Issuu on Google+


Concept: Art Cluster1 serves as a meeting point for creators of all kinds and all generations, locally, nationally and internationally. It is a way to materialize the virtual surface, to move into reality the good intentions generated in social networks. The activities carried out have the following objectives: to demonstrate a historical context , reflecting on the development of culture and the contribution of new content to the overall state that the postmodern scene has generated through collective artistic production. Art Cluster generates various dynamics of work: Annually, it develops an exhibition and a magazine. Periodically it organizes screenings of video art at the House of Culture Les Bernades de Salt.

1. Cluster: [+ sing/pl verb] a group of similar things that are close together, sometimes surrounding something.


The projection of the virtual surface to the real surface : a new way of understanding progress. The idea of progress is a concept that ends in postmodernism during the second half of the XX century. This period has led to a profound questioning of the great religions and ideologies that had built up within that time in the history of the West. Umberto Eco speaks of a trend that can not be categorized into a chronological period typical of Western society, but it is rather a spiritual or metahystorical category that transcends and refers to situation of crisis within each period. To illustrate this idea well, we should discuss the following book “Discipline and Punish” by the French philosopher Michael Foucault, where he made impressive research on the development in modernity, new technologies, a set of procedures to divide into zones, monitor, measure and the channeling of individuals making them both “docile and useful.” This discipline was developed in hospitals, in the military, in schools, prisons and was even applied to museums. Foucault demonstrates the influences of power over the individual and especially questions the forms of space that apply into society. It is precisely in this context where Surfaces serves as a starting point to build an alternative to the art museum, understood as a place of study - and pleasure – tuned into with the needs generated by a lifestyle based in global communications without forgetting local demands. The objective of this activity is to build a new way of understanding progress and for it to reflect on the limits of society’s spaces to provide new content through collective artistic production. Questioning things is how we evolve.


M

1. FREE ART Vermibus [1987 Mallorca, Spain] Bilal Berreni [1990-2013 Paris, France]

5. INTANGIBLE SURFACE Marc Padrosa [1978 Catalunya, Spain] Francesc Ruiz [1990 Catalunya, Spain] Andres Siri [1974 Buenos Aires, Argentina]

4. UNDER SURFACE

Ăš

Alexander Semenov [1985 Togliatti, Russia] Jason deCaires Taylor [1974 England] Jofre Oliveras [1989, Catalunya, Spain]


E

2. CITY SKINS

Mehmet Ali Uysal [1976 Mersin, Turkey] Jane t E c h elm an [1966 Tamp a , U S A]

3.BRITLLE SURFACES Berndnaut Smilde [1978 Groningen, Netherlands] Motoi Yamamoto [1966 Hiroshima, Japan] Quim Corominas [1951 Catalunya, Spain]

N


FREE ART


Vermibus, photo: Laura ColomĂŠ.


photo: Laura ColomĂŠ.


Vermibus

Berliners may have already seen in the streets or in the subway stations of Berlin intriguing advertisements that are not as they seem. Berlin based artist Vermibus regularly collects advertising posters from the streets, using them in his studio as the base material for his work. There, a process of transformation begins. Using solvent, he brushes away the faces and flesh of the models appearing in the posters as well as brand logos. Once the transformation is complete, he then reintroduces the adverts back into their original context, hijacking the publicity, and its purpose. The gesture of erasing the images with solvent is similar to the gesture of painting, but it is painting counter action. The process is the same, but it is not adding colours on a canvas to create an image, it is removing the colors of an existing photographic image to create a new image and new characters. The models of the adverts have mutated. Some look like ghosts or mummies, some are reminiscent of Francis Bacon’s paintings, some of tribal make-up. This process evokes voodoo art which uses human elements like hair, or teeth to create anthropomorphic sculptures. In this context, Vermibus uses “glossy paper” as his flesh to manipulate. There is something very organic about the emaciated creatures that emanate from the billboards. The impersonal and sanitized perfect bodies have turned into shadows or mummies that have much more presence and singularity. By using the advertising space and how the human figures are represented in that space, Vermibus is removing the masks that we wear and is criticizing advertisement which takes away a person’s identity to replace it by the one of the brand. Vermibus’ art begins and ends in the street, which plays an essential role. People stop, stare, are intrigued, take photos. Publicity adverts show perfectly chiseled bodies and faces like in early ancient Egyptian art. By manipulating the image through removing the flesh of his subjects, Vermibus dehumanizes those figures that were already depersonalized, but he is, in fact trying to find the aura of the individual, the personality that was lost. The posters and models that were so banal, are not so trivial anymore. People notice them, and stop to look at them. They are not part of the background anymore; they stand out in the public space.

