Page 1

ANY XXXII – Núm. 353 DESEMBRE 2011

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DIUMENGE 11, a les 12 del migdia. Recital poèticomusical a càrrec del Grup Teatral Margarida Xirgu. Homenatge a Joan Maragall. Com en altres ocasions, el pagament de l’entrada serà una joguina per col·laborar amb la Creu Roja. DIMARTS 13, a les 8 del vespre. Inauguració de dos pessebres al vestíbul de la nostra seu social. Hi esteu tots convidat. Esperem la vostra assistència. DISSABTE 17, DIUMENGE 18: Tot el dia, participació en la XIV Mostra d’Entitats, a la rambla de Just Oliveras. DIVENDRES 16, a les 8 del vespre. Inauguració de la 58a. Exposició de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich de l’Ateneu. Romandrà oberta fins al dia 8 de gener de 2012. DISSABTE 17, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 287 al Santuari de Lourdes de la Nou de Bergadà. Dinar a Borredà.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE GENER DIJOUS 5, a partir de les 10 del matí i a la tarda SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a quatre llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, al Centre Cultural Barradas, els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DISSABTE 14, a les 11 del matí. Visita cultural guiada: Cases singulars de Barcelona. Estudi-taller d’Oleguer Junyent. Inscripcions fins al 10 de gener. DIJOUS 19, a les 8 del vespre. Conferència “El Dr. Joan Solé i Pla. L’home, el mestre, el catalanista... i més” a càrrec de Matilde Marcé. DISSABTE 21, a 2/4 de 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 288 al Castell de Sant Ferran de Figueres. Dinar a Roses.

TALLERS CURS 2011-2012 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Pàgina Web en procés de modificació: http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Arribat el mes de desembre, és hora de fer un xic de balanç de com ens estan anant les coses a l’Ateneu des que ens trobem al local del carrer de Santa Anna. S’ha de dir que, malgrat el plus de feina que el canvi d’estatge ha representat i d’alguns serrells pendents de tancar, estem molt satisfets del nou espai disponible. D’una banda, perquè ens ha permès augmentar el ventall d’activitats que es duen a terme, sobretot tallers, exposicions i representacions teatrals, i, de l’altra, perquè ens ha donat força i il·lusió per mirar el futur amb confiança. És el fet de disposar de més espai que en anys anteriors, el que ens ha permès enguany fer el pessebre de Nadal, que l’Ateneu ofereix a tots els socis i amics i que es podrà visitar a la seu del carrer de Santa Anna, a partir del dia 13 de desembre. Esperem que us agradi! En un altre ordre de coses, hem de dir que, d’acord amb les darreres notícies que s’han publicat, lamentem les intencions del nostre ajuntament de tancar la ràdio i la televisió de l’Hospitalet, així com les retallades pressupostàries que es preveuen fer a TV3 en el pressupost 2012. En aquest darrer cas, s’ha de tenir en compte que la televisió pública catalana és l’eina més potent de normalització lingüística de què disposa el país i ens sabria greu que es fessin passes enrere. Per acabar, només ens queda desitjar-vos que passeu unes bones festes nadalenques i que la salut i la sort us acompanyin al llarg del nou any.

DESEMBRE


PORTADA EDIFICIS EMBLEMÀTICS CA LA PUBILLA CASAS

En aquest Xipreret, l’últim de l’any 2011, s’acaben les portades dedicades a diferents edificis emblemàtics de la nostra ciutat. Aquest mes parlarem de la masia de la Pubilla Casas, conscients que encara en queden unes quantes al tinter. Com ja hem vist en altres casos, la propietat ja existia abans de la construcció de la casa que hi ha ara, era dels jesuïtes que hi tenien una torre destinada a acollir sacerdots vells i els malalts, el que avui dia en diríem una residència sacerdotal. Quan, el 1767, Carles III decretà l’expulsió de l’orde dels jesuïtes, el seus béns es vengueren en pública subhasta. Segons Francesc Marcé, Josepa Casas i Clavell comprà la finca el 1767 i, uns anys més tard, féu construir la masia-palau que ha arribat fins a nosaltres. D’altres fonts diuen que fou el pare de Josepa qui la va comprar i va fer construir el 1771 la casa nova per a la seva filla, una obra que es devia acabar el 1772. El Baró de Maldà, en el seu Calaix de Sastre, va escriure el 20 de març de 1771: Acerca d’edificis fora muralles de Barcelona, se construeixen de nou la torre de la Pubilla Casas, en lo Camí Nou, frente la de Llampilles... Faig un incís que no té cap relació aparent amb la nostra pubilla: L’anomenada Casa Llampilles no apareix en cap llibre, si més no, no l’he trobada en cap. En els llibres de comunió d’aquella època trobem que els Llampilles tenien una finca a la Marina hospitalenca, en canvi no n’hi ha cap al Samontà. Pertanyia a Esplugues o és un error del baró de Maldà? Francesc Xavier Llampilles, historiador i erudit, era jesuïta i es va haver d’exiliar el 1767 a Gènova. Tenia una casa davant de la dels pares jesuïtes? Tornem, però, a Ca la Pubilla Casas. La casa, d’estil neoclàssic, tenia soterrani, planta baixa, pis noble i golfes, amb dues terrasses a llevant i ponent i escut a la façana. Tenia capella pròpia probablement des de la seva construcció el 1772. Al celler s’hi accedia amb carro, des del pati es podia fer la càrrega del vi als cups per un sistema de canalitzacions. Un portal enreixat donava entrada al jardí amb dos brolladors. Com hem vist en l’article sobre Can Rigalt, les dues finques 2


