Page 1

ANY XXX – Núm. 325 – MAIG 2009

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR


AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE MAIG DISSABTE 2, a les 7 del vespre. Mostra Nacional de Teatre Amateur a Pineda de Mar. Representació de JANGO I pel GTM de l’Ateneu DISSABTE 9, a les 10 del matí, VISITA CULTURAL A: L’Exposició Nacional de la rosa, i fira Industrial i Comercial de lBaix Llobregat Inscripcions fins al 5 de maig DIUMENGE 10, a 2/4 de dotze del migdia a Sant Feliu de Codines Representació de: Per molts anys i, El pirata, Grup Infantil del GTMX DEL DIJOUS 14 AL DIUMENGE 17 Excursió núm. 259 “Coneguem Catalunya --” SORPRESA” –

EN `PREPARACIÓ PER EL MES DE JUNY DIMARTS 9, a 2/4 de 8 del vespre a la Regiduria Conferènciacol·loqui Joan Amades i el seu costumari català, a càrrec de la Sra. Matilde Marcé DIVENDRES 12, a les 9 del vespre. Representació de l’obra DISSABTE 13, a les 8 del matí Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 260 al Montseny DIUMENGE 14, a 2/4 de 7 del vespre al Centre Cultural Barradas representació de Hansel i Gretel, Per molts anys i El pirata a càrrec del grup Infantil Margarida Xirgu de l’Ateneu. Tot seguit “Bestiari de Pere IV” Escenes de Antaviana, pel Grup Juvenil, i Poesia, a càrrec del grup Pentagrama de Valldoreix i El Grup Margarida Xirgu de l’Ateneu DIUMENGE 21, a les 12 del migdia, A la plaça de l’Ajuntament, Ballada de sardanes a càrrec de la cobla Vila d’Olesa, Memorial Jaume Reventós Dins la programació de la FESTA MAJOR.

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Tot i que un aiguat impertinent, just abans de l’inici, va intentar desbaratar la trobada de puntaires que, des de fa catorze anys, organitza l’Ateneu, la ràpida intervenció dels voluntaris traslladant el mobiliari a l’interior del Centre Catòlic, va possibilitar que la convocatòria, celebrada el passat 26 d’abril, es portés a terme amb els passos previstos, sense cap més entrebanc i amb un gratificant èxit de participació. Dels altres actes que organitzava l’Ateneu en les passades Festes de Primavera de l’Hospitalet, hem de fer referència, així mateix, a la representació teatral de La filla del carmesí que, amb una interpretació digníssima per part dels que van escenificar l’obra, va comptar amb una bona assistència de públic els dos dies que es va oferir. D’altra banda, també volem dir-vos que el llibre Esquitxos de ficció, número 22 de la col·lecció La Medusa de l’Ateneu, va tenir una molt bona acollida entre els socis i amics de l’Ateneu, amb un nivell de vendes important, la qual cosa ens fa sentir satisfets de la nova iniciativa empresa. En definitiva, el balanç final dels actes organitzats el passat mes d’abril creiem que ha estat prou bo com per animar-nos cara al futur. Ara bé, s’ha de reconèixer que, sense l’esforç de les persones que hi van posar hores i hores de manera abnegada, res hauria estat possible. Per a elles, el nostre més sincer agraïment!

MAIG


PORTADA CATALANES QUE HAN FET HISTÒRIA ROSA SENSAT I VILÀ Rosa Sensat i Vilà va néixer al Masnou el 1873. Estudià magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. Posteriorment es traslladà a Madrid per assistir a l’escola d’ especialització per a professors d’ Escola Normal. El seu afany per aprendre la portà a ampliar estudis a l’Institut Rossean de Ginebra. Convençuda que l’escola al nostre país necessitava renovar-se i amb la il·lusió d’aportar-hi les noves propostes pedagògiques europees, va connectar i conèixer de prop diverses escoles a França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Anglaterra. El 1900 va ser destinada a Alacant per exercir magisteri L’any 1903 es casava amb David Farrer i s’instal·laven definitivament a Barcelona. Fruit del matrimoni va néixer la seva filla Àngels. La seva inquietud per l’ensenyament era constant i la portà a desenvolupar una gran tasca divulgadora del nous corrents educatius. A Catalunya es desvetllava un corrent evolutiu a favor de la modernització de l’escola. Dins d’aquest context social, l’ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya varen considerar l’ensenyament escolar com una cosa pròpia . El 8 de maig de 1914 l’ajuntament de Barcelona inaugurava l’Escola del Bosc, la primera escola a l’aire lliure ubicada a l’antiga torre Laribal al parc de Montjuïc. Les aules quedaren buides durant el bon temps per traslladar l’escola al jardí en plena natura. Era una escola activa, s’hi ensenyava a aprendre no a memoritzar, s’intentava desvetllar la curiositat natural del nen per mitjà de diferents llenguatges, escrit, oral, dibuixos, poesia...una autèntica revolució en aquell temps. Rosa Sensat va ocupar la direcció de l’Escola del Bosc entre 1914 i 1930, data que passà a fer-se càrrec de la direcció de l’escola Milà i Fontanals, de la qual elevà el nivell, tasca que portà a terme de 1930 a 1939. Al mateix temps que exercia el seu mestratge, l’any 1921 havia rebut l’encàrrec de dissenyar el pla d’estudis de l’Institut de Cultura i 2


Biblioteca Popular de la Dona, pensat per a dones obreres i de classe mitjana. Durant molts anys ocupà el càrrec de presidenta de la secció permanent d’educació. Entre d’altres innovacions es va establir un pla d’estudis en el qual s’inclou un ensenyament secundari i un ensenyament professional. L’activitat de Rosa Sensat també es desenvolupà en diversos cursos i conferències als estudis normals de la Mancomunitat, a les escoles d’estiu i al mateix Institut de la Dona. Participà en importants congressos com el 1è Congrés Nacional d’Ensenyament Primari a Barcelona (1909), el 2n Congrés Internacional d’Ensenyament a París (1922) i el Congrés d’Ecoles Nouvelles a Niça (1932). Va publicar diversos llibres, alguns relacionats amb l’escola, d’altres dedicats a la dona. Entre el 1931 i el 1939, concretament durant els anys de la República, l’ensenyament fa un canvi important, a l’estat espanyol, es construeixen escoles i es modifiquen les orientacions pedagògiques. També cal destacar, a Catalunya, la formació d’aules adherides als ateneus obrers que impartien classes nocturnes per elevar el nivell dels treballadors. Rosa Sensat va dedicar la seva vida a millorar l’ensenyament. Entristida pels sofriments de la guerra i el seu desenllaç, la van jubilar el 1939 prop de complir els 70 anys. A partir de 1939 es va ofegar tot aquest impuls renovador, els mestres progressistes van ser apartats de l’escola i l’ensenyament va fer un retrocés. Tanmateix aquella llavor havia germinat, a partir dels anys 50-60 a Catalunya, sorgiren algunes escoles privades que tenien l’objectiu de recuperar la qualitat pedagògica de l’escola pública dels anys 30. La iniciativa sorgí d’un grup de mestres que de petits havien conegut l’escola renovadora. El camí va ser dificultós, no obstant això, va perseverar i va conduir a l’inici de l’Escola de Mestres que porta el nom de Rosa Sensat en homenatge a la dona que va dedicar la seva vida a millorar l’ensenyament.

