Page 1

ANY XXXII – Núm. 349 JULIOL 2011

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JULIOL DISSABTE 9: a les 10 del matí. Visita cultural guiada al Palau Güell de Barcelona. Inscripcions a secretaria fins al dia 1 de juliol. DISSABTE 16: a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 283 a la Ciutadella Ibèrica de Calafell. Inscripcions el dia 4 de juliol. DISSABTE 23: a 2/4 de 7 de la tarda. A la sala d’actes de l’entitat, representació de l’obra MOBIL, de Sergi Belbel, a càrrec dels juvenils del grup Margarida Xirgu de l’entitat.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DISSABTE 3: a les 7 de la tarda. Representació de l’obra DAKOTA a càrrec del grup teatral Margarida Xirgu. Lloc: Centre cultural de Bellvitge, Av. Amèrica, 69, amb motiu de la Festa Major. Del DILLUNS 5 al DIVENDRES 16: Exposició de llibres, revistes, propaganda turística, pòsters, etc. per preparar un curs d’ESPERANTO el proper mes d’octubre. DIJOUS 8: A a les 8 del vespre. A la sala d’actes de la entitat, “l’11 de setembre” presentat per Matilde Marcé i lectura de poesies adients a càrrec d’alguns socis DIUMENGE 11: Al matí, ofrena floral amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. A la Rambla de la Marina. DISSABTE 17: A les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 284 als Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. Dinar a Maçanet de la Selva. Inscripcions a secretaria fins al dimarts 6 de setembre. DILLUNS 19 i DIMARTS 20: A la sala d’actes de l’entitat. Exposició “Les paraules immigrades” presentada per: Institut Llobregat. DIJOUS 22: A les 8 del vespre. A la sala d’actes de l’entitat, xerrada col·loqui “Per què ens cal una llengua internacional neutral” a càrrec del Sr. Martí Guertrero i Cots.

TALLERS CURS 2010-2011 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Pàgina Web en procés de modificació: http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL El passat 9 de juny va tenir lloc, a la sala d’actes de l’Ateneu, la conferència/presentació dels projectes de noves activitats que diferents socis de la nostra entitat proposen desenvolupar el curs vinent. Pels que no vàreu poder assistir-hi i hi estigueu interessats, en les pàgines que segueixen hi trobareu un article de Carme Jorba que ens en fa un resum i on surten enumerades les propostes presentades que de moment són provisionals, és a dir subjectes a canvis, i que encara tenen pendents de definir els horaris de realització. De totes maneres, us seguirem informant. D’altra banda, les modificacions produïdes en el cartipàs de l’ajuntament de l’Hospitalet, una vegada passades les eleccions municipals de 22 de maig, ens han portat un nou regidor de districte I, Alfons Salmeron, al qual donem la benvinguda. En contrapartida, l’anterior regidora Verònica Rodríguez n’ha quedat fora, cosa que lamentem ja que tothora les relacions de l’Ateneu amb ella van ser d’una gran cordialitat. Des d’aquestes pàgines del butlletí Xipreret li volem donar les gràcies pel bon tracte rebut i per la seva permanent bona predisposició vers la nostra entitat. No ens queda res més que desitjar-vos unes molt bones vacances d’estiu i que al setembre torneu amb energies renovades. Per descomptat, que el Xipreret continuarà estant amb vosaltres per informar-vos de tot el que afecta l’Ateneu.

JULIOL


PORTADA EDIFICIS EMBLEMÀTICS LA TORRE BLANCA

Aquest mes resseguirem la història de l’última de les masies senyorials construïdes al segle XVI, que al llarg dels anys ha estat coneguda amb diferents noms: la Torre Blanca, l’Harmonia, l’Ateneu i de nou l’Harmonia. Encara era anomenada així, la Torre Blanca, a mitjan segle XIX en l’escriptura de propietat: “una casa llamada Torre Blanca, con jardín, era, pajar y huerto con aljibe y gallinero, cuya superficie total es cerca una mojada y media de terreno, del cual el huerto ocupa 5/8, la era media mojada y lo demás en casa y jardín”. Potser, quan s’edificà el 1595, es va fer sobre una casa anterior, com ja hem vist que va passar en altres casos, que podia ser anomenada Torre Blanca, per formar part de la hisenda d’aquest nom. És una edificació de planta quadrada, amb planta baixa, pis i golfes, amb coberta de quatre vessants, porta adovellada, finestrals amb llindes esculpides (en la del mig hi ha la data de construcció), una galeria amb arcs de punt rodó i una torreta a la cantonada del carrer del Xipreret. Ha estat objecte de diverses restauracions que n’han modificat l’aspecte exterior com per exemple, durant uns quants anys, unes escales adossades a la façana o el nombre d’arcs que de set han passat a 11 i, en la darrera, també se n’ha canviat totalment l’interior, que fins aleshores havia conservat l’estructura tradicional de les masies. Per la importància que van tenir, per a la nostra ciutat, la Torre Blanca i l’hospital que en va formar part, trobem més informació que en altres casos, i també perquè ha tingut més ocupants diferents al llarg dels anys. Ja en un pergamí del gener de 1057, la propietària la deixava en herència a la Canònica de la Santa Creu. És la referència més antiga que en tenim. Al segle XII, la finca era propietat de l’orde dels hospitalers o de Sant Joan de Jerusalem, que hi construïren un hospital. A partir de 1215 ja trobem en escrits i repetidament els noms de la Torre Blanca i de l’hospital de Provençana, més tard anomenat de la Torre Blanca.

2


Per veure la importància d’aquella finca, només ens hem de fixar en aquests dades: tenia jurisdicció pròpia, que encara s’esmentava al segle XVII, comprenia parts d’Esplugues i de Provençana. Tenia homes i dones pròpies, so de campana, sitja i presó, exempció de delmes i primícies, etc. A més li pagaven censos diversos poblacions del voltant. El cens propi de la Torre Blanca era de tretze quarteres anuals de blat a l’orde dels hospitalers. El 1242 l’orde de Sant Joan de Jerusalem establia la Torre Blanca a Ramon Guerau, la família del qual la tindria durant més de cent anys. El 1370, un descendent seu, Francesc Guerau, la va vendre a Bernat Rosell. La venda incloïa, a més de les terres que anaven d’Esplugues fins al Pla, sis peces de terra separades, una de les quals era un tros amb oliveres a l’hort d’en Paratge, que afrontava al nord amb el Camí Ral (carrer Major) on s’alçarà més tard el petit hospital que donarà nom definitiu al poble. El 1387, entraren en escena els Oliver: Bernat Rosell tenia una filla, Angelina, que es casà amb Bernat Oliver (Els Oliver ja eren al poble, si més no, des de 1343, segons Jaume Codina). Bernat esdevé, doncs, el propietari de la Torre Blanca pel seu casament. A partir d’aquí és difícil seguir la línia successòria dels Oliver, ja que són molt nombrosos i es repeteixen els noms de pila, sense, però, el segon cognom, com ja hem vist que era costum en aquells temps, fet que no ens permet identificar cada individu. Tanmateix trobem un altre Bernat que el 1563 es casà amb Àngela Oliver, parenta seva, el fill dels quals, Pere, sembla que és qui va fer construir la masia senyorial el 1595. Els Oliver formaven part de les famílies influents de la vila (tots ells foren diverses vegades jurats) i anaven incrementant la seva fortuna amb casaments amb dones riques com el fill de Pere, Francesc, que, el 1614, es casava amb Margarida Coll que li aportà un dot de 1.000 lliures, quan, en general, els dots no passaven de les 400. El fill de Francesc, Miquel, es va casar amb Maria Anglada que també aportà 1.000 lliures de dot. El seu nét, Miquel, conegut com el Miquel de la Torre, ocupà diversos càrrecs municipals (el trobem encara de batlle el 1719), però, tot i que les seves finques eren las millors del terme, les tenia hipotecades i es va anant venent les terres (el 1715, 4 mujades a la Parellada junt a la Riera de la Creu i 6,5 mujades vora mar; el 1717, 5 3/4 mujades a la Torre Blanca i el 1727 venia als regidors l’hostal de Collblanc per 1.450 lliures). Tot i així, quan morí el 1729, estava carregat de deutes i hipoteques i els seus creditors liquidaren totalment el seu patrimoni. El juny d’aquest mateix any embargaven les garbes i les garberes del camp del Riu a la seva viuda, Teresa Feu.