Florence Reidenbach for Berlin Art Link


Morir a Detroit amb l’esprai a la mà. Quan, fa tres anys, Bilal Berreni —conegut en el món de l’art urbà com a Zoo Project— va decidir sortir de la seva confortable França natal en direcció a Tunísia, primer, i després a Líbia per pintar imatges dels refugiats, es va convertir en activista (res a veure amb el típic «artivista» que s’hauria quedat a la vella Europa flirtejant amb les institucions): com sol proclamar el tòpic, la seva única «arma» era una particular forma de pintura mural que destacava per l’extrema sobrietat cromàtica —entre altres motius menys prosaics, es veu que


feia servir el blanc i negre perquè era una mica daltònic— i pel posicionament polític i social sempre dirigit al costat dels perdedors (ni bons ni dolents: perdedors). En tot cas, quan les primaveres àrabs van començar a transmutar-se en una altra cosa molt diferent —contaminades per la bagassa de sempre, és a dir, la religió—, va optar per canviar de «víctimes» i encarar quelcom que li era molt més proper, a saber, les vergonyes del capitalisme en forma de despropòsit urbà. En aquest sentit, no és estrany que la ciutat de Detroit —símbol de l’auge i el declivi del fordisme en estat pur— entonés el cant de Sirena perfecte pel nostre malaguanyat Odisseu. Fins aquí, la història. La tragèdia —o el drama, per no menystenir el gènere clàssic—, comença d’una altra manera: el dia que la policia de Detroit troba, estirat al mig del carrer, el cos d’un indocumentat amb un tret a la cara. El cas s’hauria arxivat si una tal inspectora Sarah Krebs no s’hagués adonat que les botes d’aquell jove (no era negre, quelcom a destacar de cara a entendre el zel policial) «semblaven d’estil europeu». Gràcies a les seves sabates, per tant, se li van agafar les empremtes dactilars i, com aquell qui no vol la

cosa, van acabar identificant el cadàver. Es tractava de Bilal Berreni, un ciutadà francès de 23 anys que era conegut pel seus espectaculars treballs d’art urbà signats com a Zoo Project. Tot això succeïa el passat 28 de març de 2014. Era un heroi Berreni? És clar que no. Com tampoc ho era Pippa Bacca, l’artista disfressada de núvia que van violar i assassinar el 2008 a Turquia: es tracta d’artistes que van col·lidir amb aquella realitat que, normalment, l’art es conforma amb representar. No van ser víctimes de cap complot polític, ni de cap contuberni organitzat des de les clavegueres d’algun servei secret: van ser víctimes, ras i curt, d’un atzar desfavorable i, també, d’un destí que ells mateixos van posar contra les cordes. La lliçó torna a ser la de sempre: la gràcia de l’art —i la seva efectivitat— rau en el fet de ser només un simulacre. O, per dir-ho d’una altra manera: els actors, a les pel·lícules, no moren de veritat (amb l’excepció de Brandon Lee i quatre casos mal comptats). Malgrat tot, i encara que no siguin herois, trobarem a faltar persones com Berreni. la qui officto bearuptat molorem Eudald Camps


CITY SKINS


Mehmet Ali Uysal Skin 2, Liege, Belgium. 2010. Courtesy of the artist and Pi Artworks Photography Zoe Baraton


