Page 1


Narra: una crònica sobre la lluita juvenil a Blanes és el nom del butlletí trimestral creat des de l’assemblea d’Arran Blanes. Aquest nou butlletí va néixer el passat 23 d’abril arrel de la necessitat de difondre les activitats realitzades des de l’Esquerra Independentista i els moviments socials a Blanes. Actualment, en el nostre poble, podem observar una manca d’espai per difondre tota mena d’activitat política més enllà de la mera tasca institucional. Aquest fet fa que existeixi un buit, un silenci en tot allò relacionat amb l’actuació política basada en l’agitació i la política de carrer.

Aquella que té per objectiu la mobilització de la població per tal de canviar les institucions, on regidors, regidores, alcaldes i alcaldesses no siguin una elecció de quatre anys, sinó una eina de transformació. No obstant, podem observar amb gran facilitat com tota política institucional, aquella en què moltes vegades la voluntat dels carrers i decisions polítiques són contràries, obté un espai totalment desproporcionat. Pàgines senceres fent ressò d’un fet on els ciutadans i ciutadanes blanenques no han pogut tenir cap mena d’implicació i, fins i tot, que a vegades tampoc té gairebé repercussió. Si bé parlem de la premsa, el mateix es pot dir de la utilització dels carrers. Carrers on espai públic i llibertat no van de la mà.

Carrers on la llibertat ha estat retallada any rere any, on trobar un espai per l’oci és parlar d’una quimera i encara més difícil és la utilització d’aquests per a qualsevol activitat. Activitats que en els millors casos s’acaben realitzant per una “ocupació” de l’espai i en altres queden enterrades sota la burocràcia dins l’Ajuntament. Tanmateix, trobem aquest fet en el moment de penjar qualsevol mena de cartell o pancarta de forma “legal”, activitat que es considera “embrutir els carrers” si no es realitza en els espais corresponents. Majoritàriament minúsculs, atapeïts ¡ escassos. No obstant això, la llibertat al carrer augmenta considerablement un cop arriben les eleccions i el seu gran desplegament mediàtic.

Aquesta és la pregunta que ens vam fer des de l’assemblea d’Arran, no només com a militants d’una organització de l’Esquerra Independentista, també com a joves. Així va ser com ens vam trobar invisibilitzades i invisibilitzats, com el nostre desig de participació dins el poble era difícil de portar a terme, com les nostres activitats eren difícilment visualitzades i amb més pals a


les rodes que ajudes. Fet que s’accentuava quan es tractava d’una activitat política, al carrer i feta per joves. Aquestes tres característiques: política, carrer i joves, feien que, tant el procés de desenvolupament com el de difusió de l’acte, requerís un gran desgast d’energia. Som conscients que, ara per ara, no podem assaltar el Palau d’Hivern i fer un canvi radical de les nostres institucions. Tanmateix, no ens podem quedar de braços creuats i, seguint la cita de Joan Fuster un cop reelaborada, passem a l’acció. Un cop hem pres consciència que “tota premsa no feta

per nosaltres serà feta contra nosaltres”, hem decidit anar més enllà. Així doncs, teniu a les vostres mans la segona edició del butlletí de publicació trimestral.

Tot i ser conscients que en certs mitjans tenim un espai, hem decidit donar un pas endavant. Seguint un model d’autogestió, amb aquest butlletí desitgem escriure la crònica juvenil de Blanes. Un lloc de difusió alternatiu, on hi té cabuda l’opinió de la gent i la veu dels moviments, entitats i diferents organitzacions del nostre poble. Vam començar aquesta nova etapa ara ja fa tres mesos i seguim esperant que el missatge vingui d’ambdues parts, el nostre d’informar i el vostre de participar. Desitgem portar la política dels carrers a tothom, des del desconeixement a un lloc destacat.

Tot i això, també hi ha cabuda per aquelles accions realitzades per les companyes arreu del territori. Explicarem els actes on hem tingut representació per tal de donar a conèixer tot allò que no té cabuda als mitjans actuals. Volem que s’estableixi com a una nova eina de difusió, una premsa alternativa per tal d’oferir tot allò que passa en el nostre poble i que moltes vegades queda “enterrat”.

A continuació, exposem les regles que han de complir les aportacions per tal de ser publicades, com també el funcionament del butlletí:

Com no podia ser d’una altra manera, també hi ha un lloc per l’expressió, tant crítica com artística. Deixant un espai per aportar articles d’opinió, sempre de manera respectuosa i argumentada de tot allò que pugui ser una inquietud per a qualsevol lector o lectora.

 Els textos tindran una mida mínima d’un full i màxima de tres.

 Els textos propis poden ser escrits en qualsevol idioma, preferentment en català.  Està prohibida la utilització d’un llenguatge sexista, racista o LGTBIfòbic.

 Els textos podran ser escrits per entitats, assemblees, organitzacions o a títol individual. 

Els textos hauran de ser enviats al correu arranblanes@gmail.com, en format Word.


 La resposta a altres articles d’opinió ha de ser respectuosa i fonamentada en arguments.  Les aportacions han de ser enviades dues setmanes abans de la publicació. La publicació és trimestral i feta l’1 de cada mes (1 de gener, 1 d’abril, 1 de juliol, 1 d’octubre).  L’assemblea es reserva el dret a la no publicació d’un determinat text.


