Page 1

ANY XXXIV– Núm. 372 AGOST-SBRE. 2013

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIUMENGE 8, dintre de la 8a. Setmana del llibre en català, a ¾ de 12 del migdia, representació de Conversió i mort de Quim Federal de Salvador Espriu, a l’Av. de la Catedral. A 2/4 d’1 del migdia, presentació del llibre Salvador Espriu: poemes i narracions (Antologia) d’Antoni Prats, acompanyada d’una lectura de poemes de Salvador Espriu a càrrec de membres del Grup Margarida Xirgu, a la sala d’actes del Col·legi d’arquitectes, a l’Av. de la Catedral. DIMARTS 10, a les 8 del vespre. L’11 de Setembre, a càrrec de Matilde Marcé i lectura de textos i poesies patriòtiques, a càrrec de socis de l’entitat. DIMECRES 11, al matí, ofrena floral amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. A la rambla de la Marina. DILLUNS 16 a DILLUNS 23. Excursió núm. 306 a Orihuela del Tremedal, Terol. DIJOUS 19, a les 8 del vespre. Presentació dels cursos i tallers 2013-2014 DISSABTE 21, a 2/4 de 9 del vespre, a l’auditori Barradas,i en suport de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer, Calders a l’escenari. Lectura i representació de contes de Pere Calders. Entrada única 6€. DIJOUS 26, a les 8 del vespre, conferència Josep Maria Ainaud de Lasarte: un intel·lectual al servei de Catalunya, a càrrec de Josep Lluís Martín Berbois. EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DIMARTS 1, a les 8 del vespre, xerrada La renda garantida amb Jaume Botey. DIJOUS 3, a 2/4 de 8 del vespre, conferència Em falla la memòria. Hauria d’anar al metge? A càrrec de Maria Carmen Fuentes, presidenta de l’Associació de familiars de malalts d’Alzheimer i de Julita Sanou, educadora. DISSABTE 5, a 2/4 de 12 del matí, visita cultural guiada a Arenys de Mar. Un passeig per Sinera. Ruta literària teatralitzada Salvador Espriu. DISSABTE 19, a les 8 del matí, excursió Coneguem Catalunya núm. 307, visita a la zona volcànica de la Garrotxa. Inscripcions dimarts dia 8. DISSABTE 26 i DIUMENGE 27, a les 6 de la tarda, representació de l’obra de Salvador Espriu, Ronda de mort a Sinera. TALLERS CURS 2013-2014 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL A hores d’ara, l’actualitat d’aquest mes de setembre gira a l’entorn de la Via Catalana cap a la Independència que es fa el dia 11. La mobilització de milers de persones amunt i avall del país per formar una cadena humana que el travessi de nord a sud, al llarg de 400 quilòmetres, és un fet extraordinari que farà posar els ulls de tot el món sobre Catalunya. Amb la particularitat que serà la gent del carrer la protagonista d’aquest moviment pacífic, reivindicatiu i democràtic, que pretén impulsar el camí cap a la llibertat política dels catalans. Cal confiar que, l’endemà, el dia 12, els qui tenen les regnes del poder sàpiguen escoltar el missatge que els envia el poble. Pel que fa a l’Ateneu, hem preparat, per al pròxim dimarts dia 10, com ja us vam anunciar a l’editorial del mes de juliol, un acte en què la presidenta de l’entitat, Matilde Marcé, exposarà breument la seva visió sobre l’Onze de Setembre. A més a més, la sessió es completarà amb una lectura de poemes patriòtics que esperem que sigui del vostre interès. D’altra banda, us animem també a assistir a la presentació dels cursos i tallers que l’Ateneu ha programat per a aquest any. L’acte es farà el dijous 19 i en ell podreu analitzar les diverses propostes que es presentin. Ben segur que n’hi haurà alguna que us farà el pes. Si no és així, us agrairem que ens feu arribar les vostres idees. Les necessitem!!!

AGOST-SBRE.


PORTADA FITES DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA LA GENERALITAT DE CATALUNYA (EL PACTISME) Un aspecte important del feudalisme europeu, a la Edat Mitjana, era l'equilibri que mantenien cada una de les monarquies amb la noblesa de cada un dels seus regnes. Quan el rei era fort i poderós, sobretot militarment, la noblesa no tenia més remei que acceptar la seva situació i esperar temps millors per poder veure incrementat el seu poder. D’altra banda, quan un rei era feble, dèbil o militarment es podia veure superat per la noblesa, no li quedava altre remei que acceptar les condicions que li imposaven, i resignar-se o esperar temps millors. A casa nostra, un exemple clar va ser el principi del regnat de Jaume I, que va tornar als seus regnes sent encara un infant va veure com els nobles, i entre aquests la mateixa Església, li marcaven la pauta mentre ell havia de resignar-se. Més tard ja es va preocupar de fer-los-hi pagar. Pere III del Casal de Barcelona i IV d'Aragó (rebesnét de Jaume I) no en va ser una excepció. El seu va ser el més llarg de tots els regnats de la dinastia de la qual formà part, 51 anys, alguns dels quals essent encara un infant, i, com el seu rebesavi, en mans d'una noblesa força interessada a acumular poder. També va heretar un bagatge de caire polític força important, quelcom que avui en dia anomenem "pactisme" i que ja ve d'aquells temps. El pactisme no era altra cosa que una forma d'equilibri entre l'autoritarisme dels reis i la defensa dels privilegis de la noblesa, el clergat, i, posteriorment, com a tercer estament, la burgesia més acomodada i poderosa, com a representants dels prohoms de les viles i ciutats del Principat. El mitjà que es va fer servir per mantenir aquest equilibri i dirimir els problemes entre totes les parts van ser les Corts. Si bé Jaume I ja va haver de negociar amb la noblesa, com per exemple el repartiment de Mallorca, per poder fer front a la seva conquesta. Va ser durant aquest regnat que la Cort comtal, en ampliar el seu nombre de membres i consolidant-se la incorporació del tercer estament, esdevingué Corts Generals de Catalunya. Però el pas definitiu en aquest tipus de govern, va ser durant el regnat del seu fill, Pere II, el Gran, durant les Corts de Barcelona de 1283, on es va establir el sistema de sobirania pactada, amb la constitució, segons la qual, només eren vàlides les normes sorgides a les Corts per acord entre el rei i els estaments, ja fossin a iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). Les Corts també havien 2


de sancionar les disposicions promulgades pels reis durant els períodes en que les corts no es reunien. Aquestes només podien ser convocades pel rei i a qualsevol ciutat de Catalunya, i encara que es va intentar mantenir una certa regularitat en les seves convocatòries, el cert és que mai es va arribar a aconseguir. Un dels temes principals que es tractaven a les Corts quan es reunien, era el tema dels diners, sobretot aquells que el rei necessitava per governar i, sobretot, per la defensa i integritat del país. De fet, si Pere II va passar per l’adreçador de les Corts de Barcelona, va ser en la seva necessitat de fons. Recordeu que havia estat excomunicat a causa de la seva conquesta de Sicília i, per tant, a part de voler mantenir el seu domini de l’illa, també tenia por que el rei de França envaís militarment Catalunya. De fet no anava gens errat. D'aquesta manera va demanar ajut econòmic a les Corts i els representats el van forçar a acceptar les seves condicions. Aquest sistema de govern és força significatiu i cal tenir en compte la seva importància, sobretot en el moment en què es va constituir, a l’Edat Mitjana. Alguns l'han volgut veure, juntament amb el sistema anglès, com l'embrió del parlamentarisme europeu, i si bé no van mal encaminats, també és cert que cal salvar les distàncies i tampoc fer-ne massa triomfalisme. No hem d'oblidar que aquells que estaven representats a les Corts no eren altres que la noblesa, el clergat i el prohoms de les viles i ciutats, és a dir, no hi eren representats ni els camperols, ni els menestrals ni cap altre estament social que quedés fora de l'alta burgesia. Per aquest motiu, cal ser conscients que els interessos que es defensaven a les Corts no tenien res a veure amb els drets socials, ni laborals, ni polítics, ni de cap mena de drets dels més desfavorits de la societat. Així va ser que, si bé el poder reial es limitava, també és cert que, per exemple, a les Corts de Barcelona de 1283, el rei Pere II es va obligar a fer concessions en temes d'impostos, reconèixer els privilegis de la noblesa, Església i municipis i a respectar els Usatges, és a dir, refermar la remença, fet que feia que es seguís lligant els camperols a terra com a serfs de la gleva. Com podeu veure no es va avançar gaire. Abans he començat a parlar de Pere III, el Cerimoniós. Feia especial esment a aquest rei, ja que va ser durant el seu regnat que es va fer un altre pas important en aquest sistema de govern, amb la creació de la Diputació del General (la reunió de les Corts era anomenada General de Catalunya). Aquest nou organisme no era altra cosa que una delegació permanent de les Corts, amb l'objectiu principal de recaptar impostos i administrar el subsidi que les Corts atorgaven al rei. 3


