacions d’extrema vehemència, fins i tot d’agressió física, com ho

demostraren els intents d’assalt que han patit l’Ajuntament –manifestacions antifeixistes el març de 1986 o desembre de 2004–, la Delegació del Govern central –manifestacions contra la guerra d’Iraq la primavera de 2003–, el Palau de la Generalitat –manifestacions estudiantils de gener i febrer del 1987 o la del 9 de novembre de 2000–, la Prefectura de Policia –l’octubre de 1996, com a protesta contra el desallotjament del cinema Princesa. Aquestes noves tendències pel que fa a la conformació de noves rutes rituals, distintes de les institucionalitzades, van conèixer expressions massives en diferents oportunitats: amb motiu de les protestes contra la desfilada militar de maig del 2000 –expulsada a exhibir-se a la muntanya de Montjuïc–, contra la reunió del Banc Mundial al juny de 2001 i contra la cimera europea ja esmentada de març del 2002, i va assolir els seus nivells màxims amb motiu de les protestes contra l’ocupació militar de l’Iraq, el març i l’abril del 2003. A més de manifestacions que feien recorreguts clàssics, des del dia de l’esclat de la guerra –19 de març– i pràcticament cada dia, els estudiants van dur a terme interrupcions-irrupcions contínues, en punts distants els uns dels altres, amb actuacions imprevisibles que funcionaven com una mena de metàstasi de protesta que afectava el conjunt de la trama urbana. Després de la cadena humana entre l’ambaixada nord-americana i la seu del Partit Popular, el 29 de març, una multitud provinent de tots els barris de la ciutat i de les poblacions de l’extraradi, amb la participació d’un bon nombre de veïns de la zona, va inundar els barris alts de Barcelona –Tres Torres, Sarrià, Pedralbes– que mai abans no havien estat “contaminats” per les agitacions ciutadanes al carrer. Grans manifestacions de centenars de milers de persones, convocades per la Plataforma Aturem la Guerra, feien trajectes desconeguts fins aleshores, com el que circulà pel Paral·lel entre plaça d’Espanya i el pla de Palau, el 22 de març, o entre la plaça d’Espanya i la plaça de Tetuan, omplint una bona part del traçat de la gran via de les Corts Catalanes, el 12 d’abril, o bé recuperant-ne d’altres, com la del 15 de febrer, la més nombrosa de les que s’han fet mai a Barcelona. Abans d’aquesta irrupció com a protagonistes de les protestes ciutadanes més importants, els moviments de crítica política més inconformistes –feministes, gais, okupes, moviments de solidaritat amb Chiapas, insubmisos, independentistes, autònoms i indis metropolitans, anarquistes, antifeixistes, etc.– havien triat Canaletes i la calçada de baixada de la Rambla per manifestar-se. En aquest mateix sentit, si la manifestació oficial de l’Onze de Setembre utilitza una via ampla i transparent com és la ronda de Sant Pere, l’ús de la rodalia del Fossar de les Moreres, al barri de la Ribera, o de la part alta de la Rambla per part de grups diguem-ne més minoritaris, bàsicament anarquistes i independentistes, atorga un plus de radicalitat a les vindicacions que s’hi expressen. Al nucli antic hi podem trobar monuments anònims que no apareixen a cap guia turística, però que saben representar la sentimentalitat del més crític i inquiet de la joventut actual.

0. PrimeresS.indd 16

21/9/16 18:00

Totes aquestes dinàmiques d’apropiació col·lectiva de l’espai públic de la ciutat de Barcelona apareixen resumides en les pàgines que segueixen. Les imatges que ens mostren constaten que la trama de carrers pot esdevenir com un pentagrama sobre el qual la història escriu una melodia sempre nova, que és sempre la mateixa: la d’una societat que, al peu de la lletra, marxa. Serem d’ací uns moments davant el reflex gràfic del que s’ha plantejat en aquesta introducció, just com a intersecció en què conflueixen el lector-espectador, el participant mateix en les manifestacions evocades, la memòria individual i la representació col·lectiva del temps convuls d’una societat com la catalana contemporània. Roger Adam, Andrés Antebi i Pablo González ens ofereixen un conjunt de petjades en què, independentment del grau de reconeixement de cada lector, hi ha l’expressió palpable dels anhels de la ciutadania per donar un sentit i comunicar a d’altri, a la intempèrie, a crits, la seva experiència social. Aquests veritables cops de gent que cada fotògraf ens ha recuperat esdevenen el reflex i el recordatori que els carrers d’una ciutat no sols són els canals pels quals les persones van i vénen de treballar, ni –com sovint podria semblar– una mena d’obertures entre edificis a fi que els cotxes hi circulin. Les places, les avingudes, els carrers són l’escenari on la ciutat es dramatitza com a tal, allò on es torna a demostrar que una ciutat viva és sobretot una ciutat viscuda. Aquest llibre ens mostra com Barcelona s’expressa a través de les seves tradicions i com en fa l’instrument per constituir-se –com volia Joan Maragall– en alguna cosa més que una població: en un poble. I hi ha poques coses més tradicionals a Barcelona que la tendència dels seus habitants a sortir de casa per trobar-se amb d’altres amb els quals fer un dia festes i un altre protestes i revoltes. És per mitjà seu que els membres d’una societat –Barcelona, per exemple– poden apropiar-se, quan escau, d’allò que per definició els pertany: el carrer.

COPS DE GENT

0. PrimeresS.indd 17

EL PODER DEL CARRER

21/9/16 18:00

0. PrimeresS.indd 18

21/9/16 18:00

Gabriel Casas (ANC)

0. PrimeresS.indd 19

21/9/16 18:00

a1. 1890.-1910S.indd 20

21/9/16 18:30

ViSCa LA JORNADA

VUIT

DE TREBALL DE

HORES! PRIMER DE MAIG DE 1890

VISCA L’1 DE MAIG!

M. Suñé (La Ilustració Catalana)

a1. 1890.-1910S.indd 21

21/9/16 18:30

Frederic Ballell (AFB)

a1. 1890.-1910S.indd 22

21/9/16 18:30

PRIMER DE MAIG

a1. 1890.-1910S.indd 23

1890

21/9/16 18:30

manifestació internacional

“Proletaris de tots els països, uniu-vos!” Aquesta històrica aspiració de la classe obrera es va fer visible per primera vegada internacionalment l’1 de maig de 1890. El Congrés Internacional Socialista, reunit un any abans a París, havia decidit aprovar la resolució següent: “S’organitzarà una gran manifestació internacional amb data fixa, de manera que, a tots els països i ciutats a la vegada, el mateix dia convingut, els treballadors intimin els poders públics a reduir legalment a vuit hores la jornada laboral”. Una multitud d’obrers d’arreu del món van omplir els carrers de ciutats i pobles per reivindicar millors condicions de vida. La mobilització fou un èxit de participació en la majoria dels països més industrialitzats d’Europa i també als Estats Units. Així va néixer la que, amb el pas dels anys, ha esdevingut la data obrera reivindicativa per excel·lència: el primer de maig.

PER LA JORNADA DE VUIT HORES!

L’exèrcit estacionat al costat d’una de les fonts de la plaça de Catalunya, 1 de maig de 1890

L’aturada va ser total a Barcelona. Els actes van començar a les 1o del matí amb un míting al teatre Tívoli. Els obrers s’hi havien reunit per escoltar els membres més destacats del comitè organitzador. Aquests oradors van subratllar la importància històrica del moment que s’estava vivint i insistiren que l’acte tingués un caràcter pacífic. Un cop finalitzats els parlaments, es va iniciar la marxa cap a la Rambla. La manifestació l’encapçalava una gran bandera vermella, de la qual penjaven unes cintes blanques on es llegia: “Jornada de vuit hores”, “Congrés Internacional de París”. Al voltant de 25.000 persones van baixar per la Rambla i van agafar el passeig de Colom fins a arribar a la seu del governador civil, al pla de Palau. Allí, el dirigent socialista García Quejido lliurava un document amb les principals reivindicacions dels obrers, entre les quals cal destacar la limitació de la jornada laboral a vuit hores, la prohibició del treball infantil per a menors de 14 anys i la reducció de la jornada a sis hores per als joves d’entre 14 i 16 anys. Demanaven també l’abolició del treball nocturn i la prohibició de determinades tasques per a les dones. Un cop lliurat el document, els socialistes van fer una crida a la dissolució de la manifestació i donaren per finalitzada la jornada de lluita.

Vaga general indefinida

No tots els obrers compartien la mateixa estratègia política. Els anarquistes eren partidaris d’una aturada total fins a aconseguir la jornada de vuit hores. El mateix dia 1 a la tarda, un grup d’obrers declarà la vaga general indefinida. Cap a dos quarts de set, unes 2.000 persones es manifestaren a la Rambla cridant “visques” a la vaga. Mentrestant, un nombrós grup de forners amb pans clavats a les puntes dels seus bastons marxava pels carrers del centre de la ciutat. El dia següent, els vaguistes recorrien comerços i fàbriques per assegurarse que l’aturada fos total. Es van produir enfrontaments entre els obrers i la Guàrdia Civil, que intentava dissoldre qualsevol tipus de concentració. A la tarda, el capità general Ramón Blanco declarava l’estat de guerra. Les tropes sortiren de les casernes per ocupar els punts estratègics de la ciutat. La vaga va acabar el dia 12, després de més d’una setmana d’aldarulls i repressió. Malgrat l’èxit de les mobilitzacions i la transcendència política que en aquesta data va tenir la unió dels obrers, el fet és que no van aconseguir la seva principal reivindicació. La jornada laboral de vuit hores no es va començar a aplicar a Espanya fins a l’any 1919.

Frederic Ballell (AFB) La Vanguardia, 3 de maig de 1890

a1. 1890.-1910S.indd 24

21/9/16 18:30

La Ilustración Española y Americana, 8 de maig de 1890

PRIMER DE MAIG

a1. 1890.-1910S.indd 25

1890

21/9/16 18:30

NO A LES TORTURES! 14 DE Febrer DE 1898

Revisió

del procés a la causa anarquista! PROTESTA PEL PROCÉS DE MONTJUÏC

Llibertat

detinguts!

Frederic Fernández (L’Esquella de la Torratxa)

a1. 1890.-1910S.indd 26

21/9/16 18:30

a1. 1890.-1910S.indd 27

21/9/16 18:30

El Castell De l’HoRROR

Fitxes policíaques d’alguns dels detinguts, presos a Montjuïc.

Els episodis d’intensa agitació social, que marquen els últims anys del segle xix, van desencadenar una onada repressiva sense precedents contra el moviment obrer. A la campanya d’atemptats promoguda per petits grups anarquistes contra mandataris, aristòcrates o patrons, les autoritats van respondre amb detencions, tortures, deportacions i afusellaments indiscriminats. El perfil del castell militar de Montjuïc forjaria aleshores la tenebrosa llegenda en l’imaginari ciutadà. El dia de Corpus de 1896, una bomba esclatà durant el pas de la processó, al carrer dels Canvis Nous, prop de Santa Maria del Mar. Van morir-hi 8 persones, i hi hagué més de 40 ferits. Tot i que no hi havia cap prova concloent, el Govern atribuí l’atemptat als grups pròxims a l’anarquisme. Es van prohibir diaris, centres de reunió i llocs d’esbarjo. Suspeses les garanties constitucionals, comencen les detencions massives. Es va obrir una enorme causa

contra el conjunt del moviment obrer. La Brigada Social, una força policial creada expressament, va escombrar la ciutat, i en menys d’una setmana hi havia més de 400 detinguts entre anarquistes, sindicalistes, mestres laics, anticlericals, republicans i treballadors no militants. Tots van ser traslladats a la presó de Montjuïc. En pocs dies corrien com la pólvora rumors sobre què hi passava. Els presos, sotmesos a terribles tortures, acabaven signant declaracions on s'autoinculpaven del crim. Finalment, va haver-hi 87 processats, 5 penes de mort i 68 condemnes a desterrament. L’autor de l’atemptat mai no fou descobert.

1, 2, 3, 4, 5, 6 — Arxiu AEP

a1. 1890.-1910S.indd 28

21/9/16 18:30

ReSSÒ INTERNACIONAL

VOLEM JUSTÍCIA!

Els esgarrifosos testimonis de molts dels detinguts sobre els seus dies a Montjuïc i les cartes signades de puny i lletra pels cinc afusellats explicant el seu martiri van causar un gran impacte a la premsa internacional. Entre 1896 i 1898 es duria a terme una activa campanya de protesta a diferents ciutats d’Europa demanant l’indult de tots els implicats. Als carrers de París i Londres es van convocar mobilitzacions. Aquesta pressió popular va donar alguns fruits. La majoria dels condemnats, més de 60, havien de ser deportats a Río de Oro, un temut i recòndit indret en terres africanes, però el Govern va cedir i finalment van ser enviats a Gran Bretanya. L’any 1901 se’ls va indultar.

El 14 de febrer de 1898, a les 10 del matí, el teatre Tívoli estava ple de gent preparant la manifestació. S’hi havia reunit el comitè organitzador, compost per representants de grups republicans, socialistes, lliurepensadors i anarquistes, i es va llegir el missatge que es duria a l’alcalde. La marxa, amb els colors dels estendards de cadascuna de les organitzacions convocades, va transcórrer en un silenci total, des del passeig de Gràcia, fins a la plaça de Sant Jaume, passant pel passeig de Sant Joan, Comerç, Princesa i Jaume I. Hi havien unes 7.000 persones. A primera fila, un grup d’estudiants amb bandera negra i un altre grup de dones, sota l’estendard del grup femení lliurepensador català, flanquejaven els membres del

comitè. Alguns manifestants portaven fotos dels condemnats. En arribar a la casa consistorial va haver-hi lleus incidents i sonores escridassades, perquè l’alcalde Collasso no hi era present. Finalment, el secretari de l’alcaldia va rebre el manifest en què es condemnaven enèrgicament els turments del castell, es demanava l’indult dels condemnats i s’aplaudia l’obertura d’una causa judicial per a depurar responsabilitats. La manifestació es va dissoldre poc després, entre el carrer de Ferran i la Rambla.

La Campana de Gràcia, 19 de febrer de 1898

PROTESTA PEL PROCÉS DE MONTJUÏC

a1. 1890.-1910S.indd 29

1898

21/9/16 18:30

ViSCA la VAGA

general! FEBRER DE 1902

A BAIX EL

CAPITAL! VAGA GENERAL

VISCA LA SOCIAL!

VOLEM PA!

La Càrrega, Ramon Casas

a1. 1890.-1910S.indd 30

21/9/16 18:30

a1. 1890.-1910S.indd 31

21/9/16 18:30

Alto a les feines! Desembre de 1901. Els treballadors del metall –fonedors, manyans, ferrers, calderers i lampistes– es declaren en vaga. Exigeixen la reducció de la jornada de 10 a 9 hores, amb l’objectiu de facilitar l’accés al treball dels seus companys sense feina. El menyspreu dels patrons cap a les seves peticions radicalitzà la protesta. Dia a dia, van anar sumant-s’hi organitzacions d’altres sectors. El diumenge 16 de febrer de 1902, es convocaren més de 44 mítings a tota la ciutat. Al teatre Circ Espanyol se’n va produir un dels més multitudinaris. Els oradors, entre els quals destacava la líder anarcosindicalista Teresa Claramunt, van fer una crida a l’aturada general immediata. A la resta de reunions es debatia en la mateixa línia. A última hora de la tarda, a gairebé totes les societats s’havia acordat convocar una vaga dels oficis i indústries, fins que les pretensions dels metal·lúrgics fossin acceptades. Dilluns 17, molt d’hora, nombrosos grups de vaguistes anaren imposant l’aturada a tallers, fàbriques i establiments de la perifèria. També van interrompre la circulació d’alguns trens, tramvies, òmnibus i cotxes de lloguer. Al centre de la ciutat, el despertar va ser aparentment tranquil, però a mig matí grups d’obrers, armats amb pedres i bastons, es van concentrar a la plaça de Catalunya i a la part alta de la Rambla. Allí es registraren els primers enfrontaments greus amb les forces armades. A la tarda, es va decretar l’estat de setge. El comandament militar es feia càrrec de la situació i demanava reforços a Vilanova i a Vilafranca. Dimarts i dimecres van ser jornades d’aturada absoluta, tiroteigs continus i duríssims enfrontaments als carrers – especialment a la zona del Paral·lel, Drassanes i Nou de la Rambla– amb desenes de morts. Els vehicles de la Creu Roja omplien la ciutat. Hi hagué detencions massives i les seus dels treballadors foren clausurades. Grups d’obrers van aconseguir paralitzar per complet el trànsit rodat, el port i les estacions de ferrocarril. Faltava menjar i aviat s’iniciaren els saqueigs als forns i altres establiments. L’assaltament massiu a l’escorxador municipal, del qual la multitud va arribar a treure alguns caps de bestiar passant-los de mà en mà, va obtenir una resposta sense contemplacions per part dels uniformats, els quals van obrir foc indiscriminadament. La vaga va deixar un balanç esfereïdor: entre 70 i 100 morts, centenars de ferits i les presons a vessar. Dijous, sota una pluja intensa, la situació va començar a tranquil·litzar-se. Les autoritats van fer tot el possible per imposar la tornada a la rutina. S’ordenà la reobertura dels comerços i alguns tramvies van començar a circular, fortament protegits. Tot i això, gairebé ningú no es mogué de casa, i pels carrers, semideserts, només se sentia el repic de les ferradures dels cavalls.

Autor desconegut (AFB) La Hormiga de Oro, 22 de febrer de 1902

a1. 1890.-1910S.indd 32

21/9/16 18:30

“Compañeros, salud: ya pasó el Carnaval, esa ruin ostentación de lujo y derroche que nuestros explotadores hacen cada año para afrentar doblemente la miseria, el frío y el hambre que nos rodea… Paremos todas nuestras faenas, desde el barrendero al maquinista, del criado doméstico al tipógrafo, al dependiente del comercio, a todos, en fin, los que trabajan. ¡Que nadie se mueva, que todo cese, y a la negativa de los vampiros acaudalados responda el vacío, el silencio y el hambre para todos! Sin comida, bebida, luz ni limpieza, capitularán nuestros enemigos. Muchos compañeros estamos dispuestos a soportar esta nueva Cuaresma que alcance a todos, para lograr un destello de dignidad y de mejora a la pesadumbre que nos degrada y el derecho a vivir que nos roban. Por consecuencia, ¡alto a las faenas!, pare el trabajo desde mañana mismo y demostraremos a las clases directoras y capitalistas que sin el obrero a quien desprecian no es posible la vida social.” Extracte d’un full volant que corria aquells dies per la ciutat

La Campana de Gràcia, 22 de febrer de 1902 M. Auban (AFB)

VAGA GENERAL

a1. 1890.-1910S.indd 33

1902

21/9/16 18:30

SOLIDARITAT CATALANA “Catalans: el millor entusiame és l’ordre, no dongueu cap crit, al qui en dongui, agafeu-lo.”

20 DE MAIG DE 1906

Frederic Ballell (AFB)

a1. 1890.-1910S.indd 34

21/9/16 18:30

a1. 1890.-1910S.indd 35

21/9/16 18:30

Aquesta caricatura va enfurismar un estament militar espanyol, molt sensible a qualsevol crítica després del desastre colonial del 98. Així va quedar la redacció del Cu-Cut! després de la violenta acció dels militars

Unitat catalanista La nit del 25 de novembre de 1905 un grup de militars assalta i destrueix les seus del setmanari satíric Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya. Actuaven en resposta a la caricatura publicada en el primer, en què es ridiculitzava l’Exèrcit espanyol. El govern de Moret no només no va castigar l’agressió dels militars, sinó que va aprovar poc temps després la Llei de jurisdiccions. A partir d’aleshores qualsevol ofensa verbal o escrita contra l’Exèrcit, la pàtria o la bandera seria jutjada directament pels militars.

Cu-Cut!, 23 de novembre de 1905

Aquests fets van provocar una gran indignació entre la ciutadania, i s’aconseguí unir per primera vegada les diferents tendències del catalanisme polític. Així va néixer Solidaritat Catalana, un moviment unitari de grups i partits compost per la Lliga Regionalista, el Centre Nacional Republicà, Unió Catalanista, una part d’Unió Republicana, carlistes, federals i independents. La coalició va aconseguir un èxit espectacular en les eleccions de 1907, però el caràcter tan divers de les tendències polítiques que la formaven va fer que es dissolgués precipitadament l’any 1909.

Autor desconegut (AFB) Ilustració Catalana, 17 de maig de 1906

a1. 1890.-1910S.indd 36

21/9/16 18:30

“Barcelona sencera” “Grandiosa manifestació”, “Acte cívic imponent”, “Manifestació admirable”. Els titulars de la premsa del dia següent no deixaven cap dubte sobre l’èxit de la convocatòria. Desenes de milers de persones inundaren els carrers sota un sol radiant. Es tractava de la concentració més nombrosa que havia viscut fins aleshores la ciutat. Segons La Publicidad, “va ser-hi present Barcelona sencera”. A l’acte se’l va anomenar Festa de l’Homenatge, i havia de servir per retre tribut als senadors i diputats que a les Corts s’oposaren a la polèmica Llei de jurisdiccions.

Al Saló de Sant Joan (actual passeig de Lluís Companys) al costat de l’Arc de Triomf, es va instal·lar una tribuna engalanada per a l’ocasió, on se situaren els diputats. A les quatre de la tarda una marea humana inundava els carrers adjacents. Els regidors de l’Ajuntament de Barcelona, precedits pels macers a cavall, conduint el pendó de la ciutat, van ser els encarregats d’iniciar la marxa. A continuació desfilaven els estudiants, els centres carlistes, les societats artístiques, les societats agrícoles i els gremis. El pas davant de la tribuna transcorria lentament. Els bombers, vestits amb l’uniforme de gala, s’havien enfilat

dalt dels arbres i movien, mitjançant unes cordes, cartells vermells o blancs, que indicaven l’avenç o el retrocés als assistents. Ells van ser els encarregats que la multitud desfilés ordenadament. Les societats corals estaven convocades per amenitzar l’espera. La manifestació va transcórrer en el silenci més absolut, interromput només per aplaudiments, tal com havien demanat insistentment els organitzadors. A les vuit del vespre, quatre hores després de l’inici de l’acte, passaven per davant de la tribuna els últims assistents, saludant uns diputats i senadors ja exhaustos.

Frederic Ballell (AFB)

SOLIDARITAT CATALANA

a1. 1890.-1910S.indd 37

1906

21/9/16 18:30

“Fou sens dubte en aquesta ocasió que els catalans s’apassionaren per la bellesa de les grans mobilitzacions, per l’espectacular moviment de grans munions humanes. Les congregacions d’homes vibrant amb un sol entusiasme vigorós, deu trobar en un sentit artístic recòndit en nosaltres, alguna disposició propícia i plena de favor. Des d’aquell dia hom organitzarà molts altres actes així: per demanar el port franc, en favor de la Mancomunitat, i celebrant la vinguda de la República, i per tants d’esdeveniments com van assenyalant les fases amb què el nou règim es descabdella. Pocs pobles amen tant com el nostre de reunir-se, de fer mítings ‘monstres’, d’oir retòrica pública, de desfilar en atapeïdes manifestacions.” Claudi Ametlla, Memòries polítiques

Lluís Girau Iglesias (AFB)

a1. 1890.-1910S.indd 38

21/9/16 18:30

Autor desconegut (BC) Lluís Girau Iglesias (AFB)

SOLIDARITAT CATALANA

a1. 1890.-1910S.indd 39

1906

21/9/16 18:30

a1. 1890.-1910S.indd 40

21/9/16 18:30

AMUNT LA REVOLUCIÓ

SOCIAL! SETMANa TRÀGICA

Visca l’exèrcit, mori la policia! JULIOL DE 1909 Visca la República!

Ha arribat la nostra!

Mort al clergat! Brangulí (ANC)

a1. 1890.-1910S.indd 41

21/9/16 18:30

Frederic Ballell (AFB) Autor desconegut (Arxiu Mas)

a1. 1890.-1910S.indd 42

21/9/16 18:30

“Las calles de Barcelona, en aquella época, estaban pavimentadas de una manera que parecía a propósito para la construcción de barricadas, puesto que consistía en adoquines colocados sobre un lecho de arena, sin argamasa de clase alguna, por lo que, sacando un adoquín, salían todos sin el menor esfuerzo.” Leopold Bonafulla, sabater i militant anarquista.

Josep Maria Sagarra (ANC) Brangulí (ANC)

SETMANA TRÀGICA

a1. 1890.-1910S.indd 43

1909

21/9/16 18:30

a1. 1890.-1910S.indd 44

21/9/16 18:30

A baix la guerra! La ciutat es trobava convulsionada per les nefastes conseqüències de la guerra del Marroc. La contínua pèrdua d’efectius de l’exèrcit espanyol, a les muntanyes del Rif, portà el govern de Maura a cridar a files els reservistes de Barcelona, la majoria homes humils, casats i amb fills. La injustícia del sistema de lleves, que permetia als que poguessin pagar 1.500 pessetes no incorporar-se a files, va augmentar considerablement la tensió entre les classes populars. Una àmplia constel·lació de grups polítics —republicans, socialistes, radicals, anarquistes i catalanistes— convoca una aturada general pacífica de 24 hores per protestar contra la política governamental. A partir d’aquí es precipiten els esdeveniments.

Dilluns 26 DE JULIOL

Dimarts 27

Durant les primeres hores del matí l’aturada fou secundada massivament en els barris industrials de la perifèria: Poblenou, Sant Martí, Sant Andreu, Sants, les Corts, i també a Gràcia. Al centre de la ciutat, els piquets van anar imposant l’aturada a mesura que avançava el dia. Des de primera hora de la tarda, els propietaris decidiren tancar fàbriques i comerços. La vaga es va generalitzar. Després de greus xocs entre obrers armats i la Guàrdia Civil, els tramvies van deixar de circular. El focus de la revolta es va traslladar a les comissaries, on es mirava de posar en llibertat els detinguts. Estat de guerra i llei marcial. Ossorio, governador de Barcelona, va dimitir. El general Santiago assumí el govern militar i va ordenar el segrest de la premsa. Es van mobilitzar tropes cap a Barcelona des de Tarragona, Aragó, Balears, Navarra i València.

Es tallen les comunicacions ferroviàries, telefòniques i telegràfiques. La ciutat queda aïllada de la resta del país. Els desordres a diferents punts s’intensificaren fins a esdevenir una revolta armada. Als carrers, grups d’homes, dones i nens van construir barricades amb llambordes, tapes de clavegueres i fustes. S’estaven produint els primers assaltaments organitzats a les armeries. En moltes ocasions, els soldats, desobeeixen els seus superiors i es neguen a disparar contra la població. El moviment insurreccional derivà en el saqueig i l’incendi massiu d’edificis que pertanyien a l’Església. Al centre de la ciutat, cremen els Escolapis, Sant Pau del Camp, Jerònimes, Franciscans, l’església de Santa Madrona i els convents de les Esclaves del Sagrat Cor i de les Penedides.

La Actualidad, 28 d’agost de 1909 ← Frederic Ballell (AFB)

SETMANA TRÀGICA

a1. 1890.-1910S.indd 45

Feminal, 29 d’agost de 1909

1909

21/9/16 18:30

Davant de les llibreries i quioscos s’amuntegaven moltes persones que buscaven informació. La gent que es mantenia al marge de la revolta mostrava la seva neutralitat penjant banderes blanques als balcons de casa seva

Dimecres 28

La crema d’edificis religiosos arriba al seu moment culminant. En poc més de quaranta-vuit hores, 12 esglésies i 40 convents foren consumits per les flames. Proliferaven les bandes desorganitzades a les quals se sumaven grups de delinqüents comuns. Als carrers del centre de la ciutat les prostitutes participaven activament en els saqueigs i enfrontaments amb les tropes. Les organitzacions que formaven part del Comitè de vaga se sumien en els seus desacords. Es va fer evident la manca de direcció política de la revolta.

Dijous 29

La insurrecció comença a donar símptomes de debilitat. El cansament, la calor i l’aïllament van passar factura als grups que lluitaven darrere les barricades. Arribaven nous contingents militars des de València i les autoritats restabliren el control sobre el centre a última hora del matí. A la tarda es van registrar intensos enfrontaments a les Drassanes, el Clot i el Poblenou. Els destacaments de l’Exèrcit, comandats pel coronel Mora, han de sotmetre els rebels barri per barri. A la nit, pràcticament totes les barricades havien estat abandonades i només actuaven alguns franctiradors als terrats. Frederic Ballell (AFB)

a1. 1890.-1910S.indd 46

Divendres 30

La ciutat es desperta presa per les forces militars. Es va extremar la vigilància als punts estratègics i lentament es va recuperant la rutina ordinària. La població que havia romàs tancada a casa seva pogué sortir al carrer a comprar aliments.

Dissabte 31

Més de 10.000 policies i militars es van encarregar de custodiar la reobertura de les botigues i la tornada al treball dels funcionaris. Els centenars de barricades aixecades van començar a desmantellarse. Es féu públic un primer balanç de víctimes: 99 civils, 3 capellans i 8 membres de les forces de seguretat.

Diumenge 1 d’agost

Ja no es va sentir a la ciutat ni un sol tret, i al matí es va fer la missa a les esglésies menys danyades.

La repressió

Va haver-hi detencions massives, les societats obreres i les escoles laiques van ser clausurades i es prohibí la publicació de desenes de diaris. Les garanties constitucionals, suspeses a tot Espanya el 28 de juliol, no es van restaurar fins al 27 de setembre. Prop de mil persones van ser empresonades per la seva presumpta participació a la revolta, 59 de les quals serien condemnades a cadena perpètua. Es van dictar sentències de mort contra Josep Miquel Baró (líder de la revolta al Poblenou), Eugenio del Hoyo (guàrdia de seguretat que es va unir als insurrectes), Antoni Malet Pujol i Ramon Clemente García (carboner que va ballar amb mòmies desenterrades dels convents). Finalment es va trobar un cap de turc. Francesc Ferrer i Guàrdia, pensador anarquista i fundador de l’Escuela Moderna, va ser declarat, amb proves més que dubtoses, responsable i cap de la rebel·lió. Fou detingut el 31 d’agost i sotmès a consell de guerra el 9 d’octubre. El dia 13 del mateix mes fou afusellat al castell de Montjuïc.

