__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

NÚMERO 32 ABRIL 2020

PERSONES REFUGIADES, SOL·LICITANTS D’ASIL I MIGRANTS: EL DRETS HUMANS EN MOVIMENT Butlletí de Cooperació, Solidaritat i Pau


Índex

Solidària - Número 32 PRESENTACIÓ

ALBA MARTÍNEZ VÉLEZ,

3

NOTÍCIES

4

MÉS A FONS

6

Regidora de Cooperació, Solidaritat i Pau.

PERSONES REFUGIADES, SOL·LICITANTS D’ASIL I MIGRANTS

LA VEU DEL NORD

ENTREVISTA A ANA ISABEL BARRERA OSORIO,

Secretària Tècnica de la Comissió de la Veritat de Colòmbia a Europa (ICIP).

LA VEU DEL SUD

8

ENTREVISTA A ANAS ABU SROUR,

10

INFORMACIÓ I RECURSOS

12

Director del Centre de Joves del camp de refugiats d’Aida, Palestina.

ACCIONS PEL CANVI ENTREVISTA A BEA MAEZTU, Tècnica d’Incidència de la CCAR

14

Edita: Ajuntament de Sant Boi de Llobregat Cooperació, Solidaritat i Pau Tel. 93 635 12 00 www.barrejant.cat • sensibilitzaciocooperacio@santboi.cat CooperacióSantBoi • CooperacioSB Redacció: Manuel José Pérez, Clara Sopeña i Marina Aguilar Impressió: Impremta Pagès

2

SOLIDÀRIA - NÚMERO 32


Presentació

Persones en moviment: més enllà de les xifres

ALBA MARTÍNEZ VÉLEZ

Regidora de Cooperació, Solidaritat i Pau

La idea de “món global” que intentem traslladar sempre a través dels articles i reflexions que fem en aquesta revista, impulsada des de la Regidoria de Cooperació, Solidaritat i Pau de l’Ajuntament de Sant Boi, és -ara més que mai- una realitat. La crisi sanitària, social i econòmica que va deixant la Covid-19 al seu pas ens demostra que la mobilitat de les persones i la seva gestió pública és quelcom que hem d’abordar. Fa uns dies, l’experta en polítiques migratòries i d’asil, Gemma Pinyol, explicava en un article al diari El País com “la movilidad con derechos parece fuera del debate de las políticas públicas. Algunas voces abogan por la movilidad sin explicar cómo proteger a las personas de todo tipo de explotación; otras —las más— creen que sus derechos están amenazados por esa movilidad global.” D’aquesta manera, i davant una pandèmia que no entén de fronteres, ens hem de preguntar de què o de qui ens estan protegint els murs, físics i legals, que a molts països de la Unió Europea i d’arreu s’estan aixecant. En quin moment vàrem deixar de parlar de drets i llibertats i vàrem començar a assimilar un discurs que parlava d’ells i de nosaltres? Per què hem deixat de veure éssers humans darrere les fredes xifres que organismes com l’Agència de Nacions Unides per a les Persones Refugiades, l’ACNUR, va proporcionant? Per cert, Nacions Unides calcula que actualment hi ha 70,8 milions de persones desplaçades a la força en tot el món (prop de la meitat d’aquestes dins les fronteres dels seus

propis països), i que el nombre de migrants internacionals a escala global és de 272 milions (una xifra que creix més ràpidament que la població mundial). En aquest nou número de la Revista Solidària volem reivindicar les identitats d’aquestes persones, deslligar-les de les etiquetes de “refugiades”, “immigrants” o “sol·licitants d’asil”, que expressen condicions temporals o legals, però que no reflecteixen les seves veritables històries, que sí que tenen una cosa en comú: s’han vist obligades a abandonar les seves llars per començar un nou projecte de vida que mereix tenir cabuda. Fa anys que anem comprovant com l’enduriment de les polítiques migratòries o les noves fronteres no han pogut revertir la tendència creixent de les persones a moure’s; per contra, el que sí que està aconseguint aquesta estratègia és una tendència deshumanitzadora de les polítiques migratòries que ens vol fer immunes a les xifres, les imatges i les morts, i especialment aliens a les històries que hi ha darrere d’aquests moviments. Històries que, si busquem en la nostra pròpia genealogia, coincidiran, en molts aspectes, amb les dels nostres mares, pares, àvies o avis. Anem als orígens. Defensem, més que mai, la cooperació com eina indispensable per actuar sobre les causes que generen les migracions i demanem als governs el respecte per uns drets que creiem que estaven en la base dels nostres sistemes democràtics.

3


Notícies Reinvenció i resiliència. Diversitat de respostes davant el confinament i el covid-19

L

’expansió del covid-19 ha generat una pandèmia a nivell planetari i una situació de d’emergència sanitària que no coneixíem i que està afectant tots els països on es duen a terme projectes de cooperació.

