__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

loRafal

estiu de 2012 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

115

Revista informativa d’Alcanar

Equip de mestres pel català Més descobertes als Sant Jaumes

12-13 24

7

Rècords a la Pujada al Montsià


Lo Rafal Digital

editorial loRafal

El carrer de Sant Miquel, vist per J. Manuel Rebled Rebled va nàixer a Alcanar el 1981, encara que actualment passa la major part del temps a Barcelona. Ha participat en diverses entitats del poble

Revista informativa d’Alcanar Edita: Associació Cultural Lo Rafal Adreça: Carrer del Forn, 14 43530 Alcanar www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré, Francesc Subirats i Sílvia Matamoros (fotografia).

J

osé Manuel Rebled Corsellas, gran amant de la música i la lectura, pensa que “l’ofici” d’educador no s’hauria de perdre mai: “I per educador incloc mestres, professors i, sobretot, pares. I ho faig en el sentit més ampli de la paraula”, diu.

Visita’ns també a:

Col·laboradors

@lorafal www.facebook.com/lorafal

El seu rogle preferit d’Alcanar és la part superior del carrer de Sant Miquel, un carrer amb escales que va del Raval de Sant Isidre al carrer del Mar, on hi assaja la Banda Municipal. Rebled pensa que és una de les zones amb més encant d’Alcanar, amb el mirador a tocar, els carrers estrets i costeruts, rogles per a un primer bes, una muntanya dins el poble. Hi va fer música i jocs amb gent que considera vells amics.

Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic. @lorafal

P.F.

Lo Rogle segueix al bloc http://lorafal.blogspot.com

Ramon Adell, Aula de Fotografia d’Alcanar, Agustí Bel, Agrupació Excursionista d’Alcanar, Centre d’Estudis lo Codolar, Ruben Colell, Ramon Esteller, J. Manuel Fernández Callarisa, Pere Fibla, David Garcia, Lluc Gombau, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Isabel Moreno, José Manuel Rebled, Mireia Reverter i Laura Sancho.

www.facebook.com/lorafal www.lorafal.blogspot.com HOTEL D’ENTITATS Ronda del Remei, Alcanar (Concerteu cita via mail, no correspondència)

Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22. C. Almenara, 27. Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases. DLT - 2.067-1988 ISSN 2014-4431

Imprès: Serra Indústria Gràfica, S.L. (www.serraigsl.com) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com), Jaume Porto

2 estiu de 2012

loRafal

loRafal

Plaça de la Cisterna

A

ra ha passat un any des que l’Associació Cultural i Veïnal Lo Rafal va fer la proposta inicial de demanar a l’Ajuntament d’Alcanar que la plaça que formen l’edifici de l’Ajuntament, la Cisterna del Vall, la Casa O’Connor i el passatge Español sigue batejada amb el nom popular de plaça de la Cisterna. Sense que nosaltres siguem notícia però davant el silenci, Lo Rafal comparteix públicament la idea i l’estat de les converses. La Cisterna del Vall és un dels elements més significatius i identitaris del municipi, a més de recordar-nos una de les bases del nostre creixement com a poble: l’aigua. Una cisterna d’aquestes característiques i tan ben conservada és única a tot Catalunya. També ha quedat demostrada la seua utilitat com a una sala multiusos, tant per a congressos, com simpòsiums, xerrades, audicions, recitals i casaments. Per tot això, creiem que es mereix una plaça al lloc on està ubicada. Esperem que el consistori canareu ho vege de la mateixa manera o que com a mínim, es comunique. La instància de la Cisterna es va presentar a l’Ajuntament amb data 31 d’octubre de 2011 i número d’entrada 5175. Després d’esperar un temps sense rebre resposta per part del consistori, el dia 4 d’abril d’enguany en presentem una segona. Una setmana després vam rebre resposta de l’alcalde comunicant-nos, per escrit, que s’havia donat “trasllat de la sol·licitud al regidor de Cultura, Xavier Ulldemolins”. Al cap d’un mes Ulldemolins i els altres dos regidors del PSC deixaven el govern i Alfons Montserrat tornava a fer-se càrrec de Cultura. En una reunió a finals d’estiu per tractar temes relacionats amb les activitats que prepara l’entitat, l’alcalde reconeixia que encara no s’havia estudiat el suggeriment de Lo Rafal, que reprendria el tema i el

passaria a la junta de govern local. Per escrit no se’ns ha comunicat res més des de la carta de l’abril passat. Els silencis de l’Ajuntament preocupen també altres entitats, com els organitzadors de l’exitosa Pujada al Montsià, que, tot i reconèixer el gran recolzament i col·laboració del consistori municipal, demanen una mica més de su-

Els silencis de l’Ajuntament preocupen. Lo Rafal fa un any va proposar el nom de Plaça de la Cisterna i encara no s’ha debatut port i claredat en alguns aspectes dels quals el consistori n’és competent, i la màxima autoritat n’és l’alcalde. Ens referim a les tasques en matèria de seguretat i el compliment de les funcions per part dels responsables d’aquest tema, sense sobrepassar els límits reglamentaris ni morals en la vetlla del bon desenvolupament de les activitats d’entitats no lucratives. Cal destacar, però, la bona faena que fan els agents de policia durant aquesta jornada. La Pujada és un exemple de bona organització, treball i esforç desinteressat, és una llàstima que alguna gent es dedique a buscar-li tres peus al gat, en compte de posar una dedicació similar a la de l’Agrupació Excursionista i els voluntaris de la prova. Això enterboleix la il·lusió d’un grup humà que deixa el nom d’Alcanar cada vegada més alt. A qui li correspongue que en prengue bona nota i no es vagen despenjant aquelles banderes que s’han sabut aixecar ben amunt, amb esforç d’una manera desinteressada.

estiu de 2012

3


municipal

municipal

Patrimoni històric a la bombolla immobiliària

diverses vegades el seu preu. Ara estan en venda per 1.450.000 euros (http://www.gruplinate.com/cat/ solar3.htm), encara que algú n’ha arribat a demanar quasi 2.400.000 (http://www.wiju.es/viviendas/orderdesc.precio/alcanar.html).

L’expedient municipal de declaració de béns culturals no inclou les fortificacions subterrànies de la costa ni les restes de la torre de Codonyol

A finals de 2008 l’Ajuntament va tramitar una modificació del pla general “promoguda” per una empresa, sembla que sense que aquesta digués res de l’evidència d’una extensa fortificació sota el càmping. De llavors ençà els terrenys han passat de mà en mà: la societat rapitenca Deltisol, SL, la immobiliària ampostina Miravent, SL, el Grup Linate de

Redacció

J.B.

Bufa immobiliària? En el cas del Mare Nostrum, els terrenys, segons es pot veure per internet (http://www.yaencontre. com/ca/r/15822-6), han multiplicat

Els túnels de la Martinenca estan situats sota l’antic càmping Mare Nostrum

L’alcalde mirant un accès que ara està tapat

A.B.

C.F.

A finals d’abril l’alcalde en persona havia coincidit amb la gent de l’Aula

L’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) anomena justament Torres aquest àmbit, alhora que hi assenyala la presència de les “ruïnes” de la històrica torre. Lo Rafal també fa anys que en parla. Per això xoca que llavors li passés per alt a la regidoria d’Urbanisme, i ara a la de Patrimoni.

L’augment de preus suposa una particular bombolla immobiliària local que pot esclatar a costa del nostre patrimoni arquitectònic com

Si vol evitar conflictes futurs, l’administració hauria de fer avinent de seguida als propietaris la realitat del Mare Nostrum i del Carlos III. L’Associació Cultural Lo Rafal ha presentat al·legacions perquè la fortificació subterrània i la torre de Codonyol s’incloguen en la declaració de BCIL.

R.E.

A l’últim número celebràvem l’acord amb què, el 28 de juny, l’Ajuntament va iniciar l’expedient per a declarar com a béns cultural d’interès local (BCIL) diversos elements del patrimoni local de la Guerra Civil, per tal de garantir que el patrimoni històric no seria destruït i es posaria en valor.

Fotogràfica d’Alcanar en una visita al complex fortificat subterrani, descobert sota el primer d’aquells càmpings a l’octubre de 2011. També va passejar-se el pinar de l’antic Carlos III, sota el qual es conserven les restes de la torre de defensa de Codonyol, construïda l’any 1579. Al gener d’enguany Manel Martí, regidor d’Urbanisme, es felicitava a El Punt per haver aprovat el pla de millora urbana per a edificar el Carlos III. Hi esmentava la normativa de costes, però no la torre de Codonyol.

al barri valencià del Campanar, on es van enderrocar alqueries històriques. Tot i haver-lo valorat in situ l’alcalde d’Alcanar, el complex subterrani del Mare Nostrum ha vist com n’han obstruït l’accés amb rocs per a convertir-lo aquest estiu en un abocador de brossa.

