Page 1

número especial Dimarts, 5 de gener de 2010 50 anys de la mort del company Quico Sabaté En homenatge a totes les persones que han lluitat i lluiten per la Idea

Per què El Combate? Pep Cara (Berga) Perquè un dimarts 5 de gener d’avui fa cinquanta anys van matar al nostre company d’idees Quico Sabaté. Perquè volem homenatjar al Quico i als germans Sabaté i a la resta de maquis coneguts i desconeguts. Perquè volem homenatjar als anarquistes que han lluitat i lluiten. Des de Ramon Vila fins Àngel Pestaña, de Joan Peiró a Jean Marc Rouillan, de Tamara Hernández a Durruti, d’Amadeu Casellas a totes les persones anònimes que lluiten i han lluitat per la Idea llibertària. És per tot això que traiem aquesta publicació El Combate. Nom de moltes publicacions llibertàries: des del portaveu trentista de Peiró a Barcelona al 1934 fins al portaveu dels Grups Anarcosindicalis-

tas de Sabaté al 1955 (van sortir quatre números) fins al portanveu de la columna Ortiz al front d’Aragó al 1936-37. I encara hi ha moltes altres capçaleres anarquistes amb aquest nom al segle XIX i XX.

Però, qui va ser Quico Sabaté? Francesc Sabaté i Llopart, El Quico havia nascut el 30 de març de 1915 a l’Hospitalet de Llobregat. Als 16 anys, es va afiliar a la CNT. L’any 1932, junt amb el seu germà Josep i altres militants va formar el grup d’acció «Los Novatos» adherit a la FAI. El desembre del 1933 va participar en la proclamació del comunisme llibertari a l’Hospitalet. El 1935 no es presenta en ser cridat a files i fa el seu primer atracament a un banc, dona els diners al comitè pro-presos. En aquell mateix any coneix Leonor Castells

Martí, la seva companya. Durant el cop d’Estat de 1936, Quico i el seu germà Josep són membres del Grup de Defensa i del Comitè Revolucionari de l’Hospitalet. El 27 d’agost els germans Sabaté surten cap al front d’Aragó amb la columna «Los Aguiluchos». L’any 1938, en plena contraofensiva franquista al front d’Aragó, els combatents anarcosindicalistes són enviats a missions suïcides pels comandaments comunistes amb l’objectiu de disminuir la seva influència a l’exèrcit. Per aquest motiu Quico mata un comissari comunista. Torna a Barcelona sota la protecció del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries. En aquesta època dispara contra l’especulador Justo Oliveras. El 7 de juny de 1938, acusat d’espionatge pel Servei d’Informació Militar (SIM) dels comunistes, és empresonat a la Model, s’intenta escapar diverses vegades i finalment el porten a la presó de Vic d’on surt a punta de pistola. Finalment s’incorporà a la 121 brigada de la 26a

Divisió (Durruti). En acabar la guerra es internat amb els seus companys de divisió al camp de Vernet d’Ariège. Durant l’ocupació nazi no va participar activament en la resistència. Al 1945 va constituir un grup d’acció per actuar a Espanya. A l’octubre fa la seva primera entrada, fa diversos atracament i allibera presos a Barcelona i l’Hospitalet. Segueix la seva activitat guerrillera. El novembre de 1948 un tribunal francès el condemna en rebel·lia a tres anys de presó per tinença d’armes. A començament de 1949 va entrar en contacte amb el grup d’acció «Los Maños» i amb el grup de Josep Lluís Facerías. El 2 de març atempten contra el comissari Quintela al carrer de Marina. El juny del mateix any fou detingut a França acusat d’un atracament i no recupera la llibertat fins al 1955. El 17 d’octubre de 1949, als 39 anys morí el seu germà Josep en una emboscada al carrer de Trafalgar de Barcelona. El 24 de febrer de 1950, Manuel Sabaté és afusellat al Camp de la Bota. Al 1955, en contra de la CNT, va participar en l’organització dels anomenats «Grupos Anarcosindicalistas»

i va prosseguir la seva activitat a Barcelona amb propaganda, accions i atracaments fins al 1957. El maig de 1957 tomà a ser condemnat i empresonat a França un any per possessió il·legal d’armes. El desembre del 1959 continua la lluita. Crea un nou grup anomenat MURLE («Movimiento Unificado para la Liberación de España»). El 31 de desembre creua la frontera amb quatre companys més. Són localitzats prop de Besalú i encerclats a La Mota, al Mas CIarà. L’únic que escapa al setge és Quico, la resta del grup és abatut per la guàrdia civil. El dia 5 de gener de 1960, al matí, cau abatut per les bales d’un sometent i de la guàrdia civil al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni després de baixar del tren on viatjava des de Fornells de la Selva. Resum biogràfic fet a partir de: http:// anarcoefemerides.balearweb.net

