El Racó de l'Arxiu, 2

E L

R A C Ó

D E

L’ARXIU

Un tomb pel patrimoni documental de Constantí

2 Les “marques” ocultes de l’ermita de sant Ramon

Els orígens del cinema a Constantí

Milicians de Constantí la història d’unes fotos Els papers perduts del mas de Magrinyà

10 CONSELLS PER FER...

LA BIBL IOTE CA LO CAL JAUME TEIXIDÓ 1 FIXEU L’ABAST DE LA RECERCA

7 ELABOREU UNA BASE DE DADES

per tenir ben clar el material que voleu aconseguir: obres publicades i inèdites sobre la localitat, ja siguin llibres, opuscles, fulls volants, reglaments, etc.

per autor i per temàtica, que ens permeti recuperar adequadament i fàcilment la informació.

2 BUSQUEU LES REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

8 DIGITALITZEU LES PUBLICACIONS

per Internet. L’embalum d’informació bolcada és immens i pot ajudar a saber informació, sobretot en les bases de dades de grans biblioteques.

que suscitin més interès.

Si legalment no es pot fer, compartiu la informació dels autors i dels títols i del lloc on se’n pot localitzar un exemplar per la consulta.

3 ANEU A LES BIBLIOTEQUES MUNICIPALS

5 REBUSQUEU ALS MERCADETS I PER INTERNET

9 PENGEU LA INFORMACIÓ A LES XARXES SOCIALS

perquè poden rebre les donacions de publicacions de particulars del poble entre les quals trobar autèntics tresors.

per comprar material d’alguna casa que s’ha desfet i se’n desprenen. També cal resseguir vendes per Internet, ja que una publicació pot apa­ rèixer a l’altra punta del país.

per tal que sigui accessible a qualsevol persona interes­ sada en la matèria.

4 PREGUNTEU A LES ENTITATS LOCALS

6 DEFINIU COM TINDREU EL MATERIAL

10 ACTUALITZEU SOVINT LA INFORMACIÓ

per les seves publicacions i, si en tenen, visurar les seves biblioteques. Pregunteu pels seus reglaments i si editen alguna publicació, ja sigui per exemple, una memòria anyal.

per nodrir­vos preferent­ ment d’exemplars originals, però si ens manca, en digital.

Els articles de revistes cientí'i­ ques és molt més factible tenir­les en còpia.

per incorporar altra infor­ mació que pugui aparèixer i actualitzar­la almenys cada cert període de temps.

2

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

SUM ARI 10-18

34-37

M. CONCEPCIÓ SAURÍ I ROS

JOAQUIM CLAVER CASELLES

L’odissea d’unes fotos de milicians de Constantí. Allunyades de la propaganda oficial, reflecteixen el costat més humà de la Guerra Civil.

Les “marques” de l’ermita de Sant Ramon. Signes que recuperen el seu significat.

19-23

38-45

JOSEP ESTIVILL

PEDRO NOGALES

Els orígens del cinema a Constantí, una història desconeguda.

El mas de Magrinyà va quedar abandonat fa dècades. Amb ell, es va perdre el seu fons documental. Avui n’hem recuperat una part.

24-30 FERRAN MARÍN

Les històries ocultes de l’Hospital de Constantí i de l’ermita de Sant Llorenç.

31-33 ANTONI GRANÉS I GONZÁLEZ

Fent créixer la Viquipèdia: Com es va escriure l’article sobre l’escultor Joan Grau a l’enciclopèdia lliure.

02 JAUME TEIXIDÓ - 10 consells per fer... la biblioteca ideal 05 FRANCESC RODRÍGUEZ MARTORELL - La Guarda de Lentischell

06 JOSEP M. GRAU - Infraestructures culturals en el territori 08 RICARD ESCARRÉ - Cartes de milicians 46 CARLES ALCOY - Postals de Constantí 47 NEUS BAENA - 10 consells per fer... història oral

CRÈDITS Edita: Ajuntament de Constantí Carrer Major, 27 - 43120 Constantí Tel.: 977 520 521 Coordina: Arxiu Municipal Correu: arxiu@constanti.cat Agraïments: Carles Alcoy, Arxiu Fotogrà3ic del Centre Excursionista de Catalunya, Neus Baena, Joaquim Claver Caselles, Ricard Escarré, Antoni Granés i González, Josep M. Grau, Ferran Marín, Pedro Nogales, Román Piña Homs, Josep Anton Remolà, Francesc Rodríguez Marto-

rell, Josep M. Sabaté i Sans, M. Concepció Saurí i Ros, Jaume Teixidó i Joan Torrents Roig Correcció lingüística: Montserrat Franquès Gil Impremta: Arts Grà3iques Octavi Dipòsit Legal: T-944-2012 ISSN: 2014-7686 (versió per a Internet) i 2014-7678 (versió en paper) Amb el suport de la Diputació de Tarragona

—3

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

—4

L ES PET ITE S CON TR IB UCIO NS Els arxius municipals conserven, sobretot, la documentació que genera o rep la mateixa administració en l’exercici de les seves funcions. Són els llibres d’actes, els projectes d’obres, els repartiments de la contribució, els llibres de la comptabilitat... Molta informació sobre les institucions, però i de la gent en particular, què en sabem?

Doncs ben poca cosa. Per conèixer com era la vida de les famílies no tenim massa informació documental.

Quan hi ha un canvi de família o generació en una casa tendim a no fer cas ni donar cap ús als papers antics, les escriptures velles o les fotografies de gent que no sabem qui són... Per això és d’agrair el gest de les persones que cedeixen aquesta petita documentació a l’arxiu. Diem tot això per agrair el gest de la senyora Filomena Sabaté, que ha cedit un diploma escolar de fa cent anys que volem compartir amb vostès. Es tracta del diploma concedit a Josep Franquès Molné, que acredita l’aprovació dels exàmens celebrats el

14 de juliol de 1909 a l’escola pública dirigida pel Sr. Josep Llurba.

D’altra banda, també agraïm al Sr. Jaume Teixidó la cessió d’un díptic imprès amb la famosa cançó de les plegadores d’avellana, de Mn. Ramon Bergadà. Amb aquests petits gestos és amb els que ess basteix un arxiu que sigui veritablement el reflex de la memòria col·lectiva.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

Llegat immaterial

La Guarda del Lentischell FRANCESC RODRÍGUEZ MARTORELL Constantí és un dels pocs pobles on s'evidencia clarament la unió intrínseca entre passat i present, la voluntat de protegir un llegat envers la necessitat de transformar un poble viu. Si hom es capbussa pel cor dels carrers del castell, podrà imaginar-se aquell 27 d'abril de 1167 on Berenguer de Vilademuls, que per aquelles dates figurava com a arquebisbe de Tarragona, signava un contracte de compra-venda amb un tal Druiç d’Alançon per a obtenir un seguit de propietats, entre les quals en destacava una, la Guarda del Lentischell.

Si el lector o lectora recorda la magna obra que ens llegà Francesc Cortiella, l'acord que es prengué entre aquests dos homes permeté la instal·lació del futur poble que avui tots i totes coneixem.

La referència toponímica que ofereix aquest acord ens permet aventurar-nos a hipotetitzar el paisatge d'aquest puig previ a la signatura entre les dues parts. L’equip d’Arqueologia del Paisatge de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) realitzà un estudi en el que desentranyà antics camins romans que s’han mantigut al nostre extens terme.

En aquest estudi, documentaren una traça bastant uniforme d’un camí que sortia de l'antiga Tarraco per dirigir-se cap a Alcover, el qual travessava el que

avui coneixem com a carrer Major, és a dir, el vell puig del Llentisclell.

El concepte Guarda remet a un punt de control estratègic i/o defensiu, que protegia el pas d'una propietat o d’un camí. Aquesta edificació, d’època indeterminada però absolutament anterior al Castell i a la muralla del segle XII, s'assentaria molt proper a aquesta via romana. Lentischell, per la seva banda, és una paraula estudiada pel filòleg Amadeu J. Soberanes, que provindria de la planta amb flors i fruits de la família de les anacardiàcies, anomenada "llentiscle". Aquest arbust perenne forma part de la flora del Camp de Tarragona ja des d'èpoques antigues, com ho demostren els estudis pol·línics realitzats a l’aiguamoll de la Sèquia Major (Vilaseca). A més, les fonts escrites romanes i medievals ens recorden que els seus fruits i arrels eren molt preuats, ja que s'utilitzaven per aromatitzar carns i vins.

El puig situat a les faldes del Camp de Tarragona, per tant, podria visualitzar-se com un espai travessat per un camí, llentiscles a banda i banda i una edificació de control anterior al segle XII, la qual desapareixerà però, que deixarà el seu record en forma de llegat inmaterial fins als nostres dies, en què trepitgem aquests carrers i recordem aquell 1167.

—5

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

—6

Fonts i fons

Infraestructures culturals en el territori JOSEP M. GRAU L’administració central durant el Franquisme tenia la mentalitat de distribuir les infraestructures culturals (arxius, biblioteques i museus) per les capitals de província; a Catalunya, amb les dues Generalitats, la gestió fou més propera al territori (comarques) i quan les ciutats tenien prou pes demogràfic, la societat civil o els ajuntaments fomentaven alternatives que suplien les mancances existents, per exemple el Centre de Lectura a Reus o els museuarxius a Tortosa i Montblanc. També els bisbats disposaven dels seus propis museus, arxius i biblioteques.

El projecte cultural de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) fou estroncat per la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), reemprès durant la II República (1931-1939), però novament suprimit pel règim feixista del general Franco (1939-1975). No serà fins a l’assoliment de la democràcia quan el mapa cultural canvià. Amb els anys que han passat, ningú no dubta de la feina feta, sobretot en inversions, no només per l’administració autonòmica, sinó també per la local. Constantí n’és un bon exemple, amb la creació d’una biblioteca, un arxiu i un museu a la vil·la romana de Centcelles.

Els investigadors d’humanitats i ciències socials no poden recórrer únicament als fons municipals, no només perquè el pas de les guerres ha perjudicat notablement la seva cronologia sinó per la pròpia metodologia que fa necessària la recerca en altres tipologies documentals; algunes són properes en distància en localitzar-se a Tarragona o Reus. Fins fa pocs anys, la tendència era fer fàcil l’accessibilitat i ubicar els arxius en el centre urbà, tant per a estudiants com per a jubilats; darrerament hem vist casos on aquesta norma s’ha canviat, potser amb la idea de digitalitzar fons històrics i construir únicament dipòsits de gestió administrativa. Caldrà

veure la seva evolució: la Biblioteca Pública de Tarragona necessita una ampliació, l’Hemeroteca de Catalunya Caixa a Tarragona ha estat a punt de tancar, l’Hemeroteca Municipal de Tarragona ha marxat del casc històric, Reus encara no ha digitalitzat la premsa històrica del Baix Camp ni de la capital.

Per una altra banda, la societat civil ha estat dinàmica i ha creat centres d’estudis locals i comarcals, que tant publiquen revistes com monografies.

Constantí és una altra mostra d’això amb l’edició dels Estudis de Constantí (des de l’any 1985) i les monografies històriques publicades per l’Ajuntament.

