Page 1

ANY XXXIV– Núm. 373 OCTUBRE 2013

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DIMARTS 1, a les 8 del vespre, xerrada La renda garantida amb Jaume Botey. DIJOUS 3, a 2/4 de 8 del vespre, conferència Em falla la memòria. Hauria d’anar al metge? A càrrec de Maria Carmen Fuentes, presidenta de l’Associació de familiars de malalts d’Alzheimer i de Julita Sanou, educadora. DISSABTE 5, a 2/4 de 12 del matí, visita cultural guiada a Arenys de Mar. Un passeig per Sinera. Ruta literària teatralitzada Salvador Espriu. DISSABTE 19, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 307, visita a la zona volcànica de la Garrotxa. Inscripcions dimarts dia 8. DISSABTE 26 i DIUMENGE 27, a les 6 de la tarda, representació de l’obra de Salvador Espriu, Ronda de mort a Sinera.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 16, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 308, visita a la cartoixa de Santa Maria d’Escaladei. Scala Dei. Dinar a la Morera de Montsant. Inscripcions dimarts dia 5.

DIA DEL SOCI. Estem preparant actes per aquesta diada: dissabte dia 30 de novembre i diumenge dia 1 de desembre. Seguirem informant-vos.

TALLERS CURS 2013-2014 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Aquest mes d’octubre s’inicien la gran majoria dels cursos i tallers que l’Ateneu ofereix als seus socis i amics. Si encara no us heu apuntat a cap perquè teniu dubtes sobre els continguts o sobre quina és l’opció més adequada per a vosaltres, us podeu dirigir a la nostra Secretaria per correu electrònic, per telèfon o personalment, i fer totes les consultes que desitgeu. Allà us atendran immediatament, us aconsellaran i intentaran resoldre les vostres incerteses. Tingueu present que podeu consultar la llista de cursos i tallers a la nostra seu social, així com a la pàgina web de l’Ateneu. D’altra banda, us volem fer saber que la Biblioteca de la nostra entitat, situada a l’entresolat del local social, ja ha obert les seves portes a tots els socis que vulguin visitar-la. Si durant la visita veieu algun llibre que us agradaria endur-vos a casa per llegir-lo tranquil·lament, podeu fer-ho sense problemes. Únicament us caldrà fer la sol·licitud corresponent. Finalment, no voldríem acabar sense fer referència a la lluita que porten a terme els mestres i els pares de les Illes per a la conservació de la immersió lingüística en català a les aules i per una escola digna i de qualitat. A l’hora d’escriure aquestes ratlles, primers d’octubre, encara ressona el clam de la gran manifestació del diumenge 29 de setembre a les capitals illenques, per la supressió de la TIL –decret del tractament integral de llengües. Des de l’Ateneu, els traslladem tot el nostre suport i solidaritat.

OCTUBRE


PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA MARTÍ L’HUMÀ, L’ÚLTIM REI DEL CASAL DE BARCELONA. (1356-1410) Pere III el Cerimoniós o del Punyalet va desenvolupar una política de reintegració de territoris a la corona Catalano- Aragonesa. Casat quatre vegades, les seves esposes foren Maria de Navarra, Elionor de Portugal, Elionor de Sicília i Sibil·la de Fortià. Fruit d’aquests matrimonis sobrevisqueren les infantes Constança que el seu pare va casar amb Frederic el Feble rei de Sicília, Joana casada amb el comte d’Empúries. Fou benvingut el naixement de l’Infant Joan, el primer en línia masculina, que va ser proclamat primogènit, duc de Girona i ascendit a lloctinent del regne. El segon, Martí, rebé del seu pare, els títols de comte de Besalú, senescal de Catalunya i comte de Xèrica, més tard afegí el càrrec de lloctinent del seu pare a València. L’Infant Martí es casà amb Maria de Luna, hereva del comtat de Luna i de la senyoria de Sogorb. Fruit d’aquest matrimoni foren Martí, Jaume, Joan i Margarida, d’aquests quatre fills solament Martí va superar la infantesa. Quan Pere III tenia assegurada la successió per línia masculina, del seu matrimoni amb Sibil·la de Fortià, varen néixer dues infantes: Isabel que es casà amb Jaume d’Urgell i Elionor que es casà amb l’hereu de la corona de Castella que, contra el desig del seu pare, no va fer renúncia solemne dels seus drets a la corona d’Aragó. Aquests personatges varen tenir una gran importància en els esdeveniments posteriors que marcaren la història de Catalunya. Mort Pere III li succeí el seu fill Joan I. Casat amb segones noces amb Violant de Bar, va ser un rei refinat amant de l’art i les caceres, i, per influència i costums de la reina Violant, la cort austera es convertí en aires i costums afrancesats, la qual cosa donà una gran impopularitat a la reina. L’infant Martí fou nomenat pel seu germà duc de Montblanc i lloctinent seu. El dia 19 de maig de 1396, en el decurs d’una cacera, Joan I moria sense poder deixar cap hereu masculí: tenia dues filles. Davant d’aquesta situació, els parlaments dels regnes considerant que la successió seguia per línia masculina i, per una unanimitat, fou proclamat rei l’Infant Martí. En aquells moments era absent per trobarse a Sicília. Per aquest motiu fou nomenada regent la seva muller 2


Maria de Luna. Sembla que, en cap moment, no es discutí ni es tingué en consideració els possibles drets de Violant ni de les seves filles a la corona o la regència. Maria de Luna era una dona de gran caràcter i va assumir el seu càrrec amb energia. El Parlament català, presidit per la reina regent, va posar fi a les maniobres de la reina vídua per mantenir el poder. Durant aquest procés sorgiren a les corts greus acusacions contra l’entorn reial, i la regent va decidir l’empresonament de consellers i funcionaris del rei difunt. En tot moment va mantenir fermesa en els afers d’estat. Tot i la seva absència i en espera del seu retorn, el rei Martí gaudia de força popularitat, en especial a Catalunya va estar absent durant un any, en el qual va consolidar la posició del seu fill Martí el Jove, casat amb la seva cosina Maria hereva del regne de Sicília el rei va poder portar a terme la seva tasca gràcies als reforços rebuts dels seus regnes peninsulars. En retornar a Barcelona, el rei de caràcter pacífic, entre les seves decisions, va suavitzar algunes de les mesures preses per la seva esposa, per exemple, el procés del consell de Joan I. Moria la reina Maria de Sicília sense poder tenir fills: Martí el Jove va contraure noves noces amb Blanca de Navarra i d’aquest matrimoni nasqué un noi que no va sobreviure a la infantesa. Martí el Jove, rei de Sicília, tenia dos fills il·legítims, Frederic i Violant, que no tenien dret a successió i que el seu avi,el rei d’Aragó, cuidava i educava amb gran estima. Durant el Cisma d’Occident, en el qual Roma i Avinyó es disputaven el papat, Martí l‘Humà sempre va ser fidel defensor de Benet XIII, el papa Luna, i li va proporcionar ajuda diplomàtica i en certs moments militar, i quan el 1408 França li va retirar el seu suport, el rei l’acollí, i ell s’instal·là a Peníscola. En els seus regnes el rei Martí va haver d’afrontar revoltes i intrigues d’alguns nobles, la majoria fora del principat, tanmateix sempre va aconseguir dominar la situació. Quan el 1408, el vescomte Guillem II de Narbona va envair Sardenya amb les seves tropes, fou el seu fill Martí qui, amb l’ajut de les Cors Catalanes, va dirigir la campanya per rescatar l’illa, i va obtenir la victòria a la batalla de Sanluri. 3