Tot i que les estratègies per abordar aquesta situació han variat d’un país a un altre i s’estan implemenant a nivells i ritmes molt diferents, en funció dels recursos disponibles i de les realitats concretes, l’afectació és global i està agreujant la desigualtat existent a nivell planetari i vulnerabilitzant, encara més, grans sectors de la població, com s’explicava per exemple amb les persones als camps de refugiats. A més a més, i a l’ampara de l’urgència de la situació, en alguns països s’estan aplicantt mesures que atempten contra els drets de la població i la seva dignitat, vulnerant acords recollits en els tractats internacionals de drets humans. Les entitats de cooperació, d’una banda, estan col·laborant amb les contraparts en orígen per adaptar els projectes a aquesta nova situació, tot intentant respondre a les necessitats actuals d’higiene i protecció. Per posar un exemple, la Fundació Kassumay, atenent a la proposta rebuda de la seva contrapart a la Casamance (Senegal), ha dotat d’un kit higiènic a les diferents poblacions on actua consistent en dos cubells amb aixeta, nou barres de sabó i dues

ampolles de lleixiu. També Asticude, contrapart de l’Assemblea de Cooperació per la Pau, que treballa a Nador (Marroc), ha reorientat algunes de les activitats previstes en el projecte “Contribuir a millorar la protecció dels Drets de la Infància, especialment, dels i les Menors Extrangers No Acompanyats i/o separats” per tal de facilitar uns kits d’higiene i alimentació de primera necessitat a aquests infants. Així mateix, les activitats que les entitats executen a Sant Boi s’han hagut de modificar per, en primer lloc, garantir les condicions de seguretat i salut de persones usuàries i treballadores. Per exemple, als pisos d’acollida de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i la Comisión Española (CEAR) s’han adaptat els protocols d’atenció i prestacions i s’ha reduït l’ocupació dels pisos, reubicant a part de les persones acollides per evitar l’aglomeració. El PIO, com s’ha explicat, manté el servei d’assessorament en protecció internacional per via telemàtica, facilitant informació, per exemple, de les modificacions en el procés de sol·licitud d’asil, davant del decret de l’estat d’alarma. Un altre cas és el de DESOS, que ha adoptat diferents mesures per poder mantenir l’activitat agrària de Central Parc i així proveir de productes hortícules, tot garantint la seguretat de les treballadores i clientes. Més enllà d’aquestes mesures de proteccció, el confinament també s’ha traduït en una reinvenció dels formats de les activitats aprofitant els mitjans telemàtics. Les activitats als centres educatius i les activitats de sensibilització presencials han quedat suspeses però la xarxa s’està nodrint d’infinitats de propostes (audiovisuals, xerrades, webminars,etc.) que contribueixen a alimentar de pensament crític i alternatiu la situació actual perquè, si una cosa sembla evidenciar-se aquests dies, és que la situació d’emergència climàtica i pèrdua de biodiversitat és un dels factors que pot haver afavorit la propagació d’aquest virus. A banda d’aquestes col·laboracions de resposta a l’emergència, en aquests moments d’excepcionalitat les entitats juguen un paper clau com a observadores de la garantia i respecte dels drets humans. En el cas de Colòmbia, per exemple, en el context de

4

SOLIDÀRIA - NÚMERO 32


l’expansió del Covid-19 s’ha produït a una exacerbació de la violència dirigida contra lideresses i líders socials, davant de la desprotecció de l’Estat. Només amb el que va d’any Indepaz ha documentat l’assassinat de 71 defensors i defensores de drets humans i 20 excombatents de les FARC-EP. Així ho denuncia la Taula Catalana per Colòmbia amb una declaració dirigida al president del govern de Colòmbia, Ivan Duque, fent-li una crida urgent, entre d’altres, a detenir i impedir aquesta onada d’assassinats i agressions i incloure mesures de protecció dels lideratges socials davant la crisi del covid. Aquesta declaració ha rebut el suport d’Alba Martínez, com a regidora de Cooperació, Soldiaritat i Pau de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat. El covid-19 ha generat una situació de confinament sense precedent on tota l’experiència de treball en xarxa i suport mutu, que s’ha anat teixint al llarg d’anys i molta feina entre entitats, persones i col·lectius, s’ha vist reactivada i resignificada enfront les dureses i les necessitats del moment.

Obre el Punt d’Informació i Orientació sobre protecció internacional a Sant Boi

D

es del 27 de febrer Sant Boi disposa d’un Punt d’Informació i Orientació sobre protecció internacional, el PIO, que gestiona la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Es tracta d’un servei d’atenció personalitzada que ofereix informació i orientació sobre protecció internacional i dret d’asil, adreçada principalment a persones i famílies que volen sol·licitar l’asil, persones que estan pendents d’entrar al Programa Estatal d’Acollida o n’han quedat excloses, o persones que es troben en situació d’irregularitat perquè se’ls ha denegat l’asil. L’oficina està situada al Casal de Marianao i obrirà els dijous de 10.00h a 13.30h, però per causa de l’actual situació provocada pel Covid-19, actualment només pot oferir el servei d’atenció telemàtica a través de l’adreça de correu electrònic ccar@ccar-cear.org (en l’assumpte del correu cal indicar-hi “Consulta PIO”).