Recull i comentaris CARME JORBA 3


CONVERSES

Respon: Ernest Benach i Pascual Edat: Quaranta-nou anys Fills: Un fill i dues filles Professió: President del Parlament de Catalunya

Aquest mes parlem amb el senyor Ernest Benach i Pascual, President del Parlament de Catalunya. És un honor per nosaltres haver fet aquestes converses i poder-les presentar a tots els nostres socis i amics. Quins records teniu de la vostra infantesa a Reus?, i de l’escola? Molts records. Anava a l’escola de la meva àvia, que era mestra i, per tant, tots els records d’aquella època són molt familiars. També hi juga un paper important l’inici d’una activitat associativa intensa, els estudis de música al Centre de Lectura, els campaments d’estiu, el Reus Deportiu i el Club Natació Reus Ploms... Vau cursar estudis superiors? Quan i on vau començar a treballar? Vaig començar medicina, però a tercer ho vaig deixar per posar-me a treballar. Vaig tenir diferents feines puntuals, amb contractes entre un i tres mesos fins que vaig entrar a treballar a la Generalitat de 4


Catalunya. Era l’1 de novembre de 1979, i en aquella època poca gent sabia escriure correctament el català. Què us va portar a la política? Van ser diversos motius. Crec que hi va tenir a veure el meu pas per l’associacionisme. Les meves inquietuds cíviques i culturals passaven per intentar canviar el meu país, la societat. En definitiva, volia treballar per Catalunya, per fer del meu país un lloc millor per viure. Esteu satisfet d’ocupar el càrrec de president del Parlament? Heu passat algun moment difícil que us hagi fet plantejar la possibilitat de dimitir? Estic absolutament satisfet de ser el president del Parlament. Per a mi és un gran honor i una gran responsabilitat que assumeixo amb l’orgull que et dóna servir el teu país i la seva gent. Sempre hi ha moments complicats, però mai hi ha hagut cap moment que m’hagi plantejat res més que no sigui treballar amb més intensitat per Catalunya. Al moment actual, amb temes pendents de resoldre com el nou estatut, el dèficit fiscal, la manca d’infraestructures solvents, el model de finançament, la crisi econòmica..., quina creieu que seria la millor alternativa per tirar endavant Catalunya? La millor via per aconseguir els objectius que ens hem marcat com a país és la unitat. Aquesta és la recepta: unitat, unitat i unitat. Només si els partits de govern i de l’oposició entenen que han de treballar conjuntament en els grans temes de país, assolirem aquestes fites. Si no és així, el futur de Catalunya quedarà hipotecat. Tenen raó la majoria dels catalans quan diuen que estan decebuts dels polítics? És cert que hi ha un cert desencís, però penso que fer creu i ratlla amb els polítics és injust i és un error. Com en totes les professions hi ha bons i mals polítics. És evident que cal corregir certes dinàmiques, però reclamo també que es valori la feina de moltes persones que dediquen el seu esforç a treballar pel bé de la comunitat. Esteu cansat de la política després de tants anys de militar-hi o encara conserveu la il·lusió del primer dia? 5


Ben al contrari. Sempre he pensat que sense il·lusió ben poca cosa es pot fer a la vida. Això sí, cal renovar-la, però puc dir que després de tots aquests anys a primera fila, estic tan il·lusionat com el primer dia. Deixem, però, la política i parlem de castells. Heu estat un participant actiu del món casteller durant molts anys, concretament de la colla Xiquets de Reus. Per què creieu que el món dels castells humans té tanta tradició al nostre país? Pels valors que desprenen i perquè representen tot allò que qualsevol societat o nació modernes voldrien per a elles. Per això és cert que els castells són tradició, però també ho és que tenen un gran futur. Els castells són integradors, solidaris, fomenten el treball conjunt i l’acceptació de la persona vingui d’on vingui, sigui de la condició social que sigui, tingui la condició física que tingui. I els castells també són participació desinteressada, just allò que reclamem d’una societat. I, a més a més, tenen una plasticitat única, una estètica singular i un segell propi. Teniu altres afeccions, oi? Ens en podeu parlar una mica? La música és una altra de les meves passions. En general, tot el que està relacionat amb la cultura del nostre país, m’agrada. També faig algunes col·leccions, com per exemple, la de plaques de cava. Parlem ara d’un tema preocupant: la nostra llengua; com en veieu el futur en el l’àmbit dels Països Catalans? La llengua catalana és una llengua viva i, per tant, en constant evolució. Em nego a acceptar aquesta visió catastrofista que proclama la desaparició imminent del català. Amb tot, sóc conscient de les dificultats que encara persisteixen perquè estigui normalitzada en alguns àmbits. Cal seguir treballant i no caure en el desànim perquè amb esforç i tenacitat s’aconsegueixen resultats. Les bases per a la nova llei del cinema que prepara el govern català crec que és un bon exemple d’aquest esperit. Tot i amb això, és ben cert que la situació del català al Principat és millor que no a les Illes Balears i molt millor que al País Valencià. Cada territori té situacions diferents. A hores d’ara, heu tingut més d’una parella lingüística. Esteu satisfet de les experiències que heu tingut? Creieu que aquest és un bon mètode perquè els immigrants aprenguin la llengua catalana i la valorin en justa mesura? 6


