Issuu on Google+

LA RUTA deL BASSAL Una guia turística i cultural

RUTES DE CONSTANTÍ | NÚM.3


LA RUTA DEL BASSAL Una guia turística i cultural per descobrir els principals camins i els indrets més atractius de Constantí

Ajuntament de

CONSTANTÍ

3


Primera edició: Setembre 2011 Col.lecció: Rutes de Constantí, 3

Presentació

Fotografia de coberta: Camí del Bassal (Ricard Escarré) Fotos: Ajuntament de Constantí (8, 12, 27, 48, 53b, 60, 65 i 66a), Antonio Solé (50-51), British Museum (46b), Lluís Coll (21 i 23a), Lluís Escarré (11, 13, 17 i 44), Maria Teresa Roig (32), Miquel Aleu i Padreny (49, 53a i 55), Oriol Altès (81), Ricard Escarré (6-7, 10, 14-20, 24, 26-29, 33-34, 43, 45, 52, 56, 62, 64, 66b-73, 75-80, 83 i 84) i Wikimedia Commons (46a i 58-59). Base cartogràfica: Institut Cartogràfic de Catalunya (6 i 7), Wikimedia Commons (45). Correcció lingüística: Núria Calvó Cusidó Edició: Ajuntament de Constantí Carrer Major, 27 - 43120 Constantí Tel.: 977 520 521 - Fax: 977 521 121 Correu: ajuntament@constanti.cat Web: www.constanti.cat Disseny gràfic: RamblaDigital Impremta: Impremta Torrell Dipòsit legal: T - 1337-2011 Agraïments: Josep M. Ferran Maduell, Carme Marquès Briansó, José Luis Portugal Sáinz, Maria Teresa Roig, Lluís Coll, Antonio Solé, Lluís Papiol Molné, Josep M. Solé Barrufet, Josep M. Reig, Carles Alcoy, Joaquim Claver, Oriol Altès, Josep M. Sabaté Sans, Carme Fiestras López i Miquel Aleu i Padreny.

L’Ajuntament impulsa cada any activitats diverses de divulgació sobre Constantí. Una de les més reeixides és la caminada popular que ressegueix un itinerari de turisme cultural i compta amb l’acompanyament entre erudit i lúdic de dos guies que ja s’han guanyat les simpaties dels assistents. A la ruta d’enguany, que anomenem La Ruta del Bassal, veritablement descobrim indrets molt poc coneguts del nostre terme, com la bòbila de Pau Paraire o les barraques de Josep M. Reig i de Josep M. Solé. La primera, una notable mostra d’arquitectura industrial de la primera meitat del segle XX, i les segones, dues mostres genuïnes de l’arquitectura popular de la pedra seca. Aquests indrets són un exemple de patrimoni al qual tradicionalment no es donava massa importància però ara, en aquests darrers anys, assistim a un canvi de paradigma en el sentit de reconèixer-los com un pilar més de la construcció de la nostra identitat. La Ruta del Bassal també discorre, entre d’altres llocs, per un mas tan emblemàtic com el mas de la Closa o pel Cementiri Municipal, un equipament ja centenari que conté obres notables de l’art funerari. Un any mes us animem a descobrir el nostre terme municipal, en tota la seva riquesa i varietat. Us animem a descobrir-lo, per coneixe’l, per estimar-lo i per defensar-lo. En aquesta època de globalització que vivim és més necessari que mai no perdre les pròpies referències culturals i socials, perquè si perdem aquestes arrels perdrem la nostra identitat. Josep M. Sabaté i Sans Alcalde de Constantí

La Ruta del Bassal

5


Barraca Reig

Barraca Josep Mª Solé Camí del Bassal

Mina del Cotxo

Camí del Cotxo

Ruta Barraca JM Reig

KM

TEMPS

Inici-Cruïlla c/Creus Calvari/Camp futbol Cementiri Camí Travesser (o de la Canonja) Camí del Bassal Barraca J.M. Reig Cami de l’Obi Final-Cruïlla c/Creus Ruta Barraca JM Solé

0 0,2 0,9

0 2’ 10’

1,9 2,9 4,4 5,3 7,5

20’ 31’ 45’ 56’ 1h 17’

KM

TEMPS

Inici-Cruïlla c/Creus Ctra. Selva Mina del Cotxo Barraca J.M. Solé

0 2 2,1 2,2

0 21’ 22’ 23’

Camí de l’Olbí Camí Travesser

Ctra. de la Selva

Cementiri

Caseta del Roig

Camp futbol

Calvari

Closa

Bóbila Catedral de Tarragona pel Francolí

Camí de Sant Jaume Itinerari Camí del Bassal

Catedral de Tarragona

La Ruta del Bassal

7


L’ITINERARI DEL CAMÍ DEL BASSAL Ricard Escarré En aquest itinerari viatjarem al voltant d’un patrimoni que abraça diferents valors, temàtiques i èpoques. Des d’elements del nostre passat més recent, com les restes del passat industrial de la vila amb la “mòbila” de Pau Paraire, a masies importants i històriques com la Closa, arquitectura rural amb barraques de pedra seca, indrets de significació religiosa i antropològica com el Calvari o conjunts arquitectònics com el cementiri municipal de l’arquitecte Ramon Salas i Ricomà. També trobem patrimoni d’importància reconeguda mundialment, que arrenca des d’època medieval i que aplega diversos valors culturals, religiosos i artístics com és el camí de Sant Jaume. Comencem la nostre ruta situant-nos a la cruïlla entre el carrer de les Creus, l’antiga carretera de la Pobla, el carrer del Pare Claret i el carrer de la Selva, a l’extrem nord-oest del nucli urbà de Constantí. Aquesta cruïlla és un dels punts transitats, tot i que, en el passat, encara ho era més, doncs les entrades al poble eren moltes menys que en l’actualitat. Això feia que confluïssin, especialment a l’hora de marxar i plegar de la feina al camp, grans fileres de carros que entraven o sortien de la vila, a més de la gent de pas que venia d’altres poblacions veïnes (la Pobla de Mafumet, el Morell, la Selva del Camp) o situades més al nord (Valls, Alcover, Montblanc). Presidint aquesta cruïlla, trobem el mas de la Closa, un dels masos importants i històrics de Constantí, que encara manté la seva arquitectura d’aire senyorial i alhora funcional i pràctica, com es comú en les construccions de caire agrícola. ( )

Vegeu article del Mas de la Closa, a les pàgines 30-43

La Ruta del Bassal

9


La seva façana mira cap al poble, en direcció sud-est, no només per motius estètics sinó per motius pràctics: aquesta orientació li permet gaudir de més hores de sol i al mateix temps queda resguardat dels vents freds del nord, i a l’estiu permet disposar d’ombra i de frescor a les nits caloroses. Actualment, la Closa, després d’anys d’abandó, ha estat adquirida pel Sr. Portugal, qui l’ha restaurat i habita tot l’any, fet que ha permès revifar les antigues habitacions de la masia i ha tornat les plantes i arbres al jardí, recuperant part de la vida agrícola i masovera que ha caracteritzat el mas durant tants segles. Ja no hi ha vinyes, ni tines, ni treballadors fixes i temporers. Tan sols l’edifici guarda el record del que fou una important unitat d’explotació agrària. Si ens fixem en el rètol que trobem a la paret del mas, vora la porta reixada, observem un mosaic amb el nom “Mas de la Closa” i al costat la indicació “Carretera de la Creu de Calafell”. Què és i on està situada aquesta Creu de Calafell? És un lloc del nostre terme o més llunyà? El topònim de la “Santa Creu de Calafell” ens remet a l’església encimbellada cap capdamunt de l’antic castell de Calafell. Però aquest no és el destí. Realment es tracta d’una carretera iniciada al segle XVIII i considerada llavors “de tercera categoria”, el que avui equivaldria a una carretera comarcal. Les troballes arqueològiques descobertes al llarg del seu recorregut ens remunten a una antiga via romana.

Es creuava amb la carretera d’Alcover i la de Tarragona, passant prop de Valls, Alió, Rodonyà i els termes de la Bisbal del Penedès i el Vendrell, arribant fins Barcelona en un itinerari vora la costa, travessant les poblacions de Calafell, Cunit, Cubelles, Sitges, Sant Boi de Llobregat, Gavà i Esplugues de Llobregat. Correspondria en part del seu traçat amb les actuals C-245 i C-246, i en algun tram amb la C-31 i C-51. A la nostra dreta, a llevant, podem observar la antiga bòbila, ) anomenada popularment “mòbila de Pau Paraire”. ( Es tracta d’una fàbrica de maons, totxos i teules que va iniciar la seva activitat l’any 1934 i la va perllongar fins a finals de segle passat. És el darrer vestigi del passat industrial de Constantí, on hi havia altres bòbiles en funcionament, com el forn de Xato, el forn de Queralt o de la Xana o la bòbila de Pep de la Pipa. Les seves parets fa temps que van deixar de coure material per la construcció i ara romanen com un vestigi del patrimoni industrial local. Enfilem en direcció nord-oest cap el carrer de la Selva del Camp. Caminem flanquejats a la dreta per la paret que delimita la finca de la Closa. Poc abans de la corba a la dreta, aquesta paret s’acaba de sobte, encara que, antigament, continuava fins el camí de la Selva (avui carretera), vora el barranc, demarcant així els límits de la partida i possiblement donant origen al nom de la mateixa en restar “closa”. A la nostra esquerra, també poc abans d’aquesta primera corba, tenim un camp d’ametllers, que als anys seixanta del segle passat fou condicionat com a camp de futbol. És el primer de tres antics Vegeu article “Mòbila de Pau Paraire”, a les pàgines 20-29

La Ruta del Bassal

11


És el punt final del Via Crucis, la pràctica de pietat cristiana que, en el nostre cas, s’inicia a l’església de Constantí, el Divendres Sant, i que segueix simbòlicament les estacions de la Passió de Jesucrist, representades en capelles que hi ha disposades al llarg del camí fins arribar al Calvari.

camí català de Sant Jaume, sortint en direcció nord, passant prop de l’emblemàtic Pont del Diable per després creuar el Francolí i continuar en paral·lel a l’actual autopista AP-7 (una variant passa prop de Centcelles). Seguint el sender de Gran Recorregut GR 65-5, el camí travessa el centre de Constantí i surt pel carrer de les Creus fins on som ara mateix, on trobem un rètol que ens indica que el Camí de Sant Jaume enfila tot recte davant nostre, malgrat que actualment és tallat per la carretera. Aquesta variant prossegueix cap a la Selva del Camp, l’Albiol, Prades i Ulldemolins, per dirigir-se a continuació cap a Mequinensa i trobar l’Ebre per arribar a Saragossa i unir-se al camí principal, el vell camí francès, a Logronyo.

És una processó que rememora les darreres hores de Jesús, en qui els cristians reconeixen el Fill de Déu fet home. La seva càrrega al·legòrica i religiosa uneix l’obra salvífica i redemptora atribuïda a Crist amb el sentit del camí i el fet de recorre’l en un ordre i significat concret, a semblança dels ancestrals camins de pelegrinatge. Precisament, potser sense saber-ho, hem estat recorrent, des que hem començat a caminar, el camí de pelegrinatge més conegut i un dels més antics: el camí de Sant Jaume, que conduïa els pelegrins de tota Europa fins a la catedral de Santiago de Compostel·la per venerar el sepulcre de l’apòstol Jaume. Des de la catedral de Tarragona, partia (i parteix) un ramal d’aquest

Si reprenem el camí, anirem rodejant per l’esquerra un altre dels nombrosos camps de futbol que han existit al llarg del segle XX. Aquest camp en concret fou inaugurat l’any 1967 pel segon equip federat del CD Constantí, gràcies a l’empenta d’un grup de constantinencs encapçalats per Agustí Solé i la cessió del terreny del Sr. Solé Rivalta. Com en altres ocasions, al cap d’un temps sorgiren problemes que provocaren l’abandó de la pràctica del futbol en aquest camp. Llavors, vora el Cementiri, el nostre pròxim destí, es va habilitar un altre camp que va permetre la celebració de partits uns quants anys més, fins la construcció de l’actual camp de futbol municipal.

camps de futbol que anirem trobant en la nostra ruta. Si ens situem ja en aquest revolt a la dreta, podrem observar tres elements patrimonials, emplaçats un just al costat de l’altre. A la nostra esquerra, ben visible per una petita elevació amb capelletes blanques envoltades de característics xiprers, prims i allargats, ) descobrim el Calvari. (

Vegeu article sobre el camp de futbol, a les pàgines 48-51 Vegeu article del xiprer, a les pàgines 56-61 Vegeu article del calvari, a les pàgines 52-55 Vegeu article Camí de Sant Jaume, a les pàgines 44-47

La Ruta del Bassal

13


Passada la rotonda, seguim l’indicador que ens porta al camí del Cementiri. Davant nostre, parteix de la carretera de la Selva en direcció nord i passa vora la caseta del Roig, una construcció de considerables dimensions, encara en bon estat, que antigament servia de magatzem per palla o llenya. També feien vi que es dipositava en els cups de vi soterrats que hi ha sota el terra. Després presenta dos ramals: un va cap a la dreta, desembocant a un fossar i tallat per la carretera a la Pobla i el de l’esquerra continua per camí asfaltat cap a l’entrada del Cementiri, situat a 915 metres del poble. Fou realitzat per l’arquitecte tarragoní Ramon Salas i inaugurat l’any 1888, ampliant-se deu anys després del seu centenari, l’any 1998. Encerclant tot el conjunt del mateix cementiri, es localitza un jaciment arqueològic d’un taller de sílex de període epipaleolític (al final del paleolític, fa uns 9.000 anys), amb presència d’indústria lítica pròpia de grups de caçadors-recolectors que vivien vora les conques fluvials del Francolí i el Gaià. S’hi varen descobrir petites pedres de sílex treballades de diferents mides, entre 2 i 8 cm.

