Page 1

RIUS DE PARAULES


RIUS DE PARAULES Recull de cultura popular catalana al voltant dels rius de casa nostra

Amb el suport de l’Obra Social de

Rius de Paraules està inspirat en la idea original d’ADEGA Asociación para a Defensa Ecolóxica de Galiza

© RIUS DE PARAULES ASSOCIACIÓ HÀBITATS–PROJECTE RIUS C/ Guadiana, 30–baixos · 08014 Barcelona Tel. 93 421 32 16 info@projecterius.org www.projecterius.org Redacció: Francesc Asperó i Masachs Maquetació: Lluís Cintas


TAULA

1 INTRODUCCIÓ 2 EL RIU 2.1 Hidromorfologia 2.2 Construccions al riu 3 ELS HABITANTS DEL RIU 3.1 Flora 3.2 Fauna 4 ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA AL VOLTANT DELS RIUS 4.1 Embarcacions de navegació fluvial 4.2 Els oficis relacionats amb el medi fluvial 4.2.1 Vinculació directa 4.2.2 Vinculació més indirecta 4.2.3 Aprofitaments domèstics 4.2.4 Aprofitaments agrícoles 4.3 El món de la pesca 4.3.1 Tècniques de pesca fluvial 4.3.2 Ormejos de pesca 4.4 Festes al riu 4.5 El món dels raiers 4.6 Calaix de sastre fluvial 4.7 Expressions i refranys 4.7.1 Expressions 4.7.2 Refranys 4.8 Llegendes 4.9 Cançons populars 4.10 Jocs 5 REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 5.1 Format paper 5.2 Format electrònic 5.3 Àudio


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

INTRODUCCIÓ

1

INTRODUCCIÓ

Per a força de vosaltres us pot sobtar el treball que teniu a les mans. Alguns potser penseu que ens hem endinsat en un camp, el lingüístic – cultural, que no respon a l’essència de l’entitat i, per tant, us estranya aquest nou projecte. Per a nosaltres, Rius de Paraules obre la porta a experimentar i conèixer els rius a través de la cultura. La nostra intenció és encetar una nova línia de treball relacionada amb la cultura fluvial, en què puguem anar més enllà de conèixer i intervenir en els espais fluvials des d’un punt de vista estrictament ecològic. De fet, per entendre globalment un riu qualsevol de casa nostra cal tenir en compte els elements i les relacions entre els processos naturals, primer de tot, però també es fa necessari incloure les activitats humanes que es produeixen al seu voltant. Rius de Paraules és una iniciativa d’Associació Hàbitats dins el marc de Projecte Rius i sorgeix del buit observat en el camp de la llengua i el riu, és a dir, de les diversitat de formes d’anomenar elements del riu i vinculats al riu. L’objectiu d’aquest projecte és la recuperació i recopilació del patrimoni i riquesa lingüística,

7


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

lexicogràfica i cultural vinculada als nostres rius, deixant constància de la varietat i diversitat de formes del català al llarg del territori dels Països Catalans. Es tracta, en resum, de recuperar en la mesura del possible la cultura popular lligada als espais fluvials dels nostre país. Els blocs que vertebren el treball són tres: el riu (hidromorfologia i estructures presents en els rius, tant naturals com construïdes), els habitants del riu (fauna i flora general, amb un interès especial en el lèxic de fauna macroinvertebrada de riu) i els veïns del riu (influència de les activitats humanes al voltant dels rius). El tercer bloc és de llarg el més extens i posa de manifest que els espais fluvials han estat i són encara una font productora de cultura. Dins d’aquest apartat se’n despleguen d’altres amb continguts molt diversos. Us convidem a què us hi submergiu.

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

8

Per fer possible aquest recull hem utilitzat de manera paral·lela dos mètodes. El primer ha consistit en una recerca bibliogràfica àmplia, des de vocabularis de parlars més o menys locals, passant per diccionaris de referència general en lexicologia catalana i acabant per reculls de llegendes. El segon, en canvi, ha estat la participació ciutadana. El qüestionari en línia que vam elaborar per aquesta finalitat volia ser la plataforma física que facilités la participació de la gent en el Rius de Paraules. L’objectiu era, doncs, que tothom qui hi volgués col·laborés a farcir aquest treball de més continguts, tants més dels que nosaltres poguéssim recopilar en obres de caràcter i procedència diversa.

els dialectes i/o territoris on hem recollit que s’utilitza cada mot, expressió, refrany, etc. Hem optat pel criteri geogràfic (municipis, comarques i territoris més amplis –com Terres de l’Ebre–) quan ens ha tocat traspassar els vocables recollits dels qüestionaris de participació al treball; en el cas, d’obres consultades, hem considerat convenient respectar el criteri utilitzat per cada autor. Així doncs, no us estranyeu si de vegades trobeu referències lingüisticodialectals, altres cops de lingüisticogeogràfiques o una barreja d’ambdues coses. En darrer terme, també cal que sapigueu que els mots, locucions, refranys, etc., que no porten la font d’on s’ha extret no és pas perquè no la coneguem, tot al contrari; ho hem fet així perquè la informació del títol en qüestió apareix relativament poc citada al llarg del text o bé perquè l’aportació lexicocultural s’ha fet a través del qüestionari previ a la redacció del treball. En tot cas, el sentit d’aquesta decisió és agilitzar la lectura del Rius de paraules. El símbol “[n]” amb valor numèric a l’interior fa referència a la font bibliogràfica de la qual s’ha extret la informació que apareix citada en el text, també amb l’objectiu d’agilitzar la lectura. La relació de referències amb els números identificatius respectius apareix l’apartat de “Referències bibliogràfiques”. Per últim, hem introduït fotografies que enllacen amb mots o altres elements relacionats amb la cultura fluvial del país.

La materialització d’aquest recull geograficocultural és en forma de catàleg; es tracta, doncs, d’una mena de manual que recull per ordre alfabètic vocables i elements de la cultura fluvial de parla catalana.

De manera paral·lela, volem deixar constància d’algunes anotacions que creiem que complementen la lectura del treball. Aquestes anotacions fan referència a consideracions de toponímia i, més concretament, a la hidronímia. Per aquells qui aquests mots us vinguin de nou, la toponímia és estudia els noms propis de lloc, mentre que la hidronímia és una de les branques de la toponímia i estudia els noms dels corrents d’aigua. Els noms dels nostres rius, rieres, torrents, barrancs, etc., ens parlen, és a dir, ens donen informació del curs d’aigua.

Abans no comenceu a llegir el treball, val la pena que tingueu en compte algunes notes prèvies. Amb la finalitat de sintetitzar paraules i determinats continguts hem elaborat l’apartat “relació d’abreviatures”, en què es fa una explicació dels termes abreujats. També observareu que bona part dels continguts introduïts vénen encapçalats per una definició en negreta, i al seu costat, separada per una coma, s’especifica la categoria gramatical d’aquell mot (tots els detalls a l’apartat “relació d’abreviatures”). Seguidament de la definició i en cursiva apareixen

Sovint, però, els mots originaris provenen de llengües estranyes o desconegudes per a la majoria de nosaltres, perquè són d’origen preromà (cèltic, ibèric, protobasc o basc i altres llengües d’origen indoeuropeu) i aràbic, reminiscències de qual perviuen encara en molts topònims del País Valencià. Aquesta és l’argumentació del filòleg i etimologista Joan Coromines en relació al nom dels principals rius catalans. Vegem-ne alguns exemples. Tal com apuntava l’estudiós Francisco Villar, “mar”, amb el significat de llacuna o mar, el trobaríem a la collada de

9


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

Mardanya, sobre el pla de la Molina, a Setcases (Ripollès); mentre que “pal”, amb el significat d’aigua estancada o bassal, donaria noms com Pals, Palamós (Baix Empordà) i Palera (Garrotxa); podem parlar també d’“onnaro”, derivat d’“onna”, ambdós d’origen cèltic, que ha donat formació a Onyar, afluent del riu Ter al qual s’uneix a Girona. Trobaríem moltes altres referències d’hidrònims presents arreu de les terres de parla catalana camuflats darrera la figura d’un mot d’origen preromà o aràbic.

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

Evidentment també cal que parlem del llatí, donat el fet que la romanització va ser especialment intensa a Catalunya i terres circumdants de parla catalana, alguns com el País Valencià i Illes Balears probablement amb menys força. Així doncs, és natural que molts rius, rieres i rierols portin noms llatins. Vegem-ho. El Llobregat, que rega una part important de la demarcació de Barcelona, vindria del llatí “rubricatus”, que significa rogenc. Podem dir el mateix sobre el nom de moltes poblacions i municipis; Riells del Montseny, per posar un exemple, ve del llatí “rivus” amb la suma diminitiu “-ellu”, que amb la combinació d’ambdós mots dóna rierol. Gastaríem rius de tinta posant exemples i més exemples com aquest, però aquesta no és la intenció d’aquest treball. Tampoc podem deixar de banda que els noms molts recs, torrents, canals, xaragalls i córrecs vénen d’accidents del terreny, com els del Faitús i de Ribamala; de la vegetació de l’indret en qüestió també, com els torrents de la Coma Ermada, de la Pastuira, de la Boixeda, de l’Avellaneda; o de fonts, com el de la Font del Vern i de Font Freda; també de persones, com el torrent d’en Felinc, o el rec d’en Clarà, per posar exemples d’afluents del Ter al Ripollès. Probablement el fet que la llengua catalana sigui el resultat de l’encreuament i influència d’un bon grapat d’altres llengües, sense oblidar la gran influència del llatí en darrer terme, li otorga des del punt de vista de la cultura un valor especial. Tampoc volem deixar de banda les sàvies consideracions entorn a la diferenciació de les denominacions dels cursos fluvials de casa nostra aportades pel geògraf Joan Tort. A partir de l’experiència que li atorga el treball de camp d’anys, ha observat que com més petit i irrellevant és el curs fluvial, més manifesta és la tendència a anomenar-lo de formes diferents al llarg

10

del seu recorregut. Succeeix així, per exemple, amb la Riera de Rubí, al Vallès Occidental, que només rep aquest nom de Rubí en avall; de Rubí en amunt és més aviat coneguda com a Riera de les Arenes. D’altra banda, a les Terres de la Catalunya seca, amb una presència predominant de barrancs i torrenteres, la tendència general és que aquests cursos canviïn unes quantes vegades de nom al llarg del seu trajecte. Aquesta tendència s’observa als territoris del Baix Camp, on hi ha rieres i barrancs que arriben a tenir més de cinc noms al llarg del seu recorregut. La tendència predominant és que els diferents trams dels cursos fluvials adoptin el nom de la partida de terra per la qual passen. Joan Tort també apunta que sovint hi ha disparitat entre el noms “oficials” dels rius, per importants i coneguts que siguin, i els noms aplicats a nivell local. En altres paraules, es referma el principi que els parlants tendeixen a buscar les solucions més simples i més expressives de cara a les seves necessitats comunicatives, “i tendeixen per tant a defugir tota retòrica o solució de tipus «culte» ”. Fixem-nos amb l’Ebre, el gran riu del país. A bona part dels pobles riberencs del Principat, el riu se’l coneix com “Lo Riu”; tres quarts del mateix passa als pobles de la Terreta (Sapeira, Espluga de Serra, la Torre de Tamúrcia) amb la Noguera Ribagorçana, on aquest riu és anomenat popularment “riu d’Areny”. L’obra és força breu i concisa, i també un primer tast cultural que des de l’entitat us oferim. Com que creiem que aquesta obra es pot ampliar en el futur, animem als voluntaris del Projecte Rius i a tothom en general a fer-nos arribar mots, expressions i llegendes populars. La nostra voluntat és de reprendre aquest treball en el futur. Qui no hagi estat a temps de participar en el Rius de Paraules, sap que encara té temps per fer-ho. Desitgem, amb tot, que gaudiu de Rius de Paraules.

11


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

2

EL RIU

2.1 HIDROMORFOLOGIA El terme hidromorfologia fa de paraigües de tot els elements naturals que defineixen les formes i el relleu d’un curs fluvial. Si penseu en un curs fluvial qualsevol, de ben segur que us vindran al cap més d’un, de dos i de tres elements que en configuren el paisatge natural i que el fa diferent de qualsevol altre. En el cas d’una riera del Maresme, és molt probable que hi hagi algun areny al llarg del seu curs, cosa que en el Pirineu costarà molt de trobar; en cursos intermitents d’aigua com ara torrents i barrancs, durant els mesos més eixuts de l’any trobareu tolls (en altres contrades anomenats “xolls”, “bàssies” o “xarquers”, per citar-ne només alguns). Observareu, per tant, que hi ha mots amb denominacions ben diferents segons la comarca o fins i tot localitat que ens referim.

13


15

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

Aiguabarreig, m.: indret en què dos o més rius, torrents, corrents d’aigua, etc., s’ajunten i en formen un de sol [2] [4]; aigües-juntes, Solsonès, Alt Cardener [2]; confluència [1] [4].

Aiguaroja, f.: l’aigua fangosa que ocupa grans zones costeres de l’Albufera de València [2].

AIGUABARREIG

Aigual, m.: aiguamoll, bassal, sobretot a muntanya, català oriental, català occidental [2].

Arena: conjunt de grans de roca detrítica, sovint silícica, compresos entre 2 mm i 50 µm de diàmetre, top. Riera de les Arenes (Vallès Occidental) [5]; sorra, dialecte central [2].

Aigualleix, m.: aigüerol, terres d’al·luvió vora un riu [2].

AIGUANEIX

Argila, f.: roca sedimentària composta de partícules de diàmetre inferior a 2 µm, en la qual predominen els silicats d’alumini i que generalment és plàstica quan té una humitat suficient; mineral d’argila [5]; arguila, Pallars [12].

Aiguallut, m.: forat per on s’escolen les aigües procedents de la fusió del massís de la Maladeta, Vall d’Aran.

Atorrentar (-se), v.: convertir-se en torrent, p. ex. l’aigua s’atorrentava pel mig dels carrers [4]; estorrentar (se), català oriental [2].

Aiguamoll, m.: lloc pantanós, on s’entolla l’aigua de manera permanent, top. Aiguamort, Aiguamurta [2].

Avenar-se, v: rajar de nou, una font, després que s’hagi estroncat, Pallars [12].

Aiguaneix, m.: lloc on neix l’aigua d’un curs fluvial, Garrotxa, Ripollès [2].

14

Arenys d’Algars (Matarranya), Baix Llobregat, Maresme, Matarranya, Pallars [2] [5]; arenal [2] [5]; arenar, [2].

Aixorrencar, v.: destrossa que causa l’aigua de la pluja en caure precipitadament sobre un terreny; xorrencar, xorrecar, aixorrecar, Garrotxa [10], Empordà [1]. Anegar, v.: omplir-se els horts d’aigua, Terres de l’Ebre.