Estic molt satisfet de la meva experiència com a voluntari lingüístic i per això acabo de començar-la per quarta vegada, en aquest cas, amb una noia australiana. Penso que és un gran mètode perquè ajuda a trencar el tabú d’aquells que, per por o vergonya, no parlen en català. Perquè parlar-los en català és també obrir-los la perspectiva no tan sols d’una llengua sinó d’una cultura que no coneixen. A més, per als que compartim aquest temps amb ells també representa conèixer un nou món, el seu país d’origen. I ja que hem parlat d’immigrants, veieu possible la integració del milió i mig de persones de races, cultures, religions, costums tan diversos arribades a casa nostra d’arreu del món? Al vostre parer, com haurien d’actuar, tant les institucions com els catalans en general, per aconseguir tenir una societat cohesionada i no guetos? La integració dels immigrants és possible i bona prova n’és que en menys de deu anys han arribat a Catalunya un milió i mig de persones. Ara bé, la nostra capacitat d’integració no és il·limitada i, de fet, ja hi ha símptomes clars que sense els recursos econòmics suficients no es podrà donar resposta a les necessitats d’educació i sanitat que aquestes persones i la societat catalana en conjunt necessita. I ja per acabar i lligada amb la pregunta anterior, com veieu el futur de Catalunya? El veig bé. Sóc optimista de mena. Crec que tenim un potencial enorme com a país, només l’hem de saber aprofitar. Com a poble, els catalans tenim una gran capacitat emprenedora, de treball i d’estalvi. Són valors que ens han definit històricament i que avui són essencials per afrontar amb més garanties la profunda crisi econòmica que patim. Amb tot, ho repeteixo, el debat sobre un finançament just no està tancat. Les infraestructures, la sanitat, l’educació, i en definitiva, la cohesió de la nostra societat, en depenen.

7


ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 258 MONTSERRAT, sortida a les 8 del matí del dissabte dia 18

a

Com ja és tradició en les excursions que organitza l’Ateneu, la del mes d’abril la dediquem a visitar Montserrat. Vàrem arribar a l’aparcament a les 9, érem el segon autocar, per aquest motiu hi havia poc moviment de persones. L’hora era bona, els parterres que hi ha fins a arribar a la plaça estaven florits i en conjunt es respirava un ambient de calma. Vàrem tenir el matí lliure que cada u va poder organitzar al seu gust, alguns en primer lloc vàrem anar a saludar la Moreneta, d’altres visitaren el museu o guardaven lloc a la basílica per poder participar a l’ofici religiós, i alguns feien una petita caminada per l’entorn...Montserrat dóna tantes i tantes opcions i és tan important per a nosaltres els catalans que sempre bé de gust anar-hi. A la una sortíem, quan els visitants ja eren nombrosos i l’ambient l’habitual. Durant una hora de camí vàrem poder contemplar com ha sigut de generosa per a la terra la pluja d’aquesta primavera, els sembrats lluïen un verd tendre, els arbres les fulles netes, els seus tons i matisos fins a arribar a Palà de Torroella on, en el restaurant Can Flautes, ens varen servir un molt bon dinar. Can Flautes està situat a tocar del riu Cardener que fent camí cap al Llobregat ens ofereix un petit racó de natura. Gaudint del bon ambient al qual estem acostumats, arribàvem a l’Hospitalet a 2/4 de 7, esperant la nova sortida, que com tots ja sabeu serà els dies 14, 15, 16 i 17 de maig L’EXCURSIÓ SORPRESA de la qual com podeu suposar, no en puc dir res. Això si, ens ho passarem molt bé. Us he de dir que tenim totes les places cobertes. I el 13 de juny anirem al Montseny i dinarem a Sant Hilari Sacalm . Inscripcions el dilluns dia 1 de juny. CARME JORBA

8


DIES DE LLIBRES Com és tradicional, durant el mes d’abril, els llibres han tingut una presència important arreu. Ara que ja hem celebrat la Diada de Sant Jordi, aquest any amb un temps esplèndid, és obligat que, en aquest número de maig, hi incloguem si més no dos dels actes en què ha participat l’Ateneu: el primer, organitzat pel propi Ateneu, fou la presentació del llibre editat enguany, Esquitxos de ficció, contes i narracions de 17 autors amb dibuixos, gairebé tots, uns i altres, de socis de l’entitat. El segon, organitzat per la Biblioteca Tecla Sala, fou la trobada d’autors i autores de l’Hospitalet. El 21 d’abril, a l’Auditori Barrades, va tenir lloc la presentació del nostre llibre, que va anar a càrrec del senyor Pere Baltà que també n’ha fet el pròleg. Després d’una breu intervenció de la presidenta, els assistents a l’acte van poder gaudir de les paraules del senyor Baltà, que ens féu una interessant reflexió sobre la importància del conte en la literatura universal, ja que molts escriptors famosos van començar la seva carrera escrivint contes. Entre molts altres, va esmentar autors de casa nostra com Pere Calders i Mercè Rodoreda. Va acabar recomanant la lectura del llibre i després que la presidenta agraís al senyor Baltà l’atenció que havia tingut amb l’Ateneu i als assistents la seva presència, vam passar al vestíbul on qui ho va voler va poder comprar Esquitxos de ficció. De ben segur que molts dels qui hem escrit un dels contes publicats no passarem d’escriptors aficionats, però crec que hem de consignar que una de les nostres sòcies, l’Amèlia Sánchez, que té un conte en el nostre llibre i que ja ha obtingut diversos premis, el dia de Sant Jordi, va guanyar el Mercè Rodoreda de narracions curtes. La felicitem de tot cor i l’animem a seguir escrivint. El 25 d’abril es va fer el segon dels actes esmentats a la Biblioteca Tecla Sala. Aquesta trobada es va iniciar el 2001-2002 i té lloc cada dos anys. Presenten una guia d’escriptors i escriptores de la nostra ciutat que han editat un llibre durant els dos anys anteriors.

9


En la d’aquest any, hi recullen 178 documents de 110 autors: 89 escriptors i 21 entitats, entre els quals hi ha els nostres socis Martí Guerrero, Anna M. Fontanals, Angelina Vilella, Valentí Julià i Matilde Marcé i, com a entitat, l’Ateneu. L’acte fou presidit per la senyora Núria Marín, alcaldessa de la nostra ciutat que, després d’unes paraules de benvinguda del regidor de Cultura, senyor Mario Sanz, pronuncià un discurs en què va manifestar la seva satisfacció tant per l’acte en si com pel nombre creixent d’escriptors de la ciutat. Tot seguit, ens vam traslladar al primer pis on vam poder veure tots els llibres recollits en la guia. L’Ateneu hi tenia el de Cinc anys de converses V, editat el 2006, i Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet 1932-2007 del 2008. Després d’intercanviar impressions entre els presents, del refrigeri i de brindar amb una copa de xampany, vam anar desfilant tots els que hi vam assistir, I aquí també hem de dir que en aquesta ocasió hi va haver menys gent. L’Ateneu, però, hi va ser present amb tres dels seus socis Martí Guerrero, Anna M. Fontanals i Matilde Marcé. D’aquí a dos anys serem molts més, ja que el llibre d’enguany és l’obra de 17 autors i autores! ATENEU