Carta al Quico Francesc Sabaté i Llopart (Quico) Carrer Thompson, 9 llarc Barri Valhalla (Paradís dels Guerrers Immortals) Llibertària, 31 de desembre de 2009 Joan Ventura Benvolgut Quico: Renoi «tio», m’ha fet gruar, però finalment he pogut refer el recorregut del teu darrer viatge al capda-vant d’un grup d’acció. He estat un any i mig cercant-te la petja travessant muntanyes, seguint ca-mins i carreteres i parlant amb la gent de masies i pobles de les comarques del Rosselló, el Vallespir, l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany, el Gironès, la Selva i el Vallès Oriental. Ha estat una tasca feixuga, però recomfortant, ja que he aconseguit esbrinar el misteri, guardat durant cinquanta anys, del camí que vàreu fer tu i Conesa, Miracle, Madrigal i Ruiz fins al mas Clarà. També, és clar, fins i tot he investigat la teva pròpia epopeia individual fins a Sant Celoni. Espero que no et sàpiga greu que n’hagi fet un lli-bre, TREN CORREU 1.104, que és la referència del comboi que tu vas abordar a Fornells de la Selva i vas abandonar a Sant Celoni, per donar-ho a conèixer a tothom. Jo ho fet amb la sana intenció d’enaltir la teva memòria. A causa d’aquesta recerca he trobat antics amics, o simplement coneguts teus, que encara et recorden. I tots ho fan amb admiració! Un

sentiment extensiu a molta gent dels indrets per on et vas vellugar. Sí, Quico, cinquanta anys després hi ha molta gent que et professa una gran admiració. Sempre s’ha dit que el Flasià va ser l’espieta responsable que la Guàrdia Civil vingués al Casot. Però tu saps prou bé que el problema real va ser trobar-te la casa buida: havies d’haver fet cas als nois de les Joventuts Llibertàries de París, que se’t van oferir a fer una avançada d’inspecció. Va ser un gran detall per la teva part guarír, amb el material de la teva pròpia farmaciola, la mà de la Balbina. Has de saber que això et va fer guanyar molts punts d’admiració entre el veïns de la zona propera al mas Clarà. Ja ho saps prou bé, però t’ho confirmo, que la Balbina no va tenir cap culpa en el fet que la Guàrdia Civil descobrís que éreu a la casa. A banda que es va produir un menyspreable avís a uns guàrdies civils que voltaven per aquell entorn, el problema, molt semblant al del Casot, va ser que els masovers que tu coneixies havien «volat». Segurament que l’Àngel t’hagués avisat de la presència de tres guàrdies civils patrullant per la zona des de feia dies, i, després d’emplenar-vos

el sarró de queviures, t’hagués aconsellat que marxéssiu del mas Clarà ben de pressa. Em va costar, la veritat és que no va ser fàcil, però vaig descobrir per on vas travessar el riu Ter quan fugies del mas Clarà i anaves en direcció a Fornells de la Selva a cercar el tren. Oi que va ser pel gual del camí de can Prats, entre Salt i Sant Gregori? Ferit com anaves, cal reconèixer que calien molts co-llons, per fer el camí que tu vas fer, amb una ferida en un peu i una altra en una natja. Ja és mala llet que el metge de Sant Celoni, que tu cercaves perquè et curés la ferida del peu i t’extragués la bala que tenies incrustada a la natja, visqués tan a prop del cap del Somatent local, que era afecte al règim fins al moll de l’os. Vas travessar tot el poble per res; més ben dit, vas travessar tot el poble per fotre’t de peus a la galleda com un gamarús. Sí, Quico, vas tenir molta mala sort. Bé, deixem-ho aquí. Salut, company.