#Atuerempertransformar amb el convenciment que Tot anirà bé.

L’Ajuntament de Sant Boi col·labora amb una campanya sobre les “maras” al triangle Nord de Centreamèrica

E

s tracta d’una campanya d’educació en drets humans, creada pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que vol visibilitzar la relació entre violència i joventut a Guatemala, Hondures i El Salvador i explicar la problemàtica del desplaçament forçós i la sol·licitud d’asil per raons de violència estructural fora del context bèl·lic. Entre altres accions, de la campanya se’n desprèn l’elaboració d’una exposició formada per deu plafons informatius il·lustrats, sota el títol Més enllà dels tatuatges. L’Ajuntament de Sant Boi hi ha col·laborat a través d’una aportació a la Campanya de sensibilització sobre les “maras” al triangle Nord de Centreamèrica.

5


més a fons

PERSONES REFUGIADES, SOL·LICITANTS D’ASIL I MIGRANTS Les persones migrants i refugiades veuen qüestionats constantment els seus drets humans, malgrat que el fet migratori no és nou, sinó un fet intrínsec a la condició humana. Al llarg de la història sempre hi ha hagut desplaçaments de persones, per diferents motius, però normalment relacionats amb l’objectiu de tenir una vida millor.

L

A Europa la situació és preocupant. Des de l’obertura de la frontera per part de Turquia, el passat mes de febrer, milers de persones s’han desplaçat a la frontera grega per sol·licitar la protecció internacional, on es troben davant d’una enorme vulnerabilitat. Homes, dones, famílies, infants veuen com se’ls nega aquest dret, des que Grècia va suspendre l’aplicació de la Convenció de Ginebra, que recull el dret d’asil. Mentre Grècia no restableixi aquest dret i els estats membres de la UE no compleixin amb els seus compromisos i obligacions en matèria de protecció internacional no podrem avançar cap a una Europa que garanteixi els drets humans de totes les persones. Gairebé quatre anys després de l’acord UE-Turquia, les po-

6

SOLIDÀRIA - NÚMERO 32

’horror dels conflictes armats; les conseqüències del canvi climàtic en forma d’inundacions, sequeres o tempestes tropicals; la persecució per motius d’identitat de gènere, d’orientació sexual, de pertinença a un grup minoritari, per creences religioses o polítiques; la discriminació de les dones pel sol fet de ser-ho o la violència per part de les “maras” són alguns dels motius de persecució que viuen en la seva pròpia pell milions de persones. En aquest context, a més, migrants, persones refugiades i demandants d’asil pateixen, encara avui, les conseqüències de les injustes polítiques migratòries, que vulneren sistemàticament els seus drets i els releguen a la categoria de no ciutadans.


lítiques de seguretat de la Unió Europea no fan més que reforçar les tanques, els murs i les concertines a les fronteres, aplicant mesures violentes cap a la població desplaçada, situació que es veu agreujada pel xenòfob discurs públic i polític d’alguns estats membres, alimentant l’odi i la por. També coneixem l’actual situació d’abandonament de les persones que es troben als camps de refugiats grecs, com el de Moria, situat a l’illa grega de Lesbos, que està acollint vint mil persones quan en realitat té capacitat només per a tres mil cinc-centes. La situació als camps ja era greu, però ara ho és més, evidentment, per l’expansió del virus Covid-19 arreu de les fronteres dels diferents països. La falta de recursos i mesures d’higiene i de protecció davant del virus, sumada a l’amuntegament de les persones que viuen als camps, fa entreveure que un brot infecciós de la malaltia suposaria conseqüències desastroses per a totes aquestes persones. La situació, però, sembla lluny de canviar, i els camps de refugiats segueixen esdevenint una presó per a moltes persones. Com afirma Anna Palou, parlant del “virus de la deshumanització”: Mientras nosotros nos encerramos en nuestra burbuja informativa sobre el Coronavirus (sin despreciarlo), las políticas de fronteras europeas continúan asesinando y condenando a miles de personas a vivir sin derechos”. Se les priva del derecho a la vida, el derecho a la integridad física, el derecho a la salud, el derecho a la vivienda, el derecho a migrar, el derecho a pedir asilo, etc. (article del 18 de març al Catalunya Plural: https://catalunyaplural.cat/es/europa-se-lava-las-manos/) Per la seva banda, als Estats Units Donald Trump ha tancat la frontera amb Mèxic, aprofitant la cri-

si sanitària que ha causat el Covid-19, rebutjant així qualsevol sol·licitud d’asil i posant en pràctica centenars de devolucions en calent, també de menors no acompanyats. A Espanya, aquests dies, més de cent organitzacions de persones migrants i col·lectius han demanat al Govern una regularització extraordinària de totes aquelles persones que es troben en situació irregular, ja que són un dels col·lectius més vulnerables actualment i no poden accedir a les ajudes. Quant a les persones demandants d’asil, segons dades de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, actualment l’Estat espanyol només ofereix protecció a un de cada vint sol·licitants, malgrat que l’any 2019 s’ha doblat el nombre de sol·licituds d’asil (en concret, 118.264) respecte al 2018. La immensa majoria de persones a les quals se’ls ha aprovat la sol·licitud és de nacionalitat veneçolana, i un nombre molt menor, d’Ucraïna, El Salvador, Hondures i Colòmbia. Falta, doncs, molt camí per recórrer.

