Issuu on Google+

Preu 1.- € ANY XXIX - Nº 318 OCTUBRE 2008 2007 BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR


AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES D’OCTUBRE DIUMENGE 5 a les 7 del vespre al CENTRE CULTURAL BARRADAS Concert de Cant Coral, a càrrec de la CORAL HEURA DISSABTE 11 a les 7 del vespre al CENTRE CULTURAL BARRADAS Recitat de fragments d’OBRES CLÀSSIQUES CATALANES a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu DISSABTE 18 a les 8 del matí Excursió núm. 252 “Coneguem Catalunya” a LA GARROTXA Inscripcions el dilluns 6 d’octubre CONFERÈNCIA. A CONCRETAR DATA, TEMA I CONFERENCIANT EN PREPARACIÓ PER AL MES DE NOVEMBRE DISSABTE 15 a les 8 del matí Excursió núm. 253 “Coneguem Catalunya” al Castell-Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou. Inscripcions el dilluns dia 3

DIA DEL SOCI DISSABTE 22 a les 7 del vespre al CENTRE CULTURAL BARRADAS Representació de l’obra “Diner Negre” de Ray Cooney, a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu DIUMENGE 23 a 2/4 de 12 del matí. Ballada de Sardanes, a càrrec de la cobla PREMIÀ, a la plaça de l’Ajuntament (organitza la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet). A 2/4 de 3 DINAR, a la BODEGUETA DEL MUSEU, rebreu més informació per correu

DISSABTE 29 a les 10 del matí Visita al “MUSEU PICASSO”, inclou exposicions temporals. Inscripcions fins al dia 2 de novembre.

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat


Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL Hi ha hagut novetats d’última hora en relació al local del carrer de Santa Anna que ha d’ubicar la nova seu social de l’Ateneu. Tot seguit passem a informar-vos-en, però abans volem fer un xic de memòria. Va ser l’octubre del 2007, ara fa un any, quan es va signar el protocol mitjançant el qual, l’Ajuntament de l’Hospitalet ens cedia la planta baixa de l’edifici esmentat. Des de llavors, s’han realitzat tot un conjunt de reunions entre els responsables tècnics del projecte i membres de la Junta de l’Ateneu, que han servit per anar perfilant quina ha de ser l’estructura final de l’estatge. Després de la inactivitat dels mesos d’estiu, s’han reprès els contactes amb l’Ajuntament, el qual ens ha comunicat quina és, a hores d’ara, la planificació prevista per a la realització definitiva de les obres: en breu, aquest mes d’octubre, s’aprovarà el projecte; a continuació, es procedirà a la seva adjudicació, la qual cosa pot allargarse uns sis mesos i, per últim, es realitzaran els treballs de construcció i d’acabats corresponents, que poden trigar uns sis mesos més. Com veieu, un any!! si fa no fa. La veritat és que a tots els que formen part de la junta els sembla un temps excessiu. I hem d’imaginar que a vosaltres també us ho semblarà. Però això no ha de ser motiu per desanimar-se. Al contrari. Tots sabem que els tràmits burocràtics de l’Administració es caracteritzen per la seva lentitud, però això no ens ha de fer perdre la confiança en què, tard o d’hora, l’Ateneu es traslladarà al local del carrer de Santa Anna per encetar una nova etapa.

OCTUBRE


PORTADA LES ACTIVITATS DE L’ATENEU DIBUIX PER A INFANTS Ara toca parlar dels nens i nenes que vénen a l’Ateneu. Moltes vegades són els seus pares qui primer van passar per les nostres aules i altres pel que els han dit de la qualitat de la nostra feina amb els menuts. Sabem que els cursos de dibuix per a infants es van iniciar a principi dels anys 80 sent el senyor Vicenç F. Sala, un pintor de l’aula dels adults, qui durant molts anys va portar endavant, de manera voluntària, la tasca d’ensenyar els més petits les beceroles de l’art del dibuix, tasca interrompuda per malaltia i seguida el 1997 pel senyor Vicenç Torres i Casas, qui deixà el 1999 el càrrec a mans de l’Emili Bona, un servidor, tasca que hores d’ara continuo fent amb molt de gust. Si més no, per explicar la historia de l’activitat de l’aula amb detall, els remeto al darrer llibre Ateneu de cultura popular (19322007) publicat per l’Ateneu i a càrrec de la Matilde Marcé i Piera, la nostra presidenta. Ara els vull parlar de sentiments percebuts al si de l’aula més que de dades. Ensenyar infants a aprendre l’art del dibuix com una activitat lectiva complementària és quelcom més que tot això. És despertar en l’ infant el cuquet de voler saber expressar-se amb un llapis i un paper. La màgia ve quan ja sabent una mica fa sorgir a la superfície del paper la línia o el color de manera coherent i amb certa gràcia. Aquesta tasca li correspon ensenyar-la al mestre, és un repte molt agradable si la criatura col·labora. El mestre és un esser privilegiat que assisteix un dia a la setmana a la primícia de l’acte de creació artística dels infants. Un traç rere un altre, veu com els nens i les nenes van creant allò que volen representar, no se’ls imposa uns models, plegats els escullen entre molts motius: arbres, animalons, cases, flors, etc. segons els seus gustos i capacitats. Més endavant, amb l’experiència elemental adquirida, vindrà l’estudi de les tècniques més complexes i, ja com a cloenda del curs, les sempre esperades exposicions. El mestre està per treure el millor de l’interior de les criatures al seu càrrec, això li porta una mica de temps, amb aquest acte 2