ocupaven gairebé tot el terreny del barri actual, plantat sobretot de vinyes i alguns camps de blat. Com en el cas de Can Rigalt, l’obertura de la carretera de Madrid li va conferir més relleu, fins al punt que s’hi van allotjar personatges importants com, per exemple, el bisbe electe de Barcelona que s’hi va estar uns dies tot esperant entrar a la seva seu (de fet no he pogut esbrinar si fou Gabino de Valladares, bisbe de 1775 a 1794, o Eustaquio de Azara que ho fou de 1794 a 1797. Encara que ignorem la data de la mort de Josepa Casas, sabem que va quedar vídua el 1792 i que va envellir ja que el baró de Maldà explicava, en el Calaix de Sastre, que Salvador Casals, “...portava tots los interessos de la pubilla Casas, senyora anciana i molt rica”, per tant podia ser qualsevol dels dos bisbes, (tot i que em decantaria pel segon). D’altra banda, el baró de Maldà ens fa saber, per l’agost de 1798, que, en sortir de Barcelona amb el seu carruatge, el precedia el del bisbe auxiliar de Barcelona, Pau Sitjar, que anava a la finca de la Pubilla Casas. No tot foren flors i violes en l’existència del casal ja que el 9 de juny de 1808, durant la guerra del Francès, les tropes napoleòniques el van assaltar i saquejar. Els soldats van matar el masover, Joan Martí, de cinquanta-vuit anys, que estava amagat dalt de les golfes amb la seva família. Primer el van ferir amb un cop de sabre i després el remataren a trets. És curiós que en la partida de defunció hi consta com a masover “d’en Casas”, no de la Pubilla Casas. Qui havia heretat de Josepa Casas? Probablement un nebot ja que el 1817, en la presentació de l’estat de la parròquia de Santa Eulàlia, hi consten les capelles existents, entre les quals hi ha la de don Felip Casas. D’altra banda, la casa va sofrir danys importants, els soldats van cremar les portes per escalfar-se i a les parets hi restaren senyals de fum i inscripcions de soldats francesos del “8ème Regiment” i a les golfes hi havia nombrosos impactes de bales. L’arquitecte Puig i Gairalt afirmava que al jardí s’hi trobaren enterrades les restes de soldats francesos i espanyols, cosa que no era estranya ja que hi va haver força escaramusses entre les tropes enemigues a la nostra vila. En els llibres de comunió del segle XVIII, la casa primitiva és anomenada Riu i Navarro fins al 1771 que ja hi surt com a Casas. Podem deduir que, del 1767 al 1770, no pertanyia als Casas i que aquests, per tant, la van comprar el mateix 1770? Els masovers sí que són els mateixos, els Martí. Joan Martí va heretar la masoveria del seu pare, Pere, que ja la tenia del seu pare, Joan. Més tard hi trobem de masover Gervasi Coll, la família del qual continuarà a la finca. Com passa amb Can Rigalt, desapareixen del llibre de comunió segurament per un canvi de parròquia. 3


Durant força anys sembla que la casa va estar abandonada. Actualment hi ha el Col·legi de Sant Josep Obrer. El 1964 en van variar tot l’interior per acomodar-lo a les seves necessitats, van tapar les bigues de fusta, el terra, etc. De la construcció anterior només se’n conserva l’escala noble i algunes dependències de la planta baixa. L’antic celler ara és la capella. Segurament que la Pubilla Casas no havia somiat mai que donaria el seu nom a tot un barri! MATILDE MARCÉ

Fonts: Hospitalencs d’ahir de Francesc Marcé Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida Boletín de Información Municipal núm.70 Pagesos de Provençana de Jaume Codina ---------------------------------------------

PREMI A UNA SÒCIA La nostra sòcia, Salut Guillamón, ha guanyat el premi “Romà Planas i Miró” que atorga, des de fa 14 anys, l’Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès, amb el llibre Fa molts anys que ho vaig viure, que es presentarà per la diada de l’11 de Setembre de 2012 a la Roca del Vallès. És un honor per a l’Ateneu tenir-la com a sòcia i, des de les pàgines del Xipreret, la felicitem de tot cor tot esperant poder presentar el llibre a la nostra entitat i llegir-lo.

4


CONVERSES

Respon: Nascut a: Edat: Estat: Fills: Professió:

Xavier Marcé Carol L’Hospitalet 54 anys Casat 2 filles Econom-gestor cultural

Aquest mes conversem amb Xavier Marcé, un hospitalenc que ens explica la seva trajectòria professional. Si no ens equivoquem, has viscut sempre al barri Centre de l’Hospitalet cosa que vol dir que el coneixes bé. Com veus l’evolució que ha fet des dels anys de la teva infantesa fins avui? Efectivament, sempre he viscut a l’Hospitalet Centre. Hi ha hagut l’evolució lògica a tota ciutat perifèrica: mes emigració, la marxa dels fills d’antics veïns, etc. Malgrat tot segueix conservant un aire de barri que m’agrada. És un lloc on m’hi reconec, on encara són possibles aquelles sensacions de proximitat que et fan sentir arrelat a un lloc real. De petit, vas pertànyer a l’Agrupament escolta Mare de Déu de Bellvitge. Ens podries explicar algun record o anècdota d’aquell temps, relacionada amb aquesta entitat, que ens doni una idea de com era l’Hospitalet i de com funcionaven les coses en aquella època?

