Page 1

ANY XXXIII – Núm. 360 JULIOL 2012

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JULIOL DIJOUS 5, a les 10 del matí. Visita cultural al Museu Marítim de Barcelona, amb audioguia, Titànic the exibition. DIJOUS 5, a les 8 del vespre. Conferència. “La plaça de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Del Baró de Maldà a Vilaplana”, a càrrec de Roger Bastida. DISSABTE 7, a les 8 del vespre. DIUMENGE 8, a les 6 de la tarda. Representació de l’obra Mandíbula afilada, de Carles Alberola, a càrrec del Grup teatral Margarida Xirgu. DISSABTE 14, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 294 a la Vall de Bianya (La Garrotxa). Ruta amb trenet visitant els paratges de la Vall i el seu patrimoni romànic.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIJOUS 6. A les 8 del vespre. “L’11 de Setembre” presentat per Matilde Marcé i lectura de poesies adients a càrrec d’alguns socis. DIMARTS 11. Al matí, ofrena floral amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. A la rambla de la Marina. DISSABTE 15. A les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 295 al monestir de Sant Feliu de Guíxols i dinar a l’Escala. DISSABTE 22. A 2/4 de 12 del matí. Visita cultural a les Caves Freixenet de Sant Sadurní d’Anoia.

Ja és oberta la inscripcció per a l’excursió “sorpresa” que tindrà lloc del 17 al 21 d’octubre de 2012. TALLERS CURS 2012-2013 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Pàgina Web en procés de modificació: http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL El passat mes de juny va dur una mala notícia als que seguim, com l’Ateneu, els avatars de la cultura catalana: l’escriptor Emili Teixidor ens va deixar per sempre més. Gran creador d’històries, una part de les quals va destinar al públic infantil/juvenil, el seu nom va brillar amb força en la narrativa per adults amb el fenomen Pa negre i la magnífica versió cinematogràfica que se’n va fer. Col·laborador assidu, a més, del suplement cultural de El Punt/Avui i del setmanari Presència, els seus seguidors el trobaran a faltar. Per sort, ens queda la seva obra. Llegir-la és el millor homenatge que li podem fer. Per si no fos prou, pels mateixos dies, els mitjans de comunicació ens feien saber una altra contrarietat: el català que es parla a la Franja de Ponent passa a anomenar-se “aragonès oriental”, en l’avantprojecte de llei de llengües de l’Aragó. La decisió és tan ridícula, que faria riure sinó fos per la gravetat que porta implícita. Però això no és tot, fa pocs dies el Tribunal Suprem espanyol ha anul·lat els articles del decret que asseguren la immersió lingüística en l’ensenyament infantil a Catalunya. No hi ha dubte que, ambdós casos són atacs frontals contra la llengua catalana. Potser ja comença a ser hora de dir prou. Afortunadament, però, sempre hi ha algú que no defalleix. És el cas del Correllengua, que en l’edició d’aquest any 2012, que es va inaugurar el passat 30 de juny a Ripoll, ret homenatge a Lluís M. Xirinacs en el cinquè aniversari de la seva mort, i té previst finalitzar la seva singladura el mes de novembre a Perpinyà. Tal com estan les coses, li desitgem sort. Per fi arriben les vacances d’estiu i amb elles els dies de repòs, de desconnexió de les cabòries habituals i de dedicació del temps a aquelles activitats que no fem habitualment. Aprofiteu-les! Ens tornarem a veure al setembre.

JULIOL


PORTADA MONESTIRS DELS PAÏSOS CATALANS SANTA MARIA DE VILABERTRAN Vilabertran és un poble petit d’uns 900 habitants, que està situat a la comarca de l’Alt Empordà, molt a prop de Figueres. En el seu terme municipal s’hi ubica una important abadia canònica agustiniana, al voltant de la qual va néixer la vila. És Santa Maria de Vilabertran. Santa Maria de Vilabertran fou fundada pel capellà Pere Rigald, que regia una antiga església que des de l’any 969 hi havia al lloc. Vora el 1065, el fet que a l’indret s’hi haguessin anat reunint alguns clergues que hi vivien en comunitat, d’acord amb la regla de Sant Agustí, féu que els antics edificis quedessin petits. Fou aleshores que els propietaris de la zona feren cessió d’algunes de les terres que envoltaven l’església, a fi d’ampliar l’espai destinat al culte. L’any 1080 s’iniciaren les obres de la nova basílica, que culminarien amb la consagració de l’església el 1100 per part del bisbe de Girona. Pere Rigald en fou nomenat abat, càrrec que desenvolupà fins a l’any 1107, en què morí. El seu sepulcre es conserva dins el temple actual. El claustre, auster i senzill, fou construït al llarg del segle XII i estava envoltat dels antics edificis conventuals: sagristia, sala capitular, refectori i cuina, biblioteca i arxiu, tots coberts amb volta. En aquella època, la comunitat estava composta de dotze canonges. Santa Maria de Vilabertran, tot i la seva modèstia, ha tingut un cert protagonisme en la història de Catalunya. D’una banda, als murs de la seva església s’hi conserva la làpida sepulcral d’Alfons el Cast, mort el 1196, i de l’altra, allà s’hi casaren, l’any 1295, Jaume II, el Just, i Blanca de Nàpols. Paga la pena, si no hi teniu inconvenient, obrir un parèntesi i comentar breument aquest episodi de la reialesa catalana, per la gran repercussió popular que tingué en aquella època. Jaume II era el segon fill de Pere el Gran i regnava a Sicília quan l’any 1291, a la mort del seu germà Alfons II, el Liberal, que va morir sense descendència, fou coronat rei de Catalunya-Aragó. Aquest fet provocà que augmentessin les pressions, per part de la Santa Seu i Carles II de Nàpols, perquè renunciés a Sicília, que governava el seu germà, i successor, Frederic. Amb la finalitat d’obtenir una pau duradora, ja que la pugna feia deu anys que durava, i temorós del potencial dels seus enemics: la Santa Seu, França i els Anjou, Jaume II es reuní secretament amb Carles de Nàpols a La Jonquera, on després de molts estira-i-arronsa, s’arribà a 2