Mehmet Ali Uysal’ın yurtiçi ve yurtdışında katılmış önemli sergiler ve rezidans programları arasında Fransa’da katılmış olduğu “Le Vent Des Forets” isimli çağdaş Sanat Rezidans programı, Fransa’da Grand Hall de La Villette 53’te “Jeune Creation” isimli karma sergi, 2009’da Galeri Nev Ankara’da “Kayıp Gerçekliğin İzinde” isimli karma sergi, 2010 yılında Cer Modern Ankara’da yer alan “fasa fiso” ve “+Sonsuzluk” isimli karma sergiler ve 2010 yılında gerçekleşen Mardin Bienali yer almaktadır. Sanatçı aynı zamanda 2010 yılında Belçika’da ‘’Ten II’’ isimli büyük mandal heykelini yerleştirdiği Festival Cinq Saisons’a katılmıştır. Yapıtları Audi Koleksiyonu ve Jaidah Brothers Sanat Vakfı Koleksiyonu gibi birçok önemli koleksiyonda yer alan Mehmet Ali Uysal’ın, 2012’de Nesrin Esirtgen Collection’da ‘’Kabuk”, 2011’de Etemad Galeri Dubai’de “Mist” ve Q Contemporary Beyrut’ta “Malist”, 2010’da Pi Artworks’te “Tebdilibeden” ve “Askıda”, 2008 yılında Gallery Eigenheim, Almanya’da “Ex-libris” adlı kişisel sergileri gerçekleşmiştir. Gelecek sezon sanatçının yapıtları Umea’nın yanı sıra Londra’da sergilenecektir.


ı s , i i i k u i i a ” a 8 a


Janet Echelman builds living, breathing sculpture environments that respond to the forces of nature — wind, water and light — and become inviting focal points for civic life. Exploring the potential of unlikely materials, from fishing net to atomized water particles, Echelman combines ancient craft with cutting-edge technology to create her permanent sculpture at the scale of buildings. Experiential in nature, the result is sculpture that shifts from being an object you look at, to something you can get lost in. Recent prominent works include: “Her Secret is Patience” spanning two city blocks in downtown Phoenix, “Water Sky Garden” which premiered for the 2010 Vancouver Winter Olympics, “She Changes” on the waterfront in Porto, Portugal, and “Every Beating Second” in San Francisco Airport’s new Terminal Two. Recipient of the Guggenheim Fellowship, Echelman was named an Architectural Digest 2012 Innovator for “changing the very essence of urban spaces.” Her TED talk “Taking Imagination Seriously” has been translated into 34 languages and is estimated to have been viewed by more than a million people worldwide.


Photo : Marinco Kojdanovski, courtesy Studio Echelman and Powerhouse Museum,

Janet Echelman


BRITTLE SURFACES


Berndnaut Smilde, Nimbus 2010 (at Probe)


Berndnaut Smilde, Nimbus D'Aspremont 2012 (at D' Aspremont-Lynden Castle) Photo: Cassander Eeftinck Schattenkerk

Berndnaut Smilde Nimbus I imagined walking into a classical museum hall with just empty walls. There was nothing to see except for a rain cloud hanging around in the room. You could see the cloud as a sign of misfortune. You could also read it as an element out of the Dutch landscape paintings in a physical form in a traditional museum space. With Nimbus (2010), on the one hand I wanted to create an ominous situation, at the same time, an almost cartoon like visualization of having bad luck. I wanted to make the image of a typical Dutch (rain) cloud inside a space. The Nimbus works exists as photographic prints. The first Nimbus I made in Probe, a small scale testlab for artprojects. On a scale of 1:4 I’ve transformed the exhibition space into a classical museum hall.


Berndnaut Smilde, Nimbus II 2012 (at Hotel MariaKapel) Photo: Cassander Eeftinck Schattenkerk.

