Issuu on Google+

ANY XXX – Núm. 324 – ABRIL 2009

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR


AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES D’ABRIL DISSABTE 18, a les 8 del matí Excursió núm. 258 “Coneguem Catalunya” núm. 258 a MONTSERRAT. Dinar a Palà de Torroella. DIMARTS 21 a 2/4 de 8 del vespre a la Sala d’actes del Centre Cultural Barradas. Presentació del llibre núm. 22, de la col·lecció La Medusa. “ESQUITXOS DE FICCIÓ” CONTES I NARRACIONS DE L’ATENEU. Pròleg i presentació a càrrec del Sr. Pere Baltà, escriptor i periodista. DIJOUS 23 TOT EL DIA, Venda del llibre i obsequi de la rosa per a tots qui comprin el llibre, a la plaça de Digoine-Reforma. També tindrem les novetats editorials del moment. DISSABTE 25, a les 7 del vespre i DIUMENGE 26, a les 6 de la tarda. Al teatre del Centre Catòlic. Representació de l’obra: “LA FILLA DEL CARMESÍ” de Josep M. de Sagarra, a càrrec del GRUP TEATRAL MARGARIDA XIRGU de l’Ateneu de Cultura Popular i el QUADRE ESCÈNIC DE TEATRE del Centre Catòlic. DIUMENGE 26 d’11 a 2, “XIV TROBADA COMARCAL DE PUNTAIRES” a la Rambla de Just Oliveras, amb la participació de 31 grups que recullen més de 335 puntaires. DIMECRES 29, a 2/4 de 8 del vespre a la Regidoria Conferènciacol·loqui sobre el tema “RISOTERÀPIA”, a càrrec de la Dra. Silvia Copetti i Fanlo (Directora de l’equip d’aten. Àrea Bàsica del Centre EL PROGRAMA D’ACTIVITATS DE MAIG US L’ANUNCIEM EN EL TRÍPTIC INFORMATIU QUE REBREU A FINALS DE MARÇPRIMERS D’ABRIL. Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat


Carrer de Digoine, 33 baixos – Tel-fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Després de gairebé trenta anys d’experiència, les representacions que efectua, periòdicament, el Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu, s’han convertit en una de les activitats de referència de l’entitat. És per aquesta vessant teatral que, des del Xipreret, volem tenir un record especial pel director d’escena Ricard Salvat que ens va deixar fa poques setmanes. Salvat va ser qui va renovar el teatre català en ple franquisme i qui va fundar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, així com també l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat l’any 1975. Descansi en pau! D’altra banda, sense deixar el món del teatre, per aquelles coincidències de la vida, just aquest mes que el Xipreret té dedicada la seva portada a la insigne escriptora Victor Català, es representen al teatre Romea de Barcelona dos monòlegs seus. Un, La infanticida, és interpretat per Emma Vilarasau, mentre que l’altre, Germana Pau, mai escenificat, ho és per Àngels Gonyalons. Els que aprecieu les obres teatrals d’alta categoria literària i admireu la força interpretativa de les dues grans actrius catalanes, no podeu deixar de veureles. Teniu fins al 17 d’abril. Finalment, volem recordar-vos que, tal com ja vam anunciar en l’editorial del mes passat, per Sant Jordi d’enguany la nostra entitat posarà a la venda el llibre número 22 de la col·lecció La medusa, “Esquitxos de ficció”, que té un caràcter especial en relació als que s’han editat fins ara, ja que es tracta d’un recull de contes i narracions inèdits escrits en la seva majoria per socis de l’Ateneu, així com també ho són els dibuixos que els acompanyen.

ABRIL


PORTADA CATALANES QUE HAN FET HISTÒRIA VÍCTOR CATALÀ Víctor Català o Caterina Albert? Aquesta és una qüestió que, des de fa un temps, s’ha convertit en tema de debat en determinats cercles literaris ja que hi ha qui aposta perquè es prescindeixi del pseudònim masculí de l’escriptora empordanesa i es substitueixi pel seu nom veritable. En aquest sentit, s’al·lega que quan el va adoptar ho va fer obligada per les circumstàncies de l’època, per amagar la seva condició de dona. Però, en realitat, les coses van anar d’una altra manera. No és ben bé el que es creu. Existeix un escrit de Caterina Albert de l’any 1948, en el qual revela l’origen casual del àlias que va adoptar. En ell hi diu que, l’any 1892, als Jocs Florals d’Olot li va ser premiat el monòleg La infanticida que causà un gran rebombori per la seva crueltat. Aquest fet motivà que l’escriptora decidís no donar a conèixer cap més obra amb el seu nom autèntic. Així, el 1901, quan estava a punt de sortir al carrer el recull de dotze poemes El cant dels mesos, l’apressaren a donar un pseudònim. L’autora, a corre-cuita, escollí el de Víctor Català, que era el protagonista d’una novel·la que aleshores estava escrivint i que mai va sortir publicada. D’altra banda, els hereus del seu llegat, creuen que s’hauria de respectar la voluntat de Caterina Albert, que havia manifestat més d’una vegada que el pseudònim li permetia separar la seva vida personal de la literària, de manera que la seva intimitat no es veia pertorbada. Qui ho va intentar va fracassar absolutament. Caterina Albert va néixer a l’Escala (Alt Empordà) l’11 de setembre de 1869. Va ser la més gran dels quatre fills que visqueren del matrimoni format per en Lluís Albert i Paradeda i la Dolors Paradís i Farrés. Les obligacions del pare que era advocat, diputat comarcal i tenia extenses propietats a Verges, el compel·lien a estar sovint fora de casa, amb la qual cosa l’educació dels fills va ser assumida per la mare i l’avia materna.

2


La gran de can Punton, com es coneixia popularment la família Albert, fou educada com totes les noies benestants d’aquella època, però el que més l’ajudà en la seva formació fou poder disposar d’una cambra per a ella sola, la seva “cambra blanca”, que era un estudi situat a les golfes de la casa de l’Escala, on passava llargues hores dedicada a la lectura i a practicar, en secret, la seva vocació artística, ja que de ben petita sentí una especial inclinació pel dibuix, que més tard amplià a la pintura i a l’escultura. Caterina Albert, però, també escrivia. La seva vida literària començà, com hem dit abans, l’any 1892 als Jocs Florals d’Olot. Les crítiques que rebé el monòleg La infanticida feren que no anés a recollir el premi, que es reclogués a casa i, per tant, no es donés a conèixer. Tanmateix, les seves obres comencen a aparèixer amb una certa regularitat a partir dels inicis del segle XX i se’n poden distingir tres etapes. En la primera, inicia el seu recorregut amb el poemari El Cant dels mesos, al qual seguí Quatre monòlegs (1901) i el volum Drames rurals (1902), que va provocar una forta polèmica per la violència i la cruesa que contenien, com també perquè es descobrí, per aquelles dates, que l’autor que s’amagava darrera el nom de Víctor Català era una dona. D’aquesta etapa, la més important de l’autora tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat també són dos reculls de narracions, Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907) i una novel·la, Solitud (1905), que li donaria fama universal. L’arribada del Noucentisme i el rebuig que es fa del ruralisme i del parlar de la seva gent provoquen que Caterina Albert opti per abandonar i deixi de publicar des del 1907 al 1918, que és quan surt la novel·la Un film. 3000 metres, ambientada a la ciutat. A partir d’aquí treu La mare balena (1920), Marines (1928) i Contrallums(1930). A partir de 1930 els conflictes socials i històrics i problemes personals, porten Víctor Català de nou al silenci, que trenca l’any 1946 quan treu el volum de proses Mosaic. El 1949 publica Vida mòlta, conjunt de narracions amb les quals torna al món de la ruralia que tan bé coneix. La seva última obra és Jubileu (1950), amb la qual dóna una visió menys pessimista de la vida, de com ho havia fet fins llavors. Caterina Albert va morir a l’Escala el 27 de gener de 1966.