L’assemblea de joves d’Arran Blanes neix a principis de l’estiu del 2013, quan diversos joves de la localitat vam començar a reunir-nos per tal de donar resposta a les problemàtiques que ens afecten com a joves, apostant així per construir el moviment juvenil. Van passar cinc mesos carregats d’activitats, entre les quals destaquen la rebuda que vam organitzar per en Felip Puig al municipi i una concentració mostrant el nostre rebuig a l’assassinat de Pavlos Fyssas. I, finalment, a principis d’octubre, vam passar a formar part d’Arran. Els següents mesos del 2013, l’assemblea va treballar entorn el 25 de novembre amb agitació i una xerrada sobre l’amor romàntic. A principis del 2014, l’assemblea va participar molt activament amb la PAHC i treballant entorn la repressió i les seves conseqüències juntament amb l’organització antirepressiva de l’Esquerra Independentista, Alerta Solidària (AS). A través de la participació de la Xarxa de Lluita pels Drets Socials de Blanes, vam impulsar la primera Marxa Lila pel 8 de març. Al mateix temps, vam presentar la campanya d’AS, “Som Força”, i vam participar de la Marxa pels Drets Socials de Girona. Vam treballar plegades en la inauguració del Casal La Cooperativa. I, en el primer de maig, es van organitzar les primeres jornades de formacions marxistes. No va ser fins a finals de juny que el projecte cabdal de l’assemblea, l’alliberament d’un espai per les joves, el poble i les lluites socials, es va veure realitzat amb l’ocupació de l’Ateneu Popular Sa Fera Ferotge. En el qual es va fer el

cinefòrum per l’alliberament LGTBI, com a primera activitat. Durant l’estiu, l’assemblea va presentar la campanya local “A Blanes, arrelem el combat juvenil!”, amb la qual es van treballar l’oci i el dret a l’habitatge des d’una perspectiva juvenil. L’11 de setembre, després de la participació en la Marxa de Torxes, es va presentar la primera Festa per la Independència dels Països Catalans, a l’Ateneu. Des de l’Ateneu, es van impulsar jornades de solidaritat per la detenció del jove vallecà (Castilla), Alfon, en les quals Arran vam participar activament. Portàvem ja un any d’assemblea i ho vam celebrar entre l’Ateneu i la Cooperativa amb totes aquelles que ens van acompanyar durant el primer any de vida. El conjunt dels moviments socials vam portar a terme la campanya de suport a la Vaga de Totes durant l’octubre. Juntament amb la CUP, es va fer feina de cares a la consulta popular del 9 de novembre, apostant per la desobediència com a única via per assolir la independència. Entrades al 2015, va ser una època fluixa i de poca activitat, en la qual només vam fer un parell d’accions i xerrades, entre les quals destaquen una xerrada sobre el TTIP i l’intent de repetir l’èxit de la primera Marxa Lila. No va ser fins al maig quan, a través de la Comissió Maig Obrer i Anticapitalista, l’assemblea es va reactivar participant d’aquest espai des del qual més de cent persones van sortir durant l’1 de maig. Durant els mesos d’estiu, les joves vam enfocar la nostra feina en l’oposició a la llei


mordassa i les ordenances repressives a través de diverses accions. Vam ser una de les organitzacions convocant de la Marxa de Torxes per la independència, des de la qual vam remarcar els valors socials de la nova república. Així doncs, vam arribar a la celebració dels segon aniversari de l’assemblea. I, durant el 12 d’octubre, vam denunciar el caràcter racista i feixista d’aquesta data. Entrades ja al 2016, al febrer, vam organitzar juntament amb Blanes Solidari i En Joc el primer torneig de futbol sala per la interculturalitat, que va ser tot un èxit promovent valors de solidaritat entre més d’una cinquantena de nens i nenes que van passar per la pista. A l’abril, vam ser organitzadores juntament amb l’assemblea antipartircal Sa Pedra Foguera, de les jornades feministes d’enguany i vam decidir delegar l’organització de la Marxa lila a l’assemblea feminista, tot participant d’aquesta, en la qual més d’una setantena de persones vam tallar els carrers de Blanes consolidant així el 8 de març com a jornada de lluita feminista blanenca, després de 3 anys repetint format. Just acabada la reivindicació del 8 de març, ens vam posar a treballar totes plegades en la comissió del Maig obrer i Anticapitalista per tal de repetir amb un 1 de maig ple d’activitat i lluita. I així va ser. Ens vam endinsar a la prèvia de la manifestació amb una mitjana de dues formacions a l’Ateneu per setmana i vam sortir plegades al carrer més de 150 persones. Al passat butlletí, que podeu aconseguir a l’Ateneu o bé llegir-lo virtualment, podreu trobar tota la informació sobre el Maig Obrer d’enguany. Paral· lelament al Maig Obrer, vam estar immerses en la campanya contra la C-32, duent a terme diverses accions per tal de potenciar el vot juvenil en contra i informant sobre la problemàtica. Diumenge 17 d’abril, es va produir la consulta popular amb els següents resultats a Blanes: 2391 vots, 71% en contra de la C-32 i 28% a favor.

Arribades al 17 de maig, diada contra la LGTBIfòbia, vam organitzar un cinefòrum amb la pel· lícula Pride a l’Ateneu i una kafeta feminista que van resultar un èxit. El 5 de juny vam participar altra vegada del Torneig de futbol per la interculturalitat, i entrades a aquest mes, vam començar a preparar el segon aniversari de l’Ateneu, del qual teniu molts detalls en aquest número del Narra.

“Els llums s’han apagat, han tret el pastís, aplaudien els pares, els tiets i els amics!” La nit del 18 de juny, l’Ateneu s’omplia de cares conegudes i cares per conèixer tot celebrant l’aniversari de la gran Fera Ferotge, que ja fa dos estius que ronda pels carrers de Blanes. I és que no tan sols tocava celebrar dos anys d’expropiació d’un banc de Mas Enlaire, sinó també dos anys de consolidació d’un projecte que ja traspassa espais i gàbies, rondant pels carrers del nostre poble.

Una enorme paella vegana va coronar una taula llarguíssima amb més d’una trentena de persones llepant-se els dits i dolces, esperançadores i emotives paraules van acompanyar dolços postres amb espelmes que no s’apagaven. Quina gran metàfora, ni tan sols les espelmes s’apagaven aquella nit! I, mentre les birres artesanes volaven de la nevera, dos joves d’Arran ens vam atrevir amb una guitarra i unes quantes versions d’Ovidi. La Fera Ferotge semblava més viva que mai quan mares, pares, amics, amigues, companys i companyes can-


tàvem a l’uníson que la gàbia se’ns havia quedat petita. Va costar treure la guitarra de les mans dels valencians, però d’hora o tard, havíem d’anar a dormir per preparar-nos per l’endemà.

A les 12h del 19 de juny, sota un sol assassí, l’entrada de l’Ateneu desbordava de gent impacient. Ja amb l’aire condicionat que ens ofereix l’Obra Social La Caixa dins l’Ateneu, vam poder gaudir de les converses situacionistes a la Mediterrània-Atlantiko Belza amb els grans Fermin Muguruza, David Fernàndez i Joni D. Les guitarres van tornar a sonar i sembla ser que Sa Fera Ferotge feia un últim esforç per mantenir encès encara el foc de les espelmes de la nit anterior. Un foc difícil de mantenir, de cuidar i d’eixamplar. Un foc creixent i minvant, però sempre empoderador. Un foc que, de moment, fa dos anys que vam encendre i gràcies al qual pujàvem la nit de Sant Joan a un escenari a recollir La Flameta, atorgada per Acció Cultural Es Viver. Perquè la flameta serà flama, i seguim avançant!


per Marcos Caurel, un entre tants i tantes a l’Ateneu. Aquests dies l’Ateneu Popular Sa Fera Ferotge fa dos anys, el que semblava impossible fa dos estius, quan diversos col·lectius i persones a títol individual vam decidir alliberar un espai a la nostra vila, ha esdevingut una realitat palpable i viable.

És cert: l’alternativa no es fàcil i està plena de contradiccions, contradiccions que durant anys i a cop de dominació cultural ens han implantat. Però repassant els dos anys d’existència de l’Ateneu, qualsevol pot adonarse que poc a poc es va fent forat al mur que el capitalisme ens imposa, i aquest forat comença a travessar també parets d’organitzacions i institucions que fins ara han vingut gestionant les engrunes que l’amo deixava al seu pas.

És per tothom sabut, o gairebé tothom, que l’Ateneu és un espai expropiat, per satisfacció de la gent que hi participem, expropiat a la banca. La mateixa banca rescatada una vegada i una altra a costa d’aquestes retallades que, com sempre, qui més les pateix és la classe treballadora. , de manera que ja podem dir que l’hem complert: hem denunciat l’especulació immobiliària i financera que ens condemna a la misèria.

L’Ateneu era, i és, necessari.

Perquè dia rere dia veiem com, per damunt nostre, hi planeja l’ombra del capitalisme més salvatge que deixa la seva empremta en els desnonaments, l’atur, la manca de serveis públics, les persones amb ocupació i a la vegada empobrides, el patriarcat... Va arribar un moment en què es va fer imprescindible una alternativa real a aquest model antisocial.

D’aquesta manera ens dotem de mecanismes que fomenten la solidaritat, l’autoorganització, la cooperació, la formació i l’assemblearisme, i convertim l’Ateneu en una eina per a aquelles persones o col·lectius que treballen per la superació del capitalisme creant estructures de contrapoder al marge de les institucions capitalistes. Aquesta alternativa i “eixamplar el forat” no són qüestions només teòriques, a l’Ateneu hi veiem com desenes de famílies s’han organitzat per defensar-se de la manca d’habitatge i de serveis bàsics, elles mateixes han creat les alternatives necessàries i s’han dotat de recursos propis per a realitzar-les. Hi veiem com el jovent crític de la nostra vila s’organitza per plantar cara al capital en totes les seves versions i treballa incansablement per dotar a l’Esquerra Independentista d’un marc de lluita comú. La lluita antipatriarcal es


consolida també a l’entorn de l’Ateneu, així com la lluita antiespecista a través dels grups de consum ètic i responsable, cada vegada més nombrosos. La moneda ja no és part indispensable de la vida a l’Ateneu, ara es pot comerciar amb temps. La lluita pels drets de la classe treballadora comença a arrelar al nostre entorn, com no podia ser d’altre manera en aquest marc de lluites tan diverses. L’internacionalisme, la lluita per la defensa dels presos i les preses polítiques, la defensa del territori contra els grans especuladors, la lluita incansable per una educació pública, laica i de qualitat...

Cal dir, a més a més, que totes aquestes lluites que es duen a terme a l’Ateneu no serien possibles si l’aposta des del primer dia no hagués estat clara per crear un model d’espai autònom, obert, de coneixement, si no s’hagués primat la formació política i la creació en conjunt d’un espai en què tothom es pugui sentir còmode, un espai on es trobin les sinergies oportunes per poder desenvolupar la lluita per la llibertat individual i col·lectiva de la manera més adient. La diferència és que a l’Ateneu es conflueix a partir de les lluites, amb solidaritat, respecte, diàleg, sororitat, fraternitat i molta estima.

per Óscar Justícia, militant d’ARRAN “Jo quan era jove pensava igual, però ja veurem què dius d’aquí uns anys...”, “tu rai, que ets estudiant i et passes el dia fent campana i tens temps”, “treballar? Que dius de treballar si tu estàs estudiant i no fots res!”, “si en veritat és bona idea... però hauríeu de ser realistes. Entenc que sou joves i penseu que canviareu el món, però sigueu realistes, va. Això caldria ferho així, mira...”. Frases commovedores, idees totalment argumentades i sempre acompanyades d’un somriure paternalista i, per què no dir-ho, una mirada de condescendència i, fins i tot, tristor, doncs, pobre jove ignorant... no sap com va la vida i és massa utòpic.

On “l’argument” és molt simple, com a jove la teva idea és surrealista, doncs com a jove ets utòpic. A la vegada, al ser jove no tens experiència, tot i que això no té perquè ser així, i llavors et cal algú que t’acompanyi agafat de la mà ja que tothom sap que així és la manera com s’agafa experiència més ràpidament. Dit això, com a joves hem de ser conscients que en alguns aspectes és cert que tenim poca experiència, i no és res dolent acceptar-ho i col·laborar amb adults i aprendre de la seva experiència, com també és obvi que no totes les idees seran bones. Ara bé, hem de permetre que tot debat vers propostes, maneres de fer i viure, ideologia quedi simplificat amb afirmacions que ens deslegitimen per el simple fet de ser joves? Òbviament no, de la mateixa manera que ningú acceptaria com argument afirmacions com “no em vinguis a donar consell que tu veies la televisió en blanc i negre”, “tu vius en el passat, i com que ja ets un pureta doncs no saps la realitat d’avui en dia”, “normal que no estiguis a favor de la meva idea, perquè tens mig segle i ja no escoltes bé quan parlo”. Aquestes frases crec que tothom estarà d’acord en dir que són disbarats, però aquesta


evidencia no és tant clara quan es tracta del revés, quan el jove és qui pateix el poder adult. A la vegada, se segueixen com un dogma.

Com a dogmes, seguits sense dubtar-ho en cap moment. Suposo que com a jove, la clarividència d’aquests manaments no se m’ha atorgat i els anys em trauran la vena dels ulls. El poder adult realment el podem patir a tot arreu: a casa, doncs ets el jove, el nen, i moltes vegades ja quedes directament deslegitimat; als instituts o universitats, ets un simple estudiant, és més, estudiant i jove i això per molts professors pot significar que tu simplement vas a fer d’esponja, sense generar cap idea pròpia i, en cas de fer-ho, obviada; i llocs on a primera vista no hauria d’existir, doncs no hi ha una jerarquització establerta on puguis facilitar l’aparició del poder adult també acaba jugant el seu paper. Curiosament, sempre s’acaba amb un somriure de l’adult... Somriure que es pot entendre a la vista dels adults.

Doncs, el poder adult es passa de generació en generació, és un fet que es va inculcant als joves i que realment els prepara per ser tot allò que en el seu moment els va tallar les ales. Així doncs, els joves passen a ser adults i, en certs casos, manipuladors del poder adult. Si bé cal dir que a vegades apareix en el seu discurs de manera inconscient, això no és menys greu. D’aquesta manera es genera una hipocresia i, a la vegada, un tabú creat per la vergonya més íntima. Com a conseqüència, es crea un tabú, doncs quan un jove t’enxampa exercint el poder

adult no és difícil acceptar que, si més no, els arguments han estat penosos. Tanmateix, quan existeix un debat envers el poder adult, aquells qui l’exerceixen miren en silenci el terra quan no directament marxen furtivament.

Un paper que es caracteritza per ser creatiu, ambiciós, ple de fogositat però també ve relacionat amb altres termes com passatger i esbojarrat. D’aquesta manera, ja et condemnen, doncs el teu paper queda supeditat. Ells esperen que realitzis la teva tasca per, posteriorment, valorar-la i donar-li el sentit comú que tota persona adulta té i que un jove no pot aplicar. Tanmateix, si bé esperen que siguis productiu, t’esforcis i treballis també tenen molt clar que la tasca delegada serà d’una importància menor. Ets jove, un dia pots estar molt implicat i el segon desaparèixer, pots dir disbarats, ja que ets un esbojarrat. Tot això fa que els joves en certs espais adoptin papers secundaris. I, en cas de complir-los, lògicament, estaves fent la teva feina... així que no esperis el mateix reconeixement que tindrà un adult per la seva tasca. Per començar, dir que es vagin acostumant a tenir joves que els “molestin” i estiguin tot el dia dient idees, propostes i tinguin una manera de fer i de viure “esbojarrada”, que d’aquí no marxem. Tal i com esperen de nosaltres tindrem una conducta plena de fogositat, i això es traduirà en idees més radicals (ja sigui en la feina, casa o espais d’organització) així que al ser una cosa que ens demanen i és necessari no els faci por seguir endavant. Com a joves, hem de seguir fent feina a la nostra manera i a la manera que observem la realitat del nostre entorn. Com a joves, veiem els problemes estructurals que queden reforçats, a vegades, per la gent del nostre entorn més proper.


per Clara Castrillo, militant de la COS Tanmateix, ens cal un espai de treball com a joves, on puguem esdevenir hegemònics per treballar sota un mateix idioma. D’aquesta manera, quan s’hagi de col·laborar amb els adults, el nostre discurs no quedarà edulcorat per pinzellades creades per comentaris dels adults del nostre entorn, que entenem que no tenen perquè ser de mala fe, mentre intentem desenvolupar idees. Per acabar, també cal fer una crida als adults. Com tothom, vau ser joves i amb el pas del temps vau ser adults. Cadascú amb la seva personalitat de jove va patir i, d’una manera o altra, va lluitar contra el poder adult imposat per casa, feina, familiars, espais d’organització... Caldria fer una reflexió i pensar què diríeu vosaltres mateixos de joves envers el vostre comportament actual. Estaríeu d’acord o us posaríeu les mans al cap i seríeu els més bel·ligerants al veure el vostre canvi?

Després de tot, els joves no sempre tindrem la raó i així ho acceptem, però vosaltres també teniu errors i punts febles i que us ho digui un jove no ho fa menys cert. En la majoria de casos, haurem de col·laborar i treballar junts, així doncs, si volem seguir endavant caldrà acceptar que, tot i les diferències, estem al mateix nivell, i que l’argument val per sí sol, no per l’edat o la persona que l’exposa.

La consciència de classe implica també la capacitat d’actuar de manera conjunta en benefici dels seus interessos, no individuals sinó col·lectius, i en tant que classe social conscient de ser-ho. Per entendre’ns: el lema We are the 99% que va posar de moda el moviment nord-americà Occupy Wall Street parla des de la consciència de classe i l’enfrontament de la classe treballadora/pobra (99%) contra la classe dirigent/rica (1%). Quan durant el 15-M cridàvem “no ens representen”, ho fèiem sobre la mateixa premissa: ells (l’1%) no ens representen a nosaltres (el 99%). L’anarquista Pierre-Joseph Proudon, a mitjans del segle XIX, relacionava la capacitat política amb l’autoconsciència. Poc després, Marx va distingir entre la classe en si (classe existent) i la classe per a si (classe conscient de la seva existència). I deprés Lenin, Rosa Luxemburg, Gramsci, Lukács… Aquest últim deia, a Historia i consciència de classe, que cap classe social existeix com a tal, sinó en la mesura que se’n pren consciència. És a dir, que, en termes marxistes, la classe en si no existeix sense la classe per a si. Actualment, la majoria d’autors neguen l’existència de classes socials, sovint basant-se en la idea del gran canvi econòmic, polític i social que hem patit com a societat en els últims cent anys.

És el mateix concepte en què es basa l’American Dream: les circumstàncies que envolten el teu naixement (país, capacitat econòmica, raça, sexe…) no determinen en qui et pots convertir, som una meritocràcia i, per tant, les teves habilitats acompanyades de feina dura et portaran on vulguis.


Sí que és veritat que en els anys previs al que coneixem com a “crisi” del 2009, la línia entre la burgesia i el proletariat ens podia semblar molt fina: un paleta o una secretària podien tenir un bon sou i accés a crèdit, per tant, casa, segona residència, un bon cotxe, viatges per vacances, universitat per als fills… Els diumenges les famílies anaven al cine i veien pel·lícules de superació, de pobres que s’havien fet cantants, o havien fundat grans empreses al garatge d’un cosí, o que havien inventat ves a saber quina tonteria, i que s’havien fet multimilionaris i ara vivien en una mansió a Sillicon Valley. I se sentien una mica com ells perquè els seus pares ho havien passat molt malament a la postguerra, i ells s’havien criat menjant llenties dia sí dia també. Però ja no, ara ja estava superat, tot això.

I, aleshores, com una bomba inesperada, va “arribar” la crisi i les hipoteques ja no es podien pagar, ni els lloguers, perquè els sous havien baixat o perquè, directament, les feines s’havien perdut. Aquesta classe mitjana perd l’accés al crèdit, perd la capacitat adquisitiva i, gràcies a les polítiques d’austeritat europees, estatals, autonòmiques i municipals, perd també els drets bàsics.

Altres, viuen en la pobresa més absoluta: ocupen pisos, punxen l’aigua i el llum i reciclen els aliments i la roba. Sí, en el millor dels mons possibles. I l’esperança? Doncs l’esperança, en general, no es perd. “Ens en sortirem”. “Són moments durs”. “Les retallades són necessàries”. “En Rajoy diu que ja veu brotes verdes”. “En Mas diu que quan ens independitzem estarà tot arreglat”.

Seguim ensopegant amb la mateixa pedra, perquè des del 15-M i el “no ens representen”, hem deixat les places i hem tornat a casa.

Ara tenim el facebook i el twitter, i un vot que no sabem massa com gestionar. Les consciències que es van agitar tornen a la calma, i el 99% no arriba a l’1% quan toca sortir al carrer.

. I si Lukács tenia raó, desapareixem. Desapareix la classe treballadora perquè hem perdut la consciència de nosaltres mateixos. Que tenim un problema a la feina? Contractem un advocat i que ens ho arregli, els sindicats són tots iguals. Nosaltres som com en Jason Bourne i lluitem sols, no ens podem fiar de ningú. Que no ens agrada què fa l’Alcalde (o el President, o el Ministre)? L’insultem una mica al bar, a la mitja part del partit de la Copa del Rei. Però, quants de nosaltres podem nombrar un sindicat que no sigui CCOO o UGT? O per què celebrem l’1 de maig? O quins partits polítics tenen representació al nostre Ajuntament? O què és el TTIP? No, la política és feina dels altres (però que no difuminàvem la barrera?), la política és allò que surt a les notícies mentre sopem amb la família en silenci davant la tele. I ens empassem el sopar i el discurs alienant dels mitjans de comunicació capitalistes. I ridiculitzem els que no parlen del que parlem nosaltres.

Sí, no són paraules en xinès, ni en rus, ni en coreà, i no volen dir que les dones amb banyes vermelles ens robaran el poc que tenim mentre dormim i convertiran el nostre plàcid entorn en una bacanal. Volen dir coses que ens afecten cada dia i que ignorem, volen dir coneixement, consciència i lluita. Volen dir dedicació i valentia per posar temes importants sobre la taula. Volen dir que cal trencar mites. Volen dir que sols no podem, que cal prendre consciència de classe explotada.


Afortunadament, els convençuts i les convençudes que és possible canviar les coses però que hem de començar per nosaltres mateixos tenim els nostres espais, tenim el nostre entorn, i aquests espais i aquest entorn cada dia són més grans. I aquells o aquelles que tot just comencin a convèncer-se tenen on acudir i a qui acudir: tenen el Casal la Cooperativa i l’Ateneu Popular Sa Fera Ferotge, tenen la PAHC i la COS, l’Assemblea Antipatriarcal Sa Pedra Foguera, el Banc de Temps, Blanes Solidari... i cada dia més assemblees i persones convençudes i amb ganes de convèncer. Tenim moltes opcions i no tenim excusa: no ens aturem, passem a l’acció!

per Míriam Benhsain, militant de Sa Pedra Foguera La massacre d'Orlando no l'ha causat ni l'Islam ni la religió, l'ha causat la LGTBIfòbia, perquè vivim en un heteropatriarcat. La massacre d'Orlando no l'ha causat ni l'Islam ni la religió, perquè no cal. Amb l'odi cap a les que sortim de la norma n'hi ha prou. Segons l'informe de l'Estat de la LGTBI Fòbia a Catalunya 2015, l'OCH ha registrat un total de 113 incidències per LGTBIfòbia a Catalunya. Si l'Islam té la culpa de la matança d'Orlando, ¿eren musulman*s els responsables de les 113 agressions només a Catalunya? A part d'islamofòbia i LGTBIfòbia, comentem el racisme i la invisibilització: La discoteca PULSE no era simplement una discoteca (o bar) gai per a la comunitat LGTBI. Mentre els mitjans de comunicació no han perdut temps en fer públics els orígens afgans del tirador (nascut a EUA, estudiant a EUA i fan de la policia) poc han comentat que aquella nit se celebrava una festa en homenatge a la cultura llatina o que la discoteca era un punt de trobada per la comunitat LGTBIQ llatina. És costum entre els mitjans no prestar

la mínima atenció a la comunitat LGTBIQ no blanca, com també és costum entre comunitats homosexuals i trans blanques apropiar-se de lluites LGTBIQ no blanques per pur autobombo. Que no passi de nou, i no amb aquesta tragèdia. La visibilitat és important, eren persones travessades a moltes més opressions. I que no se’ns oblidi aquest cartell. No sé si han estat dient les típiques frases de #prayforOrlando o #jesuisOrlando, ara totes som Orlando? Jo no sóc Orlando. A Orlando es considerava delicte greu tenir sexe gai fins al 1971 i va seguir considerant-se falta fins al 2003. A Orlando era il·legal per a parelles homosexuals adoptar fins tan sols l'any passat. A Orlando les persones lgtbi no poden donar sang. A Orlando aquelles persones que han quedat fora de l'armari degut al tiroteig poden ser legalment acomiadades quan surtin de l'hospital. I això en el cas que aconsegueixin l'alta, ja que Orlando reconeix «l'objecció de consciencia» al personal sanitari que es negui a tractar-les. No, no sóc Orlando. Orlando no era l'objectiu. Orlando era l'agressor. Jo sóc PULSE. Avui ploro per més germanes mortes. Gais, lesbianes, bisexuals, trans, intersexuals, pansexuals. Descanseu en pau i empoderades. A les que seguim vives: viure és resistir, la lluita continua.


per Míriam Benhsain, militant de l’assemblea antipatriarcal Sa Pedra Foguera

ANDROGÍNIA: Característica d'una persona en què els trets físics exteriors no aparenten ni defineixen de forma clara el sexe al qual pertany (mascle-femella) sense comptar la seva identitat de gènere.

BINARISME DE GÈNERE: Es defineix com a l'adquisició de dues úniques categories inseparables i indivisibles. En el cas d'identitat de gènere, parlem «d'home-dona». El binarisme en la diversitat és negatiu en quant que invisibilitza altres identitats sexuals i de gènere.

ASEXUAL: Orientació sexual amb la qual s'etiqueta les persones que no senten atracció sexual cap a cap persona. L’asexualitat no implica que no es puguin forjar relacions afectives-romàntiques més enllà de les relacions sexuals.

HETERONORMATIVITAT: L’heteronormativitat o heteronorma és un règim social i cultural que naturalitza l’heterosexualitat com a norma. Sosté una visió binaria del gènere (home/dona) i imposa rols de gènere específics per cadascun d'ells. Ambdós sexes es presenten com a complementaris i l’heterosexualitat es considerada com l'única orientació sexual normal. Aquesta ideologia necessita reafirmar-se contínuament per mantenir la seva hegemonia. Es troba àmpliament estesa en la nostra societat de forma molt subtil, passant desapercebuda en els mitjans de comunicació, lleis, etc. BISEXUAL: Orientació sexual en la qual una persona es veu atreta sexualment cap a persones d’ambdós sexes.

LESBIANA: Són dones que trien, conscientment o no, a altres dones com a objecte de desig i amb qui estableixen relacions afectives. Són assenyalades per la societat com a perilloses perquè no necessiten els homes com a parella ni per tenir relacions "plenes", perquè amb la seva mera existència posen en dubte l'ordre social establert que situa les dones en plena disponibilitat per als homes. Per a algunes persones, les lesbianes i les dones que tenen relacions amb altres dones constitueixen una categoria identitària més que contribueix a mantenir el binari sexual establert, mentre que, per a moltes altres, constitueixen una forma d'alterar l'ordre heteronormatiu.

PANSEXUAL: Persona que pot arribar a sentir atracció sexual cap a tots els gèneres i orientacions. QUEER: Una paraula recentment recuperada. Originalment, era un insult dirigit a persones homosexuals. En algunes comunitats, aquesta paraula significa específicament «gai o lesbiana». De totes maneres, s'usa cada vegada més com una autodefinició política/sexual de qui no encaixa nítidament dins de les expectatives sexuals majoritàries. És un terme global per designar les minories sexuals que no són heterosexuals, heteronormadas o de gènere binari.

per Maria Àngels Esteban, militant de l’assemblea antipatriarcal Sa Pedra Foguera i Cristian Cortés, militant de la COS Estem tristament acostumades, i esdevé a voltes massa habitual, que les modes ens contaminin les decisions i la direcció de les nostres vides. D’un temps ençà han aparegut en diversos mitjans articles sobre un fenomen anomenat poliamor. Des d’aquest mitjà allunyat del convencionalisme dels grans comunicadors comercials ens agradaria rebatre que aquesta manera d’entendre les


relacions sexo-afectives (no només afectuoses, i no només sexuals) no és una moda ni un capritx. És un fenomen real, conscient, volgut i desitjable, que està ben allunyat de les corrents temporals, de les modes. Forma part més aviat d’una actitud antropològica davant la vida; que es pretén analítica, crítica i pro-positiva diferent de com ens diuen que han de ser les relacions (tal i com ens explica Mariana Gutierrez al Colectivo Poliamor en México: 1). El terme poliamor va aparèixer als anys 90 a Anglaterra per la necessitat social de donar nom a una manera d’establir relacions afectives/amoroses i sexuals que res tenien a veure amb la monogàmia. No hem d’anar molt lluny per trobar-nos una definició simple però intel·ligible del que estem parlant a la mateixa wikipedia i per tant a l’accés de tothom:

(2). Cal cridar l’atenció en aquesta definició, com en qualsevol altre que busqueu, la importància de dos conceptes: consentiment i coneixement. Cal remarcar-ho perquè el poliamor parteix de la consciència i informació de la multiplicitat de relacions i de l’acord i pacte lliure del que es vol i es pot fer.

Carregar-se el romanticisme des d’un punt de vista essencialista. Trencar aquell romanticisme tradicionalista que ens han venut, Aquell romanticisme hereu i legitimador del patriarcat amb dones submises i prínceps protectors. Trencar la tràgica visió de l’amor romàntic, per convertir l’amor en un romanticisme voluntari si es vol, o d’un romanticisme salvatge; o també d’un salvatgisme amorós sempre que es vulgui, es demani i es consenti. Però en tots els casos allunyats de la restricció de pautes convencionals que no poden ser ni reflexionades ni qüestionades. De pautes que

ens imposes i inculquen des de petites i sense preguntar-nos qui i com volem ser. En aquest camp, les etiquetes brillen per la seva mal·leabilitat; o directament per la seva absència. No hi ha un únic tipus de poliamor. Aquesta manera d’estimar no es pot definir per l’orientació sexual o pels gustos dels seus practicants. Cal enfocar-la des d’una altra perspectiva on el tipus de relació s’estableix i es consensua voluntàriament entre els membres de la relació poliamorosa, amb independència del seu sexe o la seva opció sexual.

Suposa doncs un trencament dels ficticis llaços d’harmonia en la família tradicional burgesa d’època industrial o de les parelles convencionals de que pretenen ser tant progressistes però acaben sent tant monòtones i gens obertes en ple segle XXI. Una de les principals eines de control i de por en les persones monògames és la gelosia. Però no només en les persones monògames. Aquest aparell de control i auto-control psicològic ens l’han inoculat des de ben joves. El duem com un llast en la nostra enculturació, que ens empresona i ens asfixia. Però no deixa de ser cert que aquesta eina d’auto-repressió psicològica existeix i és tangible. Pot aparèixer de vegades com a sentiment i emoció primària que sorgeix sense malícia o sense una voluntat explícita de control vers a l’altre. Quan apareix la gelosia en el context del poliamor s’ha de gestionar conjuntament enriquint la pròpia relació i les persones que la integren, donantse recolzament, suport mutu i acompanyantse sense el pes de la culpa. Poder explicar al teu entorn com et sents sense por de judicis ni retrets ens allibera dels fantasmes.


Un altre factor a tenir en compte és l’exercici de les cures i l’atenció vers l’altre. En la divisió de rols patriarcals, la tasca submisa de cuidadores que ocupen en l’àmbit privat les dones competeix amb el rol d’èxit i protecció paternalista que exerceixen els homes en l’àmbit públic. Una divisió que aïlla les persones, les converteix en peces mecàniques d’un sistema que les explota i aliena. és tot un paradigma on la sinceritat emocional i l’atenció als sentiments ni és atesa ni es permet la seva expressió. El poliamor representa i ha de representar tot el contrari. Les persones poliamoroses cuiden molt a l’altra en tots els aspectes i practiquen el respecte des d’una manera més sentimental i autèntica que no pas la moral condicionada pels prejudicis, els complexes i el ressentiment.

I tot això utilitzar-ho per arribar a una convivència lliure i sana on la companyia mútua aporta un benestar emocional vital però no càrregues ni restricció nocives. L’exclusivitat de la monogàmia i el sentiment de culpa -que acostumen a patir els membres d’una relació monògama quan neixen sentiments amorosos cap a altres persones-, queden neutralitzats amb l’acceptació d’aquestes emocions. L’atracció física i intel·lectual vers a una persona acostuma a ser inesperada. Sol provenir de persones amb qui no hem experimentat o no coneixíem. La possibilitat de sentir desig per algú fora de la parella és enorme, i el més probable és que coartar-la o reprimir-la ens frustri i ens creï un malestar fins al punt de trencar o malmetre les relacions amb persones a qui també estimem i que no pretenem deixar d’estimar.

Li podem donar la volta a la típica frase que de ben segur hem escoltat tantes vegades per dir que ara sí que pots lligar: “estic lliure i sense compromís”. Una manera de transmetre al comprador que estàs disponible. Aquest tòpic només serveix per al mercadeig del cos i la banalitat sexual.

Bibliografia: (1) http://totamor.blogspot.com.es/2012/07/m anifiesto-poliamoroso-colectivo.html (2) https://ca.wikipedia.org/wiki/Poliamor http://www.pikaramagazine.com/2013/03/rom per-la- monogamia-como- apuesta-politica/ http://www.lavanguardia.com/vida/20150513/5 4431210515/poliamor.html http://www.poliamormadrid.org/stories/quees- el-poliamor.html


per una ciudadana indignada Soy de Blanes y trabajo en Lloret desde hace 15 años. Cada día cojo el autobús y una mañana de primavera, me sorprendí al descubrir que, en la plaza de delante del antiguo polideportivo, habían instalado un tiovivo clásico, de los que se ven en tantas ciudades turísticas europeas.

Por desgracia, esto pasa muy a menudo, y nadie valoró la genialidad de la idea para el bien del pueblo, que nos llenamos la boca de turismo familiar, de hacer cosas bonitas y diferentes, y luego lo desmontamos todo.

Cuando lo vi funcionar, pensé en el buen rato que pasan padres e hijos, y en cómo, de cara al verano, esta atracción podía dar mucha vida al pueblo, de forma elegante, no ruidosa y respetuosa.

De pronto, un día, oí que iban a desmontarlo, y cual fue mi asombro al descubrir que todo era por motivos personales. La persona que lo había instalado había recibido el permiso por un tiempo limitado. Solicitando éste una prórroga para el verano, le fue denegada, ya que se acercaban las fiestas de Los Pinos y molestaba para otras actividades. El propietario del tiovivo ofreció la posibilidad de mover la atracción, ya que la plaza tiene espacio suficiente para albergar varias actividades.

Me pareció muy fea la actitud del ayuntamiento frente a este empresario, a pesar de saber de muchísimas personas que apoyaban la iniciativa. Actualmente, este tiovivo presta sus servicios en una preciosa localidad inglesa, que sí apreció la elegancia de la atracción.

Som un grup de persones que venim de diferents col·lectius mogudes per la voluntat de donar visibilitat a Blanes al problema dels refugiats i les refugiades. Problema que ja venim arrossegant des de fa anys i que s’ha agreujat amb la guerra a Síria, que no deixa de ser un conflicte més provocat pel desequilibri opressor que ofega mig món. Recordeu Palestina, Kurdistan, el Sahara i tants d’altres.


El diumenge 12 de juny vàrem convocar una concentració davant de l’ajuntament seguida d’un berenar solidari. Divendres 17 de juny, vam muntar una paradeta informativa amb “pintxos solidaris” i una sessió de documentals a la fresca (gràcies a la inestimable col·laboració dels companys de La Focal) amb l’assistència d’un membre de la Plataforma SMM, que va fer una xerrada molt interessant parlant-nos de la situació real dels refugiats sirians. Tot molt colpidor i alhora molt encoratjador per fer-nos veure que no podem aturar-nos, i cal seguir sumant gent i esforços per donar visibilitat a aquest problema tan greu i proper. La veritat és que no vam tenir molta assistència, cosa que ens va estranyar, donat que aquest tema volta cada dia per les xarxes omplint de missatges el watzap.

Així doncs, us animem a col·laborar amb nosaltres i unir-vos a les nostres properes propostes i convocatòries. Volem agrair a tota la gent que va assistir als actes o va col·laborar a les parades, menjant alguna delícia preparada per el nostres fantàstic cuiner vegà i tots els nostres col·laboradors, el recolzament moral i econòmic que va fer que poguéssim recollir

Si voleu col·laborar, us podeu adreçar a qualsevol de nosaltres, enviar-nos un correu a stopmmblanes@gmail.com. Moltes gràcies a tothom!


per Pau Nualart

per Aída Cáliz

Vetllo en la nit estranya.

Sentiments d’enyorança,

Albiro la meva pretesa llibertat irrevocable.

la meva identitat en

Cuido qualsevol; qui em doni

“busca i captura”

caliu, baf, alè, flama i ales

lluitant per ser i

a tenor del meu darrer precepte,

no

qui sàpiga sostenir i sofrir el meu interminable parlament a cau d’orella...

estar.

fins que ella em passi a buscar i desvirtuï la loquacitat que he magnificat

Observant, pensant que

i enteranyini les hores perdudes i els cants i himnes deixatats

l’infinit més càlid

mentre l’esperava. Els orígens denigren tota tradició.

en aquest precís

Quins rancors encara no he venjat? Recordame’ls. Quines insistències no he satisfet? Aus; emblema i equilibri, tòtem i remolc d’espantalls, assistiu-me. Vetllo en la nit estranya. Albiro la meva pretesa llibertat irrevocable i és ben lluny, remet a escabrosos comiats i a descobertes restringides.

Servil fins a l’esclat. Què més vols de mi i perquè no m’abandones?

és el que importa

moment.


NARRA 2  

Aquí tenim el segon número del Narra, una crònica sobre la lluita juvenil a Blanes. Consulta les bases per participar-hi i escriu-nos un cor...