Page 1

esquerra independentista

TTIP, TISA, UE i OTAN: LA DICTADURA DE LES MULTINACIONALS


Què són el TTIP i el TISA? Les empreses transnacionals europees i nord-americanes veuen en els serveis bàsics la possibilitat de profitosos negocis

TTIP, TISA, UE i OTAN: LA DICTADURA DE LES MULTINACIONALS Des de fa uns anys plana una nova amenaça contra la classe treballadora dels Països Catalans: es tracta del TTIP (Acord de Comerç i Inversions Estats Units - Unió Europea). foto: oriol clavera

E

s tracta d’ instrument mitjançant el qual s’articula l’actual model de política econòmica neoliberal, en l’actual fase de capitalisme canalla patriarcal, que juntament amb altres tipus de tractats (com el paral·lel TISA en el sector serveis, el CETA amb el Canadà, el NAFTA al nord d’Amèrica, el TPP a la regió del Pacífic o el que abans es pretenia a Europa amb l’Acord Multirateral d’Inversions) comparteixen els mateixos trets : absència de transparència pública en la negociació i absoluta permeabilitat, per contra, envers els lobbys empresarials; absoluta prevalença dels criteris de circulació mercantil transfonterera per sobre de qualsevol eventual política limitadora per part dels Estats en favor dels drets humans, econòmics o socials; la fixació d’estàndars de liberalització de serveis públics elevadíssims que fa que àmbits com la sanitat i l’educació siguin objecte de mercantilització, i la creació d’organismes o de panells dominats per taurons de les finances (com l’ISDS en el cas del TTIP) que permetrien que companyies privades poguessin demandar els Estats en el cas que consideressin que les seves polítiques fessin minvar la

2

seva expectativa de beneficis. Els impactes econòmics de la consolidació de la proposta que planteja el TTIP serien enormes, tant per a la classe treballadora dels estats suposadament beneficiaris com dels receptors de les inversions. Segons estudis independents, l’aprovació del TTIP comportaria la pèrdua de més de 600.000 llocs de treball a la UE. Els antecedents avalen aquests estudis, ja que els EEUU i Mèxic en el cas del NAFTA han perdut vora de 1.300.000 llocs de treball entre 1994 i 2002, quan no feia ni 10 anys que s’havia implantat. Amb el TTIP, doncs, se seguiria desenvolupant un model social basat en l’exclusió d’una capa cada cop més gran de la societat, amb la depredació accelerada del medi, mercantilitzant tots els aspectes de la vida, conduint a unes condicions laborals més precàries i promovent el racisme i l’imperialisme tant dins de les nostres societats com en les relacions internacionals. Des de L’Esquerra Independentista fem una crida per tal d’aconseguir un ampli suport d’oposició al TTIP, perquè entenem que aquest no és més que la certificació d’un model de capitalisme patriarcal globalitzat que en avança en paral·lel i es consolida en diferents àmbits. És el fruit de la simple evolució del capitalisme, de l’afany d’acu-

mular benefici empresarial privat. És l’evolució natural de l’emprenedoria empresarial, del creixement econòmic basat en la competitivitat. De la petita empresa que aspira a ser mitjana, de la mitjana que aspira a ser gran, i del gran holding transnacional, que acaba tenint prou poder com per imposar condicions a les polítiques públiques i a les regulacions laborals, socials i mediambientals. En definitiva, del que ens ha portat a la dictadura de les multinacionals.

Des de L’Esquerra Independentista fem una crida per tal d’aconseguir un ampli suport d’oposició al TTIP, perquè entenem que aquest no és més que la certificació d’un model de capitalisme patriarcal globalitzat que en avança en paral·lel i es consolida en diferents àmbits. És l’evolució natural del capitalisme que s’ha servit del patriarcat, del colonialisme, del militarisme, de l’espoli, de la depredació i mercantilització dels recursos naturals, de l’esclavisme i l’explotació del treball assalariat, de l’especulació amb les finances, els aliments, l’habitatge...

És la imposició de l’hegemonia neoliberal, consolidada després de guerres imperialistes, cops d’Estat, dictadures militars; després de consensos polítics de Washington i de la Unió Europea; després del pensament únic acadèmic i cultural de les universitats i la maquinària mediàtica; després de l’aplicació de les doctrines econòmiques i socials de xoc des del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional... Evolució natural del capitalisme i de l’hegemonia neoliberal que no pot tolerar cap marge de dissidència, un cop exhaurits els anomenats pactes socials, ni als pobles sobreexplotats de la perifèria mundial, ni a les noves perifèries del sud europeu, ni a les mateixes metròpolis dels centres imperials. L’actual model de capitalisme canalla patriarcal ha passat del simple objecte d’obtenció de la plusvàlua en l’àmbit de la producció a incrementar l’acumulació per despossessió, a la lladregada sense complexos a la classe treballadora, ja sigui del Nord o del Sud geogràfic i polític. Per això necessitem anar més enllà i bastir entre tots els col·lectius anticapitalistes un pol vertebrat de resistència contra l’actual model de política econòmica neoliberal, enfrontant les directrius econòmiques (com el TTIP i el TISA), les institucions de disciplinament econòmic i

social dels Estats (FMI o BM), les estructures polítiques (Unió Europea) i les militars (OTAN). Des dels Països Catalans, les organitzacions de l’Esquerra Independentista que som partidàries d’una ruptura amb el model econòmic capitalista patriarcal, entenem que l’exercici real i material de la plena sobirania del nostre poble passa invariablement per la via del socialisme feminista i per la confrontació directa amb les polítiques de xoc capitalista que ens vulguin imposar el seu model de disciplinament econòmic, polític i social mitjançant el TTIP o amb qualsevol altre artifici. n Contra el TTIP, el TISA, la Unió Europea, l’OTAN... Contra la dictadura de les multinacionals... La classe treballadora dels Països Catalans, agermanada amb la classe treballadora internacional, ha de respondre: Independència! Socialisme! Feminisme!

Flickr.com: Kiolosa2

L’

any 1995 el TransAtlantic Business Dialogue -reunint els líders de les multinacionals de les dues bandes de l’oceà- marcava el punt de partida tot defensant la supressió o modificació de les regulacions que afecten aquestes grans corporacions que operen a la Unió Europea i als Estats Units. Era l’inici d’un llarg camí que culminaria amb l’anunci d’aquest tractat de lliure comerç i inversions que pretén avançar en la liberalització dels serveis públics, la flexibilització del mercat laboral, l’homologació a la baixa de les normatives alimentàries i mediambientals, i la inclusió de l’arbitratge internacional privat, l’ISDS. El TTIP, les sigles en anglès del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions, vol crear la zona de lliure comerç més gran del món afavorint les grans multinacionals que són precisament les que l’han impulsat. Les negociacions les duu a terme –en el cas europeu- la Comissió Europea, òrgan no electe de la Unió Europea, i el seu contingut és d’una gran opacitat: només el poden consultar alguns europarlamentaris en sales habilitades, durant molt poca estona i amb restriccions a l’hora de prendre de notes. A les reunions per negociar el tractat, hi han assistit en un 93% dels casos empreses multi-

nacionals i només en un 7% la societat civil. No cal dir que la manca d’informació per part dels mitjans de comunicació ha estat gairebé total fins que les negociacions s’han trobat en un punt molt avançat. Però el TTIP és molt més que un tractat econòmic i, per aquest motiu, cal entendre’l en el seu context. Per una banda ens trobem amb l’auge dels BRICS, encapçalats per la Xina, i per l’altra amb la crisi global del capitalisme. Aquests dos fets han fet saltar totes les alarmes a Washington i Brussel·les, que veuen la necessitat de recuperar la taxa de guanys per no perdre el lideratge econòmic mundial. El desplaçament del poder cap a orient, el fracàs del multilateralisme de l’OMC i una Europa envoltada de la inestabilitat que arriba de l’Orient Mitjà i de Rússia, posen sobre la taula la necessitat d’impulsar acords amb els Estats Units. Cal tenir en compte que la situació de crisi al nord global no és només dels anomenats mercats. De fet, l’aliança transatlàntica busca un rearmament ideològic, alhora que polític i jurídic, per mantenir un ordre global que afavoreixi les grans concentracions de capital occidentals. En aquest sentit el TTIP es presenta com un

acord regional amb l’objectiu de crear, en l’àmbit del comerç i en el de les inversions, unes regles de joc que aspirin a ser universals. En definitiva, el TTIP és la institucionalització transatlàntica del neoliberalisme: el reconeixement jurídic clar de qüestions que ja existien o bé noves regulacions més liberals -més anglosaxones- de l’economia. Paral·lelament, s’han anat produint les negociacions del TISA: Acord en Comerç de Serveis segons les seves sigles en anglès. Aquest tractat té com a objectiu la liberalització internacional de la prestació de serveis en matèries tan diverses com el transport, la comunicació, el tractament de dades, l’assessorament legal, l’educació, la salut, el tractament de residus, el subministrament d’aigua, la distribució d’energia, el comerç digital, els serveis bancaris i les assegurances. És per això que el TISA s’afegeix al TTIP com a peça clau en la nova arquitectura jurídica de la globalització neoliberal. Les empreses transnacionals europees i nord-americanes, en la seva recerca de nous àmbits d’actuació que els continuïn permetent enriquir-se, veuen en els serveis bàsics la possibilitat de profitosos negocis en els quals

mantenen un avantatge comparatiu important respecte a les companyies competidores de les potències emergents. La liberalització gairebé total que s’està negociant donaria un fort impuls a la privatització de tots els serveis públics i a l’aplicació de la clàusula del tracte nacional, que implica que els governs no puguin prioritzar empreses nacionals en les seves contractacions ni plantejar un tracte favorable sota cap circumstància. El TISA exigirà que els poders públics posin a disposició de les empreses transnacionals i dels lobbies tota la informació sobre els processos de privatització de serveis i sobre els concursos d’adjudicació de licitacions abans que es posin en marxa. Amb el nom de cooperació reguladora es pretén que s’estableixin mecanismes per recollir contribucions sobre la redacció dels concursos públics per part de les potencials empreses licitadores amb la fi d’aconseguir que els processos siguin més eficients i de millorar la prestació del servei. Finalment, també inclourà una clàusula trinquet (ratchet clause) per tal d’establir la irretroactivitat de qualsevol mesura que es prengui per desregular, externalitzar o privatitzar un servei públic. n

3


foto: Mehr Demokratie

el fet que el capital acumulat en un paradís fiscal del Carib per una empresa tèxtil estigui estretament relacionat amb el domini del mercat de consumidores solvents europees per una banda i amb el semiesclavisme de treballadores asiàtiques i l’acaparament de terres per al monocultiu de cotó a l’Àfrica per l’altra. Podem concloure, doncs, que el luxe i el benestar d’un indret del planeta comporta la misèria i la fam d’un altre, situació que es pot donar també entre dos barris d’una mateixa metròpoli o acarant una zona residencial centreeuropea amb un poblat d’Amèrica Llatina.

