__MAIN_TEXT__

Page 1


barberí HISTÒRIA DE LA FONERIA ARTÍSTICA BARBERÍ

ART


Sentir-se a l’extrem d’un fil que s’estén ininterrompudament al llarg de més de quatre-cents anys és un gran orgull que comporta, a la vegada, un fort sentiment de responsabilitat. És prendre consciència dels centenars de persones que, a la Foneria Barberí, dia rere dia i any rere any, han entregat la seva vida al treball de donar forma al metall. Estem parlant de generacions de famílies com la meva, que han deixat a cada peça fosa el seu saber, el seu esforç i el seu esperit. És a tots ells que aquest llibre vol retre homenatge, a través d’un recull inevitablement limitat del seu art. Un art capaç de transformar el pesat metall en la immaterialitat de l’afinat so d’una campana o en l’expressió més subtil de l’obra d’un artista. Treballs que persones generoses han fet perdurables i posat avui al nostre abast. Vull agrair molt especialment l’ajut que hem rebut dels autors i de les institucions, dipositàries de moltes de les peces que es mostren a continuació. Sense la seva col·laboració no hauria estat possible materialitzar el record de la gent de la Foneria Barberí en aquesta obra.

Ramon Castey


ÍNDEX Obres - Etapa Barberí 6

Taller Barberí, 1910

8

El Primer Misteri de les Glòries Josep Llimona

10

Monument al Dr. Robert Josep Llimona

12

Santa Helena Eduard Batiste Alentorn

14

Monument a Sellarès Josep Clarà

16

Bisbe Campins Joaquim Camps

18

Escultura Funerària Celestí Devesa

20

Barcelona Frederic Marés

22

Gitana Miquel Oslé i Llucià Oslé

24

Crist Rei Casa Bochaca

26

La República Josep Viladomat

28

Sagrat Cor Josep Miret

Obres - Etapa Castey

62

The Family of Man Xavier Medina Campeny

64

Monòlit Josep Cerdà

66

Conversation Piece Juan Muñoz

68

Hanging Figure Juan Muñoz

70

Olympic Truce Rosa Serra

72

Thirteen Laughing at Each Other Juan Muñoz

74

Rouppefontein Joseph Poelaert

76 Serena José Bonhomme 78

Monument a JM Fangio Joaquim Ros

80

El Presente es el Pasado del Futuro Francesc Torres

82

Alchemy Jaume Plensa

84

El Cor dels Arbres Jaume Plensa

86

Germinacions Amador Magraner

88

Monument National des Sous-Mariniers Gérard Vié

30

El Rei i la Reina Xavier Corberó

32

Joan Pere Fontanella Miquel Blay

34

Aurigues Olímpiques Pau Gargallo

36

Guant de Beisbol Alberto de Udaeta

38

El Viatger Xavier Corberó

40

The Personal Miraculous Fountain Jaume Plensa

Els Tres Símbols

42

Rellotge de Sol Joan Valle

98

44

Winterthur Clock Xavier Mariscal

102 La Campana

46

A de Barca Joan Brossa i Antoni Marquès

Història de Barberí

48

Composició amb cistella Antoni Tàpies

104 La primera onada de bronze

50

Composició Antoni Tàpies

108 Arrels a la terra fosa

52

Gran Campana Antoni Tàpies

Campanes 90

Taller Barberí

92

Catedral de Girona

94

Basílica de Castelló d´Empúries

96

Catedral de Barcelona

La Cassola

100 L’escultura

106 Quan Sant Llorenç plorava 110 Els gegants del bronze 112 Campanes de pau, canons de guerra 114 De Barcelona al món

54

La Família Xavier Corberó

56

El lugar de la duda Josep Maria Martín

118 El bronze que alimenta

58

Circ Silent. 4 Actors Pep Duran

122 La cassola de la barca

60

Conversation Piece Juan Muñoz

126 Ramon Castey Domínguez

116 Somnis fosos 120 L’olla de la casa pairal 124 Ramon Castey Sala


LA MUNTANYA CATALANA Catalunya, aquest petit país del sud d’Europa, bressolat per les ones del Mediterrani i travessat pel Pirineu, és curull de paisatges meravellosos que enamoren a propis i a estranys. Es miri on es miri sempre hi ha algun racó fascinant que deixa embadalit, però pocs tenen la bellesa i la rotunditat plàstica de la muntanya de Montserrat. I sobretot cap té la transcendència social d’aquesta serralada de formes tan peculiars. És un dels símbols d’aquest mil·lenari país. Allà hi ha el santuari dedicat a la Verge de Montserrat, patrona de Catalunya. Aquesta mare de Déu, que és de color negre i que per això tothom coneix com la Moreneta, està custodiada per un monestir benedictí que l’any 880 va obrir les seves portes. I aquesta expressió no és metafòrica, és la realitat de la història catalana. Montserrat ha estat recer i motor de la cultura pròpia d’aquest territori des de temps immemorials; i, molt especialment, en els moments més difícils, tal i com va quedar demostrat amb el seu paper durant el franquisme. Intel·lectuals de tota tendència en va fer punt de trobada, escapant de la censura de la dictadura que no s’atrevia a profanar el recinte sagrat. Ara bé, els habitants de Montserrat, com a bons benedictins, no han perdut mai de vista que el seu màxim objectiu és enaltir a Déu amb el treball i l’oració. Per fer-ho possible els acompanyen les obres dels artistes, convençuts que fe i cultura poden anar de bracet. Algunes de les seves creacions van ser foses, ja fa molt i molt de temps, a casa dels Barberí. I encara avui, qui puja a Montserrat per resar a la Moreneta o senzillament per omplir l’ànima amb la visió del paisatge català des del cor del país, les pot contemplar.

EL PRIMER MISTERI DE LES GLÒRIES, 1907 JOSEP LLIMONA Muntanya de Montserrat, Barcelona, Catalunya

12


QUAN EL POBLE ESTIMAVA ELS POLÍTICS Quan el passat ens explica històries com les del Doctor Robert, el nostre present atapeït de polítics tediosos i sense carisma no es pot creure allò que va passar a Barcelona el 1899. Aquell any el govern estatal va apujar els impostos per pagar les despeses milionàries de la famosa guerra de Cuba de 1898. Espanya havia estat ridiculitzada pels Estats Units, havia perdut les darreres grans colònies que li quedaven (Cuba, Puerto Rico i Filipines) i, a sobre, estava arruïnada. A Catalunya la pujada d’impostos va causar un enorme malestar i com a protesta es va organitzar l’anomenat “Tancament de caixes”: botigues i indústries van deixar de pagar la contribució. A Barcelona la iniciativa va tenir el suport de l’alcalde, el Dr. Bartomeu Robert, que no va voler executar les sancions imposades des de Madrid. Alguns comerciants van ser empresonats i el batlle fou destituït per ordre governativa i en contra de l’opinió popular, que el respectava i l’admirava. L’estima ciutadana va quedar demostrada arran de la prematura mort del polític, l’abril de 1902. La premsa es va fer ressò del clam dels barcelonins i es van començar a obrir subscripcions populars per erigir un monument a la seva memòria. Els veïns de la capital catalana es van abocar a la iniciativa sense pensar-s’ho dues vegades. S’estimaven al seu alcalde i en volien deixar constància. El resultat es pot veure a la Plaça Tetuan, on la pedra rotunda es conjuga amb les figures de bronze, esculpides per Josep Llimona i que representen les arts i el poble català. Aquest no era el lloc original del monument. Quan es va inaugurar, el 1910, estava situat a la plaça Universitat, però el 1940 les autoritats franquistes el van fer desmuntar per retirar-lo de l’espai públic. El doctor Robert era massa catalanista per als colpistes que havien guanyat la guerra civil. Després de passar-se quaranta-cinc anys oblidat als magatzems municipals, el 1985 es va col·locar on és ara. Aleshores el màxim mandatari de la ciutat era Pasqual Maragall, un altre alcalde que ha passat a la història i que el 2009, ja retirat de la vida política, va reclamar un nou Tancament de Caixes per protestar contra el tracte que dispensava Espanya a Catalunya.

MONUMENT AL DR. ROBERT, 1910 JOSEP LLIMONA Plaça Tetuan, Barcelona, Catalunya

14


SANTA HELENA, LA SECUNDÀRIA DEL CIMBORI Coronant el punt més alt de la Catedral de Barcelona, la mare d’un emperador vigila el tràfec que omple els carrers estrets que ressegueixen el temple. És Santa Helena, mare de Constantí, el primer que va permetre el cristianisme a les terres de l’Imperi Romà. Helena, convertida al cristianisme de gran, es va anar introduint mica en mica a aquesta religió fins al punt de ser una devota creient que l’any 324 va voler visitar Terra Santa amb l’objectiu de conèixer els indrets on havia viscut el Messies. Una vegada allà va impulsar la construcció de temples i la restauració d’alguns dels indrets més emblemàtics. Segons explica la llegenda, hauria estat durant aquest viatge que va trobar les restes de la creu on havia mort Jesús. Tot i que no s’ha pogut confirmar l’autenticitat d’aquest episodi, el cert és que a partir de la segona meitat del segle IV la comunitat cristiana va començar a venerar la Vera Creu. Helena va morir poc després d’aquell viatge, el 329, i a partir d’aleshores molts creients la van voler imitar i els pelegrinatges a Terra Santa van esdevenir freqüents. Així mateix la mare de l’Emperador Constantí es va erigir en un referent pel cristianisme i fou convertida en Santa. Iconogràficament se la representa vestida amb unes robes majestuoses, recordant que era la mare de l’Emperador de Roma, i acompanyada d’una creu. I així és com la va esculpir l’artista Eduard Batiste Alentorn quan li van encarregar la figura que havia de coronar el cimbori de la Catedral de Barcelona. Tot i que pugui semblar que porti segles situada al temple, la peça no es va col·locar fins el 1913. Era la culminació de les obres per dotar la Seu d’una nova façana d’estil neogòtic dissenyada per l’arquitecte Josep Oriol Mestres. A algú li pot estranyar que en una ciutat on Santa Eulàlia i la Mare de Déu de la Mercè es disputin ser-ne la patrona, s’hi afegís una tercera santa en discòrdia a l’acabar la Catedral, i més si tenim en compte que allà s’hi conserven les relíquies de Santa Eulàlia. L’explicació de tot plegat es troba en la història: el segle VII el temple s’havia consagrat a la Santa Creu. Així doncs és ben lògic que la descobridora de la creu on va morir Jesús, ni que sigui com si fos una secundària de luxe, hi tingui un lloc de privilegi.

SANTA HELENA, 1913 EDUARD BATISTE ALENTORN Catedral de Barcelona, Catalunya

16


MÚSICA DE TELERS Hi va haver un temps que a Catalunya se sentia soroll de telers. El país s’anava omplint de fàbriques i ciutats com Sabadell, Terrassa, o la mateixa Barcelona, s’engreixaven gràcies a pagesos que desitjaven una vida més segura sota la teulada de factories i tallers. La realitat, però, no era tan idíl·lica. Ni la feina era tan bona ni les vivendes tan confortables ni el menjar tan abundant com solien pensar quan arribaven. A molts propietaris això els era igual, només estaven pendents d’alimentar els seus beneficis. Altres, en canvi, sabien que si els treballadors tenien unes bones condicions la feina sortiria millor. El sabadellenc Joan Sallarès Pla, nascut el 1845 i mort el 1901, era un d’aquests. Sallarès era descendent d’una família que es dedicava a la indústria tèxtil i ell no només va continuar tirant endavant l’empresa sinó que la va fer créixer. Era un home capaç de combinar una bona aptitud pels negocis amb una destacable sensibilitat social. Segurament per això de seguida va començar a ocupar càrrecs de responsabilitat: quan tot just tenia vint-i-tres anys va ser nomenat regidor municipal; amb quaranta-un va formar part del grup de fundadors del Banc de Sabadell i als cinquanta-dos l’escollien president del Foment del Treball Nacional. A més, mentre es feia càrrec dels negocis i formava part de les diverses corporacions, també tenia temps per escriure assajos sobre aspectes empresarials que el preocupaven com ara la regulació de la jornada laboral de vuit hores o la problemàtica del treball infantil i femení. No és estrany, doncs, que Sabadell hagi volgut conservar la memòria d’un dels seus fills més il·lustres per què el recordin les generacions futures. Una escola porta el seu nom i, a la plaça del doctor Robert, des del 1917 hi ha un conjunt escultòric obra de l’olotí Josep Clarà Ayats. Com no podia ser d’altra manera, a l’hora de buscar una foneria per crear en bronze la figura al·legòrica que acompanya el retrat de Sallarès, aquest artista de la Garrotxa va escollir els Barberí. No havia d’anar més lluny per trobar els millors fonedors de Catalunya.

MONUMENT A SELL ARÈS, 1917 JOSEP CLARÀ Plaça del Dr. Robert, Sabadell, Catalunya

18


PERPETUAR ELS REFERENTS El semblant tranquil d’aquesta colossal figura de bronze pot fer treure conclusions precipitades. Algú pot pensar que el personatge en qüestió -el bisbe Pere Joan Campins- era un home reposat, però el seu pas per la diòcesi de Mallorca a cavall dels segles XIX i XX ho desmenteix, i la seva petja encara ressona a les pàgines dels llibres d’història d’aquella illa mediterrània. Des del seu càrrec eclesiàstic va engegar iniciatives importantíssimes per al desenvolupament de la cultura balear. La llista és inacabable: va organitzar certàmens científics i literaris, va promoure l’estudi de la figura de Ramon Llull, va ajudar a Antoni Maria Alcover en la confecció del seu Diccionari de la Llengua Catalana i en l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana... A més, Campins també va demanar a Antoni Gaudí que reformés la Seu de Mallorca. La petició del bisbe va portar el genial arquitecte a l’illa el 1905, acompanyat d’alguns dels seus col·laboradors més pròxims, com ara Josep Maria Jujol i Joaquim Torres-Garcia. Les obres, no exemptes de polèmica, es van allargar una dècada i van deixar l’empremta inimitable de l’estil gaudinià al temple. És obra seva, per exemple, el baldaquí que cobreix l’altar major. Una de les voluntats del bisbe era reforçar els vincles entre la cultura pròpia de l’illa i el catolicisme, per això professava una profunda devoció per la Mare de Déu de Lluc, patrona de Mallorca i tot un símbol a la zona. Campins va morir el 1915 i cinc anys més tard dels tallers dels Barberí en sortia aquesta escultura que el volia recordar per sempre. Encara ara es pot veure on es va col·locar: al Santuari de Lluc de Mallorca. La peça, enfilada dalt d’un pedestal, és al bell mig del pati de l’entrada de la basílica. Tot i ser fora del recinte, el bisbe Campins es mostra amatent i devot, en senyal de respecte vers la patrona dels mallorquins.

