Issuu on Google+

Espai (re)-corrent Adr iana V 谩zquez Ball贸 - Pr o jec tes VII - Curs d'habitatge


índex Passeig urbà Espais de circulació L'escala La rampa El corredor Delimitadors de l'espai Murs, portes i finestres Sostre L'ocupació de l'espai Mobiliari L'estança Reflexió personal


Introducció La feina de l'arquitectura és donar-li una estrcutura més sensible a la vida Alvar Aalto Des de fa poc anys, la societat es trobava inmersa en un model econòmic consumista i capitalista enfocat bàsicament en l'especulació inmobiliària. Aquest fet ha originat un esquema de vida basat en el benefici econòmic que podia oferir la construcció per tal de satisfer les necessitats més bàsiques de l'èssser humà com eren, són i seran la seva protecció enfront les inclemències del temps, el repós i el viure familiarment i en intimitat. Aquest model social ha originat una societat jove, amb empenta i vitalitat que encara no ha viscut el patiment d'una guerra, les injustícies d'una dictadura... És un conjunt de persones que han viscut en democràcia amb tots els drets i deures i amb un gran afany d'una merescuda llibertat. Per tant, ara la societat es troba en un model de canvi ja que tota vida té un inici i un final i, al llarg d'aquest recorregut, els fets succeeixen, van canviant...amb el propòsit de intentar millorar. En l'arquitectura, com a necessitat vital, aquesta idea es reflecteix en cadascun dels projectes encara que, moltes vegades, es consideri que un projecte mai es pot donar per acabat. Aquest punt de partida s'ha anat modificant-se al llarg de la història com a resposta a l'entorn social. Per aquesta raó, fins fa poques dècades enrere l'arquitectura es basava


Alvar Aalto, Dibuixos d'idees i evolució del projec de l'Esglèsia en Lahti (Finlàndia), 1970

simplement en el fet d'enderrocar i partir d'una tabula rassa independenment del seu estat real. No obstant, actualment, inmmersos en una situació de inexistència de sòl urbà l'arquitectura es veu, gairebé, amb l'obligació de treballar l'espai exisent, un espai moltes vegades complicat pels condicionants i les preexistències que ja duu escrites amb anterioritat i que, moltes vegedes, s'hauran de respectar En aquest curs d'habitatge es vol intentar respondre als problemes actuals de l'arquitectura des de la unitat més petita, però no menys important, com seria l'habitatge. En els cinc projectes es basa en el canvi dús, en l'ampliació... d'uns edificis emblematics de la ciutat de girona per donar lloc a l'estudi del ple, del buit; dels recorreguts interiors; de la importància de les preexistencies i condicionants... per a respondre a una nova tendència en l'arquitectura enfocada en les tres erres com són rehabilitar, restaurar i reutitilitzar i que, a més de respondre a criteris de sostenibilitat, responent a la constant evolució i al canvi actual amb un recorregut continu i sense pausa que igualment cobrirà les necessitats socials actuals Juny 2011


passeig urbà Tots tenim la nostra casa, que és la llar privada, i la ciutat que és la llar pública Enrique Tierno Galván


Garat g e Forné (1956-1958) Arq. Joan Maria de Ribot C/Nou,39 i C/Sant Francesc (Mercadal) C onj unt d'hab. de l'Eixample Arq Joan Maria de Ribot C/ Emili Grahit, 9-11, B l oc Domènech(1855) Arq. Josep Roca i Bros Escola Pia i Pujada Sant Domènech (Ciutat Antiga) B l oc Mascort (1928-1929) Arq. Joan Maria de Ribot C/Nou,39 i C/Sant Francesc (Mercadal) Casa Ruyra Arq. Josep Esteve, Salvador Begudà C/Sant Josep, 3 (Ciutat antiga) B l oc Pl a C arg ol (1928-1930) A r q. Gaietà Cabanyes C/Lorenzana, 38 (Eixample)


DC DC

DC

DC DC

DC

DC

DC


espais de circulació No es veu d'una vegada, es mira recorrent, donant-se la volta. Tenim els ulls davant i no darrera, i més o menys, a 1,60m d'alçada. Això és molt important, és la clau en arquitectura. S'ha de tenir tot això en compte en la concepció de l'arquitectura. Le Corbusier


l'escala Al llarg del temps, les escales han anat evolucionant i per a cobrir les necessitats del moment en el que els tocava viure. És a dir, mostrar el poder amb la monumentalitat en el Renaixement o, evocant a la simplicitat de les seves formes amb el Moviment Modern. Les escales han tingut una importància capdalt per la seva diversitat de funcions que poden arribar a assolir com accés als habitatges en alçada, la circulació entre estances... No obstant, sempre tenen una mateixa finalitat: permetre l'accès a llocs inaccessibles. Degut a la quotidianitat de la seva presència, seria lògic no pensar que la seva permanència en la nostra vida es redueixi a un simple element que ens pugui arribar a deixar indiferents. El fet de què l'escala ens obligui a un desplaçament en vertical, modificant la nostre habitual manera de moure'ns, fa que li prestem una atenció especial. La primera sensació que tenim en utilitzar-la de manera merament funcional, consisteix en el seu major o menor grau de comoditat, subjecte a la simple relació numèrica entre petja i contrapetja. Però, a més, com totes les coses, l'escala pot ser bonica o no. En altres paraules, l'escala pot contenir uns valors espacials que la converteixen en una obra d'art susceptible de proporcionar certa raó estètica. L'escala, amb el seu desplaçament vertical, és una victòria sobre la gravetat. Per aquesta raó, l'escala adquireix un contingut fortament expressiu. La història de l'arquitectura ens proporciona nombrosos exemples intel·ligents i bells dissenys d'escales, moltes d'elles, sintetitzadores de noves interpretacions culturals de l'espai arquitectònic.


Biblioteca Laurenziana , Florència (1524-1526), Miguel Angel Villa Malaparte, Capri (1940), Adalberto Libera Museu Vaticà; Ciutat del Vaticà (1505), Donato Bramante Casa Tassel, Turin (1893), Victor Horta Santuari Bon Jesus do Monte , Braga (1722), Manuel Pinto Villalobos Temple de les Màscares , Guatemal (700)

Però més enllà de la seves lectures funcionals i formals, l'escala conté una alt grau de simbolisme. Per aquesta raó, es converteix en un element de ritual, present en la història des dels seus orígens. Les accions de pujar, ascendir, escalar... estan estretament vinculades als conceptes de dominació, gradació, jerarquia....Ascendir al cim, escalar posicions, l'escala del poder... són frases molt usuals que apareixen freqüentment, associant les ànsies de triomf amb el símbol físic de l'escala. A l'antiguitat, el símbol de l'escala estava vinculat en un sentiment místic i religiós: l'escala conduïa a Déu, que estava a les alçades. Alguns exemples d'arquitectura simbòlica al llarg de la història van ser els zigurats, les piràmides escalonades, els teocalis de l'Amèrica precolombina, els monuments observatoris hindús..., permetent la identificació entre la forma, el ritus i el simbolisme que aquest element arquitectònic podia arribar a contenir. En l'època posteriors, a l'Edat Mitja predomina particularment aquest sentit afirmatiu (ascendent) de l'escala i es relaciona directament amb el cel. Per això, una escala per sota del nivell del sòl és símbol del món infernal, del mal. Per tant,sobre l'escala preval una idea de jerarquia, en el poderós es troba en el punt més àlgid i és utilitzada per les classes dominants per accentuar la seva imatge de força i assegurar-se el vassallatge dels seus súbdits i servidors. Per exemple, en els temples, l'altar és elevat. A la vegada, les façanes de l'església presenten escales. Monestirs i castells es solien col·locar en punts alts del paisatge per destacar, dominar i controlar per sobre de l'entorn i la seu corresponent accés permetia a la construcció de escales llargues i amb molta pendent i assemblant.se a un camí. Els majestuosos palaus barrocs presenten les mateixes característiques: el seu basament és una gran escalinata i en l'interior es construeixen les més refinades escales que el joc geomètric permet. També les dictadures del segle XX,


Fotogrames de les películes de : Mon Oncle de Jacques Tati (1958) i Lo que el viento se llevó de (1939)

acumulant tota l'herència simbòlica que li proporciona la història i utilitzant una retòrica tràgicament grotesca, creant, mitjançant escales, grans parodies de glòria i poder Espectacles i jocs també remeten novament a la utilització del símbol ascensional, l'escala: el teatre, el circ romà, l'estadi actual. En la gran majoria, són recintes amb generatrius escalonades que creen una ambigua relació entre les grades i l'atleta o el comediant on la seva glòria o fracàs depèn del veredicte col·lectiu. En el mateix estadi té lloc l'expressió més elemental del símbol glòria: l'entrega de medalles als vencedors, realitzada en el pòdium El mateix simbolisme i expressió de les proporcions de les escales ve essent utilitzada en el cine com per exemple a la pel·lícula Lo que el viento se llevo (1939), on Scarlett O'Hara mentre la descendeix es contemplada pel seu estimat c Al mateix temps, el oncle Mr Hulot a Mon oncle, puja una escala poc majestuosa que ha marcat un abans i un després. No obstant, el cine ha anat modificant aquesta relació simbòlica escala-poder. El poder americà està en l'actualitat plasmat físicament en el gratacels novaiorquesos on l'ascensor, ha aconseguit substituir l'escala. Potser en un futur molt pròxim l'ascensor aconsegueixi donar l'esquena al símbol de l'escala. No obstant, sembla que falten encara molts anys per veure una recepció a les portes d'un ascensor i no al peu d'una escala, i no ens provoqui una especial sensació de ridícul


B l oc Domènech(1855) Arq. Josep Roca i Bros Escola Pia i Pujada Sant Domènech (Ciutat Antiga)


Deixant de banda formalismes i simbolismes de l'escala, aquesta i l'habitatge també van molt lligats i de la mà. És el nexe d'unió entre les parts, una unió que reflexa el lligam entre propietaris o dins d'un mateix habitatge, on el seu objectiue principal esdevé la seva capacitat de connexió i relació entre les parts. Aquestes escales poden ser monumentals, o senzilles però sempre oferint la màxima comoditat als usuaris amb una correcta petja i contrapetja i mantenint el seu simbolisme d'acensió cap al cel i cap a la llum i també ordenant una disposició jeràrquica de les peces. Referent a aquest tema, el bloc Domènech, d'estil neoclàssic, l'escala és un recorregut helicoïdal cap a la llum del lluernari final. Aquest recorregut es continu al voltant del forat d'escala a excepció del primer tram que enveix el forat i dona accés directe a la planta principal, vivenda dels propietaris. Per tant, en aquest cas, en comptes de buscar la reflexió del poder a través a de l'alçada ho ha aconseguit a través del simple gest de canviar per uns instants, el recorregut de l'escala. No obstant, avui en dia, en una societat de consum com la que vivim sempre ha estat superior aquell que viu a la coberta ja que des de ella es pot dominar el món sencer. Un entorn que necessita dominar igual que com feien a l'antiguitat des dels castells o monestirs. Volem dominar el món per sentir el plaer de tenir el poder a les nostres mans, un poder que permet el control sobre els altres.


B l oc Mascort (1959-1959) Arq. Joan Maria de Ribot C/Nou,39 i C/Sant Francesc (Mercadal)

Un exemple de control sobre el món seria la edificació en la coberta, tal i com s'ha fet al projecte de la Mascort on es planteja un habitatge, taller i botiga per una modista en dues plantes i on les parts han destar relacionades. Per tant es veu, gairebé amb l'obligatorietat de crear una nova escala que relacioni cadascuna de les parts. Una escala senzilla que no tregui protagonisme a la imponent escala que puja a cada planta. En defintiva, un habitatge capaç d'estar interrlacionat i crear un recorregut en el seu interior sense necessitat de sortir a fora i poder manar al món des de la teva propia coberta. )


la rampa Segons l'enciclopèdia catalana, una rampa és un pla inclinat situat entre dues superfícies situades a diferent nivell, que es fa servir, especialment, per a poder-hi pujar i baixar càrregues tot reduint els esforços necessaris. Per tant, es pot deduir que és un element que millora l'accessibilitat i, per aquesta raó, resulta òptim per a l'accés en cadires de rodes, cotxets... Per tant, la rampa, tal i com passa amb l'escala, però oferint una major facilitat i comoditat, ens permet un accés a cotes superiors i un desplaçament en vertical. Mentre que els esglaons de l'escala, per molt que sigui de cargol, només permeten l'avenç espasmòdic (pujar-parar-pujar-para), la rampa facilitarà una ascensió despreocupada que ha de afavorir al desplegament d'experiències perceptives, un continum espai-temps. D'aquesta manera, permet una percepció continuada, mantnient la mirada fixa en l'objecte que ens atrau, percepció totalment diferent a l'escala que resulta ser discontinua i reiteradament interrompuda, on la visió, fugaç peró no efectiva dels esglaons. Tots aquest elements la fan bonica. En el camp de l'arquitectura s'ha utilitzat de diverses maneres i com l'escala també per a realitzar diverses funcions però per aconseguir el mateix objectiu: facilitar l'accés. No obstant, no és un element tant quotidià degut a la gran longitud necessària per a cobrir un desnivell que una escala amb pocs metres pot cobrir. Per aquesta raó, la poca presència en l'arquitectura la fan un element tan especial.


Villa Savoye, Poissy(1929), Le Corbusier Villa La Roche, París (1923), Le Corbusier Museu Guggenheim, Nova York (1959) Rampa del artge Forne Ponsa

Quan es pensa en una rampa, el primer que que ve al cap és la utilització com a accès per a vehicles en un aparcament. No obstant, aquest element es pot arribar a donar una altra visió com a espai continuu de circulació per a peatons tal i com fa Wright en el Guggenheim de Nova York on la rampa es espai d'exposició. Un mestre en utilitzar la rampa com a element de circulació fou Le Corbusier. La rampa es troba present en molts dels seus proejctes perquè és primordial en la percepció de l'espai modern, la quarta dimensió inherent a la promenade architecurale. Per exemple, al emblema de l'arquitectura del Moviment Modern com és la Villa Saovye, la rampa trasnforma el desplaçament en ritus, dignifiant l'espai, al temps que evoca metònicament la vocació maquinista del moment al introduir, en un interior domèstic, en un interior domèstic, la rampa pista del trànsit rodat. De manera convencional s'asocia l'inici de la rampa amb la casa La Roche, on una magnífica col·lecció de pintures cubistes pejada de les parets de la sala principal requerirà precisament un desplaçament progressiu, similar al desenvolupat en la visita a un museu o galera d'art, molt semblant al que es produeix en el Museu Guggenheim de Frank Lloyd Wright. Aquesta rampa té el seu punt de partida a la cota superior per anar descendint fins a trobar la sortida i així evitar la repeticó de sales d'exposició i ser un recorregut contindes de l'entrada fins a que es surt a l'exterior.


el corredor No es veu d'una vegada, es mira recorrent, donant-se la volta. Tenim els ulls davant i no darrera, i més o menys, a 1,60m d'alçada. Això és molt important, és la clau en arquitectura. S'ha de tenir tot això en compte en la concepció de l'arquitectura. Le Corbusier L'arquitectura és vida, o per lo menys és la vida mateixa prenent la forma i, per tant, és el document més sincer de la vida tal com ha sigut viscuda sempre. Frank Loyd Wright Un habitatge resulta de la unió de diferents peces que han de conformar el conjunt que sigui adient i que repongui a les necessitats dels usuaris. Les peces es disposen com si fossin un puzzle; un trencaclosques amb moltes peces poden encaixar-hi i que ha de ser capaç de formar un conjunt unitari que doni sentit i dibuixi un plànol adient a les nostres possibilitats i necessitats. Aquestes parts del puzle corresponen a les diferents peces i condicionants als que s'enfronta l'arquitecte dins d'un habitatge i que responenen, en la majoria de casos, a les estances. Per tant, la seva relació és una idea fonamental per què tot encaixi dins la silueta. Aquesta subordinació de les peces pot esdevenir entre diferents nivells o plantes, és a dir, en tres dimensions, i es resolt mitjançant l'escala tal i com s'ha explicat més correctament a l'anterior apartat. O pot ser en un sol pla sobre el qual es disposa un espai distribuïdor que moltes vegades respon al nom de corredor, degut a les seves proporcions entre la llargada i l'amplada final.


Carrer Ospedale delgi Innocenti, Florència (1421), Brunelleschi Carrer de la llebre, Girona

Al llarg de la història s'ha disposat diversos models per a l'ordenació de l'espais, sempre basats en models canònics a imitar i d'ordre de l'espai. Es poden prendre com exemple diversos tractats, tot començant per Vitruvi i acabant en l'últim tractat de Le Corbusier. Molts d'ells, arriblen a la conclusió de la gran importància que té el pla amb un simbolisme que es desenvolupa en una malla isòtropa on totes les parts tenen la mateixa jerarquia, són intercanviables i que s'estenen fins el infinit (l'exterior d'aquesta malla simbolitza el món caòtic i en destrucció). Per exemple, Brunelleschi va crear un pla on tot fos igual, on no hi haguessin jerarquies entre les peces, una malla isòtropa que permetés la identificació de l'espai miréssim des d'on miréssim. Aquesta concepció geomètrica i filosòfica de l'espai es veu reflectida en grans edificis com l'Església del Santo Esperito o el porxo de l'Ospedale degli Innocenti. Enllaçant aquesta concepció del pla pels artistes del Renaixement on tot ha de desaparèixer, en l'arquitectectura, la jeraquia entre les diferents peces en un habitatge l'habitatge no hauria de ser menys. L'habitatge hauria de ser capaç de respondre a unes peces que poguèssin èsser intercanviables pel propietari i usuari al seu gust. D'aquesta manera s'aconseguiria la no subordinació d'unes peces respecte les altres. Totes les peces o estances que componen un habitatge han de valer per igual, com per exemple els menyspreu que moltes vegades es disposa i es reflexa sobre el corredor. El passadís ha de converti-se en una extensió del propi habitatge que doni cabuda tant a una funció ideada per l'usari com a la seva capacitat d'articulació entre peces. En l'actualitat aquesta relació de no subordinació de les peces en el corredor es refelcteix


B l oc Mascort (1959-1959) Arq. Joan Maria de Ribot C/Nou,39 i C/Sant Francesc (Mercadal B l oc P l a C arg ol (1928-1930) A r q. Gaietà Cabanyes C/Lorenzana, 38 (Eixample)

amb l'ajuda d'una sèrie d'espais que el rodegen i el controlen en la mesura que poden però permeten el libre albedrío en tot el que s'hi succeeixi. Allà dins pot arribar a ser com una anarquia controlada. Respecte els projectes treballats a classe , el corredor del projectes de la Mascort es desenvolupa amb l'ajuda d'una successió de peces amb una funció que pot ser intercanviable amb facilitat i que permeten l'articulació amb la resta d'estances. Per tant, en aquest cas, el corredor s'ha difuminat, s'ha diluït en diverses funcions i aconsegueix un recorregut sempre constant només interromput per unes portes o uns mobles que en limiten l'espai permetent-ne la seva privatització en els moments en què sigui necessari. A la historia de l'arquitectura s'han ideat diversos enginys per evitar que el corredor sembli un túnel, un espai tètric i angost que ha servit d'excusa per a algunes escenes de pel·lícules, sobretot del gènere de terror o de por. D'aquesta manera, en una de les intervencions en el bloc de Pla Cargol, s'han originat uns armaris que, a més d'emagatzemar, en direccionin el pas cap a l'estar, altres idees poden ser la del projecte de Josep Alemany a Sant Pol de Mar on, gràcies a unes entrades de llum puntuals i zenitals a més de permetre l'entrada de llum s'interropi l'espai i així es trenca la longitud del mateix.


Garat g e Forné P onsa(1956-1958) Arq. Joan Maria de Ribot C/Nou,39 i C/Sant Francesc (Mercadal)

Si ens refereim als projectes a intervenir, tot deixant de banda els grans mestres, en el garte Forné Ponsa, antic concessionari Seat de Giorna i actualment en desús ha suposat una reflexió d'aques dualitat de funcions que presenta ra rampa ja que, tal i com s'ha dit anteriorment, la rampa pot ser l'accés al vehicle rodat com l'acceés per a persones. En aquest cas s'ha volgut enfatitizar la rampa com una promenade architecturale de Le Corbusier i un cionitnu que lliga les dues plantes d'exposicions que hi ha a la planta semisoterrania i a la planta baixa. En canvi, a les plantes superiors, s'ha preferit l'acceès del vehicle privat perqué cadascú accedeixi al seu habitatge i pugui aparcar-lo ust a davant de casa, un prvilegi que poca gent pot gaudir-ne.


C onjunt d'habit at ges de l 'Eixample Arq Joan Maria de Ribot C/ Emili Grahit, 9-11, C/ Manel Quer i C/ Cor de Maria (Eixample)

mateix (projecte de Josep Alemany a Sant Pol de Mar, 1975). Amb aquest fet d'e trencar el passadis també s'aconsegeix en el projecte d'habitacions satèl·lit del Bloc de l'Eixample que mitjançant una sèrie de retranquejos i dsicontinuïtat van formant les diferents entrades dels habitatges i, d'aquesta manera, s'evita la continuïta i aburrida repetició de portes com passa als Bloc de les Unite d'habitacions de Le Corbusier. Aquest exemples poden prosseguir amb la Ruyra on una galeria exterior, concebuda com a espai de pas per a accedir a l'habitatge des de l'ascensor, s'ha cobert, de tal manera que s'ocasiona un curiós passadís on un seguit de pilastres segons l'ordre de la façana existent remunta i permet la col·locació de elements per emmagatzemar utensilis.... D'aquesta manera el passadís malgrat continuar essent recte disposa d'uns elements que l'interrompen i li creen un cert dinamisme. En defintiva, el corredor ha d'acabar essent un dels principals espais de la vivenda que comencen, en la majoria dels casos, en l'espai de l'entrada i que no posseeix una funció específica i que simplement ordena i organitza l'espai.


delimitadors de l'espai La casa ha de ser l'estoig de la vida i la mĂ quina de la felicitat. Le Corbusier


mur i gruix La casa ha de ser l'estoig de la vida i la màquina de la felicitat. Le Corbusier Tal i com cita anteriorment Le Corbusier, un habitatge és una capsa plena de peces, tancada i que s'obre segons necessitat, i on habita la persona. Per tant, com a capsa té uns límits que són bàcament els murs en posició verticals i el sostre i el paviment col·locats en el pla. Tots tres formen el que tot ésser humà necessita per aixoplugar-se i protegir-se del la intemperie i de l'exterior. En aquest apartat únicament tractarem les parets o murs. Els murs són els elements de sustentació, una massa continua formada per un entramat de peces que han anat evolucionant al llarg de la història, primerament reduint-ne considerablement el gruix i, més tard, afegint altres materials i altres tècniques que permeten la creació de diverses formes i colors que modifiquen la concepció que es tenia des dels inicis de la història dels murs. Els materials utilitzats poden ser ceràmica vista o arrebossada i pintada de diversos colors, formigó, pladur, aplacat amb diversos acabats. Segons els materials triats utilitzarem i necessitarem un sistema constructiu o un altre. Per aquesta raó, abans de tot, seria necessari conèixer la tècnica. Un tècnica que evoluciona constantment degut als incessant canvis i avenços en una societat que es modernitza i necessita, cada vegada, una vida més fàcil.


Biblioteca Laurenziana , Florència (1524-1526), Miguel Angel Villa Malaparte, Capri (1940), Adalberto Libera Museu Vaticà; Ciutat del Vaticà (1505), Donato Bramante Casa Tassel, Turin (1893), Victor Horta Santuari Bon Jesus do Monte , Braga (1722), Manuel Pinto Villalobos Temple de les Màscares , Guatemal (700)

Els murs són delimitadors de l'espai i com a tals ens tanquen, ens limiten i ens resten llibertat de moviment. Al no ser transparents, també resten comunicació amb els altres espais que l'envolten. Per aquesta raó, i per fer menys opressiva la convivència en un espai delimitat es creen i s'obren alguns punts per permetre la circulació i la comunicació contínuament entre les estances. Aquesta comunicació pot ser més o menys privatitzada també depenent de la tipologia d'obertura utilitzada, si aquesta conté vidre o no; també depèn del gruix del mur... En definitiva, els murs privatitzen un espai que s'obre cap a l'exterior en busca d'elements i relacions exteriors per a cultivar la ment i l'esperit. D'aquesta manera resulta interessant els quadres de Joannes Vermeer. Pintor holandès costumista del qual es conserven molt pocs quadres. Amb quests dos quadres, intenta mostra la quotidianitat de les situacions donant importància a la llum com a mitjà de relació amb l'exterior i amb l'enquadra amb portes cap a l'interior.

Obrint el mur: La porta Vermeer no va ser l'únic que va incloure la porta com a element de relació entre les parts i per donar més importància a l'escena. També ho va utilitzar Velàzquez al quadre de les Menines sense anar més lluny on als fons de l'escena és pot arribar a veure una sala amb un altre personatge, segons es diu, un parent del pintor. La porta és una obertura en mur dissenyada i construïda per permetre el pas entre les diferents peces i prohibir el pas quan així es desitgi. És un element creat en l'època antiga per mostra la victòria dels guerrers en una batalla, un honor a la victòria. Eren arcs però semblaven portes.


C onjunt d'habit at ges de l 'Eixample Arq Joan Maria de Ribot C/ Emili Grahit, 9-11, C/ Manel Quer i C/ Cor de Maria (Eixample) B l oc Mascort (1959-1959) Arq. Joan Maria de Ribot C/Nou,39 i C/Sant Francesc (Mercadal Casa Ruyra Arq. Josep Esteve, Salvador Begudà C/Sant Josep, 3 (Ciutat antiga)

semblaven portes. El simbolisme de la porta és el pas d'un món per entrar en un altra, un de millor i ple de sorpreses que ens lliuren a un nou espai. Sense anar més lluny, el gest d'obrir la porta marca l'entrada al propi habitatge, un espai privat i que no viu en comunitat. Per tant, la porta, al mateix temps, que en l'antiguitat era símbol de majestuositat i honor, en l'actualitat, ha esdevingut un element molt important de l'habitatge ja que marca la interrelació entre les parts, la privacitat i l'entrada cada cop que s'obre cap a un nou món. La porta és un element contínuament present en la nostra història, i en l'habitatge. És l'encarregat de mostrar un nou món i de relacionar-les. És troba present en tots els projectes per donar privacitat a cada estança de l'habitatge.

Una finestra cap un nou món L'exterior com a espai de contemplació, de llibertat, de tranquil·litat o relació, d'aldarulls...un espai que mai te l'acabes, que cada dia mostra un espai il·limitat. Des de la finestra es pot descobrir un nou món, segons Alberti la pintura és una finestra plasmada del món, una visió existencialista del món. La finestra és un element també de connexió amb l'exterior, ha de respondre amb les capacitat d'entrada de llum, de millor de les condicions personals i de la llum i de ventilació. És l'espai de puresa que pot ser de grans dimensions o no segons ús i el que s'amaga al darrera. No obstant, ha d'estar protegit, sobretot aquelles façanes a sud, est i oest a l'estiu degut a la forta incidència del sol.


C onjunt d'habit at ges de l 'Eixample Arq Joan Maria de Ribot C/ Emili Grahit, 9-11, C/ Manel Quer i C/ Cor de Maria (Eixample)

En definitiva, una obertura és de vital importància per permetre el control de l'exterior. Per aquesta raó és un espai de contemplació que si fos una obra de restauració o d'ampliació hauria de respectar i tenir en compte els espais colindants tal i com es mostra en els projectes de la Ruyra i Mascort i, al amteix temps, el canvi d'ud del conjunt d'habitatges de l'exiample amb intensió de voler seguir la mida de les gelosies existents.

Franges i gruix El mur, la paret tenen gruix. No són prims com el paper de fumar. L'habitatge és un espai contenidor d'objectes i persones i com a tal ha de poder guardar tot allò que sigui necessari. Per aquesta raó, malgrat les evolucions històriques i tècniques el mur gairebé no ha canviat ja que en certa mesura ara destinat aquest espai per a posar-hi armaris, lleixes, o d'altres mobles que serveixen per a emmagatzemar. Necessitem guarda gran part del les cors per mantenir l'espai amb ordre; les necessitem guardar en un lloc fresc i sec i quin millor lloc que l'interior d'un mur? Per aquesta raó, sense anar més lluny hi ha projectes que s'encarreguen de crear distribucions amb el propis gruix del gruix, ja sigui aconseguit amb l pedra o amb l'addició de mobiliari. Això és el que s'ha intentat projectar per al grandíssim hall del bloc Pla Cargol on uns quants armaris generen les diferents estances. A mateix temps, al projecte de la Ruyra, s'aprofita el gruix de la pilastra, es buida i es creen espais per emmagatzemar objectes ,siguin o no de valor. El mateix passa amb la unitat d'ahbaitció que per separa-se encara més del corredor s'originen una sèrie de closets on si es donés el cas es puguèssin guarda fins i tot una petita cuina


Casa Ruyra Arq. Josep Esteve, Salvador Begudà C/Sant Josep, 3 (Ciutat antiga) Bloc Pla Cargol (1928-1930) A r q. Gaietà Cabanyes C/Lorenzana, 38 (Eixample)


el sostre penjat Un simple paraigües, des del meu punt de vista, pot arribar a ser concebut com un sostre. Un sostre que es pot transportar arreu i que protegeix a l'humà ja sigui de la pluja com del sol i amb un simple recolzament, en aquest cas, la nostra mà. D'aquesta idea queda palesa la necessitat de protecció que rau contínuament en nosaltres. Una protecció que volem que ens donin i que nosaltres si podem també oferim, tal i com fa una mare al seu fill. Més enllà de les concepcions simbòliques, l'acció de de protegir-nos de l'exterior ha existit des de temps remots, des de que l'home ha necessitat un lloc on salvaguardar-se. Primer va ser en coves i o cabanes i, més tard, amb els habitatges que actualment coneixem. El sostre porta implícit la paraula llar que ens apropa cap a un centre més íntim del lloc on habitem. Al principi la llar era el lloc on es feia foc ja fos a la cuina o no convertint-la en una estança de la vivenda acollidora i habitable i que convidava a assentar-se al seu voltant. El sostre, juntament amb les parets i el terra ens proporcionen i ens permeten una protecció i, al mateix temps, un confort per a l'usuari. En l'antiguïtat i encara avui en dia per moltes tribus indígenes, les seves llars estaven i estan construïdes de manera molt senzilla i formades per troncs d'arbres travades i obertes en algun punt per deixar sortir el fum que crema a l'interior per escalfar i cuinar. D'aquesta manera viuen i conviuen de manera confortable i protegint-se més que menys de l'exterior i dels seus condicionants. Aquest sostre amb el pas del temps va anar evolucionant per millorar la vida fent-la més fàcil i satisfent altres necessitats i requeriments.


Maqueta interior Projecte Pla Cargol Biblioteca Viipuri, Viipuri (1940), Alvar Aalto Casa Eames; California (1945-1949), Charles Eames Protipus Domino, (1914-1915), Le Corbusier Auditori de l'esglèsia unitària, Rochester (1959-1965), Louis Kahn Dibuix de Steven Holl sobre el pla hortizontal

Empezar la casa pel tejado marca l'absurd, la vida vista des d'una altra punt de vista i entesa al revés del món. Aquesta expressió de la importància que rau en sostre i la coberta En aquest cas no parlem del teulat sinó del sostre. Ambdós conceptes no obstant, regulen i anomenen dos elements d'un habitatge totalment diferents. El teulat es refereix a l'envolvent de l'habitatge, limitant-ne i protegint l'interior de l'exterior i, per tant, al ser una part poc visible per part de l'home, resulta difícil de controlar; el segon, el sostre s'anomena a aquell element de l'interior que condiciona l'espai i el delimita creant al mateix temps unes sensacions i textures dins d'aquest que condicionen el seu interior. El interior es l'espai on habitem i ve marcat per tots els seus límits verticals i horitzontals. Aquest interior ha crear confort i ha de ser bonic i al mateix temps ha de ser capaç de dividir-se en àmbits que generin diverses funcions. Aquesta separació d'espais cada cop, amb el pas dels anys, s'ha anat difuminant tal i com fa a la tècnica de l'sfumato de Donato Bramante. Ara cada cop més es requereix que cada estança sigui la connexió de la següent i d'aquí esdevé la importància del sostre com a element diferenciador d'espais. El sostre per si mateix pot arribar a generar espais? Per què es penja el sostre? Aquí torna a aparèixer l idea inicial del paraigua, el qual ens protegeix amb un simple recolzament, en aquest cas la nostra mà. D'aquestes idees se'n anomenar la importància de la planta lliure difosa i presentada pels arquitectes del moviment modern on un prim esquelet estructural el suporta i ocasiona una major flexibilitat d'espais. Aquesta autonomia respecte els elements verticals lineals com els murs que li dòna la planta lliure, segons el concepte ideat al segle XX, el sostre té cada cop més importància. Ha de tenir la capacitat de generar àmbits, espais, i que hi passin coses en el seu interior. Un dels fets que ho va permetre ha sigut i serà el fals sostre que permet no tan sols el pas de instal·lacions sinó que també la generació d'espais i sensacions. Tal i com mostra el projecte


Casa Ruyra Arq. Josep Esteve, Salvador Begudà C/Sant Josep, 3 (Ciutat antiga)

B l oc Pl a C arg ol (1928-1930) A r q. Gaietà Cabanyes C/Lorenzana, 38 (Eixample)

del Pla Director per a l'habitatge de Pla Cargol aquest és capaç, no tant sols de generar espais sinó marcar el recorregut cap a un punt, el final, el centre de la casa a partir del qual tot gira, es a dir, la sala d'estar. Aquest recorregut es veu marcat per un fals sostre i una llum que guia a l'usuari cap al seu destí final, el punt de màxima relació social d'un habitatge del tal manera que s'intentin suprimir totes les divisions de l'espai i sigui el propi sostre que generi diversos ritmes, sensacions i visions de l'espai amb el simple gest de pujar o baixar aquest. En canvi a la Ruyra el que es vol aconseguir no és un simple sostre que pugi o que baixi i generi espais, sinó que es molt diferent, es necessita un sostre continu on ell mateix sigui capaç de manar l'espai, un única sala allargada per protegir el principal nucli de comunicacions de l'exterior. En definitiva, una coberta i no un sostre.


l'ocupaci贸 de l'espai La arquitectura es la historia del hombre en su labor de organizar y dar forma al espacio. Nikolaus Pevsner


mobiliari Un día, cuando ya habías comenzado a rodar por el mundo, soñando tu casa, pero sin ella, un acontecer inesperado te deparó al fin la ocasión de tenerla. Y la fuiste levantando en torno a ti, sencilla, clara i propicia: la mesa, el diván, los libros, la lámpara. Luis Cernuda, La Casa Tal i com cita anteriorment Cernuda en el seu llibre, la casa és el resultat d'uns esforços constant, d'unes ganes de buscar perquè acabi essent un refugi i a la vegada d'una demostració pública d'una manera de pensar i conseqüentment de cultura. Però no obstant, aquesta es diferència clarament en l'envolvent i el interior. D'aquests, no podem participar ni intervenir en el aspecte exterior però en canvi sí que escollim la taula, el sofà, les cadires, la nevera.... de la mateixa manera que en les lleixes hi ha uns determinats llibres i que el color dels llençols del llit dependrà d'un gust concret. D'aquesta manera aconseguirem crear un espai que ens el farem nostre i que condicionarà la futura utilització de l'habitatge, i en molts casos els límits de cada estança. A més, aconseguirem el gruix necessari per crear privacitat i lloc per guardar objectes primordial en una societat del consum on els objectes que tenim amb el pas del temps els hi donem poc valor i s'acaben guardant a l'espai més recòndit d'una estança. En la actualitat, els mobles es poden escollir de tres maneres diferents: gràcies a la publicitat que ofereixen el mitjans de comunicació anunciant-nos ofertes o novetats, sobretot de gran superfícies com IKEA o altres; la decisió i el projecte d'un professional de l'àmbit o mitjançant el propis criteris. Totes aquestes formes es veuen modificades en una escala de opcions, en la que realitza un paper fonamental el sistema econòmic d'una societat de consum, al igual


que les influències culturals que, d'una forma o una altra, i en major o menor mesura, condicionen tota l'existència de cada persona. No obstant, la imatge que s'ofereix als altres es desprèn de la pròpia vivenda, de la forma especifica de la taula, de la manera de parlar i d'actuar. En totes aquestes formes estan presents els mobles. El fet d'escollir mobles ocasiona saber ben bé la seva utilització dins l'habitatge. No obstant, en aquest punt apareixen aquells que engloben funció i la forma. Són aquells objectes que o bé amb la seva mateixa forma nega el seu ús o bé que amb la seva forma suggereixen usos pels que no estan dissenyats, Aquests fets són poc importants quantitativament en el context del disseny però, produïts en societats diferents, actuen com puntes de llança que ens detenen perplexes, en el nostre tranquil camí i ens introdueixen en un altre món. El diseño y la arquitectura se hallan en una profunda crisis. Corren el peligro de hacerse cómplices de las modas. Ya no se derivan del argumento y el razonamiento fundado, como la ciencia y la técnica, sino de la veleidad, del azar estético de que en cada momento se dé en reverenciar un arte y fastigar otro. Com tot, un moble neix, té vida i mor quan aquest és substituït. Per tant, el moble va molt lligat a les modes. ¿Què es fa amb els mobles?¿Son immutables al llarg de l'existència? ¿Quin és el procés de substitució d'aquests? Qualsevol d'aquestes preguntes té varies respostes. Però al marge dels problemes de deteriorament dels objectes hi ha un fet evident i que, és tal i com hem dit abans el fet del canvi de modes, però encara no suposa una contestació directa a la qüestió. Centra el tema de les modes en un punt interessant: la substitució, i per tant, la marginació, d'un moble per altre, amb la mateixa funció, suposa immediatament


situar en la història al primer d'ells. ¿quin són els mòbils que fan abandonar un objecte per un altre? Inclòs aquest abandonament es realitza, en algunes ocasions, de manera poètica. És tradicional la crema dels vells llibres, eines o altres objectes en desús, en les fogueres de Sant Joan, en mig de una festa en la què participa tota una comunitat reunida al voltant del foc. Alguna cosa que iniciar una nova vida. Però els mobles no desapareixen sinó que es multipliquen, es continuen dissenyant taules, cadires, llums. De la mateixa manera que semblen insuperables les marques olímpiques i la majoria són batudes, en disseny, cada any, la societat dóna el beneplàcit a una nova cadira, taula o llum i, com no, aquesta substitueix a la seva homòloga, que el únic error que ha comés ha sigut néixer dos o tres anys abans. És una substitució que respons a les tendències de moment, unes tendències que solen acomplir no tant sols una funció funcional sinó també estètica. No s'ha d'oblidar, de totes formes un detall important: les estrelles destronades no moren, només dormen. I algunes d'elles, renaixeran amb els anus i es convertiran en objectes més mimats i adorats que en el seu primer moment. Aquest, normalment, a més corresponent a firmes il·lustres que donen caràcter a un propis espai. Fins aquí platejo genèricament la representativitat dels mobles referit a la seva creació i a la seva forma. Però queda un aspecte important com és l'ambigüitat del seu ús. Però la cadira no és l'únic moble què s'utilitza per vàries coses; ens assentem a taules o les utilitzem amb d'ampit o jardineres; les llums peu poden convertir-se en penjadors o penjar-hi collars... Inclòs ens atrevim a modificar el seu aspecte, afegint elements personals, redissenyant contínuament, reinterpretant l'espai i el seu contingut. I quan no hi ha suficientamb l'habitatge, es busca un altre element característic de la personalitat i que posi en marxa la seva transformació, i si aquesta no és possible se li exigeix que no molesti o interfereixi la imatge pública. En definitiva, el moble no ha ser interpretat com un simple objecte sinó com algunca cosa més, encarrerga de donar vida a l'espai. Per aquesta raó resulta indispensable la seva utitització en tot projecte arquitectònic. Sense ell la vida és torna temps 0, temps inexistent.


l'estança Moltes vegades l'espai recorrent passa a estar ocupat per una estança. Aquesta ocupació pot ser de ocupant toalemtn l'espai i donant-li un ús o ocupant-lo parcialment. Aquest fet s'ha vist produït bàsicament, en l'actualitat, pels pocs metres quadrats de què disposa la vivenda de tal manera que es pot intentar crear noves estances en espais que abans eren impensables com és el cas del passadís o corredor. Aquesta estança sol ser poc utilizada i no sol necessitar de tranquilitat sinó que simplement resulta una resposta per a cobrir la falta d'espai. Per tant, potser trobem estances dedicades a l'emmagatzametge amb una sèrie d'armaris, potser trobem algun espai de jocs per als nens... Aquest fet de trobarnos estances el mig del pas, sento la vulgaritat, es reflexa, sobretot en el bloc Mascort on el passadís despareix i passa a formar part de l'habitatge i a l'hora de circular per l'habitatge et relaciones amb la sala d'estar, el menjador, la sala de jocs pels nens, la cuina.... En el projecte del Pla Cargol, on es basava en la remodelació d'un vestibul-corredor, s'ha remodelat donant lloc una diversitat de peces. També passa el mateix amb el garatge Forné, on uns habitatges han originat que un epsai que abans eran d'estinat a la circulació de vehicles i al seu aparcament, ara estigui destinat a habitatges, talles i rales d'exposicions Com bé s'ha dit anteriorment, l'espai recorrent tambeés es pot ocupar parcialemtn com succeix al projecte de les habitacions satèl·lit de l'Eixample on una serie de dents surtens cap al passadís per trencar-lo i ocupar-lo. En aquest cas, simplement el trencar en certs punts sense donar lloc a cap funció específica sinó que es el simple trncament logitudinal d'aquest.


Garat g e Forné Ponsa(1956-1958) Arq. Joan Maria de Ribot C/Nou,39 i C/Sant Francesc (Mercadal) C onjunt d'habit at ges de l 'Eixample Arq Joan Maria de Ribot C/ Emili Grahit, 9-11, C/ Manel Quer i C/ Cor de Maria (Eixample) B l oc Mascort (1959-1959) Arq. Joan Maria de Ribot C/Nou,39 i C/Sant Francesc (Mercadal B l oc Pl a C arg ol (1928-1930) A r q. Gaietà Cabanyes C/Lorenzana, 38 (Eixample)


Reflexió final La arquitectura es el arte de organizar el espacio. Auguste Perret En l'actualitat l'arquitectura ha de donar resposta ha les noves necessitats de l'home. L'habitatge és la unitat que ha de complir més acuradament aquestes ja que, al cap i a la fi, és, segurament, més estones es sol estar. Com a resposta a aquesta necessitat i com a respota a l'aprofitament de les proòpies preexistencies i no actuar des d'una tabula rassa, durant el curs s'han proposat una sèrie de intervencions i amplicacions en edificis ja construïts. Tots ells estan situats en edificis coneguts de la ciutat de Girona que ens han donat eines per a conèixer noves maneres de concebre l'habitatge ja sigui desde una simple ampliació en el Bloc Mascort, un canvi d'ús en el Garatge Forne i Ponsa i molts d'altres. Una investigació que semprce començava amb un estudi on no era tant important l'entorn, sinó que, més aviat, en tots els projectes hi imperaven els condicionants (façana, instal·lacions, evacuació de fums...). Finalment, es va realitzar el desenvolupament de les propostes, les quals han permés conèixer més de fons les relacions entre les peces, la importància de la seva conexió, la intervenció en un passadís per a donar-li un nou ús...



Curs habitatge 2011 - Adriana Vázquez