Page 1

BARCELONA 100PASSATGES Text: NEUS BERGUA Fotografies: PEPE NAVARRO

BARCELONA 100 PASSATGES convida el passeig per aquests vials tan peculiars –alguns amagats, d’altres atzucacs o dreceres, alguns comercials, d’altres veïnals amb una rica vida comunitària, obrers o burgesos, coberts, reixats, privats o públics, amb vistes a la ciutat, amb jardins– alhora que ens porta a descobrir llocs insòlits de la ciutat. Escampats pels 10 districtes, se n’han seleccionat 100 de molt singulars pel que representen. Se’n descriuen les diferents tipologies urbanístiques, les edificacions, les denominacions i la història perquè, tot plegat, Barcelona és una ciutat de passatges.

9 788498 506341


BARCELONA 100PASSATGES


Edita: Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Serrano, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola. Director de Comunicació i Atenció Ciutadana: Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Cap Editorial: Oriol Guiu Producció: Maribel Baños Text: Neus Bergua Fotografies: Pepe Navarro Disseny: David Andreu Coordinació editorial: Pura Piera Correcció: Linguaserve i Francesc Soto

Edició i producció: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/barcelonallibres Barcelona, març 2015 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats ISBN: 978-84-9850-634-1 DL: B-2.754-2015 Imprès en paper ecològic


BARCELONA 100PASSATGES Text: Neus Bergua Fotografies: Pepe Navarro


Segur que, passejant per Barcelona, tots hem gaudit d’algun dels passatges que hi ha repartits pels barris de la ciutat. Passatges que ens sorprenen, que ens fan apreciar els detalls singulars que els caracteritzen i que, sovint, ens transporten a èpoques passades. Mentre anem fullejant Barcelona, 100 passatges, aturem la mirada en tots aquests escenaris que tant ens agraden, on descobrim racons plens de pau, amb una marcada personalitat, i que tenen el silenci i la quietud com a denominador comú. El llibre és, sens dubte, un bonic estudi i un extens recull de passatges i carrerons, que ens permetrà conèixer un element molt important del nostre entorn, no només des del punt de vista urbanístic, sinó també des del seu vessant històric i social. La col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona en aquesta publicació s’emmarca en el nostre compromís per recuperar la nostra memòria històrica. Permeteu-me que transmeti als autors del llibre, en nom dels barcelonins i les barcelonines, el meu sincer agraïment per la seva magnífica feina.

Xavier Trias ALCALDE DE BARCELONA


Barcelona, ciutat de passatges Aquest llibre pretén subratllar la singularitat dels passatges barcelonins, tota la seva gran diversitat i les seves diferències urbanístiques segons els barris on es troben. També volem remarcar que són moltes les preguntes que ens hem anat plantejant al voltant d’aquestes excepcions o anomalies a la trama urbana al llarg de la investigació i la redacció, i que les intentarem resoldre en la mesura que sigui possible. Quina és la funció del passatge? Tradicionalment s’han considerat dreceres que connecten dos carrers, reservats per als qui van a peu, però també en trobem que són atzucacs i oberts al trànsit. D’entrada, quan hi pensem, tots imaginem un vial curt i estret, un pas entre dos carrers, amb un cert encant, ocasionalment cobert, del tipus galeria i fins i tot reixat. Passatges que segueixin aquest model, en tenim molts, és clar, però no sempre tenen aquesta aparença. De vegades els trobem tan amples que fins i tot s’assemblen més a una plaça (Arriassa, a la Verneda i la Pau, o Posoltega, al Bon Pastor). O molt llargs, amb aparença de camins (Madrona Prat, a Sant Genís dels Agudells). Molts dels vials que podríem pensar que són passatges, tenen la denominació de passos o carrers. Fixeu-vos, per exemple, que els vials més estrets de la ciutat com el de les Mosques (Born) o el de Crehuet, popularment el carrer del Soldat (Horta), són carrers, no pas passatges. La ciutat també disposa de molt vials amb estructura de passatge, però que també són anomenats carrers: Demòstenes o Sant Feliu de Guíxols (Sants), Pere Artés (Santa Eulàlia de Vilapicina), Aiguafreda (Horta), Grau o d’en Xandri (Sant Andreu), Espolsa-sacs o Segòvia (Ciutat Vella), Sèneca (Gràcia), entre moltíssims altres exemples, només cal transitar pels carrerons estrets de Sarrià, Sants o Ciutat Vella. El fet que alguns siguin reixats, com ara els carrers de la Trinitat o del Pou Dolç (Ciutat Vella), fa que es relacionin amb la idea de passatges, i tampoc no ho són. O fixeu-vos, per exemple, en els passos coberts del barri del Born: la volta d’en Dusai o el carrer de la Formatgeria, que tampoc, és clar, no s’anomenen passatges. En canvi, el de Mallofré, a Sarrià, sí.


Com qualsevol ciutat moderna, Barcelona té molts espais públics relacionats amb la mobilitat dels passejants o la transició, amb aquesta idea de connexió entre carrers, com ara els accessos a parcs, els enllaços entre dues línies de metro, les passarel·les o els ponts, els carrils bici, els ascensors o les escales mecàniques que salven forts desnivells, els passos interiors de les galeries comercials, els carrerons que travessen edificacions i jardins, els vials interiors de recintes universitaris o històrics, els passos d’accés directe a les illes interiors de l’Eixample, els passadissos dins els mercats o cementiris, els situats sota els porxos de moltes places, els del subsòl i un llarg etcètera. Es consideren passatges? Doncs, oficialment, no. Aquestes vies no tenen aquesta denominació encara que es poden considerar perfectament com a tals per les característiques urbanístiques i funcionals que tenen. Cal remarcar també que aquesta tipologia de via pública tan peculiar és també l’espai per antonomàsia dels veïns. Fixeu-vos en els microcosmos veïnals, o patis veïnals, que formen els de l’Olivera, Bartomeu Pi o el Caminal, on tots els veïns es coneixen i fan vida en comú. Quina denominació tenen els carrerons amagats dins de terrasses de restaurants (Cadena) o dins d’escales de veïns (els del Rosselló, de Rocafort, del Marroc o de la rambla de Mercedes)? Simplement no s’anomenen, no consten enlloc i ni existeixen als plànols de la ciutat. Qui decideix les denominacions que han de tenir les noves vies públiques: baixada, pujada, passadís, pas, volta, plaça, avinguda, carrer o passatge, entre altres? Quin criteri se segueix per anomenar-les? A vegades ens ha sorprès trobar un passatge i un carrer amb una tipologia idèntica, un al costat de l’altre, i cadascun és anomenat amb un nom de via pública diferent (passatge de la Cadernera i baixada del Passerell, al Carmel). És la Ponència del Nomenclàtor de les Vies Públiques dels carrers de Barcelona, comissió que rep les propostes dels noms, les estudia i consulta els districtes municipals sobre els possibles emplaçaments de les propostes de nom de les vies públiques de la ciutat. S’obren en sòl públic o privat? Gràcies al Departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica - Hàbitat Urbà hem pogut conèixer els vials establerts en sòl privat, tot i que són d’ús municipal, normalment tancats amb una cadena o porta reixada i que us ho indiquem a cada entrada. Alguns com el del Caminal (el Poblenou), el de la Canadenca (Poblesec) o el de Mare de Déu de l’Estrella (Sarrià) comparteixen les dues titularitats. I altres que s’anomenen privats, no ho són: el d’Aragó (Antiga Esquerra de l’Eixample) o l’Encarnació (Baix Guinardó). Quants passatges té la ciutat? El nombre varia considerablement segons les fonts consultades. Tots els deu districtes i els seus barris en tenen? Quin és el districte o el barri que en té més i on no n’hi ha? Sumant passatges oficials i amagats que no apareixen enlloc, ni en guies ni en plànols, i sense nom, es pot afirmar que Barcelona té més de 400 passatges. Els districtes que en tenen més són Sant Martí, Horta-Guinardó i l’Eixample; i els que en tenen menys, Nou Barris, les Corts i Gràcia. Pel que fa als barris, no n’hi ha ni a Montbau ni a la Vall d’Hebron; ni a Can Peguera, Canyelles, la Guineueta, Trinitat Nova o


Vallbona. Els barris que en tenen més són el Poblenou i la Sagrada Família, i on n’hi ha menys: la Nova Esquerra de l’Eixample, Sant Genís dels Agudells o la Trinitat Vella, per esmentar alguns exemples. S’assemblen els nostres passatges als d’altres ciutats europees? A París, Milà, Brussel·les o Viena, entre el final del segle xviii i principi del xix, van proliferar els passatges coberts del tipus galeria, amb sostre de vidre i ferro, per a vianants, i d’ús comercial que consistien en dues fileres de botigues. Aquí, per estructura similar, podem pensar en el de Bacardí, al barri Gòtic, el primer passatge cobert que es va construir a Barcelona l’any 1856, que duu el nom dels seus promotors. Però les possibilitats que tenen els nostres són immenses, fruit, és clar, de la història de la ciutat i de la climatologia que els fa molt més oberts. Són diferents segons als barris on s’ubiquen? La urbanització i la parcel·lació de la ciutat va donar origen a aquests vials. A Ciutat Vella, hi trobem exemples d’aquests vials en espais on es van instal·lar les primeres fàbriques, com ara el de Bernardí Martorell (1849) o el de les Manufactures (1878); altres són el resultat de la urbanització de les obertures que quedaven després de l’enderrocament d’algun convent en el procés de desamortització eclesiàstica (el del Crèdit, 1875-79). A la Dreta de l’Eixample, hi trobem el primer passatge que va trencar la trama regular projectada per Ildelfons Cerdà, el de Permanyer (1864), per aprofitar l’espai interior d’illa. Aquesta idea va proliferar en un moment de creixement de la ciutat i diverses societats constructores van bastir passatges residencials dividint les grans illes. A zones més populars com el Poblet, l’actual Sagrada Família, i el Poblenou en trobem de dimensions més reduïdes. Tots dos barris es caracteritzen per la gran presència de passatges, com a resultat de l’aprofitament de l’espai interior de les illes de cases, formats per habitatges humils, destinats a la població treballadora i immigrant, que van néixer al costat d’antigues naus industrials, fàbriques i tallers, oberts durant els anys vint, tot al contrari que els de la Dreta de l’Eixample. A les Corts, el de Piera formava part de la Colònia Castells que va promoure, entre el 1923 i el 1928, la construcció d’habitatges unifamiliars per als treballadors; i els que s’obren a l’avinguda de Sant Ramon Nonat són fruit d’urbanitzacions d’edificacions unifamiliars dels anys trenta. A Horta-Guinardó, hi trobem el del Tinent Costa (1927), un exemple que van seguir moltes cooperatives per a la construcció de cases barates per als seus associats; o més recentment fruit de promocions d’entitats bancàries, com els de la Caixa d’Estalvis i el del Mont de Pietat (1949). A Sarrià-Sant Gervasi en podem veure amb torres modernistes com a resultat d’urbanitzacions: el de Mulet (1870) o el de Sant Felip (1877), al barri del Farró. A la Bordeta, a Sants, encara subsisteixen passadissos molt estrets i de tipus obrer, com el del carrer de Bartomeu Pi. A qui o a què es dediquen? La diversitat és extensíssima. I aquí cal tornar a parlar de la Ponència del Nomenclàtor de les Vies Públiques, que és la comissió que ho decideix. Tot i que s’ha de remarcar que qualsevol persona, entitat o associació i l’Ajuntament li poden fer propostes de nom. Malgrat que molts duen el nom dels antics propietaris dels terrenys on es van obrir i dels seus promotors (Aloi, Bori o Salvador Riera) o del carrer pel quan s’accedeix o desemboca (Alt


de Mariner o el Treball), també en trobem dedicats a sants (sant Antoni Abat), a personatges històrics (Aristòtil), literaris (Aurora Díaz Plaja o Pere Calders), a deesses (Àrtemis); a actrius com Paca Soler, qui interpretava les obres de Pitarra; a plantes i arbres (Anemone), a indrets geogràfics (Bering o Aral), i fins i tot a la química (Àtom), per posar només uns pocs exemples. N’hi ha que fins i tot tenen nom sense tenir un lloc assignat: Ladislao Kubala, a les Corts, o que l’han canviat fa poc: el de la Saleta per Elena Girol, al carrer de Vallespir, davant de la plaça del Centre. Què fa que els nostres passatges siguin únics? Afirmem que cada passatge barceloní és un món: racons amagats sense nom, carrers curts i estrets, obrers i modestos o burgesos. La ciutat té un ampli ventall de particularitats al voltant d’aquests vials. En tenim amb històries humanes molt dramàtiques al darrere: als de Simó i Utset (Sagrada Família), els veïns van construir amb les seves mans refugis antiaeris per defensar-se de les bombes feixistes; el de Gaiolà, el més antic del mateix barri, que data del 1871, va ser un dels primers llocs bombardejats el 14 de febrer de 1937; el de la Ferradura (a la Verneda i la Pau) va ser el resultat d’una cooperativa de veïns estafats per una immobiliària de Santa Coloma l’any 1958; o al de Calafell (el Carmel), dos edificis es van esfondrar per l’esvoranc produït per les obres del metro de l’L-5, el 2005, i prop de 1.300 veïns van ser desallotjats. De triomfs: el de la Canadenca, on el 1919 es va produir una de les vagues més seguides del moviment obrer català, i amb la qual es va aconseguir una gran reivindicació: la reducció de la jornada laboral a vuit hores. També n’hi ha amb grans referents musicals: el dels Camps Elisis, on es va interpretar per primera vegada a Barcelona el compositor alemany Richard Wagner, el 1862, amb Tannhäuser. Racons modernistes: el del Patriarca (el barri Gòtic) amb la Casa Martí (Els Quatre Gats). Els que acullen grups teatrals: El Timbal (Magarola) o El Partiquí (Catalunya). On es troben convents (Camps Elisis o Mare de Déu de l’Estrella). Acaben a masies històriques (Andalet i Garcini). Racons gastronòmics per excel·lència: la Concepció, Lluís Pellicer, Marimon o el Mercat. Hi han nascuts artistes com són Josep Maria Sert (Sert) o Miró (Crèdit); o hi han residit veïns il·lustres, com ara Apel·les Mestres (Permanyer) o Agustí Calvet, Gaziel (Mercader). Molt turístics (la Banca) i d’atractiu indiscutible (Mulet i Sant Felip), dignes de ressaltar en qualsevol guia de la ciutat o gens transitats ni per encuriosits barcelonins ni evidentment per turistes (León). Amb usos industrials (via Trajana A i via Trajana B), veritables eixos comercials (Doctor Pi i Molist o Senillosa) o galeries comercials (Arcàdia o la Rambla). Amb fileres d’arbres o sense. Empedrats o sense asfaltar (Santa Eulàlia o el Nil). Minúsculs (Mariné o Casanovas). Llocs d’antigues fàbriques (Llavallol o el Vapor Vell). Amb seus esportives (Taulat amb la Federació Columbòfila Catalana de Coloms Missatgers o Forasté amb el Club Tennis Barcino). Sense cap encant. Molt silenciosos i oasis de tranquil·litat enmig del brogit de la ciutat (el Rector Oliveras). Si us fixeu en la seva tipologia urbanística n’hi ha en forma de T (Núria i


Sant Pau), en ziga-zaga (l’Hort dels Velluters), d’L (la Banca), d’L invertida (el Vapor Vell), atzucacs o amb sortida. Travessen illes de cases de l’Eixample horitzontalment, verticalment i en diagonal (Vilaret o Pau Hernández), dues illes (Valeri Serra) o fins i tot no travessen per la meitat, sinó per l’extrem inferior (Conradí). Formats per escales (Farigola, Dipòsit o Mig del Turó), rampes amb forts desnivells (Santuaris) o ascensors (Tossa). Amb veritables entramats interiors: Encarnació, Pau Hernández o Caminal. Camins que travessen parcs: Manlleu o les Bateries. Espais interiors d’illa: Magdalena Giralt. Separen la casa de l’hort: Isabel o Robacols. Entrades a parcs: Hercegovina. Sinuosos (Carreras) o rectes. Coberts: Mil vuit-cents. Cursos d’antigues rieres (Àrtemis) o supervivència d’antics camins desapareguts (el Coll del Portell o l’antic camí de València). Amb vistes espectaculars (el Brull). Autèntiques dreceres que comuniquen carrers (Mallofré). Exclusius per a vianants o oberts al trànsit rodat. Pel que fa a les edificacions, hi podem trobar lofts moderns (Mas de Roda, al Poblenou), grans cases unifamiliars senyorials (Güell, a Sant Gervasi - la Bonanova) o palauets aïllats envoltats de jardins (Méndez Vigo, a la Dreta de l’Eixample; o Josep Llovera, a Sant Gervasi - Galvany), cases en filera resultat de l’aprovació de diverses lleis de cases barates (Tinent Costa, el Roserar o l’Arquitecte Millàs), cases amb hort (Sant Feliu, a la Clota), conjunts unitaris d’edificacions noucentistes (l’Esperança, a Virrei Amat) o a l’estil anglès, amb casa i jardí davanter (Tubella, a les Corts), cases obreres (Robacols, al Clot), autoconstruïdes (el Brull, a Torre Baró o el camí del Mas Sauró, a Sarrià-Sant Gervasi), habitatges en fort pendent (Ministral), amagats dins de porteries de veïns (Rocafort), tot i que cal dir que la gran majoria són construïts per casetes baixes o d’alçària mitjana. Sorprenentment, també n’hi ha que només formen entrades de garatges i totalment invisibles: Clip (Sagrada Família) o Ròmul Bosch (Gràcia). Si us hi fixeu, en molts es pot percebre directament la història: la Casa de Banys del 1814, de la qual Joan Amades ens explica que va ser la primera de la península, coneguda com a Can Casteliu, i que proveïa l’aigua d’una gran sínia (Lluís Cutchet). Una joia del modernisme: l’Escola Pública Municipal, obra del 1906, atribuïda a Jeroni Francesc Granell Manresa i que després va ser l’Escuela Nacional de Niñas (Centelles). La Casa de la Convalescència (segles xvi-xvii), el lloc on es recuperaven els malalts de l’Hospital de la Santa Creu (l’Hospital). L’edifici que pertany al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i que va ser la seu del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya a l’anomenat carrer de la salut per la quantitat de consultes mèdiques i clíniques que hi havia (Mercader). Cal dir que en aquesta guia, fonamentalment, m’he limitat a anomenar els que recull el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, encara que..., i bé, potser n’he afegit alguns més de privats i amagats. Per què se n’han escollit 100? Malauradament, calia limitar l’espai de la publicació per no fer una guia immensa, tot i que en algunes de les entrades se n’esmenten alguns més, amb la intenció d’orientar-vos per proximitat a altres passatges. Sempre d’acord amb un criteri totalment personal i alhora intentant mostrar les diferents tipologies i tota la seva singularitat, i sempre que ha estat


possible buscant el caràcter més insòlit o la raresa per fugir dels més coneguts. A vegades també es proposa una passejada que connecta altres vials o llocs d’interès al barri, i d’aquesta manera podreu conèixer, entre altres, l’antic nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina, Can Miralletes, la sala d’exvots de Sant Josep de la Muntanya, els aqüeductes de Nou Barris, els santuaris del Carmel, les placetes de les Corts, del Farró o de Sarrià, o descobrir barris menys coneguts, com ara la Satalia, la Clota o la Zona Franca - Port. Només cal esperar que hi passegeu, hi transiteu, hi camineu, els viviu i que en gaudiu, alhora que us animem a conèixer una part de la història de la nostra ciutat des d’una perspectiva diferent, la dels passatges, que amaguen tantes històries interessants, històriques, urbanístiques i humanes: el GATCPAC, la cooperativa de regants del Real Canal de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, els camils (Hermanos Misioneros de los Enfermos Pobres), les clarisses, la família Sert, la Gauche Divine, la Maquinista Terrestre i Marítima, les cases barates, el XXXV Congrés Eucarístic, la Colònia Castells, la comtessa de Vilardaga, la col·leccionista de moda altruista, o el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Perdre’s en aquests espais de transició segur que us pot resultar tot un plaer. I tal com els descrivia Walter Benjamin a Das Passagen-Werk, quan els recorrem, en molts tindrem la sensació del no-lloc i del no-temps. Us ho garantim i us ho recomanem!

Neus Bergua i Joanpere


Índex Ciutat Vella

20 - 49

Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera Manufactures, Passatge de les Sert, Passatge de

22 24

El Gòtic Bacardí, Passatge de Banca, Passatge de la Crèdit, Passatge del Dormitori de Sant Francesc, Passatge del Patriarca, Passatge del Rellotge, Passatge del Amadeu Bagués, Passatge d’

26 28 30 32 34 36 38

El Raval Bernardí Martorell, Passatge de Elisabets, Passatge d’ Hospital, Passatge de l’ Sant Bernat, Passatge de

40 42 44 46

La Barceloneta Cadena, Passatge de la Carbonell, Passatge de

L’EIXAMPLE

48 48

50 - 71

la Dreta de l’Eixample Camps Elisis, Passatge dels Escoles, Passatge de les Mercat, Passatge del Pla, Passatge de Méndez Vigo, Passatge de Mercader, Passatge de Rector Oliveras, Passatge del Permanyer, Passatge de

52 54 54 54 56 58 60 62

La Sagrada Família carrer del Rosselló, 425, Passatge del León, Passatge de Pau Hernández, Passatge de

64 66 66

L’ANTIGA ESQUERRA DE L’EIXAMPLE Lluís Pellicer, Passatge de

68

Sant Antoni carrer de Rocafort, 29, Passatge del

70


Sants-Montjuïc

72 - 87

El Poble-sec Antic de València, Passatge Julià, Passatge de Martras, Passatge de Serrahima, Passatge de carrer de l’Olivera, 29, Passatge del Prunera, Passatge de Canadenca, Passatge de La

74 74 74 74 78 78 80

La Bordeta carrer de Bartomeu Pi, 16 , Passatge del

82

Sants

Vapor Vell, Passatge del

84

Zona Franca-Port Aral, Passatge d’ Dardanels, Passatge dels Ormuz, Passatge d’

Les Corts

86 86 86

88 - 99

La Maternitat i Sant Ramon Xile, Passatge de

90

Les Corts Cinc Torres, Passatge de les Piera, Passatge de Tubella, Passatge de carrer de l’Aviació, 12, Passatge del

92 94 96 98


Sarrià-Sant Gervasi

100 - 117

El Putxet i el Farró Mulet, Passatge de Sant Felip, Passatge de

102 102

Sant Gervasi - Galvany Arcàdia, Passatge d’ Josep Llovera, Passatge de Marimon, Passatge de Hercegovina, Passatge d’

104 104 104 108

Sarrià Mallofré, Passatge de Roserar, Passatge del Mare de Déu de l’Estrella, Passatge

110 112 114

Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes Font del Mont, Passatge de la

Gràcia

116

118 - 133

El Camp d’en Grassot i Gràcia Nova Conradí, Passatge de Llavallol, Passatge de Camil Oliveras, Passatge de

120 122 124

El Coll Ministral, Passatge de

126

La Salut número 12 de la rambla de Mercedes, Passatge del 128 Mercedes, Passatge de 128 Sant Josep de la Muntanya, Passatge de 128 Napoleó, Passatge de 130

Vallcarca i els Penitents Isabel, Passatge d’

132


horta-guinardó

134 - 153

Can Baró Dipòsit, Passatge del

136

El Baix Guinardó Encarnació, Passatge de l’

138

El Carmel

Andalet, Passatge d’ Santuaris, Passatge dels

140 142

El Guinardó Alt del Turó, Passatge Mig del Turó, Passatge Baix del Turó, Passatge Caixa d’Estalvis, Passatge de la Mont de Pietat, Passatge del Gira-sol, Passatge del Ercilla, Passatge d’ Garcini, Passatge de Tinent Costa, Passatge del

144 144 144 146 146 146 148 140 150

La Clota Feliu, Passatge de Sant Jaume, Passatge de

Nou Barris

152 152

154 - 163

El Turó de la Peira Grau, Passatge de

156

Torre Baró Carreras, Passatge de Brull, Passatge del

158 160

Vilapicina i la Torre Llobeta Arquitecte Millàs, Passatge de l’ Esperança, Passatge de l’

162 162


SANT ANDREU

164 - 175

El Bon Pastor Posoltega, Passatge de

166

El Congrés i els Indians Can Berdura, Passatge de

168

Navas Àrtemis, Passatge d’

170

Sant Andreu Estació, Passatge de l’ Sòcrates, Passatge de Irlanda, Passatge d’ Joaquim Rita, Passatge de

SANT MARTÍ

172 174 174 174

176 - 189

El Camp de l’Arpa del Clot Catalunya, Passatge de

178

El Clot Robacols, Passatge de

180

El Poblenou Caminal, Passatge del

182

La Verneda i la Pau Arriassa, Passatge d’ Ca n’Oliva, Passatge de Casa Llarga, Passatge de Ferradura, Passatge de la

184 184 184 186

Provençals del Poblenou Taulat, Passatge del Trinitat, Passatge de la

188 188


Sant pere, Santa caterina i la ribera Passatge de les Manufactures Passatge de Sert

el raVal Passatge de Bernardí Martorell Passatge d’Elisabets Passatge de l’Hospital Passatge de Sant Bernat

el gòtic Passatge de Bacardí Passatge de la Banca Passatge del Crèdit Passatge del Dormitori de Sant Francesc Passatge del Patriarca Passatge del Rellotge Passatge d’Amadeu Bagués

la barcelOneta Passatges de la Cadena i de Carbonell

Plaça de la Universitat

i

ton

La Ram

falga

r

passatge de Sert

passatge del patriarca

oral

orb

ó

del Lit

eB

l

·le

es

n ssa Dra

ral Pa

Ronda

nd

les

el

Pla de Palau

Joa

de Av.

d Av.

passatge del rellotge passatge de la banca passatge del Dormitori de Sant Francesc m de Colo Passeig

Parc de la Ciutadella

de

passatge del crèdit

seig

Plaça Reial

Carrer de la Princesa

Plaça de Sant Jaume

Pas

Carrer de Ferran

La Ram bla

de Tra

Av. de la passatge Catedral d’amadeu bagués

passatge de bernardí Martorell

passatge de bacardí

Carrer

Via Laietana

Rambla del Raval

Ronda de Sant Pau

passatge de l’Hospital

passatge de les Manufactures

Pg. de Lluís Companys

Av. Portal de l’Àngel

passatge d’elisabets

Plaça d’Urquinaona Via Laietana

Plaça de Catalunya

bla

Plaça dels Àngels

i

Ro

ela

passatge de Sant bernat

d

eP

rd

An

rre

a nd

Ca

nt

a eS

passatges de la cadena i de carbonell


ciUtat Vella

Passatge de Sert


Sant pere, santa caterina i la ribera

Ptge. de les

P

CIUTAT VELLA

Manufactures

etit passatge reixat que enllaça el carrer de Trafalgar (número 26) amb el carrer de Sant Pere Més Alt (números 31-33). Aquest vial, en sòl privat, es va obrir l’any 1878 a l’interior d’uns edificis industrials, la qual cosa fa recordar el passat industrial del barri medieval de Sant Pere, que als segles xviii i xix era habitat per una majoria de població dedicada a la indústria i al comerç, sobretot tèxtil, i que a més de viure-hi, hi tenien els tallers i les oficines. Aquest nucli va ser el primer barri industrial; penseu en els noms dels vials heretats dels oficis avui desapareguts: assaonadors, blanqueria, carders, corders, candeles, cotoners, de la llana, basses de Sant Pere, semolers, hort dels velluters... Va ser al segle xviii quan es van localitzar a Sant Pere les primeres fàbriques de robes de seda i de llana, i l’adobament de pells i cuirs. Al segle xix van començar a minvar per traslladar-se al Raval o als camps dels pobles propers, però, en canvi, hi van romandre les oficines de les fàbriques.

Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, comenta que el passatge també s’anomenava “el passadís d’en Cirici”, amb referència al nom del propietari de la finca. Dins aquest carreró interior es troben les escales de marbre d’accés als habitatges que donen als dos carrers. El sostre de fusta decorat conviu amb els fluorescents actuals i les persianes abaixades dels antics comerços. Actualment només hi funcionen una administració de loteries tocant a Trafalgar, on es troben unes escales, i el bar Pasajes (antic bar Marulo) a la banda del carrer de Sant Pere Més Alt, un bar obert a la dècada dels seixanta i amb un curiós annex, un petit espai anomenat Tú-Yo, davant de la barra, només per a dos. Obre de dilluns a dissabte,

22 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

Sant pere, Santa caterina i la ribera

de 12.00 a 24.00 hores, i ofereix entrepans, plats combinats i menjar casolà. S’hi respira una certa decadència i malenconia en veure que la resta dels locals que hi va haver, ara són tancats: la sargidora, el taller de rellotges, el comerç de modes o el quiosc de revistes i altres negocis tenen rètols que anuncien que estan disponibles per llogar. Amb tot, és un racó amb encant i on es respira una atmosfera única i original. Estem segurs que el flâneur (i la flâneuse!) descrit per Walter Benjamin al voluminós Llibre dels passatges (Das Passagen-Werk, escrit entre els anys 1927 i 1940, i editat per Rolf Tiedemann, Frankfurt am Main: Suhrkamp Verlag, 1982) s’aturaria en aquest indret i hi trobaria la significació del no-temps. Cal dir que tot i que té la denominació de passatge, no consta a moltes guies ni plànols de carrers de la ciutat. Fixeu-vos que a Barcelona hi ha altres vials que recorden l’activitat industrial a la ciutat: - Carrer de la Indústria: neix al carrer de Bailèn i arriba fins al carrer de Biscaia. El nom li va atorgar l’Ajuntament per recordar l’activitat industrial barcelonina que es va iniciar abans del segle xiii. A l’altura del carrer de la Marina es troben els jardins de la Indústria, un espai públic que es va recuperar en enderrocar-se una antiga fàbrica. - Passatge de la Indústria, lletra C: neix al mateix carrer de la Indústria, a l’altura del carrer de Sant Quintí. El passatge formava part de l’antiga propietat de l’indià i maçó Josep Xifré (1777-1856) coneguda com a parque o torre de recreo. Tot i que aquest home de negocis va comprar diverses propietats rústiques i urbanes, va fi xar la seva residència als Porxos d’En Xifré, davant la Llotja. com s’hi arriba: M L1 (Urquinaona), M L4 (Urquinaona) accés per: C. de Trafalgar, 26

100 PASSATGES DE BARCELONA / 23


Sant pere, santa caterina i la ribera

Ptge. de

Sert

CIUTAT VELLA

A

la zona que es coneixia com a l’eixample del tèxtil, al barri de Sant Pere, per la presència, a partir del 1730, de les primeres fàbriques d’indianes, es troba aquest passatge construït el 1867, enllaç entre els carrers de Trafalgar (número 42-44) i Sant Pere Més Alt (número 49-51). El nom recorda que hi va haver la important fàbrica de tapissos i catifes, propietat de la família Sert, fundada pels germans Domènec Sert i Rius (18321897) i Josep Sert i Rius (1840-1895); probablement el passatge devia ser un lateral de la instal·lació. Se sap que l’any 1885 tenia 700 telers i 2.500 operaris, i que va ser de les primeres indústries que va tenir un sistema similar a la Seguretat Social: els obrers ingressaven mig ral a la setmana i en cas de malaltia o invalidesa rebien 2,50 pessetes per dia. L’empresa Sert exemplaritza el trasllat de les indústries tèxtils del barri de Sant Pere, que al final del segle xix es van desplaçar als nous nuclis fabrils de Sant Martí o de Sant Andreu, o altres poblacions de Catalunya, i hi van restar les seus de despatxos, les botigues i els magatzems de mercaderies. L’any 1877 els germans Sert van deixar el passatge per establir-se al barri de la Sagrera, prop de l’actual plaça del general Moragues, tot i que en aquest espai es van mantenir els telers manuals per als productes més delicats i el 1930, malgrat que van llogar una part dels locals, aquest emplaçament continuava funcionant com a magatzem i seu de l’empresa fabril. Va ser més tard quan també van deixar la Sagrera per instal·lar-se fora de Barcelona. Es tracta d’un passatge interior i reixat (que tanca a dos quarts de vuit del vespre), lluminós i ple de plantes. Curiosament, a l’altura del número 12 s’eixampla. Són de destacar els dos passos coberts alçats que van a banda i banda de les cases. A més del bar restaurant Les Brases del Passatge, al número 6 (obert als migdies),

24 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

Sant pere, Santa caterina i la ribera

s’hi troben oficines modernes i algun apartament turístic. Una placa al carrer de Sant Pere Més Alt recorda el naixement, el 21 de desembre de 1874, del pintor Josep Maria Sert (fi ll del germà gran, Domènec), autor de les pintures del Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona. Si us voleu endinsar en la vida de l’artista us recomanem el llibre d’Isabel Margarit París era Misia, el fascinante mundo de Misia Sert, musa de artistas (La Esfera de los Libros, Madrid, 2010) i també consultar el web de Turisme de Vic (http://www.victurisme.cat) per conèixer part de la seva obra pictòrica. No volem acabar sense fer-vos la recomanació que llegiu l’entrada del passatge de Sant Bernat (pàg. 46) per referenciar el nét de Domènec Sert, l’arquitecte racionalista Josep Lluís Sert i López (1902-1983), promotor de la nova arquitectura de la República catalana i un dels principals fundadors del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). I si enllacem amb el germà de Domènec, Josep Sert i Rius, us aconsellem la visita de l’antiga masia del segle xviii i reformada a mitjan segle xix a l’avinguda de la República Argentina, 16-26, cantonada amb el carrer de Ballester, 58-72 (Vallcarca i els Penitents), que va ser residència d’estiu de la família, i que l’any 1890 van convertir en casa de repòs per a les seves treballadores. Josep Sert i la seva esposa Manuela Maneja Llopis van fer donació, l’any 1911, de l’edifici i de les terres de conreu que el voltaven a les seves obreres que no tenien mitjans econòmics, alhora que se’n feia càrrec un orde religiós. Actualment és una residència geriàtrica, només per a dones, que encara conserva el nom de Refugi d’Obreres i part del jardí original.

com s’hi arriba: M L1 (Urquinaona), M L4 (Urquinaona) accés per: C. de Trafalgar, 42-44

100 PASSATGES DE BARCELONA / 25


EL gòtic

Ptge. de

E

CIUTAT VELLA

Bacardí

l passatge de Bacardí neix a la Rambla. S’obre entre els números 40 (on trobareu l’establiment Arpí, que des del 1944 és una empresa capdavantera en fotografia, cinema i vídeo) i 42 (botiga pakistanesa Naths’s, dedicada als souvenirs i l’electrònica), i acaba a la plaça Reial, a l’altura del número 16. El propietari dels terrenys, Baltasar de Bacardí i Tomba (1752-1822), va oferir el paratge quan la plaça Reial es va completar, i el seu fill, Ramon Bacardí i Cuyàs (1791-1866) va obrir, l’any 1856, el primer passatge cobert que es va construir a Barcelona. La ciutat dedica altres vials a aquest cognom: els jardins, a les Corts; el carrer, a Sants-Montjuïc, i la plaça, a Horta-Guinardó, però no tenen relació amb aquesta nissaga Bacardí. Recordeu que la plaça Reial es va obrir l’any 1848, després que l’Ajuntament convoqués un concurs, el 1841, per urbanitzar l’espai ocupat per l’antic convent dels Caputxins (conjunt format per la plaça Reial, la Rambla i el carrer de Ferran) i que havia estat desamortitzat l’any 1835. Francesc Daniel Molina el va guanyar amb un projecte inspirat en les places neoclàssiques franceses. Es tracta d’una plaça porxada amb les façanes dels edificis uniformes, dins un estil acadèmic, amb arcs de mig punt a la planta baixa i pilastres amb capitell corinti que abasten els dos pisos principals. Al damunt hi ha un àtic sota la balustrada de pedra. Les façanes són ornamentades amb escuts i bustos de terracota. Al final del segle xix s’hi van instal· lar una còpia de la font monumental de ferro colat de Les Tres Gràcies, i els fa-

26 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el gòtic

nals dissenyats el 1878 per un jove Antoni Gaudí, amb sis braços a diferents alçàries, amb un peu de marbre i l’escut de Barcelona a la columna. Durant els anys 1982-1984 la plaça va ser remodelada pels arquitectes Federico de Correa i Alfons Milà. Arran d’aquesta reforma i de la restauració de les façanes, hem trobat molts documents a l’Arxiu Municipal Contemporani d’afectació de cossos d’edificis ubicats als terrats. Tornant al passatge de Bacardí, llegim a Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades, que just a l’indret on es troba hi havia hagut el carreró de la Cuina, el del Llorer i el del Joc de la Rutlla, tots tres desapareguts. El passatge es va obrir quan es van urbanitzar aquests espais, després de l’enderrocament del convent dels Caputxins. També llegim que abans d’aixecar-se el vial, en aquest indret hi va haver un picador on la societat benestant barcelonina d’aleshores anava a aprendre equitació. El passatge privat va ser dissenyat per l’arquitecte i urbanista Francesc Daniel Molina. Es diu que va cridar molt l’atenció als barcelonins el sostre de vidre, decorat amb paisatges fets per dos pintors italians, que avui es troba a la part alta de la construcció. En el moment de la inauguració, però, se situava al nivell del primer pis, i malgrat els tons clars del decorat resultava molt fosc; així va ser com el propietari va decidir aixecar la coberta i situar-la a l’altura del terrat, tal com es veu ara. Com a elements decoratius, avui encara s’hi pot veure la coberta vidriada i el pont metàl·lic amb galeria que va de banda a banda. Penseu que la reixa de ferro, a dues bandes, s’obre a les 8.30 i es tanca a les 19.00 hores; dissabtes, diumenges i festius la trobareu tancada. Es veuen dues entrades als dos immobles que formen el vial. Ens expliquen que una formava part de l’accés noble, i l’altra, era l’escala de servei. Actualment s’accedeix indistintament a oficines i apartaments turístics. També s’hi troba un magatzem d’un herbolari i un restaurant cerveseria. com s’hi arriba: M L3 (Liceu, Drassanes) accés per: La Rambla, 40-42

100 PASSATGES DE BARCELONA / 27


EL gòtic

Ptge. de la

V

CIUTAT VELLA

Banca

ial que comença a la Rambla i acaba al carrer de Josep Anselm Clavé. El seu nom fa referència al banc establert al passatge, Crédito Mutuo Fabril y Mercantil, conegut com a Caixa Vilumara. Abans del 1922 s’anomenava pasaje del Comercio i, de fet, a la cantonada amb el carrer de Josep Anselm Clavé encara es poden observar els dos rètols amb els dos noms. Va ser projectat l’any 1865 per Antoni Rovira i Trias, i edificat per Elies Rogent entre els anys 1869 i 1882.