5


Als anys 60 encara jugàvem a futbol al carrer. Els cotxes eren una raresa i paraven fins que acabava la jugada. L’Hospitalet era un món i anar a Barcelona una aventura per als grans. El moviment associatiu era molt potent i especialment el juvenil i l’infantil. L’Hospitalet sempre ha estat important en aquestes coses, potser perquè la suma de la població local i la immigració dels anys 60 va ser molt productiva. Bellvitge, per exemple, és un barri exemplar (urbanisme a part). Després de l’Agrupament, vàrem muntar un Centre d’Esplai que va ser força important i va influir en moltes coses, per exemple en recuperar la Festa Major del barri. L’Hospitalet va ser qualificada, no fa gaires anys, des de determinats àmbits socials, com a ciutat dormitori. Creus que aquesta imatge de la nostra ciutat, a hores d’ara, continua vigent? Aquesta és una terminologia pròpia del tardofranquisme i la primera transició. Afortunadament les polítiques municipals democràtiques han generat serveis de qualitat a totes les ciutats. A l’Hospitalet les persones eren molt importants als anys vuitanta i es varen fer grans coses en matèria de cultura, ensenyament, esports, etc. Potser a partir dels anys 90 es cau en una excessiva seducció per d’urbanisme i es relaxen els serveis personals. Però no, crec que la paraula ciutat dormitori és una expressió poc apropiada. La teva llarga carrera professional es va iniciar a la nostra ciutat, essent director - gerent del Patronat Municipal de Cultura, durant els anys 1985 a 1990. Ens podries explicar, de manera breu, com et van anar aquells anys. Varen ser una experiència profitosa? Varen ser uns anys extraordinaris i en tinc un record meravellós. A més jo m’hi formo professionalment i personalment. En matèria cultural l’Hospitalet era una ciutat de referència: els primers centres cívics d’Espanya (les Aules), els primers programes de cultura i escola del país, l’Estiu a Ciutat, una xarxa associativa viva i dinàmica, un nivell de participació exemplar. Tot va canviar amb el conflicte Pujana. Crec que la ciutat es trenca en aquell moment, però això és matèria d’un altre debat. L’any 1991 vas deixar l’Hospitalet per encarar un nou repte professional a Sabadell on vas ser nomenat Director del Pla Estratègic de Cultura de la ciutat. Què et va portar a canviar d’aires?

6


Jo vaig marxar l’any 2001, però volia seguir treballant a l`àmbit de la cultura i una de les coses que més m’interessava era la planificació. Sabadell tenia un projecte seriós i un alcalde de referència (en Farrés) i vaig tenir la possibilitat de dissenyar un dels primers plans de política cultural planificada d’Espanya. En aquells moments l’interès de l’Ajuntament de l’Hospitalet per la cultura començava a minvar, potser perquè el debat polític era massa present. L’any 2004 vas ser nomenat Director de l’Institut Català de les Indústries Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat. Treballar a l’administració catalana va representar un canvi conceptual i de maneres de fer respecte als llocs on havies estat fins llavors? Però abans vaig fer moltes altres coses. Vaig estar 5 anys dirigint cultura a Barcelona a l’Institut Municipal de Cultura. Les coses es veuen diferents des de la capital, certament, però l’experiència de Barcelona em va permetre diferenciar quelcom molt important: hi ha una cultura social i hi ha un negoci de la cultura (sigui dit en termes econòmics positius). Són dues cares d’una mateixa moneda, però dues cares molt diferents. L’experiència de l’ICIC a la Generalitat va tenir quelcom de balsàmic, perquè era la primera vegada que les esquerres podien governar el país. Crec que en matèria cultural vàrem fer coses molt importants, especialment en l’apartat de la cultura productiva. Varen ser uns anys curiosos, perquè hi havia molta il·lusió però a l’hora la confusió que generava el procés complexíssim del nou estatut. Actualment, ets vicepresident per al Desenvolupament Empresarial de Focus, empresa que és líder en el sector de les arts escèniques i principal operador en el terreny de la creació i producció d’esdeveniments singulars, com per exemple la visita del Papa Benet XVI a Barcelona. Ens podries explicar breument en què consisteix la teva feina en aquesta destacada organització? A Focus m’encarrego de l’estratègia empresarial, la recerca de nous àmbits de treball i porto directament alguna línia operativa com l’audiovisual. Focus és una empresa molt dinàmica que produeix continguts culturals de tota mena, especialment escènics, però també en l’àmbit dels actes singulars. A més a més té una divisió de serveis infraestructurals. En el cas de la visita del Sant Pare la nostra participació va ser, sobretot, logística, però en molts casos (Expo Saragossa, Fòrum, Mundials de Natació) ha tingut una dimensió molt creativa. 7


D’altra banda, si no anem errats, també estàs introduït en l’àmbit acadèmic. Has estat professor associat a la Universitat Pompeu Fabra, fins al curs passat i en l’actualitat ho ets a la Universitat Ramon Llull. Et faria res dir-nos quines assignatures o especialitats imparteixes? I com veus els joves (els teus alumnes) en relació al futur del país? Sempre m’ha interessat molt la formació, potser perquè he rebut el mestratge de grans persones. Crec, sense dubte, que tenim l’obligació de posar a disposició dels altres el que sabem i jo ho intento sempre que puc. Participo en molts masters, cursos de gestió cultural i potser per això he fet classes a la universitat de manera més o menys regular. Ara he deixat la Universitat Pompeu Fabra i començo a la Ramon Llull, però aquestes conjuntures tenen més a veure amb el model de professors associats que amb altres coses. A poc a poc m’he anat especialitzant a l’entorn de les indústries culturals i l’economia de la cultura, tot i que és un tema relativament nou i molt ampli. La cultura genera un gran interès entre els joves i està clar que és un sector econòmic en creixement. No ens ha d’estranyar que tingui molts estudiants que busquen una sortida professional en aquest àmbit. Cal dir que en aquest sentit cal parlar de cultura de manera molt àmplia: espectacle, oci, indústria, màrqueting, etc. El potencial cultural català es molt gran. Tenim talent creatiu, molta capacitat de producció. Ens manca distribució i sobretot ampliar el mercat intern. Això requereix professionals ben preparats. Una altra de les teves facetes ha estat la de director i presentador de programes de ràdio i televisió en diversos mitjans. Potser el més conegut ha estat el recent Centros en red que es va emetre per TV2. Creus que treballar a la pantalla petita va ser una bona experiència en la teva carrera? Quins factors positius en destacaries? Fer ràdio i televisió és fascinant perquè donen una dimensió nova al pensament, a la reflexió i a l’acció cultural. Jo, evidentment no sóc un professional dels mitjans i he tingut experiències molt centrades en l’àmbit de la cultura. Malgrat que d’audiència minoritària, els programes culturals contribueixen, i molt, a millorar l’interès social per la cultura i això sempre és bo. Ara bé, es tracta d’un món molt complex, on sovint mana l’audiència, la banalitat i on normalment la cultura té les de perdre. Sempre he tingut la sensació de ser-hi de pas. Per a algú que treballa al sector cultural conèixer de prop ràdio i televisió és important, perquè pel que tenen de bo i de dolent són 8