10


XIV TROBADA COMARCAL DE PUNTAIRES DIUMENGE 26 D’ABRIL D’11 A 2 DEL MIGDIA El mes de maig de l’any passat la portada del Xipreret va estar dedicada a les “Trobades de Puntaires”. Us deia en aquell article que les vam iniciar l’any1996, el dia 20 d’abril i, com anècdota, feia constar que la segona (el 19 d’abril de 1997) ens va ploure i la vam dur a terme dins del enyorat espai de l’Harmonia, hi havia puntaires fins i tot dalt de l’escenari. Aquest any, hem celebrat la XIV i també hem estat remullats. De fet podem tocar campanes, ja que entre catorze només n’hi ha hagut dues amb pluja. Hi ha, però, una petita gran diferència entre aquella trobada i la d’enguany, aleshores les participants van ser unes 70 i aquest any, de les 340 que teníem apuntades se’n varen presentar 281 moltes, tenint en compte la pluja, i que ja hi ha previst un petit percentatge

d’anul·lacions d’última hora. Dels 32 grups, només en van fallar 2 (dos) Us podeu imaginar l’enrenou? Estava núvol, però semblava que s’aclariria, i vam muntar les taules i cadires tal com estava previst, al lateral de la Rambla, entre els carrers de Tarragona i Barcelona, però tant bon punt havíem acabat va començar a ploure, un gran xàfec. Ja havien arribat participants, i nosaltres estàvem plens de dubtes, teníem l’espai alternatiu dels porxos de La Farga, però com que tot estava muntat allà, era molt difícil de traslladar, a més hi havia els 11


Gegants, els Castellers, que també estaven en aquell espai. La solució primera va ser la de donar l’obsequi a les que eren allà i el dels grups, i posar unes pastetes i un porro de moscatell i donar-ho per acabat, però tot d’una van arribar reforços. La pista de bàsquet (coberta) del Centre Catòlic estava lliure i, amb l’autorització del Toni Monrós, president del CC, ens plantejàrem de fer-ho allà. Ho aconseguírem gràcies a l’ajut del Xesco de cultura, de l’ Hilario Cabezas, cap del grup Associació de veïns Paraguay Perú, de Barcelona, i diverses persones que s’hi varen afegir, en un tres i no res, teníem el parament al mig de la pista. Això sí, una mica en desordre, cada grup va anar ajuntant-se per si sol, i vam tenit força dificultats per trobar-los. Hem de lamentar un petit accident, una senyora participant va relliscar, tot portant cadires cap dins i es va fracturar el canell i en una ambulància la van portar a curar. La resta va anar, encara que amb més tràfec, com sempre. Les puntaires estaven agraïdes amb els obsequis, tant el de l’Ateneu com els de les entitats col·laboradores, així com amb la làmina del cartell de les Festes de Primavera, amb què l’Ajuntament obsequià els grups. Vam estar acompanyats per la senyora Núria Marín, alcaldessa de la ciutat, el senyor Mario Sanz, regidor de l’Àrea de Cultura, la senyora Mercè Perea de l’Àrea d’Hicenda, la senyora Verònica Rodriguez regidora del districte, el senyor Jordi Petit (que va atendre la senyora accidentada) i d’altres personalitats. Moltes gràcies a tots per ajudar-nos a dur a terme l’acte. També agraïm els obsequis cedits per diverses entitats bancàries. Com sempre vam acabar amb unes pastetes i una mica de vi moscatell. I després a descansar una mica fins l’any que ve, que esperem que no plogui. Moltes gràcies a tots. ANTONIA CALDÉS

12


LA FILLA DEL CARMESI El dia 25 d’abril el Grup Teatral Margarida Xirgu de l’Ateneu i el Quadre Escènic del Teatre del Centre Catòlic, van estrenar, conjuntament, l’obra de teatre La Filla del Carmesí, de Josep Maria de Sagarra, a la sala de teatre del Centre Catòlic. Dit d’aquesta manera, tot plegat queda molt fred, però quan has vist, potser des de fora, però des de ben a prop i des de el principi, com s’ha anat desenvolupant aquest projecte, he de confessar que aquell dissabte vaig sortir del teatre amb una sensació d’alegria, de satisfacció i a l’hora de descans. Tot havia anat força be i sense entrebancs, i el públic, tal com vaig anar recavant les seves opinions a mida que sortien del local, va quedar molt satisfet. Després de diverses actuacions del Grup de Teatre Margarida Xirgu, en que s’havien interpretat alguns fragments d’obres de teatre en format de lectura dramatitzada, el projecte va començar a bullir en el cap d’en Joan Soto. Poc a poc va anar engrescant a tots i cada un dels actors que finalment va interpretar l’obra, primer de tot amb la intenció de tirar endavant una representació en el format esmentat de lectura dramatitzada, fins arribar, a la fi, a embolicar-los en aquest projecte entre interpretació tradicional i de lectura, que si bé en un principi podria semblar una mica estrany i fins i tot perillós, va resultar una posta en escena realment interessant i novedosa, respectuosa i fidel amb el text inicial, que crec que va agradar a tothom. Val a dir que tot i que l’obra, en ser en vers, no 13


donava peu a improvisacions, tan la posta en escena, com el muntatge de l’obra, demostraven un treball acurat i ben estudiat del que el director volia presentar damunt de l’escenari. I entre tots plegats ho van aconseguir. Si a això hi afegim el missatge de l’obra: que el mal només es pot vèncer amb el bé, on la puresa d’una noia, la Carmesina, que desperta ll’acolliment i el respecte envers els altres, per part de persones que ja estaven perdudes de cara a la resta de la societat, podem dir que, a sobre, no es tracta d’una simple representació, d’un clàssic del teatre català, sinó també la voluntat de transmetre un missatge ple de valors que, donats els temps que corren, cal anar recordant constantment. Crec que és important dir que el muntatge ha estat possible gràcies a la col·laboració de dues entitats de pes dintre de la vida cultural i social del nostre barri, l’Ateneu i el Centre Catòlic. Sóc de l’opinió que cal remarcarho. A vegades les entitats actuem una mica d’esquena al que fa la resta, i crec que es bò que, de tan en tan, ens mirem els uns al altres i plegats duguem a terme projectes com aquest, que demostren que no estem aïllats i que la relació de les entitats es bona. Entenc que això agrada a la gent i transmet un missatge força positiu. Només em queda felicitar a tot l’equip que, amb el seu esforç, ha fet possible que aquest projecte pogués tirar endavant, començant pels 14


actors, l’equip tècnic i de suport i acabant amb el director, en Joan Soto. A veure si s’animen i s’engresquen en futures propostes. Finalment vull felicitar-nos per l’èxit de públic, sense el qual res de tot el que he explicat tindria sentit. Ells són els que amb el seu interès fan possible que un actor es trobi de gust a l’escenari. Gràcies a tots aquells que hi van assistir.