S’obre enmig de dos edificis amb façana a la Rambla (números 4 i 6), construïts entre el 1869 i el 1882, també obra de l’arquitecte Elies Rogent (1821-1897), igual que l’Edifici Històric de la Universitat, els jardinets del passeig de Gràcia, el Seminari Conciliar de Barcelona i més de seixanta habitatges al barri de Salamanca de Madrid. Al número 6 de la Rambla es llegeix en una placa que Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982), poeta, narrador i dramaturg, va néixer allà. Si mireu amunt al mateix immoble, a l’entresòl, en veieu una altra que fa referència al Real Canal de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón. I és que, des del 1928, la comunitat de regants del canal té el domicili social en aquest indret i és on se celebren les juntes generals dels actuals propietaris. Cal recordar que aquesta infraestructura privada va ser construïda entre el 1817 i el 1819 pels propietaris del marge esquerre del riu Llobregat, entre Molins de Rei i Can Tunis (uns 17 quilòmetres). Va ser projectat per Tomàs Soler i inaugurat per la infanta Lluïsa Carlota de les Dues Sicílies. A banda de l’ús agrícola que va transformar els cultius de secà en regadiu, al seu voltant es van instal·lar indústries com ara molins fariners o serradores que apro-

28 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el gòtic

fitaven els salts d’aigua. El passatge, en forma d’L, té tres portes reixades situades a l’entrada, la qual també anuncia el Museu de Cera; després dels números 3 (que allotja l’Institut Català de les Empreses Culturals) i 4 (amb l’Hostal Marítima), just abans de la placeta on es troba el Museu, i al final, a Josep Anselm Clavé. El primer tram és a cel obert i el darrer, cobert. El primer que sobta és l’edifici del Museu de Cera de Barcelona, al número 7, situat des de l’any 1973 en un palauet neoclàssic de marbre, catalogat com a edifici d’interès historicoartístic, obra de l’arquitecte Elies Rogent el 1867. En un primer moment va ser seu de la Companyia General de Crèdit El Comercio, i posteriorment del Banc de Barcelona i de Crédito y Docks. Fixeu-vos en les escultures que coronen l’edifici que fan referència a la Indústria i el Comerç, obra d’Enric Clarasó. L’arquitecte i també escenògraf cinematogràfic Enrique Alarcón (19171995) va transformar l’edifici en museu, ja que el considerava ideal pel misteri i l’encant que transmetia. Com a espais més remarcables, cal esmentar l’Escala d’Honor, el Saló del Recital, el Pati de Cristall o el Saló Gòtic. Conserva prop de tres-cents personatges immortalitzats, ficticis o històrics, de tot el món i de totes les èpoques. Destaquen per la seva singularitat la Cambra Cuirassada, que reprodueix l’atracament d’un banc, el lloc original on l’entitat bancària guardava diners, joies, poders reials i efectes bancaris, i el Passatge del Terror, on es troben els assassins més importants de la història i personatges de pel·lícules, escenes de tortures i una guillotina que cau de tant en tant. El Museu té dos espais singulars: El Passatge del Temps, una botiga que convida a llegir el pas del temps (al número 5) i El Bosc de les Fades, una cafeteria màgica plena d’arbres i habitada per diferents criatures. En aquest punt el vial és cobert i decorat amb fanals i plantes fins al final. Acaba amb els aparadors de la botiga Marañón, un Mundo de Hamacas, que té l’entrada principal al número 3 de Josep Anselm Clavé, i que presenta una àmplia col·lecció d’hamaques i cadires penjants, amb origen a diferents països. com s’hi arriba: M L3 (Drassanes) accés per: La Rambla, 4-6

100 PASSATGES DE BARCELONA / 29


EL gòtic

Ptge. del

CIUTAT VELLA

Crèdit

E

l passatge privat del Crèdit uneix el carrer de Ferran (números 38-40) amb la baixada de Sant Miquel. Tant els vuit habitatges de cinc plantes com el vial van ser promoguts per la Societat del Crèdit Mobiliari, entre els anys 1875 i 1879, al solar ocupat per l’antic convent de l’Ensenyança. Quan el convent, inaugurat l’any 1657 per les religioses de la Companyia de Maria, dedicades a l’ensenyament, va desaparèixer, es va obrir aquesta part del carrer de Ferran que va des d’Avinyó fins a la plaça de Sant Jaume. Sota la direcció de l’arquitecte Magí Rius i Mulet es va bastir aquest conjunt monumental caracteritzat per l’ús ornamental i arquitectònic del ferro, una de les innovacions de l’urbanisme del darrer terç del segle xix. Hi destaquen els sostres de fusta amb relleus i encara s’hi pot observar la garita que servia de porteria, a mà esquerra. Llegireu el seu nom en grans lletres de bronze daurat al damunt de les portalades. Penseu que és reixat a totes dues bandes i es tanca de les 22.00 a les 8.00 h. En aquest indret, concretament al número 4, el 20 d’abril de l’any 1893 hi va néixer el pintor i escultor Joan Miró i Ferrà. De fet, la seva casa natal és, en l’actualitat, l’habitació 330, la suite Miró, de l’Hotel Rialto (grup Gargallo), que malgrat tenir l’entrada pel número 40 del carrer de Ferran integra el

30 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el gòtic

primer pis del carreró, com recorda una placa; l’altre rètol és al número 4 del passatge. Tot i que trobareu obres seves tant a l’antic escorxador, com al pla de la Boqueria, a la Fundació Miró (a Montjuïc), a la terminal 2 de l’aeroport o al MNAC, esteu ben a prop per veure dins el vestíbul de l’Ajuntament, a la plaça de Sant Jaume, una col·lecció d’obres molt representatives de l’escultura catalana del segle xx: Llimona, Viladomat, Clarà, Hugué, Gargallo, Marès... i l’escultura de bronze Dona (1983), de Joan Miró. A l’interior trobeu la terrassa lateral del restaurant Orio Euskal Taberna, especialitzat en ostres Creuse, de la badia d’Arcachon, la galeria d’art contemporani Artevistas (al número 4) i Tatoo Art Gallery (al número 8). Per als més cinèfi ls, comentarem que a la pel·lícula Salvador (Puig Antich) (2006) de Manuel Huerga, aquest vial apareix en diverses seqüències, ja que representa on vivia la família Puig Antich. Malgrat que en realitat no habitaven en aquest passatge, sinó al carrer veí del Pas de l’Ensenyança, al costat de la plaça de Sant Jaume. Quan sortiu a la baixada de Sant Miquel fi xeu-vos, just al davant, en el carrer reixat i sense sortida del Pou Dolç. I al costat, en el Palau dels Centelles (al número 8 de la baixada de Sant Miquel), un edifici senyorial de pedra construït al final del segle xv i començament del xvi, amb l’escut nobiliari a l’entrada i amb un excels pati central. Actualment és la seu de l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya. com s’hi arriba: M L3 (Liceu), M L4 (Jaume I) accés per: C. de Ferran, 38-40

100 PASSATGES DE BARCELONA / 31


EL gòtic

Ptge. del

CIUTAT VELLA

Dormitori de Sant Francesc

A

quest passatge del barri de la Mercè, que deu el nom a la basílica de la Mare de Déu de la Mercè (1775), s’obre entre els números 4 i 6 del carrer de Josep Anselm Clavé i acaba entre els números 22 i 23 del passeig de Colom, des d’on teniu una vista sorprenent de les palmeres datileres que van de punta a punta d’aquesta avinguda, inaugurada l’any 1882. Es tracta d’un vial curt on es troben dues cases. És un carreró obert i reixat a les dues bandes. Són de destacar les dues terrasses alçades que van a banda i banda de les cases, al començament i al final del vial. Hem llegit que l’any 1866, el ciutadà Pedro Doria va demanar a la Comissió de Foment construir un edifici i obrir el passatge (Ar-

32 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el gòtic

xiu Municipal Contemporani de Barcelona). Antigament el carrer de Josep Anselm Clavé es deia carrer del Dormitori de Sant Francesc. En aquest carrer, juntament amb el passatge, se situava l’antic hospital de pelegrins de Sant Nicolau de Bari, on, segons la tradició, es va allotjar sant Francesc d’Assís (1211) de pas per Barcelona. Més tard, cap a l’any 1220, s’hi va bastir un petit convent, conegut com a convent de Sant Nicolau o dels framenors. Ben aviat, però, els franciscans van començar a edificar-ne un de nou, l’any 1240, en obtenir del rei Jaume I la cessió de l’antic hospital i les terres del veïnatge. El conegut convent gran de Sant Francesc (1567) estava format per l’església, tres claustres, edificis conventuals i un ampli hort, i se situava entre els dos vials esmentats, la muralla de Mar, el carrer Ample, la plaça del Duc de Medinaceli, fins a arribar a les drassanes. El convent va ser exclaustrat l’any 1835 i abans de la seva demolició, l’any 1837, va tenir altres usos, com ara caserna, hospital o presó. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una collecció de peces d’art procedents del convent: quadres que decoraven el claustre del pintor Antoni Viladomat (1678-1755), làpides i elements escultòrics. Els franciscans van tornar a Barcelona l’any 1904 i van edificar el convent i l’església de Sant Antoni de Pàdua, entre els carrers de Calaf i de Santaló. com s’hi arriba: M L3 (Drassanes) accés per: C. de Josep Anselm Clavé, 4-6

100 PASSATGES DE BARCELONA / 33


EL gòtic

Ptge. del

P

CIUTAT VELLA

Patriarca

assatge construït en sòl privat que comença al carrer de Montsió i acaba al d’Espolsa-sacs. Tenim constància que l’any 1973 es va sol·licitar al Negociat d’Actuació Urbanística la consideració de passatge particular. Abans s’anomenava passatge de Sant Josep, nom que encara es conserva a les lletres de la reixa d’entrada pel carrer de Montsió; però l’any 1922 es va substituir per la denominació actual per evitar duplicitats. Fixeu-vos que a la Barceloneta es troba també el carrer de Sant Josep, i al Raval, la plaça de Sant Josep, on hi ha el Mercat de la Boqueria. Dues cases modernistes flanquegen el vial per la banda del carrer de Montsió: al número 3 bis, la Casa Martí (Els Quatre Gats), del 1895; i al número 5, la Casa Carreras, del 1911-1929. La primera és obra de Josep Puig i Cadafalch, i la segona és la reforma a un edifici ja existent que s’atribueix al mateix arquitecte. La Casa Martí és una obra emblemàtica del modernisme català d’estil neogòtic. A la façana de maó vist hi destaquen els grans finestrals ogivals amb vidrieres policromades i l’ornamentació de les finestres i de la tribuna lateral d’estil flamíger, amb predomini d’elements escultòrics i ferros forjats.

Des del 1897 i fins al 1903 hi va allotjar el famós establiment d’Els Quatre Gats, regentat per Pere Romeu. Va ser un epicentre artístic i cultural de la Barcelona del final del segle xix i principi del xx: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Pablo Picasso i altres artistes i intel·lectuals modernistes s’hi reunien. L’edifici va ser rehabilitat el 1983 i actualment és un restaurant que conserva el mateix nom i, a l’interior, la reproducció del famós quadre de Ramon Casas El tàndem (1897) —l’original està exposat al MNAC—, on figuren el pintor i Pere Romeu. Una placa també recorda que el Cercle Artístic de Sant Lluc hi va tenir la

34 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el gòtic

residència del 1903 al 1936. I segons ens indica el Grup Wagner, d’Amics del Liceu, aquí es van redactar els estatuts de l’Associació Wagneriana de Barcelona, l’any 1901. A l’altra banda del passatge, a la Casa Carreras, a la planta baixa, avui també hi ha un restaurant (Set de Gòtic, xarcuteria degustació). Hi destaquen uns arcs de maó vist tancats amb reixa ornamentada i sostinguts per columnes. La resta de la façana és decorada amb esgrafiats de flors, i al lateral hi ha un plafó ceràmic dedicat a sant Joaquim. Cal remarcar la magnífica porta modernista de ferro, molt ornamentada, que tanca el carreró, dissenyada al taller de Manuel Ballarín. També es pot observar un petit pont que uneix els dos edificis a banda i banda. Al passatge s’alternen els immobles de tres plantes i els d’una planta, alguns dels quals estan ocupats pels magatzems de les botigues que donen a l’avinguda del Portal de l’Àngel. Tot i que la porta que dóna al carrer d’Espolsa-sacs és moderna, és interessant llegir sota l’arcada, a la cantonada amb el carrer Comtal (entre el 18 i 18 bis), la placa ceràmica que informa de la història d’aquest indret: al segle xv, hi donaven les finestres enreixades del convent dels Agustins, amb entrada pel carrer de Montsió. Eren coneguts com els “frares del sac”, ja que vestien hàbits de sargil, roba de llana, sense forma, talment com un sac, els quals no podien rentar ni apedaçar mentre en quedés un tros; solament els podien espolsar, cosa que feien des d’aquestes finestres. Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona explica que els frares agustins de la comunitat de Montsió provenien dels cavallers del Sant Sepulcre, vinguts de Terra Santa l’any 1141, quan els turcs amenaçaven el regne cristià de Jerusalem. Es van acollir a la regla de sant Agustí i van construir l’església i el convent en el que avui és el carrer de Montsió (o mont Sió de Jerusalem). També a Espolsa-sacs hi havia hagut un servei de banys a domicili l’any 1894. com s’hi arriba: M L1 (Urquinaona), M L4 (Urquinaona) accés per: C. de Montsió, 3 bis-5

100 PASSATGES DE BARCELONA / 35


EL gòtic

Ptge. del

E

CIUTAT VELLA

Rellotge

l nom del passatge fa referència al rellotge que hi havia al centre del vial que assenyalava les hores de les grans capitals del món, els dies del mes i les fases de la lluna, obra del mestre rellotger suís Albert Billeter. Actualment, però, l’únic aparell per mesurar el temps que es pot veure és el que hi ha a l’entrada de la seu general, des del 2010, de la federació ecosocialista Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), al número 3. En relació amb el servei horari a la ciutat, fem un incís per explicar que si aneu fins a la Rambla, 115, podreu veure el rellotge de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que el 1886 va establir aquesta assistència per determinar i difondre l’hora a la ciutat, amb la qual cosa posava ordre a l’anarquia horària que hi regnava. El 1891 l’hora dels rellotges de l’Acadèmia va ser declarada “hora legal” i durant mig segle va ser molt útil. I tornem al nostre passatge. El vial el van obrir l’any 1862 (en un antic terreny ocupat pel palau de la família Vilamarí) els propietaris dels terrenys, els banquers Arnús i Codina, i entre els anys 1864 i 1881 es va urbanitzar el solar, promogut per la Banca Arnús, que hi va tenir la seu durant alguns anys. Es tractava d’un dels establiments bancaris més famosos de la ciutat, que amb el temps es va traslladar a la part alta de Barcelona. S’atribueix a l’arquitecte Elies Rogent (1821-1897) el projecte i l’ampliació d’un dels edificis que el componen. Una claraboia que tampoc no s’ha conservat cobria el passatge. Té forma de T i dues entrades reixades: pel carrer dels Escudellers, entre el número 38 (Bazar Oriente) i el 40 (bar La Concha, restaurant de cuina de mercat l’interior del qual conserva les columnes de ferro de l’antiga banca Arnús) i pel carrer dels Còdols, tot i que aquesta sempre és tancada. S’hi pot observar un tram més curt que no té sortida. Hi figuren quatre immobles que formen un conjunt arquitectònicament unitari. Com a curiositat es pot dir que aquest passatge té la distinció de sortir al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans com a exemple a la definició de passatge: m. [LC] [AQ] Carrer curt, galeria entre dos carrers, reservat a qui va a peu. El

36 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el gòtic

passatge del Rellotge. Us recomanem que quan sortiu d’aquest vial visiteu la plaça de George Orwell, dedicada al novel·lista i assagista (1903-1950), que va participar l’any 1936 en la Guerra Civil Espanyola al costat del POUM, fet que va narrar al llibre Homage to Catalonia, encara que la seva obra més coneguda, potser, és Animal Farm. La plaça va sorgir d’un enderroc els anys vuitanta del segle passat. Al centre, hi podreu veure una escultura surrealista de Leandre Cristòfol (1908-1998), inaugurada l’any 1991, malgrat que el model és del 1935 i molt més petit; amb el títol original de Monument, és coneguda popularment com “el tripi”. És interessant poder veure una intervenció de l’artista lleidatà, ja que la seva obra es troba al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, a la casa museu d’Os de Balaguer i al MNAC. L’obra evoca el món del sexe i de la dona, i està feta amb formigó armat blanc, acer inoxidable i fusta. com s’hi arriba: M L3 (Drassanes) accés per: C. d’Escudellers, 38-40

100 PASSATGES DE BARCELONA / 37


EL gòtic

CIUTAT VELLA

Amadeu Bagués

Ptge. d’

C

onsultant expedients a l’Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella, hem arribat a esbrinar la crònica d’aquest passatge d’ús per a vianants, obert en sòl privat, i que connecta la Rambla, números 88-94, amb el carrer del Cardenal Casañas, número 9. Us n’expliquem la història. Duu el nom del joier i gemmòleg Amadeu Bagués i Cerqueda (1905-1981), persona molt vinculada amb tota la vida cultural de Barcelona i gran defensor de la catalanitat. Va ser vicepresident d’Òmnium Cultural i president de l’Associació d’Amics de l’Alguer, de Ràdio Associació de Catalunya, del Teatre Romea, de Barna Centre, de l’Associació de Veïns i Comerciants del Carrer de Sant Pau, del Gremi de Joieria i de la Federació de Joiers i Rellotgers. També, impulsor i president d’Amics de la Rambla, associació nascuda el 1960, que té la seu a la planta tercera de l’immoble referenciat. El vial s’obre en un edifici modern a la Rambla, anomenat Palau Nou de la Rambla. L’any 1990, l’empresa japonesa Banri, SA, va sol·licitar a l’Ajuntament un permís d’obres (projecte modificat el 1992) per a la creació del primer edifici intel·ligent de Barcelona; un immoble destinat a comerços, oficines, apartaments, i un aparcament privat i robotitzat per a 800 places, és a dir, gràcies a una complexa tecnologia, els vehicles es traslladen des del vestíbul fins a una d’aquestes places. Es destina la planta subterrània -2 a les operacions d’entrada i sortida per garantir el bon flux de vehicles. Aquest edifici informatitzat controla des d’un ordinador central la il·luminació, la temperatura o la seguretat. Al centre comercial, hi trobareu des de llaminadures, llibres, souvenirs o una joieria fins a un locutori. Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, amb Jordi Frontons, Joan Margarit i Carles Buxadé (MBM Arquitectes) van ser els artífexs del projec-

38 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el gòtic

te arquitectònic en un solar resultat d’un enderrocament l’any 1988 (s’havien demolit cinc immobles i el solar ocupava 1.600 metres quadrats; Banri, SA, l’havia comprat per 1.265 milions de pessetes). Van bastir l’edifici, compost de tres cossos: el primer de planta baixa amb entresolat que unifica el conjunt dels dos vials, el segon que ocupa el front edificat sobre la Rambla per donar-hi continuïtat, i el tercer, retirat de l’alineació, i que es construeix com un espai autònom i recolzat damunt del primer. Tot aquest conjunt queda travessat per un passatge, amb servitud de pas públic, al biaix, que, fixeu-vos-hi, sempre té com a referència la vista al campanar de l’església de Santa Maria del Pi, un dels exemplars més representatius del gòtic religiós català. El resultat va ser l’edifici que veiem, de 54 metres de façana, amb un estil classicista utilitzant la pedra, i de similitud amb els edificis del costat, pel que fa a les finestres i els balcons, malgrat que a l’interior combina materials moderns com ara el ferro i el vidre. Us recomanem que visiteu una mica més amunt, cantonada amb el carrer del Carme, al 105 de la Rambla, l’hotel de luxe Bagués, resultat de la restauració d’un edifici de l’arquitecte Josep Fontserè, del 1850, que va allotjar, a partir del 1883, la joieria i rellotgeria El Regulador (nom que feia referència a una gran bàscula d’ús gratuït), fundada pel rellotger Joan Boix i adquirida posteriorment per la família Bagués. A més del restaurant amb el mateix nom, podeu visitar la terrassa amb una formidable vista a Ciutat Vella i el museu de joieria, on s’exposen creacions modernistes dels anys 1900 i 1925 de la fi rma centenària Bagués-Masriera (l’any 1969 les dues nissagues de joiers van iniciar un procés de fusió). I a la planta baixa de la Casa Amatller (al passeig de Gràcia, 41), la família hi té la joieria.

com s’hi arriba: M L3 (Liceu) accés per: La Rambla, 88-94

100 PASSATGES DE BARCELONA / 39


EL RAVAL

Ptge. de

A

CIUTAT VELLA

Bernardí Martorell

quest passatge, obert en sòl privat, neix en una bonica casa del número 99 del carrer de l’Hospital, just al davant del carrer d’en Roig, actualment batejat pels veïns com el carrer de la Vampira, suposem que per la proximitat amb el carrer de Joaquín Costa. Cal esmentar que a l’entresòl del número 29 del carrer de Ponent, avui de Joaquín Costa, hi vivia Enriqueta Martí (1868-1913), l’assassina que va atemorir la ciutat l’any 1912. Segrestava nens, els prostituïa per donar plaer a clients, els matava i els utilitzava com a matèria primera (sang, greixos, moll de l’os) per elaborar ungüents, pomades i cataplasmes que compraven alguns clients de la burgesia, especialment per curar-se la tuberculosi. Va morir linxada per les companyes de presó al pati del penal Reina Amàlia (situat on actualment es troba la plaça de Josep Maria Folch i Torres, tocant a la ronda de Sant Pau) en espera de judici.

Tornem al passatge que ens ocupa. Va ser obert l’any 1849 en part dels terrenys que el comerciant Bernardí Martorell i Cortada va comprar procedents del convent i de l’horta de les religioses carmelites i on va instal·lar una de les primeres fàbriques establertes al Raval. Repassem-ne la història: fins al final del segle xviii el Raval era una àrea de convents, hospitals i horts; a partir del segle x i fins al xiv s’hi van edificar construccions aïllades, però quan realment es va poblar el barri va ser durant el segle xviii i ja al segle xix les fàbriques van anar substituint aquests convents i horts. Bernardí Martorell va ser un dels industrials de l’època que va aprofitar aquesta zona sense edificar per comprar-hi terrenys i construir-hi la seva fàbrica.

40 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el raVal

Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, afegeix que va ser un patró molt dur i cruel amb els obrers i que a causa d’una revolta del final del segle xix va haver de tancar la fàbrica i hi va construir al seu lloc la bonica casa, amb planta baixa i cinc pisos, que podeu veure a l’entrada del vial, amb façana esgrafiada i relleus de motius tant vegetals com industrials, de terra cuita. L’accés al carreró es fa a través d’un arc de mig punt. També hem llegit que és un dels més antics de la ciutat i diuen que hi va allotjar un dels safareigs públics. Aquest passatge reixat (obert de les sis de la matinada a les deu de la nit) està format per vint números. S’hi poden observar comerços, com un bar amb completa decoració del FC Barcelona o una botiga de mobles. Té sortida al carrer de Sant Rafael, just davant de la plaça dedicada a la memòria del periodista, novel·lista, poeta, assagista, humorista, gastrònom i culer, tal com ell es definia, Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003). La plaça (de febrer del 2009) és situada just darrere de l’hotel Barceló (luxós establiment de planta el·líptica i deu pisos), a l’illa Robadors, i conté imatges de l’escriptor i algunes de les seves frases.

com s’hi arriba: M L3 (Liceu) accés per: C. de l’Hospital, 99

100 PASSATGES DE BARCELONA / 41


EL RAVAL

CIUTAT VELLA

Elisabets

Ptge. d’

T

ant el carrer com el passatge fan referència al convent de les monges de Santa Elisabet d’Hongria, anomenades “elisabets”, fundat l’any 1552 per Joana Forners i amb la presència del rei Felip II. Avui desaparegut, estava situat al carrer d’Elisabets, entre el carrer del Notariat i la plaça del Bonsuccés. Les monges van haver de començar a abandonar el convent el 1814, i definitivament l’any 1835 amb l’exclaustració. El 1878 es van traslladar a Sarrià, on van edificar un nou monestir. El passatge neix al carrer d’Elisabets, entre els números 3 i 5, i acaba al carrer del Pintor Fortuny, entre els números 14 i 16. Al vial hi trobem diferents tipus d’habitatges, magatzems i una bugaderia al número 3. Ens sap greu que la crisi econòmica actual ha fet tancar La Ruta Natural, tot i que encara conserva el rètol, al número 6. Es tractava d’una botiga de música de referència, especialitzada en vinils amb un ventall amplíssim d’estils i que duia el nom del curtmetratge dirigit per Álex Pastor el 2004 i amb premi guanyador, a la seva categoria, al Festival de Sundance 2006. Al número 9 es trobava l’Instituto de Religiosas Filipenses, que connecta amb el carrer d’en Xuclà, 19. Segons dades que hem trobat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, l’any 1953 la superiora general va demanar permís per reformar la planta baixa i fer-ne dues d’addicionals. El resultat va ser una residència amb onze dormitoris, lavabos i una sala d’estar. Actualment, l’edifici també és residència de monges, però pertany a l’associació catòlica Lumen Dei, la qual promou la Croada Mariana, és a dir, una iniciativa aprovada per l’Església que es basa en l’exaltació de la Verge Maria mitjançant l’oració del rosari. Al pis on viuen les germanes de la congregació (també amb entrada principal pel carrer d’en Xuclà, 19, just on es troba la llibreria Testimonio de Autores Católicos Escogidos) hi ha un petit oratori, obert cada dia per a qui ho vulgui, i on també es reuneixen grups d’adoració nocturna. La construcció que més destaca (en aquesta banda del vial no hi ha numeració,

42 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el raVal

però ens sembla que és el número 10) és un edifici imponent de quatre plantes amb un escut de pedra a la façana Nihil Prius Fide (res abans que la fe), que encara que ens podem pensar que es tracta d’una edificació de caire religiós, fa referència a l’emblema dels notaris, el segell notarial, quan donen fe del contingut d’un document. L’arquitecte canari Josep Antoni Gimbernat Hernández va ser l’encarregat de bastir aquesta ampliació del Col·legi de Notaris de Catalunya (que té l’entrada principal pel carrer del Notariat, 4) entre els anys 1990 i 1992. Observeu que la façana combina elements tradicionals com ara les finestres i elements més moderns com la mitja arcada per sota l’escut que acaba en cartel·la i els ornaments per sobre de la porta principal de ferro. Aquest nou edifici connecta planta a planta amb la seu neoclàssica del segle xix, i a les plantes subterrànies es conserva el fons de l’arxiu històric. Parlant del Col·legi de Notaris, volem fer un incís per explicar que el carrer del Notariat, des de la seva obertura s’anomenava passatge de Fortuny. Va ser a partir de l’any 1884 quan se li va adjudicar el nom del Notariat a partir de la ubicació del Col·legi dos anys abans, el 1882, fet que va donar un gran prestigi al carrer. A continuació es troba el lateral de la impremta Badia (amb entrada pel carrer del Pintor Fortuny, 16). Establiment fundat l’any 1888 al carrer del Doctor Dou, 14, però que des de l’any 1929 és en aquesta ubicació.

com s’hi arriba: M L1 (Catalunya), M L3 (Catalunya), FGC (Catalunya) accés per: C. d’Elisabets, 3-5

100 PASSATGES DE BARCELONA / 43


EL RAVAL

CIUTAT VELLA

Hospital

Ptge. de l’

C

ap rètol indica aquest passatge que s’obre al carrer del Carme, número 47. Tot i que es tracta d’un vial públic, és reixat (obert de les deu del matí al capvespre), amb portes en aquest mateix vial, al brancal que va als jardins del Doctor Fleming i al dels jardins de Rubió i Lluch. Es troba dins el conjunt arquitectònic de l’Hospital de la Santa Creu, d’on adopta la referència igual que el carrer del mateix nom. Cal recordar que l’Hospital de la Santa Creu (14011406) tenia la porta principal al carrer de l’Hospital, i limitava amb el carrer del Carme i el carrer de les Egipcíaques. Fundat el 1401 pel Consell de Cent, va posar fi a la dispersió que regnava en l’àmbit sanitari. D’estil gòtic i estructurat en quatre grans naus (se’n conserven tres), va funcionar fins al 1931, data en què tots els malalts van ser traslladats al nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, obra modernista de Domènech i Montaner. Hem llegit a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) que la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística hi va fer obres l’any 1948, i el 1951, unes altres de clavegueram. En aquest carreró trobareu dos edificis molt remarcables: la Casa de la Convalescència (segles xvi-xvii), el lloc on es recuperaven els malalts, on destaca el pati central quadrat al voltant d’un claustre de dos pisos, i la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (segle xviii). Dins la Casa de la Convalescència, actual seu de l’Institut d’Estudis Catalans, us recomanem que visiteu la Fundació Mercè Rodoreda. La Fundació, creada l’any 1992, disposa d’un arxiu amb els documents de caire personal de l’autora (1909-1983) i d’una biblioteca complementària amb les seves obres, les traduccions que se n’han fet en diferents llengües, el recull de la crítica literària juntament amb les notícies aparegudes a la premsa que també hi fan referència, i el material gràfic i audiovisual que hi està relacionat, com ara pòsters o vídeos.

44 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el raVal

Al mateix edifici també es pot visitar (els divendres, a les 12.00 hores, amb reserva prèvia) un dels pocs jardins penjants de la ciutat: el jardí Mercè Rodoreda, que conté les flors i plantes preferides de l’autora amb informació que inclou el nom comú i el nom científic, i les referències literàries en què s’esmenten. Just al davant de la Casa de la Convalescència, es troba la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, on us aconsellem la visita (amb entrada gratuïta, els dimecres, de 10.00 a 12.00 hores) especialment de la Sala Gimbernat, on hi ha l’amfiteatre anatòmic del segle xviii, destinat a la formació de cirurgians per a l’exèrcit. Aquest espai de dissecció circular, envoltat de grans finestrals, presenta una taula de marbre al centre, encerclada d’unes grades de pedra, on els estudiants seguien les explicacions, amb una decoració rococó molt ornamentada i mobles de fustes nobles. Des del 1929, la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya té la seu a l’edifici que va ser el Real Colegio de Cirugía de Barcelona (1760-1843) i després la Facultat de Medicina (1843-1906). L’immoble va ser construït entre el 1762 i el 1764 per l’arquitecte Ventura Rodríguez i és una de les mostres més importants de l’arquitectura neoclàssica. Són molts els atractius que ofereix el recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, doncs a més dels esmentats anteriorment, s’hi descobreix l’Escola Massana o la sala d’exposicions La Capella, a l’antiga església de l’hospital. I hi afegim aquests tres, que són la nostra recomanació: la Sala Cervantina i el Museu del Llibre Frederic Marès de la Biblioteca Nacional de Catalunya, i la Farmàcia-Museu de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya.

com s’hi arriba: M L3 (Liceu) accés per: C. del Carme, 47

100 PASSATGES DE BARCELONA / 45


EL RAVAL

Ptge. de

S

CIUTAT VELLA

Sant Bernat

egons el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona aquest passatge del barri del Raval deu el nom a Bernat de Claravall (1090-1153), abat francès i reformador de l’orde del Císter. Alexandre III el va canonitzar l’any 1174 i Pius VIII el va declarar doctor de l’Església catòlica l’any 1830. La parròquia de Sant Bernat de Claravall, però, es troba ben lluny d’aquí, al barri de Ciutat Meridiana, al carrer del Pedraforca, 2 (vegeu pàgina 160). El vial neix al carrer de Joaquín Costa (davant del número 61) i acaba al carrer de Torres i Amat (davant dels números 7-11), tot i que té un brancal format amb el número 8 i compartit amb els números 30-32 del carrer de Valldonzella. Hem trobat documentació a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) que fa referència a la conservació del passatge (any 1947), al seu projecte de numeració (1954-1955) i a la cessió de terrenys afectats pel vial, concretament la finca número 16 del carrer de la Verge, a l’inici (1955-1956), per part de la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística. Al número 9 del passatge, s’hi troba l’Escola Municipal d’Adults Francesc Layret; no obstant això, el més destacable es troba just al davant: el Dispensari Central Antituberculós (passatge de Sant Bernat, 10; carrer de Torres i Amat, 8), l’actual Centre d’Atenció Primària Doctor Lluís Sayé. La Generalitat republicana va encarregar, l’any 1934, dins d’una campa-

nya contra la tuberculosi, la construcció de l’edifici a Josep Lluís Sert i López (1901-1983), Joan Baptista Subirana i Subirana (1904-1978) i Josep Torres i Clavé (1906-1939), principals exponents del racionalisme arquitectònic català.

46 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

el raVal

Van ser els arquitectes promotors del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), associació que seguia els postulats del suís Le Corbusier i promulgava una arquitectura social progressista, fundada a Barcelona el 1930 i que va acabar amb l’esclat de la Guerra Civil. El Dispensari, un edifici de quatre plantes d’estructura metàl·lica, en forma d’L, amb un pati-jardí central, concebut segons criteris higienistes, i que va combinar nous materials com ara el vidre, el ferro, el formigó, amb altres de més tradicionals, com ara la ceràmica vidrada o el maó, es va acabar l’any 1938. Voltant pel passatge de Sant Bernat i fent el tomb al Dispensari sempre us sorprendrà la imatge de la cúpula ceràmica de la parròquia de Sant Pere Nolasc (entrada per la plaça de Castella, 5). Sota el Dispensari trobareu els jardins de Torres i Clavé, dedicats a l’arquitecte, amb una pista de bàsquet. I des d’allà veureu edificis destacables del carrer de Valldonzella: la part posterior del CCCB, l’església de Santa Maria de Montalegre (al número 13) i la Biblioteca de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

com s’hi arriba: M L2 (Universitat), M L1 (Universitat) accés per: C. de Joaquín Costa, davant del núm. 61

100 PASSATGES DE BARCELONA / 47


LA BARCELONETA

Ptges. de la

N

CIUTAT VELLA

Cadena i de Carbonell

o trobareu cap indicació del passatge de la Cadena, ni en cap guia ni en cap plànol de la ciutat. A la primera edició, del 1996, del Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, l’autor, Jesús Portavella, explica l’origen de la denominació: el tancaven amb una cadena per la proximitat de la línia del ferrocarril a Mataró; penseu que es troba al voltant de l’Estació de França. Amb el mateix nom hi ha una referència a un camí, al barri de la Bordeta, i de la mateixa manera fa referència al fet que hi havia una cadena, ja que creuava el carrilet que conduïa al Baix Llobregat. Al Raval, hi havia hagut, també, un carrer de la Cadena, pel fet de barrar el pas als carros i vianants quan les rieres Alta i Baixa baixaven massa plenes, també citat per Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona. També hem llegit que a Sant Martí, a la Vila Olímpica del Poblenou, el passatge del General Bassols (anomenat abans del 1922, “de Cabrinetty”), se’l coneixia també com a “passatge de la Cadena”, perquè n’hi havia una que impedia el pas als vehicles. Per trobar el passatge que ens ocupa del barri de la Barceloneta, heu d’entrar al bar restaurant Bitácora, al número 1 del carrer de Balboa. Es tracta d’un establiment que ofereix tapes i cuina de mercat, amb fama per les patates braves i els peixos que s’hi preparen. Si sortiu a la terrassa interior estareu enmig de l’antic passatge de la Cadena, i a la cantonada (amb el carrer de Carbonell), on el bar té un petit magatzem, encara podreu llegir-ne el nom a la placa de marbre. Val la pena veure aquest antic vial convertit en terrassa. També manté viu el record d’aquest carreró el comerç de fruites i verdures El Mas dels Arcs, al carrer de Balboa, 13: a l’interior també en conserven la placa de marbre, ja que el magatzem també se situa en un tros del passatge. Ens han explicat que aquest menut vial, que delimitava el barri de la Barceloneta per la part nord, era de sorra, tenia forma de diagonal i conduïa directament al Torín, la primera plaça de toros de Barcelona, oberta l’any 1834 i que va funcionar fins al 1923 (on ara es troba l’edifici seu de Gas Natural, obra d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue). Quan sortiu, al mateix carrer de Balboa, davant dels números 3-5, s’obre el passatge de Carbonell, amb referència, igual que el carrer del

48 / 100 Passatges de Barcelona


ciUtat Vella

la barcelOneta

mateix nom, al tinent coronel Lluís Carbonell i de Ferràs, marquès de la Quadra (títol que li va concedir Ferran VI l’any 1750). Els seus descendents van ser propietaris dels terrenys de la Barceloneta, que els van cedir per a la construcció de cases. Hem trobat documentació a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona sobre el permís demanat per la Comissió de Foment en nom del propietari Jaume Ribas per construir-hi una casa en un solar l’any 1899-1900. De fet, va ser a partir del 1753 quan es va començar a urbanitzar de manera definitiva la Barceloneta, i a la fi del segle xviii es va poblar molt ràpidament amb veïns dedicats a les activitats marítimes, de la construcció i que treballaven a les fàbriques properes. Cap al final del segle xix, amb la urbanització del sector d’hortes d’aquesta part nord (les hortes d’en Gurri del marquès de la Quadra) amb illes de cases com les de l’Eixample i edificis de decoració modernista, el barri va arribar a tenir la superfície actual. Aquest traçat de carrers limitava al nord amb el passatge de la Cadena. El passatge de Carbonell, format per un conjunt unitari d’immobles, acaba al carrer de Ginebra, amb els números 11 i 12. Parlant amb Jaume Tomillero Cabot, el propietari del bar Jai-Ca (Ginebra, 13), una antiga taverna oberta el 1955, i del nou Jai-Ca (l’antic El Lobito, al carrer de Ginebra, 9, a la cantonada amb el passatge), ens explica que actualment el carreró ha perdut l’essència del vial viu que era abans i on la gent es reunia, per passar a ser un lloc dormitori. Hi destacaven una lleteria i una carboneria. Ell i dos amics més són els propietaris d’un museu privat, al mateix passatge, que aplega des de documents de signatures de propietat, pedres, volutes o emblemes de societats corals, fins a qualsevol objecte relacionat amb el barri, i en tenen des de l’any 1800. Al número 9, també s’hi troba un bar muntat a punt d’obrir, però que per l’actual normativa que marca el nombre dels establiments en un perímetre determinat, de moment roman tancat; se’l reconeix per la bandera de la Penya Barcelona - Barceloneta. com s’hi arriba: M L4 (Barceloneta) accés per: C. de Balboa, 1; C. de Balboa, 3-5

100 PASSATGES DE BARCELONA / 49


LA DRETA DE L’EIXAMPLE Passatge dels Camps Elisis Passatges de les Escoles, del Mercat i de Pla Passatge de Méndez Vigo Passatge de Mercader Passatge del Rector Oliveras Passatge de Permanyer

L’AnTIGA ESquERRA DE L’EIXAMPLE Passatge de Lluís Pellicer SAnT AnTOnI Passatge del carrer de Rocafort, 29

LA SAGRADA FAMÍLIA Passatge del carrer del Rosselló, 425 Passatges de León i de Pau Hernández

Roma

Carrer de Còrsega

Carrer de Provença Carrer de Mallorca

Carrer d’Aragó Parc de Joan Miró Gran Via de les Corts Catalanes Av. de

Mis

tral

el ad

ud ing Av

Passatge del carrer de Rocafort, 29

Ro

nd

e ad

nt

Sa

Plaça de la Universitat i ton An

Passatge de Mercader

Passatge del carrer del Rosselló, 425 Plaça de la Sagrada Família

Passatges de León i de Pau Hernández Carrer de Provença

Carrer del Dos de Maig

da de

Carrer de Sant Antoni Maria Claret

Passatge dels Camps Elisis Passatges de les Passatge del Escoles, del Mercat Carrer d’Aragó Rector Oliveras i de Pla Avin Passatge de gud Méndez Vigo aD iag Carrer de la Diputació ona Passatge de l Permanyer Gran Via de les Corts Catalanes Plaça Plaça de les Glòries de Tetuan Catalanes

