Page 1

Ramon Graus L’arquitectura del mercat del Born

En ple Sexenni Democràtic, el mestre d’obres Josep Fontserè, l’enginyer industrial Josep M. Cornet i Mas i l’empresa La Maquinista Terrestre i Marítima aixecaren en ferro el nou mercat del Born (1871-1876). La seva arquitectura recollia les experiències capdavanteres europees en l’ús del ferro combinat amb vidre. Gràcies al nou material d’arxiu, aquest llibre mostra les raons, els dubtes i les etapes de disseny que permeteren completar l’edifici amb èxit. Cent anys després, en la darrera etapa del franquisme, l’edifici fou abandonat i calgué la mobilització dels moviments socials per a salvaguardar-lo. A partir de 1970, vingué una corrua de propostes arquitectòniques, que sempre costava de materialitzar. Una primera restauració el salvà inicialment (1977-1982), però l’intent fracassat de construir-hi una biblioteca i la confirmació de les troballes arqueològiques de la ciutat de principis de segle xviii permeteren la seva restauració definitiva (2002-2013). Al llibre es mostren aquestes temptatives i s’inclou una entrevista amb l’arquitecte Enric Sòria.

L’ARQUITECTURA DEL MERCAT DEL BORN Ramon Graus

COL·LECCIÓ «EL MERCAT DEL BORN» 1. 2.

Memòria del mercat del Born. Del mercat tradicional al mercat central de majoristes L’arquitectura del mercat del Born

Direcció Manel Guàrdia i José Luis Oyón


L’A R Q U I T E C T U R A D E L M E R C AT D E L B O R N Ramon Graus


L’ARQUITECTURA DEL MERCAT DEL BORN Autor Ramon Graus Coordinació editorial Anna Molina i Castellà Assistència tècnica Marta Terés i López Disseny gràfic Joel Lozano Tractament d'imatge Xavier Parejo i Soler Revisió lingüística Tau Traduccions S.L. Gestió d’imatges Symvoli Retoc digital de plànols ACA Richard Bristow Nota de l'autor Em va sorgir l’interès pel mercat del Born pels volts del 2002 en preparar unes classes conjuntes sobre l’arquitectura barcelonina del segle XIX amb el professor Jaume Rosell, de les quals sóc deutor. Vull agrair molt especialment la disposició de l’arquitecte Enric Sòria a compartir el seu material i experiència en llargues converses, sempre valuoses. També agraeixo sincerament els suggeriments rebuts a les trobades amb Rafael de Cáceres, Pedro L. Espinosa, Albert Garcia Espuche, Pere Hereu, Antoni Nicolau, Marc Aureli Santos Ruiz i Mercè Tatjer. La recerca documental ha estat llarga i no hauria estat possible sense la col·laboració d’Eugènia Lalanza, de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona; de Gloria López, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó; de Maria Mena, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona; de Conxi Petit, de l’Arxiu Nacional de Catalunya; d’Andreu Carrascal i Montse Viu, de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i de Santi Barjau, de la Secció de Gràfics de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. La reproducció dels plànols retrobats de l’antic mercat ha estat possible gràcies a la diligència de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El llibre s’inicià sota la direcció del centre per part de Quim Torra i veu la llum sota la direcció del comissionat de Programes de Memòria, Ricard Vinyes: vull agrair a tots dos la iniciativa i la continuïtat d’aquest llarg projecte. Finalment, agraeixo als directors de la col·lecció, Manuel Guàrdia i José Luis Oyón, i a la seva coordinadora, Anna Molina, la confiança que m’han fet.

Edita Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura El Born Centre de Cultura i Memòria Consell d’Administració de l’Institut de Cultura de Barcelona President Jaume Collboni Cuadrado Vicepresidenta Gala Pin Ferrando Membres Jaume Ciurana i Llevadot, Joan Josep Puigcorbé i Benaiges, Pau Guix Pérez, Guillem Espriu Avendaño, Alfredo Bergua Valls, Pere Casas Zarzuela, Ricard Vinyes Ribas, Martina Millà Bernad, Arantxa García Terente, Fèlix Ortega Sanz, Antonio Ramírez González, Núria Sempere Comas, Eduard Escoffet Coca Secretària Montserrat Oriol Bellot Gerent Valentí Oviedo Cornejo Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet Impressió Dilograf s.l.

