Page 1

ANY XXXII – Núm. 350 AGOST-SBRE. 2011

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DISSABTE 3: a les 7 de la tarda. Representació de l’obra DAKOTA a càrrec del grup teatral Margarida Xirgu. Lloc: Centre cultural de Bellvitge, Av. Amèrica, 69, amb motiu de la Festa Major. Del DILLUNS 5 al DIVENDRES 16: Exposició de llibres, revistes, propaganda turística, pòsters, etc. per preparar un curs d’ESPERANTO el proper mes d’octubre. DIJOUS 8: a les 8 del vespre. A la sala d’actes de la entitat, “l’11 de setembre” presentat per Matilde Marcé i lectura de poesies adients a càrrec d’alguns socis. DISSABTE 10: a 2/4 d’11 del matí. “UN PASSEIG PER SINERA” L’itinerari de Salvador Espriu a Arenys de Mar, Inscripcions a secretaria. Gratuït. DIUMENGE 11: Al matí, ofrena floral amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. A la Rambla de la Marina. DISSABTE 17: A les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 284 als Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. Dinar a Maçanet de la Selva. Inscripcions a secretaria el dimarts 6 de setembre. DILLUNS 19: a les 4 de la tarda. A la sala d’actes de l’entitat. Exposició “Les paraules immigrades” presentada per l’Institut Llobregat. Romandrà oberta fins al divendres dia 30. DIJOUS 22: A les 8 del vespre. A la sala d’actes de l’entitat, xerrada col·loqui “Per què ens cal una llengua internacional neutral” a càrrec del Sr. Martí Guerrero i Cots.

TALLERS CURS 2010-2011 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Pàgina Web en procés de modificació: http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Després d’un mes d’agost en què les sotragades financeres en el món econòmic, europeu sobretot, no han descansat ni un moment i ens mantenen a tots plegats amb l’ai al cor pel que pot esdevenir-se a la tardor i a l’hivern, l’Ateneu ha tornat a obrir les portes per endegar el nou curs amb renovades energies i amb tota la il·lusió del món. En aquest sentit, tenim previst iniciar tot un seguit de noves activitats, de les quals ja us vam oferir un primer tast abans de les vacances d’estiu i que en aquest primers dies de setembre us acabarem de concretar. En les pàgines següents hi trobareu informació al respecte, a la qual s’afegiran les comunicacions específiques que tenim previst trametre-us. D’altra banda, no volem deixar de tenir un record especial pel que fou el primer president del Parlament de Catalunya restaurat després de la llarga nit del franquisme, l’Honorable Senyor Heribert Barrera, que ens va deixar el passat 27 d’agost, per agrair-li la seva honestedat política, la valentia amb què va defensar els seus ideals, la noblesa amb què va entomar els atacs dels adversaris i la fermesa amb què va lluitar per l’alliberament del seu país, el nostre. Descansi en pau!

AGOST-SBRE


PORTADA EDIFICIS EMBLEMÀTICS LA REMUNTA

La masia originària era del segle setze, l’actual, reconstruïda al segle XVII, en conserva en part l’estructura. És de tipus basilical, i, com passava amb l’edifici de l’Harmonia, unes escales, probablement afegides al segle XIX, porten fins al primer pis, on hi havia les oficines i l’estatge del comandant quan l’edifici era ja la Remunta. Ha estat difícil, més ben dit, impossible saber el pagès propietari que la devia fer construir al segle XVI, si més no, no ho he sabut descobrir a Pagesos de Provençana i, per tant, no és fins al segle XVII que en trobem l’amo, que ja és un senyor de Barcelona, Mateu Fetjó o Fatjó, que el 1666 era és un dels propietaris barcelonins que es negaven a pagar el trentè. A la taba de l’arrendament del trentè de 1676, hi trobem la seva viuda, Stephania Fetjó, i el 1702, Tomàs Fatjó, doctor en Drets, formava part del Consell General Extraordinari de Terratinents pel pagament de les 320 lliures del donatiu al Rei, que corresponien a l’Hospitalet. A partir d’aquí, hem de deduir que, en un moment determinat, l’amo de Can Fatjó no devia tenir hereu, sinó pubilla, que es devia casar amb un Agustí o Guinart perquè el 1785, trobem un Tomàs d’Agustí Fatjó i Guinart, “amo de Can Fetjó”, que tenia per masover Carles Llopis quan, en una finca de 8 mujades a la muntanya, hi plantaven 30.000 ceps, 200 oliveres i 40 garrofers. Als llibres de comunió d’aquells anys (1764-1779), trobem de masover de Can Fatjó Bartomeu Llopis, pare de Carles. A partir de 1776, la casa passà a dir-se Casa Guinart i després Agustí. A començament del segle XIX, el propietari era Isidor d’Angulo i d’Agustí, descendent segurament de Tomàs d’Agustí. Tot i que havia nascut a Vilanova i la Geltrú, el 1812, el 1842 ja residia a l’Hospitalet, segons una relació de “Varones mayores de 25 anys” de l’empadronament d’aquell any. De fet ja hi devia ser el 1838 perquè, segons el llibre de comunió, a partir d’aquest any, la casa ja era coneguda amb el nom d’Angulo. Totes les propietats d’Isidor d’Angulo, a diversos llocs de Catalunya, provenien del patrimoni matern. En el Llibre de Batejos parroquial hi ha una partida si més no curiosa: el 26 de novembre de 1821, Eduard d’Angulo i d’Agustí, nat el 2


