Page 1

ANY XXX – Núm. 330 – NOVEMBRE 2009

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR


AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 14, a les 8 del matí Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 264 Visita al Museu de les Mines de Cercs. Dinar a Borredà. Inscripcions el dilluns dia 2 de novembre. DISSABTE 21, a 2/4 d’11 del matí visita guiada al Museu de les Aigües de Cornellà. Inscripcions i pagament a secretaria fins al dia 13 de novembre. DIMECRES 25, a 2/4 de 8 del vespre a la sala d’actes de la Regidoria, Xerrada-Col·loqui a càrrec de la doctora Sílvia Copetti “Prevencions en relació a la grip A”.

DIA DEL SOCI DIUMENGE 29, a 2/4 de 12 del matí. Ballada de Sardanes, a càrrec de la cobla PREMIÀ, a la plaça de l’Ajuntament (organitza la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet) A 2/4 de 3 DINAR, a la BODEGUETA DE LA MASIA MUSEU SERRA A 2/4 de 7 del vespre, al Centre Cultural Barradas, Lectura de fragments d’obres clàssiques catalanes a càrrec de diversos membres del grup teatral Margarida Xirgu de l’entitat. Inscripcions a secretaria del 30 d’octubre al 23 de novembre.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DISSABTE 12, a les 8 del matí Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 265 Visita al Museu de la Confitura de Torrent. Inscrip. el dia 30 de novembre. DISSABTE 12 I DIUMENGE 13, TOT EL DIA A la rambla de Just Oliveras. PARTICIPACIÓ XII MOSTRA D’ENTITATS

ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat


Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Des de la finestra oberta del Xipreret, volem agrair a la senyora M. Dolors Ferrer Cuyàs, filla d’una estimada sòcia que ens ha deixat recentment la donació que han fet a l’Ateneu dels llibres que configuraven la seva biblioteca. El present, que es compon d’unes 200 obres, algunes de les quals molt valuoses en el sentit literari, hem de dir que ens ha fet molta il·lusió. Així, entre d’altres, hi ha exemplars de la primigènia col·lecció A tot vent de Proa, de la Selecta o de les Obres completes de Joan Maragall. A més a més, en el lot també hi anaven inclosos dos dibuixos excel·lents del nostre admirat Rafael Garrich. Moltíssimes gràcies! Tanmateix, malauradament, les condicions de l’actual local social de l’Ateneu no ens permeten disposar de prou espai per tenir condicionada una biblioteca oberta als socis, que de fet són els destinataris dels llibres. Així les coses, per tant, de moment no tenim cap més remei que guardar els volums i deixar-los orfes de lectors. Esperem que algun dia, un cop el costerut trasllat a la nova seu del carrer de Santa Anna sigui una realitat, es pugui solucionar el problema. D’altra banda, no podem acabar sense referir-nos als mals vents que bufen per a la llengua catalana en un altre territori dels Països Catalans: La Franja de Ponent. Les Corts d’Aragó debatran pròximament una llei de llengües que nega la cooficialitat del català i en deixa el seu coneixement a la voluntat dels ciutadans. I per fer-ho més greu encara, obre la porta perquè no se’l denomini pel seu nom, sinó amb localismes com fragatí o amb genèrics com patués.

NOVEMBRE


PORTADA CATALANES QUE HAN FET HISTÒRIA MARGARIDA COMAS CAMPS (1892-1973) Margarida Comas Camps (Alaior, 1892 – Exeter, 1973) és una figura reconeguda en el camp de la pedagogia espanyola així com un referent important en la lluita de les dones dintre de l’àmbit científic. Margarita Comas va néixer a Alaior el 25 de novembre de 1892, filla de Rita Camps Mus i de Gabriel Comas Ribas. El seu pare era mestre de professió i home amb certes idees liberals que participà activament en els moviments de renovació del sistema educatiu de l’ època. Només acabar els estudis de magisteri, Margarida va fer un viatge pedagògic amb el seu pare per Europa (França, Bèlgica i Suïssa) i es queda vuit mesos més a Albi (França) on va obtenir el títol que l’habilitava per a poder impartir classes a França. De retorn a Espanya, va ingressar a l’Escola d’Estudis Superiors del Magisteri de Madrid on es preparava per a la docència en les Escoles Normals. Va aprofitar aquest temps per assistir també a classes de pràctica química al Museo Pedagógico, realitzant també cursos de mineralogia pràctica, i durant els estius fent pràctiques de zoologia al Laboratori de Biologia Marina de Balears. Va acabar els estudis l’any 1915 amb el número 1 de la Secció de Ciències, i el claustre la va proposar per al lloc de professora titular a l’Escola Normal (de mestres) de Santander, on va entrar aquell mateix any com a mestre numerària de Física, Química i Història Natural. Durant aquests anys a Santander va manifestar la seva inquietud pels mètodes actius de l’ensenyament de les ciències, tals com la realització d’experiments al laboratori, construcció d’aparells senzills, l’ús del microscopi, excursions, col·leccions, etc. L’any 1920 va fer una viatge a París on va visitar altres centres d’ensenyament i posteriorment va anar a Londres on va ampliar estudis relacionats amb la metodologia de l’ensenyament de les ciències. L’any 1921va començar la carrera de Ciències Naturals a Madrid, tot i que treballava a Santander, i un cop va obtenir el seu trasllat professional a Tarragona, va continuar els estudis a Barcelona. La dificultat de l’accés des de Tarragona als laboratoris d’investigació li impediren la realització del seu doctorat. Afortunadament, gràcies a una beca de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis entre 1926 i 1928, va realitzar a la Sorbona de París els estudis i les investigacions necessàries per al seu doctorat. Després de les primeres investigacions i malgrat els repetits intents i de les recomanacions de científics amb qui havia treballat, mai va poder accedir a un centre on pogués continuar el seu treball científic, per tant no li va quedar més remei que continuar exercint com a professora a Tarragona, centre del qual va arribar a ser directora.