Vies legals i segures

C

al evitar, sigui com sigui, que una situació com l’actual es normalitzi. La xenofòbia no hauria de ser el pa de cada dia, la militarització, la violència i la securització de les fronteres europees no han de formar part d’una realitat habitual, normalitzada. Cal que administracions i ciutadania reclamem el compliment dels tractats internacionals. No es tracta d’un privilegi, sinó d’un dret humà de totes les persones que es desplacen fugint de l’horror i volen arribar a un territori que els proporcioni seguretat i els permeti tenir una vida digna. Res més. La vida i els drets de les persones han d’estar per sobre de la protecció de les fronteres i dels interessos polítics, socials o econòmics dels diferents països. Les administracions locals i la ciutadania hi tenim molt a dir. Fem-nos sentir.

7


la veu del nord

ENTREVISTA A ANA ISABEL BARRERA OSORIO, SECRETÀRIA TÈCNICA DE LA COMISSIÓ DE LA VERITAT DE COLÒMBIA A EUROPA, INSTITUT CATALÀ INTERNACIONAL PER LA PAU; ADVOCADA HUMANISTA NASCUDA A COLÒMBIA I RADICADA A CATALUNYA DES DE FA TRETZE ANYS.

Quan es crea la Comisión de la Verdad? Quins són els seus principals objectius? La Comissió per l’Esclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició de Colòmbia va ser creada al 2017 en el marc de l’Acord per a la finalització del conflicte i la construcció d’una pau estable i duradora, subscrit entre el govern de Colòmbia i les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias). És un mecanisme de caràcter temporal (amb un mandat de tres anys) i extrajudicial. Juntament amb la Unidad de Búsqueda de Personas Dadas por Desaparecidas i la Jurisdicción Especial para la Paz, forma el Sistema Integral de Verdad, Justicia, Reparación y No Repetición (SIVJRNR). Els seus principals objectius han de contribuir a crear les condicions estructurals per a la convivència de tots els colombians i les colombianes amb l’horitzó de la no repetició, la reconciliació i la pau estable i duradora. 1. Contribuir a oferir una explicació àmplia de la complexitat del conflicte armat amb la finalitat de promoure una entesa compartida en la societat sobre temes amb enfocaments especials com l’impacte del conflicte en els nens i les nenes i adolescents i la violència basada en el gènere, entre altres. 2. Promoure i contribuir al reconeixement: d’una banda de les víctimes com a ciutadans i ciutadanes amb els seus drets vulnerats i com a subjectes polítics. D’altra banda, reconeixement voluntari de responsabilitats individuals i col·lectives per part de tots els qui van participar directa-

8

ment o indirecta en el conflicte armat, com a contribució a la veritat, la justícia, la reparació i la no repetició; i, de forma més genèrica, reconeixement per part de tota la societat del llegat de violacions i infraccions que han de merèixer el rebuig de tothom i no s’han de repetir. 3. Promoure la convivència en els territoris, entenent que una convivència desitjable no consisteix només en el simple fet de compartir un mateix espai social i polític, sinó també la creació d’un ambient transformador que permeti la resolució pacífica dels conflictes i la construcció d’una cultura del respecte i la tolerància en democràcia. Com es tradueix l’impacte del conflicte colombià en el dia a dia de les persones exiliades? El conflicte armat a Colòmbia va fer que molta gent marxés del seu territori per diverses raons associades a causes que encara perduren, fins i tot amb la implementació de l’acord de pau, com ara el desplaçament forçat, amenaces, persecució de líders socials, i diverses violències. L’exili està ple d’històries que les persones arrosseguen als llocs d’arribada: deixar els seus éssers estimats i trencar els llaços amb la seva cultura i amb el seu projecte de vida. També cal tenir present la incertesa sobre el seu estatut jurídic de protecció, és a dir, si és considerada com a persona migrada o persona refugiada. Això repercuteix, moltes vegades, en la vulneració de drets fonamentals. Moltes víctimes pateixen econòmicament i psicològica però simultàniament han de sobreviure en difícils condicions materials i socials. No obstant això, aporten des de la resiliència i les seves experièn-

