Page 1

REVISTA BIANUAL

JUNY 2007

38 Bailongu!... Balles? 2 3 4

6

12 13 14 15 16 17

19 21

EXPERIÈNCIES FESTA DE NADAL AL CARRER.CARME NAVARRO BALL DE NADAL, PESSEBRE VIVENT, ÈXIT TOTAL. FRANCESC MERCADÉ BALL DE NOVELLS: EL GRUP MÉS PARTICIPATIU. LUCIA ECHEVARRIA, MONTSE FOLGADO, XAVIER FORNELLS, JOSAN GARCIA, VERÒNICA MACIEL, ANA PÉREZ, IVAN SERRANO, SERGI SERRANO CIRCLONGU, UN CIRC DE SENSACIONS. YOLANDA GALLARDO, FRANCESC MERCADÉ, JORDI PELEGRÍ I CARME ROCA AMB LA MIRADA NO N’HI HA PROU!. FRANCINA GAVALDÀ BALL DE VETERANS. MARISA OLIVERAS I CARLES SABATER VET AQUÍ UNA VEGADA... ANNA BOLÓS INFORME MÈDIC. MONTSERRAT MARTÍN ME TENDIÓ LA MANO IZQUIERDA CON LA PALMA HACIA ARRIBA... ANNA MARTÍN UN SECRET.MONTSERRAT BELLMUNT HI HAVIA UNA VEGADA... FES BALLAR EL DRAC. 4T CONCURS JORDI 2007. YOLY HORNES LA SEDUCCIÓN. JOAN MUÑOZ

LITERARI

Passatge d’Utset, 11-13 08013- Barcelona Tel. 932 471 602 bailongu@bailongu.com

20 24

NOTARI!. JOAN-MANEL MATEU EMBRUJO DE TANGO. BELEN MODINO

25

UN ESPAI PER ALS CARME NAVARRO

26 21

ENTRETENIMENTS SOLUCIONS ALS ENTRETENIMENTS JOAN ORDUÑA

ARTISTES.

REVISTA

37.

27

AVUI PARLEM DE... RITME. JORDI COSTA

30

QUÈ BALLEM? UN NOU GREATEST HIT A BAILONGU. MARC MACIÀ

31

GENT DE BAILONGU JOSEP M., EL FUNKY CATALÀ. ANTONI RIBAS

34

SANT 16 29

NOTES DE SOCIETAT. MARGARET CALDERÓN CALAIX DE-SASTRE “¡SI YO SUPIERA BAILAR!. MONTSERRAT GARRICH EL BAILE Y SUS TIEMPOS. MONTSERRAT GARRICH


E XPERIÈNCIES

Festa de Nadal al carrer! >

El 21 de desembre del 2006 vàrem col·laborar amb els comerciants del barri de la Sagrada Família a l’animació de la festa de Nadal al carrer. El programa proposava: xaranga, pallassos, globulàndia, matalàs, magmòvil, trens i BAILONGU al carrer. Tot sonava d’allò més divertit, i els qui hi vàrem anar, vam riure de valent. Els vianants no entenien què feia un grup de gent ballant als carrers Padilla, Mallorca i València, amb música country, salsa i funky. Es feien grans grups que s’aturaven a mirar, intentaven agafar els passos o preguntaven què fèiem. Fins i tot els carrers de l’Eixample queden petits per a la gent que balla amb l’Escola! Moltes gràcies a tots els participants i a tots els que van afegir-se de comparses d’un carrer a l’altre.

Carme Navarro

2

desembre 2006


>

El 23 de desembre, fum, fum, fum; les 10h de la nit a Bailongu. Pastorets i pastoretes s'acosten a paisatges plens de molsa molt elegant, de neu que cau a ritme de vals, de camins que porten a territoris amistosos balladors, de suro que dibuixa girs harmònics, de taules per compartir presents apetitosos, variats, de bon menjar i sabent que els espera, després, temps de bon ballar.

Ball de Nadal, pessebre vivent, èxit total

E XPERIÈNCIES

I al pessebre s'acosten tots els pastorets: la jove que fila, amorosa, un rock trepidant; el xicot que es retroba amb la seva xicota, després d'un dia agitat; el noble despistat de la mà de formosa pastoreta; un àngel excels que mostra el camí; aquella dona, preocupada, que allí ho oblida quasi tot; una parella, atribolada, que practica un bolero alentit; un bou, tossut, que llueix anell nou; una princesa, molt dolça, que porta encens d'illes caribenyes; un grupet, divertit, que riu pensant com es menja aquests dies... I, encerclant-ho tot, un clima solidari de persones que mostren com viure el compromís i empènyer, pas a pas, un món que també hauria de fer un gran gir... Tot això, i més, és el ball de Nadal a Bailongu: un èxit Total!

desembre 2006

Bailongu solidari El ball de Nadal Bailongu va obrir les seves portes a ONG portades per bailonguerus. Aquí teniu els seus comentaris. En primer lloc, bon any nou i, en segon lloc, els faig saber que el dia de la Festa de Solidaritat la recaptació va ésser de 110?, amb els quals podrem comprar una llitera i un matalàs. Tal com diuen a Burkina «peti a peti louason fe son nid», és a dir, poc a poc l’ocell fa el seu niu. Moltes gràcies per la seva col·laboració en nom meu i d’ ACAU.

Francesc Mercadé

Mercè Burgués

Aquest any 2007, la gent de Bailongu ha col·laborat en una part de la compra del material per iniciar un taller de tenyit de roba a Diabugu Batapa (Gàmbia). Aquest projecte el va sol·licitar un grup de dones del poble ara fa 2 anys, i per fi, durant aquest últim viatge, es va poder comprar el material necessari per iniciar-lo: palanganes, guants, ulleres de protecció, colorants, tisores, plàstics per protegir el terra i 90 metres de roba per començar a tenyir. La nostra Associació “Amics i Amigues de Diabugu Batapa” va comprar els primers 30 metres de producció. Les robes tenyides són, en principi, pel consum propi del poble (roba per vestits, cortines...)

3


campanya, enguany s’han beneficiat amb la recepció de menjar i joguines més de 300 famílies del nostre barri. Esperem poder comptar amb vosaltres l’any vinent, rebeu una cordial salutació,

Jordi Romeu

A l’atenció de: Alumnes de l’escola Bailongu Benvolguts/des,

Si tot funciona bé, la idea és intentar la seva comercialització a la capital on comença ha haver-hi turisme. Com sempre que es realitza un projecte, per petit que sigui, es signa un contracte de compromís per formalitzar-lo. Per cert, si en voleu comprar, us les podem deixar a bon preu. Per l’estiu són molt “fresquetes”.

Des de la Fundació Centre Obert Joan Salvador Gavina us volem agrair la iniciativa desinteressada per a la campanya de Nadal 2006. Aquestes propostes ens donen impuls per continuar d’una manera creativa, donant una resposta socioeducativa moderna a l’actual realitat del barri. Continuem amb la mateixa il·lusió i esperança que al principi, treballant perquè els infants, joves i famílies del Raval tinguin les mateixes oportunitats, independentment de la seva situació social. Esperem que seguiu donant suport al nostre projecte. Si voleu rebre informació sobre allò que fem, poseu-vos en contacte amb nosaltres i atendrem gustosament la vostra demanda. Rebeu una cordial salutació, Toni Dieste

Roser Porta

Benvolguts amics, La Coordinadora d’Entitats del Poble Sec agraeix als alumnes de l’escola Bailongu la vostra col·laboració en la campanya “Nadal Solidari al Poble-sec”. Gràcies a l’ajut de tots els que han fet possible aquesta

Els nous balladors omplen la pista!

El passat 27 de gener de 2007 la sala de ball de Bailongu es va omplir de noves energies balladores i d'un clima molt especial: el ball de novells va ser un punt de trobada de molts dels bailonguerus i bailongueres que buscaven consolidar les primeres experiències rodadores... Es va veure molt d'ofici a la pista i ben segur que l'èxit de la trobada farà que la major part de parelles s'apuntin a ballar amb regularitat.

El grup més participatiu El dia 27 de gener de 2007 els nostres amics de Bailongu ens van concedir aquest premi. Som un grup de cinc parelles que vam començar el passat quadrimestre el primer curs de Balls de Saló i enguany ja som a segon. Ens agrada el ball, aprendre i divertir-nos. Per això aprofitem sempre que podem i ens apuntem a les nits de ball que organitza Bailongu. Són festes per a tothom, la pista de ball s’omple de gent i la música no deixa de sonar. No és important que siguem grans ballarins. El que sí que és important és que ens ho passem bé i no parem de ballar. En aquesta ocasió en concret, vam gaudir molt amb la roda cubana, la bachata i el country, entre d’altres, ja que tots els que hi érem vam ballar plegats i vam gaudir del ball com una gran colla.

4


Si voleu passar una estona bona i divertida ballant, no deixeu passar aquestes nits de festa. Gràcies a tots els que van participar i felicitats a tots els premiats. Aprofitem també per donar les gràcies a tot l’equip de Bailongu, que fa possible que setmana a setmana tots els alumnes com nosaltres ens divertim amb el ball.

Lucia Echevarria, Montse Folgado, Xavier Fornells, Josan Garcia, Verònica Maciel, Ana Pérez, Ivan Serrano, Sergi Serrano

gener 2007

5


Circlongu un circ de sensacions

Diem que la vida és un circ quan ens passen coses divertides, quan alguna cosa ens emociona i ens sorprèn al mateix temps, quan vivim experiències que són extraordinàries i tanmateix són molt reals, quan moltes persones comparteixen situacions especials..., quan la màgia envaeix la nostra vida. Tot això, i diuen les cròniques que encara més, va ser la Gran Festa del Circlongu de 2007 a l'Aliança del Poblenou el 9 de febrer. Si sumeu feres i domadors, gossos ensinistrats passant pel

>

E XPERIÈNCIES

6

cercle de foc, equilibristes i tendres pallassos ballant la roda d'una festa de companyonia, feliços balladors rodant al ritme de l'alegria, trapezistes de l'emoció i homes bala de desplaçament ràpid i perillós, tavernes de l'oest on la pólvora de les pistoles deixava pas a coreografies i històries molt treballades i potents, balladors de passional tango que tant podien rodar amb músiques seductores com als compassos de la percussió, ballarines orientals enlluernadores, la dona barbuda fent equilibris amb el sabre platejat, una xicota forçuda que aixecava pesos més pesats que els embolics de la vida més agitada... La llista seria inacabable i quedaria sempre incompleta per llarga que fos, és impossible parlar de totes les ànimes reunides aquest final de quadrimestre, és impossible comptar tots els cors. I, al final de festa, una elèctrica representació que encenia les mirades i emocionava els esperits amb els de funky fent-se mirar i estirant les ganes de saltar a la pista i viure l'espectacle brillant com a protagonistes principals. I, al final, tots els participants, que eren molts, i els que van venir per mirar-ho, aplaudint d'emoció i d’agraïment per l'estona viscuda. Mai un ball pot començar millor! Gràcies a totes i a tots.

El domador de tigres albins febrer 2007


Actuació de balls de saló Segona meitat del segon trimestre. Ja fa dies que sabem que hem de preparar l’actuació del ball de saló i, com cada any, anem donant voltes a veure si algú de nosaltres té una il·luminació per fer alguna cosa que tingui gràcia, que sigui fàcil de muntar sense assajos extres (som molta gent i tenim poc espai, i tampoc es tracta de marejar els alumnes fent-los venir en horaris que no són els habituals de la classe). El ball de saló és lliure i improvisat; no es basa en coreografies i és per això que resulta fresc i espontani. Però no ens enganyem, ballem per divertir-nos nosaltres i no pas per lluir-nos. És a dir, no és ball d’exhibició i això de cara a la festa de fi de curs és un handicap. Cada any hem de buscar fórmules diferents a les del funky, el country o la dansa del ventre, en els quals una de les finalitats del curs és fer un muntatge (que sempre sol ser molt vistós) del que s’ha estat treballant durant tot el curs, o sigui, una actuació davant del públic. Per sort, Bailongu es caracteritza per l’entusiasme i la participació incondicional dels alumnes, cosa que ens facilita molt la feina als professors perquè sabem que, proposem el que proposem, hi haurà un número elevat de parelles que farà que l’actuació transmeti il·lusió i bailonguisme. Carme Roca febrer 2007

7


E XPERIÈNCIES

8

Quin tema toca aquest


>

El Josep M. vol fer alguna cosa inspirada en el Cirque du Soleil… Tots en marxa! Després d’algunes reunions decidim que el títol de la festa serà CIRCLONGU. I tindrà cabuda tot el que estigui relacionat amb el circ. Aquest any sembla que la gent s’ho pren molt seriosament. Els de country estan muntant un bon “pollastre”; la gent de funky, en la seva línia, assagen sense parar el que serà un petit musical i sembla que hi haurà una gran assistència en tots els balls… Ho haurem d’organitzar bé! Reunions, guions, assajos… ja s’acosta el dia… Primer assaig a Bailongu, quanta gent i quin poc espai! Arriba el dia. Primer farem l’assaig general; portem setmanes pensant como ho organitzarem, entrades, sortides… 400 persones… UFFFF!!!! A l’assaig general hi ha bastantes complicacions, falta de coordinació… – Aneu per aquí! – No, per allà! – No, no, torneu on éreu… – Quant queda? Una hora? Encara no anem per la meitat… No arribem!!! S’acaba l’assaig, tothom a maquillar-se i a vestir-se; trenta minuts i començarem. Nervis, corregudes, amunt, avall, molta gent caracteritzada, es nota que aquest any s’ha invertit en vestuari… I arriba el moment! – Llum fora! – So dins! – Senyores i senyors benvinguts al CIRCLONGU… I així la màgia de l’espectacle fa fluir una actuació rere l’altra i ens fa gaudir d’un circ divertit, curiós i sobretot molt entretingut, que demostra el valor i la qualitat humana de la gent que hi ha al darrere. Moltes gràcies a tots!

febrer 2007

Jordi Pelegrí

9


Secretàries, regidores, pallasses, porteres, cambreres… “A LO LOCO!” E XPERIÈNCIES

10


Difícil explicar en quatre línies set hores de feina, una tarda plena de nervis, d’il·lusions. Volem que tot estigui a punt, que tothom es trobi a gust, que sàpiga on anar, que tothom tingui un lloc per seure i gaudir de les exhibicions dels companys, dels amics, del familiars. Que ningú es quedi sense aigua ni entrepà. Per fortuna l’experiència és un grau i ja coneixem l’espai, i a molts de vosaltres, i vosaltres a nosaltres, que teniu la paciència d’entendre’ns quan ens fallen els nervis. Sou molts! Però sapigueu que la il·lusió mai falla i sempre és com si fos la primera festa de fi de quadrimestre.

