__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

hivern de 2012 | 2,50 €

loRafal

www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

117

Revista informativa d’Alcanar

Memòria oral de la Guerra Civil 12

Gironi, pagès de tota la vida

18

25

Adrià Sancho, obre la secció dels prats


Lo Rafal Digital

Marc Fumadó va al final del carrer Barcelona Marc és un noi molt estimat i apreciat per la gent. De la quinta del 86, té caràcter obert i molta bondat. Té el seu rogle preferit està a les Cases

A

Marc l’haureu vist tocant a la xaranga, a la Banda o pescant a la platja. Tot el relacionat amb la música i el mar li agrada molt. Marc és aficionat a la fotografia i té dots de dissenyador gràfic.

Visita’ns també a: @lorafal www.facebook.com/lorafal

També li agrada llegir, i ens aconsella Aquesta nit digues que m’estimes de Federico Moccia.Segurament serà un romàntic.

El seu rogle és el Carrer Barcelona, a les Cases. “L’aigua sempre està molt clara i des de casa puc sentir com el mar trenca contra les roques”, diu Fumadó. Lo Rogle segueix al bloc http://lorafal.blogspot.com

2 hivern de 2012

Cedida

Fumadó, com el criden alguns amics, no voldria que es pergués l’ ofici de les “remendadors de xarxes”; un ofici que la gent jove no està seguint i que és totalment necessari per als pescadors.

loRafal


editorial loRafal

Revista informativa d’Alcanar Edita: Associació Cultural Lo Rafal Adreça: Carrer del Forn, 14 43530 Alcanar www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré, Francesc Subirats i Sílvia Matamoros (fotografia).

Col·laboradors Ramon Adell, Júlia Agudo, Agustí Bel, Biblioteca Trinitari Fabregat, Pere Fibla, Helena Fibla, Aula de Fotografia d’Alcanar, Marc Fumadó, Toni Matamoros, Andreu Queralt, Vicent Matamoros, Mireia Reverter i Adrià Sancho. Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic. @lorafal www.facebook.com/lorafal www.lorafal.blogspot.com HOTEL D’ENTITATS Ronda del Remei, Alcanar (Concerteu cita via mail, no correspondència)

Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22. C. Almenara, 27. Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases. DLT - 2.067-1988 ISSN 2014-4431

Imprès: Serra Indústria Gràfica, S.L. (www.serraigsl.com) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com), Jaume Porto Maquetació: Sistema Binari

loRafal

Monocultiu industrial

P

oc després de materialitzar-se l’ERO a Cemex, que va afectar 110 treballadors de la factoria d’Alcanar, tal i com informàvem al número anterior de Lo Rafal, esclatava un altre conflicte laboral del qual se n’han fet més ressó els mitjans de comunicació: l’expedient de regulació a l’Erkímia de Flix. Curiosament, la cimentera i la química reben el mateix nom popularment als dos pobles: “la fàbrica”, la qual cosa posa en evidència la dependència d’una sola gran empresa industrial en cadascuna de les localitats: Cemex a Alcanar (Valenciana

La fuga de cervells i joves s’accentua amb la nul·la diversificació industrial que hi ha hagut en època de vaques grasses de Cementos i Cementos del Mar, abans) i Erkímia a Flix. En el cas canareu estem parlant d’una empresa amb quasi 50 anys d’implantació al municipi, l’electroquímica de Flix té més d’un segle de presència a la Ribera d’Ebre. La principal diferència entre les dos situacions és que Alcanar ha viscut majoritàriament d’esquenes a la fàbrica fins a l’última dècada. La majoria de canareus s’estimaven més la “llibertat” d’horaris del treball al camp i el diner “fàcil” que proporcionava el planter que no pas està sotmesos al rigor del treball a torns. Fins i tot els primers treballadors canareus de la fàbrica eren mirats amb una certa compassió per aquells que es dedicaven a fer de corredors de finques i vendre la clementina a molt bon preu als valencians. En canvi, fins fa quatre dies, la identificació entre Flix i la fàbrica

era total, ningú no podia pensar que l’empresa podia plegar, el treball passava de generació en generació. La crisi de fa una quinzena d’anys va encendre els llums d’alarma al poble, però no en va haver prou. Van haver-hi prejubilacions i externalització de pensions. El jovent d’aleshores, que actualment té entre 30 i 50 anys, va haver de marxar a Tarragona, Barcelona, Lleida i, no tant, al Baix Ebre i al Montsià. La constant “fuga de cervells i de joves” que patim la major part de pobles de les nostres comarques s’accentua (o està motivada?) amb la nul·la diversificació econòmica i industrial que hi ha hagut en les èpoques de vaques grasses. Al mal social que provoquen aquests eros, cal afegir el dany mediambiental: els llots tòxics a l’Ebre i les pedreres a cel obert al Montsià. Qui ha de pagar la seua rehabilitació? Les empreses implicades sembla ser que se’n sortiran sense grans sancions i que ens ho tocarà pagar entre tots amb la complicitat de les administracions que, una vegada i una altra, han mirat i segueixen mirant cap a un altre costat. Crida l’atenció com ara tothom lamenta els acomiadaments i exigeixen el manteniment de les multinacionals aquí. Mentrestant, llevat de Valldepins a Ulldecona, els altres polígons estan aturats i sense un rumb clar per a la instal·lació de noves empreses. Una altra pregunta, que no és políticament correcta però que s’ha fer: ¿és viable que cada poble tinga el seu polígon industrial o és millor optar per una alternativa més territorial que local? En aquest sentit, el port de la Martinenca pot ser una peça clau per a reactivar el teixit industrial i econòmic ja no tan sols d’Alcanar sinó del conjunt de les terres del Sénia. Això passaria per una gestió mixta público-privada i que no estiga en mans d’una sola empresa.

hivern de 2012

3


municipal

Els habitatges il·legals s’han de tombar Tribunal Suprem i Jutjat de Tarragona desestimen els recursos de Generalitat i Ajuntament i diuen que cal enderrocar les vivendes de Turov

Redacció

lorafal@gmail.com

L

a sala 2 del Jutjat Contenciós Administratiu de Tarragona exposa que la il·legalitat de la llicència implica la demolició del que s’ha construït. La jutge conclou que “no procedeix” interposar més recursos d’apel·lació contra les actuacions “ni acordar qualsevol altra actuació que no sigui la d’enderrocar l’immoble construït a partir d’una llicència declarada il · legal”. Com a resposta, l’Ajuntament d’Alcanar presenta un últim recurs de súplica al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) perquè assegura que l’enderroc no és una mesura prou motivada per restaurar la legalitat urbanística. Tot i la contundència de la lletrada, el consistori canareu insisteix que el recurs de súplica “no és una tàctica dilatòria. La corporació local té l’obligació d’esgotar totes les vies de defensa”, remarca el regidor d’Urbanisme. Manel Marti afirma que l’ajuntament d’Alcanar ha d’atendre els veïns com a ciutadans i no tancarà la col·laboració ni l’aportació d’informació.

4 hivern de 2012

Per la seua part, el director general d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, Agustí Serra, admet que no hi ha marge de maniobra en el cas Turov i que caldrà tombar les 32 vivendes de la urbanització Serramar considerades il·legals per una sentència que va confirmar el TSJC. Serra recorda que la sentència per la qual es declara nul·la de ple dret la llicència urbanística “és ferma” i que, per tant, “Urbanisme no disposa de cap alternativa, ni mecanisme, ni estratègies per esquivar “. Agustí Serra afegeix que “les sentències estan per complirles, es tracta d’una llicència mal atorgada d’acord amb el que diu la sentència”, encara que ha reconegut que “es tracta d’una qüestió molt sensible”. De fet, els veïns se senten desemparats per les administracions, tot i el primer acostament que hi va haver entre l’Ajuntament i els afectats. Davant la possibilitat que els propietaris denuncien la resta de llicències que no s’ajusten a la llei, la Generalitat recalca que “no es pot anar cap a una sistemàtica de

denúncies i sentències que porten a una situació molt complexa tant per a l’Ajuntament com per la pròpia administració autonòmica “. El que més preocupa ara mateix a Urbanisme és la cinquantena de llicències urbanístiques que, a partir dels informes pericials encarregats per la Justícia arran del cas Turov,

El director general d’Urbanisme admet que no hi ha marge de maniobra i que no havia vist mai tantes llicències mal donades com a Alcanar han descobert que també es van atorgar sota criteris no ajustats a la llei. “Evidentment el que s’ha de fer en el cas d’aquestes sentències és racionalitzar la situació i això comportarà fer una revisió del planejament”, apunta el director general d’Urbanisme. Agustí Serra reconeix que no s’havia trobat mai en tantes llicències mal donades com a Alcanar.

