Page 1

ANY XXXV– Núm. 377 FEBRER 2014

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE FEBRER DIMARTS 11, a les 7 del vespre, xerrada–col·loqui Orquídies, a càrrec del senyor Joan Bordas, mestre jardiner. DISSABTE 15, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 311, a Rupit, dinar a Tavèrnoles. Inscripcions dimarts dia 4. DIJOUS 27, a 2/4 de 8 del vespre, xerrada–col·loqui Sí i Sí: Un futur optimista per a les pensions, a càrrec del senyor Jordi Monrós, organitzat per l’ANC.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MARÇ DIUMENGE 2, a les 6 del vespre, Òskar-show, espectacle d’humor i màgia. DIJOUS 6, a les 7 del vespre, conferència: Les claus del 9N, a càrrec del senyor Jesús Palomar, organitzat per Òmnium Cultural. DISSABTE 8, a 2/4 de 7 del vespre, Vèncer o morir, presentació de curtmetratge i xerrada, a càrrec de Miquelets de Catalunya. DISSABTE 15, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 312, a Cotlliure, dinar a Llançà. Inscripcions dimarts dia 4. DIJOUS 20, a les 7 del vespre, conferència Vida sana amb l’Osteopatia, a càrrec de la doctora Meritxell Fernández. DIVENDRES 21, a 2/4 de 8 del vespre, Dia Mundial de la Poesia. DISSABTE 22, a les 10 del matí, visita cultural guiada al Museu de la Xocolata. Inscripcions fins al dia 17. DISSABTE 29, a la tarda. Dia Mundial del Teatre, actuació de diversos grups de teatre. Organitza la Federació de Teatre Amateur de Catalunya.


Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL A l’Ateneu, tenim la intenció de commemorar el 300è aniversari de l’11 de setembre de 1714 realitzant diverses activitats en la nostra seu social al llarg de l’any. És per aquest motiu, que s’ha format una comissió interna que treballa per elaborar un programa d’actes que, sense caure en l’excés, ofereixi als socis i amics la possibilitat de conèixer diferents aspectes del que va passar fa tres cents anys al nostre país. A hores d’ara, tenim ja concertada una conferència per al 29 d’abril. Anirà a càrrec de Quim Torra, actual director del Born Centre Cultural i reconegut editor i escriptor. Us seguirem informant. Els que seguim els avatars de la cultura catalana i ens agrada llegir, encara que sigui de tant en tant, tenim molt presents els llibres de les col·leccions El Balancí, El Cangur, Llibres a l’abast, la MOLC, etc, totes d’Edicions 62, per les bones estones que ens han fet passar. Tanmateix, ben poques vegades ens hem plantejat qui hi ha darrera de cada edició. Durant una bona colla d’anys (1964-1996), el director literari de l’editorial va ser Josep Maria Castellet, que ens va deixar el passat mes de gener. El guardarem en el record. Després del tancament de TV3 i del Canal 9 al País Valencià, ara ha arribat el torn a la prohibició de Catalunya Ràdio. Amb aquest acte de força, l’àmbit territorial de la llengua catalana es va empetitint i els valencians que malden per mantenir la seva cultura, cada cop s’ho passen més malament. Des del Xipreret ho lamentem, però al mateix temps protestem enèrgicament contra la mesura presa. Perquè no hi ha cap mena de dubte: els fan a ells – els valencians – el que voldrien fernos a nosaltres – els catalans -, si en tinguessin l’oportunitat.

FEBRER


PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA FERRAN EL CATÒLIC I LA FI DEL CONFLICTE DELS REMENCES Qui era Ferran el Catòlic? Nascut a Sos (Aragó) el 1452, era fill de Joan II, rei de la Corona catalano-aragonesa, i de la seva segona esposa Joana Enríquez. El 1461, a la mort del seu germanastre, Carles de Viana, va ser nomenat hereu al tron. Ferran va viure la guerra civil catalana de bon principi (1462), ja que es va trobar retingut a la Força Vella de Girona, junt amb la seva mare, a causa de l’assetjament de l’exèrcit de la Generalitat – recordeu el que s’explicà el passat mes de gener d’aquest conflicte. El 1466, amb la majoria d’edat, se’l nomenà governador general de la Corona i, dos anys més tard, rei de Sicília, on aprengué l’art de governar. El 1469 - tenia 17 anys -, es casà, a Valladolid, amb la futura Isabel la Catòlica, germana d’Enric IV de Castella. L’objectiu de l’enllaç era solucionar els afers pendents entre els dos regnes. Tanmateix, el casament provocà que l’hereu de la Corona d’Aragó, a partir de llavors, s’interessés més pel que passava a Castella, que no pas al seu regne. El 1474, en morir Enric IV, Isabel va ser proclamada reina i Ferran va aconseguir ser reconegut també com a rei. Tot aquest conjunt d’experiències feren que, el 1479, quan heretà el tron de la Confederació catalano-aragonesa a la mort del seu pare, Joan II, Ferran estigués suficientment format i preparat per al govern. A partir d’aquesta successió, els dos regnes més importants de la Península compartiren sobirans. Va ser una unió dinàstica, no una fusió de regnes. De fet, es creà una nova Confederació. Res més. El naixement d’Espanya hauria d’esperar. Actuació política del nou rei en la Corona d’Aragó Un cop rei d’Aragó, Ferran emprengué diverses reformes polítiques i econòmiques i nomenà una comissió de 13 persones per tal de liquidar els assumptes pendents i no resolts pel seu pare. La comissió, tanmateix, no acabà pas de funcionar i fou a les Corts de Barcelona de 1480 on les coses s’endegaren. En elles, el nou regent acceptà el pactisme català amb la Constitució de l’Observança, en la qual es definia a la Generalitat i a l’Audiència Reial com a organismes 2


encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional i es creava el Tribunal de Garanties. Com a nota negativa d’aquestes Corts, cal dir que van ser injustes amb els remences. D’altra banda, la política del rei anà encaminada a reformar les dues principals institucions catalanes: els municipis i la Generalitat, a fi d’augmentar-ne l’eficàcia. En aquest sentit, per posar fre al creixent deute públic i neutralitzar el monopoli dels grups de poder, que havien dominat el país fins llavors, s’introduí el règim d’insaculació en els dos organismes. El règim d’insaculació era un sistema d’elecció dels càrrecs públics que consistia en l’elaboració d’una llista d’aspirants que, un cop obtingut el vist-i-plau del rei, podien ser elegits per sorteig. Val a dir que, en aquells anys, una conjuntura favorable va fer possible la millora del comerç, la revitalització institucional i el sanejament de les finances públiques. Al regne de València, Ferran intentà dur a terme la mateixa política de redreçament que al Principat, però les coses no anaren com esperava. Al mateix temps, esquivà, tant com va poder, la convocatòria a corts. A Mallorca, per la seva banda, el rei es limità a promulgar una pragmàtica que tenia per objecte la reestructuració integral del regne, però la situació empitjorà en lloc de millorar. Els problemes existents en aquests dos regnes assentaren les bases de les futures Germanies. La resolució del conflicte dels remences En la qüestió remença, el rei emprengué, de bon principi, una política reaccionària, que va haver de tirar enrere quan esclatà la segona insurrecció (1484), acabdillada per Pere Joan Sala, sota el crit de “terra i llibertat!”. La derrota dels remences al cap de set mesos i l’execució de Sala, desembocaren en la sentència de Guadalupe, de 1486, d’acord amb la qual s’abolien els mals usos i s’alliberava als pagesos de la seva adscripció a la terra. És a dir, es limitava el poder dels senyors i la situació al camp català esdevenia més justa. Política exterior Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal d’aconseguir la restitució dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya, a la Corona d’Aragó, que havien estat cedits com a penyora a França pel seu pare, Joan II. Pel tractat de Barcelona de 1493, el monarca francès tornà aquests comtats a canvi del compromís del rei català de

