Page 1

ANY XXXI – Núm. 332 – GENER 2010

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE GENER DE 2010 DIMARTS 5, a partir de les 10 del matí i a la tarda SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a sis Llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, al CENTRE CULTURAL BARRADAS, els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DISSABTE 16, a les 10 del matí Visita Cultural als MUSEUS DE CERÀMICA, ARTS DECORATIVES I TÈXTIL I D’INDUMENTÀRIA DE BARCELONA, al Palau Reial de Pedralbes. Inscripcions fins el 8 de gener. DISSABTE 23, a les 9 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 266 al Maresme. Assistència a la representació de “ELS PASTORETS” a la Sala Cabanyes de Mataró. Dinar a Sant Pol de Mar. Inscripcions el dilluns 11.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE FEBRER DIMARTS 16, a 2/4 de 8 del vespre a la sala d’actes de la Regidoria, Conferència a càrrec de la Sra. Dolors Marín i Silvestre, historiadora i escriptora. “Monturiol, inventor del submarí i socialista utòpic”. DISSABTE 20, a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 267 a Osona. Visita a la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles. Dinar a Tavèrnoles. Inscripcions el dilluns dia 8.

ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que son places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL L’Ateneu, a través del butlletí Xipreret i de la col·lecció de llibres La Medusa, ha procurat, sempre que ha estat possible, divulgar temes relacionats amb la història de l’Hospitalet. No debades, aquest és, juntament amb la cultura en general i la cultura catalana en particular, un dels principals eixos sobre els quals graviten les nostres publicacions. Així és que, a partir d’aquest mes de gener de 2010 les portades del butlletí Xipreret estaran dedicades a Hospitalencs singulars. És a dir, a persones que havent nascut a l’Hospitalet hagin destacat al llarg dels anys en el seu periple professional o cultural, o que, no essent-ne originaris, s’hagin distingit per la seva implicació amb la nostra ciutat. Cal dir que l’elecció dels biografiats no ha estat pas gens fàcil, teníem més candidats. Tot i que cap d’ells es troba avui entre nosaltres, creiem que els escollits plauran als nostres lectors. L’única cosa que lamentem és no haver-hi pogut incorporar cap representant femenina. Hem d’afegir, a més a més, que la principal font d’informació de la qual es forniran les onze biografies que s’aniran publicant al llarg d’aquest any 2010 serà el llibre de Francesc Marcé Hospitalencs d’ahir. Això no treu, en absolut, que els diferents autors es serveixin d’experiències i bibliografia addicional per complementar i enriquir el text, si ho considerin necessari. També cal apuntar que els retrats de les portades corresponen a la col·lecció de Valentí Julià. En fi, esperem que tot plegat sigui del vostre interès.

GENER


PORTADA PAU SANS I GUITART (L’Hospitalet de Llobregat 1836 – Barcelona 1900) Polític catalanista, poeta i enginyer Tres són les vessants que regeixen la vida, diguem-ne pública, d’aquest hospitalenc del segle XIX: la cultura, la feina com a enginyer i, sobretot, la política. En la seva vessant professional Pau Sans va exercir com a enginyer a la companyia de ferrocarrils de Saragossa a Pamplona i Barcelona, entitat que posteriorment va ser absorbida per la “Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España”, i, dintre d’aquest món dels ferrocarrils i l’enginyeria, va publicar el 1868 “La locomotora en acción”, manual per a ús de maquinistes i fogoners. Va publicar també la “Guía de maquinista” i, en un camp més científic, el llibre “La colección de problemas de aritmética con aplicación a la industria”. Dintre del que podríem dir les seves afeccions culturals, va ser un dels fundadors del Casino de l’Harmonia (1866) com a fet rellevant a la nostra ciutat. Entre 1854 i 1895 va escriure prop d’un centenar de poemes i algunes obres de teatre. És remarcable el poema “Un trist record 1714” en el 2

Un trist record – 1714 (Fragment) Sols tu, bella Provençana, sols tu, ma volguda vila en aquest concert de pobles estàs joca i arraulida. Com modesta violeta que dins del fullatge es cria vius al peu de bells turons sota dosser de les vinyes mirant sempre cap avall amb tos prats embadalida. Qui vulga mirar-te a tu en lo pla caldrà que estiga: d’allà se’t veu desplegada com capçal de la marina, los teus carrers estenent per a guardar tes masies, com lo manto d’una mare quan recull a sa família. D’aquí veig lo campament que aquella gent maleïda sobre teu van escollir quan, vessant d’orgull i d’ira les lleis van enderrocar que els nostres passats tenien... Dia trist, ple de tenebres amb color de sang tenyides.


qual, tot descobrint paisatges i pobles del voltant de Barcelona, recorda el fet de l’Onze de Setembre de 1714. Fou col·laborador, de forma regular, a partir de 1886, a la revista “La Renaixença”, de tanta importància en el seu moment. Potser va ser la vessant cultural la que el va empènyer posteriorment a comprometre’s de forma més seriosa en el que va ser la lluita pels drets i les llibertats del nostre poble, en la segona meitat del segle XIX, i això va fer que Pau Sans fos el primer president de la Lliga de Catalunya (1887) i també ho va ser de la Unió Catalanista. Com a president de l’esmentada Lliga, va ser el primer signant del Missatge, en català, que el 1888 es lliurà a la reina regent, Maria Cristina, en què es feia tot un plec de peticions de caire catalanista i referents a drets forals i d’autogovern. La Unió Catalanista, entitat creada el 1891, en les seves primeres accions, va redactar unes normes que es poguessin fer servir com a base per establir una constitució regional a Catalunya. Del 25 al 27 de març de 1892 es reuniren a Manresa representans de tot Catalunya per aprovar un programa de 17 punts que ha estat conegut com Les Bases de Manresa. Hi van participar, com a delegats, importants personalitats catalanes d’aquells temps, com Enric Prat de la Riba, Lluís Domènech i Muntaner, Àngel Guimerà, Puig i Cadafalch i Verdaguer entre molts altres. Una de les primeres personalitats que prengueren la paraula davant l’assemblea va ser Pau Sans, i ell mateix va signar com a representant de l’Hospitalet. Pau Sans va ser un home que estimava el progrés, el treball, i, sobretot, la seva terra. Amant de la poesia i del teatre. Un home que es va comprometre amb la seva gent, el seu poble i el que representava. Amant de Catalunya, però també del seu poble de naixement, l’Hospitalet, cosa que va demostrar en alguns dels seus poemes. (Festa Major). Sent testimoni de la mort de la seva muller, d’un fill de tretze anys i d’una filla de dinou, i amb problemes laborals per defensar les reivindicacions d’uns treballadors, cap al final de la seva vida no va poder afrontar tanta mala fortuna i el cap li va fallar. Un dels seus fills, Joaquim Sans i Oliveras, fou catedràtic de l’Escola Industrial de Terrassa. CARLES FARRÉS I PINÓS 3


CONVERSES

Respon: Josep M. Coma i Vilà Nat: Gironella Edat: 52 anys Estat: casat Fills: dues filles Professió: Mestre

Comencem l’any conversant amb el Director del Col·legi Tecla Sala, i llicenciat en Filologia Catalana. Mestre de professió fa una tasca molt important en la formació dels nens i nenes.

