Issuu on Google+

Revista bianual

Desembre 2010

45

Bailongu!... Balles? Experiències 2 Ball de novells. Jordi Bru de Sala 5 Estrellas de Oriente. Mireia Rodríguez 9 Flashmob APM?. Adrià Canals 11 Fi de curs. Jordi Pelegrí 16 Una batalla de discjòqueis acarnissada. Héctor Artal 18 Nits d’estiu. Maite Panadero 19 L aboratori de setembre. Carme Roca 20 Ball de Festa Major a la plaça de Sant Jaume “L a Mercè”. Yolanda Gallardo 22 Les quatre «R» del ball de veterans. Jordi Villoro 24 No només no es va adormir... Francesc Mercadé

Passatge d’Utset 11-13 08013-Barcelona Tel. 932 471 602 bailongu@bailongu.com

Gent de Bailongu 30 Héctor Artal, el professor de ball “Teleco”. Antoni Ribas Pàgines viscudes 35 Malkul. Esteve Llitrà 37 Notes de societat. Margaret Calderón Entreteniments. 15 Solucions revista 44. Joan Orduña 22 Entreteniments revista 45. Joan Orduña


Entre les diverses i nombroses activitats no lectives que fa Bailongu, n’hi ha una d’especialment dedicada als alumnes de primer i segon curs: El Ball de Novells, quan poc abans d’acabar el quadrimestre, i en una nit de dissabte, tots els alumnes podem gaudir de tres hores de ball, entreteniment i bona companyia. Amb al seva habitual simpatia les noies de secretaria facilitaven una enganxina informativa del nivell i el curs de cadascú. Un cop a la Sala Gran de l’escola, hom hi descobreix moltes cares noves, i en retroba d’altres que més o menys ja coneixia. També hi eren les professores i els professors, per ajudar a recordar els passos, o bé per donar consells, o organitzant els balls.

Ball de Novells

2

Els més agosarats varen aprofitar l’avinentesa per fer tot un ball sencer amb el professor o professora; així, a més de poder comprovar el nivell assolit, varen poder gaudir del plaer de ballar amb algú que et fa sentir com un ballador expert. També més d’un va quedar bocabadat en veure alguns professors ballant junts, ja fos un rock, un vals o el que fes falta. Allò sí que era ballar i no el que fan alguns famosets per la televisió! Poc a poc els diferents balls es van anar succeint i, amb el propòsit d’animar la nit i facilitar les coneixences entre tots, varen arribar el torn de les animacions o competicions. Aquests tipus de jocs —lleugerament competitius, amb regles no gaire definides i uns jutges no massa rigorosos—, a mi, particularment, em recorden la meva època de joventut, quan als campaments fèiem activitats semblants a la llum del foc de camp.


Es fa molt difícil ballar un cha-cha-chá amb la teva parella, procurant que no caigui a terra la patata subjecta entre els dos fronts, o com pot ser de perillós ballar salsa amb un globus inflat i lligat al turmell dret, si la resta dels balladors te’l volen rebentar a trepitjades o a puntades de peu. Afortunadament, tothom va demostrar molta esportivitat i ningú va prendre mal. Els guanyadors varen ser dolçament recompensats amb caramels de fantasia embolicats en cel·lofana, mentre rebien els aplaudiments dels assistents. Poc desprès, tots plegats, vàrem poder brindar amb cava pels èxits aconseguits i els futurs.

3


Com si l’activitat de la nit hagués estat poca i calmada, es va acabar la festa amb una polca galop, tan ràpida i trepidant que no tothom es va atrevir a ballar-la. Segur que més d’una o d’un va arribar ben cansat a casa seva, i segur que ningú va tenir problemes per agafar el son. Jordi Bru de Sala 4

Voldria acabar aquesta breu crònica amb un missatge dirigit als singles —mot anglès que serveix per definir les per-

sones que no tenen parella—: tant si sou noia o noi, dona o home, no us quedeu a casa i aneu a ballar; tant se val on aneu, a ballar salsa, balls de saló o música disco. D’una cosa podeu estar segurs: si teniu la fortuna de conèixer alguna persona interessant, ja tindreu un nexe d’unió i una afició per compartir: el ball. maig 2010


12 de junio de 2010: Un inusual olor a incienso invade el casino. Mujeres de diversas edades corretean de un lado a otro, mientras otras, aparentemente más serenas, fuman un último cigarrillo en el patio trasero. Risas, nervios, monedas, flecos, maquillaje y colores de las más vivas tonalidades inundan la Aliança de Poblenou, envuelto en un espectáculo con esencia oriental.

Estrellas de

Oriente

Aquella noche la inspiración surgió de entre las turbias arenas del Egipto de mediados del siglo XX. Los anfitrio-

nes, cuatro grandes músicos del mundo árabe: Mohammed Abdel Wahab, Farid Al Atrash, Umm Kalzum y Abdel Halim Hafez. El espectáculo: Estrellas de oriente. Una nueva edición del fin de curso de las alumnas de danza del vientre de Bailongu.

te la paz, serenidad, calma... factores que contrarrestan la nube de nervios que se respira en el ambiente. Mirada dura pero dulce y oscura como su larga melena, es ella, la maestra.

Una figura ágil se abre paso en el escenario. Paz, transmi-

5


una buena actuación” también fue común para aquellas que lograron bailar bien en el previo). Dentro de esa nube oriental nadie es un extraño y las mujeres se convierten en iguales, no importa la edad, los años de experiencia en danza, la profesión... lo importante es la danza, “celebrar la vida”.

Llama a todas al escenario, da una instrucción a alguien y tras un clic en el botón la música de Queen empieza a sonar, nada de oriental. Es el momento de descargar tensiones, de prepararse para disfrutar. Rachida invita a des6

hacerse de los nervios y motiva a sus alumnas diciendo algo así como “un mal ensayo es una buena actuación”, una frase solo válida para algunas (seguro que otra versión similar, de sentido opuesto “un buen ensayo implica

De la mano de la música de Mohammed Abdel Wahab las más noveles comenzaron a bailar sobre el escenario del casino. Coreografías de pasos básicos, creadas por las profesoras Lena, Marina y Rachida que se fueron complicando grupo a grupo, actuación tras actuación, hasta llegar a las más veteranas, que se movían sobre las tablas de madera como serpientes en el desierto, con elegancia y sinuosos movimientos de cadera. Movimientos que despertaron las ganas y la ilusión de aprender más a las principiantes. Las clases en Bailongu y las horas de ensayo dieron sus frutos. También los cara a cara ante el espejo. Valió la


pena escuchar una y otra vez la canción de la coreografía hasta casi llegar a aborrecerla. Esa noche las estelas de cuatro estrellas de la música árabe iluminaron y acogieron a un público cálido, cercano, esperado. Muy familiar. Imposible un enfoque objetivo sobre el final

7


de curso; un día muy, muy especial. No hay descripción que pueda acercarse a la emoción del momento, a la energía que se sentía en la Aliança. Y qué mejor clausura que un saludo de todos los grupos compartiendo escenario sin distinción de nivel. Una despedida que invita a pensar en el próximo. Mireia Rodríguez Marin

8

juny 2010


Flashmob

A mi m’agrada molt l’APM? (Alguna Pregunta Més?). L’APM? és un programa que es pot veure a TV3 els dimarts i els diumenges. És un muntatge d’escenes gracioses que passen al llarg de la setmana, em fa riure i passar una bona estona. La meva mare, que treballa a Bailongu, em va dir si volia sortir ballant a un flashmob que organitzava l’APM? i que sortiria per la televisió. Em va fer molta il·lusió i no vaig pensar-ho dos cops. Als meus companys de classe, amics i familiars els vaig dir que sortiria, juntament amb altres alumnes de Bailongu, per TV3 ballant una coreografia! Quan vam fer l’assaig estava una mica nerviós i content alhora i, sobretot, no podia creure que jo sortís per la televisió! I conèixer a en Manel (l’HOMO APM?), un personatge d’aquest programa. Sort que estava amb un amic, en Pol, que també participava en el flashmob, perquè al principi anava una mica perdut, però a poc a poc ho vaig anar aprenent. El ball era divertit, fet amb un resum dels gags del programa: el pas de country, el pas de Bollywood, i alguns passos dels personatges “frikis” que surten a l’APM?. Els organitzadors ens van passar per e-mail les imatges de la coreografia

9


i ens van dir que havíem d’assajar a casa per portar-ho preparat. Cada dia assajava una mica i al final m’ho vaig aprendre. Quan ho vam gravar, ho vam fer al centre comercial l’Illa. Érem unes 30 persones de Bailongu, i altra gent que venia del facebook del programa. Jo sortia a primera fila, darrere d’en Manel. Al principi hi va haver alguns problemes tècnics amb la megafonia, perquè la música no se sentia bé; això va fer que em posés més nerviós, però al final tot va sortir molt bé, i vaig anar relaxant-me a mesura que anava ballant. La coreografia la vam fer dues vegades, per si alguna gravació sortia malament.

Adrià Canals

Per fi, el 29 de juny de 2010 vaig veure el ball per TV3. Quedava molt xulo perquè es veia tot el passadís de l’Illa ple de gent ballant. La meva experiència sortint per la televisió m’ha agradat molt, i estic segur que no serà l’última vegada. juny 2010 10


Fi de curs Enguany la celebració de la festa de fi de curs ha estat, a diferència d’altres anys, a Bailongu. La primera pregunta que ens vam plantejar quan pensàvem si fer-la a l’espai on habitualment s’imparteixen les classes, va ser… Hi cabrem? L’escola és gran, però a les festes de fi de curs hi ve moltíssima gent. Ens motivava la

idea de poder utilitzar tots els espais (les classes, la sala,…) i poder crear ambients específics per a cada tipus de ball. D’aquesta manera, a diferència dels anys anteriors, la gent de salsa, roda cubana, tango i lindy hop podrien ballar tota la nit en un ambient reservat únicament per a la seva música. La sala gran, la de ball, la reservaríem per fer, a primera hora, els balls de

country, sueltus, swingy i, finalment en horari de ball, per a la gent de balls de saló. També hi faríem les exhibicions de swingy, lindy hop, funky i alguna roda cubana perquè hi pogués participar tothom. La idea inicial ens agradava bastant; ara només calia pensar de quina manera podríem fer sentir que realment érem en un festa i no en una classe de ball. La sala gran és fàcil d’ambientar: 11


simplement amb la il·luminació i la música es transforma totalment. En canvi, per a les aules del segon pis no sabíem ben bé com fer-ho. Van començar a sorgir propostes per a la decoració i a poc a poc van anar prenent forma: ­­–I si fem que la sala blava sembli el 12

Carib? ­­–Ostres sí! Per què no hi posem unes palmeres…? ­­–I una platja! ­­ –La sala verda podria ser una típica sala “tanguera”? ­­–Hi podríem posar llum vermella i cortines de vellut!

