Issuu on Google+

ANY XXXI – Núm. 341 NOVEMBRE 2010

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 13: a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 275, a l’Alt Empordà. DISSABTE 20: a les 10 del matí. Visita cultural guiada a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Entrada gratuïta. Inscrip. Fins al 12 de novembre. DEL 24 DE NOVEMBRE AL 3 DE DESEMBRE: al Passadís del Centre Cultural Barradas. 55a Exposició de Dibuix i Pintura Infantil i adults de l’Aula Rafel Garrich.

DIA DEL SOCI DISSABTE 27: a les 5 de la tarda, al Centre Cultural Barradas. Representació de l’obra: La declaració del oncle, a càrrec del Grup de teatre Banyes. DIUMENGE 28: a 2/4 de 12 del migdia, a la plaça de l’Ajuntament. Ballada de sardanes, a càrrec de la cobla Premià.A la mitja part recital de poesies, a càrrec de membres de l’Ateneu i col·laboradors. A 2/4 de 3 del migdia. Dinar de germanor a la Bodegueta del Museu.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DISSABTE 11: a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 276, a Sta. Cristina d’Aro. Visita al Museu de la màgia. Ins. dilluns 29 novembre. DIJOUS 16: a les 8 del vespre a la sala d’actes de la Regidoria. Conferència: “Joan Maragall i el seu temps”, a càrrec de mossèn Josep M. Jubany. DISSABTE 18, DIUMENGE 19: Participació a la Mostra d’Entitats, a la rambla de Just Oliveras.

TALLERS CURS 2010-2011 ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Pel que ens ha arribat, podem dir que la majoria de socis i no socis que van assistir a la representació de l’obra Reina de Josep M. de Sagarra, el passat dia 17 d’octubre, en van sortir molt satisfets. Els actors veterans o veterans actors, com vulgueu, que hi intervingueren, amb lectura o sense, van estar a un bon nivell i això va fer possible que l’obra arribés amb claredat i frescor al públic assistent. Davant del bon resultat, des d’aquestes pàgines, volem demanar-los que no triguin gaire a tornar a pujar a l’escenari amb un nou treball. Preneu nota: El cap de setmana del 27 i 28 de novembre celebrarem el Dia del Soci de la nostra entitat. El dissabte hi haurà una representació teatral a la sala Barradas de la Rambla i l’endemà diumenge, començarà amb una ballada de sardanes al migdia i seguirà amb el dinar al mateix lloc on s’ha fet els darrers anys. Oportunament us informarem de tot plegar. No cal dir que, ens agradaria comptar amb la vostra companyia! Quan escrivim aquestes ratlles, encara estem mig aclaparats pel sotrac produït per la recent mort del lingüista Joan Solà, que ha convergit gairebé en el temps amb la de Joan Triadú, que ens deixà el passat 30 de setembre. Coneguts com un lingüista de referència el primer i com un excel·lent pedagog i crític literari el segon, ambdós tingueren en comú que afrontaren els anys foscos del franquisme posant-se a treballar incansablement per la recuperació de la llengua catalana i de la nostra dignitat col·lectiva. Des del butlletí Xipreret ens volem acomiadar d’ells amb un: Moltes gràcies per la feina feta!

NOVEMBRE


PORTADA HOSPITALENCS SINGULARS ANDREU TRIAS I VALLS (L’Hospitalet, 23 de juliol de 1927 – 6 de novembre de 1996)

Polifacètic agent cultural de la ciutat

Una de les definiciones concretes que m’ha semblat més encertada per enquadrar la dimensió pública de l’Andreu Trias és la d’home noucentista. La van pronunciar en un homenage a la trajectòria de la seva persona i és la que més m’ha fet reflexionar. Qui la va formular volia així significar el trànsit, l’adaptació en el seu entorn local, primer rural i després urbà. L’Hospitalet és reconeguda ciutat des de fa més de vuitanta anys. Tota una generació que avui ronda aquesta edat, l’Andreu entre ells, va viure la transformació més impactant del seu entorn social durant la seva vida. El canvi de poble a ciutat sense moure’s de lloc. De la masia o la casa de carrer al bloc de pisos i l’asfalt. Del carro al parquing. De l’Harmonia, el Catòlic o el Casino, a l’hotel d’enttats, els clubs o les associacions de tota mena. De les processons, les romeries i la festa major el 16 d’agost, al sopar al carrer, l’escalada del campanar i el bacallà a la recolloné del dia de Sant Joan. És l’evolució. El trànist a la societat de masses i l’impacte d’una ruralia convertida en “pool” d’acolida i escenari de nova convivència. Tot això amanit amb el devenir polític d’un règim opresor cap a la llengua, la cultura i les institucions pròpies cap a un altre de democràtic i expansor d’aquests registres. Així penso que tots els que sou dels anys vint o trenta del segle passat, fins i tot generacions més joves, heu viscut social i sentimentalment el vostre l’Hospitalet. L’Andreu és un home de Sant Josep i criat i viscut al Centre. El pare i la mare eren els masovers de la casa pairal on avui conviuen centenars de veïns als pisos-blocs de Ciutat Comptal. Educat en l’infantesa en l’entorn familiar i escolar del senyor Batallé de qui té escrits de sincer agraïment. Educat en l’infantesa en l’entorn catòlic de la Parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida, ubicada aleshores al Centre Catòlic, i ja en l’edat adulta cultivat durant anys en la història, la literatura i en l’esperit crític amb els llibres, els diaris i les revistes. 2


La lectura de costumbrisme, diccionaris i i enciclopèdies i sobretot de poesia i teatre, a més d’oriflames, serres d’or, tele-expres i avuis van anar construint la seva personalitat. La que tots reconeixem com a polifaètica al voltant d’una defensa primer i d’una continuïat després de la catalanitat. Des de la cultura i la llengua amb el teatre, les sardanes, la poesia, les danses populars o les festes. També l’esport, amb el bàsquet i la muntanya amb Montserrat com a meca particular. I com a espectador de l’atletisme o la natació. Vinculat troncalment al Centre Catòlic va participar i col.laborar amb d’altres grups associatius i va enllaçar i comunicar-se per les sardanes diferents barris i persones de la ciutat. L’any 1996 aquesta mateixa revista mantenia amb l’Andreu una de les seves converses a mode d’entrevista. Uns dies abans d’enviar aquest article al Xipreret, em va venir casualment a les mans aquest número i la referència a algunes respostes m’ha semblat la fórmula més idonia per reflectir alguns dels seus episodis de vida: JOVENTUT “El meu debut esportiu fou el 1943 i el del teatre en “serio” amb el Quadre Escènic, l’any 1945, interpretant el Jaio de “L’Hereu Escampa”. Tenia quinze anys. I vaig continuar tenint sort, ja que al Centre Catòlic hi havia persones que m’ajudaren molt.” “Per aquell temps volia estudiar per capellà, cosa que potser molts ignoren, i un bon dia mossèn Molins, em va dir: - “Andreu, t’has de decidir entre dues coses que comencen per S, sardanes o seminarista”. La meva vocació no devia ser molt arrelada perquè em vaig decidir per les sardanes”. PASTORETS i TEATRE “Deu fer uns trenta anys que faig el Satanás, el persontge pel qual sóc més conegut. M’emociona quan algun besavi, avi, pare porten els infants a veure “Els Pastorets” i un cop acabada la representació comenta: “Guaita, encara hi surt el Trias”. “El teatre és un mitjà d’expressió, d’interpretació, de diferents maneres de fer, de pensar, de situacions, de costums, d’idealització. Un actor acostuma a ser un gran tímid” “Jo sóc d’una manera, d’una actitutd, que fa de la meva pèrsona com actor una eina molt manejable pels directors. Per això els èxits que hagi pogut tenir un 50 per cent són èxits del director” POESIA “Fou ell (Miquel Xartó), qui mènsenyà a dir i a sentir el que deia. A ell dec la meva manera de dir. Quant a la força i el sentiment sí que és innat”. “Escric poemes, si així es pot dir, quan la inspiració es presenta, 3


