Page 1

RECULL DE CONTES I POESIES SANT JORDI 2020-2021

ELS BIG BANG DE 6è Escola Baloo


Cèrol Roig A l’any 1.689, hi havia un poble que es deia “Cèrol Roig”. Allà, cadascú tenia la seva pròpia guineu. Les agafaven al bosc, però abans d’agafar la guineu, havien d’entrenar per com acollir, com cuidar, a la guineu ideal per la persona.   

A l’any 1.517… Que no vull! - va dir ella Però Alissa, ja tens 11 anys, ja saps que t’has d’entrenar, és la tradició. Però pare, jo vull tenir un gos, no una guineu!

L’Alissa es va tancar a la seva habitació, encara que no estava segura si el seu pare tenia raó. Va caure la nit, l’Alissa va comprendre les paraules del seu pare. El dia següent, l’Alissa va anar al bosc amb el seu pare per entrenar. Feia molt bon dia, així que van anar d’hora. Van començar ha fer el primer exercici: com acollir a la guineu. Primer van agafar menjar, i van fer que la guineu del pare de l’Alissa fós com la guineu que agafaria ella. Van passar dies, l’Alissa ja estava preparada per acollir la guineu que ella volia. Van anar al “Bosc de les Gledes”, el bosc on hi havia més guineus del poble. L’Alissa i el seu pare es van posar darrere d’un arbust, i van començar a cercar la guineu ideal per ella. - Mira aquella, és blanca, t’agrada? - va dir en Joan - Però pare, ja saps que a mi no m’agrada el color blanc. - Mira aquella! Té taques taronges i vermelles! - No m’agrada. De sobte, va venir una guineu vermella, semblava que estava embarassada, i que tenia gana. - Aquella… - va xiuxiuejar en Joan - és la reina guineu!!! Però ara ningú la considera com a reina, perquè no s’ha vist des de fa anys! Diuen que va desaparèixer quan uns atacants van venir per robar-la, però encara segueix aquí! L’Alissa va al·lucinar amb la història que li havia explicat el seu pare. - Vull aquella! - va dir l’Alissa amb molt d’interès -


En Joan hi va estar d’acord. L’Alissa va treure un tros de pa de la butxaca de la seva jaqueta verda amb taques marrons. Va sortir del seu amagatall, i es va apropar molt a poc a poc cap a la guineu vermella. La guineu va veure l’Alissa, però no es va escapar perquè tenia tanta gana, que es podria menjar un cavall! La guineu es va apropar cap a l’Alissa. Ella va tirar el pa a terra, i la guineu s’ho va menjar. L’Alissa tirava el pa a terra, mentres en Joan i ella anaven cap a casa amb la guineu vermella menjant el pa. Quan van arribar, la guineu ja no tenia por d’ells. Va arribar la nit, la guineu se'n va anar a dormir al llit de l’Alissa. - I com es dirà? - Es dirà… Cèrol Roig.

Lisboa Jani Andrés Huang


Les Vacances La història comença en una platja de Hawaii amb quatre amigues, acabaven el batxillerat i estaven passant les vacances allà. Les quatre estaven allotjades en un hotel i havien planejat les millors vacances de la seva vida. Elles anaven juntes al mateix Institut i s'estaven relaxant pel viatge de l'endemà. Es deien Núria, Clara, Aina i Marta, totes eren de Barcelona. Havien comprat uns bitllets per a un creuer que les portaria a totes les illes de Hawaii. L'endemà a les 9:00h ja estaven en el creuer i es dirigien cap a Honolulu on passarien una nit en un hotel de 5 estrelles. Quan van baixar, la Núria, l'Aina i la Clara van reservar una taula d'un restaurant i després se'n van anar a la platja. La Marta se'n va anar a descansar a l'hotel. A les 14:30h estaven les tres amigues al restaurant esperant a la Marta, després d'una estona, la Marta seguia sense aparèixer i la van anar a buscar. A l'habitació de l'hotel hi havia una carta en comptes de la Marta. La Núria la va agafar i la va llegir: -Tinc a la vostra amiga, si la voleu recuperar m'haureu de fer cas, a Maui estarà si lo que jo busco m'ho podeu portar. -Maui és la nostra pròxima destinació -va dir l'Aina- el creuer ens hi portarà però hem de trobar el què vol aquest boig. L’endemà havien pujat al creuer i es dirigien a Maui, seguien pensant què volia aquella persona misteriosa. A la piscina del creuer la Clara es va trobar una carta idèntica a la d’abans, va anar corrents a buscar les seves amigues i els hi va llegir tota amoïnada: -La vostra amiga està a la vall central de Maui, veniu soles i amb el que us he demanat . Les amigues s’ho van pensar i van idear un pla, anaven cap a la Vall i portaven una maleta amb un 1.000.000€. Quan van arribar, van anar al final de la vall i estava la Marta lligada a un arbre. Les noies van anar corrents a deslligar-la. Darrera d'elles va sortir un senyor i els hi va llançar una carta. L'Aina la va agafar i la va llegir: -Deixeu la maleta a tres metres de mi, després no em seguiu i si heu pensat alguna cosa no funcionarà. Van fer cas a les instruccions i el senyor se'n va anar. Les pedres de la muntanya van començar a caure i el terra tremolava. - Tot ens surt malament- va dir la Marta caient lentament al terra. - No et preocupis tot està controlat- la Núria estava acabant la frase i va aparèixer un helicòpter.


Van pujar les quatre a l'helicòpter i van veure la policia atrapant el segrestador. -Hem d’agafar els diners!- la Marta estava preocupada. -No cal, són de la policia i són falsos - la va tranquil·litzar la Clara Era el vespre i l’helicòpter les va portar a una muntanya de la vall, les noies estaven meravellades. Després un cotxe les va portar a l’hotel. La Núria estava tan contenta com les altres i va dir: -No són les millors vacances però són inigualables.