Autor desconegut (Arxiu Mas) → Frederic Ballell (AFB) Brangulí (ANC)

21/9/16 18:30

PRIMXXXXXX

a1. 1890.-1910S.indd 47

1911

21/9/16 18:30

Llibertat de consciència! MANIFESTACIÓ FEMENINA ANTICLERICAL

¡ABAJO EL CLERICALISMO! 10 de juliol de 1910

Visca la

llibertaT! Autor desconegut (Arxiu Mas)

a1. 1890.-1910S.indd 48

21/9/16 18:30

a1. 1890.-1910S.indd 49

21/9/16 18:30

LA QÜESTIÓ RELIGIOSA Amb la crema de convents de l’any anterior, encara viva en el record, el govern de Canalejas tractà de transformar el sistema de relacions entre l’Estat espanyol i l’Església. Les reformes pretenien avançar en dos sentits: la tolerància dels cultes i el control dels ordes religiosos. Una ordre reial del 10 de juny autoritzava l’exhibició pública de cartells o símbols a les façanes dels temples, independentment de les confessions. Però el que va encendre els ànims fou l’anomenada Ley del Candado, que limitava la implantació de nous ordes religiosos a Espanya.

L’Església i els sectors propers al clergat veieren en aquestes iniciatives un atac velat als seus privilegis, i reaccionaren organitzant diverses accions de protesta per tot el país. Les dames catòliques tingueren un paper protagonista en molts d’aquests actes. Paral·lelament, des de sectors republicans i liberals es mirà de contrarestar les mobilitzacions, amb la convocatòria arreu de manifestacions de suport al Govern. Val a dir, doncs, que l’estiu de 1910 fou especialment conflictiu al voltant del que llavors s’anomenava “qüestió religiosa”.

El Progreso Ilustrado, 17 de juliol de 1910

a1. 1890.-1910S.indd 50

21/9/16 18:31

NO TOTES SOM CATÒLIQUES És diumenge 10 de juliol i són dos quarts de cinc de la tarda. Es reuneixen milers de dones a la plaça d’Urquinaona. Moltes duen al pit, aguantada amb una agulla, una caricatura en la qual apareix una al·legoria de la República ventant una puntada de peu a un frare. Han estat convocades per l’Agrupación de Damas Rojas, l’Asociación de Damas Radicales i la Sociedad Progresiva Femenina, i es disposen a començar una marxa de suport a la política anticlerical del Govern. Un estendard vermell encapçala la manifestació amb la següent inscripció: “Comisión ejecutiva. Abajo el clericalismo. Viva la libertad”. Al costat de la presidència marxa un home que duu en braços una nena vestida de República. També es pot veure, davant l’astorament del vianants, una de les manifestants portant una oca esplèndida, empolainada amb cintes dels colors republicans.

Una delegació de la comissió executiva —composta per les senyores López de Ayala, Laura Mateu i Francesca Gimeno— lliura al governador un missatge de suport a la política anticlerical del govern. S’hi pot llegir que les dones volien “fer constar davant del Govern de la Nació que no totes les dones espanyoles són catòliques, i protestar respecte de les dames que es van atribuir davant d’un representant del govern la representació de la dona espanyola”. Un cop lliurat el document, des d’un balcó López de Ayala dirigeix unes paraules a les manifestants per felicitar-les per haver assistit a l’acte. Els recomana que es retirin pacíficament, i acaba el seu discurs amb un “¡Viva la libertad!”.

Frederic Ballell (AFB)

MANIFESTACIÓ FEMENINA ANTICLERICAL

a1. 1890.-1910S.indd 51

191o

21/9/16 18:31

FORA

LA PENA

DE MORT! Visca la República! Manifestació contra la pena de mort Fora Canalejas! 27 d’agost de 1911 Visca la revolució!

La Marsellesa

Brangulí (ANC)

a2. 1910.-1937S.indd 52

21/9/16 18:08

a2. 1910.-1937S.indd 53

21/9/16 18:08

Pressió abolicionista

ELS FETS DEL ‘NUMANCIA’

NO més execucions!

Els temps en què les execucions eren grans espectacles públics tocaven a la seva fi. A Barcelona, l’afusellament de Ferrer i Guàrdia a Montjuïc, l’octubre de 1909, fou viscut com el punt culminant d’un període marcat per la repressió i les condemnes arbitràries. Polítics de prestigi, juristes, intel·lectuals i periodistes promogueren campanyes d’abast internacional demanant una dràstica modificació de les lleis en nom de “la cultura i la civilització”. Tant és així que la pressió abolicionista donà els seus primers fruits, i des del mateix poder començaren a aixecarse veus crítiques. Canalejas, president del Govern, va presentar propostes de modificació del Codi penal, i acte seguit els diputats de les Corts discutien els primers aspectes de la reforma.

La guerra del Marroc seguia essent el teló de fons de la política espanyola. Els incidents se succeïen l’un darrere l’altre, en un degoteig incessant. Una nit, a principis de l’agost de 1911, un grup de sis soldats, encapçalat pel fogoner Antonio Sánchez Moya, es va revoltar a bord del cuirassat Numancia, ancorat al port de Tànger. Al crit de “Visca la República!”, els insurrectes miraren de reduir els oficials de la nau, amb la intenció de dirigir-la cap a Màlaga i proclamar allí el canvi de règim. Foren neutralitzats de seguida i, després del judici sumaríssim, el fogoner fou afusellat i els seus companys foren condemnats a cadena perpètua. L’episodi provocà una onada d’indignació ciutadana.

Diumenge al matí, unes tres mil persones es van concentrar a la plaça de Catalunya. El Partido Radical, la Unió Federal Nacionalista Republicana, associacions lliurepensadores, obreres, femenines i socialistes signaven la convocatòria. Feia una calor sufocant, i bona part dels assistents cercà refugi sota les palmeres o a l’ombra dels carrerons propers. A la plaça es va instal·lar una petita tarima, des de la qual es llegí el manifest que després s’havia de portar a la Casa Consistorial. Finalitzada la lectura, la multitud s’encaminà cap a l’Arc de Triomf, i d’allí fins el Palau de Justícia. Amb el lema “Abolición de la pena de muerte”, una única pancarta encapçalava la marxa. Els crits contra la pena capital s’alternaven amb els “mori” dirigits tant a Canalejas com a la monarquia, i eixordadors aplaudiments ho aclaparaven tot de tant en tant. Per moments, les gorges entonaven La Marsellesa. Molts dels assistents duien el retrat del fogoner executat. Quan la manifestació encarà el carrer de la Princesa, en direcció a la plaça de Sant Jaume, milers de persones havien engruixit el seguici. Un grup de representants fou rebut per l’alcalde –el marquès de Marianao– al Consistori. Aquest es va comprometre a traslladar les peticions de la gernació a les Corts i, finalment, des del balcó es va desconvocar l’acte. Tot i així, prop de dues mil persones es van concentrar entre el Liceu i el pla de la Boqueria. Allí els guàrdies els van ordenar dispersar-se, i després d’algunes estrebades van començar violentes càrregues, sabres en mà, de la policia muntada. Es van produir alguns trets i corredisses pels carrers de Sant Pau i de l’Hospital. Més tard, quan la calma regnava al centre de la ciutat, es va registrar un intens tiroteig davant del convent de les Adoratrius, conegut popularment amb el nom “les Punxes”, al carrer de Casanova. Un grup de manifestants va respondre amb una pluja de pedres als trets de fusell que venien de l’interior de recinte. No hi va haver cap víctima. La Actualidad, 29 d’agost de 1911

a2. 1910.-1937S.indd 54

21/9/16 18:08

“No és reparable. I els homes i els tribunals de justícia no són infal·libles. Per demostrar-ho hi ha la llarga, punyent, fe d’errates, que a les sentències de mort ha hagut de presentar la Història. (...) Per tots aquests motius; perquè l’espectacle del vessament de sang familiaritza amb la seva efusió; perquè endureix el cor i encalla el sentiment, senyors diputats, heu d’esborrar la pena de mort dels nostres Codis, tant el Civil com el Militar i el de Marina. (...) Torneu al botxí la seva condició d’home i traieu‑lo del seu rebaixament d’assassí a sou.” Extracte del manifest llegit pel militant socialista J. Tarruella.

Frederic Ballell (AFB)

MANIFESTACiÓ contra la pena de mort

a2. 1910.-1937S.indd 55

1911

21/9/16 18:08

a2. 1910.-1937S.indd 56

21/9/16 18:08

Els Segadors Catalunya per la Mancomunitat! MANIFESTACIÓ PER LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

Visca Catalunya! 24 d’octubre de 1913

Brangulí (ANC)

a2. 1910.-1937S.indd 57

21/9/16 18:08

a2. 1910.-1937S.indd 58

21/9/16 18:08

La Veu de Catalunya, 24 d’octubre de 1913

← 1, 2 Frederic Ballell (AFB) Brangulí (ANC)

PER LA MANCOMUNITAT

a2. 1910.-1937S.indd 59

1913

21/9/16 18:08

Centenars de milers de postals com aquesta van ser enviades durant la campanya d’adhesió a la Mancomunitat

Brangulí (ANC)

a2. 1910.-1937S.indd 60

21/9/16 18:08

CRòNIQUES D’UNA ciutat engalanada

La mancomunitat, Un naixement difícil

“Moltíssimes persones i entitats han anunciat l’ornament dels seus balcons durant tot el dia d’avui. El mitjà per contribuir al bellíssim espectacle és ben fàcil. Poseu tots penjolls als vostres balcons, i els que pugueu poseu-hi banderes. Penseu que prenent-vos una petita molèstia contribuireu al major lluïment del dia d’avui, presentant els nostres carrers el bigarrat i hermós color de les grans festes populars.” “Des de les tres que el públic afluïa a la plaça Catalunya. De tots els carrers hi arribaven centenars i centenars de persones que, en menys de mitja hora, ompliren totalment l’extensa plaça. La majoria dels que hi arribaven duien al trau de l’americana el disc amb les quatre barres. Està de més dir que els que venien aquests discs varen fer el seu agost, així com el van fer els venedors de postals al·lusives a l’acte.” L a P ublicidad

El maig de 1911, des de la Diputació de Barcelona, controlada per la Lliga Regionalista i presidida per Prat de la Riba, sorgí una iniciativa amb vista a crear una institució que unís les quatre diputacions provincials catalanes. Una delegació viatjà a Madrid per presentar el projecte al president Canalejas, el qual l’acollí positivament i va prometre aprovar-lo. Però un fet inesperat retardà aital aprovació: el 12 de novembre de 1912 Canalejas fou assassinat per un militant anarquista. Els homes de la Lliga, en veure en perill la confirmació de la llei, iniciaren tot un seguit de mobilitzacions i protestes. S’hagué d’esperar, doncs, fins al 18 de desembre de 1913 perquè el Govern espanyol, presidit per Dato, aprovés un reial decret que autoritzava les Diputacions provincials a constituir Mancomunitats.

“A tres quarts de quatre va arribar l’única bandera que havia de figurar a la manifestació, essent rebuda amb grans aplaudiments i crits de joia. La senyera era dels colors catalans i de gran tamany, amb una inscripció que deia: ‘Catalunya per la Mancomunitat’.” D iario de B arcelona “(...) baixà les Rambles majestuosament, enmig d’una contínua ovació. L’ampla via estava materialment atestada de públic que no deixava d’aplaudir. Totes les botigues apareixien tancades, els balcons engalanats, menys alguna raríssima excepció, tots ells plens de gent, i la circulació rodada no va tenir més remei que interrompre’s.” E l D iluvio “Quan els manifestants van desembocar a la plaça de Sant Jaume, el públic que hi esperava la manifestació la rep amb enormes aplaudiments al crit de ‘Visca Catalunya!’, un crit al qual els manifestants responen amb entusiasme.” E l N oticiero U niversal “(...) seguia augmentant a la plaça de Sant Jaume. En penetrar-hi un grup que duia un cartell en el qual es llegien els versos de mossèn Collell: ‘Poble que mereix ser lliure / si no l’hi donan s’ho pren’, i cantant l’esmentat grup Els Segadors, es va desfermar un nou incident, escoltant-se un tret d’arma de foc, que no va produir, afortunadament, cap dany.” L a V anguardia “Després d’aquest darrer incident, el públic s’anà retirant gradualment de la plaça de Sant Jaume, i a dos quarts de set no hi quedaven només que grupets aïllats.” E l D iluvio

PER LA MANCOMUNITAT

a2. 1910.-1937S.indd 61

1913

21/9/16 18:08

a2. 1910.-1937S.indd 62

21/9/16 18:08

Visca la revolució

SOCIAL! agost de 1917

¡Que si viene Maura,

que si viene Dato,

lo que nunca

viene es el

pan barato! VAGA general revolucionÀria Brangulí (ANC)

a2. 1910.-1937S.indd 63

21/9/16 18:08

Frederic Ballell (AFB)

a2. 1910.-1937S.indd 64

21/9/16 18:08

Autor desconegut (Arxiu Mas)

VAGA GENERAL REVOLUCIONÀRIA

a2. 1910.-1937S.indd 65

1917

21/9/16 18:08

Escac a la monarquia

“Seran dissolts els grups de persones que obstaculitzin la via pública o que tinguin caràcter sediciós. S’utilitzarà la força contra ells si un cop convidats a dispersar-se s’hi resistissin, sense que per a tal mitjà siguin obstacle la presència de dones o nens entre els grups esmentats.” Ban I. 16 d’agost de 1917

a2. 1910.-1937S.indd 66

Durant la I Guerra Mundial, la neutralitat d’Espanya propicià un bienni d’enriquiment accelerat que, això no obstant, no va contribuir a modernitzar les estructures rovellades del seu sistema econòmic. El 1917 sobrevingué la crisi, els preus es van disparar i el descontentament general va posar el règim monàrquic a la corda fluixa. L’estament militar estava en peu de guerra i el Govern va haver de claudicar. El conservador Eduardo Dato tornà per formar un nou gabinet que governaria per decret amb el suport de l’Exèrcit. A Catalunya, una aliança liderada per la Lliga Regionalista de Francesc Cambó desafià el nou executiu amb la creació de l’Assemblea de Parlamentaris. Feia poc que a Rússia havia esclatat la Revolució de Febrer. La convulsa conjuntura portà les organitzacions obreres a pensar que havia arribat el seu moment. Des de la gana i la ràbia, l’UGT i la CNT s’uniren. Planejaven la rebel·lió, i promogueren protestes sectorials a tot el territori espanyol. Tot plegat era el preludi de la vaga general revolucionària.

21/9/16 18:08

Un intent frustrat A principis d’agost els treballadors ferroviaris del País Valencià van convocar una aturada a fi de forçar la readmissió d’alguns companys acomiadats. Els ferroviaris de Barcelona secundaren la mobilització, i acte seguit els sindicats cridaren a la vaga general indefinida a tot l’Estat. El dilluns dia 13, a mig matí, les comissions de vaguistes aconseguiren aturar la ciutat sense gaire esforç. Els atacs a tramvies se succeïen, i a diversos barris podien escoltar-se els ecos dels tiroteigs. L’Exèrcit no trigà a prendre els carrers del centre i a clausurar alhora diaris i llocs de reunió. També es va tancar la catedral.A la Rambla es van viure hores de pànic. Les floristes fugien cames ajudeume, els cafès tancaven precipitadament i les cadires de ferro van desaparèixer. Set canons d’artilleria es situaren al carrer de Fontanella, i durant la tarda hi hagué enfrontaments arravatats a Ciutat Vella, Gràcia, Sants i Sant Martí. La nit fou d’una tensa calma. El dimarts, fàbriques i tallers romanien tancats, però la mobilització no havia aconseguit el col·lapse esperat. L’ampli desplegament militar va sorprendre els insurrectes amb desenes de

canons emplaçats a l’avinguda del Paral·lel, les Drassanes i altres zones estratègiques. Al seu torn, els tramvies circulaven protegits per soldats en actitud de disparar. Al capvespre un torpediner fondejava prop de les escales del Portal de la Pau, amb les boques d’artilleria apuntant a la Rambla. Els vaguistes van perdre el carrer. El dimecres, sota una forta tempesta, foren constants les detencions i els atacs als uniformats, des de finestres, balcons i terrats. Els mercats reobrien les seves portes el dijous al matí, però els articles es venien a preus desorbitats. Al dia següent s’havia acabat la insurrecció. Penjat a les cantonades, un ban, firmat pel capità general, prohibia terminantment que a les terrasses de les cases es fessin volar estels, s’estengués roba o s’hissessin banderes, i equiparava aquests fets a disparar trets contra la força pública. Finalment, el diumenge, des de primera hora del matí, les floristes de la Rambla tornaven a muntar les seves parades.

Manifestació per demanar la llibertat dels membres del Comitè de Vaga, el desembre de 1917

1, 2, 3, 4 —Brangulí (ANC)

VAGA GENERAL REVOLUCIONÀRIA

a2. 1910.-1937S.indd 67

1917

21/9/16 18:08

a2. 1910.-1937S.indd 68

21/9/16 18:08

VAGA DE LA CANADENCA febrer – març de 1919

Brangulí (ANC)

a2. 1910.-1937S.indd 69

21/9/16 18:08

Explosió de vagues De 1917 ençà s’havia estès la idea que la revolució era possible. A Europa es viu un ambient de forta agitació social, on les aturades i les insurreccions se succeeixen. A Catalunya, el sindicalisme, agrupat majoritàriament al voltant de la CNT, vivia un moment d’apogeu. El 5 de febrer de 1919 s’inicia una aturada a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, més coneguda com La Canadenca, la qual subministrava electricitat a les llars i fàbriques de la ciutat. La vaga, que va començar a causa de l’acomiadament de vuit empleats que s’havien negat a acceptar una rebaixa salarial, va acabar convertint-se en una de les més importants que s’havien viscut. El 21 de febrer s’hi van afegir les altres dues companyies elèctriques. El 70% de les fàbriques va parar per manca d’electricitat. A hora baixa, tot va quedar completament a les fosques. El govern de Romanones es va apoderar de la companyia i efectius de l’Exèrcit posaren en marxa les màquines per assegurar el subministrament. La repressió no trigaria a arribar: es van clausurar els sindicats i centenars de treballadors foren detinguts. La vaga s’estengué a les companyies de gas i aigua.

En una demostració de força, el sindicat únic d’arts gràfiques va iniciar la censura vermella, impedint als diaris la publicació de notes que perjudiquessin la lluita obrera. Els sindicalistes van aconseguir neutralitzar per uns dies la difusió d’un ban del capità general Milans del Bosch, que ordenava mobilitzar militarment tots els empleats entre 21 i 38 anys de les companyies d’electricitat, aigua i gas. La majoria dels obrers no va acatar les ordres i uns tres mil van ser portats al castell de Montjuïc. Davant de la tenaç resistència dels treballadors, la situació semblava no tenir sortida, i el Govern va decidir jugar a dues cartes. D’una banda va decretar l’estat de guerra, mentre que, paral·lelament, iniciava una negociació amb els sindicalistes. Finalment, el 17 de març s’arriba a un acord molt favorable per als treballadors: es posarien els detinguts en llibertat, es readmetrien els vaguistes sense represàlies, hi hauria un augment de sou i s’establiria la jornada laboral de vuit hores. El 19 de març, en un míting tens i multitudinari a Las Arenas, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, dirigent carismàtic de la CNT, va aconseguir que els vaguistes ratifiquessin l’acord.

Josep Maria Sagarra (ANC)

a2. 1910.-1937S.indd 70

21/9/16 18:08

“S’estableix i organitza el Sometent a la ciutat de Barcelona, per a la defensa individual i col·lectiva de les vides i hisendes dels seus habitants contra tot atac a l’ordre social, i per fer respectar les lleis i autoritats legalment constituïdes.” El comandant general

La ciutat paralitzada El dilluns 24 de març encara hi havia detinguts, i molts obrers se sentien enganyats per la patronal. Es va decretar la vaga general per a les dotze en punt. La ciutat es va paralitzar completament. Fàbriques, comerços, oficines, bars, entitats bancàries, tot era tancat. Fins i tot els serveis indispensables, com el de pompes fúnebres, van parar i calgué anar a peu fins als cementiris, amb el taüt a coll. Una immensa quietud s’apropià dels carrers. A la tarda es va decretar l’estat de guerra i els punts decisius van ser ocupats per l’Exèrcit. El dimarts van començar a patrullar els sometents – uns vuit mil voluntaris armats procedents de la burgesia– obligant a l’obertura dels comerços i impedint que es formessin grups als carrers. De nit es va prohibir circular. Les autoritats van publicar un nou ban en què, apel·lant al civisme, demanaven als propietaris de cotxes la seva col·laboració per al reestabliment dels serveis. Durant aquells dies es van poder veure destacats personatges de l’alta burgesia, com el marquès de Vilanova i Geltrú i el baró de Güell, dedicats a fer de transportistes.

El 14 d’abril només romanien parats els obrers del ram de la construcció i els carreters. La vaga arribava a la seva fi. Aquesta vegada els treballadors no van veure satisfetes les seves demandes. Arran del conflicte, el governador, el cap de la policia i tot el govern de Romanones van dimitir. Davant de la creixent demostració de força del moviment obrer, la burgesia, dirigida pels seus elements més reaccionaris, es va organitzar en la Federació Patronal de Barcelona. S’inicia una etapa de repressió contra els treballadors, a través del locaut i de la creació de bandes de pistolers a sou, que atemptaran contra els principals dirigents sindicals. Les organitzacions obreres també es van armar en grups d’acció com Los Solidarios o El Crisol. Començaven els violents anys del pistolerisme.

El Día Gráfico, 16 d’abril de 1919 Brangulí (ANC)

VAGA DE LA CANADENCA

a2. 1910.-1937S.indd 71

1919

21/9/16 18:08

a2. 1910.-1937S.indd 72

21/9/16 18:08

Visca la

llibertat! PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

VISCA LA REPÚBLICA! Visca Macià, mori Cambó!

14 d’abril de 1931

La Marsellesa Els Segadors Gaspar, Sagarra, Torrents (AFB)

a2. 1910.-1937S.indd 73

21/9/16 18:08

1, 2 — Gaspar, Sagarra, Torrents (AFB)

a2. 1910.-1937S.indd 74

21/9/16 18:08

PRIMXXXXXX

a2. 1910.-1937S.indd 75

1911

21/9/16 18:08

Gaspar, Sagarra, Torrents (AFB)

a2. 1910.-1937S.indd 76

21/9/16 18:08

“CATALANS: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica. (...) En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la pàtria. Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.” Francesc Macià des del balcó de la plaça de Sant Jaume

Nuevo Mundo, 17 d’abril de 1931

PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

a2. 1910.-1937S.indd 77

1931

21/9/16 18:08

LEs darreres hores de la monarquia El diumenge 12 d’abril, les candidatures republicanes havien guanyat les eleccions municipals a gairebé totes les capitals espanyoles. Automàticament, de boca en boca va començar a circular el rumor que Alfons XIII es preparava per anar-se’n a l’exili. La monarquia borbònica s’enfonsava. A Barcelona, contra tot pronòstic, Esquerra Republicana havia derrotat la poderosa Lliga Regionalista de Cambó, partit afí al règim. A causa de la pressió del carrer, la histèria s’ensenyorí de despatxos i telèfons. Els representants polítics treballaven contra rellotge, alhora que milers de noves banderes es cosien als telers. Es vivia un clima d’eufòria continguda i ningú no volia esperar-se ni un segon més.

Al migdia... Els vianants anaven i venien per la plaça de Sant Jaume, com si es tractés d’un dimarts qualsevol. Cap a dos quarts de dues, Lluís Companys va sortir al balcó de l’Ajuntament. La plaça romania gairebé buida. “Ciutadans, ciutadans...”, deia el dirigent, visiblement commogut, i començava a reclamar l’atenció de l’escassa gent que passava per allí. No pas més de cinquanta curiosos s’acostaren al balcó. Companys, amb veu de tro exclamà: “Ciutadans, proclamo la República!”. Tot seguit es va hissar la bandera tricolor –que s’havia anat a cercar corrents a un centre lerrouxista– davant del més absolut silenci per part dels presents. Un home gran, conscient de la transcendència del moment, s’atansà una mica més al balcó i va començar a aplaudir.

A la tarda... “A Barcelona!...” el crit va recórrer totes les fàbriques de la perifèria, que van anar tancant les portes al costat de bars, botigues i comerços. Des de Sant Martí, el Poblenou, Sant Andreu, Horta, Sants, la Torrassa o Badalona, la munió orientà les seves passes cap al cor de la ciutat. La plaça de Sant Jaume, on no cabia ni una agulla, passà a anomenar-se plaça de la República. Des del balcó, Francesc Macià, el nou president, proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Els taxis i els tramvies no cobraven, i a molts cafès se servia beguda de franc. A primera hora de la tarda una multitud enfervorida envaïa els carrers. Les cantonades del paisatge urbà es poblaven d’abraçades espontànies, felicitacions, cants emocionats i crits d’entusiasme. Els soldats s’unien a les riuades de gent, i s’arrancaven les corones dels uniformes. Milers de retrats del rei foren cremats. També es van destruir bustos i corones de pedra. Les salves saludaven la flamant República des del castell de Montjuïc. El centre fou un formiguer. A la Rambla milers d’homes i dones entonaven La Marsellesa o clamaven “Fora els Borbons!”. Les banderes republicanes i les senyeres florien a les mans. Aquí un home duia un cartellàs de dimensions considerables, en el qual es podia llegir “A cada porc li arriba el seu Sant Martí”. Allí en caminava un altre, embolicat amb una tela tricolor. Més enllà, un jove disfressat de rei desfilava amb un tortell al cap. Una dona, exhausta, tocava la trompeta. La festa va durar fins a trenc d’alba.

El bust del rei Alfons XIII, llençat al carrer des de la Diputació pels instauradors del nou règim Gaspar, Sagarra, Torrents (AFB)

a2. 1910.-1937S.indd 78

21/9/16 18:08

Josep Domínguez (AFB) La Calle, 17 d’abril de 1931

PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA

a2. 1910.-1937S.indd 79

La Campana de Gràcia, 18 d’abril de 1931

1931

21/9/16 18:08

a2. 1910.-1937S.indd 80

21/9/16 18:08

Gaspar, Sagarra, Torrents (AFB)

a2. 1910.-1937S.indd 81

21/9/16 18:08

a2. 1910.-1937S.indd 82

21/9/16 18:08

Visca l’Estatut

íntegre! MANIFESTACIÓ PER L’ESTATUT D’AUTONOMIA

Volem la llibertat

dels pobles 24 d’abril de 1932

Els Segadors

Brangulí (ANC)

a2. 1910.-1937S.indd 83

21/9/16 18:08

Un camí difícil El 15 de setembre de 1932, el president de la República, Niceto Alcalà-Zamora, firmava a Sant Sebastià la Llei de l’Estatut de Catalunya. Amb la seva aprovació definitiva finalitzava un camí llarg i ple de dificultats. En proclamar-se la República s’havia establert una Diputació provisional de la Generalitat. Entre els seus objectius prioritaris, en sobresortia l’elaboració d’un Estatut. A tal efecte es va crear una comissió, encarregada de redactar un avantprojecte, la cual es reuní a Núria el juny de 1931. La proposta que en sortí es va sotmetre a consulta popular. La campanya propagandística prèvia al referèndum fou molt intensa. S’encavalcaren els actes polítics, Brangulí (ANC) El Día Gráfico, 2 d’agost de 1931

i es van distribuir milers de fulls volants convidant a votar “sí”. Les parets de la ciutat s’ompliren de consignes: “No votar l’Estatut equival a desentendre’s de governar la pròpia terra. Voteu l’Estatut”. A les estacions de tren un cartell deia: “Ciutadà: si anaves a marxar, recula!, i vés a votar l’Estatut, que podràs agafar el següent tren”. Un dels eslògans anava exclusivament dirigit a la dona: “Dones catalanes: el vostre deure, en aquest moment és fer votar l’Estatut i signar les fulles del plebiscit femení”. Les dones, que no tenien dret a vot, van organitzar-se per recollir firmes. Unes 432.000 firmaren per adherir-s’hi. El 2 d’agost, el 99% dels vots donà suport a l’anomenat Estatut de Núria.

Macià, en conèixer el resultat del plebiscit, va dir: “Som ja lliures! Res ni ningú no podrà oposar-se a la voluntat del poble català, tan admirablement expressada”. Immediatament s’iniciaren les converses amb Madrid, perquè el projecte fos aprovat a les Corts. El retard continu en les negociacions, i els retalls significatius que el govern central volia imposar al text original, conduïren a una sèrie de mobilitzacions ciutadanes en defensa de la ratificació íntegra de l’Estatut.

Gaspar, Sagarra, Torrents (AFB) →

a2. 1910.-1937S.indd 84

21/9/16 18:08

PRIMXXXXXX

a2. 1910.-1937S.indd 85

1911

21/9/16 18:08

a2. 1910.-1937S.indd 86

21/9/16 18:08

“Per la integritat de l’Estatut” Des del dissabte que a la ciutat arribaven persones provinents de tot Catalunya per participar a la manifestació. El diumenge, de matí, els assistents s’amuntegaven davant la seu de l’entitat organitzadora, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), a la Rambla de Santa Mònica, tot esperant l’inici de l’acte. Dues avionetes pintades amb les banderes republicana i catalana van sobrevolar la multitud. Al seu pas esclataren els aplaudiments, els visques i l’onejar de banderes. Al punt del migdia, una secció de motocicletes de la Guàrdia Urbana obria la marxa. Les principals autoritats barcelonines encapçalaven la comitiva, i a continuació desfilaven els membres d’orfeons, ateneus, entitats culturals, agrupacions esportives, corals,

cooperatives obreres, partits polítics i una representació de nacionalistes bascos que fou molt celebrada. Molts dels participants mostraven petits cartells de cartró quadribarrats, en els quals es podia llegir: “Volem l’Estatut íntegre”. La marxa va desembocar a una plaça de la República plena de gom a gom. Una gran bandera catalana onejava entre l’Ajuntament i el Palau de la Generalitat. Es va fer un gran silenci per escoltar els discursos de Francesc Casals, president del CADCI, i de Francesc Macià, president de la Generalitat. L’Avi rematà la seva encesa intervenció proclamant solemnement: “Faré tots els sacrificis per Catalunya i els màxims esforços per l’aprovació de l’Estatut. Si no fos així, que Déu ens ajudi tant a ells com a nosaltres”.