Plaça Plaça de Catalunya d’Urquinaona

r Pa

Parc de l’Estació del Nord

Rambla de la Marina

Aving u

al

Carrer de París

Carrer de Girona

Carrer de Tarragona

Plaça dels Països Catalans

gon

Rambla de Catalunya

d

Dia

Passeig de Gràcia

eJ

uda

Carrer de Muntaner

ose

Carrer del Comte d’Urgell

da

gu

in Av

a arr pT

Avin g

Passatge de Lluís Pellicer

Carrer de Balmes

as

ll de

Passeig de Sant Joan

Plaça de Francesc Macià

d

gu

in Av

a

ian

rid

e aM

lel al·


L’EIXAMPLE

es

Passatge de Méndez Vigo


LA DRETA DE L’EIXAMPLE

Ptge. dels

L’EIXAMPLE

Camps Elisis

E

l passatge, construït a final del segle xix, comença a l’altura del carrer de València, 284, davant del Museu Egipci-Fundació Arqueològica Clos i de l’antiga sala d’exposicions de la galeria Marlborough (actualment a Enric Granados, 68); i acaba al carrer de Mallorca, davant dels números 271273. Ens trobem doncs al costat del transitat passeig de Gràcia i alhora en un lloc totalment insòlit, poc freqüentat i amb un rerefons històric important. Tot i que la denominació del vial recorda el lloc de pau i felicitat on, segons la mitologia grega, anaven els herois i els homes virtuosos, després de morts, a gaudir del descans, cal dir que deu el nom als extensos jardins dels Camps Elisis, que es van inaugurar en aquest indret l’any 1853. Situats entre el passeig de Gràcia i els carrers del Bruc, del Rosselló i d’Aragó, amb una superfície de 8 hectàrees i una façana sobre el passeig de Gràcia de 350 metres, disposaven d’un parc d’atraccions, amb una muntanya russa enorme, un cafè, un estany amb barques, una pista per a espectacles gimnàstics i de circ i, des del 1856, un hipòdrom. El nucli, però, era el saló per a balls i concerts que més tard va esdevenir el Teatre dels Camps Elisis. Van desaparèixer l’any 1873, tot i que el teatre, després de tenir diferents noms, no ho va fer fins a l’any 1901. La construcció d’aquests llocs d’esbarjo de caràcter popular va ser un fenomen usual des del començament del segle xix; eren espais enjardinats per passejar-hi, per celebrar-hi festes, ballar amb les orquestres o per anar al teatre. Segons indica el Grup Wagner, d’Amics del Liceu, també en aquest indret va ser la primera vegada que la ciutat va sentir el compositor alemany Richard Wagner: l’any 1862, Josep Anselm Clavé va organitzar un acte musical amb els cors Clavé i les veus femenines del cor del Liceu, que van fer sonar la marxa de

52 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

LA DRETA DE L’EIXAMPLE

Tannhäuser (1845). Aquest fet va ser determinant en la influència que Wagner va deixar als catalans; no en va, es qualifica Barcelona de ciutat wagneriana per excel·lència. En aquest vial obert, que conserva una antiga reixa per la banda del carrer de Mallorca, actualment hi conviuen diferents tipus d’habitatges: alts, i d’una i de dues plantes. Al número 4, hi destaca Eden Lun, una showroom d’alta costura en pelleteria que obre a hores convingudes, establert des de l’any 1999 al lloc d’unes antigues cavallerisses. Al número 9, un estudi d’arquitectes modern, dedicat a l’arquitectura, l’urbanisme i el disseny: l’Estudi Borrell Arquitectura. Personalment, crec que l’encant del passatge es troba al número 8, on es pot visitar la capella del Santíssim Sagrament. A l’interior, a mà dreta, hi ha un oratori que reprodueix la cova de Lourdes (França), on la verge es va aparèixer a Bernadette Soubirous el 1858, i on els fidels deixen escrits amb pregàries sobre una pedra que van portar del mateix santuari. A l’altra banda de l’altar, s’hi troba la capella de Sant Nicolau, que celebra la festivitat el 6 de desembre i que cada dilluns reuneix un gran nombre de fidels. Les Missioneres del Santíssim Sagrament i Maria Immaculada formen una congregació que va fundar María Emilia Riquelme l’any 1896, a Granada, on actualment es troba la casa mare. A l’immoble del passatge dels Camps Elisis –fundat com a noviciat l’any 1905 per María Emilia, actualment en procés de beatificació– en aquest moment hi viuen sis monges que s’encarreguen dels grups d’oració i de l’organització dels diversos actes litúrgics que s’hi celebren: misses, exposició i benedicció del Santíssim, hora santa, rosari i confessions. A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) hem trobat un document interessantíssim amb plànols de l’any 1942, en què la Comissió de l’Eixample de l’Ajuntament va concedir un permís d’obres a la superiora María Sagrario Montero per poder ampliar la capella amb entrada al passatge. Com s’hi arriba: M L3 (Passeig de Gràcia) Accés per: C. de València, 284

100 PASSATGES DE BARCELONA / 53


LA DRETA DE L’EIXAMPLE

Ptge. de les

L’EIXAMPLE

Escoles, del Mercat i de Pla

E

ls tres passatges es troben al voltant del Mercat de la Concepció, entre els carrers d’Aragó i de València, i del Bruc i de Girona. Els dos primers travessen l’illa de cases, en paral·lel, de dalt a baix; i el darrer, d’esquerra a dreta, es parteix en dos trams, a banda i banda del mercat. Al carrer del Bruc, 110, s’obre el passatge de Pla, a la part posterior del Conservatori Municipal de Música (amb entrada principal pel carrer del Bruc, 112, cantonada amb el carrer de València). L’arquitecte i historiador de l’art Antoni de Falguera i Sivilla va aixecar aquest edifici, emmarcat per dues torrasses cilíndriques, l’any 1928. A l’altra banda del mateix vial també s’hi observa l’escola de la Concepció, un col·legi d’educació infantil i primària. Aquest centre d’ensenyament públic el va inaugurar l’alcalde Coll i Pujol, en uns terrenys sobrers del Mercat de la Concepció, el 18 de gener de 1891. El fet es va commemorar en una placa que encara es manté després de la restauració de l’escola l’any 1991. Més coses sobre el vial: recorda l’advocat Joan Pla i Moreu (Barcelona, 18431911), propietari dels terrenys on es va obrir el carreró, entre els anys 1877 i 1893. També sabem que la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística el va numerar (juntament amb el carrer d’Aragó) l’any 1966. Al passatge de les Escoles, que duu el nom per l’Escola Municipal de Música, s’hi troben dues sortides dels aparcaments del mercat. Coneixem un projecte de numeració del vial (juntament amb el del mercat) de l’any 1968 per part de la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística. Continuant el passeig s’arriba al passatge del Mercat, des del carrer d’Aragó fins al carrer de

54 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

LA DRETA DE L’EIXAMPLE

València, i que s’anomena d’aquesta manera perquè condueix al Mercat de la Concepció. A banda d’aquest passatge, la ciutat té altres vials que fan referència als mercats: pensem en el carrer (per la proximitat amb el Mercat de Sant Andreu), en la baixada (que condueix al Mercat d’Horta) i en la plaça (pel Mercat del Clot). Recordem que el Mercat de la Concepció és el més antic de l’Eixample: tot i que es té notícia que hi havia parades a l’aire lliure en aquest indret des de mitjan segle xviii, la coberta es va construir l’any 1888 amb un projecte d’Antoni Rovira i Trias. Va rebre el nom de l’església veïna i es va remodelar globalment l’any 1998. En aquest vial i en el segon tram del passatge de Pla és on es troba un atapeït eix comercial i de restauració, amb terrasses amb molt d’encant dels establiments que ocupen el carreró: Can Ravell (a la cantonada amb Aragó, establiment fundat l’any 1929, on us recomanem arribar a la part del darrere del pis de dalt per veure les terrasses de l’Eixample i del mercat), Casa Amalia, del 1950 (al 4-6), el restaurant Pep (a l’11), el Pla (a la cantonada Mercat amb Pla), Can 60 (a la cantonada, al 334 de València).

Com s’hi arriba: M L4 (Girona) M L5 (Verdaguer), M L3 (Passeig de Gràcia) Accés per: C. del Bruc, 110; Mercat de la Concepció

100 PASSATGES DE BARCELONA / 55


LA DRETA DE L’EIXAMPLE

Ptge. de

C

L’EIXAMPLE

Méndez Vigo

omença al carrer del Consell de Cent, entre els números 365 i 367, i acaba al carrer d’Aragó, 292. Travessa verticalment l’illa de cases entre aquests dos carrers, i els de Pau Claris i de Roger de Llúria. El Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona indica que el seu nom es deu al militar Santiago Méndez Vigo (Oviedo, 1790 - Madrid, 1860), el qual durant la primera guerra carlista va ser nomenat ministre de la Guerra (1836) i més tard va ser governador de Puerto Rico (1841-1844). Es va inaugurar l’any 1868, tal com podem veure a les grans reixes de les dues portes. Juntament amb el passatge de Permanyer, formen els dos exemples d’aquest barri del que s’anomena “passatge a l’anglesa”, cases de planta baixa i pis, amb jardí. La tipologia d’aquest passatge és diferent, però, de la del passatge de Permanyer (1864): els habitatges en forma de petit palau no són bastits entre parets mitgeres, es tracta d’edificis unifamiliars aïllats en parcel·les i els jardins són més amplis. Va ser construït per la societat Fomento del Ensanche de Barcelona. És conegut també com el “passatge dels Italians” per la presència d’algunes institucions italianes: al número 5, l’Istituto Italiano di Cultura, on al jardí es pot observar un exemplar de pebrer rosa o bord dels més antics i més alts de Barcelona; al 8, al palauet rosa, una torre de tres pisos construïda per la família Amat l’any 1889: la Casa degli Italiani i les Scuole Secondarie Edoardo Amaldi, al lateral esquerre. L’historiador i arxiver Ramon Alberch i Fugueras explica la crònica del Liceu italià, una entitat molt arrelada a la ciutat. La institució va tenir l’origen en la Società Italiana di Beneficenza e Mutuo Soccorso, que l’any 1882 va

56 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

LA DRETA DE L’EIXAMPLE

iniciar els primers cursos d’aquesta llengua i ajudava els italians residents a Catalunya, gràcies a les aportacions econòmiques de diversos cantants italians que actuaven al Gran Teatre del Liceu. L’any 1911 va canviar el nom pel de Casa degli Italiani i es va traslladar al passatge, als números 5 i 8, l’un davant de l’altre. Al 1950 s’hi va incorporar l’Istituto Italiano di Cultura, fi ns aleshores amb seu a la Gran Via, també gràcies a l’ajuda d’aquests cantants lírics italians. En aquest carreró empedrat i amb dues voreres, hi ha altres palauets amb jardins davanters reixats, on sobten l’arbrat i la vegetació, avui seu de diverses empreses i institucions: el Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona (a l’1), el despatx Coll Advocats (a l’1 bis), la Fundació Pons (al 2), l’empresa d’imatge i so Imasblue (al 3), el Centre d’Oftalmologia Bonafonte (al 6) i CM Carburos Metálicos (edifici modern, al 10, amb cantonada al carrer d’Aragó, 300). Sorprèn, al número 4, el modern edifici d’habitatges amb aparcament d’Alonso-Balaguer y Arquitectos Asociados, construït l’any 2003. Abans de sortir al carrer d’Aragó ens fi xem en una antiga garita del vigilant.

Com s’hi arriba: M L4 (Girona), M L3 (Passeig de Gràcia) Accés per: C. del Consell de Cent, 365-367

100 PASSATGES DE BARCELONA / 57


LA DRETA DE L’EIXAMPLE

Ptge. de

V

L’EIXAMPLE

Mercader

ial que deu el nom a la família propietària dels terrenys. Joaquim de Mercader (1824-1904), comte de Bell-lloc, historiador i arqueòleg, va tenir la iniciativa d’anomenar-lo d’aquesta manera. Ho comentem perquè de vegades hi ha confusió ja que a Ciutat Vella es pot visitar el carrer de Mercaders, però en aquest cas la referència és relativa als qui es dedicaven al comerç, no té res a veure amb la família Mercader.

Comença al carrer de Provença, s’obre a la casa del número 264. En aquesta cantonada, del 1924 al 1962, hi va haver el cinema Miria, freqüentat bàsicament pels veïns del barri fins que es va enderrocar. Acaba al carrer de Mallorca, davant de l’església de la congregació de les Esclaves del Sagrat Cor de Jesús (Mallorca, 232), que forma part del col·legi Shalom. En el primer terç del segle xx, se l’anomenava “el carrer de la salut” per la quantitat de consultes mèdiques i clíniques que hi havia, com les dels doctors Lluís Vila d’Abadal, Salvador Cardenal, Hermini Castells, Lluís Tomàs o Jeroni Carol. En un altre àmbit, destaquem que també hi va residir l’escriptor i periodista Agustí Calvet, Gaziel (1887-1964). És un vial obert, amb cases i palauets, que sembla una illa de l’Eixample, per la pau que s’hi respira. Fruit d’una remodelació de l’Ajuntament l’any 2009, es poden veure els mandariners a dues bandes. Si el baixeu, a la banda esquerra, els habitatges tenen un jardí reixat al davant amb més arbres, com ara oliveres o palmeres, que s’afegeixen a la vegetació del mateix passatge. Pel que fa a la història, se sap que l’any 1909 els diversos propietaris dels terrenys

58 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

LA DRETA DE L’EIXAMPLE

van oferir a l’Ajuntament la cessió gratuïta del sòl i les obres per urbanitzar-lo. Gràcies a la documentació consultada a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, també tenim constància d’un expedient relatiu a una infracció comesa per Gustau Piera, l’any 1881, el qual va obrir, sense permís d’obres, un pou a la via pública davant la casa de la seva propietat amb façana al carrer de Mallorca i al passatge. Entre els anys 1944-1954, la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística hi va fi xar unes normes especials de construcció. Són ben diversos i interessants els establiments que es troben al llarg del carreró. A la cantonada, al número 3, el restaurant cocteleria Belvedere, un lloc molt agradable, amb terrassa jardí, on el matrimoni que formen Nati Ballestero i Ginés Pérez ofereix bona cuina de mercat i, segons els entesos, els millors còctels de la ciutat. Al número 4, hi té l’establiment l’antiquari Javier Martí; al 5, hi ha oficines de l’Administració de la Seguretat Social i al 7-9 oficines del Banc de Sabadell. A l’entrada hi podeu observar part de la seva col·lecció d’art: una pintura a l’oli de Luis Feito (1969) i dues escultures, l’una de ferro de Carmen Romero (2008) i l’altra de ceràmica patinada de J. Costa (1991). Al número 10 es localitza una casa familiar, d’estil modernista, de tres plantes amb jardí davanter. L’habitatge va tenir diversos usos: des de domicili i consulta d’otorinolaringologia del metge i polític Lluís Vila d’Abadal, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, sucursal de Banca Catalana, escola d’ensenyament secundari, fins a seu del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, al final de l’any 1979. El Museu, inaugurat el 1981, va tancar les portes al públic l’any 1995, tot i que l’edifici encara pertany al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Al 12 A, hi tenen la residència els pares redemptoristes, els quals tenen l’església del Perpetu Socors (carrer de Balmes, 100), i al número 14 hi ha una clínica psiquiàtrica. Una altra casa destacable és la del número 13-15, que, malgrat haver tingut diferents distribucions interiors segons els usos al llarg de la seva història, conserva la façana original. L’edifici, que actualment es troba en venda, ha estat des de residència familiar, Casa de Curación Quirúrgica del Dr. Salvador Cardenal, residència de noies estudiants, col·legi major o col·legi d’ensenyament fins a Centre Passatge, un centre privat d’esplai. Al 16, s’hi troba la botiga de mobles India&Pacific; i al 18, la galeria d’art contemporani Estrany - De la Mota. Com s’hi arriba: M L3 (Diagonal), M L5 (Diagonal), FGC (Provença) Accés per: C. de Provença, 264

100 PASSATGES DE BARCELONA / 59


LA DRETA DE L’EIXAMPLE

Ptge. del

E

L’EIXAMPLE

Rector Oliveras

l curt passatge del Rector Oliveras, exclusiu per a vianants, és a tocar del portal gòtic d’entrada a la parròquia de la Puríssima Concepció i acaba en una zona enjardinada inaugurada l’any 2002, amb tarongers, palmeres washingtònies, magnòlies i bambú a les parets, i una àrea de jocs infantils. El parc, d’accés públic, està obert des de les deu del matí fins al capvespre. Tal com indica el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, tant el vial com els jardins fan referència a Jaume Oliveras i Prats (l’Hospitalet de Llobregat, 1884-1953), fill d’una família rica d’aquest municipi, en el qual una rambla duu el nom del seu pare: Just Oliveras. Va arribar a la Concepció l’any 1921 com a capellà i hi va morir com a rector. Sempre va ajudar les persones necessitades del barri i, fins i tot, va gastar el patrimoni familiar per assistir la parròquia i reconstruir-la després de la Guerra Civil. Recordem que l’actual parròquia de la Concepció correspon a l’església i al claustre del monestir, de monges benedictines, de Santa Maria de Jonqueres (1318-1448), antigament situat a la cantonada entre la via Laietana i el carrer de Jonqueres. El convent s’havia enderrocat l’any 1868 i, entre els anys 1869 i 1871, es va traslladar a l’emplaçament actual, operació que va dirigir el mestre d’obres Jeroni Granell i Mundet. El claustre, però, es va reduir en dimensions; hi

60 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

LA DRETA DE L’EIXAMPLE

remarquem, a les parets, les urnes per a les almoines. El 1879 també s’hi va afegir el campanar, procedent d’una altra església, la de Sant Miquel, situada prop de l’Ajuntament, desmuntada quan es va ampliar la plaça de Sant Jaume. Amb entrada pel carrer d’Aragó, 301, on destaca la botiga de fotografia Arcadi, es compon de quatre immobles situats a la part dreta. Al número 4, s’hi

trobava la Llibreria Russa, un referent des del 2005 en la llengua i la literatura russes. El podem definir com un racó de calma total i un oasi de tranquil·litat enmig de l’Eixample i al costat del sorollós carrer d’Aragó. Una mica més d’història: a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona hi ha documentació relativa al permís d’obres per a una modificació de la parròquia, que va demanar mossèn Eduardo Maria Vilarrasa, l’any 1888; als plànols veiem que el vial s’anomenava “passatge de la Concepció”. Més endavant, l’any 1966, la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística el va numerar.

Com s’hi arriba: M L3 (Passeig de Gràcia), M L4 (Girona) Accés per: C. d’Aragó, 301

100 PASSATGES DE BARCELONA / 61


LA DRETA DE L’EIXAMPLE

Ptge. de

L’EIXAMPLE

Permanyer

P

rojectat pel mestre d’obres Jeroni Granell i Barrera, es tracta del primer passatge que es va obrir i construir a l’Eixample, l’any 1864. El fet de dividir pel mig una de les illes de cases va significar modificar el pla Cerdà, el pla de reforma i eixample de la ciutat que va dissenyar Ildefons Cerdà, i que es va aprovar l’any 1859. Recordem que Barcelona estava emmurallada i el nucli urbà era insuficient per acollir tota la població, a la qual s’afegia una forta onada d’immigració per l’inici del procés d’industrialització; per tant, calia expandir la ciutat en aquesta zona, que eren camps i horts. Cerdà havia rebut l’encàrrec del Ministeri de Foment d’aixecar el plànol topogràfic del pla de Barcelona. L’Eixample es va inaugurar l’any 1860, quan la reina Isabel II hi va col·locar solemnement la primera pedra. Una de les principals característiques d’aquesta idea tan progressista d’Ildefons Cerdà era la construcció d’illes de cases en forma de U, és a dir, obertes per un dels costats, o formades per dos blocs paral·lels, i que l’interior es destinés a jardins i horts. La pressió, però, de l’especulació amb la conformitat de les administracions no solament ja havia significat construir pels quatre costats de les illes, sinó que amb l’obertura d’aquest vial estret s’accedia a l’interior d’illa i s’oferia la possibilitat d’edificar-hi. Un exemple que trencava la planificació de Cerdà i que es va repetir en altres indrets de l’Eixample: els passatges de Méndez Vigo, de Mercader o dels Camps Elisis. El va construir la societat El Ensanche y Mejora de Barcelona, empresa que juntament amb altres, com ara El Fomento del Ensanche, es dedicaven a adquirir el sòl, urbanitzar els carrers i construir-hi, amb la finalitat de llogar els habitatges.

62 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

LA DRETA DE L’EIXAMPLE

És dedicat a l’advocat, polític i escriptor Francesc Permanyer i Tuyets (Barcelona, 1817 - Madrid, 1864), que també va ser alcalde de Barcelona l’any 1856. Tot el passatge, juntament amb el conjunt urbanístic de tipus anglès que en forma part, té la fama de ser un dels més bonics de la ciutat i, de fet, té tots els elements per ser-ho. Dinou palauets unifamiliars adossats, bastits entre mitgeres, de planta baixa alçada i soterrani, i amb un jardí davanter reixat, construïts a les dues bandes del vial, amb un estil eclèctic que incorpora elements clàssics i altres d’aràbics. Es tractava d’un tipus de construcció inèdit en aquella època. Fixeu-vos que les cases dels extrems tenen un pis més, de tipus mansarda. Aquest carreró empedrat i amb dues petites voreres no supera els 120 metres de llargada; malgrat que es troba entre grans artèries —Consell de Cent, Diputació, Pau Claris i Roger de Llúria—, és un racó totalment tranquil i silenciós. S’obre al carrer de Pau Claris entre els números 114 i 116, amb cases cantoneres que ja formen el número 1 i 2 del vial. Fixem-nos, al 2, en la placa in memoriam del pianista Carles Gumersind Vidiella, que recorda que a la mateixa casa, on va viure trenta-tres anys, hi va morir l’any 1915. També altres veïns il·lustres van residir al passatge: l’escriptor, dibuixant i músic Apel·les Mestres, l’any 1898; l’escultor Josep Campeny i Santamaria; el dibuixant i decorador Josep Pascó; l’eclesiàstic Josep Torras i Bages; l’historiador i geògraf Josep Iglésies, o el pintor Francesc Torrescassana. S’hi veu una porta reixada, que també es troba al final (entre els números 41 i 43 del carrer de Roger de Llúria) i una garita del vigilant amb un rètol de “pas únic per a veïns”. Hi destaca la vegetació amb arbres i plantes dels jardins privats, sobretot amb les palmeres i els xiprers a l’inici i al final. Actualment, a més d’habitatges privats, n’hi ha d’altres de reconvertits en seus empresarials i d’institucions, com la Federació Catalana de Pilota, que comparteix local amb la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, que es troba al número 3 amb una estelada al reixat del jardí. Al 5, la seu del club de negocis Gild, International Business Club, amb un bar al jardí; al 10 i al 12, CIEE, una organització per a l’educació nascuda als EUA que afavoreix l’intercanvi entre estudiants; al 14, una companyia de producció audiovisual que ha produït pel·lícules i anuncis publicitaris, Eddie Saeta; al 17 i al 19, Linguaschools, una escola de llengua castellana per a estrangers. Fixeu-vos en la casa de color vermellós del 9 i en la frondositat del seu jardí. Com s’hi arriba: M L2 (Pg. de Gràcia), M L3 (Pg. de Gràcia), M L4 (Pg. de Gràcia, Girona) Accés per: C. de Pau Claris, 114-116

100 PASSATGES DE BARCELONA / 63


LA SAGRADA FAMÍLIA

Ptge. del

L’EIXAMPLE

carrer del Rosselló, 425

E

ntre els carrers de Sardenya i de la Marina, just al davant de l’Ayre Hotel (Rosselló, 390), trobareu un immoble molt particular amb una curiosa façana decorada. Si travesseu la porta de l’entrada us endinsareu en un passatge interior i particular, un dels més bonics i insòlits del barri de la Sagrada Família. No té nom i no consta en cap plànol ni guia de la ciutat. Té forma de T i està format per divuit casetes a banda i banda del vial, numerades amb lletres. Hem trobat una documentació interessant a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB): l’abril de l’any 1924, la Comissió

64 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

LA SAGRADA FAMÍLIA

de l’Eixample de l’Ajuntament Constitucional de Barcelona va donar permís al propietari Joan Brunet per construir, en aquest solar, divuit cases econòmiques, de planta baixa. Si mirem els plànols ens adonem que estaven formades per tres dormitoris i un menjador, i a la part del darrere, hi tenien un pati, el lavabo i la cuina. En les reformes posteriors dels habitatges els patis han desaparegut, però els veïns gaudeixen del terrat; i de tot el jardí que han format, resultat de les plantes arrenglerades, als dos costats, sobre el paviment cimentat. Just a l’entrada també s’hi veu una escala amb uns habitatges situats en una primera planta. Es creu que les cases eren destinades a enginyers i aparelladors forans que treballaven en diverses obres a la ciutat; també es diu que eren per a constructors del temple de la Sagrada Família.

Tot i que sense documentació ni sense saber-ne l’estat de conservació actual, ja que la seva entrada és inaccessible, al Servei d’Arqueologia de l’Institut de Cultura de Barcelona (cartaarqueologica.bcn.cat) podeu confi rmar que en aquest indret els veïns van bastir un refugi antiaeri (censat amb el número R. 0264), per defensar-se dels bombardejos feixistes durant la Guerra Civil (1936-1939).

Com s’hi arriba: M L2 (Sagrada Família), M L5 (Sagrada Família) Accés per: C. del Rosselló, 425

100 PASSATGES DE BARCELONA / 65


LA SAGRADA FAMÍLIA

L’EIXAMPLE

León i de Pau Hernández

Ptges. de

V

olem destacar el particular urbanisme del barri de la Sagrada Família, que, en essència, segueix el traçat de les illes de l’Eixample, però on hi ha un nombre extraordinari de passatges que les travessen: Vilaret, Centelles, Utset, Carsi, Canadell, Sant Pau, Núria, Bofill, Simó, Maiol, Gaiolà... El Poblet era el nom amb el qual es coneixia, al començament del segle xx, aquest sector de l’Eixample, dins l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, urbanitzat a partir del 1868. Formava un petit veïnat de cases baixes envoltades de camps, on més endavant, sobretot en el moment del creixement (entre el 1910 i el 1920) es van edificar cases obreres a prop de moltes indústries (metal·lúrgiques, d’aigües, de teixits, la cervesera Damm...). Era un nou barri, una mena d’apèndix de la Dreta de l’Eixample, on vivien les classes populars i que servien les més benestants situades més enllà de Roger de Flor. La incomunicació de la barriada va afavorir aquest caire obrer i, fins ben entrat el segle xx, encara hi existien nuclis de barraques. Amb la voluntat d’aprofitar al màxim l’espai es construïen cases modestes de lloguer, destinades a la població treballadora i immigrant, al fons d’algun solar o a l’interior de les parcel·les. Aquesta tipologia urbanística, pròpia dels voltants del 1920 i 1930, es va mantenir també en altres barris com el Poblenou, Sants o Nou Barris. Si es compara aquest barri amb la resta de l’Eixample s’aprecia que són molts els passatges, mig amagats entre dues rengleres d’edificis, que s’hi troben i que trenquen les illes de cases. Aquesta singularitat va ser el resultat de fer més petits els solars; alguns eren restes d’antics camins rurals i d’altres van ser concebuts com a mètode d’aprofita-

66 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

LA SAGRADA FAMÍLIA

ment intensiu de l’espai interior de les illes de cases, per a habitatges humils i indústries senzilles, a l’extrem contrari del passatge de Permanyer o de Méndez Vigo. Els noms els van agafar dels carrers contigus, dels torrents o camins que seguien o dels propietaris dels terrenys per on es van obrir. Situats dins l’illa formada pels carrers de Cartagena, de Los Castillejos, de Provença i del Rosselló, per on passava el torrent de Lligalbé, que baixava des d’Horta cap a la riera de Sant Joan, trobareu aquests dos passatges interiors que són un exemple d’aquest urbanisme singular que us anomenàvem i on descobrireu un ambient totalment diferent dels carrers que els envolten. Són un testimoni que conserva les típiques casetes obreres d’una planta, o de planta i pis, i de l’aprofitament de l’espai en aquesta zona perifèrica i industrial. Com altres passatges, l’origen d’aquests passadissos, que ocupaven l’interior de parcel·les edificades, cal situar-lo en un moment de forta immigració amb la demanda d’habitatges consegüent i l’encariment dels lloguers dels immobles destinats a les classes baixes; uns habitacles que proporcionaven uns serveis mínims, com ara vàter, safareig o aigua corrent. Possiblement, les cases es van construir per rebre la immigració de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Per accedir al passatge de Pau Hernández, primer cal trobar un altre carreró, el passatge de León, que se situa entrant pel carrer de Cartagena, entre els números 251 i 253. Es tracta d’un entramat de passatges, ja que el de Pau Hernández té un tram en diagonal i dos de perpendiculars a l’anterior, sense sortida, edificats amb aquestes cases baixes, però envoltats dels pisos alts dels carrers de Cartagena i de Los Castillejos. Si agafeu un plànol de l’Eixample us adonareu que el curt passatge de Pau Hernández, juntament amb el de Vilaret (entre Los Castillejos i Cartagena, i de València a Provença), són els únics passatges traçats en diagonal de tot el districte. El passatge de León fa referència a Faustino León y Arroyo, un navarrès que va comprar els terrenys on va obrir el vial l’any 1929. L’altre passatge, obert en els mateixos terrenys, és dedicat a Pau Hernández (1852-1921), jesuïta, historiador, pedagog i escriptor.

Com s’hi arriba: M L5 (Sant Pau / Dos de Maig) Accés per: C. de Cartagena, 251-253

100 PASSATGES DE BARCELONA / 67


L’Antiga Esquerra de l’Eixample

Ptge. de

P

L’EIXAMPLE

Lluís Pellicer

er sota de la Diagonal, al carrer de Casanova (entre el 232 i el 234) neix aquest vial dedicat al pintor, dibuixant, polític republicà federalista i regidor de Barcelona, Lluís Pellicer i Fenyé (1842-1901). L’Associació d’Amics del Passatge (amb seu al número 21) va col·locar dues plaques artesanals que el recorden, tant a l’inici com al final del carreró, al carrer de Muntaner (entre el 213, on se situa el mític restaurant i bar El Velódromo, un referent de la vida barcelonina fundat l’any 1933, i el 215). Format per 28 immobles, amb alternança de diverses alçàries dels pisos, s’hi troba una peculiar diversitat de comerços d’oficis tradicionals: la botiga showroom Opera d’Arte, de moda i disseny, que mostra les creacions de Patricia Martínez Lloreda i la seva filla, Alexandra Navas (al número 5-7); un tapisser al número 8; Gràfiques Oliveras, al 25; l’electricista al número 19; un serraller, al 21. Una persiana de fusta tancada al número 15 indica que la botiga especialitzada en canelobres d’antiquari i contemporanis, de Guillermo de Pfaff, A Media Luz, ja no hi és. Fa la competència al passatge de la Concepció (a la Dreta de l’Eixample) per l’oferta gastronòmica que s’hi troba: L’Espai Boisà, un espai polivalent gastronòmic (al 8), l’ecològic i biodinàmic Nonono (al 12, amb el mediàtic cuiner Isma Prados), la creperia bretona Le P’ty Mon (al 13), Blau (amb el cuiner Marc Roca, al 16), el Rovelló (al 18), el japonès Bun Sichi (al 20) i el Taronget (al 24). Per iniciativa de l’Associació, ja fa 25 anys que el passatge celebra la festa major, al mes de maig, en què, a més d’oferir diverses activitats, des del 2012, també es pot participar d’un tast gastronòmic. Antigament, els darrers anys del 1800, s’anomenava passatge de Modolell, i a l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia n’hem pogut consultar els expedients de

68 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

L’AnTIGA ESquERRA DE L’EIXAMPLE

permisos d’obres i d’ampliacions o reformes d’immobles, adreçats a l’Ajuntament Constitucional de Gràcia, ja que l’indret pertanyia a aquest municipi independent, agregat a la ciutat l’any 1897. L’any 1933 s’hi va fer un ferm de macadam, un tipus de paviment format per capes piconades de pedra matxucada, i el 1987, l’Ajuntament el va remodelar en un programa pilot per intervenir en tots els passatges de la ciutat. Hi destaquen jardineres amb plantes, tarongers i pruners, que alternen a banda i banda. Podeu descobrir més passatges en aquest barri de l’Antiga Esquerra de l’Eixample. – El d’Aragó: neix al carrer del mateix nom, entre el 158 i el 166, a la confluència amb l’avinguda de Roma, i no té sortida. Tot i que un rètol indica que és de propietat particular, i que es tanca de 20.00 a 8.00 hores amb una petita cadena, a l’Institut Municipal d’Informàtica i Hàbitat Urbà no hi ha cap constància que ho sigui. Està format per nou números: una entrada a l’escala de veïns d’Aragó, 158, i per diverses naus d’usos industrials. M L1 (Urgell) – El de Batlló: s’obre al carrer del Rosselló, just davant de l’edifici del Centre d’Investigació Biomèdica Esther Koplowitz (números 149-153), resultat d’un dels mecenatges més importants en l’àmbit europeu a la recerca biomèdica. Un cop entreu al vial, amb fanals clàssics i arbrat a una banda amb mèlies, observeu que hi conviuen diversos comerços, el restaurant La Conga, un tapisser, un constructor, un restaurador de mobles... amb els habitatges que el formen. Acaba a Provença, al número 20. Està dedicat als germans olotins Batlló i Barrera: Jacint (1803-1866), Joan (1812-1892) i Fèlix (1819-1878), família que va iniciar la gran fàbrica de fi lats i teixits, i que venuda l’any 1909, va esdevenir l’Escola Industrial. (Vegeu la pàgina 82) M L5 (Hospital Clínic) – El de Valeri Serra: amb dedicació al folklorista i periodista (1875-1938), que, a més de col·laborar en diverses revistes, va fundar l’Arxiu de Tradicions Populars (1928). Comença a la Gran Via, 561-563, amb la Casa Bonaventura Pollés (1898) i l’Urbany Hostel BCN Go!, que ocupa el lateral dret del carreró. Travessa el carrer de la Diputació i acaba a Consell de Cent, 222-224. Està format per una trentena d’immobles de diversa tipologia i alçària: habitatges, apartaments, garatges, concessionaris de cotxes i una showroom. Al costat dret trobeu una fi lera de fanals moderns, i a l’esquerre, mandariners, resultat d’una remodelació del vial feta el 2008. Al número 23, hi té la seu el Col·lectiu Gai de Barcelona, associació que va néixer el 1988. M L1 (Urgell) – I els del carrer de Còrsega: dos petits vials, sense nom, que s’obren en aquest carrer, al costat muntanya. S’hi accedeix pels portals d’entrada als immobles i, tot seguit, hi ha una porta de pas. Entreu als interiors d’illa sense travessar-los i hi trobareu magatzems i tallers. El primer, entre els números 195 i 197 (Villarroel-Casanova), amb 5 números; el segon, amb 3 locals, al número 211 (Casanova-Muntaner, just davant del restaurant Gaig, a Còrsega, 200). M L5 (Hospital Clínic) Com s’hi arriba: M L-5 (Hospital Clínic, Diagonal) M L-3 (Diagonal), FGC (Provença) Accés per: C. de Casanova, 232-234

100 PASSATGES DE BARCELONA / 69


Sant antoni

Ptge. del

U

L’EIXAMPLE

carrer de Rocafort, 29

na delícia urbanística que no trobareu en cap plànol ni guia de la ciutat, i que ha estat possible de conèixer gràcies al Departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica - Hàbitat Urbà. Ens trobem dins l’illa delimitada pels carrers de Rocafort, de Tamarit, d’Entença i l’avinguda de Mistral, una diagonal a la trama ortogonal de l’Eixample, un vestigi d’un vell camí de la Barcelona antiga cap a Hostafrancs.

70 / 100 Passatges de Barcelona


L’EIXAMPLE

SAnT AnTOnI

Travessat l’accés de l’escala de veïns del carrer esmentat, veureu dues portes de fusta en direcció a l’interior de l’illa, i sereu enmig d’un vestigi històric: onze casetes blanques d’una planta i terrat, construïdes al voltant d’un passatge interior, sense nom, format per dos carrerons plens de plantes que han deixat els veïns. Un tram, pavimentat i compost per quatre habitatges segueix en línia recta sense arribar al carrer d’Entença; a l’altre, cimentat, perpendicular i tocant als alts blocs de l’avinguda de Mistral, hi ha cases a les dues bandes. Possiblement, i segons ens han explicat, van ser habitacles destinats als treballadors de l’Exposició Internacional de l’any 1929. Recordem que aquest esdeveniment internacional celebrat a la capital catalana el va promoure Josep Puig i Cadafalch, que juntament amb Guillem Busquets, van dissenyar un pla urbanístic per al recinte a la muntanya de Montjuïc. En expedients consultats a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) hem trobat molt bona documentació: el novembre del 1924, Joan Flotats i Balagueró, el propietari de la casa del carrer de Rocafort, 29, va demanar permís a l’Ajuntament per construir diverses cases en aquest solar interior. Un any més tard, també va sol·licitar permís per afegir quatre pisos en alçària a l’immoble referenciat. Es tractava d’habitatges d’uns 35 metres quadrats, amb un petit pati cobert a la part del darrere i una escala que donava accés al terrat, el lloc on originàriament es trobaven les latrines. A l’entrada de l’immoble, als timbres, identificareu les dues comunitats de veïns: la dels pisos i la dels baixos, és a dir, els veïns que viuen a les casetes del passatge, numerades amb la lletra A fins a la K. Un dels habitatges és el Consolat Honorari de Mongòlia; un altre, l’agència de viatges especialitzada en Àsia i Mongòlia, Via Nòmada. Com s’hi arriba: M L1 (Rocafort); M L3 (Poble Sec) Accés per: C. de Rocafort, 29

100 PASSATGES DE BARCELONA / 71


EL PobLE-sEc Passatges antic de València, de Julià, de Martras i de serrahima Passatges del carrer de l’olivera, 29 i de Prunera Passatge de la canadenca

ZonA FrAncA - Port Passatges d’aral, dels dardanels i d’ormuz

LA bordEtA Passatge del carrer de Bartomeu Pi, 16 sAnts Passatge del Vapor Vell

güe oan de J

ep os s e J lla . d rade v a ar t Plaça dels Països catalans

Bad

al

car

rer

Passatge del Vapor Vell

Parc de l’espanya Industrial

ram

bla

de

Plaça de sants

a

rta

be

co

Passatge del carrer de bartomeu Pi, 16 gran Via de les corts catalanes

Plaça d’espanya

Passe ig

92

rer dels Jo cs car

Parc de Montjuïc cementiri del sud-oest

ronda del litoral

Passatge de Julià

l

estadi olímpic

l·le

Passatge de Martras

ra Pa

ad i

l de

u de Port de la Mare de dé carrer

da

Plom

Passatge del carrer de l’olivera, 29 Passatge de serrahima

gu

Passatges d’Aral, dels dardanels i d’ormuz

del

Foc

est

rer

avi n e l’

car

l

d da gu

r del

de

Passatge de Prunera in av

de la

Zona

Plaça de carles Buïgas

carr er de

Franc

a

av. de Maria la reina cristi na

rier

reu

ac

el

a Bl

rd

anc

rre

carre

carrer de Berlín

ca

Plaça d’Ildefons cerdà

Madri d Plaça del centre

lleid a

rer

car

ts

an

del

es

ll

Bra s

da de

carrer de tarragona

il

rd rre ca

aving u

Passatge Antic de València la rambla carrer nou de Passatge de La canadenca

Plaça de les drassanes


sAntsMontJUĂ?c

s

Passatge de Bartomeu Pi


EL Poble-sec

SantS-MONTJUÏC

Antic de València, de Julià, de Martras i de Serrahima Ptges.