companyes de viatge, i millor saber com funcionen. Vaig tenir també l’oportunitat de participar en la comissió que va dissenyar el projecte de TV cultural de TVE. Va passar el que passa sempre: un cop fet i iniciat, va sorgir el problema dels diners i sobretot el de la baixa audiència. Curiós, em recorda allò què és primer l’ou o la gallina. Darrerament, escrius articles als diaris Ara i El Mundo. Abans ho havies fet també per a l’Avui i La Vanguardia. Les teves opinions, en general, són obertes a temes diversos, però normalment giren entorn del món cultural. Recordes si alguna d’elles ha estat causa de polèmica en determinats cercles? Escric a diversos mitjans de manera regular i ocasionalment en molt altres. Hi ho faig sense cap vinculació ideològica amb algun d’ells. Ho senyalo per evitar suspicàcies. Per a mi és una qüestió de llibertat d’expressió; és a dir em retiraria si no em deixessin dir el que penso. Dit això, crec que és fàcil imaginar que he tingut més d’una polèmica. La meva etapa a la Generalitat no va defugir certes polèmiques sobre l’abast del model cultural català i la conveniència d’establir certs acords amb el Ministeri de Cultura. D’altra banda defenso fermament la independència de la cultura respecte de la política i no cal dir la llibertat dels creadors per expressar-se. El món de la cultura no és, paradoxalment, tan lliure com ens imaginem. Hi ha encara molta actitud políticament correcta i bastant de pensament únic. El problema és que la cultura ens permet progressar únicament si l’exercim amb independència i llibertat . Quina és la teva opinió sobre la situació actual de la cultura a l’Hospitalet? Creus que és prou interessant i dinàmica per evitar que la gent s’hagi de traslladar a la veïna Barcelona per veure bon teatre, assistir a conferències, gaudir de les ofertes dels museus, conèixer les novetats cinematogràfiques, etc.? Crec que la vida cultural de l’Hospitalet té importants mancances. Tenim pocs serveis culturals, escasses programacions artístiques, poca comunicació (per accedir-hi), infrastructures mal ubicades i poca iniciativa privada en el terreny del comerç cultural. Al centre encara podem comprar llibres, a altres barris es impossible. Però no voldria confusions. L’Ajuntament no en té tota la culpa. La proximitat de Barcelona és molt important. Hi ha activitats culturals que no són substituïbles quan pots anar a veure-les abans agafant únicament el metro. Personalment sento els teatres de Barcelona com si fossin meus perquè formo part de la mateixa conurbació. Estic fins i tot més a prop que un ciutadà de Nou Barris. 9


El problema de l’Hospitalet no és tant el consum de cultura, sinó les dinàmiques culturals més primàries; el que abans anomenàvem sociocultura. Aquí sí que hi ha l’autèntic dèficit cultural de la ciutat. Això depèn de les polítiques públiques en part però sobretot de les dinàmiques ciutadanes. Per últim, com a gestor cultural, què penses de la feina que fan els ateneus en general, i, dintre la seva modèstia, el nostre Ateneu de Cultura Popular, en particular? Els ateneus fan una tasca essencial, perquè mantenen viu l’esperit del qual jo parlava al punt anterior. Sols els puc criticar una cosa i la dic amb la millor de les voluntats: poca habilitat per seduir als joves. Potser caldria fitxar-ne algun perquè en fes màrqueting directe. Sempre he cregut que les dinàmiques intergeneracionals són molt importants. Les vàrem començar a fer al Centre d’Esplai als anys vuitanta. Crec que els joves no s’hi acosten perquè no s’hi senten convidats i als més grans els espanta la vehemència juvenil. Aquí hi ha un problema que cal solucionar, perquè el món cal repensar-lo cada dia i això és tasca de tots plegats.

-----------------------------------------------

JOGUINES SOLIDÀRIES

Des de l’11 de desembre fins al dia 3 de gener podeu portar-nos les vostres joguines com a donatiu per a la Creu Roja a secretaria de l’entitat.

10


ATENEU CONFERÈNCIA: “El palauet Buxeres de l’Hospitalet en el seu centenari (1911-2011)”

El dijous dia 3 de novembre a les 8 del vespre i a la sala d’actes de l’entitat, vam assistir a una agradable i interessant conferència, a càrrec de Roger Bastida, sobre el palauet Buxeres, com tots sabeu ubicat al parc d’aquest mateix nom de la nostra ciutat, amb motiu del centenari de la seva inauguració com a tal el 1911. En Roger és un soci actiu de l’Ateneu i forma part del Grup Teatral Margarida Xirgu des de petit. Tenia només set anys quan va entrar a la secció infantil, que, precisament aquest curs, ell conduirà. Tenim la satisfacció de dir: “l’hem vist créixer!”. Ara té vint-iun anys, i s’ha convertit en un “gran” jove. Al Xipreret del mes passat hem publicat les converses que molt amablement ens va contestar i, a través de les quals, ens assabentem que està estudiant Història de l’Art i treballa, a temps parcial, d’educador en diferents museus de Barcelona (podeu rellegir-les). La trajectòria de Can Buxeres l’hem seguit a través de diverses fonts. Sense anar més lluny, a la portada del mateix butlletí de novembre que anomenava abans, Matilde Marcé ens hi explicava la història. Però el Roger, en el seu treball d’investigació ha trobat coses que no sabíem, com, per exemple, el nom d’algun altre arquitecte, també desconegut per a la majoria de nosaltres, que va ajudar a transformar la imatge de l’edificació original -construïda al segle XVIII per la família Alemany a l’estil d’una masia o casa pairal-, una mica diferent de la que ha arribat a l’actualitat. Penso que no ve al cas fer aquí un resum de la conferència, ja que els qui hi vàreu assistir ja ho coneixeu i podria resultar monòton. Si algú