i no tot d’una. Quan sento un tema que es mereix atenció, de primer el vaig treballant de pensament, fins que el crec prou madur i aleshores l’escric”. SARDANES “La sardana és i serà la dansa representativa del nostre poble. Té anima I esperit i això no pot morir mai. Que tingui més o menys acceptació en certes èpoques i moments depèn de la forma i manera dinterpretar les seves virtuts”. JOAN TRIAS

PORTADA MES D’OCTUBRE En demanar informació sobre l’Andreu, el seu fill ens va enviar l’escrit que acabeu de llegir. Heu pogut comprovar les moltes coses que va fer l’Andreu, la seva capacitat de treball i la seva generositat envers la seva ciutat i el seu país. Per part nostra només volem afegir que, tanmateix, creiem que el verdader mèrit és com ho feia: la senzillesa, la gairebé modèstia amb que ho feia, sempre disposat a col·laborar, sempre era al lloc on feia falta, però sense destacar, com si ell no fes res. EQUIP DE REDACCIÓ

4


CONVERSES

Respon: Jaume Miró i Balaguer Nat: L’Hospitalet de Llobregat Edat: 63 anys Estat: casat Fills: una filla Professió: Especialista en anàlisis clíniques

El Dr. Jaume Miró ha analitzat la sang de molts hospitalencs. Avui, llegint les seves converses podreu saber quelcom més d’ell. Ets nascut a l’Hospitalet. Quins records guardes de la ciutat dels teus anys d’infantesa? Què creus que és el que més ha canviat? Als anys cinquanta l’Hospitalet centre era un barri tranquil on una bona part dels veïns es coneixien entre ells i la canalla podia jugar pel carrer. Recordo el soroll de les rodes dels carros que anaven de matinada cap al Born, tot posant de manifest la notable implantació que encara tenia la pagesia de la Marina. Molta gent era més coneguda pels motius familiars, tan ben recopilats per la Matilde Marcé, que pels cognoms. Malgrat això, eren temps de dictadura i la por per la repressió omnipresent era una vivència molt palesa. Als anys seixanta va irrompre amb gran força el fenomen immigratori i va començar un creixement frenètic, especulatiu i desordenat que va originar un teixit social molt dispers. En l’actualitat, a la nostra ciutat conflueix gent d’orígens molt diversos, fet que dificulta molt la cohesió, però també ofereix l’oportunitat d’assajar propostes d’encaix i d’integració a partir d’aquesta diversitat. A quines escoles vas anar? Ens podries explicar algun fet destacable dels teus estudis de primària i secundària? La primera escola on vaig anar va ser el parvulari del col·legi de les monges franciscanes i l’ingrés al batxillerat el vaig preparar a l’Acadèmia Comercial. Tinc bons records d’ambdós centres, però tinc present que quan vaig començar a anar a escola em va ser difícil de pair la imposició del castellà, una llengua que em costava d’entendre i, 5


ja no diguem de parlar, com la majoria dels companys de classe. Tot l’ensenyament secundari el vaig cursar als escolapis del carrer Diputació de Barcelona, fet que em va aïllar de l’entorn del barri durant uns anys. Ja cap al final dels meus estudis secundaris el meu germà Ramon va liderar la formació del grup Alpha 63, comptant també amb una destacada participació de l’altre germà, en Joan. Això va facilitar que m’integrés progressivament en l’organització i pogués relacionarme i establir amistat amb molta gent. Ets llicenciat en Ciències Químiques i llicenciat i doctor en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Com era la Universitat que et vas trobar? S’havien iniciat ja, llavors, els moviments estudiantils de reivindicació de la democràcia? Quan vaig entrar a la universitat s’estava consolidant el Sindicat Democràtic d’Estudiants, plataforma d’agitació democràtica que exigia un canvi social i polític. En aquells temps els universitaris teníem consciència de ser a l’avantguarda de la reivindicació de llibertat i progrés. L’activitat acadèmica va estar molt alterada durant aquells anys, però això no impedí a molts el fet de poder assolir una bona formació humana i científica, malgrat les greus mancances estructurals de tot el sistema. Cal dir que l’ànsia de millora personal i col·lectiva era molt gran. A hores d’ara continues vinculat a la Universitat de Barcelona com a professor associat del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Facultat de Farmàcia, impartint docència de l’especialitat a la que t’has dedicat professionalment, les ciències de laboratori clínic. Com valores l’evolució d’aquesta institució?. Des de fa uns anys s’ha obert molt l’accés a la Universitat, cosa que és positiva ja que permet una equiparació d’oportunitats entre persones de diferents nivells de renda. Emperò, això va lligat a una certa massificació i pèrdua del lideratge intel·lectual que els universitaris tenien en altres temps. Penso que la introducció de les noves tecnologies de la comunicació no ha estat prou ben assimilada i els sistemes docents estan bastant estancats. Vull destacar, en canvi, una gran voluntat i encert en la potenciació de la recerca. D’altra banda, ets membre fundador, i en l’actualitat president, de l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Ens podries explicar quins són els objectius d’aquesta entitat i quines activitats desenvolupa? L’Associació Catalana de Ciències de Laboratori (www.acclc.cat) agrupa professionals de diferents llicenciatures (biologia, bioquímica, farmàcia, medicina i química) i especialitats (anàlisis clíniques, 6