La resta del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre, el Priorat i la Conca de Barberà compten amb un bon nombre de capçaleres fonamentals per al coneixement del seu passat i present, moltes consultables al dipositori RACO (Revistes Catalanes d’Accés Obert); ara bé, Tarragona va perdre els Quaderns d’Història Tarraconense (1977-1997), la Universitat Rovira i Virgili els seus Universitas Tarraconensis (creada el 1976 en diferents departaments) i només té el Butlletí de la Societat Arqueològica Tarraconense (des de 1901) i Kesse (des de 1992). No hi ha cap revista per allotjar articles de 15 o 20 pàgines (excepte a A Carn, des de 2006); Reus tampoc no disposa de cap revista de recerca (havia tingut El Penell, 19841989 i Lligalls, 1990-1993). Avui no són excusa els diners (les revistes poden ser digitals) i els centres d’estudis petits, com el de Constantí o Riudoms, fan la suplència a les ciutats; l’altra solució seria publicar en revistes de fora.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

Q ÜEST IÓ D E L LEN GÜES En diferents llocs ens hem referit al capbreu o llibre dels aniversaris i del benefici de sant Jaume del castell de l’Arquebisbe de Constantí, del segle xv, conservat a l’Arxiu Històric de Tarragona. Es pot consultar en línia perquè està digitalitzat. Prèviament, es va restaurar (vegeu el número anterior d’aquesta revista) i també ha estat analitzat històricament per part de l’arxivera Isabel Companys (article publicat als Estu-

dis de Constantí, núm. 29 de l’any 2013). Ara us volem mostrar algunes curiositats d’aquest document de Constantí que es va escriure fa prop de siscents anys, que es diu aviat. És un llibre curiós perquè encara està escrit fonamentalment en llatí, la llengua dels notaris, però amb algunes parts en català. De fet, la gent pel carrer no es comunicava mai en llatí. Al foli 35v, per exemple, trobem el nom de

tres Joans escrit en llatí (Iohannes Guasch, Iohanne Gasull i Iohanne Soler), però la cronologia ho està en català (20 de març de 1479). Els topònims, en català (el mas de Çalom). I així, tot el llibre.

14 de març de 1479

A 20 de març

Joan Guasch

Joan Gasull Joan Soler

—7

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

—8

La mirada singular

Cartes de milicians RICARD ESCARRÉ Les cartes dels milicians de Constantí ens aporten un testimoni de primera mà sobre els neguits, vivències i particularitats de la vida quotidiana al front de la Guerra Civil. Són missives breus i directes, encaminades a mantenir la comunicació amb el que passa al poble i, al mateix temps, donar a conèixer als familiars i amics la seva situació, anímica i física. “Feu saber a les famílies que tots seguim sens novetat”, “totes les vostres famílies segueixen bé”, “y ustedes como siguen?” són consignes que es repeteixen com a denominadors comuns en gairebé totes les cartes. La necessitat humana de comunicació és palesa en l’enorme volum de correspondència generada durant el conflicte bèl·lic.

Però, necessàriament, per completar el mosaic d’aquesta comunicació postal, ens manquen moltes de les cartes dels soldats franquistes, que sens dubte viurien i patirien circumstàncies molt semblants a les dels soldats republicans. A causa de la negativa de moltes famílies a mostrar la relació d’un dels seus avantpassats amb el Franquisme, la historiografia actual encara té un desequilibri quantitatiu entre els dos bàndols. A l’hora de reconstruir el fets i les vides dels soldats i milicians de Constantí que lluitaren en el front d’Aragó o en la Batalla de l’Ebre, hem de tenir en compte aquesta mancança i, per tant, l’assoliment d’una veritat parcial. Una mateixa experiència compartida per dues persones no serà viscuda ni recordada

de la mateixa manera.

Les nostres institucions culturals (museus, biblioteques, arxius, escoles) mantenen el compromís de preservar i divulgar la memòria històrica mitjançant el patrimoni documental i el material fotogràfic i audiovisual, però caldria també un esforç per mostrar un aspecte encara massa poc conreat de la Guerra del 36 com és l’aspecte humà. Les emocions, les pors, la incertesa quotidiana, explicada pels seus propis protagonistes amb les seves pròpies paraules podrien ser recuperades i divulgades mitjançant les noves tecnologies i xarxes socials, com ja s’ha fet amb altres episodis històrics, com el setge de Barcelona de 1714 o l’enfonsament del Titànic, reviscut minut a minut a través de Twitter, tal com si estigués tenint lloc en el moment actual.

Una reconstrucció més interessant, sens dubte, per les noves generacions, que veurien en un conflicte llunyà una experiència molt més propera que, com qualsevol revisió històrica, necessitaria a més una contextualització dels fets narrats.

Deixant de banda la ideologia i l’opinió, s’haurien d’afegir les cartes i vivències d’altres protagonistes menys presents en la revisió històrica tradicional. Les veus de les dones milicianes, les veus dels soldats franquistes o les dels brigadistes.

“Segueixo sens rebre noticies vostres” és la preocupació que transmet una carta d’un milicià constantinenc.

Una crida des del passat que ens lliga a explicar el que va passar, recuperant les paraules i la mirada dels qui ho van viure des del front.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

C A RTES D ES D EL FRON T Us convidem a escoltar el programa de ràdio del Crononauta a l’arxiu, dedicat a les cartes que els milicians i els soldats durant la Guerra Civil enviaven als seus éssers estimats. http://www.arxiudeconstanti.cat/arxius/1576 Amb el títol de “Cartes des del front”, relata l’experiència de la guerra a partir del testimoni d’una de les filles d’un dels milicians i l’anàlisi de l’historiador Josep M. Grau. D’aquest mateix autor no us perdeu els articles “Cartes des de la batalla de l’Ebre per part d’un soldat republicà de Constantí: Llorenç Gibert Recasens (juny-setembre 1938)” i “Cartes de soldats de Constantí i la Selva del Camp des del front de guerra (19361938)”, publicats als Estudis de Constantí, números 26 i 27. En aquests articles trobareu reproduïdes i analitzades moltes cartes enviades des del front de batalla.

—9

MILICIANS DE CONSTANTÍ: LA HISTÒRIA D’UNES FOTOS

M. CONCEPCIÓ SAURÍ I ROS 1 — Aquesta és al Molino de Luna —em diu, i em passa la fotogra3ia amb els dits un xic -només un xic- tremolosos.1 — I això on és? —pregunto, mentre anoto el nom al sobre corresponent.

— A Osca, totes són a Osca —em contesta, sorprès de la meva ignorància. Segur que pensa “Què els hi ensenyen a aquesta mainada a la Universitat?”

— I tots són palafrugellencs? —li demano, renunciant a comentar res sobre programes d’estudi, mentre em començo a mirar amb atenció el grup de milicians retratats sense armes en un moment de descans, entre pedres i matolls. Trobo que no semblen soldats, van vestits de maneres diferents, amb gorres i...

— No, aquí érem uns quants de Palafrugell i el al­ tres són de Constantí. Saps on és Constantí? —el senyor Torres ja dubta de tots els meus coneixements.

— Sí, a Tarragona, no?

— Això mateix.

— I quina data hi poso? —torno a agafar el llapis.

— Era el trenta­sis, totes són del trenta­sis... —el seu to resignat em fa notar que per a ell és evident que la data no pot ser una altra; al trenta-set ja qui sap on devien ser, però no he estudiat la Guerra Civil, senyor Torres, ho sento...

— I la noia? —L’he vist de cop, entre els cinc companys asseguts, davant d’altres cinc que estan drets.

— De Constantí. N’hi havia molt poques, de noies...

I mira, aquesta la vaig fer mentre jugàvem un partit

de futbol, i aquesta és de quan menjàvem el ranxo; el del perol és el cuiner. I aquesta és a la Loma de los Mártires, i tots són morts tret de mi: en Salvi i en Mi­ quel varen morir allà, l’Enric en un bombardeig a Apies, i en Joaquim a la Savoia francesa, a la resis­ tència. Jo sóc aquest de la barba...

— Sí, ja el veig. Aquí degué deixar la càmera a algú, per poder sortir a la foto. Se’n recorda de qui era?

— No, d’això no, fa tant de temps... I aquí estem construint una chabola per dormir… I aquí a les trinxeres... I aquí al cementiri de Tiers, enterrant un com­ pany... N’estàs segura que aquestes fotogra'ies poden interessar?

— I tant, ja ho veurà.

Ara, amb la democràcia, hi ha molt d’interès en els documents i en la histò­ ria, i a pertot s’estan or­ ganitzant arxius i obrint als ciutadans i es recullen Francesc Torres Parals, a l’esquerra de la mir a prop d’Osca, 1936. testimonis interessants FOTO FRANCESC TORRES PARALS / ARXIU MUNICIPAL D i... —m’aturo un moment rumiant arguments per acabar-lo de convèncer de deixar-me fer una còpia de les imatges.

— Bé, bé, doncs si et sembla que poden servir per alguna cosa ja te les pots quedar, que a casa no hi fan res. Alguna és una mica borrosa però és clar, feia

poc que tenia la càmera, que encara fa fotos, eh!

— Ah, si? —li dic, un xic distreta mentre poso els dos formularis i el full de paper carbó a la màquina d’escriure ben de pressa, abans no canviï d’idea.

Les còpies sempre perden qualitat, i la d’aquestes fotogra3ies és ben justeta...

— I tant! Sempre m’ha anat molt bé.

— Doncs no es preocupi perquè encara que no si­ guin perfectes tenen un gran valor documental. Va fer tot un reportatge de la vida dels voluntaris al front, senyor Torres — i no li dic, però li agraeixo de tot cor la con3iança en deixar-me aquests tresors de fa cinquanta anys, tot i la meva ignorància i l’aparença d’un arxiu a mig muntar.

— I més que n’hagués fet, però em varen dir que si em veien retratar em podien acusar d’espia i tenir problemes i vaig plegar.

— Prou riscos tenia a la guerra com per buscar­ne més...

— És clar! Bé, doncs si ja estem me’n vaig cap a casa que a la dona no li agrada que arribi tard a dinar.

— Ja ho he apuntat tot, moltes gràcies, si em vol 'irmar aquí, a sobre del seu nom... i aquest és el rebut de la cessió. I una última cosa: si ve algú que inves­ tiga sobre aquest tema i el vol entrevistar, li farà res que el truqui? —fa poc temps que treballo a l’Arxiu Municipal però ja he après que hi ha gent que no vol parlar de la guerra.

— No, ja ho pots fer.

Però que s’afanyin aquests investigadors, que ja sóc una mica gran —em contesta amb un to burleta, i em fa pensar en el meu avi.

Ell té menys cabells, però d’arrugues estan si fa no fa. La seva és pell de gent que ha passat molt de temps a sol imatge, construint una xabola per a dori serena, diríem...

— Passi­ho bé, senyor DE PALAFRUGELL F1658 (CODI 3.20) Torres, i moltes grà­ cies —acabo, somrient, mentre l’acompanyo a la porta. Sé que no m’acceptaria una frase del tipus “Però si se’l veu molt bé..”.

— Adéu, nena, adéu.

Em torno a seure a la meva taula, contenta. Avui

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

ha estat un bon dia, n’estic segura. Falta mitja hora per plegar, i tinc feina per fer però no la faig: repasso una i altra vegada les fotogra3ies que m’acaben de deixar, les imatges que em posen en contacte amb una història que ha passat de veritat: una història amb cares, amb ulls, amb somriures, amb fred, amb cansament, amb sofriment... Penso que la Loma de los Mártires va fer honor al seu nom i sento una esgarrifança a l’esquena... I penso que vés a saber si la noia del Molino de Luna havia vist aquell cartell de la miliciana que assenyala amb un dit mentre sosté un fusell a la mà, i va sentir que la crida també anava per a ella. Busco sobre la taula el catàleg on em sembla que l’han publicat i... sí, el trobo. A dalt es llegeix: Les milícies us necessiten! i de fons des3ilen nois, alguns amb casc, alguns amb gorra, i tots vestits de manera diferent, com el senyor Torres i els seus companys, però aquí s’acaben les similituds. Al Molino de Luna no hi ha ni les 3ileres rectes, ni els per3ils semblants, ni les expressions idèntiques, serioses i decidides, de gent que no sembla patir per res... No, no s’assemblen gens...

Com es devia dir la noia? El senyor Torres no recordava el nom de cap dels de Constantí, degueren estar junts poc temps. Llàstima! Ella té unes faccions agradables i arrodonides, i somriu. No n’hi ha gaires que somriguin... I per què deu somriure? Potser perquè té un caràcter alegre passi el que passi, o perquè en aquest moment és una més del grup, o perquè està fent el que creu que ha de fer... S’ha posat la gorra un xic de costat i es veu la clenxa, que porta al mig. S’agafa amb les mans el genoll d’una cama... És molt jove, molt... I la seva família? Potser eren gent d’idees, que diuen els avis, i en varen estar orgullosos. Potser no hi estaven gens d’acord, per pensar diferent o per ser noia, vés a saber; als anys trenta encara havia de ser més di3ícil... I després? Com li va anar després? Va tenir un després, primer de tot? I si el va tenir, on i com va ser? Ella i jo ens mirem als ulls, i estem igual: ni jo ho sé ni ella, en aquest moment, ho sap. Però somriu. I em toquen les dues un dia de setembre de mil noucents vuitanta-sis mirant un somriure, un somriure d’una noia de Constantí.

1 Aquest text va publicar-se per primera vegada —sense les fotogra3ies— al llibre dels Premis literaris Constantí 2006 “His­ tòries de la Història” (2006), Tarragona: Ajuntament de Constantí, pp. 197-199. Les fotogra3ies —sense el text— s’havien publicat al llibre Imatges 1936 1939. La Guerra Civil a les co­ marques tarragonines (2008). Girona: El Punt. Ara presentem, per primera vegada, el text acompanyat de les imatges originals.

— 11

Milicians de Constantí i Palafrugell al front d’Aragó, a Molino de Luna (Osca).

FOTO FRANCESC TORRES PARALS / ARXIU MUNICIPAL DE PALAFRUGELL F1722 (CODI 3.20)

Milicià descansant.

FOTO FRANCESC TORRES PARALS / ARXIU MUNICIPAL DE PALAFRUGELL F1733 (CODI 3.20).

Voluntaris de Palafrugell i Constantí jugant a futbol a Molino de Luna (Osca), al front d’Aragó FOTO FRANCESC TORRES PARALS / ARXIU MUNICIPAL DE PALAFRUGELL F1735 (CODI 3.20).

ELS PAPERS PERDUTS DEL MAS DE MAGRINYÀ

JOSEP ESTIVILL

El mas de Magrinyà en l’actualitat.

ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

Arxiu Municipal de Constantí

UN MAS MOLT ANTIC Diuen que la fumera del mas de Magrinyà constitueix el molló on coincideixen quatre termes. Ramon Amigó recull aquesta dita popular que li explica la gent gran de Constantí i afegeix, de la seva collita, que la masia és grandiosa i d’aspecte antic. Els historiadors n’han trobat encara més referències: Hèctor Mir ha localitzat la referència documental més antiga a començament del segle XVI, encara que, aleshores, el nostre mas apareix citat com el mas de l’Aragall.

Isabel Companys ha identi3icat el propietari que hi havia en aquell moment en la persona d’Antoni Rosselló. Salvador-J. Rovira Gómez ha explicat que, al segle XVIII, la 3inca formava part del patrimoni de Maria Magrinyà, una rica pubilla del Camp de Tarragona que es casà el 1748 amb Carles de Castellarnau, membre d’una família amb molta in3luència política i econòmica als segles XVIII i XIX.

A l’esquerra: el mas de Magrinyà als primers anys del segle XX, amb els masovers i jornalers en primer terme.

A baix: el mas durant la verema de 1910. Josep de Castellarnau hi apareix d’esquena, amb el vestit blanc.

A la dreta: Roman Piña Homs amb la seva mare i, a l'altre costat, el seu germà Lluís, que va morir dos anys després.

CEDIDES PER ROMÁN PIÑA HOMS

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

ELS CASTELLARNAU Era una de les famílies tarragonines més importants. Originària de la Vall Ferrera (Pallars Sobirà), es dedicava a la indústria del ferro. A través dels enllaços matrimonials i de la compra i explotació de les terres consolida un gran patrimoni format per cases, masos i 3inques, que es repartien entre Tarragona, Constantí, La Selva del Camp, Vila-seca, Salou i altres municipis. Una de les propietats més grans era el mas de Magrinyà. La 3inca en qüestió tenia una extensió de 217 jornals, repartits entre els termes de Constantí (98 jornals), Perafort (102 jornals), la Pobla de Mafumet (15 jornals) i Vilallonga del Camp (2 jornals).

A partir dels anys setanta del segle XIX la hisenda quedà notablement reduïda per vendes successives i, tant la super3ície cultivable com l’edi3icació del mas, es dividiren, per herència, en quatre parts, a repartir entre els diversos membres de la família. La part més destacada, 64 jornals de terra i bona part del mas, va a parar a mans de Josep de Castellarnau i Miró (1859-1927), el director de l'o3icina del Banc d'Espanya a Girona i destacat promotor urbanístic a Mallorca. Aquesta última localitat esdevé la seva residència habitual, tot i que la família estiueja sovint al mas de Magrinyà. Quan el patriarca mor no té descendència directa i el mas passa a un nebot mallorquí, Román Piña Fuster, que hi segueix venint el mesos d'estiu i, quan no hi està 3ísicament, dirigeix l’explotació a distància, a través dels bons o3icis dels masovers.

Més informació Rovira i Gómez, Salvador-J. (2009). Els Castellarnau. Se­ nyors del ferro. Tarragona: Arola.

Piña Homs, Román (2008).

“José de Castellarnau. Un prócer catalán en la Mallorca novecentista 1859-1927”, Mramegh (18).

Nicolau i Tell, Josep Oriol (2005). Masos de Constantí.

Etnogra'ia i etnolingüística.

Tarragona: Arola Editors Amigó i Anglès, Ramon (2008). Onomàstica del terme municipal de Constantí. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i Sindicat Agrícola de Constantí.

Mir, Hèctor (2011). El Co­ dony a l’inici del segle XVI. Paisatge, economia i societat dels antics llocs i termes del

Codony a partir d’un capbreu de 1510. Tarragona: Arola Editors.

Companys i Farrerons, Isabel (2013). “Un capbreu o llibre dels aniversaris i del bene3ici de Sant Jaume del Castell de l’arquebisbe de Constantí (1422/1479), conservat a l’AHT”. Estudis de Constantí, 29.

— 19

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 20

ABANDONAMENT I RUÏNA Al darrer terç del segle XX una gravíssima crisi al sector agrari arruïna la hisenda completament i, a la dècada dels anys vuitanta, aproximadament, el mas de Magrinyà tanca les portes. La falta de manteniment i els robatoris i ocupaments acceleren la degradació 3ins a fer-la irreversible i, en l’actualitat, la construcció amenaça completa ruïna.

El mas és realment imponent; es tracta d’una gran edi3icació de base rectangular, de tres plantes, amb una façana on s’hi van obrir nou 3inestrals —alguns sempre cegats— amb vistes a Tarragona, i un aspecte més aviat —com recorda l’últim dels propietaris, Román Piña Homs en un article citat més amunt— semblant a una fàbrica o un quarter militar, concebuda sense preocupacions estètiques, a mode d’explotació agrària per albergar serveis i emmagatzemar productes. Josep Oriol Nicolau i Tell explica més detalls del mas, com que es va dividir pel mig amb un mur i va passar a tenir dos habitatges amb dos amos diferents. Hi havia cuines als dos costats, situades d’esquena a esquena i que compartien fumera.

En l’actualitat, l’edi3icació té l’accés barrat per una atapeïda vegetació i a l’interior hi ha envans tirats al terra, pisos caiguts i bigues que pengen; mobles xafats, fustes, roba bruta, plàstics, etc; molts elements metàl·lics han estat arrencats... L’aspecte és deplorable; algunes habitacions tenen el terra ensorrat.

CEDIDA PER ROMÁN PIÑA HOMS

Abans i ara A l’esquerra, fotogra3ia antiga d’una sala amb uns gravats de la Guerra del Francès i, damunt del moble, unes imatges del Betlem Castellarnau, obra de Venanci i Agapito Vallmitjana. També apareixen unes espases creuades.

A baix, la mateixa sala, mostrant el seu aspecte actual.

A la pàgina de la dreta, una altra sala, amb el sostre caigut.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

Mas de Magrinyà

Mas del Sol Mas de Porta

Mas de Ventura

Mas de la Ferrerota

Mas de Barber CONSTANTÍ

Mas Vermell

Mas de la Simona Mas de Gavaldà

Mas de Segarra

Mas del Valent

Mapa dels masos abandonats de Constantí ELABORACIÓ PRÒPIA. BASE CARTOGRÀFICA DE JOAN M. BORRÀS (EBRENC). WIKIMEDIA COMMONS. CREATIVE COMMONS ATTRIBUTION-SHARE ALIKE 2.5 GENERIC

ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

Mas de Muntaner Mas de Mascaró

Masos abandonats Durant la segona meitat del segle XX fan fallida les formes de vida tradicionals: la crisi profunda de la terra i la pagesia, els canvis socials derivats de la globalització i la irrupció de les noves tecnologies provoquen l’abandonament progressiu de bona part dels grans (i no tan grans) masos del nostre terme municipal: el de Mascaró, el Mas Vermell, el Mas de Muntaner, el Mas del Valent, el Mas de Gavaldà, el Mas de Barber, el Mas de Ventura, el Mas de Porta, el Mas del Sol i tants i tants d’altres no són més que edi3icis abandonats que el temps està deixant en un nores.

Un munt de generacions han viscut en aquests masos treballant en les feines agrícoles, en la cria del bestiar; una comunitat de persones que compartien un projecte de vida comú i vivien de la terra.

Per saber més sobre les formes de la vida rural trobareu l’excel·lent llibre de Josep Oriol Nicolau i Tell “Masos de Constantí. Etnogra3ia i etnolingüística”, de l’editorial Arola.

ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

— 21

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 22

FOTOS: ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

PAPERS PEL TERRA En una de les habitacions de la primera planta, tirats pel terra i plens de pols, gairebé mimetitzats amb la brutícia, s’hi veuen alguns diaris i revistes vells i el que semblen prospectes de publicitat comercial. De seguida apareixen algunes fulles amb textos manuscrits o mecanogra3iats que tenen a veure amb les collites i la comptabilitat dels productes agraris; també notes i factures, inventaris, etc. Pel tipus de lletra, són de la primera meitat del segle XX. N’hi ha un bon grapat, d’aquests papers. És evident, però, que només són papers dispersos. Casualment, l’estiu del 2012 el senyor Román Piña Homs, l’actual propietari, visita el mas acompanyat d’un antic masover i d’alguns treballadors municipals. Després de veure l’estat llastimós en què es troba l’edi3ici centenari, autoritza la recuperació i el tractament de la documentació del terra.

A l’arxiu desinsectem els documents, els estenem sobre la taula i els netegem; classi3iquem, ordenem i descrivim. Encapsem i elaborem un inventari: surten 89 unitats documentals. Tot plegat, dues capses d’arxiu estàndards. Molt poc. I la resta de la documentació, s’haurà perdut? Per sempre?

Una mostra documental De fulletons de convocatòries a opuscles, de llibretes de comptes a llibres d’actes... els fons documentals són plens d’informació sobre el territori i la seva gent. Aplegarlos, conservar-los i posar-los

al servei de la comunitat és tasca de tots.

A baix, l’estesa dels documents recuperats al mas de Magrinyà, un cop nets, a punt per a la seva classi3icació arxivística.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

RECUPERAR LA MEMÒRIA HISTÒRICA La documentació recuperada abasta, fonamentalment, la gestió econòmica durant el segle XX: contractes, factures, rebuts, notes de comptes i correspondència. A banda, hi ha algunes actes de les reunions de la Comissió Pro-culte de l’ermita de Sant Ramon. Però aquestes sèries estan molt incompletes; 3ins i tot, podria quedar més documentació abandonada en estances del mas de Magrinyà, però l’estat de ruïna en què es troba i la falta de llum a les habitacions interiors en di3iculten l’accés. Una altra part de la documentació podria haver estat salvaguardada per algun membre de la família o persona relacionada amb el mas.

Recuperar aquesta documentació perduda durant dècades és de remarcar perquè, tot i la importància que han tingut el masos patrimonials en la història de Constantí, no se’n conservava cap fons documental especí3ic a l’Arxiu Municipal. Després, perquè complementa el fons documental de la branca tarragonina dels Castellarnau, dipositat a l’Arxiu Històric de Tarragona. Aquest fons sí que és força complet i, fruit del seu estudi, l’historiador Salvador-J. Rovira va publicar una monogra3ia molt interessant sobre la història d’aquesta família.

En darrer lloc, és important saber que la documentació antiga ajuda a construir la memòria històrica, a lluitar contra l’oblit i descobrir allò que hem estat.

Díptic amb el programa de les Festes de l’ermita de Sant Ramon del 28 i 29 d’agost de 1955. El text està en català, en un moment en què aquesta llengua estava prohibida,

però l’Església gaudia de certa permisivitat per a utilitzar-la en algunes manifestacions de religiositat popular.

Programa d’actes de la celebració de la Triomfal Entrada de la Imatge del Sagrat Cor de Jesús, els dies 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1945.

— 23

LES HISTÒRIES DE L’HOSPITAL I DE L’ERMITA DE SANT LLORENÇ

ENTREVISTA A FERRAN MARÍN

L’HOSPITAL DE CONSTANTÍ — Com va anar la recerca sobre l'Hospital de Constantí: l'encàrrec, les fonts d'infomació, el mètode de treball, etc Vaig estudiar Treball Social i vaig realitzar l'estudi de l'Hospital com a treball de 3inalització de carrera. Malgrat les reticències inicials dels professors que havien de dirigir la monogra3ia, 3inalment van acceptar el tema d'investigació en entendre que aquest treball descrivia l'evolució dels diferents models assistencials a través d'una institució concreta.

La investigació és històrica —d'aquí les reticències que comentava— i el mètode aplicat és l'històric. Per tant, les fonts d'informació procedeixen en la seva major part d'arxius històrics, sobretot de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona i de la bibliogra3ia especialitzada. En aquell moment no vaig poder accedir a l'Arxiu Municipal de Constantí: se'm va denegar l'accés al·legant que no estava en condicions de ser consultat. He de dir que em queda la sensació que la investigació pugui estar incompleta o parcialment esbiaixada per no haver pogut consultar aquestes fonts, de les quals a dia d'avui n’ignoro la rellevància.

El mètode de treball era bastant sistemàtic: en primer lloc, es van de3inir les variables objecte d'estudi, com la nomenclatura, l’economia, l’evolució històrica, l’assistència… i es van confeccionar unes 3itxes de buidatge per traslladar la informació documental i organitzar-la de cara a la seva posterior anàlisi. Durant diversos mesos pràcticament em vaig tancar en els diferents arxius a la recerca d'informació rellevant que després, una vegada a casa, traslladava a una base de dades per facilitar la seva consulta posterior.

Un cop recopilada tota la informació necessària va començar el treball d'interpretació, comparant i confrontant les diferents 3itxes amb les variables estudiades; va haver-hi un nou sedàs d'informació per tal de seleccionar la rellevant i rebutjar la repetida o que no aportava dades importants per a la investigació, perquè en ocasions un mateix fet quedava registrat en diferents fonts. I ja amb les idees clares el que tocava era posar-se a redactar. He de dir que, encara que a simple vista pot semblar avorrit, la veritat és que vaig apren-

Constantí al segle XVII El conegut esbós de S. Beaulieu (1647) amb una representació del poble. Veiem dibuixada la Vila de Dalt, a partir dels tres element principals: el castell, l’església i, al seu voltant, la muralla, les torres i els portals. Està fet per les unitats militars de l’exèrcit catalano-francès durant la Guerra dels Segadors.

CENTRE D’ESTUDIS DE CONSTANTÍ

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

dre i vaig gaudir molt durant tot el procés.

En tot moment vaig comptar amb l'ajuda i l'assessorament de la meva directora d'estudi, l'antropòloga Montserrat Soronellas, i del meu tutor, Enrique Díez, doctor en història. Tot el que pugui dir que vaig aprendre d'ells em sembla tan poc, els dec tant! També recordo amb afecte Miquel Barberà, llavors vicari de l’Arquebisbat, que em va obrir les portes de l'Arxiu Arxidiocesà. A més d'ells, la investigació no hauria arribat a bon port de no haver comptat amb el suport de Montserrat Duch, qui amablement va compartir amb mi no només dades de l'hospital, sinó també tècniques i experiències de l'o3ici d'historiador; ni de Josep Maria Sabaté, que va possibilitar la publicació de l'estudi a la revista del Centre d'Estudis de Constantí i, sens dubte, això em va impulsar a continuar 3ins al 3inal.

Li devem al meu amic Raúl Conde Sánchez que aquest treball veiés la llum, ja que va ser ell qui va donar forma al manuscrit i el va imprimir per presentar-lo al tribunal acadèmic. Finalment, a Josep Maria Roca li agraeixo que es preocupés per mantenir intacta la meva motivació gràcies al seu interès i a la seva crítica constructiva en l’obstinació perquè el text fos rigorós i amè a la vegada.

— Quan i on es va fundar l'Hospital i quina ins­ titució era?

Documentalment, no vaig poder precisar la data exacta de la seva fundació ni la identitat del seu fundador. Cortiella cita un document segons el qual s'efectua la venda a l'arquebisbe Bernat d'Olivella d'unes cases i una 3inca confrontants, entre d’altres propietats, amb les terres de l'Hospital de Constantí. Aquest document, signat el 1283, reforça la idea que ja llavors funcionava aquesta institució, segurament amb uns pobres rudiments d'organització, encara que s'ignora quines eren les seves funcions inicials i com s'estructurava.

La primera referència directa la trobem en Josep Blanch, que a3irma que l'Hospital es va construir amb diners de les arques municipals durant el mandat del prelat Dalmau de Mur, l'any 1423. Però com el mateix Cortiella assenyala, Dalmau de Mur no pot ser el fundador, ja que existeixen referències a l'hospital molt anteriors, encara que sí que podria haver estat el seu primer renovador o reorganitzador i el primer gran benefactor. En aquest punt coincideixo totalment amb Cortiella.

Respecte al tipus d'institució, hem de rebutjar la idea o la imatge que tenim d'un hospital actual.

— 25

FERRAN MARÍN I RAMOS Nascut a Tarragona el 1974, des de molt petit es trasllada a Constantí, on resideix actualment. És editor i escriptor en aragonès, castellà i català. Ha estat membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, del Consello d'a Fabla Aragonesa i de l'Associació Catalana d'Esperanto (Kataluna Esperanto Asocio); va dirigir l'editorial "O Limaco Edizions", especialitzada en llengües minoritàries. Fundador d’Ambista, rebista de patrimonio cultural aragonés amb insercions en llengua aragonesa. Va ser president del Centre Excursionista "Les Forques" de Constantí. Ha presidit l'Asociación Cultural "Banzo Azcón", de Luna (Saragossa), per a la difusió i conservació del patrimoni arquitectònic d'aquesta localitat.

En l'actualitat treballa com tècnic informàtic i és gestor de projectes a Cals d'Aragón, una empresa cultural dedicada a la posada en valor del patrimoni cultural jueu aragonès.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 26

Quan van néixer els hospitals, ho van fer com a cases d'hospitalitat, és a dir, edi3icis en els quals es practicava la caritat amb els més necessitats per donar compliment al mandat cristià.

Els primers hospitals solien ser ermites o petites sales annexes a elles; de fet, el nostre estava sota l’advocació de Sant Roc. El tractament de la malaltia no era entès com una forma de retornar la salut, sinó que malaltia i pobresa anaven de la mà: pal·liar la malaltia era contribuir a alleugerir la pobresa. D'aquesta manera, l'assistència no consistia només a proporcionar cures mèdiques, que eren molt elementals i rudimentàries, sinó a proporcionar aliment, vestit i enterrament a gent sense recursos. Amb el pas dels segles, aquesta mentalitat es va a transformant, però els hospitals rurals, entre ells el nostre, van mantenir 3ins a la seva desaparició gairebé intacte aquest caràcter de casa de bene3icència.

— Quines són les principals etapes de la seva evolució?

L'estudi de l'Hospital s'estructura en quatre grans períodes que il·lustren molt bé l'evolució en la manera d'entendre la caritat primer i la bene3icència després: 1. Els orígens (3inals s.XIII - primera meitat s. xv).

En aquesta etapa l'hospital funciona amb una organització molt bàsica i es preocupa d'administrar la caritat entre els necessitats.

2. Fins a la Guerra dels Segadors (des de la segona meitat del s. xv 3ins a la primera meitat del s. XVII). En aquest període la institució s'ha consolidat i té una organització ben de3inida i el suport de l’arquebisbat. L'hospital funciona plenament, les seves funcions comencen a veure's clarament de3inides i el servei es fa més "professional", en aquest moment l'acció va molt més enllà de la simple almoina.

3. L'època daurada (des de la segona meitat del s.

XVII 3ins al s. XIX, inclòs). Aquesta època va representar, per a l'hospital, una segona edat d'or, molt més intensa que la primera, i més duradora. Fins al 1829 els documents de l'hospital ens parlen d'obres, de trasllat de malalts i de moltes despeses.

Les accions socials passen a un segon pla. L'hospital es remodela perquè té prou diners per fer-ho i el suport necessari de la població. Les despeses són enormes però s’ho pot permetre perquè amb prou feines hi ha acció social, l'economia d'aquesta entitat està sanejada i en constant superàvit.

Un dibuix que reconstrueix el Constantí medieval del segle XV, fet per J. A. Remolà i T. Romero.

CODEX - ARQUEOLOGIA I PATRIMONI

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

4. El declivi (s. xx). La gent del poble ja no fa ús dels serveis sanitaris que aquesta entitat ofereix i es dirigeix directament a l'Hospital de Tarragona, per ser aquest el més proper, ja que, en realitat, la vila depèn jurídicament, sanitàriament i comercialment de Reus. Les despeses es corresponen bàsicament a material mèdic i farmacèutic (escàs i costós), necessari per atendre les persones que encara acudeixen a sol·licitar algun auxili, a renovar el mobiliari i a atendre als pobres que a aquesta institució s’adrecen buscant un mínim alleujament als seus mals. El 10 de maig de 1968 l'Hospital deixa d'existir com a tal i la seva assignació econòmica es dedicarà als necessitats de la localitat.

— Què queda avui dia de l'ediNicació?

Lamentablement, l'edi3ici es trobava en males condicions i l'Ajuntament va decidir enderrocar-lo el març de 1994 per construir l'actual biblioteca i la seu de l'arxiu municipal. Així que no es conserva res de l'antiga construcció, excepte l’espadanya de la capella de l'hospital, que ara corona la capella del cementiri.

— 27

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 28

L’ERMITA DE SANT LLORENÇ — Com vas enfocar el teu segon repte, l’ermita de Sant Llorenç, amb l'es­ cassa documentació que tenies a l’abast?

Doncs amb bastantes ganes i molta imaginació. Sant Llorenç em fascina des que era criatura. Quan vaig abordar el seu estudi em vaig basar en restes d'altres edi3icacions situades en despoblats que podrien haver estat similars al nostre, com el Codony o, en molta menor mesura, La Granja dels Frares. Però la font principal d'informació va ser un inventari en el qual, a més, es fa una descripció molt succinta de l'ermita. Em vaig basar en aquest document per reconstruir virtualment l'edi3ici, però abans vaig estar en el lloc diverses ocasions realitzant fotogra3ies i mesuraments. Amb tot, després de la publicació de l'article vaig realitzar moltes altres visites al lloc i vaig rellegir altres vegades aquest document. Al cap de vint anys i després d'haver visitat i estudiat altres llocs, humilment penso que aquest article necessita una revisió i no descarto fer-la en un futur o col·laborar amb qui desitgi realitzar-la.

— Com és que l'ermita es va construir en l’indret on està emplaçada? Què creus que en sortiria si es fes una excavació arqueològica a l'entorn?

Es creu que el primitiu emplaçament de Constantí va estar en aquell lloc i que, per tant, l'ermita de Sant Llorenç hauria estat la primera església del primitiu poblat, que més tard es va traslladar al seu emplaçament actual, en el puig del Llentisclell, on se situa la plaça del Castell i els seus carrers limítrofs.

Si excavéssim en els seus voltants sortirien, sobretot, moltes restes de vil·les romanes, algunes d'elles documentades arqueològicament. Quan vaig redactar l'article es podia veure a pocs metres de l'ermita una sitja excavada en la roca.

No crec que es trobessin estructures medievals perquè el terreny ha tingut un ús agrícola continuat i perquè, de ser cert que allí hi va haver el primer Constantí, es va mantenir tan poc temps que dubto que es construïssin edi3icacions estables en pedra o altres materials duradors. Però tot això no deixen de ser especulacions meves.

L’ermita de Sant Llorenç Imatge recent de l’ermita de Sant Llorenç. Possiblement, hauria estat la primera església construïda a Constantí, a la zona on es presumeix l’existència del nucli fundacional del poble. Al seu voltant, moltes evidències de vil·les romanes, sitges antigues i, suposadament, més restes medievals. A dalt, una de les sitges.

ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

A baix, la reconstrucció de l’ermita de Sant Llorenç, feta per Ferran Marín i publicada als Estudis de Constantí núm. 13.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

RECUPERAR LA MEMÒRIA HISTÒRICA — Fruit de la teva admiració per l'ermita de Sant Llorenç va sorgir el "Gastó de Constantí" Sens dubte. L'època en què vaig escriure el Gastó de Constantí va ser per a mi molt dolça en el pla creatiu. En algun moment, parlem de l'any 1998, vaig decidir investigar els despoblats i els termes medievals de la província de Tarragona: sortia sovint a localitzar indrets i fotogra3iar-los per a després documentar-me. Així vaig anar coneixent llocs que ni sospitava que existissin, com ara els castells de Selmella i Saburella, i d'altres que també apareixen a la novel·la.

Va ser també una època en què va començar a créixer el meu interés per les llengües minoritàries, més concretament l'aragonès i l'aranès (gascó). Aquest fet em va marcar moltíssim, tant com a escriptor com a investigador i com a persona. Per aquest motiu tota la poesia que apareix en la novel·la està escrita en aranès.

Va ser un procés molt bonic, quasi màgic. La veritat és que sense pretendreho cada cop que visitava un lloc nou m'impactava i pensava molt en ell. Tenia clar que volia contar part de la seva història, però no tenia gaire clara la manera com fer-ho. L'aranès em va portar cap a la lírica trobadoresca i llavors totes les peces van encaixar de cop. De sobte, hi havia al meu cap una història que volia ser contada.

No volia fer un estudi ni una obra seriosa, simplement volia somiar i fer somiar, entretenir-me i entretenir; volia transmetre tota la diversió que em provocava l'estudi de la història local. És també un homenatge a la joventut i un cant a l'amor. Un bon amic, l'Hèctor Alòs, que n'ha estat el corrector, em va dir que és la típica novel·la que hom vol escriure quan es tenen vint anys; i potser tenia raó.

Gastó de Constantí A l'ermita de Sant Llorenç es descobreix el sarcòfag d'una dama noble que duu sobre el pit un plec de pergamins. Es tracta d'una col·lecció de poemes signats per un enigmàtic personatge: Roger de Santes Creus, qui a la vegada a3irma narrar la història d'un trobador anomenat Gastó de Constantí. Un grup d'historiadors està disposat a desvetllar el misteri de Sant Llorenç, com ja se'l coneix.

«Gastó de Constantí» va ser la primera novel·la de Ferran Marín i va resultar 3inalista als VIII Premis Literaris Municipi de Calafell, fallats el 1998. Publicada per Valdelibros Ediciones en format de llibre electrònic.

— 29

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 30

No tot va ser inspiració i màgia. Hi va haver una bona part de treball de camp, perquè vaig visitar tots els indrets que descric, incloent-hi la Vall d'Aran i les dues localitats franceses d'origen del trobador; també de documentació i òbviament de redacció i correcció.

El primer esborrany el vaig passar als meus companys de feina i a alguns amics, que el van llegir i criticar constructivament, de manera que vaig fer moltes correccions. Així que, animat per tots ells, em vaig decidir a enviar-lo als Premis Literaris Municipi de Calafell. No tenia cap pretensió i vet aquí que vaig resultar 3inalista. El Gastó va ser la meva primera novel·la i el primer moment en què em vaig sentir escriptor "de debò".

— Quina part històrica hi ha a la novel·la i quina de creació literària? És una obra de 3icció històrica, és a dir, he situat una història 3ictícia en un marc històric real; alguns fets concrets i alguns personatges estan documentats, però tot l'argument és 3icció. Així que Gastó i Elisenda existeixen només a la nostra imaginació.

Però tot plegat… és tan bonic! I és tan real! Com m'agradaria que hagués succeït de veritat!

Els protagonistes: l'Arnau, la Michèlle, el doctor Fernàndez, el Jordi Torroella… tots ells estan inspirats en persones reals. I 3ins aquí puc parlar…

— Quina importància té la recuperació de la memòria històrica?

Som el que som gràcies al que vam ser. No podem construir la nostra identitat com a poble ignorant o falsejant la nostra història. Constantí té un passat ric, fruit de l'esforç col·lectiu de moltes generacions. Constantí, com qualsevol altra localitat, ha tingut les seves llums i les seves ombres, els seus moments de glòria i de declivi.

Si he de quedar-me amb algun ensenyament és aquest: ni les guerres, ni les epidèmies, ni les sequeres, ni tan sols la pròpia destrucció ni la despoblació van aconseguir fer-la desaparèixer. En uns temps complicats com els que estem vivint, la història del meu propi poble és tot un exemple motivador de lluita i superació que em fa afrontar el futur, el nostre futur, amb optimisme i il·lusió.

Turisme cultural Un instant a la muntanya de les Forques, corresponent a la visita guiada feta el 2014 pels indrets del Constantí d’època moderna, amb l’acompanyament dels guies Carles Alcoy i Ricard Escarré.

Una de les parades va ser davant de l’antic hospital. Les activitats de turisme cultural, un bon mitjà per conèixer de manera divertida el nostre passat històric.

ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

PROJECTE VIQUIPÈDIA: EL MEU ARTICLE SOBRE JOAN GRAU

ANTONI GRANÉS GONZÀLEZ Estudiant del Grau de Geogra'ia i Ordenació del Territori (UDL)

UNA GRAN AVENTURA El fet d’editar un article a la Viquipèdia (enciclopèdia lliure) comença com una aventura; inicialment era un treball que havíem de realitzar per passar l’assignatura d’Art i Societat. El Dr. Iván Rega ens va proposar que elegíssim un escultor del Barroc català i que féssim un estudi sobre la persona i l’obra.

La 3inalitat d’aquest projecte era crear noves entrades, així la resta d’usuaris de la xarxa podrien treballar amb informació veraç. De fet, es tractava de millorar la presència i la qualitat del coneixement a la Viquipèdia, de fer accessible el saber universitari a tothom i de posar en pràctica nous models d’educació.

Un cop organitzats els equips de treball vam escollir un dels artistes que el Dr. Rega ens va proposar. El meu company i jo vam elegir Joan Grau (Constantí, 1608 - Manresa, 1685), un escultor i arquitecte de Constantí. Ell va fer un estudi del Relleu del rapte de Sant Ignasi a la Santa Cova de Manresa i jo vaig dedicar-me a elaborar la vida de l’escultor.

Una part de la pàgina de la Viquipèdia sobre Joan Grau.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 32

ELS PRIMERS DIES Abans de començar a redactar res vaig cercar la informació sobre Joan Grau a la Viquipèdia: només hi havia quatre o cinc línies. A continuació, en vaig buscar per Internet, però no hi havia gairebé res.

Després de cercar el seu nom en diverses enciclopèdies, tampoc no hi havia res. El cert és que els primers dies de recerca van ser caòtics i frustrants, perquè tant a Internet com a les enciclopèdies no trobàvem cap tipus d’informació que ens ajudés a elaborar el projecte. Això em va fer pensar que Internet no és una eina que malbarati el coneixement humà, sinó que som nosaltres els que no prestem su3icient atenció al passat cultural, literari i artístic.

El següent pas fou cercar llibres a la biblioteca de la Facultat de Lletres de la UDL i a la Biblioteca Pública de Lleida. El fet de cercar en biblioteques de Lleida em va ajudar, en una vaig trobar Els tallers d’escultura al Bages del segle XVII, de Joan Bosch Ballbona i, en l’altra, La Cova de Sant Ignasi, de Bonaventura Bassegoda. El primer llibre és el que més em va servir, ja que explicava força coses sobre Joan Grau i les seves obres. El segon llibre ja no em va ser tan útil perquè només parlava de les obres que Grau havia realitzat a la Cova de Sant Ignasi.

Com que l’objectiu era aportar informació de qualitat vaig intentar contactar amb Bonaventura Bassegoda i amb l’Arxiu Municipal de Manresa; no vaig obtenir resposta de cap dels dos.

Després de cercar i cercar vaig decidir contactar amb l’Arxiu Històric de Constantí, lloc d’origen de l’escultor. Em van proporcionar dos articles: “Un artista constantinenc: Joan Grau”, escrit per Mar Alejandre i David Solé,1 i “La trajectòria de l’escultor barroc Joan Grau”, de Joan Yeguas Gassó.2 També esmentaré que, buscant al Dialnet, un dels portals bibliogrà3ics més grans de tot el món, vaig trobar un article que em va servir per completar la informació sobre l’escultor.3

Pàgina a la Wikimedia Commons de la imatge del Relleu del Rapte de Sant Ignasi a la Santa Cova de Manresa, obra de l’escultor constantinenc Joan Grau.

SKYATOR CC BY-SA 3.0

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

L’EDICIÓ DEL TEXT El fet d’editar un article de qualitat a la Viquipèdia no és tan fàcil com sembla. Primer, has de tenir molt clars els aspectes dels quals vols parlar, ja que més tard són els que formaran l’article. En primer lloc, vaig destacar els aspectes més singulars de la seva biogra3ia: “Primeres obres”, “Obres arreu de Catalunya”, “Obres a les terres de Ponent”, “El Monestir de Poblet”, “Suport a la carrera del seu 3ill” i “Etapa 3inal”. Després, vaig redactar l’apartat de “La nissaga dels Grau”, “Les obres més importants” i el “Vegeu també”, secció on vaig fer enllaços que portaven cap a “Francesc Grau”, “La Cova de Sant Ignasi” i el “Retaule del rapte de Sant Ignasi”.

Però escriure a la Viquipèdia no és tan fàcil com sembla: primer, has de registrar-te com a usuari i, després, ja pots editar o crear. Per a visualitzar el que edites has de tenir en compte una sèrie de codis que et marca la plataforma. En el moment de posar els títols és necessari emprar determinats signes com (== Biogra3ia ==) i, per a què es vegi un enllaç que es refereix al nom d’un lloc o persona s’ha de posar entre claudàtors, [[Constantí]] n’és un exemple. L’altra opció que hi ha és servir-se de la info taula per editar l’entrada, la qual és aconsellable fer-la però és molt més di3ícil fer-la funcionar. Per a visualitzar correctament quelcom en la info taula s’ha d’editar així: | lloc_naixement = [[Constantí]], [[Tarragona]] ([[Catalunya]]). Si s’ha de col·locar una foto, cal que aquesta sigui pròpia o que sigui lliure de drets d’autor.

Recomanaria aquesta experiència a tots els docents i alumnes que vulguin dedicar-se a les humanitats. Com que els temps han canviat és realment útil saber editar un article a la Viquipèdia, ja que descobreixes el funcionament d’una plataforma on­line com aquesta i pots aportar informació de qualitat als usuaris que la necessitin. Escriure sobre la vida de Joan Grau també m’ha servit per saber alguna cosa més sobre l’escultura barroca catalana i els seus artistes. I, per acabar, comentar que tots els que som geògrafs, historiadors i 3ilòlegs som els que tenim la capacitat de canviar les coses. És a dir, el fet d’aportar informació a una enciclopèdia és un pas menys cap a la mort de les Humanitats.

1

Alejandre, Mar; Solé, David. «Un artista constantinenc: Joan Grau». Estudis de Cons­ tantí, 2, 1986, pàg. 9-17.

2

Yeguas Gassó, Joan. «La trajectòria de l'escultor barroc Joan Grau». Estudis de Cons­ tantí, 27, 2011, pàg. 55-66.

3

Yeguas Gassó, Joan. «Els Grau i l'escultura del segle XVII a la Catalunya de Ponent».

Locus Amoenus, 8, 2005-2006, pàg. 147-163.

— 33

LES “MARQUES” OCULTES DE L’ERMITA DE SANT RAMON

Campana amb el nom fos de Sant Ramon.

JOAQUIM CLAVER CASELLES Rector

— Quin és l’origen de l’ermita de Sant Ramon i quina la seva importància?

L'ermita de sant Ramon està ubicada dins dels masos de sant Ramon, un caseriu integrat per tres masos, pel mig dels quals discorre l'antic camí de la Selva, que passa per davant mateix de l'ermita.

L'ermita té el seu origen a la primera dècada del segle XVII. Dues són les circumstàncies que la fan possible: una, la canonització de sant Ramon de Penyafort (declaració de la seva santedat), que s'esdevé l'any 1601; i l'altra, fra Pere Bosch, natural de Constantí, frare pertanyent a l'orde fundat per sant Domènec de Guzman (dit dels frares predicadors o frares dominics), al qual havia pertangut sant Ramon i del qual havia estat superior general. Sembla, doncs, que el frare constantinenc es proposà divulgar entre els seus convilatans la coneixença i la veneració del sant penedesenc i català universal, Ramon de Penyafort.

— Amb quina Ninalitat s’ha portat a terme el lli­ bre?

Res no es pot estimar si no es coneix. Di3ícilment es pot interessar el poble de Constantí per la seva ermita i pel sant que té com a titular, sant Ramon, si no en té una informació bàsica. No es tracta de ser historiadors erudits, sinó persones que s'interessen per les seves coses, les estimen i se les fan seves.

PARRÒQUIA DE SANT FELIU, MÀRTIR, DE CONSTANTÍ

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

Una vista lateral de l’ermita de Sant Ramon.

ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

— Com ha estat la investigació?

L'Arxiu Municipal de Constantí (de la mà del seu arxiver, el Sr. Josep Estivill), els arxius de l'Arquebisbat de Tarragona, la Generalitat (inventari del patrimoni arquitectònic), l'apartat de la Fulla Parroquial editat per la Parròquia de Constantí, els inventaris de l’Arxiu Parroquial, documents facilitats per particulars, informacions del Sr. Josep M. Sabaté, historiador local; l’Ajuntament de Constantí, publicacions citades a l'opuscle, informacions orals de particulars, les "marques" trobades a la mateixa ermita (mur, voltes, campana, bancs)...

— Quines etapes destacaríem en la història de l’ermita?

De la fàbrica de l'ermita actual coneixem el seu origen, l'any 1790 (fa 225 anys), i una restauració (gairebé reconstrucció) cent anys després, l'any 1890 (ara fa 125 anys).

Les informacions de què actualment disposem no ens permeten conèixer les incidències d'èpoques anteriors: possibles reconstruccions o noves construccions, serveis religiosos, presència de la Parròquia de Constantí, implicació del veïnat de l'indret.

— Quines són les actuals intervencions?

S'han mogut 3ils en una doble direcció: digni3icació de l'ermita (conservació de l'edi3ici i millora en alguns aspectes i prestacions). També afavorir l'aproximació de les persones a l'ermita, mitjançant activitats.

La recent constitució d'un patronat de l'ermita té com a 3inalitat vetllar aquest doble objectiu. Arranjar l'edi3ici no tindria sentit si no fos en funció d'una utilitat, per bé que aquesta no fóra possible sense l'esmentada millora.

Bé prou coneixem exemples de tantes ermites dels nostres pobles que acompleixen una 3inalitat religiosa i també social, amb els seus aplecs i celebracions. Per què no ho podria ser també la nostra?

Colomar del mas de Sant Ramon, prop de l’ermita.

ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

— Alguna anècdota curiosa?

Un colomar mig ruïnós, proper a l'ermita, a frec de la carretera; alguns l'havien pres per la nostra «ermita de sant Ramon». Curiós, oi?

— 35

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 36

Inscripció de l’any 1790, gravada al dintell de la portalada d’entrada.

ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

Més avall, inscripcions escrites amb guix a la teulada, amb alguns noms i la data 2510-69. Segurament es tracta de la datació per part del paleta d’alguna obra feta a la

volta o a la coberta. Al costat de la data 3iguren dos noms (Juan Grau Castro i José Mª Vergés Ferran) i un topònim (Morell).

PARRÒQUIA DE SANT FELIU, MÀRTIR, DE CONSTANTÍ

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

Signes diversos. Cognom o inicial de les famílies, gravats als bancs de l’ermita pels respectius propietaris com a signe de pertinença.

A baix de tot, a la dreta, l’any de 1945 marcat sobre ciment fresc a l’exterior del mur lateral de l’ermita que mira cap al nord-est, sense cap altra pre-

cisió. Indicarà potser alguna actuació feta als exteriors de l’ermita.

PARRÒQUIA DE SANT FELIU, MÀRTIR, DE CONSTANTÍ

— 37

ELS ORÍGENS DEL CINEMA A CONSTANTÍ

RUNNER1616. WIKIMEDIA COMMONS

ENTREVISTA A PEDRO NOGALES EL PROJECTE D’INVESTIGACIÓ — Com va sorgir el projecte?

La idea de fer una investigació sobre el cinema als pobles de les comarques de Tarragona ve de lluny. Des de la creació de la Unitat d'Investigació del Cinema de la URV a mitjans dels anys 90, ha estat un projecte present en els nostres pensaments, però per diverses circumstàncies i per la complexitat de la investigació mai no s'havia pogut desenvolupar. Diferents investigadors o iniciatives apuntaven en aquesta direcció, com la tesi doctoral d'Isaac López, però 3inalment el seu resultat no va ser exactament el que sempre havíem tingut en ment sobre com explicar i investigar aquesta història. El 2011 va sorgir l'oportunitat de la beca d'Investigació “Lucius Licinius Sura” dels Premis Tarragonès del Consell Comarcal. Vam presentar el projecte d'estudiar els inicis del cinema als pobles de la comarca del Tarragonès, conscients com érem que calia acotar la idea inicial a un període concret i a un espai geogrà3ic assumible per poder realitzar un investigació adequada i precisa. Aquest any no vam obtenir la beca, però sí a l'any següent i vam iniciar una complexa investigació durant tot el 2013, el resultat de la qual va veure la llum en forma de llibre el 2014.

— Què es pretenia conèixer, exactament?

Precisament en el llibre hem fet tot un capítol previ on expliquem el punt de partida que ens hem trobat, tant a Espanya com a Catalunya i a la comarca. A Espanya ens vam adonar que s'ha fet molta recerca sobre els inicis del cinema —de l'exhibició cinematogrà3ica— 3ins a la República, però aquesta investigació estava centrada molt a les ciutats i molt poc als pobles, ja que és més fàcil investigar les ciutats que no pas els segons, on el rastre documental és més complex de trobar. També és cert que vam veure comunitats autònomes amb investigadors o grups més actius i altres pràcticament verges en aquest camp.

A Catalunya hi ha un excel·lent treball de Joaquim Romaguera sobre els cinemes a la província de Girona, que vàrem utilitzar, sobretot, per contrastar els seus resultats amb la nostra investigació. Aquest exercici d'història compara-

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

tiva és molt interessant i dóna excel·lents resultats per matisar les conclusions i adoptar una perspectiva diferent a la investigació al Tarragonès. D’aquesta manera, deixes de fer re3lexions sobre com d'extraordinari semblen els resultats i com de fantàstica és la teva àrea geogrà3ica, per adoptar una posició més de semblances i diferències, que et permeten valorar molt millor aquests resultats 3inals i destacar les veritables aportacions de la teva investigació.

Finalment, la comarca del Tarragonès té una particularitat especial que molt poques altres tenen a la província de Tarragona i que repercuteix tant en el punt de partida de la recerca com en el seu desenvolupament. El Tarragonès té una ciutat que marca molt la comarca, amb una gran importància en el desenvolupament de la història del cinema en aquesta zona i després té una composició de pobles molt variada i diversa. Així, té una escala variada de població, amb pobles de mar on el turisme té i ha tingut molta importància, pobles de muntanya més dedicats a l'agricultura, pobles amb un alt grau de desenvolupament industrial a causa de la petroquímica i altres més basats en les activitats agrícoles.

Això fa que l'evolució de població sigui diferent i que la seva activitat cultural sigui molt diferent, la qual cosa afecta profundament la història del cinema d'aquests pobles. A més, com a punt de partida, ja teníem una història del cinema a la ciutat de Tarragona, escrita per Bernabé Bernabé i Joan Manel Mallol, que ens ha facilitat molt el treball de recerca, ja que la major complexitat d'aquesta recerca era la investigació de la ciutat de Tarragona.

A més, també han estat importants diverses investigacions locals sobre societats, partits polítics, sindicats i agrupacions que ens han facilitat molt poder entendre l'esdevenir d'aquesta història cinematogrà3ica a cada poble. Inicialment, per a la majoria dels pobles, el punt inicial de partida eren els tres anuaris cinematogrà3ics publicats per la revista Arte y Cinematogra'ía a Barcelona, que donaven unes dades inicials que després hem comprovat que eren poc 3iables en alguns casos, més dels que esperàvem.

— 39

PEDRO NOGALES CÁRDENAS Nascut a Tortosa el 1966, encara que reusenc d’adopció. És doctor en Història del Cinema per la Univeristat Rovira i Virgili i investigador a la Unitat d’Investigació del Cinema de la mateixa universitat. Ha treballat com a tècnic de la Cinemateca del Centre de la Imatge Mas Iglesies de Reus (2007-2011). És membre de l’Aula de Cinema de la URV i, anteriorment, de Cinema·Rescat i de l’Associació d’Històriadors del Cinema d’Espanya.

Ha fet recerca sobre la història del cinema i recuperat pel·lícules a l’àrea de les comarques de Tarragona.

Ha publicat diversos llibres, articles i comunicacions dins de la seva especialitat, que és el cinema no professional.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 40

COM ES FA LA RECERCA? — Quines fonts d'informació s'han emprat i quina ha estat la metodologia de treball?

La investigació partia d'un plantejament diferent a la majoria de les realitzades 3ins avui dia. Normalment, la majoria de les històries sobre els inicis del cinema a Espanya es construeixen a través del buidatge hemerogrà3ic. Aquesta font d'informació és fonamental per a la història del cinema a les ciutats, però —com hem comentat abans— presenta importants llacunes per a la investigació de la història del cinema als pobles. Tot i així, no l’hem deixat de banda i hem fet buidatge hemerogrà3ic, perquè la nostra investigació també inclou la ciutat de Tarragona. A més, ens ha servit per matisar aspectes de la nostra investigació, com en els casos del Morell amb La Guspira, Constantí amb el Full Parroquial o Vila-seca, amb les notícies de diversos diaris sobre l'incendi del Centre Catòlic el 1929.

Però la base de la nostra investigació ha estat una documentació diferent i molt poc utilitzada en la història del cinema: la d'Hisenda. Bona part de la investigació s'ha basat en la Matrícula industrial que a partir dels anys 20 obligava tots els ajuntament a enviar un full amb la relació dels locals destinats a espectacles públics i les seves característiques. Aquesta va ser la base que després vam anar ampliant i millorant amb altra documentació del fons d'Hisenda i el d'Associacions que hi ha a l'Arxiu Històric de Tarragona i amb la consultada als arxius municipals. La consulta als arxius municipals era molt important, ja que la nostra 3iloso3ia essencial és que si fas història local has d'anar poble per poble i conèixer quina documentació guarden i, en realitat, no ens ha decebut.

Hi ha hagut de tot, però la investigació ens ha con3irmat que en els arxius municipals hi ha veritables joies amagades sobre el cinema a les nostres contrades que cal fer present. Tot i que bàsicament consultàvem la matricula industrial i els originals de la correspondència, tant d'entrada com de sortida, ens hem trobat documents sorprenents com al Morell, on hi havia un expedient del tancament d'un cinema després d'una denúncia el 1922.

En resum, hem intentat buscar tot tipus de fonts possibles, encara que algunes han estat molt més pro3itoses que d'altres. Amb elles hem pogut reconstruir aquests inicis del cinema als pobles del Tarragonès, però també ens han quedat moltes llacunes, perquè desgraciadament ha desaparegut documentació i les fonts que han perviscut no ens han

Article del P. Pere Aguilera “Lo Cine”, recollit a la Fulla Parroquial núm. 188 (16 al 31 d’agost de 1924), p. 7.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

permès donar una explicació absolutament indiscutible sobre aquests fets.

Una de les llacunes més important són les projeccions itinerants que el 1937 va fer un milicià per diversos pobles de la comarca, que afecta directament la història del cinema de pobles com els Pallaresos, ja que en aquest cas podria ser la primera projecció cinematogrà3ica en aquest poble.

— Com heu planiNicat la recerca?

La plani3icació de la investigació ha estat marcada per les fonts documentals utilitzades, però s'ha anat des de la informació estatal a la més local. Així, es va iniciar la recerca buscant tot allò relacionat amb la documentació de la Delegació Provincial d'Hisenda per tenir una llista inicial de locals cinematogrà3ics.

Aquesta llista es va complementar amb la documentació del Govern Civil sobre les associacions i amb els arxius locals. Finalment, es va fer un buidatge hemerogrà3ic, tant de revistes i diaris d'abans de la Guerra Civil com de revistes actuals. La suma de tota aquesta informació és la que 3inalment, ordenada, es va plasmar al llibre, complementada amb cerca d’imatges d'aquesta comarca i aquests anys a les 3ilmoteques.

“

Veure el treball infatigable dels arxivers municipals, que són custodis de la memòria del seu poble; parlar amb ells i descobrir vies d'investigació o aclarir punts foscos del teu treball, ha estat fantàstic

”

— Quines sorpreses heu trobat?

El més destacat per a nosaltres és que la investigació dels inicis del cinema als pobles és un terreny verge de la historiogra3ia cinematogrà3ica i un terreny molt apassionant amb històries sorprenents com la de “La Bombilla” a la Riera de Gaià, amb persones que en aquest període més que un negoci practiquen una passió pel cinema i pel seu poble; amb històries de vida increïbles que la Guerra Civil destrossa o marca de3initivament i que porta a una gran mutació en el món de l'exhibició cinematogrà3ica als pobles. Perquè una de les conclusions més sorprenents és que la teoria que en els pobles el cinema s'introdueix per 3iraires de les barraques de 3ira no se sosté si es fa una investigació en profunditat. És cert que cada territori o cada poble és diferent. És cert que hi va haver empresaris particulars i itinerants, però en molts casos el cinema és introduït en aquests pobles a través de les societats recreatives o polítiques com a part de la seva activitat cultural, que en la seva majoria pretenien dinamitzar i modernitzar el poble amb un nou invent que poc a poc passarà a formar part de la vida dels seus habitants. Aquesta introducció la fan als seus propis locals o cafès. I aquests últims són un element fonamental d'aquesta història del cinema als pobles, perquè eren part essencial de la seva vida col·lectiva.

També és interessant, i decebedor alhora, comprovar com la província de Tarragona és un lloc secundari en la història del cinema dins d'un eix molt més important que és formen Barcelona i València. Però, malgrat això, és una història apassionant que s'ha de treballar i recuperar, perquè en ella hi ha locals i persones que la memòria col·lectiva ha oblidat, pioners que no es destaquen mai perquè la majoria de les investigacions se centren en les grans ciutats i obliden centenars o milers de persones que van fer del cinema part de la seva vida en els pobles de Catalunya.

— 41

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 42

EL CAS DE CONSTANTÍ — En el cas de Constantí, com ha anat la recerca?

La investigació a Constantí ha estat excepcionalment interessant per diversos motius. El primer és la cura que té de la seva documentació històrica, amb el seu arxiu en condicions i el seu arxiver. Pocs casos hi ha hagut a la comarca i només és comparable al cas de Torredembarra. L'existència d'un arxiver ha estat important per facilitar-nos la feina i fonamental per cercar diverses fonts, ja que més enllà de les fonts d'hisenda ens ha ajudat a trobar fonts personals i orals. Precisament aquestes fonts personals són una altra de les particularitats de Constantí dins de la investigació que hem fet. L'únic testimoni oral que hem pogut trobar era precisament de Constantí, el Sr. Pau Folch Claravall. Una persona nascuda el 1914 i amb la ment molt clara. És molt di3ícil trobar testimonis orals per a aquesta època en les condicions mentals adequades per explicar els inicis del cinema 3ins a la Guerra Civil, de manera que fer una plani3icació de recerca de fonts orals, llevat de l'excepció abans esmentada, va ser descartada de bon començament. És cert que el testimoni del Sr. Pau Folch Claravall ens va permetre matisar alguns aspectes de la nostra investigació a Constantí, però va ser un testimoni bastant confós quan vam contrastar la seva aportació amb la de les altres fonts documentals. De totes maneres sí que les fonts orals són molt interessants per conèixer com es vivia el fenomen cinematogrà3ic en els seus inicis, llàstima que la majoria d'aquests testimonis ja estan absolutament perduts. En canvi, més interessant va resultar el testimoni personal del Dr. Aleu, transmès en forma de memòries escrites. Ho és perquè ell ho fa amb molt luxe de detalls, dates i llocs. Dades que indubtablement s'han de contrastar, però si no és per aquest tipus de fonts les projeccions itinerants de la dècada dels anys 10 o 20 del passat segle di3ícilment es poden rastrejar en els pobles.

Un altre aspecte destacable de la investigació a Constantí és la clara relació que es veu entre els cafès i el naixement del cinema en els pobles, que aquí està molt més marcada i detallada a la documentació que en d’altres pobles.

Aquest petit detall ens ha permès modi3icar una visió general majoritària que es dóna habitualment en la historiogra3ia cinematogrà3ica espanyola en relació a la forma com el cinema es va implantant als pobles. A més, permet ressaltar el paper dels cafès en els inicis del cinema, molt poc tingut en compte 3ins ara.

Finalment, crec que convé ressaltar l'article sobre el cinema que mossèn Ramon Bergadà publica el 1924 al Full Parroquial, perquè essencialment és un testimoni privilegiat de la visió primerenca que l'església fa del cinema, que com es pot veure en altres pobles anirà canviant amb els anys 3ins a incorporar-lo com a element necessari d'aculturació ideològica del seus feligresos.

Grup de dones i nens asseguts a la terrassa del Sindicat; al fons, la terrassa del Casino (1924).

FRANCESC BLASI I VALLESPINOSA. ARXIU FOTOGRÀFIC DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA, AFCEC_BLASI_X_06914.

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

ELS MOMENTS MÉS EMOCIONANTS — Heu descobert o recuperat alguna pel·lícula de temàtica local arran de fer la recerca?

Anar poble per poble sempre et dóna sorpreses agradables i entrar en contacte amb els arxivers o persones interessades en el cinema et permet difondre la nostra tasca de recuperació i preservació del patrimoni cinematogrà3ic d'aquestes terres. Per això, la investigació ens ha servit per col·laborar amb l'Ajuntament de Constantí i iniciar una campanya de recuperació en aquest municipi, però especialment ens ha aportat descobrir dues petites joies a Vilallonga del Camp i a Torredembarra. La més important ha estat el descobriment i recuperació de tres rotllos del 3ilm “Heroismos” de 1922, 3ilmada a Tarragona per un grup d'a3icionats per ajudar a la Creu Roja a recaptar fons per a la construcció d'un Hospital de Sang. Un 3ilm que crèiem desaparegut i del qual només es conservaven 40 segons d'imatge en moviment i alguns fotogrames.

Un 3ilm que portàvem gairebé dues dècades buscant. L'ajuda de Josep Maria Vallès, veritable amant del cinema com pocs, que viu a Vilallonga del Camp, ens va permetre recuperar aquesta joia cinematogrà3ica.

L'altra recuperació no és tan espectacular, però sí molt interessant. A Torredembarra, gràcies a aquesta investigació, vam poder explicar la nostra tasca a la arxivera municipal, Núria Canyellas, i amb ella recuperar el fons Alcina Bairaguet, de tipus domèstic, que contenia un increïble reportatge dels anys 40 sobre la pesca i els pescadors d'aquest poble. Però aquests descobriments esperem que només siguin el principi de noves recuperacions, especialment a Torredembarra i Constantí, que ens permetin seguir treballant conjuntament amb els ajuntaments d'aquestes localitats en la conservació del patrimoni cinematogrà3ic i d'aquestes imatges que ens permeten conèixer el nostre passat d'una forma diferent a la que 3ins ara se’ns ha presentat.

— 43

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 44

— Alguna anècdota relacionada amb la recerca? Quins han estat els mo­ ments més emocionants i interessants del projecte?

No hi ha grans moments, més enllà que la investigació hagi donat com a resultat la recuperació de pel·lícules com les que hem comentat abans o el fet del descobriment d'algun document puntual, com l'informe o denúncia al Morell.

Possiblement els millors moments han estat el contacte amb els diferents arxivers municipals o la visita a algun arxiu municipal i, sobretot, el resultat de la investigació. En el primer cas, veure el treball infatigable dels arxivers municipals, que són custodis de la memòria del seu poble; parlar amb ells i descobrir vies d'investigació o aclarir punts foscos del teu treball, ha estat fantàstic. Un d'aquests exemples és el de la Pobla de Mafumet buscant, amb Héctor Mir, on va poder ser l'única projecció de cinema de la qual es té constància abans de la Guerra Civil o l'aventura d'acompanyar l’Araceli Garcia pels diversos pobles de la comarca on ella gestiona els arxius a través del Consell Comarcal, que estaven en situacions diverses com estar enmig d'unes obres en un d'ells. També ha estat molt curiosa la visita a arxius on no hi havia arxiver, especialment en el cas d'Altafulla, on directament em van situar a l'arxiu i allà havia de buscar la informació.

Possiblement, el més emocionant és quan vas descobrint la informació necessària perquè totes les peces de la teva investigació, que en principi sembla un trencaclosques di3ícil d'encaixar, vagin encaixant i llavors explicar una història coherent del cinema en cadascun dels pobles. Seria descobrir aquell document o aquell llibre que et permet veure el conjunt amb una altra perspectiva, encara que hem comprovat que sempre ens quedaran llacunes o misteris per resoldre.

La força dels testimonis Una instantània de l’entrevista al Sr. Pau Folch Claravall; va ser un dels moments més decisius en la recerca a Constantí. Pau ‘agutzil’, com era conegut per tothom, tenia prop de cent anys i conservava una gran memòria.

Malauradament, ens va deixar fa uns pocs mesos.

ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

EL FUTUR DE LA RECERCA — Quins són els aspectes que encara resten per investigar?

En principi, a les conclusions ja parlem d'una sèrie de misteris per resoldre relacionats amb La Canonja, El Morell, Puigdel3í, Perafort, la Riera de Gaià, Salomó, Vila-seca i 3ins i tot Tarragona. Misteris di3ícils d'aclarir si no hi ha nova documentació que surti a la llum o una investigació més detallada i profunda en els arxius municipals en seccions diferents a les que hem treballat.

D'altra banda, queda la segona part d'aquesta història, la de la història del cinema als pobles del Tarragonès després de la Guerra Civil. I, en relació amb això, quedaria completar la investigació amb la resta de les comarques de Tarragona, en els seus diferents pobles, d'abans de la Guerra Civil. En realitat podem avançar que gràcies a un acord entre la Diputació de Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili, a l'estímul del Museu de les Terres de l’Ebre, al suport d'Arola Editors i a futures col·laboracions dels consells comarcals, hem posat en marxa un projecte per fer aquesta història del cinema als pobles de la província de Tarragona abans de la Guerra Civil, comarca per comarca. L'any que ve està previst acabar la investigació que hem començat aquest any de la comarca del Montsià, per continuar després per la resta de comarques 3ins a 3inalitzar-les totes al 2024. Si tot surt bé la idea és continuar el projecte per al període de després de la Guerra Civil, per completar així una història del cinema en tots els pobles de la província de Tarragona des de 1897 al 2000. Però això ja és molt futur i el més immediat és continuar aquest treball amb el Montsià per ser presentat l'any que ve.

— Què t'ha aportat personalment fer aquest treball de recerca?

Bàsicament, complir un dels molts projectes que planteges i que, en aquest cas, gairebé té més d'una dècada d'existència, aparcat 3ins al moment en què fos possible realitzar-lo, i també descobrir la riquesa que té la investigació sobre el fenomen cinematogrà3ic, que tant pots fer història política com història social o artística, que en un moment pots descobrir unes imatges cinematogrà3iques úniques i en un altre moment estudiar la fotogra3ia d'un 3ilm o explicar la implicació social que té l'exhibició cinematogrà3ica en petites comunitats humanes com són els pobles. Aquesta riquesa és l'essència de la investigació històrica del cinema i de la imatge en totes les seves facetes. Crec que aquesta investigació de la imatge, en el seu conjunt, i del cinema en particular, cada vegada s'aprecia més i es té més en compte en in3initat d'àrees de la ciència, des de la 3ísica a l'antropologia i especialment en la història social. A més, crec que la Història de l'Art també aprecia, cada vegada més, la importància del cinema tant en els seus paràmetres artístics com socials i això pot suposar importants aportacions al concepte d'art i de la investigació de l'art.

Les Nilmacions domèstiques de Constantí Caràtula del DVD recopilatori d’imatges antigues de Constantí, la majoria d’origen familiar, editat per la Parròquia de Constantí.

— 45

EL RACÓ DE L’ARXIU, 2

— 46

Us heu Nixat que...

POSTALS DE CONSTANTÍ CARLES ALCOY

Us heu fixat que, quan sortiu de casa, quan aneu de vacances, feu moltes fotos? Tantes que sovint les teniu desendreçades a l’ordinador. Bé, hi ha qui fins i tot sols les guarda quan ja té la targeta de memòria plena. De les fotos de les vacances, les més preuades no són les de monuments, o patrimonis, o pedres, o paisatges, no.

Aquelles que us agraden més, les fotos de què esteu més contents i cofois són aquelles en què surt gent. Gent fent la seva vida, seguint els seus costums.

Nens que juguen, homes i dones al mercat, avis que miren a la càmera, joves que passegen, paletes, pagesos, botigueres, cuiners, fins i tot policies. I els ambients de poble, de trànsit de gent que va i ve, que volta, que riu o plora.

Això també passa en les fotos antigues que es troben a internet (p. ex.: www.facebook.com/POSTALS?fref=photo).

Allà ens agrada veure nens que baden, animals i bèsties de càrrega. I tant en

les dels viatges com en les antigues, si es veu un ritual, una festa, una trobada, la gent sortint d’un bateig, un partit de futbol o fins i tot un enterro, les admirem i en valorem els detalls i ens admira com s’apropa aquella foto a la vida quotidiana.

I a Constantí, els dies de cada dia, en feu, de fotos? No, oi?

Doncs això és el que vull proposarvos, que mirem les nostres ciutats amb ulls de turista informat. Que molts no teniu cap foto de cada dia, dels nens anant a escola, o dels vells que es posen a xerrar a les escoles velles, o de les parades del mercat. Que ens oblidem de la nostra vida quotidiana, que sabem quina cara fan els nens d’altres països i no tenim cap foto de l’amic de la nostra filla petita, o del nostre forner, o del nostre metge al consultori.

I crec que això, les persones, són el més bo (per això no valorem tant les pedres) i el seu record, el nostre millor patrimoni.

10 CONSELLS PER FER...

H ISTÒ RI A O RAL NEUS BAENA 7 PODEU TRANSCRIURE

1 BUSQUEU INFORMACIÓ SOBRE LA PERSONA

literalment la totalitat de les entrevistes o tan sols els fragments que us interessin.

També podeu fer buidatges no literals del relat dels testimonis.

que voleu entrevistar i teniu en compte la 'iabilitat de les fonts consultades.

Coneixent el per'il del testi­ moni, aconseguireu un qües­ tionari més concís i acurat.

8 PREPAREU SEMPRE UNA AUTORITZACIÓ

2 PREPAREU UN GUIÓ

seguint una línia cronolò­ gica coherent de la persona: del naixement i els orígens familiars a la formació i l’ex­ periència professional i també els altres àmbits (associatiu, polític, social, cultural, etc).

conforme les persones entrevistades deixen enregistrar la seva veu i/o imatge i accepten les condicions de l’entrevistador/a.

3 CONTEXTUALITZEU L’EXPERIÈNCIA VITAL DEL TESTIMONI,

5 ASSEGUREUXVOS QUE ELS APARELLS ELECTRÒNICS

tant en els diferents espais on ha viscut com amb l’època històrica que ha envoltat la seva vida.

que utilitzeu per enregistrar el diàleg tenen su'icient bate­ ria i espai d’emmagatzematge per poder gravar tota l’entre­ vista.

fer fotogra'ies als testimo­ nis, demanar­los documents que us puguin servir per a la vostra investigació i preguntar per altra gent interessant amb qui parlar.

4 BUSQUEU LLOCS SILENCIOSOS I TRANQUILS

6 COM A ENTREVISTADORS/ES, CONTROLEU LA SITUACIÓ

10 CONTRASTEU LES FONTS ORALS,

i feu les preguntes que necessiteu per a la vostra recerca. Creeu un clima de cordialitat i con'iança per tal que el testimoni parli obertament.

que són fonts molt qualitatives i molt riques, amb altres tipus de fonts i així aconseguireu un treball rigorós.

on fer les entrevistes i poder aconseguir un àudio i/o imatge de qualitat.

9 APROFITEU LA TROBADA PER