un acord, que el papa Bonifaci VIII proclamaria a Agnani. A l’hora d’establir la signatura però, calia una penyora del pacte de pau i Carles oferí la seva filla Blanca d’onze anys d’edat, perquè es casés amb el rei català. Amb la polèmica pau d’Agnani signada (1295), fou aixecada l’excomunicació a Jaume II, mentre que aquest lliurava Sicília a la Santa Seu i alliberava els tres germans de Blanca que tenia retinguts com a ostatges al castell de Siurana. Tot seguit, el rei català inicià els preparatius per casar-se amb una nena a qui no havia vist mai. Per aquest motiu, envià un representant seu de confiança, l’almirall Bernat de Sarrià, a fer les comprovacions oportunes sobre les qualitats de la núvia. L’enviat de Jaume II quedà impressionat per la bellesa, el caràcter i l’educació de Blanca i així li ho comunicà. Elisenda Albertí en el seu llibre Dames, reines, abadesses, revela que mentre s’acostava la data del casament, nuvi i núvia, un dirigint-se cap al nord i l’altra cap al sud, s’anaven apropant sense haver-se vist mai encara. Tot l’Empordà bullia per veure de prop els sobirans i assistir als festejos. Finalment, el 25 d’octubre de 1295 se celebrà la solemne cerimònia nupcial a l’església de Vilabertran, on el repic de campanes fou acollit amb un crit unànime de joia per la densa multitud que, dins i fora del temple, celebrà l’enllaç. Blanca, amb el seu posat senzill i bondadós, no tan sols havia seduït al rei Jaume, sinó també a tots els seus súbdits. Desgraciadament, la reina catalana morí jove, als 27 anys, després d’haver donat 10 fills al rei català, que a partir de llavors inicià una amarga davallada. L’últim gran abat constructor de Santa Maria de Vilabertran fou Antoni Girgós (1410-1424), que féu envoltar de muralles el monestir i fortificar-ne l’absis. També construí la torre del Rellotge i, sobretot, el magnífic palau abacial, un dels millors edificis gòtics del país. El 1592 la canònica fou secularitzada i es convertí en una col·legiata regida per un arxiprest, amb onze canonges. El 1794 els francesos saquejaren l’abadia i s’inicià la seva ruïna, ja que es perdé l’arxiu i la biblioteca i les tombes de l’església foren destruïdes. La col·legiata subsistí fins al1835, quan passà a simple parròquia. Santa Maria de Vilabertran va ser declarat Monument historicoartístic el 1930, però durant la Guerra Civil l’edifici es va convertir en dipòsit de munició militar. Entre 1945 i 1960 s’hi van realitzar diverses reformes i passà a ser propietat de la Generalitat a partir de 1980. Actualment és gestionat pel Museu d’Història de Catalunya i, des de fa pocs anys, s'hi fa anualment un festival de música clàssica. PERE JUHÉ I ORIOL 3


CONVERSES

Respon: Pere Pahissa i Pié Nascut a: L’Hospitalet Edat: 50 anys Estat: casat Fills: dos, un noi i una noia Professió: serigrafista

Fa poc vam tenir el plaer de gaudir de les obres del Pere. Avui tornem a gaudir llegint les seves converses. Sou nat a l’Hospitalet, a primers dels seixanta. Què recordeu d’aquell Hospitalet? Dels primers anys de la meva vida, recordo un Hospitalet amb carrers de terra, amb els seus bassals que el dies de pluja em feien gaudir amb les botes d’aigua, recordo també el Carrilet, els trens de càrrega i el “boleto verde” que em marcaven les hores en punt, l’hora i vint, el dos quarts, i així successivament tot el dia, ja que des de casa els podia veure i escoltar. Recordo els passeigs fins al riu amb bicicleta travessant els camps i alguna de les primeres indústries, i el Canal. Per aquells temps hi havia molts tallers, la Farga en ple funcionament, davant de casa, una mena de fàbrica de guix de la família Bo i, més enllà, la del gel dels Graells, fusteries, manyans, els comerços els amos dels quals coneixíem tots pel seu nom i cognom, i el mercat... Vau cursar l’escola primària a diverses escoles del barri, escoles catalanes sota un règim, diguem-ne... gens català. Com ho vau viure? Vaig anar com a primera escola al Centre Catòlic, com a segona a l’escola Sant Josep i, més endavant al voltant dels 11 anys, a l’Institut 4


Massot. Crec que com passa a molta gent al parlar de l’escola i de la infancia, ens ve sovint l’olor del llapis o que sé jo tan clàssica de les escoles, les bates de ratlletes i els plumiers, les creus i les fotografies penjant darrere dels mestres que en la majoria dels casos, presidien la classe amb un regle al costat. Pel que fa a la llengua de comunicació era majoritàriament en castellà, sobretot que jo recordi en les dues primeres escoles, però recordo perfectament que a l’Institut Massot amb alguns dels professors, tot i que jo era molt poc xerraire, parlava sovint en català, i fins i tot havíem cantat cançons en basc. El BUP el vau cursar a l’Institut Torras i Bages, al barri de Can Serra, ja en uns moments un xic diferents, començaven els canvis, a més, aquest institut tenia fama de progressista. Ens en podeu parlar? També vau cursar, més tard, formació professional, en la branca d’arts gràfiques, que suposo us ha servit de forma important en la vostra vida professional. Què us va portar a cursar aquests estudis? De fet el BUP el vaig començar a fer, com s’anomenava, “nocturn”, perquè tot just vaig començar a treballar fent dibuixos per estampar, i així em resultava molt més còmode, però a causa de la feina ho vaig deixar per fer a Xaloc matèries més adients pel que al cap i la fi seria la meva professió de serigrafista. Si és cert que començaven els canvis, moviments polítics i les curses davant dels grisos, també és cert que a causa de la meva afició a l’esport, em “mullava” fent natació a la piscina del Club Natació L’Hospitalet i no en política, i corria darrere la pilota i no pas davant la policia. Motivat per l’enorme progrés de la informàtica, el món de les arts gràfiques ha canviat molt en poc temps. Com us ha afectat? Personalment molt, ja que vinc de fer els dibuixos i de crear els originals artesanals, tot fet a mà, i amb la imaginació necessària de fer productes nous, sí que és cert influenciats pel que feien d’altres artesans. Ara els processos són molt ràpids, és en alguns casos qüestió de minuts, sense gairebé temps per pensar a modificar res, el client dóna per fet que allò que el seu dissenyador, o allò altre que ha vist a internet, ja es pot reproduir perfectament, tal i com ell ho ha vist a la pantalla del seu ordinador, o bé el seu amic li ho ha passat pel mòbil. Tota aquesta agilitat que tenim ara, ben utilitzada, és fantàstica, però comporta molts riscs, penso que caldria tenir més prudència a l’hora d’utilitzar les eines, “no fos cas que algun dia prenguem mal”.