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

AIGUAMOLL

Areny: lloc on hi ha una acumulació d’arena de procedència marina o fluvial o resultant d’un transport eòlic, top. Arenys de Munt (Maresme),

Barra fluvial, f.: barra de sorra, grava o d’altres materials que es forma al llit,

als marges o a la desembocadura d’un riu per la disminució de la velocitat del corrent de l’aigua [5]. Barranc, m.: 1. Rierol temporal, que passa la major part de l’any sec en forma de depressió accentuada, t.d.l. [1] [5]; barranca, p. ex. Barranca d’Estret (Pallars Jussà), Pallars [2]; barrancó, en el sentit de barranquet, sud del Principat, centre-sud País Valencià [2]; barrancou (-angou), Catalunya Nord [2] // 2. Vall, Pirineu [2].

Bages, Barcelonès, Baix Camp, Alt Camp, Mallorca [1]; bàssia, [3]; bassiol [3]; bassot, Terres de l’Ebre [17]; toll, Conca de Barberà, Camp de Tarragona [8]; Pallars Jussà, Ribagorça, Solsonès, Noguera, Urgell, Segrià, Baix Cinca, Priorat, Ribera d’Ebre, Baix Ebre, Baix Maestrat, Horta de València, Marina Alta i Baixa [1]; xarquer, Conca de Barberà; Pallars, Segarra, Urgell [3]; xoll, Conca de Barberà [1]; Camp de Tarragona [8]; Terra Alta [9]; Ribera d’Ebre [1]; xurquer, Alt Camp [8].

quan hi ha pluges abundants de llevant, Terres de l’Ebre (Roquetes).

Bassinyol, m.: bassa petita; bassó, bassol, bassolt, bessó, veçot [3].

Calaix de la mar, m.: llacuna del Delta de l’Ebre on la gent va a pescar, Terres de l’Ebre (Roquetes).

Bassal, m.: extensió d’aigua embassada, entollada, Conca de Barberà [3]; Conca de Barberà, Empordà, Solsonès,

Cadoll, m.: bassa d’aigua que es localitza a les roques i barrancs; codolla, Terres de l’Ebre [17].

Canal, m: forma elemental d’erosió per on s’escola l’aigua, d’eix longitudinal recte o corbat i de dimensions de centimètriques a decamètriques [5].

ANEGAR

Bassa, f.: qualsevol excavació o sot gros o petit que s’omple d’aigua, especialment el destinat a recollir l’aigua de pluja, que serveix d’abeurador, de safareig o de rentador, etc. [3].

BROLLADOR

BASSINYOL

Brollador, m.: lloc on l’aigua surt de la terra formant broll [17]. Bufador, m.: font a les faldes dels Ports de Besseit que només baixen

Canal d’estiatge: canal excavat en el llit aparent d’un riu per on s’escola el cabal en èpoques d’estiatge [5]. Canal de desguàs: part intermèdia d’un torrent, entre la conca de recepció i el con de dejecció, generalment


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

encaixada i amb un pendent fort, per on l’aigua baixa encanaladahajs [5]. Canyó: congost, generalment eixut, propi de paisatges calcaris [5]; gargalló, Camp de Tarragona [18]; garganta, Camp de Tarragona [18]. Carant, m.: canal o corrent d’aigua amb molt pendent, en un lloc rocallós, Pallars [12].

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

Còdol, m.: fragment de roca dura, de dimensions centimètriques, allisat i arrodonit per l’acció de l’aigua, el rodolament i el transport glacial [1] [5]; cudol, colet, mac, matacà, [1]; colet, valencià meridional; palet, Terres de l’Ebre [17], Camp de Tarragona [18]; pedra riera, top. Aitona (Segrià) [2]; roca riera, top. Cogul [2].

Delta, m.: formació sedimentària dipositada per un riu en el desguàs a la mar o en un llac, la qual sol presentar una part subaèria plana i baixa, de vegades triangular, solcada per un o diversos braços fluvials, i una part submergida formant un talús en progradació per les aportacions fluvials redistribuïdes per l’onatge, la marea, els corrents litorals i els vents [4]; ribera, Terres de l’Ebre.

llar, sargallar, saragallar [2]; sargaiar, balear [2]; Engorjat, m.: escanyall, congost molt profund entre penyes; gorja, [2]. Enllacar-se, v.: cobrir-se de llot una terra, Conca de Barberà [11], Camp de Tarragona i Baix Ebre [1]. Enllacat, adj.: propietat de la terra on s’ha posat llac. Enriuar, v.: submergir el cànem o el lli dins basses, dins aigua corrent, etc., perquè la seva fibra es pugui separar fàcilment o per a obtenir diferents matisos de coloració [2] [4]. Fener, m.: aiguamoll, indret on brolla l’aigua i s’hi queda estancada; Pallars (Cardós i Vallferrera) [12].

DELTA

Desaiguar, v.: expressió popular i genuïna amb la idea de desembocar un corrent d’aigua en un altre, en el mar, etc., t.d.l. [2]. CÒDOL

16

Còrrec, m.: reguerall fet per l’aigua a la terra en temps de pluja, Terres de l’Ebre [17].

Eixaragallar (o aixar-), v.: descarnar l’aigua les terres; aixargallar, araga-

Fondo, m.: camí d’origen incert, enfonsat i envoltat de marges de sauló (és a dir, mots drets). Fan de drecera cap a muntanya, potser per baixar llenya o raïm, mig naturals, mig humans; també és un curs d’aigua seminatural, Maresme (Premià de Mar).

Gaianada, f.: avinguda o riuada de cabal extraordinari al riu Gaià, Camp de Tarragona. Galdirot, m.: xarbot que fa l’aigua quan el riu va gros, Terres de l’Ebre [17]. Glera, f.: pedres o graves d’un riu o barranc que pràcticament no cobreix l’aigua, Terres de l’Ebre [17]. Gorg (-a), m.: clot pregon en el llit d’un corrent d’aigua, on aquesta s’entolla o alenteix el curs, top. Gorg Negre (indret de la Riera de Gualba on suposadament el Cap d’Estopes fou assassinat), català oriental, rossellonès, balear, valencià [2] [4]; gorc, Terres de l’Ebre [17]. Grill, m.: fil d’aigua que surt de la terra, Pallars (Cardós i Vallferrera) [12]. Gual, m.: indret d’un riu en què l’aigua és prou baixa i el fons prou bo perquè s’hi pugui passar caminant, Flaçà, Olot, Sant Feliu de Guíxols, Llerona, Casserres, Igualada, Granollers, Mataró, Barcelona, Santa

Coloma de Queralt, La Canonja, Montbrió de la Marca, Savellà del Comtat, Valls, Abella de la Conca, Almassora, Benafigos, Benlloc, Borriol, Cabanes, Castelló de la Plana, Costur, Culla, Figueroles, Llucena, Oropesa, Useres, Vilafamés, Vistabella, Xodos, València, Xàtiva, Alacant, L’Orxa, Xàbia, etc. [1] [4] [6]. Güell, m.; forat per on surten a la llum les aigües de procedència subterrània, top. Güells d’Et Joeu (Vall d’Aran). “Llamada”, f.: pluja torrencial que s’emporta la terra (Conca), Pallars [12]. Llau, f.: petit barranc sec; clotada per on no passa riu ni torrent, Ribagorça, Sort, Tremp, Pinell [1].

Llera, f.: llit d’un riu, zona que comprèn el llit del riu i les seves riberes; lleral, Ribagorça (Areny-Terreta). Maienco, m.: crescudes del riu com a conseqüència de la fosa de les neu al mes de maig, Pallars [12]. Maixella, f.: banc de sorra dins l’aigua, Terres de l’Ebre [17]. Meandre, m.: volta sinuosa que fa un curs d’aigua, un camí [4], Baix Llobregat, Terres de l’Ebre [17]. Mot, m.: marge alçat que tenen moltes rieres i torrents a les parts baixes i que són originats per la sedimentació i per l’activitat pagesa que els reforça a fi de protegir els camps, Maresme, Pirineu oriental; mota. Onsada, f.: onada, Lluçanès [12]. Paiol, m.: el lloc, vora del riu (era enrajolada) on es descarregava i s’assecava el blat desembarcat, Terres de l’Ebre [1] [17].

LLERA

Pèlag, m.: nom que rep un bassiol, que es forma en salts d’aigua o perquè

17


19

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

hi ha roques que l’envolten, en els territoris de la conca del Riudebitlles. Aquests pèlags, també piscines naturals, servien per banyar-s’hi i aprendre a nedar, amb la festa i l’esbarjo que això suposava, Penedès (Sant Pere de Riudebitlles) [14].

Ramblada, f.: lloc on conflueixen diverses rambles o torrents, top. Vall d’Uixó, Callosa de Segura [2]. Riatjar-se, v.: es diu quan l’aigua s’emportar la llera i deixa les roques nues [2]. Ribugada, f.: conjunt de brossa que el riu deixa per les voreres quan ve gros, Empordà [1].

PÈLAG

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

Penca, m.: porció de glaç sobre l’aigua quan queda glaçada, Conca de Barberà [11], Tarragonès [1]. Platja, f.: riba sedimentària i planera d’un riu (també llac o mar), formada generalment de sorra o de grava, Baix Llobregat [4]. Pou, m.: part d’un riu on hi ha més fondària d’aigua, t.d.l. [1]. Rambla, f.: llit de riu o de torrent cobert d’arena o de pedres procedents de les avingudes, top. Rambla de Vinalopó [1].

18

Riera, f.: 1. Curs d’aigua per on s’escolen intermitentment les aigües pluvials d’una conca, més cabalós que un torrent i menys que un riu, top. La Riera (Baix Empordà) [2] [4]; ribera, top. Riera de Bergantes, Maestrat [2] // 2. El curs més gran i ampla de la rodalia, Maresme (Premià de Mar). Rierada, f.: avinguda sobtada d’una riera provinent de precipitacions abundants, de caràcter sobtat [2].

top. Riells del Fai (Vallès Oriental) [2]; rierola, [1]. Riu, m.: corrent natural d’aigua que va a parar al mar, a un llac o a un altre riu, especialment el que, recollint l’aigua d’una conca de gran extensió o d’una vall de drenatge abundós, porta sempre aigua, top. Riudecols (Baix Camp), Reclar, Repiaix [2]; aigua, [2]. Riuet, m.: riu petit, t.d.l.; riuellet, Sant Mateu [2].

d’aigua [6] [7]; botanal, Pallars (Cardós i Vallferrera) [12]; burs, Pallars [12]; cascada, Vallès oriental (Riells del Montseny), top. Camí de les Cascades, Gran Cascada de la Riera de Gualba; gall, Conca de Barberà [11]; Marina Baixa, Pallars Jussà i Sobirà [2]; gallet, Tarragonès; pixal, Pallars (Cardós); raig, Gironès (Sant Martí de Llémena), top. Raig d’en Buc; sallent, Garrotxa, top. Salt del Sallent; salt, Garrotxa, Vallès Oriental, top. Salt de Gualba (Riera de Gualba) [4]; saltant, [5]; xoll, Terres de l’Ebre [17].

Riuada, f.: avinguda i revinguda, creixement impetuós d’un riu, t.d.l. [4]; aiguasso, Benasc; riada, Pirineu central; riuera, [1] [2]; riuerada, [2].

SALT D’AIGUA

Rierar, v.: lloc per on passen rieres o torrents, p. ex. Entre vinyes i rierars fins a la pineda [2]. Rierol, m.: riera petita, torrentó; riatxol, rieronet, riol, riuellet, riell,

Salt d’aigua, m.: desnivell natural o artificial, brusc i important d’un curs

Torderada, f.: crescuda sobtada de la Tordera, Vallès Oriental. Torrent, m.: 1. corrent impetuós d’aigua, especialment el que es forma sobtadament per una ploguda forta // 2. Afluents de les rieres, top. Torrent de Cinca (Baix Cinca), t.d.l. [1] [4]; rial, Alt Maresme (Maresme); tòrrec, Noguera. Torrentell, m.: torrent de dimensions reduïdes, mallorquí [2]; torrentill, Maestrat, català occidental, Cerdanya [2]; torrentim, torrentó, torrentol [2].

Rival, m.: el qui ocupa un costat d’un riuet o riera respecte del propietari de l’altre costat [2]. Rovinada, f.: aluvió, terres arrossegades per les avingudes de torrents i rius, Conca de Barberà, Osona, Anoia, Urgell, Segarra, Maestrat [1]; Conca de Barberà [12].

Tormo, m.: pedrot, pedra grossa, Terres de l’Ebre [17]; roc, Terres de l’Ebre [17].

Sot, m.: arbreda de ribera, top. Lo sot Gran (Castellnou de Bages), català nord-occidental, Terres de l’Ebre [2]. Tolla, f.: depressió produïda en un fons de sorra, també mena de piscina natural, Alt Urgell [5] [13].

Torrentada, f.: revinguda d’un torrent a causa de pluges intenses, normalment sobtades [2]; torrental, Pirineus, Mallorca [2]. Torrentera, f.: 1. llit de torrent, depressió del terreny per on passa el torrent en ploure molt, mallorquí [1] // 2. Voreres herboses d’un rieral, Lluçanès [1].

TORRENTERA

Torrentada, f.: gran volum d’aigua que porta un torrent quan hi ha pluges abundants, p. ex. Se sentiren remors..., com d’un torrent quan ronca venint la torrentada [1]. Turera, f.: lloc d’on s’extreu el turo o travertí, Penedès (Sant Pere de Riudebitlles) [14]. Turo, m.: nom que rep el travertí (pedra molt porosa que s’origina en les proximitats de rius, fonts, cascades, etc., rics en aigües carregades de carbonat càlcic) en els pobles per on transcorre la riera de Riudebitlles, Penedès (Sant Pere de Riudebitlles) [14]. Xaragall, m.: excavació produïda per l’aigua de pluja en discórrer per un terreny inclinat [1] [2]; aiga, català


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

occidental [2]; aigo, Mallorca, Menorca; aigua, top. Aigua de Valls (Gòsol), t.d.l.; aixaragallada, aixergall, aixeregall, aragall, aregall, aragai, aragall, aragallada, eixargall, escorranc, reguerall [1]; regueró, saragallada, sargai, sargall, sergall, xaragai, xergai, top. L’Arracall, El Regall, S’Aragà, Els Xaragasters [2]; córrec, Rosselló, Conflent, Empordà, Vic, Camp de Tarragona, Tortosa, Xerta [1], Terres de l’Ebre [17] [2]; saragai, balears [1]; saragall, balears [1] [2]; xargall, xargall [1]. EL RIU | HIDROMORFOLOGIA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

EL RIU | CONSTRUCCIONS AL RIU

Xuclador, m.: indret d’una massa líquida turbulenta on els objectes flotants són atrets cap al fons, parlar oriental, parlar occidental [1]; bullidor, [4]; botet, Ribagorça (ArenyTerreta), Pallars Jussà (Sapeira), top. Font del Botet, Lo Botet de la Maciana (Sapeira). Xumadura, f.: lloc on regalima l’aigua. Xumador, m.: font, Matarranya [1].

