Issuu on Google+

Ciutats literàries: BARCELONA

™ ™ ™ ™ ™ ™ ™

Passejades per la barcelona literària / Sergio Vila-Sanjuán i Sergi Doria, editors Tombes i lletres / Judit Pujadó & Xavier Cortadellas (coord.) 21x 21. Contes de Barcelona Agustí, Ignasi. Mariona Rebull Agut i Rico, Joan. La Via Làctia Albanell, Josep. El Barcelonauta Amat i Noguera, Núria. Amor i guerra


™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™

Amat i Noguera, Núria. Deja que la vida llueva sobre mí Arenós, Pau. El topo a la luz del día Barbal i Farré, Maria. Carrer Bolívia Barril, Joan. Tots els ports es diuen Helena Baulenas, Lluís-Anton. Amor d’idiota Baulenas, Lluís-Anton. La felicitat Benavente i Cassanyes, Jaume. Llums a la costa Benavente i Cassanyes, Jaume. Nocturn de Portbou Benguerel, Xavier. Suburbi Bosch, Alfred. Heretaràs la Rambla Bosch, Alfred. Les set aromes del món Bosch, Lolita. La família del meu pare Bosch, Lolita. Veus de la nova narrativa catalana Bosch, Xavier. Homes d’honor Bosch, Xavier. Se sabrà tot Botey Pascual, Maria. A la recerca d’El Quemado Busquets, Blanca. El jersei Busquets, Blanca. La nevada del cucut Busquets, Blanca. Tren a Puigcerdà Cabré, Jaume. Jo confesso Cabré, Jaume. Les veus del Pamano Calvo, Javier. Corona de flores Calvo, Javier. El jardín colgante Caminals, Roser. Cinc-cents bars i una llibreria Candel, Francesc. Aquella infància esvaïda Cantavella i Cusó, Jordi. Vivències d’un barceloní emprenyat Capdevila, Llorenç. Sota la pell Carol, Màrius. Las plumas del marabú: crónica erótico-sentimental de la Barcelona canalla


™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™

Carol, Màrius. Una vetllada a l’Excelsior Carranza, Maite. L’esperit dels gels Carranza, Maite. Paraules emmetzinades Carreras, Joan. Carretera secundària Carreras i Verdaguer, Carles. La Barcelona literària: una introducció geogràfica Casas, Àngel. Fred als peus Castells, Ada. Pura sang Castells, Ada. Tota la vida Castillo, David. El mar de la tranquil·litat Castillo. No miris enrere Cela, Jaume. El temps que ens toca viure Cirici, David. I el món gira Coca, Jordi. La noia del ball Coca, Jordi. La nit de les papallones Coca, Jordi. Lena Company, Flavia. Que ningú no et salvi la vida Company, Flavia. L’illa de l’última veritat Dalmau i Ribalta, Antoni. El procés de Montjuïc: Barcelona al final del segle XIX Desclot, Miquel. Antologia de la poesia universal Esclasans, Agustí. Urània o La música de les esferes: novel·la de la vida Barcelonina Espinàs, Josep M. Alguns carrers antics de Barcelona Falcones, Ildefonso. L’església del mar Fité, Marcel. Un seient a la llotja García i Cornellà, Dolors. Serena Giménez Bartlett, Alicia. El silencio de los claustros González Ledesma, Francisco. Expediente Barcelona González Ledesma, Francisco. Historia de mis calles


™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™

González Ledesma, Francisco. No hay que morir dos veces Goytisolo, Luís. Estatua con palomas Guillamon, Julià. La ciutat interrompuda: de la contracultura a la Barcelona postolímpica Guillamon, Julià. La Moràvia Hériz, Enrique de. Mentira Hernández, Pau Joan. Projecte Ictivela Ibarz, Mercè. A la ciutat en obres Izquierdo Salas, David. Tots els noms de Barcelona Jòdar, Julià de. El metall impur Laforet, Carmen. Nada Lahoz, Use. Los Baldrich Lienas, Gemma. Cul de sac Lienas, Gemma. El final del joc Loperena, Josep Maria. La casa del fanalet vermell Luján, Néstor. La Rambla fa baixada Lloréns, Chufo. Mar de foc Llort, Lluís. Maleït Montjuïc Llobet, Glòria. ¿Què t’angoixa, Núria? Llovet, Jordi. Adéu a la universitat: l’eclipsi de les humanitats Madrid, Francesc. Sang a les Drassanes Manchester, Richard. Home to Barcelona: a foreigner’s story Manuel, Jordi de. El raptor de gnoms Manuel, Jordi de. Mans lliures Margarit, Joan. Barcelona amor final Márquez, Eduard. Cinc nits de febrer Márquez, Eduard. El silenci dels arbres Márquez, Eduard. La decisió de Brandes Márquez, Eduard. L’últim dia abans de demà


™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™

Márquez, Eduard. Les increïbles i superheroiques aventures de la XXL Marsà, Pol. Barcelona compte enrere Marsé, Juan. Caligrafía de los sueños Marsé, Juan. Ronda del Guinardó Marsé, Juan. Si te dicen que caí Martín, Andreu. Barcelona connection Martín, Andreu. Barcelona tràgica Martín, Andreu. Cabaret Pompeya Martín, Esteban. La clau Gaudí Martínez de Pisón, Ignacio. El día de mañana Mendoza, Eduardo. La ciudad de los prodigios Mendoza, Eduardo. Sin noticias de Gurb Mestres, Jaume. Vietnam Moix, Ana Maria. Vals negro Moix, Terenci. El cine de los sábados Moix, Terenci. El dia que va morir Marilyn Moliner, Empar. T’estimo si he begut Mollà, Jordi. Les primeres vegades Monzó, Quim. El millor dels mons Monzó, Quim. La magnitud de la tragèdia Mora, Víctor. Els plàtans de Barcelona Moret, Xavier. Collserola pas a pas Moret, Xavier. Europa Express Moret, Xavier. Qui paga mana Moriel, Enrique. La ciudad sin tiempo Moya, Antonio-Prometeo. Los misterios de Barcelona Nel·lo i Colom, David. La geografia de les veus Nel·lo i Colom, David. El meu cor cap a tu per sempre


™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™

Nopca, Jordi. El talent Olesti, Isabel. La pell de l’aigua Oller, Narcís. La papallona Ortiz, Jordi. El segrest de Barcelona Orwell, George. Homenatge a Catalunya Palol, Miquel de. El jardí dels set crepuscles Palol, Miquel de. Les concessions Pàmies, Sergi. La gran novel·la sobre Barcelona Pàmies, Teresa. Va ploure tot el dia Pàmies, Teresa. Primavera de l’àvia Pastor, Marc. L’any de la plaga Pedrolo, Manuel de. Joc brut Pessarrodona, Marta. L’amor a Barcelona Pijoan, Joaquim. Sayonara Barcelona Piquer, Eva. Una victòria diferent Puntí, Jordi. Maletes perdudes Pla, Josep. Barcelona, una discussió entranyable Puig, Valentí. Barcelona cau Quílez i Lázaro, Carles. La solitud de Patrícia Ramis, Llúcia. Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys Ramis, Llúcia. Egosurfing Riera, Carme. La meitat de l’ànima Riera, Carme. Natura quasi morta Riera, Ignasi. Viatgers de Barcelona Riera i Tuèbols, Santiago. La ciutat del desig Roca i Costa, Maria Carme. Barcino Roca i Costa, Maria Carme. Escollida pels déus Roca i Costa, Maria Carme. Intrigues de Palau: el poder d’una dama catalana a la cort medieval


™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™

Rodoreda, Mercè. El carrer de les Camèlies Rodoreda, Mercè. La plaça del diamant Roig, Montserrat. El temps de les cireres Roig, Montserrat. L’agulla daurada Roig, Montserrat. Ramona, adéu Ruíz Zafón, Carlos. El joc de l’àngel Ruíz Zafón, Carlos. L’ombra del vent Saladrigas, Robert. Aquell gust agre de l’estel Saladrigas, Robert. La llibreta groga Salvadó, Albert. Una vida en joc Sánchez Piñol, Albert. Victus: Barcelona 1714 Santos, Care. Habitacions tancades Santos, Care. La muerte de Venus Segura, Cristian. El cau del conill Serra, Màrius. Ablanatanalba Serra, Màrius. Farsa Serra, Màrius. Quiet Sierra i Fabra, Jordi. La pell de la revolta Sierra i Fabra, Jordi. Les veus de la ciutat Simó, Isabel-Clara. Adéu-suau Solana, Teresa. Drecera al paradís Solana, Teresa. L’hora zen Solana, Teresa. Negres tempestes Solé i Comas, Jordi. Barcelona Far West Soler, Sílvia. Ramblejar Solsona, Ramon. L’home de la maleta Solsona, Ramon. Les hores detingudes Solsona, Ramon. No tornarem mai més


™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™ ™

Sorribas, Sebastià. Amb X de Xino: un barri de la Barcelona de postguerra Tasis i Marca, Rafael. Un crim al Paralelo Theros, Xavier. La sisena flota a Barcelona: quan els nord-americans envaïen la Rambla Todó, Lluís Maria. El cant dels adéus Torres, Maruja. Mientras vivimos Torres, Maruja. Un calor tan cercano Tree, Matthew. CAT: Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix Tusset, Pablo. Lo mejor que le puede pasar a un cruasán Vallmitjana, Juli. La xava Vallmitjana, Juli. Sota Montjuïc Valls, Coia. El mercader: el despertar d’una nova Barcelona Vallbona, Rafael. Forasters Vallbona, Rafael. Gràcia Vallbona, Rafael. La comuna de Puigcerdà Varela, Jordi. Aquell primer de maig Vázquez Montalbán, Manuel. El hombre de mi vida Vázquez Montalbán, Manuel. La soledad del mánager Vázquez Montalbán, Manuel. Sabotaje olímpico Vergés, Oriol. 1938: viure i morir sota les bombes Vidal, Andrés. El somni de la ciutat Vidal, Pau. Fronts oberts Vidal, Pau. Homeless Vila-Matas, Enrique. Aire de Dylan Vila-Sanjuán, Sergio. Una heredera de Barcelona Villatoro, Vicenç. La dona a la finestra: el Born, 10 de setembre de 1714 Vinyoli, Joan. Barcelona-Roda de Ter: correspondència Vinyoli, Joan. Poesia completa Vives, Antoni. Les banderes de l’1 d’abril


*CURIOSITATS: Sabies que...? 9

La Barcelona literaria: la ciudad en la ficción Maruja Torres retrató con empatía y cierta nostalgia el Raval de su juventud en Esperadme en el cielo, ficción protagonizada por sus amigos Terenci Moix y Manuel Vázquez Montalbán, que le valió el Premio Nadal en el año 2009. La Barcelona que nos describe la autora nos ha servido para reflexionar sobre la fuerza literaria de una ciudad que, en numerosas ocasiones y en manos de grandes escritores, ha sido mucho más que un mero escenario de novela para convertirse prácticamente en un personaje más. He aquí, a nuestro juicio, las obras literarias fundamentales con la ciudad como protagonista. Todos sabemos de qué hablamos cuando hablamos de ciudades como Nueva York, París, Berlín, Los Ángeles... Tanto si nunca las hemos pisado, como si sólo conservamos un vago recuerdo de tiempo lluvioso, moquetas de hotel llenas de ácaros y café sorprendentemente malo. Existe un elemento común en cualquier acercamiento a una ciudad desconocida: el intento de encajar lo mejor posible nuestra experiencia física al recorrer sus calles con la experiencia obtenida en libros y películas.