elemental d’aprenentatge, l’ infant aprendrà com fer bons dibuixos i boniques pintures que després ensenyarà amb orgull a la família. Amb això el mestre desperta el coneixement crític, qualitat necessària que resta adormida en tota criatura, ells i elles aprenen a saber esbrinar el que és ben fet del que no ho és tant. Però no és la finalitat del mestre fer genis de la pintura o de qualsevol altra art paral·lela. La idea que la criatura vagi a aprendre dibuix a l’Ateneu és molt més complexa que la satisfacció de tots plegats. No sempre les tasques funcionen com volem, per això no val la pena desanimar-se, no a tothom li és fàcil aprendre, algun es cansen, no ha de ser això cap problema ni per a la criatura ni per als pares, són molts anys d’escola primària, temps de provar i canviar, mirar si la cosa funciona o no com els nens o els pares volen. Sé per pròpia experiència que les aptituds i afeccions personals poden canviar i descobrir després al pas dels anys, ja a l’adolescència, capacitats insospitades envers l’estudi de l’art. Aquest va ser el meu cas . Això em va portar a descobrir en simbiosi uns valors afegits. Com a ensenyant d’art els infants m’apropen a un món que havia deixat enrere ja fa molts anys, des que tenia cura d’educar el fill propi, això ja és una bona recuperació. Ara, els infants que ensenyo a dibuixar, encara que uns pocs no siguin uns grans artistes del llapis o el pinzell, aprenen a conviure amb gent d’altres indrets, fan tasques conjuntes, intercanvien idees, tenen afeccions comunes i tots plegats som bons amics i considero que això forma un conjunt de valors mutus molt important i prou engrescadors pel que fa a seguir la meva tasca com a professor de dibuix per a infants a l’Ateneu. Emili Bona Principi del curs de dibuix infantil 2008-2009

3


CONVERSES

Respon: Feliu Garcia Nebot Nat: L’Hospitalet Edat: 67 anys Estat: Casat Fills: 1 Professió: Administratiu jubilat

En Felip és un gran entusiasta del teatre, i cada any fa un espectacle. El seu món professional ha estat d’administratiu a l’Ajuntament, entre d’altres. Aquest mes conversem amb ell.

Vas néixer al barri de Santa Eulàlia. Quins records tens de la teva infantesa? Els meus recorda d’infantesa són poder anar a jugar al carrer i anar al cine del barri, que va ser un dels meus primers hobbys. I de l’escola? El col·legi Santa Eulàlia va ser la meva primera integració a l’escola. Després vaig passar als Germans maristes de Sants. Allà a part d’estudiar, jugàvem a futbol: els primers divendres del mes anàvem a confessar i combregar. Has estat administratiu de l’Ajuntament des de molt jove. Va ser la teva primera feina? La meva primera feina va ser, als catorze anys, a l’empresa Torras Herreria, SA de Barcelona, com a aprenent de mecànic ajustador. L’any

4


1960, vaig entrar a l’Ajuntament com a escorxador. Quan van tancar l’escorxador, vaig passar a ser administratiu al departament d’Indústria i Comerç, i més tard en el Negociat de Lleves. Quan se’t desperta l’afecció pel món de l’espectacle? Sí, sempre m’ha agradat el món de l’espectacle. Deu fer uns vint anys que m’hi vaig poder dedicar, amb l’arribada de la Festa Major. Ets director i alhora actor del “Grup Els Playback”. Quan va nèixer aquest grup i per què? L’any 1986, per la Festa Major del barri, se’m va ocórrer muntar un espectacle amb els nens del carrer. No hi havia diners, però va sortir bé i seguim endavant. Parla’ns una mica de les actuacions que feu i de la gent que hi pren part. Les actuacions consisteixen a fer imitacions d’artistes del món de l’espectacle, que s’intercalen amb números musicals... El teatre t’agrada, i has participat en els Pastorets del Centre Catòlic, i amb el grup “Els quatre arreplegats”. Ens ho pots explicar? Va ser una cosa ràpida i concisa, m’ho van comentar i ho vaig acceptar. Com veus el món cultural hospitalenc? En la mesura del possible, bastant bé. Tens altres afeccions? M’agrada molt el cine, la música i el ball. El teu fills segueix els teus passos? No L’any 2008 vas patir una meningitis, va semblar, al principi, que recuperar-te seria complicat i llarg. Per sort vas superar relativament de pressa aquesta malaltia. Aquest fet t’ha portat a veure la vida d’una manera diferent? Sí, amb més amor.

5


ATENEU

DIADA DE L’ 11 DE SETEMBRE

Com cada any la primera activitat amb la qual ens trobem després d’obrir les portes, començar a obrir el correu acumulat i fer la primera reunió de Junta és la Diada que organitza l’Ajuntament de la ciutat. El programa d’enguany era, si fa no fa, el mateix de sempre. Primer vam veure com la Colla Jove de l’Hospitalet aixecava un castell i els grallers feien sonar els seus instruments. Tot seguit gaudirem de l’actuació de la soprano Montserrat Melero, acompanyada pel quintet de corda Adagio, que va cantar, després d’altres, El cant de la Senyera. Tot seguit es procedí a fer l’Ofrena floral de les diverses entitats de l’Hospitalet que hi varen voler participar, col·locant els coixins de flors amb les quatre barres, i altres rams, al voltant del monument obra de la nostra sòcia i conciutadana Montserrat Garcia Rius, erigit en memòria de Rafael Casanovas, a la rambla de la Marina. Enguany l’encarregat de portar el coixí fou el secretari de l’entitat Ismael Adell, amb el recolzament i la presència de diversos membres de la Junta directiva, i socis i amics de l’Ateneu en general. La senyora Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet va fer l’ofrena en nom del Consistori.

6


Tot seguit intentàrem entonar el Cant dels Segadors, i dic intentar perquè la veu de la soprano Montserrat Melero sobrepassava la de tots els assistents. I per cloure aquesta Diada Nacional de Catalunya no podia faltar una ballada de sardanes que, organitzada per la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet i a càrrec de la cobla La Nova Vallès, es va dur a terme a la veïna plaça de Lluís Companys.

ATENEU

FOTOS Antònia Caldés

7


Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 251 al GIRONÈS LA SELVA. Sortida a les 8 del matí del dissabte 13 de setembre de 2008

Aquest mes el nostre objectiu (mai més ben dit), era introduirnos en el mon del cinema, i de veritat que va ser molt interessant. Primer de tot, per tenir forces, paràrem a esmorzar a l’àrea de servei del Montseny, i després som-hi cap a Girona. Aquest museu enclavat en el centre de la ciutat (abans vàrem fer un passeig per tot el barri jueu), fou creat l’any 1994, a partir de la col·lecció que tenia el senyor Tomàs Mallol, la qual fou adquirida per l’Ajuntament de Girona i és considerada la més important d’Espanya i de les millors d’Europa. Inaugurat el 2006, fou guardonat amb el “Premi Nacional de Patrimoni Cultural” per la Generalitat de Catalunya, com a culminació de recuperació del patrimoni cinematogràfic començat pel senyor Mallol, i continuat pel museu amb altres adquisicions i exposicions temporals de vestuari i fotografies de les pel·lícules de més èxit del món del cinema. En el fulletó que ens van donar abans de començar la visita s’anuncien com “El cinema abans del cinema” , i és cert, ja que recull tots els elements que configuren la prehistòria del cinema i els primers anys de la seva existència. L’origen de tot foren les “Ombres Xineses”, que no és que vinguessin precisament de la Xina, sinó que provenien de l’Orient, però com que el lloc més conegut era aquell, li va quedar el nom. D’això en fa 2000 anys, i tots sabem com es representen, es tracta de fer, al darrera d’un llençol blanc, i amb una espelma (aleshores) al darrere.

8


projectar amb les mans o d’altres estris (entremig del llençol i la llum), imatges que el públic contemplava embadalit. A partir d’aquí i com us aniré explicant es va arribar a la càmera dels germans Lumière. Com és lògic va arribar a Europa, i el pas següent fou jugar amb miralls, creant també imatges, derivant a la “Llanterna màgica”, tot un món d’espectacle visual que té més de 250 anys d’existència. Més endavant, a través de la “Càmera obscura”, es va aconseguir captar imatges i, mitjançant les caixes òptiques, la seva visualització. El museu té 186 objectes d’aquest gènere i 296 peces relacionades amb la fotografia i la seva evolució. Ens van explicar com s’aconsegueix crear la il·lusió de veure en moviment imatges dibuixades dins d’uns aparells rodons i d’altres formes. Es fa girar de pressa l’estri en qüestió, això produeix un fenomen cerebral que sembla que la imatge es mogui i es multipliqui; és un efecte físic anomenat “PHI”, conegut com persistència retinal. Al museu es conserven 516 d’aquests aparells. Tot aquest conjunt de peces ens ensenyen la cursa tecnològica que, des de l’any 1874 al 1895, va permetre a persones de tot el món aconseguir captar imatges fotogràfiques en moviment, creant-se així les primeres càmeres de cinema, que no eren més que una combinació, això sí, ben encertada, dels diversos aparells a partir de les ombres xineses, com heu pogut comprovar (els que hi vàreu anar potser amb una explicació millor del guia que la meva). Aquesta és la definició de l’invent dels germans Lumière, que van fer possible l’explotació i la difusió del cinematògraf, seguits per la posterior producció de George Mélès.

9


Hi ha exposades 98 càmeres, projectors, accessoris... utilitzats pels professionals de la indústria del cinema en aquells primers anys de producció. A poc a poc s’hi van anar incorporant música de piano, que acompanyava les escenes del cine mut, més endavant ja es va fer sonor i tots sabem ja els avenços d’efectes especials, pantalles panoràmiques, en tres dimensions (fins i tot en quatre, ja que al parc d’atraccions del Tibidabo hi ha una nova atracció que és de cinema, i projecten uns curts de dibuixos animats que sembla que hi siguis dins, et deixen unes ulleres especials per poder sentir aquesta sensació i les butaques es mouen seguint l’argument, és divertit tant per als grans com per als petits, teníem por que el meu nét petit de 4 anys s’espantés, però és el que s’ho va passar més bé, volia, fins i tot, tornar a fer la cua per entrar-hi). Ja ho veieu, tot està inventat, el que passa és que cada vegada més s’intenta perfeccionar, donar-hi noves prestacions i seguir investigant, perquè les properes generacions facin com nosaltres ara, visitar els museus del futur i diguin “que endarrerits que estaven els nostres avantpassats”. Al novembre tenim previst anar a visitar el Castell-Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou. Us podeu inscriure el dilluns dia 3 de Novembre.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

10


VISITA CULTURAL I ASSOCIACIONISME: PARTICIPACIÓ A L’ESTAND DE LA FEDERACIÓ D’ATENEUS DE CATALUNYA

El dissabte 20 d’octubre va ser un dia de molta activitat per a l’Ateneu. Ja de bon matí, a les 9, ens trobàrem per anar a fer la visita cultural que teníem programada per a les 10, al Palau Güell. Aquest edifici és l’únic que Antoni Gaudí va començar i acabar, i que després no ha sofert modificacions essencials. El 1885, Güell li va encarregar un primer projecte, que l’Ajuntament aprovà el 27 de juliol de 1886, i l’obra es va començar el 15 d’octubre següent. Encara que a la façana principal consti l’any 1888 com a data d’acabament, es creu que no va ser fins el 1890 que varen acabar els detalls finals i la decoració i moblament de l’interior. Eusebi Güell volia ubicar la seva nova llar a Barcelona, al carrer Nou de la Rambla. El dia 2 de novembre de 1984, la UNESCO va declarar el Palau Güell patrimoni de la Humanitat, per la seva contribució i influència en les tècniques i les formes en la construcció moderna del segle XX. És una de les joies arquitectòniques del modernisme català i la seva visita és obligada dins el circuit gaudinià de Barcelona. En aquesta visita, malauradament, i a causa de les obres de restauració que s’hi estan duent a terme, només vam poder veure la planta baixa i el soterrani, que estava destinat a estable de cavalls i altres dependències del servei. En aquest soterrani ens varen projectar un audiovisual de com seria un cop acabada la restauració, que diuen que serà el 2010.

