Issuu on Google+

ANY XXXV– Núm. 378 MARÇ 2014

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ DIUMENGE 2, a les 6 del vespre, Òskar-show, espectacle d’humor i màgia. DIJOUS 6, a les 7 del vespre, conferència: Les claus del 9N, a càrrec del senyor Jesús Palomar, organitzat per Òmnium Cultural. DISSABTE 8, a 2/4 de 7 del vespre, Vèncer o morir, presentació de curtmetratge i xerrada, a càrrec de Miquelets de Catalunya. DIJOUS 13, a 2/4 de 8 del vespre, inauguració de l’exposició de pintura del senyor Pere Pahissa. Romandrà oberta fins el dia 28. DISSABTE 15, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 312, a Cotlliure, dinar a Llançà. Inscripcions dimarts dia 4. DIJOUS 20, a les 7 del vespre, conferencia Vida sana amb l’Osteopatia, a càrrec de la doctora Meritxell Fernández. DIVENDRES 21, a les 7 del vespre, Dia Mundial de la Poesia. DISSABTE 22, a les 10 del matí, visita cultural guiada al Museu de la Xocolata. Inscripcions fins al dia 17. DISSABTE 29, a la tarda. Dia Mundial del Teatre, actuació de diversos grups de teatre. Organitza la Federació de Teatre Amateur de Catalunya.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIMART 8, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre 17.14. L’hora del poble, organitzat per ANC. DIJOUS 10, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre de Jordi Panyella Salvador Puig Antich, cas obert, a càrrec de l’autor. DIMARTS 22, a 2/4 de 8 del vespre, presentació del llibre número 27 de la col·lecció la Medusa L’Hospitalet i la guerra del Francès. DISSABTE 26, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 313, visita a Montserrat i dinar a Monistrol. DIUMENGE 27, d’11 a 2/4 de 2 del matí, XIX Trobada comarcal de puntaires a la Rambla de Just Oliveras. A les 7 del vespre, representació de l’obra de teatre Vademecum, a càrrec del Grup de teatre juvenil. DIMARTS 29, a 2/4 de 8 del vespre, conferència 1714-2014 L’evolució de la societat civil catalana, a càrrec del senyor Quim Torra, director del Born Centre Cultural.


Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquest mes, en el Xipreret, entrevistem una persona que desplega una gran activitat en l’àmbit del món associatiu de la nostra ciutat. Es tracta d’Eulàlia Panyella, directora del grup coral infantil Els Matiners que, des de principis d’any, assaja al nostre local. Us recomanem que us llegiu la conversa: coneixereu fins on arriba el seu dinamisme i, al mateix temps, sabreu què pensa de l’Ateneu, de l’Hospitalet i de la situació tan especial que viu el nostre país en l’actualitat. Els qui teniu una certa edat, ben segur que recordeu l’enrenou que es va muntar a Catalunya, i a bona part del món, amb motiu de l’execució a garrot vil de Puig Antich per part del govern de Franco, el 1974. Els altres, els més joves, en teniu referències, o heu vist la pel·lícula Salvador, que és una encertada visió dels darrers anys de vida del jove militant anarquista. Quaranta anys després d’aquella mort injusta, el periodista Jordi Pallenya ha publicat el llibre Salvador Puig Antich, cas obert, en el qual aporta noves proves que posen en dubte la legalitat i la sentència del judici. Doncs bé, el pròxim 10 d’abril l’autor vindrà a presentar-lo – i a dedicar-lo, a qui vulgui -, a la sala d’actes de l’Ateneu. No us ho perdeu!!! Per últim, només ens queda avançar-vos dues notícies. Una, el 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, la nostra entitat presentarà el llibre, corresponent a la col·lecció La Medusa, L’Hospitalet i la guerra del francès, que recull un seguit de textos que Francesc Marcé va publicar fa uns anys sobre aquest tema. Dues, l’Assemblea General de socis de l’Ateneu tindrà lloc, aquest any, el diumenge 11 de maig. No cal dir que us agrairem la vostra assistència als dos actes.

MARÇ


PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LES GERMANIES La Revolta de les Germanies, va ser una rebel·lió armada que es va produir en el Regne de València i a les Illes Balears ben entrat el segle XVI, durant el regnat de Carles I. Els analistes històrics moderns mostren discrepàncies sobre si la Revolta de les Germanies fou una "primera revolució moderna"; però, en definitiva, la revolta s'emmarca dins d'una sèrie de convulsions europees que marquen la primera crisi del sistema feudal. En el cas dels Països Catalans, hi va ajudar l’’impacte de la pirateria a les nostres costes, que va provocar un procés d’autodefensa organitzada en viles i ciutats. Els menestrals armats van fer front als pirates, però aviat van utilitzar la força contra els nobles i les oligarquies urbanes, sobretot en aquelles viles que veien ofegades les seves aspiracions de progrés econòmic i social. L’enfrontament de la menestralia contra la noblesa amb drets feudals sobre nuclis urbans va generar, també, una situació d’inquietud al camp. Tanmateix, la repercussió de la revolta més enllà del Regne de València i de Mallorca fou minsa. De fet, aleshores, el rei estava a Aquisgrà concentrat en la seva coronació com a emperador, i les úniques mesures que prengué davant la revolta foren la prohibició de l'ús d'armes i l'eliminació d'algunes de les seves concessions, prohibicions que ningú no tingué en compte.

2


A València, els menestrals van constituir una junta revolucionària, la dels Tretze, formada per un representant de cada gremi, que tenia per objectiu regir la ciutat. Els intents de la noblesa per excloure’ls del govern van fracassar el 26 de maig de 1520, quan els agermanats van aconseguir el control del consell. A començament de 1521 liquidaren els drets senyorials i suprimiren imposicions fiscals municipals, de la Generalitat i reials. Pel febrer de 1521 també començà la revolta a Ciutat de Mallorca. El poble va assolir el control municipal i les viles foranes es van sumar a la revolta. Els agermanats van ocupar el castell de Bellver, on hi hagué una matança de senyors. La noblesa es va concentrar a la ciutat murada d’Alcúdia. Els agermanats es van mostrar respectuosos amb la legalitat, van aixecar actes notarials de les seves disposicions i van proclamar lleialtat al rei. D’altra banda van impulsar una política fiscal equitativa i van intentar reformes radicals, com ara batejar massivament mudèjars i afranquir els esclaus. El bateig forçat s’entenia com una mesura igualitària, atès que obligava els nobles a tractar els mudèjars amb els mateixos drets que els cristians. La conflictivitat bèl·lica esdevingué inevitable. Per l’agost de 1520 sortí de València l’exèrcit agermanat. El 25 de juliol de 1521 els revolucionaris van destrossar a Gandia les forces reials. Després van marxar cap a Elx i Oriola, però les forces realistes els van barrar el pas. Per la seva banda els exèrcits castellans del rei, un cop conjurat el perill dels comuners, ja arribaven a la ratlla d’Almansa. A la tardor, els realistes van atacar València, on van entrar el 14 d’octubre. A Mallorca, els agermanats, van assaltar inútilment Alcúdia al desembre. L’arribada de galeres amb tropes reials, l’octubre de 1522, va capgirar la situació. Nobles i realistes van assetjar i atacar Ciutat de Mallorca. Els agermanats mallorquins no van tenir més remei que rendir-se el 8 de març de 1523. La repressió va ser terrible; a València van ser executats més de 100 dirigents agermanats, i a Ciutat de Mallorca, més de 200. D’altra banda, tot i la brevetat del conflicte, les pèrdues de la guerra van ser importants; a València, uns 10.000 morts en combat i milers de desplaçats i refugiats. A Mallorca, sembla que les pèrdues humanes també van ser destacables. Al País Valencià, però, les revoltes populars van rebrotar unes dècades més tard, conegudes com Segona Germania. En efecte, principalment a les comarques de la Safor, La Marina i el Comtat, d’on havien estat expulsats el 1609 la major part dels moriscos d’aquells territoris, els nombrosos despoblats foren ocupats per població provinent la major part de Mallorca; però els nobles, considerant-se 3