>

febrer 2007

Yolanda Gallardo

11


Amb la mirada no n’hi ha prou! E XPERIÈNCIES

>

Francina Gavaldà

12

Ella, la de pell blanca i fina, a voltes daurada i amb la música pintada al rostre, m’acompanyà aquella nit a caminar oculta entre la gent, apropant-me de forma enigmàtica i misteriosa a aquells amb qui sovint comparteixo entranyables moments plens de ball i diversió. Ella, fins i tot, em convidà a un dolç pastís quan acabà la nit. Sí, aquella tarda la vaig retrobar. Era dissabte. La bossa preparada a la porta, a punt per marxar a disfrutar del sol, la muntanya i el descans a l’aire lliure després de tres llargs caps de setmana tancada a la ciutat. Però les coses no surten sovint com un les té pensades i el cotxe decidí deixarnos tirats. Així que, davant d’un imprevist com aquell, què podia ser millor que anar a Bailongu aquella nit? Només hi havia un problema: era el ball de carnaval i no teníem res preparat. Ball de màscares! Encara! –vaig pensar–, alguna cosa trobaré per poder-me posar. I allà, al costat de la finestra, la vaig veure. Me la vaig posar i de seguida vaig saber que aquella seria una nit especial i diferent, tot i que no imaginava en aquell moment el que hores després descobriria: darrere d’aquella màscara podia somiar, amagar les pors, riure o sentir tristor. Ningú ho sabria. Ja de nit, la mitja lluna veneciana i jo vam marxar cap a Bailongu. Ella, decidida a fer-me passar una nit curiosa i divertida, també s’ho va passar molt bé, veient, enmig de la sala guarnida amb cintes de colors, com la caputxeta perseguia el pirata, que no treia ull a aquell parell de gates rosades, mentre el llop feia corredisses per aconseguir un ball amb la noia de les plomes de paó, i els dos submarinistes miraven de capbussar-se dins d’un cha-cha-chá sense perdre el compàs, tot envoltat de mil màscares de colors, operaris de blau marí i mans enlairades a ritme de la música. Una música que, tot i ser com era ella, tan inalterable i

serena, li provocava fortes ganes de ballar. Només entrar vaig comprovar l’efecte que la mitja lluna produïa en els altres. Veient la cara de sorpresa de la Glòria i el somriure socarró del Jordi C. en saludar el gall que m’acompanyava, es reflectia a les seves cares una pregunta: – Però... amb qui ha vingut el Paco? Saludàvem uns i altres. Realment, no era gens fàcil reconèixer-nos tots plegats. Tot ballant vaig descobrir (els balladors així m’ho van fer saber) que, fes el que fes, l’expressió de la meva cara era absolutament impertorbable: tant era somriure en aquella salsa, posar-se tendra en un bolero o tenir el rostre desfigurat per un rock maratonià... Ella, impassible, no deixava manifestar les meves emocions. No n’hi havia prou en mostrar els meus ulls, la mirada s’esforçava per arrancar una expressió però la boca de la mitja lluna, tan ben dibuixada, petita i innocent, era una barrera a les emocions. El moment inesperat va venir quan l’Albert anunciava pel micròfon que arribava l’hora de donar els premis als guanyadors de les disfresses. Era l’ocasió de descansar una estona mentre tots aplaudíem la colla dels simpàtics cats badlonguerus, així com el petit gran nen que portava de cap a la mestra. I darrere les paraules del nostre estimable presentador, sense ni tan sols imaginar-m’ho, em vaig trobar enmig de la sala i amb un regal a les mans. La mitja lluna i l’enigmàtica presència que provocava, m’havia regalat aquella nit una vetllada divertida i un bon pastís per compartir amb els amics.

febrer 2007


>

– Mira, Marisa, ha arribat una carta de Bailongu!, ens conviden a un ball de veterans!– va dir en Carles.

Encara que era el segon Ball de Veterans, per a nosaltres era com si fos el primer. Feia molt de temps que no rebíem cap carta de Bailongu i, francament estàvem emocionats i alhora il·lusionats per trobar de nou tota aquella gent que feia tant de temps que no vèiem. Han passat vuit anys des que vàrem deixar de tenir un contacte permanent amb Bailongu, però... hem comprovat que és com un amic que malgrat que passi molt de temps sense veure’l sempre està allà. Encara recordem com ens emportàvem el nostre fill gran, que aleshores només tenia uns mesos, a ballar. L’aparcàvem en el maxicosi i fèiem classes de roda cubana. Però d’això ja fa molt de temps. Després ja va ser impossible, perquè vàrem tenir dos fills més, i aleshores, la Glòria ens hauria d’haver muntat una guarderia per a nosaltres. Ara ja no anem a ballar, però la ballem a casa tot el dia! Abans d’anar al ball vàrem trucar als nostres amics de Bailongu, amb els quals encara ens veiem de tant en tant, malgrat que cada vegada menys per ballar i més per parlar de bolquers i de problemes de preadolescència. Ningú no podia venir. Així que ens vam preguntar: hi anem o no hi anem?, després de tants anys, ens coneixerà algú? Trobarem algú conegut? No estarem com un pop en un garatge? –pensàvem fredament. Però, dit i fet, amb l’atreviment que ens caracteritza, vàrem decidir endinsar-nos a les profunditats de Bailongu. L’angoixa i la vergonya va durar el temps que ens va costar passar per la recepció, per-

Ball de veterans què un cop vàrem travessar la porta, vam sentir una veu al fons que deia... “Home si són en Carles i la Marisa!” “Però si són en Jordi, la Glòria, la Maite, la Montse!, i, mira, també qui més hi ha –exclamàvem.” I això que pensàvem que no coneixeríem ningú. Alguns amb més canes, altres amb menys cabells, uns amb diferent look, altres iguals que sempre, però tots sempre tant divertits!

E XPERIÈNCIES

Després de tants anys sense ballar amb periodicitat semblàvem uns patates, només ens recordàvem del passos bàsics, i algun cop ens trepitjàvem; no ens vàrem atrevir ni amb el tango ni amb la milonga. Això és com els idiomes, que si no els practiques els perds; encara que al final de la nit ja ho vàrem tenir dominat, ens desplegàvem per la pista com el Fred Astaire i la Ginger Rogers, així que ja us ho podeu imaginar! La veritat, us hem de dir que el que més ens va impressionar va ser comprovar que tots es recordaven dels nostres noms, ens sentíem com gaudint dels cinc minuts de glòria que deia l’Andy Warhol. Havien passat tants anys, vuit concretament, que ens sorprenia veure que es recordaven de qui érem. Diuen que la música i el ball apaivaguen les feres, però el que hem començat a creure és que la música i el ball exerciten la memòria!

Marisa Oliveras febrer 2007

Carles Sabater

13


Vet aquí una vegada… E XPERIÈNCIES

>

Ets un bailongueru/a i t’has perdut les festes country d’enguany? No et preocupis, que en breu t’explicarem un conte d’unes nits en les que, el ritme de la salsa i l’elegància del pasdoble deixen pas al so inconfusible i màgic de les camperes. Bé doncs. Amics bailonguerus…

Anna Bolós

14

Vet aquí una vegada, un país que es deia Bailongu. El nom del país, per als qui no ho saben, el va posar la seva reina perquè volia que tothom que visqués allà ballés i es divertís sense parar. A Bailongu tothom era feliç i semblava un món ple de fantasia, il·lusió i sense preocupacions. La reina estava molt contenta en veure que els habitants del poblet s’avenien molt, aprenien cada dia més i s’ho passaven realment bé. Un cop al mes, la reina organitzava balls al seu palau. Tothom hi era convidat. La gent del poblet s’arreglava d’allò més! Anaven a palau! Però… Realment hi anava tothom? Vet aquí el problema. La reina, que per cert es deia Glòria, va veure que no tothom del poblet anava a les festes. Va poder comprovar que un grupet amb la indumentària a base de texans i camperes no anava massa sovint als balls que ella i la seva cort organitzaven. Ells ballaven country i el que es ballava en aquelles festes… Bé, no s’hi sentien gaire experts. Va començar a rumiar i a rumiar. Volia trobar una solució! També els volia rebre a palau. La reina va fer cridar científics, astròlegs, mags… un munt de gent, i cap de les solucions que escoltava li feien el pes. Un bell matí, la reina va sortir a fer un vol per les rodalies de palau per airejar les idees. Tot d’una, va veure, recolzat en un tanca, un noi amb barret, camperes i amb una cigarreta entre els dits. S’hi acostà tímidament, perquè no reconeixia aquell ferm i daurat rostre d’entre els habitants del poblet. El noi va girar el cap i li va oferir una cigarreta sense saber de qui es tractava. Van estar hores i hores

xerrant i aquell bell matí es va convertir en una càlida tarda. Quan la reina estava a punt de tornar a palau, de sobte arrencà a plorar. En David, així es deia el xicot, s’hi acostà i li va preguntar quin era el motiu de les seves llàgrimes. La reina li va explicar el problema, però… Bingo! El noi venia d’un país on tothom sabia ballar country. De fet, la reina estava de sort perquè ell era el professor d’aquell misteriós país. Havia sortit de viatge a veure món i d’aquesta manera poder aprendre nous balls per explicar-los al seu poblet. Va ser aleshores quan en David li va donar la solució. Que fes festes només de temàtica country, en les que s’ensenyessin balls, es punxés música i que per una nit el palau es convertís en un saloon. La cara de la reina es va il·luminar. A la fi tenia la solució!!! L’endemà mateix es van penjar cartells arreu del poble anunciant les festes country. La notícia es va estendre ràpidament per altres contrades. Però… Qui estaria al capdavant d’aquell repte? La reina va demanar a en David si podia fer ell les classes i encarregar-se del bon funcionament de la festa. I així va ser. L’èxit estava assegurat. Així doncs, les nits del 3 de febrer i del 31 de març el país de Bailongu es va vestir de Far-West. Quan es van obrir les portes de palau, una riuada de gent esperava impacient per entrar i poder ballar tot allò que havien après. Les nits van transcórrer d’allò més bé. La gent ballava, reia, parlava i saltava. Vaja, que es pot dir que tothom va disfrutar de valent. Ah! I per poc se m’oblida! No només van fer tot això, sinó que també van tenir la sorpresa de comptar amb les classes de la Mercè, una professora d’un país anomenat Vivaldi. Quan va acabar la festa, tothom va marxar a casa seva feliç i content. La reina, en veure l’alegria de la gent, va pensar que cada any la gent del poblet que ballava country també tindria les seves festes. I així tothom estaria content. Ei! Però… Què va passar amb en David? Doncs que va decidir deixar de recórrer món i quedar-se a Bailongu, i… ara n’és el professor. I… conte contat, aquest conte s'ha acabat.

abril 2007


Informe mèdic >

Es demana valoració mèdica d’un tal Sr. Salsongu, ja que des de fa un any es detecta al seu voltant una activitat frenètica i una alteració dels òrgans vitals de tot el que se li apropa: pols accelerat, sudoració constant, moviment compulsiu de les extremitats i augment del ritme sanguini. Aquests símptomes es vénen produint cada dijous, i últimament també algun dissabte, a la mateixa hora i en grup. El més preocupant és que sembla que cada cop són més intensos. L’equip mèdic no troba quin pot ser l’origen d’aquestes manifestacions i després de fer una anàlisi més profunda detecta al seu voltant la presència d’uns cossos estranys que, en ser observats al microscopi, són identificats com a microbius salserus varius, una mutació rara i desconeguda fins ara dins del món de la medicina. El Dr. Martí Neta, investigador incansable i explorador de la vida que l’envolta, es decideix a visitar l’adreça on suposadament viu el Sr. Salsongu i on l’equip mèdic ha detectat una concentració més elevada dels citats microbius. En el moment de fer aquest informe el doctor està en un lloc desconegut. Reproduïm a continuació les seves anotacions de camp:

“Dissabte 24 de març (11’30 pm): Al voltant de la mitja nit arribo al lloc en qüestió. En aparença tot sembla estar en calma. L’entrada està perfectament camuflada al final d’un passatge; ningú es pot imaginar el que està passant a l’altra banda de la porta... Un cop a dins detecto nivells altíssims de contaminació pel microbi analitzat al laboratori, i el nombre d’afectats és més gran del que ens havíem imaginat a les nostres estimacions. Demano pel subjecte en qüestió: – Salsongu? – Endavant, pot passar. És el primer cop? Que vagi molt bé. Entro a una gran sala i al fons de tot veig un grup que toca música en directe. Llegeixo atentament: SALSABOR A CARAMELO. Aquest nom és delator... uhmm! Ja ho tinc! Microbius salserus! Ben segur que això hi té relació. Els observo i començo a notar que m’estic contaminant, se m’accelera el pols, em començo a bellugar. Caram! Sonen molt bé i tothom al seu voltant sembla tan content! Ja ho tinc! Els microbis s’escampen a través de la música! Faig una ullada a la sala per veure si em distrec i veig estupefacte que cada cop hi ha més gent al meu voltant i tots mostren signes d’estar afectats. Socors! No em puc moure! Tothom balla a ritme de sons caribenys. Alguns ho fan de dos en dos (majoritàriament de sexes diferents) i d’altres agrupats en cercle (sempre en número parell) cridant noms en clau que sembla que ells entenen. N’anoto alguns: maréala, cubanito, dame, enchufla... Socors! M’he quedat atrapat! Hi ha tanta gent! Algú em demana si vull ballar i començo a experimentar sensacions increïbles. Decididament, estic infectat. Això s’ha de parar; sinó pot arribar a ser una epidèmia sense cura. Diumenge 25 de març (02 am): He aconseguit sortir tot sencer però sense trobar al famós Sr. Salsongu, que sembla l’origen d’aquest desgavell. Em veig obligat a tornar un altre dia per poder parlar-hi i estudiar atentament el cas. Sí, sí, crec que és important que torni, ho faig per la ciència, em sacrificaré encara que em converteixi en una víctima més...”