2


Durant aquest temps va formar part de diverses comissions d’ensenyament, participà en congressos i sent secretària del Consell Regional de Segon Ensenyament (1933). L’any 1934 va ser nomenada professora de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, la primera dona en aquest àmbit. A l’inici de la guerra civil Margarida Comas es trobava a Madrid des d’on va fugir cap a Irun, on va creuar la frontera i malgrat que va retornar a Espanya en diverses ocasions, l’any 1938 es va establir definitivament a Anglaterra. En aquest país va viure el seu exili, juntament amb el seu marit, el fotògraf Gillem Bestard, amb qui s’havia casat l’any 1931. Acabada la seva tasca humanitària amb els refugiats, va trobar plaça com a professora de biologia a la Darlington Hall School (Devon). La anècdota diu que no la volien acceptar en ser una dona, però que ella va demanar una setmana de prova. Els alumnes, inicialment la van rebutjar, però finalment van ser els mateixos alumnes els que van demanar al director que Margarida es quedés. Només va tornar a Espanya en una ocasió al cap de 30 anys i en una visita temporal. Va morir a Exeter el 28 d’agost de 1973. Margarida Comas va realitzar una valuosa aportació, tant a les ciències com a la pedagogia, participant intensament en el moviment per la renovació educativa, sent, entre d’altres, una defensora de la “Coeducació dels sexes” advocant per una transició a una societat igualitària. La Coeducació no es basava simplement en una integració de la dona en el model masculí, sinó que s’havia de crear us sistema nou, on cada un dels sexes aportés el millor de cada un i eliminar les tradicionals diferències i habituals en l’ensenyament de nens i nenes, i lluitant per la igualtat d’oportunitats. Dels seus treballs i aportacions al món de la ciència i la pedagogia en donen mostra les nombroses publicacions, ja en forma d’articles, sobretot a la Revista de Pedagogia, com en diversos llibres (El mètode MacKinder, Les escoles noves angleses, La coeducació dels sexes, etc. Margarida Comas va ser una dona lluitadora, tant a nivell personal, en el que als estudis i reptes individuals que se’n deriven, com a nivell públic, amb una actitud compromesa cap a la millora de la societat, la igualtat i la lluita pels drets dels infants i de les dones. Com tants altres va ser una víctima, primer d’una societat masclista i endarrerida, i finalment , d’una guerra que, entre d’altres grans desgràcies, va significar l’exili de tantes dones i homes de constatada qualitat professional i humana, i dels quals tanta necessitat tenia el país. CARLES FARRÉS PINOS

3


CONVERSES

Respon: Albert Jané Edat: 79 anys Estat: Fills: Professió: Escriptor

L’Albert Jané és una persona senzilla que ha dedicat molts esforços perquè el català fos una llengua normal com qualsevol altra. I ho ha fet de manera discreta, sense fer-ne ostentació. En les línies que segueixen ens explica retalls de la seva vida i ens dona algunes opinions. Teniu estudis de peritatge mercantil i vàreu començar a treballar a la banca. Amb aquests precedents, d’on va sorgir la vostra passió per la llengua catalana? Hi devien influir diversos factors, el fet de comprovar que la meva llengua era una llengua perseguida, les lectures (Verdaguer, Terra i ànima...), l’excursionisme, amb la coneixença directa de la terra i la gent, els companys... L’any 1961 es publica la primera edició de la gramàtica Signe, en la qual vau col·laborar, que va ajudar moltíssims catalans a sortir de l’analfabetisme en què es trobaven en relació a la seva llengua. Esperàveu l’èxit assolit per aquella obra primerenca? Francament, no. Signe és un manual amb moltes limitacions, elaborat per uns autors inexperts, que, inevitablement i involuntàriament, es van posar al nivell d’un sector de públic molt ampli. El mateix any 1961 va néixer Cavall Fort, aviat farà 50 anys. Què sentiu quan la criatura que vau ajudar a créixer veieu que s’ha fet gran i arriba a la majoria d’edat amb bona salut?

4


Crec que no em puc declarar insatisfet. Però he de dir que al cap de deu anys de la meva jubilació penso més en el futur que en el passat. Entreu a Cavall Fort al 1963 i el 1979 en sou nomenat director, càrrec que ocupeu fins a la vostra jubilació el 1997. En tot aquest temps, quins moments, fets o persones, recordeu amb més estima? Haver arribat al número 1.000. A Cavall Fort hi vaig passar de tot, incloent-hi tibantors, mals moments i franques amargors. Però, en els darrers anys tenia un motiu de preocupació essencial; la meva successió. Es va resoldre d’una manera plenament satisfactòria. Actualment, a Cavall Fort (i El Tatano) hi ha un equip esplèndid de debò, magnífic. Per cert: tot dones! Confieu que els valors i l’estímul per la llengua catalana que Cavall Fort ha tramès a més d’una generació, seguiran atraient els nostres joves els propers anys davant la competència ferotge dels mitjans audiovisuals? N’hem parlat sovint, especialment amb els qui ara fan Cavall Fort, i tenim la convicció que sempre hi haurà un espai per al paper imprès. L’èxit increïble, imprevisible d’El Tatano confirma la nostra convicció. Heu traduït còmics tan coneguts com els Barrufets, Aquíl·les Taló, Sergi Grapes... però és difícil trobar personatges autòctons. Creieu que és possible que surtin creadors del còmic del nostre país i en la llengua catalana capaços d’arrossegar un bon gruix de lectors? Ara fa cinc anys vam perdre el gran Madorell, que era de primera divisió, com ho són en Picanyol, en Joma, en Viladoms... L’Ot d’en Picanyol fa prop de quaranta anys que s’aguanta; es diu molt aviat! En el vostre llibre Els dies i els llocs, narreu en forma de dietari tot un conjunt de viatges i excursions que vàreu realitzar entre els anys 1987 i 2002, a més d’altres fets diversos. Sempre heu tingut aquest esperit inquiet que us porta a conèixer el món que us envolta? Conèixer país sempre m’ha apassionat. Vaig començar tard a anar d’excursió, quan ja tenia més de vint anys. Però és que abans no tenia prou diners. L’any 2000 entreu a l’Institut d’Estudis Catalans i formeu part de les comissions de Gramàtica i Lexicogràfica. Ens podríeu explicar planerament i breu en què consisteix la vostra feina?

5


Actualment redactem la nova gramàtica de l’Institut. Sóc un dels qui revisen detingudament els textos dels redactors i hi formulen objeccions que debatem àmpliament en les reunions de la comissió. Pel que fa a la lexicografia, d’una banda anem (els de la comissió) introduint millores en el diccionari actual, també, sovint després d’amplis debats, i definim les línies mestres del que ha de ser el futur diccionari normatiu de la llengua catalana. La vostra activitat professional ha estat sempre lligada, d’una manera o altra, a la llengua catalana. Com veieu la situació actual del català? I el seu futur? Jo he practicat sempre un optimisme tàctic, que mantinc, malgrat tot. Barco o vaixell? Vaixell, però es tracta d’un fals problema. Molts dels qui s’apunten a aquesta discussió després diuen, tan tranquils, “Es va morir amb vint anys” o “No havia cap problema”. Enguany, heu estat guardonat amb el premi Crítrica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil. Té algun significat especial per a vós aquesta distinció? Aquestes distincions sempre s’han de relativitzar. Però reconec que sí, que em va produir molt de goig. D’altra banda, a Joan Solà se li ha concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009. Quina opinió teniu de la feina desenvolupada pel premiat en relació a la llengua catalana? Encara que algun cop jo no comparteixo les idees d’en Joan Solà, la feinada que ha fet em causa una admiració sense límits. En Solà és un personatge excepcional, d’una capacitat de treball extraordinària i li van donar el Premi d’Honor amb tota la justícia i tot el mereixement. Què penseu de la tasca que fan els ateneus avui dia? Creieu que són peces de museu superades pel pas del temps o, al contrari considereu que les seves activitats encara tenen un paper important a jugar? El meu pare, que era barber d’ofici, va ser secretari de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, de Barcelona, i me n’havia parlat molt. Això em fa mirar els ateneus amb una gran estimació. Avui, certament, hi ha el risc que es converteixin en uns simples casinos. És missió dels qui els regeixen evitar que això passi.

