Issuu on Google+

REVISTA BIANUAL

DESEMBRE 2009

43 Bailongu!... Balles? 2 3 4 6 11 12 13 15 16 18 20 23 24

EXPERIÈNCIES BALL DE NOVELLS. MONTSE GUERRA I RAMON FOLCH GRAN BALL DE FI DE CURS. CRISTINA DARBRA BALL DE FI DE CURS. MARC MACIÀ EL VIATGE MÀGIC. FESTA ORIENTAL. MINERVA MAS PRÀCTIQUES DE BALL AL JULIOL. RICARD JASSÉ RECORDS BORROSOS DE LA DJ!. ANNA MARTÍN TROBADA DE PROFES DE BALLS DE SALÓ I SALSA. ALBERT DURANY BALLES, MERCÈ?. JORDI PELEGRÍ BXS BAILONGU 20 AÑOS. BAILE DE VETERANOS. JOSEP M. AGUADO I MARIONA CUESTA EL GRAN BALL DE GALA QUE ENAMORÀ ELS ESTELS... FRANCESC MERCADÉ NADAL SOLIDARI A BAILONGU. MANUEL ROBLES LA MEVA COL.LABORACIÓ A L’ANIVERSARI DE BAILONGU, O QUÈ ES POT ESPERAR D’UN FANTASMA… MONTSERRAT GARRICH

Passatge d’Utset, 11-13 08013- Barcelona Tel. 932 471 602 bailongu@bailongu.com

26

AVUI PARLEM DE... BALLS DE PARELLA. MONTSERRAT GARRICH

28

UN ESPAI PER ALS ARTISTES RECULL DE JORDI PELEGRÍ

30

GENT DE BAILONGU JORDI PELEGRÍ, LA SALSA A LA SANG. ANTONI RIBAS

35

PÀGINES VISCUDES BALLS DE JOVENTUT (1930-1950). FRANCESC GRAS

36

NOTES DE SOCIETAT. MARGARET CALDERÓN

23 35

ENTRETENIMENTS. .JOAN ORDUÑA ENTRETENIMENTS/SOLUCIONS DE LA REVISTA 42. JOAN ORDUÑA


Ball de novells bíem a què ens dedicaríem. La nostra primera sortida va ser al parquet de Bailongu. Era el 23 de maig de 2009, i a l’escola celebraven el Ball de Novells.

>

- Psss, desperta... Vinga, no siguis dormilega que crec que vénen per nosaltres.

- I van muntar aquella festassa perquè nosaltres ens estrenéssim?

- Què...? E XPERIÈNCIES

- Que ja venen a buscar-nos. Avui és divendres i he sentit enrenou a l’armari. Penso que d’aquí a una estona tindrem festa! - Tu creus? Tan de bo, perquè ja em començava a estovar d’estar tota la setmana guardada en aquesta caixa sense ventilació. Quin suplici! - Doncs ja pots anar escalfant motors. - Brrrrrummmm!...(jiji) Sempre penso en la sort que tenim de ser sabates de ball. T’imagines si haguéssim tingut la desgràcia de ser sabatilles d’estar per casa o xancles de piscina...? No sé, crec que hauríem estat molt desgraciades... - Ara estava pensant: Recordes el dia que ens van estrenar? Aquella nit encara no érem conscients del que érem, no sa-

- No, dona. Li deien així perquè era el ball per als alumnes de primer i segon de l’escola, perquè s’animessin a anar a ballar i a perdre la vergonya. - Caram, doncs sí que es van animar. Estava ple de gom a gom. I, la vergonya, la van perdre. Anaven tots amb una L penjada al pit, i ballant amunt i avall. Encara recordo el moment aquell, al més pur estil “West Side Story”: Els de primer a una banda, i tu al capdavant; els de segon a una altra, també amb el seu capità. I apa, a veure qui té més marxa per moure el body. Que si La Macarena per aquí, que si Grease per allà... - Al final, els professors van premiar les tres parelles amb més marxa amb una ampolla de cava. - Sí, tu! com movien el cotarro els de la samarreta vermella! - I què em dius del fox modalitat foli a la panxa? Tots pensant que es tractava d’un concurs, i va resultar que era per ensenyar-nos que el fox s’ha de ballar ben arrambats. - Això és el que t’agrada a tu. Arrambar-te! - Com em coneixes, talonets.... - Tssss!!!! Dissimula, que ja obren l’armari! - Yuhu!!!! Cap al Bailongu falta gent!!!!! - Tssss!!!!! - Val, ja callo (Yuhu!)....

Montse Guerra i Ram0n Folch

2

maig 2009


El passat 20 de juny de 2009 vàrem assistir al Gran Ball de Fi de Curs de Bailongu, amb el que celebràvem els 20 i 10 anys de la nostra escola. Per a mi tot va començar a les últimes classes de funky, quan el nostre professor, en Josep Maria, va remoure les classes, dies i dies, en diferents posicions, ensenyant-nos la coreografia i tornant-nos bojos, però, això sí, ens ho vàrem passar com mai. La música era un remix, sense oblidar el nostre estimat Michael Jackson que en pau descansi , que ja és tot un clàssic en els nostres balls. I així, sense saber-ho, donàvem l’últim adéu al Rei del pop.

>

La festa va començar amb molta animació per part dels professors. Un gran exemple en va ser el country, amb el qual, formant una rotllana amb grups de tres persones, aconseguírem aprendre un ball, amb molt d’èxit. Tot seguit l’orquestra Quartet Enigma va començar la música del ball, acabant la primera part amb el ball del fanalet.

Gran ball de fi de curs

A la mitja part es va fer l’entrega dels premis del 6è Concurs Literari Sant Jordi. I les exhibicions, a més de la classe de funky , dels alumnes de “sueltus”, que van mostrar al públic passos de salsa i de swing animant encara més la festa. D‘aquesta manera, el públic va gaudir d’un bon espectacle mentre s’engrescava per seguir ballant tots junts un cha-cha-chá i una gran roda.

E XPERIÈNCIES

Seguidament, l’orquestra va tornar a sortir a l’escenari amb molta intensitat, donant al públic una música fantàstica amb la que els participants van ballar tot tipus de balls: des de l’emblemàtic fox fins al rock, per acabar recordant una pel·lícula que va revolucionar la joventut dels anys 80, Grease. En definitiva, la festa de final de curs va ser tot un èxit, com sempre, tant per a joves com per a grans.

Cristina Darbra Magrí

juny 2009

3


Ball de fi de curs E XPERIÈNCIES

>

Diuen els savis que les coses i les persones es mantenen vives mentre algú les recorda i les té presents.

Jo diria que, en concret, el ball de fi de curs seria de les coses que han tingut una vida bastant curta. La nit de ball viurà poc, però no el que se’n desprèn; és a dir, el que ajuda a construir el Bailongu tal i com el coneixem des de fa 20 anys. Gent entregada a una activitat, amb il·lusió de ballar, de relacionar-se i de divertir-se. De saber que es pertany a alguna cosa més que a un lloc on s’aprenen quatre salses i quatre fox, i on alguns dies, sigui divendres o no, es balla en parella.

4

De la festa de fi de curs, poc a dir: Feta en un lloc que tenia aquella duresa de l’arquitectura urbana digne del West Side Story. En una pista com de bàsquet molt urbana, reixes metàl·liques que la delimitaven i impedien que la gent de fora entrés. Una nit ja, gairebé, d’estiu. I amb una mena de poca llum que ho inundava tot. Animacions de funkys, sueltus, countrys..., els premis dels nostres particulars Jocs Florals de narrativa, i ball amb orquestra, amb fanalet inclòs. I el DJ fotut a dalt de l’escenari al costat dels teclats de l’orquestra i amb la sensació de ser un membre més de la banda..., la de música.


(I, cosa curiosa, ningú no va venir a demanar ni el cumpleaños ni el Yes) Total, res que no faci recordar aquella nit en concret gaire més enllà. Però sí que fa sentir que això segueix viu, i que la gent de Bailongu permanentment ens veiem fent el que sigui i on sigui: Els balls de fi de curs ben representats, els funkies sempre sorprenents i elaborats, countries que no sé com recorden el que han de fer, sueltus que s’ho passen bé i desprenen essència... i festa amb ganes de festa.

Res que no coneguem. I potser de la nit en concret no ens en recordarem, però sí que va ser una nit més que construeix Bailongu. I per això aquesta cosa ja porta 20 anys i ha superat la majoria d’edat. Una cosa que es diu Bailongu. I que sigui per molt temps.

juny 2009

Marc Macià

5


El viatge màgic.

Aquest fi de curs la Dansa del Ventre ens ha traslladat a diferents èpoques i indrets de la seva història. Volíem despertar la vostra imaginació, viatjar fent-vos cinc cèntims de la màgia de la dansa del ventre; i sobretot emocionar-vos tant com ho fem nosaltres en sentir la música amb el cos. El nostre somni va començar amb les Danses Sagrades en honor al gran déu Ra, déu del sol. Els moviments de les seves ballarines transmetien tota la seva energia d’una forma divina.

>

E XPERIÈNCIES

6

Festa Oriental

Tot seguit, ens endinsàvem a l’època Matriarcal en què les dones eren la Font de la Vida, i les seves danses ens feien sentir la seva força, la força que guiava els seus pobles. En un obrir i tancar d’ulls, ens vàrem trobar immergits en l’època Faraònica, en l’Antic Egipte, on els faraons gaudien dels espectacles de les seves ballarines. Utilitzaven espelmes com a símbol de Llum Divina i Ales Isis en honor a la deessa egípcia protectora de la dona i els nens. L’arribada de Cleòpatra i el seu exèrcit de ballarines va hip-


7


8


9


notitzar-nos amb els moviments dels seus braços, ja que semblaven serps; tanmateix les seves ales i els vels que les envoltaven feien entreveure les ones que creaven amb els seus cossos. Després de quedar-nos seduïts per les serps de Cleòpatra, sense saber com ni per què la melodia d’aquella música ens portava a les Gitanes Egípcies, dones que van portar la Dansa del Ventre a tots els indrets; fins i tot als pobles més petits i llunyans. Eren temps difícils, però després de les seves tasques guarnien als seus cossos amb llargues túniques, i protegien els seus cabells d’aquell càlid sol desèrtic amb turbants per tal de distreure la gent amb els seus balls. Adornaven aquests balls amb bastons, serps, espases i cròtals. Vàrem gaudir d’aquelles dones que tenien quel-

com màgic fent que el bastó rodolés per sobre dels seus caps al compàs d’aquella peculiar melodia. Gràcies a aquestes dones que portaven allà on anaven la Dansa del Ventre, vàrem arribar als anys 40-50, amb la seva gran expansió al cinema; on els grans cantants s’envoltaven de ballarines per donar vida a les seves cançons. És aleshores quan veiem a la gran pantalla com el so de la flauta i els tambors feia que les ballarines transmetessin l’energia de la música; fent brillar els ulls dels espectadors amb els colors dels seus vels i vestits. Des de llavors, la difusió de la Dansa del Ventre ha arribat als nostres dies, i la trobem a tot arreu: escoles de ball, casals, gimnasos, mitjans de comunicació..., captivant-nos dia rere dia amb allò màgic que ens fa sentir, aquella energia que ens transmet, les seves cançons que ens fan vibrar i els diferents moviments que mai ens cansarem de repetir per gaudir i fer gaudir a qui ens envolta.

juny 2009

Minerva Mas Heredia


> Estàvem ja acabant el quadrimestre, només faltaven dues classes per finalitzar el curs, les correccions eren més intenses, els professors atents ho captaven tot. “Quan he de marcar, a l’u o al cinc? Com era aquell pas? Quina figura toca? Giro tard! Quin és el temps correcte? Ara he d’entrar al dos! Però no era a l’u?” Un mar de dubtes, confusions, i s’acaba el curs. Però...? Una nova iniciativa de Bailongu, durant el mes de juliol, tots els dimecres. Pràctiques gratuïtes per a tots els nivells, i a última hora, durant una hora i mitja. CINC dimecres i el primer dedicat als balls de saló. Bé, anirem a veure de què es tracta. Esperàvem impacients que fos l’hora, les 21:30, per entrar. Ens trobem amb altres parelles d’altres cursos, amb ganes de començar, alguns ja ens coneixíem. Al fons la professora posant música, al principi suau, després més intensa. La gent s’acostava per aclarir dubtes, aquell pas que no em surt... Els més experts ballen amb el seu peculiar estil. No ens n’havíem adonat i ja s’havia acabat la pràctica. Havia estat una pràctica elaborada i

Pràctiques de ball al juliol divertida, com la majoria d’esdeveniments que es preparen a Bailongu. Les pràctiques van ser: balls de saló, tango, swing-rock-lindy hop i salsacha-cha-chá-bachata-merengue. Cada dimecres durant el mes de juliol, amb una participació d’alumnes molt bona, amb ganes de ballar i aclarir dubtes. Aquestes pràctiques han estat una bona iniciativa i una experiència enriquidora, en l’aspecte que ajuden a omplir un temps, al mes de juliol, absent de classes. Han estat unes pràctiques molt dinàmiques i divertides, cadascuna en el seu estil; una excel·lent idea separar els ball de saló, del rock, swing, salsa, cha-cha-chá i merengue, a part, per descomptat, del romàntic tango. Totes les pràctiques en el seu estil, en un ambient alegre i distès, es respirava cordialitat i

bon humor. Es tractava d’alguna cosa més que de ballar. Eren Bailonguerus, amb ganes de gaudir i, evident ment, recordar aquell pas que s’havia quedat al parquet de l’aula durant el curs.

E XPERIÈNCIES

Una abraçada a tots, Bailonguerus i entusiastes del ball, tocats per l’esperit de balladors de Bailongu.

juliol 2009

Ricard Jassé MésqueBall

11


Records borrosos de la DJ!

- Qui vol un xupito? Jo! Jo! Jo!... Doncs jo també!

E XPERIÈNCIES

>

Divendres 3 de juliol. Quarts de nou del vespre. Aquesta nit és la batalla de discjòqueis. Ja fa dies que els preparatius estan en marxa, i setmanes que els emails entre DJ i organització, carregats d’idees, propostes i més..., col·lapsen els correus electrònics dels batallistes. I la gent pregunta. “Que és això de la batalla? Us baralleu?” Doncs no, no ens barallem, o potser si, o no. Bé! Però, en tot cas, sempre de bon rotllo! Us explico una mica de què va la batalla, ara que encara no hem començat i puc fer-ho. Després qui sap si em convidaran a un xupito i jo, que no prenc mai alcohol..., qui ho sap! El dia de la batalla ens trobem els DJ en actiu amb els ex-DJ. Una barreja força interessant de diferents músiques i estils. Cadascú porta la seva música i també una selecció especial per punxar en els moments clau de la nit. Ei! que comencem!

Anna Martín

12

A peu de pista hi ha una taula amb l’equip de so i muntanyes de CD per tot arreu... això sí, cada muntanya té un amo que la vigila i jo porto un únic CD amb una selecció espectacular! Seré l’enveja de la batalla! Ah! I també hi ha uns micròfons per poder cantar mentre sona la música i sense cap vergonya, temes que enlloc més, ni en cap altre moment, t’atreviries a cantar. I ja hi som!

La música ja fa una estona que sona, i acaba de començar la primera ronda de “moments”. Una ruleta de la sort decideix quin DJ punxa i després quin moment li toca punxar. Et pot tocar punxar el moment: elegant, disco, frikie, calent, anunci, greatest hit, cantat, de cine, difícil, xiruquetes... Tot d’una apareix la meva foto, (no recordo si sóc la primera), em poso nerviosa, ja tinc a la mà la meva selecció de temes, de fet no m’he separat del CD en tota la nit, tinc por que me’l prenguin els meus companys (he estat xulejant molt, però molt, que tenia una selecció boníssima), així que no el perdo de vista. Ja ha sortit el moment... tinc pocs segons perquè soni..., miro la llista que tinc apuntada per no equivocar-me (encara una mica xuleta) i... sona la música! No recordo quin moment m’ha tocat punxar, però el que està sonant no és meu. M’han canviat el CD! Però quan, i com, i qui? No ho sé, i crec que arribarà Nadal i encara no ho sabré! - Qui vol un altre xupito? Jo! Jo! Jo!.. Ui, jo no, ja en tinc prou amb un! La batalla segueix, els micròfons estan més que sol·licitats, jo no sé què he cantat, però m’ho estic passant molt bé! Ja gairebé s’acaba la nit, que ràpid que ha passat! Surto a ballar un rock i... (això si que us demano que no ho expliqueu a ningú), no sé com, ni de quina manera, he anat a parar de cul a terra!? Maleït xupito! Diuen que hem acabat la batalla tots els DJ junts cantant el darrer tema de la nit. Jo..., no me’n recordo!

juliol 2009


Les vacances d’estiu s’acaben i les matrícules comencen, però hi ha una cosa molt important que a Bailongu fem cada any abans de l’inici del curs: la trobada de professors de balls de saló. Aquest any Bailongu fa 20 anys!!! Això vol dir que la primera programació de cursos de ball segurament es va redactar amb màquina d’escriure, i ara mateix deu tenir un color groguenc pel pas del temps, però aquesta primera programació es va fer amb uns grans fonaments i, com Bailongu, és viva. Va néixer i ha anat creixent amb tots nosaltres.

>

Tot allò que ens ha passat el curs anterior, lo bo i lo dolent, lo curt i lo llarg, lo lent i lo ràpid, lo dens i lo simple, lo fàcil i lo difícil, i moltes altres coses, les exposem al setembre any rere any, per entre tots intentar corregir i millorarho tot. Revisem les figures, les ballem, les critiquem, unifiquem criteris per estandarditzar la millor manera d’explicar-les i, finalment, les posem en l’ordre que creiem més coherent per aconseguir així una programació ball per ball i nivell per nivell, amb la finalitat que els alumnes, a part de gaudir ballant, tinguin un aprenentatge fluid i amb una evolució ascendent. Cada any intentem que la trobada també sigui, a part de treball, un cap de setmana per compartir entre els professors, ex-

E XPERIÈNCIES

Trobada de profes de balls de saló i salsa Alòs de Balaguer (Lleida) 19 i 20 de setembre de 2009

13


plicar-nos com hem passat l’estiu, compartir els àpats i en funció del lloc on hem anat, fer alguna activitat diferent. Dos professors van poder arribar un dia abans i gaudir d’alguna excursió en bici i en kayak. Aquest any però, per mi ha estat molt especial. La trobada la vàrem fer a Alòs de Balaguer, el poble del meu pare, el poble on vaig passar sempre les meves vacances i molts ponts i caps de setmana quan era petit, i també quan no ho era tant. Va ser el poble on vaig aprendre a nedar a lo Segre i a anar en bicicleta per contrades plenes de fonts i aigua, molta aigua, però també on vaig descobrir el ball i les festes majors. A l’estiu les seguia totes, de vegades ball de tarda i ball de nit. Aquí vaig aprendre a ballar ballant. Però voleu que us expliqui una anècdota d’Alòs? Quina relació té Alòs amb el món del ball de saló? Doncs dos temes força curiosos: 1.- Que podeu trobar dins de balls de SALÓ si traslladem la S al final? SALÓ = ALÒS. 2.- Que passa si resulta que a part del meu pare, l’avi de la Carme Roca també era d’Alòs? Doncs que de 8 profes de Bailongu, el 25 % és descendent d’Alòs. És si més no curiós, que de 6.000.000 de catalans, d’un poblet de 150 habitants hagin sortit 2 professors del Bailongu. Doncs res més per explicar-vos, agrair a la Teresa de Cal Flaret la bona cuina, a tots el meus companys el bon “rotllo”, a la Glòria per fer possible aquesta trobada tan especial per mi, i a mon pare per haver nascut en un poble ballador i maco perquè sí. Us recomano a tots que algun dia el visiteu, potser l’aigua d’Alòs us donarà estimulació en l’aprenentatge del ball... Ens ballem per la Noguera!!!

Albert Durany

14

setembre 2009


Balles, Mercè? >

A mitjans de febrer vàrem realitzar una reunió amb els responsables de l’ICUB per tal de conèixer les activitats que s’havien de celebrar a les festes de la Mercè d’enguany i, per segon any consecutiu, els responsables de l’ajuntament van decidir no incloure els balls de saló com una activitat nocturna, ja que preferien apostar per noves tendències i estils diferents. La primera sensació que un experimenta és la d’impotència en no aconseguir comunicar el que Bailongu pretén amb aquesta activitat, en no ser capaços de transmetre la sensació que genera una plaça plena de gent ballant i participant junts de la festa, en no saber engrescar amb les sensacions que transmet el fet de veure centenars de cares somrients, que no tan sols contemplen l’espectacle, sinó que en formen part. Més tard un entén que realment aquesta activitat probablement ja estava descartada molt abans de fer la reunió i llavors arriben les preguntes de com pot ser que es deixi de banda una activitat tan representativa i tan exitosa d’una festa major, com és el ball? Un cop assimilat que no participaríem “formalment”, d’una forma programada, a les festes de la Mercè, vàrem començar a pensar en un pla B que posés sobre la taula no ja la nostra proposta, sinó una aproximació al que podia haver estat i no va ser. Calia trobar un racó on poder sumar el bullir d’una Barcelona en festes amb les energies i les possibilitats del ball com a activitat per a compartir i fer vibrar tothom; calia projectar les energies dels Bailonguerus per tal d’engrescar els barcelonins i les barcelonines (i tots els que visiten la ciutat en festes), un dia on se celebrés algun tipus de ball. Ja sabíem que de balls de saló (així entesos) no n’hi havia, però calia repassar bé el programa per trobar espais on el ball fos possible, encara que no fos programat directament. Un cop llegit i rellegit vàrem constatar que no hi havia cap orquestra de ball d’envelat, però en canvi havien programat dos nits de música llatina a la plaça Catalunya amb diversos grups, entre els quals apareixien els nostres estimats amics de l’orquestra Plateria. Ja sabíem que no eren balls de saló, però era la nit més adient per fer la convocatòria. Vam parlar amb el Manel (cantant de la Plateria), li vam comentar la nostra intenció d’anar a ballar amb ells aquella nit, i, si a ells els semblava bé, la possibilitat de pujar a l’escenari i de compartir un espai com ho havíem fet en moltes altres diverses ocasions. La orquestra va estar encantada i les complicitats van ser immediates; Bailongu viu el ball d’una manera molt especial, i la Plateria prefereix públics entregats movent-se al ritme de les seves músiques. Un cop confirmada l’operació es va engegar la màquina: la convocatòria es va difondre entre els bailonguerus i les bailongueres: dissabte 26 de setembre a les 22:00h a la plaça Catalunya… tots amb samarreta vermella!!! Com sempre, la resposta va ser l’esperada: a les deu de la nit del dissabte, un mar de samarretes vermelles va començar a inundar de ball una plaça Catalunya tan quieta i parada que semblava que en lloc d’estar escoltant salsa estés assistint a un concert de música clàssica! Bailongu va ballar entre el públic i a l’escenari, i va engrescar bona part dels assistents. No és fàcil fer de la festa major un canal de participació activa, un marc per compartir sentiments i complicitats. El ball és un dels camins que, treballant professionalment, pot aconseguir moure tota una plaça i compartir el sentit d’una festa ciutadana entre molta

E XPERIÈNCIES

gent. L’experiència de Bailongu aquest 2009 ha estat gratificant, però ens ha fet enyorar aquells anys (no gens llunyans) en els quals les places de Barcelona semblaven una marea de moviment, al ritme de la música. Ho tornarem a veure? Ho mogui qui ho mogui pensem que Barcelona ho necessita. La màgia del ball d’envelat ha mogut i mou moltes generacions, és una tradició i és alhora molt actual. Pensem que és un patrimoni col·lectiu que no s’ha de perdre.

setembre 2009

Jordi Pelegrí

15


BXS

E XPERIÈNCIES

Ballar per sorprendre, però també per transmetre alegria, bon humor, bones vibracions i, per què no?, per reivindicar el ball a la vida quotidiana... Tot això i més és BallarXSorprendre (BxS). La primera experiència de Bailongu va reunir més de 100 balladors i balladores a la Sagrada Família el diumenge 27 de setembre de 2009, a la una del migdia. Un paisatge modernista carregat de vida ciutadana i de turistes a punt per ser sorpresos... Mireu a youtube el vídeo: http://www.youtube.com/watch? v=99YdJEIN5CI >

L’estil Bailongu i la gent Bailongu són sempre disposats a apuntar-se a totes aquelles activitats relacionades amb el ball que carreguen el planeta de bones energies. Diuen alguns dels astrònoms i dels físics de la NASA que els anells de Saturn són formats de gent de Bailongu ballant... I què millor per reflectir la notícia que els primers dels molts escrits rebuts per felicitar i felicitar-se de l’iniciativa.

«Bon dia, Us escric per felicitar-vos per l’acte/performance/espectacle/activitat de diumenge a la Sagrada Família. Espectacular! Jo no sóc alumna de balls de saló, però com que vaig saber de la convocatòria i visc al costat de la Sagrada Família vaig decidir baixar a veure què tal. La mitja hora anterior, mentre voltava tot esperant que iniciéssiu l’espectacle ja va ser molt divertit, veient-vos com dissimulàveu. Un que anava regant les plantes, altres que feien fúting, altres fent-se fotos davant del temple tot dient ‘very beautiful’. En el moment que va sonar la música (que per cert, se sentia de conya!!) se’m va posar la pell de gallina. Increïble, preciós!! Els turistes estaven al·lucinant. Fent fotos a tort i a dret i bocabadats. Els venedors de souvenirs dels xiringuitos (la majoria sud-americans) es van posar a ballar salsa com a bojos i també les noies del bar que hi ha a la plaça. Vaig disfrutar molt veient les cares de la gent com us mirava. De veritat, us va quedar perfecte! A mi se’m va fer curt! Repeteixo, us felicito per la idea i us encoratjo a repetir-la, cosa que no dubto que fareu.» Elena Serrat

16


«Com admiradora i visitant freqüent d’aquesta gran obra arquitectònica, he trobat molt original la sorpresa que van viure els turistes que es trobaven diumenge pels voltants de la Sagrada Família... Quasi segur que si en Gaudí ho hagués presenciat hauria convocat dues parelles per a fotografiar-los i fer de models! I a la Façana del Naixement, al costat dels Àngels Trompeters hi hauria Balladors de Bailongu!...» Aurora Prades

«Ei, Felicitats. Quina bona promoció perquè tothom balli. Enhorabona.»

«M’ha encantat! Qui posava la música?M’imagino l’escena... amb tota tranquil·litat, la gent us mira, la música perfecte! Parelletes normals... Molt maco! Els profes també ballaven? Continueu així i passeu vídeos, que són molt il·lustratius i pots fer rodar la imaginació.»

Júlia Godoy Anna M. Mozo «Va quedar de conya. Per ser la primera vegada no m’ho esperava així. Ah, per cert, Jordi, el muntatge que has fet és fantàstic. Fins aviat.»

«Jo em quedo amb el petonet final d’en Raül i de la Montse.»

Raül Berenguer

Albert Durany

«Bonííííísima l’acció! Felicitats, ens veiem aviat.» Àngels Navarro

«Felicitats. Està de puta mare. La propera serà la bomba.» Marc Macià

17


Como cada año, celebramos el baile de veteranos, pero este año concurrían unos hechos especiales como la celebración del 20avo. aniversario del “nacimiento” de BAILONGU. Esta circunstancia tenia un morbo especial para ver quien de los antiguos alumnos se dejaba ver por Utset, en una fecha tan especial para todos los bailongueros.

>

En esta ocasión se realizó, previamente al baile, un taller de cata de cava de la mano de uno de nuestros veteranos, Àngel Garcia Petit, el cual nos explico las diferencias entre varios tipos de esta bebida y los métodos para realizar una buena cata. El cava fue gentileza de Bodegues Berdié de Castellví de la Marca, Alt Penedès. A las 11,30 de la noche, como de costumbre, empezó a sonar la música pinchada por nuestro amigo Francesc. Empezaron a llegar alumnos, exalumnos y la curiosidad podía mas que el baile para ver quienes de los antiguos se presentaban para recordar tiempos pasados. La expectativa se cubrió parcialmente puesto que saludamos algunos compañeros de

E XPERIÈNCIES

Bailongu 20 años.

Baile de veteranos

cursos anteriores; reconocemos que faltaron bastantes de los invitados, pero los que vinieron se lo pasaron chupi. Y cuando aparecieron en pantalla imágenes de actuaciones y amigos de cursos anteriores que no recuerdas en estos momentos, empezamos a recordar nuestros primeros pasos en Bailongu y a partir de aquí fluyeron los recuerdos de lo que para nosotros ha sido el paso por la Escuela. Intentaremos sintetizar, ya que la lista de recuerdos es muy larga, empezando por nuestras primeras clases de baile en la Casa de Valencia. Si no recordamos mal, el siguiente local ya fue en Torrent de les Flors y a continuación la gran fiesta de inauguración de PASSATGE d’UTSET el 9 de Abril de 1999 a las 8 de la tarde -GRAN DIA PARA TODOS-.

18


También estuvimos “danzando” en distintas salas de baile hasta que tuvimos la nuestra propia. Así recorrimos, después de la Casa de Valencia, la Sala Nilo en Sants, Centro Asturiano en Paseo de Gracia. La Pau del Poblenou, donde estuvimos bastante tiempo. No recordamos cuanto.

ción de donde estamos, ya que la velada de este año del Baile de Veteranos se termina. Despedida a los fijos de cada viernes y saludo a los que nos hemos reencontrado otra vez. El comentario de “a ver si venimos más a menudo” se escucha bastantes veces. Esperamos que se haga realidad.

También quisiéramos recordar formaciones musicales que han pasado por la Escuela en esta etapa, como: Francesc Clotet – Els Valvers – Orquesta Club Tapioca – Duo Veracruz – E2 – Trío Caney – Ocume – Trío Argentino de Tango – Trágala Perro – Quintet Lisboa – y un recuerdo muy especial para la Orquestra Gran Casino. Recordamos también aquellas salidas de un jueves cada mes para visitar una sala de baile de las muchas que había en Barcelona por entonces como: Gran Envelat – Apolo – Bolero – Cibeles – Elegance – Festa Major – Imperator – Marabú – Nilo – Niza – Paloma – Rialto – Sutton – Tango. Otra mención merecen las salidas de fin de semana tipo gincama que se convertían en salidas músico-culturales. La mayoría de ellas fueron tan divertidas y agradables, que solo esperábamos la próxima salida para ver que sorpresa nos preparaban el equipo directivo, y a fe que no salíamos decepcionados. Si no recordamos mal, algunas de las salidas fueron a: Lloret – Gualba – Canyelles – La Carral – Cala Montgó – Saifores – Platja D’Aro – La Capella.

Terminamos. Ya sé que este articulo no es un articulo al uso, pero lo hemos querido así, porqué si se hubiera hecho de otra manera, no tendríamos bastante espacio para contar las cosas, interpretándolas una a una. Haciéndolo tipo crónica creo que damos una visión bastante amplia de lo que la Escuela ha desarrollado durante estos años. Quedan bastantes cosas en el tintero, pero tiempo habrá para contarlas mas adelante... Por lo que respecta a nosotros, llevamos casi veinte años acompañando a Bailongu en todo lo que hemos podido y solamente podemos agradecer el trato que hemos recibido por parte de la Jefa y de todos los profesores y colaboradores que en todos estos años hemos conocido y tratado. Gracias por todo y “SI VOLS BALLAR A BAILONGU HAS D’ANAR”. FINS SEMPRE.

Punto y aparte merecen las colaboraciones, actuaciones, exhibiciones, etc. que la Escuela ha efectuado durante este tiempo, como en Tenis La Salud – Passatge Pellicer – Font del Mont – Palau de la Música; y Festes de la Mercè a la Plaça Catalunya – Plaça de la Catedral – Plaça Sant Jaume – Plaça Reial. No sé si nos quedan muchas más cosas que contar, pero… Empieza a sonar Bei Mir Bist du Schon y recuperamos la no-

octubre 2009

Josep M. Aguado

Mariona Cuesta

19


Gran ball de gala E XPERIÈNCIES

que enamorà els estels La muntanya de Montjuïc va tornar el dissabte 28 de novembre a ballar de gala. De tota manera, aquest 2009 les estrelles del cel sempre massa il·luminat de Barcelona brillaven molt més que sempre i totes les constel·lacions es bellugaven per tal de, per una nit, deixar de dibuixar figures mitològiques per mostrar al firmament, amb més o menys habilitat dissenyadora, dos números repetits fins l’infinit: el 10 i el 20. Els astrònoms, revoltats i encuriosits, es comunicaven entre ells per aclarir l’enigma; els amics de Bailongu el tenim ben resolt: el Gran Ball de Gala tancava un any de celebracions bailongueres recordant els 20 anys dels inicis de l’aventura i els 10 anys del nou centre a Utset, prop la Sagrada Família.

>

En aquella plàcida nit estelada, poc a poc, pas a pas, els amics i les amigues de Bailongu, mudats de cap a peus, amb vestits que també brillaven al firmament com les estrelles, s’acostaren al Palauet d’INEFC per traspassar les portes de

20


les celebracions sonades, de les mirades còmplices, dels balls al ritme de l’amistat, del girar seguint els compassos d’uns cors units per una aventura compartida, amb vint anys a l’esquena. El parlament d’en Macià, treballat i tendre, va encendre la flama dels sentiments compartits, parlant d’història i d’històries i de com cal celebrar els 20, però també els 21, els

21


Els balls se succeïen i les parelles lliscaven seguint la música brillant i amable del Quintet Lisboa. A la mitja part, el ja tradicional servei de taxis de gala va fer rutllar de nou la pista amb parelles que havien triat el seu acompanyant i apuntat els seus noms als carnets que detallaven, peça rere peça, els ritmes amb cançons molt ben triades. Després, les cançons del Quintet van seguir fent costat a aquesta festa acollidora que feu lluir els vestits mudats i la força de la gent de Bailongu.

22, els 23..., i així fins l’infinit. Algú comentava que si en els 20 va parlar Macià, als 25 li ho demanarem a Companys!

Francesc Mercadé

22

El ball s’inicià amb una emocionant desfilada seguint els compassos d’una marxa que simbolitzava tot el camí recorregut: Cinc músics (amics de Bailongu i també un Quintet amb 20 anys justos de vida professional) encapçalaven l’entrada de 20 parelles balladores. El vals inaugural va remoure les ànimes i alguna llàgrima furtiva celebrava aquest fort sentiment que és característic del territori Bailongu. Volem remarcar com les coreografies que cada any pensa la Montserrat Garrich interpreten un sentir col·lectiu i fan brillar tots els bons propòsits!: Aquest any, a part de l’emoció dels moviments harmònics, dos cercles de 10 parelles es barrejaven en una gran rotllana de 20, els símbols de la festa, en dansa! Tots els presents es van sumar a aquesta gran marxa i la festa ja fou impossible d’aturar.

Amb la nit molt avançada, el cansament a la cara de tothom no feia joc amb unes cames i unes voluntats que desitjaven que les músiques no paressin. Però tot el que és bo necessita un punt i seguit i, d’altra banda, les constel·lacions, bellugades del seu lloc per celebrar també els 10 i els 20, reclamaven tornar a ser observades per aquella munió de persones felices que, amb un recull de cançons de tota la vida sota al braç (un CD de record de les músiques “que fan Bailongu”), tornàvem a les nostres cases tot pensant: “fins aviat, fins divendres que ve, fins sempre, amics i amigues!”.

novembre 2009


>

De nou, i com altres anys, els Reis Mags d’Orient i el Pare Noel tindran enguany un cinquè company de viatge: Melcior, Gaspar, Baltasar i Nicolau cavalcaran conjuntament amb l’equip de patges sortits tots ells de Bailongu. Aquests patges, que ells mateixos s’anomenen “patgessos bailonguerus”, són veterans i alumnes de diferents cursos de ball de l’escola que plegats volen fer possible la iniciativa solidària. Aquesta activitat, posada en marxa ja fa uns quatre anys pel grup “Kumcumpà” i a la qual ara s’incorpora el grup “Mésqueball”, ha permès a Bailongu oferir una imatge social més enllà d’escola de ball. Els patgessos bailonguerus organitzen una campanya solidària de recollida de joguines i d’aliments dirigida als nens, gent gran i malalts que viuen en famílies amb pocs o sense recursos econòmics. Els qui estigueu interessats en donar joguines1 i/o aliments2, només caldrà que les porteu a l’escola el divendres 18 de desembre, o el mateix dia del Ball de Nadal que serà el dissabte 19 de desembre. Ses Majestats els Patgessos Bailonguerus recolliran totes les donacions per lliurar-les a la Coordinadora d’entitats del Poble-Sec, al Casal Infantil i Franja del Raval i al Centre obert Joan Salvador Gavina. Si voleu més informació o voleu aportar qualsevol idea sobre la campanya o d’altres centres on fer-los arribar els aliments i les joguines, només cal que us poseu en contacte amb les secretàries de Bailongu qui us facilitaran amb molt de gust el telèfon d’un dels patges “bailonguerus” impulsors d’aquesta iniciativa social. Us volem donar les gràcies per endavant per la vostra possi-

ENTRETENIMENTS REVISTA 43 1.- SOPA DE LLETRES En aquesta “sopa de lletres” hi ha amagats 8 tipus o variants de la polca, aquest ball d’origen txec introduït a Catalunya el 1844. Poden estar d’esquerra a

dreta, de dreta a esquerra, de baix a dalt i viceversa, en diagonal, i també poden estar a l’inrevés. Amb les lletres que sobrin podreu llegir una frase relacionada amb la polca. Tot això s’escrivia a la revista número 4 de Bailongu!.. Balles?, fa més de

Nadal Solidari a Bailongu ble col·laboració a fer realitat una altra nit de Reis on l’entusiasme de la canalla per Ses Majestats Bailonguerus sigui ben viu, ja que gràcies a l’ajuda de tots plegats (alumnes i escola de ball Bailongu) moltes famílies es podran beneficiar d’aliments i joguines i d’unes bones Festes de Nadal.

E XPERIÈNCIES

“Perquè ballar no és tan sols moure els peus, també cal moure l’ànima” “El ball es converteix en la síntesi de totes les arts sota un Bailongu solidari”

novembre 2009

Manuel Robles, un dels Patgessos Bailonguerus

Joguines 1: les joguines han de ser noves o bé trobar-se en molt bon estat. Aliments 2: els aliments no han de ser peribles a curt termini. Nota: “patgessos” (paraula composta de patge i pallasso)

catorze anys, en un article de la Montserrat Garrich i de la Maite Serrat.

s’ha “despistat”. Hi ha vuit diferències, segur que les trobareu.

2.- LES DIFERÈNCIES Fixeu-vos en aquesta parella ballant. En copiar el dibuix de la Lu Lao, publicat a la revista Bailongu!... Balles? núm. 41, qui ho ha fet

3.- COM POT SER? Com pot ser que en Xavier estigui darrere del seu pare, si el seu pare també està darrere d’ell?

E NTRETENIMENTS

novembre 2009

Joan Orduña 23


E XPERIÈNCIES

La meva col·laboració a l’aniversari de Bailongu 0 què es pot esperar d’un fantasma

Benvolguts amics i amigues,

>

Ara feia molt de temps que no entrava en contacte amb vosaltres, els humans i corporis (uns més que altres) que us passegeu per casa meva aquesta catedral de la ballaruga com si fos casa vostra. No ho sé…, ja no recordo quan va ser la darrera vegada que ens vam trobar. Això de ser un fantasma i viure per sempre més també fa que ens importi un rave si d’això només fa tres setmanes o des d’allò ja han passat vint-i-quatre mesos… És un més dels

avantatges de no ser ni humà, ni corpori: vaig on vull, quan vull, com vull (no m’haig de preocupar de si em cau la grenya, vaig escabellat, o no vaig prou clenxinat), amb qui vull… I per què justament ara em poso en contacte amb tots i totes vosaltres? Mireu, hi ha un motiu ben clar: sembla que estem d’aniversari! A la panotxa i a tota la seva colla els ha agafat pel 10 i el 20! La veritat és que em va costar d’entendre això del 10 i el 20. Perquè, veureu..., que Bailongu fa 10 (deu, X, dix, then, dieci…) anys que està al passatge d’Utset, ningú ho pot saber millor que jo, tenint en compte que jo sóc el fantasma de l’edifici. Bé, com a molt, jo i la panotxa. Què dic que fa deu anys que està… Quina incorrecció per part meva! Fa deu anys que Bailongu es va inaugurar al passatge d’Utset, però abans la panotxa i els arquitectes i els paletes i els fusters i els mirallers i els serrallers i molta altra gent ja hi eren, regirant-me com un mitjó i transformant-me de nau industrial que feia pena a escola de ball preciosa. Això sí que sempre li agrairé a la Glòria, la panotxa. Quin canvi, les meves amistats ni em reconeixien! Encara em tenen una enveja...! Bé, anem al què dèiem: fa deu anys que Bailongu és a Utset, exactament des del 9 d’abril de 1999 (si voleu llegir la crònica que en vaig escriure ho podeu fer al número 17 d’aquesta mateixa revista), però això del 20 ja m’ha costat més d’esbrinar. Perquè jo deia: en què quedem? Són 10 o són 20 anys, d’aniversari? Tot alhora no pot ser per als humans: o una cosa o l’altra!

24

Y nos dieron las 10

TANGO

9

VALS

10

9 de Julio

PLENA

MAMBO

7 mujeres

Mambo número 8

SWING

7

Jumpin’ from 6 to 6

8

FOX

5

5 minutes more

Opus 1

FOX

1

4 FORRÓ

MERENGUE I CHA-CHA-CHÁ

3 deseos

2

6

Baiao de 4

BACHATA

2 locos

3


tant de temps), us deixo les vint espelmes amb les vint cançons perquè celebreu els 10 i els 20 anys d’aniversari. Amics, amigues, panotxa i companyia: moltes felicitats! Als que porteu vint anys en aquesta aventura, als que en fa disset i tres quarts (per dir qualsevol cosa) que sou a l’escola, als que ja heu passat la dècada ballant al so Bailongu, als que porteu, com qui diu, només quatre cursos o als que tot just acabeu d’arribar…, moltes felicitats perquè tots som una part de Bailongu! A tots, a totes, a tothom: us deixo amb la banda sonora de l’aniversari. I jo, per la meva part, vaig a descansar al meu estimat raconet privat del 13 del passatge d’Utset. Allà on només podem entrar els fantasmes. Bona nit i fins aviat!

novembre 2009

SALSA

RUMBA

19

20 años

BOLERO

20 19 dias y 500 noches

18 BALADA

ROCK

16

Sweet Little 16

VALS CRIOLLO

El vals de los 15

COUNTRY

14 days in Georgia

SALSA

13

13 de julio

12 cascabeles

El 11

TANGO

11

PASDOBLE

12

15

Transcripció de Montserrat Garrich

18 años

I ara ve el darrer punt d’aquesta carta meva a tots els que em vulgueu llegir. Com que jo no puc fer un pastís immens (els fantasmes no mengem, ni cuinem, ni païm, ni res de tot això que us ocupa

14

El 13 del passatge d’Utset

17

La cuenta (…me gustan sus 17, y a ella le gustan mis 30…)

Doncs ara resulta que sí: que Bailongu celebra de cop els 10 i els 20 anys d’aniversari. Després de molt escoltar converses per aquí i per allà, d’asseure’m al mig de les reunions de profes, de passejar-me pel taulell de secretaria, etc., he aconseguit entendre-ho. Els 20 són els anys que fa que existeix Bailongu, que per als que no ho sabeu, va començar al carrer del Torrent de les Flors (com fardo d’informació, ara que ho he aconseguit entendre…) i els 10, els que els tinc ficats a casa. Fantàstic! I un cop entesa la qüestió, vaig pensar… com puc col·laborar jo, el fantasma del 13 d’Utset, en aquest aniversari? Després de pensar i pensar, de desestimar iniciatives boges, he arribat a una idea: oferir a tot el Bailongu un pastís immens amb 20 espelmes, però no d’aquelles espelmes totes iguals… No, jo hi posaré espelmes amb els números 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19 i 20. Perquè així m’agrada i no se’n parli més. Per acabar el regalet he pensat que a cada espelma us posaré una peça, ballable si pot ser, que faci referència a cada un dels números. Què us sembla? Com qui diu: una banda sonora d’aniversari amb peces que fan referència als números de l’1 fins el 20. M’agradava aquesta idea… I la veritat és que jo vaig donar la idea però, com que sóc una mica gandulot, la feinada l’han feta els profes i tot el personal de Bailongu que han aconseguit trobar aquestes vint cançons. Ja ho diuen que a Bailongu és treballa en equip…

25


Balls de parella 1a part Els repertoris de ballables de parella que es programen en una sessió de ball amb motiu d’una festa major, una revetlla, un ball de cap d’any o de Carnaval, estan formats per gèneres que es poden agrupar segons la seva procedència en tres grans famílies: els gèneres de procedència europea, els vinguts de Nordamèrica i els gèneres centre o sudamericans. Aquesta triple procedència és el resum de la història dels ballables de parella a Catalunya en els dos segles darrers, l’acumulació de totes les influències barrejades amb la manera de ballar. És el reflex dels canvis polítics, sociològics, econòmics, etc., que han tingut lloc al llarg de dos-cents anys. La Revolució Francesa marca, entre moltes altres coses, un canvi en la moda i el gust en el ball i representa un gir sobtat respecte l’etapa històrica anterior: el pas del ball col·lectiu de parelles al ball de parella. Diversos factors hi contribueixen: el canvi en la indumentària, l’evolució del concepte que l’ésser humà té del seu propi cos, el canvi en la moral i l’organització social nova. A Catalunya, al segle XVIII, les danses de moda són diverses. D’entre elles, dues són les més estimades: el minuet i la contradansa. Ambdues conviuen amb d’altres d’origen popular com el conegut ball pla. Rafael d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà, a la seva obra Calaix de Sastre es fa ressò en força ocasions del costum de ballar minuets i contradanses “... se tocaren algunes contradanses de gust i modernes, igualment que minuets...”, “Los minuets se ballaven a quatre, o figurats de un a altre cap de sala ab plena orquestra y les Contradansas, ya ab una, ya ab altre orquestra”. El minuet, d’origen francès, és la reina de les danses. Alguns autors la creuen derivada del branles de Poitou, de caire viu i alegre i moviments ràpids, i que el seu nom prové del mot “menu”, és a dir “petit”, tot referint-se als passos

>

A VUI

26

PARLEM DE ...

petits que s’executen a la dansa. A mitjan segle XVII, Lully escriu els primers minuets introduint-los a la cort francesa. Són de ritme moderat i de passos curts. Musicalment en compàs ternari, el minuet és un ball amb dues parts, començant generalment el ball al temps fort, tot i que comencin musicalment a l’anacrusi. Coreogràficament, és ballat per grups de dues o quatre parelles i es compon de passos curts, afectats i delicats, destacant-se les nombroses salutacions que els balladors fan entre ells, l’home i la dona d’una mateixa parella, o bé una parella a l’altra, o totes entre elles. El seu aire refinat i elegant fa que el minuet s’adigui amb l’ambient de magnificència refinada del rococó, del qual expressa plenament l’estil de vida. La contradansa comparteix repertori amb el minuet. Coreogràficament és ballada per parelles, generalment en grups de quatre disposades en forma de quadrat, encarades dues amb dues. Com al minuet, destaquen les múltiples salutacions i les nombroses figures que les parelles encadenen successivament; les més freqüents són els molinets de parelles, de dones o d’homes, les cadenes i els vuits. Pel que fa als passos, la contradansa és en bona part caminada, mentre que el minuet, en el que es coneix com a pas de minuet, executa un doble punteig de la punta al terra sense que el taló hi toqui, seguit de passos caminats. Al Calaix de Sastre trobem gran varietat de conjunts instrumentals als saraus que s’hi ressenyen, però sempre combinant un nombre reduït d’instruments: violí, contrabaix i flautí bàsicament; el contrabaix du el ritme i fa els baixos i el violí i el flautí fan la melodia, bé doblant-se, bé en forma de contracant. Altres instruments amb forta presència són l’oboè, la trompa i les timbales com a instrument de percussió “dos contrabaixos, tres o quatre violes, dotze violins, quatre trompes i aboesos, dos jocs de timbales”. Tant els minuets i les contradanses, com l’estil de ballar, s’adiuen amb les possibilitats de moviment que ofereix la moda de l’època. Per als homes, conjunts d’armilla llarga, calces i casaca, sabates de taló alt amb sivella; al cap és costum portar perruca o bé el cabell recollit amb una cua o trena o dur-lo dins d’una ret. Les dones porten vestits de dues peces: un cos o gipó de coll rodó, mànigues fins el colze i ornat amb puntes, llaços i flors, i una faldilla ampla, que pot dur sobrefaldilla, que recolza damunt d’una estructura que l’eixampla. Es complementa amb mitges de color, sabates amb taló alt i al cap perruca, més o menys alta, guarnida amb cintes, perles o agulles. Vestits amb més o menys luxe i detall, els balladors i balladores del segle XVIII no poden fer grans salts, ni corregudes, sinó un tipus de dansa tranqui-la i reposada, plena de salutacions, de detalls i floritures, com s’assenyala al manual de ball del català Bartomeu Ferriol i Boxerans Reglas útiles para los aficionados a danzar: provechoso divertimiento de los que gustan tocar instrumentos y políticas advertencias á todo género de personas, publicada el 1745. La Revolució Francesa de 1789 trenca amb aquesta societat i amb aquest estil de vida i trenca també amb la seva manera de ballar. La moda canvia bruscament: es perden les perruques, les sabates de taló alt i els conjunts, tant masculí com femení. Les dones es vesteixen amb vestits ajustats sota el pit, fets amb robes molt lleugeres: gases, muselines o indianes de cotó estampat. Al damunt: petites jaquetes de màniga llarga o tres quarts o grans mocadors a les espatlles. Alliberats de les perruques, els cabells es recullen sobre el clatell amb trenes, monyos o altres recollits. Als peus, sabates planes lligades a la cama amb cintes, a l’estil


hel·lènic. Els homes duen camisa, a vegades amb el coll desmesuradament alt i amb un gran llaç, pantalons més aviat llargs i al damunt de l’armilla una levita o gec tallat pel davant i amb cua a l’esquena. Als peus calcen botes o sabates planes. Sense perruca ni ret, els cabells es pentinen de forma informal i es complementen amb barrets de copa, bicornis o amb altres formes. La societat que es vesteix així és diferent de la del segle XVIII i, en conseqüència, balla diferent. Entre una i l’altra es produeix un canvi important: el pas del ball col·lectiu de parelles al ball de parelles individuals, és a dir, del ball en el que prenen part col·lectivament moltes parelles, en el qual la unitat parella gairebé mai balla sola sinó sempre en relació amb alguna altra parella, al ball en què cada unitat parella evoluciona sola i sense cap relació coreogràfica amb la resta de parelles amb les quals comparteix, això sí, espai, música i ocasió. L’any 1790 el Baró de Maldà referencia la presència d’un ball nou que aixecarà polseguera pel seu agosarament: “En una fiesta familiar (…) havent eixit a ballar un cert ball francès nomenat balsa…”. Es tracta del vals, el primer ball de parella, es a dir, el primer que afavoreix el contacte físic entre ballador i balladora, entre home i dona, ja que els anteriors balls, minuets i contradanses, permeten poc més que el contacte de mans. Per això, en arribar a Catalunya, el vals passa per moments d’autèntica persecució i atac, en ser qualificat d’indecent, antihigiènic, immoral, temptador i desenfrenat; l’església, els benpensants i els defensors de la moral s’aixequen contra el vals perquè altera l’esperit i porta els balladors a l’estat més baix. Però aquest ball rodat, que arriba a marejar les balladores, lluny de fracassar arrela tant fort que ha traspassat ja tres segles, convertint-se al llarg de moltes dècades en el rei des ballables. A Catalunya, a més del vals relliscat, el ball ha adoptat una forma pròpia coneguda amb el nom de vals-jota, mena de vals més animat que és ballat no de forma lliscada, sinó saltada. El vals va obrir la porta a d’altres balls de parella arribats d’Europa. De Polònia procedeix la masurca, on ja era coneguda des del segle XVI. Al segle XVIII el ball s’expandeix més enllà de Polònia penetrant als països veïns; arriba a Alemanya; més tard es posa de moda entre les classes altes de París i a principis del segle XIX arriba a Anglaterra. A Catalunya s’introdueix cap al 1840 i, al cap de deu anys, forma part de forma normal dels repertoris de ballables en els quals apareix a cada una de les parts. Musicalment escrita en compàs ternari, com el vals, amb un lleuger accent al segon o tercer temps; coreogràficament té un marcat caràcter d’improvisació amb gran varietat de figures que s’identifiquen amb noms concrets. Al seu darrera arriba la polca, d’origen txec. De moda a Praga cap el 1835, passa a Viena, París, Londres i s’escampa a la dècada dels quaranta per tot Europa. L’any 1844 ja es troba documentada a Catalunya. La polca, de compàs binari i temps ràpid, procedeix de desenvolupar i variar els fragments lents de les marxes militars. A la polca el desplaçament pot ser rodat quan a cada pas es fa mitja volta, o bé lineal quan els balladors es desplacen sempre endavant. En una o altra forma, és un ball molt creatiu per la combinació de figures que els balladors poden fer sense perdre el pas: volta de la balladora, volta de la parella, canvis de direcció, desplaçaments de costat, etc. Com el vals, la polca va protagonitzar una campanya d’atacs per immoral i antiestètic; en aquest cas, i especialment, contra la força, els girs sobtats i el cansament i mareig que provoca.

De la mà de la polca arriba el xotis. El seu nom deriva de la denominació alemanya schottisch (escocès) que va passar a schottische a l’entrar el ball a Anglaterra i Franca, gairebé a la ratlla de mitjan segle XIX. A Catalunya es coneix inicialment amb el nom i grafia de schottisch i així el trobem ressenyat als repertoris de ballables a partir de 1860 i als manuals per aprendre a ballar de l’època. El xotis és un dels darrers balls de parella europeus que s’incorpora als programes de balls de segle XIX. Sense aixecar ja tanta polseguera com els seus antecessors, el xotis va tenir un èxit clamorós que va portar els mestres de dansa i els professors de ball a oferir-ne l’aprenentatge en els seus cursos per satisfer les demandes dels alumnes i a crear variacions coreogràfiques. La música del xotis està escrita en compàs binari, anàleg al de la polca però en temps més moderat. La seva melodia acostuma a desenvolupar dues frases musicals de vuit compassos. Coreogràficament és un ball rodat en el que es poden improvisar nombroses figures, des de senzilles voltes d’un dels balladors a altres molt més elaborades i complexes. Els quatre balls: vals, polca, masurca i xotis, es van barrejar entre ells en gèneres mixtos de vals-polca, vals-masurca, polca-masurca o xotis-vals. Comparteixen repertori amb tres balls més: els rigodons, els llancers i l’americana, fins ben entrat el segle XX. Els repertoris de ballables estan formats per dues parts, cada una de les quals té entre sis i vuit peces. La primera part s’inicia generalment amb un vals després d’una peça instrumental denominada obertura, simfonia, etc., i es tanca la segona amb una peça alegre i animada: galop, vals-jota o cotilló.

>

27


Els rigodons i els llancers són els darrers balls col·lectius de parella que sobreviuen al canvi de moda; els dos són balls del tipus quadrilla. Els rigodons poden ser ballats per un nombre indeterminat de parelles, sempre però en nombre parell i disposades en una doble filera de parelles encarades. Tenen diverses parts musicals i coreogràfiques independents que s’interpreten una darrera l’altra amb una breu pausa al mig formant el que es denomina “tanda”, que pot comprendre entre quatre i sis parts. Cada part té un nom, una música i unes evolucions pròpies; totes es destaquen per la riquesa i la varietat musical i coreogràfica. Als rigodons, hi apareixen molts fragments de valsos, polques i galops. Atreuen els balladors i les balladores perquè són alegres, divertits i variats, i per això els professors de ball els ofereixen en els seus anuncis, com el publicat per Vicente Perales el dia 6 de gener de 1840 en què anuncia que “En el corto espacio de un mes pondrá á sus discípulos en disposición de bailar com la mayor destreza la primera y segunda tanda de rigodones, la mazurca, la galop y el vals”. Els llancers també estan formats per diverses parts musicals i coreogràfiques i són ballats per grups de quatre parelles disposades en forma de creu. Tant els rigodons com els llancers són balls amb moltes figures i evolucions: cadenes, molinets, vuits, rotllanes, salutacions, etc., que es combinen de forma ràpida i molt variada. A partir de 1865 aproximadament, els repertoris de ballables es complementen amb un nou ball de parella, que no és d’origen europeu, i que va estar molt de moda fins ben entrat el segle passat, quan va desaparèixer sense deixar més rastre que les composicions musicals i la nombrosa presència als repertoris impresos. Es tracta de l’americana, que per entendren’s podem definir com la forma ballada de l’havanera. Aquest gènere, programat fins a tres i quatre vegades en un ball, difereix de la resta per les poques figures que s’hi fan i es caracteritza pel seu caient gronxat i lànguid. La presència de tots aquests balls i algun altre d’aparicions menys sovintejades per exemple el que més endavant es desenvoluparà com a pasdoble , es manté estable fins la I Guerra Mundial, moment en què, per influència dels soldats nordamericans es produeix un canvi molt fort en el

>

Montserrat Garrich

Un espai per els artistes

UN

28

ESPAI PER ALS ARTISTES

>

-

ball i en la manera de ballar, i també en la manera de fer música. Simultàniament es produeix una altra variació que repercutirà en la manera de ballar: un altre canvi en la moda, especialment en la femenina. Les dones veuen com de mica en mica s’escurcen els vestits, les cotilles canvien de forma i la figura perd la línia sinuosa modernista que marcava el pit i els malucs de forma prominent , que es fa vertical; les faldilles canvien de forma i faciliten la mobilitat de les cames, els cabells es van tallant fins que es perden els recollits vuitcentistes. Entre els anys 1915 i 1920, als repertoris ja es nota la substitució d’uns gèneres per uns altres. La primera conseqüència és la pèrdua dels darrers balls col·lectius, i per això llancers i rigodons deixen de programar-se i, per tant, de ballar-se. Es mantenen el vals, el xotis i poca cosa més; s’incorporen el fox-trot, el one-step i el tango. És evident el nou gust pels ballables d’arrel americana, com ja es demostra, fins i tot, en les denominacions angleses als programes. Dels balls d’origen nordamericà és destacable l’èxit del fox-trot, l’origen del qual està en el ragtime, la música blanca tocada a la negra, i la seva perllongada pervivència fins a l’actualitat entre els balls de parella. Gairebé usat com a comodí, el pas del fox s’usa també per ballar boleros, chacha-chá i altres gèneres. Un factor aliè a la música i al ball ajuda a escampar el fox-trot per tot Europa: la tècnica aplicada a l’enregistrament de so, a l’enregistrament de la imatge i a l’emissió del so, o sigui, a la indústria discogràfica, el cinema i la ràdio. Tot plegat fa possible que les melodies arribin molt lluny d’on han estat creades i enregistrades. Encara cal afegir un altre factor: la moda de les grans orquestres americanes o de gust americà, amb una bona i destacada secció de vent que es fa notar en els foxs, que faran que la sonoritat dels balls sigui diferent.

setembre 2009 Part d’aquest text ha estat publicat a l’obra Tradicionari, editada per DIGEC La segona part s’editarà a la propera revista.

Juny i juliol

Com cada any, sobre aquestes dates, Bailongu obre les portes a expositors d’artesania africana. En aquest cas ha estat la Irene Cordomí qui ha exposat a la vitrina un conjunt de peces de bijuteria tradicional.

Setembre i octubre

-

A la vitrina hem pogut observar les magnifiques pintures, en alguns casos sobtadament realistes, d’una de les nostres alumnes, M. Teresa Dalit. «És una apassionada de l’art com a mitjà d’expressió, una dona inquieta i vital, permeable i sensible a tot tipus d’estils i tècniques. Gaudeix investigant, provant i descobrint noves possibilitats de comunicar i crear. L’objectiu d’aquesta exposició és donar-se a conèixer, poder fer arribar a les persones amb qui comparteix música i moviment, un as- >


Josep Casaseca

Irene Cordomí

Jacqueline Sánchez

Núria Güell

«En aquests moments la meva obra expressa l’ésser humà i les seves emocions... Captar una mirada, un gest, una sensació, que per mi és quelcom molt íntim, profund. Aquest clic que quan mires l’obra sents al teu cor.»

M. Teresa Dalit.

pecte molt important de la Teresa com a persona. I qui sap, si compartir, en un futur, algun projecte o creació artística amb d’altres balladors que vénen al Bailongu… Si més no, poder transmetre una mica de bellesa, equilibri i harmonia a tots els qui veureu l’exposició.»

>

-

A la sala, la Núria Güell ens ha presentat una col·lecció de quadres plens de vitalitat i emoció, amb mirades que penetren ben endins.

Novembre i desembre

-

A la vitrina hem pogut observar l’exposició d’escultura en fusta del Josep Casaseca «A les mans d’en Josep, la fusta pren forma, color, moviment. Aquesta petita mostra de la seva obra, ens permet gaudir de l’originalitat de les composicions, de la conjunció dels més diversos materials, amb una varietat veritablement sorprenent. Les seves peces, grans o petites, sempre ens acaben portant l’aroma de la natura en el seu estat més pur. El seu tre-

ball és un constant experiment de llibertat, un inacabable exercici d’humanitat.»

-

A la sala ha tornat a exposar la Jacqueline Sánchez, que ja ho havia fet la temporada anterior a la vitrina. En aquest cas ens presenta uns fotomuntatges inspirats en la ciutat comtal en una exposició anomenada: “Balla amb Barcelona”. «Nacida en París y criada en Barcelona. Los montajes fotográficos son mi inspiración donde, a través de ellos, puedo dibujar mis sensaciones. En esta ocasión dedico mi obra a Barcelona, compaginando monumentos emblemáticos y momentos cotidianos.»

desembre 2009 Recull de Jordi Pelegrí

29


Per mi el ball és la salsa. Mai m’ho havia passat tan bé com ballant-ne sense parar.

Jordi Pelegrí, la salsa a la sang G ENT

DE

B AILONGU

És professor de Bailongu d’aquest ball i afirma: “Mai m’ho havia passat tan bé comballant salsa sense parar”. A l’escola va començar al guarda-roba i ajudant a fer tota mena de treballs de manteniment. Abans de dedicar-se al ball ha estat jardiner, cuidador de mascotes i tramoista professional.

En Jordi Pelegrí és un dels sis jordis que treballen a l’escola. La seva fotografia és en el quadre del professorat i del personal no docent. Un més de la quarantena de persones que fan possible l’escola de ball. Un més dels que ballen a Bailongu, per dir-ho així, ja que en aquesta escola de ball ballen fins i tot el porter, el del guardaroba, el de manteniment... Secta? Què va! Ball a la sang. Pel Jordi Pelegrí el ball és la salsa. I no l’aparteu pas d’això. Ho diu ras i curt quan en parlem.

>

30

Ho té claríssim. Altres sons –el rock i la música angloamericana— són agradables, però no l’atrauen com la salsa. I els ballables d‘aquí, el pasdoble, el vals..., són uns balls que no l’atrauen gaire, li semblen “antics”. Naturalment, el Jordi té 30 anys. “El son es la más sublime Para el alma divertir”. Canta el Septeto Nacional de Piñeiro. I afegeix: “Me vuelvo loco chiquito por la música cubana,” Mentre va repetint: “Suavecito, suavecito. El son cubano con sabrosura, cuando lo bailas con tu chiquito, Me vuelve loca chiquito. Suavecito”.

Un gran equip Sóc un dels set professors de salsa de l’escola. Sí, sí, set. L’equip salser som en Raül, en Jordi Costa, l’Hèctor, la Montserrat, la Carme, l’Anna i jo. A l’escola, a més a més, porto les relacions externes, sóc el responsable dels balls de les nits dels divendres i els dissabtes, de les festes, faig animacions i assumeixo altres feines difícils d’englobar. Respirem. Estem sols al bar de l’escola. És aviat pel ball. Tot just comença la tarda i hi ha silenci. Només les noies de secretaria es mouen darrera el taulell, atenen el telèfon, remenen papers i van d’una banda a l’altra amb encàrrecs. Ara estem renovant la imatge gràfica de l’escola... Quan parla de l’escola al Jordi se li il·luminen els ulls. Estem a finals de setembre. Encara fa calor i el record de les activitats a les festes de la Mercè és recent. Pels bailonguerus aquesta festa té el ressò d’uns dies animats, però ara té un gust agredolç. La comissió de festes de l’Ajuntament és contrària a incloure els balls de saló dins les festes de la ciutat. Aquest any vam improvisar. Vam tenir una nit de ball amb la Plateria, a la plaça de Catalunya. Estava ple. Però, sí, és cert, els de la comissió de festes pensen que el ball és cosa de gent gran, que el ball de saló és vell... S’equivoquen. I això que a l’alcalde Jordi Hereu sabem que li agrada el ball. Ja ens voldran algun dia.... És l’esperança de la joventut. En Jordi ho veu des de l’òptica dels 30 anys. I a aquesta edat es veu que al món encara està molt tot per fer. O hi ha molta feina i tenen temps per ferla. A més, la poden fer a un ritme animat de salsa. No pas trepidant ni boig. “Palante, palante...” que diu un guaracha de Sonora Matancera. “Cuando está lloviendo cualquiera resbala y cae”. Va repetint el grup com un mantra caribeny. El bongos sonen de lluny. A l’escola tenim un públic de totes les edats. Potser els més grans són els que vénen a fer balls de saló, agafant tot el


ventall que ensenyem, però constatem que el pasdoble i el vals costen d’arribar a la gent jove, als trentanyers. Hi ha massa diferència d’aquests balls amb la salsa i el rock, que són els que atrauen més als més joves. I del rock i del ball angloamericà encara et diria que el que ara té un gran atractiu és el lindy hop. No sap el motiu d’aquesta diferència de gustos. Ja ho diu Rubén Blades: “Para ser un buen rumbero Tienes que haber soñado y reído. Para ser un buen rumbero Tienes que amar a la gente”.

Fer-se gran a l’escola En Jordi no es pot dir que sigui un nouvingut al món del ball de saló ni que hagi aterrat a l’escola procedent directament de Centre-Amèrica. És el fill de la Glòria Bastardes, la directora, i des de petit ha conegut l’escola, els balls i tot el que hi ha al seu entorn, àdhuc els maldecaps. Oi tant, des de petit que veig ballar. Fa anys, quan la mare i els seus amics començaven i redescobrien els balls de saló i la seva màgia, jo ho veia de ben a prop. A l’escola venien grups que eren amics i estaven entusiasmats per aprendre a ballar; sortien cada setmana i anaven ara a una sala ara a una altra. Feien festes, anaven d’excursió. Sempre ballant. Encara en corren per l’escola i alguns d’ells ara són profes. I ho ballaven tot. Anomena gent. Fa memòria. Parla d’uns i altres. Si ara es fessin presents omplirien el bar... A l’escola ara hi ha més gent. Costa més de veure aquest clima de grups d’amistat. Hi passa tanta gent que als professors ens costa recordar el cognom de tothom. Ha canviat. Abans semblava tot més de família. En Jordi, a més, de ben jovenet va començar a treballar al guarda-roba els divendres o dissabtes a la nit. Ell, junt amb una cosina o una veïna, feien aquesta tasca necessària en una sala de ball. Es guanyaven uns calerons per tenir millor setmanada. Van ser al local del Guinardó, el 89, a la Casa de València, al Torrent de les Flors, a la Pau,... Recordo l’animació de la gent, el fred que feia moltes nits, a l’hivern, i que molts dies esperava que fos l’hora de plegar. Llavors no ballava. En Jordi estava, somrient, a la sala del guarda-roba. Ara diu que s’avorria moltes estones, però hom el recorda sempre somrient, agafant una parka o retornant un abric o una

bossa de mà, responent bromes, recollint alguna propineta. I àdhuc algú el recorda ballant enmig de la gent gran... Llavors jo no estava massa pel ball. La descoberta va venir després. Vaig fer quatre cursos de balls de saló a l’escola. L’Albert Durany, en Raül Berenguer i la Carme Roca, van ser uns dels professors que vaig tenir. Però on vaig ballar de veritat va ser més tard anant als locals de salsa i ballar i ballar. La salsa va ser allò que els francesos en diuen “un coup de foudre”. Gent que coneix en Jordi diu que es va posar a ballar salsa per anar a lligar i que va lligar molt. Ell és modest -tímid o prudent-, i diu: La salsa m’atrau... aquests rumors no sé d’on vénen, però són falsos! I explica: Vaig anar a tots els locals salserus. L’avantatge de ser home en el món del ball és que sempre trobes parella, perquè hi ha més dones que homes que vulguin ballar. D’aquesta dita se’n pot fer una llei del ball de saló. Ara no sé anar a ballar sinó és salsa i en parella. I esfilagarsant records, afegeix: Vaig estar treballant tres setmanes a Chicago amb els Comediants i vaig estar a tots els locals de salsa de la ciutat. Fine...? Fantàstic!

Una escola plena d’alegria Resseguim els passos biogràfics. Estàvem als locals històrics de Bailongu. Del local de Gràcia, del carrer del Torrent de les Flors, recordo l’aire de fàbrica, l’ascensor, les festes de carnestoltes... Em semblava un local molt gran, l’entrada, el despatx i les dues aules. També recordo quan vam envernissar les sales..., però no ho vivia massa. I de Gràcia a la Sagrada Família. Vaig dir-li a la Glòria si s’ho havia pensat prou. Era una aven-

31


tura molt grossa muntar una nova escola. Va tenir sort de que va ajudar-la molta gent, aconsellant-la i estudiant la manera de tirar endavant, perquè a part d’arriscar-se, calia gent i ajuda. I sort. I hem tingut de tot. En Jordi llavors seguia vinculat l’escola. Als inicis d’Utset va treballar al bar. Per això, encara que no ho sembli, de l’escola s’ho sap tot. He descobert ara molta història de l’escola en fer muntatges de vídeos i de fotografies, i veig que està plena d’alegria.

Teatre a Chicago Saltem a Chicago. Poca gent pot dir que ha estat tres setmanes treballant en aquesta ciutat que sempre evoca una pel·lícula de gàngsters. Treballava amb la companyia de teatre Comediants i vam fer-hi un bolo de tres setmanes amb un muntatge de Les mil i una nits. Anem, però al principi. Quan em va tocar anar a treballar vaig optar per fer-ho en un hivernacle. Més tard vaig abandonar la jardineria per la cria de gossos. Vaig dedicar-m’hi a fons i era una feina que trobava agradable i gens pesada. Quan en vaig tenir prou vaig fer uns cursos de mecànic de teatre, de tramoista, en una escola a la Meridiana, i he estat... anys treballant al teatre. És també una activitat molt divertida. Una feina que va per tongades, perquè fitxes ara per un muntatge, ara per un altre. Sabia que no era una feina per a tota la vida, perquè és molt cansada: dorms a deshores, estàs allunyat de la família,... Al 2006 vam tenir ocasió de fer aquest bolo americà i vaig pensar que era una molt bona manera d’acomiadar-me de la feina del teatre. Tres setmanes a Chicago, en un bon hotel i amb les despeses pagades, és un premi. I la salsa a Chicago, el 2006... Ens van fer una benvinguda a la companyia amb l’orquestra de Tito Puente.

32

Fent memòria diu que al teatre àdhuc ha actuat. En un muntatge del músic Carles Santos i en les gires del TNC. Tot i això, el seu lloc de treball era entre caixes, a les bambolines O al teler, a 40 metres d’alçada, pujant i baixant decorats de paper, com vam fer al Liceu en un muntatge d’Aida, de Verdi. Quan explica coses del món del teatre, evoca la cara amagada, el teatre per dins, carregat de la màgia de situacions desconegudes i no vistes pel gran públic. Les parets de totxo del fons de l’escenari, les escales de gat que pugen al sostre, les passarel·les que van d’una banda a l’altre, els decorats per darrera, fustes, cordes, caixes, gent que sap treballar en silenci i ràpid, com els gats, vestits foscos per no ser vistos i fent possible que a l’escenari reneixi un món imaginari, una història que s’acaba quan s’apaguen els llums i es desen els decorats. Quan la funció s’acaba, s’abaixa el teló i resta només una bombeta encesa al mig de l’escenari. Màgia com el ball? Segurament. Rebaixant-li la bohèmia... Tenia ganes, però, de trobar una vida estable, amb horari i calendari. I això va ser l’escola i les classes de salsa.

Alegria i vitalitat: Azúcar! La salsa m’entra per la música. M’agrada la seva alegria, el ritme, la vitalitat que desprèn. El to tropical, calent..., i d’aquí passo al ball. No en vaig aprendre aviat; als 17 anys no n’era un apassionat. Anant als locals –ara moltes de les salseries de Barcelona han tancat— en vaig aprendre millor i vaig descobrir grups i més llocs. I pensava que en sabia molt. Fins que en endinsar-se en les tècniques del ball...


...vaig veure que no anava a temps ni a ritme. També vaig aprendre a marcar i a fer més figures. El més important que diu és: Vaig descobrir el plaer de ballar salsa! Costa detallar i fer comprensible el plaer de la dansa. En parlem, però en la conversa hi ha més silenci que paraules. En tot cas hi ha expressions en la cara d’en Jordi. Somriu, se li obren els ulls, es disten,... És una sensació diferent a cada ball i amb cada parella. És estar bé ballant, fent les figures, seguir la música. Veure que la parella s’ho passa bé... És difícil d’explicar. Parlo de ballar la salsa en parella. Hi ha gent que la balla sol i solt, jo prefereixo ballar aparellat. I per trobar aquest punt de plaer no cal voler lligar, que quedi clar. Penso que fins que no es toca de prop no s’entén tot això. Hi ha amics que no ho entenen i penso que són ells qui s’ho perden. Pausa. I assegura Es perden un gran què! Com en les coses d’essència incomprensible, exposa detalls per ajudar a fer-ho entenedor. Mai no m’ho havia passat tant bé com estar hores i hores ballant. Ho he fet més d’un cop. Ballar vuit hores seguides. Quedes cansat, però ple de felicitat. Azúcar!, doncs. Com canta Celia Cruz: “Tengo mil recetas, aunque sean secretas, de triunfar en el amor”. I la cantant insisteix: “Yo le pongo tazón. Todas la noches, yo le pongo tazón. Ton, ton, Todas las noches le pongo tazón. Ton, ton”.

salsa som d’aquí, no pas llatinoamericans. Els llatinoamericans ballen molt bé i porten el ritme i la música de la salsa a dins. Això es veu al primer cop d’ull –i si vas allà encara més— perquè no fan tantes figures ni es mouen fent massa voltes. És per ells un ball de malucs als peus, saben contornar-se, moure’s, seguir el ritme amb el cos..., i tenen un sisè sentit per interpretar el ball. Al Carib, la salsa, a la majoria de balls, les noies van per lliure, ballen soltes, i és una delícia veure-les ballar. Aquí ballem amb més figures, i diria que hi posem més contingut acadèmic. Willie Colon ho canta així: “No tiene talento, pero echa palante. No tiene talento pero es muy buena moza. Tiene un buen cuerpo. Razón poderosa. Mira, mira, mira que elegante. Echa palate”. És el son “Talento televisivo” i descriu, amb una lletra un pèl masclista i descarada, una noia que balla davant seu. “Que con su trasero supo ganarse la admiración”. No sabem si les coses aquí van així. O potser no haurien d’anar-hi. Frankie Ruiz, en una altra cançó, es mostra més diplomàtic i repeteix: “Mirándote, mirándote, en mi sueño”. Deu ser això, doncs. A la República Dominicana he vist ballar la bachata sense que els balladors fessin ni una figura... Tot ritme i moviment. Aquí no ho tindrem mai. Això s’ha de mamar. És com ara aquí el flamenc i els gitanos. Duende? A mi m’agrada fer girs, voltes complicades. És divertit. Misteri de la salsa. Al Carib només sona aquesta música. Han aconseguit fer-la mundial.

Llatí o natiu? El lindy hop també es porta l’oli A la conversa surten detalls de les sales. Barcelona ha estat –i encara ho és, sembla— una ciutat força central en el moviment de la salsa. En Jordi, que ho coneix a fons, ho assegura. Aquí a Barcelona hi ha alguns locals i encara n’hi havia hagut més. El 80 per cent de les persones que anem a ballar

Parlant amb en Jordi hom oblida tota l’altra música de ball. No podem deixar, malgrat tot, de donar-hi una ullada. El rock també és força actual, tot i que la gent jove s’imagina que per ballar-lo s’ha de portar tupè i anar amb moto. No hi

33


Mostra el vídeo que van fer. Al You Tube també es troba penjat un vídeo amb una acció similar feta a l’estació de tren d’Amsterdam. Va ser una passada. La performance artística van preparar-la meticulosament durant uns quants dies i van haver de lligar molt bé les coses. Vam fer-ho quan no hi havia policia municipal. Portava dins el cotxe un grup electrògen per donar potència a l’equip i als altaveus. Les parelles estaven avisades i cada una havia acudit per separat, fent veure que no es coneixien, a la Sagrada Família, davant la porta del Naixement i quan va sonar la primera nota de la peça, en Raül es va posar a ballar, i s’hi va sumar una segona parella i una tercera, i una quarta... Fins i tot van afegir-s’hi espontanis. Quan va acabar la cançó, tothom va tornar a fer la seva activitat. Esplèndid! En prepararan un altra en una escenari diferent. No s’està de dir: Ens ho vam passar molt bé.

ha, curiosament, llocs on ballar-lo. És una música, de manera massiva, més escoltada que ballada, les bandes fan concerts i com a màxim la gent salta. Ara dels balls de Nord-Amèrica és balla el lindy hop. Té adeptes i és el ball que creix. Vaja que és un ball que engresca i té una forta atracció de la gent jove. Vaja que es porta l’oli! D’Amèrica s’ha posat també de moda el country. Sí. Certament, però darrerament han tancat molts locals. És un ball individual que demana fer una coreografia i exigeix un grup. Això potser ho dificulta. Altres balls? El fox? Home, és una versió lenta del swing. Veus..., el swing diu coses a la gent jove. Retornant a les comparacions inicials que havia fet amb els balls com el pasdoble, el vals i altres, diu: Crec que haurien de canviar molt les coses perquè tinguessin l’atractiu que té la salsa. No m’imagino la gent jove cantant un pasdoble al cotxe. Potser adonant-se que estem en una escola de ball de saló i que ell n’és també mestre, recondueix la conversa: Està bé saber ballar aquests balls, conèixer-los. No fan cap nosa i eduquen al ritme.

Segur que serà salsa. Era salsa. “Que manera de quererte. Que manera”. Ho canta Albita. Pleguem. La sala de professors de Bailongu s’ha omplert. Han de preparar detalls per a la classe. En Jordi fuig i s’integra al grup. Per la vidriera es veu que amb el Jordi Costa assaja una figura. S’expliquen un pas, el fan. Repeteixen. Conversen. Ai, la salsa... “Llevaba medias negras y me robó el corazón”. Canta en Manel de la Plateria. I, per acabar, digue’ns deu títols de música de salsa que aprecies de cor. Llorarás Temba tumba Fuera de mi casa Locos por mi Habana Deja la mala noche Ven, ven, ven Diablo colorao Chango blanco Mi libertad La malanga

Performance davant la Sagrada Família Antoni Ribas

34

Entusiasmat per la salsa explica l’acció fantasma, o improvisada, que van fer davant la Sagrada Família el dia 27 de setembre. Al migdia del dissabte, tot de cop, va començar a sonar salsa des d’un cotxe i una parella que estava per allà on entren les visites, es va posar a ballar i poc a poc se n’hi va afegir una altra i una altra. En total vam estar tres minuts ballant 100 persones. Quan es va acabar la música tot va tornar a la normalitat. Va ser fantàstic.

octubre 2009


Sempre m’ha divertit el ball. El fet de tenir oïda musical em va facilitar, de molt jove, conèixer el repertori de ballables, interpretats al piano per la meva mare en un temps que tot just començaven la ràdio i el cinema sonor.

>

Vaig començar a ballar coincidint amb l’arribada dels grans conjunts orquestrals (la barcelonina “Jaime Planas y sus discos vivientes”, entre d’altres) i dels films musicals protagonitzats pels ballarins de fox i claqué, Ginger Rogers i Fred Astaire. També es ballava el pasdoble, el vals, el pericón, la rumba de les orquestres cubanes Eduardo Brito i Los Lecuona Cuban Boys, amb la seva coneguda Rumba Azul. Finalment esmentarem, entre d’altres ballables, el complicat tango popularitzat pel trio argentí Irusta, Fugazot i Demare, i el charleston que, si bé havia perdut seguidors, seguíem ballant-ne les peces: Madre, cómprame un negro en el bazar... i Al Uruguay yo no voy porque temo naufragar

barceloní Raül Abril; la de Jorge Sepúlveda; la del canari Rafael Medina i les peces melòdiques del mallorquí Bonet de Sanpedro. També l’orquestra del francès Bernard Hilda va ser famosa a la Parrilla del Ritz i, als estius, a la Rosaleda, de la Diagonal.

Balls de joventut (1930-1950)

L’any 1946 es presentava a la sala de festes Novedades, del carrer de Casp, el cubà Antonio Machín amb les seves conegudes cançons Angelitos Negros, Toda una vida, etc. Així mateix, tornà a Barcelona, al Principal Palace de les Rambles, l’artista de color Josephine Baker, famosa, en altres temps, per ballar amb poca roba un frenètic charleston. Ens va cantar J’ai deux amours, la Tonkinoise, etc, i entusiasmà amb els ballables la conga, la samba i altres nous ritmes arribats del Brasil.

A primers de l’any 1936 era conegut el musical nord-americà El Continental, que va ser un dels primers balls en què la parella es deixava anar, sense agafar-se ni les mans, per evolucionar de forma individual. Més endavant vaig conèixer La Paloma, i el “ball-taxi” de la sala l’Ocell de Foc, al carrer del Consell de Cent, on, adquirint el talonari numerat de ballables, podies elegir com a parella una de les noies de l’empresa.

A la sala de festes Rigat, de la plaça de Catalunya (actual edifici El Corte Inglés) s’hi podien trobar els millors conjunts musicals del país i de l’estranger, essent molt conegut el seu cafè-concert de la tarda. Va ser el primer establiment del ram que va servir el cafè acompanyat de les petites culleretes anomenades de moka i, a causa de la seva novetat, hi havia molts parroquians que se les emportaven. Aquell imprevist furt va determinar que l’empresa prengués la mesura de fer passar els cambrers, una estona després de servir el cafè, a recollir les culleretes de moka, restant a la taula el plat i la tassa.

Finalitzada la guerra civil, als ballables coneguts s’hi sumaren els boleros i els foxs lents de l’orquestra del vocalista

El canvi de costums en la vida diària arribà al ball de la mà del rock & roll. Procedent dels Estats Units d’Amèrica,

Solucions als entreteniments de la revista 42 1.- SOPA DE LLETRES Els balls són: 1.- Chahut: Nom inicial que va tenir el Cancan. 2.- Gavota: Ball francès. 3.- Pavana: Dansa italiana del segle XVI. 4.- Chacona: Dansa en tres temps d’origen hispà. 5.- Cachucha: Ball popular d’Andalusia, de compàs ternari i amb castanyoles.

6.- Redowa: Similar al vals, ¾ temps. 7.- Berlina: Ve de Berlín, és de ritme binari i de caràcter alegre.

P ÀGINES VISCUDES aquest ballable determina que la parella faci molts girs i voltes únicament agafats de la mà, ballant a un ritme molt ràpid i esgotador, tot aportant una acalorada alegria a la dansa. També foren balls cubans molt coneguts el mambo i el cha-cha-chá, creat, aquest últim, als anys 1950 perquè tothom el pogués ballar. octubre 2009

Francesc Gras Salas Metge i escriptor

8.- Bòston: És un ball similar al vals amb moviments i passes lliscants. I la frase: “Una señorita debe ser muy discreta y reservada cuando baila”. 2.- LES 7 DIFERÈNCIES 3.- QUÈ SEGUEIX? Sabríeu trobar el número que segueix a la següent seqüència? 2, 10, 12, 17, 18, 19,........ Tots aquests comencen per la lletra “d”; per tant el següent serà el doscents.

35


>

Notes de societat

1

El Guille m és fill de l ’Eva Camino i d’en F erran Bel art (alumnes de balls de saló). Va néixer el 17 de juliol. Va pesar 3,270 k i va fer 51 cm. Com podeu veure a la fotografia, el Guillem és un nen amb uns ull preciosos, grans i molt expressius… i no sabem si és més guapo que simpàtic… o més simpàtic que guapo… Ara, el que ens plauria a nosaltres i a la seva mare, és que li agradés molt ballar...! El temps ho dirà. De moment els desitgem: Molta felicitat.

5 però aquest cop per segona vegada. El nou membre de la família es diu Martí, va pesar 2,750 k i va fer 46 cm. En José Carlos i la M. Carmen ja eren pares d’una nena, la Lucía, de dos anys d’edat, i ara amb l’arribada d’en Martí ja tenen la «parelleta». Moltes felicitats!

N OTES

DE SOCIETAT

5

1 Qui també ha tastat l’emoció de la paternitat per primer cop és en Jordi Costa (professor de balls de saló i salsa). En Jordi i la Mercè Blanes van viure els moments més especials de la seva vida el dissabte 7 de novembre a les 3h (de la matinada), quan per fi van poder veure la cara al seu fill, en Biel. El nen, que és molt bufó,, va pesar 3,320 k i va fer 50 cm. Aquest nen ja ens cau molt bé perquè va fer córrer el seu pare, decidint arribar a aquest món quan en Jordi estava en plena classe. Així ens agrada, Biel!

Alícia Tormo i en Joaquim GarL’A cia (alumnes de balls de saló), han viatjat per terres americanes aquest estiu, i ens han enviat dues fotografies de dos llocs ben emblemàtics d’aquestes terres. A la primera els podem veure a Edmonton, la capital de l’Estat d’Alberta, al Canadà. I a la segona a Chicago (USA), concretament al Mil.lenium Park. La nostra samarreta es va colar a l’equipatge del nostres amics, i qui no amb aquestes destinacions turístiques tan temptadores...!

5

2

3 I... just un dia més tard, el diumenge 15 de novembre, uns altres alumnes de l’escola, la Pilar Valls i en Lluís Torralba van ser pares, també per segona vegada, però... d’una nena, la Júlia. Com podem veure a la foto és una nena molt bonica i que aviat es farà gran perquè, segons diuen els seus pares, té molta gana. La Júlia en el moment de néixer va pesar 3,340 k i va fer 50 cm. La Jana, la germaneta gran de la Júlia, està encantada amb l’arribada d’aquesta «nina» que riu i plora de veritat... Esperem que ben aviat vinguin tots quatre a ballar-la a Bailongu. Moltes Felicitats!

4

2 3

I... just una setmana més tard, el dissabte 14 de novembre, en José Carlos Candel i la M. Carmen López (ex-alumnes de l’escola), també van sentir l’emoció de la paternitat,

36

4

Qui també ha coincidint amb l’Alícia i en Joaquim a l’hora de triar el lloc de les seves vacances, és en Jaume Torres “Mito” (alumne de l’es-

6


cola). Aquest passat mes de juliol, ell i la nostra samarreta, també van fer un viatge per terres americanes. A la fotografia que ens ha fet arribar en Jaume, el veiem en un pas fronterer anomenat white pass, que separa l’estat d’Alaska (EUA) de la ciutat de Yukon (Canadà). Bé, com podeu veure, no hi ha res com ser samarreta... per conèixer món..., i per estar sempre amb bona companyia!

7

Qui també ha pensat en la samarreta, a l’hora de fer el seu

7

8

8 equipatge aquest estiu, és la Ni cole Brüngger, alumna de balls de saló. Aquest cop la samarreta ha tingut la sort de visitar un petit país europeu... Petit, però ple d’espectaculars paisatges: Suïssa. Aquesta fotografia està feta al llac de Zurich (al cantó alemany), i com podeu veure, és un lloc que inspira una gran tranquil·litat…

6

I encara més fotografies per Europa. Aquest cop els protagonistes, sense comptar la samarreta, són l’ A n n a M . L a h o s à i l ’ Es t e ve L l i t r e (alumnes de balls de saló). A la primera fotografia els podem veure a l’illa de Sardenya, i a la segona en una de les ciutats més boniques del nostre continent, que té un casc històric considerat patrimoni de l’humanitat: Praga, la capital de la República Txeca. Quina enveja!

8

Aquest cop, en Joan Coll (alumne de balls de saló) i la samarreta han viatjat ben lluny! Veient aquesta imatge és molt fàcil esbrinar quin ha estat el destí triat: Austràlia. Més concretament, la imatge va ser feta a la ciutat de Brisbanne, la tercera més gran d’Austràlia, al nord-est del país. Estem contents de mostrar-vos aquesta foto, perquè creiem què és el primer cop que Bailongu viatja a aquest país. Estem convençuts que ara, que ja sap el camí, hi voldrà tornar!

9

9 37


10

10 Aquest estiu en Daniel Miqueo Anna Contreras (alumnes de i l’A balls de saló), han ballat un dels balls més importants de la seva vida... el vals del seu casament. En Daniel i l’Anna van donar aquest pas el dia 20 de juny a Cavallera (Camprodon). Aquesta parella ens ha fet arribar dues fotografies una del dia del seu casament i l’altra amb la nostra samarreta, a l’illa de Madeira, el lloc escollit per fer el viatge de noces. Les fotos anaven acompanyades del següent text: “Quan ara fa quatre anys ens vam apuntar a BS1, no érem pas parella. Simplement havíem ballat junts molt malament en el casament d’uns amics i havíem decidit que en volíem saber

10

11 38

més, tant de ballar com, pel que sembla, l’un de l’altre. Aprofitem per agrair als profes que hem tingut – Montse, Anna, Raül i Carme – per ensenyar-nos a passar-nosho bé ballant i gaudir del ball. Així mateix, el nostre agraïment s’estén a tot l’equip Bailongu per fer possible les estones de ball que hem compartit. Com diu la cançó, “Valió la pena”...” I, per acabar, ens faltava la foto de la Maite Serrat (col·laboradora de l’escola), que ha volgut celebrar el seu cinquantè aniversari en un altre continent. Com podeu veure a la foto s’està menjant un coco al delta del riu Mek ong (Vietnam). La Maite ens ha comentat que és un país ple de contrastos, ciutats molt poblades amb gran quantitats de motos circulant anàrquicament per tot arreu, i la tranquil·litat de les muntanyes, els rius i els arrossars. Ja sé que vull ser de gran: Samarreta Bailongu!

11

Us pensàveu que això s’havia acabat? Doncs no: aquest estiu la nostra samarreta ha viatjat més que mai! La Montserrat Bellmunt (professora de l’escola) i la seva parella el Xabi Argandoña, han fet el triple salt mortal: Nord de l’ÍÍndia, el Nepal i el Tibet. Ha estat un viatge molt intens, climatològicament parlant, ja que van començar el seu viatge al desert Thar i van acabar-lo a les neus perpètues de l’Himàlaya. Concretament, les fotos que ens han fet arribar, van ser fetes: la primera al Taj Mahal, el famòs complexe funerari construït en honor de Mumtaz Mahal, l’esposa favorita de l’emperador musulmà Shah Jahan i declarat Patrimoni de l’Humanitat (l’Índia), la segona a la Stupa Bodhnath (Nepal) i la tercera davant de Potala , que és el Palau d’hivern del Dalai Lama, ubicat a Lhasa (el Tibet). Hauran tornat la Montserrat i el Xabi més espirituals que quan van iniciar aquesta aventura?

12

11


12

12 lars europees: La Cursa del Corte Inglés. Aquest any era la XXXI edició i va tenir lloc el 24 de maig. Segons ens han comentat ells mateixos, a l’arribada van demanar que els anunciessin per megafonia, amb el nom dels Bailongus. Algú més s’anima per a la propera edició? La nostra samarreta segur que estarà encantada de participar amb vosaltres!

14

Un cop més el Nashville Country Club (de Terrassa), va organitzar el 3 d’octubre, un concurs de country

de line-dance. I… un cop més, els nosAnna tres professors de country, l’A Bolós i en Davi d Villel las, juntament amb la Laura Rius i la Júlia Torelló, alumnes de l’escola, que formen el grup anomenat Liz ard’s Angels, van presentar-se al concurs…. I… un cop més van quedar guanyadors! Aquest cop van presentar-se amb un ball anomenat Looking For, i com ens tenen acostumats, amb una coreografia molt espectacular. A nosaltres només ens queda, un cop més, donar-los l’enhorabona!

12 A l’escola tenim un grup que, com molt bé diu el seu nom, són “MésqueBall”, ja que no paren de participar en diferents activitats, no tan sols a les que organitza Bailongu, sinó també a d’altres que tenen lloc a la nostra ciutat . Aquest cop, com podeu veure en aquestes fotografies, alguns membres del grup van passejar la samarreta Bailongu per tot Barcelona, en la més gran de les curses popu-

13

14

14

També en el mateix concurs la Martina Ge ntil e, la Marta Domi ngo, l’’O li v ia Carri ll o i la Mame n Vi la (alumnes de country de l’escola) van aconseguir un setè premi amb una coreografia pròpia. Moltes felicitats també per a elles.

novembre 2009

Margaret Calderón

13 39


0 0 0 0

0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43

BAILONGU!... BALLES?

VALS

DESEMBRE

BAILONGU!... BALLES?

SALSA

MARÇ

BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES?

BAILONGU!... BALLES?

9 771135 000845

ISSN 1135-0008

43 40

Revista bianual Desembre 2009 Núm. 43 3€

Directora: Glòria Bastardes Consell de Redacció: Margaret Calderón, Montserrat Garrich, Jordi Pelegrí Correctors: Maite Serrat, Mercè Vallejo

1993 (3A EDICIÓ, NOVEMBRE 1997) 1994 (2A EDICIÓ, NOVEMBRE 1997) ROCK & ROLL JUNY 1994 TANGO DESEMBRE 1994 POLCA MARÇ 1995 BOLERO JUNY 1995 MERENGUE DESEMBRE 1995 (2A EDICIÓ , NOVEMBRE 1997) SWING MARÇ 1996 MILONGA JUNY 1996 MASURCA DESEMBRE 1996 (2A EDICIÓ, NOVEMBRE 1997) PASDOBLE MARÇ 1997 FOXTROT JUNY 1997 CHA-CHA-CHÁ DESEMBRE 1997 XOTIS MARÇ 1998 LA DANZA, EL SEIS, LA BOMBA I LA PLENA JUNY 1998 CHARLESTON DESEMBRE 1998 HISTÒRIA DE LA MÚSICA POPULAR CUBANA 1 MARÇ 1999 HISTÒRIA DE LA MÚSICA POPULAR CUBANA 2 JUNY 1999 LINDY HOP DESEMBRE 1999 CRONOLOGIA DELS BALLS DE SALÓ MARÇ 2000 JUNY 2000 DESEMBRE 2000 COUNTRY MARÇ 2001 LA DANSA DEL VENTRE JUNY 2001 BACHATA DESEMBRE 20010000000000000000000000000 BOOGIE-WOOGIE MARÇ 2002 BOLERO JUNY 2002 DESEMBRE 2002 0000 0 RODA CUBANA MARÇ 2003 0000 00 JUNY 2003 0000 00 TANGO DESEMBRE 2003 0000 00 MARÇ 2004 0000 00 JUNY 2004 0000 00 DESEMBRE 2004 0000 00 JUNY 2005 0000 00 DESEMBRE 2005 0000 00 JUNY 2006 0000 00 DESEMBRE 2006 0000 00 RITME JUNY 2007 0000 00 DESEMBRE 2007 JUNY 2008 0000 0 DESEMBRE 2008 00 00 JUNY 2009 0000 BALLS DE PARELLA DESEMBRE 2009 0000

Col·laboradors: : Josep M. Aguado, Xabi Argandoña, Ferran Belart, Guillem Belart, Montserrat Bellmunt, Raül Berenguer, Mercè Blanes, Anna Bolós, Nicole Brüngger, Eva Camino, Marc Campà, Jose Carlos Candel, Martí Candel, Olivia Carrillo, Josep Casaseca, Joan Coll, Anna Contreras, Irene Cordomí, Biel Costa, Jordi Costa, Mariona Cuesta, M. Teresa Dalit, Cristina Darbra, Marta Domingo, Albert Durany, Ramon Folch, Joaquim Garcia, Martina Gentile, Júlia Godoy, Francesc Gras, Núria

Güell, Montse Guerra, Ricard Jassé, Anna M. Lahosà, Esteve Llitre, M. Carmen López, Marc Macià, Anna Martín, Minerva Mas, Francesc Mercadé, Daniel Miqueo, Anna M. Mozo, Àngels Navarro, Joan Orduña, Aurora Prades, Antoni Ribas, Laura Rius, Manuel Robles, Jacqueline Sánchez, Elena Serrat, Júlia Torelló, Alícia Tormo, Júlia Torralba, Lluís Torralba, Jaume Torres, Pilar Valls, Mamen Vila, David Villellas.

Disseny: Pepa Estrada Foto coberta: Ball de Gala. Novembre 2009. Foto: Marc Campà. Edita: Bailongu. Passatge d'Utset 11/13 08013-Barcelona Telf.: 932 471 6 02 bailongu@bailongu.com Impremta: El Vallenc. Plaça de la Torratxa s/n. Valls Núm. D.L. B-39287-1993 ISSN 1135-0008


Bailongu_REV_43_15baixa