A.B.

L

’Associació Cultural Lo Rafal ha examinat l’expedient en el període d’informació pública i, pel que fa als antics càmpings Mare Nostrum i Carlos III, ha saltat a la vista el contrast entre el discurs d’Alfons Montserrat per recuperar i rehabilitar aquell patrimoni històric, i la proposta que la regidoria d’Urbanisme va presentar al ple municipal. Aquesta es limitava al catàleg que l’Ajuntament va encarregar ja fa temps a l’empresa ATICS, SL sobre diverses estructures defensives de la Guerra Civil. Però del patrimoni subterrani del Carlos III i del Mare Nostrum no se’n diu res.

R.E.

lorafal@gmail.com

Tarragona. Els anuncis parlen d’una parcel·la tocant a una “platja semiprivada”. No sols obliden que a Catalunya totes les platges són públiques, sinó que també deixen de banda que el solar està separat de la platja pel lligallo del Mar, de 20 metres d’amplària (en virtut de l’Ordre ministerial de 8 d’abril de 1961), i per unes importants instal·lacions militars en què hi tenen alguna cosa a dir el Ministeri de Defensa i diverses autoritats culturals.

L’accés a les fortificacions subterrànies (tardor 2011), que algú va colgar (primavera 2012) i ara fan servir d’abocador de restes vegetals (estiu 2012)

4 estiu de 2012

loRafal

loRafal

estiu de 2012

5


municipal

municipal

Sant Jaume: la sorpresa constant

Denúncia per delicte ecològic a les Calafes L’Ajuntament d’Alcanar, però, autoritza grans moviments de terres de cara a la mar de la pedrera sense llicència

El cas és que Sant Jaume, any rere any, no deixa de sorprendre’ns, demostrant que es tracta d’un jaciment molt important malgrat les seues petites dimensions

Isabel Moreno / David Garcia

Redacció

lorafal@gmail.com

Des dels Serveis municipals d’Urbanisme s’està fent un seguiment de les obres, per tal també d’obligar els promotors a ajustar-se al projecte presentat al consistori en relació amb la part de davant. En aquesta banda, l’Ajuntament va donar permís per a la transformació de la finca, recolzat sobre una autorització de rompuda de vegetació forestal (competència actualment del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat).

vei d’Arqueologia de la Generalitat, ni cap sondeig o prospecció, a pesar de la gran envergadura d’una transformació que “mossega” la serra i en fa desaparèixer el terreny superficial i les estructures que conté. Tenint en compte l’existència de jaciments ibèrics i islàmics propers, això hauria estat una bona mesura de previsió. Finalment, la Regidoria tampoc no ha dit res de cap

expedient sancionador per infracció urbanística paral·lel a la denúncia penal, ni per a les actuacions clandestines del darrere ni per a les del davant fetes sense ajustar-se a la llicència atorgada. Aquest procediment sancionador administratiu acabaria amb la imposició de multes considerables i alhora donaria credibilitat a la denúncia davant del jutge.

F

A.B.

L

es obres extractives que s’estaven fent a la part del darrere d’una serra de les Calafes, que no es veien des de la carretera, han estat denunciades davant la Fiscalia per delicte ecològic i, per tant, aturades a principis d’estiu passat. Segons han confirmat el regidor d’Urbanisme, Manel Martí, i l’alcalde, Alfons Montserrat, hi ha dos expedients més paralitzats: “No poden extreure més terra i han de restaurar d’acord amb el projecte de transformació per al qual se’ls va donar permís”.

Cada campanya ens proporciona algun descobriment agradable, ja sigui en forma de dada que ens ajuda a entendre millor l’assentament o bé en forma d’una estructura inesperada. I pel que fa a la campanya d’enguany Sant Jaume no ens ha decebut pas, i, ans al contrari, ens ha regalat la troballa d’una estructura excepcional: una nova torre (T2), que s’afegeix a la que havíem descobert ja l’any 1998 (T1).

La pedrera del darrere, sense llicència (setembre de 2012)

No s’ha parlat, però, de cap informe de l’Administració competent que avalués els efectes d’aquests grans moviments de terres sobre l’entorn, el medi i el paisatge.

C.F.

Sense cata arqueològica El govern municipal tampoc no ha esmentat cap informe previ del Ser-

a setze anys ja que des del GRAP (Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica) de la Universitat de Barcelona realitzem excavacions arqueològiques al jaciment de la primera edat del Ferro (segle VII aC) de Sant Jaume d’Alcanar. Costa molt avui, un cop passats ja aquests setze anys, fer-se una idea de com era el jaciment abans de l’any 1997, quan l’amic Ramon Esteban ens va conduir fins al cim d’aquell turó on, segons ell ens deia, havia trobat uns materials que considerava molt importants. I certament que ho eren, tal i com el temps s’ha encarregat de demostrar.

Al llarg d’aquests anys no ens hem cansat de reiterar l’excepcionalitat que representa que un assentament tan petit i tan antic com Sant Jaume disposi d’un sistema defensiu tan potent, tan complex i tant avançat. És un cas únic al nostre país. Això,

loRafal

una autentica escenografia del poder, de tal forma que tothom que la contemplés pugues copsar, immediatament, quin era el poder real del personatge que havia ordenat la seva construcció. Uns conceptes socials, polítics i arquitectònics que, en definitiva, ens sorprenen per la seva gran complexitat, especialment tenint present en quin punt del passat es produeixen. Estem convençuts, però, que Sant Jaume ha de donar encara moltes més sorpreses. I a ben segur que durant els propers anys us les podrem seguir explicant. Gràcies a tothom que, d’una manera o una altra, ens ajuda continuadament en aquesta tasca apassionant.

Així doncs, la localització enguany de T2 ens ha permès comprendre com algú, ara fa 2700 anys, va decidir, per primera vegada en el conjunt dels territoris del que avui dia és Catalunya, emprar l’arquitectura per tal d’emetre missatges polítics. I la solució que va trobar és convertir el tram nord de la muralla de Sant Jaume en Restes de la torre descoberta enguany

La pedrera del davant, que no s’ajusta a la llicència municipal (abril de 2012)

6 estiu de 2012

però, s’ha vist reforçat encara més, si cap, amb la localització enguany de T2. Ara sabem, per exemple, que la persona que va dissenyar el sistema defensiu va preveure que les estructures complissin diverses funcions. Les torres, per exemple, servien per a emetre senyals, com a punts de guaita i també per a garantir la defensa de l’assentament. La seva disposició singular, però, amb les dues torres situades molt a prop l’una de l’altra i adossades a un tram de muralla d’uns 30 metres absolutament rectilini, ens indica que el seu objectiu era, també, un altre de més complex: mostrar a tots els visitants el poder de qui vivia dins del nucli. El format i disposició de les dues torres, enfrontades directament al camí d’arribada, estava pensat per tal d’impressionar als visitants, els quals necessariament havien de passar davant per davant d’aquestes excepcionals estructures monumentals de més de vuit metres d’alçada si volien accedir a l’interior de la residència.

J.B.

lorafal@gmail.com

loRafal

estiu de 2012

7


història

història

L’autor canareu més desconegut

Mentrestant, a la carretera, un núvol de pols anuncia un ramat de bous. L’home natura fa una crida al mestre: «Azorín: La porta de Catalunya et reclama. Vol que li cantis les seves belleses i els seus encants. Ningú més que tu per fer-ho».

Coratjós activista cultural republicà, home natura ­­­­que té ànima d’artista i mira, escolta, medita i crea, volia que Catalunya fos el poble miracle

L*** encara no trentejava quan començà a col·laborar, primer en castellà i més tard en català, en diversos diaris de la província adreçats a la petita burgesia republicana i catalanista. Ocupà càrrecs en associacions culturals i d’amics del teatre. Com a crític teatral, elogià autors com Sassone, Marquina o Benavente, i actrius com Eugenia Zúffoli o María Palou. Entre 1925 i 1933, el mateix L*** veié representar als escenaris de la província un grapat d’obres seues, sovint abonades a la polèmica. Almenys inclouen, que sapiguem, 2 drames en català prou ben valorats, 2 comèdies dramàtiques en castellà i una en català.