9

Leer la ciudad Nos consta que es una práctica habitual leer sobre las ciudades que visitamos (¿acaso no les entrarían unas terribles ganas de leer a Murakami o de ver Lost in Translation si supiesen que van viajar a Tokio?) y esta costumbre responde no tanto a la necesidad de obtener información útil cuanto de ambientarnos, de familiarizarnos con el escenario del que, de algún modo, formaremos parte. Incluso podemos aventurarnos a afirmar que el recuerdo que obtengamos de una ciudad será más o menos agradable en función del grado de parecido que ésta logre alcanzar con la imagen que previamente nos hemos formado de ella a través de la ficción. Esto confirma en cierta medida la sospecha de que la ficción es capaz de fijar en nuestra mente imágenes más intensas y duraderas que nada a lo que la propia experiencia física pueda aspirar. Es el relato de las ciudades lo que es realmente poderoso, nuestro contacto real con ellas no pretende sino revivir ese relato del modo más fiel posible. Por ese motivo, Nueva York hace bien en guardar enorme gratitud a Woody Allen o a Scorsesse o París a Proust, o Madrid a Almodóvar, por citar los ejemplos más obvios. Construir una ficción sólida, un relato consistente sobre una ciudad, equivale a fijar para siempre su carácter. Si no contasen con el soporte de la ficción, París o Nueva York serían únicamente sitios con un clima infame y espantosamente caros. Esto confirma en cierta medida la sospecha de que la ficción es capaz de fijar en nuestra mente imágenes más intensas y duraderas que nada a lo que la propia experiencia física pueda aspirar. Es el relato de las ciudades lo que es realmente poderoso, nuestro contacto real con ellas no pretende sino revivir ese relato del modo más fiel posible.


9

El relato de Barcelona Todas las grandes ciudades aspiran a construir su propio relato, a alzarse sobre la enorme cantidad de suciedad e incomodidades que acumulan para convertirse en un gran escenario en el que los visitantes puedan representarse a sí mismos. Llegados a este punto, cabe hacerse una pregunta: ¿cuenta Barcelona con un relato propio? ¿Sabemos exactamente de qué hablamos cuando hablamos de Barcelona? La ficción ha reflejado Barcelona desde ángulos diferentes, dando lugar a múltiples versiones de la ciudad que conforman un mosaico (o mejor dicho, un trencadís) de piezas heterogéneas e irregulares que, sin embargo, acaban encajando a la perfección, formando una superficie reconocible, con personalidad propia.

9

La Barcelona del XIX L’Auca del senyor Esteve de Santigo Rusiñol, un clásico de la literatura catalana, refleja el conflicto clásico que perdura en la sociedad catalana, el espíritu práctico del botiguer versus la creatividad, en el marco de la Barcelona emergente y en proceso de reinventarse del siglo XIX. El mismo carácter pragmático y laborioso que el Sr. Esteve, más un plus de iniciativa empresarial y movilidad social ascendente lo encontramos en el Onofre Bouvila de La ciudad de los prodigios (Seix-Barral, 1986) de Eduardo Mendoza. Esta novela, convertida en un clásico contemporáneo, refleja el impulso y el crecimiento de la ciudad en la época del cambio de siglo, en el intervalo entre la exposición universal de 1888 y la de 1929, con el registro expansivo propio de las novelas–río de otra época. Los Baldrich (Alfaguara, 2010) ambicioso debut de otro joven escritor barcelonés, Use Lahoz, insiste también en esa fértil etapa de la ciudad y se centra en la evolución de un arribista emprendedor en la Barcelona industrial, siguiendo el modelo de La ciudad de los prodigios. En la misma época se sitúa la reciente novela del joven escritor barcelonés Javier Calvo Corona de Flores (Mondadori, 2010) una novela policíaca gótica cuidadosamente ambientada en la insalubre Barcelona de 1877, que plantea una voluntad de recrear en nuestra imaginación el intrincado mapa social y urbano de aquella ciudad desaparecida, que sin embargo es la nuestra.

9

La posguerra y la memoria Juan Marsé es probablemente el autor que ha fijado en nuestra imaginación (especialmente para los que no vivimos esa época) la Barcelona de posguerra. El embrujo de Shanghai (Plaza y Janés, 1993) es el viaje imaginario de un niño desde la deprimente realidad de las cuestas del Guinardó de la inmediata posguerra hasta un mundo de fantasía y aventura, contado con la sensibilidad y eficacia de un maestro. El personaje del Pijoaparte en Últimas tardes con Teresa (Seix Barral, 1966) se convirtió en paradigma del conflicto de la nueva clase social aparecida tras las primeras oleadas de inmigración, los xarnegos, y su relación con la efervescente juventud burguesa progre de los 60 (el ligeramente irritante grupito que dio en llamarse la gauche divine).


También Terenci Moix recupera en su autobiografía en tres volúmenes El Peso de la Paja (Plaza y Janés, 1998) su infancia en la plaza del Raval a la que hace referencia el título. En algún curso del instituto, probablemente leímos Vida Privada (Editorial Llibreria Catalònia, 1932) de Josep Maria de Sagarra, crónica imprescindible de la burguesía barcelonesa de la posguerra, y su contrapartida social, La Plaça del Diamant, que hace que nos acordemos de Rodoreda y la Colometa cada vez que vamos a los cines Verdi. La trilogía de Carlos Ruiz Zafón compuesta por la exitosa La sombra del viento y las algo menos exitosas El juego del ángel y El prisionero del cielo (Planeta, 2002, 2008 y 2011) recrea, con prosa aplicada, personajes de cartón piedra y una trama folletinesca y trepidante la Barcelona del franquismo, en la que proliferan las húmedas criptas del Gòtic provistas de misteriosas bibliotecas y mansiones del Tibidabo habitadas por fantasmas. Probablemente este best-seller ha atraído a la ciudad a tantos turistas confusos como La Catedral del Mar (Grijalbo, 2006), el no menos superventas de Ildefonso Falcones ambientado en la Barcelona medieval que narra los trabajos que darían lugar a la catedral del título, con un rigor histórico, calidad literaria y prolija extensión comparables a las del catálogo de IKEA. Un nombre mayor de la narrativa, Manuel Vázquez Montalbán, reflejó en su serie negra la Barcelona mugrienta y provinciana del post-franquismo. El detective Pepe Carvalho, un gourmet que alimentaba la chimenea de su casa de Vallvidrera con clásicos de su bien provista biblioteca, se movía con soltura por el sórdido Barrio Chino preolímpico, pre MACBA y pre CCCB del que, salvo Casa Leopoldo, apenas quedan restos en el nuevo Ravalistán, siguiendo la máxima lampedusiana de que todo tiene que cambiar para que todo siga igual. Otro nombre importante que ha recreado su particular visión de la ciudad es Luis Goytisolo. El menor de los Goytisolo ajusta las cuentas con su infancia, sin nostalgia y con profundidad, en Estatua con Palomas (Siruela, 1993) una mirada elegante y precisa al pasado de la ciudad. Francisco Casavella, en su monumental El día del Watusi (Mondadori, 2002) recrea su propia visión de Barcelona y usa de nuevo el arquetipo del arribista emprendedor (el tipo que caminaba como si bailara) como motor de una novela que se extiende durante casi mil páginas desde el post-franquismo hasta los fastos olímpicos, y que muestra una panorámica de un Montjuïc plagado de chabolas de las que surgían tipos dispuestos a comerse el mundo. La mayoría sólo consiguió unas migajas.

9

La Barcelona posmoderna Los escritores jóvenes (entendiendo por joven nacido a partir de 1970), también buscan crear su propio escenario en la ciudad. Gonzalo Torné protagonizó un ambicioso (quizá demasiado) debut con 'Hilos de sangre' (Mondadori, 2010) donde la ciudad es una presencia constante en la que Clara, la joven protagonista, intenta desembarazarse del peso de su familia burguesa y de su fracasado matrimonio. El antes mencionado Javier Calvo, un tipo tan prolífico como precoz, ya mostró en Mundo Maravilloso (Mondadori, 2007), por ejemplo, una visión "posmoderna" (si nos permiten el horrible adjetivo) de Barcelona, propia de quien ha leído con devoción a David Foster Wallace. En El fin de la


guerra fría (La Otra Orilla, 2008), de Juan Trejo, tres personajes de distintos continentes confluyen en un momento de sus vidas fragmentadas y líquidas (en el sentido baumaniano del término) en la Barcelona actual. El maestro Roberto Bolaño hizo transitar brevemente por Barcelona a algunos personajes de Los detectives salvajes (Anagrama, 1998), una obra maestra universal, pero su prematura desaparición nos privó de una visión más completa del autor chileno sobre una ciudad que conocía bien. Por último, Odio Barcelona (Melusina, 2008) fue una peculiar iniciativa de una inquieta editorial independiente que se convirtió en pequeño hit local. La editorial pidió a varios autores jóvenes un breve ensayo sobre por qué odian Barcelona. En esta obra, de encomiable espíritu guerrillero (casi fanzinesco) pero de contenido muy irregular, destaca la aportación de Agustín Fernández Mallo. Fernández Mallo, autor que goza de status de rockstar en el mundo literario actual, reconoce en su pieza que no conoce la ciudad lo suficiente como para odiarla, así que realiza una performance literaria: se planta en la Pza. George Orwell con una Olivetti y pide a los transeúntes que escriban lo que sienten al respecto (la gente odia bastantes cosas de la ciudad), y después fotografía el cielo que ven las estatuas humanas desde el metro cuadrado de suelo que tienen asignado. Un bonito cielo. POR ALBERTO BARCELONA http://www.guiadelociobcn.com/siete-dias/la-barcelona-literaria-la-ciudad-en-la-ficcion/184