amos i senyors d’aquelles terres, imposaren als pagesos immigrats unes càrregues impositives insuportables, que comportaren el natural descontentament. Aquests s’agruparen en sindicats i nomenaren advocats defensors dels drets que emparaven llurs exigències: diversos privilegis de Jaume I, Pere el Gran i Pere el Cerimoniós inserits en l’Aureum Opus. A més, a més els senyors exigien molts més drets que els estipulats en les cartes de població. Denegades totes les reclamacions, i veient que el bloc monolític dels senyors i de les autoritats eclesiàstiques (no així el clergat local i les ordres mendicants en general) s’alçava contra ells, els pagesos van recórrer a la rebel·lió armada. Les tropes reclutades pel virrei van derrotar els agermanats en les proximitats del poble de Setla (Marina Alta). Els caps de la revolta van fugir, però molts pagesos caigueren presoners i foren condemnats a galeres. Corria l’any 1694. Dels dirigents, Francesc Garcia va aconseguir lliurar-se’n eludint una persecució sistemàtica, i esdevindria un dels cabdills més populars durant la Guerra de Successió. ANTÒNIA CALDÉS Fonts: Atlas d’història, AA. DD. Enciclopèdia Catalana, 2009 Història del País Valencià (de les Germanies a la Nova planta) AA. DD. 1975 Fotos: Coberta: Portada de la recopilació de lleis valencianes titulada: Aureum opus Interior: 1, Muralles d’Alcúdia. 2, Port de Dénia

4


CONVERSES Respon: Eulàlia Panyella Ferreres Nada a: Barcelona Edat: 49 anys Estat: Casada Fills: Un nen i una nena Professió: Filòloga

Aquest mes conversem amb Eulàlia Panyèlla, una sòcia polifacètica i amb una ampla activitat associativa. Sou nascuda a Barcelona. Què recordeu de la ciutat de quan éreu petita? Doncs, el barri de Sarrià, Vallvidrera, l'Eixample i el barri Gòtic, el meu món d'aleshores. Una Barcelona que ja em semblava gran i urbana. Què us sap greu que s'hagi perdut? I que s'hagi guanyat? Sempre em dol una mica perdre paisatges del passat, i quan dic paisatges em refereixo també a micropaisatges: botigues, racons, façanes, algun jardí, algun carrer... És senyal que els anys passen. La Barcelona actual és una barreja d’aparador internacional que ens ha pres parts senceres de la ciutat a la classe mitjana i baixa, i d’altra banda una bona ciutat en molts aspectes i que cal no deixar-se arrabassar a mans del millor postor. Parleu-nos de la vostra infantesa. Com va ser la vostra etapa escolar i d'institut? La meva infantesa és el meu paradís perdut, mitificat al 100%. Passava el meu temps a Vallvidrera, en una escola privilegiada per la seva llibertat en tots sentits. No sé si en l'actualitat hi tindria lloc aquella manera de fer. El batxillerat el vaig fer en un centre privat academicista al màxim, m'hi vaig avorrir bastant però vaig adquirir-hi una sèrie d'instruments molt necessaris. 5


Us vau llicenciar en Filologia Catalana. Què us va animar a cursar aquesta carrera? D'entrada una faciliat innata per la llengua, i després una intuïció econòmica (em veia capaç de guanyar-m'hi la vida). Cal dir que vaig renunciar a fer Belles Arts per inseguretat en totes dues coses. També el signes del temps van col·laborar en la tria (estem parlant dels inicis dels anys vuitanta). Durant la dictadura franquista el món de parla catalana era ben reconegut fins i tot pel règim, de fet, la TV de Miramar també es podia veure a les Illes. Què sentiu ara quan veieu la manipulació política que es fa des del Govern Central i dels governs Balear, Valencià i Aragonès? Sento que hem d'acabar amb tot això. No s'aturaran. Hem de plantar cara. Apuntem-nos a qualsevol lluita, cap és inútil. No podran amb nosaltres. Ajudem els que ja s'han organitzat, és una bona manera de començar: Som Escola, a Acció Cultural del País Valencià, Mestres de les Balears, la CAL, Òmnium, Plataforma per la Llengua, la gent de la Franja... Per la vostra edat, crec que vau anar a la universitat cap a la fi de la transició i amb la influència dels fets del 23F de 1981. Com vau viure aquells temps? Tinc 49 anys. El 23 F em va agafar al Batxillerat encara. Com a anècdota, vaig viure durant vint-i-quatre anys amb els meus pares davant de la Caserna del Bruc, i puc dir que aquell vespre i l'endemà estàvem consternats a casa: pares demòcrates, els fills mascles membres del moviment d'Objectors de Consciència, un germà petit que volia ser periodista... En fi ja ens havíem fet grans i l'exèrcit no era broma, vam entomar “la broma” amb la sang glaçada a les venes però amb ganes de fer-hi el que fos i tirar endavant la incipient democràcia. Aquesta democràcia que creiem guanyada i que perdem en tantes “lleis” o “decrets” del PP. Malgrat ser de Barcelona teniu una vinculació important amb l'Hospitalet. Què us va portar a la nostra ciutat? El destí estava decidit, tinc un nom i un cognom que ben bé poden passar per hospitalencs. Però m'hi va dur la feina. Vaig treballar durant cinc anys (1984/1989) de professora de català per a adults a escoles d'adults i a aules de cultura de l'Hospitalet, vaig formar part del col·lectiu de professors de català de la ciutat, vam compartir una il·lusió per la feina i una amistat que encara dura actualment. En un futur més llunyà, l'any 2002, amb el meu home vam decidir venir-hi a viure. 6


Així que porteu dotze anys vivint a l'Hospitalet. Com veieu aquesta ciutat, què en penseu? La veig densa, i no és una ironia. Caram, és que no es podia construir enlloc més? La veig mal connectada amb Barcelona per terra (-: . De vegades em penso si està fet expressament per tenirnos-hi engabiats. Tant costava fer una fluïda i més xica extensió de l'Eixample barceloní, un cop salvats Collblanc i Sants? A part de l'urbanisme, cal dir que la trobo divertida, un pèl intimidada per la gran Barcelona, una mica massa uniforme en les formes de vida en general. Però és un dir. He trobat gent, sobretot adults i joves, que m'han donat exemples que em fan plantejar la meva forma de viure. També la trobo valenta, acollidora, mestissa (el mestissatge m'agrada), té a prop el cap i casal! I sobretot admiro i aprecio profundament la gent del barri del Centre, he descobert una societat admirable. Estic convençuda que és un bon lloc per als nostres fills. Poden aprendre-hi molt. La ciutat té molts problemes i jo, que sóc de lletres, no estic gens convençuda que els que saben d'economia hi facin el que s'ha de fer. Actualment esteu treballant per al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, concretament a la Delegació del Districte de Ciutat Vella, vaja, que gairebé comenceu de zero amb els vostres alumnes. Ens en podeu parlar? Parlar de la meva feina té un perill... No acabaria. Tinc una gran sort de fer la feina que faig. Tinc alumnes de tots els nivells, però per la idiosincràsia del districte estic més dedicada als tres primers nivells, els tres segons nivells són anecdòtics a Ciutat Vella. Els meus alumnes han d'entrar a la cultura i a la societat catalana, i per aquest objcetiu el català és primordial, són els pares i mares dels petits catalans de les cinc parts del món. Heus ací la importància que té destinar una part del pressupost públic a ensenyar català. Veieu voluntat d'integració en aquests nou vinguts amb els quals esteu treballant? En una part d’ells. A partir de primer curs ja tenen molt més clar que la voluntat és aprendre català i conèixer Catalunya. Al “preliminar”, que anomenem Inicial, vénen pels papers necessaris per a l'obtenció del permís de treball. Molts, extorquits després aquí per màfies, han creuat l'estret en les condicions que ja coneixeu, o han venut totes les vaques que tenien a Bangla Desh, Índia, Pakistan..., o han demanat diners al cercle familiar ampli a la Xina i això és un crèdit bestial amb interessos... No patiu, el que és important no és per què s'arriba a una aula de català, sinó com se'n surt!