6


POESIA ONADES TARDORENQUES EL SOL La calor d’aquest estiu s’ha esvaït. El vent serè, fort i net l’ha esbandit i manté clar el cel i l’esperit. El sol implacable va de baixa i cada dia es pon més a prop del mar tremoladís. LES FULLES Les fulles dels castanyers han perdut la verdor de la primavera: ara tenen un color esgrogueït i pàl·lid i van canviant al compàs del ventijol que les gronxa. Ha arribat la tardor, el vent i les fulles la canten i un estol d’orenetes s’allunya. NÚVOLS Van caminant els núvols amb passos ràpids i descontrolats en les formes i els colors: blancs, grisos i negres s’intercalen i lluiten per arribar els primers i transformar-se en forta tempesta. PLUJA La pluja caiguda m’ha amarat l’ànima. Gotes d’aigua transparents, grosses i fredes m’han omplert els ulls d’unes altres gotes més petites i amargants. La tardor fa la seva feina sense contemplacions banals!

M Dolors Nat I Pinyol

7


ATENEU INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ DIBUIX I PINTURA El dia 9 d’octubre, l’Aula Rafel Garrich de dibuix i pintura de l’Ateneu, va tenir la satisfacció, i amb ells la de tots nosaltres, de presentar la 54a exposició dels seus treballs ,aquesta satisfacció va quedar expressada en les paraules

de la presidenta la senyora Matilde Marcé i del mestre de l’aula senyor Emili Bona. El passadís de l’ Auditori Barradas va quedar ple d’uns treballs cada vegada més depurats, podent admirar-los a través de diferents vessants: la pintura, el dibuix i una mostra que qualifico de textures sense estar segura que aquesta

8


sigui la definició adequada, però amb un resultat impactant i atractiu, la pintura i el dibuix han mostrat uns treballs molt interessants i elaborats. No sóc entesa en art, gens ni mica, per aquest motiu no puc entrar en detalls, solament puc expressar la meva impressió: crec que l’aula té uns inspirats artistes i un bon mestre. És remarcable la importància de la secció infantil a dins de la mateixa aula, amb una mostra molt significativa de la traça que té la nostra mainada en vessant artística. L’enhorabona a tots el expositors. La inauguració va estar acompanyada de nombrosos assistents, això demostra l’interès que desperta sempre.

Text CARME JORBA Fotos ELENA MORAL

9


Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 263 l’Alt i Baix Penedès, visita a la reproducció de La Giralda de l’Arboç. Sortida a les 8 del matí del dissabte 17 d’octubre de 2009. Sortint de l’Hospitalet, la primera parada la vam fer al poble de Santa Margarida i el Monjos de la comarca de l’Alt Penedès on vàrem esmorzar al Restaurant Paco. Tot just acabats d’esmorzar ens traslladàrem a la propera població de l’Arboç, on havíem de visitar La Giralda. Havent arribat una hora abans de la visita, aprofitàrem el temps per visitar l’església parroquial de Sant Julià, anomenada la catedral del Penedès, refeta entre els anys 1631 i 1647 sobre un edifici romànic del qual resten alguns murs. L’edifici actual consta d’una gran nau, amb capelles laterals entre els contraforts. Ha conservat vestigis de l’edifici romànic construït el 1136, al mur de llevant de la capella dels Dolors. En aquesta capella s’han descobert unes pintures murals amb escenes de l’Arbre de la Vida, d’autor anònim, conegut com el Mestre de l’Arboç. A l’hora convinguda vàrem entrar a visitar La Giralda. Ens va rebre i ens feu de guia el senyor Josep M. Jané Guasch, exregidor de l’Ajuntament. El senyor Jané ens va reunir al pati del recinte i ens va resumir la història de tan singular construcció: Un fill de la població, Joan Roquer i Marí de família benestant coneix Candelària Negrevernis de Barcelona que amb el temps es convertirà en la seva muller. Candelària va heretar una gran fortuna d’un oncle seu que havia fet molts milions a les Índies. El matrimoni Roquer, l’any 1886, realitza un viatge per terres andaluses i queden meravellats de la bellesa de l’arquitectura de l’Al-Andalus i decideixen fer-ne unes còpies a l’Arboç. El 1898 adquireixen el terreny d’una antiga casa de pagès i, després de diversos viatges a terres andaluses del senyor Roquer acompanyat d’un mestre d’obres i alguns grans artesans, fent fotografies i dibuixos, comencen el que seria la seva gran obra. La vídua de Joan Roquer es va arruïnar i va vendre el 1934 la Giralda a Josep Bascompte i el 1981 va tornar a vendre’s a Manuel Camino, el seu propietari actual. El senyor Camino va decidir emprendre diverses obres de restauració fins a la seva total recuperació.

10


L’edifici està construït a escala 1:2 de l’original Giralda de Sevilla. Dins de l’edifici hi trobem una rèplica del “Patio de los Leones” de l’Alhambra imitant amb fidelitat absoluta el conjunt de columnes i els esgrafiats. A la part superior del “Patio de los Leones”, hi ha dormitoris amb un mobiliari extremadament luxós i a tot el seu entorn uns cristalls emplomats i pintats tots ells a mà amb gran varietat d’ornaments florals de gran bellesa. Entre els elements imitats, trobem el “Salón de Embajadores” dels “Reales Alcàceres de Sevilla” Les seves columnes, amb incrustacions de nacre, amb capitells d’estil califal, còpia dels exposats a la “Mezquita de Córdoba”. El Saló és culminat per una cúpula bizantina folrada amb 30 kg de làmines de paper d’or d’un disseny exquisit. Al primer pis hi trobem un mirador des d’on s’albira la plana del Baix Penedès amb les muntanyes de Montserrat al fons. A la sortida amb la impressió de la bellesa vista, ens varen donar unes magnífiques fotos de tot l’edifici. Hi va haver temps per fer un recorregut per la població. Molt a prop de l’edifici de “La Giralda” vàrem veure, a la plaça de la Balotada, el monument en record de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré i Jané (1908-1968), fill del poble. Al carrer Major hi ha un conjunt d’edificis d’estil modernista, una escola de puntaires i un interessant Museu de Puntes de Coixí, on en cinc sales s’exposen més de 500 peces entre elles veritables meravelles. Novament pujàrem a l’autocar per traslladarnos a Santa Margarida i els Monjos per dinar al mateix restaurant del matí, últim acte de l’excursió. El dissabte 14 de novembre anirem al Museu de les Mines de Cercs, us hi podeu apuntar el dia 2, i el 12 de desembre visitarem al Museu de la Confitura de Torrent i dinarem a Palamós, la inscripció serà el 30 de novembre. MARTÍ GUERRERO I COTS