11


Aleshores farem la visita guiada com cal. Com que aquesta visita va ser de curta durada, quan va acabar cadascú va fer el que li venia de g ust, però com que a la plaça de Catalunya, (dins el programa de festes de la Mercè), la Federació d’Ateneus de Catalunya tenia muntat un estand, i en formem part, varen demanar-nos si podíem col·laborar amb alguna activitat, els membres de la Junta que veníem del Palau Güell, ens hi adreçarem. Les activitats que s’hi van fer van ser les de Puntes al Coixí i l’Aula de dibuix i pintura Rafel Garrich. Al matí, d’11 a 1 del migdia, tres de les nostres pun-taires, les senyo-res Rosalia Desirré, Nati-vidad Bachiller i Rosa Moncunill, fent dringar els boixets entre els seus dits, deixa-ven admirats el públic que anava passant per allà. A la tarda, de 6 a 8, el senyor Emili Bona, conductor de l’Aula de dibuix i pintura, acompanyat del senyor Romuald Monreal i la senyora Carme Maldonado, dibuixant els dos últims i pintant el primer, crearen

12


molt d’ambient, ja que l’Emili va fer de mestre, que li agrada força, va anar agafant la mainada que passava per allà, i els feia fer dibuixos, aconseguint així una considerable audiència de públic, per què els pares, naturalment es quedaven mirant-ho. A partir de les 8 del vespre començarem a recollir-ho, desprès d’haver passat un dissabte ocupat i distret. La Federació d’Ateneus de Catalunya ens ha enviat una carta agraint-nos moltíssim el nostre suport i presència a l’estand de la 13a. Mostra d’Associacions de Barcelona. Per al mes de novembre, el dissabte 29, i també a les 10 del matí, preparem una visita al Museu Picasso. Us hi podeu inscriure fins al dia 2 de novembre.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

13


TEATRE El passat diumenge 14 de setembre, el grup de teatre de la nostra entitat, clausurava les festes de Bellvitge amb la representació de l’obra “El florido pensil”, que va tenir una gran acollida. L’auditori era ple de gom a gom. El públic va ser fantàstic, per tot reien i aplaudien molt. Això ajuda molt que la representació sortís d’allò més bé. Els nostres “Xiquets” van deixar el llistó molt alt. Felicitats Toni, Fèlix, Sergi, Jordi, Lluis i Oscar. Quants homes tenim al grup, oi? El cap de setmana del 27 i 28 de setembre es va celebrar la 18a. Trobada de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, aquest any l’organitzava la coordinadora de l’Alt Penedès. Quatre components del Grup de Teatre Margarida Xirgu vam anar a la Trobada i ens ho vam passar genial. Vam arribar el dissabte a les 4 de la tarda. Ens van rebre amb regals, un barret de palla, una xapa i una bossa amb informació de la comarca. Després d’això ens van fer pujar a un autocar i cap al castell de Penyafort, allà van fer una representació de la història del castell i en acabar ens van obsequiar amb unes pastes de té, sangria i pa amb vi i sucre (era molt bo). Seguint la ruta, vam anar a parar a les caves Torres. Passejada amb tren per la plantació i per les caves, en acabar més vi, una altra degustació. Seguint amb la ruta turística vam arribar al castell d’Olèrdola, passejada pels jardins i representació d’uns monòlegs davant de les muralles, en un escenari natural preciós.

14


En acabar no hi va haver degustació però ens van regalar un llibre dels textos que havien recitat. Tornada a Vilafranca, per veure el maridatge del cava, el vi i el teatre. Van representar diferents escenes de clàssics catalans i els van maridar amb diferents vins i caves. La copa i els bastons que ens havien donat en entrar a la plaça per ocupar el nostre seient, la van anar omplint primer amb cava, després amb vi blanc, després amb vi rosat i per fi amb vi negre. Després d’això vam anar a sopar. Un catering excel·lent. Després del sopar uns esqueixos a la fresca (i feia fresca de veritat), més tard a la 1 h. de la nit van representar l’obra “El coronel ocell”. L’endemà a primera hora ens van portar al Vinseum, un museu molt interessant, després tallers de teatre, vam triar vestuari, va ser bastant interessant. Dinar. En acabar una altra obra “Paraules encadenades”, de Jordi Galceran i per fi la cloenda (musical), els parlaments i el lliurament de records a cada grup, també el traspàs de la torxa, que aquest any ha hagut de recollir en Josep Rafecas, president de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, perquè de moment no hi ha cap coordinadora que vulgui organitzar la 19a. Trobada. Llàstima que del grup només érem quatre persones perquè ens ho vam passar molt bé. Fins a la 19a. Que segur que serem més. Us avancem també la propera estrena de l’obra Diner Negre que tindrà lloc al Centre Cultural Barradas el dia 22 de novembre a les 7 del vespre.

