Page 1

21

LA REVISTA DE L’ASSOCIACIÓ HÀBITATS Tardor ‘10

Entrevista a

SALVADOR GRAU CAP DEL SERVEI DE PLANIFICACIÓ I GESTIÓ DE L’ENTORN NATURAL DE LA DIRECCIÓ GENERAL DE MEDI NATURAL

www.projecterius.cat www.associaciohabitats.cat


3 4 5 6 8 9 10

EDITORIAL

Biodiversitat en temps de crisi NOTÍCIES

Notícies i activitats

ESQUITXOS

Concurs fotogràfic

RACÓ TÈCNIC

Zones humides

FLORA

Orquis Magenc

I FAUNA

Polla d’aigua

OPINIÓ

Ramon Bartolí

12 14 16 18 20 GRUPS

La nostra gent

HISTÒRIA

La Llei de Salinitat (1933)

RUTES

La Marjal

TERRITORI

El Fluvià

ENTREVISTA

Salvador Grau

Han col·laborat en aquest número: Albert Ruhí, Alfred Bellès, APNAE, Andrea Munita, Col·legi Sagrat Cor Jesús de Súria, David Campos Such, David Tapias, Escola-Taller Barcelona, Escoles Ateneu Igualadí, Estela Anglada, GATES, IES Eugeni Xammar, Maria Josep Pérez, Martorell Viu, Ramon Bartolí i Sala, Rocío del Río Lorenzo, Roger Gili i Olmeda, Salvador Grau i Tort, Santi Gorostiza, Sílvia Gili i Olmeda i Toni Llobet. L’Associació Hàbitats no es responsabilitza de l’opinió dels seus col·laboradors. Disseny i maquetació: Lluís Cintas.

Amb la col·laboració de:

Membres de:

Dipòsit legal: B-18098-2002


Enguany ha estat l’Any Internacional de la Biodiversitat i el vinent ho serà dels boscos. El fet de crear un any internacional d’alguna cosa hauria de servir per fer difusió de la importància de la gestió ambiental, de la gestió dels recursos naturals en aquest cas, així com fer-nos reflexionar sobre la importància dels recursos naturals per continuar vivint com a espècie en el planeta. Malgrat això, sembla que ni la gestió ni la comunicació mediambiental tenen ni nord ni sud. Economistes, polítics, ecologistes parlen de sostenibilitat o de canvi climàtic o de biodiversitat sense cap mena de direcció ni sentit. El canvi climàtic s’ha posat de moda, durant uns mesos hem sentit a a parlar del canvi climàtic però ara la crisi ho ha empastifat tot, com les cendres d’un volcà que s’extenen poc a poc però d’una forma persistent i ho deixen tot ben tapat.

La crisi econòmica és un fet i important, que afecta de manera directa i clara les nostres vides (si encara no ho ha fet, ja arribarà) però, sobretot, posa de manifest que el que està en crisi és la gestió del planeta, en un model de gestió on el valor rau en el preu, les espècies a protegir i on els ecosistemes tenen un preu.

En temps de crisi, estarem disposats a invertir-hi? Potser seria el més raonable, però ho farem?

Per altra banda, en un món que tendeix a l’homogeneïtzació en tots els sentits: cultural, lingüística, gastronòmica... serem capaços de conservar la diversitat biològica? Per tant, lluny de treure profit de la crisi econòmica per potenciar els aspectes de biodiversitat i conservació, no tenim gens clar si es farà l’exercici de modificar el rumb i aprofitar la situació per trobar noves solucions. Diuen que les crisis ofereixen oportunitats, no? Doncs si fins ara no ha funcionat, busquem altres camins i solucions! És una feina potser de formiga o d’abella, de treballar tots plegats per canviar les coses i donar el valor que es mereix a la biodiversitat. Perquè en el fons, protegir la biodiversitat és contribuir a fer més sòlida la base de la nostra economia i la nostra salut. Per tant, ni que sigui per continuar amb algunes de les dinàmiques actuals, té sentit conservar el que tenim. Per cert, sabíeu que en un congrés es va decidir que l’espècie més valuosa del planeta, sense la qual viure seria gairebé impossible eren les abelles? I en segon lloc va quedar el plàncton... Potser és l’hora que des de la societat civil, des del voluntariat, des de la feina feta per formigues i abelles, opinem i diguem la nostra sobre la crisi de la biodiversitat i la biodiversitat en temps de crisi. Junta Directiva de l’Associació Hàbitats

2010 Any Internacional de la Diversitat Biològica

ESPIADIMONIS | EDITORIAL

3

BIODIVERSITAT en temps de crisi


ESPIADIMONIS | NOTÍCIES

4

L’ASSOCIACIÓ HÀBITATS ENGEGA EL PLA DE PARTICIPACIÓ 2010 L’Associació Hàbitats està impulsant un pla de participació per a la dinamització i implicació del voluntariat a l’entitat. Gràcies a l’ajuda del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, la recerca d’espais per a la reflexió sobre l’entitat és un dels eixos de l’activitat de l’associació al llarg del 2010. Fins al moment, s’han realitzat dues trobades amb els socis i voluntaris de l’entitat a Salt i Martorell. Aquestes sessions han permès pensar i dialogar de forma conjunta noves vies de participació al si de l’entitat i han estat complementades per tallers naturalistes pràctics, com han estat el taller de ratpenats a Salt o el taller de seguiments de rastres a Martorell. Durant els mesos de setembre i d’octubre es realitzaran tres trobades més a diferents punts del territori per tal d’apropar el debat al màxim d’entitats i voluntaris vinculats a l’Associació Hàbitats.

peració i neteja d’elements patrimonials o la construcció de caixes niu per a ocells. També es va realitzar una campanya informativa adreçada als visitants i usuaris dels gorgs del Tenes. Les accions es van concentrar a la zona de Riells de Fai. Els tallers pràctics van estar oberts a la participació de tothom, afavorint el coneixement mutu entre els participants i la població local. Aquesta activitat s’ha realitzat gràcies a Caja Mediterráneo i el seu programa de voluntariat ambiental (VOLCAM) i ha significat un importat reforç al conjunt d’accions engegades dins del projecte de custòdia fluvial que l’Associació HàbitatsProjecte Rius porta a terme amb el Grup BIR Tenes, la Finca de la Central del Fai, l’hotel del Molí de la Torre i l’Ajuntament de Bigues i Riells.

Al llarg d’una setmana durant el mes de juliol, el Projecte Rius va acollir amb entusiasme membres de diferents entitats i administracions algerianes i els va poder donar a conèixer de primera mà la filosofia i metodologia que caracteritza el projecte. La trobada va servir per intercanviar idees i posicions envers la participació ciutadana als espais fluvials i va concloure amb la valoració positiva de la proposta de desenvolupar un programa similar a zones humides i rius d’Algèria. A més de mostrar la metodologia d’inspecció de rius i les experiències dels grups voluntaris, es va realitzar una sortida de camp i visita guiada a un espai en adopció.

Aquest projecte de custòdia fluvial i voluntariat ha comptat amb la col·laboració de la Fundació Biodiversidad durant part del 2009 i 2010.

L’entitat ha obert una enquesta electrònica perquè tots els membres i voluntaris de l’associació puguin participar en aquest procés malgrat no poder assistir a alguna de les trobades.

PRESENTACIÓ DEL MIRADOR I EL PASSEIG DEL TENES A BIGUES I RIELLS El dia 30 de juliol es va realitzar un acte de presentació del nou mirador del Tenes a Riells del Fai i de l’itinerari fluvial del passeig del Tenes. El mirador del Tenes es troba ubicat a Riells del Fai, dins de la finca de la Central del Fai i compta amb una cartellera informativa dels valors de la vall fluvial de Riells, espai natural protegit. Pel que fa a l’itinerari fluvial, es tracta d’una passejada circular, d’una durada aproximada d’una hora, per l’entorn de ribera del Tenes, al nucli de Bigues.

L’ADOPCIÓ DE BIGUES I RIELLS ES VEU REFORÇADA PER UN CAMP DE TREBALL ESTIVAL Del 26 al 30 de juliol un grup de voluntaris van participar a un camp de treball a Bigues i Riells amb l’objectiu d’estudiar i millorar l’entorn del riu Tenes al seu pas per la població. Durant el camp de treball es varen desenvolupar diferents tasques com ara la inventaris de flora, censos de fauna, recu-

EL PROJECTE RIUS MOSTRA A ENTITATS ALGERIANES EL SEU MODEL DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA EN L’ÀMBIT FLUVIAL Diversos sectors socials d’Algèria estan estudiant la viabilitat d’impulsar el Projecte Rius en aquest país africà, amb la intermediació del WWF-Med.

Aquestes millores representen la materialització final d’un llarg procés participatiu dins del projecte d’adopció de rius que l’Associació Hàbitats – Projecte Rius coordina en aquesta població. Entre les actuacions realitzades podem destacar la neteja selectiva, el condicionament de camins, la construcció d’una nova passera a l’alçada del torrent de Can Segimon, el disseny i instal·lació de plafons informatius i mobiliari de descans i l’edició d’un díptic explicatiu.