7


Dificulta la vostra feina i el procés d'integració la influència que té la llengua espanyola? Parlaré de 2 coses que dificulten l'aprenentatge del català: la semblança amb el castellà (no demanis a un caixmir amb dos mesos a BCN que diferenciï les dues llengües a priori!) i el paternalisme de parlar en castellà als estrangers immigrants. La primera és una qüestió de temps, la segona és cosa de cadascú, relacionem-nos en la llengua que vulguem, però no canviem al castellà perquè és negre! Què penseu de la llei Wert, en aquest sentit? I de la sentència del TSJC? Defensaré la immersió lingüística en català sempre. Penso que la llengua de l'escola ha de ser el català perquè és la que permet a l'infant i a l'adolescent la identificació amb el món que l'ha vist néixer o créixer, Catalunya. Si l'escola no és en català, el país tal com el volem desapareixerà. El castellà ha de ser present a l'ensenyament i cal aprendre'l molt bé, per amor als orígens de molts de nosaltres, per amor a la cultura, i perquè és una plataforma, caram! Qui dubta de les perspectives que dóna conèixer el castellà? Torno al català. Els estats que intenten carregar-se llengües són criminals, i a més es carreguen un immens sector econòmic, les llengües no es treuen entre elles mercat, el multipliquen. Creieu que la llengua catalana té bona salut? Té molt bona salut, i en tindrà molta més, però l'Estat espanyol està resolt a liquidar-la. També esteu ficada en el món sindical, de fet sou representant sindical a la vostra empresa. Quina es la vostra feina en aquest sentit? Creieu que les crítiques al sindicats són de forma interessada? Formo part del comitè d'empresa des de fa dos mandats, a la secció de la UGT. La meva feina ha estat, juntamente amb els meus companys, lluitar per unes millores laborals de tipus tècnic i també per la democratització de l’empresa. Qui malparli dels comitès d’empresa, primer que en sigui membre durant una temporada. Jo estic vivint una de les experiències més interessants, estressants i mal valorades de la meva vida. No podem badar. Els treballadors som indispensables per a l'economia. Això és com el moviment sobriranista. Ens hem de creure que l'economia som nosaltres sinó l'antic stablishment de les empreses continua pensant que el problema de l'economia són els nostres migrats sous.

8


Com a hospitalencs cal que presumim dels bons sindicalistes que tenim, i que són molts, jo he tingut la satisfacció de conèixer l'Amparo Burgueño, una persona insubstituïble, gran lluitadora i pencaire. Segons tinc entès esteu ficada en moltes "guerres" del món associatiu: corals, la CAL, l'Ateneu, l'ANC... Deu ser un no parar tot plegat? Aquest any a casa hem decidit dedicar-nos en cos i ànima a l'ANC, com si haguéssim demanat una excedència a les altres entitats, diguem-ne. Després ja tornarem. Però a casa nosaltres no hem fet altra cosa que trucar a la porta de les entitats, l'Hospitalet és una ciutat en marxa, tothom fa coses. De tota manera continuem al Centre Catòlic fent teatre i a Els Matiners, no podia ser d'una altra manera. Tal com hem esmentat sou membre de l'ANC, concretament de l'Hospitalet i amb un càrrec de responsabilitat. Com veieu el procés que viu actualment el nostre país? Ens en sortirem? Qui realment pica pedra i hi deixa temps i família són en Roger, les Roses, la Núria, els Joseps, la Dolors, el Francesc, les Lourdes, l'Eduard, la Neus, en Pep, l'Eliseu, la Isabel, la Júlia, l'Emilio, la Mentxu, el Víctor, el Toni, l'Anna, l'Esteve, el Daniel, l'Angelina, ... i em deixo tanta gent! Jo he hagut de mesurar la meva activitat i faig sobretot paradetes a peu de carrer i col·laboro amb el Secretariat de l'Hospitalet en tot el que puc. Catalunya serà independent, no en tinc cap dubte. No seran flors i violes, tampoc ho és ara. Crec que no ens adonem, o sí, que no és que ens hàgim de llevar el dia que Catalunya es declari independent i dir “ja està”, sinó que cada dia fem un pas més, gaudiu-ho perquè és energètic. Això no para. Viviu el dia a dia del procés, és apassionant. Hi anem de cara. A banda del món associatiu, teniu alguna mena d'afició? Els meus dos fills, una nena de deu anys i un nen de nou, i el meu home (Tinc la sort de compartir la vida amb l'Eduard, un filòleg igualadí aterrat a l'Hospitalet i encantat de la ciutat) M'agrada molt dibuixar, fer muntanya i la música clàssica, també m'agraden els musicals de Hollywood. Sou sòcia de l'Ateneu, i ara, com a presidenta de la coral "Els Matiners" la vinculació encara és més gran. Com veieu l'Ateneu? Quins consells ens donaríeu? Primer de tot, vull expressar l'agraïment i la satisfacció de totes les persones que formem la coral Els Matiners, nens i nenes, 9


directores i famílies, per l'acolliment que hem trobat a l'Ateneu quan vam sol·licitar de tornar. Cantar en grup és una experiència vital i artística essencial i animem els nens i nenes que ho vulguin provar que no s'ho pensin dues vegades, els esperem. Jo sóc una admiradora de l'Ateneu i de la seva activitat. Penso que sou molt inquiets i eclèctics. Receptors d'iniciatives i oberts a la diversitat. Admiro la vostra tenacitat en la defensa de l'entitat i de la cultura catalana, crec que us feu respectar i sou respectats a la ciutat i a l'ajuntament, pel vostre criteri i la vostra qualitat. A més sóc de fa una pila d'anys una bona amiga de la Matilde Marcé i per tant també tinc sentiments d'afecte per l'entitat. Enhorabona per tot el que heu fet i feu per l'Hospitalet. --------------------------------------------------------

NOTA D’INTERÈS: EXCURSIÓ “SORPRESA” NÚM. 314 – CONEGUEM CATALUNYA DEL 15 AL 19 DE MAIG DE 2014 PLACES LIMITADES – OBERTA LA INSCRIPCIÓ

--------------------------------------------------------

BIBLIOTECA Als socis que tinguin intenció de llegir prestat algun llibre del nostre fons, posem al seu coneixement que hem adquirit el llibre HISTÒRIA DE CATALUNYA ( Modèstia a part) de Toni Soler. Potser molt adequat per a aquelles persones interessades a conèixer la nostre història. Amb la particularitat que té un format molt còmode. El contingut és expressat de manera breu i amena sense deixar de ser rigorós.

10


ATENEU ORQUÍDIES Qui estigui acostumat a venir a les conferències que solem organitzar a l'Ateneu, o, si més no, a llegir el Xipreret de forma habitual, sabrà de qui parlem quan esmentem el nom de Joan Bordas. El senyor Joan Bordas és mestre jardiner i ja ha vingut diverses vegades a la nostra entitat per parlar-nos i, sobretot, transmetre'ns part del seu vast i ampli coneixement sobre el món de les plantes. És tot un plaer sentir-lo parlar sobre aquest tema tan emocionant, i, per què no dir-ho? sensible. No oblidem que les plantes són éssers vius, i que, com tot ésser viu necessita que el cuidin, estar en l'ambient idoni per a la seva espècie, tenir una alimentació adequada, un espai suficient, llum, temperatura, humitat i mil coses més que puguin marcar la diferència entre, en aquest cas, una planta en bon estat i una planta, tal com diu el senyor Bordas: "malalta". I ha estat en aquest sentit en què en major o menor mesura, i de forma més generalista, s'han basat les seves conferències anteriors. La conferència que va tenir lloc a l'Ateneu el passat dimarts dia 11 de febrer va ser quelcom diferent. En aquest cas el tema estava més centrat en un tipus més concret de plantes, o per alguns més minimalistes, de flors. Em refereixo a les orquídies. Les orquídies són plantes monocotiledònies i es poden trobar arreu del món, a excepció de les zones perpètuament glaçades o en els deserts més extrems, tot i que el clima més idoni per aquestes plantes, és a dir, on són més abundants i vistoses, és a les zones tropicals, més caloroses i amb força humitat. A nivell descriptiu són unes flors de simetria bilateral, amb tres pètals i tres sèpals. Vaja, descrit per mi sembla difícil d'entendre, perquè no en sé gens d'orquídies i ho he hagut de mirar a l'enciclopèdia, però explicat pel senyor Bordas tot va ser molt diferent. Les seves explicacions, amb exemples en directe, ja que va portar diversos tipus d’orquídies perquè les poguéssim veure, van fer que entenguéssim el que són i com són les orquídies. Vam poder veure més enllà d'aquelles plantes cares, difícils d'aconseguir i que simbolitzaven la seducció i la sensualitat en les pel·lícules de ja fa uns quants anys. També ens va parlar de la manera de tenir cura d'aquestes plantes, els millors moments per plantar-les, canviar-los l'espai i el terra, la llum que necessiten, la quantitat d'aigua i, sobretot, i aquí es va estendre més en les seves explicacions, dels diferents tipus d'adobs que hi ha al mercat i de quins són els més idonis perquè la planta pugui créixer i viure sana, i sobretot, ens va fer entendre que una planta, que en principi sembla