11


TEATRE El dissabte 17 d’octubre, Dia Mundial de l’Alimentació. El nostre grup de teatre va participar al Festival “Actuem per alimentar 2009”. A les 9 del vespre i durant 30 minuts el públic que es va acostar al Convent de Sant Agustí, al carrer del Comerç, van poder gaudir d’algunes escenes de l’obra “Besos”, pel mòdic preu d’un producte d’alimentació. El Festival va començar a les 4 de la tarda amb espectacles infantils i va acabar a les 10 de la nit, amb molta varietat d’espectacles: Poesia, teatre, concerts de guitarra o de rock and roll. El nostre grup va tenir la gran sort de poder actuar a la Sala Noble del Convent, un lloc molt bonic i amb una bona acústica. Tot plegat va ser una experiència molt enriquidora. Esperem que es pugui repetir un altre any. El diumenge 18, que en principi teníem programada una obra de teatre que al final es va suspendre, vam portar al nostre públic l’espectacle “Training”. “Training” és un espectacle que vol mostrar a l’espectador l’aprenentatge a través del moviment com un art a l’abast de tothom. L’espectacle es compon de dues parts; en la primera, l’acció succeix a dalt l’escenari i en la segona, l’acció passa a platea amb el públic. A l’escenari, dones de diferents edats que provenen de diferents cercles socials i tenen diferents costums i habilitats, es troben per aturar les seves inèrcies de moviment i aprendre a moure’s i viure amb més riquesa i llibertat.

12


A la segona part es convida l’espectador a contagiar-se d’aquesta llibertat de moviment en una classe que permet al pùblic poder participar activament i posar en pràctica el que acaba de veure. “Training” ha estat creat per Montse Vila, entrenadora autoritzada del Mètode Grinberg. El Mètode Grinberg és una forma estructurada d’aprenentatge a través del cos per aprendre a reconèixer i parar comportaments repetitius que ens limiten la nostra qualitat de vida. Les classes de moviment és una de les activitats que ofereix aquest mètode. S’hi utilitza gran varietat d’exercicis i moviments combinats amb música i ritme per augmentar qualitats com la concentració, la flexibilitat i la força, la confiança, el plaer i la creativitat entre d’altres. M. DOLORS HERMANO ROSA M. MATEU

13


COL—LABORACIONS DUSOS I MADUSOS 1. Presentació. Un mot perdut Aquesta pronunciació popular per “durs i madurs”, l’hem presa com a denúncia de la corrupció i l’empobriment que sofreix la nostra llengua catalana. Les llengües són estructures vives que guanyen, transformen i perden paraules. Tot és natural i legítim, però cal reconèixer també que hi ha perills pertot. La pèrdua creixent d’expressions genuïnes és preocupant en una llengua assetjada pel poderós castellà i ara amenaçada per la intrusió de l’angles. Qui sap ara què vol dir “sallar com un gànguil”, tan corrent en el parlar de la nostra infantesa? En pocs dies de diferència hem hagut de fer saber a dues persones de carrera el significat del mot muscle, que feiem servir en lloc de múscul. Van quedar tot parats en saber que el muscle és la part del devant del “hombro”, essent la part del darrera l’espatlla. Així els soldats desfilen amb el fusell descansant en el muscle, els caçadors porten l’escopeta a l’espatlla. No cal dir què la part davall de l’espatlla, és l’esquena, fins allà on ja té un altre nom. El castellà tira al dret i de tot en diu “la espalda”.

2.Forasters vingueren que de casa ens tragueren A l’omnipresent televisió la gent creua carrers, rius, fronteres i oceans i ens anuncien que ens creuaran vents, tempestes, inestabilitats, etc. Abans els catalans, del nostre record, teníem els verbs travessar, traspassar i passar que servien per a descriure aquestes coses. Travessàvem el carrer, el riu, l’Atlàntic, traspassàvem d’una banda a l’altra; ajudàvem els vells, els nens i els cecs a traspassar el carrer, passàvem el riu, la riera. Ens diran que creuar l’han trobat al diccionari. És cert. Nosaltres creiem que l’hi van posar perquè la gent del carrer usava la paraula crusar, calcada del castellà “cruzar”, i pensem que haguera estat més clar que aquest mot foraster hagués seguit mostrant la seva estrangeria, ja que durant segles els catalans no l’havien necessitat per a res. En poc temps –una, dues generacions- haurem llevat de l’ús quotidià aquelles tres paraules castisses; travessar, traspassar i passar. ANTONI ROYO LLEIXÀ

14


Els inicis de la guerra civil: divendres 17 de juliol de 1936 Al Protectorat espanyol del Marroc es produïren -i no a la Penínsulales primeres espurnes de la sublevació militar contra la II República. EL MEU PERSONATGE PREDILECTE La informació continguda en aquest treball – a part de ser inaudita a Espanya i, per descomptat, horrible- forma part dels deliris del caïnisme de l’estiu de 1936, com un trist principi bèl·lic: el que ataca primer, porta avantatge, ja que pega dues vegades i aterreix. El meu personatge predilecte s’erigeix en un testimoni presencial dels fets que va narrar a manera de primícia informativa... Contem, abans, el com, qui, on, etc. Vegem, lector: Un servidor complia com a soldat i de bon començament em veuria elegit per operar com a buròcrata en l’anomenada Intervenció Territorial del Kert, a la cabila de Beni-Buiahi, amb central administrativa a Tistutin, aquesta a 52 Km de Melilla. Aquesta central, entre Melilla i Tetuan, exercia tasques de funció pública, control, post sanitari i estava dotada de doble presó per a ambdós sexes. Tistutin devia comptar, suposo, cap a un miler escàs d’indígenes -pagesos- més uns 15 espanyols: època: 1950. Em vaig estar per allà gairebé dos anys, fins que al final vaig tornar a casa meva, a l’Hospitalet (Barcelona). L’únic al meu favor: conèixer una mica de francès i d’anglès, saber escriure a màquina i ser molt treballador, res més. Òbviament, la Intervenció del Majzen era un ens militaritzat i el cap de la localitat era un tinent i excombatent. L’oficina disposava d’arxiu personal i hi cooperaven uns quants “mahasnis” (policies) i un d’ells era femení per a la presó del sexe dèbil. La capital de la cabila de BeniBuiahi era a Villa Nador, a les ribes de la Mar Chica. Els autobusos que enllaçaven Tetuan i Ceuta amb Melilla (una hora de trajecte) travessaven Tistutin. Ali i Fàtima eren els “mehasnis”. Tistutin comptava amb una central telefònica-telegràfica, una modesta fonda espanyola, parada d’autobusos i, cal destacar-ho, un “zoco” (mercat): el celebrat Jemis (dijous), al qual acudien pagesos i ramaders de tota la cabila, A més: el caid i el kadi vivien a la vora.