Abans del descens del pont de la carretera de la Selva sobre la nova via de ferrocarril, hi ha un desviament que travessa el tram asfaltat vell i ens porta al camí Travesser, també dit camí de la Canonja (o vell de Tortosa). Existeix un altre camí amb la denominació de Travesser: és el camí vell de Reus a Valls o camí Ral, a l’extrem nord-nord-est del terme. Va amb la carretera de Sant Ramon i circula vora la frontera amb el terme de Reus (Brugar) i el terme de la Selva. Després de caminar 500 metres, trobem a mà esquerra el camí de l’Obi (deformació popular de “camí de l’Albiol”); per aquí tornarem, ara continuem recte. Més endavant, cada 200 metres deixarem a la nostra esquerra dos trencalls, i seguirem sense desviarnos fins que trobem un quart desviament, també a l’esquerra, que prossegueix en direcció nord-est, vorejat per un reixa metàl·lica. Som al camí del Bassal. Caminarem durant gairebé un kilòmetre en línia recta, flanquejats a l’esquerra per pals d’electricitat, amb les muntanyes de les serralada de la Mussara al fons. Deixem així a la nostra esquena, durant una estona, el mar i la indústria química, els dos elements més rellevants de la nostra transformació contemporània, per endinsar-nos en el planer terreny de la partida del Bassal. Justament ara que disposem d’una major i més ràpida mobilitat sobre el territori, cal recordar el paper de la xarxa de camins dins la infraestructura viària: especialment en el món rural, el protagonisme dels camins tradicionals (alguns d’ells mil·lenaris) era indiscutible en els desplaçaments diaris, però

Vegeu article del cementiri, a les pàgines 62-75

La Ruta del Bassal

15


progressivament ens em adaptat a una comunicació més còmoda amb les carreteres asfaltades, autovies, autopistes o línies de ferrocarril d’alta velocitat, que permeten “sobrevolar” un territori en pocs minuts, tot i que no sempre representin el traçat més recte o més ràpid respecte el destí. D’un temps ençà, però, i cada cop més amb l’encariment de la benzina, hem retrobat un paisatge oblidat en tornar a caminar pels nostres camins, ja sigui motivats per la salut, l’esport, l’observació de la natura o, en el nostre cas, la recerca patrimonial. Si seguim el nostre camí, ben aviat descobrirem a la nostra esquerra uns avellaners que, per la seva mida, ens trauran de dubtes sobre la consideració de l’avellaner com arbre o arbust. Finalment trobarem una bifurcació en forma de T, on agafarem el trencall cap a la dreta. Si continuem aquest camí uns 400 metres arribarem a la barraca de Josep M. Reig, una de les poques mostres d’arquitectura de pedra seca que resten en peus al terme. N’hi havia d’altres, avui ja desaparegudes, de grans dimensions, com la barraca de Brunet, a la partida de Secà (de 10 a 12 metres de llarg per 4 o 5 metres d’ample) o la barraca de Cerdanet, a les Gavarres, propera al també desaparegut polvorí. Aquesta arquitectura rural de pedra seca ens parla de com els pagesos modelen el territori, any rere any, transformant el paisatge, ordenant els camps i els cultius, insuflant vida a la terra i gratant el fruit en els arbres. És en aquests paisatges de secà on la mà de l’home és més evident i on, el dia que falti, més s’enyorarà. Per això ens crida immediatament la visió de la barraca, que ens mostra amb tota humilitat el seu art constructiu: l’art de saber

escollir les pedres, l’art de saber-les col·locar, de tal manera que quelcom que sembla fràgil i provisional esdevé un recer perdurable i resistent. Al cap i a la fi, l’únic material emprat són les pedres, que confereixen l’estructura i alhora la personalitat a la construcció, malgrat ser d’autor anònim i no contenir elements decoratius o d’estil; la funcionalitat pesa sobre l’estètica en el sentit eminentment pràctic de la pagesia. Un cop visitada la barraca, refarem els nostres passos fins a la intersecció en forma de T, on continuarem recte, sense agafar cap dels trencalls que trobarem a la dreta. Després de poc més de 400 metres veurem un tram cimentat que ens indica que som ja al camí de l’Obi. Girarem en direcció sud-est, mirant cap a Constantí, per iniciar el camí de tornada. Ens trobem a 1,6 km del punt d’inici. Al costat d’aquest camí observarem noves edificacions que són habitatges privats. No mantenen l’arquitectura ni la funcionalitat dels antics masos, però si que comparteixen amb aquests un petit espai d’horta i el fet de viure aïllats al camp, encara que vora la població i amb llum i aigua corrent. En algun punt d’aquest camí descobrirem, a la nostra dreta, petites elevacions del terreny que corresponen a l’antiga “mina del Poble o de Constantí” que, com a mínim des de fa tres segles, Vegeu article de la pedra seca, a les pàgines 76-83

La Ruta del Bassal

17


subministrava aigua a la nostra vila, i antigament arribava fins la Font Lluny, ja inexistent. Retrobem al camí Travesser o de la Canonja i seguirem per allà on hem vingut, tornant a creuar la rotonda i arribant on hem començat la ruta. En no haver-hi cap camí veïnal que connecti el camí de l’Obi amb la segona barraca que presentem en aquesta ruta, per visitar-la traçarem un itinerari que pot realitzar-se un altre dia o fins i tot acostar-nos amb cotxe, doncs el camí parteix de l’actual carretera de la Selva del Camp, C-422, concretament a dos kilòmetres del punt de partida. Entrem en l’anomenat “camí del Cotxo”, que avança vorejat per alts bancals. Després d’un giravolt a l’esquerra, topem amb dos camins que s’obren a dreta i esquerra. Just en aquest punt veurem la mina del Cotxo, amb una petita capelleta d’obra antiga, amb dos arcs fragmentats que s’enlairen a diferent alçada. Aquí és on aflora la mina de les Fonts i on es distribueix l’aigua entre els conductes soterranis que continuen en direcció sud-est. L’onomatòleg Ramon Amigó data la seva construcció a mitjans segle XIX. Segons expliquen els pagesos de la zona, el topònim de “cotxo”

provindria de l’obligatòria acció d’acotxar-se per tal d’agafar aigua d’aquesta mina. Agafem el camí de la dreta, que ascendeix lleugerament, per finalitzar el nostre recorregut a la barraca de Josep M. Solé o de Genet, la segona construcció de pedra seca d’aquest itinerari. Està situada vora el camí, amb la porta orientada cap al sud, com és habitual en aquestes construccions, i de dimensions sensiblement més grans que la barraca de Josep M. Reig, visitada anteriorment. Altre cop podrem contemplar una mostra d’aquest antiga habilitat constructiva, tan típicament mediterrània. En els dos casos que hem vist, ens trobem davant barraques destinades a magatzem d’estris o productes agraris, o com a eventual refugi en cas d’un xàfec. A més de les barraques, la pedra seca ha bastit marges, rampes, murs, trones, pous, mines, sèquies, cisternes,... Un ampli ventall de construccions d’ús quotidià en la vida a pagès, que avui en dia manté un estret equilibri entre la veritable necessitat d’ús i conservació del patrimoni de pedra seca i un futur incert en el sector de la pagesia. Desitgem que aquest itinerari hagi despertat el vostre interès per allò que tenim més a prop, al mateix temps que conèixer-lo us permeti estimar-lo, tal com correspon amb el patrimoni propi.

Vegeu article de la pedra seca, a les pàgines 76-83

La Ruta del Bassal

19


La “Mòbila” de Pau Paraire. El patrimoni industrial de Constantí Ricard Escarré

Constantí, ja sigui per la seva condició com a poble de pas, com a cruïlla entre diferents poblacions, o per l’existència de terra adient, compta, des d’antic, amb varies bòbiles en funcionament, que subministraven teules i totxanes per al sector de la construcció. En un manuscrit, escrit probablement a la darrera dècada del segle XVIII, es descriu que hi havia “dos hornos de ladrillos, también de particulares”1. Parlem amb Lluís Coll sobre la bòbila que ell i el seu pare, Pau Coll, van fer funcionar des dels anys 30 del passat segle fins a finals del mateix. Abans de tot, cal assenyalar dues peculiaritats etnogràfiques: una té a veure amb la denominació de “mòbila” enlloc de bòbila, que és un tret local característic del parlar de Constantí. L’altre aspecte té a veure amb el renom de Pau Coll, Paraire. Fruits d’arrels que arranquen ja del praenomen romà, els renoms són denominacions populars que avui en dia, malauradament, van caient en el desús i l’oblit. El que també s’oblida, de vegades, és el propi origen del renom, que de vegades respon a un episodi

1. Recasens Comes, José M.. “La Villa de Constantí a fines del siglo XVIII”, Estudis de Constanti,1 (1985).

La Ruta del Bassal

21


humorístic, un comentari burleta o qualsevol incident imaginable. El cas que ens ocupa, Paraire, no es menys curiós i singular: Lluís Coll ens explica que el seu rebesavi i la seva dona es trobaven al mig del carrer Major, vora l’església, amb una borrassa. La gent, que els veia, comentaven divertits: “mireu aquests, com paren l’aire”. D’aquí es va batejar amb el renom a la família, que transcendiria a les següents generacions.

Inicis i funcionament de la bòbila L’any 1931, en Pau Coll treballava a la bòbila de Pep de la Pipa a la partida del forn Teuler. Tres anys més tard, decideix plegar i compra un terreny on fa un forn i, l’any 1934, construeix la bòbila que encara existeix en l’actualitat. Comença amb 25 treballadors, sis dels quals eren de la família. En la fotografia adjunta podem veure precisament Pau Coll acompanyat de la seva família. Aquesta bòbila era un forn tipus Hoffmann, que fou patentat l’any 1858 per l’enginyer alemany Friedrich Hoffmann i desenvolupat vora l’any 1870. Arribaren a Espanya cap a 1920, substituint els forns de tipologia àrab.

Hoffmann va concebre un sistema de cocció contínua gràcies a diverses càmeres allargades i amb volta de canó, comunicades entre si, amb forma el·líptica, i unides a una xemeneia central amb tir natural. Aquesta compartimentació permetia un major aprofitament del foc: la calor (provinent del pis superior) d’una càmera també preescalfava les càmeres adjacents. Així s’anava alimentant el forn per una banda mentre per un altre costat es refredava i retirava el producte ja “cuit”, en un procés seqüencial, continu i ininterromput. El resultat era una temperatura més estable i una

La Ruta del Bassal

cocció homogènia, amb la conseqüent reducció de consum i càrrega de treball, i un clar increment de la producció. Aquesta primera bòbila comptava amb una xemeneia característica, que més tard desapareixeria amb els posteriors avenços tecnològics d’aquestes construccions, però que encara podem conèixer gràcies a aquesta fotografia antiga. Per saber més sobre el funcionament de la bòbila, atenem a les explicacions de Lluís Coll: “ En aquest tipus de forn, el foc sempre tirava endavant; en canvi, en el forn tipus “olla” que dèiem, havies de parar el foc per treure material. El foc el tiraves endavant a base d’unes vàlvules, tancaves una i aixecaves l’altra i així el foc anava corrent. El forn era ple de material per coure, Quan veies que estava cuit, en dèiem “fumant”: cada dues “rimes” o piles i la reixa, era un “fumant”. Una pila eren unes 1000 peces. Trèiem sis o set paquets cada dia, que eren unes set o vuit mil peces cada dia, de totxos, rajoles, prims, quarts, pitxolins, corbes,... tota classe de material d’obra que hi havia en aquella època, excepte ceràmica.” “Cada dia, el foc corria sis o set metres, i aquests sis o set metres,

l’endemà tenies de treure el material que ja començava a ser fred. I per tapar el foc el tapàvem amb un paper, un paper normal. Quan “enfornàvem” amb obra crua ho tapàvem amb el paper i el foc anava venint. Per un costat es treia i per un altre s’entrava. Era un forn continu.” El combustible utilitzat era carbó, que es llançava sobre uns broquets situats a la part superior de la volta de la galeria, que llençaven la flama cap avall, on eren situat el material per coure.

23


“Primerament treballàvem amb carbó, i amb llenya. Es tenia de fer l’encesa, portaven rames d’olivera. Quan volies parar el foc, posaves una paret de totxos, amb tot el material posat a mà, i tapaves el foc. I allí s’acabava, al cap de dos o tres dies, doncs el forn té 200 metres i feies tot el tomb. Quan tenies material per fer més foc, anaves enfornant i desenfornant cada dia: pel davant desenfornaves i pel darrera carregaves d’obra crua. Quan havies acabat de carregar que arribava a la portella (hi havia unes portelles, uns forats per on entràvem amb carretons i trèiem i posàvem l’obra). Després havíem de tapar la portella, perquè el foc no sortís cap al carrer.”