PERE JUHÉ I ORIOL 3


CONVERSES

Respon: Clementina Erill i Prat Nada: L’Hospitalet Edat: 57 anys Estat: casada Fills: 1 Professió: administrativa

Quan veniu a l’Ateneu, a part de les persones habituals de la Junta que gairebé sempre hi som, trobeu una persona amable que ens fa els treballs administratius (amagada darrera d’un ordinador), però amb la qual podeu parlar i consultar la informació que preciseu, i que també us atén al telèfon. Amb la bona intenció que tots els socis i amics que teniu relació amb nosaltres, la conegueu bé l’hem demanat que ens contesti unes quantes preguntes “personals” Has nascut i vius a l’Hospitalet. Canviaries el teu lloc de residència? Vaig néixer al barri de la Torrassa i quan tenia 4 anys vam anar a viure al carrer de Sant Pius X, quan em vaig casar, a Isabel la Catòlica davant de “La Farga”, al Max Center, i actualment visc al parc de La

4


Serp o sigui sempre al barri de Sant Josep. Quan vam fer l’últim canvi de domicili, amb el meu marit ens vam plantejar anar a viure fora de l’Hospitalet i jo no ho vaig voler, no m’imagina viure en un altre lloc. A l’Acadèmia Sant Josep va ser on vas cursar els estudis de “Comerç”, que aleshores eren molt habituals. Això et va permetre desenvolupar la teva activitat professional? En un principi quan vaig començar a treballar sí que m’ho va permetre, després he hagut d’anar adquirint nous coneixements ja que per accedir a diferents llocs de treball els necessitava. Vaig fer el graduat escolar, perquè els estudis de comerç no es poden convalidar pel graduat, i per poder fer oposicions per a l’administració de justícia demanaven tenir aquest títol, encara que al final no vaig fer les oposicions perquè, quan les estava preparant, em va sortir una feina de secretaria de producció en una productora de cine publicitari, i també vaig haver de fer un curs d’anglès per tenir nocions bàsiques ja que aquesta feina ho requeria. Treballar en una productora de cine publicitari, com a secretària de producció, va ser entrar en un món una mica especial, oi? Sí, era completament diferent al que havia fet fins aleshores, tant pel tipus de feina com per la gent que hi treballava “que eren una mica especials” i també perquè quan es rodava algun “spot” venien actors, models i personatges molt peculiars. Tens alguna anècdota? Anècdotes podria explicar-ne moltes. En publicitat res no és el que sembla, per exemple es va rodar un espot d’Indiana Jones i les seqüències que hi havia del desert es van fer omplint un contenidor de sorra i l’actor rodolava a dins i quan ho veies per TV. semblava que efectivament estigués al desert. També m’impressionava veure nens que portaven per fer publicitat. En un anunci que es va fer de pastilles per el mareig feien girar els nens i acabaven completament marejats, després els havien de tenir una estona descansant per tornar a repetir les seqüències, era una mica cruel. La Cultura Catalana sempre ha tingut un lloc preferent en tu i la teva família… Els meus pares, dins del que es permetia per l’època que vam 5


créixer, ens van transmetre la seva catalanitat i per això jo sempre he estat interessada pel que passa en el meu país, tant culturalment com políticament, encara que no tant activament com m’agradaria, per això mateix també he fet classes de català ja que quan anava a l’escola no ens el van ensenyar. El teu fill ha anat a una escola d’ensenyament en català? Quan va ser el moment de buscar una escola per el nostre fill, amb el meu marit teníem clar que volíem que l’ensenyament fos de qualitat i sobretot en català i ens vam decidir per portar-lo a l’escola Thau de la qual teníem molt bones referències. Estàs satisfeta dels resultats que ell n’ha obtingut? No sé si hagués anat a una altra escola, els resultats haguessin estat els mateixos, però es veritat que han estat molt satisfactoris, tant pels coneixements acadèmics com pels valors que ha obtingut de compromís i responsabilitat. És un noi amb les idees molt clares, quan va haver d’escollir quina carrera estudiaria, va tenir molt clar que volia ser enginyer de camins i no hi va haver manera de treure-li del cap, ens feia por que no l’acabés per la dificultat que tenia, però ho ha aconseguit. Com a “Hobby” fa classes de “Salsa”? Si l’espai ens ho permetés, creus que podria fer-les a l’Ateneu? Es va afeccionar a ballar “salsa” en uns cursos de ball que va fer al Casino i actualment fa classes al centre cívic Fort Pieng de Barcelona. ´ És un “hobby” que li permet “desconnectar” de la feina i al mateix temps fer exercici físic. Si els seus horaris li ho permetessin no crec que hi hagués cap inconvenient a fer-les a l’Ateneu. El barri de Sant Josep i el del Centre han estat molt vinculats, gairebé són un. Tu què en penses? Ara sí que es pot dir que gairebé són un, perquè un és la continuïtat de l’altre i no estan tan diferenciats, però anys enrere crec que no era així perquè el barri de Sant Josep tenia molts pocs serveis i activitats lúdiques i havíem d’anar al Centre gairebé per tot. Els de Sant Josep quan anaven al Centre dèiem “anem a l’Hospitalet” com si fos un altre poble, jo encara ho dic.

6


Tu, de sempre, has tingut molt contacte amb gent i entitats del Centre.. Sí, conec bastant gent del Centre i hi estic vinculada per diferents motius: el meu marit és del Centre, sempre m’he mogut amb “colles” del Centre i això ha originat aquesta vinculació, també soc sòcia del Casino. Això pot ser a causa d’alguna afecció teva que no es feia en cap altre lloc? No es ben bé així, vaig començar a tenir contacte amb gent del Centre perquè com jo vivia davant les instal·lacions esportives i feia patinatge els caps de setmana, allà vaig fer amistat amb altres nois i noies del Centre que venien a practicar esports i això va comportar que, com he dit abans, em relacionés amb ells. El teu marit també ha estat vinculat amb el Centre. Per exemple quan va jugar amb l’equip de bàsquet del “San Fernando”, del qual van sortir jugadors de l’Hospi i del Catòlic… El meu marit va néixer i viure al Centre, com he explicat a l’anterior pregunta, el vaig conèixer a les instal·lacions esportives, quan ell jugava a bàsquet amb el “San Fernando” i entrenaven allà. L’Ateneu, com a entitat, ja el coneixies, però com va anar el fet de que hi entressis a formar part com a administrativa? L’Ismael Adell, que era el secretari, em va fer la proposta perquè em coneixia i sabia que jo podia fer aquesta feina. Et trobes bé entre nosaltres? Hi faries alguna activitat al marge del teu treball remunerat? Sí que m’hi trobo bé. La feina m’agrada ja que a part de fer d’administrativa les activitats que es fan també m’interessen. No m’importaria col·laborar puntualment en alguna activitat. 7


ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 257 a LA TERRA ALTA. Sortida 2/4 de 8 del matí del dissabte 14 de març de 2009 Aquest dissabte el sol va lluir esplèndid tot el dia, ajudant així a fer més alegre l’excursió, Després de fer la parada de rigor per esmorzar, continuàrem viatge cap a Horta de Sant Joan, un bonic poble declarat Conjunt HistòricoArtístic. A la plaça de l’Església, porticada, naturalment, hi ha ubicat l’Ajuntament, d’estil renaixentista, i l’església de Sant Joan Baptista del segle XII. A la muntanya de Santa Bàrbara, a tocar del poble, hi ha una masia amb una torre del segle XIII, coneguda com la Torre del Prior i el Convent de Sant Salvador, que és, potser, l’edifici més interessant de la població. Diu la tradició que la primitiva església fou construïda pels Templers al segle XIII. Després de fer una bona passejada pel poble ens dirigírem al punt central de la nostra sortida: el Centre Picasso d’Horta, ubicat a l’Antic Hospital, un edifici renaixentista construït per l’ajuntament el 1580, fora de muralla, i que acollia malalts, pobres i transeünts i que tenia a la primera planta una capella dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats. El 1837, durant les guerres carlines va ser incendiat i, més tard, reconstruït. Fins al 1985 fou caserna de la Guàrdia Civil i finalment, després d’una total restauració l’any 1992, va dedicar-se a seu del Centre Picasso. 8


Com recordareu, el 29 de novembre passat, vam fer una visita al museu Picasso del carrer de Montcada de Barcelona, que vaig comentar-vos en el butlletí del mes de gener. Per tant, ara només farem referència a les vivències del pintor a Horta de Sant Joan. Val a dir que tota l’obra de l’artista que acull aquest centre és una reproducció, molt fidel, això sí, ja que els originals són al Museu de Barcelona, i les obres cubistes del segon pis a diversos museus d’arreu del món. Picasso va ser a Horta de Sant Joan dues vegades. La primera l’estiu de 1898, invitat pel seu amic i company d’estudis a la Llotja de Barcelona, Manuel Pallarés, fill del poble, i amb qui mantingué tota la vida una gran relació, per refer-se d’una malaltia. Al mes d’agost d’aquell 1898, Picasso i Pallarés decidiren instal·lar-se a l’interior dels Ports, en mig d’una natura feréstega. Allà va experimentar les emocions més pures de la seva vida pintant i dibuixant al costat del seu amic, reflectint en les seves obres els espais naturals d’Horta. Aquesta va ser la seva autèntica escola, ja que després d’aquesta estada, que es va perllongar fins al febrer de 1899, no va tornar a la Llotja. També va ser a Horta de Sant Joan que va deixar de signar com a Pablo Ruiz i va agafar definitivament el nom de Picasso. A partir d’aquí començà la seva vida (diguem bohèmia) a París, on desenvolupà la seva època blava i rosa, i l’any 1909 tornà a Horta de Sant Joan, amb la seva companya d’aleshores Fernande Olivier, començant la seva gran aventura cubista. Val a dir que els mesos de maig a agost d’aquell 1909 foren d’escàndol en aquell poblet tranquil. La seva arribada amb una dona amb qui no era casat, i, que tenia un estil de vida i de vestir completament diferent al de les dones del poble va capgirar-ho tot. Fernande sortia a les nits amb el “seu home” a prendre una copeta d’anís (sec) i a jugar unes partides de dominó com un company més. 9


Picasso s’allotjava en una fonda, però el forner del poble li va deixar les golfes de casa seva per poder pintar i, en veure aquells quadres tan estranys aleshores, li va dir que amb allò no es guanyaria pas la vida, però que almenys el pa no li faltaria. Hi ha una frase del pintor que defineix perfectament la seva estada: TOT EL QUE SÉ, HO HE APRÈS A HORTA Com és habitual al mes d’abril anirem a Montserrat, el dia 18, a causa de les festes de Setmana Santa el dia d’apuntar-vos serà el 30 de març, i el pagament el dia 14 d’abril. I pel maig EXCURSIÓ SORPRESA, per tant no us en puc dir RES, només que us agradarà. Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

Recreació en el Centre Picasso del racó del bar en el qual la seva companya Fernande Olivier, i ell, jugaven unes partides de dominò, i prenien unes copetes d’anís (sec), amb diversos amics.

10


EXPOSICIÓ D’ART JAPONÉS A LA MASIA MUSEU SERRA El diumenge 22 de març, 30 persones, la majoria socis, vam anar a visitar l’Exposició d’Art Japonès que el ceramista Jordi Serra ha presentat al Museu que té instal·lat a l’antiga casa de pagès del segle XVII, coneguda com a Can Famadas, i on té el seu taller. El marc, doncs, ja era excepcional i veure, entre aquelles parets de pedra, uns objectes tan delicats, procedents d’un país per a nosaltres tan llunyà, et produïa una sentiment difícil d’expressar, com és difícil de lligar dos mons tan diferents, i tanmateix hi havia una cosa que els agermanava: la ceràmica, alhora que les explicacions de Jordi Serra ens apropaven al poble japonès: les cases de paper, petites, però sempre amb un jardí més o menys gran, el fet que els japonesos fins fa poc no bevien llet i per tant patien un dèficit de calç, agreujat en les dones perquè seuen a sobre de les cames plegades de costat, la cerimònia del te amb les tasses i els recipients per a l’aigua, tots de ceràmica que vèiem a les vitrines, així com un contenidor en miniatura de la beguda típica del Japó, el sake (els de debò es guarden als temples), i capses i molts altres objectes dels diferents tipus de ceràmica que es fan al Japó, com uns platets d’un delicat blau-verd, etc. En un racó, vam veure dues butaques i uns símbols religiosos penjats a la paret com els que hi ha a totes les cases i que canvien cada mes, segons ens va explicar Jordi Serra. A l’altra sala, vam poder admirar el llaç propi dels quimonos de cerimònia, que actualment són caríssims, normalment només en tenen dos o tres en tota la vida i se’ls passen de pares a fills.