Text CARLES FARRES Fotos FRANCESC XAVIER FERRER

15


RISOTERÀPIA Quan l’Ateneu anuncia una conferència de la doctora Sílvia Copetti, les persones que ja hem tingut el plaer d’escoltar-la en altres ocasions esperem la data indicada. El dia 29 abril,a la sala de la regidoria, totalment plena de públic, la doctora ens va introduir en el món de la Risoteràpia: com el seu nom indica és un benefici que el riure insereix en el nostre organisme i, per tant, en el nostre benestar. Ens va explicar que la ciència occidental fins fa poc no ha reconegut aquests beneficis, malgrat que els xinesos des de molt antic ja tenien temples per anar-hi a riure, i a l’ Índia encara els tenen. Actualment en alguns hospitals del nostre país ja utilitzen mètodes de distracció per al pacient, perquè s’ha demostrat que és eficaç en la seva recuperació. Com ja és conegut existeixen diversos cursets de Risoteràpia la qual cosa ella recomana, si més no, riure sovint El riure diu que és un exercici molt complert, entre d’altres beneficis estimula tots els muscles de la cara i la seva reacció activa també una part de cervell, cosa que ens beneficia . Un cas curiós, diu que el riure fins i tot ens fa més productius, com ho demostra el fet que, en algunes empreses del Japó paren una estona la producció i els treballadors escolten, per megafonia o altres sistemes, acudits, i diversos enginys que els provoca el riure, segons han comprovat en reprendre la feina la producció és més activa i recompensa en escreix el temps perdut. La doctora ens va instruir amb paraules entenedores i amb la simpatia que la caracteritza i, ens va recomanar que introduïm en el nostre dia el riure que, al cap i a la fi, és introduir espais d’ alegria i això sempre és bo. També s’oferí per fer futures xerrades, invitant-nos a escollir un tema que nosaltres trobem interessant i que ella desenvoluparà. Moltes gràcies, doctora Copetti. Text CARME JORBA Fotos ANTÒNIA CALDÉS

16


POESIA HAIKUS: Si les mans omples amb jorns de primavera, el sol hi anida. La barca, blava, navega per les aig眉es plenes de lletres. Els ulls travessen, sense trobar la ruta, ventades fortes. Invulnerable esmicola follies, la ra贸 torna. Carme Raichs

17


COL—LABORACIONS ENTRE POBLE I CIUTAT – i 4a part A continuació s’afileraven tot un seguit de cases que tenien en comú que, per entrar-hi, havies de baixar un o dos esglaons i que, al darrera, tenien uns horts bastant grans que arribaven fins a tocar la via del Carrilet. Pel que fa a aquesta banda del carrer, segur que em deixo més d’un dels habitants i segurament que, en l’ordre dels habitatges, també fallaré, però, encara que m’exposo a una crítica, tiro endavant i anomeno els que recordo. A tocar del forn, hi vivia la família de cal Reiet, el cognom era Raventós. El pare es deia Joan i la mare Natàlia, entre nois i noies tenien quatre fills. A la casa del costat, hi entrà de gendre l’hereu de cal Peta, que es dedicava a serveis funeraris. Passo de llarg dues o tres cases perquè no en puc donar raó. Després trobàvem un rellotger anomenat Serrano, l’esparteria de la Llúcia Moral, ca la Gallinaire, crec que a continuació hi havia cal Leno, de cognom Farrés, amb un noi i una noia. També hi havia cal Salarito, el matrimoni Muñarch tenia, si mal no recordo dos fills i dues filles. Una família anomenada Torres. A cal Cabeça, els Bordas, que tenien dos fills i una filla. El gran es deia Josep i es casà amb la filla de cal Carter, que tenien una sabateria (amb això m’avanço al temps de què parlo), primer a les barraques del Rector i, quan les van tirar a terra, a la plaça que seria de Mossèn Homar. Aquesta plaça la van fer durant la guerra ja que havien enderrocat no solament l’església, sinó també la rectoria, les barraques del rector esmentades i la parada d’autobusos. Al costat de cal Cabeça, hi havia un porxo que servia per a entrar els carros o els veïns fins als horts per poder treure el que collien o el que fos, ja que hi havia un camí que arribava fins a la via del Carrilet i que per aquell costat no tenia sortida. A tocar, cal Charles, que eren lampistes, i tenien dos fills. Al costat, cal Barbeta, una carnisseria, i cal Salau, de cognom Campreciós. Era electricista. Després trobàvem, en el que avui és la prolongació de la Rambla, una masia quasi senyorial, a ca l’Adela, que es va aterrar malgrat el seu record històric, com ha passat amb molts edificis a la nostra ciutat. En esclatar la revolta militar el 1936, aquesta casa fou requisada pel Sindicat de Pagesos i, en acabar la guerra, ho fou també pels guanyadors.

18


I finalment, en aquella banda, encara hi ha l’edifici que anomenem el Centro, que, durant les trifulgues passades, ha tingut un seguit de noms fins a l’actual, Casino del Centre. A dalt, hi hagué l’Escola del Dr. Robert. A la planta baixa, la sala de ball amb la camarilla més amunt, per al públic que només anava a veure el ball. A més, el grup teatral de l’entitat hi feia funció. Al costat d’aquesta sala, el bar, una sala d’esbarjo per als socis i, al darrera, el patí on, juntament amb el pati de ca l’Adela, s’instal·laven els envelats de la Festa Major. Com que de passada he esmentat el carrer de Casanovas, detallaré un xic els pocs habitants que hi havia en aquell tros de carrer, com que, a la dreta (mirant des de la Rambla), gairebé tot eren estables o sortides de carro, a tot estirar hi podia haver un parell de pisos. Quant a l’esquerra, començant per la Rambla, crec que hi havia la casa d’un paleta que, si no vaig errat, es deia Bordas, després venia un camp que potser arribava fins a la meitat de l’illa i per la part de darrera, fins al carrer de Barcelona. Tot seguit hi havia una fabriqueta on feien màstic, aquell producte que feien servir per enganxar els vidres tant de les finestres, com de les ventalles i aparadors. La família Tonda, una mare i tres filles, vivia a la casa següent i a l’altra, la família Franquet, un matrimoni, el Josep i la Pepeta, amb dos fills, el Ramon i el Josep. A continuació, venien dues quadres, la primera era de cal Pena, situada al darrera de la casa que donava al carrer de Barcelona. L’altra pertanyia a cal Granota, és a dir al matrimoni Josep Sunyol i Dolors Marcé, que van tenir dues filles, la Maria i l’Esperanceta. La gran es va casar amb Martí Gamisans, i van tenir noi i noia, Josep i Maria. ALBERT CASAS