15


Un cop descrits tots aquests detalls, passem als fets. Cap al setembre de 1950, després d’una jornada amb innumerables problemes (malats, batusses, petició de permisos, furts, etc.), devia ser a la tarda, amb una calor sufocant, quan ens vam asseure sobre un vell Ford i els quatre de l’oficina, ens vam disposar a comentar la jornada. Ja havíem dinat i xerraríem. Temes: dones i diners. Mai del 18 de juliol. Però aquell dia, i ignoro per què, l’anomenat “mestre” –el meu personatge predilecte- prendria la paraula, cosa rara, i ens deixaria atònits. El “mestre” era un home que encarnava la sensatesa, la bondat, la virilitat i un tarannà mancat d’adjectius, i telegramàtic. Mai cap broma. Mai cap xafarderia. Mai no el veies somriure. El seu ofici: xofer de les Forces Armades. El seu vocabulari no passava del “sí” o “no”. Mirava i callava. Però, el dia que ens ocupa, el “mestre” es va deixar anar, atès que estava com absent –n’ignoro la causa- i se’l veia angoixat... Estava a punt d’esclatar. Només li faltava un pretext, i aquest arribà quan un del grup va dir alguna cosa sobre la lluita fratricida de 1936. - Això no és cert! – va declarar, concloent, l’home-. L’esclat de la tempesta es va produir aquí, en aquest país, no a Espanya. Silenci. Passats uns moments de la sorpresa general entre el practicant, un altre escrivent i jo mateix, ell va explicar, sense pauses i sense presses: -El desgavell va succeir el divendres 17 de juliol de 1936. Al matí, d’hora. Un batalló de legionaris procedents de Tauima va ocupar Melilla amb la baioneta calada, de sud a nord. Edifici per edifici, penetraven dins de cada habitatge i, amb els crits de les consignes que portaven, van obligar a sortir al carrer tots els requerits (la gent republicana) i a muntar als camions amuntegats. Jo en conduïa un. Quan els vehicles foren plens de gom a gom de la població de tot Melilla, els que ells buscaven, ens els vam endur al nord de Melilla, cap a la planúria de Rostrogordo (una plana equivalent a 2 o 3 camps de futbol). Un cop traslladats en aquell lloc, els van manar baixar i acte seguit les metralladores disposades allà van obrir foc. No va quedar ningú viu. Només van quedar una pila de cadàvers i un mar de sang. Hom es permet de deduir que altre tant devia passar a les grans ciutats: Ceuta, Tetuan, Larache, Nador i Villa Sanjurjo. D’aquesta manera s’ompliren les primeres fosses comunes al territori marroquí a càrrec dels militars rebels. El discurs del “mestre” fou seguit d’un silenci sepulcral. El “mestre” tremolava de cap a peus. Evitava mirar-nos. Les llàgrimes li regalimaven cara avall. Ningú no gosà fer cap comentari. Estàvem 16


aterrits. La presó hauria estat el “premi” per al “mestre” si allò hagués transcendit. Que no va transcendir. La versió del “mestre” em seria confirmada per altres posteriorment. Així, doncs; Quants innocents van caure? Quants moriren a Melilla i altres ciutats? On quedaren les consegüents fosses comunes? La descripció de tal carnisseria posà punt final al diàleg d’aquella tarda. Els nostres llavis quedaren tancats i barrats. De quina manera ho evocaria qui firma aquest relat que mai no se li ocorregué reflectir-ho en cap dels seus escrits. Haig d’admetre que les paraules del “mestre” se’m gravarien en la ment i, quan el record m’assaltava, em veia tan mut i defallent com aquella tarda de setembre de 1950. Que quedi aquí constància del que es va viure. I crec que sobren els comentaris. Nota al marge: Melilla, una bonica ciutat, és una plaça de sobirania espanyola. Ocupa uns 12 km2. De la totalitat del territori del Marroc, avui potència lliure, amb els seus 450.000 km2, un dia seria en part Protectorat espanyol amb 22.000 km2, I a la resta del sòl marroquí França faria el mateix. La independència es produí l’abril de 1956. Per fer-nos una idea de l’espai confiat a Espanya: les províncies de Lleida i València ocupen 22.791 km2. Afegim: en el que fou territori hispà va funcionar un ferrocarril amb el qual es transportava al port de Melilla el ferro obtingut de les mines del Rif. Aquest tren arribava des de Melilla a Tistutin. Fou desmantellat després de la guerra del Rif (1923-1928). Tànger ocupa 350 km2. A més del ferro rifeny, Melilla exporta treballs de pells i els fruits d’algunes pesqueries. En el que fou protectorat espanyol, no s’hi parlava àrab, sinó un derivat seu, anomenat “chelha”. No cal dir que els idiomes àrab i hebreu no tenen vocals. Sobre la cabila de Beni-Buiahi en què vaig residir: és una de les més grans i productives, encara que molt menys que Lukus. De la seva central tistunenca, en depenien tres “yemàs” (comarques): Hassi Berkan, Afsó i Monte Arruit. Aquesta darrera població assoliria fama per les sagnants batalles contra Abd El-Krim, el cabdill rifeny (1882-1963).