3


no intervenir en els afers italians del país gal. Ferran també incorporaria el regne de Nàpols a la Corona d’Aragó. Balanç del regnat de Ferran II El regnat de Ferran II fou molt positiu tant des d’un punt de vista polític com econòmic per als territoris de la Corona d’Aragó. Amb tot, alguns historiadors consideren que hi ha alguns aspectes negatius a tenir en compte. El principal: la introducció de la Inquisició castellana, el 1487, que va ser molt mal acollida per la població. El mateix passà amb l’expulsió dels jueus el 1492. Ambdues mesures demostraven que Ferran estava totalment compromès amb el projecte dels Reis Catòlics d’unitat religiosa per a tots els regnes de la Península. Uns altres factors que s’acostumen també a valorar negativament del regnat de Ferran II són: el seu absentisme - només va ser a Barcelona sis vegades – i la castellanització de la cort. Castella el tenia totalment subjugat i, donades les seves llargues absències, creà el càrrec de virrei (la representació reial a la Confederació). Apunt final Després de la mort d’Isabel la Catòlica, Ferran es refugià als seus comtats i va casar-se en segones núpcies amb Germana de Foix (1505), als 54 anys. De la unió en va néixer un fill, Joan, que si no hagués mort aviat (1509), hauria estat l’hereu de la Corona d’Aragó i, possiblement, la història no seria tal com la coneixem. Ferran el Catòlic morí a Madrigalejo el 23 de gener de 1516. Carles I, el fill de la seva filla i reina de Castella Joana la Boja i Felip el Bell, va heretar el tron del Regne d’Aragó i, amb ell, Catalunya s’integrava una mica més en l’Imperi castellà. PERE JUHÉ I ORIOL

4


CONVERSES Respon: Josep Lluis Martín i Berbois Nat a: Sabadell Edat: 35 anys Estat: Casat Fills: 1 Professió: Historiador + Aquest mes us presentem el Sr. Josep Lluis Martín i Berbois, historiador i escriptor. A l’Ateneu ja el coneixem, ja què ens ha presentat un dels seus llibres i ens ha fet una conferència.

Sou nat a Sabadell, de fet, encara hi viviu. Quins records teniu del Sabadell de quan éreu infant? Ostres!!!! Tampoc sóc tan gran!! Però si que m’ha quedat especialment gravat el soroll dels telers de les empreses tèxtils que ara, malauradament, ja pràcticament no sonen. Vaig tenir una infància molt feliç, he tingut la sort de tenir uns excel·lents pares que sempre em van donar el millor d’ells i uns germans amb els quals sempre ens hem avingut. Per a un públic que us és foraster, com ens “vendríeu” Sabadell per engrescar-nos a visitar-lo? És una ciutat que, tot i estar prop de Barcelona, té pràcticament tot allò que es pugui necessitar. Un fet curiós és que quan era petit només anava un o dos cops a Barcelona amb els meus pares, i era com una gran festa!!! Sabadell, Terrassa, per què aquesta rivalitat? Buffff. A Sabadell tenim una dita: “Un senyor de Terrassa i un home de Sabadell”. Aquesta pugna sembla que sorgeix perquè Terrassa es caracteritzava per tenir el bisbat i més poder polític, mentre que Sabadell tenia més indústria tèxtil i població. Aquestes rivalitats també han fet sorgir d’altres dites com “Terrassa mala raça i Sabadell mala pell”. Tot plegat és degut al fet que són dues ciutats, tot i que Terrassa és quasi el doble que Sabadell en extensió, que en molts moments han estat força equiparables en el nombre d’habitants, 5


esports, economia, entre d’altres. La semblança entre uns i altres és tan gran que, si no vaig errat, el Vallès Occidental és l’única comarca que té doble capitalitat i ningú s’ha posicionat a l’hora de decidir-se per una de les dues. Per la vostra edat ja vau viure la immersió lingüística ara tan perseguida des de Madrid, n’hi ha per tant? Parleu-nos de la vostra infantesa a l’escola. Crec que tot és una estratagema política contra Catalunya orquestrada des de Madrid i alguns sectors molt concrets de “casa nostra”. És totalment desmesurat i fals que el castellà estigui perseguit a Catalunya. Precisament als meus avis, que eren malaguenys, sempre els vaig parlar en castellà, tot i que entenien el català. Igual em va passar amb els amics del col·legi, institut i universitat. Respecte a la meva infantesa a l’escola només tinc bons records, van ser anys fantàstics. En canvi l’etapa de l’Institut va ser més difícil possiblement pel canvi d’escola i l’edat. També tinc molt bons records de l’època de la universitat, van ser anys molt fructífers en molts sentits. En els tres àmbits estudiantils sempre he tingut una bona relació amb els professors i en tots tres casos encara em veig amb alguns d’ells. Sou llicenciat en història per la Universitat de Barcelona. Què us va empènyer a cursar aquesta carrera i a dedicar-hi la vostra vida? De petit sempre en va agradar la història i també he tingut molta memòria per recordar dates, fets, personatges... Recordo que deuria tenir 9 o 10 anys que TV3 va fer una sèrie de dibuixos de la història de Catalunya amb un Drac rosa (en Dragui), em va “enganxar” moltíssim. És més, amb la setmanada que em donaven els meus pares, em comprava els llibres de la sèrie. Encara els tinc!!! Quan va arribar el moment d’escollir la carrera no vaig dubtar que aquesta havia de ser la meva professió. No és fàcil perquè és difícil trobar una feina fixa i sempre depens dels encàrrecs o les iniciatives que tinguis, però faig el que m’agrada. Què recordeu de la vostra vida universitària? Recordo a una colla d’amics que eren grans estudiants, no fèiem mai campana!!! Com deia abans, és una professió força dura i malauradament pràcticament cap d’ells s’ha dedicat a la història; com a molt alguns han pogut trobar una sortida laboral en el món de l’arxivística. Pel que fa a les classes, hi havia de tot. Tot i que pot sonar dur, vaig tenir més professors dolents que no pas bons, però aquests 6


darrers són els que veritablement em van fer aprendre coses i em van motivar per continuar. També sou Doctor en història contemporània. Expliqueu-nos què vol dir això de ser doctor? Ser Doctor significa haver aconseguit el status acadèmic més important en aquest àmbit i, per tant, també una major responsabilitat com a historiador per tot allò que pugui dir o deixar escrit. Tanmateix també suposa haver realitzat un gran esforç personal i econòmic que ha comportat perdre algunes coses. Quina opinió teniu dels atacs que ha suscitat el simposi “Espanya contra Catalunya, a l’IEC aquest passat mes de desembre? Crec que tot plegat ha estat una llàstima. Hi ha hagut moments de la Història que els historiadors han estat persones molt tingudes en compte per la societat però desgraciadament ara no és així. La celebració d’aquest simpòsium era una immillorable oportunitat perquè el sector fos escoltat. Malauradament la trobada ha estat manipulada per qüestions polítiques, ja que feia molt temps que estava programada i només uns dies abans se li ha donat l’esbiaixada cobertura mediàtica. A partir d’aquí tothom, entre ells historiadors, han polemitzat per la conveniència o no d’aquest esdeveniment, i de pas també han fet política. A mi no em sembla malament el simpòsium, tot i que haig de dir que trobo el títol desencertat. Potser amb un títol com “Les relacions polítiques i econòmiques entre Espanya i Catalunya en els segles XVIII i XXI” hagués estat més idoni i possiblement els polítics no haguessin fet cas del simpòsium. Què penseu de la famosa “llei Wert”? Crec que és una altra gran atac polític contra Catalunya que només farà que portar problemes a l’educació i que amb el pas dels anys acabarà afectant desfavorablement el funcionament de la societat en general. Heu escrit un bon nombre de llibres, crec que fins a 7, alguns d’ells l’heu presentat aquí a l’Ateneu. Parleu-nos del Josep Lluís Martín escriptor. Més que escriptor, que en part ho sóc, em considero historiador. Crec que una de les funcions de la meva professió és ensenyar, ja sigui de manera oral o escrita, el que sé o descobreixo a tots aquells que vulguin saber quelcom més. Malament si els historiadors ens 7