20

2.2 CONSTRUCCIONS AL RIU “El segle XIX acabava i el segle XX naixia amb el desfici o, si es vol, la histèria pels regadius, sobretot a les terres d’interior. «No pot ser que l’aigua dels rius es perdi en el mar, mentre es continua amb una agricultura de secà estancada i pobra», repetien aquí i allà polítics i enginyers fent bandera dels ideals regeneracionistes encapçalats per la figura preeminent de Joaquim Costa. El Pla Gasset de 1902 amb tota la seva llista de pantans i regadius plasmava aquests propòsits i donava feina per a tot un segle i més”. [...] “Aquest segle de la llum –XX– que es mou amb l’aigua de les muntanyes, serà també el segle en què l’aigua que baixa de les muntanyes, serà desviada aquí i allà del seu curs natural per alimentar les indústries i, en particular, per alimentar i millorar les condicions de vida de les ciutats, tot fent possible el seu creixement”. (Aldomà, 2007) Potser la transformació econòmica – territorial més rellevant, almenys a les terres del ponent català, ha estat encapçalada per les obres de regadiu, que va comportar una modificació de molts trams de riu. Val a dir que a finals del segle XX, Catalunya havia multiplicat per 3,5 la superfície de regadiu.

21


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

Assuts, canals, palanques, recs, molins d’aigua, colònies industrials, sènies, sèquies i moltes construccions més esquitxen els nostres rius omplint-los de vida i també d’intervenció humana: algunes obres ho han fet amb més impacte que d’altres, i en definitiva, configuren la diversitat de paisatges fluvials que de nord a sud trobem avui en els rius de casa nostra. Són infraestructures que han modificat el pas natural de l’aigua per satisfer: les necessitats de boca, dels conreus, de la indústria o de la producció d’energia.

Abulló, m.: sèquia subterrània emprada per regar, Segarra, Urgell [1].

Antosta, f.: espècie de marge o paret per aturar l’aigua i que es fa de gleves, terra, etc., Camp de Tarragona [18]. Aqüeducte, m.: conducte d’aigua, antigament amb el sentit de qualsevol conducció [2]. Assut, m.: resclosa de poca alçària que es fa en rius i rierols per aturar les aigües i fer-ne pujar el nivell. Permet canalitzar i derivar l’aigua o crear artificialment un salt d’aigua, [7]. Bagant, m.: petita construcció que serveix per impedir el pas de l’aigua per un rec.

22

Bassa, f.: dipòsit a l’aire lliure amb murs d’obra on es fa anar aigua, generalment destinada a regar [3].

navegació per mitjà d’obres de dragatge [5]. Canal de desguàs, m.: part intermèdia d’un corrent, entre la conca de recepció i el con de dejecció, generalment encaixada i amb un pendent fort, perquè l’aigua baixa encanalada [5].

Ampit, m.: paret de pedra a la vora del riu, que serveix de separació i defensa del camí o de l’hort immediat, català nord-occidental (Esterri, Organyà, Balaguer, Linyola) [1]. Antivà, v.: alçar el nivell de l’aigua mitjançant una paret o una taula de fusta, Terres de l’Ebre [17].

EL RIU | CONSTRUCCIONS AL RIU

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

EL RIU | CONSTRUCCIONS AL RIU

BASSA

Canal de regatge, m.: canal per a fornir d’aigua un terreny de conreu [3].

Bassiet, m.: canal fet d’un tronc de fusta per conduir les aigües de les fonts i per abeurar el bestiar, Terres de l’Ebre [17]. Buronera, f.: tap de les basses que servien per regar els camps, Vallès oriental; muronera, Vallès Oriental. Calderó, m.: galleda que serveix per treure aigua del pou, Conca de Barberà (Santa Coloma de Queralt) [11].

Capaigual, m.: presa d’aigua, punt on una sèquia arrenca del riu, Pallars (Cardós i Vallferrera) [12].

Canal, m.: 1. Obra destinada a conduir masses d’aigua derivades de rius, torrents, llacs naturals i artificials o d’aigües subterrànies [3] // 2. Via navegable construïda generalment per excavació del terreny i oberta a la

Catúfol, m.: caixó o vas que, juntament amb uns altres d’iguals, en un aparell d’elevació d’aigua, és emportat per una roda o cadena sense fi, alternativament amunt i avall i s’omple quan s’immergeix en l’aigua del pou,

CANAL DE REGATGE

23


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

del rec, etc., i es buida quan, fora de l’aigua, inicia el descens [4]. Central hidroelèctrica, f.: central elèctrica que transforma l’energia mecànica de la caiguda de l’aigua en energia elèctrica [7]. Comporta, f.: porta que permet o bloqueja el pas d’un canal d’aigua.

EL RIU | CONSTRUCCIONS AL RIU

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

EL RIU | CONSTRUCCIONS AL RIU

Estació d’aforament, f.: instal·lació situada en un punt d’un corrent d’aigua i dotada de dispositius adequats per mesurar-ne el cabal i el nivell [7]. Estació de bombament, f.: recinte on s’ubiquen les bombes i els quadres elèctrics de control i maniobra per impulsar l’aigua per terrenys plans o per arribar a cotes superiors [7]. Estació de tractament d’aigua potable: planta de tractament de l’aigua que, sotmesa a determinats processos, la converteix en apta per al consum humà i l’elaboració d’aliments [7]. Estació depuradora d’aigües residuals (EDAR), f.: instal·lació destina-

24

da a la purificació de les aigües residuals, urbanes o industrials, amb la finalitat de separar-ne els elements perjudicials o transformar-los de manera que puguin tornar a ser utilitzades abans que siguin abocades a un medi receptor (riu) [7].

lar a un curs fluvial (normalment en rieres o torrents) que serveix per creuar-lo; passallís, Comarques de Girona [19]; passera, normalment està feta de tauló, soca, conjunt de pedres o altra cosa posada a manera de pont [1] [4].

ja que aprofitaven els brolladors naturals de sal del Pirineu i zones properes (les salines més conegudes són les de Gerri de la Sal –Pallars Sobirà–) [19].

Fàbrica d’aigua, f.: es tracta de fàbriques que utilitzaven com a força motriu l’aigua de riu, també conegudes com colònies industrials. La disponibilitat d’aigua era una condició indispensable per a l’emplaçament de les fàbriques, per això se situaven sempre a la vora dels rius. La producció es basava en el tèxtil. El seu origen es troba a mitjans segle XX, si bé la seva època d’esplendor és el primer terç d’aquest mateix segle. Els punts de major concentració de les colònies tèxtils van ser la conca del riu Llobregat i riu Ter. Avui, però, no hi ha cap colònia d’aigua en funcionament, algunes, això sí, s’han reconvertit en museus i es poden visitar.

Molí d’aigua, m.: molí mogut per la força de l’aigua. Durant els segles XVII, XVIII i fins ben entrat el segle XX, hi havia molins d’aigua distribuïts arreu, i per a usos ben diversos. El molí fariner era el més abundant d’entre tots els molins, i eren presents a gairebé totes les poblacions per la gran difusió del conreu del blat i el sègol i la importància del pa en l’alimentació. El molí de barca o molí de nau era un molí suspès en l’aigua mogut per la força hidràulica; eren emprats per moldre el gra i n’hi havia a Móra d’Ebre i Flix. El molí d’oli s’utilitzava per moldre les olives convertint-les en una pasta fina fins a obtenir-ne oli. El molí draper era mogut per un batan de maces mogut per la força hidràulica. El molí de sal s’utilitzava amb la l’objectiu d’obtenir sal per al consum i tenia una relació especialment estreta amb l’aigua dels rius,

Palanca, f.: passera feta de taulons entre una embarcació i el moll, entre les dues ribes d’un rec, etc., Alt Urgell [4].

Galatxo, m.: canal per al regadiu o la navegació, Terres de l’Ebre [17]. Gual, m.: construcció en perpendicu-

Òbit, m.: rec o canal de fusta per conduir l’aigua, Camp de Tarragona [18].

PALANCA

Pantà, m.: dipòsit d’aigua artificial de grans dimensions que es forma interrompent el curs d’un riu o fent créixer un llac per mitjà d’una gran resclosa [4]; embassament [4]. Peixera, f.: 1. Rec que pren l’aigua d’un riu o un estany [4]// 2. Resclosa per a reg, Terres de l’Ebre [4] [17] // 3. Construcció en el riu per evitar inun-

dacions, Alt Urgell [4] [13]. Pas de barca, m.: transbordador fluvial emprat per al pas de viatgers, mercaderies, vehicles i bestiar en indrets on no hi ha pont. Pot ésser una simple embarcació de buc pla i coberta força ampla, o també una simple superfície muntada sobre flotadors. Als Països Catalans, on funcionen encara barques de tipus més o menys tradicionals als pobles riberencs de l’Ebre que no tenen port, l’explotació dels passos de barca és una concessió de l’autoritat pública, p. ex. pas de barca de Miravet (l’últim que creua el riu Ebre sense motor). Pont de barques, m: pont format per peces de fusta col·locades horitzontalment damunt de barques o altres cossos flotants, top. Lo pont de barques (antic pont de Tortosa) [1]. Rambla, f.: camí o carrer destinat a passeig, generalment obert damunt un antic llit de riu o de torrent, top. Rambla de Catalunya (Barcelona) [1]. Rec, m.: 1. Petit canal artificial obert per conduir les aigües emprades pel

regadiu [1], parlar oriental, parlar occidental (Vallès Oriental) [4] // 2. Acció de regar, Urgell, Tortosa, País Valencià [1]; aigüera, Camp de Tarragona [18]; reguerall, rec d’aigua, Terres de l’Ebre [17]. Represa, f.: resclosa [1]. Resclosa, f.: paret que es fa a través d’un riu, d’un canal, etc., per alçar el nivell de l’aigua i derivar-la fora del seu llit cap a un molí, un rec, etc. [1]; assut, presa, represa [1].

RESCLOSA

Salt d’aigua, m: massa d’aigua que cau d’una certa alçada, especialment en una instal·lació industrial [7]. Sènia, f.: casa de camp amb conreu d’horta, t.d.l., top. La Sènia (Montsià) [1]; sénia, pou d’on s’extreia l’aigua utilitzant la força d’un animal de tir.

25


SÈNIA

EL RIU | CONSTRUCCIONS AL RIU

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

És un element representatiu del paisatge ebrenc, Terres de l’Ebre; sínia, [1]; nòria, Terres de l’Ebre.

Sèquia, f.: canal per fornir d’aigua un terreny de conreu, p. ex. Sèquia mare o major (la que pren l’aigua directament del riu i la transmet a les sequioles), sèquia fillola (sèquia secundària); aigüera, de Gandia a Benidorm, top. Aigüera de Muntull [2]; canal de regatge, rec, síquia, síglia, Conca de Barberà [11].

SÈQUIA

Sequiola, f.: sèquia petita [1].

26

Sollevada, f.: rec soterrani fet per drenar l’aigua d’un lloc, Conca de Barberà [11]; abulló, Noguera (Castelló de Farfanya) [1].


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS HABITANTS DEL RIU | FLORA

3

EL HABITANTS DEL RIU 3.1 FLORA Aquest és amb tota probabilitat un dels apartats que us pot sorprendre i entusiasmar més alhora. La lexicologia popular pel que fa a denominacions d’espècies de fauna i flora posa de manifest la riquesa viva de la nostra llengua. Sabíeu que gripau (Bufo bufo) rep fins a 20 noms diferents al llarg de les terres de parla catalana? El que molts anomenen pollancre (Populus alba), sabíeu que rep un mínim de 5 denominacions populars diferents? Quants de vosaltres anomeneu “verdet” aquell tel verd que es forma a la superfície d’aigües amb poc corrent d’aigua? Quants altres “llot”? Teniu idea on es diu un terme i l’altre? I quants de vosaltres coneix l’insecte d’abdomen llarg i prim de colors lluents i virolats, amb quatre ales llargues i estretes, que vola a tocar de l’aigua? Amb quin nom es coneix a la vostra parla -perquè hi ha una colla de denominacions diferents-? Us convidem tot seguit a jugar amb els noms i les definicions corresponents del ventall d’espècies de fauna i flora que hem anat recollint.

29


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

Acàcia, f.: nom de diverses espècies de plantes lleguminoses pertanyents als gèneres Acacia, Gleditschia, Robinia, entre d’altres [1]; càcia, [1]; escàcia, Garrotxa, Gironès.

ELS HABITANTS DEL RIU | FLORA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS HABITANTS DEL RIU | FLORA

30

Àlber, m.: arbre caducifoli de la família de les salicàcies, de fulles palmatilobades, blanques al revers, i d’escorça d’un gris molt clar, sobretot en els troncs joves, comú al bosc de ribera i sovint cultivat (Populus alba) [4]; àuber, Terres de l’Ebre; albar, Pallars [12]. Aubereda, f.: comunitat d’àubers (àlbers), Terres de l’Ebre.

domina el canyís, pròpia de les riberes somes dels rius, les llacunes i les basses [5]; canyisser [5].

CANYISSAR

Gaurrer, m.: arç, és a dir, arbust salvatge que fa punxes i un fruit semblant al gra de raïm, però molt aspre (del gènere Crataegus), Pallars [12]. Greuler, m.: grèvol (Ilex aquifolium), Pallars [12].

Canyar, m.: comunitat vegetal on domina la canya, pròpia de les riberes; canyer [5].

Jonc, m.: herba de la família de les juncàcies o de les ciperàcies, de tiges cilíndriques i verdes, sense fulles, o bé amb fulles semblants a les tiges, pròpia de llocs humits [4]; junc, Conca de Barberà [11], Baix Camp, Alt Camp [8], Pirineu Oriental, Andorra, Berguedà, Pallars, Solsonès, Urgell, Terra Alta, País Valencià [1].