1, 2 — Gaspar, Sagarra, Torrents (AFB)

MANIFESTACió PER L’ESTATUT

a2. 1910.-1937S.indd 87

1932

21/9/16 18:08

A BAIX el feixisme! 29 d’abril de 1934

Visca la democràcia! MANIFESTACIÓ ANTIFEIXISTA

PRESENT! Pérez de Rozas (AFB)

a2. 1910.-1937S.indd 88

21/9/16 18:09

a2. 1910.-1937S.indd 89

21/9/16 18:09

a2. 1910.-1937S.indd 90

21/9/16 18:09

“Ciutadans: no doneu crits ni doneu visques. Escolteu la meva paraula: Amb aquesta manifestació immensa que, a despit del càstig de la pluja, no té precedent en la història política de Catalunya, ni en la d’Espanya, la democràcia nacionalista fa acte de presència. (…) Desitgem que el pensament del país recobri la serenitat i que la passió tingui el control de la democràcia i del dret, que és l’única fórmula de convivència; però si la fatalitat o el destí volguessin un dia que el llarg procés en què s’arrossega fa anys la política espanyola, quedés plantejat amb violència sempre dolorosa, llavors, si les esquerres espanyoles sofrissin l’agressió i l’ofensiva de la reacció i del feixisme, llavors aquí hi ha uns homes que hi diran la seva paraula, perquè són fills d’un poble que estima la llibertat més que la vida.” Extracte del discurs pronunciat per Lluís Companys al final de la manifestació.

1, 2, 4 — Torrents (AGA) 3 — Pérez de Rozas (AFB)

MANIFESTACió ANTIFEIXISTA

a2. 1910.-1937S.indd 91

1934

21/9/16 18:09

L’Assemblea de L’Escorial

Fogueres contra el feixisme

Mentre que la fràgil salut de la República seguia deteriorantse, cada cop eren més freqüents, a places i carrers de les ciutats, les demostracions públiques de les organitzacions parafeixistes. Els successius governs republicans, profundament debilitats a causa de la intensa activitat obrera, també eren fuetejats des de la dreta. El 22 d’abril, la Confederación Española de las Derechas Autónomas (CEDA), presidida per Gil Robles, va aprofitar l’enèsima crisi governamental per fer una demostració de força a l’Escorial, inspirant-se en les colossals mobilitzacions del nacionalsocialisme. Tot i que el dia fou plujós, i que l’acte no tingué l’esplendor desitjat, el to amenaçant de l’exhibició conservadora va sembrar la inquietud entre els líders de les formacions republicanes.

El govern de la Generalitat, amb Companys al capdavant, reaccionà a l’acte de l’Escorial cridant a la mobilització ciutadana, contra el feixisme i per l’afirmació catalanista i republicana. Durant la nit del dia 28 es van poder veure grans fogueres a diversos cims de Catalunya, i a totes les muntanyes que envolten Barcelona. Al Tibidabo es va instal·lar un potent sistema d’altaveus, perquè al punt de les deu es donés l’ordre d’encendre les fogueres. Milers de persones acudiren a l’esdeveniment. La iniciativa, que simbolitzava el rebuig a la possibilitat d’una dictadura feixista, s’inspirava en antigues pràctiques de la pagesia, en les quals, enfront d’invasions o catàstrofes, el foc s’usava com a toc d’alerta a les comarques veïnes.

1, 2 — Pérez de Rozas (AFB)

a2. 1910.-1937S.indd 92

21/9/16 18:09

Paraigües que són fusells Des de primera hora del matí van començar a arribar trens especials, plens a vessar de gent d’altres comarques, decidida a participar a la manifestació. La pluja, el fred i la boira no impediren que els carrers adjacents al passeig de Colom es transformessin en un formiguer humà. La marxa va sortir cap a la via Laietana, encapçalada per un grup d’espontanis que s’havia avançat a les autoritats, d’altra banda molt aplaudides durant tot el recorregut. A balcons i terrasses s’exhibien banderes catalanes o republicanes, i des d’allí s’animava el pas de la multitud. “Present!”, crit d’adhesió al president, fou el lema més corejat durant la caminada.

MANIFESTACió ANTIFEIXISTA

a2. 1910.-1937S.indd 93

Entre els centenars de pancartes enarborades podia llegirse: “Visca el Parlament de Catalunya!”, “Abaix el feixisme!”, “Abans que el feixisme, la revolució!”, “No passaran!”. La representació de Solsona mostrava una pancarta amb el dibuix d’un braç aixecant un fusell; la llegenda deia: “Contra el feixisme això no falla”. La pluja no amainava, i aviat aparegueren milers de paraigües entre els cartells, els estendards i els clavells que molts duien a la mà. Al dia següent, la crònica de La Humanitat reflectia la tensió prebèl·lica que s’estava vivint: “Que s’acosti l’enemic i veurà el pa que s’hi dóna. La inofensiva contextura del més pacífic dels estris és enganyadora. Al capdavall de cada paraigua hi havia el puny, el braç, el cor, el cervell d’una dona o d’un home. I l’home i la dona —per què no ella?— que diumenge empunyaren paraigües, empunyarien, si fos el cas, fusells”.

1934

21/9/16 18:09

a2. 1910.-1937S.indd 94

21/9/16 18:09

19 de JulioL de 1936

Visca la

República!

MORi el FEIXISME!

Visca la CNT!

Visca lA FAI!

Pérez de Rozas (AFB)

a2. 1910.-1937S.indd 95

21/9/16 18:09

Autor desconegut (ANC)

Pérez de Rozas (AFB) → Josep Maria Sagarra (ANC)

a2. 1910.-1937S.indd 96

21/9/16 18:09

1 — Fons Generalitat de Catalunya. II República (ANC) 2, 3 — Pérez de Rozas (AF-AHCB)

19 de JULIOL

a2. 1910.-1937S.indd 97

1936

21/9/16 18:09

Espera tensa

La tarda del 17 de juliol de 1936 s’inicia a Melilla l’aixecament militar contra la República. En poques hores tot el Protectorat del Marroc alça les armes. L’endemà, el cop s’estén per alguns punts de la península i el govern de Casares Quiroga reacciona presentant la seva dimissió. A Barcelona, la situació semblava tranquil·la, encara que els rumors sobre una possible rebel·lió militar eren cada vegada més constants. Algunes organitzacions polítiques i obreres s’estaven preparant ja feia temps. Els últims dies reclamaven amb insistència armes a les autoritats. La Generalitat, que tenia sota el seu comandament les forces de l’ordre públic, s’hi va negar reiteradament. La matinada del 19 de juliol es va fer eterna. Molts obrers van passar una nit de vetlla, esperant que els militars revoltats sortissin de les seves casernes. Era l’inici de la Guerra Civil a Barcelona.

Brangulí (ANC)

Sonen les sirenes

Cap a les 4.30 hores de la matinada, de la caserna del Bruc surten al carrer les primeres tropes rebels i inicien el seu camí cap al centre de la ciutat. Immediatament sonen les sirenes dels vaixells i de les fàbriques. És el senyal convingut entre els obrers per sortir al carrer. Mentre els militars avancen per la Diagonal, sense trobar resistència, milers de persones aflueixen des de la perifèria, empunyant les seves armes, disposades a aturar els feixistes. Surten militars de les casernes de Montesa, de Girona al carrer de Lepant, de la Ciutadella, de Sant Andreu, i dels Docks, a l’avinguda d’Icària. Els soldats revoltats s’acostaren als cinc mil. A instàncies de Frederic Escofet, comissari general d’ordre públic, el president de la Generalitat, Lluís Companys, es va refugiar a la comissaria de la via Laietana. Des d’allí dirigiran els seus homes contra l’alçament. La ciutat es converteix en un camp de batalla. Es lluita acarnissadament en diferents punts, sobretot a la zona del centre i els barris limítrofs. S’aixequen centenars de barricades on, esquena amb esquena, s’hi deixen la pell els homes, les dones i els nens. Cotxes requisats i pintats amb les lletres de la CNT i de la FAI circulen molt de pressa, d’un costat

a l’altre, carregats d’homes armats. Després d’hores d’incertesa, la Guàrdia Civil decideix posar-se del costat dels treballadors. El pas de les hores, la calor, el cansament del combat, s’expressen amb tota la seva cruesa a la plaça de Catalunya, que queda coberta de cavalls morts. Els militars comencen a retrocedir. El soroll dels fusells s’intensifica. Alguns grups es dirigeixen a la presó de dones del Raval i a la Model. Els presos són alliberats. A les cinc de la tarda es rendeix el general Goded, cap de la rebel·lió militar a Barcelona. Les seves paraules es van poder escoltar per ràdio. “La suerte me ha sido adversa y yo he quedado prisionero. Por lo tanto, si queréis evitar el derramamiento de sangre, los soldados que me acompañáis quedáis libres de todo compromiso.” La caserna de Sant Andreu, assetjada per homes de la CNT durant tot el dia, finalment cau. Els gairebé 30.000 fusells que hi havia foren repartits ràpidament per tota la ciutat. Al capvespre només resistien la caserna de Drassanes, l’edifici de les dependències militars i el convent dels Carmelites, al carrer de Roger de Llúria. A Barcelona, el cop havia fracassat. Agustí Centelles (CDMH) →

a2. 1910.-1937S.indd 98

21/9/16 18:09

PRIMXXXXXX

a2. 1910.-1937S.indd 99

1911

21/9/16 18:09

Revolució social! El dia 20, malgrat que alguns franctiradors disparen des dels terrats, la gent comença a sortir de les seves cases a la recerca d’informació i per comprar aliments. Es respira un ambient d’eufòria popular. El que va començar com un moviment en defensa de la República, en poques hores es transformà en una revolució social. Les autoritats es veuen desbordades pel poder dels anarquistes al carrer. D’un dia per l’altre, la situació ha canviat radicalment. No tots ho van viure de la mateixa manera. Mentre que per a l’alcalde Pi i Sunyer: “Quan vingué la nit, les ombres semblaven estendre’s damunt d’una ciutat cansada i atemorida, plena d’angúnia i d’ombrívols presagis”; per a la dirigent anarquista Federica Montseny: “Aviat tota la ciutat de Barcelona va ser el teatre de la revolució desencadenada. Les dones i els homes, dedicats als assalts de convents, cremaven tot el que dins d’ells hi havia, diners inclosos. Els vells conceptes d’amo i esclau cremaven, al mateix temps que les imatges religioses, a les mil fogueres que el poble havia encès aquí i allí. El 20 de juliol acabava com una gran festa alliberadora d’energies i passions”.

L’endemà del 19 de juliol ja res no era igual que a la vetlla. La simbologia revolucionària s’escampà per tota la ciutat. Molts edifics emblemàtics van ser requisats pels obrers. L’Hotel Ritz va passar a ser un menjador popular 1, 2 — Autor desconegut (ANC)

100

a2. 1910.-1937S.indd 100

21/9/16 18:09

1 — Autor desconegut (ANC) 2 — Pérez de Rozas (AFB) 3 — Agustí Centelles (CDMH)

101

19 de JULIOL

a2. 1910.-1937S.indd 101

1936

21/9/16 18:09

a2. 1910.-1937S.indd 102

21/9/16 18:09

VISCA

DURRUTI! eT VENJAREM! ENTERRAMENT DE DURRUTI 22 de NOVEMBRE DE 1936

MORT Al FEIXISME!

VISCA lA

REVOLUCIÓ! El fill del poble Autor desconegut (ANC)

103

a2. 1910.-1937S.indd 103

21/9/16 18:09

104

a2. 1910.-1937S.indd 104

21/9/16 18:09

1 ↑ Pérez de Rozas (AFB) — 2 ↑ Autor desconegut (ANC) 3 ↓ 4 Autor desconegut (ANC) — ↓ 5 Pérez de Rozas (AFB)

105

ENTERRAMENT DE DURRUTI

a2. 1910.-1937S.indd 105

1936

21/9/16 18:09

“En aquestes hores d’angoixa, el govern de la Revolució saluda emocionat Durruti i tots els que han caigut en aquesta lluita contra el feixisme. Saluda en la persona de la seva companya totes les dones que ploren la pèrdua de les persones benvolgudes, i besa la filla de Durruti, representació en aquest moment de totes les filles que han perdut el seu pare. Saludem els que en el front lluiten i lluitaran fins la victòria final. (...) Glòria a Durruti!” Extracte del discurs de Joan Garcia Oliver, dirigent de la CNT i ministre de Justícia, durant la cerimònia

Autor desconegut (ANC)

106

a2. 1910.-1937S.indd 106

21/9/16 18:09

Crònica d’un enterrament “El cadàver va arribar a Barcelona a últimes hores de la nit. Havia estat plovent tot el dia i els automòbils que l’escortaven estaven coberts de fang. La bandera vermella i negra que cobria el fèretre estava bruta. En el feu dels anarquistes, que abans de la revolució era la seu del sindicat patronal, s’havia estat treballant des de la tarda per a transformar el vestíbul en capella ardent. (...) Es fumava. Uns es llevaven la gorra, d’altres no. Tots cridaven. Els amics abraçaven alguns milicians que venien del front. (…) Milers i milers de persones van desfilar durant tota la nit. Esperaven fent llargues cues sota la pluja. El seu amic i el seu cap havia mort”. “L’endemà al matí van tenir lloc els funerals. Es notava clarament que la bala que va matar a Durruti havia arribat a tocar de ple el cor de Barcelona. Segons els càlculs, un de cada quatre o cinc habitants acompanyava el fèretre, sense comptar la munió que omplia ambdós costats dels carrers, les finestres, les terrasses i fins i tot els arbres de la Rambla. Els partits i els sindicats de totes les tendències havien convocat els seus afiliats i les banderes de les organitzacions antifeixistes onejaven al costat de l’anarquista, per sobre d’aquella marea humana (...)”. “L’enterrament estava programat a les deu. Una hora abans era impossible d’arribar a la seu del comitè. Ningú no havia pensat a buidar el camí perquè passés la comitiva fúnebre. Els grups d’obrers arribaven de tot arreu, es creuaven, es barrejaven i obstruïen el pas. El destacament de cavalleria i les tropes que havien de precedir el seguici estaven bloquejats. Els cotxes que havien de dur les corones es detenien en qualsevol lloc, perquè no podien avançar ni retrocedir”. “A quarts d’onze, Durruti, cobert per una bandera vermella i negra, va deixar la casa dels anarquistes, dut a coll per milicians de la seva columna. Les masses van aixecar el puny com a darrera salutació. Es va entonar el cant anarquista El fill del poble. Va ser un moment commovedor. (...) Van passar hores abans d’arribar a la plaça de Catalunya, que distava tot just uns quants centenars de metres”. “No, no era un funeral regi, era un funeral popular. No hi havia res programat, tot es desenvolupava d’una manera espontània i improvisada. En això residia la seva majestuositat. Podia semblar extravagant, però no deixava de ser grandiós, d’una grandiositat estranya i lúgubre”. “Estava previst que després dels discursos, el seguici fúnebre es dispersés i que tan sols uns pocs amics íntims acompanyessin el fèretre fins al cementiri. Però va ser impossible. La multitud no se n’anava, havia envaït el cementiri i tallat el camí que conduïa a la tomba. Tots els seus passeigs estaven obstruïts per milers de corones.” Hanns-Erich Kaminski, Los de Barcelona

Solidaridad Obrera, 21 de novembre de 1936

107

ENTERRAMENT DE DURRUTI

a2. 1910.-1937S.indd 107

1936

21/9/16 18:09

UNA MORT CONFUSA La mort d’un dels líders més carismàtics que va tenir l’anarquisme fou un cop molt dur per a les forces que lluitaven contra els feixistes. Després de participar activament en la defensa de Barcelona al juliol, la Columna Durruti s’encaminà a Saragossa, i d’allí a Madrid, on es jugava el rumb de la guerra. El matí del dia 19 de novembre, Durruti es dirigia a inspeccionar els voltants de l’Hospital Clínic, on la nit anterior s’havien registrat combats acarnissats i moltes baixes entre els seus. Quan va baixar del cotxe, una bala –l’origen de la qual avui en dia encara és un misteri– li va perforar la part alta de l’abdomen i lesionà òrgans vitals de manera irreversible. L’home moria hores més tard a l’hospital de campanya situat a l’hotel Ritz, envoltat de metges dubitatius, cares d’astorament i d’incredulitat. Després van arribar l’emoció, els plors i un devessall de preguntes.

Autor desconegut (ANC)

108

a2. 1910.-1937S.indd 108

21/9/16 18:09

L’1 de juliol de 1937, davant la seu de la CNT es va celebrar un homenatge multitudinari, en el qual es canvià el nom de la via Laietana pel de via Durruti

1, 2, 3 — Pérez de Rozas (AFB)

109

ENTERRAMENT DE DURRUTI

a2. 1910.-1937S.indd 109

21/9/16 18:09

AssassinS! MANIFESTACIÓ FEMENINA CONTRA ELS BOMBARDEIGS

AssassinS! 19 de febrer de 1937

AssassinS! Pérez de Rozas (AFB)

110

a2. 1910.-1937S.indd 110

21/9/16 18:09

a2. 1910.-1937S.indd 111

21/9/16 18:09

“Ha començat el martiri de Barcelona” La nit del 13 de febrer de 1937 els canons del vaixell italià Eugeni de Savoia van obrir foc contra Barcelona. Aquest atac, el més important des de l’inici de la guerra, va causar un gran impacte entre els ciutadans, que sentien, de cop i volta, el conflicte més a prop que mai.

Les zones afectades per les canonades foren la part baixa del barri de Gràcia, carrers de la Llibertat, del Perill i de Puigmartí, i la zona de l’Eixample compresa entre els carrers de Nàpols, del Consell de Cent i de Mallorca. Hi van morir 18 persones. A partir d’aquest dia, els bombardeigs foren freqüents. La població s’acostumà a mirar el cel amb temor, a la foscor dels refugis i al so estrident de les sirenes d’avís.

Pérez de Rozas (AFB)

112

a2. 1910.-1937S.indd 112

21/9/16 18:09

En el decurs de la guerra, més de dos-cents cops les bombes van caure sobre Barcelona. Es calcula que van morir més de 2.700 persones i més de 1.800 edificis van resultar afectats

1 — Brangulí (ANC) 2, 3 — Pérez de Rozas (AFB)

113

MANIFESTACió FEMENINA CONTRA ELS BOMBARDEIGS

a2. 1910.-1937S.indd 113

1937

21/9/16 18:09

L’Enterrament de lEs víctimes Els funerals s’esdevingueren tres dies més tard. Des de primera hora del matí, les banderes es van fer onejar a mig pal en senyal de dol. Als diaris es podia llegir el següent comunicat: “L’Ajuntament demana als ciutadans que assisteixin a l’enterrament que ho facin sense agrupar‑se separadament, per sectors sindicals o polítics, i que no duguin banderes ni signes que els diferenciïn, ja que és la ciutat la que en l’acte del matí expressarà justament amb el seu dol la seva serena fermesa davant de la inqualificable agressió soferta.” Carregats de flors, setze cotxes de morts van sortir de l’Hospital Clínic i baixaren pel carrer d’Urgell. Darrere anaven els familiars, les principals autoritats i una multitud de persones que van voler escortar les víctimes. Un imposant silenci va acompanyar la comitiva, fins que va arribar al monument a Pi i Margall. Allí la banda municipal executà diverses composicions fúnebres.

Pérez de Rozas (AFB)

114

a2. 1910.-1937S.indd 114

21/9/16 18:09

LEs dones protesten El dia 19, un nodrit grup de dones va marxar pels carrers de la ciutat en protesta pels bombardeigs. Es reuniren a la plaça de Catalunya, i des d’allí van baixar la Rambla en direcció al Palau de la Generalitat. Volien sol·licitar permís a les autoritats per fer una manifestació que condemnés els bombardeigs contra la població civil, especialment en ciutats obertes i sense fortificació. Alhora, la seva intenció era marxar fins als consolats de França i Anglaterra, per demanar la intervenció dels seus respectius països. Com que en aquell moment no hi era el president de la Generalitat, Lluís Companys, una representació de les dones va ser rebuda pel sotssecretari de la presidència, Martí Rouret, el qual va aconsellar, davant del clima que es vivia a la ciutat, que desistissin de realitzar l’acte de protesta. El grup de dones va atendre les explicacions i es dissolgué.

La Vanguardia, 20 de febrer de 1937

115

Pérez de Rozas (AFB)

MANIFESTACió FEMENINA CONTRA ELS BOMBARDEIGS

a2. 1910.-1937S.indd 115

1937

21/9/16 18:09

¡Viva

FrancO! L’OCUPACIÓ DE BARCELONA

¡Arriba España!

¡Viva Cataluña

española!

¡Viva

Cristo

Rey! gener de 1939 Brangulí (ANC)

116

a3. 1939.-1979S.indd 116

21/9/16 18:14

a3. 1939.-1979S.indd 117

21/9/16 18:14

Brangulí (ANC)

118

a3. 1939.-1979S.indd 118

21/9/16 18:14

1, 2 — Pérez de Rozas (AFB)

119

L’OCUPACIÓ DE BARCELONA

a3. 1939.-1979S.indd 119

1939

21/9/16 18:14

DIJOUS 26 de GENER DE 1939 Es podien veure banderes blanques penjades a les façanes dels edificis. Cap al migdia, l’avançada de l’exèrcit de Franco va entrar a la ciutat sense trobar la més mínima resistència. Les tropes, que pertanyien als cossos del Marroc i de Navarra, es van dirigir primer al castell de Montjuïc, d’on van alliberar els presoners, i des d’allí van marxar en direcció al centre de la ciutat. Al seu pas anaven rebent tímides mostres d’alegria, que en qüestió d’hores es convertirien en una gran festa de carrer. Mentre la por o la indiferència senyorejaven en els barris obrers, els carrers del centre s’omplien de gent que sortia per aclamar els soldats amb el braç enlaire. Alguns ploraven i s’abraçaven,

i d’altres feien visques a Espanya i al Caudillo. Per a una part de la població, famolenca i exhausta, el final de la guerra era una benedicció. A la plaça de Catalunya es va concentrar el festeig més gran. Allí, els soldats, envoltats de nens famèlics, repartien xocolatines i medalletes, o llançaven flors a les mosses. Milers de persones que, en secret, havien donat suport als nacionals, van treure les brides a la seva joia. A primera hora de la tarda, les tropes van entrar a la plaça de Sant Jaume i van prendre els edificis de l’Ajuntament i de la Generalitat. Poc després, la bandera espanyola onejava als balcons institucionals sobre una multitud eufòrica.

Brangulí (ANC)

120

a3. 1939.-1979S.indd 120

21/9/16 18:14

El 16 de febrer es prohibí per decret l’us públic del català

fugiNT DE LA FOSCOR Després de setmanes de fosca, l’enllumenat públic fou parcialment restablert i mitjançant un missatge radiofònic s’obligà a mantenir encesos tots els llums dels habitatges, perquè les finestres irradiessin claror al carrer. Els símbols republicans, catalans, o de partits i sindicats desaparegueren com per encantament. Centenars de banderes monàrquiques —moltes fetes amb retalls de senyeres—, s’agitaven al pas dels vencedors. Alguns republicans s’apuntaren a la celebració per no aixecar sospites. En comptes de Fran-có, Fran-có, Fran-có, cridaven Ca-bró, Ca-bró, Ca-bró. De la nit al dia, la ciutat sencera havia passat a mans dels feixistes.

121

L’OCUPACIÓ DE BARCELONA

a3. 1939.-1979S.indd 121

Per les finestres volaven llibres, periòdics, revistes o carnets de grups afins a la República. Innombrables fogueres destruïen documents comprometedors. La majoria de la desbandada parteix dels llocs emblemàtics de la Revolució, com l’Hotel Colón o la seu de la CNT, a la via Laietana, que van ser incendiats i abandonats molt de pressa. Ja feia dies que famílies senceres caminaven, arrossegant maletes i altres pertinences, fugint de la mort o de la presó. Per a milers de persones era el principi d’un llarg exili. Des de lluny, camí de França, es veia com les columnes de fum coronaven el perfil de la ciutat.

1939

21/9/16 18:14

Pérez de Rozas (AFB)

122

a3. 1939.-1979S.indd 122

21/9/16 18:14

S’inicià una llarga etapa en què el nacionalcatolicisme impregnà tots els aspectes de la vida social. A l’esquerra, manifestació per la caiguda de Madrid, el 29 de març. En aquesta pàgina, missa de campanya oficiada a la plaça de Catalunya el 6 de març “para purificar la ciudad ”

Brangulí (ANC)

123

L’OCUPACIÓ DE BARCELONA

a3. 1939.-1979S.indd 123

1939

21/9/16 18:14

a3. 1939.-1979S.indd 124

21/9/16 18:14

UNO nosotros Si ellos tienen

tenemos

DOS ¡España para los españoles! MANIFESTACIÓ CONTRA L’ONU

¡Franco sí,

comunismo no! 10 DE desembre de 1946

Pérez de Rozas (AFB)

125

a3. 1939.-1979S.indd 125

21/9/16 18:14

“ONU, no. UNO sí: Franco” El final de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, va obrir una escletxa d’esperança per als que havien perdut la guerra. Tant els exiliats, com els que s’havien quedat, esperaven que les derrotes de Hitler i Mussolini portarien la caiguda de Franco. Els primers dies del mes de desembre de 1946 es debatia, a les tot just creades Nacions Unides, una resolució de rebuig a la dictadura. El règim, conscient del moment crític en el qual es trobava, va iniciar una campanya propagandística amb l’objectiu d’oferir una imatge més moderada. Es buscava un rentat de cara que esborrés l’estreta vinculació que havia tingut Franco amb les potències de l’Eix. A tot el país es van organitzar mobilitzacions massives per a mostrar al món el suport del poble espanyol al Caudillo, i la unitat de la nació davant del que es considerava una ingerència estrangera en els assumptes d’Espanya.

1, 2 — Pérez de Rozas (AFB)

126

a3. 1939.-1979S.indd 126

21/9/16 18:14

El 9 de desembre, Franco va convocar una manifestació a la plaça d’Orient de Madrid, de rebuig a l’ONU i d’adhesió a la seva persona, a la qual, segons les fonts oficials, van acudir un milió de persones. Un dia després, se celebrava un acte de les mateixes característiques a Barcelona. L’aparell del règim va fer tots els possibles perquè l’assistència fos contundent. Es va decretar dia festiu i es distribuïren milers de fulls volants convidant a assistir a la manifestació. A dos quarts d’onze, les fàbriques, les oficines dels organismes oficials, els comerços, els bancs i els col·legis van tancar, perquè es tractava que tothom hi pogués concórrer. El punt de trobada estava fixat en el passeig de Gràcia amb l’avinguda de José Antonio (actual Gran Via). Les autoritats de la ciutat obriren la marxa. Baixant per la Rambla, un crit es va repetir insistentment: “Franco Sí, Comunismo no”.

Entre la multitud destacava la gran quantitat de pancartes exhibides. La majoria feien referència al Consell de Seguretat: “Vale más honra sin ONU que ONU sin honra”, “Para derribar a Franco hace falta más de UNO”, “Ni la ONU ni los otros: Franco”. Algunes estaven escrites en català: “El timbal del Bruch pot tornar a sonar. Franco a les teves ordres!”, “Els catalans estem amb vós. Visca Espanya”. En arribar a l’edifici de Capitania, la multitud va escoltar els enardits discursos de les autoritats principals, i seguidament es dissolgué la manifestació. Minuts després, un nombrós grup d’estudiants es va dirigir cap al consolat de la República Argentina, cridant visques al dictador Juan Domingo Perón, un dels principals aliats de Franco.

Autor desconegut (Arxiu La Vanguardia)

127

MANIFESTACIÓ CONTRA l’ONU

a3. 1939.-1979S.indd 127

1946

21/9/16 18:14

¡Trasládate

a pie!

VAGA de tramvies

¡0,40 o peatón! No agafis el tramvia!

Dilluns no es treballa març de 1951

128

a3. 1939.-1979S.indd 128

21/9/16 18:14

La manca d’imatges que il·lustrin la mobilització que va sacsejar la ciutat durant els primers dies de març de 1951 no és casual. HI HAVIA un ferri control sobre la informació i estava expressament prohibit fotografiar disturbis, vagues o càrregues de la policia

a3. 1939.-1979S.indd 129

21/9/16 18:14

Misèria i indignació El 1951 ja feia 12 anys que la ciutat patia la fam, el fred i l’opressió. Els salaris no arribaven a cobrir les exigències més elementals de la vida familiar i cada nou hivern era sinònim de sofriment. L’angoixa i la indignació popular anaven de bracet, però ningú no s’esperava un esclat. A principis d’any, la Companyia de Tramvies va aprovar una pujada considerable del preu dels bitllets (de 0’50 a 0’70 cèntims), i, encara que se sentiren algunes veus crítiques, l’increment s’acceptà amb resignació. No obstant això, les notícies arribades des de Madrid ofuscaren els barcelonins: allí el bitllet mantenia el seu preu de 0’40 cèntims.

3.000 vidres trencats A mitjan febrer, algú posà en circulació un full volant que convidava a no utilitzar el tramvia. El dia 24, de manera espontània, va començar una autèntica revolta popular que, d’entrada, s’acarnissà amb els vidres dels tramvies. Aquella nit, a Gràcia, l’Eixample, Sants, Horta, Sant Martí, Gran Via, al Paral·lel i la Barceloneta, més de tres mil vidres foren esmicolats a mans de grups de ciutadans enfurismats. Després de les pedrades, alguns cotxes van ser bolcats i incendiats. Els enfrontaments amb la policia se succeïen. Un nen de cinc anys hi va resultar mort. Les autoritats, sorpreses, titubejaven. La participació dels estudiants, amb la seva creativitat propagandística en forma de fulls volants, pasquins i pintades, va donar un nou impuls a la protesta. Cada cop més usuaris –per convicció o per por– es negaven a pujar al tramvia. L’1 de març el boicot ja fou total. Des de primera hora del matí, els carrers s’ompliren d’homes amb granota blava, caminant cap a les fàbriques amb la carmanyola a la mà. Els tramvies circularen completament buits, amb el conductor, el cobrador i la policia com a únics passatgers. Durant la resta de la setmana, els barcelonins seguiren caminant. El diumenge, després del partit del Barça, les autoritats disposaren desenes de tramvies a la sortida del camp de les Corts. La pluja no havia deixat de caure en tot el dia, però els aficionats van preferir mullar-se i tornar a peu a casa. El 6 de març, acabada una reunió d’urgència amb els poders fàctics de la ciutat, el governador civil, Eduardo Baeza, anuncià la rebaixa de les tarifes als preus anteriors.