11


dels que no vau poder venir hi esteu interessats, a secretaria de l’entitat tenim la documentació, cedida pel Roger, perquè feu les consultes que trobeu pertinents. El conferenciant va amenitzar la seva xerrada amb diverses fotografies de les informacions que ens anava donant, captivant en tot moment la nostra atenció i no deixant que decaigués el ritme de la vetllada. La modesta sala d’actes de què disposem es va omplir gairebé del tot i, cosa molt important, a més a més de les persones que solen ser habituals, vam poder constatar cares noves i força joves. No oblidem que la joventut ens és indispensable per a la continuïtat de l’Ateneu. Us agraïm a tots, joves i grans, l’assistència, no només en aquest acte, sinó a tots els que duem a terme, ja que sense vosaltres no tindria raó de ser la tasca que venim desenvolupant. Fins a la propera. ANTÒNIA CALDÉS

12


EXPOSICIÓ D’OBRES DEL FONS D’ART DE L’ATENEU

Des que vam haver de marxar de la seu de la plaça de Josep Bordonau i ens traslladarem al carrer de Digoine, bona part del patrimoni, arxius i material divers de l’Ateneu va quedar emmagatzemat a l’espera de temps millors i de trobar un espai on, de nou, el poguéssim col·locar, arxivar o guardar d’una forma més adient. Una part d’aquest material eren les obres d’art que formen part del patrimoni de la nostra entitat. Amb el trasllat a la nova seu del carrer de Santa Anna i amb un espai propi i adequat, la presidenta, senyora Matilde Marcé va tenir la bona pensada d’organitzar una exposició basada en l’esmentat fons d’art. La feina no va ser senzilla, ja que primer s’havia de desembalar tot el material, netejar-lo de la pols i la brutícia acumulada durant tots aquest anys de clausura i, posteriorment, fer la tria. Aquesta última no va ser, potser, la part més feixuga, però si la més complicada, ja que ens vam trobar amb més quadres i material de qualitat del que ens pensàvem. Així, ens vam trobar el dia dos de novembre, a la sala d’exposicions de l’Ateneu, per inaugurar aquesta “Exposició d’obres del fons d’art de l’Ateneu”. Tot plegat una selecció de 29 peces pictòriques, algunes d’elles obres de reconeguts artistes de l’Ateneu, com en Rafael Garric o en Valentí Julià, però també obres de Caballero, Rabinad, Luna Vicens, Moure, Pinós, A. Montaner, Amando, Urgell, Melchor, Collado i M. Pol Anglada. Moltes d’elles d’una gran qualitat tècnica i artística, i d’altres amb un important valor sentimental. També, al passadis de les aules, s’hi van exposar nou litografies del senyor Soler Jové. A la inauguració, a banda d’un nombrós grup de socis i amics (ens hauria agradat que encara n’hi haguessin vingut més), van assistir-hi el regidor de cultura de l’ajuntament de l’Hospitalet, el senyor Jaume Graells, i el regidor del Districte Primer, el nostre, el senyor Alfonso Salmerón que, després de la intervenció de la presidenta, en què ens

13


va donar la benvinguda i va explicar l’origen i el motiu de l’exposició juntament amb una petita presentació de la gran majoria de les obres, ens van dirigir unes paraules de felicitació i ànims per seguir endavant amb la tasca que actualment està desenvolupant l’Ateneu. Abans de cloure la presentació, i com que havien quedat un bon grapat d’obres del fons per exposar, la presidenta va informar als assistents que, en un futur proper, es farà una segona exposició amb aquestes peces restants. Els finals acostumen a ser tristos, per allò del comiat, i, per tant vam decidir alegrar-ho amb unes pastes i una copa de cava, mentre, durant una estona, fèiem petar la xerrada tot plegats fins l’hora de marxar. Finalment, crec que puc dir que tothom va quedar força content amb aquesta proposta de l’Ateneu. Una exposició interessant, original i de qualitat, on, a banda de gaudir d’unes obres d’art guardades durant força temps, vam poder fer un petit recorregut per la història recent de la nostra entitat. Un homenatge a tots els socis i amics de l’Ateneu que, d’una manera o d’una altra, han tingut a veure amb el grup de pintura. CARLES FARRÉS I PINÓS

14


LA FILLA DEL CARMESÍ

El dissabte 5 de novembre i el diumenge 6, van tenir lloc sengles lectures dramatitzades de l’obra de Josep M. de Sagarra “La filla del Carmesí”. Si per les Festes de Primavera de l’any 2009, l’Ateneu, en col·laboració amb el Centre Catòlic, va fer una representació memorable d’aquesta obra amb un format “nou”, entre interpretació i lectura, si per l’agost d’enguany es va fer, amb un gran èxit, una lectura dramatitzada a la Universitat Catalana d’Estiu, en commemoració del 50è aniversari de la mort de Josep M. de Segarra, els dies 5 i 6 de novembre els actors van tornar a “brodar” la lectura, gairebé hauríem de dir actuació, especialment en l’escena final entre Guillem i la Carmesina. L’èxit fou rodó i tots els assistents, entre els quals hi havia el senyor Albert Graells, regidor de Cultura, i la seva esposa i la senyora Mercè Perea, regidora d’Hisenda, van gaudir d’allò més i, en sortir, tots lloaven la posada en escena i, sobretot, la interpretació dels actors, entre els quals hi havia alguns membres del Quadre Escènic del Centre Catòlic. MATILDE MARCÉ

15


EL MUSEU FREDERIC MARÈS Els dissabte 19 de novembre de 2011 un grup de setze socis de l’Ateneu vam efectuar una visita guiada al Museu Marès de la plaça de Sant Iu, 5 de Barcelona. El museu està emplaçat en una part de l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona, i conté les col·leccions de les obres d’art que va anar recopilant l’escultor Frederic Marès al llarg dels seus 98 anys de vida (1893-1991). El senyor Marés l’any 1944 va donar les seves col.leccions a la ciutat de Barcelona i dos anys més tard s’inaugurava el museu. Ens va fer de guia el senyor Joan Miquel Llodrà, el qual, de forma ben documentada durant 90 minuts, ens va ensenyar les obres de més valor artístic explicant-ne la seva procedència, l’època en què es varen realitzar i tota classe de detalls tècnics. El museu conté tal quantitat d’obres que per veure-les totes hauríem hagut de passar-hi moltes hores. Hi ha molta escultura hispana en què predomina la talla policromada religiosa del segle XV al XIX. Acabada la visita guiada, lliurement es podia pujar al tercer pis on hi ha milers de peces de col·leccionisme, principalment del segle XIX, com ventalls, rellotges, fotografies, joguines, pipes, claus, relicaris,etc. El senyor Frederic Marés va néixer a Portbou, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Passà temporades a París, Brussel·les, Roma, Florència i Pàdua. Ha estat distingit amb molts premis importants. Entre les seves obres hi ha la que va guanyar el concurs per premiar el millor bust de Cervantes destinat al Poble Espanyol de Montjuïc (1930); entre els monuments que es troben a Barcelona fets per ell destaquen, el de l’escenògraf Soler i Rovirosa (Gran Via de les Corts Catalanes, entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya), al canonge Rodó (Sant Martí de Provençals), a l’historiador Campmany (Museu Marítim), les figures d’infants i peixos per a les fonts i la figura Empòrium, a la plaça de Catalunya, estàtua de la font de Santa Eulàlia (plaça del Pedró). També té grups escultòrics a Terrassa, Maó, Eivissa, etc. Dels seus múltiples treballs destaca la seva restauració dels panteons reials de Poblet destrossats des del 1835. MARTÍ GUERRERO I COTS

16


Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 286 al Monestir de Poblet a la comarca de la Conca de Barberà. Sortida a les 8 del matí del dissabte 26 de novembre de 2011.

El dissabte 26 de novembre a les 8 del matí, amb un cel ben clar, vam emprendre el viatge per l’autopista AP-7 en direcció a Tarragona. Arribats al desviament de l’AP-2, vam prendre la direcció cap a Lleida. Uns quilòmetres abans d’arribar a Montblanc, vàrem trobar una considerable boira. Vam esmorzar al Casal Montblanquí de la població de Montblanc, ens va sobrar temps per a fer una passejada per la bonica població. Se l’anomena Vila Ducal a causa de la creació el 1387 del títol de “duc de Montblanc”. La vila conserva els dos terços del recinte emmurallat amb torres i murs emmerlats. No poguérem visitar la església arxiprestal de Santa Maria de Montblanc perquè estava tancada. És un edifici gòtic amb una preciosa façana barroca amb influències renaixentistes. Sense deixar la comarca de la Conca de Barberà, en traslladàrem a Vimbodí per visitar el monestir de Poblet. Vam entrar a les 12 i ens acompanyà de guia la senyoreta Esther, que amb bona erudició ens va ensenyar les diferents dependències i ens va explicar els fets històrics del monestir al llarg dels anys. L’any 1153 l’abat Guerau fundà el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, la primera comunitat plenament constituïda. A poc a poc aquesta anà arrelant, alhora que incrementava el seu patrimoni per donacions reials i de fidels i per compres. El 1185 ja tenia un hospital i la biblioteca del monestir era ja molt completa. Fou aleshores quan es construïren l’església, el refetor, la infermeria i part del claustre en estil cistercenc. La muralla i les tombes reials són del temps de Pere el Cerimoniós (segle XIV) . A mitjan aquest segle assolí una mitjana de 80 a 100 monjos, a part de nombrosos llecs. L’any 1835, com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, fou abandonat i quedà a disposició dels buscadors de tresors que a poc a poc anaren espoliant-lo. Foren obertes les tombes

17


reials, trossejats els retaules, els calats dels claustres, etc. L’any 1930 se’n va iniciar la restauració i el 1940 retornaren alguns monjos. Dins l’església de Santa Maria de Poblet, al presbiteri, hi ha el bell retaule renaixentista de Damià Forment, obrat en alabastre. Hi ha el panteó reial de la monarquia catalano-aragonesa restaurat per l’escultor Frederic Marés. A la banda del nord hi ha les tombes de Jaume I, de Pere el Cerimoniós, de les seves tres mullers i de Ferran d’Antequera. A l’altre costat , les d’Alfons el Cast, Joan I, les seves dues mullers i els pares de Ferran el Catòlic. Vàrem visitar la cuina, el refetor, la biblioteca (sense entrar-hi), la sala capitular, els dormitoris, etc. Acabada la visita ens dirigírem a la Masia Sagués de Vimbodí, on ens serviren el dinar. Tornant cap a casa, férem una parada a l’empresa Rifacli per a delícia dels més llaminers.

MARTÍ GUERRERO I COTS

18


DIA DEL SOCI

Al mes de novembre, com tots sabeu, tenim el costum de celebrar el Dia del Soci, que aquest any repartírem en dos dies: el dissabte 26 i el diumenge 27. Començàrem el dissabte 26 amb la lectura dramatitzada de l’obra de Josep M. de Sagarra La corona d’espines, que va ser estrenada al teatre Novetats de Barcelona l’octubre de 1930 i també representada al Romea l’any 1994. Com gairebé totes les creacions de Sagarra, l’obra té un gran contingut dramàtic, però amb un entendridor desenllaç, que els actors i els col·laboradors del Grup Teatral Margarida Xirgu de l’entitat van saber transmetre perfectament al públic assistent. El diumenge 27, a 2/4 de 12 del matí, continuant amb la celebració, gaudírem amb la ballada de sardanes, que tan gentilment ens ofereix la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet, a càrrec de la cobla Premià, a la plaça de l’Ajuntament i, a la mitja part, com ja ve sent habitual, tingué

lloc una petita lectura de poemes, de la qual s’encarregaren la Matilde Marcé, l’Antònia Caldés i la Julita Sanou. Els poemes escollits per aquesta ocasió foren de Joan Oliver (Pere IV), que enguany fa vint-icinc anys que va morir. Un cop acabada, ens encaminàrem cap al restaurant La Bodegueta del Museu per degustar el menú que, amb motiu de la festa, ens havien

19


preparat. Vam tenir el plaer, en aquest dinar, de gaudir de la presència del senyor Lluís Esteve, tinent d’alcalde de l’Àrea de Serveis a les Persones (Regidoria d’Educació) de l’ajuntament de l’Hospitalet. A l’hora de les postres, i brindant amb una copa de cava, la presidenta de l’Ateneu, Matilde Marcé, ens va dirigir unes paraules recordant altres commemoracions, animant-nos a tots en aquesta nova etapa, que ja creiem definitiva, a col·laborar en les activitats que portem a terme, i d’altres que no hem començat, però que iniciarem properament, i agraint, naturalment, la presència dels socis, amics i membres de la Junta que hi érem presents. Després de l’àpat ens encaminàrem cap a la seu del carrer de Santa Anna, on va tenir lloc una nova lectura dramatitzada de La corona d’espines. Si el dia abans va ser un èxit, la representació del diumenge el va igualar, si no superar. La sala d’actes es va omplir per complet i el públic va quedar novament satisfet amb l’actuació que presencià. Esperem que el 2012 ens retrobem novament, ja sigui al voltant d’una taula o en uns altres actes que puguin agradar a la majoria dels nostres socis i amics. Fins aleshores, recordeu que necessitem del vostre suport. Text: ANTÓNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS

20


COL·LABORACIONS RETALLADES I RETALLADES

per a Jaume Botey

El poeta i dramaturg alemany Bertolt Brecht va publicar “Històries del senyor Keuner” a partir de 1930, encara que no va ser fins al 1965, anys després de la seva mort, que es va fer la versió definitiva d’aquest text. D’aquestes històries, en recordo ara una que vaig llegir ja fa molts anys. Es titula “Matèria i forma”. En ella, el senyor Keuner, alter ego de Brecht, explica que una vegada va treballar amb un jardiner. La feina que li va encarregar consistia a podar un llorer donant-li forma de bola. Keuner-Brecht va començar tallant les branques que més sobresortien i després intentà igualar la resta. Però per més que tallava, no aconseguia la forma desitjada. Quan finalment ho va aconseguir, la bola que havia quedat era massa petita. El jardiner -el seu cap- li va dir decebut: “Molt bé, aquí tenim la bola, però on és el llorer?” He tornat a pensar en aquesta història de Bertolt Brecht arran de la crisi actual, especialment d’un dels seus aspectes, les retallades. Hi ha alguns destacats economistes –com Paul Krugman i Joseph Stiglitz- que neguen que retallar sigui una mesura adequada per superar la crisi. Més enllà de reduir les despeses excessives dels ajuntaments i del govern, generalitzar la retallada pot comportar escanyar l’economia. Les reduccions de salaris i l’augment de l’atur serien un camí equivocat per estimular el consum, pas previ a la reactivació econòmica. En aquest procés de retallades el govern-jardiner ha tallat brots que és poc probable que hagin estat causants de la crisi actual. I encara no ha acabat la feina. L’altre dia un grup parlamentari va proposar d’eliminar el Memorial Democràtic i l’Institut Cátala Internacional per la Pau a més de reduir o 21


fusionar altres departaments. D’altra banda, m’arriba la notícia de la desaparició de la xarxa d’“Escoles Compromeses amb el Món” perquè l’administració les ha deixat de subvencionar. Cap d’aquestes institucions semblen culpables de la crisi. Per què, doncs, cal “tallar-les”? Potser el jardiner ha pensat que aprofitant la crisi podria eliminar algunes “males herbes”? Tot i ser lamentables aquestes, cal tenir present que hi ha retallades i retallades. És a dir, que n’hi ha algunes que són molt més doloroses que altres per la conseqüències que suposen, especialment aquelles que afecten la sanitat i els subsidis i prestacions socials. En aquest moment, per exemple, hi ha a l’Hospitalet 5.000 famílies que no tenen cap mena d’ingrés. Tenint en compte una mitjana de quatre persones per nucli familiar, això significa un total de 20.000 persones en situació molt precària, o sigui al voltant d’un 10% de la població la ciutat. D’altra banda, la Conselleria de Treball de la Generalitat anunciava fa poc que entre febrer i març de 2012 el 70% de les persones aturades de Catalunya hauran exhaurit els seus subsidis d’atur, amb les dificultats que això suposarà per a moltes famílies catalanes. Entre retallada i retallada, hi haurà entre els nostres governants algú que pensi com rescatar tota aquesta gent? ALBERT MARZÀ

22


NADAL I ... Fa una temporadeta que vaig a missa a la parròquia que pertany al meu domicili. No hi anava mai i encara no sé el perquè. Però, mireu ara hi vaig. També pot ser perquè em va bé l’horari. Aquesta església sembla una mica un garatge. Un altar molt senzill, uns bancs i pocs sants, potser cap, ja veieu el que us dic. En un cantó, vora l’altar, entrant a l’esquerra, hi ha una imatge de la Mare de Déu amb el nen al braç com fan totes les mares. Un bon dia el senyor Rector, un bonàs d’home i molt trempat, ens diu: -- Mireu ens acaben de regalar un Sant Josep i, com que no en teníem cap, m’ha semblat molt adient col·locar-lo en aquest altre cantó. Potser no l’hauria d’haver-lo instal·lat aquí perquè, mireu, els capellans sempre diem allò que el que Déu ha unit l’home no ho separi, i jo, ves per on, els tinc ben separats. Us agrairé que si voleu veure aquest sant Josep que ens han regalat, estic segur que us agradarà. És un home guapo, perquè moltes vegades el pinten com un home vell i la Verge és impossible que s’enamorés d’un vell, i en veure’l va dir-se: “Aquest sí que m’agrada”, i s’hi va casar, com tots vosaltres sabeu. O sigui que són marit i muller. El que jo mateix no entenc és que aquest sant Josep té el Nen al braç o sigui que ella en porta un i ell un altre. I continuà dient: -- Això em fa recordar que, quan estudiava, ajudava a la missa del rector del meu poble i, el dia de Nadal, el que és propi és treure un Nen Jesús i donar-lo a besar a tota la gent i es formava una cua llarguíssima. El pobre home pensà que allò no s’acabaria mai i es cansava. Tot d’una em diu: “Noi, ves a la majordona que et doni l’altre Nen que tenim a la sagristia”. I jo que hi vaig i crido: “Jacinta, doni’m l’altra Nen, que he d’ajudar el senyor rector”. Surto amb la criatura i sento una veu que diu: “Mira, ara bessons i tot”. No vull estalviar-vos el tip de riure que em vaig fer, i continuà: -- Veniu i mireu-vos bé sant Josep, mireu jo li he agafat tant d’afecte que no li vull dir allò de Pare Putatiu, ni el Pepe ja que es poden pensar altres coses i no ho vull. Jo li dic Pepitu, amb tota la confiança del món. Des de llavors, quan nosaltres ens plantegem a quina missa anar el diumenge, diem: ”A Can Pepitu. AMPARO PUJADES

23


POESIA PETITESA

Com si la llum sabés que és Nadal altra vegada, traça en la pell del mar, discretament, una senda de plata. El paisatge, lunar; no hi creixen arbres, però el romaní florit perfuma l’aire. La cara, gèlida, i les mans, balbes. Immensitat enllà, la tramuntana s’enduu -rabent- les nostres ànimes. Anna Martínez Deu

24


25


HO SABÍEU? ELS REIS MAGS I LA BEFANA Nadal, no cal dir, és una diada entranyable, en la qual la família es reuneix al voltant d’un bon àpat. A Catalunya hi ha la tradició de fer “cagar el Tió”, que porta torrons i dolços en general. El procediment el sabeu tots: els més petits de la casa, amb un bastó, colpegen un tronc en el qual hi ha amagats els obsequis. Però vet aquí que un bon dia algú (els comerciants?) va creure que s’havia de fer quelcom més i es va decidir que estaria bé que el Pare Noel també visités les llars dels infants que li demanessin regals. I el costum es va anar consolidant... Aquest nou vingut, molt popular als països nòrdics i a Amèrica, no ha aconseguit pas desbancat els Reis a casa nostra, i ara hi ha gent entre nosaltres que celebra totes dues tradicions. Dupliquem les comandes perquè ningú no s’enfadi, ja que a casa nostra el normal és que la nit del 6 de gener passin els tres Mags amb els camells carregats de joguines per als nens i les nenes que els els han demanat mitjançant les seves cartes (i també alguna mica de carbó per als qui no s’han portat gaire bé). A Itàlia encara tenen un personatge més per demanar-li coses. És la bruixa “Befana”, però és una bruixa “bona”. Se la representa a dalt d’una escombra amb cara somrient, un gran barret i portant un sac ple de regals; o bé com una velleta, a peu, i amb un cistell atapeït de dolços. La “Befana” és una figura mítica que té el seu origen en les llegendes paganes. Se la vincula amb una festa que els romans feien els primers dies de l’any en honor a “Janus”. El nom és una abreviatura de la paraula llatina

26


“Epiphania”, que així mateix deriva del grec i que significa “manifestació”. Aquesta tradició, com tantes de les paganes, es va “cristianitzar”, i per fer-ho van associar-la amb els Reis Mags, i diu així: En un moment del seu viatge buscant el nen Jesús, els Mags d’Orient es van perdre, no trobaven el camí de Betlem i, desorientats, trucaren a la porta d’una casa. Els va obrir una velleta a la qual van preguntar si el coneixia i al mateix temps li oferiren d’anar amb ells a adorar l’Infant, però ella no els ho va voler indicar ni anar amb ells. Aquella velleta, que, com podeu suposar era la “Befana”, de seguida se’n va penedir i va sortir a buscar-los, però ja no els va trobar. Aleshores va preparar un gran cistell ple de dolços i se’n va anar pels camins obsequiant a tots els nens que veia amb l’esperança de que algun d’ells fos el Nen Jesús. És també la nit del 6 de gener que la “Befana” visita les llars dels infants per deixar-hi dolços, si s’han portat bé, o carbó si no ho han fet. Igual que en Melcior, Gaspar i Baltasar. Pel món hi ha escampades un bon grapat d’entranyables llegendes, i és bonic que ens les expliquin i així poder conèixer-les. Si aquesta no la sabíeu, espero que us hagi agradat, i també us desitjo que passeu un feliç Nadal i que el Pare Noel, els Reis i la “Befana” us portin molts regals. ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Albert Marzà, Antoni Prats, Amparo Pujades.


CURSOS

El passat mes d’octubre, s’iniciaren diversos cursos i tallers, però d’altres no han començat perquè hi ha moltes places lliures. Són els següents:     

ART FENG SHUI ENS DIVERTIM COSINT ESPERANTO MODELAT EN FANG QUADRES TRIDIMENSIONALS I BIJUTERIA

Us hi podeu apuntar per al segon semestre.

PUBLICITAT A l’Ateneu sempre hi ha quelcom a fer i, com que la feina s’ha de repartir entre tots, busquem un soci o sòcia, o un equip, que es vulgui fer càrrec de la publicitat i la propaganda de l’entitat. Si el món de la publicitat t’engresca. Si ets destre en l’art del disseny. Si tens idees i empenta... tu ets el que busquem. Pots posar-te en contacte amb nosaltres a l’horari habitual. Fem Ateneu!


Amb la col路laboraci贸 de:

11-12  

Xipreret 12-2011