© de l’edició: Ajuntament de Barcelona, 2017 © dels textos: els autors © de les imatges: vegeu la relació d'imatges i dels seus autors a l'annex final del llibre Amb la col·laboració del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya S’han fet totes les gestions possibles per identificar els propietaris dels drets d’autor. Qualsevol error o omissió accidentals s’han de notificar per escrit als editors i es corregiran en edicions posteriors. Queda prohibida la reproducció total o parcial sense el permís exprés dels editors, en els termes marcats per la llei. ISBN 978-84-9156-000-5 DL B 15927-2017 barcelona.cat/barcelonallibres barcelona.cat/barcelonacultura barcelona.cat/elbornculturaimemoria


6

8

30

68

L’arquitectura del mercat del Born (1871-1876) L’ARRIBADA DE L’ARQUITECTURA DEL FERRO A BARCELONA 10 No hi ha ferro sense industrialització 14 El ferro, signe de progrés per als nous espais urbans de la burgesia liberal 18 Els primers intents de renovació dels mercats de Barcelona amb coberts de ferro 23 A l’ombra de Les Halles de París UN MERCAT DISSENYAT EN DUET: FONTSERÈ AMB CORNET I MAS 32 La nissaga dels Fontserè 38 Els inicis de Josep Maria Cornet i Mas a La Maquinista Terrestre i Marítima 43 Josep Fontserè i Mestre i la Ciutadella 48 El nou mercat del Born a l’avantprojecte del Parc de la Ciutadella (1871) 50 El projecte aprovat en temps de la República (1873) 53 El mercat pren la forma definitiva durant l’obra (1874-1876) L’ARQUITECTURA DEL MERCAT DEL BORN: MODERNITAT I TRADICIÓ 70 L’encaix urbà: el mercat dins del nou barri 72 Les necessitats: un paraigua que esdevé equipament 76 La forma: el disseny del mercat dins de la tradició acadèmica 80 Els materials de la modernitat i l’espai que generen: el ferro, el maó i el vidre 87 L’estil i el caràcter: mitjançant l’ordre, l’ornament i la policromia 94 La recepció: l’impacte del Born en l’arquitectura dels nous mercats de la ciutat

Arquitectures per al Born (1970-2013)

98

100

136

154

PROPOSTES I INTERVENCIONS PER A LA SALVAGUARDA DE L’ANTIC MERCAT DEL BORN 102 El tancament del mercat de majoristes enmig de la lluita pel patrimoni arquitectònic (1971) 106 Actuació arquitectònica dins un recinte vell: Enric Sòria i el Born (1970) 108 El fracassat concurs d’idees i les primeres propostes (1973-1975) 110 La pressió ciutadana i la primera restauració del Born de Pedro L. Espinosa (1977-1982) 120 El Born com a contenidor d’activitats expositives (1978-1993) 122 Tempteigs per a un ús permanent (1990-1997) 124 El Born com a biblioteca, en la proposta d’Enric Sòria i Rafael de Cáceres (1998-2002) RESTAURACIÓ DE L’EDIFICI EN LA CONTROVERTIDA VALORACIÓ DEL JACIMENT ARQUEOLÒGIC 138 Una primera proposta de convivència entre la biblioteca i el jaciment arqueològic (2002) 142 Un encaix equilibrat entre l’edifici de Fontserè i el jaciment arqueològic (2003-2013)

Conversa amb l’arquitecte Enric Sòria Annex 167 201

Els plànols del mercat del Born: recull cronològic dels plànols originals Relació d’imatges


L’ARQUITECTU DEL MERCAT DEL BORN 1871-1876 6

L’arquitectura del mercat del Born


URA

7

Ramon Graus


1

8

Nou mercat del Born a l’època de la seva inauguració (1876)

L’arquitectura del mercat del Born (1871-1876)


L’ARRIBADA DE L’ARQUITECTURA DEL FERRO A BARCELONA

El mercat del Born de Barcelona és un dels millors exponents de l’arquitectura del ferro del segle xix. L’arquitecte Salvador Tarragó el qualificà com una «immensa catedral laica de ferro i vidre», just quan, a principis dels anys 1970, es plantejava el seu enderroc i calia donar-li nous significats per a salvaguardar-lo.1 El mercat havia estat inaugurat l’any 1876 i esdevingué un model a seguir per als nous mercats de la ciutat. Naturalment, el mercat no fou un fet aïllat, i cal entendre’l com la materialització més acabada de quaranta anys de transformació i modernització de l’arquitectura i del teixit productiu barceloní en el context dels canvis endegats pel liberalisme i la industrialització. 9