Què va portar a Pere IV el Cerimoniós, un rei poderós i fort, a fer aquest pas? La resposta és ben senzilla. La situació del regne, durant l'any 1362, era extremadament delicada. Els exèrcits castellans havien envaït València i Aragó, i el rei necessitava importants quantitats de diners per poder fer front a aquesta situació. Les Corts van designar, de forma permanent, dotze diputats amb atribucions executives en matèria fiscal i uns oïdors que controlarien l'administració dels donatius que es donarien al rei. De fet, tot plegat es va decidir a les Corts de Barcelona-Vilafranca-Cervera entre 1358 i 1359, i de les de Montsó en va sortir el caràcter permanent de la institució. L'autoritat principal d'aquest nou estament va recaure en Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, que ha estat considerat el primer president de la Generalitat. De les Corts de Montsó, els nobles van tornar contents a casa seva, ja que van obligar al rei a jurar unes lleis favorables al seus interessos a canvi d’accedir al donatiu econòmic que demanava. Diners a canvi de privilegis. Desgraciadament els pagesos i menestrals, com sempre, no en van sortir tan ben parats. Una de les conseqüències de les Corts de Montsó implicava el pagament d'impostos per poder entrar mercaderies a les viles. Aquests impostos s'anomenaran Gene-ralitats, i qui s'encarregarà de recaptar-los serà la Diputació del General, que més endavant s'anomenarà Genera-litat. El resultat final: la consolidació del sistema pactista. Tot un èxit partint de la base que el Cerimoniós va ser un rei força autoritari. Amb el temps, i de forma pro-gressiva, la Diputació del General, o Generalitat, va anar prenent més autonomia i assumint més atribucions de caire més executiu i de govern, fins a ser, durant els segles XVI i XVII, el govern del Principat de Catalunya i defensor de les seves constitucions i llibertats davant els reis de la casa d'Àustria. Amb la derrota de Catalunya i la caiguda de Barcelona l'onze de setembre de 1714, a la Guerra de Successió, el rei Felip V abolí les llibertats i les constitucions del Principat de Catalunya i, amb elles, la institució que el governava, la Generalitat de Catalunya. La resta ja us és ben coneguda. CARLES FARRÉS I PINÓS

4


CONVERSES

Respon: Pilar Lluveras i Puig Nascuda a: L’Hospitalet Estat Casada Fills Dos Professió: Psicòloga

La persona entrevistada, avui, és la Pilar Lluveras i Puig, llicenciada en psicologia clínica, sòcia de l’Ateneu i que el curs 2012/2013 va oferir un taller d’hipnosi en grup en una de les aules de la nostra seu. El taller va tenir una molt bona acceptació entre els socis participants, però no va ser possible repetir-lo. A continuació ens explica el perquè, entremig de molts altres interessants temes relacionats amb la Psicologia, sobre els quals, més d’una vegada, tots nosaltres ens fem preguntes i no sabem on trobar les respostes.

Qui hauria d’anar al psicòleg? En principi, hi hauríem d’anar tots o quasi tots. Ho dic perquè, al llarg de la vida, tots ens trobem en situacions que ens provoquen malestar i que ens sembla que no podem controlar, però que, en realitat, sí que podem, ja que som capaços de canviar la nostra forma de fer-hi front. Ara bé, quan veiem que tots sols no ens en sortim, vol dir que ha arribat l’hora d’acudir al psicòleg a buscar ajuda. Malauradament, però, la gent triga massa a anar al psicòleg. Ho fa quan ja es troba força malament, malgrat que seria recomanable que s’hi acostés a partir del moment que nota els primers malestars. 5


Això darrer que dius ve donat perquè la gent del carrer, en general, estem dominats per prejudicis socials que ens fan mirar els psicòlegs amb aversió? Sí, ens pensem que els psicòlegs no ens poden ajudar; que simplement són persones que t’escolten com ho faria un amic. I és per això que, la majoria ho posposen fins que ja no poden més. Hi ha la creença que al psicòleg només hi van els dèbils o els que estan molt malament. És per aquest motiu que les persones que hi van ho amaguen perquè està mal vist per la societat. Per exemple, a la meva consulta, procuro donar hores espaiades per tal que no es trobin els pacients a l’entrada i a la sortida. Quins són els desequilibris emocionals més corrents? Els més usuals, en aquests moments, són l’ansietat i la depressió. La gent està veient el dia a dia com un perill i això els fa estar alerta, cosa que els provoca ansietat, o els fa caure en un estat de desànim o depressió. Al mateix temps, cada vegada més, hi ha els trastorns alimentaris en els joves, però també en persones grans (40-50 anys) que per culpa de l’ansietat acaben menjant de forma compulsiva. També hi ha els problemes provocats per les noves tecnologies: adolescents que no poden tenir la seva vida social normal perquè estan enganxats moltes hores a Internet i als jocs online. Tinc ansietat, què em recomanes fer? Primer t’haig d’aclarir que l’ansietat és una resposta adaptativa del nostre organisme, completament normal, que s’activa per poder reaccionar davant de situacions que poden representar una amenaça i/o perill. Quan aquesta amenaça ha desaparegut, però continua l’estat d’alerta de la persona amb pensaments i imatges que provoquen emocions negatives i incontrolables, es considera l’ansietat com a patologia. La persona que pateix ansietat se sent completament incompresa. Es troba que la gent que l’envolta li diu a cada moment que s’ha de prendre la vida d’una manera més tranquil·la i ella no sap com fer-ho. Així doncs, contestant a la pregunta: si tens ansietat i veus que tu sol no pots solucionar-te el problema, vol dir que ha arribat l’hora de buscar-te un professional que t’ajudi. Però quin tipus de psicologia és la que m’aniria millor? Hi ha molts models en psicoteràpia. A més a més, el fet que un psicòleg funcioni per a una persona no significa que a una altra també li hagi d’anar bé. La relació psicòleg-pacient és importantíssima. Pot ser que et sentis més còmode explicant les teves preocupacions a una 6