loRafal


municipal

‘Turov’, allò que no surt a les sentències La llicència irregular d’aquesta urbanització es contextualitza en una manera de funcionar mantinguda durant diversos mandats municipals

Redacció

lorafal@gmail.com

Cap a 1989 Batiste Beltran, alcalde d’Alcanar per Iniciativa per Catalunya (IC), va fitxar el tècnic Josep Selgar com a arquitecte municipal, al cap de ben poc li va deixar encarregada a ell en exclusiva l’emissió dels informes favorables o desfavorables de les llicències d’obres (llevat d’obres menors com ara casetes d’estris en sòl rústic, que les informava l’aparellador municipal). Es va establir un horari de visites perquè l’arquitecte municipal atengués consultes dels promotors i tècnics en relació amb els projectes presentats. Aquest funcionament va perdurar en les dues alcaldies de Xavier Ulldemolins (PSC, 1991-1995 i 1995-1999), es va refermar amb la segona alcaldia de Batiste Beltran (Apal, 1999-2003), i Ricard Bort el va heretar l’any 2003, quan es va concedir la llicència anul·lada a l’empresa Turov. Al llarg de tot aquest temps l’Ajuntament va tenir tres regidors d’Urbanisme: Francesc Cid, d’ERC; Josep Beltran, del PP, i Enric Sancho, del PSC. Almenys cinc

persones diferents van ocupar la secretaria de l’Ajuntament. Els caps de personal d’un ajuntament són els alcaldes i fins a 2003 no sembla que cap d’ells canviés aquest sistema de funcionament. Tècnic amb poder Tot allò referent a les llicències d’obres anava a càrrec únicament de l’arquitecte municipal, Pep Selgar, tot i que l’àrea tècnica de l’ajuntament comptava amb un personal divers amb tasques relatives a medi ambient, plans parcials i unitats d’actuació, contribucions especials i expropiacions. Selgar va gaudir sempre de la major confiança i valoració per part dels successius alcaldes i regidors d’Urbanisme. Quan dels projectes que entraven al registre n’hi havien completat la documentació, hi emetia

informe i traslladava els expedients a la Junta de Govern per tal que els concedís la llicència d’obres. Quan l’empresa Turov presenta el projecte redactat pels arquitectes E. Rosales, A. Martínez i J. M. Villarroya, ostenta l’alcaldia Batiste Beltran, d’Acord per Alcanar (Apal). Al cap de poc aquest perd l’alcaldia i l’ocupa Ricard Bort. En aquella època no es van atendre les queixes de la veïna de Turov. La tramitació de llicències d’obres va continuar així fins que cap a l’octubre de 2005 l’alcaldia va contractar un despatx d’advocats urbanistes de Benicarló perquè hi fessen els informes tècnics, i en endavant, també jurídics. Prèviament s’havia modificat en part quan, a cavall de 2004 i 2005, es va reforçar l’àrea tècnica municipal éssent l’arquitecta Dolors Forés.

www.cocemfemaestrat.org

L

’Agència Catalana de Notícies va publicar que els veïns afectats per l’ordre d’enderrocament denunciaran les més de 50 llicències irregulars concedides entre 1997 i 2003, a més de querellar-se contra els membres de la corporació que van aprovar la llicència i els actuals, per no haver informat del cas fins a l’estiu passat.

L’arquitecte Pep Selgar, en una imatge d’arxiu

loRafal

hivern de 2012

5


municipal

Un afectat presenta vuit recursos contra el Castor N’hi ha per a totes les administracions actuants, tant l’estatal, l’autonòmica com l’Ajuntament de Vinaròs per algunes de les concessions a l’empresa Escal, UGS

Redacció

lorafal@gmail.com

U

n dels afectats, simpatitzant de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia (PCDTS), s’ha vingut oposant als interessos de l’empresa promotora ESCAL UGS, i ha interposat vuit recursos judicials, els quals encara no han estat resolts. L’Ajuntament de Vinaròs té pendent un recurs ordinari al Jutjat de Castelló contra l’acord de la Junta de Govern Local, pel qual es concedia llicència d’obres per a la construcció de la planta d’operacions, i contra l’aprovació de l’estudi d’integració paisatgístic.

La resolució pendent contra la Generalitat Valenciana és la que atorgava una concessió administrativa a ESCAL UGS per a l’ocupació i ús del port de Vinaròs. La resta de recursos presentats pel membre de la PCDTS són per acords presos pel Govern de l’Estat sobre l’autorització ambiental integrada de la planta d’operacions. Es tramita davant l’Audiència Nacional, un recurs contra la resolució per la qual s’atorgava la concessió d’ocupació de domini públic marí-

timo-terrestre. Fins i tot, l’afectat ha recorregut el reconeixement d’utilitat pública de les instal.lacions i serveis. La Plataforma del Sénia li dóna les gràcies “per mantenir aquesta lluita judicial contra el projecte Castor i l’encoratgen a continuar treballant en aquesta línia”. ESCAL UGS ha fet les obres i instal·lacions del projecte Castor, però encara no estan en funcionament. Aquest projecte consisteix a transportar gas natural des de la xarxa nacional de gasoductes fins a l’estructura subterrània, mantenirho dipositat en aquest lloc i, quan escaigui, remetre el gas rebut des de l’estructura fins a la xarxa nacional. El Govern de l’Estat el va declarar d’interès estratègic.

J.J. Buj

El veí també ha presentat un altre recurs contra la corporació i la subdelegació del Govern a Castelló per greus defectes en la formalització de les actes prèvies.

La mateixa subdelegació ha rebut un altre recurs per l’expropiació forçosa de la finca afectada. Mentre que el veí també ha portat al jutjat les resolucions del Jurat Provincial d’Expropiació Forçosa de Castelló de fixació del preu just.

Planta terrestre del Projecte Castor al terme de Vinaròs, entre Alcanar i Sant Rafel

6 hivern de 2012

loRafal


medi ambient

Alcanar s’incorpora a la Setmana Bio Les primeres jornades del món rural se celebraren l’últim cap de setmana d’abril, s’hi programaren xerrades i plantades de flora autòctona a Alcanar i les Cases

J.Joaquim Buj

lorafal@gmail.com

Les jornades de medi rural s’han dut a terme els dies 27, 28 i 29 d’abril. El president de la cooperativa de consultors Risell, Andreu Camprubí, oferí una xerrada sobre la possibilitat de recuperar de finques ermes per a destinar-les a

la producció i venda de diversos tipus de verdures o cítrics i també valorar la posada en marxa d’un banc de terres. La idea final és facilitar la incorporació de pagesos joves a l’activitat agrícola, tal i com ja es fa en altres municipis veïns, com la Sénia, poble on s’estan rehabilitant finques d’oliveres. La investigadora de polítiques agroalimentàries, Esther Vivas, parlà de la “sobirania alimentària” i de com els supermercats s’han convertit en l’últim graó d’un sistema alimentari controlat per les

grans corporacions on els pagesos i els consumidors som els que en sortim més perjudicats. Vivas defensa vies alternatives al consum tradicional amb propostes com les cooperatives de consumidors, en creixement a les àrees metropolitanes. Les dos xerrades es van programar a l’edifici de Serveis Agraris. Les plantades d’espècies autòctones foren a l’ermita del Remei, el diumenge 28 i l’endemà al final del passeig marítim de les Cases, a la zona de Roca Tallada.

J.J. Buj

L

a regidoria d’Agricultura de l’Ajuntament d’Alcanar ha aconseguit que aquestes jornades formen part de la Setmana Bio per l’Alimentació Ecològica de Catalunya, que té lloc del 26 d’abril al 4 de maig. Aquest esdeveniment coincideix amb BioCultura Barcelona, que actualmente és la cita anual més important del sector professional ecològic al país i a tot l’Estat espanyol. La fira forma part d’aquesta Setmana i és un dels seus actes més destacats. “Formar part de la Setmana Bio ens permet tindre una important difusió de les activitats que fem a Alcanar i, sobretot, entrar en una plataforma de contactes i actuacions que, en un futur, ens puguen donar valor afegit als nostres productes”, manifesta a Lo Rafal el regidor d’Agricultura i Medi Ambient, Josep Maria Sancho.