GTMX

15


COL—LABORACIONS POLÒNIA Amb motiu de prendre part en el 60è Congrés Europeu de ferroviaris esperantistes que s’havia de celebrar a Poznan, Polònia, 11 esperantistes vàrem sortir de l’aeroport del Prat de Barcelona el dia 17 de maig. Després de fer canvi d’avió a Munic , arribàrem a Poznan a les 16,30 hores. Una de les maletes dels que viatjàvem no va arribar a destínació. Sortosament ens esperaven uns esperantistes del país que ens varen fer de traductors per poder fer la reclamació corresponent. L’endemà es rebia la maleta perduda a l’hotel. Poznan és una bonica ciutat de prop de 600.000 habitants, que està situada a mig camí entre Berlín i Varsòvia, amb unes edificacions similars a les que trobem a moltes ciutats del centre d’Europa, amb teatre per a òpera, sales de concerts, teatres, museus, universitat, escoles superiors, etc. Polònia forma part de la Unió Europea, però fins al 2010 no tindrà l’euro. La moneda corrent és l’zloty. Un euro equival aproximadament a 3,3 zlotys Quan visitem països allunyats, una de les coses que fem és comparar els costums i fets que trobem diferents dels nostres. No es veuen comerços amb grans aparadors, no hi ha consumisme, potser per manca de poder adquisitiu; tampoc es veuen persones grasses, com en el nostre país. Hi ha un servei molt eficaç de tramvies que recorren tota la ciutat pintats de diferents colors. Les persones més grans de 70 anys poden viatjar gratuïtament. El carrers estan molt nets i la gent es comporta molt educadament. La ciutat de Poznan és considerada com el centre catòlic de Polònia, trobem moltes esglésies i els capellans porten les sotanes negres que vèiem fa molts anys per les nostres contrades. Durant la setmana de Congrés, a part de les conferències presentant novetats ferroviàries europees i les de temes lingüístics, també ens van delectar amb danses i cançons folklòriques de la regió. Vàrem fer tres excursions. Per tren a vapor visitàrem Wolsztyn on hi ha un museu de 30 locomotores de diversos tipus i èpoques. El famós director de cinema Steven Spielberg va filmar escenes de la seva pel·lícula “La llista de Schinder” utilitzant aquestes locomotores. Visitàrem el castell de la població de Kórnik, el palau de la família Raczynki a Rogalin, també un poblat del segle 8è totalment construït amb troncs de fusta i palla on van viure antics eslaus.

16


Acabat el Congrés, durant quatre dies vàrem recórrer el Nord i l’Est del país. Visitàrem Torun, antiga ciutat situada a la vora del riu Vístula, que és el més important de Polònia. La ciutat és famosa perquè hi va néixer el gran astrònom Nicolau Copèrnic, l’any 1473. Tenen una universitat amb el nom de l’astrònom i un museu que també li és dedicat. En el museu es projecta un audiovisual amb comentaris en la llengua esperanto. Visitàrem la bonica ciutat d’Olsztyn rodejada de tretze llacs i grans boscos. Hi trobem una muralla de l’època medieval i l’església romànica de Sant Jacob. A la ciutat de Malbork hi ha el castell construït amb maons més gran d’Europa que l’any 1997 va ésser declarat Monument Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, i el Parc del Món, on es troben grans pedres amb inscripcions de centres esperantistes d’arreu del món. L’última ciutat que vàrem visitar va ésser Bialystok, on va néixer l’autor de l’esperanto l’any 1859. Hi ha el majestuós Palau de l’antiga família Branicki anomenat “el Versalles del Nord”, avui dia en part utilitzat com a escola per a futurs metges. El Palau té un gran Saló destinat a concerts i per les festes que es celebren quan es concedeixen els títols de Medicina; per un lateral del Saló s’entra en una petita sala on ens va sorprendre molt veure una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Ens digueren que va ésser una donació que uns metges d’Esplugues de Llobregat varen fer durant una visita. Com a cosa anecdòtica: quan als catalans ens diuen despectivament “polacos” , penso que no ens hem de sentir ofesos, perquè en el poble polonès hi veiem més cultura i civisme que en el poble espanyol.

MARTÍ GUERRERO I COTS

17


HEU ESTAT MAI EN PROGRAMA TELEVISIU?

LA

PREPARACIÓ

D’UN

Una experiència inoblidable. Començaré pel principi. Formo part d’una Coral, i un dia el nostre director, el mestre, ens ve amb una invitació perquè la Coral intervingui en un programa, ja que s’haurà de cantar. Bé. Qui més qui menys era innocent del pecat. Cantar ens agrada. Quin mal podia haver-hi a fer allò que ens plau i enriquir-nos amb una nova experiència? Cap. Gairebé tots els membres de la Coral hi vam anar. Com xaiets. O com bens que és el mateix. Exactament. Això és el que vam ser. Xaiets. Arribem duts còmodament per un autocar que ens recull a Sants. (Bona dita aquella “Tots els esguerrats a Sants”. En el nostre cas esguerrats d’il·lusió en el retorn a Sants). L’autobús ens du a Sant Just Desvern. Ràpid. Còmode, ambient alegre. Què veurem? Com anirà? Ja sabíem el que havíem de cantar, abans de pujar a l’autocar ens foren lliurades les cançons: “Corazón de melon, melón, melón.... Chao, chao bambina... i Un telegrama” Ben bé no el nostre estil de repertori, però bé, esperem (El primer símptoma...) Arribem. Tot un ramat el nostre, i altres ramats per omplir una sala immensa. -A veure, ovelletes nostres... Tothom a fer pipí. Haureu d’estarvos quiets a la butaca fins a dos quarts de nou. (Eren les cinc de la tarda) Ostres! !Cua als serveis. Tothom buit de bufeta, cap a la sala! -Seieu en aquestes butaques, tots juntets. – Encara hi havia animació. Què ens preparava el destí, quina nova experiència? Resumint, l’experiència d’un immens ramat de xais, que no feien be, però s’alçaven de la butaca, picaven de mans, cridaven i tornaven a seure sota les instruccions d’un animador que, puc assegurar-vos, fou el més autèntic d’aquella tarda-vespre-nit. Ens preguntàvem si allò s’aprenia, si l’home havia hagut de passar per alguna universitat a aprendre tot aquell repertori d’animació col·lectiva. Val a dir que el jove, el vam veure de la vora i vam comprovar que era jove, tenia una pell ben ferma a la cara, allò que se’n diu “galtes”, però Senyor! si fou el més autèntic de la tarda! Bona part ja devia ser repetició d’altres sessions, sobretot allò d’alçar els braços per indicar que ens alcessim , de picar de mans, d’indicar que cridéssim “bravo”,

18


d’aturar-nos, de tornar-hi... tot un exercici gimnàstic que als pobres xaiets revingudets els costava un esforç, i passades quatre hores ja no es molestaven a complir. Entre tants xaiets drets, algun que restés escarxofat a la butaca podia passar desapercebut. Crec que tothom hauria d’anar a una sessió semblant. Tothom hauria de viure’n l’experiència. Formo part d’un grup per fomentar la lectura que diuen amenaçada per la televisió. No cal que el nostre esforçat grup parli gaire per aconseguir el foment de la lectura. Només cal enviar-los a fer de claca monstruosa en una sessió com aquella. A veure i escoltar repetidament com uns cantants, no en discutiré la qualitat, repeteixen les seves actuacions diverses, sempre amb els aplaudiments “entusiastes” del ramat de bens que s’alçaven de la butaca, s’aguantaven el pipí i fins que els donessin permís per buidar la bufeta, i que poc a poc perdien tota mena de respecte per aquell espectacle buit, fals, lluent i absolutament esgotador i mancat d’interès. No diré qui va actuar (a part de nosaltres, el públic “entusiasta”). Penso que els actors i cantants, encara que cobrin, són tan manipulats com nosaltres. No crec que es deixin enganyar pels aplaudiments o els “bravos” d’una claca caiguda al parany (serien tan estúpids com nosaltres ens sentíem). El quasi millor de la tarda fou un tenor que ens va cantar La Balenguera” . Aquell sí que rebé els nostres sincers aplaudiments. Parlo del meu grup, és clar que devíem formar-lo una quarantena de cantaires. Ells volien “cantaires”. Quina enganyifa! Volien descaradament claca, i claca gratuïta. (Encara que honestament cal mencionar l’ampolleta d’aigua, quatre (4) galetes i en sortir a les onze tocades de la nit, un entrepà de pernil dolç i un refresc. Personalment el refresc a mi em va produir mal de coll per massa fred). Llavors, amb el seu permís, ja havíem pogut fer pipí! Cal no oblidar que en sortir també

19


ens van lliurar una gorreta negra amb visera i el nom del programa on havíem participat de claca, per a no oblidar-lo mai. Evidentment no tots els xaiets, tots els membres de l’immens ramat de bens, compartííen meva opinió i la dels meus companys. Quan sortíem una senyora comentava que “Avui rai! Ahir sortíem a les dotze.” “Senyora, li pregunto, és que vostès són habituals?” Resposta: “I tant! És tan divertit...” No vull opinar. Hi ha vocacions de tota mena i existeix el masoquisme, la beneiteria i fins i tot l’estupidesa. Jo aposto per aquell senyor que tenia cara de pomes agres, que no picava de mans i la cara cada vegada era més allargada malgrat els cops de colze de la seva dona i malgrat que l’animador s’hi va adreçar directament (ens tenien ben controlats) per revifar l’entusiasme de pa sucat amb oli que volien arrencar d’aquella immensa claca atreta enganyosament “a cantar”. PS. Per respecte, no he mencionat els concursants, que ja havien fet el concurs un altre dia, segons sembla, i que van romandre drets totes les hores, al costat de la pista. També els van donar una gorreta i un entrepà? PS2. Aquest escrit el faig dies després. I un amic em diu que ens ha vist en el programa que du el mateix nom però no precisament amb els cantants que vam aplaudir. Misteri. És que ens han aprofitar per un altre dia? Som claca bis?

MONTSERRAT SOLANAS

20


ALGUNS EXEMPLES POSITIUS Enmig dels mals auguris que, periòdicament, s’aboquen sobre el futur de la llengua catalana, a vegades sorgeixen projectes que, de manera eficaç i sense escarafalls, ajuden a veure’l amb més optimisme. europarl.cat Si no ha sortit cap entrebanc d’última hora, aquest mes d’octubre entrarà en funcionament la traducció al català de la web del Parlament d’Europa. Aquest fet no ha estat una concessió magnànima que hagin atorgat els diputats europeus al nostre país i a la nostra llengua, sinó que té el seu origen en una rocambolesca història nascuda a partir de la iniciativa d’un jove de les comarques lleidatanes. La tardor del 2007, l’enginyer informàtic Miquel Català, de la Granja d’Escarp, es va adonar que la web del Parlament Europeu no estava traduïda al català i va decidir fer-ho, sense demanar permís a ningú. La seva gosadia, però, va ser denunciada pels buròcrates del Parlament d’Europa i la polèmica va arribar als mitjans de comunicació, la qual cosa va provocar que es formés una xarxa de suport i que en pocs mesos la web europarl.cat, creada pel jove lleidatà, assolís les 50.000 visites, una xifra molt considerable que avalava l’èxit del projecte. En aquest context, l’Eurocambra no va tenir cap més remei que afluixar i prometre una versió oficial en la nostra llengua. La iniciativa d’en Miquel Català ha palesat que la inclusió de la versió catalana a la web del Parlament Europeu és una opció tècnicament possible, poc costosa econòmicament i que posa en evidència els discursos oficialistes que en qüestionaven la viabilitat. La originalitat de la idea i la valentia amb què el jove informàtic ha afrontat les amenaces rebudes i els enrenous públics creats pel seu projecte, ens demostren que, en determinades qüestions, tots i cadascun de nosaltres tenim un cert petit poder per influir en la transformació de situacions que semblen inamovibles. .cat Els que visiteu assíduament la pàgina web de l’Ateneu, us heu pogut adonar que està inclosa al domini .cat (www.ateneuLH.cat) del món internàutic. Sembla que això no hauria de tenir cap importància, però la té. Per què, què és un domini? Què vol dir el .cat? Dit senzillament, el domini és l’eina que serveix per a identificar-se a Internet. N’existeixen tres tipus: els genèrics, amb un mínim de tres lletres (.com, .org., ...); els territorials, amb dues lletres i que

21


representen, normalment estats i els patrocinats. És en aquests darrers on entra el .cat. El .cat és una manera de presentar-se a Internet de què disposen les persones, les empreses i les organitzacions, com el nostre Ateneu, per identificar-se com a membres d’un espai cultural propi i diferenciat, que en aquest cas coincideix amb l’àrea lingüística i cultural catalana. És una finestra oberta al món, sense intermediaris estatals ni comercials. El procés que va portar aquest projecte, sense precedents a la xarxa, a l’èxit final, està explicat de manera excel·lent en el llibre Nació.cat, de Saül Gordillo. En ell, s’hi relata l’apassionant història d’un petit grup de gent del nostre país que, des de la primera idea inicial del cat, aconseguiren portar la seva proposta a la votació realitzada per l’ICANN, als Estats Units, el 15 de setembre del 2005, en què s’aprovà el domini. Avui, tres anys després d’aquella fita, són més de 30.000 les webs registrades amb .cat i pot ser que ben aviat la xifra augmenti amb la rebaixa d’un terç del preu que ha anunciat la Fundació que el gestiona. A més, darrerament, reconforta veure com el .cat s’ha convertit en un model a seguir per altres comunitats lingüístiques i culturals (Gal·les, Quebec, Galícia, Escòcia, etc). Tot i la gran importància que tenen per a la vitalitat de la llengua catalana en la societat del coneixement aquestes iniciatives, no se n’ha d’oblidar altres, tant o més valuoses, com: Softcatalà, web destinat a la traducció i distribució de productes informàtics en català, principalment els de programari lliure, o Vilaweb, el degà i gran mitjà de comunicació digital impulsat i dirigit per Vicent Partal, amb uns tres centenars de milers de visites mensuals, que té com a àmbit de referència principal els Països Catalans. PERE JUHÉ

22


EL DIA MUDIAL DE L’ALZHEIMER

El 21 de setembre proppassat, es va commemorar el Dia Mundial de l’Alzheimer, una malaltia que s’ha convertit en una plaga en els nostres dies. Tots o hem tingut a la família un malalt o hem conegut persones que han patit els estralls d’aquest mal. Veure morir una persona estimada que pateix uns dolors físics insuportables ens produeix una angoixa infinita i intentem amb tots els mitjans actualment a l’abast alleujar-li aquell patiment. Però veure la degradació mental i física d’un malalt d’Alzheimer és encara, crec, molt més angoixant. Jo no sóc entesa en aquest camp, però, i parlo per experiència familiar, tens un sentiment de neguit, fins i tot de revolta, de tristesa infinita, d’incomprensió quan convius amb un d’aquests malalts i penses com era abans, com ha anat perdent la memòria de fets importants o no de la seva vida i fins i tots de les persones del seu entorn familiar, com acaba oblidant coses tan elementals com menjar amb els coberts o la neteja personal, com caminar i finalment com menjar. M’han explicat que, en el decurs de la malaltia, van oblidant les últimes coses apreses en un retorn cap al passat i que el fet de menjar, que és el que s’aprèn ja des del moment de néixer, és l’últim que perden. He vist malalts, lligats a les cadires de rodes perquè ja no s’aguanten, amb els ulls morts que no hi veuen...i alimentats artificialment amb una xeringa. He pensat aleshores que és inhumà allargar-los la vida, perquè ja només són una ombra del que van ser. No parlo de l’eutanàsia, sinó de deixar que la naturalesa faci el seu camí, procurar que no pateixin, fins que els arribi la mort, una mort en dignitat. En tot cas no m’agradaria que em passés a mi ni a cap familiar meu. Per això hi ha els testaments vitals. Crec que es bo que, almenys un cop l’any, l’Alzheimer surti al carrer, hi és cada dia, és clar, en les persones que el pateixen, però, si no són persones “importants”, no se’n parla o se`n parla poc en els mitjans de comunicació. Tots hem de ser conscients que un dia aquesta malaltia ens pot afectar a nosaltres o a alguna familiar, per tant no l’hem d’ignorar, si més no per egoisme. Per ara no hi ha remei que la guareixi, tot i que sembla que hi ha avenços en la investigació. Tant de bo! Ja fa uns anys que se celebra el Dia Mundial de l’Alzheimer, a la nostra ciutat alguns dels actes commemoratius van tenir lloc el

23


divendres 19 de setembre i el diumenge següent, a la Rambla, es van muntar com cada any les parades d’objectes en general de segona mà però en bon estat (llibres, llums, petits electrodomèstics, figures, quadres, etc.) que es venien a benefici de l’Associació dels Familiars dels Malalts d’Alzheimer de la nostra ciutat. Els familiars són l’altra cara de la moneda. Deixant de banda l’esforç físic que han de fer per manejar un cos mort, els afecta emocionalment comprovar dia a dia la degradació d’una persona estimada, que ni els coneix i ni li poden parlar... A hores d’ara no sé com van anar les vendes, però, al migdia, l’afluència de públic era més que notable. Aquest any, però, hi va haver una novetat a la Rambla i em sembla que és bo de comentar-la: una ballada de sardanes al costat de la font va anar a càrrec d’una cobla jove, més ben dit, gairebé acabada de néixer a la nostra ciutat, al barri de Bellvitge. Es diu Cobla Amics de la Música de Bellvitge. Els seus components són joves, alguns formen part també de la Banda de Música i, segons gent més entesa que no pas jo, van tocar força bé aquest diumenge, que era el seu bateig de foc, ja que era la primera vegada que tocaven al carrer. Personalment i com a presidenta de l’Ateneu els vaig anar a felicitar i desitjar-los molts èxits, en reconeixement de la seva valentia, perquè, sí, crear una cobla avui dia és un acte de valentia i d’amor al país. Pel que diuen, el món de la sardana no està gens bé, potser perquè tots plegats, com en d’altres camps, hem perdut la fe en nosaltres i en el país, i abandonem les nostres arrels per assumir costums forans. Aquests joves de la cobla de Bellvitge conserven la fe en el futur. Per molts anys!

MATILDE MARCÉ

24


POESIA EL MOCADOR DEL PRESIDENT Del vell record de vostres mans junyides guardo en el cor un mot: fidelitat Del tacte càlid d’unes mans fornides sento l’escalf d’un crit: la llibertat. Del seu mirar recordo la bravesa d’un esperit valent: que es fa immortal quan humilment la llàgrima despresa predia la mort que ofrena a l’ideal. Va ser la veu esperançada i noble quan m’abraçà com ídola del poble: - Té el meu record – digué fent-me un petó. Veu permanent! Que mai no seràs morta del bronze fos, sóc la noia que porta el vent de pau, del teu blanc mocador! CONXITA JULIÀ I FARRÉS 21-X-98 Nota de la autora en la qual explica el fet que la va moure a escriure aquest poema A LLUÍS COMPANYS, en record del dia 14 de 1936, dia en què em va donar el seu mocador en agraïment a les cartes que li vaig enviar durant el seu empresonament al Penal del Puerto de Santa Maria, de Cadis. *En el monument al President Lluís Companys, hi ha la figura d’una noia amb un mocador a la mà, que simbolitza l’anècdota descrita. La inauguració del monument, va ser el dia 21 d’abril de 1998, a la cantonada de la Ronda de Sant Pere- Passeig Lluís Companys, tocant a l’Arc de Triomf. *El mocador del President és guardat al Museu d’Història de Catalunya al Palau de Mar. Barcelona, 15 d’octubre de 1999 LIX aniversari de l’afusellament del nostre President, màrtir per Catalunya

25


HO SABÍEU? DIVERSITAT D’OPINIONS Primer de tot dir-vos que, d’aquest tema, ja us n’havia parlat fa anys, quan van començar a ser “moda” els telèfons mòbils, no he buscat la data, però tant se val, fins i tot deia que faria el possible per no tenir mai mòbil, cosa que no he complert, ja que molt aviat, el meu fill i la meva jove, ens en van regalar un i no em va quedar cap més remei que fer-lo servir. Ara no podria passar sense, darrerament n’he fet molt ús, això, però, no vol dir que segueixi pensant en els seus perjudicis, ja que de nou han sortit estudis que ens adverteixen dels seus “efectes secundaris”. La Universitat Catòlica de Lovaina (Bèlgica) ha trobat que pot haver-hi perills molt greus per a la nostra salut a causa de les ones electromagnètiques que es desprenen dels telèfons mòbils, de les xarxes de comunicació informàtica sense fils “wi-fi” de les antenes per a mòbils i, fins i tot, dels radars de la policia. L’investigador Dirk Adang, va exposar diversos grups de rates a dues hores diàries durant divuit mesos a les ones que desprenen els mòbils, i es va duplicar la taxa de mortalitat comparant-les amb un grup que no va rebre cap radiació. L’equivalent amb el ser humà seria el de fer un ús diari de dues hores de mòbil durant seixanta anys (ara hauríem de calcular la mitjana d’edat que viuen les rates amb la de l’home, massa feina, oi?). També va detectar un augment en diversos tipus de glòbuls blancs (monòcits , leucòcits i neutròfils), que posa el sistema immunològic en una situació d’estrès permanent.

26


Aquest experiment també indica que estar exposat a aquestes ones fa patir una pèrdua de memòria. Hi ha dues pàgines webs, la del Centre d’Investigació i Informació i la de l’Organització Next-Up Independent www.criirem.org, www.nextup.org, que aporten abundant informació sobre els perills de l’ús excessiu del mòbil. També ens donen uns consells: Fer servir el “mans lliures” i limitar el seus ús. Recomanen que els nens i nenes no facin servir telèfons mòbils fins als dotze anys, i fer-lo servir el mínim possible les persones grans. També tenir el telèfon a més d’un metre del cos (mentre no els fas servir, suposo), canviar-lo d’orella de tant en tant, i esperar fins que la persona a qui truques contesti la trucada per acostar-lo a l’orella. Així mateix aconsellen evitar portar el telèfon a sobre i posar el teclat mirant cap a fora si es porta a la butxaca. No fer-lo servir si la cobertura és dèbil o durant els desplaçaments ràpids amb tren o cotxe i mirar de comunicar-nos al màxim per missatges. No sé jo si tot això serveix per a alguna cosa. Tots els invents, quan surten, tenen defensors i detractors. Recordeu si no la por que tenien antigament algunes cultures a fer-se fotos, deien que l’ànima hi quedava atrapada, i el cinema que era cosa de bruixes. ANTÒNIA CALDÉS

27


BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Montserrat Solanas.


CORRELLENGUA 2008 A L’HOSPITALET 15 D’OCTUBRE a les 20 h. Homenatge floral al president de la Generalitat, el Molt Honorable Senyor Lluís COMPANYS 18 D’OCTUBRE a les 11 h. Voltants del Mercat del Torrent Gornal, EL JOC DE LES PARAULES PERDUDES. També hi haurà tallers de castells, diables i grallers. A les 19 h. Concert del XXXIV Aplec de l’Hospitalet a l’Auditori Barradas. A les 21’30 h. Sopar del Correllengua, en iniciar, rebrem la Flama del Correllengua. Els tiquets del sopar es podran comprar a MONRÓS copifoto. 19 D’OCTUBRE durant tot el dia XXXIV APLEC DE L’HOSPITALET a la plaça de l’Ajuntament 24 D’OCTUBRE a les 21’30 h. Recital de poesia a l’Auditori Barradas. 25 d’octubre matí L’HOSPITALET CAMINA Amb la col·laboració de:

ODONTOLOGIA GENERAL

EN

FINANÇAMENT A 6 MESOS SENSE INTERESSOS I FINS A 3 ANYS I MIG


Amb la col路laboraci贸 de:


08-10