Dr. Martí Neta Des d’aquest dia el doctor està desaparegut. Ens han dit que l’han vist a Cuba i que manifesta símptomes clars d’estar totalment contaminat. Aquest equip mèdic dóna per tancada la seva investigació fins que trobi un remei adient al fenomen provocat pel Sr. Salsongu. No obstant això, es recomana a tots els qui creguin que pateixen aquesta alteració, que segueixin aquest tractament preventiu: Escoltar tres cops per setmana música clàssica durant aproximadament mitja hora, abans de l’últim àpat del dia, mantenint el cos estirat i sense fer cap moviment. Mantenir-se aïllat, durant almenys un quadrimestre, sense tenir cap contacte físic amb altres persones afectades ja que aquest sembla el període de contagi més actiu del microbi en qüestió. I, finalment, mantenir-se lluny de qualsevol país caribeny, on sembla que hi ha un índex més elevat de propagació.

abril 2007

E XPERIÈNCIES

Montserrat Martín

15


Me tendió la mano izquierda con la palma hacia arriba...

E XPERIÈNCIES

>

Anna Martín

“Me tendió la mano izquierda con la palma hacia arriba; deposité la derecha sobre ella. Sonreímos. – Tú déjate llevar; no intentes adivinar lo que voy a hacer; resístete un poco, como si no estuvieses segura de que quieres hacer lo que yo te pido. Rodeó mi cuerpo con el brazo derecho justo por debajo de mis omóplatos; su otra mano aún no había soltado la mía, la levantó hasta la altura del pecho y la empujó un par de veces como si abriese una ventana; yo cedí a la presión. Negó con la cabeza. – Demasiado fácil. Resístete, tú no quieres del todo..., aunque un poco sí. Volvió a empujar mi mano y yo empujé en la otra dirección, oponiendo mi presión a la suya, aunque con un poco menos de fuerza, como si se tratase de un pulso en el que me dejase vencer. – Eso es. Ahora a bailar. Me acunó un momento sobre el sitio hasta que su balanceo se adaptó al ritmo del tango y... A ti te habría parecido ridículo. Dos mujeres bailando, pegada una a otra, llamando la atención de los demás bailarines, que nos miraban de reojo. Y, sin embargo, me hubiese gustado que me vieses bailar con ella. Si te digo que me guiaba con la respiración no lo vas a entender, pero así lo sentía. Cuando ella exhalaba el aire en un chorro lento pero sostenido mis rodillas se doblaban unos milímetros, mi cuerpo retrocedía como empujado por su aliento, y si inspiraba profundamente mis piernas se estiraban, mi cuerpo crecía, se unía más al de ella, entonces ella contenía el aliento y yo me quedaba en suspenso, oscilando casi imperceptiblemente sobre el eje

de uno de mis pies como sobre uno de los brazos de un compás, aguardando a que su respiración volviese a empujarme. Y aunque yo no controlaba ninguno de esos movimientos, aunque era ella quien decidía qué hacer, cuándo y cómo, ajustándose a los cambios de ritmo de la música como si fuese ella quien los ordenase, yo nunca me había sentido tan en posesión de mi cuerpo, porqué al mismo tiempo ella se adaptaba a mí, ajustaba su baile a mi peso, a mi estatura, al placer que sentía en determinados momentos." José Ovejero Primero me llegó la música, luego captó mi atención el movimiento ralentizado de unas cuantas parejas que se desplazaban abrazadas siguiéndose los pies. La luz tenue en Bailongu recortaba las siluetas de los bailarines, su lento caminar, sus abrazos, y todo su sentir se mezclaba con las notas de un bandoneón. No siempre puedo estar en las milongas que Bailongu organiza el segundo sábado de cada mes, pero esta vez tuve la suerte de no perdérmela. Busqué una silla vacía y me senté a observar, y miré, y bailé, y escuché y volví a bailar y... Respiré hondo y me concentré en el trío que estaba ofreciendo música en directo. El trío El Entre. Explicando las mismas historias una y otra vez, en el mismo tono quejoso y gastado, el sonido del bandoneón consigue llegar todavía a mí y estremecer mi cuerpo hasta el punto de causarme la misma sensación de la primera vez que lo oí.

abril 2007

16


Un secret >

Vigileu amb la Margaret les nits d’abril i novembre. Intenteu evitar-la. Ella es mou sigil·losament pels passadissos de Bailongu buscant... buscant... Ja la coneixeu: alta, cabell clar i rinxolat, somrient... Ella sempre somriu... però vigileu... El seu somriure és com els ulls de les cobres. T’atreuen i et deixen sense voluntat!!! I, aleshores, quan et té sota el seu influx, et deixa anar la frase «...podries fer una petita ressenya sobre...» Ho diu com si no fos res..., ja veus... «...una petita ressenya, 4 o 5 línies per explicar com va anar..., és per la revista de Bailongu...» I tu, amb els peus clavats a terra, com hipnotitzada no pots fer res més que respondre «...i és clar que sí, total 4 o 5 línies no és res...» I... ja l’has pifiat!!! T’has quedat enganxat a la teranyina de l’aranya i ja no en pots sortir. Arribes a casa. Agafes un full en blanc i comences a pensar què escriure i com. I aleshores et vas adonant del merder en què t’has ficat, «voluntàriament». Comencen els mals de cap. Intentes recordar l’època del cole quan et feien portar les redaccions sobre què havies fet el cap de setmana o com havia anat l’excursió a Montserrat. I vas maleint el moment de feblesa que has tingut no sabent resistir-te a la súplica de la Margaret. És clar, et posa aquells ulls de pena i comença amb allò de: «... estic molt liada,... no et costa res,... petita ressenya,... 4 o 5 línies...» I, és clar, tu vas i piques. I total, per dir que el passat dissabte 21 d’abril, Bailongu va participar a les Festes del Barri de la Sagrada Família. L’Albert, l’Ester i jo mateixa, vàrem estar fent una animació per a tots els veïns del barri que eren sopant al carrer (el sopar de germanor). Bé, vàrem ser més. Us hi vareu afegir molts balladors i balladores de Bailongu que no us volíeu perdre la Festa. I estàvem tan i tan animats que fins i tot cantàvem les instruccions que l’Albert donava per ballar el «Cotton eyed Joe». Ja sabeu: «... dreta... esquerra... diagonal... diagonal... un, dos, tres, amunt...» Increïble!!! Mira que hem fet animacions i mai no ens havia passat. Ja veieu si això no podia escriure-ho la Margaret soleta. I ara penseu una cosa i recordeu-la. Si ja li heu dit que sí un cop, heu entrat a la seva llista de possibles articulistes. Aquest cop us n’heu lliurat, però vigileu... s’acosta novembre. Si la veieu caminant pels passadissos, per les classes, pel bar de Bailongu... eviteu-la. Tampoc contesteu al telèfon... pot ser ella...

Montserrat Bellmunt Profe, i articulista per sempre més...

abril 2007

17


Nota de l’al·ludida:

>

Com sabeu formo part del consell de redacció de la revista Bailongu!... Balles?. Glòria, no creus que tinc la pitjor tasca de totes? Com a membre de l’esmenta’t consell i després de llegir aquest l’article només vull dir una cosa: MONTSEEEEEEEEEEEEE!!!!!!!! També vull aprofitar per donar les gràcies a tots els qui participeu directament o indirectament en els articles de la revista. Donar les gràcies als qui teniu el do de la redacció, als qui penseu en agafar la samarreta Bailongu quan marxeu de viatge, als qui no dubteu en acceptar qualsevol proposta per escriure a la revista, als qui dubteu… però al final ho feu, als qui... i principalment a tots als qui participeu en les activitats que organitza l’escola. Si no fos així, la revista Bailongu!... Balles? no existiria. Aprofito també per fer una crida a tots aquells a qui us agrada escriure. No ho dubteu, digueu-m’ho! Segur que tard o d’hora, al voltant d’abril o novembre, sonarà el vostre telèfon o em veureu pels passadissos de l’escola, buscant-vos…. Margaret Calderón

abril 2007

¡Si yo supiera bailar! >

Article publicat a la revista La Gatzara de l’Arca de Noé. Aquesta associació, de caràcter humorístic, va ser fundada per Santiago Rusiñol i per ser-ne soci era requisit indispensable tenir per cognom un nom d’animal.

No està datat però suposem que es va publicar a la dècada dels anys trenta. Montserrat Garrich

18

A la mateixa revista s’anuncia el Bestial Baile de Trajes organitzat per Carnaval al que es podia assistir només disfressat d’animal.


Fes ballar el drac >

¡Y ya van cuatro! Cuatro ediciones de la convocatoria anual para aunar literatura y baile, música y letras, y componer así multitud de historias de ficción entre todos los participantes que se deciden a realizar una aportación de su talento, su afición o, simplemente, sus ganas de contarnos cuentos. El objetivo que nos proponemos en este concurso literario es la creación de narraciones inventadas a partir de la experiencia, la fantasía o la reflexión alrededor del baile de salón y sus infinitas resonancias posibles. Y el criterio que prima entre los miembros del jurado a la hora de leer y evaluar los textos que nos llegan, es justamente la creatividad que despliegan los autores a partir de la realidad de su experiencia personal. La inventiva, el enfoque, ese toque especial que a veces hace que los textos desplieguen sus alas y vuelen por encima de las palabras, provocando una sonrisa, una emoción, un pensamiento, un enigma, una curiosidad por ver a dónde apunta una idea… En esta ocasión fueron once los relatos que hemos recibido. Lamentablemente, uno de ellos ha debido ser descalificado por no ajustarse a las bases del concurso, ya que se excedía (y no poco) en la extensión especificada en las mismas. De las diez obras restantes, cuatro están escritas en catalán y seis en castellano. Felicitamos a todos los participantes, ya que, una vez leídas sus narraciones, comprobamos que estaban básicamente bien escritas en ambas lenguas, con un cuidado que es de agradecer en cuanto a ortografía, sintaxis y presentación. Como ya comienza a ser tradición, os contamos, a vuelo de pájaro, qué personajes o historias nos visitaron esta vez, y aprovechamos para trasladaros al menos una pequeña muestra de cada uno de los relatos, con su título correspondiente y ordenadas de forma totalmente aleatoria, para que podáis apreciar los diferentes estilos y temáticas presentes en esta edición y para que todos los autores participantes tengan, al menos, un fragmento significativo de

sus respectivas historias publicado en nuestro “Mundo Bailongu”. Ahí van, pues.

HI

HAVIA UNA VEGADA

Un hombre preocupado por su torpeza al bailar y por algo que no se atreve a decirle a su pareja en el baile y en la vida: “Aquell matí emboirat havia sortit de casa pensant com m’ho faria per dir-li-ho sense que ella s’ho prengués malament. Ja no era només saber quin peu era el dret i quin l’esquerra, ni si de tant en tant per a mi, i sovint segons ella, li deixava una senyal grisosa a la seva sabata. Tampoc era si jo sabia dirigir o portar, ja que tenia molt clar que qui manava era ella i quin s’embarbussava amb els peus i el ritme, era jo.”

(El pas més difícil) Un episodio proveniente de un mundo futurista, donde unos padres progres, aficionados al baile, el gran entretenimiento de masas retransmitido por televisión, contemplan horrorizados cómo su hijo adolescente amenaza con hacerse notario, influenciado por otros jóvenes descarriados dedicados a profesiones “escandalosas” como esa: “Els ballarins professionals eren considerats com déus i cobraven autèntiques fortunes per ballar en una o altra

4t Concurs literari Sant Jordi 2007

19


escola. S’omplien pàgines i pàgines de diaris anunciant la contractació d’una important parella de ball per part d’una escola de la ciutat. A aquests ídols de masses, o tal com els anomenaven, aquests nous gladiadors, les més importants firmes de roba o calçat se’ls disputaven perquè vestissin els seus dissenys.”

quema calorías, no tiene límite de sexo ni edad, es una forma para liberar sentimientos, expresarse. Es, como le dije antes, comunicación.”