La incorporació a la Setmana Bio pretén posar en valor els productes locals

Espai patrocinat per l’Ajuntament d’Alcanar loRafal

hivern de 2012

7


història

“El funest Bernalte”: forasters vindran... Un músic, compositor i periodista risple i mordaç, Àngel M. Sancho Suñer (aprox. 1863 – 1945), es feia creus que Alcanar hagués caigut en mans de vinarossencs

Agustí Bel

agusti_bel@yahoo.es

D

el seu matrimoni amb Catalina Ferrer –la lletraferida ampostina que exercí de mestra a Reus, Cartagena, Madrid, Barcelona, Tortosa, Castelló i Alcanar– nasqueren quatre filles: Àngels; Glòria, bibliotecària de Sallent; Matilde, mestra de Castellar de n’Hug; i Loreto. A mitjan febrer de 1924, quan baixava amb una d’elles al xalet de les Cases on passaven llargues temporades, el cavall se’ls esbarrà. Espantada, Catalina va saltar de la tartana a la carretera. Va morir a l’acte. A Sancho, que concebria després els poemes d’Átomos (Biblioteca Terra Nostra, 1928), li clamaven per les hipèrboles i algun sarcasme que suscitava incomprensió: «em passa amb Alcanar igual que amb la dona, que com més estimada sol ser, més desdenyosa», es lamenta a l’abril de 1900. Però no estripa les cartes: «aquest poble de les meues eternes recances», diu, «està demostrant fins a l’evidència que té cor, encara que calga refinar-lo»... Amb ironia coent: «Alcanar tiene perfumes, / suave clima y claro sol; / lloro si de Alcanar marcho, / río cuando a Alcanar voy». El 25 de novembre de 1902 publicà al Diario de Reus un relat d’humor gòtic. “Semi-històric”, deia ell: Danza macabra. La nit de les Ànimes, un pagès i el secretari

8 hivern de 2012

de l’ajuntament passegen per les afores del poble. A les 12 tocades, uns focs follets els anuncien la proximitat del cementiri. Acte seguit, els surt una dansa d’esquelets humans. Un els pregunta per l’alcalde. Li contesten que és Lías. “Deu ser que Alcanar ha crescut molt i s’ha confós amb Vinaròs”, pensa l’altre. I el segon alcalde? Forner Picasó, un altre vinarossenc igual que Bernalte (el jutge municipal), Fresquet (el secretari del jutjat) i Homs (el dipositari de l’ajuntament). La carcanada es fa compte que “tots els càrrecs polítics han recaigut en fills de la ciutat agregada”; però, i la resta? El notari encara és un Figueres canareu? Tampoc: és un tal Camprubí, “un robí partit per gala en dos”... perquè la seua dona “també exerceix, ajuda al seu marit a ser dipositària de la fe pública”! Al 1900 havia mort de sobte el secretari de l’ajuntament, Emili Giménez. L’hi substituí Joan Batiste Bernalte Forné, un advocat vinarossenc amic del nou alcalde Manuel Lías Chuliá. Tres anys després, amb la seua llicenciatura en dret de 1880, Bernalte desbancà del càrrec de jutge municipal el fill de Lluc Beltran, “capitost honorari del bàndol carlo-integrista”. Els manolistes per interès –o per temor,

ja que els seus contraris rebien no poques bastonades– es vantaven de dominar el secret per a captar vots: “saber eixugar a temps una llàgrima, donar un bon consell, fer una bona acció”... Un clientelisme amb tots els ets i uts que s’omplia la boca amb la “moralitat administrativa” del seu partit liberal enfront dels atalayuelistes reaccio-

Els manolistes gallejaven de dominar el secret per a captar vots naris o “santons del Cossi Canareu” que, incapaços des del 1899 de vèncer Lías a les eleccions, l’havien denunciat davant del governador civil. El cacic rendista es presentava com “un home prestigiós [...], ric en béns de fortuna i sobrat de bona voluntat”, que “tingué la sort d’encarnar i simbolitzar les justes aspiracions de la massa general de la població”. En realitat, enviava guàrdies a Badalona amb l’encàrrec de pagar “el viatge, jornals i la resta”, perquè vinguessen a votar-lo, als canareus que hi havien emigrat però encara figuraven al cens. I els diners que Lías tenia escampats en préstecs per a guanyar vots pujaven tant com els deutes municipals pels costos de l’ensenyament primari.

loRafal


història

Geira manejava el motor de vapor del pou de Codorniu. La nit del 31 d’agost de 1902, la partida de la porra l’enxampà a la plaça i l’apallissà. Ell es presentà sanguejant a casa de l’alcalde foraster, que el despatxà a caixes destemplades. En sortir l’hi esperaven els galifardeus del prestamista, que el deixaren fet un eccehomo i amb una ganivetada a la cuixa. Sort del coratge de Geira: guerriller durant sis anys prop de Santiago de Cuba, hi havia travessat voluntari, al llom d’un cavall desenfrenat, tot un campament de mambises. Malferit, encara encertà a fer-li una cara nova al guarda de camp que encapçalava la càfila. En rodolar ambdós per terra, el veterà de guerra hi replegà un ganivet i li infligí diverses ferides, una de molt greu a la panxa, ans de poder fugir mentre cinc o sis pinxos l’acaçaven a trets, carrer del Forn amunt. Es va salvar de miracle, en gitarse mig dessagnat a la foscor d’un brancal. Li havien robat la petaca, el mocador de seda que duia al cap, el de butxaca amb diners a la punta i el rellotge, record de Cuba. Aquests últims els trobaria la Guàrdia Civil en mans dels esbirros de l’alcalde, mentre Geira romania trenta-vuit dies convalescent. Qui va ser processat pels fets d’aquella nit, però? Sorprenentment, només el pobre Antoni Gei-

ra, que a més es va quedar sense els testimonis que havien de declarar en favor seu al juí. Sancho mirarà de riure per no plorar: “Hoy soy un ángel caído / cual es también Alcanar”, convertit en un “paraíso decadente / turbado por la serpiente / de la política loca. / De este pueblo sonriente / ya a su fin la dicha toca”. I acusarà: “Dice la pública voz / que la malhadada hoz / que ha segado sin piedad / aquí la felicidad / procede de Vinaroz” (1905). Escrivia “en el tranquil retir” del “dolcíssim gabinet” de la seua casa pairal, o bé al Café Fonda del Comercio (després Caramelo?) amb finestra al jardí/saló de ball d’on arribava una animada música d’acordió amb acompanyament de bombardins. Al juny de 1908 celebrarà el triomf de Solidaritat Catalana. S’hi havien aplegat momentàniament gent tan diversa com regionalistes, carlins i republicans. Volien foragitar aquella vergonya que venia de la carretera

de l’Estació enllà: “l’opressió d’un alcalde foraster sense antecedents que, a l’ombra del caciquisme, ha tractat aquest poble pacífic de país conquerit”. “Fora la forasteralla!”. I els solidaris aprengueren que, si no t’arronsaves, podies impedir que et colguessen d’arena per sempre el codolar del Marjal imitant les platges urbanes vinarossenques; o que amb el pretext d’un hotel figurat “remodelessen” la Serreta canareva amb mostres de carrers i setis com al camí de l’ermita de Sant Sebastià; o que s’especulés amb solars al verger de les Ànimes per a fer-ne un cau o fiasco “comercial” amb aparcament subterrani igual que la plaça de la Constitució de Vinaròs; o que t’assolessen la cisterna del Vall com van fer allí amb el monumental convent de Sant Francesc, o que... Sancho i companyia es van convèncer que Alcanar no entropessaria mai de la vida amb la mateixa pedra.

Cedida per Mercè Cid Martínez-Aguado

Davant d’escàndols així, acabarien plantant-li cara igual carlistes que republicans: intel·lectuals indòcils com Àngel Sancho, que titlava Bernalte de “funest” alter ego de l’alcalde; Josep Sancho de Corona i el barrinaire Agustí Bel Sancho, a qui Lías empresonà per haver-li cantat la canya durant les curses de cavalls de Sant Antoni; activistes carlins com el director de banda i mestre d’escola protestatari Francesc Codorniu Forner, o el seu criat Antoni Geira Forcadell...

Sancho, un tradicionalista outsider i avançat al seu temps, també ensenyava a tocar el piano

loRafal

hivern de 2012

9


Ens hem renovat. Vine els dijous i divendres: 5 montaditos + copa de vi o refresc per només 5€

Centre docent d’educació infantil homologat pel Departament d’Educació, ressolució febrer 09, codi 43011662

Av. Constitució s/n 977 730 651 - 669 454 217 Alcanar 43530

Qualitat BURGUER SANDVITXERIA 20 anys de

hivern de 2012 10 Miquel Figueres, 6

T’HO PORTEM A CASA

977 73 25 33

de dimarts a diumenge

loRafal


cuina i cultura

Les altres vides de la taronja El cítric és a Alcanar una qüestió de cultura i economia, d’alimentació per partida doble, ja que suposa un cultiu que centra el paisatge i les inversions de moltes famílies

Toni Matamoros

tonimatamoros@gmail.com

L

C.F.

es perspectives del cítric i en general del camp no prometen millorar, per tant les opcions són clares: abandonar els cultius massa menuts perquè siguen rendibles; vendre a Internet; buscar padrins per als arbres o intentar donar valor afegit a la fruita. Totes són vies bones i cadascú ha de trobar el seu camí per donar sortida a una situació que segurament cada any anirà empitjorant. El principal escull que es troba el municipi d’Alcanar, pel que fa a la producció de cítrics sostenible, és el minifundisme crònic que pateix i que no té remei, tothom pensa que la seva terra val a pes d’or i la realitat és que ara la terra només té el valor sentimental que li vulguem donar.