­­ –Sí, sí, i unes taules i cadires per seure tranquil·lament. ­­ que fem a la groga? –I ­­–Podríem penjar peus de ball per totes les parets. ­­–De color blanc i negre, com les pel·lícules de l’època! ­­–I si posem llum violada i els donem


uns guants blancs perquè se’ls posin? ­­–M’agrada la idea! La idea cada cop semblava més propera, teníem la sensació que tothom ho viuria d’una manera especial i ja s’acostava el dia per confirmar-ho. El dissabte 19 de juny a les nou del vespre ja sonaven músiques americanes a

la pista i la gent de country movia les seves camperes a l’uníson. Algunes coreografies ajuntaven tots els nivells, mentre altres només als més experts. A poc a poc van anar arribant les alumnes de sueltus i swingy, i mentre esperaven el seu torn ocupaven les cadires de la sala, tot observant els seus companys de country.

La primera hora va acabar amb el clàssic No rompas más mi pobre corazón…, que va ajuntar els alumnes de sueltus, swingy i country i va donar pas a la segona hora de ball. Els ritmes caribenys es van apoderar de la sala. Les professores guiaven les coreografies i les alum13


Per iniciar la gran nit de ball, no es podia imaginar millor manera que fer-ho amb funky. A ritme de passos militars, van conquerir la sala i ens van demostrar l’energia que desprèn aquest ball a través dels moviments coordinats i precisos que només es poden aconseguir amb moltes hores d’assajos. Una marea de balladors encuriosits van conquerir l’escala i, tot enfilant cap amunt, comentaven sobre les possibilitats del que es trobarien. La primera porta, flanquejada per unes cortines de vellut, deixava entreveure una llum vermellosa, que ben acompanyada per un bandoneó, ens deixava molt clar que aquella sala estava reservada als tangueros de Bailongu.

nes les seguien amb destresa, mentre un munt de familiars observava les seves germanes, mares o filles moure la cintura a ritme de maraques i congues. Intercaladament van sonar ritmes americans i les swingueres van demostrar tenir el control de passos complicats que coordinaven mans i peus en moviments impossibles, accentuats per un vestuari molt ben triat. Mentrestant l’escola anava rebent la 14

gent de salsa, roda cubana, lindy hop, tango i balls de saló que ompliria les sales durant el ball de la nit. Un cop va acabar el temps per a la gent de swingy i sueltus, i amb la sala plena, es va celebrar l’entrega de premis del concurs literari i del concurs fotogràfic, que els guanyadors d’aquest any van recollir de mans del jurat: cursos gratuïts, lots de Cd, i entrades pel ball.

La segona porta, la de la sala blava, respirava una brisa fresca de mar. Qui hi treia el cap s’adonava que el Carib havia entrat a Bailongu. La tumbona, les palmeres i la sorra de la platja, deixaven ben clar que en aquell espai calia moure la cintura, i sentir l’escalfor de ple estiu. Finalment qui s’atrevia a esbrinar que hi havia dins de la foscor de l’última porta, es trobava immers en un món màgic on les mans ballaven soles a


ritme de swing, els peus escalaven les parets, i la sala era plena de somriures brillants. Mentre al pis de dalt la gent ballava a ritme de tango, salsa o swing, a la sala de ball es respirava un ambient festiu i es podia ballar tota la resta de balls. De tant en tant sorgia alguna animació, exhibició, o un ball conjunt com la roda cubana. La nit va anar fluint de la mateixa manera que la gent fluïa per tota l’escola pujant, baixant, rient, xerrant i sobretot ballant. I va arribar el final: ­­ s’ha acabat? –Ja ­­–Tan ràpid? ­­–En volem més! L’escola va tancar, la festa va quedar enrere i, mentre tornàvem a la normalitat, teníem la sensació que aquest any també l’havíem encertat.

juny 2010

Jordi Pelegrí

Solucions entreteniments Revista núm. 44

1.- SOPA DE LLETRES La frase és: AL SEGLE XIX LES PARELLES APRENIEN A BALLAR PER SEPARAT Les cançons són: Lucía, Penélope, Helena, Irene, Marta, Carmeta, Edurne, Sussana, Mare Lola.

2.- LES 7 DIFERÈNCIES

3.- QUANTS BAILONGUERUS SOM? En som 36. 2x + x/2 + x/4 + 1 = 100 X=36 15


Una batalla de discjòqueis acarnissada

La meva primera batalla no va ser de flors i violes. Començàrem dos equips prou competitius. Per una banda: en Jordi Costa, en Marc Macià i en Jordi González “Gonzo”. Per l’altre: l’Anna Martín, l’Albert Durany i un servidor, l’Héctor. És difícil parlar amb objectivitat d’una batalla, i més quan formes part d’un bàndol. De fet, el meu bàndol “objectivament” era millor. Ells diuen que no. Que ens van guanyar. Qui sap. Primer férem un sopar amistós i la cosa no va funcionar del tot. Els dos bàndols no ens dèiem res. La nostra preocupació era simplement la música que volíem punxar. Per una banda ells tenien els seus temes per engrescar la gent, nosaltres teníem els nostres, i per les dues parts vam fer mutis. Cap bàndol volia desvetllar les seves cançons. El sopar va ser una estona de bon menjar, murmuris i provocacions. “Objectivament”, mentre nosaltres preníem aigua i un sopar lleuger, ells van prendre tots els vins de la carta i una vedella. Té mèrit. “Objectivament”, nosaltres volíem compartir temes amb ells i respectar un codi d’honor. Aquest codi no escrit simplement fa referència al fet que ningú punxaria cap cançó triada per l’altre equip. Ètic. Només volem enriquir-nos i millorar. Sort que la Glòria i en Jordi Pelegrí van tranquil·litzar i amenitzar el sopar. Els millors. I no dic això perquè siguin els “jefes”, no. 16

Ho dic... Bé, que més té el perquè. El cas és que gràcies a les seves intervencions no vaig acabar amb un tros de vedella al cap. El meu equip va arribar a Bailongu amb la Glòria i en Jordi. L’equip rival, en canvi, creia que encara no en tenia prou i que no feia falta preparar els equips de música. Potser encara no havien acabat amb la carta de vins... Arribaren a Bailongu i nosaltres ja teníem els tests musicals fets i les primeres cançons seleccionades per començar el ball. Ells van estar mitja hora lluitant amb els forats de l’ordinador. ─Un dels forats ha de treure música! ─Exclamava en Costa. Mentrestant, en “Gonzo” aguantava l’ordinador i en Macià anava provant forats amb el cable de l’amplificador. Profètic. La música donava pas al ball i a la batalla. Cançó a cançó va transcórrer el ball. La gent ballava i ballava. Cada cançó d’un equip inspirava una altra peça musical a l’altre equip. L’ambient era intens. Tres minuts per decidir. Tres minuts per consensuar. Inspiració! La nit arribava a la fi i s’havia de triar l’equip guanyador de la batalla. Necessitàvem del públic sobirà. Vam fer tres sessions de sis peces cadascuna. La dinàmica era la mateixa:


un equip punxa un tema i l’altre s’inspira. El millor de tres sessions guanya. El públic, mitjançant aplaudiments i un sonòmetre, decideix. La primera sessió la vam guanyar de “pallissa”. Primer sentírem els aplaudiments cap a l’altre equip. I, la “veritat”: van esperonar-los només amics i familiars. Després va ser el nostre torn i... Colpidor! El públic sobirà picant de mans va arribar a inquietar els veïns. Vaig veure fins i tot “bailonguerus” plorant d’emoció. Nosaltres no volíem desfermar la nostra alegria pel respecte al rival. Però no vam poder. I vaig indicar que portàvem una victòria tot aixecant el dit mig o llépol cap el rival. La derrota soferta i el vi, perdó, els vins!, esdevingueren una situació complicada: amenaces, crits, enfrontaments amb el públic, llançaments de CD, etc. L’equip rival: uns hooligans. La por va influenciar el públic en la següent tanda i suposo que per això guanyaren ells la segona sessió. Lògic. S’havien de calmar els ànims. El desempat s’havia de produir a la tercera i última sessió. L’estratègia dels dos equips va ser punxar les millors cançons de la nit a l’última tanda. Aleshores va succeir un “malentès”. La meva eina de discjòquei, l’ordinador, va agafar vida pròpia i va punxar un tema que tenia preparat l’equip rival. Casualitat. Un dels millors temes de l’equip rival, i el meu ordinador... Bé, coses que passen. Els “bailonguerus” ballaven, aliens a la tensió entre els equips. Com tota la nit. Fins que el moment de la votació final va arribar. Per assegurar-me del resultat, i ja que m’agrada ser “objectiu”, “ètic”, i “rigorós”, vaig aproparme al sonòmetre. Primer va ser el torn d’aplaudiments cap a l’altre equip. Els familiars rivals començaren la tímida ovació. ─No pot ser!-. Vaig pensar. El sonòmetre marcava uns cent decibels. Era massa per tant poc so. Com sempre, en el nostre torn de rebre aplaudiments, la gent es desfermava. “Bailonguerus” cridant, ovacionant, xiulant, saltant, llençant confetis, etc. Fins i tot els familiars de l’equip rival ens rendiren homenatge. I el sonòmetre... Doncs el sonòmetre tornava a indicar uns cent decibels. ─No pot ser! Amb tot aquest so?. Tanta ovació i tan poc reconeixement em va fer cridar i cridar a la vora del sonòmetre. Quins moments de passió. Vaig observar un altre cop el que acabaria sent l’adorable instrument de mesura i quantificava: cent quinze decibels! ─Ja ho deia jo... Érem campions de la batalla de discjòqueis. Encara que això ningú ho sap. En Jordi Pelegrí, en un acte que l’honora si és possible encara més, declarava que el resultat final era d’empat. Suposo que volia tenir controlats als hooligans. Per tant, l’equip guanyador: L’Anna, l’Albert i un servidor. Tot i que en Costa, en Macià i en “Gonzo” diuen que no... La nit d’estiu més càlida finalitzava. Els “bailonguerus”, aliens a la tensió dels equips i esgotats de tant ballar, van poder gaudir d’una nit amb molta bona música. Sis discjòqueis!

Nota: Bailongu no es fa responsable de tots els comentaris fets en aquest article per l’Héctor.

juny 2010

Héctor Artal

17


Nits d’estiu

Som al juny i el segon quadrimestre és a punt d’acabar. Ens espera un llarg parèntesi fins a l’inici del proper curs. La perspectiva de sobreviure una mica més de tres mesos sense les nostres habituals classes setmanals de ball em fa venir un calfred. Haig de reconèixer que m’he tornat una addicta al ball i els Bailongus d’Utset ja no són suficients per mantenir-me la dosi adient de ball en sang durant tota la setmana; necessito les classes! Per sort, quan el pànic està a punt d’apoderar-se de mi, algú em recorda que l’any passat Bailongu va inventar una cosa anomenada “Nits d’Estiu”, una mena de pràctiques de balls de saló tots els dimecres al vespre, des de la fi del curs fins a l’inici de les vacances d’agost; cinc setmanes en total. Malauradament, l’any passat no vaig poder assistir-hi, un genoll acabat d’operar m’ho va impedir; és per això que no ho recordava. Reviso la revista de desembre de 2009 i hi trobo una ressenya: en Ricard, el seu autor, diu que van estar molt bé. Decidit, enguany no penso perdre-me’n ni una! Cinc setmanes més tard he aconseguit el meu objectiu, anar a totes les Nits d’Estiu de Bailongu i viure l’experiència en primera persona. El nivell d’assistència ha estat molt alt; això demostra que no sóc ni de bon tros l’única boja que necessita una dosi intersetmanal de ball per sobreviure. La primera Nit i la última han estat dedicades als balls de saló en general; les altres tres eren temàtiques: tango, balls americans i balls llatins. El mateix esquema de l’any passat. Totes les pràctiques, concebudes més per complementar que per substituir les classes de ball, han estat magistralment dirigides pel Jordi Costa. Manegar un conjunt nombrós i de nivell força divers no sembla a priori gens fàcil, però el Jordi ho ha fet amb mestria. El concepte “pràctica” té en aquest context molt de sentit: sona la música i cada parella balla per lliure segons els seus coneixements i recursos. El “profe” va passejant-se com si no res per entre tots i va fent una correcció aquí, un suggeriment allà,... En alguns moments no pot evitar aturar tothom un moment per “ensenyar”, “corregir” o “recordar” algun pas que no surt com cal, i sobretot, per emfatitzar la importància del ritme. Atenció especial per als balls més “difícils” com el swing o la salsa i, com no podria ser d’una altra manera sent el Jordi el responsable, abordar l’entrada del cha-cha-cha; no fa res si és a l’1, però si aconseguíssim fer-ho al 2...! El juliol s’acaba i amb ell les Nits d’Estiu. Les acomiado amb una barreja de felicitat i nostàlgia, doncs les començo a enyorar quan encara són present i les estic gaudint. La perspectiva de les meves pròpies vacances alleuja i suavitza la sensació de pèrdua; tot i així sé que les trobaré a faltar. En sortir de l’última pràctica giro el cap un moment i, amb la mirada posada en la porta i un mig somriure als llavis, li dono mentalment les gràcies a Bailongu per una iniciativa tan bona; sé que l’any que ve hi tornaré!

Maite Panadero

18

juliol 2010


A la porta hi diu “Laboratori”, tothom es pensa que és perquè allà dins és on s’experimenta i es cou a foc lent l’essència de Bailongu. És mentida. El laboratori és un espai en el qual entrem i sortim, un espai que compartim, on coincidim (sobretot a les onze de la nit, hora de plegar), i on desem el material de feina (sabates, programes, material audiovisual...) És com casa, però sense sofàs. El laboratori de veritat és clandestí, no té un espai físic concret, perquè cada any apareix a un lloc diferent durant un cap de setmana de setembre. Un parell de mesos abans ens arriba la informació concreta de la destinació i la data; aquesta vegada ens havíem de trobar a Can Pareras Vell, al Montseny, un lloc d’aquells on és fàcil desconnectar i difícil d’arribar, perfecte per concentrar-nos en el que tenim entre mans, l’intent de transmetre una de les claus de la joventut i la felicitat però també de l’ofuscació: el ball. Així és com ens sentim quan ballem: joves, contents i sovint obcecats. La nostra missió, mirar d’agilitzar i facilitar el procés d’aprenentatge; res a veure amb allò de “bufar i fer ampolles”. No descobriré aquí els secrets que s’oculten darrere d’aquest cap de setmana, ni delataré qui porta la batuta, qui té la paella pel mànec, qui discrepa per sistema, qui baixa de la figuera, qui està d’acord amb tot, qui sentencia, qui és el més incitador al desordre... Són papers que ens repartim constantment, com un ball amb canvis de parella en el qual tothom s’intercanvia la màscara. I cal un cap de setmana per tot això? I més... La nostra missió anual és analitzar i disseccionar noves figures, examinar com ha anat el curs anterior i readaptar el programa equilibrant-lo entre la improvisació i les figures, el ritme i la melodia, la tècnica i la intuïció. Però sobretot ens hem de posar d’acord, és clar, i aquesta és la part complicada. Som un equip però cadascú veu les coses de diferent manera

Laboratori de setembre

i rarament hi ha consens d’entrada. Tot es discuteix, i es discuteix, i es discuteix..., i quan s’arriba a una conclusió no hi ha cap dubte que és perquè abans s’han valorat tots els punts de vista, sense lloc als malentesos. Al més pur estil Bailongu. Quina mandra! Doncs no, gens ni mica, i sé que tots els meus companys hi estan d’acord. Perquè treballem i discutim, però sobretot ballem, mengem, dormim (alguns només una estona...) i riem com els nens, sense mesura ni contenció. Durant aquests dos dies els que tenim família deixem de córrer una estona i la resta abandona les seves ocupacions habituals per tornar a ser els d’abans. I la Glòria, en Jordi, en Raül, l’Albert, en Pele, l’Héctor, la Montse, l’Anna i jo, ens oblidem que el món continua girant mentre nosaltres estem desapareguts fent feina de laboratori.

setembre 2010

Carme Roca 19


El dijous 23 de setembre a la nit, la plaça Sant Jaume era de Festa Major. Samarretes vermelles de Bailongu sempre a punt de ballar i fer ballar.   Bum! Rebrum! Boom, boom, boom! Tunca, tunca, tunca, bruuumm! –Què és això que sona?

Ball de Festa Major a la plaça de Sant Jaume. “La Mercè” 20

–Són les bèsties que van a dormir a l’Ajuntament. Ostres! Quin xivarri! Me’n vaig a veure-les! .......   La plaça de Sant Jaume estava plena de gom a gom. L’orquestra, La Salseta del Poble Sec, no havia arribat encara i la gent aprofitava per trobar-se i ajun-

tar-se amb els amics. D’altres ballaven al so de la percussió de les diferents comparses que aprofitaven per donar l’última nota, la bona nit. Els bailonguerus anaven apareixent:   ­­–Hola! Hola! ­­–La colla està allà! ­­–He vist la Rosa a l’altra banda!


­­ –Ara vinc! ­­–Ara vaig! ­­–Què tal? Quant de temps! ­­–Ostres, ja estan aquí, ja comencen! A ballar!   Malgrat que l’escola no estava a l’escenari, com anys enrere, ensenyant uns bàsics per animar a la gent, tothom tenia moltes ganes de “moure l’esquelet”. Així que els que en sabien, ballaven, i els que no, també. De tota manera, els nostres “profes” van donar un “toc” ballant diferents peces amb l’orquestra. Llàstima que en Jordi Costa, a causa de la seva petita però emprenyadora lesió, es va d’haver de conformar amb ser l’aiguader...   I així van anant passant dues bones hores, o van ser tres? Salsa, merengue, rock&roll, swing, pop, clàssics de sempre, clàssics moderns, bailonguerus amb samarreta, bailonguerus sense samarreta, cha-cha-chá en línia, ah! quina set, ja no puc més, aquesta que “xula”, que bé que ho fan, si no acaben aviat ens mataran a cops de ball... Ooh! ja s’acaba... Una altra, una altra! Bé! Tornen a sortir! Ara sí que ja s’ha acabat.   De mica en mica ens vàrem acomiadar, vam marxar xinoxano, cansats, contents. ­­–Una altra Mercè! ­­–Què bé ho he passat... ­­–I al final no ha plogut!   Molts van disfrutar de la festa: barcelonins i barcelonines, persones vingudes d’arreu, turistes... El programa oficial de la gran Festa Major parlava de la plaça com “reducte” de balladors... Que diferent que és Barcelona quan es veu gent ballant. Que diferent que fóra Barcelona, Catalunya, el món mundial, si fossin reductes per compartir el ball!   setembre 2010

Yolanda Gallardo 21


Les quatre «R» del ball de veterans

Per mi el ball de veterans és la nit ideal per RETROBAR cares conegudes. És la nit en què, amb una mica d’impaciència i molta il·lusió, vaig veient qui entra per la porta i espero la sorpresa. Hi ha un ambient especial. Es respira que no és un dia qualsevol. I aquest any ha estat molt bé, ja que ha vingut molta gent que feia temps que no passava per l’Escola. De fet, el ball de veterans és això; és l’oportunitat, és el moment ideal per tornar a fer una nit de ball amb tots els que, per la canalla, per noves aficions, per mandra,... ja no vénen per Bailongu. El dissabte 23 d’octubre la sala feia goig. Moltes converses, moltes rialles, moltes abraçades, molts sentiments, moltes hores de ball reunides. És també la nit per RECORDAR. Potser alguns preferiríem no fer-ho, però un vídeo inacabable s‘encarrega de recordarnos que som més grans, amb més quilos i menys cabell. Això sí, amb la mateixa vitalitat i les mateixes (o més) ganes de ballar i de divertir-nos. Oi? I una rere l’altra es van projectant imatges. Del primer local, al carrer Torrent de les Flors, i de les obres, i de la inauguració del local actual. Dels balls a La Pau, al Centro Asturiano, a la Casa de València i a un bon grapat de sales on havíem suat, i de debò, la samarreta. De les excursions de cap de setmana a cases de colònies, on dormíem tots junts en grans habitacions plenes de lliteres i en què organitzàvem unes gimcanes que sorprenien per la participació de la gent. D’aquelles sortides nocturnes per anar a conèixer i descobrir sales de ball quan encara n’hi havia (què se n’ha fet del Bolero, Sutton, Gran Envelat, Festa Major, La Paloma, La Cibeles...?) De les festes de fi de curs amb molts menys mitjans que les d’ara, però també plenes d’il·lusió, creativitat i participació. Les primeres animacions a les festes de la Mercè o de Gràcia o a d’altres carrers, i festes de tot tipus.

Entreteniments Revista 45 1.- SOPA DE LLETRES El dissabte 23 d’octubre es va fer a Bailongu el Ball de Veterans. Va ser un “revival” on vàrem saludar molts amics de ballaruga que vàrem aprendre de professors de Bailongu el segle passat. En reconeixement a tots ells va dedicada aquesta sopa de lletres, on i trobareu dotze mestres de ball, tot ells i elles de Bailongu. Pot sortir el nom, el cognom o el mot 22

que els identifica millor. Poden estar d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, de baix a dalt i viceversa, en diagonal, i també poden estar a l’inrevés. Amb les lletres que sobrin podreu saber una circumstància de tots ells.


És el moment de REVIURE aquelles sensacions de tantes i tantes nits de ball i d’escoltar de la mà d’un també veterà Francesc un bon grapat de clàssics que, tot i que molts encara els podem escoltar qualsevol divendres, aquesta nit sonen de manera especial. La Nina Simone i el My baby just cares for me, Frank Sinatra i les seves melodies, qualsevol dels boleros d’Antonio Machin o de los Panchos, l’Adiós Nonino de Piazzola, El libro de la selva de l’Orquestra Plateria,... I m’agradaria que també fos l’excusa per RETORNAR als bons costums i que els que sou tan cars de veure us deixeu caure més sovint per l’Escola. Sou benvinguts. Penso de veritat que el que compta és el que vius, i si jo he viscut Bailongu molt intensament no és pas pel local ni per la música. Ha estat i és per les persones que he anat trobant i amb qui he compartit tantes i tantes experiències per recordar. Gràcies, veterans i veteranes de Bailongu, gràcies a totes i a tots.

octubre 2010

Jordi Villoro

2.- LES 7 DIFERÈNCIES Aquesta parella està ballant. En copiar el dibuix, qui ho ha fet s’ha “despistat”. Hi ha set diferències, segur que les trobareu.

3.- ENIGMA Quin és l’animal que té els peus sobre el cap? octubre 2010

Joan Orduña

23


No només no es va adormir… La bella no només no es va adormir profundament sinó que es va multiplicar, en molta gent!

d’un estol de bruixes que, fixades en això del 20N, i en el punt mig d’una campanya electoral del país veí, volien destorbar els balls alegres que poguessin coincidir...

Anem per pams i expliquem la història des del principi... Hi havia una vegada un territori molt bonic anomenat la república de Bailongu. No tenien ni reis ni reines, però sí princeses i prínceps de la ballaruga i de les bones vibracions, que com cada any feien festa grossa en el Ball de Gala més lluït del món. Aquell 20 de novembre de 2010, però, era molt especial. La muntanya de Montjuïc, on se celebrava la trobada, i el castell de l’INEFC que havia d’acollir el ball, eren a punt i engalanats, però coincidien amb la trobada

24

La maledicció fou llançada: cosint vestits magnífics, tant balladores com balladors, es punxarien els dits i caurien al llit amb un gran son. Els prínceps, maldestres amb l’agulla quasi tots, les princeses atabalades pel somni dels xicots..., totes i tots dormirien, per sempre, de dos en dos... I el dia s’acostava i ningú no es clavava res de res; en primer lloc perquè les boniques robes ja eren, moltes, a punt i també perquè, en els dies que corren, les bruixes no ho saben, però es compra quasi tot cosit...


25


Aquella màgica, serena i freda nit, amb una enlluernadora lluna quasi plena al cel, una gentada pujava la muntanyeta a pas decidit i ferm. Quin goig que feien les noies, quins nois més atractius, quines parelles més mudades, quin ball més festiu... Tot això contrastava amb el congrés de bruixes avorrides i d’encanteris fracassats que miraven, cansades, un debat de polítics disfressats. Remugaven amb enveja del que passava al castell encantat, tot escoltant discursos d’aquells polítics, sortits de Polònia, que adormien fins els ficus de l’hotel sense necessitat de cap malefici punxador. Deixem les bruixes remuguetes i els polítics minvants i expliquem la Festa de Gala que van disfrutar, aquella llarga nit, uns quants. Quan les portes s’obriren molta gent s’agrupava per entrar; xerrameques i rialles eren els primers indicadors d’un encontre molt ben organitzat. Els abrics guardats i els aires amistosos a flor de pell, mirades que repassaven 26


els molt vistosos models. Músiques molt boniques, es nota la ferma batuta d’en Macià, sonaven tota la nit, ningú no podia parar de ballar. Flors i verds adornaven la trobada, figures, girs i passos ben posats completaven aquell harmònic decorat. Molts moments emocionaren: els balls amb els taxis van omplir la pista de voltes i voltes per encàrrec, de llibretes

plenes i de cors feliços rodant i rodant. La llarga nit es va sentir molt curta per totes les balladores i els balladors que van trepitjar la pista tota la nit, amb parèntesis per fer petar la xerradeta o per prendre’s un refresc. Això és el Bailongu; un riu de somriures, un pou de complicitats, el territori amic de la ballaruga, un lloc on el ball és un camí per viure amb intensitat. Si alguna cosa podrien aprendre les bruixes i els polítics de l’experiència del ball és la força que 27


tenen el bon humor i l’alegria, les energies positives i transformadores que es mouen en un espai ple de gent ballant. De tota manera, un moment molt especial de la nit, on els sentiments eren a flor de pell de tots, fou el vals de les dotze parelles que van crear amb les seves voltes un dibuix d’emocions. Emocions que esclataven a cada gir, a cada reverència, a cada mirada, a cada vol de vestit... Montserrat Garrich és la creadora d’aquesta harmonia, traspassada a coreografia brillant; els que l’executaren, vint-i-quatre prínceps i princeses de Bailongu, en són els actors més importants. Però els principals protagonistes de la festa, són tots 28


i cadascun dels assistents al ball. Sabeu quin era la música que sonava? Doncs el vals de La Bella Dorment... Que en prenguin nota totes les bruixes del planeta que vulguin enviar-nos males estrugances o encanteris negatius: Bailongu subministra l’antídot més actiu! novembre 2010

Francesc Mercadé

29


Héctor Artal, 30 anys, barba serrada, alt, ulls expressius, xerraire, un aire inicial un punt tímid. Teleco, al més alt nivell universitari. I per la gent de l’escola Bailongu, professor. Aquest és el nostre personatge. Podríem afegir detalls més desconeguts a la llista de mèrits: ex treballador del bar de Bailongu els caps de setmana i ara un apassionat del ball de saló, especialment de la salsa, el swing i el tango. També li agrada molt el flamenc del que és un expert músic percussionista. En resum, un jove vital. L’Héctor és des de fa més de tres anys professor de Bailongu ­­–“vaig començar fent primers nivells i ara estic per tot arreu...”, explica. El vam conèixer, junt amb en Juan Gómez i en Pablo Díez, l’any 2002, quan Bailongu iniciava la seva singladura al passatger Utset, a l’Eixample de la zona de la Sagrada Família. Els tres portaven la porteria i el bar. L’Héctor estava més al bar, hi feia tot els caps de setmana. Llavors ell estudiava Telecomunicacions, a la Universitat de la Salle, al campus de la Bonanova. En aquell temps vam fer una entrevista a tots tres en un lleure de classes, asseguts davant el Palau Reial, aguantant un fogós sol de justícia de la tardor barcelonina. Aquell any l’Héctor ja estava pel ball, els altres dos no. Es fotien una mica d’ell, de tants cursos com feia. El dimarts, tango; el dimecres, balls de saló; el dijous, salsa i els divendres i dissabtes, funky. “Pràcticament vius a Bailongu”, li deien. I ell somreia. Ballar va venir tot treballant al bar de l’escola i d’aquí vaig passar a fer-hi de profe.

Costa trobar feina

“Dels balls de saló vaig passar al flamenc, al tango, a la salsa, al funky..., i va ser la locura. No vaig parar de fer cursos.” “De petit, ballava amb bolquers amb el programa de l’Eva Nasarre. De jove vaig engrescar-me pel bàsquet.” “Primer em van dir salsero, després tanguero i ara swingman... Ja m’agrada.” “El ball ajuda a sortir d’un mateix, a vèncer les pors i el sentit del ridícul, a descobrir-te.” 30

I a viure quasi bé de l’ensenyament del ball. Això no ho diu massa fort. Ho apunta. Comencem a xerrar a partir de la paradoxa, que resultarà falsa, de que la gent llicenciada en Teleco té una entrada fàcil al món professional amb una feina bona i ben pagada. Com és, doncs, que un teleco faci de professor de ball? La resposta va ser ràpida. En el camp de les telecomunicacions, encara que sortir amb bona nota de la Universitat és una garantia, costa molt trobar feina. Com en altres carreres. I atrapar una feina decent encara costa més. Les empreses paguen poc, exprimeixen molt els joves demanantlos un gran quantitat de coneixements, els fan fer moltes hores..., i es guanya poc. En el ram de les telecomunicacions han baixat les ofertes de feina. Ara prima més potser el que se’n diu “enginyer multimèdia” i tot està orientat cap a Internet. De fet, estic canviant de sector, de l’electrònic al multimèdia, per fer treballs d’autònom. Afegeix, l’Héctor, alguna experiència professional poc simpàtica i per això diu que va decantar-se pel ball. Quan estudiava Telecos i estava al bar de Bailongu veia ballar la gent, però jo no ballava pas. Van ser dues amigues les que van plantejar-me la possibilitat de fer alguns cursos de ball i així em vaig apuntar a dos primers. I ja no he parat! Obre els ulls quan diu ja no he parat. Expressant subtilment la seva conformitat entusiàstica a aquesta afirmació. Dels cursos de ball de saló vaig passar al flamenc, al tango, a la salsa i al funky..., i se’m va girar el cap. Va començar la locura, la bogeria. No vaig parar de fer cursos. En tres o quatre anys vaig completar tot el


programa de Bailongu. Mira, hi havia alguna setmana que anava a classe cada dia.

Aeròbic amb Nasarre i bàsquet amb Gasol A mesura que explica la seva experiència de ballador, l’Héctor mostra una personalitat que s’entusiasma amb les activitats que descobreix que l’omplen. Com que aquesta vessant veu que obre la curiositat, recula en el relat de la seva biografia per fer observar algun detall significatiu de la trajectòria. De petit, ballava amb bolquers amb el programa d’Eva Nasarre. Ara, la gent de la família en veure el meu deliri pel ball, em diu “ja es veia, ja...” La meva mare recorda amb nostàlgia els moments “Eva Nasarre”. El cert és que el ball sempre m’ha agradat, però descobreixo el seu atractiu més tard. De jove vaig entusiasmar-me, també, pel bàsquet. Durant l’adolescència m’hi vaig dedicar amb una intensitat apassionada des de que vaig començar als Maristes fins que vaig estar al club de Cornellà en què jugava en Pau Gasol. En l’etapa infantil (11 anys) era més alt que ell. A la Universitat vaig seguir amb el bàsquet fins que als 20 anys vaig deixar-ho, era a final de carrera, i passo al ball. Quan recordo el frenesí del bàsquet ara el puc comparar amb el swing, el lindy hop... Quan parla del seus antecedents, recorda els seus avis. La meva àvia paterna era bailadora de flamenc. Anava amb un bailaor de la Lola Flores. La meva mare

és argentina i això pot haver influït que m’agradi el tango, però ella no el balla; el seu pare –el meu avi matern— si que era ballador de tango.

Apassionament Afegeix una altra dada al perfil biogràfic: Del ball ─he estat anant a ballar dos i tres dies per setmana─ passo a la música. Al flamenc, sobretot. El José, ex-professor de flamenc de l’escola, em va introduir en aquest ambient. I després de molt estudiar flamenc, vaig estar donant classes de percussió durant tres anys a grups petits i acompanyant músics professionals. L’Héctor explica que Barcelona és un important centre de la música flamenca. Sembla una dada insòlita, ara i aquí, que molts de nosaltres, més profans i allunyats d’aquests ambients musicals, desconeixíem. Passen per la ciutat molts i bons músics de flamenc i de jazz. S’estan una temporada a Barcelona, més aviat llarga que curta, i després marxen. Els músics tenen un punt nòmada. Es mouen i canvien de lloc amb freqüència. És la seva manera de ser.

El flamenc a Barcelona És en parlar del flamenc quan l’Héctor s’entusiasma i expressa més calorosament les seves opinions. I ens fa evident el pes que aquesta música té en alguns dels ambients musicals de la ciutat. Fins i tot ara, l’estiu del 2010, quan els

31


d’interpretació musical, anava ballant i així vaig entendre les estructures de la música afro-cubana, que és la base de la salsa. La base es troba a l’expressivitat musical dels esclaus negres del Carib. Ells feien música només amb tambors i cantaven. És el que se’n diu la rumba cubana. A Barcelona va morir Miguel Angá, un gran mestre vingut de Cuba i que vivia al Besòs. Miguel Angá ens va transmetre el que era la realitat de la música cubana junt al seu paisà i també gran percussionista cubà Carlos “Compota”. Té similituds amb la rumba d’aquí? Amb la rumba nascuda o sorgida de les famílies gitanes de Gràcia? Apuntem. Mmmm... La rumba és un pal del flamenc. A Cuba la rumba és un conjunt ple de diferents ritmes i estils: Guaguancó, Mozambique, Yambú, Columbia, Abakua, etc.

Ser friqui; vuit hores fent música En parlar de l’ambient de grup se li obren els ulls com remarcant que aquest és un ítem important i impacient. A Cuba viuen a fons el ball, el porten a la sang, i només amb un senzill toc de tambor o una percussió són capaços d’expressar el que senten amb el cos. Ballen. I això no es fa pas en solitari sinó en grup, en l’ambient del carrer, de la colla, dels amics... No he estat mai a Cuba, però ho visc com si hi hagués estat, m’ho han transmès aquests mestres que viuen aquí. Freaky? No vol dir, com es pot pensar ara aquí, una persona rara, extravagant, un punt somiatruites o tocada de l’ala, no, freaky vol dir estar molt i molt posat en la música. Ser capaç d’estar-se set o vuit hores fent música.

No sé pas perquè enganxa la música trets més catalanistes, o de la idiosincràsia política catalana, es fan presents en la societat. A Barcelona, el món flamenc, tant de música com de cant, és boníssim! Hi ha un gran nombre de bons guitarristes, de cantants –recorda Miguel Poveda, Duquende, Chicuelo...,— i de percussionistes. També hi ha gent com en Chano Domínguez, un dels pares del jazz-flamenc. Domínguez és un músic de Cadis que fa anys que és a Sant Celoni. Sí, el flamenc és una música viva, vivíssima, a la nostra ciutat. Naturalment, en ambients determinats i potser de caràcter minoritari.

...i la salsa Héctor, inquiet, passa del flamenc a la música cubana. La salsa! Els percussionistes i tota la música afro-cubana té el cim de la seva activitat a Cuba, però a Barcelona també hi ha grans mestres, vinguts d’allà o sorgits d’altres llocs. Hi ha un ambient molt friqui, freaky. En paral· lel a tota aquest activitat 32

Per què atrapa aquesta música, per què el món musical afro-cubà, els tambors, les tumbas, els moviments, les cançons, enganxen, atrapen tant? Li ho preguntem perquè, pel seu entusiasme i dedicació, ho deu saber. Héctor fa silenci. Pensa, busca amb els ulls..., i respon: No ho sé pas. No t’ho sabria explicar de cap manera. Possiblement, en el meu cas, la dimensió social hi té molt a veure: el sentir-te en un grup compartint una mateixa música i ambient. També el punt d’evasió que té, el punt de distracció. És molt humà. Ballant o tocant vius com en un estat d’èxtasi, de meditació. Gaudeixes i ja en tens prou! Fa una pausa. Afegeix: Quan estàs a l’escola i aprens aquests balls no acabes de descobrir res de tot això. Fas els passos, les figures, trobes el ritme..., és després quan ja has assolit aquests nivells quan entres en l’essència del ball i de la música. Quan ho frueixes.

Com una meditació Rumia. Explica: És com una meditació. Estàs dins la música i el ball. I fas, fas, fas. Balles, balles, balles. Et mous, et mous, et mous... Gires, marques, endavant, endins, endarrere. Gira la noia. Gires tu. Ella es compenetra amb


arriba a capes ciutadanes més populars. Pel que m’han dit, ara a les milongas d’Argentina hi ha joves de tota condició social. Ho rebla dient: Fa set anys, el tango a Buenos Aires era cosa de vells! I ho remarca afegint: Com aquí fa uns anys... Jo amb vint i pocs anys era sempre el més jove de les sales on anava a ballar: salsa, tango o balls de saló. Ara ha canviat força, veig molta més gent jove i no és només una sensació personal perquè ja en tinc trenta... Objectivament, trobes molta gent de vint i pocs que abans no hi era. Aquesta voluntat de buscar les arrels i les essències de les músiques que l’entusiasmen, el va portar a trobar tot el conjunt de jazz-flamenc que es fa per la nostra ciutat. Als anys 50, Miles Davis reconeixia aquesta força que té el flamenc pel jazzistes. I estableix una relació que encara dura. El flamenc, el tango, el jazz o la música cubana són en essència el mateix. Músiques que evolucionen a cops de migracions. El tango, el jazz i la música cubana tenen com a origen comú: Àfrica i els esclaus. El flamenc en canvi té com a origen l’Índia i evoluciona en les migracions gitanes. El flamenc com els gitanos és nòmada. Per això és pot fer flamenc sense instruments.

El pasdoble i el vals el moviment. Estàs dins el ball. Ja ho dic, com una meditació.

Tango a Buenos Aires

Posats a preguntar, entrem als balls que neixen, creiem, a la vella Europa: el vals, el pasdoble... El vals i el pasdoble al món occidental, com tots els altres, són balls que relacionen les persones i, per tant, creen un espai íntim per a la comunicació. Les festes majors són un punt de trobada on poder relacionar-se. El pasdoble, el vals, la masurca, etc. són un camí per trencar el gel i per passar una bona estona, no són balls complicats. El swing, la salsa o el tango són balls més “vius”, en evolució continua, que exigeixen pràctica, estudi i dedicació. Jo cada setmana intento anar a ballar swing, tango i salsa per separat. Només per ballar i sentir la música!

El tango l’he conegut a Argentina. En ser d’allà la meva mare i la seva família hi he pogut anar. I allà he ballat a les milongas de Buenos Aires. Vaig estar amb la Paula Canals, antiga mestre argentina de Bailongu. Allà a Buenos Aires vaig conèixer la moguda del 2003. Era un moment bo, però ara ha canviat, crec que per millorar, ja que ha trobat una obertura. El 2003 l’ambient de les milongas era de gent jove pija, ara s’ha socialitzat una mica més, s’ha obert i

Aquesta dimensió l’encanta. Creu que encara ara és una de les bones i positives aportacions del ball a la nostra societat que passa per moments d’intens individualisme i molta gent viu aïllada en si mateixa. Tancada, entotsolada i a vegades avorrida. El ball de saló és social per excel·lència. És l’orquestra de poble, música popular, gent que comparteix i s’ho passa bé. Tot això es veu cada divendres a la nit a Bailongu, en les sessions de ball de saló que es

I surt l’estudiant aplicat, l’home a qui motiven els reptes: Quan més difícil és el ball, més em motiva i quan és més difícil és quan t’atrapa més. Per fer-nos entendre aquesta passió, ens explica que ha estat dues i tres hores ballant salsa sense parar i que ara també ha experimentat aquest enganxament amb el tango i amb el swing. Tant el tango com el swing tenen aquesta força d’atracció. Crec que com més balls aprens més satisfacció trobes. Respira. Beu. Aigua mineral, of course. Primer em van dir salsero, després tanguero i swingman... Ja m’agrada, és l’evolució que he fet. Vull, però, fer-ho bé.

33


jove, si vol conèixer algú, si vol trobar parella, ho té més fàcil en el ball social, perquè si balles amb una noia perds la por a parlar-hi i pots seguir converses acabat el ball. Ho dic per experiència, a mi em costava parlar amb noies i amb el ball social vaig aconseguirho. Lligar? I tant, amb el ball social es lliga molt més que a una disco. Ara ve la part filosòfica: El ball assegura la vessant social de la vida humana. No assegura casa, ni menjar, ni feina, però t’aporta aquesta dimensió social, la relació entre uns i altres. I obrint una mica la seva intimitat, diu: Amb la meva parella ballem. Ha començat swing. Al començament li costava, ara ja hi ha entrat i ja anem molt a ballar.

L’enyor de Corrientes Acabem parlant de sales i ambient. A ell li va agradar molt Buenos Aires. Un sala a la calle Corrientes. Sí, sí el carrer citat al tango “A media luz”, de Carlos César Lenci. Diu: “Corrientes tres cuatro ocho, segundo piso ascensor...”. Però Corrientes 348 no existeix. No és cap casa d’apartaments. Hi ha un pàrquing! Només un cartell recorda el tango. Però la calle Corrientes és encara un carrer d’ambient. “La calle que nunca duerme”, la van definir, la dels teatres i milongas. Revistes, llums, trànsit, gent i ball.

fan. S’omple la sala. I nosaltres amb l’ensenyament del ball ajudem a la gent a que balli bé i que s’ho passin bé, encara que no dominin les figures. Per altra banda també dediquem balls pels salseros, swingueros i milongueros.

El ball és una escola d’autoajuda

Antoni Ribas

I d’aquesta dimensió social en destaca la vessant de relació que té el ball. Ajuda a sortir d’un mateix i parlar amb altres, a vèncer les pors, a superar el sentit del ridícul, a descobrir-te. Entrar en una pista de ball costa, demanar a una noia si vol ballar és exposar-te, però intentar-ho i aconseguir-ho és trobar en tu, dins teu, una fortalesa que desconeixies que tenies. És important superar el “què em diran?”. Doncs, si no ho faig bé, ho tornaré a provar i en els ambients de ball tothom és molt comprensiu. Bé, sempre et pots trobar alguna persona poc receptiva o molt exigent... Els nois ho tenim més fàcil perquè hi ha més noies que xicots als balls. I un cop has superat els primers passos i les primeres pors, agafes confiança, ja goses començar una conversa, agafar la mà a la noia... Crec que el ball és una bona escola d’autoajuda. Afegeix més coses; El ball social té avantatges sobre el ball de disco. D’entrada és més barat i l’ambient no és tan complex ni enrarit. I després, es pot parlar, ja que en una disco difícilment pots tenir una conversa amb una noia si no és a crits. El ball social facilita la conversa. La gent

34

Acluca una mica els ulls en evocar-la. I sense dir-ho, els dos en silenci xiuxiuegem; “Corrientes, tres cuatro ocho Segundo piso, ascensor No hay porteros ni vecinos Adentro, cocktail y amor!” Lletra tanguista mítica, tòpica, antonomàstica. Eterna. Com el tango. I, per tant, com el ball. juliol 2010


En Jordi Costa és molt afi-

Per uns moments l’atmosfera canvia. La mandolina imposa

cionat al Barça. Els dime-

suaument la seva dolçor rítmica i profunda. Tothom s’oblida

cres no falla mai a les classes,

de les recents i incòmodes distorsions. No volen saber quina mena de missatge espuri amaguen els gestos de Cindy. Ara

encara que jugui el Barça. Les

els alumnes es deixen portar per les ones més sensibles de

coses es compliquen els anys

la màgia del Quintet de Lisboa. Algun romàntic pervertit

en què l’equip avança en les

percep, en les notes dels músics, flaires de fados, aromes del propi Tejo, de les pròpies i boges docas portuàries per-

eliminatòries de la Champions.

llongades més enllà de les nits pessoanes del Bairro Alto,

Una nit especialment difícil per

més enllà de les nits més acabades entre cotxes derrapats

a ell va ser la semifinal amb el

i granges de cantonades on escriuen escriptors amics que enyoren la seva infància brasilera, d’aquelles nits que no

Chelsea de l’any 2009, en què

volen aturar-se mai, malgrat que el Sol les esquinci al final

el Barça va guanyar en els dar-

de totes les matinades trencades. Els alumnes aplicats es

rers i agònics instants. Aquesta història parla una mica d’aque-

deixen dur per les ziga-zagues de ritmes suaus que els duen cap als núvols invisibles d’una felicitat fugaç i innocent, que dura just el temps que sona la cançó, el temps que dura

lla nit, i li vull dedicar molt

una nit qualsevol, amb el desig intens que no s’acabi mai la

especialment a ell, i també en

cançó, que no s’acabi mai la nit.

agraïment a l’Anna Martín, a

De sobte veuen projectades en una de les parets les seves

la Montserrat Bellmunt, a la

pròpies imatges gravades fa uns instants, mentre ballaven

Glòria Bastardes i a la resta

deixats anar. Com si a la càmera li faltés alguna mena de

de l’equip humà que compon

control automàtic, com si l’haguessin dissenyat misteriosament per aparentar una falsa normalitat, i després trans-

aquesta meravellosa escola

formar-se en una ànima crua i perversa, amb una voluntat

de ball que és Bailongu. Molta

pròpia i decidida a provocar desconegudes i desagradables

salut i molts balls per a totes i tots!

sensacions. No saben on s’amaga la càmera. Potser darrera del mirall. Les imatges no es corresponen amb el que ells han ballat, malgrat que s’assemblen. Porten la mateixa roba. No hi ha cap dubte que són ells. Però els seus caps giren pel

Malkul

terra i els seus peus avancen pel sostre. Se senten estranys. No saben si han de riure o bé han de fugir. Enmig d’aquest incòmode desconcert, Grace entra a la sala, com sempre, mirant sense mirar. És un moment esperat cada curs, però no per això menys temut. La tensió s’eleva mar-

Les coses no rutllen bé. Les llums de la sala semblen inquietar-se amb les seves ombres. Des de l’altra banda de la vidriera Cindy fa una ganyota de desànim adreçada a Fred. Se la veu trista, preocupada, decebuda, encongida. Això crida molt l’atenció dels alumnes, perquè habitualment Cindy és una xicota ben extravertida i prou alegre. Fred, malgrat això i en aparença sense esforç, aconsegueix mantenir el seu posat i la tensió habitual de la classe. És un professional de cap a peus. Sap estar a l’alçada també en aquests greus, difícils, enterbolits, moments. Però els alumnes més murris perceben algun petit matís quasi imperceptible, intangible, en les seves passes, en el moviment i la lluïssor dels seus ulls, que no acaba d’encaixar. Detecten un inquietant i dissonant afegit que no arriba a travessar ben bé el llindar de la seva consciència, però que els deixa subliminalment a l’aguait, amb el sistema neurovegetatiu a punt de qualsevol imminent toc d’alarma.

cadament en els sistemes cardiorrespiratoris dels aspirants a passar de nivell. El silenci espès es podria tallar amb una petita ploma de cadernera esporuguida. En aquesta situació els moviments dels balladors aprenents esdevenen llastimosament encarcarats. No és cap examen, recorda en Fred. No es cap examen, repeteix, mentre Grace mira a terra, el terra on estan tots els peus tremolosos, indefensos, perduts, desaparellats!!! Tot està ja decidit. Tots ho saben. Fred ja sap on són els problemes i les virtuts de cadascú. Però les passes sembla que no responen als fets consumats. Sembla que Grace no miri, però alguns alumnes fan la prova de fer-se els distrets i comproven terroritzats que sí que mira, que els mira els peus, que els mira i els mira, i ells es queden capficats en un garbuix de figures i ritmes extraviats, sords i incapaços de reconèixer ni tan sols el reconfortant temps fort. Perduts dins la sala, sense atrevir-se ni a mirar la parella, ni a enlloc, els ulls colgats de por, mentre la música no s’acaba, de35


sitgen fugir. Volen saber què amaguen els ulls de Cindy. No

MésqueBall. El curs vinent segur que tornaràs a patir, però

pot ser més terrible que això. Potser és un enigma que han

ja saps que no ho aguantaràs més. Que quan torni a entrar

de resoldre abans que els seus peus tornin a trobar el camí

Grace, abans de començar amb el obsessiu joc de mirades

perdut de la música col·lapsada, perquè tornin a obeir a la

insistents i esporuguides i de nervis destrossats, aixecaràs de

seva voluntat. No passa res per repetir, ho saben. Ho saben

seguida les mans i li diràs sense embuts, amb un somriure

d’altres cops, però això no els calma gens ni una mica. Que

alliberat, que et rendeixes, que ho deixes córrer, ara sí de

algú aturi la música, sisplau. Però no. La seqüència continua

debò, que no vols seguir amb aquest ball de mirades, que

indiferent al seu estat de shock motòric. Primer un rock, des-

necessites que els teus peus reposin un temps i que després

prés una salsa, els ossos de sempre, i per rematar un cha-cha.

ballin com vulguin!! Estàs segur que ho faràs.

Ho saps d’altres cursos. Però no t’hi acostumes. Al contrari, com que ja saps el que és, anticipes la suor freda, la tremolor

Però, de moment, els rostres dels alumnes retornen, a poc

convulsiva, l’agut mal de panxa, l’encarcarament muscular

a poc, a la seva expressió més normal, les cames es desentu-

insuportable. Cada cop la situació et terroritza més. Saps que

meixen, i es deslliuren de la torpor i el desconcert que les ha

no passa res, que no et jugues la carrera, ni una cursa, ni la

tenallat mentre Grace les fitava. Les figures més entrema-

feina, ni la champions, que només és un divertiment, però

liades recuperen el seu somriure. Malkul, Gir SH, Setanta,

tant se val, et trobes molt malament, no et sents els peus, no

Shag, Big Kick , Kick Throw, Mig Remolí, Rebot, Embolik,

sents què carall fan els teus peus.

Passada N, Albertinha i Xoté tornen a respirar entre les cames de les parelles i l’ambient reprèn el to habitual de les

La música s’ha endurit, com una antiga lava refredada. No la

classes, concentrat i alegre alhora.

pots sentir. Entremig hi ha paret massa gruixuda. Sues. Saps que Grace és una gran professional, una directora experta i

Cindy crida novament l’atenció de Fred. Amb prudència,

emprenedora, que gestiona de puta mare tots els afers de

però decidida, pica al vidre que separa les sales. Però ara

l’escola, amb el més escollit professorat, amb una sensibili-

el seu rostre no és com el d’abans. Sembla una altra xicota.

tat per tots els detalls decoratius de l’escola, amb un enri-

Està molt contenta, posseïda d’una excitació desbocada, els

quidor i variat desplegament d’activitats culturals i socials:

ulls sortint-li de les seves òrbites. Fred sembla entendre-la i

exposicions de tota mena, convocatòria de concursos, festi-

sense pensar-s’ho corre cap a la porta, mentre es disculpa

vals imaginatius, presència del ball al carrer, capdavantera

atabaladament. Els alumnes el veuen parlar breument amb

en els flash-mob dance de la ciutat i moltes més interessants

ella, i tot seguit com comença a botar sense parar, vermell

iniciatives. Però et preguntes, acovardit, per què ha d’entrar

com un titot. Unes poques paraules més i entra corrent de

a totes les classes quan acaba el curs. Comprens que hi ha

nou a la sala de ball. Ara no pot parlar. Ha perdut el seu bar-

d’haver una contrastació i una harmonització del criteri del

ret en un dels bots. Sense pensar-s’ho es llença de bocater-

professorat. És clar. Però per què no mira des de l’altre cantó

rosa sobre el parquet com si fos una piscina, o un golejador

del mirall, que tu no vegis com et mira? Aquest cop estàs a

sobre la gespa molla, i comença a picar el terra amb mans i

punt que et fallin els nervis. Els triples embogeixen i esde-

peus, mentre aconsegueix articular algunes paraules breus

venen sincopats i arrítmics, quàdruples, quíntuples, indefini-

però esclaridores, que van perfent el missatge que explica

blement multiplicats. Tens ganes de cridar que et rendeixes,

aquest curiós i fora de programa pas de ball, que ha deixat

que vols deixar-ho córrer, que reconeixes que ets un patós

tots els alumnes atents i en rotllana, intentant desxifrar si es

que no sap com fins ara ha pogut anar passant de curs, amb

tracta d’algun primitiu ritme caribeny que s’ha mantingut

les figures enfarfollades i el ritme insegur, amb una oïda de

fidel al seu vell origen africà. “El puto Gusiluz...! El puto

pura pedra impenetrable als ritmes tramposos de la salsa.

Gusiluz...!” Diu. “A la final!!!” Crida, quasi sense veu, feliç,

Ja no pots fer més. Aquest cop prefereixes deixar-ho per

desconegut, en Fred.

sempre, i no haver de tornar a passar mai més pel mateix, a dissimular la incompetència, a anar temptant la sort amb

Poc després Fred s’aixeca, encès, avergonyit, més calmat,

cara de pòcker, ... No saps com, però aguantes. Potser per

però ben i ben feliç. Diu una obvietat, que tots llegeixen

la teva parella. Malgrat tot, no et rendeixes mentre Grace

en la seva mirada tímida. Diu que és una bona persona,

observa detingudament les teves passes. Et veus, però, ben

que no és un fanàtic capsigrany, que ell això no ho fa

suspès.

mai, que sap estar al seu lloc. Però que la seva família porta el club a la sang, que ho ha mamat des de petit,

Més tard, ja sols, Fred pregunta als alumnes que com és que

que en tots els grans partits s’ajunten tots, que el puto

estan tan tibats i seriosos. Et diu que has de repassar el ritme

Gusiluz ha fet gol al Chelsea quan tot estava perdut. El

de la salsa però que passes de curs, que ja repetiràs a cinquè

puto Gusiluz!!!!!

si cal. No t’ho pots ni creure. Et trasbalses tant que t’arribes

36

a marejar. No et recuperes fins que no surts al carrer i et toca

El carrer Mallorca s’omple de clàxons i senyeres!!! És l’any

una mica l’aire mentre prens una cervesa amb la colla de

de la tercera Champions. Els britànics hauran d’esperar una


altra dècada, perquè aquesta és només del Barça !!! Després

Orquídies blanques per a ella. Un llibre de com enamorar-se

de les cerveses, els alumnes tornen a l’escola per passar les

ballant per a ell. La nit que no s’acaba. Fins que no comen-

tres hores màgiques dels divendres, embruixades per la mú-

cin a trencar-se els blaus queden encara moltes hores, per

sica bailonguera. Veuen Ginger & Fred ballar junts com no-

xerrar i per escoltar, per sentir i per estimar, per riure i per

més ells saben ballar. Veient-los comprenen perquè es va

pensar, per a ser feliços dins la nit de ball, quan els peus

inventar el ball. Ara la càmera ja no pot canviar res, només

volen i res sembla real. Sona la vella mandolina. Et passaries

pot gravar i sentir la música. Només pot mirar com ballen,

la nit perseguint les notes de les seves cordes vibrant, de la

com els seus moviments s’enganxen, s’enfilen i volten per

seva màgia única, com quan sents la veu de Maritza cantant

sobre de la música.

Ó gente da minha terra a la vora del Tejo i la nit sembla no acabar-se mai.

Només la música, ara sense traïdores pantalles, ni mirades que tenallen, ni Chelsea, ni cerveses gelades. Només la músi-

abril 2010

Esteve Llitrà

ca lleugera de la mandolina. Balles. Estàs content. Veus una parella que balla, que vola, que és mou com els àngels. Quin plaer i quina enveja veure’ls. Ginger & Fred.

Notes de societat

pel seu voltant. La nostra samarreta no s’ho va perdre! Els que sempre pensen amb la samarreta de Bailongu són en Pol González, l’Esther Cullell (alumnes de l’escola) i en Jordi González, més conegut com a “Gonzo” (un dels nostres discjòqueis). Aquest estiu, sense sortir d’Espanya, han visitat un poble típic andalús ple de geranis i buguenvíl·lies: Almuñécar (Granada). Un poble a tocar de Nerja, famós per la sèrie televisiva Verano Azul, i on han pogut gaudir de la platja i del sol. Però aquí no acaba tot. En Gonzo i l’Ester van tenir ganes de mullar la samarreta i... és que feia molta calor! El resultat és aquesta foto on podeu veure com tots dos prenen el sol dins l’aigua amb unes ulleres molt “kitsch” amb forma de cor, i la samarreta d’allò més divertida!

2

La samarreta viatja i viatja i no s’atura mai. Aquest estiu l’ha compartit amb els bailonguerus, des dels indrets més llunyans als més propers. 1

Què es deu sentir tenint un llop marí tan a prop? Haurem de preguntar-ho a la M. Carme Mestres i en Robert Cristóbal (alumnes de l’escola), ja que ells aquest estiu van fer un viatge per les Illes Galápagos, un lloc amb una flora i una fauna úniques en tot el món. Aquesta fotografia està feta a l’illa de Santa Fe, on els llops marins estan prenent el sol totalment acostumats que els turistes es passegin

Hernández (alumnes de l’escola) La fotografia que veieu no està feta en una illa paradisíaca del Carib, sinó ben a prop, a la nostra estimada Costa Brava, concretament a la platja de Calella de Palafrugell, i és que a vegades no cal anar molt lluny per gaudir de paisatges idíl·lics! I, si no, mireu quina cara de felicitat tenen els nostres amics!

3

Qui també ha passejat la nostra samarreta per terres catalanes han estat l’Estrella Sánchez i en Joan

37


tejats”; i per últim, la samarreta de Bailongu, que no es va voler perdre res, molt eixeridament portada per la Cecília Magrí, mare de l’Edu i la Cristina, i secretària de l’escola.»

7

I seguim amb les aventures de la samarreta. En tenim una de ben curiosa. En Miquel Amaya (alumne de Bailongu) va participar el dia 12 de juny d’aquest any, en una cursa de muntanya a Àreu-Vall Ferrera

4

L’Anna M. Lahosà i l’Esteve Llitrà (alumnes de l’escola) no és el primer cop que decideixen emportar-se de viatge la nostra samarreta. Aquest estiu tots tres han pogut gaudir d’uns llocs molt interessants, plens de cultura i d’història. El viatge ha estat per terres gregues. A la primera fotografia els podem veure al davant del Parthenon, el temple grec situat a l’Acròpoli d’Atenes. I a la segona en un lloc potser menys visitat, però que, si jutgem la fotografia sembla força atractiu per fer una escapada. Estem parlant de l’illa de Creta, la més gran de Grècia, situada al Mar Egeu.

5

I ara, una foto molt interessant perquè difícilment es podrà repetir. Podem veure la M. Pilar Lloveras i en Josep M. Pérez (alumnes de balls de saló), al Pavelló d’Espanya, a l’exposició universal 2010 de Xanghai (Xina). Com ja sabeu,

38

aquest original pavelló està construït amb vímet i inspirat en una cistella feta d’aquest material, i és un objecte amb molta tradició a Espanya i precisament també a la Xina. Segons he pogut saber, han visitat aquest pavelló un total de 2.200.000 persones i gràcies a la Pilar i al Josep M. també la samarreta Bailongu ha viscut aquest moment irrepetible! Quina enveja!

6

La nostra samarreta, a part de viatgera, també és solidaria. La Yolanda Gallardo (secretària de l’escola) ens ha fet arribar aquestes fotos i aquest escrit: «Un dels premis del ball benèfic pro Haití, que es va celebrar al mes de febrer, va ser un bateig de submarinisme ofert per Natursub (Paco Bonilla, alumne de l’escola). Aquest li va tocar al Ramon Rovira, alumne també, però ell el va cedir a la seva filla Alba. Quan estàvem concretant les dates, l’Edu, el nostre porter de les nits de ball, va sentir la conversa i es va animar a “batejar-se”. Quan ho va dir a casa, la seva xicota Pilar Prat, la seva germana Cristina Darbra i el Víctor Azcoitia, el seu xicot (tots alumnes de l’escola) es van engrescar. Així que el 17 de juliol ens vàrem ajuntar una bona colla i vàrem gaudir d’un dia esplèndid de mar, sol, sorra. A les fotos podem veure l’entrega del diploma acreditatiu que en Paco fa a l’Alba, amb el seu pare i jo mateixa; l’Alba i en Paco amb la resta dels “ba-

(Pallars Sobirà). Aquesta cursa es diu “Cuita el sol”, i està inspirada en un conte d’en Pep Coll “L’home que corria més que el sol”, on explica la historia d’un jove que va guanyar fins a sis vegades una cursa molt difícil, perquè es tractava de batre’s amb el sol, és a dir, córrer fins al capdamunt de la muntanya prou ràpid com per arribar-hi abans que el sol es decideixi a marxar. La cursa d’aquest any, en la que ha participat en Miquel, tenia com objectiu sortir de la plaça major d’Àreu just quan es pon el sol i arribar dalt del Monteixo abans de que t’atrapi l’ombra. Bonic, oi? Després de la cursa també hi va haver una sèrie de sortejos i el premi més important va ser: una bicicleta... I sabeu qui la va guanyar? Sí, en Miquel! I qui el va acompanyar a recollir el premi? Sí!, la nostra samarreta... Esperem que altres anys repeteixi l’experiència i amb ell la samarreta de Bailongu... Felicitats per aquest premi!

8

I per acabar dues fotos molt especials, ja que jo formo part d’elles. Les dues estan fetes a Bocas del Toro (Panamà), un lloc paradisíac amb platges típiques caribenyes d’aigües transparents i semidesèrtiques, palmeres i, el més atractiu... unes formidables barreres de corall que el fan un lloc ideal per practicar l’snòrkel. I això vam fer, tant nosaltres com la nostra samarreta, que no va


voler perdre’s l’espectacle que hi havia sota l’aigua. A la primera foto podeu veure l’Adrià Canals, en Dani Nolla i la Margaret (jo mateixa), abans de submergir-nos en aquesta piscina natural. I a la segona fotografia ja podeu comprovar com és el món sota l’aigua..., ple, ple de peixos de colors, que no tenen cap mena de vergonya i que t’envolten com demanant-te per ballar. Una experiència inoblidable i molt recomanable. que van treballar a l’escola uns quants anys. No cal dir que la Lume (que significa llum en brasiler) ha omplert de llum i de felicitat les dues! Va néixer el dia 24 de maig d’aquest any, va pesar 3,500 kg i va fer 49 cm.

11

9

El divendres 15 d’octubre de 2010, Bailongu es va omplir de felicitat. El motiu és màgic per la seva senzillesa, el naixement d’un nen: en Martí Villellas Bolós, fill de l’Anna i en David (professors de country). Tot l’equip Bailongu, els seus amics, alumnes... tenim dibuixat des d’aquell dia un somriure als llavis, un somriure de benestar i de felicitat compartida. Com podeu veure a la foto, és un nen preciós, que va néixer a l’Hospital de Barcelona a les 14:30h. Va pesar 3,450 kg i va fer 49 cm. Moltes felicitats, família!

I encara tenim més avis primerencs i mares primerenques. Aquest cop ha estat un nen que va nèixer el 8 de juliol d’aquest any. Va pesar 3,560 kg i va fer 52 cm. Us presentem en Bernat, fill de la Grushengka Bernal (ex-alumna de l’escola) i del seu company Berni Deltoro. La Grushengka és filla de la Marga Gómez i d’en Kike Bernal, ex-alumnes de Bailongu, d’aquells de tota la vida, dels que van començar a ballar quan l’escola estava al carrer Torrent de les Flors. Bé, doncs els avis estan molt emocionats amb l’arribada del seu primer nét i és que segons ens han dit, és una experiència fantàstica, i l’oportunitat de descobrir un nou sentiment. Moltes felicitats!

12

Que difícil se’m fa donar-vos aquesta notícia. En Xavier Bertran, alumne de l’escola, ha mort. Era aficionat a la fotografia; de fet va col· laborar amb nosaltres fent fotos en més d’una festa. Era un gran viatger. Coneixia mig món, per no dir el món sencer! Gaudia dels seus viatges, com poques persones he conegut. Sentir-lo parlar de les seves experiències arreu del món m’omplia d’admiració, i d’enveja. No és fàcil assaborir cada lloc que coneixes, viure el moment, no pensar més enllà… Segurament és un tòpic, però ha mort de la millor manera que ell podia fer-ho: viatjant! Per damunt de tot era una excel·lent persona. Estimava el ball, estimava el món…i nosaltres l’estimem a ell. Mort a Cambodja a 17 de novembre de 2010.

10

I la família de Bailonguerus no para de créixer. Aquest cop es tracta d’una nena molt especial, ja que ella soleta ha fet pares per primer cop la Neus Beltran (ex-treballadora del bar de l’escola) i el seu company brasiler, en Pedro Nascimiento, i àvia també per primer cop la Carme Navarro (exsecretària de Bailongu). Segurament molts de vosaltres les recordareu, ja

novembre 2010

Margaret Calderón

39


0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 34 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45

Bailongu!... Balles? vals desembre 1993 (3a edició, novembre 1997) Bailongu!... Balles? salsa març 1994 (2a edició, novembre 1997) Bailongu!... Balles? rock & roll juny 1994 Bailongu!... Balles? tango desembre 1994 Bailongu!... Balles? polca març 1995 Bailongu!... Balles? bolero juny 1995 Bailongu!... Balles? merengue desembre 1995 (2a edició, novembre 1997) Bailongu!... Balles? swing març 1996 Bailongu!... Balles? milonga juny 1996 Bailongu!... Balles? masurca desembre 1996 (2a edició, novembre 1997) Bailongu!... Balles? pasdoble març 1997 Bailongu!... Balles? foxtrot juny 1997 Bailongu!... Balles? cha-cha-chá desembre 1997 Bailongu!... Balles? xotis març 1998 Bailongu!... Balles? la danza, el seis, la bomba i la plena juny 1998 Bailongu!... Balles? charleston desembre 1998 Bailongu!... Balles? història de la música popular cubana 1 març1999 Bailongu!... Balles? història de la música popular cubana 2 juny 1999 Bailongu!... Balles? lindy hop desembre 1999 Bailongu!... Balles? cronologia dels balls de saló març 2000 Bailongu!... Balles? juny 2000 Bailongu!... Balles? desembre 2000 Bailongu!... Balles? country març 2001 Bailongu!... Balles? dansa del ventre juny 2001 Bailongu!... Balles? bachata desembre 2001 Bailongu!... Balles? boogie-woogie març 2002 Bailongu!... Balles? bolero juny 2002 Bailongu!... Balles? desembre 2002 Bailongu!... Balles? roda cubana març 2003 Bailongu!... Balles? juny 2003 Bailongu!... Balles? tango desembre 2003 Bailongu!... Balles? març 2004 Bailongu!... Balles? juny 2004 Bailongu!... Balles? desembre 2004 Bailongu!... Balles? juny 2005 Bailongu!... Balles? desembre 2005 Bailongu!... Balles? juny 2006 Bailongu!... Balles? desembre 2006 Bailongu!... Balles? ritme juny 2007 Bailongu!... Balles? desembre 2007 Bailongu!... Balles? juny 2008 Bailongu!... Balles? desembre 2008 Bailongu!... Balles? juny 2009 Bailongu!... Balles? balls de parella 1 desembre 2009 Bailongu!... Balles? balls de parella 2 juny 2010 Bailongu!... Balles? desembre 2010

Bailongu!... balles? Revista bianual desembre 2010 Núm. 45 3 euros

Directora: Glòria Bastardes Consell de Redacció: Margaret Calderón, Jordi Pelegrí Correctors: Montserrat Garrich, Mercè Vallejo

Col·laboradors: Mustafà Aharrat, Miquel Amaya, Héctor Artal, Victor Azcoitia, Neus Beltran, Enrique Bernal, Grushengka Bernal, Anna Bolós, Paco Bonilla, Jordi Bru de Sala, Marc Campà, Adrià Canals, Robert Cristóbal, Esther Cullell, Cristina Darbra, Eduard Darbra, Bernat Deltoro, Berni Deltoro, Yolanda Gallardo, Margarita Gómez, Jordi González, Pol González, Joan Hernández, Anna M. Lahosà, Esteve Llitrà, M. Pilar Lloveras, Cecília Magrí, Francesc Mercadé, M. Carmen Mestres, Lume

Nascimiento, Pedro Nascimiento, Carme Navarro, Daniel Nolla, Joan Orduña, Maite Panadero, Josep M. Pérez, Pilar Prat, Antoni Ribas, Carme Roca, Mireia Rodríguez, Alba Rovira, Ramon Rovira, Estrella Sánchez, David Villellas, Martí Villellas, Jordi Villoro.

Disseny: Pepa Estrada Foto coberta: Balles Mercè? 2010. Foto de Glòria Bastardes Edita: Bailongu. Passatge d’Utset 11/13 08013-Barcelona Tel.: 932 471 602 bailongu@bailongu.com Impremta: El Vallenc. Plaça de la Torratxa s/n. Valls Núm. D.L. B-39287-1993 ISSN 1135-0008


REV Bailogu 45 9 Baixa