BISBE CAMPINS, 1920 JOAQUIM CAMPS Basílica del Santuari de Lluc, Mallorca, Espanya

20


FOSES ETERNES El silenci dels cementiris és un silenci especial, fet de pregàries, enyorances i plors. Si hom deixa que els seus passos es perdin pel laberint que formen les tombes, de seguida comença a descobrir petits fragments d’altres vides: unes flors mig pansides, una carta que mai rebrà qui l’hauria de llegir, una medalleta d’un sant o una verge que suporta estoicament les calors i els freds de les estacions i dels anys... Amb les tombes, els difunts es delaten. Ens diuen com volen ser recordats. És fàcil adonar-se que la majoria va ser gent modesta i les seves làpides són tan discretes que passen desapercebudes a aquells que no els van conèixer o que el llinatge no els emparenta. Són el carter del barri, la propietària de la merceria de la cantonada, el mecànic, la mestra de l’escola, el pagès, la venedora del mercat... Però també hi ha qui vol que tothom recordi el poder i el diner que va tenir en vida. Les seves tombes senyoregen a tots els cementiris, però a Olot és un xic diferent. A la majoria d’indrets són el marbre i la pedra els encarregats d’acollir l’últim repòs; en canvi allà ho fa el bronze gràcies al bon ofici dels Barberí, que durant generacions i generacions van viure i treballar en aquella ciutat situada a la falda del Pirineu. A Olot totes les grans famílies tenen làpides i escultures de bronze. Persones que en vida vestien les millors robes i a qui tothom saludava llevant-se el barret, descansen eternament protegides pel el mateix material de què estan fetes les campanes que toquen a difunts a les esglésies. L’art funerari català, tan sorprenent com desconegut, té a Olot un punt especialment interessant. Avesats a pedres blanques i negres, les foses dels Barberí el fan un dels cementiris més captivadors del país, on val la pena perdre’s i descobrir aquells retalls de vida que ressonen en el seu silenci.

ESCULTUR A FUNER ÀRIA, 1925 CELESTÍ DEVESA Cementiri d’Olot, Catalunya

22


EL ROVELL DE L’OU Cada dia milers de persones passen pel costat d’aquesta escultura i els recorda on són: una Barcelona comercial, industriosa, marítima... en definitiva, mediterrània. Pocs poden imaginar que fa menys d’un segle allò que ara és el centre neuràlgic d’una de les urbs més admirades del món només era un descampat. La capital de Catalunya és una ciutat impulsiva, que es mou a batzegades. Sempre ha necessitat de grans esdeveniments per créixer, transformar-se i millorar: els Jocs Olímpics de 1992 en són un bon exemple, igual que també ho va ser l’Exposició Universal de 1929. El coneixedors de la història de Barcelona sabran que es va aprofitar aquell esdeveniment per urbanitzar la zona de la muntanya de Montjuïc, però potser ningú els ha explicat que també va ser el moment en què es va configurar la Plaça de Catalunya tal i com es coneix actualment. Gairebé totes les escultures que s’hi poden veure són d’aquella època. Els anys previs al 29, Barcelona bullia, era efervescent. Escriptors, músics, i artistes creaven sense parar. Va ser un moment excepcional de la cultura catalana, que es presentava al món sense complexes, disposada a formar part d’Europa com qualsevol altra. No cal dir que la capital, Barcelona, era el rovell de l’ou d’aquell moviment. Una ciutat amb energia, amb la força d’un cavall, amb l’esperit comercial que infla les veles dels vaixells que solquen el Mediterrani, industriosa i veloç com el mític Mercuri, i, per sobre de tot, encisadora com una dona. Així la veia l’escultor Frederic Marès, seguint els cànons del Noucentisme, el moviment artístic que va marcar la Catalunya de l’època, convençuda d’arribar on es proposés. Va quedar ben demostrat amb l’Exposició del 29, quan la Plaça de Catalunya es va convertir en l’epicentre d’una ciutat que liderava una cultura de primer nivell.

BARCELONA, 1928 FREDERIC MARÉS Plaça Catalunya, Barcelona, Catalunya

24


UNA GITANA ANOMENADA SALUT Una de les tradicions de can Barberí cada vegada que s’acaba una gran obra és fer- s’hi una foto. Tantes hores de feina provoquen un lligam sentimental amb la peça i tots els operaris volen immortalitzar la seva feina per preservar-la en la memòria. A la foneria no era estrany sentir un operari parlant amb una escultura, o batejar-la amb un sobrenom carinyós. Aquesta, per exemple, al taller era coneguda com “la gitana”. Potser per les seves formes rotundes o per la destresa en aguantar la gerra que duu a l’espatlla... Tant li feia que en realitat l’obra dissenyada pels germans Miquel i Llucià Oslé s’anomenés “La salut pública” i que el seu destí fos la plaça d’Espanya de Barcelona, un espai en plena transformació amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. La creació dels germans Oslé forma part del conjunt monumental ideat per l’arquitecte Josep Maria Jujol, responsable de la reurbanització d’aquell espai de vital importància el 1929. Estava situat als peus de la muntanya de Montjuïc, on es construïa tot el recinte expositiu. Un dels grans atractius per als visitants era veure les fonts de colors, que de seguida van aconseguir fama internacional. No és estrany, doncs, que a l’hora de construir aquella nova plaça d’Espanya, Jujol la plantegés com un homenatge a l’aigua. De fet, les altres figures que acompanyen a la dels Oslé evoquen els rius que reguen la Península Ibèrica: l’Ebre, el Tajo, el Guadalquivir... però també hi ha la pesca, la navegació, l’abundància... Tots aquells elements vitals per tenir una salut robusta com la que exhibeix aquesta dona, que per la gent de can Barberí sempre va ser una gitana de formes voluptuoses i carns rotundes.

GITANA, 1929 MIQUEL OSLÉ I LLUCIÀ OSLÉ Plaça Espanya, Barcelona, Catalunya

26


EL GERMÀ COLOMBIÀ Una de les peces que més quilòmetres va fer per arribar al seu lloc de destí va ser aquesta colossal figura que data de la dècada de 1930. Fins i tot va haver de creuar l’Atlàntic ja que havia d’arribar fins a Colòmbia per ser instal·lada a una localitat del nord de país anomenada Ocaña, situada molt a prop de la frontera amb Veneçuela. Es tracta d’un Crist Rei de sis metres d’altura executat pels Barberí per encàrrec de la casa Bochaca, una empresa barcelonina dedicada a la fabricació de sants amb guix, que és la que es va ocupar de totes les gestions necessàries per què aquesta imponent figura de tres tones i mitja de pes arribés a la localitat sudamericana. Segons les cròniques de l’època, abans d’embarcar-la cap al seu destí, uns vint mil barcelonins van voler-la contemplar. No es veia cada dia a Jesucrist a punt d’agafar un vaixell. Després d’exposar-la públicament, per fi va salpar destí a Colòmbia, on va arribar el desembre de 1933. No cal dir que fou rebuda amb gran entusiasme pels habitants de la zona. A causa de l’orografia de la regió, era tota una proesa traslladar una creació d’aquella magnitud, i per fer-ho més operatiu es va transportar desmuntada en tres parts. Inicialment el Crist Rei es va instal·lar a casa d’un dels prohoms d’Ocaña, Lázaro Uribe Díaz, que havia estat un dels impulsors d’aquell projecte tan ambiciós. Ell mateix també va ser l’encarregat d’organitzar la recollida de diners per construir un pedestal a l’indret definitiu on s’havia de col·locar la figura. Es tractava d’un turó anomenat “Cerro de la horca” Tot el procés no es va completar fins l’agost de 1935. Aleshores, amb el pedestal finalitzat i el Crist Rei situat al seu lloc, es va celebrar una missa solemne que va reunir la majoria de feligresos d’Ocaña i de les poblacions de les rodalies. Malgrat el pas dels anys i haver canviat de segle, el Crist Rei continua essent un dels símbols d’aquella localitat colombiana. Els seus veïns se senten emparats amb la figura majestàtica de Jesucrist, que està pendent de la gent d’Ocaña amb el mateix gest d’amor protector que tenen els germans grans.

CRIST REI, 1932 CASA BOCHACA Ocaña, Colòmbia

28


LA REPÚBLICA No hi hauria manera més senzilla d’aprendre història que penjar-nos del bracet d’aquesta senyora que l’escultor Josep Viladomat va batejar com La República. De fet, la nostra classe particular hauria de començar abans de la creació d’aquesta obra i plantar-nos al bell mig de la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i l’Avinguda Diagonal de Barcelona. A principis del s. XX aquell espai es va reservar per col·locar-hi una escultura dedicada al que va ser president de la Primera República, Francesc Pi i Margall. Com que a l’esplanada hi havia un gran cercle central –pensat per la hipotètica peça- envoltat de quatre fanals de base circular, els barcelonins van batejar aquell punt de la ciutat com “El cinc d’oros”, en referència a la carta de la baralla espanyola. Finalment, els arquitectes Adolf Florense i Josep Vilaseca van erigir un obelisc, que de seguida tothom van convenir que era millor anomenar “El llapis”. I així es va quedar aquell indret fins que durant la Segona República la creació de Viladomat va coronar el conjunt. Evidentment, quan el 1939 les tropes colpistes de Franco van ocupar Barcelona van retirar tots els símbols licans i entre ells aquesta estàtua, que va acabar en un magatzem municipal. Al seu lloc, les noves autoritats hi van col·locar una altra dona, més tapada, dissenyada per Frederic Marés, que volia simbolitzar la victòria franquista. Irònicament, la realitat és que aquesta figura havia quedat la segona en el concurs guanyat per Viladomat. Si haguéssim continuat del bracet de la República ens hauríem hagut d’esperar a la restitució de la democràcia i a les eleccions municipals de 1979 perquè algú ens vingués a veure al nostre racó del magatzem. El 1983 va tornar a treure el cap momentàniament per l’exposició “Catalunya dins l’Espanya moderna” que es va fer a Madrid. Tot i això, no va ser fins el 1990 que els barcelonins van tornar a gaudir de la República, això sí, lluny del centre neuràlgic de la ciutat, que no es tracta d’anar donant idees... ara és a la plaça de Llucmajor, a Nou Barris. Des de llavors els veïns demanen, sense èxit, que es rebategi l’espai com Plaça de la Segona República. Haurem de continuar enganxats al bracet de la peça de Viladomat per saber com acaba la història... si és que la història s’acaba mai...

L A REPÚBLICA, 1934 JOSEP VILADOMAT Plaça Llucmajor, Barcelona, Catalunya

30


QUAN JESÚS VA BAIXAR A BARCELONA Si el 1950 algú us hagués dit que s’havia creuat amb Jesús entre Olot i Barcelona no hauria dit cap mentida, ni s’hauria tractat d’un visionari, perquè és just el camí que va recórrer una de les figures més populars dels Barberí i que ara corona el famós temple del Tibidabo de Barcelona. Tot va començar molts anys enrere, el 1886, quan un grup de catòlics va regalar el terreny al fundador dels salesians, Joan Bosco. Primer hi va haver una ermita, que ben aviat es va substituir per un temple expiatori. La seva construcció va finalitzar el 1961, però abans que les obres arribessin a la fi, van passar moltes coses. Sobretot una guerra civil que va fondre, literalment, la figura del Sagrat Cor original que havia creat Frederic Marès els anys trenta. Passades les vicissituds de la primera postguerra, els responsables del Temple van decidir que ja començava a ser hora de tornar a tenir una imatge que els guiés i així va ser com van encarregar als Barberí una de les peces més grans que han fet mai: un Crist de quasi set metres i mig i uns 4.800 quilos de pes. El seu procés d’elaboració va despertar tanta expectació entre els veïns d’Olot que, abans de traslladar la peça a Barcelona, es va decidir obrir els tallers perquè tothom que ho desitgés pogués contemplar el Sagrat Cor de Jesús de ben a prop. Això passava el 1950 i ni les carreteres ni els vehicles eren com els d’ara. Travessar mitja Catalunya per lliurar aquella feina era tota una aventura. Per fer-ho més fàcil es va decidir dividir la figura en dues parts i transportar el cos de Crist en camions fins arribar a la capital. No cal dir que per cada poble per on passava la comitiva, aixecava un gran rebombori. Tothom volia veure els camions amb el Crist de can Barberí. Aleshores encara faltaven onze anys per finalitzar el Temple del Tibidabo. Així doncs, la peça es va instal·lar a l’entrada de l’església. Ara bé, el 1961, quan per fi van concloure les obres, es va col·locar on encara és ara: el punt més alt de l’edifici. L’operació va ser de difícil execució però es va culminar amb èxit i de seguida el Temple es va convertir en una de les icones de la ciutat. És des d’aleshores ençà que un Jesús olotí protegeix Barcelona i els barcelonins.

SAGR AT COR, 1950 JOSEP MIRET Temple del Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo, Barcelona, Catalunya

32


BRONZES A LA CAPITAL DEL MÓN Tots els palaus de la reialesa europea s’han construït envoltats de grans jardins. I d’entre tots, el més impressionant i paradigmàtic és Versalles, que fou la residència dels grans monarques de França. Situat a pocs quilòmetres de París, és un autèntic oasi de bellesa inacabable. Aquell palau majestuós es veu fins i tot petit en proporció als jardins que l’abracen. Són tan imponents com ho va ser el poder que tenia el sobirà que en gaudia: Lluís XIV, el rei Sol. Si el món del segle XXI tingués un rei com aquell per força hauria d’establir la seva cort a Nova York, per què sense cap mena de dubte ara mateix és la capital global de tot el planeta. No hi ha cap ciutat que pugui igualar el poder econòmic, la potència cultural i el magnetisme turístic d’aquesta urbs dels Estats Units d’Amèrica que té més de vuit milions d’habitants, quasi els mateixos que tenen, aproximadament, Àustria o Catalunya. De ben segur, el rei del món triaria Central Park per fer-lo el seu jardí. El pulmó verd de Manhattan és un dels parcs més famosos del globus terraqui. La seva extensió és tan gran que al seu recinte hi cabria el Principat de Mònaco dues vegades i la Ciutat del Vaticà vuit. Això és el que han fet “El rei i la reina” de Xavier Corberó. Imaginem-los cobrant vida i deixar de ser de bronze. El Metropolitan Museum of New York seria el seu palau i, al vespre, sortirien un al costat de l’altre a contemplar la posta de sol darrera els gratacels novaiorquesos. De fons, una remor somorta de trànsit esquitxat de sirenes els recordaria que el poble continua feinejant al seu regne. Mentrestant ells, embolcallats pel silenci solemne que sempre acompanya les digníssimes autoritats, deixarien la ment en blanc, subjugats pels últims rajos de sol que il·luminen la capital del món.

EL REI I L A REINA, 1987 XAVIER CORBERÓ The Metropolitan Museum of Art, Nova York, Estats Units d’Amèrica. Temporal

34


EL SEGADOR DE LA GARROTXA Al veure aquesta escultura pocs dirien que retrata un home que va comandar un exèrcit i que va col·laborar en la proclamació de la República Catalana un llunyà 1641. Joan Pere Fontanella era el seu nom. Va néixer a Olot el 1575 i possiblement ni ell mateix quan estudiava dret a Barcelona s’hauria imaginat que tindria una vida tan intensa. El 1640, quan va esclatar la Revolta dels Segadors, Fontanella era Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona. Catalunya s’havia aixecat en armes contra el rei de Castella, tipa de pagar impostos excessius i de mantenir un exèrcit que maltractava els catalans. Aleshores Fontanella i el president de la Generalitat, Pau Claris, van ser els encarregats de buscar la protecció de França. Però al moment de la veritat els veïns del nord van preferir pactar amb la corona hispànica que amb els republicans catalans. El resultat va ser nefast per Catalunya: des del 1659 el seu territori va quedar dividit en dues parts, aprofitant els Pirineus per convertir-los en una nova frontera per separar Espanya i França. Joan Pere Fontanella no va veure el desenllaç fatal de la Guerra dels Segadors per què a morir el 1649, deu anys abans del Tractat dels Pirineus, però les generacions que el van succeir no el van oblidar; sobretot per què, a més de la seva activitat política, també va destacar com a jurisconsult. Ell va escriure alguns textos jurídics que van continuar essent un referent pels estudiants de dret dels segles posteriors. És per aquesta raó que Miquel Blay, quan va rebre l’encàrrec de dissenyar aquesta escultura, decidir asseure’l en una cadira i envoltar-lo dels seus llibres. Els passejants que s’aturin i l’observin de prop s’adonaran que fins i tot s’hi poden llegir els títols. I també podrà copsar l’esguard de Fontanella. Té un posat reflexiu, pensatiu... potser, assegut a l’ombra dels plàtans del passeig de Barcelona d’Olot, rememora aquells anys en què Catalunya va intentar deslliurar-se del jou que no la deixava caminar amb llibertat.

JOAN PERE FONTANELL A, 1991 MIQUEL BLAY Passeig de Barcelona, Olot, Catalunya

36


AURIGUES DEL POBLE Barcelona’92. Per moltes generacions això és suficient per viatjar a un dels moments més màgics de la història de la ciutat: els Jocs Olímpics de 1992. I els que no ho van viure hauran d’escoltar per sempre més com d’important va ser aquell esdeveniment per a la Barcelona del segle XXI. Els Jocs van ser un èxit des del mateix moment que va començar la cerimònia inaugural a l’Estadi Olímpic, un recinte que havia hagut d’esperar més de seixanta anys per complir el seu objectiu. S’havia construït amb motiu de l’Exposició Universal de 1929, cert. Però també ho era que aleshores a la capital catalana tothom tenia la mirada posada als Jocs de 1936. El Comitè Olímpic Internacional, amb el baró de Coubertin al capdavant, va preferir Berlín. La decisió es va prendre el 1931 quan Alemanya encara no estava governada per Adolf Hitler i Espanya estrenava la Segona República i Catalunya la seva autonomia. Tanta agitació política a la Península no va afavorir la candidatura de Barcelona, que es va quedar a les portes del somni olímpic. Ara bé, el 1936 la ciutat també va voler tenir uns Jocs: la Olimpíada Popular. Un certamen cultural i esportiu impulsat per organitzacions antifeixistes i on havien de participar atletes d’arreu del món amb la finalitat de denunciar l’acte de propaganda nazi en què Hitler havia convertit els JJOO de Berlín. Però aquella Olimpíada barcelonina mai es va poder fer precisament per culpa dels feixistes: el 18 de juliol de 1936 el general Francisco Franco es va aixecar en armes i va començar la guerra civil. Observant-ho tot, cada vegada amb menys esperança, hi havia les dues aurigues de l’escultor Pau Gargallo. El futur que albiraven no era gens optimista. Van esperar i esperar fins que no van poder més. Finalment el conjunt primigeni no va aguantar fins a la Barcelona preolímpica, però la ciutat tenia memòria. Per això es van encarregar dues còpies de l’obra d’aquest gran artista. Una, en resina de polièster, es va situar a l’Estadi Olímpic i una altra, en bronze, al Parc de Can Dragó. D’aquesta manera des de llavors n’han pogut gaudir no només els esportistes d’elit que competeixen al recinte de Montjuïc, sinó també les barcelonines i barcelonins que cada dia s’esforcen per tirar endavant sense esperar cap medalla a canvi, convertint-se en dignes hereus dels que van promoure l’Olimpíada Popular.

AURIGUES OLÍMPIQUES, 1991 PAU GARGALLO Parc de Can Dragó, Barcelona, Catalunya

38


GUANT DE BEISBOL A qualsevol altra ciutat de Catalunya costaria d’entendre el perquè d’una escultura com aquesta. A Viladecans no. És la capital del beisbol català i espanyol. Ho és ara i ho va ser el 1992 quan Barcelona va organitzar els Jocs Olímpics i aquest esport va estrenar-se en unes olimpíades. A l’hora de preparar la trobada més important del món, el comitè organitzador no va dubtar ni un sol instant en convertir aquella localitat del Baix Llobregat en subseu per a la competició de beisbol. Aquest esport, que des del nostre present ens sembla tan exclusivament americà, es practica a Catalunya des de la dècada de 1920 i a Viladecans des de 1945. Aquell es va fundar el club que més trofeus ha guanyat a Espanya en aquesta disciplina. Quan el 1992 van arribar-hi els beisbolistes olímpics feia deu temporades seguides que el Viladecans es proclamava campió de lliga de manera inapel·lable i encara va passar tota una altra dècada perquè el torneig de la regularitat canviés de propietari. Els JJOO de Barcelona van servir per dotar a aquella localitat d’unes instal·lacions modernes per a la pràctica d’aquest esport. La reurbanització de la zona on es va construir el nou terreny de joc, i es van habilitar altres espais lúdics, es va completar amb la col·locació d’una escultura d’Alberto de Udaeta que, com es pot endevinar fàcilment, s’anomena “Guant de beisbol”. Udaeta la va dissenyar amb la intenció que la mainada hi pogués jugar i enfilar-s’hi, per això només podia ser en bronze. Perquè de la mateixa manera que passa amb el cuiro dels guants dels beisbolistes, el bronze amb el pas del temps també es va amorosint a còpia de jugar-hi, tot i que en aquest cas el guant de Viladecans no recull les pilotes llançades amb força pels batedors sinó la mainada que gaudeix lliscant pel seu palmell com si fos un tobogan. L’escultura és la manera que té un artista de jugar amb els volums i l’espai, igual que el beisbol esdevé plasticitat artística quan el bat colpeja la pilota i l’equip contrari corre per capturar-la amb els seus guants de cuiro gastat.

GUANT DE BEISBOL, 1991 ALBERTO DE UDAETA Parc de la Torre Roja, Viladecans, Barcelona, Catalunya

40


VIATGES D’ANADA I TORNADA A Catalunya és molt habitual creuar-se amb gent que viatja perquè és terra de pas; però també és la terra escollida per molts per fer-hi noves arrels somniant llaurar-se un futur millor. A l’edat mitjana van venir artesans de la França meridional, del nord d’Itàlia... i aquí van prosperar. Més endavant, quan Catalunya va esdevenir la gran fàbrica d’Espanya i era capaç d’arrossegar la industrialització de tot l’Estat, vingueren persones de totes les regions: Múrcia, Aragó, Andalusia, Castella, Extremadura... A principis del segle XXI la meitat dels catalans té els seus orígens en aquelles terres peninsulars, igual que els de les pròximes dècades els tindran a l’Àfrica, Àsia o Amèrica, d’on procedeix la immigració més recent que ha rebut Catalunya. Sovint es diu que els autòctons són gent tancada i que és difícil fer-hi amistat. Potser és cert, però també ho és que els catalans de seguida obren els braços a aquells que els volen conèixer i volen saber més coses de la seva cultura i la seva llengua. No hi ha res que faci més feliç a un català que sentir un estranger parlant el seu idioma. Però els catalans també han hagut de viatjar. Tant fer negoci i aconseguir tirar endavant llurs empreses com per força, per la por a les represàlies. La història contemporània d’aquest petit territori mediterrani no es pot explicar sense les maletes de l’exili. Aquelles que el 1939 van creuar la frontera fugint de Franco i la seva dictadura, buscant a Europa i a Amèrica la civilització que, a Espanya, la barbàrie de la guerra civil havia esborrat del mapa. Moltes d’aquelles maletes i els seus propietaris no van poder tornar mai i van enfonsar les arrels en altres països. Qui sap si algun dels seus descendents ha fet l’equipatge i ha tornat a Catalunya per descobrir com era la terra on van néixer els seus avantpassats.

EL VIATGER, 1993 XAVIER CORBERÓ Hotel Juan Carlos I, Barcelona, Catalunya

42


TOT COMENÇA A L’AIGUA Quants diners es deu haver gastat la humanitat en recórrer l’espai per escodrinyar-ne tots els racons? I sempre amb una dèria constant: trobar aigua. No és només per satisfer la curiositat capriciosa d’un grup de científics, sinó per saber si és possible trobar en algun altre punt de l’espai l’origen de la vida. A la Terra tot va començar gràcies a aquesta combinació molecular d’hidrogen i oxigen: H2O. Jaume Plensa va presentar aquesta obra al soterrani del Henry Moore Studio que hi ha a Dean Clough. Aquest conjunt de fàbriques situat a tocar de Halifax, fou un de les bressols de la revolució industrial britànica del segle XIX. Construïdes per controlar millor la feina que els treballadors fins aleshores realitzaven a casa seva aprofitant les hores mortes que els deixaven les tasques del camp, aquelles primeres factories se servien de l’aigua per funcionar. A Catalunya passava el mateix. Les indústries pioneres es van anar escampant per les vores del grans rius del país i així poder funcionar gràcies a la força dels cabals fluvials. El soterrani del Henry Moore Studio és humit perquè pel subsòl hi passa un dels canals que alimentaven aquelles fàbriques del centre d’Anglaterra. Ara aquella antiga font de prosperitat industrial també ho és de riquesa espiritual. Les empreses fan rajar els seus productes de factories situades en altres punts del món, i s’han donat nous usos als conjunts fabrils caiguts en desús. Dean Clough, per exemple, s’ha reconvertit en un pol creatiu de primer nivell, ben bé com si l’aigua hagués fet rebrotar noves plantes. Les sales, abans ocupades per maquinària tèxtil, ara s’han omplert d’artistes que satisfan als assedegats de cultura.

THE PERSONAL MIRACULOUS FOUNTAIN, 1993 JAUME PLENSA Henry Moore Studio, Halifax, Anglaterra. Temporal | Yorkshire Sculpture Park, Wakefield, Anglaterra

44


BRONZES A TOTS ELS RACONS Massa sovint sembla que les obres d’art només estiguin reservades per lluir a les grans ciutats, que només hagin d’estar dedicades a les gran personalitats de la història, o consagrades a esdeveniments de primera magnitud. L’art, però, és i ha de ser per a tothom, sigui d’on sigui i visqui on visqui. I la dilatada trajectòria de Barberí ho demostra. Un bon exemple es troba passejant pels carrers de Morella. Aquesta localitat de menys de tres mil habitants, situada a la demarcació de Castelló de la Plana, llueix un espectacular rellotge de sol al Pla dels Estudis, un dels punts neuràlgics de la vila, on hi para el mercat setmanal i on se celebren part dels actes del Sexenni, una festa religiosa que els morellencs viuen amb passió cada sis anys. El rellotge és una peça feta amb enginy, que permet seguir l’hora solar gràcies a una composició formada per pilones disposades en semicercle i un espectacular gnòmon de bronze, col·locat de tal manera que la seva ombra projectada a terra es desplaça a mida que avancen les hores de llum. Des de temps immemorials, l’ésser humà ha utilitzat la rotació de la Terra al voltant del sol per mesurar el temps. I Morella, una de les poblacions amb més història de les terres valencianes per força havia de tenir un rellotge d’aquesta mena. Al seu terme municipal s’hi van localitzar alguns dels primers vestigis de l’edat de bronze de la Península Ibèrica. Aleshores va ser un material fonamental per fer avançar la humanitat i ara, malgrat el pas dels mil·lennis, continua essent utilitzat amb traça per uns artesans capaços de portar les seves obres a qualsevol punt del planeta, des de les ciutats més grans fins als municipis més petits però orgullosos del seu passat i del seu patrimoni.

RELLOTGE DE SOL, 1994 JOAN VALLE Pla dels Estudis, Morella, Castelló de la Plana, Espanya

46


LES HORES VOLEN Qui va viure els Jocs Olímpics de 1992 que es van celebrar a Barcelona sap que aquell va ser un dels moments més màgics de tota la història de la capital de Catalunya. La ciutat es va transformar de cap a peus i es va mudar per rebre els milers i milers de turistes que hi van posar els peus per assistir als millors Jocs de la història, tal i com els va batejar el propi president del COI, Juan Antonio Samaranch, durant la cerimònia de clausura. La mascota de Barcelona 92 es deia Cobi, un simpàtic gos d’atura passat pel sedàs del dissenyador Xavier Mariscal. Per més anys que passin Cobi serà la obra més popular d’aquest artista tan personal, tot i que Barcelona acull moltes altres creacions seves. N’hi ha algunes que per descobrir-les convé anar amb els ulls ben oberts per què estan mig amagades, com aquest rellotge situat al carrer Numància, just en un dels laterals de l’edifici de l’Illa Diagonal, un complex arquitectònic extraordinari obra de Rafael Moneo i Manuel de Solà-Morales, construït aprofitant l’efervescència olímpica dels noranta. No és un rellotge qualsevol, és de Mariscal. Segurament per això els números no han pogut evitar escapar-se de l’encotillament del marc que els vol contenir i ordenar. El més atrevit és el 9 que, com si fos el davanter centre d’un equip de futbol, es desmarca per fer-se veure mentre espera rebre la pilota per marcar un gol. El 6, més tímid, no ha fet el pas definitiu i prefereix quedar-se un pas endarrere però ja ha fet més que la resta. Els altres números, inquiets, veient que el 9 té massa protagonisme també comencen a voler escampar la boira. El 4 fuig cap a un costat fent grans escarafalls, el 2 i el 5 són més discrets i miren de fugir sense volen cridar l’atenció. En canvi el 12, tan important que es pensa que és –diu que és imprescindible per què la gent sigui puntual- està que s’enfila per les parets. El 10 i l’11, que no volen ser menys, li van al darrera. Els únics que encara no s’han decidit són l’1, el 7 i el 8, però segur que tard o d’hora ho faran, per què saben prou bé que el temps vola i no es pot deixar perdre ni un segon quedant-se estàtic i deixar que les hores passin.

WINTERTHUR CLOCK, 1994 XAVIER MARISCAL Avinguda Numància, Edifici l’Illa, Barcelona, Catalunya

48


UNA A MARCA EL RUMB Veure fondre’s el bronze fins a convertir-se en escultura és un procés fascinant, poètic, gairebé màgic. El mateix passa a l’aproximar-se a les creacions del català Joan Brossa, capaç de convertir en expressió artística allò més quotidià i banal que ens envolta i que sovint passa inadvertit a la nostra mirada excessivament domesticada. Les obres de Brossa -escriptor i artista tan inimitable com polifacètic- tenen l’habilitat de fer veure a l’espectador les mateixes coses de sempre però des d’un altre punt de vista. Això és el que passa amb “A de Barca”. Al primer cop d’ull semblaria una al·legoria nàutica perfectament situada al costat del llac del Parc de Catalunya de Sabadell. Però aquella peça no és només una convencional barca de bronze. És molt més. És una declaració de principis del seu creador. Brossa, nascut el 1919, havia començat a descobrir les lletres durant els anys de la guerra civil, quan lluitava a les trinxeres del bàndol republicà. El 1939, la imposició de la dictadura franquista semblava frenar en sec qualsevol oportunitat de fer carrera literària. A més, en el cas del jove creador, la família no veia de gaire bon ull les seves dèries poètiques i van pretendre, sense èxit, que es dediqués a algun ofici estable. Malgrat tots els impediments res va aconseguir apartar-lo del seu camí i ben aviat va començar a fer tota mena de creacions: des d’obres de teatre fins a peces de poesia visual, passant per guions de cinema experimental i cartells. L’art en general i la literatura en particular eren les estrelles que guiaven el seu rumb. Per aquesta raó la A, la primera de les lletres de l’abecedari, el primer dels maons utilitzats per construir l’edifici de la creació amb les paraules, va ser sempre un dels referents icònics de Brossa. Així és com la A es converteix en la vela immensa d’una barca varada a la riba del llac. La nau és accessible a qui s’hi acosti. De fet sembla que esperi a futurs navegants com dient “que hi pugi qui vulgui! Que la vela inflada pel vent de la literatura us farà salpar cap a móns increïbles”.