Ets nascut a Gironella, comarca del Berguedà. Ens podries parlar del teu poble natal i dels teus anys d’infantesa? Gironella és un poble d’uns cinc mil habitants de la Conca del Llobregat. Com molts altres pobles i colònies ha tingut una economia basada en la indústria tèxtil, totalment desapareguda en l’actualitat. Vaig créixer en una zona del poble que encara permetia jugar al carrer, el millor per a un nen. Quines van ser les escoles dels teus anys d’infància i adolescència? D’alguna d’elles en guardes algun record especial? Vaig anar a la Salle de Gironella fins als deu anys, quan se’n van anar del poble. A partir d’aquí vaig tenir una escolaritat molt irregular, amb professors particulars i acadèmies, tot examinant-me lliure a Berga —ens jugàvem el curs en dos dies, en què havíem de fer exàmens globals de totes les assignatures davant de professors desconeguts i força malcarats; això ara sembla una bestiesa—. El professorat que examinava era el de l’Institut de Manresa ja que en tot el Berguedà no hi havia cap institut.

4


De tota manera, el record global és que la infantesa és meravellosa. L’any 1977 et vas incorporar al Col·legi Tecla Sala de la nostra ciutat com a professor de català. Quina va ser la primera impressió que et va fer l’Hospitalet quan vas arribar-hi? Ha canviat aquesta percepció amb els anys que portes entre nosaltres? L’any 77 ja feia anys que coneixia l’Hospitalet ja que, mentre estudiava, havia viscut en un pis a Bellvitge i tot sovint visitava els meus oncles, que vivien al carrer de Sant Joan. La sensació és que, tot i sabent els canvis de tota mena que ha patit la ciutat, el barri del Centre continua sent una mica aquell dels primers anys, amb els mateixos carrers, botigues, gent i famílies que hi han viscut tota la vida. L’any 1981 et vas llicenciar en Filologia Catalana. Per quin motiu vas optar per aquests estudis? Després d’haver estudiat la diplomatura de professor d’EGB, volia continuar els estudis i la filologia era el que m’atreia (i ho vaig encertar). Ni em va passar pel cap que no fos en la meva llengua, en uns anys que sortíem del forat. L’estiu passat es va aprovar la LEC (Llei d’Educació de Catalunya). Ens podries donar la teva opinió al respecte??? Creus que recull les aspiracions dels diferents col·lectius del món de l’ensenyament i els reptes que ha d’afrontar l’escola catalana en el futur? Una llei com aquesta era imprescindible i, per sort, s’ha arribat a un consens entre els partits que ens poden arribar a governar. Sí que és cert que, per aconseguir-ho, s’hi han deixat algunes qüestions pendents d’interpretació del govern de torn i, per tant, el desplegament que se’n faci els propers anys la pot fer bona o no, però de moment li posaria “bé” o “notable”. El futur de l’educació té altres enemics més poderosos, com la situació econòmica, ja que sense un finançament molt superior a l’actual el que proposa la LEC pot quedar en paper mullat. De l’esmentada llei se’n desprèn que la tercera hora de castellà no ha de ser obligatòria a les escoles catalanes. Ho consideres positiu? Diguem que aquest ha estat el titular del cavall de batalla entre bàndols. En el fons és una qüestió d’entendre o no voler entendre que el català és la llengua de Catalunya, que ha de ser la que s’utilitzi amb

5


normalitat en l’ensenyament, i després com més políglotes siguem millor. Com a director del Col·legi Tecla Sala de l’Hospitalet, creus que s’atorga als òrgans directius de les escoles suficient poder decisori a l’hora de contractar professorat, per exemple? El Col·legi Tecla Sala és una escola privada concertada. La titularitat és qui escull el professorat entre el que reuneix les condicions requerides. Les restriccions són poques. El Col·legi Tecla Sala ja ha complert 50 anys. Quina ha estat la seva evolució durant aquest temps? El Col·legi Tecla Sala va ser possible per les aportacions de la Sra. Tecla Sala i l’Ajuntament, la primera econòmica i la segona de l’espai. La titularitat va ser de la Parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida —en aquells moments el rector n’era Mn. Homar—, però la gestió va passar a la congregació dels Missioners del Sagrat Cor, fins a l’any 1992. En aquell any la parròquia va traspassar la titularitat a la Fundació per a les Escoles Parroquials, que el Cardenal Jubany havia creat l’any 1985. Des de l’any 92, doncs, el Parvulari Santa Eulàlia de la Rambla, que ja pertanyia a la fundació, va passar a ser el parvulari de l’escola. L’any 1995 les Missioneres Franciscanes de l’Escola Ntra. Sra. de Fàtima també van cedir la titularitat a la mateixa fundació i es va crear el Tecla Sala actual, amb tres edificis. A hores d’ara estàs satisfet de les fites a què has arribat? Durant aquests anys l’escola ha tingut la sort de poder comptar amb un personal que se l’ha estimat molt i amb un equip directiu molt compromès que ha pogut dirigir-la en moments difícils que tenien diversos reptes, principalment els canvis de titularitat i composició, l’adaptació a les noves lleis d’educació i la normalització lingüística, que encara en bona part estava pendent. Podem estar satisfets dels resultats, tot i que sempre hi ha reptes nous, com les noves tecnologies. Ens agradaria saber algunes de les teves aficions. No tinc cap afició que m’absorbeixi, però m’agrada la meteorologia “domèstica”, la lectura —tot i que hi puc dedicar poc temps—, caminar amb el gos,... Ah, i l’hortet que tenim a la caseta on vaig néixer. Com veus el futur de la llengua catalana al nostre país?