SOLIDÀRIA - NÚMERO 32


cies al lloc d’acollida, on esdevenen actors que necessiten reconeixement i visibilitat perquè, d’alguna manera, continuen treballant per la pau i vivint dignament. Quin és el paper de l’ICIP en l’articulació de la feina de la Comisión de la Verdad a Europa? Per primera vegada una comissió de la veritat en el món inclou les persones a l’exili com a població destinatària del seu mandat. Cap altra comissió de la veritat no ha fet mai un esforç tan gran per recollir la memòria de les persones que van haver de deixar el país a causa de la violència del conflicte armat. La Comissió fa un desplegament territorial a Colòmbia i a tot arreu per donar participació a totes les persones que vulguin donar, no només el seu suport, sinó també els testimonis i relats que nodreixen l’informe final que s’ha d’entregar quan acabi el seu mandat. Feia falta una estratègia per convocar els colombians, les organitzacions i la gent no organitzada i, sobretot, les víctimes que han patit les conseqüències del conflicte armat i viuen fora de Colòmbia. Al cap i a la fi, aquesta és l’essència del sistema de justícia transicional. Per facilitar aquesta participació internacional s’han creat espais de participació que hem anomenat nodes. Són espais inclusius, diversos i plurals on hi pot tenir un paper qualsevol persona, entitat pública o privada i altres actors socials que vulguin donar suport als objectius de la Comissió de la Veritat. Assumint la Secretaria Tècnica de la Comissió, l’ICIP facilita l’articulació de les diferents accions i el desenvolupament dels objectius de la Comissió a dins dels nodes. També ajuda en la tasca d’incidència i apropiació social del procés a Europa. A dia d’avui, hi ha quinze nodes: Regne Unit i Irlanda, Suècia, Noruega, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França (2), Itàlia, Madrid, València, Andalusia, País Basc i Catalunya. A més, en la seva tasca d’esclariment, la Comissió té el repte de prendre uns cinc-cents testimonis a Europa. Això es du a terme a través d’entrevistadors formats per la Comissió que, voluntàriament, fan la tasca d’apropament a les víctimes que volen explicar l’impacte que el conflicte armat i el procés migratori ha tingut a les seves vides. De quina manera col·laboreu amb els colombians i les colombianes exiliats a Catalunya? A Catalunya hi ha unes trenta mil persones colombianes, moltes d’elles víctimes del conflicte. A Catalunya també hi ha una llarga tradició de suport social i institucional (sobretot municipal) a la pau i als drets humans a Colòmbia. Des de fa dues dècades s’ha teixit una xarxa de relacions i complicitats amb la població colombiana que s’ha concretat amb múltiples actes de sensibilització sobre la situació al seu país d’origen. L’ICIP ha organitzat i participat en conferències, ha publicat informes i ha concedit el Premi Internacional Constructores de Pau a una associació colombiana de

mares de persones desaparegudes. Amb l’inici del procés de pau a Colòmbia, l’any 2012, la població colombiana es va organitzar per tenir visibilitat i reconeixement en aquest procés, i poder-hi fer les seves aportacions. L’ICIP ha recolzat, sobretot, iniciatives de dones que han volgut donar a conèixer la seva experiència particular de victimització i, especialment, la seva capacitat de superació i de suport mutu per a la sanació i la reconciliació. Com a secretaria tècnica de la Comissió de la Veritat, i en aliança amb l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, l’ICIP dona suport tècnic, logístic i econòmic tant a les iniciatives de víctimes colombianes d’arreu d’Europa com a la pròpia Comissió. Què pot fer, la societat civil, per contribuir al reconeixement de les víctimes i donar suport a les persones exiliades? Les víctimes han viscut els traumes de la guerra i de la migració en l’anonimat. No són visibles, ni en el seu país d’origen ni en el d’acollida. D’una banda necessiten la informació sobre els canals per rebre protecció social i jurídica, però, sobretot, necessiten que se les miri com a persones portadores de les seves experiències de vida i no només com a víctimes. Caldria que la societat civil participés el màxim possible en les accions de pedagogia i sensibilització sobre les seves iniciatives de construcció de pau. Cal que les víctimes tinguin veu en els debats públics i de participació social, cultural i política. Cal donar suport a aliances estratègiques des dels escenaris governamentals i comunitaris, com també a projectes que contribueixin a la seva articulació a la societat d’acollida. Igualment, el paper dels mitjans de comunicació és fonamental per mostrar, més enllà dels fets dolorosos i violents, les persones que hi ha al darrere o al capdavant de les històries de vida i els seus afrontaments des de la migració. Hi ha organitzacions de la societat civil catalana que han estat implicades en projectes de construcció de pau i defensa dels drets humans a Colòmbia i donant suport a víctimes, persones i organitzacions colombianes que ara amb major raó han de continuar. El reconeixement de les víctimes té un vessant imprescindible que és el de la responsabilitat dels qui van cometre els actes violents. Aquesta feina no només té a veure amb la responsabilitat jurídica sinó, i sobretot, amb la veritat que necessiten les víctimes, és a dir, que els diguin per què ho van fer. La societat civil i les institucions públiques podrien ajudar a donar veu a les víctimes i també a donar a conèixer els fets de cara a la no repetició. Per acabar, la reconciliació és una altra tasca que encara que depèn de cada ésser humà, és important promoure-la de manera col·lectiva.

