Avui dia, la producció desmesurada de residus de tota mena ha esdevingut un tema clau a resoldre. Cada vegada parlem més d’economies circulars que pretenen tancar el cicle de producció i consum. Com es pot traduir això en la cuina d’un restaurant? I en la domèstica? Un restaurant com el nostre no deixa de ser una petita o mitjana empresa on els propietaris alhora som treballadors i hem de tenir la nevera molt controlada perquè llençar aliments suposa llençar diners. En el llibre proposo traslladar el model professional a l’àmbit domèstic. A casa som hereus d’un model que actualment no funciona. Estàvem acostumats a que les nostres mares o àvies anaven a comprar molt sovint i un cop a casa decidien què cuinaven. Avui dia això és ineficaç: anem a comprar un dia a la setmana, o cada quinze dies, i omplim la nevera per si de cas, sense haver planificat què cuinarem però convençuts que ho farem. El que realment acaba passant és que molts dies quan arribem a casa no tenim esma de cuinar i demanem que ens portin qualsevol cosa. Això passa especialment en aquelles famílies on hi ha una persona que té la responsabilitat de cuinar. Aquestes persones són com un xòped, un embotit que es troba al mig d’un entrepà format pels fills a qui ha d’alimentar i els pares que li reclamen atenció. Si això hi afegim la seva vida professional i les relacions socials, tot plegat és molt estressant. Per això proposo de canviar el model que consisteix en planificar, comprar d’acord amb allò que hem planificat i dividir les coccions en dos temps: un temps de cocció que el faràs una tarda a la setmana que estiguis tranquil i un altre temps diari de deu minuts que dedicaràs a unir allò que has previst i precuinat prèviament.
Ens podries recomanar algun plat clàssic o modern que representi per a tu l’essència de la planificació? Els plats que són més adequats són els saltejats. És, en certa manera, aprofitar la cultura del wok que vindria a ser semblant al trinxat d’abans: posaves les verdures a la paella, una mica d’allet i una mica de cansalada. Aquest plat clàssic funciona de meravella quan arribes cansat a casa. En la mateixa línia, però més actual seria saltejar, amb oli d’all i julivert i una mica de sofregit, verdures, una mica d’arròs i quatre gambes. Aquest és el plat estrella a casa meva. Jo ho he fet sempre això de cuinar a casa. Quan els meus fills eren petits, tenia la mania que visquessin la cuina que es feia a casa, que en recordessin les olors, que mengessin allò que jo havia comprat al mercat... Per això em passava els diumenges a la tarda cuinant per tenir-ho tot a punt per la setmana. Un dels objectius d’Associació Hàbitats és potenciar el voluntariat ambiental en les tasques de conservació i protecció de l’entorn natural i cultural. Hi ha entitats comparables en l’àmbit de la cuina sostenible? Creus que seria possible alguna mena de col·laboració? I tant! Hi ha una plataforma que n’integra una bona colla. És la Plataforma Aprofitem els Aliments (PAA), una iniciativa que va impulsar Paco Muñoz, una persona extraordinària que dissortadament va morir aquest passat mes de gener. Aquesta plataforma aglutina petites iniciatives de moltes entitats que lluiten per combatre el malbaratament alimentari. Us recomano que entreu al web http://aprofitemelsaliments.org i podreu comprovar la gran quantitat i varietat d’iniciatives que s’hi recullen. Estic segura que si us poseu en contacte amb la PAA trobareu la manera de poder-hi col·laborar.
Ara sí, acabem. Quan preparàvem aquesta entrevista, vam tenir l’oportunitat de recuperarne una que et va fer l’any 2012 l’Alfred Rodríguez Picó per a la Xarxa de Televisions Locals. Hi explicaves una anècdota molt divertida sobre la decoració del Semproniana, concretament de les cadires... Ah! és una anècdota que de tant explicar-la, inconscientment l’he anat modificant... però em penso que va anar així: quan vaig enamorar-me d’aquest local, que és molt més gran del que jo buscava inicialment, vàrem aconseguir un crèdit per equipar la cuina i la resta del local. Ens vam gastar gairebé tot el crèdit en la cuina. A l’hora de buscar cadires en vaig trobar un model preciós però caríssim. Vaig haver d’anar rebaixant les expectatives fins arribar als Encants. Allà vaig descobrir una parada on n’hi havia una colla, totes iguals... però la majoria corcades! El propietari em va dir que si me les enduia totes, me les regalava! I així ho vaig fer. Va resultar que les cadires van agradar molt a la clientela i es van convertir en un dels atractius del restaurant... però un bon dia un client va caure mentre sopava perquè es va trencar la cadira! Em vaig veure obligada a convidar-lo. La notícia va córrer entre la clientela: la gent sabia que si se li trencava la cadira, el sopar era gratuït! Sortosament ja no ens en queda gairebé cap d’aquelles cadires!
23
Abans d’acabar, t’haig de fer una pregunta que ens sembla obligada. Com saps, aquesta número de la revista està dedicat a les dones. Quina opinió et mereix el fet que encara siguin necessàries iniciatives d’aquesta mena? Ara potser quedaré una mica malament... però és que jo sempre m’he sentit molt empoderada, sempre he pres jo les decisions importants de la meva vida. Vaig obrir el Semproniana amb 25 anys amb tota la força del món. Però no és menys cert que sempre he tingut la sensació que sóc una perdedora, que les persones amb les que he treballat m’han pres una mica el pèl perquè sóc feble, però al final ells van passant i jo em vaig quedant! És cert que amb l’edat t’afebleixes perquè no tens la prepotència dels joves... Dit d’una altra manera, el desconeixement t’enforteix mentre que a mesura que et vas fent gran i saps més coses et sens més insegur, o potser és que relativitzes moltes coses que abans donaves per segures.
ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
als nostres consumidors un producte econòmic els estàs capitalitzant perquè amb menys diners poden comprar més aliments. Però el problema és que estem descapitalitzant un sector econòmic molt important: la nostra pagesia. La meva lluita no pretén encarir els aliments. M’explico: he observat que si tens una llauna de caviar i veus que caduca l’endemà te la menjaràs sense pensart’ho dues vegades; en canvi si es tracta d’un iogurt segurament el llençaràs tranquil·lament. Per resumir: demano, d’una banda, atorgar als aliments un preu just que afavoreixi la nostra pagesia i, de l’altra, recuperar el valor dels aliments, sigui social, mediambiental o de l’esforç que hi ha en el fet de produirlo o d’adquirir-lo.