La matèria prima La primera fase de la fabricació de maons i teules consistia en la preparació de la terra. Segons la seva procedència, la terra, es barreja i s’adequa a les finalitats de producció, ajustant, si s’escau, el seu grau d’humitat segons es vulgui aconseguir un totxo, un maó o una teula. “Per preparar la terra, anàvem al terrer, a la partida de l’Alzineta, i després a la partida del Bassal, on teníem un altre terrer. Amb un carro i un animal portàvem la terra cap aquí. Teníem tres carros i tres animals; un feia el transport de material d’obra cap a Tarragona. Hi havia quatre o cinc persones cada dia al terrer.” “Fèiem unes basses. Primer de tot una bassa grossa, llarga, on tiràvem cinc o sis carretades de terra purgada (al terrer l’havíem de

La Ruta del Bassal

purgar a mà amb unes garbelles per a fer-la fina). Al principi, quan ho fèiem a mà, era terra de llicorella (de la partida de l’Alzineta). Era terra bona però hi havia alguna pedra que portava calç, i la calç feia esclatar l’obra. La tiràvem en basses i hi abocàvem aigua. Allí la tenies de tres a set hores fins que s’amarés la terra. Llavors amb una pala l’anàvem traient d’allí amb uns carretons amb rodes, de fusta, i anàvem fent l’obra a l’era, estenent la terra.” “De teules també en fèiem, a mà, damunt d’una taula amb dos motlles: un de quadrat i un altre per “entomar”. Llavors l’anaves a posar allí a l’era, deixant-la al terra la corba, així s’aguantava la teula. Es posaven de quatre en quatre per poder-hi posar el peu, per quan fossin una miqueta eixutes posar-les dretes, una per una, al costat de l’altre, per a que s’eixuguessin, perquè fresques no es podien plegar. Quan eren seques les plegàvem i les posàvem dins el porxo. Tot això es feia dalt d’una taula, i feien una estesa de tota una era de 300 metres o 400, plens de teules. I de vegades entrava algun gos i les xafava totes.” “A mà, a banda de les teules, fèiem totxo massís (de 5 cm), quart massís (4 cm), prim (3 cm) i rajola (1,5 cm). Tot a base de motllo i a terra estesos. Les havies de picar, de rascar per treure les vorades, les havies d’aixecar per plantar-les perquè s’eixuguessin, plegar-les a mà i posar-les dintre el porxo. Tot eren palets, pics i carretons de ferro.” “A partir de l’any 1957, la terra la portaven d’Alcover amb un tràiler gros. La terra d’Alcover portava una miqueta de calç i no ens interessava, ja que l’havíem de mullar tota quan encara era cru, amb una mànega o galledes d’aigua perquè si no s’haguessin desfet de la calç. Baixaven la terra amb tres camions de la segona Guerra Mundial, dels americans, que carregaven unes 15 tones. La carregaven a cop de pic i de pala. Això fins l’any 63 o 64. Després vam anar a Castillejos a buscar terra. Llavors vam comprar dos camions, un de gran i un de petit, un Barreiros i un Mercedes. El Barreiros feia quatre viatges a Castillejos cada dia, 60 tones de terra diàries (menys el diumenge). Si fèiem 2000 totxanes a l’hora, i cada totxana pesa 4 quilos, doncs 8.000 quilos necessites. I després encara vam anar a Pratdip a buscar-la.”

25


Modernització Cap a la dècada de 1950, els forns tipus Hoffmann comencen a ser abandonats per altres tipus de forn més versàtils, sofisticats i productius (forns de passatge o de túnel). “L’any 57 vam dir: o ens modernitzem o pleguem. Vàrem comprar la maquinaria a Felip Bardés, d’Igualada. Vam haver de fer instal·lacions elèctriques (va ser quan va venir l’Enher al poble). Llavors resultava que “la llum” no la donaven fins les vuit del vespre, i a les cinc de la matinada la tornaven a treure, només hi havia dues o tres centraletes. I no hi havia estufes ni forns elèctrics ni res de tot això, res de res, tot forn de llenya.”

potser hi havia porqueria; hi havia filtres però de vegades també s’embussaven. En la fotografia podem veure l’espai on eren les bombes que extreien el fuel d’uns dipòsits soterranis.” “Enlloc d’enfornar en reixes, com es feia abans, ara tot es feia en piles, amb un espai per entrar dintre amb el toro. Havíem de deixar un espai perquè el cremador no toqués les piles, perquè si tocava les piles que feia “cagaferros”, les cremava massa i queien i arribaven a ensorrar-se i tot. A part d’això, continuàvem enfornant i desenfornant, carregant i descarregant cada dia.”

Tancament “Llavors va vindre la crisi de l’any 73 pel petroli. Abans el fuel el compràvem a pesseta el litre, i d’això es va convertir a 5 pessetes el litre. Vam haver de tornar al carbó perquè no podíem aguantar, no sortien els números. Cada setmana entraven 25.000 litres de fuel.” “El pare va morir l’any 74. L’any 76 jo vaig plegar perquè no em vaig trobar bé i llavors la bòbila la vam tenir com a magatzem de material de la construcció fins l’any 98, que em vaig jubilar.”

“Vàrem treure les corbes del forn per poder entrar amb el toro. La bòbila era igual, però ja desenfornava el toro i no entràvem dintre per desenfornar, només entrava el torero. Vam comprar dos toros per traginar els palets (ja fèiem totxana, “matxembrat”, maons de quart, prims, rajola, totxo massís, totxo “gafa”, quart foradat, quart de cinquanta...), tota classe de material. Llavors ja era mecanitzat. Fèiem el triple i vam anar reduint personal. Amb 10 o 12 treballadors fèiem la feina, i produíem tres vegades més, ja que sortien de 14 a 15.000 totxanes cada dia.”

“A Reus hi havia sis o set bòbiles, i no n’ha quedat cap: el Conrado, el Llevat, la Sugranyes, a l’entrada de Reus venint de Tarragona encara n’han deixat la fumera; on hi ha el Carrefour n’hi havia una altra... Al final totes les bòbiles petites han acabat plegant davant les grans fàbriques; n’hi ha una anant cap a Viella que té cinc màquines de fer obra i cinc forns allí mateix. Fa dos-cents camions cada dia de material. Aquesta sola ja fa per tota Catalunya. L’any 80 es va posar aquesta bòbila i va escombrar totes les altres.”

“Llavors vàrem posar cinc cremadors de fuel amb uns cups de fuel (de 50.000 litres) amb unes màquines que pujaven el fuel cap a dalt. De vegades s’embussaven els “metxers”, perquè

La Ruta del Bassal

27


En l’actualitat podem observar l’estat en que es troben els corredors de l’antiga bòbila, un cop abandonats, plens de runa i estris de l’activitat passada, que no permeten copsar la importància d’aquesta mostra rellevant de patrimoni industrial. És una de les poques construccions d’aquest tipus que encara es conserven.

Condicions de treball El treball a la bòbila, igual que a altres feines al sector industrial durant la primera meitat del segle XX, representava unes dures condicions físiques i unes precàries (o inexistents) mesures de seguretat. Per aconseguir el màxim rendiment calia el funcionament en continu del forn, cosa que suposava mantenir un sistema de torns que garantís cobrir les 24 hores del dia. “Treballàvem dins de la bòbila amb llum de carbur i a la nit, quan es feia fosc, també amb llum de carbur. Perquè el foc era nit i dia, diumenges i festes i dies de guardar. Desenfornar es tenia de fer cada dia.” “Quan desenfornàvem, si era massa calent, s’encenien els draps que portàvem, perquè no portàvem guants, portàvem draps o uns mitjons vells que teníem per casa. Ni careta ni res. Trèiem la cendra de sofre, perquè el carbó que cremàvem era de Montal-

La Ruta del Bassal

bán, d’Andorra d’Aragó. De vegades el barrejàvem amb carbó d’Astúries, l’hulla d’Astúries era el millor que havia però costava una mica cara. El de Montalbán portava molt de sofre. Trèiem unes pedres mitjanes de carbó que aixafàvem amb pales i es convertia en sofre, sense careta ni res, i només de respirar... i no un dia, sinó un dia rere l’altre i no un camí, sinó vuit o deu carretons cada dia d’aquesta cendra. I aquesta cendra encara la purgàvem i l’aprofitàvem per tirar a la terra i fer totxos.” “Les condicions de treball eren pèssimes. Treballaven de sol a sol. El que feia foc treballava 12 hores repartides en dos camins: de les 8 del mati a 2 del migdia, després entrava un altre de les 2 del migdia fins les 8 del vespre, després tornava el primer de les 8 del vespre fins les 2 de la matinada, i per acabar entrava l’altre de les 2 de la matinada fins les 8 del matí. En cada torn havia només una persona. I el foc era allí baix, coíem a 1000 graus!” “Era una vida una mica esclava. Treballàvem del dilluns fins el dissabte i el diumenge fins a migdia. I la tarda del diumenge, per acabar de compensar, anar a fer llenya. La gent, molts camins, com era un treball una mica dur, a mitja tarda algun queia de desmaiat, per falta de menjar. I el pare deia:“Vés cap a casa a veure si demà et trobaràs més bé”. Però llavors no hi havia cap baixa laboral. Aquí no va fallar mai ningú.”

29


La Closa. Un mas històric i senyorial de Constantí Ricard Escarré El mas de la Closa ha estat considerat des de temps ençà com una de les millors finques de Constantí. Antigament s’hi conreava la vinya als seus terrenys, que s’estenien, com un ventall, des de la masia situada a l’actual cruïlla entre el carrer de les Creus, el carrer de la Selva del Camp, el carrer Pare Claret i la carretera de la Creu de Calafell o carretera antiga de la Pobla. La seva proximitat al poble l’ha fet compartir més moments de la vida quotidiana que cap altre mas del terme, així com ser partícip de diversos esdeveniments al llarg de la seva prolongada història, com veurem a continuació.

Història Tal com ens explica l’historiador Josep M. Sabaté, al segle XVI s’anomenava “Vinya del Senyor” l’espai que, més o menys, ocupa la partida de la Closa. Un topònim que ens dóna, per una banda, una referència del que possiblement s’hi conreava i, per altra banda, té connotacions religioses, doncs fou propietat dels Jesuïtes (amb o sense masia, no ho sabem) fins la desamortització de Carles III, quan es ven la finca a Joan Roig de na Vidala. La denominació “Closa” pot fer esment a l’existència d’una paret que envolta la finca, quedant aquesta així aquesta tancada o “closa”. En un dietari de 1804 hi trobem: “en la partida vulgarmente llamada la Closa, en el parage en donde se hallava construido el conducto antiguo vulgarmente nombrado lo rech de la canal”2. Aquest “rec de la Canal” era un aqüeducte que portava aigua del terme de Reus cap al poble entre els segles XVI i XVII. 2. Sabaté, J. M.; Fiestras, Carme: “Noves aportacions a la toponímia constantinenca”, Estudis de Constantí, 2 (1986).

La Ruta del Bassal

31


D’aquesta manera es pot pensar que l’actual topònim de la Closa feia referència en realitat a una partida, que a principis del XIX seria molt més extensa: si el conducte passava per la Closa, aquesta havia d’arribar fins a l’actual carretera de Reus, per on passava el “rec de la Canal”, per l’aqüeducte que creuava el torrent de les Tries, el pont de Bosc. A finals del segle XIX, la propietat de la Closa era del Sr. José Gasol Cabiol. La seva filla, Teresa Gasol Garcia, es va casar amb Francesc Roig Ferré, conegut com l’apotecari, ja que era farmacèutic de Constantí. El matrimoni i els seus descendents van administrar la finca durant el segle XX.

En esclatar la Guerra Civil, la Closa, igual que altres grans masos i finques del terme, fou decomissada i controlada pel Comitè de Milícies Antifeixistes, que actuava expropiant propietats públiques i privades, segons un decret de la Generalitat de l’octubre de 1936. Francesc Roig i la seva família s’exilien a França durant la guerra. La historiadora Montserrat Duch recull com: “els treballadors de les finques del desaparegut propietari Francesc Roig Ferré es decomissen el 28 d’agost de 1936 de 21 finques que suposen un total de 41 jornals de terra. [28,7 Ha] La incautació és a benefici del Sindicat Agrícola i a profit dels mateixos treballadors, l’acta d’ocupació es tramesa a la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat”3.

Després de l’entrada de l’exèrcit franquista a Constantí, la Closa i la veïna bòbila de Pau Paraire serien ocupats per la temuda “Guàrdia Móra”. Josep M. Ferran, que fou masover de la Closa durant vora trenta anys, recorda en una entrevista personal com: “La Closa, igual que l’església, que era plena de camions, va estar ocupada pels nacionals. Hi van estar una setmana o més, no sé. Jo llavors tenia vuit anys i em ve present, allò de canalla, de veure tots els soldats pel poble.” Carme Marquès, esposa de Josep M. Ferran, tots dos a la fotografia adjunta també va treballar durant molts anys a la Closa. Va entrar al servei de la família Roig amb catorze anys, l’any 1947. Recorda com els propietaris vivien al carrer Major, vora l’indret conegut com “les escales de l’Apotecari”, però volien arreglar els desperfectes causats durant la guerra: “ens vam fer un tip de fregar-ho tot perquè estava molt malament, el mosaic tot tacat, estava tot emmascarat pel fum, es veu que varen fer foc dins per escalfar-se”. La Sra. Marquès recorda també les desgraciades circumstàncies per a la família en el mateix moment que ella comença com a minyona al mas: feia deu dies que la filla de Francesc Roig Ferré havia mort víctima del tifus. Fou enterrada per la Festa Major de Constantí. Maria Teresa Roig, néta de Francesc Roig, explica la desafortunada mala fortuna de la seva tieta: “No havia sortit la penicil·lina encara. El meu pare va sortir a l’estranger i va fer el que va poder. I al cap de dos dies de sortir la penicil·lina, va morir ella. La meva àvia va quedar una mica malament i es va fer la granja per distracció d’ella.” En la fotografia veiem la granja construïda a la part posterior, rere el jardí.

3. Duch, Montserrat; Giné, Anna M.:“Constantí durant la Guerra Civil. Estudis de Constantí”, 3 (1987).

La Ruta del Bassal

33


sota les moreres. Venien de ca Brunet, de Casablanca, Solé, Pau i Rubinat.... L’època de la verema era molt divertida, i la trilla, amb la seva festa, també. Nosaltres fèiem molta vida amb gent d’aquí del poble. Les noies que eren de la nostra edat eren amigues nostres. I pels matins amb l’autobús del Pepito anàvem a la platja. Tenia un cotxe d’aquells antics i ens portava a la platja del Serrallo.”