Pel que fa a la primera via, és la més fàcil i no requereix treball o despeses, utilitzar el prat per anar a fer la paella del diumenge. Cada vegada més s’estan arranjant casetes velles per poder-hi passar els dies de festa, tot i que la normativa urbanística posa tots els impediments possibles, un Pla General d’Ordenació Urbana que s’hauria d’adaptar a una realitat no fa perillar el paisatge. Quant a la venda, ja hi ha com a mínim sis empreses que envien taronges fresques per comanda per Internet. Malgrat que encara és marginal, permet cobrir despeses. Un parell de desenes d’empreses familiars venen directament als mercats, principalment de les comarques de Tarragona i Barcelona. Finalment, de la via de l’apadrinament d’arbres se n’està parlant, però no hi consta cap empresa que s’hi dedique. Consisteix en què la gent de fora del municipi pague per la fruita que personalment podrà collir, quan vulgue, i és molt interessant ja que porta implícita la visita turística a la zona. Donar valor afegit a la fruita és un tren que l’empresariat ja ha perdut: fabricar sucs, melmelades o dolços a l’engròs requeria algun emprenedor fa anys. A Lo Rafal es va proposar una fira dedicada la taronja fa entre 15 i 20 anys. A l’artesania potser hi anirem tornant tal com estan les coses.

LA RECEPTA Confits de taronja amb xocolata (per a 4 persones) 4 taronges grans i madures 250ml d’aigua 250g de sucre 1 tauleta de cobertura de xocolata 1 cullerada de mantega Escorrem les taronges, les buidem de la polpa i també traiem una mica la part blanca de la pell. De la pell que queda en fem tires d’un centímetre d’ample per cinc de llarg. Les posem en un caçó, les cobrim d’aigua i ho fem bullir 2 minuts, les retirem i les escorrem. Paral·lelament, en un altre caçó posem a coure l’aigua i el sucre per fer un almívar no gaire espès; quan estigue llest afegim les tires de pell de taronja i ho deixem al foc 30 minuts. Després retirem les tires una a una i les posem separades damunt d’una superfície llisa i freda. Finalment, desfem la xocolata amb la mantega al bany maria i hi suquem la meitat de cada tira de pell i ja ho podem posar en una safata a la nevera, perquè queden ben dures.

Artesania amb pell de taronja

loRafal

hivern de 2012

11


oficis i costums

Gironi, un enamorat del ‘monte’ A Juan Bautista Geira Juan (Gironi), el podríem definir com un treballador polifacètic. També va ser extra al film El Cid i voluntari quan la tragèdia del càmping dels Alfacs

Vicent Matamoros/Ramon Adell vmatamor@xtec.net

Q

uina va ser la teua primera experiència en el món de l’agricultura? Quan jo era menut, amb els pares ja anàvem a plegar olives a estall i mos deixàvem l’escola. La primera vegada que hi vaig anar va ser al Mas Sant Jordi, que està dalt de l’Ametlla de Mar. Anàvem mon pare, ma mare, i les famílies de la Roseta del Ros i del tio Agustí de la Tequera. Allí vam estar quatre mesos. Per davant de la porta del mas passava el Camí dels Bandolers, això feia que tinguéssim problemes amb els gitanos, perquè deien que tenien dret de pas. Mon

pare i el tio Agustí feien ullastres i de quan en quan venien amb el carro a portar-los a vendre a Alcanar. Els pagaven a pesseta l’ullastre. Aquesta va ser la meua primera experiència en el món agrari. Vaig anar a l’escola al ‘Palacio’ i a quart curs vaig sortir de l’escola i durant el dia treballava per a Federico Gil i son germà, Josep Gil, traient planter i em guanyava el jornal als 15 o 16 anys, això ho compaginava anant dos hores cada nit a l’Academia Almi per aprendre les quatre regles i una mica de cultura.

Com és que vas anar a treballar a l’emigració? Les terres pròpies donaven poc, fèiem planter, però per guanyar algun diner més havíem de sortir del poble. Un dels treballs que anàvem a fer era collir olives. A més del Mas Sant Jordi, com he dit abans, vaig anar també a la Granadella, a les Garrigues, Llardecans i Flix. Quan veníem de l’oliva teníem el planter per vendre i la gent anava a engarçonar. No paràvem de treballar i sempre invertíem: un solar, una finqueta, una caseta, cobrir el solar... En aquella època, el planter va ajudar econòmicament a la gent, perquè moltes cases del poble en feien.

V.M.

També vaig anar a veremar a França, allí el nostre treball era treure el raïm al remolc, portant-lo al coll, amb un recipient que es deia bol, que portàvem penjat a l’esquena amb corretges i quan arribàvem al remolc, decantàvem el coll i el raïm queia dins. En un principi, dormíem al mas damunt la palla, després ja vam tenir matalassos. Guisàvem amb llenya. Tens un bon record del treball a França? No tinc cap de queixa de l’emigració a França, tenia el menjar, el dormir, dret de metge i em van pagar el que vam estipular i, al jubilar-me, em van donar uns paga única per haver treballar a França. També vaig anar

Juan Bautista Geira a la finca d’oliveres amb el Montsià al fons

12 hivern de 2012

loRafal


oficis i costums a treballar a la Camarga francesa on teníem dos mesos de contracte, i mes i mig el dedicàvem a collir pomes i després quinze o vint dies de verema. A França, en acabar la campanya ens pagaven en metàl·lic, en francs, i un els viatges, com el canvi de moneda estava més alt a Espanya, vam passar els diners francesos per la frontera, però com ens regiraven perquè no traguéssim capital de França, vaig amagar els diners que portava, unes 30.000 pessetes al canvi, darrera d’un espill, entre el vidre i la fusta i, en arribar a Barcelona, a l’estació de França, els vaig canviar. Fent-ho així vaig guanyar unes 3.000 pessetes més.

A mi m’agrada molt este camp. Hi ha una caseta on abans s’hi quedaven i, quan desermaven la terra, plantaven patates i a vegades s’hi estaven quinze dies o un mes.

Les varietats d’olives que tinc aquí dalt són sevillenca, ramelleta, patrona o llumeta, morrut i nano. Jo cullo olives per menjar i fer oli. Faig un parell de parades per fer oli per a casa, i les que em sobren, les venc. Tota la vida he fet oli per a casa. Faig olives trencades i senceres. Les trencades les faig amb olives verdes nanes, i les patrones i sevillenques les poso senceres. Aquí hi ha tanta tranquil·litat que sents quan el veí tus o esternuda.

V.M.

Has fet servir mètodes tradicionals de caça? Llavors hi havia molts conills i paraven rateres i n’agafaven, i tords, a les piquetes. La carn la treien de la caça. A la finca tinc una piqueta, l’omplo amb 25 litres d’aigua i els pocs senglars cada dos o tres dies se la beuen, també hi beuen els moixo-

nets. Abans hi havia molta caça de conill i perdiu, però ara s’ha perdut. Per la muntanya abans pasturaven més d’un centenar de cabres blanques, que s’estaven al mas de Mulet, es menjaven les mates i feien senderes, la qual cosa ens facilitava poder anar per la muntanya. Ara les senderes ja s’han perdut, només queden les de la part baixa de la muntanya, que fan els senglars. Ara aquí imperen els senglars i els tords que van de passada. Tinc el bancal ple dels clots que fan els senglars.

V.M.

Era complicat el viatge? Per poder entrar a França havíem d’anar primer a Tarragona a fer-nos el passaport. A Figueres mos feien una revisió mèdica i allí passàvem quasi tot el dia, després pujàvem al tren per anar al nostre destí. El viatge d’anada i tornada amb tren el teníem pagat, però, algunes vegades, anava el tren tan ple. que vam haver de fer viatge sense poder seure i haver de dormir gitats per terra, al passadís.