130

a3. 1939.-1979S.indd 130

21/9/16 18:14

A la vaga general! El pols popular es va mantenir. La metxa estava encesa i les concessions governamentals ja no eren suficients. Després d’una tensa reunió a la seu del CNS, sindicat vertical oficial, alguns sectors de les bases van plantejar la possibilitat d’anar a la vaga, en solidaritat amb els detinguts i contra la carestia. La proposta no es va aprovar, però la consigna “Dilluns no es treballa, dilluns no es treballa” va començar a circular a través del boca‑orella. Els directors de les empreses reberen trucades anònimes: “¡Arriba España! Aquí la CNS, le hacemos saber que el lunes 12 no se ha de trabajar”. El 12 de març, la primera vaga general contra el règim paralitzà les fàbriques principals i el petit comerç. Hi hagué altercats a tota la ciutat, especialment a la zona del centre. Milers de persones es congregaren a la plaça de Catalunya, l’Hotel Ritz fou apedregat i, a la plaça de Sant Jaume, la multitud incendià una furgoneta davant de l’Ajuntament. La vaga s’allargà tres dies, durant els quals els carrers quedaren deserts. La ciutat es va militaritzar i es practicaren centenars de detencions. Els successos de març, atribuïts pel règim franquista al “comunismo internacional dirigido desde Moscú”, van acabar amb la fulminant destitució del governador, el delegat provincial del sindicat i els caps de la policia. Tota la premsa internacional es va fer ressò de l’episodi. Al diari socialista belga Le Peuple, s’hi podia llegir: “Ha estat una sensació d’alleugeriment, com si haguéssim apreciat els primers símptomes de vida en un ofegat que crèiem definitivament mort”. Fototeca

131

VAGA DE TRAMVIES

a3. 1939.-1979S.indd 131

1951

21/9/16 18:14

a3. 1939.-1979S.indd 132

21/9/16 18:14

MANIFESTACIÓ PROAMNISTIA

llibertat, Amnistia,

ESTATUT

D’AUTONOMIA! 1 i 8 de febrer de 1976

Paco Elvira

133

a3. 1939.-1979S.indd 133

21/9/16 18:14

Un pols a peu de carrer Després de la mort de Franco, amb la consegüent i manifesta debilitat del règim, l’acció dels partidaris de la democràcia s’intensificà. Mentre l’oposició política es reorganitzava, els treballadors van aguditzar el conflicte a les fàbriques i la societat civil començava a mobilitzar-se cada cop amb més vitalitat i determinació. La lluita per l’amnistia dels presos polítics es convertí en una de les seves puntes de llança. A mitjan gener de 1976, un ampli ventall d’entitats ciutadanes, encapçalades per la Federació d’Associacions de Veïns, va presentar a les autoritats una petició per realitzar una manifestació proamnistia, “pacífica i silenciosa”, a la via pública. Després de dies de negociació, el permís va ser denegat. Era massa tard. El rumor sobre la convocatòria havia aixecat tal expectació que ja era impossible fer marxa enrere. La cita es mantingué. El matí del diumenge 1 de febrer, sota un sol fred, desenes de milers de persones sortiren al carrer i es dirigiren al punt assenyalat. La intenció era concentrar-se al Saló Víctor Pradera (actual passeig de Lluís Companys), i des d’allí marxar fins a la plaça de Catalunya. El desplegament policíac era imponent a tot el centre de la ciutat. Tanmateix, les primeres càrregues es produïen al costat del Palau de Justícia. Davant de la impossibilitat de quedarse allí, els manifestants decidiren reorganitzar-se més amunt, a la confluència entre travessera de Gràcia i el passeig del General Mola (actual Sant Joan). Un cop allí, els grisos, amb la porra a la mà, tornaren a tancar‑los el pas. Molts, llavors, decidiren asseure’s a terra. S’esdevingué una nova càrrega, més violenta, precedida de bombes de gasos lacrimògens. Però la intervenció policíaca no va acovardir els manifestants, els quals es disgregaren en desenes de grupuscles decidits a seguir endavant. L’Eixample es convertí en un camp de batalla. Es muntaren barricades encreuant i bolcant cotxes, i en molts punts es responia a la policia amb pluges de pedres. En resum, i malgrat que l’acció policíaca estigués dirigida per un helicòpter omnipresent, la situació desbordà les forces de l’ordre durant més de cinc hores.

El Papus, 3 de gener de 1976

Autor desconegut (AHCO) Robert Ramos

134

a3. 1939.-1979S.indd 134

21/9/16 18:14

Manifestants motoritzats

El 8 de febrer

Mentre alguns resistien al passeig de Gràcia i d’altres anaven pel carrer d’Aragó, un nombrós grup es va concentrar davant la presó Model. Allí es van registrar noves càrregues, salts i corredisses. Quan els grisos aconseguien desembarassar una zona, apareixien nous focus en una altra, gairebé a l’instant. Des de les finestres i els balcons de les cases es rebia amb aplaudiments i crits d’ànim el pas dels manifestants. Als carrers, alguns comerços i llocs públics els aixoplugaven quan calia. D’altra banda, centenars de vehicles privats s’aturaven en encreuaments estratègics, i dificultaven el pas dels jeeps de les unitats antidisturbis. Els clàxons i el crit “Lli-ber-tat, Am‑nis-tia, Es-ta-tut d’Au-to-no-mi-a” es confonien amb l’incessant so de les sirenes. El col·lapse fou enorme. La policia s’acarnissà amb molts automobilistes, trencant-los a cops de culata els vidres dels cotxes, obligant-los a sortir o colpejant-los en l’interior dels vehicles. Hi va haver dues detencions i 18 ferits.

Una setmana després, convocades per l’Assemblea de Catalunya, milers de persones tornaren a prendre el carrer. Les autoritats disposaren més de vuit mil policies, que van actuar amb extrema duresa. Els manifestants tornaven a plantar cara. Hi hagué nombrosos ferits i 30 detinguts. Les mobilitzacions, les més importants en la lluita antifranquista des del final de la Guerra Civil, van ser una veritable demostració de força de la ciutadania, i un impuls decisiu en el camí cap a la democràcia.

Pilar Aymerich

135

MANIFESTACIÓ PROAMNISTIA

a3. 1939.-1979S.indd 135

1976

21/9/16 18:14

1, 2, 3, 4 — Manel Armengol

136

a3. 1939.-1979S.indd 136

21/9/16 18:14

137

MANIFESTACIÓ PROAMNISTIA

a3. 1939.-1979S.indd 137

1976

21/9/16 18:14

Pilar Aymerich

138

a3. 1939.-1979S.indd 138

21/9/16 18:14

“No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.” Treball, 2 de febrer de 1976

Autor desconegut (AHCO)

139

MANIFESTACIÓ PROAMNISTIA

a3. 1939.-1979S.indd 139

1976

21/9/16 18:14

a3. 1939.-1979S.indd 140

21/9/16 18:14

Derogació

lleis repressives!

Llibertat

sexual

Amnistia

totaL!

MANIFESTACIÓ GAI

¡Vosotros, machistas,

sois los terroristas!

26 de juny de 1977 Per una sexualitat

lliure! Jordi Soteras

141

a3. 1939.-1979S.indd 141

21/9/16 18:14

142

a3. 1939.-1979S.indd 142

21/9/16 18:14

“... anar calçat amb bambes, amb la samarreta del FAGC i amb una camisa al damunt, per cordar en cas de dispersió. Portar només el carnet d’identitat. Res d’agendes amb adreces i números de telèfon. En el cas de tenir papers a casa, portar-los a casa d’amics o familiars que no vagin a la mani.” Informe intern del FAGC

← 1, 3 — Pérez de Rozas (AFB) — 2. Jordi Soteras ↑ Pérez de Rozas (AFB)

143

MANIFESTACIÓ GAI

a3. 1939.-1979S.indd 143

1977

21/9/16 18:14

1, 2 — Pérez de Rozas (AFB)

144

a3. 1939.-1979S.indd 144

21/9/16 18:14

dinamita a l’armari

A tota velocitat

En un context de contínues reivindicacions socials i polítiques, el col·lectiu gai va sortir per primera vegada al carrer a fer sentir la seva veu. Reconèixer-se i acceptar-se, sortir de l’armari, i lluitar per reivindicar els seus drets, ja era irrenunciable. La batalla passava per exigir la derogació de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, abans coneguda com a Ley de Vagos y Maleantes, que castigava amb severes penes “a los que realicen actos homosexuales”. La data escollida no era casual. Se celebraria, per primera vegada en l’Estat espanyol, el Dia de l’Orgull Gai, un esdeveniment que ja reunia desenes de milers de persones a París, Amsterdam, Londres, San Francisco o Nova York. El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) promovia la mobilització. Assistir a la marxa implicava seriosos riscs, com ésser detingut i ésser empresonat, perdre la feina, enemistarse amb la família o amb els cercles de coneguts. L’acte es va preparar minuciosament, davant de la més que probable repressió policial. Centenars de fulls volants havien estat distribuïts clandestinament als principals locals on es reunia el col·lectiu, sobretot a bars de copes del Barri Xino. Altres grups, com la Coordinadora Feminista, LCR i Bandera Roja, ja havien anunciat el seu suport.

El diumenge 26, poc abans de dos quarts de vuit del vespre, els participants van començar a congregar-se pels voltants del monument a Colom. Molt aviat, la gran afluència de gent, unes cinc mil persones, va desbordar l’organització. Es preveia obrir la marxa amb una pancarta en la qual es llegia: “Per una sexualitat lliure. Derogació de la Llei de perillositat social”. Tanmateix, un nombrós grup de transvestis i transsexuals es va situar, per sorpresa, a la capçalera, i va començar a desfilar molt de pressa Rambla amunt. La comitiva es va partir en dos. Quan el primer grup va arribar a Canaletes, l’ambient començà a caldejar‑se. Un ampli dispositiu policial esperava el moment d’intervenir. Molts dels passejants habituals aplaudien els manifestants. D’altres els mostraven el seu rebuig. Es van produir moments de tensió entre els reporters gràfics i la policia. Després els grisos van carregar violentament contra la capçalera de la marxa llançant pilotes de goma i pots de fum. El grup es va dispersar i alguns manifestants els van respondre llançant pedres i ampolles. Es formaren barricades amb les cadires de la Rambla i alguns cotxes allí estacionats. Les corregudes van durar prop de dues hores. Hi hagué tres ferits greus i tres detinguts. Enmig del bullici i el fum, un membre del FAGC exhibia una pilota de goma tot cridant: “Si en trobo una altra, me’n faig unes arracades”.

Jordi Soteras

145

MANIFESTACIÓ GAI

a3. 1939.-1979S.indd 145

Catalunya Express, 27 de juny de 1977

1977

21/9/16 18:14

a3. 1939.-1979S.indd 146

21/9/16 18:14

El poble unit mai més serà oprimit!

Diada Nacional de Catalunya

Llibertat,

Amnistia, Estatut

d’Autonomia! Visca Catalunya

LLIURE!

Volem l’Estatut! 11 DE setembre De 1977

Els Segadors J. M. Alguersuari

147

a3. 1939.-1979S.indd 147

21/9/16 18:14

Pérez de Rozas (AFB)

148

a3. 1939.-1979S.indd 148

21/9/16 18:15

J. M. Alguersuari

149

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

a3. 1939.-1979S.indd 149

1977

21/9/16 18:15

1, 2, 3 — Manel Armengol

Catalunya Express, 11 de setembre de 1977

150

a3. 1939.-1979S.indd 150

21/9/16 18:15

“Barcelona S’ALLIBERA DE LA POR” Aquest titular del Tele/Exprés reflecteix el sentit que per a molts ciutadans va tenir la impressionant manifestació coneguda com la diada del milió. Va ser una jornada de fortes emocions. Aquell dia va significar per a centenars de milers de persones el descobriment d’una nova forma d’expressar-se, amb llibertat, al carrer. A poc a poc s’anava perdent la por i famílies senceres participaven per primera vegada en una mobilització. Després de 39 anys, Barcelona recuperava la celebració d’una data històrica. En aquell moment, quan el futur polític es presentava incert, la manifestació havia de servir de mesura de pressió popular a favor del restabliment dels mecanismes d’autogovern de Catalunya.

151

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

a3. 1939.-1979S.indd 151

1977

21/9/16 18:15

Visca Catalunya! El dia 11 es va despertar sota un sol radiant. Als balcons penjaven multitud de banderes catalanes. Des de bon matí, el centre era un formiguer. A la Rambla desenes de parades de partits, sindicats i associacions venien tot tipus de productes relacionats amb la diada. Cotxes i motos, amb les senyeres voleiant, pujaven i baixaven fent sonar les botzines, immersos en un ambient del tot festiu. La processó, per dipositar flors davant del monument a Rafael Casanova, va ser contínua durant tot el matí. Alguns assistents, visiblement emocionats, saludaven dibuixant les quatre barres amb els dits de la mà. Mentrestant, en el Fossar de les Moreres tenia lloc un acte convocat per grups independentistes, al qual van assistir unes vint mil persones. A la tarda, una marea humana va inundar el passeig de Gràcia. Es palpava en l’ambient l’emoció d’estar participant en la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya. Per tot arreu, en banderes, samarretes, adhesius, bufandes i gorres, predominen els colors de la senyera. Agafats de bracet, els representants de les forces polítiques parlamentàries obrien la marxa. Es podien veure centenars de pancartes amb els lemes més diversos, que, sobretot, demanaven l’autonomia i l’amnistia. Mentre avançava la multitud, a pas lent, cap a l’Arc de Triomf, els altaveus, repartits pel passeig de Gràcia, repetien un cop i un altre un missatge gravat a l’exili per Tarradellas, rebut amb divisió d’opinions. També, en repetides ocasions, sonaren Els Segadors, i cançons d’Ovidi Montllor, Raimon, Lluís Llach i Quico Pi de la Serra.

“Nit de pedres i fum”

La placa que presideix el Fossar de les Moreres, amb versos de Frederic Soler, Pitarra. Fou retirada el 1939, i col·locada de nou el dia abans de la manifestació

Manel Armengol Autor desconegut (Arxiu La Vanguardia)

En aquells temps, la Rambla era l’escenari freqüent d’incidents, protagonitzats per sectors socials contraris al rumb que estava prenent l’anomenada transició. Quan la manifestació arribava a la seva fi, un centenar de joves, al crit de “Policia assassina”, va aconseguir aturar un autobús i el va entravessar al carrer, a l’altura de Canaletes. La càrrega policíaca desencadenada va arribar a la cua dels manifestants, que en aquell moment giraven per la ronda de Sant Pere en direcció al monument a Casanova. Des de llavors, i fins ben entrada la matinada, tota la zona del centre fou escenari de corredisses i escenes de pànic. En una de les càrregues policíaques, Carlos Gustavo Frecher Solana, de 28 anys, rebé un impacte de pilota de goma. Moria uns dies després.

J. M. Alguersuari →

152

a3. 1939.-1979S.indd 152

21/9/16 18:15

153

a3. 1939.-1979S.indd 153

21/9/16 18:15

Prou agressions, prou violacions! MANIFESTACIÓ CONTRA LES VIOLACIONS

Fora LA pornografia!

¡A mujer violada,

picha cortada!

¡Vosotros, machistas, sois los terroristas! 17 DE SETEMBRE DE 1977

Pilar Aymerich

154

a3. 1939.-1979S.indd 154

21/9/16 18:15

a3. 1939.-1979S.indd 155

21/9/16 18:15

DONES EN LLUITA El maig de 1976, prop de quatre mil dones es van donar cita al paranimf de la Universitat de Barcelona per celebrar les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Després de tants anys de silenci forçat, dones de diverses edats, ideologies, oficis i extracció social, es reunien obertament per debatre sobre els problemes que els eren comuns, compartir experiències i traçar nous camins. Van ser quatre dies d’intensos debats acalorats, en un ambient d’explosió de llibertat. Les jornades significaren la sortida a la llum pública del moviment feminista a Catalunya i van servir per a la creació de nous espais de lluita.

Pérez de Rozas (AFB) Pilar Aymerich

156

a3. 1939.-1979S.indd 156

21/9/16 18:15

157

a3. 1939.-1979S.indd 157

21/9/16 18:15

“S’ha trencat la paciència de les feministes” Així titulava la revista Vindicación Feminista un article l’1 de novembre de 1977, on es feia referència a les agressions i les violacions a les dones. Durant les últimes setmanes s’havien produït diversos actes de violència, però va ser el brutal assassinat d’Antònia España, una dona de Sabadell, el que va trencar la paciència de les feministes. Als pocs dies del crim, s’organitzava una marxa de protesta convocada per la Coordinadora Feminista, Col·lectiu Feminista i independents. Unes dues mil dones es van manifestar pel centre de la ciutat en un clima de dolor i de ràbia.

El color malva predominava en banderes i pancartes, en alguna de les quals es podien llegir missatges que recordaven la víctima: “Antònia: no oblidem que has estat víctima d’una societat masclista. Les dones estem amb tu”. Mentre la comitiva avançava, grups de dones es dedicaven a fer pintades a les parets, amb lemes com: “Violador escucha, estamos en lucha” i “Vosotros, machistas, sois los terroristas”. Els grups més radicals expressaven consignes del tipus: “A mujer violada, picha cortada”. Però no es tractava únicament de denunciar un fet concret. Es reclamava un canvi profund de mentalitat que desmitifiqués la idea de la dona com a provocadora, i s’exigia la reforma del Codi penal. Es volia, en definitiva, poder caminar tranquil·les pel carrer.

SortinT del silenci Les darreries dels setanta i els inicis dels vuitanta foren anys d’intensa activitat per al moviment feminista català. Van sorgir noves organitzacions, com la Coordinadora Feminista, i es van publicar revistes com Dones en Lluita o Vindicación Feminista, a banda d’obrir-se nous centres de trobada, com el bar La Sal. En un context de contínues mobilitzacions ciutadanes, les dones catalanes van començar a reclamar públicament els drets que els eren negats. “Dret al propi cos”, “Avortament lliure i gratuït”, “Jo també soc adúltera” i “Amnistia per a la dona” són alguns dels lemes que marcaren les reivindicacions.

Canigó, 24 de desembre de 1977 Pilar Aymerich

158

a3. 1939.-1979S.indd 158

21/9/16 18:15

“Entendre la violació com un fenomen individual és una maniobra de distracció que no ens pot enganyar. La violació té contingut social i polític, és una arma de la qual disposen els homes per a defensar la seva societat patriarcal, per a mantenir-nos les unes allunyades de les altres, per a tancar‑nos a casa porugues del carrer i de la nit. És precís fer‑nos sentir inferiors, febles i indefenses, per allunyar‑nos del carrer, lloc en el qual es troba la nostra lluita, i és indispensable inculcar-nos el temor al carrer, perquè els homes conservin la seva hegemonia. En canvi, no és a casa sinó al carrer on ens podem trobar, conèixer-nos, organitzar‑nos i lluitar.” Dones en Lluita, març - abril, 1978

Pilar Aymerich

159

CONTRA LES VIOLACIONS

a3. 1939.-1979S.indd 159

1977

21/9/16 18:15

Visca el President!

Volem

l’EstatuT! ARRIBADA DE JOSEP TARRADELLAS

Visca Catalunya! 23 d’octubre de 1977

Els Segadors Autor desconegut (Arxiu Tarradellas)

160

a3. 1939.-1979S.indd 160

21/9/16 18:15

a3. 1939.-1979S.indd 161

21/9/16 18:15

“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!, ja sóc aquí! Perquè jo també vull l’Estatut!, ja sóc aquí! Per compartir les vostres penes, els vostres sacrificis i les vostres joies per Catalunya! Ja sóc aquí! Per treballar amb vosaltres per una Catalunya pròspera, democràtica i plena de llibertat. Ja sóc aquí! Per aquesta Catalunya que s’ha de posar a treballar més que mai, per a fer-la ben forta i ben pròspera. Perquè sigui un exemple per a tots els pobles d’Espanya.” Inici del discurs de Josep Tarradellas al balcó de la plaça de Sant Jaume

Autor desconegut (Arxiu Tarradellas)

162

a3. 1939.-1979S.indd 162

21/9/16 18:15

1, 2 — Autor desconegut (Arxiu Tarradellas) 3 — Pilar Aymerich

163

ARRIBADA DE JOSEP TARRADELLAS

a3. 1939.-1979S.indd 163

1977

21/9/16 18:15

Un altre cop a casa “La Companyia Iberia aprofita l’avinentesa per a desitjar al president de la Generalitat de Catalunya, honorable senyor Josep Tarradellas i Joan, i als seus distingits acompanyants, un feliç viatge i arribada al país català”. Les paraules de l’hostessa van ser rebudes amb un clamor, a bord del DC-9 Ciutat de Maó, que tot just emprenia el vol Madrid-Barcelona. La tarda havia estat tensa, després d’un fals avís de bomba que va obligar a registrar l’aparell i retardar-ne la partida. Minuts després, la mateixa veu va anunciar que l’avió sobrevolava l’Ebre. Llavors va córrer el cava i, en un històric brindis, els passatgers van entonar el cant dels Segadors. A les cinc de la tarda, Josep Tarradellas, profundament commogut, des de l’escaleta de l’avió saludava la multitud que l’esperava. El Prat era un formiguer de senyeres, rostres emocionats i goles inflamades. Els cordons de seguretat s’esforçaven per contenir el mar de gent que volia apropar-se als nouvinguts. Una enorme tela proclamava: “Som i serem”. Després de 38 anys d’exili, tornava a Catalunya el president de la Generalitat.

Cants, llàgrimes i abraçades La comitiva es dirigí cap a les fonts de Montjuïc, passant per l’autovia de Castelldefels, la Gran Via i l’avinguda de Maria Cristina. “Hem lluitat, hem sofert, vencerem! Glòria al passat, Fe en el present, Esperança en el futur”; davant l’esguard del president es desplegava una pancarta, amb el seu retrat al centre, junt amb els de Macià i Companys. Més de dues-centes mil persones omplien els carrers adjacents a la Font Màgica. Quan el president baixà del cotxe, un cor de més de tres mil cantaires, arribats de tot el país, entonà l’himne de Catalunya, i cançons emblemàtiques com L’emigrant, L’Empordà o Al vent. Va ser un dels moments més emocionants de la rebuda. Tarradellas, embriagat, es va colpejar el cap amb la porta del cotxe abans de pujar a la tribuna, on l’esperava l’alcalde de la ciutat, Josep Maria Socias. Des d’allí va pronunciar un nou discurs, corroborat per la multitud amb crits de “Volem l’Estatut! i Visca el president!”. Asseguda a poca distància del seu marit, Antònia Macià plorava mentre sostenia un ram de roses. Tornava a sonar el cant dels Segadors.

El dia següent de la seva arribada, Josep Tarradellas i Joan va pendre possessió del seu càrrec en un acte celebrat al Saló de Sant Jordi. Diumenge assistí al Camp Nou 1, 2 — Autor desconegut (Arxiu Tarradellas)

164

a3. 1939.-1979S.indd 164

21/9/16 18:15

PRESIDENT, AL BALCÓ! La Gran Via i la via Laietana també estaven plens a vessar de persones que esperaven el pas de la comitiva cap al Palau de la Generalitat. Les senyeres seguien onejant, comptades per milers. A la meitat del camí, el president va canviar de cotxe i va pujar a un Lincoln descapotable de color blau, similar al model que solien utilitzar els governants nord-americans. Obria el pas una divisió de la policia muntada, amb uniforme de gala. Darrere seguien 23 cotxes d’escorta, en els quals es distribuïen els parlamentaris i les autoritats presents. Tancaven la caravana dos autobusos on viatjaven els periodistes. Durant tot el recorregut es van extremar les mesures de seguretat. Van participar-hi més de 800 membres de la Guàrdia Urbana i els Mossos, 50 vehicles i 38 cavalls. La plaça de Sant Jaume havia estat tancada des de primera hora, i només es podia accedir al recinte amb invitació. A mitja tarda ja no hi cabia ni una agulla. Entre les senyeres destacaven nombroses pancartes de CDC, ERC i UDC. Cap a les set de la tarda, el cotxe presidencial va entrar a la plaça. Tarradellas va ser aclamat una vegada més per un públic eufòric. Des del balcó va pronunciar el primer dels discursos de la tarda. Després, en el Saló de Sant Jordi, va parlar davant d’un auditori format per parlamentaris, autoritats locals i representacions de col·legis professionals, patronal i sindicats. Desafiant la pluja, la multitud no va deixar de reclamar la presència del retornat al balcó, al qual el president va sortir en tres ocasions. La seva última al·locució es va tancar amb un “Visca Catalunya, visquen els pobles d’Espanya”, i un categòric “Bona nit!”. Per megafonia van tornar a sonar les notes dels Segadors, i Tarradellas es va apropar al micròfon per cantar. La versió gravada era una mica més ràpida que la que entonava el president, el qual va arribar a perdre’s. Jordi Pujol, molt a prop seu, el va ajudar a recuperar el compàs de l’himne. 1, 2 — Autor desconegut (Arxiu Tarradellas)

165

ARRIBADA DE JOSEP TARRADELLAS

a3. 1939.-1979S.indd 165

1977

21/9/16 18:15

a3. 1939.-1979S.indd 166

21/9/16 18:15

No al Consell de guerra als Joglars!

Amnistia

peR Als Joglars! PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ Volem la Torna

al Liceu! MARÇ DE 1978 Pilar Aymerich

a3. 1939.-1979S.indd 167

21/9/16 18:15

La Torna El 7 de setembre de 1977, la companyia de teatre Els Joglars estrena l’obra La Torna, a Barbastre. En el programa de mà es podia llegir: “El 3 de març de 1973 Puig Antich i el polonès Heinz Chez morien executats a Barcelona i a Tarragona, respectivament. Del primer, se n’ha parlat molt i encara se’n continua parlant, donada la seva condició de polític. Heinz Chez, en canvi, va morir com una rata, car estava marcat amb l’estigma de delinqüent comú. Tanmateix, la paradoxa rau en el fet que aquesta execució s’efectuà amb una finalitat política, constituint la torna de l’execució de Puig Antich a fi de desorientar l’opinió pública predisposada

a confondre fàcilment, en aquell moment, els termes d’activista polític i de delinqüent comú.” Després de realitzar 40 actuacions, la companyia arriba a Reus el 30 de novembre. Aquesta serà la seva última representació. L’autoritat militar la prohibeix, i el seu director, Albert Boadella, és cridat a declarar davant del jutjat militar. En una segona declaració és acusat d’injúries a les forces armades, detingut i empresonat. Els actors de la companyia, Miriam de Maeztu, Gabriel Renom, Andreu Solsona, Arnau Vilardebó i Ferran Rañé, també són processats. Queden en llibertat provisional, en espera del consell de guerra.

Immediatament es desencadena una impressionant campanya de suport a la companyia. Els professionals de l’espectacle inicien una vaga general, que aconsegueix paralitzar des dels cinemes fins al Gran Teatre del Liceu. Tancaments, vagues de fam, mítings, concerts, representacions, talls de trànsit, encadenaments i manifestacions. Durant els mesos següents, la ciutat viurà una multitud d’actes a favor de l’amnistia per a Els Joglars i en defensa de la llibertat d’expressió.

168

a3. 1939.-1979S.indd 168

21/9/16 18:15

Protesta estudiantil El consell de guerra contra els membres del grup, fixat per al 27 de febrer, va ser ajornat per la no compareixença d’Albert Boadella i Ferran Rañé. El primer va protagonitzar una fuga molt sonada de l’Hospital Clínic, burlant la vigilància. Tots dos es refugiaren a França. Es va convocar un nou judici per al 6 de març. Coincidint amb la celebració del procés, les mobilitzacions ciutadanes s’intensificaren, especialment en l’àmbit estudiantil. Finalment els actors van ser condemnats a dos anys de presó. Des de la universitat es convocà una jornada de lluita per la llibertat d’expressió el 9 de març. Al pati de lletres de la Universitat Central, diversos alumnes van escenificar la mort de la llibertat d’expressió, representada per una dama vestida de blanc. Espelmes, cants fúnebres i ploriqueig de planyívoles acompanyaven el taüt de la difunta, portada a coll pels assistents, mentre les campanes repicaven. A l’exterior es concentraven unes vint mil persones.

La manifestació va discórrer per la Gran Via i va enfilar el passeig de Gràcia. A l’altura de la seu de l’UCD, entre Provença i Rosselló, hi hagué crits contra el president Suárez i el ministre de l’Interior, Martín Villa. Quan la comitiva va arribar al Cinc d’oros, un jove va col·locar la famosa careta teatral silenciada, símbol de les protestes, a l’estàtua de Marés, provocant alegria i hilaritat entre els presents. La marxa seguí per la Diagonal i va baixar per Balmes fins la plaça de Catalunya. Estava previst acabar-la aquí, però grups de manifestants van continuar per la Rambla al crit de “Volem la Torna al Liceu”.

L’1 de març, dinou persones del Casal de la Pau es van encadenar a la plaça de Sant Jaume

1, 2, 3 — Robert Ramos

169

PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

a3. 1939.-1979S.indd 169

1978

21/9/16 18:15

Jordi Soteras

a3. 1939.-1979S.indd 170

21/9/16 18:15

SE-GRÀ Robert Ramos

171

PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

a3. 1939.-1979S.indd 171

21/9/16 18:15

¡Ea-ea-ea

LA SEAT se cabrea!

VAGA DE TREBALLADORS DE LA SEAT

¡Convenio

digno ya!

¡es DEMASIAO, es DEMASIAO, TODOS LOS CURRANTES NOS HEMOS JUNTADO!

¡Convenio sí,

decreto nO! gener de 1979 La Internacional Jordi Soteras

172

a3. 1939.-1979S.indd 172

21/9/16 18:15

a3. 1939.-1979S.indd 173

21/9/16 18:15

Un gegant MALALT El prolongat declivi de la Sociedad Española de Automóviles de Turismo (SEAT), des de mitjan anys 70, era un fidel reflex de la situació general de l’economia a tot l’Estat. Davant de la incertesa –regulacions d’ocupació i reducció de llocs de treball–, els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) pressionaven perquè es firmessin convenis col·lectius, però el govern de l’UCD i la patronal CEOE intentaven imposar un pacte social que esmorteís la crisi, sobre la base d’un Decret llei de límits de congelació salarial.

Des de 1976, SEAT, un dels vaixells insígnia de la indústria espanyola, havia entrat en un període d’agonia. La competència d’altres marques, com la General Motors, Renault, o Ford i el seu reeixit model Fiesta, havien reduït considerablement les vendes de la marca ibèrica. A finals de 1978, l’empresa presentava un balanç oficial esgarrifós, amb més de deu mil milions de pessetes de pèrdues. La nova direcció proposà un pla de privatització, que passava per ésser absorbida per la multinacional italiana FIAT, un dels seus principals accionistes, però les negociacions amb l’Instituto Nacional de Industria no van fructificar. El futur de SEAT penjava d’un fil.

Jordi Soteras

174

a3. 1939.-1979S.indd 174

21/9/16 18:15

SE-GRÀ

175

VAGA DE TREBALLADORS DE LA SEAT

a3. 1939.-1979S.indd 175

1979

21/9/16 18:15

Col·lapsE a la ciutat Els primers dies de 1979 van ser agitats. Els sindicats CCOO, UGT i CSUT van cridar a la immediata mobilització per exigir la negociació del conveni. El 15 de gener, després d’una multitudinària assemblea de treballadors, es va decidir anar a la vaga durant tres jornades. Altres empreses del ram del metall es van afegir a la protesta. L’endemà, a primera hora, més de vint mil persones van sortir en manifestació des de la porta de la fàbrica, a la Zona Franca. A la Gran Via, els obrers de la factoria de Martorell s’uniren a la comitiva. La marxa, encapçalada per una enorme pancarta, amb el lema “Convenio sí, decreto no”, va transcórrer pacíficament fins a les fonts de Montjuïc, controlada pel ferri servei d’ordre disposat pels sindicats. Les goles corejaven una i altra vegada “¡Ea-ea-ea, la SEAT se cabrea!” o “Suárez cabrón, trabaja de peón!”. En el centre del grup, una altra pancarta de grans dimensions demanava la llibertat dels presos que havien estat detinguts per presumpta pertinença al Ejército Revolucionario de Apoyo a los Trabajadores (ERAT). Una vegada congregada la multitud al recinte firal, es va celebrar una assemblea. Un dels delegats conclogué: “Per als que creien que la classe obrera era apagada, la manifestació d’avui és una prova de tot el contrari”. La concentració va finalitzar amb Jordi Soteras

el cant de La Internacional. Mentre es desenvolupava l’acte, els piquets de vaga feien guàrdia a la fàbrica, per impedir aldarulls. El segon dia d’aturada, els treballadors celebraren una nova assemblea multitudinària al poliesportiu de la Zona Franca. Després, prop de vint mil persones es van concentrar davant de la catedral, i de la seu del Foment, a la via Laietana. Un altre dels delegats expressava el sentir general: “Si la patronal no cedeix, hem d’anar a respostes més dures, de cara a no pagar nosaltres la crisi”. L’endemà es convocava una marxa motoritzada. Sota la pluja, cinc mil seats van sortir de les portes de la fàbrica i van col·lapsar el trànsit a la ciutat formant una quilomètrica filera de cotxes entre la falda de Montjuïc i el pont de Marina. Molts estaven pintats per a l’ocasió o lluïen pancartes sobre el sostre. La caravana, coordinada per un grup de treballadors amb un sistema de radiotelèfons, va concloure la protesta a la plaça d’Espanya, a primera hora de la tarda. Les mobilitzacions no aconseguiren els objectius previstos. Les principals reivindicacions de la plataforma –un increment salarial del 16% i la reducció d’hores setmanals de treball–, no es van assolir. Pérez de Rozas (AFB) → Autor desconegut (AHCO)

176

a3. 1939.-1979S.indd 176

21/9/16 18:15

177

PRIMXXXXXX

a3. 1939.-1979S.indd 177

1911

21/9/16 18:15

178

a3. 1939.-1979S.indd 178

21/9/16 18:15

Pérez de Rozas (AFB)

179

PRIMXXXXXX

a3. 1939.-1979S.indd 179

1911

21/9/16 18:15

a3. 1939.-1979S.indd 180

21/9/16 18:15

Moratòria

nuclear! MANIFESTACIÓ ANTINUCLEAR Que bones són les

multinacionals,

perquè ens porten centrals nuclears

Nuclear? no gràcies

¡Magaña nos engaña!

11 De MARÇ DE 1979

Oa-oa-oa, Nuclears a

la Moncloa!

Pérez de Rozas (AFB)

181

a3. 1939.-1979S.indd 181

21/9/16 18:15

Neix el moviment Des del principi la lluita contra l’energia nuclear va estar en el centre de les reivindicacions del modern moviment ecologista. A Catalunya, la protesta sorgeix i es desenvolupa inicialment els pobles propers a les centrals nuclears. Són els seus habitants els que aixequen les primeres veus crítiques. Des d’organitzacions com el Comitè Antinuclear d’Ascó i la Comunitat de Veïns de l’Ametlla de Mar, creades el 1974, es planegen mobilitzacions de protesta. Aquestes agrupacions protagonitzaven lluites aïllades i molt localitzades, així que a poc a poc es va anar veient la necessitat d’unificar i enfortir el moviment.

Neixen així associacions com el Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC) o el Col·lectiu TARA (Tecnologies Alternatives Radicals i Autogestionades). Durant la segona meitat dels 70, i els 80, el moviment antinuclear va anar expandintse amb força. Es realitzen xerrades arreu del territori català, on es planteja el debat energètic i s’informa la població sobre els riscos que comporta l’ús de l’energia nuclear. També sorgeixen revistes com BIEN (Butlletí d’Informació sobre Energia Nuclear), Userda o Alfalfa, des d’on es difon el combat antinuclear.

d’Aragó amb rambla de Catalunya. Poc abans d’iniciar-se la marxa es va produir un incident: portadors d’una pancarta del PSUC van ser esbroncats i agredits per un sector dels manifestants, que consideraven oportunista la seva presència en l’acte. A la protesta, convocada pel CANC, es van adherir organitzacions de tot Catalunya, com el Moviment Ecològic de les terres de Lleida, el Comitè Antiurani d’Osona i la Comissió Antitèrmica de Cubelles, entre d’altres. L’ambient era festiu. Alguns circulaven amb bicicleta. D’altres portaven màscares en forma de sol, símbol del moviment. Hi havia qui anava disfressat i alguns portaven flors a la mà. Centenars de paraigües oberts, malgrat el sol, eren

un símbol contra la pluja àcida. Una de les consignes més corejada durant el trajecte va fer rimar les nuclears amb el president del govern: “Nucleares a la finca de Suárez”. D’altres van ser: “Oa-oa-oa, nuclears a la Moncloa!” i “Ascó, Vandellòs, goma-2!”. Al pas de la comitiva per la plaça de Catalunya, davant de la seu de la companyia elèctrica FECSA, que participava activament en la construcció de nuclears, un nombrós grup de persones va bombardejar la façana amb pintura vermella al crit de: “Vosaltres, fecsistes, sou els terroristes”. La manifestació va acabar a la plaça de la Catedral, al voltant de les dues de la tarda.

LA PRIMERA MArXa El 1979 és un any especialment combatiu per al moviment antinuclear a Catalunya. El Parlament espanyol debatia el Pla energètic nacional (PEN), que incloïa la utilització d’energia nuclear. Davant de la seva possible aprovació, molts grups d’arreu de l’Estat espanyol van llançar la campanya en pro de la moratòria nuclear. S’exigia la paralització de les centrals en construcció, la retirada del PEN i una moratòria de cinc anys, durant els quals s’iniciaria un debat públic sobre la conveniència d’utilitzar aquest tipus d’energia. L’11 de març d’aquell any, Barcelona va viure la seva primera mobilització antinuclear. Prop de quaranta mil persones van sortir a manifestarse. La cita era a la confluència del carrer

1, 2 — Josep Puig →

182

a3. 1939.-1979S.indd 182

21/9/16 18:15

uig →

183

PRIMXXXXXX

a3. 1939.-1979S.indd 183

1911

21/9/16 18:15

184

a3. 1939.-1979S.indd 184

21/9/16 18:15

1,2,3 — Pérez de Rozas (AFB)

185

MANIFESTACIÓ ANTINUCLEAR

a3. 1939.-1979S.indd 185

1979

21/9/16 18:15

a4. 1980-2000S.indd 186

21/9/16 18:17

Tots per

Catalunya, No a la LOAPA! MANIFESTACIÓ ANTI–LOAPA INDEpendència!

No a la LOAPA,

Som una nació! 14 de MARÇ de 1982 Robert Ramos

187

a4. 1980-2000S.indd 187

21/9/16 18:17

Lluís Salom

188

a4. 1980-2000S.indd 188

21/9/16 18:17

Autor desconegut (Arxiu La Vanguardia) Lluís Salom

189

MANIFESTACIÓ ANTI–LOAPA

a4. 1980-2000S.indd 189

1982

21/9/16 18:17

190

a4. 1980-2000S.indd 190

21/9/16 18:17

No a la LOAPA!

El diumenge 14 de març, a dos quarts d’una del migdia, milers de persones es donen cita per demanar la retirada de la LOAPA. El punt de trobada és la cantonada del passeig de Gràcia amb Aragó. Quinze minuts més tard, s’inicia la marxa en direcció a la plaça d’Urquinaona. Obren la comitiva 150 taxis engalanats amb banderes catalanes. Darrere van els parlamentaris i líders polítics de les organitzacions adherides a la manifestació. Aquests avancen lentament, sostenint amb les mans una llarga pancarta de color groc, amb el lema: “Exigim la retirada de la LOAPA. Som una nació”. Entre un mar de cartells i eslògans, banderes i caps, sobresurten les figures de dos gegants. Seguint la primera fila unitària, marxen els diferents grups polítics, que es desplacen formant blocs compactes i diferenciats, en alguns casos mantenint una considerable distància entre ells. CDC va ser, sens dubte, el partit que més militants i simpatitzants va aportar. El PSC, que no va acudir a la protesta, ja que donava suport a la llei, va ser blanc de crítiques per alguns dels presents que cridaven: “PSC botifler, a Madrid amb l’UCD”. Entre els manifestants, grups de grallers, dansaires i majorets intentaven donar un aire festiu a la comitiva. La manifestació va transcórrer sense incidents i es va dissoldre a la plaça d’Urquinaona, passades les dues de la tarda.

Regressió autonòmica

L’origen dels pactes autonòmics i de la LOAPA pot situar-se a la segona meitat de l’any 1980, quan Rodolfo Martín Villa va plantejar una reconducció del desenvolupament autonòmic des del Ministeri d’Administració Territorial. En el fons es tractava d’un projecte de regressió en el procés autonòmic. El frustrat cop d’estat del 23-F de 1981 va accelerar aquesta dinàmica. Cinc mesos després, Calvo Sotelo, president del Govern, i Felipe González, secretari general del PSOE, firmaven els pactes autonòmics, el principal fruit dels quals va ser la LOAPA. Tot just conèixer el contingut de la llei, els nacionalistes bascos i catalans la van qualificar d’atemptat als seus estatuts, i van denunciar el retall autonòmic que implicava. La Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic es va convertir, des de la seva gestació, en centre del debat polític. Durant tot l’any 1982, el front anti-LOAPA (CiU, PNB, PCE, PSUC, ERC, EE, PSA) desplegaria una intensa activitat. A Catalunya, la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, que acabava de néixer, va significar‑se com a grup especialment actiu en contra del projecte de llei.

INCONSTITUCIONAL El 30 de juny de 1982 el Congrés dels Diputats aprova el projecte de llei. Tres dies després, els parlaments i governs de Catalunya i Euskadi, i 50 diputats nacionalistes i comunistes del Congrés presenten sengles recursos d’inconstitucionalitat. Al cap d’un any, el tribunal es va pronunciar declarant inconstitucionals 14 articles dels 38 continguts a la LOAPA, negant-hi el caràcter d’orgànica i harmonizadora. Jordi Pujol, president de la Generalitat, eufòric, considerà la sentència talment “una victòria jurídica, política i moral”. CiU, que va capitalitzar políticament la batalla antiLOAPA a Catalunya, guanyà les eleccions autonòmiques del 1984 per majoria absoluta.

← 1, 2, 3 — Robert Ramos

191

MANIFESTACIÓ ANTI–LOAPA

a4. 1980-2000S.indd 191

1982

21/9/16 18:17

a4. 1980-2000S.indd 192

21/9/16 18:17

¡Indios al poder, yanquis a la reserva!

Americans, foteu el camp! NO A L’OTAN ¡Ni pato Ronald ni pato de Varsovia!

Otan no Bases fora!

Referèndum ja! 5 de maig de 1985

Albert Ramis

193

a4. 1980-2000S.indd 193

21/9/16 18:17

1, 2 — Albert Ramis

194

a4. 1980-2000S.indd 194

21/9/16 18:17

195

PRIMXXXXXX

a4. 1980-2000S.indd 195

1911

21/9/16 18:17

“Malvinguda” a Reagan A començament dels 80, l’arribada de l’actor Ronald Reagan al poder va tornar a tensar la corda entre els EUA i l’URSS. A molts països d’Europa, la implantació del programa d’euromíssils –que els convertia en base d’operacions i possible blanc en cas d’enfrontament–, havia reactivat el moviment pacifista i la lluita antinuclear. A Espanya, la ciutadania exigia el referèndum que decidís la permanència o la sortida de l’OTAN. “Pot ser que Espanya encara no hagi entès la nostra política”, va declarar Reagan, poc després de baixar de l’Air Force One. Passades les 16.oo hores del dilluns 6 de març de 1985, el president nord‑americà aterrava a l’aeroport de

Barajas, acompanyat de la seva esposa Nancy i el secretari d’Estat, George Shultz. L’encaix d’Espanya a l’OTAN, les bases nord-americanes i la situació a Nicaragua, marcaven l’agenda de la cimera. El rei Juan Carlos i Felipe González, president del Govern, esperaven els visitants a la mateixa pista d’aterratge per donar-los la benvinguda. Les mesures de seguretat desplegades eren d’un calibre desconegut fins llavors, però la solemnitat de la rebuda contrastava amb una cridòria constant que arribava des de fora del recinte: “Reagan asesino, fuera de Madrid”. Als carrers ja feia dies que el clima estava enrarit. Les accions de “malvinguda” al president nord-americà s’havien repetit

durant el cap de setmana anterior a les principals ciutats de l’Estat. S’hi demanava, a més de la sortida d’Espanya de l’OTAN, el desmantellament de les bases militars de Torrejón, Saragossa, Trencada i Morón. Milers de persones es van mobilitzar, coordinades per diverses plataformes en favor de la pau, el desarmament i la neutralitat. Partits polítics, sindicats, organitzacions estudiantils, objectors de consciència, grups feministes, ecologistes, antinuclears, cristians i associacions de veïns van recolzar les protestes. També hi van participar grups de l’esquerra extraparlamentària, col·lectius llibertaris i de solidaritat internacionalista.

Pepe Encinas

196

a4. 1980-2000S.indd 196

21/9/16 18:17

Indis al poder

El diumenge dia 5 de maig, prop de tres-centes mil persones van sortir a manifestar-se a Barcelona, convocades per la Coordinadora per la Pau i el Desarmament. Una enorme tela, amb el lema “Reagan lo que Reagan, Otan no, Bases fora. Neutralitat. Referèndum clar”, encapçalava la marxa. El trajecte, que va començar a la plaça de Catalunya, va ser una autèntica festa. Centenars d’indis, amb les seves plomes, amb destrals i pipes, corrien entre la multitud; s’asseien sobtadament o executaven danses per la pau, aixecant les seves mans al cel i agitant-les. Desenes de ninots, fets amb els materials més diversos, satiritzaven Reagan, González i altres mandataris. Els càntics i el soroll dels tambors eren constants. Hi va haver consignes per a tots els gustos: “Referèndum ja”, “Felipe, morritos, a la OTAN tu solito”, “Reagan, al

cielo, con Franco y con Carrero”, “Felipe, no te enteras, en la OTAN no hay Casera”, i un cant, corejat per col·lectius feministes, que va tenir un enorme èxit entre la concurrència: “Qué barbaridad, qué fatalidad, la madre de Reagan no pudo abortar”. Al pas per la via Laietana, un grup nombrós va cremar banderes i una figura de Reagan davant del consolat nord‑americà. Tot seguit es va bombardejar la façana amb pintura vermella i potes de pollastre. La marxa continuà pel passeig de Colom, i es va dirigir fins a la platja de la Barceloneta. Allí, davant de la mirada atònita d’uns quants banyistes, tornaren els indis, per representar un dels seus balls, que va concloure amb l’enterrament d’una enorme destral de guerra i el simbòlic enviament de Reagan a la lluna.

Després del triomf a les eleccions de 1982, el govern del PSOE havia promès convocar un referèndum sobre l’OTAN. La seva actitud va passar del famós eslògan “Otan, d’entrada no”, a donar suport sense embuts a la permanència a l’aliança atlàntica. La consulta es va fer el 1986, i l’ajustada victòria del sí va ser un cop força dur per al conjunt dels grups pacifistes Autor desconegut (EFE) Pérez de Rozas (AFB)

197

NO A L’OTAN

a4. 1980-2000S.indd 197

1985

21/9/16 18:17

Més educació,

menys repressió!

VAGA D’ESTUDIANTS

Pressupostos

militars

per A despeses

escolars! L’ensenyament

és un dret, no un privilegi! ¡DE AZUL, VERDE O MARRÓN, UN CABRÓN ES UN CABRÓN!

CURS ESCOLAR 1986–87 Lluís Salom

198

a4. 1980-2000S.indd 198

21/9/16 18:18

199

a4. 1980-2000S.indd 199

21/9/16 18:18

1, 2 — Lluís Salom El Periódico, 1 de febrer de 1987

200

a4. 1980-2000S.indd 200

21/9/16 18:18

REBEL·LIÓ A LES AULES Entre els darrers mesos de 1986 i els primers de 1987, els carrers de les principals ciutats d’Espanya van ser escenari d’una de les mobilitzacions estudiantils més importants que es recorden. Es visqueren intenses setmanes de lluita, en les quals contínues vagues, tancaments, accions i assemblees van paralitzar el funcionament dels instituts. La protesta va canviar radicalment el dia a dia de milers d’alumnes, i tingué una repercussió sense precedents en la vida pública. Bona part de la joventut acumulava raons per expressar malestar, descontentament i frustració. La precarietat educativa, les escasses perspectives en l’àmbit laboral, i la decepció que l’acció de govern del PSOE va provocar a molts sectors de l’esquerra, foren part dels detonadors.

Tot va començar a Madrid, amb una protesta rutinària contra la selectivitat i les taxes acadèmiques d’alumnes no admesos a la Universidad Complutense. Sorprenentment, la mobilització s’estengué en qüestió de dies als instituts d’ensenyament mitjà de tot el país. Es va elaborar una extensa taula reivindicativa, on es demanava la supressió de la selectivitat, el numerus clausus i les taxes acadèmiques; el manteniment dels exàmens de setembre; la derogació de la normativa sobre règim disciplinari en els centres; més pressuposts per a educació; una millora en la política de beques i la dignificació de la formació professional. A Catalunya, també s’hi inclogué la demanda de més presència de català a les aules.

Albert Ramis

201

VAGA D'ESTUDIANTS

a4. 1980-2000S.indd 201

1986–87

21/9/16 18:18

“Els violents de la Xibeca” A finals de gener, la protesta es va convertir en un seriós problema per al Govern. La presència als carrers, en forma de concentracions i marxes, era quotidiana. Els freqüents talls de trànsit col·lapsaven les carreteres d’accés a les principals ciutats. Mentre el ministre d’Educació cridava a negociar, a Madrid hi va haver duríssims enfrontaments entre la policia i els manifestants. Els maderos, desbordats, van disparar contra la multitud i una jove va resultar ferida de bala. El debat sobre la violència de carrer va saltar a les primeres pàgines. Sociòlegs, psicòlegs, educadors i tot tipus d’experts debatien en els mitjans de comunicació sobre l’origen i significat dels incidents. La figura del Cojo Manteca, un jove que trencava fanals amb la seva crossa, fou convertida en el símbol de la revolta. També hi hagué disturbis, encara que no tan greus, a Barcelona, durant la doble manifestació del 28 de gener. Al matí, més de trenta mil estudiants van sortir al carrer. La marxa, convocada per la Coordinadora, el Sindicat d’Estudiants i l’AJEC, va transcórrer pacíficament entre la plaça de la Universitat i la plaça de Sant Jaume. Tanmateix, uns dos-cents joves s’avançaren a la comitiva i van llançar tomàquets, ous, taronges, pedres i

ampolles de cervesa contra els mossos que custodiaven el Palau de la Generalitat. La tensió va seguir durant la tarda. Així ho va explicar Miguel Ángel Maestro en la seva crònica d’El Periódico: “En la segona manifestació es va repetir la pel·lícula. Però aquesta vegada amb certes correccions respecte als excessos i estropellaments protagonitzats pels violents de la Xibeca. Esgotades les seves armes llancívoles, van decidir arrasar la perfumeria Lafont (Ferran / Sant Jaume) per armar-se amb ampolles de colònia, tubs de dentifricis i pastilles de sabó, que llançaven contra la dotzena d’agents que custodiaven la Generalitat. Mai uns productes de neteja tan nobles no havien tingut objectius tan bruts. En comprovar que els mossos es dedicaven a exercir de Zubizarreta en les seves millors tardes, per la perícia amb què desviaven, amb l’escut, els objectes que els llançaven, els busca-raons van decidir inaugurar un altre dels capítols clàssics de la guerrilla urbana: van encendre fogueres al carrer de Ferran i van entravessar dos vehicles”. Finalment, 40 joves van ser detinguts i cinc empresonats, acusats de provocar els disturbis.

Albert Ramis El Periódico, 24 de gener de 1987

202

a4. 1980-2000S.indd 202

21/9/16 18:18

Un final polèmic El cansament i la por de perdre el curs van començar a notar-se després de quatre mesos de vagues. El Sindicat d’Estudiants (SE) i la Coordinadora, principals representants del col·lectiu estudiantil, aprofundiren notablement les seves divisions. La mobilització es va debilitar. El 18 de febrer, José María Maravall, ministre d’Educació, i els representants del SE firmaven un principi d’acord on el Govern es comprometia a impulsar reformes, on entrava part de la taula reivindicativa. En sortir de la reunió, el portaveu sindical va declarar: “Hem guanyat per K.O.” La Coordinadora va considerar insuficient l’acord, no en va reconèixer la validesa, i va cridar a continuar la protesta, la qual va anar extingint-se a poc a poc. A començament de març els alumnes tornaven al pupitre.

Lluís Salom Robert Ramos

203 VAGA D'ESTUDIANTS

a4. 1980-2000S.indd 203

1986–87

21/9/16 18:18

a4. 1980-2000S.indd 204

21/9/16 18:18

Manifestació contra l’atemptat d’ETA a Hipercor 22 de juny de 1987

Autor desconegut (AHCO)

205

a4. 1980-2000S.indd 205

21/9/16 18:18

TRAGÈDIA a Hipercor

“Som centenars de milers de persones. Som molts, però ens en manquen disset, ells no hi poden ser. Els han assassinat. Aquest terror, cec i covard, és l’expressió del feixisme, un feixisme que sempre hem rebutjat. Avui en manquen disset. Se’ns han mort, però els criminals no assassinaran l’esperança.” Extracte del missatge llegit per Núria Espert al final de la manifestació

Barcelona, que aleshores ja havia estat designada seu olímpica, es va convertir, durant els anys 1986 i 1987, en el principal centre d’operacions d’ETA. Nombrosos atemptats amb cotxes bomba van ser comesos durant aquell període. A les 15.15 hores del 19 de juny de 1987, la Guàrdia Urbana va rebre una trucada en nom d’ETA en què avisava de la col·locació d’una bomba als grans magatzems d’Hipercor, situats a l’avinguda Meridiana. Minuts després es rebien dues trucades similars, l’una al centre comercial i l’altra al diari AVUI. La policia es va presentar i va escorcollar el local; però, finalment, ni el cos de seguretat, ni els responsables dels magatzems no van considerar oportú desallotjar els clients. Al pàrquing hi havia un Ford Sierra, el maleter del qual contenia una bomba amb 30 kg d’amonal i 100 litres de líquid inflamable. L’explosió es va produir a les 16.12 hores. Hi van morir 21 persones, i 46 van resultar ferides. L’atemptat d’Hipercor és, a causa de la seva magnitud, d’aquelles tragèdies que queden gravades en la memòria col·lectiva. Era l’acte terrorista més brutal d’ETA a Catalunya, i va commocionar profundament els barcelonins.

Pepe Encinas

206

a4. 1980-2000S.indd 206

21/9/16 18:18

En manquen disset Mitja hora abans de l’inici oficial de la manifestació, el servei d’ordre i la Guàrdia Urbana ja començaven a estar desbordats. Una multitud omplia tot el tram del passeig de Gràcia, pel qual havia de discórrer la marxa, des de la plaça de Catalunya fins al carrer d’Aragó. L’afluència de públic era molt superior a totes les previsions. Centenars de milers de persones van sortir al carrer, seguint la convocatòria del Parlament de Catalunya, per protestar contra el terrorisme, tres dies després del brutal atemptat. La teòrica primera línia, composta per polítics, va quedar envoltada d’una una riuada humana incontrolable, que feia gairebé impossible l’avançament. Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Javier Solana, entre d’altres, portaven la pancarta amb les divises “Per la convivència en pau i llibertat. Catalunya rebutja el terrorisme” i “Cooperació ciutadana contra el terrorisme”. Els familiars de les 17 víctimes precedien els polítics. Completament abatuts, van ser aplaudits durant tota la travessia. Algunes persones, desatenent les recomanacions dels organitzadors, van desplegar pancartes en les quals es podia llegir: “ETA, la teva lluita no és la nostra. Deixeu-nos en pau” o “Us heu tornat bojos?”.

La multitud es desplaçava en silenci, només trencat per algun crit en contra d’ETA. Hi havia punts on es va formar un colossal embús humà, i on era gairebé impossible anar endavant. Es van viure moments de nervis, amb empentes i amb algun desmai esporàdic. Alguns manifestants, davant de la impossibilitat d’arribar a la plaça de Catalunya, van optar per desplaçar-se cap a Pau Claris, on es va produir una manifestació alternativa d’unes cinc mil persones. Quan el cap va arribar a la plaça, l’actriu Núria Espert va pujar a una petita tarima. Des d’allí, il·luminada per un poderós focus de llum, va llegir una emocionada declaració.

Autor desconegut (Arxiu El Periódico)

207 Manifestació contra l’atemptat d’ETA a Hipercor

a4. 1980-2000S.indd 207

1987

21/9/16 18:18

a4. 1980-2000S.indd 208

21/9/16 18:18

Perill:

Aluminosi Manifestació per un habitatge digne

Ensorra’t tu,

Sanahuja! ¡Proceso a los especuladores! 11 DE novembre DE 1990

Volem

dormir

tranquils

Autor desconegut (Arxiu FAVB)

209

a4. 1980-2000S.indd 209

21/9/16 18:18

Les bigues homicides El diumenge 11 de novembre de 1990, al voltant de les tres de la matinada, Vicente i Juan es disposaven a tancar la porta del petit bar que regentaven en una planta baixa del carrer del Cadí, al Turó de la Peira (Nou Barris). De sobte, un terrabastall els va sumir en la foscor més absoluta. Van pensar que es tractava d’un terratrèmol, i van córrer a refugiar-se. En realitat, part de l’edifici, de cinc plantes, s’havia desplomat literalment sobre els seus caps. Una dona en va resultar morta i hi va haver tres ferits de consideració. Els primers informes van confirmar el que molts ja es temien. Les biguetes que formaven l’esquelet de l’immoble estaven construïdes amb una varietat de ciment aluminós que, exposat a temperatures altes o a la humitat, es desfeia com la sorra. Aquest tipus de material havia estat usat especialment en l’època del desarrollismo (1950-70), quan els constructors van aixecar barriades senceres en un temps rècord, utilitzant gairebé sempre materials d’ínfima qualitat. La indignació va sacsejar el barri. L’Associació de Veïns va cridar a la mobilització per exigir responsabilitats. El seu dit acusador assenyalava directament el promotor immobiliari Romà Sanahuja, el grup del qual va construir 3.760 habitatges al Turó de la Peira, a finals dels anys cinquanta. A la resta de la ciutat flotava una sola pregunta: Com puc saber si la meva casa té aluminosi?

1, 2 — Autor desconegut (Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris)

210

a4. 1980-2000S.indd 210

21/9/16 18:18

“Ensorra’t tu, Sanahuja!” El divendres 16 de novembre, més de deu mil persones surten al carrer, convocades per l’Associació de Veïns, la Coordinadora de Nou Barris i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). La manifestació arrencava a la plaça del Virrei Amat, darrere d’una enorme pancarta on es llegia: “El Turó en lucha por una vivienda digna. Soluciones ya!”. Durant tota la marxa, milers de goles corejaven: “Sanahuja, eres un granuja” i “No más muertos, queremos soluciones”. A l’avinguda de Pi i Molist, prop de la Meridiana, es visqueren moments de tensió, quan el servei d’ordre va impedir l’acció d’un grup de manifestants que pretenia tallar el trànsit. L’acte va concloure davant de l’edifici esfondrat, al carrer del Cadí. Allí els líders veïnals van llegir un text en el qual s’anunciava una querella contra el promotor, es demanava una immediata inspecció en totes les construccions que poguessin estar afectades i es reclamava la implicació de l’Administració per sufragar les despeses de les rehabilitacions. Pocs mesos després, els primers informes oficials donaven xifres alarmants. L’aluminosi afectava uns 13.000 habitatges, als diferents barris de la ciutat, i més de 30.000 en el conjunt de Catalunya. A la resta dels barris afectats pel càncer del ciment —Guineueta, Maresme, la Pau, Trinitat Nova, el Polvorí, Sant Cristòfol, Besòs i Via Trajana—, els veïns també es van organitzar per reclamar els seus drets. Es va crear una Coordinadora de Barris Afectats, emparada per la FAVB, que ha vetllat pels interessos de les famílies que sofreixen el problema. Al començament de l’any 2000 encara estaven pendents de solució prop del 40% dels casos.

Tejederas Autor desconegut (Arxiu Històric de Roquetes − Nou Barris)

211

Per UN HABITATGE DIGNE

a4. 1980-2000S.indd 211

1990

21/9/16 18:18

212

a4. 1980-2000S.indd 212

21/9/16 18:18

Una llarga lluita Des del 1970, els veïns i veïnes de Barcelona s’han organitzat en diferents fronts per reivindicar habitatges més dignes. El naixement de la FAVB, el 1972, va ajudar a coordinar les diferents agrupacions veïnals i a redimensionar les seves protestes. Una de les primeres mobilitzacions va ser la vaga de lloguers contra l’Obra Sindical del Hogar, per exigir la reparació d’uns pisos que s’havien deteriorat fins al punt de ser coneguts com a barraques verticals. Va començar a Trinitat Vella el 1973, i en menys de dos anys es va estendre a catorze barris de Catalunya. La lluita dels barraquistes, una de les més llargues, va començar a prendre cos als barris del Carmel, Can Tunis i Sant Pau a finals del 1970, per estendre’s més tard cap a Prosperitat, Nou Barris, la Perona o el Camp de la Bota. Algunes de les accions dels veïns, com el segrest d’autobusos en diferents punts de la ciutat, van aconseguir fer visible la seva problemàtica. En la dècada dels 90 es recorden les protestes de la Vila Olímpica, perquè un 30% dels pisos allí construïts fossin de protecció oficial, o la lluita contra la requalificació del camp de futbol de Sarrià, on finalment es va construir un complex d’habitatges d’alt estànding.

1, 2 — Kim Manresa

213

Per UN HABITATGE DIGNE

a4. 1980-2000S.indd 213

1990

21/9/16 18:18

¡Un desalojo, otra okupación!

Gent sense casa, cases sense gent,

com s’entén? MANIFESTACIÓ CONTRA EL DESALLOTJAMENT DEL CINEMA PRINCESA

L’únic terrorista, l’estat

capitalista! ¡DESALOJOS SON

dIsTURBIOS! 28 d’octubre de 1996 Ferran Nadeu

214

a4. 1980-2000S.indd 214

21/9/16 18:18

215

a4. 1980-2000S.indd 215

21/9/16 18:18

Els homes de Harrelson Tres dies abans, el jutge d’instrucció Alfonso Tello Abadía havia signat l’ordre. La matinada del dilluns 28 d’octubre, l’eixordador so d’un helicòpter policíac, i el feix de llum del seu potentíssim focus, van alarmar els veïns que gaudien de les darreres hores de son a Ciutat Vella. Dos‑cents policies antidisturbis començaven l’operació de desallotjament del cinema Princesa, un vell edifici ubicat a la via Laietana, que feia vuit mesos que estava okupat. Els seus habitants, uns 30 joves vinculats a la nounada Assemblea d’Okupes de Barcelona, havien entrat a l’immoble amb la intenció de rehabilitarlo i usar-lo, en part com a habitatge i en part com a centre social. Des de feia anys l’ocupació de finques buides i en desús, per part de grups de joves, s’anava estenent per diferents barris de la ciutat. Amb la seva acció, el moviment pretenia denunciar els efectes de l’especulació immobiliària i, en general, la precarietat de les condicions de vida imposades pel capitalisme. En poc temps, el cinema s’havia convertit alhora en símbol dels okupes i agitat centre contracultural. S’hi organitzaven festes, xerrades, tallers, reunions, concerts i moltes més activitats, en algunes de les quals es va involucrar part del veïnat.

a4. 1980-2000S.indd 216

Tot i que el col·lectiu havia intentat negociar amb els propietaris de l’edifici, a mitjan octubre el desallotjament era imminent. Eren les 6.00 del matí. Il·luminats per l’helicòpter, desenes d’agents preparaven les escales, davant de la negativa dels joves a deixar el cinema per pròpia voluntat. Minuts abans la Guàrdia Urbana havia tallat els accessos sud i nord a la via Laietana. L’espectacular assalt policíac, amb bales de goma i bombes lacrimògenes, va omplir el carrer d’un fum blanc irrespirable. Els joves, atrinxerats a l’interior, van respondre als agents amb una pluja d’objectes domèstics, ampolles, fustes i pedres. Quan els antidisturbis van aconseguir entrar al cinema, els habitants es refugiaren a la terrassa. Des d’allà van llançar al carrer un sofà cremant. A les 7.25 l’operació havia acabat. Prop de la porta, amb l’incessant udolar de les sirenes com a teló de fons, un home en batí reflexionava: “M’estremeixo de pensar que aquesta brutalitat la paguem entre tots”. Als carrers adjacents van continuar els aldarulls entre la policia i part dels concentrats en suport dels okupes. En total, la batalla es va saldar amb 48 detinguts i 10 ferits.

21/9/16 18:18

1, 2, 3 — Ferran Nadeu

217

a4. 1980-2000S.indd 217

21/9/16 18:18

Tejederas Ferran Nadeu

218

a4. 1980-2000S.indd 218

21/9/16 18:18

Ràbia i violència

Aquella mateixa tarda, prop de mil persones es concentraren al Portal de l’Àngel. Protestaven contra el desallotjament, la violència policíaca i exigien l’immediat alliberament dels detinguts. La indignació es palpava en l’ambient i se sentia en gairebé totes les consignes corejades: “La policia, tortura i assassina”, “L’Ajuntament, especula i desallotja!”, “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes!”. Tres pancartes, amb els lemes “Okupa y resiste”, “No al kódigo penal” i “Prou kastanyes de la policia”, obrien la marxa. Quan el grup va prendre la via Laietana, en direcció al cinema, desenes d’encaputxats es van situar a la capçalera. En arribar davant de la comissaria, els manifestants van llançar petards, pedres i ampolles. Els agents que la custodiaven es van refugiar a l’interior. Un reduït grup d’antidisturbis realitzaria una primera

càrrega. Alguns joves van respondre amb maons que recollien de les obres del Palau de la Música. La segona càrrega, molt més dura, dispersà completament els congregats. El xoc es va estendre als voltants de la comissaria, on van començar a formarse barricades amb contenidors cremant. Als carrerons de la Ribera i el Gòtic es registraren violents enfrontaments durant més de tres hores. Desenes de camionetes i cotxes policíacs circulaven en totes direccions. També ho feien les ambulàncies del 061. Quan va tornar la calma, nombroses brigades municipals es van encarregar de netejar la zona, eliminar les pintades de les parets i esborrar qualsevol senyal del que allí havia succeït.

Tejederas

219

CONTRA EL DESALLOTJAMENT DEL CINEMA PRINCESA

a4. 1980-2000S.indd 219

1996

21/9/16 18:18

Prou!

PP, diàleg ja!

MANIFESTACIÓ PER L’ASSASSINAT D’ERNEST LLUCH

CATALUNYA

PER LA PAU

ETA no! 23 De NOVEMBRE DEL 2000 Patricia Esteve

220

a4. 1980-2000S.indd 220

21/9/16 18:18

221

a4. 1980-2000S.indd 221

21/9/16 18:18

222

a4. 1980-2000S.indd 222

21/9/16 18:18

Tejederas

223 PRIMXXXXXX

a4. 1980-2000S.indd 223

1900

21/9/16 18:18

224

a4. 1980-2000S.indd 224

21/9/16 18:18

“Ahora hablaré en castellano para que todos me entiendan. Estoy convencida de que Ernest, hasta con la persona que lo mató, habría intentado dialogar; ustedes que pueden, dialoguen, por favor.” Gemma Nierga

ETA assassina Lluch El desembre de 1999, ETA trenca una treva de setze mesos i inicia una cadena d’atemptats. Durant l’any següent, l’ofensiva terrorista coexistirà amb una situació política cada vegada més crispada entorn del conflicte al País Basc. Les relacions entre els governs espanyol i basc foren pràcticament inexistents des que José María Aznar aconseguí la majoria absoluta a les eleccions del 12 de març. L’estratègia antiterrorista que havia desenvolupat el govern del PP consistia a eliminar ETA a través de la via policíaca, descartant qualsevol possibilitat de diàleg. Paral·lelament, el PP va anar tibant cada cop més la corda en la seva política d’oposició frontal als seus antics aliats, els nacionalistes bascos. El setembre Aznar va declarar que el PNB “ha cambiado de bando: han abandonado el campo de los demócratas y han pasado al campo de los contrarios”. En aquest context, la nit del 21 de novembre, Ernest Lluch va ser assassinat per ETA. Poc després d’estacionar el seu vehicle a l’aparcament de l’edifici on vivia, va rebre dos trets al cap. Ministre de Sanitat en el primer govern de Felipe González, es va significar per la seva actitud a favor del diàleg, de cara a posar fi al conflicte al País Basc.

Clamor a favor del diàleg “Les institucions, els partits polítics, juntament amb els sindicats, organitzacions socials, culturals, empresarials i cíviques en general, condemnem rotundament de manera conjunta l’assassinat d’Ernest Lluch, i convoquem la ciutadania avui a les 19.30 hores al passeig de Gràcia (cruïlla amb el carrer d’Aragó)”. Centenars de milers de persones van respondre a la convocatòria, tot i fer-se en una nit freda. El passeig de Gràcia es va omplir completament en actitud de protesta per l’assassinat d’Ernest Lluch. El cap de la manifestació estava compost per representants de les principals institucions, que portaven una gran pancarta en la qual es podia llegir: “Catalunya per la pau. ETA no”. El president del Govern, José María Aznar, i el lehendakari, Juan José Ibarretxe, separats per només uns metres, no van arribar a saludar-se. Les filles de Lluch i la seva companya sentimental es negaren a marxar al costat dels polítics i se situaren unes quantes passes darrere.

La comitiva avançava lentament i en respectuós silenci, només trencat per aplaudiments espontanis i crits exigint diàleg al pas dels polítics. Moltes de les pancartes exhibides també anaven en aquesta línia: “Amb Lluch, a favor del diàleg”, “¡PP, diálogo ya!”, o “Parlant la gent s’entén”. D’altres expressaven el rebuig a la violència: “PROU” i “ETA no”. En arribar el seguici al final del passeig de Gràcia, la periodista Gemma Nierga, en el programa radiofònic de la qual col·laborava Ernest Lluch, es va encarregar de llegir el manifest pactat pels partits i entitats. En acabar el text, hi va afegir un comentari fora del guió preestablert demanant diàleg. La petició va ser acollida amb estrepitosos aplaudiments pels manifestants. No així pel president Aznar, que no va poder dissimular el seu enuig davant del comentari que acabava d’escoltar. El moment més emotiu es va produir al final de l’acte, quan les filles i la companya de Lluch van pujar a l’estrada per agrair la solidaritat dels assistents. Molt emocionades, plorant desconsoladament, van desplegar un cartell on es podia llegir: “Diàleg ja!”.

1, 2, 3 — Pere Virgili

225

MANIFESTACIÓ PER L’ASSASSINAT D’ERNEST LLUCH

a4. 1980-2000S.indd 225

2000

21/9/16 18:18

a4. 1980-2000S.indd 226

21/9/16 18:18

We want papers! we want papers! We want papers!

MANIFESTACIÓ CONTRA LA LLEI D’ESTRANGERIA

¡Papeles para

todos!

Fora la llei

d’estrangeria! 4 de febrer de 2001

Pere Virgili

227

a4. 1980-2000S.indd 227

21/9/16 18:18

El crit dels sense veu El dissabte 22 de gener del 2001, més de 500 persones, majoritàriament originàries d’Equador, Pakistan, Índia, Marroc i Rússia, es van reunir a la plaça de Catalunya, convocades per l’Assemblea Papeles para Tod@s. Al final de l’encontre, després d’una curta manifestació, uns tres-cents immigrants van tancar-se a l’església de Santa Maria del Pi. Indis i pakistanesos es van declarar en vaga de fam. Exigien una regularització sense condicions i volien fer pública la seva indefensió davant la nova Llei d’estrangeria. Una normativa que consideraven “injusta i condemnatòria”. Un representant indi ho explicava així: “La nova llei ens treu el dret a ser persones i ens converteix en mercaderies. A partir d’ara l’amenaça d’expulsió serà permanent per a tots nosaltres”.

La mesura de força de seguida tingué una àmplia repercussió. En els dies posteriors, els tancaments es van multiplicar. A finals de gener, més de set-centes persones ocupaven vuit esglésies a diferents barris de la ciutat. La protesta va començar a estendre’s a altres punts de l’Estat. Els tancats reberen el suport de milers de barcelonins, que van ajudar tant en l’organització de la vida diària als temples com en el subministrament de material i productes de primera necessitat. Membres de diferents col·lectius van constituir la Plataforma de Suport als Immigrants en Lluita per coordinar els ajuts i amplificar la protesta. Es recolliren més de vint mil firmes de suport, tones de roba, aigua i menjar, i es va formar un dispositiu sanitari amb més de 150 voluntaris.

Després de maratonianes reunions negociadores amb el Síndic de Greuges i representants del Govern, el 3 de febrer es va arribar a un principi d’acord. S’abandonaria la vaga de fam a canvi que no hi hagués represàlies contra els tancats, i que es garantís la revisió dels 34.000 expedients de regularització que havien estat rebutjats el juliol anterior. “Mengen però no surten”, va titular un diari l’endemà. El pols es va mantenir. Mentre que el Govern exigia el final de les tancades, com condició per continuar negociant, els representants dels immigrants volien garanties que la regularització es faria efectiva.

Jose Manuel Colón

228

a4. 1980-2000S.indd 228

21/9/16 18:18

El 22 de gener, unes tres-cents persones es van tancar a l’església de Santa Maria del Pi. La mesura de protesta, que es va estendre a altres temples de la ciutat, va durar 47 dies

Lourdes Segade Tejederas

229 CONTRA LA LLEI D’ESTRANGERIA

a4. 1980-2000S.indd 229

2001

21/9/16 18:18

Consignes en vuit idiomes El diumenge 4 de febrer, setzè dia de tancament, al voltant de 40.000 persones van desfilar pels carrers del centre de la ciutat contra la Llei d’estrangeria. L’acte, que va començar a la plaça de Catalunya, fou també un homenatge als centenars d’immigrants que romanien tancats a les esglésies. Una representació d’aquest col·lectiu encapçalava la marxa. Sostenia una pancarta amb el lema “Papeles para tod@s”. La mateixa consigna es repetia en altres llengües. La manifestació va descendir per via Laietana i va arribar fins a les portes de la Delegació del Govern, al pla de Palau, just davant del lloc on un dia i un altre es formen cues inacabables d’estrangers que pretenen regularitzar la seva situació.

Els càntics i el so incessant dels tambors animarien tot el recorregut. Se sentien consignes en català, castellà, anglès, àrab i urdú, entre d’altres. Molts portaven petites pancartes de cartolina on podia llegir-se: “Cap persona és il·legal”, “No papers, no life”, “Centres d’internament, centres d’extermini”. Dues enormes calaveres, metàfores de la nova llei, ballaven entre els congregats. Al final del trajecte, representants de diferents grups d’immigrants van pujar a la tarima per explicitar les seves reivindicacions. Després, la periodista Núria Ribó va llegir un comunicat en el qual es denunciava el “racisme institucional” promogut pel govern de José María Aznar, a través d’una mesura que

“deixa a les portes de l’esclavitud més de cent mil persones”. El Cant de l’Emigrant, interpretat per Marina Rossell, va tancar l’acte. En aquells moments, la festa organitzada a la rambla del Raval per solidaritzar-se amb els immigrants en lluita estava en ple apogeu. Artistes com Paco Ibáñez o Manu Chao, i d’altres de menys coneguts, cantaven davant de milers de persones. El 7 de març van acabar els tancaments. Bona part de les reivindicacions es van aconseguir. En el seu conjunt, fou la mobilització més multitudinària que fins a la data s’ha dut a terme en defensa dels drets dels immigrants.

1, 2 — Pere Virgili

230

a4. 1980-2000S.indd 230

21/9/16 18:18

“Ja no som els invisibles. Existim. Som un moviment i, encara que alguns no ens vulguin reconèixer, seguirem endavant”. Assemblea Papers per a Tothom

Lourdes Segade

231

CONTRA LA LLEI D’ESTRANGERIA

a4. 1980-2000S.indd 231

2001

21/9/16 18:18

No al Banc

Mundial! Manifestació contra el Banc Mundial

Un altre món

és possible!

Fora l’FMI!

No a la globalització

capitalista! 24 de juny de 2001 Oriana Eliçabe

232

a4. 1980-2000S.indd 232

21/9/16 18:18

233

a4. 1980-2000S.indd 233

21/9/16 18:18

No a la mundialització neoliberal El cicle de lluites contra els efectes del capitalisme global es va iniciar a Seattle, el desembre de 1999, durant la cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Més de cinquanta mil persones van prendre el carrer per demanar un món més just. Denunciaven el paper d’aquest tipus d’organismes que, com el Banc Mundial (BM) o el Fons Monetari Internacional (FMI), eren considerats responsables de polítiques econòmiques que condemnen a la pobresa milions d’éssers humans arreu del planeta. El moviment arrelà a Europa entre el 2000 i el 2001. Davos, Praga, Niça i Goteborg van

ser escenari de multitudinàries protestes contra l’ordre econòmic imperant, més o menys radicalitzades i, a vegades, reprimides amb duresa. L’ús d’internet i el Moviment de Resistència Global (MRG), una enorme xarxa d’afinitat entre col·lectius molt diversos, catalitzà aquestes primeres manifestacions. Davant de la cimera prevista pel Banc Mundial a Barcelona, a finals de juny del 2001, més de tres-centes cinquanta entitats, encoratjades pel MRG, es posaren mans a la feina. La campanya contra el BM va girar sobre tres eixos: un fòrum de debats —temes com la democràcia i

la participació, l’ecologia, drets laborals i socials, repressió o medi ambient—, una festa reivindicativa de Sant Joan, a la platja de la Mar Bella, i una manifestació convocada per al diumenge 24. Tres setmanes abans de l’esdeveniment, contra tot pronòstic, els dirigents del BM van decidir suspendre la cimera, tot apel·lant a la manca de seguretat. Des de la campanya s’expressà una profunda satisfacció, alhora que es decidia mantenir dempeus la convocatòria dels diferents actes programats.

Andreu Blanchar

234

a4. 1980-2000S.indd 234

21/9/16 18:18

1 — Ferran Nadeu 2, 3 — Andreu Blanchar

235 CONTRA EL BANC MUNDIAL

a4. 1980-2000S.indd 235

2001

21/9/16 18:18

“Banc Mundial, ni a Barna ni enlloc” Més de vint mil persones es van trobar contra la mundialització i el capitalisme als Jardinets de Gràcia, el migdia del diumenge 24 de juny. Darrere una pancarta amb el lema: “Un altre món és possible. Globalitzem la resistència i la solidaritat”, obrien la marxa representants dels zapatistes mexicans, els sem terra brasilers, immigrants sense papers i treballadors de Sintel i Miniwatt. Durant el descens pel passeig de Gràcia, al ritme dels tambors i dels càntics, es pogueren veure diverses performances de denúncia: cadàvers escampats per l’asfalt coberts de dòlars, escombres i galledes per escombrar el BM, disfresses, globus i titelles gegants. Tanmateix, el clima de la cua era ben diferent. Prop de dos-cents joves, gairebé tots amb el rostre tapat, es van

dedicar a destrossar aparadors amb pedres, tanques i barres de ferro. Alguns manifestants els increpaven amb el crit de “No violència!”. També hi va haver tensió quan la manifestació passava davant la seu de la Borsa, fortament custodiada per dues fileres d’agents antidisturbis, que estrenaven uniforme per a l’ocasió. La protesta va concloure a la plaça de Catalunya. Allí es llegí un manifest en el qual es van glossar les conclusions dels tres dies de contracimera i es va cantar victòria per la decisió del BM de suspendre la trobada. Minuts després, el caos. Desenes de policies de paisà, infiltrats entre els manifestants, començaren a practicar detencions. Hi va haver empentes i tot seguit una contundent càrrega d’antidisturbis va provocar la desbandada.

Autor desconegut (Arxiu El Periódico) Ferran Nadeu

236

a4. 1980-2000S.indd 236

21/9/16 18:18

La batuda es prolongà durant més de dues hores, pels carrers dels voltants. Hi va haver 22 detencions i més de 30 ferits. Els furgons policials prengueren la plaça. L’heterogeneïtat del moviment va quedar patent en les nombroses pintades que podien llegir-se a les parets del passeig de Gràcia, quan queia la tarda. Una deia “Els polítics menteixen, els mitjans callen, les parets parlen”. D’altres: “El capitalisme ens mata lentament”, “Stop anorèxia”, “La teva imaginació és la seva destrucció”, “Encefalopatia hamburguiforme”, “Pau, amor i còctel molotov” o “Ia-ia-ia, orgía cada día”.

1, 3 — Oriana Eliçabe 2 — Ferran Nadeu

237

CONTRA EL BANC MUNDIAL

a4. 1980-2000S.indd 237

2001

21/9/16 18:18

Lo riu

és vida! Manifestació contra el Pla Hidrològic Nacional

No al

transvasament

Se nota, se sent,

lo Delta està present!

Ni una gota, ni

una gota, ni una gota més!

10 DE març de 2002

Andreu Blanchar

238

a4. 1980-2000S.indd 238

21/9/16 18:18

a4. 1980-2000S.indd 239

21/9/16 18:18

Per una nova cultura de l’aigua El 5 de setembre del 2000, el govern del PP va aprovar, amb els vots favorables de CiU, el projecte de llei del nou Pla hidrològic nacional. Entre altres actuacions, el pla preveia la construcció de 118 embassaments als Pirineus i el transvasament —uns 33.000 litres d’aigua per segon— des del riu Ebre a d’altres províncies del sud peninsular. En qüestió de dies, les comarques que conformen les Terres de l’Ebre, a l’Aragó i al sud de Catalunya, estaven en peu de guerra. Tortosa va ser l’epicentre de la incipient mobilització. Allí va néixer la Plataforma en Defensa de l’Ebre, una organització assembleària que en pocs mesos va crear una extensa xarxa per tota la ribera del riu. Entre els seus impulsors figuren la Coordinadora de afectados por grandes embalses y trasvases (COAGRET), la Coordinadora Anti-Transvasament i el decidit suport d’un grup de científics crítics amb les polítiques hidrològiques imperants. La Plataforma denunciava els motius donats pel Govern a l’hora de promoure el PHN, i advocava per una nova cultura de l’aigua, basada en la reutilització, la recuperació dels aqüífers, el canvi en el sistema de regadius i el foment d’un consum responsable. La seva activitat era frenètica. Cada setmana es convocava una concentració a Tortosa, i es van organitzar manifestacions multitudinàries a Madrid, Saragossa, València, Mallorca i Barcelona. El setembre del 2001 més de quinze mil persones van participar en una marxa blava fins a Brussel·les, per demanar a la Unió Europea que no financés el pla. El conflicte es va fer un lloc a l’agenda europea i el moviment va viure una nova legitimació. En el seu conjunt hi participaven més de 330 entitats, i desenes d’ajuntaments de les Terres de l’Ebre donaven el seu suport.

Joan Cortadellas

1, 2 — Joan Panisello →

240

a4. 1980-2000S.indd 240

21/9/16 18:18

Joan Panisello

241

PRIMXXXXXX

a4. 1980-2000S.indd 241

1900

21/9/16 18:18

“Abans la sang que l’aigua” El diumenge 10 de març del 2002, una marea blava va inundar el centre de Barcelona. Al voltant de tres-centes mil persones, moltes vingudes d’Aragó i de les comarques de Tarragona van prendre els carrers per mostrar el seu rebuig del PHN. Desenes d’autocars col·lapsaren l’Eixample. La trobada era a la ronda de Sant Pere. Bandes de música i un grup de nens, després d’una pancarta que rodolava amb el lema “I natros què?”, encapçalaven la manifestació. En segon pla desfilaven els portadors d’un enorme tub d’alumini fet un nus, símbol de la protesta. Després anaven els dirigents polítics i sindicals, i portaveus de la Plataforma. La seva consigna: “Per una nova cultura de l’aigua”. A la via Laietana, entre els milers de samarretes blaves, podien veure’s grups de pescadors, ecologistes nus pintats de verd, cavalls estirant una plataforma plena de sal, titelles d’Aznar i Pujol, o els clàssics flamencs del Delta amb un cartell de SOS penjant dels becs. Centenars de petites pancartes amb consignes com “No al transvasament”, “Ni una gota més” i “Abans la sang que l’aigua” s’agitaven a les mans dels manifestants. Alguns, emocionats entre la multitud, corejaven “¡Y luego diréis que somos cinco o seis!”. La marxa va finalitzar a la catedral, després de la lectura dels manifestos i les cançons de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, una de les bandes emblemàtiques en el transcurs de les mobilitzacions. Després de les eleccions del 14 de març del 2003, el nou govern del PSOE decidiria retirar el Pla hidrològic nacional. Un dels representants de la Plataforma va declarar: “Amb les nostres reivindicacions hem mostrat que el poble té força, encara que molts es pensen que no serveix per a res. L’aigua és un dret, no una mercaderia per fer negoci”.

Joan Panisello Joan Cortadellas

242

a4. 1980-2000S.indd 242

21/9/16 18:18

“Ho cantem amb bon humor i no perdem la moral. Ho cantem amb alegria perquè és lo més natural, que som la sal de la terra i no una terra de sal.” Jotes del transvasament, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries Agustí Carbonell Joan Panisello

243 MANIFESTACIÓ CONTRA EL PHN

a4. 1980-2000S.indd 243

2002

21/9/16 18:18

volem justícia

social!

Ni cimeres ni encimerEs! CONTRA L’EUROPA DEL CAPITAL

Globalitzem les resistències!

Un altre món

és possible! 16 de MARÇ de 2002

Oriana Eliçabe

244

a4. 1980-2000S.indd 244

21/9/16 18:18

245

a4. 1980-2000S.indd 245

21/9/16 18:18

La cimera europea Sota la presidència semestral espanyola de la Unió Europea, els caps d’estat i de govern es reunien a Barcelona els dies 15 i 16 de març del 2002. Els temes més significatius de l’agenda van ser la liberalització dels mercats d’electricitat i del gas –finalment ajornats– i l’aprovació del projecte Galileo de navegació per satèl·lit. Durant la cimera, la ciutat es va veure transformada. La Diagonal fou tancada. Dues línies de metro, anul·lades. Les classes a la UB i la UPC, amb seus properes al recinte on tenia lloc l’encontre, suspeses. Tota la zona on es van reunir i van conviure els mandataris es va convertir en un búnquer de reixes i formigó, fortament custodiat per la policia. Diferents col·lectius europeus es mobilitzaren, com llavors ja començava a ser el costum, per assetjar els governants allí on fossin, i per mostrar el seu rebuig a l’actual model econòmic de globalització neoliberal. A la frontera amb França, desenes d’autobusos que es dirigien a Barcelona foren retinguts. Mentre els polítics, reunits a la seva bombolla, discutien a les portes de la ciutat; als carrers es vivien tres dies molt intensos, carregats d’actes de protesta. Andreu Blanchar

Oriana Eliçabe → Pere Batlle (Arxiu El Periódico)

246

a4. 1980-2000S.indd 246

21/9/16 18:18

Accions descentralitzades

El dijous 14, mentre anaven arribant els mandataris a la ciutat, uns cent mil treballadors, procedents de diferents punts d’Europa, es van manifestar convocats per la Confederació Europea de Sindicats. Reclamaven la plena ocupació i unes polítiques que reforcessin els drets socials dels ciutadans. “Desbloquejar la ciutat i visualitzar les resistències”. Aquest era l’objectiu de la jornada d’accions, convocada per diversos col·lectius, per a divendres. Si un volia manifestar-se, tenia on elegir. Diverses activitats es van succeir en diferents punts de la trama urbana, entre les quals una pedalada intergalàctica que cridava a alliberar els carrers i a recuperar els espais públics, o una cercavila caça-lobbies que es va dedicar a caçar simbòlicament les seus d’algunes multinacionals. A la rambla del Raval es podia gaudir d’una sardinada popular; i a la nit, al carrer de Gènova, centenars de persones encenien espelmes en record de Carlo Giuliani, jove assassinat pels carabinieri durant les protestes per la cimera del G-8.

247

CONTRA L’EUROPA DEL CAPITAL

a4. 1980-2000S.indd 247

1900

21/9/16 18:18

Els Antiglobi A la manifestació del dissabte, hi van participar tres blocs clarament diferenciats. Fou el punt culminant de la Campanya contra l’Europa del Capital, que agrupava un centenar de col·lectius i entitats. L’èxit de participació va ser tal, que quan la capçalera va arribar a Colom, final del recorregut, el bloc de la Plataforma Catalana (format per grups independentistes) encara no s’havia mogut de la plaça de Catalunya. El Fòrum Social (compost per partits polítics, sindicats i ONG), que havia de tancar la marxa, ni tan sols va iniciar-la, després de més de dues hores d’espera. La via Laietana es convertí en una festa amb música, tambors, xiulets, globus, malabars i les consignes més variades. Qualsevol reivindicació tenia cabuda. Des d’una cassolada per l’Argentina fins a cartells de suport a les dones de l’Afganistan. Des del “Papers per a tothom”, fins a “Berlusconi assassí”. Entre les banderes podien veure’s estelades, CGT, ikurrinyes, Attac, tibetanes...