Agustí Bel

agusti_bel@yahoo.es

Li direm així més que siga pels llorers literaris a què sempre va aspirar en va. Va fer-ho allunyat d’Alcanar, el seu «poble de cases baixes i blanques i ruïnoses, i de carrers torts i feréstecs i plens de pols», «ric i pobre a la vegada» i sense el dinamisme ni l’emoció cívica de Vinaròs o Ulldecona. L***, de família de carreters industriosos, havia marxat i es dedicava al periodisme nord enllà, on la gent és més culta, etcètera. Però cada estiu visitava Alcanar, delerós d’aportar-hi «els neguits, les vibracions dels pobles amb vida pròpia, dels pobles amb ànimes conscients i responsables, dels pobles d’esperit eminentment lliberals i creadors». Així és com el 1933 hi descrigué l’home natura fent un vol fins a l’Àngol, «lloc estratègic» amb una «munió de cases baixes i rústegues». Enmig del silenci, «el sol d’agost cobreix d’or la terra tota» i no s’hi veuen més que «cínies, cínies i més

cínies totes elles envoltades en grandiosos noguers que amb el seu vestit verd atenuen la calor i el resplandor quasi irresistible del sol. El moment és solemne. L’ànima creadora vibra [...]. Enfront seu, al darrera i a la dreta i a l’esquerra hi veu grandiosos i veritables boscos de tarongers, de mandariners, d’oliveres, de garrofers». També planters de panissars que es besen i fesolars que s’hi enrosquen; el regueró d’aigua i els cops d’aixadella; el pagès i el seu gos; un melonar que s’arrossega... Enfront, el Pla del Marquès de las Atalayuelas, «la gran i senyorívola masia de títol nobiliari que com a mestressa única sembla portar el ritme de les altres». A la dreta «la gegantina masia del Prat del Rei» i «més enllà, abandonada completament, resta la que fou central elèctrica». I l’entrada a les Cases, per a L*** «cases baixes sense cap valor ni bellesa; carrers bruts; paners assecantse al sol; xarxes per terra. Els seus habitants: mariners abillats molt simplement; dones fent xarxes; nois i noies sense calçats jugant per terra»... De sobte, el remoreig de la mar. Una barca «és estirada per homes fins que guanya la terra. [...] Els familiars de les barques arribades les rodegen. Els seus homes, els seus germans o fills, els donen en paners, infinitat de peix; després els donen també les xarxes. En elles s’hi veuen, enganxats i amb vida encara: llan-

gostins, molls, llenguados, llisses, galeres, catacrans, caragols punyents» (?). Els mariners no mostren «cap moviment emocional, cap satisfacció, cap visió de l’esdevenidor. Anar a la mar, jugar-se la vida, lluitar aferrissadament amb les ones i pescar i sortir i vendre el peix i menjar i dormir, és la seva vida».

Amb el tio Palleta, va ser mentor del republicanisme canareu «Un punt escollit a vora la mar: la Punta. Als seus peus la mar, suau, monòtona, pacífica, encisadora». Amb petards o amb rall, uns hòmens hi han pescat uns mújols grossos. «L’aire que surt de la mar és fi, suau, benefactor. És aire de vida». «Al darrera la carretera “reial”. Més enrera encara, grans vinyars que arriben fins a la serra», el Montsià que «resta ferm, desafiador, altiu, superb, ple d’orgull i de les seves entranyes expel·leix olors de muntanya, olors també de vida».

O.A.C

E

nguany commemorarem el centenari del naixement, l’any 1912, de Trinitari Fabregat. Ben aviat veurà la llum l’obra poètica d’Estanislau Ulldemolins (1899). No fa gaire evocàvem Josefina Martínez-Aguado, Fina Mar (1899?). Tots tres escriptors pertanyen a la mateixa generació. L***, que va néixer al 1902, també.

Pròxim a l’ideari botiguer d’Acció Catalana (per a ell, admirador d’Azaña i d’Alcalá-Zamora, incondicional de Macià i de Ventura Gassol, el perill revolucionari només podria conjurar-se mitjançant la pau social d’una «germanor» nostrada), el periodista canareu igual escriu sobre economia que sobre l’amor als llibres, l’entusiasme popular del 14 d’abril, la quotidianeïtat de les cosidores, el paper del jovent en política, la incomprensió de Madrid

envers Catalunya, l’oratòria parlamentària, el secular bel·licisme de la monarquia espanyola… L’estil periodístic de L*** sol pecar d’enrevessat. D’erradívol. De la indolència premonitòria d’un guió. Abusa dels dos punts i d’anàfores i antítesis, amb definicions recursives i aposicions forçades. Pel 1925 la premsa barcelonina de dretes ja s’acarnissà amb una comèdia que havia publicat ans d’estrenar: lèxic castellà ben pobre, diàlegs pretensiosos i impossibles, faltes d’ortografia… Que hi hagués encertat amb la trama i el desenllaç rai: acusaren el canareu de plagiar-hi la famosa obra de Pirandello Així és (si us sembla). «Que l’escriure no li faci perdre el llegir», li recomanaren sorneguers. Però si res ha de tenir-ne present la història local, és aquell mític passeig que es perllongà de les 11 a les 13 hores d’un dia fresc d’agost de 1934, carrer de Vinaròs («el preferit per la natura») avall, cap a la verdor de les arbredes, panissars, fesolars i «grans rengleres d’aufals» dels Codonyers. Allí, braç a braç, L*** i Antoni Valls de Palleta confegeixen argumentari i compte enrere per a la nit del 6 d’octubre següent, en què el Comitè Revolucionari ocuparà l’estació de telègrafs, proclamarà l’Estat Català i prendrà possessió de l’ajuntament. Aquella sort de Grandola, vila morena canareva es difondrà a finals

d’agost, disfressada d’entrevista periodística: per al jove i per al veterà republicà ha arribat l’hora de treure el cap del fil dels obstacles seculars que collen Alcanar, un poble «que fa llàstima de veure’l» perquè el trepitgen tres cacics, el clergat i els seus respectius galifardeus… i per això ara «viu, precisament, en peu de guerra» (!). Clar i ras. D’aquí que, després de la guerra civil, a L*** no li convingués gens que el saberen canareu. Encara concorreria a algun certamen literari de novel·la en castellà. Però, sobretot, escriuria per al cinema. Entre 1948 i 1982: 35 guions en castellà i 4 en català; 2 serials cinematogràfics; 5 guions per a televisió (que TVE li rebutjà); i 6 guions per a films amateurs entre 1959 i 1961. Sovint es basen en les seues novel·les, de temàtica recurrent: les relacions entre xics i xiques, amb moralina en orri i un punt de misogínia. De la seua filmografia entre 1950 i 1961, se’n conserven 6 documentals (la Costa Brava, el Pirineu, etc.), 3 pel·lícules familiars (vistes, dies de platja, etc.) i un film d’argument. La crítica els considera d’escàs valor artístic i tècnic, obra d’un afeccionat al cinema ambiciós i apassionat, però sense tècnica ni traça amb la càmara… que, per als seus biògrafs, passaria per nascut a Barcelona. Ànsia d’anonimat? De moment, hem compartit la seua discreció.

Al pla i tocant a la carretera s’hi veu un casalici. La Fonda. «És històrica. Segons es diu, la Fonda era el lloc escollit de les diligències per proveir de menjar i canviar de cavalleries. Suara dóna una lamentable impressió. Es veu abandonada. I com que quasi no té vida, el seu rellotge de sol, posat al bell mig de la façana, en prou feines senyala l’hora». Sènies entre l’Àngol i la Fonda que va voltar «l’home natura» (foto Castell, aprox. 1970)

8 estiu de 2012

loRafal

loRafal

estiu de 2012

9


cuina i cultura

La reina de les espècies El pebre dolç o el picant vénen d’una família amb milers de varietats: totes assaonen plats i els donen color en una volta al món amb parades infinites

Centre docent d’educació infantil homologat pel Departament d’Educació, ressolució febrer 09, codi 43011662

Toni Matamoros

tonimatamoros@gmail.com

N

o hi ha al món cap verdura amb tantes varietats diferents i que es pugue menjar de tantes maneres. El pebrot (primentó, pebre, pesteta, chile...) surt d’un arbust del gènere Capsicum del qual n’hi ha 27 espècies conegudes, cada una multiplicada en centenars de varietats. En varien la forma, mida, color i gust, de manera que en podem trobar de molt dolços fins a picants a més no poder. Originària de l’Amèrica tropical i subtropical, va ser escampada pels colonitzadors espanyols i va fer fortuna arreu del món. El fruit és una capseta carnosa de morfologia variada que conté les llavors. La capseta molsuda té la funció de protegir les llavors dels mamífers, que odien el picant, excepte els humans, a qui ens encanta torturar-nos.

Av. Constitució s/n 977 730 651 - 669 454 217 Alcanar 43530

Horari. 6:00h. a 22:00h. de dilluns a diumenge Av. d’Abril, 9 Alcanar (43530)

estiu deFigueres, 2012 10 Miquel 6

T’HO PORTEM A CASA

977 73 25 33

de dimarts a diumenge C.F.