LA GLOBALITZACIÓ DEL CAPITALISME PATRIARCAL: UN FRACÀS HUMANITARI LES BASES: EXPLOTACIÓ DE CLASSE, DE GÈNERE I OPRESSIÓ NACIONAL

E

l capitalisme patriarcal és un sistema econòmic, polític, militar i cultural que gira a l’entorn del creixement constant del benefici empresarial privat. Basat en la propietat privada i el lliure mercat, pressuposa que la societat es desenvolupa a partir de l’emprenedoria de les unitats empresarials, l’èxit econòmic de les quals és degut a la seva capacitat de competitivitat i que aquest repercutirà en tota la societat. El somni americà, o el somni català ens presenta històries d’abnegats joves treballadors que, a causa del seu esforç i de les seves bones idees aconsegueixen construir tot un empori empresarial. Des de John D. Rockefeller, fundador de la Standard Oil, fins a Isak Andic, fundador de Mango, passant per l’industrial i esclavista Joan Güell. Però fent un repàs a la història i a la més recent actualitat, ens trobem que l’expansió mundial (globalització) d’aquest sistema, lluny d’associar-se amb les idees de llibertat i de benefici social, s’ha caracteritzat per una violència social extrema i s’ha desenvolupat a partir de l’explotació de classe i de gènere, de l’opres-

sió nacional i de l’espoli i malbaratament dels recursos naturals. La famosa industrialització europea, que inicià l’anomenada Època Moderna i a partir de la qual van començar a emergir i a expandir-se les empreses multinacionals, es desenvolupà a partir de la despossessió i l’expulsió violenta de gran part de la pagesia de les seves terres. Aquests camperols, juntament amb el sector artesanal arruïnat, van passar a engreixar les masses de treballadors fabrils explotats . A partir dels assassinats i persecucions de dones que van tenir lloc a Europa entre els anys 1450 i 1750, fet que ha estat anomenat cacera de bruixes, es van trencar els models de relacions comunitàries i autogestionades perquè dificultaven aquest nou model de treball assalariat situat en ciutats i colònies industrials. I amb la colonització i l’esclavisme, que al Nou Continent va acabar amb la vida d’uns 80 milions d’indígenes i que va provocar, a més, el transport forçat d’entre 11 i 20 milions de persones del continent africà que van ser esclavitzades, es va alimentar el desenvolupament industrial europeu que va donar pas a la divisió internacional del treball i que va establir les bases de la globalització. L’imperialisme, basat en el predomini de grans estats, ha proporcionat a les empreses multinacionals un

suport polític i militar per a la seva expansió, provocant l’opressió de nacions i comunitats dins dels mateixos territoris estatals imperials, així com també en els nous territoris colonitzats des del punt de vista polític, econòmic, militat i cultural. Paral·lelament, l’afany de lucre ha anat fent créixer les bombolles financeres, els mercats borsaris han jugant amb els preus dels aliments, s’ha especulat amb drets bàsics com el de l’habitatge i el deute públic s’ha convertit en una eina de xantatge i subordinació contra estats cada cop més dèbils amb la intenció d’augmentar els beneficis de corporacions bancàries i empreses multinacionals, deixant en la misèria gran part de la humanitat. Les revoltes camperoles, la insubordinació de les dones i la resistència dels pobles colonitzats, foren ofegades amb sang pels exèrcits d’uns estats en transició del feudalisme al capitalisme i cada vegada més influenciats per la burgesia industrial, comercial i terratinent. Les protestes del moviment obrer també conegueren la repressió des del seu inici i els seus corrents ideològics revolucionaris van ser perseguits. Des d’aleshores, tota oposició al model d’expansió de les empreses multinacionals ha estat impedida i combatuda per tots els mitjans (criminalització mediàtica, detencions, presó,

EL PODER DE LES MULTINACIONALS

tortures, desaparicions, bloqueigs i sabotatges comercials, cops d’Estat i invasions militars...) i ha tingut com a objectiu des de simples activistes mobilitzats contra l’impacte ambiental d’una presa hidroelèctrica fins a governs amb voluntat de nacionalitzar empreses i distribuir millor els recursos entre la seva població. LA DICTADURA DE LES MULTINACIONALS “Ens trobem davant d’un veritable conflicte frontal entre les grans corporacions transnacionals i els estats. Aquests són interferits en les seves decisions fonamentals (polítiques, econòmiques i militars) per organitzacions globals que no depenen de cap Estat i que no responen ni estan fiscalitzades per cap Parlament ni per cap institució representativa de l’interès col·lectiu. En una paraula: és tota l’estructura política del món la que està sent minada. Les grans empreses transnacionals no només atempten contra els interessos genuïns dels països en desenvolupament, sinó que la seva acció avassalladora i incontrolada també es dóna als països industrialitzats on s’assenten”. Salvador Allende, Assemblea General de les Nacions Unides, 1972; President de la República de Xile

assassinat l’11 de setembre de 1973 durant el cop d’Estat que va comptar amb el suport de la CIA i que va instaurar la dictadura d’Augusto Pinochet a través de la qual es van aplicar les primeres receptes neoliberals aprofitant l’estat de xoc de la població. Les empreses multinacionals, principals agents directors i beneficiaris de la globalització econòmica, expandeixen les seves operacions (productives, administratives, financeres...) arreu del món; món que conceben com el seu gran taulell de joc. És per la seva particular concepció del planeta que s’apoderen de terres i dels seus recursos naturals, que deslocalitzen centres productius segons la rendibilitat del grau d’explotació de la mà d’obra, que controlen les rutes de distribució de recursos i mercaderies, que utilitzen els millors avenços tecnològics per aconseguir els seus objectius, que copen els mercats, que dominen l’àmbit financer, que utilitzen els Estats com a organismes administratius i que, en definitiva, divideixen el planeta en centres i perifèries segons la capacitat solvent de consum del seu nucli i la misèria de l’extraradi que el condueix a l’exclusió social. Així doncs, confrontant les relacions econòmiques de benefici i explotació, podem trobar-nos amb

Actualment hi ha al món unes 50.000 empreses multinacionals amb 450.000 filials. En conjunt, arriben a controlar dues terceres parts del comerç mundial de béns i serveis, en un sistema on es calcula que com a mínim algun component del 80% dels productes de consum ha estat transportat a nivell transoceànic. El 2011 es calculava que 140 empreses controlaven el 40% del valor de totes les multinacionals del món i que de les 100 majors economies del món, 60 eren estats i 40 empreses. Així per exemple, una sola corporació multinacional, la petroliera Exxon, supera en ingressos tot el PIB d’un estat com Àustria. ACUMULACIÓ PER DESPOSSESSIÓ

El capitalisme patriarcal és un sistema econòmic, polític, militar i cultural que gira a l’entorn del creixement constant del benefici empresarial privat.

Fa 200 anys, la minoria formada pels estats més rics eren 3 vegades més rics que els estats més empobrits del planeta. Però al final del colonialisme, als anys 60, eren 35 vegades més rics. I avui són 80 vegades més rics. Es calcula que els estats més empobrits transfereixen 2 bilions de dòlars anuals a causa de l’especulació i manipulació dels preus del comerç internacional, del deute extern i de les normes internacionals. El 2014 la fortuna de les 85 persones més riques del món equival a la riquesa de la meitat més pobra de la humanitat (uns 3.500 milions de persones). Aquesta fortuna ha

augmentat un 14% en un any. Això vol dir uns 7,8 milions de dòlars per persona cada dia. Des de l’any 2000 al 2013 inversors estrangers han adquirit uns 33 milions d’hectàrees en països empobrits, fet que cal emmarcar dins del fenomen mundial de l’acaparament de terres, la major part de les quals riques en recursos o en fertilitat. EXPLOTACIÓ I VIOLÈNCIA PATRIARCAL La diferència salarial entre homes i dones oscil·la entre un 10% i un 30% en detriment de les dones, que es calcula que realitzen cada dia entre dues i cinc hores més de treball no remunerat que els homes. El model capitalista de concebreho tot com a propietat/mercaderia també es trasllada a l’àmbit domèstic, amb el resultat que els assassinats masclistes s’han convertit en la principal causa de mort entre les dones d’entre 15 i 44 anys a tot el món, i que 7 de cada 10 dones sofreix violència física o sexual en algun moment de la seva vida.

tre 95 i 115 quilos de menjar a l’any, mentre que un habitant de l’Àfrica subsahariana o del sud-est asiàtic en llença entre 6 i 11 quilos. Cada any moren més de dos milions de persones per causes associades a la manca d’aigua i a la seva contaminació. Es calcula que el 20% de la humanitat pateix escassetat hídrica. Un litre de Coca-Cola ha consumit 200 litres d’aigua, un quilo de carn de vaca 15.000 litres i un quilo d’or 700.000 litres; la megamineria és una de les activitats que més recursos hídrics contamina arreu del planeta. MIGRACIÓ FORÇADA, MORT I EXPLOTACIÓ

El 2014 hi havia al món 35,8 milions de persones en situació d’esclavatge. Dues terceres parts de les quals es calcula que són dones, sent el tràfic de blanques el tercer negoci il·legal més lucratiu després del tràfic d’armes i el narcotràfic, que generen ingressos estimats entre els 7 mil i els 12 mil milions de dòlars a l’any. A més, uns 120 milions de nens i nenes entre els cinc i els catorze anys treballen a temps complert; 5,5 milions dels quals en situació d’esclavitud.