L'arribada de l'arquitectura L’arquitectura del mercat del del Born ferro (1871-1876) a Barcelona


NO HI HA FERRO SENSE INDUSTRIALITZACIÓ

2

3

10

L’arquitectura del mercat del Born (1871-1876)

Les berguedanes per a filar i els telers manuals de la primera industrialització basada en la indústria cotonera eren de fusta. Fou el procés de mecanització de la indústria capdavantera britànica el que desplaçà la fusta per a substituir-la pel ferro, de les màquines i també dels edificis de les fàbriques. El ferro era més resistent, es desgastaven menys els mecanismes i permetia el muntatge dels nous enginys creadors d’energia, les màquines de vapor. A principis del segle xviii, s’aconseguí produir a la Gran Bretanya fosa a baix preu. La fosa era un tipus de ferro que es podia treballar colant-lo dins d’un motlle; per això en diem ferro colat. D’altra banda, cap a finals del segle xviii les innovacions introduïdes en l’obtenció de ferro permeteren de fer-ne el laminat entremig de corrons. Així doncs, a mitjans de segle xix s’inicià la lenta introducció dels perfils laminats de ferro —L, T o doble T—, productes clau per a les construccions metàl·liques. Naturalment, a la Catalunya preindustrial hi havia ferro, però era el ferro dolç, produït en barres a les fargues dels Pirineus,2 que després era forjat pels serrallers per a fer-ne claus, baranes de balcons, reixes i panys. Si deixem de banda la ja llarga producció de canons, el «nou» ferro colat va arribar amb la primera màquina de vapor a Catalunya, al vapor Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. (1833), ja que la fàbrica anava acompanyada d’una foneria i un taller mecànic que li permetien la construcció, la reparació i el manteniment de les màquines de filar i teixir.3 És, doncs, des d’un sector aliè a la construcció d’edificis des d’on es desenvolupà el teixit empresarial de foneries i tallers mecànics barcelonins;4 pensem en el taller de l’alsacià Louis Perrenod a partir de 1832,5 els tallers El Nuevo Vulcano a partir de 1833,6 els tallers de La Barcelonesa sorgits de la fallida de Perrenod a partir de 1838,7 el taller de Valentí Esparó i Cia. nascut de les cendres del Vapor Bonaplata el 1839,8 el taller Vilanova, Domènech i Bergue de la Barceloneta el 18399 o el taller dels mecànics escocesos Alexander Germans, instal·lats també a la Barceloneta cap al 1850.10 Només llegint els cognoms dels empresaris es pot observar que la industrialització catalana es basava en una participació destacada de tècnics estrangers. Per al tema que ens preocupa, haurem de retenir el nom de Michel de Bergue (1812-1877), un enginyer mecànic del taller Vilanova, Domènech i Bergue que pertanyia a una nissaga que s’estengué per mig Europa.11 El seus contactes profunds amb el Regne Unit i el seu matrimoni amb Anne Warren feren que habitualment fos conegut com a enginyer britànic.12 Ara bé, la primera guerra carlina (1833-39) alentí el ritme de mecanització de la indústria i és lògic que els tallers cerquessin nous espais de comercialització del ferro colat, sobretot després de la poc favorable política aranzelària iniciada el 1841.13 D’altra banda, cal recordar que també fracassaren tots els intents d’establir alts forns a Catalunya i, per tant, aquestes empreses mecàniques no disposaren mai de ferro barat.14 Precisament, part de la seva producció podia ésser absorbida per la indústria de la construcció, una indústria que demanava


Fou el procés de mecanització de la indústria capdavantera britànica el que desplaçà la fusta per a substituir-la pel ferro