6


El català té un futur negre. És una llengua minoritzada que no té cap tros de territori sense compartir i que lluita a casa seva contra una altra de molt més estesa i més rendible. Només cal veure com fer vida en català moltes vegades és impossible: etiquetat de productes, bona part del cinema, el fet d’haver de canviar d’idioma per poder-nos comunicar,... Si fins i tot TV3 emet molta publicitat en castellà! I no diguem la incomprensió espanyola cap a la cultura catalana: només hem de pensar com costa acceptar el nou Estatut, que segurament ens deixaran ben plomat. Però el que és més preocupant és que la majoria del jovent ja ho dóna per bo. De tota manera, hem de seguir lluitant tant com puguem per aconseguir salvar-la. Coneixes al nostre Ateneu de Cultura Popular? Què penses del paper que juguen els ateneus, en general, en la societat d’avui dia? No el conec gaire. Recordo que en alguna ocasió hi vaig assistir a un concert de piano. Però penso que, en general, ha estat una institució prou important al barri del Centre i, com molts altres, ha fet una tasca cultural molt destacada en els moments més difícils. Caldria que tinguessin prou suport per continuar i ampliar la seva tasca. -------------------------------------------------------------------------

CLOENDA DE L’ANY AMADES El diumenge 17 de gener, a la plaça de l’Ajuntament, tindrà lloc la cloenda de l’Any Amades. Hi haurà una lectura de poesies a càrrec del Grup Verba i a les 12 en punt la nostra presidenta Matilde Marcé, llegirà el manifest i es farà un enlairament de globus. L’acte és organitzat per l’Ajuntament. L’Ateneu ha pres part activa en la celebració de l’Any Amades amb una conferència i el passi del film “Estimat Amades”. Esperem, per tant, que els socis no faltaran a l’acte de cloenda. ATENEU

7


ATENEU XII MOSTRA D’ENTITATS El dissabte 12 i el diumenge 13 de desembre passats, va tenir lloc la 12a edició de la Mostra d’Entitats del districte I de l’Hospitalet a la rambla de Just Oliveras. L’any 1998 es va celebrar la primera d’aquestes mostres. L’idea va sorgir de l’Ajuntament de la nostra ciutat i la regidoria dels barris del Centre, Sant Josep i Sant Feliu fou l’encarregada de convocar les entitats i animar-les a participar-hi. Recordo aquella primera mostra amb nostàlgia, han passat molts anys i moltes coses des d’aleshores. Ens van instal·lar en un estand petitó, col·locat enfront del passatge de la Pau, gairebé no hi cabíem, tots estàvem il·lusionats, uns quants socis i sòcies ens van acompanyar en diversos torns fent “propaganda” de l’Ateneu a la gent que anava passejant per la Rambla. El segon any, els dies 18 i 19 de desembre, ja vàrem tenir un espai molt més ampli (4 x 2 metres), ubicat entre els carrers de Barcelona i Tarragona on vam fer diverses activitats i una ballada de sardanes a càrrec de la cobla Ressò. Aleshores el grup musical Paisatges Subterranis assajava a l’Ateneu, i va estar actuant a l’estand tots dos dies. Resumint i, com us comentava en el Xipreret del gener de 2000, núm. 222 (especial), tots estàvem força il·lusionats. I així, més o menys, fins al desembre de 2008, l’11a edició, en què gaudíem d’un espai que ens permetia fer-hi activitats: el taller de dibuix i pintura acollia a nens dibuixant, s’hi exposaven quadres, les puntaires també ensenyaven els seus treballs, membres del grup Margarida Xirgu maquillaven els nens que passaven i ho volien, teníem taulers d’escacs,

8


caramels, calendaris, fèiem propaganda de les activitats de l’entitat, de la diada dels Reis, la publicació del Xipreret i el llibre de La Medusa que editem cada any per Sant Jordi, excursions, visites culturals, conferències... I el mateix feien les altres entitats presents. Però, malauradament, enguany no ha anat tan bé ja que l’Ajuntament ha fet un gir de 360º en el muntatge, només hi ha hagut tres “carpes?” amb unes pancartes amb el nom de cada entitat i alguna fotografia i anunci d’activitats, molt fred, no hi havia ni tant sols una cadira per a poder seure, i la propaganda l’havíem de deixar en un expositor que gairebé ningú mirava. Ens ho van anunciar en les reunions prèvies: “No cal que hi sigueu”, però jo em pregunto: Per què serveix una mostra d’entitats sense entitats presents? Gairebé per a res. Una pregunta imprescindible: Quina continuïtat pot tenir això? La senyora Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet, va fer la visita protocol·lària, com sempre i la senyora Verònica Rodríguez, regidora del districte i altres persones de la regidoria van estar tots dos dies allà per al que necessitéssim, cosa que els agraïm. Era bonic, entranyable, feia a més a més Nadal, Fins ara us deia en el comentari de l’acte que l’any següent esperàvem tornar a ser-hi, enguany però, no sé que us puc dir, si de cas que tan de bo es tornes a organitzar com abans. Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

9


Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 265 al Baix Empordà, visita al poble de Monells i al Museu de la Confitura a Torrent. Dissabte 12 de desembre de 2009.

La sortida fou al voltant de 2/4 de 8, mitja hora més aviat que de costum, per iniciar els primers 131 Km dels 300 que tenia previstos l’organització vam dirigir-nos cap al poble de Monells, després de parar 1 hora a l’àrea de servei del Montseny. Un cop a Monells hi vam fer una llarga visita. Monells forma municipi juntament amb Cruïlles i Sant Sadurní de l’Heure que n’és el cap. El poble té un important casc medieval, els principals llocs d’interès són la plaça de Jaume I i el carrer dels Arcs, que circula sota bòvedes. L’ Església de Sant Genis d’estil gòtic i amb algun toc de barroc, que molts volíem visitar però la vam trobar tancada, data de l’any 1019. A la plaça Major hi ha una reproducció, de 1818, de la “mitgera” que és una mesura de gra que esta gravada en una pedra, i diu de la seva gran importància en el mercat que es celebrava en aquell lloc a l’època medieval. Desprès de la visita continuarem la marxa fins a la 2a parada del dia i recorre aproximadament els 14 Km que separen les poblacions de Monells i Torrent, per visitar el Museu de la Confitura d’aquesta última població. Torrent és un poble del Baix Empordà que té 184 habitants i una superfície de 8 Km quadrats. Al Museu de la Confitura vam ser atesos per la senyora Teresa Millas, en nom de la senyora Georgina Regàs, fundadora i directora del Museu, que no ens va poder atendre per problemes d’agenda. Ens comentà que en aquest moment tenen 122 tipus de confitures