11


delicada i difícil de cuidar, pot estar a l'abast de tothom i que, amb les condicions necessàries i seguint els seus consells, qualsevol pot tenir-la adornant el menjador de casa seva, o omplir de color el seu jardí. Una part important de la conferència va tractar dels tipus d'orquídies que pot arribar a haver-hi en estat natural, de la tradició d'alguns països en el seu cultiu i sobre l'afició de crear noves varietats d'aquest tipus de planta. Com que es tractava d'una xerrada col·loqui, va arribar el moment en què el públic assistent pogués fer les seves preguntes al senyor Bordas. Al començament, el tema va estar centrar en les orquídies, tema de la xerrada, amb preguntes que reclamaven aclariments sobre el que s'havia explicat i dubtes diversos relacionats amb aquesta planta. Posteriorment el tema es va anar generalitzant i vam acabar parlant de tota mena de plantes, ja que, si bé els assistents podien estar interessants en el tema principal, també és cert que cada un té les plantes que té a casa seva i són aquestes les que més els preocupa: aquell gerani que s'està assecant, aquella planta d'interior que perd color o li cauen les fulles, etc. És en aquests moments quan un pot veure de debò el senyor Bordas en acció, i tota la seva mestria, donant resposta a totes i cada una de les preguntes que li feien des del públic i que podien referir-se a qualsevol dels temes que afecten el món de les plantes i les flors. Va ser una lliçó magistral la que ens va impartir el senyor Joan Bordas, i crec que tots els que vam poder gaudir d'aquella vetllada vam sortir força contents, no tan sols d'haver après molt més del que sabíem sobre les orquídies, sinó d'adonar-nos que és una sort poder tenir un expert com ell al nostre abast. Per aquest motiu voldria, des d’aquestes pàgines, agrair al senyor Bordas l'amabilitat que va tenir amb l'Ateneu per venir a fer la conferència i compartir el seu temps amb nosaltres. També voldria agrair als assistents la seva presència, tot animant-los a venir en les properes conferències que, de ben segur, també seran força interessants. CARLES FARRÉS I PINÓS

12


Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 311, al poble de Rupit de la comarca d'Osona. Dissabte 15 de febrer de 2014. El dissabte 15 de febrer, a les 8 del matí, vam sortir de l'avinguda del Carrilet en direcció a la comarca d'Osona per visitar el poble de Rupit. El dia era esplèndid, amb un cel molt clar. Per la carretera de l'Ametlla vam arribar a Vic, capital de la comarca. Allà vam parar per esmorzar dividint-nos per diferents cafès. En acabar, vàrem tenir molt temps lliure, que ens va permetre passejar per la plaça del mercat setmanal i visitar la catedral per admirar les fabuloses pintures de Josep Maria Sert de l'època en que Torres i Bages era bisbe de Vic. Sortint d’aquesta població, per la carretera C153 plena de revolts, ens vam dirigir cap a Rupit. A l'alçada de Santa Maria del Corcó i Cantonigrós, veiérem molts prats amb vaques pasturant. Quan vam arribar a Rupit, hi vàrem passejar lliurement. Rupit és una població molt típica amb interessants cases de pedra amb finestrals de tipus gòtic, amples portals, que tenen inscripcions de dates, noms i oficis dels antics propietaris. Tot el nucli antic forma un conjunt d'edificis característics dels segles XVI al XVIII. És típic el carrer del Fossar, amb una creu de pedra sobre un alt pedestal que té la data de 1641, i on es troben moltes de les cases més típiques de la població. L'església parroquial de Sant Miquel de Rupit es va construir el segle XVIII. És un edifici barroc, al qual fa costat un esvelt campanar, fet entre el 1786 i 1869. Davant del poble, sobre un esperó rocós, hi ha la capella de Santa Magdalena (segle XVII). Durant el recorregut vam travessar el curiós pont penjat. Deixant Rupit, sense sortir de la comarca d'Osona, ens vam dirigir a Tavèrnoles, on, al Restaurant Colomer (Can Janot), ens van servir una calçotada amb carxofes, xai i botifarra a la brasa. Després de dinar vam poder passejar per la població que té un hàbitat molt dispers. Prop del Restaurant hi ha l'església parroquial de Sant Esteve de Tavèrnoles, un notable edifici romànic del 1070, de línies molt boniques exteriorment, amb el seu campanar. Lamentablement no vam poder-hi entrar perquè la porta era tancada amb clau. Vam retornar a l'Hospitalet sense incidències. La propera excursió núm. 312, la farem el dissabte 15 de març a Cotlliure, municipi del Vallespir. Inscripcions dimarts dia 4. MARTÍ GUERRERO I COTS

13


ELS ALTRES CATALANS El proppassat 17 de febrer, es commemorà el 50è aniversari de la publicació del llibre de Paco Candel Els altres catalans, alhora que s’homenatjava l’escriptor mort el 2007. Organitzat per la Fundació Paco Candel, l’acte es desenvolupà al Saló de Sant Jordi. Presidit pel president de la Generalitat, Artur Mas, hi eren presents els expresidents Jordi Pujol i José Montilla, la presidenta del Parlament Núria de Gispert, una nombrosa representació del govern, mossèn Josep M. Jubany en representació del bisbe de Barcelona, la Junta de la Fundació Paco Candel el sociòleg Salvador Cardús, alcaldes o regidors de diferents pobles i ciutats, Jaume Graells pel nostre, representants diversos del món cultural, associatiu, etc. i molta més gent que omplia el Saló. A la mesa, hi havia el president de la Generalitat, Jaume Sobrequés, director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Pere Baltà, president de la Fundació Paco Candel, organitzadora de l’acte. Després d’una breu presentació del president, van començar els parlaments en què es van glossar tant el llibre com la trajectòria de Paco Candel. Santiago Sobrequés va parlar de la vigència actual d’Els Altres catalans ara que el nostre poble, un sol poble, vol poder decidir el seu futur. Fins aleshores i també després, l’acte era solemne però les paraules que va pronunciar Rafael Hinojosa, exdiputat de CIU al Parlament, van commoure l’auditori i fins i tot Jordi Pujol que es va emocionar en un moment del seu discurs recordant la fotografia de la família de Rafael Hinojosa davant la barraca del Somorrostro on van viure “ben bé 8 anys”. El seu pare havia arribat a Catalunya l’any 1950 amb 7 fills i va comprar aquella barraca per 3.500 pessetes on, com en les que descrivia Candel “no hi havia on rentar-se, les cases es feien amb