dona o potser més a un home, amb la qual cosa a l’hora d’escollir has de tenir en compte factors com aquests. A part de triar la persona, has de decidir, també, si vols una teràpia llarga o una de més breu centrada en el problema concret que tens. En el meu cas, el tipus de teràpia que aplico en les meves consultes s'anomena "teràpia breu" amb hipnosi clínica, és a dir, la que està enfocada en la resolució del problema i dirigida a aconseguir una visió de la realitat més funcional. Aquesta nova visió implica un canvi en positiu en les nostres emocions i per tant en el nostre benestar. Considero molt important la relació terapeuta-pacient com a part activa del projecte de canvi i, després d'un pacte mutu, intento que les intervencions siguin de curta durada. El pacient aprèn a fer autohipnosi i li demano un compromís ferm per participar amb petites feines que haurà de fer a casa. D’altra banda, en aquells casos que es requereixi, també treballem en equip amb altres professionals de la salut. Què és la hipnosi clínica? La hipnosi és una eina que permet acostar-nos a la ment inconscient i treballar-hi. Considerem que és ella, la ment inconscient, qui té la clau, qui té la manera de solucionar el problema que patim, encara que conscientment no ho sabem. I et preguntaràs: que és estar en hipnosi? És molt senzill, perquè tots entrem en hipnosi unes quantes vegades durant el dia. Per exemple, quan llegim un llibre i estem tan concentrats que no sentim que ens parlen, o quan quedem absorbits en una pel·lícula. Això és estar en hipnosi. Amb l’estat hipnòtic s’arriba a una situació de molta concentració i descans de la ment racional, que facilita que es produeixin una sèrie de canvis en l’organisme, com, per exemple, relaxació muscular i estalvi d’energia; percepció més lleugera del cos; augment de la capacitat per percebre determinades sensacions, etc. Això de la ment inconscient, què és? Et contestaré amb un exemple que posa Bruce Lipton, en el seu llibre La biologia de la creença. Una persona condueix el cotxe per anar a comprar i, mentrestant, revisa sense adonar-se’n la llista de la compra. El seu subconscient s’encarrega d’activar totes les complexes habilitats necessàries per pilotar sense problemes per la ciutat, sense que hagi de pensar ni un sol moment que està conduint. El conductor, durant un lapse de temps, no està pendent del cotxe. Qui ho fa, doncs? Resposta: la ment subconscient o inconscient. Amb la hipnosi clínica s’activa aquesta ment inconscient, que potser està “adormida”, per tal de despertar-la i fer que ajudi el pacient a solucionar el seu problema. 7


Té algun efecte secundari la hipnosi? No, en absolut, no té cap efecte secundari. La hipnosi ha tingut molta mala fama per culpa de determinats espectacles. Han aparegut alguns tòpics que és molt important que es deixin de banda, per tal d’evitar que es vegi la hipnosi com una cosa estranya. Amb la hipnosi, una persona no farà mai res que no vulgui. No perd la voluntat en cap moment. No perd mai el control de si mateixa. Tampoc crea reaccions inusuals. El que fa la hipnosi és ajudar a descobrir que un pot fer més del que creu. Així, el tractament amb hipnosi és garantia que podré superar el meu problema? Tant de bo fos així!! Qualsevol teràpia, per molt bona que sigui, no és una garantia total d’aconseguir bons resultats si la persona que la rep no està preparada per assolir-los. Quan ho està, la hipnosi ajuda a trobar les seves “capacitats”. Fa un parell d’anys, vas fer un taller d’hipnosi a l’Ateneu, que va tenir una molt bona acollida. El tornaries a repetir? Va ser un taller molt i molt maco. A més a més, em va fer adonar que la gent té moltes ganes de conèixer que és la hipnosi. Malauradament, però, al posar en marxa una consulta pròpia, vaig haver de deixar-ho per problema d’horaris. Si un soci de l’Ateneu pateix algun dels problemes que has esmentat, en aquesta conversa, li recomanaries que vingués a la teva consulta? Sí, sí. Recomanaria que vingués, a la meva consulta o la de qualsevol altre psicòleg, a tothom que es trobés en un estat com el que t’explico a continuació. Imagina’t que vas en una barca per un riu. El corrent és bastant fort i t’arrossega. Portes molt temps dalt de la barca i deixes que el riu se t’emporti encara que no saps exactament cap a on. Finalment, t’adones que t’està portant a una cascada molt pronunciada que pot provocar que la teva barca no ho resisteixi. Ha arribat el moment de pensar si no has de fer alguna cosa!!. Fixa-t’hi bé. A la barca hi ha un motor que pots posar en marxa. A més a més, també hi ha uns rems que si els utilitzes et poden ajudar a dominar-la molt millor. Tot plegat et serviria per arribar a la riba del riu, on trobaries recer i podries continuar els teus projectes. Però, com fer-ho?, et preguntes. Només cal que descobreixis que el motor de la barca i els rems els portes a sobre i els utilitzis. Per aconseguir-ho, la teva ment inconscient i el psicòleg t’ajudaran. L’esforç per arribar a la riba del riu el faràs tu amb la nostra ajuda. 8


ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 305 a la Catedral de Tarragona. Dissabte 13 de juliol de 2013. El dissabte 13 de juliol a les 8 del matí, amb el cel ben tapat vam emprendre el viatge en direcció Tarragona per l’autopista AP-7, vam parar per esmorzar a l’àrea de servei del Penedès. Sortint de l’àrea de servei i continuant el viatge, ja vàrem poder veure el sol i les vinyes a banda i banda de l’autopista ben assolellades. Arribats a Tarragona, ens dirigírem cap a la catedral, on ens va rebre un guia jove molt expert anomenat Julio que ens va acompanyar i documentar durant més de dues hores. La catedral-basílica metropolitana és a la part més alta de Tarragona, al centre de la ciutat medieval. Iniciada en estil romànic en l’últim quart del segle XII, es va finalitzar el segle XIV quan els plantejaments arquitectònics ja eren plenament gòtics. La porta principal de la catedral va ser encàrrec del bisbe Bernat d’Olivella al mestre Bartomeu l’any 1277. Malgrat deixar-la inacabada, va realitzar força escultures dels apòstols, situades a tots dos costats de la portalada descansant en basaments correguts. Entre les figures destaquen les de sant Pere, sant Andreu i sant Tomàs al bancal de la part dreta de la porta. Tanmateix, la gran escultura de la porta és la de la Verge. Al pedestal octogonal hi ha representades escenes del Gènesi, amb la creació d’Adam i Eva i el Pecat original. Al timpà es representa el Judici Final, presidit per Crist amb dos àngels portadors dels atributs de la Passió. La nau central té una alçada de vint-i-sis metres més dotze del cimbori, per 16,50 metres d’amplada. Les naus laterals mesuren tretze metres d’alçada per 8,25 d’amplada. La longitud és d’uns cent metres des del frontispici fins a la capçalera. El cadiratge del cor és obra del saragossà Francisco Gomar del segle XV realitzat amb fusta de roure de l’any 1478 fins el 1492 i durant el bisbat de Pere d’Urrea (1445-1489). Es manté in situ encara que el mur occidental es va desarmar i avui es guarda al museu.

9


L’orgue de grans dimensions va ser realitzat a la segona meitat del segle XVI, per substituir l’anterior del segle XV. El disseny del moble es deu a l’arquitecte mossèn Jaume Amigó, rector de Tivissa i arquitecte, un dels introductors del Renaixement a Catalunya. La part instrumental i la maquinària, que és l’orgue en si, fou a càrrec dels mestres orgueners Salvador Estrada i Pere Arrabasa entre els anys 1561 i 1567. L’any 1929 el mecanisme musical antic de Salvador Estrada es va substituir pel l’orgue romàntic procedent de la finca Maricel de Sitges, donat al cardenal Vidal i Barraquer per Mr. Deering, hispanista nord-americà. En l’actualitat l’orgue està ja en la darrera fase del procés de restauració. El 6 de novembre de 2012 va arribar des de Heythuyse, Holanda, el primer camió amb els tubs, els quals ja s’estan instal·lant. El nou orgue té 2712 tubs i 53 registres. Seria un escrit interminable si féssim una descripció de les diferents capelles. Només les enumerarem: Capella de la Verge Maria, de la Mare de Déu de Montserrat, de la Concepció, de Sant Fructuós i Sant Joan, del Sant Sepulcre, del Santíssim, de Santa Bàrbara, de Santa Maria dels Sastres, Capella Major, Sepulcre de Joan d’Aragó, Capella de Sant Oleguer, de Sant Lluc, de Sant Tomàs, del Crist de la Salut, del Rosari, de la Presentació, de Sant Francesc, de Santa Tecla, de Sant Miquel i tots els Àngels, del Baptisteri o antiga de Santa Úrsula i les Onze mil Verges. El claustre és a la part nord-est de la catedral, amb planta rectangular de quaranta-set metres per quaranta-sis; en la decoració escultòrica dels capitells de les seves columnes, hi ha gravades escenes religioses com la visita dels àngels a Abraham, Caïm i Abel i altres de profanes com la lluita entre guerrers. Destaca la representació de l’enterrament del gat per les rates historiada en dues escenes. Als angles de la galeria nord apareixen escenes del Gènesi i del Nou Testament, amb la incredulitat de sant Tomàs o la llegenda de sant Nicolau, aquest últim sant molt venerat per Alfons el Cast que va ser un gran benefactor del claustre. Al mur de la galeria oest hi ha una inscripció àrab amb data de l’any 960, resta de l’antiga mesquita. Acabada la visita ens dirigírem, deixant la comarca del Tarragonès, a la població d’Alcover de la comarca de l’Alt Camp, on al Restaurant El Àlamo ens serviren un dinar copiós. MARTÍ GUERRERO I COTS