9

L’església del mar i la Barcelona medieval Segle XIV. La ciutat de Barcelona es troba en el seu moment de major prosperitat; ha crescut cap a la Ribera, l’humil barri dels pescadors, els habitants del qual decideixen construir, amb els diners d’uns i l’esforç d’altres, el major temple marià mai conegut: Santa Maria del Mar. Una construcció que és paral·lela a l’atzarosa història de Bernat i del seu fill Arnau, serfs de la terra, que fugen dels abusos del seu senyor feudal i es refugien a Barcelona, on es converteixen en ciutadans i, amb això, en homes lliures. La ruta per la Barcelona de L’església del mar recorre els escenaris d’aquesta apassionant novel·la, escenaris que després de gairebé set-cents anys es mostren plens dels mateixos clarobscurs de l’època feudal. Al llarg de l’itinerari es tracten diferents aspectes sobre l’urbanisme, la societat i la vida quotidiana de la ciutat. Aquesta ruta permet fer una anàlisi curosa però divertida d’aquell període històric a Barcelona de la mà de l’univers literari creat per Falcones. Política, societat, conflictes, intrigues, art, economia, religió..., i, evidentment, Santa Maria del Mar com a rerefons. Tot això en una mica més de dues hores. Més informació: www.itineraplus.com/1/la-catedral-del-mar.htm


9

La Barcelona a L’ombra del vent De la mà dels protagonistes de la novel·la de Zafón, Daniel Sempere, Julián Carax o Fermín Romero de Torres, es descobreix un laberint urbà ple d’intrigues i sorpreses. Es tracta d’una passejada sota el prisma de la Barcelona de principis del segle XX: el carrer de Santa Anna, l’Arc del Teatre, la plaça Reial, la Rambla, la plaça de Sant Felip Neri o el carrer de Montcada. També es fa una ullada als Quatre gats i l’Ateneu, l’església de Santa Maria del Mar, l’asil de Santa Llúcia, el col·legi Sant Gabriel a la Bonanova, el Palauet Aldaya i l’avinguda del Tibidabo.

9

La Barcelona de La clau Gaudí L’itinerari aprofita el text literari per oferir de forma amena una rigorosa explicació històrica, artística i social de la Barcelona del passat. La ruta “La clau Gaudí” ofereix un passeig a través del modernisme més desconegut pels barcelonins.

9

La Barcelona de George Orwell Seguint les passes de George Orwell en la seva estada a la ciutat es recorren els espais de la Barcelona on es troba la història de la Guerra Civil: la crema dels convents, els escenaris dels Fets de Maig, etc. L’itinerari se centra en la Rambla de Barcelona, els seus carrers adjacents, i el port. Els guies expliquen la política, la societat i la vida a Barcelona dels ciutadans i dels brigadistes internacionals, durant la febre revolucionària i l’època dels bombardeigs. (Mònica Garcia Massagué. Barcelona sense guiris.[La millor guia per perdre’s a la ciutat], pàgs. 136-141).

9

La musa de los escritores Barcelona ha sido una gran inspiración para los novelistas. Historias de amor y odio, intrigas y crímenes, dramas y comedias, todos ellos han tomado como escenario una ciudad misteriosa y magnética. No hay más que comenzar por el Quijote, la obra cumbre de Cervantes, quien pasó algun tiempo en Barcelona, probablemente en el tercer piso de un edificio del siglo XVI, conocido hoy como “Casa de Cervantes” en el número 2 del paseo de Colón. Buen conocedor de la ciudad, Cervantes hizo que su Quijote llegara a ella la víspera de San Juan, sorteando a la multitud festiva y esquivando el estruendo de la pirotecnia. Junto a su fiel Sancho Panza, entró por el antiguo portal del Mar, en la parte de la muralla que conducía al puerto y que ahora ocupa la Facultad de Náutica. El anfitrión del caballero andante, Antonio Moreno, le condujo a su casa, supuestamente una vivienda cercana al puerto. En la playa de la Barceloneta tuvo lugar uno de los lances principales del Quijote, su combate con el bachiller Sansón Carrasco, disfrazado como caballero de la Blanca Luna, que acabó con la derrota física y moral del protagonista.


Dos siglos más tarde, el cronista Rafael de Amat y de Cortada, barón de Maldà, escribió Calaix de sastre, dietario que se ha convertido en un gran documento de la vida barcelonesa en la época de la Ilustración. Amat era un noble residente en el palacio Maldà, construido en 1745 y actual sede de los establecimientos comerciales del as Galeries Maldà. En sus escritos describe cómo era la vida cotidiana de su época. El panel cerámico ubicado en la calle Portaferrissa sirve para ilustrar los textos del barón. Buena parte del dietario se centraba en los pueblos del llano de Barcelona, como el de Horta, donde el noble tenía una residencia que se hallaba en los jardines del Laberint.

9

Escenarios de tertulias A finales del siglo XiX, el pintor y escritor Santiago Rusiñol, que nació en el número 37 de la calle Princesa, se reunía con otros escritores y artistas del momento en la libreriía Millà, en el número 21 de la calle Sant Pau. Regentada por Lluís Millà, editor y escritor muy vinculado al mundo del teatro, la librería es en la actualidad uno de los mejores y más completos archivos especializados en dramaturgia. Por cierto, Rusiñol situaba la mercería de su famosa obra de teatro L’auca del senyor Esteve en el barrio de la Ribera, probablemente entre las calles Rec y Tantarantana. Otro de los mejores dramaturgos catalanes de todos los tiempos fue Frederic Soler, conocido como Pitarra, cuya familia regentaba una relojería en la calle Avinyó 56, transformada después en el restaurante Pitarra. Uno de los templos intelectuales de la ciudad es el Ateneu Barcelonès, una institución que desde 1906 ha acogido a generaciones de intelectuales en su sede del número 6 de la calle Canuda y que cuenta con la que fue la primera biblioteca privada de Catalunya. Josep Pla compartió numerosas tertulias en este cenáculo con otros socios, detalles que pueden leerse en su obra maestra, El quadern Gris, en la que describe su vida de estudiante en la agitada Barcelona de los años veinte. Sin duda, otro de los más populares lugares de reunión de la intelectualidad de principios del siglo XX fue la famosa taberna modernista Els Quatre Gats, en la planta baja de la Casa Martí del arquitecto Josep Puig i Cadafalch, en el número 3 de la calle Montsió. Ramon Casas, Miguel Utrillo, Pere Romeu y el ya citado Rusiñol se isnpiraron en el París de las luces y la modernidad para animar la vida barcelonesa de la época. Ellos eran los “cuatro gatos” que daban nombre al local. Fascinada por la bohemia estuvo también una niña precoz llamada Anaïs Nin, que vivió en Barcelona hasta los 11 años, estudió en un colegio del Barri Gòtic y que siempre recordó Barcelona como una ciudad “sonriente y feliz”.

9

Escenarios literarios en Gràcia y Sarrià Gràcia es el escenario de la mayor parte de las novelas de otra mujer, Mercè Rodoreda. Su más conocida novela es La plaça del Diamant, que toma el nombre de una de las más populares plazas gracienses. En ella se levanta la escultura La Colometa, en homenaje a la protagonista de lanovela. Pese a su predilección por Gràcia, la escritora


se crió en una casa con jardín de la calle Manuel Angelón, en el distinguido y burgués barrio de Sant Gervasi. Muy cerca de allí, en el número 79 de la calle Alfonso XII, se encuentra la casa-museo del poeta Joan Maragall, y en el número 294 de la calle Balmes, donde se abrió el bar-librería Cristal City – ya desaparecido – se reunían los Barral, Gil de Biedma, Goytisolo, Castellet y otros miembros de la llamada gauche divine. En la vecina Sarrià pervive la tradicional pastelería Foix, fundada por la familia del poeta J.V. Foix y en la que él trabajó en su juventud. Y sin salir de Sarrià, allí se alojaron Gabriel García Márquez y Mario Vargas Llosa, el primero en un piso de la calle Caponata y el segundo a pocos metros, cerca dela plaza Artós. En el relato Tramontana, García Márquez describe el ambiente de la sala de fiestas Bocaccio, epicentro de la modernidad barcelonesa de los años sesenta y principios de los setenta. Hoy desaparecido, el local estaba en la parte alta de la calle Muntaner, por encima de la Ronda del General Mitre, muy próximo a la antigua Cova del Drac y actual Jazz Room – Vallmajor, 33 -, otro de los locales de moda de la zona alta. Por su parte, Juan Marsé diseccionó la atracción e incompatibilidad entre la Barcelona pobre y la rica en Últimas tardes con Teresa.

9

La Barcelona de Pepe Carvalho Lejos de la zona alta en todos los sentidos se encuentra la Barcelona de Pepe Carvalho, el popular investigador privado de las novelas policíacas de Manuel Vázquez Montalbán. En los barrios bajos del Raval y sus alrededores – Paral·lel, Poble Sec -, se desarrollan muchas de las tramas de novelas como Yo maté a Kennedy, Asesinato en el Comité Central, La rosa de Alejandría y El laberinto griego, algunas de ellas íntimamente relacionadas con la historia contemporánea de la ciudad. Existe una ruta que transcurre por los lugares de correrías del detective Carvalho. Con el punto de partida en la popular fuente de Canaletes de la Rambla, sigue en dirección mar hasta llegar al Mercat de la Boqueria, un lugar imprescindible para Carvalho, que como es sabido también es un excelente gastrónomo. Tanto el personaje en la ficción como Vázquez Montalbán en la realidad eran unos asiduos del bar Pinocho, carismático establecimiento que también forma parte del mercado. El itinerario prpouesto sigue bajando por la acera izquierda de la Rambla hasta alcanzar unos arcos que anuncian la entrada de la Plaça Reial. Bajo uno de sus porches se encuentra el bar Glaciar, un clásico de la vida nocturna barcelonesa. La ruta acaba en el restaurante Casa Leopoldo, en el número 23 de la calle Sant Rafael, el lugar más representativo de las aventuras carvalhescas. Según se dice, antes de pedir hay que mencionar una consigna para asegurarse de que nos van a servir lo mejor: “Vengo de parte de Pepe Carvalho y pueden ustedes ponerme lo que quieran”.