El 2012 es calculava que arreu del món hi havia 72 milions de persones migrades forçades, 15 milions de les quals considerades com a refugiades i 15 milions van haver de migrar a causa de les repercussions de projectes de desenvolupament. En els últims 15 anys, hi ha hagut al Mediterrani unes 20.000 morts de persones que intentaven arribar al continent europeu. Els primers mesos de l’any 2015 la tendència es va multiplicar per 10. Degut a l’envelliment de la població europea, l’Associació de la Indústria Alemanya calcula que aquest país perdrà 6,5 milions de treballadores fins l’any 2020. Ingo Krames, president de l’Associació Alemanya d’Empresaris, ha demanat al govern d’Angela Merkel una campanya per portar més treballadors estrangers qualificats al país. Els primers refugiats siris, arribats a Alemanya a finals d’estiu de 2015, han començat a treballar per un euro l’hora.

LES DADES DE LA FAM

PETJADA ECOLÒGICA

El 2015 hi havia al món uns 795 milions de persones subalimentades (un de cada 9 habitants del planeta). La desnutrició provoca anualment uns 3,1 milions de morts de menors de 5 anys. Anualment es llencen unes 1.300 tones de menjar, gairebé el 50% de les fruites i els vegetals produïts, el 35% de la pesca, el 30% dels cereals recollits i el 20% de la carn sortida dels escorxadors. Es calcula que un habitant d’un país enriquit llença en-

Les demandes de la humanitat sobre el planeta són un 50% més grans del que la pròpia naturalesa pot regenerar. Avui necessitem 1,5 planetes com el nostre per suportar la petjada ecològica mundial. Aquesta demanda ha augmentat més de la meitat en els últims 50 anys. Si tota la població mundial visqués com un habitant mitjà dels Països Catalans, la humanitat necessitaria 2,3 planetes com el nostre per satisfer les seves demandes de recursos. n

ESCLAVITUD AL SEGLE XXI


Si us plau, algú ha vist la democràcia? El TTIP serà l’eina catalitzadora per incloure i reafirmar l’entrada d’actors privats en la prestació de serveis públics i socials -com l’educació o la sanitat-.

El poder de les grans corporacions a la UE

Actualment, a Brussel·les hi ha uns 30.000 lobbistes. Un per cada polític que es dedica a temes de legislació. I el 70% es dedica a assessorar directament a favor dels interessos empresarials amb milions d’euros a la seva disposició i accés privilegiat als polítics.

A

ccessibilitat. Aquesta és la paraula que definida per Keith Richardson significa “ poder trucar a Helmut Khol i recomanar-li que es llegeixi un informe (...) o menjar amb el primer ministre suec just abans que Suècia decideixi sol·licitar la seva entrada a la Comunitat Europea”. Keith Richardson, és el nom d’un dels secretaris generals que ha tingut l’European Round Table of industrialists (ERT). I l’ERT resulta que, segons la informació que podreu trobar a la seva web, és un fòrum conformat per 50 directors executius i presidents de les majors empreses multinacionals que operen a l’escenari europeu. Aquestes empreses representen un volum de negoci superior a 1,3 bilions d’euros, aproximadament 6,5 vegades el PIB català actual, i tenen 6,8 milions de persones treballant a les seves indústries. Tots i cadascun dels grans passos en el procés d’integració que representa la UE han estat precedits d’in-

6

formes i recomanacions que donaven les orientacions precises als responsables europeus de com, en quins temps i amb quin ritme, s’havia de produir l’avenç en la construcció Europea. L’Acta Única, el Mercat Únic, la Moneda Única, el projecte de les TENS ( xarxes de comunicació i energia com ara l’Scanlink, Eurotunel, autovies, AVE, MAT, etc), l’ampliació de la UE als països de l’Est, L’EEES (Espai europeu d’Educació Superior) han comptat, i, ara en el cas del TTIP, compten amb la intervenció activa dels grans grups corporatius en el seu procés de gestació i concreció. Per això, si ens fixem que a dia d’avui la meitat de la legislació que s’aplica als Estats europeus és d’origen comunitària, podem fer-nos una idea de fins a quin punt la legislació estatal és fruit del interessos del poder corporatiu. Al mateix “barri europeu” de Brussel·les on hi ha la seu de les tres grans institucions europees (Comissió , Consell i Parlament) hi

trobem les seus de: Mcdonalds, Telefonica, EON, Opel, Bayer, Shell, Siemens, Microsoft i fins a més de 30 seus de grans corporacions dels diferents sectors econòmics. Els seu objectiu: aconseguir influir en la legislació sobre drets laborals, regulacions de mercat, prohibició de substàncies químiques, etc. Això ho fan directament, o a través dels grups de pressió, com el del Sr. Richardson. A banda de l’esmentada ERT, de grups de pressió que operen a Brussel·les n’hi ha un fum: Bussineseurope, City of London, Eurpoean Seed Assciation, European Banking Federeation, Aquafed, i un llarguíssim etc. Sovint molts d’aquests grups exerceixen la pressió als polítics directament amb els seus lobbistes, però també acostumen a operar contractant consultores que compten amb nombrosos advocats i tècnics amb gran coneixement del funcionament comunitari que, a canvi de substancioses remuneracions, desenvolupen aquesta tasca de lobby. Burson Marstseller, per exemple, és una consultora amb 60 lob-

bistes que treballa per a empreses com Nestle, Danone, o Bayern, i que factura fins a 8,5 milions d’euros anuals per aquest tasca. Actualment, a Brussel·les hi ha uns 30.000 lobbistes. Un per cada polític que es dedica a temes de legislació. I el 70% es dedica a assessorar directament a favor dels interessos empresarials amb milions d’euros a la seva disposició i accés privilegiat als polítics. La forma d’operar dels lobbistes acostuma a nodrir-se d’un accés directe als polítics, l’accessibilitat que dèiem, fruit de les relacions empresarials o personals que aquests han anat teixint al llarg del temps. Cal tenir en compte que el mecanisme de “portes giratòries” a Brussel·les funciona a base de bé, i molts dels alts directius i assessors de les empreses, han sigut o seran càrrecs d’alt nivell de les institucions europees. Així doncs, la pressió empresarial es produeix a partir d’informes que els diferents sectors empresarials, directament, o de la mà dels seus lobbistes, aconsegueixen fer arribar als legisladors europeus. Cal tenir en compte que,

moltes vegades, són les mateixes institucions les que demanen als grups “d’experts” la redacció dels primers esborranys de les polítiques que volen desenvolupar. Evidentment, entre aquests experts sempre hi ha un bon nombre de lobbistes. Pere exemple, al capdavant del grup d’experts que la Comissió va crear el 2008 per cercar solucions davant la crisi, hi havia Jaques de Larosière, figura rellevant del món financer privat, dels altres 8 membres del grup, 4 n’estaven directament relacionats amb empreses amb responsabilitat en la crisi financera. Cal dir que, concretament al sector financer, els representants de les empreses sumen a Brussel·les fins a 4 vegades més que els representants del món acadèmic, sindicats i consumidors. Segurament, coneixent aquestes dades, es pot entendre millor les raons que hi ha darrere les mesures financeres que aplica la UE. Tothom sap que els plans d’ajust no milloren la situació real de les economies, però als qui hi ha al darrera d’aquestes decisions això els importa ben poc. Els seus beneficis estan assegurats. I creixent! n