Com és la teua finca al ‘monte’ i què hi fas? El Montsià era un coto del rei i van anar donant trossos al marquès que, els cedia a la gent, si els desermava, els treballava i pagava un cens. Així es va convertir la muntanya del Montsià en zona de conreu. Aquest sistema de propietat passava de pares a fills. Aquestes finques no es poden vendre perquè pertanyien al maqués i ara a Marcoval. Ma cosina tenia una finca a la zona del Mas de Mulet, se la va deixar i, com si als quatre anys d’estar perduda no l’agafes, torna al propietari, per això jo em vaig decidir a agafar-la. Són feixetes de oliveres i garrofers.

Juan Bautista davant de la caseta del monte

loRafal

Gironi ha caçat a la piqueta

hivern de 2012

13


Alcanar en imatges

En honor a la dona Fotografies: Aula de fotografia d’Alcanar

Miguel Llagostera - “Quin mal de cap”

Carmen Millán - “La seva mirada”

Ramon Esteller - “Carme”

Xavi Garcia - “Expressió”

14 hivern de 2012

loRafal


Alcanar en imatges

L’Aula de fotografia ha fet una exposició per celebrar el 8 de març amb el propòsit d’exterioritzar la idea que tenim en tancar els ulls i pensar amb l’esplendor de la Dona. El projecte va nàixer de la petició de la regidoria d’Acció Social i Ciutadania al novembre de 2012. Des de llavors la proposta ha agafat força i adeptes compromesos per la causa.

Juan Manuel Fernández - “ Remembranç”

Àngel Ullate - “La dona. Enamorar-se és una etapa, estimar és una opció”

loRafal

Robert Garcia - “Font de vida”

Adrià Reverté - “Coqueta”

Prenent el sol damunt dels còdols

hivern de 2012

15


recerca

Me’n contes un altre, iaia? Júlia Agudo Reverter guanya enguany el Premi Reginó de recerca en temes de gènere, un guardó que atorga l’Institut Català de les Dones (ICD) de la Generalitat de Catalunya

Júlia Agudo/Vicent Matamoros lorafal@gmail.com

base prou àmplia de contes a partir de la qual començar l’anàlisi. Quins aspectes destacaries del treball que vas fer? Buscar el títol, la trama, els personatges o la situació espaciotemporal va ser pot ser el més fàcil de cada conte, però després ens endinsàvem en preguntes més complexes. Quina és la moralina d’aquest conte? Quina intenció té? Quin és el paper de la dona? I el de l’home? Hi ha violència? Quin paper hi juga la religió? Aquestes darreres preguntes són el que destacaria d’aquest treball en el tema de l’anàlisi. Després però hi ha aspectes que no es poden analitzar així, però que no deixen de ser importants. Aquest els vaig anar descobrint poc a poc al llarg de les

Cedida

Així podria començar qualsevol conte dels que m’han contat. La literatura és un tema que m’ha interessat des de sempre, fins i tot abans de saber què era, diu Júlia. Des de ben menuda m’omplia el temps lliure a les tardes d’estiu i em feia companyia a les llargues nits d’hivern. No puc passar sense llegir. Aquest és un dels motius pels quals he triat aquest tema. Dins de tot el mar de literatura que m’envolta des que puc recordar, jugava en un estudi ple de llibres on els meus pares em llegien contes o, les iaies em contaven històries per a fer-me menjar o bé per a fer-me dormir… així que els contes i els llibres sempre m’han acompanyat i han format part natural del meu entorn, per això m’agraden i me’ls estimo. Molts anys després, ja de gran, ma iaia a causa de l’esclerosi múltiple ja no pot recordar algunes d’aquestes històries que em va contar. S’ha fet de nit al país dels seus contes, per això ara els he anat a buscar pel nostre poble que els hi va ensenyar, per tornar-los-hi i fer-li una memòria de paper, perquè no es perdin mai més. Aquest treball per a mi era un reconeixement a totes aquelles persones que m’han fet estimar la literatura.

D’on vas treure la informació per fer el treball de recerca? La informació la vaig treure directament o indirecta de la gent gran del nostre poble. Des de ja fa alguns anys, la meva tutora, la Sefa Reverter, havia anat recollint els contes que els iaios i les iaies d’Alcanar explicaven als seus néts, aquesta va ser una base fonamental, però alhora volia millorar-la tot el possible amb enregistraments audiovisuals d’altres contes. Per aconseguir-ho vaig buscar les/els informants que ampliessin la meva llista inicial. Finalment van ser tres dones grans, la Sole o sa mare de la Sefa , entre elles , qui em van aportar la seva coneixença i una visió prou diversificada del folklore canareu. Després de fer això finalment vaig tenir una

Cedida

“H

i havia una vegada... en un poble que es deia Alcanar una dona molt velleta, velleta, que sempre anava contant històries als xiquets...”

Júlia Agudo durant el lliurament del premi Reginó amb la presidenta de l’ICD i el conseller Mas-Colell

16 hivern de 2012

loRafal


recerca

Quants de premis has obtingut amb els teus treballs? En la desena convocatòria dels Premis Ramon Calvo Fundació Caixa Tarragona de recerca i investigació, el treball Me’n contes un altre, iaia va resultar guanyador en la categoria de la branca humanística i social. En aquest certamen participaven altres alumnes de secundària de les Terres de l’Ebre. El premi tenia com a objectiu retre homenatge a la figura del ja desaparegut Ramon Calvo, professor i fundador de la Casa de Cultura de Deltebre i estava orga-

nitzat per l’ Institut de Deltebre amb la col·laboració de la Fundació Caixa Tarragona i l’Ajuntament de Deltebre. El treball també va ser escollit per l’Institut d’Alcanar per a participar en la 31ena edició dels Premis de Recerca Jove, que atorga la Generalitat i del qual també vaig ser una de les guanyadores. A més, va ser el millor treball en la tercera edició dels Premis Reginó sobre temes de gènere i de les dones. La presidenta de l’Institut Català de les Dones, Montse Gatell, va ser l’encarregada de lliurar el guardó, al qual havien optat un total de 22 projectes. Què fas actualment? Després d’acabar el batxillerat humanístic a l’Institut Sòl-de-Riu, vaig començar els meus estudis universitaris. Aquests m’han portat a la Universitat Autònoma de Barcelona, on estic cursant un grau mixt de Llengua catalana i anglesa. Vaig escollir aquests estudis ja que combinen tot allò que sempre m’ha agradat, l’estudi de la Llengua i la Literatura catalanes i també de l’Anglès, una llengua imprescindible avui en dia.

Parla’ns dels teus estudis a Alcanar. L’ensenyament obligatori, des de que vaig entrar a pàrvuls, l’he passat al CEIP Joan Baptista Serra i després a l’Institut Sòl-de-Riu. La gran majoria de mestres i companys de classe eren del poble, això creava un vincle molt especial de confiança i seguretat difícil de trobar en qualsevol altre lloc. Al llarg dels anys aquesta sensació no va canviar i encara avui en dia, quan em trobo amb alguns dels meus mestres i professors pel carrer, guardo una gran sensació d’admiració i respecte per tots aquells que van fer que tant jo com els meus companys passéssem uns anys increïbles en aquests centres. Cedida

entrevistes amb les diferents iaies. Qualsevol persona pot agafar i llegir un conte, això és una cosa, que una persona amb tota la seva passió i emoció te l’expliqui , és una cosa completament diferent. La importància dels gestos, les mirades, l’entonació, la paraula justa per a cada un dels oients. Això és un dels aspectes que destacaria del treball ja que encara li dóna més importància a allò que no hem d’oblidar mai, els contes malgrat trobar-los per escrit estan fets per ser contats, per ser viscuts de viva veu, sentint com el narrador acaricia cada una de les paraules. En això recau una de les claus del conte.

Cedida

Cedida Cedida

Visita cultural de l’assignatura d’història de l’art

Guardonats al premi Ramón Calvo Fundació Caixa Tarragona de Deltebre

loRafal

La iaia contant un conte al néts

hivern de 2012

17


recerca

Memòria oral sobre la Guerra Civil, a Alcanar El treball de recerca es presenta el divendres 10 de maig a les 19 hores, a la Biblioteca pública Trinitari Fabregat dins del cicle de xerrades Cultura Viva

Ma. Helena Fibla Reverter

G

ràcies a l’Ajut per a la Recerca Etnològica a les Terres de l’Ebre que el Museu de les Terres de l’Ebre va concedir l’any 2010 a l’Associació Cultural “Lo Rafal” d’Alcanar, s’ha elaborat un treball de recerca amb l’objectiu principal de conèixer com es va viure la Guerra Civil Espanyola de 1936 al municipi d’Alcanar. El treball es basa en els testimonis recollits mitjançant una sèrie d’entrevistes realitzades a habitants d’Alcanar que visqueren en primera persona el temps del conflicte bèl·lic, i també a descendents de canareus i canareves que ja no hi són, però que, durant la Guerra Civil Espanyola van patir els seus efectes. Tots ells expliquen les “històries de guerra” que tots hem escoltat algun cop dels nostres familiars, aquells familiars que “sempre parlaven de la guerra...” Aquest treball vol fer un petit homenatge a totes les persones que van viure aquells fatídics temps, de manera que les seues vivències no quedin en l’oblit. Amb la finalitat d’obtenir un treball objectiu, en un dels temes de la nostra història contemporània més recent, en què és molt fàcil caure en la subjectivitat, les persones entrevistades reflecteixen diferents tendències polítiques, diferents posicions socials, diferents formes de vida, i també vivències especials dins de la societat canareva d’aquells moments.