mateix dia, era batejat. El seu pare era el tinent coronel Manuel d’Angulo, nat a la ciutat de Popayàn “ al reino de Granada en la Amèrica” (actualment Colòmbia), i la seva mare Maria Montserrat d’Agustí, nada a Barcelona, domiciliats a Barcelona. Només tingué una padrina, la seva germana Montserrat. Cal pensar que el matrimoni havia vingut a visitar la propietat familiar i que a la senyora d’Agustí se li presentà el part de sobte! Isidor d’Angulo estudià a Barcelona i viatjà per Europa i els Estats Units, fou soci de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, vicepresident de la Cambra de Comerç, president de la Companyia Agrícola Catalana, orientà l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, fundat el 1851. També dirigí la “Revista de l’Agricultura Pràctica” de l’Institut, on va defensar la modernització agrària i la gran propietat, etc. i fou l’introductor de les moreres i els cucs de seda a l’Hospitalet. Moria prematurament a la nostra ciutat durant l’epidèmia de 1854. Segons Francesc Marcé fou un descendent seu (penso que potser un germà), Manuel d’Angulo, que era militar, qui va vendre la propietat a l’Estat per a remunta d’artilleria el 1862. A partir de 1883 i durant quatre anys, la remunta se suprimí. Represa la seva activitat, el 1904 es reestructurà. Els cavalls de la Remunta hospitalenca eren portats a les parades de tot Catalunya. Els més grans encara recordem aquells perxerons imponents que, quan els soldats, que tenien feina a dominar-los, els portaven cap a l’estació i te’ls trobaves pel carrer o a l’esplanada de l’estació del tren de Dalt, et feien més por que altra cosa. Francesc Marcé ens explica en Hospitalencs d’ahir que l’escultor Frederic Marés va agafar com a models aquells cavalls de la Remunta per a l’escultura en bronze Barcelona que hi ha a la plaça de Catalunya, on els podem admirar i recordar. Cavalls sementals i soldats forasters o hospitalencs (molts d’aquests eren fills de pagesos) van desaparèixer de la Remunta, però durant 17 anys hi ha hagut l’Escola de Capacitació Agrària Eqüestre, on els alumnes aprenien tot el que s’ha de saber del món dels equins (oficis que s’hi relacionen com ferrer, baster, etc.) I també d’instructor i guies eqüestres per a activitats d’oci, escola que donava un toc de qualitat a la ciutat i que ha hagut de marxar a la Seu d’Urgell a causa de la compra, per part de l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Generalitat, de la Remunta per 17 milions d’euros. Per variar s’hi faran 797 habitatges, en un moment en què feina hi ha a vendre els que estan fets o acabar-ne molts de parats. També hi haurà equipaments (no s’especifiquen). Per sort sembla que la masia es mantindrà, i dic per sort perquè les masies de la nostra ciutat no n’han tingut gaire, de sort, en general.

3


A més es vol ampliar el parc de Can Buxeres en uns 20.000 metres quadrats, per la qual cosa s’ha de fer desaparèixer el camí de la Fonteta, és a dir, no solament i molt important, les casetes els propietaris de les quals fa anys i panys que hi viuen i no volen marxarne, sinó que ens carreguem una vegada més el nostre passat. Al camí de la Fonteta, que molts de nosaltres de petits havíem trepitjat per anar a buscar pedres i atzavares diminutes per al pessebre o ginesta per a engalanar els carrers per Corpus, el 15 de maig de 1933, hi fou assassinat Salvador Gil i Gil, regidor de l’Ajuntament, creador de la primera Biblioteca Municipal, inaugurada pel president Macià el desembre de 1932, fundador de Llibertat i Fortitud, diaris de la nostra ciutat, etc. Per què els hospitalencs, per no dir les nostres autoritats, tenim gairebé sempre la memòria històrica tan minsa? O, pitjor, potser recordar segons quines coses del nostre passat no interessa... ah! també desapareixerà el darrer tram del Canal de la Infanta! D’altra banda, per què eixamplar el parc de Can Buxeres? Els terrenys de la Remunta no podrien ser un gran parc, que molts hospitalencs agrairíem? Ja sé que els pisos aporten diners a les arques municipals, però... em fa enveja Can Mercader! L’Hospitalet, malauradament, gairebé sempre és diferent! MATILDE MARCÉ Fonts: Pagesos de Provençana de Jaume Codina Hospitalencs d’ahir de Francesc Marcé Arxiu Parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida

4


CONVERSES

Respon: Nascut a: Edat: Estat: Fills: Professió:

Carles González Rodríguez Saragossa 51 Casat 3 Metge pediatre

No sempre tenim l’oportunitat de parlar amb un metge pediatre. Amb el Dr. Carles González, a traves d’aquestes converses, entrem en uns temes tan interessants com l’alletament matern i les vacunes. Vau néixer a Saragossa, a quina edat us vàreu traslladar a Barcelona? Tenia sis anyets. El meu pare es va haver de traslladar per qüestions de feina dins l'empresa. No era el primer trasllat de la família: el meu pare era de Bilbao, d'ascendència burgalesa i asturiana, la meva mare canària, i a Las Palmas van néixer els meus germans. Us llicenciàreu en Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona. Perquè vàreu triar l’especialitat de pediatria? En realitat va ser quasi una casualitat. La meva dona i jo ens vam conèixer a la facultat i ens vam casar durant la carrera. Ens agradava més l'atenció primària que el treball a l'hospital, i vam pensar que si un era pediatre i l'altra metge de família, podríem treballar al mateix poble. No recordo gairebé per què em va tocar a mi ser pediatre. Finalment no vam anar a cap poble, ens vam quedar a l'Hospitalet. 5


La vostra formació mèdica va començar a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, Quina experiència us va representar? Hi havia diverses possibilitats a Barcelona per fer l'especialitat de pediatria. Vaig triar Sant Joan de Déu, en bona part, perquè durant els estudis universitaris vaig anar a una conferència del Dr. Elías Vallina, d'aquell hospital, que parlava sobre alletament matern. Em va semblar molt interessant. Cinc anys més tard vaig poder col·laborar amb el Dr. Vallina, al seu departament d'Educació Sanitària. Fèiem xerrades a les escoles de la zona, parlant sobre el tabac o la higiene dental. I amb ell vaig començar a treballar en la promoció de la lactància. És un hospital que atén un gran volum d'urgències. Això em va permetre conèixer molts nens i moltes mares, comprendre la conducta dels uns i les preocupacions de les altres. També em va permetre agafar molts virus. Recordo que als primers mesos, dos dies després de la guàrdia, sempre tenia febre. Era com el primer any de guarderia! Heu treballat en hospitals de l’estranger, Japó, Hondures, etc. Què podeu explicar de les diferents tècniques hospitalàries? Bé, no va ser exactament «treballar». Vaig anar en visita d'estudis, durant unes setmanes, convidat per dos metges amics. Al Japó em va cridar l'atenció la importància que es donava a l'alletament matern. Els prematurs, fins i tot de menys d'un quilo, només prenien llet de la seva mare, quelcom que en aquell temps (1988) aquí a Espanya era impensable (per sort, ara també és habitual aquí). A Hondures vaig conèixer la pobresa extrema, els carrers sense asfaltar i amb clavegueres a l'aire lliure en les quals jugaven els nens, les cases de 8 o 10 metres quadrats per una família sencera, sis o nou cases rodejant un pati comú amb una única aixeta comuna d'aigua al mig. Sou fundador i president de l’Associació Catalana Pro Alletament Matern. Què us va conduir a fundar aquesta Associació? L'ACPAM es va fundar el 1991. En aquell temps, la situació de la lactància materna era molt precària. La gran majoria de les mares volien donar el pit i començaven a donar-lo, però moltíssimes iniciaven amb els biberons ja abans de sortir de l'hospital, la mitjana no arribava als tres mesos de donar el pit, i donar-lo més de sis mesos semblava ja un miracle. Els metges i les autoritats recomanaven l'alletament matern, amb campanyes del tipus «és el millor per al teu fill» o «protegeix contra les malalties», però al mateix temps separaven la mare i el nounat durant hores o dies, donaven biberons d’aigua amb sucre o de llet 6


abans que el nen tingués l'oportunitat d'agafar-se al pit, imposaven horaris estrictes i absurds («10 minuts de cada pit cada 3 hores»)... S'arribava a tals graus d'obsessió amb el rellotge que algunes mares demanaven de bona fe si les tres hores s'havien de comptar des que el nen comença a mamar o des que acaba. Perquè, amb deu minuts per pit i un minut al mig per fer el rotet, això fan tres hores i 21 minuts. Les mares intentaven donar el pit, però rarament ho aconseguien. Vam veure que les coses s'havien de fer d'una altra manera, que les mares no necessitaven eslogans, sinó informació. No calia parlar dels «avantatges» de la lactància, sinó de com fer-ho, de la lliure demanda i la posició adequada per evitar les clivelles... Fer campanyes perquè les mares alletin els seus nadons, us va ocasionar problemes amb empreses importants que fabriquen llets artificials? I amb altres col·legues de la medicina? Cap problema personal amb les empreses, però és evident que, entre el descens de la natalitat i l'increment de la lactància materna, les vendes de llet pel biberó van baixar molt. Ho van compensar allargant la duració de la lactància artificial. Abans, els nens que no prenien pit, a partir dels 12 mesos ja prenien llet de vaca sencera, normal i corrent. I això és encara el que recomanen els experts; no hi ha cap motiu mèdic per continuar amb una llet especial. Els fabricants, però, amb anys de publicitat, han aconseguit convèncer molta gent (mares i professionals) per fer servir «llet de continuació» fins als tres anys. I després encara hi ha la «llet de creixement». Es veu que els nens no creixíem abans que s'inventés aquesta llet! Alguns col·legues, al principi, es mostraven reticents. Això de donar el pit a demanda sonava «hippy», calia seguir un horari. Però ja fa molt que ha passat tot això, l'Associació Espanyola de Pediatria té un excel·lent comitè de lactància materna que fa recomanacions molt encertades, i a la majoria dels hospitals el nen està amb la mare des del primer moment. Una altra dedicació vostra ha estat la traducció de llibres mèdics de l’anglès al castellà. Ho continueu fent? No. Va ser una aventura aïllada; vaig traduir el tractat d'alletament matern de Lawrence, més de 600 pàgines. Comptant la revisió i la correcció de les proves d’impremta, això em converteix en una de les poques persones al món que han llegit el llibre tres vegades! A la revista Ser Padres teniu un consultori sobre alletament matern. Aquesta experiència us va portar a escriure llibres sobre aquest tema? 7


El consultori a Ser Padres ha estat una excel·lent oportunitat per conèixer millor les preocupacions de les mares i la conducta dels nens (cada mare escriu angoixada dient que el seu nen no menja, es desperta a la nit, vol pit a totes hores o sempre vol estar a coll. Però jo, quan veig que centenars de nens es comporten igual, haig de concloure que «deu ser normal»). També vaig agafar una molt bona pràctica escrivint. Milers i milers de cartes contestades, milers i milers de pàgines escrites. Portava molts anys donant voltes a la idea d'escriure un llibre sobre els nens que «no mengen», explicant per què els nens no mengen i per què no se’ls ha d'obligar mai. Ja a Sant Joan de Déu havia vist que aquesta era una gran preocupació de les mares, un important motiu per portar el nen a l'hospital... nens que invariablement estaven sans i feliços, amb un pes completament normal, xops de suor per jugar a la sala d'espera amb la samarreta tèrmica i sense descordar-se l'anorac «perquè no agafin fred». Si cap nen menja, però tots estan sans, deu ser que en realitat els nens necessiten molt menys menjar del que les mares pensen... Ja tenia escrites les primeres pàgines d'aquest llibre (molt lentament i amb molt poques esperances, conscient que és molt difícil trobar un editor que et publiqui el llibre) quan de Ser Padres em van dir que estaven preparant una col·lecció de llibres amb l'editorial Temas de Hoy. Volien que cada col·laborador de la revista escrigués un llibre, i em demanaven si se m'acudia cap tema. I tant que se m'acut! Així vaig acabar d'escriure Mi niño no me come, que es va publicar el 1999. El va seguir Bésame mucho (2003), un llibre sobre les necessitats afectives dels nens, perquè volen anar a coll i perquè no volen dormir sols, el 2004, Manual práctico de lactancia materna, un petit llibre per a professionals, que publiquem i distribuïm a l'ACPAM, el 2007, Un regalo para toda la vida, un llibre d'alletament matern per a mares i públic general, el 2010, Entre tu pediatra y tú, una recopilació de cartes i respostes a la revista Ser Padres. I el meu darrer llibre, En defensa de las vacunas, que intenta desmuntar els mites i les mentides que recentment s'estan difonent sobre les vacunes i que han portat alguns pares a no vacunar els seus fills. Des de 1992 heu impartit més de 150 cursos sobre alletament matern amb professionals sanitaris. Per aquest motiu viatgeu molt. Quants països heu recorregut? Els cursos, habitualment de 20 hores, es fan a Espanya. Però sovint m'han convidat a fer conferències en altres països: Bolívia, Regne Unit, França, Alemanya, Portugal, República Dominicana, Perú, Mèxic, Itàlia, Irlanda, Grècia, Argentina, Estats Units... 8


Us vàreu casar a l’ermita de Bellvitge i us vau quedar a viure a l’Hospitalet. Des de quan us vàreu traslladar? Ens vam casar a l'Hospitalet perquè aquí vivia la meva dona (tot i que va néixer a Barcelona). Després de casar-nos vam viure uns anys a Barcelona i a Vic. Des del 1984 vivim a l'Hospitalet. Teniu coneixement de les activitats del nostre Ateneu de Cultura Popular ? A causa de les meves activitats no he tingut oportunitat de conèixer el vostre Ateneu. Solament en tinc bones referències pels meus sogres . Penso que la tasca que fan els ateneus divulgant cultura als pobles, és molt encomiable.

------------------------------------------------------------

NOTA: En la “Portada” del número 348 de Xipreret, sortia la masia de Can Modolell de la Torre. Després de repassar els llibres de comunió, queda clar que, al segle XIX, era anomenada Can Rufasta el propietari de la qual potser era un notari de Barcelona d’aquest cognom al segle XVIII. També és curiós que el 1748, hi ha un Josep Vila I Rufasta, també notari, en una relació de donatius voluntaris per a la compra de campanes a les Drassanes de Barcelona. La casa era coneguda com a Can Vila, l’amo de la finca era d’algun dels seus descendents?

9


ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 283 a la Ciutadella Ibèrica de Calafell a la comarca del Baix Camp. Sortida a les 8 del matí del dissabte 16 de juliol de 2011. El dissabte 16 de juliol, a les 8 del matí, vam emprendre el viatge fins a la bonica població de Sitges de la comarca del Garraf, on vam esmorzar i ens va sobrar temps per fer-hi una bona passejada. De Sitges ens vam traslladar a la comarca del Baix Penedès per visitar la Ciutadella Ibèrica de Calafell. Entrant a la ciutadella ens vam dividir en dos grups, un, amb un guia de nom Lluís i l’altre grup amb una guia de nom Àssump. Tots dos grups vam quedar molt satisfets per les excel·lents explicacions rebudes. Aquesta ciutadella data del segle IV aC., es troba en el territori que els autors antics van anomenar la Cossetània, amb grans extensions d’aigües salobres, tot formant petites penínsules i illots. Les muralles encerclaven un recinte aproximadament de 2. 3.000 m El seu interior deuria ser habitat per membres de l’aristocràcia de la tribu dels cossetans i el personal que es trobava al seu servei. La reconstrucció basada en l’evidència de les troballes arqueològiques, s’ha realitzat utilitzant els mateixos materials i emprant les mateixes tècniques que varen fer servir els ibers. Durant el recorregut, trobem un model de casa simple d’una sola habitació, una casa més complexa amb tres habitacions i llar de foc, un recinte on es practicaven sacrificis d’animals, una casa en construcció de forma que es puguin apreciar les diferents tècniques constructives, bàsicament les parets de pedra, la tàpia, els tovots, els sostres d’argila i palla, etc. Trobem també un pati d’armes, una torre magatzem per defensar el centre de la Ciutadella i finalment trobem la casa del cabdill. Edifici noble, de grans dimensions, amb pati interior i diverses estances. Per la seva entitat s’atribueix a un personatge important, com ara el cap de la Ciutadella. De Calafell vam marxar a l’Espluga de Francolí de la comarca de la Conca de Barberà, al restaurant Hostal del Senglar, on ens van servir un bon dinar.

10


EXCURSIÓ NÚMERO CENT Cal destacar que aquesta excursió és la que fa el número 100 de les organitzades pel benvolgut soci i vicepresident del nostre Ateneu, Miquel Patón. Organitzar una sola excursió representa primerament triar un lloc que tingui un interès cultural o artístic, que s’hi pugui arribar amb autocar, que no calgui caminar gaire i programar els horaris de visita. Cercar un restaurant que no estigui excessivament lluny de l’indret visitat, escollir el menú i que no sigui gaire car. Concertar el número de taules, distribuir els assistents que seguin amb persones més o menys afins les unes amb les altres. Encomanar l’autocar amb el número de places convenient i distribuir cada persona el seu seient. Estudiar la parada durant el viatge per poder esmorzar. Ajudar a baixar de l’autocar a cada parada les persones que ho necessitin. Abans de cada sortida de l’autocar fer el recompte de persones per no deixar-ne cap de perduda. Atendre si algú es troba indisposat. Preparar el full explicatiu de l’excursió, amb el preu , seient de l’autocar i taula del restaurant. Cobrar a cadascú el preu de l’excursió i posteriorment pagar les visites al restaurant i a l’autocar. Possiblement em deixo algun detall..... Pot ser que una persona sola hagi pogut organitzar 100 excursions? És una cosa cosa increïble. La majoria d’associacions que organitzen excursions tenen una agència que les preparen. Penso que això de 100 excursions organitzades per una persona sola podria ser perfectament de Record Guinness.

A més de tot això encara li queda temps per organitzar Visites Culturals alguns dissabtes al matí. Al restaurant es va produir una petita anècdota. S’havia encarregat un pastís de celebració amb tres espelmes indicant el número 100 que representaven el centenar d’excursions. La responsable del restaurant pensant que el 100 es referia a anys, es va mirar en Miquel i va comentar: “Es conserva molt bé”. La Glòria, esposa d’en Miquel, en to de broma, va comentar: “És que en arribar a casa el poso a la nevera per conservar-lo”. Com ja sabeu el 17 de setembre visitarem els Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. Us hi podeu apuntar el dimarts dia 6. MARTÍ GUERRERO I COTS

11


VISITA CULTURAL - EL PALAU GÜELL El dissabte 9 de juliol de 2011 un nombrós grup de socis de l’Ateneu vam anar al carrer Nou de la Rambla de Barcelona per visitar el Palau Güell. Aquest edifici, obra d’Antoni Gaudí, construït entre 1885 i 1890 per encàrrec de l’industrial Eusebi Güell, va ser la residència particular de la família Güell a finals del segle XIX i principis del XX. L’any 1984, en reconeixement al seu valor excepcional, va ésser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. A la façana principal trobem un entrada monumental que permetia el pas de carruatges i unes magnífiques portes d’arcs parabòlics i reixes de ferro forjat amb l’escut de Catalunya i amb les inicials E i G del propietari. Al vestíbul del palau ens van donar, a cada un de nosaltres, una audiòguia que constava de 24 punts per anar seguint l’itinerari molt ben senyalitzat amb els números corresponents a cada estança. El recorregut comença per l’antic estable del soterrani, on s’ubicaven els carruatges i els cavalls. Hi ha unes grans columnes fungiformes de maó vist. Pujant per l’escala principal arribem a l’entresol, planta dedicada a l’administració dels negocis familiars, inclou el vestíbul de l’habitatge que porta a la planta noble. En aquesta planta hi ha el menjador i altres estances dedicades a la vida familiar i diferents sales d’ús social que condueixen fins al saló central, espai on s’organitzaven recepcions i actes diversos. Aquest saló central és l’eix principal on s’articula tot l’edifici, disposa d’una capella i la tribuna on es col·locaven els músics els dies en què se celebraven actes musicals. Destaca la luxosa decoració, les columnes de marbre, els mobles, els llums de marqueteria, vidrieres, etc. El saló està coronat per una cúpula parabòlica perforada amb uns cercles que amb la llum del dia li donen l’aparença d’un planetari. Seguírem a una altra planta d’àmbit privat de la família que inclou les estances matrimonials, els dormitoris dels fills i la sala de bany. Les golfes actualment es destinen a zona d’exposicions, hi ha exposats els treballs duts a terme els darrers anys al Palau. Al terrat trobem 20 xemeneies de diferents formes geomètriques recobertes amb ceràmiques de colors (el famós trencadís de Gaudí). Destaca, al centre, l’alt con rematat per un penell de ferro, una rosa dels vents, un rap penat i una creu grega. MARTÍ GUERRERO I COTS

12


TEATRE EL GRUP DE TEATRE MARGARIDA XIRGU A L’UCE La LXIII Universitat Catalana d’Estiu va engalanar un any més Prada de Conflent del 16 al 24 d’agost. Les activitats purament acadèmiques es van embolcallar d’una enriquidora mostra d’activitats aportades pel món de l’associacionisme que, vingut dels diferents indrets de parla catalana, va aportar una generosa presència de la nostra cultura popular. La identitat d’un poble que parla català i que es reconeix com a nació va mostrar la seva força en diferents manifestacions: món casteller, teatre amateur, trabucaires, diables, gegants, esbarts, música de bandes, bestiari, cant coral i moltes altres expressions. Aquest any, amb motiu de la celebració del centenari de la mort de Joan Maragall i del cinquantenari de la mort de Josep Maria de Sagarra, la Federació de Grups de Teatre Amateur va ser la protagonista dels espectacles. Es van llegir textos de l’obra de Joan Maragall a càrrec del grup Pentagrama de Valldoreix, Eduard Araujo va impartir una conferència sobre l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra i es va fer la lectura dramatitzada de “La filla del Carmesí” a càrrec del Grup Teatral Margarida Xirgu de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet. Quan la UCE ens va invitar a participar en l’homenatge a J. M. de Sagarra férem tot el possible per adaptar la producció que vam presentar l’any 2009 en el marc de les Festes de Primavera de l’Hospitalet al Centre Catòlic. Donat que la representació era en temps de vacances. haguéssim d’improvisar canvis i substituir aquells actors que no podien ser-hi presents. Tot el grup va treballar intensament en els assajos per tal de tenir a punt l’espectacle. Mai no ens hauríem imaginat que aquesta experiència seria tant gratificant. El públic, que va omplir seients, passadissos i escales de l’amfiteatre, ja ens va rebre amb un càlid aplaudiment quan ens vàrem apropar a la tarima que feia d’escenari. Com a teló de fons decidírem projectar el decorat que Ramon Batlle i Gordó va fer per a l’estrena de l’obra al Teatre Novetats de Barcelona l’any 1929. 13


Abans de res vaig llegir l’escrit que la Matilde Marcé havia preparat com a presentació del grup i d’agraïment a l’organització per fer possible la presència de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet en el marc de l’UCE. I va començar la nostra lectura. De bon principi vàrem percebre una molt bona atmosfera, ens hi trobàvem bé, el públic molt atent ens feia arribar el seu xiuxiueig en aquells moments en qué els actors saben que s’hauria de produir. Dies abans havíem tingut por que una lectura tan llarga es fes feixuga per a l’auditori. No va ser així, i ens vam engrescar i el component dramàtic de la interpretació va anar guanyant terreny a la simple lectura. Sabíem que tot anava bé i nosaltres ens vam deixar portar pel moment màgic. El premi va ser meravellós, aquell públic amb els seus aplaudiments ens deia que havien rebut allò que havien vingut a cercar, la riquesa del poema de Sagarra en l’expressió emocionada dels seus personatges. No us podeu imaginar la gratitud que tot el grup va sentir cap aquella gent meravellosa que havia valorat el nostre treball. Era un públic especial, de tot arreu de les terres de parla catalana, culte, entès i generós que ens havia recompensat amb el seu aplaudiment més enllà del nostre mèrit. Tots ens vam sentir orgullosos d’haver portat el nostre Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet a la Universitat Catalana d’Estiu.

JOAN SOTO

14


COL·LABORACIONS LA FATXENDERIA DE L’AVE

Espanya és un dels països més pobres d’Europa, juntament amb Grècia i Portugal, no obstant això és el país d’Europa que té més quilòmetres instal·lats de via per a trens d’alta velocitat. A Espanya n’hi ha 1.800 quilòmetres en servei, mentre que Alemanya només en té 378 i França 300. La construcció de cada quilòmetre de via de l’AVE costa entre 12 i 30 milions d’euros i el seu manteniment té un cost de 100.000 euros per quilòmetre i any. Llegim als diaris que la línia de l’AVE entre Toledo i Albacete, després de sis mesos de funcionament, ha estat anul·lada perquè solament la utilitzaven 9 passatgers al dia. Aquesta línia tenia una pèrdua de 18.000 euros diaris. Cap polític ni cap tècnic ha estat cessat. A Espanya hi ha tanta corrupció, entre polítics, dirigents de grans empreses, banquers, etc., i els ciutadans estem tan insensibilitzats que fins i tot es permet que persones imputades per corrupció, pendents de judici, es presentin en unes eleccions i a més resultin elegits. La justícia és tan lenta... Tots els economistes saben que els terrenys que envolten les estacions de l’AVE augmenten considerablement de valor. Això també ho saben els especuladors que se n’assabenten quan l’estació està 2 encara en projecte i procuren acaparar el màxim de m de terreny possible. Com és lògic l’augment del valor dels terrenys sempre va en detriment dels salaris dels treballadors i dels interessos de les inversions. ANY 1992 El 14 d’abril de 1992, per fi, s’inaugurava un tren per circular per vies d’ample internacional de 1.435 mm. Però, oh desengany!, no era per connectar amb la frontera francesa i connectar-se amb Europa, sinó que s’iniciava a 800 km de la frontera i en direcció sud, o sigui de Madrid a Sevilla. A Europa els trens circulen regularment passant d’uns països als altres, a Espanya no en pot entrar cap, solament algun tren espanyol entra a Europa passant per uns espais amb mecanismes especials que fa que les rodes s’adaptin a la mida europea. 15


ANY 1848 El 28 d’octubre de 1848 s’inaugurava per primera vegada el tren de Barcelona a Mataró, després de superar molts entrebancs, però no va poder ésser amb la via d’ample internacional com pretenia el senyor Ignasi Pascual Inglada, sinó que es va fer a l’amplada de “seis pies castellanos” o sigui de 1.668 mm ( 233 mm més ample que l’europeu). El senyor Pascual Inglada va ésser expulsat del Consell d’Administració i titllat de “mal español”. Aquesta incomunicació, agreujada pel mal funcionament del trens a l’interior del país, ha fet que les carreteres estiguin plenes de camions. Tota l’exportació espanyola a Europa, especialment de fruites i verdures, ha d’ésser transportada amb pèrdues de temps i encariment de preus que fan difícil la competència amb altres països també exportadors que tenen trens que circulen sense obstacle d’uns països als altres. Hem de passar per la vergonya que, pertanyent a la Unió Europea, quan han passat 163 anys de circulació de trens a Espanya, l’amplada internacional encara no ha arribat a la frontera francesa. MARTÍ GUERRERO I COTS

16


OFEGAR LA LLENGUA

En aquests darrers mesos, escric aquestes ratlles a mitjans juliol, la llengua catalana s’ha vist sotmesa a tot un seguit d’agressions que l’han feta trontollar i l’han deixada mig estabornida. No n’hi ha per menys: tancament de TV3 i supressió de les escoles de línia valenciana, al País Valencià; eliminació de la Direcció General de Política Lingüística, tancament de Ràdio Televisió Mallorca i intent que el català deixi de ser la llengua vehicular a les escoles, a les Illes; esforços de determinats personatges per trencar l’hegemonia i el bon funcionament de la immersió lingüística en l’ensenyament, a Catalunya; negativa a l’oficialitat del català i limitacions a l’etiquetatge dels productes en llengües no oficials, per part del Parlament Europeu; ... i fa pocs dies, projecte de canviar la llei de llengües perquè el català deixi de ser considerat llengua pròpia, a l’Aragó (Franja de Ponent). Déu n’hi do! No és pas poca cosa l’anterior llista de greuges! És prou llarga i intensa com perquè els catalanoparlants ens comencem a preocupar per l’esdevenidor de la nostra parla, malgrat que per aquests verals hi ha qui està ben tranquil, com si a ell no l’afectessin les mesures que van prenent, de manera subtil i intel·ligent, els enemics de la llengua catalana. Ens trobem davant d’una ofensiva en tota la regla contra el català, dirigida a cadascuna de les demarcacions que componen l’àmbit dels Països Catalans, especialment contra les més febles lingüísticament parlant. Aquesta circumstància, per si sola, demostra que els enemics de la llengua catalana són ben conscients del terreny que trepitgen i que tenen molt clar quina és la realitat territorial, cultural i idiomàtica (llegiu Països Catalans) que cal escometre, realitat que, en canvi, molts ciutadans del Principat semblen tenir, després d’anys i panys, encara molt confusa. Per si entre els pocs que heu tingut la santa paciència de llegir aquestes ratlles fins aquí, encara hi ha qui no se sent al·ludit pel que està passant al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent, i creu que tot plegat no són res més que 17


tambors llunyans, m’he permès la llibertat de manllevar d’un article del valencià Eugeni S. Reig, la traducció lliure al català d’un poema del pastor luterà alemany i Premi Lenin de la Pau entre els pobles, Martin Niemöller (1892-1984). Diu així: Primer van anar contra els jueus, però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no era jueu; després van anar contra els comunistes, però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no ho era pas; van anar contra els intel·lectuals, i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era; després van anar contra els periodistes, i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era; fins que un dia van anar contra mi, però llavors ja era massa tard.

Com ben segur haureu endevinat, l’anterior poema fa referència a l’Alemanya dels anys 30 del segle passat. Amb ell, l’autor es queixava de la passivitat dels seus conciutadans davant les primeres accions del règim hitlerià, que perseguien l’eliminació de determinats col·lectius humans per raons diverses: ètniques, religioses, ideològiques, d’orientació sexual, de salut mental, etc. Accions que, a poc a poc, acabarien desembocant en el terror nazi que va dominar i aterrir la major part d’Europa, fins a esdevenir un dels pitjors desastres de la història de la humanitat. Per sort, al cap d’uns anys les coses tornaren a mare. Tots sabeu prou bé com van acabar. Eugeni S. Reig utilitza la denúncia que Martin Niemöller fa de la inhibició de les persones honrades, de la gent de bé i sensata del poble alemany, davant el nazisme, per fer-ne un símil sobre la situació actual de la llengua catalana. Ve a dir que, tots plegats, si ens abstenim de fer front als atacs contra la nostra parla i la nostra cultura, potser algun dia ens en penedirem, perquè si els seus enemics aconsegueixen destruir-les i eliminarles, nosaltres també serem responsables de la seva desaparició. El recentment traspassat escriptor i excel·lent articulista Miquel Pairolí ja ens avisava dels mals temps que s’acosten quan, en un dels seus darrers articles a l’Avui, deia que l’objectiu de la campanya anticatalana era obvi: minoritzar, reduir i ofegar 18


lentament la llengua catalana en benefici de l’espanyola. Estava convençut que l’atac contra la immersió lingüística a Catalunya seria el proper front on envestirien els qui li volen mal. Sens dubte tenia tota la raó l’escriptor gironí. Els enemics de la llengua catalana saben molt bé que la immersió lingüística és el punt fort, el nucli, que cal trencar. No en tenen prou amb el bilingüisme, ni amb saber que al pati de les escoles catalanes i als carrers i places del país hi domina el castellà. En volen més.

Tal com diu un meu company de feina, si a Catalunya es perd la immersió lingüística ja podem dir adéu a la llengua catalana. PERE JUHÉ I ORIOL 19


EN RECORD D’UN AMIC

El proppassat 29 de juliol ens va deixar l’amic, soci i membre del Grup Teatral Margarida Xirgu de l’entitat Anton Samsó i Negre. La gent de l’Ateneu recordem amb emoció tant les seves interpretacions en diverses lectures dramatitzades i recitals de poesia que darrerament s’han dut a terme, com la seva excel·lent actuació en l’obra La filla del Carmesí. Malauradament no podrem gaudir més del seu bon fer en el teatre, però especialment el trobarem a faltar com a persona i amic. ATENEU

20


POESIA CATALUNYA Sola, malalta, esparracada, muda, un altre cop, encara jove, esclava. La volta de ton cel, com sempre blava, sostre de tes presons esdevinguda. Ara et retreu ton somni de vençuda que no vas ésser, com et pertocava, escometent tos enemics prou brava, emparant ton honor gaire tossuda. Neta et veuràs de tos pecats un dia per tanta sang i tanta llunyania, per la vergonya i per l’amor dels teus. Com saba pacient sota l’escorça més viva revindrà l’antiga força quan es desvetlli d’amagat dels déus. Pere Quart En commemoració aquest 2011 del 25è aniversari de la mort de Joan Oliver – Pere Quart.

21


OPINIÓ

SEMPRE ÉS MOMENT PER SER LLIURES

No fa pas gaire he acabat de llegir un llibre titulat “Ciutadà de l’imperi” de Brandshaw Gillian. No em voldria estendre en l’argument ja que no és l’objectiu d’aquesta Opinió. Resumint, tracta de la història d’un home de negocis d’Alexandria que gaudeix de la ciutadania romana i que viatja cap a la capital de l’imperi, Roma, a l’època del regnat de l’emperador August, amb la intenció de cobrar un deute a un important membre del govern romà, i les peripècies que tot plegat li comporta. L’esmentat protagonista va acompanyat de dos esclaus amb qui manté una relació oberta, de respecte i comprensió, i fins i tot una certa tolerància per part de l’amo envers les susceptibilitats dels seus esclaus. En resum, un amo bondadós, comprensiu i just. En un moment del llibre, després de veure morir assassinat un dels seus dos esclaus a mans d’uns pinxos a sou d’un dels seus enemics, i en què l’home veu perillar la seva pròpia vida, decideix oferir la llibertat a l’esclau que li resta, un jove de vint i pocs anys. Una de les reflexions que li fa el jove esclau a l’alexandrí, després que aquest li ofereixi la llibertat, és que mentre ell sigui el seu esclau tindrà un lloc on viure, una feina, menjar, i que, malgrat la seva condició d’esclau viurà millor que molts dels homes lliures que ha conegut. Malgrat tot, el jove, agraint de tot cor l’ofrena del seu amo, accepta la proposta de llibertat. En el fons, el que vol el jove esclau és decidir per si mateix. No li importa si en un futur estarà més o menys bé en contra del suposat benestar assegurat que podria tenir al costat de l’amo. Mai hi ha res de segur i el que vol és poder ser responsable de les seves pròpies decisions, tant dels encerts com dels errors. Potser amb el temps se’n penedeixi, que la vida, al final, no li vagi gens bé, però, si no ho intenta, mai no ho sabrà. D’altra banda, quedant-se tal i com està mai sabrà el que per ell mateix hauria pogut aconseguir. Sent realista, quedant-se al costat del seu amo, tampoc té el futur assegurat al cent per cent, és el que podríem anomenar la lletra petita. L’amo podria morir o arruïnar-se i potser llavors les coses es posarien

22


realment magres: el podrien vendre a un altre amo potser no tan bona persona i en unes condicions gens favorables. Fins i tot davant d’un futur incert, fosc i ple de perills un home ha de poder decidir. Això té un nom i es diu “llibertat”. I la llibertat no tan sols pot afectar un home, sinó també a tot un conjunt, és a dir, a un poble. Potser penseu, després de tot l’exposat, que el jove ha pres de decisió correcta, però voldria afegir una nova reflexió al tema. Què

pensaríeu si el mateix esclau, en lloc de ser un jove fort i en plenes condicions fos un home adult o fins i tot un vell? Creieu que la llibertat és només per els més joves? Que potser un home o dona ja grans no poden tenir el dret a escollir i equivocar-se? És el lligam de la seguretat i la incertesa més fort a mesura que van passant els anys? És per això que es diu que a mesura que ens fem més vells també ens tornem més conservadors? Per a la vostra informació, a l’antiga Roma, no era estrany que, quan un esclau arribava a una edat determinada, ja fos perquè no complia els desitjós de joventut dels seus amos, o bé perquè ja no tenien la mateixa força o salut per dur a terme les feines que, com esclaus, tenien encomanades, eren venuts i enviats a mines o altres feines penoses i perilloses, algunes en condicions esgarrifoses on, a tot estirar i després de patir força, morien al cap d’uns pocs mesos.

23


Renunciar a la llibertat, ni que sigui per seguretat, por o incertesa és un greu error. Aquells que et priven de ser lliure, per més bona intenció que puguin tenir, sempre tindran l’oportunitat de poder actuar d’una forma pitjor que qualsevol d’aquelles que et podries haver imaginat quan vas renunciar a perdre l’esclavitud. Si ja ho intenten moltes vegades amb els homes lliures, què no han de fer contra aquells que no ho són! Té edat la llibertat? Té data de caducitat? Des de quan els anys transcorreguts o una tradició són justificants d’una opressió? Algunes vegades, discutint sobre les conseqüències dels fets de l’Onze de Setembre de 1714 i les reivindicacions catalanes al respecte, m’han donat com a resposta, mig enfotent-se, que d’allò ja han passat gairebé 300 anys. Que caldria mirar cap al futur i no cap al passat. Que cal sumar i no restar. Sempre la mateixa trampa! Paraules que no es creuen ni ells, que es vanaglorien d’haver estat 800 anys a fer fora els musulmans de la península. El futur no entén de si fa 300 anys o 300 dies. Entén de drets, de llibertat i d’injustícies. I si aquestes últimes duren 1.000 anys, ho són com si fos el primer dia. El futur d’avui dia, en un món modern i democràtic, només es pot entendre en llibertat. La llibertat de poder decidir el nostre futur per nosaltres mateixos.

CARLES FARRÉS

24


HO SABÍEU? ALERTA ALS ROBATORIS! Tota la vida hi ha hagut lladres, és un dels “oficis” més antics del món. Si vivies en un poble i anaves per algun assumpte a la ciutat, sempre t’alertaven: compte amb els carteristes! Avui en dia, però, el risc de ser robat ha augmentat considerablement a tot arreu. Quan pugem en un transport públic, especialment al metro, l’instint fa que protegim més bé la bossa, o guardem la cartera, el mòbil, les claus, etc. en alguna butxaca de difícil accés. No fa gaires dies, malgrat haver pres aquestes precaucions, en un vagó del metro, a l’estació de la plaça de Catalunya, dos individus envoltaren el meu company intentant acorralar-lo; ell, afortunadament, se’n va adonar i ens vam apartar. No van aconseguir els seus propòsits amb nosaltres, tot i que segurament ho farien amb alguna persona que anés més distreta. A fi d’aturar al màxim les actuacions dels carteristes, aquest estiu la Guàrdia Urbana de Barcelona patrullarà – d’uniforme- al metro per ajudar els Mossos d’Esquadra en la vigilància. S’espera que la seva presència serveixi com a element dissuasiu per als lladres i els viatgers estiguem més tranquils, però això no vol dir que relaxem la nostra pròpia protecció, és clar. Cada policia haurà de baixar als vestíbuls i les andanes durant una hora de la seva jornada. El gruix d’agents pensa si aquesta mesura no afectarà en excés el servei, perquè suposa una ampliació de les tasques que tenien fins ara. Es veu que tenen por d’haver de treballar massa... Dins la mateixa policia es comenta que el combat contra els robatoris no serà efectiu fins que no viatgin d’incògnit agents de paisà dins dels trens per tal de poder agafar-los “in fraganti”.

25


Que ens entrin a robar a dins de casa també és una cosa que ens preocupa cada cop més; el nombre de casos no para de pujar. Si fem cas de les estadístiques, aquestes apunten un augment –comparant el primer semestre de 2010 amb el de 2011- del 13’86% en els robatoris amb força (o sigui, els efectuats esbotzant alguna porta o finestra quan no hi ha ningú), i del 3’95% en els robatoris amb violència (que, evidentment, són els que es troben amb gent a l’interior de les vivendes). Els Mossos ens tranquil·litzen afegint-hi que els violents “només” representen el 3% del total d’assalts. Més informació: a Catalunya hi ha, aproximadament, uns tres milions d’habitatges censats i “només” una mitjana del 0’34% -incloses primeres i segones residències- han patit un robatori (els sembla poc?). Preguem, doncs, de no entrar dins d’aquests “petits” tants per cent, i que el “pla especial de lluita contra els robatoris” que la policia ha dissenyat, segons va notificar el 18 de juliol la cúpula uniformada dels Mossos d’Esquadra, funcioni. Els qui no paren d’innovar són els professionals del furt. En algunes zones de muntanya, per exemple, hi ha hagut denúncies de robatoris en els quals l’assaltant, o assaltants, s’han quedat allotjats a l’habitatge uns quants dies. Fins i tot han arribat a robar i ocupar diverses cases d’una mateixa urbanització; això sí, tocant el dos en arribar el cap de setmana, que és quan poden aparèixer els propietaris. Una bona sorpresa veure que a sobre que t’han robat s’han quedat a casa teva a passar unes vacances...! Una altra cosa a tenir-hi en compte: la franja horària més perillosa perquè entrin a robar en les zones del litoral –a les altres no ho diuenés des de les 10 del matí a les 2 del migdia, no durant la nit, com tothom ens imaginem. I encara una altra sorpresa: El perfil de les bandes sembla que ha canviat. Encara en queda alguna de ciutadans de l’Est europeu, però actualment són majoria els detinguts de nacionalitat espanyola. Potser els estrangers són més llestos i no es deixen atrapar? O potser ens ho diuen perquè si pensem que els lladres són “nostres” ens sabrà menys greu que ens furtin? Els camioners també són víctimes dels rapinyaires. Aquests “pispes” de procedència estrangera -albanokosovars, serbis o magrebins-, joves (entre 25 i 45 anys) i organitzats en bandes de tres o quatre membres, tenen especialment dos objectius: les targetes de carburant i la mercaderia transportada. Actuen sobretot en els aparcaments del municipi fronterer de la Jonquera i les àrees de servei i de descans d’aquest tram de l’autopista AP-7.

26


Ho fan, principalment, els caps de setmana, quan l’afluència de camions aparcats és important perquè França restringeix el pas d’aquests vehicles els dissabtes i diumenges. Si és de dia forcen la cabina del camió per sostreure la targeta del carburant i tot el que troben a l’interior (mòbils, dispositius GPS, ulleres de sol...), que venen al mercat negre. De nit –els anomenats “teloners”- fan un petit forat o un tall a la lona i, si la mercaderia els interessa (principalment productes de perfumeria, cosmètica o electrònica), forcen la porta posterior del camió per sostreure-la, carreguen el que han sostret en un vehicle llogat o bé robat, i a revendre-ho s’ha dit! Els Mossos, per poder eliminar en tant que sigui possible aquests problemes, a més de patrullar i prevenir, demanen la col·laboració dels propietaris dels aparcaments amb mesures de control, com la col·locació de càmeres de video-vigilància, tancar els espais d’estacionament, il·luminar la zona i fins i tot posar-hi guàrdies de seguretat. També insten els empresaris de les gasolineres perquè extremin el control de l’ús de les targetes de carburant. Entre tots hem de prendre mesures per dificultar el màxim la “tasca” a aquestes persones a qui agrada tant apropiar-se del que no és seu. Ho aconseguirem? ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Joan Soto.


Amb la col·laboració de:

ADMINISTRACIÓ DE FINQUES CONTRACTES DE LLOGUER I COMPRA VENDA TRASPASSOS  ASSEGURANCES TRAMITACIONS  GESTIÓ I ASSESSORAMENT IMMOBILIARI

PÈRIT JUDICIAL IMMOBILIARI

11-09  

Xipreret 09-2011

Advertisement