Issuu on Google+

100 Manlleu — Octubre del 2013

Tercera època — Número 100


Continuïtat De la tercera època de la publicació del butlletí del Santuari de Puig-agut hem arribat al número 100 i això ja és motiu de satisfacció. Però hi ha un altre motiu pel qual ens hem d’alegrar, i és el fet d’haver-se constituït l’ASSOCIACIÓ D’AMICS DEL SANTUARI PUIG-AGUT DE MANLLEU. Des del traspàs dei fundador del santuari, en Ramon Madiroles, l’any 1927, a l’escalf de la Pabordia mai hi han faltat persones voluntàries que han tingut cura de Puig-agut pel que fa al seu manteniment i la continuïtat de les celebracions litúrgiques. Ara, la personalitat jurídica que li dóna l’Associació, una exigència del tot necessària als nostres dies, en garanteix la continuïtat. El passat dia 1 de juliol es va constituir l’Associació. Varen signar dotze persones com a socis fundadors, d’entre els quals es va formar la primera junta, i que és la següent: President: Secretari: Tresorera: Vocals:

Joan Sala Gorchs Joan Lluís López Navas (representant de Torelló) Pilar Cubí Carrera Xavier Valls Mas Josep Jofre Viñas (representant de Sant Martí Sescorts) Alexandre Roca Remolins (Coordinador butlletí) Joan Arimany Juventeny

Amb aquesta premissa de continuïtat, el grup de comissionats rempendrà la seva tasca, a la qual tothom i serà benvingut com a servents devots de la Mare de Déu i del Sagrat Cor de Jesús.

La Pabordia de Puig-agut

Santuari de Puig-agut Diumenge 13 d´octubre, a les 5 de la tarda

CELEBRACIÓ DE LA SANTA MISSA

amb motiu de la festivitat de la Verge del Pilar Presidirà la celebració mossèn Pere Oliva, rector de Sant Martí Sescorts Mitja hora abans de la missa, res del Sant Rosari


Tres èpoques, segle i quart, d’El Far de Puig-agut El Far de Puig-agut és la publicació periòdica degana de les capçaleres manlleuenques. El seu naixement, fa segle i quart, fou a recer del santuari del qual en fa de portaveu. El seu promotor va ser, com tot allò que en formava part, Ramon Madiroles i Codina. La iniciativa, que no seria imitada al municipi fins passada una dècada, era agosarada com tot allò que emprenia Madiroles. Ja havia estat autor de diversos llibres com Discursos y narracions i Poesías religioses y morales però la nova empresa requeria, sobretot, voluntat, constància i molt d’esforç.

Primera època El número 1 i 2 (ja que va ser un número doble) pertany a gener i febrer de 1888. D’aquesta informació es pot deduir que la voluntat de Madiroles era fer una publicació mensual. Ben aviat, però, aquesta idea es va estroncar i va passar a tenir una periodicitat irregular. Els primers números duien un llarg subtítol: “Revista mensual del favores dispensados por el Sagrado Corazón de Jesús desde su primer trono en España sobre la cúspide de sus montañas en Cataluña, bajo el patrocínio del Arcàngel San Miguel”. Tenia el permís eclesiàstic i la concessió de quaranta dies d’indulgència per als subscriptors. Constava, també, la transcripció del privilegi concedit a Puig-agut per ser reserva del Santíssim i finalitzava amb quatre poemes de lloança al Sagrat Cor de Jesús. Solien fer esment de les diferents activitats que passaven a l’entorn del santuari, especialment la crònica de favors obtinguda per intercessió del Sagrat Cor de Jesús venerat a Puig-agut. No hi mancava, tampoc, les diverses cartes i missives de la correspondència que Madiroles enviava i rebia. Diverses altes autoritats de l’època, ja fossin civils, militars o eclesiàstiques mantenien contacte amb el peculiar manlleuenc. Alguns números van tenir una dedicació especial. Per exemple, el número 21 (1901) estava dirigit al general Valerià Weyler, gran amic de Madiroles. El número 22 (juliol de 1903) era en memòria del papa Lleó XIII i contenia vi-