Malauradament, la dissort va acompanyar la família amb tres morts sobtades més. Deu anys després, Francesc Roig, “l’apotecari”, patiria un accident en una tina del mas, l’any 1957, descrit per Carme Marqués: “ells tenien unes grans tines on posaven el vi. La tina era rodona i alta (uns sis o set metres) i estava posada damunt d’uns pilars de totxanes. S’hi entrava per un forat que hi havia dalt de la tina. Quan era el temps, allò ho havien de colar. A baix de tot de la tina, quan ja havien tret tot el líquid, hi quedaven uns fangs. Allò creava un gas, i no s’hi podia baixar mai a aquestes tines sense baixar-hi primer un llum d’oli o una espelma encesa. Si aquell llum o aquella espelma s’apagava, no hi podien baixar. Un dia (l’endemà havien de netejar una de les tines), un treballador en fer-se fosc i per fer via, va dir: “baixaré i trauré el tap i que vagi sortint”. Aquell home va baixar i quan va trencar el tel aquell, el baf va pujar i ell s’hi va quedar a baix. Ell, el farmacèutic, l’amo, ho va sentir de seguida, “ara el Cisco es baix a la tina i s’ofega”. Va baixar per ajudar-lo i en voler-li donar la mà van caure tots dos i varen quedar allí baix ofegats.” L’any 1965 va morir Josep M. degut a una septicèmia i el 1977 mor d’accident l’altre fill, Francesc Roig. Tot i aquesta desafortunada successió de pare i tres fills morts en poc més de quatre dècades, la Closa va viure els seu moments d’esplendor durant els anys 50 i 60, tal com recorda Maria Teresa Roig: “Jo venia a l’estiu, perquè vivíem a Tarragona. Érem quatre generacions juntes: els besavis, els avis, els pares i nosaltres. Llavors venien a estiuejar molta gent, s’ajuntaven allí a la tarda, a fer la xerradeta

La Ruta del Bassal

Josep M. Ferran, per la seva banda, rememora les festes que va viure com a masover: “fins i tot els jugadors del Gimnàstic havien pujat allà dalt a fer costellades, allí al darrera. Al carrer Major hi havia cases de gent d’aquí però que vivien a Barcelona. Tenien les noies joves i a tota aquesta gent n’hi deien “la colònia barata”, perquè venien a estiuejar i, és clar, eren els reis del poble. I tota aquesta gent, tots, feien cap a la Closa. I allí feien petar la xerrada, i beure i menjar. I s’hi ajuntaven 200 i 300 persones! No és com ara que fan venir un càtering, llavors ho teníem de fer tot nosaltres. Va vindre Martín Villa, el que va ser ministre, que tenia un xalet per aquí a Cambrils i era molt amic de “Paquito” Roig. Vam fer “cafè gelat”, i Maríin Villa va dir “que café tan bueno, ¿que hay más, muchachos?”. ”

A finals dels anys 60, la masia iniciaria un període de decadència; es parteix en vàries divisions, es comencen a arrencar ceps, es deixa d’habitar el mas i aquest es comença a degradar... Afortunadament, després d’anys de preocupant abandó, José Luis Portugal compra la masia i dues hectàrees de la finca de la Closa

35


l’any 2000. Restaura la façana i la teulada, neteja i adequa l’interior però manté l’estructura original de la masia. “Masies com aquesta n’hi ha poques”, afirma. “Aquesta està tocant el poble, no és el mateix que una masia allunyada, per problemes de seguretat, per facilitat de mitjans com la farmàcia, el mecànic, el menjar...” El jardí, l’element de la finca més recordat i apreciat per tothom que el va conèixer en el seu esplendor (destacant especialment els rosers que hi havia), es trobava totalment destrossat, amb els pins cremats i la resta d’arbres i flors perduts. Aquest jardí, ubicat a la part posterior, també ha estat recuperat pel Sr. Portugal, ja que entre les seves múltiples inquietuds i aficions (caça, pesca, col·leccionisme d’estris agrícoles antics i relacionats amb la pesca, bricolatge, apicultura...) hi ha la jardineria i la cria d’animals de granja. Tot plegat ha permès recobrar part de la vida rural que ha caracteritzat a la Closa. Com tothom que hi ha viscut, el seu darrer propietari s’hi troba a gust a la Closa: “Jo estic molt bé aquí. Molt tranquil, jubilat de fa un any. Tinc el meu hort, els meus animals, tinc els amics i vénen les famílies... tots els dies hi ha gent. Apart de ser magistrat, m’encanta l’agricultura i ho entenc: jo empelto, planto... ja veus les plantes que hi ha a tot arreu!”

La Ruta del Bassal

Arquitectura Des de la porta enreixada d’entrada observem tres cossos ben diferenciats que constitueixen el conjunt del mas. El cos principal es manifesta clarament com la masia, l’habitatge senyorial. Sobre la llinda trobem la inscripció “1832”, que bé pot ser l’any de construcció o, com passa sovint, la data de renovació o ampliació de la casa. La porta presenta un arc escarser i és orientada cap al sud-est, cosa que permet que, a l’hivern, l’edifici quedi resguardat dels vents freds de tramuntana i alhora gaudeixi del màxim d’hores de sol, mentre que a l’estiu aprofita les brises suaus i fresques de la marinada. La distribució d’aquest edifici principal respon a una planta baixa, on s’ubicava el rebedor i el despatx del senyor. Durant la restauració feta per José Luis Portugal, ell mateix va trobar una argolla que en aixecar-la va descobrir una sitja subterrània, recoberta de mosaic, d’aparença antiga. Hi trobem també unes senzilles escales que porten al primer pis. Aquestes escales mantenen l’estructura de quan es devia construir: rajola del Vendrell amb un llistó de fusta, que ja és de principis

37


del segle XX. S’hi aprecia també mosaic rústic de rajoles vermelles, i mosaics d’estil modernista al pis superior, on hi ha un gran menjador, cuina, servei i tres habitacions. Al segon pis, seguint la tradicional estructura de la masia catalana, hi trobem les golfes, tot i que abans hi havia les habitacions on dormien les minyones. L’interior ha patit diverses reformes al llarg del temps, i algunes habitacions, la cuina o el lavabo han estat modificats i fins i tot canviats de lloc. La façana mostra tres balcons al primer pis i finestres rectangulars dins un conjunt simètric i equilibrat, com és habitual en l’arquitectura popular, que uneix funcionalitat i estètica senzilla i harmoniosa. Els murs són de pedra i argamassa (calç, sorra i aigua) força gruixuts (alguns de fins a mig metre), per tal d’atenuar l’intercanvi de temperatura entre l’interior i l’exterior. Les parets interiors sense funció estructural tenen gruixos que oscil·len entre els 10 i 20 centímetres, també d’argamassa i pedra, i són enguixats o pintats, segons la funció de la dependència.

La teulada d’aquest habitatge dels masovers es inclinada amb una vessant cap a l’exterior, mentre que el cos central té una teulada horitzontal, més pròpia de masos de costa que de terra plana, i el magatzem, situat a la dreta del cos central, presenta dues vessants, amb major alçada i llargària respecte l’edificació que flanqueja. Aquest magatzem és de construcció posterior, datat l’any 1917 segons inscripció visible a la carena de la part posterior, sobre un dels dos finestrals romboides, d’estil modernista, que permetien una millor ventilació de l’interior malgrat tenir dos de les tres obertures cegades. La porta davantera d’aquest edifici també és de fusta amb arc escarser, mentre que a la part posterior manté la mateixa forma sense el marc de pedra picada. A l’interior s’hi aixecaven onze tines, de vora set metres d’alçada, per envellir el vi. Eren arrecerades a la paret que tocava amb el cos central, comunicades per un estret passadís situat a la part superior. A l’exterior, a la part de darrera, per una rampa hi accedien els carros (després tractors) per abocar el raïm per a premsar. L’espai interior era disposat per treballar com un celler i, sota el terra, manté un gran espai d’emmagatzematge.

L’edifici situat a l’esquerra del cos central és l’habitatge dels masovers. L’entrada també presenta un arc escarser de pedra picada, amb una porta de fusta sensiblement més gran, però l’interior és construït amb materials i acabats més rústecs. A la planta baixa se situa una sala que fa de rebedor i menjador, comunicada amb una cuina, i a la part posterior trobem les quadres i un espai més ampli on dormien els treballadors temporers. Un passadís l’uneix amb la casa senyorial i unes escales pugen al pis superior, on hi havia les habitacions.

La Ruta del Bassal

39


Explotació “Les cases pairals, masies i masos han estat els darrers reductes d’un sistema de vida indefectiblement condemnat a mort. [...] en elles els costums s’hi seguiren com ritus litúrgics, i les tradicions, les bones tradicions catalanes, com les herències, s’hi vincularen de pares a fills. Per això, quan cerquem l’ànima primigènia del nostre poble ens hem d’estudiar en aquests edificis rurals”. Amb aquestes paraules remarcava J. Gibert, fa més de cinquanta anys, la importància de les masies com a receptacles de la nostra història, d’un passat que s’està perdent, empès per altres valors, prioritats i necessitats. La tradicional llar formada per l’avi, la padrina, l’hereu i la pubilla queda ja només en el record i en la literatura com a mostra d’una vida rural que es mantingué gairebé inamovible, en les seves costums, durant segles. La Closa, durant gran part del segle XX, fou exemple d’aquesta estructura social i econòmica que representava la masia catalana. En primer lloc trobem la figura del senyor, l’amo, que regia i disposava de les propietats i treballadors i prenia les decisions que afectaven a la família. L’hereu, el fill primogènit, era la garantia de la preservació i unitat del patrimoni familiar. Però, com succeí arreu dels masos de Catalunya a partir del segle XIX i XX, els hereus de la Closa, la nissaga de la família Roig, marxaren a estudiar per ser advocats, metges, engegar empreses i, finalment, abandonar el mas per residir a les ciutats. També es trenca amb el model de casament concertat, hereu-pubilla, i les propietats es comencen a dividir i parcel·lar, com ha estat el cas de la Closa.

L’altre element important en aquesta ordenació funcional de la masia era el masover. Es cedeix mitjançant un contracte indefinit i oral a una família la masoveria, que obligava a fer-se càrrec de la finca: neteja, manteniment d’animals i maquinaria, subministrar i, de vegades, cuinar aliments pels senyors. Cal recordar que tots els masos eren explotacions agrícoles autònomes i autosuficients. A la Closa hi ha hagut una era i cultius de secà: vinya (uns seixanta mil ceps), garrofers, sembrat i ametllers. Posteriorment es reconvertiren algunes terres a regadiu per poder conrear avellaners, presseguers i horta. A més, com tota masia, disposava de les verdures que proporcionava l’hort pel seu consum. A la dècada dels seixanta es va construir, darrera el jardí de la part posterior, una granja amb sis estructures, semblants a “hangars”, situades en paral·lel. S’hi varen criar gallines ponedores, pollastres i, durant un temps, porcs, per consum propi, en un edifici gran que després es va fer ensorrar. Va arribar a haver-hi cinc cavalls que s’empraven, abans de l’aparició de tractors, per feines al camp i, en festes i celebracions locals, tiraven d’una tartana. Els masovers eren responsables del mas i no podien marxar ni deixar-lo mai sense vigilància. Aquests aconseguien com a benefici una vivenda sense cap despesa, poder menjar la verdura que conreaven (tot i que pagaven el pa i la carn), i un sou, tot i que no era gaire alt (set-centes pessetes a la setmana als anys 70). De fet, Josep M. Ferran i Carme Marquès abandonaren la masoveria de la Closa l’any 1975 davant la necessitat de majors ingressos per a l’educació de les seves filles. A banda dels masovers, la família disposava de servei: cuinera, cambrera i minyones. Quan els nens eren petits, aquests tenien dides. A més, havia un encarregat, que tenia diversos treballadors fixes al seu càrrec, per tal de portar les terres de la família. La major part d’aquestes es situava dins la mateixa partida de la Closa, però també tenien propietats al Bassal, la Gavarra, Rabassols i les Tries. Tothom al mas tenia la seva funció assignada per tal d’aconseguir que tot funcionés com una unitat de producció, pensada per aprofitar al màxim els recursos disponibles. Josep M. Ferran i Carme Marquès guarden en el seu record com Francesc Roig, l’apotecari, li agradava seguir de prop els treballs

La Ruta del Bassal

41


agrícoles i acostumava a passejar cada dia per les seves terres i parlar amb els treballadors. L’hereu, Francesc Roig, també supervisava personalment les feines i, especialment, l’època de la verema, quan venien vint-i-dos treballadors temporers de l’Espluga de Francolí. Tal com succeeix encara avui, el propietari restava obligat a alimentar i cedir un espai per dormir als treballadors. En la fotografia es pot observar les portadores de raïm que encara es conserven. Avui en dia, la Closa té la sort estat restaurada i reconvertida en un habitatge, evitant l’abandó i la ruïna. Ens movem en altres paràmetres respecte als que Jaume Vicens Vives rememorava que l’element bàsic de la societat històrica catalana no és l’home, sinó la casa... Casa i família, mas i terra, aquí hi ha el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del segle XIV. En l’inici del segle XXI, hem adoptat altres models que ens han anat deslligant d’aquest simbòlic triangle de terra, mas i família. Un passat que ha estat, de vegades, idealitzat, dins un

La Ruta del Bassal

exercici de nostàlgia que sembla oblidar les grans contradiccions, conflictes i desigualtats existents al voltant de la masia catalana. Malgrat això, cal sempre recordar quines són les nostres arrels i les nostres referències històriques, perquè en elles hi resideix la nostra identitat.

MÉS INFORMACIÓ Ferran Marquès, Teresa; Fortuny Golorons, Dolors: “Estudi d’una unitat d’explotació, de producció i de consum. La Closa”, Estudis de Constantí, 1 (1985). Nicolau, Josep Oriol, Masos de Constantí. Etnografia i etnolinguïstica. Arola Editors, Tarragona 2005. Escarré Pinto, Ricard, Masos de Constantí [en línia]. www.arcadiaradio.com Arcàdia, Associació per a la recerca i divulgació històrica, Constantí, 2007. Gibert, J. La masia catalana. Millà, Barcelona 1985.

43


El Camí de Sant Jaume Ricard Escarré El camí català principal de Sant Jaume parteix del Port de la Selva, a l’Alt Empordà, just a la vora del mar, on un auster monòlit indica el punt de partida d’un recorregut que comunica el Mediterrani amb l’Atlàntic, el Cap de Creus amb Finisterre. Aquest ramal travessa els principals punts de pelegrinatge medievals catalans: els monestirs de Sant Pere de Rodes i Montserrat, les capitals Girona i Lleida i altres ciutats situades a peu de l’antiga calçada romana que unia Barcino (Barcelona) amb Caesaraugusta (Saragossa): Igualada, Cervera o Tàrrega. En època medieval, molt probablement els pelegrins escollissin, preferentment, rutes que aprofitessin les restes de calçades romanes, les úniques que garantien una millor mobilitat pel territori. Per això, segurament els que partien de la catedral de Tarragona anirien seguint el curs del Francolí per la via romana De Italia in Hispanias, creuant en el seu pelegrinatge amb el monestir cistercenc de Poblet. Després, aquesta antiga calçada romana menava cap a Cesaraugusta, l’actual Saragossa, passant per Ilerda, l’actual Lleida, evitant d’aquesta manera travessar els desèrtics i desolats Monegros.

La Ruta del Bassal

45


Caldria plantejar-se el perquè avui en dia molts comencen el “seu” camí de Sant Jaume a Roncesvalls o Somport, seguint el vell camí francès, mentre que els pelegrins medievals catalans emprenien el viatge, òbviament, des del seu lloc de residència i seguien les rutes que menaven cap Aragó. Per què no seguir el seu exemple? Els constantinencs tenim l’oportunitat de fer-ho, ja que el camí de Sant Jaume travessa el poble. Cal recordar que hi havia nombrosos ramals secundaris (i encara hi són, alguns rehabilitats, altres recuperant-se i d’altres esmicolant-se irremissiblement) que anaven a cercar la via principal. Es pot argumentar que marxant “des de casa” no trobem tantes infraestructures: un camí pobrament indicat, amb manca d’albergs per peregrins o elements rellevants.., però l’esperit del Camí de Sant Jaume (i el que el diferencia) és el seu sentit de pelegrinatge, tot i que ara ha s’han afegit altres al·licients: naturalistes, esportius, històrics, artístics o culturals. El rodamón (en castellà més explícit, vagabundo) ha d’escollir en cada cruïlla quina direcció seguir. El pelegrí, en canvi, té un destí clar que dona sentit i significat al seu camí. La mateixa experiència del viatge convida a la introspecció, al retrobament amb el nostre cos, al retorn del nostre esperit nòmada, que es mostra avui en dia amb més contrast enfront del nostre manifest sedentarisme.

Des de l’antiguitat, totes les cultures han peregrinat cercant el mític lloc d’origen, un indret sagrat i màgic, un lloc de curació o de comunicació amb la divinitat; el camí de Sant Jaume és un camí iniciàtic que s’introdueix dins un coneixement místic, d’arrels que van més enllà de les cristianes. Tot i les nombroses i piadoses llegendes sobre Jaume l’apòstol, és molt probable a la catedral de Santiago de Compostel·la no contingui les seves restes mortals. En canvi, això no resta pas importància al simbolisme amb el que impregna al Camí, ple d’escultures, pintures, gravats, pedres, monuments prehistòrics o indrets ancestralment sacralitzats, que foren sincretitzats i adaptats al cristianisme. Alguns van ser incorporats dins la tradició hermètica dels constructors iniciats del romànic i el gòtic. Així podem trobar simbolisme pagà amb un doble sentit esotèric, amb la correcta accepció del terme: del grec, “ocult”, oposat a exotèric o “mostrat”, i no pas com adjectiu aplicat a arts endevinatòries de molt dubtosa fiabilitat. Així trobem una segona lectura en símbols, mites i tradicions religioses i paganes com és el cas de sant Roc, sant Sadurní, l’espiral, la vieira,... Sense anar més lluny, el joc de l’oca mostra per una banda el símbol d’una au considerada missatgera dels déus i, per altra banda, un joc que és un assaig del camí, amb els seus obstacles i simbolismes al·legòrics i numèrics ocults. D’aquesta manera, el Camí de Sant Jaume no deixa de ser un reflex de la vida, de la cerca i la superació interior, més enllà del destí i del pelegrinatge, tal com recordava el mordaç enginy de Francisco de Quevedo: “necio es quien siendo malo y vicioso peregrina por ver si muda con los lugares y las costumbres... Y así, es buen mudar de vida y no de sitio”.

MÉS INFORMACIÓ Aguadé Sans, Enric. Camins mil·lenaris de Catalunya que seguien els pelegrins a Santiago. Reus, 1991. Camí de Sant Jaume www.camidesantjaume.cat (Generalitat de Catalunya) Camino de Santiago www.caminosantiago.org (Federación Española de Asociaciones de Amigos del Camino de Santiago).

La Ruta del Bassal

47


La llarga relació de camps de futbol de Constantí Ricard Escarré Hi ha xifres que són significatives i descriptives d’una activitat; el fet que un poble com Constantí, amb una població d’entre 2.000 i 3.000 habitants durant tres quartes parts del segle XX, hagi tingut vora catorze camps de futbol en vuitanta anys, ens diu quelcom de l’accidentada pràctica esportiva. Cal advertir, però, que alguns d’aquests camps eren provisionals i condicionats per jugar al futbol només en dates determinades, com ara la Festa Major. El perquè d’aquesta proliferació ens l’explica Antonio Solé, jugador i entrenador del CE Constantí, molt vinculat a la història del club i que guarda molts records del seu pas per l’equip: “per desgràcia, sempre s’han fet els camps de futbol en propietats privades”. El joc del football, tal com era anomenat a principis de segle XX, va començar a tenir seguidors ben aviat al poble. El primer camp del qual es té notícia el descriu i el dibuixa en Miquel Aleu en el seus records d’infància a Constantí. Seria de finals de la dècada de 1910 i era situat a l’Hort de Cal Maduell. Les seves petites dimensions provocaven que la pilota sortís fora del terreny de joc, per la qual cosa col·locaren dues xarxes metàl·liques (tela de galliner) subjectes per dos pals, per tal de retenir l’esfèric. Tot i així, era dels millors camps entre els pobles del voltant.

La Ruta del Bassal

49


L’any 1922, Constantí tindrà ja un dels primers camps mitjanament condicionats de la província. Era l’anomenat camp del Llorer, situat al camí de la Gavarra. Al mateix temps sorgeixen dos equips, que mostren la separació política existent: el Constantí F.C. per una banda i, per altra banda, un equip paral·lel creat per membres del Sindicat, que feren un camp on avui trobem el centre esportiu l’Esplai. Aquests dos equips no jugaran tornejos ni competicions oficials i es limiten a partits esporàdics amb equips “amateurs” dels pobles veïns. Però aquesta “incòmoda” situació (dos equips en un poble amb tan pocs habitants) fa que al cap de quatre anys acabin plegant tots dos. L’any 1929 quatre afeccionats funden el F.C. Constantí S.C. (Sports Club). Es basteix un camp a l’entrada del poble, venint de Tarragona, aproximadament on actualment es troba el Parc de la Pau. L’acte d’inauguració compta amb un partit del equip local amb el Gimnàstic de Tarragona (que perden per 2 a 7). El Constantí S.C. entra dins el campionat regional amateur, i es manté fins el 1936. Després de la Guerra Civil es continua jugant però sense participar en cap competició oficial. S’adequa un altre estadi al final del carrer Falset per a encontres esporàdics. Els treballadors immigrants andalusos de la companyia elèctrica Enher (que van arribar al poble els anys 60) van regalar els pals de fusta per a les porteries d’un altre camp que es va emplaçar al final del carrer Sant Vicenç. També s’arranjarien camps per a partits casuals al carrer Francolí (vinya de ca Sanahuja) i la finca del Sr. Ventura. A la mateixa dècada, entre els anys 1965 i 1966, s’acomoda un eventual terreny de joc a la vinya de Lluís Rafel, vora el Calvari. Llavors, tal com recorda Antonio Solé: “L’any 1966 mon pare, Agustí Solé, es va reunir al Casino amb Solé Ribalta, per mediació de Pere Torrents. D’allí vam anar a la Sala Parroquial, on es va fer una reunió en què aquest senyor s’oferia a cedir el terreny com a cessió de lloguer.

Vam tenir de rebaixar el terreny amb maquinària. Vam tenir de fer un crèdit, mon pare i tota la Junta. Després aquest crèdit no es podia tornar perquè la federació no podia donar subvencions perquè el terreny era particular.” D’aquesta manera es retorna a la competició federada amb Agustí Solé com president del Centre d’Esports Constantí, i una primera junta formada per Lluís Ferré, Lluís Queralt, Josep Plana, Anton Molné, Josep M. Torrents, Benigne Iglesias i Joan Trillas. El camp s’inaugura el dia de la Festa Major d’estiu de 1967, amb un partit amistós contra el Vilallonga, amb el marcador de 2 a 0 favorable als constantinencs. En aquestes dues fotografies podem veure dues perspectives oposades de les instal·lacions esportives. Finalment, la titularitat del camp acabarà amb un plet i greus problemes econòmics per a la junta, que provocaran el trasllat del camp a un altre, situat entre el Cementiri i la carretera de la Pobla de Mafumet, a la dècada dels 80. Però aquest, també en una propietat privada, va acabar de la mateixa manera en exigir el propietari la devolució del terreny cedit tot i que, en un principi, la creació d’aquest camp fou iniciativa municipal. Després d’anys sense equip de futbol ni instal·lacions esportives, l’any 1994 l’Ajuntament construeix el camp de futbol municipal, l’actual camp de la Coma, acabant amb gairebé un segle de conflictes per trobar un indret adequat per a la pràctica del futbol.

MÉS INFORMACIÓ Giné Furné, Anna M. (coord.): Constantí. Testimoni d’un temps (1898-1975). Parròquia de Constantí, 2002. Aleu, Miquel: “La meva infància”, Estudis de Constantí, 18. Ajuntament de Constantí, 2002.

La Ruta del Bassal

51


El Calvari: un lloc, un significat Mn. Joaquim Claver En la toponímia urbana dels nostres pobles sovinteja l’anomenat “carrer (o plaça) de les creus”, en clara referència a l’itinerari del viacrucis que en determinades ocasions de l’any es feia —i en alguns llocs es fa— pels carrers de la població. A Constantí aquest viacrucis es feia el Diumenge de Rams i el Divendres Sant. Actualment es conserva el de Divendres Sant. (El viacrucis és una pràctica devocional del cristianisme consistent en la meditació contemplativa i orant de la passió i mort de Jesucrist, que es divideix en 14 moments o passos anomenats “estacions” [statio, del verb stare, significa estar dret, en actitud vigilant]). En la toponímia urbana de Constantí, l’anomenat Calvari és un indret apartat del nucli urbà, on s’arriba pel carrer de les Creus i la seva prolongació, que és la carretera que mena al Cementiri, per on discorre el tradicional viacrucis. (En la il·lustració del Dr. Aleu s’aprecia l’aspecte antic d’una de les estacions del viacrucis El nom de Calvari li ve donat perquè en aquest espai té lloc la meditació de les tres darreres estacions del viacrucis (XII la crucifixió, XIII la mort, i XIV la sepultura): tres fets que històricament s’esdevingueren en el Calvari de Jerusalem o les seves immediacions.

La Ruta del Bassal

53


El Calvari de Jerusalem era una petita elevació rocosa, d’uns 5 metres d’alçada, fora de la muralla que circumval·lava la ciutat, prop d’una de les portes de sortida. És un topònim relacionat amb el mot hebreu Gòlgota, que significa “crani” (calavera), possiblement per la forma que devia tenir aquesta roca. Allí eren executats els condemnats a la pena de mort, ja que no era permès de practicar aquestes execucions a l’interior de la ciutat, atès que segons la legislació jueva tota la població hauria incorregut en estat d’impuresa legal. L’anomenada Basílica del Sant Sepulcre està ubicada a l’actual barri cristià de Jerusalem. Santa Elena, mare de l’emperador Constantí el Gran, pelegrinà a Jerusalem l’any 326. Després de verificar els llocs de la passió del Senyor, immediatament l’emperador féu enderrocar el temple d’Afrodita, que l’emperador Adrià havia fer construir a sobre d’aquests llocs, emblemàtics per al cristianisme, i hi féu bastir la Basílica del Sant Sepulcre. És una edificació massissa, difícil de descriure i d’imaginar, ja que conté edificacions de diferents èpoques que s’hi han anat afegint. Conté en el seu interior dos llocs històrics: el calvari i el sant sepulcre; a poca distància l’un de l’altre, com donen a entendre els evangelis, i que determinen en bona part l’arquitectura global d’aquest complex edifici. Donada la seva importància històrica i devocional, la “propietat ocupacional” de la Basílica del Sant Sepulcre és compartida per diferents confessions cristianes: catòlics, ortodoxos, coptes, etíops i armenis.

i en un moment determinat de la cerimònia es feien rodar aquests i era el moment simbòlic de matar jueus. (En el dibuix del Dr. Aleu podem veure com eren aquests carraus. El divendres al matí surten els armats, que obriran la processó del Via Crucis, la qual sortint del poble anirà avançant fins arribar a una muntanyeta anomenada el Calvari, i una vegada allí tornaran cap al poble. Durant el trajecte tres joves transporten la Santa Creu i van fent torns, i pararan cada vegada que es llegeix una estació del Via Crucis. A la nit es fa la processó del Sant Enterrament en què cal ressaltar la imatge de la Dolorosa i el Sant Crist monumental, que és portat a pols per cinc homes (normalment de la mateixa família); al voltant del mateix hi van els nois que han acabat la “mili” amb escopetes fent guàrdia.

LA FESTA AVUI Amb l’arribada del Concili Vaticà II es va suprimir l’acte de “matar jueus” i es va substituir per la Santa Eucaristia. El Divendres Sant és tal com l’hem descrit. És costum posar en molts balcons o tribunes bombetes per il·luminar el carrer i fer així més solemne la processó.

La manca d’entesa entre les diferents confessions cristianes que en tenen la custòdia, féu que l’autoritat musulmana, ja fa segles, encomanés a una família musulmana la funció de tancar i obrir diàriament la basílica, servei que encara avui presten descendents d’aquella família.

Carme Fiestras DIJOUS I DIVENDRES SANT Són dies de cerimònies religioses i tot es desenvolupa en el Temple, menys el Divendres Sant, dia en què al matí es fa el Via Crucis al Calvari i a la nit la processó del Sant Enterrament. El Dijous Sant era un costum anar a l’església a celebrar “a matar jueus”. Tots els nens i nenes i també alguns grans portaven uns carraus

La Ruta del Bassal

MÉS INFORMACIÓ Fiestras López, M. Carmen: “Calendari festiu de Constantí”, Estudis de Constantí, 5 (1989). Ajuntament de Constantí i Centre d’Estudis de Constantí. Aleu, Miquel: “La Setmana Santa a Constantí en la segona desena de l’actual segle”, Estudis de Constantí, 14 (1998).

55


El xiprer.

Un arbre d’acolliment i de transcendència Ricard Escarré La primera imatge que suggereix el xiprer va lligada a la seva funció com element propi de cementiris, ermites o monestirs. La singular característica de créixer amb una marcada verticalitat l’han convertit en una al·legoria del trànsit entre el cel i la terra. Des del punt de vista pràctic, les seves branques, atapeïdes de fulles, sempre prop del tronc, i la seva resina, que el fa resistent a la putrefacció, l’ha convertit en una elecció idònia per llargues avingudes o estrets passejos. Tot i així cada cop és més fàcil trobar-lo com a arbre ornamental en altres àmbits com parc i jardins o, fins i tot, utilitzat amb un sentit pràctic i funcional com a tanca delimitadora d’un terreny i també per protegir dels forts vents freds de tramuntana, deslligant-se del seu sentit fúnebre o religiós. Però cal advertir que el seu simbolisme és ric en història i tradició, especialment a Catalunya, on compta amb costums i anècdotes associades a la seva silueta tan característica: una estreta columna allargada (que pot arribar als 30 metres d’alçada) amb petites fulles perennes de color verd fosc i fruits arrodonits. Es tracta d’un arbre originari d’Àsia, però molt estès per la mediterrània, on va començar a germinar el seu caràcter funerari al restar vinculat al déu de la mort grec, l’arbre d’Hades, degut al fet que, un cop s’ha tallat el tronc, l’arrel ja no es capaç de fer nous brots. A més, la verdor perenne de les fulles del xiprer ha estat vista com una referència a l’eternitat. Arnold Böcklin, pintor simbolista suís, va representar el caràcter clarament funerari del xiprer en la seva obra L’illa dels morts. Una massa boscosa de xiprers rep una figura blanca, associada amb Caront, el personatge de la mitologia grega que duia les ànimes dels difunts en la seva barca fins el regne d’Hades, el món subterrani dels morts.

La Ruta del Bassal

57


També una bella llegenda grega ens remet al seu caràcter com símbol de dol, resignat i silenciós: Ciparisi, un jove amant del déu Apol·lo, va matar accidentalment un cérvol al qual apreciava molt. Apol·lo es va compadir del enorme dolor que patia Ciparisi per la pèrdua del cérvol convertint-lo en xiprer. Dins la tradició judeocristiana apareix associat directament a Déu, com trobem en passatges bíblics com: “En lloc d’espines creixerà el xiprer, en lloc d’ortigues, la murtra. L’anomenada del Senyor serà gran, un senyal perpetu, indestructible” (Is 55,13). Podem trobar també un solitari xiprer en el claustre d’alguns monestirs, al·ludint a la transcendència espiritual que evoca, tal com una escala que comunica el cel i la terra i, al mateix temps, representant una virtut apreciada pels monjos: el silenci.

La Ruta del Bassal

Els romans col·locaven una branca de xiprer a la porta quan es moria algú, en senyal de dol, i era consagrat al déu Plutó. En les vil·les romanes era habitual plantar-los a l’entrada com a senyal d’hospitalitat i acolliment, una costum que perviuria en les seves hereves catalanes: les masies. Cal situar-nos en el context d’aïllament en què es trobava històricament la masia per entendre l’apreciat valor a hospitalitat envers els pobres i transeünts. Només acollint i oferint quelcom de beure i menjar, un foc per escalfar-se i un lloc on dormir, s’aconseguia establir confiança i seguretat respecte un entorn sovint hostil. Així trobem aquesta temàtica en llegendes populars i tradicions catalanes com les recollides per Martí Boada (L’hereu de Figueroles) o Joan Amades (Sant Francesc d’Assís demanant acolliment

59


Cal ressenyar, però, que aquest “codi numèric” oscil·lava en el nombre i serveis oferts entre les diferents comarques i que aquest s’estenia també a les masies, on trobar un xiprer a l’entrada significava, segons Martí Boada, que hom trobaria pa i trago (pa amb una mica d’embotit i vi); dos xiprers oferien un àpat sencer i tres xiprers, a més, cabia confiar en passar la nit. Cels Gomis afegia que un xiprer era un senyal d’acolliment pels frares mendicants, i Antoni Noguera feia esment del xiprer com a indicador d’un punt d’hospitalitat pels pelegrins medievals. De totes maneres, aquestes no eren regles acceptades universalment, encara que trobar un xiprer plantat a la porta de la casa era símbol, arreu de Catalunya, d’hospitalitat. Acabem aquest breu recorregut per la mitologia i simbolisme, antropologia i etnografia del xiprer amb la seva vessant literària, amb un extracte d’un poema de Màrius Torres (1910-1942), considerat per la crítica com un dels poetes catalans més importants del segle XX.

a can Codina). El mateix Amades també advertia del caràcter ritual i supersticiós que assolia l’acció de fer caritat als captaires que passaven davant la porta de la casa. Era garantia de prosperitat i riquesa mentre que negar l’almoina podia comportar la revenja dels pobres, als quals creien capaços de conduir les rates o de conjurar màgia malèfica contra aquell que no l’havia ofert hospitalitat. És en aquest sentit quan apareix el sentit d’acolliment que també representa el xiprer; Llorenç Ferrer explica com “can Ferreres d’Olvan (Berguedà) era un antic hostal que acollia aquells que transitaven de Berga cap al Bages i Barcelona. Pel seu propietari, els xiprers indicaven el grau de serveis que prestava l’hostal: si n’hi havia un, només menjar; si n’hi havia dos, menjar i dormir. A can Ferreres n’hi havia dos perquè oferien tots dos serveis”.

La Ruta del Bassal

[...]

El xiprer m’encomana la feresa dels camins sense marge de l’espai; el salze la dolçor de la feblesa i el goig d’abandonar-se en un desmai. Rígid xiprer, roent virtut encesa, tendre salze, pecat, encís, esglai! Que la vostra ombra juntament estesa no falti mai al jardí del meu cor...

Agost 1938

MÉS INFORMACIÓ Amades, Joan; Costumari Català. El curs de l’any. Salvat Editores i Edicions 62, Barcelona 1983. Boada, Martí: Llegendes del Montseny. Brau Edicions, 2004. Ferrer i Alós, Llorenç: Masies de Catalunya, Angle, Barcelona 2003. Roma i Casanovas, Francesc: La simbologia del xiprer a Catalunya. [en línia] www.francescroma.net/web/xiprer.doc Torres, Màrius: Poesies de Màrius Torres [a cura de Margarida Prats Ripoll]. Pagès, Lleida 2010.

61


El Cementiri municipal de Constantí (1888) de Ramon Salas i Ricomà. Ricard Escarré

Els antecedents Al llarg de la història de Constantí han existit tres cementiris: el primer era dins les muralles, prop de la primera església del nucli urbà, construïda l’any 1218 (abans es bastí l’ermita de Sant Llorenç), que es trobava aproximadament a l’actual carrer de l’Església Vella. Degut a l’augment de població i les conseqüents necessitats urbanístiques de la “Vila de Dalt”, es decideix canviar l’emplaçament del Cementiri. L’historiador Francesc Cortiella situa el trasllat a principis del segle XIV, quan es construeix un nou cementiri fora muralles, a l’actual Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer. Aquest segon cementiri es situava d’aquesta manera també vora la primera església de la vila. A partir de 1883 es preveu la clausura dels cementiris que no complien les exigències reglamentàries, com el de Constantí, que es trobava dins de la població. Per això s’encarrega a l’arquitecte municipal de Tarragona Ramon Salas Ricomà el projecte de construcció d’un nou cementiri. Salas és l’autor de la Plaça de Toros (1888), i del Balcó del Mediterrani (1889). Tenia ja un reconegut prestigi, que el portaria el 1890 a obtenir el càrrec d’Arquitecte Provincial i quatre anys després el d’Arquitecte Diocesà, moment en el qual s’encarregaria de l’ampliació de la sagristia i l’arranjament del vestidor de la Catedral. Els seus projectes arquitectònics es caracteritzen per la

La Ruta del Bassal

63


simetria i disposició dels elements constructius i ornamentals dins un conjunt harmoniós i proporcionat. Aquest estil es manifesta en totes les seves construccions, tant públiques com privades, especialment en una de les seves obres més destacades, la Casa Salas (Rambla nova, 25).

La inauguració El dia 1 de gener de 1888 s’inaugura oficialment, tal com recorda mossèn Salvador Sabaté en la seva Història de la Vila de Constantí: “lo qual fou benehit per mi ab delegació de nostre digníssim Sr. Arquebisbe, Dr. D. Benet Vilamitjana y Vila, lo dia 1r de Janer de 1888.” La primera inhumació es produí el dia següent de la inauguració, amb una làpida commemorativa que encara es pot trobar davant de la capella que correspon a Maria Muntané i Ciurana. Respecte a aquest primer enterrament, l’historiador local Josep M. Sabaté va recollir una curiosa anècdota (amb molt d’humor negre): Maria Muntané vivia al final del carrer de les Creus que, a principis de segle XX, s’acabava on avui fa un gir de 90º, davant de la pista d’estiu de la Societat del Casino. En construir el nou cementiri, totes les comitives fúnebres haurien de passar per aquell carrer. S’explica que la Sra. Montané deia: “mira que bé, ara veuré passar tots els morts per davant de casa”. I va resultar que no va veure’n passar cap: un cop acabat de construir el nou cementiri, la primera que va morir va ser ella.

La Ruta del Bassal

Consideracions arquitectòniques i artístiques El Cementiri projectat per Ramon Salas preveu una distribució regular i geomètrica, amb el rectangle com a polígon patró. La mateixa planta del Cementiri és un rectangle de 80 per 42,50 metres, amb una superfície de 3400 metres, així com la planta de les edificacions interiors. La distribució es fa a partir d’un carrer central que comença a la porta d’entrada i parteix l’espai en dues meitats simètriques: tres carrers horitzontals i cinc verticals, que conformen vuit rectangles. La capella se situa expressament en una posició preferent, just en l’eix clarament visible des de la porta d’entrada, subratllant el fet que ens trobem en un cementiri catòlic. Al mateix temps, la situació dels panteons, a banda i banda de la capella i del passeig central, i els nínxols, més enllà, als passadissos que envolten les parets, mostren la diferenciació de classes i l’evidència que cada estrat social té el seu lloc preferent i sepultura corresponent al seu estatus. Ramon Salas considera tres categories: la primera classe, els panteons; la segona classe, els nínxols (“destinados a familias de la clase media”), i la tercera classe serien les fosses, amb enterraments a terra. Cal advertir que aquest tipus d’enterrament, contemplat encara avui com “Dret funerari a perpetuïtat, en tomba”, amb un cost de 2.600, no ha estat reclamat per ningú al llarg de la història del Cementiri.

65


La capella és de petites dimensions (6m d’alt, 4m de llarg i 4,8 d’alçada) i planta rectangular. La façana mostra una rosassa i una sanefa amb peces prismàtiques amb relleu com motiu ornamental i una espadanya (on hi manca la campana) coronada per una creu. L’única entrada és lleugerament trapezoïdal, més estreta en la part superior, a imitació de les portes del temples egipcis, probablement influència de l’estil neoegipci, que començava a arrelar a l’època.

També hi trobem les làpides dels rectors Salvador Sabaté (mort el 1893 i autor d’una Història de Constantí), Joan Felip Ardiaca (mort el 1915) i Joan París (mort el 1972). Els dos bancs de fusta podrien ser de l’església vella, traslladats en construir-se la capella l’any 1888. Les parets formen quatre arcs a partir d’un motiu ornamental amb forma d’escacs, que s’ajunten al sostre en dos arcs de mig punt que simulen una volta de creuer, i on queden restes de les pintures que el Grup Plàstic (Àngel Pérez, Cristina Plaza i Pep Queralt) van realitzar el 1994. La temàtica gira entorn la creació i la vida, representat al sostre (força malmès) i la rosassa, i símbols del bé (llorer), el mal (cadenes) i l’eternitat (llum) a les parets. La sagristia que devia anar annexada a la capella no es va construir, i la sala d’autòpsies quedarà situada a l’extrem nord-est, on encara es conserva la taula de marbre on es practicaven les necròpsies, tot i que fa ja temps que no se’n realitza cap. L’ossari (per dipositar restes de sepultures per renovar), que en un principi anava ubicat en aquesta cantonada del Cementiri, queda desplaçat al cantó nord-est. Actualment aquest ossari antic és tapiat i es localitza en l’exterior de l’extrem nord-est. Es reservarà un espai a l’angle de l’extrem nord-oest per enterrar als impenitents o “personas que hayan muerto fuera de la religión catòlica”, considerant aquests com, segons el Codi de Dret Canònic del 27 de maig de 1917, els apòstates o excomunicats, integrants de sectes considerades herètiques, duelistes, qui fes cremar el seu cadàver i pecadors públics. Tot i això, no tenim

“LA INSCRIPCIÓ DELS RECTORS” A l’interior de la capella, al terra davant l’altar, s’hi troba la tomba, datada l’any 1915, dels rectors de l’església de Constantí, amb la següent inscripció: DOM. Sacr sarcophagum. DDD. RR parochis coadiutoribus almae ecclesiae constantinae. Pii Viri praeclarissimae. Familiae paroeci orate pro eis. XXXI DEBR - MCMXV Traducció: A Déu, Bé Suprem. Tomba sacra destinada als reverends rectors i vicaris de l’església principal de Constantí. Homes pietosos de la distingida família parroquial. Pregueu per ells. 31 de desembre de 1915

La Ruta del Bassal

67


constància que s’hi hagi enterrat mai ningú i avui en dia ha aquest espai no existeix. També ha perdut la seva funció l’espai reservat originalment a les fosses comunes, els rectangles localitzats als murs de ponent i llevant, que han acabat reutilitzats per a la construcció de panteons i tombes commemoratives. El panteó de la família Martorell-Plana, situat a la banda esquerra del carrer principal prop de la porta d’entrada, crida l’atenció per l’estil romàntic de proporcions harmonioses i la figura d’un àngel intercessor, amb les grans ales esteses i semblant trist i sever, amb una creu martirial al pit. L’àngel estén els dos braços com a signe d’invitació cap a les dues urnes cineràries que contenen les ànimes dels dos difunts (les despulles són a la fossa sepulcral col·locada al terra). Porta dues fulles d’acant a cada mà, per tant, està convidant a l’eternitat, l’esperança dels cristians en el més enllà. Les dues urnes de marbre, de considerables dimensions i formes clàssiques, amb peus d’animal, mostren els noms dels difunts emmarcats per corones funeràries esculpides en relleu als frontals de les urnes (olivera, símbol de pau, i flors), mentre que als laterals hi ha esculpits dos rombes cruciformes que contenen al centre l’alfa i l’omega, una dins l’altre, emfatitzant el fet que són la primera i darrera lletra de l’alfabet grec, incloent totes les lletres i, per tant, simbolitzant la totalitat, Déu i, especialment, Crist, el primer i el darrer.

La Ruta del Bassal

Al costat dret trobem el primer dels quatre memorials funeraris existents al Cementiri. En una llosa rectangular elevada per un esglaó i flanquejada en dos costats per pilastres lobulades, hi apareixen catorze noms de víctimes de la Guerra Civil, amb la inscripció: “Aquí descansan los restos de nuestros hermanos asesinados por los marxistas”, datat l’any 1936. A l’encapçalament s’aixeca una pilastra més gran amb corones (signe de vida eterna) que sosté una creu de promesa anular, amb fulles de llorer (victòria sobre la mort) i d’olivera (com ja hem dit, símbol de pau) en l’interior de l’anell. Més enllà hi ha un altre monument de record “Als qui moriren a la Guerra Civil. 1936-1939”, que era emplaçat originàriament al centre de la plaça de l’església. Consta d’un obelisc, una forma provinent de l’antic Egipte, on feia referència, amb profund sentit simbòlic, a la vida. A partir de finals del segle XIX, amb l’estil neoclàssic, es recupera aquesta construcció als recintes funeraris, on esdevé una al·legoria del dol. Just a sobre de la base de l’obelisc, s’hi aprecia un relleu afegit d’un colom, símbol de la pau. Amb l’ampliació del 1998 també es va afegir un altre memorial, un monòlit, aixecat sobre una base de formigó i esberlat pel costat dret (en al·lusió al trencament que provocà la guerra) on hi figuren els noms dels vuit constantinecs morts al camp de concentració nazi de Mauthausen. A sobre el monòlit hi ha dues plaques amb poemes de Magda Pino i una tercera placa commemorativa. Al

69


és tancat amb una reixa amb corones de dol. Al bell mig s’aixeca una creu sepulcral llatina que projecta en els seus quatre braços quatre fletxes interiors. Al costat hi ha el panteó de la família Dalmases Virgili, construït a semblança dels situats vora la capella. Enfrontat amb aquest s’aixeca el panteó de R. Roig Soler, mort el 1908. El pedestal conté tota una sèrie de simbologia cristiana: a la part frontal apareix una creu arborada (amb extrems en forma de trèvol) com a metàfora de l’arbre, que fa referència a la vida, la mort i la resurrecció. Al costat dret i esquerre, tornem a trobar l’alfa i l’omega, amb la mateixa significació que en el panteó Martorell-Plana. En la part posterior, el crismó o monograma format per les dues primeres lletres XP del nom de Crist en grec, Khristós. A sobre del pedestal, un bust del difunt ens remet a l’estil neoclàssic, en el qual es recupera el gust per les formes clàssiques, amb què els burgesos catalans del XIX i principis del XX pretenien acostar-se i equiparar-se als grans personatges de l’antiguitat clàssica.

costat dret, un treball de forja mostra una figura humana agenollada davant els filferros d’una tanca, evocant la desesperació dels presoners. Tot el conjunt és envoltat per còdols, pedres de riu arrodonides, fent un símil les víctimes “arrossegades i erosionades” pel nazisme, mentre una creu, representant l’Església, jeu tombada al terra junt els còdols. El més antic de les construccions commemoratives funeràries és situat vora la capella i correspon al memorial per les víctimes de la cursa Trofeu Armengué, una cursa automobilística celebrada el maig de 1922, en un circuit habilitat entre diferents carreteres properes, a tan sols tres quilòmetres de Constantí. En un avançament, un cotxe perdé una roda i sortí a la cuneta, provocant molts ferits entre el públic present. La precarietat de l’atenció sanitària (va trigar més d’una hora a arribar) va accentuar la catàstrofe. En una senzilla llosa hi consten quatre de les víctimes mortals del desgraciat accident, tot i que hi manca una cinquena, que va morir tres mesos després de les ferides ocasionades. El recinte

La Ruta del Bassal

Al seu costat trobem també un exemple del mateix estil artístic, el panteó de la família Plana Domingo. Un pedestal central s’aixeca sobre un recinte quadrangular escacat, molt del gust de principis del XX. Presideix el conjunt una figura femenina, vestida amb una túnica clàssica de plecs pesants. Porta un vas a la mà, un vas on recollir les cendres de difunt i recordar el concepte de vanitas: com n’és la vida d’efímera i corruptible. Els seus ulls són embenats, assenyalant la virtut de la fe, virtut necessària per a tot cristià que confia cegament en la resurrecció dels morts. Remata aquest conjunt simbòlic clarament cristià una llarga creu llatina sostinguda per la mà esquerra de la figura.

71


El panteó Vives-Salas, de factura molt més moderna (ja del segle XXI), trenca en el seu plantejament amb la resta de panteons que hem vist fins ara. En lloc de cercar les línies verticals per evocar l’ascensió dels difunts, com és comú i habitual, aquest panteó es diferencia per una construcció basada en l’horitzontalitat, on una llarga llosa de marbre gris disposada en pla constitueix la sepultura. En el costat esquerre hi ha la làpida mentre que en el dret, una escultura d’una noia agenollada, vestida amb túnica i amb la mirada al cel, allibera ocells, en clara referència a les ànimes humanes salvades. Per altra banda, els nínxols presenten des d’una simple i mínima inscripció on figura el nom i la data de naixement i defunció, passant per imatges religioses o símbols que mostren les creences del difunt. També hi trobem fotografies, que embranquen amb la mateixa costum funerària romana de disposar un retrat d’aquell que és enterrat a la tomba. D’altres nínxols contenen textos, flors o objectes personals, tot plegat amb el mateix propòsit que s’ha mantingut des de la prehistòria: l’enaltiment i el record d’aquell que és absent.

rectangulars al centre, reservats per panteons i zona enjardinada, i 36 columnes de tres nínxols arrecerades als quatre murs exteriors. El cementiri actual és fruit de les planificacions i ampliacions que s’han produït durant el segle XX. També ha estat un reflex de les ideologies, canvis polítics i socials produïts durant aquest període: de l’estructuració de Ramon Salas dins un marc catòlic, a finals del segle XIX, es va passar a la confrontació entre l’Església i la part laica de la societat durant el primer terç del segle XX. Durant la dictadura franquista es retornaria a la concepció catòlica i, en els darrers trenta anys, hi ha hagut una evolució i canvi en la percepció del cementiri, on fins i tot s’ha reservat un espai per les urnes funeràries de la incineració (tot i que només amb un ocupant), fet impensable i inadmissible durant gran part del segle XX. De ser considerat com la “ciutat dels morts”, un espai de record i dolor, es van descobrint altres valors i motius d’atenció, com adverteix la historiadora Montserrat Flores: “Cada cop es contempla com a servei, com a complex urbanístic i, alhora, com a part del patrimoni arquitectònic i escultòric de la ciutat, la responsabilitat de la qual la comparteixen els propietaris de les sepultures i el municipi”4. Amb aquest recorregut hem pretès aprofundir la mirada en un entorn que sovint només es visitat en un context de dolor, o en el compliment d’una obligació ritual, sense veure més enllà del motiu que ens porta al cementiri, desitjant marxar aviat i no prolongarhi l’estada. Poc a poc es van despertant els valors patrimonials i artístics dels nostres cementiris, que van cobrant importància com un valor afegit a la seva funcionalitat primària.

L’ampliació (1998) Deu anys després del seu centenari, degut a la necessitat evident i manifesta de disposar de més espai d’enterrament, la tardor de 1998 s’inaugura l’ampliació del Cementiri, projectada per l’arquitecte Josep M. Roca. Manté l’estructura de base rectangular de la part antiga amb un passeig central que conforma una planta de tres carrers horitzontals i tres verticals, i quatre espais 4. Flores, Montserrat ; López, Marta. El cementiri general de Reus. Reus: Pragma edicions, 2005.

La Ruta del Bassal

73


Mn. Joaquim Claver

fora dels nuclis urbans. Les

EL CEMENTIRI: ENTRE L’ENYORANÇA I L’ESPERANÇA

disposicions es van anar

El nom de “cementiri vell”, encara avui emprat entre nosaltres, referit a l’actual “plaça de mossèn Cinto Verdaguer”, indica l’emplaçament del cementiri de Constantí anterior a l’actual. Hi ha poblacions que encara mantenen el seu actual cementiri a recer dels murs de l’església parroquial. I no són poques les poblacions on la rectoria (o ‘abadia’, com és costum de dir entre nosaltres) conserva un hort, que correspon a l’antic cementiri d’aquella població. Església, cementiri i rectoria formaven un nucli compacte als nostres pobles, a redós del qual s’anava ampliant el poblat bastint-hi els habitatges familiars i els equipaments corresponents. Aquesta ubicació del cementiri és de tradició cristiana, motivada pel desig de soterrar els difunts (cristians) prop d’aquella casa (l’església) on el cristià neix a la fe pel Baptisme, rep l’Esperit de Jesús en la Confirmació, s’alimenta espiritualment amb l’Eucaristia, es reconcilia amb Déu pel sagrament de la Penitència, inicia la vida conjugal amb el sagrament del Matrimoni, hi celebra el dia del Senyor (diumenge) i tantes altres festes del calendari cristià, i a l’hora del seu traspàs a la Casa del Pare la comunitat l’acompanya amb l’esperança de la vida eterna. I ara aquesta comunitat els inhuma (in humo vol dir ‘sota terra’), és a dir, enterra (in terra) en aquest espai (el cementiri) dignificat pel seu contacte amb la casa de Déu. Encara avui els monjos són inhumats en una fossa al cementiri del monestir, i colgats amb la mateixa terra, sense taüt; tradició que recorda les paraules de Jesús: “Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit.” (Jo 12,24). Més enllà de la major o menor distància física del cementiri respecte de l’església parroquial, la comunitat cristiana té sempre presents els

multiplicant

i

concretant.

De fet al 1860 encara no s’havia resolt el problema. L’actual cementiri de Constantí, segons els estudis consultats, data de 1888. Tothom sent respecte pel cementiri i pels difunts que hi són enterrats. La profanació

de

les

despulles

d’un difunt sempre ha estat considerada, no sols com un acte incívic, sinó com una greu ofensa infligida a la persona difunta i a la seva família. A l’inrevés, les despulles mortals dels qui han donat la vida per causa de Jesús, en la tradició cristiana són objecte de veneració [les relíquies]. Entorn del 2 de novembre, en què segons el calendari cristià es fa memòria dels difunts, s’esdevé una generalitzada visita als cementiris, que es concentra sobretot al dia 1 (Tots Sants), per tractar-se d’un dia festiu en el calendari laboral. Tanmateix, la profusa ornamentació floral dels nínxols i les tombes, avui generalitzada, és un costum fins fa pocs anys desconegut entre els catalans. El cristià no necessita desplaçar-se al cementiri per sentir presents els difunts. És més aviat en la pregària i en l’Eucaristia que sent la proximitat dels germans “que ens han precedit amb el senyal de la fe i ara dormen el son de la pau” (cànon eucarístic romà).

difunts i s’hi sent en estreta comunió, ja que els considera cridats a participar de la resurrecció de Jesús. “Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícia de tots els qui han mor”t, diu l’apòstol Pau. (1Co 15,20) La salut pública (sobretot en èpoques d’epidèmia) i a vegades la natural expansió de les poblacions obligà l’Administració a disposar el trasllat dels cementiris fora de la població. Així una reial cèdula de 30/4/1787 establia que els corregidors, en qualitat de delegats, s’havien de posar d’acord amb els rectors de les parròquies per traslladar els cementiris

La Ruta del Bassal

MÉS INFORMACIÓ Ferran Marquès, Maria Teresa; Franquès Gil, Montserrat: “El cementiri de Constantí (1888-1988)”, Estudis de Constantí, 4 (1988). Cortiella, F., Història de Constantí. Sindicat Agrícola de Constantí, Tarragona, 1981. Aleu Padreny, Miquel, “Trofeu Armangué. 21 de maig de 1922. Un dia de dol per Constantí”, Estudis de Constantí, 23 (2007).