Canyissar, m.: comunitat vegetal on

Junça, f.: planta liliàcia semblant al

ARRÒS

jonc, de flors blavoses molt petites (Aphyllantes monspeliensis), Pallars [12]. Llac, m.: 1. molsa formada principalment de plantes criptògames que creix l’aigua dolça, Camp de Tarragona [1]; Conca de Barberà [11] // 2. Llot, fang apegalós que queda depositat en les basses i depressions del terreny després d’una riuada o de grans pluges, Lleida, Camp de Tarragona, Tortosa, Maestrat [1], Camp de Tarragona [18]; llaquim, Conca de Barberà [11], Alt Camp [8], Camp de Tarragona [1]; Terres de l’Ebre [17]; verdet, Garrotxa, Gironès. Morca, f.: espècie d’alga, vegetal verd i viscós que es cria en aigües estancades, Pallars [12]. Om, m.: arbre caducifoli de la família de les ulmàcies, de fulles ovades o el·líptiques doblement dentades, acuminades a l’àpex i asimètriques a la base, flors verdoses i petites, en glomèruls, molt primerenques, i fruit obovat alat, la sàmara, que es fa sobretot en indrets humits (Ulmus minor) [4]; xop, Terres de l’Ebre [17].

JONC

Pollancre, m.: arbre caducifoli del gènere Populus, de la família de les salicàcies, dioic, amb els borrons viscosos, de fulles amb pecíol comprimit, flors verdoses en aments penjants, fruit en càpsula i llavors amb un plomall de pèls blancs (Populus alba) [4]; clop, Alt Urgell [13]; pígol, Pallars (Berrós); poll, català oriental (Santa Coloma de Queralt); poll negre, català occidental [1]; xop, Baix Cinca, Urgell, Noguera, Segarra, Ribera d’Ebre, País Valencià [1]; Camp de Tarragona [1] [8]; Conca de Barberà [1] [11]. Rivularia, f.: alga d’aigua dolça dita així perquè es fa a la vora dels recs, de la família de les Rivularàcies [2]. Saüc, m.: arbret o arbust caducifoli de la família de les caprifoliàcies, de

branques molt medul·loses, fulles pinnaticompostes, flors blanques i oloroses en cimes corimbiformes i baies negres, que es fa als boscos de ribera i en bardisses humides, de vegades cultivat, emprat en medicina (Sambucus nigra), top. Muga (del llatí “sambucus”, segon J. Coromines) [4]; sauquer, Baix Empordà (La Bisbal d’Empordà); sabuquer, Garrotxa (Santa Pau); suaquer, Gironès (Sant Martí de Llémena). Salze, m.: arbre, arbust o mata, caducifoli, del gènere Salix, de la família de les salicàcies, de fulles simples i flors molt reduïdes amb nectaris i agrupades en aments densos, drets, sovint molt pilosos i primerencs, els gatells, que es fa principalment al riberal dels rius (Salix alba) [4]; saule, Garrotxa [10], (forma femenina) Empordà, Garrotxa, Pineda [1]. Xisca, f.: herba robusta de la família de les gramínies, tropical i mediterrània, que creix a llocs aigualosos i és mena de canya prima i petita que creix en terrenys húmits (Phragmites communis) [11] Camp de Tarragona [8] [1], Segrià, Urgell, Ribera d’Ebre,

País Valencià [1]; canyot, [1]; cisca [6]; senill [1]; senís, [1]; sisca, Lleida, Urgell, Camp de Tarragona, Ribera d’Ebre, País Valencià [1] [6]; xiula.

31


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS HABITANTS DEL RIU | FAUNA

EL HABITANTS DEL RIU 3.2 FAUNA

33


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS HABITANTS DEL RIU | FAUNA

Gironès; calabutí, Garrotxa; cullerot, Terres de l’Ebre; papibou, Baix Empordà (La Bisbal d’Empordà).

34

Oreneta, f.: ocell de la família dels hirundínids, d’uns 15 centímetres de llarg, de plomatge negre blavós al dors, blanc trencat al pit i castany a la cara i la gola, d’ales punxegudes i cua llarga i bifurcada, que nia a les masies i arriba als nostres climes pel març i n’emigra al setembre (Hirundo rustica) [4]; avionet, valencià meridional.

[6]; rodadits, Terres de l’Ebre.

ESPIADIMONIS

ÀDENA

ELS HABITANTS DEL RIU | FAUNA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

Àdena, f.: ànec, Terres de l’Ebre [17].

CAPGRÒS

Cranc de riu ibèric, m.: crustaci decàpode macrur, autòcton d’aigües dolces, de coloració terrosa, de la família dels Stacidae [4]; “cangrejo”, Gironès (Sant Martí de Llémena).

Bufó, m.: rat buf, rata d’aigua, Pallars [12].

Cutimanya, f.: insecte que es cria als arrossars i que pica molt fort, Terres de l’Ebre; cotimanya, Tortosa, Sueca, Cullera [1].

Capgròs, m.: amfibi anur en la fase del seu desenvolupament en què és un animal aquàtic de respiració branquial, proveït de cua i durant la qual li neixen les quatre potes i pateix altres canvis externs i interns que el transformen en adult [4]; cabot, valencià meridional; calabotí, Garrotxa,

Espiadimonis, m.: insecte odonat, d’abdomen llarg i prim de colors lluents i virolats, amb quatre ales llargues i estretes, que vola prop de l’aigua i les larves del qual són aquàtiques [4]; cavall, cavallet, damisel·la, diable, estiracabells, leonor, parot, serp [6]; libèl·lula, Baix Llobregat

Estevet, m.: escorpí (pessonada), Pallars [12]. Gamarús, m.: ocell de la família dels estrígids, de mida mitjana, cap arrodonit, ulls negres i plomatge fosc, rapinyaire sedentari i nocturn, que viu en tota mena de boscos (Strix aluco), Terres de l’Ebre (Roquetes) [4]. Gripau, m.: amfibi anur cobert d’una pell berrugosa, sovint amb glàndules que contenen líquid irritant, de costums menys aquàtics i moviments més lents i feixucs que la granota, Berga, Vic, Olot, Llofriu, Pineda, Vendrell, Reus [1] [4]; calàpat (calàpet), Capmany, Mallorca, Menorca, Eïvissa [1]; calàpot, Llofriu, Sant Feliu de Guíxols [1]; escalàpat, Blanes [1]; escalàpot, Girona [1]; esgalàpat,

Capmany [1]; esgalàpot, Rabós [1]; galàpat, Rocabruna, Camprodon, Ripoll, Olot, Perafita, Rupit, Viladrau, Pineda, Vendrell, Valls, Sant Martí de Llémena, Pobla de Segur [1]; galapat, Pallars [1] [12]; galàpot, Sant Feliu de Guíxols, Mallorca [1]; galipau, Conca de Barberà [1] [11]; Osona (Vic), Vallès Oriental (Sant Feliu de Codines) [1]; garipau, Vic, Bigues, Santa Coloma de Queralt [1]; granot, Conca de Barberà [11], Llitera, Segrià [1]; grapal, Pallars (Sentarada, Tremp, Sort) [1] [12]; gràpau, Ribesaltes, Cornellà de Conflent [1]; grapaut, Oleta, Arles [1]; gripal, [1]; ranoc, renoc, valencià meridional; sapo, Conca de Barberà [1] [11], València, Llitera, Segrià [1]; sàput, Baix Camp [8], Baix Cinca, Priorat, Baix Ebre, País Valencià [1].

sís de colors terrosos, amb el tercer parell de potes robustes i llargues a propòsit per a saltar, d’habituds migratòries, que forma a vegades núvols que destrueixen la vegetació dels llocs per on passen [4] [6]; llagost [6]; llangost, Camp de Tarragona [8] [1], Pallars Jussà i Sobirà, Osona, Ribagorça, Llitera, Baix Cinca, Segrià i Urgell [1]; llangosta, Conca de Barberà, Camp de Tarragona [6] [8] [1]; Andorra, Osona, Marina Alta i Baixa, Valls del Vinalopó, Mallorca [1]; llangust, Conca de Barberà [11]; saltarel·la, [6].

Pantigana, f.: espècie de llagosta, panxuda, de color verdós; Pallars [12]. Lluent, m.: rèptil que es trenca fàcilment, també conegut per llisona o lliseta, Conca de Barberà [12]; lliseta, llisona, Conca de Barberà [12]; lluert, Garrotxa; vidriol, Pallars [12].

sargantana,

Rat-penat, m.: ratapinyada; rampenat, rampenà [1]; mosseguello, muricec, valencià meridional.

Llissal, m.: llissa o bagra (Squalius cephalus), que necessita una bona làmina d’aigua, molt poc apreciat pels pescadors, Terres de l’Ebre (Roquetes,

Sabater, m.: insecte heteròpter aquàtic del gènere Gerris (Hydrometra stagnorum). Insecte que trobem a la superfície de l’aigua dels rius. Es coneix així perquè cada pota hi té

Llangardaixina, Pallars [12].

Llagosta, f.: insecte ortòpter de la família dels acrídids, amb el cos mas-

Paniquella, f.: mostela (Mustela vulgaris); Pallars [12].

Pastereta, f.: insecte de genère oniscus que habita en terres de jardí i altres llocs humits, Conca de Barberà [11], Camp de Tarragona [8], Barcelonès, Segrià, Tarragonès, Baix Ebre, València [1]. LLAGOSTA

GRIPAU

Tortosa, Vinarós), Castelló de la Plana [1].

f.:

35


tes grosses, sense línia lateral i una sola aleta dorsal, propi d’aigües poc salabroses i aiguamolls, llacunes i canals de regatge (Valencia hispanica), Terres de l’Ebre [4]. Tertaranya, f.: cuc llarg que quan ve l’aigua terrosa el pagès fa servir per pescar amb canya les anguiles, Camp de Tarragona [18].

ELS HABITANTS DEL RIU | FAUNA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

unes plataformes que li permeten mantenir-se sobre l’aigua [4] [10]; català oriental, Menorca, [1] [6], Terres de l’Ebre; pastisser, Conca de Barberà [11]; pegot, Terres de l’Ebre [17].

36

SABATER

Sarset, m.: ocell d’aigua semblant a l’ànec, Terres de l’Ebre [17]; cerceta, Tortosa [1]. Saboga, f.: peix migratori que remunta el riu i, en trobar l’obstacle d’un assut i no poder-lo superar, s’hi acumula, Terres de l’Ebre. Samaruc, m.: peix de la família dels ciprinodòntids, de cos comprimit i alt a la regió caudal, d’uns 5 centímetres els mascles i 6 o 7 centímetres les femelles, de color marró verdós, els mascles amb línies verticals fosques a la meitat posterior del cos, amb esca-

Víbria, f.: serp d’aigua, Camp de Tarragona [18]; gríbia, Conca de Barberà (Santa Coloma de Queralt) [11].


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EMBARCACIONS DE NAVEGACIÓ FLUVIAL

4

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS En aquest apartat es tracta sobretot de la influència de les activitats humanes al voltant dels rius. I com que del contacte i relació humana amb els cursos fluvials a casa nostra com a molts altres llocs s’ha produït al llarg de molts segles (incrementant-se en els darrers), es pot establir una relació clara entre un bon nombre activitats tant de caire laboral com no, que tenen com a marc de referència el riu.

4.1 EMBARCACIONS DE NAVEGACIÓ FLUVIAL Al llarg de la història (més o menys propera) els rius de casa nostra no han tingut un cabal prou important perquè embarcacions fluvials hagin els hagin pogut baixar o remuntar. L’únic que ha permès fer-ho amb tots els ets i uts ha estat l’Ebre. També tenim el cas dels rais que baixaven del Pirineu lleidetà per les dues Nogueres, però molt probablement poca cosa més trobaríem. Aquest fet ha resultat un impediment quan durant moltes dècades el transport de mercaderies es feia amb embarcacions, per mar o per riu. En el cas de les terres de parla catalana, l’Ebre va ser l’únic corredor fluvial de mercaderies. Per tant, bona part de les embarcacions que recollim a continuació ha conegut la navegació fluvial per mitjà del riu Ebre.

39


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EMBARCACIONS DE NAVEGACIÓ FLUVIAL

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EMBARCACIONS DE NAVEGACIÓ FLUVIAL

Escriptors de les Terres de l’Ebre com Jesús Montcada, Josep Sánchez i Gerard Vergés han deixat constància de la navegació fluvial per l’Ebre en moltes pàgines dels seus llibres: “Parlo d’un riu antic, solcat encara pels vells llaguts, tan afuats com una espasa, I carregats de vi, de llana i ordi, I amb mariners cantant sobre la popa ... Dolça remor de l’aigua en el record”. (Aldomà, 2007)

Barca de pas, m.: l’estructura estava formada per dos llaüts sobre els quals es col·locava una plataforma. Per tal que el corrent no se l’endugués aigües avall, la barca estava subjecta a la gúmena, un cable gruixut que travessava el riu a una certa alçada de l’aigua. Entre la barca i la gúmena hi havia un altre cable més curt, anomenat ramalet, que estava enllaçat a la gúmena per un sistema de politges. Els embarcadors es desplaçaven en funció de l’alçada del riu fins que quedaven al mateix nivell que la barca. La barca de pas només utilitzava com a força motriu el corrent fluvial. Avui dia les barques de pas s’han extingit del mapa fluvial català, en alguns llocs com a Flix i el Delta de l’Ebre funcionen però amb motor.

BARCA DE PAS

Faluga, f.: llaüts modificats de capacitat de càrrega similar amb la popa

40

quadrada, la quilla més alta i veles llatines. Es tracta d’una embarcació germana del llaüt, més petita, que també podia navegar per mar i servia fonamentalment per al transport de l’arròs fins a Amposta o fins al Tren, a Tortosa. Les falugues circulaven aigües avall de Tortosa [19]. Flotòmetre, m.: embarcacions precàries fetes amb pneumàtics de camió, que solcaven majestuosament les aigües no sempre tranquil·les del Segre, Alt Urgell [13]. Llagut, m.: embarcació utilitzada a l’Ebre per al transport de càrrega, d’un arqueig d’entre 15 i 30 tones. És oberta, amb un petit pont a prou i una altre a popa, i és moguda amb rems i vela [4]; llaüt [4] [5]. Llaüt, m.: embarcació de poc calat i dimensions limitades, adaptades perfectament a la morfologia fluvial. La seva capacitat solia oscil·lar entre les vint i les trenta tones, tot i que n’havien arribat a existir de setanta tones, i també de petits, de menys de deu tones. Els llaüts transportaven de tot: matèries primeres com el lignit de les

mines de Faió i Maquinensa, d’aigües amunt baixaven olives i oli, garrofes, fusta, maons, lignit, guix, ciment, adob animal, vi, ametlles, llenya, palla, etc., si bé també funcionaven com a cotxe de línia per anar a Tortosa o a altres poblacions [14]. Llaügueta, f.: embarcació germana del llaüt, si bé de dimensions més reduïdes [19]. Muleta, f.: llaüt o barca petita de riu, de fons pla, que no pot portar càrrega superior a 50 quintars; pontona (puntona), Terres de l’Ebre, [1] [17] [19]. Rai, m.: embarcació formada per trams de troncs de fusta que, convenientment ajustats, els raiers transportaven riu avall, des de les zones boscoses fins als llocs on la fusta havia de ser utilitzada. Es conduïen mitjançant dos rems, situats un al davant i un altre al darrera de l’embarcació; aumedina (o aumedia), ja que els seus protagonistes (els raiers) procedien d’indrets llunyans (el Pirineu) i no eren originaris de la zona d’aquestes terres, Terres de l’Ebre.