9

Otras rutas con buena letra En los últimos años han aparecido bastantes bestsellers de calidad que tienen como escenario omnipresente la ciudad de Barcelona. Ahí están los casos de La ciudad de los prodigios, de Eduardo Mendoza, o La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón. Conmotivo del Año del Libro, en 2005 se creó un itinerario que recorre lugares por los que transcurre parte de la historia de Ruiz Zafón, desde las callejuelas de Ciutat Vella –


l’Arc del Teatre, la plaza Reial, La Rambla, la plaza de Sant Felip Neri, Els Quatre Gats o la calle Santa Anna – hasta la zona alta de la ciudad el colegio San Gabriel, el palacete Aldaya y la avenida del Tibidabo -. La empresa Conèixer BCN (www.conerxerbcn.com) ofrece 11 recorridos literarios basados en las obras más conocidas de varios de los escritores aquí citados. Otro itinerario posible relacionado con las letras es el que transcurre por las bibliotecas, algunas de ellas realmente insólitas. Cabe citar la Biblioteca Pública Arús, especializada en masonería y movimientos sociales contemporáneos; la de la Real Academia de la Medicina; la de la Fundació Antoni Tàpies, especializada en arte moderno y contemporáneo; la Biblioteca Francesca Bonnemaison – la primera bibiloteca pública especializada en temas relacionados con la mujer – y la del Ateneu Barcelonès, ya citada. Una ronda por los lugares relacionados con las letras y las artes no puede estar completa sin acudir al Pipa Club de la plaza Reial, en el que se rinde homenaje al arte de fumar en pipa y al mítico detective Sherlock Holmes. Los amantes de las librerías pueden encontrar una gran oferta – y espacio para tomarse un café – en establecimientos como la Casa del Llibre, en el Paseo de Gràcia, 62, o la librería Laie, en la calle Pau Claris, 85, un establecimiento de culto. Muy animado es también el animado café literario Salambó, en el número 51 de la calle Torrijos, en Gràcia. Los propietarios de este café organizan desde el año 2000 el Premio Salambó, que basa su prestigio en que no tiene dotación económica y el ganador es decidido por un jurado de los mejores autores españoles. Por último, en la Barceloneta se encuentra la librería Negra y Criminal, especializada, como indica su nombre, en novela policíaca y cuyo propietario impulsa los encuentros BCN Negra, que reúnen a los mejores autores internacionales del género cada año en febrero. (Roger Jiménez Remacha & Albert Winterhalder. Barcelona. 500 rincones desconocidos, pàgs. 144-151)

9

Són escriptors barcelonins:

¾ Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) és novel·lista i dramaturg i va decidir dedicarse a la literatura professionalment des dels 29 anys. Entre d’altres, ha publicat les novel·les Rampoines 451 (Columna, 1990), Noms a la sorra (Columna, 1995; finalista del premi Sant Jordi, 1994), Alfons XIV (Columna, 1997; finalista del premi Sant Jordi, 1996) o El fil de plata (Columna, 1998; premi Carlemany, 1998; premi Crítica Serra d'Or, 1999); La felicitat (Edicions 62, 2001; premi Prudenci Bertrana, 2000). L’any 2003 publica Amor d’idiota, i l'any 2004, amb Per un sac d'ossos, que tracta el tema dels camps de concentració a la guerra civil espanyola, ha guanyat el premi Ramon Llull de novel·la catalana que convoca l’editorial Planeta. També ha publicat reculls de relats com ara Qui al cel escup... (Eumo, 1987) o Càlida nit (1990). El seu teatre, a més de guanyar premis com el Ciutat d’Alcoi, en dues ocasions (1989 i 1995), ha estat representat en nombroses ocasions, entre les quals Melosa Fel


(Tres i Quatre, 1993) o El pont de Brooklyn (Edicions 62, 1995). Les seves obres han estat traduïdes a nombrosos idiomes. De guions seus també s’han fet pel·lícules que han assolit un notable èxit. Destaca la seva col·laboració amb el director de cinema Ventura Pons, qui ha filmat Anita no perd el tren (2001) i la més recent Amor d’idiota (2005). Ocasionalment és traductor de textos teatrals i director d’obres de teatre pròpies del gènere de cabaret com ara El mort i qui el vetlla. També s’han d’esmentar les seves col·laboracions en la premsa diària, a mitjans com ara El País, El Periòdic de Catalunya, La Vanguardia o l’Avui. ¾ Jaume Benavente (Barcelona, 1958). Llicenciat en Belles Arts, ha treballat com a dibuixant, auxiliar de biblioteques, documentalista i conservador de museus. És autor d’una quinzena de títols, entre els quals destaquen les novel·les i els dietaris de viatges, i ha estat guardonat amb diversos premis literaris. “Un narrador inquiet i original.” (Anna M. Gil, La Vanguardia) “Unes històries pulcrament explicades, amb personatges que viuen uns conflictos no gens heroics i que, potser per això mateix, saben instal·lar-se directament en el cor del lector.” (Juan Josep Isern, Avui)

¾ Alfred Bosch (Barcelona, 1961) Els seus textos han oscil·lat entre la creació literària, l’assaig acadèmic i el periodisme, tot renunciant a establir fronteres clares entre gèneres i disciplines. Durant uns quants anys visita zones conflictives del planeta i produeix un extens repertori d’articles de premsa. L’Àfrica, aquella part del món on li sembla que les penes i les alegries són més intenses, és al darrere de les obres Nelson Mandela, l’últim home-déu (1995), La via africana (1998) o El Imperio que nunca existió (2001). Amb Europa sense Embuts (2002), l’autor ens ofereix una visió singular de la societat europea, a partir d’impressions recollides d’interlocutors africans. Precisament, Bosch és professor d’Història d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. En el terreny de la ficció, la novel·la L’Atles Furtiu (1998, que va merèixer el premi Sant Jordi, el consagra entre la crítica i els lectors catalans. Abans ja havia publicat els reculls de narracions Cronicàlia (1986) i Herois d’Azània (1996), però és a partir de la primera novel·la que la seva carrera literària agafa empenta. Escriu Àlia la Sublim (2000), L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià (2001) i una trilogia èpica: 1714, Set de rei / 1714, Sota la pell del diable / 1714, Toc de vespres (2002). L’any 2004 es consagra amb Les Set Aromes del Món, que mereix el Premi Ramon Llull. La majoria dels seus llibres parteixen d’una forta ambientació històrica però són també, en gran mesura, relats d’aventures, d’intriga i de descoberta viatgera.


¾ Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961). Escriptora i periodista. La lletra escrita ha marcat la seva vida. Als dotze anys va escriure el seu primer conte i, des d’aleshores es va convertir en l’eix central de la seva vida. Ha publicat Presó de Neu (Proa, 2003), El Jersei (Rosa dels Vents, 2006) —publicada a Rússia per l’editorial Inostranka (2008), i a Alemanya, per DTV (2011), i, en audiobook, per The Hörverlag (2011)— Tren a Puigcerdà (Rosa dels Vents, 2007), Vés a saber on és el cel, publicada simultàniament en català i castellà al 2009 (Rosa dels Vents i Plaza & Janés) i amb drets venuts en alemany a DTV Premium, i La nevada del cucut (Rosa dels Vents, 2010), guardonada amb el Premi Llibreter 2011. Com a periodista treballa des del 1986 a les emissores de Catalunya Ràdio. ¾ Jaume Cabré va néixer a Barcelona el 1947. Quan estava fent els estudis de filologia a la Universitat de Barcelona, va començar a escriure. Un cop llicenciat, es va dedicar durant molts anys a l’ensenyament de la llengua i la literatura a Barcelona, Vila-real (Plana Baixa) i Terrassa. Va publicar el seu primer llibre, un recull de narracions, el 1974. Des d’aleshores ha publicat diverses novel·les entre les quals destaquen La Teranyina (1984), Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984), Senyoria (1991), L’ombra de l'eunuc (1996), Les veus del Pamano (2004) i Jo confesso (2011). Destaquen també dos volums de narracions: Llibre de preludis (1985) i Viatge d’hivern (2000). S’ha dedicat, al mateix temps, a la ficció televisiva i ha creat i escrit tres sèries: La Granja (TV3, 1988-1991), Estació d'Enllaç (TV3, 1994-1998) i Crims (TV3, 1999). A més, ha col·laborat en altres guions cinematogràfics i televisius. Ha publicat l’assaig El sentit de la ficció (1999), una reflexió sobre l’escriptura i el propi procés creador. També ha debutat en teatre amb l’obra Pluja seca (2001) al Teatre Nacional de Catalunya. Les seves novel·les han estat traduïdes a una dotzena de llengües. Ha rebut i molts premis com ara el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana o el Joan Crexells. ¾ Roser Caminals (Barcelona, 1956) és escriptora i viu a Frederick (Maryland, EE. UU.), on ensenya literatura espanyola a Hood Collage des de 1981. La seva primera novel·la apareix en anglès i es publica als Estats Units, amb el títol Once Remembered, Twice Lived (1993), que dos anys més tard apareix a Barcelona a partir d’una traducció seva al català, Un segle de prodigis (1995). Continua en català, amb les novel·les Les herbes secretes (1999), i la trilogia situada a Barcelona El carrer dels Tres Llits (2002; 2010), La petita mort (2004) i La dona de mercuri (2006). La seva darrera novel·la és Cinc-cents bars i una llibreria (2010). Ha escrit l’obra de no ficció La seducció ameicana (2009) i ha traduït del català i castellà a l’anglès obres pròpies i de Carme Riera i Emilia Bazán. També té obra traduïda al castellà.