2

El Quico Sabaté y Joaquín Delgado ción en condiciones más favorables. Delgado estaba de acuerdo en ello, pues participaba en esos momentos en misiones de contacto en el interior por cuenta del SI para culminar la reunificación de la CNT. Pero, desgraciadamente, Joaquín no consiguió convencer al Quico de desistir de su proyecto y de esperar…

Quico Sabaté Octavio Alberola (Perpignan) Al Quico no le conocí personalmente, fue a través de Joaquín Delgado, a principios de 1958, que supe de su detención en Francia y de su intención de recomenzar el combate contra el franquismo. Pero fue al conocer la noticia de su muerte en Sant Celoni, en enero de 1960, que me sentí más concernido por su combate contra el franquismo y me consideré con el deber moral y político que teníamos de proseguirlo cuantos en el exilio nos seguíamos proclamando antifranquistas. Antes, a finales de 1957, procedente de México y con documentación falsa, yo había estado viajando durante dos meses por España tras pasar por Toulouse, en donde me había entrevistado los compañeros del Secretariado Intercontinental (SI) de la CNT en el exilio, los que me habían dado la misión de establecer contactos en diferentes regiones de la península, inclusive en Portugal. A la vuelta, tras informar al SI de los resultados de mi misión, di charlas en varias Federaciones Locales de la CNT exilada en Francia. El tema estaba centrado en la lucha en curso del pueblo cubano contra la dictadura del general Batista. Una de ellas se desarrolló en Grenoble, y allí conocí a Joaquín Delgado, militante de la FIJL y de CNT, que me habló de la disposición de muchos jóvenes a participar en la lucha antifranquista y de sus relaciones con el Quico Sabaté, que se encontraba detenido en Francia, tras haber sido abatido Lluis Facerías meses antes en España. Terminadas las charlas en Francia fui a Inglaterra, en donde contacté

con compañeros de la CNT y de la FIJL, con quienes compartía el mismo entusiasmo por la lucha de los guerrilleros cubanos y el ejemplo que éstos nos daban a los antifranquistas. A finales del mes de marzo regresé a México y allí seguí «militando» en la CNT y en la FIJL locales, al mismo tiempo que seguí colaborando con grupos de exiliados cubanos comprometidos en la lucha en la isla, y, en particular, con el Movimiento 26 de Julio, que, desde la Sierra Maestra, dirigía Fidel Castro. Meses después, el triunfo final de los «barbudos», el 1 de enero de 1959, sobre la dictadura de Batista nos permitió vivir momentos de entusiasmo y de esperanza a cuantos luchábamos contra regímenes dictatoriales en el mundo. A partir de ese momento, Joaquín Delgado me escribió más regularmente sobre el ambiente del exilio en Francia y de sus contactos con el Quico, que tras salir de la cárcel, quería reanudar las acciones en España. También me hablaba del proceso de reunificación de la CNT, tanto en el exilio en Francia como en el interior de España. Proceso que también en México comenzaba a posibilitar el reencuentro entre compañeros antes escindidos, y a mi con Juan García Oliver, que había sido solicitado por Juan Pintado, secretario de coordinación del SI, para respaldar un atentado contra Franco en San Sebastián. Es por ello que yo insistía a Joaquín Delgado en que tratara de convencer al Quico para esperar a que culminase el proceso de reunificación y se pudiera contar con la organización confederal para recomenzar la ac-

Estábamos a finales de 1959 y yo participaba con otros jóvenes libertarios en el Movimiento Español 1959 (ME59), que se había constituido en México poco después del triunfo castrista. El ME59 estaba integrado por jóvenes exiliados españoles (socialistas, republicanos, comunistas y libertarios), y su sector más radical lo integrábamos los jóvenes libertarios y los republicanos. Por eso, al conocerse la noticia de la muerte del Quico Sabaté, estos dos grupos decidieron incendiar las oficinas de la embajada oficiosa de la dictadura franquista en la ciudad de México, además de otras protestas públicas... La prensa mexicana informó ampliamente de la acción; pero eso no aminoró nuestra rabia por la impotencia para evitar el asesinato de nuestro compañero y por nuestra incapacidad para responder consecuentemente al franquismo. En lo que me concierne, hacía ya algunos años que yo me sentía en sintonía con cuantos luchaban activamente contra las dictaduras (en 1956, tras el desembarco de Fidel Castro en una playa cubana para iniciar la lucha guerrillera, habíamos constituido en México el «Frente antidictatorial latinoamericano» en el que yo representaba a las Juventudes Antifranquistas) y por ello defendía esa línea de acción en el seno del Movimiento Libertario Español. No es pues de sorprender que, tras la desaparición del Quico, yo defendiera esa línea en el Congreso de la CNT de 1961 en el que se “selló” su reunificación y se aprobó por unanimidad la constitución del organismo secreto DI (Defensa Interior). Esa me parecía la manera más consecuente de hacer efectiva la acción a la que, en condiciones más difíciles, se habían entregado los Quico Sabaté, Facerías y cuántos jóvenes libertarios habían perdido la vida o pasado muchos años en las cárceles franquistas por intentar organizar una oposición activa a la dictadura . Como a Sabaté, a Delgado y a tantos otros, a mi también me parecía inaceptable quedarse con los brazos cruzados, aplaudir a los que luchaban contra las dictaduras en otros países o contra el yugo colonial, y resignarse a esperar a que Franco muriese de viejo y los franquistas decidieran poner fin a la represión. Mantener en el exilio la ficción de los partidos y las organizaciones sindicales, pronunciarse repetida-