Poc temps després Martí el Jove, rei de Sicília, moria de malaltia sense deixar descendència legítima. Aquest fet tan dolorós esdevingué quan el rei Martí era vidu de Maria de Luna. Unint el dolor amb el seu deure d’assegurar la dinastia, va contraure noves noces amb la jove Margarida de Prades, no obstant això, aquest matrimoni no va donar els fruits esperats i la corona continuà en un buit de successió. El rei nomenà el seu cosí i cunyat, el comte d’Urgell, lloctinent i governador general del regne, era evident que, amb aquest nomenament, d’una manera implícita, demostrava el camí a seguir en la successió: però mai el nomenà oficialment el seu successor. No es comprén la indecisió del rei, si en el fons no abrigués l’esperança que pogués regnar el fill del seu fill. Algun historiador apunta que havia fet gestions a favor del joveníssim Frederic, que ostentava el títol de comte de Luna, i esperava que el papa Benet XIII legitimés el seu net bastard, gest que facilitaria el seu dret a la corona. El 31 de maig de 1410 moria Martí l’Humà deixant els seus regnes en un buit legal de successió. Per aquest afer s’establia un interregne de dos anys en el qual diversos pretendents a la corona s’afanyaren a presentar-se. Fins que el 1412 s’arribà al Compromís de Casp. En aquest estrany i controvertit compromís s’extingia la línia directa de la dinastia del Casal de Barcelona. CARME JORBA Fons d’informació consultades: Enciclopèdia Catalana Col·lecció Història de Catalunya: Cupsa Editorial, Editorial Planeta

4


CONVERSES

CINC VISIONS DE LA VIA CATALANA CAP A LA INDEPENDÈNCIA

11 de setembre de 2013 A les dues de la tarda, carregats amb les corresponents senyeres estelades, vam anar a agafar el “metro” per dirigir-nos a cal meu fill. Encara era aviat, però ja es veia gent que marxava decidida cap als seus emplaçaments. El David i la Lídia, fill i jove, el Ferran i el Miquel, els meus néts, i els consogres ens esperaven, tots ells també ben abanderats. A les quatre –amb temps de sobra, ja que la via començava a les 17’14- ens encaminàrem cap al tram que ens havien assignat –el 747 a l’Eixampla, carrer d’Aragó amb Lepant-. Primer teníem molt d’espai, i dèiem: “això no s’omplirà”, però a mesura que anava passant l’estona, arribava més i més personal. Els voluntaris i les voluntàries encarregats de l’organització ens explicaven com es desenvoluparia l’acte: que si al començament tirarem un coet, després passaran a fer-vos la “gigafoto”, saludeu l’helicòpter, un altre coet al final i a entonar tothom el Cant dels segadors, per cloure l’acte. En lloc d’una filera, vàrem acabar fent-ne tres, i ben apinyats. L’ambient fantàstic, tots estàvem il·lusionats i emocionats. Un amiguet 5


del meu nét petit, de 10 anys, que viu just davant d’on érem, en veure’l des del balcó va demanar a la seva mare de baixar (no tenien previst fer-ho), i van restar tots dos amb nosaltres. Fet i fet, un dia per recordar tota la vida, que esperem doni els fruits desitjats, l’anhelada, per tants catalans, Independència. ANTÒNIA CALDÉS Nosaltres vàrem anar, amb la família, a Bellvei del Penedès, Tram 296. El dia es va despertar amb pluja i el primer que vàrem pensar era que el temps també es posava en contra nostra, com tantes altres coses, i que això podia fer que l’assistència no fos la que tots desitjàvem, malgrat tot vàrem sortir cap al nostre destí una mica desanimats. Però en arribar a l’autopista AP7 tots els dubtes es van esvair, els tres carrils de l’autopista anaven plens de cotxes i autocars amb estelades i la majoria de la gent portaven les samarretes grogues de la via catalana. A les 4 de la tarda vam arribar al nostre tram i els organitzadors ens assenyalaven on ens havíem de col·locar, la gent va anar arribant, famílies amb nens, persones grans, castellanoparlants, que comentaven que ells volien el mateix, per Catalunya, que els catalans ja que tot el que tenien era gràcies a aquest país i es sentien tan catalans com el que més. Els voluntaris anaven organitzant la via perquè no quedessin espais vuits i desplaçaven les persones allà on n’hi havia menys. Vàrem seguir per la ràdio les campanades de la Seu de Lleida i a les 17:14 tots agafats de les mans vàrem cridar Visca Catalunya i vàrem cantar Els segadors. Va ser un instant molt emocionant i em vaig sentir molt orgullosa de pertànyer a aquest país. TINA ERILL Si tant el 10 de juliol de 2010 com l'11 de setembre de l'any passat vaig poder comprovar que no era un tipus rar i que milions de catalans tenien el mateix desig d'independència per Catalunya que jo, a la Via Catalana d'enguany, he pogut comprovar que aquests milions d'independentistes estem disposats a mobilitzar-nos pel nostre somni. Per a mi, això va ser el més gran de tota la jornada. Em van adjudicar el Tram 178, a Montbrió del Camp. Vam sortir, les meves dues filles, un amic seu i jo mateix, ben d'hora de casa, per no agafar cap embús. Tot i així, vam trobar que l'autopista anava força plena, però ens era igual, i entre els cotxes ens anàvem saludant i tocant el clàxon els uns als altres, en un inici anticipat de la festa, abans d'arribar als nostres destins. 6


Montbrió era una explosió patriòtica de samarretes grogues, banderes estelades i de cares plenes d'alegria i il·lusió. Tots érem allí per un sol motiu i una sola voluntat, no hi havia ni montbionencs ni forasters, tots érem catalans. Ben aviat em vaig adonar que tot plegat seria un èxit. Ens va tocar caminar gairebé 2 quilòmetres per arribar al tram 178 (número que no oblidaré mai) però la festa va continuar. És inexplicable el que vaig poder sentir en aquell moment. Tot era ple, la carretera en si era una gran manifestació de gent que anava cap el seu lloc, alguns fent gresca, altres excitats i tots emocionats. No calia que els organitzadors ens confirmessin l'èxit de tot plegat, ja ho sabíem. El cant dels Segadors va ser una mica desgavell, ja que no tothom anava alhora, però tot i així el vam cantar com si fos un cannon, era igual. En acabar, tots, en ordre i civisme, tal com havia anat durant tot el dia, vam tornar a casa. Un gran dia que ens va fer veure que no estàvem sols, que som molts i disposats a moure’ns pel nostre país. Inoblidable. No ens hem de rendir. CARLES FARRÉS I PINÓS El passat 11 de setembre, vaig participar a la Via Catalana cap a la Independència en un dels trams del terme municipal de Maçanet de la Selva, lluny, però, de qualsevol nucli poblacional. Tan sols un barrestaurant, a peu de carretera, que servia de lloc de trobada i aparcament als assistents a la Via, trencava el domini dels boscos que s’estenien a banda i banda de la calçada. A tocar les cinc de la tarda, amb la cadena humana ja més o menys perfilada, un nen d’uns sis anys d’edat, que es trobava uns quants metres a la meva esquerra, va donar una pilota a la seva germana que estava al seu costat dret. Aquesta, sense més ni més, la va cedir a la seva mare que era qui seguia. La dona va repetir el gest dels seus fills i també la va passar en la mateixa direcció. La pilota em va arribar a mi i, sense pensar-m’ho, la vaig transferir a la meva altra veïna. Aquesta, al seu veí. I així successivament. Sempre cap a la dreta. Al cap de pocs minuts, els nens que havien ideat el joc de manera espontània, ja havien perdut la bola de vista. Circulava N-II enllà, direcció sud. Fins a on va arribar la pilota? És impossible saber-ho. De totes maneres, el que és segur és que al País Valencià no. És lògic. De fet, no hi havia prou temps material per recórrer les desenes de quilòmetres que separaven el punt de partida de la juguesca amb Alcanar-Vinaròs. I a més tenint en compte, d’una banda, que a les 17,14 hores tots havíem d’estar amb les mans enllaçades, sense fer cap altre moviment i, de l’altra, que els catalans encara no hem aconseguit moure’ns a la 7