Lluna Irati Aramburu Soler


EL SEGREST El Chinquito era un nen molt petit tot i que tenia 10 anys, ell era d'una ciutat del costat de Tarragona. Era un dia d'estiu, i sempre anava al seu poble els estius. Allà tenia bastants amics i cada dia quedava amb ells, per a jugar a futbol. Fins que un dia van raptar un nen (el nen era dels que jugava amb ell). Tots tristos es van reunir al camp de futbol. Volien trobar el nen!!! Tots van enganxar cartells pel poble, fins que un dia van veure un home que es mirava el cartell molt atentament. I va exclamar: -No hi ha recompensa?- El senyor se'n va anar, el Chinquito i els seus amics també van marxar. El dia següent la colla ( Chinquito més amics ) van enganxar cartells amb un número de telèfon i una recompensa de 5.000 euros, aleshores aquell mateix home de l'altre dia va veure la recompensa i el número, ràpidament va trucar al número i va dir: -Tindrem l'intercanvi al camp de futbol. Tots ells estaven molt contents però havien de fer un pla. Una hora més tard ja tenien un pla. Van anar al camp de futbol però… Allò era una emboscada! Hi havia molta gent i els volien segrestar. Al cap de dos minuts ja els tenien lligats i segrestats però l'altre nen no estava i tots es van preguntar: -Com s´haurà escapat? Van passar els minuts i volien veure si tornava a rescatar-los, però de cop i volta es va escoltar la veu del Chinquito: -S´acaba la bateria -va afirmar amb veu de robot-. I al cap d’un minut va arribar la policia amb la colla del Chinquito més l'altre nen i van dir: -Aquest robot ens ha ajudat molt.

Josepepealberto Ferran Benavente Marco


L’ALTRE UNIVERS Tot va començar el divendres 9 del 2069 al bosc d’un altre univers “Neowise/2069/c”. Mentre anava en aquell cotxe que es va petar una roda per un clau que hi havia a la carretera, estava enmig d’un bosc. Era de nit i estava molt cansat. Vaig baixar del cotxe per veure què havia passat, però… Vaig escoltar -!!!AJUDA!!!- unes tres vegades seguides però de sobte va parar. Vaig deixar el clau on estava i vaig anar a veure què hi havia , mentre anava hi havia molt silenci però em van començar a fer mal les orelles per un soroll que sentia tota l’estona, era com unes ungles fregant una pissarra, no vaig donar importància a pesar de que em feia por. Però mentre m’apropava més fort sonava . Fins que vaig veure la monstruosa identitat. Era com si això no hagués menjat mai però tenia sang a les mans i a les dents. Vaig quedar-me paralitzat per aquella cosa monstruosa. Però aquells ulls estaven molt buits Pam! Pam! PAM!. S’ estava apropant al meu cotxe. Vaig córrer fins a una presó abandonada. Però encara sonaven les petjades, podia veurem per les finestres perquè allò mesurava uns 20 metres, vaig tenir la idea d’amagar-me entre els arbres, però aquella era la seva trampa, amb les seves ungles podia tallar els arbres molt fàcilment un arbre. Vaig cridar. -!!!AJUDA!!!- Unes tres vegades i vaig sentir que la roda d’un cotxe va explotar.

TODORRICO Eduard Boada Sánchez


Amistad a distancia Irene llevaba varios años en Europa, tuvo que viajar con su familia por temas económicos y dejar todo atrás. Ella antes de irse hizo una promesa a su mejor amiga Micaela: -Prometamos que siempre seremos amigas- dijo Irene -Sí!- dijo Micaela con llàgrimas. Esa fue la última vez que se hablaron porque perdieron la comunicación. Un día un mensaje de un número desconocido le llegó al móvil. No sabía quién era y cuando le iba a responder, le empezó a llamar el número desconocido. Le contestó con un poco de confusión de no saber quién era y comenzó a llorar al reconocer la voz. Era Micaela, que después de varios años, seguía reconociendo su voz. Hablaron de todo lo que pasaron en los últimos años y de todo lo que pasaron de pequeñas. Después de ese día, hablaban todos los días que podían. Irene le contaba sus experiencias en el colegio y Micaela le contaba sus experiencias con los nuevos amigos que había hecho. Irene se sentía feliz de volver a hablar con su amiga y empezó a ahorrar dinero para poder ir la a visitar.

Shiro Noelia Cano Davila


LES AVENTURES AL CAMP Hi havia una vegada quatre nens, dos nenes i dos nens de 17 anys que van anar al camp. Van estar caminant durant tres hores, estaven buscant un os, escorpí, tigre, lleó, etc.També estaven buscant fusta (arbres) per tallar i fer se una mini casa, ells ja portaven una corda, van talar 50 arbres, un volia tallar més, però els altres no perquè ja n’havien talat molts, però ell no parava d’insistir de talar uns quants més, al final en van talar 2 més, es van posar a construir i van veure un ós!! Una de les noies portava una càmera, li van fer una foto, però estava el flash posat i a l’ós el va molestar, es va enfadar molt i els va atacar, però se’n van anar corrents, es van trobar un escorpí, li van fer una foto, però portava el flash i el van molestar i els va començar a perseguir, van continuar corrents i es van trobar un tigre, li van fer una foto, però portava el flash i el van molestar, van continuar corrents, es van trobar un lleó, li van fer una foto, però aquesta vegada no estava el flash posat, llavors es va posar a córrer el lleó també amb els nois, un dels nois portava menjar els hi va tirar per distreure'ls, van tornar i van continuar fent la casa. Després d'un rato es van trobar a un… investigador i els va ajudar a construir la caseta, però es van adonar que no era un investigador, era un lladre!!! Els va robar la brúixola, telèfons mòbils, menjar i més coses. El van fer fora, al final els va tornar les coses i se'n va anar , van estar vivint allà durant 3 dies. L'últim dia van anar-se'n amb cotxe i es van trobar els animals, l'ós, l’escorpí, el tigre , el lleó, davant seu van començar a córrer amb el cotxe cap enrere i se'n van anar a casa. Lido Zoe Casanova Osorio


4 Amigues a Italia Vet aquí una vegada unes amigues i jo exactament 4 amigues en total, volíem anar de viatge a Itàlia. L’any passat estàvem a punt de marxarnos però una pandèmia que segurament tots la coneixeu ho va impedir, la pandèmia per qui no ho sàpiga, va ser el “COVID 19”.Aquest any estàvem preparades per anar-nos al nostre viatge dels nostres somnis. Un matí del quatre de juny la Irati, l’Alba, l’Aina R i jo teníem les maletes preparades per anar-hi a l’aeroport. Mes o menys a les 10:15 ja estàvem a punt d’arribar, quan vam arribar només a l’entrada veiem un bar amb un munt de “bocates”, cafès, refrescos… I al costat una pantalla ben gran on es podia llegir l'avió que sortia en 20 minuts directe a Itàlia. Quan quedaven 5 minuts, vam anar a una cua que hi havia al costat de la pantalla, per agafar els bitllets. Passant els 5 minuts ja estàvem pujant a l'avió i assegudes als seients, el viatge tardava unes dos hores. Quan érem a mig viatge una hostessa va passar pel passadís de l'avió i ens va oferir un cafè amb dolç de llet que estava super bo! Una vegada a l'aeroport d’Itàlia vam agafar un autobús que ens va portar al centre de la ciutat. El nostre apartament estava a Roma la capital d’Itàlia i també una ciutat preciosa. Estaríem allà una setmana sencera. Ala tarda després de menjar en un restaurant vam decidir descansar una mica al apartament. Al dia següent estàvem molt actives per sortir a passejar per Roma i per conèixer més la ciutat. Primer vam anar a veure “El Coliseu” un monument molt important per Roma. Més tard després de dinar vam anar a visitar l’Arc de Constantí, va arribar la nit i ja estàvem molt cansades. Aquella setmana va ser un record que mai oblidarem, vam estar visitant monument per monument fins que el van veure tots. L’últim dia de les vacances per matí, ja teníem una altra vegada les maletes fetes per anar a Barcelona. Quan ja estaven pujades a l’avió, a mig camí igual que l’altre vegada va passar per passadís l'hostessa. Aquesta vegada no ens va oferir un cafè amb dolç de llet, ens va oferir un kit kat de dolç de llet per cadascuna! Una vegada a l'aeroport de Barcelona totes juntes a la vegada vam dir….-Aquest ha sigut el millor viatge de la nostre vida!Espero que us hagi agradat! Conte contat conte acabat!

Roma Aina Cea Pavia


L’ITAMUKLA: LA SEVA HISTÒRIA L’hitamukla és un monstre . I avui explicaré la seva horrible història . Els científics asseguren que és un monstre híbrid. Perquè us feu una idea, és un trol amb cua ,recobert d’escames més dures que una pedra. Però abans de convertir-se en un monstre era: Una dona amb dos fills i un marit ja mort. La senyora es deia Verònica, tenia 20 anys. Els seus fills tenien 2 anys, es deien: Fred i George. Eren bessons. Tots tres vivien en un poble, el poble Scamander. Un dia normal i feliç al poble, va aparèixer una bruixa i quan la Verònica, que era una de les dones del consell feminista, la va fer fora, la bruixa va cridar:- Te’n penediràs! La Veronica sabia que tant ella com els seus fills patien perill, per això va anar a buscar a la fetillera del poble: la senyora Hoot. Després d’haver-li explicat tot, la senyora Hoot va donar-li una poció. Quant la Veronica se sentís amenaçada es prendria la poció, es transformaria en un monstre i mataria la bruixa. Verònica va sortir de la cabana de la fetillera. El que es va trobar va fer que li caigués una gran llàgrima . El poble sencer estava cremant! Fins i tot la seva cabana on estaven dormint els seus fills. Estava segura que el s seus fills ja estaven cremant i de camí al cel igual que estava segura que havia estat la bruixa. La dona es va prendre tota la poció , tota tota !! Per haver-se pres tota la poció , la Verònica es quedaria com un monstre tota la vida Hi ha gent que assegura que ha mort, tonteries , aquesta és la meva opinió. Jo crec que encara està vagant pel bosc buscant venjar-se de la bruixa. Però, qui sap? Potser amb qui s'acabi venjant-se no sigui amb la bruixa, si no amb tu .

MRS.CHONI BLOSSOM TOPAZ Lucía Domínguez Hernández


L’APOCALIPSI Un planeta llunyà, molt més avançat que la Terra, estava dins d’un camp d’asteroides, molt difícils de destruir. Destruir els asteroides exigia molts anys i els habitants del planeta tenien molts costums guerrers. Per aquests motius, el planeta ha estat sotmès a diverses guerres, normalment els governs duraven com a molt un any, perquè en poc temps hi havia un altre exèrcit millor que enderrocava l’emperador i en proclamava un de nou. Però en un moment de la història hi va haver una excepció, un imperi que va durar 200 anys! Però, farts de la dictadura per part de l'imperi Melòvic, els ciutadans i els diferents grups rebels es van ajuntar i van enderrocar l’imperi Melòvic, empresonant a l’emperador i els altres dirigents. Com no tenien un líder clar, van fundar la Repùblica Democràtica de Melòvia. La Repùblica vigilava que no hi hagués remanents d’aquell malvat imperi. Cent anys després que la Repùblica guanyés a l’imperi Melòvic, la Repùblica i els seus ciutadans es van confiar i van creure que tot aquell imperi estava destruït, però no era veritat, un grup de soldats d'elit estaven amagats, preparant la venjança final… En Keus, un ciutadà qualsevol, o aparentment qualsevol, no es creia la destrucció d’aquell imperi i advertía: - En qualsevol moment, ens atacaran-. Però els ciutadans pensaven que estava boig. Un dia, en Keus, donant un passeig per la muntanya, es va trobar tres senyors amb un aspecte estrany, portaven barret i bufanda, amb prou feines se’ls veia la cara i a sobre portaven samarretes velles i pantalons foradats. En Keus es va fixar que havien anat a comprar i ja se’n anaven, però no cap al poble, sinó més cap a dalt de la muntanya i en Keus va seguir-los. En 15 minuts van arribar a una cova, i allà en Keus es va amagar i va intentar escoltar. -Ningú ha sospitat res- va dir el primer senyor. -Encara que no hem pogut robar a ningú- va lamentar el segon, mentre el tercer treia el menjar de la bossa. Després va sortir un altre senyor, en Keus va intuir que era el cap, i seguidament va començar a parlar: -El dia de la venjança s’apropa, i aviat deixarem de ser criminals-.


En Keus es va sorprendre i ràpidament va trucar a la policia, va poder avisar-los, però de seguida els criminals el van enxampar, en Keus va cridar, però ningú el va sentir. Els tres senyors el van tancar i en Keus es va sorprendre de veure a tanta gent tancada, de seguida es va adonar que no eren criminals qualsevols, eren romanents de l’imperi Melòvic. Va passar una llarga estona quan, de sobte va veure molts criminals corrent i, al fons va veure a la policia. Tota aquella gent inclós en Keus va ser alliberada, i els malvats segrestadors, arrestats. La vida d’en Keus va canviar, de sobte tenia molts més amics, els veïns van deixar de pensar que estava boig, fins i tot, el president el va elogiar personalment. Ara sí, l’imperi Melòvic havia estat destruït, o al menys per una llarga temporada…

Escriptor misteriós V282 Adel-Roc Escudero Martínez


Un dia al camp Un dia al camp vam pasturar, quatre gossos vam conèixer, vam jugar, saltar i menjar, i un xaiet vam veure néixer. Ben aviat vam començar, tots els gossos ben preparats, i després de fer l’esmorzar, vam tornar a pasturar els ramats. Vam passar un molt bon dia, vaig sentir-me com un pastor, com viure en una masia, amb un pastor motivador.

Xampinyó Guillem Garcia Sánchez-Pascuala


L'OU MISTERIÓS Hi havia una vegada un ou que s`estava trencant i primer va sortir una pota, després es va obrir del tot i va sortir un drac lila amb banyes daurades i ales daurades. Estava espantat perquè no tenia algú que el cuidés. Era l'últim de la de la seva espècie. Va veure una casa de l'arbre abandonada i va escalar l'arbre i es va quedar allà, no sabia volar. De repent li va agafar gana i va veure un arbust ple de maduixes i va baixar, es va ficar dins de l´arbust i va veure un coixí i el drac no sabia lo que era i es va posar a sobre i es va adonar que era tovet, va pujar al coixí amb unes quantes maduixes, s´estava fent de nit . Va menjar maduixes i es va posar sobre el coixí i es va adormir. Al dia següent, es va despertar i tenia set, va veure un llac, va intentar anar-hi volant però no va poder, al final va anar caminant i va veure un gerro i va pensar a posar aigua allà. I així cada dia sortia a buscar maduixes i aigua i cada nit s'adormia amb el coixí. Va viure feliç.

Umarun Santy Gutiérrez García


Zuri -Fe-li-ci-taaaaats!- van acabar de cantar els meus pares (Sense fer-ho molt bé). Era el meu 421è aniversari, vaig acabar d’esmorzar i em vaig acomiadar. Em dic Zuri, i soc una fantasma. Aquí us explicaré com va ser aquell dia. Us semblarà estrany, però els fantasmes estudiem. Vaig sortir de casa i vaig enfilar el carrer cap a l’escola. Uns minuts després, ja em trobava a la classe. -Els humans són fràgils- va dir el professor- multicolors, pudents i fràgils! Era el professor d’espantar humans. -Molt bé, Zuri, que li faries si et trobessis a un humà?- em va preguntar. -Encara defenses la teva teoria de que podem, “deixar-los en pau”- va dir irònicament. -Sssí?...- vaig dir fluix i no gaire convençuda. Un zero!- va sentenciar el professor- no has après res! Quan vam acabar, vaig sortir de la classe i vaig començar a caminar cap a casa. -Ei!- vaig sentir a la meva esquena. Reconeixeria aquelles veus des de lluny: Els busca-raons de la classe. Vaig començar a caminar més de pressa, seguia sentint els passos al darrera. Vaig començar a córrer. Em van perseguir i em van agafar, em van tirar al terra i van començar a donar-me cops. Vaig tancar els ulls. Al Cap d’una estona es van avorrir i van marxar. No em vaig moure, em vaig quedar allà. Minuts, hores? No ho sé. Al cap d’una estona vaig començar a plorar, molt fluix, sense obrir els ulls. Quina culpa tindria jo, de no voler espantar als humans? De preferir no entrar en conflictes innecessaris? Encara no havia obert els ulls, així hauria d’acabar, el meu aniversari? Al cap d’una altra estona vaig obrir els ulls. Vaig mirar a dalt, no recordava aquell cartell. Em vaig despertar de cop, on estava? De sobte, era de nit! -Hola -vaig sentir -aquí, sota les caixes!- vaig mirar. Era un humà! Petit com jo! -Vine -va dir-me. Em vaig ficar sota la cabana de diaris i caixes. -Em dic Rashid, tinc dotze anys. I tu? -vaig vacil·lar, a l’escola ens deien, una vegada i una altra, que els humans són perillosos. -Em dic Zuri, Rashid, i tinc 421 anys. Ja, i jo soc un fantasma- em va dir, somrient. Jo, per poc torno a plorar. -Que passa?- em va preguntar preocupat. Amb els ulls humits li vaig explicar tot. Ell, en canvi, no semblava gaire convençut. Va encendre un llumí i em va mirar. -Tens raó, però per què no ets blanca i transparent?- em va preguntar. -No som com creieu- li vaig dir.- tu tampoc em sembles tan dolent. -I per què ho hauria de ser?- em va dir. Li vaig explicar que ens feien creure que els humans ho destrueixen tot, que si deixes un nen amb ells, el maten. -De veritat ets tan vella? Semblen de la mateixa edat! -Els humans viuen poc- li vaig contestar. Vam estar parlant. Em va explicar que era un nen que vivia sol al carrer, no havia conegut als seus pares, i, com que era negre, patia discriminacions. -O sigui que és veritat? Canvieu de color?


-No!- va riure. Va retirar els diaris que feien de sostre i vam mirar al cel. -No hi ha estrelles- vaig comentar, estranyada- estem aquí, de nit i sense núvols, per que no es veuen estrelles? -Massa llum- em va dir. -Gràcies- li vaig dir una estona després. -Per què?- em va preguntar. -Per ser amic meu, per ajudar-me, i sobretot, demostrar amb mi que tot i ser diferents podem ser amics. -Tens raó. Al dia següent em vaig despertar amb els primers rajos de sol. No havia estat un somni: encara era en aquell refugi de caixes, però....en Rashid no hi era! I si era veritat, que els humans eren tan dolents? I si havia anat a buscar més dels seus per fer-me alguna barbaritat? Vaig sortir ràpidament de la cabana, allò era una ciutat d’humans, no hi serien molt lluny. Just quan anava a girar la primera cantonada, vaig sentir aquella veu ara ja tan familiar. -Què fas?-va xiuxiuejar en Rashid un pèl enfadat. -Ja sé que humans i fantasmes podem ser amics, però si algú et veies...no estan acostumats! -Ho sento pensava que t’he n'havies anat….compte!-vaig dir una mica massa fort. Era un humà, s’apropava en un trasto sorollós de dues rodes amb dos miralls.(Els fantasmes no utilitzem motos). -Allà- va dir en Rashid- darrera els contenidors!- Ens vam amagar. -Ai….-va dir ell molt fluix- em sembla queeeaaaaaatxim!- La moto va parar. -Hola?- va dir el conductor- què hi ha algú?- va veure al Rashid- nen, tens fred? Però llavors em va veure a mi: una fantasma de 421 anys una mica més alta que aquell nen petit i brut. -Aiai…- va començar a cridar- auxiliiiiiii!!! -Tranquil, no és el que sembla- va intentar en va, dir-li al Rashid-. El crit va atreure a més humans. -Corre!- vaig cridar. Sense saber perquè, vam començar a córrer cap a la cabana de diaris. Estàvem al final del carrer quan vam sentir… -Està aquí!!!- eren fantasmes, entre ells, els meus pares-Que t’han fet?! -No mare, podem estar en pau! Si us plau! No es el que sembla!- Estàvem atrapats, al davant fantasmes i al darrera humans. -S-són f-f-fantasmes-va cridar el motorista. Immediatament els dos bàndols van començar a córrer cap a nosaltres. -No!- vam cridar nosaltres. Ens vam abraçar. Això sí que els va fer parar a tots. -Pareu!- vam dir.(Una mica inútilment ja que ja estaven parats). -Sabem que esteu confusos- vaig seguir- molta gent m’ha criticat per creure en l’harmonia entre humans i fantasmes, però creieu-me, val la pena. -Creiem- va seguir en Rashid,- que tot ha estat un malentès, un malentès provocat per la por, la por de les coses noves i la de saber canviar. -No hem de seguir així, en Rashid i jo hem demostrat que aquesta amistat és possible. -Si us fixeu, els humans temen als fantasmes i els fantasmes als humans. -No us perdeu una cosa tan bonica com l’amistat només per rucades com la raça, el sexe o… l’espècie.


-Fem cas al sabor de la nou, no a si la closca és bonica.- va acabar en Rashid per no deixar-ho així al aire i que els adults se'n penedissin. I aquí s’acaba aquesta història. Si us aixequeu i mireu per la finestra, veureu a fantasmes i humans, jugant, treballant, caminant i conversant junts. Després de tot, m’he n’alegro de que m’estomaquessin aquella tarda de pluja.

Perla Arnau Jané Quiroga


Zombi Era un matí molt tranquil, massa tranquil i un científic s’havia adormit i se li havien caigut dos pots dels seus experiments, es van barrejar escletxes, van caure a un llac. Al llac hi havia gent banyant-se. Un pobre s’estava banyant quan el llac era de color verd, i va passar a ser de color blau i el pobre que es banyava al llac se’n va anar a dormir, es sentia estrany i es va convertir en un zombi, però solament n’hi havia un, però va començar haver-n’hi molts, i molts, i mols més ho donaven per les noticies. La gent estava aterrada, no s’havien d’on surtien de les seves cases i li van posar apocalipsis zombi, la gent es creia que era la fi del món. Tots els científics havien començat a posar-li la culpa al qureat, però clar, ell estava adormit, no s´havia enterat. Alguns habitants volien expulsar qui havia creat els zombis, però no van poder, perquè sinó anava a més zombis... I van crear la vacuna que s’havia de posar als zombis, algunes persones anaven al científic perquè així si moria no li donaria pena injectar als zombis.

Iuban Salabra Iker López García


EL NEN QUE ES TORNA DOLENT Era un dia normal, com tots amb la meva família. Em vaig enrecordar que havia de donar cinc euros i el mòbil a un amic i al profe els deures, sinó ho feia em quedaria sense res. Estava espantat i perdut, els meus pares s'enfadarien molt. Al dia següent quan es va despertar va veure una nota penjada a la porta que deia: Hola, em recordes?, sóc el teu professor, ja saps el que em deus. Un mes després el van fer fora de casa perquè no l'aguantaven i es va trobar amb un home molt estrany, li va dir que anés on estava l’home i ell hi va anar, li va preguntar si li agradaven les armes i ell va respondre que sí. L’home llavors li va preguntar si volia anar amb ell i va respondre que d’acord. Van marxar i a l’arribar es va trobar molta gent com ell, llavors va preguntar, - Qui sou? Li van respondre, som una gent que es dedica a robar, vendre droga, “merca”, etc. i van fer territori, però si volia entrar havia de fer unes proves que consistien en clavar una ganivetada a una persona i pirar-se amb el cotxe, i ho va fer. Van celebrar que està en la màfia, van atracar molts bancs, van aconseguir molts diners, va ser increïble. Tenien una mà de màquines i va ser increïble i fins aquí la historia.

Melana Pau Mariscal López


EL MISTERI COL Segur que mai heu sentit parlar de Ontario, una petita ciutat a les afores de Canadà. És una ciutat normal on mai havia passat res , fins que un dia el Sheriff del poble estava fent la seva revisió diària pel riu Mackenzie i va trobar un collaret. El Sheriff Jones era un Sheriff a qui li agradava tenir tot controlat així que va manar analitzar el collaret, era increïble que el collaret pertanyia a Michaela Col, una noia que va desaparèixer feia dos anys. El Sheriff, com li agrada tenir-ho tot controlat, va decidir començar a investigar però necessitava l’ajuda de dues persones per poder resoldre el cas, una de les persones era Kevin Keller el Sheriff que va portar el cas de Michaela Col i l’altre era jo, Alice Smith amiga del Sheriff Jones i agent del FBI. Ens va enviar un missatge dient el que havia trobat i ens va preguntar si el volíem ajudar, cap dels dos ens vam negar. Al dia següent vaig agafar el primer vol que em portés a Ontario. A l’aeroport hi havia un home corpulent cridant el meu nom, em vaig giar i era el meu amic Federic Portus Jones o com tothom el coneix Sheriff Jones. Vam anar a un restaurant que es diu AHOY’S, unes hores després va aparèixer Kevin Keller. Mentre anàvem a la comissaria va passar una cosa inesperada, una senyora li va dir a l’antic Sheriff que perquè va tancar el cas de la seva neta, resultava que era l'àvia de Michaela Col. Abans de que la Senyora Col comencés a insultar a el Sheriff Keller ell li va dir que anaven a reobrir el cas i que aquesta vegada el resoldria i portaria a la seva neta a casa, a la Senyora Col se li va il·luminar un somriure a la cara, se’n va anar corrent a explicar-li al seu fill. Sincerament amb sentia molt malament, perquè amb les poques pistes que hi havia tot apuntava a que estava morta. Vam arribar a la comissaria i vam muntar un mural amb les proves que teníem, poc a poc el mural es va anar


omplint de sospitosos perquè justament la Michaela Col no era una nena maca i poc problemàtica sinó tot el contrari, així que la llista de sospitosos era molt gran perquè sempre que hi havia un problema la Michaela Col estava entremig, així es com es guanyen els enemics. De sobte el telèfon va sonar però al segon van penjar, i així durant tota la tarda. Com no tenia on anar em vaig quedar a un hotel, el que no entenia era perquè tothom era tan amable amb mi si ni tan sols em coneixien, però de sobte ho vaig entendre tot, la Senyora Col havia explicat a tothom lo del cas, per això tothom em tractava tan bé. A l'endemà tenia una carta sota la porta, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig obrir la carta, era estrany que aquella lletra em resultava familiar, així que vaig agafar la carta i me'n vaig arribar, van analitzar la carta i per la meva sorpresa era la lletra de el meu amic Sheriff Jones, ah!, no us ho havia dit, la carta era una carta escrita per algú que em volia matar. Al principi vaig pensar que era una broma però vaig recordar que el meu amic no és molt de bromes. De sobte vaig caure al terra, de l'únic que me'n recordo es d'haver-me despertat en el llit d’un hospital i que em diguessin que ja no estava dintre del cas perquè era una cosa molt personal per a mi, això volia dir que el Sheriff Jones era un dels sospitosos. Al cap d'unes hores em van donar l'alta i no m’ho vaig pensar dos cops i vaig anar corrent cap a la comissaria, no anava a permetre que em fessin fora del cas ja que jo i el Sheriff Keller havíem estudiat el cas sencer, sense deixar-nos ni una coma. Quan més tardava en arribar menys possibilitats hi havia de que em fessin cas. Vaig arribar i no vaig deixar de cridar fins que em van fer cas. Ho havia aconseguit, em van readmetre!! Em van explicar tot el que havien avançat, no m’ho podia creure com havien avançat tant en tan poc temps sent policies del govern i no investigadors professionals. No sé perquè això olora molt malament. El Sheriff Keller tampoc hi era. Vaig sortir un moment de la comissaria i vaig trucar al Sheriff Keller, li vaig explicar tot el que havia passat, els dos vam


pensar el mateix, el govern té alguna cosa a veure amb la desaparició de Michaela Col, el que no quadrava era la carta que suposadament havia escrit el Sheriff Jones. Vam quedar a AHOY’S i allà, vam estar parlant i vam arribar al punt de que anàvem a deixar arxivada la investigació de Michaela Col per centrar-nos en investigar al Govern Canadenc, sé que sona una mica egoistes però estàvem segurs que investigant al govern resoldríem el cas de Michaela Col. I així va ser, vam investigar al govern i gràcies a els meus contactes vam poder resoldre el cas, però per desgracia Michaela Col estava morta. També vam demostrar que el Sheriff Jones era innocent, ningú se esperava que els culpables de la mort d'una noia sigues el govern, la van matar sense voler, li van fer experiments però se'ls va anar de les mans. I aquí acaba el misteri Col, una setmana després van enterrar a Michaela Col i per fi es va fer justícia. Jo i el Sheriff Jones ens vam enamorar i ens vam quedar a viure a Ontario. Per fi tot va tornar a ser normal. Set de Gener del 1992, Alice Smith Wendensol

Sheriff Wendensol Alba Medina Velázquez


L´esforç Hola, el meu pseudònim es “Jonny melavo” i vaig a explicar-vos una historia basada en mi. Quan era petit (8 anys) era molt dolent jugant a futbol. Però jo volia millorar. Al principi la meva mare no em deixava apuntar a un club de futbol per tot l’ambient, però jo volia jugar a futbol, volia millorar. Un dia , després d´insistir tant la meva mare va cedir i va deixar apuntar-me a un club de futbol, em va apuntar al Penitents, tenia tantes ganes de començar que estava amb la pilota per casa amunt i avall. El primer dia em van ficar en una categoria molt baixa, a la lliga vaig marcar vint gols sent davanter, després de lateral. Vaig estar dues temporades fins que vaig optar per una categoria millor. Vaig anar a fer les proves al Catalònia i em van agafar per l’aleví c. Uns mesos més tard l’entrenador de l’aleví a em va dir si volia anar al seu equip i vaig dir que sí. Ara tinc 11 anys i estic jugant a l’aleví a del Catalonia a 2na divisió. Us he explicat aquesta història perquè si us esforceu podeu aconseguir el que vulgueu. Jonny Melavo Biel Muñoz Escobedo


EL CAVALLER I EL DRAC

Hi havia una vegada un noi que es deia Jordi, tenia 20 anys. El dia següent era el seu sant i el del seu drac, van anar a la muntanya a divertir-se una mica. Però de sobte va començar a ploure. El drac no podia volar, en Jordi se’n va haver d'anar del bosc a buscar un paraigües i unes botes d'aigua. Va tornar al bosc a buscar el drac… Però de sobte el drac estava tot mullat i no podia volar, doncs el Jordi es va quedar allà i li va dir el Jordi: -Jo no em separaré de tu-. El drac li va contestar: -Gràcies-. Va continuar plovent, el Jordi per la nit se'n va anar al castell. Va parar de ploure i va tornar al bosc i quan va arribar a on estava el drac havia desaparegut… El Jordi va cridar ON ESTÀS? No s'escoltava res i es va posar a plorar i el drac anava cap el castell i no estava, però de sobte va arribar en Jordi al castell. No podré celebrar el meu sant i el del meu drac, però el drac va cridar: - JORDI!!! -I el Jordi va dir: - Drac? ...Què!!! Drac, drac, drac, quin disgust m'he emportat. Bueno ara que podem celebrarho!!! Primer fico la música i vinga a ballar-.

Chancleta Iker Naharro Garrido


El Soldat Sonaven les campanes i la porta del castell s’obria, això significava que les tropes de l'exèrcit tornaven de la guerra. Una multitud de gent s’apropava a la porta per veure els soldats. -Ho!! -deia la gent sorpresa-No hi ha cap baixa!!- cridaven emocionatsEls soldats entraven poc a poc per la porta del castell. -Que guay!! -cridaven els nens-De gran vull ser soldat!! -I jo!! Els soldats anaven cap a zona d’entrenament caminant pel carrer principal. Un dels nens que havia a la porta va començar a seguir als soldats, fins que va arribar a la zona d’entrenament. Els soldats van entrar per la porta i la van tancar ràpidament quan va entrar l'últim. A la porta es van posar dos soldats al mig perquè ningú passés a dins. -Aturat!! -Va dir un dels soldatsVull ser soldat!! -Va dir el nen molt emocionat-Qui ets tu? -Jo soc Ben i vull ser soldat!! Els soldats van començar a riure i Ben se'n va anar enfadat. - Per què tothom diu que mai seré soldat?- Va dir mentre li donava un cop de peu a una pedra-. Deu anys després, Ben va aconseguir entrar a l’entrenament, no va ser gens fàcil, es va haver d’esforçar però ho va aconseguir. Al cap de dos anys d’entrenament, Ben va haver de fer el seu primer atac a un altre castell. Ben estava molt emocionat. L’exèrcit va arribar al castell dels enemics i van entrar a conquerir-lo tot… Foc, crits, cases destruïdes… En aquell moment Ben es va preguntar si lo que estava fent era correcte. -Que estic fent? Ben, va tornar ràpidament al seu castell i es va posar en contra del seu rei. -Per què estem atacant innecessàriament aquell castell?


- Ja, ja, ja- va riure el rei- Abans ells eren els nostres aliats, però ja no els necessitem… - Aliats?!- es va sorprendre BenBen va córrer enfadat cap a fora del castell del rei i va cridar: - EL REI ENS ESTÀ TRACIONANT!!! Tothom el prenia per boig. - Està atacant als nostres aliats!!! La gents semblava sorpresa. - Ha dit que els nostres aliats ja no serveixen, com si fossin objectes!! La gent començava a entendre que estava passant, semblaven enfadats. - FICAREM EL REI A LA PRESÓ I DEIXAREM D’ATACAR ALS ALIATS!!! - SIII!!! - Deia la multitud de gent-. Tothom va agafar torxes i van entrar a la casa del rei. - Guàrdies!!- Va cridar el rei-. Però els guàrdies també estaven en contra seu. Finalment van ficar al rei a la presó i van fer la pau amb l’altre castell. Nitro Alex Parellada Pérez


AMIGUES INSEPARABLES Hi havia una vegada, 3 dones que eren molt amigues des de petites, sempre anaven juntes a tot arreu, a l'escola i fins i tot, a la universitat, perquè no es volien separar. Una es deia Sara, una altre es deia Mar, i l'última es deia Sandra. Tenien 21 anys, menys la Sara que tenia 20. Un dia a la Sandra li va sortir un treball a un altre país, Londres, però no es volia separar de les seves amigues, ni deixar el treball perquè li aniria bé, llavors les tres amigues van pensar en un pla, i era d'anar-se'n les tres a Londres. Les tres, després d'haver-hi pensat molt bé, van decidir d'anar-se'n juntes. A la tarda, les tres estaven fent la maleta, perquè s'haurien de llevar a les 6 del matí. Cadascuna es va acomiadar dels seus familiars i se’n van anar. A l'avió la Sara estava molt contenta perquè el seu aniversari seria dins de 4 dies, i se’n van anar 1 setmana. La Mar estava nerviosa perquè l'avió tenia moltes turbulències i la Sandra la va relaxar, les tres es van adormir a l'avió i el viatge se lis va fer molt curt. Quan van arribar van menjar en un restaurant xinés molt bo, però a la Sara no li va sentar molt bé, i se'n van anar a un hotel. A l'hotel la Sara es va estirar una estona mentre la Mar estava amb ella i la Sandra treballava. Quan va arribar la Sandra les tres van dinar amb el bufet i els va agradar tot. Després de 3 dies la Mar i la Sandra van pensar de preparar-li a la Sara, i la Mar va tenir una idea. Quan la Sara va tornar del supermercat, per despistar, es va trobar una cosa… Van preparar-li una festa amb molts regals, tota l'habitació estava plena! La Sara es va posar molt feliç, va anar a la cuina i va sortir la Mar i la Sandra amb més bosses de regals penjant pels braços, i un pastís molt bonic que posava, moltes felicitats amiga! I 21 anys, es va posar més feliç i es van fer una abraçada molt forta. La Sara va obrir els regals, i li van agradar molt. Després de 3 hores van haver d’agafar un avió de tornada i volien veure a les seves famílies, van arribar i els pares de les tres es van ajuntar i van fer una festa a les tres. La nit va passar i al dia següent la Sara ja tenia 21 anys.

Rima Eva Riballo Martín


VACANCES AL CÀMPING Aquesta història comença amb 4 amigues que volen anar a un càmping a passar uns quants dies. L’Aina, la Irati, l’Alba i jo ja estàvem a punt amb les maletes preparades per marxar. Vam marxar el dia 2 d'Agost , vam tardar una mica en arribar, però al final vam arribar. Un dia, la Maria, una amiga que havíem fet, els hi va dir a l’Alba i a la Irati que l’Aina i jo havíem dit coses molt dolentes d’elles. La Maria s’ho havia inventat tot perquè trenquéssim la nostre amistat. L’Alba i la Irati s’han enfadat molt amb nosaltres. L’Aina i jo els hi vam fer una carta, que posava : Hola, Bona tarda. Com esteu??? Sabem què us ha dit la Maria i no és veritat, s’ho ha inventat tot, no volem estar enfadades i menys demà, el 13, què és el aniversari de l’Aina. Una abraçada!!! Aina i Aina Ho vam arreglar!!! Al dia següent, li vam preparar una festa sorpresa a l’Aina pel seu aniversari. L’Aina s’ho va passar genial!!! I nosaltres també!!! A les vacances, totes ens ho vam passar genial, menys aquell problema, però ja ens n’hem oblidat. Ja tornem cap a Barcelona!!!

London Aina Rivas Beumala


IGUALTAT Podries ser nen o nena Jugar a jocs d'un altre mena La gent et tractaria bé o malament Et donarien més o menys Quantitat de menjar o diners Tindries joguines de diferent colors Perquè a les nenes rosa i blau als nens? No tè importància

Betty Adam Saouli


SOL AL MÓN Hi havia una vegada un nen que es deia Aitor i de cognom Tilla. Aitor estava enfadat amb els seus companys de classe perquè li havien dit al profe que estava copiant en un examen i el professor va trucar als seus pares, per això quan va arribar a casa els seus pares el van castigar sense jugar a videojocs. Aitor estava enfadat a la seva habitació i va desitjar que tot el món desaparegués. Va mirar per la finestra i no va veure ni cotxes, ni persones, tampoc trobava als seus pares, va sortir al carrer i no hi havia cap persona. Es va adonar de que el seu desig de estar sol al món es va fer realitat. El primer que va fer va ser agafar un cotxe de carreres i va corra per l’autopista, després va anar a la mansió més gran del seu país i va menjar moltes coses dolces. Cinc anys després el menjar de les tendes s'havia caducat i ell es va fer un hort, també volia aprendre a fer trampes per animals però el Youtube no funcionava. Va passar dos anys menjant. De cop es van començar a escoltar crits es va despertar, es va adonar de que tot era un somni i de que cridava la seva mare perquè estava dormint i havia d’anar a l’escola.