41


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EMBARCACIONS DE NAVEGACIÓ FLUVIAL

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS ELS OFICIS RELACIONATS AMB EL MEDI FLUVIAL

42

Xalana, f.: embarcació típica del Baix Aragó, que carregava unes 15 tones i tenia el fons pla adaptat a petites profunditats, amb la proa i la popa gairebé quadrats [19].

4.2 ELS OFICIS RELACIONATS AMB EL MEDI FLUVIAL Fins fa no pas massa anys els rius eren font de vida i riquesa per a molta gent. Una part important de la població es dedicava a professions que tenien el riu com a font de les matèries primeres que treballaven (cadirers, cistellers, terrissaires); per a d’altres, el riu subministrava el recurs hídric imprescindible per a les seves activitats, pensem per exemple en els moliners d’aigua. Tot plegat, dibuixava un panorama en què el riu pintava i força en l’economia de moltes llars. A dia d’avui l’aigua continua tenint un paper preponderant en un gran nombre d’activitats. Ara bé, les professions relacionades amb el medi fluvial han canviat de manera radical durant les darreres dècades. Així el mapa professional a dia d’avui no té res a veure amb el de fa 50 anys. Per això, és important recordar quins han estat els oficis vinculats tradicionalment amb el riu. Val a dir que la majoria de professions, les desenvolupaven només els homes, fet que posa de manifest la masculinització del treball fluvial, probablement també per la duresa física d’alguns treballs. Presentem tot seguit, els oficis d’arrel fluvial agrupats temàticament segons: vinculació més o menys directa amb el riu (els més nombrosos), aprofitaments domèstics i aprofitaments agrícoles.

43


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS ELS OFICIS RELACIONATS AMB EL MEDI FLUVIAL

Almadraver, m.: persona que pesca amb una almadrava [4].

món. També eren coneguts per la seva masculinitat, la fama de malparlats, faldillers i pel fet que els agradava la diversió i el joc [1] [14]; llaguter, [1].

Arrais, m.: patró d’almadrava; arraix, [4].

Mestre d’aixa, m.: constructor de naus, Terres de l’Ebre.

Barquer, m.: persona que s’encarrega de fer el transbord de persones, mercaderies i vehicles (antigament també animals de càrrega) d’una ribera a l’altre del riu. Aquest ofici, com tants altres del riu, era d’homes, ja que requeria una força física considerable i perquè els models de conducta imperants de l’època no haurien permès que una dóna se’n fes càrrec. Tot indica que l’ofici de barquer no és ni ha estat un ofici altament especialitzat i que amb certa pràctica en l’ofici es pot exercir sense grans complicacions. Els barquers eren gent de riu, que desenvolupaven altres oficis vinculats amb el medi fluvial (pescadors, canyissers i, fins i tot, llauters) [14].

Moliner, m.: 1. Qui té al seu càrrec un molí // 2. Qui treballa en un molí [1].

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EMBARCACIONS DE NAVEGACIÓ FLUVIAL

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

4.2.1. VINCULACIÓ DIRECTA

Llaüter, m.: persona tripulant d’un llaüt. Es diu que eren homes durs, que realitzaven una feina difícil i perillosa i que tenien la possibilitat de veure

44

Pescador, m.: persona que s’encarrega de capturar peixos en rius, llacs o a mar obert. La pesca professional en els rius de Catalunya, entesa com l’activitat destinada a obtenir captures en grans quantitats per comercialitzar-la després, es pot considerar com a pràctica extingida [14]. PESCADOR

malment fins les Terres de l’Ebre [14]. Vogador, m.: persona que voga (rema), Terres de l’Ebre [1].

4.2.2. VINCULACIÓ MÉS INDIRECTA Arener -a, m.: el qui tragina sorra, balear [2]; arenest, balear [2]. Cadirer, m.: persona que fabrica, ven o reparar cadires. Aquest ofici també es coneix com cadiraire. Com a matèria primera de treball, el cadirer o cadiraire empra la boga, que creix en ambients propers als rius [14]. Calafat, m/f.: persona que té per ofici construir embarcacions tapant amb estopa els coments de les posts o taules dels vaixells i de les embarcacions menors de fusta i cobrir-los després amb una capa de brea a fi d’impedir-hi el pas de l’aigua; mestre d’aixa. Canyisser o canyissaire, m.: persona que utilitza les canyes dels canyars a prop dels cursos fluvials per elaborar canyissos. Els canyissos servien per assecar fruites diverses, per sostenir els sostres de les cases, per reparar els canals de rec, entre d’altres [14] [19].

Raier, m.: ofici que consistia a baixar troncs des de la capçalera dels rius pirinencs fins als trams baixos, nor-

Carrosser, m.: persona que fabrica carrosseries [4] [19].

Cisteller, m.: persona que elabora i/o comercialitza objectes de vímet, jonc, canya o sarga, generalment cistells i cistelles. Aquest ofici també es coneix amb el nom de panerer. La vinculació del cisteller o panerer amb el riu era prou directa, pel fet que bona part de les matèries que necessitaven creixien vora el riu [14]. Corder o espardenyer, m.: persona experta en el treball del cànem i del lli, que consegüentment fabrica o ven cordes; soguer, Terres de l’Ebre [14] [19]. Fonedor d’àncores i cadenes, m.: persona que s’encarregava del funcionament d’un forn per a la fosa d’àncores i cadenes procedents d’embarcacions fluvials [14]. Marqueter, m.: persona que fa treballs de marqueteria (treball específic en ebanisteria); a principis de segle XX, el marqueter utilitzava el freixe i l’om per als seus treballs [19]. Rescloser, m.: persona que s’encarregava del funcionament, manual dècades enrere, de les rescloses [14].

Sequier, -a.: persona que té cura de la distribució d’aigua d’una sèquia; vigilant d’aigua [4] [14]. Teixidor de veles, m.: persona que es dedicava a teixir les veles de les embarcacions fluvials [14]. Terrissaire, m.: persona que fabrica objectes de fang, generalment d’argila ferruginosa, per a ús domèstic; terrisser, Terres de l’Ebre [14]. Torner, m.: persona que fabrica peces utilitzant un torn; durant la primera meitat del segle XX, la indústria de la torneria va utilitzar la fusta del plàtan per a l’elaboració de punys de paraigua i bitlles, l’acàcia per a espases i llançadores del tèxtil i el vern per als rodets [19]. Xarxaire, m.: persona que es dedica a teixir les xarxes de pesca; teixidor de xarxes, [6].

45


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EMBARCACIONS DE NAVEGACIÓ FLUVIAL

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EL MÓN DE LA PESCA

46

4.2.3. APROFITAMENTS DOMÈSTICS

4.2.4. APROFITAMENTS AGRÍCOLES

Aiguader, m.: persona que antigament anava a buscar aigua al riu per portar-la a les cases, tot i que el més habitual era que cadascú transportés la seva aigua [2] [14].

“Canalero” o guarda de canals, m.: persona que es dedicava a vigilar els canals de rec agrícoles. Actualment aquesta professió s’ha extingit davant la modernització i electrificació de les canalitzacions de reg [14].

Rentadora, f.: ofici exclusivament adscrit a les dones, que rentaven la roba a la vora dels rius, rieres o torrents o en els safareigs públics. La majoria es limitava a rentar la pròpia roba, però d’altres es dedicaven a rentar per a les cases més riques del poble. A canvi, rebien una petita retribució econòmica, que de vegades era en forma de productes agrícoles o ramaders. Les notícies dels rentadors (Santa Coloma de Queralt) “Si voleu sapiguer* notícies, aneu al rentador, que allí s’hi fa el diari a cops de picadors. La secció de notícies la porta quansevol* i si surten mullades ja les eixugarà el sol.” (Veny, Pons, 1998)

Pagès/a, m/f.: ofici que consisteix en pràctiques agrícoles i/o ramaderes [14].

4.3 ELMÓN DE LA PESCA

PAGÈS

La pesca fluvial (o continental) es defineix com l’activitat esportiva o professional en la que es capturen de manera activa o passiva els animals habitants de les aigües continentals (en el cas de les Illes Balears, les aigües insulars). Tradicionalment la pesca de riu ha estat destinada a l’alimentació, és a dir, a complementar la dieta; en les darreres dècades, però, les coses han canviat de manera clara i es pot dir que qui pesca al riu ho fa més per distracció que no pas per cap altra cosa. A la majoria de rius de Catalunya es practica la pesca fluvial i la truita (Salmo trutta) és amb tota probabilitat el peix més preuat, que sovint trobem a les cartes de molts restaurants de comarques interiors. Per pescar a qualsevol riu és necessari tenir un permís especial de pesca. A Catalunya, concretament, es pot pescar a totes les aigües on no estigui explícitament prohibit. Tanmateix, es diferencien a grans trets: les aigües lliures, les aigües sense mort, les zones de pesca controlada (ZPC) i els Trams en Règim Especial (TRE). Vegem algunes de les tècniques i ormejos de pesca fluvial s’utilitzen als Països Catalans.

47


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EL MÓN DE LA PESCA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EL MÓN DE LA PESCA

48

4.3.1. TÈCNIQUES DE PESCA FLUVIAL Pesca a mà: la tècnica més estesa i rudimentària [13]. Pesca a l’encesa: tipus de tècnica que utilitza com a ormeig la forquilla [1]. Pesca a sarpades: tècnica en què el pescador, amb els peus a l’aigua, vigila el pas dels peixos i els agafa amb les mans. Per facilitar la pesca, s’empra un sistema que consisteix a emmetzinar l’aigua del riu amb croca o altres productes tòxics. Com a conseqüència els peixos queden mig estabornits, i això facilitat la seva captura. Aquest procediment és il·legal [1]. Pesca a l’almadrava: art de pesca tradicional consistent en una xarxa fixa de grans dimensions que es deixa calada, destinada principalment a capturar vols de peixos migradors. Un requisit imprescindible per poder realitzar aquesta pràctica és l’existència d’una platja (també n’hi ha en els rius) perquè la xarxa, que s’estira des de la barca, ha de ser recollida des de fora

[14] [19]; madrava, 1. La diferència principal rau en què la xarxa és mòbil perquè s’arrossega, Terres de l’Ebre [14] [19] // 2. Designació del conjunt de pescadors, Baix Ebre (Tivenys). Pesca amb balança: es practica amb canyes fortes proveïdes d’una balança que és submergida a l’aigua per capturar els peixos en moviment [3]. Pesca amb fitora: tècnica que consisteix a pescar amb una forca de dues, tres, cinc o més dents de ferro, sobretot peixos i mol·luscs; cal tenir en compte la refracció amb l’aigua. És una tècnica en desús [1] [13].

4.3.2. ORMEJOS DE PESCA Amperol, m.: cordill amb un sol pèl de cuca i un sol ham i que es deixa calat, com la corda, generalment durant tota la nit [1]. Balança, f.: ormeig senzill de pesca, propi per aficionats, consistent en un cel penjat al cap d’una canya llarga, Barceloneta [1]. Bertrol, m.: espècie de nansa cònica feta de malla de cordill sostinguda amb cercles de fusta o ferro, emprat en la pesca en rius i torrents d’aigua que portin un cabal d’aigua moderat, Conflent, Olot, Rupit, Bagà, Gironella, Cardona, Solsona, Sant Vicenç dels Horts, Vila-rodona, Ribera d’Ebre [1] [13] [19].

la superfície; és l’equivalent fluvial del palangre mariner [1]. Croca, f.: pasta feta amb la planta Anamirta coculus i cucs matxucats, que emborratxa les truites. Tècnica utilitzada antigament, Alt Urgell [6] [13]. Draga, f.: espècie de mosca que els pescador empren com esquer, Pallars [12]. Emborinada, f.: l’esca per pescar anguiles, Terres de l’Ebre [17]. Encanyissada, f.: entreteixit de canyes posat en els rius per aturar i capturar peixos que han de guardar-se vius [1] [19].

Canya de pescar, f.: estri de pesca fluvial (o marítima) constituït bàsicament per una tija d’un cap de la qual penja un fil proveït a l’altre cap d’un ham o de diversos [1] [4].

Esparver, m.: ormeig format per una xarxa circular, doblegada pel voltant, formant unes bosses, les quals són subjectades per unes boles de plom que serveixen també per enfonsar-lo a l’aigua cada cop que el pescador l’hi tiri [1]; esparver, Alt Urgell [13].

Corda, f.: consisteix en un cordill amb un sol pèl de cuca i un sol ham i es cala amb una pedra al fons i un suro a

Filat, m.: xarxa senzilla, de forma rectangular, de cinc o sis pams d’amplada per quinze o més de llargada, guarni-

da de suros a una vora i de voles de plom a l’altra; és manejada per dos persones que la porten estesa verticalment (però apaïsada) agafant-la un per cada extrem, i la fan anar contra corrent deixant arrossegar pel fons del riu els ploms del filat, dins el qual queden retinguts els peixos [1]. Filató, m.: filat prim per pescar en tolls poc profunds. Es cala al capvespre, lligat per cada cornaló a un costat i subjectat amb un roc al fons del riu; durant la nit hi queden retinguts els peixos, que de bon matí són recollits pels pescadors, Pallars [1] [12]. Forquilla, f.: s’acostuma a utilitzar amb la pesca a l’encesa; el seu anàleg en la pesca marinera es diu fitora [1]. Gànguil, m.: art de pesca, consistent en una bossa de xarxa llargaruda, de forma cònica invertida, sostinguda per un cèrcol de ferro, que és arrossegada amb cordes per una barca pel fons de la mar i serveix per a agafar gamba i peixos petits, català mallorquí, eïvissenc [1] [19]. Llambric, m.: mena de cuc de terra

que se sol emprar com esquer, Pallars [12]. Llata, m.: pal llarg d’avellaner que s’empra com a canya de pescar, Pallars (Cardós i Vallferrera) [12]. Nansa, f.: ormeig de pesca fet de malla de jonc, vímet, canya, etc., que consisteix en una peça exterior, més o menys cònica o rodona, anomenada buc, unida per la base a una altra peça, anomenada afàs, en forma d’embut, dirigida cap a l’interior de la primera, a la qual dóna entrada per una boca estreta, que impedeix la sortida del peix que hi ha entrat, català oriental, valencià, balear, alguerès [1] [3] [19]; vergat, [1]. Papa-terra, m.: el cuc que es posa a l’ham de pescar, Terres de l’Ebre [17]. Pantena, f.: departament de la pesquera, clos amb tela metàl·lica, dins el qual els pescadors fan entrar el peix per a treure’l després amb salabres i passar-lo als vivers, Tortosa [1] [19]. Rall, m.: xarxa de pesca acampanada, Terres de l’Ebre [17].