U

s proposem una descoberta del petit nucli de la Satalia a través dels seus passatges, un dels barris que, juntament amb la França Xica, Santa Madrona i les Hortes de Sant Bertran, que encara avui constitueixen veïnats diferenciats, integren el Poble-sec. A la falda del parc de Montjuïc, limitat pel carrer de Margarit, l’Escola Municipal Bosc de Montjuïc (institució pedagògica fundada el 1914), el Teatre Grec i el passeig de l’Exposició, i bastant desconegut per força gent, està format per carrers costeruts, molts amb escales, com el de Cariteo, els passatges de Julià, Antic de València, de Serrahima i de Martras, que formen un veïnat amb aire de poble, amb casetes unifamiliars, moltes del final del segle xix, de diversa tipologia, amb horts, jardins i miradors a la part del darrere. El nom el deu a una font, a sobre del camp de futbol, que antigament era lloc de reunions i fontades, malgrat que avui només hi ha

74 / 100 Passatges de Barcelona


SantS-MONTJUÏC

EL Poble-sec

restes dels murs de l’antic brollador. Va créixer, sobretot, entre el període de les dues grans exposicions, la Universal del 1888 i la Internacional de l’any 1929. Accedir-hi pel final del carrer de la Creu dels Molers, pel passeig de l’Exposició, al costat del número 85, on es troba el restaurant de cuina italiana,

amb una magnífica terrassa, Xemei, creiem que és la millor manera per endinsar-s’hi i conèixer aquest nucli amb vistes envejables. El petitíssim passatge de Julià, sense sortida, s’obre al carrer del mateix nom, entre el número 5 i la bonica casa que forma els números 7-9. Al Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, s’hi llegeix que el nom es dedica al propietari de l’indret: Francesc Julià i Farell (1841-1914). I pel que fa al carrer, originàriament també hi feia referència i després va passar a honorar el músic, compositor i organista a Montserrat, Benet Julià i Julià (1726-1787). Si continueu l’itinerari pel carrer de Margarit trobareu el Camp Municipal de Futbol La Satalia, un equipament esportiu històric inaugurat un mes abans que esclatés la Guerra Civil, l’any 1936, i on actualment entrenen fins a quatre equips diferents: Unió Esportiva Poble-sec (USPSEC), que data del 1928, Club de Futbol Atlètic Palma, del 1923, CE APA Poble-sec i CF Atlètic Poble-sec. Les escales que hi veieu us durien al Mirador de la Satalia, una àrea d’esbarjo. Baixant pel carrer de Margarit us podeu adonar de residències que daten de l’any 1904. I al número 86, abans del passeig de l’Exposició, s’obre el passatge Antic de València. Sense numeració, amb lleugera pujada i en forma d’L, comença al carrer de Blasco de Garay, 77. Hi veieu, a l’esquerra, una casa al fons

100 Passatges de Barcelona / 75


EL Poble-sec

SantS-MONTJUÏC

d’un petitíssim carreró, un cul-de-sac, que neix al passatge, però que forma part de Blasco de Garay. Avui dia es conserven dos trams del Camí Antic de València, camí d’origen medieval que portava a aquesta ciutat: al Poblenou i aquí. Per no confondre’s les dues vies públiques, al tram de Sant Martí s’ha conservat amb el nom de camí, i a la Satalia es va canviar a passatge. Travessar el vial és traslladar-se a temps llunyans i a un ambient del tot rural, enmig de la ciutat. Pujant Blasco de Garay, a mà dreta, entre els números 70 i 74 neix el passatge de Serrahima, on davant del número 16 es veu una porta reixada; a partir d’aquí el vial passa a ser privat, i continua amb habitatges interiors sense sortida. Fa referència a Joan Serrahima i Vila (1804-1883), el propietari dels terrenys l’any 1857. A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, s’hi troba documentació de la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística, referent a projectes de numeració dels anys 1960 i 1968. Si sortiu al passeig de l’Exposició, al número 103, on es troba l’impressio-

76 / 100 Passatges de Barcelona


sAnts-MontJUÏc

EL PobLE-sEc

nant Can Guitó, podeu pujar pel carrer de Julià, i al número 33, començar el costerut passatge de Martras. Duu el nom del notari i propietari dels terrenys: Joaquim de Martras i de Ballester (1820-1889). Format per 29 cases unifamiliars amb jardí, després d’unes escales, acaba en una porta reixada, que forma part d’un dels accessos als jardins del Teatre Grec (oberts des de les 10.00 hores fi ns al capvespre), construïts amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. La documentació més antiga que hem trobat a l’Arxiu Municipal Contemporani data de l’any 1929, en què un veí va demanar permís de construcció per a vuit cases de planta baixa. Podeu descendir la gran escalinata dels jardins del Teatre Grec, i pel passeig de Santa Madrona, a mà dreta, torneu al passeig de l’Exposició. Us recomanem d’aturar-vos a La Perla, al número 62, un antic celler i casa de menjars que data del 1963. Al matí, predominen els esmorzars de forquilla, i per dinar, una cuina catalana clàssica d’alta qualitat. Potser deu ser l’únic restaurant que serveix paelles, per a una persona, amb un sofregit diferent per a cada arròs (de dimarts a diumenge, de 9.00 a 17.00 hores).

com s’hi arriba: M l3 (Poble sec) Accés per: c. de Julià, entre els números 5 i 7-9; c. de Margarit, 86; c. de Blasco de garay, 70 -74; c. de Julià, 33 nota: en aquest cas no seguim l’ordre alfabètic dels passatges, sinó l’ordre de la passejada

100 Passatges de Barcelona / 77


EL Poble-sec

Ptges. del

SantS-MONTJUÏC

carrer de l’Olivera, 29, i de Prunera

T

ravessat el porxo reixat de la casa de tres plantes del número 29 del carrer de l’Olivera, s’obre un curiós passatge particular empedrat, que ha estat possible de conèixer gràcies al Departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica - Hàbitat Urbà. En un pati d’una illa de cases sense sortida, ja que no acaba al carrer de la Mare de Déu del Remei, us sorprendrà descobrir un total de 38 habitatges de poques dimensions que s’arrenglen a ambdós costats i a la part frontal, distribuïts en diferents plantes i amb elements arquitectònics com ara columnes, arcades, baranes, una gran escala al fons, escales laterals d’accés o balcons. Amb moltíssimes variacions pel que fa a la construcció, és clar, però si estiguéssim al barri de Lavapiés a Madrid, podríem definir aquest conjunt d’habitatges com una corrala, pel pati central comú, i on encara avui la comunitat fa vida pública. A l’Arxiu Municipal Contemporani es guarden fitxes d’estadística parcel·lària que daten de l’any 1947, on es descriuen diverses compres d’aquests habitatges, però no n’hem trobat l’origen, només us transmetem les explicacions dels veïns de més edat que ens diuen que s’hi han rodat pel·lícules i anuncis publicitaris, i que antigament el lloc era ocupat per unes cavallerisses i que els primers veïns que hi van arribar es van anar autoconstruint o modificant les cases. Diuen que en un soterrani hi havia un passadís que comunicava amb el Castell de Montjuïc, també tenien un safareig públic on es banyaven i el lloc s’anomenava l’Hostal de l’Arengada, on antigament celebraven la seva festa anual.

78 / 100 Passatges de Barcelona


sAnts-MontJUÏc

EL PobLE-sEc

A la mateixa sortida, al carrer de l’Olivera, 31, teniu un forn artesanal de referència: Pa Serra, que va començar el 1926 i actualment el regenta la tercera generació. El passatge de Prunera, obert al trànsit, no arbrat i on podeu observar una vintena de diferents tipus d’habitatges de diverses alçàries i èpoques, està situat entre els carrers de Vallhonrat (entre els números 20 i 22-26) i de la Font Honrada (entre els números 9-11 i 13-15). Acaba just davant del Centre de Dia del Poble-sec, Tomás Tortajada (carrer de la Font Honrada, 10), on les persones sense sostre tenen un menjador social, assistència mèdica i una ajuda per trobar feina. Fem un incís perquè al carrer d’Elkano, 24-26, es troba un centre cultural dedicat a les persones grans amb el mateix nom. Ens han explicat que Tomás Tortajada va ser un veí altruista que va deixar aquests equipaments al barri. El Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona indica que el passatge està dedicat al mestre d’obres Antoni Prunera i Mariné, el qual va comprar el terreny l’any 1875. Tant a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona com a la Carta Arqueològica de Barcelona (http://cartaarqueologica.bcn.cat) es pot llegir documentació relativa a l’existència d’un refugi construït per la Junta Local de Defensa Passiva, del 1936 al 1939, entre el carrer de la Font Honrada, el passatge de Prunera i el carrer de Vallhonrat. Es tracta del refugi antiaeri R. 0530, un exemple més del que van fer les institucions i la població civil per protegir-se dels bombardejos durant la Guerra Civil. Tot i que actualment se’n desconeix l’estat de conservació, la construcció era de tipus galeria. L’estructura defensiva tenia dues galeries (d’amplada entre 1,20 i 1,35 metres i d’alçada, entre 1,85 i 2 metres) connectades entre si: un total de 180 metres de llargada amb cinc accessos que salvaven els desnivells de fins a 10 metres amb escales. Disposava de dos pous de ventilació. Més dades trobades a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona en relació amb el passatge: s’hi van fer obres de pavimentació l’any 1932; un projecte de numeració per part del Negociat de Llicències d’Obres, el 1968; i durant el 1978, el Negociat d’Actuació Urbanística va expropiar la finca del número 17 per a l’eixamplament del vial (juntament amb els números 13 i 15 del carrer de la Font Honrada). Avui dia és conegut, sobretot entre públic gai que ve d’arreu d’Europa, pel local del número 18, el Berlín Dark, un club de trobada, que es defineix com a hard & fetish i on s’organitzen festes temàtiques i, en aquest cas, és imprescindible seguir un codi en la indumentària. com s’hi arriba: M l3 (Poble sec) Accés per: c. de l’olivera, 29; c. de Vallhonrat, 20 i 22

100 Passatges de Barcelona / 79


EL Poble-sec

Ptge. de

E

SantS-MONTJUÏC

La Canadenca

l vial fa referència al nom amb el qual va ser coneguda l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, dedicada a la producció i distribució d’energia elèctrica a Catalunya, la factoria que subministrava l’electricitat a la major part de la ciutat. Va ser fundada per l’enginyer i financer canadenc Frederick Stark Pearson (1858-1915). Recordeu que la ciutat li dedica una avinguda i un passatge al districte de les Corts, a Pedralbes. També a la plaça de Pedralbes, Barcelona té un monument a Pearson, obra de l’escultor Josep Viladomat, inaugurat l’any 1929; l’escultura és una al·legoria de la Victòria i en una placa se’n llegeix la dedicatòria.

Fem un incís per recordar un fet històric: la vaga de La Canadenca del 1919, una de les més notables del moviment obrer català, que va paralitzar la ciutat i la va deixar a les fosques, durant un mes i mig, i gràcies a la pressió dels treballadors es va aconseguir una gran reivindicació: la reducció de la jornada laboral a vuit hores. Hi podeu accedir per l’avinguda del Paral·lel, 49, al costat dels jardins de les Tres Xemeneies i arribareu fins al carrer de Vila i Vilà, al núm. 44, al costat de la Pista Poliesportiva Les Tres Xemeneies. Es tracta d’un vial per a vianants i sense numeració. En una banda, el passatge és presidit per les tres impressionants xemeneies de maó buit de 72 metres d’alçada, de l’antiga central elèctrica, integrades en el conjunt dels dos moderns edificis d’oficines de Red Eléctrica Española, on també un petit passatge comunica amb el carrer de Cabanes. En aquest costat, el vial és establert en sòl privat, segons ens informa el Departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica

80 / 100 Passatges de Barcelona


sAnts-MontJUÏc

EL PobLE-sEc

- Hàbitat Urbà. A l’altra, en espai públic, és obert als jardins de les Tres Xemeneies, ja que en tot aquest espai és on es trobava l’antiga central elèctrica. A més d’aquest símbol representatiu del Poble-sec, s’hi veuen també fragments de maquinària de l’antiga empresa.

Remarquem que els jardins disposen, des del 2012, dels primers murs on els aficionats als grafits tenen un lloc legal per expressar-se, resultat de “Murs lliures”, una iniciativa de l’Ajuntament i de la plataforma Rebobinart, que busca espais públics per als artistes urbans. Si teniu ganes de conèixer dos passatges més, cal que pugeu el carrer de Mata i, un cop travessat el passeig de Montjuïc, trobareu el passatge de la Vinyeta, situat en plena muntanya de Montjuïc. Continuant pel passeig, s’entra al passatge de les Bateries, sota els jardins del Mirador del Poble-sec, un camí que recorda les antigues bateries d’artilleria anomenades de Bonavista i Álvarez de Castro, que existien a la muntanya i protegien el castell. Un rètol us indica que teniu 2,9 quilòmetres si voleu arribar fins a l’Estadi Olímpic de Montjuïc per aquesta ronda verda.

com s’hi arriba: M l2 (Paral·lel), M l3 (Paral·lel) Accés per: av. del Paral·lel, 49 - jardins de les tres Xemeneies

100 Passatges de Barcelona / 81


la bordeta

SantS-MONTJUÏC

carrer de Bartomeu Pi, 16

Ptge. del

U

s trobeu a la Bordeta, on l’any 1878 es va establir el conjunt industrial de Can Batlló, dedicat al tèxtil, fundat per un dels tres germans Batlló, que abans havien creat la fàbrica on actualment es troba l’Escola Industrial, al carrer del Comte d’Urgell, entre París i Rosselló. Aquest fet va condicionar la fesomia i el desenvolupament del barri, que va passar de ser una zona rural poc habitada a un nucli obrer i industrial. Al carrer de Bartomeu Pi, antic fabricant d’objectes de cuir i viseres per a barrets establert al carrer i propietari dels terrenys (1833-1916), concretament al número 16, entre els carrers de Viladecans i de Tort, a sis escales per sobre del nivell del vial, s’obre un petitíssim passatge particular, no reixat, sense nom i sense sortida, conegut com el pasillo entre els veïns. Situats entorn d’aquest estret pati d’interior d’illa, s’hi troben deu habitatges molt senzills que no arriben als 30 metres quadrats: quatre a banda i banda i dos més al fons, que, segons els veïns, va construir el cap de la Falange de Sants al lloc on hi havia un estenedor comú, anys més tard. Encara s’observen, a mà esquerra, els espais dedicats a les latrines separades de les cases. Consultant les fitxes d’estadístiques parcel·làries de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, concloem que els habitatges podrien datar del 1905, segons un expedient de permís de construcció d’un solar que dóna a aquest carrer. I podrien haver estat residència de famílies que treballaven a l’antiga fàbrica Batlló. Pel mateix carrer de Bartomeu Pi, al número 26, us recomanem que no us perdeu la vista, al costat de les pistes poliesportives de l’Escola Sant Medir, de la cúpula neogaudiniana de la parròquia de Sant Medir (1956-1960), bastida per l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol (1925). Sant Medir (amb l’entrada principal pel carrer de la Constitució, 17, a la confluència amb el carrer de Gavà) ha estat el principal centre d’activitat social i cultural del barri i un dels bressols de la política clandestina durant la postguerra i el franquisme; aquí es van fundar les Comissions Obreres, l’any 1964. En direcció contrària i ben proper, podeu conèixer un altre passatge, el de Solsona, format per blocs nous de pisos, quan el carrer de Bartomeu Pi comença i concorre als jardins de Celestina Vigneaux. El Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona ens informa que el vial deu el nom al propietari d’una fàbrica de blanqueig de teixits establerta al proper carrer de Gavà: Joan Solsona i Roda (1800-1881). I els jardins estan dedicats a la mestra i pedagoga que va introduir el mètode Montessori a casa nostra (1878-1964), i ens agrada afegir que, a més, va ser la mare del lingüista Joan Coromines (1905-1997). Abans de tornar als FGC, si baixeu pel carrer del Moianès, a la confluència amb la gran via de les Corts Catalanes (al número 247), coneixereu l’anti-

82 / 100 Passatges de Barcelona


sAnts-MontJUÏc

LA bordEtA

ga estació de Magòria. Inaugurada l’any 1912 com a terminal dels Ferrocarrils Catalans que enllaçaven Barcelona amb Martorell, va deixar de funcionar per als viatgers el 1926, en què es va obrir l’estació subterrània de la plaça d’Espanya, però va continuar com a trànsit de mercaderies fins a l’any 1974, en què es va tancar. L’edifici modernista, obra de l’arquitecte i doctor en ciències exactes Josep Domènech i Estapà (1858-1917), després d’estar molts anys abandonat i de ser rehabilitat, inclou un espai, des del 2006, per a activitats ciutadanes, on s’organitzen diversos tallers.

I canviant radicalment de districte, volem afegir algun exemple més d’aquests vials anomenats pasillos o passadissos d’habitatges, alguns dels quals no arriben a la denominació de passatges, d’amplada molt reduïda, i que encara es troben a la ciutat, resultat de l’aprofitament del sòl destinat a habitatges obrers, propis del final del segle xix i del començament del xx. Tornem a Sant Martí, al Poblenou, davant els jardins de Gandhi, just enfront de la ceràmica blanca i blava en forma d’ones, al carrer de Ramon Turró, n’hi ha quatre exemples més, estrets, sense sortida, i en aquest cas, tots reixats, i formats per cases molts senzilles: al número 282 s’obre un vial sense nom format per deu habitatges, amb primera i segona planta, a la banda esquerra; al número 286, el passatge privat d’Oriol, amb quatre cases d’una planta, a les dues bandes; al número 288, el de Montserrat, també establert en sòl privat, i amb quatre cases d’una planta i a una banda, i, al número 290, un altre carreró sense nom, amb vuit habitatges d’una i de dues plantes, a les dues bandes. M L4 (Poblenou). com s’hi arriba: Fgc (Magòria - la campana) Accés per: c. de Bartomeu Pi, 16

100 Passatges de Barcelona / 83


Sants

Ptge. del

V

SantS-MONTJUÏC

Vapor Vell

ial d’ús exclusiu per a vianants, ample i en forma d’ela invertida, , que comença al carrer de Joan Güell, amb l’entrada a la Biblioteca Vapor Vell. Sense numeració, acaba al carrer del Miracle, cantonada amb el carrer de Galileu, on es veu una gran xemeneia de maó de l’antiga fàbrica del mateix nom, de 54 metres d’alçària i amb una base quadrada de 4 metres d’amplada. Hi destaquen alguns pollancres i arbres de l’amor i algunes plantes en torretes. En una banda, blocs de pisos i el Centre d’Atenció Primària Sants; a l’altra, comparteixen edifici històric, la nau principal de la fàbrica, de planta baixa i quatre pisos, la Biblioteca i l’Escola Barrufet (d’educació infantil i primària). La fàbrica tèxtil Güell, Ramis i Companyia, dedicada a la pana i els velluts, va ser fundada per Joan Güell i Ferrer, i va ser la primera indústria de vapor que es va instal·lar a Sants, el 1846. Arran de la vaga general del 1855 i amb l’assassinat a trets del seu director, Josep Sol i Padrís, el fill de l’industrial, Eusebi Güell i Bacigalupi (el futur comte Güell i mecenes d’Antoni Gaudí) la va tancar i la va traslladar a Santa Coloma de Cervelló l’any 1891, on va formar part de la Colònia Güell. La història és llarga fins a arribar a la dècada dels vuitanta, en què va ser declarada Bé Cultural, l’Ajuntament en va aprovar un pla especial i l’any 1999 s’hi va allotjar la biblioteca pública. La resta del solar es va destinar a sòl residencial i a l’obertura del carrer de Joan Güell. Tornem enrere, després del tancament, anys més tard, l’espai interior es va dividir i s’hi van instal·lar diverses activitats econòmiques fins que, durant la Guerra Civil, va ser col·lectivitzat per la CNT-FAI i convertit en un taller de fusteria. El 1944 el Club Esportiu Mediterrani va arrendar els dipòsits, ubicats al carrer de Galileu, que ja s’havien habilitat com a piscines d’esbarjo, i el 1976

84 / 100 Passatges de Barcelona


sAnts-MontJUÏc

sAnts

l’empresa Jorba Preciados la va comprar amb la intenció d’edificar-hi uns grans magatzems. Va ser coneguda popularment com El Vapor Vell, en oposició a la fàbrica de l’Espanya Industrial que va ser construïda posteriorment, l’any 1847. La España Industrial, empresa cotonera, fundada per la família Muntadas i Campeny, i coneguda com El Vapor Nou, després d’una sèrie d’exercicis amb pèrdues, es va liquidar. Els terrenys es van vendre el 1969 i es van convertir en parc municipal l’any 1985, obra de l’arquitecte Luis Peña Ganchegui, autor també de les nou torres-far que l’encerclen per la part superior. La Biblioteca Vapor Vell disposa d’una secció especial sobre documentació que fa referència al districte de Sants-Montjuïc, la seva història, les entitats i els escriptors i artistes; alhora, també té un fons especialitzat en músiques urbanes on es troben enregistraments de formacions musicals barcelonines i DVD de diversos concerts, llibres, vídeos i CD sobre les tendències de la música urbana, difon novetats a través del seu punt de difusió musical i organitza activitats al voltant d’aquesta disciplina. Si tombeu pel carrer de Joan Güell en direcció a la plaça de Sants, trobareu un altre passatge, el de Serra i Arola, que duu el nom del propietari que va comprar els terrenys a Eusebi Güell. Amb 18 números, acaba al carrer de Galileu (entre el 9 i l’11). I a l’altra banda, pel carrer d’en Blanco, entre els números 30 i 32, accedireu al carrer de Demòstenes, amb aparença de passatge, en forma de T i sense sortida, on encara es poden veure antics habitatges obrers, del començament del segle xx, de planta baixa i pis, que evoquen el passat de Sants, un nucli eminentment rural, però que arran de la instal·lació d’aquestes fàbriques tèxtils va esdevenir un suburbi industrial fins que va ser annexat a Barcelona el 1897. com s’hi arriba: M l1 (Plaça de sants), M l5 (Plaça de sants) Accés per: Biblioteca del Vapor Vell, passatge del Vapor Vell, 1, cantonada amb el carrer de Joan güell

100 Passatges de Barcelona / 85


ZonA FrAncA - Port

sAnts-MontJUÏc

Aral, dels dardanels i d’ ormuz

Ptges. d’

Aquesta fotografia ha estat cedida pel Port de Barcelona i l’autor és Antonio Cebrián.

U

s trobeu a la Zona Franca - Port, un gran espai d’activitats industrials i logístiques situat estratègicament entre el port i l’aeroport, i concretament a la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de Barcelona, una superfície de 212 hectàrees on treballen més de 100 empreses, per al tractament logístic de les mercaderies amb origen marítim. Per a molts barcelonins el fet de visitar aquests passatges serà conèixer un nou indret, tan diferent dels altres vials dels barris de la ciutat, i alhora descobrir una antiga torre de guaita, al marge esquerre del riu Llobregat i a 300 metres de la línia de mar. Articulats a partir de l’avinguda dels Ports d’Europa, tant passatges com carrers duen noms dedicats a mars, oceans, estrets, penínsules i illes del món: carrers de la Mar Roja, de l’Àrtic, de l’Índic o de l’Atlàntic. Al final de l’avinguda dels Ports d’Europa i davant del Mediterrani se situa el passatge d’Ormuz, que, juntament amb els d’Aral i dels Dardanels, està delimitat per aquesta avinguda i el carrer de la Mar Groga. Des d’aquí tindreu una vista única al far del Llobregat, el més antic de les costes barcelonines. Marcava la desembocadura del riu als navegants que volien arribar al port de Barcelona. La torre està formada per dos cossos: l’inferior és quadrangular i el superior, octogonal. Es va encendre per primera vegada l’1 de gener de 1852. A partir del 1969 també va esdevenir radiofar omnidireccional amb un abast de 50 milles nàutiques. Gràcies a l’Autoritat

86 / 100 Passatges de Barcelona


sAnts-MontJUÏc

ZonA FrAncA - Port

Portuària de Barcelona es coneix que actualment serveix de referència lluminosa per recalar al port, i per adequar-lo a les noves tecnologies, s’hi va instal·lar un equip DGPS que corregeix els diferencials d’error dels satèl·lits. Tots els passatges de la zona són molt similars, vies obertes al trànsit i no arbrades. Formats per molls de càrrega, diferents espais on els tràilers, arribats de tot el món, carreguen i descarreguen les seves mercaderies. Fixeu-vos, també, en les plaques de retolació, tan diferents de les dels nostres barris: aquí són tipus senyal en pal situades a les interseccions dels carrers, amb les lletres blanques sobre fons blau. Pel que fa a la numeració, és la de les naus loFotografies propietat de CILSA, empresa que gestiona la ZAL del gístiques de càrrega i descàrrega. Port de Barcelona, l’autor és el fotògraf Sisqui Sánchez. Passat el número 30 de l’avinguda dels Ports d’Europa, entre els carrers de l’Antàrtic i de l’Índic, on hi ha el restaurant Zal, per si us voleu aturar, se’n troben més: passatges de Malacca, de Suez, de la Martinica (aquest en forma d’L), de Moçambic, de Yucatán i de Bering. En tots es troben edificis comercials i industrials, i magatzems on tenen la seu importants empreses: Mascaró Morera, Fornes, Aldeasa - World Dutty Free Group, Eurobalear de Transports o Bofi ll & Arnan. Quan sortiu de la zona de control podeu visitar el Service Center, el centre empresarial i de serveis de la ZAL, amb galeria comercial, restaurants, escola bressol i zones esportives per a les persones usuàries de la plataforma.

com s’hi arriba: tot i que a la Zal s’hi pot anar amb el bus 88 (Paral·lel-Zal), que funciona tots els feiners de l’any, és recomanable el transport privat per arribar fins al far. Accés per:

Pel final de l’avinguda dels Ports d’europa. Per accedir a la Zal, només en el cas que s’utilitzi el transport privat, cal passar un control d’accés on hi ha una barrera de seguretat i recollir un tiquet que cal validar a la sortida. cIlsa és l’empresa que s’encarrega dels visitants (tel. 935 525 828, www.zal.es, info@zal.es)

100 Passatges de Barcelona / 87


LA MATERNITAT I SANT RAMON Passatge de Xile LES cORTS Passatge de les Cinc Torres Passatge de Piera Passatge de Tubella Passatge del carrer de l’Aviació, 12

Avinguda

de

Pe o ars

n rd impera e Bosch i G

Avinguda de Pedralbes

Giro na

Car

Madrid

iron

a

Car rer

Carrer de

Ma

rqu Passatge ès d de Piera e Passatge Sent m de Tubella

at

Carrer de Be

en

Plaça del Centre

del

Passatge del carrer de l’Aviació, 12

Avin g

uda Dia gon al Passatge de Plaça les cinc Torres de Francesc las Macià l e ad arr pT ose J e ad ud

ça

Numànci a

lileu e Ga rer d

Car

Güell Carr

er de

Joan

c

Avinguda de

el G

lan

s

anu

arr

llb

Co

Camp Nou

Travessera de les Cort

de M

Plaça de la Reina Maria Cristina

rle

sI

Plaça de Pius XII e d Cementiri de guda XIII Les Corts Avin an X oJ

II

rer

Carrer d’Ent en

Jardins del Palau de Pedralbes

S de

de

rdena l Reig Passatge de Xile

de Manuel

Ca

de Av. r rre

del Ca

seig

da ngu Avi

Ca

Carrer

Pas

de

al

e Carr

nV ia

gon

Gra

Dia

l Doctor Marañón

uda

e Carrer d blas z Ta Gonzále

Parc de Cervantes

Avin g

lt

e Da

da d

Ron

rlín

g

n Avi


LES cORTS

Passatge de Tubella


LA MATERNITAT I SANT RAMON

Ptge. de

F

LES CORTS

Xile

ormat per 55 habitatges, no arbrat i obert al trànsit, comença a l’avinguda de Sant Ramon Nonat (núms.19-23) i acaba al carrer del Cardenal Reig, just a la rotonda amb el carrer de Collblanc. La parròquia de Sant Ramon Nonat dóna el nom a aquest barri de les Corts. D’estil neoromànic, va ser realitzada per l’arquitecte barceloní Enric Sagnier i Villavecchia l’any 1935, juntament amb la rectoria, el col·legi parroquial i un menjador per a pobres. Sant Ramon Nonat (que no ha nascut) (1300-1346) va ser extret del cos de la seva mare morta el dia anterior, amb l’ajuda de la daga d’un caçador. Va ser religiós de l’orde dels mercedaris, els quals rescataven cristians captius en mans dels musulmans, i en un dels seus viatges a l’Àfrica va ser empresonat i torturat. L’Església catòlica el va fer sant i va esdevenir el patró de les parteres. La festivitat se celebra el 31 d’agost.

Al passatge de Xile, que, entre els números 23 i 34, el travessa el carrer de Poblet, es veu una tipologia unitària de cases unifamiliars, d’una superfície mitjana d’uns 70 metres quadrats, amb jardí, molt similar a la dels passatges que es troben articulats a l’altra banda de l’avinguda: de Sant Ramon Nonat, de Jordi Ferran, de Pere Rodríguez i de Madrona Piera, bastides els anys trenta del segle passat, tot i que en més d’una s’observa que s’ha afegit algun pis superior resultat d’alguna reforma. Remarquem que molts dels habitatges, entrant pel vial a mà dreta, tenen un petit jardí reixat al davant, i els de la banda esquerra, posterior. Destaquem els dels números 1, 3, 4 (del 1932), 5, 6, 7 (Villa Rosa), 8, 9, 13 (Villa Torregrosa, del 1931), 17 (Villa Josefa, del 1931), 18, 19, 20, 21, 22 (Xalet Pilà), 23, 24 (del 1932), 26, 28, 30, 31, 33, 35, 37, 40, 42 (Villa Teresa), 43 (Villa

90 / 100 Passatges de Barcelona


LES cORTS

LA MATERNITAT I SANT RAMON

Carmen), 44 (Villa Sol), 45 (de l’any 1931), 46 (de l’any 1932), 49 i 54. Pel proper carrer de Poblet (al núm. 18-20) es pot entrar al passatge privat, sense sortida, de Vicent Martín, dedicat al compositor d’òpera (1754-1806), el qual no segueix la tipologia d’edificació dels altres i ofereix una vista a blocs de cases altes. Es va obrir per donar sortida a unes cases edificades en l’antic traçat del carrer del Cardenal Reig. Us recomanem, també, visitar els altres quatre vials, també oberts al trànsit, que neixen davant de la parròquia de Sant Ramon Nonat i de l’avinguda del mateix nom, on també es poden observar aquests habitatges unifamiliars residencials d’una sola planta, amb dos grans finestrals al costat de la porta i amb un petit jardí al davant o al darrere, que es conserven, tot i que conviuen amb habitatges més alts, i que són fruit d’un moment de creixement de la ciutat. Van ser projectats a la propietat d’Eulàlia Piera i Martí (1866-1954). Les casetes adossades, d’estil noucentista, totes molt idèntiques, són fruit d’un projecte creat entre els anys 1928 i 1932, de Modest Feu Estrada (1870-1933), arquitecte nascut a Sants. A les façanes, s’hi veuen motius ornamentals, compostos per relleus molt senzills i esgrafiats. Menys el de Sant Ramon Nonat que no té sortida, els altres tres acaben al carrer del Danubi, on tindreu una vista de la tanca esgrafiada i de la impressionant i alta xemeneia de les calderes de vapor de l’antiga fàbrica d’Amadeu Carné Fontes, fundada el 1910, dedicada inicialment a la construcció de maquinària tèxtil, la qual, cap al 1934, va passar a mans de Tàpies i Pujol. Quan torneu al metro de l’L5 (Collblanc), a l’altra banda del carrer de Collblanc, trobareu el passatge de la Costa, molt diferent dels vials de Sant Ramon. És un carreró curt, amb dotze números, molt transitat i ple de comerços, que acaba al Mercat de Collblanc, inaugurat l’any 1932, però aleshores ja us trobeu al municipi de l’Hospitalet! com s’hi arriba: M L5 (Collblanc) Accés per: Av. de Sant Ramon Nonat, 19-23

100 PASSATGES DE BARCELONA / 91


Les corts

Ptge. de les

P

LES CORTS

Cinc Torres

assatge que s’obre entre el número 361 de la travessera de les Corts i els jardins de Joaquim Ruyra, d’uns 4.600 metres quadrats de superfície, dedicats a la memòria de l’escriptor, traductor i poeta gironí (18581939), el qual també té un carrer dedicat al barri de Gràcia, al costat de la plaça de Joanic; travessa el carrer del Taquígraf Garriga i arriba fins al carrer de Deu i Mata, entre els números 146 i 150. El primer tram és d’ús exclusiu per a vianants, i a partir del carrer del Taquígraf Garriga és obert al trànsit rodat. A l’inici, a la travessera de les Corts, 361, volem destacar que té la seu el Gremi de Fusters Ebenistes i Similars de Barcelona, entitat que es remunta a l’any 1257. La seva denominació, segons la publicació de Jesús Portavella Els carrers de Barcelona: les Corts, fa referència a les cinc primeres cases entre mitgeres de planta baixa amb jardí davanter que s’hi van bastir. Actualment, però, només s’hi veuen pisos de nova construcció. Hi destaca el bloc racionalista cantoner entre els carrers de Deu i Mata i del Taquígraf Garriga, números 1-9. Es tracta d’un dels pocs exemples del districte d’aquesta arquitectura introduïda a partir dels anys trenta del segle xx pel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC). L’immoble presenta planta baixa i cinc pisos en alçària i té quatre portals d’accés. Cal dir que ha estat bastant modificat del model original pels mateixos veïns, que han cobert els balcons amb dobles finestres, on es veuen sortides d’aires condicionats. Es considera obra de Ramon Puig i Gairalt (1886-1937), arquitecte que va destacar per l’anomenat Gratacel de Collblanc (1931-1933), el primer que es va construir a Catalunya i on es palesa la influència de la Bauhaus, l’escola fun-

92 / 100 Passatges de Barcelona


LES cORTS

LES cORTS

dada per Walter Gropius a Weimar l’any 1919. Al portal d’escala de la lletra D, que fa cantonada amb Deu i Mata, 146, es troba el restaurant Valentina, amb un agradable pati i jardí que dóna al mateix carreró. Just al davant d’on acaba el passatge, al carrer de Deu i Mata, 141, hi ha La Vaqueria. Aquest restaurant, que ofereix cuina de mercat, es troba en una antiga vaqueria, una de les darreres a desaparèixer de Barcelona. Destaca per la seva decoració, en què es poden veure fotos de com eren l’antic estable i el personal que hi treballava l’any 1929, i alhora elements funcionals i moderns. A més del restaurant, l’espai musical (a l’antic lloc del piano-bar) i la boîte, s’hi troba el Club Epicur de Fumadors, club privat de fumadors que s’empara en una disposició addicional de la Llei del tabac que diu que els clubs privats de fumadors es lliuren de les prohibicions si es fuma a l’interior de les dependències i els destinataris són únicament i exclusivament els socis. Es tracta d’un dels pocs locals de la ciutat on està permès fumar. com s’hi arriba: M L3 (Les Corts) Accés per: Travessera de les Corts, 361

100 PASSATGES DE BARCELONA / 93


Les corts

Ptge. de

LES CORTS

Piera

E

l passatge de Piera, juntament amb només una petita part del carrer de Castells, és l’únic vial que actualment es conserva de l’antiga Colònia Castells. La colònia industrial es trobava dins la barriada coneguda com el Camp de la Creu, urbanitzada a partir del 1880, situada entre els carrers d’Entença i de l’Equador, i del Taquígraf Serra i del Montnegre. El nom del veïnat feia referència a la fàbrica d’hules, vernissos i xarols Castells (1874) que en créixer, entre el 1923 i el 1928, va promoure la construcció d’habitatges unifamiliars per als seus treballadors, al costat de la fàbrica i entorn de cinc carrerons interiors: els passatges de Piera, de Barnola, de Castells i Transversal, i el carrer de Castells. Es tractava d’un nucli de 120 casetes modestes, amb façanes pintades de colors o enrajolades, d’una planta amb accés al terrat i amb senzills jardins a la part posterior. Una reforma integral d’aquest sector pel Pla general metropolità ha dut a l’enderrocament de les cases i dels vials del veïnatge obrer. Avui s’està treballant en la remodelació per convertir-ho en zona verda, nous equipaments i pisos de nova construcció. El passatge de Piera, en forma d’angle, té entrada pel carrer del Montnegre (núm. 26-28) i sortida pel carrer de l’Equador, davant dels números 55-59. Està format per un conjunt de 23 casetes senzilles de planta baixa, amb un petit pati reixat a l’entrada. El Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona explica que el nom fa referència a Vicenç Piera i Amigó (1785-1866), antic propietari dels terrenys on es va obrir el carreró. Just al davant del passatge (carrer del Montnegre, 25 i 39) hi ha un jardí interior d’illa: el de Gaietà Renom, dedicat al cantant líric (1913-1997), amb ho-

94 / 100 Passatges de Barcelona


LES cORTS

LES cORTS

rari d’accés des de les deu del matí fi ns al capvespre. Esteu a prop de dos passatges més per visitar: el d’Albert Pinyol i el de Planell, ambdós amb entrada pel carrer de Sentmenat i sortida pels carrers de Berlín i de Nicaragua, respectivament. Urbanitzats durant els anys vint del segle passat, també van ser nuclis d’acollida d’una bona part de l’increment migratori que va experimentar el barri de les Corts, que rebia tant treballadors d’aquesta zona com de la veïna Sants. Encara hi podeu observar alguns exemples de les casetes unifamiliars que s’hi van bastir. Els números 11, 12, 14, 15, 16, 18 i 21 del d’Albert Pinyol; i els números 1 (amb jardí), 7 (de l’any 1928), 15, 17, 18, 19 i 21 del de Planell.

com s’hi arriba: M L5 (Entença) Accés per: C. del Montnegre, 26-28

100 PASSATGES DE BARCELONA / 95


Les corts

Ptge. de

E

LES CORTS

Tubella

ntre el carrer d’Evarist Arnús (núm. 63-65) i el carrer de Novell (núm. 82-84), podeu visitar el passatge de Tubella, prolongació del carrer del mateix nom, però d’ús exclusiu per a vianants, on destaquen les plantes en renglera situades a mà esquerra. La suma de les dues vies va del carrer d’Evarist Arnús al carrer de Sentmenat, i el carrer de Novell és el vial que els separa. Tot i que està obert encara conserva una antiga porta reixada a la sortida.

Tant el carrer com el passatge es van projectar en uns terrenys que eren propietat de Dolors de Mercader i Caballero, filla del comte de Bell-lloc, que el 1924 els va vendre al comerciant Joan Tubella i Soler (1877-1925). Tubella en va dur a terme la urbanització, projectada per l’arquitecte Antoni Pons i Domínguez, amb la segregació de 38 solars, 22 dels quals corresponien al passatge i, la resta, al carrer. A partir de l’any 1925 es va construir aquest conjunt de 22 cases unifamiliars, a banda i banda del vial, formades per dues plantes, amb un petit jardí reixat al davant i amb pati interior. Cal destacar-ne l’estil, amb una clara barreja d’influència modernista i noucentista, els diferents colors que presenten i la finestra oval de la façana, al costat del balcó. Actualment estan molt ben conservades i formen una unitat estilística i harmònica, exceptuant dos blocs de nova construcció, dels anys 70, el número 2-4, cantoner amb el carrer d’Evarist Arnús, i el número 16-18, enmig del tram. Van ser pensades per donar allotjament a uns tècnics anglesos que havien de treballar a la fàbrica tèxtil de Joan Tubella. Finalment, no hi van anar i van ser venudes a obrers qualificats de les diverses indústries que s’instal·laven a les Corts i a Sants.