10


(tomàquet, pebrot, cafè, xocolata amb menta, figues amb vinagre de Mòdena, etc.). Vam gaudir de la seva amena explicació, ensenyant-nos les diferències entre melmelada, confitura i gelea. Durant la visita vam poder fer una petita degustació d’algunes confitures i, en acabar-la, vàrem rebre cadascú un petit obsequi. Després de la visita, vam continuar el viatge per recórrer els 13 Km., que separen els pobles de Torrent i Palamós. Arribàrem a Palamós i ens dirigírem al restaurant. El dinar va ser un àpat de Nadal, complet i molt bo. Després d’una sobretaula, i alguns de fer un petit passeig pel port de Palamós, pel voltant de les 5 de la tarda vàrem finalitzar els últims 124 Km cap a l’Hospitalet, per arribar una mica més aviat que de costum, ja que alguns dels amics que venien a l’excursió volien anar a veure el pessebre vivent que es representava a la plaça de l’Ajuntament. Fetes les parades de costum a la Rambla, la Farga i el carrer de Barcelona des d’on havíem sortit, ens vam acomiadar fins a la propera excursió que serà a Mataró, el 23 de gener de 2010, per veure la representació de “Els Pastorets”, i fer altres visites interessants. Us hi podeu apuntar el dilluns 11. I el febrer, a Folgueroles per visitar el Museu Verdaguer. Dinarem a Tavèrnoles fent la CALÇOTADA.

Text i fotos JOAN FARRÉS I ROSA BASETS

11


FEDERACIÓ D’ATENEUS DE CATALUNYA Acte de lliurament del PREMIS ATENEUS 2009

El dia 16 del passat mes de desembre, a les 8 del vespre, al Palau Reial de Pedralbes de Barcelona, vam assistir a l’acte anunciat. Enguany la Federació d’Ateneus celebrava la XX edició dels premis, i això semblava que ho fes una mica especial. Els premis eren els següents: Als mitjans de comunicació d’associacions culturals. A la creativitat en arts escèniques. A la creativitat en música. A la creativitat en cultura popular i tradicional. A la innovació A la creativitat sociocultural. Hi havia a més a més els diplomes a les entitats que feien “anys” (50-100-125-150...), que a nosaltres ja ens van donar en el 75è. Aniversari, així com un altre Als mitjans de comunicació, pel butlletí Xipreret, el novembre de 2004. També uns premis de Reconeixement, sense dotació econòmica: Als Mitjans de Comunicació Professionals. A la Trajectòria individual. A l’Esponsorització i/o Mecenatge. A l’Ateneu de l’any. El jurat, format per Xavier Capdevila, periodista i docent, Pere Ventura, actor, i Gal·la Cortadelles, antropòloga i economista, va tenir una tasca bastant difícil, ja que les candidatures eren de força qualitat. El marc, incomparable, ens sentíem con a reis, allà dins. En fi, que una vegada més vam gaudir de la bona companyia d’altres entitats com la nostra i dels parlaments dels senyors que presidiren l’acte, encapçalats per Pere-Joan Pujol i Macau president de la Federació. Esperem poder-hi assistir l’any que ve, presentant alguna activitat que pugui ser (segons els criteris del jurat) guardonada.

ATENEU

12


25é ANIVERSARI DE LA CORAL HEURA

El dissabte 19 de desembre, la Coral Heura va celebrar el seu 25è Aniversari amb un concert al Centre Cultural Barradas, en el qual també va cantar la Coral Preludi d’Amics de la Unesco de Barcelona. Fou un concert emotiu pel que representava i per les actuacions de les dues Corals, que, després d’una primera part de cançons diverses, ens oferiren, en la segona, una Missa d’Eugene Butler magnífica. L’homenatge retut a Pere Riera, durant tants anys president de la Coral Heura, acabà d’arrodonir una vetllada joiosa. Finalment tots els assistents vam poder canviar impressions i desitjar-nos bones festes durant el refrigeri que va cloure l’acte. Com diuen ells mateixos en l’opuscle del concert, la Coral Heura, “al llarg d’aquests 25 anys, ha ofert el seu extens i variat repertori (música del Renaixement, religiosa, polifònica, tradicional i moderna) a diferents indrets del nostre país i més enllà de les nostre fronteres, on, amb els seus cants, han portat la il·lusió i els sentiments que tant els agrada transmetre, actualment sota la direcció de Gemma Andreu i Bofill.” L’Ateneu, que sempre que els l’ha demanada, ha comptat amb la seva col·laboració desinteressada, els ho agraeix una vegada més i els desitja que continuïn portant arreu els seus cants i que puguin celebrar molts més aniversaris. MATILDE MARCÉ

PODEU PORTAR-NOS ELS XIPRERETS PER RELLIGAR FINS AL DIA 31 DE MARÇ

13


POESIA “COFFEA ARÀBICA” De solc a solc, en terres ardoroses sembrades amb tants clams de llibertat, reneixen verdes fulles, deleroses, que embolcallen, silents, el fruit granat. I el gra de la collita es fa ambrosia, com un nèctar dels déus, que em fon l’alè i sento que el misteri m’extasia davant la meva tassa de cafè. Maria Bonafont

14


COL—LABORACIONS EL GARROFER

Jo tenia un garrofer. Era plantat al mig del pati, vorejat d’uns quants pams de terra al voltant. Era el sobrevivent d’un antic hort que va ser arrranat i cobert d’un gris i antipàtic ciment. El pati servia de magatzem. Era ple d’andròmines i n’emergia, com un rei solitari, el garrofer. M’agradava de seure sota la capçada per fer un alè i escoltar la xiscladissa dels pardals que s’amagaven entre el fullatge. Mirava, sorpresa, l’entortolligat brancatge i aquella soca eixuta, forta, com uns músculs de fusta. El garrofer em donava confiança. M’hi havia refugiat tantes vegades! Quan em queia un repte o la meva cosina, mofeta i trapacera, em feia plorar o quan es va morir el vell gos, el Rabatxol. Les fulles verd negrós del garrofer em tapaven als ulls de tothom. I m’agradava tastar una garrofa, forta, compacta, amb un punt de dolçor que em feia venir una salivera pastosa i m’omplia la boca de granets suculents. Va ser quan em van dur a aquell maleït poble del Bages, un fatídic estiu, un poble el nom del qual em fa mal recordar. Va ser aquell estiu, xardorós, ple de mosques, aclaparador, quan va succeir. Jo em delia per tornar a casa i jugar al pati i aixoplugar-me sota el vell garrofer. L’oncle em vingué a buscar a finals del mes d’agost. L’estiu s’esllanguia amb recança, tossut, perquè encara feia calor. Pel camí, l’oncle em digué que tenia una sorpresa per a mi. Era un home hàbil, traçut, de mil recursos. Em digué que m’havia fet una cosa que m’agradaria molt. En entrar a casa em mostrà de seguida una cadireta de fusta negrosa i polida. La vaig acaronar. De sobte, vaig tenir un terrible pressentiment. Em vaig alçar d’una revolada. Al mig del pati hi havia un buit. El pati era orfe. Una gran cicatriu es veia en el lloc del garrofer. L’oncle em mirava amb sorpresa i perplexitat. Jo el mirava amb odi. Mai no vaig seure en aquella cadireta. Només, encara ara, de tant en tant, somio amb el garrofer.