49


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS FESTES AL RIU

4.4 FESTES AL RIU “Si la contaminació fa avui dia poc agradable el contacte directe del cos amb l’aigua, no per això les activitats lúdiques entorn als riu i a l’aigua deixen d’existir. En el decurs de la centúria (s. XX), aquestes activitats s’han renovat i han aparegut i desaparegut diferents tipus de manifestacions festives”. (Aldomà, 2007) L’aigua és un tema transversal i hi ha moltes festes que hi estan relacionades, principalment en aquells territoris on el riu ha tingut un paper rellevant en la història seva socioeconòmica; nosaltres, però, hem escollit aquelles festes que estan directament més vinculades al riu. Festa del Peix: se celebrava en algunes poblacions com ara Banyoles, Manlleu i Tortosa allà pels anys 1910, que va ser impulsada per Francesc Darder. La festa volia enaltir la importància de la vida natural dels estanys o rius amb l’abocament d’alevins de cria, fet que tindria cert paral·lelisme amb les activitats festives més actuals com l’alliberament de llúdrigues. L’any 1981 es va recuperar la festa, aquest cop al pantà de Boadella (Alt Empordà) [19]. Curses de pontones: aquesta festivitat d’un caràcter esportiu rural consisteix, perquè encara es manté viva a les poblacions riberenques del riu Ebre, en regates d’embarcacions fluvials que

51


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS FESTES AL RIU

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EL MÓN DELS RAIERS

52

reben el nom de pontones. La cita “afiançats los descalsos peus als dos medissos, los bogadors empunyen en força als rems despues d’escupinyar-se i refregar-se les mans” explica un relat sobre l’inici de les regates que es feien a l’Ebre al seu pas per Tortosa durant les festes de la Cinta. Es diu que aquestes curses s’acompanyaven d’altres entreteniments, celebrats al mateix riu, com el concurs d’habilitat amb pal ensabonat [19]. Festa dels raiers: és una mena de refundació d’una activitat i ofici, la del raier, que ha passat a la història. L’any 1972 es va celebrar la primera festa en commemoració d’aquest ofici fent un descens en rai per la Noguera Pallaresa al seu pas per la Pobla de Segur; més endavant, a l’any 1983 es va afegir a la festivitat un segon centre raier, Coll de Nargó, aquest cop al riu Segre [19]. Recerca d’or: festivitat amb origen a finals de la dècada de 1990 que se celebra a Balaguer i que consisteix a buscar or entre la sorra del riu. És probablement una de les celebracions populars més exòtiques al voltant dels rius de casa nostra [19]. Transsegre: activitat festiva per a joves, segons alguns esbojarrada, que se celebra a Balaguer i que consisteix en dos dies de festa que giren entorn el descens pel riu Segre amb l’ajuda d’enginys estrafolaris. Aquesta celebració té un precedent força clar: el Periple Pantaner o travessa pel pantà de Sau amb embarcacions casolanes [19].

4.5 EL MÓN DELS RAIERS Els raiers han estat els grans navegadors fluvials de dos dels grans rius pirinencs catalans: Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, a l’extrem occidental de Catalunya, més concretament a la demarcació de Lleida. Els seus orígens són força incerts, tot i que la primera notícia que es té de la seva existència es remunta al segle XVIII. El rai era l’embarcació dels raiers, construïda a partir de trams de rais (troncs) lligats els uns als altres amb una mena de cordes de bedoll, anomenades redortes. Els raiers eren els encarregats del transport de la fusta a través del riu des de la muntanya fins a la plana. Avui aquesta activitat ha desaparegut com a activitat professional i només es practica en alguna festa que rememora l’ofici. Llistem tot seguit alguns dels mots de l’ampli vocabulari del món dels raiers.

53


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EL MÓN DELS RAIERS

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS CALAIX DE SASTRE FLUVIAL

Barranquejar, v.: conduir la fusta solta, sense enraiar. S’utilitzava quan la navegació no era possible. Si el corrent del riu tenia prou empenta, es feien baixar les peces deslligades, empenyent-les amb les ganxes quan s’entrebancaven i s’avoraven, fins arribar on el cabal del riu permetia construir el rai; barranqueiar, Pallars. Cuer, m.: raier jove, que mena el rem del darrere, Pallars. Davanter, m.: raier expert, que mena el rem del davant del rai, Pallars. Enraiador, m.: lloc de la vora del riu on es construïen els rais. Estisorada, f.: sistema de presa emprat pels raiers per recollir la fusta barranquejada. Es construïa entrecreuant les primeres fustes que arribaven, subjectades i contrapesades entre elles per fer una presa que retenia la fusta i deixava passar l’aigua. Escauvet, adj.: acabament de les peces del rai en forma arrodonida. Espardenyar, v.: caminar força de

54

pressa, de retorn del viatge del rai. Fato, m.: equipatge del raier necessari per fer el viatge. Hi portaven el menjar i el vi, així com la resta de la indumentària: pantalons llargs de vellut i armilla també de vellut. Ganxa, f.: eina del raier, consistent en un pal de fusta d’uns tres metres de llarg, amb dues punxes de ferro. Serveix per manipular les bigues quan es barranqueja. Gaura, f.: pedra grossa o qualsevol altre obstacle del fons del riu, que dificulta la navegació dels rais. Llaçó, m.: anella de bedoll que serveix per subjectar el rem del darrere quan no treballa. Rem, m.: biga de 7 o 8 metres, tallada amb destrals, formant una pala ampla i que serveix per dirigir l’embarcació com si fos un timó; hi ha una rem a davant i un altre a darrere. Tram, m.: conjunt de 10 o més bigues, agrupades l’una al costat de l’altra i lligades amb “redortes”.

4.6 CALAIX DE SASTRE FLUVIAL Aquest apartat vol fer de compendi lèxic de mots “orfes”, d’activitats i elements propis de la cultura fluvial que no hem pogut encabir en cap dels altres apartats, però que creiem que val la pena fer-ne menció. Hi trobareu esquitxos de mots, ja siguin substantius ja verbs, que descriuen pràctiques de riu (cas dels verbs) o fòtils emprats per recollir, distribuir l’aigua, entre d’altres.

55


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EXPRESSIONS I REFRANYS

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EXPRESSIONS I REFRANYS

56

Aljub, m.: cisterna, dipòsit ample i de poca profunditat tallat a la roca o fet d’obra, revestit per dintre de pedres i cobert de volta, que serveix per a arreplegar l’aigua de la pluja, top. Cap de l’Aljub (Alacant), valencià meridional [3]; anjub, Conca de Barberà, Santa Coloma de Queralt, Baix Camp, Empordà [1], Terra Alta [9], Conca de Barberà [11]; llavador, Conca de Barberà [11], Llitera, Matarranya, País Valencià, Mallorca [1]; safareig (petit), Valls, Conca de Barberà, Llofriu [1] [3]. Astacar, v.: quedar-se atrapat al fang. Beçulla, f.: beçull, caçó fet d’escorça de bedoll que servei per veure aigua, Pallars [12]; Càcol, el forat per on s’enfonsa l’aigua del rec, Pallars (Cardós i Vallferrera) [12]. Cercapous, m.: peça de ferro proveïda de ganxos o lleves i fixada al cap d’una corda per pescar les galledes que queien dins els pous, Lluçanès; pescapous, Garrotxa [10], Cerdanya, Garrotxa, Empordà, Plana de Vic [1].

Drassana fluvial, f.: indústria de construcció de naus fluvials; es va convertir en una activitat notòria a partir de mitjans segle XVIII.

Medís, m.: fusta travessera d’una nau on s’apuntalava per fer força, Terres de l’Ebre. Negar-se, v.: ofegar-se.

Escalemera, f.: cadascuna de les peces de fusta que van fixes damunt l’orla d’una embarcació i tenen un forat dins el qual s’afica l’escàlem, català oriental, català occidental, valencià, balear,Terres de l’Ebre (Roquetes) [1]. Extracció d’àrids, f.: activitat extractiva relacionada amb l’explotació de jaciments de materials granulars [7]. Gabella, f.: impost fluvial que havien de fer efectiu a les poblacions importants de les riberes del riu Ebre aquells que volien navegar pel riu Ebre en temps de Joan I, Terres de l’Ebre. Indústria paperera, f.: indústria sorgida fa cosa de 4 dècades, que ha emprat com a matèria primera la fusta de pollancre (genère Populus), localitzats sovint al marge de les riberes fluvials; la implantació de les fàbriques de paper s’ha produït sobretot a les comarques de Girona.

Punyerar, v.: quedar-se, el moliner, algunes punyeres (mesura antiga de llegums i de gra o líquids en un molí) per a la feina de moldre; Pallars [12]. Sàssula, f.: pala de fusta per treure l’aigua de les embarcacions, Terres de l’Ebre [17]. Sirgar, v.: fer avançar una embarcació paral·lelament a la riba estirant des de terra amb la sirga (corda) [4].

4.7 EXPRESSIONS I REFRANYS Es diu d’una expressió o locució que és un grup de mots que té el valor semàntic o sintàctic d’un mot; en altres paraules, accions habituals relacionades amb el riu (en aquest treball), que es formalitzen a través d’una agrupació de mots que expressen d’una manera més sintètica el significat real d’una acció. En canvi, per refrany entenem una frase que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa o el·líptica, expressa un pensament que recorda un judici en què es relacionen almenys dues idees. De forma general, les expressions i refranys es mantenen més vives a viles poc poblades, per tant més aviat rurals, on la cultura popular persisteix de manera més clara i generosa. L’explicació és força senzilla, almenys quan parlem de rius, rieres i torrents. El riu és el referent, és a dir, la referència per a activitats vinculades directament amb el de riu (la pesca) o que necessiten el riu per poder ésser desenvolupades (agricultura de regadiu). D’altres tenen sentits més al·legòrics, com seria “anar a fer un riu”. En les properes línies veureu que algunes de les locucions i refranys tenen una explicació del significat que tenen. Us ve de gust fer-hi una ullada?

57


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EXPRESSIONS I REFRANYS

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EXPRESSIONS I REFRANYS

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

4.7.1. EXPRESSIONS Ataüllar les naus pel riu: veure de lluny les naus navegant pel riu, Terres de l’Ebre (Roquetes). El / lo riu és vida!, Terres de l’Ebre. Embarcar-se amb barca de canya: significa que hom ha posat confiança en una persona o cosa poc segura i de resistència dubtosa [16]. Estar enaigat: estar apenat per un mal del qual es desconeix l’origen, català oriental; diu Paco Muñoz que temps enrere els nens enaigats anaven al riu a tirar pedres fins que se’ls passava l’enaigament. Fer antiva: fer ple les aigües en un canal, sèquia o regadora, Terres de l’Ebre [17]. Fer còdols: treure pedres d’un tros de terra, jasigui per a facilitar el conreu sigui per fer paret, Menorca [1]. Fer es sargai margai: fer el desmenjat amb talent; voler una cosa i no acabar de voler-la, menorquí [1].

58

Fer la granota: llençar pedres planes a un riu o canal de manera que rebotin en tocar l’aigua, Terres de l’Ebre (Roquetes). Fer passares: 1. Llençar còdols petits i planers al riu intentant que facin tants salts com sigui possible, Gironès // 2. (D’un lloc) anar-hi sovint, freqüentar-lo, Lluçanès, Figueres [1]. Fer una gaura: desembarassar el llit del riu de rocs que podrien destorbar el pas del rai.

nant, sense necessitat de nedar [1]. Trencar l’aigua: desviar l’aigua que va d’un rec a un altre, Vallès Oriental. Tots els rius tenen eixida: significa que tots els rius se surten de mare algun dia, valencià meridional. Un coixo va caire al riu. Un altre coixo mirava. I un altre coixo dia: “coixi, si t’ofegues nada”, Terres de l’Ebre (Reguers). Estar de gorja: estar de gresca, valencià [2]. Són gent de gorja: es refereix a la gent alegre, valencià [2].

4.7.2. REFRANYS Generals

significa que cadascú cerca allò que més li convé [1].

«Cadascú tira l’aigua al seu molí i deixa sec el del veí».

«La festa del rat-penat: la bossa buida i el cul banyat»: al·ludeix a un any que la festa del centenari de la reconquesta de València se celebrà enmig d’una gran pluja, cosa que obligà als forasters a mullar-se i a pagar molt als hostalers [1].

«El vi fa sang i l’aigua fang». «A pixar a la rambla i a cagar el riu», Baix Llobregat. «Hort vora el camí, dona finestrera i prat vora ribera, tots tres fan mala fi» [19].

Fer un riu: orinar, català oriental.

«Qui aigua dature, blat i oli mesure»: té relació amb les transformacions arran de les grans construccions per al regadiu de les planes del Ponent català [19].

Ja s’ha rebentat lo botet: es fa servir quan després d’unes pluges intenses, un bullidor (o botet) torna a brollar, Pallars Jussà (Sapeira).

«Sant Llorenç escura els torrents»: vol dir que pel mes d’agost, en què s’escau la diada de Sant Llorenç, sol haver-hi un temps sec.

Parèixer un tap d’arjub: tenir un aspecte poc gentil, fer poca planta (Manacor) [1].

«Després del vent ve el torrent»: significa que després de la causa d’un esdeveniment ve la conseqüència [1].

Passar a gual: travessar un riu cami-

«Cada rat-penat busca el seu forat»:

Fer una cosa a tot rem i vela: significa que una cosa que és feta amb tot l’aparell i rang que li pertany [16].

Locals «Garona per Aran, bramant; Noguera per Alús, tot dus» [15]. «Aigua corrent no mata la gent», valencià meridional. «Barranc excusa de vellesa», menorquí [1]. «Saber el vent i no saber de quin torrent»: saber una cosa incompletament, amb vaguetat, català oriental; «sebre es vent i no sebre es torrent», Mallorca [1]. «Guarda’t d’aigua que no corre, que, quan corre, fa sargai»: es diu referint-

se a les persones pacífiques, que quan s’arriben a irritar, són molt temibles, menorquí [1]. «Guarda’t de torrent que no fa remor»: significa que moltes persones eixutes, silencioses, solen portar mala intenció o mal geni, mallorquí [1]. «Una barca pel riu baixa tota plena d’estisores per a tallar-ne la llengua a les xiques parladores», Terres de l’Ebre (Roquetes). Dita popular de la Pobla de l’Illet que diu que els rius són elements harmoniosos per situar el paisatge agradable d’un poble: «És una vall recollida per rius i ponts envellida: l’Arija i el Rigatell i el Llobregat i el pont Vell». El creuament del riu Llobregat per Olesa de Montserrat, abans d’haver-hi cap pont, es feia amb barca. Una dita que deu ésser molt antiga hi fa referència: «Déu te faci ençà i enllà com la barca d’Olesa» [15].

59


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS EXPRESSIONS I REFRANYS

«Pescador d’ham, moridor de fam»; «pescador de canya, moridor de gana»; «pescador de canya, la fam enganya»; «pescador de canya, perd més que no guanya» [16]; «Peixcador de canya, més perd que guanya», valencià meridional. «A pescador de canya i moliner de vent, no els cal pas notari per fer testament» [16]. «Pescador d’un peix, pescador és»: significa que quan hom fa alguna cosa, per insignificant que sigui, ha provat el seu enginy en fer-ho [16]. INTRODUCCIÓ

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

Pescadors

«Pescador de nyinya, tard és quan dina»: al·ludeix a la gran paciència que ha de tenir el sobre pescador de nyinya o canya curta [16].

Barques «Barca parada, guanyador de nòlits»: significa que no s’obté res amb la inactivitat [16].

60

«A barca vella, tothom hi fa estella»: significa que tothom s’aprofita del desvalgut [16].

“El foc té deturador, que l’aigua, no”.

El perill associat als rius

“Val més un traguet de negre que tota l’aigua del Segre”: exemplifica el recel primigeni envers el riu Segre [13].

«A prop del riu, no hi facis niu», Baix Llobregat. «Prop de convent i de riu no hi facis niu» [1]. «A la vora del riu no hi facis niu, i si l’hi fas no’l follaràs» [1]. «Que plogui mentre el Manol no es mogui» [15]. «El Manol cada trenta anys reclama els seus drets» [15]. «Sant Ermengol va riu avall, deixeu-lo anar que el pont d’Oliana l’aturarà» [15]. «Casa a tocar del riu, perill», valencià meridional.

“L’aigua és bona quan hi ha eixut, si n’hi ha massa, tururut”.

Moliners «El moliner sempre parla de moles»: es diu referint-se a algú que té propensió a parlar d’un mateix assumpte [1]. «El moliner tira l’aigua cap al seu molí»: significa que cadascú procura la seva conveniència [1]. «Hortolans i moliners, mai no esguerren la collita»: significa que són dos oficis molt productius [1]. «Pescador de canya i moliner de vent, no han mester notari per fer testament»; «pescador de canya i moliner de vent, damunt s’ungla fa testament»: vol dir que els qui exerceixen aquests dos oficis solen ésser molt

pobres, Mallorca [1]. «Cent sastres, cent teixidors i cent moliners, tres-cents lladres», Manresa; «pots canviar de moliner, canviaràs pas de lladre», Rosselló; «de moliner podem mudar, que de lladre no mudarem pas», Empordà; «de moliner mudaràs, que de lladre no podràs» Olot; «de moliner pots mudar, que de lladre no pot faltar» Urgell, Segarra; «de moliner mudaràs, però de lladre no escaparàs», català oriental, català occidental, valencià, balear; «de moliner mudareu, però de lladre no sortireu», Mallorca; «de moliner mudaràs, de lladre no curaràs» o «no sortiràs», Menorca; «de moliner mudaràs, però lo mateix trobaràs», Pollença: signifiquen que l’ofici de moliner és propens als robatoris, ja sigui emportant-se farina dels clients com canviant-los la bona per la dolenta [1].

Sènia (sénia o sínia) «No demanes terra que es rega amb sénia», València [1]. «No et fies de Dénia, ni de terra que es

rega amb sénia», València [1]. «Qui té sénia i dona, no té hora bona», Tortosa [1]. «Sénia, carro i mala muller, no te faltarà què fer», Tortosa [1].

61


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS LLEGENDES

4.8 LLEGENDES Al nostre país, les llegendes de rius i espais fluvials generalment giren al voltant de les dones d’aigua (també conegudes com fades, nimfes o goges), i del monstruari fantàstic. De les dones o fades d’aigua es diu que habitaven en rics palaus al fons d’estanys, rius, fonts, gorgs i llocs frescals i humits; d’elles també es diu que tenen el do de saber cantar com els ocells i de retenir les més belles i estranyes melodies. Les llegendes d’aigües dolces també es mouen al voltant de les forces de desbocades de la naturalesa. La base del monstruari fantàstic són les històries de fets sobrenaturals. El personatge gambutzí, que recull Joan Amades, es relaciona amb divinitats femenines ancestrals, dones d’aigua que viuen en coves i cataus prop del riu sobre els quals exerceixen el seu poder. A les Terres de l’Ebre, es diu que els llaüters temien les gambosines del riu Ebre que, pel que es veu, eren monstres de riu que cobrien amb el seu udol l’Ebre. Molt probablement els mots “gambutzí” i “gambosina” es refereixen al mateix ésser llegendari [19]. Hem notat que existeixen un nombre important de llegendes al voltant de les rieres i gorgs del Montseny, així com al voltant del riu Ebre. Tot seguit, presentem un resum sintètic d’11 llegendes de riu catalanes.

63


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS LLEGENDES

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS LLEGENDES

Símbia 1 Història d’amor entre una fada d’aigua, la fada d’aigua del riu Manol, Símbia, i Guillem, un bailet de les rodalies del Manol. Avui, Can Massanet (Vilafant) rememora els paratges per on va transcórrer aquesta història. La Dama del Gorg Blau 2 Temps enrere al bell paratge de Palol Sabaldòria vivia una dama com se n’han vist poques, madona Adelaida que, arran de la llarga absència del seu marit, de les llàgrimes que nit rere nit queien dels seus ulls es formà un gorg profund. Es diu que en mesclar-se les aigües del gorg amb les del riu Manol les aigües agafaven tonalitats blavoses diverses. D’aquí el nom de “Gorg de les aigües blaves”. El Gorg Negre 3 Es diu que en aquest gorg, hi vivien bruixes i bruixots que portaven mals auguris a la vila de Gualba. Aquesta malura va deixar de caure sobre la contrada arran d’un fet conce.

La Dona d’Aigua de Gualba 4 Aquesta és la història de l’amo de Can Prat i la de la d’una dona d’aigua: la dona del Gorg Negre. Ben aviat l’amo es va enamorar profundament d’aquesta nimfa d’aigua i en poc temps van estar casats. La condició que marcà la donzella d’aigua en casar-se amb l’amo un dia tot d’una es va trencar. El Gorg Negre i l’Argemir de Penyacans 5 D’aquest gorg es conta la llegenda que va protagonitzar Argemir de Penyacans, originari del Montseny, fa ja algunes centúries. Un dia de molta xafogor va llençar-se al bell mig d’un gorg per refrescar-se, i en fer-ho va perdre l’anell de promès. Temps endavant va haver de fer cap a l’exèrcit per servir les armes del rei. L’anell va aparèixer a l’illa de Mallorca on va ser capturat pels sarraïns. El Pescallunes de Gualba 6 És conegut que els habitants de Gualba són anomenats pescallunes, malnom que els ve del dia que alguns d’ells venint de mercat es disposaren a pescar la lluna reflectida dins les aigües d’un safareig o abeurador amb corrent d’aigua.

1 Amics del Manol i Palol Sabaldòria. Trobareu la llegenda completa a http://www.vilafant.com/entitats/amicsmanol/web 2 Amics del Manol i Palol Sabaldòria. Ídem. 3 BOADA, M. Llegendes del Montseny. 5a ed. Figueres: Edicions El Brau, 1997. P. 37 4 BOADA, M. Llegendes del Montseny. 5a ed. Figueres: Edicions El Brau, 1997. P. 45-48 5 BOADA, M. Llegendes del Montseny. 5a ed. Figueres: Edicions El Brau, 1997. P. 98-99 6 BOADA, M. Llegendes del Montseny. 5a ed. Figueres: Edicions El Brau, 1997. P. 160

64

“Orígens de la Ribera d’Ebre” 7 La nimfa Beanta vivia vora el gran llac interior quan encara el riu Ebre no existia. Aquesta jove dama d’aigua es va unir amb Tormo de Montjuïc, descendent d’Adam. Barrufemes, àngel rebel i ànima infernal no va suportar aquesta decisió de Beanta i va intentar venjar-se’n. Malgrat això, la venjança se li girà en contra. Alguns diuen que Tormo i Beanta han quedat immortalitzats dins la contrada. “Aiguat a la Vall de Móra” 8 Es conta que la Vall de Móra (Ribera d’Ebre) era tota plena d’arbres, sobretot moreres, d’entre les quals, en destacava una on vivia la reina d’aquell paradís. Un dia d’abril va començar a ploure torrencialment, tant que d’aquell aiguat es va formar el riu Ebre.

“El Sant Crist de Balaguer” 10 Diuen que la imatge del Sant Crist de Balaguer va remuntar el riu seguint la vella ruta dels raiers pirinencs i que el Crist que es troba al convent de les Mínimes de Móra d’Ebre va salvar de la tempesta els llaüters que baixaven pel riu. “El misteri de La Seu d’Urgell” 11 Aquesta és la història d’enorme serp peluda que de vegades apareix pels volts de la Palanca de la Seu d’Urgell, espantant els padrins que paren el sol. Hi ha qui diu que la serp porta un diamant al cap. És clar que en un riu de sorres d’or tot és possible.

“El vaixell fantasma” 9 Es diu que a meitats del segle XIX, un antic vapor en un dels seus viatges per l’Ebre va desaparèixer al riu sense deixar cap rastre ni de l’embarcació ni de les mercaderies que transportava ni tampoc de la seva tripulació. Diu la gent de més edat que la vella nau reapareix els dies de boira espessa, i se’n pot veure la seva silueta...

7 CID, M.M., CID, J.S. La Ribera d’Ebre. Barcelona: Dissenys Culturals, ?. P. 43-47 8 La Ribera d’Ebre. Ídem. 9 La Ribera d’Ebre. Ídem. 10 La Ribera d’Ebre. Ídem. 11 Villaró, A.; Gispert, J. La ciutat i el riu. La Seu d’Urgell: Caixa Catalunya, 1992. Aquesta llegenda no es presenta sota cap títol, per aquest motiu hem optat per posar-n’hi un, “El misteri de la Seu d’Urgell”.

65


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS CANÇONS POPULARS

4.9 CANÇONS POPULARS Les cançons populars de riu tracten d’aspectes de vida la tradicional a moltes poblacions vinculada a rius, rieres i torrents, és a dir, de la relació històrica entre les persones i el riu. Les cançons rememoren la vida al riu de raiers, traginers i fins i tot de la temença a riuades, per exposar algunes de les cançons recollides. Són, doncs, un element més de la cultura popular que vincula els rius i les persones.

67


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS CANÇONS POPULARS

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS CANÇONS POPULARS

68

Noninó (cançó popular mallorquina) Noninó li diu sa mare Noninó n’és petitó Noninó quan l’engronçaven I tot era Noninó Bouberibou, bouberibou Sa riera corre S’aigo no’s mou (Consorci de l’Auditori i l’Orquestra, 2003)

La cançó del raier Só fill del Noguera, dins un rai nasquí; ma esposa és raiera, raier vull morir. Lo bon temps del fadrinatge lo passí fent de cuer, mes com tinc seny i coratge prompte em feren davanter. D’eix cavall de la riera prenc la brida barroera, i als torrents i a la ribera i als torrents i a la ribera Un matí la gent d’Esterri m’alça el coure tot cridant, que m’enduia cap a Gerri lo feixuc Mall de Roland. Jo, veient que al meu darrera lo vall tota s’esparvera, part damunt de la ribera lo llencí del rai estant, Des del marge el rai cordejo si li costa de passar, pels congostos barranquejo com serpent pel pedregar. Quan per una ensopegada, s’esdevé una embarassada,

dono al rai una girada que el fustam torna a aviar. De les bigues que ha enraiades se’n farien galions, galions per les armades de deu regnes i nacions; pins i faigs duc cada dia, d’avetars no en deixaria, fins i tot enraiaria Les muntanyes a crostons. De cinc trams los rais avio de la Pobla a Balaguer, los empenc i los arrio com sa rua el traginer. Tot sovint lo rai s’apunta; i quin treball si es desconjunta, trabucant a aquell que el munta com cavaller al cavaller! Tot baixant rais a la plana, cinquanta anys hi he baixat, que és un rai la vida humana, ne té deu cada tramat; i davalla fugitiva rodolant de riba en riba fins que al mar sens vora arriba de la fonda eternitat. Jacint Verdaguer (1815-1902)

Les tràgiques conseqüències de les revingudes de la Tordera, les recull la tradició popular a través de la cançó Pobres traginers: Pobres traginers «Ara ve l’hivern sempre plou i neva; pobres traginers que pel món naveguen. ................................... I hem d’anar a passar el riu de Tordera. Tot passant el riu el riu de Tordera, el del plomall blanc l’aigua se l’emmena» [15].

Diu la cançó popular en relació al poble de La Riba: «La Riba prop de l’estret on fan el paper d’estrassa» [15].

Pescador de canya (Anegats) (mallorquí) No sé d’on ve sa mania que tenc, per sempre voler fer barquetes de paper i sortir a naufragar per dins un bar que mai no te rebrà. No entenc massa bé tampoc ses mil excuses per no trobar-me per enlloc, aquell trosset des cor que li digui en es cervell que no li agrada viure amb ell, que vol volar com un ocell. Pescador de canya, perd més de lo que guanya. I jo, jo som un pescador, pescador de canya que perd més de lo que guanya. Qüestió de ser un incompetent, deman al mirall si creu que som valent, i no me contesta, no creu que hi posi esment. Dirà que som un inconscient per ser un temerari abans que un valent...

I tanmateix què has de fer pardal amb tant de peix? Si quan en tens no hi poses carinyo me sent com es xupa-xup de ses costes d’en Xorigo, que veu passar sa gent però sempre indiferent!

69


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS JOCS

4.10 JOCS Antigament s’anava més als rius i a les rieres. No descobrim res a ningú. Els més petits hi anaven a xipollejar, a banyar-s’hi, però sobretot a jugar-hi. Ho feien amb qualsevol cosa que el medi fluvial els subministrés (animals, plantes i tronquets, còdols del riu, etc.). Si bé no podem dir que els jocs de riu hagin desaparegut, és evident que avui la mainada va menys al riu i per tant la pràctica dels jocs de riu típics de cada contrada ha minvat de manera significativa. Alguns dels jocs de riu que hem recollit són aquests:

71


Fer passeres: llençar còdols petits i planers al riu intentant que facin tants salts com sigui possible, Gironès. Jugar a sempeques: joc que consisteix a prendre cinc pedretes, de les quals se’n tira una a l’aire que s’ha de tornar després d’haver deixat en terra les altres quatre. El jugador torna a tirar en l’aire la pedra i mentre és en l’aire n’ha de prendre dues d’aquelles quatre que ha deixat en terra. Aleshores es torna a tirar a l’aire la pedra i llavors ha de plegar les dues que res, Camp de Tarragona. Sempeques, f.: palets de riu (recollit en forma plural); peques, ginques, Camp de Tarragona [18]. Peco, m.: palet de riera que les criatures fan servir per jugar al joc dels pecos, Terres de l’Ebre [17]. JOCS

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

Pal ensabonat: joc que es fa al riu o en un canal. Es cobreix de sabó un pal i els participants han d’intentar pujar pel pal sense patinar i caure. Al capdamunt del pal acostuma a haver-hi algun premi, Terres de l’Ebre (Roquetes).

72

Tot i no saber-ho del cert, fem la suposició que el joc “sempeques”, al Camp de Tarragona, i “pecos”, a les Terres de l’Ebre, són el mateix atesa la proximitat lèxica d’ambdós mots.


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS INFORMACIONS D’AQUI I D’ALLÀ PER A INCLOURE ON FACI FALTA

INFORMACIONS D’AQUI I D’ALLÀ PER A INCLOURE ON FACI FALTA El riu com a criatura viva, que canvia contínuament; no se sap cada quan, però les sotragades del riu, quan ocorrent, es fan notar. Sovint els rius han estat font d’aliments, via de comunicació i subministrador d’aigua per als recs. També han proporcionat terra fèrtil per a horts i camps de conreu. No cal oblidar, amb tot, que periòdicament el riu s’enduu amb més o menys devastació tot allò que es troba al davant. Tant una cosa com l’altra queden reflectits en l’imaginari popular. Aquest catàleg se’n fa ressò, sobretot, en l’apartat de la cultura popular. (fet curiós) Segons el geògraf i anarquista Elisée Reclus, va recollir a finals del segle XIX el testimoni que als Monegres, explica que hi havia cases vermellenques perquè el morter per a construir-les havia estat pastat amb vi per manca d’aigua. Jo dic que devia ser terra ferroginosa... [13]. Pau Vila descrivia el geògraf Pau Vila, que als anys 1920 i fins entrat el 1960, hi havia basses (des d’època ibèrica), recollien l’aigua de pluja per beure les persones i altres necessitats domèstiques.

75


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS INFORMACIONS D’AQUI I D’ALLÀ PER A INCLOURE ON FACI FALTA

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

ELS VEÏNS DEL RIU: LA INFLUÈNCIA HUMANA AL VOLTANT DELS RIUS INFORMACIONS D’AQUI I D’ALLÀ PER A INCLOURE ON FACI FALTA

“Tots els pobles no situats prop d’un corrent fluvial tenen la seva; quan en tenen dues, una d’elles serveix per abeurar les bèsties. El que hi ha és que amb les llargues secades, basses i cisternes també s’eixuguen, i aleshores cal anar a buscar l’aigua al riu més pròxim” (Pau Vila, La Publicitat, 27-10-1929) Els millors safareigs públics eren aquells on l’aigua tenia entrada i sortida, els recs doncs eren bons elements; en molts llocs al seu pas per dins el poble la paret del reg tenia forma de batedora. Alguns entesos diuen que pels volts dels anys 1950 n’hi havia fins a un total de dotze a la part catalana de l’Ebre. (Referència: pas de barca) Els barquers s’han situat històricament al llarg del riu Ebre, riu amb un cabal prou important a Catalunya per fer possible el pas d’embarcacions de calat mitjà. Algunes de les poblacions on es realitzava aquest transport eren Xerta, Flix, Móra D’ebre i Tortosa. (Referència: barquers) L’Ebre ha estat un dels pocs rius catalans (si no l’únic) en què s’ha fet pesca professional, si bé avui és una pràctica residual, ja que només entren dins aquest grup els pescadors de madrava (o almadrava) de Tivenys. (Referència: pesca) Durant la primera meitat del segle XX, la indústria carrossera va emprar la fusta d’arbres com l’acàcia, el freixe i el plàtan per muntar el xassís i altres parts dels autocars, va ser el cas d’Arbúcies (Selva) i altres nuclis nord-orientals del Principat. (Referència: carrosser) Moltes d’aquestes cordes que es produïen també es destinaven a l’agricultura i a altres usos. Sembla que fins a principis del segle XX n’havien existit a diverses poblacions de la Ribera d’Ebre com Tortosa i Xerta (Referència: corder o espardanyer o soguer) A l’assut de Xerta, el rescloser i la seva família vivien en una caseta annexa a la resclosa; el so del corn, cargol marí que tocava la tripulació del llaüt, era l’indicador que havien de posar en funcionament els mecanismes per tal que l’embarcació pogués realitzar l’ascens o el descens de l’assut (Referència: rescloser)

76

Aquest ofici estava estretament vinculat al riu Ebre, ja que se’n feia un triple ús: abastament d’aigua, d’argila i mitjà de transport (el fang podia arribar al terrisser per via fluvial i les peces que produïen també podien ser transportades per llaüts) (Referència: terrissaire) Els guardes de canals tenien uns coneixements tècnics i del medi fluvial prou considerables. Al llarg del canal de la Dreta de l’Ebre, cada a uns cinc quilòmetres aproximadament, encara avui trobem “casilles” on antigament residien els guardes de canals. Aquest canal està ple de rescloses i comportes que antigament s’havien de regular manualment, a força de braços, fent girar una mena de rodes. (Referència: canalero) En molts indrets de les terres de parla catalana els conreus requereixen ésser regats amb aigües procedents del riu, canals o pous relativament poc profunds que aprofita el nivell freàtic superficial (Referència: pagès) Quan els pescadors parlen de “la nostra madrava” es refereixen a tots aquells que pescaven. (Referència: madrava) espai vivificat per la humitat del riu on els ramats disposaven de les herbes que escassejaven a l’estiu, a més a més de trobar-s’hi alguns horts i de ser un espai faunísticament ric bo per a la caça i pesca i també per al proveïment de llenyes i futes”, això succeïa a molt indrets com Girona; “en tractar-se d’un medi fràgil per les riuades i alhora amb un interès social, les deveses i riberes eren un espai comunal” (xoca amb la concepció actual, probablement, dominada per la propietat privada –els temps han canviat-; ban, nom que rebien les deveses i riberes a Celrà, Bordils i terres de la part baixa del Ter [19]. (Referència: devesa) Cultura religiosa: “la història viva explica encara com en temps de gran sequera la població de Balaguer treia el seu Sant Crist i el banyava al riu per propiciar la pluja. Es feina una invocació a la pluja tot dient: Mare de Déu de les Sogues, Sant Cristo de Balaguer, Si voleu que em faci monja, Deixeu-me casar primer [19].

77


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES | FORMAT PAPER

5

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 5.1 FORMAT PAPER

2

ALCOVER, J; MOLL, F de B. Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca: Ed. Moll, 1962. [1] ALDOMÀ, I. La lluita per l’aigua a Catalunya. Lleida: Pagès editors, 2007. [19] AMADES, J. Folklore de Catalunya. Barcelona: Selecta, 1982. [15] AMADES, J.; ROIG, E. “Vocabulari de l’Art de la navegació i de la pesca”. Butlletí de Dialectologia Catalana. Vol. 12 (1926), [s.n]. [16] CID, M.M., CID, J.S. La Ribera d’Ebre. Barcelona: Dissenys Culturals. P. 43-47 COLL, P. El parlar del Pallars. Barcelona: Empúries, 1991. [12] COROMINES, J. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. 6a ed. Barcelona: Curial, Caixa de Pensions “La Caixa”, 1992. 9 v. [2] COROMINES, J. “Introducció a l’estudi de la toponímia catalana”. A: Estudis de toponímia catalana, Barcelona: Barcino, 1965. Vol. I. P. 7-30. COSTA, H. “Contribució al vocabulari de la navegació fluvial (Móra la Nova)”. Butlletí de toponímia catalana. Vol. 12 (1926), [s.n], p. 64-68. DORCA, J. El parlar del Lluçanès. Prats de Lluçanès: Solc, 2006. 2 El símbol “[ ]” amb valor numèric a l’interior fa referència a la font bibliogràfica de la qual s’ha extret la informació que apareix citada.

79


RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES | FORMAT PAPER

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES | FORMAT ELECTRÒNIC I ÀUDIO

80

FORT, J. Els noms de lloc. Girona: Quaderns de la Revista de Girona, 2006. Núm. 123. GEC. Gran Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Diccionaris de l’Enciclopèdia, 1999. [3] MESTRE, F. “Vocabulari tortosí”. Butlletí Català de Dialectologia. Vol. 12 (1915), [s.n], p. 80-114. [17] MONTOLIU, M. DE. “Petit vocabulari del Camp de Tarragona”. Butlletí de Dialectologia Catalana. Vol. 6 (1918), [s.n]. [18] MONTURIOL, J. El parlar de la Garrotxa. Olot: Ràdio Olot, 2001. [10] MOREIRA, J. Del folklore tortosí: costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa. 2a ed. Tortosa: Centre de Lectura de les Terres de l’Ebre, 1979. NAVARRO (1992) [9] PLAZA, C. La parla de la Conca de Barberà. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses, Ramon Berenguer IV. Diputació de Tarragona, 1996. Núm. 47. [11] PORTET, À. “Vocabulari dels raiers”. Revista Lo Raier (1989), núm. 33. RECASENS (1985) [8] TAFALLA, R. De Roquetes vinc. Roquetes: Auto-Edicions , 2001. TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de Geografia Física. Barcelona: Termcat, Centre de Terminologia, 2003. [5] TOHÀ, M.; SABARICH, M.T. Museu dels Raiers. Tremp: Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament. Centre de Recursos Pedagògics del Pallars Jussà, 2004. JESÚS. M et al. Les Veus del riu. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència, 1998. CARRERAS, F. La navegació al riu Ebre: notes històriques. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Direcció General de Ports i Costes, 1993. VENY, J. Els parlars catalans. Palma de Mallorca: Ed. Moll, 1987. VENY, J.; PONS, L. Atles lingüístic del domini català: etnotextos del català oriental. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1998. VILA, M. A. Catalunya: rius i poblament. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998. Villaró, A.; Gispert, J. La ciutat i el riu. La Seu d’Urgell: Caixa Catalunya, 1992. [13] El Riudebitlles i el seu entorn. Calendari 2004. Sant Pere de Riudebitlles. Regidoria de Medi Ambient. Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles. 2004. Sant Pere de Riudebitlles. [14] Gran enciclopèdia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986 – 2001, Vol. 4, 5. Paraules de Riu (2006 : Móra d’Ebre).

5.2 FORMAT ELECTRÒNIC AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA. Vocabulari de l’aigua [En línia]. <http://acaweb.gencat.cat/aca/appmanager/aca/aca?_nfpb=true&_pageLabel=P1211454461208200805645> [Consulta: 5 de febrer 2009] [7] ALCOVER, J; MOLL, F de B. Diccionari Català – Valencià - Balear [En línia]. <http://dcvb.iecat.net/>. [Consulta: 6 de març 2009] [1] INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la llengua catalana. [En línia]. <http://dlc.iec.cat/>. [Consulta: 6 de març 2009] [4] MARGALEF, M. Viure del riu. Oficis relacionats amb el medi fluvial [En línia]. <http://www.lollaut.com/cdetnologia/presentacio/viure%20riu.htm>. [Consulta: 9 de febrer 2009] [14] TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Cercaterm [En línia]. <http://www.termcat.cat>. [Consulta: 6 de febrer 2009] [6]

5.3 ÂUDIO Consorci de l’Auditori i l’Orquestra. Aigua. Consorci de l’Auditori i l’Orquestra. Barcelona. 2003.

81


REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES | ABREVIATURES

RIUS DE PARAULES · RECULL DE CULTURA POPULAR CATALANA AL VOLTANT DELS RIUS DE CASA NOSTRA

Fotografia David Vilaplana: pàgines: 1, 12, 28, 30(arròs) 38 i 74. Salvador Mangado: pàgines: 2, 4, 6, 14 (aiguaneix), 15 (brollador), 20, 27, 32, 34 (àdena/capgròs), 35 (llagosta), 37, 44, 83 i 85. Victoria Gracia: pàgines: 14 (aiguabarreig/aiguamoll), 15 (anegar), 16 (delta), 17, 18, 19, 23 (bassa), 25 (resclosa), 26 (sènia/sèquia), 31, 34 (espiadimonis), 35 (gripau), 36, 41, 46, 50, 62, 66, 70, 73 i 78. Carlos Jiménez Rams: pàgines: 15 (bassinyol), 26 (còdol), 23 (canal d’estiatge), 25 (palanca), 30 (canyissar).

Relació de les abreviatures p. ex. top. t.d.l. []

Per exemple Topònim Tot el domini lingüístic referència bibliogràfica

Categories gramaticals m. Substantiu masculí f. Substantiu femení v. Verb adj. Adjectiu

82


Agraïments Volem agrair la col·laboració deinteressada i l’assessorament ofert per Yolanda Monteiro, del Servei de Documentació del Centre de Recursos Barcelona Sostenible i membre de la Societat Catalana d’Educació Ambiental; a Glòria Fontova, cap de l’Àrea d’Assessorament del centre Termcat i a Mariona Torra, del Servei de Documentació del mateix centre Termcat; a Gemma Arimany, filòloga catalana; a Joan Tort, doctor en geografia i professor titular de la Universitat de Barcelona, a Joan Rabella, de l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans i Elisabeth Bonfill de la Casa de l’Aigua. No volem oblidar tampoc a aquelles persones que han participat responent el qüestionari de Rius de Paraules aportant així el seu granet de sorra al treball de Rius de Paraules, en especial a: Dolors Roset, Paco Muñoz, Joan Díaz, Jordi Pagès, Joan Tort, Vicky Carles i tots els seus alumnes de 2n d’ESO de l’IES Roquetes. Moltes gràcies a tot l’equip tècnic de Projecte Rius pel riu d’ajuts i col·laboracions al llarg d’aquest trajecte que hem fet també plegats. També a tots aquells que, tot i no respondre el qüestionari, heu mostrat el vostre interès i voluntat de col·laboració en el projecte. Gràcies als que ens heu donat un cop de mà difonent la iniciativa. Així mateix, volem fer extensius els nostres agraïments a l’Obra social de Caixa Sabadell, sense el suport econòmic de la qual no hagués estat possible la consecució d’aquest projecte.


86

Profile for Associació Hàbitats

Rius de Paraules  

Rius de Paraules és un recull de lèxic i iconografia de la cultura popular catalana al voltant dels rius.

Rius de Paraules  

Rius de Paraules és un recull de lèxic i iconografia de la cultura popular catalana al voltant dels rius.

Advertisement