mente contra el régimen franquista y conformarse, con que todo eso quedase en palabra, me parecía una inconsecuencia imposible de asumir. Es por ello que entonces consideré y sigo considerando plenamente justificado el combate de los Facerías, Sabaté y tantos otros jóvenes compañeros, que intentaron poner de pie una resistencia activa al franquismo en los difíciles años de la posguerra, que no fue su culpa el no haberlo conseguido y que esta responsabilidad incumbe a las organizaciones antifranquistas en su conjunto y, en particular, a las libertarias por no haberles apoyado consecuentemente. Un apoyo que, además de ser un deber, habría permitido a estos abnegados luchadores dedicarse enteramente a las actividades resistenciales y evitado correr riesgos inútiles en actividades de supervivencia. Es por ello que a la hora de recordar a cuantos, como el Quico Sabaté, perdieron la vida en ese combate contra el fascismo español, no se debe olvidar el inconsecuente proceder de los que en el exilio no supieron o no quisieron respaldar esa voluntad de lucha que, consecuentemente respaldada, quizás habría hecho posible poner fin al franquismo antes de que Franco pudiese dejar “todo atado y bien atado”. Por supuesto, en el caso de Sabaté, como antes con Facerías, etc., se podrán argüir toda clase de “razones” (orgánicas) para justificar esta falta de respaldo de los que en el exilio podían aportarlo; pero la verdad es que, como se pudo constatar después con el DI, ya sea por cobardía, acomodamiento o compromisos de otro orden (políticos o presiones policíacas), los que asumían la responsabilidad de las organizaciones exiliadas no estaban dispuestos a asumir consecuentemente la lucha

Joaquín Delgado

activa contra la dictadura franquista. Y eso a pesar de que, en el caso del DI, este organismo había sido aprobado por unanimidad en un congreso confederal y luego ratificado por el conjunto del MLE (CNT-FAI-FIJL), además de haber quedado integrado por compañeros de prestigio y de probado historial revolucionario. La verdad es que, comenzada la acción y evidenciada la intención de abatir al dictador, la reacción de los responsables de la CNT exiliada, frente a la represión franquista y a las presiones de las autoridades francesas, fue la misma que habían manifestado ya antes con los Facerías, Sabaté y otros luchadores de la idéntica valía. Es decir, la de echar marcha atrás, dejando abandonados a los que se habían tomado en serio los acuerdos orgánicos y se habían comprometido consecuentemente en la lucha. Así sucedió en 1963 tras la ejecución de Francisco Granado y Joaquín Delgado. Una vez más, el exilio prefirió seguir esperando y esperó doce años más a que Franco muriese en la cama y comenzara esa transición, «atada y bien atada», que más de treinta años después sigue manteniendo legales las sentencias pronunciadas por los tribunales franquistas contra los que luchaban por las libertades que hoy se pretende son constitucionales. Cómo pues no tener presente esta cobardía moral, política, histórica, al momento de recordar lo que fue el combate del Quico Sabaté. Y cómo no asociar en este recuerdo a Joaquín Delgado, a Francisco Granado y a tantos otros compañeros que también perdieron la vida o pasaron muchos años en las cárceles franquistas por haber intentado abatir a Franco y hacer nuevamente posible el ejercicio de la libertad para el pueblo español.


3

Els maquis i la història Pep Cara (Berga) La història, el periodisme i els mitjans de comunicació, els intel·lectuals de partit o bufons reials i la publicitat existeix per tal de justificar accions presents amb suposades raons del passat, amb la creació d’estats d’opinió o amb la pressió de l’«opinió pública». És per tot això que els poders sempre s’han dotat d’una eficient plantilla d’historiadors, periodistes, intel·lectuals i publicistes. I, nosaltres, com diu el proverbi africà: mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caceres continuaran glorificant al caçador.

Ateneus, sindicats, centres d’estudis, col·lectius, associacions i persones a títol individual decideixen fer algun acte (una xerrada, un vídeo, posar una placa, fer una caminada, un concert, etc.) al seu poble o barri, al marge d’institucions i poders i, sobretot, de manera totalment lliure i autoorganitzada. Simplement es comparteix un web per penjar els programes i, si es pot, es fa un cartell comú. Amb l’aparició de la reconquesta de la memòria del col·lectiu A les Trinxeres aquest fenomen de recuperació popular s’ha accelerat.

«Bandidos» i «atracadores» (1939-1978) Durant el franquisme, l’activitat de la resistència llibertària i les persones que en formaven part van ser sovint presentades pels mitjans de comunicació com a «Bandidos» i «atracadores» en un intent d’ocultar el contingut polític i social d’aquelles persones i d’aquella resistència. Tot plegat en un intent de silenciar la vox populi que molt sovint no es deixava enganyar tal com indiquen aquestes rimes populars: «Para lo de los tranvías: ¡Facerías!».

Negació (1978-1998) Els poder públics i els partits polítics democràtics sorgits de la transició van imposar el silenci. L’Homenatge a Ramon Vila a Sallent el 1978 amb l’oposició dels poders públics va marcar l’inici d’aquesta etapa de silencis que finalitzaria aproximadament amb l’homenatge a Marcel·lí Massana el 1998 a Berga amb l’oposició del consistori convergent en aquests primers actes de la Marxa-Homenatge als Maquis.

Buidatge i apropiació (1999-...) Més tard, part de l’esquerra independentista els han volgut fer seus tot buidant-los del seu contingut anarquista, per exemple: el Casal Panxo de Berga (1999) respecte Marcel·lí Massana o el Casal Quico Sabaté de Sant Celoni (2000). Homenatjar algú des de la diferència, respectant la seva voluntat ideològica i el seu significat polític i històric, lluny de ser reprovable seria una cosa digne de lloances. Tanmateix, al meu entendre, això no és precisament el que més abunda, ans tot el contrari.

Recuperació des de la base i la diversitat (1998-...) Buidatge i comercialització (2000-...)

La Marxa-Homenatge als maquis va néixer l’any 1998 arrel de la trobada de diverses persones al voltant de l’homenatge d’un altre company anarquista, l’Agustín Rueda assassinat a Carabanchel el 1978. Des d’aleshores cada any i durant molts mesos se succeeixen arreu els actes d’homenatge al maquis llibertari.

Sota la marca «memòria històrica» hi ha de tot: des de projectes fets des de la més absoluta honestedat fins a maniobres encaminades a fer propaganda política il·legítima i, qui sap, si finançar partits polítics. Tanmateix, aquest projectes i productes finançats per les administracions sovint tenen més d’apropiació indeguda, de col·locar «tècnics» i «historiadors» afins i de finançar fundacions de partits (bàsicament d’ERC i d’IC) que de cap altra cosa. En aquesta mateixa línia, aquest estiu s’ha donat a conèixer la intenció de

les administracions locals i comarcals del Berguedà i del Bages junt amb el sector turístic i amb el suport del Departament d’Interior Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya de tirar endavant el projecte «Territori maquis a la Catalunya central» que consisteix en passar de no parlar dels maquis a parlar-ne, havent-los buidat abans del seu contingut, i havent-los transformat en un producte de consum turístic. És a dir que segueixen pel camí del desenvolupament turístic irresponsable, ara amb l’excusa dels maquis. Que uns quants facin diners a costa del treball dels altres i dels recursos naturals i culturals de tots. Amb l’agreujant que ara l’excusa és just la vida i la mort de les úniques persones que es van enfrontar al règim franquista, règim que va donar llum a l’actual injust sistema que ens governa. I encara hi ha més: la maniobra està pagada i impulsada pel Departament d’Interior —en mans dels antics comunistes— que s’atreveix, sense cap vergonya, a parlar de memòria històrica dels maquis mentre empresonen la Núria Pòrtulas just per ser anarquista, com els maquis catalans dels quals s’aprofitaran per fer turisme.

Sobre la comissió del 50è aniversari Quico Sabaté Sobre els actes d’homenatge que per aquest cinquantè aniversari s’han organitzat a Sant Celoni estic convençut que hem de ser molt clars. En primer lloc mostrant el nostre respecte i col·laboració amb els companys llibertaris que han acceptat entrar en la comissió organitzadora dels esmentats actes, tot i no compartir la seva decisió. En segon lloc assenyalant els motius pels quals per a molts llibertaris ens ha estat impossible entrar en l’esmentada comissió: primer perquè des de fa anys s’ha intentat, sense èxit, treballar conjuntament amb l’esmentat Casal de Sant Celoni, presentant-los fins i tot enguany al Casal i a la CUP un esborrany de projecte. Tanmateix, se’ns ha convidat a participar quan el calendari d’actes estava pràcticament enllestit per part dels actuals impulsors de la comissió (CUP i Casal Quico Sabaté de Sant Celoni) i permetia pocs o cap canvi. I segon i més important: perquè no entenem que

en l’acte central d’homenatge al Quico s’hi convidin comunistes. No és per rivalitats teòriques sinó per un fet tant simple com que és absurd sinó insultant fer això per homenatjar un anarquista que durant la guerra va ser torturat i empresonat a la Model de Barcelona acusat d’haver mort al front un comissari polític comunista. Per molts això no és en absolut homenatjar algú respectant la seva voluntat ideològica i el seu significat polític i històric. No ens agrada la manera de fer les coses ni el resultat. No desitgem la puresa que porta a la inacció però tampoc ho acceptem tot i és per això que hem volgut editar aquest número especial del Combate.

Prohibir o reconvertir: dues maneres d’aconseguir l’exclusió La jugada de no parlar de maquis, prohibir actes, arrencar plaques és diferent a la de presentar els maquis com a herois nacionalistes i també és diferent a fer-ne un producte turístic, tanmateix el resultat és exactament el mateix: l’oblit i l’exclusió de la història d’aquelles persones, de les seves idees i les seves lluites. S’ha passat de no voler parlar de maquis (estiu de 1998) a adulterar la memòria per poder-ne parlar amb l’objectiu de fer política (2000) o d’omplir els menjadors dels restaurants (2009). O no parlen d’ells o en parlen com quelcom mort, adulterat, sense continuïtat i fora de context, com quelcom «democràtic» o fins i tot nacionalista o comunista. Es per tot això, que des de l’homenatge més sentit al Quico i la resta de la guerrilla anarquista vull recordar les companyes preses en

l’actualitat com Tamara Hernández, Jean-Marc Rouillan, Amadeu Casellas i tant i tants d’altres. I, homenatjar també a totes aquelles persones que treballen cada dia, en la mesura de les seves possibilitats i a la seva manera per un món sense explotació i sense autoritat. Perquè l’anarquisme no és una peça de museu, perquè està tot per fer: Salut i anarquia! Les fotografies són de diversos 5 de gener a Sant Celoni. A destacar el mural pinat pel col·lectiu Helios i borrat per l’Ajuntament de Sant Celoni i les multes posades al company que va fer pintades a les parets del cementiri. Està tot dit.

En alguns actes de la marxa hem tingut el plaer d’escoltar recitat per ell mateix aquest poema de l’Acraci: GUERRILLA ANARQUISTA Vas viendo el miedo guardias y perros en el metro vigilantes en los bailes policia, control y seguridad y viene el miedo pero tu ya sabes guerrilla anarquista y que lo tengan ellxs ellxs lxs carcelerxs politicxs y banqueros patronxs y encargadxs y a la autoridad la destruimos a cada momento guerrilla anarquista descontrol lanzado la desobediencia caminando por las calles pasando de dirigentes tú decides a cada instante no necesitas permiso para sentir la libertad guerrilla anarquista no eres víctima ni quieres serlo no eres mártir ni lo pretendes vives el momento y a nadie juzgas guerrilla anarquista y que viva la libertad! *També recomanem la versió musicada de l’Ataque de la Basura Radioactiva www.nodo50.org/atacradioactiu

Per aquesta edició era previst la publicació d’un text del company i amic Joan Busquets sobre els germans Sabaté. En especial sobre el Pep i el Manolo. Per qüestió de temps no hem estat a temps de publicar-lo però el podreu llegir al pèsol negre número 46, febrer-març (www. berguedallibertari.org/pesolnou).


Edita: Marxa-Homenatge als Maquis, Col·lectiu a les Trinxeres (Ponent), Kamilosetas Muskaria, CNT J.Costa (Barcelona), Llibreria La Rosa de Foc (Barcelona), Col·lectiu Helios, Col·lectiu La Lluna Negra (Vilanova i la Geltrú), Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga i adherit a la Xarxa Anarquista, Centre d’Estudis Josep Ester Borràs (Berga).

Els anarquistes Dolors Marín (Hospitalet de Llobregat) Les anarchistes Y’en a pas un sur cent et pourtant ils existent La plupart Espagnols allez savoir pourquoi Faut croire qu’en Espagne on ne les comprend pas Les anarchistes Ils ont tout ramassé Des beignes et des pavés Ils ont gueulé si fort Qu’ils peuvent gueuler encore Ils ont le cœur devant Et leurs rêves au mitan Et puis l’âme toute rongée Par des foutues idées Y’en a pas un sur cent et pourtant ils existent La plupart fils de rien ou bien fils de si peu Qu’on ne les voit jamais que lorsqu’on a peur d’eux Les anarchistes Ils sont morts cent dix fois Pour que dalle et pour quoi? Avec l’amour au poing Sur la table ou sur rien Avec l’air entêté Qui fait le sang versé Ils ont frappé si fort Qu’ils peuvent frapper encor Y’en a pas un sur cent et pourtant ils existent Et s’il faut commencer par les coups d’pied au cul Faudrait pas oublier qu’ça descend dans la rue Les anarchistes Ils ont un drapeau noir En berne sur l’Espoir Et la mélancolie Pour traîner dans la vie Des couteaux pour tranch er Le pain de l’Amitié Et des armes rouillées Pour ne pas oublier Qu’y’en a pas un sur cent et pourtant ils existent Et qu’ils se tiennent bien le bras dessus bras dessous Joyeux, et c’est pour ça qu’ils sont toujours debout

La cançó de Leo Ferré va descriure el tarannà anarquista de Francesc Sabaté, del seu germà Josep, dels seus amics Ramon Vila, Massana, Face, Amador i tants d’altres, i de les seves companyes, Leonor, Joaquina, Maria, Llibertat, Lola, Montserrat. A molts d’ells els va conèixer a París, o en va sentir parlar... Dones i homes anarquistes, res més senzill, i res més complert, més valent, més honest. Tots ells fills de la «divina acràcia» que cantava Salvat Papasseit en els seus poemes dels anys vint, fills de la utopia, del pensament crític, dels eterns aprenents, dels impenitents lectors i devoradors de biblioteques eclèctiques, habitants d’ateneus i de nits en vetlla, observadors d’estels fugissers com la mateixa vida en les nits de ruta, callats i discrets, elegants en la seva pobresa, dandis de barriada obrera, amants apassionats, anarquistes, llibertaris, àcrates. Un entre cent i tot i així vius, existint, vivint intensament entre la misèria quotidiana, entre venuts i confidents, entre delators i falsos companys de viatge, un entre cent, existint des del Berguedà a l’Hospitalet, de Badalona a Flix, del barri de Torrero a Erpila o Monzón, de Malasaña a Cerdanyola, un entre cent, existint en les terres d’Espanya, de Catalunya i resistint, emprenyant el poder, actuant, atracant, propagant la idea, clandestins en ciutats obscures on la por és la moneda de canvi. Figures fora del temps, que es mouen amb discreció, la idea al crani, la Idea! Apresa a les nits al sindicat, a l’ateneu, guardada al costat dels records de la revolució, dels records de la dona i els fills, de la mare que pateix, guardada entre d’interstici que amaga la decepció per què s’han resignat a sentir-se vençuts, perquè han venut la revolució, no al feixisme dels traïdors, sinó a la idea totalitària que des de maig del 37 planeja en contra de les col·lectivitzacions, de les escoles lliures, que mata d’amagat als

http://marxa-maquis.org www.nodo50.org/alestrinx www.nodo50.org/cntcatalunya www.nodo50.org/kamilosetas www.berguedallibertari.org http://xarxanarquista.org/a

millors, els més brillants oradors, els militants més fidels com els xicots de les Joventuts Llibertàries al cementiri de Cerdanyola, com el Martínez Hungria a qui la Conxa va cercar nits senceres... I en Quico, el Pepe, el Vila, en Panxo recorden com els fronts on els anarquistes partiren dels primers, cantant, amb espardenyes, amb armament casolà, es van convertir de sobte en un lloc perillós. Tots ells eren utilitzats com a carn de canó per capitans aranya que amb pocs escrúpols enviaven els llibertaris a matar, després, destruïen les col·lectivitzacions davant els mateixos camperols que les havien aixecat, batalles dins de la batalla, els uns feien, els altres desfeien a traïció, i a traïció senyalaven, empresonaven, batalla dins de la batalla. Barcelona es va tornar a convertir per alguns en un bon lloc per amagar-se. I un altre volta al front, entre companys, si pot ser!, entre els amics de la Durruti ara desfeta, o en els de la 26 o la 27, amunt i avall, amb el caliu de la darrera nit amb la companya, qui sap fins quant i on... I després els camps de la vergonya, la vergonya de perdre una guerra, que no una revolució, la vergonya per aquells que els tractaven com a bèsties, per aquells que deixaren morir criatures de gana i brutícia, a homes i dones de fred i misèria, entre la sorra humida de platges hivernals, un malson que seguia quant semblava que tot s’acabava, que la pau portaria si més no un xic de tranquil·litat. Res, por, delació, nits d’insomni a l’interior i a l’exterior, patint pels parents, els amics, els companys, els veïns, els mestres, fins quant? Fins a sempre company, fins a sempre! Tants van morir a l’exili! Tants van morir a les presons de l’interior, sols, entre capellans merdosos que

els enviaven a matar, entre soldats esporuguits que mataven dones, mares, noies... I calia agafar l’amiga, l’arma calenta que al costat del cor escalfava la butxaca, l’star, dels anys vint, dels grups barcelonins, o ara alguna cosa més moderna. De fet va ser la revolta del 36 qui va posar les armes a les mans dels anarquistes, van ser deixades a la vorera en entrar a França, però ara, gràcies als resistents, a la guerra contra els alemanys, entre centenars de col·laboracionistes que els fan la gara-gara, les pistoles i els fusells tornen a ser fidels companyes. Fidels fins la mort per a tots i cada un d’ells, ara toca el torn de l’autodefensa, una altra vegada, com en els anys vint, com en la clandestinitat, com en la trinxera, company, on hi som tots encara. Tot i que molts ja no ho saben! Fins a la fi, un any, dos, deu, vint potser, entrant i sortint per la ratlla de França, pels masos i poblets, parant en llocs segurs, escapant dels delators, dels sometents, de la guàrdia civil, de l’exèrcit, dels falangistes, els requetes catalanistes i tants d’altres. Ens movem entre enemics entre llops amb pell d’ovelles, afirmaven confusos, però un entre cent, existint, demostrant que els anarquistes existeixen, un entre cent, pocs entre mils, bandera negra al cor! El millor homenatge a tots ells és la senzillesa, el cant callat del dia a dia, el respecte per la Idea, pel seu record, la lluita per salvar la seva història, per recórrer els mateixos camins, que no sols els del Pirineu, ni els urbans, sinó els de la Idea: fraternitat, autoconeixement, aprenentatge, pensament crític. Alguna senyalització com a màxim per recordar on van deixar les seves petges, perquè els més joves sàpiguen que

la revolució va ser possible, que és possible si volen encara. I com no, una festa a la seva salut, per amagar la llàgrima amargant de la nostra solitud, sense ells! Totes les altres coses, futeses al servei dels interessos que ells mateixos van tenir moltes ganes de combatre, fires de productes i mercaderies, pins i banderoles, folklore dels seixanta passat de voltes, enterrament d’ideologies, sindicats venuts que res tenen a veure amb la mateixa paraula, eterns alliberats que ara cerquen d’altres menjadores, antics amics i companys d’esquerres que ara s’arreceren en la memòria de què lluitaren de valent per confondre’ns a tots, falsos resistents i «guerrilleros» sense guerrilla, fanàtics d’altres ideologies que pretenen cobrir amb d’altres banderes a aquells que no en volien cap, o en tot cas la negra. Per no dir dels actes de «memòria històrica» on parlen botxins, opinadors, observadors, periodistes, locutors, escriptors, showmans i clar, els morts mai parlen!, però hi són, ben presents en fotografies que decoren les parets. I el que és pitjor fins i tot sovint són qüestionats, criticats, i usats de torna en les discussions polítiques entre grups polítics que res tenen a veure amb ells. Si ho arriben a saber potser no baixen..., potser ens deixen més sols i més avergonyits encara! Malgrat tot, malgrat tot, avançaven, com deia en Salvat. Salut companys! Fins a sempre, perquè veritablement veu ser un entre cent, i per tant existiu, i seguireu existint entre la banda dels i les de la bandera negra, entre els sense deu ni amo, entre els membres del Col·lectiu A Les Trinxeres i de la Marxa – Homenatge als Maquis.

Marxa organitzada pel Col·lectiu a les Trinxeres a Bellver l’any 2008.

El Combate  

Publicacion 50 aniversario muerte en combate de Francesc Sabate

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you