96 / 100 Passatges de Barcelona


LES cORTS

LES cORTS

Tot i que l’any 1935 l’Ajuntament volia prolongar el carrer de Tubella fi ns al carrer de Berlín, la qual cosa suposava la desaparició dels jardinets davanters del vial i la conversió del passatge en carrer, fi nalment se’n va respectar l’estructura original, l’any 1963, tal com consta en documents trobats a l’Arxiu Municipal Contemporani, i en el seu posterior pla de conservació del 1978. Ben a prop, us proposem visitar els jardins de Can Cuiàs (carrer del Marquès de Sentmenat, 19), situats a l’antiga ubicació del camp del FC Barcelona, i que prenen el nom d’una antiga casa amb capella construïda per Gaspar Cuyás i

Font, entre els anys 1775 i 1785, també coneguda com Can Gasparó. I acabem altre cop a la travessera de les Corts, a l’altura del carrer de Vallespir, al número 247, on un pi pinyoner catalogat, de 14 metres, es manté palplantat al mig de la calçada. Amb una edat de més de 100 anys, formava part de l’antiga fi nca esmentada i quan es va ampliar la travessera se’l va respectar. com s’hi arriba: M L3 (Plaça del Centre) Accés per: C. d’Evarist Arnús, 63-65

100 PASSATGES DE BARCELONA / 97


Les corts

Ptge. del

A

LES CORTS

carrer de l’Aviació, 12

l número 12 del carrer de l’Aviació (entre la travessera de les Corts i el carrer del Taquígraf Garriga) s’obre un petit passatge particular que no apareix a la Guia de carrers. L’entrada comunitària, amb porta reixada, forma part de la mateixa estructura de la casa del número 10, d’una planta i amb elements decoratius de ceràmica a la façana. Si hi entreu, després d’un pas estret, us trobareu nou habitatges situats a banda i banda del petit vial interior, en forma de pati. Es tracta d’antics habitacles obrers, de planta baixa i de 25 metres de superfície, que es van construir l’any 1922. El projecte va ser a càrrec de l’arquitecte Modest Feu i Estrada (1870-1933), l’autor, també, de la fàbrica Bagaria (1920-1925), de teixits i cotó, situada a la carretera d’Esplugues, 169, a Cornellà de Llobregat. I, tal com hem vist a la pàgina 90, de la majoria de torretes unifamiliars dels passatges de Xile, de Jordi Ferran i de Pere Rodríguez, a la zona de Sant Ramon. A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona hi ha una molt bona documentació sobre el seu origen: un expedient descriu com el Negociat d’Obres va donar permís a Jaume Goset per construir una sèrie d’habitacles en aquest solar del carrer de l’Aviació, destinats al lloguer. Aquest tipus de casetes obreres eren habituals a la ciutat arran de l’explosió demogràfica provocada per les obres preparatòries de l’Exposició Internacional de l’any 1929. El llibre Els carrers de Barcelona: les Corts, de Jesús Portavella, indica que el carrer, antigament anomenat de Montserrat, amb referència a la filla del propietari dels terrenys, Joaquim Gelabert, deu el seu nom encara actual, aprovat l’any 1911, a l’interès que la ciutat tenia pel nou mitjà de transport. Un cop visitat el carreró i per tal de conèixer el cor de l’antic nucli de les Corts (municipi integrat a Sarrià entre el 1814 i el 1823, i agregat a Barce-

98 / 100 Passatges de Barcelona


LES cORTS

LES cORTS

lona l’any 1897), us recomanem de visitar tres placetes, per damunt de la travessera de les Corts: la de Can Rosés, situada en terrenys antigament propietat de Joaquim Gelabert (amb la Biblioteca Can Rosés, entrada pel número 57 del carrer de Deu i Mata, una antiga masia restaurada); la de la Concòrdia (amb la parròquia de Santa Maria del Remei, del 1849, al número 1, i el Centre Cívic Can Deu, palauet del 1897, amb jardí posterior a l’edifici, al número 13), i la de Comas (amb la seu del Districte i de l’Arxiu Municipal del Districte de les Corts, al número 18, i l’escultura dedicada a Pau Farinetes, símbol del seu passat agrícola).

com s’hi arriba: M L3 (Les Corts) Accés per: C. de l’Aviació, 12

100 PASSATGES DE BARCELONA / 99


El PutxEt i El Farró Passatges de Mulet i de sant Felip

vallviDrEra, El tibiDabo i lES PlanES Passatge de la Font del Mont

Sant GErvaSi-Galvany Passatges d’arcàdia, de Josep llovera i de Marimon Passatge d’Hercegovina Sarrià Passatge de Mallofré Passatge del roserar Passatge Mare de déu de l’estrella

Plaça de Vallvidrera Plaça del tibidabo

rrià ajor de sa avingud

a de Vallvidrera

Passatge de la Font del Mont

túnel de Vallvidrera

Via

iron

a

ià arr

es

ad

gud

n avi

turó Park

aa lic avingu da de repúb la

rgentina

aving u es Balm er de

au

gu

sta

Parc de Passatge Monterols d’Hercegovina

st ú ries

el g

ronda del general Mitre

Passatge de Sant Felip Passatge de Mulet

d’a

anu

turó del Putxet

carr

carrer de de M

Plaça de la Bonanova

Prín

seig

va

av. d el

Pas

la Bonano

carrer de Muntaner

calatrava

Passatge de Mallofré

carrer d’aribau

Passeig de

e gand uxer

F oi x

Plaça de sarrià

J.V.

Plaça d’alfonso comín

da d

carrer M

el tib

idab o

ronda de dalt

carrer d

Passatge del roserar

a de

er carr

ad e les aigües

Passatge Mare de Déu de l’Estrella

avi ngud

mpera de sch i gi Bo

Parc del castell de l’oreneta

carreter

Passatge de Josep llovera Plaça de travessera de gràcia Francesc Macià Passatge Passatge d’arcadia de Marimon av ingu da d iago nal

c ep

Plaça de lesseps


SarriàSant GErvaSi

Passatge de Mallofré


El Putxet i el Farró

Ptges. de

U

Sarrià-Sant Gervasi

Mulet i de Sant Felip

s presentem dos bonics i tranquils passatges del Putxet i el Farró, veïnats que integraven el terme municipal de Sant Gervasi l’any 1879, antigament una zona d’estiueig poblada de torres modernistes que, amb el pas del temps i l’arribada de nous mitjans de transport, va esdevenir un lloc de residència habitual. Ens trobem concretament al barri del Farró, nom que distingeix Silvestre Farró, propietari dels terrenys i el primer que va urbanitzar la zona, situada per sota de la ronda del Mig i estructurada verticalment entorn dels carrers de Saragossa i de Vallirana. Els dos passatges, que conserven tot l’encant, estan formats per un conjunt de cases unifamiliars amb petits jardins davanters plens de plantes, estan reixats a les dues bandes, no són arbrats i són d’ús exclusiu per a vianants. Tot i que trobareu rètols que indiquen que els carrerons són privats, el departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica Hàbitat Urbà ens indica que estan establerts en sòl públic. A l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi hi ha documentació relativa a llicències d’obres de particulars fetes a l’antic ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles entre els anys 1871 i 1891, fet que ens indica el període de construcció de les cases.

El passatge de Mulet s’obre al carrer de Saragossa, 30-32, i acaba al carrer de Vallirana amb l’avinguda del Príncep d’Astúries. El seu nom fa referència a Antoni Mulet i Orfila (1821-1882), professor de pintura menorquí i propietari del terreny des de l’any 1868, el qual va obrir aquest vial i hi va fer construir una vintena de cases. A la reixa se’n pot veure l’any: 1870. Hi perviuen torres

102 / 100 Passatges de Barcelona


Sarrià-Sant GErvaSi

El PutxEt i El Farró

d’estil modernista (fi xeu-vos en la del núm. 6) amb d’altres de més modernes. Al núm. 4 té la seu el Club Excursionista de Gràcia, entitat fundada l’any 1922 i dedicada al foment i la pràctica de l’excursionisme.

El passatge de Sant Felip neix al carrer de Saragossa, entre els núm. 85-87 (on es troba el bar de tapes La Terrassa) i 89 (on podem descobrir la creperia i obrador Krampus), i acaba al carrer de la Gleva, 8-10. Amb una amplada d’uns quatre metres, es va obrir i edificar a partir del 1877. Està format per disset torres, algunes d’estil modernista, amb un jardí a la part del davant i un altre a la part posterior. El seu nom fa referència al predicador jesuïta italià Felip Neri (1515-1595), canonitzat el 1622, ja que en l’època de l’obertura del carrer de Saragossa (antic carrer de Sant Felip) i d’aquesta travessia, s’hi havia començat a establir una casa oratori de sant Felip Neri. Entre el carrer de Saragossa i l’avinguda del Príncep d’Astúries us sorprendran tres placetes, molt pròximes, que també conserven l’encant d’abans: la de Sant Joaquim, dedicada al pare de la Mare de Déu; la de la Torre, amb referència a la fi nca la Torre dels Capellans, que es va enderrocar l’any 1977; i la de Mañé i Flaquer, pel periodista, escriptor i director del Diario de Barcelona des del 1865, Joan Mañé i Flaquer (1823-1901). No confondre amb el carrer del mateix nom i dedicació situat al barri de Sarrià.

Com s’hi arriba: Fgc (Plaça Molina), (sant gervasi) accés per: c. de saragossa, 30-32; c. de saragossa, 85-87 i 89

100 Passatges de Barcelona / 103


Sant Gervasi-Galvany

Sarrià-Sant Gervasi

Arcàdia, de Josep Llovera i de Marimon Ptges. d’

A

la part baixa del barri de Sant Gervasi - Galvany, ben a prop de l’avinguda Diagonal, podem descobrir tres passatges amb característiques ben diferents: un, amb vocació comercial, de gran referència per a la ciutat i amb funció de drecera, un altre de residencial i l’últim, ple de referents gastronòmics. Comencem pel passatge particular d’Arcàdia, una travessia i alhora una galeria comercial que s’obre al carrer de Tuset, núm. 14-16, i acaba al carrer de Balmes, 179. Coneixem, gràcies als botiguers, que el vial rep aquest nom pel cinema Arcàdia, suposem que amb relació al lloc clàssic i idíl·lic que representa

el paradís. Obert l’any 1957, va ser una de les sales d’art i assaig amb més renom de la ciutat, amb l’entrada pel carrer de Tuset i la sortida a l’interior del carreró, que encara es conserva. A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona n’hem trobat tota la història: l’any 1956 es va demanar permís d’obres per construir la casa de Tuset i destinar-ne la planta baixa a galeria comercial, amb una planta subterrània que correspondria als magatzems de les botigues i amb diverses vitrines a l’altra banda, davant dels establiments. Aquests set comerços haurien d’enllaçar amb la finca del carrer de Balmes, 179. Tot el projecte, acabat l’any 1960, va anar a càrrec de l’arquitecte Sebastià Bonet i Ayet. Dins del passatge, també hi ha l’escala de veïns esmentada, l’entrada a l’edifici de Balmes, 179. De dilluns a

104 / 100 Passatges de Barcelona


Sarrià-Sant Gervasi

Sant Gervasi-Galvany

divendres es tanca cada dia a les 20.30 h, i dissabtes i diumenges no s’obre mai. Va ser un referent de la Barcelona d’entre final dels anys 60 i final dels 70. Recordem que la Gauche Divine freqüentava la discoteca Bocaccio de Muntaner i la zona de Tuset Street: el Drugstore David, el Flash-Flash (que des del 1970 trobem a la Granada del Penedès, 25), la Cova del Drac, el Reno, l’Institut Français, el local del perruquer Pascual Iranzo, la cafeteria Ischia, el cinema Arcàdia... i dins del passatge, l’Stork Club, punt de reunió i tertúlies. També s’hi trobava l’innovador Ángel, Servicio Nocturno, la primera empresa que va idear l’especialitat de serveis a domicili dia i nit, des de productes de farmàcia, licors, diaris o tabac, fins a electricistes o cangurs; i l’històric establiment El Bazar del Póster. Avui dia, i amb un encant ineludible, deu ser l’únic vial amb fil musical, hi alternen diferents negocis, molts encara de la primera època i d’altres més nous: la xarcuteria Aragón (el primer comerç que s’hi va establir el 1961, avui és el local 14, a tocar de Balmes), la botiga de col·leccionisme i antiguitats, la perruqueria masculina, la loteria, el bar restaurant ART 13, que té la terrassa a l’interior del vial, dos espais d’art, el camiser, el sastre, el quiosc... Des de fa dos anys, per iniciativa dels botiguers, cada dijous treuen els productes de la botiga al passatge per fer-los més visibles entre els passejants. El passatge de Josep Llovera, obert al trànsit i no arbrat, neix a la travessera de Gràcia, entre els núm. 45 i 47, i acaba al carrer de l’Avenir, davant del núm. 30. Es va obrir l’any 1913 i està dedicat al reusenc Josep Llovera i Bofill (18461896), pintor, dibuixant i doctor en farmàcia, que va col·laborar en revistes com La Campana de Gràcia o L’Esquella de la Torratxa, i, per suggeriment de Marià Fortuny, també es va dedicar a la pintura. Coneixem per l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona un projecte de numeració de l’any 1962, per part de la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística.

100 Passatges de Barcelona / 105


Sant Gervasi-Galvany

Sarrià-Sant Gervasi

Abans de visitar-lo, a la mateixa cantonada, a la travessera de Gràcia, 47-49, us recomanem que entreu a l’edifici modern de set plantes del Cercle de Lectors per veure Les lletres fugitives, un poema corpori de Joan Brossa del 1998, al llarg de la barana del primer nivell del vestíbul. Es tracta d’un abecedari en català, sense la lletra ñ, amb grans lletres de ferro pintades de color vermell. És incomplet i hi falten les lletres A (la introducció al coneixement), Ç (la llengua catalana) i X (la incògnita), que són les que donen nom al poema, i que es projecten a terra per evocar que la lletra impresa la podem trobar en altres suports. Fem un parèntesi perquè les persones interessades en l’obra de Joan Brossa (1919-1998) poden trobar moltes activitats i itineraris en relació amb l’artista a la pàgina web de la fundació: www.fundaciojoanbrossa.cat. A mà dreta del vial, als núm. 4, 6 i 8, us sorprendran les tres magnífiques edificacions unifamiliars, exemples del que va ser Sant Gervasi a començament del segle xx. Estan formades per la planta principal, un pis i les golfes, pintades amb tonalitats ocre i envoltades d’un jardí amb vegetació exuberant i grans arbres, com ara xiprers o palmeres. Aquests edificis són de la mateixa època que les dues torres del carrer de Muntaner, entre els carrers dels Madrazo i de Laforja: la casa Assumpció Parellada, obra d’Enric Sagnier de l’any 1916, al núm. 315; i la del núm. 313, de F. Tarragó, dels anys 1923-24. Amb un total de 15 números, a l’altra banda del passatge hi ha blocs de pisos de quatre plantes i al número 11, el restaurant hindú Delhi Darbar. Situat a escassos metres de la plaça de Francesc Macià, el passatge de Marimon, obert al trànsit i no arbrat, s’obre a l’avinguda Diagonal, 572-576, i acaba a la travessera de Gràcia, 30-32. Format per 27 edificacions, de les quals

106 / 100 Passatges de Barcelona


Sarrià-Sant GErvaSi

Sant GErvaSi-Galvany

destaca com a arquitectura contemporània la casa del número 5, té una curiosa distribució numèrica, com si es tractés d’una plaça: a mà dreta trobem els núm. del 2 al 15, i a mà esquerra, en sentit descendent, del 17 al 27, fi ns arribar una altra vegada a la Diagonal. El vial està dedicat a Josep Marimon i Guardiola, un rajoler propietari dels terrenys que els va urbanitzar. Va projectar el passatge amb una vintena de fi nques i les va començar a vendre l’any 1871. A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, hi ha un expedient de l’any 1932 en què s’explica que el passatge es va pavimentar amb macadam asfàltic i s’hi van col·locar les vorades. L’any 1962, la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística hi va fer un projecte de numeració.

En aquest entorn, trobem comerços molts diversos: botigues de moda, de decoració i interiorisme, de disseny, de mobles, de productes de perruqueria, i alguns referents gastronòmics per a la ciutat: al número 6, el japonès Chiku Yo Tei; al número 9, Hisop, amb el xef Oriol Ivern al capdavant i guardonat amb una estrella Michelin; al número 18, Casa Jordi, que data del 1968, un clàssic de cuina de mercat; al 20, el restaurant Coure, amb el xef Albert Ventura; i al núm. 17, la cocteleria House Bar.

Com s’hi arriba: Ptge. d’arcàdia: M l3 (diagonal), M l5 (diagonal), Fgc (Provença) Ptge. de Josep llovera: Fgc (gràcia) Ptge. de Marimon: M l5 (Hospital clínic) accés per: c. de tuset, 14-16; travessera de gràcia, 45-47; av. diagonal, 572-576

100 Passatges de Barcelona / 107


Sant Gervasi-Galvany

Sarrià-Sant Gervasi

Hercegovina

Ptge. d’

S

e situa a la part nord de Sant Gervasi - Galvany, abans de la ronda del General Mitre i entre els carrers de Muntaner i del Berlinès. Neix al carrer del mateix nom, entre els números 22 i 24, i tots dos vials estan dedicats a la regió dels Balcans. Amb forma d’ela invertida ( ), acaba a la plaça de Boston. El tranquil carreró, d’ús exclusiu per a vianants, té dues parts ben diferenciades: la primera, formada per escales i parterres, i la segona, de tipus camí, amb un pendent suau, que acaba a la plaça de Boston, amb arbrat en renglera a les dues bandes. Hi predominen les moreres amb alguns xiprers, garrofers, alzines i troanes, tal com ens ha informat la Direcció d’Espais Verds i Biodiversitat de Medi Ambient i Serveis Urbans. A la intersecció, hi ha una de les entrades al parc de Monterols. Tot i que, al començament, hi trobem la casa del número 4 construïda el 1949, segons un document consultat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, amb referència a un pagament d’un terreny, segurament el vial es va obrir entre els anys 1954 i 1956. I pel que fa als immobles del carrer d’Hercegovina, a l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi hi ha documentació sobre llicències d’obres de la dècada de 1980.

L’encant indiscutible és visitar el parc de Monterols, un jardí de quasi 2 hectàrees situat en un petit turó de 127 m d’alçària que formava part d’una antiga finca privada amb jardí i bosc, propietat de Manuela Gil Llopart, que va ser adquirida per l’Ajuntament durant la dècada de 1940 i es va destinar a parc públic l’any 1947. Té altres accessos pels carrers de Muntaner, 426, Gualbes, Turó de Monterols i Montecassino. L’horari d’obertura és des de les 10 hores

108 / 100 Passatges de Barcelona


Sarrià-Sant GErvaSi

Sant GErvaSi-Galvany

fi ns al capvespre. S’hi troben diferents itineraris ascendents i circulars, i una gran diversitat d’espècies mediterrànies: margallons, palmeres, garrofers, pins, cedres, xiprers i alzines. A més del parc de Monterols, us volem esmentar dos atractius més, situats ben a prop. A la plaça de Boston, fi xeu-vos en La llagosta, una intervenció escultòrica de Deacon Shem Drowne que la ciutat de Boston va donar a Barcelona l’any 1983 com a símbol de l’agermanament de les dues capitals. La llagosta representa un símbol de prosperitat, fortalesa i llibertat per a la metròpoli americana. L’actual és una còpia feta per l’escultor Lluís Ventós, ja que el 1990 van robar l’obra original. Recordem que al capdamunt de la seu del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya (Bon Pastor, 5), sobre la teulada, hi ha una altra llagosta escultòrica, obra de Joan Brossa (1993). I al carrer del Berlinès, 5, sorprèn l’edifici d’estil moresc conegut com l’Alhambra. Hi ha una llegenda urbana que diu que aquest immoble havia estat un xalet construït cap al 1870 per encàrrec d’un burgès barceloní per regalar-lo a la seva amant granadina. Segons dades consultades a l’Arxiu Municipal Contemporani, però, la propietària del solar va demanar permís l’any 1920 per edificar-hi un palauet amb dependències de grans dimensions, format per planta baixa, entresòl i dues plantes. Deu anys més tard, la seva fi lla va sol·licitar autorització a l’Ajuntament per fer obres interiors al pis principal, ampliar els pisos 1r i 2n, addicionar-hi 3 plantes més i construir dos miradors al terrat. La rehabilitació es va fer seguint el mateix estil arabesc. Aquest és l’aspecte que presenta l’edifici avui dia, el qual, amb el temps, va esdevenir una casa de pisos. És del tot recomanable visitar-ne l’interior per contemplar la decoració: arcs, relleus, columnes, rajoles, gelosies i finestres. Com que es tracta d’una residència particular, per accedir a l’interior cal demanar permís a algun veí o posar-se en contacte amb l’administrador de la comunitat de propietaris: Fincas Miranda Bermejo, tel.: 93 241 80 72. Com s’hi arriba: Fgc (Pàdua) accés per: c. d’Hercegovina, 22-24

100 Passatges de Barcelona / 109


SARRIÀ

Ptge. de

E

Sarrià-Sant Gervasi

Mallofré

stablert en sòl privat (fixeu-vos en els diversos rètols que assenyalen que és un carreró particular), el petit vial de Mallofré, obert entre els anys 1866 i 1870, comunica el carrer Major de Sarrià, 75, amb el del Clos de Sant Francesc, 22. És un passatge que transcorre per sota les cases dels dos carrers i que té un tros descobert al mig. Encisador i molt cuidat pels veïns, conserva fanals antics i ens trasllada al vell Sarrià. Està reixat a les dues bandes, tot i que els veïns no tanquen les portes per facilitar-ne el pas. Porta el nom del borsista Josep Mallofré i Trius (1823-1902), qui va comprar els terrenys que en aquell moment estaven ocupats per un edifici que havia estat una antiga caserna i servien per guardar els cotxes d’una companyia de transports. Després d’enderrocar les edificacions existents, s’hi van construir tres cases: una al carrer Major, l’altra al Clos de Sant Francesc i una tercera a l’interior (les plantes baixes tenen un petit jardí davanter), de manera que formessin un passatge que era alhora una drecera per comunicar els dos carrers principals. Són molts els atractius que ens ofereix l’antic municipi de Sarrià, agregat el 1921 a la ciutat. Un en podria ser el gastronòmic. Al carrer Gran de l’antiga vila trobem: al número 77, l’Antiga Casa Rafael, fundada l’any 1873; al número 59, Casa Joana, restaurant situat a l’edifici de l’antiga fonda Cal Campí que funciona des del 1968; i al núm. 49, el bar Tomás, obert durant la dècada dels 70 del segle passat i especialitzat en patates braves i tapes. Les placetes amagades: la de Sant Vicenç de Sarrià, al carrer de Mañé i Flaquer (cal no confondre’l amb la plaça de Mañé i Flaquer, al Farró, pàg. 102), amb la font i l’estàtua del sant al centre; la del Roser, al costat de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià; o la de Sant Gaietà, amb entrada pel carrer del Pare Miquel de Sarrià, darrere del mercat. També podem continuar visitant tres passatges més. Us n’indiquem l’itinerari:

110 / 100 Passatges de Barcelona


Sarrià-Sant GErvaSi

Sarrià

ben a prop del passatge de Mallofré, al carrer Major de Sarrià, entre el núm. 72 i 74, podem tombar pel carrer de Canet per arribar al passatge del mateix nom. Al carrer, hi destaca una casa pairal amb jardí i, a l’altra banda, al primer tram, una sèrie de casetes de planta baixa i pis que havien estat edificades entre el 1843 i el 1850 per als treballadors de la finca agrícola de Can Canet. L’Ajuntament les va comprar a partir del 1979, i el 1989 es van restaurar per destinar-les a diversos artesans. A sota del carrer trobarem el passatge de Canet, que duu el mateix nom de la família propietària del mas. Comença al carrer de la Mare de Déu de Núria, davant del núm. 24-26, i acaba al carrer de Cornet i Mas, entre els núm. 5-7 i 9. Actualment, s’hi conserva la casa del núm. 9, de dues plantes, i el solar del núm. 11, ja que la resta són laterals de nous habitatges, la gran majoria sense entrada pel passatge. Desconeixem l’any d’obertura del passatge de Canet, però a l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, hi ha documentació relativa a llicències d’obres particulars de l’any 1901 i de l’any 1920. Si tornem pel carrer de la Mare de Déu de Núria, a sota, i amb entrada principal per Jaume Piquet, 23, podrem veure la Casa Orlandai, un edifici de quatre plantes construït com a residència particular l’any 1870, amb gran riquesa decorativa a l’interior si ens fi xem en les escales i les vidrieres. Va acollir l’escola Thalita entre el 1956 i el 1974, i l’escola Orlandai entre el 1974 i el 2003. Des del 2007, és un centre cultural gestionat per un patronat d’associacions del barri. A l’altra banda de la via Augusta, i ja al barri de les Tres Torres, per sobre del carrer de l’Hort de la Vila, us recomanem de recórrer el tranquil i poc conegut passatge de Fontanelles, d’ús exclusiu per a vianants, arbrat a mà esquerra, amb castanyers d’Índies, troanes i lledoners, tal com ens informa la Direcció d’Espais Verds i Biodiversitat de Medi Ambient i Serveis Urbans. Acaba al carrer d’Anglí, entre els núm. 37 i 39, i a l’altra banda continua amb el carrer de Dalmases. Tal com ens indica el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, està dedicat a Francesc Xavier Fontanelles i Calaf (1773-1852), propietari dels terrenys i marquès de Casa Fontanelles, títol concedit l’any 1849 per la reina Isabel II. Si voleu caminar una mica més, podeu arribar fins al barri veí de Sant Gervasi - la Bonanova, on, davant del carrer de Mandri, entre els núm. 14 i 20 del passeig de la Bonanova, s’obre l’exclusiu i privat passatge de Güell, amb dedicació al propietari i constructor Francesc Güell i Gaya. Potser a través de la reixa, que sempre és tancada, podreu veure un dels carrers més bonics de la ciutat, format per divuit cases modernistes de planta baixa, pis i terrat, amb jardí davanter i petit pati posterior. El vial acaba en atzucac. Podeu tornar amb els FGC (El Putxet). Com s’hi arriba: Fgc (sarrià) (reina elisenda) accés per: c. Major de sarrià, 75

100 Passatges de Barcelona / 111


SARRIÀ

Ptge. del

B

Sarrià-Sant Gervasi

Roserar

onic vial que comunica la tranquil·la zona residencial entre els carrers d’Eduardo Conde i del Marquès de Mulhacén, i des d’on veiem la silueta del campanar de la parròquia de Sant Ot. Situat just davant dels jardins de la Vil·la Amèlia, s’obre al carrer d’Eduardo Conde, 9, a la casa cantonera que forma part del número 1 del carreró. És un passatge no arbrat i obert al trànsit on destaquen les edificacions esplèndides envoltades de jardins reixats situades a mà esquerra; a l’altra banda, n’hi ha de nova construcció. El vial acaba en una petita àrea de jocs infantils davant del carrer del Marquès de Mulhacén.

Fixeu-vos en el conjunt arquitectònic format per les vint-i-tres cases en filera, de dues plantes i golfes, amb façanes dins la gamma de tonalitats crema i senzills esgrafiats florals de color verd en finestres i balcons. Són el resultat de la iniciativa del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), una entitat social i política de tendència catalanista que es va fundar l’any 1903. Una mica més amunt, al mateix Sarrià, trobareu la plaça dedicada a Josep Puig i Esteve (1876-1931), un dependent de comerç i un dels fundadors del CADCI. L’entitat, igual que altres col·lectius que comentem a les pàgines 150 i 162, es va acollir a les lleis de cases barates i va crear una cooperativa amb la finalitat de bastir habitatges barats per als seus associats, de lloguer i amb l’opció de compra (amb un cost de 10.000 pessetes la casa). Entre els anys 1923 i 1932, l’arquitecte i escriptor Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940) va construir aquest conjunt d’habitatges familiars en terrenys comprats l’any 1922 a Joan Güell i López, comte de Güell. Si tombeu pel carrer de sota, el passeig de Claudi Güell, a mà dreta, en veureu dotze exemples més que segueixen aquesta

112 / 100 Passatges de Barcelona


Sarrià-Sant GErvaSi

Sarrià

tipologia, i que formen part de la mateixa promoció, un llegat d’indiscutible valor històric. Posteriorment, el CADCI va fer construir un segon grup, però desgraciadament moltes es van enderrocar posteriorment per construir-hi pisos. Podeu veure el conjunt que ha sobreviscut, tot just davant d’una de les entrades als jardins de la Vil·la Amèlia, entre els carrers de Manuel de Falla, d’Ifni i del Riu de l’Or: dues cases a Manuel de Falla, vuit a Ifni i set a Riu de l’Or. Fins i tot, en alguna façana encara podreu veure l’any de construcció: 1932. Aquesta promoció es va inaugurar amb la presència del president de la Generalitat, Francesc Macià. Penseu que l’actual carrer del Riu de l’Or es va obrir l’any 1931 amb el nom de passatge del CADCI, per la dedicació als habitatges promoguts per l’associació, fins que l’any 1942 es va canviar pel nom actual. Després de la visita, podeu seguir dues rutes: al davant teniu els jardins de la Vil·la Amèlia i un xic més amunt els de la Vil·la Cecília. Els jardins de la Vil·la Amèlia, antiga propietat de la família Girona destinada a lloc d’estiueig, estan ordenats al voltant d’un estany central. L’antiga finca de Vil·la Cecília, adquirida per l’empresari Eduardo Conde, el fundador dels grans magatzems El Siglo (1881-1932), situats a la Rambla, actualment acull el Centre Cívic Casal de Sarrià i l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Davant hi ha el Museu Etnogràfic Andino-Amazònic, ubicat dins del convent dels caputxins de Sarrià, al carrer del Cardenal Vives i Tutó, 2-16 (l’entrada és lliure, però cal concertar la visita al tel. 93 204 34 58). Conté una col·lecció de materials etnogràfics recollits des de la segona meitat del segle xix pels missioners caputxins a la zona andinoamazònica, concretament al territori del sud-est de Colòmbia: Caquetá-Putumayo-Amazones. L’altre itinerari que us proposem segueix pel carrer de Santa Amèlia, enmig dels dos parcs, fins que arribeu al carrer de Fontcoberta, on davant de Can Senillosa (Fontcoberta, 1-9), una masia envoltada d’un jardí públic, podreu descobrir un altre passatge, el de Senillosa, dedicat al propietari Manuel Pujol de Senillosa i de Vedruna (1834-1872). En aquesta part, Fontcoberta, 13, és on acaba; comença a Bonaplata, 65, davant de la plaça d’Artós. Es tracta d’un veritable eix comercial sarrianenc, arbrat amb xicrandes, segons ens informa la Direcció d’Espais Verds i Biodiversitat de Medi Ambient i Serveis Urbans. Per dades que es troben a l’Arxiu Municipal Contemporani hem pogut saber que l’any 1946 es va expropiar una finca per obrir el passatge i el mateix any també s’hi van fer les clavegueres i vorades.

Com s’hi arriba: M l3 (Maria cristina), Fgc (sarrià) accés per: c. d’eduardo conde, 9, davant dels jardins de la Vil·la amèlia

100 Passatges de Barcelona / 113


SARRIÀ

Sarrià-Sant Gervasi

Ptge.

Mare de Déu de l’Estrella

A

la part alta de Sarrià, per sobre de la ronda de Dalt, us sorprendrà aquest passatge on al final se situa el monestir de Santa Maria de Jerusalem, de germanes clarisses de clausura. Si aneu amb vehicle particular, no és fàcil arribar-hi; us indiquem que la millor manera és pel carrer de la Santíssima Trinitat del Mont, girar pel carrer de Sant Pere Claver i pujar pel camí de Vallvidrera. Si hi arribeu amb els FGC, us caldrà caminar uns 12 minuts de baixada. Us trobareu a la falda del Tibidabo, des d’on teniu a tocar la imponent Torre de Collserola, dissenyada per Norman Foster.

El passatge s’obre davant del número 9 del camí de Vallvidrera, està format per cinc cases a mà dreta, a mà esquerra és bosc i sotabosc, i finalitza, en atzucac, a la tanca del monestir. El departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica - Hàbitat Urbà ens indica que el vial és públic fins al convent i aleshores esdevé privat. Tot i això, la mare abadessa ens explica que les religioses són les que van obrir el camí expressament per poder arribar fins a l’indret, quan s’hi van traslladar l’any 1970. El vial està dedicat a la Mare de Déu de l’Estrella per l’advocació del monestir, ja que se li atribueix que el convent i la ciutat superessin la pesta de l’any 1651. L’antic convent de Santa Maria de Jerusalem estava situat entre els actuals carrers de l’Hospital, del Carme, de Jerusalem i la Rambla, i el 1453 va acollir la comunitat de clarisses. Durant el segle xix, època d’inestabilitat, el van haver d’abandonar temporalment i es va destinar a albergar gent pobra fins que el 1868 es va enderrocar i el solar va acollir el Mercat de Jerusalem, popularment conegut com el de la Gardunya. Les religioses van fundar el 1885

114 / 100 Passatges de Barcelona


Sarrià-Sant GErvaSi

Sarrià

un nou monestir al carrer de Sant Elies, actualment desaparegut. Se’n conserva l’església que és l’actual parròquia de Santa Agnès, al número 23, que va esdevenir primer una txeca i més tard, acabada la Guerra Civil, una presó. L’orde hi va poder tornar l’any 1943, es va enderrocar, i el 1970 van fundar l’actual monestir. Des d’aquestes línies us encoratgem a visitar-les i a comprar els dolços artesanals que fa la comunitat de disset monges al seu obrador, ja que darrerament ha esdevingut el seu modus vivendi, i són bons, molt bons! A través

del torn, podreu adquirir des de magdalenes, llengües de Jerusalem, dolços d’ametlla i panellets fi ns a un variat assortiment de pastes. Cada dia celebren la missa a les 7.15 h, i els diumenges, a les 8 h. Us en deixem el telèfon per si voleu posar-vos-hi en contacte: 93 204 06 75. No volem acabar l’article sense esmentar que a l’antiga Esquerra de l’Eixample, al carrer del Rosselló, 175-179, dins del col·legi de Sant Miquel dels Missioners del Sagrat Cor, podeu visitar tres ales de l’antic claustre del convent de Santa Maria de Jerusalem, traslladades l’any 1885 i que actualment comparteixen espai amb una de les pistes d’esports. Tot i que el col·legi obre de dilluns a divendres, de 9 a 19 hores, potser el millor moment per veure el claustre i no molestar els nens és el dissabte de 9 a 13 hores (tel.: 93 410 40 05). M L3 (Diagonal), M L5 (Diagonal), FGC (Provença). Just a sota d’aquest vial, davant del número 5 del camí de Vallvidrera, hi ha un altre passatge, el de Bonavista, sense sortida, format per 12 números, amb grans torres unifamiliars amb jardí. Com s’hi arriba: Fgc (Peu del Funicular) accés per: camí de Vallvidrera, davant del número 9

100 Passatges de Barcelona / 115


Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes

Ptge. de la

Sarrià-Sant Gervasi

Font del Mont

L

a Font del Mont és un veïnat ubicat entre Sarrià i Vallvidrera. Recordem que el terme de Vallvidrera es va agregar a Sarrià l’any 1890 i, juntament amb aquest municipi, es va annexionar al de Barcelona el 1921. Va ser un centre d’estiueig dels barcelonins que alternava les grans torres amb nuclis de cases molt més humils sense cap urbanització. Situat a la falda de la muntanya del Tibidabo, s’estén en ple parc natural de Collserola. Us indiquem com arribar-hi tant si aneu amb els FGC i camineu, com amb vehicle particular. Abans de la parada del Peu del Funicular, per l’avinguda de Vallvidrera, cal girar a la dreta pel carrer del Bosc i, sempre en sentit ascendent, arribareu a la plaça de la Font del Mont, des d’on trobareu les indicacions. Amb el mateix nom del barri, trobem un carrer, un passatge, una plaça on hi ha la font (antigament era un berenador molt concorregut on es feien fontades), unes escales i un torrent, que baixa de la carretera del Tibidabo a Vallvidrera a la carretera de les Aigües. Si consultem el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona i Els carrers de Barcelona: Sarrià de l’arquitecte i investigador Jesús Portavella, hi podrem llegir que el barri és el resultat d’una urbanització projectada per sobre de la carretera de les Aigües en terrenys de la comtessa de Vilardaga, Carme Gil Llopart, aprovat l’any 1925, que tot i que es va desestimar, finalment es va realitzar. Però què en sabem de la comtessa? Ens sorprèn esbrinar que va ser una gran col·leccionista de llibres, tractats i documents, datats entre els segles xvii i xix, relacionats amb la moda, i que un any després de la seva mort, el 1967, el seu llegat va passar a formar part del fons del Museu Tèxtil i de la Indumentària. Segons ens informa el Centre de Documentació del Museu del Disseny de Barcelona, que actualment integra el fons del museu, va

116 / 100 Passatges de Barcelona


Sarrià-Sant GErvaSi

vallviDrEra, El tibiDabo i lES PlanES

llegar una col·lecció de 405 volums d’obres d’indumentària i figurins diversos. Era la neboda de Pau Gil i Serra (1816-1896), que, al seu torn, va disposar en el seu testament la construcció de l’Hospital de Sant Pau. Concretament, aquest passatge, establert en sòl privat, té la funció de drecera entre dos trams del carrer del mateix nom. Costerut, inicialment amb formes irregulars, continua pujant amb un total de 56 escales. Comença al núm. 28 i acaba al núm. 50-52 del carrer de la Font del Mont. Sense arbrat, està format per solars i un conjunt de torretes unifamili-

ars, amb un total de vuit números. Un dels grans atractius el trobem al número 4: el restaurant Can Martí (tel. 93 406 91 95, tancat diumenge nit, dilluns no festius i durant el mes d’agost). Si hi aneu amb cotxe, podeu aparcar a la part del darrere, pel carrer de la Font del Mont. Està especialitzat en cuina típica catalana i en carns a la brasa que es preparen a la vista dels clients. Es tracta d’un lloc molt tranquil i mig amagat enmig del bosc, des d’on s’aprecia una excepcional vista panoràmica sobre Barcelona i l’Hospitalet. Després del bosc típicament mediterrani, amb pins, alzines i sotabosc, el primer que veurem és el monestir de la Mare de Déu de l’Estrella (vegeu pàg. 114) i el col·legi Sant Ignasi de Sarrià... Però si ens hi fi xem bé, també podrem observar Les Arenes, el Palau Sant Jordi, la Diagonal amb L’Illa, El Corte Inglés i La Caixa, la ciutat universitària, el nou skyline de l’Hospitalet (on destaca el contundent color vermell de l’edifici de Toyo Ito), el port i el mar. Uns 200 m més avall del restaurant arribareu a la carretera de les Aigües, un camí de traçat horitzontal d’uns 10 km que discorre per la serra de Collserola, al terme municipal de Barcelona. Té l’origen en el recorregut d’una antiga conducció de distribució d’aigua. Ha esdevingut molt popular com a lloc de passeig i d’entrenament de ciclistes i corredors. Podeu consultar: www.rutes collserola. com/rutes i www.parccollserola.net. El barri disposa d’una associació de veïns creada l’any 1926, molt activa en l’organització de sortides i trobades. A la pàgina web www.fontdelmont.com podreu llegir-ne tota la història. Com s’hi arriba: Fgc (Peu del Funicular) accés per: c. de la Font del Mont, 28

100 Passatges de Barcelona / 117


El Camp d’En Grassot i GràCia nova Passatge de Conradí Passatge de Llavallol Passatge de Camil Oliveras

la salUt Passatges del número 12 de la rambla de Mercedes, de Mercedes i de Sant Josep de la Muntanya Passatge de Napoleó

El Coll Passatge de Ministral

vallCarCa i Els pEnitEnts Passatge d’Isabel

Av. de Vallc arc a

Parc de la Creueta del Coll

passatge d’isabel

passatge de ministral

Park Güell

passatge de mercedes

passatge del núm. 12 de la passatge rambla de mercedes de sant Josep Trav de la muntanya essera de Dalt passatge de Camil oliveras

l’Olla Carrer del Torrent de

Plaça de Rovira i Trias Plaça de la Virreina

Travessera de Grà

cia

Carrer de Còrsega

r

rre

Ca

Passeig de Sant Joan

Plaça de la Vila de Gràcia

Coll éu del

l’Escoria l Carrer del Secretari Colom a

As t úri es

Gràcia

rín Via Au

gusta

Carrer Gran de

Av. del P

d’

de D

Baixada de la Glòria

passatge de napoleó Plaça de Lesseps

p ce

are

Carrer de

Av. de la

na Repú blica nti Ar g e

la M de seig Pa s

all

arg

iiM

P de

Carrer de Sardenya

Plaça d’Alfonso Comín

lt

e Da

da d

Ron

passatge de llavallol Carrer de St. Antoni Maria Claret

passatge de Conradí Carrer del Rosselló


GrĂ Cia

Passatge de Ministral


El Camp d’en Grassot i Gràcia Nova

Ptge. de

C

GRÀCIA

Conradí

uriós vial, del barri del Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, tant pel peculiar urbanisme com per la seva dedicació. Ja heu vist a l’Eixample i concretament, al barri de la Sagrada Família, que hi ha moltes illes de cases travessades per passatges, en sentit horitzontal o vertical, però que el vial les talla pel mig, no per l’extrem inferior com és aquest cas. El carreró travessa l’illa Sardenya-Sicília-Còrsega-Rosselló tocant a l’extrem inferior, just després dels immobles edificats a Rosselló. Posteriorment la construcció d’un edifici va fer que el carreró es dividís en dos trams, que no es comuniquen, i en cul-de-sac.