14


caixes de fusta, d’uralita...” I Rafael va reivindicar haver deixat de ser “un altre català”. L’expresident el va posar d’exemple de com l’ascensor social ha funcionat a Catalunya. També van intervenir el president de la Fundació Paco Candel, Pere Baltà, que va donar les gràcies a tots els que participen a l’homenatge amb diferents actes durant l’Any Candel. La contribució de l’Ateneu serà la conferència que Jaume Botey hi pronunciarà pel juny. Salvador Cardús pronuncià una conferència sobre la immigració i Paco Candel a qui considera un de les 10 persones més importants del segle XX a Catalunya. Tot seguit va tancar l’acte el president de la Generalitat que va llegir una carta de la filla de Paco Candel, que no va poder assistir a la commemoració, en què expressava que el seu pare era “un lluitador per la defensa dels més desfavorits i per una societat oberta a tothom”. El president va definir Paco Candel com el Mandela català ja que, amb la seva obra i el seu exemple, va unir i soldar la societat catalana sota el concepte de “Catalunya, un sol poble”. I va demanar a aquells que “parlen de divisió del poble català” “que llegeixin Candel i es fixin en l’exemple de tots els nostres Pacos Candels. Abans, però, s’havia presentat el cartell que presidirà els actes de l’Any Candel, obra del pintor Joan Pere Viladecans. Malgrat el seu caire, solemne, institucional, fou un acte emocionant. Des del record de la immigració de tanta i tanta gent vinguda d’altres comunitats a Catalunya a la recerca d’un futur millor per als seus fills com la família de Paco Candel, alenava l’esperança d’un futur lliure i millor encara per a tots. MATILDE MARCÉ

15


EXPOSICIÓ JAUME REVENTÓS

El dia 5 de febrer va tenir lloc el segon dels actes programats per homenatjar Jaume Reventós, la inauguració de l’exposició de la seva obra pictòrica i d’unes quantes partitures originals, una de les quals està dedicada a una de les seves primeres mestres, Matilde Parera. També es passaven en una de les parets de la sala algunes de les pel·lícules que havia gravat, una excursió a la muntanya de sal de Cardona, etc. En dues vitrines, s’hi exposen, entre altres objectes, la Medalla de plata que l’Ajuntament li va atorgar a títol pòstum. L’acte, amb no gaire públic present, va començar amb un parlament de la directora de l’Auditori, Ariadna Muñoz, que va cedir la paraula a Joan Piera, president de l’Associació Amics de l’Òpera, que va parlar sobretot de la recuperació de les partitures i del perfeccionisme de Jaume Reventós, ja que alguna l’havia rectificada tres vegades i a vegades quatre en anys diferents. El regidor de Cultura, el senyor Jaume Graells va cloure l’acte destacant la importància de la feina duta a cap pel Jaume Reventós tant com a music com a promotor cultural portant a la ciutat figures rellevants en els camps de la literatura, la música, la pintura, etc. en temps més difícils que els d’avui. Va acabar recordant els propers actes, pel juny el Memorial Jaume Reventós amb la ballada de sardanes organitzat l’Ateneu i la conferència que farà la presidenta de l’Ateneu per l’octubre. Aquests actes d’homenatge a Jaume Reventós, a més de propiciar el retrobament dels seus amics, ajuden, als qui no el van conèixer ni a ell ni a la seva trajectòria, a descobrir-lo i a meravellar-se de la seva capacitat de superació, de la seva persistència, del seu do de persuasió per obtenir allò que semblava impossible. Crec que és de justícia dir que va poder fer el que va fer perquè al seu costat, a l’ombra, hi havia sempre el seu germà Pere a qui, de retruc, també retem homenatge. ATENEU

16


TERTÚLIA JAUME REVENTÓS

El dia 12 de febrer, dins dels actes d’homenatge a l’hospitalenc Jaume Reventós, vàrem assistir a una xerrada-col·loqui sobre la seva figura a l’Auditori Barradas. A la taula, cinc persones varen desglossar diversos aspectes del personatge. El moderador, senyor Josep Maria Solias, director del nostre museu, ens va recordar un altre fill de la ciutat, l’arquitecte Puig i Gairalt que, en el seu temps, va donar un impuls cultural a l’Hospitalet, que, dissortadament, la guerra civil va trencar. El va comparar amb el desvetllament assolit per la creació dels Amics de la Música durant l’època de postguerra, el qual, bona part, es degué a l’ànim i la dedicació de Reventós. El comentari més tècnic va anar a càrrec de la senyora Rosa Queralt historiadora. Si bé ens va parlar de Reventós com a artista, també donava molta importància a la seva faceta d’agitador cultural. Com no podia ser d’altra manera, feu un repàs a la seva creació musical: compositor de moltes sardanes, sens dubte la part més coneguda, però també de música clàssica que ella va valorar. Matilde Marcé, presidenta de l’Ateneu, ens va parlar d’un Jaume més proper, amb aquell prompte de caràcter que sorprenia quan no el tenies tractat, fàcil a la discussió, però que sempre acabava dient “Amics, oi?” I que, per damunt de tot, ell estimava el seu poble-ciutat i el seu país. La Matilde va ressaltar, i agrair, que s’hagi portat a terme aquest homenatge que ella feia tant de temps que reclamava, i també que l’Ateneu ha recordat en Jaume durant 19 anys organitzant, amb la col·laboració de la Coordinadora Sardanista, el Memorial Reventós dedicant-li una ballada de sardanes. No podien faltar les paraules de Josep Tubau, el marmessor de Revantós. En parlar-ne ho feia l’amic i el cosí, aquell que l’havia sabut escoltar en els bons moments i en els difícils a causa de la malaltia que patia. Va valorar aquest reconeixement públic al seu treball i al gest de cedir el seu fons d’art a la ciutat. Joan Piera, president dels Amics de l’Òpera, va poder posar la nota d’humor, a causa dels seus records viscuts a la impremta “ Reven,“ on anaven molts amics a tothora, afegí que aquell taller semblava la cabina camarot dels germans Marx, i un seguit d’anècdotes que revelaven el caràcter especial d’en Jaume.

17


Joan Soto va parlar de l’homenatjat referint-se al temps que el grup Alpha 63 va conviure al local dels Amics de la Música. i, apartant-se del tema Reventós, va fer una llarga i detinguda exposició del que, en el seu dia, havia portat a terme el grup Alpha 63 . Com a cloenda de l’acte, Josep Tubau va dedicar un sentit agraïment als germans Reventós. Si bé en Jaume va ser artista i agitador cultural, cal recordar que en Pere hi va col·laborar al capdavant del taller. I va ser ell qui portà a terme, com desitjava el seu germà, la donació a la ciutat del que avui és patrimoni de tots. Dirigintse al senyor Jaume Graells, regidor de Cultura, present a la sala, va agrair, a l’Ajuntament, la decisió d’homenatjar Jaume Reventós.

CARME JORBA

ATENEU TALLERS CURS 2013-2014 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

18


ASSEMBLEA DE LA FAC Tots aquells que llegiu cada mes el Xipreret, haureu pogut veure que, a la portada i en lloc preferent, hi diu: "Membre de la Fed. d'Ateneus de Catalunya". L'Ateneu és membre de ple dret de la Federació d'Ateneus de Catalunya (FAC) gairebé des de la seva fundació, i és important poder dir que, en aquests moments, un membre de la nostra Junta Directiva forma part també de la Junta Directiva de la Federació. El passat dia 22 de febrer estàvem convocats a l'Assemblea General Ordinària de la FAC, que va tenir lloc al Casino de Caldes de Montbui, i l'Ateneu no va faltar a la seva cita, a la qual van assistir la nostra presidenta, Matilde Marcé, la secretària de l'entitat, Tina Erill, i un servidor de tots vostès. L'Ordre del dia constava dels punts següents:  Memòria de l'any 2013  Balanç actiu i passiu del 2013  Presentació de la Guia del Bon Govern  Presentació del pla estratègic 2014-2020 Detallar en aquesta pàgina tot el que es va presentar, explicar, aprovar, i preguntar seria gairebé impossible, per tant crec que tot plegat es podria resumir com la presentació d'una feina gairebé impecable, amb una voluntat i eficàcia de servei cap a totes les entitats associades i dut a terme amb gran professionalitat i dedicació per part de l'equip tècnic que forma part de la FAC. Caldria remarcar l'apartat corresponent al pla estratègic, ja que definia els objectius i les línies a seguir per part de la FAC de cara al període que va del 2014 fins el 2020. Un projecte ambiciós però a l'hora complex. Tant de bo que el puguin dur a terme, ja que a la fi qui en sortim beneficiats som totes les entitats que hi estem federades. Un apunt important i que crec que a aquestes alçades cal fer saber, és la implicació de la FAC en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Per acabar, no cal dir que les assemblees generals també serveixen per entrar en contacte amb els membres de les juntes d'altres entitats, amb qui compartir opinions, experiències, penes i alegries. I així ho vam fer durant el dinar que va tenir lloc, un cop acabada l'esmentada Assemblea, i que també ens va servir per adonar-nos que no estem sols i que el món associatiu i cultural català és més viu que mai en un moment carregat d'esperança i il·lusió pel futur del nostre país. CARLES FARRÉS I PINÓS 19


“SÍ I SÍ: UN FUTUR OPTIMISTA PER A LES PENSIONS” Xerrada–col·loqui, a càrrec del senyor Jordi Monrós, organitzat per l’ANC.

El passat dia 27 de febrer, la territorial de l’Hospitalet de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va presentar a la sala d’actes de l’Ateneu de Cultura Popular una xerrada-col·loqui a càrrec de Jordi Monrós i Ibáñez, graduat social i tècnic de prevenció de riscos laborals, en qualitat de soci de l’ANC. L’acte, presentat per la presidenta Matilde Marcé, va consistir en una introducció del tema a càrrec del conferenciant, seguida per un col·loqui en què els assistents van formular preguntes i expressar reflexions sobre si un estat català podria garantir les pensions meritades al regne d’Espanya. La pressumpta pèrdua de les presentacions socials si Catalunya s’independitza és un dels arguments predilectes dels adversaris del dret a decidir, ja que creuen que la por a la pèrdua dels drets adquirits pels treballadors catalans després de molts anys de cotització a la seguretat social espanyola desmobilitzaria una part dels sobiranistes. Jordi Monrós va posar de relleu una sèrie d’arguments destinats a esvair les temences. En primer lloc el dret a les prestacions és de tipus individual, independent de la nacionalitat de qui l’ostenti. Un gran nombre de persones perceben pensions de la seguretat social espanyola pel fet d’haver cotitzat el temps necessari tot i ser estrangeres. També molts súbdits del regne d’Espanya reben pensions de països en els quals havien prestat serveis laborals. Per tant, l’esclat de l’estat català no hauria de fer perdre els drets dels qui assumissin la nacionalitat catalana, conjuntament o no amb l’espanyola. D’altra banda, el sistema espanyol de pensions és de repartiment; això vol dir que els ingressos dels pensionistes provenen de les cotitzacions dels treballadors en actiu. Un sistema català de pensions seria autosuficient, ja que les aportacions dels treballadors catalans és superior a la mitjana espanyola i les percepcions dels pensionistes inferior a la mitjana espanyola, per la qual cosa podrien augmentar les pensions o baixar les cotitzacions sense dificultat. D’altra banda, el govern espanyol destina el fons de garantia constituït amb els superàvits de les cotitzacions dels anys de bonança a la compra de deute públic de dubtosa solvència, per la qual cosa podria donar-se el seu esgotament a mig o curt termini.

20


Les diverses intervencions del públic van tractar sobre temes relacionats amb l’enunciat de la xerrada, com ara el dèficit fiscal, el dèficit en recursos sanitaris, i les perspectives negatives de les futures pensions en les actuals condicions. També es va tractar l’ús de recursos sanitaris catalans per part de persones de regions espanyoles ben finançades, fet que n’agreuja les mancances. Cal distingir, però, el sistema de pensions del finançament sanitari que va a càrrec dels impostos generals i no de les cotitzacions a la seguretat social. En definitiva, el missatge transmès va ser el de confiança en la capacitat dels catalans per garantir el sistema de pensions amb total solvència.

Text: JAUME MIRÓ Foto: HELENA FARRÉS

21


POESIA CORRANDES D'EXILI (*) Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re ... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.

Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré.

L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya).

En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res".

Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla.

Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que batega com una ala.

A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida: l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.

Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa.

Joan Oliver – Pere Quart

(*) En homenatge a tots els catalans que l’any 1939, fa justament setanta-cinc anys, hagueren de marxar a l’exili, del qual molts mai més tornarien.

22


COL·LABORACIONS L’AMETLLER FLORIT “Jo declararia l’ametller arbre de la llibertat nostra; i la seva flor, flor nacional.” (Joan Maragall). Ja fa 90 anys que, el segon diumenge de febrer, es ret homenatge a Joan Maragall davant la seva tomba al cementiri de Sant Gervasi on en un costat hi ha plantat un ametller en record del poema que el poeta va escriure titulat precisament L’ametller. I si es fa pel febrer és perquè l’ametller és el primer arbre que floreix quan encara fa fred. I de fred en feia el 9 de febrer proppassat, com en feia el 1976 quan hi vaig anar per primera vegada, i fins aquest any la darrera, amb la mestra de català, la Mercè Roca i algunes de les seves alumnes. Algun any havia pensava tornar-hi, però al final no ho feia, anar al cementiri de Sant Gervasi en transport públic és costerut. I els anys anaven passant. Per què hi he tornat ara? Perquè en rebre un correu anunciant-me l’acte, vaig veure que la persona que faria la glossa de L’ametller seria el poeta Enric Casassas. que properament farà una actuació a l’Ateneu. En comunicar-ho al Romuald Monreal, que ja hi havia parlat per telèfon, vam decidir-hi anar-hi per conèixer-lo personalment. Quan vam arribar, era molt d’hora, no hi havia gairebé ningú tret dels infants d’un cor que estaven assajant els cants una mica més lluny. De mica en mica, però, la gent anava venint, gent gran, gent més jove i els infants. Vam poder saludar l’Enric Casassas i també un 23


altre poeta, un bon amic, Carles Duarte. Més tard van arribar Pasqual Maragall i la seva esposa, que van seure als bancs que hi ha a la mateixa tomba (la primera vegada que hi vaig anar hi eren presents dues de les filles i un fill de Joan Maragall en representació de la família). Com que aquest hivern no ha fet gaire fred, l’ametller és ben florit, creix enlaire com buscant el sol que els mausoleus veïns li amaguen una mica. Va ser un acte, senzill, culte i emotiu. Enric Casassas va fer la glossa del poema amb aquest vers final: Tu ens ets, arbre, florint, guia/ i ens ets far i ens fas a més/ pensar, creure i dir així SÍ, Sí, sia/ que el bon temps no saps com és/ però en tens tota l’alegria. Tot seguit totes les persones que van voler llegir un vers de Joan Maragall, van poder fer-ho. Les primeres van ser dues nenes del Cor. Escoltar especialment La sardana i el Cant espiritual en el silenci respectuós de la gent que s’apinyava al voltant de la tomba del poeta, va ser un dels moments més emocionants, senties que formaves part d’un país que, com l’ametller, planta cara als vents que ens volen abatre. Sentia com una esgarrifança, i no era pel fred, sinó per aquell moment que estàvem vivint, pel record de tantes persones que, al llarg de noranta anys, han mantingut viu el record de Joan Maragall i s’han aplegat cada mes de febrer davant la seva tomba, al costat de l’ametller florit, i en el poeta que, mort fa més de cent anys, encara, és present en el cor i en el record de molts de nosaltres amb els seus versos que encara ens emocionen. L’acte va acabar, a les escales principals del cementiri, amb la interpretació de delicioses cançons a partir de poemes de Joan Maragall a càrrec del Cor infantil l’Arc de l’Escola de Música Municipal Can Ponsic de Barcelona: La ginesta, Sol solet, Cantem l’entrada del temps clar i L’ametller, i, al final, la interpretació del Cant de la senyera per tots els assistents, que omplien les escales i els voltants.. L’any que ve hi tornarem! MATILDE MARCÉ 24