10


CONSIDERACIONS A L’ENTORN DE LA REPRESENTACIÓ DE “RONDA DE MORT A SINERA” A LA UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU La celebració del centenari del naixement de Salvador Espriu s’escau en unes circumstàncies que han propiciat una relectura de l’obra del gran escriptor que va consagrar la seva vida a salvar-nos els mots. Després de la gran influència intel·lectual que exercí en les darreries del franquisme i inicis de l’autonomia, les generacions posteriors l’havien més o menys arxivat la seva obra al mausoleu de les realitzacions amortitzades. Els grans fils conductors de la seva obra, com ara la reflexió existencial i la condemna de la guerra civil, traslladades amb una refinada ironia i reducció al grotesc no semblaven convèncer una societat que optava majoritàriament per un conformisme, més o menys cofoi, o per la imprecació de valors pseudouniversals i eteris. També pot haver-hi influït l’actual tendència a la simplificació, l’absència del matís i la reflexió, que contrasten amb l’exigència i esforç que requereixen l’assimilació dels seus textos als que se’ls sol titllar de críptics. La gran crisi econòmica, social i nacional ha fet reviscolar valors fins ara adormits i potser per això el centenari del naixement de Salvador Espriu està exercint una funció reparadora. La projecció teatral de Salvador Espriu va ser portada a terme, principalment, per Ricard Salvat (1934-2009), gran director i pedagog teatral que va renovar i dignificar l’escena catalana de postguerra, portant-la a nivells dels països més avançats en arts escèniques. A part de “Primera història d’Esther”, “Antígona” i “Fedra” i un muntatge coral de “La pell de brau”, la contribució més rellevant de Ricard Salvat a la plasmació teatral de l’obra d’Espriu fou “Ronda de mort a Sinera”, recull fet per ell mateix de diverses peces literàries que inclouen sis narracions del llibre de contes “Ariadna al laberint grotesc”, publicat l’any 1935, intercalats amb poemes pertanyents als poemaris “Les cançons d’Ariadna” (1949), “Llibre de Sinera”” (1963), “Les hores” (1952) i “El caminant i el mur” (1954), així com “Els versots de l’auca d’Ester sense h” (1956) que resumeixen amb gran destresa el relat contingut a “Primera història d’Esther”. Al llarg del procés creatiu i d’assajos, Salvador Espriu, que hi participava intensament, va escriure els textos que enllacen els diferents components. L’estrena es va fer el setembre de 1965 al teatre Romea de Barcelona, dintre del 8è Cicle de Teatre Llatí, interpretada per professors i alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, sota la direcció del propi Ricard Salvat, i amb

11


Josep A Codina com a director adjunt. L’impacte causat fou molt gran i en els anys posteriors se’n van fer nombroses representacions, sempre dirigides per Ricard Salvat, per tot Catalunya i fora d’ella, destacant les de Madrid, Nancy i Venècia. La darrera reposició fou l’any 2002 en la temporada del Teatre Lliure de Barcelona. Cal remarcar que Ricard Salvat va ser un dels grans actius de la Universitat Catalana d’Estiu des dels seus inicis, ocupant-se dels àmbits de teatre i història de l’art, l’any 1973 va portar-hi la Companyia Adrià Gual per representar-hi “Ronda de mort a Sinera”. Cal dir que, de manera semblant amb el que ha passat amb Salvador Espriu, la societat catalana no ha reconegut prou les aportacions de Ricard Salvat a la nostra cultura. Si més no, cal congratular-nos per les paraules dites pel rector Jordi Sales en l’obertura de l’acte commemoratiu en record de Salvador Espriu de la U C E, en què proposava que en una propera edició es retés a Ricard Salvat el degut reconeixement, corroborades pel conseller Ferran Mascarell que presidia l’acte. Com explica Joan Soto en l’entrevista que Joan Ramon Gordo li va fer per a “Tornaveu” (2013-08-18), la secció teatral de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, coneguda com a “Grup de Teatre Margarida Xirgu”, va emprendre sota la seva direcció la iniciativa de participar en les commemoracions del centenari de Salvador Espriu amb el muntatge de “Ronda de mort a Sinera”. D’aquesta manera pretenia aproximar l’obra de Salvador Espriu al nostre públic, ateses les característiques del muntatge teatral que engloben els aspectes més definitoris de la seva obra i, al mateix temps, posar en valor la gran contribució de Ricard Salvat a la seva difusió. Cal dir que Ricard Salvat tenia ferms lligams amb l’Hospìtalet i la seva gent, especialment alguns dels actuals components dels “Margarida Xirgu”. És la primera vegada, segons la informació de què disposem, que un grup de teatre fa la reposició de “Ronda de mort a Sinera”, respectant íntegrament els textos i les acotacions de Salvador Espriu i Ricard Salvat. La preparació del muntatge va requerir un procés de reflexió per trobar les claus que permetessin superar els diversos reptes plantejats, com ara la complexitat del text, el gran nombre de personatges requerits, la escenografia diversa, etc... Un cop plantejada

12


l’escenificació, el punt més important va ser el reclutament de la trentena d’actors i actrius, requerits per interpretar els cent personatges que apareixen al llarg de la representació. El criteri fou proposar-ho a aquelles persones de les que hom pogués esperar la comprensió del projecte i la complicitat amb els objectius. En primer es va comptar amb els membres del “Margarida Xirgu”, incloent-hi les seccions juvenil i infantil. Per exemple, en l’episodi “Tereseta que baixava les escales”, l’escena en què la Tereseta de petita juga amb la mainada del poble va ser interpretada per nenes del grup infantil en les representacions fetes a l’Ateneu. La transversalitat intergeneracional, a més de reflectir la realitat, és una estratègia fonamental per a la transmissió del llegat cultural. La progressiva integració dels joves en el muntatge ha estat una de les experiències més gratificants de tot el procés. També s’han incorporat persones d’altres grups escènics de l’Hospitalet, com ara el Centre Catòlic i el Casino del Centre, que han proporcionat els registres escè-nics necessaris per assolir els perfils requerits per a un contingent tan variat de personatges. Per a l’escenografia, Joan Soto va treure tot el partit possible de la sala d’actes de l’Ateneu, d’unes dimensions i estructura en principi gens adients per a una representació d’aquestes característiques, incorporant l’escala de servei del fons de l’escenari com a element escènic i endinsant en la platea algunes escenes. Els decorats fets per Emili Bona, incorporen imatges evocadores del perfil de l’Hospitalet de principis del segle passat, basant-se en el fet que la mítica Sinera pot representar qualsevol poble de Catalunya, o potser de qualsevol part del món. Els dibuixos, en blanc i negre, defugen el realisme i s’apropen a una estètica de còmic, adient amb l’aire titellesc