Al carrer de Sardenya, 331, cantonada amb el carrer del Rosselló, es troba un petit espai on només caben dos cotxes aparcats, però que mostra la retolació amb el nom del passatge. A l’altre costat, al carrer de Sicília, 344, sense sortida, s’hi descobreixen cases de planta baixa i pis a una banda, amb alternança, a l’altra, d’altres immobles més alts, que acaben al número 23. Unes pintades a la façana de la casa del número 3 “Continuarem fidels a la utopia” ens assenyalen l’edifici de l’Ateneu Popular de l’Eixample, on fins fa ben poc, i des del 2004, es reunien diversos col·lectius que realitzaven assemblees i alhora s’hi organitzaven diferents tallers. Fem un incís per recordar que el pla Cerdà, el pla de reforma i eixample de la ciutat que va dur a terme Ildefons Cerdà, es va aprovar l’any 1859. Cal recordar també que el municipi de Gràcia es va agregar a la ciutat el 1897 i que, des d’aleshores, la Comissió de l’Eixample de Gràcia va intentar dur a terme la connexió urbanística de Gràcia amb la trama Cerdà, sobretot als llocs més pròxims, com ara les urbanitzacions i edificacions del passatge de Gibert (1882) (l’actual carrer

120 / 100 Passatges de Barcelona


GràCia

El Camp d’En Grassot i GràCia nova

d’en Grassot) o del passatge de la Concepció (1890). És per aquest motiu que us podeu trobar davant d’un passatge anterior a la trama Cerdà i, per tant, creiem que és un testimoni excepcional. En mapes antics consultats a l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia (situat a la biblioteca Jaume Fuster, de la plaça de Lesseps) ja hi apareix la forma del passatge, uns habitatges en renglera en forma d’L, dels quals, amb el temps, només ha sobreviscut la part inferior. Està dedicat a Conrad V de Hohenstaufen (Wolfstein, 1252 - Nàpols, 1268). Duc de Suàbia, rei de Sicília i de Jerusalem. Els Hohenstaufen, dinastia imperial germànica, van regnar del 1138 al 1208, i del 1212 al 1254. Conrad V de Suàbia va deixar com a hereva del regne sicilià la seva fi lla Constança de Sicília, la qual va aportar aquest regne al matrimoni amb Pere II de Catalunya i Aragó.

Com s’hi arriba: M L2 (Sagrada Família), M L5 (Sagrada Família) accés per: C. de Sicília, 344; C. de Sardenya, 331

100 PASSATGES DE BARCELONA / 121


El Camp d’en Grassot i Gràcia Nova

Ptge. de

GRÀCIA

Llavallol

U

s trobeu al Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, concretament al primer veïnat, un territori rural a l’extrem del municipi de Gràcia, format per camps de conreu, masos i rajoleries, i que durant la segona meitat del segle xix, cap a la dècada del 1860, es va començar a urbanitzar per Jeroni de Grassot i els seus fills, Roman i Dolors, Onofre Romans i altres propietaris, amb la tipologia pròpia de l’Eixample, seguint el pla Cerdà. S’hi van construir cases i fàbriques com ara la Sedeta, que aprofitaven l’existència d’aigües subterrànies dels torrents. Al mateix temps, es van obrir vies de comunicació com el carrer d’en Grassot i el passatge d’Alió. En aquest context, cal situar el passatge de Llavallol, que travessa verticalment l’illa formada per Indústria, Sant Antoni Maria Claret, Nàpols i Sicília, i que comença al carrer de la Indústria, entre el número 65, un immoble cantoner (de planta baixa i cinc pisos, que també forma part del número 1-3 del carreró) i la Sedeta. Si travesseu aquest vial empedrat que acaba al número 17, amb l’edifici de pisos en angle del carrer de Sant Antoni Maria Claret (50-62), sempre veieu davant una bonica panoràmica de la parròquia del Cor de Maria, dels Missioners Claretians, establerts a l’indret l’any 1859, tot i que l’església, a tocar del col·legi, es va inaugurar el 1913 (Sant Antoni Maria Claret, 45). S’hi troben cases de diferents alçàries a mà esquerra; a mà dreta, plataners i els camps d’esports de la Sedeta. Pel que fa a la seva denominació, al Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, llegim que està dedicat a la nissaga que duu el cognom, propietaris a Vallvidrera. Ens informa que estan documentats Jaume Llavallol, al servei de Ramon Berenguer I, i Teodor Llavallol i Pons (1841-1897). Consultant, però, el llibre El Camp d’en Grassot, família i territori (gmn, 2008) de l’arquitecte, historiador i expert en aquest barri, Antoni González Moreno-Navarro, es ressenya que la designació és un homenatge dels germans Roman i Dolors de Grassot al llinatge dels masovers que tenien cura dels seus terrenys i que van haver d’abandonar Can Grassot l’any 1876 quan es va enderrocar. Abans de la seva urbanització just en aquest indret, el torrent d’en Mariné,

122 / 100 Passatges de Barcelona


GràCia

El Camp d’En Grassot i GràCia nova

també anomenat de la Partió, perquè feia de frontera entre Gràcia i Sant Martí de Provençals, travessava tota l’illa en diagonal, i seguia per la part sud del passatge, cantonada amb Indústria. Cercant aquestes aigües subterrànies, la societat Salvador Pujol i Casacuberta, dedicada a la llana i seda crua, es va establir en aquest solar. Creada el 1899 i en funcionament fins al 1976, l’any 1978 va ser adquirida per l’Ajuntament, per satisfer la reivindicació ciutadana de recuperar-la per a usos públics. Aquest edifici de maó vist actualment és un centre cívic i un centre d’ensenyament (Sicília, 321). Els germans de Grassot van projectar-ne la parcel·lació el 1866. Hem descobert documentació relativa a aquest vial a l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia sobre permisos d’obres per construir-hi cases entre els anys 1874 i 1884, i d’ampliacions i reformes entre el 1888 i el 1889. Tot i que la via acaba a Sant Antoni Maria Claret, hi ha un expedient de prolongació fins a la travessera de Gràcia, de l’any 1890, de l’Ajuntament Constitucional de la Vila de Gràcia. També a l’Arxiu Municipal Contemporani hem vist un projecte de numeració de la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística, dels anys 1962 i 1963. També en aquest indret hem llegit documentació, tant a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona com a la Carta arqueològica (http://cartaarqueologica.bcn.cat), relativa a l’existència d’un refugi construït per la Junta Local de Defensa Passiva, del 1936 al 1939, entre els carrers de la Indústria, de Sant Antoni Maria Claret i el passatge de Llavallol. Es tracta del refugi antiaeri R. 0195, situat a la meitat sud del passatge, amb dos accessos. La construcció era de tipus galeria amb una amplada d’uns 1,40 metres, i una alçària d’entre 1,65 i 1,80 metres; i constava d’un petit habitacle, possiblement destinat a latrina o infermeria, i un pou de ventilació. Actualment l’espai públic dels jardins de la Sedeta s’està reformant per ferlo més accessible i convertir-lo en la gran plaça central del barri del Camp d’en Grassot. Com s’hi arriba: M L2 (Sagrada Família), M L5 (Sagrada Família) accés per: C. de la Indústria, 65

100 PASSATGES DE BARCELONA / 123


El Camp d’en Grassot i Gràcia Nova

Ptge. de

E

GRÀCIA

Camil Oliveras

l llibre Els carrers de Barcelona: Gràcia (Ajuntament de Barcelona, 2013), de l’arquitecte i investigador Jesús Portavella, precisa la dedicació del vial. La família Oliveras, quan l’any 1923 va comprar els terrenys on hi ha el passatge, va donar nom interinament a aquest vial. Era un costum, en aquella època, que s’atribuís als propietaris el nom dels carrers oberts en la seva finca. Finalment, la família Oliveras va deixar la pertinença d’aquell indret vers l’any 1942, i l’Ajuntament va instaurar el costum, atès que no s’havia fet cap investigació per saber l’origen de la dedicació d’un determinat carrer, de buscar el nom de la persona més afí al cognom, una persona de renom que il· lustrés el nomenclàtor de la ciutat: Camil Oliveras i Gensana (Figueres, 1840 - Barcelona, 1898), mestre d’obres i arquitecte que va formar part de la primera generació modernista. Cal recordar que va ser l’autor del projecte de la Casa Provincial de Maternitat (1883-1902), a les Corts de Sarrià, originalment una institució benèfica destinada a l’assistència de parteres i infants abandonats. Hem de comentar que aquesta mateixa dedicació la duu també el carrer amb el mateix nom que es troba al districte d’Horta-Guinardó. Es troba al barri de Gràcia Nova, entre els carrers de Ca l’Alegre de Dalt i del Secretari Coloma; comença al carrer de Balcells, entre els números 35 i 37, amb cases cantoneres que ja formen part del carreró, i s’acaba al carrer de les Camèlies, el nom del qual és un tribut a aquest arbre. Es tracta d’un petit vial d’ús per a vianants, amb una renglera de tipuanes, uns arbres ornamentals amb les fulles de color verd clar, a mà esquerra, i format per un conjunt de deu casetes unifamiliars, del començament del segle xx, a les dues bandes, de planta baixa,

124 / 100 Passatges de Barcelona


GràCia

El Camp d’En Grassot i GràCia nova

o de planta baixa i pis, amb terrassa i jardí davanter. Abans de sortir al carrer de les Camèlies, just quan acaben les torretes ens fi xem en una via sense sortida, a tots dos costats; es tracta d’un vestigi de l’antiga travessera Vella de Dalt, que des dels Josepets (Lesseps) enllaçava moltes masies: Can Calic, Ca l’Alegre de Baix, Ca l’Alegre de Dalt, Can Tusquets o Cal Xipreret. Avui desapareguda i substituïda per la nova travessera de Dalt, molt més ampla, aquesta zona passava per sota del carrer de les Camèlies. Seguidament, a mà esquerra, es troba el bloc de pisos del número 32 de Camèlies, que és on acaba el vial (que forma part també dels números 2830); i a mà dreta, la part del darrere i el jardí lateral reixat d’una bonica torre de color vermell, d’una planta i pis: la Casa Manuel Colchero, obra de Lluís de Miquel i Roca, projectada l’any 1899, i que actualment és el Centre d’Informació i Recursos per a les Dones (CIRD) (amb entrada principal per Camèlies, 36-38). Quan deixeu el carreró fi xeu-vos també en el número 40 de Camèlies: la Casa Josep Barnolas, de l’arquitecte Miquel Pascual i Tintorer. Es tracta d’una torreta unifamiliar modernista de l’any 1905, en què destaca la reixa de ferro forjat que conserva la façana original, amb línies corbes i el motiu escultòric damunt la porta: un mico i un gos que suporten un escut d’armes amb una flor. I, per acabar, el Camp Municipal de Futbol Nou Sardenya envoltat de pisos alts, que data de l’any 1940 i es va construir als terrenys d’un antic mas, Can Sanpere. Va ser totalment remodelat el 1995, i a sota, s’hi va construir un aparcament i un gimnàs. És el terreny de joc del Club Esportiu Europa, fundat el 1907.

Com s’hi arriba: M L4 (Joanic) (Alfons X) accés per: C. de Balcells, entre 35 i 37

100 PASSATGES DE BARCELONA / 125


EL COLL

Ptge. de

GRÀCIA

Ministral

U

na gran portalada de formes arrodonides anuncia aquest passatge encisador, establert en sòl privat, amb aparença de jardí per la quantitat de plantes que els veïns hi deixen. Malgrat que es tracta d’un carreró particular, s’hi pot accedir des de la porta del passeig de la Mare de Déu del Coll, números 118-120; l’altra entrada, al carrer del Beat Almató, sempre està tancada. Duu el nom del propietari dels terrenys des de l’any 1922, Joaquim Ministral i Lloveras (1852-1924). La construcció de les 25 cases del vial és ben curiosa i original, ja que se salva el fort desnivell entre els dos carrers. Els habitatges segueixen el pendent en tres nivells diferents i les cases més properes al carrer del Beat Almató disposen, fins i tot, de claraboies de respiració que donen al segon nivell del vial. Veureu uns forats cilíndrics que són les ventilacions dels pisos subterranis. Per unes escales es pot accedir al terrat comunitari que s’utilitza per estendre la roba, des d’on hi ha una vista excepcional de la ciutat i del delta del Llobregat. Es diu que l’edificació va ser residència de treballadors de la construcció, molts provinents de la pedrera del turó de la Creueta del Coll, i que la part més subterrània va servir de refugi durant la Guerra Civil per a un grup d’anarquistes. Us trobeu al barri del Coll, on al començament del segle xx es van construir masies i torres d’estiueig, i a partir dels anys seixanta es va poblar amb tot un seguit d’edificacions més modestes i poc ordenades. L’origen de la barriada és el santuari de la Mare de Déu del Coll, del segle xi (Santuari, 30-38), una zona que havia estat territori de caça dels senyors feudals de Barcelona. De l’estil romànic original, encara se’n conserva el cos central i el campanar. Amb els anys es van fer diverses modificacions i el 1930 es va ampliar. A l’interior es conserva una imatge policromada de la Mare de Déu del Coll del segle xiii. Hi ha tres documents de

126 / 100 Passatges de Barcelona


GràCia

El Coll

l’any 1098, que es troben a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que n’esmenten l’origen: Grau Miró, propietari de les terres i de l’església primitiva, va dedicar la seva fortuna a fundar-lo, i el va donar juntament amb les terres per a la seva administració al monestir de Sant Cugat. Antigament se’l coneixia com a santuari de Santa Maria de la Font-rúbia, perquè a l’interior de l’església hi ha una roca vermella que recorda la propera Font-rúbia, una mina d’aigua que data de l’edat mitjana. Després de visitar aquest carreró, us recomanem que creueu la vorera, i al número 77 trobareu el parc de la Creueta del Coll, un jardí de 3,16 hectàrees, inaugurat l’any 1986 als terrenys de l’antiga pedrera del Coll. Hi destaquen l’estany que a l’estiu es converteix en piscina pública, una gran plaça de 6.000 metres quadrats i dues escultures: el monòlit de ferro, Tòtem, d’Ellsworth Kelly (1923), i Elogi de l’aigua, d’Eduardo Chillida (1924-2002), de més de 50 tones, feta amb formigó, suspesa damunt l’aigua i sostinguda per quatre cables d’acer ancorats a la roca.

Com s’hi arriba: M L3 (Vallcarca) accés per: Pg. de la Mare de Déu del Coll, 118-120

100 PASSATGES DE BARCELONA / 127


LA SALUT

GRÀCIA

número 12 de la rambla de Mercedes, de Mercedes i de Sant Josep de la Muntanya Ptges. del

P

roposem la visita d’aquests tres passatges del barri de la Salut, ben propers, i que a més permeten descobrir llocs excepcionals i potser poc coneguts pels barcelonins, com ara la rambla de Mercedes, l’emblemàtica Kasa de la Muntanya o la sala d’exvots del santuari de Sant Josep de la Muntanya. Cal recordar que l’indret es va anar urbanitzant als afores de Gràcia a la segona meitat del segle xix, al voltant de la capella de la Mare de Déu de la Salut (1864) i que la seva obra més destacada és el Park Güell, d’Antoni Gaudí. És ben curiós trobar-se tan a la vora una rambla, un carrer i un passatge de Mercedes. Però si consulteu el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona s’observa que les referències són diferents: la rambla està dedicada a la reina Mercè d’Orleans (Madrid, 1860-1878), muller del rei Alfons XII; el carrer fa referència a Nuestra Señora de las Mercedes, venerada a l’illa de Cuba, i el passatge és en homenatge a Mercedes Güell i López (Barcelona, 1889-1954), la filla d’Eusebi Güell, comte de Güell, propietari dels terrenys del paratge des del 1899. A la rambla de Mercedes i just abans dels tres trams esglaonats monumentals que parteixen el vial, a mà esquerra i just al número 12 s’obre un petit passatge, reixat i particular, no classificat com a tal i que ha estat possible conèixer gràcies al Departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica - Hàbitat Urbà. Un cop superades les costerudes escales us trobareu cinc cases de planta baixa al costat dret. Un lloc insòlit! A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona hem trobat més informació: els propietaris d’aquesta parcel·la de 864,95 metres quadrats eren Eusebi Güell Jover (nét del mecenes de Gaudí, Eusebi Güell Bacigalupi), el 1920, i Juan José Sales, el 1928. Es van construir les casetes amb una superfície edificable de 57,24 metres quadrats i entre els anys 1945 i 1977 el seu preu oscil·lava entre les 11.000 i les 25.000 pessetes. La finca

128 / 100 Passatges de Barcelona


GràCia

la salUt

i el vial, que no comunica amb el passatge de Mercedes, tenia el nom no oficial de passatge de Saura. Si tombeu pel carrer de Larrard, s’obre entre els números 23 i 25 el passatge de Mercedes. Arran d’una remodelació s’observa, a mà dreta, alternança de bancs, fanals i aurons negres, uns arbres de la família de les aceràcies amb flors petites. El componen setze immobles, tant torretes com pisos de baixa alçària i, al final, hi destaca l’escola Virolai Petit (amb l’entrada principal per l’avinguda del Santuari de Sant Josep de la Muntanya, 18). Per als automòbils és un carreró sense sortida; els vianants, però, poden arribar a les escales mecàniques de l’avinguda del Santuari de Sant Josep de la Muntanya, davant de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil del Park Güell, als números 31-35, construïda l’any 1906 per Juli Batllevell i Arús (1864-1928), i finançada per Güell per portar seguretat al parc. Cal remarcar que l’edifici, on sobta la façana de maçoneria, es va deixar d’utilitzar el 1983, i des del 1989 es va convertir en un centre social autogestionat i habitatge okupa. Baixeu per l’avinguda del Santuari de Sant Josep de la Muntanya i davant del santuari trobeu el passatge del mateix nom (al número 25), que de fet travessa l’avinguda del Santuari. Aquest carreró, no arbrat, acaba amb un mur al número 19; a mà dreta s’hi observen torretes com ara les dels números 9 (Villa Margarita, del 1925), 11, 15 (Villa Maria) i 17; a mà esquerra, un sol bloc de pisos que arriba fins al número 12. Quan sortiu us recomanem entrar al santuari de Sant Josep de la Muntanya, un edifici neoromànic amb elements modernistes, obra de Miquel Pasqual, que es va inaugurar l’any 1902. La construcció està formada per tres cossos: l’església, la residència de la Congregació de Mares dels Desemparats i la llar per als nens orfes que hi acollien. A la planta baixa de l’església principal hi ha la capella de la Beata Mare Petra (1845-1906), fundadora de la congregació religiosa; a l’entrada a mà esquerra i abans del despatx parroquial hi ha una sala amb exvots: fragments de cabells, braços i cames de cera, roba de nen petit, cartes… testimonis anònims d’agraïments de favors rebuts. Com s’hi arriba: M L3 (Lesseps) accés per: Rambla de Mercedes, 12; C. de Larrard, 23-25; Av. del Santuari de Sant Josep de la Muntanya, 25

100 PASSATGES DE BARCELONA / 129


LA SALUT

Ptge. de

D

GRÀCIA

Napoleó

’aquest passatge del barri de la Salut també ens en sorprenen la dedicació i l’urbanisme. Al Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona llegim que està dedicat al fotògraf manxec establert a la Rambla, conegut amb el sobrenom de Napoleon: Antonio Fernández Soriano (1827-1916). De fet, ell era un antic militar i músic que es va casar amb Anne Tiffon Cassan, fotògrafa de Narbona (1827-1912) (més tard coneguda com a Anaïs Napoleon), i l’any 1851 van obrir l’estudi de fotografia. Recordeu que l’any 2011 l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona va mostrar l’exposició “Els Napoleon. Un estudi fotogràfic”, una selecció de 215 fotografies de la galeria de retrat més important que va tenir Barcelona a la segona meitat del segle xix i la primeria del xx, i que va esdevenir un referent per a tots els qui volguessin quedar immortalitzats. L’estudi de la Rambla barcelonina, el més conegut i famós de la ciutat, situat a l’actual número 18, es va perpetuar a través de tres generacions, fins a l’any 1968. Ens agrada comentar que la ciutat també ha dedicat uns jardins interiors d’illa a Anaïs, al carrer de la Marina, 155 (Marina-Sardenya-Casp-Gran Via). Va ser l’any 1875 quan el matrimoni va comprar un solar en un passatge projectat, sense nom, a la família Maignon. Quan hi van edificar, van haver de cedir a l’Ajuntament quatre metres de vial que corresponien a l’amplària del carreró projectat i que va rebre el nom de Napoleó per la fama dels fotògrafs. Us situeu per sobre de la travessera de Dalt, just a la cantonada en angle recte del carrer de la Mare de Déu del Coll amb el carrer de Maignon, indret que correspon a l’inici del vial. S’acaba a la confluència dels carrers de Sargelet amb el de Valldoreix, on es forma una petita placeta. Es tracta d’una rampa cimentada, estreta i fosca, d’ús exclusiu per a vianants, sense arbres, amb dotze habitatges ir-

130 / 100 Passatges de Barcelona


GràCia

la salUt

regulars pel que fa a la tipologia, de planta o de quatre plantes, i que podríem gosar dir sense gaire encant. Però si us hi fi xeu mirant el plànol de la ciutat, té forma de diagonal, la qual cosa sobta si mireu els altres carrers del voltant. Es pot observar, també, la paret lateral pintada amb motius relacionats amb Barcelona al número 7, pujant a mà esquerra. A l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia, el passatge apareix com a part de l’antic camí del Coll, important via que durant els anys 1870 comunicava els aleshores municipis independents de Vallcarca i Horta. I a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB), hem descobert documentació que fa referència a l’establiment d’un projecte de numeració, entre els anys 1972 i 1974. Fins a la dècada dels seixanta del segle anterior estava format per dos trams, l’actual i un altre a l’illa inferior, també en diagonal, on actualment hi ha l’escola Rius i Taulet, amb accés per la plaça de Lesseps

Com s’hi arriba: M L3 (Lesseps) accés per: Cantonada C. de la Mare de Déu del Coll i C. de Maignon

100 PASSATGES DE BARCELONA / 131


Vallcarca i els Penitents

GRÀCIA

Isabel

Ptge. d’

M

’atreviria a definir tant el passatge com els elements arquitectònics que l’envolten com un dels racons més excelsos de la ciutat. Us situeu a Vallcarca i els Penitents, concretament al primer veïnat, que formava part d’Horta, i que amb els anys va esdevenir un barri residencial d’estiueig. Un dels nuclis originaris va ser l’Hostal de la Farigola, al peu d’un antic torrent a l’encreuament amb el vell camí del Coll, on en enderrocar-se, s’hi va construir una escola per a nenes i pàrvuls, que va conservar el mateix nom. Aquest edifici d’estil noucentista, amb grans finestrals, porxos i esgrafiats a la façana, és obra de l’arquitecte Josep Goday i Casals (1882-1936). Inaugurada l’any 1923, actualment és el CEIP La Farigola Vallcarca (Sant Camil, 29-31). Just al davant és on hi ha l’entrada al passatge d’Isabel. El nom es va dedicar a la reina Isabel II (1830-1904), la filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. La informació urbanística i relativa a permisos d’edificació l’hem trobada a l’Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó. Cal recordar que fins a l’any 1901, quan es va incorporar a Barcelona, Vallcarca formava part del municipi d’Horta, el qual es va annexar després, el 1904. El traçat del passatge data de la primera meitat del segle xix, concretament del 1836, i des d’aleshores es pot observar l’existència d’edificacions en diferents plànols. La seva tipologia és ben original: format per cinc cases unifamiliars entre mitgeres, amb planta baixa i pis, alineades, amb l’antic hort o el jardí a la vorera del davant i el carrer d’accés entremig, d’uns 4 metres, que conserva el paviment original de llambordes. Si us hi fixeu, els números parells corresponen a les cases i els senars als jardins o horts, tot i que pel carrer de Sant Camil les casetes també tenen numeració.

132 / 100 Passatges de Barcelona


GràCia

vallCarCa i Els pEnitEnts

Hi destaca, al número 8, Villa Esperanza, construïda per l’arquitecte Andreu Audet l’any 1893, amb façana de maó vist i decorada amb detalls premodernistes en què s’utilitzen la ceràmica i el ferro forjat. La darrera torre (números 10-14) corresponia a tres casetes rurals i que, actualment, l’arquitecta, urbanista i interiorista Carme Pinós (1954) l’ha transformada en un habitatge unifamiliar. Us volem comentar tres exemples més de vies públiques que segueixen aquesta tipologia urbanística peculiar, les cases a una banda i els horts o jardins, a l’altra: el carrer d’Aiguafreda a Horta (M L5, Horta), el carrer de Grau a Sant Andreu (M L1, Sant Andreu) i el passatge de Robacols, al Clot (vegeu pàg. 180). Fins al 2008, el carreró mantenia l’estructura original, amb només una entrada pel carrer de Sant Camil. Amb l’actual reforma dels jardins de Maria Baldó, i amb els veïns en contra, ja que el vial es va catalogar l’any 2000 com a patrimoni arquitectònic historicoartístic, s’ha obert un nou accés al parc pel final del passatge d’Isabel. Distribuïts en terrasses, duen el nom de l’antiga fundadora de l’escola La Farigola, la pedagoga i activista feminista que durant la Guerra Civil va treballar a la Conselleria de Cultura de la Generalitat i que va morir a l’exili (1884-1964). Estan oberts de les deu del matí al capvespre i se situen en terrenys ocupats antigament pels horts del convent dels Camils. Podeu observar les restes del mur modernista de tancament de l’antic convent, que delimitava la propietat. La tanca, ondulada, data de l’any 1910 i està revestida de pedra. Quan sortiu fi xeu-vos també en el número 12 del carrer de la Mare de Déu dels Reis, en la petita església ortodoxa russa, que depèn del patriarcat de Moscou i de la diòcesi de Korsun. Amb cúpula daurada i façana vermella, sorprenen, a l’interior, les icones i la decoració dels llums. Llogada a l’Arquebisbat de Barcelona (abans era l’antiga parròquia de Sant Jordi) es va beneir l’any 2011 i és freqüentada per immigrants russos i de la resta d’exrepúbliques soviètiques. Com s’hi arriba: M L3 (Vallcarca) accés per: C. de Sant Camil, 29-31

100 PASSATGES DE BARCELONA / 133


CAN BARÓ Passatge del Dipòsit

EL GUINARDÓ Passatges Alt, Mig i Baix del Turó Passatges de la Caixa d’Estalvis, del Mont de Pietat i del Gira-sol Passatge d’Ercilla Passatge de Garcini Passatge del Tinent Costa

EL BAIX GUINARDÓ Passatge de l’Encarnació EL CARMEL Passatge d’Andalet Passatge dels Santuaris

LA CLOTA Passatges de Feliu i de Sant Jaume

Parc de Collserola

Parc de les Heures

Parc del Laberint

Cugat Sant de ra ete

Carr

l Llobregó

Plaça d’Eivissa

ra i Fab de

g Pui

mb

la

s

del

Carrer de

Ca

Carrer de Dante Alighieri

l

Passatge d’Andalet

e L is b o a

or Campoam

rre

rd

Plaça de Karl Marx

Pg .

Ca

Passatge de Feliu

Carrer de

Passatge de Sant Jaume

rm e

R

a

ort

d’H

rre

Ca

lt

e Da

ad ond

a ter

d ig all arag

eM

Túnel de la Ro vir

sse

Passatge del Dipòsit

la s de ig arga e s F s Pa d’en t Fon

Pa

a

Ra

Passatge dels Santuaris Parc del Carmel

Carrer de Sardenya

Passatge Passatges d’Ercilla Alt, Mig i Baix del Turó Parc Carrer de del Guinardó Déu Passatge les Camèl re de ies del Tinent Costa la Ma t Parc Av. de Montserra de les Aigües de Ronda del Guinar Passatge dó de Garcini Passatge de Plaça de l’Encarnació Hospital Maragall de Sant Pau Carrer de Sant Antoni Maria Claret Passatge de la Caixa d’Estalvis, del Mont de Pietat i del Gira-sol


HORTAGUINARDÓ

Passatge de Feliu


CAN BARÓ

Ptge. del

P

HORTA-GUINARDÓ

Dipòsit

er conèixer aquest passatge cal arribar a la part alta del barri de Can Baró, entre els carrers de Josep Serrano i de Pasteur. Es tracta d’un carreró ben diferent d’altres de ja comentats, ja que el forma un conjunt de 248 escales en fort pendent. Val la pena recorre’l, ja que des de dalt del carrer de Pasteur, on acaba, al número 74, hi ha un mirador privilegiat fins al mar Mediterrani amb unes vistes impressionants sobre la trama urbana de la ciutat. Cal dir que des del 2009 els veïns dels dinou immobles recullen signatures per reivindicar la instal· lació d’unes escales mecàniques que els faci més suportable el fort desnivell, com s’ha fet en altres punts de la ciutat. Una barana enmig i unes balconades de les cases a peu de vial faciliten l’ascens. Des d’aquí també es pot observar la part del darrere de la masia amb planta basilical que va donar nom al barri: Can Baró, un mas de final del segle xvii, propietat de Josep Pascual de Pascali i Santpere, baró de Sant Lluís, que estava envoltat de terrenys molt extensos dedicats al conreu del blat. Avui dia es con· serva la construcció, que consta de planta baixa, dos pisos i golfes, que presideix la plaça de Can Baró, 1-3, i hi acull un centre d’ensenyament (escola Artur Martorell). I mentre el pugeu, us trobeu l’antic dipòsit circular, situat a 95 metres d’alçària, que va donar nom al vial. Es va construir l’any 1870, després de l’expropiació de terrenys de la finca de Can Baró, per la Soci· etat General d’Aigües de Barcelona, companyia belga fundada a Lieja el 1867, amb el nom d’Aigües de Dos· rius, ja que la transportaven des de la riera d’Argentona. Constituïa l’aca· bament d’un aqüeducte que servia per a l’abastament i la distribució d’aigua a la ciutat des del Maresme i del qual avui només es conserven algunes restes a Nou Barris. (Vegeu pàg. 158). Cal recordar, també, en relació amb el mateix tema, que la Casa de les Altures, al Baix Guinardó (ronda del Guinardó, 49-51), un edifici singular del segle xix d’estil arabesc, actual seu del Districte d’Horta-Guinardó, era la residència de l’enginyer director de la societat, Nicolau Recúlez Chevalier. Inaugurada l’any 1871, prenia el nom pel fet que al costat de l’habitatge hi havia els motors que elevaven l’aigua a les altures, és a dir, cap als dipòsits situats al turó de la Rovira.

136 / 100 Passatges de Barcelona


HORTA-GUINARDÓ

CAN BARÓ

No sou lluny de les bateries antiaè· ries del cim del turó de la Rovira, al final del carrer de Marià Labèrnia, construïdes pel govern de la Repúbli· ca el 1937 per defensar la ciutat dels bombardejos constants de les avia· cions franquista, italiana i alemanya durant la Guerra Civil. Es van bas· tir un total de set bases per a canons (Vickers 105) i serveis per als oficials i la tropa. L’escriptor Joan Perucho (1920·2003) va ser destinat en aquest indret quan tenia 17 anys per fer·hi de vigilant. Aquesta zona, a la dècada dels anys cinquanta i seixanta, va pa· tir un creixement intens i desordenat com a conseqüència de la immigració de mitjan segle xx i la falta d’habitat· ge social i hi va haver un important grup de barraques que van subsistir fins a la dècada dels vuitanta. Sou també a prop d’un altre petit passatge particular, que s’obre al número 76 del carrer de Josep Serrano. I quan baixeu a la plaça de Can Baró, amb un jardí públic en pendent, després de fi xar·vos en les cases amb les façanes es· grafiades dels números 12 (de l’any 1925) i 14 (del 1926), entre els números 13 i 14, se n’obre un altre: el passatge de Bismarck, dedicat al canceller alemany (1815·1898). Com s’hi arriba: bus 114 Accés per: C. de Josep Serrano, 55-57

100 PASSATGES DE BARCELONA / 137


EL BAIX GUINARDÓ

HORTA-GUINARDÓ

Encarnació

Ptge. de l’

A

l Baix Guinardó, entre els carrers de l’Alcalde de Móstoles i de Sarde· nya, per sota la plaça d’Alfons el Savi, trobem un carrer, un passatge, un pas i un passadís dedicats a l’Encarnació, és a dir, al dogma segons el qual Crist, ésser humà, es manifesta personalment, el Verb de Déu. Es tracta d’una manifestació complexa de la divinitat, en la qual un ésser diví entra en un cos humà. El Guinardó, abans de la seva urbanització al final del segle xix, el travessaven molts torrents com ara el de la Guineu, d’en Melis, de Milans, de Can Casano· vas, de Lligalbé, de Mariné o el de Can Delemús, que prenia el nom d’una antiga masia que es trobava a la travessera de Gràcia, tocant al carrer de Sardenya i que creuava tot aquest conjunt de l’Encarnació. S’hi entra pel carrer de l’Encarnació, entre els números 159-161 i 165. Es trac· ta d’un carreró sense sortida amb dues ramificacions transversals a mà esquerra: el pas i el passadís amb el mateix nom. Malgrat que hi trobareu una reixa, el passatge no és privat i hi podeu accedir. A l’Arxiu Municipal Contemporani hem consultat un document de l’any 1960 en què un veí va sol·licitar a la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística la consideració que el vial fos privat, però al Departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica - Hàbitat Urbà hi consta com a obert en sòl públic. Està format per 32 immobles que, malgrat que alternen les típiques casetes de planta baixa o de planta baixa i pis, construïdes durant la dècada del 1920, amb altres de més modernes, es pot dir que tot el conjunt és força uniforme. Hi destaquen les torretes, pintades amb diferents colors, dels números 5, 9, 11 i 24.

138 / 100 Passatges de Barcelona


HORTA-GUINARDÓ

EL BAIX GUINARDÓ

Entre els números 5 i 7 s’obre el pas de l’Encarnació, amb construccions a les dues bandes, format per dos trams en forma d’L. El segon és molt més estret, acaba al número 14, i té sortida per una porta i unes escales també al carrer del mateix nom (entre els números 153 i 155), des d’on s’albira un altre passatge, el de Mariné, ben curt, que deu el nom al propietari dels terrenys: Agustí Mariné i Iglésias (1800·1871). Entre els números 15 i 17 s’obre el passadís, format per tres cases. Si voleu visitar un parell de passatges més, a l’altra banda del carrer de l’Al· calde de Móstoles, i també per sobre del carrer de l’Encarnació, trobareu el de Boné i el de Sant Pere, que acaba al torrent de Lligalbé i que fa referència a un altre torrent que travessava el Baix Guinardó, que passava molt a prop de l’actual carrer de Lepant, i també al nom de la masia documentada des del 1128.

La casa amb façana esgrafiada de dues plantes del número 30 d’Alcalde de Móstoles forma part també del número 1 del passatge de Sant Pere. A l’altura dels números 15 i 23, unes escales us portaran al curt passatge de Boné, que es troba per damunt i paral·lel al de Sant Pere. El primer deu el nom al missioner, màrtir i apòstol; i el segon, a Manuel Boné i Boné (1861·1937), el propietari dels terrenys. En un document que es conserva a l’Arxiu Municipal Contemporani hem llegit que va sol·licitar el permís per obrir el vial l’any 1925. Hi trobareu un conjunt unitari d’habitatges.

Com s’hi arriba: M L4 (Alfons X) Accés per: C. de l’Encarnació, 159-161 i 165

100 PASSATGES DE BARCELONA / 139


EL CARMEL / EL GUINARDÓ

HORTA-GUINARDÓ

Andalet i de Garcini

Ptges. d’

T

ot i que els dos passatges són a barris diferents, el primer al Carmel, al costat de la llera de la riera d’Horta que separava aquest veïnat del de la Clota, i el segon, al Guinardó, els agrupem en una sola entrada per les característiques similars que presenten. Tots dos acaben en dues cases pairals de referència per al districte i n’adopten el nom.