19


VIATGE A LA PATAGÒNIA - i 2a PART Diumenge, 18. Al matí abandonem la ciutat de Calafate considerada la capital nacional de les geleres, i, per mitjà d’una furgoneta, anem en direcció a la frontera xilena. El recorregut de 60 km per un territori desert, sense vegetació, amb una terra fosca, sense veure cap població, ni vehicles en cap direcció. Arribant a la frontera xilena ens diuen que no admeten que cap mena de fruita passi a la part xilena. Efectivament, portem dues o tres peces de fruita i els vigilants xilens ens donen l’opció de menjarles allí mateix o abandonar-les. L’explicació que ens fan del perquè no podem passar fruita, és pel perill que una mosca argentina contamini la fruita xilena. Quan lliurem la sol·licitud per entrar a Xile, ens donen un volant que hem de conservar per després poder sortir del país. Només entrar en terra xilena, el panorama canvia ràpidament, comença a veure’s vegetació i terrenys cultivats. Amb una altra furgoneta ens traslladem de la frontera a l’hotel Weskar Patagonia Lodge de Puerto Natales, un hotel molt curiós construït totalment de fusta i amb una distribució de les habitacions força complicada. La ciutat de Puerto Natales de 15.500 habitants està situada a la vora del Canal Señoret, i davant de la serralada dels Andes Patagònics, prop de Parque Nacional Torres del Paine. Dilluns, 19. Després d’esmorzar, en vehicle viatgem durant 3 hores fins a arribar a l’aeroport de Punta Arenas, des d’on volem fins Puerto Montt. Després de 83 km arribem a l’hotel Solace de Puerto Varas . Puerto Varas, ciutat turística de 29.000 habitants situada a la vora de l’esplèndid llac Llanquihue el segon més gran de Xile amb una superfície de 86.000 ha. El panorama de gran bellesa amb el volcà Osorno de 2652 m a la proximitat i que té una capa de neu que cobreix bona part de la seva cúpula de tal manera que sembla pintat per la mà de l’home. A l’hotel Solace sopem i dormim. Dimarts, 20. Avui farem el Creuer dels Llacs. En cotxe, ens porten vorejant el llac Llanquihue fins a arribar a Petrohué des d’on iniciem la navegació pel Lago Todos los Santos fins a Peülla. De Peülla anem fins a Puerto Frias on hi ha la frontera amb l’Argentina. Per passar la frontera anem un grup d’onze persones i ens hem de sotmetre a una revisió de maletes; però sorprenentment no ho fan de totes elles, sinó que en trien només 5 o 6 a l’atzar. Ja a l’Argentina, naveguem pel Lago Frias fins a arribar a Puerto Alegre. Després en un bus ens porten a Puerto Blest. Naveguem novament pel Lago Nahuel Huapi fins a arribar a Puerto Pañuelos . 20


Finalitzada la navegació, amb l’esperit relaxat després de la contemplació de les aigües tranquil·les, els boscos i la vegetació a les dues vores dels llacs i la diversitat de muntanyes, emprenem viatge amb un bus que ens porta a la ciutat de San Carlos de Bariloche, on ens allotgem a l’hotel Nevada. Dimecres, 21. Sortim d’excursió al Cerro Campanario. El Cerro Campanario és un monticle de 1642 m d’alçada que pugem per mitjà d’un remuntador amb telecadires. Arribats al cim de la muntanya ens trobem amb dues terrasses i un mirador des d’on contemplem un espectacle verament meravellós. El dia és esplèndid, assolellat, hi ha una panoràmica de llacs, petites illes amb molta vegetació i alguna caseta baixa entre els arbres, les aigües tranquil·les dels llacs d’un blau intens, amb muntanyes a la llunyania, un espectacle que no es pot descriure. Cal veure’l i admirar-lo. A la tarda passegem per la població de Bariloche. Sant Carlos de Bariloche de 77.000 habitants a la vora del Lago Nahuel Huapi , és un centre turístic internacional amb paisatge de muntanya, boscos, llacs i rius de aigües pures, prop dels Andes, on s’esquia a l’hivern i a l’estiu es practica el rem, la pesca i les excursions a muntanya. Fou fundada per alemanys i austríacs que li han donat construccions semblants a poblacions dels Alps europeus. Tenen molts establiments de venda de xocolata. Dijous, 22. Sortim de la Patagònia per arribar a la part més septentrional d’Argentina. Emprenem el vol des de l’aeroport de Bariloche a les 9.50 i arribem a l’aeroport de Buenos Aires a les 12.50. Sense sortir de l’aeroport, a les 15.00, emprenem novament el vol i arribem a Iguazú a les 16.45. Una guia ens fa passar la frontera amb Brasil i ens porta a l’hotel Bourbon Cataratas de 5 estrelles. Hotel amb dues piscines, dos restaurants al seu interior, pista de tenis, una capella, centre de convencions, botigues, saló de bellesa, zona de tir a l’arc, viver per a aus del territori, terreny per al cultiu hortícola, plataners i molts més arbres de diverses fruites, etc.

21


Divendres, 23. Visita a les cascades Iguazú del costat argentí. La paraula guaraní Iguazú significa “aigua gran”. El riu Iguazú neix a Serra do Mar, transcorre per més de 500 km abans del gran desnivell de les cascades i després de 28 km desemboca en el riu Paranà. Un vehicle ens fa passar la frontera de Brasil per entrar a l’Argentina novament i ens porta al centre de visitants del parc on pugem en un petit tren de gas que ens porta a la zona de passarel·les. Després d’un recorregut de poc més d’un quilòmetre de passarel·les per sobre del riu, arribem a la gran balconada on contemplem la famosa Garganta del Diablo. Per la línia divisòria entre Argentina i Brasil es precipiten les revoltades aigües caient a 80 metres topant al fons i aixecant núvols de vapor d’aigua que deixen mullats els visitants. Tot acompanyat per un gran estrèpit i un bell Arc de Sant Martí format pel sol i el plugim de les aigües. El núvols d’aigua polvoritzada permeten el creixement de gran varietat de plantes als illots propers i la vida de diversa quantitat d’ocells i altres animalons. Un espectacle de memorable bellesa. Després de la Garganta del Diablo, per camins i altres passarel·les, contemplem altres cascades prou espectaculars, les Dos Hermanas, Salto Bossetti, Salto Bernabé Méndez, Salto Bernabé Mbigua, Salto San Martín, etc. Dissabte, 24. Després d’esmorzar, passem la frontera brasilera i ens porten a l’aeroport d’Iguazú, on embarquem a les 14,10 en direcció Buenos Aires, on arribem a les 16.00 . Al vespre anem al Café de los Angelitos i, després d’un bon sopar, ens ofereixen un espectacle de Tangos. El Café de los Angelitos és un local típicament argentí. Entrant trobem una gran sala amb les parets plenes de grans fotos d’artistes, cantants i balladors famosos, en les quals no falta la de Carlos Gardel, que havia estat client habitual de l’establiment. A l’interior hi ha les taules on es pot sopar i un escenari on es fan els espectacles. Una orquestra amb sis músics, dos cantants i deu balladors de tangos els quals durant una hora i mitja amenitzen la nit. Diumenge, 25, Al matí visitem el barri de San Telmo, barri típic on hi ha balladors de tangos pels carrers i fira d’antiquaris i brocanters. Recorrent la fira curiosament vàrem trobar uns catalans de Blanes (de catalans n’hi ha pertot arreu). A les 16.20 emprenem el vol cap a Barcelona, passem la nit volant i arribem a destinació el dilluns al matí a les 7.50. Acabem el viatge força cansats, però amb la satisfacció dels records de les meravelles contemplades. MARTÍ GUERRERO

22


L’EXILI DE 1939 El proppassat mes d’abril s’han complert 70 anys del final de la guerra civil. Exposicions, conferències, articles, documentals, entrevistes, etc. ens han apropat a les llargues corrues de milers d’homes i dones, joves i vells, i infants de totes les edats, carregats amb algunes de les seves pertinences, a peu, amb carros, etc., que sovint havien d’acabar abandonant pel camí, el camí de l’exili que havien emprès sense saber què els esperava darrere la frontera. Diuen que estaven segurs que serien ben acollits, anaven a França, un país democràtic i amic. El que no podien preveure, com d’altra banda no ho havia previst el govern francès, tot i que estava assabentat que hi hauria una arribada en massa d’espanyols, potser uns 60.000, era que, en menys d’una setmana, prop de 500.000 persones, entre civils i soldats, travessarien la frontera i demanarien auxili! S’ha parlat també abastament dels camps de concentració francesos, de la situació tan precària dels refugiats, de la separació de les famílies, de les dones que hi parien, dels nadons que hi morien, del fred, de la fam, de les malalties, de les epidèmies, els polls, la sarna, la tinya, etc. que van patir, de com havien de fer les necessitats a la sorra, etc, i cal afegir-hi els maltractaments dels soldats francesos, sobretot dels senegalesos, Només cal llegir el testimoni d’alguns dels supervivents, criatures aleshores, a la revista Sàpiens, núm. 78, i altres memòries. S’ha criticat i molt l’actuació de les autoritats franceses, la seva falta de previsió i les fatals conseqüències que això va comportar per a milers i milers de persones. No les excuso, tanmateix penso que, si la situació hagués estat a la inversa i 500.000 francesos haguessin entrat en menys d’una setmana, no dic a Catalunya, sinó a Espanya, què haurien fet les autoritats espanyoles, què n’haurien fet de tota aquella gent? Potser també els haurien tancat en camps de concentració, no hi hauria hagut senegalesos, però potser policies o guàrdies civils i, qui sap, potser moros, i els haurien tractat bé? Tot plegat ho haurien fet millor, les autoritats espanyoles? No ho sabem, és clar, però potser caldria posar-ho en dubte. D’altra banda, una cosa era l’actuació del govern i, de l’altra, la de la població francesa. A vegades se l’ha acusada de passivitat davant la situació i, fins i tot, d’aprofitar-se’n a l’hora, per exemple, de llogar gent per treballar la terra. En casos com aquests sempre hi ha persones que

23


actuen en benefici propi. D’altra banda, és cert que hi havia un cert recel cap als exiliats i em sembla que s’explica, encara que potser dirho no és políticament correcte: no tots tenien les mans netes de sang, entre els milers de persones que van fugir simplement perquè havien manifestat les seves idees polítiques o havien tingut un càrrec o simplement per por de represàlies injustificades, n’hi havia d’altres que havien comès crims com els que vaig explicar en el meu article Memòria històrica. Em consta, però, que molta gent francesa va ajudar per, si més no, millorar les condicions de vida dels refugiats. A vegades era ben poc el que podien fer, perquè no tothom tenia influència o coneixences importants, i l’únic que podien fer era donar menjar i roba. Voldria explicar tanmateix uns exemples viscuts i estic segura que no són els únics. Jo encara no havia complert onze anys aquell febrer de 1939 i vivíem a Perpinyà. Com ho he explicat en el meu llibre Memòries incompletes, el pare, un vespre que venia del Centre Espanyol, ens va explicar que una allau impressionant d’homes i dones, de vells i d’infants, de civils i de soldats, personalitats i gent anònima, anaven entrant per la frontera... Les autoritats franceses es veien desbordades i anaven de corcoll. Els tancaven en centres d’accueil, de fet els camps de concentració. El Centre Espanyol es preparava per ajudar aquells dissortats, que ho havien perdut tot. A partir d’aleshores, molta gent de Perpinyà aniria durant dies portant roba i menjar, que es distribuiria després entre els refugiats. No sabíem encara si, entre ells, hi havia algú de la família o alguns amics. El pare va començar les visites als camps d’Argelers, Sant Cebrià, el Barcarès, a la recerca de parents i amics. A hores d’ara em sap greu no haver-li preguntat més coses, ell no solia explicar-ne gaires. Fa uns pocs anys, un dia que vaig visitar Josep Muntaner, el Passoles, al seu domicili de Terrassa, em va explicar que la primera persona coneguda que va veure al camp va ser el pare:”Quina alegria, noia, em va dir, quan el vaig veure i el vaig poder abraçar!”. El pare va poder treure del camp dos dels fills del doctor Isern, que havia estat metge a la nostra ciutat, el Teòfil i el Salvador, aquest amagat a la camioneta que portava pa al camp i que menava un forner de Perpinyà, molt amic del pare i que no va dubtar a comprometre’s sempre que pogué. Dels parents només el meu cosí Antonet va anar a parar en un camp a la Cerdanya francesa. De fet era soldat a Guils i, a la retirada,