¾ Maite Carranza (Barcelona, 1958). Escriptora i guionista. Llicenciada en Antropologia, escriu narrativa infantil i juvenil, és guionista de televisió i imparteix cursos d’escriptura de guió a la universitat. Va ser professora de batxillerat durant la dècada dels 80 i va iniciar-se en el món de la literatura al 1986 amb l’Ostres tu, quin cacau!, una novel·la juvenil exitosa que va rebre el premi de la Crítica. Ha publicat una quarantena de llibres entre els que destaquen Frena, Càndida, Frena!, Maurici Serrellsuat o Vols ser el nòvio de la meva germana? i d’altres més recents i de gran èxit com la trilogia fantàstica de LA GUERRA DE LES BRUIXES (El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d’Odi). Ha guanyat els Premis Folch i Torres 1986, Crítica Serra d’Or 1987, Joaquim Ruyra 1989, EDEBÉ 2002 i Protagonista Jove 2006. Ha estat traduïda a l’anglès, el francès, l’alemany, l’holandès, el portuguès, l’italià, el grec, l’eslovac, el coreà i l’hongarès. La majoria dels seus llibres es troben editats en castellà i alguns en basc i gallec. A més d’escriure per a nens i joves ha estrenat teatre i ha publicat novel·la per a adults. Com a guionista ha treballat des dels anys 90 per a diverses televisions (TVC, TV1, T5, A3) escrivint els guions de programes i sèries com Pinnic, Poblenou, Secrets de Família, Nissaga de Poder, Rosa, El joc de viure, Laura, El cor de la Ciutat, Homenots, Moncloa, ¿dígame?, Abuela de verano i telefims com Valèria, Germanes de sang, La dona de gel, Les filles de Mohamed i l’Atlàntida. Alguns dels seus guions han estat mereixedors de premis com el Premi Ondes, Premi TP, Premi ILC, Premi Festival de Biarritz o Premi GAC. Ha participat activament en la difusió del món del guió a través de l’associació de guionistes GAC, de la qual va ser secretària i sòcia fundadora. Actualment és professora d’escriptura de guions als Màsters de Guió de la UAB, la UIMP i l’Abat Oliba. ¾ Ada Castells (Barcelona, 1968) “Als 27 anys vaig publicar la primera novel·la: El dit de l’àngel, una ficció realista i estripada sobre els meus avantpassats protestants. Després va venir Mirada, novel·la en contra de la dictadura de la imatge i, quatre anys més tard, Tota la vida, biografia descaradament novel·lada del pintor C. D. Friedrich. L'última novel·la, Pura Sang [Premi Sant Joan 2012], està ambientada a Menorca i Barcelona, i és la història d'una dona que lluita per no tenir por de res. Menjo gràcies al meu treball com a periodista literària i com a professora d'escriptura, així com altres activitats literàries que em vaig empescant.” http://www.adacastells.cat/ “Ada creu en les coses que conta.” (El País) ¾ Jordi Coca (Barcelona, 1947) és novel·lista i dramaturg. Va sentir per primera vegada la vocació de l’escriptura als 14 anys, un fet que qualifica, no sense ironia, com una il·luminació. Només acabar el batxillerat comença a estudiar art dramàtic, que compagina amb feines diverses. Actualment és Doctor en Arts Escèniques, té el DEA en Filologia Catalana, és titulat superior en Art Damàtic i també ha fet dos cursos de gestió cultural a ESADE. Una altra carrera, la literària, la inicia amb la novel·la Un d’aquells estius (Els Lluïsos) el


1971. Des d’aleshores ha publicat nombrosos llibres, tant en novel·la, com en narrativa breu, en poesia o en teatre. D’entre les seves novel·les s’han de destacar La japonesa (1992), que va merèixer el premi Josep Pla, Sota la pols, premi Sant Jordi del 1999, Lena (2002), Cara d’àngel, premi Joanot Martorell del 2003 i La nit de les papallones, premi Sant Joan Caixa Sabadell 2009. Ha publicat dues obres de teatre que han estat representades, Platja negra (1999) i Antígona (2002). També ha conreat el gènere de la poesia, en bona mesura dins el paràmetres de la poesia oriental. D’aquesta activitat destaquen les seves versions de Matsuo Basho o Maurice Maeterlinck. I no es pot oblidar la seva vessant assagística, principalment sobre temes teatrals. Jordi Coca ha treballat com a gestor cultural i com a professor d’arts dramàtiques. Les seves activitats al voltant d’aquest gènere s'han desenvolupat a l’Institut del Teatre. Així, ha dirigit teatre, especialment obres de Handke, Joan Brossa, Beckett i d’ell mateix. És col·laborador habitual de premsa i televisió, per a la qual n’ha fet guions com Tot art o Els museus, difosos per la Televisió de Catalunya. ¾ Flavia Company (Buenos Aires, 1963) és escriptora, periodista, traductora, crítica literària i gestora cultural. Llicenciada en Filologia Hispànica, imparteix cursos de novel·la i conte. Cultiva l’assaig, el conte, la prosa poètica, la poesia i la novel·la. Ha publicat, entre altres, les novel·les Llum de gel (1996), Ni tu, ni jo, ni ningú (1997), Dame placer (1999), Melalcor (2000), La mitad sombría (2006) i L’illa de l’última veritat (2010), que ha aparegut també en castellà, alemany, italià i anglès, amb un notable èxit de públic. Altres obres seves han estat traduïdes al Brasil, França, Holanda, Portugal, Polònia, els Estats Units i Alemanya. Col·labora a la premsa escrita i ha dirigit i presentat programes de televisió. ¾ Miquel Desclot (Barcelona, 1952). Poeta, escriptor i traductor, també escriu llibrets d’òpera. Ha estat professor universitari entre 1975 i 1992, a Bellaterra i Durham (Anglaterra). L'any 1992 deixa la docència per dedicar-se plenament a la literatura. Amb més de 40 llibres escrits per a infants i joves, entre les seves publicacions, esmentar els llibres de poesia Cançons de la lluna al barret (1978), un dels seus primers poemaris, Juvenília (1983), Com si de sempre (1994) o Fantasies, variacions i fuga (2006). Les seves traduccions o versions constitueixen veritables creacions poètiques aplegades a Per tot coixí les herbes. De la lírica japonesa (1994) i, més recentment, De tots els vents (2004). La seva obra poètica està recollida en nombroses antologies. Ha rebut diversos premis literaris tant de poesia com de prosa, com el Premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral (1985) per la versió de Les mamelles de Tirèsies, de Guillaume Apollinaire; el Premi de la Generalitat a la millor traducció en vers (1988) per la versió de Llibres profètics de Lambeth, de William Blake, el Premi Crítica Serra d’Or en memòries (1993) pel Llibre de Durham, o el Premio Nacional de Literatura infantil (2002) per Més música mestre!


¾ Pau Joan Hernández (Barcelona, 1967) és escriptor, traductor i crític. Comença a dedicar-se a la literatura de molt jove i, als divuit anys, veu publicada la seva primera novel·la juvenil, Tot et serà pres (1986), una obra de caire realista que tracta el tema de l’eutanàsia i que amb més de trenta edicions s’ha convertit en el seu més gran èxit. Posteriorment la seva obra s’ha mogut en la línia de la narrativa fantàstica, o que combina fantasia i realitat. Sobresurten títols com L'ombra del Stuka (1998), que rep el Premi Crítica Serra d’Or del 1999 i el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes del 2000; La tripulació del pànic (2004), Premi Edebé Juvenil del 2004; El misteri de les quatre punyalades (2005), guardonat amb el Premi Columna Jove del 2005, i L’illa de la pedra inquieta (2009), guardonat amb el White Ravens de Múnic del 2010, entre molts d’altres. Les seves traduccions han valgut la inclusió a la Llista d’Honor de l’IBBY en dues ocasions (2006 i 2008) i el Premi de la Crítica Serra d’Or de traducció de novel·la del 2008. Té obra traduïda al castellà, l’èuscar i el gallec. En el terreny de la poesia ha publicat els reculls Si nego el bosc… (1986), Joc de daus (1988) i Camarades grecs (1992). En l’actualitat, combina la creació literària amb la traducció (del castellà, l'èuscar, el francès i el gallec) i altres feines relacionades amb el món de la literatura. ¾ Gemma Lienas “La meva és, segons com es miri, una vida o diverses vides. Vaig néixer el 1951 a Barcelona. Després de cursar batxillerat, vaig estudiar Humanitats a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant uns deu anys, em vaig dedicar a l’ensenyament de la llengua i la literatura. Després, en una segona vida, em vaig fer editora. I finalment, en la meva tercera vida, sóc escriptora a temps complet. Em sento molt còmoda escrivint per a nens, per a joves i per a persones adultes, ja sigui ficció o no ficció. Sentimentalment, també he tingut diverses vides i uns quants amors; de manera que el meu fill, en David, i la meva filla, la Lara, no són fills del meu company, l’Enric, el personatge central de la meva vida des del 1983. He viscut a Barcelona, a Madrid, a Estrasburg i he viatjat per tot el món. Tantes vides han donat com a resultat tres néts, tres nétes i més de cinquanta llibres publicats.” ¾ Glòria Llobet (Barcelona, 1956). Les seves primeres passes pel món de la narrativa la van dur a escriure especialment per a joves. En aquest camp ha obtingut el premi Vila de l’Eliana 1992 amb l’obra Què t'angoixa, Núria? i el Premi de narrativa juvenil Enric Valor 1993 amb Malgrat la boira. En pocs anys ha publicat un ampli ventall de novel·les juvenils, totes elles escrites amb una agilitat i vivacitat de llenguatge que els joves valoren positivament. En els darrers anys s’ha abocat fermament a la narrativa adreçada als lectors adults. Els premis Ciutat de Mollerussa de novel·la breu, l’any 1998, amb Els ulls del mirall, el Joanot Martorell 1999 amb El cor de les pedres i l’Enric Valor de novel·la 2001 amb l’obra Connecta’t, Sílvia són alguns dels guardons que li han estat atorgats.


¾ Jordi Llovet (Barcelona, 1947). Crític de literatura, filòsof, traductor, assagista i catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona (1971), imparteix cursos de doctorat a diverses ciutats europees (Frankfurt, París, Berlín…) i, en tornar a Barcelona, obté el grau de Doctor (1975) i comença la seva activitat docent a la universitat. Combina l’ensenyament amb la dedicació institucional i editorial. És membre fundador del Col·legi de Filosofia i n'és president entre 1984 i 1989. Des de la fundació de l’Institut d’Humanitats (1987), n’és director de l’Àrea de Literatura i de la Societat d’Estudis Literaris. Cal destacar, també, la seva tasca com a director de l’edició espanyola de l’Obra Completa de Franz Kafka (1996), a partir de l’edició crítica de Fischer Verlag (Frankfurt). Amb l’assaig Por una estética egoísta (1978) guanya el VI Premi Anagrama d’Assaig. També cal destacar el recull de conferències El sentit i la forma. Assaigs d’Estètica (1990), així com les obres en col·laboració, fruit de les activitats del Col·legi de Filosofia, tals com De l’amor, el desig i altres passions (1980) o Frontera i perill (1987). La dilatada carrera com a escriptor de Jordi Llovet és coneguda, també, per una quantitat enorme d’articles i pròlegs de crítica literària publicats, en molts casos, a les moltes traduccions que realitza. Des de la seva primera traducció al català de La transformació (1978), de Franz Kafka, ha fet arribar als lectors nombrosos clàssics de la literatura, sobretot francesos i alemanys, com Rilke, Mann, Hölderlin, Flaubert o Baudelaire, entre d’altres. ¾ Jordi de Manuel i Barrabín (Barcelona, 1962) és professor de ciències de la naturalesa i escriptor. Compagina la literatura amb la docència i la recerca. És membre de la Societat Catalana de Ciencia Ficció i Fantasia i Fantasia (SCCFF). Ha publicat contes i novel·les per a infants i adolescents: El pes de la por (1998, juntament amb Sílvia Vega), El somni de la nena bruna (Premi de Literatura Infantil Ciutat d’Eivissa, 2000), De tots colors (2001), Els ulls d’Abdeslam (2001), Set de llops (2003), o El beuratge (2003). També ha escrit novel·les i contes per a adults: Tres somnis blaus (Premi Valldaura, 2000), Cels taronges (Premi Ciutat de Mollerussa, 2001), Cabells porpres (Premi Pere Calders de Literatura Catalana, 2002), Pantera negra (Premi de Prosa de Ficció Sant Just Desvern, 2004, amb el pseudònim Joan Gols) o Calcs (Premi Manuel de Pedrolo de Ciència Ficció, 2005). Amb el recull de relats Disseccions (2001), guanyà el premi El Lector de l’Odissea, l’únic guardó literari en què participa un jurat format per cent lectors. Ha publicat també diversos articles de recerca d’àmbit biològic, així com nombrosos treballs en innovació i didàctica de les ciències naturals. Ha format part de grups de treball que per les seves aportacions a la didàctica de les ciències han estat distingits amb els premis Barcanova a la renovació pedagògica (1992), Fundació Enciclopèdia Catalana a la recerca i innovació pedagògica (1996) i Eudald Maideu (1998).