The second Nimbus I recently realized on a conventional size in the chapel of MariaKapel. My latest cloud piece Nimbus D’ Aspremont I made in an empty castle in Belgium. By combining smoke, moist and backlighting, I created the image of a cloud. I’m interested in the ephemeral aspect of the work. It’s there for a brief moment and then the cloud falls apart. It is the short moment in time on a specific location that is represented. The photo functions as a document. I often work with situations that deal with duality. They question: inside and outside, temporality, size, the function of materials and architectural elements. In this case also natural and unnatural. I think it is interesting when a work functions in-between reality and representation in a way that it has potential but will never function. Berndnaut Smilde


I perform a project “Return to Sea” on the last day of the exhibition. I and the assenter of this project return the salt which is the material of the work to the sea after the exhibition end. The photograph which appeared in here was photographed by an assenter, and it was sent back by an E-mail. “The form as the work disappears. However, this salt dissolves in seawater and will support the life of various creatures. Possibly the opportunity when we eat it may come. Of course it is the best joy for me if it can meet again as material of the works.”

Motoi Yamamoto


Quim Corominas (Sarrià de Ter 1951) “LA IMPERFECCIÓ FA QUE BUSQUIS LA PERFECCIÓ A LA QUE NO ARRIBES MAI” Quim Corominas és professor d’Art al Centre Cultural La Mercè de Girona, viu al seu estudi ubicat al carrer de la Força del Barri Vell de la ciutat. Per arribar-hi, cal enfilar-se per les típiques escales estretes i creuar el llindar d’un món fascinant de papers. La seva trajectòria artística va marcada pel paper i per la transformació. En Quim té una gran col·lecció de joguines antigues fetes de cel·lulosa. Joguines que s’expressen com un espectacle del Cirque du Soleil, que canvien i s’hi pot interactuar. Per conèixer l’art d’en Quim s’ha d’anar descobrint la relació de la seva obra amb les joguines que conserva. El seu estudi està farcit de fulls i cartrons, un espai innavegable pels que hi entren per primera vegada, tot un “caos ordenat” que ens evoca el famós estudi de Francis Bacon que va ser reconstruït minuciosament en el Mu-


photography: Cristina Lliurat

seu de Dublín per la sorprenent acumulació de materials. Els prestatges estan plens de detalls minúsculs que no s’acaben mai. Ell ens indica on hem de mirar per no perdre’ns i ens va mencionant artistes i obres a mida que revela el seu treball. Taules i cadires queden soterrades per piles de llibres, papers i joguines. De tant en tant n’extreu alguna obra seva per mostrar-la, així és com emergeixen davant els nostres ulls unes esplèndides serigrafies de Girona. En Quim és un pintor polifacètic, fa collages, maquetes i gravats. Dissenya i elabora els seus propis llibres artístics, custom artworks (a l’estil de Brossa, Federic Amat, Jacques Prevert...) i joguines de cartró. Destaca “la joia de viure” que inspirà Matisse, a qui admira. A tota la seva obra hi ha anat trobant algun referent, li encanta explicar-nos les anècdotes que l’han portat a descobrir els artistes que creen com ell. Sovint dius que ningú inventa res de nou, que per evitar egocentrismes cal una recerca externa dels elements que l’artista creu que ha ideat. Parla’ns de la teva pintura. La meva pintura té molta relació amb altres artistes contemporanis que