Qualitat BURGUER SANDVITXERIA

20 anys de

L’ús en la cuina ve de molt antic, a l’Àmerica Central se n’han trobat restes de fa més de 6.000 anys. La importància culinària no només radica en el consum de la verdura fresca, sinó que també es pot conservar en vinagre o es pot assecar i durar anys. Aquesta última forma és la que genera l’espècia, el pebre dolç o picant que s’utilitza directament per cuinar o per donar color i sabor als embotits. Els fruits de la pebrera tenen més del 70% d’aigua i poques proteïnes i carbohidrats. També tenen molta quantitat de vitamina C i finalment contenen capsaïcina, que és el principi que provoca la picor a la boca i a la pell. A Alcanar hi ha diverses persones que es dediquen a fer pebre dolç, que cada vegada es coneix i valora més, també fora del poble. Una n’és Maria Rosa Subirats Subirats, la Garrella, qui va heretar la recepta de sa iaia. Per a fer el pebre dolç utilitza una varietat que se’n diu italiana, que penjada i assecada dura més d’un any. Quan vol fer el pebre dolç tria un dia que face aspror, el neteja de llavors i el mol. Ella té un parell de secrets que donen al seu pebre dolç un toc personal: una vegada picat li afegeix unes gotes d’oli, que li donen melositat i ajuden a conservar-lo més temps. L’altre encara és un secret.

LA RECEPTA All i pebre (per a 4 persones) 1 quilo d’anguiles netes i tallades 1 llesca de pa 1 got d’oli 1 cabeça d’alls 1 pesteta 1 litre d’aigua 12 ametlles torrades Sal i pebre negre Fregim en una cassola de fang la llesca de pa i la reservem, després els alls sencers i un tros de pesteta a foc lent. Quan estigue ben cuit hi posem dues cullerades grans de pebre roig dolç d’Alcanar i de seguida l’aigua, ja que el pebre es crema molt ràpidament. Una vegada arrenca el bull posem les anguiles i ho deixem coure 20 minuts. A banda, en un morter, piquem la llesca de pa fregida, les ametlles torrades, un parell d’alls, pebre negre al gust i sal i ho aboquem. Deixem coure 5 minuts més i ja tenim el plat llest. Aquest és un plat de l’Albufera valenciana, que representa la simplicitat de cuinar un producte amb una espècia que li dóna el nom.

Primentons dolços secs del Mercal Ibèric

loRafal

loRafal

estiu de 2012

11


oficis i costums

oficis i costums En què va consistir el Projecte de Normalització Lingüística? El curs 1980-81 vam plantejar-nos que sent un poble de llengua catalana, com era que fèiem l’escola en castellà. Quan la Generalitat va dir que s’havia de fer un projecte d’ensenyament en català, el vam fer. El pla, una vegada aprovat pel Claustre, el Consell Escolar i les associacions de pares i mares, el vaig enviar al Departament d’Ensenyament acompanyat d’una carta exposant la situació del poble i que el projecte aniria avançant poc a poc , fins que al curs 1985-86 podria estar introduït del tot i fer tot l’ensenyament en català. Al cap d’uns dies em va contestar la Directora General per carta dient que aprovaven el Pla, que els semblava molt bé i que felicités als mestres, pares i mares, per la feina feta.

Narcís Casabó Sanz va ser mestre del Col·legi Joan Baptista Serra d’Alcanar durant deu cursos i en va ser director. Va impulsar el Projecte de Normalització Lingüística al centre

Vicent Matamoros Ramon Adell vmatamor@xtec.net

Davant de totes aquestes necessitats i les pressions de l’APA es va aconseguir iniciar les obres del centre nou, la qual cosa va descongestionar l’escola. Vam funciona força anys amb els dos centres. A les Escoles Noves, situades on ara està l’única escola del poble, hi havia les classes de 6è, 7è i 8è, el que s’anomenava Segona Etapa, i a les Escoles Velles del carrer de Càlig van quedar-se el Parvulari i els Cicles Inicial i Mitjà.

Cedida

Com era l’escola que vas trobar a Alcanar? L’escola tenia una distribució irregular de grups, només hi havia tres

sisès, dos setès i un vuitè. Es van incorporar classes de pàrvuls i, en sis o set anys, es van anar normalitzant els grups-classe, fins arribar a l’estàndar d’una escola de tres línies. Això va fer que demanéssm permís per a posar dos aules al Convent i fer obres al pati per anar escolaritzant els pàrvuls.

Quan jo me’n vaig anar d’Alcanar encara estaven els dos edificis. Va ser més tard quan es va fer l’ampliació al voltant de les Escoles Noves i s’hi van traslladar tots els alumnes, desapareixent les Escoles Velles del carrer de Càlig. Què destacaries del teu treball a l’escola canareva? Vaig entrar de director el curs 197879. La construcció de les escoles Noves va fer que poséssem en marxa el menjador, a les aules del pati de les Escoles Velles, que s’havien fet servir de menjador, vam poder escolaritzar-hi pàrvuls. Fèiem teatre, vam iniciar les competicions esportives escolars, vam col·laborar en l’organització de les escoles d’estiu, el naixement del sindicat i vam ser pioners en la normalització lingüística. Un dels aspectes dels quals n’estic més satisfet és el Projecte de Normalització Lingüística. Va costar molt. Van jugar al meu favor tres coses. La primera, tot el grup humà que em vaig trobar a l’escola, amb il·lusió i moltes ganes de treballar. Un grup com eixe ja no l’he trobat en cap escola més. La segona va ser que era una època en què estava tot per fer i per poc que feres, se notava i comptava amb suport. El tercer punt va ser el suport de la gran majoria dels pares i mares.

Vicent Matamoros va succeir a Narcís Casabó com a director, Ramón Adell era regidor d’Ensenyament

12 estiu de 2012

El pla contemplava, en un principi, l’ensenyament algunes assignatures en català i d’altres en castellà. Detallava, curs per curs i àrea per àrea, com es donaria cadascuna, si en català o en castellà, quantes hores tindria a l’horari. Al final del pla hi ha una temporalització que indica com s’introduiria, natros el vam introduir en quatre anys, fins arribar al final del pla en que totes les àrees es faCedida

D

on Narcís, com el coneixen els alumnes de les dècades dels 70 i 80, es va incorporar a l’escola d’Alcanar un any de Quinquennals, la data exacta era l’1 de setembre de 1974. Llavors de director estava Daniel Subirats, que era de Freginals. Quan se’n va anar a Amposta es va quedar de director José Antonio Lázaro. Narcís Casabó recorda els mestres Jesús Mateo, Eloy Rueda, Angel Fernández, Lidia, Candy, Mª Carmen d’Ulldecona i molts d’altres. Quan va arribar l’únic edifici escolar que existia era el del carrer de Càlig, on ara està el CAP i la residència de la gent gran.

Anàvem sempre un any davant de la Generalitat. En un primer curs vam començar a fer ensenyament de l’assignatura de català. El primer mestre que va ensenyar català va ser Rafael Jiménez, que ara està a Vinaròs. Després mos vam afegir uns altres mestres. Com no teníem llibres de text, ens vam subscriure al diari AVUI i treballàvem llegintlo, fent còpies amb la multicopista, textos lliures a l’estil Freinet... Cada dia un grup de quatre o cinc feia un text, l’escrivíem a la pissarra, primer féiem la correcció ortogràfica i després la morfosintàctica. Quan te’n vas anar d’Alcanar? Vaig demanar al concurs de trasllats i el curs 1983-84 me’n vaig anar a Xilxes, Allí em vaig trobar amb molts problemes lingüístics. A l’any següent va haver canvi de directora i jo vaig donar-li suport com a Cap d’Estudis. Com duia l’experiència de Catalunya vaig elaborar el Pla de Normalització Lingüística. Va ser una negociació molt dura, però el Pla es va aprovar per unanimitat del Claustre, Consell Escolar i Associació de Pares. Aquest Pla encara s’està aplicant avui en Xilxes i s’està fent tot en valencià a pàrvuls i un 70% a Primària, dintre del que s’anomena al País Valencià “Model d’Ensenyament en Valencià”. A Xilxes també vaig estar sis o set anys de director.

dels plans d’Alcanar i Xilxes, em vaig oferir a dissenyar el Pla de Normalització Lingüística, ho van acceptar i us puc dir que l’institut d’Almenara és un dels que es fa l’ensenyament en valencià. Allí he estat 11 anys, fins que m’he jubilat. Com compleixo els anys el dia 11 de setembre vaig haver de començar el curs 2011-12 i em vaig jubilar el 30 de setembre de 2011 amb 60 anys i 39 anys i 7 mesos de serveis a l’administració, havent treballat 4 mesos a Chodos, 10 anys a Alcanar, 17 a Xilxes i 11 a Almenara, i el temps de mili, que també comptava. dia 11 de setembre vaig haver de començar el curs 2011-12 i em vaig jubilar el 30 de setembre de 2011 amb 60 anys i 39 anys i 7 mesos de serveis a l’administració, havent treballat 4 mesos a Chodos, 10 anys a Alcanar, 17 a Xilxes i 11 a Almenara, i el temps de mili, que també comptava.