75


Construcció en pedra seca. L’exemple de les barraques de tros Oriol Altès En general, crec que es pot dir que tots estem acostumats a veure marges de pedra seca, la nostra vista hi està habituada. Constitueixen l’element més immediat d’aquest tipus de construcció, quedant totalment integrats en el paisatge. Normalment es parla de l’oliver i la vinya com els dos conreus històrics mediterranis. En el cas de Constantí es podrien afegir l’avellaner, l’ametller o el garrofer per completar aquesta imatge mental més tradicional; però en aquesta imatge mental que tenim tots crec que també hi surten marges formant brancals, alguna trona al voltant d’un oliver i, per què no, alguna barraca de pedra també apareixerà en els pensaments d’altres. Són elements propis del nostre paisatge rural i prou interessants com per parlar-ne, aprofitant que tenim dues barraques d’aquest tipus bastant a la vora del poble. Aquest escrit no pretén ser un tractat de la tècnica de la pedra seca –ni molt menys-, ja n’hi ha molts i ben exhaustius. La intenció és fer un resum de la bibliografia consultada, centrant-me en les barraques de tros, per acabar fent una breu descripció d’aquestes dues que hem pogut visitar i analitzar: la de Josep Maria Reig, al Bassal i la de Genet, al Cotxo.

La Ruta del Bassal

77


Però comencem pel primer: “pedra seca”. Es diu seca perquè en aquesta tècnica constructiva no s’utilitza l’aigua per fer cap morter i ajudar a fixar les peces. Aquí les pedres assoleixen l’equilibri només amb la seva col·locació, unes contra les altres, i això és el que ho fa interessant. Tothom sap apilar una pedra sobre una altra; fer-ho bé és un ofici, fer-ho amb gràcia és un art. És un ofici perquè vol dir que no caurà fàcilment, hi ha una experiència darrera que fa triar les pedres adequades, segons l’altura de la filada, si és una cantonada…I fer-ho amb gràcia és un art perquè implica un pas més i és quan l’artesà juga amb el seu ofici i modifica algun element, pensant-lo per a que, a part de complir la seva funció, a la gent li pugui agradar. Perquè això és art, no? Quan les necessitats bàsiques estan satisfetes i es treballa buscant motius estètics. En aquest cas, però, amb l’afegit que aquestes construccions no han perdut mai la seva funció primera, a diferència de la pintura o l’escultura, on l’única funció és la de ser contemplades. I molts cops, també, alguna arquitectura, on a vegades l’estètica ens perd i ens trobem amb cases que, visualment agradables, no són vàlides per viure-hi. Sóc de l’opinió que el tècnic (i aquí incloc tant el mestre barraquer com l’arquitecte) ha de parlar amb qui utilitzarà el producte final i solucionar-li el problema: la barraca és per al pagès o pastor que vol un aixopluc o un espai a recer per guardar eines; la casa és per a la persona que vol una llar on sentir-se a gust amb la seva família, amb unes zones per menjar, dormir i estar i sentir-se còmode. Les barraques compleixen el seu propòsit; algunes cases, no sempre. I sí, també es poden considerar obres d’art. Com a ofici que era, hi havia quatre normes bàsiques que no es podien obviar, per a

La Ruta del Bassal

que la construcció no tingués problemes d’estabilitat i d’altres, però cada mestre o quadrilla tenia la seva manera de fer i els seus trets distintius a l’hora de triar i col·locar les pedres. D’alguna manera, la seva particular manera de fer era la seva signatura. Pel que fa a les barraques de Reig i de Genet, tenen signatures diferents. Sigui perquè fossin fetes per persones diferents –no ho sé- o pel tipus de pedra utilitzada en cada cas, però el primer tret diferencial que es pot destacar entre elles és que la de Reig és més cucurulla, té una forma més allargada i alta; encara que interiorment, les dues tenen mides molt semblants pel que fa a amplada i altura. En aquest sentit, Vicent Loscos, a l’article “Barraques i cabanes”, diu que “l’arquitectura popular ha donat lloc a formes diverses de petites construccions amb funció de recer esporàdic o regular, d’habitatge auxiliar, de magatzem, o de molí, per als quals és difícil una classificació sota un criteri uniforme. No hi ha estils, sinó una funcionalitat adaptada als materials disponibles en cada lloc i segons un principi d’economia que no dóna opció a innovacions supèrflues ni a canvis sense motiu”. Però aquí hem d’intentar concretar i ajudar-nos d’una classificació mínima, per intentar encabir aquestes dues barraques que ens ocupen. Per això em serviré de la classificació que fa servir Josep Gironès Descarrega, al llibre L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. En aquest llibre descriu les diverses plantes, portals i cobertes que s’ha anat trobant a l’hora d’inventariar les barraques del territori. Pel que fa a les tècniques de construcció emprades, transcric literalment les seves paraules, perquè considero que és una explicació més que vàlida i entenedora: “Al lloc escollit, i sobre una base ferma, es començava a pujar les

79


parets d’acord amb la forma de la base, el model de coberta desitjat i el volum que es volgués aconseguir. S’anaven pujant fins a l’alçada d’on havia de partir la coberta. Les pedres més grosses es posaven a la base, millor a la part exterior, per tal de donar major consistència a les parets que reben més la pressió de la coberta. Quan l’alçada de les parets –o ja de la coberta- quedava fora de l’abast de l’alçària pròpia dels constructors, hi havia tres procediments a seguir: continuar la feina des de damunt de les parets, fer bastida amb portadores i fustes d’entaular o reomplir l’interior de les barraques amb branques d’arbres – de pi, generalment-, per tal d’anar guanyant l’altura necessària per poder coronar l’habitacle… A l’hora de fer la coberta s’utilitzaven pedres planeres, com més grosses millor. Era d’importància cabdal que totes les pedres que conformen una barraca estiguessin falcades les unes amb les altres, ajudades per falques si calia, per tal que les filades quedessin com d’una peça. Així, treballant totes les pedres com un sol element, s’aconseguia l’estabilitat imprescindible, tant a les parets com a la coberta. També calia que les pedres que conformaven la coberta tinguessin un lleuger desnivell cap a l’exterior, com a millor defensa contra la pluja o les humitats. Necessàriament, quan la barraca era aïllada, les parets de suport es construïen a doble cara.” Pel que fa a la planta, les dues són de

La Ruta del Bassal

planta rodona, tant a l’exterior com a l’interior, tot i que la de Genet forma una certa façana plana a la part frontal, on hi ha l’entrada. En els dos casos les parets exteriors estan construïdes lleugerament inclinades cap a l’interior, formant un teòric contrafort, per absorbir les empentes cap a l’exterior que exerceix la falsa cúpula. Si parlem dels portals, les dues barraques tornen a seguir un mateix esquema. En aquest cas són muntants verticals, formant els dos brancals, i llinda feta de dovelles irregulars, dibuixant un arc pla o rebaixat. Respecte al recobriment, sí que tenim diferències, ja que mentre que a la de Reig el trobem fet amb pedruscall, accentuant-ne el pendent –allò que hem dit que es veia més cucurulla-, la de Genet té un recobriment de terra. Segons Josep Gironès, en el recobriment amb pedruscall, per sobre la coberta es posava un determinat gruix de cascall. Diu que aquesta no era la millor solució per impermeabilitzar la barraca i que per això, “s’utilitzava per a les barraques destinades prioritàriament, a guardar del fort sol d’estiu”, ja que eren “extraordinàriament fresques”. En el cas de Genet, “un determinat gruix de terra, col·locat per sobre de la coberta i amb un cert desnivell, servia per impermeabilitzar l’habitacle”. I si, a més, hi creixia alguna planta petita, les seves arrels servien per relligar la terra de cobriment. Fos quin fos el recobriment, comenta Gironès, “calia tenir en compte el manteniment periòdic necessari per a la bona conser-

81


vació del sostre i, en general, de la barraca. Un cop a l’any s’havia d’aportar nou material de recobriment, en substitució del que s’havia emportat el vent o la pluja”. Una altra pràctica habitual –i que es compleix en els nostres dos casos- és l’orientació. Les dues barraques tenen els portals mirant al sud. Això es feia per aprofitar la màxima calor del sol a l’hivern, alhora que s’evitaven els vents de serè i tramuntana, que són els més molestos. A més, sovint es plantava un arbre de fulla caduca davant la porta: per fer ombra a l’estiu, però permetre el pas dels raig del sol a l’hivern, situació que també es compleix en el cas de la barraca de Reig. A partir d’aquí, a mi se’m presentaven dos dubtes que la bibliografia consultada no em responia. Un de caràcter general, com era el per què les barraques de pedra seca estaven tan associades a les parades de vinya; i l’altre, més concret, al voltant de per què només existien aquestes dues barraques en dues zones on hi havia més trossos amb vinya? Pel que fa al dubte més general, tots els llibres i articles que he llegit comenten que tant barraques com cabanes de pedra seca s’acostumen a trobar en trossos de terra que quedaven allunyats dels pobles, on era útil tenir un recer on poder aixoplugar-se o guardar algunes eines; i en partides de terrenys pedregosos, aprofitant les pedres que anaven sortint cada cop que es passava l’arada. D’acord, és un fet; acceptava que per molt allunyat que estigui un tros, si no és un terreny pedregós, no tens la primera matèria per fer-te la barraca i és més difícil trobar-ne, com a mínim, fetes en pedra seca. Però jo veia aquelles típiques parades esglaonades del Priorat o la Terra Alta, dedicades exclusivament a la vinya i prou properes als pobles, amb la seva barraca o cabana. Llavors què? Tenen pedra de sobres, sí; però per què tenir un lloc on guardar eines quan tens la casa del poble relativament a prop? Aquí la clau està en l’“exclusivament” utilitzat anteriorment i en mon iaio, per fer-m’ho veure: són parades que pràcticament només admeten el conreu de la vinya, per ser molt seques i pedregoses, i on no s’hi troben arbres més grossos que puguin servir de recer improvisat, en cas de pluja, ni que puguin proporcionar ombra pels descansos, al llarg del dia. És bastant clar, un cep no et tapa prou, a no ser que siguis en Patufet (i aquí tampoc val, perquè ell ja en va tenir prou amb una col). Per tant, a falta d’un altre arbre prou gran i, sobrant pedres com sobren en aquestes parades, una barraca era la millor

La Ruta del Bassal

solució. Perdoneu, podia ser bastant obvi per a molts, però és clar, la meva experiència al defora és més com a passejant, que com a cap altra cosa. Per això vaig preguntar a qui en podria saber més a la meva vora: “Gràcies, iaio”. Per altra banda, pel que fa al dubte més concret que tenia, aquí entren en joc molts factors i circumstàncies, que donen possibilitats infinites, per explicar quina pot ser la raó de l’existència de les barraques de Reig i de Genet com a les úniques d’aquella zona. Està clar que n’hi ha que s’han enderrocat al llarg del temps, per moltes raons; també m’han parlat de dues, per la zona del Pont del Diable, encara dins el terme de Constantí, però aquestes últimes ja entren més en la justificació per la seva llunyania i no haver de tornar al poble per dinar. Després de tota la lectura feta i les meves preguntes a les meves fonts familiars, tinc les meves pròpies hipòtesis, però són massa poc fonamentades en fets prou segurs per comentar-les. Animo a tothom a que s’apropi a veure aquestes dues barraques, que són ben maques; però no hi aneu tots de cop, si us plau, que la seva contemplació demana tranquil·litat.

MÉS INFORMACIÓ Gironès Descarrega, Josep: L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona. 1999 Martínez, Manel: Arquitectura rural. Un patrimoni oblidat (l’exemple de la Conca de Barberà. Cossetània Edicions, 2010. Bernat i Constantí, August: Les barraques de pedra seca a la conca mitja del Gaià Fundació d’Història i Art Roger de Belfort, Santes Creus 1998. Jujol Gibert, Josep M.: L’art de la barraca [Les cabanes i els marges. 1er Curset d’estiu sobre arquitectura popular. Segarra-Urgell, del 7 a l’11 d’agost de 2000]. Diversos autors: Pedra seca a les comarques de Tarragona. Patrimoni i paisatge. Diputació de Tarragona, Tarragona, 2007.

83


RUTES DE CONSTANTÍ Són un seguit d’activitats lligades a la difusió dels paisatges culturals de Constantí que han configurat la seva evolució al llarg del temps.

Guies de turisme cultural Punts de llibre Itineraris de senderisme Caminades populars Sortides naturalistes Animació cultural Exposicions Jornades sobre el paisatge de Constantí Geocaching Web

La ruta del Bassal aplega diversos paisatges culturals d’un gran interès històric. Camins importants, barraques de pedra seca, masos antics i mines d’aigua donen una idea de la riquesa i interès del terme. La “Mòbila” de Pau Paraire. El mas de la Closa El camí de Sant Jaume Els camps de futbol El Calvari Els xiprers El Cementiri municipal Les barraques de tros en pedra seca

La Ruta del Bassal


La ruta del Bassal