he vist en els museus. He trobat punts en comú entre ells i jo per camins diferents i casualitats diferents. Les referències són necessàries per aplicar en el procés de treballar on hi poden intervenir tant la intuïció com l’atzar. Jo mateix he fet coses que tornen d’una altra manera, com per exemple aquesta obra del 1975 que té elements comuns amb aquesta del 2004. En el fons l’artista ha d’estar buscant sempre. La imperfecció fa que busquis la perfecció a la que no arribes mai. Com desenvolupes la teva pintura? El més fàcil seria repetir una fórmula que funciona, el típic “bufar i fer ampolles”. La representació d’això seria l’escola d’Olot que fabrica paisatges idealitzats, però que no existeixen i es pinten “de memòria”, però agraden, i des del segle XIX han perpetuat. Es tracta, però, de no repetir, descobrir aquella cosa que m’hi encallo de dalt a baix, llavors tots els dubtes i totes les coses fallades són les que més m’interessen. Així doncs no es tracta del conformisme de fer coses maques? L’autocomplaença, el “ja ho sé fer i prou” és com els nens petits que sempre repeteixen allò que saben fer perquè els hi diuen que està ben fet. Allò els dóna seguretat. Sinó trenca o l’ajudes a trencar per tirar endavant, faries sempre el mateix ninot, la mateixa casa, perquè els hi dóna una gran seguretat. A l’artista també pot passar-li això. El Tàpies que fabrica Tàpies, el Miró feia Mirós, el Bacon fa Bacons... són rols que en el món de l’art han existit d’aquesta manera. Hi han molts artistes, en canvi, que trenquen coses i estils. I el teu estil com el definiries? El meu estil es diversifica en moltes branques. Si ho ensenyes tret fora de context, com les joguines, no li saps trobar la relació. Només es pot entendre en una exposició ben explicat per poder relacionar-lo en la seva coherència.

Jofre Oliveras


UNDER SURFACE


Alexander Semenov In 2007, I graduated from Lomonosov’s Moscow State University in the department of Zoology. I specialized in the study of invertebrate animals, with an emphasis on squid brains. Soon after, I began working at the White Sea Biological Station (WSBS) as a senior laborer. WSBS has a dive station, which is great for all sorts of underwater scientific needs, and after 4 years working there, I became chief of our diving team. I now organize all WSBS underwater projects and dive by myself with a great pleasure and always with a camera. When I first began to experiment with sea life photography I tried shooting small invertebrates for fun with my own old dslr camera and without any professional lights or lenses. I collected the invertebrates under water and then I’ve shot them in the lab. After two or three months of failure after failure I ended up with a few good pictures, which I’ve showed to the crew. It has inspired us to buy a semi-professional camera complete with


underwater housing and strobes. Thus I’ve spent the following field season trying to shoot the same creatures, but this time in their environment. It was much more difficult, and I spent another two months without any significant results. But when you’re working at something every day, you inevitably get a lot of experience. Eventually I began to get interesting photos — one or two from each dive. Now after four years of practice I get a few good shots almost every time I dive but I still have a lot of things that need to be mastered in underwater photography. And the most important thing — I love Sea.

Alexander Semenov


Jason de Caires Taylor Born in 1974 to an English father and Guyanese mother, Taylor grew up in Europe and Asia, where he spent much of his early childhood exploring the coral reefs of Malaysia. Educated in the South East of England, Taylor graduated from the London Institute of Arts in 1998 with a BA Honours in Sculpture and went on to become a fully qualified diving instructor and underwater naturalist. With over 18 years diving experience under his belt, Taylor is also an award winning underwater photographer, famous for his dramatic images, which capture the metamorphosing effects of the ocean on his evolving sculptures. In 2006, Taylor founded and created the world’s first underwater sculpture park. Situated off the coast of Grenada in the West Indies it is now listed as one of the Top 25 Wonders of the World by National Geographic. His latest creation is MUSA (Museo Subacuatico de Arte), a monumental museum with a collection of over 500 of his sculptural works, submerged off the coast of Cancun, Mexico; described by Forbes as one of the world’s most unique travel destinations. Both these ambitious, permanent public works have a practical, functional aspect, facilitating positive interactions between people and fragile underwater habitats while at the same relieving pressure on natural resources. Taylor’s art is like no other, a paradox of creation, constructed to be assimilated by the ocean and transformed from inert objects into living breathing coral reefs, portraying human intervention as both positive and life-encouraging. Numerous publications and documentaries have featured his extraordinary work, including the BBC, CNN, USA Today, the Guardian, Vogue, New Scientist and the Discovery Channel, yet nothing can quite do justice to the ephemeral nature of his art; for each actual visit to his sites is both unique and subject to the dynamic, fluctuating environment of the ocean.


Jofre Oliveras Jofre Oliveras és molt jove. De fet, va néixer el mateix any (1989) que internet adoptava el seu característic format de pàgina web de la mà de Tim Berners-Lee. És a l’enginyer britànic a qui devem aquelles «www» (World Wide Web) i, sobretot, la democratització del mitjà: «Hauríem de ser capaços no només d’interactuar amb altres persones, sinó també de crear amb altres persones», va dir fa més de vint anys en un to marcadament profètic. Amb tot, la joventut d’Oliveras arrela amb força en el segle XX: per això encara pinta i dibuixa, per més que la seva activitat a la xarxa és tan frenètica com sol ser-ho la de qualsevol —o gairebé qualsevol— artista de la seva generació. La diferència, en tot cas, és que la mirada sinòptica del gironí pot descendir, dècada a dècada —imaginem els set esglaons—, fins als mateixos albors de la nostra contemporaneïtat. A tall d’exemple, el joc no deixa de ser suggeridor: deu anys abans del seu naixement (1979), el crític d’art Achille Bonito Oliva posava les bases de l’anomenada «Transvanguarda»; el 1969, mentre a Woodstock s’enfangaven i a París s’enamoraven de la possibilitat de fer la revolució, a Europa s’imposava l’abstracció geomètrica; l’any 1959, moria George Grosz i amb ell un dels períodes més fèrtils —a nivell artístic— després de la segona guerra mundial; el 1949 i el 1939 naixien, potser per compensar la posterior desaparició de Grosz, el pintor


Enzo Cucchi —amb qui Jofre Oliveras, sense saber-ho, comparteix importants afinitats— i el mateix Bonito Oliva respectivament; l’art del 1929 va ser el de la Gran Depressió; el 1919, entrava en escena la Bauhaus —experiment relativament efímer però d’eco poderós— i, per tancar el segle (o per obrir-lo, si optem per la lectura ascendent) tenim el cèlebre Manifest del futurisme de 1909 que Tommaso Marinetti va redactar, segurament, amb més empenta que sentit comú. La primera de les dues grans guerres posaria les coses als eu lloc. Al llarg del segle XX, quan els anys acabaven en nou, sempre succeïa alguna cosa. El problema és que la fórmula resulta igualment vàlida pels acabats en qualsevol altre dels vuit nombres restants. Per entendre’ns: la motxilla històrica i visual que ha de suportar qualsevol artista nascut a les acaballes del segle passat és tan formidable que la seva digestió només pot ser feta de manera gairebé inconscient: el «pentel brush» d’Oliveras —una mena de llapis-pinzell que porta la tinta incorporada— l’atansa a la ploma de mestres com Holbein o Rubens; els seus dibuixos d’escorços masculins, porten el segell inequívoc de Miquel Àngel; el seu Autoretrat amb poma —«jo vinc d’una pintura molt guarra», explica sense cap pèl a la llengua— podria ser obra, com dèiem, del mateix Enzo Cucchi; o, finalment, les seves il·lustracions recorden aquella forma de realisme màgic o fantàstic —salvant les distàncies amb el corrent literari homònim— que Moebius

va portar al seu màxim nivell d’expressivitat (res a veure amb el geòmetra alemany que va donar el seu nom a la banda de Möbius, una cinta, com diria Màrius Sampere, en forma de «vuit tombat de panxa enlaire, / com un escarabat vençut injustament / per la física»). No ha d’estranyar-nos, finalment, que Jofre Oliveras també canviï d’estudi amb relativa facilitat: Girona, Salt o San Gregori son —o han estat— el seu centre d’operacions, espais tan mutables com aquella ambigüitat formal que Bonito Oliva defensava pels artistes de la seva generació: «L’ambigüitat és la substància que fa de suport a la Transvanguarda, que oscil·la entre allò còmic i tràgic, entre el plaer i el dolor, entre l’erotisme de la creació i l’horitzontalitat acumulativa de la realitat». Projectes com l’espai «La Talaia» o «Art Cluster» que gestiona, juntament amb Ivan Morales —amb qui també comparteix motxilla— a Les Bernardes de Salt demostren que la seva generació no és nihilista: senzillament els ha tocat de viure en un món desconcertant.