On has exercit durant la teua darrera etapa com a professional de l’ensenyament? Vaig estar 17 anys a Xilxes, fins l’any 1999-2000. El 2000-01 vaig passar a l’IES. d’Almenara, que es va inaugurar aquell curs. Allí em vaig trobar amb que s’havia de muntar tot de cap i de nou i jo,com tenia l’experiència Narcís va arribar en any de Quinquennals

loRafal

rien català, excepte el castellà. En aquests quatre anys els mestres van reciclar-se. Jo recordo que em vaig apuntar al primer curs de reciclatge que vam aconseguir fer a l’escola d’Alcanar, organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Cedida

La recuperació del català a l’escola

loRafal

Don Narcís amb sa filla menuda

estiu de 2012

13


Alcanar en imatges

Alcanar en imatges

Les Cases i la pesca El Centre d’Estudis Lo Codolar ha exposat una trentena de fotografies, cedides pels veïns, amb imatges de les Cases entre els anys 1930 i 1970

Fotografies: Centre d’Estudis lo Codolar

Dones tirant del cap per pujar la barca a la platja

Ralladors a la platja amb captura de “mujols”

Ranxo abordo de la Salvadora

Remendadores a la plaça del Pou

14 estiu de 2012

Dona pujant la barca al codolar

Mariners disfrutant del dia de Sant Pere

loRafal

loRafal

Dones desempescant a la vora de la mar, a la platja del Marjalel sol damunt dels còdols Prenent

estiu de 2012

15


recerca

recerca

Alcanar està farcit de lligallos. Hem de considerar-los tots, independentment de l’època, estiguin o no classificats. Lluc Gombau Martorell n’ha estudiat més d’una dotzena

Lluc Gombau/Vicent Matamoros lorafal@gmail.com

Primer, un esquema amb l’estructura i distribució del document, acotació d’espais i resum dels continguts. La primera part situa al lector perquè comprengui en trets generals què son les vies pecuàries i els lligallos, la seva història, etimologia i jurisprudència existent; a continuació ja entrem en l’Alcanar ramader, amb els nostres lligallos, tota la seva història a traves del temps, l’enumeració de

Quants lligallos hi ha al terme d’Alcanar? Els lligallos han passat per moltes etapes, en algunes d’elles no se’ls ha donat la importància que requerien però en altres sí, i això ha fet que es dugueren a cap les classificacions, que consistien en realitzar una mena d’inventari en què es descrivien totes les característiques dels camins ramaders, el seu estat, dimensions, intrusions, traçats i fitacions així com afegir-hi tota la documentació recopilada dels diferents organis-

Quins reconeixements ha rebut el teu treball? Los lligallos canareus va estar guardonat l’any 2011 amb el Premi Joan Palau Vera de l’Institut d’Estudis Catalans, mitjançant la seva secció de

Els lligallos són rutes de transhumància

Lligallos canareus i nuclis de població

Lligallo del Coll de les Forques

16 estiu de 2012

Al nostre municipi hi ha constància dels següents lligallos: Riu Sénia, el Carreró, del Coll de les Forques / Lligallo de les Comes, el Lligallo de la Capelleta del Remei / Lligallo del Remei, els de la Tancada, la Roca Roja, del Coll de la Punta, el de Codonyol, el del Mar. Completen la llista el Lligallet/ Lligallo del Pou, el Lligallo de Sòl de Riu, el del Cementiri i el Lligallo de la Metxa.

Les coves de Terrassola

Cedida Cedida

Tenen característiques comunes? Les principals característiques dels lligallos són: una gran amplada, desconsideració de l’orografia, la topografia i els grans pendents, creuament dels rius mitjançant el guals a les vies petites i per sobre dels ponts a les vies grans. També són pràctics i fàcils desviaments a abeuradors, descansadors i llocs accessoris. A

Explica’ns la metodologia que vas seguir. La realització del treball de camp i la investigació van ser durant l’estiu per així poder tenir un coneixement previ sobre el seu estat, ús i situació actual amb tota l’exactitud possible. Amb tota la informació acumulada vaig començar a estructurar el treball.

totes les vies ramaders que ha existit i les seves característiques generals, l’empremta que han deixat en la toponímia local etc.; el tercer bloc ja correspon a l’estudi específic de tres lligallos canareus, i ens submergim una mica amb les característiques tècniques i singulars dels tres escollits, concloent amb unes reflexions i propostes de futur.

Cedida

Cedida

Quina és la història dels lligallos? La història dels camins ramaders comença en un temps difícil de concretar, tot i que es pot dir amb certesa que són els camins més antics de la Península Ibèrica. Les vies pecuàries es van formar gràcies al pas dels animals que buscaven rutes per anar als llocs de pastura o per anar a beure i, posteriorment, les feien servir els depredadors que seguien a aquests primers com a preses. Ja en temps més recents, van ser les principals xarxes que s’empràven per fer els moviments dels ramats per anar d’unes zones a unes altres en busca de pastures.

més, no existeixen instal·lacions annexes.

Cedida

Q

uè és un lligallo? Lligallo es el terme utilitzat, a les nostres terres, per a denominar una sèrie de vies pecuàries, és a dir, rutes o itineraris per on discorren o han transitat els diversos moviments ramaders (el bestiar) i que desprès van ser habilitats com a camins per a la gent.

la Societat Catalana de Geografia, i ara mateix estem preparant una síntesi per a ser publicada a la seva revista “Treballs de la Societat Catalana de Geografia”.

Cedida

Los lligallos són les primeres vies de comunicació

Hi ha relació entre els lligallos i l’ocupació del territori? L’elaboració d’aquest treball m’ha sintetitzat, sense jo pensar-m’ho, la història del nostre poble, des d’ans de l’ocupació d’aquestes terres per l’home fins a l’actualitat. L’home va anar en busca dels lligallos. I en tenim clars exemples: el jaciment de Sant Jaume–Mas d’en Serrà situat al mig del de la Roca Roja, la vila romana de les Calafes al costat del lligallo primitiu del Cementiri, la Punta de Benifallim al Lligallo del Coll de la Punta, les Cases estan al peu del Lligallo del Mar, el Lligallo de Metxa i el Lligallo del Coll de la Punta; i el més clar és el cas d’Alcanar, ubicat en un encreuament de lligallos. És molt probable que si seguim investigant hi puguem trobar algun nucli habitat més al costat d’algun dels lligallos. Per tant, van ser les primeres vies de comunicació.

Cedida

mes encarregats durant els temps de controlar els lligallos. Hi ha diferències de nom i, fins i tot, unes de molt significatives i sospitoses de traçats segons èpoques. Això m’ha sobtat moltíssim. És imprescindible tenir constància de tots els que al llarg dels temps hem pogut identificar. Dic això perquè de les vies pecuàries i concretament dels nostres lligallos, n’hi ha que estan classificats i n’hi ha que no. A la classificació de 1961, a l’apartat tercer diu: “Si en el término municipal existieran otras vías Pecuarias aparte de las clasificadas, aquellas no perderán su carácter de tales y podrán ser incorporadas a la presente clasificación mediante las oportunas adiciones”.

loRafal

loRafal

estiu de 2012

17


recerca

vida social

Recta final als itineraris per les terres de cruïlla

Dos autobusos d’Alcanar participen en la Diada Un milió i mig de persones, entre elles les de les Terres de l’Ebre, van ocupar els carrers de Barcelona en l’Onze de Setembre més multitudinari

Les passejades pel patrimoni del Montsià i el Baix Maestrat acaben enguany a Peníscola i Santa Bàrbara, els mesos d’octubre i novembre, respectivament

Redacció

Carme Ferré

lorafal@gmail.com

La quarta edició dels Itineraris s’inicià el primer cap de setmana d’agost a la comarca del Baix Maestrat, amb una excursió nocturna a Xert i una altra de diürna al poblat iber de la Morranda, a càrrec de l’Associació de veïns Sant Salvador del Ballestar.