11


La visita, però, no va acabar amb l’exposició, on hi ha molts objectes que no he anomenat ja que 25 anys de relació de Jordi Serra amb el Japó li ha permès col·leccionar-los, la majoria, ens va dir, són regals. Més tard ens va explicar perquè la seva de ceràmica de reflexos metàl·lics té tanta acceptació al Japó: tot i que nascuda allà, la tècnica amb fum i amb temperatures de 800 o 850 graus, i perdoneu que no ho sàpiga explicar, ha estat abandonada gairebé arreu. Tot seguit vam pujar a la sala del primer pis, on vam poder admirar un quadre d’Antoni Serra i Fiter, avi de Jordi Serra, del qual ens va explicar diverses vivències. La sala és plena d’objectes antics, com, per exemple, dos plats de ceràmica àrab amb reflexos metàl·lics. Ens va arribar aleshores el moment de la feina: al segon pis, les golfes, on Jordi Serra té el taller, ens va ensenyar com “pinta” un gerro amb una solució de pols de vidre i com s’hi pot dibuixar amb una punxa el que vulguis. I, després de dibuixar una flor en un dels platets que ja tenia preparats amb la pols de vidre, ens els va repartir i ens va donar la punxa perquè hi féssim el nostre dibuix i hi poséssim el nostre nom. Va ser divertit, tot i que fet una mica de pressa i sense avís previ, no sempre sortia gaire bé! Ens els courà i serà un bonic record d’una visita entranyable. I, per acabar, els visitants, acompanyats per Jordi Serra i la seva esposa, vam dinar en una de les sales de l’exposició, com a colofó d’una visita molt interessant, amb les explicacions molt amenes i entenedores de Jordi Serra i en un ambient de franca companyonia. MATILDE MARCÉ

12


VISITA CULTURAL AL MUSEU VICTOR BALAGUER El dissabte 28 de març a les 9 de matí,per cert un matí plujós, ens reuníem, a l’estació de la Renfe uns quants socis de l’Ateneu que, fent canvi a Sants, ens dirigíem a Vilanova i la Geltrú,per visitar la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. La primera impressió en veure l’edifici, obra de l’arquitecte Jeroni Granell, ja ens preparava per comprendre que, el que guardava al seu interior és important. Ens va rebre en Francesc Carnicé, guia de la part essencial del Museu. En primer lloc ens va parlar del seu origen i de la personalitat del seu fundador. Víctor Balaguer va néixer a Barcelona l’11 de desembre de 1824. Home de vida inquieta, se’l pot descriure com poeta, literari, periodista i polític. Cal destacar el seu càrrec de ministre de Foment i d’Ultramar. Els seus afers a les colònies el portaren a conèixer indians rics que tenien casa a Vilanova i la Geltrú, una població activa, industrial i amb esperit de progrés. Balaguer es va interessar per Vilanova, fet que el va portar a tenir amistat amb vilanovins importants, entre ells en Francesc Gomà, un dels promotors del ferrocarril Vilanova- Barcelona, el qual li cedí el solar per construir la Biblioteca Museu que Balaguer tenia projectada amb gran interès. Aquest projecte va ferse realitat el1884,i Balaguer en va fer donació a la ciutat. Després d’aquest preàmbul ens portà a la biblioteca, que és considerada una de les més importants del segle xix. Els seus 25.000 llibres visibles als armaris, representen una part de tot el seu fons. Amb la particularitat que aquesta sala està presidida per tres busts d’eminents dramaturgs, Shakespeare, Dant i Calderón. A part, la biblioteca custodia un fons reservat únicament als estudiosos que conté importants col·leccions de manuscrits, gravats, mapes i llibres anteriors al 1800. No estic preparada per fer un comentari exhaustiu del molt i interessant que es pot contemplar a les sales de la pinacoteca, solament en faré un breu resum. Des del seu origen, el Museu guarda un dipòsit de quadres del Prado,entre els quals destaquen, Goya, el Greco i Murillo. I en les obres de propietat del Museu podem parlar de les donacions que varen fer pintors catalans com Casas, Rusiñol, Vayreda... per ser-hi exposats. L’any1956 el Museu va rebre la donació d’una col·lecció privada de més d’un centenar de teles de pintors catalans importants: aquest conjunt representa els principals corrents estètics del canvi de segle: realisme, modernisme, post-impressionisme, noucentisme català, i tornem a trobar Casas i Rusiñol junt amb Olaguer, Junyent, Picasso, Nonell, Mir... Tots i cada un

13


d’ells es mereix dedicar-hi un temps d’atenció. En arribar a l’art contemporani, ens va atendre la guia Marta Castelló: com és propi d’aquestes pintures, vàrem veure colors i moltes ratlles inintel·ligibles, això sí, recullen firmes de prestigi com Tharrats, Guinovart, etc. He deixat per al final parlar d’una multiplicitat de petites col·leccions que, no per petites deixen de ser interessants. L’egípcia, la primera que es formà a Catalunya, va ser donada l’any 1886 per Eduard Toda Güell; entre d’altres, la principal peça és la mòmia d’un nen de cinc anys. La precolombina és un recull de diverses peces del període. La filipina mostra objectes que s’identifiquen amb la vida quotidiana d’aquells pobles. L’oriental, especialment dedicada a peces de Xina i Japó, potser és la més vistosa i acolorida amb plats i peces de ceràmica decorada, també la presència de dues armadures de samurai de mida natural. Per últim la sala d’arts decoratives és una miscel·lània de petites col·leccions: rajoles decorades, vidre, monedes, etc. Com es pot veure aquest Museu és un espai per complaure diverses gustos i aficions. Acabada la visita tots els comentaris varen ser de satisfacció i amb desig de repetir matinals com aquesta. Una part del grup vàrem tornar a l’Hospitalet i l’altre es quedà a dinar a Vilanova. De manera improvisada varen aprofitar la tarda per visitar el Museu del Ferrocarril. CARME JORBA

RECOLLIDA D’ALIMENTS En nom de la Parròquia i de l’Ateneu donem les gràcies als socis i no socis que han portat aliments. Com que una flor no fa estiu i d’altra banda només se’n van assabentar de la recollida la gent que va anar d’excursió el proppassat 14 de març, seria bo que tots als que volguessin col·laborar en una nova recollida, aportessin també aliments, quan els vagi bé. El que es demana és: llet, conserves, formatgets, galetes, etc., (arròs, sucre i pasta, de moment no cal)

14


RESUM DE L’ASSEMBLEA GENERAL EXTRAORDINÀRIA, DEL DIA 1 DE MARÇ DE 2009, DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR. Presideixen l’Assemblea la presidenta Matilde Marcé i Piera, el secretari Ismael Adell i el tresorer Pere Juhé. El nombre de socis assistents a l’Assemblea és de cinquanta dos socis (nou són membres de la Junta Directiva)i a més cinc delegacions de vot. La presidenta de l’Ateneu Sra. Marcé, fa menció de la quantitat d’actes que s’han fet en motiu del 75è aniversari fent una valoració, personal, molt positiva i dóna les gràcies als socis per la gran assistència. Dóna també les gràcies, tant a membres de la Junta Directiva con a altres socis que s’han encarregat de preparar-los ja que sense el seu interès no s’haurien pogut dur a terme. Acte seguit informa de l’estat de les obres del local del carrer de Santa Anna. Explica que està previst que s’iniciïn al proper maig i que en un terme màxim d’un any ja haurem d’estar-hi instal·lats. Al mateix temps demana col·laboració tant per quan s’hagi de fer el trasllat com per afrontar les despeses que comportarà adequar les instal·lacions a les necessitats de les activitats que s’hi vulguin fer. Fa referència a la importància de la participació de joves tant en les activitats de l’Ateneu com en les Juntes i organització de l’entitat per aconseguir el relleu generacional i expressa que: “No és normal que la presidenta de l’Ateneu tingui vuitanta anys i no sóc l’única”. Convida de manera efusiva comprar el llibre editat en motiu del 75è. aniversari i que esperava que tots els socis l’adquirissin, per tal de conèixer la seva història. Saber d’on es ve i el que s’ha fet és bàsic per arribar a entendre l’esperit de l’Ateneu. Acte seguit el secretari de l’Ateneu fa lectura dels actes i les activitats duts a terme l’any 2008. També informa que el número actual de socis es de 432. El tresorer fa menció de la diferència de previsió d’ingressos d’aquest any, que és menor i això es conseqüència de la subvenció extraordinària rebuda de l’Ajuntament el 2007 en ocasió dels actes del 75è aniversari, encara que augmenten els ingressos en el apartat de socis ja que en som més i per l’increment de quota que es va aprovar a 15