velocitat de la llum. Som una mica lents. La pilota devia perdre’s pel camí. Llàstima Si he explicat aquesta senzilla anècdota, és per posar en relleu l’ambient familiar, distès, alegre i ple d’il·lusió, que regnava entre els participants a la Via Catalana. En aquell tram de la comarca de La Selva, era encoratjador veure com ningú s’hi sentia estrany, tot i la diversitat de procedències de la gent que érem allà - els meus veïns, per exemple, uns eren de Seva (Osona) i els altres de Cerdanyola del Vallès. Hi havia una gran complicitat entre tots plegats. No podia ser d’altra manera, al cap i a la fi, tots fèiem pinya per un mateix objectiu. PERE JUHÉ I ORIOL L’11 de setembre vaig viure la Via Catalana a la carretera de Collblanc al tram 411, el que m’havia tocat. La vaig viure amb una barreja de sentiments que anaven de l’alegria que es respirava entre tots nosaltres, els amics, els coneguts i els no coneguts, grans, joves i canalla, fins a la fonda i inexpressable emoció del moment més important, el de les 17.14, unides les mans, com ho feien milers i milers de persones al llarg de la cadena. Hi havíem arribat molt d’hora, una colla de l’Ateneu, i vèiem com la filera anava creixent i creixent, es desdoblava... s’engruixia, i aviat les rialles, les veus, les estelades, els cants... tan reals dibuixaven el futur, el de la independència de Catalunya. I com m’ha passat en altres moments crucials de la meva vida, tot d’una, ja no sentia l’enrenou ni veia ningú, el present es diluïa mentre el passat es feia present, i veia, enmig de cares familiars, dues persones que havien lluitat, defensat i patit per la llibertat del nostre país, el president Francesc Macià, que els meus pares em van fer estimar tant, i el doctor Joan Solé i Pla, el separatista intransigent que jo vaig conèixer i estimar també. No hi eren físicament, el seu esperit sí, i unien el seu crit d’Independència als dels 2.000.000 de catalans de la Via. Jo hi era, aquest 11 de Setembre, a la Via Catalana, orgullosa de veure que som un poble que clama per la seva Independència en un marc de festa familiar, alegres i respectuosos per qui no pensa igual. Ens la mereixem, la Independència, va ser la conclusió d’aquell 11 de Setembre. MATILDE MARCÉ

8


ATENEU PARTICIPACIÓ DE L’ATENEU EN LA 31a EDICIÓ DE LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ La Setmana del Llibre en Català (http://www.lasetmana.cat) és una mostra que des de l’any 1983 organitza l’Associació d’Editors en Llengua Catalana per difondre les seves novetats i acostar les seves produccions al públic en general. Des de l’any 2009 en què es va celebrar a Sant Cugat del Vallès, la mostra es transformà en una festa del llibre en la qual junt amb els punts de venda de llibres de les editorials i llibreries participants s’ofereixen presentacions de llibres, debats, tertúlies, conferències, actuacions teatrals i musicals, etcètera. En l’edició d’enguany, que s’ha portat a terme dels dies 6 al 15 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, s’ha commemorat el centenari del naixement de Salvador Espriu, dedicant-li la majoria de les activitats del diumenge dia 8 de setembre. L’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet va contribuir-hi amb la representació d’un fragment de Ronda de mort a Sinera a càrrec del Grup Margarida Xirgu i la presentació del llibre Salvador Espriu: Poemes i narracions (Antologia) d’Antoni Prats, que va fer el seu propi autor, acompanyada d’una lectura de narracions i poemes inclosos en el llibre feta per membres del Grup Margarida Xirgu. L’actuació teatral, va formar part del conjunt de representacions i lectures breus de textos de Salvador Espriu que van portar a terme diversos grups teatrals seleccionats per la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, i va consistir en la representació d’un fragment de Ronda de mort a Sinera titulat Conversió i mort d’en Quim Federal. Aquesta peça es basa en la narració breu de Salvador Espriu del mateix títol inclosa en el llibre Ariadna al laberint grotesc (1935) i dintre de l’espectacle Ronda de mort a Sinera (1966) creat per Ricard Salvat té la condició d’entremès, o sigui frontissa entre la primera i la segona part. Tant el seu text com 9


les situacions escèniques a què dóna lloc són d’una gran comicitat i una mordaç crítica de moltes actituds freqüents en la nostra societat. El grup Margarida Xirgu va aprofitar que el seu muntatge de Ronda de mort a Sinera està en actiu, ja que després de la seva estrena a l’Ateneu el passat mes de juny fou la companyia invitada a la Universitat Catalana d’Estiu amb aquesta obra que no s’hi havia tornat a representar des de l’any 1975 en què va fer-ho l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. A més, els dies 26 i 27 d’octubre es podrà tornar a veure a la sala d’actes de l’Ateneu. La representació dintre de la Setmana del Llibre en Català va fer-se en un escenari envoltat de parades de llibres i va ser seguida per un nombrós públic que li va dispensar una molt bona acollida. L’actuació de Anna Trias, Ramon Sanfeliu, Esteve Mulero i Francesc Diví va ser molt reeixida i adaptada a un entorn ben diferent del que és habitual, ja que es tractava d’una representació a plena llum del dia i a l’aire lliure. El mateix dia 8 a 2/4 d’1 del migdia va fer-se la presentació del llibre Salvador Espriu: Poemes i narracions (Antologia) d’Antoni Prats, soci de l’Ateneu i col·laborador habitual del Xipreret. En aquesta presentació, com en la que es dugué a terme a l’Ateneu el 27 de febrer (Xipreret 367, març de 2013, pàg. 13), Antoni Prats va resumir el contingut del llibre fent un repàs de la biografia de l’escriptor, emmarcant-la en les referències històriques que van influenciar-la decisivament i il·lustrades amb lectures d’alguns dels poemes i narracions que integren l’antologia, a cura de Maria Teresa Casado, Antònia Caldés i Roger Bastida, membres del “Grup Margarida Xirgu”. L’acte, que va celebrar-se a l’interior del Col·legi d’arquitectes, atès que requeria un entorn més acollidor que el de l’esplanada del davant de la catedral, va ser seguit amb atenció per un públic molt motivat. Cal dir que l’editorial Bromera ha fet ja la segona edició del llibre, gràcies a l’èxit que va tenir la primera, i que a hores d’ara probablement és el llibre més sol·licitat pels lectors que volen fer una primera aproximació a l’obra de Salvador Espriu. JAUME MIRÓ