Pepito Grillo Nicolas Segura López


La Màquina Del Temps. Hi havia una vegada, a l’any 2100, un home poc conegut que s’anomenava Bob Esponja… vull dir David Melano. David tenia 50 anys, els ulls blaus, uns cabells llargs i castanys i sempre duia una bata de científic perquè era un científic. Aquest científic des de que tenia 10 anys volia construir una màquina del temps i viatjar a l’era dels dinosaures per fer-hi fotos als rèptils gegants ja extingits, i després de 30 llargs anys… -SÍ, PER FIIIIIIIIIIIII!- Va exclamar David triomfant a l’acabar de regalar l'existència a la màquina, que per cert li va posar el nom de Taco Cosa. La Taco Cosa era com una esfera amb una porta, i a dins tenia nou botons que eren del número 1 al número 9, que serien els números de qualsevol any. Melano va anar a la màquina amb una càmera 16k per complir el seu somni de visitar els dinosaures, i així va començar la seva aventura en el juràssic. David va anar a parar en un bosc ple d’arbres. Va agafar la seva càmera i va anar a cercar dinosaures. Per la seva sort, va trobar un grup de dinosaures petits, als quals va fer una foto que va quedar genial, i per increïble que sembli, va trobar després dos rèptils (al present ja extingits) que van ser les properes dos fotos de l’explorador del temps. Les coses anaven de perles quan, de sobte, a la cara d’en David, va aparèixer el inconfusible T-rex. Melano s’estava fent pipí a sobre (literalment), una bèstia gegant se’l menjaria viu! Va córrer el més ràpid que les seves forces de 50 anys li permetien, va girar el cap per observar que el rèptil gegant estava on el va trobar, gratant-se el cap. David no entenia res, el dinosaure més ferotge del món l’observava com si fos un gosset i Melano, el seu amo. El científic tenia dos respostes raonables al comportament del dinosaure, que el rèptil estava de molt bon humor per a ser agressiu, o el T-rex mai va ser el que creiem. David va fer-li una foto i va marxar. Caminant per allà, per allí, es va trobar… un ALIEN?! No s’ho podia creure, va mirar a dalt i va trobar… un UNICORN?!?! Això ja no tenia cap sentit, el científic va anar corrents a per la Taco Cosa per anar a casa, no sense abans fer dos fotos més a les dos criatures. Ja en 2100, la primera cosa que va fer és anar al llit i fer-se una migdiada, hi havia moltes coses que tenia al cervell.

FI.

Bob Esponja el Quesito Teo Vagramenko


El Mar I amb onades en calma, la sal que es respira, només estan parades, mentre el sol les mira. I les bojes tempestes, fan que tot es mogui molt, puges més les marees, i el sol que ja no veu molt. I Ara es vesteix de blau, per poder lluir-lo bé, senyala aquell cel blau, amb el seu somriure. .

Estela Sara Wert Carceller


Sara i els ninots Aquesta es la historia es d'una nena que es deia Sara de 7 anys, que vivia en el bosc, no podia jugar gaire amb els seus pares ja que treballaven molt amb els cultius ,no tenia germans per jugar ni tampoc amics, estava molt avorrida, però tenia molta imaginació ,i era el seu aniversari .Li van regalar uns ninots fets a mà, eren divertits perquè eren de diferents colors i es basaven en animals. Sara era contenta eren els primers ninots. No sabia que fer amb ells, llavors va pensar durant un temps i li va venir al cap jugar amb ells amb la seva imaginació com si cobressin vida. Va imaginar moltes coses amb ells. Que eren pirates, caçadors, animals salvatges i cultivadors. La Sara no es cansava d’ells, deia que ja no s’avorriria mai.  M'encanten aquests ninots!! Són els millors.  Sara que t’ha agraden els ninots?  Si me encanten !  Me n’alegro, tinc una bona notícia Sara  Ah sí?  Si, anem a viure al poble.  Queeeee siiiii!!!!! podré jugar millor amb els ninots!  Heeee, si però podràs tenir amics no sempre podràs jugar amb els ninots, no?  Però jo vull jugar amb els ninots sempre  Bé ja ho parlarem. Van arribar al poble i la Sara mentre jugava amb els ninots. Els pares estaven preocupats per la Sara, pensaven que no voldria estar amb ningú excepte amb els seus ninots. Es van instal·lar en una caseta feta de bambú y palla. La Sara el primer que va fer va ser fer un llit amb palla pels ninots i els va posar al llit.  Ara que fem?  Va dir la Sara  Mhhhh pots anar a explorar el poble. Sara va anar a explorar el poble i va veure un munt de coses: mercats, tallers de pintura amb colors naturals, concursos de tir al arc i també festes de balls tradicionals. Sara es marejava de tantes coses que hi havia.  Guau quantes coses!!  Hola -va dir un nen Mmm hola -va dir la Sara nerviosa Em dic Alex,tu?  Jo Sara -va dir nerviosa un altre vegada i no sabia que dir Vols jugar?-va dir l’Alex Mmmm... ho sento soc nova al poble i tinc que ajudar els meus pares a instal·lar-se a la nova casa.  Ah bé, no passa res.  Després, val?  Millor d’acord – val Sara es va anar a casa a ajudar, nerviosa i amb vergonya.  Ja soc aquí pares  Si? Com t’ha anat?  Bé, però m’he trobat un nen.  Ah sí? T’has fet amic d’ell?


    

No del tot. Com que no del tot? Hauràs jugat amb ell, no? Emmm,no. Sara, ja ho hem parlat, per que no? Es que em feia molta vergonya i a més a més, vull jugar amb els meus ninots sempre, no amb ell.  Ja, però no pots jugar sempre amb els ninots.  Ohh!!! -va dir tota enfadada.  Sara, si ens hem mudat a sigut per tu, per que tinguis amics.  Que!?  Doncs això, ens hem mudat per tu. La Sara va agafar els ninots i es va anar corrents de casa tota enfadada i trista  Sara, no!! El problema era que no tenia on anar, no tenia diners per comprar menjar i a més s’havia perdut, no sabia què fer, així que es va amagar en un racó. Resulta que l’Alex passejava per aquell lloc i va veure a la Sara.  Sara, que et passa alguna cosa?--.......... Sara?--............ Bé doncs et quedaràs sola.  No!!Espera.  Què passa?  La meva mare diu que ens hem mudat perquè fesi amics i no jugui sempre amb els ninots  Però no pots jugar sempre amb els ninots, hi ha més coses per fer.  Com què?  Com jugar a les amagades, el pilla pilla, saps que? També podem jugar a pares i mares amb els ninots.  Guau quants jocs!!!  Si, vols jugar?  Siiiiiiiii!!!!!! Després de tot això la Sara va tornar a casa, es va disculpar amb la seva mare i va sortir cada dia a jugar amb Alex. I després, es va adonar que ja tenia un amic, el millor amic.

Deku Miguel Valdivieso Cortes


Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.