4

menys precisió que el món de la mecànica, però que començava a valorar la resistència i durabilitat de les peces de ferro colat. Així, entre altres encàrrecs, foren aquestes mateixes empreses mecàniques les que començaren a produir productes per a la construcció.15 Evidentment, aquí tampoc no es partia de zero; l’experiència britànica en la construcció de ferro colat era àmplia i s’estenia per tot el segle xviii, des de les discutides reixes de la Catedral de Saint Paul (1714) fins al pont de Coalbrookdale (1779).16 Aquests dos exemples mostren els dos tipus d’aplicació que caracteritzen la tècnica del ferro colat: d’una banda, la capacitat d’emmotllar peces decoratives en sèrie — baranes, reixes, picaportes, fanals, fonts, etc.— i, de l’altra, la fabricació d’elements estructurals d’alta resistència —columnes, arcs i bigues. Precisament, el ferro colat començà a jugar un paper destacat a les fàbriques britàniques després de nombrosos incendis. La recerca que iniciaren alguns enginyers per a aconseguir fàbriques incombustibles els portà a substituir els antics pilars i sostres de fusta per una construcció basada en el ferro colat i les voltes de maó que conformaven cada un dels pisos de la fàbrica.17 A les fàbriques catalanes es produí una evolució semblant, però amb uns quaranta anys de retard, en plena Dècada Moderada.18 El Vapor Vell de Sants (1845-46) potser és la fàbrica que exemplifica millor com els models constructius anglesos es transferiren a la construcció catalana.19 Joan Güell comprà tota la maquinària a Anglaterra i la filatura es construí com una fàbrica de pisos a la manera anglesa. Les façanes foren fetes de parets gruixudes de maó a la manera tradicional, però en canvi, per aconseguir una planta interior diàfana, dins es disposaren dues rengleres de columnes de ferro colat que sostenien grans bigues de fusta reforçades amb tirants de ferro. Entre les bigues es feien volar unes lleugeres voltes de maó de pla amb la convicció de construir un edifici que fos incombustible. Entre el bosc de columnes i les màquines per a filar, els treballadors estaven materialment envoltats de ferro. Aquest és el model que s’imposà a Catalunya, i en alguns casos molt particulars, com la fàbrica de Ca l’Aranyó (187274), es va arribar a importar el sistema complet de bigues i columnes de ferro colat.20

EL FERRO COLAT

2

La fosa, el material de ferro en estat líquid, és abocada dins del motllo Models de columnes de ferro colat publicats per Lluís Rigalt al seu Álbum de 1857

3

EL FERRO LAMINAT

4

Una barra de ferro incandescent és conformada en passar diverses vegades pels rodets de laminació Perfils de ferro laminat de la Ferreria del Remei de Barcelona, el 1876

5 5

11

L'arribada de l'arquitectura del ferro a Barcelona


6—7 Filatura del Vapor Vell de Sants (1845-46)

6

7

12

L’arquitectura del mercat del Born (1871-1876)


13

L'arribada de l'arquitectura del ferro a Barcelona


8


EL FERRO, SIGNE DE PRO GRÉS P E R A L S N O U S E S PA I S U R B A N S DE LA BURGESIA LIBERAL

9

8 9

15

Cafè de les Delícies, Francesc Daniel Molina (1847) Caricatura de Manuel Moliné i Muns sobre l’enllumenat de gas de Barcelona (1854)

L'arribada de l'arquitectura del ferro a Barcelona

En paral·lel a la industrialització, la burgesia barcelonina també anhelava la reforma urbana de la seva ciutat, una ciutat que havia de ser embellida i ordenada seguint el model de París. L’eixamplament del Pla de Palau, encara controlat pels enginyers militars, i els nous carrers i places que sorgiren després dels processos de desamortització oferiren la possibilitat de crear operacions puntuals on la monumentalització de l’espai públic es basava a desplegar, davant de carrers i places, unes façanes ordenades seguint l’esperit d’un serè academicisme.21 El ferro, tant a les baranes com als fanals, era omnipresent en aquestes intervencions. Un dels exemples més primerencs d’aquesta aliança fou la gran casa de renda que anomenem els Porxos d’en Xifré (1835-40), obra dels arquitectes acadèmics Francesc Vila i Josep Buxareu. Es tractava d’una operació immobiliària amb voluntat monumental que incorporava les darreres novetats tècniques perquè els pisos fossin dotats d’aquell confort i luxe que demanava la burgesia creixent.22 Pel que fa a l’aspecte que més ens interessa aquí, els arquitectes encarregaren a la foneria de Valentí Esparó que fornís diverses peces especials per a les baranes de ferro colat de tots els balcons de l’edifici. El contracte d’obra amb el serraller incorporava la seva obligació de muntar les peces de ferro colat que encara llueixen a la façana.23 El prestigi del ferro creixia i s’associava indefectiblement amb els ideals del progrés que enarborava aquesta burgesia industrial. Així doncs, quan a la nova plaça del Duc de Medinaceli es va promoure un monument a Blasco de Garay —que es considerava, erròniament,24 inventor de la navegació de vapor a la Barcelona de 1543—, es va decidir de fer-li una estàtua de ferro colat sobre una columna rostral, també de ferro colat, dibuixada per l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó. D’aquesta manera, el vapor i el ferro van anar plegats per a exaltar el


L’espai on els barcelonins experimentaren intensament l’arquitectura del ferro fou l’interior fumat de l’estació de ferrocarril

progrés de la ciutat. Tanmateix, quan es descobrí l’error, encara s’estigué a temps de substituir Garay per l’almirall Galceran Marquet, en un salt històric intencionat, ara entre les glòries de la flota catalana medieval i la incipient indústria catalana.25 Naturalment, també es pot llegir l’episodi com una operació de promoció del ferro colat a l’espai públic, ja que qui fondria la columna i l’estàtua seria Valentí Esparó, el mateix que la inauguraria com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament el 29 de juny de 1851.26 En tot cas, Barcelona no feia res més que seguir les iniciatives de transformació de l’espai públic que havien encetat les capitals europees. A mitjans del segle xix el ferro colat es convertí en el protagonista del mobiliari urbà de la ciutat:27 serien de ferro colat les fonts, els quioscos, les reixes dels parcs, els bancs, els rètols, els urinaris públics i molt especialment els fanals de gas. Concretament, l’enllumenat de gas és interessant, ja que associà el ferro colat amb una manera moderna i neta d’il·luminar l’espai públic.28 L’1 d’octubre de 1842 les Rambles foren il·luminades per 53 fanals de La Catalana i al cap de tres anys la companyia encenia cada vespre 612 fanals distribuïts pels carrers de Barcelona, mentre començava a subministrar gas a particulars, indústries, teatres, restaurants i cafès.29 Com assenyalava Walter Benjamin, el ferro colat i l’enllumenat de gas s’aliaven per donar vida als establiments elegants del nou luxe burgès:30 aquest seria el cas dels passatges comercials, dels cafès o dels hivernacles. Francesc Daniel Molina fou un dels arquitectes que van mostrar més interès per l’ús del ferro en aquests tipus de locals d’esbarjo burgès. En ple debat sobre la desamortització dels espais ocupats pel convent de Sant Francesc, Molina dibuixà una proposta no datada d’un edifici aïllat per a cafè, al cap de les Rambles, cobert amb una cúpula vuitavada de ferro i vidre.31

16

L’arquitectura del mercat del Born (1871-1876)

10 Estació de França (1854), abans de la reforma de 1929 11 Estació del Nord (1865), abans de la reforma de 1913

Hauria estat un edifici pioner a mostrar el ferro a dins i fora de l’edifici, amb tota la seva lleugeresa, però encara fou més interessant la reforma que realitzà Molina l’any 1847 en el Cafè de les Delícies del Teatre de la Santa Creu. Com ens mostra una litografia d’Onofre Alsamora, es tractava d’un espai molt sofisticat i opulent. Les esveltes columnes de ferro colat foren foses —com no podia ser d’una altra manera— als tallers de Valentí Esparó. Eren pintades de color blanc, amb les bases i els capitells daurats i incorporaven a mitja alçària uns llums de gas, també daurats. Per protegir el frec diari i evitar el contacte amb la fredor del ferro, la part baixa de les columnes era revestida amb tela.32 No tots els arquitectes estaven d’acord amb aquest tipus de treball amb el ferro colat. Si la bellesa de l’arquitectura s’havia basat fins llavors en l’ús dels ordres i en unes proporcions correctes, ara el ferro les alterava, ja que una columna de ferro colat molt prima podia aguantar molt més pes. Tot i així, el que s’acostuma a anomenar l’arquitectura del ferro s’imposà implacablement en la realitat urbana.33 Així doncs, les columnes de ferro colat es feren omnipresents a les plantes baixes ocupades per locals comercials,34 a les galeries de les cases de renda dels patis d’illa de l’Eixample35 i, d’una manera encara molt limitada i poruga, als pocs passatges de la ciutat, com el Bacardí (1856), també de Francesc Daniel Molina.36 Manuel Angelón comentava irònicament en una publicació satírica de 1854: «No bien se discurre emprender una obra, que ya la primera partida del presupuesto versa sobre el hierro colado […] Tantas y tantas obras se han hecho de este modo, que al cabo y al fin opino nos ferro-colarán a los hombres».37 Tanmateix, l’espai on els barcelonins experimentaren intensament l’arquitectura del ferro fou l’interior fumat de l’estació de ferrocarril. Entre 1848 i 1863 Barcelona es dotà de cinc estaci-