9


la veu del sud ENTREVISTA A ANAS ABU SROUR,

DIRECTOR DEL CENTRE DE JOVES DEL CAMP DE REFUGIATS D’AIDA, PALESTINA. Anas Abu Srour té trenta anys. Va néixer i viu al camp de refugiats d’Aida. És llicenciat en comptabilitat i Màster en Cooperació Internacional i Desenvolupament i actualment dirigeix el Centre de Joves d’Aida, una organització que promou l’apoderament de la població refugiada, especialment els nens i joves, per mitjà de l’art, l’esport i l’educació. Quan i en quin context es va crear el camp de refugiats d’Aida? Des de l’any 1948, Israel ha ocupat ben bé el 80% dels territoris palestins i ha forçat el desplaçament de més de set milions de persones, expulsades de les seves cases i pobles. L’ONU inicialment va crear, com a solució provisional per als desplaçats, una seixantena de camps de refugiats, sota la promesa que aquests podrien tornar a les seves cases quan el conflicte s’acabés. El camp d’Aida és un d’aquests camps. Es va crear l’any 1950 en una àrea d’1km2 al nord de la ciutat de Betlem, i acull inicialment persones refugiades d’una trentena de ciutats de la zona de Jerusalem i Hebron. Avui hi viuen més de cinc mil cinc-centes persones refugiades que, set dècades després, continuen reivindicant el seu dret a retornar a les seves cases. El camp d’Aida destaca per tenir a prop una base militar de l’exèrcit d’Israel. Com afecta la presència militar a la vida dels refugiats a Aida? La presència militar és molt significativa. Junt al camp d’Aida hi ha una base de l’exèrcit d’Israel, i ens trobem rodejats per set torres militars de vigilància. El camp ha patit episodis d’invasions, trets, tocs de queda i el llançament freqüent de gas lacrimogen. De fet, una universitat americana va concloure que la població d’Aida és la con-

Entrada al camp de refugiats, amb nens i joves del Centre de Joves d’Aida. A l’entrada al camp s’exhibeix una clau gegant, el monument al “dret al retorn”, que reivindica el dret dels refugiats a tornar a les seves cases.

10

centració de persones amb més exposició al gas lacrimogen del món. Patim detencions arbitràries en presons militars sota acusacions de llançament de pedres. A finals del 2019 teníem més de vuitanta persones refugiades d’Aida a presó, trenta-una de les quals menors d’edat. En definitiva, la vida en el camp està molt afectada per la falta de protecció física i legal, tot i que la població sigui reconeguda com de refugiats segons l’ONU. L’any 2004 Israel va construir el mur de separació de Cisjordània que, al seu pas per Betlem, passa tot just al costat del camp d’Aida. Com ha afectat això a la població d’Aida? La construcció del mur –al seu pas per Aida, de vuit metres d’alçada–, ha portat un sistema de permisos per poder creuar a una banda i a l’altra del camp. Això ha dificultat molt la vida al camp en molts aspectes: ha dificultat que la població d’Aida pugui trobar treball fora del camp; ha significat l’expropiació de terres, que conreava la població d’Aida abans de la construcció del mur; ha derivat en la pèrdua de les poques zones verdes i espais d’esbarjo que hi havia. També dificulta que la població pugui visitar familiars fora del camp. Quina és la presència actual de l’ONU al camp d’Aida i, més en general, la seva resposta al problema dels refugiats palestins? El 1948 l’ONU va crear l’Agència de les Nacions Unides per a les Persones Refugiades de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA), amb l’objectiu de proporcionar educació, salut i serveis socials als camps de refugiats. Les contribucions per finançar la UNRWA són, però, opcionals per als estats membre de l’ONU. Recentment hi ha hagut una reducció notable de fons, especialment des que Trump decidís retirar les contribucions que hi feien els Estats Units; i això ha portat a la UNRWA a la seva crisi financera més gran en la història. Al camp d’Aida, molts projectes que finança la UNRWA s’han tancat. Actualment aquesta agència tan sols proporciona educació

SOLIDÀRIA - NÚMERO 32


primària, serveis de sanitat molt bàsics i la recollida de les escombraries. Quin impacte té “l’Acord del segle” de Trump respecte del problema dels refugiats de Palestina? “L’Acord del segle” no reconeix el dret dels refugiats a tornar a les seves cases i pobles. Ans al contrari, unilateralment consolida l’ocupació de territori palestí, establint que els assentaments il·legals s’incorporaran com a part de l’Estat d’Israel. En definitiva, “l’Acord del segle” soscava qualsevol perspectiva de creació d’un estat per a Palestina, cosa que va en contra de l’estabilitat i la pau a la regió.

sobreviscut, fins i tot, a l’ensorrament del seu edifici per part de tancs israelians. Com se sosté l’activitat al Centre de Joves? Actualment ens mantenim principalment gràcies al treball de persones voluntàries locals i internacionals. Recentment la UNRWA ha retirat tots els fons que destinava al Centre de Joves d’Aida, com a resultat que els Estats Units deixessin de fer contribucions a l’agència de refugiats. Així que ara mateix estem en una situació de falta de recursos.