l’Assemblea anterior i el de l apartat de tallers.En el de despeses també fa referència al seu important augment a causa de les activitats extraordinàries dutes a terme en el 75è aniversari. Donat que no s’ha rebut cap candidatura per tal de cobrir els càrrecs a renovar de vicepresident, tresorer i secretari, la presidenta comunica que les persones que ocupen els dos primers càrrecs estan disponibles per continuar, no així el secretari que per qüestions de feina no li és possible. Ja que aquest càrrec és necessari cobrir-lo, demana als presents i al actual secretari una solució. El secretari explica, en primer lloc, que ha estar tot un plaer poder haver dut a terme aquesta tasca i responsabilitat per a l’Ateneu. Posa en coneixement del assistents la informatització tant dels registres de socis com de cobrament de rebuts, i la pàgina web creada. És cert que s’ha hagut de fer molta feina, però que ara ja està feta, i s’ofereix pel que se’l pugui necessitar. També fa menció de que fer de secretari li ha permès conèixer més l’esperit del que parlava la presidenta en la seva introducció, com també a les persones que ella diu “velles”, i que es treu el barret davant la seva “cultureta” que no voldria arribés a pedrers. La presidenta fa referència a que els estatuts que no preveuen aquest cas i la única solució que hi ha es que la Junta anomeni un secretari en caràcter interí entre els membres de la Junta, fins la propera assemblea. (En reunió de la Junta celebrada el 23 de març la Junta adjudica el càrrec a Felix Puig Carbonell) El secretari informa què seguirà en el càrrec de vocal com a membre de la Junta, mentre pugui ser d’alguna utilitat a l’Ateneu. Segons l’article 16 del Capítol III dels nous Estatuts de l’entitat aprovats pel Departament de Justícia de la Generalitat el dia 17 de febrer de 2003 els socis senyora Dolors Nat i Pinyol i senyor Romuald Monreal i Martí, es presenten com a testimonis per signar els acords de l’acta, i sense més temes de rellevància, esgotat el torn de paraules, es dóna per acaba l’Assemblea a 2/4 de 2 del migdia. LA JUNTA DIRECTIVA

16


POESIA L’ABSURDA ESPINA Ni que ho vulgui, no en sé, ni puc ni vull apaivagar aquest desgavell dels altres. Per què es torturen tant i amb tant d’orgull...? Jo també ho faig i ho fèiem tots nosaltres! Però, quin sentit té?, em demano jo. Podent viure tranquils, per què l’espina? Egocentrisme, vanitat? Quin so fa la incomprensió que el seny domina? Tot són espines que se’ns van clavant quan del roser del món collim la rosa. Per què la intolerància ignorant fa, tota poesia, tornar prosa? Mai no entendré aquest foll i esquerp embull. Ni que ho vulgui, no en sé, ni puc ni vull!

17

ELVIRA GRÀCIA


COL·LABORACIONS ENTRE POBLE I CIUTAT -- 3a part Quant a la casa que tenien al costat, més o menys per aquell temps, uns de la comarca del Penedès hi posaren un establiment per vendre vi i els seus derivats. Després venia cal Lau, de cognom Roca. Es tractava d’un matrimoni amb dos fills. El gran fou mecànic de l’empresa Oliveras, SA. i l’altre, l’Antoni, treballà de barber a can Clarassó amb qui, gairebé sempre, anaven junts. Dissortadament tots dos germans moriren a la guerra. A la casa següent, hi vivia una dona sola que es deia Rafeleta. Després venia a cal Boter, la família Balaguer de la qual només recordo els noms dels fills, Ramon i Pilar. Tirant més enllà, hi havia a ca la Remei biciclista, que era viuda. Amb el seu germà Daniel tenien un taller de fabricació, venda i reparació de bicicletes. A continuació, cal Víctor que havien tingut una pastisseria (més tard fou la pastisseria Solé). S’havien fet una casa nova en què vivia una noia soltera ja gran, que treballava a Can Gomar. La casa del costat era a cal Polític, de cognom Marcé. Hi havia tres fills, la noia gran, la Vicenta, i dos nois, en Francesc que s’ha dedicat amb encert a escriptor, sobretot en temes d’història de l’Hospitalet. D’altra banda, gràcies als seus esforços i del seu company Marià Riera, aconseguí fundar el Museu d’Història de la Ciutat. L’altre, el Josep M. s’ha dedicat a la genealogia. També hi havia a can Puig on vivia el matrimoni Puig Piera amb una filla que es va casar amb un mestre i se n’anaren a viure al Prat. En una altra de les cases hi habitava la família Carafí, crec que tenien dues filles i un noi que es deia Enric. Al costat hi vivia la famìlia Gassó, el pare era conserge del Centre, juntament amb un altre que es deia Torres, que tenia un fill que va ser xofer particular de Josep Oliveras. A l’última casa que feia cantonada amb la Rambla, hi vivien un noi i una noia ambdós solters, que es deien Martínez, ell havia estat secretari de l’Ajuntament. A l’altre costat de la Rambla, hi havia hagut un solar on més tard, durant la guerra, edificaren el Banc Hispano Colonial. A continuació hi vivia la família Ginestà, formada per Miquel Ginestà i Quimeta Turull i els seus fills Pere i M. Teresa. Aquest matrimoni tenia muntat un taller de fusteria i es dedicava a la fabricació i venda de mobles. Al costat, trobàvem la botiga de Galetes Solsona i una altra casa que no recordo