13


que tenen molts fragments de l’obra. Vestuari, atrezzo i efectes especials han estat possibles gràcies a un nombrós grup d’abnegats col·laboradors com Francesc Diví, Romuald Monreal, Glòria Sala, Marc Besora, etc... que els han confeccionat o adaptat. També ha estat decisiu l’ajut de la Fundació Ricard Salvat per recuperar molta de la informació necessària. Al llarg dels assajos i representacions s’ha anat creant un clima de cooperació i complicitat entre tots els participants en aquesta iniciativa, posant-se de manifest la capacitat de penetració que tenen els versos i la prosa de Salvador Espriu quan són convenientment assimilats. La bona acollida que li va atorgar el públic de l’Ateneu, que va desbordar de llarg la capacitat d’aforament disponible en les darreres representacions, ha estat un premi a aquests esforços. També ha estat gratificant l’interès mostrat per bona part dels espectadors per aproximar-se al significat de l’obra, llegint el detallat programa de mà i assistint a les explicacions prèvies a les representacions. La invitació de la Universitat Catalana d’Estiu (U C E) per fer-hi una representació de la “Ronda” va ser rebuda pel col·lectiu amb il·lusió i com un repte que calia aprofitar, esperonats per la voluntat a prova de ferro de Joan Soto . Prova d’això és que la immensa majoria dels actuants van fer mans i mànigues per ser-hi presents, tot i tractar-se del període estival i els compromisos familiars associats, que va implicar que la majoria fessin un desplaçament express amb retorn a l’Hospitalet tot just acabada la representació, més enllà de la una de la matinada. Tampoc va ser senzill traslladar vestuari, decorats i atrezzo i adaptarlos al recinte esportiu on es va fer la representació, atesa la manca de disponibilitat d’un teatre, tot fet amb els propis recursos humans, sempre completament desinteressats. L’experiència ha estat molt positiva internament, ja que ha donat fortalesa al grup i ha permès, ni que fos per poc temps, connectar amb un l’ambient culturalment molt intens i ric de la U C E. Quant al seu impacte extern, cal dir que s’ha tractat d’una de les propostes més consistents dintre del dens ventall d’activitats de la U.C.E. d’enguany, i sens dubte haurà ajudat a la comprensió d’alguns aspectes de l’obra multidimensional de Salvador Espriu i a la reivindicació de la figura de Ricard Salvat. També ha servit perquè el nom de l’Hospitalet de Llobregat, a través del seu Ateneu de Cultura Popular, ocupi el seu lloc en un entorn que, malgrat tot, li és ben propi.

JAUME MIRÓ

14


L’ATENEU, ENTITAT PROMOTORA DEL “PACTE DEMOCRÀTIC DE L’HOSPITALET PEL DRET A DECIDIR”. El proppassat 18 de juliol es va fer la presentació pública del “Pacte democràtic de l’Hospitalet pel dret a decidir”, promogut per vint-i-cinc organitzacions culturals, socials, sindicals i polítiques de la nostra ciutat, i obert a la incorporació d’altres organitzacions i particulars que vulguin adherir-s’hi (http://pactedelhospitalet.blogspot.com/p/for.html).

El document consta d’un preàmbul i set apartats on es manifesta la històrica voluntat d’autogovern del poble de Catalunya, expressada en múltiples ocasions i la inviabilitat d’assolir-lo en el marc de l’actual Constitució Espanyola. Després d’adherir-se a les resolucions del Parlament de Catalunya sobre el dret dels catalans de decidir les estructures polítiques del país, remarca que l’Hospitalet tradicionalment ha estat lloc d’acollida i inclusió de persones vingudes de llocs molt diversos. Això fa que sigui en entorn adient per establir un diàleg entre les diverses sensibilitats dintre d’una perspectiva democràtica. Les restriccions econòmiques que posen en risc les polítiques de benestar social són una amenaça a l’estabilitat que requereix un procés d’aquest tipus i cal oposar-s’hi amb fermesa. La declaració, consensuada després de més d’un mes de deliberacions, no va comptar finalment amb la participació del grup municipal PSC, que se’n va sortir després d’haver-s’hi sumat inicialment, tot i l’esforç dels promotors per arribar a una entesa, ja que la voluntat de participació democràtica que contempla el document no predetermina les posicions que cada organització mantindria en la reclamada consulta. L’Ateneu, en coherència amb l’acord pres en la darrera Assemblea General de donar suport al “dret a decidir” dels catalans, ha estat promotor del pacte de l’Hospitalet i en l’acte de presentació i signatura va estar representat per la seva presidenta, la Sra. Matilde Marcé. JAUME MIRÓ BALAGUÉ

15


INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR PER LA RENDA GARANTIDA CIUTADANA Davant la situació de pobresa en què es troba una part important de la nostra ciutadania, l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet s’ha adherit per col·laborar en la iniciativa legislativa popular per la Renda Garantida Ciutadana. Què és la Renda Garantida Ciutadana?  És una prestació econòmica per garantir que tothom tingui uns ingressos econòmics per sobre del llindar de la pobresa, d’acord amb l’article 24.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.  És un dret de cadascun dels ciutadans i ciutadanes i a l’hora un dret de caràcter individual, però amb un requisit d’accés vinculat a la situació econòmica de la persona i, en el seu cas, del nucli familiar o de convivència.  És un dret de caràcter suplementari, és el dret a cobrar la quantitat necessària perquè, sumada als ingressos que ja es tinguin per qualsevol raó, s’arribi a 664€ mensuals per 12 pagues l’any.  En atenció a la situació econòmica del nucli familiar o de convivència, pot haver-hi més d’una persona que hi tingui dret en el mateix nucli.  La persona que rebi la renda garantida de ciutadania té unes obligacions i, entre elles, no pot rebutjar una oferta de treball adequada a les seves capacitats.  Aquest dret no està condicionat a l’obligació de realitzar activitats d’inserció social o laboral, sense perjudici de l’obligació de les Administracions públiques de portar a terme aquestes activitats.  Aquest dret no està condicionat a disponibilitats pressupostàries. Hi tenen dret  Les persones majors de 18 anys i els menors emancipats  Que visquin legalment a Catalunya  Que acreditin 12 mesos de residència continuada  Amb ingressos econòmics inferiors a 664€ mensuals per 12 pagues Si voleu més informació o donar el vostre suport a la recollida de signatures, podeu passar per la nostra seu per signar el document d’adhesió que més endavant serà tramès al Parlament de Catalunya. Necessitem 50.000 signatures. Rescatem les persones! Per a més informació podeu entrar a la pàgina Web: www.rendagarantidaciutadana.net

16


VALENCIANS PER LA LLENGUA COMUNA I LA LLIBERTAT Al País Valencià també hi ha persones que es volen sumar a la cadena humana catalana de l’11 de setembre de 2013. Acció Cultural del País Valencià (ACPV), entitat força activa i estesa al llarg del territori valencià, ens ha fet arribar un escrit –que tot seguit reproduïm- en el qual anuncia aquesta iniciativa solidària.

Inscripció oberta per participar en la Cadena humana L’11 de setembre es commemora la caiguda de la ciutat de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, després d’un llarg setge, l’any 1714, en el context d’una guerra iniciada el 1705 a Dénia amb l’aixecament dels maulets encapçalats pel general Basset. Milers de valencians van participar en la defensa de Barcelona, després de la derrota sofrida a Almansa el 25 d’abril de 1707. El record de la caiguda de Barcelona, com el de la batalla d’Almansa, és el de la pèrdua de l’autogovern, i expressa la voluntat per recuperar i aprofundir aquest autogovern. Per això, els valencians i valencianes, l’11 de setembre de 2013 donem simbòlicament la mà a la cadena humana que tindrà lloc a Catalunya en record d’aquella derrota i com afirmació d’aquesta voluntat de viure, i expressem el nostre compromís amb la llengua i la llibertat. Acció cultural del País Valencià (ACPV), com a entitat que treballa per la llengua i cultura dels valencians, agermanada amb Omnium Cultural i Obra Cultural Balear en la Federació Llull, posa a disposició dels valencians i valencianes que vulguen participar en aquest gest simbòlic la seua infraestructura i experiència per facilitar tècnicament i organitzativament aquest gest.

Aixecament del general Basset i els maulets a Dénia.