El curt passatge d’Andalet, no obert al trànsit rodat, està format per una ren· glera de nou habitatges, que alternen una i dues plantes, i un solar. Neix a la con· fluència dels carrers de Serrallonga i de Lisboa, i acaba a Ca n’Andalet, al número 11, que actualment és la seu de Barcelona Activa a Horta-Guinardó, un centre per a la formació i l’ocupació. El carreró s’anomena d’aquesta manera per la masia de Ca n’Andalet, que va prendre el sobrenom del masover, Eudald Bernet. Encara s’hi pot observar la porta d’entrada d’arc de mig punt i la galeria porticada. La casa també era coneguda com a Can Grasses, ja que a partir de l’any 1675, en què Hermenegild Grasses la va comprar al canonge de la Seu de Barcelona, Jeroni de Francolí, va anar passant de generació en generació d’aquest llinatge fins al 1831. Posteriorment es va vendre a Josep Xinxó, el qual formava part d’una família benestant que vivia a Barcelona i que s’hi va establir fins al 1923; cap a la dècada dels anys cinquanta del segle passat aquesta explotació agrícola, que disposava d’una mina d’aigua portada des de Sant Genís dels Agudells, es va abandonar, fins que va passar a ser propietat municipal i el 1994 es va inaugurar l’actual equipament, totalment reformat. Amb referència a la segona família propietària dels terrenys del mas, just al dar· rere podeu descobrir un altre passatge: el d’en Xinxó. Us proposem que feu el recor· regut en sentit contrari per tornar al metro del Carmel. En aquesta banda, al carrer de Lisboa, 26, és on acaba. Després de les escales i rampes, travessa el carrer de

140 / 100 Passatges de Barcelona


HORTA-GUINARDÓ

EL CARMEL / EL GUINARDÓ

Farnés, fins a arribar al carrer de Dante Alighieri, 130·132, on comença. El primer tram fins a Farnés és d’ús exclusiu per a vianants; a partir d’aquí és obert al trànsit. Canvieu de barri, i aneu fins al Guinardó: el passatge de Garcini neix al carrer d’Escornalbou, entre els números 8 i 10, on destaca la casa cantonera que forma el número 1 del carreró. No és arbrat i és obert al trànsit. Està format per 24 cases unifamiliars a les dues bandes, de tipologia diversa, d’una i dues plantes, i cons· truïdes en diferents èpoques, amb un petit jardí davanter reixat. Acaba al carrer del Xiprer, al número 48. Al número 15 del vial destaca la Torre Garcini, una casa senyorial, envoltada d’una vegetació frondosa, que només conserva l’estruc· tura exterior de l’edifici original, on destaca la galeria porxada. Per observar·la en el seu conjunt, tombeu pel carrer del Xiprer. El nom del passatge fa referència a Casa Garcini, també coneguda com a Torre de la Concepció o la Trinxera, un edifici del 1796 que ha sofert diverses re· modelacions. Va tenir camps de blat i de vinya fins al començament del segle xx. Al principi del segle xix, havia estat propietat de Josep Gaietà Garcini de Salomó, de qui va rebre el nom, i posteriorment, el 1882, en va ser propietària la família Alòs·Moner i, per tant, va ser el domicili del bibliotecari i erudit Ramon d’Alòs·Moner i de Dou (1885·1939). Hem llegit que l’interior disposava d’una capella dedicada a la Immaculada Concepció, del 1803. Tot i que s’haurà de rehabilitar, diferents associacions del barri, entre les quals cal destacar l’Associació de Veïns del Passatge Garcini, des del 2005, han lluitat a través de la plataforma Salvem Torre Garcini per conservar la construcció, quan van saber que la família Alòs havia venut la casa a la constructora Núñez i Navarro. Finalment, han aconseguit que l’Ajuntament s’assegui a negociar per conservar Can Garcini com a patrimoni arquitectònic del Guinardó i que en el futur esdevingui un equipament públic.

Com s’hi arriba: M L5 (El Carmel); M L5 (Camp de l’Arpa) Accés per: Cantonada C. de Serrallonga i C. de Lisboa; C. d’Escornalbou, 8-10

100 PASSATGES DE BARCELONA / 141


EL CARMEL

Ptge. dels

HORTA-GUINARDÓ

Santuaris

A

quest passatge es· tret, amb un fort desnivell i unes vistes impressionants, es troba al barri del Carmel; comença al carrer del San· tuari (encaixonat entre els números 75 i 79-81) i acaba a la part alta del carrer de la Murtra. És també conegut com el Salt de les Bruixes, perquè hi havia una torrentera amb aquest nom que provocava esllavissades importants de terrenys en èpoques de pluja. Més tard, per mini· mitzar-les, es van urbanit· zar tres replans prop de les places de Salvador Allende i de Gibraltar. Igual que el carrer del Santuari, aquest vial deu el nom a la proximitat dels santuaris del Coll i del Carmel. Us fem cinc cèntims de les esglésies es· mentades: la parròquia de la Mare de Déu del Mont Carmel (Santuari, 116) té l’origen en el santuari del mateix nom, fundat l’any 1864 per l’ermità Miquel Viladoms, un lloc que va esdevenir molt popular pels aplecs i les fontades que s’hi van fer durant part del segle xix i la primera meitat del segle xx. Actual· ment es conserva, al costat de la parròquia, un edifici nou de l’any 1988. Una mica més amunt, i prop de la Fundació Fàtima (Santuari, 94) se situa la petita ermita de Fàtima, en ple parc del Carmel, construïda el 1952 per la fundació. Si continueu pel carrer del Santuari fins al barri del Coll arribareu a la parrò· quia de la Mare de Déu del Coll (Santuari, 30), amb orígens al segle xi. Us recomanem que un cop baixades les escales inicials, us fixeu, a mà dreta, en les tretze cases unifamiliars, amb un petit jardí al davant, que formen el carreró. Després del recorregut, quan tombeu a la dreta, gaudireu d’una vista espectacular de l’edifici de la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé (Murtra, 135-145), especialitzada en novel·la barcelonina contemporània i que duu el nom del premi Cervantes 2009, i de l’autor, entre altres, d’Últimas tardes con

142 / 100 Passatges de Barcelona


HORTA-GUINARDÓ

EL CARMEL

Teresa, La oscura historia de la prima Montse, La muchacha de las bragas de oro o El amante bilingüe. Podeu fer mitja volta pel carrer de l’Alguer, de característiques similars, en· cara que no és tan estret, i sortir un altre cop al carrer del Santuari; o pujar amb l’ascensor inclinat, inaugurat l’any 2010, que us salvarà d’un desnivell notori (funciona de 7.00 a 23.00 hores).

Com s’hi arriba: bus 92, 28 Accés per: C. del Santuari, 75-79

100 PASSATGES DE BARCELONA / 143


EL GUINARDÓ

Ptges.

HORTA-GUINARDÓ

Alt, Mig i Baix del Turó

E

ls tres petits passatges formen un conjunt urbanístic en aquesta zona aturonada situada al sud-est del parc del Guinardó. Us trobeu ben a prop de la plaça del Nen de la Rutlla, que mostra una escultura de bronze de Joaquim Ros i Bofarull (1906-1991), que dóna nom al lloc i que ha esdevingut el símbol del Guinardó; i de l’escola Parc del Guinardó, que data del 1923, una iniciativa d’educació municipal abans de la proclamació de la dictadura de Pri· mo de Rivera, que se· guia principis i mètodes pedagògics basats en les activitats d’observació a l’aire lliure i la pràctica de disciplines com ara el dibuix, la música o la dansa. Si entreu pel carrer d’Ercilla, números 1-3, a la cantonada amb el car· rer de Garriga i Roca, sou davant del passatge Alt del Turó. Format per 26 habitatges, acaba al passatge Mig del Turó, on unes escales costerudes duen a l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat (al número 173), i a l’altra banda, unes altres, al carrer de Sales i Ferré (entre els números 27 i 31). Podeu tombar pel passatge Baix del Turó, format per 36 números, i tornar a sortir al carrer d’Ercilla, entre

144 / 100 Passatges de Barcelona


HORTA-GUINARDÓ

EL GUINARDÓ

els números 10 i 12, al davant de l’església dels Pares Camils (vegeu pàgina 148). Tot el conjunt el com· ponen casetes baixes que alternen amb altres de més modernes i de més alçària, amb alternança de ta· rongers, fotínies i algun xiprer, i de fanals moderns, a les dues bandes. A l’Arxiu Municipal Contem· porani de Barcelona es troba do· cumentació sobre un projecte de numeració dels anys 1961 i 1962, presentat per la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística. Just en aquest espai hi havia el castell de Mascaró, propietat del terratinent Francesc Mascaró i Gaurán, un casalot en forma de fortalesa medieval, envoltat per un mur que li conferia una aparença de fortificació. Bastit l’any 1899, es va enderrocar després de la Guerra Civil. Va ser als anys quaranta quan es van construir les anomenades Cases del Turó als passatges esmentats.

Com s’hi arriba: M L4 (Guinardó) Accés per: C. d’Ercilla, 1-3

100 PASSATGES DE BARCELONA / 145


EL GUINARDÓ

HORTA-GUINARDÓ

Caixa d’Estalvis, del Mont de Pietat i del Gira-sol Ptges. de la

E

n aquest espai del Guinardó, a la rambla de Volart cantonada amb el carrer de Sant Antoni Maria Claret, fronterer amb el Camp de l’Arpa, hi havia hagut el Mas Viladomat. Fins a la darreria del segle xix, el Guinar· dó era un sector de camps de conreu i masos, entre els quals cal destacar, entre altres, el Mas Guinardó (actual Casal d’Entitats, plaça de Salvador Riera, 2), que va donar nom al veïnat, o el Mas Viladomat esmentat, tots dos propietat de Salvador Riera. El barri es va començar a formar l’any 1896, amb la urbanització de les terres d’aquestes dues masies, fora del traçat del pla Cerdà. Can Viladomat o Ca la Sileta, amb referèn· cia a la seva dona, Cecília Estapé, un gran edifici se· nyorial amb capella envol· tat de jardins, va esdevenir la residència de la família. Jaume Fabre i Josep Maria Huertas comenten al volum II de Tots els barris de Barcelona (Edicions 62, 1976) que durant la Guerra Civil la propietat va ser requisada pel Comitè de Barri i s’hi va instal·lar una txeca, on “més d’una persona hi va sortir el 1936 per aparèi· xer l’endemà cadàver a la propera carretera d’Horta a Cerdanyola”. Quan el conflicte va acabar, les filles Riera van vendre la propie· tat a l’entitat bancària de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, que va enderrocar la casa per cons· truir-hi un dels seus edifi· cis corporatius, inaugurat l’any 1949, amb 210 habitatges. No gaire lluny, prop dels Quinze, i 40 anys enrere, la mateixa entitat bancària també va construir un altre bloc d’habitatges, que també es conserven. Recordeu, tal com explica Joan Amades a Històries i llegendes de Barcelona (Edicions 62, 1984), que al costat de l’Ajuntament hi va haver la Taula

146 / 100 Passatges de Barcelona


HORTA-GUINARDÓ

EL GUINARDÓ

de Comuns Dipòsits, que garantia “amb tot el res· pecte més pregon el diner i les riqueses aportades a la Taula”. Aquesta enti· tat bancària, fundada el 1401, va ser pionera a tot Europa, i amb els anys, “el costum de deixar diners a pagar un tant o a tornar en un termini breu” va donar lloc, l’any 1844, a la constitució de la primera Caixa d’Estalvis de Barcelona, amb seu a l’edifici de l’antiga taula de canvi, a la plaça de Sant Jaume, i que ha arribat fi ns a l’actua· litat com el principal grup bancari català. El seu primer president va ser Josep Xifré (1777·1856), l’home de negocis, indià i maçó que després de tornar de les Amèriques es va fer construir la residència als Porxos d’En Xifré, davant de la Llotja. Us trobeu, doncs, a la cantonada de Sant Antoni Maria Claret, 235·237, amb la rambla de Volart, on comença aquesta promoció de pisos de l’antiga Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat. Després del bloc dels números 5·7·9 s’obre el pri· mer passatge, el de la Caixa d’Estalvis; quan acaba l’altre, format pels núme· ros 11·13·15, s’obre el se· gon, el del Mont de Pietat. Tots dos són particulars, serveixen d’accés als pisos i el seu nom fa referència a l’entitat bancària. Aquests tres blocs d’immobles es· tan formats per set, sis o cinc pisos d’alçària més els àtics. La promoció s’acaba al número 17 i 19 de la rambla de Volart, dóna la volta pel carrer del Trobador, on acaba el passatge del Gira·sol, entre els números 42 i 44, i continua, si el baixeu, per la banda esquerra amb els números 4 i 6, de menys alçària. Rètols del Ministerio de Trabajo indiquen: “Esta casa goza de los beneficios de la Ley de 19 de noviembre de 1948 y es de renta limitada.” El passatge del Gira-sol, establert en sòl públic i amb trànsit rodat, comença al carrer de Sant Antoni Maria Claret, entre els números 213 i 219·221. Té set nú· meros i s’eixampla a l’altura d’aquests habitatges construïts per l’entitat bancària. Com s’hi arriba: M L5 (Camp de l’Arpa) Accés per: Rambla de Volart, 5-7-9 i 11-13-15; C. de Sant Antoni Maria Claret, 213 i 219-221

100 PASSATGES DE BARCELONA / 147


EL GUINARDÓ

HORTA-GUINARDÓ

Ercilla

Ptge. d’

A

l barri del Guinardó, entre el taller-escola per a persones discapa· citades dels Germans Camils, al número 57 del carrer d’Ercilla, i la casa del número 59 s’obre aquest passatge particular amb forma d’L invertida, que comença amb unes escales i té fort pendent. Consultant el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona llegim que està dedicat al poeta castellà Alonso de Ercilla y Zúñiga (1533-1594), autor del poema èpic La Araucana (1569), en octaves reials. El vial acaba al carrer de Garriga i Roca, als números 62-64, on es troba la Residència i Casal de Gent Gran Parc del Guinardó.

A mà dreta, s’hi observa tot un seguit d’habitatges unifamiliars que acaben al número 8. El que sobta, mentre es puja, és la vista frontal al parc del Guinar· dó, que comprèn unes 16 hectàrees de terreny. Va ser un dels primers parcs municipals de la ciutat, construït a partir de l’any 1916, segons un projecte de Jean-Claude-Nicolas Forestier, i dut a terme pel seu deixeble Nicolau Maria Rubió i Tudurí. A mà esquerra, sorprèn l’alt edifici del temple dels

148 / 100 Passatges de Barcelona


HORTA-GUINARDÓ

EL GUINARDÓ

Germans Camils. Si tombeu i baixeu pel carreró amb escales de Sales i Ferré, podreu entrar al número 17 del carrer d’Ercilla i visitar tot el recinte dels Camils, la missió dels quals és ajudar els més desvalguts i pobres de la societat. Us n’expliquem la història: la congregació de los Hermanos Misioneros de Enfermos Pobres, que es caracteritzen per vestir un hàbit de color negre amb una creu de color vermell, va ser fundada pel germà Antonio Jácome Pumar (1908·1989), l’any 1948. Inicialment la fi nalitat era donar acollida als malalts de tuberculosi, en una època en què era freqüent aquesta malaltia, el menjar era escàs i aquests pacients necessitaven una temporada de convalescència. Actual· ment acullen persones sense sostre i la residència té una capacitat de fi ns a 90 places. El germà Antonio va aconseguir diners per com· prar el solar i posteriorment construir·hi el sanatori grà· cies a la venda d’ampolles buides de cava i de ferralla, i a diverses donacions en· tre les quals destaquem la de la família Roca i Soler, propietària de la Compa· nyia Roca de Radiadors, que també fabricaven material sanitari. Àngela Roca i So· ler també va fer dació de la casa modernista, construï· da el 1910, i adquirida l’any 1947: la Torre del Suro. En podeu visitar l’exterior, ja que es troba dins el recinte; fi xeu·vos en els elements de· coratius com ara les rajoles, el ferro i el gran llum. En aquesta mateixa casa va residir, des que es va jubilar fi ns a la seva mort l’any 1996, Narcís Jubany, cardenal i arquebisbe de Barcelona. Podeu descobrir l’interior de l’església, on descansen les despulles del funda· dor a mà dreta, els diumenges a les 11.00 hores.

Com s’hi arriba: M L4 (Guinardó) Accés per: C. d’Ercilla, 57-59

100 PASSATGES DE BARCELONA / 149


EL GUINARDÓ

Ptge. del

HORTA-GUINARDÓ

Tinent Costa

F

a més d’un segle, entre l’any 1911, la Dictadura de Pri· mo de Rivera (del 1923 al 1930) i la Guerra Civil es van aprovar diverses lleis de cases barates, per pal·liar la manca d’habitatges, a preus assequibles, per a les classes treballadores, a causa del fort creixement de la pobla· ció. Diverses cooperatives de col·lectius professionals es van acollir a aquestes lleis per abaratir els costos en la compra dels solars i en la construcció dels habitat· ges. Les promocions com la dels periodistes, empleats municipals, tramviaires, carters, militars o carre· gadors i descarregadors de cotó del port de Barcelona van passar a formar part del paisatge urbà. Les cases d’aquest passatge formen part dels 42 habitatges que la Cooperativa Militar va construir l’any 1927 en aquest sector del Guinardó. Les casetes es concedien per sorteig i es pagaven a terminis mensuals. El passatge deu el nom al militar i promotor Vicent Costa Blasco (1888-1938), i consta de 22 habitatges unifamiliars adossats, bastits entre mitgeres, de planta baixa, pis i terrassa, i amb un jardí posterior. Aquest conjunt, construït a les dues bandes del vial, és molt harmònic, ja que ha conservat les característiques origi· nals sense gaires modificacions. El carreró s’obre al carrer de Mascaró, 36 i 38, números que ja formen part de les cases del passatge 1 i 2, i acaba al carrer de la Marquesa de Caldes de Montbui, entre els números 41 i 43, numeració que també pertany a les darreres cases dels números 21 i 22 del carreró. Tot i que és reixat a dues bandes i un rètol assenyala que té la condició de particular, al Departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica - Hàbitat Urbà consta com a construït en sòl públic; i un document de l’any 1964 que es conserva a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona indica la “supressió de la menció de particular”.

150 / 100 Passatges de Barcelona


HORTA-GUINARDÓ

EL GUINARDÓ

A les hemeroteques dels diaris ABC i de La Vanguardia es pot llegir que, amb gran solemnitat i amb l’assistència del cap del Govern, el general Primo de Rive· ra, nombroses autoritats militars, polítiques, civils i religioses, i fins i tot, amb la presència dels toreros el Gallo i Félix Rodríguez, el dia 6 de juny de 1927 es van inaugurar el conjunt de les 42 cases barates de la Cooperativa de Militars, es van lliurar les claus i es van visitar. Als voltants d’aquest carreró es conserven altres exemples d’aquesta promoció d’habitatges amb la mateixa tipologia de cases en fi lera: al carrer del Segle xx, us podeu fi xar en les dels números 67, 75, 77, 79, 81, 83 i 85; i al carrer de la Torre dels Pardals, en els números 70, 72, 74, 76, 84, 86 i 88. Són només unes mostres, ja que les normes urbanístiques d’aquests carrers van afavorir molts enderrocs per construir·hi blocs de pisos. També es troben només uns exponents de les altres promocions fetes pels mi· litars, que seguien el mateix estil arquitectònic, en dos sectors més del Guinardó; el primer, als voltants dels carrers de la Torre Vélez i de Sant Quintí, i del passat· ge de Garcia Cambra (M L4, Guinardó · Hospital de Sant Pau). Es conserven els números 26, 28, 30, 32, 34, 36, 38 i 40 del carrer de la Torre Vélez; les casetes dels números 90, 92, 94, 96 i 100 del carrer de Sant Quintí, i les dels números 2, 6, 8, 12, 14 i 16 del passatge de Garcia Cambra. I també, al Baix Guinardó, es va fer una altra urbanització a la travessera de Gràcia, entre els carrers de Cartagena i de Castillejos, on actualment i curiosament només es troba un habitatge, amb el mateix patró constructiu, al número 378 de la travessera de Gràcia. Està just al davant d’un altre passatge, el de Costa, també format per una urbanització de 28 casetes, però ben diferents, de dimensions més reduïdes i amb un petit jardí davanter, el nom del qual fa referència al propietari dels terrenys, Josep Costa i Pujol. (M L5, Sant Pau · Dos de Maig).

Com s’hi arriba: M L4 (Maragall), M L5 (Maragall) Accés per: C. de Mascaró, 36-38

100 PASSATGES DE BARCELONA / 151


LA CLOTA

Ptges. de

E

HORTA-GUINARDÓ

Feliu i de Sant Jaume

ntre l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer i el carrer de Lisboa, encaixat entre el Carmel i la Vall d’Hebron, se situa el barri de la Clota, un dels últims espais rurals de Barcelona. És un dels nuclis més antics del districte que es va anar construint al voltant de Can Tarrida, un mas del se· gle xii, avui desaparegut. Durant el primer terç del segle xx s’hi van construir nombroses casetes envoltades d’un petit hort. Actualment l’aparença és la d’un poble dins la ciutat: camps de conreu, cases baixes de pedra, canyissars, basses i safareigs, graners, i fins fa ben poc encara s’hi veien corrals amb gallines, conills i ànecs. Hi ha un pla municipal de reforma del barri que vol mantenir l’estructura rural i millorar-ne l’espai públic i l’accessibilitat amb nous equi· paments. El passatge de Feliu té aquest nom per Feliu Homs, el propietari dels ter· renys de l’indret. El Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona aclareix que la dedicació al carrer de Feliu, també al mateix districte, però al barri del Guinardó, es deu a un altre propietari: Feliu Casanova i Casteràs (1872-1960). I el passatge de Sant Jaume, per l’apòstol i evangelitzador, que es creu que està enterrat a Compostel·la.

El passatge de Feliu s’obre a l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer, just al davant dels terrenys de la Granja Vella Martí-Codolar (al número 1), una antiga finca que va passar a ser propietat dels salesians el 1949 arran de l’antiga amistat que unia des del 1886 la família Martí-Codolar amb el fundador dels salesi· ans, Joan Bosco. Es poden visitar els diversos jardins al voltant del palauet, obra d’Antoni Gallissà, que daten del primer terç del segle xix: el dels Reis, el bosc,

152 / 100 Passatges de Barcelona


HORTA-GUINARDÓ

LA CLOTA

el dels til·lers, el palmerar o el Cigarral de la Santa. Al primer tram del vial, apte per a vehicles, destaca al número 15·17, tot i que des de l’exterior només es pot observar la tanca de color platejat, la casa rehabilitada entre els anys 1997 i 1999, que va guanyar el premi FAD 2000 d’interiorisme, els autors de la qual van ser els arquitectes Enric Miralles (1955·2000) i Benedetta Tagliabue (1963), de l’Estudi EMBT. A partir dels números 19 i 21, s’estén un camí rural llarg, sinuós i costerut amb unes vistes impressionants sobre els camps de la Clota. Acaba al carrer d’Alarcón, una de les vies principals del barri. Ben a prop es troba el passatge de Sant Jaume, un vial compost de 19 núme· ros que no té sortida, s’obre entre els números 8 i 12 del carrer de la Puríssima, des d’on podreu albirar, tocant ja al carrer de Lisboa, la torre d’aigües d’una casa particular (tot i que es diu que el propietari de la casa (1922) la va fer cons· truir per poder veure el mar). A l’Arxiu Municipal d’Horta·Guinardó, on es troba tota la documentació relativa a aquest districte d’entre els anys 1855 i 1903, hem trobat que l’any 1900 un propietari va sol·licitar permís per aixecar una paret de tanca i fer reparacions a la seva casa del passatge de Feliu. A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserva documentació de l’any 1928 referent a una denúncia de la Cambra de la Propietat Urbana per les males condicions en què es trobava el passatge de Feliu, i també, un pro· jecte de numeració dels anys 1965 i 1966, presentat per la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística. I pel que fa al passatge de Sant Jaume, un projecte de numeració dels anys 1964 i 1965, presentat per la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística. Com s’hi arriba: bus 112, 185 Accés per: Av. del Cardenal Vidal i Barraquer, 8-12; C. de la Puríssima, 8-12

100 PASSATGES DE BARCELONA / 153


el turó de la peira Passatge de Grau tOrre Baró Passatge de Carreras Passatge del Brull VilapiCiNa i la tOrre llOBeta Passatges de l’Arquitecte Millàs i de l’Esperança

Parc de Collserola

passatge de Carreras passatge del Brull Parc de Josep Maria Serra Martí

Plaça de Karl Marx

da d

ll Va

d’U

ura da

ia rrut

eig ss de

Plaça de Sóller

uig

iP bó

l gal ara

M de

ra

b Fa

eig

passatge de Grau

Plaça del Virrei Amat passatges de l’arquitecte Millàs i de l’eperança

e la

rd

rre

Ca era

Ri

Carrer de Felip II

lia Via Jú

Plaça de Llucmajor Pass eig

Pa s Pas

Av. de Bor

lt

de

seig

Pas Parc Turó de la Peira

e Da

ig

Pa

Ron

Parc Central de Nou Barris

sse

i sse

ig

i Pu

Pa

bra

Fa g de

ort

d’H

a

de

Cementiri de Sant Andreu

Va ll

da

ura

e Rio de da d

ngu Avi Parc esportiu de Can Dragó

Janeiro

Avi

da ngu

a

ian

rid

Me


NOu BarriS

Passatge de Carreras


el turó de la peira

Ptge. de

V

Nou Barris

Grau

isitar el racó format per aquest carreró juntament amb el de Pere d’Artés és tornar molts anys enrere i fer-nos una idea de com devia ser el passat rural de Nou Barris. Aquest conjunt pintoresc, tot i trobar-se al costat del transitat i sorollós passeig de Fabra i Puig, és ben tranquil, ple d’història i d’indiscutible encant. Malgrat formar part de l’antic nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina, un poble rural del terme de Sant Andreu de Palomar que es va urbanitzar a partir de la segona meitat del segle xix, actualment s’integra al barri del Turó de la Peira. El passatge de Grau s’obre a la cantonada entre els números 278 del passeig de Fabra i Puig, i 10 del carrer de Pere d’Artés. Està format per 16 cases senzilles, a les dues bandes, amb jardí a la part posterior. Entre els anys 1974 i 1989, segons consta a la documentació trobada a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB) se’n van expropiar les darreres cases, actualment zona verda. No és arbrat ni obert al trànsit, i en destaca l’enllumenat enmig del tram. Acaba al carrer de Rosario Pi, just davant de l’ascensor que salva el desnivell, amb una planta, i connecta als passos interiors dels blocs de pisos que donen al passeig de la Peira. El Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona indica que el seu nom està dedicat a la nissaga propietària del terreny on es va obrir el vial.

Si continueu pel veí i curt (format per només deu números) carrer de Pere d’Artés, un cortesà i mecenes de les lletres (segle xiv-xv) que va ocupar càrrecs de confiança a les corts dels reis Joan I i Martí l’Humà —va ser mestre, conseller o ambaixador—, us sorprendrà un conjunt arquitectònic de gran interès.

156 / 100 Passatges de Barcelona


NOu BarriS

el turó de la peira

Hi veureu la petita església dedicada a santa Eulàlia, reconstruïda el 1782 sobre les restes d’una capella del segle x i unida per un pont amb la masia de Can Basté, un edifici noble del segle xviii, de forma quadrada amb façanes esgrafiades, que havia fet les funcions de rectoria i avui és un centre cívic que organitza moltes exposicions i activitats al voltant de la fotografia. Al seu costat hi ha la masia, que data dels segles xv-xvi, de Ca n’Artés, l’actual comerç dedicat a productes de perruqueria i cosmètica del número 8, que havia fet les funcions d’hostal, ja que es trobava prop de l’antic camí de Sant Iscle a Cerdanyola, i on sorprenen la porta coronada amb arc de mig punt i la fi nestra gòtica a la façana principal. Quan torneu al metro no deixeu d’entrar al bulliciós Mercat de la Mercè, veritable eix comercial de la zona, construït l’any 1961 i remodelat el 1968, amb estructura de formigó i tancament d’obra vista (passeig de Fabra i Puig, 270-272). Com s’hi arriba: M L5 (Virrei Amat) accés per: Entre el passeig de Fabra i Puig, 278, i el carrer de Pere d’Artés, 10

100 PASSATGES DE BARCELONA / 157


TORRE BARÓ

Ptge. de

A

Nou Barris

Carreras

l Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona llegim que està dedicat a Mercè Carreras (Barcelona, 1900-1965) la qual, juntament amb la seva germana, va comprar els terrenys l’any 1941. Cal dir que a la ciutat existeix també el carrer de Carreras, al barri de les Corts, i que també fa referència a l’antic propietari dels terrenys, en aquest cas Joaquim Carreras (1853-1931).

El passatge, obert al trànsit, neix al carrer de Castelldefels, 8, a tocar del metro de l’L11 de Torre Baró. En suau pendent i fent giragonses, al començament trobem cases unifamiliars a banda i banda, més endavant només habitatges a mà esquerra, juntament amb algunes restes d’antigues cases i solars. La sorpresa arriba al final, quan acaba a la torre del número 44, ja que ens trobem davant d’un excepcional tram de l’aqüeducte del Vallès, d’obra vista, amb pilastres centrals i tres arcades. Darrere hi ha una zona d’esbarjo, un petit parc amb font, bancs i taules per descansar. L’aqüeducte, construït el 1824, formava part de les conduccions privades

158 / 100 Passatges de Barcelona


NOu BarriS

tOrre Baró

d’aigües del Vallès, més tard venuda a la Societat General d’Aigües de Barcelona, per pal·liar la manca d’aigua de la ciutat i abastar-la del riu Sec, de Barberà del Vallès, i en part del riu Ripoll i de la riera de Caldes. Des de Trinitat Nova, l’aigua era transportada de manera subterrània fi ns a arribar darrere de l’Hospital de Sant Pau. Posteriorment, l’any 1914 se’n va tancar el subministrament de manera provisional, ja que l’aigua va provocar una epidèmia de febre tifoide a la ciutat. El 1987 Barcelona va començar a rebre aigua del riu Ter i l’aqüeducte va quedar fora de servei l’any 1988. Us animem que conegueu un altre tram del mateix aqüeducte, molt més gran i esvelt a la part alta del veí barri de Ciutat Meridiana, concretament darrere del complex esportiu municipal de Ciutat Meridiana, a l’avinguda dels Rasos de Peguera. Us sorprendrà!

Com s’hi arriba: M L11 (Torre Baró - Vallbona) accés per: C. de Castelldefels, 8

100 PASSATGES DE BARCELONA / 159


TORRE BARÓ

Ptge. del

Nou Barris

Brull

U

s trobeu a Torre Baró, en plena serra de Collserola, un barri d’autoconstrucció que va sorgir a mitjan segle xx, durant els anys cinquanta i seixanta, donades les necessitats d’habitatge de les persones que arribaven a Barcelona per treballar. Per la singularitat de la seva urbanització, de vegades caòtica i sense retolació, indiquem que no és fàcil trobar aquest vial que neix en aquest barri i acaba a Ciutat Meridiana. Malgrat tot, el fet d’anar fins al passatge del Brull és una manera excel·lent i privilegiada de conèixer les impressionants vistes, a mà dreta, del barri de Ciutat Meridiana, on sorprenen la silueta blanca de la parròquia de Sant Bernat de Claravall, d’estil racionalista (obra de l’any 1973 dels arquitectes Fernando Bendala i Samuel Mañá), i els alts blocs de pisos. I a mà esquerra, a dalt, coronant el turó, la Torre del Baró, edificació a la carretera de les Roquetes que data del començament del segle xx i que va donar nom al barri. Cal dir que ni el carrer ni el passatge del Brull tenen una placa que indiqui aquests vials. El més fàcil és arribar fins al carrer de Vilatorta i seguir el rètol

160 / 100 Passatges de Barcelona


NOu BarriS

tOrre Baró

que indica el camí a la Font de la Muguera, situada entremig dels dos barris, en una gran esplanada, a l’extrem nord-oriental del parc. Us trobareu en un espai emblemàtic i punt de trobada del barri, l’anomenat popularment “El Campillo de la Virgen”, un antic solar de 8.000 metres quadrats que es va rehabilitar i que actualment acull un petit parc recreatiu amb pistes esportives i zona de pícnic. Just al davant teniu un tros del passatge, si el pugeu, a la intersecció amb el carrer on hi ha una cadena, és on neix; el tram està format per tres cases unifamiliars a una banda, i a l’altra, per vegetació pròpia del parc de Collserola; continua per les escales que van permetre millorar la comunicació amb la veïna Ciutat Meridiana, i acaba al carrer de Vallcivera.

Tant el passatge, en forma d’angle, com el carrer deuen el nom al municipi d’Osona. Al barri hi ha diversos carrers dedicats a poblacions catalanes: Castelldefels, Sant Feliu de Codines, Torrelles o Vacarisses en són alguns exemples.

Com s’hi arriba: M L11 (Torre Baró - Vallbona), Renfe (Torre Baró) accés per: Punt d’intersecció on el carrer del Brull esdevé pista forestal

100 PASSATGES DE BARCELONA / 161


VILAPICINA I LA TORRE LLOBETA

Nou Barris

Arquitecte Millàs i de l’ Esperança

Ptges. de l’

V

olem enllaçar amb la pàgina 150, on a l’entrada del passatge del Tinent Costa, d’Horta-Guinardó, comentàvem que entre la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil es van aprovar diverses lleis de cases barates, per poder resoldre el greu problema de l’habitatge, causat pel fort creixement de la població arran de la construcció del metro i de les obres de l’Exposició Internacional del 1929. Diversos col·lectius professionals s’hi van acollir amb la finalitat d’abaratir costos en la compra dels solars i en la construcció com és el cas de la Cooperativa Militar esmentada. En ambdós casos els encarregats d’impulsar les iniciatives van ser la Cooperativa d’Empleats dels Tramvies de Barcelona per al passatge de l’Arquitecte Millàs, i la Sociedad Cooperativa de Cargadores y Descargadores de Algodón del Port de Barcelona, per al passatge de l’Esperança, que va adquirir uns terrenys d’unes antigues bòbiles. Els dos carrerons, de gran encís, es troben al barri de Vilapicina i Torre Llobeta, sota la plaça del Virrei Amat. El primer, establert en sòl privat, neix al carrer de Malgrat, entre els números 39 i 41, la-

162 / 100 Passatges de Barcelona


NOu BarriS

VilapiCiNa i la tOrre llOBeta

terals de les cases que ja formen part del carreró, on trobareu una cadena, i un únic arbre, alt i centenari: un negundo, i acaba al carrer de Santapau, davant del número 13. El segon, on alternen a les dues bandes fanals i arbrat format per robínies, fotínies i un pollancre, comença al carrer d’Arnau d’Oms, 13-15, i acaba al carrer de Desfar, 8-10. Fixeu-vos en la placa de la casa del número 1 que en recorda l’origen, ja que fa referència al 25è aniversari del grup de cases, i en les façanes dels números 6 i 13, on apareix inscrita la data de la construcció dels habitatges: l’any 1927. Presenten cases en fi lera, la tipologia més freqüent d’aquests conjunts. En els dos casos mostren la mateixa pauta constructiva: habitatges d’una planta, amb terrat i jardí a la part posterior, amb les façanes, d’estil noucentista, de diferents colors amb senzills esgrafiats florals i amb les finestres allargades i reixades. El de l’Arquitecte Millàs forma un conjunt unitari de divuit habitatges adossats, exceptuant-ne els dels números 2, 12 i 14. El de l’Esperança, és un grup totalment uniforme format per quinze cases. Volem remarcar, però, que la Societat dels Cotoners havia bastit un total de trenta cases en aquest passatge i en els carrers d’Escòcia i de la Jota, i que actualment només es conserven les del passatge, exceptuant-ne un exemple que encara subsisteix: el de la casa d’Arnau d’Oms, 7, cantonada amb el carrer d’Escòcia, 124. Al vial, que duu el nom de la patrona dels cotoners, hi havia una cooperativa de consum i un centre de reunió, amb una botiga on s’abastien els socis i on també anaven a comprar altres col·lectius. A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona hi ha la documentació de l’any 1926, on es llegeix que la Cooperativa va demanar permís a l’Ajuntament per a l’edificació de les cases barates.

Com s’hi arriba: M L5 (Virrei Amat) accés per: C. de Malgrat, 39-41; C. d’Arnau d’Oms, 13-15

100 PASSATGES DE BARCELONA / 163


EL BON PASTOR Passatge de Posoltega EL cONgRéS i ELS iNdiANS Passatge de Can Berdura NAvAS Passatge d’Àrtemis SANT ANdREu Passatge de l’Estació Passatges de Sòcrates, d’Irlanda i de Joaquim Rita

alt

eD

ad

nd

Ro

a

ian

erid

M uda

Pass

es

g

eig d

ag iB

Ca

rre

rd

el

Pa

Pa

a rer

a

at

rre

rd

eP

oto

el

aC

iut

Ca

e Jaume Bro rer d ssa Car

rre

rd

Rond

a Lit oral

Ca rre

rd

ag aS el

Ca

d’A su nc ión

tA

ndr eu

ss Carrer de Felip II

rre rd

Carrer de Felip II

l

olom

oy

Jun

Ca

a Verned

rtí

Ma

nta C

ar

e rd rre Ca Passatge de Posoltega

de la Passeig

e nz l’O de re la emb t mb Ra e Se d

Passeig de

an

r Fer

ig Pu

da

Ron

ant

S de

ll eba l Tr t de Pon del rer Car

Carrer de Las Navas de Tolosa

n Sa de ran Passatge G Passatge r d’irlanda arre de l’Estació C

Parc de la Pegaso

ia

rid

Me

Passatge de Sòcrates

i bra Fa de

n

Are

so ila arc eG rd rre Ca

Av

ing

a ud

a

ort

d’H

Maragal

a ier

aR

l na

ió Passatge pc de can Berdura once C e rd rre Plaça Ca de Maragall Passatge d’Àrtemis na

la mb Ra

el

rd

rre

r

ina

Gu

Passatge de Joaquim Rita

Ca

a

nd

Ro

l de

e Sa

lom

eig

de

Tor r

as

n Avi

Parc de la Trinitat

eS

an

tA

dri

nder

e Santa

Carrer d

à


SANT ANdREu

Passatge de Sòcrates


EL BON PASTOR

Ptge. de

E

Sant Andreu

Posoltega

l passatge, que duu el nom d’un municipi de Nicaragua, comença al bloc d’habitatges format pels números 1-3-5 del passeig de l’Havana, al davant del parc de La Maquinista de Sant Andreu, per l’entrada del carrer de La Barcelonesa, i acaba al carrer de São Paulo, davant l’accés número 1 del centre comercial La Maquinista. La seva gran amplada i obertura trenca amb la idea que es té que el passatge sol ser una via curta i estreta. Està format per catorze números de pisos de nova construcció, i als baixos alternen comerços, entitats bancàries i restaurants. Hi destaquen l’original disseny dels fanals d’enllumenat, els mateixos que els del parc, una franja superior al centre pavimentada amb rajoles vermelloses, i la rica vegetació disposada en tres fileres: lledoners, plàtans i mèlies.