El Centre d’Estudis Seniencs projectà un video realitzat per l’Associació de la Gent Gran sobre els molins d’oli, aquesta presentació era una prèvia al recorregut a peu pels carrers del poble a la recerca dels testimonis dels antics molins de sang que van existir a la Sénia, que es va fer l’endemà.

nar perquè ocupaven ja tot el recorregut pautat per a la marxa. De les Terres de l’Ebre van sortir 27 autobusos, segons l’ANC d’Alcanar, i dos d’ells els ocupaven canareus. També particulars, en cotxe propi i en tren, i alguns residents a Barcelona, s’hi van sumar. La sortida dels busos va ser a hores diferents per acontentar públic di-

La següent activitat va ser a Traiguera on es visità l’ermita de la Font de la Salut. La xerrada sobre els prigons de l’ermita anà a càrrec de M. Elvira Mocholí i Vicent Ortí s’encarregà de la visita guiada al santuari de la Font de la Salut.

El cicle de visites arriba a dotze pobles, amb la implicació de catorze centres d’estudis i associacions culturals i veïnals del Montsià i el Baix Maestrat. L’organització dels itineraris compta amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de l’Antena del Coneixement de la URV a la Sénia.

Punt de la marxa ja aturat, a Gran Via de les Corts Catalanes

S.M.

El grup de Terres de l’Ebre camina cap a la concentració

18 estiu de 2012

vers. Un sortia a les 10.30h pels que volien passar el dia a la capital catalana; els altres, a les 13.30h i arribaven més justos a la manifestació. Les Terres de l’Ebre estaven convocades a plaça Universitat per tal de marxar junts, però l’allau ciutadana no va deixar marxar amb normalitat i cadascú es va sumar o quedar on va poder. Els autobusos tornaven a les 22.30h, en una operació sortida ben valorada per la previsió i l’organització d’aparcaments per a centenars d’autobusos.

El recorregut a Ulldecona, el primer de setembre, va reivindicar personalitats d’Ulldecona en l’àmbit humanístic, com Sales i Ferré o Pere Galés.

C.F.

Les rutes seguiren amb una proposta del Grup Rossell 750 Aniversari i el Grup Excursionista l’Esquetxe que combinava natura, espeleologia i arquelogia. La caminata va aplegar fins a la cova de les Bruixes, cavitat situada en el barranc del mateix nom i en la que s´han fet troballes arqueològiques que demostren que va ser habitada durant els periodes del Neolític i del Bronze.

L

a darrera Diada catalana, l’Onze de Setembre de 2012, s’ha convertit en una concentració popular que a final de mes encara batega, de conseqüències polítiques que duren. Mig milió de persones segons la policia, més segons l’Assemblea Nacional Catalana, organització convocant de la manifestació, van demanar la independència de Catalunya pels carrers de Barcelona, pràcticament sense cami-

loRafal

Àlex Espuny

Lo Rafal ha dut a terme, coincidint amb les festes del Remei, un recorregut pels espais singulars de la Guerra Civil espanyola al nucli urbà d’Alcanar, amb el guiatge de Damià Griñó i Jordi Ramos. El mateix cap de setmana, el Centre de Catalogació Los Taulons oferia una ruta des de Sant Rafel del Riu fins al Molí Canet.

El Centre d’estudis Lo Lliscó encetà la versió montsianenca dels itineraris amb un recorregut pels camins de pedra modelats per l’aigua. L’objectiu era descobrir que ens amaga, des del passat al present més immediat, la gestió de l’aigua a un poble de secà com és Mas de Barberans.

C.F.

L

a visita al Castellet de Peníscola s’ha previst per al diumenge 28 d’octubre, a càrrec de l’Associació de Veïns Camí Vell. Com en cada edició, el Centre d’Estudis Planers de Santa Bàrbara tancarà els Itineraris per les terres de cruïlla, el proper 11 de novembre. La proposta d’aquesta edició és una visita als assentaments al llarg dels segles entre Santa Bàrbara i l’Ebre.

lorafal@gmail.com

loRafal

És català qui vol ser-ho

estiu de 2012

19


medi ambient

medi ambient

Protesta contra la pol·lució de la cimentera

Campanya de conscienciació ambiental

La Generalitat instal·la un nou mesurador de partícules en suspensió al carrer Castell d’Alcanar Platja, just al costat de la fàbrica de ciment

La regidoria de Medi Ambient del consistori canareu incideix en la neteja de solars, els excrements i el bon ús dels contenidors de recollida selectiva

Redacció

J.Joaquim Buj

lorafal@gmail.com

L

gratuït, tal i com s’ha fet a la Carretera Nova, davant de Correus.

U

Els animals domèstics és una altra qüestió que es tindrà més en compte a partir d’ara. Hi haurà un major control per detectar els gossos abandonats i evitar els excrements a la via pública. Recordem que hi ha llocs, com el Camí Ample, on hi ha bosses per a recollir les caques dels gossos. També està previst habilitar un espai a les Cases per a que els gossos hi puguen fer les seues necessitats.

J.B.

Un altre dels aspectes en què incidirà la campanya és en la utilització que se’n fa de les illes de contenidors soterrats, on, massa sovint, s’hi deixen objectes apilats, que haurien d’anar a la deixalleria. El regidor de Medi Ambient, Josep Maria Sancho, també insisteix en la necessitat de fer bé la recollida selectiva de la brossa, “perquè això té un cost i per culpa d’uns quants que ho fan malament, repercuteix en el rebut d’escombraries

n centenar de veïns desplaçats amb una cinquantena de cotxes van concentrarse el dia 24 d’agost a l’entrada de l’empresa Cemex a Alcanar Platja per queixar-se de les emissions de pols de la cimentera. Portaven pancartes recordant el lema de les primeres protestes (“Quin fum fa!”) al cap de trenta anys i van cridar contra la contaminació que, segons ells, provoca la fàbrica i en favor del medi ambient.

que paguem la majoria de ciutadans que intentem reciclar correctament”, diu Sancho.

J.B.

’Ajuntament d’Alcanar és a punt d’iniciar una campanya mediambiental per a conscienciar els veïns sobre la necessitat de mantenir més net el municipi. La corporació remarca la necessitat de netejar els solars abandonats i intentarà arribar a acords amistosos amb els propietaris per a facilitar l’eliminació de la brutícia. Als espais més propers al poble, des de la Regidoria de Medi Ambient s’està estudiant la possibilitat de dur a terme la neteja d’aquests llocs a canvi de cedir-los com a places d’aparcament

lorafal@gmail.com

Solar habilitat com a aparcament a la Carretera Nova

Els terrenys bruts generen molèsties als veïns

L’acció arriba després que els afectats es reunissin amb l’Ajuntament, l’empresa i la Generalitat per abordar el tema sense que la situació haja canviat, al parer dels residents al carrer Castell i a la zona del camp de tir, just al costat de les instal·lacions fabrils. Segons un dels veïns afectat, Agustí Reverter, “la fàbrica es va comprometre a netejar les terrasses dels xalets de les urbanitzacions cada vegada que passés un episodi greu de contaminació. Van venir una vegada i ja no els hem tornat a veure. Pensem que això només ha estat una maniobra per evitar aquesta mani-

festació”. Aquest veïnat està “molt molest” amb les emissions de pols procedents de la fàbrica de ciment. Els veïns creuen que els episodis de pol·lució són una conseqüència del mal estat dels filtres de la fàbrica i ha demanat a Cemex que els canvie. “Això no passa a altres cimenteres properes a Barcelona, com a Molins de Rei, ja que allà hi ha una gran concentració de població. Aquí com que som poca gent i estem al sud de Catalunya hem de rebre el que no volen als altres llocs”, assegura Agustí Reverter. En les reunions prèvies amb les diverses administracions, el grup de veïns ha aconseguit el compromís del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat per instal·lar un mesurador de pols en suspensió al carrer Castell. En el moment de tancar la redacció d’aquesta revista, el mesurador ja s’havia instal·lat, tot i el tancament provisional dels forns de la fàbrica. La concentració era una mesura de pressió dels veïns entre dues reunions, una ja celebrada i l’altra que

encara estava pendent. Els organitzadors de la protesta no preveuen més manifestacions, a l’espera de com evolucionen els contactes amb Cemex. Forns tancats Cemex té ara mateix els tres forns de la fàbrica de ciment aturats i no es tornaran a encendre fins ben entrat l’any vinent. La multinacional també va tancar els forns de la cimentera d’Alcanar l’any 2008, fins que va poder treure l’estoc acumulat. La planta continua oberta i en activitat, servint morter i ciment. Fonts de l’empresa apuntaven al setmanari L´EBRE que la baixa demanda del mercat fa que l’estoc existent a la planta siga suficient per abastir els clients. La fàbrica també ha decidit prescindir de bona part de les empreses subcontractades, però de moment manté la seua plantilla interna (d’uns 170 treballadors), dedicada a feines de manteniment i neteja, entre altres. L’empresa podria reformular els torns de treball, però de moment no es planteja cap expedient de regulació d’ocupació, segons Diari de Tarragona.