18


qui l’habitava. Finalment, la casa Oliveras, on tenien instal·lats els despatxos de l’empresa de transports de viatgers Oliveras, SA. Al darrera tenien el moli fariner i també el garatge dels cotxes de línia que arribava fins al carrer de Barcelona. A la vorera hi tenien instal·lat un assortidor de benzina i, al costat que donava a la Riera de la Creu, hi havia un pont movible, que servia per passar a peu eixut els dies de pluja. La família es componia de Just Oliveras, la seva muller, Josefa Durban, la seva cunyada Antònia i Àngela Casas, que havia estat afillada pel matrimoni. CARRETERA, COSTAT SUD Pel que fa a l’altre costat de la carretera, començo pel que avui es el carrer de Pau Casals, que aleshores era una masia que en deien can Marçal. Potser un xic més cap a Barcelona, hi havia la lleteria de la Cecília Roca, de cal Lau. En aquell temps, com a llepolia, li compràvem uns matons que anaven en unes copes de terrissa i eren molt espessos. Més endavant enderrocaren la masia i començaren a fer el carrer (que aleshores tenia un altre nom que no recordo). Al terreny que donava a la carretera, hi edificaren uns magatzems i unes cases. El primer fou un taller mecànic i garatge, el propietari del qual fou Martí Mas, natural de Roda de Ter i casat amb una Albets. A l’altre costat, hi van fer el taller de boter de Ramon Balaguer i ,tot seguit, un edifici de pisos; als baixos, partits per l’escala, és a dir a banda i banda, hi van posar un magatzem de palla i el bar Juncosa. La gent que el regia eren naturals de la província de Tarragona. Seguia una casa de planta baixa i pis, on una mare vídua i el seu fill obriren una bacallaneria, es deien Planas, tot i que tinc el dubte de si era així o si es deien Farrés. A la casa que venia després hi havia i continua havent-hi el forn de pa La Espiga. Els propietaris eren aleshores Antonio Barba i la seva muller Roseta Vergés i dues filles, la Rafeleta i l’Alberta. ALBERT CASAS FE D’ERRATES: El mes passat a partir de: “Tenien una cansaladeria i un taller on feien i reparaven carros”, vàrem tenir un error. Us agrairíem (ja que va ser l’últim tros), que no el tinguéssiu en compte. En aquest butlletí comencem on tocava: “Quant a la casa que tenien al costat, més o menys per aquell temps, una de la comarca del Penedés hi posaren un establiment per vendre vi i els seus derivats”.........

19


VIATGE A LA PATAGÒNIA 1ª part. El dia 10 de gener, dissabte, un matrimoni de l’Hospitalet va emprendre un viatge a la Patagònia juntament amb un altre matrimoni que viu actualment a Calafell, però que va viure molts anys a l’Hospitalet. Un viatge estudiat i programat per una agència de tal manera que sempre ens esperava un guia a la sortida dels aeroports per portar-nos als hotels corresponents i després venir a cercar-nos per fer les excursions i visites. A les 10.25, amb 1 hora de retard va emprendre el vol l’avió a l’aeroport del Prat i després de 13 hores arribàrem a l’aeroport de Buenos Aires. Vam endarrerir 3 hores el rellotge per adaptar-lo a l’hora oficial de l’Est d’Argentina. Ens van portar a l’hotel N H Crillon de l’avinguda de Santa Fe, prop de la plaça del General San Martín on hi ha una imponent escultura dedicada a aquest general en record de la independència d’Espanya. El diumenge 11. Al matí, vam anar a la població turística de Tigre situada a 30 km de Buenos Aires. Allí ens embarcàrem per seguir el riu Tigre i continuant després pel Delta del Paranà, riu que rep el cabdal dels rius Paranà Guazú, Paranà Miní i Paranà de las Palmas i desemboca al Riu de la Plata. Al llarg del Delta observem la riquesa de fauna i flora i les casetes situades a la vora dels marges del riu i on en tota la seva llargada, la gent de la capital passen els estius A la tarda, passejant per Buenos Aires vàrem entrar a la llibreria Ateneo, la segona més gran del món. Ocupa l’interior d’un antic teatre que conserva tres pisos amb llotges. En aquestes llotges plenes de prestatges carregats de llibres, els visitants poden agafar-ne, seure i posar-se a llegir. A més dels llibres que emplenen l’antiga platea, hi ha unes escales automàtiques que ens porten al soterrani ple també de llibres. On hi havia l’escenari hi ha una cafeteria i un músic amb acordió que canta tangos i altres peces musicals. És impressionant veure tal quantitat de llibres, per l’antiga entrada, vestíbul, platea, escales, etc. Dilluns 12. Visita a la ciutat de Buenos Aires. La gran avinguda 9 de julio de 142 m d’amplada orientada de nord a sud, travessa tota la capital. Aquesta avinguda recorda la data del 9 de juliol de 1816, en què es va declarar la independència d’Espanya. Visitàrem la Plaza de Mayo, cèlebre a tot el món per les permanències en aquesta plaça de les Madres de Mayo, que recorden els seus fills desapareguts i assassinats durant la dictadura militar del general Videla. En aquesta plaça trobem La Casa Rosada (Palau del Govern) i també la Catedral Metropolitana. Dins de la catedral hi ha les restes del general San 20


Martín que són custodiades permanentment per dos soldats vestits de gala. Passàrem per diferents barris, Palermo, San Telmo, i passejàrem pel típic barri de Boca on hi ha casetes baixes pintades totes elles amb colors molt vius i diferents. En aquest barri hi ha el famós camp de futbol del Boca Juniors. Finalment paràrem al barri de nova construcció de Puerto Madero situat a la vora del Rio de la Plata. Dinàrem en un restaurant d’aquest barri on ens van donar un tall de carn de vedella de 3 cm de gruix, 4 cm d’ample i 20 de llarg, que va fer les delícies del nostre acompanyant. A la tarda passejàrem pel carrer de vianants, Florida, ple de comerços, on no és estrany trobar una parella ballant tangos. Buenos Aires és una gran capital amb tres milions d’habitants i una àrea metropolitana de 9 milions més. Hi ha grans edificis i monuments, però també hi ha moltes barraques i força misèria. Dimarts 13. A les 10,35 sortíem de l’aeroport de Buenos Aires i arribàrem a l’aeroport d’Ushuaia a les 13,10 . Vam endarrerir 1 hora el rellotge respecte a l’hora de Buenos Aires. Aquesta població de la Patagònia és la més meridional del món, capital de la província de La Tierra del Fuego, també coneguda com la Ciudad del Fin del Mundo. El nom de Tierra del Fuego prové de quan els colonitzadors arribaren en aquestes contrades, veieren moltes fogueres dalt de les muntanyes, que feien els antics pobladors (els Yàmanas) per comunicar-se. Ushuaia té el segon port del país, d’aquí surten els vaixells que van a l’Antàrtida. Actualment és una ciutat turística, des d’on es poden fer excursions a les cadenes de muntanyes, parcs nacionals o navegar per les illes que l’envolten, però durant molts anys va ésser una ciutat marginada on portaven els presos en un penal que es va tancar l’any 1947. Dimecres 14. Ens van portar fins a l’estació del Tren del Fin del Mundo. Amb el tren seguírem la mateixa ruta que feien els condemnats a presidi, a la vora del Riu Pipo, i arribàrem al Parque Nacional de Tierra del Fuego. Vam passejar pel parc on hi ha La Bahia Ensenada, el lago Roca, la Isla Grande, de la qual una part pertany a Xile, i finalment La Bahia Rapataia. A la tarda ens embarcàrem en un catamarà des d’on, durant quatre hores veiérem muntanyes, illes, el Faro del Fin del Mundo, la Isla de los Pàjaros amb més de vint espècies d’aus marines i finalment ens vam aturar davant d’un illot on s’estan alguns centenars d’aquests simpàtics i graciosos animals que són els pingüins. Dijous 15. Al matí, passejada per la ciutat d’Ushuaia. A les 18,45 emprenguérem el vol i arribàrem a l’aeroport de Calafate a les 20,05 .

21


Ens vam traslladar a l’hotel Posada Los Alamos dins d’una gran zona de jardí i de bosc. La ciutat de Calafate, de 17.000 habitants, està situada a la vora del gran Lago Argentina. Divendres 16. Excursió del dia complet per navegar pel Lago Argentino, iniciàrem la navegació a Puerto Bandera situat a 50 km de l’hotel en un catamarà en direcció nord per veure el Glaciar Upsala. A mesura que ens acostàvem a la gran gelera, trobàrem el gran espectacle de veure gran blocs de gel a banda i banda del catamarà que el sol ens feia veure de colors blancs amb franges blaves. Finalment ens vam trobar davant la impressionant Gelera Upsala. Aquesta Gelera és la més gran de la Patagònia malgrat que els últims anys està perdent superfície. L’alçada de les seves parets oscil·len de 60 a 80 metres, té una superfície de 595 Km2 , la seva longitud és de 60 km i l’amplada del seu front de 5 a 7 km. A la tarda, navegant pel mateix Lago Argentino en direcció sud, vam anar a trobar el famós Perito Moreno. Contràriament al recorregut per veure la Gelera Upsala, per aquesta zona no vam trobar els grans blocs de gel flotant pels voltants. Aquesta Gelera de Perito Moreno té 30 km de longitud i 195 km2 de superfície, el seu front té entre 4 i 5 km, i una alçada de 60 metres per sobre del nivell del llac. El nom de Perito Moreno es va posar a aquesta Gelera en homenatge al científic naturalista Francisco P. Moreno nascut a Buenos Aires i que va destacar per les seves exploracions per tota la Patagònia. MARTÍ GUERRERO I COTS

22


EL MONUMENT A LA SARDANA El diumenge 8 de març va tenir lloc la inauguració del nou emplaçament del monument a la Sardana a la plaça de l’Ajuntament. El monument inaugurat el 1966, l’any en què l’Hospitalet fou nomenada Ciutat Pubilla de la Sardana, és obra de l’escultor hospitalenc Ramon Sabi i Serra. Al llarg dels anys ha patit diverses vicissituds, als anys vuitanta Gent de Pau es va encarregar d’arreglar les plaques de la base que havien caigut o estaven a punt de fer-ho; el 1993 algun o alguns brètols van trencar la tenora i les mans del músic; més tard va deixar de presidir la plaça de l’Ajuntament mentre van durar les obres de rehabilitació. Un cop acabades, el Músic solitari no va tornar al seu lloc, sinó que fou instal·lat en un racó de la plaça amagat. El 8 de març, finalment i gràcies a les gestions de la Coordinadora Sardanista i especialment de la seva presidenta, Mercè Tubau, el monument ha tornat al seu lloc i presideix de nou la plaça. Desitgem que d’ara en endavant pugui fer-ho sense entrebancs. L’acte de la descoberta, molt emotiu, fou seguit dels parlaments de l’alcaldessa, senyora Núria Marín, i de la presidenta, senyora Mercè Tubau. També vam poder mirar l’exposició de fotografies i de retalls de premsa del dia de la inauguració el 1966. La plaça era plena de gent, dansaires i no dansaires, molts d’altres entitats del barri. El dia hi va acompanyar i feia goig de debò veure les rotllanes que es van formar. La cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona va tocar nou sardanes de les quals quatre eren de dos autors hospitalencs: L’Hospitalet, ciutat d’argent i L’Hospitalet, ciutat pubilla d’Antoni Albors i Asins i Ma terra plana i El msic solitari de Jaume Ventura Tort. Només ens resta felicitar la Coordinadora Sardanista per la seva feina a favor de la nostra dansa i pel retorn del Músic solitari al lloc que li pertoca. MATILDE MARCÉ

23


OPINIÓ BALL DE BASTONS No era pas gaire tard quan va sortir de la feina. El senyor Pau Segura, home de 53 anys, casat, pare de dos fills, administratiu, empleat en una empresa importadora, va decidir anar passejant fins a la parada de la línia 4 del Metro, així s’estalviaria de fer un transbordament, i a sobre faria exercici. No era el primer cop que ho feia. Tenia ganes de caminar i, després de tot el dia tancat al despatx, potser aquell passeig l’ajudaria a aclarir la ment i treure’s del cap tots el problemes de la feina. Li agradava pensar mentre caminava. Alguns dies pensava en la família, en la seva dona, a qui feia poc havien operat de la matriu. Ara ja es trobava be. Pensava en els seus fills, el preocupava el seu futur donada la situació de crisi actual. Tots dos estudiaven a la universitat i li feia por que en acabar la carrera no trobessin feina, com si l’esforç realitzat no hagués servit per a res. Per a ell l’únic objectiu de tot plegat era que, gràcies als estudis, poguessin trobar un bon lloc de treball. També pensava en les coses bones. Les vacances de l’estiu que, malgrat la crisi, tenia ganes que arribessin, per celebrar que l’operació de la seva esposa havia anat bé. Volien fer un creuer pel Mediterrani, d’aquells que surten de Barcelona i et porten fins a Itàlia, un que no fos massa car. Li vingué al cap també que aquell diumenge la mare feia vuitanta-cinc anys. Havien quedat per anar a dinar a casa seva, on també es trobaria amb el seu germà Josep, que vivia a Girona i amb qui només es veien quan hi havia alguna celebració o alguna desgràcia. Aquella tarda, malgrat tot, no va ser solament la família qui li va venir al cap. Potser influenciat pel diari que havia trobat al bar on dinava, la seva ment va començar a girar en torn a un tema de caire més polític i social. L’havia impactat la notícia d’aquell pobre joier a qui feia poc més d’un any havien cremat dintre d’un cotxe, després d’haver-lo atracat. Es veu que estaven a punt de detenir als veritables culpables d’aquell terrible crim. O aquella pobre dona que, malgrat que el seu marit tenia una ordre d’allunyament, havia anat a casa de la pobra senyora i l’havia cosit a ganivetades. Es veu que després es va voler suïcidar, però no ho va aconseguir. Quina llàstima! Però el cas que més l’emprenyava, no perquè fos ni més ni menys cruel que els altres, sinó pel fet que els nois que havien detingut acusats del crim, s’estaven rifant a tota la policia i el cos jurídic del país. Era el cas d’aquells nois sevillans acusats de violar i matar una noieta de catorze anys, i que després de confessar haver-la matat, van dir que havien tirat el cadàver de la noia al riu Guadalquivir. La policia va estar unes quantes setmanes buscant el cos per

24


l’esmentat riu sense èxit i, quan ja havien desistit de seguir buscant, llavors, l’acusat principal va dir que no l’havien tirar pas al riu, sinó que l’havien llençat en un dels contenidors de les escombraries, motiu pel qual, ara la policia portava ben bé una setmana buscant el cos en mig d’un munt de deixalles i brutícia. Això l’emprenyava. al senyor Segura pensava que, quan un individu ha comès un crim i és provat que ha estat culpable, es podria dir que ha perdut bona part dels seus drets davant de la societat. Pensava que a vegades es tenien massa miraments per aquells que no han dubtat ni un segon a fer mal a altres persones. “Un parell de mastegots i ja veurien com dirien on havien enterrat el cos de la pobra noia, aquells mal parits”, pensava mentre caminava. “Tant de temps perdut i tants diners llençats per culpa d’uns marrecs que no són altra cosa que uns criminals. Un parell de mastegots, i ja veurien” De sobte, va veure com un grup de gent començava a córrer cap a ell, i que mentre l’envoltaven i el deixaven enrere cridaven: “Que vénen, que vénen!” mentre un altre grup de joves s’apropava a tota velocitat. En Pau Segura no sabia el que passava, tot va succeir molt de pressa. La gent cridava, insultava i corria. Sense adonar-se’n s’havia ficat al mig d’una manifestació. El so de les sirenes de la policia van inundar aquell ambient de corredisses. I cada vegada sonaven més a prop. Un parell de furgons foscos i amb els vidres tintats es van aturar a pocs metres, i de dintre en van sortir un grapat de Mossos que, porra enlaire, van començar a repartir llenya a tort i a dret. Se’ls veia nerviosos. Un d’ells, només baixar del furgó, se’l quedà mirant i li va dir: “Circula”. I sense pensar-s’ho un moment li va propinar una bastonada als ronyons i una altra als malucs. No sabia quin dels dos cops li havia fet més mal. Del dolor es va mig marejar. Quan va voler revoltar-se per queixar-se, el policia ja l’havia deixat enrere i anava al darrere d’un paio de cabells llargs que corria com si el dimoni l’empaités. El pobre Pau Segura es va repenjar contra la paret i va respirar profundament. Sense saber de què anava tot plegat, li havien fotut dos mastegots, així, d’entrada. Què havia fet ell? Per què li havien pegat? I el que era pitjor, per què li havien pegat tan fort? En aquells moments es va recordar d’aquells nois de Sevilla que portaven més d’un mes fotent-se de la policia. Va decidir, humiliat, que li feia més mal el cop que li havien donat als malucs que no el de la ronyonada, encara que aquest no feia pas pessigolles. Finalment, preocupat, va pensar quan trigaria a poder seure. CARLES FARRÉS I PINÓS.

25


HO SABÍEU? SOBRE LA VIDA I LA MORT Aquests darrers dies hem pogut llegir als diaris, i també ens ho han ensenyat per televisió, dos casos d’interès humà molt impactants i alhora completament diferents: El d’una mort, venuda en exclusiva a la televisió britànica, i d’ altra banda una de vida, en la qual veiem un nen concebut per poder curar una malaltia del seu germà. Ara us ho comentaré amb una miqueta més de detalls. Podríem començar per la més “morbosa”, la de Jade Goody, una anglesa de 27 anys. La Jade es va fer “famosa” participant en un programa de Gran Hermano al seu país. La seva vida no va ser fàcil, el seu pare, toxicòman, va acabar a la presó per robatori a mà armada, va morir prematurament i, ella va haver de cuidar de la seva mare. No va ser la guanyadora del programa, però es va convertir en una experta de les “exclusives”. Va ser quan participava per segona vegada en Gran Hermano, sense gaire èxit (s’ha de dir, aquesta vegada), que li van diagnosticar un càncer fulminant. La seva reacció immediata va ser de treure’n el màxim de diners, esprémer fins al final l’oportunitat de guanyar diners. Operacions, químios, estades a l’hospital, tot ho va vendre en exclusiva per tal que els seus fills de 4 i 5 anys, no quedessin sense res. El diumenge 22 de març va morir a casa seva mentre dormia. La seva mare va informar els periodistes que, amb les càmares i mòbils a punt feien guàrdia a la porta de casa seva, que havia mort. La coincidència amb la celebració del Dia de la mare al Regne Unit va fer, si això és possible, encara més sensacionalisme. Pot ser que sigui la reacció d’una mare per deixar els seus fills, al menys, amb diners, el que va fer que optés per això. De qualsevol manera jo, particularment ho trobo inacceptable, morbós i indecent. Afortunadament sempre hi ha una contrapartida més positiva: BEBÈ CONCEBUT PER TAL DE PODER CURAR EL SEU GERMÀ Un nen anomenat Andrés, tenia una greu malaltia, una anèmia congènita que, de moment, solucionaven amb transfusions de sang.

26


Ara bé, el problema es va agreujar, i això ja no era suficient, i a més la seva vida només arribaria fins als 25 anys. No cal dir que els pares van fer mans i mànegues per trobar-hi solució. Era tenir un germà, un germà, però, lliure de la malaltia genètica hereditària, per poder fer-li un trasplantament de cèl·lules mare i, si no fos suficient, de medul·la òsia. En aquest cas la malaltia ha estat superada, ja que el nou nat ha salvat el seu germà. L’Andrés estarà sempre unit amb el seu germà Xavier, perquè gràcies al seu naixement s’ha pogut salvar d’una mort molt prematura. Això ens ajuda a veure el costat positiu de la vida i ens reforça l’esperança que és possible confiar en els altres. Afortunadament no totes les notícies són negatives. Després surt l’il·luminat de torn, en aquest cas Aubrey de Grey, que diu que no falta gaire perquè els humans visquem MIL ANYS, amb un aspecte d’eterna joventut, una pila de teràpies reparadores seran la “panacea”. Ell opina que s’estima més avorrir-se durant segles, que morir d’un càncer. Bé, a mi tampoc m’agradaria morir d’un càncer, però us imagineu viure mil anys? Crec que encara seria pitjor. Imagineu mil anys. Primer: Hi cabríem a la Terra? Segon: Les famílies serien immenses avis, pares, oncles, cosins, fills, filles, gendres, joves, néts, besnéts, cunyats i cunyades, germans, tots joves i eterns. I els amics? Amb els que tens “bon rotllo” encara, però, i els altres? A més, quina mandra fer tant de temps el mateix. I no cal dir si un és desgraciat, bé, potser amb tant de temps tens temps (valgui la redundància) de passar per tot, però jo us asseguro que no m’agradaria GENS, ja trobo llarg arribar fins a 90... També vaig llegir una entrevista al Dr. Brian Weiss, psiquiatra especialista en teràpia regressiva, que afirma que SOM ÀNIMES I ANEM DE COS EN COS, o sigui que ens reencarnem. Aleshores les “ànimes” ho tindran una mica “fumut”, perquè si triguem tant a morir, s’hauran d’esperar molt, oi? No penseu que me’n ric d’aquest tema, la mort és molt dura, sobretot per als qui es queden, però hi ha coses que no tenen ni cap ni peus... ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Albert Casas, Carles Farrés, Martí Guerrero, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé,.


Amb la col·laboració de:

c/ Roselles 24 – 08901 – L’HOSPITALET – Barcelona Tel. 93.337.07.68 – Fax 93.338.54.06 E-mail: info@moraliassociats.com www.moraliassociats.com


Amb la col·laboració de:

ADMINISTRACIÓ DE FINQUES CONTRACTES DE LLOGUER I COMPRA VENDA TRASPASSOS  ASSEGURANCES TRAMITACIONS  GESTIÓ I ASSESSORAMENT IMMOBILIARI

PÈRIT JUDICIAL IMMOBILIARI

 Operador Postal Autoritzat  Tractament Integral

 Repartiment de Correspondència, àmbit Nacional i Estranger


09-04