A DE BARCA, 1996 JOAN BROSSA I ANTONI MARQUÈS Parc de Catalunya, Sabadell, Catalunya

50


EL BRONZE A L’AVANTGUARDA Si Joan Brossa va transformar l’univers de les paraules amb la seva imaginació genial, Antoni Tàpies va significar un veritable punt d’inflexió en el panorama artístic català de la segona meitat del segle XX, essent capaç de superar totes les fronteres. Les seves creacions van tenir transcendència mundial. Tots dos van formar part de Dau al Set, un col·lectiu del qual també n’eren integrants Modest Cuixart, Arnau Puig, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats i Juan-Eduardo Cirlot. Gràcies a aquest grup d’artistes el surrealisme i el dadaisme tingueren una porta d’entrada a la Catalunya de l’època franquista. Posteriorment la trajectòria de Tàpies va anar evolucionant i incorporà elements d’altres tendències de l’art internacional. Fruit de l’estudi i l’experimentació, arribà, mica en mica, a una certa austeritat cromàtica que realçava el simbolisme de les seves creacions i aconseguir fer meditar a l’espectador a partir d’elements extraordinàriament senzills com un cartró. Aquest modest material fou la base de “Composició amb cistella”, ja que va servir de model per convertir-lo en bronze, de la mateixa manera que la foneria tradicional utilitza els models de cera per fer campanes, per exemple. Com es pot apreciar, el resultat és sorprenent ja que la textura i el color de la peça són gairebé idèntics a un cartró de veritat. Això és possible gràcies al tractament amb sorra a pressió que s’aplica una vegada s’ha acabat el procés de fosa. Per completar la creació es van fer una cistella i unes fustes que serveixen de suport al conjunt. A més Tàpies hi va pintar una de les seves habituals creus. És rotunda i negra, però queda mig amagada entre aquest cartró de bronze gastat, brut, usat... I als peus el cistell, també un punt deteriorat. La peça espera a l’espectador perquè hi reflexioni i provi de copsar el missatge que Tàpies va voler transmetre amb aquest veritable bronze d’avantguarda.

COMPOSICIÓ AMB CISTELL A, 1996 ANTONI TÀPIES Museo de Arte Contemporáneo – Universidad de Navarra, Espanya

52


FALSES APARENCES Una de les finalitats de l’art contemporani és interpel·lar al públic, provocar que reflexioni per què aconsegueix extreure les seves pròpies conclusions de la peça que té al davant. Amb les avantguardes de finals del segle dinou i principis del vint es va acabar el temps d’aquelles teles que reproduïen només la bellesa fidedigne d’un paisatge o la petulància d’un aristòcrata que volia passar a la posteritat. Ara bé, malgrat aquest canvi radical, la tècnica i els coneixements continuen essent fonamentals per un creador. És cert que al llarg de la darrera centúria, l’art ha canviat la seva funció i ens permet veure coses noves des de punts de vista completament alternatius als que s’havien plantejat abans. En el cas d’aquesta “Composició” d’Antoni Tàpies això és literalment cert per què en realitat aquesta obra és la part posterior d’una altra anomenada “Parpelles”, que es reprodueix en aquesta mateixa pàgina (foto de l’esquerra). Durant el seu procés d’elaboració al taller Barberí, l’artista va descobrir que el darrera podia ser plàsticament tan interessant com el davant. Mai fins aleshores ningú s’havia plantejat que aquella part de la peça on queden les colades d’entrada del bronze també pogués esdevenir una obra d’art. Tàpies, però, va demanar fer-ne un motlle que posteriorment va servir de base per aquesta “Composició”. Així el que estava destinat a quedar amagat a la vista del públic passava a ser una obra en ella mateixa. I de fet és una de les més vistes de Tàpies ja que posteriorment es va situar a la façana de la seu central que la Caixa de Girona va inaugurar l’any 2003. Tot i que l’entitat finalment va acabar desapareixent al ser absorbida per la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, la “Composició” continua mostrant als gironins que no sempre la part més bonica és la del davant.

COMPOSICIÓ, 1996 ANTONI TÀPIES Carrer Migdia, Girona, Catalunya

54


LA TRADICIÓ MODERNA Les campanes senyoregen als cloquers de temples d’arreu del món. Inabastables i orgulloses, fan la seva feina amb tenacitat. Un dia rere un altre toquen els quarts i les hores, criden a missa, a casament, a bateig... Sentim les campanes però poques vegades les veiem de fit a fit. Altives, no es dignen a rebaixar-se al nivell dels Homes. I així va ser fins que va arribar l’artista Antoni Tàpies i va decidir fer-les tocar de peus a terra, trencant esquemes preconcebuts i convertint-les en escultura, en objecte d’admiració pel que són i no pel que fan. La seva proposta és que l’espectador admiri d’una altra manera aquest element de comunicació ancestral que fa segles que acompanya la humanitat. Sense cap mena de dubte el seu autor –mort el 2012- ha estat un dels artistes plàstics més internacionals de la Catalunya contemporània, famós per les seves propostes agosarades i trencadores. Ara bé, la seva capacitat renovadora no estava feta de manera improvisada. Tàpies era un gran coneixedor de la història de l’art del seu país; precisament per aquesta raó a l’hora d’abordar un projecte d’aquestes característiques sabia que només hi havia un lloc on trobar el que cercava: la foneria Barberí. L’artista volia una campana que esdevingués escultura, però no havia de ser un succedani fet de qualsevol manera, per això va recórrer als degans del vell ofici de fondre campanes. Tàpies afrontava el repte de proposar una nova lectura d’aquest objecte però al mateix temps tenia molt en compte la tradició artesana antiquíssima que feia possible la seva elaboració. Com tants altres creadors contemporanis, aquest artista basava les noves propostes en la relectura de conceptes pretèrits, sabedor que l’única manera de progressar és mirar endavant però tenint molt present les velles tradicions que ens han conduït fins on som avui en dia.

GR AN CAMPANA, 1996 ANTONI TÀPIES Museu d’Art de Sabadell, Sabadell, Catalunya

56


PÍCNIC A LA CIUTAT Heus aquí una família gironina passant una bona estona jugant a pilota, abans d’obrir la cistella per fer la berenada. L’escultor Xavier Corberó sabia que no calien gaires artificiositats per representar un dels moments més íntims de la infantesa de molta gent. Les figures són colossals però no costa gens imaginar-se la canalla rient i corrent darrera la pilota mentre els pares els contemplen amb un somriure de felicitat serena. La pau que envaeix l’ànima en aquells moments de satisfacció íntima al gaudir de les coses petites. En altres temps, a redós de l’ombra dels arbres, a la vora d’un meandre tranquil del riu Ter, els gironins aprofitaven per viure amb família els pocs moments d’oci que els deixava la feina. Es treballava quasi cada dia de l’any, però el ritme era un altre, pausat com el curs del Ter un dia d’estiu. Amb el pas dels anys tot es va anar accelerant. La ciutat va créixer, guanyant terreny a la natura i als conreus sense cap mirament. Girona, que en la seva essència és una ciutat de teulats rogencs i carrers estrets i humits, s’engrandia a marxes forçades i anaven sorgint suburbis a la perifèria. Els darrers anys de la dictadura franquista la situació era delicada: moltes d’aquelles zones estaven deixades de la mà de Déu. Calia posar-hi ordre i, sobretot, crear espais on poder gaudir de la ciutat, veure-la amb uns altres ulls, i recuperar la placidesa de les berenades de temps passats. Igual que en tantes altres ciutats catalanes, a Girona l’ajuntament democràtic sorgit després de la Transició va començar a crear parcs perquè les noves generacions poguessin recordar que, quan eren petits, anaven amb els seus pares a la riba del riu, on els arbres es gronxaven amb la brisa portada pel Ter, mentre ells jugaven a pilota i feien la berenada.

L A FAMÍLIA, 1997 XAVIER CORBERÓ Parc de les Ribes del Ter, Girona, Catalunya

58


EL FUTUR EN LES ARRELS Poques cultures han sabut crear una relació tan fluïda entre tradició i innovació com la japonesa. El país asiàtic és un dels pioners en el camp de la tecnologia, capaç de produir ginys fascinants i altament sofisticats; i, al mateix temps, ha tingut la capacitat de preservar les seves arrels i transmetre la importància de mantenir-les vives generació rere generació. Potser per això, els japonesos se senten tan a gust a Catalunya. Tan llunyà i tan pròxim al mateix temps, aquest país del Mediterrani ha conjugat amb prou traça les tradicions amb les avantguardes, com demostren, per exemple, les obres de l’arquitecte Antoni Gaudí, admiradíssim pels nipons. Les peces que la foneria Barberí va fer per l’escultor Josep-Maria Martí també exemplifiquen perfectament aquest diàleg entre passat i futur. El conjunt escultòric es troba instal·lat en un edifici situat en un dels barris més moderns de Yokohama, anomenat Minato Mirai, on també hi ha el gratacels més gran del Japó. Minato Mirai es va construir durant els anys vuitanta del segle XX gràcies a una colossal operació d’enginyeria que va permetre guanyar aquells terrenys al mar. Amb poques dècades s’ha convertit en un dels districtes més dinàmics de la ciutat, on hi ha una àmplia oferta lúdica i diversos parcs d’atraccions que es renoven constantment. Ara bé, aquest mirar cap a les novetats no els ha fet perdre de vista la importància de les obres que preserven la tradició en el seu procés d’elaboració. Per què, malgrat que el blanc de les peces ho amagui a primer cop d’ull, les escultures de Martín van seguir els estrictes processos de fundició que han donat fama mundial als Barberí. I és que després de tants segles practicant els seu ofici aquests artesans són conscients, igual que ho són els japonesos, que per avançar convé no oblidar mai els orígens.

EL LUGAR DE L A DUDA, 1997 JOSEP MARIA MARTÍN Nisseki Yokohama Building, Yokohama, Japó

60


PILARS DE LA MEMÒRIA Un dia guardes una gorra, l’endemà un plec de papers de quan estudiaves i al següent una postal... I així un jorn rere un altre. Al llarg de la nostra vida anem recollint objectes que poden arribar a formar part de nosaltres mateixos d’una manera tant íntima i intransferible com un braç o una cama; per què aquelles “coses” no són simples andròmines que acaben entaforades a casa, sinó que són les peces que configuren el trencaclosques vital del nostre passar pel món. Allò que normalment tothom n’hi diu els records. Amb aquests objectes cadascú construeix el seu univers particular i acaben esdevenint un dels pilars de la seva existència. Quanta gent hi ha que guarda els àlbums de fotografies de la família com un veritable tresor, les cartes que li escrivia l’esposa quan festejaven, peces de roba de quan era jove, les arracades de l’àvia o la pipa del pare? Tot es va acumulant sota els nostres peus i és al damunt d’aquests fonaments que podem continuar interpretant el paper que ens pertoca en el fascinant teatre de la vida. No actuaríem com ho fem i no seríem qui som si no tinguéssim tot aquest llegat que ens sosté. Qualsevol que hagi hagut de buidar la vivenda dels seus pares difunts sap perfectament de què estem parlant. Cada calaix i cada armari esdevé una porta als records, a altres èpoques que solem rememorar amb un somriure per què amb el pas del temps se n’ha esbravat l’amargor. Només queda un pòsit dolç que ens deixa en un estrany estat d’embriagadora malenconia. Moltes vegades es tracta d’objectes que hom sap positivament que no tornarà a fer servir mai més però quan els té a les mans sent una frisança especial, aquell calfred que produeix connectar amb la nostra pròpia memòria. Per què no es tracta de l’objecte per ell mateix, sinó del que ens evoca.

CIRC SILENT. 4 ACTORS, 1998 PEP DURAN Bonaventura Calopa, Sant Boi de Llobregat, Catalunya

62


CONTRA LES APARENCES Les obres de l’escultor Juan Muñoz tenen l’habilitat de deixar sense alè al que les mira. L’artista sedueix a l’espectador amb el seu treball, deixant que s’hi acosti encuriosit i desprevingut, atret per unes figures humanes aparentment comprensibles, que fugen de les artificiositats pretensioses tan habituals en l’art contemporani. Però, ai las! Quan hom s’hi planta al davant ja és massa tard. Un calfred recorre l’espinada de l’observador, que sovint quasi queda tan petrificat com les creacions d’aquest artista madrileny. Les composicions de Muñoz són d’un il·lusionisme prodigiós, però no per impressionar ni per encimbellar el creador contemporani per damunt de la societat, sinó per aconseguir que el visitant del museu s’hi aturi, les miri i, des del seu interior, les segueixi veient quan ja se n’han allunyat. Molts dels projectes sorgits del taller de Muñoz van prendre forma definitiva a la foneria Barberí. I des d’allà van anar escampant-se pel món, fascinant a estudiosos i crítics d’arreu. El poeta de l’espai, com se l’anomena sovint, va arribar a indrets que potser semblen poc donats a l’art, com ara New Castle. Aquesta ciutat portuària, on es van fabricar moltíssims dels vaixells que van solcar els mars en nom de l’Imperi Britànic, és ara un pol cultural de primer ordre; i, després de Londres, una de les urbs angleses més avantguardistes. El viatger poc previngut que arribi a New Castle amb idees massa preconcebudes es pot endur una sorpresa tan gran com al contemplar aquesta Conversation Piece de Muñoz. Segurament tornarà a casa sense haver pogut assimilar la intensa activitat cultural que desplega aquella ciutat que molts, amb massa facilitat, només associen amb el seu passat industrial. De la mateixa manera que les creacions d’aquest artista et continuen furgant el pensament molt temps després d’haver-les vist.

CONVERSATION PIECE, 1998 JUAN MUÑOZ Newcastle, Anglaterra

64


EL CAMÍ DE LA VIDA Fa milions d’anys, al cor de l’Àfrica, els rebesavis de l’Home feien equilibris per aprendre a caminar només amb dues potes. Aquells primers homínids van ser prou valents com per fer el primer pas i gosar baixar a trepitjar la sabana abandonant els arbres protectors. Així va ser com algunes espècies van emprendre l’aventura de l’evolució i, mica en mica, a més de desplaçar-se amb les cames, també es van anar organitzant per defensar-se dels depredadors àvids de carn fresca i per saber com alimentar-se de tot allò que els oferia la natura. Després vindrien l’agricultura, la ramaderia, el comerç... De moment, la darrera parada d’aquest llarg camí és l’Homo Sàpiens, que durant massa temps s’ha cregut el centre del món, convençut que la Terra i els seus habitants -animals i vegetalsestaven al seu servei; fins al punt que els seus parents més pròxims corren el perill de desaparèixer per sempre més. Ximpanzés, goril·les, orangutans, bonobos... tenen en el seu cosí germà l’enemic més perillós. L’espècie humana havia oblidat que havia iniciat les seves peripècies amb molts companys de viatge, però el planeta ha començat a emetre senyals d’alarma massa potents com per ser obviats i girar-s’hi d’esquena: la Terra s’escalfa, els gels polars es desglacen, les sequeres deixen eixuts tots els continents... L’Homo Sàpiens no és diferent perquè camina ben dret, sinó perquè raona, és a dir, que fa servir la raó. És capaç de pensar. I el més racional que es pot fer quan casa teva trontolla és obrir els ulls i observar el teu entorn per redreçar el camí, perquè el corriol que s’ha estat seguint els darrers segles no ens porta enlloc. És per això que cada vegada més gent reclama la necessitat de fer alguna cosa perquè aquell trajecte iniciat fa milers i milers d’anys, no acabi en un cingle que ens faci caure en l’abisme.

THE FAMILY OF MAN, 1998 XAVIER MEDINA CAMPENY Parc de la Fontsanta, St. Joan d’Espí, Barcelona, Catalunya

66


PARAULES D’ARÀBIA Al bell mig de la Península Aràbiga hi regna l’efervescent ciutat d’Al-Riyad, capital de l’Aràbia Saudita. Fins allà va arribar el bon fer de la foneria Barberí gràcies a l’escultor català Josep Cerdà, que va crear aquest auster i rotund monòlit. A ulls occidentals pot sorprendre que no hi hagi res més que inscripcions i el plànol d’una fortalesa, però l’art islàmic no admet les representacions figuratives. A diferència de les esglésies cristianes, on Jesús és a tot arreu, a les mesquites no trobareu mai retrats de Mahoma. La figuració del profeta està prohibida. Per contra del que pugui semblar, aquest condicionant no ha estat inconvenient perquè l’art dels països musulmans sigui un dels més bells del món. El que no omplen amb imatges ho fan amb lletres, fins al punt que la cal·ligrafia pràcticament és una de les belles arts i hi ha professionals d’aquesta especialitat que elaboren meravelloses decoracions dignes de l’orfebreria més preciosa. L’escultor Cerdà es va servir d’un cal·lígraf expert per convertir en una veritable obra d’art el llistat de noms que es reprodueix al monòlit. Corresponen als homes que des de la fortalesa d’Al Masmak van iniciar el procés de reunificació del Regne d’Aràbia Saudita. Per això s’anomena “El quadre dels pioners” i està situada a la porta d’accés a la sala d’Al Masmak –ara musealitzatque els homenatja. L’encàrrec requeria d’una solidesa inapel·lable que només podia oferir la saviesa dels fonedors més antics de Catalunya: si hi havia algú capaç de fer una peça eterna era la casa Barberí. L’obra es va elaborar el 1999, i va comptar amb la inestimable ajuda de Ramon Castey Sala que aleshores ja estava retirat; però ningú coneixia els secrets del bronze com ell i, d’acord amb l’escultor, van decidir fondre aquesta obra tan especial seguint el mateix mètode ancestral que s’utilitzava per elaborar campanes i que Castey havia après mig segle enrere. El resultat fou excel·lent i ara, en un lloc destacat de la capital de l’Aràbia Saudita, es llegeixen les paraules de bronze foses a Catalunya.

MONÒLIT, 1999 JOSEP CERDÀ Al Masmak, Riyadh, Aràbia Saudita

68


TAFANERS És inevitable. Quan hom veu un grup de persones que xiuxiuegen té la temptació d’atansar-s’hi discretament i parar l’orella. És impossible no especular i preguntar-se de què deuen parlar. Potser discuteixen d’alguna qüestió d’enorme importància? O senzillament estan fent safareig de la vida d’algun amic que tenen en comú? Hi ha vegades que no ens en podem estar i acabem caient en aquesta temptació. Llavors, a poc a poc i amb les orelles ben parades, com qui no vol la cosa mirem de formar part del cercle de murmuradors. Però si la nostra intrusió no és desitjada, el grup calla de sobte. Aleshores el silenci esdevé sepulcral i les mirades ens interroguen amb la mateixa severitat que ho faria un inquisidor davant d’un heretge. En aquell moment ens sentim quasi com profanadors d’una cerimònia sagrada, interrompent quelcom important i ens quedarem amb la recança de descobrir-ne el secret per què ningú no dirà res més. Aquesta sensació d’incomoditat és un dels efectes que sembla que el reputat escultor madrileny Juan Muñoz pretenia que experimentessin els espectadors de “Conversation piece”. Aquesta composició de figures de bronze té un magnetisme irresistible. Sembla que estigui esperant als visitants. De fet, quan hom s’hi apropa, n’acaba formant part encara que no vulgui. El problema és que a l’introduir-se a la rotllana, l’esguard de les figures de bronze és tan penetrant que la sensació és torbadora. Els personatges observen i fan notar que la presència de l’incaut sedasser no és volguda. El tafaner no és ben rebut pel grup però malgrat tot, li costa allunyar-se del grup per què la innata curiositat humana –digueu-li xafarderia si voleu parlar més clar- l’impel·leix a restar a allà, no fos cas que es perdés alguna conversa interessant de la que després podria presumir en nous cercles on ell serà un dels xiuxiuejadors.

CONVERSATION PIECE, 2001 JUAN MUÑOZ Doris C. Freedman Plaza, entrada sud-est del Central Park, Nova York, Estats Units d’Amèrica. Temporal

70


EQUILIBRIS IMPOSSIBLES Un home penjat del sostre mitjançant un cable que li surt de la boca. L’individu no fa cap gest de rebuig a la situació, no oposa resistència, de fet no sembla que es trobi en una posició del tot incòmode ni que pateixi cap mena de dolor. Quan hi topen per primera vegada, els espectadors queden esfereïts. Per més que sigui només una escultura, deixa sense alè. S’aturen, l’observen... als seus rostres s’hi pot llegir una barreja de perplexitat i angúnia. Buscant la resposta al gran enigma: què vol dir Juan Muñoz amb aquesta peça? Mai ho sabrem del cert per què en vida el seu creador no en va voler treure l’entrellat. Era un artista juganer, que li agradava fer ballar el cap al públic. Aficionat a la màgia i als jocs de cartes, les seves composicions tenen uns cops d’efecte que impressionen. Ara bé, segurament cap arriba al nivell d’aquesta figura penjada. Sembla que vomiti, però el gest de la mà també recorda aquell moviment instintiu que hom fa quan està donant explicacions. En la trajectòria de l’artista un dels temes habituals és la comunicació, o potser seria més adequat escriure la incomunicació: personatges que parlen però no tenen ningú que els escolti o altres que volen escoltar però no tenen ningú que els expliqui res. La posició de la part inferior de les cames, flexionada endarrere, evoca els números de malabars que fan els acròbates del circ, un món que també fascinava a Muñoz. Heus aquí doncs que tenim un home convencional, vestit amb camisa i pantalons com tants n’hi ha, fent un exercici de funambulisme tan impossible que glaça la sang. ¿Quantes vegades, però, no ens hem trobat en situacions on ens ha tocat fer exercicis agosarats, havent de posar a prova les nostres habilitats fins a límits que crèiem impossibles d’assolir? ¿Qui no s’ha sentit alguna vegada com aquesta figura penjada de Juan Muñoz?

HANGING FIGURE, 2001 JUAN MUÑOZ Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, Espanya. Temporal

72


LA PAU FORJADA EN BRONZE Pels grecs no hi havia manera més respectuosa d’honorar els Déus que competir per aconseguir una corona de llorer. Això i la glòria eterna eren les úniques recompenses que obtenien els participants a unes cerimònies celebrades cada quatre anys i que tothom coneix: els Jocs Olímpics. Atletes vinguts de totes les ciutats es reunien per demostrar qui eren els grecs més forts i més ràpids. L’esdeveniment era de tanta importància que s’aturava tot, fins i tot la màxima expressió de la cobdícia humana: les guerres. Mentre es competia es declarava la Treva Olímpica, perquè els millors homes poguessin homenatjar a Zeus. Quan a finals del segle XIX el baró Pierre de Coubertin va recuperar aquella tradició de l’antiguitat, no només volia organitzar una competició esportiva sinó també promoure la pau mundial. Per desgràcia, però, no ho va aconseguir i els JJOO de l’era moderna es van haver d’aturar durant les dues guerres mundials. Aquesta realitat mai no ha fet defallir els que estimen l’esperit olímpic. Continuen somniant que les armes callen almenys quinze dies cada quatre anys, quan la flama d’Olímpia il·lumina el món. Un d’aquests és el multimilionari nord-americà Irwin Belk, que va voler regalar una obra d’art a la Fundació Internacional per a la Treva Olímpica (FITO). La peça, dissenyada per la catalana Rosa Serra i fosa a Barberí, es va lliurar a aquesta entitat a la seu de les Nacions Unides de Nova York en un acte solemne on van participar el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, i el president del Comitè Olímpic Internacional, Juan Antonio Samaranch. A l’obra de Serra, sota aquest colom amb la branca d’olivera –símbol universal de la pau- hi ha una inscripció recordant que l’ideal olímpic i l’esport han d’ajudar a construir un món sense guerres, un món millor.

OLYMPIC TRUCE, 2001 ROSA SERRA Jardins del Museu Olímpic “Park Olympic”, Laussane, Suïssa

74


RIALLERS SOLITARIS Hi va haver un temps, no massa llunyà, que a les cases no hi havia ni televisió ni aire condicionat i tots els veïns d’un carrer es coneixien pel nom i se saludaven al trobar- se. Hi va haver un temps que als estius, quan la calor era més xardorosa, després d’haver sopat, la gent treia la cadira al carrer per parar la fresca i fer petar la xerrada. Qui ha viscut aquell vell costum, que encara es practica a alguns pobles, sap que s’hi produeixen moments màgics. Durant les nits tèbies, amb el cel esquitxat d’estrelles, els escenaris quotidians es transformen. Per un instant tot s’atura i fins i tot el temps també sembla que s’hagi assegut per parar bé l’orella i sentir confidències emparades per la fosca; o qualsevol ocurrència que té aquell veí que explica les anècdotes i els acudits com ningú. Llavors les rialles s’escampen com follets entremaliats fent pessigolles a tothom. Al primer cop d’ull es podria pensar que això és el que els passa a les figures de l’escultor Juan Muñoz. Sembla que s’ho estiguin passant la mar de bé. Però de què riuen en realitat? I a qui busquen amb la mirada? Potser a ningú. Al cap i a la fi tenen els ulls clucs. Potser no saben ni que estan acompanyats. De fet, en el fons tampoc no són un grup sinó un conjunt d’individus sols, persones més acostumades a recloure’s a casa que no a treure la vella cadira de balca per xerrar amb els veïns i compartir-hi uns moments de conversa. Distanciats els uns dels altres fins al punt de ser incapaços de compartir ni tan sols un bon tip de riure, malgrat que la rialla és una de les expressions més universals que existeixen. Enfrontar-se a aquestes escultures meravellosament expressives de Muñoz és com posar l’home contemporani davant del mirall i fer-li veure que ell també corre el perill d’acabar-se convertint en un rialler solitari.

THIRTEEN L AUGHING AT EACH OTHER, 2001 JUAN MUÑOZ Cordoaria Garden, Porto, Portugal

76


DISCRETS BRONZES AL COR D’EUROPA La Brussel·les del segle XXI és una ciutat plena de funcionaris. I no és gens estrany que sigui així: a més de ser la capital de Bèlgica també acull bona part de les institucions europees. I si això no fos poc, és la seu d’infinitat d’organismes internacionals. Ara bé, els seus habitants no han perdut el gust pels detalls, per petits que siguin. No en va el seu símbol més famós és el Manneken Pis, una discreta escultura de bronze de només cinquanta centímetres d’alçada coneguda arreu del món. Però a Brussel·les també hi ha bronzes provinents de terres catalanes. I no en un lloc qualsevol. Trobareu una bona mostra de la feina dels Barberí a la font de la plaça dedicada al primer alcalde que va tenir la ciutat, Nicolas Rouppe, després que Bèlgica aconseguís la seva independència definitiva. El 1840, poc després de la mort del batlle, se’l va voler recordar batejant aquell espai amb el seu nom i col·locant-hi una font monumental. Per contra del que s’hauria d’esperar, no hi trobareu el seu retrat. En canvi, el conjunt apareix culminat per una figura femenina, al·legòrica de la ciutat, suportada per una font dissenyada per Joseph Poelaert. Aquest arquitecte i escultor era el preferit del rei Leopold I de Bèlgica. El monarca estrenava país i volia dotar-lo dels símbols que qualsevol estat d’Europa té: palaus, esglésies, places... Poelaert fou el braç executor de tot aquell projecte. La seva missió era clara: convertir Brussel·les en una veritable capital d’un estat que, tot i ser nou, havia de tenir la solera dels grans països europeus. I en aquest programa ideològic també es tenia present el primer alcalde. A principis del segle XXI, quan flamencs i valons posaven en entredit la viabilitat de l’Estat belga, la font va començar a tenir seriosos problemes de conservació. L’estructura de ferro forjat s’havia desgastat molt i calia substituir-la. Els responsables del patrimoni de Brussel·les ho van tenir clar: Barberí faria una nova font d’un bronze capaç de suportar-ho tot, per què no se sap què depara el futur a la capital de Bèlgica.

ROUPPEFONTEIN, 2002 JOSEPH POELAERT Plaça Rouppe, Brussel·les, Bèlgica

78


LLUITAR PER LA NATURALITAT Heus aquí una dona amb tots els seus atributs. Tan poc que ens impressiona ara una obra d’aquesta mena i tant que ha costat normalitzar el cos femení a l’art. Al món occidental, que s’han viscut llargs segles marcats pel domini de la moral catòlica, els artistes havien de buscar excuses en la mitologia clàssica o en la història sagrada per poder pintar o esculpir una dona. Al segle XIX les coses van començar a canviar i, mica en mica, els creadors es van atrevir a utilitzar models naturals: dones de carn i ossos que posaven la seva feminitat al servei de l’art. Aquella, però, era una feina molt mal vista, i només l’acceptaven molt poques. Als ulls de la burgesia benestant de l’època, una dona que posava per a un artista no era res més que una prostituta. Poc es podien pensar que tot estava a punt de canviar de manera irreversible. L’art s’anava modernitzant i entrava, mica en mica, en l’època de les avantguardes. Les noves generacions de creadors plàstics van fer miques les convencions socials que havien fonamentat la manera d’entendre l’art des de feia una colla de segles. Cops de mall contra la societat benpensant que es va anar acostumant a entendre que els quadres i les escultures eren alguna cosa més que peces de decoració per lluir al menjador quan hi havia convidats. Tot aquest procés ha estat necessari perquè ara siguem capaços no només d’apreciar la bellesa del cos de la dona sinó de mirar més enllà i interpretar què ens vol explicar l’artista amb el seu treball. Al món real, però, les dones encara tenen pendents guanyar moltes lluites i molts sostres de vidre per trencar. I no només a Occident. Hi ha llocs del món on les dones no poden votar, ni ocupar càrrecs públics, ni divorciar-se, ni tan sols conduir un cotxe. Dones que viuen sotmeses a un jou molt més fort que el bronze de qualsevol escultura.

SERENA, 2003 JOSÉ BONHOMME Palau dels Reis de Mallorca, Perpinyà, França

80


L’AURIGA DEL SEGLE XX Quan Polizel va voler agrair al déu Apol·lo la seva victòria a la cursa de carros dels Jocs Pítics del 478-474 aC, va encarregar fondre en bronze un conjunt escultòric on se’l representés a ell mateix conduint el seu vehicle. Del grup, l’única peça que ha arribat als nostres dies és la del conductor, o com s’anomenava en temps antics, l’auriga. Per això aquella figura es coneix com l’Auriga de Delfos, en referència al lloc on hi havia el temple d’Apol·lo. La descoberta es va produir el 1896 quan Grècia tornava a celebrar uns Jocs Olímpics i al món començaven a circular unes noves màquines: els automòbils. De seguida els cotxes van substituir els carros a les curses, però malgrat el canvi, durant el segle XX també hi va haver aurigues que van fer gestes dignes de passar a la història, i per sobre de totes Juan Manuel Fangio. Fangio, nascut a l’Argentina el 1911, va ser un dels millors pilots que s’hagin vist mai. Va començar a disputar curses el 1936 i la seva consagració mundial va arribar el 1950 al córrer els campionats de la Fórmula 1. Es va proclamar campió en cinc ocasions, una fita que només va poder ser superada per Michael Schumacher ja al segle XXI quan les màquines i els circuits poc tenien a veure amb les de l’època de l’argentí. Fangio va morir el 1995 admirat i idolatrat pels seus compatriotes que el situen a l’alçada d’altres grans esportistes del país, com ara el futbolista Diego Armando Maradona. Per sempre més el nom de Fangio ha quedat gravat en la memòria de la història de l’automobilisme com el millor pilot de tots els temps. Ell, que sempre deia que calia intentar ser el millor sense creure’s el millor, mai va dedicar cap estàtua a Apol·lo, però els seus admiradors sí que van voler perpetuar la seva trajectòria amb bronze. El resultat va ser una escultura a mida natural d’ell i el seu vehicle, un Mercedes Benz W 196 construït el 1954 i capaç d’arribar als 290 km/h. L’obra va ser creada per l’escultor català Joaquim Ros i com si els circuits de F1 fossin temples de la velocitat, la Fundació Juan Manuel Fangio de l’Argentina va pagar cinc rèpliques exactes de la peça, quatre s’han col·locat a punts del planeta famosos per la seva passió per les curses: Montmeló (Catalunya), Nürburbring (Alemanya), Monza (Itàlia) i Montecarlo (Mònaco), i una darrera a la seu de la mateixa fundació. L’efecte que la fa l’escultura és impressionant i igual que l’Auriga de Delfos, el Fangio de Joaquim Ros té la mirada serena del que ha aconseguit la victòria però sabent que demà haurà de tornar a córrer.

MONUMENT A JM FANGIO, 2004 JOAQUIM ROS Autodromo Nazionale Monza, Itàlia

82


MEDITERRÀNIAMENT UNIVERSAL Hi ha pocs artistes catalans tan universals com Salvador Dalí. La seva pintura és reconeguda i admirada arreu del món, malgrat que els seus referents creatius fossin locals: el cel de Cadaqués, nítidament blau gràcies a la tramuntana, emmirallant-se en el Mediterrani que el geni del surrealisme veia cada dia des que es llevava fins que se n’anava a dormir. Aleshores aquells paratges encara no havien patit les inundacions turístiques d’èpoques posteriors i que acabarien desfigurant un paisatge ancestral. En temps de Dalí, les barques dels pescadors eren les reines del mar i les oliveres les senyores dels penya-segats més seductors de la Costa Brava. L’olivera és un arbre mil·lenari que, amb el seu fruit, ha acompanyat la humanitat des dels temps de les civilitzacions més antigues que poblaren aquest petit mar capaç d’unir les costes de tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. A tot arreu ha estat estimada i venerada, com a símbol diví de la pau, de la fortalesa i de la fertilitat. Per fer l’olivera encara més eterna, el geni català la va convertir en bronze per plantar-la al bell mig de Madrid. La capital d’Espanya és l’única ciutat que pot dir amb orgull que té una plaça dissenyada per Salvador Dalí. A més, fou un dels seus darrers treballs, ja que el projecte es va enllestir poc abans de la seva mort, l’any 1989. Amb la finalitat de dotar l’escultura del màxim realisme possible, es va fer un motllo especial al voltant d’una olivera autèntica. Així, gràcies al bronze, no es va perdre un sol detall d’aquell arbre antiquíssim, fins al punt que les seves arrels semblen enfonsar-se al subsòl madrileny, buscant la terra aspra que la va ajudar a créixer. Igual que el tronc, que es veu tan agrest i esculpit pel temps com les oliveres empordaneses que van acompanyar al pintor surrealista al llarg de la seva vida i la seva obra.

EL PRESENTE ES EL PASADO DEL FUTURO, 2004 FRANCESC TORRES Plaça Salvador Dalí, Madrid, Espanya

84


LLETRA A LLETRA La vida dibuixa amb tinta invisible els tatuatges que decoren la nostra pell. Rastre del dia a dia. Els bons records, els mals moments, alguns instants quasi màgics i altres que no ho són tant. En definitiva, situacions inoblidables que deixen petjada en el nostre ésser. I això és el que vol reflectir Jaume Plensa en moltes de les seves obres. La pell de l’escultor també és plena de tatuatges, alguns fets amb la tinta dels llibres que han marcat la seva vida des que era ben petit. Des de fa segles la impremta i la lletra impresa han inundat el món de tota mena de textos. Sense Gutenberg no hauria existit la Il·lustració, ni Voltaire, ni Diderot ni l’Enciclopèdia. I sense aquella colla de volums, possiblement tampoc hagués triomfat la Revolució Francesa ni el vuitcents hagués estat el segle de la premsa escrita, on es van consagrar alguns dels millors literats de l’època que una centúria més tard llegiria Jaume Plensa. Perquè ell és un home fet lletra a lletra, gràcies als llibres d’escriptors com William Blake, Elias Canetti, Dante Alighieri, Charles Baudelaire, Johann Wolfgang Goethe, Jules Verne o Vicent Andrés Estellés. Com li agrada dir al propi Plensa, ell és un home crescut enmig d’una cultura més escrita que visual. Segurament per aquesta raó, a l’hora de voler-se representar a ell mateix escultòricament, ha decidit tatuar-se els noms dels seus autors més estimats. Només cal fixar-se bé en aquesta obra per descobrir-hi el nom dels seus escriptors preferits omplint cada mil·límetre de la seva pell de pedra, de la mateixa manera que cada paraula, cada lletra, ha omplert la seva vida i la de tants altres que han crescut i gaudit amb la companyia dels llibres, uns objectes que no haurien existit si Gutenberg no hagués inventat la impremta.

ALCHEMY, 2006 JAUME PLENSA “Blickachsen7”, Bad Homburg, Alemanya. Temporal

86


LLAVORS DE SAVIESA Llibre rere llibre, lectura rara lectura, les lletres formen un pòsit inesborrable en el nostre ésser des que som ben petits. Amb el pas dels anys aquella llavor plantada durant la infantesa germina i acaba donant els seus fruits, de la mateixa manera que passa amb els arbres; nascuts gràcies a minúscules sements que, amb paciència, es transformen en exemplars de troncs robustos i branques carregades de fulles que s’enfilen cap al cel. Els arbres necessiten ben poca cosa per créixer: un xic d’aigua periòdicament i un clima favorable. No requereixen gaire més. Amb el saber dels homes passa d’igual manera. Només cal oferir-li una mica d’aliment per què creixi fort i saludable. En aquest cas no és aigua el que cal sinó coneixement. Fins no fa gaire la font gairebé exclusiva on obtenir-lo era a la lletra impresa: els llibres. Aquests objectes que tan estima Jaume Plensa. I no és per menys. Encara ara es pot considerar una de les millors tecnologies que ha ideat mai la humanitat. Pot sorprendre una sentència com aquesta en plena era digital però el llibre encara no ha estat superat en determinats aspectes. A diferència de la maquinària actual, per exemple, no queda obsolet i, a més, no és necessària cap font energètica per utilitzar-lo a l’instant. Ara mateix hom pot obrir un exemplar de la primera edició de “Els tres mosqueters” d’Alexandre Dumas i començar-la a llegir. De ben segur no us serà tan fàcil recuperar un arxiu del vostre antic ordinador que guardeu al traster de casa. Els llibres, com la natura, tenen un punt d’eternitat i tant els uns com els altres ens ajuden a ser més feliços i més savis. Potser per això les enormes escultures d’homes amb els noms d’escriptors tatuats a la pell abracen arbres majestuosos. Llavors de saviesa que ajuden a fer que la Humanitat sigui una mica millor.

EL COR DELS ARBRES, 2007 JAUME PLENSA Parque Fuentelucha, Alcobendas, Madrid, Espanya

88


REPLANTEJAMENT Reunits amb posat greu a les sales de juntes de les empreses, homes i dones vestits de convencionalitat uniformada, analitzen gràfiques, llegeixen informes, I intercanvien opinions per, a la fi, prendre decisions que poden canviar la vida a moltes persones. Quan això passa, algunes vegades, les companyies han de replantejar-se la seva manera de fer tradicional per què haver fet el camí de la mateixa manera no significa que no es pugui canviar. Qui sap si és per això que a les parets de les sales de reunions de la famosa companyia de comunicacions alemanya Deutsche Telekom hi ha una de les sèries de les “Germinacions” de l’escultor Amador Magraner. Aquest artista, fill de l’illa de Mallorca, va començar a desenvolupar aquest projecte creatiu a mitjans dels anys noranta amb la voluntat de replantejar la gestació de la forma escultòrica. Fugint dels procediments més clàssics, va crear aquestes peces proto-antropomòrfiques a partir de rases obertes a terra i, com si fossin motlles, les va omplir de material. Les escultures literalment germinaven com ho faria un vegetal. Aquesta és la raó del nom d’aquesta sèrie de peces. Sense dubte l’artista va plantejar una manera diferent d’aproximar-se a l’acció creativa. I ara aquelles germinacions escultòriques embelleixen les parets de la sala de reunions d’una gran multinacional, potser per esperonar als seus directius a buscar, sempre que sigui necessari, formes alternatives de fer les coses seguint l’exemple d’Amador Magraner, que va saber convertir la terra esquinçada amb una aixada en el motlle ideal per donar veu al seu discurs artístic.

GERMINACIONS, 2007 AMADOR MAGRANER Deutsche Telekom, Frankfurt, Alemanya

90


NOMS DE BRONZE La Costa Blava francesa és sinònim de glamur. Ciutats com Niça o Cannes ens transporten a una època en què fer el turista a Europa era un privilegi només a l’abast de gent rica. Però aquell paradís del Mediterrani també acull quasi tota la flota de l’exèrcit de França a la base naval de Toló. La joia de la corona és el poderós portaavions Charles de Gaulle, però també hi ha els submarins nuclears més moderns del país. Des de fa molts segles, de Toló han salpat les naus que han fet la guerra amb la bandera de França. Algunes en van tornar victorioses però d’altres van acabar enfonsades al fons del mar i amb elles les seves tripulacions. França sempre s’ha esforçat per mantenir viu el record d’aquells que han donat la vida defensant el seu país. A cada ciutat o poble, per petit que sigui, hi trobareu una estàtua, una placa... un símbol per tenir presents els homes i les dones que van caure durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. A França la memòria és una qüestió d’estat, però fins el novembre del 2009 el país de la grandeur tenia un deute pendent amb una part dels seus caiguts: els mariners dels submarins desapareguts en acte de servei. Per aquesta raó, al voltant de l’any 2000 es va començar a reclamar a París que hi posés remei i, després d’acceptar la proposta i esmerçar-hi nou anys llargs de treball intens, per fi es va poder inaugurar el Monument National des Sous-Mariniers. Aquesta espectacular obra va ser dissenyada per l’arquitecte urbanista Olivier Détroyat i Gérar Vié, escultor oficial dels exèrcits francesos. El conjunt evoca la imatge més colpidora que hi pot haver per la gent d’armes: una vídua i un orfe que mai tornaran a veure al marit i al pare. Ni tampoc tindran on dur-li flors perquè la tomba dels mariners morts en combat és la immensitat pregona de la mar. Aquella mar que es va endur 1667 soldats francesos, oblidats fins que els seus noms van esdevenir bronze en un monument que planta cara al mistral que bufa amb força a Toló però que no espanta als mariners que salpen cap destins incerts.

MONUMENT NATIONAL DES SOUS-MARINIERS, 2010 GÉRARD VIÉ Avenue de la République, Toulon, França

92


L’EMBRUIX DE LES CAMPANES Al maig, a Girona, quan la primavera arriba al seu punt dolç, eviteu passejar pels seus vells carrer durant el crepuscle, o caureu embruixats per sempre. El cel blavós, la xiscladissa de les orenetes i els falciots, i aquell aroma de flors invisibles que emana dels patis closos de cases antiquíssimes, us enamorarà sense solució. I si algú prova de resistir-s’hi la Catedral farà la seva feina. És tan perillosa com les roques on va embarrancar el vaixell d’Ulisses. Aquí les sirenes, però, són les campanes. Des d’aquell cloquer rotund, cadascuna amb la seva veu, tenen la missió de seduir a qui les escolta. Gairebé totes van ser creades amb mà mestre pels Barberí, els únics capaços de dominar aquestes sirenes de bronze i afinar-les per aconseguir que els seu cant sigui recordat per sempre. Cada campana té el seu to i la seva funció: els quarts, les hores, els repics solemnes de les diades assenyalades... Quan sonen, l’edifici més imponent de Girona cobra vida. Aleshores, aquelles pedres col·locades amb constància durant segles fins a convertir-se en la nau gòtica més gran del món, semblen encara més eternes del que ja són. Han viscut guerres, pau, misèries, alegries... i s’han mantingut impertèrrites al pas del temps. Tot i que la modernitat fa que la Catedral ja no sigui el centre de tot el que passa a Girona, la seva presència és insuperable. Per més estret que sigui el carrer, per més alts que siguin els edificis, el campanar sempre despunta. Per això els gironins no es perden mai, només els cal enlairar la vista. Els forasters poc previnguts queden corpresos, i situats al peu de l’escalinata infinita s’aturen petrificats, com si volguessin formar part de les escultures de la façana del temple. Si en aquell precís instant les campanes comencen el seu cant, podeu estar segurs que acabaran embruixats per la màgia de Girona eternament.

CATEDR AL DE GIRONA Girona, Catalunya

96


MISSATGERS DE BRONZE Des del segle XXI estant, costa d’imaginar un món sense telèfon, sense internet i, fins i tot, sense correu postal, tot i que així ha viscut la Humanitat durant bona part de la seva existència. Fins al punt que el mitjà de comunicació més eficaç que tenien els pobles eren les campanes: elles parlaven i tothom les entenia. Segons el seu repicar es podia saber si hi havia hagut un nou naixement al municipi, si se celebrava un casament o si s’acabava de declarar un incendi que requeria de l’ajuda de tothom per extingir-lo. I evidentment marcaven el ritme de la vida diària i religiosa. Però la història de les campanes encara va més enllà. Tot apunta que les primeres foren construïdes al voltant del 4500 aC i, segons els arqueòlegs, es van desenvolupar a la zona del Pròxim Orient. Mica en mica es van acostar a Europa. Amb l’esclat del catolicisme aquest instrument es va popularitzar sobretot a Itàlia i, poc després, durant l’edat mitjana, van arribar a Catalunya. Pràcticament al mateix temps que ho van fer els Barberí. Inicialment els mestres campaners no tenien una residència fixa, sinó que voltaven de poble en poble oferint els seus serveis. És fàcil deixar volar la imaginació al contemplar la bella Catedral de Castelló d’Empúries. Aquesta meravella del gòtic català es va començar a construir el 1261 i no es va enllestir fins a mitjans del segle XIV. Aleshores aquella localitat era una de les importants del país i les autoritats van voler demostrar la seva puixança econòmica encarregant aquest temple. No costa gens afigurar-nos com treballaven els picapedrers tallant els carreus, els vidriers dissenyant els vitralls... i com un dia devia arribar un mestre campaner, carregat amb els seus estris, disposat a crear les peces que es convertirien en rellotge i missatger dels empordanesos.

BASÍLICA DE CASTELLÓ D´EMPÚRIES Castelló d’Empúries, Catalunya

98


REPICAR CONTRA EL BROGIT El silenci és impossible en una gran ciutat: vehicles de tota mena circulant amunt i avall, gent atrafegada movent-se amb urgència, turistes fent xivarri, comentant engrescats les meravelles que van descobrint... Aquesta és l’escena quotidiana que contempla la Catedral de Barcelona, que es deixa fotografiar, filmar i pintar per tothom qui s’hi acosta. A la part més alta, just a sota la figura de Santa Elena –l’escultura més bonica de la ciutat, segons deia Antoni Gaudí- les campanes són testimonis impassibles que no perden detall i quan és el seu torn acompanyen al brogit urbà. Llavors entren en acció la Gregòria, la Dolors, l’Antònia, la Mercè... campanes foses al taller dels Barberí seguint els mètodes tradicionals. Per a la seva realització primer es va fer el model amb la costella, una peça de fusta amb el perfil de la silueta de la campana; i amb lletres i figures de cera es van elaborar les inscripcions i sanefes per decorar la peça final. A continuació el model es cobrí amb terres refractàries capaces d’aguantar l’alta temperatura del bronze. Fet això es destruí el model interior, quedant com a resultat la forma en negatiu de la part exterior de la campana. Seguidament fonedors crearen un nou motlle amb una costella de mida menor que la primera i, al damunt s’hi tornava a col·locar el model en negatiu. Aleshores ja estava tot a punt per dipositar-hi la colada de bronze. L’aliatge es fon a una temperatura de 1200 ºC i la tradició mana que s’ha d’introduir al motllo a les dotze del migdia, l’hora de l’àngelus. Un cop fet aquest procés només cal esperar que es refredi la fosa per polir la peça i recobrir-la d’una pàtina final per protegir-la de les inclemències meteorològiques. Així es feia i es continua fent per aconseguir que el seu so perduri en el temps, net i potent, i el pugui sentir tothom, per més brogit que hi hagi a les ciutats.

CATEDR AL DE BARCELONA Barcelona, Catalunya

100


LA PRIMERA ONADA DE BRONZE Contemplar el Mediterrani és contemplar la història de la Humanitat, i voler-lo mesurar no és a l’abast de qualsevol. La millor manera d’aconseguir-ho és amb el bronze nascut de la força del foc i de la saviesa dels Homes, que des de fa quasi quatre mil anys el treballen amb afany en aquestes terres. Les mateixes que van rebre els primers grecs que van trepitjar la Península Ibèrica per fundar Roses i Empúries. Van conviure amb els ibers fins que els romans van esdevenir els amos i senyors de totes les costes banyades pel Mare Nostrum. I malgrat que Roma va erigir-se en centre del món i ja era més poderosa que Atenes, el bronze continuava persistint. És cert que l’Home va aprendre a dominar altres materials, però no en va prescindir mai més. De fet, des d’aleshores ençà l’ha fet servir per les coses més importants: comunicar-se, defensar-se... Grecs i romans ja utilitzaven campanes de bronze per transmetre missatges i, a partir del segle V, les rudimentàries esglésies cristianes que s’anaven escampant per aquesta part d’Europa, les feien servir per cridar els seus feligresos a missa... o per advertir-los de qualsevol perill. El so de la campana era el mitjà de comunicació més eficaç que va existir durant molt i molt de temps. Passaven els segles i l’Home continuava aprenent com produir ginys sorprenents. Així va ser capaç de poder inventar una poderosíssima arma: el canó. El canó de bronze. Aquell aliatge de metalls que servia per comunicar a toc de campana, es convertia també en una destructora eina de guerra, que es va anar perfeccionant per col·locar-la allà on fes falta: al capdamunt d’una fortalesa o a la proa dels vaixells. I de tot això n’ha estat testimoni el Mediterrani que, amb un punt d’indolència, deixa que els Homes l’intentin mesurar, tot i que ell, igual que la Història, és incommensurable.

EMPORION, 1928 Frederic Marés, Taller d’Olot

108


QUAN SANT LLORENÇ PLORAVA Cada any, quan arriba el mes d’agost, el cel de Catalunya plora. Són les llàgrimes de Sant Llorenç, el màrtir que va morir, cremat viu, a mans de les autoritats de l’Imperi Romà l’any 258. L’astronomia explica que aquestes gotes santes en realitat són una pluja de meteors provocada per la cua còsmica que deixa un cometa al seu pas. Científicament s’anomenen els Perseides, ja que el fenomen se situa a la zona on hi ha la constel·lació de Perseu. A l’edat mitjana, però, tot això no se sabia i s’estava convençut que aquells rastres lluminosos que queien del cel eren els plors del pobre Llorenç cuit a la brasa, que contemplava als homes des del firmament. En aquells temps la religió ho impregnava tot, també el món del treball. Aleshores els oficis s’organitzaven en gremis, unes institucions que vetllaven pel bon fer dels seus membres; i tots tenien un sant patró que honoraven i a qui demanaven protecció en el feinejar diari. Per la manera com fou assassinat, totes les professions relacionades amb el foc veneraven a Sant Llorenç, a qui pregaven no prendre mal amb les flames. Així doncs quan arribava la seva diada es feia festa grossa. Calia homenatjar-lo com Déu mana. A la Catalunya medieval la vida no estava tan compartimentada com ho ha estat segles després. Els artesans vivien allà on tenien el taller, que també era la botiga on venien els seus productes. Tot ho feien seguint el que havien après dels pares, com ells ho havien fet dels avis... Tots els secrets de la feina passaven d’una generació a una altra com baules d’una cadena infinita. Aquest és el camí que va dur aquells campaners anomenats Barberí, protegits per Sant Llorenç, a esdevenir un dels tallers de foneria més prestigiosos de tota Europa.

PLUJA D´ESTELS DE LES PERSÈIDES del 8 al 12 d´agost

110


ARRELS A LA TERRA FOSA Els Barberí no podien haver trobat millor indret per enfonsar les seves arrels que Olot, la capital de la Garrotxa, terra de volcans. El Croscat, el Montsacopa, el Santa Margarida... ara només són noms que evoquen paisatges tan bells com peculiars, però milers d’anys enrere van escopir la lava ferotge que avui trepitgen els habitants de la zona. La terra es fonia igual que els Barberí fondrien centenars de campanes. Primer voltant pels pobles, des de la Llombardia fins a Catalunya, per què treballaven de manera itinerant, aturant-se allà on eren requerits els seus serveis. A les darreries de l’edat mitjana, però, es van instal·lar a Olot. Les referències més antigues daten de 1565, tot i que de ben segur aleshores ja feia temps que eren a la ciutat. Generació rere generació no només van fer campanes sinó tota mena d’estris que els encarregaven. Fruit d’aquella constància, ara l’empresa és la segona firma més antiga d’Espanya. És difícil poder aportar més dades dels primers temps de la família. La Natura en té bona part de culpa. Qui sap si gelosa de la seva habilitat per fondre el bronze igual que els volcans desfan la terra, l’octubre de 1940 unes pluges torrencials van fer créixer el riu Fluvià com mai fins llavors s’havia vist a Olot. La ciutat va quedar negada i la fúria de l’aigua es va endur moltes vides. També va arrasar els tallers de la llegendària nissaga de mestres del bronze. És cert que els metalls van aconseguir superar la tragèdia, però l’arxiu de l’empresa no va tenir tanta sort. ¿De quina altra manera la Natura hauria pogut intentar acabar amb els savis de la fosa si no amb una tromba d’aigua? La tossuda tenacitat d’una gent acostumada a doblegar els materials més resistents ho va impedir. Això sí, vam quedar orfes d’una història que mai podrem acabar de conèixer del tot.

DIVERTIMENT AMB CAMPANA DE NEU, 1957 Carrer Fontanella, Olot

112


ELS GEGANTS DEL BRONZE Quan el món encara no havia viscut dues guerres mundials i els avions en prou feines eren màquines imaginades per visionaris, la vida a les petites ciutats com Olot es limitava als seus carrers. La gent vivia, treballava i es divertia al mateix lloc. El santoral marcava les festes de gremis, barris i carrers. Al carrer del bisbe Lorenzana, per exemple, feien festa grossa el deu d’agost perquè els Barberí, que tenien el taller allà, celebraven la diada de Sant Llorenç, patró dels fonedors. La festa era d’allò més completa: misses, processons i molta música, sobretot sardanes. Al repertori no hi faltava mai “La Padrina” on, a més dels tradicionals instruments de cobla, s’hi afegia una campana tocada per algun membre de la família Barberí. A més, com a quasi totes les festes olotines, no hi mancaven els àpats a la Font Moixina. Especialment espectacular era el sopar que acabava amb una cercavila de tornada al carrer Lorenzana al ritme de La Marsellesa i de l’Himne de Riego, dues melodies republicanes en temps de monarquia. Aquell sarau agafà tanta volada que el 1902 els Barberí van estrenar una parella de gegants, dissenyats per Jaume Ferrarons, de l’empresa de sants “El arte cristiano”. A més, el músic Antoni Moner els va compondre un vals perquè lluïssin amb un bon ball. El 1909 la foneria es va traslladar al carrer Fontanella i la festa no va seguir. Els gegants, oblidats, van ser venuts a Banyoles el 1916 per 450 pessetes i van tornar a ballar fins a l’esclat de la guerra civil el 1936. Llavors els milicians antifeixistes els cremaren perquè els vinculaven amb les celebracions religioses del poble. Sant Llorenç no hi va poder fer res i les dues figures, devorades per les flames, es van convertir en les cendres d’uns temps passats en què a les empreses es treballava molt dur però també se sabia gaudir de la vida.

GEGANTS DE BARBERÍ I OLOT, 1905 Plaça Major, Olot

114


CAMPANES DE PAU, CANONS DE GUERRA Al segle XIX el món va començar a canviar. La transformació s’havia originat abans: la independència dels Estats Units el 1776 i la Revolució Francesa el 1789 van suposar un terratrèmol polític, cultural i social que es va anar escampant per tot el món occidental. Costa fer-se a la idea de com de convuls i violent va ser el vuit-cents. De fet la trajectòria dels Barberí en fou un bon mirall. Van començar la centúria fonent algunes de les campanes més antigues conservades actualment. El 1817 van fer la campana major de Sant Joan les Fonts i nou anys més tard la de Santa Bàrbara de Pruneres. El 1833 també van fer la de la capella dedicada a Sant Francesc, situada al volcà Montsacopa; però aquell any esclatava la primera de les tres guerres civils que va patir el país, quan encara no s’havia refet de l’ocupació de les tropes de Napoleó. Els tres conflictes van estar protagonitzats pels carlins, homes antiliberals i ultraconservadors que pretenien imposar una monarquia tradicional i acabar amb el regnat d’Isabel II. Per això sovint es parla de les tres guerres carlines: la de 1833 a 1839; la de 1846 a 1849; i la del 1872 al 1876. Precisament va ser a la darrera quan els Barberí es van trobar amb un parell de peticions ben curioses. La primera va ser dels carlins, que van encarregar-los la confecció d’un canó. La foneria va enllestir la feina el febrer de 1873 i l’arma de seguida va entrar en combat. Mentrestant des de l’ajuntament no es va voler ser menys i l’alcalde, el republicà federal Joan Déu i Ros, va gastar 2500 pessetes en comprar municions i un canó. Una vegada més la feina va ser pels Barberí. La matèria primera la va proporcionar el propi alcalde: quatre campanes requisades als carlins, que les havien utilitzat per donar la senyal d’alarma en una batalla anterior. De fet així havia estat quasi tot el segle XIX: els homes feien emmudir les campanes amb el retrunyir dels canons.

CAMPANA AMB ÀNGEL, 1894 Foto d’estudi

116


DE BARCELONA AL MÓN Des del cor d’Europa fins a l’Extrem Orient i des d’Amèrica fins a l’Àfrica, les peces de Barberí s’han anat escampant pel món. El primer pas d’aquesta internacionalització es va donar el 1888, quan Barcelona va acollir l’Exposició Universal. Un gran esdeveniment que ho va sacsejar tot. A Catalunya, durant aquell any no es parlava de res més i el certamen acaparava totes les mirades dels habitants d’aquest racó del Mediterrani. En una època on no es podia ni somniar en mitjans de comunicació immediats com la ràdio, la televisió o internet, les ciutats que organitzaven aquella mena de trobades esdevenien el veritable centre del món durant uns mesos. Les xifres parlen per si soles: l’Exposició de Barcelona va rebre 400.000 visitants. Eren persones vingudes de tots els racons del globus, que volien conèixer de primera mà el que hi presentaven empreses d’arreu del món. També hi van concórrer les més grans i potents factories locals, entre les que no hi podia faltar Barberí, ansiosa d’aprofitar una oportunitat única per ampliar els seus negocis. La foneria hi va muntar un estand imponent, tal i com n’han deixat testimoni les fotos i el catàleg curosament editat per ser repartit entre els potencials clients interessats en la feina de l’empresa. L’esforç va valer la pena i el jurat de l’Exposició Universal va concedir una medalla d’or a Barberí en reconeixement a la bellesa, la perfecció i l’excel·lent sonoritat de les campanes mostrades al certamen. El premi i les majestuoses peces portades d’Olot a Barcelona van despertar l’admiració de tothom. I, a partir d’aquell moment, l’empresa va començar a rebre un degoteig constant de comandes de l’estranger. Les primeres sobretot van arribar d’Amèrica, on van exportar infinitat de campanes que encara avui repiquen als cloquers de moltíssimes esglésies d’aquell continent.

EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE BARCELONA, 1888 Barcelona

118


SOMNIS FOSOS L’Exposició de 1888 va ser el primer pas cap a la modernitat de Catalunya, un territori que sempre ha mirat al nord. I a principis del segle XX quan Espanya vivia del record d’unes colònies perdudes el 1898, encara ho feia amb més intensitat. De París i Londres van arribar l’arquitectura, l’art, el pensament... En aquell context la monarquia d’Alfons XIII, que havia donat el vist-i-plau a la dictadura de Primo de Rivera, no hi tenia cabuda. No és estrany, doncs, que a les eleccions de 1931 els partits republicans guanyessin folgadament. Naixia un nou règim: la Segona República espanyola en la que Catalunya va gaudir d’autonomia de govern, gràcies a la instauració de la Generalitat. El país canvià de dalt a baix: educació pública, mixta i laica; separació entre església i Estat; sufragi femení; defensa dels drets dels treballadors, reconeixement de la identitat catalana... No tothom veia amb bons ulls aquells canvis. Els sectors més reaccionaris estaven disposats a qualsevol cosa per frenar la voluntat del poble. I així va ser: 1936 part de l’exèrcit espanyol liderat pel general Francisco Franco va intentar un cop d’estat que, al fracassar, desembocà en una guerra civil, guanyada pels colpistes el 1939 gràcies al suport de Hitler i Mussolini. Van ser tres anys d’horror i represàlies als dos bàndols, també al republicà, on els més revolucionaris van descarregar el seu odi anticlerical. Volien acabar amb tot el relacionat amb la religió: assassinaren persones, saquejaren temples... i moltes campanes van desaparèixer. El 1939, quan Franco va imposar la seva dictadura, l’Església recuperà la seva posició privilegiada –era l’època del nacionalcatolicisme- i el seu patrimoni fou reparat. En aquest context els tallers dels Barberí no van parar de treballar i les campanes que encara hi ha a molts temples són d’aquella època fosca i trista.

TALLER BARBERÍ, 1943 Olot

120


EL BRONZE QUE ALIMENTA Sense cap mena de dubte les campanes i les escultures són les creacions més populars de Barberí. És comprensible que sigui d’aquesta manera. Qualsevol persona amb una mínima sensibilitat s’adonarà que són objectes d’una bellesa inigualable, sovint espectaculars. Són d’una majestuositat inapel·lable i compleixen a la perfecció la seva funció: deixar bocabadat tothom que les vegi. Però de les expertes mans dels Barberí n’han sortit altres tipus de peces. Algú s’atrevirà a dir que molt més mundanes, menys importants, fins i tot afirmaran que de nul·la transcendència per la història i l’art. Però aquests fonedors estan orgullosos de fer olles des de temps immemorials. I així ho recorden constantment. No haurà passat desapercebut al més observadors que el segell de l’empresa està format per aquests tres elements: una campana, una escultura i una olla. Espiritualitat, bellesa i aliment. Allò vital per qualsevol ésser humà mínimament sensible. Qui passegi per les masies i les cases senyorials amb més solera de Catalunya no tindrà dificultats per descobrir-hi olles de can Barberí. Tot i que ara ja han perdut el seu ús originari, els seus propietaris les conserven reconvertides en testos o objectes decoratius. Són peces buscadíssimes i no és estrany. Els antiquaris les valoren amb la consciència de saber que quan un recipient d’aquella mena cau a les seves mans, acaronen una part dels costums i les tradicions catalanes: la família congregada al voltant de l’escalfor de la cuina mentre la sopa bull amb parsimònia. Han passat els segles, ja no es cuina com abans ni les famílies viuen en masies, però l’essència dels Barberí continua intacte en cadascuna de les olles de Castey, no només a Catalunya, sinó arreu del món.

OLL A DE CUINAR BARBERÍ Segle XVIII

122


L’OLLA DE LA CASA PAIRAL Bona part de l’essència de Catalunya es troba a la masia, la casa pairal tradicional. Símbol d’una manera d’entendre el país, la terra, la feina i la família. El paisatge apareix esquitxat d’aquestes cases rotundes i robustes. N’hi ha a la falda del Pirineu, a l’Empordà, a la plana de Vic... Algunes s’esllangueixen oblidades, mig derruïdes i sepultades per una vegetació persistent que les fa seves; en canvi d’altres encara continuen obertes, plantant cara al pas del temps amb l’orgull de qui ho ha viscut tot: fam, prosperitat, misèria, alegria, guerres i pau. La història de Catalunya, en definitiva. Una masia no són només les seves quatre parets de pedra. També ho són l’era i els camps que l’envolten, d’on tradicionalment en sortia l’aliment per als que hi vivien: els avis, els fills, els néts... Els àpats eren el seu punt de reunió inexcusable. L’olla - potser l’única que tenien- fumejava al centre de la taula. Una sopa ben calenta, de farigola o de pa, escalfava unes panxes avesades a sobreviure amb molt poca cosa. A les masies l’austeritat era la norma. El més important era la feina i tirar endavant la família. No hi havia res superflu ni res inútil. Casa, mobles i roba havien de durar per passar d’una generació a una altra. Vist amb els ulls del segle XXI pot semblar ridícul, però llavors la terra era aspra i el seu fruit escàs. Fins i tot les coses més quotidianes eren conservades com un tresor. Les olles foses pels Barberí en són un bon exemple. Dia rere dia, any rere any, generació rere generació, aquells recipients van coure els dinars i els sopars de famílies que es llevaven quan sortia el sol i treballaven fins que es ponia. El sopar era el moment de repòs, de recuperar forces al voltant d’una taula parada amb les viandes cuinades a les olles dels Barberí.

OLL A DE CUINAR BARBERÍ Segle XIX

124


LA CASSOLA DE LA BARCA Catalunya és terra però també és mar. Pirineus i Mediterrani. Masia i barca de pescadors. El món de la pesca, com el camp, no ha tingut mai res d’idíl·lic, per més que escriptors i pintors l’hagin convertit en un paradís als seus llibres i pintures. Els que s’hi han guanyat el pa us explicaran que el mar pot ser més eixorc, feréstec i cruel que la terra. Pot, si ho vol, llevar-vos la vida un dia de tempesta. Quan la Catalunya pagesa cedia el pas a la Catalunya de les grans ciutats i les masies s’anaven buidant, les olles de Barberí ja no tenien la requesta d’altres èpoques. Tot i això, a les zones de la costa encara les necessitaven i les feien servir. L’art de la pesca s’alimenta de tradicions i el menjar forma part de la seva litúrgia diària. A la barca sempre hi ha un mariner encarregat de cuinar. Els ingredients dels àpats són senzills: patata, ceba... i peix, sobretot peix. Disposat a l’olla de manera adequada, un plat aparentment senzill fa tocar el cel dels paladars més exigents. Heus aquí el que passa quan hom tasta el suquet de peix. Aquestes olles de pescadors són de les primeres que va començar a produir la família Castey quan es va posar al front de la foneria Barberí. Es tractava de peces úniques, encarregades per establiments concrets de la zona de la Costa Brava que subministraven aquests estris als seus clients del món del mar. Després, alguns particulars i petits restaurants que volien evocar el gust de la barca a l’hora de cuinar el peix també es van voler servir dels utensilis sorgits dels tallers Barberí. Sabien que així preservaven el gust dels plats tradicionals del Mediterrani català. Ben aviat la fama d’aquells recipients es va anar escampant arreu fins que va ser necessari donar un pas més. Llavors van ser els Castey els que van decidir fer-se a la mar.

CASSOLES BARBERÍ Segle XX

126


RAMON CASTEY SALA Si Barberí actualment és un referent internacional, és gràcies a la passió per l’ofici que sempre va demostrar Ramon Castey Sala. Nascut el 1926, va començar la seva trajectòria en el món de la foneria el 1946 a Ripoll. Allà, durant quatre anys, va aprendre tots els secrets de la fosa de ferro i va adquirir prou experiència per entrar a treballar a Barberí. Castey, però, era un home amb empenta i es va llençar a l’aventura d’emprendre el seu propi negoci, dedicat a l’elaboració de ferro industrial. Ben aviat va haver d’ampliar i, amb l’ajuda de quatre socis, va néixer Fundiciones Olotenses. Desavinences amb els inversors van impedir que el projecte reeixís, però això no el va fer defallir. Als 46 anys va engegar una nova empresa dedicada a la fosa d’alumini, un material que cada vegada tenia més usos. Començava a funcionar la Foneria Castey. Quan feia tres anys que havia obert, els Barberí el van anar a buscar. L’empresa necessitava sang nova, però els darrers membres de la nissaga, Pere i Iu, no tenien un hereu que els succeís. Castey era la persona idònia. S’havia format a la casa i estimava l’ofici. L’amor a aquell món i la rellevància del taller van fer que acceptés, abandonant el seu projecte personal. Pere Barberí va morir el 1976 i el seu germà Iu es va jubilar poc després. Llavors Ramon Castey, aquell jove que havia entrat com a aprenent, va agafar les regnes. A l’empresa, però, no hi estava sol. Fruit del seu matrimoni amb Antònia Domínguez havia tingut dos fills, Ramon i Joan, a qui va saber encomanar un ofici que vivia amb passió. Amb la destresa d’un mestre i l’amor d’un pare va ensenyar-los els secrets de la fosa. Només cal fixar-se bé en la imatge: els dos Ramon Castey, pare i fill, colze amb colze, davant del forn. Castey Sala va morir el 2011. Aleshores els seus fills, a més de fer créixer Barberí, ja havien convertit Castey en una marca de referència. El millor homenatge que podien retre al seu pare, mestre fonedor.

TALLER BARBERÍ, 1988 Olot

128


RAMON CASTEY DOMÍNGUEZ Gairebé al mateix temps que aprenia a llegir i a escriure, Ramon Castey Domínguez començava a descobrir els secrets del món de la foneria de la mà del seu pare. Ramon, que havia nascut a Olot el 1968, va estudiar Belles Arts a l’Escola d’Art de la seva ciutat natal i el 1986 va començar a treballar, formalment, a Barberí sota les ordres paternes. La seva incorporació a la plantilla de l’empresa va coincidir amb un moment crucial per al taller. Barcelona acabava de ser designada seu dels Jocs Olímpics de 1992, i la capital catalana, immersa en un intens procés de reestructuració urbana, va encarregar a la foneria d’Olot moltes peces per embellir les noves instal·lacions que s’estaven construint aprofitant aquell gran esdeveniment esportiu. Barberí va saber treure profit d’aquesta empenta i així va iniciar el seu procés d’internacionalització: va fondre escultures per Aràbia Saudita, Japó, els Estats Units d’Amèrica... i va col·laborar amb alguns dels grans artistes de l’època com ara Juan Muñoz, Jaume Plensa, Xavier Corberó o Antoni Tàpies. A més, no va oblidar en cap moment els seus orígens i va continuar fent campanes per esglésies i centres religiosos d’arreu del món. El 1994, Ramon Castey Domínguez, que aleshores només tenia vint-i-sis anys, fou nomenat director de la companyia Barberí SL prenent el relleu al seu pare al capdavant del negoci. L’empenta de la joventut li va fer prendre decisions tan valentes com necessàries. Entre elles, la d’abandonar l’històric taller d’Olot i traslladar l’activitat a Riudellots de la Selva, on va poder disposar d’unes instal·lacions més modernes i unes millors infraestructures de comunicació. Precisament va ser aquest canvi el que li va permetre continuar fonent les peces de la manera que li havia ensenyat el seu pare i, a més, poder afrontar nous reptes.

TALLER BARBERÍ, 1990 Olot

130


TEXTOS Xavier Carmaniu Mainadé (Girona, 1975) Historiador especialista en divulgació. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, entre els quals RAC1, Cadena SER, Catalunya Ràdio, Televisió de Girona, L’Avenç i Diari de Girona. Entre els llibres que ha publicat destaquen “Carles Rahola, l’home civilitzat”, “La Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols. Crònica d’un segle” i “Història amb pilotes. Es pot aprendre història parlant de futbol?”

ELABORACIÓ Ramon Castey Àlex Carmaniu Sergi Salart Lateral Branding

CRÈDITS FOTOGRÀFICS 6: Arxiu fotogràfic Barberí 8-9: Roig & Portell, 2013 10 Detall en blanc i negre: Zerkowitz 10 Detalls en color: Roig & Portell, 2013 11: Arxiu fotogràfic Barberí 12: Roig & Portell, 2014 13: Arxiu fotogràfic Barberí 14: Roig & Portell, 2013 15: Arxiu fotogràfic Barberí 16: Roig & Portell, 2013 17: Arxiu fotogràfic Barberí 18-19: Roig & Portell, 2013 20: Roig & Portell, 2013 21: Arxiu fotogràfic Barberí 22: Roig & Portell, 2013 23: Arxiu fotogràfic Barberí 24-25: Arxiu fotogràfic Barberí 26 Detall en blanc i negre: Arxiu fotogràfic de Barcelona 26 Detalls en color: Roig & Portell, 2013 27: Arxiu fotogràfic Barberí 28-31: Arxiu fotogràfic Barberí 32-39: Roig & Portell, 2013 40-41: Detalls: Susan Crowe, Principal: Jonty Wilde, VEGAP 42-47: Roig & Portell, 2013 48 Detall: ©Comissió Tàpies, VEGAP, Barcelona, 2014. Procedència de la imatge: Banc d’Imatges VEGAP.

© 2014 Barberí, SL Avinguda Mas Vilà, 4-6 17457 Riudellots de la Selva. Girona T (+34) 972 478 214 www.barberi.cat Tots els drets reservats. Ninguna part d’aquest llibre pot ser reproduïda en cap format de paper o electrònic sense el consentiment previ de l’editor o dels propietaris dels drets. ISBN XXX Dipòsit Legal GI-0652-2014

48-49: Museo de la Universidad de Navarra. 50 Detall: ©Comissió Tàpies, VEGAP, Barcelona, 2014. Procedència de la imatge: Banc d’Imatges VEGAP. 50: Roig & Portell, 2013 51: Fundació Antoni Tàpies 52-55: Roig & Portell, 2013 56-57: Cesar Ordoñez, 2013 58-59: Roig & Portell, 2013 60-61: Attilio Maranzano, Estate of Juan Muñoz 62-63: Roig & Portell, 2013 64-65: Roger Grasas, 2013 66-67: Ronay Menschel i Mauricio Alejo, Public Art Fund i Estate of Juan Muñoz 68-69: Attilio Maranzano, Estate of Juan Muñoz 70-71: Roig & Portell, 2013 72-73: Attilio Maranzano, Estate of Juan Muñoz 74-81: Roig & Portell, 2013 82-83: Christian Scheffel, VEGAP 84-89: Roig & Portell, 2013 90: Arxiu fotogràfic Barberí 92-103: Roig & Portell, 2013 105-117: Arxiu fotogràfic Barberí 119-123: Roig & Portell, 2012 125-127: Arxiu fotogràfic Barberí Obres Jaume Plensa: ©Jaume Plensa, VEGAP, Barcelona, 2014. Imatges de les Guardes: Arxiu fotogràfic Barberí


T EX T O S X AVIE R CARM ANIU ELABO R A C IÓ RAMON CASTEY À L E X CARMANIU S ERG I SALART L ATE RAL BRANDING

Profile for BARBERI

Art i Cuina  

Art i Cuina  

Profile for articuina
Advertisement