¾ Eduard Márquez (Barcelona, 1960) és escriptor de narrativa per a adults i infants. Tot i que es va donar a conèixer amb dos poemaris en castellà, ha desenvolupat el gruix de la seva obra en la novel·la i el relat. Inicialment publica dos reculls de narracions curtes, Zugzwang (1995) i L'eloqüència del franctirador (1998). Més tard, es decanta per la narrativa i publica les primeres novel·les: Cinc nits de febrer (2000) i El silenci dels arbres (2003), finalista del Premi Llibreter 2004. Pel que fa a la literatura infantil i juvenil, ha escrit diversos llibres, com ara Els somnis de l’Aurèlia (2001), Les granotes de la Rita (2002) o Andreu i el mirall de les ganyotes (2004). Segons el mateix autor, hi aboca la màgia i la imaginació, més absents en la literatura per adults. Els seus personatges infantils estan exquisidament construïts; la seva actitud desperta, lluny de ser càndida i innocent, els fa molt especials en les accions tan quotidianes com imaginatives. L’elaboració lingüística de Márquez també es percep en la literatura per als més menuts, dotada d’un llenguatge polidament espontani molt adequat per a aquests lectors. L’obra que ha obtingut més reconeixement és La decisió de Brandes (2005), que el 2005 rep el Premi Octavi Pellissa i l’any següent és distingida amb el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana. La seva darrera novel·la, L’últim dia abans de demà (2011), va ser finalista del Premi Crexells 2012. L’autor va a l’interior dels personatges i en descriu les seves obsessions. També és un estilista; la seva prosa segueix el ritme intern de la llengua, que acosta a la música. Aquesta forma de treballar el porta a una estructura narrativa calculada, controlada, en què res es deixa a l’atzar tot i una aparent espontaneïtat. «Con El silencio de los árboles, Eduard Márquez nos hace recuperar la pasión por la literatura bien hecha.» [Enrique Mercado, Literaturas.com] «149 intensíssimes pàgines. Una novel·la [El silenci dels arbres] d’un extraordinari lirisme. No us la perdeu.» [Marco Ostoni, Corriere della Sera] «La decisió de Brandes demostra que és possible la literatura ―la millor literatura― des de l’austeritat.» [Vicent Usó, Caràcters] «Al final, Eduard Márquez lliga bé tots els caps i perfà amb eficàcia el seu poema narratiu. Dic bé, sí, “poema narratiu”: la facultat per concentrar en ben poques pàgines tants estímuls temàtics és una virtut que no poden exhibir gaires narradors. Márquez, però, hi excel·leix.» [Jordi Llavina, El Mundo] «El último día antes de mañana es un novelón de imparable crescendo.» [Ricard Ruiz, Qué leer] «L’escriptura poètica i intensa d’Eduard Márquez ens conta els perills i els matisos de l’amistat, la gran fragilitat dels nostres mons, la feblesa de les nostres conviccions. I allò tan terrible i cert: la renúncia als nostres somnis de joventut. Esplèndida!» [Biel Mesquida, Diario de Mallorca]


¾ Andreu Martín neix a Barcelona el 1949. Als sis anys aprèn a jugar escrivint i, al llarg de la seva vida, ha après a escriure jugant. Fou guionista de còmic durant deu anys i, després, comença a escriure novel·les i encara no ha parat. Ha rebut un premi per Pròtesi (1979), novel·la que ha sigut portada al cinema per Vicente Aranda. Posteriorment n’ha escrit moltes d'altres com Por amor al arte (1982), Història de mort (1988), Barcelona Connection (1990), així com la sèrie juvenil del detectiu Flanagan, escrita conjuntament amb Jaume Ribera, i de la que ja tenen més de deu títols publicats i diversos premis. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, al francès, a l’italià, al neerlandès, al lituà, al basc i al bable. Ha rebut diversos premis com el Nacional de Literatura Juvenil (1989), el Deutsche Krimi Preis (millor novel.la policíaca publicada a Alemanya el 1992), el Hammett (de l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs, el 1989 i el 1993), Columna Jove (1994), Crítica Serra d'Or (1997), La Sonrisa Vertical (2001). Ha escrit també teatre i guions de televisió i cinema. ¾ Quim Monzó (Barcelona, 1952). Narrador, articulista i traductor, és una de les figures més rellevants i representatives de la literatura catalana contemporània. Treballa com a grafista i com a corresponsal de premsa i l’any 1976 publica la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres (Premi Prudenci Bertrana). Aviat destaca en el terreny de la narrativa breu amb obres com Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) o Guadalajara (1996). Aquests cinc llibres són revisats i aplegats a Vuitanta-sis contes (1999), obra que li val el Premi Nacional de Literatura i la Lletra d’Or, l’any 2000. Autor, també, de les novel·les Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989), Quim Monzó té una trajectòria especialment extensa com a articulista. Les obres El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003) i Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) són una mostra de la mirada lúcida de l’autor. Ha traduït autors com Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway, Arthur Miller, J.D. Salinger o Mary Shelley, entre d’altres, i les seves obres s’han traduït a més d'una vintena d’idiomes. L’any 2007 va fer el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt. ¾ Víctor Mora (Barcelona, 1931). Novel·lista, guionista de còmics, director de publicacions, assessor editorial i articulista. Creador d’El Capitán Trueno i de molts altres personatges, és un dels guionistes més prolífics i un dels narradors catalans que millor ha sabut retratar l’ambient de la Dictadura i la resistència. La trilogia Els plàtans de Barcelona (1972), París flash-back (1978) i El tramvia blau (1985), conforma el gros de la seva novel·lística, amb un mateix personatge, Lluís Martí, que segueix de prop els trets biogràfics de l'autor. Entre els premis i les distincions honorífiques, compta amb el nomenament com a Cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres del Govern Francès, 1991; amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, 1997; amb el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona, 1998 i amb el Primer Memorial Jaume Fuster, 2001. Té


obra traduïda a l’alemany, el búlgar, el castellà, el francès, l’hongarès, el portuguès, el romanès, el rus i el txec. ¾ Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Poeta i narrador. Ha cursat la carrera d’Arquitectura. L’any 1982 obté el premi de poesia Carles Riba amb El porxo de les mirades, també distingit amb el premi Crítica Serra d’Or, 1984. La novel·la El jardí del set crepuscles és guardonada amb el premi Joan Crexells, 1989, el premi de la crítica Serra d'Or, 1990, el premi Nacional de la Crítica, 1990 i el premi Nacional de Literatura Catalana, 1990. D’aquesta manera inicia la producció narrativa a cavall del relat fantàstic i llegendari i l’especulació filosòfica, que inclou les novel·les Ígur Neblí (1994), El Legislador (1997, premi Josep Pla), Consulta a Ripseu (1997) i El Quincorn (1998, premi Sant Jordi), Un home vulgar (2006, Joanot Martorell) i les proses i contes Grafomàquia (1993) i Contes per vells adolescents (1997, premi Victor Català), entre d'altres. ¾ Sergi Pàmies (París, 1960). Escriptor, traductor i periodista. Inicia la seva carrera literària amb la publicació dels reculls de narrativa breu T’hauria de caure la cara de vergonya (1986), i Infecció (1987). A continuació publica les novel·les La primera pedra (1990), L’instint (1992), premi Prudenci Bertrana de novel·la (1993), i Sentimental (1996). Amb La gran novel·la sobre Barcelona (1997), premi Crítica Serra d’Or (1998), l’autor retorna a la narrativa breu, gènere que segueix conreant amb els títols L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), que rep els premis Ciutat de Barcelona (2006), Lletra d’Or (2007) i Setenil (2007), i La bicicleta estàtica (2010). Al mateix temps cal destacar la seva tasca com a traductor, principalment del francès al català i al castellà, i la publicació d’un gran nombre d'articles periodístics en diferents mitjans de comunicació com ara El Temps, El País i La Vanguardia, entre d’altres. Des de fa anys és col·laborador habitual en diferents programes de ràdio. Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà i al francès, i té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el gallec, el grec i l’italià. ¾ Eva Piquer “Vaig néixer a Barcelona el 1969. Sóc escriptora, periodista cultural i mare de quatre fills, no necessàriament per aquest ordre. He estat coordinadora del suplement Cultura i subcap de cultura del diari Avui, professora de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i corresponsal a Nova York. He col·laborat als diaris Ara, El Periódico i La Vanguardia, així com a TV3, RAC1 i Catalunya Ràdio. Sóc membre del consell assessor i entrevistadora de la revista Catalan International View. Vaig ser directora literària de l’editorial Thassàlia. Em van donar el premi Josep Pla per la novel·la Una victòria diferent (2002). També he publicat, entre d’altres, els llibres La noia del temps (1997), Alícia al país de la televisió (1999), No sóc obsessiva, no sóc obsessiva, no sóc obsessiva (2003), Els fantasmes no


saben nedar (2004), Supermare treballadora i altres estafes (2005), La feina o la vida (2010) i Petita història de Barcelona (2012). He rebut el premi Atlàntida a la millor articulista en llengua catalana.”

¾ Llúcia Ramis (Palma de Mallorca, 1977) és escriptora i periodista. El seu debut en la novel·la, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008), va obtenir el reconeixement de la crítica i el públic. Ha participat també en els reculls col·lectius Odio Barcelona (2008) i Matar en Barcelona (2009). Amb Egosurfing, la seva segona novel·la, ha guanyat el Premi Josep Pla 2010. ¾ Maria Carme Roca i Costa va néixer a Barcelona el 21 de novembre de 1955. Llicenciada en Filosofia i Lletres (Història) i en Filologia Catalana (Literatura), durant dotze anys es va dedicar a l’ensenyament. L’any 1997 va publicar la seva primera obra. Des d'aleshores ha publicat a prop de quaranta llibres tant per al públic infantil i juvenil (Sis contes revoltats, Ermengol el salat, Quina bestiesa! La reina de Gizeh, No hi ha petons per als fantasmes, Qui és el penjat?, Nits de celobert, Foc al cor, Estripar la teranyina, Tambors de vidre, De pel·lícula, La ciutat oblidada...), com per a l’adult (El pont de fusta, El monestir proscrit, Les dones de Jaume I, Barcino…). Ha obtingut diversos premis i guardons literaris com el Bancaixa de novel·la juvenil (Qui és el de la foto? 2009), el Nèstor Luján de novel·la històrica (Intrigues de palau, 2006), el Barcanova de literatura infantil i juvenil (Akanuu, l’arquer persa, 2005), la menció d’honor "White raven’s" (El faedor de mentides, 2004), el Lola Anglada de contes per a infants (On s’amaga la por, 2002) o el Don-na de narrativa (El darrer buit, 1997) entre d’altres. ¾ Màrius Serra neix a Barcelona l’any 1963. És escriptor i enigmista. L’any 1987 es llicencia en Filologia Anglesa i publica els seus primers llibres. Des de llavors la seva activitat creativa gira al voltant de la literatura, la comunicació i el joc. Ha publicat llibres de relats, novel·les i traduccions d’autors anglosaxons. Especialitzat en jocs de paraules, col·labora habitualment al diari Avui, a La Vanguardia i a Catalunya Ràdio. D’entre les seves obres destaquen les novel·les Mon oncle, premi Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa 1994, AblanatanalbA (1999) i el llibre de relats La vida normal, guardonat l’any 1999 amb el premi Ciutat de Barcelona de Literatura en català. El seu assaig Verbàlia ha estat guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or i Lletra d'Or, 2001. I més recentment, l’any 2006, la seva novel·la Farsa guanya el Premi Ramon Llull. ¾ Jordi Sierra i Fabra neix a Barcelona l’any 1947. Actualment i segons estadístiques del Ministeri de Cultura, junt amb clàssics com Bécquer, Lorca, Galdós o Baroja, es un dels autors més recomanats i llegits a escoles de Catalunya, l’Estat espanyol i Llatinoamèrica, a banda de estar traduït a 25 llengües i haver venut 7 mil·lions de llibres. La seva producció gira al voltant dels 300 libres de tots els gèneres. Rodamón incansable (fet que


nodreix bona part de la seva literatura), expert en música i inetiquetable com a escriptor polièdric i multifacètic, ha guanyat dues dotzenes de premis literaris, entre ells, l’Ateneo de Sevilla, el Joaquim Ruyra, el Ramon Muntaner, l’Abril, dues vegades el Vaixell de Vapor, dues el Columna Jove, tres el Gran Angular i tres el de la CCEI, tant en català com en castellà i als dos costats de l’Atlàntic. Al 2004 impulsa el seu darrer gran projecte, la Fundació Jordi Sierra i Fabra, a Barcelona i a Medellín (Colòmbia), per ajudar a joves que vulguin ser escriptors. Entre les primeres tasques de la Fundació s’ha impulsat el Premi Internacional Jordi Sierra i Fabra per a joves.

¾ Teresa Solana (1962) Nascuda a Barcelona, és llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, on també va cursar estudis de Filologia clàssica. La seva activitat professional s’ha centrat en el camp de la traducció literària. Tradueix del francès i de l’anglès, i s’ha especialitzat en la traducció de textos filosòfics i literaris i ha dirigit La Casa del Traductor de Tarazona. És autora de les novel·les Un crim imperfecte (Premi Brigada 21 a la millor novel·la en català 2007), Drecera al paradís, Negres tempestes (III Premi Crims de Tinta), i del recull de contes Set casos de sang i fetge i una història d’amor. La seva obra s’ha traduït al castellà, l’alemany, el francès, l’anglès, l’italià i el romanès. ¾ Ramon Solsona (Barcelona, 1950) és escriptor i periodista. Durant vint anys exerceix com a professor de secundària i des de 1992 es dedica professionalment a la literatura i el periodisme. Ha publicat les novel·les Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1993) —guardonada amb els premis Crítica Serra d’Or, Prudenci Bertrana i Lletra d’Or—, DG (1998), No tornarem mai més (1999), Línia blava (2004) i L’home de la maleta (2010), premi Sant Jordi de novel·la del mateix any. També ha escrit els llibres de relats Llibreta de vacances (1991) i Cementiri de butxaca (2006). En la seva vessant periodística, col·labora habitualment als diaris Avui i La Vanguardia, i s’encarrega de l’espai diari "La paraula del dia" al programa radiofònic El món a RAC1. També és autor de diversos guions per a sèries de televisió. ¾ Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984). Poeta d’una fecunda trajectòria, indestriable de la seva vida, el sentit de la qual qüestiona des de l’interrogant de la fe. L’incita a escriure una frase de Rilke: "la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències". Guanya el premi Óssa Menor, 1951, amb el recull Les hores retrobades. Amb el poemari Tot és ara i res, (1970), li arriba el reconeixement de la crítica i a partir d’aleshores publica de forma regular. El darrer poemari, Passeig d'aniversari (1984), rep nombrosos premis, entre els quals el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es troben recollides en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985).


ENTRE LLIBRES -

Antinous (Josep Anselm Clavé, 6): Llibreria cafè gai i lèsbica creada el 1997 amb la intenció de col·laborar en la normalització del “fet homosexual” des de la cultura i des d’una participació activa en la societat. En total són cent cinquanta metres quadrats dedicats a la major oferta possible de llibres, revistes, postals i regals. A més disposa de diverses secciones especialitzades en vídeos roba interior, complements, etc. [www.antinouslibros.com]

-

Baïbars (Muntaner, 337): Baïbars és un dels protagonistes dels principals cicles narratius del món àrab. El personatge, hereu d’un regne perdut de l’Àsia i rodamón, ha estat escollit per aquesta llibreria àrab perquè és una de les icones de la tradició oral i una deles novel·les més llargues de la història de la literatura (seixanta volums). Endinsar-se en els prestatges ens permet fer una ullada a un món màgic, llunyà i amb un gran fons de literatura àrab en castellà. [www.baibars.com]

-

Cincómonos (Consell de Cent, 283): A Cincómonos trobaràs llibres d’editorials alternatives i objectes de regal ben originals. És, a més, escola de teatre, sala d’exposicions i cafeteria, amb un parell de prestatgeries on s’amunteguen dotzenes de llibres per llegir amb un cafè o una copa a la mà. [www.cincomonos.org]

-

Horiginal (Ferlandina, 29): Trobades poètiques, recitals cada setmana, muntatges musicals i escenificacions acompanyen l’oferta d’aquest restaurant llibreria. L’únic inconvenient és la seva ubicació, a la freqüentadíssima plaça dels Àngels, cosa que el converteix en una temptació per als turistes tradicionals.

-

La Nena (Ramón y Cajal, 36): Granja, xocolateria i saló de te i una minillibreria amb tres seccions: a la primera, llibres de gastronomia, amb especial dedicació al tema de la xocolata; a la segona, clàssics de la literatura diversa, i la tercera, totalment dedicada als llibres infantils.

-

Laie (Pau Claris, 85): Restaurant, cafeteria i, per descomptat, llibreria. De fet, Laie és un dels referents de la vida literària barcelonina. La seva ubicació al centre no la salva del tràfec turístic, però no es pot negar la consagració d’aquest espai, que col·labora actualment amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Cosmocaixa i CaixaForum. [www.laie.es]

-

Lletraferit (Joaquín Costa, 43): Llibreria cafeteria oberta a la promoció de nous creadors. L’espai es divideix en dos ambients. La zona de bar i una petita llibreria on un bon grapat de sofàs acollidors conviden a relaxar-se i gaudir de la lectura.

-

Salambó (Torrijos, 51): Cafè literari fundat per l’agent literària Carmen Balcells i l’escriptor Pedro Zarraluki. Ocupa una de les tres naus d’una


antiga fàbrica tèxtil (les altres dues són ara els cinemes Verdi). El local ha encunyat un premi literari propi, que premia obres publicades recentment tant en castellà com en català. [www.cafesalambo.com] (Mònica Garcia Massagué. Barcelona sense guiris:[la millor guia per perdre’s a la ciutat]. Barcelona: Ara Llibres, 2008, pàgs. 92-96). 9 Per continuar llegint:

