Page 1

ANY XXXI – Núm. 342 DESEMBRE 2010

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DISSABTE 11: a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 276, a Sta. Cristina d’Aro. Visita al Museu de la màgia. Inscripcions, dilluns 29 novembre. DIJOUS 16: a les 8 del vespre, a la sala d’actes de la Regidoria. Conferència: “Joan Maragall i el seu temps”, a càrrec de mossèn Josep M. Jubany. DISSABTE 18, DIUMENGE 19: Tot el dia, participació en la XIII Mostra d’Entitats, a la rambla de Just Oliveras. DIUMENGE 19: a les 12 del migdia, al Museu d’Història (Joan Pallarès-Xipreret), l’Ateneu presenta el recital de poemes i música: Guerra, Pau, Exili...,

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE GENER DE 2011 DIMARTS 5, a partir de les 10 del matí i a la tarda SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una visita a quatre llars d’avis de l’Hospitalet. A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, al Centre Cultural Barradas, els Reis Mags donaran les joguines als nens els pares o familiars dels quals ho hagin sol·licitat. DISSABTE 15: a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” num 277, a Montferri. Visita al Santuari de Montserrat. Inscrip. 3 de gener. DISSABTE 29: a les 10 del matí. Visita cultural guiada a la CasaMuseu i Arxiu Joan Maragall. Entrada gratuïta. Inscrip. fins al dia 21.

TALLERS CURS 2010-2011 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS

Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

La sortida al carrer del nou diari Ara el passat 28 de novembre ha estat una notícia excel·lent per al futur de la llengua catalana, ja que en certa manera “normalitza” el mercat dels mitjans de comunicació en paper, que es trobava fins fa poc bastant descompensat lingüísticament parlant. A més, si es compleix el rumor que La Vanguardia farà una edició en català a partir de la pròxima primavera, millor que millor. El repte de tot plegat, tanmateix, és si aquesta oferta de diaris en català tindrà prou força per mantenir-se en el temps. Això dependrà, en molt bona part, de tots nosaltres, de si els comprem o no. D’altra banda, ara que tenim a tocar les festes nadalenques i la Diada de Reis, en què fem regals a les persones que estimem i que estan a la vora nostra, no estaria gens malament pensar en la possibilitat d’obsequiar amb cultura, cultura en català. En aquest sentit, com a exemple i de manera excepcional, volem fer una recomanació: un bon regal per a aquells a qui agradi la poesia és el llibre No era lluny ni difícil de Joan Margarit, editat no fa gaire, que és una autèntica meravella. Per acabar, des de la junta de l’Ateneu i del consell de redacció del butlletí Xipreret, no ens queda res més que desitjar-vos unes bones festes de Nadal i que la salut i la felicitat us acompanyin al llarg del 2011. Així mateix, no ens oblidem de tenir un record especial per a tots aquells socis i amics que ens han deixat per sempre més aquest any passat

DESEMBRE


PORTADA HOSPITALENCS SINGULARS ANTONI CASTEJÓN Els Telenotícies de TV3 solen tenir, en general, molt bones audiències. Tanmateix, es diu que aquest èxit és degut en bona part a l’espai El Temps que es passa justament després de les notícies pròpiament dites i que els rànquings, ignorem per quin motiu, no mostren mai com a espai diferenciat. Sigui certa o no aquesta brama, només cal fixar-se en les converses entre companys de feina, entre veïns, o entre amics, per adonar-se que és considerable la quantitat de ciutadans que segueixen habitualment l’espai meteorològic de la televisió catalana. En aquest sentit, Tomàs Molina, Francesc Mauri, Dani Ramirez, Toni Nadal, ..., així com els qui ja no es troben a TV3, com Mònica López, Alfred Rodríguez Picó, Anna Rius, Eliseu Vilaclara, Antoni Castejón, ..., i alguns altres que em deixo de manera involuntària, són i han estat, sense gairebé proposar-s’ho, personatges molt coneguts i apreciats per a la majoria de la població, tot i que sempre hi ha els típics perepunyetes que els recriminen algun pronòstic poc encertat. Aquest preàmbul ve a tomb perquè la darrera portada de la sèrie Hospitalencs singulars que el Xipreret ha ofert als seus lectors al llarg d’aquest any 2010, està dedicada a l’enyorat Antoni Castejón, que va ser capdavanter en la divulgació de la informació meteorològica en català per televisió i que, en certa manera, va recuperar la línia que havia iniciat el doctor Eduard Fontseré a Ràdio Barcelona els anys trenta del segle passat. A continuació, n’exposem unes breus pinzellades biogràfiques L’Antoni Castejón i Barrios va néixer a l’Hospitalet de Llobregat el 14 de setembre de 1947. Va cursar els seus primers estudis a l’Acadèmia Almi i al col·legi Sant Antoni del senyor Massot, entitats ambdues ubicades al barri Centre de la ciutat. Quan finalitzà el batxillerat superior, entrà a treballar d’auxiliar de comunicacions a l’aeroport del Prat, on descobrí que la seva vocació era la meteorologia, cosa que el motivà a presentar-se a unes oposicions d’observador meteorològic al mateix aeroport i a guanyar-les. Era l’1 de setembre de 1965 quan entrà a l’Institut Nacional de Meteorologia. S’hi va estar fins que l’any 1977 va rebre l’oferta de presentar la informació del temps al circuit català de la televisió espanyola i s’integrà a l’equip que realitzava el programa informatiu 2