LA RIERA DE MARTINET JA TÉ UN NOU ITINERARI DE NATURA Gràcies a la col·laboració i esforç dels voluntaris de l’Associació Martinet i de la Fundación Biodiversidad, s’ha pogut editar un fulletó informatiu sobre una ruta de descoberta de la vall de Martinet, al municipi d’Aiguafreda, en el marc del projecte d’adopció de la riera de Martinet. A l’hivern s’enllestiran els elements interpretatius i senyals que guiaran i informaran als visitants sobre els valors naturals i culturals d’aquest singular espai. Trobareu més informació a: http://aiguafreda.wordpress.com/

L’Associació Hàbitats-Projecte Rius torna a convocar el concurs Esquitxos de fotografia. L’edició d’enguany, amb el títol "Les tradicions al riu" pretén mostrar el llegat cultural que s’ha desenvolupat al voltant dels rius. Les imatges presentades poden reflectir refranys, dites, llegendes, festivitats i altres tradicions catalanes vinculades als espais fluvials. La principal novetat d’aquesta edició és el reconeixement del concurs per part de la Federació Catalana de Fotografia i, per tant, passa a ser puntuable per a l’obtenció de les distincions d’Artista i Mestre. Així s’estableixen dues categories, una pels fotògrafs federats i una altra pels no federats, oberta a qualsevol persona, ja sigui afeccionat o professional. S’ha modificat el procés de lliurament de les obres, de manera que tots els tràmits es poden realitzar via electrònica mitjançant el web: www.projecterius.org/esquitxos El període de recepció de fotografies va de l’1 de juliol al 10 d’octubre de 2010. L’acte de lliurament dels premis tindrà lloc al Centre Cívic Pati Llimona, de Barcelona, el dia 4 de novembre de 2010 a les 19:30 hores. Aquest dia s’iniciarà una exposició de les fotografies guanyadores i finalistes al mateix centre cívic, fins al 21 de novembre. La categoria de fotògrafs no federats tindrà els premis següents: 1r premi: una nit d’hotel al Molí de la Torre (Bigues i Riells) per a dues persones, amb esmorzar inclòs, un trípode valorat en 200 euros i un lot de música, llibres i gastronomia de la terra. 2n premi: uns binoculars valorats en 90 euros i un lot de música, llibres i gastronomia de la terra. 3r premi: una targeta de memòria i un lot de música, llibres i gastronomia de la terra. 7 accèssits: les fotografies seleccionades dins les finalistes seran gratificades amb descomptes durant 1 any en serveis i materials als establiments CASANOVA fotografia i formaran part de l’exposició. Col·laboradors:

Amb el suport de:

CONCURS DE FOTOGRAFIA “ESQUITXOS 2010” “Les tradicions al riu” Consulta les bases a: www.projecterius.org/esquitxos

5

Trobareu més informació a: http://biguesiriells.wordpress.com/

CONCURS ESQUITXOS DE FOTOGRAFIA 2010

ESPIADIMONIS | NOTÍCIES

Aquesta iniciativa ha comptat amb la col·laboració de la Fundación Biodiversidad durant part del 2009 i 2010.


ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC

6

1

Les zones humides: un cant d’esperança

La biodiversitat aquàtica, fent aigües La consigna de l’any 2010, en motiu de l’Any Internacional de la Biodiversitat reconegut pel Conveni sobre Diversitat Biològica de les Nacions Unides, és prou explícita: la biodiversitat és vida, la biodiversitat és la nostra vida. L’objectiu d’aquesta iniciativa és reconèixer la importància de la biodiversitat per, d’una banda, donar a conèixer què s’ha aconseguit en benefici de la seva salvaguarda i, de l’altra, situar els nombrosos focus d’alerta allà on sigui necessari. És una oportunitat, per tant, a escala mundial, però que necessàriament hem de traslladar a un marc geogràfic més proper. I és que el nostre país, situat a una riba de la Mediterrània –àrea que ha estat definida com un dels 25 «punts calents de la biodiversitat» a tot el planeta– és molt heterogeni quant a clima i paisatge, i sorprenentment divers en hàbitats, fauna i flora. Poques àrees de la Península Ibèrica tenen tanta riquesa biològica en tan poc espai, ni passen en tan pocs quilòmetres dels estatges alpins dels Pirineus axials a les planes inundables del litoral. A més a més, alguns ambients són particularment valuosos, ja sigui perquè hostatgen un nombre més alt d’espècies o perquè, degut a la reducció d’aquell hàbitat en particular, contenen espècies han esdevingut singulars. És el cas de les zones humides en general, i de les llacunes –considerades, de fet, com a zones humides pel Conveni de Ramsar–, en particular. Són indrets molt valuosos per a la conservació biològica, fet que s’ha relacionat amb l’alta productivitat dels ambients aquàtics,

2

amb les intenses forces de selecció que s’hi donen i amb la seva naturalesa de transició, que afavoreix la presència d’espècies amb orígens tant terrestres com aquàtics. A més a més, les llacunes són particularment interessants perquè de manera local hostatgen considerablement més espècies i espècies més rares que no pas altres tipus de masses d’aigua, com ara rierols o canals. Aquests petits ambients, però, són vulnerables a molts dels riscos produïts per l’activitat humana, la qual cosa ha produït un gran declivi de zones humides al llarg del segle xx a Europa. Aquesta tendència afecta, en major mesura, les llacunes de mida petita i les temporànies, molt sovint negligides. En l’àmbit ibèric la situació és particularment greu, ja que les grans dessecacions antigues –motivades per la transformació agrícola i la lluita contra algunes malalties– i, més modernament, la pressió urbanística, han provocat que en els últims 40 anys hagin desaparegut el 60% de masses d’aigua: a Catalunya, actualment només l’1% del territori està cobert de zones humides. Aquest fet, òbviament, no és innocu: quan la densitat de masses d’aigua no és suficient, la biota tendeix a anar-se reduint, tal com s’ha anat observant en diversos grups, com ara el odonats i els amfibis. Malgrat que la importància de les llacunes, i de les temporànies en particular, s’ha vist reconeguda a la Directiva d’Hàbitats –les llacunes temporals mediterrànies són un hàbitat prioritari d’interès comunitari– i, de fet, la legislació a cadascun dels seus nivells ha anat reconeixent i protegint aquests hàbitats, aquesta malaurada tendència no s’ha aconseguit revertir.


Problemàtiques afegides al litoral

En el cas de la demarcació de Girona, per exemple, alguns indrets litorals es van anar protegint –és el cas dels aiguamolls de l’Alt Empordà, l’any 1983– però el desenvolupament tan sols s’havia aturat als espais protegits. No fou fins l’any 1995 que, en l’àmbit d’ordenació territorial, s’aprovà el Pla territorial general de Catalunya, una figura massa imprecisa per ordenar el litoral, i que no ha disposat d’un desplegament efectiu, a través dels plans territorials parcials, fins als nostres dies. D’aleshores ençà, una recomanació del Consell i Parlament Europeu, portà a la redacció, l’any 2002, d’un pla estratègic per a la gestió integrada de les zones costaneres que preveia un sol agent actuant sobre la costa, amb convergència de les administracions local, autonòmica i estatal, a diferència del que s’havia produït fins aleshores. A Catalunya, la transposició d’aquest pla no s’arribà a aprovar però portà a la protecció d’espais de sòl costaner no urbanitzats a través dels plans directors. Els dos plans directors urbanístics del sistema costaner, pioners a l’Estat, han permès protegir més de 23.000 hectàrees, i encara és possible anar més enllà. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat l’any 2006, preveu la transferència integral de competències a la Generalitat, la qual cosa faria possible una llei d’ordenació del litoral català i, probablement, plans directors futurs més ambiciosos que permetessin protegir territori fins i tot quan se’n desprengués responsabilitat patrimonial. La radiografia actual mostra una trista paradoxa: malgrat tenir més eines que mai per a la protecció del litoral, en general s’han aplicat tard i amb poca intensitat. Sense anar més lluny, els plans urbanístics dels municipis del litoral català sumaran més de 100.000 habitatges durant els propers anys, que cal sumar als que ja hi havia previstos i pendents d’executar. Si fins i tot el sector turístic parla de saturació al litoral, no serà que entre tots hem estirat més el braç que la màniga? Raons per a l’optimisme Malgrat els impactes que es deriven de la pressió sobre les zones humides –modificació i dessecació, canvis hidrològics i contaminació de les aigües, introducció d’espècies i banalització dels seus ecosistemes, entre d’al-

tres–, ja fa més d’una dècada que diversos projectes encaminats a la recuperació de zones humides han anat reeixint en indrets propers. En són exemples projectes europeus com el “LIFE Temporary Pools” (1999-2004), que tingué lloc a 7 localitats diferents de la França mediterrània, algunes de les quals a la Catalunya del Nord; el projecte “LIFE Anfibios” (2006-2009), dirigit a la restauració d’hàbitats prioritaris per als amfibis prop de la ciutat de València, incloent la restauració de zones humides temporànies; o el projecte “LIFE Basses” (2006-2009), desenvolupat a Menorca i destinat a l’estudi i conservació de les basses i llacunes temporànies a l’illa. Al Principat també diverses iniciatives han resultat exitoses, com ara el projecte “LIFE de l’Estany” (2004-2007), de restauració d’ambients aquàtics permanents i temporanis a Banyoles i Porqueres; o el projecte “LIFE EmysTer” (2005-2008), dut a terme a Torroella i Pals i destinat a la recuperació d’hàbitats aquàtics tant temporanis com permanents, per als amfibis i la tortuga d’estany. I és que, malgrat que és cert que l’assoliment d’una comunitat madura no acostuma a ser immediat –al principi probablement hi dominen els organismes oportunistes que hagin vist en el nou espai un punt potencial on reproduirse i alimentar-se–, els estudis que avaluen l’èxit de llacunes creades per la mà de l’home amb l’objectiu d’afavorir la biodiversitat, coincideixen en destacar que la colonització d’aquests ambients és, en general, molt ràpida. El temps juga a favor i per això molts projectes de conservació concebuts a mitjà i llarg termini les inclouen com a element central. Des de tots els punts de vista, val la pena recuperar aquests menuts hàbitats que la desídia ens ha fet perdre. En qualsevol cas, si l’impacte humà sobre el medi és gairebé sempre en sentit negatiu, sobren els motius per intentar capgirar-lo. ALBERT RUHÍ Biòleg Fotografies: 1. La pressió antròpica sobre les zones humides costaneres és molt evident al llarg de la costa catalana. És el cas de la Pletera, al Baix Ter (Torroella de Montgrí), una zona humida de gran riquesa ecològica que, amb la recent aprovació del Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter, afortunadament ha quedat inclosa a la Reserva Natural Parcial dels Aiguamolls del Baix Ter. 2. L’Estany de Serrallobera, situat als Aspres de l’Albera (Capmany), és molt som i de tipologia temporània. S’inunda de manera temporal tan sols uns mesos l’any i presenta un gran valor faunístic i florístic (les gespes d’isòets, en primer terme). 3. Vista d’una la llacuna de nova creació al sector de Can Morgat, a Porqueres (Pla de l’Estany), al cap de gairebé dos anys d’haver-se inundat. Gràcies al creixement de la vegetació aquàtica, l’aparença ja és pràcticament la d’una llacuna natural.

7

3

ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC

Una fracció molt important de les zones humides del país se situen al litoral, àrea que ha sofert una pressió particularment acusada i, de manera especial, al llarg de l’últim mig segle. Si el desarrollismo de les dècades de 1960 i 1970, conjuntament amb la permissivitat de la Llei de Costes de l’any 1969, són les principals responsables que el 39% del primer quilòmetre de costa al nostre país sigui urbanitzat, no en són pas els únics. A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta s’aprovaren a la Costa Brava molts plans generals municipals que establien models de creixement urbanístic extensius sobre el litoral.


ESPIADIMONIS | FLORA

8

ORQUIS MAGENC Família: orquidàcies (orquídies). Nom científic Dactylorhiza majalis. Altres noms en català: botonets de gos, orquídia latifòlia.

La família de les orquidàcies arriba a aplegar fins a 20.000 espècies (25.000 segons alguns autors). La majoria d’elles distribuïdes en zones tropicals, en forma de plantes epífites que viuen damunt dels arbres, captant l’humitat de la pluja i de l’ambient.

ORQUIS MAGENC Però contràriament al que passa als tròpics, les orquídies de casa nostra creixen a terra i, tot i ser flors de mida reduïda, poden rivalitzar en bellesa amb les orquídies tropicals. Una de les característiques més remarcables de les orquídies és el seu label, una mena de pètal diferent dels altres i que serveix de pista d’aterratge per a molts insectes pol·linitzadors. Com a curiositat s’ha d’esmentar que el nom d’orquídia prové d’orquis, que significa testicle, fent al·lusió als dos tubercles, semblants a testicles, que trobem a les arrels de moltes orquídies, com ara les dels gèneres Orchis i Ophrys.

pures. Segons la Flora Manual dels Països Catalans, als Pirineus axials sovintegen les formes de transició, amb Dactylorhiza maculata i D. Incarnata. Aquesta realitat fa que la identificació de camp sigui difícil i que sovint ens conformem en reconèixer el gènere, sense especificar si es tracta de l’espècie que tractem en aquest article.

Molt interessant en les plantes és també l’origen del seu nom. En el cas de Dactylorhiza majalis és el següent: la planta té unes arrels engruixides, amb forma de dits estesos, d’on prové els nom del gènere Dactylorhiza, que literalment significa arrels digitades o en forma de dits.

On la podem trobar? La podem trobar en alçades que van des dels 600 metres sobre el nivell del mar fins als 2.400 metres, amb una clara preferència pels herbassars higròfils, és a dir, les molleres i herbassars humits de muntanya. Concretament, la foto que il·lustra aquest article ha estat feta a la vall de Ribes, al pla de Prats (municipi de Campelles), a una mollera a més de 1.500 metres d’alçada.

Mai desenterrarem les arrels per comprovar-ho i identificarem la planta a partir d’altres caràcters visibles! Per altra banda el nom de majalis o magenc ens parla de maig, que és el més en què comença a florir, és a dir, que el nom científic traduït seria: “arrels com dits del mes de maig”. L’orquis magenc es distingeix per les seves fulles inferiors el·líptiques o ovalades, sovint amb taques de color bru. Les flors són d’un púrpura viu amb taques d’un vermell fosc. La mida de la planta pot arribar fins als 25 centímetres (excepcionalment 35 o més). La inflorescència densa, amb nombroses flors, presenta al principi de la floració un aspecte piramidal que va desapareixent a mesura que totes les flors van obrint-se. Amb qui la podem confondre? La podem confondre amb les espècies properes amb les que sovint s’hibrida o barreja. Moltes vegades són més freqüents les formes de transició que no pas les espècies

Quan la veurem en flor? Les seves flors, maquíssimes, les podem veure florides des del mes de maig fins a l’agost, en funció de l’alçada on ens trobem o si la primavera ha estat càlida o fresca.

Sobre la importància de preservar els prats molls i molleres Si hi ha uns hàbitats que necessiten protecció aquests són els mulladius, zones xopes d’aigua on creix una vegetació específica i pròpia d’aquests indrets. Cal, per tant, vetllar per la preservació de l’orquis magenc i moltes altres espècies que l’acompanyen. Estem vivint una època en què el nostre Pirineu s’urbanitza a tort i a dret i on per fabricar neu artificial, regar camps de golf o altres usos turístics es capta aigua de tot arreu, mermant els cabals que alimenten mulladius, molleres, llacs i rius. Cal evitar que el turisme no sostenible malmeti l’entorn i la riquesa biològica que és qui en realitat atreu els visitants. Hem d’aprendre la lliçó: no fem a la muntanya el que ja hem fet a gairebé tota la costa.

ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i voluntari de l’Associació Hàbitats


Com la podem distingir? Primer de tot observarem el bec i l’escudet frontal, vermells, que la distingeixen clarament de la fotja (Fulica atra) que presenta un bec i un escudet blancs. També ens fixarem en el seu plomatge gris, tenyit de tons blaus i amb una franja blanca a cada costat, i en les taques blanques de sota la cua. Són característiques les seves potes verdes, amb la part més alta de color vermell. Cal que parem atenció a les potes verdes ja que si fossin de color vermell podria tractar-se de Porphyrio porphyrio (polla blava o gall de canyar), molt més gran que la polla d’aigua i d’un color blau molt més viu i sense franges laterals blanques. Pels més detallistes: la polla d’aigua presenta la punta del seu bec de color groc. Moltes d’aquestes característiques falten als joves de polla d’aigua, de colors bruns, aleshores ens fixarem en les franges blanques laterals i les taques blanques de sota la cua per identificar-los acuradament. On viu? Es tracta d’una au d’ambients aigualosos i força generalista, pel que la podem trobar en tota mena de basses d’aigua, vores de rius i rieres, arrossars, aiguamolls, llacunes i sèquies. Té una clara preferència per la terra baixa ja que rarament la trobarem per sobre dels mil metres d’alçada. Acostuma a alimentar-se en zones obertes i davant del més petit perill s’amaga dins la vegetació riberenca que utilitza com a refugi. Què menja? Bàsicament omnívora menja una àmplia varietat d’invertebrats i plantes de tota mena. Com evolucionen les seves poblacions? Tot i ser un ocell abundant, amb més de 50.000 parelles, està experimentant una certa regressió produïda per molts factors.

POLLA D’AIGUA Ordre: gruïformes. Família: ràl·lids. Nom científic: Gallinula chloropus. Nom en castellà: polla de agua. Altres noms en català: gallineta d’aigua.

N’assenyalem alguns: Per una banda, cada cop es cimenten més sèquies i canals de rec, al mateix temps que es plastifiquen moltes basses i es fan neteges dràstiques en la vegetació de ribera. Aquestes pràctiques eliminen la vegetació de les vores d’aigua i els espais on s’alimenta i refugia la polla d’aigua, reduint la seva població per transformació dels seus hàbitats. Al Baix Llobregat i en d’altres zones agrícoles és caçada a causa dels danys que produeix a l’agricultura, ja que la polla d’aigua no distingeix entre plantes cultivades o espontànies i s’alimenta d’ambdues menes de planta, picant -per exemple- a les cols i altres verdures que els pagessos cultiven vora els rius i sèquies on viu la polla d’aigua. Per altra banda i segons alguns autors, l’augment en la població d’ànecs collverds pot haver incidit negativament sobre la polla d’aigua. I, per últim cal remarcar l’expansió del visó americà (espècie al·lòctona) com a nou depredador semiaquàtic i generalista, que cada cop ocupa més i més rius catalans i que, amb tota seguretat, depreda sobre la polla d’aigua. Alguna de les causes que hem esmentat (o totes elles) estan provocant que la tan coneguda i abundant polla d’aigua sigui menys abundant que abans, com es constata comparant els resultats dels dos atles d’ocells de Catalunya: era més abundant l’any 1983 que l’any 2002. Esperem que, tot i la tendència negativa, la polla d’aigua no deixi de donar vida als nostres rius, rieres i altres zones humides i que aquestes es preservin amb la vegetació natural que dóna refugi a la polla d’aigua i altres animals. ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i voluntari de l’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet

ESPIADIMONIS | FAUNA

La família dels ràl·lids està formada per ocells aquàtics o de ribera de mida mitjana o petita, amb les potes no palmades, tot i que en alguns casos presenten els dits lobulats. En algunes espècies són característics els escudets frontals. El seu aspecte és vagament gallinaci i fugen amb un vol ras i amb les potes penjant per amagar-se a la vegetació. Els polls són nidífugs i només néixer abandonen el niu per cercar aliment.

9

POLLA D’AIGUA


ESPIADIMONIS | OPINIÓ

10

La vitalitat de l’esperit del voluntariat Avui dia coneixem, a partir dels nombrosos estudis realitzats, que els ecosistemes humits continentals esdevenen espais on s’hi troben una gran varietat de biòtops que configuren uns hàbitats especials entre els ambients terrestres i aquàtics.

Aquesta definició respon a una posada en valor de part dels espais que entenem com a naturals i que s’ha gestat en els darrers anys arran de la degradació d’aquests, fruit dels importants processos d’industrialització i urbanització que es donaren durant la passada centúria. Vist això, podem afirmar de manera contundent que mentre el segle XX es va caracteritzar per l’emergència d’una activitat econòmica que no considerava la conservació del territori, a l’actualitat ens trobem vers una realitat dominada per un canvi d’aires. Després del sorgiment de veus escèptiques respecte el nostre model de desenvolupament es comencen a implantar les primeres polítiques sobre preservació dels espais naturals, caracteritzades segurament per una manca d’evidències empíriques. Polèmiques pel seu correcte o no desplegament, en qualsevol cas responen a la necessitat de mantenir sota protecció tots aquells espais i paisatges desproveïts de qualsevol tipus d’urbanització. La introducció d’aquest petit text respondria a una de les idees genèriques que he pogut assumir després d’haver-me format com a geògraf. Ara bé, si voleu que us digui la veritat no ha estat aquest plantejament el que em va portar a preocupar-me per aquests espais i a oferir-me com a voluntari del Projecte Rius amb l’adopció d’un tram del riu Anguera, sinó més aviat una atracció innata que he sentit sempre, des que era un vailet, i la qual he pretès entendre en el moment en que la meva consciència m’ho ha permès. Qui sap si aquesta inquietud respon a una persona que ha crescut en unes terres de clima mediterrani, on l’aigua sovint escasseja i on, a vegades, no compleix amb les nostres exigents demandes, degut a un mal ús i gestió del recurs, les quals ens porten directament cap a una idea equivocada de la seva abundància amb la ben sonada

tot i que desafortunada frase: vivim en un país de secà i no tenim aigua! Si bé podem afirmar que vivim en un país on en la majoria de terres hi predomina un fort estiatge i que, com a conseqüència, són força les contrades on els espais fluvials marquen una diferència espectacular respecte el seu entorn, fet que podem percebre nosaltres mateixos a simple vista tot observant la flora, fauna i el conjunt d’aquests petits però particulars hàbitats. Precisament, serà la seva menor abundància i presència al llarg del territori la que dotarà d’aquests emplaçaments d’una major vulnerabilitat i és per això que requeriran una minuciosa atenció per part de la societat a fi de vetllar per la seva conservació. És aquest el punt al qual volia dur-vos a tots plegats, inclòs a mi mateix, i és que aquesta referència a la societat ens porta directament a la crida de cadascú de nosaltres, els quals com a individus podrem dirigir aquest nou rumb mitjançant les nostres actuacions i petites aportacions. En aquest punt m’agradaria ressaltar la importància cabdal del voluntariat donada la seva important funció social, sigui quina sigui la seva causa final. En el nostre cas, la tenim ben clara. Entitats com l’Associació Hàbitats i el Projecte Rius esdevenen perfectes espais que faciliten i fomenten la participació i implicació dels individus amb el manteniment del territori, ressaltant d’aquesta manera la importància del voluntariat ambiental i la vital funció que nosaltres complim mitjançant el nostre compromís. Si volem matisar la paraula “voluntari”, en el diccionari s’hi troben múltiples definicions entre les quals s’observa la que sosté com a voluntari a aquella persona que s’ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat. Podem veure,


Informar a les persones del nostre voltant de la tasca que desenvolupem com a voluntaris, intentant fomentar un grup de treball que es pugui adherir a nosaltres, o bé pugui esdevenir un nou punt de control. En aquest sentit, resultaria interessant conèixer les diferents persones o grups que inspeccionen en la nostra mateixa conca hidrogràfica, consolidant-se així una xarxa de control més uniforme i una comunitat amb la qual compartir interessos i conviccions comunes. No complir la nostra tasca com si d’uns deures de curs es tractés, sinó mirar de dotar-la de sentit per tal d’estimular la nostra motivació inicial i final. De ben segur que molts de vosaltres sentiu que la satisfacció de tot plegat és altament gratificant!

Finalment acabaré aquest espai que m’han concedit per animar fermament a cadascun dels voluntaris i persones afins a seguir amb la tasca que desenvolupem, ja que lluny de ser defensors de causes perdudes, com ocasionalment ens poden haver definit, la nostra causa pren sentit en el moment en que els petits gestos acaben per donar el seu fruit sigui a curt o llarg termini. RAMON BARTOLÍ I SALA Voluntari de l’Associació Hàbitats - Projecte Rius

11

Conèixer la vall on es troba el nostre punt d’inspecció. Aquest punt comportarà recórrer els múltiples espais per on passa el riu que vigilem, activitat que podem desenvolupar perfectament en les nostres hores de lleure, sempre i quan vulguem gaudir de la natura en companyia d’amics i família.

Aquests punts no són més que simples consells que jo puc aportar a partir de la meva curta experiència i que, segurament, molts de vosaltres ja haureu pensat o dut a terme en la mesura del possible. Amb tot això, el que vull acabar ressaltant és la gran oportunitat que ens brinda el Projecte Rius d’implicar-nos en el nostre entorn, permetent que passem del pensament a l’acció, així com també acabem per conèixer de prop el medi natural deixant de viure d’esquenes a ell.

ESPIADIMONIS | OPINIÓ

doncs, que el fet de presentar-te com a voluntari correspon al desig de satisfer un sentiment plenament altruista, però, quines són les actituds i iniciatives que nosaltres podem oferir de forma addicional a l’exercir com a tal?:


LA NOSTR

Si voleu participar a l’apartat de Grups de l’Espiadimonis podeu fer arribar

Escoles Ateneu Igualadí

Escola-Taller Barcelona

Martorell Viu


RA GENT

r fotografies del vostre grup de voluntaris al correu grups@projeterius.org

GATES. Balsareny

IES Eugeni Xammar

Col·legi Sagrat Cor Jesús de Súria


ESPIADIMONIS | HISTÒRIA

14

La Llei de Salinitat (1933) i el projecte frustrat de col·lector de salmorres: Legislació ambiental a la Generalitat Republicana L’explotació de la sal comú (clorur sòdic) a la comarca del Bages va començar al Neolític i continuà durant època romana i medieval, per decaure al segle XIX. Però durant les primeres dècades del segle XX, es va iniciar l’explotació de sals potàssiques mitjançant mines subterrànies. Des de l’entrada en funcionament de les mines a Súria (1925), les deposicions de residus de clorur sòdic en muntanyes sense impermeabilitzar – els runams salins - i el vessament d’aigües utilitzades per processos industrials de separació de la potassa, van contribuir a augmentar la salinitat natural del Llobregat i el Cardener. Riu avall, els usuaris no van trigar a queixar-se dels vessaments realitzats per les empreses nouvingudes. La primera protesta de la qual hi ha constància la va realitzar Antònia Burés, que el 30 de setembre de 1926 denunciava a Minas de Potasa S.A. per una presa d’aigua il·legal. Davant la inactivitat de l’administració durant la dictadura de Primo de Rivera, i a mesura que noves explotacions potàssiques començaven a funcionar al Bages, també les veus de protesta van començar a créixer. Una d’elles va destacar especialment: la de la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB). Els seus arxius històrics conserven molta documentació sobre les gestions realitzades pels propietaris de l’empresa en relació a aquest problema. Degut a l’empitjorament de les qualitats organolèptiques de l’aigua, la SGAB va advertir repetidament a les administracions que el subministrament perillava, i això va tenir un important ressò a la premsa i a l’opinió pública a principis dels anys 30. Uns dies abans de la proclamació de la Segona República, l’administració va establir una

Comissió d’Estudi de la Salinitat del Llobregat (CESALL). Una de les primeres actuacions d’aquesta comissió, a l’estiu de 1931, va ser sotmetre el problema a informació pública. Després de publicar un anunci al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, nombrosos ajuntaments, empreses i particulars van enviar documentació i suggeriments sobre l’assumpte a la CESALL. Després de recollir aquesta informació, la Comissió va realitzar treball de camp i mesures de salinitat a la conca i finalment va emetre el seu informe el mes d’abril de 1932. Els nombrosos volums i plànols resultants de la seva recerca es poden consultar a l’Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat). La Comissió proposava en primer lloc un límit de 250 mil·ligrams de clorurs per litre a l’aigua dels rius i, d’altra banda, recomanava construir un canal col·lector que recollís les aigües salinitzades que es vessaven a prop de les explotacions potàssiques i les portés directament fins el mar. Després de l’aprovació de l’Estatut de Núria (1932), la Generalitat de Catalunya va començar a rebre transferències de competències estatals, entre les quals estava la de sanitat, transferida al maig de 1933. A partir dels treballs de la CESALL, la Comissió de Sanitat del Parlament de Catalunya, presidida pel diputat Nicolau Battestini i Galup (1895 – 1981), va elaborar un projecte de llei sobre la salinitat de les aigües. Aquest projecte, tal i com recullen les actes de les sessions parlamentàries del període, seria aprovat amb la unanimitat de tots els partits del Parlament. D’aquesta manera, el dia 11 d’agost de 1933, Francesc Macià signava la Llei relativa a la salinitat de les aigües públiques. La nova llei incloïa la prohibició de vessar als corrents públics d’aigües “substàncies perjudicials per a la salut pública o per a la vegetació, o aquelles altres substàncies que puguin augmentar la llur salinitat”. La salinitat de l’aigua del riu Llobregat, al terme de Pallejà, no podria depassar els 250 mil·ligrams per litre. D’aquesta manera, quedaven prohibits sobre el paper els vessaments il·legals o sense previ permís de la Conselleria, i s’establia un límit total que concordava amb el proposat un any abans per la CESALL. Aquesta, completada la seva tasca, es va convertir en la Comissió d’Inspecció de la Salinitat del Llobregat (CISALL), que s’encarregaria de monitoritzar els valors de salinitat en diferents punts dels rius propers a les explotacions. Amb


15 Durant 1933 i 1934, els valors de salinitat es van mantenir sota control. Però a partir de 1935, la salinitat registrada a les aigües es va tornar a disparar. La SGAB i altres entitats van escriure una carta pública dirigida als diputats catalans al Congrés, on s’advertia del perill que Barcelona es quedés sense subministrament d’aigua. Les entitats signants es queixaven amargament de què la CISALL es limitava a multar a les mines per les infraccions, cosa que no resolia el problema. La carta acabava demanant el compliment de la Llei de Salinitat i la construcció del canal col·lector, que de fet quedaria inclòs al Pla d’Obres Públiques de 1935. En aquesta situació es va arribar al funest 1936. A conseqüència de la guerra civil espanyola (1936-1939) les explotacions mineres van reduir la seva activitat fins a quedar paralitzades. Però les feines de monitorització dutes a terme per la CISALL van continuar, constatant un descens de salinitat fins a nivells propers als previs a l’inici de les explotacions. La SGAB fou incautada i esdevindria “Aigües de Barcelona Empresa Col·lectivitzada”, que a més de realitzar vàries reformes en el subministrament d’aigua, va donar recolzament al projecte de col·lector. Malgrat que aquest es va seguir discutint durant la guerra, les obres no es van arribar a iniciar. Després de la derrota republicana, la legislació de la Generalitat fou suprimida. El diputat Battestini, com tants altres, es va haver d’exiliar a França junt amb centenars de milers de persones. A Barcelona, els propietaris de la SGAB van recuperar la seva empresa i la col·lectivització es va suprimir. Malgrat tot, es van mostrar esperançats que el projecte de canal col·lector de salmorres es realitzaria, ja que consideraven que les circumstàncies havien mostrat prou clarament la relació entre el funcionament de les mines, els vessaments i la salinitat de l’aigua. I el projecte, de fet, s’arribaria a aprovar al 1940. La seva execució,

però, no es va començar, i va acabar caient a l’oblit. Una còpia es conserva al Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares. De la mateixa manera, la Llei de Salinitat també va quedar oblidada. Vista des de l’actualitat es configura com veritable legislació ambiental avant la lettre, com una primera aplicació del principi de precaució i del principi de qui contamina paga. De fet, el problema al qual s’adreçava aquesta normativa, esdevindria més i més greu. Durant el franquisme, les autoritats sanitàries van donar en primer lloc un permís temporal per subministrar a les llars aigua de fins 350 mil·ligrams per litre. Amb els anys, aquest permís temporal esdevindria reglamentat. No seria fins al restabliment de la democràcia i del Govern de la Generalitat que es tornaria a considerar la possibilitat de construir un canal col·lector. Durant els anys 80, un nou projecte de col·lector de salmorres fou realitzat, entrant en funcionament al 1989. Malgrat això, encara avui els efectes dels runams salins són ben patents a la Conca del Llobregat. Al març de 2009, les diferents actuacions presentades per l’Agència Catalana de l’Aigua per minimitzar la incidència dels runams salins i millorar la qualitat de l’aigua del Llobregat es valoraven en 277 milions d’euros. Actualment, la Directiva Marc de l’Aigua, de la Unió Europea, recomana un màxim de 250 mil·ligrams de clorurs per litre d’aigua: el mateix que establia la Llei de Salinitat republicana al 1933. Aquesta recerca, actualment en marxa, està subvencionada pel Memorial Democràtic i va ser presentada el 17 de juny a la Water History Conference (Delft, Holanda). Les informacions presentades s’han extret de diferents fonts, bàsicament arxivístiques: l’Arxiu General d’Aigües de Barcelona, l’Arxiu Nacional de Catalunya i el Archivo General de la Administración. També s’han consultat els diaris de sessions del Parlament de Catalunya i el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya (BOGC). SANTI GOROSTIZA Ambientòleg i historiador

ESPIADIMONIS | HISTÒRIA

aquesta finalitat, es van instal·lar cinc casetes de control, a càrrec de les explotacions potàssiques, i els tècnics de la CISALL van començar a realitzar anàlisis setmanals. D’altra banda, es va començar a redactar un projecte de canal col·lector d’aigües.


ESPIADIMONIS | RUTES

16

D’ullals, marjals, arròs i sants de la pedra La ruta que expliquem hui comença al Perelló (Sueca), a l’encreuament de l’Avinguda de la Ciutat de Sueca amb el Camí del Canal. Comencem ací en direcció als arrossars, abandonant ràpidament l’entorn urbà i submergintnos en l’oceà verd de la marjal. Prompte ens tocarà girar a la dreta deixant a la part esquerra una edificació i el camí de la Llosa. Este edificació presenta el sistema de comportes i motors que permeten gestionar l’aigua a través de les séquies, treient l’aigua dels camps quan convé i inundant-los per preparar la nova campanya de l’arròs. Duració: 4 hores

aportacions del Xúquer. És òbvia, doncs, la necessitat de garantir un cabal mínim per poder mantindre el Xúquer i el cultiu de l’arròs. I açò, hui dia, és una lluita inacabada i difícil. En este punt ja estem prou aïllats com per a que l’avifauna es deixe vore. Si anem quan toca, la marjal no ens defrauda. Aixina, no serà res fora del normal trobar-nos algunes de les més de 250 espècies d’avifauna que són habituals a l’Albufera i a la marjal, o algunes de les 90 que es reproduixen en esta zona. Què podem trobar? Doncs camallongues, tiforts, xerlovites, territs, orovals, agrons blaus, xatracs d’albufera i, adesiara, algun sibert o algun bragat, entre altres. També, si voleu, en cas de vore alguna antiga construcció en runes fóra bo apropar-se a cercar egagròpiles, en ser esta zona molt procliu a trobar-ne. I ara fem marrada i tornem a la ruta, que ja ens estem desviant prou... Seguirem pel senderi principal, el que portem, asfaltat, observant tranquil·lament els animals de ploma i, en algun punt, algun aparell tradicional de pesca, com els mornells. Aprofitem que ara el camí és recte i que de moment no ens desviem, per comentar quin cicle seguix el cultiu de l’arròs. Açò condicionarà (i molt) la nostra visita, ara llegireu perquè.

Anirem caminant emmarcats per dos séquies, observant diversos camps d’arròs a la banda esquerra del camí. Si els anem comptant vorem que si girem la vista a la dreta, quan estiguem a l’alçada del quart camp, podrem distinguir una gran massa d’aigua, fruit de la confluència de diverses séquies, amb una illa prou gran al mig, escanyada d’hivernacles. Esta massa d’aigua, de fet, és una de les goles de l’Albufera (de l’àrab al-buhayra, "mar xicotet") que antigament desembocava al Mareny de Barraquetes, seguint la séquia que tenim a la dreta, dita “del rei”. Cal remarcar, també en este punt, que els arrossars de la part esquerra del camí fa un centenar d’anys eren un gran ullal que es va eliminar per tindre més terreny de cultiu. Fem ara un xicotet incís per comentar que les séquies del sector sud-oest de l’Albufera s’alimenten gràcies a les

De novembre a febrer, els camps d’arròs es mantenen inundats, afavorint-se d’esta manera l’arribada d’aus aquàtiques que estan en trànsit per migració. Posteriorment, al mes de març, els camps s’assequen, per tal de poder preparar el terreny per a la plantació de l’arròs, que tindrà lloc, habitualment, entre els mesos d’abril i maig. És a partir de maig-juny quan els camps són de nou inundats fins a l’agost, període en el que tornen a assecar-se per arreplegar el gra. El cultiu de l’arròs dibuixa, per tant, quatre paisatges totalment diferents: alternant les coloracions marrons (camps assecats), blaves (camps inundats), verdes (arròs en germinació) o grogues (quan el gra ja està a punt per segar-se).


17 El camí, com adés deiem, ja no té pèrdua si no ens desviem del camí asfaltat. Una volta passem la bifurcació del camí de la Llosa, trobarem un pont a ma dreta, que ens porta a vorejar la muntanyeta dels Sants de la Pedra, una interessant talaia calcàrea, des d’on podrem divisar tota la marjal, perfectament dibuixada als nostres peus deixant, per un moment, la sensació d’estar en un infinit desert verd. Només fa uns trenta metres d’alt, però explorar-la val la pena, tenint en compte que és microreserva de flora, que podem trobar alguns afloraments de calcita o que podem escodrinyar un poc dins la cova del Drac o la del Burro. A la part superior de la muntanyeta hi ha una ermita del segle XIV, dedicada a Abdó i Senent, els Sants de la Pedra, patrons dels llauradors valencians, el culte dels quals arribà a estes terres amb Jaume I: ”Reseu als Sants de la Pedra, tingeu-los contents en tot, que està la collita en l’aire i, si apedrega, mos fot”. Un cop identificats els endemismes locals i trobats els jaciments de calcita, tornarem avall i girem a la dreta per

agarrar un camí no asfaltat. Ens dirigirem als Ullals de Baldoví, uns brolladors per on ix l’aigua formant xicotetes llacunes. Este espai és un oasi en la marjal i una oportunitat per trobar vegetació aquàtica, tant palustre com de ribera. Si tenim sort, també podrem vore samaruc, fartet, gambeta o petxinot. Este espai, els Ullals de Baldoví, es va regenerar gràcies a un projecte Life i ara és un raconet de peregrinatge (i parada obligatòria) pels naturalistes locals i foranis. El camí de tornada el farem pel camí de la Llosa, tornant a una bifurcació que havíem comentat quan ens dirigíem a la muntanyeta dels Sants de la Pedra. El camí és asfaltat i, de nou, no genera dubte. Anirem tirant fins a trobar de nou el camí del Canal, que ja ens menarà directament al Perelló. I ja que som ací, seria un pecat no quedar-se a menjar i provar alguna de les especialitats de la Ribera: l’espardenyà, la caldereta, l’all i pebre, l’esgarraet o alguna de les infinites varietats d’arròs. Penseu que sou on va nàixer la cultura de l’arròs, no ho desaprofiteu. Pels més valents reservem l’arròs caldós amb granota o la coradella, una freixura feta de pulmons, cor, lleterola, pàncrees, fetge i sang de corder, entre altres delicatessen. Pels extraordinàriament valents recomanem buscar la paella de rata d’aigua, malauradament, ja gairebé impossible de trobar hui en dia.

DAVID CAMPOS SUCH Responsable de Grups de l’Associació Habitats

ESPIADIMONIS | RUTES

Vorem, mentres caminem, un pont que creua el sequial i que va a parar al palmar. Antigament, una de les maneres d’aproximar-se a València, des de Sueca, era fent-ho amb barca, a través de la xarxa de séquies. Segons diuen, a la porta de Russafa, dins la ciutat, trobàvem un embarcador amb norais per poder enganxar la maroma de la barca. Encara més: els romans erigiren un temple dedicat a Diana on ara trobem la catedral de València i que, aleshores, era una illa dins l’Albufera!


ESPIADIMONIS | TERRITORI

18

El riu Fluvià El Fluvià és un típic riu mediterrani, de règim hídric irregular, i alimentat sobretot per l'aigua de la pluja. Té 97,2 km de llargada i l'àrea de la seva conca és de 1.125 km2. Neix al Grau d'Olot i desemboca als Aiguamolls de l'Empordà. El cabal mitjà és de 1,5 m3/seg al curs alt, 8 m3/seg al curs mitjà i uns 10 m3/seg a la desembocadura. El riu Fluvià és un dels pocs rius catalans sense grans embassaments, però en canvi té una gran quantitat de rescloses que deriven aigua del riu per la producció d'electricitat. Travessa tres comarques: la Garrotxa, el Pla de l'Estany i l'Alt Empordà. Els seus afluents principals es troben al curs alt, a la Garrotxa, la majoria al marge esquerre (riera de Bianya, Borró, Llierca) i el Ser al marge dret, ja situat al curs mitjà. El paisatge del Fluvià forma un mosaic de conreus i boscos de pins i alzines. A les vores del riu encara queden alguns trams amb bosc de ribera formats per àlbers, freixes i verns i també plantacions de pollancres. Els peixos que trobem al riu són una barreja d'espècies autòctones (anguila, barb, bagra) i al·lòctones (carpa, peix sol, black-bass, luci-perca). Al curs alt trobem la truita. Prop de la desembocadura i als aiguamolls viuen algunes espècies marines (llissa, llobarro). Tots ells són aliment de la llúdriga, recuperada als anys 90. Altra fauna d'interès són els ocells (milà negre, bernat pescaire, blauet), els rèptils (tortuga de rierol) i també el grup de les libèl·lules, amb diverses espècies d'especial interès. Diverses problemàtiques afecten el riu Fluvià: extracció abusiva d'àrids, manca de depuració d'aigües residuals als municipis petits, contaminació dels aqüífers per nitrats, pressió de diverses infraestructures (carreteres, línies elèctriques...), presència de plantes i animals invasors, espais degradats o no restaurats, manca de cabal ecològic en alguns trams, així com manca d'afitament, el que impedeix saber quina és la part pública de les ribes del riu. El Fluvià creua una important àrea industrial (al voltant d’Olot) al seu curs alt i travessa zones predominantment agrícoles fins a la desembocadura. L’APNAE (Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà) és

una associació sense ànim de lucre nascuda al novembre del 1992. Aquesta entitat va ser creada per un grup de persones vinculades al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (PNAE), que van creure en la necessitat de formar una entitat per vetllar pel bé del Parc i de la natura en general, fent especial èmfasi en la conservació d’aquest espai natural i en l’educació ambiental dels seus visitants. Actualment es treballa en tot l’àmbit del parc i els entorns naturals més propers. La Reserva de Mig de Dos Rius és un espai situat al marge esquerre del curs baix del riu Fluvià, a 1,5 km de la seva desembocadura, que es troba dins del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Està distribuïda en tres espais que inclouen un bosc de ribera, un canyissar i un prat de dall. Dins d’aquest espai l’APNAE ha col·laborat, des de l’any 2006 fins l’any 2009, en la seva gestió realitzant nombroses activitats de voluntariat i d’educació ambiental: plantades d’arbres, jornades de neteja de brossa, jornades d’arrencada de plantes invasores, seguiment de caixes niu, visites guiades mensuals, etc. Aquesta tasca s’ha fet conjuntament amb l’Obra Social Caixa Catalunya que havia adquirit l’espai l’any 1999. Es tracta d’un entorn que conté un itinerari senyalitzat que, seguint el marge del riu, recorre els tres sectors de la reserva oferint al visitant diversos miradors per gaudir de l’observació del paisatge i de la seva fauna. El prat de dall és ric en gramínies i lleguminoses: les orquídies que floreixen a la primavera són espècies protegides de gran belle-


sa. La balca i el canyís és el més abundant i dominen les parcel·les més petites de l’espai. Tot plegat fa que la reserva sigui un espai acollidor i de gran interès naturalista. Molts projectes s’han anat desenvolupant a l’entorn d’aquest riu. Des dels inicis de la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i amb la col·laboració de l’APNAE, cal mencionar-ne dos. El projecte de reintroducció de la llúdriga al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, es va iniciar al 1993 i ha estat pioner a Catalunya. Aquest projecte tenia dos objectius principals: recuperar una espècie extingida a la zona i promoure la conservació de recs i aiguamolls mitjançant la llúdriga. La llúdriga és un animal indicador del bon estat de conservació de l’ecosistema fluvial i encara avui dia és una espècie present habitualment al tram baix del riu Fluvià. “L’Estudi de viabilitat de la reintroducció de l'àguila pescadora (Pandion haliaetus) al riu Fluvià: hàbitat i amenaces”, ha estat un recull del treball de camp realitzat en els darrers anys, des del 2008 fins a principis del 2010 pels voluntaris de l'APNAE al tram del Fluvià comprès entre Besalú i la desembocadura. En aquest estudi es van visitar 12 trams del riu dels quals es destaca la bona qualitat de l'hàbitat per a l'àguila pescadora. Algunes de les observacions que es poden extreure d’aquest estudi en referència al riu són que el tram de riu Fluvià és, en general, tranquil, amb poques activitats que provoquin molèsties constants a les grans aus. La freqüentació a l'interior del llit del riu i a les vores arbrades és petita, exceptuant, en llocs puntuals, la pesca esportiva, les baixades en caiac i les activitats extractives. La biomassa de peixos en aquests trams d'aigües tranquil·les i, en general, a tot el riu és elevada. La realització d’aquesta sèrie d’estudis al llarg dels anys ha contribuït en l’apropament de l’entorn natural fluvial a la població local interessada tant realitzant tasques de voluntariat com gaudint de les passejades a la vora del riu. A l'APNAE estem convençuts del valor que aporta poder treballar de manera propera des del territori, de manera que hom s'impliqui en la preservació del medi natural, en aquest cas els rius, font de vida, diversitat i bellesa per allà on les seves aigües s'esmunyeixen cap al mar. APNAE Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà www.apnae.org

Fes-te’n soci

i aprofita els avantatges que t’ofereix Associació Hàbitats

12%

descompte directe a tots els productes i serveis, o bé la possibilitat de fer una donació pel 18% del valor de la compra directament a Associació Hábitats.

10%

descompte a tots els productes. Cal que us poseu en contacte amb Eloïsa a “Alosa, sons de la natura”. Tel. 934 241 965

Matrícula preferent als cursos generals de català als socis de l’entitat.

Regal d’una samarreta per a les comandes fetes en aquest portal. Heu d’identificarvos com a socis/es del projecte a l’apartat comentaris.

10%

descompte en els cursos de formació i capacitació anomenats “Cursos de promoció” organitzats de la FEEC, en benefici dels socis d’Associació Hàbitats.

10%

descompte en material òptic, calçat i complements a tots els socis

40%

descompte en l’entrada a la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou i a l’Església de Cal Pons per als socis de l’Associació Hàbitats.

DEDUCCIÓ FISCAL PER A LES QUOTES DELS SOCIS DE L’ASSOCIACIÓ HÀBITATS La deducció suposa la rebaixa del 15% de la quantitat donada en la quota íntegra de la Declaració de la Renda i és compatible amb altres deduccions de caràcter estatal.


20 ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

Per què una nova Llei de la Biodiversitat? La Llei de la Biodiversitat va sorgir per primera vegada en el marc de l’acord de legislatura anterior, això que van dir el Pacte del Tinell, i apareixia com un compromís del Govern de la Generalitat en elaborar una nova Llei de Biodiversitat i Patrimoni Natural. Es va començar a treballar més o menys al 2005, a meitat de l’anterior legislatura. Amb tot, feia molt de temps que existia una consciència amplia des dels col·lectius que treballem en la conservació, que el marc legal a Catalunya s’havia quedat obsolet en molts aspectes i s’havia de renovar. La llei bàsica de Catalunya és una llei molt antiga, una llei de l’any 1985 i han passat moltes coses des del 85, entre elles que l’Estat Espanyol va entrar l’any següent a la Unió Europea. A més, durant aquests anys hi ha hagut una evolució molt important del país en molts aspectes del territori i han aparegut alguns problemes nous: les espècies invasores o la fragmentació del territori ens obliguen a adaptar el nostre marc legislatiu. I la principal de totes, que si mirem 25 anys enrere en matèria de conservació a Catalunya, hem avançat en moltes coses, doncs hem passat de tenir menys d’un 5% del territori protegit l’any 85 a tenir-ne més del 30%. S’han recuperat poblacions d’espècies que estaven molt amenaçades als anys 80. Podríem fer una llista de progressos en matèria de conservació del patrimoni natural en moltes qüestions, però és veritat que les dades que tenim als últims anys ens diuen que globalment a Catalunya es continua perdent biodiversitat i, per tant, no podem estar del tot satisfets. Estem avançant en molts àmbits però, la biodiversitat que progressa no compensa la que es perd. Això fa evident que necessitem un nou impuls a les polítiques de conservació, que necessitem una nova manera, obrir una nova etapa, perquè hem de reconèixer que amb el que hem fet fins ara no n’hi ha prou. Cal una nova llei que renovi completament el panorama, d’instruments, de polítiques, de possibilitats de intervenció...

Quins seran els pilars d’aquesta nova Llei de la Biodiversitat? Al meu entendre, aquesta llei aporta 3 o 4 aspectes que són particularment innovadors. Per una banda, s’evidencia que només amb els instruments clàssics de protecció, els espai protegits, la protecció de les espècies... no aconseguirem canviar aquesta tendència de pèrdua de biodiversitat que comentàvem. Cal introduir objectius de conservació a les polítiques sectorials. Això no ens ho inventem nosaltres, ho diuen tots els documents internacionals haguts i per haver, ho diuen les estratègies a escala mundial, a escala comunitària. És clau introduir criteris i objectius a les polítiques sectorials, a l’ordenació del territori, a l’agricultura, a la pesca marítima, continental, a les polítiques turístiques, energètiques... Sense això, serà difícil que puguem sortir-nos-en, perquè moltes de les pressions que provoquen les activitats, les infraestructures, etc..., causen pèrdua de biodiversitat. I ara s’hi afegeix el canvi climàtic. Hi ha un altre aspecte de la Llei, que definiríem com la relació entre economia i la conservació, qüestió que al país no s’havia tingut massa en compte fins al moment. La fiscalitat, com a instrument que tenim de redistribució pot posar-se, també, al servei de la conservació de la biodiversitat. Tothom es beneficia d’un medi ben conservat. Els serveis ambientals que proporciona el medi natural són pel conjunt de la societat, però els costos de la conservació d’aquest patrimoni natural no estan distribuïts uniformement entre tota la societat. Una part la suporta l’administració pública, però l’altra la suporta el pagès, el ramader, el gestor del medi natural des de diferents punts de vista. Cal una fiscalitat que, com passa a altres països, sigui favorable a la conservació. “Vostè pagarà menys impostos si l’estat de conservació de la seva finca és l’ade-

Estem avançant en molts àmbits però la biodiversitat que progressa no compensa la que es perd


Un altre aspecte és el pagament pels serveis ambientals. Hi ha uns ecosistemes del patrimoni natural que generen uns serveis ambientals, de depuració de les aigües, de producció d’oxigen, de producció primària, de regulació del cicle de l’aigua i de la pol·linització... l’exemple d’Àustria ens mostra que és positiu afavorir un acord, per exemple, entre el sector turístic i el sector ramader per compartir una part dels seus beneficis, que el sector ramader no caigui al pou, i continuï mantenint aquest paisatge de pastures que és alhora atractiu pels turistes. Això és un esquema de pagament per serveis ambientals. Aquell que es beneficia contribueix a la seva conservació, aquell que contribueix a la seva conservació té un pagament, un reconeixement econòmic per continuar fent aquesta tasca que es positiva per al medi natural. La Llei obre la porta perquè Catalunya implanti esquemes de pagament per serveis ambientals, encara que sols obre una porta que s’haurà d’anar desenvolupament els propers anys. Per exemple, a l’octubre hi ha un congrés internacional a Catalunya, a Solsona, sobre pagament de serveis ambientals on estarà bé veure les experiències que s’han fet a tot el món i quina traducció poden tenir a Catalunya. Un altre element que s’introdueix, potser d’una forma tímida, perquè encara es coneix poc, és l’impacte que provoca la societat catalana sobre la diversitat global. Nosaltres estem preocupats pel nostre país i volem impulsar aquest nou horitzó de la conservació en el nostre país però és que, és clar, Catalunya contribueix també a la degradació del

Quins mecanismes teniu per dur a terme això? La Llei ho poso damunt la taula, però tampoc concreta massa... Això mateix, posar el tema sobre la taula. Aquí el que s’haurà de fer és una mena de pla d’acció per conèixer amb més detalls els mecanismes. Un d’ells, per exemple, és el que ja ha començat a fer algun ajuntament, que és utilitzar la contractació pública amb criteris de baix impacte. Penseu que la suma d’administracions públiques a Catalunya és el més gran consumidor de materials relacionats amb els espais públics i, per tant, és molt important que l’administració prediqui amb l’exemple, com ja va fer la Generalitat fa molts anys apostant per tal d’emprar exclusivament paper reciclat o ecològic. També s’haurien de fer passos en la utilització de materials que estiguin certificats conforme la seva extracció no està provocant un impacte sobre la biodiversitat. Aquests serien alguns dels elements més innovadors, tot i que no són els que estan més desenvolupats en la Llei, és cert. La llei segueix tenint en els espais naturals protegits, en la recuperació de les espècies amenaçades i dels hàbitats amenaçats, la seva columna vertebral. Tot i així, introdueix coses noves com el patrimoni geològic, les espècies invasores o l’impuls a la custòdia del territori i d’altres mecanismes de participació ciutadana en la conservació.

21

Nosaltres pensem que les polítiques de conservació no estan bé finançades. El pressupost públic de la conservació del medi natural és inferior a les necessitats que un país com el nostre té, tan pressionat, amb tanta lluita pel metre quadrat. Per tant, la Llei crea un Fons de Conservació del Patrimoni Natural en el qual preveu vincular-hi tot un conjunt d’ingressos de diferents orígens que vagin destinats a reforçar les polítiques de conservació.

patrimoni natural a altres països del món, especialment als països del sud. La importació de determinats productes, per exemple, es fa a base de desforestar las selves tropicals. La Llei introdueix algun mecanisme, perquè hem fet un treball per conèixer una mica més això, per exemple d’informació, de l’impacte que la importació d’un producte pot tenir sobre la biodiversitat, la llei obliga a elaborar aquest tipus d’informació i a fer-la pública perquè els ciutadans en les seves opcions de consum pugui saber que està utilitzant un producte que genera o pot generar un determinat impacte. La crisi global de la biodiversitat, també l’estem provocant nosaltres encara que sigui a 5.000 km de distància a través de molts mecanismes, la importació és un, però no és l’únic.

ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

quada”. El conjunt de la societat li reconeixerà que fa una feina positiva de la qual se’n beneficia el conjunt de la societat.


ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

22

Parlant de participació, ens podries destacar alguna qüestió que hagi sortit d’aquest procés participatiu reflectida en la redacció final de l’avantprojecte? La participació ha estat un procés llarg i complex. En un primer moment primer moment es van realitzar unes jornades a la Universitat de Girona al 2005, que representen l’origen de la Llei, on hi van participar unes 200 persones de diversos sectors: agrícoles, forestals, turístiques, administracions...D’aquelles jornades en va sortir un llibre editat per la Universitat de Girona anomenat “La futura nova llei de Biodiversitat i Patrimoni Natural” que recull, no només les ponències, sinó també bona part dels debats. Després hi ha hagut també informes d’experts. Han intervingut persones amb un bagatge professional que ens posa damunt la taula un conjunt de possibilitats que la Llei pot incloure. Ens hem mirat les lleis més importants de biodiversitat del món, les més innovadores. Després n’hi ha hagut moltes reunions, contactes, presentacions. Jo mateix he presentat la Llei a molts fòrums. Quan parlem del procés participatiu hem de veure tot això, no només les 5 sessions durant dos mesos on hi van participar una setantena d’entitats. Hem estat amb sindicats agraris, amb federacions de municipis, amb patronals... i després el procés participatiu pròpiament dit. És difícil dir si allò que va sortir un dia en una reunió s’ha incorporat. Hi ha, en general, un important consens, fins i tot en sectors reticents a les polítiques de conservació que diuen, si ho feu feu-ho bé, si declareu un espai protegit feu-ho amb recursos, amb un pressupost, amb possibilitats de participar-hi. Això ho diuen els sectors més allunyats de la conservació.

Per això jo crec que és una llei que parteix d’un consens, però amb una mirada àmplia. Jo crec que és la més global que he vist mai en temes de biodiversitat. No hem anat tan de pressa com ens hagués agradat. Vincular tants interessos legítims diferents és molt difícil i fa que sigui un procés lent que no s’acabi en aquesta legislatura, no hi ha temps material per tal que el Parlament pugui aprovar la Llei en aquesta legislatura. Malgrat els consensos que ha calgut fer, és vigent l’esperit originari d’aquesta llei? Tots els temes que toca la Llei són exactament els mateixos, amb alguna petita variació respecte el primer esborrany. Els grans blocs pràcticament no s’han tocat. Ara, després hi ha la concreció. Hi ha temes que s’han simplificat, que s’han reduït, hi ha coses que tindran un abast menor del que nosaltres inicialment, des d’un punt de vista tècnic, havíem previst. De tota manera, jo segueixo pensant que és una molt bona llei ja que cobreix moltíssims terrenys en els quals en aquests moments no tenim cobertura. De tota manera una llei no és la del senyor Salvador Grau ni és la del Departament de Medi Ambient. Una llei és allò del que un país és capaç de dotar-se i això passa per un exercici de consens. No seria bo pel país ni pels sectors que estan involucrats en el medi natural que fos una llei tecnòcrata, que fos una llei que només fos beneïda per uns quants tècnics selectes que són els “que sabem què li convé al país”. Seria un mala llei aquesta. Per tant, que hagin caigut coses, altres s’hagin reduït i s’hagin incorporat element nous no ho hem de veure com una cosa dolenta, és una cosa que ens apropa segurament a altres sectors, a tenir una llei més compartida, més de consens, i per tant més aplicable.


La Llei fa bastantes coses en aquest sentit. Defineix la custòdia del territori, què és una entitat de custòdia, què és i què no és un acord de custòdia, que els acords de custòdia poden tenir vinculats uns beneficis econòmics i fiscals per la persona signatària dels acords, crea un registre d’acords de custòdia i d’entitats de custòdia que són els que poden accedir a aquests beneficis... Però també obre la porta a la possibilitat de la participació privada en altres mecanismes de conservació, una entitat de custòdia, una entitat sense ànim de lucre podrà gestionar amb aquesta Llei determinats espais protegits si arriba a un acord amb l’administració pública, cosa que ara no està regulada enlloc, no té un marc legal clar. Per acabar, toca parlar de la crisi. Pot afectar a l’aplicació de la llei? És evident que és una dificultat gairebé per tot el que fem, sobretot des de l’administració pública, i que acaba repercutint també en la societat civil que es dedica a la conservació, perquè si nosaltres reduïm pressupostos això també repercuteix en tothom, sobretot en subvencions. Jo no sé quan durarà això, perquè no sé tampoc què passarà amb les múltiples crisis, perquè no és una de sola, hi ha la crisi econòmica, una crisi financera, una crisi del sector públic... però n’hi ha d’altres com la que vivim aquí a Catalunya derivada de la sentència de l’Estatut o una certa crisi de la societat civil que també, en temes de conservació, no acaba d’arrancar. Tenim una societat civil molt forta en molts sectors, un país dinàmic socialment, però que en el sector de la conservació no acaba d’aixecar el vol. Amb això veiem que la conservació no forma part de les màximes prioritats de la societat. Tot va lligat. Pensant a mig termini, penso que la conservació del patrimoni natural forma part de les opcions del present i del futur. La crisi fa que hi hagi coses que comencem a quedar a la banda de les coses obsoletes, de les coses que no s’han de tornar a repetir, que s’han de canviar per caduques. El cas del totxo, es basa en urbanitzar cada vegada més tot el territori i això no pot ser. No podem basar la nostra economia en un sector que té tantes repercussions en clau financera, de deute, etc.

Aquest, per exemple, és un sector que evidentment seguirà existint, el sector de la construcció és un sector base en la nostra societat però no en unes dimensions tan aberrants com ha arribat a ser. Per tant, hi ha uns que formen part del bàndol que ha perdut. I la conservació del patrimoni natural forma part del bàndol dels que guanyen. Ja que estem fent una inversió pública molt important per injectar recursos en l’economia fem-la amb energies renovables, amb una economia baixa en carboni i que conservi els seus recursos i patrimoni natural. La conservació del patrimoni natural forma part del bàndol dels guanyadors, encara que a curt termini hi ha moltíssims exemples que condueixin a pensar el contrari, perquè seguim perdent molt patrimoni natural a tot el món. A nivell d’entitats conservacionistes, creus que estem fent bé els deures? Que també amb la crisi ens hem de replantejar l’existència? No m’atreveixo a dir-ho. La realitat és complicada però cal una reflexió seriosa des de la societat civil i del sector conservacionista. És molt necessària aquesta reflexió perquè les entitats ambientalistes fan una grandíssima feina. Jo sempre poso el Projecte Rius com a exemple d’entitat que treballa molt des de la base. Sovint, amb gent que no diries que són conservacionistes, com grups de nens, de jubilats, una escola...s’ha assolit una vinculació amb l’espai més proper. Em sembla una feina excel·lent que existeixin persones vinculades a la terra. Ara, des del punt de vista d’influir en las polítiques de conservació, de tenir més força, de poder tenir un diàleg amb la societat més de tu a tu, sembla que la dimensió nacional de conservació a Catalunya és clarament insuficient. I segur que no és perquè sigui culpa de ningú, però és una realitat. Em sembla que si es vol agafar l’excusa de la crisi per reflexionar doncs benvinguda excusa. És molt important fer aquesta reflexió sobre quin paper vol jugar el moviment conservacionista en aquest nou horitzó que s’està obrint, no sols a Catalunya sinó a tot el món. Quin paper vol jugar la societat civil? Com pot tenir més incidència? Com pot ser més forta? Com es pot animar a la gent a participarhi? Jo penso que aquesta reflexió s’ha de fer. M’agrada el moviment de custòdia del territori, com a subconjunt que s’ha fet més fort i ha crescut en els últims anys en el conservacionisme català. És una notícia positiva pel país, però és bo que s’obrin aquesta reflexions.

ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

Com aborda aquesta llei, més enllà del reconeixement, la custòdia del territori?

23

No seria bo pel país ni pels sectors que estan involucrats en el medi natural que fos una Llei tecnòcrata o només beneïda per uns quants tècnics selectes


Espiadimonis Tardor 2010  

Nº 21 de la revista Espiadimonis de l'Associació Hàbitats - Projecte Rius amb continguts naturalista: biodiversitat, flora, fauna, rutes, cu...

Espiadimonis Tardor 2010  

Nº 21 de la revista Espiadimonis de l'Associació Hàbitats - Projecte Rius amb continguts naturalista: biodiversitat, flora, fauna, rutes, cu...

Advertisement