10

11

17

L'arribada de l'arquitectura del ferro a Barcelona

ons de ferrocarril, totes construïdes per empreses privades, que s’emplaçaren davant d’una ciutat encara constreta per les muralles. No es tractava d’estacions gaire monumentals, però almenys quatre utilitzaven el ferro per a cobrir les andanes.38 La línia de ferrocarril de Barcelona-Mataró fou inaugurada l’any 1848. Les obres havien estat contractades a l’empresa britànica Mackenzie & Brassey sota la direcció de l’enginyer Joseph Locke. Pel que fa a l’estació de Barcelona, la casa Devaux de Londres subministrà les columnes de ferro colat i l’estructura metàl·lica de la coberta.39 S’accedia a l’estació per l’edifici de viatgers que estava alineat al passeig del Cementiri —avui avinguda d’Icària— i, un cop arribava a les andanes, el viatger es trobava a sota d’un cobert de ferro i vidre obert als quatre vents que, per bé que era d’aparença modesta, no deixava de ser l’estructura de ferro més gran que podia haver vist a Barcelona, formada per dues naus d’uns dotze metres de llum lliure. Un empleat de la companyia la descrivia així: «El viajero se encuentra debajo de un colgadizo de hierro de 420 pies de largo y 88 pies de ancho, que recibe la luz por uno de los costados y por la parte superior de los caballetes cubiertos por algunos miles de cristales».40 L’estació de la línia de Barcelona a Granollers (1854) —que al cap dels anys es convertiria en l’Estació de França—41 no era gaire diferent. L’accés a l’edifici de viatgers es produïa per una portada neoclàssica que donava al passeig de la Duana —avui, avinguda Marquès de l’Argentera— i les andanes eren protegides per dues naus cobertes amb encavallades metàl·liques en ventall amb una claraboia central. No coneixem amb precisió l’autor de l’estació, però sabem que la línia fou dissenyada per l’enginyer de camins Pere de Andrés i Puigdollers, que la direcció de les obres fou encarregada a l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet i que les obres d’explanació foren contractades a Ildefons Cerdà.42 També hem perdut la memòria de l’estació de la línia Barcelona-Martorell,43 que fou inaugurada l’any 1854 a l’actual plaça de Catalunya, amb una elegant coberta que cobria les andanes, d’uns 21 metres de llum lliure, dissenyada per l’enginyer Michel de Bergue, del qual ja hem parlat. L’estructura de ferro era formada per dos cavalls lenticulars que, en combinar-se i ser atirantats, donaven forma a una suau coberta de planxa que seguia la directriu d’un arc rebaixat. Lleugera i funcional, era, de lluny, l’estructura més elegant de la nova arquitectura del ferro a Barcelona. Finalment, l’Estació del Nord, de la línia de Barcelona a Saragossa, fou construïda en diverses fases.44 L’edifici de viatgers va ser aixecat a partir de 1861 per l’enginyer Pere de Andrés i Puigdollers i les andanes foren cobertes per una estructura metàl·lica l’any 1865 per l’omnipresent Michel de Bergue. Hi utilitzà unes encavallades Polonceau d’uns 36 metres de llum lliure, però no en restà satisfet i «artistitzà» l’encavallada que restava vista a la façana amb formes del gòtic flamíger que redibuixaven els tirants i els tornapuntes de l’estructura. També els enginyers dubtaven sobre com mostrar el ferro al bell mig de la ciutat…