DOMÈNEC PASTOR-PETIT

17


OBRIM MÉS CALAIXETS DE LA MEMÒRIA En el Xipreret del mes d’octubre parlava dels calaixets de la memòria. Aquests dies que he hagut de descansar, he tingut temps d’obrir-ne uns quants, alguns contenen records molt llunyans, d’altres no tant. Aquest any s’ha commemorat el centenari de la Setmana Tràgica, la revolta popular anticlerical i antimilitarista que va esclatar a Barcelona el juliol de 1909. Se n’ha parlat abastament als mitjans de comunicació i, per tant, no explicaré els fets ocorreguts, que d’una banda també podeu llegir en el llibre que ha escrit la historiadora Dolors Marín, filla de la nostra sòcia Maria Silvestre, amb el títol La Setmana Tràgica, i de l’altra, no es tracta de parlar de fets històrics, sinó de records meus, més ben dit familiars. La primera vegada que vaig sentir parlar de la Setmana Tràgica (com per a molts de nosaltres, la nostra història m’era desconeguda), jo devia tenir 16 o 17 anys. La meva mare ens va explicar una bonica història. Ja sé que pot semblar poc apropiat parlar d’una bonica història quan fem referència als fets de la Setmana Tràgica. Deixeu-me, però, que us l’expliqui. No sé si la revolta arribà a l’Hospitalet, no he sabut trobar-ho en tot cas. Sí que sé que el meu avi, Josep Piera i Ros, el Pepet de ca la Pepó, i el seu germà Ramon, van decidir, el dia en què va començar la revolta, anar pel Samontà, resseguint els torrents, cap a Pedralbes per comprovar què passava. Tot d’una, se’ls aparegué un frare que corria torrent avall i que en veure’ls va cridar “No em mateu, no em mateu!“ L’avi li respongué que eren gent de pau i que no mataven a ningú, que no tingués por i, tot seguit, li va preguntar on anava per aquell torrent. El pobre home es dirigia a una casa que la seva orde tenia a Sant Feliu o Sant Joan, no ho recordo. L’avi li va indicar el camí per on ells havien passat, tot dient-li que no patís que ells no hi havien trobat ningú i li desitjà que arribés a destinació sa i estalvi. Abans d’acomiadar-se, el frare li va preguntar el seu nom, ja que volia saber a qui havia d’agrair el favor. L’avi li va contestar que no calia, però, davant la insistència del frare, li digué tan sols que ell era el president del Centre Republicà de l’Hospitalet. La Setmana Tràgica es va acabar i, al cap d’uns dies, l’avi rebia una carta al Centre Republicà, era d’aquell frare. Li donava les gràcies una altra vegada ja que li havia salvat la vida i li deia que ell era el director

18


d’un col·legi important de Barcelona (la mare no recordava quin era) que, si tenia fills, els hi podia portar que els ensenyarien de franc. A l’oncle Ramon no li semblava malament acceptar l’oferta, però l’avi Pepet va respondre al frare que li donava les gràcies per l’oferiment, però que, ell, quan feia un favor, no se’l cobrava mai. Avui dia, quan veig com sovint els polítics s’aprofiten del seus càrrecs per lucrar-se o per mantenir el poder, m’agrada recordar l’avi, un home íntegre que va fer política perquè creia que podia ajudar a fer el bé, a fer una societat més justa i que tanmateix va acabar desenganyat. Quan ja es moria va dir als seus fills: “No us emboliqueu mai en política perquè a mi m’ha costa la salut i les pessetes”. Al seu voltant n’hi devia haver d’aprofitats com ara! Jo sempre he admirat l’avi pel seu comportament, per ser un home treballador, just i honest, que, al cap de 25 anys de treballar de mestre d’obres a la Farga, tan sols es va poder fer una casa de mica en mica amb la col·laboració del fill i un dels gendres. A un amic que li va dir “Si jo tingués la teva feina a la Farga, no tindria una casa, sinó un carrer de cases”, l’avi li va respondre: “Sí, però es que jo no sóc un lladre”. Aquell amic en tenia moltes, de cases, a la nostra ciutat! L’avi Pepet devia tenir els seus defectes, com tothom és clar, però, encara que no el recordo gaire ja que quan va morir jo només tenia cinc anys, ha estat un referent no solament per a mi, sinó per a tota la família, I em commou pensar, per exemple, que les seves filles, ja casades, li demanaven consell en certes situacions difícils o complicades. Avui dia poca gent trobaríem que preguntés als pares, i no diem als avis!, què han de fer en un moment de dubte. La seva opinió, la seva experiència ja no valen! És cert que el món ha canviat molt en pocs anys, però hi ha valors que no canvien o no haurien de canviar, un d’ells és l’honradesa tant de cara als altres com a un mateix. L’avi va ser una persona respectada a l’Hospitalet, tant pels seus amics com pels seus adversaris polítics, pels amos de la Farga i pels treballadors i el seu enterrament, l’agost de 1933, va ser un homenatge que li va retre tot el poble. La llàstima és que la guerra civil va comportar la desaparició de molts documents que explicarien la seva trajectòria política i els qui el van conèixer ja fa anys que han mort. Només podem reconstruir la seva vida a partir dels records que ens han llegat els seus fill i filles. Potser algun dia narraré algunes de les seves vivències que mostren una personalitat no gaire freqüent en aquell Hospitalet de finals del segle XIX i principis del XX. MATILDE MARCÉ

19


EL CONFLENT El passat mes de juny, en la setmana de Sant Joan, vaig visitar durant alguns dies la comarca del Conflent (Catalunya del Nord). L’estada en aquelles contrades, a part de ser profitosa i agradable des del punt de vista turístic, va fer adonar-me que una certa identitat catalana hi és fortament arrelada i ben viva, malgrat els anys transcorreguts des que aquelles terres deixaren de ser Catalunya per passar a formar part de l’estat francès. Justament aquest mes de novembre, el dissabte dia 7 per ser exactes, es compleixen 350 anys de la firma del Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual es posà fi a la guerra que les corones de Castella i França portaven dirimint des de 1635 i que va suposar, entre d’altres conseqüències, la pèrdua, per part del nostre país, del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i de trenta-tres pobles de la Cerdanya, que passaren a sobirania francesa. Tres-cents cinquanta són molts anys i avui es pot dir que el procés d’assimilació, llarg, constant i forçat, portat a terme per l’estat francès sobre la població d’aquestes comarques ha donat els seus fruits: els vilatans tenen assumit que són francesos. Tanmateix, hi ha alguns indicis que apunten que aquesta conversió no ha estat tan completa com s’esperava, que entre els veïns hi perviu una certa enyorança del seu passat català, del qual se senten orgullosos i que, en la mesura possible, reivindiquen amb tot tipus de manifestacions populars i cíviques. Com a prova d’això, a continuació refereixo alguns fets i detalls que vaig veure i viure de primera mà. Una de les coses que més em va sorprendre i admirar d’aquells dies que vaig passar al Conflent van ser els focs de Sant Joan. L’encesa de les fogueres la nit del 23 de juny és, allà, una tradició amb un important seguiment popular que no m’esperava. Tant és així, que ja al matí vaig presenciar la cerimònia d’arribada de la Flama del Canigó a la població de Vilafranca, famosa per les muralles que l’encerclen, mentre que a la nit vaig conèixer, amb tot detall, l’espectacle a l’entorn del foc

20


que es va fer a la cèntrica plaça de la República del petit poble de Vernet-les-bains, plena a vessar de vilatans de totes les edats i d’algun foraster despistat com jo mateix. A dos quarts de nou tocats del vespre, amb la plaça de Vernet encara a mig omplir, vaig poder escoltar durant una mitja hora llarga, una coral de veus femenines i masculines que va interpretar una sèrie de cançons tradicionals catalanes, en la llengua nostrada, entre les quals vaig identificar El cant dels ocells, L’Empordà i El cant de la Senyera. Mentrestant, al bell mig del lloc s’hi va preparar un peveter farcit de fustes velles. A continuació, finalitzat el concert, ja amb la plaça de gom a gom, s’escenificà l’arribada de la Flama per, tot seguit, passar a encendre la foguera per part d’un grup de nens i nenes, tots vestits de blanc, que llençaren, cadascun d’ells, dins del peveter, una torxa encesa que duien a la mà. Quan l’últim ho hagué fet, tot el públic esclatà en un llarg i sonorós aplaudiment. Pocs minuts després, mentre les flames s’anaven consumint, una colla de joves, anunciaren que, des d’una llarga taula que moments abans havien improvisat, es repartiria coca de Sant Joan i un raig de moscatell a tothom. Per acabar, un conjunt musical oferí un lluït ball de fi de festa. Deixant els focs de banda, haig de remarcar que una altra particularitat que no passa gens desapercebuda al viatger que visita el Conflent és la profusió de banderes catalanes que es veuen per tot arreu, sigui penjant dels balcons sigui onejant al vent, tot i que potser en alguns casos, com a Vilafranca,

21


prevalguin interessos comercials a l’hora d’exposar-les. També és significatiu, encara que sigui un detall menor, que una gran majoria dels cotxes, amb matrícula francesa de la regió de Llenguadoc-Rosselló, portin l’adhesiu del burro català a la part posterior del vehicle. I per últim, hi ha el tema de la llengua. En la meva breu estada al Conflent, dissortadament, vaig trobar poquíssims veïns de la zona que parlessin i entenguessin el català. Entre aquestes excepcions, haig d’esmentar la noia que ens atengué en la visita a les coves de Les Grands Canelettes i al botiguer que ens vengué gelats a Montlluís, per la seva naturalitat gens forçada. A la resta de vilatans, però, res se’ls pot retreure, l’assimilació francesa bé havia de tenir efectes. No obstant això, la iniciativa de les escoles La Bressola que aposta per la immersió lingüística en llengua catalana, sense oblidar el francès, i que cobreix tot l’ensenyament primari i secundari, des de fa una colla d’anys, és un pas ferm i decidit per tornar als orígens, a la llengua dels avis. I també, una manera de dir-nos als catalans del sud que, almenys culturalment, les de la Catalunya del Nord són unes comarques més del nostre país. (La foto de La Bressola que acompanya aquest escrit correspon a la ciutat de Prada)

PERE JUHÈ I ORIOL

22


OPINIÓ EL PREU DE LA IMPUNITAT Ja fa un temps que en determinats programes de televisió, sobretot en els noticiaris, ha estat notícia la prostitució a la Rambla de Barcelona i del mal que estan fent a aquest emblemàtic passeig de la ciutat. Però la Rambla no ha estat solament notícia pel tema de la prostitució. També hi ha tot un submón delictiu en el qual hi ha els carteristes. Alguns fent ús de les seves habilitats, altres abusant de determinades tècniques molestes i d’abús i que finalment els permet robar la cartera, el moneder o tot allò susceptible de portar diners o quelcom de valor que un porti a sobre. Crec que puc dir que la ciutadania ja en comença a estar bastant farta, i sobretot aquells que viuen del turisme, que cada dia veuen com Barcelona va agafant més mal nom turístic, com a ciutat insegura i perillosa, on s’ha d’anar amb mil ulls. Davant la crisi galopant que estem vivint, si a sobre es malmet una indústria bàsica com el turisme i del qual viuen directa o indirectament moltes famílies, malament anem. Fa uns dies, en un programa de televisió, vaig veure un reportatge sobre aquest mateix tema: els carteristes a Barcelona. Són gent que no tan sols es mouen per la Rambla o per qualsevol espai susceptible de ser turístic i on la gran quantitat de gent permet que posin en pràctica les seves “habilitats” o els seus paranys, també “treballen” en els mitjans de transport, sobretot al Metro. Una de les coses que més em va impactar del documental, va ser la impunitat en què es mouen. Sembla que, coneixedors de les lleis que els afecten i ambientats en la picaresca que l’envolta, han après la diferència que hi ha entre robatori, que és considerat delicte, i un simple furt, que, en no ser considerat delicte, els lliura que caigui sobre ells tot el pes de la llei. El límit perquè un lladre pugui actuar amb total impunitat es veu que, segons el documental, són 400 euros. Em vaig quedar glaçat. Quatre-cents euros li permeten a un individu robar, prendre-li quelcom a una altra persona sense que la justícia faci absolutament res o almenys, això es desprenia del que vaig sentir en el programa de televisió. Qui ha determinat aquesta quantitat? Qui ha fet aquesta llei o ha permès que en el codi penal la cosa funcioni d’aquesta manera? Deu ser algú per a qui 400 euros no deuen significar gaire cosa. Lamentablement, per a la majoria de la població, crec que 400 euros

23


signifiquen molt més. Signifiquen hores de feina, hores d’aguantar segons quines pressions, persones i dificultats per poder dur uns diners a casa amb què poder viure, o encara que siguin per comprar qualsevol banalitat. Són diners guanyats honestament i amb treball i que crec que ningú ha de tenir el més mínim dret de prendre’ls sense que s’emporti el seu càstig. I a sobre pensem que, per poder guanyar els famosos 400 euros, un treballador ha hagut de fer un sobreesforç per tal que els senyors d’Hisenda, que sí que s’ho fan venir bé, puguin apartar la seva part en les retencions que sobre el treball, i altres conceptes, ens cobren. Si almenys quan ens roben, Hisenda ens retornés la part proporcional de la retenció! Però tristament hi ha altres col·lectius de gent honesta per a qui 400 euros signifiquen la diferència entre passar gana o poder menjar aquell mes, entre poder pagar la llum i el gas o passar fred: jubilats, pensionistes, aquells que no arriben a ser ni mileuristes (que cada cop en són més), etc. Potser per al qui va fer la llei 400 euros no són res, simplement una quantitat per no tenir maldecaps, no donar més feina als jutges o no omplir les presons, que diuen que costen molts diners. No ho sé, desconec el criteri, no sóc expert en lleis. Però m’agradaria que li ho expliquessin a aquells per a qui 400 euros és una veritable fortuna. Però piquem més alt. Superar aquesta quantitat tampoc és signe de res. Quantes vegades no hem sentit per televisió parlar de delinqüents que van lliures pel món a l’espera de ser jutjats amb 4, 5, 10 i fins a més de 25 judicis pendents? Potser tard o d’hora els arribarà el càstig, però de moment campen i segueixen fent mal. Una de les funcions principals de l’Estat és defensar i protegir tots els seus ciutadans, i per això, entre altres aspectes, existeixen les lleis i la policia. També per aquest motiu no ens permeten d’anar amb pistoles ni ganivets pels carrers. Senyor, senyora, que no se li ocorri deixar de pagar els seus impostos, taxes, contribucions, etc. Si li posen una multa, per petita que sigui. no se li ocorri deixar de liquidar-la. Els mecanismes de l’estat es posaran en marxa i fins i tot poden acabar embargant-li el compte corrent o la nòmina i fins i tot fer caure sobre seu tot el pes de la llei. Ara bé, si un dia, al metro o passejant per la Rambla li prenen la cartera, encara que enxampin el pispa, doni-la per perduda.

CARLES FARRÉS PINOS

24


HO SABÍEU ARA VE NADAL Ja vénen les festes de Nadal, ara diuen que els canviaran el nom pel de Festes d’Hivern i, a les de Setmana Santa les anomenaran Festes de Primavera, tot molt bonic, però... per què? És realment necessari això? Hi ha tota una tradició al voltant d’aquestes dates, sobretot les de Nadal (que inclouen Sant Esteve, Cap d’Any i Reis). A mi no és que m’agradin especialment, de vegades les trobo fins i tot depriments, però anomenar-les Festes d’Hivern, em sembla una mica fred (mai més ben dit, per la temperatura...). Si ho fan pel tema de la religió no té gaire sentit, ja que gairebé totes les religions ho celebren d’una manera o d’una altra. Fer-les més comercials és impossible, estan comercialitzades en tots els aspectes. Les joguines en primer lloc (i destacat), no n’hi havia prou amb els Reis Mags? Sembla que no, el Pare Noël també hi vol participar, per part dels infants això és fantàstic, però per a l’economia familiar no tant. A més el bombardeig d’anuncis publicitaris és terrible i també enganyós, perquè en molts casos, quan les anuncien per la televisió hi ha joguines que sembla que tinguin vida pròpia i, quan les tenen a casa, veuen que si no les mouen ells..., inciten als nens a demanar moltes coses, i cares, que de vegades no poden aconseguir amb la consegüent desil·lusió. Les begudes: el cava és el rei, es gasten veritables fortunes en anunciar algunes marques i, això també perjudica les nostres butxaques, perquè és del preu que ens demanen d’on surten aquests diners, no ens enganyem. Algun vi també fa propaganda, però pocs, i

25


per sort estan prohibits els anuncis per televisió d’alcohols d’alta graduació i els de tabac. El menjar: torrons i dolços nadalencs son primordials, també alguns mariscs, el pernil (ibèric, de gla, faltaria més...) i d’altres aliments que no mengem a diari. No em descuido els regals, no patiu. Aquest apartat ja és del tot inaguantable, sobretot els anuncis de marques de perfums què, si els haguéssim de provar tots, més que bona olor, el què em sembla que faríem és pudor. Ah! També joies, electrodomèstics, les últimes novetats musicals, llibres més aviat no, tota mena de roba, etc. I tots a gastar, visca la disbauxa! Mentrestant al “tercer món” i més a prop també, hi ha persones que passen gana, que moren de gana, ara bé els que tenim la sort de no passar-ne ens amoïnem per una altra cosa: els quilos que probablement guanyarem si ens atipem sense cap mesura, però tanmateix, hi ha diverses revistes que es preocupen per nosaltres i ens donen uns bons consells perquè no tinguem aquest problema, per exemple: Menjar de tot i tastar totes les viandes que ens ofereixin, o comprem, això sí, en poca quantitat i mirar de no repetir. Beure aigua, entre un litre i mig o dos, diaris, perquè ajuden a eliminar greixos. Intentar que hi hagi aliments que continguin fibra, per tal d’alleugerir i facilitar el tracte intestinal. Substituir el sucre per edulcorants artificials, (una mica complicat a causa dels torrons, n’hi ha de “règim”, però no és el mateix, ni de bon tros). No beure alcohol, però és difícil resistir-se al cava. Si més no, evitem els d’alta graduació. Pocs embotits, val més un bon pernil, de gla, és clar, com dèiem abans. Poques salses i carns greixoses, ah! I el pa integral si pot ser, i moltes i variades amanides. És millor menjar peix i marisc (i també més car) que no pas carn, ja que el seu greix és insaturat i té menys colesterol, a més el peix conté àcids grassos “omega 3”, bons per a la salut. S’ha de menjar a poc a poc, mastegant bé els aliments, així facilitarem la digestió i els assaborirem més bé.

26


I per acabar, bellugar-nos força, caminar de pressa, córrer o anar amb bicicleta almenys mitja hora cada dia. Si no ho podem fer, hem de sortir a passejar entre el dinar i el sopar. Ja ho veieu, si fem tot això no ens hem de preocupar pels quilos de més, de comprar menys i més econòmic no en diuen res. Potser el nom de Festes d’Hivern és per incitar-nos més a viatjar? Sense deixar de banda cap de les altres coses, eh? No ens cal pensar en la crisi econòmica, ni en l’atur, ni en maldecaps, només en FESTES. La Setmana Santa és una altra cosa, encara que el nom sigui el de Festes de Primavera, no canviarà gaire el seu sentit, perquè ja fa anys que s’ha canviat, ara la majoria de la gent ja se’n va de vacances Fins als anys seixanta aquestes dates, sobretot el Dijous i el Divendres Sant, eren de recolliment, tristes, el més normal era anar a l’església a assistir als oficis religiosos i a visitar “monuments”, que eren una mena d’altars que es feien dins de les esglésies amb les palmes i palmons beneïts el diumenge abans, diumenge de “Rams”. Per la ràdio escoltàvem només música clàssica i, al cinema i a la televisió, les pel·lícules que hi feien tenien arguments històrics o bé religiosos. El Diumenge i Dilluns de Pascua ja eren més festius, Jesucrist havia ressuscitat, i per tradició els padrins regalaven la mona als seus fillols i s’anava a fer “costellades” al camp. De qualsevol manera, encara que pensem el que vulguem, els que diuen que han de prendre les decisions, ja ho deuen haver fet. No cal patir, perquè es diguin com es diguin aquestes festes, el consum i el fer-nos gastar diners estan assegurats. ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors:, Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Dolors Hermano, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Rosa M. Mateu, Elena Moral, Domènec Pastor-Petit, Antoni Royo.

28


Amb la col·laboració de:

I si tu no en tens i ens toca?...

JA TENIM LOTERIA

18.498 La pots comprar a la secretaria de l’Ateneu i a les botigues col·laboradores


Amb la col路laboraci贸 de:

09-11  

xipreret 11-2009

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you