Page 1

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

ÒRGAN CENTRAL DEL PCC

ANY XXV /

núm. 961

Xarxa Europea de Sindicalistes

El procés de construcció europea està liderat per polítiques neoliberals i de dretes, que defensen les aspiracions dels grups multinacionals i del capital financer, amb el suport del grup Popular Europeu. Es concreten en aspectes com ara la defensa i aplicació del minitractat constitucional; el bloqueig de les directives sobre el temps de treball, dels Comitès d’Empresa europeus i d’altres. PÀGINA 4.

Trobada a Stuttgart

El conflicte birmà

PREU: 2 €

NOVEMBRE

2007

www.pcc.cat

El 1907, la ciutat alemanya de Stuttgart acollia el congrés internacional socialista, que, en paraules de Lenin, “va marcar el final de la consolidació de la Segona Internacional”. Un segle després, el 22 de setembre passat, vam anar a Alemanya per tornar a debatre sobre gènere, pau i militarisme, colonialisme, immigració i sindicalisme. PÀGINA 10.

Malgrat els esforços del govern militar i de l’exèrcit, el conflicte de Birmània ha saltat a les portades dels diaris i a les capçaleres dels informatius. Des de fa un mes, els monjos budistes lideren les manifestacions pacífiques de protesta que reclamen més llibertat. Tot va començar amb un fet que sembla anecdòtic. Però el balanç és desastrós: fins ara, han mort quinze persones. PÀGINA 11.

Aquest mes també volem recordar que s’acompleixen noranta anys de la Revolució d’Octubre. Per aquest motiu, cedim la veu a la Joventut Comunista, que ens explica la seva feina per commemorar aquest esdeveniment i per introduir el debat sobre els socialismes del segle XXI. Un debat que està present en altres fòrums europeus, com ara la reunió de forces d’esquerres a Stuttgart, i que contribueix a l’impuls d’iniciatives com la Xarxa Europea de Sindicalistes. En propers números tenim previst abordar, des d’una perspectiva àmplia, el procés de recuperació de la Memòria

Democràtica que s’està produint en el marc de l’Estat espanyol. Però ja en aquesta edició introduïm reflexions sobre alguns esdeveniments que hi tenen relació, com la recent beatificació de prop de cinc-cents religiosos espanyols o la crema de fotografies del rei d’Espanya. I, també des del compromís amb la nostra memòria, volem recordar el company Josep Gibert i Clols, recentment desaparegut. El paleoantropòleg, descobridor de l’Home d’Orce, és un exemple més de la possibilitat de dotar la pròpia professió d’una càrrega transformadora. Des d’aquest espai et volem dir: Salut, camarada!

Violències de gènere

Fontana

Ho hem dit moltes vegades i ho diem un cop més: la violència de gènere no és només la de caràcter físic. En aquest número ens centrem a mostrar de quina forma es manifesta també, per exemple, en els terrenys psicològic, laboral o simbòlic. D’aquesta manera pretenem recordar que la lluita per superar el capitalisme és indestriable de l’eliminació del patriarcat. En aquest sentit, aquest mes de novembre hi ha una cita a destacar: la jornada internacional contra la violència de gènere del dia 25. Des d’aquestes pàgines fem una crida a la participació en les activitats i en les mobilitzacions que es convoquin al voltant d’aquesta data.


2 Avant A MANERA D’EDITORIAL

Una falsa contradicció

E

l projecte comunista és essencialment humanista. Si haguéssim de resumir-ne els objectius en una frase, podríem dir que persegueix situar l’ésser humà i la seva felicitat al centre del desenvolupament econòmic i social. Per aquest motiu, tota acció revolucionària no es pot limitar a provocar canvis polítics, sinó que ha de comptar amb una alternativa per a cada activitat humana, en cadascun dels seus aspectes. Així, per exemple, la professió no té un paper neutral, sinó que està subjecta a tenir un enfocament progressista o conservador. La mateixa consideració mereixen altres esferes, com la del lleure, la del treball reproductiu o la de les relacions personals. Una de les contradiccions que apareixen en cadascun d’aquests àmbits és l’existent entre homes i dones, entre el sistema patriarcal de dominació masculina i la igualtat d’oportunitats i de condicions. És important mantenir aquesta visió global quan es parla, per exemple, de violència de gènere. No es pot fer referència únicament a les agressions de caràcter físic, ja que les dones la pateixen també en el terreny psicològic i en el simbòlic.Encara més: les discriminacions laborals, la pressió estètica, el repartiment desigual de les tasques de la llar o l’eclipsament en la vida política i associativa, són violències de gènere. Evidentment, cal sumar a aquesta forma d’explotació les que es deriven per raons de classe. Avui en dia, però, diem que no és cert que unes contradiccions s’hagin de subordinar a unes altres, sinó que cal resoldre-les totes d’una vegada. Si bé és cert que els canvis econòmics

ATENCIÓ A

L’opressió del treball domèstic

S

estructurals són necessaris per acabar també amb la doble explotació de les dones, no és correcte pensar que suposin automàticament la superació del patriarcat. Aquesta és una visió economicista, pròpia de l’estancament en el pensament marxista i que denota una visió parcial del projecte de transformació. Un exemple històric d’això el trobem a l’Acadèmia de Ciències de la Unió Soviètica, on es va arribar a afirmar que, un cop feta la revolució socialista, les contradiccions entre homes i dones desapareixien automàticament. Les visions parcials, però, no només han estat producte de l’economicisme, sinó que es produeixen també des d’altres perspectives. Semblen igualment incompletes aquelles anàlisis que tracten de forma aïllada i preponderant lluites concretes com la de l’ecologisme o la del pacifisme. De nou, n’hi ha prou de constatar que l’objectiu de la felicitat i del ple desenvolupament de les persones inclou també la necessitat d’un entorn habitable i saludable. A les concepcions parcel·làries podem contraposar-hi una aproximació polièdrica que analitzi i faci front contemporàniament a cadascuna de les contradiccions del sistema capitalista, analitzant-ne les interrelacions i treballant per resoldre-les alhora. Tal com ens explica Mao en la seva obra Les contradiccions, la relació entre totes elles no és estàtica i en cada moment històric cal saber llegir la situació concreta per entendre quina passa al primer pla. Així mateix, la comprensió de cada contradicció particular millora el coneixement de les altres i contribueix a la seva superació.

la rata

H

i fos possible realment acabar amb la idea que el treball domèstic és un treball de dones i, al mateix temps, redistribuir-lo de manera equitativa entre dones i homes, estaríem davant d’una solució satisfactòria? Si s’alliberés de la seva adscripció exclusiva el sexe femení, deixaria de ser opressiu? Tot i que la majoria de dones acullin amb entusiasme l’adveniment del mestre de casa, la dessexualització del treball domèstic no alteraria realment el seu caràcter opressiu. En resum, ni les dones ni els homes haurien de malgastar unes hores precioses de les seves vides en una feina que no és ni estimulant, ni creativa, ni productiva. Un dels secrets més curosament guardats en les societats del capitalisme avançat fa referència a la possibilitat –real– de transformar radicalment la naturalesa del treball domèstic. En efecte, una part substancial de les feines domèstiques de la mestressa de casa pot ser incorporada a l’economia industrial. En altres paraules, el treball domèstic no té per què seguir sent considerat, necessàriament o inevitablement, privat. Equips de persones qualificades i adequadament remunerades podrien desplaçar-se d’un domicili a un altre provistos de maquinària d’enginyeria higiènica tecnològicament avançada i concloure, de manera ràpida i eficaç, les tasques que l’actual mestressa de casa realitza de manera àrdua i primitiva. Per què ens topem amb aquest vel de silenci que envolta el potencial de redefinir radicalment la naturalesa del treball domèstic? Perquè l’economia capitalista és estructuralment hostil a la industrialització del treball domèstic. La socialització del treball domèstic obligaria el govern a destinar una gran quantitat de subsidis a garantir l’accés d’aquestes prestacions a les famílies de classe treballadora, que necessiten aquests serveis de manera més òbvia. WOMEN,

ANGELA DAVIS 1981

RACE AND CLASS,

Angela Yvonne Davis (Birmingham, Alabama, 1944), política marxista i activista pels drets dels afroamericans. Membre del Partit de les Panteres Negres i posteriorment del Partit Comunista dels EUA, va ser professora de filosofia de la Universitat de Califòrnia fins que se li va descobrir la seva afiliació. Davis vas ser condecorada amb el Premi Lenin de la Pau l’any 1979. Adreces d’interès: www.los pobres de la tierra.org www.blackpanther.org

PER

I AIXÒ US HO DIC JO, QUE SÓC APOLÍTIC!

o heu escoltat mil i un cops. Abunda aquesta mena de gent que llueix sense pudor ni vergonya la seva ignorància disfressada de sapiència, des de posicions del qui està de tornada de tot. I, sobretot, per damunt d’una activitat menor, quasi pueril: la política. “Sóc apolític”, afirmen solemnement, per passar tot seguit a opinar sobre qualsevol tema diví o terrenal, passant, necessàriament i naturalment, per la política. Fan una ostentosa exhibició d’aquesta condició, com si es tractés del més incontestable certificat de credibilitat. No els confonguem amb els milions de persones que, simplement, no militen ni es posicionen en cap organització o partit polític concret. Resulta una obvietat que avui, en un món global i mercantilitzat, renunciar a la substància política de tota acció o omissió, ja sigui social, econòmica o cultural, és negar l’evidència, ja que darrere de qualsevol posició hi ha objectius, interpretacions, pretensions o beneficis, en clau complexa, dialèctica i multifactorial. És a dir, en clau política. En general, trobareu que els vostres interlocutors es

EL FAR

manifestaran notòriament apolítics tan aviat detectin, sàpiguen o ensumin que vosaltres sou d’esquerres. No diguem si descobreixen que sou comunistes! Us faran notar i celebrar la seva lloable tolerància i el seu esperit liberal pel fet mateix d’estar conversant, ells, apolítics, amb vosaltres, malgrat ser polítics confessos, i encara de la pitjor espècie: roj@s! Intentaran entabanar-vos, com si es tractés d’una croada evangelitzadora antipolítica, fent servir vocabularis ambigus, eteris, inconcrets i mentiders, a l’estil de les tècniques de venda (màrqueting). Faran proclames d’adhesió a grans valors universals com ara la pau, la democràcia, la bondat, la bellesa i, sobretot, l’eficàcia. En possessió de la veritat, no distorsionada per la política ni pels polítics, diuen estar per sobre de tot i al servei dels resultats objectius, universals i inqüestionables: els seus resultats (“deixem-nos de tonteries i de punyetes”). Noteu que, quan us expliquin les seves opinions i anàlisis, solucions pretesament apolítiques, tot tractant qüestions de tota naturalesa i condició, ho faran amb aportacions profundament carregades de política... Això sí, de dreta-dreta.

TONI BARBARÀ

I ara sí, “deixem-nos de tonteries i de punyetes”, que quan cal votar ho fan apolíticament, amb desgana, només per no violentar el seu entorn i, en tot cas, per barrar el pas a segons quins polítics (els de les esquerres fanàtiques i barroeres); i, ja posats a votar, voten disciplinadament a la dreta política-apolítica. O, en el millor dels casos, pateixen un atac cursi d’indolència, i no voten o ho fan en blanc, la qual cosa també queda molt chic en futures converses d’alt nivell. Quan us abordi un d’aquests temibles (i abundants) espècimens d’apolítics, teniu dues opcions: o sortir per cames en legítima defensa o, si sou del sector masoquista, acceptar la diatriba, i en aquest cas us recomano iniciar la defensa des d’un descarnat atac dialèctic. Poseu en solfa tota la vostra sapiència política acumulada, el més críptica, inintel·ligible i sectària possible, i amb un llenguatge com més radical millor. Amb aquesta tàctica, algun cop s’ aconsegueix fer-los desistir. O, com a mínim, us inscriuran en la seva llista de polítics irrecuperables –d’esquerres–, i us deixaran tranquils en el vostre pecat i la vostra perversió. Que el temps és or, com, molt pròpiament, diria un apolític.


Avant

JOVENTUT

Revolució d’Octubre i socialismes al segle XXI

3

El proper 7 de novembre se celebraran 90 anys de la Revolució d’Octubre del 1917. Des de la Joventut Comunista som conscients que el debat per a la construcció d’un nou socialisme no pot obviar les experiències històriques que s’han produït al llarg del segle XX. Cal conèixer-les, analitzar-les i aprendre’n Arnau Rovira

A gairebé un segle de la Revolució Russa, des de la Joventut hem engegat una campanya nacional que constarà de dues parts, que tindran com a objectius, d’una banda, donar a conèixer des d’una perspectiva històrica quins van ser els errors i virtuts d’aquesta experiència; i de l’altra, el debat sobre el paper que han de jugar actualment les diferents forces d’esquerres de l’escena internacional en la construcció dels socialismes del segle XXI. Així doncs, en la primera part d’aquesta campanya, donarem a conèixer, a través de diferents actes a la universitat i al territori –amb personalitats com l’historiador Josep Fontana–, quines estratègies i quines situacions es van donar a la Rússia de principis de segle XX perquè el 1917 es consumés la revolució, així com quins van ser els encerts i els errors comesos en la seva primera etapa, que van culminar amb la presa de poder de Stalin l’any 1924. S’intentarà també donar elements d’anàlisi de l’etapa stalinista: quin paper va jugar la Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial i quines estratègies es van adoptar durant la Guerra Freda, que acabarien amb l’esfondrament del bloc socialista. D’altra banda, es prestarà atenció al sorgiment de noves experiències socialistes en aquesta època arreu del món, i a l’aparició del bloc de països no alineats l’any 1961 a Belgrad, amb la presència de 25 països i auspiciada per estats amb experiències de caire socialis-

ta, com ara Iugoslàvia o Cuba, i que van assentar l’embrió del multilateralisme com a única opció per assolir la plena sobirania. Finalment, intentarem treure conclusions sobre el que van suposar les experiències socialistes de l’Europa de l’Est. REPLANTEJAR EL DEBAT

En una segona part de la campanya, s’abordarà la situació actual de l’esquerra transformadora arreu del món. Actualment, en el si dels moviments d’esquerra es comença a plantejar el debat sobre la construcció dels socialismes per al segle XXI. El fracàs del mal anomenat capitalisme benèvol, el ressorgiment de l’esquerra transformadora en moltes parts del planeta i la progressiva pèrdua de poder dels Estats Units des de la invasió de l’Iraq han fet que molts sectors de l’esquerra s’aturessin a pensar en la necessitat d’avançar cap a la construcció d’un nou món més

just, racional, i solidari, per primera vegada després de la caiguda de la Unió Soviètica. A les esquenes tenim un llarg procés de vint anys en el qual han sorgit qüestions com l’antiglobalització, els fòrums socials i les contracimeres al Banc Mundial o al Fons Monetari Internacional. Aquestes han situat l’esquerra en condicions de repensar, després de la caiguda del Mur de Berlín, quins són el paper i les estratègies a seguir per avançar cap a la construcció d’un altre món. Un fet significatiu és l’aposta de l’esquerra pel multilateralisme, primer pas per assolir la plena llibertat dels pobles. Un exemple clar n’és Llatinoamèrica, on el restabliment de les relacions bilaterals entre els diferents governs progressistes, amb nombrosos projectes socials, ha desembocat en el debat obert sobre la construcció d’un món millor per al segle vigent.

Un motor per a la reflexió

La campanya pretén actuar com a motor per a la reflexió i la comprensió dels elements que ens caracteritzen com a comunistes, quin ha estat el paper de l’anàlisi de classe al llarg de la història del segle passat i quin paper ha de jugar en el nostre segle. Conceptes com l’hegemonia que s’exerceix no només en el pla polític, sinó en l’ideològic i cultural, així com la iniciativa política o la construcció dels fronts populars, són els que pretenem situar en la campanya, veure quin paper han jugat en la història i quin paper estan jugant actualment. Certament, sabem que som molt ambiciosos a intentar realitzar una campanya que englobi, en definitiva, tot el que som i el que representem els comunistes del segle XXI. Ara bé, com si d’un cosmonauta es tractés, explorarem una mica més del que ja s’ha dut a terme en l’espai de les experiències que avancen cap al socialisme.

Vladimir Ilich Ulianov (Lenin), dirigent revolucionari rus i líder bolxevic. Va ser el primer president del govern soviètic, elegit al Segon Congrés dels Sòviets de diputats obrers i soldats de tot Rússia

L’APOSTA PEL MULTILATERALISME ÉS EL PRIMER PAS PER ASSOLIR LA PLENA LLIBERTAT DELS POBLES. LLATINOAMÈRICA, AMB EL RESTABLIMENT DE LES RELACIONS BILATERALS ENTRE ELS DIFERENTS GOVERNS PROGRESSISTES, ÉS UN EXEMPLE A SEGUIR

Per pràctica, senyors, brigadista. Per idea, i senyores, esquerrà Sovint costa parlar de política. Potser per voler dotar de sentit tot un conjunt de coses, per intentar justificar el compromís que un dia es va prendre partint de tesis que avui gran part de la gent no entén, o fins i tot no hi creu. Cada cop es constata un major allunyament de la població amb els poders fàctics. El debat sobre la participació ciutadana està en boca de totes les organitzacions que basen la seva feina en el treball militant. I en aquest encaix actual, tot apunta que les organitzacions juvenils som les més vulnerables. En efecte, hi pot haver un gran desajust entre la incidència i capacitat d’acció que es manté i l’ampli ventall d’àmbits on és necessari incidir i actuar. Sobretot quan partim de la idea-marc següent: una organització basada en la vertebració dels agents socials per a la transformació social. Aquesta pot ser una anàlisi a través de la qual articular un pla d’acció per donar resposta als conflictes actuals. Però no seria una anàlisi vàlida i, en conseqüència, estaríem donant una resposta equivocada. Perquè, d’una banda, ens trobem amb aquella joventut apolítica i desmobilitzada i, de l’altra, veiem com cada vegada més es creen xarxes de coordinació de diferents col·lectius que, fent ús del dret a l’autodeter-

minació, decideixen prendre partit des del seu àmbit. Per tant, la fotografia actual de la joventut no pot ser estàtica, sinó que ha d’ajustar el seu focus d’atenció per cobrir els diferents vessants des d’on el jovent té el dret i el deure de dir-hi la seva. La Joventut Comunista: lluita en moviment En el terreny de la quotidianitat, són moltes les persones que lluiten diàriament, ja sigui des del seu barri, des del seu centre d’estudi o treball, des d’expressions artístiques, literàries o musicals. Cada una d’elles, empesa principalment per dues raons: la motivació de desenvolupar amb dignitat el seu treball i la riquesa que proporciona el fet de participar en experiències col·lectives. Són persones compromeses, militants d’un projecte que, òbviament, passa per les seves mans tirar-lo endavant fins assolir-ne els objectius. Aquestes experiències no poden deixar indiferent la Joventut Comunista. Nosaltres tenim el compromís de ser-ne part, construint així una xarxa retroactiva d’exemples de lluita, treball i reflexió. Precisament per ser Joventut Comunista, amb un clara acció de transformació social, hem de prendre la responsabilitat de ver-

tebrar cadascun d’aquests àmbits amb la idea bàsica de donar-los unitat. Parlem, doncs, de la marca cejotacé, és a dir, aquella voluntat per crear i potenciar espais unitaris, aquella responsabilitat per dotar d’eines estables les diferents expressions mobilitzadores, aquella plasmació de les reivindicacions en l’agenda política; i, per acabar, fer d’aquelles persones que no entenien, o no hi creien, agents actius per a la transformació social. Per tant, definir-se comunista avui pren força i consistència, senzillament perquè “som gent com tothom, que tenim les nostres capacitats, els nostres coneixements, les nostres contradiccions...” D'aquesta declaració de mínims penja tota una manera de ser que passa per fer del brigadisme la nostra carta de presentació. Sent això: brigadistes al nostre centre d’estudi, al nostre centre de treball o al nostre barri. Brigadistes treballant pels socialismes del segle XXI i, concretament, pel de casa nostra.

LLUÍS MONERRIS


4 Avant

MOVIMENT OBRER

La prostitució, un debat incòmode

Els darrers anys, el debat sobre la necessitat de regular la prostitució ha pres un cert protagonisme. Comissions Obreres ha preferit organitzar les treballadores del sexe en comptes de parlar en nom seu Rosa Bofill Secretaria de la Dona / CONC

Hi ha treballadores del sexe que volen deixar la prostitució i n’hi ha d’altres que volen treballar venent serveis sexuals. Les prostitutes s’estan fent presents per explicar quina és la seva realitat i ens han donat una visió complexa, diversa i fins i tot contradictòria de les diferents condicions en què exerceixen la seva feina. Estarem d’acord que cal donar suport a les dones que volen deixar la prostitució i que cal denunciar i condemnar les màfies de la prostitució. Ara bé, per acostarnos una mica a la complexitat d’aquesta realitat, cal diferenciar entre la prostitució forçada i la no forçada, i entre les diverses situacions de les persones que es dediquen a aquesta feina: immigrants sense papers, estudiants, mestresses de casa... També cal tenir en compte les diferents condicions materials en què s’exerceix la prostitució: al carrer, en un pis, en clubs, etc.

Tal com reconeix la legislació europea, el treball del sexe és una activitat econòmica i, per tant, l’hem de considerar un treball. És una transacció econòmica en què les dones venen, no pas el seu cos, com demagògicament es diu, sinó serveis sexuals. És una activitat que es pot exercir de moltes maneres, i cal distingir entre qui la fa obligada per tercers i qui la fa per decisió individual, òbviament condicionada per les circumstàncies personals i socials, com totes les decisions que es prenen al llarg de la vida.

DESREGULACIÓ I IMPUNITAT

Escoltar la veu de les prostitutes és imprescindible per conèixer la seva realitat i per poder formular propostes des de l’esquerra i des del feminisme. Massa sovint, però, quan es parla de prostitució, es posen en joc una sèrie de consideracions que només es basen en els valors i l’ètica de les persones que les formulen. La manca de regularització i, per tant, l’absència de drets recone-

El treball del sexe és una activitat econòmica en què les dones vénen serveis sexuals, i no pas el seu cos

ESCOLTAR LA VEU DE LES PROSTITUTES ÉS IMPRESCINDIBLE. NOMÉS AIXÍ PODREM CONÈIXER LA SEVA REALITAT I FORMULAR PROPOSTES VERITABLEMENT PROGRESSISTES

Fòrum Social Europa: Xarxa Europea de Sindicalistes Propostes mobilitzadores per una Europa Social Jordi Ribó i Flos

El procés de construcció europea està liderat per les polítiques més neoliberals i de dretes del continent. Polítiques que defensen les aspiracions dels grups multinacionals i del capital financer, i que reben suport del grup Popular Europeu, d’una part del Grup Liberal i també d’una part del Partit Socialista Europeu. Es concreten en aspectes com ara la defensa i aplicació del minitractat constitucional; el bloqueig de les directives sobre el temps de treball, dels Comités d’Empresa europeus, i el rebuig a retirar la directiva Bolkenstein sobre privatització dels serveis públics i l’homologació de condicions de treball. D’altra banda, apliquen una política monetària de restricció de les despeses públiques, d’opacitat del Banc Central Europeu i de negociació de tractats comercials molt negatius, que tenen com a destinataris països d’America Llatina. I, per últim, la negativa absoluta a negociar acords i convenis europeus, així com a reconèixer el dret a vaga com un dret universal a aplicar a tots els països de la Unió Europea (UE). El procés d’integració a la UE no ha prioritzat mai el capítol de drets laborals. El problema és que, als últims trenta anys, el moviment sindical europeu no ha estat a l’alçada, tret de les manifestacions de fa quatre anys en favor de l’Europa Social. Però les manifestacions no van anar acompanyades de propostes adequades

i, quan se n’han elaborat, han estat deixades de banda prematurament. Per exemple, la Confederació Europea de Sindicats (CES) va fer una gran quantitat d’esmenes al projecte de Constitució Europea, però les va abandonar sobtadament quan l’avantprojecte va esdevenir definitiu. Igualment, la CES es va conformar aviat amb la modificació de la Directiva Bolkenstein, i va abandonar l’aliança amb el Grup d’Esquerra Unitària EuropeaEsquerra Verda Nòrdica (GUENGL), que exigia la retirada de la directiva gairebé en solitari.

ballava amb el GUE-NGL amb l’objectiu de recuperar el debat entre els sindicalistes europeus i els lligams amb un projecte d’esquerra transformadora, entre els quals hi havia Heinz Bierbaum, actualment a Die Linke. Aquest grup va treballar per construir una xarxa amb propostes sindicals autònomes, amb un discurs que advocava per la defensa dels drets socials i de ciutadania europea i per l’elaboració d’una carta mínima de drets dels treballadors. També defensava la intervenció en els conflictes de les multinacionals europees, per combatre les desigualtats laborals als estats, així com per trencar la subordinació del sindicalisme europeu a les polítiques de la Comissió Europea.

guts per a les prostitutes, comporta la indefensió davant la sobreexplotació de les dones per part dels propietaris dels clubs, dels proxenetes i dels clients. Sense reconeixement de drets, s’accentua la vulnerabilitat de la treballadora sexual i s’afavoreix la impunitat de qui se’n beneficia. L’estigmatització que acompanya les dones que es dediquen al treball sexual és un greu problema, ja que a la vulnerabilitat de la manca de reconeixement dels drets, s’afegeix aquest rebuig social que les aïlla i les fa encara més vulnerables a l’exclusió, la discriminació i l’explotació. Per lluitar contra aquesta situació, cal que es reconeguin els drets socials i laborals de les treballadores del sexe. Per avançar cap a un món on la sexualitat s’exerceixi des de relacions lliures, cal lluitar per una societat on aquestes no estiguin mercantilitzades, on no hi hagi relacions de poder entre homes i dones, entre el nord i el sud, ni entre classes. Una societat sense explotació.

Què ens cal fer?

Cal un nou escenari de pau i solidaritat intenacional. Una Europa Unida ha d’optar pel diàleg polític com a base de resolució dels conflictes.

Cal regular amb noves fórmules l’economia mundial, abolint l’estructura il·legítima del G-8, i aturar les polítiques privatitzadores del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i l’Organització Mundial del Comerç, amb l’objectiu de desarmar el capital financer i reorganitzar les relacions nord-sud.

Cal treballar per un nou règim de política fiscal i monetària: el Banc Central Europeu ha de passar comptes democràticament. També cal suprimir el Pacte d’Estabilitat i fer una nova política econòmica basada en les persones i la defensa del medi. Les institucions europees han de democratitzar-se.

Quatre apunts crítics sobre el moviment obrer europeu

Cal treballar per la redistrubució de la riquesa mitjançant un model de protecció social universal, amb nivells mínims de prestacions socials i renda mínima europea; cal aturar els atacs contra els sistemes públics de pensions. Estem a favor d’uns serveis públics de qualitat i accesibilitat per a tothom. Rebutgem la directiva de serveis Bolkenstein, l’Acord General sobre Comerç i Serveis i tot allò que promogui la liberalització dels serveis públics.

A finals dels anys 70, el capital llança una ofensiva als treballadors, que no troba gaire resistència en els sindicats. Durant els últims vint anys s’ha hagut de fer front a l’abolició del control sobre el capital, cosa que produeix un gir copernicà en l’equilibri entre capital i treball, a favor del primer. Així s’ha anat construint la UE.

Necessitem un desenvolupament sostenible i protegir el medi ambient, per fer front a la depredació que molts sectors empresarials han propiciat.

UNA XARXA AUTÒNOMA

Mentrestant, feia anys que un grup de sindicalistes alemanys, italians i portuguesos (i algun de català) tre-

Els actuals models socials a Europa són fruit de les lluites dels treballadors, partint de la base del control del capital.

L’estratègia de Lisboa va suposar més desocupació, augment de la pobresa, redistribució de la riquesa de baix a dalt i més ocupació precària, i aquí tenim la famosa directiva de serveis. Malgrat tot, la comissió vol aconseguir mesures de competitivitat que facin possible aquesta estratègia fracassada, i així se sacrifiquen els interessos dels treballadors en benefici dels interessos comercials europeus. Moltes organitzacions sindicals segueixen actuant com si no passés res. En alguns països s’estan donant tímides respostes de confrontació al model neoliberal. Per exemple, en el cas del CPE a França (a la primavera del 2006), o les lluites contra la repressió sindical a Lidl.

Cal enfortir els drets sindicals i laborals, augmentar el control democràtic de l’economia, limitar el poder del capital i dels empresaris i augmentar el poder sindical. També cal reduir la jornada laboral per crear ocupació i redistribuir el treball.

Treballem per la igualtat a tots els nivells, especialment de gènere.

Els sindicalistes d’aquest fòrum plantegem que tot això no es pot construir des de l’aïllament, ni des d’un sol sector: cal una amplíssima aliança de sectors sindicals, populars, estudiantils, amb els partits polítics d’esquerres. Él Partit de l’Esquerra Europea treballa en una direcció molt similar (PEE). Gràcies al GUE-NGL i al PEE, els sindicalistes vinculats a l’esquerra política i social comencem a fer-nos amb un espai que, fins ara, no havíem sabut com ocupar.


Avant

MOVIMENT OBRER

5

Victòria democràtica de la plantilla d’El País

Els treballadors i les treballadores del diari El País protesten per l’editorial sobre el Che Guevara i aconsegueixen que la direcció en publiqui una rectificació

Mireia Mora / Sandro Maccarrone

“En cas que dos terços de la redacció considerin que una posició editorial d’El País vulnera la seva dignitat o la seva imatge professional, podran exposar a través del diari en el termini més breu possible la seva opinió discrepant”. Aquesta disposició de l'Estatut de redacció del diari El País és el que ha permès a la seva plantilla actuar davant les opinions sobre el Che recentment publicades pel rotatiu. Recapitulem. El 10 d’octubre passat, quarantè aniversari de l’assassinat d’Ernesto Che Guevara, ens despertàvem amb un editorial del diari del Grupo Prisa que duia el trist títol de Caudillo Guevara. El

DUES TERCERES PARTS DE LA REDACCIÓ VAN SUBSCRIURE UNA CARTA SOL·LICITANT QUE LA DIRECCIÓ D’EL PAÍS RECTIFIQUÉS PÚBLICAMENT L’EDITORIAL, QUE CONSIDERAVEN INFAMANT

text en qüestió no era més que una tirallonga de crítiques, poc fonamentades, a les experiències de resistència revolucionària que es van viure durant la segona meitat del segle XX a l’Amèrica Llatina. Les reaccions no es van fer esperar. Tota una generació de persones progressistes que havia crescut llegint El País va acabar de percebre la desconnexió absoluta que existia entre la cultura de les esquerres plurals de l’Estat i l’expressió mediàtica i generadora d’opinió que representa actualment aquest diari. Entre les cartes al director, destaquen les del catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Francisco Fernández Buey, i la del company i senador del Grup de l’Entesa, Joan Josep Nuet. Però, tal com reconeix el defensor del lector d’El País, José Miguel Larraya, es tracta de “l’editorial que ha generat la protesta dels lectors més gran que aquest defensor recorda” (El País, 14/10/2007). Uns dies més tard, el dijous 18 d’octubre, la qüestió va saltar de nou a la palestra quan es va fer públic que la plantilla del diari obligava la direcció a rectificar sobre l’editorial, fent ús del dret a què ens referíem al començament. LA REDACCIÓ DISCREPA

Una part dels redactors del diari, un cop superada la indignació ini-

cial, va començar a realitzar petites accions de protesta, com ara la col·locació de cartells del Che a les parets de la redacció, en resposta a aquest nou gir cap a la dreta en la línia editorial. Seguidament, es va iniciar una recollida de signatures per aconseguir, en un temps rècord, que dues terceres parts de la redacció subscribissin una carta adreçada al director, Javier Moreno, en què sol·licitaven un espai per escriure un editorial que rectifiqués l’anterior. La direcció no s’hi va poder oposar i, finalment, el 18 d’octubre, es publicava la carta de protesta amb el títol La redacción discrepa del editorial sobre el Che. Aquest triomf de la plantilla d’El País és un fet sense precedents en els trenta-un anys de vida del diari, i és un exemple de com la lluita dels treballadors i les treballadores a les empreses, a més de sindical, pot ser també ideològica. Alhora, expressa el compromís d’aquestes persones amb una informació objectiva i fonamentada i, per tant, la seva relació crítica amb la professió periodística. Possiblement, aquesta petita revolta no es quedarà aquí: sembla que a la redacció d’El País corre un altre paper de protesta relacionada amb la marginació de les dones en el nou equip de direcció del diari.

Algunes perles de l’editorial

Un dels moments més polèmics de l’article és la tergiversació històrica que es pretén colar al lector quan s’afirma que “Gracias a su desafío armado [al de Guevara], las dictaduras militares de derechas pudieron presentarse a sí mismas como un mal menor, cuando no como una inexorable necesidad frente a otra dictadura militar simétrica, como la castrista”. L’afirmació resulta prou ofensiva per a tots els pobles d’Amèrica Llatina, que han patit privacions de llibertat i violacions de drets humans gràcies a les dictadures militars, finançades en molts casos pels governs dels Estats Units (fet que, casualment, no s’esmenta en tot l’article). L’autor de l’editorial, José María Ridao, també carrega, d’una manera elegant però igualment ofensiva, contra totes aquelles persones joves -i no tant joves- somniadores, idealistes i romàntiques, que s’havien empassat -només li falta dir-nos il·luses- que hi havia altres sistemes democràtics i socialment justos, o bé que era possible la construcció de dones i homes nous. No ens estranyaria gens que entre aquest col·lectiu de treballadors i treballadores d’El País, n’hi hagués uns quants, d’aquests somniadors, idealistes i romàntics, que continuen creient en la construcció d’un altre món.

I Veneçuela va canviar per sempre

se mitja dotzena de centrals diferents i fins i tot enfrontades. La creació de la Unió Nacional de Treballadors (UNT) i la posterior redacció de la llei de Consells de Treballadors, impulsats pel PCV, aprofundeixen en aquest esforç per donar ales a un moviment sindical unit i combatiu. Cal destacar algunes iniciatives exitoses en l’anomenada cogestió, entre treballadors i l’Estat, que han aconseguit reflotar empreses

Els últims 50 anys del moviment sindical veneçolà Julián Sesé / CARACAS

Era l’any 1958 quan Rómulo Betancourt va ser elegit president de la república de Veneçuela. Enrere quedaba una primera meitat de segle marcada per les dictadures militars, l’última de les quals va ser la de Marcos Pérez Jiménez. Després que aquest fos derrocat pel poble, s’hi va instaurar el Pacto de Puntofijo, auspiciat pels Estats Units, que va significar l’exclusió del nou govern dels comunistes del PCV, tot i el seu paper clau en la lluita contra la dictadura. Aquest pacte va donar lloc a la Quarta República, caracteritzada per l’alternança dels dos grans partits burgesos, AD i COPEI, durant gairebé 40 anys, enmig d’una constant i descarada falsificació de les eleccions. Són els temps de la democràcia formal, liberal i burgesa, que compagina amb mestria una sagnant repressió contra els moviments d’esquerra (tortura, desaparicions, etc.) amb la institucionalització de la corrupció. Betancourt (mal anomenat pare de la democràcia) posa en marxa, d’aquesta manera, un engranatge que mourà els fils del poder a

Veneçuela durant les quatre dècades següents, i que es va mantenir en gran mesura gràcies a la compra de voluntats i a la malversació dels fons de la renda petroliera. És en aquest context que es desenvolupa el moviment sindical de la Quarta República, amb els seus vicis i desviacions, el màxim exponent del qual és la Central de Treballadors de Veneçuela (CTV), que havia estat creada el 1936 i que passa a estar en mans de la partitocràcia i de la patronal.

L’ATURADA DEL 2001

He tingut ocasió de conèixer en primera persona testimonis de persones vinculades, fins i tot familiarment, a alts directius de la CTV durant aquells anys, que parlen d’abundància de dòlars en comptes a l’estranger i d’una vida de luxes sense fre. Amb l’arriba-

LA CENTRAL DE TREBALLADORS DE VENEÇUELA ÉS EL MÀXIM EXPONENT DEL MOVIMENT SINDICAL DE LA QUARTA REPÚBLICA

El dictador Marcos Pérez Jiménez. Després de ser derrocat pel poble, a Veneçuela es va instaurar el Pacte de Puntofijo

da d’Hugo Chávez Frías al poder el 1998, el vell model sindical resta inalterable, i aquesta és l’explicació d’un fet tan insòlit com és la convocatòria del 10 de desembre del 2001 de la primera aturada conjunta en la història del país entre la patronal (FEDECAMARAS) i la CTV. Aquesta aturada, que pretén acabar amb la iniciativa de les 40 lleis habilitants, és el precedent del cop d’Estat feixista d’abril del 2002, i que també és emparat per totes dues organitzacions. La connivència entre la patronal i el principal sindicat dóna

una mostra de la pèrdua de rumb del moviment sindical a Veneçuela, completament claudicant front als interessos dels empresaris locals i les multinacionals estrangeres. Davant d’això, la Revolució Bolivariana ha intentat donar impuls a un nou moviment sindical veritablement de classe, que doni suport als interessos dels treballadors; però les dificultats són moltes. A les males pràctiques arrossegades del passat s’ha de sumar la fragmentació del moviment, que provoca que en un mateix ram de producció sigui freqüent trobar-

SENS DUBTE, LA CONSOLIDACIÓ DEL PROCÉS DE CANVIS PASSA PER L’ENFORTIMENT DE LES LLUITES SINDICALS

que havien entrat en fallida. Però el camí a fer encara és llarg. Sens dubte, la consolidació del procés de canvis passa per l’enfortiment de les lluites sindicals. Cal no oblidar que aquesta revolució ha d’anar més enllà de la permanència d’Hugo Chávez en la presidència de la república si volem que sigui certa aquella consigna que diu: “Veneçuela va canviar per sempre”. juliansese@hotmail.com http://julius-venezuela.blogspot.com


6 Avant

CATALUNYA

PASSANT COMPTES PASSANT COMPTES Un pont entre les institucions i el carrer

Polítiques d’igualtat

L

SECRETARIA DE LA DONA DE CCOO DE CATALUNYA DEPARTAMENT DE TREBALL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

La Generalitat ignora els sindicats en el desenvolupament de la llei d’Igualtat

a llei d’Igualtat, encara que millorable en molts aspectos, representa un avenç considerable perquè explicita que les empreses tenen l’obligació de negociar amb la representació sindical les accions positives d’igualtat entre homes i dones. L’anàlisi de la negociació col·lectiva, amb un articulat deficient en igualtat, mostra el poc o nul entusiasme que ha exhibit la patronal cap a aquest tema i la necessitat que l’obligació de negociar es compleixi. Recentment, la Generalitat de Catalunya ha ofert una subvenció que facilita a les empreses desenvolupar la llei i tenir un agent o una agent d’igualtat, responsable de dissenyar accions positives i plans d’igualtat. La subvenció no compta en cap moment amb els sindicats com a vigilants de la transparència d’aquesta subvenció, el seu seguiment o l’avaluació. Però més greu ens sembla que, en no esmentar els sindicats com a interlocutors necessaris, la proposta d’accions positives la faci una persona o una subcontracta pagada per l’empresa mitjançant una subvenció. Des de Comissions Obreres farem complir el dret que ens assisteix i no donarem suport a plans que s’han fet sense la nostra avaluació i seguiment. SUPORT

UNILATERAL A LA PATRONAL

Per què no s’ha dotat el sindicat, agent legítim per vetllar per la igualtat dintre de l’empresa, amb una ajuda similar? Poden els poders públics donar suport de forma unilateral només a una de les parts que negocia? La igualtat és una dimensió immensa que requereix formació i experiència en diversos àmbits, que exigeix una forta inversión de temps i esforç, que no pot aconseguir-se sense la necessària dotació económica. Hem d’exigir que es reconegui el paper del sindicat com a interlocutor en la forma que es dissenyen les subvencions a favor de la igualtat per a les empreses: quina formació han de tenir els agents i les agents d’igualtat, quina relació han de mantenir amb els sindicats, quina informació han de cedir als representants sindicals, etc. Demanem els ajuts necessaris per tenir delegades, o delegats, especialitzats en gènere i persones que assessorin el desenvolupament i el compliment dels plans d’igualtat dintre del sindicat. Esperem que, en pròximes subvencions, la Generalitat de Catalunya no fomenti el poder d’una de les parts que negocia i que tampoc no ignori el mateix text de la llei.

Extret del número 185 de Lluita obrera, publicació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). ROSA BOFILL I MARIA MARTÍNEZ

Secretaria de la Dona de la CONC

L

iberté, fraternité, egalité. Aquests conceptes que senten les bases per a la societat moderna eren conceptes que no es preveien per al conjunt de la població, sinó només per a la part masculina. Fins i tot Olympe de Gouges (Declaració dels drets de la dona i la ciutadana), que es va atrevir a defensar els drets de les dones, va acabar a la guillotina. En aquests quasi tres segles, les dones hem lluitat a tot el món per fer avançar el reconeixement dels nostres drets. Ara no podem entretenir-nos amb explicacions històriques, però cal recordar els avenços que es van donar a l’Estat espanyol en temps de la República i el gran retrocés durant la dictadura franquista. I això ens ha de fer reflexionar que el tipus d’Estat i de govern està del tot relacionat amb els avenços dels nostres drets. Des de fa quatre anys, a Catalunya sembla que va prenent força la idea que per construir un país cal l’aportació de tothom, homes i dones (en aquest cas). I ha quedat clar que els avenços en igualtat no són un tema privat, sinó que formen part del món públic, i que calen lleis específiques que el possibilitin. “El govern, compromès en les polítiques de dones, ha incorporat la transversalitat en les seves normatives i plans. Aquesta transversalitat neix del Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones a Catalunya (2005-2007), que té com a primer objectiu establir les polítiques de dones com un eix transversal en

L

Perquè la igualtat laboral sigui una realitat

a igualtat d’oportunitats en el mercat laboral és un pilar fonamental per a la consolidació del nostre Estat del Benestar. I no perquè el treball (remunerat) sigui un valor social superior als altres, sinó perquè és l’eina que, ara per ara, permet l’autonomia econòmica a les persones. En el cas de les dones, mai no podran exercir la seva llibertat en l’àmbit familiar i domèstic, ni en el sociocultural, si no tenen un sou suficient que els permeti triar l’orientació que volen donar a la seva vida. Però no només les dones: els joves que han fracassat a l’escola, els que provenen de la immigració, les persones amb discapacitat lleu o moderada, i fins i tot algunes amb dificultats més serioses, anhelen també un treball per contribuir a la construcció de la societat mostrant la seva utilitat, el valor de les seves aportacions. La igualtat d’oportunitats en el treball és, per tant, un poderós factor de cohesió social. Però és que, a més, el treball és un dret, i no totes les persones l’exerceixen plenament, malgrat els esforços de les administracions i els èxits dels darrers anys en aquest sentit. Les dones encara tenen una taxa d’activitat inferior a la masculina i més precarietat en els contractes. Els índexs més grans de temporalitat es donen també entre les persones joves, impedint amb freqüència el disseny d’un projecte de vida sòlid. I entre les persones amb discapacitat, un alt percentatge que no treballa podria fer-ho i avançar així en la integració social. Per tots aquests motius, el govern de la Generalitat de Catalunya ha volgut donar un impuls rotund a les polítiques d’igualtat d’oportunitats en el treball amb l’objectiu de vetllar, precisament, perquè totes aquelles persones que, pel seu sexe o qualsevol altra condició troben obstacles en el seu accés o permanència al treball, puguin superar-los. És cert que una sèrie de projectes legislatius avancen en aquest sentit (la LISMI o les recentment aprovades llei per a la Igualtat Efectiva ente Homes i Dones i llei de la Dependència), però les lleis, encara que siguin molt rellevants, no poden ser suficients si no ens hi impliquem tots, administracions, agents socials, empresarials i sindicals, la mateixa societat civil, en el seu desenvolupament i implantació. Per tot això, estem facilitant a empreses i ajuntaments la incorporació d’agents d’igualtat que elaborin i implantin plans d’igualtat en les seves organitzacions. Intentem visualitzar el paper decisiu que en la societat catalana estan tenint les dones emprenedores, així com les directives, i incrementem el suport per tal que les dones accedeixin a càrrecs de decisió. Estem incorporant dones a professions de les quals, tradicionalment, s’han vist relegades, i dignificant aquelles on treballen majoritàriament. Fem totes aquestes actuacions, i moltes més, per aconseguir que la igualtat laboral sigui, per fi, una realitat al nostre país. SARA BERBEL SÁNCHEZ

Directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball

La idea de transversalitat l’acció de govern, fent de la Generalitat una institució exemplar. [...] Aquesta és una fórmula metodològica que permet aconseguir els canvis estructurals necessaris per fer realitat la igualtat d’oportunitats entre dones i homes” (Institut Català de les Dones). Aquesta idea de transversalitat, que des d’EUiA hem defensat sempre, cal que impregni tots els àmbits de la societat, i és responsabilitat dels homes i dones d’esquerres d’impulsar-la. Trobem lleis aprovades a Catalunya en aquesta etapa, més específiques: La Llei de Dependència i la Llei de Serveis Socials. I s’està discutint l’Avantprojecte de Llei dels Drets de les Dones per a l’eradicació de la violència masclista. Una llei imprescindible que aborda tot tipus de violències que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho. Una llei valenta i que nosaltres hem d’impulsar, explicar al conjunt de la societat i mobilitzar perquè es pugui desenvolupar en tots els seus apartats. Com en tants altres aspectes, serà en l’àmbit de les polítiques econòmiques on es visualitzaran l’impuls i la defensa per a la igualtat. Així, celebrem que l’any 2007 el govern de la Generalitat de Catalunya inverteix 60.756.927,55 € en el V Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones a Catalunya (2005-2007), fet que suposa un increment del 32,59% respecte al pressupost per a l’any 2006, que era de 45.823.459,4 €. Però hem de pensar que aquestes lleis necessiten uns

recursos econòmics importants per poder-se desenvolupar. Alguns àmbits d’actuació depenen dels municipis, i és evident que aquests necessiten un augment de finançament per fer front a les seves competències i a la demanda de la societat. Però en una societat que es guiï per criteris econòmics neoliberals, la situació de les dones no podrà ser d’igualtat. En una societat on els rics són cada vegada més rics, mentre que el nombre de pobres augmenta, les dones no podrem aconseguir la igualtat. Per què no afecta igual homes o dones els tancaments d’empreses? Com afecta les dones que el salari mínim interprofessional estigui a la cua de la Unió Europea dels 15 (només supera Portugal) i no arribi als 600 €, quan a França i altres països està per sobre dels 1.200 €? Veiem, doncs, avenços molt importants en les lleis que afavoreixen la igualtat real de les dones, però tenim clar que no ens podem quedar aquí. Cal avançar i aprofundir en l’organització i participació d’homes i dones perquè la societat en el seu conjunt sigui més justa i igualitària.

ADELINA ESCANDELL I GRASES

Responsable de l’Area Dona EUiA


Avant

CATALUNYA

El Centre de Sostenibilitat Territorial i la nova cultura del territori

Fa poc més d’un any, a les comarques gironines va néixer el Centre de Sostenibilitat Territorial (CST), una nova proposta associativa fruit dels darrers anys de conflicte territorial i ambiental en aquella zona Raül Valls*

El CST es va crear per donar resposta a lluites com la del túnel de Bracons, la d’oposició a la MAT, les crítiques al model urbanístic imperant al litoral i tota una colla important de petits conflictes aparentment inconnexos. Però aquests estan íntimament relacionats amb la creixent crítica a un model de desenvolupament territorial, que es percep com a destructiu i insostenible de cara al futur. El CST neix de la confluència de moviments en defensa del territori, associacions ecologistes, professionals de diferents àmbits ambientals i sectors acadèmics de disciplines relacionades amb el territori i amb la seva ordenació. L’objectiu: treballar per l’hegemonia social i cultural de les noves concepcions de què són portadors molts moviments i agents socials i econòmics que avui actuen al territori, i que han mantingut posicions crítiques o directament enfrontades amb molts dels processos de transformació viscuts els darrers anys. Aquestes noves concepcions, que s’agrupen sota l’imprecís però suggerent nom de Nova Cultura del Territori, s’han manifestat durant els últims anys, sobretot des de la negativitat, malgrat tenir propostes alternatives. El CST neix precisament com a instrument d’enfortiment d’aquests nous subjectes socials i culturals, per tal d’augmentar i fer més persistent i duradora la seva influència. Les entitats i els moviments han tingut darrerament

una forta eclosió que ha permès situar el conflicte territorial en el centre del debat polític. Ara cal un pas endavant per establir objectius de creixement d’aquesta visió alternativa de la societat.

UTILITAT

I DISCRIMINACIÓ POSITIVA

Al costat d’aquest objectiu s’estan impulsant diferents projectes. L’Observatori de la Sostenibilitat de les Comarques Gironines vol ser un espai de generació de coneixements i d’indicadors útils per a la societat en general, però, sobretot, útils per a la ciutadania organitzada, sovint mancada de suport científic. L’Escola del Territori, que tindrà la seva seu a l’emblemàtica Vall d’en Bas, vol actuar com a instrument pedagògic per difondre aquests nous coneixements. Finalment, la Xarxa Crítica d’Acció Territorial vol enfortir els llaços entre moviments, experts, associacions, professio-

nals, sectors econòmics emergents, i esdevenir una autèntica circulació interior del nou paradigma civilitzatori. El CST també vol establir les bases d’una discriminació positiva cap a aquelles iniciatives econòmiques que apostin per la sostenibilitat i per un model social responsable, fugint de la lògica del benefici a ultrança i apostant per la qualitat de vida, tant dels treballadors com dels ciutadans que han de conviure amb ella. El CST compta amb una pàgina web i amb una xarxa d’amics que han d’impulsar el paradigma d’una nova cultura del territori que desterri el model depredador que el liberalisme econòmic i el capitalisme desfermat han dut a les nostres maltractades terres. www.centresostenibilitat.cat

*Raül Valls és secretari del CST i president de Salvem les Valls

Una de les accions (habituals) contra el túnel de Bracons, a la Vall d’en Bas. Les protestes demanaven la paralització de les obres i l’abandonament definitiu del projecte

Antimonàrquic

7

MANUEL MORENO

El cert és que no, no sóc antimonàrquic. Sóc republicà i, més enllà, republicanista. Reconec l’efecte emocional que han aconseguit els qui s’han llançat a la campanya de la crema de retrats dels borbons, però em sembla una actuació en clau electoral, tocant la víscera i no les neurones. Res no s’aconsegueix derrocant els monarques (llevat d’una estranya sensació d’alegria) si la forma d’Estat que ve després no recull els valors republicans. I, quan parlem de valors republicans, parlem dels que la Segona República impulsava. La repulsa al Borbó, únicament com a representant del centralisme espanyol, del nacionalisme ranci del jou i les fletxes, és insuficient per a la ciutadania. Té, no hi ha cap dubte, la seva importància, però si no va acompanyada d’altres millores, queda buida d’interès per a la classe treballadora. El republicanisme aspira a un repartiment més gran de la riquesa, de la terra, a un grau més gran d’igualtat per a la dona, a la separació de l’Església i l’Estat, a millorar l’ensenyament, a aprofundir en els drets dels treballadors i les treballadores, a un model d’Estat basat en el respecte als pobles que el conformen. Ser antimonàrquic és, com a mínim, una limitació; és aspirar només a un 1% del que és ser republicà. El rei, actualment, és un reflex del model de societat en què vivim. Es pot matar el gos, però amb ell no marxarà la ràbia. Un recorda, salvant les distàncies, el cas del Nepal, en què un boig va assassinar la família reial i al cap de cinc dies ja s’havien tret de la màniga un individu per tal de coronar-lo. Educar-nos i educar en el republicanisme ha de ser l’objectiu si volem una nació amb més drets, amb ciutadans lliures i protagonistes de les seves vides. Em preocupa que, d’una manera conscient, els anomenats antimonàrquics defugin el terme republicà. Pot ser perquè república els soni a espanyol i republicans, a espanyolistes. Seria un greu error. Pot ser també perquè els semblin pocs els valors republicans ja exposats, vés a saber, i fins i tot que aquests termes sonin a temps passats, que es confonguin amb el trist període de la guerra civil i, per tant, d’una derrota. En qualsevol cas, tots els republicans estan en contra de la monarquia, però no tots els antimonàrquics estan a favor de la república. És per pensar-s’ho. Consti que no em sembla ni bé ni malament la crema de retrats si això serveix a algú com a descàrrega passatgera. No fa mal a ningú, però em sembla més important posar en dubte aquest sistema, educar en llibertat, prendre consciència que tenim la raó i passar a l’ofensiva. Avui dia sembla que siguem els republicans els qui hem d’explicar-nos, com si fos una cosa antinatural o de fantasia, quan realment haurien de ser ells els qui intentessin convèncer-nos d’empassar-nos aquesta gran mentida (monarquia inclosa). Ha de ser molt lògic que algú ostenti el lideratge de l’Estat per un designi celestial, que a aquestes alçades la pobresa s’escoli per tots els racons, que la cultura sigui escassa i caríssima (d’elit, en diuen), que les treballadores cobrin menys que els seus companys masculins, que dues persones no es puguin estimar si són del mateix sexe o que l’Església mossegui la mà que l’alimenta. Em molesta la Casa Reial, però em molesta molt més el sistema que la sustenta. Per això sóc republicà, perquè vull anar molt més lluny, perquè hem d’anar molt més lluny. Pel que fa a la resta, com deia en Luis Martín al pròleg d’un llibre i en referència als Borbons: “No tinc altre remei que animar el nét que segueixi les passes de l’avi”.

EUiA demana la dimissió de la ministra Magdalena Álvarez i crida a la mobilització del teixit associatiu de Catalunya

Davant el caos ferroviari, el coordinador d’EUiA, Jordi Miralles, ha declarat recentment als mitjans de comunicació que “és hora que sindicats, associacions de veïns, organitzacions de consumidors i d’estudiants també diguin prou” Redacció

Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) ha fet una crida a la mobilització del teixit associatiu català per exigir solucions a la greu situació que pateix la mobilitat ferroviària a Catalunya. Jordi Miralles es mostra convençut que la reivindicació política ha d’anar acompanyada de la mobilització de la ciutadania, “perquè aquest és el binomi necessari per resoldre les coses”. En aquest sentit, va afirmar que “és el moment que sindicats, associacions de veïns, organitzacions de consumidors, associacions d’estudiants i juvenils també diguin prou”. Amb aquest objectiu, va dir, EUiA es posarà

en contacte amb el món associatiu representatiu de les persones afectades per aquesta situació “per tal de demanar respostes unitàries que nosaltres puguem acompanyar des de l’esquerra alternativa”. La direcció d’EUiA ha aprovat una resolució que insta també a “paralitzar les obres de l’AVE; demanar, en el marc de la coalició, una auditoria externa a Foment per avaluar l’estat de les obres; exigir un reforçament de rodalies; revisar el buidament de personal ferroviari i la privatització dels llocs de treball; demanar la dimissió de la ministra Magdalena Álvarez per haver demostrat una gestió de fracàs i exigir responsabilitats també a les empreses constructores”.

Amb aquesta iniciativa, EUiA segueix aprofundint en el seu caràcter de moviment sociopolític que pretén compaginar la mobilització social amb una activitat institucional a favor de les classes treballadores i que concep la presència al Govern com una oportunitat per millorar i incrementar l’ organització estable de la ciutadania de Catalunya.

“CALEN RESPOSTES UNITÀRIES QUE NOSALTRES PUGUEM ACOMPANYAR DES DE L’ESQUERRA ALTERNATIVA

Caos i picaresca

A l’hora de tancar aquesta edició, la ciutat de Barcelona entrava en el setè dia laborable de restricció del servei de rodalies. Durant els últims dies d’octubre, les principals vies d’accés a la ciutat des del Baix Llobregat, la C-31 i la C-32, van arribar a registrar cues de fins a 18 quilòmetres, i els usuaris d’aquestes carreteres declaraven haver invertit el doble de temps de l’habitual a arribar als seus llocs de destí. A aquesta situació caòtica s’hi va sumar la decisió de la Guàrdia Urbana de sancionar els vehicles que cometessin infraccions com ara apartar els cons de separació dels carrils per envair el carril bus (l’únic lliure) i poder seguir avançant. En arribar a Barcelona, alguns d’aquests conductors van denunciar que havien estat sorpresos per patrulles de la Urbana, que els van fotografiar per després poder denunciar-los. Un portaveu oficial trobava “lògica” la mesura, mentre que la majoria d’afectats es mostrava indignada.


8 Avant

ESTAT ESPANYOL

Josep Fontana: “L’interclassisme del franquisme és una farsa total”

Si el mes passat parlàvem amb l’historiador de les relacions de classe en la Segona República i la Guerra Civil, ara és el torn del franquisme i la Transició Andreu Espasa / S.M.

Fins a quin punt funcionà el discurs interclassita del feixisme espanyol? El projecte interclassista del feixisme espanyol és merament retòric. En teoria, aquest projecte és més avançat que el del corporativisme italià, del qual n’és hereu. El corporativisme italià es munta sobre la base d’admetre, d’entrada, dues entitats paral·leles: l’entitat representant dels que donen treball (la patronal Cofindustria) i, d’altra banda, els sindicats, els únics legítims dels quals són els feixistes. Per contra, el Fuero del Trabajo predica uns sindicats verticals, on tothom estarà conjuntament representat. No hi ha una gran patronal amb els sindicats enfront. Tots seran a dins de la mateixa organització laboral amb aquell esquema dels empresaris, els tècnics i els productors. Això és una farsa total. A l’hora de la veritat, el que passava és que als sindicats de Jaén, per exemple, els propietaris de terres d’oliveres discutien amb representants del sindicat que, al seu torn, també eren propietaris d’oliveres.

SI MIREM EL QUE HI HA DARRERE DE LES RESTES DEL FRANQUISME, ENS ADONAREM QUE NO HI HA RES El fracàs del sindicat feixista espanyol a crear una estructura realment interclassista és evident des d’un primer moment. I no hi ha més interclassisme que aquest, que el del nacionalsindicalisme. Si el sindicalisme no funciona, no

Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei

queda res, excepte les festes de San José Artesano celebrades a l’Estadi Bernábeu i altres extravagàncies. De fet, la primera prova que tot això falla és quan el franquisme és incapaç d’evitar una realitat, que teòricament un sistema de sindicalisme vertical hauria d’evitar, com és la vaga. A partir del moment en què apareix la vaga, s’acaba arribant a una política de convenis. L’existència mateixa de convenis pactats entre un sector de patronal i els treballadors d’una fàbrica és la prova que la verticalitat del sindicat no existeix. ¿Es poden interpretar les disputes internes del règim com una batalla entre diferents sectors econòmics amb interessos enfrontats? No ho crec. Famílies polítiques, potser sí... La Falange, d’una banda, és un lloc on inicialment hi cap tothom, cosa que serveix per evadir la possibilitat de persecució. Quan s’acaba això, la Falange realment es converteix en una closca buida. Hi ha un sector diri-

Notes a la Llei d’Igualtat

Una visió des de l’àmbit jurídic sobre el nou text Marisa Fernández Gálvez*

La Llei d’Igualtat és una norma transitòria que regula l’equitat entre dones i homes a la vida pública, i modifica nombrosos textos legals, especialment en matèria laboral i de Seguretat Social. Certament, és una norma que, malgrat els seus límits, suposa un reconeixement del treball del moviment feminista, per la qual cosa no es fàcil posicionar-se’n d’una manera unívoca; ens sentim satisfetes per l’avenç, però ens decep un text poc ambiciós que corre el risc d’esdevenir una mera declaració d’intencions, i que en cap cas significa un canvi radical en la manera de contemplar les

relaciones entre les dones i els homes. La promulgació de lleis específiques que garanteixen els drets de les dones és un objectiu feminista, tot i que la subordinació històrica de les dones no es pot eradicar únicament amb lleis. Una bona prova és que, malgrat que no queden lleis obertament discriminatòries, les dones no tenim prou representació política, continuem guanyant menys i tenim més temporalitat a la feina. Les lleis no poden establir el que s’ha de fer. Cal explicar que la igualtat no consisteix en un tracte igual per a tothom, sinó en un tractament desigual per als diferents. El problema de la noció d’igualtat és

gent extremista, però limitat, que tenia un projecte més nazi que no pas feixista italià. Aquest és justament el sector que, amb el temps, s’apartarà del règim, i que acabarà sent plenament liberal. Aquest sector té un primer enfrontament amb l’Església pel control de l’ensenyament, que perd. Cauen els Ridruejos i companyia de les estructures de poder. Amb el temps, el que quedarà és l’estruc-

tura burocràtica de la Falange, intentant controlar tot el que pot, i que el que aconsegueix és fer durar l’estructura més vella i tronada del franquisme. Fins al moment en què això necessita moure’s, perquè econòmicament el règim se’n va a fer punyetes. Aleshores surten els liberals, sobretot lligats a l’Opus Dei, que plantegen un tipus de política econòmica que s’associa amb sectors econòmics que veuen com a raonable les propostes de l’Opus. Cal recordar que, al principi, l’Opus Dei apareix com una força liberal, que planteja coses raonables, i, per tant, és lògic que tinguin un suport de sectors econòmics relativament importants, contra la Falange que ho disputa i que perdrà la batalla en el terreny econòmic. Finalment, les relacions entre els catòlics i Franco seran sempre molt complicades, ja que els de l’Opus no aconseguiran el control

total del poder. Representen sectors diferents? La burocràcia falangista, que serà la que s’enfronti a l’Opus, no representa ni un sector social, ni uns interessos econòmics. Potser tenen al darrere certs interessos agraris que controlen tots els organismes de gestió, de caixes rurals, etc. I, en canvi, potser sí que l’Opus inicialment representa un cert liberalisme econòmic. I a la Transició, tampoc es poden caracteritzar els diferents sectors del règim en funció dels sectors econòmics? Gairebé tots els franquistes tenen la consciència que és necessari canviar les coses per entrar en els camins adequats si es vol evitar un conflicte social. I en aquest acord, els sectors econòmics hi participen molt àmpliament. S’acostuma a oblidar que el 1976, després de la mort de Franco, és l’any en què hi ha més vagues.

EL FRACÀS DEL SINDICAT FEIXISTA ESPANYOL A CREAR UNA ESTRUCTURA REALMENT INTERCLASSISTA ÉS EVIDENT DES DEL PRMER MOMENT

El problema a la Transició són els militars

“Si un mira el que hi ha darrere de les restes del franquisme, s’adona que no hi ha res. Organitzacions com Fuerza Nueva o Falange es dilueixen sense cap mena de suport. Funcionen perquè tenen finançament de fora i perquè interessa tenir un element pertorbador, però socialment no representen res. Els sectors econòmics importants estan a una banda o una altra, segons els convé. Només cal veure que fa quatre dies Botín s’estava fent abraçades amb Zapatero. I Botín no té res de personatge políticament liberal, ni d’esquerres, ni res que s’hi assembli”.

“Els problemes es produeixen a l’hora de fer empassar certes coses als militars. Al cap i a la fi, eren els que manaven fins a la mort de Franco. Aquí sí que hi ha problema. Ara bé, conflicte entre interessos econòmics? No ho crec. En moments que cal recordar que eren de crisi econòmica, el que interessa als empresaris és assegurar-se les condicions d’un trànsit favorable per als seus interessos, i no crec que estiguin per filar gaire entre unes opcions i les altres”. que implica sempre un judici de valor, qui és igual a qui, i és un concepte individualista, perquè el Dret no entén de grups, sinó de persones. La igualtat de tracte no té en compte les diferències d’estatus i remet a un model des del qual s’efectuen les comparacions, i aquest model ha estat el masculí, de manera que s’ha creat una veritable desigualtat entre homes i dones perquè ha recolzat el concepte d’igualtat jurídica en la similitud o igualtat front a l’home, i no en la diferència mútua. El significat de la igualtat ha evolucionat des de l’accepció originària de no fer distincions entre les persones fins a la més moderna, que la inscriu en la prohibició de la diferenciació arbitrària o injusta, en el concepte de subordinació i en la igualtat de resultats. La Llei d’Igualtat s’inscriu en el principi d’igualtat de tracte, que

defineix com una mesura de caràcter transversal que ha d’informar l’actuació de tots els poders públics, i més concretament les polítiques educatives, de salut, d’habitatge, de cultura, d’esport, de creació artística i de cooperació i desenvolupament. Però no és suficient demanar que s’apliqui el mateix estàndard que als homes: cal que s’apliquin polítiques de dones, polítiques diferenciades d’homes i dones. Introdueix el principi de representació equilibrada que els poders públics hauran de tenir en compte en tots els nomenaments i designacions dels càrrecs públics (60- 40%), però la nova normativa no ha fet el salt qualitatiu que representaria la distribució en cremallera de les candidatures electorals i només estableix la proporció mínima del 40% de dones en cada tram de cinc llocs.

La traducció en càrrecs a les eleccions municipals de Catalunya, de maig de 2007, ha suposat un augment de dones molt minso: del 10% al 12% d’alcaldesses i del 23% al 31% de regidores. La qüestió de les quotes pot portar a un conflicte entre els principis d’igualtat i llibertat, i tenir efectes pràctics oposats als nostres interessos, de manera que no es poden presentar candidatures de dones com Plazandreok o d’altres, atès que el principi de representació equilibrada obliga en ambdós sentits. Els grans reptes socials són l’harmonització de la vida privada i la pública, la corresponsabilització de pares i mares en l’educació dels infants i una nova distribució del temps. *Marisa Fernández és advocada de l’Espai per als Drets de les Dones


Avant

ESTAT ESPANYOL

Euskadi: cal seguir apostant pel diàleg

9

Amb el final de la treva i el reinici de les accions terroristes per part d’ETA s’ha obert una dinàmica que recorda els últims temps de l’era Aznar i que dificulta la normalització política d’Euskadi Toni Salado

Amb el final de l’alto el foc ha tornat el setge judicial injustificat sobre l’esquerra abertzale, dinamitant les poques portes obertes que podien quedar per al diàleg. També assistim a una nova ofensiva del nacionalisme espanyol sobre la unitat d’Espanya lligada a una relectura centralista de la Constitució i del model d’Estat. Aquesta ofensiva l’encapçala el PP, però altres forces i sectors s’hi han sumat, com ara Ciutadans-Partido de la Ciudadanía o el nou partit UPD, de Rosa Díez i Fernando Savater. El final de la treva ha estat la millor arma dels sectors reaccionaris per recuperar discurs i hegemonia social. I, sobretot, ha tornat aquell PSOE subordinat al discurs maniqueista del Partit Popular, que resulta efectiu electoralment en algunes zones d’Espanya. El govern de Zapatero només és capaç de donar resposta al PP amb èxits policials, però es mostra incapaç de presentar una alternativa política per superar el conflicte, perquè en la visió estreta d’alguns dirigents del PSOE, pesen més els resultats electorals del proper mes de març que retrobar el camí del diàleg i de la pau. En aquest context, el lehendakari Ibarretxe ha anunciat una consulta al poble basc. El líder nacionalista ha posat sobre la taula una proposta que afirma que ETA no pot seguir condicionant

EL FINAL DE LA TREVA HA ESTAT LA MILLOR ARMA DELS SECTORS REACCIONARIS PER RECUPERAR DISCURS I HEGEMONIA SOCIAL

Una imatge recurrent: material utiitzat per ETA

Un gerro d’aigua freda La sensació que aquesta treva era l’ocasió definitiva per a la pau era molt forta en molts sectors. Primer, per l’afebliment del món de Batasuna, debilitat socialment i desacreditat políticament, ja que la percepció social de les accions terroristes és profundament negativa (especialment després dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres) tant a Euskadi com a l’Estat espanyol, i a la resta del món. D’altra banda, la percepció que el govern de Zapatero comptava amb una sensibilitat especial per dialogar, a pesar de les reticències d’alguns sectors del PSOE. I, per últim, l’exemple del final pacífic de la violència a Irlanda del Nord també marcava una referència. Semblava que es passava pàgina d’un període històric i que s’obria una nova etapa de resolució pacífica de conflictes, que coincidia amb una revisió del model d’Estat i d’alguns dels axiomes de la Transició.

l’agenda política basca i que, per tant, al marge del que faci ETA, el govern basc seguirà el seu full de ruta per a la normalització política d’Euskadi, amb el vendaval que suposa a Espanya aquesta afirmació. En definitiva, Ibarretxe ha fet un pas endavant per superar l’estancament i la desil·lusió que ha provocat el final de la treva en el si de la societat basca. CAP PAPER

PER A

ETA

Aquesta proposta d’Ibarretxe és una novetat, no pas pel contingut, sinó pel que té de trencament amb els paradigmes anteriors, ja que no es dóna el requisit de l’absència de violència, que es reclamava com a indispensable per plantejar qualsevol negociació política sobre el futur d’Euskadi. En aquesta proposta hi ha un missatge inequívoc per a ETA: l’organització no hi té cap paper, amb o sense violència, perquè el poble basc parla exclusivament a través dels seus representants polítics en una taula. I també un altre missatge per al govern

La memòria sectària

XAVIER DOMÈNECH / part de molts que ara recolzaran aquest acte. Allà, mig miler de màrtirs de la persecució religiosa de la guerra (seria més adequat parlar de persecució al catolicisme romà: no hi ha noticia de protestants ni jueus perseguits durant aquells anys) i la República (se n’han cercat dos del 34 per deixar ben clar que no va ser el mateix cop d’estat el que va desfermar la persecució de religiosos, sinó que el mal era ja previ), seran beatificats. No és el primer acte d’aquest procés: fins avui se n’han beatificat un miler, dels quals onze han estat elevats a la santedat, i s’espera poder arribar fins als 10.000. Tanmateix, com diu la mateixa Conferència Episcopal sobre aquest acte del 28 d’octubre, on esperen concentrar un milió de persones, “mai s’havia beatificat tants servents de Déu en una sola cerimònia, la més nombrosa de tota la història”. Haurem de convenir, en tot cas, que en aquells pocs anys mai la presència de Déu va ser més omnipresent, ja que no es coneix cap altra guerra del segle XX al món amb aquest nombre de màrtirs; haurem de convenir també que aquells que han criticat els processos de recuperació de la memòria democràtica per estar guiats “per una mentalitat selectiva que obre velles ferides de la Guerra Civil i revifa sentiments que semblaven superats” semblen prou preocupats a oposar la seva pròpia memòria al fet que el franquisme va ser beneït com a croada per la mateixa església: una església que, com a institució, mai va militar en la defensa de la democràcia. Haurem de convenir també, finalment, que aquelles paraules que sonaven fortes en boca de l’historiador Julián Casanova no estaven mancades de raó: “Va morir el Caudillo, va desaparèixer la dictadura i la nova democràcia va donar a l’església un tracte exquisit (...).

HISTORIADOR

L’església pot seguir beatificant els seus màrtirs de la Croada. Les veus del passat sempre li recordaran que, a més de màrtir, també va ser botxí. L’església catòlica espanyola ja va passar factura als rojos i vençuts, i va consumar una llarga i cruel revenja. Per a ella no hi ha res d’exemplar en el passat. Tot i que sempre els queden els seus màrtirs”. Paraules fortes i, potser discutibles, però no mancades de raons. Tanmateix no passa res, s’acceptaran de nou totes les crítiques que vinguin de la dreta en el procés d’articulació d’una memòria històrica sectària.

“VA MORIR EL CAUDILLO, VA DESAPARÈIXER LA DICTADURA I LA NOVA DEMOCRÀCIA VA DONAR A L’ESGLÉSIA UN TRACTE EXQUISIT”

Quan aquestes paraules surtin de la impremta, el més gran acte de rememoració i vindicació de la memòria històrica viscut els darrers anys haurà consumat ja el seu propòsit. Podríem pensar que haurà vingut de la mà de l’aprovació de la Llei del Memorial Democràtic pel Parlament de Catalunya, o de la Llei de Memòria Històrica que ha de ser referendada per les Corts Espanyoles. No semblaria estrany que fos així, tot i que també és probable que quan aquestes línies vegin la llum cap de les dues coses hagi passat encara. La polèmica que han suscitat totes dues iniciatives vers la construcció d’una memòria dels més, d’una memòria democràtica que, cal no oblidar, no es construeix només des de l’agregació d’un victimari sense atributs del passat, podria indicar-nos que en la seva coronació estem assistint a un acte sense precedents. No en va, en el mateix sentit, ambdues iniciatives han despertat debats apassionats, on s’han creuat acusacions de sectarisme; no en va tampoc aquestes iniciatives han obert el seu camp fins a incloure tant la memòria dels vençuts com la de part dels vencedors. A voltes, en detriment d’una memòria que havia d’anar més enllà de la guerra, que ha d’extreure la memòria de la república de la de la guerra a què va ser condemnada pels colpistes i tots aquells que els van donar suport; d’una memòria que havia d’anar més enllà de la guerra per incloure en la genètica de la memòria democràtica d’aquest país el valor històric real de la resistència i el desafiament que va suposar l’antifranquisme. I amb això, amb tot això, el cert és que l’acte més gran de recuperació de la memòria històrica d’aquest país s’haurà viscut a Roma, sense despertar gairebé cap protesta dels que han estat omplerts d’invectives per

central: el poble basc no pot continuar sent presoner d’una minoria violenta i té dret a decidir el seu futur. ETA no pot esdevenir la coartada de l’espanyolisme centralista per no abordar la normalització política d’Euskadi. Més enllà dels sectors nacionalistes, en l’àmbit estatal només Izquierda Unida ha reconegut com a respectable la proposta del lehendakari, encara que es pugui discrepar en els continguts de la consulta i en la seva finalitat última. Però, com a punt de partida, s’ha de reconèixer com a vàlid i serà en el debat polític on cadascú proposarà el seu model de relacions entre Euskadi i Espanya. L’esquerra que representen EB-B, EUiA i IU defensarà un model federal de lliure adhesió, on es pugui fer efectiu un encaix de la realitat nacional d’Euskadi en una Espanya plurinacional i diversa. Segurament, la iniciativa del lehendakari serà avortada políticament i judicialment, i la consulta popular es farà a través d’unes eleccions anticipades per al 26 d’octubre, com ja han pronosticat alguns dirigents bascos. En tot cas, la porta al diàleg no es pot tancar mai, encara que les condicions siguin adverses. En realitat, el diàleg és l’únic camí efectiu per superar l’espiral de confrontació retroalimentada des del PP i des d’ETA, i aconseguir la pau i la normalització política d’Euskadi.


10 Avant

INTERNACIONAL

1907-2007: un segle després del congrés de la Segona Internacional Socialista a Stuttgart

El 22 de setembre passat va tenir lloc a la ciutat alemanya de Stuttgart la commemoració del centenari del congrés de la Segona Internacional Socialista. Els temes a recuperar i a debatre segueixen conservant vigència plena: gènere, pau i militarisme, colonialisme, immigració i sindicalisme Marta Jordi

El passat 22 de setembre va tenir lloc a Stuttgart la commemoració del centenari del congrés de la Segona Internacional Socialista, que es va celebrar el 1907 a la mateixa ciutat. Organitzada per Die Linke (el partit de l’esquerra alemany), aquesta commemoració va néixer amb l’objectiu, a banda de fer una anàlisi retrospectiva dels canvis transcorreguts en els darrers 100 anys, de posar a discussió en clau de futur tots els temes entorn dels quals va pivotar el congrés de 1907, i que conserven avui plena actualitat: gènere, pau i militarisme, colonialisme, immigració i sindicalisme. Cadascun va ser discutit en una taula de debat seguida d’un torn obert de paraules. Si bé fa 100 anys el congrés va comptar amb la presència de notables referents intel·lectuals tant per a l’esquerra d’aleshores com per a la d’avui, com Rosa Luxemburg, en l’actual reunió, on hi estaven invitats partits socialistes i comunistes d’arreu del món, especialment d’Europa, hi destacava la presència d’Oskar Lafontaine, Gregor Gisy i Wolfgang Gehecke, tots ells

Un moment de la intervenció de Marià Pere

Stuttgart, 1097

El 1907 se celebrava a Stuttgart el congrés internacional socialista, que, en paraules de Lenin, “va marcar el final de la consolidació de la Segona Internacional”. Els temes entorn dels quals van girar les discussions i es van adoptar les resolucions que van guiar la posterior política dels partits socialistes arreu del món: militarisme i guerra, colonialisme, gènere, sindicalisme i immigració. Recordem que aquell congrés va tenir lloc pocs anys abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, i a redós del creixement revolucionari a la Rússia del 1905. Per això, una de les resolucions més importants va ser la que va

representants dirigents de Die Linke al parlament alemany. També va assistir-hi una delegació del Partit dels Comunistes de Catalunya, encapçalada pel seu secretari general, Marià Pere, que va ser convidat a participar a la taula de debat sobre colonialisme. Pel que fa a aquest tema, durant les discussions no es va dubtar a afirmar repetidament que encara avui existeixen relacions d’explotació neocolonial, mantingudes per l’imperialisme sobre la base d’intervencions militars, el poder mediàtic i polítiques neoliberals. Així doncs, la problemàtica de la guerra està lligada inexorable-

marcar una oposició clara al militarisme i a la guerra capitalista. Ara bé, aquest també va ser el congrés en què es va manifestar la divisió dins la Segona Internacional, entre els anomenats oportunistes, que volien adaptar-se a l’ordre existent, i els revolucionaris anticapitalistes. Exemple d’aquesta divisió es va produir en el debat sobre colonialisme, en què els oportunistes es negaven a refusar la política colonial. Igualment important va ser la Primera Conferència Internacional de Dones Socialistes, on es va aprovar per primer cop una demanda pel sufragi universal per a homes i dones.

Aurora Morales: “És possible treballar en el camp polític amb els codis de l’art militar”

ment a la del neocolonialisme, enfront de la qual es va destacar la necessitat d’una política d’esquerres comuna i antimilitarista.

UNIÓ DE LES FORCES SINDICALS

Pel que fa al sindicalisme, es va entendre que l’única manera possible de combatre el capitalisme era també la unió de totes les forces sindicals, amb la implicació directa dels i les militants dels partits comunistes i socialistes als sindicats, per a l’adopció d’una postura comuna contundent en contra de l’explotació dels treballadors. En qüestions de gènere, l’opinió també va ser unànime: si bé cent anys enrere s’havia demanat el sufragi universal femení, actualment encara no existeix igualtat, i és necessària una cohesió de l’esquerra en la lluita contra la discriminació de les dones. I en referència a la immigració, es va veure clara la necessitat d’abordar properament una discussió al respecte. Amb la finalització d’aquests cinc debats es donava per clausurat l’acte, però s’obria una porta a futures trobades internacionals de l’esquerra per reflexionar, dissenyar i emprendre iniciatives que ens permetin seguir avançant i actualitzant un projecte en comú.

Concloem l’entrevista amb la diputada veneçolana, que expressa les seves opinions sobre Hugo Chávez i en dibuixa el perfil polític i humà S.M.

“La gran virtut d’Hugo Chávez va ser heretar una societat disgregada, totalment escèptica amb el paper dels partits polítics i les organitzacions socials, i amb una esquerra completament disgregada com a conseqüència de la derrota política i militar dels anys setanta, i haver aglutinat un ampli moviment popular. No només això, sinó que va saber convertirlo en una alternativa real a un projecte que ja havia fet aigües, el de la Quarta República, que havia estat controlat per dos partits, els adecos i els copeianos. Chávez va tenir la capacitat de liderar un poble que el 27 de febrer de 1989, tot i que els mitjans de comunicació ens tenien totalment idiotitzats i ens pensàvem que vivíem en el país de les meravelles, es va trobar amb el sistema esquerdat. Va ser la primera expressió social, d’exhauriment del projecte històric que va néixer després de la dictadura de Marcos

Pérez Jiménez, i que aquests sectors, que representaven els interessos de les elits, havien segrestat”. TOT DINTRE DE LA CONSTITUCIÓ

“Independentment de la seva professió, Hugo Chávez ha demostrat que un home format en l’acadèmia militar pot treballar amb els codis de l’art militar en el camp polític. Ha demostrat ser un gran dirigent polític. Ha tingut la capacitat no només de dirigir un poble que ja s’enfilava cap a la violència, sinó d’enamorar-lo, per iniciar un projecte de manera pacífica i democràtica. També ha demostrat tenir paciència i manegar la democràcia com un valor del desenvolupament de la

SI HI HA HAGUT UN PRESIDENT QUE S’ASSEMBLI A VENEÇUELA, AQUEST ÉS HUGO CHÁVEZ

societat humana, que es tracta de preservar al màxim en la seva totalitat. Com ell diu: Tot, dintre de la constitució i les lleis. Ell mai no pren decisions al marge de la llei o de la constitució, ben al contrari dels sectors de la ultradreta, que d’un sol cop van intentar dissoldre els nous poders”.

CARÀCTER CARIBENY

“A l’Amèrica Llatina hi ha diferències en la idiosincràsia dels pobles i, tot i que des del punt de vista de la geometria del poder a Veneçuela se la classifica com un país andí, la seva idiosincràsia és molt caribenya. Ens assemblem als cubans, als porto-riquenys, als panamenys als dominicans; i tenim allò que s’anomena el realisme màgic i, per tant, utilitzem molt l’humor, ens riem de nosaltres mateixos, de l’adversitat, i utilitzem molt les metàfores, l’humor negre... Si hi ha hagut un president que s’assembli a Veneçuela i que passi per alt les formalitats del càrrec, aquest és Hugo Chávez”.

Paciència amb els provocadors

“Nosaltres diem: Més poder per a la societat, perquè aspirem a una societat conscient i organitzada, capaç de controlar l’Estat, i no a la inversa. I creem les eines jurídiques per fer-ho. Chávez va crear més institucions, com ara la defensoria del poble, i instruments com el referèndum revocatori. I va tenir paciència davant els cops d’Estat i les provocacions de la ultradreta, que té grans suports internacionals. A tall d’exemple, només cal recordar que la banda presidencial que el president de Fedecámaras, Pedro Carmona, es va col·locar al cop d’Estat del 12 d’abril de 2002, es va fabricar a Espanya. Els revolucionaris respectem Chávez i el seu lideratge té una gran autoritat moral, perquè tot el que planteja és coherent amb les seves actuacions. Diu a tothom cap a on va. Ha defenestrat mites, ha elevat l’autoestima del poble, i dels pobles de l’Amèrica Llatina”.


Avant 11

INTERNACIONAL

Birmània: Revolució de Safrà

Des de fa un mes, els grans mitjans de comunicació ens informen que els monjos budistes lideren les manifestacions que, en aquest país, reclamen més llibertat. Són els budistes el sector social més compromès amb l’enderrocament de la dictadura militar a Birmània? Manuel Moreno

L’ús que es fa del llenguatge sempre ha estat una preocupació per a mi. Què volen dir amb Revolució de Safrà? Quin tipus de revolució? I el safrà, és un condiment o un color? Penso que tot el que està relacionat amb els esdeveniments a Birmània ha patit una malintencionada interpretació. Cosa, d’altra banda, habitual en la informació que rebem. Potser són unes altres les preguntes que ens hauríem de fer: per què els monjos budistes no es van mobilitzar quan, ja fa uns anys, els estudiants es van rebel·lar i van morir als carrers i a la repressió posterior? Per què es manifesten ara perquè puja la benzina quan ni tan sols tenen cotxe, ni interès per res que sigui material? Quin tant per cent de monjos ha sortit al carrer, tenint en compte que al país n’hi ha al voltant de mig milió? Vull deixar clar el sentiment que m’inspiren aquests monjos, als quals he vist a milers pels carrers de Birmània pidolant el menjar, ja que un precepte bàsic de la seva creença és que no han de treballar. Respecto la llibertat de culte, però pateixo per un poble que suporta

un exèrcit tan gran de pidolaires. Hi ha, no en tinc cap dubte, monjos que es preocupen per la fam del seu poble, per la repressió del règim tirà, per la llibertat i els drets bàsics de la ciutadania; però, no ens enganyem, la immensa majoria estan tancats en ells mateixos, ignorant la resta, ja que d’aquesta manera es guanyen el nirvana. La paciència i la resignació com a virtut religiosa. Per aquí ja coneixem aquesta cançoneta. LA PUJADA DE LA BENZINA

Hi ha, no obstant això, altres matisos importants dels esdeveniments a Birmània. Vegem-ne alguns: al carrer han sortit milers de birmans a manifestar-se, reaccionant contra la dictadura. No tingueu cap dubte que seran aquests els que pagaran la factura de la repressió. L’acte, gairebé simbòlic, dels monjos ha donat una repercussió més gran a les protestes; per tant, se’ls ha d’animar a continuar al costat del poble, ja que, com a mínim, ells surten a les notícies. La pujada de la benzina no és sinó una anècdota al gran llibre d’atrocitats que els militars cometen contra els ciutadans. La fam i els assassinats encapçalen les llistes d’enfrontaments. La solidaritat

Bil’in i les oliveres de l’esperança

El Tribunal Suprem israelià accedeix a escurçar el mur Felip Daza Redacció NOVA-Centre per a la Innovació Social

Des de Juny de 2002, centenars de poblacions palestines han vist com el mur de separació destruïa les seves oliveres, separava els grangers de les seves terres i dividia les seves famílies, amb el pretext de garantir la seguretat dels ciutadans de l’Estat d’Israel. El 9 de juliol de 2004, la Cort Internacional de Justícia va dictar que la construcció d’aquesta barrera violava el dret internacional. Les autoritats israelianes van assegurar aleshores que, una vegada arribés la pau, la “tanca de seguretat” seria desmantellada. Però, de fet, les terres confiscades pel mur són ocupades per assentaments de colons jueus. L’INICI

DE LA RESISTÈNCIA

A finals de l’any 2004, l’ocupació va arribar a Bil’in en forma de tanques electrificades i torres de control. La barrera orquestrada per l’aleshores líder laborista israelià, Haim Ramon, va confiscar el 60 % de les terres d’aquesta població. Però aquesta petita comunitat de 1.600 habitants, la majoria dels quals camperols, va resistir creant un moviment de

resistència popular no violenta. Durant els primers mesos de resistència, Bil’in es va manifestar tres o quatre vegades per setmana, fins que es va establir una manifestació cada divendres. Des d’aleshores, la marxa no violenta s’inicia al centre del poble i va des de la mesquita fins a la barrera de separació. Els manifestants alcen banderes palestines i pancartes que exigeixen el final de l’ocupació. A l’altra banda, les forces d’ocupació d’Israel i la

BIL’IN ÉS UN SÍMBOL DE LA LLUITA NO VIOLENTA I DEL CORATGE DELS PALESTINS PER ACABAR AMB L’OCUPACIÓ MILITAR seva resposta, sempre la mateixa: gasos lacrimògens i bales d’acer recobertes de goma. Al llarg de les 200 manifestacions no violentes organitzades a Bil’in, 800 activistes han resultat ferits, dos d’ells amb greus lesions cranioencefàliques. La resistència no violenta i la creativitat de les accions contra el mur de separació van atraure un suport internacional sense prece-

Les principals víctimes de la dictadure birmana són les classes populars

HI HA MONJOS QUE ES PREOCUPEN PER LA FAM DEL SEU POBLE, PERÒ LA MAJORIA ESTAN TANCATS EN ELLS MATEIXOS I IGNOREN LA RESTA

dents. Durant 135 setmanes sense excepció, Bil’in va rebre el suport de pacifistes israelians, activistes estrangers i palestins d’arreu del territori. El Comitè Popular de Bil’in va portar, també, la seva lluita a l’àrea judicial, interposant una demanda contra el traçat del mur de separació al desembre de 2005. Aquesta acció es va complementar amb un treball de pressió internacional a través de l’organització de conferències internacionals, recolzades per l’organització catalana NoVA, i que han acollit la presència de personalitats com la vicepresidenta del Parlament Europeu, Luisa Morgantini, i la Premi Nobel de la Pau, Mairead C. Maguire. Finalment, després de més de dos anys i mig de resistència no violenta, els esforços de la població han donat els seus fruits. El Tribunal Suprem israelià ha ordenat que la barrera de seguretat ha de canviar el seu traçat i retrocedir 2 quilòmetres. Bil’in recuperarà, d’aquesta manera, 200 hectàrees de terres de cultiu i oliveres, però encara queda saber com i quan. Bil’in es un símbol de la lluita no violenta i del coratge dels palestins. Avui, desenes de poblacions palestines estan organitzant moviments similars per implicar tot el poble en la resistència no violenta, acabar amb l’ocupació militar i construir una pau justa. www.nova.cat

internacional no pot passar per un bloqueig criminal que perjudica enormement el poble; més que un bloqueig, s’hauria de castigar els països receptors dels diners espoliats per la junta militar i els lacais. Voldria equivocar-me, però sóc pessimista pel que fa a una ràpida solució i un desenllaç que afavoreixi la classe treballadora. Per això, i malgrat el que he dit ante-

riorment, aplaudeixo els monjos i qualsevol altra iniciativa que tendeixi a aconseguir llibertats més àmplies i una millora en les condicions de vida dels treballadors i treballadores de Birmània. La revolució que interessa als pobres (ja que estem parlant de pobresa) té un únic color i avui corre pels carrers birmans. moreno@fpereardiaca.org

Contra una altra guerra americana i per la pau i la democràcia a l’Iran Els partits sotasignats expressem la nostra greu preocupació davant l’escalada de tensions a la regió del Golf Pèrsic a causa de la postura militarista i hegemonista dels EUA en el seu conflicte amb l’Iran (també pel que fa a les darreres declaracions de Bush, del 12 de setembre de 2007). Les pressions dels EUA contra l’Iran amb relació a la seva voluntat de desenvolupar tecnologia nuclear amb objectius pacífics no és sinó una cortina de fum per encobrir els intents del govern nord-americà d’assegurar-se el control de l’Orient Mitjà, regió que es troba en una posició immillorable per al control de la producció i de l’exportació dels recursos energètics des d’aquesta zona del món. També volem expressar la nostra preocupació davant les provocadores i inacceptables declaracions del president iranià. Aquestes declaracions han proporcionat als EUA i als seus aliats l’excusa per continuar les seves provocacions. El règim iranià aprofita la situació actual per estendre la repressió de les forces progressistes, dels sindicats, dels moviments juvenils i estudiantils i dels moviments de dones. Expressem tota la nostra

solidaritat amb el poble i les forces progressistes de l’Iran, els sindicats, els moviments de dones, de joves i estudiantils que estan fent campanya per la pau, per la democràcia i pel progrés social. Exigim l’alliberament de tots els presoners polítics, en particular dels dirigents sindicals, dels activistes del moviment estudiantil i de les defensores dels drets de les dones, que han estat detinguts en els darrers mesos. Expressem la nostra completa oposició a qualsevol mena d’atac militar o d’intervenció en contra de l’Iran per part dels EUA, de la Unió Europea o d’Israel. Comprometem el nostre suport a tots els esforços encaminats a la resolució de les actuals diferències entre els EUA i la República Islàmica de l’Iran. Fem una crida per a l’eliminació de tot l’armament nuclear a l’Orient Mitjà, per al respecte estricte del Tractat de No-Proliferació Nuclear i per declarar la regió una zona lliure d’armes nuclears. La direcció futura del desenvolupament de l’Iran l’ha de poder decidir el poble iranià i ningú més. Firmat per partits comunistes de tot el món, entre els quals el de l’Iran, el català i el dels Estats Units.


12 Avant

CULTURA

Sexe i revolució segons Wilhelm Reich

La psicoanàlisi i el marxisme conviuen en l’obra de Wilhelm Reich. Deixeble de Freud, el psicòleg austríac es va allunyar del seu mestre per despullar la ciència de la seva neutralitat i obligar-la a prendre partit

Xavier Zambrano

L’obra del psicòleg austríac Wilhelm Reich (1897-1957) pretén unir els dos principals corrents rupturistes del segle XX: la psicoanàlisi i el marxisme. Aquest esforç de connexió intel·lectual li costaria en vida el rebuig i la incomprensió d’una i altra trinxera teòrica. Reich creia que la repressió sexual no era un universal verificable en qualsevol temps i cultura, sinó que estava vinculada al mode burgès de relacions econòmiques i a les estructures psíquiques creades per la socialització en un model de família autoritària. Afirmava que la psicoanàlisi havia de deixar de ser una pràctica per a burgesos i dedicar-se a combatre la institució de la família i el matrimoni. L’any 1928 es va unir al Partit Comunista Austríac i va fundar l’Associació Socialista per a la Investigació i les Consultes Sexuals, amb l’objectiu de fomentar l’educació sexual de la classe obrera, facilitar mètodes anticonceptius i oferir avortaments gratuïts en condicions sanitàries.

REICH AFIRMAVA QUE LA PSICOANÀLISI S’HAVIA DE DEDICAR A COMBATRE LA FAMÍLIA I EL MATRIMONI Freud no va sancionar aquest gir social i li va retreure haver trencat la neutralitat del psicoanalista. En aquest punt, la ruptura entre mestre i deixeble va ser total. Reich no entenia per què Freud havia introduït en les seves obres tardanes la idea que la

“Demano al lector...”

“Respecte a la meva persona i la meva obra, demano al lector que consideri un fet senzill: els psicoanalistes neuròtics em qualifiquen d’esquizofrènic, els comunistes feixistes em combaten com a trotskista, les persones sexualment lascives m’han acusat de regentar un burdell, la policia secreta alemanya em va perseguir com a bolxevic, la nord-americana com a espia nazi, els xarlatans de la psiquiatria em van titllar de xarlatà, els futurs salvadors del món em van qualificar de nou Jesús o nou Lenin.. Lectures recomanades

La revolución sexual (Ruedo Ibérico, 1970) La psicología demasas del fascismo (Ediciones Roca, México D.F., 1973)

Els llibres de Reich van ser prohibits als Estats Units

repressió era beneficiosa per a la societat, en tant que susceptible d’una sublimació cultural. PERSONATGE INCÒMODE

L’any 1929 va viatjar a la Unió Soviètica (URSS), experiència que analitza a La revolució sexual, on celebra els decrets de Lenin de 1917 sobre el divorci lliure. Tanmateix, es va adonar que una cosa eren les disposicions legals i una altra molt diferent les estructures psíquiques. En l’àmbit de la sexualitat, aquestes seguirien sent, fins i tot a la URSS, majoritàriament patriarcals i burgeses. Reich va estudiar els conflictes que la pervivència d’aquestes contradiccions causarien a les comunes soviètiques: “Aquells joves sentien al mateix temps aversió a la família i nostàlgia de la família”. Amb Stalin, la URSS va viure una involució en matèria sexual, i Reich va criticar amb duresa la legislació contra l’avortament i la reintroducció de les lleis contra els homosexuals, contemplades en el segon pla quinquennal. L’any 1933 escriu La lluita

Sex-Pol, Lliga Proletària per una Política Sexual

La Lliga Proletària per una Política Sexual, fundada l’any 1930 sota els auspicis del KPD (Kommunistischen Partei Deutschlands), va arribar a tenir 20.000 integrants. Les seves principals demandes eren la derogació de les lleis contra l'avortament i l'homosexualitat, el divorci lliure i la gratuïtat dels mètodes anticonceptius. També demanava millores en equipaments com escoles bressol als centres de treball i habitatges socials. La seva tasca era complementada per una editorial, la Verlag für SexualPolitik, que publicava textos didàctics d'educació sexual per al proletariat i articles científics sobre marxisme i psicoanàlisi.

sexual dels joves, que li val l’expulsió del KPD sota l’acusació de donar massa primacia a la vida personal. Perseguit pels nazis, s’uneix al PC Danès, del qual també seria expulsat. De fet, la nòmina de persones ofeses per les seves idees sobre sexualitat traspassa tot tipus de fronteres ideològiques i geogràfiques: expulsat de la Internacional Psicoanalítica i de Suècia l’any 1934; de Noruega el 1939 i, finalment, empresonat el 1956 als Estats Units, on es van prohibir tots els seus llibres. El 1957 moriria en una presó de Pensilvània amb seriosos problemes mentals. SEXE I POLÍTICA D’HABITATGE

Reich va fer importants contribucions teòriques a la psicoanàlisi amb L’anàlisi del caràcter (1933), que han estat represes per escoles contemporànies com la Gestalt o la Teoria Primal. El mateix any també faria una notòria aportació a la teoria política amb Psicologia de masses del feixisme. Tanmateix, la seva personalitat delirant de la darrera època i els excessos dels custodis del seu llegat, que no han tingut miraments a modificar les seves obres de principis de segle, han enfosquit la brillantor d’un pensador incisiu. Un pensador que no acceptava el binomi teoria/pràctica. Quan Reich parlava de repressió sexual, pensava en problemes concrets, alguns amb una preocupant vigència: “Us penseu que la burgesia resoldrà el problema de l’habitatge dels joves perquè puguin tenir intimitat? Penseu que aconseguirà que deixin de patir una vida sexual caricaturesca amagant-se pels portals, les cotxeres i emmig de les bardisses?”

UNA FORMA DE COMPROMÍS Encara no estàs subscrit a l’Avant? Fes-ho ara: per 25 € l’any, rebràs a casa, a principi de cada mes, la teva publicació.

LES ARRELS

La utopia els fa centenaris

“De um traço nasce a arquitetura. E quando ele é bonito e cria surpresa, ela pode atingir, sendo bem conduzida, o nível superior de uma obra de arte”. El dia 15 d’aquest mes fa cent anys un dels més grans arquitectes encara en exercici: el brasiler Oscar Niemeyer. En alguna ocasió ja li he dedicat la meva atenció, per la seva condició de comunista militant. Ara, quan s’arriba a aquesta edat i amb el cap serè, cal retre homenatge a la seva doble condició: comunista i artista. Lluitador per la utopia. Vaig sentir-ne a parlar per primer cop arran de la construcció de Brasília, la ciutat que havia de convertir-se en la capital administrativa del Brasil, l’any 1959, per desig polític de Juscelino Kubitschek. El projecte urbanístic de Lúcio Costa comptava amb una sèrie d’edificis emblemàtics obra del nostre autor. El seu racionalisme arquitectònic, considerat com a continuador de Le Corbusier i La Bauhaus, ha permès integrar perfectament la seva obra a Brasília amb l’entorn amazònic. Després, les seves notícies anaven arribant espaiadament, i entre elles destacaven les seves visites a Cuba i la seva amistat amb Fidel. El seu compromís ha estat constant, la qual cosa li ha permès mantenir una línia d’independència ideològica: “Mai no vaig ser hostil a moviments de protesta, fins i tot el dels països socialistes. És necessari protestar contra la misèria, les injustícies, les desigualtats. Tota paraula dita amb coratge en el moviment només pot merèixer la meva estima”. “Sempre vaig ser discordant dels meus braus camarades quan repetien que havíem de ser optimistes, que l’important no és la mort, sinó la perpetuació de l’espècie. Sempre els vaig respondre que els nostres fills, néts i totes les generacions següents tindran les mateixes inquietuds sobre l’univers, el futur de l’home, la mort. Ells coneixeran, com nosaltres, els moments d’angoixa”. Una altra commemoració El dia de Nadal es complirà el trentè aniversari de la mort de Charlie Chaplin. Qui millor que Dario Fo per recordar-lo? “Ningú millor que Chaplin ha sabut desenvolupar la crítica agressiva, plena de ràbia, davant la ideologia de la màquina i, en particular, enfront dels mètodes de Taylor, és a dir, els que exploten l’home fins i tot en la seva gestualitat”.

Truca al 93 3184550 o escriu-nos a avant@pcc.cat, indicant les teves dades personals i la forma de pagament que prefereixes.

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA


Avant 13

CINEMA / CINEMA / CINEM

CULTURA

AMB UN ALTRE OBJECTIU

La llibertat de Varda Sans toit ni loi, d’Agnès Varda PER

FITXA TÈCNICA

França, 1985 / Drama / Intèrprets: Sandrine Bonnaire, Macha Méril, Yolande Moreau, Stéphane Freiss, Marthe Jarnias, Joël Fosse / Premis: Lleó d’ Or, Cèsar a la millor actriu (Sandrine Bonnaire). Reconstrucció de la vida i relacions d’una jove a qui troben morta i congelada en una rasa.

CIÈNCIA CIÈNCIA

La llibertat incomoda, i encara més si té forma de dona. Molts la rebutgen, d’altres la volen ignorar, però tots, en el fons, la desitgen. El cinema d’Agnès Varda, potser la cineasta més desconeguda de la Nouvelle vague francesa, sempre té un component d’irreverència i de denúncia. Sans toit ni loi, realitzada en format documental, és una gran mostra de la seva ferocitat darrere la càmera; és una destralada neta contra el sistema i la societat en què vivim. El seu títol (Sense sostre ni llei) no enganya. No és un joc de paraules, sinó que defineix justament la manera de viure que escull la protagonista d’aquesta història, no casualment una dona. És un cinema sense concessions, viu i aspre com la vida mateixa. Tots ens omplim la boca parlant de llibertat, tots la desitgem, però qui està disposat a pagar-ne el preu? La Mona, jove, maca i amb prou recursos per poder-se guanyar la vida com una més dins del sistema. El film mostra en forma de flash-back els seus últims dies abans de morir; ensenya en què consisteix l’opció que escull, i el seu aparent absurd. Descriu els detalls del dia a dia, les misèries triades, la humiliació consentida i la decadència volguda per poder ser completament lliure en el marc d’una societat occidental, moderna i capitalista. Només així es pot entendre que, sovint, tan sols tingui una barra de pa sec per sopar, que permeti l’usdefruit del seu cos a canvi d’uns pocs francs o que provoqui el rebuig dels vianants d’una estació que la

SEBASTIÀ SALA

veuen vomitar a ritme de rock’n roll. Tots els personatges que van apareixent al llarg del metratge són esclaus del sistema; ni millors ni pitjors, però no poden gaudir de la llibertat de la Mona. Tots la veuen passar i a ningú no deixa indiferent. La directora aconsegueix fer una mena de cinema punk-llibertari ple de contingut i valors, fruit del contrast entre els que són a dins i la que es troba fora del sistema. Ningú no entén el perquè; tots es pregunten, d’una manera o altra, com és possible que algú esculli aquesta manera de viure. Un extranshumant llicenciat en filosofia que viu retirat a les muntanyes amb la seva família és un dels personatges que es topa amb la Mona. Ell li ofereix generosament la possibilitat de viure lliurament, a canvi, tan sols, de treballar per a ella mateixa. Més endavant, després de fer-la fora com a conseqüència de la seva negativa a fer res que ella no hagi decidit, ens diu: “Va passar com un cop de vent, sense projectes, sense cap meta, sense desitjos, sense anhels (…). No és errar d’errància, sinó d’error.” Però un es pregunta: per què és un error? No hi ha errors, només hi ha opcions, i aquesta pel·lícula contribueix enormement a respectar-les. Sans toit ni loi és una pel·lícula més actual que mai. Res no sembla haver canviat, i molts joves d’avui se sentirien fàcilment identificats amb la seva estètica Però no ens confonguem; no ens equivoquem volent-la convertir en un pamflet. La seva singularitat rau en la manera d’entendre la llibertat: autèntica, com la vida de la jove protagonista. sebastoteles@gmail.com

JACK LEMMON

És possible fer comèdies que tinguin contingut social? Sí, i crec que les comèdies haurien de portar missatge tan sovint com sigui possible. La gent recorda molt millor un concepte transmès per una comèdia que no pas per un drama. A més, tenint en compte tots els problemes que tenim al món, tot el que ens fa riure és un gran benefici. Naturalment, estimo tant el drama com la comèdia, però he d’admetre que em proporciona una gran satisfacció personal ser capaç de transmetre joia al públic fent-lo riure. Una de les últimes coses que em va dir el meu pare abans de morir, fa una vintena d’anys, és una frase que m’havia repetit sovint. Em va mirar, em va somriure i em va dir: “Porta una mica de sol”. A la pràctica, volia dir-me que repartís una mica de joia al meu voltant. Els actors tenen la sort d’estar en la posició adequada per fer-ho. Ahir a la nit es va trobar amb Fidel Castro. Què li va semblar? Ha estat una de les experiències més excitants que he viscut mai. És una de les personalitats més carismàtiques que he trobat fins ara i, possiblement, en tota la meva vida. És extremadament atractiu, brillant; té una memòria i una cultura sorprenents de qualsevol cosa. El que és extraordinari és que a ell li encanta parlar, i ho fa molt bé; però si et fa una pregunta i li respons només amb una frase, però després segueixes parlant una mica, ell no t’interromp mai. Et mira i t’escolta profundament. És realment una persona fora del comú. Què voldria que pensessin els nord-americans de la seva visita a Cuba? Espero que el fet d’haver vingut aquí faci entendre als nostres conciutadans que cal un intercanvi cultural entre els nostres països. Un intercanvi entre les persones contribuïria a superar les tensions existents. Hem de trobar una solució per a aquest absurd de l’embargament i promoure un intercanvi econòmic i cultural. Fragment d’una entrevista al Festival del Nou Cinerma Llatinoamericà del 1985 a l’Havana

FILMOGRAFIA RECOMANADA La meva germana Elena (Richard Quine, 1955) Ningú és perfecte (Billy Wilder, 1959) L’apartament (Billy Wilder, 1960) Dies de vi i roses (Blake Edwards, 1960) Desaparegut (Costa-Gavras, 1982) Així és la vida (Blake Edwards, 1986) El meu pare (Gary David Goldberg, 1989) JFK, cas obert (Oliver Stone, 1991) Èxit a qualsevol preu (James Foley, 1992) Hamlet (Kenneth Branagh, 1996)

JOSEP GIBERT: “LA COMPETITIVITAT POT INCITAR A LES MALES PRÀCTIQUES CIENTÍFIQUES” El paleoantropòleg Josep Gibert Clos, descobridor de l’Home d’Orce, va morir a Barcelona el 8 d’octubre a causa d’un càncer limfàtic. Tenia 66 anys, era doctor en geologia i investigador de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, a més de catedràtic de ciències naturals dels instituts d’Egara i Montcada des del 1983. Un any abans, Gibert havia trobat un fragment de crani d’homínid a Orce (Granada), i va ser en aquesta població on, respectant els seus desitjos, es van escampar les seves cendres. Gibert era militant del Partit dels i les Comunistes de Catalunya, i n’havia format part de la direcció. Mentre la seva desaparició serveix per reivindicar la seva trajectòria professional, cal recordar que les excavacions a Orce estan aturades, ja que la conselleria de Cultura de la Junta d’Andalusia no autorit-

La geologia és una professió molt vocacional, o almenys ho és per a mi. Això ha de proporcionar una satisfacció complementària que ens permeti un plus de felicitat exercint la nostra feina. Cada vegada és més difícil triar la feina més satisfactòria, la que realment ens agrada, i exercir-la amb llibertat, sense pressions. La vida del geòleg, molt vinculada al camp, permet estar en contacte amb la natura, viatjar, allunyar-se dels caps i gaudir de capvespres agradables i tertúlies científiques davant d’una bona taula. Els meus millors moments els he passat treballant al camp, descobrint nous jaciments paleontològics a les depressions terciàries d’Espanya. Les noves lleis econòmiques exigeixen la màxima rendibilitat amb el mínim temps i gran qualitat, la qual cosa és una utopia, i incompatible amb la capacitat creadora vinculada a tota professió que exigeixi un raonament científic. Cal anteposar el rigor i la qualitat a les urgències i exigències, i això crea situacions complexes i de tensió. Una feina ben feta és satisfactòria. Una obra ben feta és la culminació d’una vida, una cosa molt difícil d’aconseguir i que la societat en què

ANTONI MORAGAS

REDACCIÓ

zava els treballs. De fet, Gibert i la Junta mantenien un procediment judicial obert, perquè la conselleria l’acusava d’haver excavat presuntament sense permís. Ara, el municipi d’Orce ha ofert al fill del paleontòleg la continuació de la tasca, alhora que ha expressat el seu malestar per l’actuació de la Junta. En l’acte de comiat del científic, l’alcalde de la població Granadina va destacar la constància de Gibert, com a “lluitador”, i va remarcar la passió que sentia per la seva feina “malgrat les traves burocràtiques i administratives” amb què va haver de batallar els últims anys. Les línies següents són una prova de la passió que Gibert sentia per la seva feina, i formen part d’un discurs pronunciat l’any 2000 davant d’un grup d’estudiants de geologia. vivim gairebé no valora. La feina de geòleg, com la de tot científic, ha de ser meticulosa. Les dades de camp ben preses, segons les exigències dels objectius, o les síntesis finals, meditades i raonades. La competitivitat és un altre element agressiu. Ser competitiu i ambiciós sembla natural, però sempre que es respectin les més elementals normes ètiques. En l’actualitat es prima la competitivitat per damunt d’altres valors, la qual cosa, en ocasions, obliga a actuacions indecoroses com ara copiar articles, esquemes, columnes i altres dades, robant dades de col·legues. És cert que aquests fets lamentables succeeixen, i d’altres de pitjors. No obstant això, he percebut un més gran companyerisme entre geòlegs que en altres professions; potser és pel contacte amb la natura, que ha de proporcionar més sensibilitat i sentit de la responsabilitat. Els joves geòlegs han de potenciar en el futur alguns valors essencials, com ara la passió pel coneixement, el respecte a la natura i el rigor del mètode científic. Això facilitarà compaginar la feina i la felicitat.


14 Avant

DONA

Violències de gènere

Quan es parla de violència de gènere, el primer que ens ve al cap és la visió reduccionista del maltractament físic. Sovint oblidem que en la nostra societat es donen, a més, assetjament sexual, violació, prostitució forçada, etc. Però el nombre de dones mortes és tan colpidor que no podem evitar que acapari la nostra atenció Comissió de Dones del PCC

El nombre de dones mortes a Espanya va assolir els 68 casos l’any 2006, la qual cosa representa una mitjana d’un assassinat cada cinc dies segons dades de l’Instituto de la Mujer. En la darrera dècada, les xifres oscil·len al voltant dels 70 casos anuals. A Catalunya es van produir l’any 2006 un total de 20.239 denúncies per violència masclista, un 34,5 % més que el 2005 (15.018). L’any 2006 van morir assassinades per aquesta causa 12 dones. Aquestes xifres esfereïdores, però, no ens poden fer oblidar les mil pràctiques de violència psicològica que les dones patim al llarg de la vida: el menyspreu per part de la parella, l’aïllament, les prohibicions, els insults, els càstigs, les amenaces, el llenguatge sexista, els comportaments humiliants... Experiències que, si ens aturem un moment a reflexionar, totes hem patit en algun context. Però més enllà d’aquestes violències, el patriarcat posa en pràctica altres mecanismes refinats, més subtils i difícils de detectar, de violència masclista, com ara el valor de la castedat, la dictadura de l’estètica, la imatge de la dona en la publicitat... La peculiaritat d’aquestes violències simbòliques és que han aconse-

Escucha niña. Cuando te alaben llamándote bella o te humillen llamándote fea, no escuches a nadie. Sólo quieren encerrarte en el espejo de una soledad diferente. Tú debes vivir, no debes agradar. La belleza está dentro de la vida. … Cuando te leen Blancanieves es para convertirte en una sirvienta, aunque sea de un hombre tonto y enano. Rebélate, niña, es humillante servir si no es un gesto recíproco. … Cuando te enseñan a vivir triste, prueba la locura, niña. El dolor es una realidad que se debe afrontar cuando se presenta no un valor sobre el cual edificar la vida.

guit arrelar tan profundament en la nostra cultura que sovint ens resulten difícils de detectar. Una tercera categoria de violències és la de les anomenades violències estructurals, vinculades a les privacions econòmiques que les dones patim en major mesura que els homes, o el dret a l’accés a la salut sexual i reproductiva. Aquests són un parell d’exemples de qüestions a les quals encara la majoria de governs (fins i tot d’esquerres), a diferents nivells, no atorguen prou importància.

MODELS ERRONIS

En aquest punt, potser ens hem de plantejar amb quins models de convivència ens trobem. D’una passejada per la televisió, pel·lícules o llibres, n’extreiem el mateix model de sempre: relacions de parella basades en la possessió, marcades per la desconfiança, tenyides de sospites mútues, guardades per la gelosia i l’exigència d’exclusivitat. És necessari difondre referents d’altres tipus de convivència, basats en els vincles afectius pro-

La dona al cinema

El cinema, com altres formes d’expressió, manifesta una visió del món en què l’home hi té un paper preponderant Adoni González

La càmera no menteix, però tampoc no diu la veritat. Expressa allò que el director vol, o allò que els productors, que són els que paguen, imposen. La càmera és una eina poderosa utilitzada per reproduir i perpetuar la cultura patriarcal i burgesa. Actua com a substituta de l’ull humà i ens mostra tot allò que aquell qui la manega ens vol mostrar. La càmera i el projector dirigeixen la mirada de l’espectadora. L’ull no únicament segueix la càmera, sinó que introdueix el missatge que transmet al subconscient. Durant la projecció, l’espectadora està inerme: a les fosques, en una actitud passiva i individual. Es produeix, aleshores, un procés d’identificació. L’espectadora veu la dona a través d’ulls masculins. La dona és sotmesa a tres mirades masculines: la de la càmera, la de l’actor i la de l’espectador, generalment identificat amb les del director i l’actor. En aquesta situació, la càmera esdevé una eina de poder en què l’home mira i la dona és mirada, i la dona hi

M. Teresa d’Antea

Àmbits tradicionalment reservats (i estancs) per a homes i dones

apareix normalment com a objecte eroticopassiu del desig de l’home. L’espectadora recorre un camí durant el qual veurà i escoltarà allò que el director o la indústria han determinat que “ha de ser vist i escoltat”. Hem d’aprendre a mirar el cinema amb esperit crític, fins i tot el cinema al qual acudim amb esperit evasiu. La imatge i el muntatge cinematogràfic han fet un gran salt qualitatiu, i el seu ús interessat augmenta la capacitat d’alienació, fent que en moltes ocasions prestem més atenció a la imatge que al missatge, que sempre hi serà present! El com no ens ha d’amagar el què. Tècnica i missatge han de ser complementaris, però no pas com a poder alienant, “La bellesa de la imatge no ens pot amagar el missatge” (El olor de la papaya verde, de Tran Anh Hung).

EL MISSATGE

Tot film té un missatge. Ni el director, ni el guionista, ni molt menys els productors, poden abstenir-se de la seva pròpia concepció de la societat, sigui el missatge obert, encobert o subliminal. El cinema és, alhora, narració i

representació. Les pel·lícules ens són presentades com a històries, però són discurs. L’habilitat dels cineastes i productors consisteix a aconseguir que no ho percebem, disfressant el discurs d’història. El 80% de les sales de cinema i distribuïdores està en poder de les majors, la indústria cinematogràfica de Hollywood, controlada pels grans monopolis de la indústria militar i de difusió dels Estats Units. Aquest 80% és el cinema que veu la majoria de la població. El problema s’agreuja quan, a través de la televisió, el cinema entra directament a casa nostra, i són les dones les qui majoritàriament omplen el seu temps visionant films. Generalment amb la guàrdia baixa, accepten tot el que aquests missatges alienants els transmeten com a normal. El cinema de Hollywood (i Bollywood ho supera negativament) acostuma a mostrar la dona com a objecte eròtic; és incompetent i crea problemes, i ell, l’heroi, és l’únic que pot solucionar una situació conflictiva. A les comèdies, se la representa gairebé com una estúpida. Al cinema de Hollywood, els homes actuen i les

ELS MECANISMES DE REPRESSIÓ DE LA VIOLÈNCIA MASCLISTA SÓN SUBTILS I, DE TAN ASSUMITS, SOVINT DIFÍCILS DE DETECTAR: EL VALOR DE LA CASTEDAT, LA TIRANIA DE L’ESTÈTICA, LA IMATGE DE LA DONA EN LA PUBLICITAT...

funds, incompatibles amb la desigualtat i les violències. Hauríem de ser capaços d’educar en valors alternatius a l’amor romàntic clàssic i substituir-lo per d’altres en els quals hi hagi un equilibri entre el compromís i la necessària autonomia personal, la capacitat de gaudir en soledat, l’autoacceptació i el desenvolupament de criteris ètics propis; mostrar exemples de relacions amoroses que es recolzen en valors com l’amistat, la intimitat, la confiança, la generositat, el respecte, el pacte i la llibertat.

Com ho faria una dona?

Algunes dones –entre les quals Germanie Dulac i Maya Deren-, en els inicis del naixement del cinema, ja perceben la importància de l’apropiació d’aquest mitjà per a la difusió ideológica, però aviat en són desplaçades. A partir dels anys 60, algunes dones tornen a recuperar el sentit de la importància del cinema i la seva capacitat per contrarrestar la influència que el Fotograma de Thelma & Louise sistema patriarcal burgès representa per al desenvolupament personal de la dona. És en aquests anys que comencen a trencar el monopoli, a encapçalar les cartelleres i a assumir la direcció. Importa que directores i actrius remodelin el missatge immobilista de la indústria; que presentin imatges realistes. Que trenquin el binomi verge/prostituta, ingènua/vampiressa. El cinema ha de parlar de persones, i aquí, a tots ens queda un llarg camí per recórrer.

dones hi apareixen. I quan en una narració se’ns presenten dones alliberades, independents i amb caràcter, se les representarà com a no-dones, una amenaça que, si es nega a reintegrar-se en la societat patriarcal dominant, serà castigada pel sistema, que en cap cas permetrà que triomfi a costa o per damunt dels homes. Al cinema de Hollywood, a la dona li està vetat l’èxit del poder i l’amor alhora.

Haurà d’optar per un dels dos. Inimaginable quan el protagonista és un home. Als melodrames, drames i tragèdies, la dona representa allò que no pot ser ni fer. El cinema és encara un domini gairebé exclusiu de l’home, a través del qual es manifesta una visió del món que el situa com a centre de l’univers. El Gènesi afirma: “…i buscaràs amb ardor el teu marit. Que et dominarà”.


Avant 15

AGENDA

A LA VISTA Curs d’aproximació al Món Àrab i a l’Orient Mitjà. Tots els dimarts i dijous fins al 20 de desembre. Pròximes sessions: Evolució dels països àrabs i musulmans des de les independències fins a l’actualitat. Dimarts, 6. Les grans potències i la ingerència sobre el món àrab. Dijous, 8. La politica espanyola i europea cap a Israel i Palestina. Dimarts, 13. Mitjans de comunicació i Orient Mitjà. Dijous, 15. Líban: història. Dimarts, 20. Líban: present i perspectives. Dijous, 22. Israel: moviments socials. Dijous, 29. Seu de l’ACP i Auditori de la Rambla de la UPF. La realitat de Sierra Leone, per Gervasio Sánchez. El Palau Robert acull l’exposició Sierra Leone, guerra i pau, una crònica de les seqüeles de la guerra firmada pel fotoperiodista Gervasio Sánchez. Les imatges que conformen la mostra corresponen a les diferents estades de Sánchez en

aquest país africà entre 1999 i 2004. Palau Robert (Passeig de Gràcia, 107), fins al 25 de novembre. Entrada lliure. 39 Festival Internacional de Jazz de Barcelona Fins a l’1 de gener de 2008. Una quarantena de concerts repartits en diferents sales de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Viladecans i Sant Cugat. Un itinerari possible: Ornette Coleman

Harry Connick Jr.

(dimecres, 7); Harry Connick Jr. & His Big Band presenten My new Orleans Tour (dissabte, 10); Chick Corea & Béla Fleck (dijous, 15); Sonny Rollins (divendres, 16), tots al Palau de la Música de Barcelona; Michel Camilo Trio (dissabte, 17, al Teatre Auditori de Sant Cugat i l’endemà a la sala Atrium de Viladecans). www.theproject.es. Comunisme contra capitalisme. Sessió de cinema de a la quarta edició del cicle És la bomba! La Guerra Freda al cinema d’animació, que programa curts adreçats al públic infantil dels bàndos rus i nord-americà en el context de la Guerra Freda.Programa: Lenin’s Kino Pravda (URSS, 1924); Results of the XII Party Congress (URSS, 1925.); Make mine freedom (EUA, 1948); Prophets and lessons (URSS, 1967); Albert in Blunderland (EUA); Great rights (EUA, 1963); The millionaire (URSS, 1963), The littlest giant (EUA), The share holder (URSS, 1963). Dissabte, 3 (17.30 h.), al MACBA.

EN TEMPS DE DESCOMPTE NO S’HA DE BARREJAR POLÍTICA I ESPORT

Q

uants cops hem sentit un esportista utilitzar aquesta mateixa frase per sortir del pas de la pregunta d’un periodista incòmode? Però aquesta expressió, a diferència d’aquella altra que diu “el futbol és així”, és comuna tant en els polítics com en els esportistes, potser perquè afirmar que “la política és així” no donaria gaire vots. Vaja, que no s’ha de barrejar política i esport, però quan juga la selecció espanyola, tots a veure la selecció. I que consti que ni em va ni em ve, però si l’adscripció nacional no fos política, podríem reduir la secció de política de tota la premsa espanyola a la meitat, sent benèvols, extremadament benèvols, amb tot l’estalvi ecològic que comportaria. No s’ha de barrejar política i esport, però quan s’ha d’aprovar una Constitució Europea neoliberal, militarista i poc respectuosa amb els pobles, correm a buscar Johan Cruyff i Emilio Butragueño perquè hi donin suport i fins i tot participin en la campanya de publicitat, a ritme de Los del Río, que quan els van preguntar per què votaven afirmativament van admetre no haver llegit el text i l’esperpèntic “votem el sí perquè ho fa la majoria; nosaltres sempre anem amb el corrent”. Interessant afirmació la del duo de Dos Hermanas: “anar amb el corrent” ja no és política, sinó sentit comú. Conscients o no, es defineix com a polític i, per tant, susceptible de ser jutjat negativament, tot moviment que qüestioni la política hegemònica. Recordant-nos per enèssima vegada que el franquisme és encara latent al nostre país, i amb ell el seu consell “tu fes com jo: no et fiquis en política i viu tranquil”. I parlant de franquisme, potser haurem d’acabar recordant les misterioses declaracions de José Maria Aznar el 10 de març de 2004, quatre dies abans de les eleccions generals: “S’ha de guanyar com guanya el Reial Madrid”. Potser es referia al fet que les nou copes d’Europa que té el Madrid les va guanyar durant el mandat de Francisco Franco (sis) i Aznar (tres). Però insinuar això també deu ser barrejar política i esports, així que a viure tranquils, i els esportistes a suar, que de pensar ja se n’ocupen uns altres...

L’ARANYA NEGRA

Apartheid. El mirall sud-africà. Exposició fotogràfica. Una aproximació històrica al racisme que aborda amb cruesa i sense concessions el sistema d’apartheid social, polític, econòmic, cultural i territorial vigent a Sud-àfrica entre els anys 1948 i 1994. La selecció d’obres abraça l’actualitat i recula fins al segle XIX, i posa de relleu la responsabilitat i la importància de la creació artística en la lluita contra els prejudicis. CCCB, fins al1 3 de gener.

ACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA ESCOLES VIII Escola permanent sobre perspectiva de gènere. Del 2 de novembre al 4 de desembre. Preu: 100 €/socis, 50 €. ELS CAFÈS DELS DIVENDRES

Divendres, 9 de novembre, 19 h. Els enemics de la humanitat : multinacionals i fanatisme. Amb Ferrán Margarit, historiador i filòsof cosmologista. Presentació a càrrec de Daniela Maccarrone, membre de la Fundació Pere Ardiaca. Divendres, 16 de novembre. 19 h. Drets de les dones i mitjans de comunicació. Amb Esther Sardans, periodista. Presentació a càrrec d’Adelina Escandell.

Divendres, 23 de novembre. 19 h. L’esquerra independentista avui. Amb Roger Buch, escriptor i politòleg. Presentació a càrrec de Pere Aragonés, diputat al Parlament de Catalunya per ERC.

Divendres, 30 de novembre. 19 h. La relativitat d’Einstein, una teoria revolucionària d’absoluts. Oorganitza el Grup de Ciència de la Fundació Pere Ardiaca. Amb Àngela García Lladó, estudiant de la facultat de Física de la UAB. Presentació a càrrec de Sandro Maccarrone. I ELS DIJOUS? PARLEM D’IMMIGRACIÓ. Organitza el Grup de Treball sobre la Immigració de la Fundació Pere Ardiaca.

Dijous, 8 de novembre, 19 h. El tractament de la immigració des dels mitjans audiovisuals. Projecció del vídeo Siete minutos, editat pel PP de Badalona. Presenta Santi Serra; amb Cristina Diago, periodista.

Dijous, 22 de novembre, 19 h. La dona paquistanesa a la societat d’acollida. Presentació a càrrec d’Àgata Ylla, antropòloga; amb Huma Jamshed, presidenta de l’Associació Cultural-educativa i Social Operativa de Dones Paquistaneses (ACESOP). www.fpereardiaca.org

TE’N RECORDES?



 

4 DE NOVEMBRE DE 1977: L’ONU ACORDA L’EMBARGAMENT D’ARMES A SUD-ÀFRICA Trenta anys després d’aquesta decisió, el poble sud-africà ha aconseguit el final del règim racista de l’apartheid. La lluita va ser encapçalada pel Congrés Nacional Africà, liderat pels comunistes sud-africans. Un cop completada aquesta etapa de normalització democràtica, el Partit Comunista Sud-africà va apostar en el seu darrer congrés, celebrat al mes de juliol, per donar un nou impuls a les reivindicacions de caràcter social i al protagonisme de la classe treballadora. 7 DE NOVEMBRE DE 1917: ESCLATA LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE Celebrem el norantè aniversari d’aquest triomf dels treballadors i les treballadores que va representar el primer intent de construcció del socialisme. Avui, que a nivell internacional s’ha obert el debat sobre els socialismes del segle XXI, val la pena tenir en compte els errors i els encerts d’aquesta experiència. Des del PCC volem commemorar, sobretot, la primera etapa de creativitat revolucionària i de radicalitat democràtica. 15 DE NOVEMBRE DE 1907: UN DIARI DE SAN FRANCISCO PUBLICA EL PRIMER CÒMIC En aquests cent anys, el còmic no només ha esdevingut una expressió artística, sinó que ha estat sovint una eina de denúncia i reivindicació política. La sàtira ha jugat i juga un paper important, especialment quan la llibertat d'expressió no és plena. En tenim un exemple molt recent amb la portada segrestada d’El Jueves.


EN PRIMERA PERSONA

“Hi ha una possibilitat real de llibertat” Tamaia Dones contra la Violència compleixen quinze anys

Avant 16

PER

LUCÍA FLORES

Es van posar en marxa a principis dels anys noranta, conscients de la preocupant manca de recursos de les dones que patien situacions de maltractament. Ara,Tamaia torna a les pàgines de l’Avant amb dues fites per celebrar: els seus primers quinze anys d’existència i la publicació de Ni príncipes ni perdices. Set històries de dones que diuen prou. D’aquestes i altres coses parlem amb Beatriu Masià, fundadora i codirectora de Tamaia, que afirma amb contundència que hi ha un dia després

Quin és el perfil dels professionals que treballen a Tamaia? És molt divers. Tenim en comú una formació específica en matèria de violència contra les dones. Hi ha gent del camp de la psicologia, de l’educació social... És important dir que el problema de la violència es va començar a tocar des de la preocupació dels grups de dones, i després des d’una perspectiva de la intervenció social. D’alguna manera, els psicòlegs no se n’han començat a preocupar fins ara. El fet de ser psicòleg, sense cap altra formació específica, no capacita. És important destacar que des de l’àmbit social és des don s’han començat a treballar tots aquests temes. Per tant, nosaltres, coherents amb aquesta idea, no demanem perfils específics, sinó una formació específica. El que sí que cal, imagino, és una qualitat humana especial, d’entrada, molt empàtica. És necesari estar sensibilitzat amb els temes relacionats amb el gènere, amb les dones i amb el feminisme. Sense el feminisme, sense les organitzacions de dones, aquest tema no seria on és. En un moment en què els recursos es diversifiquen i entren altres intervencions professionals, no hem d’oblidar que les aportacions més interessants es fan des d’aquesta percepció de les anàlisis de gènere i el pensament feminista. En aquests quinze anys, s’ha avançat FA QUINZE ANYS ERA IMPENSABLE el que calia? És suficient? TENIR UNA LLEI ESPECÍFICA Hi ha diferents lectuCONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE, res, però és evident O QUE ENTRÉS AL PARLAMENT DE que s’ha avançat. Fa CATALUNYA UNA FUTURA LLEI quinze anys era impensable tenir una PER ALS DRETS DE LES DONES llei específica contra FRONT A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA la violència de gènere com la que es va fer

al 2004. Era impensable que entrés al Parlament de Catalunya una futura llei per als drets de les dones front a la violència masclista, amb el consens de tots els grups parlamentaris. Hem avançat, d’una banda, en el tema legislatiu, la qual cosa no vol dir que sigui suficient, però aquestes lleis han ajudat a donar una percepció diferent del problema. Ara, el problema ha sortit de l’esfera privada. Una altra cosa és com el tracten els mitjans de comunicació. Les dones, ara, saben que tenen més possibilitats que fa quinze anys, i que poden demanar ajudes, tot i que és cert que són desiguals i no estan ben repartides en el territori. Les traves burocràtiques poden fer enrere una dona en un procés de denúncia o separació? Pot continuar passant. Hi ha jutjats més eficaços que d’altres, i moltes vegades també depèn de les persones. Teòricament, amb els jutjats especialitzats, no hauria de passar. Vols dir que és una loteria? Els mecanismes reguladors es poden activar millor que fa quinze anys, i requereixen molt esforç, però abans no es podia activar res. És molt important no creure que les coses estan igual, perquè no és així. Fa quinze anys era impossible que moltes dones poguessin demanar ajudes, o posar denúncies. Les denúncies augmenten de manera important, i això vol dir que les dones estan utilitzant els recursos que es posa al seu abast. També és diferent a nivell de percepció social, i el tema té un lloc dintre de les polítiques públiques. Les dones maltractades solen interioritzar que són culpables del maltractament que pateixen. Sí, però també hi ha dones que, malgrat tot, resisteixen, sobreviuen i demanen ajuda. Hi ha moltes formes de maltractament, a

banda del físic: la humiliació, el menyspreu... I les dones sovint les resisteixen durant molt de temps. Per què? És important no focalitzar el tema en la capacitat de resistència de la dona. Hem d’obrir la mirada. Les dones intenten trobar sortides de moltes maneres. El que passa és que molt sovint aquestes maneres no són les que estan pautades socialment. I moltes vegades, quan les dones demanen ajuda, el que se’ls ofereix no té a veure amb el que necessiten. Per exemple? Una dona que vagi a demanar algun tipus de recurs econòmic o psicològic, i que se li posin condicions, com ara la denúncia o la separació. Aquesta dona no ens demana això! És ella qui ha de fer el seu procés, no l’hi podem imposar des de fora. A vegades es posa molt èmfasi en la resistència de les dones, però és cert fins a un punt. Mentre viuen aquesta situació, la majoria de vegades no deixen de fer altres coses: els fills, la casa, buscar els recursos... És important veure quins són els elements que fan que aquella dona no trobi la manera de sortir-se’n. Les dones que venen a Tamaia tenen la denúncia com a prioritat? Mai convencem ningú perquè denunciï. Des de la nostra perspectiva de treball, denunciar no és una prioritat si no ho és per a la dona, o si no hi ha una situació de risc molt greu. Perquè la denúncia no garanteix que la situació no es tornarà a repetir. Hi ha dones que continuen a casa seva i aconsegueixen posar límits al seu home, i, quan creuen que és el moment, se’n separen. La denúncia és un procés legal, i la separació és un procés personal i emocional. Nosaltres insistim molt que les dones siguin les ames del seu procés, perquè ja venen d’un procés en què algú altre no les ha deixat decidir. Nosaltres les acompanyarem en la seva decisió.

Sobre Tamaia

Set princeses

“El motor real de la nostra activitat és l’atenció a dones maltractades”. Així defineix l’equip de Tamaia l’eix d’una organització que l’any passat va atendre 415 dones i va fer 1.030 atencions presencials. Tamaia van començar fa quinze anys amb el suport de Ca la Dona i la Comissió contra les Agressions a les Dones de Barcelona. Mica en mica, a mesura que el projecte es va anar ampliant i la percepció social en va anar canviant, diversos ajuntaments, organitzacions privades i la Generalitat de Catalunya s’hi han anat sumant. Aquestes són algunes de les dades que ofereixen, i que tiren per terra molts dels mites i estereotips que, de tan assumits, formen part del nostre imaginari. Per exemple , que el 60% de dones que atenen són de Barcelona, i el 40% restant, d’altres indrets d’arreu de Catalunya; que representen totes les franges d’edat, amb un 34% d’entre 31 i 40 anys, un 28% d’entre 41 i 50 i un 16% d’entre 51 i 60; que hi ha un 40% de dones universitàries, un 38% amb estudis secundaris i un 22% amb estudis primaris. Que pateixen les seqüeles de la violència no només mentre dura la relació amb el maltractador, sinó molt de temps després de separar-se’n. I que aquestes seqüeles “dificulten el seu desenvolupament com a persones i ciutadanes”. Tamaia treballa també la prevenció, mitjançant tallers en diferents instituts, i la formació a professionals que atenen dones maltractades. El seu telèfon d’atenció és 93 412 08 83.

“Em veig i no em reconec. M’havia degradat físicament i psíquicament. Havia de fingir que tot anava bé perquè em deixés moure’m amb llibertat. M’havia de deixar besar i reprimir el moviment del meu cos en repelir el seu contacte, perquè no ho notés”. Fragment de la història d’Ana, titulada A fuego lento. Les històries de Ni príncipes ni perdices (Icaria, 2007) són reals; estan escrites per dones reals que, afortunadament, miren l’infern des de fora. Elles són les mentores, les dones sàvies, com explica Beatriu: “Han passat un procés de recuperació. Continuen creixent a nivell personal i tenen una participació pública per parlar sobre el tema de la violència, no tant des de la que han viscut, sinó del que volen dir sobre la violència”. Carla, Cris, Brétema, Felicia, Ana, María i Roser són dones normals, properes. No responen, ni deixen de respondre, al mite del perfil sociològic de la dona maltractada, aquest concepte que tant esbomben a la tele. “No existeix”, afirma Beatriu. Tenen fills o no en tenen, són de poble o de ciutat, són d’aquí o de fora, amb estudis o sense, amb feina o sense. Tant se val. Totes s’enfrontaven al mateix, i totes miren amb serenitat el lloc d’on venen. Més senceres, més segures, més felices, per més que la lectura del seu testimoni encongeix el cor. El missatge és clar: hi ha un dia després, és possible deixar-ho enrere. Beatriu: “La majoria de vegades, sí. Per això sempre volem insistir en aquesta part, en comptes de parlar de la perversitat de la violència. Hi ha una possibilitat real de llibertat”.

Direcció i coordinació: Sandro Maccarrone. Edició i disseny: Lucía Flores. Consell de redacció: Andreu Espasa, Adriana Sabaté, Lluís Monerris, Mireia Mora, Antoni Moragas Marià Pere, Miquel Àngel Sòria, Jordi Ribó. Han col·laborat en aquest número: Toni Barbarà, Sara Berbel Sánchez, Rosa Bofill i Maria Martínez, Comissió de Dones del PCC, Felip Daza, Xavier Domènech, Andreu Espasa, Marisa Fernández Gálvez, Lucía Flores, Adoni González, Marta Jordi, Sandro Maccarrone, Lluís Monerris, Mireia Mora, Antoni Moragas, Manuel Moreno, Arnau Rovira, Sebastià Sala, Toni Salado, Miquel Àngel Sòria, Xavier Zambrano. Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5. Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. e-mail: avant@pcc.cat

Avant 961  

Violències de gènere

Advertisement