Crònica 2. En una entrevista que li féu la revista Presència, els anys 80, recordava aquells seus inicis: “La meva relació amb TVE es limitava a arribar als estudis amb els papers escrits de l’Institut, anar a maquillatge i sortir a presentar”. Va ser en aquesta època en què també treballà a la ràdio (Ràdio 4) i en què prestà serveis a l’Ajuntament de l’Hospitalet controlant la pol·lució ambiental i la meteorologia local. Per cert, en l’etapa en què l’Antoni Castejón estigué a Miramar treballant pel canal català de TVE, més d’una vegada féu que les seves presentacions meteorològiques anessin acompanyades per dibuixos del nostre amic i membre del consell de redacció del Xipreret, Valentí Julià. Una mostra d’un d’ells acompanya aquest escrit. En crear-se la televisió de Catalunya, el setembre de 1983, qui aleshores n’era el director, l’Alfons Quintà, el cridà perquè es convertís en l’home del temps de la cadena catalana. Castejón acceptà l’oferta i es va prendre l’encàrrec com un nou repte professional. Combinant el rigor científic i una excel·lent preparació tècnica amb un estil espontani, senzill i casolà, que feia que tothom entengués el que deia, la seva popularitat fou immediata i no deixà de créixer. A més a més, normalitzà el vocabulari meteorològic en català i introduí termes que gairebé havien desaparegut del parlar de la gent, com maregassa, calamarsa, clarianes, marejol, etc. Això el portà a ser conegut popularment com en maregassa. Pel que fa a aquest sobrenom, havíem sentit dir més d’un cop, en converses amb mariners de l’Escala, que l’Antoni Castejón havia recollit la paraula maregassa i altres de similars, en les xerrades que mantenia amb ells quan s’acostava al port de pescadors del poble. Aquesta teoria no tindria res de forassenyada, si es té en compte que el meteoròleg de TV3 s’havia comprat un xalet a la vila empordanesa on solia passar els estius amb la seva família. Tanmateix, una altra hipòtesi, potser més fidedigna i qui sap si complementària de la primera, és que hauria optat per popularitzar el llenguatge meteorològic que havia deixat escrit el 3


doctor Fontseré, del qual ell era un gran admirador i al qual, fins i tot, organitzà un homenatge. En la seva nova singladura, l’Antoni Castejón no parava quiet. Després d’arribar a acords amb els centres de l’Institut Nacional de Meteorologia de Barcelona, Palma i València, i amb les empreses hidroelèctriques del país per tal d’aconseguir més i millors dades, féu diversos viatges a Anglaterra, per tal d’aconseguir fer més atractiva la presentació de la informació del temps per televisió. I així fou com, gràcies a la seva empenta, arribà una petita revolució: el 16 de gener de 1984 la informació meteorològica de TV3 es féu, per primera vegada, amb imatges animades del satèl·lit Meteosat, pràctica que avui encara es manté. Cal tenir en compte que, en aquells moments, eren comptades les televisions europees que utilitzaven aquesta innovadora tècnica. En relació al seu treball i als dels altres meteoròlegs, en diferents entrevistes, l’Antoni Castejón havia deixat dit: “A vegades, més que un pronòstic se’ns demana d’endevinar i nosaltres no som endevinaires sinó mitjancers entre una ciència i els consumidors”. “Nosaltres no fem endevinalles amb el temps. Com més dies passen, més difícil és encertar les previsions”. Malauradament, en la plenitud de la seva carrera professional, l’Antoni Castejón morí víctima d’un infart, la tarda del 4 de juliol de 1988, quan tot just comptava 41 anys d’edat. El seu cos va ser incinerat i les seves cendres escampades a les aigües de l’Escala. PERE JUHÉ I ORIOL Bibliografia: -

“Hospitalencs d’ahir” – Francesc Marcé http://www.arus.cat// Diari El Punt “L’Abans” (L’Hospitalet de Llobregat 1890 – 1965) – Mireia Mascarell

4


CONVERSES

Respon: Sara Sabariego José Nascuda a: L’hospitalet. Estat: Soltera Edat: 25 anys Professió: Monitora, actiu, directora de teatre, tot depèn del moment i el dia

La Sara és la persona encarregada dels infantils i juvenils del grup Margaridam Xirgu. A les seves mans hi ha, doncs, el futur del nostre teatre. Com recordes la primera vegada que vas venir a l’Ateneu per formar part del nostre grup infantil de teatre ? La primera vegada que vaig entrar a l’Ateneu va ser el 1999. Evidentment no és l’edifici on som ara, aleshores érem a l’actual Harmonia. L’edifici era preciós, una casa antiga amb un teatre petit però molt bonic i acollidor i amb els camerínos i espais molt ben definits. Era un lloc molt especial i tranquil per poder assajar, realment es respirava un altre ambient. Ara per dins està molt canviat. Creus que aquella experiència fou el motiu que et va fer decidir a cursar tres anys d’estudis de teatre? De fet el teatre m’agrada des de molt petita, la meva mare em va apuntar al Centre Catòlic als 8 o 9 anys. Cap allà els 14 vaig estar un any amb la Dolors Hermano a l’Ateneu on vam fer l’obra Mans Enlaire, i l’any següent vaig fer un musical amb el grup Els Quatre Arreplegats dirigit per Josep Maria Codina, del qual vam fer diferents actuacions. Després de tot això, als 15 anys, vaig començar a dir als pares que volia ser actriu de teatre i fins ara continuo pensant el mateix. Així que tot això és el que va fer que estudiés tres anys de teatre a Barcelona, un al Col·legi del Teatre i els dos següents a Estudis de Teatre de Berty 5


Tovias. També vaig fer diversos cursets en aquesta última escola i continuo formant-me tant com puc. També has fet diversos cursets de monitora. Sobre quines matèries podries impartir tallers? M’estic traient el carnet de monitora, que consta de dues parts, la teòrica i la pràctica, 100 hores teòriques i 150 de pràctiques. Jo, les pràctiques, les començo cap al gener a l’esplai Xixell del barri. Més que impartir matèries, el que fem són petites introduccions a coses que encara no han fet a l’escola i, si les han fet, els les recordem. Jo portaré el grup de les puces, els més petits, de p4 a segon de primària, per tant els tallers no són gaire complicats, treballem els colors primaris, els planetes, fem la castanyada, el Nadal, decorem l’esplai amb dibuixos pintats per ells i sobretot treballem hàbits, si fem taller de cuina i fem bombons de xocolata haurem de rentar-nos les mans… Sempre totes les coses que fem, ja siguin contes, cuina, ambientació de l’esplai, etc., ho fem amb un rerefons educatiu i cultural per als nens. També faig taller de teatre a l’escola Tecla Sala, aquest és el segon any que el faig. Per què t’agrada treballar sobretot amb nens petits? M’agrada perquè es poden fer tallers i activitats molt interessants amb ells. Qualsevol cosa els fascina i els deixa amb la boca oberta, alguns són innocents i tranquils i altres murris i moguts, però, siguin com siguin, són molt especials i diferents dels adults. M’agrada molt el seu món de fantasia i veure com juguen, s’imaginen històries i s’ho passen bé. És realment agradable estar amb ells quan fan els tallers, també escolten molt interessats i es diverteixen prenent part en les diferents activitats. Mentre juguen i fan tallers aprenen a adquirir hàbits i coneixements. Un dels teus projectes és fer de monitora a l’esplai Xixell. Ens ho voldries comentar? Bé, de moment em vull centrar específicament a acabar les pràctiques que em queden per treure’m el carnet de monitora. A l’estiu m’agradaria fer algun casal d’estiu i anar un o dos mesos a alguna casa de colònies. A l’esplai la tasca és molt laboriosa, sembla que no, però hi ha força feina. Quan arribem el que fem és preparar l’activitat del dia, anem a buscar el material que està preparat, pels encarregats de ferho, en cubetes, i el portem a l’aula de tallers, aleshores entre tots els monitors preparem i repassem l’activitat del dia, però com que sempre ens sobra temps continuem preparant activitats per a altres dies. També anem a diferents escoles del barri a recollir els nens i els portem 6


a l’esplai, un cop allà és hora de berenar i quan acaben tenen una estona per jugar i després començen l’activitat. Un cop els nens marxen, els monitors ens quedem a recollir i comprovem que tot estigui al seu lloc. Això que he explicat son Tallers, però tenen altres projectes molt interessants, com ara grup de dissabtes, colònies, campaments... I un altre projecte, molt important a la nostra entitat, és encarregarte de conduir els tallers infantil i juvenil de teatre del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu? Sí, des d’aquest any el que faig és portar dos grups juvenils i encarregar-me de quadrar horaris i buscar algú perquè porti el grup infantil, que per sort ja l’he trobat, una noia que es diu Paula. Intento ferho el millor possible encara que estic aprenent sobre la marxa; la veritat és que coordinar tres grups no és gens fàcil, ja que sempre hi ha algú que té problemes amb els horaris. També m’encarrego de la correspondència de la Federació de Teatre Amater i arxivar-la i quan tenim alguna obra muntada, l’envio a concursos i mostres per veure si ens agafen. La veritat és que estic molt contenta amb la feina d’aquest any perquè estic creixent i aprenent molt, diuen que dels errors s’aprèn, oi? I també t’hi veus dins del grup com a actriu? Sí, en la propera obra tindré un paper, però encara no hem començat a assajar, per mi no és necessari actuar als millors teatres de Barcelona, sí que seria genial, evidentment no diría que no, però per mi no és necessari. El que m’agradaria fer seria campanyes educatives per a les escoles, per conscienciar els joves de reciclar, de les drogues, del sexe, del maltracte a la dona, etc. O fer obres de teatre també per a les escoles i, en el meu temps lliure, fer animacions infantils com ara globoflèxia, contacontes, tallers de maquillatge. Fa tres anys que faig animacions per a adults a comiats de solters, tinc un personatge molt lleig i maldestre, amb el qual m’agrada molt treballar, perquè sempre és diferent i tot són improvisacions sense guió i, com que cada grup és un món diferent, haig d’anar adaptant les bromes cada vegada. Aprenc molt amb aixó, perquè s’ha de pensar molt de pressa i ser molt astuta. Ja formes part d’un grup d’afeccionats, oi? Sí, formo part del grup Banyes aquí a l’Hospitalet que dirigeix Genaro de Otero Blasco. Ara mateix estem fent la Declaració de l’Oncle, m’hi he incorporat no fa gaire, però ja fa un parell d’anys que la representen. Jo amb ells només l’he fet a Sant Hipòlit de Voltregà i el 7


27 de novembre al Centre Cultural Barradas, dins la celebració del Dia del Soci. La veritat és que hi ha molt bon ambient i ens ho prenem amb moltes ganes i ens ho passem força bé. Has fet exhibicions de “globoflèxia”. Ens vols explicar que és això? La Globoflèxia són globus llargs que convertím en animals. Es poden fer moltes figures i cadascuna d’elles porta una quantitat de globus diferents. Actuacions o exhibicions només n’he fet per a l’Ateneu, ho vaig aprendre com un hobby d’un llibre que em van deixar i encara no ho he posat del tot en marxa, però és molt atractiu per als nens. Una cosa que tinc en ment i encara estic acabant de lligar, és fer exhibicions en festes d’aniversaris i espectacles infantils en general però és difícil, ja que s’ha de fer bé. No et podem preguntar què recordes de l’Hospitalet de la teva infantesa, com fem amb altres persones, perquè això per a tu era gairebé ahir, però sí que ens agradaria saber si t’hi trobes bé, o t’estimaries més viure en un altre lloc. Aquí estic molt bé perquè hi tinc els meus amics de tota la vida, la família..., però potser sí que canviaria la ciutat per un lloc molt més tranquil per viure. Per estudiar i ampliar els meus coneixements, escolliria Madrid o París on la vida és gairebé com aquí i hi ha molt bones escoles. Però no marxaria a viure a fora, en un poble, fins que no tingués carnet de conduir, ja que on treballo normalment és a Barcelona. Si canviés la ciutat per un poble seria per tenir una casa amb tranquil·litat. Molt aviat estrenarem local. Quines noves activitats creus que s’hi podrien promoure, principalment per a la joventut? Ens ajudaries a engrescar la gent a participar amb nosaltres? Encara no sé exactament el que m’agradaria fer, no ho tinc gaire clar, així que ja es veurà quan tinguem el local nou, però el que sí que he de dir és que personalment el que faria seria enfocar tallers tant infantils com juvenils que no tinguin a veure amb el teatre, perquè el que m’agradaria aconseguir és que gent que no vol fer teatre, vingui aquí a fer altres activitats. Crec que no ens podem tancar a fer una sola cosa, faria cinefòrum i moltes altres coses interessants. Però tot al seu moment. Sí, m’agradaria dir als infants i als joves que provin de fer teatre amb nosaltres, que ens ho passem molt bé. El que voldria saber és que els agradaria fer als socis de l’Ateneu, seria interessant saber quines activitats voldrien, ja que de fet són per a ells. 8


ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 274 a la població de Les a la comarca de la Vall d’Aran.. Del 22 al 29 d’octubre de 2010.

A les 8 del matí del divendres 22, estrenant autocar, ens disposàvem a emprendre la marxa, però mancava el micròfon i vàrem passar per l’empresa dels autocars, per col·locar-ne un i també per posar-hi combustible adequat. Sense més incidències arribàrem al restaurant “El Faro” de Balaguer, comarca de la Noguera, on esmorzàrem. Continuant el viatge seguint el curs del riu Noguera Ribagorçana, arribàrem al túnel de Viella. Sortint del túnel ja ens trobàrem a la comarca de la Vall d’Aran i per la carretera N-230 que segueix el curs de la Garona, arribàrem a la Residència de la Generalitat de Les situada al centre de la població i a la vora del riu. A la tarda vàrem passejar per la població i vam visitar l’església parroquial de Sant Joan Baptista del segle XVII considerada sense gaire interès arquitectònic, llevat del campanar romànic en el seu origen i modificat després. El dissabte 23, a 2/4 de 10, anàrem a Bagneres de Luchon, França. És una població situada al departament de l’Alta Garona, a 630 m d’altitud. És molt coneguda per l’estació termal i l’estació d’esquí a l’hivern, una típica i bonica població on hi ha aigües termals, amb molts restaurants, hotels, botigues i bonics parcs. A la tarda, en Jordi, un jove força simpàtic que fa d’animador a la Residència, ens féu de guia per la població de Les. Ens ensenyà el tronc de l’avet de 12 metres (l’Haro) plantat al bell mig de la plaça del poble i ens va explicar que el 23 de juny, vigília de Sant Joan, es fa la crema de “l’Haro”. Al voltant de l’Haro encès se celebra una festa de foc i danses araneses. Molt a prop trobàrem l’ermita romànica de Sant Blai, una petita construcció de planta semicircular del segle XII. També molt a prop de l’ermita, trobàrem l’edifici d’aigües termals. Després de sopar, ball a l’edifici de la Residència. El diumenge 24, a ¼ de 10, vàrem anar a Saint Bertrand de Comminges, França per visitar la Catedral de Notre-Dame, on vàrem assistir a la missa dedicada al Dia Mundial de les Missions. La Catedral conserva parts romàniques, gòtiques i renaixentistes. 9


A la tarda vàrem anar a la propera població de Bossòst, però dissortadament es va posar a ploure i vàrem passar el temps refugiats dins de cafeteries. Al vespre en Jordi ens va organitzar un “Bingo”. El dilluns 25, no vàrem viatjar perquè era el dia de descans setmanal del xofer. Ens vàrem llevar amb neu a les altes muntanyes, plovent i amb 8º de temperatura a l’exterior. Després de dinar ens va tocar fer treballs manuals. Retallar una figura de paper, enganxar-la a un cartó i muntar un petit quadre. Al vespre en Jordi ens va explicar unes rondalles i llegendes de la Vall d’Aran i després va projectar un vídeo sobre el mateix tema. El dimarts 26, temperatura baixa, 3 graus a les 8 del matí. Viatge a Salardú. Passejant visitàrem l’església de Sant Andreu, situada a la part alta de la vila, edifici de transició dels segles XII-XIII, dins del romànic tardà. La peça més important del seu interior és el famós Crist de Salardú, una talla romànica del segle XIII, també hi destaquen les pintures murals de 1540. De Salardú ens traslladàrem a Viella, capital de la comarca i de la Vall. Visitàrem la notable església de Sant Miquèu, bell edifici de transició del romànic al gòtic. Destaquen el retaule gòtic de Sant Miquel (segle XV) i el notable Crist de Mijaran, peça cabdal d’escultura romànica. A la tarda els més valents guiats per en Jordi, varen anar fins al mirador de Les, després de ¾ d’hora de força pujada. Després de sopar es va fer un campionat de dòmino per parelles. Els guanyadors varen ésser la parella formada pel Miquel (el nostre guia) i l’Elsa. El dimecres 27, amb pícnics per passar el dia fora, vàrem anar a Pau, França. Ens trobàrem molt separats del centre i, després d’una petita passejada, tornàrem a l’autocar per anar a Lourdes.

10


A Lourdes menjàrem el pícnic i ens traslladàrem a la zona del Santuari. Vàrem fer un recorregut per la Gruta, les Fonts, la Basílica Nostra Senyora del Rosari, la Cripta, etc. Al vespre ball per els més animats. El dijous 28, últim dia d’estada, dia assolellat, a les 10 anàrem a Viella principalment per dedicar- ho a fer diverses compres. A la tarda, amb 6 taxis, ens portaren a Uells deth Joèu (els ulls del Jueu) . El camí d’una gran bellesa en aquesta època de l’any, amb els arbres de fulla caduca, principalment faigs, amb una immensa varietat de colors. També la cascada, les baixades d’aigua que vénen de l’Aneto de 3.404 metres d’altitud alegren la vista i el soroll ens relaxa. No poguérem arribar al pla d’Artiga de Lin, a causa del glaç del camí. Al vespre actuació de diversos artistes de l’Ateneu. Hem quedat molt satisfets de la Residència, molt confortable, amb sales de jocs de taula, de lectura, biblioteca, bar, organització d’animació, els menjars molt ben condimentats, etc. Felicitem en Miquel per la bona elecció. El divendres 29, a les 10 del matí emprenguérem el retorn a l’Hospitalet, vam parar a Balaguer, on passejàrem per la ciutat i després vàrem dinar al restaurant “El Faro”. MARTÍ GUERRERO I COTS

11


Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 275 a l’Alt Empordà. Visita al Museu Memorial de l’Exili a la Jonquera. Dissabte 13 de novembre de 2010. Aquesta vegada vam haver de matinar una mica més, ja que sortírem més d’hora, a 2/4 de 8. Amb molt bon temps, empreníem el camí cap a la Jonquera. Vam parar a l’Àrea del Montseny per esmorzar i vam arribar a destinació a 3/4 d’11. Ens va costar una mica trobar el Museu on ja ens esperaven les nostres guies, la Dolça i la Silvina, ja que havíem de fer la visita en dos grups. En arribar a dalt el primer que vam veure al sostre fou la representació sobre la sorra de les petjades que representaven els milers de persones que fugiren cap a França. Totes dues guies ens van explicar abastament les imatges que representen no solament l’exili de les 500.000 persones que entraren a França per diferents punts fronterers, unes 350.000 (gairebé tota la població de la nostra ciutat) pels de la Jonquera i Portbou, sinó també la deportació d’exiliats als camps nazis, com Mathausen on van morir prop de 6.000 catalans i espanyols. No sé per què em va fer l’efecte que alguns de nosaltres no havien copsat la magnitud de la tragèdia o potser ho havien oblidat. Precisament, en un mural, una sèrie d’imatges mostren com, al llarg del temps, la memòria es va esborrant fins a desaparèixer. El Museu vol recuperar la memòria d’aquells fets terribles, no solament mitjançant fotografies, documents (entre els quals hi havia una targeta d’un camp nazi d’un hospitalenc) i pel·lícules, sinó també amb el testimoni d’exiliats, com els que vam poder veure i escoltar, al mateix Museu, en una sala amb grans plafons amb els noms de personatges que van patir l’exili, la gran majoria dels quals van tenir la sort de poder emigrar a Mèxic i a altres països americans. Corprèn veure aquella munió d’homes, dones, infants, soldats... camí de la frontera, però encara corprèn més la vista d’aquells camps de concentració que no reunien ni les més mínimes condicions d’habitabilitat. Podem intentar imaginar com era la seva vida tancats a les platges, a l’hivern, i un hivern molt fred, amb criatures petites, dones 12


embarassades, etc. Ens van parlar de la tasca que va portar a cap Elisabeth Eidenbenz a la Maternitat d’Elna, on van néixer 597 nens salvats dels camps de refugiats, on la mortalitat infantil era altíssima, de com molts dels homes i les dones exiliats van participar en la resistència francesa i dels que foren deportats als camps d’extermini nazis... Vam recórrer “el camí de la memòria”, el camí que havien seguit aquells 500.000 refugiats, dels que, malgrat tot, salvaren la vida a l’exili o de retorn a l’Espanya de Franco, i dels que hi moriren. Jo anava evocant records d’aquell febrer de 1939 a Perpinyà en què a casa rebíem refugiats, familiars, amics o simplement coneguts, i el pare ens explicava com vivien als camps d’Argelers i de Sant Ciprià sobretot, com al Centre Espanyol rebien menjar i roba que els perpinyanesos hi portaven, etc. En sortir del Museu, els comentaris dels socis foren que la visita els havia agradat i impressionat. Acabada la visita al Museu, ens vam dirigir a Llançà per dinar i a quarts de cinc empreníem el retorn. Durant el viatge, tinguérem ocasió d’admirar, en el cel blau, nombroses traces d’avions, gairebé paral·leles, entrecreuant-se en totes direccions, tenyides de color de rosa o d’albercoc pel sol que anava a la posta... tot un espectacle que ens va distreure, si més no, a uns quants! A ¾ de 7, sans i estalvis, vam arribar a la nostra ciutat. El dissabte 11 de desembre visitarem el Museu de la màgia, a Sta. Cristina d’Aro, i el dia 15 de gener anirem al Vendrell per visitar el Museu Deu, i a Montferri el Santuari de Montserrat, us hi podeu apuntar el dilluns 3. MATILDE MARCÈ

13


VISITA GUIADA A LA BIBLIOTECA NACIONAL DE CATALUNYA El dissabte, 20 de novembre de 2010 a les 10 del matí, 18 socis del nostre Ateneu vàrem visitar la Biblioteca Nacional de Catalunya. La senyoreta Marga ens va acompanyar per totes les instal·lacions de la biblioteca, explicant-nos els seus inicis, les donacions rebudes, la recerca de les peces fonamentals del patrimoni bibliogràfic català, la política de cooperació amb altres centres que disposen de fons d’interès bibliogràfic, etc. La Biblioteca de Catalunya va ser creada el 1907 per l’Institut d’Estudis Catalans i s’ubicà en el seu inici en un angle del Palau de la Generalitat. El 1914 la Mancomunitat de Catalunya va convertir la Biblioteca en un servei cultural públic, obert als investigadors i als estudiosos.

La Biblioteca va patir diversos canvis a causa dels fets polítics que es van esdevenir durant el segle XX. El primer fre al seu desenvolupament fou la Dictadura de Primo de Rivera, però el canvi més substancial va tenir lloc durant el franquisme. Tot i la precarietat de recursos, es va incrementar el seu patrimoni bibliogràfic en bona part gràcies a donacions de col·leccionistes i d’editorials. Amb la recuperació de la democràcia, el nou Parlament va aprovar el 1981 la Llei de Biblioteques que atorgava a la Biblioteca de Catalunya la seva condició de nacional. En els darrers quinze anys, la Biblioteca ha assolit el repte de la modernització amb la remodelació del edifici i la informatització dels seus processos. La Biblioteca es troba en un dels conjunts gòtics més importants de Catalunya, l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Construït entre els segles XV i XVIII, fou l’Hospital més gran de Catalunya durant molts segles. L’any 1929-1930 es va desallotjar l’edifici de l’antic Hospital, que es traslladar al modern complex de l’Hospital de Sant Pau. El 1931 l’Ajuntament de Barcelona en va cedir una gran part a la Biblioteca de Catalunya. Entre 1991 i 1998 es va dur a terme una profunda reforma arquitectònica de l’edifici, de la qual destaquen la construcció de quatre plantes subterrànies de dipòsit –que encabeixen més de 40 quilòmetres de prestatgeria- i l’edifici annex. El fons de la biblioteca és d’un gran valor bibliogàfic i documental. Està format per prop de tres milions de documents en diversos suports: llibres, revistes, diaris, manuscrits, gravats, mapes, partitures, enregistraments sonors i audiovisuals, CD-Rom, etc. Hi ha fons singulars com el Museu de Llibre Frederic Marès, l’Arxiu Joan Maragall, etc. Una visita que ens deixà el gran plaer d’haver contemplat aquesta admirable institució de la Biblioteca de Catalunya. MARTÍ GUERRERO I COTS

14


DIA DEL SOCI

Enguany, el Dia del Soci ha durat bastant més que un dia, ja que aquesta celebració va incloure una mostra dels nostres pintors i dibuixants: El dimecres 24 de novembre inauguràvem la 55a exposició de l’aula Rafel Garrich de dibuix i pintura infantil i adults, que va romandre oberta fins al 3 de desembre al passadís del Centre Cultural Barradas. A 2/4 de 8 del vespre, la presidenta de l’entitat, Matilde Marcé va declarar oberta l’exposició i s’adreçava als socis i amics presents a l’acte amb unes paraules d’agraïment per la seva asistència, i va animar a tots els que tinguin propostes per crear alguna nova activitat a comunicar-ho a la Junta directiva. També va demanar a tothom la col·laboració en les tasques que se’ns presenten de cara a la propera instal·lació de l’Ateneu a la nova seu -esperem que definitiva- del carrer de Santa Anna. Els dibuixos dels més petits ocupaven un espai privilegiat, l’Emili Bona, conductor de l’aula, va fer un mural on va posar una mostra dels treballs dels seus alumnes, petits en edat, però grans en el seu talent, que ell, com a mestre entusiasta, sap ferlos desenvolupar. També s’hi podien contemplar les obres dels adults que, dia a dia, milloren les tècniques

15


pictòriques que aprenen. Tot plegat va fer molt atractiva l’exposició d’enguany i esperem i desitgem poder penjar la propera ja en el nou domicili social. En aquesta 55a edició, hem trobat a faltar una persona molt entranyable al nostre Ateneu: la Cinta Pinós, que ens va deixar el proppassat setembre. La Cinta havia participat sempre en les exposicions de l’aula de pintura amb els treballs que feia, va assistir al taller de pintura des del seu començament, i destinava a anar a pintar a l’Ateneu la major part del seu temps lliure, tot i que també era assídua en altres activitats. Com un homenatge per recordar-la, l’Emili Bona, conductor de l’aula, va penjar un quadre seu a l’exposició col·lectiva, i la nostra Presidenta, en el discurs inaugural, va dedicar unes paraules a la seva memòria. El dissabte 27, a les 5 de la tarda, ens retrobàrem a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas, plena de gom a gom, per assistir a la representació de l’obra de teatre La declaració de l’oncle, de Genaro de Otero, a càrrec del grup Banyes, de la nostra ciutat, que va resultar força divertida amb les trifulgues i els embolics dels seus protagonistes. Cal remarcar que, en el repartiment d’aquesta peça teatral, hi figuren alguns membres de l’Ateneu. Ens felicitem per l’èxit aconseguit. I ja arribem al diumenge 28 de novembre, el veritable Dia del Soci. A 2/4 de 12 del migdia ens retrobàvem per ballar sardanes: La Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet, un cop més, es sumava a la nostra festa dedicant-nos la ballada que, a càrrec de la cobla Premià, es duia a cap a la plaça de l’Ajuntament. A la mitja part, hi va haver un petit recital de poemes de Joan Maragall, del qual es commemora aquest 2010 el 150e aniversari del seu naixement; Matilde Marcé, Julita Sanou, Antònia Caldés i Francesc Cabrera foren els encarregats de llegir les poesies escollides per a l’ocasió.

16


Després d’haver ballat i recitat, ens dirigírem cap a la Bodegueta del Museu, on un any més vam dinar plegats -penso que amb molt de gust- els socis i amics que ho desitjàrem. A causa de la data, coincident amb les eleccions del nostre govern a la Generalitat de Catalunya, no vam tenir enguany cap representant per part de les institucions. Això, però, no va ser un problema per gaudir de l’acte. A les postres, la nostra presidenta, Matilde Marcé, va fer un brindis per la bona marxa de l’Ateneu i dirigí unes paraules a les persones assistents, demanant novament suport i encoratjantnos a tots i totes per poder tirar endavant el futur de l’entitat, que amb les possibilitats d’un local més ample, ha d’engegar més activitats. El 2011 serà, sens dubte, un any molt important per a la nostra entitat. Esperem, doncs, poder celebrar-lo com cal en la propera edició d’aquest Dia del Soci, amb l’ajut, col·laboració i companyia dels qui feu que l’Ateneu pugui continuar sent un lloc de trobada per gaudir i divulgar la cultura. Moltes gràcies.

ANTÒNIA CALDÉS

17


ALS SOCIS I Ja no falta gaire temps per instal·lar-nos al local nou del carrer de Santa Anna. Ens hem de preparar pel que serà una nova i important etapa de l’Ateneu. La nostra entitat necessita, no solament del suport moral dels seus associats del qual no dubtem, sinó de l’esforç i l’empenta de tots plegats perquè l’Ateneu sigui una entitat de referència al nostre barri i a tota la ciutat. Us demanem, doncs, per començar, que els socis i sòcies que pensin en alguna activitat nova que els agradaria que es fes i que, d’altra banda, ells puguin portar a terme, que ho facin saber a la junta. Tambè hi pot haver socis que no es veuen amb cor de dirigir una activitat determinada, però que els agradaria que es fes, els demanem també que ens ho diguin i ja mirarem de complaure’ls si és possible. Entre tots ho farem tot amb il·lusió i fe, i amb esforç també, com ho hem fet al llarg dels anys, els socis de l’Ateneu. Si fem pinya, res no serà impossible.

II RECOLLIDA DE JOGUINES Con fa dos anys, l’Ateneu recollirà joguines per als nens i nenes malalts. Posteriorment les entregarem, com l’altra vegada a la Creu Roja. Pensar en la il·lusió amb què els petits rebran aquestes joguines compensa de llarg el fet de regalar-les. Sigueu, doncs, generosos com ho sou amb el menjar que doneu per a les famílies que atén la Parròquia. Aprofitem aquesta ocasió per donar-vos les gràcies de part de l’Ateneu i especialment de la pròpia Parròquia. Podeu portar les joguines a l’Ateneu fins al dia 3 de gener de 2011. ATENEU

18


COL·LABORACIONS LES NADALES DELS OFICIS Des de fa alguns anys, fa la sensació que determinats costums nadalencs, que antany estaven molt arrelats entre la població, trontollen. És a dir que han perdut aquella popularitat que els feia ser acceptats i compartits per tothom. Aquest fenomen es deu, segons alguns, al fet que els temps han canviat i que, per tant, les tradicions s’han d’adaptar als nous temps. Tanmateix, potser caldria preguntar-se si el camí emprès és l’encertat. En aquest sentit i sense cap intenció de debatre res, no és gens sobrer exposar com estan les coses actualment i recuperar imatges del passat. Avui, de les tradicions nadalenques que recordo de la meva infantesa, una d’elles està pràcticament extingida, mentre que d’altres, com el pessebre per exemple, sembla que cada any que passa fan un pas enrere en la seva implantació. En aquest article, parlarem tan sols de la primera. Les segones les deixarem per a una altra ocasió. La transformació d’alguns oficis, el sorgiment de nous sistemes de servei als ciutadans i la pèrdua de prestigi de les propines, van dur, ben entrats els anys 60, a la pèrdua d’una tradició que venia de molt temps enrere. Es tracta de les nadales dels oficis, aquelles felicitacions de Nadal que el carter, el sereno, l’escombriaire, el repartidor de diaris, i no sé si algun altre més, distribuïen per les cases dels pobles i ciutats, als que eren els seus clients, amb una doble finalitat: desitjar unes bones festes i obtenir a canvi una gratificació. Aquelles nadales consistien en postals il·lustrades, en l’anvers de les quals hi figurava el dibuix d’un representant de l’ofici, mentre que al darrere s’hi reproduïen uns versos de felicitació. Però no sempre era així. En l’exemplar que acompanya aquest escrit, que he trobat per casualitat entre les pàgines d’un llibre vell i atrotinat, el revers conté una llarga llista de tarifes postals. En general, aquestes targetes no portaven data, la qual cosa facilitava que es fessin servir més d’un any. Les nadales dels oficis eren repartides els dies previs al 25 de desembre, que era precisament quan els nens fèiem vacances a l’escola i passàvem més hores amb la família. És potser per aquest motiu, que m’ha quedat un fil de record de les escenes que es produïen quan el carter, el sereno, o qualsevol dels altres oficis, trucaven a la porta de casa i els meus pares els atenien, mentre jo m’ho mirava de ben a prop tot esperant que em donessin la postal. 19


D’aquells protagonistes del meu poble, recordo especialment en Josep Pascual, en Sagàs, el vigilant nocturn del barri. Escardalenc, de mitja alçada i amb uns ulls molt oberts, tenia un mentó molt pronunciat i tirat cap endavant que li caracteritzava la parla. Tanmateix, això no era obstacle perquè fos molt popular entre els veïns i un gran xerraire. En aquest sentit, de tant en tant, tenia sortides ben estrafolàries que delectaven els seus interlocutors. Encara em sembla veure’l, en els seus darrers anys d’empleat a l’Ajuntament, amb aquell poc escaient uniforme gris que durant un temps portà la guàrdia urbana municipal. També passaven per casa nostra el carter, l’escombriaire i el repartidor de diaris, que solia ser un nen dels que ja no anaven a col·legi. A can Romaguera, la botiga que era al mateix temps sabateria i quiosc, on el meu pare comprava el Diario de Barcelona, excepte els dilluns que només sortien la Hoja del Lunes i l’esportiu Lean..., canviaven sovint de repartidors, la qual cosa feia que fos molt difícil que passés el mateix d’un any per l’altre. Des de finals dels seixanta, però, les nadales dels oficis van deixar de distribuir-se. Com si el vent de nord se les hagués emportat, van desaparèixer sense fer soroll, sense que gairebé ningú se n’adonés.

PERE JUHÉ I ORIOL

20


ELECCIONS

En aquesta nota vull fer-vos partícips d’un fet de sentiments contraposats que em provoquen les campanyes electorals, totes. Quan veig les cares dels polítics penjades pels arbres o els fanals, em recorda els diners que es malgasten en aquests afers. Tot seguit em pregunto si, en veure’ls allà estàtics, pot induir algú a votar-los o, al contrari, a pensar que tots els polítics estarien bé penjats? No, no és el meu cas, aquest mal pensament no va amb mi. Intento posar-me positiva, aquells cartells poden haver donat una empenta a un taller amb problemes,i això és bo. I així intento transformar les coses que trobo negatives, que són moltes, en positives, és com allò de l’ampolla mig plena o mig buida, fins i tot he aconseguit creure tot el que em diuen, cal recordar que estic parlant de política, els escolto relaxada, gairebé contenta, i aquella ampolla que abans havia vist mig buida es va omplint, comprendreu que no podia ésser d’altra manera: tot i que parlen de la crisi, donen a entendre que tenen la recepta per curar la malaltia i a partir d’aquí tot millorarà, l’ensenyament, les infraestructures, la creació de llocs de treball... i en aquest estat d’eufòria m’adono que ni tan sols cal preocupar-me per qui haig de votar, tant se val, tots ho arreglaran tot. També sento una música, una cançó, la lletra de la qual parla d’independència i somnio... De sobte m’adono que l’ampolla està a punt de sobreexir, i es podria perdre tot. Ep! Carme, desperta, fes servir el seny i, com aquell que tria cigrons, aparto les pedres grosses, aquells que pateixen una obsessió malaltissa envers la llengua catalana, la meva, la nostra i continuo la tria: ja no estic eufòrica, al final poso una papereta a dins del sobre. Que Déu hi faci més que nosaltres. CARME JORBA

21


POESIA RECORD DE NADAL

Amb els anys, la nostàlgia, tan rebregada ja, de la infantesa, es fa més transparent. Recorde la sentor aquella de benzina de l’autobús atrotinat on calia pujar per visitar els avis, que de debò vivien el Nadal, el tou somriure de la festa. Després d’haver oït parlar els grans, per rebre les estrenes, devia besar-los la mà. La breu vesprada transcorria entre flaires d’havà, que s’imposaven com la paraula ferma i tan segura del pare. I dins la fortor de benzina i tabac de festa, tornàvem cap a casa ja de nit. Jo, marejat. I força trist també, però això no ho sabia pas, per sort. Ni aleshores ho entenia.

Antoni Prats Del recull Frisances

22


OPINIÓ

HISTÒRIES DEL NADAL Amb les festes de Nadal les reunions familiars es succeeixen una darrere l’altra, gairebé no hi ha treva. Mentre que durant la resta de l’any les celebracions queden disperses entre els altres mesos: ara ve un aniversari, ara un sant, ara el dia de Pascua i de la mona, ara un altre aniversari, Sant Joan… tot plegat amb uns salts en el temps que poden arribar a ser de mesos, per Nadal és diferent, en un parell de setmanes s’ajunten tot una sèrie de festivitats que, d’una manera o altra, se celebren en família: Nadal, Sant Esteve, Cap d’any, Any nou i Reis. Mentre vaig ser un nen, totes aquestes festes, i fins i tot algun diumenge que pogués caure entremig, les celebràvem a casa de la meva àvia. No em pregunteu perquè a casa de la meva àvia i no també la de l’avi o dels avis, sempre va ser ‘a casa la iaia’. Lamentablement no vaig poder-ho celebrar mai amb els meus avis paterns ja que aquests ja eren a la Vall del Riu Vermell quan jo vaig néixer. Les celebracions a casa de la iaia es caracteritzaven , sobretot, pel soroll. Tota l’estona es parlava i en veu alta, sempre hi havia algú xerrant, a vegades dues persones de cop i a vegades tothom al hora. Aquesta xerrameca, a part d’agun mal de cap, aportava una alegría i unes ganes de passar-ho bé que feia que el temps passés sense que ens n’adonéssim. L’altra característica era la gent. Sempre hi havia molta gent, fet indispensable perquè el soroll abans esmentat es pogués produir. A part dels avis i els seus fills, filles, gendres, jove, néts i nétes, sempre hi havia algú afegit: una tia, un oncle, un amic, fins I tot un any va venir una noieta gitana que l’àvia havia convidat. La litúrgia principal era el dinar, tot girava al seu voltant i a la posterior sobretaula. Asseguts a taula, gent i soroll. Només es feia el silenci quan els més menuts, entre ells jo mateix, havíem de recitar l’habitual poema de Nadal que havíem après a l’escola. L’altre silenci es produïa la Diada de Reis, quan les Festes s’acabaven. Amb els anys l’àvia es va fer gran i va passar el relleu a la mare, que ho va començar a organitzar tot plegat a casa nostra. Així doncs, l’únic que va canviar va ser l’escenari, però no els actors. 24


Desgraciadament l’avi, i després l’àvia, van morir, els vailets ens havíem fet grans i mentre que uns es van casar, els altres començaven a festejar. En aquesta situación, els més grans van decidir que ja era el moment que cada família ho organitzés a casa seva. Els primers anys ho vam veure tot plegat una mica buit, però no van trigar a venir la cunyada, les nebodes, i després la meva esposa i les meves filles, i, més tard encara; una altra cunyada i els nebodets petits. Ja tornàvem a ser colla. Quina felicitat! Mai havia entès aquells que deien que no els agradaven les Festes de Nadal, que malgrat ser uns dies d’alegria i joia, se sentien tristos…per aquells que ja no hi eren. Primer va morir el pare, i va ser un gran trasbals. Potser era dels que menys soroll feia, vaja, jo diría que era el que menys soroll feia, però com el vam trobar a faltar! Aquest 2010 serà el primer Nadal de la meva vida que passaré sense la mare. S’acosten les Festes i m’angoixo de pensar-ho. Cada dia entenc més aquells que abans no entenia. És clar que estic content de poder celebrar les Festes amb tots aquells a qui estimo, que estan amb mi i que sé que m’estimen. Però malgrat tot es fa molt difícil mantenir l’alegria dels anys passats quan et falta un bocí del teu cor. CARLES FARRÉS

25


HO SABÍEU? EL PERILL D’ADORMIR-SE Si sou d’aquestes persones que s’adormen a qualsevol lloc, vigileu, no fos cas que us passés el mateix que a la protagonista d’aquest relat. Un silenci estrany la va despertar: l’envoltava una calma absoluta, estava completament sola, les persones que eren al seu costat havien desaparegut. Què passava? On era? No hi entenia res, estava desorientada. A poc a poc, va anar prenent consciència de l’indret on es trobava. Era diferent del de feia una estona. I a més aquella foscor..! Però sí: era el mateix. Es va aixecar d’on era asseguda i va fer unes passes cap enllà, al lloc que, suposadament, hi havia la porta: Tancada... Tingué un esglai. “No pot ser!”, es va dir la Mariona, a ella mateixa. Era a dalt del tren. Senzillament s’havia adormit allà, al raconet del vagó al qual havia pujat a 2/4 de 9 del vespre, a l’estació de França, i que arribava a Girona a 3/4 d’11. El seu rellotge marcava les 12, mitjanit, l’hora de les bruixes... No tenia gaire clar on havia anat a parar. Quina forma més angoixant de despertar-se! Veritablement, va pensar, això semblava cosa de bruixes: com podia ser que ningú no s’hagués adonat que dormia i l’avisés a l’hora de baixar! “Tranquil·la, no t’esveris, no passa res!”, pensava. Abans que el tren es posés en marxa, havia parlat per telèfon amb el seu germà, que tenia previst anar a esperar-la a l’estació; per tant, s’imaginava que la buscarien. ___

El Manel, des del vestíbul, contemplava tranquil·lament el comboi que, cosa rara, arribava puntual a Girona. Buscava la seva germana entre els viatgers que anaven sortint de l’andana. Li semblava que ja havia passat tothom, però ella no apareixia. No podia ser que se l’hi hagués escapat, perquè li deia clarament en la trucada que era a dalt del tren. Marcà el número del seu mòbil i li va sortir l’avís que l’aparell estava apagat o fora de cobertura. Després d’intentar-ho diverses vegades, va començar a alarmar-se, 26


sobretot perquè el comboi tornava a posar-se en marxa i s’encarrilava cap a una de les vies fora de servei. Primer va preguntar al revisor del tren si havia vist algú que s’ajustés a les característiques de la seva germana. Afortunadament, els vagons anaven molt buits perquè era l’últim del dia i la recordava, però li va dir que no era possible que hi quedés ningú, ni cap equipatge, a dalt, ja que els empleats de la neteja, en cas contrari, ho haguessin notificat. El Manel, cada cop més amoïnat, insistia que allò no podia ser: “I si li havia passat alguna cosa?” Finalment, davant la seva insistència, anaren a trobar el cap d’estació i aquest prengué la decisió d’anar a investigar directament al tren, que restava aturat fins l’endemà. ___

Arraulida al seient, la Mariona veia oscil·lar unes llums en la foscor (les llanternes dels qui la buscaven). En ser més a prop, distingí el grup de persones que venien i va començar a colpejar el vidre de la finestra amb energia perquè la localitzessin. Quan per fi, després d’uns minuts que li semblaren inacabables, es va obrir la porta, tots els nervis i les pors acumulats van esclatar, i, enmig de plors, s’abraçà, alleugerida, al seu germà. Després vingueren les explicacions. Si les coses s’haguessin fet bé, tota aquesta penosa experiència es podria haver estalviat. El cas era que es van saltar les normes: habitualment, quan se suposa que el tren ja s’ha desallotjat, es revisa i neteja, deixant-lo a punt per a un proper viatge. En lloc d’això, se’l va enviar directament a una via morta, sense més ni més. La Mariona va ser una altra víctima de la manca d’eficiència i poques ganes de treballar d’algunes persones. ANTÒNIA CALDÉS 27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Martí Guerrero, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Irene Ruiz.


Amb la col路laboraci贸 de:

10-12  

Xipreret 12-2010