10


L'11 DE SETEMBRE El passat dia 10 de setembre vam poder assistir a l'acte que, en commemoració de l'11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es va organitzar a la nostra seu. Aquesta era la tercera vegada que s'organitzava aquest acte commemoratiu en format de xerrada i posterior lectura de poemes de caire patriòtic. Tots els assistents vam poder fer memòria del motiu d'aquesta commemoració i en honor de qui i perquè la celebràvem. Particularment, espero que aquesta sigui una diada amb data de caducitat i que el futur polític, al nostre país, ens permeti poder celebrar de forma festiva i no recordant una derrota, la Diada Nacional del nostre país. L'acte es va iniciar amb unes paraules de la nostra presidenta, Matilde Marcé, que ens va recordar el que és i què significa l'11 de Setembre, convidant-nos a seguir endavant amb les nostres reivindicacions, sense oblidar aquells que han lluitat i defensat la llibertat, la cultura, la llengua i les tradicions del nostre poble. Recordà que, a l'Ateneu, tothom hi te cabuda, es vingui d'on es vingui i es pensi el que es pensi, però que la catalanitat de la nostra entitat ha de ser un fet indiscutible. Posteriorment es va donar pas a la segona part de l'acte amb la lectura de diversos textos i poemes patriòtics i catalanistes. Aquest any, per primer cop, i a diferència dels anteriors, no tan sols es van recitar poesies o fragments de poemes, també es van llegir textos procedents d'escrits i articles de personalitats insígnies com Joan Maragall, Àngel Guimerà, Valentí Almirall i Prat de la Riba. Pel que fa a les poesies, entre altres, es van recitar:  La cançó de Sant Jordi, de Ventura Gassol  Ampla és Castella, de Salvat Papasseit  Himne a Catalunya i La meva llengua, d'Apel·les Mestres  La campana de Sant Honorat, de Josep Maria de Sagarra  He vist plegar una bandera, de Ricard Creus L'assistència de públic va ser força nombrosa, a fregar del ple, i cal dir que cada any som més. Vull agrair, a tots els que van venir, la seva presència i l'atenció amb què van seguir tot l'acte. L'acte va acabar amb el cant de Els Segadors i amb la ment posada en la Via Catalana de l'endemà, ben segurs que seria un èxit de gent que fes saber a la nostra classe política el que vol el nostre poble i no el que els agradaria a ells que fóra. Text: CARLES FARRÉS I PINÓS Foto: ANTONI PRATS

11


MARXA DE TORXES I DIADA 11 DE SETEMBRE

A 2/4 d’11 de la nit del 10 de setembre de 2013, entre quatre i cinccentes persones ens vàrem reunir a la plaça de l’Escorxador (davant del Polisportiu del Centre), per iniciar la Marxa de Torxes que, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, es preveia dur a terme arreu del país. Quan arrencàrem, la desfilada per l’emblemàtic carrer del Xipreret, feia molt de goig de veure. Les cases antigues, algunes medievals, de l’indret, eren la decoració idònia per les torxes enceses. No cal dir que va ser un acte emotiu; la bona harmonia de la gent, junt amb els cants d’independència que es sentiren en tot el recorregut van crear un ambient molt especial. Un cop arribats a la rambla de la Marina, a les 12 de la nit, i davant el monument a Rafel Casanovas, es va fer la lectura del manifest i de poesies patriòtiques que, des de fa uns anys es du a terme, junt amb l’ofrena floral de les persones i entitats que, particularment, ho desitgen. L’endemà, malgrat que la pluja el va deslluir, l’Ajuntament de la nostra ciutat va commemorar la Diada amb l’acte institucional que programa cada any, en el qual va participar l’Ateneu oferint el ram de l’ofrena de mans de la nostra sòcia i amiga Concepció Devesa. Esperem que el 2014 sigui decisiu per el futur de Catalunya i el puguem celebrar d’una manera molt més emotiva. Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS

12


CALDERS A L’ESCENARI El dissabte 21 de setembre el nostre grup teatral Margarida Xirgu i col·laboradors van llegir i representar Calders a l’escenari, un col·lage d’uns quants contes de Pere Calders. Aquesta representació, que es feia a benefici de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de la nostra ciutat, va anar precedida de les intervencions de M. Carmen Fuentes, presidenta de l’Associació, que va agrair la col·laboració de l’Ateneu i va convidar els presents a gaudir de l’obra i de la nostra presidenta, Matilde Marcé, que va manifestar el goig que sentien tant ella com els socis de l’Ateneu per poder col·laborar en aquell acte de l’Associació pel que representa per a aquelles famílies que tenen un malalt d’Alzheimer, que són les qui més pateixen, i va mostrar la predisposició de l’Ateneu a continuar col·laborant amb l’Associació que dóna suport a tantes famílies. Pel que fa a la representació, els nostres actors, com sempre, la van brodar i el públic s’ho va passar molt bé, rient de la fina ironia de l’autor. Per uns moments, familiars o no de malalts d’Alzheimer vam poder aparcar aquesta terrible malaltia que, malauradament, molts de nosaltres hem patit en la persona d’un familiar o d’un amic. ATENEU

-------------------------------------

AVÍS SOBRE LA BIBLIOTECA DE L’ATENEU Ja tenim enllestida una part important de la nostra biblioteca, la dels llibres en català. A partir d’aquest mes, el dilluns i el dimecres, de 6 a 8 del vespre, podeu venir a visitar-la i, si hi ha algun llibre que us interessi, el podreu agafar en préstec durant tres setmanes. Així mateix, us demanem que, si teniu llibres en català dels quals voleu prescindir, us els acceptarem amb molt de gust. ATENEU

13


JOSEP MARIA AINAUD DE LASARTE:Un intel·lectual al seervei de Catalunya El passat dijous 26 de setembre, el doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep Lluís Martín i Berbois, va oferir a la sala d’actes de l’Ateneu la conferència Josep Maria Ainaud de Lasarte: un intel·lectual al servei de Catalunya. Val a dir que el conferenciant ja ens havia visitat el mes de juny d’aquest any en la presentació del seu llibre Ignorades però desitjades – podeu veure la crònica de la sessió al Xipreret de juliol. La conferència i el ponent van ser presentats breument per la presidenta de l’entitat, la senyora Matilde Marcé, que no es va estar de recordar que Josep Maria Ainaud de Lasarte va ser un amic de l’Ateneu i que inclús es va dignar ser entrevistat per al butlletí Xipreret. Algunes de les seves respostes van ser citades oportunament per la presentadora de l’acte. Josep Lluís Martín va iniciar la seva ponència recordant que Josep Maria Ainaud feia poc més d’un any que havia mort i el va definir com un home que “ho sabia tot”. Abans d’entrar en la biografia del personatge, el conferenciant ens parlà del seu pare, Manuel Ainaud, que fou un gran pedagog i que, des del seu càrrec a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, als anys vint, impulsà una profunda modernització de l’ensenyament públic a la ciutat. L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, però, ho engegà tot a rodar. L’any 1931, amb la República i la Generalitat, Manuel Ainaud recuperà el seu lloc de treball i reprengué la seva activitat renovadora. Josep Lluís Martín passà, tot seguit, a evocar la figura objecte de la conferència. De Josep Maria Ainaud, ens n’exposà l’itinerari personal, professional, cultural i polític, amb una gran quantitat de dates, dades i anècdotes, que es fa impossible detallar-les en aquest espai. Ens parlà de les seves amistats, de les associacions en què participà, dels projectes que engegà, de les obres que publicà, etc. Així mateix, dels premis que obtingué i, com a curiositat, de la seva participació, com a figura convidada, en alguns programes de TV3 com l’enyorat Un tomb per la vida de Joaquim M. Puyal. Com a nota de cloenda, el conferenciant ens digué que Josep Maria Ainaud fou, en tant que difusor de la cultura i de la història de Catalunya, un referent per a molta gent d’aquest país. El conferenciant va acompanyar la seva dissertació amb algunes fotografies relacionades amb el personatge biografiat, que foren molt d’agrair pel públic assistent. En aquest sentit, la primera que mostrà va ser la de l’escriptora Carme Karr, àvia de Josep Maria Ainaud. L’hora justa que durà l’acte es va fer curta. Text: PERE JUHÉ I ORIOL Foto: ANTÒNIA CALDÉS

14


Excursió número 306 a Orihuela del Tremedal, Terol. Del dilluns 16 al dilluns 23 de setembre de 2013. El dilluns 16 de setembre, a les 6 del matí, vam emprendre el viatge de vuit dies en direcció a Orihuela del Tremedal. Per l’autovia A2, empalmant després amb la NII, vam deixar enrera Lleida i ens vam aturar a l’àrea de servei de Fraga per esmorzar. Continuant el viatge, vam deixar enrera Saragossa i ens vàrem desviar per la carretera 234 en direcció a Terol. Quan vam arribar a l’alçada de Santa Eulàlia, vam desviar-nos cap a Orihuela del Tremedal. La Residència Tiempo Libre és un magnífic edifici situat a la Serra d’Albarrasí, rodejat de pinedes i rouredes, a 1.500 m d’altitud amb unes zones molt ben ajardinades. A l’interior hi ha uns grans salons plens de butaques i sofàs, sostres amb bigues de fusta, mobiliari amb molta fusta noble i unes habitacions molt correctes. A l’hora de dinar ens va fer mala impressió, haver de fer cua per rebre els diferents plats en un sistema de self-service. Amb les persones de dos autocars, la cua era prou llarga. Passat uns dies ens hi vàrem acostumar i com que el menjar era ben cuinat i copiós ens hi vàrem adaptar molt bé. La tarda era de temps lliure i vam anar a passejar per Orihuela situada a 1 km de la Residència. Orihuela està a la capçalera del riu Gallo, molt a prop del límit provincial amb Guadalajara, a 1.447m d’altitud i té 572 habitants. En el seu nucli urbà destaca la gran església de Sant Millan de la Cogolla i la casa Consistorial del segle XVI d’estil renaixentista. Moltes cases amb excel·lents reixes de forja. El dimarts 17, vam visitar Albarrasí a 35 km d’Orihuela. Una guia local anomenada Isabel, una jove molt simpàtica, ens va explicar que el nom de la població prové de la família berber (al-Barnú-Razin). Després del període àrab fou ocupada per Pedro Ruiz de Azagra, noble del regne de Navarra que va declarar la ciutat independent de Castella i d’Aragó des del 1170 al 1300 quan va passar definitivament a la Corona d’Aragó. Actualment la ciutat és una important destinació turística i proposada com a Patrimoni de la Humanitat. Entre els edificis cal destacar: la Catedral del Salvador del segle XVI, el Palau Episcopal amb la porta barroca, Casa Consistorial del segle XVI, el Castell quasi en ruïnes que estan restaurant, etc.Una població digna d’ésser visitada. A la tarda vam anar a veure les festes del poble. Una desfilada de gent disfressada que es dirigia a una petita plaça de braus. Dins de la plaça vàren fer dues paròdies. A la primera van col·locar uns pilonets de cartró al centre de la plaça, separats quatre o cinc metres i units per una corda. Va entrar un vehicle amb un cartell reivindicatiu i va tombar el pilons, per denunciar que els boletaires fan malbé el bosc i que haurien de pagar per entrar-hi. A la segona paròdia, ensenyaven la roca de Gibraltar amb la bandera anglesa al cap damunt i dos soldats anglesos fent guàrdia. Per l’altra part hi havia una parella de guàrdies civils a la frontera. Es va presentar un espanyol amb un bastó i va fer fugir corrents els soldats anglesos fent caure la bandera anglesa i posant després l’espanyola. Després va sortir “una vaquilla” que va fer les delícies dels

15


joves fent-la correr ensenyant-li uns draps. Quan la “vaquilla” estava cansada i quasi no corria vam marxar cap a la Residència. Ens van explicar que, a la “vaquilla”, la maten i l’endemà tot el poble en menja. El dimecres 18, vam visitar la capital, Terol. A l’estació d’autobusos ens esperava la guia turística, senyora Pilar. Ens va conduir a la cèlebre plaça del “Torico” o plaça Major. La plaça té una petita escultura del Torico elevada sobre un alt pedestal. És una plaça porticada on hi ha els edificis modernistes d’un deixeble d’Antoni Gaudi, la casa Ferran, la Madrileña o la casa del Torico. Hi ha una font central de 1858. Varem fer un recorregut, durant el qual vam veure la Torre de l’església del Salvador, d’estil mudèjar aragonès, la Torre de l’església de San Martín d’estil gòtico-mudèjar . la Catedral de Santa Maria d’art mudèjar l’Església de Sant Pere, que és l’exemple més antic del mudèjar de Terol, declarada Patrimoni de la Humanitat. Quan preparàvem per marxar a la Residència a l’estació d’autobusos va caure la senyora Mercè Cunillas, fent-se una ferida a la cama dreta. Va ésser atesa a Orihuela, sense més conseqüències. A la tarda, temps lliure. Passejades pel bosc. A les 10 de la nit. projecció d’una pel·lícula. El dijous 19. Dia lliure del xofer. Un autobús que vàrem encarregar ens va portar prop de l’església de San Millan d’Orihuela. El capellà amb unes claus enormes (d’uns 30 cm de llargada) ens va obrir la porta i va tenir l’amabilitat d’explicarnos fets i dades històriques de l’esglèsia. L’esglèsia es va iniciar el 1770 amb direcció de José Martín de la Aldehuela. Situada a la part alta d’un pujol on està assentat el nucli urbà, visible des de qualsevol punt del poble i voltants, és de grans proporcions amb tres naus, la torre de tres cossos, acabada en un capitell. D’estil barroc i façana neoclàssica. Va ésser declarada conjunt historicartístic el 1972. Al seu interior destaquen l’orgue i la trona barroca de 1782. A la tarda, passejada A les 10 de la nit. projecció d’una pel·lícula. El divendres 20, vam tenir la sort de comptar amb la companyia del senyor Agustín, director de la Residència, coneixedor del territori, que ens va descriure amb tota mena de detalls els indrets que visitàvem amb bon humor i amabilitat. Cal destacar que ho feia de forma desinteressada. Ens vam traslladar fins a Peracense per visitar el seu castell. Aquest castell, contràriament a la majoria de castells que es veuen a molta distància, no es veu fins que hi ets molt a prop. És un del castells més bonic d’Aragó, emvoltat d’un entorn natural únic. Està cimentat sobre una prolongació rocosa arenosa de color roig, és un enclavament defensiu de primer ordre, situat a 1.365 m sobre el nivell del mar. L’ampliació i reforma del castell es va realitzar a mitjans segle XIV.

16


Del magnífic castell de Peracense vam anar al proper poble de Rodenas de 79 habitants de la mateixa comarca. Destaca, a la part alta del poble un aljub (aljibe) àrab, construït sobre una formació rocosa, una gran cisterna amb unes canalitzacions fetes a la pedra per a recollir l’aigua de la pluja. També hi vam veure diverses piques individuals de pedra de “rodeno” que s’utilitzaven per a rentar roba. En una botiga del poble hi vam comprar formatge elaborat de forma artesanal de la llet extreta a les ovelles que pasturen per la serra d’Albarrasí. A la tarda vam entrar a la Comunitat de Castilla La Mancha, per visitar el Santuari de la Virgen de la Hoz. Està situat a 10 km de Mora d’Aragó. En el camí hi veiem molts camps cultivats amb girasols. Al Santuari hi ha una gruta, on va aparèixer la Verge i una capella del segle XIII. És un indret natural molt impressionant, amb formacions de roques arenàcies de més de 100 metres d’alçària que conformen formes capricioses. Tocant el Santuari passa el riu Gallo por un congost magnífic. Es pot arribar a dos miradors per observar belles vistes panoràmiques, pujant 300 o 500 esglaons. Solament es van atrevir a pujarhi la meitat de nosaltres. A les 10 de la nit. pel·licula. El dissabte 21, al matí, també en companyia del director de la Residència, vam visitar el poble de Bronchales, situat a 1.569 m sobre el nivell del mar i una població de 480 habitants, té unes de les pinedes més denses de tota la península ibèrica. En un assecador de pernils, un expert de la indústria ens va ensenyar les diferents dependències i explicar tot el procés de l’assecat i unes instruccions del que hem de fer abans de comprar un pernil. A la primera sala són embolicats amb sal durant unes setmanes, i passem després a una altra sala on es fa l’assecatge durant unes quantes setmanes i finalment hi ha el procés de “cura” que necessita uns mesos. A la tarda vam visitar el Santuari de la Virgen del Tremedal. Està situat d’alt d’un promontori des d’on hi ha una vista panoràmica impressionant del territori d’Orihuela, els boscos que rodegen la Residència i territori de Castella La Mancha. Hi el naixament del riu Gallo. El Santuari es va construir l’any 1708 i posteriorment fou destruït el 1807 per les tropes napoleòniques. L’any 1880 es va reconstruir. A l’interior hi ha una talla romànica de la Verge, sembla que datada de 1169. Baixant cap a la Residència trobem “els rius de pedra”de 2 km. Són acumulacions de blocs de quars de 25 i 50 cm. També trobem petites llacunes, semipantanoses, en el fons de les quals es forma torba (combustible fòssil que es pot emprar com a adob per a camps de cultiu.) Arribats a la Residència, els més coratjosos van anar passejant a la Fuente de Pradejones. Una font de dues canelles d’aigua molt fresca que ragen

17


contínuament. Els més valents o més inconscients, es van llançar per un tirolina que hi havia a prop de la font. El diumenge 22, vam visitar el poble de Rubielos de Mora. És una població de la comarca Gúdar-Javalambre. De les set entrades al recinte emmurallat , solament se’n conserven dues: el portal del Carmen i el de San Antonio. Havia estat un poble molt ric, per aquest motiu hi havien acudit famílies nobles del País Basc, de Catalunya i d’Andalusia, el comte de la Florida, els comtes de Creixells, etc. Avui dia encara es conserven més de 30 cases senyorials. Hi ha un casc urbà molt ben conservat, l’Ajuntament renaixentista del segle XVI, antiga llotja, una enorme església Ex Col·legiata Santa Maria la Mayor. Es conserven a les portes de cases particulars, talles en pedra de símbols que es refereixen a la professió de la persona que l’habitava. A la tarda, com a acomiadament de l’excurssió, organitzat principalment per les senyores Maria Rosa, Lali i Lolita a la sala on es projecten les pel·lícules, van muntar unes paròdies, la Lolita recitant poemes i uns espontanis explicant acudits, cantant i ballant. Dilluns 23, després d’esmorzar, carregada de maletes a l’autocar i sortida cap a Torreblanca, comarca de la Plana Alta del País Valencià. Al Restaurant Piero de la mateixa població, ens van servir una paella d’arròs i un llenguado. Després de reposar el dinar, vam continuar el viatge fins a l’Hospitalet, final del nostre recorregut. Hem passat una setmana molt ben aprofitada, de cultura i distraccions. Com a sentiment unànime de tots els participants volem felicitar l’organitzador de les excursions, senyor Miquel que tan bé les prepara. La propera excursió núm. 307 la farem el dissabte 19 d’octubre, i visitarem la zona volcànica de la Garrotxa.

MARTÍ GUERRERO I COTS

18


2013, ANY SALVADOR ESPRIU LLIBRE DE SINERA (1963): ENYOR I ESPERANÇA A propòsit de La pell de brau (1960), ja hem observat en l’autor una creixent obertura d’horitzons en la seua percepció de la vida col·lectiva en la mesura que es produïen en aquells anys uns canvis socials; però tot just aleshores la vida privada del poeta havia esdevingut més confortable en no haver de treballar més d’escrivent de notaria. D’altra banda, entre Cementri de Sinera (1946), elegia en estat pur –recordem-ho-, i Llibre de Sinera (1963), un cant al país, s’havien generat altres esdeveniments biogràfics que permetien en el poeta un cert optimisme i que, malgrat el conegut tarannà gens procliu de l’escriptor, havien d’influir-li benèvolament en acarar la seua realitat i fins i tot els seus records. En aquest sentit, és significatiu que aquest llibre estiga dedicat a la seua germana M. Lluïsa -“que coneix també com jo els paratges de Sinera i la seua gent”, explica al pròleg-, com s’entén l’esperança que batega en la tanka (tipus de composició d’origen japonès) que li havia endreçat a Francesc Bonet, marit d’aquesta, sota el títol “D’una vella casa” (estiu del 1956): Has fet que tornin els dies lluminosos per a la casa del vell bisbe, sentint-te fill d’ella i de Sinera.

En efecte: amb la descendència d’aquest matrimoni -el seu germà Josep tampoc no va tenir fills-, el futur i la vida de la casa familiar, amb tots els records que el poeta hi associa, semblava assegurat.

(Al “Jardí dels Cinc Arbres” de la “vella casa” (1993). Asseguts, Sebastià Bonet; la seva mare i germana de l’escriptor, M. Lluïsa Espriu, i el marit d’aquesta, Francesc Bonet. Dret, l’autor de l’article)

19


Endemés, l’autor ja no se situa a Sinera mirant-se el cementiri, sinó en el marc d’un paisatge mediterrani de finals de cicle estacional (“a les despullades vinyes de l’hivern”), amb el qual el poeta, que acaba de fer els cinquanta anys, s’identifica. Mentrestant (IX), “el qui espera sabia / tornar, des del jardí / clos en el son dels arbres, / per llargs camins d’oblit.” Es tracta de retrobar-se al “jardí dels cinc arbres”, la casa pairal del poeta i els jocs de la infantesa. El lloc on voldria trobar-se quan siga “presa segura” de les “cegues mans”... I llavors (XV), malgrat la seua assumpció lúcida de la finitud – més d’un cop ací comentada-, confessa: Si podien, però, durar la llum parada, l’ordre clar dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats, la nostra llengua, el lent esguard damunt de cada cosa que he estimat! Voltats de por, enmig del glaç de burles i rialles d’albardans, hem dit els mots que són la sang d’aquest vell poble que volem salvar.

Hi ha també, doncs, la mirada envers l’esdevenidor i alguna esperança de salvació col·lectiva, sobretot mitjançant la fidelitat a la llengua comuna; però dubta que el seu missatge tinga l’eco suficient entre el “vell poble” (XVI): Com arribaria al sord aquest clam? Faig, perquè l’escolti, foc del nostre glaç. Parlo d’esperança, desesperançat; un vell mot no calma més antiga fam.

Perquè la mansuetud popular (“poble bou”) és adobada amb “necis jocs” dels del poder, i la nau es troba en “l’última mar” –o conjuntura històrica- i, abatuda –han caigut el “arbres”, símbols per a Espriu, com ja s’ha explicat, dels fidels-, definitivament perilla: Llengua embastardida, poble bou al fang. Necis jocs podrien vils cervells parats. Endinsada vela

20


per l’última mar. Les ones mullaven l’ample cel d’altans. Abatuts els arbres, el buc es tombà.

(Un interior de la casa familiar del poeta a Sinera.

Al fons, el “Jardí dels Cinc Arbres”)

La sàtira acusatòria -començant per la xacra de l’auto-odi lingüístic- contra els indiferents és més que punyent, i el to, de profeta bíblic (XVIII): Als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d’una llengua estranya. Arran sempre de terra, el teu musell s’afina barrigant entre deixalles. L’amo t’encerta cada dia el llom, en fer-ne dòcil blanc d’escopinades. Grunys de plaer i ben humil t’ajups sota el fuet i les burles més grasses.

Comptat i debatut, el poeta invoca uns valors que cal assumir sense ambages, principalment i fonamentalment el de la llibertat i la responsabilitat que comporta (XXIX), per tal com hem d’assumir les conseqüències d’allò que hem pogut triar: “Ai, mancaments, aquest pes sempre igual / que anomenem la nostra llibertat!”. ANTONI PRATS

21


COL·LABORACIONS PAPALLONES A LA CERDANYA

Aquest setembre passat hem tingut la sort, el meu marit i jo, de poder passar uns dies a la Cerdanya catalana i a la "francesa". Feia set anys que no gaudíem dels seus paisatges oberts, nodrits, amb vistes de muntanyes esplèndides i valls que fan sospirar i perdre l'alè, d'harmonioses, vitals i potents. Amb un aire que no recordava i que feia el respirar més lleuger, més vital i serè a la vegada; les nits,al cel, eren d'un blau nítid, ple d'estrelles enlluernadores, que feien somniar. Des de l'hotel on reposàvem a Alp, sentíem el batall de les campanes, que ens feren companyia i a mi em recordaren les campanes de Riudoms, el poble on vaig néixer i créixer, les quals també tenia a prop. Les de l'Hospitalet, on visc des de fa més de quaranta anys, també les sento i estimo, però el seu so és més llunyà, m'arriba més apagat. Les valls de la Cerdanya, prop d'Alp i Puigcerdà, fins a Font-romeu, eren plenes de camps de blat segats i rossejats pels rostolls i paques de palla, ara, rodones, que guarnien l'entorn. Els arbres verds, d'un verd net i lluent, i les flors esclatants de bells colors, com en una primavera estrenada, il·luminaven i entendrien els sentits més adormits. Entre totes les flors vull destacar la flor d'espígol, la qual floreix pertot arreu, és la reina de la comarca. Hi són plantades a la gran majoria de jardins i parcs públics, rotondes i jardins de xalets particulars i la seva fragància penetra als sentits, fent-los revifar. Tot això, aquesta florida encesa, anava acompanyada de visites a la història de les pedres: Sant Miquel de Cuixà, amb un claustre esplendorós, restaurat i bell, i silenciós! El campanar, altiu, majestuós, senyoreja en un entorn de privilegi. Prada de Conflent, era vestida com de festa major, plena de banderes i banderoles catalanes que guarnien carrers i botigues, molt més que a la pròpia Barcelona; vam arribar-hi un dia de mercat, en què hi havia productes de tota mena i on abundaven els de la pagesia: fruites i verdures amb flaire d'acabades de collir. La roba, el calçat, la bijuteria, tot ben posat, envoltava l'església. Aquesta era trista i em féu pena, ja que les esquerdes per la pluja mal dissimulades al sostre i a totes les capelles, denotaven senyals de deixadesa, de pobresa. L'única alegria dins l'església, fou la imatge de la Moreneta amb la bandera catalana als peus. I va arribar el dia d'anar a Vilafranca de Conflent, amb el trenet groc tan característic de la Cerdanya i que, ara, volen suprimir tot i els molts senyals amb pancartes de protesta en contra. El fet de poder pujar al trenet fou motiu d'alegria. A dalt del vagó descobert, amb el sol de cara i l'aire

22


fresquet del matí, el paisatge era ple de pi negre ben arrenglerat, com si hi fos plantat expressament. Vam xalar tot deixant-nos acariciar per boniques papallones. Sí, les papallones de diversos colors, alegres i despreocupades se'ns passejaven per la cara, la roba, les mans i no tenien por de res. Que suaus eren, unes marronoses, altres, un xic més clares, tirant a groc, d'altres blanques i moltes més d'ataronjades. Elles volaven dins el seu hàbitat natural i, potser una mica molestes pel soroll del trenet, estaven esvalotades, però semblaven felices volant en plena llibertat. Vilafranca, preciosa, dins la muralla molt ben conservada, amb l’església, també amb fortor d'humitat, (poca estona resta oberta per por als possibles robatoris). Els dos carrers que formen la vila tenien dos reguerons d'aigua neta,que corria un a cada banda de carrer, ambdós eren plens de botigues amb productes molt atractius i llaminers per als turistes com nosaltres. Hi havia pintors que posaven les seves aquarel·les a les teles, damunt de cavallets, amb gust artístic i harmoniós, tot aprofitant la llum del migdia. Arbres grans feien ombra a les terrasses plenes de gent, que gaudia de les vistes meravelloses i d'àpats i refrescos abundants en un espai ple d'encant. A l'hotel, al vespre, vam tenir temps de llegir la revista: Reclam, informatiu comercial de la Cerdanya i l'Alt Urgell. Hi vaig poder copsar el desacord d'algunes persones vers els topònims de la comarca. Per exemple, el que els francesos anomenen: Bourg- Madame, no és sinó la Guingueta d'Ix, en català. Mont-Louis, francès, en català s'escriu: Montlluís, sense guionet. Font-Romeu, francès, en català s'escriu: Font-romeu, amb r minúscula. I així uns quants més que farien la llista massa llarga. Això, ho firmava el columnista de la revista, Enric Quílez. Entre valls, pedres plenes d'història, viatge amb trenet acompanyats de papallones lliures i campanes amigues vam passar uns dies inoblidables. A l'arribar a casa, vam córrer a fer la Via Catalana, una Diada també per recordar, històrica, on gaudírem d'una alegria pacífica, entusiasta i desbordant, plena de joia! Ens tocà el tram 411 i allà vam trobar-hi a part del grup de l'Ateneu, amb qui anarem junts, moltes altres persones conegudes, principalment del barri del Centre i de Sant Josep. No totes les campanes van sonar, tal com s'havia demanat, a les 17'14 a la Via Catalana, entre elles les de l'Hospitalet, dins el campanar de l'església de Santa Eulàlia de Mérida, van restar mudes, potser tenien por de ferir l'oïda d'algunes persones amb el seu batallar alegre, però això no impedirà que moltes altres persones fem via o camí cap a la llibertat, com les papallones de la Cerdanya! M .DOLORS NAT I PINYOL

23


OPINIÓ VA PER ELLS! El passat 11 de setembre, en tornar de la meva excursió per la Via Catalana, vaig fer el mateix que, suposo, va fer la gran majoria de catalans i catalanes en arribar a casa seva des de cada un dels trams als quals s'havien desplaçat (en el meu cas a Montbrió del Camp, tram 178): engegar la televisió. Tot un acte de reafirmació, com si encara no ens acabéssim de creure tot el que havíem viscut i vist amb els nostres propis ulls. I no ens vam moure de davant de la pantalla fins que no va ser l'hora d'anar a dormir i poder reposar de tot un dia tan emocionant com, per què no dir-ho, esgotador. D’entre totes les opinions, entrevistes, debats i tertúlies que vaig poder seguir, em vaig quedar amb les paraules d'un home, un senyor ja gran, de qui, desgraciadament, no recordo ni el nom ni la seva ubicació. A la pregunta de què li havia semblat tot plegat, va respondre el següent: "He hagut d'esperar setanta-set anys per poder tenir una sensació com aquesta. De qui em recordo, em diu? Doncs del meu pare, i de tants altres que s'hi van deixar la pell." Us prometo que aquestes paraules em van emocionar molt més que moltes de les altres frases i arguments que vaig poder sentir durant tot el dia. Vaig recordar el meu pare, de com li hauria agradat poder veure i viure un moment com aquest de la Via Catalana. Ell, a la seva manera, mai va escatimar esforços per ajudar i treballar pel seu país, tot i que mai no va ser massa optimista en aquest sentit i sempre va pensar que cada vegada érem menys i que tot plegat, a poc a poc, s'aniria debilitant. Vaig pensar en la meva mare, de com hauria gaudit en una diada com aquella, no tan sols per la festa que va significar i el que es va aconseguir, sinó també per poder haver vist centenars de milers de catalans, en una gran filera, demanant, tots en un sol clam, allò que ella sempre havia somniat per Catalunya. No vull ni pensar el que hauria donat per poder veure-ho. I vaig pensar amb els meus avis, i en els pares i avis de tants altres que van lluitar, i fins i tot morir, per poder arribar, ni que fos a imaginar, això que hem pogut viure nosaltres aquest dimecres 11 de setembre de 2013. Vaig pensar en aquells que un cop van ser gairebé a tocar la llibertat del nostre poble, per després perdre-ho i haver de patir un infern de 40 anys de feixisme i governs criminals i assassins.

24


I vaig pensar en aquells que van deixar la pell en la lluita d'aquests 300 anys d'ocupació, des dels que van caure al Baluard de Santa Clara, o al reducte de Santa Eulàlia el 1714, fins als últims catalans afusellats a Montjuïc, passant pels torturats a la Via Laietana i que es van quedar pel camí. De ben segur que la majoria de vosaltres haureu sentit fins a la sacietat l'himne de la nostra nació, Els Segadors, i estic convençut que aquests dies més que mai, i per tant, gairebé tots, en sabreu la lletra. Un himne és molt més que una simple cançó, té una càrrega important de significat, sobretot els himnes amb lletra i que són acceptats pel seu poble, cosa que no es pot dir de tots els himnes. Com “Els Segadors”, que té tres estrofes, el procés que s'ha engegat a Catalunya podem dir que també té tres fases. El 10 de juliol de 2010 i, sobretot, l'11 de setembre del 2012, en les multitudinàries manifestacions a Barcelona, vam fer saber i ens vam convèncer que Catalunya tornarà a ser rica i plena. Enguany, hem cantat la segona estrofa, i ens hem dit que ja és hora, que cal estar alerta i cal tenir les eines ben esmolades. Ara vindrà la part més difícil. No ens regalaran res. Per tant, amb les eines de la raó ben esmolades, hem de demostrar que ja no tenim por i que no ens rendirem fins a segar les cadenes que ens empresonen, com a bons segadors. Serà el moment de posar.. com dir-ho? els pebrots a la graella. Per nosaltres, pels nostres fills i en memòria d'aquells que, desgraciadament, ja no ho podran veure, haurem de fer pinya i ser valents, molt valents.

CARLES FARRÉS I PINÓS

25


HO SABÍEU? MENJAR I BEURE A L’EDAT MITJANA (III)

En els dos articles anteriors he fet una lleugera explicació dels costums que els nostres avantpassats medievals tenien a l’hora de menjar: hem parlat de la carn, del peix, de verdures i fruites, d’ous i productes làctics, així com de les begudes i una miqueta sobre la manera de condimentar i conservar els aliments. Encara ens queden, però, algunes notícies interessants sobre què menjava aquella gent, com per exemple les postres i les espècies, llavors molt importants. I per què tanta importància?, potser us preguntareu. Doncs bé, hi havia dues raons pel que fa als condiments: una força natural -encara vàlida en l’actualitat-, per donar sabor al menjar, i l’ altra per dissimular el gust de les viandes si no eren prou fresques. Ja sabeu la dificultat que tenien per a la conservació de carns i peixos (que ara solucionem fàcilment amb les neveres i els congeladors), i a més a més els agradaven els gustos forts, com vam veure amb les carns. Sigui com sigui, en feien un consum bastant exagerat. Les espècies més usuals eren el pebre negre (la més comuna), la canyella, el comí, la nou mos-cada, el gingebre i el cla-vell. Es calcula que al voltant de 1.000 tones de pebre i 1.000 tones de les altres espècies van ser importades a l’Europa occidental durant la Baixa Edat Mitjana des de l’Àsia i de l’Àfrica, indrets en els quals hi havia les plantacions. Totes eren relativament cares. El valor d’aquesta mercaderia equivalia al del subministrament anual de cereals per a un milió i mig de persones. El safrà -que també es conreava al sud d’Europa- s’utilitzava més per a donar color que pel seu gust. Igualment el sucre era considerat una espècie, i també era molt car. Herbes autòctones, com la sàlvia, la mostassa i el julivert es feien servir així mateix amb assiduïtat.

26


La sal que, com ja hem dit, era indispensable per a la conservació de certs aliments, s’usava com avui per a cuinar. La sal blanca no es comprava barata llavors i la majoria de la gent n’utilitzava un altre tipus de més econòmica, però amb impureses que li donaven un color verdós. Pel que fa a les postres -costum que, per cert, es va originar en aquells temps-, a part dels fruits secs (que també es menjaven a altres hores), es consumia un tipus de vi especiat, formatge curat i fruita glacejada. Els “creps” sembla que també eren d’aquella època, i a Anglaterra menjaven uns tortells molt populars elaborats amb maduixes. Els àrabs van introduir moltes postres a la península Ibèrica, a les illes Balears i a Sicília. Per exemple el massapà, elaborat principalment amb farina, ametlles, mel, sucre, etc., que és la base per a pastissos, torrons, confits... La crema catalana i l’arròs amb llet (també d’origen magrebí) existien ja en la cuina medieval, encara que s’utilitzava llet d’ametlles en la seva preparació, en comptes de la de vaca que fem servir actualment. Als Països Catalans, aleshores, ja es menjaven neules, que se sucaven en vi dolç, o bé en alguna altra mena de vi. I també s’elaboraven “panellets”. És creu que foren pastissers d’origen jueu qui van introduir la menja d’aquest dolç. Ja ho veieu, com venen de lluny els orígens de moltes postres que avui consumim i de les quals diem “Així és com les feien les nostres àvies”. Encara hi ha coses per comentar dels costums alimentaris de l’Edat Mitjana. Queden els estris de menjar, de cuinar i algunes receptes culinàries ben curioses. Us en donaré alguna. ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Tina Erill, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Jaume Miró, M. .Dolors Nat, Antoni Prats.


Amb la col路laboraci贸 de:

13-10  

Xipreret 10-2013