ELS PRIMERS INTENTS D E R E N O VA C I Ó D E L S M E R C AT S D E B A R C E L O N A AMB COBERTS DE FERRO

Naturalment, al fil dels plantejaments higienistes de mitjans del segle xix, també trobem el ferro com a fidel company de la profunda reorganització del sistema de mercats de Barcelona. Fins llavors, el mercat es feia a la plaça —a la plaça del Pedró, al Pla de la Boqueria, a la plaça del Beat Oriol, a la plaça Nova, a la plaça del Rei, a la plaça de l’Àngel, a la plaça del Born o a la plaça de Sant Miquel del Port—,45 però per higiene, així com per una voluntat d’ordre social, fiscal i moral, es començà a plantejar la concentració de mercats en espais més controlables. La desamortització permeté la creació de la plaça de Sant Josep i del mercat de Santa Caterina. Tanmateix, els migrats pressupostos municipals en dificultaven la construcció i endarreriren l’adopció dels nous models que s’assajaven a les capitals europees, cosa que no es dugué a terme fins a l’arribada del Sexenni Democràtic.46 Tanmateix, l’edifici que ja havia estat cobert amb una estructura de fusta des de finals de segle xviii era el de la peixateria vella del Bornet47 i precisament aquest mercat va ser el primer en què, quan fou renovat completament als inicis de la Dècada Moderada, s’incorporà el ferro colat. Després d’un primer intent frustrat de construcció d’una peixateria en forma de panòptic, l’arquitecte municipal Josep Mas i Vila48 presentà un projecte d’una nova peixateria datat el 14 d’agost de 1846,49 que fou construït per l’empresari Antoni Zulueta i inaugurat per l’alcalde i militar Domingo Portefaix dos anys després, el mes d’agost de 1848. Es tractava d’un edifici neoclàssic, una espècie de llarga estoa de columnes dòriques de ferro colat, amb un embigat segurament de fusta, que protegia dues llargues bancades de marbre i que acollia unes vuitanta venedores de peix.50 Alhora, el mateix Josep Mas i Vila dissenyà una peixateria per al mercat de la Boqueria en forma de

18

L’arquitectura del mercat del Born (1871-1876)

panòptic que es construí darrere del Palau de la Virreina.51 El plànol és datat del 29 de setembre de 1848 i s’aprofitaren part de les peces del primer projecte no construït de la peixateria del Bornet. Vint columnes dòriques de ferro colat envoltaven un espai centralitzat de planta el·líptica cobert amb bigues de fusta. En tots dos casos sembla que el ferro colat s’imposà com un material que es podia rentar amb més facilitat que la pedra i la fusta i que, així, evitaria les males olors de peix. El mercat de la Boqueria, amb diferència el més important de la ciutat, incorporà diversos coberts de fusta al centre de la plaça que s’eternitzaren en espera d’una solució que no arribava. En paral·lel, es succeïren una sèrie de propostes per a protegir amb coberts de ferro els mercats principals de Barcelona.52 Si el mercat de Santa Caterina (1837-48) havia estat cobert amb una anacrònica estructura de fusta, ara el que es plantejava eren unes propostes basades en coberts oberts, als quatre vents, anomenats “tinglados”. No obstant això, no es va poder construir cap d’aquestes propostes. Una vegada inaugurada la peixateria del Bornet, el mateix any 1848, el llavors arquitecte municipal Francesc Daniel Molina va preparar uns plànols amb un encapçalament prou explícit: «Proyecto para el arreglo de una plaza de mercado en el Borne, insiguiendo el método de construirla en hierro».53 Amb la seva proposta, la plaça del Born quedaria coberta parcialment per dues franges paral·leles de coberts construïts íntegrament de ferro colat i, per adaptar-se als dos caps de la plaça, es disposarien sengles coberts en forma d’hemicicle.54 Cada una d’aquestes zones de venda s’especialitzaria en una activitat: volateria, verdulaires, fruiteria, carnisseria, etc. Tanmateix, la comissió municipal dubtava: el 1851 proposava «un solo cobertizo en la plaza del Borne que abrace toda la ex-


13 12

14 15

En paral·lel, es succeïren una sèrie de propostes per a protegir amb coberts de ferro els mercats principals de Barcelona 19