Aquesta realitat tant singular ha de tenir un impacte molt significatiu per a nens i joves del camp. Des del Centre de Joves d’Aida, quines són les principals problemàtiques que hi veieu? En primer lloc, al camp d’Aida hi ha un problema d’aglomeració. El camp es va construir per a un miler de persones i avui hi viuen cinc mil cinc-centes, ocupant exactament el mateix espai de menys d’1km2. Això significa falta i precarietat d’habitatge, i manca de privacitat. L’infraestructura és insuficient: l’electricitat falla freqüentment, la xarxa d’aigua és inexistent (es fa arribar dues vegades al mes), i no hi ha espais públics ni espais verds. En segon lloc, el 40% de la població és pobra i a l’atur. L’educació primària que proporciona la UNRWA és insuficient, amb classes aglomerades. L’escola secundària queda fora del camp, i molts infants no hi arriben o l’abandonen per la falta de suport i per la pobresa. El buit en formació professional és l’altra problemàtica que completa un panorama de poques possibilitats educatives per als joves. En aquest context, quins són els objectius que persegueix el Centre de Joves d’Aida? El Centre de Joves d’Aida es va crear l’any 1968 amb l’objectiu de promoure l’empoderament de la comunitat a través de l’esport, l’art i l’educació. Inicialment, es crearia per la falta d’espais públics on poder socialitzar i fer activitats comunitàries. La història del Centre de Joves ha estat, evidentment, marcada pel context singular, i ha

Vista aèria del quilòmetre quadrat que ocupa el camp de refugiats d’Aida. Actualment hi viuen 5.500 refugiats.

Quines activitats feu actualment? El Centre de Joves d’Aida ofereix un conjunt d’activitats agrupades en tres eixos: esports, arts i educació. En total, el Centre de Joves acull entre dos-cents cinquanta i tres-cents nenes, nens i joves. Per exemple, tenim dos clubs de futbol, classes de gimnàstica, ballet o club de ping-pong. En l’àmbit de l’art tenim una escola de música on s’ensenya piano, contrabaix i llaüt; un cor de cant; un taller de cinema per a infants; i classe de dibuix de còmics. En educació, ens centrem, sobretot, en el programa de reforç escolar on cobrim des de llengües fins a matemàtiques. Darrerament hem obert un quart eix d’actuació, sobre incidència política. En col·laboració amb un municipi francès amb el qual estem agermanats, estem treballant per obrir un centre d’informació dirigit als milers de turistes que visiten el camp de refugiats d’Aida. A través d’aquest centre d’informació, transmetrem la nostra pròpia narrativa del conflicte de Palestina; crearem una exposició on explicarem la història del camp d’Aida i del Centre de Joves; i s’organitzaran circuits turístics. Això permetrà no només guanyar incidència política sinó també generar debat i consciència entre els i les joves del camp, així com crear llocs de treball. Més informació Centre de Joves d’Aida.

11


Informació i recursos ENTREVISTA

PUBLICACIONS

“Los derechos humanos en tiempos de coronavirus”, la revista d’Amnistia Internacional del mes d’abril. https://www.es.amnesty.org/fileadmin/user_upload/Revista_AI_145_ PRIMAVERA_2020.pdf

“El FCCD actua per evitar un desastre humanitari pel covid-19 als centres i camps de confinament”, notícia de la web del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (9 abril 2020). La notícia explica com el Fons Català de Cooperació continua donant suport a la població refugiada amb iniciatives sobre el terreny, on s’ha aprofitat la pandèmia per reprimir els drets de les persones refugiades.

“El Mediterrani, una dècada de polítiques militaristes. Armes i militarització del Mediterrani Sud”, un article del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, autors: Jordi Calvo Rufanges i Gemma Amorós (març 2020). A partir de l’anàlisi de diferents indicadors sobre seguretat i defensa en l’última dècada, aquest Working Paper, elaborat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, en col·laboració amb Novact i Suds -en el marc del treball que realitza l’Observatori de Drets Humans i Empreses al Mediterrani-, mostra el paper dels països europeus en el comerç d’armes i la militarització del Mediterrani Sud.

El Prat Ràdio: entrevista a Pascale Coissard, presidenta en funcions de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Coissard parla de la campanya ‘Regularització Urgent’, que treballa per la normalització de la situació de les persones migrades per la seva greu situació de vulnerabilitat davant el Covid-19 per l’aturada de tots els tràmits d’estrangeria i les sol·licituds d’asil. https://www.elpratradio.com/?fbclid=IwAR3cxrO2PgRm9h-OGVrC415NkKVoeBT_aAMMEPsqR2671lKt-4_08TP_DSo#!/programs/ informatiuvespre/elpratradio_podcast_23686

http://www.centredelas.org/ca/ publicacions/materials-de-treball/4252-working-paper-el-mediterrani-una-decada-de-politiques-militaristes-armes-i-militaritzacio-del-mediterrani-sud

https://www.fonscatala.org/ca/comunicacio/noticies/el-fccd-actua-evitarun-desastre-humanitari-pel-covid-19als-centres-i-camps-de-confinament

12

SOLIDÀRIA - NÚMERO 32


PÀGINES WEB

ACTIVISME A LA XARXA

“Una maleta Colombiana”, el Blog de Carlos Martín Beristain sobre l’experiència de l’exili colombià i la Comissió de la Veritat.

A continuació us proposem dues accions online, de la mà d’Amnistia Internacional Espanya, en relació al coronavirus i les persones migrades i refugiades:

Carlos Martín Beristain és un metge i psicòleg espanyol amb una àmplia experiència en atenció psicosocial de víctimes. Ha estat assessor de diverses comissions de la veritat en diferents països i és comissionat de la Comisión de la Verdad de Colòmbia.

https://www.es.amnesty.org/actua/acciones/espana-covid19-ceti-abr20/

https://comisiondelaverdad.co/actualidad/blogs/carlos-martin-beristain

https://www.es.amnesty.org/actua/acciones/grecia-refugio-coronavirus-mar20/

DOCUMENTAL

Blog de Miguel Pajares Llicenciat en Ciències Biològiques, Doctor en Antropologia Social, Investigador del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social de la UB i President de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. És autor de diverses novel·les, llibres d’assaig i articles sobre la inmigració, l’asil, els drets humans o la lluita contra el racisme, entre d’altres. Actualment centra les seves investigacion en la situació dels migrants i refugiats climàtics a nivell planetari. www.miguelpajares.com

“Fuego en el Mar” (Fuocoammare, 2016), un documental sobre la situació dels migrants a la illa de Lampedusa. El documental mostra com l’illa de Lampedusa s’ha convertit en el punt d’arribada de nombrosos immigrants africans. Durant aquest periple per arribar a Europa, fugint de la guerra i la pobresa, les dues últimes dècades hi han mort unes vin-mil persones ofegades. https://numax.org/cine/ficha/fogo-no-mar?locale=es

13


Accions pel canvi ENTREVISTA A BEA MAEZTU,

TÈCNICA D’INCIDÈNCIA DE LA COMISSIÓ CATALANA D’AJUDA AL REFUGIAT, L’ENTITAT QUE GESTIONA L’ACOLLIDA DE LES PERSONES REFUGIADES A SANT BOI

Quan es va formar el grup de persones voluntàries de la CCAR , a Sant Boi? En quina línia d’actuació de l’entitat s’emmarca, la promoció del voluntariat? El nostre equip de voluntariat de la CCAR va iniciar-se el 2016, en el marc del naixement del projecte ‘L’acollida de persones refugiades a Sant Boi: consolidant l’educació en clau de drets humans’, una iniciativa conjunta amb l’Ajuntament. Es tracta d’un projecte que encara continua, amb l’objectiu de transformar la ciutat de Sant Boi en ciutat d’acollida, implicant la ciutadania en l’acollida i la integració de persones refugiades i en la sensibilització en cooperació internacional i justícia global. El voluntariat s’inclou dins de la línia d’incidència política i social de la CCAR, una de les potes fonamentals de l’entitat. El programa d’acollida estatal de persones refugiades que gestiona la CEAR té una cobertura temporal a vegades insuficient perquè les persones més vulnerables esdevinguin autònomes en el repte de la seva inclusió social i laboral. Unida a la saturació del programa estatal i a l’auge del racisme entre diferents sectors de la societat, es fa necessària la participació d’un voluntariat actiu, compromès i que actuï com a pont d’inclusió i convivència intercultural entre la ciutadania i les persones que pateixen els desplaçaments forçosos. En quines tasques us donen suport els voluntaris i les voluntàries de Sant Boi?

campanyes de sensibilització i presència en esdeveniments socials de la ciutat (el festival Barrejant, el Sant Jordi Solidari, el Dia Mundial de les Persones Refugiades, etc.), on difondre informació sobre la situació local i global de les persones refugiades i la tasca que fa la CCAR. Recentment heu fet una crida per sumar noves persones voluntàries a Sant Boi. Com poden contactar amb vosaltres, les persones que hi estiguin interessades? Animem a totes les persones interessades a formar part del nostre equip a posar-se en contacte bé amb l’àrea de Cooperació de l’Ajuntament de Sant Boi o bé escrivint a beatriz.maeztu@ccar-cear.org, o trucant a la nostra oficina (933 01 25 39, Ext. 3601). Ara més que mai és necessària la col·laboració de tots els sectors de la ciutadania amb les persones refugiades.

El voluntariat actua a través de dues grans línies d’intervenció interrelacionades. D’una banda, l’atenció directa a les persones d’acollida mitjançant els programes socials i ocupacionals, on es pot col·laborar en tasques com acompanyaments per facilitar l’accés als serveis de la ciutat, organització de sortides de coneixement de l’entorn i d’oci, parelles lingüístiques de castellà i català, realització de tallers de formació específics orientats a la seva inclusió o desenvolupament personal, cerca d’habitatge i interpretacions puntuals. D’altra banda, a través de la incidència i la participació de la ciutadania santboiana, donant suport en activitats,

14

SOLIDÀRIA - NÚMERO 32

Profile for Andres pino

Solidària 32  

Advertisement
Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded