Issuu on Google+

Avant 1

Gener del 2007

NÚMERO 957 MARÇ DEL 2007 PREU

2€

editorial

Última perplejidad

La oligarquía sí que lo tiene claro...

Una vez más, heme aquí perplejo. Resulta que hay un matrimonio de políticos, él en el área autonómica y ella en la municipal, que viven sin complejos sus contradicciones.

En este último periodo, hemos podido ser testigos de algunos acontecimientos aclaratorios del marco de lucha de clases.

Catalunya necesita más inversiones sociales, especialmente en enseñanza pública, en salud pública, en vivienda, en políticas contra la marginación y a favor de la integración de la inmigración...

Por un lado, la dirección política de la oligarquía ha conseguido recomponer sus posiciones no únicamente en la representación política (PP), sino, además, en los aparatos judiciales, sectores de la prensa y algunas organizaciones de la sociedad civil. Tienen claro que no todo consiste en la expresión electoral: el Gobierno, para ellos, es un instrumento más. Así pues, la oligarquía moviliza a quien le interesa para conseguir sus objetivos, y sabe bien los que considera que son principales. En otras palabras: el franquismo lo tiene claro. Por ejemplo: hemos visto cómo están trabajando contra la paz, movilizando a su base social contra la negociación, utilizando el caso De Juana Chaos. Hemos visto también cómo presionan a la Justicia y cómo están luchando para tener una correlación de fuerzas en ella, una vez más, contra el Estatut de Catalunya. ¿Por qué será que al Estatuto de Andalucía no se le ataca? En este sentido cabe hacernos varias preguntas incómodas: ¿Por qué la izquierda no moviliza? ¿Por qué la izquierda tiene una posición institucionalista? ¿Busca el centro? ¿O acaso el electorado está entregando el centro a quien se lo gana?

El asegura que deberían permitirse las drogas mientras ella forma parte de una mayoría municipal que aprueba una ley sobre ciudadanía en la que fumar porros en la calle está penalizado. Mientras tanto, ella se declara simpatizante de los antisistema y entiende la okupación y el problema de la vivienda, a la vez que su consorte manda a las fuerzas del orden en una carga policial tan brutal como se sufrió en días pasados en Can Mireia.

Veamos ahora las principales necesidades de Catalunya:

Catalunya, además, necesita más inversiones en infraestructuras y en menos espacios y campos de producción.

Nada tendría esto de gracioso si ambos no se declararan de izquierdas. Es difícil ser consecuente con las propias ideas y, ante la realidad “democrática”, vano es recordar cuestiones como la policía de barrio, la ley sobre la vivienda y el artículo 128 de la Constitución española.

Catalunya necesita estar más internacionalizada, ser más solidaria, contar con mayor atención a la inmigración... Recordémoslo: la transición ha finalizado en el tiempo, ahora hay barra libre. El intento de recomposición entre oligarquías y burguesías en España -que se expresó a través de una OPA a Endesa- se ha saldado una vez más en favor de uno de los grupos de la oligarquía española, con el acuerdo alcanzado con semejantes alemanes y en detrimento de una de las burguesías. Pero eso es tradición ya en la historia de España: las burguesías siempre terminan subordinando... En realidad, desde la Guerra de la Independencia se está produciendo el mismo proceso: la subordinación de las burguesías a la oligarquía.

Otro comportamiento lamentablemente histórico: en esta lucha de recomposición se ha terminado enfrentado entre si a los pueblos de España ¿Por qué se opone la oligarquía de este país al Estatut de Catalunya? Muy sencillo: porque expresa la federalización del Estado con carácter social. Esa oligarquía lo tiene claro: sólo quiere un Estado centralista. Incluso es capaz de distanciarse de los suyos, dando la espalda a la construcción europea, con tal de mantener un Estado centralista. Por su parte, Bush mantiene y, si pudiera, aumentaría las tropas en Irak. ¿Cuánto tiempo tardará en llegar un segundo Vietnam? porque ya es evidente que muy pronto ingleses y daneses van a retirar parte de las tropas que tienen allí.

Todo esto será posible no únicamente porque existe un gobierno de la izquierda plural -sometido, por cierto, a la presión contraria de la oligarquía- sino por la capacidad de movilización y organización de la sociedad civil, especialmente del movimiento obrero, el movimiento popular y el movimiento universitario. Esas son nuestras responsabilidades y compromisos.

Es evidente que la izquierda tiene que gobernar, pero no desde la aceptación ramplona de las leyes injustas o como gendarme del sistema porque podríamos llegar a proponer cosas como un policía en cada escuela, en cada casa, en cada habitación.

Las elecciones municipales las tenemos ya muy cerca. En ellas nos jugamos conseguir equipos que resuelvan los problemas de los ciudadanos en lo municipal y nos jugamos también lograr representantes que tengan la capacidad de renovar y repensar las ciudades.

La izquierda necesita, y en parte tiene, un concepto de seguridad que en nada se parece al de la derecha. Y si no se tiene un plan de seguridad de izquierdas es mejor dejar esas tareas para otros.

Nos jugamos poder extender y confirmar que la izquierda plural es la única tendencia posible.

Felipe L. Aranguren

moviment obrer el CITE celebra el seu 20è aniversari

catalunya Neus Català votada com la Catalana del 2006

El 1986 neixia a Barcelona una de les oficines pioneres en assessorament a immigrants de Catalunya: el CITE. Ara, acaba de celebrar el seus primers 20 anys, emmig d’una realitat contundent: el 22% de catalans és d’origen immigrant.

Tot i que molts catalans no saben ben bé què va ser Ravensbrück, els vots dels lectors d’El Periódico i del públic de TV3 van donar el mes passat el títol de Catalana del 2006 a Neus Català, una de les comunistes que va sobreviure a aquell camp d’extermini.

Pàgina 2)

Avant 957.pmd

1

Pàgina 4)

Estat espanyol guantánamos en el kiosco Comienza el juicio oral sobre el 11-M. Es un buen momento para discutir cómo, en los últimos meses, los medios de comunicación españoles no sólo vigilan de cerca al poder judicial; están llegando al extremo de cuestionarlo

Pàgina 5)

dona entrevista a la Soledad Real

internacional acaba la XIII edició del Foro de Sao Paulo

cultura adéu al pare del cinema polític

El somriure tendre i agredolç de la Soledad Real, la Sole, ja només el tindrem al cor i a la memòria: la lluitadora comunista de la Barceloneta va morir aquest mes de febrer a l’edat de 89 anys. En una llarga i emotiva entrevista, ens desgrana la seva intensa vida...

Publiquem la declaració política amb què es va cloure aquesta XIII edició del Foro de Sao Paulo, aquesta vegada amb seu a El Salvador. El Foro està considerat el punt de trobada de l’esquerra antiimperialista i revolucionària de tot el món.

En un escrit ple de melangia i d’admiració pel seu amic Gillo Pontecor vo -mort a Roma recentment-, l’històric comunista italià Pietro Ingrao recorda passatges de l’amistat que durant 63 anys els va unir en la lluita política i en la quotidianeitat laboral.

Pàgina

6)

07/03/2007, 1:02

Pàgina

8)

Pàgina

9)


Moviment obrer 2 Avant

Gener del 2007

L’ocupació pública -una de les «potes» fonamentals de l’economia del país- és un dels objectius del neolliberalisme, que aposta per fer-la desaparèixer de l’Estat i traspassar-la al sector privat, mentre que les esquerres entenem que cal defensar el caràcter social de l’Estat i les seves conquestes socials.

la ocupació pública: present i futur

Carles E. Planas Roig (*) És per això creiem que és important tractar aquesta qüestió, que és objecte de debat en els diferents àmbits de la universitat, l’Administració, l’empresa privada i d’altres centres d’estudis. Des dels inicis de 1990 fins a l’actualitat, diversos factors han impulsat un important augment de l’ocupació pública a les Administracions Públiques, malgrat que el pes relatiu de l’ocupació pública sobre l’ocupació assalariada total ha disminuït lleugerament en aquest període. Aquesta evolució té relació directa amb el desenvolupament de l’Estat, la política de traspassos i, sobretot, amb les polítiques públiques envers l’ensenyament i la sanitat. Els 2,5 milions d’empleats del sector públic es distribueixen de la següent manera: les comunitats autònomes ocupen més del 50% del volum de treballadors, l’Administració local un 20% i l’Administració central un 17%. A l’estructura per classes de personal, segons el tipus de relació administrativa o laboral, cal assenyalar que el personal funcionari representa el 55% del total del sector públic i que l’índex augmenta en el sector educatiu i sanitari. Per la seva banda, les Adminitracions públiques són les que presenten un índex més elevat de personal laboral amb un nivell de temporalitat que duplica el del personal funcionari. Un altre tret característic de la ocupació pública ha estat la progressiva incorporació de la dona al sector públic, que la sitúa de forma majoritària en aquest sector tot i que amb dèficits importants com són l’alt nivell de precarietat

Avant 957.pmd

2

i la feminització dels llocs de treball. En analitzar el sector públic i privat podem veure que en el darrer període el creixement de l’ocupació pública temporal ha crescut en major proporció que la indefinida (56% i 44%) elevant la taxa de temporalitat en més de 6 punts des de 1997, i repercutint especialment en el col·lectiu de dones. Per contra, en el sector privat la creació d’ocupació indefinida ha superat a la temporal en la relació aproximada del 80% i 20% i ha reduït la taxa de temporalitat en 6 punts. L’augment de la temporalitat en el sector públic en una etapa de creixement econòmic ha augmentat en les dos últimes dècades del 23%, distribuint-se per administracions en un 12, % la central, 21 % a l’autonòmica i un 30 % a la local. Aquest elevat nombre de temporalitat a les Administracions Públiques és conseqüència del gran nombre de contractacions temporals per a la prestació de serveis. Això és especialment greu en tant que per atendre el desenvolupament dels serveis públics i les noves activitats de les administracions, aquestes han fet un abús del recurs de la contractació de personal laboral temporal per a desenvolupar activitats de caràcter fix, que necessiten una estabilitat per funcionar. La taxa de temporalitat de les Administracions Públiques ha sofert un creixement continuat malgrat les limitacions de la Llei de Pressupostos, per a la contractació de nou personal excepte en situacions excepcionals i urgents. En analitzar les causes que provoquen aquesta temporalitat cal destacar:

-Les de caràcter econòmic i pressupostari, originades per la manca de recursos per dotar les plantilles de personal. -La limitació de la taxa de reposició per a totes les administracions públiques, que limita l’oferta pública d’ocupació. La no execució d’aquesta, ha provocat una situació de restricció de la despesa pública, especialment la corresponent al personal la tendència cap a la contractació laboral de caràcter temporal. -L’externalització d’activitats públiques a través del règim legal sobre la contractació administrativa, que comporta una necessitat inferior de personal propi. -La manca d’un adient finançament de les AA.PP, especialment de l’Administració Local, per a la prestació de serveis amb una demanda creixent. -Els sistemes d’accés a la funció pública no s’apliquen de forma periòdica i sistemàtica, en el termini de l’any en que les vacants estan dotades i, en molts casos, es cobreixen de forma interina fins a la seva convocatòria. -La manca d’una adient ordenació del personal, atenent a les necessitats del servei, a través de la corresponent Relació de Llocs de Treball.

pública. Afecta essencialment a les dones i als professionals d’edats joves i mitjanes. La Sanitat és el subsector del sector públic que, amb gairebé un 30%, encapçala el nivell d’ocupació pública temporal amb unes característiques similars a les del sector de l’ensenyament. Per tot això pensem que una política d’esquerres a les Administracions Públiques, que ataqui la temporalitat de l’ocupació pública, ha d’abordar uns eixos principals que es concreten en les següents mesures: 1-Unificar i sistematitzar el sistema estadístic i els registres de personal per poder tenir una base de dades independentment del tipus de relació laboral i formes de contractació. Això precisa la creació d’una base de dades que integri les dades de la EPA i el Ministeri d’Administracions Públiques, amb un mateix sistema de recopilació de dades que permetin especificar la temporalitat. 2.- L’ordenament del personal al servei de les Administracions Públiques amb caràcter general, a partir de l’instrument legal de la Relació de Llocs de Treball, que permet l’estructuració de tots els llocs de la plantilla i serveix com a eina de planificació, que pot servir per a la reducció de la temporalitat.

-L’alt índex de temporalitat en el col·lectiu de joves (entre 16 i 30 anys), amb contractacions per la realització de tasques específiques que suposen la suplència de la contractació fixa per la temporal.

3.- Realitzar polítiques de dotació i estabilització de les plantilles a partir de la convocatòria i execució de l’oferta pública de personal, per la cobertura definitiva de les places vacants evitant el perllongament dels interinatges.

-Sectorialment, l’ensenyament públic presenta un percentatge de temporalitat d’un 22%, que és similar a la mitjana de l’ocupació

4.- Impuls de les polítiques d’igualtat de tracte entre sexes i de conciliació de la vida laboral i familiar.

07/03/2007, 1:02

5.- Modificar les polítiques de contractació de personal de les diferents administracions, limitant la contractació temporal, assegurant la contractació i controlant que les activitats estacionals i el personal fix discontinu s’incloguin en l’oferta pública d’ocupació. 6.- Equiparant les condicions del personal fix de plantilla i les del personal temporal. 7.- Posar fre i controlar les externalitzacions del serveis i activitats de les Administracions per impulsar el caràcter públic dels serveis, garantir el control públic d’aquests i vetllar per una gestió que garanteixi la qualitat dels serveis, l’ocupació pública estable i el predomini dels criteris de rendibilitat social sobre els economicistes. 8.- Agilitzar els sistemes de selecció i els processos de consolidació de l’ocupació pública. 9.- Establir polítiques amb mesures concretes que limitin la temporalitat, amb la participació dels àmbits polítics, sindicals i social en general, per realitzar les reformes legals i les actuacions dirigides al control i eliminació progressiu de la precarietat, prioritzant els col·lectius de dones i joves i els sectors més deficitaris: sanitat, ensenyament i Administració Local. En aquesta etapa hem apostat per fer una política d’esquerres, que defensi l’Estat del Benestar i, formant-ne part, l’ocupació pública estable i de qualitat així com uns serveis de caràcter públic que potenciin una economia moderna, basada en la defensa i promoció del sector públic que serveixi els interessos generals. (*) Membre del comitè central CN Administració Pública.


Avant 3

Moviment obrer

Gener del 2007

20è aniversari del CITE: la Catalunya plural ja és una realitat de persones.A més d’això, cal reconstruir la solidaritat entre totes les persones treballadores: això no només redundarà en benefici dels immigrants sinó de tot el col.lectiu de treballadors. En aquest terreny, va destacar Coscubiela, l’acció sindical a l’empresa i la organització dels immigrants al sindicat, són claus. La incorporació de noves formes de diversitat vinculades a l’acció sindical, és també molt important.

Una de les primeres manifestacions públiques del CITE, als 80.

Alèxia Guilera Madariaga Fa vint anys que, a l’empar de CCOO de Catalunya, el Centre d’Informació per Treballadors Estrangers, el CITE, va iniciar una carrera en solitari al nostre país: assessorar els treballadors no comunitaris que, en aquell llunyà 1986, encara constituïen una franca minoria a Catalunya. Avui, 20 anys i moltes batalles guanyades després, el CITE té 46 subseus a Catalunya i és una de les poques organitzacions de referència en matèria d’atenció, d’assessorament a immigrants i de foment de la seva participació en la societat en què viuen. Per això -coincidien en afirmar durant la cerimònia del 20è aniversari polítics, sindicalistes, treballadors i periodistes- la visió de futur que va tenir aleshores el CITE té tot el mèrit del món. però, tal com va assenyalar Joan Coscubiela -secretari general de CC.OO. de Catalunya- en l’acte de celebració d’aquests 20 anys, “no ha estat fàcil que la societat acceptés aquesta realitat”. Tampoc és, ara per ara, una tasca ni de bon tros plenament assolida. Durant aquests 20 anys el més urgent ha estat, d’entrada, l’atenció immediata, com diem, en matèria d’assessorament als immigrants. Però durant la última dècada la tasca també s’ha vertebrat cap a la organització d’aquest col.lectiu de treballadors; “calia -i cal- organitzar-los sindicalment” va explicar Coscubiela- “perquè siguin protagonistes de la lluita pels seus drets i, alhora, perquè ho facin de manera conjunta i solidària amb la resta de treballadors”. Aquesta tasca ja ha començat a donar fruits: avui en dia, més de 10.000 persones que treballen a Catalunya d’origen no comunitari, estan afiliats a Comisions Obreres. A sectors com l’agroalimentari o el del Comerç, l’Hostaleria o la Neteja la xifra de no comunitaris

Avant 957.pmd

3

arriba al 13% i al 28% en el cas de la Federació de la Construcció i la Fusta. En aquest sentit, el secretari general d’aquesta federació de CCOO, Miguel Peláez, afirmava recentment que “la immigració és el nostre gran repte dels propers anys; hem de trobar la manera de fomentar la participació d’aquest col.lectiu a la societat (per exemple, des dels sindicats), i que hi estiguin representats els seus sectors productius perquè, en definitiva, són un esglaó bàsic de la nostra cadena productiva però, alhora, el sector que pateix més -de llargla precarietat que actualment defineix el món del Treball.” Per tot plegat, el secretari general de CCOO va afirmar, convençut, que el treball sindical en relació a la immigració ja esdevé el nucli de l’activitat sindical...

Ara, CCOO, com a conseqüència d’això, té al seu davant set grans reptes: transformar el model migratori, reconstruir la solidaritat als centres de treball i al sindicat, incorporar les noves diversitats a l’acció sindical, adaptar l’Estat social, construir la societat dels drets i deures dels/les ciutadans/ nes, repensar el laïcisme i redefinir el dret de vot.

Cal adaptar l’Estat social/del benestar (en el terreny de la salut pública, de l’educació o de les polítiques d’habitatge) a aquesta nova realitat; en aquest sentit, CCOO en general i el CITE en particular creuen que els poders públics han de ser conscients que donar resposta a aquestes necessitats és la millor política d’immigració i d’inclusió possible.

El model migratori actual CCOO el qualifica de “pervers”. Coscubiela ho resumeix amb una frase que, segons ell, s’ha pogut sentir des que la immigració no comunitària està arribant massivament al nostre país:“els volem perquè els necessitem però no són benvinguts”. Per canviar aquest model cal facilitar, d’una banda, la contractació en origen i, de l’altra, penalitzar fortament l’explotació

En cas contrari, es corre el risc de saturar la nostra xarxa de serveis a la comunitat, amb la conseqüent pèrdua de qualitat, a més de crear el terreny propici perquè apareguin conflictes entre sectors socials amb poc nivell de vida i més necessitats de l’actuació de l’estat social. Un altre repte és construir la societat dels drets de ciutadania ja que la incorporació d’un volum tan gran de persones en tan poc temps, amb

tan diverses procedències, fa que CCOO insisteixi en la idea que la pertinença a la societat està en funció de la condició de la ciutadania. Per tant, cal deixar clar que el que ens fa iguals són els nostres deures i els nostres drets, a parts iguals i per tothom. Aquest element d’identificació pot i ha de conviure perfectament amb identitats diverses i compartides per part de tots/es. Finalment, cal assenyalar que el principal repte ara per ara de la societat i la classe política és redefinir el dret de vot, de manera que els milions de ciutadans/es immigrants en edat de votar, puguin exercir aquest dret. El repte, com ho va definir Coscubiela, “és el d’acabar amb la frontera de la nacionalitat com a criteri per accedir a aquest dret”. Durant els propers anys, Europa haurà de resoldre aquesta incongruència, reconeixent el dret de vot als ciutadans que viuen en un territori amb independència de la seva nacionalitat. CCOO, doncs, ofereix a la societat catalana una experiència de 20 anys treballant amb la immigració a més d’una voluntat decidida d’implicar-se de manera activa al govern d’una societat que tindrà cada cop més en la immigració el seu fet més trascendent a nivell social, polític, econòmic i laboral.

Les xifres ho diuen tot... La situació dels immigrants a Catalunya entre el 1986 i l’actualitat ha millorat una mica però no ho ha fet, ni de bon tros, de manera proporcionada a com ha crescut aquest col.lectiu: a Catalunya hi viuen més de 4 milions d’immigrants o, el que és el mateix, el 22% dels catalans ja és d’origen no comunitari. A la Seguretat Social, com no podria ser d’una altra manera, aquestes xifres també ho diuen tot: actualment hi ha 900.000 immigrants afiliats/ades a aquest règim, el que representa un 12’7% dels afiliats a Catalunya. Dins de l’àmbit sindical, cal dir que Comisions Obreres p o r t a a ny s t reb a l l a n t e n ferm perquè es consciencii i,

per tant, s’afilii el màxim nombre de treballadors immigrants. Ara mateix, segons dades del sindicat, el 28% dels afiliats a la Federació de la Construcció i la Fusta, per exemple, és d’origen extracomunitari... Una altra dada molt esperançadora que el president del CITE, Ghassan Saliba, va voler remarcar: per primera vegada en els vint anys de vida del Centre, ha baixat el seu nombre d’usuaris, la qual cosa mostra clarament, afirma Saliba, que “es comecen a veure els fruits de la nostra feina en tots aquests anys”. D’aquest contacte diari durant dues dècades amb els immigrants, en sur ten dues dades més, ben interessants: d’una banda, la mitjana de nivell d’estudis del col.lectiu

immigrant a Catalunya supera ja la mitjana catalana. A més, cal destacar que la gran arribada de treballadors marroquins dels anys 80 ja s’ha vist superada per la de llatinoamericans, que van començar a arribar des de finals dels 90, i ara també pels procedents d’Europa de l’Est. Una altra dada molt significativa, en aquest sentit, és que els casaments entre nacionals espanyols i estrangers no comunitaris han crescut de manera espectacular en els darrers quatre anys, segons dades que va fer púibliques recentment l’Institut d’Estadística de Catalunya. Mentre que l’any 2001 aquest tipus d’unions representava un 7% del total dels

07/03/2007, 1:02

casaments avui en dia, el 20% del total de parelles que es casa a Catalunya és mixta. L’altra cara d’això és que el Registre Civil s’ha tornat molt primmirat amb aquestes parelles quan sol.liciten casarse: el 2005, van rebutjar quasi la meitat dels expedients de les parelles mixtes que van voler casar-se.


4 Avant

Gener del 2007

Catalunya

Neus Català: «no hi ha fusell que faci callar la memòria» Neus Català, comunista, 92 anys, sobrevivent d’un dels inferns creats pels nazis -el camp d’extermini de Ravensbrück- ha estat triada Catalana de l’Any 2006, contra tots els pronòstics que deien que un país que tendeix a oblidar la seva pròpia història mai podria votar-la a ella, que viu per a que ni una engruna del passat feixista quedi sota l’oblit dels que escriuen la Història... previst fer-lo volar cap al migdia. Uns partisans polonesos i txecs ens van alliberar a les 11.30. Van obligar el comandant de les SS a desactivar el mecanisme i el van afusellar a 50 metres, en una cuneta. Però jo no vaig sentir res. —¿Com és possible? —Els meus pares estaven a la resistència. El meu germà Lluís lluitava a les guerrilles espanyoles. No en sabia res del meu marit, Albert. No va ser fins a l’octubre quan em van portar la motxilla amb les cartes que jo li havia escrit. Havia mort, esgotat. I aleshores va començar la meva època com a refugiada política. No podia tornar a casa. —Almenys va recuperar la dignitat, va poder dormir tranquil.la. —¡Mai més he pogut dormir si no és amb l’ajuda de pastilles! Vaig perdre el son al camp. —¿Seixanta anys així?

Reproduïm aquí una entrevista que la periodista d’El Periódico Núria Navarro li va fer el passat gener a la Neus. Republicana sense fissures, Neus Català -Els Guiamets (Priorat) 1915- es va diplomar en infermeria el 1937 i, quan les tropes de Franco van entrar a Barcelona, va travessar per la frontera 182 orfes de la colònia Negrín de Premià de Dalt. Es va enrolar a la resistència francesa, fins que un apotecari de Sarlat la va denunciar als nazis. La van transportar com a una bèstia fins al camp d’extermini de Ravensbrück, a prop de Berlín. Avui presideix amb l’empenta d’un tanc l’Amical de Ravensbrück. —¿No hauria viscut millor sense el feixuc equipatge del record? —¡No puc ni vull oblidar! Ho dec a les companyes que van morir a Ravensbrück.

Avant 957.pmd

tre recordar-ho mentre visquéssim. Jo només vaig tenir la sort de no morir, però no hi ha nit que em fiqui al llit sense pensar en els deportats. —Ravensbrück avui és un erm.

histèrica”, “truja”... A vegades tenia ganes de pegar- los, i d’altres, m’entraven ganes de riure, de ridículs que els veia. —No ha rigut mai tant com a Ravensbrück, explica.

Resar junts o separats, però conviure —És cert. El riureplegats ens feia oblidar —Només en queda el Kommandantur, la presó i els forns. Si no fos pels supervivents, les seves famílies i molts demòcrates, ja haurien desfet tots els camps. No queda més remei que viure per explicar-ho. No hi ha fusell que faci callar la memòria. —La història de la infàmia comença per a vostè el gener del 1944. —Cap deportat ha pogut explicar què va sentir el primer dia. Era una cosa així com deixar el món i entrar a l’inframón. La primera setmana ja vaig veure morir vuit amigues.

—Un imperatiu moral...

—No tenia tuberculosi. Ser apta per a la feina la va salvar.

—El dia que vam sortir del camp, el 5 de maig de 1945, vam prome-

—Sí. Vam haver d’engrandir el llac Schwedt. Amb les mans trèiem el

4

fang de l’aigua gelada i fèiem totxos. Per rendir més, a la infermeria ens posaven una injecció per no tenir la regla. Allà vaig passar dos mesos, fins que em van traslladar a Holleischen, un kommando de treball dependent de Flossenbürg, un camp d’extermini d’homes. Això va durar 14 mesos més. Vaig treballar en una fàbrica de bales antiaèries. —Que vostè va sabotejar tant com va poder... —Sí. Les màquines podien produir 10.000 unitats i no arribàvem ni a 5.000. Fèiem el possible per trencar les premses. Posàvem dues vegades la mateixa bala. Hi llançàvem oli de màquina, escopinades, mosques... Fer sabotatge de material bèl.lic era jugar-se la vida. —Se la jugava quasi sense menjar. —Ens donaven un brou on flotaven un parell de peles de nap i de patata. Però el pitjor era la humiliació. Jo em sentia lliure, però no suportava el que li deien a les meves companyes. Grolleries en alemany com ara “porqueria”, “vaca

el que estàvem passant. Mai he dit tantes bestieses com allà. L’equilibri es mantenia amb la solidaritat. I fent cultura. Totes les nits explicàvem contes, cantàvem, ensenyàvem idiomes. Això representava la lluita i l’alegria. Jo entonava tangos de Carlos Gardel, que recordava de la meva joventut als Guiamets. —Gardel contra la por. —Totes en vam tenir. La mort era a tot arreu. Moltes morien de fam, de tifus, gasejades, devorades pels gossos, ofegades a les comunes, rebentades per injeccions de gasolina al cor. Senties un alè de mort a la nuca. Però s’havia de sobrepassar, tenir voluntat de viure. —Devia ser increïble, el moment de l’alliberament. —El camp estava minat i havien

07/03/2007, 1:02

—Sí. L’únic positiu d’aquell infern és que vaig aprendre a ser més atenta, més prudent, més tolerant. Malgrat que em sento molt lligada a Catalunya, jo estimo la humanitat. Avui hi ha altres inferns com els que jo vaig viure. ¡La fam i la guerra per a algú que ha treballat per la igualtat i la llibertat són exasperants! ¿Per què no protesta més, la gent? —És una pregunta raonable. —Potser és que està escrit en la condició humana, però jo no he comprès mai com una persona pot fer mal a una altra. —Potser està feta d’un altre material, senyora Neus. —¡Jo en sóc una més! Són les circumstàncies, filla. Es tracta de no abandonar l’esperit de combat. —Vostè, que va estar a la cuina del PSUC, ¿encara creu en la política? —¡És clar! Si no fem nosaltres la política, la faran els enemics. Tot i que jo li retrec una mica al Govern que encara s’ensenyi a les escoles la història dels franquistes. Això no pot ser.


Avant 5

Gener del 2007

Guantánamos en el kiosco «Radiaciones»

(*)

Comienza el juicio oral sobre el 11-M. Es un buen momento para discutir cómo, en los últimos meses, los medios de comunicación españoles no sólo vigilan de cerca al poder judicial; están llegando al extremo de cuestionarlo, con el riesgo que supone para los derechos de los acusados. La desconfianza ante el sumario del 11M, el caso De Juana Chaos o los cargos contra Ibarretxe por haberse reunido con Batasuna son los ejemplos más recientes. En el verano de 1997, la prensa destapó una red internacional de pederastia en el barrio del Raval de Barcelona. La primera denuncia que lo desencadenó todo procedía de una vecina que se basó en rumores y habladurías; después la policía incriminó como sospechosos a un amplio numero de familias y a algunos colectivos. Entre estos últimos se encontraba la asociación Taula del Raval, que

se oponía a la demolición y a la expropiación de viviendas en el barrio. El primer juicio sobre este caso, en 1999, absolvió a la mayor parte de los acusados por falta de pruebas, y la supuesta red internacional de pederastia quedó reducida a un par de acusados con cargos graves, X.T. y J.LL. Sin embargo, el eco que tuvo el juicio en los medios de comunicación tuvo efectos gravísimos: antes de que se celebrara el primer juicio, los medios habían ya criminalizado y estigmatizado a la mayor parte de los sospechosos, al difundir datos relevantes de su vida privada y laboral. La asociación Taula del Raval cayó en descrédito y perdió las demandas presentadas contra el Ayuntamiento; y los principales acusados, en definitiva, sufrieron un acoso mediático tan brutal que tuvieron a toda la opinión pública en su contra cuando se celebró el segundo juicio en el año 2001. ¿Influyeron entonces los medios en el veredicto de culpabilidad contra X.T y J.LL? El caso del Raval—de cuyo segundo juicio

Avant 957.pmd

5

hizo un estupendo documental Joaquim Jordá, De Nens—fue uno de los primeros síntomas de lo que se ha convertido ya en una tendencia consolidada en los últimos meses: los juicios paralelos contra acusados que se producen en los medios, en particular en prensa y radio. De esta forma, la libertad informativa y de opinión de los periodistas está chocando contra dos principios legales: la presunción de inocencia y el respeto a la privacidad. El primero garantiza a todo acusado su inocencia “hasta que no se demuestre lo contrario” mediante una sentencia firme dictada por un tribunal; el respeto a la privacidad, en cambio, defiende al ciudadano ante la difusión de su información privada y personal. Sin embargo, noticias, columnas y editoriales recientes se saltan estas leyes. Algunos periodistas, de hecho, defienden un veredicto incluso antes de iniciarse el juicio. A finales de diciembre de 2006, ante las acusaciones infundadas contra los detenidos acusados por

la muerte de cinco prostitutas en el pueblo de Ipswich, en Inglaterra, Lord Goldsmith, un magistrado británico, recordó a los periodistas la responsabilidad de su trabajo y uno de los fiscales encargados del caso, Michael Crimp, afirmó que “todo acusado tiene derecho a un juicio justo”. Una regla básica que muchos medios británicos, sin embargo, estaban vulnerando. En España está sucediendo igual; la investigación sobre el 11-M, por ejemplo, comenzó a ser cuestionada pocas semanas después del atentado. La tríada de LIBERTAD DIGITAL, EL MUNDO o la COPE no sólo ha establecido un juicio paralelo, sino que desde el inicio de sus actuaciones han tachado de “incompetente” al instructor del caso, el juez Juan Del Olmo. Víctor Sampedro, profesor de Comunicación y editor de un libroDVD sobre el 13-M, www.nodo50.org/multitudesonline, concluye: “el pseudoperiodismo de investigación no ha aportado ni

una sola prueba al sumario del 11M, ni a la acusación fiscal. Sólo ha ser vido para que tres miembros de ETA —sin vinculación alguna con el atentado, como reza el sumario— sean llamados a declarar no como imputados, sino como testigos de la defensa de Jamal Zougam, uno de los acusados con más indicios de culpabilidad. Está claro a quien defienden: a un soplón que el PP ya quiso llevar a la Comisión del 11M. ¿Y a quién dan voz? A ETA. Así exculpan a quienes fueron los más altos jefes de Zougam, la actual cúpula del PP, de su inoperancia para prevenir el 11M y avalan la conspiración tramada, según ellos, por zETAp para arrebatarles las elecciones.» El caso más claro de la pérdida de la presunción de inocencia ha sido el de Iñaki De Juana Chaos. Muchos medios confundieron a la opinión pública al insistir en su pasado etarra cuando, sin embargo, ya ha cumplido su condena por asesinato al beneficiarse de la reducción de penas del Código Penal de 1975. Es por la publicación de dos artículos que podrían considerarse amenazas de muerte, y por ningún cargo más, por lo que el Tribunal Supremo dictó su sentencia última, después de dos años de prisión preventiva. Cuando a finales de enero, los miembros de la Audiencia Nacional se reunieron para discutir sobre su caso, varios medios iniciaron una campaña contra la posibilidad de que De Juana Chaos mantuviera su huelga de hambre bajo un arresto domiciliario. Una vez más el acoso mediático podría haber erosionado las condiciones para que De Juana Chaos recibiera un “juicio justo”, como escribió Miguel Ángel Aguilar en EL PAÍS el pasado 6 de febrero. Por último, la causa penal iniciada el 31 de enero contra Juan José Ibarretxe por haberse reunido con la todavía ilegalizada Batasuna, coincidió con la dureza con que algunos medios nacionales criticaron al lehendakari, hasta llegar a imputarle hechos sin ningún fundamento, como la colaboración con ETA. En esta ocasión, sin embargo, el Consejo General del Poder Judicial firmó una declaración consensuada para denunciar la presión ejercida sobre los jueces por parte de algunas instituciones vascas. ¿No hubiera sido conveniente incluir en dicho comunicado algún comentario sobre la “presión” que ejercieron algunos medios? El 15 de febrero ha comenzado el juicio sobre el 11-M. Es una buena ocasión para abrir el debate

sobre el daño que pueden ocasionar los juicios mediáticos sobre la legitimidad de los dictámenes judiciales, pero también sobre los propios acusados, aunque para muchos sólo cabe apelar a la propia responsabilidad profesional. Como afirma Juan Carlos Jiménez, profesor de periodismo y locutor de radio: “la otra alternativa, la de no emitir ninguna opinión ni ningún juicio sobre un acusado sería mucho más dañina; el riesgo de equivocarnos como periodistas es el precio que tenemos que pagar por la libertad informativa”.

De lo que no hay ninguna duda es de que los medios influyen sobre la opinión pública, y que la criminalización que ésta pueda hacer sobre los acusados es ya una condena. Mark Lawson en The Guardian escribía que tan grave como una sentencia judicial es una acusación mediática sin pruebas, pues, al fin y al cabo, “es como suponer que los acusados no tienen derechos en absoluto: una actitud propia del proceso de Guantánamo que tendrá, si no tiene ya, consecuencias terribles”. (*) Publicat a www.rebelion.org

Tenir cura de les persones Maribel Nogué “Jo em cuido i et cuido, tu em cuides...”, així comença el manifest que ha elaborat el moviment feminista cara a la propera commemoració del 8 de març.Enguany es reivindica la cura de les persones com un dret, un dret que cal exigir a la societat per tal que prengui les mesures adients i garantir el seu acompliment, evitant que continuïn essent les dones les que suportem aquesta tasca com una obligació ancestral, sense cap contrapartida ni d’ajut ni de reconeixement pel servei prestat.“La cura, la dependència i els necessitats formen part de la vida, de totes les persones i del conjunt de les relacions humanes i socials. La cura té a veure amb la sostenibilitat de la vida, el benestar de les persones i amb la manera com cobrim les necessitats bàsiques quotidianes: subsistència, protecció, afecte, coneixement, participació, descans, creativitat, identitat, llibertat...”. Entenem la dependència com aquella situació en la qual no podem, o no volem, atendre les nostres pròpies necessitats o no establim relacions de cura recíproca amb altres persones. Les dones, més enllà de la nostra diversitat econòmica, ètnica, laboral, a la nostra pràctica quotidiana, participem de forma molt activa i decisiva en la sostenibilitat de la vida, del planeta i de l’economia. Aquest treball de cura, malgrat la importància personal i social que té, ha estat invisible, infravalorat i devaluat. La cura i la dependència tenen cos sexuat perquè, malgrat la seva universalitat, dones i homes ens hi situem de manera diferent. A banda, en la necessitat social de cura ha estat i és decisiva la participació de les dones migrades amb la seva feina, desenvolupada moltes vegades en condicions de precarietat extrema. Les dones immigrades fan el treball de cura de les persones perquè la nostra societat no ha sabut, o no ha volgut, donar resposta a aquest tipus de dedicació des de les seves

07/03/2007, 1:02

pròpies possibilitats. Moltes dones immigrants, però, per poder fer aquest treball, han hagut de delegar a xarxes socials dels seus països d’origen, formades també per dones, la cura de les seves filles i fills i de les persones més properes... La resposta del govern enfront d’aquesta situació ha estat l’anomenada llei de dependència. Aquesta llei, que tindria de positiu el reconeixement del dret individual de les persones a ser ateses quan són dependents, intenta resoldre les situacions més límits de la dependència. Però el mateix concepte de dependència és excessivament biologicista perquè la llei contempla, bàsicament, les situacions irreversibles. D’altra banda, el néixer amb recursos totalment insuficients no és universal, no incideix en el trencament del model de divisió sexual del treball i potencia la continuïtat de l’assignació del treball de cura de les persones a les dones... A més, el desenvolupament de la llei assenyala la creació d’una xarxa privada d’atenció a la dependència que pugui aprofitar la mà d’obra immigrant o la de les cuidadores familiars en unes condicions laborals caracteritzades per la precarietat. El manifest d’aquest 8 de març, entre d’altres demandes, afirma que “volem i exigim la transformació de la vida quotidiana de les ciutats per tal que l’organització urbanística, els equipaments, la mobilitat, els espais per a la relació i la cura, les xarxes ciutadanes i els espais de suport social donin resposta a la necessitat de cura individual i social, segons l’experiència de les dones i del moviment feminista”. És que, certament, la necessària cura de les persones és un dret que tenim tothom, però les dones no hem d’assumir en exclusiva i sense implicació del conjunt de la societat, el deure i l’obligatorietat del seu compliment.

Publicat a l’Enllaç dels Anoiencs


Dona

6 Avant

Gener del 2007

«Quina vida la dels comunistes... la mare que ens va parir!» Laura Sintes (*)

franquistes entraven a Barcelona, ella encara era a les barricades, “mentre estàvem a les barricades, va passar un noi amb una moto cridant “JSU, retirada!”. Estaven avançant els nacionals. Jo encara anava amb un pic i una pala corrent pel carrer Muntaner i una dona vestida de negre, amb vel i rosari em va dir: “Tira-ho, que ja no serveix per a res”

Recentment, vaig tenir l’oportunitat de poder compartir una estona amb la Soledad Real, poc abans que ens deixés el 6 de febrer passat, i vaig poder ser testimoni de la seva fermesa ideològica que, tot i els anys i vivències que portava acumulades, seguia essent un dels seus trets més entranyables. “Saps una cosa, reina? De vegades tinc ganes de plorar, però ja no em queden més llàgrimes”, em va dir un dia una doneta petitona, sorprenentment enèrgica, trista, segons ella mateixa diu, però no penedida; de moviments contundents; amb les idees clares, molt clares, als seus 89 anys; i amb una força i magnetisme envejables. Aquesta doneta, al llarg de moltes tardes mirant fotografies, divagant sobre articles apareguts en diaris i intentant arreglar el món, em va anar explicant la història de la seva vida. Una història digna de ser coneguda i admirada. Aquesta dona, no pot ser ningú més que la Soledad Real. La Sole va néixer l’any 1917 al barri de la Barceloneta, a Barcelona. La seva infància ja va ser un precedent del que seria la resta de la seva vida. El seu pare, en Valeriano Real, era un camperol d’Almansa que havia emigrat a Barcelona. Treballava com a metal·lúrgic a les calderes de La Maquinista Terrestre i Marítima.

La Sole, el dia que va fer 78 anys, amb en Paco, el seu marit. tenia una mentalitat religiosa i conservadora, fet que comportava constants discusions amb el seu marit. La Sole recorda que el seu pare sempre deia “¡hija de militar y criada por monjas, ya no se puede pedir más!”. D’altra banda, la relació entre mare i filla sempre va estar condicionada per haver estat una nena nascuda a destemps, així com ella mateixa reconeix: “La meva mare només volia que els seus fills li donéssin glòries i el fet que jo compartís tant la ideologia del meu pare va ser el motiu dels seus maltractaments cap a mí, tant físics com psicològics”.

La Sole era la mitjana de tres gerLa relació que tenia la Sole amb mans: en Ricardo, més gran que el seu pare era immillorable: ella, i la Pepi. l’adorava i admirava profun- “Él meu pare era un so Per aquest fet, dament. D’ell, cialista dels bons, una persona la Sole havia de la nena va bona que no havia anat mai a fer les tasques aprendre molt, l’escola, però que tenia molta d o m è s t i q u e s mentre la seva ja que ell mili- cultura humana i social”. mare treballava tava a la UGT i de brodadora, activitat que li va havia participat en moltes vaensenyar a ella. Als 7 anys, la Sole gues. Segons ella mateixa diu:“era un socialista dels bons, cosia per una modista del barri i als una persona bona que no havia 9 ja treballava assalariada a un taanat mai a l’escola, però que teller de costura, al carrer Sant Pere nia molta cultura humana i soMés Baix, fent serrells per cobrecial”. En canvi, les coses no anallits i tovalloles i doblegant mocaven tan bé amb la seva mare. La dors. “L’encarregada em deia La Soledad López era, segons la Sole, Belluguet perquè no estava mai la filla d’un militar que havia anat quieta. Després vaig treballar a a una escola de monges de pagauna fàbrica d’impermeables que ment i es va convertir en la dona frustrada d’un obrer. Un canvi de es deia Colomer i estava al carvida pel que, potser, no hi estava rer Diputació, darrera la Universitat. Em passava el dia engomant preparada. costures amb el dit. Amb 14 anys, era modista a Can Rius, al carLa infància de la Sole va ser molt rer del Call. Allà estava d’apretrista, sempre envoltada de disnenta, cosia robeta de nen petit i cussions entre els seus pares, anava a entregar la feina. Recormaltractaments per part de la do que brodàvem un “Benvingut seva mare i feina, molta feina: “jo siguis al món” a les camisoles dels era una nena que no sabia jugar perquè no havia jugat mai”.La nedons”, recorda la Sole amb un somriure. senyora López no era socialista:

Avant 957.pmd

6

Llavors va començar l’evaquació cap a Girona i cap a França. La Sole va ser responsable d’un camió amb el que van arribar fins a Figueres i que va tenir un accident en caure dins un clot fet per una bomba. La Sole va aconseguir passar la frontera francesa i arribar fins als camps de refugiats de la Bretanya. Anava amb el seu pare i tenia 21 anys. Més endavant, el seu pare va ser enviat a Colliure.

Un dia, tornant de lliurar un paquet al Passeig de Gràcia, va veure molt de revolt pels carrers. Al tramvia, un noi li va dir “Nena, saps que ja ha arribat la República?” i la Sole li va contestar “Doncs, Visca la República!!!!”. En arribar a la Rambla, arreu hi havia gent que llançava visques a la República. Plena d’eufòria, el cor li bategava amb força dins el pit i estava boja de contenta en veure que les coses estaven canviant, tal com li havia dit el seu pare. “Vaig sentir alegria: les coses canviarien, tot allò que tantes vegades havia parlat amb el meu pare s’estava fent realitat. Va ser el desig d’igualtat el que m’ha fet comunista i és la meva vida. Vaig gaudir molt la República, juntament amb el meu pare”. L’any 1933 la Sole va conèixer en Rafel Garcia, “un obrer de vida trista” segons la Sole, que seria el seu primer marit i qui la va iniciar en el comunisme, ingressantla en les JSU (Joventuts Socialistes Unificades) i a la Biblioteca Cultural i Esportiva Avanti de la Barceloneta. Va ser precisament a l’Avanti, on la Sole va començar a llegir literatura política i a participar en activitats de la cèl·lula. Com ella mateixa diu:”és molt important la cultura i els coneixements, cada llibre m’ha deixat alguna cosa.” A les JSU, va conèixer la Margarida Abril l’any 1936 durant una reunió al Palau del Marquès de Comilles. Van esdevenir grans amigues i companyes en la lluita. La Sole recorda la Margarida amb molt de carinyo: “jo la vaig seguir molt, era molt intel·ligent. Recordo que la Margarida sempre em deia “Ai Sole! Estàs molt ben parida!”.

Quan va esclatar la Guerra Civil, la feina de la Sole es va concentrar en el treball militant a la reraguarda. Organitzaven i ajudaven en les barricades, fetes de bales de cotó i cartró, al passeig de la Barceloneta. Al principi va treballar al barri, atenent els ferits, buscant metges i vendatges, abastint les barricades, assaltant magatzems per aconseguir menjar, cuinant, agafant roba penjada per poder donar roba de recanvi al milicians “que anaven bruts, plens de pols i misèria”.

La Sole va estar internada als camps de Le Pouligen i Moisdon de la Rivière, on les condicions eren infrahumanes. L’any 1939, i un cop ja començada la Segona Guerra Mundial, el govern francès va decidir traslladar de manera forçada els camps de refugiats cap al sud, complint amb un decret de seguretat de l’Estat, el Decret Dadalier. Va ser així com les tropes del Terç francès van obligar la Sole i les seves companyes a entrar a Espanya pel pont d’Hendaia: “Ens van fer entrar a cops i estirades de cabell. El noi que em portava a mi, de tant estirar-me, em va arrancar la màniga de l’abric que portava”.

Durant la guerra, la Sole va ser responsable de les dones del Comitè Local de la JSUC (Joventut Socialista Unificada de Catalunya), concretament a la La Sole va tornar a Barcelona i va Comissió de la Dona de l’Execu- començar la reorganització del tiu situada a l’Hotel Colón, a la PCE en la clandestinitat, juntaPlaça Catalunya. L’any 1936, ja ment amb altres companyes que s’havien fusionat les juventuts també havíen tornat de França. El pis que tenia la socialistes i coLa Sole va estar internada Sole al carrer Grau munistes per poder realitzar als camps de concentració i Torras de la de Le Pouligen i Moisdon Barceloneta es va millor el treball de la Rivière, on les convertir en el cena la reraguarda. condicions eren infrahu- tre de reunions de Tant valorada va manes. totes les comissiser l’actuació de la Sole, que a la III Conferència ons. Des d’allà, aconseguien ajuNacional de les JSUC, el 13 de juny da pels internats als camps de de 1937, va ser felicitada per la concentració i les presons i disseva tasca en el secretariat feme- tribuïen material que havien imní i escollida pel Comitè nacio- près i realitzat prèviament... Va ser nal, juntament amb la Margarida en aquesta etapa de la seva vida, quan va conèixer en Josep Abril i la Teresa Pàmies. Fornells, el gran amor de la seva A aquelles alçades, les relacions vida. En Josep era un noi ben planamb en Rafel anaven cada cop pit- tat, sincer i compromès, a qui la jor però, tot i així, la notícia del Sole adorava. Encara li brilla la miseu suicidi al Front el setembre rada quan parla d’ell... de 1938 va impactar tant la Sole que va haver de ser internada a La felicitat trobada amb en Josep, a qui la Sole anomena “el meu una casa de repòs. Fornellet”, va durar ben poc: el 23 Cap al final de la Guerra, però, la d’agost del 41 van detenir la Sole, Sole va reprendre l’activitat polí- juntament amb tot el seu grup. La tica a les JSUC. Mentre les tropes van portar a la comissaria de Via

07/03/2007, 1:02


Avant 7

Gener del 2007 Laietana on va patir tot tipus de tortures, vexacions, humiliacions i interrogatoris durant 28 dies. Tenia 24 anys. Durant aquests interrogatoris, anaven portant els detinguts a una saleta fosca mentre els altres esperaven a fora, la Sole recorda: “quan van treure una companya meva, semblava una velleta de la pallissa que li havien donat. La por era terrible. Quan em va tocar a mi, vaig rebre una pluja de pals tan forta que vaig caure a terra mig morta. Quan m’hi vaig aixecar, perquè m’hi van obligar, vaig veure al fons de la sala un grup d’homes joves mirant. Serien els futurs torturadors”.

Sole pel jutjat de Represió de Masoneria i Comunisme. Estava acusada de delicte contra la seguretat de l’Estat, encara que la sentència no va ser immediata. Tot i així, el mateix any va ser traslladada a la presó de Las Ventas, a Madrid, passant de camí per la de Torrero, a Saragossa, que la Sole recorda com la pitjor de totes.

L’estiu va arribar a Las Ventas, on hi havia moltes més preses del permès. Estaven separades: al soterrani s’hi trobaven les condemnades a mort, a un altra galeria les mares joves i a una altra les més velletes o els menors. A mol”És molt important la cultura tes d’elles les D’allà la van i el coneixement: cada llibre treien de matim’ha deixat alguna cosa.” traslladar a la nada per afusepresó de dones llar-les contra els de Les Corts, murs del cemenon hi va estar fins l’estiu de 1943. tiri proper. A la presó, la Sole va Van ser gairebé dos anys en què viure la fugida de dues preses va patir la manca de menjar i condemnades a mort, la Peque i l’amuntegament de preses. A Les l’Elvira Albelda, i també va sentir Corts, la Sole realitzava peces de embadalida la llegenda de les costura -que els familiars venien Tretze Roses, que havien estat afual carrer- per poder aconseguir els sellades uns anys abans de l’arridiners necessaris per poder com- bada de la Sole a la presó. prar més menjar i productes de neteja, no només per a les preses, Seguidament va ser traslladada a sinó també per totes les àvies i la presó d’Alcalà de Henares pel nens que es trobaven empreso- judici militar, en què fou sentennades i no podien treballar. Molts ciada a 30 anys de reclusió dels que nens morien degut al poc menjar ja n’havia complert més de tres. i a la manca d’higiene. El 1946 va passar a la presó de El setembre de 1942, en Josep Màlaga, on hi va passar dos anys. Fornells va ser detingut i torturat Allà, cada presa es va compromefins la mort a la mateixa comis- tre a cuidar un nen mentre la seva saria de la Via Laietana. Llavors, mare treballava, ja que les condiera secretari general de les JSUC cions en les que es trobaven els de Barcelona. La notícia va enfon- infants eren deplorables. A la presar totalment la Sole, ja que en só de Màlaga les mares tenien Josep era el que l’havia mantin- permès quedar-se amb els seus gut viva fins aleshores. fills fins els tres anys, llavors, si no hi havia cap familiar que s’en El 1943 va tenir lloc el judici a la fés càrrec, els portaven a l’hospi-

Dos instants de la vida de la Sole: a dalt amb La Passionària, a Iugoslàvia, el 1975. A baix (la primera de la dreta), amb d’altres companyes a la presó de Segòvia, el 1955.

Avant 957.pmd

7

ci. Va ser durant aquesta estada, quan la Sole va començar a escriure’s amb un pres polític madrileny que complia condemna a la presó de Burgos: en Francisco Rebato, qui esdevindria el seu segon marit després de molts anys de cartes. Al cap de dos anys, la Sole va sertraslladada a Segòvia, com a càstig per no voler participar en la processó de Setmana Santa de la presó. En aquesta presó hi va passar vuit anys. El que pitjor recorda la Sole d’aquest lloc era la falta d’higiene i el fred que hi feia:“ per rentar-nos cada matí, cosa a la que ens obligàvem per no agafar alguna cosa allà dins, havíem de trencar el gel que s’havia fet durant la nit als safarejos. Ens havíem de rentar amb aquella aigua tan freda que feia mal i tot: no hi havia altra cosa”. En aquesta presó s’hi van concentrar moltes militants comunistes que portaven molts anys de presó, per això el nivell d’organització era tan gran que es van posar en vaga de fam per protestar contra la situació en la que es trobaven. Per aquest fet, van ser castigades a sis mesos d’inco municació absoluta, mesos que la Sole va haver de passar estant malalta. Quan la Sole finalment va sortir en llibertat condicional, el 16 de juny de 1957, es va casar amb el Francisco, en Paco com li diu ella, que havia estat alliberat dos anys abans. Es van traslladar al barri de Lucero, a Madrid, ja que ella tenia la prohibició expressa de residir a Barcelona i província i en Paco era natural de Madrid. Allà, però, les coses tampoc li van anar bé. La Sole es va trobar amb una situació de rebuig pel fet d’haver estat a la presó i ser catalana, però els temps veritablement difícils van arribar l’any 1961, quan en Paco va tornar a ser empresonat fins l’any 1965. Durant aquests anys, la Sole va haver de tirar endavant per ella mateixa i perquè al Paco no li faltés de res a la presó.

Adéu, estimada Sole... El 7 de febrer, durant la cerimònia de comiat a la companya Soledad Real, Rosa Bofill va llegir el següent text, que va escriure conjuntament amb Manolo Moreno:

caseta, gairebé una barraca, a la que de tan en tan li creixia una habitació, o una sala o un pati per a les xerrades a la fresca de l’estiu. D’una barraca en va fer una casa de totes, de tots.

Aquest matí acomiadem la Soledad. La Sole. Segurament aquest acte de comiat no s’entendria sense el testimoni de les seves amigues, amics i camarades. Perquè la Sole mai va entendre la lluita des de l’individualisme, sinó des del col·lectiu.

Amb por, però amb decisió, va començar a treballar amb les dones de El Lucero i es va apuntar a associacions de mestresses de casa i consumidores, nascudes de la mala llet del dictador i destinades a encarrilar les dones pel camí de la submissió als homes.

Anys de lluita quan era una jove comunista i obrera, sacrificis durant la guerra civil, quan defensava els valors republicans que entenien un xic millor les dones i que reparaven algunes injustícies seculars. No totes.

La Sole i altres companyes capgiraren les associacions i allà on hi havia d’haver obediència es van trobar amb feminisme, real, quotidià, que no reconeixia cap relació que no es basés en la igualtat.

Por durant la clandestinitat i dolor en les tortures, en les pallisses. Setze anys empresonada, lluitant cada dia per llevar-se, per arreglar-se, per mostrar davant les companyes la fortalesa de qui sap que té raó. Setze anys, aviat és dit, en els que li van robar la joventut, però que no li van robar ni un bri de dignitat.

La seva militància, comunista i republicana va durar tota una vida. 89 anys de lluita per un món més digne. I s’indignava. Vaja si s’enfadava davant les incomprensions que sovint es trobava en el Partit per qüestions de la lluita de les dones; però ella estava allà, i ens deia a les més joves que no ens donéssim per vençudes, que no acotéssim el cap.

I després la llibertat,aquella llibertat de Franco:passar d’una presó a un país empresonat. Viure com una presa, sortir i intentar sobreviure a Madrid, sense en Paco, el seu company a qui havien tornat a detenir, com una constant de por i presidi. Canviar de rol, ara companya de pres, altre cop per les presons en la lúgubre ruleta del franquisme.

Avui ens acomiadem de tu, Sole, però per poc temps. Algunes associacions, fundacions, amigues, amics, familiars ens estem organitzant per a retre l’homenatge a tot allò que la teva lluita ha significat, aquí sí, dones i homes anem alhora. I, totes, tots demanarem per a tu la Creu de Sant Jordi i demanarem que el teu nom anomeni un espai de la Barceloneta.

Viure a Madrid, sense poder tornar a Barcelona, a la Barceloneta, a les seves amigues i amics i a la seva família. Algun ministre d’ahir i senador avui no la volia a la seva terra. La catalana del barri madrileny d’ El Lucero...

Fa uns dies la Neus Català va dir en una entrevista: “no hi ha fusell que faci callar la memòria”.

Avui, la Sole viu la seva vellesa a En un petit terreny es van fer una una residència per la tercera edat a Barcelona. Una vellesa trista i solitària, com diu ella.L’altre dia, quan li vaig demanar què li sem- xat de treballar pel Partit, no he blava la idea de que escrigués deixat mai de ser qui sóc. Ara veig aquest article, es va posar molt que hi ha coses que no estan ben contenta. “Estic perfectament fetes, i per això no em voldria mod’acord en que es recuperi la Me- rir. Ah! Saps una cosa, reina...? mòria Històrica, però també T’he dit que volen posar-li el meu s’hauria de poder parlar del bot- nom a un carrer de Madrid?”. xí. S’ha d’intentar I així serà Sole, ja recuperar tota la «Estic d’acord en que veuràs. Aquest Memòria Històrica. es recuperi la carrer a Madrid Si de vint persones, memòria històrica, que dius te’l medues fan aquest reperò també s’hauria de reixes. I no nocull, en podran parpoder parlar del botxí.» més un carrer, lar aquelles vint i sinó tota una ciuvint més. S’ha de divulgar, no ens podem parar. Què tat al teu nom. Vull que sàpigues va passar amb els companys tan que t’admiro, Sole, des de sembons que van matar durant pre. I ara que et conec, encara més. aquesta època? Nosaltres hem defensat la nostra puresa, la nos- Per la teva força, la teva energia, tra solidaritat al llarg dels anys, les teves ganes de canviar les coi això és Història. Jo mai he dei- ses i arribar un altre cop a la de-

07/03/2007, 1:02

No hi ha silenci... Sole: ens has posat el llistó molt alt, però no ho dubtis: seguirem el teu exemple i la teva lluita.

sitjada República. És reconfortant veure’t així de bé després de tot el que t’ha tocat viure, tot i les teves malalties, moltes d’elles arran del teu pas per aquestes maleïdes presons. Espero poder seguir aprenent de tu molt de temps i que ens ensenyis a tots a través de les teves pròpies vivències. Les futures generacions no podem créixer sense saber històries com la teva, pel present i pel futur. De ben segur que gent com tu és la que fa falta per canviar les coses. El teu nom, la teva presència entre nosaltres no s’esborrarà mai, ja ho veuràs... (*) Fundació Pere Ardiaca. Publicada a la revista “Retrobament”


8 Avant

Gener del 2007

XIII Foro de Sao Paulo: la declaració política Redacció Del 12 al 14 de enero del 2007, reunidos en San Salvador, El Salvador, con el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN) como anfitrión, se desarrolló el XIII Encuentro del Foro de Sao Paulo, con la participación de 596 delegados. Entre ellos, 219 representan a 58 partidos y movimientos políticos, sociales e iglesias, procedentes de 33 países, así como 54 invitados de otras regiones del mundo. Destacamos el esfuerzo político y organizativo del FMLN que garantizó el desarrollo exitoso de este encuentro . Cuatro grandes temas nos convocaron a este encuentro, en la búsqueda de una nueva etapa de integración latinoamericana y caribeña: 1.La formulación de políticas antineoliberales que fomentan una genuina democracia política, económica y social; el desarrollo sustentable; la igualdad plena de todos los seres humanos y una nueva integración solidaria. 2.La lucha contra el colonialismo, la injerencia imperialista y a favor de la solución de los conflictos armados mediante procesos de paz en los que no se extinga sino que se reencauce, el avance de nuestros pueblos hacia la imprescindible transformación política, económica y social en beneficio de las mayorías y minorías oprimidas. 3.El enfrentamiento a la doctrina imperialista de seguridad hemisférica que promueve la militarización 4.La relación entre las fuerzas políticas, los movimientos sociales y ciudadanos, los gobiernos de izquierda y progresistas y el papel que desempeña la solidaridad internacional. En este intercambio abierto, franco y pluralista que caracteriza al Foro de Sao Paulo, todas y todos coincidimos en que, pese a que el neoliberalismo sigue siendo la doctrina hegemónica impuesta por los centros de poder mundial, el enfrentamiento en ascenso de los pueblos a su secuela de concentración de la riqueza y masificación de la exclusión social, favorece una acumulación política sin precedentes por parte de la izquierda latinoamericana. Ese enfrentamiento es uno de los factores fundamentales que explica los triunfos electorales más recientes cosechados por la izquierda latinoamericana y caribeña, entre ellos, la segunda reelección de Hugo Chávez Frías en Venezuela, la reelección de Lula da Silva en Brasil, la de Rafael Co-

Avant 957.pmd

8

comprometidos a volcar todos nuestros esfuerzos políticos, materiales y solidaridad para hacer realidad esta gran oportunidad histórica de derrotar al neoliberalismo y entrar en el camino de la construcción de esa nueva sociedad justa y democrática.

rrea en Ecuador y la de Daniel Ortega en Nicaragua, que venció el miedo. Los nuevos triunfos electorales de la izquierda se suman a los obtenidos con la elección del Presidente Tabaré Vázquez en Uruguay en 2004, Evo Morales en 2005 en Bolivia y se suman a la presencia o apoyo de partidos integrantes del Foro en otros gobiernos de la región, como es el caso de Michelle Bachelet en Chile y Néstor Kirschner en Argentina. En Haití el imperialismo norteamericano y la derecha local no pudieron consumar el fraude para evitar la elección del Presidente Preval. Junto a estas nuevas generaciones de gobiernos latinoamericanos de izquierda o progresistas que se fortalecen con la primera elección de Chávez en diciembre de 1998, se yergue la revolución cubana con sus 48 años de lucha y resistencia. Aunque no en todas las elecciones presidenciales triunfaron los candidatos de izquierda o progresistas, durante los comicios desarrollados en 2006 en México, Perú y Colombia se manifestó una importante acumulación política. A todo ello se suman las bancadas de izquierda en las legislaturas nacionales y parlamentos de integración y en los numerosos estados, provincias o departamentos, y los aún más numerosos municipios y gobiernos locales gobernados por la izquierda a todo lo largo y ancho de América Latina y el Caribe. Estos avances en el terreno político y electoral crean condiciones favorables sin precedentes para avanzar hacia la derrota política e ideológica definitiva del neoliberalismo en nuestra región, pero al mismo tiempo comprometen a los partidos y movimientos políticos de la izquierda latinoamericana y caribeña a actuar acorde con las expectativas depositadas en ellos por los pueblos, so pena de que sus gobiernos sean solo un breve lapso tras el cual se recicle la dominación neoliberal. En estos albores del siglo XXI en que los pueblos latinoamericanos y caribeños comienzan a hacer valer su soberanía, autodeterminación e independencia para romper con el neoliberalismo patriarcal y emprenden políticas propias de desarrollo económico y social, el colonialismo es un anacronismo aun mas ultrajante que antes, por lo que todos y todas quienes conformamos el Foro de Sao Paulo nos comprometemos a redoblar nuestra lucha por la autodeterminación e independencia de las colonias que subsisten en la región, como Puerto Rico, Martinica o Curazao. También luchamos contra el Plan Colombia, la Iniciativa regional Andina y el resto de mecanismos de injerencia e intervención im-

En la proyección de la cultura construida en el Foro, de sentir propia cada batalla democrática que dan las organizaciones miembros, comprometemos nuestra solidaridad con los compañeros de la ANN y URNG de Guatemala que enfrentarán elecciones en septiembre próximo, al igual que con todas las fuerzas, miembros del FSP, que también vivirán procesos electorales.

puestos por el imperialismo norteamericano como parte de su sistema de dominación continental, amparados en la doctrina de seguridad hemisférica que utiliza como pretextos el combate al crimen organizado, al narcotráfico y al terrorismo para ampliar y profundizar la militarización de la región y la criminalización de la lucha popular.

paldamos su postulación al Premio Nobel de la Paz.

Demandamos una solución política negociada, para resolver el conflicto armado de Colombia. En la actualidad, son requisitos para el logro de la paz democrática, la autodeterminación, la soberanía y la consolidación de los cambios democráticos en América Latina y el Caribe.

Esto requiere de una acción articulada y una relación respetuosa y complementaria entre los partidos, movimientos y coaliciones políticos de izquierda y la diversidad de organizaciones y movimientos populares y sociales, que nos permitirá construir las alianzas políticas y sociales, para hacer avanzar en cada país, un amplio frente de lucha que integre a todos los sectores populares y democráticos afectados por las políticas del modelo dominante.

La violencia también ha golpeado a las mujeres, que siguen siendo objeto de feminicidios, violencia doméstica, acoso sexual, violencia laboral y agresiones de las tropas agresoras y los gobiernos títeres. Nos pronunciamos por la erradicación de la violencia contra la mujer. Levantamos las banderas que se identifican con la defensa de los derechos de los pueblos indígenas del Continente, reivindicamos la interculturalidad y la condición plurinacional y étnica de varios países de América Latina. Desde nuestras respectivas realidades nos comprometemos a levantar una corriente de opinión, como parte de un movimiento, que exija el cumplimiento de los acuerdos de Paz en El Salvador y Guatemala. Expresamos nuestra solidaridad con la revolución cubana, hacemos votos por la pronta y efectiva recuperación del Presidente Fidel Castro, reafirmamos nuestra condena al bloqueo imperialista, exigimos la libertad de los cinco cubanos injustamente presos en cárceles estadounidenses por el supuesto delito de luchar contra el terrorismo. Expresamos nuestra solidaridad con Evo Morales y res-

El Foro de Sao Paulo ha concluído en su XIII encuentro que los pueblos de Latinoamérica y del Caribe, estamos en la hora de sentar las bases para la derrota integral del neoliberalismo patriarcal y avanzar en la construcción de la alternativa al sistema imperante.

Esta es una condición indispensable para la realización y consolidación de las transformaciones de nuestras sociedades en el terreno económico, social, ideológico y cultural. Premisas básicas de la construcción del modelo alternativo, que en más de un lugar se define con una perspectiva socialista, son la conquista de la independencia nacional y regional, la justicia social, la democracia política y social, la integración regional y continental basada en la cooperación, el internacionalismo y solidaridad entre los pueblos, la defensa y desarrollo de nuestros recursos naturales y de la biodiversidad y la erradicación de toda forma de discriminación en contra de las mujeres y los pueblos originarios. El objetivo primordial del modelo alternativo es el bienestar y dignificación de la gente, los pueblos y los países de América Latina. En las nuevas condiciones históricas que viven América Latina y el Caribe, los partidos miembros del Foro de Sao Paulo nos sentimos

07/03/2007, 1:02

El fortalecimiento de la consecuencia y unidad de nuestros partidos y del Foro de Sao Paulo, la ética en el ejercicio del poder público, la superación del sexismo, la profunda vinculación con el pueblo y la solidaridad internacional, son y serán nuestras mejores armas para acometer con éxito las batallas venideras. El Foro de Sao Paulo se compromete a defender los procesos de cambios en marcha y a desplegar toda nuestra capacidad internacionalista y solidaria con Cuba, los gobiernos democráticos y la lucha de los pueblos. Las delegaciones asistentes hicieron propias las propuestas contenidas en el documento: la publicación de un boletín electrónico mensual, la constitución de una escuela continental de formación política, la realización de un festival político cultural, la creación de un observatorio electoral, desarrollar una política dirigida hacia la juventud y de promoción del arte y la cultura. El Grupo de Trabajo se abocará a discutir las medidas que permitan su implementación. Estas iniciativas debieran permitir una mayor capacidad para fomentar el debate político y el intercambio de experiencias y para lograr que el Foro sea un instrumento más eficaz y permanente para articular el trabajo político de los partidos y movimientos miembros. Los avances de este encuentro, nos permiten cifrar expectativas en el desarrollo de capacidades para responder a los desafíos que nos impone el avance de la lucha de nuestros pueblos. Y pasar a una nueva etapa en la actividad del Foro. El Foro, rindió homenaje y manifestó su reconocimiento al gran dirigente nicaragüense Shafik Handal, destacando su ejemplar compromiso, que caracterizó su consecuencia en la lucha por la emancipación de los pueblos. El Salvador, enero de 2007.


Avant 9

Cultura

Gener del 2007

La batalla de Gillo d’un artista de llavors: Albe Steiner. D’acord amb el seu consell, vam canviar fins la capçalera d’aquella Unità clandestina. La veritat és que jo era més caut. Gillo, en canvi, mostrava ja el seu gust per l’encaix de signes. Donava presses a Steiner per que fes propostes gràfiques. A Roma protestaven perquè canviàvem l’aspecte de l’Unità de Gramsci... I de fet, jo era més prudent. Gillo, no. Se’l veia complagut amb el desafiament, amb la configuració inèdita de les formes.

Gillo

Pontecorvo,

poc

abans

Miquel Àngel Sòria/ Pietro Ingrao Sin Permiso publica les reflexions de Pietro Ingrao amb ocasió de la mort del seu amic “Vaig conèixer Gillo Pontecorvo un dia memorable de l’estiu de 1943. Jo vivia aleshores clandestí a Milà, en una casa situada en l’avinguda de Porta Nova que compartia amb el camarada Salvatore Di Benedetto – un dels organitzadors de la lluita antifeixista a Milà- i amb dos obrers sicilians que havien arribat a la ciutat lombarda. Un d’ells s’avia ajuntat amb una obrera de Bèrgamo –es deia Santina-, també arribada a la metròpoli milanesa ja encesa per la guerra en busca de pa. Aviat aquesta obrera es va convertir en cap de família d’aquell grup d’homenets. La nit del 25 de juliol va ocórrer un gran esdeveniment. A mitjanit, mentre dormia amb els germans Impiduglia, en jaç gran i sumari, va irrompre a la carrera a l’habitació Salvatore di Benedetto, que, obrint la finestra de bat a bat, es va llençar a cridar, per estupefacció nostra: “Avall Mussolini, mort al feixisme, visca la llibertat...” Sobtadament despertats, per un instant vam creure que Totó di Benedetto s’havia tornat boig. Després, Totó ens va donar la gran notícia de l’arrest de Mussolini i tots ens vam llançar als carrers de Milà, envaïdes de gent que celebrava la llibertat, festejava a les places, assaltava i devastava les seus del partit feixista. A l’alba, ens retiràvem extenuats a casa. Però aviat Elio Vittorini ens va cridar des de la seu de la Bompiani, des d’on –mentre a la plaça del Duomo, Roveda feia ja un breu discurs- ens vam posar a preparar una gran manifestació popular pel migdia.

Avant 957.pmd

9

de

morir

el

2006.

Prop de les catorze hores hi havia ja una munió de gent que desfilava davant les presons, exigint la llibertat dels presoners antifeixistes. Aviat, no molt lluny de Porta Venècia, des de la baca d’un desastrat camió, vaig donar el primer discurs de la meva vida, invocant la pau i la llibertat. Després va irrompre la fila de tancs amb un pobre tinent lívid al capdavant, i va començar un llarg diàleg cara a cara entre aquells soldats silenciosos i desalterats i la gentada que empenyia a la seva esquena; fins que una dona molt jove es va atrevir a trencar la fila dels muts soldats i a pujar-se al sostre d’un carro armat. Per als soldats va ser el senyal de retirada. No vaig trigar molt en trobar-me, a la casa de Vittorini i Ferrata, a prop de Porta Venècia, amb Celeste Negarville, un dels dirigents comunistes que havien pogut entrar a Milà, que amb un irònic somriure em va engegar: “ja sé que has donat un gran discurs a Porta Venècia...”. En aquella casa i en el crepuscle estiuenc d’aquell dia frenètic, vaig conèixer Gillo Pontecorvo: jovencell i rialler. Des de feia mesos era l’enllaç entre un sector del grup dirigent comunista camuflat al sud de França i un altre nucli del PCI clandestí que ja havia entrat a Itàlia i era dirigit per Umberto Masala. Però aquella dolça vetllada d’estiu no va transcórrer tranquil·la. Va venir la policia. Es va emportar emmanillats Di Benedetto, Vittorini i Giansiro Ferrata i per unes hores vam témer que hagués esclatat la contrarevolució feixista. No va ser així. Van seguir vagues inflamades a les ciutats obreres, enfrontaments a les places i xocs entre els galifardeus badoglians i els manifestants. De sobte, Gillo Pontecorvo i jo vam ser cridats a constituir la redacció

de L’Unità: el periòdic de Gramsci tornava a aparèixer. El director era Girolamo Li Causi, el qual, nogensmenys, estava sol·licitat per altres ocupacions greus i ens deixava fer aquella Unità semiclandestina a nosaltres, jovencells sense la menor experiència: Gillo i jo. Vaig viure així mesos palpitants, embogits a l’avinguda de Porta Nuova, fins la nit que vam haver de fugir a Monza amuntegats en una camioneta amiga, per salvar-nos dels bombardeijos angloamericans que sembraven mort i ruïna a la ciutat. De nou a Milà, se’ns va unir una noia francesa molt bonica –de nom Henriette- aleshores enamorada de Gillo. I la nostra colla es va ampliar. Gillo vessava fantasia i frescor en cada gest. Vam decidir canviar els caràcters i el disseny de l’Unità, i ens vam servir de l’ajut

Més tard descobria que era un fantàstic jugador de tennis, i em va dir –però era una fantasia- que també aquí es veia el que li agradava l’encaix de signes. La veritat és que les primeres pel·lícules que va fer a l’Itàlia alliberada no em van convèncer massa (i jo fardava de saber molt de cinema). Després va venir la fulgurant Batalla d’Alger, la pel·lícula amb la que es va revelar la veritable inspiració d’aquell jovencell director. Per què va tenir aquesta força d’arrossegament, aquest poder de fascinació aquella obra? En ma opinió, s’ajuntaven diversos factors i, en primer lloc, l’aspre rigor de la narració poètica. El cert és que aquella crua concisió del missatge social estava ja present en bona part del cinema italià. I, nogensmenys, inclosa als grans clàssics –de De Sica a Rossellini, per no parlar de Visconti, encara sense èmfasi, on es fregava sempre el llindar novel·lístic: de la gran tradició novel·lística crescuda a Europa i estesa després fins la llunyana Amèrica. En relació amb aquesta tradició, tan ferma també a les obres cinematogràfiques, per a mi “La batalla d’Alger” va significar un gir. El xoc, el conflicte armat, les devastacions humanes, la mort, estaven escrites

a la pel·lícula de la manera més nua. El mateix atac al grup dirigent que tenia a França en les seves mans semblava tenir quelcom inevitable. I malgrat l’evidència de les figures singulars, l’al·lusió al subjecte col·lectiu en la seqüència cinematogràfica, als “protagonistes de la història”, era manifesta. No per casualitat, la tensió nua retornava amb la mateixa força en una altra pel·lícula, per a mi una de les més interessants de Gillo: “Queimada”. En aquest sentit pot dir-se que el camí per ell recorregut en l’expressió artística ha anat despullant-se. Recordo ara les converses de la nostra joventut i l’elogi que ell em feia – sense arribar a persuadir-me- de l’himne soviètic. Després vaig tenir la impressió que el ritual polític de les seves passions de finals dels anys trenta va ser sotmès a un garbell rigorós. I va iniciar la construcció d’un ús del llenguatge prenyat de simbolisme, i al mateix temps, sever. Avui raonem molt, i amb aspror (jo, entre d’altres), sobre els errors i les derrotes del sovietisme (es podria fins i tot dir: del leninisme); i tenim motius seriosos i durs per fer-ho, després de la greu derrota que hem patit. Però quan marxa una mirada nua i aspra com la de Gillo Pontecorvo, es precís apel·lar al vocabulari de l’existir amb què tota una part de la cultura italiana s’ha amidat amb les terribles novetats del segle XX. No hem estat tan provincians com alguns conten. Hi havia més.

Ingrao, antic dirigent de l’ala esquerra del PCI, acaba de publicar les seves memòries, “Jo volia la lluna”, apassionats i turmentats records que teixeixen la història personal amb l’experiència col·lectiva del comunisme italià.

El pare del cinema polític Redacció Gillo Pontecorvo (Pisa, 1919 Roma, 2006) cèlebre director de cinema italià, es donà a conèixer sobretot per la seva pel.lícula La battaglia di Algeri (1965). Juntament amb els cineastes Costa-Gavras i Rossi, fou el pioner del cinema polític i compromès que va néixer als anys 60-70. D’origen jueu, estigué compromès amb la causa antifeixista des de la seva joventut. Ingressà al Partit Comunista el 1941 i es va unir a la resistència italiana el 1943 fins al final de la 2a Guerra Mundial. Després de la invasió soviètica d’Ongria, el 56, va abandonar el P. Comunista, encara que seguí essent un marxista convençut.

El 1966 va obtenir el Lleó d’Or de la Mostra de Venècia per la seva pel.lícula La batalla d’Alger, un al.legat contra el colonialisme en general y contra el francès en particular, on s’hi narra la guerra entre el poder colonial francés y el Front d’Alliberament Nacional algerià. Va ser nominat en dues ocasions als Premis Òscar: el 1961 per “Kapò”, on abordav la temàtica dels camps de concentració i extermini nazis a través de la història d’un guàrdia alemany que ajuda una dona jueva, i el 1966 per La batalla d’Alger. A més d’aquestes pel.lícules, destaquen Queimada, amb Marlon Brando, on narra la història d’un aventurer anglès, enviat per Anglaterra a una suposada colònia portuguesa del Carib per aixecar-hi els esclaus

07/03/2007, 1:02

negres contra l’èlit colonial blanca i, alhora, aconseguir que l’illa, nominalment independent, caigui en mans del colonialisme econòmic de Gran Bretanya, evitant així que l’aixecament es converteixi en una revolució social. Per fer aquest

film, es va inspirar en el procés d’indepèndencia d’Haití. També és autor de la coneguda pel.lícula Operación Ogro (1978), on es relata de forma documental l’atemptat d’ETA contra el president del Govern d’Espanya durant la dictadura franquista (i successor oficiós del dictador), Luís Carrero Blanco, el 1973. Entre 1992 y 1996 fou director de la Mostra de Venècia. El 2000, rebé el premi Pietro Bianchi a la Mostra. Morí el passat mes d’octubre.


CJC

10 Avant

Brutal agressió de neonazis a joves comunistes de Terrassa Foto: Joventut Comunista

(Comunicat dels JC) El darrer divendres 16 de febrer es va produïr a Terrassa una brutal agressió a companys de Joves Comunistes del PSUC viu i de Joves d’Esquerra Verda per part d’un grup neonazi, amb el resultat d’un company hospitalitzat i d’altres ferits.

La revolució quotidiana

Sobre el futur de la CJC-Joventut Comunista El novè congrés de la Joventut Comunista té una importància que va més enllà de la que ja li correspon per sí mateix. En efecte, suposa la culminació d’un canvi generacional que s’ha anat donant de forma gradual. Els qui ara marxem som els que vam contribuir a fer fora del govern el Partit Popular i que en fer-ho, vam comprendre la força del carrer, el poder real de la mobilització quan aquesta és unitària i amb objectius polítics ben definits. Per tant una de les qüestions que l’actual generació ha de definir és quin serà el seu paper històric, què és el que la caracteritzarà, de quina manera participarà directament en els processos del seu entorn. L’actual escenari polític ens ofereix alguns indicis sobre quina pot ser la resposta. El canvi de tendència a nivell internacional amb l’avenç del multilateralisme i de processos populars com el llatinoamericà d’una banda i el caràcter progressista i catalanista del govern català, de l’altra, situen la necessitat d’aprendre a construir políticament.

Per aquest motiu i per rebutjar la violència i les amenaces nazis, Joves Comunistes i PSUC van organitzar una concentració antifeixista dissabte 24 a les 18h davant l’Ajuntament de Terrassa.

Ja no n’hi ha prou amb la crítica, sinó que és el moment de la proposta, d’empènyer per anar més enllà. Alhora, l’oportunitat és immillorable per començar a concebre la mobilització no només com a eina de protesta sinó com a impulsora de l’organització estable de la societat civil, de la construcció d’un contrapoder popular. El següent interrogant és com s’ha de comportar la Joventut Comunista per jugar un paper central i ser decisiva en aquesta nova etapa. Com passa molt sovint, probablement no es tracti de buscar fórmules màgiques, sinó, sobretot, de recuperar i situar en primer pla aquells elements que constitueixen l’ADN del comunisme català en general i de la Joventut Comunista en particular; allò que en Jordi Miralles anomenava la “marca CJC” en la seva aportació al llibre dedicat a JM Céspedes, editat per la Fundació Pere Ardiaca.

Els fets van passar la matinada del dissabte 17 de febrer a Terrassa quan un grup de membres de Joves Comunistes (JC) i de Joves d’Esquerra Verda (JEV), van patir una brutal agressió per part d’un grup de 12 o 13 neonazis. Era una nit tranquil.la d’oci fins que els nostres companys es van creuar amb aquest grup d’indesitjables. Segons sembla, les feixistes van identificar un dels joves comunistes agredits com a membre i responsable d’una de les organitzacions polítiques de la localitat, fent esment fins i tot del seu nom i van decidir que anaven per ell.

Gener del 2007

EL FEIXISME NO PASSARÀ, NI A TERRASSA NI A CAP LLOC DEL MÓN! TERRASSA SERÀ LA TOMBA DEL FEIXISME!

Comunicat Joves Comunistes del PSUC viu expressem el nostre total rebuig als fets ocorreguts a Terrassa el cap de setmana passat, on un grup de neonazis van apallissar a un camarada de Joves Comunistes i van ferir altres companys de Joves d’Esquerra Verda d’ICV mentre passejaven per la seva ciutat. Joves Comunistes desitja i espera que els afectats es recuperin sense més complicacions i que els responsables de l’agressió siguin castigats. Joves Comunistes denuncia un fet gravíssim, que per desgràcia s’ha anat repetint amb massa regularitat a molts pobles i ciutats de Catalunya, així com a d’altres parts de l’Estat. De la mateixa manera denunciem la passivitat demostrada en múltiples ocasions per les forces policials i la fiscalia a l’hora d’investigar les organitzacions terroristes d’extrema dreta que hi ha darrera d’aquestes agressions. Són organitzacions amb el clar objectiu de sembrar el terror en les persones amb inquietuds socials o amb iniciativa política progressista. Aquest no ha estat el primer cas de violència feixista i en massa ocasions els responsables d’aquestes agressions han sortit impunes dels processos judicials quan s’hi ha arribat. Aquesta situació no es pot tolerar, ni pot continuar. La solució en cap cas pot passar per pagar amb la mateixa moneda. Davant les agressions i la violència feixistes, els comunistes ens reafirmem en els principis democràtics i socialistes i en la necessària organització de tots i totes per defensar-nos de futures escomeses. Els autors de la brutal agressió estan alimentats pel clima de crispació derivat de la involució política propiciada pel PP i els seus satèl·lits, així com per la COPE i altres mitjans de comunicació de dretes.

Ell mateix ho concretava de la següent manera: “Un primer d’aquests elements definitoris és cercar, i si cal crear, sempre espais unitaris, marcs unitaris des de la proposta i la mobilització per a defensar el drets de les persones. El segon, que tota mobilització i tota acció social i institucional suposin avançar en un major nivell d’organització popular estable. El tercer, acompanyar paral·lelament el treball unitari amb un perfil propi i propostes pròpies de les nostres formacions polítiques (siguin els CJC, el PCC o EUiA). I el quart, que el treball fet suposi (perquè s’ha programat) que noves persones s’incorporin de manera organitzada a la lluita política per a la transformació social afiliant-se a les nostres formacions polítiques.” Al mateix temps, és cert que és important pensar on convé posar els accents en cada moment. Doncs bé, en el darrer període hem anat definint mitjançant el debat col·lectiu, la necessitat de tenir una organització amb una doble ànima. En primer lloc, un grup de gent amb un compromís important, amb molta formació i que ha de tenir molt clar el paper d’organització del moviment juvenil. En aquest sentit és necessari aconseguir identificar i quan calgui idear, els instruments adequats per incidir en aquells espais en els quals encara tenim dificultats per fer-ho, com per exemple el de l’Ensenyament Secundari. En segon lloc, s’han de generar dinàmiques de moviment que serveixin per aglutinar la gent del nostre entorn al voltant de propostes concretes de treball, però també de festa, per dur a la pràctica allò de la “joventut comunista alegre i combativa”. Per poder fer realitat aquests propòsits, caldrà superar una certa contradicció que es troba instal·lada entre la nostra militància. D’una banda tenim la nostra vida personal, en la qual estudiem o treballem, fem esport, anem al cinema o al teatre, sortim de festa... De l’altra, la nostra vida política, en la qual fem assemblees, anem a manifestacions, enganxem cartells o distribuïm propaganda... Del que es tracta és de superar de forma positiva aquest “divorci” i aprendre que un pot i hauria de ser revolucionari en la seva activitat quotidiana, en els diferents espais de la pròpia vida i que a l’hora de llançar propostes i impulsar activitats no es pot obviar què li agrada fer, com es relaciona i què li preocupa a la majoria gent jove. Cal fer aquest canvi per poder arribar a aquesta majoria que té inquietuds i ganes de canviar les coses, però no troba la forma de vehicular-les. I també cal fer-lo perquè no podem tenir màrtirs només fent compatibles les dues vides, podrem ser d’aquelles persones imprescindibles que lluiten tota la vida, de què parlava Bertolt Brecht. Sandro Maccarrone

Per últim, Joves Comunistes agraeix la solidaritat demostrada per altres organitzacions polítiques respecte d’aquestes agressions, i crida a la necessària unitat de les forces veritablement democràtiques en contra del feixisme en totes les seves expressions.

CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA! FEIXISME MAI MÉS! NI A CATALUNYA NI ENLLOC! UNITAT ANTIFEIXISTA! NO PASSARAN!

Avant 957.pmd

10

07/03/2007, 1:02


Activitats de la Fundació Pere Ardiaca Avant 11

Agenda

Gener del 2007

ACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA

Publiquem el llibre: “Neus Català. Memòria i lluita”

AGENDA MARÇ/ABRIL ELS DIJOUS... CINEMA!

- 15 de març: “Editar una vida”

2.La recuperació de la memòria històrica a l’Argentina 9 de març: L’experiència de recuperació de la memòria històrica a l’Argentina.

DIRECTOR: Raül de la Morena. AMB Roberto Bergalli, president del Cté. Científico PRESENTEN: Internacional de l’Observatori Raül de la Morena, del Sistema Penal i els Drets i Esther Garcia Montes, F. Pere Humans (UB). Ardiaca. PRESENTA Álvaro Fernández, Editar una vida és un docu- vicepresident de la Coordinamental que tracta sobre la dora per la Memòria Històrica vida que han de dur les i Democràtica de Catalunya. persones amb diversitat funcional o tradicionalment anomenades discapacitades, depenent de les diferents 3.Immigració: el debat de la polítiques que s’apliquin des integració de l’Estat. Durada: 52 minuts. 16 de març: Els fills i filles de famílies immigrades.

Demaneu-lo a la vostra llibreria de capçalera...

VII ESCOLA PERMANENT SOBRE PERSPECTIVA DE GÈNERE A LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA. Inici: 18 d’abril/ Final: 6 de juny’07. Inscripció oberta www.fpereardiaca.org SESSIONS: Dx 18/04/07 Perspectives teòriques del feminisme. Una sessió introductòria Àngels Martínez Castells, Professora de Política econòmica de la UB Dx 25/04/07 Memòria històrica de la dona. Elisenda Belenguer Mercadé, Historiadora i Guia Oficial de la Generalitat de Catalunya Projecció de»Dones contra el Franquisme», un documental de Raúl de la Morena per a la Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya. Dll 7/05/07 Relacions entre les dimensions de gènere i pobresa en el context de la Globalització Judith Muñoz, Master i DEA en Sociologia i Investigadora SED (seminari d’estudis de la dona) UAB Dx 9/05/07 Treball productiu i treball reproductiu I: Carme López, Secretaria de la dona de CCOO de Catalunya Treball productiu i treball reproductiu II: Rosa Bofill, Responsable de la dona de la Federació d’ensenyament de CCOO-Catalunya i professora de primària Dll 14/05/07 Transitando hacia lo urbano...de campesinas a obreras: María Martínez Iglesias, Sociòloga i investigadora de la UAB Ana González Graña, Sociòloga de la UAB Dona i política Mª José Pardo, Treballadora Social i Regidora de Serveis Socials de l’Ajuntament de Cornellà Dx 16/05/07

Avant 957.pmd

11

Violència de gènere I Alba González Castellví, psicòloga i membre del Seminari Interdisciplinar d’Estudis de Gènere Dll 21/05/07 Noves masculinitats: cap a una redefinició de gèneres Felipe López Aranguren, Politòleg i Sociòleg, membre del Consell assessor de RTVE de Catalunya Dx 23/05/07 Escola coeducativa: un projecte educatiu per la igualtat Adelina Escandell, Mestra, Psicòloga i membre del Consell de la Federació d’Ensenyament de CCOOCatalunya i Fina Mateo, mestra i membre del Consell de la Federació d’Ensenyament de CCOO-Catalunya Dx 30/05/07 La salut des d’una perspectiva de gènere Carmina Olivé, llicenciada en infermeria i professora d’infermeria de la UB Dll 4/06/07 Incloent la perspectiva de gènere en les polítiques públiques Noelia García Bail, jurista i politòloga

- 12 d’abril: “Dones contra el franquisme”

AMB Fathia Benhammou, de la Fundació Jaume Bofill.

DIRECTOR: Raül de la Morena.

PRESENTA Quim Cornelles, director de la Fundació Pere Ardiaca.

PRESENTA: Josefina Piquet, Coordinadora per la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya.

23 de març: Un sistema de salut pública orientat a la diversitat?

Vida quotidiana, repressió i AMB Gumi Torrescusa, psicòresistència. El paper pres per leg comunitari. Responsable les dones en la lluita antifran- de projectes de salut i immiquista, les condicions en què gració. es desenvolupa la seva vida, la capacitat per generar PRESENTA Santi Serra, estratègies destinades a la Fundació Pere Ardiaca. supervivència i les diferents formes de resistència al règim franquista, són analitzades al documental. 4.II República i la lluita antifranquista: recuperar la ELS DIJOUS CINEMA memòria per poder avançar

COMENCEN A LES 19.30H I ES FAN A LA FUNDACIÓ - 13 d’abril: Los tebeos y el PERE ARDIACA: PORTAL DE cómic durante la guerra civil. L’ÀNGEL, 42, 2n A. BARCELONA AMB Antonio Martín, especialista en Història del Còmic.

ELS CAFÈS DELS DIVENDRES

PRESENTA Manolo Moreno, responsable de l’Àrea d’Història de la Fundació Pere Ardiaca.

1.Revolucions científiques i pensament 2 de març: La teoria de l’evolució i la idea de progrés. AMB Jordi Solana, investigador en genètica de la UB. PRESENTA Sandro Maccarrone, investigador en Física i responsable del cicle.

07/03/2007, 1:02

TOTS ELS CAFÈS COMENCEN A LES 19H I ES FAN TAMBÉ A LA SEU DE LA FUNDACIÓ.


Vides...

12 Avant

Gener del 2007

«Hem d’aprendre a ser revolucionaris a la nostra vida de cada dia» tives i propostes. Hem de fer pedagogia de la mobilització prèvia... Ho hem d’anar aprenent i a més no són funcionaments gaire arrelats a l’esquerra en aquest país. -Si ja són esparverants les dades d’abstenció electoral, si les mirem entre els joves, la xifra arriba a uns nivells preocupants...

Alèxia Guilera Madariaga

Sandro Maccarrone deixa la CJC per jubilació. Han estat 10 anys -en té 27- en aquell projecte del qual ell n’ha estat el president els últims anys. Ha estat, diu, molt engrescador però, alhora, força cansat. Toca canviar de cicle... Ara afronta els nous temps que la seva generació -aquella que es va haver d’empassar gairebé una dècada d’»aznaridad» i les últimes però contundents cuejades de Govern convergent- comença a estrenar, amb una barreja de curiositat i de preocupació pels anys que ja són aquí. Que, segons sembla, encara seran temps més moderns -i, per tant, de mobilització del tot justificada- que els que acabem de deixar enrera... -Quin balanç, en fas, d’aquesta etapa que estàs a punt de tancar? Bé, porto 10 anys militant a la Joventut i suposa un canvi vital important. Tinc ganes de fer feina al Partit però també és una cosa que toca perquè tot té els seus cicles i dinàmiques i ara ja es veu que hi ha una nova generació que és la que està agafant les regnes de la Joventut i ho fa de manera diferent a nosaltres. El balanç és moderadament positiu.

lització s’aconsegueixen coses. Això és el que va aprendre la nostra generació i ara n’entra una de nova. Ara, la nova fornada està preparada... -Per què cada vegada costa més que la gent jove d’esquerres es mobilitzi, participi...? Crec que a l’Estat espanyol partim d’un dèficit de participació heretat del franquisme, fruit de la manca de memòria històrica: no tenim uns referents històrics de participació en política. Els tenim: els de la República, els del PSUC etc. però no ens els han ensenyat i això fa que la cultura de participació política sigui de baixa intensitat... -En quantitat i en qualitat? Sí, sí. I apart d’això crec que estem instal.lats en una certa actitud victimista en aquest sentit perquè les coses han canviat: crec que respecte a fa tres o quatre anys, la gent participa més. Tot el cicle de mobilitzacions va ajudar a que es participés més... I el tercer element que crec que tenim és que ens movem molt i bé quan estem a la contra -criticar o tombar un govern- però no tenim tan clar que és tant o més important seguirnos mobilitzant i participant quan hi ha un govern més afí. -Hi havia una frase de Vázquez Montalbán que deia que “contra Franco vivíem millor”... vivíeu millor, els joves, contra Aznar?

-Moderadament? Bé, és positiu en el sentit que ja hi ha unes bases perquè la Joventut pugui esclatar -en el sentit positiu!- , pugui fer un salt endavant qualitatiu i quantitatiu. Aquest Congrés ha estat la culminació d’un relleu generacional . Nosaltres som els que ens vam menjar els 8 anys del PP, que vam ser a totes les mobilitzaciones: el PHN, la LOU, el Prestige, la guerra d’Iraq, etc i vam veure que amb la mobi-

Radicalment, no. Ni que sigui a nivell subjectiu o psicològic, crec que tots som una mica més feliços o estem menys crispats -almenys en aparença-, ara que no hi ha dreta-dreta al Govern. I la prova és que amb Franco es va minar la participació de manera que encara en paguem ara les conseqüències. El que passa és que hem de saber explicar què vol dir mobilitzar-se ara, quan és més fàcil posar-se d’acord amb alterna-

Hauríem de mirar informes i no tinc un coneixement profund del tema però la qüestió que sí que nosaltres hem defensat sempre és que, més enllà de les fluctuacions en el vot degut a fets concrets com ara l’11M, sí que hi ha unes bosses d’abstencionisme estructural molt vinculades a gent que se sent fora del sistema per la seva realitat laboral i social, que diuen que “això no va amb mí, no significa cap canvi en les meves condiciones de vida”, etc. -I que, de vegades, és fins i tot una militància... Exacte: de vegades és una militància de rebuig. Això és més normal que succeeixi entre la gent jove degut a que les taxes de precarietat, d’atur, de no accessibilitat a l’habitatge són molt més altes en aquest col.lectiu. Per a això, la solució és ben clara: solucions materials i polítiques socials per incorporar aquesta gent a les dinàmiques socials i menys invents postmoderns que, si bé ajuden, no van a l’arrel del problema de cap manera. -Aprofita l’Avant, si et sembla bé, per fer una crida no tant als que no voten sino, sobretot, als que no es mobilitzen per res, i són d’esquerres... A la carta a la Joventut que hem fet per aquest Congrés hi ha una bateria de propostes on expliquem per què és important mobilitzarse o participar, sigui o no a la Joventut Comunista. Hi destaquem la importància del treball col.lctiu per ser eficients, per tenir una visió global de les coses, del món, conscienciar que si no es fa res és molt, molt difícil que les coses canviin... I funcionar col.lectivament et permet descobrir la possibilitat que hi ha altra gent que té els teus mateixos problemes, que no ets l’únic que els pateix. En tot cas, jo la crida la inverteixo: la faig a la

Director: Felipe L. Aranguren, Redactora en cap: Alèxia Guilera Madariaga, Consell de Direcció: Daniel Alfonso, Toni Barbarà, Rosa Bofill, Alfredo Cabeza, Abraham Cembrero,Mercè Civit, Paco Conde, Xavier Cutillas, Adelina Escandell, Juanjo Fernández, Luís Gallego, Asun García, Sandro Macarrone, Joana Mariné, Mª Àngels Martínez, Juan Medina, Jordi Miralles, Toni Moragas, Joan Josep Nuet, Marià Pere, Mar Pallarés, Mª José Pardo, JM Patón, Jordi Ribó, Agustí Ruiz, Celestino Sánchez, JM Sixto, Salva Torres, Producció: DeBarris sccl Imprimeix : Zukoy

Avda. Portal de l’Àngel, 42, 2n A

Avant 957.pmd

12

08002 Barcelona Tel: 93

07/03/2007, 1:02

gent que ja participa i, sobretot, a la gent de la Joventut Comunista dient-los una cosa que hem parlat moltes vegades: d’alguna manera, el que hem de recuperar des del Partit Comunista és aquella característica del PSUC en el seu moment, que era la capacitat de fer política a cada àmbit de la vida quotidiana; no concebir la política com “allò altre”, fora del dia a dia i que consisteix sols en penjar cartells, fer matrades, actes i manis -que també és això- sino tenir la política també al sofà de casa, a la discoteca, quan fem el cafè de la feina amb els companys... I que això després, clar, connecti amb les manifestacions, les encartellades. La militància, en el fons, no ha de ser diferent de la vida quotidiana: hem d’aprendre a ser revolucionaris en la nostra vida de cada dia perquè és la manera de canviar veritablement la societat: primer que de l’altra manera pots canviar només sobreestructures i més en un país com el nostre amb una societat civil sòlida i segon perquè, si no, només pots viure en partits amb tothom alliberat. És a dir; professionalització de la política o martirització d’aquesta: màrtirs que renuncien a les seves vides i, per tant, s’ho poden permetre, renunciar-hi, per a ser militants. I no ens interessa ni una cosa ni l’altra... Ens interessa gent que des del seu àmbit familiar, laboral... pugui ser revolucionària. -Com veus els anys que vénen, no tant a nivell personal sino des del punt de vista de la teva militància? D’una banda els veig com un repte acostumar-me a noves dinàmiques-, també amb certa il.lusió perquè ara ja podré ser més conseqüent amb el que estic dient ara i des del meu àmbit -la recerca universitària, la física- podré aportar des d’allà el meu gra de sorra. A nivell polític veig el futur, la veritat, amb certa incertesa i alhora amb molta curiositat perquè a la nostra generació va arrelar molt la idea que estàvem al final de les ideologies i podíem tenir el divertimento de pensar en altres móns possibles -tot i estar marcades les regles del joc- però també estem adonantnos que moltes coses s’estan movent i encara no tenim clar l’abast que realment poden arribar a tenir. Per exemple Amèrica Llatina, Xina... Només que hi hagi la possibilitat oberta que un altre món és possible -però de veritat- ja és encoratjador però, alhora, espanta una mica perquè haurem d’esbrinar la forma de reaccionar davant de tot plegat.

www.pcc.es

escriu-nos a: 3184550 redaccio.avant@yahoo.es


AVANT 957