D

es dels anys 80 els diferents estats socialdemòcrates d’Europa estan patint un retrocés quant a la prestació de serveis públics, els quals a poc a poc han sofert un procés privatitzador i mercantilitzador. Aquest procés s’ha vist accelerat a partir de la crisi financera i econòmica de finals de la primera dècada dels 2000. Des d’aleshores veiem una creixent participació de capital privat en els serveis socials, dificultant la correcta satisfacció de les necessitats materials del conjunt de la població. I, més enllà del finançament, la inclusió d’actors privats en la gestió i prestació de serveis socials públics està estenent la influència del capital privat cap a àrees potencialment productores de benefici, com l’educació o la sanitat. És en aquesta situació d’escac que l’educació del nostre país, els Països Catalans, es veu obligada a permetre l’entrada de capital privat i de directrius del sector privat. Així doncs, per una banda, si una institució pública rep finançament privat, està en constant deute; i això permet, per altra banda, que aquest centre educatiu s’impregni de valors, pràctiques i teoria neoliberal. Aquest fet comporta que un dels pilars més importants de la societat estigui contaminat, en

l’educació i LES MULTINACIONALS

primer lloc, d’una ideologia que fomenta un ensenyament de caràcter productiu que fomenta la creació de mà d’obra per les empreses. Això passa especialment a l’educació secundària. Un dels mecanismes que generen aquesta situació és l’ampliació d’hores d’assignatures instrumentals com ara les llengües o les matemàtiques, abandonant en segon terme les assignatures que permeten el coneixement i la interpretació de la realitat com ara història, geografia, història de l’art, etc. I, en segon lloc, la transmissió d’uns valors ideològics que desposseeixen de consciència de classe i de gènere les i els alumnes, i que estableixen com a valors morals l’emprenedoria i la competència neoliberal. Per tant, ens trobem que la instrumentalització de l’educació per part de la burgesia no només passa per l’obtenció de grans beneficis, sinó que també perpetua els sistemes capitalista i patriarcal a través de l’alienació personal i col· lectiva dels i les estudiants. El TTIP serà l’eina catalitzadora per incloure i reafirmar l’entrada d’actors privats en la prestació de serveis públics i socials -com l’educació o la sanitat-, estenent així la influència privada en àrees, com ja hem dit, potencialment productores de grans beneficis. I es valdrà de tres mecanismes per dur-ho a terme: En primer lloc, s’igualaran nor-

mativament a la baixa les regulacions europees i nord-americanes sobre els diferents serveis públics que gestiona un Estat. Per tant, per una banda, el TTIP és un mecanisme que aproparà Europa al model nord-americà fent elitista l’accés a la Universitat; per l’altra, s’adoptarà un model de finançament basat en l’obtenció de bons resultats acadèmics i en les donacions del gran capital, amb la finalitat d’unificar interessos entre el sistema educatiu i la burgesia. En segon lloc, es posarà a contractació pública tot servei o parts de serveis nous per tal sigui gestionat per un actor extern a l’administració pública, posant així en safata l’obtenció de la gestió de qualsevol servei a les grans multinacionals. I, en darrer lloc i no menys important, s’aplicarà una clàusula per la qual tots els contractes de serveis cedits al sector privat no podran tornar a ser gestionats per l’administració pública. Aquesta clàusula, per tant, deixarà en una posició de desavantatge a l’Estat respecte les multinacionals. Tot plegat té com a objectiu la gestió per part de les grans multinacionals dels serveis socials, malgrat que seran finançats amb diners públics. Aquest fet posarà en risc tant l’accés a l’educació com la seva qualitat. Per tant, augmentaran les desigualtats entre les classes soci-

als, ja que les més benestants podran permetre’s anar a la universitat mentre que les populars no podran fer front al cost d’una carrera universitària i, per tant, hauran de buscar una altra sortida amb menys valor al mercat de treball. I, en el cas que l’Estat volgués incloure clàusules que garantissin un servei universal i de qualitat, les empreses podrien denunciar l’Estat davant del Mecanisme de Resolució de Diferències (ISDS), fet que blinda el total control de les multinacionals sobre els serveis, oblidant així el benestar social i la igualtat. Així doncs, podem veure com els serveis públics i socials, i en concret el sector educatiu, que encara no havien estat intervinguts de forma rellevant pel sector privat, gràcies al TTIP passaran a ser propietat de les empreses privades, sobretot de les grans multinacionals. I, en definitiva, s’aconseguirà derivar l’actual model educatiu cap a un únic model: el model de l’acadèmia. Aquest model es basa en l’elitisme a l’educació, sobretot pel que fa a l’accés econòmic, però també pel protagonisme de la meritocràcia. Sota el nom del mèrit de treure bones notes, s’hi amaguen les dificultats socioeconòmiques (ja sigui haver de treballar per poder-se pagar l’educació o per portar diners a casa, etc.) que dificulten l’estudi

i l’aprenentatge dels i les estudiants de les classes populars. Tot plegat només busca la perpetuació dels sistemes capitalista i patriarcal, fent així que l’educació sigui una eina de control cap a les noves generacions d’alumnes, en lloc d’una institució de creació de coneixement crític i veraç. I alhora fomenta la competència entre els i les estudiants, entenent competència com un valor despectiu atès que genera una confrontació inútil entre dues o més persones, on tot s’hi val. És en aquest punt que els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental. Com a principals agents amb una relació directa amb la població, i majoritàriament en propietat de grans multinacionals, fomenten una visió positiva de què suposarà el TTIP. Fent referència a l’educació, incrementarà l’aïllament de la societat respecte a les problemàtiques reals dels i les estudiants. I, a més, sota l’exigència d’una millor preparació dels i les estudiants de cara a les necessitats de les empreses, les universitats deixaran de ser un espai on els objectius siguin aprendre a analitzar la realitat i fer-ne crítica. Així doncs passaran a ser una màquina de generació de titulats i titulades que encaixin perfectament a les necessitats del mercat de treball, és a dir formats i formades segons els interessos de les grans multinacionals. n

7


L’OTAN I LES INTERVENCIONS MILITARS: L’IMPERIALISME ATLANTISTA QUE BENEFICIA LES MULTINACIONALS

E

l desenvolupament de la globalització del capitalisme patriarcal, o sigui, l’expansió territorial de les grans multinacionals, ja sigui en centres de producció, extracció de matèries primes, o en distribució i venda de productes i serveis, va estretament unit a la força militar. A nivell geopolític s’ha parlat del TTIP com “l’OTAN econòmica”, i és que actualment existeix un pol polític, econòmic, i militar liderat pels Estats Units, que engloba la Unió Europea i altres estats fidels a la política atlantista. I l’OTAN és el gran aparell militar que dóna cobertura als interessos polítics i empresarials d’aquest pol. L’OTAN és una aliança militar creada l’abril de 1949, just després de la 2a Guerra Mundial, per enfrontar-se la influència soviètica durant l’anomenada “Guerra Freda”. Així com el Pla Marshall lliga diferents Estats europeus a la política estatunidenca a través del xantatge econòmic, l’OTAN assegura una direcció dels Estats Units a l’àmbit militar. És a partir

88

d’aquestes aliances que la patronal europea impulsa i la classe política crea els primers organismes gèrmens de l’actual Unió Europea. Però un cop dissolta la Unió Soviètica a principis dels anys noranta, i al mateix temps que els acadèmics i els polítics liberals anunciaven la victòria global del capitalisme i la fi de la història, l’OTAN es manté com a estructura militar dirigida pels Estats Units i intensifica la seva expansió mundial a través de noves bases i intervencions militars. Ja sigui a través del paraigües de l’OTAN o directament des de l’exèrcit dels Estats Units o dels de la Unió Europea, s’ha intervingut militarment per a desmembrar Iugoslàvia i trencar les seves polítiques socials; s’ha bombardejat, bloquejat i envaït l’Iraq per a protegir el model dels petrodòlars; s’han militaritzat les costes de Somàlia per a permetre el saqueig pesquer i assegurar les rutes comercials marítimes; s’ha intervingut a l’Afganistan per a controlar-ne les rutes d’hidrocarburs; a Mali per a mantenir sota

control l’urani que proveeix les centrals nuclears franceses; al Congo pels diamants, el coltan, i altres minerals; a Líbia per l’aigua, pel petroli, i per a evitar aliances enfrontades a l’hegemonia atlantista, motiu pel qual també s’arma el gihadisme extremista a Síria i Iraq, ja sigui a través del soci turc o de les petromonarquies del Golf Pèrsic, com ja es va fer als anys vuitanta a l’Afganistan i als noranta a Bòsnia; se segueix finançant i armant Israel, convertint l’ocupació de Palestina en un laboratori de guerra. I també es va amenaçant i tancant el cèrcol al voltant de possibles estats competidors: la guerra de Geòrgia, el suport al cop d’Estat i la guerra a Ucraïna, o la mateixa guerra de Síria tenen molta relació amb la voluntat de debilitar i subjugar Rússia; la distribució de bases militars i augment de les maniobres al voltant de la Xina; el cop d’Estat d’Hondures i la instal·lació de bases militars a Colòmbia per a trencar la nova aliança llatinoamericana...

Quan fallen els sicaris econòmics hi intervenen els xacals, que s’encarreguen d’orquestrar cops d’Estat i campanyes de desestabilització, i si també fallen els xacals, queda el recurs de la invasió militar. Això no és teoria conspiracionista, aquesta gent no necessita reunir-se i fer complots, tots bàsicament treballen a partir d’un objectiu primari, i aquest és que han de maximitzar els guanys, a través del cost social i mediambiental”.

Un país de les nostres dimensions, amb la seva orientació cap al comerç exterior, i per això també depenent del comerç exterior, ha de saber tanmateix, que en cas d’urgència, és necessari el desplegament militar per salvaguardar els nostres interessos, per exemple, les rutes del lliure comerç o prevenir inestabilitats regionals que tindrien un impacte negatiu en la nostra habilitat per salvaguardar el comerç, els treballs i els salaris”.