18 hivern de 2012

Aquest treball no és un estudi sobre els fets històrics, sinó un dibuix de la societat d’Alcanar durant la Guerra Civil Espanyola. No us permetrà entendre el conflicte ni l’actitud que hi van tenir algunes persones, principalment, perquè no es pot entendre. Però si que us permetrà conèixer algunes de les característiques del dia a dia a una població com Alcanar, en temps de guerra, i que són dades que no solen descriure’s als llibres d’història. A grans trets, la informació recollida en les entrevistes versa sobre diferents temes: la situació de la societat canareva abans del conflicte; la sensació de temor que bona part de la població tenia i les actuacions criminals que es repetien durant els inicis de la guerra; la situació en la qual va quedar el poder municipal; l’atac a tot el religiós; la presència de refugiats; experiències de joves canareus que van aconseguir tornar vius del front; la construcció de les fortificacions de defensa a la costa canareva; els llocs que s’utilitzaven per refugiarse; l’escassetat de menjar i productes de primera necessitat; l’arribada de l’exèrcit nacional a Alcanar i la presència dels soldats a la població; i en menys profunditat, aspectes relacionats amb la postguerra, un període que no recull el present treball, perquè el temps de postguerra a Alcanar, per la seua dimensió i importància, necessita d’un altre treball de recerca específic.

loRafal


recerca

Els itineraris de Cruïlla comencen més prompte La propera ruta serà el 12 de maig a la Penyablanca i la Serra Seguera de Xert. Enguany hi haurà un sorteig entre les persones que participen a més passejades

Redacció

lorafal@gmail.com

ralla que envoltava el nucli antic d’Alcanar. La segona proposta del Centre d’Estudis Seniencs ens durà a la Torre de Martí. Tancaran els itineraris del mes d’agost, el Centre cultural Traiguerí, amb un recorregut per les restes de les muralles de Traiguera, a més d’una estada per les oliveres mil·lenàries de l’Arion a Ulldecona. L’Associació de veïns Camí Vell ens mostrarà les casetes de volta trabada que hi ha al pla de Peníscola, al

mes de setembre. Les darreres cites de la temporada ens portaran a la capital històrica del Maestrat,Sant Mateu, i a Santa Bàrbara on es farà un itinerari en carro. Una vegada realitzat tot el programa se farà un sorteig entre les persones que hagen participat a més rutes. Hi haurà una butlleta, adjunta al material promocional, que haureu d’anar a segellar cada vegada que participeu en algun dels itineraris proposats. El premi és un lot de productes dels pobles que formen les Terres de Cruïlla.

J.J.B.

E

l grup Terres de Cruïlla, al qual pertànyem el Centre d’estudis Lo Codolar de les Cases i l’Associació Cultural Lo Rafal, ultima la quinta edició dels itineraris pel patrimoni del Montsià i el Baix Maestrat que, en aquesta edició, avança el seu calendari. La primera sortida de la temporada fou el Divendres Sant a Mas de Barberans, on la ruta va permetre conèixer les diferents fonts d’aigua natural que abasteixen el poble. Alguns dels membres de la Comunitat d’Usuaris d’Aigua de Mas de Barberans van acompanyar els excursionistes per explicar-los d’on prové l’aigua de les fonts naturals i com es tracta per al consum de boca de la gent de la població. També farà referència a la canalització de l’aigua, en aquest cas del riu, la sortida a la Sénia el dia 9 de juny, a la qual en seguirà una altra el 13 de juliol a Sant Rafel del Riu i el barri Castell. La major part de rutes es concentren durant el mes d’agost. El primer cap de setmana, la cita serà a Rossell i, per festes d’Agost de les Cases, al municipi d’Alcanar. En aquesta ocasió, hem avançat la data i sortim des del Mirador de la Guardiola de Sant Carles de la Ràpita, des d’on s’aniran visitant algunes de les torres de guaita (torres del moro) situades al llarg d’Alcanar Platja fins a arribar a la Torre del carrer Nou, l’únic vestigi que queda de la mu-

La Font del Bosc a Mas de Barberans

loRafal

hivern de 2012

19


patrimoni

El qui i el per què de les pintures de l’església Les petxines de la cúpula i les llunetes laterals de l’absis conserven les pintures originals amb què les van decorar en construir-les. N’hem descobert l’autor

Agustí Bel

agusti_bel@yahoo.es

E

n cadascuna de les quatre petxines sobre les quals s’alça la cúpula hi ha un evangelista – Mateu, Marc, Lluc i Joan– amb el seu símbol respectiu: un home, un lleó, un bou i una àliga. També són del segle XIX les pintures de les llunetes laterals de l’absis: la de l’esquerra representa la imposició de la casulla a sant Ildefons, i la de la dreta l’aparició de la Mare de Déu de la Llet a sant Bernat (la lluneta frontal, amb l’escena evangèlica Deixeu que els xiquets s’atansen a mi, fou pintada després de la Guerra Civil). Però les pintures antigues no estan signades. Qui les va fer? Per a resoldre l’enigma ens hem de traslladar a l’Onda de mitjan segle XIX. Aquesta vila de la Plana Baixa acollia una indústria puixant que s’afanava a produir paviments de rajoleria de la major qualitat i bellesa. Entre 1840 i 1889 n’hi hagué tres fàbriques: La Valenciana, La Nueva i La Esperanza. Aquesta última, dels germans Castelló Sales i Francesc Muñoz, comptava amb 40 operaris i fou premiada a les exposicions de Saragossa de 1881 i de 1888. Com que La Esperanza s’havia dedicat anteriorment a la fabricació de pisa, un grapat d’artistes ceràmics hi treballaven, bé a sou de l’empresa, bé com a usuaris dels seus forns mitjançant contractes eventuals. Entre aquests últims professionals inde-

20 hivern de 2012

pendents que hi feinejaven per encàrrec i en exclusivitat destacà l’onder Alexandre Sol Gàlver. A aquest pintor ceramista, elector de diputats a Corts l’any 1868, se’l suposa autor de diverses produccions de plafons florals, amb el repertori fitomorf i el tractament naturalista del dibuix originals de La Esperanza. Sol també signaria el retaule del Santíssim Salvador i la Samaritana que es conserven al Museu de la Ra-

Les esglésies de la Sénia i Peníscola també les havia pintat Sol jola d’Onda, realitzat als forns de la mateixa fàbrica. Se li atribueixen el Santíssim Salvador de l’ermita d’Onda (actualment també al mateix Museu) i la Mare de Déu de l’Esperança del rètol de l’empresa a la plaça del Raval d’Onda, tots ells elaborats pels volts de l’any 1885. Alexandre Sol esmerçà els mesos de juliol, agost i setembre de 1881 a executar les pintures de la parroquial canareva. Aquesta feia poc que havia vist enllestida la seua ampliació neoclàssica i, per la festa de Sant Miquel, va poder lluir “l’efecte sorprenent dels quatre evangelistes pintats a l’oli, amb bona perspectiva que embelleix sobre manera la nostra església parroquial”, en paraules d’un corresponsal encomiàstic. No debades les esglésies de la Sénia, Peníscola i la

Vall d’Uixó, entre d’altres, també les havia pintat Sol. Durant la seua llarga estada a Alcanar l’artista onder, sense perdre mai la simpatia que traspuava el seu posat franc i lleial, havia sabut complir religiosament més i més compromisos. Entre ells, el llenç pintat a l’oli que representava el bateig de Jesús i ja es podia admirar en un dels altars del temple. Els seus clients canareus en van quedar tan complaguts, que l’any següent li encarregaren un parell de quadres a l’oli de dimensions extraordinàries: el primer mostraria el Sant Sopar; l’altre, el Lavatori, en memòria de la lliçó d’humilitat que Jesús donà als apòstols en rentar-los els peus. A mitjan juliol de 1882 anuncià que ja els tenia acabats. “Magnífics”, diria tothom. Per cert: algú sap on paren? Gràcies a la ignorància d’uns iconoclastes eixelebrats, en canvi, les pintures de les llunetes laterals acrediten encara qui era l’amo d’Alcanar en aquell últim quart del segle XIX. Si Ildefons d’Aiguavives i de León ja es tenia per descendent, per línia materna, de la família de santa Teresa d’Àvila... no degué ser gens casual que les escenes de l’absis commemoressen els sants dels dos patriarques de la nissaga documentats a Vinaròs: Bernat Aiguavives (mitjan segle XVI) i Ildefons (s. XVII-XVIII, pare del primer Aiguavives que residiria a Alcanar).