L’HOSPITALET, SETANTA-CINC ANYS DESPRÉS Episodi 1. L’Hospitalet de Llobregat. Abril de 1939. Quarts de nou del matí. A la rambla de Just Oliveras, davant del bar Deportivo, un home d’uns quaranta anys, bru, panxut i d’estatura corrent, que vesteix uniforme militar, va Rambla avall com si vingués de l’estació de la Renfe. Al primer transeünt amb el qual es creua li pregunta com es fa per anar a l’Ajuntament. L’interpel·lat, sexagenari, analfabet, li explica la direcció que ha de seguir. Ho fa en català, ja que no coneix prou bé el castellà. A aquella hora, a part de mitja dotzena de nens que es dirigeixen al pont de l’estació, a la Rambla no es veu a ningú més. El militar s’ha adonat que la rèplica a la seva pregunta ha estat feta en català. S’encén i, alçant els braços al cel, exclama: -Háblame en la lengua del imperio! El veí escridassat resta mut, bocabadat, espantat i tremolós, mentre que el foraster continua fortament ofès. Ho està fins a tal punt que desenfunda la pistola que duu al cinyell i engega un tret al front del vilatà, que cau sense vida a la vorera. Del bar no surt ningú. Els nens que presencien l’assassinat arrenquen a córrer cap al pont, que passa per sobre les vies de tren, fins a arribar a l’altra banda, prop de la portalada que dóna a la zona sud de can Buxeres. Allà s’aturen i mentre uns vomiten, altres expulsen excrements i orina. Tremolen com si els haguessin d’executar a ells. No poden parlar. Tenen un atac de pànic. Aquest fet, que he exposat resumit, va ocórrer fa setanta- cinc anys a la nostra ciutat i és recollit al llibre autobiogràfic “Posta de sol sense lluna. Memòries d’infantesa de la guerra civil” (Editorial Base, 2009), de Domènec Pastor Petit, que en va ser testimoni presencial – era un dels nens -. Llavors tenia uns 12 anys. Aquell matí, la seva mare l’havia enviat a comprar pa, al forn habitual, abans d’entrar a l’escola. Domènec Pastor Petit és un bon amic de l’Ateneu, que ha col·laborat en el Xipreret alguna vegada, l’última el novembre del 2009. Val a dir que he conegut el cas a partir d’un article d’Eugeni Casanova al portal Vilaweb.

Episodi 2. L’Hospitalet de Llobregat. Setembre de 1939. En Jaume Fortuny, nascut a la nostra ciutat el 1917, és un comissari de la República que, al final de la guerra, després de passar per diverses vicissituds, s’amaga a casa d’uns familiars per por de ser detingut. Un migdia, la seva xicota el convenç per anar a fer una volta plegats. Tenen la mala sort que quan surten d’un bar, on havien entrat a saludar el pare de la noia, el reconeixen. Alguns dies més tard el detenen i passa per diverses comissàries militars, fins que un matí és traslladat a la comandància de la rambla de Just Oliveras de l’Hospitalet. Hi està poc temps, ja que ben aviat els galifardeus de la Falange – així els anomena - es fan càrrec d’ell

25


i el porten a l’estatge del carrer de Barcelona (edifici de l’Harmonia?), on l’apallissen fortament. Aquest succés – del qual n’he exposat un brevíssim resum - l’explica Jaume Fortuny en el seu llibre, també autobiogràfic: “Tornarem a morir? (Memòries d’un comissari polític que intentà l’alliberament del President Companys)” (Editorial Pòrtic, 1984). (Veure pàgines 129 a 145 ). D’aquests dos incidents i de molts altres ocorreguts a l’Hospitalet, ara fa setanta-cinc anys, la majoria de ciutadans, ben poca cosa en sabíem. És normal. El silenci imposat pel franquisme va ser molt llarg i aclaparador. La història dels nostres pobles i ciutats, i la de Catalunya, van restar amagades durant gairebé quaranta anys. Més d’una generació de catalans en patí les conseqüències. Els convertiren en ignorants en els fets històrics del seu país. Durant la dictadura franquista, dins les famílies es callaven les experiències personals dels pares i dels avis en els anys de la guerra civil i de la postguerra. La informació fluïa en comptagotes. La por a possibles represàlies dominava. No fou fins als anys seixanta que la història de Catalunya va entrar, tímidament, als llibres. Amb la mort de Franco i l’arribada de la democràcia, va fer-ho a les escoles. Però la de l’Hospitalet, la nostra història local, va continuar invisible. Els silencis, però, es van anar trencant de mica en mica, pels voltants dels vuitanta. En els dinars familiars, en les tertúlies de carrer, en les trobades dels amics, van començar a aflorar, lliurement, temes que fins llavors s’havien mantingut soterrats. Algunes publicacions agafaren el repte de deixar per escrit el que alguns veïns havien viscut en carn pròpia en aquells anys convulsos. I no va passar res. El temor va anar diluint-se, a poc a poc. La recuperació de la memòria històrica local, que feia referència als anys de la guerra i de la postguerra, era un fet. Tanmateix, setanta-cinc anys després del final de la guerra civil, quan encara no s’ha aprofundit prou en la recerca d’aquella època; quan encara hi ha sectors de l’Hospitalet que ignoren bona part de la història del país i de la ciutat i quan cada any que passa queden menys supervivents de 1939, bufen vents de ponent que no insinuen res de bo. Que intenten tornar a èpoques passades – llei Wert d’educació -. Que pretenen desvirtuar la veritat històrica més elemental – atacs al simposi de l’IEC, “Espanya contra Catalunya”, el mes de desembre passat -. Que persegueixen fer-nos creure que no tenim una història pròpia. Ho aconseguiran? Depèn de nosaltres. PERE JUHÉ I ORIOL

26


OPINIÓ AMB EL LLIRI A LA MÀ Si us fixeu bé en el mapa polític mundial i, sobretot, en l'europeu, més que res per proximitat geogràfica i per la seva hegemonia durant molts anys, podrem veure com hi ha una sèrie d'estats (prefereixo dir-ne estats i no països ja que moltes vegades aquest terme no reflecteix la realitat) que, des de fa força anys, s'han mantingut inalterats i que, si en algun moment, han perdut domini territorial, ho ha estat simplement per motiu del procés descolonitzador de després de la Segona Guerra Mundial, o perquè alguna de les grans potències actuals no permet l'existència de colònies dintre del que podríem anomenar el seu espai vital. Un exemple del primer cas van ser els francesos, els portuguesos, els russos i els anglesos, entre altres. Un exemple del segon cas ha estat l'Estat Espanyol i part de l'imperi portuguès, amb uns Estats Units d'Amèrica que en cap moment han tolerat un domini important dintre del que consideren el seu continent. En realitat no han acceptat mai que cap país americà pogués aixecar més el cap que ells mateixos, i així els ha anat històricament a l'Argentina o Brasil. Però això ja seria tema per a un altre escrit. Si ens fixem en tots aquests estats que he comentat al principi, i potser amb l’excepció dels anglesos en perdre Irlanda poc després de la Primera Guerra Mundial, tots ells han mantingut inalterades les seves fronteres territorials tot i haver patit més d'una davallada militar durant la seva història, i d'haver-les patit, ho han fet de forma mínima, com va ser el cas de Gibraltar. Un cas clar podria ser el de França. Des de la divisió de l'Imperi Carolingi, no va parar de créixer en detriment dels seus desgraciats veïns, i així s'ha pogut veure com regions com Bretanya, Occitània, Borgonya, Provença, Alsàcia, Lorena, Còrsega, Catalunya Nord o part del ducat de Saboia, a poc a poc anaven caient a les seves urpes per motiu de guerres i victòries militars. Però cal tenir en compte que aquesta França expansionista també ha patit diverses derrotes durant la seva història, la més sonada de totes, i per no allargar-me, va ser la de les Guerres Napoleòniques. És curiós veure com tot i patir una severa derrota final, pràcticament no va sofrir cap pèrdua territorial a Europa. De ben segur que, d'haver guanyat França, el mapa polític actual seria molt diferent. He posat l'exemple de França potser perquè és el més significatiu en aquest sentit. Això no vol dir que els altres països no li vagin al darrere. Castella per exemple, usurpant el nom geogràfic de la península on està