ƒ

¿Barcelona ja té la seva gran novel·la? No, no en té una de gran sinó moltes que retraten, en la seva mesura, les diferents èpoques d’aquesta ciutat. Les professores Margarida Casacuberta i Marina Gustà ho expliuen a “Narratives urbanes. La construcció literària de Barcelona”. Un dels tòpics que corren en la nostra literatura, des dels anys 20, és que encara falta per escriure una gran novel·la amb Barcelona com a protagonista. El 1997, Sergi Pàmies va acabar de posar-hi la cirereta amb la broma d’escriure La gran novel·la sobre Barcelona que, de fet, era un llibre de relats. Des d’aleshores, ha plogut molt, però hi ha algun despistat que encara espera una novel·lassa com les que tenen les grans ciutats europees i que, per cert, només era possible escriure-la al segle XIX, quan la literatura estava al servei de la construcció d’aquestes noves realitats urbanes. No era mala idea posar-s’hi: quan les ciutats desapareixen, només ens queda la literatura, i l’agraïment que deuen París i Londres a Balzac, Zola i Dickens ha de ser etern. A aquestes altures, però, els escriptors del segle XXI ja no poden oferir aquesta mirada envers les ciutats ni, encara menys, envers la pròpia ciutat. Parlar de la seva construcció evoca més un text vidriòlic sobre la


crisi immobiliària, l’estil Baltasar Porcel o Joan Francesc Mira, que no pas la construcció artística d’un projecte de futur creïble. Les professores Margarida Casacuberta i Marina Gustà han publicat Narratives urbanes. La construcció literària de Barcelona, un llibre on defensen, acompanyades d’una esquadra d’especialistes, la imatge literària de la ciutat que s’ha construït al llarg de 150 anys. El llibre ha estat editat per la Fundació Tàpies i compta amb articles, entre d’altres, d’Enric Cassany, Rosa Cabré, Jordi Castellanos, Maria Campillo, Jaume Aulet i Julià Guillamon. Una de les premisses del volum és que és cert que no hi ha una gran novel·la sobre Barceloan. N’hi ha moltes. Tal com signen a la introducció: “L’esforç humà que ha volgut omplir auest buit no ha estat debades: potser no és ni gran, ni estrictament novel·la, però Barcelona s’ha sabut dotar d’una tradició de narrativa urbana, no sols llarga, sinó també insubstituïble, que respon, amb materials genuïns, als estímuls creats pels grans moviments literaris europeus, des del romanticisme i el realisme fins avui mateix”. Casacuberta ho precisa: “És cert que Barcelona no té la gran novel·la del XIX, perquè en aquell temps es viu al marge de la ciutat. Més endavant la literatura burgesa propicia una idealització de la realitat més que no pas una descripció. El ue cal analitzar són les alternatives a la gran novel·la realista ue existeixen a la literatura catalana”. Una d’auestes alternatives és l’obra de Narcís Oller,concretament La febre d’or, que “agafa els esquemes naturalistes de Zola i s’acaba convertint en una novel·la sentimental”. Naturalment, aquesta Barcelona burgesa no només s’idealitza. També se’n fa mofa. Només cal llegir l’Auca del senyor Esteve per veure com Rusiñol clava el ganivet als valors del seny, el treball i el tocar de peus a terra. Un altre dels aspectes recurrents a la narrativa és el de la “burgesia mancada”, que es pot trobar en llibres com la Barcelona imaginada, de Carles Soldevila. L’escriptor reclama un burgès culte i cosmopolita, que aquí brilla per la seva absència. A l’altre extrem tenim la Barcelona revolucionària de les bombes anarquistes que sobretot atrau la literatura estrangera: la ciutat de la guerra que tan bé retrata Rodoreda a través de la Colometa, un personatge extret de la massa que esclata en un crit d’impotència, i la Barcelona que desperta la fascinació per l’excepcionalitat del districte cinquè. “És la Barcelona marsellesa on van a parar els detritus de la societat”, explica Casacuberta, i posa com a exemple el treball de Juli Vallmitjana.

Immigració i antifranquisme Al llibre també es repassen els noms més prpoers que ens evoquen la Barcelona de la immigració, amb Pedrolo, Espinàs i Sarsanedas, i més endavant, amb Terenci Moix i Montserrat Roig des de diverses perspectives de la lluita antifranquista. No hi pot faltar tampoc el Carmel i el Guinardó d’un Juan Marsé,a qui es dedica un capítol, o aquella Barcelona que va ser la ciutat prodigiosa retratada per Eduardo Mendoza. A la llista de contemporanis hi podríem afegir un Lluís-Anton Baulenas i un David Castillo,però el llibre no dedica cap capítol als retrats més actuals.


Si perdura el mite que Barcelona té deures pendents, expliquen Gustà i Casacuberta a la introducció, és pel complex d’inferioritat d’una cultura convençuda que al Renaixement nosaltres no hi érem. Han passat cinc segles. Potser ha arribat l’hora d’anar-ho superant.”

ƒ


ƒ

“He proclamado repetidamente que hay ciudades que son literarias y otras que no. Depende en ocasiones del empeño de un escritor o de un grupo de escritores y otras de la materialidad misma de la ciudad, de la sintaxis de su memoria o de su físico, de sus arqueologías, de sus gentes […]. Todavía queda algo de aquella ciudad que fue literaria y hoy es sólo posmoderna.” (Manuel Vázquez Montalbán. El País, 15/03/02) Deia un escriptor Barcelona que hi ha ciutats literàries i d’altres que no, malgrat que puguin tenir altres posibles virtuts meritòries. Si algú, amb una voluntat imparcial i un interès sincer, fes un recull de les novel·les que situen l’acció a la ciutat de Barcelona, emprant el sentit comú i sense gaires esforços afegits en trobaria una bona pila. I conclouria, amb menys esforç encara, que es tracta d’una ciutat literària. En l’imaginari col·lectiu dels barcelonins i forans – no cal ni que siguin lectors -, resten en la memoria com un pòsit inconscient els barris i personatges descrits en les novel·les més emblemàtiques: la Colometa gracienca de La plaça del diamant creada per Mercè Rodoreda, Carvalho caminant pels carrerons del Barri Xino, o el Pijoaparte, com un au de rapinya, albirant la ciutat als seus peus des de la muntanya del Carmel, tal com el descrivia Juan Marsé. Com a mostra d’aquest arrelament entre la ciutat i un llibre, una anècdota: Mario


Vargas Llosa, el primer cop que trepitjava Barcelona, abans de res va dirigir-se amb taxi al barri del Carmel per comprovar in situ que l’ambient era el mateix que el que havia descrit Juan Marsé a Últimas tardes con Teresa.

ƒ

Barcelona fins a principis del segle XX “La ciutat baixava amb suavitat des de la falda del Tibidabo fins al port. Per alguna estranya raó va pensar que els camps que l’envoltaven ben aviat deixarien de ser-ho, per convertir-se en nous edificis. Progrés i evolució. No paraven d’obrir carrers, de prolongar avingudes, de crear noves línies de tranvía d’òmnibus – un cotxe de línia que funcionava amb gasolina en lloc d’electricitat. Barcelona segurament ja superava els sis-cents mil habitants, i no s’aturava. Continuava el flux constant de la immigració: més fàbriques, més obrers, més futur.” (Jordi Sierra i Fabra. La pell de la revolta. Barcelona: Columna, 2004).

ƒ

La Barcelona de la Guerra Civil “Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants haavien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistas; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu” i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”.” (George Orwell. Homenatge a Catalunya. Barcelona: Destino, 2010)

ƒ

La Barcelona de la postguerra i el franquismo “Barcelona iba cambiando de fisonomía. La primavera sacó de las casas a la gente y por el Ensanche se vislumbraban cambios y trajín. La calle Muntaner invitaba a pasear bajo sus árboles. Un considerable aumento del tráfico, sobre todo de motocicletas, ponía en el ambiente un punto de cantinela que con los años resultaría familiar para los Baldrich. Los parques como el de Gaia Placidia y los patios de los colegios iban absorbiendo pelotas de trapos y pelotones de niños en pantalón corto corriendo como Kubala o Moreno o Di Stéfano. Los escaparates de la Vía Augusta, aderezados con tortells, neulas, buñuelos y cocas de piñones, llamaban la atención de la clientela. En la radio se dejaban oír inauguraciones de pantanos y anuncios de electrodomésticos.” (Use Lahoz. Los Baldrich. Barcelona: Alfaguara, 2009)


ƒ

Transició i primers anys de democràcia “El paseo de Gracia, por la tarde, tenía una luz reidora y suave, hecha para la gente que no trabajaba. Los hombres escondidos bajo los lilbros de contabilidad, aplastados por las mesas, pinchados en el ano por las agujas de los relojes, ni la sentían ni podían verla. El padre sí; el padre aquella tarde parecía disfrutar de la luz limpia del Paseo de Gracia y de la quietud un poco melancólica del aire. Me hizo tomar asiento en el Kansas, que no sé si está en el mismo sitio donde estuvo antes El Parador del Hidalgo, el café donde los señores del estraperlo o de la nueva política franquista iban a acorralar a las niñas con dieciséis años de hambre. Pero ahora el Kansas era un lugar más bien mustio, cuchicheante, donde la gente hablaba de letras de cambio y alquileres de pisos.” (Francisco González Ledesma. El expediente Barcelona. Madrid: La Factoría de Ideas, 2006)

ƒ

La Barcelona olímpica i postolímpica “El barrio había sido pasteurizado. La piqueta había empezado a derribar manzanas enteras y las putas perdidas sin collar se habían quedado sin fachadas en las que apoyar el culo en las largas esperas de clientes disminuidos económicos y psicológicos […]. Convenía que el mirón olímpico no se llevara de Barcelona la imagen del sexo con varices y desodorantes insuficientes. Era como recorrer un barrio condenado a la piqueta y al no ser, y desde la melancolía no le costó dmasiado a Carvalho penetrar en la zozobra cuando descubrió que Parra no le esperaba en Casa Leopoldo.” (Manuel Vázquez Montalbán. El sabotaje olímpico. Barcelona: Planeta, 2003)

ƒ

La Barcelona de principis del segle XXI “Barcelona se había convertido en una ciudad hermosa pero sin alma, como algunas estatuas, o tal vez tenía un alma nueva que Carvalho perseguía en sus paseos hasta admitir que tal vez la edad ya no le dejaba descubrir el espíritu de los nuevos tiempos, el espíritu de lo que Carvalho pensava era un tiempo tonto entre dos tiempos trágicos. Pero estaba reenamorándose de su ciudad y especialmente debía reprimir la tendencia a la satisfacción cuando bajaba por las Rambles, desembocaba en el puerto y al borde del Moll de la Fusta comenzaba un recorrido junto al mar en busca de la Barceloneta y la Vila Olímpica. A pesar de las nuevas construcciones de centros comerciales y lúdicos, el mar le pertenecía, por fin se integraba como uno de los cuatro elementos de la ciudad: Gaudí, las gambas a la plancha, la torre de comunicaciones de un tal Foster que tenía avión privado y estaba casado con una sexóloga española y el mar.” (Manuel Vázquez Montalbán. El hombre de mi vida. Barcelona: Planeta, 2000)


ƒ

La Barcelona actual “Ningú que no hi visqui no passa mai pel Carmel. És un lipoma a la ciutat, un bony estrany al qual només es presta atenció quan pressiona algun nervi. El barri de Juan Marsé i el Pijoaparte, el turó que es pot permetre el luxe d’enfonsar-se en nom del progrés. Arriba el moment que no reconec els carrers, i la Dolors m’indica que segueixi pujant, que viu dalt de tot, al Mont del Destí, on Frodo va perdre l’anell.” (Marc Pastor. L’any de la plaga. Barcelona: La Magrana, 2010)

(L’aventura de llegir: La Barcelona literària. Sant Jordi 2012. Biblioteques de Barcelona)


Ciutats literàries: Barcelona