John Perkins, ex empleat d’una consultoria vinculada a l’Agència de Seguretat Nacional Confessions d’un sicari econòmic, 2004

CAPITALISME PARAMILITAR: LA PRIVATITZACIÓ DE LA GUERRA Sota l’empara de la ideologia liberal privatitzadora, servint a operacions de guerra bruta que no es poden assumir directament des dels governs, com a alternativa a la cada cop major aversió d’estatunidencs i europeus a participar voluntàriament a la guerra, i molt pràctic per a les multinacionals i la seva forma de concebre-ho tot sota paràmetres d’inversions, guanys i despeses, les últimes dècades s’ha multiplicat l’ús de les companyies militars privades, tan aquelles formades il·legalment com les que responen a estructures empresarials legalitzades. Així veiem com les tècniques de terror implementades pel paramilitarisme colombià, que a dia d’avui s’ha desplaçat a dins del territori veneçolà, són molt similars a les utilitzades per grups terroristes com ISIS a l’Orient Mitjà; com els manuals de “contrainsurgència” de l’exèrcit dels EUA combinen aquests elements paramilitars amb els militars, i també amb àmbits civils com les mateixes

Horst Kohler, ex president alemany Declaracions a la ràdio pública sobre l’Operació Militar Atalanta de la UE, maig de 2010

administracions governamentals i inclús ONG; i com en llargues guerres com la de l’Iraq els mercenaris privats han anat assumint les operacions en detriment de l’exèrcit regular. El mercenari contractat per DynCorp i ex oficial de les forces armades dels Estats Units, Sean McFate, afirma que actualment “qualsevol persona que vulgui iniciar una guerra pot fer-ho, per la raó que vulgui, ja sigui una persona molt rica o una corporació”.

seva política exterior bel·licista, i la Unió Europea, si fos considerada com un sol Estat, lideraria el rànquing d’exportació d’armes al món, amb més d’un 30% del total. En aquest context, amb uns Estats cada cop més dependents de l’economia privada, i en una situació de crisi econòmica, es torna pràcticament impossible dur a terme polítiques de desmilitarització, i cada cop és més difícil controlar els usos d’un armament amb components químics i nuclears.

EL NEGOCI DE LA GUERRA

LES PORTES GIRATÒRIES ENTRE L’ÀMBIT MILITAR, EL POLÍTIC I L’EMPRESARIAL

Més enllà dels diferents negocis resultants de la guerra, i que acaben sent controlats per grans multinacionals (reconstrucció, control de recursos, privatització d’indústries i serveis, acaparament de terres...), la mateixa guerra es converteix en un negoci que fa que la indústria de l’armament sigui una de les més rentables. L’anomenat complex militar-industrial dels Estats Units s’ha convertit en un potent lobby que té una influència directa en la

Anders Fogh Rasmussen, primer ministre de Dinamarca de 2001 a 2009 i secretari general de l’OTAN de 2009 a 2014, qui abans d’abandonar el càrrec declarà que “el TTIP cada cop es veu més com el pilar econòmic d’una relació transatlàntica rejovenida”, ha estat contractat com a consultor pel banc nordamericà Goldman Sachs, el mateix que gràcies a la guerra contra Líbia

es va apropiar dels seus fons sobirans congelats pels estats atlantistes a l’inici de la intervenció. James Logan Jones, nomenat el 2003 per George W. Bush Comandant del Comandament Europeu dels EUA i Comandant Suprem de l’OTAN, un cop retirat de la carrera militar, l’any 2008 és nomenat per Obama Conseller de Seguretat Nacional, i passa a ser membre dels consells d’administració de Boeing (un dels 3 grans fabricants d’armes dels EUA), Chevron (4a petrolera del món) i funda una assessoria privada en termes de seguretat nacional i energètica, política exterior, i serveis de lideratge. Juntament amb Thomas Donohue, president de la Càmbra de Comerç dels EUA (un dels lobbys més influents al TTIP), publica un article el novembre de 2012 plantejant que les crisis econòmiques d’Europa i els EUA són una amenaça pel futur de la capacitat de l’OTAN per a fer front a les amenaces de seguretat urgents, i que els governs tenen la responsabilitat de crear les condicions

perquè el sector privat pugui impulsar l’expansió econòmica a través d’un ambiciós pacte transatlàntic econòmic. 3 mesos més tard, Obama, Van Rompuy i Barroso anuncien l’inici de les negociacions per a assolir l’acord del TTIP. ESTRUCTURES MILITARS PEL CONTROL URBÀ DE LES METRÒPOLIS Davant la previsió que les condicions de vida a Europa empitjoraran, i que les grans bosses en expansió de pobresa i exclusió social situades a les perifèries urbanes de les grans metròpolis poden provocar possibles revoltes, l’OTAN ja fa anys que duu a terme exercicis militars destinats a actuar a zones urbanes a Europa. Més enllà d’armar i promocionar grups terroristes parapolicials, com és el cas de les xarxes Gladio, activa sobretot als anys setanta, es planteja una intervenció militar directa dins de les ciutats europees. La progressiva militarització pública dels cossos policials (com els Mossos d’Esquadra exhibint armilles antibales

i metralladores) ens va preparant perquè d’aquí un temps sigui menys xocant la presència de membres d’empreses de seguretat privada custodiant establiments amb fusells o les patrulles militars, tal com ja és costum de veure en moltes metròpolis llatinoamericanes.

La base militar de Bétera actualment ja està associada a una unitat d’intervenció ràpida de l’OTAN configurada per 5.000 combatents, convertint els Països Catalans en un punt de partida important de les intervencions militars de l’Aliança atlantista.

L’OTAN ALS PAÏSOS CATALANS

L’ALLIBERAMENT DEL POBLE CATALÀ ÉS EL COMBAT CONTRA L’IMPERIALISME

Els Països Catalans, situats a l’àmbit de la Península Ibèrica, formen part d’un dels principals actius geoestratègics de l’OTAN, per ser punt de trobada entre l’Oceà Atlàntic i el Mar Mediterrani, i principal frontera entre Europa i Àfrica. És sota aquest plantejament que l’OTAN va realitzar les majors maniobres militars des de la fi de la Guerra Freda, mobilitzant més de 30.000 militars, entre el 3 d’octubre i el 6 de novembre de 2015, a 16 escenaris distribuïts pels estats espanyol, italià, portuguès i en aigües de l’Oceà Atlàntic i del Mar Mediterrani, incloent-hi la base aèria de Son San Joan de Palma, i la de Bétera, que va assumir el comandament del component terrestre.

Els pobles lluitem per alliberar-nos de la barbaritat capitalista que empeny la humanitat sencera cap a l’abisme. El nostre alliberament no és una acció unilateral en el buit, sinó que depenent de la naturalesa i formes dels nostres enemics de classe, la nostra lluita d’alliberament prendrà un o altre caire. És per això que el full de ruta que tracem per l’alliberament ha de ser coherent amb l’objectiu que diu perseguir. Per ser lliures hem de superar el jou imperialista, i a la pràctica vol dir derrotar l’OTAN. n

99


L’ENTRAMAT DE LA DICTADURA DE LES MULTINACIONALS: L’EXEMPLE D’OCCIDENTAL PETROLEUM I REPSOL

L

es corporacions multinacionals han anat teixint i influint en una trama d’organismes i administracions polítiques, acadèmiques, militars i socials, tant estatals com regionals i internacionals, tot arribant-ne a controlar i dirigir els plans i les accions per al seu benefici. A través dels casos de la petroliera estatunidenca Occidental Petroleum (Oxy) i l’espanyola Repsol, exposem alguns vincles d’aquesta trama. Occidental Petroleum (Oxy). Desenvolupa la seva activitat tant als Estats Units com a diferents països de l’Orient Mitjà i l’Amèrica Llatina. Té uns ingressos nets declarats de 616 milions de dòlars i una capitalització de mercat de 62 bilions de

23

OCCIDENTAL PRETOLEUM 24

31

28

27

7

UNIVERSITATS 30

29

OMC FMI BM ONU

25 26 33

GOVERN EUA

1- Repsol forma part dels lobbys European Round Table of Industrialist (ERT) i Business Europe. 2- ERT dissenya les principals polítiques de la UE en relació a les infraestructures o regulacions laborals. 3- L’adhesió dels Estats espanyol i francès a la UE els obliga a acatar les seves polítiques. 4- Portes giratòries: Marcelino Oreja Aguirre. Ministre d’exteriors espanyol de 1976 a 1980 (UCD). Comissari Europeu de Transports i Energia el 1994 (PP). Participa en l’elaboració del Tractat de Maastricht. Membre del Consell d’Administració de Repsol. Javier Solana. Alt Representant per la Política Exterior i de Seguretat Comuna de la Unió Europea (1999-2009). Forma part del Patronat de la Fundació Bancària “La Caixa” (accionista de Repsol), i dirigeix l’ESADE Center for Global Economy and Geopolitics, patrocinat per Repsol. 5- Portes giratòries: Luis Carlos Croissier. Ministre d’Indústria i Energia de 1986 a 1988 (PSOE), inicia la privatització de Repsol, i acaba formant part del Consell d’Administració de Repsol. Josu Jon Imaz. Antic màxim responsable del PNV. Membre del comitè de direcció de Repsol i president de la patronal petrolera AOP. 6- Tant Business Europe com la ERT són dels principals lobbys europeus que estan influint en les negociacions sobre el TTIP. 7- Repsol patrocina l’ESADE Center for Global Economy and Geopolitics. La Fundació Repsol i la xarxa d’inversors privats d’ESADE Alumni tenen un acord de col·laboració en el marc del Fons d’Emprenedors en eficiència energètica.

10

9- El Ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá (PP), ha sigut director del màster d’Administració Pública d’ESADE. Francesc Xavier Mena, Ex Conseller d’Empresa i Ocupació (CiU), n’és director del Departament d’Economia, Finances i Comptabilitat.

36

34

35

38

CIA / EXÈRCIT

TTIP TISA

TLC

37

18- Repsol gaudeix d’impunitat judicial davant els vessaments a les costes tarragonines i a les aigües del riu Francolí, i la contaminació atmosfèrica per emissions de tòxics de la refineria Repsol Química). I s’ha beneficiat de la repressió policial contra vagues, com la del complex petroquímic de Puertollano el 2003.

10- Christine Lagarde, directora gerent de l’FMI, figura com a International Advisory Board d’ESADE. 11- Repsol ha utilitzat el tribunal d’arbitratge del Banc Mundial (CIADI) per no pagar les demandes del govern equatorià a l’empresa Oleoducto de Crudos Pesados, acusada d’evasió fiscal, de la qual Repsol n’és accionista.