loRafal


J. M. Gombau J. M. Gombau

Segons una antiga llegenda, l’any 665 a sant Ildefons, bisbe de Toledo, la casulla la hi va donar la Mare de Déu

L’abat Bernat de Claravall (1090-1153), sant cofundador de l’orde monàstic cistercenc

Els quatre evangelistes representats a les petxines

loRafal

hivern de 2012

21


opinió

Les politiques d’aparador, arreplega-les És molt important per a la credibilitat de les persones que ens representen, a l’estament públic, donar resposta a les inquietuds i demandes dels veïns

Andreu Queralt Balagué

Q

uan una institució com l’Ajuntament, on estan representades les sensibilitats electorals del municipi és dedica sistemàticament a ignorar una vegada i un altra les suggerències en forma d’instàncies dels veïns del poble ens trobem davant de un sistema partidista, personalista i intolerant dels seus dirigents. Avui la realitat política i social d’Alcanar es veu degradada a la servitud “dels que manen”, obviant els principis bàsics de la democràcia, servei, transparència i honestedat. La llibertat d’expressió , un element de prosperitat per la millora de la democràcia s’està vulnerant dia sí dia també. El poble és com un esser viu que necessita créixer i respirar amb llibertat. No podem caure en el tòpic de que tots els polítics són iguals. Hem de matisar les virtuts i defectes de govern i oposició. Cal obrir el de-

bat, sobre la realitat actual, 2013, sense temor. M’agradaria explicar-vos uns fets, on els mateixos lectors podran tindre la seva pròpia opinió. Davant l’arranjament del nou pàrquing enfront de l’oficina de correus al juliol del 2012 i amb les idees dels veïns se’m proposa fer una instància, sempre en positiu, sobre un problema de salut pùblica. Registre de entrada 3635 de data del 8/8/ 2012/,on fa referencia a la possibilitat de la neteja completa de l’esmentat solar, donades les creixents senyals de rates i brutícia. Sol·licitant el compliment del reglament municipal de salubritat i higiene donada la freqüent visita dels ciutadans amb els seus gossos, fet que provoca l’acumulació d’excrements i males olors. Fins aquí tot normal, una queixa d’uns veïns, una trentena, davant d’uns fets concrets. Resposta de

l’Ajuntament: a hores d’ara cap, han passat més de sis mesos. Hi ha una falta de respecte als mecanismes establerts per als ciutadans del carrer. Democràcia o Totalitarisme? Pots pensar que la resposta no és important, no te prioritat o qualsevol cosa. Però el govern local, al novembre de 2012, treu una campanya, pel mitjans locals, premsa i ràdio, on explícitament fa referencia als excrements dels gossos en la via pública, incidint en arreplegar-los. Fem Alcanar més net, recordant que està prohibit deixar els excrements del gossos sota denúncia de 60 euros. Podríem creure que la nostra instància, com les d’altres veïns, ha fet efecte i ara és controlarà tota aquesta falta de sensibilitat i higiene dels propietaris dels gossos. Però res més lluny de la realitat, tres mesos després de la campanya Fem Alcanar Més Net, el solar en qüestió, inclosos els mateixos parcs, estan plens d’excrements.

A. Q.

Aquí és demostra, una vegada més, quina és la forma de operar del govern canareu, de cara a la galeria, o sigui, surt al carrer una campanya sobre els excrements dels gossos, sense respondre els veïns que la sol·liciten, per tres mesos després oblidar-se de la normativa completament i els solars i parcs siguin el focus de falta d’higiene i salubritat. Tot plegat, vaig la estratègia d’ERC Alcanar, lo millor lloc on viure. Solar brut davant de l’edifici de Correus

22 hivern de 2012

loRafal


vida social

Un mes d’abril ple de cultura La participació de la Biblioteca pública d’Alcanar a les fases finals de la Verbalíada va ser l’aperitiu. La revetlla de Sant Jordi és la novetat de la diada d’enguany

BTF

BTF

J.Joaquim Buj

Verbalíada. Agnès Camatxo Buj quedà octava entre les quinze persones premiades dels 135 finalistes que arribaren a la final de la Verbalíada celebrada a L’Auditori de Barcelona. Procedien de 40 biblioteques públiques catalanes. A més de l’Agnès, també es classificaren per part de la Biblioteca Trinitari Fabregat, el canareu Josep Vea, l’ampostí David Farré i el faldut Miquel Pla, tot i que no tingueren sort a l’hora d’encertar les preguntes. La Verbalíada és un concurs verbal, en forma d’enigmes, per a joves de 12 a 18 anys, que neix a les biblioteques públiques i es projecta arreu a través de la xarxa d’internet.

J.B.

J.B.

Revetlla de Sant Jordi. El Recital Direu de mi apropà al públic la poesia de Vicent Andrés Estellés a càrrec de l’associació rodonorsinvictes i la música en directe, amb Juanjo Vilarroya. L’associació estellesiana rodonorsinvictes naix el 2009 a Benicarló, al caliu del departament de valencià de l’IES Joan Coromines. Està integrada per professionals de l’ensenyament, per escriptores i per cantautors. Comparteixen una passió comuna: Vicent Andrés Estellés.

Moltes roses i pocs llibres. Com ja sol ser habitual els darrers anys, durant la diada de Sant Jordi a les parades que es munten a la plaça Major d’Alcanar. El Centre Ocupacional ofereix també els productes que manufacturen els usuaris del servei. Els ‘quintos’ i les ‘quintes’ recapten fons per a les seues activitats i alguna entitat, com Tradició Canareva, aprofita per fer una mica més de calaix durant aquesta jornada.

loRafal

Premi Literari. Un total de 87 participants han pres part al 12è Premi Literari de contes, poesia o diàleg teatral d’Alcanar, hereu del que va iniciar Lo Rafal als anys 90. Tatiana Subirats Alcántara, Laia Reverté Curto i Aitor Subirats Bel han estat els gunyadors en la categoria A per als alumnes de cicle superior de Primària. Neus Salvadó Garriga ha obtingut el primer premi de la categoria B per al primer cicle d’ESO, mentre que Rebeca de Juan Griñó ha estat la primera en la categoria C adreçada a segon cicle d’ESO i ensenyaments postobligatoris.

hivern de 2012

23


opinió

Sobre el cartell de Sant Antoni 2013 L’Aula de Fotografia d’Alcanar (AFA) vol posar de manifest un fet que ha succeït en relació amb el disseny del cartell de la festivitat de Sant Antoni d’enguany

Aula de Fotografia d’Alcanar

L

’Aula de Fotografia d’Alcanar no té cap intenció de polemitzar sobre l’originalitat del cartell de la Festa de Sant Antoni. Per aquest motiu no ha volgut publicar aquest escrit fins passada la celebració; però tampoc vol quedar en silenci davant d’aquesta situació que considera, si més no, de dubtosa ètica.

Ara, el passat mes de gener, el cartell oficial de les Festes de Sant Antoni 2013 va utilitzar la mateixa idea.

L’AFA se sent molt orgullosa que una idea original nascuda dins de l’associació s’haja utilitzat, i amb molt d’èxit, com a cartell de Sant Antoni; però al mateix temps se sent decebuda per no haver estat consultada ni informada en cap moment. La cronologia dels fes arrenca el gener de 2012 quan l’Ajuntament va encarregar el disseny de la primera portada de la nova etapa de la revista Alcanar a l’AFA, la qual va presentar un collage de mantons sobre fons negre per ressaltar-ne el seu colorit. Pocs dies abans de publicar-la, i per motius interns de la revista que no venen al cas, va ser desestimada i així se li va comunicar a l’Aula de Fotografia.