(Notari!)

Una pareja que lleva muchísimos años juntos, que bailan juntos y caminan juntos por la vida, y tanta es su afición al baile, que interpretan los vaivenes de la vida cotidiana como si reprodujeran la cadencia de un fox…

Un hombre que acude, desde hace tres años y sin faltar jamás a la cita, todos los viernes a bailar a la misma sala, un poco por inercia y un mucho por bailar algunas piezas con una mujer a la que ama en silencio: “Tres años. Tiempo más que suficiente para distinguir los habituales de los esporádicos. Y creo que ya era un experto en la observación sistemática de la gente, los cruces de miradas, los gestos, incluso las manías de cada uno. (…) Y toda esta fauna se sumerge en el vortex giratorio de la pista de baile, donde convergemos como meteoritos en un sistema solar formado por decenas de planetas girando como derviches sectarios siguiendo a un dios llamado línea de danza.”

(Viernes)

El triste destino de una vida desgarrada e infeliz como un tango: “Mediocridad; pesadumbre; lamento; son tres palabras con las que se podría componer un tango y los tres ingredientes que marcaron la vida de Antonio. (…) Se dio cuenta de que toda su vida había sido como un Tango, una Milonga donde se reunían hombres, mujeres y circunstancias, pero en la que faltaba una presencia. Hastiado de bailar con mujeres de la vida las melodías que tuvieron que ser para Berta, decidió volver, al igual que la canción, con la frente marchita.”

(Mediocridad)

Una chica que va de vacaciones al extranjero y descubre, en medio del viaje, que su documentación ha caducado hace un mes: “¡Que se pare el tiempo y que retroceda un mes!, eso es lo que quieres hacer, pero, claro, eso solo pasa en el cine, al menos que yo sepa.”

(La Verbena)

(¿Blue Note?)

“Després tornàvem travessant els carrers deserts de la nit, feliços, carregats d’energia, una energia que era el fox que portàvem endins com si encengués els focs interiors que et fan viure i riure. Trèiem el gos blanc per la darrera passejada i desprès vèiem el programa de vins, i ens adormíem abraçats i borratxos de fox.”

(Com si fos un fox)

A partir de la atmósfera generada por un sugerente bolero en dos seres que se gustan, la intimidad de los cuerpos evoluciona hasta crear un lenguaje hecho de palabras, de poesía y de piel…, más que seductor… “Moja la pluma en tinta roja y comienza a escribir sobre la piel de ella, recorriendo como un peregrino su geografía desde el valle de la nuca, siguiendo las colinas voluptuosas de los hombros, bajando el sendero de la espalda hasta el remanso plácido y fértil de las caderas. (…) Así mis labios sueñan sobrevolar tu piel y envían su vanguardia de palabras. Piel, tinta, saliva, palabras…Besos engarzados en una danza lasciva y caligráfica sobre el campo de batalla de tu torso desnudo.”

(La seducción)

A veces, entre dos que disfrutan compartiendo un baile, surgen chispas de magia hechas de un montón de sensaciones y percepciones mutuas. Para quienes saben apreciarlos, son momentos de perfección incomparables… “Mentre el ritme ens porta, deixem de pensar en tu i en mi, i en els teus mals de cap i en allò que m’angoixa a mi. Així, quan ens anem animant, per a mi el que ens envolta desapareix. (...) Tu i jo, i la dolçor, el nostre alè, la música, les teves cames que s’intercalen entre les meves, els teus braços que em conviden a volar mentre m’esperes.”

(Un ball per a dos) Un curioso juicio… En un mundo paralelo al nuestro en el que constituye delito penable la prohibición de bailar en un sitio público, la fiscal se encuentra frente a frente con un antiguo amante que, justamente, es el acusado. En su alegato, hace un completo elogio del baile: “Le voy a dar unas cuantas razones que justifican que hoy esté yo aquí, frente a usted y en defensa del baile. El baile es forma, melodía y ritmo que mueven el cuerpo a los campos de la música, da vida, aumenta las endorfinas, es el mejor remedio contra la soledad y el aburrimiento, te hace sonreír, buscar alegría, te mejora la autoestima,

20

Alguien es invitado a una fiesta de lo más gastronómica. Tanto que los otros invitados están para comérselos, tan dulces, tan salados, tan picantes, tan gustosos ellos… Un verdadero placer para los sentidos acudir a una fiesta de esas características… “Con su simpatía arrolladora me presentaron a DON PATÉ, que iba acompañado de un séquito de damas, las TOSTADAS, que continuamente se pegaban a él contoneándose sensualmente para empaparse de su poderoso y excitante sabor, utilizándose del tango que surgía melancólico del


fuelle de un acordeón.”

(Una curiosa fiesta)

Una mujer angustiada después de una discusión amorosa, sufre una extraña metamorfosis, tal vez generada por la situación, o tal vez por llamarse Malena que, ya se sabe, es un nombre de tango… “A la vuelta de una esquina encuentra un vetusto y ruinoso café de donde salen los acordes de un bandoneón llorando un tango. (…) Dicen que quien aprende a bailar tango queda atrapado en una especie de misterioso embrujo, encantador pero también peligroso. Malena no ha aprendido (…), pero hay algo en el ambiente que le hace quedar atrapada por esa melodía de ritmo melancólico y cambiante…”

para todos los gustos. Independientemente de cuáles de los relatos hayan quedado finalistas, enhorabuena a todas las personas que han participado haciéndonos tan valioso regalo: su tiempo, su imaginación y sus palabras. ¡Y el año que viene, más! Ya podéis ir calentando vuestros motores de la escritura… ¡Ánimo! Si os gusta escribir, mandadnos un relato, tenéis casi un año entero para prepararlo. ¡En caso de duda, participad!

abril 2007

Yoly Hornes (portaveu del jurat)

(Embrujo de tango) Hasta aquí los botones literarios de muestra prometidos. Como veis, hay variedad estilística, temática y de género

La seducción 1er Premi >

El comienzo Todo comenzó con la música. Esa que se te mete en los huesos y te encuentras sin querer dando golpecitos con la punta del zapato, encogiendo los hombros siguiendo el ritmo, latiendo el estómago al unísono con las pulsaciones graves del bajo. Todo continuó con el baile. Con la intimidad del contacto, de ese lenguaje del movimiento y los gestos. Compartiendo pasos medidos y miradas de soslayo.

Sintiendo los latidos del otro acelerados, el sudor fresco, la sonrisa contenida, el roce de la piel. Y fue en un tango que él se insinuó, y en un vals ella le rechazó y bachateando él insistió y en el vaivén del swing ella dijo no, dijo sí, dijo ¿por qué?, dijo tal vez... y fue en un bolero de esos que no se distingue uno del otro cuando ella susurrando al oído de él le propuso: Cuéntame un cuento que me haga sentir... despéiname con tus letras, dibuja palabras de tinta en mi cuerpo... sedúceme.

HI

HAVIA UNA VEGADA

El escenario Primero una luz. Ha de ser la del amanecer cuando se anuncia lo que aún no es.

21


Será sin palabras… para que ella escuche el sonido de su escritura, su ritmo, su tiempo. Ella Ella está de espaldas. Tiene un cuerpo pequeño y bien dibujado, su pelo negro y rizado, no muy largo, cae sobre sus hombros. Su piel es morena y va cuidadosamente perfumada. Está descalza y sólo lleva una fina seda a la altura del pecho. A su derecha, junto a sus piernas, hay una pequeña mesa y sobre ella una pluma y tinta de varios colores. Le está esperando recostada y, cuando oye sus pasos, deja caer la seda y con la mano izquierda recoge todo su pelo a un lado ofreciéndole su espalda… Él En la alcoba las luces primeras de la alborada comienzan a descubrir las formas que aparecen de repente como en un sueño. Él entra y la observa. Ella finge estar dormida pero su respiración agitada la delata. El delicado perfume y su cabello azabache y rizado le perturban por un instante pero pronto se sobrepone y se recuesta a su lado intentando aparentar indiferencia ante la emoción que le produce la proximidad de su cuerpo y su desnudez. Moja la pluma en tinta roja y comienza a escribir sobre la piel de ella, recorriendo como un peregrino su geografía desde el valle de la nuca, siguiendo las colinas voluptuosas de los hombros, bajando el sendero de la espalda hasta el remanso plácido y fértil de las caderas. Él escribe en silencio, para que ella pueda sentir el sonido de la escritura y lo asocie al tacto suave de la pluma, al escalofrío de la tinta, al cálido aliento del escritor sobre su piel. Cuando él finaliza le susurra al oído lo que ha escrito: – "Así como mis brazos conquistan tu talle para guiarte siguiendo los dictados de la música, de la misma forma que mis escritos poseen ahora por un instante tu espíritu… así mis labios sueñan sobrevolar tu piel y envían su vanguardia de palabras. Piel, tinta, saliva, palabras… besos engarzados en una danza lasciva y caligráfica sobre el campo de batalla de tu torso desnudo" Ella de nuevo Ella le ha oído llegar, siente su paso firme y seguro. Él necesitará un instante para "verla", saber de su piel, de su olor, de su tacto... Ella está tan quieta, tan in-quieta. Fue un impulso arrancado por el compás sensual de un bolero. Le propuso su cuerpo, le ofreció su piel y ahora le esperaba, le esperaba anhelante de sus letras, de sus trazos, de su pulso.

Notari! HI

2n Premi

HAVIA UNA VEGADA

>

22

– No, no i no! Jo vull ser Notari! Era el primer cop que aquell noi alt i fort deixava

Él se acerca, toma la pluma, la moja... va despacio, sin prisa –y aquella luz–. Hay un silencio, un instante, como un vacío en la respiración y es entonces que ella le siente... le siente por primera vez. Una caricia convertida en hilo de tinta comienza en su nuca y lentamente se deja caer hacia sus hombros –y aquellas palabras la van tomando– continúa por su espalda –la van haciendo suya– llega a sus caderas donde se muestra distinto. Él ha sido varios hombres para ella y ella diferentes mujeres para él bajo el abrazo del baile. Por un instante se detiene y ella contiene el aliento. Él se da cuenta y arrimándose a su oído le susurra; "Así como mis brazos conquistan tu talle para guiarte siguiendo los dictados de la música, de la misma forma que mis escritos poseen ahora por un instante tu espíritu… así mis labios sueñan sobrevolar tu piel y envían su vanguardia de palabras. Piel, tinta, saliva, palabras… besos engarzados en una danza lasciva y caligráfica sobre el campo de batalla de tu torso desnudo" Y ella repite en voz baja: – “Piel, tinta, saliva, palabras, besos”. Ella toma su mano, la de la escritura, está manchada de tinta roja, se la lleva a la boca, cierra los ojos... Él, finalmente… Él oye la voz de ella por primera vez, como un eco lejano de sus propias palabras... “Piel, tinta, saliva, palabras, besos”. Ella le toma su mano manchada de tinta roja y la guía con firmeza, como se lleva a un niño, hasta su boca. Sabe entonces de la suavidad de sus labios, el tacto húmedo de su lengua y la dulzura del beso. Él la invita a girar el torso y entonces se le presenta una nueva página en blanco, suave desnudez libre de tinta y de besos. Ella mantiene sus ojos cerrados. Él retira con delicadeza unos rizos de su frente, acaricia el vello erizado de su nuca y acerca sus labios a los de ella hasta respirar el mismo aire mientras le ordena suavemente – "Mírame". Tras una vacilación ella abre sus ojos y por fin se cruzan las miradas. Ya no hay lugar para el pudor. Sumergiéndose en sus pupilas él finalmente susurra – "Mis palabras han sido el ariete de tu fortaleza de piel. Déjame ahora ser algo más que el hombro dónde te apoyas cuando la música nos lleva. Déjame ahora ser algo más que rojas letras dibujadas en tu cuerpo" Joan Muñoz abril 2007

clar als seus pares les seves intencions. Amb 19 anys feia palès que ja no era el nen petit que tant havien protegit. Darrere quedaven tots els esforços fets, tots els sacrificis. El pare, fill d’un polític de dretes i d’una directora de sucursal bancària; i la mare, filla d’un constructor, havien lluitat i treballat durament des de petits i ara eren uns extraordinaris pallassos admirats per tothom. Havien assolit l’èxit. Treballaven com a funcionaris del més important circ de l’estat, seu del Ministeri per assumptes del circ. La mare com a cap del Departament de llançament de pastissos a la cara i el pare de director general a la Direcció general d’indumentària, on tenia la importantíssima tasca de vetllar