PILAR UMBÓN

15


DUSOS I MADUSOS 5. Una infecció a la llengua? Amb una freqüència sorprenent apareixen en el llenguatge parlat les locucions una mica o una miqueta seguint un verb que expressa un pensament, un desig, una suposició, etc.: per exemple, pensem una mica què passaria..., tots voldríem una miqueta que..., suposem una mica que les coses puguin canviar, podría ser una mica que... etc. Aquesta insistència en l’ús d’una mica o d’una miqueta es podria atribuir a una certa agradable tendència dels catalans a la matisació, a la suavització de les expressions, a la relativització de les opinions, etc. Però també podria ser una manifestació de mesquinesa, de curtedat d’idees, de migradesa, anticipada per l’”avara povertà dei catalani” (l’avara pobresa dels catalans) de què parlava Dant Alighieri fa segles; cosa, en tal cas, que no faria tan bonic.

6. Masculí o femení? Molt sovint ens parlen de la vessant, i sentim haver de dir que en català correcte és el vessant. Ha estat la influència del castellà “la vertiente”. També hem oït i hem vist escrit les llegums cuites per influència del castellà “las legumbres”, quan en bon català aquest mot és masculí; el llegum cuit. Així mateix sentim parlar dels incisius referint-se a les dents del davant. El castellà diu “los dientes” i, per tant, “los incisivos”, nosaltres diem les dents i, així, cal que diguem les incisives. El gènere gramatical (masculí o femení) és una cosa arbitrària que cada llengua ha resolt a la seva manera, algunes vegades usant les dues formes: diem el calor si parlem de l’agent físic i la calor si parlem de la sensació que tenim. En català hi ha hagut canvis; totes aquestes paraules eren femenines, com en francès (“la douleur”, “la chaleur”). Ara unes han passat a ser masculines; el dolor, els errors, i d’altres femenines: la por, la suor, etc. Anys enrere havíem sentit els vells queixar-se de la dolor referint-se al reuma. ANTONI ROYO LLEIXÀ

16


ELS ORÍGENS El nen ja està vestit. És més bonic que un sol. Ara s’està posant maca la reina, i dic reina en secret, pel fet que el seu home sempre l’anomena així, reina per qui, reina per allà, m’agrada que sigui gentil. A ell també en secret, li dic patriarca, perquè sempre és ell el que diu l’última paraula, això sí, s’ha de reconèixer que la diu ben dita i argumentada, perquè amb sis fills si no portes bé el timó, la barca podria fer aigües, però no, tot sura. Els tres més grans ja comencen a volar i ja no són tan meus; sé que m’estimen, això sí, no en tinc cap dubte, però tenen altres cabòries. Els tres petits són la meva joia. La nena que té set anys encara és meva, el Marc, que en té cinc, m’adora, i el petit, que en té dos, ho, com ja he dit és un sol! Ara la reina, el petit i jo anirem al parc, m’agrada anar al parc, m’agraden molt les criatures, però les mares que hi van no les suporto perquè són tranquil·les, despreocupades i també barrudes. Elles bla, bla, i, si en ve una de forastera, encara li diuen, no et preocupis, ella se’n cuidarà. Quina barra, jo només hauria de cuidar el nostre nen, però no puc fer-hi més, em preocupo per tots. He comprovat que les criatures, de petits, ja tenen l’afany d’anar per lliure, i jo vull que els menuts estiguin juntets per vigilar-los millor; o alguns s’enfaden, d’altres s’ho prenen com un joc, llavors sí que és divertit. Això del parc no és res comparat amb el que m’espera. Els de casa diuen que el cap de setmana vinent volen anar a buscar bolets. Ja tremolo, recordo l’any passat, uns per aquí els altres per allà i jo amunt i avall vigilant que no es perdin. Tot plegat van amb l’esquena corbada per trobar quatre bolets, i a mi no m’agraden gens... Ja ho deia jo, com l’any passat, amunt i avall, tanmateix em compensa veure que s’ho passen tan bé. Al mateix temps és molt agradable aquesta estona de després d’esmorzar, que estem tots junts descansant, prenent el solet. Quina tranquil·litat! M’he posat dreta perquè una cosa em crida l’atenció, i no solament a mi, als altres també els sorprèn gratament pel to de veu de la reina: - Ho, mireu, un ramat de bens! Bens? No n’havia vist mai. I potser som parents de lluny, no, no crec que siguem parents, tenen un pèl, o com se’n digui del seu vestit que m’agrada, sembla de bon tacte, i la carona, fan cara de bona fe! Però que fan aquelles tres que se separen? Haig d’anar-hi. Au va, aneu amb les altres. Que no voleu? Tu vine aquí, tu també, no t’escapis, fes com la teva germana, renoi que en sou de tossudes, ara va bé, així, allà no, aquí, sí aquí. Buf, ja tinc l’última amb les altres, és

17


com ha de ser. O potser no? Ai, què he fet? Tots m’estan mirant. I perquè ho he fet això? Potser és una malesa. No tinc altra opció que anar amb el cap cot davant del patriarca, és la meva manera de demanar perdó. Comprenc que no està tan malament com em pensava, perquè ell m’acaricia el cap i em parla amb veu dolça: - Vaja, ens has sorprès, desconeixíem aquesta habilitat teva. Ara em sobresalta la veu del home dels bens. - Ha fet bona feina la vostra gossa. D’on sou? - De Barcelona. - I teniu aquesta gossa en un pis? - En un àtic, amb una bona terrassa, - rectifica la reina. - Tant se val, no és el seu lloc. On la vàreu comprar - Ens la varen regalar de petita. Ha crescut a casa. - Doncs teniu un tresor. És de pura raça pastor, sols cal veure que ha fet amb les ovelles. Ho, em diu tresor, de pura raça, de pura raça pastor! Aquests són els meus orígens? - Si voleu us la compro. Què diu aquest ximple? Ja sento els braços del Marc abraçant-me i la seva cara a frec de la meva. - No, pare, no! El silenci és tens, tots miren el patriarca. - No, no està en venta, ella forma part de la família. Quin descans! Gràcies, patriarca, jo sempre m’he sentit part de la família, però és molt agradable sentir-ho dir. Al cotxe, de camí cap a casa el Marc continua abraçat a mi i m’acaricia, jo em sento afalagada per les seves mostres d’afecte. Els altres ens miren somrients i comprensius. - Mireu el pastor. Jo aixeco el cap, el patriarca el saluda amb la mà, l’home també. Els veig quedar enrere, a ell i les seves ovelles. Renoi quin dia d’emocions! He descobert els meus orígens i això em dóna identitat. De pura raça pastor! Ara comprenc algunes coses del meu comportament. Confesso que ha estat divertit el meu episodi amb les ovelles, però no les enyoro, jo ja tinc el meu ramat particular. Em moc a la falda del nen, busco la posició més còmoda, enfonso el meu nas entre el seu braç i el seu cos, així, així estic bé, quina tranquil·litat, quin benestar! Ai, em sembla que aviat em quedaré adormida. CARME JORBA