Espai patrocinat per l’Ajuntament d’Alcanar 20 estiu de 2012

loRafal

loRafal

estiu de 2012

21


opinió

opinió

Benvinguts al món dels indignats del 15M Els defensors de la natura que, des de la poltrona, són capaços d’amenaçar-me a no jugar amb el foc, són qui va matar els bous a trets

D’allò ja en fa uns quants anys... Fa un mes, però, després d’haver recorregut gran part de la Serralada, vaig tornar a fer cap al Comú, per una mera casualitat. En arribar-hi, vaig notar-hi lleugeres diferències que, a priori, no sabia desxifrar. Després de cavil·lar-hi una bona estona vaig adonar-me’n que resulta que estava tot més brut que aquella vegada que hi vaig ser; hi sobrava vegetació, hi sobrava altura d’herba i malea, els corriols es desdibuixaven i, sobretot, hi feien falta les caguerades de bou.

La Marfanta.com

Clar: els bous! Els bous mantenien l’herba a mida i tenien la font del Mas

El proper 10 de novembre se celebra a Alcanar una jornada informativa oberta a tota la ciutadania per explicar què és la banca ètica

Laura Sancho

Francesc Subirats

Fa uns set anys van començar les meues aventures per la Serra de Montsià —gràcies n’hi he de donar a Xavi Riba, un bon amic faldut, per haver-m’hi introduït. Durant aquella primera ascensió, camí de la Foradada, vaig conèixer la bellesa del Comú: el Mas, la font i el prat.

Estalviar de manera responsable i constructiva

del Comú ordenada i neta com una patena. Sí, sí!, els mateixos bous que algú d’alguna administració va decidir matar a trets el 2009. Sí, sí, la mateixa administració que aquest estiu ens ha prohibit accedir a zones boscoses amb alt risc d’incendi en temps de sequera, que ens ha dogmatitzat alhora que amenaçat per tal de conscienciar-nos de la responsabilitat que tots tenim davant dels incendis. Mentre seguia amb tristesa i impotència la crema de part dels boscos empordanesos , escoltava consellers, bombers i forestals focalitzant la negligència humana, focalitzant els ciutadans com a grans responsables de la conservació del nostre territori. I mentre els escoltava, no podia deixar de pensar en los bous... Pobres bous. Alguns dels que parlaven pertanyien al gremi d’aquells que va decidir matar-los vilment. Aquella rabera simpàtica que, sense costar ni un euro,

ni en nòmines ni desbrossadores, mantenien lo monte tot lo arreglat que podien. Els van deixar morts i pudents al Comú. Més tard van anar a tapar-los, que no soterrar-los, amb calç viva i oblidant-se’n un sac de plàstic buit enmig del monte; i ho van fer la pressió que hom n’hi va fer mitjançant les xarxes socials. Diu que l’helicòpter aquell dia no anava... Idò, excuses, moltes: helicòpters que no funcionen —excepte quan un president ha d’accedir a la seu d’un parlament— malalties no controlades —un es pregunta si no hauria estat més senzill i barat haver-los vacunat a trets de dard, igual que als documentals— por dels excursionistes —si no conec 2.433.435 persones que hagin estat ferides per asta de bou de Montsià, no en conec cap... Mal llamp si mai matem un animal, a trets i a l’aire lliure! En traurien fins i tot els punts del carnet. Mal llamp si tirem brossa al monte, i sacs de plàstic! Hi haurà un incendi! Presó i tot, ens en tocaria.

E

ls bancs i caixes “de sempre” ens han demostrat que no compten amb nosaltres -els i les estalviadores-, que s’aprofiten de la nostra confiança, i dels estalvis de tota una vida que els hi hem confiat. Compten amb els nostres diners, això sí, per especular amb productes financers que són pura brossa, per invertir en armament, per cobrar-nos comissions abusives, per desnonar famílies sense pietat, per pagar grans indemnitzacions a directius que entenen poc del bé comú... el llistat no s’acaba. Com ens explicava Arcadi Oliveres a Alcanar el passat mes de maig, existeix un tipus de banca que s’anomena ètica. D’entrada aquesta expressió pot semblar inversemblant, un oxímoron, com deia ell, una d’aquestes paraules juxtaposades en els quals la primera anul·la la segona, i viceversa, del tipus foc amic. Hom podria pensar també que és un d’aquests mecanismes per netejar males consciències de les classes benestants o que senzillament “el ‘meu’ consum responsable no solucionarà la llarga cua de problemes que trobem en el nostre sistema malalt”.

D’altres pensen, com el Capità Enciam, que “els petits canvis són poderosos” i que es contagien. I que un canvi de model global comença per cadascú de nosaltres perquè amb els nostres estalvis o consum, directament o indirectament, ajudem a desenvolupar un tipus d’economia i, en conseqüència, un tipus de societat.

nes o entitats, exerceixen el seu dret a saber on s’inverteixen els seus estalvis. Per tant, les entitats financeres deixen de finançar activitats èticament reprovables i inverteixen només en projectes amb contingut social o mediambiental i a la vegada faciliten l’accés al crèdit a col·lectius que tenen més dificultats per aconseguir-ne.

I la banca ètica existeix, és tangible i opera a casa nostra des de fa més d’una dècada. De fet, a Catalunya comptem amb variades iniciatives de finances ètiques i totes parteixen de la premissa que els diners han d’estar al servei de les persones i no del lucre d’uns quants. Aquestes entitats no s’han vist col·lapsades ni han demanat ajuts, senzillament perquè només inverteixen en l’economia real i no pas en l’especulativa.

Precisament, a Alcanar se celebrarà una jornada sobre la banca ètica, el proper dissabte 10 de novembre, a la Biblioteca Trinitari Fabregat, organitzada pel Casal Aixumara. Durant aquell matí es farà primer un repàs a la història del neoliberalisme per entendre com la financiarització de l’economia afecta les polítiques públiques i sobre les diferents inversions conflictives que fan els bancs convencionals.

Segons FETS- Finançament Ètic i Solidari, les finances ètiques són les que fan compatible la rendibilitat econòmica i financera amb la consecució d’objectius socials i ambientals.

També es parlarà de la filosofia que hi ha al darrere de la banca ètica i de la seva relació amb la societat. I finalment es donarà a conèixer amb detall la manera d’operar, els productes i serveis que ofereixen i les característiques específiques de tres entitats de banca ètica que operen a Catalunya: Coop57, Fiare i Triodos Bank.

El finançament ètic, doncs, incorpora l’ètica en el conjunt del procés del finançament. Les estalviadores, perso-

Com sempre, des de la poltrona, volen donar-nos lliçons i amenaces si no les complim, però no són ni dignes de donar exemple. Allò que no vulgueu que passe, si us plau, deixeu de ferho. Benvinguts al món dels indignats del 15M. La Generalitat va matar els bous al Mas de Comú

22 estiu de 2012

loRafal

loRafal

estiu de 2012

23


S.M.

esports

a Mireia, després de descartar Sòl-de-riu per excés d’èxit dins d’esta secció, puntualitza encara més i es decanta per un lloc des d’on, a través dels camps de tarongers, pots arribar-hi, a Sòl-de-Riu, o a les Cases. Allí on un hort de tomaques de conserva i mandarines de temporada, moreres paraigua de sol i de pluja; mores, gespa i mobles de terrassa embolcallen una caseta blanca i de pedra, antiga com les d’abans, de les de cisterna i aigua de pou, i adragons i grills per context musical. El prat de tota la vida.

Els corredors que participaren a la VI Pujada al Montsià-Memorial Francesc Bort (Madro) aconsegueixen batre tant el rècord masculí com el femení Ruben Colell

lorafal@gmail.com

És important destacar que no hi ha hagut incidents greus ni remarcables per les pluges caigudes, amb només 5 abandonaments. Mereix especial atenció al nivell exhibit pels corredors participants ja que mai en la història d’aquesta prova 53 d’ells havien aconseguit baixar de la barrera de les quatre hores, aspecte a tenir en compte i més pensant que una cinquantena més va entrar amb menys de 4h 30’ dades que ens donen idea del gran nivell participatiu i de la preparació dels atletes que estan rebaixant els temps de forma espectacular tot i la duresa d’aquesta cursa de muntanya.