perquè en tots els circs de l’estat els pallassos duguessin roba adient a la seva feina –sabates dos o tres mides més que la necessària, jaquetes de quadres de colors llampants combinades amb pantalons de ratlles, etc, etc.– Tenia al seu càrrec un «exèrcit» de 231 inspectors que vigilaven els gairebé 600 circs, obrint els expedients sancionadors que calguessin per fer que empreses i treballadors complissin les normes. – Notari! Va cridar primer el pare i després, mirant a terra i amb gest resignat, ho va anar repetint en veu baixa dos o tres cops més. La mare, amb els ulls vidriosos, va intentar raonar: – Pensa en la vida que t’espera. Pots fer una cosa, aprèn un ofici i després si realment el què vols és ser notari –la cara li canviava només de dir la paraula– almenys que tinguis una sortida per si les coses no van com tu vols. – Ho tinc decidit! És el que vull des de fa molt temps. Els pares es van mirar i van mirar el noi. De seguida van saber que no hi hauria res a fer. Per a ells, un notari era aquella persona que –en paraules de l’admirat Joan Barril– l’acte més important que feia era fer acte de presència i com a molt, donar fe. Res més. Estaven cansats de veure per televisió tota una sèrie de programes en els que els protagonistes eren gent d’aquesta mena, coneguts només per no fer res de bo. Jutges, advocats, polítics i com no, notaris. N’hi havia un on els tancaven en una casa durant una temporada i tothom podia contemplar el seu capteniment. I sobretot, recordaven amb disgust el programa dels notaris “Operació acta” on intentaven descobrir el talent amagat darrera de cada acta notarial. Això encara feia més difícil afrontar la decisió del seu fill. – La culpa ha estat teva! –ara que s’havien quedat sols el pare va ser el primer en parlar– L’has malcriat! Sempre enganxat a les teves faldilles. Si m’haguessis deixat tenir una mica de mà dura ara no estaríem així. – És clar! Mà dura! Quan? Quan has estat a casa per poder exercir aquesta mà dura? La teva feina sempre ha estat per damunt de la teva família. Deixant de banda la teva dèria pel ball! El pare era un gran afeccionat al ball, de fet, el temps que estava a casa se’l passava davant del televisor veient concursos de ball. A tothora es podien veure concursos de ball. Nacionals o internacionals. Hi havia canals exclusius dedicats al ball. La gent omplia diumenge rere diumenge les seus de les més importants escoles de ball que tenien capacitat per a milers d’espectadors. Quan hi havia un concurs entre escoles rivals de la mateixa ciutat aquesta es paralitzava i més encara quan era entre ciutats històricament enfrontades. De vegades, hi havia confrontacions molts violentes entre els seguidors d’una i d’altra escola, arribant fins i tot a la mort d’algun seguidor. Les autoritats no sabien com parar aquests episodis de violència i cada cop posaven més agents de seguretat al voltant de les escoles de ball. Els ballarins professionals eren considerats com déus i cobraven autèntiques fortunes per ballar en una o altra escola. S’omplien pàgines i pàgines de diaris anunciant la contractació d’una important parella de ball per part d’una escola de la ciutat. A aquests ídols de masses, o tal com els anomenaven, aquests nous gladiadors, les més importants firmes de roba o calçat se’ls disputaven perquè vestissin els seus dissenys.

I dins d’aquesta elit encara hi havia una categoria superior. Eren les noies que ballaven la dansa del ventre. S’havien convertit en les millor pagades i les més desitjades i envejades de tots. Durant els concursos quan elles sortien era quan s’arribava al moment àlgid de l’espectacle. Barcelona tenia l’honor de comptar amb l’escola de ball amb més seguidors de tot l’estat. Més de 100.000! Tenien una magnífica seu amb capacitat suficient perquè aquests seguidors poguessin veure asseguts còmodament els concursos que s’hi celebraven. Era impressionant veure sortir les parelles de cadascuna de les modalitats a la pista i aquelles 100.000 ànimes cridant el seu nom i donant ànims. El pare, soci d’aquesta escola, havia dut al noi des de petit tots els diumenges a la seu. Quan va ser prou gran el va apuntar als programes de formació de l’escola amb la il·lusió que es convertís en un important ballarí. I ell ho feia prou bé. Però en part per la pressió del seu progenitor i en part pel despertar de la seva vocació va anar deixant d’assistir a les classes i finalment perdé tot interès pel ball a nivell professional i de competició. Això sí, de tant en tant s’ajuntava amb la seva colla d’amics i anaven a ballar una estona per distreure’s. I en aquest moment del pensament va ser quan el pare va tornar a la realitat. Quan va pensar en la colla d’amics del seu fill. Ells!. Ells sí que en tenien la culpa! Les males companyies havien fet que el seu nen s’allunyés del camí que havien somiat per a ell. Una colla de repentinats, sempre amb vestit i corbata i amb aquelles sabates impecablement lluents. Al principi van pensar que era cosa de joves contestataris i que ja li passaria i van deixar-lo fer. Ara s’adonaven que allò havia anat més enllà del simple gust estètic. Aquells marrecs es passaven el dia estudiant lleis, protocols o tractats de comerç i pensant en el dia en què es convertirien en advocats, jutges, agrimensors i com no, notaris. Fins i tot les noies, generalment més assenyades, tenien aquestes idees i dos d’elles estaven decidides a fer-se registradores de la propietat. El que els pares no sabien era que el seu fill no s’havia deixat endur per aquests plantejaments, ans al contrari, havia estat un dels principals ideòlegs del grup. En això les coses sempre han estat igual. Els pares sempre pensen que són els altres les males influències dels seus fills. Quan va parlar amb la seva dona d’aquests pensaments, tots dos –encara que la mare ho va fer una mica més a contracor van decidir dur al fill una temporada a casa d’una cosina d’ell que vivia a Matadepera, feliçment casada amb un magnífic faquir i pares de dos nois als quals havien sabut educar perfectament, que hores d’ara aprenien l’ofici patern amb gran dedicació i demostrant un extraordinari i heretat virtuosisme. Creien que d’aquesta manera allunyarien el noi del perill, però el que no sabien és que allò era un procés imparable i que finalment comptarien amb un notari a la família.

Joan-Manel abril 2007

Mateu

23


Embrujo de Tango HI

3er Premi

HAVIA UNA VEGADA

>

Belen Modino

E NTRETENIMENTS

Malena sale de casa dando un portazo. Mientras espera el ascensor se seca las lágrimas. A lo lejos se oye el murmullo de un melancólico tango. Justo ahora y a ella, que no le gusta el tango. En la calle duda un instante hacia dónde ir. Todavía está temblando, pero lo disimula bien. Dirige sus pasos hacia la avenida. Camina con paso firme, con la cabeza alta, con superioridad; sin mirar a la gente, como queriendo dar a entender que para ella el mundo es algo fácil. Intentando demostrar que es fuerte y libre. Sin embargo, en su cabeza aún le retumba la bronca. Los pensamientos le dan vueltas como una noria y se le dividen las respuestas. El sentimiento de culpa y la angustia van abriéndose paso en su cabeza. Camina hacia ningún lado, con paso rápido, hasta que el miedo dentro de sí comienza a desaparecer. Quiere creer que su vida puede cambiar. Que un instante mágico le cambiará el destino, pero la imagen desencajada de Alejandro es como un bofetón que le devuelve a la realidad. A la vuelta de una esquina encuentra un vetusto y ruinoso café de donde salen los acordes de un bandoneón llorando un tango. Otro más... Sin pensárselo dos veces abre la polvorienta puerta y entra. A lo lejos hay dos parejas moviéndose al compás que les marca el viejo bandoneón. Dicen que quien aprende a bailar tango queda atrapado en una especie de misterioso embrujo, encantador pero también peligroso. Malena no ha aprendido, ni ha querido aprender a bailarlo, pero hay algo en el ambiente que le hace quedar atrapada por esa melodía de ritmo melancólico y cambiante... Se sienta en una mesa y pide un café. Poco a poco comienza a sentirse mejor. Sentado en la barra hay un hombre y dos mujeres de unos cincuenta años que la miran de arriba abajo. Comentan algo y se ríen. Malena siente que no es de allí. Sabe que ese no es su territorio. Presiente que en ese sombrío café ocurre algo a lo que no fue invitada. Algo que intuye que no es suyo, pero que la vincula. Una de las mujeres la mira fijamente cuando alguien le toca el hombro. Ella da un salto asustada. Un individuo decrépito le pregunta si se puede sentar. El bar le parece raro. La vida le parece rara. El aire se ha vuelto irreal. El viejo se sienta y le pregunta: – Vos sos la pibita del “italiano”, ¿no?

SOLUCIONS ALS ENTRETENIMENTS DE LA REVISTA 37 1. SOPA Les 10 cançons amb nom d’home són: Ramon (La Trinca - El Sr. Ramon); Pau (Els Pets); Dalí (Mecano); Gerard (Gossos); Agustín (Tango, Horacio Salazar, Don Agustín Bardi); Emiliano (Lax’n Busto, Emiliano Zapata); Jim (Maria del Mar Bonet); Marcel (Les

24

El tipo está equivocado, pero ella no se molesta en decirle que no mientras la incomodidad empieza a crecer por momento. – Acá te doy lo que me mandó pedir. Saca un pequeño paquete envuelto en papel de periódico y lo deja sobre la mesa. Malena mira a su alrededor. Las dos mujeres la miran y sonríen. Una de las dos se acerca y sin permiso se sienta con ella. – Te felicito, nena. Te lo debés haber ganado. – No sé de qué habla. El señor se equivocó. Yo no sé qué es esto, ¿usted escuchó?, ni siquiera conozco a nadie a quien llamen “el italiano”. – Vamos, Malena – dice la mujer en tono irónico – no te hagás la idiota. Ambas sabemos que te lo merecías. Al oír su nombre se le acelera el pulso y siente pánico. Esa gente de ahí no está bien. ¿O es ella la que no está bien?.... Bajo la penumbra de la lamparilla la mujer le parece mucho más joven de lo que le había parecido antes. Quizá tenga poco más de treinta años, pero está demasiado gastada y descuidada. Levanta y la cabeza y observa a la otra mujer que está mirando hacia fuera. – Ella también lo sabe – dice la mujer. Hay un movimiento rápido que Malena no logra precisar. Por un momento siente que está viviendo un sueño. Las cosas se le desdibujan, la respiración se dificulta, el tango se distorsiona. La mujer de su mesa se incorpora y se acerca. Escucha como en un eco lejano que alguien le pregunta si se encuentra bien. Ve una luz. Oye una sirena. Debe de ser la ambulancia. Un golpe. – Te desmayaste piba Ella mira para todos lados. Una pareja ha dejado de bailar y la miran extrañados. La puerta del café se cierra de golpe y las dos mujeres salen apresuradas. El paquete no está. Mira hacia fuera y ve a las mujeres terminando de entrar en un coche que ya está arrancando. Malena se levanta del suelo y se sienta en la silla que está a su lado. En un susurro le pregunta al camarero cuánto es lo que le debe. – No es nada, nena, invita la casa. Justo cuando va a salir del bar, entra una chica que parece de su misma edad. Ambas se miran en una fracción de segundo y siguen su camino. En ese lugar Malena se siente como una nena. A veces encuentra lugares que le hacen sentir así. Es hora de volver. A lo lejos alguien da un portazo. Tiene ganas de ponerse a llorar, pero en cambio empieza a susurrar sin darse cuenta: « ....Si yo tuviera el corazón... El corazón que di.... Si yo pudiera como ayer... Querer sin presentir....» abril 2007

Cowboys Fringans, Marcel Galarneau), Pedro (Ruben Blades, Pedro Navaja); Curro (Serrat, Romance de Curro El Palmo). La frase que es llegeix amb les lletres que sobren és: No ha estat gens fàcil trobar cançons i músiques amb nom d’home. 2. LES VUIT SABATES 3. Són quatre germanes i tres germans.


>

Un altre cop l’escola ha acollit diferents exposicions

Allá se quedaron los azules valles Los campos de caña… el verde palmar Se quedó mi pueblo con sus quietas calles Se quedaron mis risas, mis penas, mis ayes… Allá… del otro lado del mar.

Un espai per als artistes UN

ESPAI PER ALS ARTISTES

Febrer i març 2007

-

Olis Montserrat Vallés Camps Pots experimentar les vivències més intenses en contemplar una tela. Desitjaria ser capaç d’emocionar, il·lusionar, entusiasmar, angoixar... Voldria despertar mil sensacions capaces de captivar-te a través de les meves obres. Aquest és el gran repte que assumeixo i pel qual treballo amb il·lusió.

Gener i febrer 2007

-

Ceràmica Mario Leal Uno de los oficios más antiguos del mundo: ceramista. Modelar, tornear, esmaltar, y luego el fuego; una maravilla. Tierra, aire, agua y fuego = Cerámica. Más natural imposible.

Joies Amèlia Pérez «Objetos simbólicos en plata» Joyería a la cera perdida En esta exposición de piezas únicas realizadas en plata, la diseñadora presenta varias colecciones que combinan creatividad, elegancia y seducción.

-

Fotografies Lídia i Lara Leal

COLECCIÓN ORGÁNICA: esculturas en plata de pequeño formato. Piezas únicas con formas sinuosas y texturas mágicas que se inspiran en fragmentos de la naturaleza. Espontáneas, imprevisibles y de gran belleza plástica. COLECCIÓN ERÓTICA: piezas provocativas y atrevidas. La sensualidad del cuerpo femenino aparece como un paisaje inesperado. COLECCIÓN MODA: originales diseños como complementos. Vístete con plata. Y otros sugerentes diseños que te seducirán, siempre evocando la fantasía y la elegancia femenina.

25


La seva millor model és la Margaret, (sembla que sigui filla seva). És una dona incansable que no té mandra per fer cursos de manualitats força creatius. Agraïm la seva col·laboració al nostre espai d’exposició i l’animem a preparar-ne d’altres.

-

Abril i maig

Recull de Carme Navarro

E NTRETENIMENTS

Joan Orduña

26

Puntes de coixí Pepi Sidón Sóc una jubilada de 70 anys que no es vol avorrir. Per això m’agrada aprendre moltes coses, entre elles les puntes de coixí. Vaig començar fa pocs anys però és una afició que m’agrada molt. A Bailongu em donen l’oportunitat de mostrar-vos el meus treballs. Espero que us agradin i que en gaudiu.

ENTRETENIMENTS REVISTA 38

Gràcies per tot. Nosaltres, Bailongu, donem les gràcies a aquesta dona que té una paciència i una habilitat infinites. Les seves creacions de puntes de coixí en són una mostra. Hem vist altres peces fetes per ella: de roba, de mitja amb uns fils i llanes que no es troben a qualsevol lloc, també ha fet i fa bijuteria i algunes de nosaltres hem pogut lluir alguna peça feta per ella.

1. SOPA DE LLETRES En aquesta «sopa de lletres» hi ha amagades vuit ciutats o nacions que han estat l’origen de diversos balls dels que sonen a Bailongu. Totes han sortit a les revistes de Bailongu. Poden estar d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, de baix a dalt i viceversa, en diagonal, i també poden estar a l’inrevés. En el cas de ciutats o nacions amb dos paraules, la segona estarà a la casella del costat (dalt o baix, dreta o esquerra) de la casella de l’última lletra de la primera. Amb les lletres que sobrin podreu llegir un frase molt curteta. 2. LES 7 DIFÈRENCIES Al canviar de cantó el dibuix, s’han comès errors. Per això els dos dibuixos no

Olis Josep M. Millán Professor carismàtic de la nostra escola, va iniciar-se al ball amb la dansa clàssica unida a la mímica i al teatre. A la nostra pista de ball el podeu veure com un Fred Astaire modern, ballant com un rei, salsa, tango, balls de saló i destacant entre tots pel seu cos de goma amb el funky. Va estudiar escultura a l’Escola Massana i té un interès personal per les tècniques de pintura. Aquesta exposició ens mostra una part creativa que poca gent de l’escola coneix. La part pictòrica. En un moment de la seva vida va endinsar-se en el món de la geometria i de l’abstracció de les formes. Amb els colors i les línies ens transporta a un món molt personal, ple d’espontaneïtat i de força. maig 2007

són iguals. Hi ha set diferències. Segur que les trobareu. 3. L’ENIGMA La Sara va fer un any que estava a la colla de ball. Per això els seus set amics la van obsequiar amb un pastís de pa de pessic. Però

com que a la Sara l’hi agradaven les endevinalles, els seus amics li van dir que tallés el pastis en vuit trossos iguals, però només fent tres talls de ganivet. Sabries dir com ho van fer? maig 2007


Ritme Tenir ritme en el ball és un element indispensable a l’hora d’expressar-se. Moltes persones el deixen de banda o, com a mínim, no li donen prou importància, seduïdes per altres qüestions –segurament més atractives per a elles–, com les figures. És potser en la interpretació del ritme, en el seu sentiment i en l’expressivitat que comporta, quan un ballador/a pot donar més d’ell mateix. Aquest article va adreçat a totes les persones que, pensant en la mateixa línia d’això que escrivim, tenen dificultats a l’hora de poder-ho expressar; dificultats a nivell motriu o a nivell d’orella, és a dir, de comprensió de la música que volen ballar. D’altra banda, aquest article se centrarà, sobretot, en el segon punt: la comprensió de la música i la seva interpretació dins del ball de parella, EL RITME. El treball es farà dividit en quatre blocs: Concepte binari Concepte ternari El compàs de quatre temps La frase de vuit temps.

Concepte binari Tots els balls de saló, llevat del vals i la masurca, es regeixen per aquest concepte. Qualsevol ritme que es pugui dividir per dos és un ritme binari. Es podria dir que el fet de reduir el ritme de la música a dos temps seria buscar la unitat més petita i més bàsica amb què podem interpretar un ritme ballant. Dividir un ritme per dos implica poder comptar-lo amb només dos números: 1 i 2, els quals, i separats sempre pel mateix interval, s’anirien succeint al llarg de tota la peça: 1,2, 1,2, 1,2, 1,2... Aquesta explicació comporta dues preguntes: -El fet de dividir el ritme en 1 i 2 implica una jerarquia, ja que diferenciem l’1 del 2. Quina és aquesta diferència? -Quina unitat de mesura fem servir? Quin valor tenen l’1 i el 2? Diferència entre 1 i 2: temps i contratemps. Quan portem la pulsació, estem comptant el temps fort (temps), o 1, i el temps dèbil (contratemps), o 2. Unitat de mesura. Ha quedat clar que la música la podem comptar, o el que és el mateix, la podem mesurar. Per poder-ho fer cal disposar d’unes unitats objectives de mesura. Per a l’objectiu concret que ens ocupa, aquí treballarem amb un tipus d’unitat treta del món del solfeig, la negra, amb una equivalència treta del ball de saló, el temps ràpid (ràpid del fox, de la salsa, dels temps del pasdoble, el merengue o el rock&roll).

Per tant, quan comptem “1, 2”, comptem dues negres El temps 1 està remarcat amb negreta per evidenciar que és el temps fort. Per treballar aquest concepte utilitzarem els balls nordamericans: fox-trot, swing i rock&roll. Tots aquests balls tenen una característica comuna: tots es ballen (o es poden ballar) a 6 temps, és a dir, a 6 negres:

Una altra característica comuna és la manera que tenen aquests balls de diferenciar el temps i el contratemps: tots aquests balls marquen amb un so greu (baix, tuba o bombo) el primer temps, mentre que amb un so més estrident i agut (rascada de guitarra, caixa o plats de bateria), el segon temps. Aquest contrast rítmic és més tímid en el swing (el fox-trot és només un ball, una manera més suau d’interpretar la música swing), i molt més accentuat en el rock i en el neoswing. Quan ballem fox o swing, ens podem trobar peces que només (o principalment) col·loquen el baix en el temps fort (és a dir, cada dues negres) i deixen el temps dèbil únicament i exclusiva a la caixa o als plats. També ens podem trobar, i això és una característica bàsica de la música swing, que encara que se segueixi marcant el temps dèbil amb la caixa o amb els plats, el baix va marcant tots els temps (a cada negra). En el rock aquest contrast està mancat de subtileses i està molt clarament marcat pel joc de bombo (1) caixa (2). Aquest mateix contrast es reprodueix en el ball: punta (1) peu pla (2). Malgrat que ens pugui semblar estrany, és molt normal que els temps dèbils o contratemps estiguin més marcats i que es captin més fàcilment que els forts. Els sons aguts ressalten més que els greus. És una mena de tirania dels temps dèbils. Això fa que moltes vegades els balladors comencin a ballar sobre aquest temps. Quan passa això, diem que estan ballant a contratemps.

(assenyala els temps que trepitgem)

(6 temps)

Exemple de ball: fox/swing: (cada lent equival a dues negres i cada ràpid a una negra)

27


Concepte ternari Aquest concepte afecta només el vals i la masurca. Qualsevol ritme que es pugui dividir per tres és un ritme ternari. Dividir un ritme per tres implica poder comptar-lo només amb tres números: 1, 2 i 3. Els quals, i separats sempre pel mateix interval, s’anirien succeint al llarg de tota la peça: 1,2,3, 1,2,3, 1,2,3, 1,2,3... (cada temps equival a una negra). El temps fort és l’1. Encara que en molts casos podem seguir els compassos escoltant uns determinats instruments (temps 1 baix, temps 2,3 caixa o plats de bateria), el més recomanable és deixar-nos portar per la melodia. Les melodies de vals i de masurca solen ser de tall molt tradicional (curtes, repetitives i molt cantables). S’accentuen sempre en el primer temps del compàs i es desenvolupen al llarg de quatre compassos. És a dir, les melodies ternàries se solen agrupar formant grups de quatre compassos (de tres temps) cada un: total 4x3=12 temps. Desenvolupament de la melodia:

El concepte de compàs influeix molt a l’hora del ball perquè ens dóna accés a una primera aproximació a la idea de la interpretació. Així com a l’apartat binari només havíem d’escoltar la secció rítmica per distingir el temps fort del dèbil (bombo, caixa...), per seguir un compàs de 4 temps no en tindríem prou. Per distingir el compàs i, per tant, el temps 1, haurem d’estar atents a la secció melòdica. És la que, mitjançant els seus accents, ens ajudarà a seguir el compàs. Un bon exemple d’això ens el dóna el pasdoble amb les seves estructures melòdiques tradicionals i repetitives, estructures que -amb tota la distància que caldria posar-hitambé trobem a la milonga. Tots dos balls tenen una figura molt similar que treballa sobre aquesta idea de compàs i melodia. Aquesta figura de quatre temps –el pas llarg al pasdoble i el «paso con balanceo» a la milonga– remarca clarament el primer temps per sobre dels tres restants. Deixant clar que seguir una melodia és la millor manera de seguir un compàs, tornarem ara a la secció rítmica per ajudar a trobar el compàs. Buscarem exemples en tres balls caribenys:

Merengue: tradicionalment en aquest ball s’utilitza un instrument de percussió anomenat “tambora”. Aquest instrument, amb un so evocativament africà, ens assenyalarà el primer temps de cada quatre:

El compàs de quatre temps Tots els balls binaris els podríem incloure dins aquest concepte, llevat del fox, el swing i el rock que, encara que musicalment segueixen la idea del compàs, la base per ballar-los (6 temps) no hi encaixa. En el primer apartat, hem parlat de la pulsació com la manera de portar el ritme de forma binària. Aquesta pulsació la portàvem comptant fins a dos i seguint el valor assignat a la negra. És a dir, seguint els temps ràpids. Ara, però, imaginem-nos que volem portar la pulsació comptant fins a quatre, de manera que quan ara comptéssim 3, seria com si comptéssim un altre 1 en la forma binària (i 4 per al 2).

Bachata: aquest ball té una clara associació amb el compàs. La seva base remarca clarament cada temps del compàs, accentuant suaument amb el maluc (alhora que colpeja amb el peu a terra), el temps 4. Moltes bachates remarquen musicalment aquest quart temps amb un toc de percussió clar i sec:

Per tant, si trobem el 4, també trobarem l’1.

Malgrat que la forma binària i el concepte de temps/contratemps continua sent present, ara ens trobem que entre els dos temps forts que tenim (1 i 3) hi ha també una jerarquia molt clara: el temps 1 està per sobre del temps 3. Temps Temps Temps Temps

1: 2: 3: 4:

fort dèbil semifort dèbil

Així doncs, ens trobem ara les negres reunides de quatre en quatre, és a dir, en compassos de quatre temps (compàs de 4/4).

28

Salsa: si escoltem atentament un tema de salsa, o de “son”, entre tot el batibull de sons i percussions, sentirem un doble so sec i greu que es repeteix cada quatre temps. Aquest és el so de les congues, o altrament dites “tumbadoras”. Aquests instruments de percussió, fonamentals en aquests gèneres, remarquen constantment el temps 4:

Per tant, si trobem el 4, també trobarem l’1.


La frase de 8 temps (la salsa) Tots els balls binaris entren dins d’aquest concepte. Però el que aquí es digui serà vàlid per als balls les bases dels quals siguin de 8 temps: forró, samba, bolero, bachata, cha-cha-chá i, sobretot, la salsa. Tot el que s’ha vist anteriorment en el concepte binari i en el compàs de 4 temps continua sent vàlid i complementa el que ara veurem. Els balls de 8 temps ocupen en cada base 2 compassos complets de 4 temps cada un. De tots aquests balls, nosaltres ens fixarem en la salsa. Aquesta és la base de la salsa:

Aquest ritme es toca amb dos pals de fusta («macho y hembra») que es fan picar entre ells. Aquestes fustes són «las claves». Aquest ritme consta de dues parts (2 compassos) i 5 cops, 3 en una part i 2 en l’altra. Depenent de l’ordre en què vagin les parts la clave pot ser 3/2 o 2/3:

Aquí veiem com tots els cops de clave no coincideixen amb els nostres temps. El segon cop de clave del grup de tres està entre dos temps: Entre el 2 i el 3 (clave 3/2) Entre el 6 i el 7 (clave 2/3)

El segon compàs, en relacionar-lo amb el primer, perd “estatus” i els seus temps 1, 2, 3 i 4 passen anomenar-se “5, 6, 7 i 8”. En una relació de dos compassos, el primer passa a ser el compàs fort i el segon el compàs dèbil. Per aprendre a distingir-los (a discriminar, per tant) la millor manera seria escoltar la lògica de la melodia: el fraseig del cantant, la melodia del baix o “tumbao”, seguir les melodies repetitives del piano o del “tres”. En l’apartat rítmic tenim una referència providencial, quan la podem sentir: la clave. La lògica de la melodia: un compàs de 4 temps normalment és massa curt per encabir-hi una melodia més o menys desenvolupada. Dóna lògica als accents però no al discurs. Així doncs, necessitem un segon compàs perquè la melodia es pugui sentir còmoda. Un exemple d’això ens el donen l’Ismael Rivera i el seu Negro Bembón: Mataron al/ negro Bembón (bis) Hoy se llora/ noche y día Porque al negri/to Bembón Todo el mundo/ lo quería (en negreta el primer temps de cada compàs: l’1 i el 5) Així doncs veiem que el cantant, per completar tot un vers, necessita 8 temps, és a dir, 2 compassos sencers. Tot és qüestió de gustos, però en principi no és el mateix entrar en el temps 1 (primer temps del compàs fort) que en el temps 5 (primer temps del compàs dèbil). Quan el “tres” (un tipus de guitarra cubana de tres cordes doblades) o el piano desenvolupen tasques rítmiques, normalment ho fan construint melodies curtes i repetitives de suport harmònic anomenades “tumbaos”, que duren normalment 8 temps. La clave: la música cubana es construeix a partir d’una bastida rítmica molt particular des del nostre punt de vista. La manera de sentir el compàs, els accents musicals, dels cubans, és diferent a la nostra. La tradició de la música cubana segueix el seu propi compàs, segueix la clave. La clave és el ritme bàsic de la música cubana, que s’articula sobre dos compassos de 4 temps cada un (8 temps).

La clave que tradicionalment s’utilitzava més, la clave 3/2, té l’avantatge per al ballador que el seu primer cop coincideix amb el primer temps del compàs. La clave que actualment s’utilitza més, la clave 2/3, té l’inconvenient per al ballador que el seu primer cop coincideix amb el segon temps del compàs, deixant el primer temps orfe de marca. Tot i així, el ballador té prou referències amb què guiar-se.

novembre 2006

Jordi Costa

A secretaria de Bailongu podeu trobar un CD amb músiques que exemplifiquen aquest article.

El baile y sus tiempos Postal que al revers conté propaganda de “Medias seda, cuchilla calada a 5,75 pts” Desconeixem la data de la postal i el nom de la fàbrica de mitges.

Montserrat Garrich

29


Q UÈ

BALLEM ?

Un nou greatest hit a Bailongu

>

Corren nous temps.

A Bailongu sempre hi ha hagut cançons que es podrien definir com el greatest hit del moment. No em refereixo a les músiques «llenapistas» en el sentit més literal de la paraula, ni a grans peces clàssiques o als greatest hits externs, que també es posen a Bailongu; em refereixo a peces que fem nostres i que s'acaben identificant de forma especial i intangible amb els balls de les nits de divendres i de dissabte. Músiques que ens defineixen una època o que quan les recordem ens hi transporten. Quan vaig arribar a Bailongu, a l’època del Torrent de les Flors i de quan s'anava a ballar a La Pau, recordo tres grans hits del moment: el swing d’El Libro de la Selva, El Tiburón i el Tango amb majúscules de l’Adiós Nonino. Recordo que m'apartava de la pista de ball per veure'ls des de fora. Els tres. I com aquests hits, n'hi ha hagut molts d'altres que han definit moments ben especials. Només una petita mostra –i segur que equivocada–: per Bailongu han deixat empremta grans salses com La Jinetera, el recent Idilio, o el gran i etern Montón de

30

Estrellas de Polo Montañez, que està creuant la línia dels mortals i arribant a la categoria de clàssic... Hem passat per períodes Paolo Conte o Van Morrison, de valsos com el Colgados de un cielo, de la Mónica Molina, el country Yes, grandíssims boleros (cadascú té els seus...), el Down by, the Riverside... Ens hem afartat de moltes peces (de les quals no diré el nom per no ferir sensibilitats), etc... i tantes altres que em deixo i que per poc que anem pensant podríem anar posant en una llista ben intensa. Han estat peces de necessària audició si es volia que la nit desprengués aquell sabor Bailongu tan característic. Però ara els temps estan canviant, i una nit que vulgui catalogar-se com a tal, ha de ser una nit on soni... una bachata molt concreta. El Lamento Boliviano. Una bachata. Home, sempre ha estat un gènere resultón amb temes mobilitzadors, però mai havia succeït a Bailongu amb una bachata el que succeeix quan sona el Lamento Boliviano. El Lamento omple la pista, la sala la canta, es baixa la música i ressona un "te amaré por siempre" i un "borracho y loco" amb un nivell de volum dignes de denúncia del veí del pis del davant. Jo que sempre deia que Bailongu és una sala foxera... i que s’omple sempre amb salses, cha-chas i merengues... i ara, una bachata té l'honor de estar en el Top de les peces més intensament ballades! I amb una intensitat que es manifesta des del moment que sonen els primers acords. Des de la plataforma del DJ es veu la sala i es capta de forma privilegiada quan la sala vibra, quan disfruta i quan celebra una cançó. Succeeix a vegades que una mateixa cançó ha estat aplaudida un dia i ha passat sense pena ni glòria un altre. Però el Lamento és peça, avui per avui, magnètica. Implícitament reclamada i explícitament celebrada per tota la sala. Una aposta segura. Impressionant. I això que té una lletra d'allò més desesperada i derrotada. Però ens encanta cridar allò de "borracho y loco", mira. El Lamento. Un hit del 2006 a Bailongu i que segur que s'arrossegarà tot el 2007. Ara la cosa està en endevinar quin serà el nou hit aglutinador que naixerà aquesta temporada... La decisió serà de la sala. Marc Macià gener 2007


>

— El funky és el que balla Michel Jackson. Així de contundent és en Josep Maria Millán, el professor de funky de l’escola Bailongu. No és que no estigui per punyetes o que a les onze del matí sigui massa aviat per a ell, no. En Josep Maria és un home pràctic i de definicions ràpides i no perd el temps en donar tombs a les coses. — Per a mi, la referència del funky és Michel Jackson i de fet jo començo a ballar aquest ball arran del vídeo Thriller, de Jackson. Allà vaig descobrir-lo. Va ser el seu ‘coup de foudre’, que diuen els llepafils francesos. El moment precís. La caiguda del cavall, en poden dir altres persones més tocades per la bíblia. Com sigui, Jackson és, doncs, la referència. — I tant! Ell va fer la música i el ball de Thriller, i va ser molt innovador. Abans no s’havia vist res d’igual. Per rodar el vídeo de Thriller va cridar al director de la pel·lícula Un lobo en París, per poder fer tot el muntatge de la transformació en llop. I amb l’ajuda d’un coreògraf va muntar el vídeo-clip. En Josep Maria va menjant-se a pessics una magdalena i al davant tenim dos cafès amb llet amb uns gots de plàstics amb tapadora. Estil americà. El bar és d’una cadena americana. Bevem coffee, doncs. Tot amb tot, no sé si el clima, l’aire del cafè —simpatia artificial, nom personal a la tassa (com es diu?, pregunta el cambrer de la barra abans de servir-te), cadires de fusta, algun silló, endolls per tenir corrent pel portàtil,...— s’adiuen amb el món funky. La música que suaument sona no ho és. — Jackson agafa idees de James Brown, el qui ha mort fa poc (el dia de Nadal), i passos del claqué i ho interpreta a la seva manera. I aquestes coses les comença a fer quan se separa del grup del seus germans. Jackson és un gran ballarí. Brown? No he vist els seus vídeos. Va ser el primer, certament. No sé si és el pare del funky, però podria ser-ho. El funky surt de la moguda negra dels Estats Units dels 50 i 60.

La moguda afroamericana Wikipedia diu que el funky és un estil musical, molt popular als anys 70, que va generar-se en l’ambient nocturn de les comunitats afroamericanes del EEUU, i va sorgir com una evolució d’elements del soul i del jazz. I va consolidar-se com un estil de ball i va marcar la música ballable. Quan ho comentem, en Josep Maria hi està d’acord. — Ja t’he dit que surt de la moguda negra americana... A la definició jo hi afegiria que hi ha quelcom de blues, de hip-hop, breack dance, rap... Tot s’assembla. És molt similar. I tot surt d’Amèrica. Ells són una potència i tenen poder per divulgar el que es fa allà. El que és interessant és la fusió d’elements que són capaços de fer. Jackson per exemple agafa el ball que es fa al carrer i el barreja amb el claqué i amb altres estils que provenen del jazz i en treu el funky. En Josep Maria s’explica amb les mans. Ell és seriós i mesurat, però les seves mans xerren més que ell. Es nota que ha fet –i fa— expressió corporal. Si no estiguéssim asseguts en un racó del bar i aquest estigués atapeït de cadires, segur que s’aixecava i mostrava algun detall fent un pas. Una cabriola, com li agrada de dir.

Josep Maria Millán, l’home del funky G ENT

DE

B AILONGU

El professor d’aquest ball a Bailongu explica com va ser seduït per Michael Jackson Tot ensenyant funky ha descobert la salsa a Bailongu Ara balla ‘salsafunky’ perquè barreja passos del ball afro amb els del ball llatí 31


tre. O almenys té moltes taules, com se sol dir dels actors. Certament, la Glòria Bastardes ho deuria intuir perquè, en presentar en Josep Maria deia que amb el micròfon a la mà, en fer una animació o un final de curs, és insuperable... — Vaig conèixer la Lupe en unes classes que jo feia de jazz, i ell em va demanar si volia participar en els seus espectacles. La companyia la formaven l’Ana Lupe, jo i un altre noi, el Pep.

Un ball individual

L’aventura d’un ballarí — Jo vaig començar fent ballet clàssic i jazz, i a partir de 1986 és quan entro de ple en el funky i m’hi trobo la mar de bé. Igual que feu Jackson, agafo passos del jazz i a partir d’aquí creo coses noves. Als 18 anys feia ballet en grups d’aficionats. Jo havia estudiat escultura a l’Escola Massana, sóc escultor. Però m’he dedicat al ball. Del clàssic vaig conèixer el mim i l’expressió corporal. No vaig anar, però, a l’Institut del Teatre, com podria semblar. Sóc autodidacta, pràcticament. Tot ho he fet per lliure. Vaig entrar a un grup de teatre que es deia Mayer –format per les síl·labes de Yerma— amb el que vaig fer, entre altres obres, ‘El público’ de Federico García Lorca, i ‘Salomé’ de Bernard Shaw. D’això, explica, ja fa anys. Molts. No cal concretar. Diu que llavors tot just començava El Tricicle i l’empresa teatral Focus també iniciava el seu camí. En Josep Maria mig acluca els ulls i fa memòria... — ... actuant de ballarí he fet espectacles de cabaret. Actuacions esporàdiques i més sovintejades. Durant un temps vaig participar en els espectacles que feia Ana Lupe, un home sud-americà transvestit que s’havia operat al Marroc, em sembla. Amb ella vam actuar a la sala Muntaner 4, l’antic cabaret Emporium. L’Ana Lupe es va quedar després el Barcelona de Noche. Ara no sé on para, fa anys que li he perdut la pista. És a dir, el nostre personatge és tot un home de tea-

32

Embalat, explica que a ell li agrada introduir coreografies i espectacles a les classes de funky. — Sí, m’interessa poder mostrar les possibilitats d’expressió que hi ha en la dansa. Amb els alumnes de les classes preparem els finals de curs donant un argument al que fem. Una coreografia senzilla en què tothom hi tingui la seva funció. Els alumnes de funky són prou –ara en té una cinquantena— per fer aquests micro-espectacles. Ell n’està content, diu. — El funky es balla individualment. Cert. No és un ball de parella. Pot haver-hi figures que es facin per parelles, però. És bonic ballat en grup, llueix més fent tots els mateixos passos i de tant en tant una parella que se singularitzi. Per ballar funky sol s’ha de ser molt bo i fentho en grup es pot valorar més l’esforç col·lectiu i el ballarí està més protegit. I aquí tornaria a aixecar-se i faria a dins el bar uns passos. Alt i esprimatxat com és, seria fantàstic. Però no. Som seriosos. Xerrem i prenem cafè en got de plàstic. El cambrer simpàtic fa estona que ens ha tret ja les restes no comestibles de les magdalenes.

L’evolució dels balls Entrem en temes d’alta cultura etnològica en els que cal filar prim i bé. La pregunta era si, a Europa, els balls generats aquí havien tingut també l’evolució que han tingut els americans... Potser conscients del perill de posarnos de peus a la galleda ho deixem córrer després de ferhi una breu passada. — Crec que ara a Barcelona hi ha elements musicals i de ball suficients i variats perquè en sorgeixi algun de nou, fruit d’alguna fusió. Hi ha la música pròpia d’aquí i les aportacions que poden fer les persones d’altres cultures que han vingut a viure aquí: africans, magribins, llatinoamericans,... Si hi ha artistes que investiguen sortirà alguna cosa. Segur. Fa una pausa. Glop de cafè. I amb gest de resignació li surt el retall d’ànima desenganyada del català de sempre. — Però a Barcelona, les coses tal com vénen se’n van. No hi ha constància. Va haver-hi uns grans teatres de revista i tots són morts. Va haver-hi cabaret, i ara res de res. Va tancar el Belle Époque, ha tancat El Molino,... A Anglaterra i a New York, les coses tenen més tradició, arrelen. A mi m’agradaria que hi hagués revista i cabaret. Adéu siau turons, adéu siau. — No crec que sigui la tele qui hagi matat aquests gèneres. És veritat que ara la tele amb els programes com


Corazón corazón, que és el que fan totes les cadenes, embruta. Ara el que jo penso és que, si Barcelona vol donar una imatge de ciutat cosmopolita, i vol ser una ciutat de turisme i de negocis, hauria de tenir un espectacle estable de cabaret.