quedéssim tota la informació que arribem a abastar i no ho compartíssim. Tot i que en ocasions podem arribar a ser molt pesats!!! També heu escrit articles en diversos diaris i revistes: Afers, Els Marges, Revista de Catalunya, L’Avenç, Serra d’Or... Parleu-nos de la vostra experiència en aquest camp. El plaer de veure un treball publicat sempre és gran, possiblement en un llibre ho és més perquè comporta més feina, però publicar en una bona revista també és reconfortant. Tant en el cas del llibres com dels articles és difícil, el primer perquè no hi ha diners i cada cop costa més trobar-los i els articles acostumen a passar una revisió d’un parell d’experts que decideixen si és publicable o no. Per acabar de tancar el cercle literari i de comunicació, també us heu fet un fart de fer conferencies, també de caire històric. És diferent escriure a haver d’explicar-ho en directe? Què en penseu? Possiblement les conferències és la part més fàcil i gratificant d’aquesta feina, com fer classes. Tot i que preparar conferències comporta força temps, el contacte amb el públic, amb preguntes, durant la xerrada o després d’aquesta és molt positiu. En ocasions després de la conferència sorgeixen nous debats que quasi duren tant com la xerrada!!! Com que no tot ha de ser feina, permeteu-nos que us preguntem si teniu alguna afició. Parleu-nos-en. I tant!!! M’agraden molt els llibres, en especials els antics. Tot i que sóc selectiu, sóc força bibliòfil amb els llibres que tractin de Sabadell i d’història de Catalunya de la primera meitat del segle XX. Acostumo a anar al Mercat de Sant Antoni, a les fires de llibre de vell de Barcelona i Figueres i a llibreries especialitzades per aconseguir aquestes joies, tot i que en ocasions bons amics també em regalen llibres. També m’agrada molt viatjar per veure altres països i ciutats, i, entre d’altres coses, sempre vaig als museus d’història i història de l’art i les llibreries. L’altre gran “vici” és la música, és molt important per a mi a l’hora de treballar o per relaxar-me, sobretot escolto jazz. Tanmateix també vull afegir que sóc un enamorat del bàsquet, tot i que ja fa temps que no el practico sóc un gran seguidor d’aquest esport tant a nivell nacional com internacional. No fa gaire heu sigut pare. En base a la situació política i econòmica actual, com veieu el futur per el vostre fill? 8


És cert, tinc un petit de poc més d’un any, és un experiència molt positiva. I tant que em preocupa el seu futur!! Nosaltres som la generació més ben preparada de la història i no se’ns estant donant facilitats per poder demostrar-ho. A més som una generació que tenim menys capacitat d’adquisició que els nostres pares i això em preocupa molt. Tot i que encara manquen molts anys, em preocupa com serà el futur de les generacions venidores. Fins ara normalment els fills vivien millor que els seus pares però això sembla que s’ha estroncat i a més no tenim la certesa que això millori a curt termini. El que és evident és que mai es tornarà a viure amb el nivell de vida dels darrers vint anys. I pel nostre país? Crec que tot va lligat. El nostre futur, en part, depèn del nostre País. També espero molt del futur polític de Catalunya, com a historiador conec força bé la seva història i ens trobem en un moment clau. Tot i així caldrà anar més enllà que els nostres antecessors que en força ocasions s’han quedat a mig camí o s’han deixat enredar per “cants de sirena” des de l’Estat central. Evidentment no sé quin és el futur de Catalunya, però sí que sé que cal anar el més junts possible i, sobretot, ser molt valents i fer front a les adversitats de tota mena que sorgiran en els propers mesos. Sabem que teniu un cert lligam amb l’Hospitalet. Què penseu de la nostra ciutat? I tant!!! La meva dona, la Núria, és de l’Hospitalet. No conec tota la ciutat però el que conec em sembla que, tot i ser una ciutat amb molts habitants és molt acollidora i amb una gran oferta cultural. No obstant, potser estar tan a prop de Barcelona ha fet que li manquin alguns serveis. Tal com hem comentat abans, heu vingut dues vegades a l’Ateneu, una presentant el vostre llibre “Ignorades però desitjades”, i l’altre en una conferència sobre Josep M. Ainaud de Lasarte. Què penseu de nosaltres? Com ens veieu? Quins consells ens donaríeu? Les entitats com les vostres sou el motor de les activitats culturals del País. M’he fet un tip d’anar per poblacions de Catalunya per diferents motius i he conegut entitats com la vostra que, en ocasions, són els únics mitjans per fer arribar la cultura a alguns sectors de la societat. La feina desinteressada que realitzeu és vital perquè molta gent pugui aprendre allò que no ho ha pogut fer abans. Per tant, us encoratjo perquè seguiu treballant tan bé durant molts més anys més. 9


ATENEU DIADA DE REIS A L’ATENEU Quan arriba el mes de gener, a l’Ateneu tenim una trobada molt especial: Rebem la visita de SS. MM. els Reis d’Orient, que, com sempre, venen carregats de regals i, el més important, d’Il·lusió. Aquest 2014, les dates han estat una mica complicades, la vigília, el dia 5, va caure en diumenge, i això va alterar una mica l’ordre de les visites a les llars d’avis de la ciutat, ja qué, a causa del calendari laboral, s’havien de dur a terme el divendres 3. Però, gràcies a la seva màgia, els Reis van poder avançar l’arribada i les persones grans, que els esperaven amb delit, no quedaren decebudes. De bon matí, amb una mica de fred, el Centre de dia Jardinets fou el primer lloc on van saludar els avis, els quals, per demostrar el seu agraïment, els obsequiaren amb un cistell ple de llimones acabades de collir del propi jardí i amb uns planters de llimonerets. Tot seguit, la comitiva de cotxes, conduïts pels xofers reials (els camells no eren gaire apropiats per al trànsit de la ciutat), es dirigí cap a una residència de Bellvitge, i més tard a dues més de la Torrassa i Sant Josep. Els avis i els Reis compartiren l’emoció de la trobada i els regals, ja qué, si SS. MM. els donaven obsequis, els avis els oferien dolços i una mica de beguda perquè poguessin refer-se i continuar la seva bona feina. Per fi, el diumenge dia 5, els Reis Mags desfilaren en la cavalcada, i, un cop acabada aquesta, a 2/4 de nou del vespre, els rebíem a la sala d’actes de l’entitat, plena de gom a gom. Amb nervis, però amb ordre, els més de setanta, entre nens i nenes, els familiars dels quals ho havien sol·licitat prèviament, van

10


rebre de mans del Rei desitjat el seu regal. Els més petits, en veure’ls de debò, s’espantaven una mica i s’hi acostaven acompanyats de la mare o pare. Els més grandets, als contrari, desitjaven arribar, com més aviat millor, al seu davant, i seure-hi a la falda, escoltar el que els deien i agafar la joguina que els donaven. Alguns, fins i tot, a l’últim moment canviaven el blanc pel ros o pel negre, segons qui tenia menys cua. Als adults, ens sembla que cada any l’experiència és igual a l’anterior, però els infants no ho veuen així. Per a ells, la il·lusió sempre és nova, i a nosaltres veure aquelles carones felices i impacients ens omple de satisfacció. Aleshores desitjaríem ser mags de veritat i poder portar un bri de felicitat als nens, que, a causa de la guerra i altres penalitats, no tenen la sort de gaudir moments com aquests. Com en anys anteriors, l’Ateneu, aprofitant la influència que té amb SS. MM., els va demanar si podien fer una visita al col·legi Canigó. Així, el dia abans de començar les vacances de Nadal, i sense que els veies cap més nen, van fer una breu aparició perquè els alumnes més petits els donessin les seves cartes. Imagineu com n’estaven d’ emocionats i, potser algun una mica espantat. Només ens resta agrair la col·laboració dels socis i sòcies voluntaris que ens van ajudar en l’organització de l’acte, i esperem l’any vinent poder tornar a contribuir a fer feliços tots els nens i nenes que ho desitgin. ANTÒNIA CALDÉS

11


PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MARTÍ ANGLADA El passat dijous dia 16 de gener, l’Ateneu va acollir la presentació del llibre “Quatre vies per a la independència”, de Martí Anglada, i a càrrec del mateix autor, convidat per l’Agrupació d’ERC de l’Hospitalet. Martí Anglada va ser corresponsal per La Vanguardia a l’Orient Mitjà, Líban, Israel, Egipte, etc. També va estar a Itàlia i el Vaticà, a la Gran Bretanya, a la Xina i a Nicaragua. El 1984 es va incorporar a TV3, i va ser el primer delegat a Washington. Posteriorment va exercir de corresponsal a diferents capitals europees, cosa que el fa un bon coneixedor de la realitat de diferents països d’Europa. Val a dir que va ser un acte molt interessant, ja que ens va posar en antecedents de com es va produir el procés d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia, fins a convertir-se en estats independents, entre els anys 1990 i 1993, dins d’ un moment una mica convuls per a Europa, a causa de la desmembració de l’Unió Soviètica i Iugoslàvia, que va donar pas a tota una sèrie de nous estats europeus. Utilitzant un llenguatge entenedor i planer, Martí Anglada ens va fer conèixer les diferents situacions en què es van trobar tots i cadascun dels nous estats, en el procés d’assolir l’independència, cada un d’ells d’una forma diferent dels altres. L’assistència de públic va ser molt bona, i es va mantenir un animat col·loqui com a cloenda de l’acte.

Text: DOLORS SALA Foto: FRANCESC DIVÍ

12


Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 310, visita al Castell de Cardona. Dissabte 18 de gener de 2014.

El dissabte 18 de gener, a les 8 del matí, vam sortir de l'avinguda del Carrilet, amb el cel molt tapat i pronòstics de pluja, i iniciàrem el camí cap a la ciutat de Manresa, capital de la comarca del Bages , on vam parar per esmorzar. El senyor Miquel va tenir l'encert de localitzar un Cafè Viena on hi vam estar molt còmodament. Acabats d'esmorzar, vam seguir el viatge per la carretera C-55, fins a arribar a la vila de Cardona de la mateixa comarca del Bages. Abans de visitar el castell, vàrem tenir temps de voltar una mica per la vila. Pel carrer Major hi vam veure un conjunt molt notable d'antics edificis. Destaca l'església parroquial de Sant Miquel, un edifici gòtic d'una gran nau i amb capelles laterals. Són típiques la plaça porxada del Mercat i la plaça de la Fira. Hi ha botigues de venda d'objectes elaborats amb sal i de cristal·litzacions salines. A l'hora convinguda, vam iniciar la visita del Castell amb la guia molt ben documentada de la senyoreta Laura de Castellet. Malauradament la pluja ens va limitar força el recorregut per les zones que no estan cobertes. El castell construït sobre un agut turó des del qual domina la conca central del Cardener i les mines de sal, documentat el 798, fou reorganitzat vers el 880 pel comte Guifré el Pelós. En resten la torre de la Minyona, una potent torre cilíndrica que data segurament del segle XI, moltes dependències del palau dels seus antics senyors (comtes i ducs de Cardona), ara convertit en Parador de Turisme. La Canònica de Sant Vicenç a l'extrem de llevant del castell, construïda entre el 1019 i el 1040, és una de les edificacions del romànic llombard més característiques de tot l'occident europeu. Consta de tres naus, la central de 47 m de llargada i 19,60 m d'alçada, amb volta de canó i dues de laterals, amb volta d'aresta i fent funció de contraforts. Té un petit creuer i un esvelt cimbori sobre seu.

13


Precedeix l'església un atri on hi havia pintures murals dels segles XII i XIII, ara conservades al Museu d'Art de Catalunya. Davant la basílica, seu d'una comunitat de canonges agustinians entre el 1019 i el 1592, hi ha un petit claustre gòtic, del segle XV, recentment restaurat. El castell de Cardona va tenir molta importància a la Guerra de Successió. Va ésser el darrer baluard a caure en mans de Felip V, va resistir victoriosament nombrosos atacs de les tropes borbòniques. La seva capitulació es va produir una setmana més tard que la de Barcelona i quan tot el país es trobava sota control de l'exèrcit borbònic . Hi ha tres fets de la Guerra a Cardona que destaquen per la seva magnitud : el setge de Cardona de novembre i desembre de 1711; el setge de finals d'octubre de 1713, i la capitulació del castell, el 18 de setembre de 1714. El castell de Cardona és avui el símbol de la resistència catalana a la Catalunya central i, al mateix temps, representa la cara menys amarga de la derrota de 1714, ja que va ser la fortalesa inexpugnable i va lluitar fins al darrer moment. Després de la visita ens vam traslladar a la minúscula població de Su de la comarca del Solsonès, on vàrem dinar al Restaurant El Forn. Ens van servir un menú degustació molt saborós. Acabats de dinar i després d'un temps de descans vàrem retornar a l'Hospitalet. La propera excursió la farem el dissabte 15 de febrer, visitarem l'antiga vila de Rupit i dinarem a Tavèrnoles. Inscripcions dimarts 4 de febrer. Text i fotos: MARTÍ GUERRERO I COTS

14


HOMENATGE JAUME REVENTÓS Feia molt de temps que esperava poder escriure un dia aquest article. Feia anys que, cada vegada que l’Ateneu celebrava el Memorial Jaume Reventós per la Festa Major, com a presidenta deia, públicament i un any rere l’altre, que l’ajuntament devia un homenatge a Jaume Reventós, un homenatge que es mereixia per la seva trajectòria, per tot el que havia fet, a la nostra ciutat, per la cultura en majúscula en les seves diverses facetes, música, pintura, cinema..., per la seva tasca a l’Agrupació Amics de la Música de la qual fou cofundador, pels Festivals de Primavera amb les representacions d’òperes a la ciutat per primera vegada, pel Premi de Pintura Ciutat de l’Hospitalet, per la cessió de la seva col·lecció de més de 600 obres d’art al Museu, etc. i pels seus amor i fidelitat al seu `poble i al seu país. Les meves paraules, però, no tenien mai resposta de l’ajuntament fins fa dos anys. El dia del XVIIIè Memorial Jaume Reventós, l’alcaldessa Núria Marín i tres regidors, Jaume Graells, Alfonso Salmerón i Mercè Perea, hi eren presents, per primera vegada, en el moment de la meva intervenció. Vaig aprofitar-ho per adreçar-los la meva demanda diguem que en directe. I, en aquell moment, tots van manifestar la seva decisió d’organitzar l’homenatge al Jaume del qual em sembla que no en sabien gran cosa. Però, com passa sovint, l’homenatge anava quedant pendent fins que l’any passat, en una reunió amb Jaume Graells, regidor de Cultura, i Josep M. Solias, director del Museu, vaig recordar-los de nou l’homenatge pendent. A partir d’aquell moment podem dir que el nostre ajuntament va posar fil a l’agulla i, malgrat algunes discrepàncies, al cap d’un any i mig, l’homenatge es començava a fer realitat el proppassat 16 de gener a l’Auditori Barradas. Per a Josep Tubau, cosí i marmessor seu, per als amics del Jaume i, sobretot, per als que havien estat col·laboradors seus a l’Agrupació, alguns eren presents aquells vespre, Valentí Julià, i sobretot Francesc Marcé, que havia posat lletra a moltes de les seves composicions... fou un acte molt emotiu. Personalment sentia una íntima satisfacció de pensar que el deute que tots plegats, l’ajuntament el primer, però també associacions i amics, teníem amb el Jaume, per fi es pagava i que jo hi havia posat el meu gra de sorra a fer-lo realitat. La perseverança, a vegades, té premi. Aquell dijous, doncs, va tenir lloc el primer acte de l’homenatge anunciat, un acte molt digne que feia saber, als que no en sabien la

15


vida, qui era i què havia fet el Jaume, acompanyat sempre del seu germà a l’ombra, el Pere, com va dir Joan Piera en presentar l’acte del lliurament de 65 partitures de sardanes i una vintena d’obres musicals a l’Arxiu municipal. Amb la sala del Barradas plena, va començar l’acte amb una breu introducció de la directora de l’Auditori, Ariadna Muñoz. Tot seguit, Joan Piera, com a president dels Amics de l’Òpera que eren qui organitzaven l’acte, va parlar del llegat musical que cedien a la ciutat, va explicar curiositats pel que feia a les diferents partitures, fent especial menció d’alguns dels títols que testimoniaven l’arrelament del Jaume al seu barri. La senyora Rosa Queralt, historiadora i crítica d’art, va fer una aproximació a la figura de Jaume Reventós i a la seva faceta de promotor cultural molt ben documentada. L’alcaldessa, Núria Marín, va agafar el relleu i va destacar també la trajectòria de l’homenatjat en temps més difícils que els actuals i va agrair la donació de les obres d’art i, especialment, del llegat musical que Joan Piera li entregava tot seguit. Viviana Salisi, professora de l’Escola Superior de Música de Catalunya, va interpretar al piano dues composicions musicals i una sardana de Jaume Reventós i el cantant Joan Pons va cantar quatre cançons, dues de les quals tenien lletra de Francesc Marcé. Una d’elles havia obtingut el tercer premi en un concurs de la Nova Cançó a la Selva del Camp, cantada per Miquel Porter Moix, un dels Setze jutges. Aquest fet va fer que Francesc Marcé fos també, en certa manera, homenatjat amb un càlid aplaudiment del públic que omplia la sala al qual dirigí unes breus paraules. Acabat l’acte, Francesc Marcé va rebre també l’enhorabona tant de les autoritats, tret de l’alcaldessa que ja se n’havia anat, com dels seus amics. Un acte, doncs, molt emotiu que va fer que, per uns moments, el Jaume fos present entre nosaltres. Potser, si ens veu d’allà on sigui, va deixar anar algun dels seus estirabots, que també formaven part de la seva complexa personalitat. Hi ha previstos altres actes d’aquest homenatge, ja us n’anirem informant puntualment, un dels quals serà el XXè Memorial Jaume Reventós que aquest any prendrà una significació diferent i més important, no solament perquè és el vintè, sinó perquè l’Ateneu podrà expressar la satisfacció perquè el deure contret envers el Jaume Reventós finalment s’ha complert. MATILDE MARCÉ 16


POESIA El temps difunt M’he d’anar consolant de fer-me vell. Invento fets que mai no foren, parlo d’anar corrents a omplir un cove de fruita i dur-lo a qui no l’esperava: jo mateix. En veure’l m’alegraré. Tot d’una el menjador s’omple de l’hort. Dringuen les copes plenes de vi. Llunyana espera de dies feliços que no fou possible que ho fossin. Ploro sense fressa pels corredors, per totes les cambres buides de la casa del temps difunt. Si vols acompanyar-me vine, partim-nos els fruits i el vi; mirem per la finestra, junts, el vell passat que vam pujar graó rera graó, difícilment. Joan Vinyoli (Del recull “Ara que és tard”,1975)

17


COL·LABORACIONS TRES DONES I UN AFER SENZILL

La dependenta des de fora mira l’aparador i creu que li ha quedat prou ben exposat, amb els rètols que anuncien les rebaixes i els nous preus ben visibles. Satisfeta torna entrar a la botiga. S’acosta una noia, vesteix un conjunt de jaqueta i pantaló negre que s’ajusta molt bé al seu cos. Camina de pressa amb aire decidit. Calça unes sabates de sola gruixuda, amples i no gens agraciades. De sobte, com si el subconscient l’avisés d’aquell detall de poc gust que porta als peus, s’atura a contemplar aquell aparador: el seu esguard es posa directament en unes sabates negres de taló alt modernes i elegants; se les mira, li agraden, recorda que acaba de cobrar el sou. Entra i, en emprovar-les, es sorprèn de com canvia el seu aspecte. La Mònica és jove, moderna i maca, però amb aquelles sabates la seva figura és més esvelta, fins i tot el vestit sembla haver guanyat en qualitat. Surt de l’establiment amb les sabates noves als peus i les velles dins d’una bossa. No camina tan de pressa, passada una estona els peus noten el canvi, estan acostumats a ser més lliures, una estona més i continuen insistint que s’hi troben incòmodes. La Mònica és decidida i pràctica . S’asseu en una cadira de la Rambla i es canvia les sabates: no sap com la bossa s’ha estripat, la posa dins d’una paperera, es mira els peus i diu: “Ara torno a ser jo“. Camina decidida, porta les sabates noves a la mà agafades per les tires i penjant. Torna a parlar amb ella mateixa “les donaré a la primera persona que les vulgui.” És migdia quan la Júlia s’acosta a la sabateria. Està contenta: s’ha comprat una brusa que li està d’allò més bé. Ara, aprofitant que anuncien rebaixes va a comprar-se unes sabates. No pot dir que les 18


necessiti, però el dissabte ha d’anar a sopar amb una amiga i el seu marit. La Júlia es resisteix a acceptar que el motiu pel qual sent aquest desig de fer goig , és precisament que en Miquel ha convidat un amic que és vidu i ella no el coneix. Entra a la botiga, s’emprova, es treu i es posa diferents sabates i cap la convenç. La dependenta s’explica: “Ja se sap, a final de temporada, no tenim tots els números: queden les restes“. La Júlia surt de la sabateria sense comprar-ne. Aquest fet li ha capgirat l’humor: es pot dir que li ha fet veure les coses diferents, amb més realisme. Pensar trobar marit al seixanta anys pot ser comparable amb voler comprar sabates de rebaixes: les que t’agraden de forma o de color no et van bé i les que són de la teva mida no t’agraden. És una tarda quieta, la placeta està envoltada de plàtans, una dona de cabell gris i aspecte agradable roman asseguda en un banc, totalment absent del seu entorn. Té les cames estirades, una mica alçades, mirant amb atenció les seves sabates, pràcticament noves. De sobte deixa la seva actitud i es mira el rellotge, s’aixeca sense pressa, vesteix faldilla i tres quarts de xeviot gris i negre d’un tall escaient, i dirigint-se a la sabateria, entra sense aturar-se a mirar l’aparador. Demana unes sabates negres de mig taló, còmodes, molt còmodes. Efectuada la compra, la dependenta les guarda a la capsa. - No, si us plau, les portaré posades. A la capsa hi posarà les que portava. Vostè mateixa em va atendre al comprar-les. No sé si ho recordarà, m’acompanyava el meu marit. Va ser l’última vegada que va poder sortir de casa. Ara les vull guardar i solament portar-les en fets importants, em semblarà que caminem junts. La noia li dirigeix unes paraules amables de confort. Durant uns moments, la dependenta contempla la dona que s’allunya i experimenta una certa tendresa. CARME JORBA

19


EL FRED I EL DINER En una tertúlia del dimarts al matí de l'Ateneu, el senyor Miquel Barradan va dir molt encertadament "el fred no existeix". Això va sobtar sobretot dit en un dia que teníem la temperatura a 6 graus. Estudiant física, els científics ens diuen que només existeix la calor. El fred és només una sensació que sentim quan la temperatura és de pocs graus. La calor és la conseqüència del moviment incessant de les molècules xocant entre elles, com més violents són aquests xocs més calor desprenen. Amb el diner, tenim també una expressió que sobta bastant: "el diner no és riquesa". Si meditem una mica comprendrem que, si el diner fos riquesa, els governants, que tenen la maquineta de fer bitllets, en farien grans quantitats i no hi hauriAn pobres perquè tothom en podria rebre molts. El diner no és riquesa social, podríem dir que és riquesa solament per a l'individu. La utilitat del diner és facilitar l'intercanvi de riquesa o sigui poder comprar i vendre fàcilment, i l'altra utilitat del diner és mesurar el valor de les coses VALOR DE LA UNITAT MONETÀRIA VALOR DE LA UNITAT = (Producció actual / Nombre d’unitats circulant) Aquesta fórmula ens indica que com més producció hi hagi més alt serà el valor de la unitat i que com més unitats de moneda circulin, menor serà el valor de la unitat. Analitzant aquesta fórmula podem comprendre les dificultats que té la Unió Europea per mantenir el valor de l'euro estable. S'ha de tenir un control de la suma de producció de riquesa de cada país i que la quantitat d'euros que circulin vagi d'acord amb el volum de producció total. Quan va acabar la segona guerra mundial l'any 1945, es va descobrir que els nazis tenien enormes quantitats de bitllets falsificats de lliures esterlines i dòlars preparats per ensorrar les economies d'Anglaterra i d'Estats Units. El diner no entra pròpiament dintre de l'Estudi de l'Economia Política perquè no és riquesa, però cal prestar-hi atenció perquè pot alterar la distribució de la riquesa. Tots els diners que van a Suïssa i a altres paradisos fiscals, surten de la Comunitat europea i per tant alteren l'equilibri monetari. Cal tenir present que es desitja tenir diners, no per ells mateixos, sinó per la riquesa que es pot comprar. Normalment els rics no tenen gaires diners, sinó que tenen terres, cases, indústries, monopolis, etc. MARTÍ GUERRERO I COTS

20


CARTA AL PARE; Josep M. Nat i Pujol

Estimat pare, El passat any va fer 54 anys que te’n vas anar. 54 anys de la meva vida que tu no has pogut compartir i, tot i així, no t’he oblidat. Feia temps que volia parlar amb tu, però no sabia com fer-ho. Em sap greu, però poques coses recordo de tu, perquè només tenia vuit anys quan vares morir. A més, sempre eres al mas treballant amb l’aixada, el carro i el cavall.

Recordo que, una vegada, asseguts a taula, aquella de fusta de color clar que teníem a la cuina, te’n recordes? Doncs, com et deia, tot sopant em feres plorar. Només em vas mirar i jo no vaig poder aguantar els teus ulls recriminant-me alguna cosa que havia fet o dit malament i que no recordo; les llàgrimes em lliscaren galtes avall, sense parlar. La mare digué que, a Medina de Rioseco, et feren molt mal. Eres de la lleva del biberó i, quan et van fer presoner al Front d'Aragó, et dugueren tres llargs anys en un camp de concentració a Valladolid. A més, quan et tragueren d'allà, molt malalt, t'enviaren a fer la mili tres anys més a l'Àfrica! En aquells temps era molt important anar a la mili, encara que no tots la feien... Les guerres sempre fan mal i tu, a més, t’endugueres de record una úlcera d’estómac que t’acabà matant de manera injusta, amb només 40 anys! La Dictadura era ben viva i la majoria la vam patir d'una manera o altra...I, després de tants anys, encara no es pot parlar de manera oberta de la guerra ni de la Memòria Històrica, perquè encara hi ha ferides mal tancades que, si s'obrissin, podrien ferir sentiments. 21


La mare, que no trigà gaires anys a anar a fer-te companyia, també deia que la meva vinguda al món et trasbalsà molt. Els tres primers mesos de la meva vida vaig plorar de nit i de dia, sense que tu em poguessis consolar. Vols dir que no intuïa el que havia de passar? Pare, me’n recordo de l’última nit de Reis que vam passar junts, el 1959, i que, em duies a coll-i-be a veure la cavalcada, perquè jo no em cansés i, així, pogués veure de més a prop tot l'espectacle. Després, mentre nosaltres ajudàvem la mare a preparar el sopar, tu posaves els regals al balcó i tiraves palla pel davant de casa, tot fent veure que els Reis amb els camells ja havien passat. També recordo el dia de la meva comunió en què tirareu la casa per la finestra per fer-me sentir com una reina. El millor vestit, el més blanc, el més llarg fou per a mi. La mare reia, mon germà també i amb els avis joiosos compartírem la nostra felicitat, la qual però, durà poc, molt poc! No sé per què t’ho dic tot això si tu no em pots sentir ni molt menys escoltar. Segur que no pots? Fes una mica d’esforç, no creus que m’ho mereixo després d’enyorar-te tant i haver hagut de passar sense el teu esguard, sense la teva protecció, en definitiva, sense el teu amor? No vull allargar-me, perquè hi ha tantes coses que et podria explicar que te’n faries creus que hagin succeït i... val més que ho deixi. M’acomiado dient que, siguis on siguis, el teu esperit sempre viurà amb mi. Reb una abraçada molt forta de la teva filla. M. DOLORS NAT I PINYOL

-----------------------------------------------------------------

AVÍS: JA PODEU PORTAR ELS XIPRERETS DE 2013 PER RELLIGAR.

22


RATOLINS Era un despatx molt merdós. Estava situat a la part menys noble de l’edifici. La casa en si, millor dit, aquell palau, era una meravella. M’agradava. El despatx que em van adjudicar ja he dit al començament com era, o sigui que us en podeu fer una idea. El terra de parquet, unes columnes de caoba que algú va tenir la mala idea de pintar de color marró, o sigui que era impensable saber de quina mena de fusta eren. Jo ho sabia perquè era xafardera de mena. Els lavabos i els banys que hi havia per tot aquell segon pis, eren d’un estil avui dia impensable. Tots decorats i a l’obrir l’aixeta, l’aigua rajava per una conquilla. Era bonic de debò. Però tornem al meu despatx. Una taula de fusta amb calaixos a banda i banda i un sillonet d’aquells amb el respatller mig rodó. Un arxivador de persiana i un altre de calaixos que costaven força d’obrir. Un llum dels anomenats flexos sobre la taula, i una carpeta per poder-hi treballar, ja que el sobre estava gairebé fet estelles. Una tauleta auxiliar per a la màquina d’escriure, una Hispano Olivetti, ja que havíem de fer créixer la indústria nacional. Penso que això era tot. Però em vull dedicar a la paperera. M’agradava. M’havia proporcionat més d’una sorpresa al matí quan arribava. Com que “el palau” era molt antic, doncs resulta que hi havia ratolins, molts ratolins. I els pobrets, sigui perquè encara notaven l’olor del paper de l’entrepà del dia abans o perquè volien investigar pel seu compte, el cas és que es ficaven dins la paperera però els era impossible sortir-ne, ja que al ser de plàstic relliscaven i no podien metafòricament parlant, alçar el vol. I l’endemà me’n trobava més d’un lluitant com lleons per poder fugir d’aquella mai més ben dita ratera. Jo, abans de cridar algú perquè els traguessin d’aquell cau, me’ls mirava atentament. M’agradaven. Els trobava molt bonics, perfectes. Quins animalons més simpàtics! Quan em sentien quedaven arraulits sense gosar moure’s. Quines orelletes més boniques i els ulls com agulles de picar; les potetes amb aquelles ungles tan ben fetes. Els color gris perla, potser una mica més fosc. No ho recordo bé. fa tants anys que no els he tornat a veure... Tot plegat no feien més de cinc centímetres, potser no tant. Eren molt petitons. Quan al cap d’una estona venia alguna companya, tot eren xiscles i dir que li feien fàstic. A mi no me’n feien gens ni mica. Nos els hauria tocat, això no, però tampoc em feien cap basarda i molt menys por. Naturalment venia l’encarregat d’endurse’n la paperera amb el seu contingut i me la tornaven buida. Però jo cada dia procurava deixar-hi alguna molla de pa per quan tornessin, no els mateixos, ja ho se, però em veien d’altres. Gairebé això es repetia a diari. Va ser una temporada que, en aquell despatx tan llardós, els ratolins em donaven vida. Ves quina cosa! AMPARO PUJADES

23


ANIVERSARIS CULTURALS 2014 (i 2)

Frederic Mistral (centenari de la seva mort) L’aranès, llengua oficial a Catalunya, és una variant de l’occità. A causa d’aquesta relació lingüística, en la selecció d’aniversaris culturals del Xipreret d’aquest 2014, hem decidit incloure-hi Frederic Mistral, cèlebre escriptor en llengua occitana i premi Nobel de literatura, en el centenari de la seva mort. Frederic Mistral neix el 8 de setembre de 1830 a Maiano, poble de la Provença, a prop del Roine. De ben petit, al seu voltant només sent parlar occità, la llengua dels pagesos de la comarca. El francès no l’aprèn fins als nou anys, a l’escola. El 1847 acaba el batxillerat a Nimes i se'n torna al seu poble natal. Continua, però, els estudis a la Universitat d'Ais de Provença i es gradua en dret el 1851. Un dels seus professors, Jousè Roumanilho, l’inicia en la cultura provençal. Amb ell i altres poetes, Mistral es reuneix el 1854 a Fontsegunho per establir les bases del moviment Felibritge, dedicat a la promoció de la llengua occitana. De 1852 a 1859 treballa en Mireia, poema èpic rural, que li dóna una gran popularitat. El 1861 descobreix la Renaixença catalana. El 1868 s’arriba fins al Principat i coneix Jacint Verdaguer en un acte a l’Ateneu Barcelonès. Durant aquest període de temps, Mistral manifesta un patriotisme provençal intransigent. Un exemple en són els versos de La Coumtesso (1866). El 1867 publica Calendau, llarg poema de trama novel·lesca, en el qual fa una crida a l’alliberament occità. Del 1876 al 1888 és el president del moviment Felibritge, al qual procura donar una estructura plenament occitana. Tanmateix, no aconsegueix que les seves reivindicacions siguin preses en consideració per la classe

24


política. En altres paraules, no pot evitar la desoccitanització del seu país. De 1878 a 1886, treballa en Lou tresor dóu Felibitgre, instrument imprescindible per al coneixement de l’occità. El 1884 publica Nerto, el 1890 la tragèdia La Rèino Jano i el 1897 Pouèmo dóu Rose, llarga narració mitològica sobre la vida dels barquers del Roine. L'any 1904 és guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. El 1905 publica Memori i Raconte, que mitifiquen la seva vida i els orígens del felibritge. El 1912 treu el recull de poemes Lis Óulivado. Mor el 25 de març de 1914 al seu poble natal. Joaquim Ruyra i Oms (75è aniversari de la seva mort) Va néixer el 27 de setembre de 1858, a Girona. Fill de propietaris rurals, passà la seva infantesa entre aquesta ciutat i Blanes, on la seva mare hi tenia la casa pairal. El 1873, les guerres carlines obligaren la família a instal·lar-se a Malgrat de Mar, a casa d’uns amics: els Turró. Allà, per un període de dos anys, Ruyra, establiria amistat amb uns dels fills de la casa, Ramon, que més endavant seria un eminent biòleg. Ell va ser qui li féu descobrir la literatura i l’inicià en

els autors clàssics. El 1878 escriuria el seu primer relat: El canto de la pescadora.

25


Es traslladà a Barcelona per cursar els estudis de dret. Hi conegué Verdaguer, la influència del qual fou decisiva per passar a escriure en català. Amb tot, acabada la carrera, anà a Madrid per portar a terme el seu projecte d’escriptor. En tornà al cap de poc, el 1879, desenganyat. Es recollí al seu poble de Blanes i es dedicà a la pesca, la pintura, la literatura i a passejar. Entremig, aprofità per estudiar la llengua viva dels pagesos i mariners. L’any 1889 es casà amb Teresa Llinàs que mai comprengué la seva vocació literària. A partir de 1891, en morir el seu pare, compaginà les seves obligacions de propietari rural amb el seu interès per les lletres. Com a distracció, participà en els Jocs Florals de Girona. Li fou guardonat el poema L’únic remei, de clara inspiració verdagueriana. Encoratjat, provà sort també en els Jocs de Barcelona. Va ser, però, com a prosista que obtingué un gran reconeixement. De 1886 a 1903 publicà diverses narracions, al mateix temps que col·laborava en les revistes i diaris més importants de l’època. A Joventut, li editaren el seu primer llibre: Marines i boscatges (1903), l’èxit del qual fou unànime. Un dels aspectes que hi contribuí fou la llengua literària que utilitzava. A més, Ruyra hi introduïa una temàtica poc tractada fins llavors: el mar El 1918 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans. El 1919 publicà La parada, segon recull de narracions, i una antologia dels seus poemes, Fulles ventisses. El 1920 reedità Marines i boscatges amb el nou títol de Pinya de Rosa, que portava afegit el relat L’idil·li d’en Temme. El 1922 presidí els Jocs Florals de Barcelona i el 1925, publicà la novel·la curta Les coses benignes. El 1928 aparegué Entre flames, fruït de la commoció que li produí l’incendi de les Gavarres. Morí a Barcelona el 15 de maig de 1939 a Barcelona. El seu enterrament va passar pràcticament inadvertit, a causa de les circumstàncies polítiques de l’època. Pere Coromines i Montanya (75è aniversari de la seva mort) Pere Coromines, pare de l’eminent lingüista Joan Coromines, neix a Barcelona el 6 de maig del 1870. De ben jove es dedica a la política. El 1894 es llicencia en dret a la Universitat de Barcelona. El 1895, entra al Consell de Redacció de la revista L’Avenç i estableix contactes amb grups catalanistes i republicans. A través del grup cultural Foc Nou es relaciona, també, amb els anarquistes. Amb motiu de l'atemptat del carrer de Canvis Nous durant la processó de Corpus de 1896, és detingut i jutjat en el procés de Montjuïc, en el qual se li demana la pena de mort. Finalment, però, és condemnat a

26


tan sols 8 anys de presó. El 1897 és exiliat a França. Amnistiat el 1901, passa un temps a l’Empordà. Es doctora en dret i estudia economia a la Universitat de Madrid. Aprofita l'estada a la capital castellana per a engegar una campanya per a la revisió de les condemnes del procés de Montjuïc. Escriu Les presons imaginàries (1899), sobre la seva estada a la presó i a l’exili. El 1903 torna a Barcelona i entra a treballar a l'Ajuntament. És membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans. Escriu La vida austera (1908). El 1909 esdevé director d'El Poble Català. És escollit regidor per l'Ajuntament de Barcelona aquest mateix any i diputat a corts el 1910 i el 1914. El 1912 publica Les hores d’amor serenes. A causa del fracàs del pacte de Sant Gervasi (1914), deixa la política activa i es dedica a exercir d'advocat i a fer conferències. Esdevé també secretari del Banc de Catalunya. El 1919 publica Les gràcies de l’Empordà, llarg poema en prosa. Amb el conjunt de narracions A recés els tamarius (1925), obté un gran èxit i inicia una etapa de producció novel·lística, a més de col·laborar en diverses publicacions. És escollit president de l'Ateneu Barcelonès del 1928 al 1930. Amb l'arribada de la Segona República, a causa de la seva experiència jurídica, Francesc Macià l'incorpora a la comissió redactora de l'Estatut de Núria i el 1933 el nomena conseller de Justícia. Publica la novel·la Pina, la italiana del dancing (1933) i altres obres. El 1936 és escollit diputat a Corts i durant la guerra civil és nomenat Comissari General de Museus. En acabar la guerra s’exilia a Buenos Aires, ja malalt, amb tota la seva família. Al cap de poc d’arribar a la capital argentina mor. És el 30 de novembre de 1939. Pòstumament, es publica un dels seus millors reculls de narracions: El perfecte dandi i altres contes (1940). PERE JUHÉ I ORIOL

27


OPINIÓ 1714 - APUNTS DE JOAQUIM ALBAREDA No fa gaire, navegant per la xarxa, buscant llibres i informació diversa, va caure a les meves mans dos articles publicats a dos diaris coneguts: La Vanguardia (La Contra) i El Periódico, en què s'entrevistava el catedràtic d'Història Moderna, Joaquim Albareda, un gran coneixedor de la Guerra de Successió (alguns diuen que és el que més en sap) i escriptor de diversos llibres sobre aquest tema. Entre altres, La guerra de 1714 (Ed. Pòrtic) i La guerra de Sucesión de España-1700-1714 (Ed. Crítica). En cada una d'aquestes dues "converses", l'historiador responia a preguntes relacionades amb la Guerra de Successió, tot intentant explicar alguns dels fets que van passar i també aclarir alguns dels dubtes que el públic actual encara pot tenir sobre aquells fets històrics. Queda clar que en cap cas en aquests dos articles queda tot explicat tot plegat i que són simplement un molt breu resum de tot plegat, i que, per tant i per descomptat, aquell que vulgui més informació, sobretot procedent de la mateixa font, convindria que comprés algun dels llibres publicats per aquest autor, En les entrevistes queda ben definit que: 1 - Les estructures polítiques que tenia Catalunya cap al 1700 eren les d'un estat, a excepció de les relacions exteriors i la guerra, que eren competència de la monarquia. Les Constitucions eren un instrument que regulava la vida política, limitant el poder del rei i que, a diferència d'èpoques anteriors (medievals), ja emparaven els sectors socials populars, tot donant força garanties jurídiques. El rei només legislava després d'escoltar les Corts i aquestes li pagaven, com a donatiu. Segons la tradició de les Corts d'Aragó, al rei li deien: Nosaltres, que som tant com vos, y junts més que vos, us hem escollit com el nostre Senyor i Rei si conserveu els nostres drets i llibertats, si no, no. De fet, l'historiador menciona Spinoza que va dir que aquest model de monarquia limitada garantia una llibertat àmplia a la multitud. Els gremis enviaven els seus representants als municipis, com a consellers, i el poble estava orgullós de participar en el govern. Per cert, existia l'anomenada purga de taula, per la qual a tot aquell que exercia un càrrec, al final del seu exercici, se li feia una revisió del patrimoni. 2 - Davant la pregunta per què Catalunya es va revel·lar, malgrat que Felip V ja havia jurat les lleis i les constitucions catalanes, l'entrevistat respon que Felip V tenia mentalitat absolutista, com el seu avi Lluís XIV, i que, malgrat que al començament tot plegat va anar bé, entre el 1702 i el 1705 a Catalunya va pujar el sentiment anti francès, fruit dels decrets de