17


2013, ANY SALVADOR ESPRIU SEPHARAD I EL VELL PROJECTE DE L’ESTAT CONFEDERAL El lector potser ja coneix aquelles paraules de La pell de brau (1960): “A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol: / recorda sempre això, Sepharad.” Evidentment, quan Espriu s’hi referia a “un home sol” pensava en el dictador Francisco Franco, que per sobreviure després de la caiguda el 1945 dels seus dos poderosos aliats Hitler i Mussolini havia de fer mans i mànigues per mantenir-se en el poder, i buscà auxili perquè els seus súbdits no morissin de la fam més elemental en el blat del règim populista de Perón (1946-1952). A continuació, es guanyà les benediccions de l’Esglèsia de Roma (1953) i, a més a més, aconseguí el reconeixement de les Nacions Unides (1955). És llavors quan el règim canvia de premisses ideològiques: s’oblida de les crítiques al Capitalisme i es refugia en el NacionalCatolicisme. Tot plegat, el menarà al final dels cinquanta envers la progressiva industrialització i la necessitat d’altres formes de convivència. A poc a poc, les circumstàncies econòmiques i polítiques congriaven un clima cívic esperançador, i es produien les primeres vagues, com la famosa dels tramvies de Barcelona (1951). I les veus més reflexives i sensibles començaven a canviar aquell to pregonament elegíac del anys quaranta i primers cinquanta per un altre de moderadament esperançador, fins i tot en un cas com el del nostre poeta, tan poc donat a l’optimisme. És el moment de la seua trajectòria literària en el que escriu el seu llibre més traduït i editat, La pell de brau, amb el qual, segons el propi autor, pretenia demostrar “que també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d’entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics, de procurar de resoldre la tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica.” (Any 1959, a Gandia. S.

Espriu entre Josep M. Castellet i Joan Fuster. Tots tres eren el Jurat del I Premi de Poesia Ausiàs March. Alguna cosa, doncs, es movia també al País Valencià.)

18


En síntesi, la proposta espriuana, la trobem en el poema XLVII: En la llei i en el pacte que sempre guardaràs, en la duresa del diàleg amb els qui et són iguals, edifica el lent temple del teu treball, alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de llibertat. I tu, home dels dies d’ara de Sepharad, no visquis més la mort

d’un repòs covard, arrisca’t a salvar-te del teu mal. Navega les fortunes de la mar, il·luminant-te de clarors de llamp. Lluny del port de refugi rentaràs en aigües d’esperança tota la sang d’aquesta trepitjada pell de brau.

Des del primer vers, advoca per un ordre (poder legislatiu) governat (poder ejecutiu) des del “diàleg” entre iguals (en drets almenys) i fonamentat (“en el solar”) de la “llibertat”. Així doncs, si bé al llarg del recull Espriu contempla Catalunya integrada en un Estat (Sepharad) que abraçaria totes les nacions peninsulars –Portugal inclòs-, aquesta reunió hauria de pressuposar la soberania reconeguda de cadascuna de les parts. Es tractaria, per tant, d’una confederació ibèrica, com hi ha l’Helvètica, que nosaltres coneixem simplement per Suïssa. Possiblement, ja ho pensava així quan recordava aquells temps pretèrits en què els jueus hispànics –expulsats en massa pels Reis Catòlics- anomenaven “Sepharad” tota la península, alguns descendents dels quals havia conegut a Salònica el 1933 durant un creuer d’estudiants i professors pel Mediterrani.

S. Espriu (amb gorra), B. Rossellò-Pòrcel (amb corbata) i alguns companys i companyes, envoltats a Salònica de jueus sefardites.

19


Aquesta admiració -o senzillament afecció- que el nostre poeta sentia pel poble hebreu, el portà a pensar en la reconstrucció de la pàtria com si es tractés d’un temple que havia estat vexat, segons havia ocorregut amb el de Jerusalem, símbol i esperança alhora d’un nou Israel, que tot just iniciava la seua complicada anadura uns anys abans (1948). Ho veiem en el poema reproduït (“edifica el lent temple / del teu treball”) i en altres d’Espriu des del propi títol: “Inici de càntic en el temple” i “Assaig de càntic en el temple.” És cert que, a hores d’ara si més no, aquest plantejament utòpic d’Espriu pot semblar ingenu. I no sense raó. Però Espriu encara arribà a temps de poder adonar-se’n, i tot comentant en una entrevista periodística la qüestió de l’idioma (“Una nació sense Estat, un poble sense llengua”) que havia plantejat el 1979 la revista Els marges, afirmava: “Quan no hi ha un Estat al darrera, les llengües fins i tot molt més parlades i molt més extenses corren una sèries de terribles perills. I el nostre perill és molt subtil, tinc molta por que nosaltres estiguem en minoria dintre de les nostres terres catalanes. [...] Per tant, aquest perill continua i hem d’estar amatents a aquest perill”.

No costa de suposar, doncs, què en pensaria als nostres dies. Però no era el primer dels nostres grans escriptors a desenganyar-se d’aquell futurible Estat iberista. Joan Maragall (1860-1911) -des d’una conjuntura ben diferent però: el fracàs de la política colonial espanyola-ja s’havia expressat així de contundent: Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana: parlo la llengua que m’ha donat la terra aspra; en `questa llengua pocs tan parlat; en l’altra, massa. ··· ··· ··· ··· ··· ··· On ets, Espanya? No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!

ANTONI PRATS

20


COL·LABORACIONS LA REMUNTA DE L’HOSPITALET EN EL RECORD Els inicis d’aquesta històrica caserna de l’Hospitalet, els trobem a finals de l’any 1862, quan l’Exèrcit va llogar una masia del segle XVII amb terres de regadiu gracies a la construcció l’any 1819 del Canal de l’Infanta. Aquesta finca era coneguda amb el nom de ca n’Angulo. La missió de la Remunta era la compra i cria de bestiar equí per tal de renovar o satisfer les necessitats de l’exèrcit; aquí, s’hi sumava la tradició agrícola de l’Hospitalet que va afavorir la seva implantació. Cal tenir en compte que l’any 1959 hi havia encara a la nostra ciutat més de cinc-cents cavalls. Endemés, molts artesans locals relacionats amb la cura dels cavalls, havien treballat per la Remunta. Els diumenges al mati era normal veure passar pel carrer Major soldats uniformats que anaven a missa a la nostra parròquia de Santa Eulalia de Mérida, i era una tradició que els soldats de la Remunta fessin d’armats a la processó de Dijous Sant. D’altra banda molts dels nois de l’Hospitalet, especialment fills de cases de pagès, complien el servei militar en aquesta caserna, circumstància que els permetia compaginar la formació militar amb el manteniment de les tasques familiars: al mati s’estaven al quarter i a la tarda seguien la seva professió. I també és cert que alguns dels soldats o oficials forasters varen casar-se amb noies d’aquí. Afavoria aquestes relacions la llarga durada del servei militar obligatori. Sempre va haver-hi una bona relació del quarter amb la vida del barri del Centre. L’ocupació dels soldats era tenir cura dels cavalls, la majoria de la raça perxeró bretó o l’ardanès. Les tasques principals eren raspallar i arreglar els animals, netejar les quadres, posar ordi per a la seva alimentació o treure’ls a passejar. Cada any, alguns dels sementals participaven en la cavalcada dels Tres Tombs. Pel mes de juliol, era l’època de les parades, o zel de les eugues i portaven els cavalls a diferents punts de la nostra geografia: Puigcerdà, Olot, etc. Quan sortien per anar a aquestes destinacions, era un espectacle veure els soldats menant-los cap a l’estació de la Renfe al final de la Rambla. El dia de Sant Jaume, patró del cos, es celebrava una missa a la petita capella del recinte, era tan petita, que els assistents, oficials, autoritats i veïns, seien en cadires als jardins exteriors. Durant uns anys, el dissabte a la nit, es feia ball al carrer, davant mateix del quarter. on en aquells moments era la carretera nacional. Cal tenir en compte que el trànsit no era ni de bon tros l’actual; quan venia algun cotxe els balladors s’apartaven pujant a l’andana. Tanmateix, quan hi va 21