Esbós inicial AFA Gener 2012

Proposta de l’AFA a l’Ajuntament per a portada revista Febrer 2012

Amb posterioritat, un dels membres de l’Aula, autor del collage, va preparar un altre muntatge sobre la mateixa idea que va ser exposat als fotoclips de l’AFA de les festes de maig 2012, dins el treball ADN Canareu. Fotograma mostrat al Fotoclip “ADN Canareu” Maig 2012

24 hivern de 2012

Cartell de Sant Antoni Gener 2013

loRafal


Un matalàs i una culleradeta de foc blau Adrià Sancho és un enomorat del prat, fins al punt que n’ha publicat un estudi sobre el tema. Amb ell iniciem una secció sobre la vida en aquests peculiars ‘xalets’ Mireia Reverter

A

drià estava parlant un dia amb el seu veí quan va sortir a la conversa que tothom parla i gaudeix dels Prats, però no se n’havia fet un estudi exhaustiu. La manca d’estudis previs, les ganes de preservar aquest patrimoni de tots els canareus i deixar una base assentada per si a algú li pot servir van ser els objectius del seu estudi. Aquest va guanyar el premi CIRIT atorgat per la Generalitat. El Prat d’Adrià, o el del Maro, situat a la part de Sòl de Riu a l’antic camí del Camaril, ha estat bastant habilitat. La casa, com a tal, té el menjador i una habitació a baix. A dalt, adés antic terrat, ara és habitació. Fora hi ha el rafal o porxada i, com no, la mota amb la bassa antiga. Més enllà, s’ha fet un annex amb el lavabo i la piscina nova. Ara, només en pot gaudir de dos o tres setmanes, del Prat. El fet de viure a Barcelona impossibilita venir tantes vegades com voldria. No obstant això, va molt més ara al Prat perquè tots els caps de setmana hi dina. Ans el prat era estiu, ara és el cap de setmana. Això sí, a l’estiu no li treu ningú la setmana al Prat. Adrià explica que era dels matiners. Un dia al prat era alçar-se a les vuit del matí i córrer a buscar el veïnat. L’es-

morzar era l’únic moment del dia que mirava la tele. A partir d’aleshores, el dia podia esdevenir qualsevol cosa. Jugaven des de ser contrabandistes, muntar la pròpia olimpíada o fer un diari pradenc. A migdia tocava platja i, després de dinar, tornaven a reunir-se per jugar fins a l’hora de sopar. Un cop sopats, Adrià i la seva colla pradenca anaven a cal veí que feia el cremat. Com que ells no en podien beure, portaven una cullereta i tastaven el foc blau. Quan plovia era molt mític. Sa mare tenia un matalàs de matrimoni i el va posar al rafal. Adrià i els seus amics passaven el temps fent tombarelles, canelons i mil històries durant la pluja. Quan s’acabava, sortien per anar a buscar cargols. Recorda una sensació molt especial quan, a la bassa del veí, prenien lo bany mentre plovia, tot i que era més difícil convèncer als pares i mares. La qüestió era no estar quiets. Per tant, la vida al prat era molt d’oci i organització per poder anar muntant-lo. Es tenia la delimitació entre Sòl de Riu i l’Estanyet. Adrià remarca que el camí era dificultós amb aquells canyissars a banda i banda, aquelles baixades i aquells camins de terra. Però era una aventura bastant divertida.

M.R.

r

el prat

Adrià Sancho posant al costat de la mota que té al prat situat a Sól de Riu

loRafal

hivern de 2012

25


opinió Carme Ferré Pavia

carmeferre@gmail.com

Què és un escarni? Arroscats i atropellats

Pere Fibla i Biosca

El semàfor

U

n escarni és una mofa cruel i pública, potser no ho diu així el diccionari. Mentre càrrecs i personalitats públiques critiquen els escraches de la plataforma dels afectats pels desnonaments, la ciutadania patim un escarni rera un altre. És un escarni que tot Alcanar hage de pagar tombar unes cases que va autoritzar una gent concreta. És un escarni que hagen salvat la banca en lloc de salvar els estalvis de la gent, que hauria estat més barat. És un escarni que tinguem una llei hipotecària que no tenen enlloc del món i que fa que pugues perdre la casa, fer perdre la seua als teus avaladors i no eixugar el deute! És un escarni que hagen enganyat la gent amb preferents, altres productes financers d’alt risc i que encara els tornen a enganyar bescanviant-ho per accions que no valen un ral. És un escarni que diguen que retallen pagues extra quan les extra són només una part del sou que es divideix en 14 pagues. Retallen sou. És un escarni que en lloc d’anar a la presó alguns marxen a Qatar o dormin tranquils. És un escarni que en aquests temps, amb un parell de multes de trànsit o sanitat puguen enfonsar negocis i autònoms. És un escarni que sigue tan evident que les nostres policies, sobretot les locals, surten a fer la pesca milagrosa. La pesca milagrosa és un sistema de segrest a l’atzar, en què tal com feien els bandolers, et poses al camí i esperes a veure què cau. Això ho veiem fer a les policies locals a la capital catalana, quan en barris on els problemes són més greus, com ara robatoris i cercles proterroristes, es posen a dues cantonades del mateix carrer a parar la cèrcia. Ho veiem a les carreteres, on busquen els vehicles més proclius a cometre infraccions. També ho veiem a Alcanar, quan responsables que coneixen la normativa envien a municipals més incauts que no la coneixen a molestar els comerços, a veure si cau alguna multa. Que policies, inspectors, agents de la seguretat social i altres funcionaris puguin anar a comissió, segurament és un altre escarni. I un escarni és que haguem pagat aeroports que no serveixen, AVE que no duu a llocs amb trànsit ferroviari i que ara paguen l’espionatge espanyol per tal de frenar el sobiranisme català. En fi, que aquesta és una llista d’atropellats, atropellats, però ho som pels qui haurien de vetllar per la nostra seguretat i calma, o pels nostres estalvis.

26 hivern de 2012

Alcanar, un poble que fa goig Alcanar pot presumir de ser un poble “cuidat”. Últimament he visitat pobles de la rodalia i Alcanar treu bona nota. El poble està net, ben il·luminat, les façanes cuidades, els parcs en bon estat, etc. Serveis com el cementiri denoten un estat de cura molt bo i el nucli antic, és antic però “fa goig”. Trobarem cases en ruïnes a punt d’assolar-se, un terme municipal amb molta feina a fer, edificis a mig construir, etc, però no li treuen la bona imatge general. Podem estar-ne contents i orgullosos i mantenir-ho. És el més complicat. La cultura de l’esport Al poble es manté un bon nivell d’Esport. Des dels esports més populars com el futbol i el bàsquet fins a altres més actuals com l’Slacklife (promogut per David Sanz) es pot dir que mantenim un bon nivell de “forma”. Tant professionalment com amateur, a Alcanar es practica molt esport. Amb l’arribada de les instal·lacions de la piscina, la circumval·lació i el passeig marítim, s’ha ampliat l’oferta de possibilitats per a portar una vida saludable a totes les edats. Això se suma a l’entorn privilegiat per a la pràctica d’esports que ens permet gaudir del mar i de la muntanya. El cas Turov: Ens hem tornat bojos o què? Surten moltes persones culpables. I què els passarà?... suposo que res. En una empresa, si no fas bé les coses et fan fora. A l’administració pública això no passa. D’aquí els escàndols de corrupció que cada cop més surten a la llum. Si els polítics s’equivoquen, si l’administració falla, si la gent no fa la seua feina i la que fa està malament, no hi ha represàlies. Un xollo per a molts i pagat amb els diners de tots. Tot plegat és un cúmul de despropòsits que deixen un regust amarg i un record molt roïn que perdurarà en el temps. Serà l’únic cas o n’hi haurà més?

loRafal


loRafal

hivern de 2012

27


OBSERVATORI DEL PATRIMONI ETNOLÒGIC I IMMATERIAL

Cultura Viva 2013 L A RECERC A ETNOLÒGIC A A C ATALUNYA La recerca etnològica és una realitat viva però molt desconeguda al nostre país. Mitjançant el programa Cultura Viva, i en col·laboració amb les entitats que conformen l’Obsevatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial, la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals vol donar a conèixer directament a les comunitats que han estat objecte d’estudi els resultats de les recerques etnològiques finançades des del Departament de Cultura de la Generalitat, així com d’altres sorgides de l’estímul de les entitats de l’Observatori o de la iniciativa de persones i equips d’arreu del territori.

La memòria oral sobre la Guerra Civil al terme municipal d’Alcanar A càrrec de

M. Helena Fibla Reverté LLOC

Biblioteca Pública Trinitari Fabregat Carrer de Loreto, s/n. Alcanar

ervatori O bs Divendres 10 de maig, a les 19.00 h DATA

R e c e rc a Etnològica de C a t a l u n y a per a la

O bs ervatori

amb la col·laboració de:

Profile for Associació Cultural Lo Rafal

Lo Rafal 117  

Número 117, hivern de 2012, de la revista de l'Associació Cultural Lo Rafal d'Alcanar

Lo Rafal 117  

Número 117, hivern de 2012, de la revista de l'Associació Cultural Lo Rafal d'Alcanar

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded