Page 1

Església de tarragona Núm. 285  Març - Abril 2015 - Quinta època

PASQUA!

una bona notícia


Quinta època núm. 285 Març-Abril 2015

Església

de tarragona

04

22 Arxiprestats

–Teresa d’Àvila

Trobades

El Bloc

–Hi ha molta vida en cada vida Edita: Arquebisbat de Tarragona Director: Santiago Grimau Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert Secretaria: Montse Sabaté Assessorament lingüístic: Rosalia Gras Fotografia: Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2 CP: 43003 Tarragona Telèfon: 977 233 412 (ext. 205) a/e: publicacions@arqtgn.cat web: www.arqtgn.cat Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 € Preu unitari: 2,50 € Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal: T-14-1988 Publicada amb la col·laboració

L’entrevista

05

50è aniversari de Càritas Diocesana de Tarragona

Editorial

Una mica de tot

06

Reflexió Pasqua! «No tingueu por»

11

In memoriam En memòria de Maria Lluïsa Cisquella

8 P.Delegat Llorenç Puig, de la Companyia de Jesús a Catalunya

A fons

Trobada Diocesana d’Alcover

Nomenaments Designació del nou Consell Episcopal

Notícies Inaugurat el bicentenari del naixement de Maria Rosa Molas a Reus

30 Eldesservei a l’Església del diaconat

16

Drets humans

Medi ambient

38

Tarragona missionera Trobada de joves missioners a Madrid

42

Dilluns Sant

Jornada presbiteral

43

Efemèride A 20 anys de l’inici del Concili Provincial Tarraconense

Joventut

36

Ensenyament

Una resposta davant la persecució dels cristians arreu del món

26 34

12

IX Jornada de Mestres i Professors a Reus

24

La veu de càritas

19 Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

SUMARI

41 monestir Poblet, l’aposta per un sostenible

A la casa del pare Preveres traspassats: Mn. Marià Sordé Dalmau i Mn. Ernest Walravens Gilbert

3


El Bloc

Antoni Coll Gilabert, periodista

Teresa d’Àvila

U

n oficial va dir a santa Teresa d’Àvila: «Me han dicho que es usted una monja muy guapa, muy inteligente y muy santa.» Teresa li va contestar: «Lo de santa, sólo Dios lo sabe; en cuanto a inteligente, pues no me tengo por tonta, y lo de guapa, usted dirá.» Fa uns dies, al voltant del 28 de març, hem celebrat els 500 anys del naixement de la gran santa carmelitana, i m’ha semblat oportú començar amb aquesta cita perquè mostra el seu caràcter natural alegre i confiat, tan lluny de la manera de ser apocada i antipàtica que a vegades sembla que ha de ser la marca de la santedat.

És una santa a la qual tinc particular devoció, que es va incrementar quan vaig tenir ocasió de visitar les seves petjades a Àvila, tant al gran convent de La Encarnación com al petit de San José, que ella va fundar en reformar l’orde. És la Santa de les grans experiències místiques, però també de l’acció, del sentit sobrenatural i del sentit comú. Quan fray Luis de León va ser invitat a escriure el primer pròleg pel famosíssim Llibre de la seva Vida, va anotar: «Jo no he conegut en persona la mare Teresa, però l’he coneguda en els seus llibres i en les seves filles. Tots podríem dir, amb satisfacció, el mateix. La imagino santa, intel·ligent i guapa. Edt

Hi ha molta vida en cada vida Delegació diocesana de pastoral familiar

4

P

er a l’Església el 25 de març no és un dia qualsevol. Celebrem amb joia l’Anunciació a Maria de l’encarnació del Senyor Jesús dins les seves entranyes. Coincidint amb aquesta solemnitat l’Església celebra la Jornada per la Vida recordant que Déu va crear l’home i la dona a imatge seva i els va redimir amb l’Encarnació del seu Fill, Jesucrist, Senyor nostre. El Sr. Arquebisbe va presidir la celebració eucarística a l’església de Sant Antoni, a les 7 del vespre. Vam recordar les vides a les quals ha estat negada l’existència pel fet de patir una malformació. Els nostres pastors són especialment sensibles amb tantes vides tallades perquè, segons la visió del món, són vides que no val la pena viure. I es pregunten: Com hem de qualificar un món que negui l’acollida i la protecció dels més dèbils? Quin tipus de societat construïm si menystenim i rebutgem aquell que és més vulnerable i està més necessitat? Aquestes vides mostren la grandesa del seu cor i de la seva existència, que no és altra que l’amor de Déu enmig nostre. Edt


Editorial

Una mica de tot

B

ona Pasqua! Ens trobem en plena cinquantena pasqual. Som testimonis de Resurrecció, d’una vida que va més enllà de la mort i que ha estat vençuda per l’Amor. Que l’empremta del Ressuscitat sigui present en el nostre dia a dia. Ajuda a l’Església. L’Església ocupa un espai important en totes les activitats culturals, socials i d’educació en la societat. I entre tots cal donarhi suport. Aquests dies ho podem fer a través de l’anomenada «creueta» de la Declaració de l’Impost sobre la Renda per tal de col·laborar en el sosteniment econòmic de l’Església catòlica. No es tracta de pagar més sinó de fer que un percentatge mínim del que l’Estat recapta a través de la Declaració s’adreci a l’Església. Tinguem-ho present.

homes i dones compromesos. Cadascú des del seu projecte de vida, la seva vocació. I el mes de maig, el dia 17, tindrà lloc la Jornada mundial de les comunicacions socials, que aquest any se centra en la família com el primer lloc on s’aprèn a comunicar. També, la dimensió religiosa, «acompanyant, celebrant, fructificant». Tots som, per tant, comunicadors i transmissors de la fe. Nou Consell Episcopal. Finalment, un breu apunt sobre el qual us informem més endavant en aquesta revista. A finals del mes de març es va designar el nou Consell per als tres propers anys, que compta amb dos nous vicaris episcopals. Els desitgem molt d’encert en aquest servei a l’Església diocesana. Edt

Jornades. No ens oblidem que cada any, per aquestes dates, s’escau la Jornada Mundial de pregària per les vocacions. El nostre món, la nostra Església, necessita vides lliurades,

5


reflexió M. Rosa Roca Laica amb missió pastoral

Pasqua! «No tingueu por»

A

partir de l’experiència de Pasqua, la vida és nova per als cristians. El centre de la Pasqua té un nom, és una persona: Jesús de Natzaret, el Crist. Ell va passar pel món fent el bé. L’Evangeli ens parla de la vida de Jesús, de tot el que va fer i va dir. Les seves paraules, el seu ensenyament, tots els miracles ens porten a la seva Resurrecció. La veritat és que ni els seus deixebles, que havien fet camí amb ell, no el van entendre fins que es van trobar amb Jesús ressuscitat.

el Senyor, aleshores, la seva vida fa un canvi radical. És quan comprenen la missió que Jesús els va donar i no poden quedar-se aturats.

L’interès dels deixebles, tot i que estimaven Jesús, era quin lloc ocuparien. Per això Jesús els dirà, de diverses maneres, que ell no ha vingut a ser servit sinó a ser servidor de tots. Això és difícil d’entendre, sempre; costa molt ser l’últim i, a la vegada, servir. Ara bé, quan fan l’experiència de la seva trobada amb

Avui som nosaltres els qui tenim aquesta missió. Portem un tresor «en vasos de terrissa», sí, perquè som dèbils, però tenim tota la força que ens ve del Senyor mateix. Cal que l’experiència de Jesús ressuscitat la visquem personalment. Cada Pasqua cal que revisi la meva vida per veure com visc aquesta experiència tan gran. I quan un descobreix

Els deixebles portaran a terme la missió que Jesús els va confiar: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,19-20).

Sortim de nosaltres, de les nostres pors, del nostre egoisme, i posem-nos amb tot el cor a servir

6


que Jesús és viu, que ens crida com ho va fer amb els deixebles, la nostra resposta ha de ser clara, sincera i confiada. La nostra resposta ha de ser de cor. Quan vivim aquesta crida, sentim la necessitat de compartir-la amb els germans. És impossible portar a terme la missió de Jesús de manera solitària. Amb els ulls fixats en les narracions de la Resurrecció que llegim en els evangelis, ens adonem que un cop descobreixen que el sepulcre és buit ho comuniquen als germans. Primer les dones, els deixebles després, i aquest compartir que Jesús és viu no es queda tancat entre ells, sinó que surten a anunciar pertot arreu la Bona Notícia del regne de Déu, aquesta Bona Notícia que és Jesús mateix. Una prova la tenim amb Pere i Joan a la porta del temple: «D’or i plata no en tenim, en nom de Jesús de Natzaret, camina!» Les pors, el desànim, ens barren el pas, moltes vegades, per créixer en la fe. Però tenim moltes ajudes a les nostres parròquies que ens posen en camí, per exemple l’ensenyament-catequesi, la pregària, l’eucaristia, la caritat, les persones que s’han entregat del tot a Déu. Tenim molts testimonis de fe que ens animen. Les paraules, ara el papa Francesc. L’experiència de Jesús ressuscitat no la podem viure sols. Té tanta força que ens mou a comunicar-la. Els deixebles d’Emmaús marxaven de Jerusalem desenganyats, tristos per tot el que havia passat aquells dies. Pel camí se’ls ajunta algú que els obre el cor i, en veure’l partir el pa, reconeixen Jesús. L’evangelista Lluc diu: «Es van aixecar de taula i se’n tornaren a Jerusalem.» Sí, van tornar per compartir

amb la comunitat que, tal com havia dit, Jesús va ressuscitar. És bo que anem descobrint i vivint la Pasqua amb els nostres germans. Era molt joveneta quan em van explicar que la Pasqua volia dir que ser deixeble de Jesús, que viure com ell, és possible. Que tot el que ell va fer i va dir és veritat. Que treballar perquè el Regne de Déu sigui entre nosaltres és possible. Jesús ens convida a obrir els nostres cors per acollir, ajudar i estimar a tots els qui s’acosten a les nostres parròquies. No tinguem por, sortim de nosaltres, de les nostres pors, del nostre egoisme, i posem-nos amb tot el cor a servir els nostres germans. La Pasqua la vivim cada dia, la nostra vida ordinària pot estar plena de la joia de viure-la a la presència de Déu. Que la resurrecció de Jesús ens mogui perquè les nostres parròquies siguin com diu el Papa: - Llocs on ens ajudem al creixement de la vida cristiana i al diàleg i amb la nostra actitud siguem anunci de la caritat generosa, de l’adoració i de la celebració. - Santuari on els assedegats van a beure per continuar caminant. És tan gran tot el que ens vol mostrar la Pasqua que no ho podrem acabar de conèixer. Però sí que ho podrem entendre a través de l’Amor. És per tot això que en els matins de cada dia de la meva vida, en el joiós matí de Pasqua, no puc fer altra cosa que cridar dins del meu cor i amb totes les meves forces: GRÀCIES, SENYOR! Edt 7


l’entrevista P. Llorenç Puig Delegat de la Companyia de Jesús a Catalunya

«Estem vivint un moment bonic d’Església, un retorn a allò que és essencial»

E

l P. Llorenç Puig i Puig (Barcelona, 1966) és, des de 2014, el nou delegat dels Jesuïtes a Catalunya després de la reestructuració interna que hi hagut a la Companyia de Jesús. Durant set anys també ha estat el director del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia dedicat a la reflexió social i teològica. És doctor en Física, fet que l’ha portat a investigar en el camp de les relacions entre fe i ciència. També col·labora amb la pastoral universitària dels Jesuïtes, el Casal Loiola de Barcelona i l’Associació EnxarTxad, que impulsa projectes de solidaritat al Txad, on ha estat en repetides ocasions. Aquest any ha predicat els exercicis espirituals diocesans de Quaresma per al clergat. —El tercer objectiu de la carta que el papa Francesc ha adreçat amb motiu de l’Any de la vida consagrada parla «d’abraçar el futur amb esperança». Aquesta és una paraula que apareix sovint en el seu discurs. Ens cal viure més esperançats? Jo crec que hi ha desànim perquè veiem un cert envelliment i manca de vocacions, una societat molt secular i secularitzant, una societat que, com es diu a l’Evangelii gaudium, es vol construir sense Déu. Però també és temps d’esperança. Estem vivint un moment bonic d’Església, un retorn a allò essencial. El que hem de fer és centrar-nos molt en l’experiència personal en Jesucrist, i a partir d’aquí ve la resta. L’esperança no pot venir d’un altre lloc que d’una experiència profunda. A mi m’agrada dir que aquesta exhortació apostòlica del Papa és profundament mística.

8

Estem vivint una fragilitat molt gran per part de l’Església, certament, però una fragilitat que ens pot portar a la desesperació o una fragilitat que ens ha de fer més tenaços, i només és el Senyor qui donarà fruit. Aquest moment d’esperança el detecto entre els joves universitaris als quals acompanyo. Veig que tenen una experiència de Déu molt profunda, més del que estava acostumat. —Parlant dels joves… Què ha après d’ells? Moltíssim! El que aprenc és veure que les generacions són diferents, que tenen ganes d’anar a fons, i això em dóna esperança. Que hi ha molts joves que tenen ganes de pregar, de comprometre’s amb la societat com a conseqüència d’aquesta experiència profunda i que Déu actua en les persones. Per a mi és un gran ensenyament de Déu. Déu no resta aturat, és present avui, ara i aquí.


—Des del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia que ha dirigit durant aquests darrers anys sempre s’ha impulsat el binomi fe-acció social, l’essència del cristianisme…

proximitat. El seu programa apostòlic és ambiciós i valent.

Sí, perquè l’experiència cristiana està molt relacionada amb mirar el món amb tendresa els últims, aquells que no figuren enlloc. Aquests moments de crisi social i econòmica que malauradament encara vivim ens ha sensibilitzat molt. L’Església s’ha posicionat molt clarament perquè és la que està impulsant molts programes a través de les Càritas, per exemple. Hi ha hagut una resposta positiva pel que fa a la beneficència, però també s’ha reflexionat sobre les causes. Forma part de l’ADN del cristianisme sentir el clam dels pobres per a posar-hi remei. Forma part de l’ADN de l’Església ajudar en allò concret i també treballar en programes més amplis per a sensibilitzar en temes d’injustícia social i sensibilitzar que el món s’ha d’estructurar de manera més solidària de no pas ara.

Va ser una sorpresa molt gran. Estava amb els universitaris de Loiola en un petit seminari sobre com viure l’eclesialitat i miràvem un vídeo sobre la vida del papa Joan XXIII. Els primers gestos em van impressionar i vaig pensar: aquí hi ha una novetat. Estem veient signes visibles de vivència de l’Evangeli. Es tracta d’un Papa que no és solament un gestor ni és tampoc purament espiritual, té tots dos aspectes. Molt jesuïta.

L’esperit va posant en cada moment el que més necessitem, i ara ens calia una sacsejada. Mirem l’acció del papa Francesc, la seves visites tan ben pensades: Lampedusa, Sardenya amb els aturats, Albània, les Filipines, la Unió Europea, el viatge apostòlic que té planificat a Sarajevo… Recordem també la seva visita a un barri perifèric de Roma, al campament de llatinoamericans. Aquest és el seu tarannà, entrar per sorpresa en la vida de les persones. Som en un moment difícil i el papa Francesc està responent amb molta força als reptes que tenim i amb un estil molt profètic i de

—Com va rebre la notícia del papa Francesc?

—La Companyia de Jesús ha viscut aquest any passat una reestructuració a nivell intern. En què ha consistit? L’envelliment de les vocacions aquí a Espanya ens ha fet buscar fórmules per continuar la missió sense esgotar-nos en l’estructura, de tal manera que això ens permetés tenir capacitat de pensar junts. Per això s’ha cregut convenient fer províncies més grans. Aquesta reestructuració s’està fent a tot el món, amb les particularitats de cada lloc, per poder somniar junts i plantejar projectes més amplis. La raó de tenir menys jesuïtes ens fa tenir una mirada més àmplia. A Catalunya tenim quatre delegats de zona i un per a tot Catalunya, que és un servidor. Es tracta de crear sinergies i que hi hagi un referent a Catalunya que s’encarregui de fer el seguiment de les obres, el servei d’acompanyament, la tasca de representació i d’interlocució, etc.

El centre de la nostra pastoral ha d’estar en les persones i no tant en allò que sabem fer bé

9


despullada de moltes de les capes que tenim aquí. Hi ha tanta fragilitat i precarietat que desperta la passió més bonica: servir malgrat les dificultats. Això no vol dir que aquí no ho fem, però aquí tot és més subtil, hi ha moltes pors, respecte, i costa més. Allà et surt una mena d’esperit missioner i oblatiu. És una gran lliçó perquè quan tornes aquí aprens el sentit d’acollida gratuïta i també a veure que hi ha coses que tu planifiques i que després no surten com esperaves. Aquí estem obsessionats amb els fruits.

—Quins són els principals reptes de la Companyia de Jesús avui dia a Catalunya? L’any 2016 tindrem la Congregació general de la Companyia. Això vol dir que estem en un procés de mirar el reptes que tenim a nivell mundial. Un d’ells és com donar resposta a les necessitats eclesials i socials amb un canvi de demografia en relació amb l’estructura. I l’altre tenir cura, redescobrir aquest moviment que està impulsant el papa Francesc, treballar fortament la dimensió espiritual, mística, que acompanya el servei social. Ens cal posar la nostra capacitat al servei que es planteja, sense fiarnos tant de les nostres forces sinó confiant, anant a allò essencial de la nostra fe. El centre de la nostra pastoral ha d’estar en les persones i no tant en allò que sabem fer bé.

L’espiritualitat es viu diferent, celebrar una missa allà és molt impressionant. És una fe molt gran. Quan s’apropen a rebre la comunió et miren als ulls i diuen «Amén» amb un gran convenciment. Al Txad veus l’Evangeli de manera viva, pots veure el que Jesús mateix veia, i això és el que fa que t’apassioni. Edt

—En el seu perfil de la xarxa social Twitter diu que porta el Txad al cor. Quina relació hi té? Hi he anat durant deu anys però ara amb el càrrec de delegat dels Jesuïtes a Catalunya crec que s’acabarà (riu). L’Àfrica és molt perillosa —en el bon sentit de la paraula—, perquè enganxa molt. Per què això? Doncs perquè allà s’hi troba una humanitat molt

50 anys

1963-2013

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24

padrell@comercialpadrell.com .comercialpadrell.com

Papers pintats · Pintures · Articles neteja · Moquetes · Material decoració · Belles Arts 10


in memoriam Miquel Barbarà Anglès, pvre.

En memòria de Maria Lluïsa Cisquella

E

stimada Maria Lluïsa. Estic convençut que l’Església diocesana t’ha de fer un gran agraïment. Has estat una enamorada de la nostra Església amb un servei constant, eficaç i sense mirar hores i esforços a l’Arquebisbat i a la Catedral. Abans, amb el Lluís, vau fer una gran tasca al Servei de Colònies de l’arxidiòcesi i a la catequesi de la Parròquia de Sant Joan, col·laborant amb l’amic Mn. Joan Magí, a qui agraïm la nostra amistat. Vas dedicar molt de temps i il·lusió, com a voluntària, amb la Maria Josepa, primer col·laborant amb en Josep Sabaté, a mitjans de comunicació de l’Arquebisbat, fent uns dossiers de premsa al servei de totes les oficines de l’Arquebisbat, i després a la Secretaria del Consell de Pastoral ad casum, de l’arquebisbe Pont i Gol, que va estudiar els documents sobre «l’Església que hem d’anar fent entre tots» i «Els ministeris dins la comunitat eclesial». Després vas ser treballadora a la Secretaria

General durant vint-i-sis anys, al servei dels arquebisbes Ramon Torrella, Lluís Martínez Sistach i del Sr. Arquebisbe Jaume, fins que et vas jubilar, a les ordres de Mn. Francesc Gallart, de Mn. Joaquim Claver i de la Rosalia Gras, actual cancellera i secretària general. Vas dedicar molta il·lusió i molt de temps a la realització del Concili Provincial Tarraconense 1995, sense escatimar res. Els dos Bisbes més compromesos amb aquest Concili, els de Girona, Francesc Pardo i Carles Soler Perdigó, fan constar el seu condol i el seu agraïment. Un cop jubilada has fet serveis de voluntària a la recepció de la casa de l’Arquebisbat, fins i tot estant greument malalta, mentre has pogut. I quan ningú vivia al palau arquebisbal te’n preocupaves en tot el que calia sense estalviar-hi res del teu temps i del teu esforç. Has estat, amb el Lluís, un membre fundador del Cor dels Amics de la Catedral de Tarragona. Has estimat les celebracions de la Catedral i algú ha dit que eres com una icona de la participació a la missa conventual. No puc acabar sense agrair-te el que tu i el Lluís heu fet per mi. Sense vosaltres no seria el que sóc ni hauria pogut fer el que he fet, fins i tot ajudant-me en els meus llibres. I acabo dient-li a vostè Sr. Arquebisbe que tu, Maria Lluïsa, l’has estimat molt, per ser l’arquebisbe, sens dubte, però també per ser de pobles veïns, Guissona i Vicfred, i per ser parents de parents. Ens consta que li agraeixes tot el que ha fet reiteradament per tu, com les visites, els consells, l’alegria, l’administració de la unció dels malalts i aquesta eucaristia de les exèquies. Ara el cel és la seva pàtria i esperem que un dia ens hi trobarem, com ella afirma i demana. Així sigui. Edt (Fragment de l’escrit de comiat llegit en el dia de les seves exèquies, 9 de març de 2015)

11


ensenyament La IX Jornada de Mestres i Professors de Religió aplega més de 500 persones a Reus L’acte inaugural de la Jornada va comptar amb la presència de la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau.

E

l dissabte, dia 21 de març, la ciutat de Reus va acollir la IX Jornada de Mestres i Professors de Religió de les diòcesis amb seu a Catalunya, que organitza conjuntament el Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió a Catalunya (SIERC) i la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC). La jornada es va iniciar a l’escola La Salle Reus amb una pregària centrada en la figura de santa Teresa de Jesús, en el V Centenari del seu naixement. Seguidament, Mn. Norbert Miracle, delegat d’ensenyament de l’Arquebisbat de Tarragona, va donar la benvinguda als més de cinc-cents participants procedents de les deu diòcesis amb seu a Catalunya i va agrair a la Consellera el seu ferm compromís per una educació on no manqui l’educació religiosa, i als germans de la Salle, la seva acollida. Entre les autoritats assistents hi havia, com ja hem avançat en el paràgraf anterior, la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Sra. Irene Rigau; l’alcalde de Reus, Sr. Carles Pellicer; el Sr. Arquebisbe i president del Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió a Catalunya (SIERC), Mons. Jaume Pujol; el secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC), P. Enric Puig; la regidora d’Ensenyament de l’Ajuntament de Reus, Sra. Maria Dolors Sardà; el director

12

general d’Afers Religiosos, Sr. Enric Vendrell, i els delegats d’Ensenyament dels bisbats amb seu a Catalunya, entre d’altres. La ponència central de la Jornada, a càrrec del president de Justícia i Pau de Barcelona, Dr. Eduard Ibáñez, va girar entorn del tema «Educar persones en el compromís amb la societat. Una visió des de l’Evangeli i la doctrina social de l’Església.» «La principal tasca que han de dur a terme no sols els professors de religió, sinó tota la societat en general, és ensenyar els joves a comprometre’s en la defensa de la pau», va afirmar Ibáñez. Educar no és transmetre informacions, és essencialment donar un testimoniatge coherent.» Ibáñez va fer seves les paraules que el papa Benet XVI va pronunciar l’any 2012 en la Jornada Mundial de la Pau, tot apuntant els principals elements que cal tenir en compte per educar en la justícia i la pau.


La Sra. Irene Rigau va afirmar que la tasca dels docents de religió —«matèria sensible darrerament»— és més necessària que mai perquè «no es pot confiar tot a la llei si no s’educa abans en el caràcter moral». Rigau va dir que «davant el buit i l’absència de la Transcendència avui dia no es pot donar sentit a la vida», i cal «tornar a posar en la ment i en el cor dels infants les paraules si us plau, gràcies i ho sento». Per la seva part, el secretari general de la FECC, P. Enric Puig, va afirmar que els valors cristians, en tant que integradors, exigeixen que «els educadors cristians siguin testimonis de Jesús i transmetin creativitat, esperança i coratge». «El nou currículum de la classe de religió ha d’ajudar a valorar allò que fem i a millorar-ho», va dir. El Sr. Arquebisbe, que va declarar inaugurada la Jornada, va destacar la importància avui dia —«més que mai», va subratllar—, de la tasca dels professors i mestres de religió. «Confiem en la vostra professionalitat i maduresa cristiana», va dir. A part dels discursos institucionals i la ponència inaugural, l’altre plat fort de la Jornada van ser els 21 tallers, que van comptar amb el patrocini de les editorials Baula, Edebé, Claret i Santillana Grup Promotor. Després del dinar va tenir lloc una actuació musical a càrrec de La Tuna de la Salle Reus i el grup d’havaneres La Balandra. Seguidament, a l’església prioral de Sant Pere Apòstol de la ciutat, es va celebrar l’eucaristia.

13


l’entrevista Dr. Eduard Ibáñez, President de Justícia i Pau de Barcelona:

«La doctrina social de l’Església ens ajuda a comprometre’ns socialment» —Quins són els principals elements que cal tenir presents per educar infants i joves compromesos? En primer lloc hem de ser capaços de fer veure la vinculació entre fe i compromís social, que la fe cristiana porta naturalment al compromís social i ens fa estimar el bé comú. A partir d’aquí hem d’educar en una sèrie de dimensions com són la varietat i la llibertat, íntimament unides, si no partim que el bé i el mal no el determina l’ésser humà, que ens ve de la llei moral natural que tot ésser humà pot reconèixer i que es recolza en darrer terme en Déu, difícilment podrem treballar en la justícia i la pau, difícilment una societat podrà ser justa. Hem d’educar en la justícia i els drets humans, en la creació, en el medi ambient com a do de Déu, en la pau basada en el principi de fraternitat entre els éssers humans, en el valor de la família com a cèl·lula bàsica de la societat on les persones poden créixer, desenvolupar-se i socialitzar-se i, finalment, en la confiança última en Déu que és amor. —És poc coneguda avui dia la doctrina social de l’Església? Sí, i és important que les comunitats cristianes i també els educadors fem l’esforç de conèixer més i millor la doctrina social de l’Església que, partint de l’Evangeli i la fe, ens ajuda a entendre i a interpretar la realitat social, a denunciar les injustícies i també a comprometre’ns socialment. Per tant, és bo que la fem conèixer als infants i joves.

14

—Vivim en una societat poc compromesa? Sempre s’ha de ser molt precís, però penso que la majoria de la societat viu en un cert relativisme, desinterès i individualisme, però gràcies a Déu tenim també sectors compromesos socialment i, entre ells, hi ha l’Església. Això també s’ha de dir molt clar. Moltes persones i institucions en temps de crisi estan fent un enorme esforç de solidaritat. Ara, és veritat que l’ambient cultural és nihilista, relativista i no ajuda. —Quina aportació fa la classe de religió a la societat actual? He volgut donar suport als professors de religió perquè viuen la seva feina en un context que no ajuda gens. El tema del currículum s’ha demostrat un debat absurd, dient-se directament mentides. La classe de religió fa una aportació essencial perquè la cultura religiosa al nostre país és escassa i va a menys. Per tant, la classe és un petit espai on es pot treballar un seguit de dimensions que a la nostra societat van quedant relegades. Edt


Per a més informació: Mn. Antoni Pérez de Mendiguren – Tel: 649.23.66.39 – a/e: aperez@arqtgn.cat

15


drets humans Una resposta davant la persecució dels cristians arreu del món: L’Associació per a la Defensa dels Cristians (ADEC) Angel Belzunegui Impulsor de la Comunitat

P

assen els dies i els anys i assistim des de la nostra comoditat quotidiana a la persecució dels cristians en molt països i indrets del món. No és una situació nova sinó que es remunta als orígens del cristianisme mateix. Al llarg de la història són molts els casos de persecució i d’intent d’aniquilar les comunitats cristianes, sota la justificació de la desviació religiosa i aprofitant les majories religioses que s’imposen a les minories. Aquesta persecució està ben documentada en tots els països de majoria musulmana, però també en altres territoris com ara l’Índia, els països del sud-est asiàtic o la franja central d’Àfrica. Malgrat la persistència dels atacs contra cristians al llarg del temps, podríem dir que en l’actualitat assistim a un salt quantitatiu i qualitatiu de grans dimensions en la persecució. Què té de nova aquesta situació? Des del punt de vista quantitatiu, en molts indrets s’ha passat del control de les comunitats cristianes

16

(prohibicions de rituals, impossibilitat de fer proselitisme, negació de permisos per a construir esglésies, hospitals i escoles, restriccions a la formació de matrimonis mixtos, obligatorietat d’identificar-se socialment com a cristians, relegació a les pitjors tasques del mercat de treball…) al seu extermini. Ras i curt. El que s’intenta ara és que simplement desapareguin aquestes comunitats, via l’expulsió dels seus territoris, on algunes comunitats cristianes es remunten als orígens del cristianisme, la qual cosa ha originat desplaçaments massius de refugiats i la pèrdua de béns i patrimonis, o via l’assassinat dels membres de la comunitat, fet freqüent en els territoris de conflicte. Des del punt de vista qualitatiu, la violència contra els cristians ha adquirit proporcions insospitades. Per exemple, en el cas musulmà, cada vegada són més nítides les crides a l’assassinat de cristians per part dels imams més radicals. Un fals ecumenisme havia disfressat la fràgil convivència entre cristians minoritaris i altres religions majoritàries, i ara som espectadors de la ruptura


És hora que posem en el nostre ordre de prioritats la defensa dels cristians perseguits arreu del món

17


unilateral d’aquesta fràgil convivència per part de les autoritats religioses majoritàries en molts països, sense que els cristians rebin per part de les autoritats polítiques cap mena de protecció. Davant aquesta situació de violència sistemàtica, d’aniquilació de les comunitats cristianes, de persecució i de manca de drets, un grup de persones hem impulsat una iniciativa virtual que pretén fer reaccionar la nostra societat. Hem creat l’Associació per a la Defensa dels Cristians (ADEC) amb l’objectiu de sensibilitzar la societat sobre la persecució dels cristians i fer que aquesta es mobilitzi, tant a les xarxes socials, com de manera física en el nostre país. L’ADEC està formada per un grup de persones pertanyents a la societat civil catalana amb la voluntat d’anar sumant a tots aquells que creguin necessari donar una resposta contra la brutalitat que viuen els nostres germans. No és una entitat a l’ús, és a dir, no té socis ni es paga una quota, ni té

una infraestructura física, sinó que pertany al món virtual on avui dia es transmet la major part de la informació. A través de la seva pàgina de Facebook, l’ADEC pretén arribar al major nombre de persones i provocar la reacció de la població que vigila pels drets humans. L’ADEC ha estat creada amb la convicció que a Europa la societat no ha donat una resposta contundent a la violència contra els cristians. Pensem que el camí es fa caminant i per això volem començar per mobilitzar la societat catalana i provocar un efecte de contagi en tota la societat espanyola i europea. És hora que posem en el nostre ordre de prioritats la defensa dels cristians perseguits arreu del món i en aquesta tasca us interpel·lem directament i us convidem a seguir la nostra plataforma virtual i a estar atents als actes que es puguin convocar en endavant. Edt

L’adreça de l’ADEC: https://www.facebook.com/asociacionparadefensacristianos

18


efemèride A 20 anys de l’inici del Concili Provincial Tarraconense Simó Gras Solé, pvre.

E

l passat 21 de gener, festa de sant Fructuós, s’han esdevingut els 20 anys de la solemne inauguració del Concili Provincial Tarraconense de 1995. Amb motiu d’aquesta efemèride, crec que fora desitjable que a totes les Esglésies catalanes se’ns desvetlles un desig d’aggiornamento del que va suposar aquell esdeveniment eclesial. I alhora fos motiu per a una renovada consideració i aplicació de les seves resolucions. Un dels elements que em semblen més destacats del nostre Concili, i que reclama no ser oblidat, es el sincer exercici, i mai suficientment reeixit, de sinodalitat. Així ho indicava l’Arquebisbe Torrella a la salutació de la primera sessió del Concili: «Després de 238 anys, la represa dels concilis a casa nostra porta de nou les energies de la comunió eclesial per a renovar el nostre compromís al servei de l’Evangeli. Al mateix temps aquesta experiència eclesial que ens disposem a viure ens recorda un estil sinodal i un aplec d’Esglésies locals al servei d’un mateix poble que marquen una manera de fer pastoral ben genuïna, sempre oberta a la catolicitat i en comunió viva amb l’Església de Roma que presideix en la caritat».

La sinodalitat es un element essencial de l’Església. I ni abans, ni ara, ni mai, no hi haurem aprofundit suficientment. Que el Senyor ens ha constituït Poble, es troba en el moll de l’os de la nostra identitat cristiana. El Concili Vaticà II ho indica amb fermesa (cf. LG 9), i la legislació canònica ho segella com el fonament des d’on estructurar tota la vida, organització i missió de l’Església (cf. c.204). No podem ser incorporats a Crist pel baptisme sense ser al mateix temps constituïts Poble de Deu. Ser del Crist i ser del seu Poble son les dues cares d’una mateixa moneda. Un sol Crist, un sol Poble, en una única missió que Deu ha encomanat a l’Església d’acomplir en aquest mon. Com també recordava l’Arquebisbe Torrella a la salutació de la primera sessió del Concili: «el criteri a seguir en les decisions conciliars que hem de prendre ha de ser el de la comunió: la dels fidels i la dels pastors, tots units pels tres vincles que constitueixen la catolicitat, tal com recorda el Concili Vaticà II: la confessió d’una única fe, la celebració comuna dels sagraments i la unitat en la visibilitat eclesial» (cf. LG 14; UR 2). Ja des de l’inici de l’activitat apostòlica, l’Església no solament es reuneix per la pregaria (Fets 1,14; 2,1), 19


també es reuneix per l’organització de la caritat, del ministeri de la Paraula (Fets 6,1-6), i per resoldre les dificultats que la tenallen (Mt 18, 15-18; Fets 15,6-29). Així, l’exercici de la sinodalitat, no nomes esdevé intrínsec a la naturalesa de l’Església, sino que es brúixola i motor de la missió. Com deia el Papa Francesc a la clausura del Sínode extraordinari de bisbes de la tardor passada, «quan l’Església, en la varietat dels seus carismes, s’expressa en comunió, no pot equivocar-se: es la bellesa y la forca del sensus fidei, d’aquell sentit sobrenatural de la fe, que ens ve donat per l’Esperit Sant, perquè junts, puguem entrar al cor de l’Evangeli i aprendre a seguir Jesus en la nostra vida».

s’ha de confondre amb l’autocomplaença, o pitjor, la passivitat o la resignació. Us convido vivament a rellegir les temptacions dels agents de pastoral a l’Evangelii Gaudium (sobretot EG 81-86).

En segon lloc, la sinodalitat de l’Església ens reclama cercar solucions pastorals des de la confiança mútua i la generositat de tots els qui constituïm el Cos del Crist. Com diu el dret de l’Església, entre tots els fidels, laics i clergues, existeix una veritable «igualtat de dignitat i d’accio», per la qual tots, segons la pròpia condició i funció, cooperem a l’edificació del Cos de Crist (cf. c.208). Així, doncs, la responsabilitat eclesial es compartida per tots, i no podem prescindir de ningú. Resulta molt necessària l’exhortació En aquesta vocació a la que fa el Papa Francesc sinodalitat cal que situem el La missió que tenim perquè s’utilitzin tots els testimoni perenne del nostre mecanismes de participació Concili Tarraconense, i crec que encomanada reclama eclesial que ja existeixen al n’és el seu principal llegat. Dir compromís i treball Codi de Dret canònic (cf. això, es indicar que el Concili de 1995 ens continua convidant abnegat per part de tots EG 31). No ens en sortirem si ens venc la temptació a afrontar la situació de les d’actuar personalment o Esglésies a Catalunya, no per institucionalment com a esperada menys complexa, des franctiradors. La suma ens multiplica, la resta ens d’una dinàmica sinodal. divideix. «Si un reialme es divideix i lluita contra si I la sinodalitat reclama necessàriament una sèrie mateix, no pot durar» (Mc 3,24). d’actituds personals i institucionals. En plantejaré En tercer i darrer lloc, la sinodalitat de l’Església ens tres. En primer, lloc la sinodalitat suposa assumir obliga a treballar. La missió que tenim encomanada la nostra realitat amb humilitat i pau: som els que reclama compromís i treball abnegat per part de som, i som com som. Les nostres Esglésies no son tots. «Qui no vulgui treballar que no mengi», diu com les desitjaríem, segurament, però son les que amb forca sant Pau (2T 3,10). I com diu el Papa tenim, i son les que Crist ens ha enviat a servir. I no Francesc: «no podem mantenir una prudent es veritat que tot a fora va millor, totes les Esglésies distancia de les llagues del Senyor. [...] Quan ho fem, tenen els seus reptes i dificultats, tan sols cal fixarla vida sempre se’ns complica meravellosament i s’hi una mica. Compte, però, que aquesta actitud no vivim la intensa experiència de ser poble, l’experiència de pertànyer a un poble» (EG 270). Un compromís i treball que exigeix creativitat per a respondre amb eficàcia als signes dels temps. El Papa Benet XVI deia: «cal a mes dels mètodes pastorals tradicionals, sempre vàlids», que l’Església emprengui «camins de creativitat pastoral, per acostar-se a les persones allunyades, que busquen el sentit de la vida i la felicitat, i que en el fons busquen a Deu» (homilia de clausura Sínode Nova Evangelització 28/X/2012). 20


En definitiva, la memòria d’aquests 20 anys de l’inici del Concili Provincial Tarraconense, m’agradaria que no nomes servís per revisar l’aplicació de les seves resolucions, desitjaria que ens portés al compromís i la convicció que el treball sinodal es per a nosaltres el camí per actualitzar el sempre necessari clam: Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense? Article publicat a la Revista El Bon Pastor (Núm. 61 / Gener 2015) Edt

Església

Sistemes de subscripció: 1- Enviant el formulari per correu ordinari a la següent adreça: Arquebisbat de Tarragona Dpt. de Mitjans de Comunicació Social C/ Pla de Palau, 2 43003 Tarragona

de tarragona

2- Emplenant el següent formulari i enviant tota la pàgina al fax 977 25 18 47 FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL Cognoms:

Nom: Adreça: Població:

Codi Postal: e-mail:

Telèfon:

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€) Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa Domiciliació bancària Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

IBAN Titular compte Banc o Caixa

Entitat

Agència

d.c

Número de compte o llibreta

Adreça Oficina Codi Postal

Població Data

Signatura

21


arxiprestats Tarragona Centre i Perifèria

28a Trobada d’infants de Primera Comunió a la Catedral

P

rop de cinc-cents nens i nenes de segon curs de catequesi de comunió de les quinze parròquies dels arxiprestats de Tarragona Centre i Perifèria es van aplegar el dissabte 7 de març, juntament amb els seus rectors, catequistes i pares, en la 28a Trobada que cada any es fa a la Catedral. Després de l’acollida i benvinguda per part del Sr. Arquebisbe, la Sra. Maite Muñoz els va explicar les escenes bíbliques de la façana de la Catedral

Baix Camp

XV Trobada del pas del mar Roig a Riudoms

P

rop de cinc-cents nens i nenes de segon curs de catequesi de comunió de les quinze parròquies dels arxiprestats de Tarragona Centre i Perifèria es van aplegar el dissabte 7 de març, juntament amb els seus rectors, catequistes i pares, en la 28a Trobada que cada any es fa a la Catedral. Després de l’acollida i benvinguda per part del Sr. Arquebisbe, la Sra. Maite Muñoz els va explicar les escenes bíbliques de la façana de la Catedral tot remarcant la seva importància catequètica. Seguidament, en grups, els infants van iniciar un itinerari on van poder visitar el retaule i diferents capelles del temple. Paral·lelament, a la capella del Santíssim, Mn. Joan Àguila va impartir una sessió de formació per als pares i familiars dels infants.

22

tot remarcant la seva importància catequètica. Seguidament, en grups, els infants van iniciar un itinerari on van poder visitar el retaule i diferents capelles del temple. Paral·lelament, a la capella del Santíssim, Mn. Joan Àguila va impartir una sessió de formació per als pares i familiars dels infants.


Conca de Barberà

Trobada d’infants de la Conca de Barberà a l’ermita de la Mare de Déu de Montgoi de Vilaverd

U

na cinquantena d’infants de catequesi de primera comunió de l’arxiprestat de la Conca de Barberà i els seus acompanyants van participar en aquesta trobada el dissabte 14 de març. Els infants van ser rebuts a l’església parroquial de Sant Martí de Vilaverd pel seu rector, Mn. Albert Palacín, el qual els va explicar una mica d’història d’aquest temple romànic, que és un dels més antics de la Conca de Barberà. Des d’allí, en grups, van dirigir-se a l’ermita de la Mare de Déu de Montgoi, tot participant en una gimcana amb proves entorn del lema de la trobada: «Som la família de Jesús.» Dins l’ermita es va fer una pregària i es va pujar al cambril a besar la imatge de la Mare de Déu. Amb el dinar i l’estona de jocs es va finalitzar la sortida.

Reus

Guiats per Moisès fins a la Terra promesa

A

bans de Setmana Santa, els infants que fan segon de catequesi de comunió de totes les parròquies de Reus van poder gaudir de l’experiència catequètica que «Passar pel desert és necessari per arribar a la terra Promesa», a través de la Trobada del pas del mar Roig que es fa any rere any. L’ambient, el bon temps i les cares dels infants van fer que els diferents personatges que escenificaven el pas pel desert, tot travessant el mar Roig, es veiessin com reals. Moisès i el Faraó destacaven. Rut, la reina Ester, Samuel… recordaven escenes de l’Antic Testament. Joan, el profeta, feia el que li corresponia: de pont entre l’abans i l’ara, el Nou Testament. L’Esplai Fem-nos Amics, de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Reus, va ser l’encarregat d’animar les danses i els cants. Edt 23


la veu de càritas Anna M. Mairal Responsable de Comunicació i Sensibilització de Càritas Diocesana de Tarragona

Càritas Diocesana de Tarragona celebra aquest any el 50è aniversari En la XXXVII Assemblea Diocesana de Càritas es va informar de les activitats previstes per a la commemoració

L

a Casa dels Concilis de Tarragona va acollir, el mes de febrer, la XXXVII Assemblea Diocesana de Càritas amb una àmplia presència dels responsables de les Càritas parroquials de la diòcesi, del president de Càritas, del Sr. Arquebisbe i del delegat diocesà de pastoral social, Mn. Santiago Soro. En aquest acte es va aprovar per unanimitat la Memòria d’activitats i l’econòmica del 2014 i els objectius per al 2015. També es va informar dels convenis, donacions i cessions que ha tingut Càritas i del calendari d’activitats previstes per a la celebració dels 50 anys de Càritas Diocesana de Tarragona que se celebra enguany.

50 anys de Càritas L’acte inaugural es farà el proper 30 de maig, a les 10.30 h, amb una eucaristia a la Catedral de Tarragona presidida per l’Arquebisbe i concelebrada pels mossens que han estat delegats diocesans de Càritas.

24

A continuació, a les 12.00 h, hi haurà una xerradacol·loqui al Centre Tarraconense El Seminari, a càrrec del director de Cristianisme i Justícia, Xavier Casanovas. A més de la presentació anual de la Memòria 2014 —al juny— i de la jornada del voluntariat— al novembre—, el director va destacar com un dels actes principals la presentació d’un llibre commemoratiu dels 50 anys de Càritas Diocesana de Tarragona, que es farà a la tardor del 2015. Així mateix, com a activitats previstes que es faran durant la commemoració hi ha la de realitzar una exposició sobre els 50 anys de Càritas Diocesana, un concert al Teatre Metropol de Tarragona i un cicle de conferències sobre temes d’actualitat social.

Memòria 2014 Pel que fa a les dades de la Memòria 2014, Xavier Rius, responsable del Departament d’Acció social de Càritas, va ser l’encarregat de presentar totes les accions i xifres que s’han fet al llarg de 2014. Va destacar que el perfil majoritari dels participants són parelles amb fills, d’entre 25 i 44 anys, aturats i amb un nivell mínim de formació; que les principals ajudes han estat alimentació, roba i subministres com aigua, llum,


transport, farmàcia… i que actualment la diòcesi compta amb 1.617 voluntaris i 46 col·laboradors.

amb els voluntaris i els tècnics per tal de donar un millor servei a tots els participants i persistir en la millora de la gestió dels recursos. Incrementar l’ús del SICCE-MIS (Sistema d’informació confederal de Càritas espanyola - Mòdul d’intervenció social) com a eina per a tot el conjunt de Càritas. Prosseguir amb la divulgació de les nostres accions per tal de fer visibles les causes que generen pobresa i exclusió tot denunciant aquells aspectes més punyents. Persistir en les activitats d’animació i sensibilització. Incrementar el treball en xarxa amb d’altres institucions que porten a terme accions complementàries a les nostres. Reforçar la pràctica de la solidaritat en totes les accions que realitza Càritas.

Objectius

Memòria econòmica

De cara al 2015, el director de Càritas Diocesana, Francesc Roig, va presentar els següents objectius: aprofundir en la incorporació dels conceptes del Model d’Acció Social (MAS) en la nostra acció, fent incidència especialment en la formació i en la millora dels aspectes relacionats amb l’acollida i l’acompanyament a les Càritas Parroquials i als seus projectes. Unificar els criteris d’actuació en programes, projectes i altres actuacions de Càritas Diocesana de Tarragona. Continuar treballant

Pel que fa al moviment de tresoreria, la tècnica del departament d’administració, Mari Carmen González, va informar de l’estat de comptes de l’exercici 2014 i del pressupost per a l’exercici 2015. També va informar sobre el Fons d’ajuda diocesana que per cinquè any consecutiu ofereix una aportació econòmica de 100.000 € per a les Càritas parroquials, a més de la creació d’uns ajuts per a millores i obres estructurals. Edt

25


joventut Els joves demanen una mirada autèntica i compromesa des de la fe Prop de tres-cents adolescents i joves de l’arxidiòcesi es van aplegar la tardavespre del dissabte 14 de març a Alcover amb el lema «Senyor, fes que hi vegi»

L

a trobada, organitzada per la Delegació diocesana de pastoral de joventut, es va iniciar amb dos itineraris paral·lels segons l’edat. Els adolescents es van trobar a l’àrea de lleure Mas de Forès, on van fer diverses dinàmiques lúdiques en relació amb el lema de la trobada, amb l’objectiu de mostrar-los que la mirada més autèntica i profunda és aquella que proporciona el cor i en el grau més gran, la fe. Tot seguit van caminar fins a l’ermita de la Mare de Déu del Remei, on hi va haver una estona de pregària i els adolescents van poder pujar al cambril per besar la imatge de la Mare de Déu. Arribats a Alcover, a l’abadia, la Gna. Cristina Martí, de la Congregació de Nostra Senyora de la Consolació i responsable de pastoral de l’Escola Mare Molas de Reus, va compartir amb els adolescents el seu testimoni vocacional. Paral·lelament, els joves van començar la trobada a l’església parroquial de Santa Úrsula del Milà i, des d’allí, acompanyats pel Sr. Arquebisbe, van participar en el viacrucis jove fins a Alcover.

26

El moment central de la trobada va ser l’eucaristia a l’església parroquial de l’Assumpció d’Alcover, presidida pel Sr. Arquebisbe i concelebrada per Mn. Josep Mateu, delegat diocesà de pastoral de joventut; el rector de la Parròquia, Mn. Ignasi Cabré; i diversos preveres que van acompanyar els joves durant la Trobada. Alguns membres de la JOCAT, Jove Orquestra i Cor de l’Arquebisbat de Tarragona, van sostenir els cants de la celebració la qual va ser molt reeixida per la participació de tots els adolescents,

joves, catequistes, animadors de joves i feligresos de la Parròquia. «Durant aquesta tarda he tingut l’alegria d’estar i parlar amb vosaltres, sobretot per escoltar-vos. I ara us vull transmetre l’amor i l’esperança que l’Església té posades en vosaltres», els va dir el Sr. Arquebisbe en l’homilia. També els va dirigir alguns missatges breus i claus: «Sou cridats a donar un bon exemple, a alimentar la vostra vida amb la pregària i l’eucaristia. No poseu en risc els vostres ideals cristians. Sigueu solidaris. Penseu seriosament en la vostra vocació.» Finalment, també els va llegir unes paraules pronunciades pel papa Francesc durant el seu viatge apostòlic a les Filipines el mes de gener passat. Moments abans de cloure la celebració tots els assistents, sostenint una candela encesa a la mà, van llegir el compromís final de la trobada que cadascú posarà en pràctica en el seu dia a dia. Seguidament, al Convent de les Arts d’Alcover, hi va haver l’esclat festiu de la Trobada: el concert a càrrec del grup de música Canta la Teva Fe (CTF), que enguany celebra el 10è aniversari.


En primera persona «Durant el viacrucis ens vam trobar amb nosaltres i amb Déu» Anna Ciurana, Marta Ciurana, Paula Correcher i Duna Ferrer Grup de joves de la parròquia de les Borges del Camp Els joves de l’arquebisbat ens vam trobar a Alcover amb una mateixa idea: passar una tarda-vespre acompanyats d’altres joves i fer experiència. Vam retrobar-nos amb amics i coneguts d’altres parròquies amb qui hem compartit viatges, pregàries, trobades… Nosaltres vam participar en el viacrucis des del poble del Milà fins a Alcover. Durant aquesta estona vam tenir l’oportunitat de reflexionar sobre diferents

aspectes propers a nosaltres, trobar-nos amb nosaltres i amb Déu i descobrir coses del nostre entorn. S’hi respirava caliu, germanor i amistat. Seguidament, ens vam agrupar tots els joves per celebrar junts una eucaristia magnífica on, amb la participació dels joves i l’acompanyament de la JOCAT, amb la qual vam poder participar tocant la guitarra i cantant, vam entendre millor l’Evangeli i el vam poder fer més proper. Finalment, vam poder gaudir d’un concert que va agradar a tots, tant a petits com a grans. El grup Canta la Teva Fe va fer una crida a tothom a través de música i cançons que expliquen l’evangeli. Es va crear una molt bona energia i a tots ens va sorprendre que tantes persones poguessin estar tan unides i alhora ser tan diferents. Vam passar una gran estona divertida. En definitiva, un gran dia, complet i genial!

27


28


«Abans de tornar a casa els joves ens preguntaven quan seria la propera trobada» Ian Gallart Llobera Animador del grup de joves de la Parròquia Sant Joan Baptista de Valls Per al nostre grup de joves era la primera vegada que participàvem en una trobada diocesana. En arribar a Mas de Forès, on començava el recorregut per als adolescents, estàvem expectants per veure com es desenvoluparia tot plegat. En un principi cada grup restava distant dels altres però aquest és un fet normal perquè costa trencar el gel amb altra gent que no coneixes de res. Nosaltres, com a acompanyants, vam intentar encoratjar els nostres joves amb bromes i fent fotos de grup. Mentre escoltàvem l’himne els nervis s’anaven apoderant dels joves i de nosaltres també perquè realment no sabíem què era

el que ens esperava. A continuació es van dividir els grups i nosaltres ens vam emparellar amb els joves del Pla de Santa Maria. Eren tres nois que alguns dels joves del nostre grup ja els coneixen perquè eren companys de classe, fet que va facilitar molt l’ambient. En Miquel Marimon, diaca, ens va acompanyar en gairebé tot el recorregut i va animar molt els joves amb les seves bromes i bon tracte. A través de les dinàmiques preparades els joves van gaudir molt i van passar moments bastant divertits. En arribar a Alcover els joves van poder escoltar, parlar i compartir dubtes amb un testimoni vocacional de la Gna. Cristina, que els va interpel·lar molt. Aquesta experiència va ser molt positiva per a ells. Com a grup ens ho vam passar d’allò més bé i ja abans de tornar a casa ens preguntaven quan seria la propera trobada. En definitiva, tot un èxit. Edt 29


a fons El servei a l’Església des del diaconat A l’arxidiòcesi de Tarragona hi ha deu diaques permanents. Però, en què consisteix aquest ministeri? Coneguem de més a prop el seu origen i la seva tasca F. Javier Álvarez Vega, diaca

«E

ls Dotze van convocar l’assemblea de deixebles i els digueren: “No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de saviesa, i els encarregarem aquesta tasca. Nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula. La proposta va agradar a tota l’assemblea, i elegiren Esteve, […] Felip, Pròcor, Nicànor, Timó, Pàrmenes i Nicolau […]. Els van presentar als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans» (Ac 6, 2-6). Com es veu, ja des dels inicis de l’Església van ser instituïts diaques —servidors— per ajudar els Apòstols, especialment en la caritat i en l’organització de la comunitat. En el Nou Testament, la paraula diaca inclou sempre la realitat d’un servei especial. La paraula diaca significa ‘servidor’. El diaca és, a imitació de Crist, el primer servidor (cf. Mt 20,28). «El ministeri eclesiàstic, instituït per Déu, s’exerceix per diversos ordes que ja des de ben antic rebien els noms de bisbes, preveres i diaques» (LG 28). Per la seva naturalesa sacramental, el ministeri eclesial té un caràcter intrínsec de servei, que es realitza a imatge de Crist, el servidor i esclau de tots (cf. CEC 876). El diaconat com a ministeri diferent de l’episcopat i del presbiterat ja apareix en els primers escrits cristians: la Didakhé, Tertulià, sant Ignasi d’Antioquia… Ja a l’Església primitiva els diaques exerceixen funcions en els tres camps de l’activitat ministerial: la Paraula, la litúrgia i la caritat, i formaven part de l’equip rector, que juntament amb el bisbe i el presbiteri tenien la missió de salvaguardar i proveir la unitat i la pau a l’Església. Al segle III la «tradició apostòlica» i la Didascalia Apostolorum ens mostren

30

la realitat dels diaques: «Feu-vos conscients de la grandesa de la vostra diaconia.» El diaconat es va desenvolupar com a ministeri present, i prou actiu, a l’Església. Va caure en desús per la introducció de la reforma del cant litúrgic de sant Gregori el Gran, la proliferació de la vida monacal que comportava l’exercici de les pràctiques més socials de l’Església per part dels monjos i la creació per part dels laics de Corporacions durant el Renaixement. A partir d’aquí el diaconat es convertirà en una etapa necessària per arribar al sacerdoci. No es pot dir que l’Església hagi renunciat mai a la restauració del ministeri diaconal, però, de fet, no s’ha dut a terme fins aquests últims cinquanta anys. El Concili Vaticà II, l’any 1964, a la constitució sobre l’Església, va autoritzar el restabliment del diaconat permanent: «En el grau inferior de la jerarquia hi ha els diaques, que reben la imposició de les mans no amb vista al sacerdoci sinó amb vista al ministeri. Així, confortats amb la gràcia sacramental, en comunió amb el bisbe i el seu presbiteri, serveixen el poble de Déu en el ministeri de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat […]. Es podrà restablir en endavant el diaconat com a grau propi i permanent a la Jerarquia» (Vat. II, Cons. LG, n. 29). Breu aclariment: Quan parlem de la dimensió del ministeri de l’orde en el seu grau de diaconat, molts cristians ho desconeixen. Encara no està vist aquest ministeri com una cosa normal en la vivència comunitària de la fe. S’ha de trobar l’espai del diaca dins la pastoral i fer una bona catequesi del diaconat a tot el poble de Déu.


Per a llegir... La renovació del ministeri diaconal en el 50è aniversari del Concili Vaticà II, d’Aureli Ortin Maynou. Ed. CPL. Octubre 2014 A vegades es planteja que el diaconat sigui un obstacle a la promoció dels ministeris laïcals o que s’ha recuperat el diaconat només per la manca de sacerdots, però el diaconat s’ha d’entendre com un ministeri i una vocació pròpia. El diaca no és un «prevere menor» (de fet no és un prevere, encara que ministre ordenat i clergue). El diaconat és sagrament. Aquí rau la seva identitat. El que fa un diaca no és idèntic al que fa un laic; almenys, en l’ordre de la gràcia. El tret característic del diaca és ser signe de Crist-servidor, així com el característic del bisbe i del sacerdot és ser signe de Crist-pastor. El diaconat arriba avui, doncs, no com una suplència a la manca de sacerdots, ni com a amenaça als ministeris laïcals. És la culminació del ministeri de l’orde.

Aureli Ortín, diaca de l’arxidiòcesi de Barcelona, ha publicat recentment un llibre dedicat a la renovació del ministeri diaconal a l’Església en el marc del cinquantè aniversari de la celebració del Concili Vaticà II. El llibre consta de cinc capítols on s’exposa el mar històric i eclesial de la renovació d’aquest ministeri, com aquesta renovació s’ha realitzat a les deu diòcesis amb seu a Catalunya, estudia nou

qüestions relacionades amb la renovació del diaconat, presenta una valoració sobre aquesta renovació partint de les aportacions de delegats diocesans, els propis diaques i les seves mullers i el darrer capítol exposa les conclusions de l’autor. Una extensa bibliografia completa l’obra.

El Concili Vaticà II, l’any 1964, va autoritzar el restabliment del diaconat permanent

31


«Avui dia ens cal retrobar el sentit del diaconat primigeni» Miquel Marimon, diaca En Miquel Marimon es va ordenar diaca permanent el dia 9 de setembre de 2012. És casat i té dos fills. Viu a Reus tot i que gran part del seu temps el dedica al servei de vuit parròquies de l’arxiprestat de l’Alt Camp. Conversem amb ell sobre el seu dia a dia, la seva tasca pastoral i el ministeri diaconal avui. —Què el va portar a fer un pas més, a ordenar-se diaca? La decisió de fer un nou pas en el camí de servei a la comunitat es duu a terme de forma permanent entre els membres. Qui decideix fer catequesi, qui decideix assistir a un curs de teologia, qui decideix llegir un llibre, qui decideix anar a unes jornades, qui decideix llegir a les celebracions, dirigir els cants, qui decideix posar una part del seu temps al servei de la resta de persones de la comunitat… qui decideix preparar-se per al diaconat o per al presbiterat… En definitiva la pertinença a l’Església comença amb el baptisme i sempre es van prenent decisions per a implicar-se més o menys d’acord amb les disponibilitats, talents o característiques de cadascú. I molt important és que tothom sàpiga que no hi ha cap de les funcions que una persona creient decideix fer dins la comunitat que és l’Església que excel·leixi per damunt de les altres. Hi ha una cosa comuna que és precisament la diaconia: Les comunitats que segueixen Jesús són comunitats diaconals, és a dir, comunitats de servei. I dins l’Església, gràcies a Déu, hi ha milers i milers de persones que fan un servei. Beneïdes siguin. Jo he fet com la resta, i en un moment determinat, per circumstàncies concretes, algú em va proposar un servei concret, i després d’una reflexió vaig creure que ho podia fer. Posteriorment hi van intervenir altres persones que amb més o menys èxit i gràcia em van ajudar, aconsellar o acceptar… però això ja és una altra cosa. —Quina és la seva tasca pastoral? Des del dia que vaig ser ordenat estic al servei de les comunitats cristianes d’Alcover, el Milà, la 32


Masó, Fontscaldes i Masmolets, la Riba, Picamoixons, Mont-ral i Farena. Són comunitats petites, la majoria en poblacions petites, i l’abast pastoral que duc a terme és complet. Què vull dir? Que lligant amb la pregunta anterior et diré que la meva aportació està basada en el servei. I com se serveix a les comunitats? Atenent les persones, estant a prop de la comunitat, amatent a les necessitats, atorgant l’acompanyament que es necessita, l’auxili espiritual, facilitant l’accés a les celebracions i sagraments, la comunió amb la Paraula de Déu, la formació, la catequesi, la caritat, la implicació amb la vida de la comunitat i, per extensió, la vida del poble. —Com porta el tema de compatibilitzar feina, família i aquest servei que suposa un major grau d’implicació a l’Església? Molt bé. Visc de la meva feina, visc en el món, visc en família i visc en la comunitat cristiana. I en cap cas són compartiments estancs perquè jo sóc el mateix. A la feina coneixen la meva filiació cristiana catòlica i la meva implicació; la família la sap, la comparteix i hi dóna suport. Jo em sento implicat sempre amb l’Església, no tinc un «temps de diaca», un «temps de família» o un «temps de feina», i en cap cas l’un exclou els altres… La resta, tot, està basat a tenir una única agenda, i ben connectada. —Quin paper va tenir el Concili Vaticà II (CVII) en el reconeixement del diaconat com a ministeri ordenat? Al meu entendre el CVII va recollir antigues propostes, intuïcions concretes i peticions de resolució de problemes i hi va afegir pors, perills i alguna dèria per acabar proposant una restauració que es va quedar a mitges. El diaconat és apostòlic. No tinc dubtes que ha format part de la constitutio de l’Església des de temps apostòlics. No tinc dubtes —perquè és als Fets dels Apòstols, en textos paulins i dels pares de l’Església— que les comunitats proposaven persones candidates, homes i dones, i els Apòstols els imposaven les mans… Com tampoc tinc dubtes que eren persones que servien la comunitat en nom dels Apòstols i, el més important, acomplien allò que els deixebles havien sentit de Jesús: «Qui vulgui ser servit que es faci servidor.» Malgrat les distàncies, aquesta és la profunditat del ministeri diaconal també avui. Per això, la seva restauració per part del CVII no va alterar res de l’essència. No és un invent modern. Quan els textos conciliars van deixar la restauració del diaconat en mans de les conferències de bisbes, va deixar al seu albir la decisió i això va comportar atomització, disgregació i va convertir la nostra existència en una cosa heterogènia. Sí que tinc dubtes, en canvi, sobre la seva utilitat tal i com està pensat en l’Església actual a casa nostra. Del que deia el CVII van sorgir dubtes sobre si responia a criteris teològics (hi ha poca teologia sobre el diaconat), a criteris pastorals profunds o només a una manca de pastors, perquè els mateixos pares conciliars van expressar molts dubtes (que no fos porta oberta a les dones, debats sobre el celibat, incorporar homes casats…). També tinc dubtes de si la restauració s’ha fet de manera adequada, de si es comprèn què és i qui és un diaca, de com s’encaixa aquesta figura que és al llindar del laïcat. La realitat és que ara, sent un xic transparents, som tractats a vegades amb indiferència i potser tampoc hi sabem posar gaire de la nostra part… hi ha una desvinculació del que era el diaconat primigeni que potser caldria retrobar. Edt 33


nomenaments Designació del nou Consell Episcopal

E

l Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol Balcells, va signar, amb data de 25 de març de 2015, els nomenaments de: — Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó com a vicari episcopal de la zona pastoral del Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat, l’Urgell i les Garrigues. — Mn. Joan Miquel Bravo Alarcón com a vicari episcopal de la zona pastoral de l’Alt Camp, el Baix Penedès i el Tarragonès. I ha renovat els nomenaments de: — Mn. Joaquim Fortuny Vizcarro com a vicari general de l’arxidiòcesi de Tarragona. — Mn. Jordi Figueras Jové com a vicari episcopal de la zona pastoral de Tarragona. — Sra. Rosalia Gras Minguella com a secretària general i cancellera de l’Arquebisbat de Tarragona. La funció del Consell Episcopal consisteix a ajudar el prelat en el govern de l’arxidiòcesi, sobretot en la direcció de l’activitat pastoral. El Sr. Arquebisbe ha donat les gràcies sincerament als preveres que han exercit el càrrec de vicari episcopal durant els sis darrers anys i ara ho deixen, que són

Mn. Francisco Giménez Porcuna i Mn. Josep Bofarull Veciana. Mons. Pujol també ha volgut donar les gràcies als preveres que han acceptat treballar en aquest nou Consell Episcopal. La presa de possessió va tenir lloc el dia 30 de març, Dilluns Sant, a les 9.30 h, a la capella del palau arquebisbal.

Perfil biogràfic dels nous membres —Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó, vicari episcopal de la zona pastoral del Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat, l’Urgell i les Garrigues, va ser ordenat prevere l’any 1989 a la Parròquia de Santa Llúcia de Bellmunt del Priorat, el seu poble nadiu. Va estudiar ciències eclesiàstiques, història eclesiàstica i arxivística. Ha exercit el ministeri presbiteral a les parròquies de Sant Joan Baptista de Reus, Santa Maria d’Aiguamúrcia, Santa Maria de l’Albà, Santa Maria de les Pobles, Santa Maria de Querol, Santa Llúcia de Santes Creus, Santa Maria de Valldossera i Santa Maria Magdalena del Pont d’Armentera. Entre d’altres càrrecs ha estat pèrit en història de la Causa de beatificació del testimoni de la fe Marià Mullerat Soldevila i coordinador de la comissió diocesana per a la Beatificació de l’Any de la fe a Tarragona, l’any 2013. Actualment és canonge arxiver del Capítol Catedral, director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, director de la Biblioteca del Seminari Conciliar Pontifici, rector de les parròquies de Sant Martí de l’Aleixar i de la Nativitat de la Mare de Déu de Vilaplana, professor de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós de Tarragona i de la Facultat de Teologia de Catalunya a Barcelona, i membre del Col·legi de Consultors.

34


—Mn. Joan Miquel Bravo Alarcón, vicari episcopal de la zona pastoral de l’Alt Camp, el Baix Penedès i el Tarragonès, va ser ordenat prevere l’any 1999 a la Santa Església Catedral de Tarragona. És doctor en Teologia sistemàtica per la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma. Ha exercit el ministeri presbiteral a les parròquies de Crist Rei de Reus, Sant Francesc d’Assís de Reus, Sant Joan Baptista de Tarragona, Sant Fructuós de Tarragona, Santa Maria de la Secuita i Sant Roc de l’Argilaga. També ha estat membre del Consell de Presbiteri i de la Comissió diocesana per a la Beatificació de l’Any de la fe.

coses, es van comprometre a «conservar la comunió amb l’Església catòlica en paraula i obra, actuar amb gran diligència i fidelitat tant en l’Església universal com particular i prometre obediència als pastors de l’Església». Abans de cloure la celebració amb les pregàries i el cant del Virolai, Mn. Fuentes va dirigir unes paraules en nom de tots dos: «Aquest és un exercici més del nostre servei i ministeri que hem acceptat en un moment de gran esperança i alegria, però també amb grans desafiaments, en l’Església. Esperem ajudar en tot el que puguem, que Déu ens hi ajudi.» Edt

Actualment, des de 2008, és rector de les parròquies de Santa Maria de l’Albi, Sant Miquel de Cervià de les Garrigues, Santa Maria del Vilosell i Mare de Déu de la Jonquera de la Pobla de Cérvoles, i alhora és arxiprest de l’UrgellGarrigues. També és el cap d’estudis i professor estable de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós de Tarragona (INSAF) i membre del Consell Pastoral Diocesà.

Presa de possessió dels nous vicaris episcopals El dilluns, dia 30 de març, Dilluns Sant, van prendre possessió a la capella del palau arquebisbal els dos nous vicaris episcopals, Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó i Mn. Joan Miquel Bravo Alarcón. El Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va agrairlos la disponibilitat, així com també l’acceptació per continuar treballant en el Consell a Mn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’arxidiòcesi; Mn. Jordi Figueras, vicari episcopal de la zona pastoral de Tarragona, i la Sra. Rosalia Gras, secretària general i cancellera. El Sr. Arquebisbe els va recordar que «governar és servir, tant a les persones com al Senyor». També els va demanar que duguin a terme la tasca encomanda amb encert. La presa de possessió es va iniciar amb la lectura d’ambdós nomenaments per part de la Secretària general i cancellera de l’Arquebisbat. Seguidament, Mn. Manuel M. Fuentes i Mn. Joan Miquel Bravo van fer la professió de la fe i el jurament de fidelitat, en el qual, entre d’altres 35


notícies Inaugurat el bicentenari del naixement de Maria Rosa Molas a Reus L’església prioral de Sant Pere Apòstol de Reus es va omplir de religioses, alumnes i fidels d’arreu per a celebrar aquesta efemèride

L

a Congregació de Nostra Senyora de la Consolació està de celebració. El dissabte dia 21 de març Reus va acollir centenars de persones arribades de diferents punts geogràfics de l’Estat per a celebrar la inauguració del bicentenari del naixement de Maria Rosa Molas (Reus 1815 -Tortosa 1876), la seva fundadora. Aquesta celebració també s’ha estès arreu dels dinou països on és present la Congregació. «Apassionada pel Regne, profeta de la Consolació» és el lema d’aquest bicentenari. La inauguració d’aquest aniversari es va iniciar amb una recepció oficial a l’Ajuntament de Reus amb l’assistència de la superiora general de les Germanes de la Consolació, Emilia Sebastián, la qual va signar en el llibre d’honor de la ciutat i va poder veure la imatge de Maria Rosa Molas a la galeria dels fills il·lustres de Reus. Seguidament, l’església prioral de Sant Pere Apòstol es va omplir de gom a gom per a celebrar l’eucaristia, que va ser presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i concelebrada pel prior i arxiprest de Reus, Mn. Creu Saiz, i diferents rectors de les parròquies de Reus. A la celebració

36

s’hi van fer presents moltes persones de la Família Consolació d’arreu de l’Estat i autoritats civils de la ciutat de Reus i de Tortosa. Els actes festius que s’havien de fer a la plaça del Mercadal es van suspendre a causa de la pluja. «Les petjades de Maria Rosa Molas a Reus són ben palpables i continuen fructificant», va dir la Gna. Aránzazu Palau, superiora de la comunitat de Reus i directora del Col·legi Maria Rosa Molas de Reus, en començar l’eucaristia a la Prioral. «Nombroses persones de la ciutat han estat educades al Col·legi

«Les petjades de Maria Rosa Molas a Reus són ben palpables i continuen fructificant»


Mare Molas al llarg de 120 anys. Avui continua apostant per una educació integral, perquè els seus alumnes, el dia de demà, siguin ells mateixos constructors de la «civilització de l’amor», tal i com Pau VI va denominar la manera de ser i actuar de la mare Molas.» Com a detall significatiu i anecdòtic el Sr. Arquebisbe, durant l’eucaristia, va concelebrar amb la casulla i va utilitzar el mateix copó que sant Joan Pau II en la canonització de santa Maria Rosa Molas. En acabar la celebració, el ball dels Valencians de Reus, element del seu seguici popular de la ciutat, va acompanyar els assistents des de la Prioral fins al c/ Llovera 19, lloc de la casa natal de Maria Rosa Molas, on s’ha inaugurat una placa. Seguidament va tenir lloc el dinar de germanor. La celebració d’aquest bicentenari es clourà el 12 de desembre a Tortosa. Edt

37


tarragona missionera «Anar a la missió suposa anar ple de Déu i buit d’un mateix» Del 20 al 22 de març es va celebrar la Trobada de joves missioners organitzada per les Obres Missionals Pontifícies (OMP).

E

n la Trobada hi van participar més d’un centenar de joves d’arreu de l’Estat i de diferents sensibilitats eclesials. La Trobada és un trampolí per a la missió per a molts joves que es decideixen a fer un pas endavant cap a la missió, compartint moments entranyables d’alegria i aprofundiment en l’activitat missionera.

«On és el teu germà?» (Gn 4,9) El lema, inspirat en el missatge de Quaresma del papa Francesc, cerca que els joves coneguin de primera mà el sofriment i la necessitat de la humanitat, i s’impliquin així en la missió universal de l’Església. De l’arxidiòcesi hi van assistir dos joves, l’Òscar Millar i la Noèlia Pulido. Ells mateixos expliquen l’experiència viscuda. Alguns d’entre la gent començaven a dir: «Aquest és realment el profeta.» D’altres deien: «És el Messies.» Però uns altres replicaven: «¿És que el Messies ha de venir de Galilea?» (Jn 7,41)

Òscar Millan I amb aquestes paraules començava la jornada de dissabte, amb la conferència de l’arquebisbe de Madrid. Amb aquesta introducció segurament ja tenim la resposta a la pregunta «On és el meu germà?», el lema de la trobada d’aquest any. I és que amb aquest verset de la Bíblia ens adonem que el nostre germà pot ser qui menys ens pensem i pot estar aquí o a l’altra punta del món. I això és del que ens parla Jesús, cadascú amb la seva vocació ha de veure com pot estar, compartir, estimar… el seu germà. 38

Aquesta trobada ha estat increïble. Les conferències han estat magnífiques i sortim reforçats amb frases molt boniques: «A la misión no vayas con maletas, id con la vida. La vida no es para retenerla, es para darla.» I hem viscut moments molt bonics gràcies al caliu de tants i tants joves que ens hem trobat al voltant de Jesús. És una sort trobar-te amb tanta gent, ja que on menys t’ho esperes trobes un testimoni riquíssim que fa que t’entri una enveja increïble. Hem conegut gent que ha estat a l’Àfrica, a Bolívia, a l’Índia… i a tants altres llocs. Això sí, tots són testimonis de Déu. I al final és on ens hem enriquit més, compartint les nostres experiències i escoltant les dels nostres germans. I després de fer una mica de síntesi del que ha estat el cap de setmana de manera «objectiva» ara toca veure què diu el cor després d’aquest cap de setmana… I he de confessar que no m’ha estat fàcil. Pràcticament amb tothom que he anat parlant, a la pregunta «Aquest estiu marxes?», la resposta era un «Sííííí» rotund amb un somriure d’un pam, i la meva situació no és la mateixa. Així que podríem dir que m’han fet entrar molta enveja… A la ja existent presència a


Hondures de la Blanca i el David i al futur viatge de la Noèlia i l’Aida, ara s’hi ha sumat això, i és cert que tot i que he après moltíssim tinc una mica de frustració dins meu i suposo que cada cop que la «flama missionera» es revifa doncs és normal que tingui aquest sentiment. Però també és veritat que els nostres germans poden estar a tot el món, també aquí a Tarragona. Així que en resum em toca seguir el meu camí, i ara el camí diu que he d’acabar la carrera i viure la meva fe a Tarragona. En un futur… qui sap?

«L’amor no es reté, es dóna» Noèlia Pulido Aquest cap de setmana ha estat intens de molts sentiments i sensacions. Cada experiència de la gent amb qui parlaves, o els testimonis que ens han explicat les seves vivències com a missioners, et feien sentir part d’una cosa molt gran que no ets capaç de veure o tocar, però sí sentir. Hi ha vàries frases que se m’han quedat gravades, una d’elles i la més repetida pels companys és: «Els missioners reben més del que donen.» És impactant com ens podem sentir més plens i acompanyats només amb una simple mirada, un somriure o un silenci, va més enllà de qualsevol cosa material. Amb cada persona que parlava veia que això, aquí en la nostra societat sembla que ho anem perdent. Sentia les ganes i necessitat de poder entendre i viure tot el que deien. Vull formar part d’aquesta comunitat, ser un altre gra de sorra, que en el retorn pots aportar aquesta experiència en el dia a dia i en les persones del teu voltant. Tal com deia un testimoni això no hauria de quedar com una simple experiència d’estiu, sinó que ha de marcar un abans i un després en la teva vida, i no deixar la tasca que has iniciat. En el dia a dia hi ha d’haver aquell esperit missioner, de compartir, de germanor, d’aprenentatge… És curiós com en un mateix Déu, una mateixa fe i uns mateixos valors es poden veure tantes coses diferents en diferents indrets del món. Una frase a destacar i important: «No destruïm, un error pot trencar tot l’esforç.» Tot i pensar o actuar de manera diferent, no s’ha de tractar mai de canviar, d’infravalorar ni menysprear les coses dels altres, són tan importants com tu. Un acte injust cap al teu germà pot trencar el vincle que molts altres han creat.

El testimoni de la hermana Paciencia Melgar va deixar petjada. És un clar exemple de superació envers els obstacles i de lluita, pels quals va haver de passar per continuar vivint. No va deixar mai d’ajudar a tothom del seu voltant tot i estar malalta. Malgrat que Espanya no la va voler deixar entrar al país quan estava contagiada, un cop curada va sol·licitar la seva ajuda i va donar plasma per investigar. Ella continua aquí fent donacions per a la investigació, volia fer l’aportació màxima per poder posar cura a tota aquesta epidèmia. Tot i que ja no hi hagi casos a Europa i a Amèrica, la malaltia continua existint però no se li dóna massa importància en els mitjans de comunicació. Ella va destacar: «El món està a alta mar a punt d’enfonsar-se, ajudem-lo.» També va remarcar que «en els germans no hi ha races ni colors, tots som iguals». Fem que desaparegui la divisió, acceptem les diferències. Cada persona és un món, unim-nos per aprendre i ajudar-nos els uns als altres. Després d’escoltar totes les vivències vaig poder veure que realment ser missioner és una tasca difícil. Que s’hi ha de dedicar tot el nostre esforç, la nostra fe, els nostres valors, les experiències viscudes, i sobretot fer-ho amb el cor obert. Hi ha una cosa que m’ha impactat molt i és que després d’aquesta vivència, realment la gent, com pot tornar a la seva antiga vida? Alguns és cert que s’han desvinculat. Com n’han estat capaços? Els que han tornat i segueixen amb la missió, com fan front a aquest coneixement de dos món paral·lels? Amb cada paraula que escoltava tenia més ganes de viure aquesta experiència a la meva pròpia pell. Aquest cap de setmana ha estat una petita gota de coneixement, que m’ha deixat tastar l’essència de la missió d’aquest mar tan gran i profund. Edt

39


medi ambient Poblet, l’aposta per un monestir sostenible Des de fa uns anys el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet és un referent en autonomia energètica. Se centra principalment en l’estalvi d’energia, aigua i una bona gestió dels residus.

L

a comunitat cistercenca va començar aquesta reforma ecològica l’any 2007, segons explica el prior de Poblet, fra Lluc Torcal, físic i teòleg. «L’any 2009, aquesta reforma va rebatre en la declaració per a la relació amb el medi ambient que va signar la congregació i que ha marcat un camí», afirma Torcal. A nivell de Catalunya són quatre monestirs cistercencs —Santa Maria de Vallbona, Solius, Valldonzella i Poblet— els que estan implantant aquestes mesures. Cadascú segons les seves possibilitats. A Poblet, en aquests anys s’ha reduït el consum energètic amb la incorporació d’energies renovables com la solar. La il·luminació ornamental de la façana s’ha canviat, de manera que ha suposat una disminució del 70%. També s’han introduït algunes plaques fotovoltaiques que produeixen el 15% de l’energia que consumeix el Monestir —l’aigua calenta del Monestir prové de les plaques solars tot i que a l’hivern, amb el fred, el rendiment no és tan bo com es podria demanar—, s’ha unificat la xarxa de calefacció, s’ha reduït al 50% el consum del gasoil, s’estan instal·lant bombes de calor elèctriques. Donant una volta pel voltant del Monestir és fàcil veure uns fanals de llum solar que no necessiten cap tipus d’instal·lació elèctrica, són completament autònoms i reben la llum de manera incident. Tenen un sistema de baixada i pujada de llum de manera que podrien estar tota una setmana donant llum.

40


Però aquesta no és l’única mesura. Pel que fa a l’aigua, avui estalvien un 95% de l’aigua que consumien l’any 2007 quan començaven a fer les primeres passes en l’aposta ecològica. Revisar les fuites d’aigua, buidant la pressió de les cisternes dels lavabos, emprant el rec gota a gota i utilitzant unes dutxes on l’aigua, gràcies a la ionització, té el mateix efecte que el sabó. Les dutxes disposen d’una aplicació al mànec que fa l’anomenat efecte Lenhard: l’aigua es filtra a través d’unes pedretes que la ionitzen al moment. Aquest tipus de dutxa està instal·lat al Monestir i també a l’hostatgeria.

s’ho mengen. I encara ens en beneficiem més perquè ens donen ous. L’únic que no els agrada és la pela de taronja, amb la qual fem sabó per rentar els plats», explica el Prior.

Avui dia estalvien un 95% de l’aigua que consumien l’any 2007

L’energia eòlica és, fins ara, la més difícil d’adaptar. Els aerogeneradors d’eix vertical, d’una mida més petita que els habituals, s’han d’integrar amb el patrimoni, i al lloc on es podrien ubicar no hi passa molt de vent.

Els jardins i l’hort també són dos àmbits molt cuidats al Monestir. La decoració a base de gespa s’ha anat eliminant perquè comportava molt de manteniment i rec, segons explica fra Lluc. «La gespa l’hem substituït per plantes autòctones que, amb l’ajuda de l’Escola d’Horticultura i Jardineria de Reus —els quals vénen a fer les pràctiques una vegada per setmana—, podem mantenir-les en bon estat. De l’hort ecològic n’extreuen les hortalisses per al consum dels trenta-dos monjos que actualment habiten al Monestir. Tot el que es planta és per a l’autoconsum i és de temporada. Una part també es dóna a l’hostatgeria del Monestir. «També hem adoptat una política de fer compost de tot l’orgànic que generem. Ara tenim gallines i

Però les mesures no s’acaben aquí. El Prior ens fa entrar a la cafeteria. El mobiliari és de fusta sense cap vernís, només una fina capa de vidre que no permet que cap líquid —per exemple, quan es vessi un cafè— penetri a la fusta. El sistema de ventilació no va amb gasoil sinó per aerotèrmia, «la bomba de calor és més eficient, i el cost energètic i econòmic és molt baix». Edt

41


dilluns sant Jornada presbiteral Aquest any s’ha homenatjat a Mn. Josep Lluís Ramos i Mn. Xavier Reñé pel seu 50è aniversari d’ordenació presbiteral

E

l Dilluns Sant, dia 30 de març, va tenir lloc la tradicional jornada presbiteral, que es va iniciar amb la missa crismal a la Catedral de Tarragona, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i concelebrada pel P. Abat de Poblet, Dom José Alegre; el vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny, i els preveres de l’arxidiòcesi. Durant la celebració es van consagrar els sants olis —dels malalts, dels catecúmens i el crisma—, els preveres van renovar les promeses sacerdotals i es van homenatjar els preveres diocesans que al llarg d’aquest 2014 han fet cinquanta anys d’ordenació presbiteral, que són Mn. Josep Lluís Ramos Jarque i Mn. Xavier Reñé Balcells. El Sr. Arquebisbe, en la seva homilia, va fer memòria dels preveres que han traspassat des de la darrera missa crismal, que són Mn. Daniel Barenys, Mn. Alfons Boqué, Mn. Antoni Bru i Mn. Marià Sordé. Mons. Jaume Pujol va destacar que cal donar un testimoniatge alegre i esperançat, «sinó no donarem vida al nostre món». «M’agradaria revifar l’actitud d’evangelització en vosaltres», va

42

dir dirigint-se als preveres. «Tal i com diu el papa Francesc, ens cal una Església en sortida, en missió, malgrat les hostilitats. I per fer-ho cal que Jesús sigui el centre de la vostra vida i que creixi el vostre amor al Senyor.» També va recordar als preveres la importància de la fraternitat sacerdotal. Abans de finalitzar la celebració, Mn. Joaquim Fortuny, vicari general, va informar de dos esdeveniments d’actualitat a la nostra arxidiòcesi: la designació del nou Consell Episcopal amb el nomenament de dos nous vicaris episcopals, Mn. Manuel M. Fuentes i Mn. Joan Miquel Bravo, que agafen el relleu de Mn. Josep Bofarull i Mn. Francisco Giménez; i l’arribada d’una nova comunitat de pares Carmelites Descalços, procedents de l’Índia, que vetllaran de l’església de la Mare de Déu del Carme de Tarragona, al c/ de l’Assalt. Tot seguit, a la sala d’actes del Centre Tarraconense El Seminari, el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Mons. Agustí Cortés, va pronunciar una conferència sobre el tema «El presbiteri diocesà i el seu bisbe: una relació de fraternitat i obediència». Edt


a la casa del pare Mn. Marià Sordé Dalmau i Mn. Ernest Walravens Gilbert Mn. Marià Sordé Dalmau va morir el dissabte dia 21 de març, a l’edat de 78 anys. Ordenat prevere l’11 de novembre de 1961 a l’església parroquial del Morell va començar a exercir el ministeri, com a vicari, a la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Montroig del Camp. També va ser encarregat de les parròquies de Sant Jaume Apòstol dels Garidells i de Sant Sebastià de Puigdelfí, càrrecs que va assumir l’any 1963, juntament amb el de ser vicari de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls. Anys més tard seria rector de la Parròquia de Santa Llúcia de Bellmunt del Priorat, prevere encarregat de Sant Andreu d’Arbolí i rector de la parròquia de Sant Miquel d’Alforja, i més endavant encarregat de l’església del Dolç Nom de Maria del Vilet i rector de les parròquies de Sant Salvador de Rocafort de Vallbona, de Sant Martí de Sant Martí de Maldà, de Sant Jaume de Nalec, i després de Sant Bartomeu de Montferri i de Sant Jaume de Bràfim. L’any 1998 va ser nomenat rector de la Parròquia de Sant Salvador dels Pallaresos i encarregat de l’església del Sagrat Cor de Jesús de Vistabella. La darrera tasca pastoral que se li havia encomanat va ser la de capellà de la Residència Nostra Llar dels Pallaresos.

Mn. Ernest Walravens Gilbert, traspassat a l’edat de noranta anys, va ser ordenat prevere el dia 8 de juliol de 1951, any en què va iniciar la tasca pastoral com a vicari a Brussel·les, la seva ciutat natal. L’any 1971 va ser nomenat rector de la Parròquia de Nostra Senyora de Lourdes de Laeken (Bèlgica). També va ser professor a la universitat i a l’Institut Nacional de Ràdio i Cinema INRACI, a Brussel·les. Des del mes de novembre de l’any 1991 fins a finals de juliol de 2003 va ser rector de la Parròquia de Santa Maria de Ferran-La Móra, on actualment era prevere adscrit. Les seves exèquies es van celebrar el dia 8 d’abril a l’església de Santa Maria de La Móra.

Reposin en la pau de Crist! Edt

Les seves exèquies, presidides pel Sr. Arquebisbe, es van celebrar el dia 23 de març, dia de sant Josep Oriol, patró dels preveres, a l’església parroquial de Sant Martí Bisbe del Morell.

C/ Mare de Déu del Claustre,5 - 43003 - Tarragona Tel.–Fax: 977 244 474 - Mòbil 689 992 171 a/e: labotigadelacatedral@hotmail.com

Objectes de regal i material litúrgic

43


Església de Tarragona n.285  

Revista amb articles referents a l’arxidiocesi de Tarragona

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you