24


va entrar per la Tour de Querol. Una família amiga nostra de Montlluís, els Bigorre, amb el pare, l’hi van anar a buscar amb un cotxe que portava la filla gran i l’en van treure d’amagatotis, ocult sota les faldilles de les altres tres dones que els acompanyaven, per si els parava algun dels nombrosos controls policíacs. Els Bigorre, que no havien dubtat gens a comprometre’s en aquella evasió, encara van fer més, van tenir l’Antonet a casa seva, ara diríem que sense papers, durant uns mesos fins que es va poder regularitzar la seva situació i va poder venir a Perpinyà a casa nostra i més tard tornar a l’Hospitalet. També és clar que persones com polítics, intel·lectuals, metges, etc., van tenir o la possibilitat d’evitar el camp de concentració o sortirne més aviat, perquè eren personalitats reconegudes. La gent anònima no va gaudir de privilegis, si no tenien familiars que visquessin a França i els poguessin reclamar, o si decidien tornar a casa. Per casa van passar o s’hi van estar força gent, perquè els que tenien la nostra adreça, ja no anaven al camp com la senyora Isern i la seva filla Fanny que, a la frontera, argumentaren que tenien un gendre a Perpinyà, i els facilitaren que arribessin a casa nostra, i una cosina, l’Angelita i el seu nen. El doctor Solé i Pla, que naturalment, com a padrí dels Voluntaris Catalans de la 1a Guerra Mundial, fou ben rebut a Perpinyà, s’estigué a casa uns mesos fins que va poder embarcar cap a Colòmbia. Atès que al pis no hi havia prou habitacions per dormir tanta gent, les propietàries de la casa no van tenir cap inconvenient a llogarlos-en dues de la planta baixa, com tampoc en va tenir cap, la nostra veïna, madame Duedra, a tenir de llogater, durant un cert temps, un refugiat que es deia Andreu de cognom i que recordo molt bé amb els cabells arrissats i el posat seriós. Els pares, anys a venir, es pensaven que potser es tractava de Josep Andreu i Abelló. Aquests exemples de solidaritat poden semblar insignificants, però estic segura que n’hi va haver molts més que ignorem. Tant de bo no hàgim de viure mai més una situació tan tràgica, que, d’altra banda, per a alguns dels refugiats, va anar seguida de l’internament als camps de concentració nazis molt més terribles i on molts van morir. Desgraciadament, però, encara se`n repeteixen de semblants arreu del món.

MATILDE MARCÉ

25


HO SABÍEU UNA HISTÒRIA QUALSEVOL CURS DEL 65 La Laia s’havia esforçat molt per aprovar l’ingrés i el primer curs del batxillerat en només sis mesos. Això li va anar força bé per poder seguir els estudis, ja que en treure “Matrícula d’Honor” a l’ingrés, es van estalviar les despeses de la matrícula següent. No eren uns moments gaire brillants a casa seva, amb el seus pares grans i, sobretot perquè el pare estava molt malalt. Fos com fos la Laia, que tenia 13 anys, malgrat sentir-se una mica inferior a les seves companyes, a causa de la diferència que trobava en l’ambient que es respirava a casa seva, més aviat trist i fosc, volia fer el batxillerat i, si fos possible una mica més. Aquell curs, però, va ser diferent: Al començament de les classes, un noi se li va asseure a la taula del costat, en Marc. Això li va fer sentir un petit sobresalt al cor; a ella en Marc li queia molt bé i, el fet que ell tries aquell lloc, havent-n’hi d’altres de buits, semblava que també es trobava bé al seu costat. En aquells temps, 13 anys, Mare de Déu, tot era tan diferent... La Laia es va anar enamorant d’en Marc, i van anar passant els dies. A ella li agradava tenir-lo allà prop, i s’anaven consultant coses dels temes que estudiaven. Intentava trobar-se’l pel carrer, més o menys tots fèiem el mateix recorregut, total per res, per mirar-se i dir un adéu apressat. Eren tanmateix uns temps preciosos, els temps del primer amor, aquell que diuen que sempre es recorda....,el Marc....,sí, sempre es recorda amb un afecte especial. Tots dos, és clar, van fer-se una mica més grans, 15-16 anys. Les trobades amb la colla d’amics van canviar una mica, també passejaven, prenien alguna cosa en un bar tot fent petar la xerrada i, alguns diumenges a la tarda, feien una festa, posant discos lents i una mica de begudes, a casa d’un o altre, la que era més gran, i les parelletes s’anaven acostant, s’anaven fent notar les atraccions de cadascú.

26


La Laia i el Marc també ho van fer, és clar, i alguna vegada havien sortit sols, sense el grup, anant al cinema o a fer un volt. Ella l’estimava molt, amb aquell amor pur dels 16-17 anys, que tots voldríem tornar a sentir, però, i aquí hi ha el “però”, deien els més grans que hi havia molt de temps per endavant, que no tinguessin pressa, que eren massa joves... I un bon dia, ja fos per part d’ell o d’ella, aparegué una altra persona, i les circumstàncies feren que és separessin, que l’un o l’altra creguessin que potser sí que els convenia més, gairebé sempre influenciats pels més grans. Però els més grans tenen sempre raó? Penso que NO, ningú sap el que és millor, i molt menys per un altre. Si la Laia no s’hagués deixat influenciar pels més “grans”, potser hauria estat més feliç?... qui sap...i el Marc?... El que diuen és que el primer amor sempre és “especial”, pur, net, i que, sí, sempre, sempre, es recorda. La Laia es va anar fent gran, com tothom, es va casar, va tenir fills i nets; com el Marc, naturalment. La vida sempre segueix el seu curs. Després, a mesura que va anar passant el temps, és molt possible que tant el Marc com la Laia pensessin que no ho havien acabat d’encertar, i també és més que possible que recordin aquells moments feliços i innocents. La vida és una gran incògnita, i de vegades fins i tot pensem que és una estafa. El que us puc dir és que el primer amor sempre és “especial”, pur, net, i que sí, sempre, sempre, es recorda... ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors:, Emili Bona, Antònia Caldés, Albert Casas, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Valentí Julià, Matilde Marcé.

28


Amb la col·laboració de:

ASSOCIATS S.L.P.

c/ Roselles 24 – 08901 – L’HOSPITALET – Barcelona Tel. 93.337.07.68 – Fax 93.338.54.06 E-mail: info@moraliassociats.com www.moraliassociats.com

Ja podeu adquir a la secretaria de l’entitat el llibre: “ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (1932-2007) 75e. ANIVERSARI” I el d’enguany, número 22 de la col·lecció La Medusa: “ESQUITJOS DE FICCIÓ. CONTES I NARRACIONS DE L’ATENEU”


Amb la col路laboraci贸 de:


09-05  

Xipreret 05-2009

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you