27


ubicada, no ha parat de créixer durant tota la seva història, i no tan sols cal comptar els territoris que va arrabassar als musulmans, durant l'anomenada "reconquesta", sinó també aquelles terres que, de forma sempre violenta, va anar prenent a la resta de nacions que l'envoltaven. Els regnes de Granada, Navarra, Aragó, Catalunya, Mallorca han estat víctimes del seu imperialisme. Però Castella també ha patit derrotes, i en cap moment aquestes han servit perquè les seves pèrdues territorials no afectessin altres que no estiguessin més enllà de l'oceà. Podríem parlar de nacions afortunades? Hi ha països als quals la sort ha somrigut i en canvi n'hi ha que no han tingut mai sort? Potser sí que deu ser mala sort tenir un veí corcó que no para d'emprenyar i voler prendre't tot el que és teu. Però també crec que es podria parlar de nacions ferotges d’una banda i d'altres que van amb el lliri a la mà, d’una altra. Per exemple, sabíeu que la batalla de les Navas de Tolosa, el 1212, que va representar el declivi definitiu del domini musulmà en benefici de la corona de Castella al sud de la península ibèrica, va tenir el suport directe dels reis Pere I el Catòlic de Catalunya, Alfons II de Portugal i Sanç VII de Navarra? És curiós, encara estic buscant en quines guerres els castellans van ajudar en el mateix sentit a la resta de regnes peninsulars. El que us deia, amb el lliri a la mà. Un exemple interessant de països que han anat amb el lliri a la mà, ajudant els seus veïns i que després n'han patit les conseqüències van ser el polonesos. L'any 1683 Viena estava assetjada pels turcs otomans, i tot feia pensar que, malgrat l’heroica resistència dels austríacs, la ciutat estava a punt de caure. Atenent la crida austríaca, el rei de Polònia, Joan III Sobieski, va acudir a donar suport als assetjats, deixant, fins i tot, indefens el seu propi regne, quan va partir de Cracòvia. L'atac de la cavalleria polonesa va ser decisiu per a la victòria i l'alliberament de Viena. No van passar més de cent anys, el 1772, que Polònia, en un moment de debilitat, era desmantellada i repartida entre tres de les grans potències del moment. Una d'elles era l'Imperi austríac. Cal tenir bones relacions amb els veïns, això per descomptat, i l'amistat dels pobles és un gest de modernitat i progrés, però veient com les solen gastar algun d'ells, millor desar el lliri, d'una vegada i fer saber que, el temps dels somriures, les frases boniques, les col·laboracions gratuïtes i, sobretot, de la confiança, potser ja s'ha acabat. I res de millor que recórrer a la saviesa dels nostres avis per recordar allò que deien que "qui ja te l'ha fet, te la farà" o que "cada terra fa sa guerra".

CARLES FARRÉS I PINÓS

28


HO SABÍEU? FLORÈNCIA: UN PASSEIG PEL RENAIXEMENT Florència és una ciutat especial. Tota ella és un monument. Però cal anar-hi més d’una vegada per copsar la seva magnificència. Sempre queden coses per veure. A cada viatge descobrim un palau, una església, un monument que se’ns havia escapat. Deambular per la ciutat, sense presses, caminant per carrers ja coneguts en la direcció adequada, ens ajuda a gaudir en profunditat dels seus inacabables encants.

Poc es podien imaginar, l’any 59 aC., aquell grup de soldats llicenciats de la milícia romana que el poblat en el qual pensaven passar la darrera etapa de la seva vida, esdevindria una de les ciutats culturals més importants del món. Aquell petit nucli, que anomenaren “Florentia”, i alçaren a la Toscana (una bella regió del centre d’Itàlia que cal conèixer), va anar cre-ixent. A l’Edat Mitjana ja havia assolit una gran esplendor, i, a la segona meitat del segle XIV, va tenir origen en aquesta ciutat el moviment artís-tic i cultural anomenat Renaixement. Sota el domini dels Mèdici, es transformà en un centre cultural, econòmic i financer de primer ordre. El seu centre històric va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1982. A Firenze (el seu nom en italià), considerada un dels bressols mundials de l’art i l’arquitectura, hi han nascut diversos personatges mundialment coneguts: Dante Alighieri, Leonardo da Vinci, Miquelangelo Buonarroti (Miquel Àngel), Lorenzo de Medici, Niccolò

29


Machiavellii (Maquiavel)... Passejar pels seus antics carrers mentre anem contemplant els bells monuments i visitem els nombrosos museus que alberga, és un plaer. Si hi ha un lloc en el qual, sense adonar-te’n, et sents transportat a aquells temps remots, és Firenze. El riu Arno, que transcorre enmig de la ciutat vella, ha estat força rellevant en la història florentina. Ha portat a la població tant els avantatges i la prosperitat del comerç, com els desastres de les riuades. Molts dels ponts que el creuen van ser construïts pels romans. Per dirigir-nos des del centre al Palazzo Piti, per exemple, edificat en una de les ribes, hem de travessar-ne un. Quan entrem en aquest ampli palau, ara museu, ens impressiona el contingut de les seves nombroses sales, que, a més a més d’una important quantitat d’obres de famosos pintors, alberguen la col·lecció privada dels Medici. En acabar la visita, podem anar a passejar, tranquil·lament, pels bells i immensos jardins de Boboli, que formen part del palau i, també contemplar la seva esplèndida vegetació i les magnífiques vistes pa-noràmiques, i admi-rar, al mateix temps, les interessants escultures que els decoren. Hem de travessar novament el riu per tornar a l’altre costat. Aquest cop ho farem pel Ponte Vecchio, un pont peculiar, únic al món. Es caracteritza per la multitud de botigues que s’hi han construït a banda i banda. La majoria són joieries, però també n’hi ha de bosses, mocadors, etc. És un bon indret per comprar regals, encara que ple de turistes a totes hores. L’edificaren els etruscs i va ser l’únic pont que va quedar indemne dels atacs soferts durant la Segona Guerra Mundial. Però si volem un lloc ideal per descansar de la jornada, el capvespre, és la Piazza de la Signoria. Asseguts en alguna de les cafeteries d’aquest espai encantador, prenent un deliciós cafè, un caputxino, o bé un gelat, ens delectem contemplant la magnificència del Palazzo Vecchio, un monument de la família dels Medici –nucli de la vida política de la ciutat: n’és l’ajuntament-, que inclou valuosos espais museístics. Si girem la vista cap a l’ altre costat

30


de la plaça, podem admirar el conjunt d’escultures que conformen el museu descobert de les arcades de la Loggia i, més enllà, encara veiem l’inici de l’edifici que alberga una de les col·leccions més importants d’art de tot el món: els Uffizi, un altre museu que hem de fer el possible per visitar. I, com que estem molt a prop de la catedral, Santa Maria del Fiore, una de les obres mestres del gòtic, ens hi encaminarem. La façana, de marbre blanc, verd i rosa, és espectacular, però la supera la seva grandiosa cúpula, obra de Brunelleschi. El campanar (de l’arquitecte Giotto), que s’alça al costat, també és sorprenent, i no podem oblidar el Baptisteri de Sant Joan, just davant de la basílica, que es tanca amb les famoses portes de bronze de Ghiberti -Dante, autor de la Divina Comèdia, hi va ser batejat-. Aquest conjunt conforma una de les joies artístiques i arquitectòniques més importants de Florència, que és imperdonable no veure. També val la pena anar a l’església de la Santa Croce, que conté, entre d’altres, les tombes monumentals de Galileu, Miquel Àngel i del mateix Dante. Un altre lloc que s’ha de visitar és la Galeria de l’Acadèmia, ja que, al mateix temps que admirem altres bones escultures, podem extasiar-nos davant el magnífic David de Miquel Àngel. Si no heu estat mai a Flor��ncia, és possible que, després de llegir aquest article, tingueu ganes d’anar-hi. Com us he dit al començament, és una ciutat per visitar més d’una vegada. Sempre et queda un raconet per conèixer.

Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1. Ponte Vecchio, 2. Piazza de la Signoria, .3 Panoràmica de Florència.

31


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Helena Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Jaume Miró.


Amb la col路laboraci贸 de:


Amb la col路laboraci贸 de:


14-03