El jazz en llibertat Tornem al funky, no fos cas que perdéssim el fil... — Com definiria el funky? El jazz més lliure. Sí, sí, és el jazz més lliure. Però també és sentiment. Molt de sentiment. Jo li poso quan ballo, perquè m’expresso amb el cos. “Tu et trenques” em diuen. I queda pensatiu. — La seva moda? La de la gent del hip hop. Gorrres, pantalons amples, vambes,... Oi tant, el funky es balla amb vambes. I no et frenen els peus... Difícil? Com tot, cal dedicar-hi hores. Pràctica, molta pràctica. En Josep Maria tot i portar el funky a l’ànima no és un ‘funkista’ estereotipat. — Ara, el ball de moda és el hip-hop. El funky es balla a les escoles i als gimnasos, em sembla, però, que en les discos on hi ha tendència a la música afro es pot ballar funky. Al Jamboree, al Otto Sutz,... Qualsevol música afro és apta per ballar funky. Temes de Prince, de Jackson, Jennifer López, de Beyoncé, de Black Eyes P, Craig David, de Madonna. Sí, sí de Madonna. I els de sempre de James Brown.

Michael Jackson va venir a Barcelona. Vaig gaudir. Mira, una persona que feia de doble de Jackson, que vestia igual i que ballava igual, el vaig tenir d’alumne tres o quatre mesos. Es diu Sergi. Ara li he perdut la pista. Ell va arribar a estar a Amèrica i allà el van passejar amb limusina i tot. No sé si de veritat va fer de doble de Jackson.

El mite de Michael Jackson La descoberta de la salsa La conversa torna sobre Michael Jackson. En Josep Maria, que té l’expressió seriosa i parla amb aplom, hom el faria professor de lingüística. — Sí, ara viu un declivi. És una llàstima que hagi tingut problemes, però jo crec que com artista encara pot fer coses. Ara li han posat una creu a sobre i li costa molt treure-se-la, però com a músic, cantant i ballarí encara arrossega molta gent. Fa dos mesos li van fer un homenatge a Londres i va omplir el local. Jo crec que encara pot tornar a omplir estadis, com passa amb el Rocky Balboa al cinema... Michael Jackson pot ser “la vieja gloria que vuelve”. És veritat que té una personalitat complicada. Penso que li ve de petit perquè no va tenir infància. Els seus pares van ser molts exigents i només li exigien feina i feina i més feina. No va ser crio. Penso que també li hagués agradat ser blanc. Ell té uns mites i quan ha tingut diners ha volgut satisfer alguns desigs. Ell admira la Liz Taylor i em sembla que s’ha fet canvis en el cos per imitar-la. Seguim. — Ell imitava les actuacions de James Brown i d’aquí va sorgir la seva ànima d’artista i ballarí. És únic, quan s’acabi, s’acabarà. Com va passar amb Nureyev. La seva vida artística és complexa. El casament crec que va ser per mantenir els negocis... Ara té problemes amb una societat farmacèutica a qui deu 5 o 6 milions de pessetes. Però encara té diners i en fa. Els seus discs es venen bé i té també drets sobre alguna cosa dels Beatles. Prosseguim. — Oi tant que vaig ser a l’estadi del Barça quan

En Josep Maria fa temps que dóna classes a Bailongu. Abans havia estat a Maxime d’Aroche, al Cadaqués Center, a Rosita Segovia, a Rosita Mauri,... i molts altres. — Fer classes de ball és lo meu. Abans havia treballat en un despatx, però he aconseguit poder treballar del que a mi m’agrada. A Bailongu he pujat el funky. Tot i pujar aquest ball, en Josep Maria també ha estat atrapat pel dimoni bailongueru. Ha fet els cursos de balls de saló i ara se les heu amb el tango –“costa”, diu. — He descobert la salsa. M’encanta. També és lo meu. Hi poso, a més, alguns passos de funky. Com? Doncs ja ho tenim estudiat amb la meva companya i després d’unes figures ens separem i fem uns passos de funky i tornem al ritme salsero. Està naixent el funkysalsa? El salsyfunk? L’afrollatí? Michael Jackson i El Gato Pérez?

gener 2007

Antoni Ribas

33


>

N OTES

DE

La nostra samarreta continua fent viatges!

coses més curioses va ser passar el canvi d’any quatre hores més tard que els que érem a Catalunya! De fet, va celebrar els dos caps d’any. El català, amb cava, i el brasiler seguint la tradició de la costa, en què els humans fan ofrenes a la deessa del mar, Yemanya, vestits amb robes blanques i dins l’aigua... a gener! Quan hi tornaràs? Puc portar-te la maleta...?

S OCIETAT

4

Des del passat 10 de març de 2007, hi ha un bailongueru més! La Sílvia Fornells i en Jordi

En aquesta fotografia podem veure la nostra samarreta molt ben acompanyada. D’esquerra a dreta veiem en Jordi González (discjòquei de l’escola), en Pol González (fill d’en Jordi i l’Ester), l’Esther Cullell, la Pilar Soria, la Vanessa Lombart (alumnes de l’escola), l’Albert Durany (professor) i l’Antonio Clar (alumne). La foto la varen fer l’any passat, en el seu viatge d’estiu. Van anar a Puerto Rico. Concretament la

1

imatge ens mostra un indret anomenat La fortaleza. Venen ganes d’anarhi, oi? Però… per què la samarreta ens dóna l’esquena? Què hi deu haver tan interessant? Haurem d’anar-hi per saber-ho! M’acompanyeu? On creieu que està la samarreta, veient aquesta fotografia? A la Rambla de Canaletes de Barcelona? Doncs aneu una mica errats! Aquesta foto està feta a Cuba, a la Plaça Catalunya de l’Havana, on hi ha una rèplica de la nostra famosa font, una rèplica que va ser donada per la ciutat de Barcelona. La Marta Herrero i la Geno Rodríguez, dues alumnes de l’escola, van aprofitar molt bé el pont de la Puríssima i van marxat a Cuba. Allí van descobrir coses molt curioses, una d’elles és aquesta rèplica de la font de Canaletes! Ens explicaran quines coses més van descobrir?

2

3

La Montserrat Bellmunt (professora de Bailongu) va agafar la seva samarreta, el seu bikini i quatre coses més, i va marxar cap a Brasil, a Tabuba, una

34

de les platges paradisíaques del nord-est del país. Va ser un viatge molt especial, recorrent la costa des de Salvador de Bahía fins a Recife en cotxe. Una de les

Furriol van ser pares d’una nena, que diuen que és un angelet, i que els té emocionats. Sembla que la Laura es va avançar deu dies a la data prevista.


Potser volia sortir abans d'hora per escoltar millor la música de ball que cada dia li posaven els seus pares? Estem segurs que serà una gran balladora i una nena que disfrutarà amb la música i veient ballar als seus pares. Moltes felicitats!

5

Hi ha algú de vosaltres que recorda la Mònica Bosch? I la Carlota Pérez? Estic segura que els alumnes més antics sabreu de qui estic parlant. Les dues havien treballat a Bailongu, les dues en el mateix lloc: a la secretaria de l’escola. La Mònica va ser la primera «secre» que va tenir Bailongu, quan encara estàvem a Torrent de les Flors, d’això ja fa més de vuit anys! Després de la Mònica hi va treballar la Carlota, tant al Bailongu antic com els primers anys de la nova escola. Doncs bé, aquest any les dues s’han posat d’acord per ser mares!, però no del primer fill! Sinó del tercer. Ja tenien dues nenes cadas-

cuna, i ara, a la tercera, han tingut el nen! (mira que arriben a tenir punts en comú les dues, eh!). El dia 16 de gener a les 01:15 de la matinada va néixer l’Eduard, el fill de la Carlota i d’en Pepe. Va pesar 3,330kg i va fer 50 cm. Els seus pares i les seves germanes grans, l’Adriana i la Carlota, estan molt il·lusionats amb el nen, que és molt bo i molt, molt bonic. El dia 3 de març a les 06:11 de la matinada va néixer l’Aniol, el fill de la Mònica i d’en Joan. Els pares de l’Aniol van optar per fer un

part natural dins l’aigua. La Mònica ens explicava que ha estat una experiència preciosa, i molt diferent als altres dos parts anteriors. El nen va pesar 3,620 K. i va fer 51 cm. Com us podeu imaginar, la Queralt i l’Erola (les germanetes de l’Aniol) estan d’allò més contentes, ja que aquesta joguina nova que tenen es mou i plora de veritat! Moltes felicitats a tots 10!

7

I, com no pot faltar a cap revista, aquí tenim als nostres internacionals professors de tango, la Pilar Álvarez i el Claudio Hoffmann. Aquest any no hi ha qui els pari! Han fet gran quantitat d’actuacions. Per començar, el mes de març varen actuar al Teatre Gayarre de Pam-

I encara un bailongueru més! Aquest preciós nen és el culpable de que els seus pares, en

6

Jordi Grau i la Carme Martín, no estiguin fent classes amb nosaltres aquests darrers quadrimestres. El Marcel va néixer el 24 de novembre de 2006 a les 14.55h. Va pesar 3240 gr. i va fer 49 cm Creieu que tenen una raó força important per deixar les classes? Els perdonarem, amb la condició de que tornin ben aviat! Felicitats!

plona, al Théâtre du Passage de Neuchatel, al Teatre Chapí de Villena, al Teatre Campoamor d’Oviedo i al Serantes Kultur Aretoa de Santurce. Al mes d’abril van fer diverses actuacions al Prinzregententheater de Munic i també a Espanya, en concret a Burgos i a León. Com veieu, els demanen per tot el món. I és que no n’hi ha per menys!

maig 2007

Margaret Calderón

35


0 0 0 0

0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38

BAILONGU!... BALLES?

VALS

DESEMBRE

BAILONGU!... BALLES?

SALSA

MARÇ

BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES? BAILONGU!... BALLES?

9 771135 000845

37

BAILONGU!... BALLES? Revista bianual Juny 2007 Núm. 38 3e

Directora: Glòria Bastardes Consell de Redacció: Margaret Calderón, Montserrat Garrich Correctors: Maite Serrat, Mercè Vallejo

1993 (3A EDICIÓ, NOVEMBRE 1997) 1994 (2A EDICIÓ, NOVEMBRE 1997) ROCK & ROLL JUNY 1994 TANGO DESEMBRE 1994 POLCA MARÇ 1995 BOLERO JUNY 1995 MERENGUE DESEMBRE 1995 (2A EDICIÓ , NOVEMBRE 1997) SWING MARÇ 1996 MILONGA JUNY 1996 MASURCA DESEMBRE 1996 (2A EDICIÓ, NOVEMBRE 1997) PASDOBLE MARÇ 1997 FOXTROT JUNY 1997 CHA-CHA-CHÁ DESEMBRE 1997 XOTIS MARÇ 1998 LA DANZA, EL SEIS, LA BOMBA I LA PLENA JUNY 1998 CHARLESTON DESEMBRE 1998 HISTÒRIA DE LA MÚSICA POPULAR CUBANA 1 MARÇ 1999 HISTÒRIA DE LA MÚSICA POPULAR CUBANA 2 JUNY 1999 LINDY HOP DESEMBRE 1999 CRONOLOGIA DELS BALLS DE SALÓ MARÇ 2000 JUNY 2000 DESEMBRE 2000 COUNTRY MARÇ 2001 LA DANSA DEL VENTRE JUNY 2001 BACHATA DESEMBRE 200100000000000000000000000000000000 BOOGIE-WOOGIE MARÇ 2002 BOLERO JUNY 2002 DESEMBRE 2002 0000 00 RODA CUBANA MARÇ 2003 0000 00 JUNY 2003 0000 00 TANGO DESEMBRE 2003 0000 00 MARÇ 2004 0000 00 JUNY 2004 0000 00 DESEMBRE 2004 0000 00 JUNY 2005 0000 00 DESEMBRE 2005 0000 00 JUNY 2006 0000 00 DESEMBRE 2006 0000 00 RITME JUNY 2007

Col·laboradors:Pilar Álvarez, Pepe Aragonés, Montserrat Bellmunt, Anna Bolós, Mònica Bosch, Mercè Burgués, Joan Canadell, Antonio Clar, Jordi Costa, Esther Cullell, Toni Dieste, Albert Durany, Lucia Echevarria, Montse Folgado, Sílvia Fornells, Xavier Fornells, Jordi Furriol, Yolanda Gallardo, Josan Garcia, Montserrat Garrich, Francina Gavaldà, Jordi González, Pol González, Jordi Grau, Marta Herrero, Claudio Hoffmann, Yoly Hornes, Lara Leal, Lídia Leal, Mario Leal,

Vanessa Llombart, Marc Macià, Verònica Maciel, Anna Martín, Carme Martín, Montserrat Martín, JoanManel Mateu, Francesc Mercadé, Josep M. Millán, Belen Modino, Joan Muñoz, Carme Navarro, Daniel Nolla, Marisa Oliveras, Joan Orduña, Jordi Pelegrí, Amèlia Pérez, Ana Pérez, Carlota Pérez, Roser Porta, Antoni Ribas, Carme Roca, Geno Rodríguez, Jordi Romeu, Carles Sabater, Ivan Serrano, Sergi Serrano, Pepi Sidón, Pilar Soria, Montserrat Vallès

Disseny: Pepa Estrada Foto coberta: Festa fi de primer quadrimestre. Febrer 2007.Daniel Nolla. Edita: Bailongu. Passatge d'Utset 11/13 08013-Barcelona Telf.: 932 471 6 02 bailongu@bailongu.com Impremta: El Vallenc. Plaça de la Torratxa s/n. Valls Núm. D.L. B-39287-1993 ISSN 1135-0008


Bailongu!... Balles? n.38  

G ENT DE B AILONGU 31 J OSEP M., EL FUNKY CATALÀ . A NTONI R IBAS 25 U N ESPAI PER ALS ARTISTES . C ARME N AVARRO C ALAIX DE - SASTRE 16 “¡S...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you