3


De fet, però, aquest final hauria pogut ser molt diferent perquè Miquel tenia una filla, Francesca, que el 1707 es va casar amb Francesc March, un hisendat d’Esparreguera, que va morir prematurament sense haver complert la promesa de portar el cognom Oliver (Francesca havia aportat com a dot l’heretat paterna). Havien tingut un fill, “Francesc March, que als 15 anys s’enamorà d’un dona que li doblava l’edat i sembla que no gaire recomanable, a la qual havia donat paraula de casament, i la família, fins i tot, arribà a desheretar-lo” segons Jaume Codina (de fet, trobem Francesc March i Oliver a Esparreguera, vila natal del seu pare, el 1752-1756, en diferents contractes fets amb gent de l’Hospitalet). A partir d’aquí, no sé qui fou el nou amo de la Torre Blanca. En els llibres de comunió, el primer de 1764, no hi surten ni Ca n’Oliver, ni la Torre Blanca, de segur que hi consta el nom del nou propietari o dels masovers... Podria ser can Rufasta, que s’hi que hi surt darrere el quarter, si tenim en compte que Marià Rufasta i Prats, propietari a l’Hospitalet, era un notari de Barcelona que, a més de tenir força clients a la vila, també tenia relació amb els Oliver, o potser Can Sunyer..., això, és clar, només són especulacions. En tot cas, a mitjan segle XIX, la finca era propietat de Maria Montserrat d’Angulo i d’Agustí que la va arrendar a una entitat, el Casino de la Armonia, fundat per un grup d’hospitalencs i que iniciava les seves activitats el 1869. En donar-los carta blanca, adequaren el local a les seves necessitats. Tot i que els cartells i les invitacions que ens han arribat no passen del 1920, sembla que La Armonia va estar activa fins a mitjan anys vint, si més no, segons referències de familiars d’antics socis. El 1934, l’edifici, després d’hostatjar l’Escola Montessori, estava vacant, i l’Ateneu de Cultura Popular, fundat el 1932, estava buscant una nova seu i el llogà per un preu mòdic amb la condició que arreglarien l’interior del casal que estava fet una ruïna, cosa que van complir amb il·lusió bona part dels socis. L’Ateneu hi estaria fins al 1939 quan, a l’arribada dels Nacionals, en foren expulsats i el seu patrimoni destruït. Durant els anys de la Dictadura, la finca fou ocupada per la Falange que hi instal·là la Delegación de Juventudes. El 1966, l’Ajuntament la comprà, però Las Juventudes de Falange i la Sección Femenina continuaren ocupant-la. D’altra banda, el 1975, l’edifici era declarat Monument local d’interès històric. El 1978, l’Ateneu retornava a la seva seu, gràcies a les gestions de socis d’abans de la guerra amb Josep Bordonau al capdavant, i després que el ple de l’Ajuntament, sota la presidència de l’alcalde Joan Perelló, l’hi cedís per deu anys. L’entitat, que novament hagué de restaurar 4


l’estatge molt malmès, reprengué amb força les seves activitats fins que, a finals de 2002, va haver de marxar-ne per unes obres imprescindibles i ja no hi tornaria. Actualment, restaurat per l’Ajuntament, s’ha convertit en un museu amb el nom de L’Harmonia. Personalment crec que hauria estat millor posar-li el nom de la Torre Blanca, el nom genuí i més important en la nostra història que el de l’Harmonia que fou senzillament un casino que va ocupar la finca durant uns 60 anys i hi va desenvolupar actes culturals i d’esbarjo. I no és que l’Harmonia no hagi estat present en la meva història familiar, diversos familiars paterns i materns en foren socis fundadors, el meu avi matern hi anava amb els seus fills el diumenge a fer el vermut i la meva mare i les meves ties hi anaven a ballar i prenien part a la rua de Carnestoltes, i, a casa, el record d’aquells temps de l’Harmonia fou sempre present en les evocacions del passat. MATILDE MARCÉ

Fonts consultades: Hospitalencs d’ahir de Francesc Marcé i Sanabre. Col·lecció La Medusa, editat per l’Ateneu de Cultura Popular, 1994. Pagesos de Provençana de Jaume Codina. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1987. Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Mèrida.

5


CONVERSES

Respon: Carlos Rehder Nat a: Barcelona Edat: Casat Estat: 70 anys Professió: Psicòleg

Aquest mes ha estat el senyor Rehder, psicòleg, que ha tingut la gentilesa de contestar lers nostres preguntes. Si no hi teniu inconvenient, us faria res explicar-nos on vàreu néixer i quin era el vostre entorn familiar? Guardeu algun record especial d’aquells anys d’infantesa? Vaig néixer a Barcelona, al barri de Gracia, tocant a la travessera de Dalt, de pare suís i mare catalana. A casa meva parlàvem castellà i no vaig començar a parlar català fins als setze anys, cosa que no és d’estranyar si tenim en compte l’època franquista. Quan tenia dotze anys va néixer el meu germà, això va fer que sempre fóssim dos fills únics i, com que només tenia una cosina i està a Suïssa, no vaig tenir familiars de la meva edat. Quina va ser la vostra primera escola? I en quina vàreu cursar els estudis de primària i de batxillerat? En vau treure bones experiències per al futur? Vaig anar a pàrvuls a unes monges i després quatre anys als jesuïtes, d’on vaig passar per acabar el batxillerat a l’Acadèmia Condal. Cap d’aquestes escoles estava al meu barri, fet que va fer que no tingués amics al voltant de casa. Naturalment això no va fer pas que no en tingués. En vaig tenir i molts però en acabar els estudis vaig perdre la pista de molts d’ells i tot sovint els he retrobat inesperadament en qualsevol lloc. Quan i com va ser que vinguéssiu a parar a l’Hospitalet? 6


Van passar els anys i la meva vida sentimental era una mica erràtica. Sortia amb noies, sense cap desig de comprometre’m ni d’estabilitzar-me. Les noies eren quelcom dels caps de setmana, per passar una bona estona junts, xerrar, ballar, fer esport...No recordo el motiu concret però portava un parell de mesos sense cap parella, quan un amic em va concertar una sortida un diumenge a la tarda amb una amiga de la seva nòvia. Les dues noies eren de l’Hospitalet, un lloc desconegut i llunyà per a mi, on no havia estat mai. La tarda es va fer curta i encara la recordo tot i que fa més de quaranta-tres anys. Però no tot era tan bonic. Calia acompanyar-la a casa. Aleshores va començar un viatge inacabable, tenint en compte que estava acostumat a estar a quatre parades de metro del centre de la ciutat. Vam agafar el que a les hores es deia “el transversal”. Vam passar tres parades, quatre, cinc... i allò no s’acabava mai. Finalment arribàrem a Santa Eulàlia. Vam baixar del metro i carrer avall. Però no penseu pas que ja havíem arribat. No, no. Allò encara era més lluny. Tenia la impressió que era com si hi hagués una catifa i algun malintencionat anés estirant-la des de l’altre extrem. Vam baixar a la rambla de Just Oliveras i vam caminar fins a can Serra... Per tornar a casa vaig agafar un taxi. Ja recordeu allò de les carretes, oi? En el meu cas, va ser la intel·ligència d’una dona el que anys després, quan ens vam casar, em va dur fins al que, per a mi, al principi no era més que una ciutat dormitori. Sabem que sou llicenciat en Psicologia Clínica per la Universitat de Barcelona. Què us va portar a escollir aquests estudis? Quin era l’ambient universitari que vàreu trobar en aquells anys? Amb el pas dels anys, mirant-ho des de lluny, m’imagino com un nen solitari, i pot ser això el que em va influir més tard en l’elecció de la carrera: Primer per entendrem jo mateix i en acabat els altres. Al començar els estudis ho vaig fer un pèl més tard del que em pertocava ja que no hi havia psicologia a Barcelona. Calia anar a estudiar a Madrid. Quan la van posar aquí m’hi vaig afegir de seguida. l primer curs tot va anar normal. El segon van llençar el bust d’en Franco per la finestra del rectorat i declararen l’estat d’excepció. Els aldarulls ja van fer tancar més d’un mes la universitat. El tercer va anar com el segon: assamblees, crits, corredisses davant de la “poli”, pancartes, vagues... Resumint, que amb aquest ambient no era fàcil estudiar. Amb els anys la distància em va fer adonar que aquell maig va ser conegut després com “el maig del 68". Això potser ho explica millor. Què es exactament la Psicologia Clínica ? 7


A la meva època hi havia tres especialitats: industrial, escolar, i clínica. La clínica incloïa tots els temes relacionats amb teràpia de parella, malalties mentals i nervioses i teràpies de conducta. Tot això es podia enfocar des d’una perspectiva psicoanalítica o conductista. Amb el pas dels anys es continua igual. El que ha variat és el fet que els psicòlegs s’han incardinat molt més en equips interdisciplinaris dintre dels hospitals. Això ha dut a una major especialització com a oncopsicòlegs, neuropiscòlegs, etc. Acabada la carrera vàreu començar a treballar en diferents centres d’ensenyament, podríeu fer-nos cincs cèntims de com us va anar aquesta etapa professional? Us va ser prou profitosa? Com era costum aleshores, els directors, per completar la jornada, et feien fer classe. Jo procurava variar les assignatures –sempre de lletres– fet que m’ajudava a conèixer millor els nois i a comprovar si l’estudi psicotècnic, fet a base de tests al començament de curs, havia sigut o no encertat. Jo m’ho passava bé amb la companyia dels adolescents i ells tampoc semblen haver-me oblidat quan, després de molts anys ens hem retrobat al facebook. Vaig aplicar moltes teories que havia estudiat a la carrera i que em van ser molt útils per dominar els coneixement de la naturalesa humana. Fent un saldo, cal dir que em va ser molt positiu. Si no estem equivocats, l’any 1990 vàreu fundar el centre de psicologia que es troba situat al carrer de Rossend Arús de l’Hospitalet. Què us va portar a fer aquest pas cap a l’exercici lliure de la professió? Vàreu deixar el món de l’ensenyament? En efecte, aquell any aparentment vaig fer un gir força brusc de les meves activitats, però, encara que la meva Tesina està dedicada a la infància i l’adolescència, ben aviat vaig adonar-me a les escoles que molts dels problemes dels nois ho eren en realitat dels pares. Lògicament, cada cop vaig atendre més adults que escolars, fins que va arribar un moment que em vaig decidir a instal·lar-me pel meu compte i atendre tan sols adults, deixant el món infantil a les meves companyes de feina. Evidentment vaig abandonar el món escolar per dedicar-me únicament al despatx. Si us demanéssim un consell, per quin tipus de problema ens recomanaríeu acudir a un centre de psicologia?

8


Per problemes familiars, tant de parella com entre pares i fills, i, si per desgràcia s’arriba a la separació, per tornar-vos a centrar després del divorci, en especial si sou la part que han deixat. Per problemes escolars: Dislèxia, dislàlia, discalculia, dificultat per estructurar el que s’estudia, hiperactivitat, etc. Timidesa, dificultats de relació amb els altres, fòbies, depressions, ansietat, estrès, obsessions, insomni, tics, síndrome de tourette, etc. Problemes emocionals, estudis de personalitat, tests, etc. El vostre despatx cobria un ampli ventall d’especialitats psicològiques ? O estava especialitzat en un tractament concret? Al despatx érem quatre psicòlegs, fet que ens permetia abastà un ampli espectre de possibilitats i atendre molts pacients cada dia, tenint en conte que les visites són d’una hora de duració. Després de la meva marxa, el van reestructurar afegint-hi un logopeda –especialista en els problemes de pronunciació del llenguatge- i un pedagog. Creieu que la societat catalana, a diferència de les d’altres països, manté uns certs prejudicis per tot el que envolta la psicologia? O aquests prejudicis es van superant? Ja he dit que sóc de la primera promoció de psicologia a Barcelona. Recordo que aleshores la gent em demanava ¿Què estudies?... ¿Psique...? Més endavant, els pacients s’amagaven de venir a un psicòleg i molts venien mitjançant els seus fills. Molt pocs per iniciativa pròpia. D’altra banda he comprovat que, com més nivell d’estudis tenen, més fàcil els ès d’acceptar la visita al psicòleg. Suposo que encara hi ha gent a qui costa, però sense cap mena de dubte ni de bon tros com al principi. A part d’escriure articles per a revistes especialitzades, sembla que també heu escrit algunes novel·les. Com va ser que us plantegéssiu dedicar una part del temps a escriure ficció? Vaig començar mentre treballava, però la feina no em permetia corregir i afinar el que havia escrit. En canvi un cop jubilat, entre operació i operació i visita de metge i visita de metge, he disposat de força temps i tranquil·litat per treballar-ho. El que resulta molt complicat es trobar algú que estigui disposat a publicar-t’ho i distribuir-ho després. Ara que ja esteu jubilat, a què dediqueu el temps lliure? Quines són les vostres aficions? Des de molt jove arrenca la meva afició pels jardins i la companyia dels animalons. 9


L’afició a les plantes no la vaig poder satisfer plenament fins que vam comprar una caseta a Prades, província de Tarragona, quan ja arribava a la quarantena i el meu primer gos es diu “Milú” – ¡com el de Tintín!- (Ja ho sé. No cal que ho diguis) i el tenim des d’un any després de jubilar-me. D’altre banda dedico un temps diari a caminar i passejar amb el gos, per prescripció mèdica (en tot s’han de ficar). Llegeixo i de tant en tant faig alguna “sortideta” no gaire lluny, però, com que cada cop em canso més, espero que altres em portin amunt i avall. Assisteixo un parell de cops al mes a alguna conferència (per recordar vells temps) de les que fan a la biblioteca Tecla Sala. I poques coses més... El centre del carrer de Rossend Arús continua obert? No sentiu enyorança de tornar enrere, a la vostra antiga vida professional? Sí, el centre de Psicologia Rehder segueix obert i en bones mans. Aquesta pregunta me la fa molta gent. Suposo que si no estigués segur de la feina que fan, em sentiria més enyorat o més amoïnat però conèixer-les em dóna una gran tranquil·litat. És acceptar que a cada edat ens correspon una tasca i un lloc en la societat. De la mateixa manera que una dona de seixanta accepta que no pot competir amb una de vint-i-cinc, cal descansar i cedir la primera línia als joves. Una bona dosi d’inexperiència també ajuda a voler-se preparar per fer-ho millor. En la nostre feina, quan creus que ja ho saps tot podríem dir metafòricament que “ja estàs mort”. Fins a l’últim minut cal reciclar-se. Recordo que l’últim llibre important el vaig comprar sis mesos abans de retirar-me i que al final no vaig arribar a llegir els últims dos capítols. Recentment heu ingressat com a soci a l’Ateneu. Ho heu fet per algun motiu especial? En teníeu ja alguna referència que us portés a prendre la decisió de fer-vos-en soci? Ja us coneixia perquè m’havíeu convidat en diverses ocasions a pronunciar conferències, a part que sovint arribava a les meves mans la vostra revista. També alguns amics i parents de la meva dona hi estan inscrits de fa temps. Un altre motiu és la necessitat de conèixer gent del barri, ja que donada la meva feina he viscut aïllat i no conec a gaire gent. Per últim -com diu la Bíblia– “Quan ets jove vas on vols i quan ets vell t’hi porten els altres”.

10


ATENEU QUÈ PROPOSEM, QUÈ PROPOSES El dia 9 de juny a l’Ateneu, es portà a terme l’anunciada xerrada col·loqui “L’Ateneu en marxa” a càrrec de la presidenta, amb el tema “Què proposem, què proposes”. Es va demostrar que l’enunciat havia despertat interès, a jutjar per la quantitat de persones assistents. La Matilde Marcé va explicar que, a part dels tallers ja existents que continuaran, l’Ateneu presentava deu nous projectes que, a continuació detallarem, i que, el mes de setembre, es comunicarà dies i horaris del que es proposen i que es portaran a terme, si hi ha prou inscripcions. Varen parlar algunes de les persones disposades a dirigir aquests nous cursets, fent un petit esbós per explicar en què consistien. Per part dels assistents es varen formular diverses preguntes, opinions i suggeriments. Vertaderament aquell vespre a l’Ateneu es va fer ateneu. Aquests són els nous cursets en projecte: Curs d’esperanto. Curset d’història de l’Hospitalet. Curs d’introducció a l’escriptura. Sessions d’hipnosi en grup. El món de les paraules. Taller de quadres tridimensionals i bijuteria. Curs de Sumi-e art gràfic oriental. Curs de patxwork. Curs de labors. Emmotllament amb fang. Xerrem, grup de conversa per a nocatalanoparlants. Encara per concretar, creiem que s’ha de fer tertúlies sobre temes variats, lectures de poesies pròpies o d’autors coneguts en petit comitè, etc. També hi ha altres propostes, però el que falta és la persona o persones que s’encarreguin de cada activitat, al racó de les tertúlies. Com podeu comprovar l’Ateneu està en marxa. Esperem veure molts socis, i no socis, el proper mes de setembre, per interessar-vos i apuntar-vos a algun d’aquests cursets. ATENEU

11


Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 282, a la Garrotxa. Visita al Museu dels Sants d’Olot. Dinar a Besalú. Sortida a les 8 del matí del dissabte 18 de juny de 2011. Els indrets a visitar aquest dissabte prometien ser interessants. Si la visita al museu d’Olot és presentava engrescadora, no ho era menys anar a dinar a Besalú. I no només pel dinar -que va ser molt bo– sinó per la passejada que després vàrem poder fer pel poble. Val a dir que el dia no era esplèndid; estava una mica núvol, però la manca de sol va ser fins i tot oportuna perquè així no vam passar calor. Després de parar a esmorzar a la Garriga i guaitar una estona pel mercat que cada dissabte té lloc a la plaça, ens dirigírem cap a Olot, a visitar el Museu dels Sants. Allà, el senyor Miquel Oliveras, guia del Museu, d’una manera molt amena i interessant, va explicar-nos-en la història i el contingut, i la manera com s’elaboren les figures. El principal objectiu del museu és donar a conèixer l’activitat industrial de producció d’imatges religioses, que ha estat molt important per a la població. Els “sants d’Olot” –que és com se’ls anomena popularment- es construeixen per emmotllament amb pasta de fusta, a partir de figures originals d’escultors reconeguts. Llueixen els característics ulls de vidre i es decoren artesanament amb pintura a l’oli, sanefes i daurats, seguint les pautes de l’art de Saint Sulpice, originari de París. El museu aplega una col·lecció d’imatges de sants, passos de Setmana Santa, figures de pessebre, de la faràndula i decoratives, tant pròpies d’aquest taller com d’altres antics desapareguts i també d’actuals. L’edifici en el qual està ubicat, del segle XIX, neogòtic, va acollir, el 1880, El Arte Cristiano, primer taller d’imatgeria religiosa creat a Olot per Joaquim Vayreda, Marià Vayreda i Josep Berga, amb la intenció de donar sortida professional als alumnes de l’Escola Pública de Dibuix. Marià Vayreda (1853-1903), pintor i escriptor, hi va viure en companyia de la seva família a la primera planta. S’hi poden admirar les vidrieres emplomades, l’enrajolat de les estances, alguns mobles i també unes vitrines que contenen primeres edicions de les seves tres novel·les publicades: Sang nova, La punyalada i Records de la darrera carlinada.

12


Ens dirigírem tot seguit cap a Besalú, on dinàrem per tal de recuperar forces, i en acabar vam fer-hi la passejada que us deia al principi. Aquesta vila, emplaçada entre els rius Fluvià i Capellades, té el seu origen en el castell de Besalú, documentat ja al segle X. Encara que el traçat actual dels carrers i places no respon fidelment a l’original, sí que reflecteix la clàssica urbanització de l’Edat Mitjana. Hi trobem importants edificis: l’església del monestir de Sant Pere i Sant Julià, la casa Cornellà, l’església de Sant Vicenç, els banys jueus... El més conegut i magnífic, però, és el pont sobre el riu Fluvià. En fi, que és un dels conjunts medievals més importants de Catalunya. L’any 1966 va ser declarat “Conjunt Històric-Artístic Nacional”. Els que us apunteu el dilluns 4 de juliol a la propera excursió, anireu a visitar un lloc encara més antic: La Ciutadella Ibèrica de Calafell, i al setembre, el dia 17, ens dirigirem cap a Lloret de Mar, als Jardins de Santa Clotilde. Inscripcions: el dilluns 5. Fins aleshores. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: ANTONI PRATS

BESALÚ 2011 Pont i mil·lenaris carreus t’acullen ferms una altra volta per sobre l’aigua canviant. Hi tornes anys i panys després, ja no saps del cert quants, a la bellesa i la memòria d’uns segles que no has pogut viure; tu, fugisser, ja t’has fet gran, però només has conegut l’aigua de les darreres pluges. Hi tornes amb l’enyor potser d’un record entre tants altres que t’afaiçonen i et sostenen entre les coses i els humans, aquest corrent que erosiona i ensems conforma tots els somnis. Antoni Prats

(18-VI-2011)

13


EL PREGÓ DEL CARRER DEL XIPRERET El divendres 17 de juny començava la Festa Major d’enguany i, al carrer del Xipreret, ho feia, com cada any, amb la lectura del Pregó. Quants anys fa que van iniciar el que ja és una tradició? Moltíssims, jo mateixa el vaig fer el 1990, fa vint-i-un anys! Cada un dels pregoners i pregoneres, com diuen que s’ha de dir ara, han fet desfilar la seva pròpia festa major davant dels ulls del públic, sempre molt nombrós, tant quan es feia a l’interior de Casa España, com al pati on es fa des de fa força anys. És curiós comprovar com aquestes dues paraules, festa major, evoquen, a cada una de les persones que en parlen, imatges semblants, però també d’altres de diferents, més personals, que els lliguen al carrer del Xipreret, o perquè hi han viscut, ells o parents, o simplement perquè hi han passat durant força anys, o hi ha treballat, etc. Aquest any, Joan Soto ha estat l’encarregat de fer el pregó. No crec que hagi de presentar el Joan ja que, si més no, els que érem aquell vespre al pati del Museu, el coneixem prou, els uns, com va dir la presentadora, M. Àngela Casado, familiarment com el fill del barber, d’altres per les seves activitats a favor de la cultura (Grup Alpha 63), com a soci de l’Ateneu i tots com a veí del barri, d’aquest barri que conserva encara reminiscències del poble que va ser. El seu fou un pregó amè, a vegades emotiu, en narrar, per exemple, una festa major quan el seu pare era un infant a Sant Feliu de Guíxols, o graciós, quan, per exemple, explicava la seva “vinculació” amb el carrer: una caiguda de bicicleta, quan de petit aprenia d’anar-hi, que li provocà una ferida justament els dies de la Festa Major. Evocà també records de la Festa Major del barri, el circ i “els cavallitos” que s’instal·laven a la plaça del Repartidor, els envelats als solars de la Rambla, etc. quan la Festa Major de celebrava per l’agost, concretament el 16, dia de Sant Roc, fet que propiciava dos dies seguits de celebració ja que el dia abans s’escau la festivitat de la Mare de Déu i, com va dir Joan, qui més qui menys tenia una Maria a la família. En acabar, Joan Soto fou molt aplaudit, alguns dels seus records eren també els de molts dels oients. Tot seguit membres de l’Ateneu, alguns, veïns del carrer, van llegir uns fragments de Gente Bien, l’obra que van representar el dia de la inauguració del nostre local. Ho van fer molt bé, com sempre, i el públic els va aplaudir calorosament i tot seguit tots vam poder canviar impressions durant el refrigeri que la comissió del carrer del Xipreret ens va oferir. 14


Gairebé a la mateixa hora, Joan Francesc Marco, director del G.T. del Liceu, hospitalenc, pronunciava el pregó central. Com l’any passat hem de lamentar que tots dos pregons coincidissin en dia i gairebé en hora. El carrer del Xipreret l’havia fet tradicionalment el dijous, una hora més tard que el central, fet que, tanmateix, propiciava corregudes des de Can Sumarro al Museu d’Història. Aleshores van canviar el dia, ara el fan el divendres i, no sabem de qui és la culpa, el pregó central també ha canviat de dia, ara també es fa el divendres. A vegades volem arreglar el món... i no som capaços d’arreglar una cosa tan senzilla i coherent. La gent del carrer del Xipreret, i ens consta que no tothom hi estava d’acord, va canviar el dia i ara no tenen perquè tornar a canviarlo. És el pregó central que ha de tornar al dia tradicional, el dijous, si no és que hi ha un impediment insuperable que, en tot cas, hauríem de conèixer. Potser es considera que el pregó central és un acte més important ... i ho és perquè és el que inicia els actes de la Festa Major, és per tant lògic que es faci un dia abans. O és que el peix gros s’ha de menjar el petit? I aquest ha de callar i obeir? No, es tracta tan sols d’un acte de coherència i no sembla que sigui tan difícil arribar a un acord... El pregó central és el tret de sortida de totes les activitats, inclòs el pregó del carrer del Xipreret. No té cap sentit, doncs, que tots dos es facin el mateix dia i a la mateixa hora si fa no fa. Els dies de la Festa Major moltes activitats coincideixen en dia i horari, cadascú tria la que més li agrada, però, a més del que ja he exposat, a molts de nosaltres ens interessen tots dos pregons i hem de triar, i ens en perdem un o només en sentim la part final. És per això que, aquest any, no puc escriure, si més no, algunes de les coses que va dir Joan Francesc Marco perquè, en arribar a la plaça de l’Ajuntament, pronunciava les darreres paraules. Em sap molt de greu per ell, que també és soci de l’Ateneu i amic, tot i que altres socis sí que hi van ser i m’han comentat que va estat molt bé. Només em cal esperar que aquesta situació no es repeteixi l’any que ve, són dues tradicions que van néixer si fa no fa en el mateix moment (tanmateix si no em falla la memòria el primer pregó que es va fer fou el del carrer del Xipreret l’any 1982 amb Pepe Antequera, tot just recobrada la Festa Major) i una no ha d’eclipsar l’altra. Si més no, aquesta és la meva opinió. MATILDE MARCÉ

15


FESTA MAJOR 2011 BALLADA DE SARDANES Ja és Festa Major! Torna a ser Festa Major al barri, i com cada any l’Ateneu hi col·labora de forma significativa en una activitat, entre d’altres, que ja ve a ser tot un clàssic dintre dels actes centrals de l’esmentada festa. Em refereixo a la ballada de sardanes, Memorial Jaume Reventós. Un acte que, com ja és costum, té lloc el mati del diumenge de Festa Major a la plaça de l’Ajuntament. Tot plegat començà ben d’hora, ja que ens vam trobar per preparar, per una banda, l’esmorzar d’agraïment als grups de geganters, caps grossos, grallers, etc. que participen en el cercavila i que, més tard, es reuniran a la plaça amb els sardanistes per fer una gran rotllana de germanor, i per l’altra per muntar degudament l’escenari perquè la gent de la cobla es trobés a gust. Un cop tots ben esmorzats, i amb la cobla ja ben situada al bell mig de l’escenari, la presidenta de l’entitat va dirigir unes paraules en commemoració del Dia Mundial de la Sardana i en homenatge a Jaume Reventós, després començà la ballada de sardanes. Seria injust no comentar, en primer lloc, l’esforç de la cobla en tocar diverses peces del compositor homenatja’t, ja que no totes les cobles tenen temes seus al repertori, o bé no s’atreveixen a tocar alguna de les seves peces. En segon lloc, fer esment de la gran quantitat de públic que, any rere any, ens acompanya en aquesta festa organitzada per l’Ateneu. Feia goig veure la plaça de l’Ajuntament gairebé plena, i veure aquelles grans rotllanes d’incansables sardanistes. Després de la mitja part i de l’habitual sorteig del tortell i l’ampolla de cava, van fer entrada la gent del cercavila, encapçalats pels geganters i seguits pels capgrossos, que s’ajuntaren a la ballada en un moment realment emotiu i de gran color. Un any més l’Ateneu ha donat mostra de participació i col·laboració en la Festa Major. Una Festa Major que desitgem que se segueixi celebrant durant molts anys, i sempre, sempre amb la nostra ballada de sardanes.

16


LECTURA POÈTICA DE L’OBRA DE SALVADOR ESPRIU

El mateix diumenge dia disset de juny, aquest cop a la tarda, ens tornàrem a trobar al local de l’Ateneu, per poder assistir a un recital de poemes de Salvador Espriu. Observats per un gran retrat del mestre Salvador Espriu, dirigits i assessorats pel bon amic i soci de l’Ateneu, Antoni Prats, que també féu de narrador, i acompanyats a la viola per la senyora Maria Amorós, cinc dels membres i col·laboradors del grup de teatre Margarida Xirgu, amb la mestria que ja ens tenen acostumats, ens embolcallaren dintre d’un núvol màgic, on les paraules i els poemes d’Espriu ens van anar fent passar per diversos estats anímics, plens de sensacions i sentiments, on vam poder passar de l’alegria a la tristesa, de la por a l’esperança, de l’amor al patriotisme, amb aquell toc, entre pessimista i melancòlic, tan característic d’aquest famós i enyorat poeta de “Sinera”. La combinació de música, narració i lectura poètica va donar un ritme fresc al recital que, de forma molt hàbil i ben preparada, passava d’una etapa a una altra sense trencaments ni silencis excessius, fet que crec que els assistents agraeixen en un acte d’aquestes característiques.

17


El públic estava completament entregat, atent a tots i cada un dels textos, poemes i peces musicals que es van presentar, sense cap mena de soroll, fusionats amb aquells que eren damunt de l’escenari, vivint conjuntament amb ells una hora que va ser realment màgica. Val a dir que un acte d’aquesta mena té fama de no ser gaire atractiu a l’hora d’atreure públic. En aquest cas, qui va dir això es va equivocar de totes totes, ja que la sala d’actes de l’Ateneu era gairebé plena. És per això que crec que ens hem de felicitar tots plegats. Si dic que la poesia no és fàcil, bona part de vostès estarà d’acord amb mi. Per això no vull deixar de passar l’oportunitat de donar les gràcies a tota la gent del muntatge d’aquest recital, ja que, d’una banda, ens recordaren la figura de Salvador Espriu, i de l’altra, perquè sempre cal agrair poder trobar gent que et posi la poesia tan a l’abast i de forma tan amena. Text i fotos CARLES FARRÉS

18


INAUGURACIÓ 57a EXPOSICIÓ DE DIBUIX I PINTURA I FIRA D’ART AL CARRER – AULA RAFAEL GARRICH No acabem de clausurar una exposició que ja en fem un altra. Una experiència més que passa a enriquir la vida cultural de l’Ateneu. En aquesta ocasió va ser el dijous dia 16, a 2/4 de 8 del vespre, quan vàrem fer la inauguració de l’exposició dels treballs que tanquen el curs dels pintors i dibuixants, petits i adults, de l’Aula Rafel Garrich. Un acte força lluït per la gran quantitat de persones assistents, així com per la qualitat de les obres exposades. Inicià el parlament d’inauguració la presidenta de l’Ateneu, Matilde Marcé felicitant els pintors per la seva bona feina, justificant l’absència dels més petits per motiu de coincidència en l’horari dels actes de fi de curs a les escoles. Si més no, la setmana vinent els tindrem entre nosaltres per fer el nostre comiat com cal. Després va cedir la paraula a l’Emili Bona, el nostre professor d’art, que encoratjà a seguir el pas iniciat als que acaben aquest curs. Per a uns quants ha estat el primer cicle d’aprenentatge, la qual cosa han resolt amb molta dignitat, com així ha quedat demostrat en el material exposat i que es pot visitar a l’exposició fins al dia 8 de juliol. Donà les gràcies a tots aquells que l’ajuden a fer possible el muntatge i agraí l’assistència del nombrós grup de socis i amics, dient que sense ells, tot l’esforç que es fa no tindria raó de ser. Seguidament donà les gràcies al regidor del Districte, el senyor Alfons Salmerón, per acompanyar-nos, el qual, ens deia que pràcticament estrenava el seu càrrec en públic amb nosaltres. Ens feia saber la seva satisfacció en veure l’espai i de la manera que l’anem guarnint. En acabar els parlaments tots passaren a visitar l’exposició

19


dels infants, amb la lloança pels bonics dibuixos que havien fet. Per cloure l’acte i com és costum, prengueren un petit refrigeri en un bon ambient de germanor. I no parem de fer coses; el dissabte dia 18, com ja es tradicional per la Festa Major, muntàrem la paradeta de quadres a la plaça de l’Ajuntament per mostrar el que fem a tothom que s’interessava per les nostres activitats. Vam tenir la Maria López, puntaire de l’Ateneu, com a representant d’aquest taller, fent punta sense parar. Agraïm la seva presència, com també a tots els que ens ajuden, uns cedint els quadres per a la mostra i altres físicament en el muntatge, tal com ho van fer els nostres companys Fèlix Puig, Carles Farrés i Romuald Monreal. També, com ja és costum, l’Emili Bona va ser demanat pel Grup de Botiguers per formar part del Jurat del Concurs d’Aparadors que tradicionalment es fa per la Festa Major. Això el va ocupar quasi tot el matí, ja que passaven de 20 les botigues que hi prenien part. La nostra parada va ser molt visitada, era en un punt estratègic, tenint en compte els actes que es feien a la plaça per als joves i també un pas per anar al mercat del Centre. Naturalment, com ja cal esperar en temps de crisi, la gent s’interessava molt per l’alta qualitat dels quadres però ningú va comprar res. Però el principal que ens enriqueix és que la paradeta és un punt de referència on fem constància i donem a conèixer les nostres activitats. Podem dir que ha estat un mes de juny força aprofitat. Text i fotos ATENEU

20


COL·LABORACIONS JO TAMBÉ ESTIC INDIGNADA Molt indignada estic. I, com a catalana, amb més motius, perquè em sento espoliada, humiliada i, al damunt, m’insulten tractant-me de lladre i d’insolidària. Però el que més em preocupa, ara, són els joves i el seu negre futur. Als joves de les generacions dels 70 i 80 els van enganyar, aconsellant-los perquè anessin a la Universitat, ja que, així, tindrien millors perspectives de feina i, és clar, d’econòmiques. I no ha estat així; la majoria treballen en feines mediocres on ni tan sols necessiten el Batxillerat, però, a alguns, els permet pagar una hipoteca vergonyosament exagerada (els bancs han de continuar sent els amos del món). I si aquests joves que ja passen de la trentena, tenen fills, aquests han d’anar a escoles fetes de barracons, com és el cas del meu nét: P3, P4, P5, tres cursos seguits, concretament a Terrassa. I, jo em pregunto (si algú n’està informat que m’ho digui, sisplau) en quants llocs d’Espanya els nens aprenen en barracons? A Madrid, van en barracons, a Andalusia, a Galícia, al País Basc, a l’Aragó, a València, els nens van en barracons? I a Extremadura? No, segur que allà no, allà tenen un ordinador per a cada nen, mentre que aquí no n’hi ha ni un per classe. Aquí toca retallar! Parlem de sanitat; a tot arreu d’Espanya, retallen la sanitat igual que fan a Catalunya? Segur que no! I, no entro en detalls de llistes d’espera (operacions) en persones grans, que de temps no els en queda gaire, etc. I als més joves de 20 o 30 anys, quin futur els espera? Em sembla, si no m’erro, que el 40 % són a l’atur i la resta…fent el que poden. Parlem d’immigració; ara sembla que tots els problemes els han dut els immigrants, encara que aquests facin les feines que no volen fer els d’aquí, com tenir cura dels nostres avis, netejar o collir fruita a més d’un llarg etc., però, és clar, tenen ajudes: “On s’és vist que s’ajudi als qui han vingut de fora si a mi no em va ajudar ningú”. Aquesta és la cançó que més sento, però, no hem de ser humans, solidaris i tot això, doncs, tothom té dret a guanyar-se i millorar la seva vida. Senzillament, perquè tots som persones humanes. Però, és clar, a Catalunya és el lloc on han arribat més immigrants, i el govern català no té competències en aquesta matèria, ¿ no els sembla una mica estrany o

21


si més no, sospitós? Perquè la gran majoria no s’integra culturalment ni en idioma ni en els costums d’aquí. La llista per estar indignada és molt llarga i ja sé que així, no en trauré res. El meu professor de Literatura deia que les coses s’han de dir amb una certa ironia, però jo confesso que no vaig aprendre prou bé la lliçó. Voldria afegir per acabar que, aquí a l’Hospitalet de Llobregat. on visc, cada dia veig més gent, tant joves com vells, remenant els contenidors d’escombraries i a mi cada cop se’m regira més l’estómac en veure-ho, i em fa sentir impotent, mentre els polítics, pobrets, fan la política que els deixen fer els banquers de torn i les multinacionals, en gran part, els principals culpables de l’actual crisi. Crisi? No, per a ells no, que tenen sous i guanys multimilionaris i fan moure el món com si fóssim titelles; una part del planeta passa fam i l’altra està (estem) dins la voràgine del consumisme desfermat pel capitalisme agressiu dels Estats Units d’Amèrica. Per tot l’esmentat i per tot el que em deixo al pap, un visca ben fort i coratjós per tots els que com jo estan indignats i s’han plantat a les places de les ciutats i pobles de Catalunya, tot i que, segons llegeixo avui dia 26, la indignació no és gaire o gens expressada pels greuges que patim a casa nostra i això em dol. Em dol molt! M. DOLORS NAT I PINYOL

22


L’HOME DEL GAS

Abans, a les cases, igual que ara però amb un sistema diferent, hi havia el comptador del gas. Uns aparells més grans que els d’avui i duien incorporada una guardiola, a sobre de la qual, en la corresponent ranura, s’introduïen els cèntims, sí, els cèntims, ja que no sortia gas pels fogons si prèviament no s’hi ficava una moneda de coure de deu cèntims. Naturalment era la moneda d’us corrent i quedava, com he dit, dins la guardiola, després de fer “dring” si era buida, o bé un soroll més somort si era plena. O sia, a mesura que volies gas anaves posant la monedeta i quan s’acabava, tornem-hi. Què passava? Doncs que la guardiola s’anava omplint i aleshores és quan apareixia “l’home del gas”. Les criatures, quan sentíem “que ve l’home del gas”, tots corríem cap a casa esperitats, perquè era un moment gairebé fascinant. “L’home”, el nostre, era per a nosaltres un vell, potser tenia quaranta anys, calb, grassot, parsimoniós, no tenia mai pressa. Llavors, com si contempléssim una pel·lícula de les d’ara, ens posàvem al seu voltant. Ell treia una clau de la carterota, gran, gruixuda, voluminosa, la clau petiteta, i llavors treia del comptador la guardiola que era de ferro colat i abocava totes les peces de deu cèntims sobre la taula del menjador. Recordo aquell soroll dels cèntims, fent dringggg...cloccc...xafff... i una gran escampadissa, mentre queien fent un munt sobre la taula i ens semblava que d’aquella guardiola, amb la nostra imaginació un xic desbordada, sortien tota mena de tresors, deixant de banda les monedes de deu. L’home, que ja havia saludat a tota la família, s’asseia, com he dit, amb gran parsimònia, i nosaltres al seu voltant. Agafava les monedes, feia piles de deu en deu, o sia d’una pesseta, i també, com si no li vingués d’aquí, treia un diari, en feia trossets d’uns 10 cms, agafava un dels munts de pesseta, el cargolava amb el paper, per cert amb una gran traça, i recordo com doblegava les puntetes dels extrems d’aquells tubs de monedes i picava fortament sobre la taula del nostre menjador perquè els doblecs quedessin ben fermats. Un cop havia acabat d’embolicar-les totes, sempre molt a poc a poc, treia una llibreta, anava al comptador del gas per comprovar si els diners recaptats coincidien amb el marcador, tornava a la cadira, ho apuntava, ficava els tubs de monedes de coure dins la carterota, grossa, mig espellofada, de color indefinit, també hi posava la llibreta i el llapis a l’orella, que, per cert, se li aguantava d’allò més bé, i saludant a tothom, amb gran afecte, l’acomiadàvem.

23


Això que es repetia molt sovint, per por que, si la guardiola s’omplia més aviat del temps previst, no teníem gas per falta, com si diguéssim, de pagament, ens donava a tots molta tranquil·litat sempre que no fos del tot plena. Però si era plena, ai! les monedes ja no entraven i qualsevol de nosaltres anàvem pel barri a la recerca de l’home del gas i en trobar-lo fèiem: “Vagi a casa que la guardiola és plena”. I no fallava venia tot seguit. Quan vingué la guerra, aquella de l’any 1936, retiraren de la circulació totes les monedes de coure, desprecintaren la guardiola de l’aparell, se l’endugueren i ens deixaren deu cèntims, una sola peça, perquè l’anéssim fent servir, ja que, de la mateixa manera que entrava, sortia i l’import quedava reflectit en el marcador. Més d’una vegada la moneda havia caigut per terra i havíem tingut feina a trobar-la, no us penseu! He enyorat moltíssimes vegades aquell sistema casolà, càlid, cordial, màgic de l’home del gas del meu temps i del meu barri. No vull pensarhi més, tampoc valorar la familiaritat i la confiança que ens tenia i que li teníem, no, no vull pensar-hi més. Ara de tant en tant ens trobem a l’escala un cartell que diu: “Gas, tal dia passarem” i hem d’apuntar els metres consumits i encara no he pogut esbrinar si els quadren els comptes, tot i disposant de sofisticats sistemes informàtics. He arribat a pensar que, a l’empresa subministradora de la meva ciutat, que fins i tot disposa d’unes relacions públiques i no sé quants alts càrrecs més per fer-nos gaudir de totes les seves atencions, només els caldria “L’home del gas”. AMPARO PUJADAS

24


POESIA DE L’OBLIT Ara que em són dilectes tantes coses que a poc a poc s’afuen pel camí, i em sento al cor un aleteig d’aloses quan dic llur nom meravellós de dir, temo pel goig d’aquesta fràgil vida que jo els donava amb pensament fidel; sé prou que ha d’acabar-se la florida, la terra és erma i amargant la rel. Quan caigui l’arbre que els donava estatge i hagi emmudit el lluminós llenguatge, on trobaran sopluig per a la nit? ¿M’enduré en aquella hora de la fuita, la breu collita de tants anys de lluita salvada de la mort i de l’oblit? Josep Serra i Janer

25


HO SABÍEU? EL PA, UN ALIMENT OBLIDAT? Assaborir un bon entrepà és tot un plaer!

De vegades no cal anar a fer un àpat en un gran restaurant per gaudir d’un plat exquisit: Imagineu un pa cruixent, ben sucadet amb tomàquet, un rajolinet d’oli i replè de pernil... No se us fa la boca aigua...? I també pot omplir-se de tonyina, anxoves, botifarra, fuet, formatge, una truita a la “francesa”... Fins i tot amb tan sols vegetals. I també se’n poden fer de freds i de calents. Les possibilitats són innombrables, així com les combinacions. Només ens cal una mica d’imaginació. No fa gaires anys els esmorzars i els berenars consistien en un entrepà o bé pa amb xocolata, sobretot per als infants. Avui -i això és, en part, culpa dels grans per estalviar-nos feina-, els comprem un pastisset elaborat en pla industrial, amb greixos, conservants i colorants. Estem perdent un bon hàbit, a més a més de propiciar-los l’obesitat,. Si fem cas de les estadístiques, Espanya és un dels països europeus en els quals, actualment, es menja menys pa. De 134 quilos a l’any per persona que consumíem el 1964, hem baixat a 53,8 quilos (148 grams diaris). La creença que el pa engreixa és potser la principal causa d’aquest descens en el consum. Els experts en nutrició, en canvi, no opinen el mateix; diuen que una persona sana, no obesa i que faci una mica d’exercici, pot menjar-ne fins a 400 grams sense perill que es converteixin en greix. De fet recomanen consumir-ne de 200/250 grams i, àdhuc en els règims per aprimar, aconsellen incloure’n a la dieta 100 grams cada dia. El pa és un gran aliment. Forma part de la nostra cultura, de la dieta mediterrània –que tant s’aprecia ara-, i ens ha acompanyat al llarg de la història. La seva elaboració era artesana fins no fa gaires dècades. A casa meva, per ser a ciutat, no el vaig veure fer mai; però quan anàvem de vacances al poble de la meva mare –Torreblanca, al País Valencià- seguia amb atenció el que feia la meva tia. Per a mi era com un joc: la nit abans ja preparava un drap blanc amb una part de la massa de la setmana anterior i el llevat i, l’endemà a pastar. Mirava

26


amb delit la barreja de la farina, l’aigua, la part de sal precisa... Jo també hi volia col·laborar posant els meus bracets dins la pastera. Després, com si és tractés d’una obra d’art, ella modelava els pans rodons i els feia una creu al mig; de vegades eren barres i el dibuix era un tall de dalt a baix. I els portàvem a coure, com molta gent del poble, a un dels forns de la localitat, de llenya, és clar, on també n’elaboraven per vendre’ls a les persones que no se’ls feien. Encara em sembla sentir la flaire d’aquell pa quan ja era cuit i ens l’endúiem, ben embolicat amb uns grans mocadors de fer farcells, que la meva tia tenia expressament per a aquell menester. El guardàvem al rebost i en menjàvem fins que tocava tornar a ferne la setmana següent. Encara que cap als últims dies ja no era tant cruixent com al principi, seguia sent tou i gustós. Avui ja gairebé ningú es fa el pa. Les fleques, per la seva banda han evolucionat força, i la varietat de l’oferta és molt gran. Hi podem comprar des del pa de pagès de tota la vida (que a més a més pot ser ja tallat), fins a qualsevol altre tipus: xapata, d’aigua, rústic, de poble, baguette, etc. Tenint en compte que, almenys, el 45% de l’energia que precisem prové dels hidrats de carboni que ens aporten els cereals, pasta, patates, llegums..., el pa n’és una part important, pel seu principal ingredient, la farina. I també té un gran contingut de fibra, proteïnes, vitamines del grup B i diversos minerals. Si en disminuïm el consum, d’alguna manera desequilibrem la nostra dieta. És, doncs, important recuperar el gust de menjar pa, no només perquè el necessitem, sinó, com us deia el principi, pel plaer de degustar-lo. Si un bon entrepà és exquisit, menjar-lo sol, acabat de coure, o amanit amb una mica d’oli, també és excel·lent. Em sembla que ara mateix ho faríeu, oi? Jo, almenys, sí! ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR c.de Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M.Dolors Nat, Antoni Prats, Amparo Pujadas.


Amb la col·laboració de:

L’ATENEU US DESITJA QUE PASSEU UN BON ESTIU. FINS AL SETEMBRE!


Amb la col路laboraci贸 de:

11-07  

Xipreret 07-2011

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you