Eudald Camps


INTANGIBLE SURFACE


Marc Padrosa


Girona artist Marc Padrosa derives his work from research into higher dimensional geometry.


Francesc Ruiz L’obra de Francesc Ruiz Abad es decanta per un interès cap els aspectes derivats del propi procés de creació, l’accident i els elements atzarosos de l’art i de la societat. Destaca la seva producció de pintura a l’oli, de caràcter subversiu i humor inconscient i l’incistencia en el camp del dibuix, on agafen força elements com “la llibreta de l’artista”, el taller i les restes artístiques que d’això se’n generen, estadis primigenis de futures idees o elements descartats. La seva obra opera a partir nocions d’acumulació i associació que produeixen conceptes més complexos a partir de les connexions que s’estableixen entre les diferents treballs, tot creant un flux continu d’informació que aporta un sentit unitari a tot el conjunt. Jordi Erra


Andres Siri


Los 8 cubos de madera conforman una serie de trabajos a partir de dos estructuras: Las referencias internas: materialidad, construcción, forma y espacio; y las referencias externas: arquitectura, pintura y literatura. 1. Materialidad: Distintos tipos de madera a partir de la reutilización de recortes. Variantes: testa en corte / testa en bruto / lado / final de listón / final cara pintada / cara marcada / madera nueva / madera usada. 2. Tamaño: Relación con la mano (modo rápido e intuitivo de tomar una medida a partir de la distancia del dedo pulgar y el meñique = 20x20x20 cm). 3. Construcción: Ejemplo en muros de piedra seca: un procedimiento constructivo ligado íntimamente al paisaje (ya que la piedra proviene de los mismos alrededores) crea ritmos y esboza curvas de nivel, revela diferencias de cultivo y límites de propiedad, todo con estructuras elaboradas piedra a piedra, jugando con la gravedad y el ajustamiento de las formas. Revista Quadern . 22 juliol 2010 - “Un universo de Piedra” - José Antonio Millán 4. Apilamiento: Sistema de apilar materiales de construcción / sistemas de uniones / detalles constructivos ...en largas hilares dispuestas con exactitud estaban apilados a capas los ladrillos rescatados de las ruinas, siempre diez por diez, mil en cada uno de los cubos, o mejor dicho, novecientos noventa y nueve, porque el ladrillo número mil se elevaba vertical en cada uno de ellos, como un tipo de penitencia, o de numeración más sencilla. Los anillos de saturno - W. G. Sebald 5. Pensar / Clasificar: selección / clasificación / composición / ordenación / almacenar / clasificar / agrupar Modos de ordenar los libros 1.2 Cuartos donde se pueden guardar libros 1.3 Sitios donde se pueden poner libros 1.4 Cosas que no son libros y que se encuentran a menudo en las estanterías de las bibliotecas 2.1 Modo de ordenar los libros / clasificación alfabética / por continentes o países / por colores / por encuadernación / por fecha de adquisición / por fecha de publicación / por formato / por géneros / por grandes períodos literarios / por idiomas / por prioridad de lectura / por serie 2.2 Libros muy fáciles de ordenar 2.3 Libros no muy difíciles de ordenar 2.4 Libros casi imposibles de ordenar Georges Perec 6. Cuadrado: Mc Escher / homenaje al cuadrado - Josef Albers / el tatami / el manadala / Malevich (suprematismo) / Jean Scully - pintura y fotografía / Bruno Munari


Direction: Jofre Oliveras Redaction: Eudald Camps Collaborations: Octavi Serra Elisabeth A. Ruiz Cristina Lliurat Mateu Targa Ivan Morales Jordi Erra Organize:

Sponsors:



Art Cluster #02