28


Felip V prohibint el comerç amb Holanda i Anglaterra, que eren aliats comercials dels catalans, i, per tant, els sectors burgesos i financers catalans es van sentir amenaçats. D’altra banda, queda manifest el descontentament pel comportament despòtic dels virreis enviats per Felip V a Catalunya. (Cardenal Luis Fernández de Portocarrero, comte de Palma i Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, comte de Melgar, entre altres, i castellans, per descomptat. Personatges amb gran influència ja durant el regnat de Carles II). 3 - El gran dubte sorgeix quan es pregunta si Catalunya hauria mantingut les seves Constitucions d'haver seguit fidel a Felip V. L'historiador respon que, des de l'any 1707 (la batalla d'Almansa va tenir lloc el 25 d'abril d'aquest any), Felip V ja tenia molt clar el seu model absolutista i antiparlamentari, però Albareda també comenta que, a França, amb un sistema absolutista ferm, els estat provincials van arribar a durar fins a la revolució. En aquest punt, i ja en opinió personal, caldria mirar d'analitzar quines competències tenien aquests estats provincials francesos i, d’altra banda, veure fins a quin punt no tan sols el rei, sinó també els ministres castellans i el Consell de Castella no haguessin pressionat el rei en sentit uniformador, igual que van fer uns quants anys abans amb els reis Àustries, com per exemple el comte duc d'Olivares amb Felip IV. 4 - Un dels mites populars més comentats ha estat el que diu que Catalunya va prosperar i créixer gràcies a l'arribada dels Borbons. Albareda respon que les bases de l'economia catalana ja estaven posades abans del 1700, amb l'especialització de les comarques en tèxtils, cereals, aiguardent i un bon comerç exterior, entre altres. Com a resum, ve a dir que el que van portar els borbons va ser un sistema jeràrquic absolutista, dirigit per militars, que va donar lloc a una corrupció colossal, (us sona d'alguna cosa?) També desmitifica el fet que els barcelonins es van posar a treballar l’endemà, 12 de setembre de 1714, tot obrint les botigues i els obradors. L'entrevistat diu que Barcelona estava destrossada i que no hi havia casa que no hagués patit l'efecte de les bombes. El que va passar va ser que els membres de la Coronela es van desprendre dels seus uniformes i es van posar la roba de treball. La repressió va ser duríssima i es vas practicar una política de terrorisme. Com a exemple del que va ser la postguerra, fa esment del delme de forca, que va significar l'execució del 10% dels presoners de cada municipi. Per acabar, voldria quedar-me amb les paraules que, al començament d'una de les dues entrevistes, diu Albareda que va escriure Voltaire referint-se a Catalunya: Catalunya pot prescindir de l'univers sencer i els seus veïns no poden prescindir d'ella. I va afegir: Els catalans tenen un amor extrem per la llibertat.

CARLES FARRÉS I PINÓS 29


HO SABÍEU? LA CANDELERA A col·legi, de petita, en ocasions, ens feien anar a “missa”: els primers divendres de mes –en els quals combregàvem, després de confessar-, el dimecres de Cendra, que ens feien una creueta al front amb cendra i no ens l’esborraven en tot el dia, etc. Recordo, però, que n’hi havia una què m’agradava especialment: la festa de la Candelera, i és que, aquell dia, ens regalaven una candela. Jo, a casa, me la guardava i havia aconseguit tenir-ne una petita col·lecció. Aleshores no entenia ben bé el significat d’aquesta diada, només gairebé que aquell dia s’havia de recollir el pessebre i guardar-lo fins l’any vinent. Amb el pas del temps, a través de lectures i algun reportatge, en vaig anar descobrint-ne més coses i,, ja que és en aquest mes, m’agradaria comentar-les amb vosaltres La festa de la Candelera commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la Purificació de la seva mare, Maria. Un ritus de la tradició jueva obligava les dones, quaranta dies després d’haver donat a llum, a anar al temple per presentar el nounat als sacerdots i fer una ofrena de candeles de cera, que eren beneïdes. D’aquesta manera quedaven purificades. Segons la tradició cristiana, com que Jesús va néixer el 25 de desembre, el 2 de febrer, és el dia en el qual s’hauria dut a terme la seva presentació, ja que entre aquestes dues dates havien transcorregut els quaranta dies assenyalats El papa Gelasi I, l’any 496, va introduir a la litúrgia cristiana aquesta festa, hereva d’antigues tradicions gregues i romanes que se celebraven en aquests mateixos dies. Els romans, durant les “Parentalia” feien una processó amb petites espelmes beneïdes (cerea ascensa) vestits de negre, fins als cementiris per guiar les ànimes dels difunts, en una mena de culte als morts. La festa de la Candelera, però, aplega més connotacions que les pròpiament religioses. El 2 de febrer, és just al punt mig de l’hivern: fa tants dies que va començar com els que falten perquè s’acabi, per la qual cosa el poble ha fet d’aquest dia un observatori de predicció temporal, com diu la coneguda dita "Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu". L’explicació de la intenció del refrany és que, segons plogui o faci sol, la primavera trigarà més o menys a arribar. Una altra interpretació, més assenyada, és que, si la

30


nit de la Candelera hi ha lluna nova (és a dir, que no es veu), és quan la Candelera "plora", i la primavera s'avança; si, per contra, hi ha lluna plena, s'entén que la Candelera "riu" i indica que aquesta tardarà més a arribar. Hi ha qui completa aquest refrany afegint-hi:...tant si plora com si riu, el fred és viu. Una creença popular de les zones de muntanya del continent europeu és, que, pels volts d'aquesta data, els óssos comencen a despertar de la seva hibernació; per això una altra dita assegura: "Per la Candelera, l'ós surt de l'ossera". Al Pirineu, hom creu que aquest dia l'ós es desvetlla i surt de la cova i que, en funció del temps que faci a fora, es despertarà del tot o bé tornarà a dormir. L'ós mira el cel nocturn: si hi ha lluna plena torna al seu refugi i prolonga la letargia durant quaranta dies més; si hi ha noviluni, surt del cau, perquè, segons ell, l'hivern ja s’està acabant. Moltes poblacions catalanes de la zona fan una festa anomenada el Ball de l’ós. La de Prats de Molló és considerada molt vistosa i atreu força visitants. Els veïns de la població es vesteixen els uns d’óssos i d’altres, de caçadors i fan un bon tiberi al Fort de la Guàrdia. Havent dinat, els que simulen ser óssos, untats amb una mescla de sutge i oli, miren d'embrutar els assistents a la festa, enmig de corredisses. Una mica més tard apareixen els barbers, amb la cara enfarinada i vestits de blanc, que empaiten i enfarinen les noies. Quan els óssos cauen a mans dels caçadors, els barbers els afaiten, representant així la castració de l'animal. Com a fi de festa, els protagonistes ballen al so d’una cobla el Ball de l’ós. A ,és a més, per aquestes dates arriben les primeres cigonyes anunciant que la primavera comença a treure el cap, Sobre això, també hi ha refranys, per exemple: Per la Candelera una hora entera, i, Per la Candelera, el sol ja corre per la carretera. Moltes coses per comentar, doncs, sobre aquesta diada. Si en sabeu algun altra m’agradaria que me l’expliquéssiu. ANTÓNIA CALDÉS

31


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Francesc Diví, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat, Amparo Pujades, Dolors Sala.


Amb la col·laboració de:

TALLERS CURS 2013-2014 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat


14-02  

Xipreret 02-2014

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you