L'arribada de l'arquitectura del ferro a Barcelona

12 Peixateria del Bornet, Josep Mas i Vila (1848) 13 La plaça del Born i, al costat del passeig de l’Esplanada, la Peixateria del Bornet 14 Proposta de cobert metàl·lic per a la plaça del Born, Francesc Daniel Molina (1848) 15 Secció constructiva de la mateixa proposta, Francesc Daniel Molina (1848)


16


16 Proposta de cobert metàl·lic per a la plaça del Born, autor desconegut (1859) 17 Proposta de cobert de fusta per a la plaça del Born, Josep Artigas Ramoneda (1871)

17

tensión de la misma por el estilo del que se ve en la estación de ferrocarril [de Mataró]»,55 però el 1853 decidí només renovar els tendals del mercat. Així doncs, encarregà a Valentí Esparó una sèrie de columnes de ferro colat que suportaven a la part superior uns corrons d’on penjaven aquests tendals.56 No obstant això, conservem uns plànols de 1859 on es reprenia la idea de cobrir el passeig del Born amb un cobert únic.57 Es tractava d’una nau llarga, entre els carrers de Montcada i del Rec, de 12,67 metres de llum lliure, oberta als quatre vents i amb la coberta en forma de volta de canó amb lluerna central. Tanmateix, les dificultats econòmiques aturaren totes aquestes propostes i permeten d’explicar l’anacrònica proposta de coberts que féu Josep Artigas Ramoneda l’any 1871 amb columnes de ferro colat i encavallades de fusta.58 La idea d’usar coberts fou represa en altres llocs de la ciutat per l’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca en dues iniciatives que tampoc no s’arribaren a construir. La primera era una proposta per a eixamplar i cobrir el mercat del Pedró (1861).59 Garriga, en una operació que ara en diríem d’esponjament, proposava l’enderroc de la capella de Sant Llàtzer, l’hospital de llebrosos i els safareigs adjacents per a crear una plaça triangular delimitada pels carrers Carme, Hospital i Sant Llàtzer. A sobre hi disposava un cobert d’estructura panòptica oberta als quatre vents. La segona iniciativa es dirigia a dotar la Barceloneta d’un mercat parcialment cobert (1867),60 lloc ben conegut per Garriga des que el barri havia passat a jurisdicció civil el 1858.61 L’arquitecte proposava una plaça quadrangular descoberta, però amb el seu perímetre delimitat per un porxo cobert, sostingut per columnes de ferro colat, que protegia les parades fixes i uns soterranis. Era una proposta senzilla i funcional, completament despullada del

22

L’arquitectura del mercat del Born (1871-1876)

llenguatge arquitectònic del passat, però que tampoc no es pogué dur a terme en el marc de crisi general del país. Hem deixat per al final d’aquest epígraf la proposta més ambiciosa que es féu a la Barcelona anterior al Sexenni Democràtic. Un dels regidors de la comissió que regia els mercats de la ciutat, Joan Mumbrú, encarregà l’any 1865 a l’actiu enginyer Michel de Bergue que preparés dos avantprojectes per a cobrir el mercat de Sant Josep.62 La comissió argumentava la necessitat de fer-ho amb ferro per no haver de renovar tan sovint els tendals.63 Entre una proposta de mercat tancat com un hivernacle o uns coberts oberts més barats, l’Ajuntament preferí aquesta segona opció: un gran cobert format per cinc naus. De Bergue proposava unes encavallades lenticulars de ferro en la línia dels models anglesos fornits per les estacions de Liverpool i Birmingham;64 però, de la mateixa manera que ja havia fet a l’Estació del Nord, la façana emmascarava les encavallades que hi havia darrere amb una estilització de la seva forma, ara de mitja lluna. L’Ajuntament aprovà el projecte, però el governador civil, amb el suport de l’arquitecte provincial —en aquells moments, Francesc Daniel Molina—, l’aturà repetides vegades al·legant que un mercat només el podia dissenyar un arquitecte i en cap cas un enginyer. A l’abril de 1868, De Bergue acordà amb l’arquitecte Magí Rius i Mulet de signar els plànols per desencallar la situació, però l’obra tampoc no es construí ni De Bergue cobrà els plànols.

Profile for Barcelona llibres

L'arquitectura del mercat del Born  

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded