Defensar
L’advocat penalista i el seu ofici
78 consells per a la defensa penal
Defensar L’advocat penalista i el seu ofici
78 consells per a la defensa penal
MANEL MIR I TOMÀS
Advocat
VÍCTOR CORREAS SITJES
Magistrat
Tots els drets reservats. De conformitat amb el que disposen els arts. 270, 271 i 272 del Codi Penal vigent, podrà ser castigat amb pena de multa i privació de llibertat qui reprodueixi, plagiï, distribuís o comuniqués públicament, en tot o en part, una obra literària, artística o científica, fixada en qualsevol mena de suport, sense l'autorització dels titulars dels corresponents drets de propietat.
Aquest llibre ha estat sotmès a un rigorós procés de revisió per parells.
© 2025 Manel Mir i Tomàs i Víctor Correas Sitjes
© 2025 Atelier
Santa Dorotea 8, 08004 Barcelona
e-mail: editorial@atelierlibros.es www.atelierlibrosjuridicos.com
Tel.: 93 295 45 60
I.S.B.N.: 979-13-87867-49-2
Dipòsit legal: B 15846-2025
Disseny i composició: Addenda, Pau Claris 92, 08010 Barcelona www.addenda.es
Impressió: Podiprint
Obriu escoles i es tancaran presons. Concepción Arenal
LA LÍNIA DE DEFENSA
PRÒLEG
Al nostre model social, la Llei i el Dret són regla de comportament i condició de convivència. I, per aplicar la Llei, són essencials un tribunal independent i unes normes que habilitin el ciutadà a invocar i fer valer el seu dret. Lleis que tinguin per objecte fer complir les lleis: això, i cap altra cosa, és el procés. Dins del procés, però, el ciutadà no està sol: l’acompanya l’advocat, que n’és la veu i el conseller.
La llei penal vol ser garantia de protecció d’interessos essencials a la convivència i, a qui l’ofèn, el Codi el castiga amb la més contundent de les reaccions: la pèrdua de de drets o llibertat.
La severitat mateixa de la reacció penal davant del delinqüent és la que condueix el sistema de prova i d’enjudiciament a dotar-se d’un conjunt de garanties que no obliden que el procés penal és, probablement, la confrontació més intensa del ciutadà enfront del poder de l’Estat, i que obliguen a considerar permanentment la possibilitat que l’investigat sigui innocent.
És meta del procés penal investigar la veritat i castigar l’autor. També, però, absoldre l’innocent. S’afirma, a més, que la pena és essencial per a la convivència, tant si té un fonament preventiu general, reeducador o, fins i tot, retribucionista. No obstant això, la pena
es reserva al culpable i a aquest categòric pronunciament només s’hi pot arribar mitjançant un cúmul de proves que sospesin amb proporcionalitat el sacrifici de drets. La veritat, sí; però no a qualsevol preu. El procés penal és, en si mateix, un sacrifici de drets: des de l’entrada i escorcoll o la intercepció de les comunicacions que limiten la intimitat, fins a la citació d’un testimoni a qui s’imposa un deure de compareixença i de dir veritat. La classe, l’extensió i el pressupòsit mateix del sacrifici dels drets donen compte de la qualitat d’un sistema de garanties al servei del procés i de la pena.
D’aquesta manera, el dret de defensa emergeix com a eina a disposició del ciutadà per poder participar activament en el procés i fer valer i imposar el seu dret a la presumpció d’innocència. La defensa és una conquesta vinculada a la qualitat de l’Estat de Dret i a la preservació d’un sistema de garanties. No hi ha Estat de Dret sense una vertebració normativa del dret de defensa ancorat sòlidament en l’ordenament jurídic.
L’alta responsabilitat de desplegar la defensa del ciutadà recau en l’advocat, dipositari d’aquest tresor. No hi ha, doncs, Justícia sense advocat.
I d’això va aquest llibre que m’honro de prologar: de la grandesa de l’ofici d’advocat i del seu compromís amb l’encàrrec que el client li confia. I és que hi ha potser res més gran, professió més lliure i atractiva que permeti a qui l’exerceix viure mil vides? Viure les vides dels seus atribolats clients en els moments de més incertesa i sotsobre, però també els de felicitat més pletòrica: la declaració d’innocència llargament anhelada.
Gran professió, però també prenyada de servituds i sacrificis, conformada amb la humilitat i la serenitat que dona saber que la decisió està en mans d’altres; que, encara que l’advocat tingui la certesa de la justícia que proposa i la raonabilitat tècnica del seu plantejament, el pronunciament del seu encert haurà de ser dictat per altres que han assumit la (dura) responsabilitat de decidir (recordo un professor, molt poc advocat, que no va resistir l’exercici professional perquè no suportava sotmetre la seva ciència a la decisió d’altri).
Els autors d’aquesta magnífica obra aconsegueixen que la seva feina i la descripció que fan de l’ofici d’advocat destil·lin dignitat.
Ara bé, no és un llibre topogràfic, descriptiu; es tracta d’un llibre de consells escrit des de l’honestedat. Des de la llibertat dels qui ja han estat aprovats per la vida, dels qui també han aprovat amb nota l’exercici de l’ofici —ofici que han exercit amb tanta intensitat que és impossible distingir en ells vida i professió.
Un llibre de consells escrit des de l’experiència, però que no imposa res. Martellades suaus de saviesa que aprehenem com suggeriments amables escrits des de la generositat i el compromís en la transmissió de coneixement. Consells exposats com si fossin reflexions en veu alta, però carregades de posició ètica davant del món i les coses d’aquest món.
Una aposta per la lleialtat processal, la cordialitat. Una aposta pel prestigi de l’advocacia clàssica, romàntica, exercida des de la soledat davant dels nous models tayloristes de les grans marques.
Una defensa de la necessitat d’estudi constant del Dret, sense caure en la hipertròfia dogmàtica i sense descuidar la formació en humanitats —companys necessaris pel coneixement profund del cas.
I tot això sense deixar d’abordar la resposta a les grans preguntes: aquelles que fan a l’advocat a la fleca i que aquest es fa en la soledat del seu despatx. Així, sobre la possibilitat de defensar un culpable, els autors resolen la qüestió fent-nos una llarga canviada —en termes taurins— acudint a una anècdota del fòrum.
També s’endinsen, amb audàcia, a oferir consells sobre les qüestions processals pràctiques més quotidianes: el dret al silenci en els diferents escenaris i fases processals, la logística de preparació pràctica del judici oral, o la tècnica en l’interrogatori de testimonis i pèrits —amb perles com les d’evitar enfrontaments, la concreció de la pregunta en contra de la invitació genèrica a parlar del que pugui saber el testimoni que dona ales al declarant i ens aboca a l’abisme de l’imprevisible, i, potser, al resultat perjudicial. La prudència en l’interrogatori per no obrir finestres cap allò desconegut. No insistir a repreguntar allò que ja havia quedat ben disposat. En suma: fer sempre una pregunta menys i, de vegades, no fer-ne cap. Els autors saben, sens dubte, que l’art del procés no és essencialment altra cosa que l’art d’administrar les proves.
I, per acabar, savis consells sobre l’informe final a Sala davant del Tribunal, que ha d’evitar tota eloqüència tenyida d’erudició embafadora. Les nostres velles sales de les històriques Audiències Provincials convidaven a la solemnitat i a l’ornamentació. Les actuals sales d’enjudiciament, funcionals i poc pomposes, però, tampoc ens poden conduir a la informalitat tavernària. El rigor semàntic continua essent necessari i el llenguatge jurídic té unes exigències innegociables, de les quals no podem prescindir. Trobar l’equilibri entre el rigor i la senzillesa, aquesta és la qüestió. Els autors representen el millor del panorama jurídic. M’uneix a en Manel Mir una amistat i admiració de llarg recorregut. Senzillament, un gegant de l’advocacia. L’acompanya en aquest treball, amb idèntica empenta, en Víctor Correas, que aporta la visió de qui va ser advocat abans que jutge, i n’engrandeix la perspectiva. I m’uneix a tots dos la nostra profunda admiració pel mestre Pérez-Vitoria, personatge al fòrum, a les aules i a la vida. Va elevar l’anècdota a categoria. Encara ens il·luminen els seus ensenyaments no només sobre el Dret penal i l’ofici d’advocat, sinó també sobre la grandesa i la misèria de l’ànima humana. El millor elogi que puc fer d’aquesta obra és que al mestre Pérez-Vitoria li hauria entusiasmat.
Cristóbal Martell Pérez-Alcalde