Amb la transformació urbanística d’aquesta zona del Bon Pastor, duta a terme l’any 2000, es va voler crear un eix vertebrador entre aquest barri i el de Sant Andreu. L’espai, delimitat pel carrer de Ferran Junoy i el de Sant Adrià, un dels accessos al parc, ha esdevingut alhora tant una tranquil·la àrea d’estada per als veïns com un lloc de pas per accedir al centre comercial. Cal recordar que aquí se situaven els antics terrenys de La Maquinista Terrestre i Marítima, una empresa de construcció d’estructures metàl·liques per a mercats i ponts, i de material ferroviari i per a navegació, fundada l’any 1855. Es tractava de la mecanometal·lúrgica més important de Catalunya que va participar, per exemple, en la construcció de l’Estació de França i del Mercat de Sant Antoni, ambdós amb estructura de ferro forjat. El primer centre de producció es va situar a la Barceloneta l’any 1886, on les seves instal·lacions

166 / 100 Passatges de Barcelona


SANT ANdREu

EL BON PASTOR

van arribar a cobrir una superfície de 20.000 metres quadrats, i donava feina a 1.200 treballadors. L’any 1918 es va traslladar en aquesta zona de Sant Andreu, on va ocupar 4.000 persones, fi ns que el 1993 es va traslladar a Santa Perpètua de Mogoda. Si aneu al barri de la Barceloneta, on fi ns al 1963 encara hi desenvolupava una part de les activitats productives i de gestió, i més tard de magatzem, fi ns el seu enderroc al començament dels anys vuitanta, fi xeu-vos que al carrer de La Maquinista s’ha conservat l’arc d’accés a la porta del recinte de l’antiga fàbrica. Pel que fa al parc, de 2 hectàrees, a més de la seva frondosa vegetació, hi destaca l’estany Narcís Monturiol, que aprofita l’existència de dues mines d’aigua per al reg; una gran roda, un fragment d’una reproducció exacta de la primera màquina de vapor construïda per la fàbrica el 1855, que n’ha esdevingut símbol i record; i l’edifici, en forma de proa de vaixell, que és la seu del Museu de La Maquinista i MACOSA, i conté documentació històrica, plànols, fotografies, maquetes i objectes històrics de l’empresa, tot i que encara no és obert al públic. En relació amb el centre comercial i de lleure, construït amb una estructura d’espais oberts i inaugurat l’any 2000, cal dir que ocupa tota l’atenció de molts barcelonins i turistes en aquest barri, tant perquè és el centre comercial més gran de Catalunya com per la nombrosa oferta de comerç i de lleure que ofereix, com ara cinema i restauració.

com s’hi arriba: M L1 (Sant Andreu), M L9 / 10 (Bon Pastor), Renfe (Sant Andreu Comtal) Accés per: Pg. de l’Havana, 1-3-5, davant del parc de La Maquinista de Sant Andreu

100 PASSATGES DE BARCELONA / 167


EL congrés i els indians

Ptge. de

Sant Andreu

Can Berdura

T

res motius us poden fer decidir a conèixer aquest passatge del barri del Congrés i els Indians: el veïnat dels Indians, un conjunt d’illes de cases on van instal·lar les seves residències un cert nombre d’empresaris enriquits quan van tornar de fer les Amèriques, format per carrers amb noms tan d’ultramar com són Puerto Príncipe, Matanzas, Pinar del Río o Cienfuegos. Per conèixer-ne un exemple, aneu fins a la cocteleria Torre Rosa (carrer de Francesc Tàrrega, 22), que ocupa una antiga casa indiana: Villa Jazmines, que data de l’any 1920, amb un jardí envoltat de palmeres i un pi. La segona raó és que a tocar, al voltant de les places del Doctor Modrego i del Congrés Eucarístic, us trobareu el polígon d’habitatges bastits entre els anys 1954 i 1968, resultat del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, que es va celebrar entre el 26 de maig i l’1 de juny de 1952. Va ser cap al 1950 quan la família Ros i de Ramis va vendre 16,5 hectàrees de terreny de la finca de Can Ros al Patronat d’Habitatges del Congrés Eucarístic, una iniciativa del doctor, bisbe i arquebisbe de Barcelona Gregorio Modrego y Casaus per acollir famílies treballadores. L’Ajuntament va aprovar el Pla parcial d’ordenació el 1953, i es va triar el projecte dels arquitectes Josep Soteras Mauri, Antoni Pineda i Carles Marqués. Si voleu aprofundir en aquest tema us recomanem que llegiu Les vivendes del Congrés Eucarístic de Barcelona. 1952-1962, publicat per la Universitat Politècnica de Catalunya, un treball de recerca de diversos autors, coordinats per Maribel Rosselló (2011). Per últim, cal remarcar que la denominació del passatge que ens ocupa és el darrer vestigi de la barriada de Can Berdura, que es va anar formant a la darreria del segle xix, i on es van traslladar a viure majoritàriament treballadors

168 / 100 Passatges de Barcelona


SANT ANdREu

EL cONgRéS i ELS iNdiANS

de la zona. Se situava al voltant dels actuals carrers de Garcilaso, de Jordi de Sant Jordi, de Matanzas i de Pinar del Río, i va prendre el nom d’una antiga masia, documentada des del segle xviii (ubicada a la cantonada dels actuals carrers de Campo Florido amb Puerto Príncipe), propietat de Josep Berdura i Sitjà. El vial, obert al trànsit i amb una fi lera de sapindals a mà esquerra, s’inicia al carrer de Puerto Príncipe, entre el número 4 i l’actual solar que forma el número 6, i acaba al carrer de Matanzas, 1, cantonada amb el carrer de Biscaia, 443. Està format per nou números d’immobles de tres i quatre plantes. Ben a prop també teniu dos passatges més per visitar: el de Salvador Riera (carrer de les Acàcies, 30) i el de l’Ordi (obert entre els números 5 i 7 de l’anterior), tots dos arbrats a dues bandes, amb tipuanes, mèlies, robínies i xicrandes, a més d’altres espècies; i magnoliers, respectivament. Són el resultat de la urbanització d’uns terrenys en aquesta zona, a partir del 1909, per part del propietari, Salvador Riera i Giralt.

com s’hi arriba: M L5 (Congrés) Accés per: C. de Puerto Príncipe, 4-6

100 PASSATGES DE BARCELONA / 169


Navas

Sant Andreu

Àrtemis

Ptge. d’

T

ravessat per l’avinguda Meridiana, el barri de Navas es va parcel·lar, a mitjan segle xix, seguint la trama de l’Eixample de Cerdà. Si us hi fixeu, el passatge d’Àrtemis trenca verticalment l’illa de cases formada pels carrers d’Olesa, de Juan de Garay, de Las Navas de Tolosa (la via d’on pren el nom el barri) i de Biscaia. Enllaçant amb les pàgines 112, 150 i 162, sobre les urbanitzacions fetes al final del segle xix i al principi del xx per pal·liar la manca d’habitatge, concretament en aquest sector format pel carrer de Las Navas de Tolosa i pel passatge d’Àrtemis, a tocar de la plaça de Maragall, es va ubicar una altra promoció d’edificis per abaratir-ne el cost: la Cooperativa de Funcionarios Públicos del Estado, la Diputación y el Municipio hi va projectar un total de 53 cases.

Davant els jardins de la plaça de Maragall, entre els carrers d’Olesa (número 2) i de Juan de Garay (números 33-37) s’obre aquest tranquil vial, tot i que és obert al trànsit rodat, ple de magnoliers a banda i banda. Hi podeu descobrir un conjunt bastant uniforme de 28 habitatges que segueixen la mateixa tipologia, constru-

170 / 100 Passatges de Barcelona


SANT ANdREu

NAvAS

ïts al voltant de l’any 1932, formats per semisoterrani, pis principal i primera planta amb balcó, i pati posterior. Aquesta continuïtat del grup es trenca prop del carrer de Juan de Garay, amb cases de nova construcció en els números 25, 27 i 28. A l’AMCB (Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona), hi consta un projecte de numeració del vial, entre els anys 1957 i 1958, per part de la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística. Pel que fa al seu nom, al Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona llegim que fa referència a la deessa grega de la natura i la caça, germana bessona d’Apol·lo, i símbol de la bellesa virginal, que sovint es representa armada d’un arc i una sageta d’or. No és l’únic cas, a la ciutat també s’hi troben altres referències a la mitologia grecoromana, com ara el carrer de Venus, el de Neptú o el de Minerva, a Gràcia, o el carrer d’Hèrcules, a Ciutat Vella. Com a dada històrica complementària, afegirem que es coneix que un tram de l’antic torrent de la Guineu, que naixia a la popular Font del Cuento, al veí barri del Guinardó, i que servia per marcar la línia divisòria entre els municipis de Sant Martí de Provençals i de Sant Andreu de Palomar, travessava el carrer de Varsòvia, la plaça de Maragall i el passatge d’Àrtemis. Encara avui resta un petit vestigi del seu curs en el nom del carrer del Torrent de la Guineu, al mateix barri de Navas, per sota de l’avinguda Meridiana.

com s’hi arriba: M L1 (La Sagrera), M L5 (La Sagrera) Accés per: Plaça de Maragall, 21; C. d’Olesa, 2

100 PASSATGES DE BARCELONA / 171


sant andreu

Sant Andreu

Estació

Ptge. de l’

V

isitar aquest passatge curt i estret, que s’inicia al carrer del mateix nom, entre els números 8 bis i 10, permet gaudir del nucli antic de Sant Andreu. Cal recordar que la vila de Sant Andreu del Palomar, ja documentada al segle x, era un indret dedicat a l’agricultura de regadiu gràcies a l’aigua que li arribava del Rec Comtal, en el seu camí entre Montcada i Barcelona, i que més tard, a l’època de la industrialització, va ser nucli d’importants fàbriques. Va passar a formar part de Barcelona l’any 1897 pel decret d’agregació signat per la reina regent Maria Cristina. Sense perdre mai de vista la silueta de l’església parroquial de Sant Andreu de Palomar, construïda l’any 1870 per l’arquitecte Pere Falqués, i, sobretot la seva cúpula de 61 metres, tant el petit vial, format per 13 casetes modestes de planta baixa, com el carrer, amb 23 números, també amb alguns edificis baixos, i la tranquil·la plaça, ocupada per terrasses d’alguns dels bars, tenen com a referència la primera estació catalana: la de Sant Andreu Comtal. L’estació de Barcelona Sant Andreu Comtal té un valor arquitectònic i històric molt important, ja que és l’edifici ferroviari en servei més antic de tot l’Estat espanyol, construït per al Ferrocarril de Barcelona a Granollers, i inaugurat l’any 1854. Des del 2009, el Ministeri de Foment treballa en la construcció de la nova estació subterrània, vinculada al tram la Sagrera - nus de la Trinitat de l’AVE. Per aquest motiu, es va desmuntar la passarel·la per a vianants, de 61,7 metres de longitud, que unia l’edifici de viatgers i la plaça de l’Estació amb el carrer de Ferran Junoy, del barri veí del Bon Pastor. També a la plaça de l’Estació, al número 12, destaca la Clínica Sant Jordi, fundada el 1928 pel ginecòleg i regidor de l’Ajuntament Josep Cararach Mauri, en una torre d’estil neoclàssic.

172 / 100 Passatges de Barcelona


SANT ANdREu

SANT ANdREu

El passatge de l’Estació, sense sortida, acaba davant dels jardins del Rec, un passeig per a vianants que transcorre paral·lel a les vies del tren i al carrer de l’Estació, neix a la plaça de l’Estació i travessa el pont de Sant Adrià. Tot i que els jardins no apareixen identificats als plànols urbans, i s’identifiquen amb un sol rètol, formen un lloc plàcid per caminar tot recordant el pas del Rec Comtal per aquest territori. com s’hi arriba: M L1 (Sant Andreu), Renfe (Sant Andreu Comtal) Accés per: C. de l’Estació, 8 bis-10

100 PASSATGES DE BARCELONA / 173


sant andreu

Sant Andreu

Sòcrates, d’Irlanda i de Joaquim Rita Ptges. de

U

s proposem una petita passejada per descobrir tres passatges que es troben al cor de Sant Andreu. Comencem a l’edifici d’estil modernista del carrer Gran de Sant Andreu, 147, cantonada amb el carrer de Sòcrates, 2, on destaca la bomba encastada a la façana a l’altura del primer balcó, que s’ha mantingut com a record tràgic quan es va fer la reconstrucció de l’immoble i en rehabilitacions posteriors. Es diu que el projectil el va llençar el general Prim (1814-1870) sobre l’antic municipi com a repressió militar contra les revoltes obreres, el setembre de l’any 1843. Pugeu pel carrer de Sòcrates, arbrat amb tarongers a les dues bandes, i que encara conserva casetes d’una planta. Travesseu el carrer de les Monges, on val la pena atansar-se al número 27-33 per descobrir el mosaic de l’església neogòtica de Sant Pacià, decorat per Antoni Gaudí (1852-1926) l’any 1880, quan tenia 28 anys, i quan només en feia dos que tenia el títol d’arquitecte. A més del paviment amb sanefes de formes geomètriques i realitzat amb una tècnica utilitzada pels romans, que consisteix a unir petites peces de marbre de colors o d’altres materials com ara vidre, ceràmica o petxines, Gaudí també en va dissenyar l’altar d’estil bizantí, les cadires del cor i uns llums en forma de drac alat. Tot seguit tornem al carrer de Sòcrates, i a mà esquerra, entre els números 65 i 67, just davant del carrer del Pare Secchi s’obre el petit passatge de Sòcrates. Està format per un conjunt de casetes baixes i modestes, d’una planta i terrat, amb 12 números, i tot i no ser arbrat, hi destaquen unes jardineres a mà esquerra. Acaba al passatge d’Irlanda, davant del número 8.

174 / 100 Passatges de Barcelona


SANT ANdREu

SANT ANdREu

Del passatge d’Irlanda, que té 22 números, destaca Villa Isabel, al 6. Comença al carrer del mateix nom, entre els números 32 bis i 34, quasi al davant del Col·legi d’Educació Infantil i Primària Mestre Enric Gibert i Camins, i no té sortida. Coneixem, a través de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, un projecte de numeració del vial per part de la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística que data de l’any 1961. Si continueu, a la cantonada dels carrers d’Irlanda, 27-29 amb Sòcrates, 73, veieu que s’obre el passatge de Joaquim Rita. Aquest vial, format per 21 números, en diagonal, tampoc presenta arbres i és obert al trànsit, i s’hi observa una alternança de cases baixes i immobles més alts. Hi destaca la casa esgrafiada del número 5, de color gris i groc, d’una planta i terrat. La seva denominació fa referència al propietari dels terrenys des de l’any 1915. A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es guarda documentació relativa al vial: l’any 1931 diversos veïns van sol·licitar a l’Ajuntament el caràcter de via pública per al carreró particular; el 1961 la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística en va projectar la numeració, i entre els anys 1974 i 1975 es va cursar una altra petició per a la consideració defi nitiva de passatge. Acaba al carrer de Concepción Arenal, 242-246, des d’on podeu tornar amb el metro L1 (Fabra i Puig).

com s’hi arriba: M L1 (Sant Andreu) Accés per: C. de Sòcrates, 65-67; C. d’Irlanda, 32 bis-34; C. d’Irlanda, 27-29

100 PASSATGES DE BARCELONA / 175


El camp dE l’arpa dEl clot Passatge de Catalunya

proVEnçals dEl poblEnou Passatges del Taulat i de la Trinitat

El clot Passatge de Robacols El poblEnou Passatge del Caminal la VErnEda I la pau Passatges d’Arriassa, de Ca n’Oliva i de Casa Llarga Passatge de la Ferradura

Pere rrer de

Carrer de la Marina

Carrer de Wellington

Ca

passatge del caminal

IV Rambla del Poblenou

Carrer dels Almogàvers

Carrer Avin g

uda

Carrer de Pujades

Passeig del Taulat

Avinguda d’Icària

gon

al

IV passatge de la trinitat passatge del taulat

Parc de Diagonal-Mar

Passeig de Garcia Fària

Carrer de Salvador Espriu

Parc esportiu de la Mar Bella

Avinguda del Litoral Port Olímpic

Dia

de Pere

Platja del Bogatell

Avinguda del Litoral

passatge de casa llarga passatges d’arriassa i de ca n’oliva

Gran Via de les Corts Catalanes Carrer de Bac de Roda

a

d

gu

in Av

passatge de robacols

ian

rid

Rambla de Guipúscoa

Parc del Clot

Plaça de les Glòries Catalanes

e aM

ot

l Cl

r de

re Car

Rambla de Prim

Carrer d’Aragó

passatge de la Ferradura

da Ron Parc de Sant Martí

Rambla de Prim

e

aM

ud

ing Av

rtí

Ma

Carrer de Cantàbria

na

ia rid

ant

S de

Carrer de Josep Pla

Carrer del Dos de Maig

passatge de catalunya

Carrer de Las Navas de Tolosa

Carrer de Sant Antoni Maria Claret

Fòrum


sant martĂ?

Passatge de Robacols


El camp de l’arpa del clot

Ptge. de

S

Sant MARTÍ

Catalunya

ou al Camp de l’Arpa del Clot, davant per davant de la masia de Can Miralletes, l’únic testimoni del passat agrícola d’aquest indret que es va començar a urbanitzar de manera singular a mitjan segle xix. Amb el carrer de Rogent, que travessa verticalment aquesta zona, i que té una funció de veritable eix comercial, si us fixeu en els carrers de la Indústria, de Còrsega, del Rosselló i de Provença acaben just quan arriben al barri, pel fet que el pla de reforma i eixample de la ciutat que va concebre Ildefons Cerdà, i que es va aprovar l’any 1859, no el va afectar.

Resultat d’aquest traçat original i del fet que a partir de la dècada dels anys vint del segle passat el barri havia esdevingut un nucli industrial i obrer, amb l’augment important de població consegüent, és la pervivència de molts passatges insòlits, emmarcats amb edificacions de caire residencial unifamiliar de planta baixa o de planta baixa i pis: Ginecòs, Travessera, Andreví o Puig Madrona. A l’illa formada pels carrers de Conca, de Sant Quintí, de Còrsega i de la Indústria, se’n troben dos que la travessen verticalment: els passatges de Roura i de Catalunya. El passatge de Roura (del carrer de Còrsega, 701-703, al carrer de la Indústria, 268-270), urbanitzat el 1926, és format per trenta-dos habitatges, on destaquen especialment les casetes dels números 4, 9 i 10 (amb petits jardins davanters), 14, 16, 18, 20 i 26. L’encisador passatge de Catalunya és bastit per dues fileres de trenta-quatre casetes, de planta baixa i terrat, amb petits jardins posteriors, que formen un conjunt molt unitari, amb façanes de diferents colors, algunes de les quals presenten esgrafiats amb motius vegetals molt senzills.

178 / 100 Passatges de Barcelona


sant martÍ

El camp dE l’arpa dEl clot

Aquest vial no obert al trànsit comença sota el bloc de pisos del carrer de Còrsega, 695-697, i acaba al carrer de la Indústria, 262-266. Se sap que es va obrir l’any 1922, i en alguns dels habitatges us podeu fi xar en l’any de la construcció (1925, la del número 24; o 1928, la del número 32). Al número 17, hi té el local l’associació teatral El Partiquí, creada el 1973; que tot i que assagen a la Farinera del Clot, aquí tenen el magatzem i el taller de confecció de decorats. També, a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, hi consta un projecte de numeració de l’any 1961 de la Direcció de Serveis de Gestió Urbanística. És recomanable que travesseu el carrer de la Indústria (Conca i Sant Antoni Maria Claret) per visitar els jardins i la masia de Can Miralletes. Construïda l’any 1736, deu el nom a un dels seus propietaris, Pere Miralles, el qual servia esmorzars als traginers que anaven d’Horta al port de Barcelona. D’estructura rectangular, té planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües. Tot i les successives transformacions experimentades a través dels segles, encara es conserven elements originals de la construcció, com són el paviment de lloses i la pedra de l’estructura. Actualment acull el restaurant SiBar. L’any 1998 es va enderrocar el mur que aïllava la masia, i Parcs i Jardins va equipar el solar, la zona de conreus del mas que consta d’una superfície de 5.000 metres quadrats, amb un espai enjardinat de tipus mediterrani, una zona de jocs infantils i una pèrgola. A l’illa següent, en direcció al carrer de la Independència, davant d’un altre referent del barri, la cocteleria cerveseria Moorea, oberta l’any 1974 i que conserva la decoració original de l’època (carrer de la Indústria, 241), hi ha tres passatges més, estrets i sense sortida: de la Indústria lletra C (al 248), de Lluïsa Vidal (al 236-242) i de Graziella Pareto (al 232). El primer s’ha comentat a la pàgina 22; els altres dos fan referència a dues dones: la pintora modernista, (1876-1918) i la soprano (1889-1973), tot i que abans de la seva dedicació formaven els passatges de la Indústria lletra B i lletra C, respectivament. Es tracta de vials establerts en sòl particular i formats amb petits habitatges també dels anys vint del segle passat. com s’hi arriba: M L5 (Camp de l’Arpa) accés per: C. de Còrsega, 695-697

100 PASSATGES DE BARCELONA / 179


El cLOT

Ptge. de

E

Sant MARTÍ

Robacols

l curiós passatge de Robacols no apareix en cap guia de carrers ni en cap plànol de la ciutat, tot i que sí al Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona. El trobareu si accediu per la portalada de l’edifici del número 37 del carrer de Rossend Nobas, al Clot. Es tracta d’un vial particular, actualment reixat, sense sortida, que forma un dels darrers vestigis de l’arquitectura residencial i unifamiliar obrera de la segona meitat del segle xix, el que es podria dir un testimoni del passat industrial del barri. Tot i que molt abandonat, conserva nou cases adossades, molt senzilles, de planta baixa i pis, totes situades al mateix costat, a la dreta; a l’altra banda es veuen restes d’antics patis, abans destinats a petits horts o jardins, i ara plens de plantes i trastos vells. Enllaçant amb la pàgina 132, torneu a descobrir un altre exemple que segueix aquesta peculiar tipologia urbanística: les cases a una banda i els horts o jardins, a l’altra. Es va urbanitzar a la segona meitat del segle xix i es va destinar a habitatges per als treballadors de les fàbriques del barri, època en la qual les manufactures van ocupar les terres agrícoles del Clot. Els habitatges són contemporanis als situats al carrer del Clot, entre els números 2 i 34, per sota de l’avinguda Meridiana. La seva denominació fa referència al sobrenom amb el qual es coneixia la família Casas, propietària de nombroses terres al barri del Clot i al Camp de l’Arpa, urbanitzades durant el segle xix. Amb el mateix nom i també al districte de Sant Martí, però al Camp de l’Arpa del Clot, la part nord del nucli del Clot, hi ha la plaça de Can Robacols, situada entre els carrers de Besalú, del Ripollès, del Pistó i de Josepa Massanés. El barri d’en Robacols, un nucli agrícola i ramader, també estava vinculat a la família

180 / 100 Passatges de Barcelona


sant martÍ

El clot

Casas. Es va enderrocar el 1979 per construir-hi habitatges. La palmera de la plaça actual, inaugurada l’any 1986, és l’únic testimoni del passat. Davant del carreró i situat en uns terrenys ocupats antigament per l’estació del tren del Clot i per uns tallers ferroviaris de la Renfe, es va inaugurar l’any 1986 el parc del Clot. El van dissenyar els arquitectes Dani Freixes i Vicente Miranda, que van combinar elements dels antics tallers, com ara la façana, els murs i la xemeneia, amb els espais verds, de jocs i esportius. Si continueu pel carrer de Rossend Nobas, arribareu al Mercat del Clot, aixecat al solar on els pagesos de molts municipis del voltant venien els productes a l’aire lliure. Projectat per l’arquitecte Pere Falqués i Urpí (1850-1916) i inaugurat el 1889, es tracta d’un edifici rectangular amb coberta metàl·lica i façanes d’obra vista que va ser rehabilitat l’any 1995 (plaça del Mercat, 26).

com s’hi arriba: M L1 (Clot), M L2 (Clot) accés per: C. de Rossend Nobas, 37

100 PASSATGES DE BARCELONA / 181


El poblenou

Ptge. del

A

Sant MARTÍ

Caminal

l Poblenou són nombrosos els passatges que es troben, molt sovint anomenats amb els cognoms dels seus promotors o pel carrer a través del qual s’hi accedeix; per esmentar-ne uns quants: de Rovira, de Bori, dels Ciutadans, d’Olivé i Maristany, de Colomer o de Saladrigas, tot i que molts van desaparèixer amb l’arribada dels Jocs Olímpics del 1992. Si us fixeu en un plànol del barri veureu que són poques les illes de cases, compreses dins del projecte d’eixample de Cerdà, que no estiguin travessades, horitzontalment o verticalment, per un passatge. Aquest tipus de vial, tan característic de la urbanització del barri, emmarcat per edificacions de planta baixa i de caire residencial obrer, va ser fruit de l’aprofitament del sòl i va aparèixer a la primera meitat del segle xix, quan el Poblenou va esdevenir el centre capdavanter de la industrialització, amb el consegüent i molt important augment demogràfic. Quan hi passegeu, només cal que us fixeu en el fet que mireu on mireu, sempre veureu alguna xemeneia: no en va és anomenat el Manchester català. Visitar el passatge del Caminal és conèixer de primera mà aquest tipus de carreró, que forma part de la vida i de la memòria del barri, i anar molt enrere en el temps. És entrar en un petit univers veïnal, on tots els qui hi resideixen s’ajuden, un espai comunitari on es veuen plantes, taules i cadires, s’estén la roba, totalment fora del brogit de la ciutat. Algunes veïnes asseguren que és viure com en un poble i que sembla que el pas del temps s’hagi aturat.

El vial té dues entrades que actualment no es comuniquen, segons dades que facilitades pel Departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica - Hàbitat Urbà: pel carrer de Pallars, 172, el passatge

182 / 100 Passatges de Barcelona


sant martÍ

El poblEnou

és establert en sòl públic, i per l’altra entrada, pel carrer de Pujades, 131-133, el terreny és privat. L’origen del nom del passatge del Caminal és incert, té dues versions diferents: una sosté que era un antic camí anomenat Pont de les Vaques i que anava entre els bancals i els parterres d’un hort; i, una altra, explica que va prendre el nom dels propietaris dels terrenys on s’havia obert. Per l’accés del carrer de Pallars es veuen naus industrials i un lloc on els veïns aprofiten per aparcar-hi els cotxes. S’obre al costat del local de l’associació juvenil 9 Gats del Taulat, un espai de trobada, i el solar d’un antic complex fabril on es veu una xemeneia. El més interessant, però, és l’entrada per Pujades, on a la façana del restaurant Garcia es pot veure l’any d’obertura del vial: 1924. Perpendicularment al vial d’entrada, amb porta reixada, i a mà esquerra, s’obren tres trams més; el primer, format pels habitatges de les lletres A-B-C; el segon, pels formats per les lletres D-G, i el tercer, acaba a la casa número 26. Es tracta de petites cases adossades de planta baixa molt senzilles, sense pati posterior, i on actualment els veïns en són els propietaris. Us proposem una breu passejada per veure la transformació actual d’aquest barri industrial, i la convivència de petits edificis d’habitatges amb magatzems, grans naus i luxosos lofts que han nascut d’antigues fàbriques rehabilitades com a habitatges. Just al davant, al carrer de Pujades 142-144, hi ha un altre passatge, el de Masoliver (neix al carrer de Ramon Turró, 151-153) amb 42 números, format per una barreja de naus i d’habitatges. És remarcable perquè és un exemple de la nova remodelació que s’ha dut a terme en aquests vials, amb nova calçada, arbrat i nous enllumenats. I també per fi xar-se en les noves transformacions arquitectòniques: a la cantonada amb el carrer de Llull es troba el Vapor Llull 133, un edifici premi d’arquitectura Ciutat de Barcelona, del 1998, als arquitectes Cristian Cirici i Carles Bassó per la reconversió de l’antiga fàbrica de productes químics Massó i Carol (constituïda el 1902). Cal destacar també la casa groguenca del número 4, de maó i amb dues plantes, que data de l’any 1901. Si voleu dinar en un lloc agradable, us proposem la Masia Racó de la Vila (carrer de la Ciutat de Granada, 33, prop del carrer de Ramon Turró) ubicat en una finca centenària del barri, i que ofereix cuina mediterrània. I si continueu, en trobareu un altre, en sentit horitzontal: el passatge de Mas de Roda, (al carrer de Badajoz, 36-38, partit al carrer de la Ciutat de Granada, 17-21, i que acaba al carrer de Roc Boronat, 19), amb trenta-nou números i amb un altre exemple de recuperació i transformació d’una antiga fàbrica en nous lofts (29 habitatges readaptats que en conserven l’estructura original). Són al número 5-13, anomenat també com el passatge del Sucre, obra de l’arquitecte Jordi Garcés, del 2011, en un edifici que va pertànyer a la Compañía de Industrias Agrícolas, del 1916. com s’hi arriba: M L4 (Llacuna) accés per: C. de Pujades, 131-133

100 PASSATGES DE BARCELONA / 183


LA VERNEDA I LA PAU

Sant MARTÍ

Arriassa, de Ca n’Oliva i de Casa Llarga

Ptges. d’

S

ou al barri de la Verneda i la Pau. Recordeu que el primer grup d’habitatges construïts al barri de la Verneda, situat a l’antic terme municipal de Sant Martí de Provençals, el nom del qual fa referència als verns, els arbres que creixen prop dels rius, va ser impulsat pel Patronat Municipal de l’Habitatge, a la dècada dels anys cinquanta. El barri de la Pau va ser construït per l’Obra Sindical del Hogar i va ser inaugurat per Francisco Franco l’any 1966 en els actes de la campanya “25 años de paz” des de la fi de la Guerra Civil, d’on prové el seu nom. Els dos barris van acollir població emigrada que arribava en aquests anys a la ciutat per buscar feina. Es va crear i fomentar la construcció de blocs d’habitatges a preus assequibles per allotjar els nous treballadors. Entre el carrer de Santander i la rambla de Guipúscoa, a l’altra banda de la rambla de Prim, es troben aquests tres passatges que són travessies dels estrets carrers del Camp Arriassa i de Ca n’Oliva, és a dir, que hi neixen o hi acaben. El Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona explica que els noms fan referència a la zona on es troben, que s’anomenava Camp de la Mata i més antigament, Arriassa, una horta. El passatge i el carrer d’Arriassa fan menció directa al nom d’aquest camp de regadiu. El de Ca n’Oliva, igual que el carrer, són dedicats a Ramon Oliva, propietari de la Casa Llarga, una construcció situada en aquest indret. I el passatge de Casa Llarga, a l’habitatge que pertanyia a Ramon Oliva. També es pot accedir als dos primers vials per la rambla de Prim sota les galeries, formades per les porteries i per diversos comerços dels habitatges dels números

184 / 100 Passatges de Barcelona


sant martÍ

la VErnEda I la pau

202 i 212, respectivament; o, pel carrer del Camp Arriassa, números 54 o 70. En canvi, per entrar al passatge de la Casa Llarga, on cal dir que les plaques identificatives del vial estan arrencades, només ho podeu fer pel carrer del Camp Arriassa a l’altura del número 12. Són vials oberts i molt amples, amb aparença de plaça, que no tenen res a veure amb la tipologia de passatge que tothom pensa, més aviat estret i curt. Tenen uns 25 metres d’amplària, són oberts al trànsit i, de fet, serveixen d’aparcament per als vehicles dels veïns. Els dos primers són arbrats amb plataners a banda i banda, i el tercer, amb lledoners. Estan formats per senzills blocs d’habitatges, de vuit pisos d’alçària, emparats pels beneficis de diverses lleis dels anys cinquanta del segle passat, del Ministerio de la Vivienda, és a dir, edificis protegits per garantir l’accés a una llar digna: tres blocs de cases a cada banda. És interessant observar tota la tipologia urbanística al voltant d’aquests vials: se succeeixen altres passatges, sense nom, estrets, interiors, alguns amb comerços o cases, d’altres de serveis, i que conviuen amb places arbrades. Se’n coneixen, gràcies als expedients trobats a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, projectes de numeració, obres d’instal·lació d’enllumenat i de clavegueram, de pavimentació i remodelació entre la dècada dels anys seixanta i setanta; a partir dels quals es pot extreure la conclusió que els veïns van trigar deu anys a veure condicionada la barriada. Sense moure’s del barri, us recomanem de fer tres visites més, en direcció sud. L’escultura El llarg viatge, de Paco Torres Monsó, a la rambla de Prim amb la rambla de Guipúscoa; la plaça de la Palmera de Sant Martí, un dels primers espais guanyats per a la ciutat a l’inici de la democràcia municipal, lloc residual amb una palmera com a únic element distintiu, on l’any 1984, després de la urbanització de la plaça, es van instal·lar dues peces de formigó armat de color blanc que formen arcs de circumferència (El mur), de l’escultor nord-americà Richard Serra. I a la cantonada dels carrers del Concili de Trento, número 313, i de Pere Vergés, el Centre d’Art Contemporani El Piramidón, situat en un gratacels de 16 pisos construït l’any 1971. Un cop acabada la passejada, la línia de metro més propera és l’L4 (Besòs). com s’hi arriba: M L2 (La Pau), M L4 (La Pau) accés per: C. del Camp Arriassa, 70; C. del Camp Arriassa, 54; C. de Ca n’Oliva, 101-107

100 PASSATGES DE BARCELONA / 185


LA VERNEDA I LA PAU

Ptge. de la

A

Sant MARTÍ

Ferradura

la Verneda i la Pau, entre els números 55 i 57 del carrer de Cantàbria, una via ampla amb edificis alts de pisos, comença el passatge de la Ferradura. Aquest vial, obert al trànsit de vehicles, segons el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona deu el nom a la singularitat de la corba que segueix, tot i que cal dir que els veïns expliquen que la denominació es deu a l’antic camí que recorrien els animals ferrats. Format per locals i habitatges que pertanyen a la Cooperativa de Viviendas Nuestra Señora de la Fe, acaba al carrer de Santander, 16. És curiós que la numeració dels diferents blocs apareix com a carrer de Santander, no pas com a passatge de la Ferradura, tot i que al vial sí que hi ha retolació que hi fa referència. L’indret té un destacable rerefons humà i històric. L’any 1958, un grup d’afectats per una estafa de Construcciones San Andrés, que van comprar uns pisos a Santa Coloma que van ser adjudicats a més d’una família, van formar la Cooperativa Nuestra Señora de la Fe. Els socis van comprar uns terrenys per edificar-hi i l’any 1962, en un barri on només hi havia masies i l’església de Sant Martí, es van inaugurar els 284 habitatges (cada pis va costar 270.000 pessetes) i els deu locals comercials. Durant els anys seixanta del segle xx, la cooperativa formava un petit nucli amb l’escola i diversos comerços, com ara la perruqueria, el bar o els queviures, que ocupaven els locals, i van ser els mateixos veïns els que es van encarregar d’asfaltar els carrers, construir el clavegueram i fer-hi arribar l’aigua i la llum. Un total de 13 escales de veïns formen aquest conjunt d’habitatges, format per un bloc lineal amb vuit escales i cinc blocs independents. Davant on es troba l’oficina de la cooperativa, al número 10 del passatge, un rètol desgastat assenyala la Secció Recreativa de la Cooperativa, alhora zona

186 / 100 Passatges de Barcelona


sant martÍ

la VErnEda I la pau

esportiva i punt de trobada dels socis, és un recinte singular amb arbres, bancs, taules i cadires de plàstic. Cal remarcar els vuit murals de pintura realista, fets per un dels socis: diferents escenes rurals, com ara una masia, el porxo d’una casa de camp, un pagès amb el gos o un rec, es tanquen amb unes arcades que simulen uns maons vermells. A més de la Secció Recreativa, la cooperativa té dos locals socials, destinats a reunions i activitats dels socis. Només cal travessar el carrer del Pont del Treball Digne i ja sereu al veí barri de Sant Martí de Provençals, on us recomanem la visita al parc de Sant Martí (carrer de Menorca, 64). Es va construir en uns antics camps de conreu que, fins a mitjan segle xx, ocupaven una bona part del districte. Es tracta d’una gran

zona de gespa i arbres, amb una superfície de sis hectàrees, que acull diversos equipaments municipals, com ara el camp de futbol, el Mercat de Provençals, l’IES Sant Martí o la llar d’ infants Joan XXIII. Hi destaquen elements arquitectònics com ara l’església de Sant Martí Vell i les masies de Can Cadena, Can Planas i Ca l’Arnó, que formaven el nucli antic del poble de Sant Martí de Provençals. Pel que fa a l’església de Sant Martí Vell, tot i que s’ha reconstruït diverses vegades, té l’origen en el temple dedicat a sant Martí de Tours, que el 1052 va donar nom al veïnat. A l’actual edifici, que data del segle xv, sobre una reconstrucció del segle xi, hi ha un pas cobert que comunica amb la rectoria, una masia del segle xvii amb dos rellotges de sol a la façana.

com s’hi arriba: M L2 (Sant Martí) accés per: C. de Cantàbria, 55-57

100 PASSATGES DE BARCELONA / 187


Provençals del poblenou

Ptges. del

Sant MARTÍ

Taulat i de la Trinitat

U

s proposem la descoberta d’aquests dos passatges situats a Provençals del Poblenou, sector que es localitza entre la Gran Via i la Diagonal, i molt vinculat amb el territori històric del Poblenou. Tots dos vials són ben propers, per sota del carrer de Pere IV, i alhora diferents en molts aspectes. El passatge del Taulat neix al carrer de l’Agricultura, 128-130, i acaba al carrer de Josep Pla, 129 i 131-133. Quan hi entreu, darrere vostre, hi veieu una de les xemeneies tan característiques d’aquesta antiga zona fabril i que s’integren totalment al nou paisatge. La xemeneia, de maó vist i de planta circular, i una de les més altes de Sant Martí, forma part de les restes d’una nau industrial (a la cantonada dels carrers de Cristóbal de Moura i del Treball). Sense arbres i obert al trànsit, és format per 24 números; a mà esquerra hi ha diverses naus i la Federació Columbòfila Catalana de Coloms Missatgers (al número 7); a mà dreta, casetes senzilles de dues plantes, moltes habitades per persones emigrants d’origen romanès. Cal apuntar que l’activitat columbòfila (criar i entrenar els coloms missatgers amb finalitats esportives) va començar a Catalunya l’any 1890, amb la Reial Societat Columbòfila de Catalunya, la qual va ser cofundadora de la Real Federación Colombófila Española el 1894. La federació va néixer l’any 1935 i inclou els diferents clubs de tot Catalunya, actualment 14, els quals porten a la seu els coloms per traslladar-los engabiats fins al punt de viatge on s’han d’alliberar per competir en les diferents curses. En llibertat, el colom, amb una gran capacitat d’orientació i després d’un temps d’aprenentatge, tornarà al colomar després de recórrer grans distàncies. Segons el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, tant aquest vial, com el carrer (al Poblenou) i el passeig (a Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou) amb el mateix nom, deuen la denominació a un dels barris de l’antic poble de Sant Martí de Provençals, on a més del Taulat (que significa ‘peça de terra’), s’hi localitzaven la Muntanya, la Sagrera i el Clot, municipi que l’any 1897 es va agregar a Barcelona.

188 / 100 Passatges de Barcelona


sant martÍ

proVEnçals dEl poblEnou

A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB), s’hi troben dades que daten de l’any 1931 pel que fa a la realització de les obres de recobriment d’una antiga sèquia, i del 1961, en relació amb la numeració del carreró. Pel que fa al passatge particular de la Trinitat, que ha estat possible de conèixer-lo gràcies al Departament d’Informació de Base i Cartografia de l’Institut Municipal d’Informàtica - Hàbitat Urbà, cal comentar que no s’ha trobat cap informació als arxius consultats, ni apareix en cap plànol ni guia de la ciutat, tot i que sí que conserva un rètol amb el seu nom. Sense sortida, s’obre al número 149 del carrer del Marroc, just quan queda tallat per un solar que serveix d’aparcament a una empresa de maquinària i grues, molt proper a la cantonada amb el carrer de l’Agricultura. En l’edició actual, del 2010, del Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona no s’hi troba cap referència. Tot i que si consulteu la de l’any 1996, el seu autor, Jesús Portavella, n’explica l’origen de la denominació: “El terreny on es va obrir el passatge, situat en el paratge conegut com «Prat de les Teles», havia estat propietat de Consolació de Moragas i de Quintana, marquesa de Moragas. La propietat d’aquest terreny passà a mans de Consolació Vidal de Moragas. La dedicació que sembla més adient és la de l’anomenat misteri de la Trinitat.” Indagant una mica més i per situar-vos en un període de temps, el Marquesat de Moragas és un títol que va concedir l’any 1876 el papa Pius IX a Consolació Moragas i de Quintana (18281904) i que va passar a la seva filla, Consolació Vidal de Moragas (1862-1948). Amb un encant especial i molt ben conservat, és format per sis casetes de planta baixa, amb les façanes pintades de tonalitat siena, amb terrat i pati posterior. Al davant hi ha un jardí, que cuiden els mateixos residents, amb una palmera, una figuera, un nesprer i diverses plantes, que alternen amb les taules i cadires de plàstic que els serveixen de punt de reunió. Els veïns expliquen que els habitatges es van destinar a treballadors de les indústries properes de la zona a la primeria del segle xx.

com s’hi arriba: M L4 (Selva de Mar) accés per: C. de l’Agricultura, 128-130; C. del Marroc, 149

100 PASSATGES DE BARCELONA / 189


La redacció d’aquest llibre es va tancar el setembre de 2014.


Barcelona 100 Passatges  

Aquesta guia us convida el passeig per aquests vials tan peculiars –alguns amagats, d’altres atzucacs o dreceres, alguns comercials, d’altre...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you