5


Durant un temps vau treballar a la famosa, i lamentablement extingida, revista El TBO. Expliqueu-nos la vostra experiència en aquesta mítica publicació i quina influència va tenir en vós. Sí, lamentablement extingida, confesso que no va ésser culpa meva. Bromes a part, el meu petit pas al TBO va ésser una anècdota més que un treball, ja que a causa de la meva inquietud pel dibuix, ho vaig intentar amb el còmic, però sense cap bon resultat, ja que per triomfar en aquest camp penso que és gairebé més important el fet d’un bon guió i un personatge, que no pas el fet de ser un bon dibuixant... o d’intentar-ho ser, que era el que jo pretenia. Per resumir-ho, vaig acabar fent algun “bocadillo”, que són aquells espais on es posaven els textos retolats a mà dels personatges. També vau treballar, com a aprenent, fent dibuixos per al taller d’Armand Leroy, uns dels iniciadors de la serigrafia publicitària a Barcelona. Deu haver estat tota una experiència, oi? Aquí sí, en aquest taller és on em vaig destapar com estampador o serigrafista, aquell home em va ensenyar molt, tot fent-li dibuixos per a ell, i ell ensenyant-me a estampar, l’intercanvi va ser perfecte. Recordo una anècdota amb un personatge del moment, que perquè no li costés ni un duro el dibuix, va portar-me a l’aparador d’una llibreria i em va dir: “Aquí el tens, dibuixa’l”, i jo li vaig contestar: “No em quedarà bé, necessito temps”, i ell, sense pensar-ho ni un moment, va entrar i el va demanar per ensenyar-lo al seu nét, amb la condició de poder-lo tornar si no li agradava. Al matí següent el va tornar, ell tenia el dibuix, i el que no va tenir mai va ser cap nét. L’any 1979 vau obrir el vostre primer taller propi de serigrafia tèxtil a les golfes de casa vostra. Com van ser aquells primers anys? Sincerament molt macos, recordo la il·lusió de les primers comandes fetes a casa, el meu taller és per a mi com un fill, l’he parit, m’ha fet patir, m’ha donat moltes alegries, i l’estimaré sempre. Dels primers anys a les golfes, no puc oblidar-me dels consells del meu pare, les ajudes de la mare i la visita diària de l’àvia Irene que em posava al dia del futbol. Aquelles golfes-taller se¡ns van fer petites, a l’inrevés que els fills, i vàrem haver de marxar a un altre de més gran al barri de la Torrassa. Amb el temps es va anar consolidant, obrint diversos tallers i treballant tant a nivell propi com per a diverses i reconegudes 6


firmes de creadors i dissenyadors. Expliqueu-nos una mica tot plegat. De fet amb els anys han estat tres, les golfes, al carrer del Treball de la Torrassa, i el darrer a la carretera del Mig. En el pas de tot aquest temps, són més de 30 anys, he treballat per a firmes reconegudes com: Llongueras, Cebado, Josep Pons, Raffel Pages, L’Oreal, Revlon, etc... pel que fa al món de perruqueries i estètica. També per a Mariscal o Custo entre d’altres dissenyadors, donant servei a botigues d’esport com les dels grup Base, Interesport, Decathlon, El Corte Inglés, fins i tot estampant per al FC Barcelona de l’època de Meyba i Maradona, i darrerament l’any de la primera samarreta amb l’espònsor Unicef. Tots aquests noms i marques enlluernen molt, però és ben cert que, amb el temps i l’experiència, t’adones que els clients i les feines, totes, s’han de tractar amb el mateix respecte i el mateix interès. A banda de la feina, també practiqueu diversos tipus d’esport. Sou un bon esportista? No em considero un bon esportista, tot i que he practicat esport des de ben petit, fent natació, jugant a futbol, fent muntanya, etc. Una de les vostres inquietuds, fora del món professional, però vinculat amb l’art, és la pintura. Com us hi vau iniciar? Des de ben petit sempre m’ha agradat dibuixar i pintar, el meu pare era fuster i per explicar-se utilitzava els dibuixos, per cert ho feia molt bé, potser per això jo també penso que una imatge val més que mil paraules. Dintre de la pintura, qui o què us ha marcat, tant en l’estil i forma de pintar com en els temes que soleu triar? Em considero i sóc absolutament autodidacta, i assumeixo amb aquest fet totes les conseqüències que això representa. Al llarg de la meva vida sempre he dibuixat, bé sigui professionalment o simplement per gaudir-ne . Durant molt anys, solament dibuixava i pintava aquarel·les, sempre en petit format, fent-ho a casa, aprofitant estones, per vacances, durant els caps de setmana... Però un bon dia i en un encontre casual vaig trobar-me amb el Josep M. Pahissa, cosí i bon pintor, i tot xerrant i criticant el que feia, em va animar a llançar-me a pintar damunt de les teles. És en aquest moment que m’adono i descobreixo més possibilitat per expressar el que feia molt temps que portava a dins, i començo a treballar en format més gran i a pintar amb 7