haver la nevada de Nadal de 1962, els soldats obriren amb pales un gran tram de la carretera de Barcelona a Sant Andreu de Calafell, que just passava per davant mateix del quarter. .L’any 2007, un conveni entre el Ministeri de Defensa i l’Ajuntament de l’Hospitalet, va permetre la cessió a la ciutat de la totalitat de la caserna i terrenys adjacents per desenvolupar-hi usos residencials. A partir d’aquest fet, s’inicia l’ARE de la Remunta que preveu la construcció de 797 habitatges. Així doncs, el nou espai que es crearà preveu, a més dels habitatges, la construcció de nous vials, tant de carrers interns com de voreres que delimiten el recinte. A la segona fase, es rehabilitaran sis edificis de l’antiga caserna, entre el quals destaca la masia. Aquests edificis, un cop rehabilitats, es destinaran a equipaments públics. També es conservarà la porta original de la caserna i un petit pont sobre el Canal de la Infanta. Els que hem estat veïns de la Remunta tota la nostra vida, no podem evitar un sentiment de nostàlgia pel que ha representat per a nosaltres aquest veïnatge. Quan va deixar de ser el “Depósito de sementales del Estado”, vàrem trobar a faltar el soldats amb els seus uniformes, els seus cants, els tocs de corneta, el renill dels cavalls, les sortides quan anaven a parades Realment ens va semblar que s’acabava un època que recordaríem sempre. Ara, quan ja han començat les obres d’aquest nou projecte, perdem fins i tot la silueta d’allò que era el nostre paisatge de cada dia; ja s’han talat arbres,s’ha enderrocat la petita capella i, quan miro la Remunta, ja no la reconec. El progrés sempre significa canvis, i per a la gent gran encara més. Tant de bo el nou parc sigui una millora per a la nostra ciutat i la nostàlgia pel que hem perdut es vegi compensada pel nou espai ciutadà de què podrem gaudir tots els hospitalencs. ARTUR GARCIA I VILLALBA

22


L’11 DE SETEMBRE DE 2013 Des de feia uns quants anys, quan arribava l’11 de Setembre, escrivia un article al Xipreret. El 2012, però, vaig passar de llarg perquè estava cansada de picar ferro fred: explicar per què commemoràvem l’11 de Setembre, perquè creia que la Diada no havia de ser festiva, sinó reivindicativa o afirmativa, és a dir que havia de ser un dia per afirmar que “som una nació i nosaltres decidim”, com escrivia el 2010 després de la multitudinària manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Cada any, també opinava que l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova a la nostra ciutat havia esdevingut un acte buit de sentit. Moltes de les associacions, deia, que hi prenien part no sabien, i no per culpa seva solament, per què commemorem el que commemorem, perquè demanem el que demanem. Si no saben com s’ha anat forjant la identitat de Catalunya durant segles, si no saben com s’ha intentat una vegada i una altra anorrear-la mitjançant lleis i guerres com la que va acabar l’11 de setembre de 1714 que va significar la pèrdua de la nostra llibertat, etc. o la de 1936/1939 que ens va portar un dictador que va intentar esborrar la nostra identitat amb tots els mitjans possibles... com poden comprendre el sentit de la nostra Diada Nacional? Això ho escrivia el 2010 i ho repetia el 2011. Aquest any, però, el que passi a la nostra ciutat el proper 11 de Setembre, és a dir la repetició d’aquella cerimònia institucional i la desfilada de les entitats al matí, ha pres una dimensió diferent, menys important, diria, perquè, aquell mateix dia, a la tarda, hi haurà un acte molt més transcendental a fer: anar a ser una baula més de la cadena que, al llarg del nostre país, proclamarà als ulls del món la nostra voluntat de decidir el nostre futur i, principalment, als ulls de tots aquells que ens neguen aquest dret democràtic.. Sí, no és democràtic negar a un poble el dret de votar, de votar sí o no, és a dir de votar tots els catalans, els que volen la independència i els que no. Acceptar el resultat final, sigui quin sigui, és també una obligació democràtica. Negar una cosa i l’altra és una reminiscència d’un passat dictatorial, que ens pensàvem, ai las!, que no tornaria... que esperem que no torni mai. I, aquest any, som molts més els catalans, de naixença o d’adopció, que sabem què representa l’11 de Setembre i per què lluitem malgrat l’intent d’alguns de falsejar la història del nostre país. MATILDE MARCÉ 23


OBLITS A L’HOSPITALET Sap greu que una societat no commemori els aniversaris dels seus fills il·lustres, per poc coneguts que siguin. Que no tingui un mínim record per aquelles persones que, en el seu moment, amb menor o major grau, van destacar en les seves activitats professionals o artístiques. Sap greu, perquè denota una manca de sensibilitat cap a la memòria històrica, cívica i cultural, de la comunitat. Si no anem errats, aquesta sensació de desmemòria és la que ofereix la indiferència institucional i ciutadana – bé, encara queden tres mesos per corregir-ho - amb què la ciutat de l’Hospitalet afronta, aquest any, dues efemèrides, la modèstia de les quals no hauria de ser excusa per passar-hi de puntetes silenciosament. Ens referim al 25è aniversari de la mort del meteoròleg Antoni Castejón i Barrios i al centenari del naixement de l’escriptor i editor Josep Janés i Olivé, tots dos nascuts a l’Hospitalet. De l’Antoni Castejón, al Xipreret del mes de desembre de 2010, us en vàrem oferir una breu biografia, que no repetirem aquí. Tanmateix, les noves que vam conèixer, fa algunes set-manes, sobre el seu capte-niment a l’hora de fer front al repte de la llengua catalana en la seva tasca professional, ens empenyen a fer-vos-en cinc cèntims i a descobrir una faceta més aviat desconeguda de la seva personalitat. Val a dir que aquest coneixement ha estat possible gràcies a una nota que ens envià el també meteoròleg i hospitalenc Joan Arús i Dumenjó. La nota és una col·laboració a les V Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè, que van tenir lloc a Barcelona el novembre de 1999. El seu autor és el poeta, traductor i corrector, Jem Cabanes, que va treballar al diari Avui, al setmanari El Temps i, darrerament, abans de jubilar-se, a Vilaweb. També va estar als estudis de Miramar de TVE, on va coincidir, des de 1978 a 1983, amb Castejon, que hi presentava els pronòstics del temps al programa Crònica 2. Evocant aquells anys, Cabanes, en el seu escrit, lloa Castejón pels esforços que va dedicar no tan sols a aprendre la pràctica televisiva, sinó també la llengua que havia de fer servir. El meteoròleg de l’Hospitalet era prou conscient que la informació del temps per televisió 24


havia de ser comprensible per al gran públic. En aquest sentit, es proposà reduir al mínim les expressions tècniques i utilitzar un llenguatge planer i entenedor per a tothom. Per a fer-ho possible, va treballar intensivament per dominar la llengua catalana. Això el va dur a estudiar el vocabulari que havia deixat escrit el doctor Fontserè, del qual es convertí en un gran admirador. De l’estudi en sorgiren paraules que, amb el temps, es farien populars i que avui encara perduren. Com maregassa, sobrenom amb el qual va ser conegut. Recorda Cabanes que, al principi, no veient-se amb cor, Castejón, de redactar la informació en català, l’escrivia en espanyol perquè el corrector la hi traduís. Era un text breu, que acompanyava d’uns mapes de cartró sobre els quals traçava els signes meteorològics. Ben aviat, però, el va escriure ell mateix en català. A l’inici, aquesta redacció exigia força correccions, però al cap de ben poc temps, a còpia d’atenció i d’esforç, va esdevenir exemplar. A hores d’ara, no és exagerat dir que Castejón va establir el model sobre el qual, en el futur, s’han emmirallat molts dels seus successors. D’en Josep Janés també us en vam parlar, de manera reduïda, al Xipreret del mes de febrer d’aquest any. D’ell, poca cosa us podem afegir que no sigui recomanar-vos el recent article biogràfic publicat per Albert Manent a Serra d’Or, en el qual defineix a Janés com a catalanista fervent i inseparable company del llibreter Joan Rius i Vila que, si recordeu, és l’autor de Deu anys crucials a l’Hospitalet de Llobregat (1930-1940), que l’Ateneu edità l’any 2010. A l’article, Manent explica les peripècies a partir de les quals li fou commutada, a Janés, la pena de mort pel franquisme. Així mateix, conta la generositat que mostrà, l’editor de l’Hospitalet, cap a alguns escriptors catalans, entre ells el seu pare, Marià Manent, que passaven per moments de veritable misèria. Els encarregava traduccions, que pagava amb escreix, malgrat que, al final, acabessin al calaix. PERE JUHÈ I ORIOL

25


MANDELA I CATALUNYA “La gota d’aigua pot transformar la roca acariciant-la.” RASPALL, Joana. Arpegis. Haikús

Quan escric aquest text, Nelson Mandela, expresident de Sud-àfrica, lluitador pels Drets Humans, reconegut amb el Premi Nobel de la Pau el 1993, fa poc que ha complert els 95 anys d’edat i està ingressat en un hospital del seu país. Mandela va ser un dels capdavanters i el símbol de la lluita noviolenta contra l’apartheid a Sud-àfrica, un sistema legal de segregació racial que discriminava la majoria negra a mans de la poderosa minoria blanca. La seva lluita el va dur a la presó per un període de vint-i-set anys. El 1994, quatre anys després de ser alliberat gràcies a una forta pressió internacional, va guanyar les primeres eleccions no racials al seu país i n’esdevingué el president. Mandela és considerat, al seu país, “pare de la nació” i, mundialment, un referent pel que fa a la lluita noviolenta a favor dels Drets Humans. El 1986, quatre anys abans de sortir de la presó, es va concedir a Mandela el Premi Internacional Alfons Comín, en la seva tercera edició. L’acte, al qual ell no va poder assistir, es va celebrar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. D’aquell acte no se n’han conservat, per problemes tècnics, els parlaments que s’hi van pronunciar, però sí un bell article de Teresa Pàmies, relacionant Mandela i Comín, publicat el 29 d’octubre d’aquell any al diari Avui. Tot el que he dit fins ara justifica, penso, aquest escrit al Xipreret, però darrerament la figura de Mandela m’ha retornat amb força relacionada amb la situació actual de Catalunya. Nelson Mandela és avui dia un referent d’autenticitat i coherència per a tothom, més enllà de nacionalitats o ideologies. Però caldria recordar que en el seu moment la seva lluita va ser declarada il·legal, cosa que el va fer mereixedor d’una condemna a cadena perpètua. La lluita de Mandela, com la de M.L. King als Estats Units, anava contra les lleis existents als seu país. En canvi, era legítima, és a dir, “genuïna, autèntica”, tal com defineix el diccionari aquest terme. La lluita de Mandela -legítima, però no legal- il·lumina l’actual debat a Catalunya. També aquí es qüestiona el nostre “dret a decidir” perquè la llei (en aquest cas la Constitució espanyola del 1978) no el contempla. S’estableix la llei com a norma absoluta, oblidant que, més enllà d’ella, i de vegades contra ella, com demostrà Mandela, hi ha el que és legítim. I és legítim poder decidir, encara que cap llei reculli aquesta possibilitat. ALBERT MARZÀ

26


HO SABÍEU? MENJAR I BEURE A L’EDAT MITJANA (II) Ja som al mes de setembre: els dies encara són llargs i fa calor, però gairebé tots hem acabat les vacances –que espero que haureu passat bé-. Ja és hora per tant que els infants tornin a l’escola i els grans a les tasques habituals, i jo, per la meva banda, reprendré el fil dels costums medievals pel que fa a l’alimentació que havia iniciat al Xipreret anterior, i n’explicaré una miqueta més de com anava això. Vam veure el referent a la carn i el peix i el blat, que, com dèiem, era bàsic en aquella època, ja que en surt la farina per elaborar el pa i coure les farinetes, que, de vegades, era l’únic aliment del poble. Les verdures (carabasses, albergínies, espinacs, cols, bledes, cebes, alls....) també eren una presència més habitual en les taules humils que en les dels rics. Quant a les pastanagues, n’hi havia de diversos tipus i de color diferent a les d’ara, ja que eren vermelloses o grogues. Valoraven molt l’enciam, que, fins i tot, els metges aconsellaven per guarir alguna malaltia del ventre. Pel que fa als llegums, es consumien les faves, els cigrons i els pèsols (aquests últims, molt apreciats, se’ls menjaven secs i era gairebé l’únic llegum que ingerien els nobles). L’arròs es coneixia només en algunes zones. I la fruita? La fruita agradava a tothom, rics i pobres. Al sud d’Europa es menjaven figues, dàtils, codonys, magranes, raïm, llimona i taronja amarga (la dolça va arribar més tard), i, més cap al nord, peres, pomes, prunes i maduixes. Menjaven molts fruits secs: ametlles, panses, figues i dàtils. No us anomeno cireres, albercocs, préssecs, melons, síndries... perquè no n’he trobat constància en cap dels escrits que he consultat. I desconeixien la patata, la mongeta, el tomàquet, el pebrot, la dacsa, el cacau o la vainilla, productes que van arribar en segles posteriors procedents d’Amèrica i d’altres territoris desconeguts aleshores. Els ous sí que formaven part de la seva alimentació. No sé si en feien truites o “ous ferrats”, però eren de consum habitual. La llet era un altre aliment de la seva dieta i la ingerien de diferents formes: la llet fresca, que reservaven per els infants, els vells i els malalts; el formatge, que era la principal font de proteïna de les classes baixes, el menjaven tots, i també la mantega, ja fos per cuinar o untar el pa. De formatges, ja aleshores, n’elaboraven de diversos tipus que han arribat fins a nosaltres com, per exemple, el Brie i el Parmesà. La llet la feien

27


servir, a més a més, per a cuinar, moltes vegades en substitució de la d’ametlles, que també bevien i en aquells temps era habitual en les receptes culinàries. Als indrets de la regió mediterrània on creixien les oliveres, a part de menjar les olives –un bon aliment- s’elaborava oli. L’oli d’oliva, com ara, es feia servir per a cuinar, amanir i sucar el pa. Cap al nord d’Europa, com que no tenien oli, cuinaven, com encara és tradicional, amb mantega. Sobre les begudes, el vi era el que més es consumia. El provinent de la primera premsada, el més alcohòlic, era, lògicament, el més car i es reservava per a les classes altes, mentre que el de segona i tercera premsada, amb un menor contingut d’alcohol, el gastaven les classes més baixes. Els més pobres s’havien de conformar amb vinagre aigualit. Un vi amb espècies exòtiques afegides era receptat pels metges. Cap al nord, on no hi havia tanta vinya, la cervesa era un substitut del vi, encara que no era tant apreciada. El 1256, un conegut metge de Siena la va descriure com a perjudicial per al cap i l’estómac i, a més, causant del mal alè i les càries dentals. També creien que els efectes intoxicants de la cervesa duraven més que els del vi. En els llibres i pel·lícules ambientats a l’època medieval es pot comprovar fàcilment el gran consum que feien del vi o la cervesa, ja que les gerres i copes plenes d’aquests líquids acompanyen sempre els protagonistes. La tècnica per elaborar begudes destil·lades ja era coneguda pels grecs i els romans, però fins el segle XII no es va utilitzar a Europa en gran escala. Això ho van fer possible les innovacions introduïdes pels àrabs amb l’alambí. El terme genèric per a tots els destil·lats era aqua vitae (aigua de vida) i servien principalment per a funcions culinàries i medicinals. L’aigua de roses la feien servir, a més d’ingredient de cuina, per netejar-se les mans i com a perfum. Arnau de Vilanova va escriure, el 1309, que l’aigua de la vida perllonga la salut, dissipa els humors superflus, reanima el cor i manté la joventut. Bé, encara queden més coses, crec que força interessants, però ho deixaré per al mes que ve. Ara acabo; no voldria cansar-vos. ANTÒNIA CALDÉS

28


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Artur Garcia, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Albert Marzà, Jaume Miró, Antoni Prats.


Amb la Col路laboraci贸 de:


13-09  

Xipreret 09-2013

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you