bioquímica clínica, hematologia, immunologia i microbiologia), dedicats al laboratori clínic en l’entorn dels països de llengua catalana. Organitza congressos nacionals, simposis internacionals, seminaris, debats, cursos, etc. i publica una revista. Un dels principals objectius és la normalització terminològica així com la generalització de l’ús de la nostra llengua en els àmbits professionals que li són propis, a part de vetllar pel progrés tècnico-científic i de millora contínua de la pràctica de les disciplines esmentades. El seu principal inspirador, fundador i anterior president és el Dr. Xavier Fuentes i Arderiu, vinculat professionalment amb la nostra ciutat en tant que director de programa del Laboratori Clínic de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Cal dir que gaudeix d’un gran prestigi per la seva participació en les organitzacions internacionals que tenen cura de la normalització de la terminologia i els sistema de garantia de la qualitat en les disciplines que integren aquest sector. Cal destacar, també, el seu compromís en defensa de la consolidació de la nostra llengua en aquests àmbits. El primer president, però, va ser el Dr. Joan Colomines i Puig, metge analista i patriota català del que cal destacar les seves facetes de lluitador antifranquista, poeta i diputat al parlament de Catalunya. Cal dir que durant molts anys va ser el cap del Servei d’Anàlisis Clíniques del Centre d’Assistència Primària de la Ronda de la Torrassa de la nostra ciutat. Voldria destacar que la nostra organització no té cap dependència ni lligam fora de l’àmbit català i que ens esforcem per obtenir un reconeixement internacional, tot i els entrebancs que hi posen les organitzacions espanyoles del sector. Parlem ara de l’històric grup Alpha 63 de l’Hospitalet, en el qual vas participar de manera activa. Ens podries explicar, de manera resumida, alguna cosa sobre el seu origen, qui en formava part, quines activitats fèieu, etc. Com he dit abans, Alpha 63 fou un col·lectiu de nois i noies de l’Hospitalet que es van organitzar a principis de l’any 1963, d’aquí prové el seu nom, sota el guiatge d’en Ramon Miró. Tot i la seva prematura mort, esdevinguda l’any següent de la constitució del grup, quan només tenia vint-i-quatre anys. Malgrat aquest sotrac la iniciativa va tirar endavant amb molt d’entusiasme per part dels altres promotors. La finalitat era posar en comú el lleure mitjançant la realització d’activitats lúdiques i formatives que donessin sortida a les seves inquietuds, molt vives en aquells temps en que s’incubava un esclat de molts canvis individuals i col·lectius. Les activitats que es feien incloïen un ampli espectre des de la perspectiva recreativa, esportiva i cultural, com ara excursions, festes socials, exposicions, equips de futbol-sala i handbol, teatre i cine fòrums, conferències, etc. La voluntat era aconseguir la integració del jovent local, buscant la realització personal 7


i, a poder ser també, el compromís col·lectiu. Com que no disposàvem d’infrastructures vàrem recolzar-nos en diverses entitats locals i així, successivament, vàrem col·laborar amb en els Amics de la Música, el Centre Catòlic, el Col·legi Tecla Sala, el Col·legi Ntra. Sra. de Fàtima, el Casino del Centre, la Unió Excursionista de Catalunya, etc. Malauradament, l’Ateneu de Cultura Popular, entitat amb la que hi hauria hagut un sintonia molt potent, havia estat clausurat pel franquisme. La pròpia naturalesa de les activitats portades a terme i el tarannà dels seus membres més actius, molts d’ells estudiants universitaris, va permetre que s’establissin relacions amb una bon nombre d’intel·lectuals molt actius i que gaudien d’un gran prestigi. Entre ells es pot esmentar Francesc Vallverdú, M. Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Miquel Porter i, sobre tot, Ricard Salvat, escriptor, professor i director de teatre a qui es deu en gran mesura la renovació del teatre a Catalunya. Ricard Salvat exercia el seu mestratge a través de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual de Barcelona, de la qual era el director, i en què ens vàrem inspirar per formar un grup de teatre propi que va tenir una notable repercussió dins i fora de l’Hospitalet. Fins quan es va mantenir actiu el grup? Per quin motiu o motius es van deixar de fer activitats? Alpha 63 va continuar activa fins a finals de la dècada dels seixanta, quan es va anar definint les trajectòries personals dels seus components. Aquella experiència, molt enriquidora en tots els sentits, va canalitzar-se cap a altres iniciatives, liderades per gent del grup. Algunes van tenir un considerable impacte en la praxi cultural de la ciutat, com ara el Patronat de Cultura, l’Escola d’Estudis Artístics, el Grup d’Acció Teatral i el Cine Fòrum de l’Hospitalet, entre d’altres. El passat mes d’abril es van realitzar unes jornades a la nostra ciutat en què es va recordar la memòria del Grup Alpha 63. Sents alguna mena d’enyorança d’aquells anys? En un breu període de temps, comprés entre finals del 2009 i principis del 2009 van morir persones molt significatives per a Alpha 63 com Miquel Leida, Joan Miró i Ricard Salvat. Això va inspirar la iniciativa, pensada i desenvolupada en gran part per en Joan Soto, d’organitzar una sèrie d’actes en record del que va significar aquell grup. A part de la mitificació que per a tothom tenen els anys de la seva jovenesa, és cert que aquella fou una experiència engrescadora i que va influir molt en les nostres actituds, com molt bé queda recollit en el llibre “Alpha 63, fets i llegat” de l’historiador Jaume Botey que el Centre d’Estudis Històrics de l’Hospitalet ha publicat aquest amb motiu d’aquestes jornades. Personalment, puc dir que la meva implicació activa en l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic ha 8


representat una continuïtat d’aquell esperit de voluntariat i de construcció nacional i compensa en part l’enyorança d’aquells anys. La cultura, que en els seus diferents vessants servia als anys seixanta per guanyar espais de llibertat, en els temps actuals pot ser útil per assolir espais de sobirania. Com veus la ciutat de l’Hospitalet avui des del seu vessant més cultural? Hi ha un conjunt d’entitats que porten a terme una tasca molt meritòria, tot i disposar de pocs recursos. Potser manquin iniciatives transversals que tinguin un abast més ampli i serveixin de referent per al país. Penso, per exemple, en una reflexió sobre la confluència de cultures en un marc tan divers com és el teixit social de la nostra ciutat. Vas entrar en contacte amb l’Ateneu arran dels Col·loquis d’Informació Mèdica en què vas participar com a conferenciant. Podries explicar als socis que no ho van conèixer en què van consistir aquells col·loquis, quan es van celebrar, qui els dirigia, ..., bé el que recordis. Aquest cicle de conferències es celebrà l’any 1985 a iniciativa del Sr. Vila, vice-president de l’Ateneu. Es tractaren temes de divulgació sanitària per fomentar els hàbits saludables entre la població amb la finalitat de prevenir malalties. Els conferenciants eren especialistes en al·lergologia, dermatologia, ginecologia, odontologia, oftalmologia, psicologia, psiquiatria i reumatologia, vinculats tots ells amb la nostra ciutat. Jo, en tant que bioquímic clínic, vaig parlar sobre factors de risc, com ara l’excés de lípids a la sang. Les sessions foren seguides amb molt interès i van generar moltes intervencions i preguntes per part dels assistents. Des de la celebració d’aquells col·loquis ets soci de l’Ateneu. Ens podries dir, amb tota sinceritat, què penses de les activitats que desenvolupa actualment la nostra entitat? Què creus que li falta i/o li sobra? I del butlletí Xipreret, en tens una opinió formada? Gràcies a aquest cicle vaig entrar en contacte amb l’Ateneu i de seguida em vaig donar d’alta com a soci. Per tant, estic al corrent de les activitats desenvolupades i llegeixo regularment Xipreret. Sens dubte, he de felicitar efusivament els seus editors ja que assoleixen uns resultats molt dignes i fan que els continguts siguin variats i interessants. Qant a l’entitat, crec que el gran repte és aconseguir la incorporació de gent jove. Com aconseguir-ho és la gran qüestió que està pendent de resposta, i crec que hauria de ser el principal objecte de reflexió i debat en els propers anys. 9


ATENEU HE TROBAT L’HIVERN UNA MICA LLARG El proppassat 30 de setembre, va tenir lloc la presentació del llibre He trobat l’hivern una mica llarg, de Sergi Bachs en el decurs d’un acte organitzat per l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, que, no disposant encara del local nou, es va fer, com és habitual, a la Regidoria del Centre, cedida per l’Ajuntament de l’Hospitalet. Els presentadors foren Giovanni Marzocchi, director tècnic de l’Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès, l’autor, Sergi Bachs, i jo mateixa. Hi assistiren nombrosos socis de l’Ateneu i familiars del Sergi, i la seva esposa, Monique. Després d’unes paraules meves de benvinguda i d’agraïment, tant a Giovanni Marzocchi i a Sergi Bachs, com als assistents, el senyor Marzocchi va prendre la paraula, ens parlà de l’Arxiu de la Memòria Popular, creat el 1998, amb l’objectiu de recopilar la memòria democràtica, i del Premi “Romà Planas i Miró”, el guanyador del qual el 2009 fou Sergi Bachs amb el llibre que presentàvem, i també de la importància de conèixer el passat. que també és el nostre, d’aquelles persones que van lluitar per la llibertat, Tot seguit, vaig intervenir jo mateixa en el que, per a mi, fou el moment més emocionant d’aquell vespre: presentar el Sergi i explicar com ens havíem retrobat al cap de setanta anys! Ja ho havia explicat en el Xipreret de l’octubre de 2009, però hi havia gent que no ho sabia o ho havia oblidat. Tot plegat es resumeix en un fet ben senzill, producte això sí de l’atzar: la lectura d’un article aparegut al butlletí del Centre Català de Marsella va evocar-me un passat llunyà amb uns nens, el Sergi i l’Albert Bachs, que, amb els seus pares, el Joan i la Montserrat, venien a casa a Perpinyà a principi dels quaranta. Saber que sí que eren ells fou un moment emotiu, com ho fou aquell vespre parlar-ne amb el Sergi 10


assegut al meu costat, tot desgranant records comuns: el vàter per a tota l’escala de veïns, l’orinal de flors, las tramuntana, les pel·lícules, les sardanes al Palmarium, la platja de Canet i el tramvia que ens hi portava, el fet d’hissar la bandera al pati de l’escola, cantant ell una cançó dedicada al Maréchal Pétain i jo, la Marsellesa, etc. Però, com que l’acte en si es feia per presentar del seu llibre, vaig pronunciar aquestes paraules: “Tot i que alguns passatges del llibre són punyents, durs, tristos, és escrit en un llenguatge planer, subratllat de fina ironia, impregnat d’un notable i especial sentit de l’humor, i això, repeteixo, malgrat les moltes i dures vicissituds que li ha tocat viure a l’autor. Hi trobareu també tendresa, amb l’amor al pare seriós, a la mare riallera, a la dona, la Monique, que avui ens acompanya i que és present sovint en el llibre, com quan es van conèixer i es van enamorar, etc., amor a tot allò que, malgrat els sofriments, dóna sentit a tota una vida. N’hi ha que s’estimen més no parlar del passat i oblidar-lo perquè certs records els fan mal, d’altres per contra el recorden amb rancor. Crec que no és bo oblidar (recordem aquelles paraules: “Qui oblida el passat està destinat a reviure’l”, però sí que ho és perdonar. Així, potser ningú no hauria d’escriure mai més un llibre com aquest. I per acabar, gràcies al Sergi per la valentia d’escriure el seu “periple” humà i el de la seva família, una família que procedent de Sant Adrià del Besòs, arrelà al segle XIX a l’Hospitalet, masovers d’una masia, Cal Baptista, que s’aixecava on ara hi ha els blocs de Ciutat Comtal”. Aleshores el Sergi ens adreçà unes paraules, explicant per què havia escrit el llibre i evocant records de la seva estada a la nostra ciutat a principi dels anys quaranta i, com havia dit el senyor Marzocchi i jo mateixa, com n’és d’important recordar el passat i aquells homes que lluitaren per la llibertat a casa nostra però també durant la Segona Guerra Mundial i, llavors, s’establí un col·loqui entre alguns dels assistents, el senyor Marzocchi, el Sergi i jo mateixa. Els aplaudiments finals demostraren la satisfacció i l’interès del públic en un acte que, si més no per a mi i crec que també per al Sergi, fou molt emotiu. MATILDE MARCÉ

11


SALVADOR ESPRIU I NOSALTRES 50 anys després de LA PELL DE BRAU El passat dia 14 d’octubre, a la sala d’actes de la Regidoria del Districte, tingué lloc la xerrada col·loqui sobre Salvador Espriu (19131985) per part del nostre consoci i amic l’escriptor Antoni Prats, S’inicià l’acte amb unes paraules de presentació de la a presidenta de l’entitat Matilde Marcé; foren breus ja que quasi la totalitat dels assistents coneixíem el conferenciant per la seva vinculació a l’Ateneu i perquè al mes de maig ell mateix ens va fer la presentació del seu últim llibre de poemes “La joia”. Tot seguit el conferenciant començà la xerrada sobre Salvador Espriu; crec que el més interessant d’aquest acte fou el profund coneixement que Antoni Prats té d’Espriu, la seva tesi de final de carrera fou sobre aquest escriptor, per tant ens féu saber aspectes de la seva vida que segurament molts desconeixíem. Per a gairebé tots nosaltres, Espriu ens recorda “Laia”, “La pell de brau” i “Sinera” (Arenys) i poca cosa més, però Antoni Prats ens endinsà no sols en tota l’obra d’aquest escriptor sinó tambè en espectes de la seva vida, infància, estudis, família, amics i influències d’altres escriptors en la seva obra. Un aspecte interessant d’aquest acte fou la projecció de diapositives simultanejant-les amb les explicacions del conferenciant; s’ha dit que una imatge val més que mil paraules, en aquest cas crec que la força de les paraules d’Antoni Prats es va veure reforçada per les imatges que anàvem veient. Finalment el conferenciant se centrà en el recull de Salvador Espriu “La pell de brau”, publicat ara fa 50 anys, on l’escriptor es referia a la Guerra Civil i la seva concepció d’un Estat espanyol ideal, que Antoni 12


Prats emparentà amb la idea de Catalunya de l’historiador Vicens Vives, del qual enguany se celebra el primer centenari. També vàrem gaudir de la lectura d’alguns poemes d’Espriu que, llegits per un poeta com és Antoni Prats, ens feren vibrar els sentiments. Vull fer esment d’un aspecte d’aquesta conferència: Antoni Prats no portava uns folis per anar llegint, crec que sols s’acompanyava d’algunes notes per tal de no oblidar algun aspecte important que ell volia recalcar. Com a cloenda de l’acte, Matilde Marcé ressaltà que Antoni Prats ens havia fet conèixer, de Salvador Espriu, la faceta humana, potser menys coneguda que l’obra literària. Resumint, crec sincerament que fou una vetllada molt enriquidora i tant de bo tinguem la possibilitat de gaudir d’altres sempre que sigui possible. ARTUR GARCÍA

13


REINA El diumenge 17 d’octubre, els veterans del Grup Teatral Margarida Xirgu i col·laboradors ens obsequiaren amb l’obra REINA de Josep M. de Sagarra. En altres ocasions ens havien ofert lectures de diverses obres teatrals. En aquesta representació, vam gaudir del que podríem dir-ne una obra de teatre, amb el paper a la mà, això sí, però aquest fet no va minvar la interpretació dels actors que van fer el seu personatge, expressat amb el gest, amb matisos de veu i algun moment d’emoció. Vaig trobar encertada la fusió entre el classicisme de l’obra i la seva posada en escena, amb una clara visió de teatre actual. La sala de l’Auditori Barradas presentava un bon aforament de públic, que, em consta, va fruir de la vetllada. Tan sols em queda felicitar els actors, a tot l’equip, a tots els qui hi han intervingut i a aquesta mà discreta d’en Romuald que sap moure els fils. Text: CARME JORBA Fotos: ANTONI PRATS

14


ACTES DIVERSOS DURANT EL MES DOCTUBRE Tot i que no es tracta d’actes organitzats per l’Ateneu sí que l’entitat hi ha col·laborat. La CAL, Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana de l’Hospitalet, es va fundar fa cinc anys amb l’objectiu de fomentar l’ús social del català a la nostra ciutat. L’Ateneu hi està adherit i n’és col·laborador des de l’inici. Enguany han tingut lloc una sèrie d’actuacions en el marc del Correllengua, les primeres han tingut lloc al mes d’octubre i les dues últimes es faran al mes de novembre,. El primer dels actes fou la xerrada-col·loqui Salvador Espriu i nosaltres a càrrec d’Antoni Prats, que, organitzada per l’Ateneu, es va fer el 14 d’octubre a la Regidoria del Centre. De fet, aquest any, el Correllengua gira al voltant de la figura de Salvador Espriu, en el 25è aniversari de la seva mort. Del 15 al 24 d’octubre, es van succeir diversos actes: la representació al Centre Catòlic de Pell a pell d’Albert Pueyo; la lectura del poema de Joan Maragall, El Comte Arnau, a càrrec del Grup Verba del Centre Catòlic; una jornada castellera a càrrec de la Colla Jove de l’Hospitalet; la lectura dramatitzada de Reina de Josep M. de Sagarra, al Centre Cultural Barradas, a càrrec de membres del Grup Teatral Margarida Xirgu de l’Ateneu i col·laboradors i la projecció de la pel·lícula Estació de l’oblit al Filmax GranVia. El 22 d’octubre va tenir lloc el sopar-col·loqui del Correllengua al Casino del Centre. La presidenta de l’Ateneu, Matilde Marcé, hi va assistir en representació de l’entitat. Aquest any, hi va participar l’escriptor Mattheew Tree, que va fer una exposició molt interessant sobre el racisme, la xenofòbia, etc. Per acabar els actes d’octubre, el dia 23, hi va haver el XXXVI Aplec de l’Hospitalet, organitzat per la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet, que es va iniciar amb un concert memorable de la cobla Flama de Farners al Centre Cultural Barrades, ple de gom a gom. L’endemà, a la plaça de l’Ajuntament, de les 11 a la 2 del migdia, va tenir lloc la XI Trobada de Puntaires (fou una llàstima que algunes de les puntaires de l’Ateneu no hi poguessin ser perquè eren d’excursió a la Vall d’Aran). Mentrestant, les cobles Flama de Farners i Jovenívola de Sabadell anaven tocant les sardanes que ballaven força dansaires, alguns de colles vingudes d’altres llocs. Però, no era el final, ja que a la tarda, tres cobles, Marinada es va sumar a les altres dues, van tocar un Cafè-Concert, durant el qual vam poder escoltar dues sardanes de compositors hospitalencs, Antoni Albors i Jaume Ventura Tort. 15


Només falten els dos últims actes: l’emissió del film Íngrid el 23 de novembre i una audició musical a càrrec de la coral infantil Els Matiners en data a determinar. -------------El 28 d’octubre, dos actes, el primer la ja tradicional Castanyada, i el segon molt nou, la presentació de l’Associació dels Tres Tombs de l’Hospitalet. Enguany la Castanyada, organitzada per la Talaia, ha canviat d’emplaçament i creiem que ha estat un encert. Han canviat la Rambla per la plaça de l’Ajuntament. Més espai i més ben distribuït i per descomptat més públic, tan gran com petit. Mentre membres de la Talaia anaven torrant els 200 quilos de castanyes preparats, les castanyeres, la Paquita Grau, la Concepció Barbeta, la Josefina Montoyo i la Palmira Pascual, anaven omplint les paperines per a una munió de gent que feia cua amb el val a les mans. Damunt una petita tarima, s’hi fan fer actuacions diverses. Membres del grup infantil i el juvenil de l’Ateneu van explicar tres contes que el públic infantil i familiars van aplaudir. El segon acte, tot i que l’Ateneu no hi col·laborava directament, la nostra presidenta hi va assistir, tingué lloc el mateix dia, a les 8 del vespre, al Centre Cultural de la Torrassa, un acte insòlit: la presentació de l’Associació dels Tres Tombs de l’Hospitalet que organitzarà la cavalcada dels Tres Tombs pel gener, recuperant així una tradició que fa anys que es va perdre i que havia tingut prestigi a la nostra ciutat. El president i promotor, Òscar Pardo, amb entusiasme i convicció, va presentar l’Associació i la bandera i va fer pujar a l’escenari un seguit de persones que li han donat suport per poder tirar endavant aquesta iniciativa, entre elles el regidor del Districte, Pere Segun així com els diferents abanderats d’altres llocs presents, els capgrossos de la Florida, etc. Els dansaires del Tot Bellvitge van ballar dues sardanes, una de les quals, com no podia ser d’altra manera, fou Les noies de la Torrassa de Jaume Ventura Tort. Tot seguit, al carrer, va tenir lloc una ballada de gegants, que ho van fer molt bé, i l’acte s’acabà amb un refrigeri durant el qual es va poder intercanviar opinions, fer-se soci, comprar records, etc. Recuperar tradicions és bo, tots ens hi hauríem d’apuntar, la quota de soci és de 50 E l’any, també hi podem participar comprant el domàs per posar al balcó el dia dels Tres Tombs, un plat commemoratiu, etc. Més endavant us farem saber els diferents actes que es portaran a cap pels voltants de Sant Antoni Abat. ATENEU

16


COL·LABORACIONS PAISATGE EN QUATRE DIMENSIONS ALBA Si de pintar un paisatge es tractés, agafaria paleta, colors i pinzells i començaria a pintar de bon matí, un dia d’aquells que plou dolç, esbiaixat, xap, xap, xap…El color dominant fóra el blau morat, amb tocs rosats. En contemplarse des de la serra, es veuria el to vermell vinós de les teulades del poble que a la sortida del sol agafen color de confitura de pruna. Per dins hi posaria carrers estrets, amb pujades i baixades, amb llambordes mal ajustades i cases velles, amb finestretes amb geranis i patis minúsculs.

MATI Em calen unes passades de verd d’userda per fer els prats, unes de groc de cadmi per dibuixar el camí que giragonsa i unes de flonges, de blau esvaït per fer el cel. El dia s’ha asserenat i els arbres són d’un verd content. Un magre ramat pastura al mig del bosc a les clarianes amb herba. Camí de l’horta, un carro amb el mul, clop, clap, clop, clap… dretes les orelles i picat de mosques. De lluny estant se sent el so de les campanes, el lladruc dels gossos i el cant matiner del gall.

MIGDIA Aquest paisatge és el que em trasbalsa més. A aquesta hora del migdia entrelluco els ulls a la resplendor del sol i a l’aire remogut per mil ocells. A aquesta hora del migdia, quan el torrat de les cases es confon amb l’ocre de la terra, m’agrada l’ombra de les oliveres, presència ferma i inconfusible, platejat que lluu amb tota la intensitat. Llises olives, que fareu un oli ros a l’estiu i llagrimejarà a l’hivern al vidre del setrill!

VESPRE És al vespre quan em sento més feliç, perquè a mi m’agrada la nit. Quan cau del cel la foscor i es fon la llum de la posta, avanço dins la penombra. Suren a l’aire les sentors del bosc. Quin goig, contemplar el forat de la lluna que penja a les branques parracs de llum esmorteïda! Quan plou, m’aixoplugo sota d’un arbre i deixo degotar el ruixim pacientment. Jo avanço dins la nit, atent al batec del vent que escombra les fulles, a la remor dels caus i llodrigueres i a la fuita dels ratolins. Jo no sé com hi ha a qui no agrada la nit. Els humans son així. Però jo sóc diferent, desplego les meves ales i m’enlairo en silenci, feliç, perquè jo… jo sóc un mussol. PILAR UMBON

17


L’ ERMITAGE Visitant Sant Petersburg és obligat entrar a l’Ermitage. L’Ermitage és un dels museus d’obres d’art més gran del món; però no és solament museu, perquè aquestes obres d’art estan situades dins de cinc palaus amb unes meravelloses làmpades, amb tota mena d’elements decoratius a les parets, admirables pintures als sostres, finestres, columnes, escales de marbre, el terra folrat amb fustes nobles formant tota mena de dibuixos, etc. Actualment hi ha 2.700.000 obres exposades, 420 sales i el seu recorregut complet és de 24 quilòmetres. La col·lecció d’art la va iniciar el 1767la tsarina Caterina II la Gran en el palauet, Petit Ermitage, que aviat va quedar petit per la quantitat d’obres adquirides i a continuació es va construir l’Antic Ermitage. El tsar Nicolau I va continuar l’obra de la tsarina i va construir el Nou Ermitage i el Palau d’Hivern. Totes les construccions respectant les façanes exteriors, formant tots els palaus un conjunt homogeni. Dins dels palaus hi trobem objectes artístics de totes les èpoques i de totes les parts del món : Cultures Primitives de l’antiga URSS des del Paleolític. L’Art de l’Orient, entre tradicions locals i la societat Budista, hi trobem l’enorme gerro de bronze encarregat per Tamerlà per la Mesquita-Mausoleu de Jani, restes egípcies com el sarcòfag Ita i la Venus de Tàuride del segle III aC, el gerro de les orenetes del segle VI aC, etc. Cultura i Art Rus. Les peces més representatives són la Pedra de Tmutarakan, una col.lecció de tapissos, un bust de Pere I de Rastrelli, la tomba d’Aleksander Nevski que va necessitar una tona i mitja d’argent, l’antiga sala del tron amb 48 columnes de marbre de Carrara i 8.000 peces de bronze daurat.

18


Art de l’Europa Occidental, on destaca el famós rellotge del paó reial de James Cox, esmalts romànics de Llemotges, les Lògies de Sant Rafael, escultures italianes renaixentistes i una excel·lent pinacoteca de quadres de Martini, Fra Angélico, Benois, Leonardo da Vinci, Caravaggio, Velázquez, Murillo, Goya, Van Dick, Rubens i 26 obres de Rembrandt. També obres de la pintura francesa dels segles XIX i XX , 15 obres de Gauguin, 11 de Cézanne, Monet, Renoir, Degas, 37 obres de Matisse, Van Gogh i 30 obres de Picasso. Art Oriental. Excel·lents obres d’art bizantí, sàsanida, xinès, mongol, japonès, indonesi, iraní, siri, egipci, indi, etc. A més tenen una enorme quantitat d’obres desades al soterrani per manca d’espai per exposar-les. En resum una visita interminable que ens deixa impressionats per tanta bellesa concentrada. També ens passen per la imaginació uns pensaments negatius referits al fet que mentre es recol·lectava tanta bellesa i riquesa, el poble vivia molt pobrament. A favor del poble hem de destacar que, després de la revolució i victòria de les classes populars, es van comportar de forma prou civilitzada, respectant i mantenint tota la riquesa dels palaus i de les catedrals. MARTÍ GUERRERO I COTS

19


LA MEDUSA, 23

Quan les passades vacances d’estiu vaig començar a llegir les primeres pàgines del llibre Deu anys crucials a l’Hospitalet de Llobregat. 1930 – 1940, de Joan Rius i Vila, que l’Ateneu havia editat per Sant Jordi, dins la seva col·lecció La Medusa, no les tenia pas totes. La calor del mes d’agost no era una bona companyia per emprendre l’aventura d’empassar-se una obra de 510 pàgines, sobre uns fets històrics els protagonistes dels quals m’havien de ser totalment desconeguts. Tanmateix, els meus temors van resultar exagerats. El llenguatge planer en què està escrita l’obra, els capítols curts en què està estructurada i, sobretot, l’apassionament que hi abocà l’autor a l’hora de redactar-la, faciliten que no es faci pesada en cap moment. A més a més, en Joan Rius s’ho manegà prou bé, per fer-nos entranyables tota la galeria de personatges que circulen pel llibre que llunyans de bon principi per a qualsevol lector aliè als fets, al cap de poques línies deixen de ser-ho. Personalment considero que Deu anys crucials... , és un document històric excepcional, un excel·lent retrat d’aquells anys convulsos que visqué la ciutat de l’Hospitalet, malgrat ésser escrit des del punt de vista d’un republicà d’esquerres i catalanista de soca-rel. Les memòries de Joan Rius, són un testimoni directe i sincer que pocs pobles i ciutats catalanes poden presumir de tenir i que hauria de ser d’obligada lectura per a tots aquells que tinguin un mínim interès en la història de la nostra ciutat. De l’autor, d’en Joan Rius, poca cosa es pot afegir que no estigui continguda en les pàgines del llibre i poca cosa es pot descobrir als que tingueren la sort de conèixer-lo. De totes maneres, val la pena destacar alguns trets de la seva biografia que ajuden a interpretar millor les seves memòries hospitalenques i a entendre la força vital amb què sempre s’enfrontà al seu destí. Fill d’Igualada, el fet que vingués al món quan els seus pares ja eren grans i ningú l’esperava el va portar a dir que aquesta va ser la causa per la qual havia nascut rebel i que s’hi havia tornat cada vegada més a mesura que es feia gran. De petit, no li havia agradat mai quedar-se a casa. Era un nen de carrer. Per aquest motiu, a fi de tenirlo controlat, la família decidí ingressar-lo al Gran Convent de Religiosos Caputxins, on a punt de ser expulsat per la seva rebel·lia al cap de poc temps d’ingressar-hi, el bonhomiós pare Carles aconseguí disciplinar-lo i posar-li ordre. Com si fos un miracle, a partir de llavors, la seva vida 20


canvià totalment. S’interessà amb especial entusiasme per les lletres i la història i s’apassionà a llegir. Llegia llibres a tothora. Quan arribà a l’Hospitalet l’any 1930, ho féu ple de projectes i amb unes ganes boges d’exercir com a periodista. Tanmateix, les coses no eren tan senzilles i s’hagué de conformar, de moment, a treballar a l’empresa Busquets Germans i Cia, la mateixa del seu germà. Allà hi va conèixer la que havia de ser la seva dona, la Filo de can Monrós, tal com ell l’anomena afectuosament. Els deu anys que visqué a la nostra ciutat foren, per a en Joan Rius, un període molt intens, ple de trasbalsos i emocions fortes. Estigué sempre al peu del canó de les lluites socials, sindicals i polítiques, fins al punt d’arribar a ser regidor de Cultura de l’Ajuntament hospitalenc. De les quatre parts en què es divideix el llibre, potser la segona, De la proclamació de la República catalana al 6 d’octubre, és la millor, la més atractiva, la més fresca. En ella, hi ha alguns capítols memorables, des d’un punt de vista històric, com el 14, en el qual l’autor explica, amb tot detall (hi reprodueix l’acta), la normalitat absoluta que hi hagué el 15 d’abril de 1931, en el moment del traspàs de poders del govern municipal a l’Ajuntament de la ciutat, amb el canvi de règim. En el 15, a banda de ser on deixa anar les primeres referències sobre l’actuació nefasta de la gent de la CNT-FAI, ens hi presenta un retrat impagable de les tres figures que, segons ell, destacaven en aquell primer ajuntament republicà de l’Hospitalet: Ramon Frontera, Carles Martí Feced i Salvador Gil. I també sobresurt el capítol 17, en el qual ens dóna la seva versió sobre els fets de la Fonteta, en què fou assassinat el tinent d’alcalde de l’Ajuntament i gran amic seu, l’esmentat Salvador Gil. Per cert, en aquesta segona part del llibre hi surt d’esquitllentes el nostre Ateneu, del qual ell fou un dels membres fundadors, així com, també, el butlletí Xipreret. PERE JUHÉ

21


POESIA ELS RECORDS III Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça que desgrana el molí. Aquest oreig suau que t’agombola perfumant-te el matí. Fos el flauteig dels tòtils a la tarda en la calma dels horts. Si fos aquesta pau que t’acompanya en el repós dels ports... O fos la punxa de la rosa encesa d’un desig abrandat. Aquell record d’una hora de follia, ’aguda voluptat. Si fos l’anyorament d’uns braços tendres que varen ser-te amics. O bé la revifalla rencorosa d’aquells menyspreus antics. Si jo no fos per tu record amable, fos almenys un neguit, un odi o un dolor, una recança... Ho fos tot, menys l’oblit.

Rosa Leveroni (1910-1992)

22


OPINIÓ EL CINE RAMBLA

Moltes són les cases i els edificis que, amb el pas dels anys, han anat desapareixent del nostre entorn, algunes per massa velles o en mal estat, altres per pura especulació i altres, encara que aguanten dempeus, romanen en un estat realment lamentable. D’alguns edificis ni tan sols ens en recordem, d’altres ens vénen a la memòria amb nostàlgia quan passem per davant del lloc on havien estat ubicats i que ara, de ben segur, ocupa un bloc de pisos. Entre els edificis grans que recordo amb més afecte del nostre barri, hi ha els de les sales de cinema. Recordo l’anomenat cine Òpera, que no vaig conèixer com a tal, però on anava de menut a veure com es gravaven els programes infantils per a la televisió i on vaig arribar a veure en Frank Johan, a la Herta Frankel i els seus ninots i el Gustavo Re, cantant el Submarí Groc dels Beatles, entre altres personatges que feien programació per a infants. El regidor del programa ens demanava que no saludéssim a la càmera quan ens enfoqués, deia que no era apropiat i que no quedava bé, però no li fèiem mai cas, i quan ens adonàvem que la càmera apuntava cap on érem nosaltres, saludàvem amb la mà de manera exagerada mentre l’home s’enfadava i gesticulava. Recordo també el cinema Oliveras, on anava el dimecres a la tarda amb el meu avi a veure pel·lícules de l’Oest americà o de guerra, moltes en blanc i negre. Recordo les cadires de fusta sorollosa que després van canviar per unes d’escai blau marí. Quan hi anava el dissabte a la tarda, la sala era gairebé plena, però els diumenges encara era pitjor, i molta gent es quedava dreta als laterals esperant que algú s’aixequés i deixés una butaca lliure. D’aquella sala de cinema en tinc una anècdota divertida. Com que l’avi coneixia els acomodadors del cine, aquells ja em coneixien a mi també. El fet va passar quan van començar a posar en cartellera les pel·lícules de to més eròtic, a l’època anomenada del “destape”. En aquells moments jo devia tenir uns setze o disset anys, més o menys, i petit i rosset com era, feia cara de nen i semblava més jovenet del que realment era. Una setmana, van posar en cartellera una pel·lícula de la Marisol, però que ja no tenia res a veure amb les que havia fet quan era més joveneta, vaja que en aquella pel·lícula feia de tot menys cantar. I jo hi volia anar, encara que no tingués edat. En aquells temps, els acomodadors, abans d’estripar l’entrada per deixar passar els espectadors, els miraven de cap a peus i, si no ho veien clar, els demanaven el carnet d’identitat per veure si aquell que volia entrar tenia o no l’edat per poder fer-ho. Davant meu, a l’entrada al cinema, hi havia un parell de nois grandots, més alts i cepats que jo, i era evident que tenien, o almenys així ho semblava, més edat que no pas jo. L’acomodador els va mirar de cap a peus, els va demanar el DNI, els va tornar a repassar amb la mirada i, finalment, els va dir que no

23


podien passar: no tenien l’edat. Darrere seu anava jo, i ja no les tenia totes. Si aquells no havien entrat, com m’havien de deixar entrar a mi? L’acomodador em va mirar, va agafar la meva entrada, la va estripar, em va picar l’ullet i, somrient, em va deixar passar. L’altre cinema emblemàtic del barri era el cine Rambla. D’aquest podria dir el mateix que de l’Oliveras. Amb aquelles sessions contínues dobles de cinema de reestrena. Hi anàvem a l’hora que podíem, i vèiem la primera de les pel·lícules, normalment, començada. Quan aquesta acabava es feia uns minuts de descans i després començava la segona pel·lícula. Acabada aquesta, tornaven a repetir la primera. I nosaltres no marxàvem fins que arribàvem a la mateixa escena en què havíem arribat, no ens en perdíem ni un minut. Era un sistema curiós, que em consta que feia molta gent, i que no he tornat a repetir mai més a la vida, suposo que perquè ja no es fan sessions contínues actualment. La gent més gran anomenava cine vell a l’Oliveras i cine nou al Rambla. Les butaques eren de fusta amb un entapissat de color vermell. A mi, particularment, m’agradava anar a la part de dalt, ja que era més barata i hi trobaves més jovent. Recordo del cine Rambla algun dia de Nadal o Sant Esteve quan, després de l’eterna sobretaula, ens decidíem a anar al cinema. Del Rambla també en tinc algunes anècdotes. Si be vaig anar força al cine amb l’avi, no era així amb l’àvia. Sempre em va estranyar que, quan anava amb ella, no féssim mai cua per pagar l’entrada, i això que algunes de les vegades quan arribàvem hi havia força gent. Anys més tard la mare em va explicar que l’àvia el que feia, era acostar-se a algú del començament de la fila i, aprofitantse que era velleta, amb cara de llàstima, li demanava, tot donant-li els diners: ‘Jove, em pot treure un parell d’entrades per a mi i el meu nét, que no puc estar massa estona dreta...’ o quelcom similar. No fallava mai. Una anècdota que recordo d’entre moltes altres:. Quan van fer per primer cop la pel·lícula ‘Un home anomenat cavall’, hi vaig anar amb el meu pare i em va entusiasmar moltíssim. En la pel·lícula molts dels termes i mots que es feien servir eren en idioma nadiu de la tribu que capturava el protagonista, encarnat per Richard Harris, paraules de les quals era fàcil d’endevinar el significat i que em van quedar a la memòria. Uns anys més tard, quan la van tornar a passar al cinema Rambla, hi vaig anar amb el meu germà Lluís i cada vegada que els indis pronunciaven una paraula en el seu idioma, jo li traduïa. De sobte sento algú assegut a la filera de darrere nostre, que diu: ‘Calleu, aquí davant n’hi ha un que entén l’indi’. Amb els anys el cine Oliveres va desaparèixer i allí on era hi van fer, com no podia ser d’altra manera, pisos. I el Rambla es va reciclar i es va convertir amb un cinema dels que anomenen ‘multi sala’, amb quatre sales, dues de grans a la planta baixa, i dues de més petites al primer pis. L’avantatge era que ja no feien pel·lícules de reestrena, sinó que n’estrenaven de noves de trinca. A més, ara podies veure com feien les crispetes i te les venien en uns pots grossos on n’hi cabien un munt, i no com les petites bosses de plàstic d’abans. També tenies l’opció de comprar un got de refresc i entrar-lo a la sala. Tot molt americà. Des de fa molts anys visc a la Rambla, com qui diu, porta per porta amb el cinema, així que Déu n’hi do de les vegades que hi he arribat a anar. I ho dic

24


amb tristor ja que ja no ho podré fer mai més. Encara recordo les vegades que volent entrar a casa meva algun dissabte o diumenge a la tarda, la gent que feia cua per entrar m’increpava pensant que em volia colar. El passat més d’abril el van tancar per manca de públic. I era cert. Els últims temps acostumava a anar-hi el dimecres, dia de l’espectador, ja que l’entrada era més econòmica, i he de dir que més d’un cop, i de dos, i de tres, havia estat completament sol a la sala. Em sentia com un rei, però també veia que allò no era normal. El temps em va donar la raó. Seria molt fàcil dir que una infraestructura d’aquesta mena era una llàstima que es perdés, i que el barri la podria haver aprofitat. Amb les quatre sales, ben adequat i amb pocs arranjaments, es podria haver convertit en un important centre cultural de teatre, cinema, conferències, sales d’actes, etc. per a la nostra ciutat. Però també cal dir que el moment en què ha passat no és el millor per a ningú, i tampoc per a les administracions locals, com els ajuntaments, els més castigats en el repartiment que es fan dels impostos i per tant per la crisi. No va ser possible salvar-lo. Fa cosa d’un mes van començar a enderrocar-lo, a corre-cuita. No sabem què hi faran ni quan ho faran. Si ho sap algú que ens ho digui i ens tregui del dubte. En aquest moment els únics cinemes que tenim al barri són els de la Farga. Aquests els veig lluny, i des que van tancar el Rambla, he deixat d’anarhi, en un absurd acte de militància rebel que no serveix per a res. Espero que duri molts anys, potser tants com els que va durar l’enyorat cine i del que ara ja no en queda gairebé res, només els records. CARLES FARRÉS

25


HO SABÍEU? 80 QUILÒMETRES HORA, SI O NO? Ben aviat ja, el diumenge dia 28 de novembre de 2010, es celebraran les properes eleccions per escollir el pròxim govern de la Generalitat de Catalunya, i han començat les primeres propostes d’uns i altres per millorar -o empitjorar- la vida dels qui hi vivim. En conseqüència també s’han iniciat els debats entre els partits sobre si són encertades o no. Una de les discutibles millores, i, suposem de força ressò, és la de la supressió del límit de velocitat de 80 quilòmetres per hora, que, fa només uns tres anys, es va fixar a les entrades i sortides de Barcelona, així com en alguns trams de les autopistes. Amb aquesta mesura, deien que s’aconseguiria reduir la contaminació de la zona i l’índex d’accidents, a més dels embussos en la circulació quan ens apropem a la ciutat; en definitiva, aconseguir reduir un 80% la pol·lució en el termini d’uns quants anys, fins al 2020, i el 0% de morts en els sinistres. L’explicació sobre el nivell de contaminació era que, si es circulava a menys velocitat, el consum de benzina disminuïa, cremant-se així menys quantitat de combustible. Però jo no he entès mai aquest raonament, perquè em sembla que, si es va més a poc a poc, també es triga més estona a arribar al destí i el cotxe segueix consumint durant aquest temps i cremant combustible, per tant, em penso que, si fa no fa, la contaminació ve a ser la mateixa. En un d’aquests debats sobre el tema ja he sentit diverses opinions, i una d’elles tampoc està d’acord a que, circulant a 80 quilòmetres per hora, es contamini menys; al contrari, diu, ja que a 80 el motor va més revolucionat. Arribar a l’índex 0 d’accidents sembla del tot impossible, perquè els factors que els poden provocar son molt variats, i van des de fallades mecàniques a d’humanes; per exemple, una roda que es rebenti, un fre que no funcioni en el moment precís... Els errors humans poden ser diversos: des de contestar el mòbil (que ja sabem que és prohibit i és motiu de sanció) a encendre una cigarreta o simplement badar. La mateixa variabilitat en el límit de velocitat n’és un factor, ja que possiblement arribi a atabalar-nos, i de vegades esdevé més perillós i ens exposa a nerviosismes innecessaris trobar davant nostre una persona insegura que condueixi a 60 per hora, que no pas una altra que vagi a 120 amb seguretat i ens avanci correctament. En l’actualitat, els 26


automòbils i les carreteres -i no diguem les autovies i autopistes- són prou bones per anar una mica més de pressa que a 80. Per sort, diuen les estadístiques que a hores d’ara el tant per cent de sinistres ha baixat; també és cert que el risc de patir un accident -i el mal que hi podem ocasionar- és menor si correm menys. Quan el nombre de cotxes que volen entrar o sortir és elevat, eliminar els embussos en els accessos a Barcelona és molt difícil: el col·lapse es produeix igualment a 80 que a 100 o 120, perquè arribes en un punt que has d’aturar-te; anant a 80 pot ser que sigui una mica més tard, però no elimina la caravana, que et fa perdre temps i diners, ja que parant i engegant es crema molta benzina. Hi ha xifres que parlen de la gran quantitat de multes que s’han posat a infractors d’aquest límit de velocitat: 170.490, ni més ni menys, moltes, però que han afectat només a un 0’026% dels vehicles que circulen per les zones amb limitació. Això vol dir que, malgrat la controvèrsia, els conductors/conductores són respectuosos amb la llei. Una bona notícia. Escoltant un d’aquests debats als quals em referia més amunt, vaig sentir comentaris sobre altres causes de contaminació de Barcelona i el seu entorn, que són difícils d’evitar i no hi influeix per a res el tema del qual parlem. Resulta que un 30% del total de la contaminació de l’àrea metropolitana la produeixen els grans vaixells (creuers), que entren i surten del port d’aquesta ciutat. I les indústries..., contaminen menys que anys enrere, però encara podrien comprometre’s més. Què creieu que passarà? S’anul·larà o no s’anul·larà? O bé es variarà lleugerament? Ho sabrem després del 28 de novembre. Sigui com sigui, sempre hi haurà diversitat d’opinions i polèmica al respecte. Ja se sap, mai plou al gust de tothom. ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Artur García, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Pilar Umbon.


Amb la col路laboraci贸 de:


10-11