20- La Fundació Repsol realitza donacions a ONG en aquells indrets on hi pot tenir una incidència negativa, com Puertollano. El 2010 Repsol declara una despesa de 30,4 milions d’euros en publicitat.

Paulina Beato, vinculada al PSOE, ha sigut consultora a la divisió de Regulació i Supervisió Bancària del Fons Monetari Internacional. És nomenada consellera de Repsol el 2005 i el 2010.

21- Repsol té seus subsidiàries a paradisos fiscals com les Illes Caiman, les Illes Bermudes, o Trinitat i Tobago.

12- En el cas de l’expropiació d’YPF per part d’Argentina, just després d’aquesta, la UE trasllada a l’OMC una queixa per les polítiques d’importacions del govern argentí.

22- El banc JP Morgan és accionista de Repsol i a la vegada d’Oxy. Les petrolieres comparteixen accionariat a l’empresa Oleoducto de Crudos Pesados, i han participat conjuntament de l’explotació de jaciments petroliers a Arauca (Colòmbia).

13- La UE té firmats tractats de lliure comerç amb més de 30 estats, que utilitza per facilitar l’accés de les multinacionals als mercats, mà d’obra i recursos naturals.

23- Oxy té seus subsidiàries a paradisos fiscals com Bermudes, Illes Caiman, Països Baixos, Singapur, Saint Christopher i Nevis, i Suïssa.

14- L’FMI és qui recomana a l’Estat espanyol les polítiques d’austericidi social. Rodrigo Rato, ex ministre d’Economia (PP), encausat per diversos delictes de frau fiscal, en fou director gerent. El 2014 fitxa de conseller per Servihàbitat, immobiliària de Caixabank, banc accionista de Repsol.

24- Oxy forma part del lobby Cambra de comerç dels EUA i ostenta la copresidència de la U.S.-Iraq Business Council i de la U.S.-Bahrain Business Council. Ray R. Irani, exdirector executiu d’Oxy, forma part del consell assessor del Centre per la Política Pública de l’Orient Mitjà de Rand Corporation, think tank nascut de l’àmbit militar que assessora institucions públiques i privades.

16- La cooperació internacional espanyola s’ha orientat a enfortir l’expansió de les multinacionals. L’AECID (Agència Espanyola de Cooperació i Desenvolupament) finança la fundació Repsol. 17- Els accionistes i el consell d’administració de Repsol s’han enriquit a partir del model econòmic i energètic aplicat per l’Estat.

LOBBYS

8

10

6

25- El lobby del petroli dels EUA influència les reiterades negatives de Washington a la firma del protocol de Kioto i promou una política exterior agressiva per assegurar-se el control dels jaciments petroliers d’arreu del planeta. 26- La Cambra de Comerç dels EUA és un dels principals lobbys que promouen i tenen influència en l’elaboració del TTIP.

4

2

9 12

UNIÓ EUROPEA 3

13

19- L’Estat ha institucionalitzat i utilitzat diferents ONG per terciaritzar serveis socials i apagar conflictes potencials. I ha donat cobertura als grans mitjans de comunicació.

15- A Fuerteventura, l’ampliació de les bases militars està relacionada amb l’extracció petrolera de Repsol en aquella zona. El 2014 embarcacions de l’Armada espanyola assalten unes embarcacions de Greenpeace durant una protesta contra les prospeccions d’hidrocarburs.

1

UNIVERSITATS

32

14

TLC

ESTAT ESPANYOL I GOVERNS AUTONÒMICS

5

41 39

15

OTAN

USAID 8- La Comissió Europea ha seleccionat i finançat la Càtedra Jean Monnet-ESADE.

REPSOL

22

40

EN RELACIÓ AL GRÀFIC DE L’ESQUEMA

21

11

LOBBYS

dòlars (2014). Entre els seus accionistes principals hi trobem el fons de pensions The Vanguard Group i els holdings financers State Street Corporation i JP Morgan Chase. Stephen Chazen, president d’Oxy, el 2010 va rebre uns ingressos per valor de 38 milions de dòlars. Repsol. Desenvolupa la seva activitat en més de 40 països. Declara un benefici net de 1.612 milions d’euros i una capitalització mercantil de 21 bilions d’euros (2014). Entre els seus accionistes principals hi trobem Caixabank, la constructora Sacyr i la inversora Temasek. Antonio Brufau, president de Repsol, el 2011 va rebre ingressos per valor de 8 milions d’euros. n

PARADISOS FISCALS

EXÈRCIT

17 20

18

16

AJUST ESTRUCTURAL

19

27- Portes giratòries:

AECID

Spencer Abraham. Secretari d’Energia de 2001 a 2005. Forma part del Consell d’Administració d’Oxy des de 2005.

ESTATS ESTRATÈGICS

Edward Djerejian. Diplomàtic, assessor polític i ambaixador dels EUA a Síria i Israel, el 2013 és escollit president independent d’Oxy. El 2008, Oxy contribueix amb 301.579 dòlars amb candidats Demòcrates i amb 204.587 dòlars amb candidats Republicans. El 2012 aporta 500.000 dòlars a la campanya del governador de Califòrnia, Jerry Brown, el qual defensa un programa de promoció del fracking. 28- Oxy patrocina i participa dels òrgans de govern de diferents universitats, com la Georgetown University. William F. McSweeny, membre del consell d’administració d’Oxy, forma part del consell d’administració del Landegger School de la Georgetown University School of Foreign Service. 29- De la Georgetown University n’han sorgit alumnes com Bill Clinton (expresident dels EUA), José Manuel Durao Barroso (expresident de la Comissió Europea) o Alfredo Cristiani (expresident d’El Salvador vinculat a la guerra bruta i als processos de privatització). I ha comptat amb professors com George Tenet (ex director de la CIA), Carol Lancaster (ex directora adjunta d’USAID), Henry Kissinger (personatge clau de les polítiques imperials dels EUA durant la Guerra Freda) i Bruce Hoffman (Ex director de Rand Corporation i col·laborador en matèria antiterrorista de la CIA). 30- Diferents directius del Banc Mundial participen del programa educatiu de la Global Futures Initiative de la Georgetown University, la qual la primavera del 2015 s’ha centrat en “el futur global del desenvolupament”. 31- Oxy ha utilitzat l’organisme d’arbitratge judicial del Banc Mundial (CIADI), el qual ha condemnat l’Equador a indemnitzar Oxy amb 2.269 milions de dòlars, després que el govern equatorià li cancel·lés un contracte d’explotació per transferència il·legal d’accions a la multinacional canadenca Encana. L. Yves Fortier, president del tribunal del CIADI en aquest cas, és soci de Gwyn Morgan, principal propietari d’Encana, a la multinacional de l’alumini Alcan.

32- Georgetown University i ESADE Business School imparteixen conjuntament el programa Global Executive MBA (GEMBA) des de juny de 2008.

COLÒMBIA, VENEÇUELA, LIBIA, IRAQ,...

REPRESSIÓ ONG MIJTANS DE COMUNICACIÓ

33- Els EUA posseeixen el 16,74% de percentatge de vot del FMI, i s’asseguren ser l’únic Estat que en solitari pot aplicar el dret de veto sobre les decisions més importants de l’organisme. 34- Després del fracàs de l’ALCA, els EUA han promogut els tractats bilaterals, i des de fa un temps promouen tractats regionals com el TPP, el TTIP i el TISA, amb els quals s’asseguren la penetració de les seves multinacionals als respectius països. 35- La USAID (Agència dels Estats Units pel Desenvolupament Internacional) distribueix la major part de l’ajuda exterior de caràcter no militar. Ha estat acusada de treballar en col·laboració amb la CIA per desestabilitzar governs no afins. 36- A Arauca (Colòmbia), on Oxy s’ha vist involucrada en grups paramilitars i en massacres, ha creat la Fundación Alcaravan, dedicada a finançar programes per “formar ciutadans i empresaris integrals, servidors de la seva comunitat”.

37- Els EUA utilitzen l’exèrcit i els seus serveis d’intel· ligència per donar cobertura als interessos de les seves grans corporacions arreu del món.

40- L’Estat espanyol es vincula al sistema militar “occidental” des de 1953 a través d’acords amb els EUA, i entra a l’OTAN l’any 1982.

38- Oxy ha finançat la brigada XVIII de l’exèrcit colombià, involucrada en diferents massacres a Arauca, i on el 1998 l’exèrcit bombardeja el poblat de Santo Domingo, utilitzant coordenades de l’empresa militar privada Dyncorp, contractada per Oxy, causant 17 morts i 27 ferits.

41- El TTIP està considerat com “l’OTAN econòmica”, i és concebut com un acord geoestratègic i com el segon pilar de l’OTAN per Garret Workman, director associat i editor del butlletí TTIP Action del lobby militarista Atlantic Council.

39- Els EUA han mantingut sota un nivell de col· laboració subordinada militar els seus aliats a través de l’OTAN, duent a terme operacions d’amenaça i intervenció bèl·liques contra aquells estats que no han volgut seguir els dictats dels EUA.

11


Tot i que diferents organitzacions han denunciat els perills per la salut pública provocats tant pels aliments transgènics com pels pesticides mercantilitzats per Monsanto, la multinacional sap que la promoció i el control d’aquests dos elements li pot permetre el control de la producció agrària. Després, pot decidir orientar-la per especular a la borsa de Chicago, per generar biocombustible o per alimentar la població, tot sabent que es decantarà pel que li suposi un major benefici econòmic.

multinacionals i vida als països catalans

El model Alzira i la privatització de la sanitat

multinacionals i treball als països catalans

E

l conflicte laboral esdevingut a Panrico (13/10/201313/06/2014) i a les contractes i subcontractes de TELEFÓNICA (07/04/2015-22/06/2015) als Països Catalans, són icònics dels impactes derivats de l’actual fase del capitalisme financer en el qual ens circumscriu, als pobles a i la classe treballadora de tota Europa, la imposició del TTIP. En aquest model capitalista és on evidentment un instrument de les característiques del TTIP és del tot escaient i encaixa completament. Aquests factors cal vincular-los al particular relat del capitalisme depredador als Països Catalans i a la resta de l’Estat Espanyol, en una crisi del sindicalisme hegemònic de concertació, hereu i pilar fonamental del pacte entre les elits econòmiques i polítiques com era a la transició a l’Estat Espanyol. Model sindical clarament

12

C superat en tots els aspectes: en les seves estratègies, lògica organitzativa i, sobretot, per la seva total absència de voluntat subjectiva de subvertir aquesta situació. Diem que són lluites icòniques perquè l’evolució econòmica i financera de PANRICO i TELEFÓNICA són retrats fidedignes de les diferents fases del capitalisme i de la correlació de la lluita de classes. PANRICO, una empresa catalana familiar fundada per la família Costafreda l’any 1962, que va iniciar una etapa d’expansió internacional a mitjans dels anys 80, dinàmica expansiva que finalment portaria l’empresa a una situació d’endeutament i fallida, va passar a ser propietat dels nous agents del capitalisme global, dos fons d’inversió, inicialment APAX Partners (2005) i posteriorment (2012) Oaktree, empreses l’única perspectiva dels quals

era vendre l’empresa per sobre del valor inicial de compra en un cicle de dos o tres anys, dins d’una lògica purament especulativa, encara que fos descapitalitzant l’empresa. PANRICO ha demostrat els límits del sindicalisme de concertació per actuar en un context on els propis propietaris de la unitat productiva no tenen interès en el seu manteniment. Des d’aquesta perspectiva, la política del mal menor esdevé no ja erm sinó clarament facilitador del que David Harvey anomena acumulació per despossessió. L’evidència d’aquest extrem és clar en el cas del referèndum realitzat en aquesta empresa el 21/02/2012 per tal de portar a terme retallades salarials, encara que es digués que era per assegurar el manteniment dels llocs de treball, quan precisament aquell el mateix 2012 els directius, després de cobrar els bons,

es van apujar les seves retribucions un 43% i, paral·lelament, van acomiadar 242 treballadors (El Economista 28/10/2013). Per tant, aquestes retallades va servir en realitat per finançar part dels acomiadaments que s’acordarien dins del procediment d’acomiadament col·lectiu. En el cas de TELEFÓNICAMOVISTAR, l’empresa ha seguit una dinàmica d’externalització, delegant la prestació de serveis d’alta, reparació i instal·lació a 10 empreses contractistes a partir de les quals es genera un nivell de subcontractació que comporta una evident precarització del servei. Així ens trobem amb: segons i tercers nivells de subcontractació, el treball a preu fet, petits autònoms, falsos autònoms, etc. La visibilitat de la vaga, iniciada a partir del 07/04/2015, va anar

acompanyada de la seva socialització. Socialització i extensió de la lluita al marge dels grans sindicats majoritaris. L’epicentre de la vaga es troba a Barcelona, on els moviments socials, sindicats i organitzacions anticapitalistes, entre elles l’Esquerra Independentista, se sumen a la vaga, ocupant la botiga símbol fetitxe de TELEFÓNICA a l’Avinguda Portal de l’Àngel a Plaça Catalunya. Primer el 09/05/2015, una ocupació al cor de la Marca Barcelona a la Poma d’or; acompanyada d’una segona i nova ocupació més perllongada entre el 17/5/2015 al 24/5/2015. Així doncs, el model emprat pel sindicalisme majoritari, corporatiu i estratègicament mecanicista, queda superat pel nou model de lluita sindical: transversal i de caràcter sociopolític. n

oncebent tots els àmbits de la vida com una possible font de negoci, les empreses multinacionals busquen gestionar-ho tot des de la lògica de les normes mercantils i controlar tots els mercats. Beneficiant-se de la privatització de l’agricultura, la indústria i els serveis, controlen el menjar amb què ens alimentem, la roba amb què ens vestim, l’energia amb què ens desplacem i ens escalfem, l’oci amb què ens entretenim, les xarxes socials amb les quals ens comuniquem i, fins i tot, el sistema de salut amb el qual ens guarim en cas de malaltia. Deixar tots aquests àmbits de la vida en mans de les corporacions multinacionals és deixar-los el control de les nostres vides i una eina de xantatge que convertiria en impotent qualsevol política pública que anés en contra dels seus interessos.

ICL, la multinacional israeliana que contamina les nostres aigües Israel Chemicals Ltd és l’empresa que explota les mines de Súria i Sallent, coneguda també amb el nom d’Iberpotash. Forma part del holding Israel Corporation i entre el seu accionariat destaca la família multimilionària Ofer i el propi estat sionista. Ha estat denunciada en el si de la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra l’Estat d’Israel per aprofitar-se de l’ocupació militar de Palestina en l’explotació del Mar Mort i per patrocinar unitats militars israelianes. Com a conseqüència de la seva mala gestió dels residus miners, il·lustrats amb les muntanyes de runams, és responsable de la salinització del riu Llobregat, on ha provocat enormes danys mediambientals. També és responsable que cada any les arques públiques hagin de finan-

çar amb milions d’euros la dessalinització d’una part important de l’aigua que abasteix l’àrea metropolitana de Barcelona. En els últims 30 anys s’hi han destinat uns 200 milions d’euros de l’erari públic, mentre que l’any 2012 l’empresa declarava un excedent de 76 milions d’euros i el repartiment d’un dividend de 45 milions entre els accionistes. Tot i les diferents sentències condemnatòries dels tribunals, després de dècades de litigi amb particulars afectades i entitats ecologistes, el dany ambiental continua i les administracions segueixen donant suport a l’empresa en lloc de vetllar per la defensa i el futur del territori i, en conseqüència, de la seva població. Monsanto, els transgènics i l’agronegoci que destrueix la sobirania alimentària L’any 1977, dels set mil proveïdors de llavors que hi havia arreu del món, cap d’ells controlava ni tan sols l’1% del mercat. Avui, sis

empreses multinacionals (Monsanto, DuPont, Syngenta, Bayer, Dow i BASF) controlen el 60% del mercat de llavors, el 100% del mercat de llavors transgèniques, el 76% de les vendes d’agroquímics, i el 75% de tota la investigació privada mundial en fitomillorament. A través dels seus lobbys a Europa (European Crop Protection Association, FoodDrink Europe, EuropaBio) i als Estats Units (Croplife America), Monsanto i les altres multinacionals de l’agroindústria influeixen en l’elaboració del TTIP, que apunta a una obertura del mercat de llavors i productes transgènics a la Unió Europea. Amb els sistemes judicials del tractat tindrien la possibilitat de denunciar els governs de la UE que decidissin prohibir els cultius transgènics al seu territori, amb el dret de reclamar indemnitzacions milionàries per “pèrdues del negoci esperat”. Monsanto, el 2014 va declarar un benefici net de 2.137 milions d’euros.

Aquestes últimes dècades, des de l’acadèmia i els mitjans de comunicació liberals s’ha anat fomentant la idea que la gestió privada és més eficaç que la gestió pública, idea de consens entre els partits de dretes i de pseudoesquerres. Conjuntament amb altres serveis, com ara les telecomunicacions o la gestió de l’aigua, l’àmbit de la salut no se n’ha escapat. L’Hospital de la Ribera, a Alzira, és el primer exemple del nou model de gestió privada de centres hospitalaris. Una concessionària formada per Ribera Salud (empresa impulsada per les caixes d’estalvi valencianes a indicació de Zaplana), les constructores Lubasa i Dragados, i l’asseguradora mèdica Adeslas, aleshores propietat d’AGBAR i actualment de Caixabank, es féu càrrec de la construcció i gestió de l’hospital, i l’administració pública pagava un cànon fix per cadascun dels habitants del territori d’influència. Després de la ruïna de la concessionària, aquesta fou rescatada amb diner públic, i s’augmentà un 68% el cànon que l’administració pagava a l’empresa privada (tot passant de 225€/habitant/any a 639€). Manuel Marín Ferrer, comissionat de la Generalitat de 2000 a 2007, encarregat de fiscalitzar l’empresa, acabà fitxat com a director del Departament de Salut de Ribera Salud. Aquest model, a part de suposar un traspàs milionari de diner públic cap a empreses privades, també ha servit per introduir la precarietat laboral dins de l’àmbit sanitari i perquè les administracions públiques cada cop tinguin menys control sobre el sistema de salut pública. n

13


La traslació de la Cultura de la transició a l’àmbit sindical

LES GRANS FORTUNES ALS Països catalans

L

es 15 majors fortunes dels PPCC el 2014 acumulaven 29.900 milions d’euros (aquestes són dades estimades per la revista Forbes, probablement augmentades en cas de fortunes amagades i no declarades sota frau o enginyeria fiscal).

empreses tèxtils proveïdores subcontractades en països amb la mà d’obra barata i en condicions d’esclavitud i de l’especulació financera a través de les accions de Banc de Sabadell. Tant l’empresa Mango com Banc de Sabadell compten amb filials a estats considerats paradisos fiscals.

Juan Roig Alfonso (propietari de Mercadona). Posseeix una fortuna de 6.000 milions d’euros (200 milions més que el 2013). Vinculat al finançament de fundacions del PP i del PSOE. Els multimilionaris beneficis empresarials li provenen de la deslocalització i escanyament de les productores, l’explotació laboral i la política antisindical mafiosa, amb què provoca greus danys tant al teixit productiu català com al medi ambient. També està relacionat amb escàndols de blanqueig de diners i frau fiscal a través de l’empresa Atitlan.

Juan i Carlos March (propietaris de la Banca March). Posseeixen una fortuna de 2.500 milions d’euros (300 milions d’euros més que el 2013). L’imperi familiar ja prové del contraban de tabac abans i durant la Segona República, i dels favors tornats pel règim franquista arran del finançament del cop d’Estat per part del seu avi Juan March Ordines, fundador de la Banca March. Actualment amplien els beneficis a través de l’especulació financera amb la gestió de SICAV i inversions en multinacionals. A través de la Corporación Financiera Alba, la qual controlen, participen en una desena de societats, algunes de les quals tenen filials en paradisos fiscals.

Isak Andic (propietari de Mango). Posseeix una fortuna de 4.250 milions d’euros (450 milions d’euros més que el 2013) provinent de l’explotació internacional del treball, amb

14

ELS BENEFICIS EMPRESARIALS

EL FRAU FISCAL

Les quaranta empreses amb més beneficis dels Països Catalans van aconseguir en conjunt 10.969 milions d’euros només l’any 2010, una xifra comparable al deute declarat dels ajuntaments de tot l’Estat espanyol amb les seves proveïdores el 2012. D’aquestes quaranta empreses, gairebé la meitat van realitzar o anunciar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) sobre la seva plantilla els dos anys posteriors 2011 i 2012. Amb l’última reforma laboral aprovada pel govern del Partit Popular, els resultats positius d’una companyia ja no són un impediment a l’hora de plantejar acomiadaments o rebaixes salarials a les treballadores. En el seu conjunt, les empreses espanyoles que cotitzen a la borsa el 2014 van guanyar 33.206 milions d’euros, fet que suposa un increment del 64% respecte el 2013. D’aquestes, les 35 més grans, incloses a l’Ibex 35, van guanyar 29.598 milions d’euros, mentre que la resta (més de 180) van guanyar 3.607 milions d’euros.

Les grans empreses multinacionals no en tenen prou amb el fet d’acumular beneficis a partir de l’explotació laboral, l’espoli de recursos naturals, la conquesta dels mercats i les activitats d’especulació financera. També eludeixen les responsabilitats impositives que s’estableixen en els estats on operen, gaudint així d’un altíssim grau d’impunitat, des de la ja minsa persecució judicial fins a les lleis d’amnistia fiscal i els indults a les condemnades. El Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA) el 2012 calculava en 26.400 milions d’euros el frau fiscal als Països Catalans. D’aquesta quantitat, 18.720 milions d’euros (el 72%) correspondria a les grans corporacions empresarials i a les grans fortunes, les quals només representen un 1,8% de tot el teixit empresarial. n

L

a crisi del règim espanyol evidencia la caiguda dels marcs discursius propis de la Cultura de la Transició (CT), principalment arran de l’explosió política del 15M l’any 2011. Tanmateix, no podem parlar d’una autèntica crisi de legitimitat en l’àmbit sociolaboral, tot i el fracàs evident del sindicalisme hegemònic de concertació –«la cultura de la transició sindical»–, patrocinada per CCOO i UGT. Dècades de persistent desmobilització sense que això s’hagi traduït en la construcció d’un subjecte politicosindical alternatiu.

En l’escena sindical, en canvi, no es coneix tant els punts en els que es basteix l’anomedad Cultura de la transició (CT). El XXX Congrés d’UGT (Madrid, 15-18 d’abril de 1976) se celebra públicament i en absoluta tranquil·litat poc mesos després de la mort del dictador i abans de la legalització dels sindicats (abril de 1977). L’octubre de 1977, les recentment legalitzades centrals sindicals signen els Pactes de la Moncloa. Les primeres eleccions sindicals (1978) configuren el bipartidisme: CCOO, primera força sindical, i

UGT que el seguia a certa distància –i que es va beneficiar del posicionament electoral del PSOE en les eleccions generals d’aquell mateix any. Queden en un pla marginal les opcions sindicals alternatives, però no hi queden per “causes naturals”. El 15 de gener de 1978, després d’una manifestació massiva a Barcelona convocada per la CNT contra la signatura dels Pactes de la Moncloa, opera el muntatge del cas Scala. Així, quan entrem en la fase més obertament neoliberal del govern del PSOE (2010-2011), que es

concreta en sengles reformes (Ley 35/2010, de 18 de setembre, i RDL 10/2011, de 26 d’agost). Fins que, finalment, va arribar la reforma del Partit Popular, la Ley 3/2012, última gran reforma laboral perpetrada des de la intelligentsia dels grans despatxos laborals que porten les grans empreses. Aquesta reforma laboral del Partit Popular fereix greument l’àmbit de legitimació del sindicalisme de la concertació a canvi de “pau social”. En tot aquest període, evidentment, al sindicalisme de concertació de CCOO i

d’UGT ni se’l veia ni se l’esperava. La reforma no deixava marge, i més enllà dels actes demostratius visualitzats en les successives vagues generals (29/09/2011, 29/03/2012, 14/11/2012), no hi ha hagut una capacitat d’articular mobilització real en el si de les empreses que generalitzés de manera permanent la contestació. Aquests fets s’evidencien en el període de clara regressió mobilitzadora que han conclòs, en el fet que l’any 2015 va ser l’any amb menys jornades perdudes per vagues des de l’any 1977. n

15


Eurostop: l’aliança dels pobles lliures d’Europa L

a lluita contra la Unió Europea no és una lluita sectorial. És la condició de possibilitat del projecte polític de l’Esquerra Independentista. La lluita per la independència dels Països Catalans es desenvolupa contra la Unió Europea de la mateixa manera que es desenvolupa contra els estats espanyol i francès. El projecte socialista té la seva concreció política, ara i aquí, en la lluita contra les polítiques d’austeritat de la Troika. La condició material de les dones, els drets de les dones, estan condemnats a la involució si es mantenen empresonats en els límits imposats per la UE. I no hi ha més lluita contra la UE que la lluita per la sortida de la UE. Per assegurar-nos les condicions mínimes en la lluita contra l’explotació de la classe treballadora, en la lluita de les dones per l’emancipació, en la lluita del poble català per la supervivència, vam arrencar de les classes dominats el sufragi universal, encara restringit per la negació dels drets polítics a les immigrants i a la joventut. Això és allò que en el discurs del poder s’anomena democràcia, ara mateix una paraula sense contingut sotmesa a la dictadura del Banc Central Europeu, sels poders financers internacionals i els lobbies. Per garantir la salut i l’educació de les classes treballadores, per garantir la possibilitat de les dones d’alliberar-se, encara que sigui mínimament, de la càrrega de les feines reproductives, vam prendre de la burgesia i el seu Estat un mínim de drets socials que la ideologia del poder va anomenar, amb optimisme hipòcrita, Estat del Benestar. Aquests drets estan condemnats a la seva desaparició dins la UE. No fa tants anys, les burgesies nacionals europees van liquidar l’amenaça comunista i van resoldre les seves disputes imperialistes en una matança brutal que anomenem Segona Guerra Mundial. Després, la ideologia dominant ha convençut l’opinió pública -que és molt privada, com tot en el capitalisme- que la Unió Europea era l’única garantia de la pau i l’internacionalisme contra les aspiracions del nacionalisme imperialista dels estats. Ara mateix la UE és l’instrument polític i bèl·lic de l’imperialisme europeu. És un instrument d’exclusió racista, és la institucionalització del feixisme post-

modern que converteix la lògica alarma per les agressions masclistes de cap d’any a Colònia en un instrument de la propaganda racista que tancaria les seves portes a l’allau de refugiats que fugien de l’agressió feixista tal com ara tanca les seves portes a l’allau de refugiats que fugen de la guerra imperialista que la mateixa UE ha perpetrat. Durant molts anys, la major part del poble català ha vist innocentment en Europa la porta cap a la llibertat. Ara mateix la UE és, diguin el que diguin les fantasies sobiranistes, un escull en el camí per deslliurar-nos de la ocupació espanyola i francesa. Donar una oportunitat a la UE és com donar una oportunitat als estats ocupants. Limitar-se a qüestionar el “model actual” de construcció europea, provar de democratitzar la UE o posar-la al servei de les classes populars és fer nostra la propaganda de l’enemic i repetir el naufragi ideològic de la socialdemocràcia. La UE és i ha estat sempre l’instrument polític de dominació de la burgesia a escala europea. Ara és, a més, l’instrument de dominació, extorsió i explotació d’unes nacions per sobre d’unes altres que es concreta mitjançant el deute i que aboca les nacions del sud d’Europa a l’empobriment, la terciarització i la crisi permanent. Per començar a avançar cap a la destrucció de la Unió Europea i la construcció l’ALBA euromediterrània (l’aliança dels pobles lliures del sud d’Europa) presentem Eurostop, una campanya que uneix diverses organitzacions del sud d’Europa (Itàia, Grècia, Països Catalans) sobre el següent programa: • Sortir de la UE, l’Eurozona i l’OTAN. • Crear una moneda comuna als països de l’àrea mediterrània. • Rebutjar el pagament del deute i nacionalitzar la banca i els sectors estratègics. Aquesta és una campanya que ens ha de permetre construir l’alternativa real a l’Europa del neoliberalisme, de l’imperialisme i de la negació dels drets nacionals i socials; un instrument cabdal en la lluita independentista, socialista i feminista. n

Profile for ARRAN Països Catalans

#StopTTIP  

TTIP, TISA, UE i OTAN: La dictadura de les multinacionals. Diari editat per l'Esquerra Independentista dels Països Catalans.

#StopTTIP  

TTIP, TISA, UE i OTAN: La dictadura de les multinacionals. Diari editat per l'Esquerra Independentista dels Països Catalans.

Profile for arranpubs
Advertisement