Issuu on Google+

PREU . 1 €

Òrgan Central del Partit dels i les Comunistes de Catalunya

Avant

N ÚMERO 949

A NY XXIII

del 15 al 30 de novembre del 2005

* proletaris de tots els països, uniu-vos! Els passats 29 i 30 d’octubre es va celebrar a Atenes el Primer Congrés de l’Esquerra Europea, una trobada que marca un punt important en la coordinació de les esquerres europees per fer front als atacs del neolliberalisme; un intent de llançar propostes conjuntes i fixar-se objectius concrets per refundar Europa sobre les bases de la pau, de la democràcia i el ple respecte dels drets humans i socials. La declaració final, Declaració d’Atenes, situa els eixos centrals de les lluites que es fixen per aquesta etapa, amb la constatació que és necessari i possible un canvi en les polítiques europees. La lluita contra l’atur i la precarietat laboral és un dels objectius centrals, per tant la declaració explicita estar a favor de totes les polítiques que lluiten i s’esforcen per acabar amb la reducció de plantilles. Això comporta l’exigència d’un nou model de producció, distribució i consum. La lluita per la retirada immediata de la Directiva Bolkestein i el GATS (Acord General sobre Comerç i Serveis). Ambdós projectes afecten la vida quotidiana de les persones, lligades a la desregulació de l’ocupació i el dumping social en els països en vies de desenvolupament; cal combatre-les sabent que el desenvolupament de les dues només beneficien les multinacionals. Representen un atac frontal contra els drets socials i l’estat del benestar. Un altre dels objectius ha de ser la reorientació de les polítiques pressupostàries i monetàries de la UE; en aquest sentit hem de seguir defensant que el Banc Central europeu sigui controlat de manera democràtica i exigir la fi del pacte d’estabilitat en favor de polítiques socials a nivell europeu.

editorial Avant

un procés per canviar Europa La Declaració explicita que estem a favor del reforçament dels serveis públics a nivell local, regional, nacional i europeu; això implica la lluita contra els intents de privatització i mercantilització dels béns públics com l’aigua, l’energia, la cultura, l’ensenyament i l’atenció sanitària. Un altre dels temes importants és el que fa referència a les polítiques d’immigració. Les persones reunides a Atenes, representant una part important de forces d’esquerra es van manifestar en contra que les polítiques d’immigració estiguin orientades policialment o com a lluites antiterroristes. La lluita per la pau. Eix central de les polítiques que aposten pel desenvolupament i la vida de les persones; la base de les polítiques d’esquerres. La Declaració afirma que Europa no necessita una aliança agressiva que alteri i desafiï el paper de l’ONU d’assegurar la pau i establir relacions pacífiques amb tots els pobles del món. Es de-

nuncia l’OTAN i l’establiment de les bases militars dels Estats Units als països de l’est. També s’exigeix, entre altres mesures, que es redueixi la despesa militar nacional i es reclama una solució política al conflicte entre Israel i Palestina i la retirada dels exèrcits europeus de l’Iraq. Un altre eix de lluita és el que es deriva de l’oposició a la retallada de les llibertats civils i els drets socials, laborals i democràtics que són el resultat de llargues batalles per la democràcia. Els eixos centrals de lluita estan ben definits. Ara cal plans de treball concrets en cada estat i nació i establir la coordinació a nivell europeu, que en aquest estadi de la lluita de classes es fa absolutament necessària. Front als atacs del neoliberalisme que porten a enfrontaments entre pobles i nacions i retallades de drets i llibertats, l’esquerra hem de contraposar-hi visions globals i l’exigència de més drets i llibertats.

La batalla clau del model d’Estat Luis Juberías Hem denunciat molts cops, potser massa, a la dreta nacionalista espanyola, en la seva deriva feixista. No tenim més remei que tornar-hi. L’actitud de boicot a les regles de joc torna i retorna. Com deia un amic meu els qui van guanyar la guerra ho van fer per guanyar-la. Efecivament, la voluntat democratitzadora i d’avenç social del poble va ser ofegada en sang pels que volien conservar privilegis. Aquesta dreta, antiga i victoriosa, no es reforma i torna a acceptar de bon grau una direcció feixista, irresponsable i virulenta. La novetat és que sectors de les dretes europees i els EUA, debut a l’hegemonia conservadora i neoliberal han retrocedit a posicions ultradretanes i allunyades de cap sensibilitat social, que hi convergeixen. Un repàs a l’actuació del PP i forces socials afins mostra el preocupant de la seva posició: el boicot radical a un estatut que han aprovat el 89% dels representatns del poble de Catalunya, denunciant un complot per trencar Espanya; les manifestacions per la unitat d’Espanya, amb el Foro d’Ermua i el Gallardón ; el són una

trista imatge la imatge d’un Congrès dels diputats; l’actuació delirant de la FAES dient bajanades com que l’Estatut obria la porta a la poligàmica. A questes mostres hem d’afegir el comportament de l’Església com a partit polític, sense tenir molt clar allò de la separació de poders i subordinada al PP: la qüestió és defensar privilegis. Les èlits capitalistes amaguen els seus interessos darrere discursos nacionals, nacionalistes quan les seves posicions són més agressives. Però no ens enganyem, darrera de tot això hi ha una defensa del seu poder per part de l’oligarquia

espanyola, molt lligada al poder estatal i les prebendes que se’en deriven de l’estructuració centralitzada de l’administració i l’econmia. Descentralitzar el poder és reequilibrar-lo, també en termes de classe, i democratitzar aquesta societat en rebaixar el poder oligàrquic. Per això, en aquest procès de segona transició en que s’ha d’arribar a la pau a Euskadi, avençar en drets cívics i el que és clau per nosaltres, avençar en conquestes socials, passa per tenir un model d’Estat que expressi a través de la federalitat la realitat plurinacional. En aquesta batalla crucial, que es condensa avui en el debat de l’estatut, l’aliança des de la burgesia, que hem anomenat capital moderat, fins la classe obrera s’expressa en l’ampli ventall de forces que van aprovar admissió a tràmit de l’Estatut: tots menys el PP. La subordinació de bona part de la classe obrera espanyola als plantejaments nacionalistes espanyols, que voldria aprofundir el PP, que pretén guanyar l’hegemonia, s’expresa en les dificultats de les esquerres espanyoles per entendre la plurinacionalitat de l’Estat. Caldrà fer molta pedagogia, contrarrestar aquesta ofensiva.

Estatut admés El Congrés dels Diputats admet a tràmit l’Estatut

presons secretes els altres Guantánamo dels EEUU: santuaris per violar drets

política agrària (PAC) els altament obscens beneficiaris de l’ajuda

grip aviària Rumsfeld, propietari de la patent dels medicaments

Tots els partits polítics excepte el PP accepten entrar a discutir l’Estatut aprovat pel 89% dels vots al Parlament de Catalunya. Aquesta és una bona notícia per l’avenç del projecte de l’Espanya plural i de l’aliança antioligàrquica que vol alta estructuració del poder.

Ciutadans considerats sospitosos, de nacioanalitats diverses són torturats sistemàticament en presons secretes a païssos europeus de l’Est, a Afaganistan, Tailàndia i altres cinc païssos no identificats, segons una filtració del Washington Post.

Intermón-Oxfam denuncia que la Política Agrària Comunitària beneficia principalment les empreseses més pròsperes i els grans terratinents. Això és així arreu d’Europa. A França el 60% de les ajudes comunitàries van a parar al 15% dels “agricultors”. A

El secretari de defensa Donald H. Rumsfeld va optar per absternir-se de participar en decisions del govern reacionades amb els mecaments per la grip aviar. La raó és que és accionista de la companyia que va patentar Tamiflu, Gilead, que produeix J. Hoffman- Roche.

Anglaterra es beneficia la multinacional sucrera Tate & Lile i a Espanya els Domecq, la duquesa d’Alba , d’entre uns 303 noms, s’emporten la part del lleó. Caldria replantear-se les bases d’una política agrària de suport als agricultors.

SEAT SEAT vol acomiadar a 1.346 treballadors Després de plantejar que hi havia una crisi pel descens de vendes, la direcció de SEAT va voler imposar una reducció salarial del 10%. Davant el rebuig sindical a aquesta mesura vol reduïr la plantilla. Els sindicats ja han anunciat la seva oposició a aquesta mesura.


2

Avant

La columna de la cultura: Parla un arquitecte

Miguel Ángel Soria Óscar Niemeyer sona entre els profans de la matèria quan construeix Brasília, la nova capital del Brasil. Amb les seves línies corbes suavitza l’excessiu funcionalisme del disseny de Lúcio Costa: “La meva arquitectura va contra tota regla, només respecto l’entorn”. El cop militar del 64 l’obliga a marxar del país per poder treballar. Ministre d’Aeronàutica: “El lloc d’un arquitecte comunista està a Moscou”. “Mai vaig callar. Mai vaig amagar la meva condició de comunista. Els més comprensius que em criden com arquitecte saben de la meva posició ideològica. Creuen que estic errat i jo penso el mateix d’ells.” “No és l’angle recte el que . m’atreu. / Ni la línia recta, dura, inflexible, / creada per l’home./ El que m’atreu és la corba lliure i sensual. / La corba que trobo a les muntanyes / del meu país, / al curs sinuós dels seus rius, / a les ones del mar / als núvols del cel, / al cos de la dona escollida. / De corbes és fet tot l’Univers. / L’Univers corb d’Einstein.” El 15 de desembre farà 98 anys.

tenyim de lila: La nena

Rosa Bofill Fa uns dies ha nascut una nena. Això, dit d’aquesta manera no té res d’extraordinari, però concretament aquesta nena ha provocat una gran preocupació perquè no fos cas que, arribat el moment, es veiés discriminada pel fet de ser dona. Tal és el neguit que fins i tot l’oposició està d’acord en modificar la constitució (això si, només una miqueta!). Com a dona em penso que m’hauria d’alegrar davant tanta preocupació per evitar la discriminació d’una altra dona, però la veritat és que no acaba d’impressionar-me. No puc deixar de pensar en totes les nenes que estan naixent i pensar en el futur que els espera. M’agradaria que no se’ls ensenyés a ser submises i a ocupar un lloc subsidiari en la societat, que poguessin créixer en harmonia amb el seu propi cos. M’agradaria que tinguessin totes les oportunitats de triar i desenvolupar-se superant els estereotips de gènere. M’agradaria que quan treballessin no tinguessin un sou més baix pel fet de ser dones, que tinguessin la possibilitat de promoció que els seus company homes. M’agradaria que mai haguessin de ser víctimes de la violència patriarcal,... En fi, m’agradaria que totes les nenes que estan naixent i les que estan creixent,... i totes les dones poguessin viure en una societat més igualitària i menys discriminadora, més justa. I tornant a la nena de la que parlàvem al començament: posats a fer, fem-la igual en tot. Republicanitzem-la.

del 15 al 30 de novembre del 2005

L’ANUNCI DE L’ACOMIADAMENT DE1.346 COMPANYS HA TRET AL CARRER ELS TREBALLADORS DE SEAT QUE DEMANENT UNA SOLUCIÓ NO TRAUMÀTICA I UN PLA INDUSTRIAL I COMERCIAL PER A SEAT

Els treballadors de SEAT mobilitzats Redacció La jornada de lluita dels treballadors de SEAT ha tingut un èxit rotund, amb un 100% d’aturada durant 24 hores a tots els centres de SEAT de Catalunya i la mobilització multitudinària del 10 de novembre amb més de 16.000 persones a Barcelona xit rotund a la jornada de lluita de la plantilla de SEAT. La jornada va concloure amb una reunió amb la Generalitat i els representants dels treballadors. Els treballadors defensen una plataforma unitària que reclama a l’empresa una sortida dialogada i mesures no traumàtiques per abordar la crisi, així comi l’adopció d’un pla industiral i comercial viable. També eren presents a la manifestació els treballadors dels components del sector de l’automòbil dels polígons de Zona Franca i Martorell, així com treballadors de SAS, exigint la readmissió dels acomiadats. EUiA ha donat suport a la lluita dels treballadors i ha emés, a 7 de novembre de 2005, el comunicat que reproduïm a continuació. La Comissió Nacional d’Esquerra Unida i Alternativa dóna suport a la lluita dels treballadors i treballadores de l’empresa

SEAT, pel manteniment dels seus llocs de treball, en defensa dels seus drets i condicions socials i laborals, garantint una ocupació digne i de qualitat. 2. EUiA demana a l’empresa que adopti una actitud dialogant i que interrompi l’adopció de mesures unilaterals que perjudiquen l’estabilitat i qualitat de l’ocupació dels treballadors / es afectats / des; traslladant sobre els salaris i els / les treballadors / es la responsabilitat d’una situació que, segurament, respón a una inadecuada gestió

per part del consorci d’un cicle econòmic de guanys ininterromputs des de l’any 1996. 3. En un context en què la política de la multinacional Volkswagen busca, sobretot, que els treballadors paguin de nou la crisi que ha generat l’estratègia de la patronal, instant un ERO d’extinció de contractes, re-

sulta especialment rellevant el paper de les Administracions públiques. Esquerra Unida i Alternativa insta la Conselleria de Treball i Indústria i el Ministerio de Industria y Energía a posar en marxa iniciatives amb l’objectiu del manteniment de la marca, la xarxa de comercialització i la producció autònoma, el volum d’ocupació i les condicions de treball de l’empresa SEAT a tots els seus centres de treball.; 4. Així mateix, EUiA considera fonamental buscar solucions negociades al conflicte i, per tant, garantir la no aprovació per l’administració de mesures traumàtiques pel conjunt de la plantilla de SEAT, avantposant els interesaos dels / les treballadores afectats / des a l’estratègia d’abaratiment de costos laborals de la multinacional pel manteniment del marge de negoci. Ja havíem anunciat que s’aproximava una crisi industria l de gran abast i de caràcter estructural del que aquest conflicte és expressió.

L’educació és un dret no una mercaderia! Toni Moragas L’educació és un dret, no el una mercaderia! El 17 de novembre d’enguany, aprofitant el dia internacional de l’estudiant, es celebra la convocatoria de vaga estudiantil i mobilitzacions, de forma coordinada amb els estudiants i estudiantes de les universitats d’arreu d’Europa. Si bé és cert, que la problemàtica dels estudiants dels diferents països europeus, és molt diferent, i per tant les mobilitzacions ténen motius diversos; considerem que es tracta d’una decisió molt oportuna, la coordinació a nivell europeu, doncs és un altre marc on es desenvolupa la lluita de classes actualment, i hem de ser capaços d’incidir-hi.. A més, cal destacar el paper que hi juga l’anomenat Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), que sota l’excusa d’unificar els continguts docents de les diferents carreres europees, per tal d’afavorir la mobilitat, agreuja les deficiències de models d’ensenyament superior com el de l’Estat Espanyol: amb un dels pressupostos per Universitat més baixos d’Europa; i amb un sistema de beques insuficient.

Els processos de reforma a la universitat s’han de contextualitzar en un procès general de privatització de serveis públics, tant a nivell internacional (l’Acord General del

sitat, i les diferents assemblees de facultat. Els punts acordats per la plataforma, en motiu del 17 de novembre són els següents: -El procés d’elaboració i imple-

Comerç de Serveis) , com a nivell Europeu (Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa, directiva Bolkenstein, etc ). A Catalunya, la veu del moviment estudiantil la té la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en defensa de la Universitat Pública), que agrupa als sindicats d’estudiants ,entre els quals hi ha l’Associació d’Estudiants i Estudiantes Progressistes(AEP),referent sindical dels comunistes a la univer-

mentació a cada estat no ha comptat amb la participació efectiva de la comunitat universitària. -La intenció que s’amaga en aquestes iniciatives és subordinar els continguts, estructures, mètodes i fins de la universitat a les necessitats del mercat. -Estableix un model que equipara la jornada de l’estudiant a la jornada laboral de 40 hores. Aquest model consagra l’alumne a temps complert, exclou de la universitat

als estudiants-treballadors, causant una evident elitització que priva a milers de persones d’un dret fonamental. -Introdueix criteris de rendibilitat a l’hora d’elaborar el catàleg i la distribució de les titulacions. Aquest procés suposa una homogeneització dels continguts i la eliminació d’aquells no considerats rentables en termes de mercat. - Els estudiants passen de ser usuaris d’un servei públic a clients d’una empresa, la universitat, que des d’aquest mateix moment s’haurà de regir segons les lleis de la competència, l’oferta i la demanda. - la mobilitat per Europa segueix sent una pràctica restringida a aquells que s’ho poden permetre. L’educació en tots els nivells és un dret i no un privilegi; rebutgem la concepció d’aquesta com un “servei econòmic d’interès general” i la consideració de l’estudiant com un client i no un usuari. Volem participar i volem que la universitat es posi al servei de la societat. Volem que la universitat esdevingui un motor de transformació social i nosaltres volem ser-ne subjectes actius.


Avant

del 15 al 30 de novembre del 2005

3

Atenas 2005 Un Congrés cap una altra Europa tots els Partits membres. Tesis elaborades per consens, que és el mètode emprat en tots els casos

Toni Barbarà*

On, quan, qui va participar ? El primer Congrés del Partit de l´Esquerra Europea (PEE,o EL en versió anglesa) es va celebrar els passats 29 i 30 d´octubre a Atenes, amb el suport de Synaspismos com a Partit organitzador. Van participar delegacions amples dels 17 Partits membres (PCF, DieLinke.PDS, RCI, etc..), encapçalades per les seves direccions, a més de 10 Partits en condició d´observadors i un ventall de forces d´esquerres i progressistes internacionals de països no europeus. EUiA, com a força fundadora i membre actiu ha participat amb 15 delegats/des en aquest encontre encapçalada pel seu coordinador general Jordi Miralles. A nivell de l´Estat espanyol hi eren també I.U. ( amb Gaspar Llamazares) i el PCE ( amb Paco Frutos). El dia anterior, dijous 28, es va donar una Assemblea femenina del PEE que va aplegar a les delega-

des per tractar polítiques relacionades amb les desigualtats de gènere. Les companyes Fina Mateo i Àngels Tomás van parlar des de la situació i percepció a Catalunya. Veus molt significades dins la nostra delegació qüestionaven ( i qüestionen) aquesta mena de convocatòries feministes en tant no suposen com voldríem la plena i més eficaç transversalització del tema dins el debat polític. Què es va tractar ? Més enllà dels preceptius rendi-

L’ESLÒGAN DEL CONGRÈS DEL PARTIT ERA «SÍ, NOSALTRES PODEM CANVIAR EUROPA» dins el PEE. Abordaven quatre eixos: com construir una nova Europa de la pau, dels drets socialseconòmics, i democràtics, i com establir aliances. En paral·lel es van donar sis tallers específics a partir de materials elaborats pels Partits. EUiA va aportar el document ponència sobre “Drets Socials europeus” que havíem redactat a partir de la nostra Assemblea de juliol. Tant en la reunió preparatòria del

EL 29 I 30 D’OCTUBRE ES VA CELEBRAR A ATENES EL PRIMER CONGRÈS DEL PPE ments de comptes, tant d´acció política com financers, des de la seva fundació el maig de 2004 a Roma, es discutien unes Tesis polítiques que havien estat redactades, discutides i esmenades per

campanyes d´acció i mobilització sobre temes de gran coincidència i interès. Aquest manifest va es-

Comitè Executiu com el de Presidents, vam considerar, recolzar i finalment aconseguir un document, per a nosaltres de màxima utilitat. A més de les tesis, calia una concreció i acord per endegar a escala europea, diverses

Moltes gràcies, mestre

devenir a la fi del Congrés l´ anomenada “Declaració d´Atenes”. EUiA va intervenir en diverses ocasions al plenari. Miralles va fer una declaració i avaluació política en la que va reivindicar, pluralitat, diversitat, plans d´acció i per suposat respecte i suport al fet i la llengua pròpia de Catalunya. Àngels Martinez va explicar el marc econòmic i social cap a on treballar. Toni Barbarà va recordar que l´actual PEE no és encara suficient i cal mantenir portes obertes i voluntat de noves incorporacions. Cloenda. Finalment es va reelegir un nou Ctè. Executiu ( amb dos membres i paritari per cada formació) on pel que fa a EUiA seguiran Àngels Tomás i Toni Barbarà. I també preceptivament el càrrec de President del PEE que va ser per Fausto Bertinotti, de RCI, aclamat per aquesta nova etapa que s´ inicia.

És oportú assenyalar la multitud de contactes de tot nivell i tipus aprofitant la trobada de més de 600 delegats/des de tants països i de tantes organitzacions, doncs a més de les polítiques hi eren moviments socials, sindicats, mitjans, solidaritat i una ampla xarxa social alternativa i d´esquerres. El moment.- Dins l´agenda d´actes congressual vull destacar el concert que vam poder gaudir dissabte nit en sortir del treball: Mikis Theodorakis ens va saludar i vam disfrutar d´un d´aquells moments perdurables en el record personal i col·lectiu. Com veieu, intensitat, feina, també alguns espais gratificants ( tothom va trobar uns minuts per visitar l´Acròpolis), però sobretot una posta en comú de programa de treball europeu. L´ eslògan del Congrés era “ Sí, nosaltres podem canviar Europa”. A la cloenda dèiem “Sí, nosaltres volem i ja estem ajudant a canviar Europa”.

*Responsable Internacional d’EUiA

Cultura i govern d’esquerres

Maribel Nogué i Felip La matinada del dimecres ens deixava Eduardo Haro Tecglen, aquest intel·lectual d’inusual lucidesa que, a través de la Revista Triunfo, va entrar a formar part del meu cercle d’escriptors favorits els darrers anys del franquisme. L’he considerat sempre un referent, com aquell membre de la parentela que l’has fet de la família. Segurament la meva dèria d’escriure, amb la vessant d’articulista que he anat desenvolupant, no és aliena als seus interessants, alliçonadors i compromesos articles quina font de saviesa sadollava la set de nombrosos joves d’aquell temps que, amb ell, vàrem forjar-nos una generació sencera de pensadors amb consciència crítica envers el sistema Conxa Barral, la seva vídua, ens diu: ni un sol dia ha deixat d’escriure, de dir el què pensava, de denunciar la injustícia, d’ensenyar l’altra cantó del mirall o d’aixecar la catifa per veure que s’hi amagava a sota. No fa tants dies encara escrivia sobre el context tan nefast que pesava com una llosa en aquella transició històrica i l’aplicava a la realitat d’avui: “A mi no

m‘agrada el que s’ha fet amb el nom de pàtria, nació, terra i país; en tenia unes nocions considerables abans de la guerra civil i quan els altres –els que sempre seran els altres i encara ho són avui- es varen apropiar de tots aquests noms i ens els varen prohibir: érem l’antiespanya. Ho vaig acceptar i, així que vaig poder, me’n vaig anar. Havia comprès que havia perdut la meva pàtria, nació o cosa. Els espanyols eren ells, per la gràcia de Déu, i jo vaig intentar sobreviure. Vaig fer el que vaig poder per no morir, perquè caigués aquest règim i tal volta alguna cosa més seriosa; conjuntament amb milers dels qualificats com a antiespanyols treballàvem en la caiguda d’aquest règim d’espanyols espanyolistes, de nacionalistes nacionals. Potser no vàrem assolir res d’immediat, però quan amb la mort de Franco i la successió del rei que va imposar començaren a sentirse aires nous, a fer-se pel·lícules i llibres, a sortir gent de la llarga presó, a respirar quelcom, sabíem que, en part, es devia a nosaltres”. El 8 d’octubre encara publicava: “El que no veig ara és la necessitat de discutir el veritable significat de nació davant Catalunya. Serà

un sentiment íntim, o no. El que sí veig és que una altra vegada els mateixos condecorats i salvadors tornen a emprar allò de l’antiespanya i a predicar que, si no la salven una altra vegada, serà una antiespanya”. “Un cuerno”, responia, amí no en tornen a salvar una altra vegada”. Aquesta és la resposta interna que tenia per quan l’emplaçaven a aquestes coses, les que estan emprant alguns com aquelles que “troquelaron” el 1936 sobre els cadàvers i els dols de la por. “Jo veuré el que faig”, escrivia, però la primera salvació de la meva vida em va costar cara i encara em continuen disparant des de les seves trinxeres”. Un cuerno, un cuerno”, repetia. Els milers d’alumnes aplicats que hem après i admirat la seva trajectòria li diem avui, amb tot el nostre reconeixement, gràcies. Gràcies per haver posat tanta saviesa al servei dels innombrables seguidors. Llegint-lo ens hem cregut un dia i altre, que maldar per una societat més justa, més humana i més solidària basada en les persones, i no en el capital i la força, és possible.

Andreu Espasa* Ja fa gairebé dos anys que a Catalunya tenim un govern catalanista i d’esquerres i, malgrat això, la política cultural del país no sembla haver experimentat un canvi gaire important. És aquesta una impressió justificada? En l’Acord per a un Govern Catalanista i d’Esquerres (més conegut com a Pacte del Tinell), hi figuren vint articles relacionats amb la política cultural. Gran part d’aquests articles programàtics han estat executats o estan en camí de ser-ho. Un dels més famosos és el que fa referència al doblament del pressupost de cultura (en aquests moments l’augment ja és del 40%). Un altra de les actuacions importants del departament és la posada en marxa d’un Consell de les Arts i la Cultura amb l’objectiu de garantir la participació i l’autonomia del món de la cultura, inspirat, entre d’altres, pel model del British Council del Regne Unit. És també destacable que s’hagi assolit la restitució dels famosos Papers de Salamanca i que la inversió en equipaments culturals per tot el territori en només dos anys sigui de 72 milions d’euros. La cara fosca d’aquesta política és

que no suposa un nou discurs sobre la política cultural. El departament té l’aspecte d’una gran agència de subvencions, més preocupat pel manteniment d’alguns cercles artístics que no de les necessitats populars en l’àmbit de la cultura. Els eixos programàtics de la consellera tenen aspectes positius com el de la descentralització i el de la promoció del català, però s’allunya del centre del debat sobre el que hauria de ser una política cultural d’esquerres: l’accés democràtic al món del coneixement. Això significa anar més enllà de la quantitat i la qualitat de les subvencions i plantejar-se per què el 63% dels ciutadans no fan servir mai Internet o per què el nostre és un dels països amb més baix coneixement en idiomes estrangers de tota la Unió Europea.

*Responsable de Cultura de la Fundació Pere Ardiaca


4

Avant

internacional

del 15 al 30 de novembre del 2005

Prou provocacions i irresponsabilitat PCF traduccióToni Moragas S’estan produit esdeveniments molt greus als barris populars de nombroses ciutats de França, sobretot en la regió parisina: cotxes i edificis públics incendiats, actes de violència contra els bombers, vandalisme, enfrontament amb la polícia, llançaments de “flash-ball” i de granades lacrimògenes. Fins i tot una mesquita ha estat atemptada. L’immensa majoria de dones homes i joves d’aquests barrirs, començant per aquelles que estan en més dificultats, són les primeres víctimes d’aquesta violència intolerable. Aquesta explosió sorgeix arrel de la política irresponsable de provocació del Ministre d’Interior, insipirada per motius d’interessos polítics i d’ambició personal. Des-

trossant els anys d’esforç dels carrecs escollits locals i de les associacions, Nicolas Sarkozy no ha desaprofitat cap ocasió, com a representant de la Republica, per tal d’estigmatitzar la població de barris sencers. Ha utilitzat el seu propi patiment -des de la mort d’un infant, fa uns mesos, fins a la de dos joves, fa pocs dies- per alimentar un amalgama d’odi entre les dones, homes i families confrontades a les pitjors dificultats davant la criminalitat, que ell mateix no és capaç de resoldre. Estigmatitzats, humillats, discriminats, alguns joves han esdevingut els hostatgesd’aquesta lògica d’enfrontaments, creient, cegament, tenir el poder d’expressar la seva ràbia, revolta i desesperació. El Govern es mostra incapaç de garantir l’ordre públic. La política del Ministre d’Interior, reciclant

9 propostes davant la crisi francesa

PCF. traducció: Toni Moragas 1.Iniciar amb la població afectada, un veritable diàleg, demostrant la determinació dels poder públics a respectar la seva dignitat, i a prendre en consideració els seus problemes i els seus patiments per aportar solucions. Aquest dàleg que ha de desenvolupar-se amb un esperit de distensió i no de desplegament de forces repressives, suposa la posada en marxa immediata de dispositius de policia de proximitat, de col·labocaració entre tots els afectats: policia, gendarmeria, justicia, càrrecs electes, associacions, Educació Nacional, xarxa de transport, agents socials... 2.Acordar els mitjans necessaris pels serveis públics dels que depèn la població afectada, i especialment, els joves:a) Ajuda a les families i als infants; b) Mitjans massius per les escoles on es juga sovint el futur d’un o una jove;c) Ajuda important a les associacions que són, en molts casos, l’únic mitjà d’actuar eficaçment.d) Desenvolupament considerable dels transports per comunicar algunes ciutates i alguns barris. e) Prendre la decisió de fer del l’habitatge de protecció oficial, una prioritat per la creació d’un servei públic d’habitatge, amb l’objectiu de fer ràpidament del dret a un sostre, un dret absolut. 3.Fer de l’ocupació i la formació un eix prioritari en totes les polítiques públiques, amb l’objectiu d’assolir seguretat de treball o de formació. 4.Desenvolupament, exactament al revés del que es fa, dels mitjans de protecció de la joventut, especialment en el terreny de la prevenció. 5.Retornar la seva dignitat a les families i als joves:a)Respectar la joventut donant els mitjans de la seva autonomia;b)·Llençar un pla d’erradicació de la pobresa que toca en el nostre pais a milions de persones, sobretot els infants.c)·Eliminar totes les lleis que comporten un atac a les llibertats, discriminen i alimenten el cicle violència-repressió-violència. d) Establir una ciutadania de residencia, donant els dret al vot, a tothom i totdon que visqui a França. 6. Posar la policia al servei de tota la nació, és a dir, la democratització, formació, proximitat i mitjans adaptats. 7. Atacar vertaderament, l’economia paral·lela i els tràfics de tots els gèneres, marcant una determinació sense falta, fins a les instàncies internacionals, per trobar, en els paradisos fiscals, a aquells que blanquejen diners, se n’aprofiten, i engeguen les xarxes locals. 8. Tornar a donar sentit a la llei, és a dir, que sigui la mateixa per totes i tots; que asseguri el respecte dels drets de manera que la noció dels deures reprengui el seu sentit i la seva legitimitat per cadascu i cadascuna; que sigui efectivament elaborada per tots i totes, el que suposa, el desenvolupament de la ciutadania i la democràcia en tots els àmbits de la vida social, incloent, el funcionament dels serveis públics. 9. Donar a la justicia els mitjans de fer respectar la llei, igualment per totes, tant pels magistrats com pel sistema penitènciari, els nous mitjans necessaris per fer de la sanció de cada infracció, el mitjà per enfortir, dins del respecte de cada persona, les regles fonamentals per viure plegats.

les idees de l’extrema dreta, és un fracàs complet: està alimentant totes les tensions i produiex el resultat invers del que preten obtenir. Nicolas Sarkozy ha de dimitir de les seves funcions. El govern que el sostè ha de reconèixer públicament el seu fracàs i donar un gir radical en la seva política de seguretat pública. Però la situació actual, esdevinguda explosiva per les provocacions ministerials, és el producte de molts anys de subestimació de la gravetat dels problememes generats pel que coneixem com a “crisi urbana”, davant la qual, els successius governs s’han negat a prendre partit, afavorint les lògiques liberals, que retallen els drets i la solidaritat. La seguretat pública no es pot construir quan una part important i creixen de la població està abandonada a les seves dificultats sense

solucions. No és cap casualitat que la joventut sigui la primera víctima. Com poden transmetre senyals, les families desestructurades per l’atur i la precarietat, vivint dia a dia, la negació dels seus drets fonamentals recollits per la Republica -començant per la igualtat davant la llei, i la seguretat? Com poden sentir que formen part d’aquest ordre social qui els menysprea i els nega els seus drets, els joves que tansols veuen la riquesa i la comoditat a la televisió, i que viuen a la seva pròpia pell i a la de les seves families, discrimina-

Apunt Sandro Maccarrone L’Unione (i II) El passat diumenge 16 d’octubre, el poble Itàlia va donar una mostra més del seu rebuig al govern dretà de Sílvio Berlusconi. L’Unione, coalició que hauria d’aplegar a totes les forces del canvi, des de sectors democristians fins a l’esquerra transformadora, va celebrar unes primàries, obertes a tota la ciutadania. Els dos candidats eren Romano Prodi, que ja va ser primer ministre l’any 1996 i que fins fa poc més d’un any ha exercit de president de la Comissió Europea, i el president de Rifondazione Comunista, Fausto Bertinotti. El primer, de tradició democristiana, comptava amb el recolzament de la Margherita – centristes -, els Democratici di Sinistra – esquerra moderada – i el Partito dei Comunisti Italiani. Aquests darrers van optar per aquesta opció davant la impossibilitat d’arribar a un acord amb Rifondazione per constituir, conjuntament amb els verds i altres forces socials, un bloc d’esquerres, dins de la gran coalició. De fet, les diferències entre els dos partits comunistes s’han reflectit també en l’opinió sobre la necessitat de primàries. Mentre per a Rifondazione constituien un exercici de democràcia participativa i mobilització, el PdCI considerava que eren un espectacle presidencialista i buit, que retarda el debat programàtic. Sigui com sigui, la participació va ser sorprenentment elevada i la jornada molt engrescadora. Van expressar la seva preferència més de quatre milions de persones, xifra que encara sorprèn més si es considera que calia realitzar una aportació mínima d’un euro. El resultat va ser el que s’esperava, amb la victòria clara de Prodi amb un 73%, fet que consolida el seu lideratge del centre-esquerra. La situació, però és encara incerta i no es pot descartar cap escenari. En efecte una de les darreres accions del govern de Berlusconi ha estat la reforma de la llei electoral per tornar al sistema proporcional pur. No està clar que totes les forces del centre-esquerra es presentin finalment sota unes mateixes sigles. Caldrà seguir amb atenció l’evolució de les negociacions i dels debats programàtics. En aquests moments, doncs, dos són els reptes fonamentals per a l’esquerra i pels comunistes en concret. D’una banda aconseguir fer fora a la dreta –moderada i extrema – del poder – i no només de les institucions – per tal que el canvi sigui realitat. De l’altra, treballar per tal que la correlació de forces sigui el més favorable possible i escurar al màxim el programa de govern cap a l’esquerra. Probablement, l’assoliment d’aquests objectius serà molt més senzill i profund, si l’esquerra transformadora es presenta unida electoralment, de forma coherent amb la unitat que s’expressa ja a nivell social.

Directora: Adelina Escandell Redacció: Luis Juberías, Toni Moragas Disseny i maquetació: Bru Laín Consell de Direcció: Daniel Alfonso, Toni Barbarà, Rosa Bofill, Alfredo Cabeza, Abraham Cembrero,Mercè Civit, Paco Conde, Xavier Cutillas, Adelina Escandell, Juanjo Fernández, Luís Gallego, Asun García, Joan Lou, Sandro Macarrone, Joana Mariné, Mª Àngels Martínez, Juan Medina, Jordi Miralles, Toni Moragas, Joan Josep Nuet, Marià Pere, Mar Pallarés, Mª José Pardo, JM Patón, Jordi Ribó, Agustí Ruiz, Celestino Sánchez, JM Sixto, Salva Torres Edita: debarris SCCL

Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550

cions insuportables? Com és d’extranyar que el fracàs escolar, el futur barrat, l’atur, la desocupació i la desconfiança amb la que són assenyalats, no contribueixi a que hi hagi joves que prenguin els pitjors camins, i caiguin en les xarxes exteses pels delinqüents i els mafiosos?. Restablir l’ordre és una urgència extrema, que no passarà per l’acceptació de l’escalada de violència. El Partit Comunista proposa una sèrie de mesures per tal d’evitar una evolució cada cop més perillosa.

Les negociacions de l’ALCA que vol EUA continuen sense avançar El president de Veneçuela, Hugo Chávez, va declarar que George W. Bush havia patir una derrota “per nocaut fulminante” en la seva intenció d’imposar l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) als païssos de la regió en la declaració final de la IV Cimera de les Amèriques celebrada a Mar de Plata, Argentina. Abanderat anti-ALCA, Chávez va estar d’acord amb la proposta presentada pel president uruguià Tabaré Vázquez , en nom del Mercosur (Argentina, Brasil, Paraguay i Uruguay), on quedaven reflexades les diferents posicions que hi havia a la regió. En el punt 19, la declaració final recull els dues posicions entorn a les negociacions de lliure comerç. La primera, amb l’aporvació de 29 païssos, entre ells Estats Units i Mèxic, pretenen reanudar el procés d’integració comercial. Néstor Kirchner va tenir una forta actitut crítica cap a la UE i el FMI. Les manifestacions anti-Bush van ser l’altra part de la Cimera. Lula, Kichner, Tabaré , Chávez i els milers de manifestants van donar un missatge clar a Bush: No a un acord comercial que només beneficia els Estats Units.

La web de l’Avant www.avant-online.net

escriu-nos a:

www.pcc.es pcc@pcc.es


Avant 949