Aquesta composició heterogènia només aconseguia posar‑se en sintonia cada vegada que passava l’helicòpter de la policia. Llavors, tots a una, li dedicaven ensordidors xiulets acompanyats de gestos obscens i un únic crit: “Ito-ito-ito, que caiga el pajarito”. Mentre la manifestació es desenvolupava pacíficament, un centenar de joves encaputxats va destrossar les seus d’oficines bancàries i de CCOO a la via Laietana. Les càrregues policials es van succeir a continuació. A Colom, un altre grup començà a llançar pedres i còctels molotov a la policia. Els enfrontaments van continuar fins la zona del Paral·lel, on es van entravessar al carrer diversos contenidors incendiats. La resposta policial fou especialment dura. Trenta-vuit persones van ser detingudes. L’endemà, els mandataris van abandonar la ciutat i els operaris van començar a desmuntar les tanques de la Diagonal. Al cel, havia deixat de sonar l’etern brunzit dels helicòpters.

Tejederas

248

a4. 1980-2000S.indd 248

21/9/16 18:19

1, 2 — Oriana Eliçabe 3 — Jose Manuel Colón

249 CONTRA L’EUROPA DEL CAPITAL

a4. 1980-2000S.indd 249

2002

21/9/16 18:19

a4. 1980-2000S.indd 250

21/9/16 18:19

Aturar la guerra És

possible! ¡Esto nos pasa por

un gobierno facha!

No més sang

per petroli!

NO A LA GUERRA

Pau sÍ

guerra no! 15 de febrer de 2003

Julián Martin

251

a4. 1980-2000S.indd 251

21/9/16 18:19

Tejederas

252

a4. 1980-2000S.indd 252

21/9/16 18:19

253 NO A LA GUERRA

a4. 1980-2000S.indd 253

2003

21/9/16 18:19

11-09-01 Dos dies després de l’atac contra les torres bessones de Nova York i el Pentàgon de Washington, el setembre del 2001, George W. Bush anuncia que els Estats Units han entrat en guerra i adverteix que “Aquest és el començament d’una monumental lluita entre el bé i el mal”. L’administració nord-americana inicia una política bel·licista destinada a posar fi al terrorisme al món. Pretén capturar els que se sospitava que havien preparat aquella acció, Osama Bin Laden i l’organització Al-Qaeda, i a tots aquells que segons la Casa Blanca els oferien ajuda. El 19 de setembre, la brutal maquinària militar nordamericana es posava en marxa llançant l’operació Justícia Infinita. El 7 d’octubre va començar el bombardeig de Kabul. “Avui ens centrem en l’Afganistan, però la batalla és més àmplia” va declarar Bush en un missatge televisat. La seva mirada planava per damunt de l’Iraq.

1, 2 — Pere Virgili

254

a4. 1980-2000S.indd 254

21/9/16 18:19

NO EN EL MEU NOM El 15 de febrer del 2003 es va convocar una protesta global contra la guerra. Es calcula que, arreu del món, més de deu milions de persones van sortir al carrer per mostrar el seu rebuig a l’agressiva política exterior de Bush i els seus aliats. A tots els racons del planeta, tant en les grans capitals –Roma, Londres, Madrid, París, Berlín o Nova York–, com en centenars de pobles i petites ciutats es va sentir el mateix crit de pau. “Barcelona, desbordada per la manifestació”, “Capital mundial de la pau”. Els titulars de la premsa no deixaven dubtes sobre l’èxit de la convocatòria. Els carrers de la ciutat van acollir la manifestació més multitudinària de la seva història. Entre un milió i un milió i mig de persones van unir les seves veus contra la intervenció anglo-nord-americana a Iraq. La manifestació fou convocada per la Plataforma Aturem la Guerra, que agrupava més de dues-centes entitats cíviques dels àmbits més diversos. Durant aquells mesos, aquesta organització es va convertir en un dels animadors principals de les mobilitzacions ciutadanes. Cassolades, vagues de fam, debats, cadenes humanes, concentracions, acampades, concerts, recollides de firmes, talls de trànsit i altres iniciatives van transformar radicalment els ritmes de la vida quotidiana. També hi van col·laborar de forma activa el ressorgiment d’un moviment estudiantil ben organitzat, la decidida implicació de representants del món de l’espectacle,

255 NO A LA GUERRA

a4. 1980-2000S.indd 255

així com nombrosos acadèmics i intel·lectuals. Durant mesos la ciutat visqué un inesperat rebrot de consciència crítica. Als balcons penjaven banderes blanques. El símbol del ‘no a la guerra’ estava present pertot arreu. Els 2,5 km de l’itinerari previstos inicialment per a la marxa (Diagonal – passeig de Gràcia – Gran Via – plaça de Tetuan) van ser àmpliament desbordats per la massiva participació. De manera espontània es crearen desenes d’itineraris alternatius als carrers adjacents. Ciutadans anònims encapçalaven la marxa portant una gran pancarta amb el lema “Aturar la guerra és possible”, mentre que representants de partits polítics, sindicats i institucions van haver de romandre a segona fila. Durant el recorregut, algunes de les consignes més cridades van ser: “No en el meu nom”, “No més sang per petroli”, “Esto nos pasa por un gobierno facha”, i “Si voleu petroli aneu a Galícia”. En moments puntuals sonaven sirenes d’alarma de bombardeig i els assistents es llançaven a terra, o bé aixecaven les mans obertes cap al cel. Al final del recorregut, davant de l’escenari situat a la plaça de Tetuan, es van guardar diversos minuts de silenci i es van llegir una sèrie de manifestos contra la intervenció militar. El dia 20 de març, tal com estava previst, els avions nord‑americans iniciaren un intens bombardeig sobre Bagdad, i hores després es posava en marxa l’ofensiva terrestre. Malgrat tots els esforços en contra, començava la invasió.

2003

21/9/16 18:19

1,2,3,4 — Pere Virgili

256

a4. 1980-2000S.indd 256

21/9/16 18:19

257 PRIMXXXXXX

a4. 1980-2000S.indd 257

1911

21/9/16 18:19

258

a4. 1980-2000S.indd 258

21/9/16 18:19

Tejederas

259 PRIMXXXXXX

a4. 1980-2000S.indd 259

1900

21/9/16 18:19

a5. 2004-2014S.indd 260

21/9/16 20:24

¡ANTES DE VOTAR,

QUEREMOS LA VERDAD! Manifestació contra el GOVERN

Acebes dimisión LAS BOMBAS DE IRAK estallan en Madrid

PP MENTIROSO ¿QuiÉn ha sido? 13 de MARÇ de 2004

Roser Vilallonga

261

a5. 2004-2014S.indd 261

21/9/16 20:24

11M-13M: Estat de XOC Els atemptats de l’11 de març a Madrid, perpetrats per una cèl·lula salafista amb explosius a diversos trens de les línies de Rodalies, van produïr-se a primera hora del matí, només tres dies abans de les eleccions generals espanyoles. Al migdia, quan encara s’estaven recomptant els cadàvers –finalment van ser 193 morts– el govern va atribuïr “sin ningún género de duda” l’autoria a ETA, primer a través de la compareixença del ministre de l’Interior, Ángel Acebes, i posteriorment mitjançant la declaració institucional del president del Govern, José María Aznar. Al dia següent, mentre els principals mitjans espanyols no posaven en dubte la versió oficial i certificaven l’autoria d’ETA en grans titulars, els mitjans internacionals ja apuntaven a una pista ben diferent. A l’impacte, el dolor i la desolació per la massacre es va unir la més absoluta confusió sobre les causes i els autors. El dia 13 de març, jornada de reflexió, va transcendir que una franquícia d’AlQaida a Europa havia reivindicat l’atemptat a través d’un vídeo. La versió oficial, però, minimitzava la notícia i es mantenia inalterable. Un teletip de l’agència EFE, a les cinc de la tarda, reblava: “Las pistas apuntan a ETA y descartan a Al-Qaeda”. Cada cop més gent connectava via Internet amb la premsa estrangera i la incredulitat es multiplicava per moments. Se sospitava que el Govern estava manipulant la informació, segons la seva conveniència amb la intenció d’influir en el resultat de les eleccions.

La nit dels SMS La nit del 12 de març es van poder sentir en alguns carrers, encara molt tímidament, algunes cassolades improvisades. Aquell so metàl·lic havia estat feia poc temps un dels símbols de les grans mobilitzacions ciutadanes contra la guerra a l’Irak. El migdia del dia 13, en plena jornada de reflexió, van començar a circular amunt i avall missatges de mòbil anònims convocant a concentrar-se aquella mateixa tarda davant de les seus del Partit Popular arreu d’Espanya i exigir la veritat sobre els atemptats. En questió de minuts, la convocatòria corria com la pólvora. El més reenviat va ser: “¿Aznar de rositas? ¿Lo llaman jornada de reflexión y Urdaci trabajando? Hoy 13M, a las 18h. Sede PP, C/ Génova 13. Sin partidos. Silencio por la verdad. ¡Pásalo!”. A Barcelona també va circular molt un altre missatge amb el text: “A les 19.00 es convoca a tothom amb cassoles, a les fonts de Canaletes. Passa’l”. El correu electrònic també va ajudar a difondre la convocatòria. A Canaletes, a l’hora indicada van aplegar-se prop de 500 persones. Tot era caòtic. La concentració es va dividir en dos grups. Una part va decidir marxar a peu fins a la seu del PP al carrer d’Urgell i un segon grup va baixar en manifestació pel lateral de la Rambla rere una pancarta amb el lema “La vostra guerra, la nostra sang”, en direcció a la plaça de Sant Jaume. Allà van arribar a aplegarse més de 3.000 persones. Es va formar un gran mosaic contra la guerra i es van encendre centenars d’esplemes en record de les víctimes. Mentrestant al carrer d’Urgell creixia la tensió. A les primeres desenes de concentrats, van anar sumant-s’hi més i més manifestants, just davant de la porta protegida per tanques metàl·liques i una nombrosa presència d’antiavalots. Van ser molt pocs els moments de silenci. Els càntics contra el partit governant reclamant informació i acusant-los de manipuladors, mentiders, i fins i tot assassins, van durar hores. En moments puntuals es van produir llençaments d’objectes i pintura contra la façana de la seu. Alguns manifestants mostraven petits cartells fets a corre-cuita amb lemes com: “PP assassins, Acebes dimissió” o “Antes de votar, queremos la verdad.” Enmig de la protesta, noves notícies circulen de boca en boca entre la multitud: s’informa que la policia ha practicat les primeres cinc detencions seguint la hipòtesi de l’autoria d’Al-Qaida. Passades les 22 h la gent va començar a abandonar la concentració. La jornada va acabar amb una cassolada atronadora, que en alguns barris va arribar a superar la intensitat de les que es van organitzar a la ciutat l’any 2003 i talls esporàdics de trànsit al carrer d’Aragó per grupets de manifestants, fruit d’una altra convocatòria improvisada enviada via SMS.

262

a5. 2004-2014S.indd 262

21/9/16 20:24

1, 2 — Roser Vilallonga

263

MANIFESTACIÓ CONTRA EL GOVERN

a5. 2004-2014S.indd 263

2004

21/9/16 20:24

Som una

nació! Nosaltres decidim

Manifestació pel dret a decidir

ADÉU ESPANYA!

In-indeindependència Boti-boti-boti,

espanyol qui

no boti! 10 de JULIOL de 2010 Jordi Borràs

264

a5. 2004-2014S.indd 264

21/9/16 20:24

265

a5. 2004-2014S.indd 265

21/9/16 20:24

La sentènCia deL tC Quatre anys després del recurs interposat pel Partit Popular l’any 2006, el Tribunal Constitucional espanyol va fer pública la seva sentència definitiva sobre l’Estatut de Catalunya. El text –811 pàgines– aprovat per vuit vots contra dos, incorporava com a primer pronunciament que “carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto a Cataluña como nación y a la realidad nacional de Cataluña”, declarava inconstitucionals catorze articles i considerava subjectes a interpretació uns altres vint-i-set. Entre altres disposicions, es deixava sense efecte l’obligació d’aprendre el català. La sentència, que es va donar a conèixer en la seva totalitat el dia anterior a la manifestació convocada, va generar en una part important de la població un sentiment profund d’humiliació. Per a molts era la gota que feia vessar el got. El president de la Generalitat, José Montilla, va expressar-ho lacònicament: “La sentència no és cap solució, agreuja el problema”.

La sentència del Tribunal Constitucional és un atac a la democràcia i a la sobirania del poble de Catalunya. Per això, Òmnium convoca tota la societat civil el 10 de juliol a Barcelona per dir que ‘Som una nació i nosaltres decidim’.

Informació i autobusos: 93 306 96 22 www.somunanacio.cat

1, 2 — Pere Virgili

266

a5. 2004-2014S.indd 266

21/9/16 20:24

Per sobre del milió Els autocars arribaven a la ciutat des de totes les comarques catalanes. Feia setmanes que les oficines d’Òmnium Cultural, entitat organitzadora de la marxa, bullien com mai s’havia vist. L’organització i la campanya que cridava a manifestar-se, van ser cuidades al detall. S’havia disposat fins i tot un sistema Wi-Fi al llarg del recorregut, perquè els manifestants poguéssin informar en temps real a través de les xarxes socials del decurs de l’esdeveniment. Pels volts del migdia –calor sufocant– moltes de les principals artèries de Barcelona estaven col·lapsades. La gentada, 1,5 milions de persones, segons els organitzadors, va haver de passar hores de peu, sense poder avançar. Teòricament el traçat partia de la confluència passeig de Gràcia amb Diagonal i circulava en direcció sud, sud-est, per la Gran Via fins a la plaça de Tetuan. Però a l’hora de l’inici el recorregut sencer estava ple de gom a gom. El poder de convocatòria superà totes les previsions. La capçalera estava formada per una gran senyera de 250 metres quadrats portada per ciutadans anònims. Inmediatament al darrere marxaven, alineats, el president català, José Montilla, el president del Parlament, Ernest Benach, y els expresidents Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Joan Rigol i Heribert Barrera. Darrere d’ells se situava la pancarta amb el lema de la manifestació: “Som una nació. Nosaltres decidim.”

267

PEL DRET A DECIDIR

a5. 2004-2014S.indd 267

L’ambient festiu i familiar i la profusió de senyeres i estelades de tota mena marcaren el pas dels manifestants. S’hi van afegir més de 1.600 entitats d’arreu del país. Tot i que la manifestació era conseqüència directa de la sentència del TC sobre l’Estatut, no s’hi sentí cap crit a favor de l’Estatut. Gairebé totes les proclames s’adreçaven a favor de la independència. Entre les pancartes es podia llegir: “TC, Tribunal franquista”, “La nostra sentència és la independència”, “Ens roben 60 milions d’euros al dia”, “Catalonia, Next State Europe”, “Independència=Necessitat” o “Adéu, Espanya”. La marxa va transcórrer pacíficament, tot i que es van registrar incidents puntuals com els insults a Josep Antoni Duran Lleida i l’intent d’agressió a José Montilla, que va haver de sortir de la marxa protegit pels seus escortes. Al final del recorregut, a la plaça Tetuan, s’havia instal·lat un gran escenari des del qual l’Orfeó Català interpretà els Segadors acompanyat de centenars de milers de veus. Tancaren l’acte l’actriu Txe Arana i l’actor Lluís Soler, que llegiren un manifest en què s’afirmava que “la retallada del TC de l’Estatut de Catalunya no és democraticament admissible”, i Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cutural, que va destacar el caràcter històric de la marxa.

2010

21/9/16 20:24

“Per la ràdio els joves locutors comparaven una vegada i una altra la manifestació d’ahir a la de 1977, la del suposat milió d’ànimes que reclamaven llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia pel passeig de Gràcia. (...) Vegem. El 1977 Decathlon no existia. La gent anava amb camises entallades, pantalons llargs acampanats, sarrons de pell girada i espardenyes, quan no amb uns incomodíssims esclops de fusta que van fer furor per l’època. El manifestant d’avui s’inclina pels pantalons curts fins al genoll amb profussió de butxaques, samarreta de cotó ampla, gorra de visera, motxilla confortable i sandàlies anatòmiques. Contràriament als seus contestataris antecessors, coneix els riscos d’una insolació excessiva, per la qual cosa porta a sobre una ampolleta d’aigua per “hidratar-se” convenientment (abans se li deia “beure”). Un altre aspecte que ha canviat radicalment és el transport de les cries. Les espatlles paternes i maternes que servien de talaia han estat substituïts per una variada gamma de motxilles “portabebès” amb sofisticats sistemes antisolars i antivent. No és clar que hagi variat molt l’interès dels nens a assistir a aquest tipus d’actes, però els seus pares insisteixen, convençuts que un dia podran explicar-los que ells també van prendre part en aquella giornata particolare”. Agustí Fancelli. El País. 11 de juliol de 2010 1, 2 — Marc Javierre

268

a5. 2004-2014S.indd 268

21/9/16 20:24

1 — Pere Virgili 2, 3 — Marc Javierre 4 — Pere Virgili

269

PEL DRET A DECIDIR

a5. 2004-2014S.indd 269

2010

21/9/16 20:25

Vaga general contra la reforma laboral

No a la reforma

laboral Quina és la

teva vaga?

JUNTES

HO PODEM

TOT! Així, no!

29 de setembre de 2010 Pere Virgili

270

a5. 2004-2014S.indd 270

21/9/16 20:25

271

a5. 2004-2014S.indd 271

21/9/16 20:25

LA REFORMA LABORAL

L’any 2008, en un context de profunda crisi econòmica i un augment sense precedents de la taxa d’atur, el Govern espanyol va emplaçar sindicats i patronal per arribar a un acord de reestructuració del mercat de treball basat en la flexibilització. Després de dos anys d’infructuoses negociacions i enmig d’una forta pressió per part dels mercats internacionals, l’Executiu va promulgar, el juny del 2010, un decret llei que modificava substancialment el mercat laboral, incidint en tres eixos: la reducció de les indemnitzacions per acomiadament improcedent de 45 a 33 dies per any treballat; el reconeixament de la situació de crisi de l’empresa com a causa objectiva de l’acomiadament procedent, i la possibilitat que treballadors i empresaris pactessin no vincular-se al conveni laboral en determinats supòsits. Inmediatament els sindicats majoritaris van anunciar la convocatòria d’una vaga general, argumentant que la reforma “no milloraria l’oferta de treball i permetria els empresaris acomiadar més treballadors i més barat”. Per la seva banda, la patronal també va criticar la mesura per considerar que es quedava curta i “no estava a l’altura de les necessitats del país”. La vaga va quedar finalment convocada per al 29 de setembre.

272

a5. 2004-2014S.indd 272

21/9/16 20:25

← 1 — Marc Javierre 2 — Ferran Nadeu 3 — Josep Lago

273

VAGA GENERAL

a5. 2004-2014S.indd 273

2010

21/9/16 20:25

“La idea és crear un espai de confluència per a totes aquelles persones que se senten soles davant d’una crisi sistèmica que ataca totes les esferes de la nostra vida: hipotecades per l’especulació immobiliària; desnonats desemparats, silenciats i aïllats; joves que amb la reforma laboral cada vegada tindran més difícil mantenir els drets aconseguits pels nostres avis i àvies; dones explotades per la lògica capitalista patriarcal, immigrants a qui s’aplica la Llei d’estrangeria, transsexuals criminalitzades per defensar el dret al propi cos, treballadors i treballadores venudes per CCOO i UGT, i un llarg etcètera.” Extracte del comunicat de Moviment 25-S

274

a5. 2004-2014S.indd 274

21/9/16 20:25

L’“okupació” de Banesto La darrera setmana de setembre es vivia a Barcelona un intens ambient prevaguístic. Se succeïen les assemblees de treballadors i els preparatius d’un ampli ventall de col·lectius per a la jornada de protesta. El divendres 25 de setembre, després d’una manifestació convocada pel Moviment 25-S, format per sindicats minoritaris i diverses organitzacions anticapitalistes, unes 300 persones van irrompre a l’edifici de l’antiga seu de Banesto a la plaça de Catalunya. L’objectiu era “okupar” temporalment l’immoble, buit des de 2007, i utilitzar-lo com a centre d’operacions per preparar col·lectivament la jornada de vaga. Barrejats entre milers de barcelonins i turistes que assistien als actes de la festa de la Mercè, el joves van organitzar un seguit de representacions teatrals a les portes de l’edifici, mentre un grup d’escaladors desplegava enormes pancartes a la façana amb lemes contra els bancs, la patronal, els polítics i els sindicats majoritaris. Acte seguit, un grup d’emmascarats obria les portes de l’emblemàtic edifici i convidava a entrar a la concurrència.

← Robert Bonet Jordi Borràs

275

VAGA GENERAL

a5. 2004-2014S.indd 275

↑ — Pere Virgili ↓ — Jordi Borràs

2010

21/9/16 20:25

El centre, en flames La jornada del 29 va transcórrer en tres fronts diferenciats però amb punts de connexió. La manifestació majoritària, el desallotjament del banc “okupat” i els greus aldarulls al cor de la ciutat, que marcaren el final del matí i bona part de la tarda. La manifestació convocada pels sindicats majoritaris, UGT, CCOO, USOC i CSCI, va ser una de les més multitudinàries de les darreres dècades. 400.000 persones, segons els sindicats, entre 120.000 i 140.000, segons la Guàrdia Urbana, desfilaren pel passeig de Gràcia rere una gran pancarta amb el lema “Així, no”. Arribat a la plaça de Catalunya el gruix de la manifestació, el cantant Gerard Quintana va llegir un manifest que llistava les deu raons per les quals els treballadors

rebutjaven les mesures del Govern. La marxa va ser interrompuda per un violent saqueig a la botiga Levi’s al seu pas per la Gran Via, i després es van registrar topades entre grups de manifestants i la policia al carrer de Pau Claris. Al matí, també s’havien registrat durs enfrontaments entre piquets de vaguistes i la policia en diversos punts, primer a la plaça de la Universitat –on un grup d’encaputxats va incendiar un cotxe de la Guàrdia Urbana– i després els carrerons del Raval. El jutge va relacionar aquells actes violents amb els “okupants” del banc i els mossos d’esquadra van desallotjar-los de forma expeditiva a quarts de quatre de la tarda. La tensió creixia a les portes de l’edifici i els mossos van tornar a intervenir, intentant dissoldre la concentració

espontània de suport als ocupants, fet que causà alguns ferits. En les hores següents i fins al capvespre, la plaça de Catalunya i, especialment la zona dels voltants de la catedral, van ser escenari d’una llarga batalla campal amb corredisses, llençament de pedres, atacs a establiments comercials i crema de contenidors. La jornada va acabar amb 43 detinguts i una seixantena de ferits.

276

a5. 2004-2014S.indd 276

21/9/16 20:25

← Marc Javierre

277

Jordi Borràs Josep Lago

VAGA GENERAL

a5. 2004-2014S.indd 277

2010

21/9/16 20:25

a5. 2004-2014S.indd 278

21/9/16 20:25

¡QUE NO, QUE NO QUE NO NOS REPRESENTAN!

404. Error DEL SISTEMA

LI DIUEN

DEMOCRACIA

I NO HO ÉS! #15M NO ÉS UNA CRISI,

ÉS UNA ESTAFA

¡NO HAY PAN PARA TANTO

CHORIZO! DEMOCRACIA

REAL JA! MAIG de 2011 Pere Virgili

279 279

a5. 2004-2014S.indd 279

21/9/16 20:25

No som mercaderies en mans de polítics i banquers! El 15 de maig de 2011 va ser el toc d’inici d’un esclat social sense precedents a l’Estat espanyol des del final del franquisme. El col·lapse econòmic colpejava durament bona part de la població des de feia més de tres anys i la indignació per les retallades socials era palpable, tot i que ningú no s’esperava la dimensió que prendria la resposta ciutadana als carrers a partir d’aquella data ja emblemàtica. Tot va començar amb una convocatòria –bàsicament a través d’Internet– feta per Democracia Real Ya, un col·lectiu desconegut que cridava a la protesta coordinada a més de 50 ciutats espanyoles sota el lema “No som mercaderies en mans de polítics i banquers”. L’assistència va superar amb escreix les previsions dels organitzadors. A Barcelona unes 15.000 persones van sortir a manifestar-se aquell dia, entre la plaça de Catalunya i el parc de la Ciutadella. La marxa més multitudinària va tenir lloc a Madrid. Quan aquesta va finalitzar, uns quants dels seus integrants van proposar donar continuïtat a la protesta, passant la nit a la Puerta del Sol. Van ser desallotjats expeditivament per la policia. La Xarxa començà a bullir, i al cap d’unes hores, milers de persones anònimes, sense sigles ni banderes, envaïen el cor de Madrid, decidides a prendre la paraula. Emilio Morenatti Jordi Borràs

Jordi Borràs → Albert Garcia

280

a5. 2004-2014S.indd 280

21/9/16 20:25

Places fortes A Barcelona l’acampada va començar amb unes 59 ànimes, el 16 de maig al vespre. Tot just acabada la neteja de cada dia, quan els operaris van marxar, els joves s’instal·laren al bell mig de la plaça de Catalunya armats amb uns quants cartrons que recolliren per les botigues del voltant. Algú va proposar el nom: acampadabcn. Un altre va escriure “Plaça Catalunya = Plaça Tahrir” en un paper. Durant el mes i mig següent, fins al desallotjament final, el 30 de juny, la plaça va esdevenir una petita ciutat autoorganitzada a dins de la ciutat, una àgora consagrada al debat i a la protesta popular. Comissions de tota mena, discussions apassionades entre generacions diverses, assemblees multitudinàries, pancartes individualitzades, cassolades cada tarda i una cuina preparada per a una afluència massiva dia rere dia, van fer d’aquell indret una altra cosa: un trampolí per a les accions directes de denúncia. Impulsades per una retroalimentació constant entre l’asfalt i el ciberespai, entre les accions més significatives dels indignats figuren la recuperació de la mateixa plaça, després que el conseller d’Interior, Felip Puig, donés l’ordre de desallotjar-la el 27 de maig, l’acció de bloqueig al Parlament de Catalunya, que va aixecar una gran polseguera mediàtica i judicial, el dia 15 de juny i dues grans manifestacions pels carrers de la ciutat . El 15-M, que obriria un nou cicle polític arreu de l’Estat, acabà prenent altres formes, dissolent-se en assemblees de barri, i enfortint altres moviments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o diverses plataformes anticorrupció.

281

PRIMXXXXXX 15 MAIG 2011 2011

a5. 2004-2014S.indd 281

21/9/16 20:25

1, 2, 3, 4, 5, 6 — Marina Monsonís

282

a5. 2004-2014S.indd 282

21/9/16 20:25

1 — Àngel Monlleó 2, 3 — Jordi Borràs

283 #15M

a5. 2004-2014S.indd 283

2011

21/9/16 20:25

1, 2, 3 — Jordi Borràs

284

a5. 2004-2014S.indd 284

21/9/16 20:25

Pere Virgili Jordi Borràs

285 #15M

a5. 2004-2014S.indd 285

2011

21/9/16 20:25

¡Nuestra mejor arma,

la solidaridad!

¡Sí SE PUEDE!

MANIFESTACIÓ pel dret a l’habitatge

DACIÓ EN PAGAMENT!

No ÉS UNA CRISI,

ÉS UNA ESTAFA!

16 de FEBRER de 2013 Robert Bonet

286

a5. 2004-2014S.indd 286

21/9/16 20:26

a5. 2004-2014S.indd 287

21/9/16 20:26

Confluència de lluites pel dret a l’habitatge Una de les cristalitzacions polítiques més immediates del cicle obert l’any 2011 per les massives mobilitzacions ciutadanes del 15-M va ser la consolidació de la lluita per un habitatge digne, encapçalada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). El creixement exponencial del col·lectiu població a població, assemblea a assemblea, i també l’acció d’altres grups més petits com Stop Deshaucios, que no van integrar-se a la plataforma, van aconseguir posar el tema de l’habitatge, especialment dramàtic en cas dels desnonaments, al centre del debat social. L’esclat de la bombolla immobiliària, el col·lapse finançer i la falta de feina deixaven sense llar milers de persones cada dia. Milers de vides estroncades. Els bancs, en canvi, eren protegits per l’Estat. Les samarretes verdes proliferaven i cada cop més persones decidien posar el cos, mirant d’aturar l’acció policial en els desnonaments, irrompent a les seus bancàries per denunciar-les o bé ocupant immobles abandonats per reallotjar les famílies que havien perdut la casa. Les accions directes de la PAH guanyaven visibilitat als mitjans i a les xarxes, i els seus portaveus començaven a ser escoltats més enllà dels entorns activistes. Amb el temps, al front del carrer se sumaren noves estratègies com la presentació d’una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per reclamar la dació en pagament dels habitatges, la retroactivitat de la dació i la creació d’un parc d’habitatges de lloguer social, que va comptar amb un ampli suport social i va ser avalada per més d’un milió de signatures. El Govern espanyol, al principi del tot reticent, es va veure obligat a admetre-la a tràmit in extremis.

1, 3 — Pere Virgili 2 — Jordi Borràs

288

a5. 2004-2014S.indd 288

1 — Jordi Borràs → 2, 3 — Pere Virgili 4,5 — Santi Cogolludo

21/9/16 20:26

289

PRIMXXXXXX

a5. 2004-2014S.indd 289

2011

21/9/16 20:26

verde y rojo grandes Una marea verda Madrid, València, Sevilla, Bilbao... fins a una trentena ciutats d’arreu de l’Estat van secundar aquell dissabte d’hivern la convocatòria de la PAH i desenes de milers de persones sortiren als carrers al crit de “Sí se puede”. A Barcelona la manifestació va començar a la plaça de la Universitat i va recórrer la Gran Via i part de l’esquerra de l’Eixample, per finalitzar davant de la seu del Partit Popular al carrer d’Urgell. Hi van participar 80.000 persones, segons els organitzadors (12.000, segons la Guàrdia Urbana), en un ambient de reivindicació festiva i intergeneracional i àmplies representacions dels barris de la ciutat, Así son las dos pancartas en forma de botón a montar. com que el casvamos de Ciutat Meridiana, un dels afectats pels desnonaments. Durant Cada uno hace 1 metro demés diámetro. la marxa, no pararen les batucades i les façanes de les seus de les entitats bancàries van ser escrupulosament assenyalades amb pintades i enganxines. En alguns casos, es van enganxar retrats de gran format d’algunes de les persones que havien perdut la casa.

strucciones ra montar los botones rde y rojo grandes

Así son las dos pancartas en forma de botón que vamos a montar. Cada uno hace 1 metro de diámetro.