olis i acrílics, i, a l’hora de triar imatges i motius, descobreixo sense rumiar massa en un principi racons del Berguedà. Descobreixo, sense gairebé adonar-me’n, que em trobo molt bé, mirant i pintant des de l’interior, a “aixopluc“, com un “voyeur” i en la intimitat, intentant convidar l’espectador a mirar des de dins i conduir-lo allà on el vull portar. El dia 29 de març de 2012 vam inaugurar a l’Ateneu una exposició de pintura on exposàveu un bon grapat de les vostres obres que ha tingut molt d’èxit. Heu exposat en altres llocs? Sí, he exposat al Palau de Pinós a Bagà, també a la Sala Robert Brilles d’Esplugues, i a la Casa de Andalucia, a Can Vidalet. També en diverses exposicions col·lectives. Quins projectes teniu, de cara al futur, en la vostra vessant creativa. La intenció és no parar mai de pintar i crear, sempre que la feina m’ho permeti, ja que en els temps que corren, això és prioritari. No podríem tancar sense parlar de la vostra relació amb l’Ateneu. D’on ve? Com veieu el seu futur? La relació amb l’Ateneu em ve donada per la meva mare, M. Àngela Pié, que sempre em parla de les vostres activitats durant molts anys, també vull fer referència al meu avi Pere Pié, cofundador de l’Ateneu. Tot això m’ha fet ser-ne soci des de fa poc temps, un soci més i estar-ne molt orgullós. El futur de l’Ateneu espero que sigui brillant, amb més activitats, i que segueixi sent un lloc de referència a l’Hospitalet, amb més participació ciutadana de totes les edats.

8


ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 293, a Sant Miquel del Fai (Vallès Oriental). Dissabte 16 de juny de 2012. A les 8 del matí, com sempre, i amb l’autocar ben ple, vam marxar cap al Vallès Oriental, a un bonic indret, Sant Miquel del Fai. Primer, però, paràrem per esmorzar tranquil·lament a Caldes de Montbui i agafar forces per poder recórrer sense problemes el lloc escollit. I ja ens teniu, a 2/4 de 12 del migdia, a punt per fer, en una visita guiada, el recorregut del monestir i el seu voltant. Esbossaré, si em permeteu, una mica d’història: l’any 997, Gombau de Besora, senyor del castell de Montbui, a Caldes, va rebre en donació aquelles terres, de mans dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda. Hi fundà un monestir, que el 1006 ja comptava amb una comunitat de frares, essent el seu primer abat Guillemund. Sempre va ser petita aquesta comunitat, de cinc o sis monjos a tot estirar, però, cap al segle XIV, al tenir-ne només tres, va començar a decaure fins a acabar la seva vida monacal, i, el 1567, de monestir va quedar en santuari, les seves rendes van passar a l’ardiaca menor de la catedral de Girona, que en tingué cura fins al 1835, any de la desamortització de Mendizábal, quan va ser espoliat i venut a particulars. Cap a la meitat del segle XX, és convertí en un destí turístic, no sempre gaire ben conservat. L’església romànica de Sant Miquel és l’única construïda íntegrament dins una balma que es conserva sencera en tot Catalunya. Són remarcables la portalada,

9


una petita cripta i les restes de l’altar major. També hi ha la reproducció d’una creu romànica de plata que s’hi va trobar, de la qual el Museu Diocesà de Barcelona guarda l’original. Situat al capdamunt de la Vall de Sant Miquel, dins del paratge natural dels Cingles de Bertí, té un paisatge inoblidable. Caminar fins als salts d’aigua que els rius Tenes (afluent del Besòs) i el Rossinyol conformen, passant per sota a través d’una petita cova, és espectacular. També val la pena baixar a veure les Coves de Sant Miquel (tot i els seus 83 esglaons, que després s’han de pujar). Un cop acabat aquest agradable recorregut, ens dirigírem altra vegada a Caldes per dinar al mateix lloc on abans havíem esmorzat. Els qui en vàrem tenir ganes, amb el temps lliure que ens quedava, vam visitar una mica aquesta població, que té el privilegi de ser la primera vila termal de Catalunya i de posseir les termes romanes més ben conservades de la península. Veiérem la simbòlica Font del Lleó, amb les seves aigües calentes a 70 graus, l’església parroquial de Santa Maria, construïda entre els segles XVI al XVIII, amb la seva portalada considerada com una de les obres mestres del barroc català. També els safareigs que recullen les aigües termals, el pont romànic i, com és natural, l’ermita del Remei, ja que al seu costat hi havia el restaurant on havíem dinat. Tots vam quedar força satisfets d’aquesta sortida ajudats per un temps esplèndid de primavera, gairebé ja d’estiu. Vam tornar d’hora per tal de poder anar a sopar als carrers corresponents de cadascú, amb motiu de la Festa Major del Centre. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS

10


FESTA MAJOR JUNY 2012 Com ja és tradició, hem gaudit una any més de la nostra Festa Major, la del nostre barri. Hi ha hagut una munió d’activitats que la Comissió de Festes La Talaia coordina, cosa que no és gens fàcil! I aquest any menys pel fet que Sant Joan queia en diumenge i que, per tant, la festa durava deu dies! Tanmateix, com que l’espai que tenim és minse, no podem fer una crònica de tots i cada un dels actes que aquests dies han omplert places, carrers i entitats del barri Centre. Ens centrarem, doncs, en els següents: PREGONS Un any més ens hem de doldre de la coincidència, de dia, divendres 15 de juny, i aquest any fins i tot d’hora, del pregó central amb el del carrer del Xipreret, cosa que fa que s’hagi de triar entre l’un i l’altre i que, en aquest article, no puguem parlar del que va fer Josep Colominas Solanas, fill d’una sòcia del nostre Ateneu, i ens sap molt de greu. Tot i que força gent de l’Ateneu sí que hi va assistir, d’altres van anar al pati del Museu d’Història on l’escultor, pintor i poeta, Ferran Soriano, presentat per la nostra sòcia, Concepció Devesa, pronunciava el pregó del carrer del Xipreret tot desgranant primer els seus records tot citant les persones que li van fer conèixer i estimar l’entorn del carrer, Francesc Marcé, Marià Riera, Pilar Firmas, Jaume Reventós. Després de constatar com ha millorat l’entorn i va dir aquestes paraules: “...encoratja i estimula veure com el

11


poble no vol perdre les seves tradicions, la seva parla, la cultura pròpia, la identitat, l’essència aquell ser com som vàlid des del petit espai d’un petit carrer, i mantenir l’esperit i el tarannà vital, engrescador i, també de gresca compartida...”. Emotiu, sincer i concís, Ferran Soriano fou molt aplaudit en acabar el seu parlament. Després d’unes breus paraules del regidor de Cultura, el senyor Jaume Graells, un grup de quatre músics joves van interpretar unes peces de música cèltica que van merèixer uns aplaudiments calorosos per part del públic, abans, però, quatre veïns del carrer del Xipreret van llegir uns versos del pregoner, que també van ser molt aplaudits. FIRA D’ART AL CARRER L’endemà, dissabte, començaven aquella munió d’activitats de què parlàvem al principi, entre els quals hi havia la parada que l’Ateneu munta cada any per exposar quadres del nostres pintors, Emili Bona que s’encarrega d’aquesta mini Fira d’art al carrer, fou acompanyat per diversos socis i, com cada any, per la nostra puntaire Maria López, a qui donem les gràcies per la seva assiduïtat, Així com a tots els socis que van ajudar a muntar la paradeta, els que van aportar quadres i els que la van visitar. BALLADA DE SARDANES Per a l’Ateneu, que també col·laborava amb altres actes de la Festa Major, el més important és sens dubte la ballada de sardanes el Memorial Jaume Reventós, era el XIX, que va tenir lloc el diumenge 17 de juny al matí a la plaça de l’Ajuntament. La jornada, com cada any, va iniciar-se molt d’hora ja que socis de l’Ateneu i gent de La Talaia ens vam trobar a les 9 del matí per preparar l’esmorzar per als grups de geganters, aquest any només hi havia els de Sant Josep, grallers, caps grossos, etc. que formaven part del cercavila.

12


A tres quarts de dotze, amb la cobla a punt dalt de la tarima i amb la presència de la nostra alcaldessa, Núria Marín, i els regidors Jaume Graells, Alfonso Salmerón i Mercé Perea, la nostra presidenta, Matilde Marcé va pronunciar unes paraules reivindicant la persona de Jaume Reventós, músic, mecenes, patriota, etc. Aquell diumenge també se celebrava el Dia Internacional de la Sardana, en què es toca arreu del món on hi ha catalans una mateixa sardana, l’escollida aquest any va ser “El saltiró de la cardina” de Vicenç Bou, de qui es commemorava el 50è aniversari de la seva mort. Molta gent ballant sardanes, molta gent mirant, els components del cercavila amb el ball dels gegants, omplien de color i d’aire de festa nostrada la plaça de l’Ajuntament com cada any i com esperem que sigui sempre. PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “FÈLIX MILLET, EL GRAN IMPOSTOR” Aquest acte, organitzat per la CAL (Coordinadora d’Associacions per la llengua catalana), va tenir lloc a la sala d’actes de l’Ateneu el dilluns 18 de juny. Amb la sala plena, Eduard Cirera, membre de la Junta de la CAL de l’Hospitalet, va presentar el periodista del PuntAvui i autor del llibre esmentat, Jordi Panyella, i, tot seguit, li va plantejar una pregunta: si havia estat seduït per la personalitat de Fèlix Millet, a partir de la qual el periodista va anar desgranant el procés i la gestació del llibre, amb pinzellades de la personalitat de “l’impostor”, que en el col·loqui que va seguir a la seva intervenció i en el qual van intervenir diversos assistents, va poder explicitar. Un fet que demostra l’interès que havia despertat aquesta presentació va ser que, a més de la nombrosa assistència, l’acte es va acabar molt tard i la gent no va marxar, sinó que bastants encara es van quedar per comprar el llibre i es van esperar que els el firmés l’autor. Des d’aquestes pàgines felicitem de tot cor Jordi Panyella i, tot i que ens va dir que mai no se sabrà tota la veritat, esperem que més endavant ens pugui sorprendre amb altres notícies d’aquest Fèlix Millet que no va enganyar tothom, però sí molta gent. ATENEU

13


9a MOSTRA DE GRUPS INFANTILS AMATEURS DE TEATRE DE CATALUNYA Els passats dies 12 i 13 de maig d’aquest any, va tenir lloc aquesta 9a Mostra Infantil a Sant Vicenç de Castellet, al teatre de la Societat Coral l’Estrella. Com cada any i des de la 1a edició de la Mostra, els nostres petits també hi van participar amb l’obra Oh, la guerra... quin joc de disbarats!, de Jordi Voltas. La Mostra Infantil, que va començar fent-se un sol dia, ha crescut tant que ara s’ha de fer dissabte i diumenge, i tot i així aquest any, quatre grups han quedat fora de programació. A l’Hospitalet l’hem organitzat dues vegades. Aquest any 2012, la programació va ser molt variada, tant d’espectacles de creació pròpia com d’autor. Hi han participat grups d’arreu de Catalunya: Sant Pere de Ribes, Ripoll, l’Ametlla del Vallès, Barcelona, Súria, Ullastrell, Monistrol de Calders, Olot, Sant Vicenç de Castellet, Sant Feliu de Codines, Torrelles de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat. El nostre grup infantil, amb la seva actuació de 20 minuts, va arrencar diverses vegades l’aplaudiment del públic. Aquesta colla de 6 nenes i 1 nen, que formen part de l’Ateneu justament des d’aquesta temporada, van deixar el llistó ben alt. Van alçar la veu i es van moure per l’escenari com peixos a l’aigua. Tant els nens/nenes, com els pares i en Roger Bastida, en Romuald Monreal i jo mateixa, vam passar tot el dia a Sant Vicenç participant del dinar i de totes les representacions i activitats. Com a anècdota, us diré que, al finalitzar, una de les nostres petites plorava perquè no volia marxar, o sigui que s’ho van passar super bé. No us preocupeu, l’any que ve repetirem. Bones vacances. DOLORS HERMANO

14


TOT AL SEU MOMENT Aquest és el títol de l’obra de David Ives que els juvenils del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu van representar el passat diumenge dia 17, a les 7 del vespre, a la sala d’actes de l’entitat, plena de gom a gom. Tot al seu moment, és una divertida comèdia que et transporta a una altra realitat, tal com s‘explica en la sinopsi escrita al programa: Has estat alguna vegada a una Philadelphia? És tan fàcil com acceptar las Variacions sobre la mort d’en Trostki i deixar de dir Paraules, paraules, paraules, sense sentit. És clar que això a vegades resulta molt difícil. Serà problema de la llengua? Potser si ho intentéssim en Unamunda, la Llengua universal, seria molt millor. El més important és pensar, dir i fer: “Tot al seu moment”. Els joves actors que la van posar en escena estigueren força encertats en els seus papers, fent-nos passar als espectadors una molt bona estona. Desitgem tornar a veure’ls ben aviat en una nova actuació. Text i fotos: ANTONIA CALDÉS

15


59a EXPOSICIÓ DE DIBUIX I PINTURA Era el primer dia de l’estiu i se’ns presentava força calorós. De molt agradable vaig considerar la inauguració que, amb el número 59 de les exposicions “oficials” que porta fetes l’Ateneu i la quarta al nou estatge. Ompliren el saló que acull les obres una quarantena de persones, entre socis i amics que van visitar-nos per veure els treballs de dibuixos i pintures que, grans i petits, han anat fent a la nostra aula al llarg del curs que ara hem tancat. Ç Eren passats tres quarts de vuit del vespre i com, és preceptiu, la nostra presidenta, la Matilde Marcé, inicià el parlament, agraint la presència dels presents. Entre els convidats vàrem comptar amb el regidor del districte, el senyor Alfonso Salmerón. La presidenta va fer una valoració personal molt positiva dels treballs exposats , i va ser molt breu i precisa en el seu comentari, de seguida va cedir la paraula perquè el professor, o sigui jo, digués alguna cosa sobre la qualitat artística dels treballs exposats. Vaig tenir en ment quatre conceptes que volia exposar prèviament . Vaig agrair la presència del públic i els artistes en particular i, faig notar com sempre , sense els uns i els altres aquests actes no serien possibles. Vaig agrair a la família Farrés Pinós poder exposar un quadre del Garrich que tot seguit vaig comentar pel que té de memòria la presència de l’obra de Rafel Garrich, que sempre serà immanent en allò que d’artístic fa l’Ateneu. Vaig comentar la part

16


humana de l’obra exposada que ens mostra un marrec de calça curta amb el cul estripat que fugia paret amunt, amb la cara angoixada, de la segura queixalada d’un gos guardià de les pereres. Vaig fer esment d’altres detalls molt simpàtics dels alumnes i em vaig posar una mica “didàctic” aconsellant – los que durant l’estiu, si volen fer coses, poden fer alguns apunts que després es poden convertir en obres d’art. La gran quantitat de dibuixos a llapis exposats és una promesa que més endavant faran la gran pintura ,segons l’aforisme “qui sap dibuixar, sap pintar”. Això espero, els vaig animar a tots a seguir treballant amb el que ja han après i ja poca cosa més quedà per dir. Vaig cedir la paraula al senyor Salmerón que va encomiar la tasca que fa l’Ateneu encoratjar-nos a seguir fent cultura. Dit això, la presidenta va donar per inaugurada l’exposició i, tothom que va voler va passar a una altra estança on havíem preparat un refresc i pica-pica, tot molt adequat per suportar la calor d’aquest inici d’estiu. Els que no heu vingut encara, teniu fins al dia 13 de juliol per veure les exposicions dels grans i els petits, segur que us agradaran. Tingueu un bon estiu. Text : EMILI BONA Fotos: ANTÒNIA CALDÉS

17


COL·LABORACIONS CONVERSA D’UN JOC DE CLAUS

Qui ens ho havia de dir que estaríem aquí penjades en una paret, com a decoració, fins que vingui una nova generació. Nosaltres ja estàvem acostumades a estar penjades en un clauer, però, molt sovint, ens utilitzaven i érem molt útils. Ara només som aquí com a record sentimental. També, si volem ser agraïdes, podem donar gràcies que no ens llencessin a les escombraries. Ens presentarem: som un joc de claus de la segona residència d’una família, però no les claus de la casa, sinó del quarto on es guardaven les eines. A la xapa que portem al clauer hi posa “Claus de manteniment” . Nosaltres sempre anàvem amb el senyor de la casa, que era molt manyós; molt sovint solíem anar a buscar eines i tancàvem sempre el quartet perquè es trobava fora al jardí. Vam estar molts anys fent aquest servei, però coses de la vida, la pèrdua de les persones, el no poder atendre a tot, a la primera oportunitat la casa es va vendre. La família, en record del senyor manyós, va voler conservar-nos, juntament amb la xapa de ferro amb el nom de la finca. I aquí estem penjades, d’espectadores de tot i no fem res, però molt contentes.

LALI SOLANAS Alumna del curs d’iniciació a l’escriptura de l’Ateneu. Tema del treball: Donar vida a un objecte inanimat.

18


ÉS CATALUNYA UNA COLÒNIA D’ESPANYA?

“Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos” Manuel Azaña

La paraula colònia té diversos significats: conjunt d’infants que passen uns dies de vacances on no resideixen habitualment, conjunt d’individus que viuen en una població estrangera, aigua d’essències diverses, etc.; però el sentit que vull significar en la pregunta del títol és: un territori sotmès al domini polític , militar i econòmic d’una potència forana. Exposarem diverses qüestions sobre les relacions entre Espanya i Catalunya.

IMPOSTOS S’importen de Catalunya, el 8,4 % del PIB català. Aquest tant per cent és el doble del que paguen a Europa els territoris més rics per motius de solidaritat amb territoris més pobres. El Land de Baviera, el més ric d’Alemanya, paga solament el 4 % del seu PIB. De Catalunya marxen a la resta de l’Estat 20.000 milions d’euros anuals i no tornen. Catalunya s’està descapitalitzant.

FERROCARRILS Quan a Espanya es van començar a construir vies d’amplada internacional, en lloc de començar a la frontera francesa i permetre que trens estrangers entressin a Espanya, es va començar a 800 km d’aquesta frontera i en direcció sud. L’Ave de Madrid – Sevilla. Catalunya pateix mal servei ferroviari, amb estacions abandonades, moltes línies amb via única, manca de manteniment etc., trens que circulen a la mateixa velocitat que 40 anys enrere. Quan ja pensàvem que es construiria el corredor mediterrani que passés per Algesires seguint la costa, passant per Màlaga, Múrcia, València, Tarragona, Barcelona, la Jonquera, per portar mercaderies a França i Europa, ara s’estan posant pals a les rodes, perquè volen fer passar el tren per Madrid, Aragó i foradar els Pirineus. El cas és que no passi per Catalunya. 19


Des del 1993 a Madrid s’han construït 80 km de noves línies mentre que a Catalunya cap. El pla de Rodalies 2009-15 de Madrid preveu 115 km de nou traçat enfront dels 27 km del pla 2008-15 de Barcelona. Mentre que a Madrid s’han construït, en els últims 20 anys, 18 noves estacions, a Barcelona solament 5.

PEATGES Un altre dels greuges que pateix Catalunya és el dels peatges de les autopistes. Més del 82 % de les autopistes catalanes són de peatge, mentre que a la resta de l’Estat només un 28 % de les vies ràpides són de pagament. Seria molt llarga la llista de greuges, només cal anomenar les dificultats que periòdicament es posa al desenvolupament de la llengua catalana, la reticència a tornar els papers enduts com a botí de guerra que resten a Salamanca, l’estat de moltes carreteres, dificultats perquè l’aeroport de Barcelona tingui certes línies internacionals, etc. Els habitants de Catalunya paguem l’impost sobre la renda més alt, paguem l’aigua molt més cara que a la resta de l’Estat, el bitllet de metro i autobús també més car, les taxes sobre actes jurídics només es paguen a Catalunya, etc. La resposta afirmativa o negativa a la pregunta del títol, la deixo al bon criteri dels lectors. MARTÍ GUERRERO I COTS

20


NOTICIES DE CASALS CATALANS D’ARREU DEL MÓN El senyor Eudald Vidal i Castellví, membre del Casal Català de Buenos Aires, bons lectors del nostre butlletí Xipreret, ens ha fet arribar aquest text, publicat el passat 2011 a l’Obra Cultural Catalana d’aquella ciutat. És referent a un medalló que l’artista Josep M Subirachs va fer per a Òmnium Cultural el 1997 de l’Arbre immortal de la catalanitat, per commemorar els mil cent anys de la mort de Guifré I El Pilós. Li agraïm la seva deferència. ATENEU

21


POESIA ELS ANYS SERENS

Se m’ha apagat en el mirall dels dies la llum xalesta d’aquell temps florit, i entre les runes fumejants, diria’s que un rossinyol m’hi canta, penedit. Ara el record és una flama pura que s’enfila en mon somni vianant, i un àngel frisa d’abastar l’altura amb l’esparsa agraïda d’un nou cant. ¿Qui podrà dir la benaurança amiga de la mercè dels anys, quan la fatiga dels vells neguits ens asserena el cor? Quina bellesa, caminar en silenci tot esperant la vida que comenci un curs d’estrelles que mai més no mor!

Josep Serra i Janer

22


OPINIÓ SOBRE HIMNES I BANDERES Tal i com ens té acostumats l’afecció blau-grana, en les finals de la Copa del Rei en que recentment ha participat, es rep la interpretació de l'himne espanyol amb una més que sonora xiulada, per més que els organitzadors i la televisió estatal ho vulguin amagar. A l’igual de fa un parell d'anys, l’afecció blau-grana es veia acompanyada de la dels seguidors de l'Athletic Club de Bilbao, que es van afegir a l'enorme xiulada. Uns dies abans, de forma molt populista i preveient tot l'enrenou, i possiblement intentant desviar l'atenció de la seva gestió política, la presidenta de la Comunitat de Madrid, davant els mitjans de comunicació, va voler satanitzar aquest fet, tot demanant sancions i fins i tot la suspensió del partit. "Los ultrajes a la bandera o al himno son delito en el Código Penal. No se deben consentir y por lo tanto, mi opinión es que el partido se debe suspender y celebrarse a puerta cerrada en otro lugar. Este es el campeonato de España. Esta copa la entregaba el presidente de la República cuando había República, Franco cuando estaba Franco, y ahora es la Copa de su Majestad el Rey. Si alguna parte de la afición, porque estoy segura de que no es toda, porque hay afición del Athletic de Bilbao y del Barcelona en toda España, y hay muchos que no son nacionalistas ni mucho menos separatistas ni antiespañoles, quiere silbar, pues mire usted, el partido no se va a celebrar." Aquestes declaracions van ser força ben rebudes per una part del partit del govern i també per la premsa de tendències més dretanes de l'Estat. Finalment tot va quedar en un seguit de declaracions i contradeclaracions i un moviment de notícies als diaris que no van impedir que es jugués el partit i molt menys la gran xiulada a l'himne. Aquesta idea de castigar i sancionar en massa no és nova i, desgraciadament, ja s'ha posat en pràctica altres vegades al llarg de la història i de forma molt més brutal, tant dins com fora de l'Estat espanyol. El fet de voler suspendre el partit com a mitjà de càstig general deixa entreveure el tarannà democràtic d'aquesta persona. I aquí entra la paraula màgica.

23


No deixa de ser curiós que, en un estat que s'autodenomina "democràtic", en totes i cada una de les accions populars que es desenvolupen dintre de l'Estat, no deixen de voler recordar-nos que ells són els demòcrates, deixant per als altres qualificatius tals com radicals, extremistes, separatistes, perro-flautes, i fins i tot terroristes. Com em recorden aquells que, ja fa uns anys, anomenaven mals espanyols, jueus, maçons i comunistes a tots aquells que no pensava com ells! Res no canvia o canvia molt poc. L'himne i la bandera són dos símbols que haurien de representar i identificar tots els membres d'una comunitat, digueu-li nació, digueu-li estat, imperi o com vulgueu. I quan una nodrida representació d'una, o unes quantes parts de l'Estat es manifesten xiulant contra l'himne nacional, vol dir que hi ha quelcom que no funciona. Vol dir que caldria analitzar i mirar de veure el motiu pel qual una part important de l'Estat no se sent identificada amb aquest himne. Aquesta crec que hauria de ser la resposta més racional i moderna. Ara bé, la resposta que donen aquells que s'autoanomenen "nosotros los demócratas" no va més enllà del càstig i la sanció. No els cap al cap la possibilitat d'anàlisi o revisió. No va amb ells. Mai hi ha anat, no els ha calgut. Sempre han tingut els elements de poder al seu abast i a aquestes alçades la part mental que fa que una democràcia sigui realment una democràcia els ha quedat atrofiada al llarg dels anys. Més de tres-cents per ser més exactes. Per què hi ha una part de l'estat espanyol que rebutja tant l'himne com la bandera? Quins motius tenen per xiular-la? Per què no la senten com a seva? Durant molts anys, amb l'actual bandera i al ritme d'aquest himne, ciutats com Barcelona han estat bombardejades. Com l'any 1842, amb 1.014 projectils llançats, 462 edificis destruïts i entre 20 i 30 morts, per després haver de sentir com el general Espartero deia “Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”. Amb aquest himne i aquesta bandera els joves catalans eren obligats a anar a les guerres a Cuba, a l’Àfrica, etc., a defensar un imperi, que a molts, tant se'ls en fotia. I tinguem-ho clar, no som els únics, a la resta de l'estat espanyol n'hi ha molts que tampoc voldrien tenir cap d'aquest dos símbols actuals. La malaurada Guerra Civil va ser potser el punt d'inflexió, la catarsi final. Segons Gabriel Jackson aquestes van ser les morts de la guerra civil: Entre 100.000 i 125.000 morts als camps de batalla Uns 10.000 morts per bombardeigs aeris. Uns 50.000 morts per malaltia i fam.

24


Uns 20.000 morts per represàlies polítiques a la zona republicana. Entre 150.000 i 200.000 morts per represàlies a la zona nacional entre 1936 i 1944. (Preneu nota, fins al 1944, fins cinc anys després d'acabada la guerra. I no té en compte tots aquells que van ser represaliats més enllà d'aquella data). Quin himne feien sonar aquells que ho van originar tot plegat i ho van permetre després? El mateix que va sonar a la final de la Copa del Rei! El jurista Francisco Partaola, fiscal del Tribunal Suprem que va viure la repressió als dos bàndols, va dir: "En la zona del Frente Popular también se cometieron atrocidades. En eso, ambas zonas se parecían, pero la diferencia reside en que en la zona republicana los crímenes los perpetró la gente apasionada, no las autoridades. Estas siempre trataron de impedirlos. La ayuda que me prestaron para que escapara no es más que un caso entre muchos. No fue así en la zona nacionalista. Efectivament, a la zona "nazional" eren els propis comandaments els qui incitaven a la repressió i a la barbàrie, mentre que a la part, que sembla que ningú recorda que era la de "ellos los demócratas", Indalecio Prieto clamava contra els assassinats i els abusos: "Oídme bien: ¡no los imitéis! ¡No los imitéis! Superadlos con vuestra conducta moral; superadlos en vuestra generosidad. Yo no os pido, conste, que perdáis vigor en la lucha, ardor en la pelea. Pido pechos duros para el combate... pechos de acero; pero corazones sensibles, capaces de estremecerse ante el dolor humano y de ser albergue de la piedad, tierno sentimiento sin el que se pierde lo más esencial de la grandeza humana." Ara ja sap contra què xiulem, senyora presidenta. CARLES FARRES I PINÓS (Dades extretes del llibre "Una historia de la Guerra Civil que no va a gustar a nadie" de Juan Eslava Galán).

25


HO SABÍEU? AQUELLES CACERES DE GATS I AQUESTES “CORRIDAS DE TOROS”

Els segles XI i XII, en plena edat mitjana, el treball quotidià dels nobles i els cavallers era fer la guerra. Però no sempre hi havia combats en marxa; aleshores es dedicaven a recórrer les seves terres, a governar millor o pitjor llurs territoris, sobretot a mirar que llurs arques no es buidessin, a caçar... Els més joves, que tenien bastant de temps lliure, sovint s’avorrien i havien de buscar-se distraccions, i en gaudien molt més si aquestes eren de caire violent i sangonoses. Veureu a quina de més “instructiva i edificant” es dedicaven aquells jovenets medievals. Com que els gats abundaven, eren les joguines idònies, ja que disposaven de recanvi per si l’escollit no els anava prou bé. Tancaven les portes i els porticons d’una sala gran del castell -sovint era el vestíbul de la torre de l’homenatge- i arrambaven els mobles a les parets deixant així l’ampli espai lliure i sense cap amagatall per a l’animal. Després apilaven una munió de pedres al centre de l’habitació. Abans d’iniciar el “joc”, els joves havien de dipositar una moneda en una gerra per cada pedra que llancessin i el que aconseguia matarlo s’enduia tots els diners. Feien a sorts l’ordre del llançament, ja que era més fàcil que encertessin el gat els que tiraven en les darreres voltes, perquè naturalment aquest ja estava cansat i fins i tot ferit. Com podeu suposar, l’ambient anava pujant de to després de cada pedrada. El gat corria esporuguit, buscant on amagar-se o fugir, cosa del tot impossible, i, com més sagnava i més ferides tenia l’animal, els homes més rugien. Una distracció del tot repugnant i que possiblement la majoria de la gent dels nostres dies criticaria.

26


Podia el gat defensar-se d’alguna manera? En absolut. Amb tot i això, actualment, hi ha a Espanya molts aficionats a les curses de braus, que s’assemblen bastant a aquelles “curses de gats”, tan salvatges ja d’entrada per a tots, i tanmateix els amants de la “Fiesta Nacional” troben aquesta tan “artística”. Els animals que hi prenen part, això sí, tenen una oportunitat de defensar-se, tant que, massa vegades, algun “torero” en surt perjudicat. Lamentablement, és clar. A Catalunya el Parlament, per majoria va decidir abolir aquest espectacle, que molts catalans -i també d’altres nacionalitats- rebutgem. Malgrat això, hi ha veus que clamen per tornar a instituir una “fiesta” absolutament salvatge. Penso que la solució a aquest tema no és tan difícil. Es tanca definitivament la plaça de bous “Monumental” fent-hi altres espectacles, o bé destinant-la a usos diversos, tal com ha passat amb les “Arenes”. I amb força èxit pel que es veu. Mort el gos, s’ha acabat la ràbia. Oi? ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Dolors Hermano, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Antoni Prats, Lali Solanas.


Amb la col·laboració de:

L’ATENEU US DESITJA QUE PASSEU UN BON ESTIU. FINS AL SETEMBRE!

ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2012-2013 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE.


Amb la col路laboraci贸 de:


12-07  

Xipreret 07-2012

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you