Mireia Reverter i Francesc Subirats són dos col·laboradors actius de l’entitat, als quals les circumstàncies laborals i personals els han portar a estar fora vila sovint

... de Francesc Reverter

La Pujada al Montsià creix fruit del treball de molts voluntaris, empreses i institucions que han vist en aquesta activitat una excel·lent aparador del poble d’Alcanar i la seua gent.

loRafal

Mireia Reverter

D

el Montsià, a Francesc li agrada la font del Bassiol concretament. És del poble, està bastant recòndita i, segons ell; hi ha la veritat de moltes històries, de les que en parlen els canareus i canareves que hi han viscut. Per exemple, on es construïa un marge. Rere d’esta edificació hi ha algú que va tenir ganes de fer-la, que va manar fer-la i que li va trobar el profit. Quan observa el marge, les preguntes li venen al cap i desplega part de la història del poble. Al Montsià un es pot esvair de la pressió per romandre sol. Només en companyia de la natura, la muntanya i els animals. A més, està molt a prop i es va i es torna en un dia. Francesc opina que ningú mos ha conscienciat del què significa el Montsià. Al Dijous Llarder, s’enduria a berenar els xiquets a la font del Burgar per a que, mentre xalen, coneguen un tros del passat del seu poble; ja que a ell no li van ensenyar de menut.

Francesc Subirats a la font del Bassiol

La Pujada al Montsià és una de les proves més dures del circuit ebrenc

24 estiu de 2012

Mireia Reverter al prat de tota la vida

Cedida.

Pel costat femení, la campiona de les edicions anteriors, la xertolina Ragna C. Debats (CE Xerta) es va mostrar molt superior a la resta de participants femenines, revalidant

Pel que respecta als participants locals, Juan Antonio Alfara s’imposaria, amb 3 hores 38 minuts, a l’altre aspirant canareu, Emilio Valls, que entraria tan sols un minut després. Més enrere completaria el pòdium Albert Esteller amb 3 hores 54 minuts. L’única valenta a provar-ho va ser Eva Queralt (AE Alcanar), que venia de guanyar la Marató de muntanya de la Costa Daurada, va realitzar una

El contrast entre la ciutat, Barcelona, lloc de residència habitual, i el poble si, a més hi sumem el prat, és tant gran, que uns dies de vacances vora la mar són un bàlsam banyat de marinada que ni el mar Carib... La calor del poble del dijous de mercat, ja fa que un prat sigue el millor lloc on desconnectar de l’estrès diari.

J.B.

En categoria masculina, Ahmed el Qayed (UEC Tortosa) es va imposar amb una estratosfèrica marca i nou rècord de la cursa de 2 hores 52 minuts, de prop el seguia Kiko Martí del Diedre que entrava amb un temps de 2 hores 59 minuts, completaria el podi un altre gran corredor i germà del primer, Abderrahim el Qayed també de la UEC Tortosa amb un temps de 3 hores i sis minuts, en quarta posició va entrar el conegut corredor que aquest any sortia al pòster d’aquesta sisena edició, Joel Garcia (TRAIL CER La Sénia) que, responent a la responsabilitat de ser “el més conegut”, va fer un excel·lent temps de 3 hores 13 minuts. El cinquè va ser Josep Maria Calafell, de la UEC Anoia, amb 3 hores 16 minuts.

gran cursa, amb un temps total de 5:00:35.

A.E.A.

L

d’aquesta manera el títol i establint un nou rècord, en aquest cas creuava la línia d’arribada amb 3 hores 32minuts. L’acompanyarien al podi Teresa Aguiló (CN Sitges) amb 4 hores 16 minuts i Mònica Olivan (Coll de l’Alba Runnning) amb 4 hores 26 minuts. En quarta posició va entrar Anna Belén Balagué (UEC Tortosa), amb 4 hores 36 minuts. Anna Belén és una gran fidel a la nostra cita i guanyadora del circuit ebrenc. Leo Antó (UEC Tortosa), amb 4 hores 40 min, va ser la cinquena classificada.

... de Mireia Reverter

L

La prova atlètica més espectacular

a cursa d’enguany va tenir una distància total de 31 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 3600 metres, amb una gran duresa, que van desafiar els més de 150 corredors participants. La marxa va comptar amb més de 400 marxadors que van conformar els quasi 700 participants que hi va haver en aquesta edició. Una marxa amb la no menyspreable distància de 18 quilòmetres i un desnivell acumulat de 1500 metres.

el Rogle

Francesc Subirats

loRafal

estiu de 2012

25


opinió Carme Ferré Pavia

carmeferre@gmail.com

Quina frontera tindríem? Arroscats i atropellats

Pere Fibla i Biosca

El semàfor

É

s una inquietud que aquesta opinadora ja ha expressat, quin tipus de relació amb el País Valencià tindríem, i també amb les Balears, si es materialitzés la independència de Catalunya, i encara més enllà, si el Principat anés sol en això, quina mena de frontera es podria establir amb Espanya. Som al Sénia, un riu sec que fa de fita administrativa, i el nostre territori natural és igual el barranc de Codonyol que el de Cervera. La Taula del Sénia, un ens de força cultural i econòmica, hauria de reunir-se i pactar. Si som absolutament conscients que la nostra terra més pròxima està a cavall de les comunitats valencianes i aragoneses, i especialment de la primera, i amb la força que prenen els esdeveniments, seria molt adequat que la Taula expressés que la frontera que es pogués establir de cap manera tallaria els nostres lligams. De fronteres en una Europa global hom diria que no n’hi ha, però sense saber quina relació política hi hauria amb l’Estat, ens podem posar a pensar. Entre França i l’Estat espanyol o entre Itàlia i Romania, els béns i les persones es mouen sense traves. Però també fora de l’espai de l’euro, en zones sense conflictes però amb monedes i economies diferents, hi ha porositat. Entre Itàlia i Suïssa, o entre aquesta darrera i França, els llocs fronterers resten sense vigilància i oberts. Malgrat la fama de Suïssa com a destí de fuga de capitals, s’hi pot sortir i entrar sense problema i la gent fa vida a banda i banda, entrant a Suïssa a posar gasolina, que és més barata, i sortint a menjar a Itàlia, on sol ser més barat tota la resta. Els territoris que comparteixen valls, rius i llacs, les comunitats que conviuen amb una llengua, unes tradicions i un paisatge idèntics, han de reivindicar la seua essència i el dret de poder ser, també en el futur. Tenim tants camins entre Alcanar i Vinaròs, es diu, que no els tallaran tots. Això és cert, però tampoc l’AP-7 o el tren, ni les possibilitats laborals a banda i banda, s’haurien de truncar en un territori que per naturalesa representa la cruïlla dels Països Catalans. Per dir-ho clar i ras, el Principat mantenir els llaços culturals i econòmics sòlids, i reforçarlos, amb la resta de l’antiga corona catalano-aragonesa si ja no som en el mateix Estat. I per això, el Sénia representem un territori clau. Estaria bé que els responsables ho veiéssen i que en aquest període de debat i lluita política, alcessen la veu en defensa de la Taula del Sénia.

26 estiu de 2012

Els Sant Jaumes. Un any més, el Grup de Recerques en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona, s’ha esforçat a recuperar un bocí més de la nostra història. Tot i la situació actual, s’estan mantenint els recursos per a un dels jaciments més importants del nostre país: Sant Jaume – Mas d’en Serrà. Com cada any han ofert al públic la possibilitat d’una visita guiada i d’una xerrada posterior. Sens dubte, experiències enriquidores. Gràcies per aquest gran esforç! Turisme Q. Poc se n’ha parlat aquest any del tipus de turisme que millor li va al poble. Ara que hi ha crisi, el turisme de masses ja no és una opció tan clara. El poble ofereix als visitants tranquil·litat, gastronomia, visites al passat iber, passejades per la vora de la mar, excursions al Montsià... El que encara no hem sabut explotar és el turisme dels cítrics, una bona insígnia per al poble. S’apuja l’IVA. En plena crisi, el govern busca en les petites economies un impuls per a intentar pal·liar els greus problemes econòmics pels que estem passant. Una decisió fàcil. Res podrà fer “el poble”, que “acatarà” la decisió amb més o menys resignació. L’efecte probablement tindrà danys col·laterals; diner negre, reducció (una mica més) del consum, etc. Sovint, conscients de la conjuntura actual, els venedors i proveïdors han assumit aquest increment per a mantindre el preu al client final. No puc preveure el futur, però em temo que això passarà amb els cítrics aquest any. Es pagarà més al productor per les clementines per tal de compensar-ne la pujada de l’IVA? El temps ens dirà.

loRafal

loRafal

estiu de 2012

27


amb la col路laboraci贸 de:

Profile for Associació Cultural Lo Rafal

Lo Rafal 115  

Número 115, estiu de 2012, de la revista de l'Associació Cultural Lo Rafal d'Alcanar

Lo Rafal 115  

Número 115, estiu de 2012, de la revista de l'Associació Cultural Lo Rafal d'Alcanar

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded