22 ENTREVISTA
“EL PHN VA SER UN
Javier Martínez Gil Catedràtic d'Hidrogeologia Universitat de Saragossa
ESPANTALL ECONÒMIC I MEDIAMBIENTAL” Què és la Nova Cultura de l’Aigua? És una expressió que vaig començar a utilitzar en les meves conferències i escrits a principis dels anys 90, després de la presentació pública del llavors anomenat Avantprojecte de Pla Hidrològic Nacional (APHN), que venia a culminar vuit anys d'il·lusionant espera a la tan debatuda “planificació hidrològica” de l'estat, que la Nova Llei d'Aigües de 1985 havia fet preceptiva. Què aporta la llei de l’any 1985? Era opinió del legislador que la vella llei -en aquells dies ja centenària-, no donava resposta a les profundes transformacions existents al llarg de l'últim segle en la societat espanyola, ni als avenços tecnològics, a la degradació creixent del medi hídric en general o a la creixent consciència ecològica del conjunt de la societat. Va insistir en les raons mediambientals, en l'estat de lamentable degradació del medi hídric i en la necessitat de gestionar de manera conjunta les aigües superficials i subterrànies, per a justificar la necessitat de la nova llei. Correspondria des d'ara a l'Estat no només l'eficaç gestió de totes les aigües, superficials i subterrànies, sinó també les pertinents actuacions sobre el domini públic hidràulic, en relació amb esdeveniments catastròfics, com les cada vegada més freqüents inundacions, de les quals
teníem ja prou exemples del desordre existent, com les esdevingudes al Vallès l'any 1962 o les de Múrcia i Almeria de l'any 1973, ambdues amb el resultat de diversos centenars de morts, a més de danys incalculables. Després vindrien altres catàstrofes en diferents rambles del litoral envaïdes per l'especulació i -de manera especial- les de Biescas i Badajoz; la primera amb un resultat de 87 víctimes i la segona amb 22. Parlava la nova llei de la necessitat i la urgència d'engegar un procés planificador com la millor manera de satisfer les demandes d'aigua del país, que incrementés la disponibilitat del recurs, protegint la seva qualitat, economitzant la seva ocupació i racionalitzant els seus usos… “en harmonia amb el medi ambient”, insistia. Com va evolucionar aquesta bona voluntat expressada a la llei? Tal com afirma la dita: “una cosa és predicar pa i altra donar blat”. Les lleis en general són meravelloses; el paper ho aguanta tot. Quan vam començar a veure els primers fruits de la nova Llei, aviat vam percebre que estàvem davant un “més del mateix”; és a dir, davant una percepció de l'aigua que la reduïa gairebé exclusivament a la categoria d'un recurs a explotar i, com a tal, al servei del creixement econòmic en general. Estàvem, doncs, davant una
Francisco Javier Martínez Gil 1941 - Los Arcos (Navarra). Doctor en Hidrologia per La Sorbona i doctor en Ciències Geològiques per la Universitat de Barcelona. Se’l considera el pare de la Nova Cultura de l’Aigua.
política de més oferta d'aigua, en comptes d'un control de la demanda, que era el que es predicava i procedia fer. No vàrem trigar a veure que en el fons la nova Llei i les promeses planificacions no haurien d'ésser sinó una forma de legitimar nous repartiments i privatitzacions fàctiques de l'aigua; del poc que anava quedant en un estat en el qual els grans rius i els seus principals tributaris estaven ja profundament degradats… a base d'abocaments, minvaments de cabals causats per detraccions abusives per al reg i la generació d'energia hidroelèctrica, tala de boscos de ribera, dessecament d'aiguamolls… i la contaminació per abocaments, urbans, in-