18


QUICO SABATÉ En un matí fred de principis de gener, anava carregat amb la cartera i abrigat fins a les orelles quan a l’arribar al pati del col·legi, vaig adonar-me que alguns dels meus companys feien rotllana al voltant d’un nen de la classe dels grans, que els explicava alguna cosa. M’hi vaig acostar. Tots escoltaven atentament, mig embadalits, mig adormits, ni van notar que m’afegia al grup. Pel que vaig aconseguir entendre, feia uns dies no sé qui havia matat a un guerriller del maquis, després d’una espectacular persecució, amb assalt de tren inclòs. I al final sortí un nom que recordaria sempre més: Quico Sabaté. El xiulet del mestre que ens avisava que eren les nou i que havíem de formar per entrar a l’aula ens féu tornar a la realitat. Marrecs com érem llavors, associàrem aquella història a les pel·lícules d’aventures que tant ens agradaven i la guardàrem en un racó de la memòria amb un tret diferencial, ja que, amb el pas del temps, Quico Sabaté i la seva mort cinematogràfica, s’havien de convertir, per a gran part de la meva generació, en una llegenda de la lluita armada contra el franquisme. Quan el passat 2 de desembre de l’any passat, vaig assistir a la interessantíssima taula rodona que sobre la figura de Quico Sabaté tingué lloc a la sala Barradas de la nostra ciutat, en commemoració del 50è aniversari de la seva mort, em revingué aquell episodi infantil. I imagino que a molts dels allà presents, una gran part socis de l’Ateneu, els passà una cosa semblant amb els seus records familiars i personals, no debades l’homenatjat era nascut i havia viscut durant força temps a l’Hospitalet. Francesc Sabaté i Llopart va néixer el 31 de març de 1915 al barri Muntanya de la nostra ciutat. Era el segon de cinc germans. El pare, Manuel, era un guarda rural de la Marina, que imposava respecte per la

19


seva presència física i forta veu. La mare, Madrona, en canvi, era la clàssica dona de l’època, treballadora, riallera, enterament dedicada a la família. L’Hospitalet que es trobà en Francesc quan va néixer no tenia més d’onze mil habitants. Tanmateix, en els seus primers anys d’infantesa, els camps de conreu començarien a desaparèixer i a ser substituïts per enormes fàbriques industrials, cosa que juntament amb la construcció del metro i l’Exposició Universal de l’any 1929 a Barcelona, provocarien l’arribada de nombrosos immigrants i un creixement desmesurat de la ciutat. En Francesc Sabaté va ser un nen inquiet i ben aviat donà mostres de no suportar la injustícia social que veia pels carrers de l’Hospitalet. Anà a estudi amb el mestre Miquel Romeu que, poc després d’iniciat el curs, aconsellà al pare del futur maquis que l’internés a l’asil Duran. Però el menut, que només tenia set anys, no suportà aquell confinament i en va fugir. Tornà a l’escola, però no per gaire temps. A 11 anys entraria d’aprenent de lampista a la llauneria de Josep Charles Vilagrasa del carrer de Prat de la Riba, on seria molt apreciat. Va ser en aquesta època que, influït pel seu germà gran, Josep, començaria a freqüentar el local de les Joventuts Llibertàries i de la CNT-FAI, situat al carrer de Baró de Maldà. Pocs anys després, el pare, Manuel, va aconseguir una feina a la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet i amb l’esclat de la segona República la família es traslladà a viure al carrer de Xipreret. Fou per aquestes mateixes dates que, en Francesc, impulsat pel seu esperit inconformista, s’integrà en el grup Los Novatos, que intervingué en els fets revolucionaris del desembre de 1933 i en el control de la rebel·lió militar que es produí a Barcelona el 19 de juliol de 1936. El 27 d’agost d’aquell mateix any marxà al front d’Aragó. Durant la batalla de Terol, el comissari polític encarregà al seu grup una missió suïcida, en la qual la majoria perderen la vida. En Quico, que se’n sortí de la matança, a la tornada passà comptes amb el comissari i va haver de fugir a Barcelona per evitar ser afusellat. Però va ser detingut per membres del SIM i traslladat a una txeca on el van apallissar brutalment. Reincorporat al front, al final de la guerra, creuà els Pirineus per Puigcerdà i anà a parar al camp de concentració de Vernet d’Ariège. A partir de 1943, començà les seves incursions a l’Estat espanyol com a guerriller antifranquista. Els diners que obtenia amb les seves “operacions” eren lliurades als familiars dels presoners polítics i a gent necessitada. Mai no es quedà res en benefici propi. Tant era així, que la seva companya Leonor treballà fregant cases a França, mentre que les seves dues filles havien d’ajudar la mare en les tasques de la llar. Ell,

20


en Quico, es guanyava la vida fent de lampista i les accions guerrilleres les executava els dies que tenia lleure a la feina. Malgrat el silenci de la premsa de l’època, Quico Sabaté es convertí en un mite popular. Les seves accions com a membre del maquis varen ser innombrables i feren anar de corcoll al règim espanyol. La prova és que el cap de la brigada político-social de Barcelona, l’Eduardo Quintela, la hi tenia jurada per les vegades que se li ha escapat de les mans. Moltes de les operacions les feia juntament amb els seus germans, Josep, que morí el 1949 en un tiroteig a Barcelona, i Manuel, que fou afusellat pels franquistes el 1950. A ell, el fatal desenllaç li arribà el 5 de gener de 1960, quan després d’escapar d’un setge de la guàrdia civil, assaltar un tren, tot i anar ferit, i arribar a Sant Celoni buscant un metge que el curés, fou abatut mortalment per un membre del sometent. Un episodi com aquest no podia passar desapercebut al món del cinema. El famós director nordamericà d’origen austríac Fred Zinnemman, guanyador de quatre Òscars, el portà a les pantalles amb títol Behold a Pale Horse, que tingué com a principals intèrprets a Gregory Peck, Anthony Quinn i Omar Shariff i que al nostre país no es va poder exhibir fins ben entrada la democràcia. Entre els veïns de l’Hospitalet, la figura de Quico Sabaté sempre ha estat controvertida. Mentre hi ha qui creu que el bandoler tenia aterrida a la població, altres diuen que mai va fer mal a cap hospitalenc. Tanmateix, en el que hi ha unanimitat és que la seva família sempre va ser molt ben considerada i respectada pels veïns. Bilbliografia: -

“Hospitalencs d’ahir” . Francesc Marcé www.masclara.org . J. Terrades “El darrer viatge de Quico Sabaté”. Silvia Marimon (Revista Sàpiens) PERE JUHÉ I ORIOL

21


OPINIÓ JA EN TENIA PROU La vida d’en Francesc Miralles era d’aquelles que un podria dir monòtona, sense cap mena d’interès ni emoció. De casa a la feina i de la feina a casa. I ja en tenia prou, ja que la primera l’absorbia tant que, quan arribava a la seva llar, no tenia ganes de res més que de descansar. Els caps de setmana eren quelcom diferent, i si bé la majoria els invertia en reposar i fer feines de casa, també es cert que molts d’ells els aprofitaven per fer una sortida amb el cotxe. Només el dissabte i tan sols dinar. De passar el cap de setmana sencer fora, res, que la vida era molt cara i les despeses de cada dia no els permetien gaires floridures. I tret d’aquestes sortides, la resta: casa, televisió i els quatre petons del dissabte a la nit. En Francesc, tot i tenir feina, i força feina, no tenia un sou que fos per tirar-hi coets. Li permetia pagar la hipoteca, el préstec del cotxe, l’escola dels nens i les despeses fixes de la Marga, la seva muller. La Marga era una dona d’aquelles que a qui més estimava era a ella mateixa. Estimava els seus fills, dos nens que havien vingut després de sis anys de matrimoni i un darrere l’altra, i també en Francesc, però d’una altra manera. El món es reduïa a tres premisses, ella, els tres de casa i la resta del mon. Amics? ¿Per a què? Abans de casar-se havia tingut la seva etapa de “cabra boja” i quan va conèixer en Francesc, que en aquella època no era tampoc un sant, va semblar com si una mena de catarsi general els hagués envaït i canviat el caràcter. Però un no sempre canvia del tot. I la vida va anar passant per a aquesta parella i els seus fills, monòtona, potser com la de la majoria de la gent que mira de tirar endavant dia a dia i que probablement no pot fer altra cosa que això, tirar endavant. Com totes les parelles havien tingut els seus moments de passió i els seus moments de misèria, d’amor i de guerra. Ell mai va gosar aixecar-li la mà, no era d’aquests. Uns anys abans de fer els quaranta, la Marga va patir una altra de les seves fases de canvi. Potser atemorida perquè el temps passava i es feia gran, potser cansada d’una vida sense emocions, potser perquè se li’n va anar el cap, o potser tot plegat, el cert és que un bon dia es plantà davant del seu marit i li digué: - Em sembla que ja no t’estimo... T’agrairia que no m’ho fessis difícil... Jo em quedaré els nens...

22


En Francesc va sentir el discurs de forma trencada, sense acabar d’entendre el que li estava dient i, malgrat que van intentar arreglar-ho, la realitat va ser que, al cap d’uns mesos, en Francesc es va trobar vivint en un pis de mala mort, de lloguer és clar. El jutge va donar la custòdia a la Marga, i per tant el pis se’l quedava ella. A sobre rebria d’en Francesc una pensió alimentícia per als nens i una pensió compensatòria per a ella. El pobre Francesc vivia en un malson, de sobte es va trobar amb la vida completament canviada, destrossada. Ja no podia viure en aquell pis que tantes hores de feina li havia costat per poder pagar-lo, i del qual, tot i ja no viure-hi, encara en quedaven uns quants anys de quotes. Ja no podia acaronar els seus fills en arribar a casa de la feina, ni tapar-los quan anaven a dormir. Descomptant el que havia de pagar pels nens, per la pensió de la Marga, la hipoteca del pis i el lloguer de la quadra on ara vivia, a penes li arribava per poder mantenir-se ell mateix. Si la seva vida havia estat monòtona i avorrida abans del divorci, ara s’havia convertit en una vida miserable, trista i solitària. A la feina, abans, s’hi deixava la pell ja que era conscient que l’esforç valia la pena i era per mantenir els seus, ara tenia la sensació de treballar per al dimoni. Llevar-se cada dia d’hora per anar a vendre la seva vida, tant d’esforç, aguantar gent que et colla i t’esprem com una llimona per un sou que gairebé s’acaba emportant una altra per a qui ja no ets res. Tenia ganes de fugir. No va tenir sort, ni amb el seu advocat, ni amb el de la seva exdona ni amb el jutge, que va resultar ser una jutgessa. Les apel·lacions no van servir de res, la Marga seguiria cobrant la pensió compensatòria tot i tenir trenta-vuit anys i ser perfectament capaç de treballar i guanyar-se la vida per ella mateixa. Fins que a la jutgessa li donés la gana. Un dia, un dels seus fills, en una de les estades que, cada quinze dies li tocava amb els nens, li va passar una nota de la Marga: M’hauries de passar 200 Euros ja que hem de pagar els llibres escolars

23


dels nens. Un altre dia i una altra nota Els nens van d’excursió i m’hauries de passar 60 Euros, o quan li va dir En Josep s’ha de posar ferros a la boca i he de pagar al dentista. M’hauries de passar 300 Euros. En què havia acabat aquell matrimoni per a en Francesc? En veure els seus fills dos dies de cada quinze. Viure en un pis de merda on a l’hivern es gelava de fred i a l’estiu s’ofegava de calor. A treballar i deixar-se la pell per acabar amb una misèria que gairebé no li permetia viure com una persona. Feia mesos que no sortia a prendre res, no recordava què era entrar en un restaurant, ni sortir un cap de setmana. No hi arribava. El que va fer que tot explotés va ser quan un dels nens li va dir: El dissabte passat vem anar amb la mare i en Paco al Port Aventura. El dimecres vem anar amb la mare i en Paco al cinema a veure una d’en Disney, i aquest dimecres hi tornarem, en fan una de dibuixos... - Qui és en Paco?’ va preguntar - Un senyor que ve per casa. Ve molts dies i, a vegades, es queda fins molt tard. - És el nou “novio” de la mare, respongué l’altra. La ira va envair tot el seu cos. I no era gelosia, ni ànsia de possessió d’aquell cos o d’aquella persona que havien estat seus ja feia temps. Ni tenia sensació que l’enganyaven ni li prenien res que fos seu. Per a ell la Marga podia jeure amb mil Pacos, amb tots els Pacos del mon. Però a casa seva, davant els seus fills, això mai. No estava disposat a ser qui subvencionés la disbauxa de la Marga. Mentre ell treballava com un burro, ella es podia permetre el luxe de sortir, divertirse i portar homes a la casa que ell estava pagant amb la seva suor. No ho podia consentir. Aquell dilluns no va anar a treballar, a penes havia pogut dormir. El dimarts tampoc. El dimecres es va llevar tard i va obrir una ampolla de whisky i se la va anar bevent a poc a poc, amb la mirada fixa en un punt concret de la paret, una taca d’humitat que odiava especialment i que culpava del fred que feia en aquell maleït pis. A la tarda, completament fora de si, va llençar l’ampolla de whisky buida contra la paret de la taca, va anar a la cuina i va agafar el ganivet més gran que va trobar. Després, amb la mirada perduda i mirant cap a un horitzó inexistent va anar cap al cine. CARLES FARRÉS

24


HO SABÍEU? CAN MERCADER Tenint en compte que l’Hospitalet és una ciutat un pel “atapeïda”, tinc la sort de viure en un trosset privilegiat del barri del Centre, quan aquest afronta amb Cornellà, al costat de La Remunta. I dic privilegiat, perquè només sortir de casa, em trobo amb una ampla avinguda i caminant deu minuts ja puc gaudir d’un gran espai arbrat: El parc de Can Mercader. De fet, si en lloc d’anar cap a l’oest, ho faig cap al nord, amb els mateixos minuts arribo a Can Buxeres, que si bé no és tan gran com l’altre, és nostre, del poble; però, tot i que té un palauet, aquest no és obert com a museu, és per fer-hi “actes”. Per tant i, si m’ho permeteu, dedicaré aquestes pàgines a explicar-vos alguna cosa del de Cornellà. Recuperem, doncs, el fil: Caminem de pressa, tal i com ens diuen que s’ha de fer perquè l’exercici sigui positiu, i arribem en un punt de la carretera de l’Hospitalet que ens fa dubtar del lloc on anar. Si travessem i passem a banda de mar podríem anar a “El Corte Inglés”, -perillós... molt perillós..., sempre que hi entres i encara que no vulguis, gastes diners-, per tant decidim seguir endavant cap al recinte del parc i continuar amb la caminada, però sembla que no acabarem de fer-ho –almenys com havíem pensat-, ja que davant nostre veiem el Palau; no ha sorgit de sobte, és en aquest lloc des de mitjan segle XIX, però avui és diumenge i és obert. La temptació s’imposa i hi entrem. La visita és guiada, una noia molt amable ens va explicant coses de les diferents sales, mobiliari i col·leccions, i també de la història del palau i els seus propietaris: En els seus orígens aquest espai era una finca de 10 hectàrees amb una casa de pagès que Joaquim Mercader i Bell-lloc, comte de Bell·lloc (1824-1904), féu enderrocar entre els anys 1860 i 1865 per

25


edificar el Palau. Aquest edifici, de planta quadrangular, amb quatre torres octogonals als angles que li confereixen un aire de castell medieval, té dues plantes principals i una tercera per al servei, distribuïdes al voltant d’un pati interior cobert. L’interior de la planta noble és un seguit de sales d’estils diferents –àrab, isabelí, Lluís XIV, etc.- d’una riquesa prou important. Fem un apunt biogràfic: Els Bell·lloc eren una família procedent de la petita noblesa militar de Catalunya, els béns patrimonials de la qual radicaven en el castell i terme de Bell·lloc, al Vallès, que van posseir ininterrompudament des del segle XII. La noblesa, però, tenia pocs diners i qui en tenia desitjava un títol. L’enllaç matrimonial de Maria Mercè de Bell·lloc i Portell amb Ramon de Mercader i Novell, cap al 1820, fou en aquells moments, una solució, però que malauradament no va resoldre els assumptes econòmics per sempre. La família posseïa altres residències a la ciutat de Barcelona, una d’elles al passeig de Gràcia, i quan les van haver de vendre, cap al 1865, Joaquim de Mercader i Bell·lloc (fruit del matrimoni i, que com us he dit abans, va construir el Palau), hi va traslladar les col·leccions de mobiliari i objectes d’art que contenien, distribuint-les per les diferents sales amb una clara intenció d’exposició, fent col·locar les ceràmiques, les armes i altres objectes en vitrines de vidre. El seu fill, Arnau de Mercader (1852-1932), darrer comte de Bell·lloc, incrementà els fons familiars incorporant-hi unes importants col·leccions d’història natural. Adelina Pozzali, la seva vídua, hi va viure fins que va morir, l’any 1953. La Fundació Bell·lloc-Pozzali assumí aleshores el manteniment i la conservació del patrimoni, fins que l’Ajuntament de Cornellà el va adquirir i l’obrí al públic com a museu el 1995. El Museu Palau Mercader és un exponent de la forma de vida i de les afinitats culturals i artístiques d’un llinatge aristocràtic del segle passat.

26


Amb més de 3.000 objectes exposats, destaquen per la seva importància, a més a més de les ceràmiques, algunes d’italianes dels segles XV i XVI, les armes i els quadres, entre els quals hi figuren noms tan significatius de la pintura catalana contemporània com els Masriera o Josep Cusachs. Cal destacar, ja que es tracta de l’únic exemplar que se’n conserva a l’Estat espanyol, el retrat de l’arxiduc Carles d’Àustria, obra del pintor italià Andreu Vaccaro. Va ser una decisió molt encertada entrar al Palau, us ho recomano, és aquí al costat, de vegades fem quilòmetres per veure alguna cosa que ens pensem que val la pena i el que tenim a prop no ho valorem. Ah!, i després vam seguir caminant per fer “salut””.

ANTÒNIA CALDÉS

28


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Rosa Basests, Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Joan Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Antoni


Amb la col·laboració de:

Miralls, armaris, i accesoris de bany Ceràmiques i Gres Griferies i sanitaris Escalfadors a gas i termes elèctrics Accesoris de coure i llautó per lampisteria Tubs de coure, ferro, P.V.C. i politilé Calderes, radiadors i accesoris per a calefacció

C/. Major, 9 – 08901 L’HOSPITALET DE LL. Teléf. 93 337 00 70 – Fax 93 261 24 49 E-mail: awyca@awyca.com · http://www.awyca.com


Amb la col路laboraci贸 de:

10-01  

xipreret 01-2010

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you