Quan els manifestants començaren a arribar al punt final, trobaren la seu del PP protegida per un nombrós desplegament policial. Allà mateix, davant de la multitud els organitzadors improvisaren –emocionats per l’èxit assolit– la lectura d’un manifest en què s’exigia un canvi radical en les polítiques en el tema de l’habitatge i s’advertia que allò era tot just el principi de la protesta. Mentrestant, una projecció amb el lema “Stop Deshaucios” impactava lúminicament sobre la façana de l’edifici rodejat pels manifestants.

1, 2, 3 — Pere Virgili

290

a5. 2004-2014S.indd 290

21/9/16 20:26

“El representante de las entidades financieras acaba de intervenir y nos ha dicho que la legislación española era estupenda. Decir eso cuando hay personas que se están quitando la vida como consecuencia de esta criminal ley (...) les aseguro que no le he tirado un zapato a este señor porque creía que era importante quedarme aquí para decir lo que estoy diciendo. Este señor es un criminal y como tal deberían ustedes tratarlo. No es un experto. Los representantes de las entidades financieras han causado este problema; son esta misma gente la que ha causado el problema, los que han arruinado la economía entera de este país y ustedes les siguen calificando de expertos”. Compareixença d’Ada Colau, portaveu de la PAH, a la Comissió d’Economia del Congrés. 5 de febrer de 2013

291

DRET A L'HABITATGE

a5. 2004-2014S.indd 291

2013

21/9/16 20:26

a5. 2004-2014S.indd 292

21/9/16 20:26

FEM VIA! VIA CATALANA

In-indeindependència

VIA CATALANA

CAP A LA INDEPENDèNCIA

11 de setembre de 2013

Consuelo Bautista

293 293

a5. 2004-2014S.indd 293

21/9/16 20:26

294

a5. 2004-2014S.indd 294

21/9/16 20:26

Demostracions de força independentista Després de les multitudinàries manifestacions a Barcelona registrades a les diades dels anys 2011 i 2012, i enmig d’un fort creixement del sentiment i les reivindicacions independentistes a tot Catalunya, l’Assemblea Nacional Catalana va assumir per a l’Onze de Setembre de 2013 un repte sense precedents: organitzar una gran cadena humana que unís tot el territori de nord a sud. La iniciativa s’inspirava en la Via Bàltica, que l’any 1989 exigí al govern de la Unió Soviètica la independència d’Estònia, Letònia i Lituània. Des d’Alcanar a el Pertús, al llarg d’un recorregut de més de 480 quilòmetres, dividit en 722 trams que travessaven 86 municipis, els manifestants eren cridats a agafar-se de la mà a l’hora indicada, col·laborant en una coreografia de proporcions gegantines, molt orientada a crear un gran impacte visual i mediàtic. La Via havia de contribuir a estendre l’aposta per la independència a escala internacional. La crida va ser novament tot un èxit. Més d’un milió i mig de persones tornaren a sortir al carrer... i a les carreteres.

← 1, 2 — Santi Cogolludo

295 VIA CATALANA

a5. 2004-2014S.indd 295

Enric Català Marc Javierre

2013

21/9/16 20:26

Jordi Borràs

296

a5. 2004-2014S.indd 296

21/9/16 20:26

297

PRIMXXXXXX

a5. 2004-2014S.indd 297

2011

21/9/16 20:26

Tots a una a les 17.14 h Barcelona va quedar col·lapsada, festivament, pel pas de la Via. Els conductors feren cas a les recomanacions de deixar a casa el cotxe particular i moure’s a peu o en transport públic per la ciutat. Al migdia ja podien veure’s riuades humanes, gent d’edats i condicions ben diverses, solcant els carrers en totes direccions, la majoria portant estelades i samarretes grogues, dissenyades i comercialitzades massivament per a l’ocasió. Més de mig milió de persones, segons dades de la Conselleria d’Interior, van desplegar-se per les principals avingudes i al peu dels monuments més representatius. A l’hora indicada, les 17.14 h, tothom va agafar-se de les mans al crit

d’ “In-inde-independència”, seguint les indicacions dels centenars de voluntaris que miraven d’organitzar la concurrència armats amb petits megàfons. La plaça de Sant Jaume, amb nombroses autoritats, i la plaça de Catalunya, on l’organització havia instal·lat un escenari i un sistema de pantalles gegants, eren també plenes de gom a gom. Durant la jornada, de manera simultània, milers de persones convocades pel Procés Constituent rodejaren la seu de ”la Caixa” a l’avinguda Diagonal per reclamar un repartiment més just de la riquesa i que els drets socials prevalguessin sobre l’economia especulativa i de mercat. 1 — Ferran Nadeu 2 — Marc Javierre

Robert Bonet →

298

a5. 2004-2014S.indd 298

21/9/16 20:26

“La Via Catalana és un videoclip, és una gigafoto, i són alhora milions de vídeos, milions de fotografies individuals. Mai s’havia fet un acte tan massiu, mai s’havia desplaçat tot el país tan amunt i avall durant un dia, i segurament mai s’havien disparat tantes fotos en unes hores. Fotos que queden guardades als mòbils o als ordinadors, fotos enviades i reenviades en grups de WhatsApp…” Carles Capdevila, Ara, 15 de setembre de 2013

299

a5. 2004-2014S.indd 299

21/9/16 20:26

a5. 2004-2014S.indd 300

21/9/16 20:26

MANIFESTACIÓ Per l’abolició dels pisos turístics

CAP VEÍ

FORA DEL BARRI FORA TURISME DE BORRATXERA

LA BARCELONETA

NO SE VENDE

My Building is

not a Hotel ESTIU 2014 Sergi Bernal

301 301

a5. 2004-2014S.indd 301

21/9/16 20:26

Nits i nits sense dormir Ja feia uns quants anys que els problemes que comporta el turisme massiu al centre de Barcelona, impactaven de ple als carrerons estrets de la Barceloneta, pertorbant el dia a dia dels residents. A peu de platja, la zona, un barri humil immers en una profunda transformació sociourbanística, ha esdevingut un dels enclavaments més desitjats pels visitants de la destinació BCN i pels inversors estrangers. Les queixes creixien, però entre dents. Amb tot, la proliferació descontrolada de pisos turístics, multiplicada de forma exponencial per les ofertes de les empreses que operen a través d’Internet, va ser un punt de no retorn per al veïnat. A l’estiu, crits, festes, baralles, pixades o cançons a tot volum fins a altes hores de la matinada, coexisteixen amb la diürna invasió de milers i milers de banyistes d’arreu del món buscant el mar. Els habitants del barri se senten arraconats pels turistes, que ara ja no vénen i marxen, sinó que conviuen amb ells a dins de casa, paret amb paret. Els usos de l’espai domèstic, en les reduïdes dimensions dels immobles, fan gairebé impossible la convivència entre turistes joves amb ganes de gresca i residents que han de matinar per anar a treballar. L’amenaça especulativa augmenta, i per a molts dels veïns dels de “tota la vida” es dibuixa l’horitzó d’haver d’abandonar el barri per sempre. El malestar és palpable. I a mitjan agost del 2014, alguns veïns decideixen convocar una assemblea per parlar del tema al camp de futbol. Hi assisteixen 300 persones. El barri ha dit prou. I s’organitza.

“De unos años a esta parte odio que empiece la temporada estival. El motivo: que en nuestras propias narices, cada comienzo del verano, nos vayan quitando poco a poco una parte de nuestro barrio. (...) Esto no es nuevo y todos lo sabemos; incluso llegamos a plantearnos marcharnos de nuestro barrio de toda la vida. Está claro que esta es la pretensión del Ayuntamiento y otros sectores interesados, pero si lo hacemos habremos tirado la toalla y no permitiremos a nuestros descendientes disfrutar y alardear de vivir en un barrio marinero y peculiar. Solo hay que salir al paseo de Joan de Borbó para ver que todo está hecho para el turista, el cual nos responde fastidiándonos la vida y el descanso.” Sergio Arnás Carta dels lectors d’El Periódico, 7 de juliol del 2014 1 — Josep Lago 2 — Sergi Bernal

Marina Monsonís

1, 2 — Sergi Bernal →

302

a5. 2004-2014S.indd 302

21/9/16 20:26

a5. 2004-2014S.indd 303

21/9/16 20:26

304

a5. 2004-2014S.indd 304

21/9/16 20:26

Un canó a la capçalera Primer van ser sorolloses mobilitzacions de desenes de persones fent un tomb pel barri per assenyalar les immobiliàries que oferten pisos turístics. I després un seguit de manifestacions, cada cop més concorregudes, entre el 20 i el 30 d’agost. La del dia 23, convocada, com totes, a la plaça del Poeta Boscà –la Repla, per als barcelonetins– va suposar el salt qualitatiu de la protesta. Es van afegir a la marxa entitats i persones procedents d’altres barris de la ciutat afectats pel turisme massiu com el Raval, el Poble-sec o el Born. Davant la mirada atònita dels turistes a les terrasses, els manifestans van exhibir a la capçalera, durant bona part del recorregut, el vell canó de la Barceloneta, un dels símbols més estimats de la festa major del barri.

El dia 30 d’agost la manifestació va anar més enllà. De nou encapçalada pel canó, una petita marea groga –2.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, 5.000, segons els organitzadors– va arribar fins a la plaça de Sant Jaume al crit de “la Barceloneta no es ven”. Centenars de pancartes de cartró, lligades a pals d’escombres, repassaven fil per randa les reivindicacions del veïnat. Una gran pancarta amb el lema “Per l’abolició dels pisos turístics” i un gran vaixell fet de teles de colors destacaven entre els manifestants. La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i entitats d’altres barris de la ciutat donaren suport a la marxa. Al bell mig de la plaça, després d’una sonora xiulada, diversos portaveus del moviment, megàfon en mà, van reclamar a l’alcalde un “pla de xoc” a curt termini per solucionar el conflicte i van emplaçar tothom a seguir amb les accions de protesta contra el model turístic a la ciutat.

1, 2 — Vicens Forner

305 MANIFESTACIÓ Per l’abolició dels pisos turístics

a5. 2004-2014S.indd 305

2014

21/9/16 20:27

Sergi Bernal

306

a5. 2004-2014S.indd 306

21/9/16 20:27

a5. 2004-2014S.indd 307

21/9/16 20:27

a6. Ultimes.S.indd 308

21/9/16 18:27

Arxius consultats

Diaris i Revistes

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB)

Alfalfa

Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB)

Avui

Archivo General de la Administración (AGA)

Ayer

Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)

Bien

Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP)

Blanco y Negro

Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas

Canigó

Arxiu Històric de CCOO de Catalunya (AHCO) de la Fundació Cipriano García

Catalunya Express

Archivo Salvador Seguí (CGT)

Diari de Barcelona

Arxiu Tarradellas Arxiu General de la Diputació de Barcelona (AGDB) Arxiu La Vanguardia Arxiu El Periódico Arxiu TMB Arxiu Històric de la UGT de Catalunya Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris Agència EFE Fototeca (Enciclopèdia Catalana) Biblioteca Arús Biblioteca de Catalunya (BC) Biblioteca del Pavelló de la República Biblioteca UPF Casal Lambda Ca La Dona Centro Documental de la Memoria Històrica (CDMH) Institut Català de la Dona Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) Plataforma Aturem La Guerra RAI Arran. Centre de documentació Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía Papers per a Tothom Plataforma en Defensa de l’Ebre

Cu-cut! Dones en Lluita El Correo Catalán El Día Gráfico El Diluvio El Noticiero Universal El País El Papus El Periódico El Progreso L’Avenç L’Esquella de la Torratxa La Actualidad La Campana de Gràcia La Directa La Hormiga de Oro La Huelga General La Humanitat La Ilustració Catalana La Ilustración Española y Americana La Nostra Veu La Publicidad La Tramontana La Vanguardia La Veu de Catalunya La Veu del Carrer Mundo Diario Solidaridad Obrera Tele/eXpres Userda Vindicación Feminista

309 FONTS

a6. Ultimes.S.indd 309

21/9/16 18:27

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA ABAD DE SANTILLÁN, D., Por qué perdimos la guerra: una contribución a la historia de la tragedia española, Plaza & Janés, Barcelona, 1977

BALLESTER, D., RISQUES, M., i SOBREQUÉS, J., El triomf de la memòria. La manifestació de l’Onze de Setembre de 1977. Editorial Base, Barcelona, 2002

DOMMANGET, M., Historia del Primero de Mayo. Editorial Estela, Barcelona, 1970 ENZENSBERGER, H. M., El corto verano de la anarquía. Editorial Anagrama, Barcelona, 1998

ADAM, R.; ANTEBI, A.; FERRÉ, T.; GONZÁLEZ, P., Repòrters gràfics: Barcelona 1900-1939. Ajuntament de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Barcelona, 2015

BATISTA, A., Terror i negligència: Hipercor i la construcció mediàtica d’ ETA. La Magrana, Barcelona, 1997

Estudiantes, antiestudiantes, prensa, política, poder, Traficantes de sueños, Literatura Gris, Maldeojo, Madrid, 2001

– Okupes: la mobilització sorprenent. Rosa dels Vents, Barcelona, 2002

FABRE, J., Història del fotoperiodisme a Catalunya (1885-1976). Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1990

AMETLLA, C., Memòries polítiques 1890-1917. Editorial Pòrtic, Barcelona, 1963 ANTEBI, A.; GONZÁLEZ, P., Tràgica, roja i gloriosa: una setmana de 1909. Ajuntament de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Barcelona, 2010 — Gabriel Casas, l’angle impossible. Ajuntament de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Barcelona, 2016 ANTEBI, A.; FERRÉ, T.; GONZÁLEZ, P., Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona, 1931-1954. Efadós, Ajuntament de Barcelona, 2016 ANTEBI, A.; SÁNCHEZ, J., “Plazas Fuertes: de Midan Tahrir a la Plaça Catalunya, espacio público y revueltas populares contemporáneas”. A: ¡Ocupemos el mundo!, Icaria, Barcelona, 2012 ARACIL, R.; SEGURA, A. (ed.), Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya, Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2000 ARBÓS, A., Tarradellas: la consciència d’un poble. Grijalbo, Barcelona, 1988 ATENTAS, J. M. (et al.), Las Voces del 15-M. Barcelona, Los Libros del Lince, 2011 BALCELLS, A., PUJOL, E. i SABATER, J., La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia. Editorial Proa, Barcelona, 1996 BALLESTER, D., Temps d’amnistia: les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona. Edicions 62, Barcelona, 2001

BENET, J., Catalunya sota el règim franquista. Edicions Catalanes de París, París, 1973 BÓ Y SINGLA, I., Montjuich: notas y recuerdos históricos. Barcelona, Publicaciones de la Escuela Moderna, 1917 BOADELLA, A., Memorias de un bufón. Espasa Calpe, Madrid, 2004 BOFILL ABELLÓ, M. (coord.), 20 anys de feminisme a Catalunya. Associació de Dones per a la Celebració dels 20 anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, Barcelona, 1998

– Els que es van quedar, 1939: Barcelona, ciutat ocupada. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003 FANÉS, F., La vaga de tramvies de 1951. Una crònica de Barcelona. Laia, Barcelona, 1977 FERRER, J., El Primer “1r de maig” a Catalunya. Nova Terra, Barcelona, 1972 Fotomovimiento. 4 anys de testimoni fotogràfic: del 15M a la Llei Mordassa.

BONAMUSA F. (et al.), Història gràfica del moviment obrer a Catalunya. Diputació de Barcelona, Barcelona, 1989

GARCIA, J.; REIXAC, J.; i VILANOVA, S., El combat ecologista a Catalunya. Edicions 62, Barcelona, 1979

BUESO, A., Recuerdos de un cenetista. Editorial Ariel, Barcelona, 1976

GIRALT, E.; BALCELLS, A.; TERMES, J., Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (Cronologia 1800-1939), Edicions La Magrana, Barcelona, 1978

CAMPS I ARBOIX, J., Història de la Solidaritat Catalana. Edicions Destino, Barcelona, 1970 CARULLA J., i CARULLA A., La Guerra Civil en 2000 cartells: República, Guerra Civil, Postguerra. Postermil, Barcelona, 1997

HOBSBAWM, E.; RANGER, T., (ed.), La invención de la tradición, Crítica, Barcelona, 2002

CHAVARRIA M., Barcelona per la pau, Realviews Editorial, Barcelona, 2003

HUERTAS, J. M.; ANDREU, M., Barcelona en lluita. El moviment urbà 1965-1996. FAVB, Barcelona, 1996

DOMINGO, M., La Huelga sangrienta de Barcelona: relato de los sucesos por un testigo presencial. Talleres Muntaner, Barcelona [1917?]

HUERTAS, J. M.; FABRE, J., Barcelona memòria d’un segle. Ajuntament de Barcelona, 2001

310

a6. Ultimes.S.indd 310

21/9/16 18:27

JARDÍ, E., La ciutat de les bombes. El terrorisme anarquista a Barcelona. Rafael Dalmau, Barcelona, 1964 KAMINSKI, H. E., Los de Barcelona. Parsifal Ediciones, Barcelona, 2002 KAPLAN, T., Ciudad roja, periodo azul. Los movimientos sociales en la Barcelona de Picasso. Ediciones Península, Barcelona, 2003 — La Vaga de La Canadenca i la jornada de 8 hores: catàleg de l’exposició del maig de 1994: 75è aniversari. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1995 MARTÍNEZ, G., Pásalo: [o de cómo el 11-M un país tuvo que recurrir a la prensa extranjera para informarse sobre sí mismo, y de cómo algo tan complejo como una cultura tuvo que ser sustituido por un SMS. Debolsillo, Barcelona, 2004 MARCULETA, E., Las seis muertes de Durruti. Barcelona, 1971 MICHONNEAU, S., Barcelona, memòria i identitat. Monuments, commemoracions i mites. Eumo, Universitat de Vic, 2002 MUNIESA, B., Dictadura y monarquía en España. De 1939 hasta la actualidad. Ariel, Barcelona, 1996 OLIVERES, A., (et al.) Les veus de les places, Icaria, Barcelona, 2011 ORWELL, G., Homenatge a Catalunya. Ariel, Barcelona, 1992 PAGÈS, P., La Guerra Civil Espanyola a Catalunya (1936-1939). Els Llibres de la Frontera, Barcelona, 1997 PAZ, A., Durruti en la Revolución española. Fundación de estudios libertarios “Anselmo Lorenzo”, Madrid, 1996

311

— Viaje al pasado. Editorial Medusa, Barcelona, 1995

SEMPAU, R., Los Victimarios. García Manent Editores, Barcelona, 1900

PLA, J., Madrid: el advenimiento de la República. Alianza Editorial, Madrid, 1986

SERGE, V., 1890-1947. Notes sur le drame espagnol. Seuil, París, 1951

PORTERO, F., Franco aislado. La cuestión española (1945-1950). Aguilar, Madrid, 1989

SIRERA RIU, J. (et al.) La Barcelona rebelde. Guía de una ciudad silenciada, Ediciones Octaedro, Barcelona, 2003

PRAT, E. (coord.), Els moviments socials a la Catalunya contemporània. Publicacions i Edicions de la UB, Barcelona, 2004 PRESTON, P., Franco: caudillo de España. Grijalbo, Barcelona, 1994 PUIG I BOIX, J., L’ecologisme: aprenent a rehabilitar la terra. Barcanova, Barcelona, 1991

SOLANO, E., El sindicalismo en la teoría y en la práctica. Biblioteca de Cultura, Barcelona, [1919?] SOLÉ I SABATÉ J. M.; VILLARROYA I FONT J., Catalunya sota les bombes: 1936-1939. Abadia de Montserrat, Barcelona, 1986

REVENTÓS, M., Els moviments socials a Barcelona en el segle xix. Barcelona, Crítica, 1987

TARRIDA DE MÁRMOL, F., Les Inquisiteurs d’Espagne : Montjuich, Cuba, Philippines. Stock, París, 1897

ROIG, J. A., La vaga obrera. Edicions 62, Barcelona, 1971

ULLMAN, J. C., La Semana Trágica. Ariel, Barcelona, 1972

ROMERO, L., Tres dias de Julio: 18, 19 y 20 de 1936. Ariel, Barcelona, 1972

VALLÈS, E., Història gràfica de la Catalunya contemporània. Edicions 62, Barcelona, 3 vol., 1974 – 1976

ROMERO, P., La Setmana Tràgica: F. X., sobre el fi de l’art. Generalitat de Catalunya, Dept. Cultura, Barcelona, 2002

VILAR, P., (dir.), Història de Catalunya. 10 vol., Edicions 62, Barcelona, 1987

ROSENFELD, A.; SERRA, J., 17.14, l’hora del poble: com vam fer la Via Catalana. Ara Llibres, Barcelona, 2014

VILARROYA I FONT, J., Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999

— La Guia de la Via Catalana: fem via!: 11 de setembre del 2013. Grup Hermes, Barcelona, 2013

10/07/10: jo hi vaig ser. Ara llibres, Barcelona, 2010

RT#15M: connectades a la xarxa, coordinades a les places. La Ciutat Invisible Edicions, Setmanari de Comunicació Directa, Claraboia Audiovisual, Barcelona, 2011 SABORIT, A., La huelga de agosto de 1917. Ed. Pablo Iglesias, Madrid, 1967

BIBLIOGRAFIA

a6. Ultimes.S.indd 311

21/9/16 18:27

BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA ANGENOT, M. « Le Drapeau rouge : rituels et discours ». A: Coblence, F.; Couderc, S. i Eizykman, B. (ed.), L’Esthétique de la rue. L’Harmattan, París, 1993, pàg. 73-99 AYATS, J. «Cómo modelar la imagen sonora del grupo: los eslóganes de manifestación». A: Antropología, núm. 15-16 (març-octubre 1998), pàg. 243-68 CARDON, D. i HEURIN, J.-P. «“Tenir les rangs”. Les services d’encadrement des manifestations ouvrières (1909-1936)». A: Favre, P., (dir.) La manifestation. París, 1999, pàg. 123-55 CHAFEE, L. «Dramaturgical Politics: The Culture and Ritual of Demostrations in Argentina». A: Media, Culture and Society, núm. 15, 1993, pàg. 113-35 COCHART, D. «La Fête dans la protestation». A: Marouf, N. (ed.), Pour une sociologie de la forme. Mélanges Sylvia Ostrowetsky. Université de Picardie Jules Verne / CEFRESS, 2000, pàg. 413-15 COLLET, S. «La manifestation de rue comme production culturelle militante». A: Ethnologie française, vol. XII/2, 1982. pàg. 167-77 — «Les pratiques manifestantes comme processus révélateur des identités culturelles». A: Terrain, núm. 3 (octubre 1988), pàg. 56-8 CRUCES, F. «El ritual de la protesta en las marchas urbanas». A: García Canclini, N. (ed.), Cultura y comunicación en Ciudad de México, Mèxic DF, 1998: Grijalbo, vol. II. pàg. 27-83 —«Las transformaciones de lo público. Imágenes de protesta en la Ciudad de México», A: Perfiles Latinoamericanos, vol. VII/12, 1998, pàg. 227-56 DELGADO, M. (dir.) Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l’espai públic a Barcelona, 1951-2000. IPEC-Generalitat de Catalunya, Dept. de Cultura, Barcelona, 2003

FAVRE, P., (dir.), La manifestation, Presses de la Fondation National des Sciences Politiques. París, 1900 FILLEULE, O. Sociologie de la protestation. Les formes de l’action collective dans la France contemporaine, L’Harmattan, París, 1993 FRANCK, J. A. «La dynamique des manifestations violentes». A: Revue canadienne de science politique, núm XIII/2 (juny de 1984), pàg. 325-49 GAMSON, W.A. «Consctructing Social Protest». A: Johnston, H. i B. Klandermans, B. (ed.), Social Movements and Culture. University College London, Londres, 1999, pàg. 85-106 GUILLEMIN, A. «“Doucement, c’est tout de méme une femme”. Remarques sur le statut de la violence dans les manifestations paysannes». A: Actes de la recherche en sciences sociales, núm. 52-53 (juny de 1984), pàg. 42-48 KOOPMANS, R. «The Dynamics of Protest Waves, West Germany, 1965 to 1989». A: American Sociological Review, núm. 58, 1993, pàg. 637-58 LIPSKY, M. «Protest as a Political Resource». A: American Political Science Review, núm. 62, 1968, pàg. 1144-58 LOFLAND, J.; FINK, M. Symbolic Sit-Ins: Protest and the California Capitol. University Press of America, Washigton DC, 1982 MARIN, L. «Une mise en signification de l’espace social. Manifestation, cortège, défilé, procession (notes semiotiques)». A: Sociologie du Sud-Est, núm. 37-38 (juliol-desembre de 1983), pàg. 13-27 MCCARTHY, J.; MCPHAIL, C., i SMITH, J. «Images of Protest. Dimensions of Selection Bias in Media Coverage of Washigton Demonstrations, 1982 and 1991». A: American Journal of Sociology, núm. 82, 1998, pàg. 479-99

MCPHAIL, C.; WOHLSTEIN, R. «Collective Locomotions as Collective Behavoir», A: American Sociological Review, núm. 51, 1986, pàg. 447-63 MONET, J.-C. «Maintien de l’ordre ou création du désordre? Les conclusions de l’enquête administrative sur la manifestation du 23 de mars 1979». A: Favre, P., (dir.), La manifestation, 1990, pàg. 229-44 NOYES, D. «Els performances de façana a la Catalunya moderna: ostentació, respecte, revindicació, rebuig». A: Capdevila, J. García Larios, A. (ed.), La festa a Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997, pàg. 125-50 OZOUF, M. «Le Cortége et la Ville: les itinéraires parisiens des fêtes revolutionaires». A: Annales, vol. XXVI/5 (setembre-octubre de 1971), pàg. 889-916 PETERSEN, A. B. «...Sert uniquement à faire circuler». A: Larsen, S.E. i Petersen, A.B. (ed.), La rue, espace ouvert, Odense University Press, Odense, 1997, pàg. 169-96 PIGENET, M. «La “manifestation Ridway” du 28 mai 1952. De la démonstration “dure” à l’affrontement physique». A: Favre, P., (dir.), La manifestation, 1990, pàg. 245-68 RAME, S. «Journal d’un manifestant». A: Actes de la recherche en sciences sociales, núm. 73 (juny de 1988), pàg. 40-51 VALLE, T. del, «El alcance de las ocupaciones temporales: la manifestación del 8 de marzo». A: Andamios para una ciudad nueva. Cátedra, Madrid, 1997, pàg. 214-22 ZORRILLA CASTRESANA, R. Sociología de las manifestaciones. Desclée de Brouwer, Bilbao, 1976

312

a6. Ultimes.S.indd 312

21/9/16 18:27

a6. Ultimes.S.indd 313

21/9/16 18:27

Zoltan Czibor (AFB)

314

a6. Ultimes.S.indd 314

21/9/16 18:27

Sense el suport i la paciència de Salvador Cabré, Laura Coll i María Mena, aquest llibre que teniu a les mans no hauria estat possible. També volem agrair a totes les persones que ens han donat un cop de mà durant el procés d’investigació: Iria Farrero, Edu Mondéjar, Kim Dame, Jordina Lladós, Inés Nieto, Àngels Solà, Patricia Jacas, Elisa Cano, Manu Pérez, Julia Arís, Joan Bonmatí, Pere Bonmatí, Martí Armengol, Irene Jaular, Marina Gómez, Sílvia Domènech, Rafel Torrella, Jordi Calafell, Mariona Teruel, Montserrat Ruiz, Damià Soler, Manel Aisa, Carles Salmurri, Carlos Vallejo, Javier Tebar, Juanma García, Núria Peiris, Àngel Bosqued, Maite Peris, Pilar Massana, David Karvala, Nacho Gil, Norma Falconi, Ferran Barreno, Andrés Naya, Enric Prat, Arcadi Oliveras, Oriol Martí, Rodrigo Vescovi, Josep Puig, Anna Magre, Rosa Ros, Joan Tharrats, Armand de Fluvià, María Sol, Francesc Arnó, Mireia Comas, Jordi Gratacós, Sergi Reboredo, Alexis, Sergi, Montse, Ton, Mariela, Diego, Jose, Tessi, Carlos, Ed, Carlota, Mar, Eva, Nuria, Luís, Nicolas, Margi, Carola, David, Marlen, Max, Jacob, Paula, Jerónimo, Oscar, Doris, Mo, Pasqual, Pau, Franc, Conxita, Carmina, Xavi, Héctor, Andrei, Joan, Toni, Clara, León, Daniel, Lucía, Ana, Nuni, Ariadna, Paulita, Mireia, Marc, Laia, Román, Eloy, Mila i Simón.

315

AGRAÏMENTS

a6. Ultimes.S.indd 315

21/9/16 18:27

Edita: Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Joan Llinares Gómez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet Directora de Comunicació: Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Cap editorial: Oriol Guiu Coordinació editorial: Meritxell Téllez Producció: Maribel Baños Distribució: M. Àngels Alonso Edició i producció: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 www.barcelona.cat/barcelonallibres

COPS DE GENT és un projecte compartit entre Roger Adam Bernad, Andrés Antebi Arnó i Pablo González Morandi Text i documentació Andrés Antebi, Pablo González Forma i maquetació Roger Adam Producció Teresa Ferré Assessor lingüístic i correcció Adrià Pujol Correcció lingüística: Francesc Soto Reproducció fotogràfica Lucia Antebi, Esther Llorca Retoc d’imatge Antonio Fernández Alibau Xavi Parejo

Barcelona, 2016 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats Amb la col·laboració de:

ISBN: 978-84-9850-884-0 DL: B-20510-2016 Primera edició: octubre del 2005 Segona edició: setembre del 2016 Imprès en paper ecològic

316

a6. Ultimes.S.indd 316

21/9/16 18:27

a6. Ultimes.S.indd 317

21/9/16 18:27

Gabriel Casas (ANC)

a6. Ultimes.S.indd 318

21/9/16 18:27

a6. Ultimes.S.indd 319

21/9/16 18:27

a6. Ultimes.S.indd 320

21/9/16 18:27