sionari projecte de carretera cap a Olot passant per Bracons. El número 24 (1906) contenia un suplement anomenat “La perdiu roja” dedicat a la fillola de Madiroles, Presentació Thós, en la seva professió com a monja dominica. El 28 (1914) contenia un homenatge al cardenal Rampolla, un altre dels influents amics de Madiroles i finit un temps abans. El 30 (1915) era dedicat a Benet XV quan feia un any de la seva elecció com a pontífex. I el darrer número de què es té notícia fou el 33 (1918/19), on es recollia la mort recent de la seva segona esposa, Dolors Casas i Massana, a causa d’una malaltia infecciosa de caràcter epidèmic. A mesura que Ramon Madiroles es va anar fent gran, amb l’afegit de la mort de la seva companya, va perdre l’empenta de la qual havia fet lluïment. A principi de la dècada de 1920 va anar abandonant ideals i proeses incomplertes. El 1927 va morir havent deixant, com a gran herència, una prolífica llavor en forma de santuari.

Segona època La segona època de El Far de Puig-agut es va deure a l’esforç de Lluís Masoliver i Illa. Des de la postguerra, amb la lenta però decidida recuperació del santuari destruït per la Guerra Civil, fins als seus darrers dies, fou l’ànima de Puig-agut. Les mancances tecnològiques, ben lluny de les possibilitats actuals, eren compensades per la tasca incansable de l’administrador del temple. Els fulls ciclostilats de periodicitat mensual eren el suport i mitjà de transmissió de les activitats a l’entorn de Puig-agut. S’han conservat ben pocs exemplars, però van cobrir una llarga i fecunda etapa. En l’article que Francesc d’A. Pujol va dedicar-li després de la seva mort de Masoliver, ocorreguda el 28 d’octubre de 1983, es preguntava: “Qui redactarà amb continuïtat aquells circulars periòdiques, de personalíssim estil i de santa ingenuïtat?”. El mateix Pujol va ser la resposta a la seva pregunta i agafava el testimoni cap a la tercera època del butlletí.

Tercera època El juliol de 1984 va aparèixer el número 0 del darrer i actual període que ha arribat al seu número 100. A la portada d’aquell primer butlletí, en Francesc, volent fer l’anella que enllaçava amb el passat i fent referència a Masoliver, va escriure: “És ben cert que voldríem posseir aquella actitud beatífica; aquella entrega inqüestionable; aquell zel en tot ço que de pic o de palada feia referència


a la devoció als Patrons de Puig-agut. Aquells fulls mensuals on en Lluís hi abocava tot quant sentia o tenia. Aquelles frases plenes de santa ingenuïtat en les quals en Lluís hi buidava tota l’ànima. Ens manca aquell sentiment d’oblat per a poder expressar-nos com ell”. Malgrat aquests dubtes inicials, Pujol va cobrir sobradament la direcció i redacció en el nou Far. A partir d’aleshores, com ho és ara, la periodicitat va passar a ser quadrimestral, d’acord amb les tres misses que, com a mínim, s’oficien a Puig-agut: per la festivitat de la Mare de Déu de Lourdes, pel mes del Sagrat Cor i per la diada de la Mare de Déu del Pilar. També s’hi va sumar un altre butlletí posteriorment per les festes nadalenques. Aquell número inicial també contenia un article de Josep Prat i Roca, que duia l’escaient encapçalament de: “Parlem-ne, de Puig-agut” i contenia l’expressió del nou grup de pabordes que des d’aleshores, donant continuïtat a la devoció i cura del santuari, envoltaven la figura de Xavier Valls i Mas, que en va assumir l’administració. Aquells anys van destacar per l’embelliment de l’entorn de Puig-agut i millora dels equipaments i serveis, tot fent-lo un indret ben agradable al visitant i plaent per al devot del Sagrat Cor. Les pedres i petits còdols de rius de Pere Vila van anar teixint uns murs plens de vida i de referents paisatgístics i arquitectònics que copsen la mirada de tothom que s’hi apropa. El Far fou testimoni i transmissor fidel d’aquesta labor i evolució pacient i incansable dels amics i benefactors del santuari. Poc abans de morir, el 1999, Francesc d’A. Pujol va passar el relleu a Àlex Roca que actualment coordina la publicació. Roca, des d’aleshores, ha sabut envoltar-se de col·laboradors que, conjuntament, donen contingut a El Far de Puig-agut combinant temes estretament relacionats amb el santuari amb d’altres de diversos però escaients. Finalment, cal destacar alguns aspectes d’aquesta darrera època: De la ploma de Pujol van sortir les dues capçaleres que van acompanyar, tret d’alguna ocasió, El Far de Puig-agut en els seus primers cinquanta números. Des del número 51, el de juny de 2001, el disseny ha anat a càrrec de Toni Donada que, en els quatre números del 125è aniversari (números 90 al 93) del santuari celebrat l’any 2011, va aplicar-hi una variació indicant aquesta efemèride. Del mateix Donada és la historieta gràfica que, amb el nom de En Madiroles, aporta un toc d’humor, sovint àcid, i que suggereix la reflexió, que va aparèixer per primera vegada en el número 44, el setembre de 1999. Finalment, cal recordar que, des del desembre de 2008, el Far de Puigagut és present a Internet en la seva versió digital a l’adreça http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es. Joan Arimany i Juventeny


D. Ramon de Madirolas en l’imaginari manlleuenc i artístic Després de la mort l’any 1999 de Francesc d’A. Pujol, iniciador i ànima de la tercera època de El Far de Puig-agut, Àlex Roca es va fer càrrec de coordinar-ne l’edició. Va ser ell qui, per a donar-li una nova empenta, em va demanar de crear un personatge d’historieta per al butlletí. Acceptada la proposta, la veritat és que no vaig haver de rumiar-hi gaire perquè ja existia. Parlo del fundador del santuari, D. Ramon de Madirolas i Codina. El personatge ‘original’ és prou sui generis i no m’estendré ara a parlar de les seves iniciatives i amistats. Sí que destacaria dels seus projectes, com a curiositat, que es va avançar un segle a dibuixar una carretera que havia d’unir la Plana i Olot. D’altres, com ara el que havia sentit explicar sobre la construcció d’uns grans molins que, situats a la carena de Madiroles, havien de servir per a escampar la boira de l’hivern, semblen més aviat fruit de la veu popular i mofa dels seus aires de grandesa. Amb el pas del temps ambdues realitats, la històrica i la imaginada, han acabat essent indestriables. Certament, les noves generacions poc o res saben de Ramon de Madirolas (1856-1927). Però durant dècades les seva figura va ser motiu de comentaris. Fins al punt que una d’aquestes anècdotes va inspirar un dels millors artistes catalans de la primera meitat del segle xx, Xavier Nogués (Barcelona, 1873-1940). Nogués, membre destacat del Noucentisme català, va crear uns personatges d’un estil particularíssim i, a més de ninotaire, va ser pintor, dibuixant, gravador i ceramista. És tracta d’un dibuix a la mina de plom (0,40 x 0’31cm) del 1934 que duu el títol «Enterrament de la muller de D. Ramon de Madirolas segons versió del sensible estilista Rafael Puget i Munt». Prova de la qualitat de l’obra és que pertanyia a la col·lecció particular que Lluís Plandiura —amic i protector de l’artista, i un dels més destacats col·leccionistes d’art de l’època— tenia a la seva casa de la Garriga. La primera notícia de l’existència d’aquest dibuix me la va facilitar el Sr. Ramon Capell de la Garriga. Pintor i amic de Lluís Plandiura, havia estat casat en primeres núpcies amb Pilar Arenas Madirolas, néta de Ramon de Madirolas. El dibuix ja havia estat reproduït amb anterioritat en el llibre de Rafael Benet, Xavier Nogués caricaturista y pintor (1949). Aquesta monografia aporta més detalls sobre el dibuix amb una explicació facilitada pel mateix Plandiura: Salida de la comitiva mortuoria del Santuario de Puigagut, en el término de Manlleu, abriendo la marcha el desconsolado esposo, que empuña un pendón, seguido de las autoridades locales. Mossén Juan Cruells, apodado Mossén Canari, tuvo la desagradable sorpresa de encontrar la iglesia sin ornamentos ni vestuario, por lo que debió improvisarlos. Vistió una alba, y como no tenía bonete tocóse con el sobrero de teula. Como tampoco disponía de hisopo tuvo que contentarse con una botella de gaseosa, la cual blandía tras cada Pater Noster


Del llibre Xavier Nogués caricaturista y pintor

para esparcir el agua bendita. Aficionado a la caza, D. Ramón poseía un perro podenco que junto con el gato y una perdiz domesticada asistieron al entierro. Todo ello lo plasmó Nogués en un gracioso dibujo.1 El comentari ens permet d’identificar alguns detalls i personatges com el del vicari Joan Cruells (Manlleu, 1849-1921). Pel que fa a Ramon de Madirolas, creuríem que és l’home amb bigoti de la comitiva, vestit de negre, armilla blanca i barret a la mà; mentre que qui portaria l’estàndard sembla més aviat un militar [Madirolas tenia una gran amistat amb el general Weyler i ens consta que aquest hi envià un representant al funeral de la primera esposa]. Qui tanca el seguici fúnebre, a una certa distància, és Rafael Puget (18731945), el senyor de Barcelona de Josep Pla, informant de l’anècdota. La referència al gos i a les perdius és molt graciós. És coneguda l’afició de Madirolas per la cacera i el títol que ostentava de Marquès de la Perdiu Blanca. Pilar Torrents i Torras, la primera dona de Ramon de Madirolas i cosina germana del bisbe Torras i Bages, morí el 18 de febrer de 1898. Corria la veu que Ramon de Madirolas la va enterrar a Lurdes d’amagat, tot i no tenir-ne l’autorització —aquest privilegi no li seria concedit fins tres anys més tard—. El funeral es va fer a la parroquial de Santa Maria, i per no aixecar sospites sobre el pes del taüt diuen que s’hi va col·locar un tronc a dins, que és el que es va dur fins al cementiri de Manlleu. Però potser no és aquest l’enterrament il·lustrat. El fet del tronc dins el taüt no l’esmenta, i podria tractar-se, en canvi, del sepeli de Dolors Casas i Benet, Rafael. Xavier Nogués caricaturista y pintor. Ediciones Omega. Barcelona, 1949. p.86. Aquesta excel·lent monografia també ens permet conèixer molt millor l’artista.

1


Massana, amb qui Ramon de Madirolas s’havia casat en segones núpcies. Morí l’any 1918, i sabem que en el seu enterrament, de resultes de l’epidèmia regnant, es va prescindir de pompes funeràries, detall que lligaria amb la senzillesa del seguici, també explicable per l’època de declivi de Madirolas. La historieta actual d’en Madiroles recrea el personatge i el transporta al nostre temps. Es passeja entonat pels voltants del santuari amb barret de plat al cap, medalla recordatori de l’exposició de París o Atenes al coll i bastó a la mà. En algunes ocasions fa referència a detalls del Madirolas històric, però opina del que passa avui dia. Diu i fa coses que no sé si li escauen. O potser sí, perquè certament ha plogut molt des d’aquell carlisme abrandat de finals del segle xix. I en Madiroles, com es diu ara, s’indignaria si veiés tot el que ens toca viure. Segur! Toni Donada Madiroles

En Madiroles


Toni Donada

Sant Jaume, a mig camí del Santuari És de sobres coneguda la història de la construcció de l’ermita de Sant Jaume Nou durant el segle XIX. La resumirem en quatre ratlles per si hi ha algú que no l’ha sentida mai o no la recorda. L’hivern del 1853 hi va haver una onada de fred a Manlleu, com no es recordava: el termòmetre va arribar a 22 º sota zero durant uns quants dies, aconseguint gelar el vi de les botes depositades, generalment, als soterranis de les cases, ja que era el lloc de més estabilitat tèrmica. Per acabar-ho d’adobar l’estiu següent es va declarar al país una nova epidèmia de còlera morbo que va espantar els manlleuencs. Els feligresos feren la promesa que si aquesta epidèmia passava de llarg aixecarien una nova ermita dedicada a Sant Jaume, més propera a Manlleu que la que hi havia prop de Sanaiàs i que estava mig enrunada. El còlera morbo era una malaltia infecciosa causada per uns bacils, arribats al país des de l’Índia al primer terç del segle XIX. Es caracteritzava per forts vòmits i diarrees que deshidrataven els empestats i els portaven a la mort. La primera epidèmia va arribar els anys 1833 i 1834 i va causar unes 300.000 víctimes a l’estat espanyol. No es coneixia la causa d’aquella pesta i no hi havia remei per curar-la fins que, a les acaballes del segle, Robert Koch va descobrir el bacil que causava l’epidèmia. A la capital de l’estat hi va haver aldarulls i fins i tot linxaments de frares al ser acusats d’enverinar l’aigua de Madrid i causar l’epidèmia. No és estrany que, quan va arribar la segona epidèmia, la gent de Manlleu estès tant esverada. No hi havia remei i les solucions mèdiques d’aleshores empitjoraven l’estat del pacient, amb sagnies i lavatives inapropiades. Com que les víctimes del còlera foren escasses, els manlleuencs compliren la promesa i bastiren la nova ermita sobre un serrat del costat de Maians que va cedir gratuïtament el propietari Hipòlit Poquí. S’iniciaren les obres l’any posterior a l’epidèmia, el 1855 i al cap de dos anys es va inaugurar, beneint-la el bisbe de Vic, Antoni Palau i predicant el capellà manlleuenc Francesc d’Assís Aguilar i Serrat que arribaria a ser bisbe de Sogorb. Cal remarcar que en la visita pastoral del Bisbe Antoni Palau a la vella ermita de Sant Jaume de Vilamuntà, el mateix any –potser el mateix dia de la inauguració- va deixar una nota dient: “Que mientras no se repare y se ponga en estado decente la capilla Antigua de S. Jaime, quede suspendida de celebrarse en ella el Sto. Sacrificio de la Misa”.


Arxiu Valls

L’església original no tenia campanar. S’acabava amb una espadanya que fou destruïda per un llamp al cap d’un any. El primer administrador de l’ermita, Segimon Pou, va fer mans i mànigues per aixecar un campanar digne, que és el que avui encara es pot admirar amb alguns retocs. Per finançar les obres, el rector de Santa Maria de Manlleu recollia les almoines dels fidels i les lliurava als administradors de la nova ermita. En els comptes conservats en l’arxiu Prat Pujol, des del 21 de maig de 1855 fins els maig de 1859, el rector va lliurar 2.551 duros als administradors –la pesseta no es va introduir fins l’any 1868. Gairebé tots els manlleuencs col·laboraren en l’elevació de l’ermita. Es deia que eren tants els voluntaris que les pedres del riu necessàries per la construcció, es passaven de mà en mà, des de la vora del riu, tres quilòmetres avall de l’ermita, fins el pujol on s’estava erigint. És una mentida piadosa ja que en les factures de la construcció existents a l’arxiu Prat Pujol, hi ha molts pagaments de viatges de carro entre el riu i l’ermita. El que sí es pot afirmar es que hi col·laborà molta gent. Per exemple, el teatre públic de Manlleu destinà la recaptació del Nadal de 1857 fins l’abril de 1858 a decorar el cor de l’ermita. I també és cert que molts dels operaris que treballaren en l’erecció cobraren un preu més baix, destinant l’altre part a almoina per l’ermita. La decoració inicial de l’ermita anà a càrrec d’Isidre Bracons, un artista manlleuenc de la nissaga de can Bracons, nissaga que ha aportat un grapat d’artistes a la vila al llarg de la història manlleuenca. El capellà manlleuenc –i Dean de la Catedral de Barcelona- Jaume Dachs va fer entrega l’any 1875, de sis plafons pintats per Bartomeu Ribó, deixeble del famós Cava, que representaven moments importants de la vida del sant: la seva vocació, la predicació a Espanya, l’aparició de la Verge del Pilar, el seu martiri, el trasllat de les restes a Compostela i la seva aparició als combatents de la batalla de Clavijo, pintures que es perderen en la maltempsada del 1936. L’any 1886, Josep Casas i Reig compongué els primers goigs coneguts de la nova ermita de Sant Jaume. Una de les estrofes aixecà polseguera per la seva virulència, i els goigs foren canviats. L’estrofa més polèmica deia així: Quan Espanya fou de moros, vareu-vos als cristians, degollar els africans, amb espasa com a toros. Anàveu amb gallardia, sobre d’un cavall, armat. Ajudeu-nos cada dia, Jaume benaventurat. Altres poetes escrigueren goigs, alarmats per la rotunditat del primer d’ells. Un dels més antics es deu a la ploma d’Isidre Bracons i en ell es manifesta que l’ermita fou aixecada per haver superat el còlera amb un vot de Manlleu vers Sant Jaume ja que no hi ha cap paper on consti aquesta motivació per l’erecció de Sant Jaume Nou.


Quan lo còlera flagel·la aquesta vila amb rigor, promet fer una altra capella, més prop i de més valor. Cal considerar que el còlera no va deixar intacta la vila de Manlleu. D’una mitjana de 110,4 morts a l’any durant la dècada de l’epidèmia, es passà a 285 morts el 1854, el que fa suposar que foren 175 els morts pel còlera morbo. Però la pietat manlleuenca i les ganes de reverenciar Sant Jaume, feren que s’erigís l’ermita de Sant Jaume Nou. Bernat Prat

Un far en la nit El passat 14 d’agost, vigília de l’Assumpció de la Mare de Déu, el Santuari de Puig-Agut va esdevenir un autèntic far en la nit. Una bona colla de joves del Bisbat de Vic amb Mn. Jaume Casamitjana i Mn. Joan Prat vam participar d’una nit d’adoració al santíssim. Ens acompanyaven gent vinguda de les rodalies de Puig-Agut i fins i tot joves de diversos llocs de Catalunya (Bisbat de Barcelona, de Terrassa, de Solsona, etc). Sota un cel estrellat ens vam col·locar als peus de la verge de Lurdes per seguir el consell de la nostra mare “Feu tot el que Ell us digui” (Jn 2, 5). Teníem tota una nit per acompanyar Jesús i deixar-nos inundar per la seva pau. Tots els qui ho desitjàvem vam tenir l’oportunitat de demanar perdó a Déu i rebre el sagrament de la reconciliació. Les hores es van anar succeint amb moments d’adoració silenciosa, cants, pregàries i el res del rosari amb la contemplació dels misteris. Van ser vuit hores d’adoració amb l’esperança de poder arribar un dia al cel i gaudir de la felicitat per sempre amb Maria Assumpta. A les 6 del matí, a trenc d’alba, va finalitzar la vetlla i vam donar gràcies tots junts a Déu. A fora ens esperava un bon esmorzar per compartir. Ha estat una experiència inoblidable que esperem poder repetir ben aviat. Mònica Sala Vilardell

El Far de Puig-agut és present a Internet en la seva versió digital a l’adreça http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es


Goigs del ve誰nat de Puig-agut


El Far de Puig-agut