Page 1

Església de tarragona Núm. 278  Gener - Febrer 2014 - Quinta època

BIBLIOTECA DEL SEMINARI Més de cent anys d’història


SUMARI 278 Gener – Febrer 2014

EL BLOC (p. 4)

Església

de tarragona CULTURA

L’Auca de Josep Riera, A. Coll Gilabert. Café YOUCAT:Existeis Déu?, Pablo Muñoz

La Biblioteca del Seminari obre les portes a tots els ciutadans (p. 20)

CAPÇALERA

Col·lecció de relleus d’Antoni Oteiza i Neus Segrià sobre la vida d’Antoni Gaudí (p. 33)

La joia de l’Evangeli, camí del diàleg ecumènic(p. 5) Josep Sabaté

TARRAGONA MISSIONERA

ART RELIGIÓS

Una experiència enriquidora a Rwanda Maria Aligué (p. 24)

El patrimoni cultural de la nostra Església: una gran eina d’estructuració personal (p. 6) Josep Maria Riba i Farrés

JOVENTUT

LLIBRES Mn. Saturnino Menchón:«Jesús el Salvador» (p.9)

MANS UNIDES «Un nou món, projecte comú» (p. 10)

L’Aplec de l’Esperit d’aquest any convida els joves a trobar-se amb el Senyor (p. 26)

PARRÒQUIES Reforma del temple parroquial de Sant Joan Baptista de Reus (p. 29)

PASTORAL DE LA SALUT

LA VEU DE CÀRITAS

«També nosaltres hem de donar la vida pels germans» (p. 31)

Un centenar de voluntaris reflexionen a Valls sobre l’estil de l’acció de Càritas (p. 15)

FORMACIÓ

EVANGELII GAUDIUM Què ens diu? Francisco Giménez, pvre. (p. 17)

Temps de triar escola (p.36)

VALLS

Comiat a la comunitat de germanes de la Sagrada Família d’Urgell (p. 38)

NOTÍCIES

25è aniversari dels Cors i Orquestra dels Amics de la Catedral (p. 41) Recuperació del Cant d el Sibil·la (p. 44)

Director: Santiago Grimau Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez,, Anna Robert, Secretaria: Montse Sabaté Assessorament lingüístic: Rosalia Gras Fotografia: MCS Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2 CP: 43003 Tarragona Telèfon: 977 233 412 (ext. 205) Fax: 977 251 847 a/e: publicacions@arqtgn.cat web: www.arquebisbattarragona.cat Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.Guissona Dipòsit legal: T-14-1988 Subscripció anual: (6 números): 13,00 € Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 € Preu unitari: 2,50 € Publicada amb la col·laboració Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.

3


El Bloc

Antoni Coll Gilabert, periodista

L’Auca de Josep Riera Gogistes Tarragonins ha publicat recentment uns Goigs en lloança dels Màrtirs, i un llibret de dibuixos i rodolins que és una Auca dels Nostres Oficis, molts d’ells desapareguts, com el fanaler, el pregoner, el cadiraire, el matalasser i tants altres. El text d’aquest últim diu: —S’afanya bastonejant / i la llana va estovant. L’autor és Josep Riera, que ha rebut de la Providència haver arribat als cent anys, i de l’Ajuntament el Diploma al Mèrit Cultural de la Ciutat de Tarragona. El veig travessar cada dia el passeig President Companys per acudir a missa a l’església parroquial de Sant Pau. L’home que ens ha recordat, mitjançant el seu art, els diferents oficis, es dirigeix a punta de matí als oficis, que és com se’n diu, potser amb tota la raó, de les cerimònies litúrgiques, pensant potser en la importància de l’ofici sacerdotal. Camina, des de fa poc ajudat per un bastó, mentre toquen les campanes, que ho fan a missa, no pas com el campaner del seu dibuix: —El campaner, amatent, / toca a foc i a sometent. §

Café YOUCAT: Existeix Déu? Pablo Muñoz, laic de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona

M

olts joves (i no tan joves), es plantegen a la vida interrogants; alguns opten per seguir el camí de la fe, altres per negar-lo, i alguns no ho tenen clar. En tota persona hi ha una pregunta fonamental que perdura i perdurarà fins a la fi dels temps: Existeix Déu? Sota aquesta pregunta el Cafè YOUCAT, activitat organitzada per la Delegació diocesana de pastoral de joventut el tercer dissabte de cada mes al matí, ha intentat discernir amb joves universitaris que es plantegen la seva afirmació, negació o simplement es qüestionen la resposta a aquesta pregunta transcendent i cabdal. Després d’unes argumentacions contundents, reflexió en petits grups acompanyada de bon esmorzar, vam poder extreure conclusions molt

4

interessants. Entre elles, que la fe no és només un procés de credulitat; suposa una fonamentació de la creença, una defensa ferma, decidida i arriscada d’allò que creiem; una confiança en les persones que ens van precedir, en nosaltres mateixos i en la revelació del mateix Déu que s’autocomunica amb la seva Paraula. Malgrat tot, Déu és un misteri, i com a tal mai no podrem arribar a comprendre’l en la seva plenitud, però sí que som capaços de veure (per exemple en la natura en un sentit més ampli o en l’home de forma més concreta), les seves petjades. Una jornada, en definitiva, recomanable, profitosa i esperançadora, amb uns joves preparats i formats que cerquen el coneixement i troben algunes respostes. §


Capçalera

Josep Sabaté Periodista

La joia de l’Evangeli, camí del diàleg ecumènic

S

ant Pau ho diu taxativament en la seva primera carta als cristians de Corint (1Co 1,10-1317): «Pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer.» El text paulí és força clar: rebutja les divisions, les desavinences o els partidismes. I es pregunta: «Crist està dividit?» No, Crist no està dividit perquè la unitat és la voluntat del Senyor. Per això, l’ecumenisme comença per la unitat de la mateixa Església i, a partir d’aquí, es podrá parlar del camí cap a la unificació dels cristians. En aquest sentit, el papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Evangelii gaudium, diu que s’ha de confiar el cor al company de camí sense cap recel, sense desconfiances, perquè hem de buscar la pau en el rostre únic de Déu. El Sant Pare afegeix que sota la llum de la pau, l’ecumenisme constitueix una aportació inestimable per a la unitat de la família humana. Cal superar, doncs, aquelles divisions de les quals ens parlava sant Pau perquè, com diu el papa Francesc, el missatge evangèlic serà més creïble si l’Església aplica totalment el carisma de la catolicitat que li és propi. Veritablement, la joia de l’Evangeli ens porta pel camí del diàleg ecumènic. §

5


art religiós El patrimoni cultural de la nostra Església: una gran eina d’estructuració personal Josep Maria Riba i Farrés Delegat episcopal del patrimoni cultural del Bisbat de Vic i director de L’Albergueria, ens gestor de Catalonia Sacra

P

assejar pel país i veure la silueta d’un campanar, una façana barroca d’una parroquial d’una vila, o topar-se amb una esglesiola romànica al bell mig d’un bosc, ens motiva a pensar en la petjada dels que ens han precedit, ens fa evident quin és el nostre pòsit cultural més profund, i ens fa qüestionar quina ha de ser la nostra actitud perquè aquest testimoniatge continuï viu. El so de l’orgue, els retaules gòtics o

6

barrocs, l’orfebreria ben guardada en sagristies, les imatges d’estils diferents que omplen els nostres temples, els documents guardats als arxius parroquials, les partitures musicals —elaborades en el cor dels monestirs o fruit de la sensibilitat de persones curulles d’espiritualitat— que han donat pas a cors parroquials o a grups de música antiga… tot plegat configura un magnífic conjunt, ric, divers,


polièdric, que com a comunitat eclesial ens cal valorar, mimar, conservar i donar a conèixer. Tot aquest llegat és l’expressió de la fe dels nostres avantpassats, que van anar forjant un país concret, una pietat arrelada i un estil amarat d’evangeli. I nosaltres hem de ser capaços de donar-lo a conèixer amb normalitat, car ens continua parlant i ens motiva a arriscar com ho van fer els seus impulsors en el seu moment. I ens ha d’ajudar a expressar —amb formes d’avui— la dimensió creient de les nostres comunitats. El nostre país és ple de testimonis i d’expressions de la «bellesa» —de moments històrics, estils artístics, tradicions devocionals molt diferents— que ens cal posar a l’abast de tothom, amb el desig que sigui, tal com diu la Via Pulchritudinis: «Contemplada amb ànim pur, la bellesa parla directament al cor, eleva interiorment des de l’astorament a la meravella, de la felicitat a la contemplació. Per això, crea un camp fàcil per a l’escolta i el diàleg amb l’home i per a arribar a ell en la seva integritat, ment i cor, intel·ligència i raó,

capacitat creativa i imaginació. La bellesa no deixa indiferent: desvetlla emocions, posa en moviment un dinamisme de profunda transformació interior que genera goig, sentiment de plenitud, desig de participació gratuïta en la mateixa bellesa, d’apropiar-se-la interioritzant-la i inserint-la en la pròpia existència concreta. »La via de la bellesa respon a l’íntim desig de felicitat que batega en el cor de cada home. Obre horitzons infinits, que impulsen l’home a sortir de si mateix, de la rutina i de l’instant efímer, per obrir-se al Transcendent i al Misteri, a desitjar, com a objectiu últim del seu desig de felicitat i de la seva nostàlgia d’absolut, la bellesa original que és Déu mateix, creador de tota bellesa creada.» Quan, més enllà de les nostres dèries i fòbies, prenem consciència d’aquest ric patrimoni i de les immenses possibilitats que ofereix, veiem la necessitat de tenir-ne cura, de sentir-nos-en dipositaris legítims, orgullosos i reconeguts, i de ser promotors del diàleg amb els artistes d’avui. La fe continua arrelada en el temps que vivim i necessita ser expressada amb l’aire d’avui. Foto: MCS

Com a comunitat eclesial ens cal valorar, mimar, conservar i donar a conèixer aquest patrimoni

7


Des de fa anys, els bisbats que tenen seu a Catalunya fan un treball de catalogació, de conservació preventiva i de protecció que en facilita l’estudi i la contemplació. Aquest treball sobre el patrimoni cultural l’hem de posar en valor. És per això que, a banda del treball concret de cada bisbat, des de fa uns anys, amb paciència i molta feina que no es veu, tots els bisbats junts anem empenyent un projecte que ens il·lusiona: Catalonia Sacra. Impulsat per la Conferència Episcopal Tarraconense per mitjà del Secretariat Interdiocesà per a la Custòdia i Promoció de l’Art Sacre (SICPAS), el projecte Catalonia Sacra té com a propòsit donar a conèixer el patrimoni arquitectònic i artístic vinculat a l’Església catòlica, facilitar-ne la visita i ajudar a conèixer-ne la raó última.

a gaudir-ne ben acompanyats. També des del web podeu subscriure-us al butlletí digital de Catalonia Sacra, que una vegada cada quinze dies arribarà als vostres ordinadors amb un grapat de suggeriments per a conèixer el patrimoni de tot Catalunya. Us encoratjo, doncs, a aprofundir en el coneixement, la valoració i el gaudi del nostre patrimoni cultural, tant en les celebracions parroquials com en les visites culturals. Amarar-se de la tradició, les creences i les voluntats dels avantpassats ens ajuda a configurarnos plenament com a persones d’avui. §

Us encoratgem, doncs, a visitar la seva pàgina www.cataloniasacra.cat, on trobareu suggeriment de visites, descobrireu un ampli ventall d’aquest patrimoni, coneixereu unes mínimes dades per a fer la visita, i també podreu consultar una bona agenda d’activitats organitzades per

Foto: MCS

8

Foto: MCS


llibres Mn. Saturnino Menchón: «L’Església necessita la nova evangelització per a retornar als textos evangèlics» Mn. Saturnino Menchón García acaba de publicar el seu quart llibre, titulat Jesús, el Salvador. Pasión, muerte y resurrección. El llibre, publicat per l’Editorial Monte Carmelo, conté una dedicatòria especial: va adreçat als màrtirs del segle XX a Espanya, beatificats a Tarragona durant l’Any de la fe. —Actualment, es coneix prou la figura de Jesús, especialment la seva passió, mort i resurrecció? Cal aprofundir en un coneixement seriós sobre el testimoniatge de Jesús. Cal apropar-se a ell d’una manera efectiva i també afectiva. I les principals fonts per a fer-ho procedeixen dels quatre evangelistes que expliquen, amb detall, la passió, mort i resurrecció de Jesús. És en aquest context que l’Església necessita una nova evangelització, que vol dir tornar als textos evangèlics i viure’ls intensament. Davant l’eclesiologia s’ha de situar la cristologia, tal i com es dedueix de la narració dels evangelistes.

Foto: MCS

—Com s’ha d’afrontar aquesta nova evangelització? És necessari anunciar Jesucrist sense por, sense complexos, és a dir, amb la paraula i el testimoniatge. En realitat, això és el que han fet el papa Benet XVI i el papa Francesc, cadascun amb el seu estil. Benet XVI ho ha fet amb la Paraula i Francesc ha passat a l’acció. Això ens ha de permetre una transformació de l’Església per centrar la vida en Crist crucificat. —En el llibre explica la passió de Jesús mitjançant una lectura conjunta i gairebé simultània dels quatre evangelis, amb una visió global i panoràmica dels fets. Quin ha estat l’objectiu del llibre? El meu objectiu ha estat el de participar en el millor coneixement de la figura de Jesucrist i contribuir, modestament, en aquest propòsit en el marc d’aquest gran projecte universal de la nova evangelització de l’Església. § 9


mans unides «Un nou món, projecte comú»

L

a campanya d’aquest any de Mans Unides, la número 55, se centra en el vuitè Objectiu de Desenvolupament del Mil·lenni proposat per Nacions Unides, «Fomentar una associació mundial per al desenvolupament». Segons la delegada de Mans Unides de Tarragona, Teresa Feliu, «aquesta campanya vol fer una crida a la societat perquè es comprometi en la construcció d’un “món nou” que només serà possible si comencem reconeixent la fraternitat que ens uneix a tots». Aquesta campanya, doncs, vol engrescar les persones a cultivar la «lògica del do» en tots els àmbits de la vida, a afavorir la cultura de la vida i la cura dels que tenim més a prop, a defensar el sentit transcendent de la persona i els drets humans fonamentals o a fer un ús responsable i creatiu dels béns que tenim al nostra abast. La petició també va dirigida als governs del Nord i del Sud perquè gestionin de manera associada i transparent l’ajuda que es destina al desenvolupament, tinguin en compte, principalment, les persones i desenvolupin polítiques que afavoreixin el desenvolupament sostenible incorporant totes les dimensions de la vida.

Inici de la Campanya Coincidint amb el Dia del dejuni voluntari, Mans Unides va iniciar l’inici de la seva campanya anual amb una eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe a l’església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona, el proppassat divendres 7 de febrer. Dies abans, a la Cambra de Comerç de Tarragona, va tenir lloc la conferència d’inici de campanya que sempre fa alguna persona implicada en algun projecte de desenvolupament. Enguany ha estat el missioner Amadeo Puebla, arribat de Barahona (República Dominicana), el qual va patir en primera persona el terratrèmol d’Haití l’any 2010. Puebla fa onze anys que és al barri obrer Batey Central, on la gran majoria de població són emigrants haitians.

10


l’entrevista «En moments de dificultat la bona voluntat desapareix i la fe t’exigeix mirar la creu i seguir endavant» Amadeo Puebla, missioner durant nou anys a la República Dominicana —Vostè explica que en el moment del terratrèmol era a uns cent quilòmetres de distància i el va poder percebre. En un primer moment què va pensar i com van ajudar durant les primeres hores? En algunes parts de l’església van sortir escletxes. Recordo que vaig sortir al carrer i la gent estava estirada a terra espantada. Des de la nostra parròquia, que és molt gran, vam ajudar en tot el que vam poder, assistint i transportant ferits, donant suport als familiars dels ferits, lliurant aliments al centres d’atenció… El més important era que sentissin que no estaven sols. Les primeres reaccions van ser molt de fraternitat.

D

e Ciudad Real a la República Dominicana. Amadeo Puebla és un missioner diocesà que fa nou anys va marxar a la diòcesi de Barahona, a la República Dominicana, país fronterer amb Haití, a l’Amèrica Central. Actualment forma part de l’equip d’animació i formació missionera a l’Institut Espanyol de Missions Estrangeres (IEME). Amadeo Puebla ha estat a Tarragona per donar suport a la presentació de la campanya de Mans Unides que aquest any porta per lema «Un món nou projecte comú». —Fa poc més de quatre anys Haití va ser assolat per un terratrèmol devastador amb més de doscents mil morts i milions de ferits. Quina situació viu actualment el país? El país està encara en reconstrucció. Es tracta d’un país amb un 80% de pobresa, és la seva xacra. Es troba en una situació de desesperació per veure les condicions inhumanes que està vivint. Hi ha manca d’esperança. Tot i que és un país molt fort, és el més pobre de l’Amèrica Llatina i això no s’arregla en dos dies. Moltes persones emigren al país veí, a la República Dominicana.

—Fa poc es va anunciar que el proper mes de març s’inauguraria una nova escola a Haití finançada en nom del papa Francesc com a signe de proximitat. És aquest un exemple de l’Església universal? Jo crec que sí. S’han fet moltes coses. Són moltes les congregacions religioses que eren allà i encara hi continuen sent. És molt fàcil fugir del perill però moltes congregacions han donat una resposta apassionada i forta en un moment en què el Papa tant ens convida a ser missioners amb els més empobrits. És imatge del que l’Església està vivint i sentint. Ens cal fer presents com a Església a les escoles, als menjadors… Cal ser-hi. Però sobretot ens cal ser propers a la gent.

Tot és missió? Sí. Però l’Església ha tenir cura sempre dels qui més ho necessiten 11


—Parlem ara de la seva missió a la República Dominica. Ens remuntem a nou anys enrere, en el moment en què pren aquesta decisió. Què el va motivar? Jo sóc prevere, i sense tenir un sentit missioner, entenent tot el que representa aquest concepte, em faltaria alguna cosa. I, de fet, això és al que ara em dedico, a l’animació missionera a sacerdots, seminaristes… ells també han d’experimentar la plenitud del seu sacerdoci en un sentit missioner Quan ho vaig plantejar al meu bisbe ell em va dir que primer havia de ser aquí, a la diòcesi. I quan pensava que se n’havia oblidat, ell em va comentar: «Però, tu no volies anar de missions?» A partir d’aquí em vaig formar a Madrid i després vaig ser enviat per la diòcesi, a través de l’Institut Espanyol de Missions, a la República Dominicana. Allí vaig trobar unes comunitats noves, joves, il·lusionades però amb molts problemes. Més que dirigir-les, jo volia acompanyar-les. Va ser una gran experiència.

Com a Església cal ser propers i fer-nos presents on ens necessitin 12

—D’alguna manera a casa nostra també estem en terra de missió… Sí, però cada cosa té el seu lloc. Igual passa amb una família, on hi ha fills més forts i d’altres més dèbils i els pares vetllen per aquests últims. Doncs amb l’Església passa el mateix. És una mare atenta que mai no perd l’especial dedicació i tendresa per aquells que més ho necessiten. Hem d’estar pendents a la missió ad extra sense oblidar mai la d’aquí. Tot és missió? Sí. Però n’hi ha algunes que ho necessiten més. —Avui dia parlem molt de solidaritat. Quin valor afegit aporta l’Església a aquest concepte? L’església aporta l’acompanyament i un estil diferent. En moments de dificultat la bona voluntat desapareix. Et canses. Però la fe t’exigeix mirar la creu i seguir l’exemple de Crist. No he de ser mestre, ja ho deia Pau VI, sinó testimoni, vivint amb ells i acompanyant-los com si es tractés d’un germà. Tot això sense menystenir, en cap cas, altres organitzacions que també ho fan bé.


mans unides/projectes de desenvolupament

2014 BENÍN. Equipament d’una aula informàtica amb ciber

E

l projecte es durà a terme a la parròquia de Bembereké, una regió entre Níger i Nigèria. Es tracta d’una zona rural que viu de l’agricultura de subsistència, amb una taxa d’alfabetització molt baixa, on falten els mitjans perquè els joves puguin completar la formació. El prevere responsable de la missió i de l’internat veu necessària la utilització de l’ordinador i l’accés a Internet per a la millor formació dels estudiants. Sol·liciten a Mans Unides col·laboració per a l’adaptació i equipament d’una sala informàtica/ciber, a la qual hi puguin accedir tant els joves de l’internat com la resta de la població (alumnes d’altres centres, professors, funcionaris, etc.) per a obtenir les dades que necessitin o fer cursos d’informàtica que els permetin estar preparats per a l’accés als estudis superiors.

ÍNDIA. Construcció de 4 aules per a una escola de secundària

Foto: Sonsoles Fernández

Beneficiaris directes: 3.360 alumnes Beneficiaris indirectes: 60.000 persones Durada: 12 mesos Import: 11.072 euros

Foto: Javier Fernández

E

l projecte se situa a Limdapura, al centre de Gujarat, al cinturó tribal. Els beneficiaris són de castes socials i econòmicament desfavorides i tribals. No tenen terres pròpies i estan explotats i assetjats pels terratinents i prestadors. Viuen als afores del poble sense relació amb les persones de castes altes. Són jornalers que guanyen menys d’un euro al dia o bé treballadors de petites fàbriques. Tenen un nivell alt d’analfabetisme. L’any 1993 van crear un col·legi per a millorar el nivell educatiu i social de la comunitat. El govern de Guajarat ha anat augmentant el nombre de cursos sense tenir el suficient lloc per a fer-ho. Sol·liciten a Mans Unides ajuda per a construir quatre aules a la primera planta i dues escales per accedir-hi. La comunitat posa el 18% del cost de construcció i l’equipament de les aules.

Beneficiaris directes: 463 alumnes de secundària Durada: 12 mesos Import: 33.392 euros

13


ÍNDIA. Construcció d’un internat per a nens

Foto: Sebastian Thuruthiyil

E

l projecte es localitza a l’aldea de Tato, a l’estat d’Arunachal Pradesh, un dels més pobres del nord-est de l’Índia. Està situat a la serralada de l’Himàlaia, amb una orografia molt accidentada i de difícil accés. Es dediquen a l’agricultura i a recollir productes del bosc com a mitjà de subsistència. La diòcesi d’Itanagar va fundar una escola l’any 2002 que sha quedat petita i que és de complicat accés per a molts nens i nenes. Més tard va construir un petit internat on hi viuen 38 nenes i 44 nens. Però, a causa de les males condicions que estan vivint és convenient separar-los i construir un internat masculí. Els pares i la diòcesi d’Itanagar sol·liciten a Mans Unides la col·laboració per a construir un internat per a 80 nens d’entre 4 i 17 anys. La col·laboració local comprèn el terreny, diners en metàl·lic i el treball dels pares durant la construcció.

Beneficiaris directes: 80 nens Beneficiaris indirectes: 400 nens Durada: 9 mesos Import: 45.270 euros

MÈXIC. Impuls d’iniciatives productives en comunitats indígenes

E

l projecte es realitzarà al municipi de La Perla, un dels més pobres de l’Estat de Veracruz. La desforestació i la tala indiscriminada i clandestina ha provocat que no hi hagi boscos i les terres de cultiu siguin poc productives. Aquest projecte ajudarà que un grup de dones rebin formació en tècniques de cultiu i mètodes de comercialització i es puguin sumar a un projecte ja existent que ensenya a la població la creació i manipulació de microhivernacles tecnificats per a la producció de bolets i hortalisses orgàniques.

14

Sol·liciten a Mans unides la construcció i equipament de dos hivernacles i els sous del coordinador i administratiu. Els beneficiaris col·laboren en la mà d’obra per a la instal·lació dels hivernacles. §

Foto: Mans Unides

Beneficiaris directes: 30 dones Beneficiaris indirectes: 120 persones Durada: 6 mesos Import: 39.481 € Més informació Delegació de Mans Unides a Tarragona http://mansunidestarragona.org Telèfon 977 244 078


la veu de càritas Un centenar de voluntaris reflexionen a Valls sobre l’estil de l’acció de Càritas Anna M. Mairal, periodista

A

mb el lema «Càritas avui: possibilitats i reptes» es va celebrar, el dia 30 de novembre, a Valls la Jornada Diocesana del Voluntariat, que va reunir més d’un centenar de voluntaris de l’arxidiòcesi, presidits per l’arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i el director de Càritas Diocesana, Sr. Francesc Roig. L’acte va comptar amb la presència del bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Sebastià Taltavull, el qual va oferir una conferència sobre «El compromís social dels cristians». «Creure no és un fet privat, la fe és un compromís públic i el bé tendeix sempre a comunicarse», va expressar. Taltavull es va referir a l’encíclica Deus caritas est, del papa emèrit Benet XVI, com a llibre de referència per a un voluntari de Càritas. El bisbe auxiliar de Barcelona va animar els voluntaris presents a donar testimoni de la seva fe, sobretot, als joves. També va fer referències constants als missatges del papa Francesc, tot destacant els que conviden al dinamisme i a l’acció dels cristians, animant-los a sortir de la comoditat i a anar a les perifèries per fer obres de misericòrdia amb misericòrdia. «Un cristià ha de dir sí» —va afirmar Taltavull— «però no per omplir-se la boca, sinó per amor.» Finalment, va lloar la humilitat que marca tota l’acció del papa Francesc.

Fotos: MCS

També es va referir a l’acció el Sr. Arquebisbe, en resumir la Memòria de Càritas 2012, que recull el treball dels voluntaris, als quals va aprofitar per agrair la tasca. «Darrere d’aquests números hi ha les persones», va manifestar Jaume Pujol. «La fe està unida a la caritat i la creença en Déu a estimar», va afegir. Per la seva part, després de donar la benvinguda a tots els assistents, Francesc Roig va dir que «davant els reptes que la societat d’avui ens planteja diàriament hem d’aprendre a ser passatgers ambulants enmig d’un carrer de desconeguts». «Ens cal renovar estructures, superar entrebancs i viure des de la gratitud per tal de ser portadors de felicitat als altres, sense deixar de ser voluntaris. El carisma del papa Francesc apuntala encara més aquesta força de Càritas i ens retorna a l’origen del saber compartir i arribar a ser feliços amb poc. Perquè l’autèntica felicitat la dóna el fet de sentir-se útil per als altres. Perquè per a poder estimar s’ha de sortir estimat de casa i trobar el rostre de Déu a les espatlles dels més necessitats.»

15


va valorar la formació sense oblidar la pregària. Finalment, els assistents a la jornada es van referir al nou pontífex Francesc i a les seves paraules com a font d’inspiració i ajuda.

Fotos: MCS

Reflexió en grup La trobada va ajudar els voluntaris a reflexionar en grups i extreure conclusions de la seva tasca. El treball en equip, que ajuda a abandonar el centre propi i a augmentar la humilitat, va ser un dels valors destacats. En relació amb l’estil del treball de Càritas van subratllar la importància del tracte humà i proper als participants o receptors de l’ajuda, que es dóna sense esperar res, però que sempre proporciona quelcom més valuós: l’alegria d’estimar a fons perdut. Ser pacient, saber escoltar sense jutjar ni criticar i donar confiança són les qualitats que es van considerar pròpies de l’estil del voluntari de Càritas. També es

16

Després d’aquesta exposició, les voluntàries Maria José Rueda, Conxa Manrique, Roser Merlós, M. Carme Salmerón i, com a moderador, Xavier Rius, van presentar diferents projectes i experiències de l’arxidiòcesi. Com a cloenda, els assistents van compartir un dinar i a la tarda van celebrar l’eucaristia a l’església parroquial de Sant Joan Baptista. En finalitzar, el grup de música de l’Arquebisbat Canta la Teva Fe (CTF) va oferir un concert. §


evangelii gaudium Què ens diu? Ni sóc periodista, ni això és una entrevista. Simplement és un recull d’alguns dels punts que el papa Francesc desenvolupa en la seva exhortació Evangelii gaudium, La joia de l’evangeli, i que poden, potser, encoratjar a llegir-la i a… aplicar-nos-la. Francisco Giménez, prevere

P

apa Francesc, alguns diuen que l’Església no aporta gaires coses. Què en pensa vostè?

He de dir, en primer lloc i com a deure de justícia, que l’aportació de l’Església al món actual és enorme. El nostre dolor i la nostra vergonya pels pecats d’alguns membres de l’Església, i pels propis, no han de fer oblidar quants cristians donen la vida per amor. (76) Però, a vegades, l’Església, no es manifesta dura i poc misericordiosa? L’Església ha de ser el lloc de la misericòrdia gratuïta, on tothom pugui sentir-se acollit, estimat, perdonat, i encoratjat a viure d’acord amb la vida bona de l’evangeli. (114) Però això suposarà una forta renovació. Vol dir que no és un somni massa bonic? Somio una opció missionera capaç de transformarho tot, per tal que els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota l’estructura eclesial es converteixi en una via adequada per a l’evangelització del món actual més que per a l’autopreservació. (27) En una Església així, quin seria el paper dels pobres? Vull una Església pobra per als pobres. Ells tenen molt per ensenyar-nos. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització és una invitació a reconèixer la força salvadora de les seves vides i a posar-los al bell mig del camí de l’Església. (198)

Però això comportarà nous replantejaments no sempre fàcils? Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli (20). És vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, a tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. (23) ¿Què ens demana, doncs, a tots els cristians avui? Als cristians de totes les comunitats del món vull demanar-vos especialment un testimoniatge de comunió fraternal que esdevingui atractiu i resplendent. Que tothom pugui admirar com us cuideu els uns als altres, com us encoratgeu mútuament i com us acompanyeu. (99)

17


No actuar d’aquesta manera, és causa d’allunyament de molts batejats? És necessari que reconeguem que, si part del nostre poble batejat no experimenta la seva pertinença a l’Església, es deu també a l’existència d’unes estructures i un clima poc acollidors en algunes de les nostres parròquies i comunitats. (63) Però aquesta situació d’allunyament, ¿es pot redreçar amb la pastoral de l’Església? Recordem l’àmbit de «les persones batejades que no viuen les exigències del baptisme», no tenen pertinença cordial a l’Església i ja no experimenten el consol de la fe. L’Església, com a mare sempre atenta, s’esforça perquè visquin una conversió que

ser salvats per ell que ens mou a estimar-lo cada vegada més. Però quin amor és aquell que no sent la necessitat de parlar de l’ésser estimat, de mostrar-lo, de fer-lo conèixer? (264) Però a vegades ¿no creu que el llenguatge que fa servir l’Església no facilita aquest apropament al Senyor? A vegades, escoltant un llenguatge completament ortodox, allò que els fidels reben, a causa del llenguatge que ells fan servir i entenen, és quelcom que no respon al veritable evangeli de Jesucrist. Amb la intenció sana de comunicar-los la veritat sobre Déu i sobre l’ésser humà, en algunes ocasions els donem un déu fals o un ideal humà que no és veritablement cristià. (41) Els cristians ens agrupem en parròquies, però ¿no sembla a vegades que aquestes han perdut el seu lloc en un món globalitzat com és el nostre?

els retorni la joia de la fe. (14) I en aquesta tasca ¿quin paper hi juga un col·lectiu tan important com són les dones en l’Església? Reconec amb gust que moltes dones comparteixen responsabilitats pastorals juntament amb els sacerdots, contribueixen a l’acompanyament de persones, de famílies o de grups. Però encara cal ampliar els espais per a una presència femenina més incisiva en l’Església. (103) ¿No creu que a vegades ens falla l’acció evangelitzadora, perquè ens manca l’encontre amb el Senyor? La primera motivació per evangelitzar és l’amor de Jesús que hem rebut, aquesta experiència de 18

La parròquia no és una estructura caduca. Suposa que realment estigui en contacte amb les llars i la vida del poble i no es converteixi en una estructura prolixa separada de la gent o en un grup de selectes que es miren a si mateixos. La parròquia és presència eclesial en el territori, àmbit de l’escolta de la Paraula, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l’anunci, de la caritat generosa, de l’adoració i la celebració. (28) Alguns creuen que les parròquies han perdut força pel fet de tenir les portes tancades del temple. Què n’opina? L’Església és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. Un dels signes concrets d’aquesta obertura és tenir temples amb les portes obertes a tot arreu. D’aquesta manera, si algú vol seguir una moció de l’Esperit i s’hi acosta buscant Déu, no es trobarà amb la fredor d’unes portes tancades.


¿Com veu vostè la relació entre les parròquies i els moviments eclesials? Les altres institucions eclesials, comunitats de base i petites comunitats, moviments i altres formes d’associació, són una riquesa de l’Església. Moltes vegades aporten un nou fervor evangelitzador. Però és molt sa que no perdin el contacte amb aquesta realitat tan rica de la parròquia del lloc, i que s’integrin gustosament en la pastoral orgànica de l’Església particular. (29) I, ¿què en pensa de l’economia que regeix la vida actual dels pobles? Avui hem de dir «no a una economia de l’exclusió i la desigualtat». Aquests economia mata. Avui tot entra en el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, en què el poderós es menja el més feble. Com a conseqüència d’aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades. (53) Però això ¿no passa potser perquè hem convertit el diner en un déu poderós? L’adoració de l’antic vedell d’or ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme del diner i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà. (55) Però, gran culpa dels nostres mals, no vénen del culte al diner? Animo els experts financers i els governants dels països a considerar les paraules d’un savi de l’antiguitat: «No compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i prendre’ls la vida. No són nostres, els béns que tenim, sinó seus.»

I, per acabar, ¿quin és el camí que ens porta cap a Déu? L’amor a les persones és una força espiritual que facilita l’encontre ple amb Déu fins al punt que el qui no estima el germà «camina en les tenebres», «resta en la mort» i «no ha conegut Déu». L’amor és en el fons l’única llum que «il·lumina constantment un món fosc i ens dóna la força per a viure i actuar». (272) Gràcies per les seves paraules, i tant de bo que ens serveixin de pauta per avançar cap a Déu. §

50 anys

1963-2013

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24

padrell@comercialpadrell.com .comercialpadrell.com

Papers pintats · Pintures · Articles neteja · Moquetes · Material decoració · Belles Arts 19


cultura La Biblioteca del Seminari obre les portes a tots els ciutadans Mn. Manuel M. Fuentes, director, i Sergi Guardiola, tècnic de biblioteca

A

questa és la idea impulsora del projecte de remodelació de la Biblioteca: posar a l’abast de tothom els ric patrimoni bibliogràfic que la Biblioteca ha anat conservant al llarg dels més de cent anys d’història de la Institució. Nascuda junt amb el Seminari de Tarragona, i ubicada definitivament el 1886 a l’actual edifici del carrer Sant Pau, la Biblioteca ha treballat des del primer dia en el foment de la cultura teològica i humanística de l’arquebisbat. Concebuda inicialment com a suport a l’estudi dels estudiants del Seminari i de la comunitat religiosa en general, la Biblioteca tenia la necessitat d’adaptar-se als nous temps i a les noves necessitats. Aquest procés

començava per una modernització dels seus equipaments, però sobretot per una modernització sobre la catalogació i accés al seu fons bibliogràfic.

La Biblioteca compta amb un fons bibliogràfic de prop de cent vint mil volums Fruit d’aquest esforç de modernització, la Biblioteca compta actualment amb unes instal·lacions funcionals i confortables, dotades de noranta llocs de treball individuals, una sala d’estudi per a treball en grup, accés a wifi i un fons bibliogràfic de prop de Foto: MCS

20


Foto: MCS

cent vint mil volums. Oferir la consulta del catàleg informatitzat de la Biblioteca en línia ha estat una de les prioritats dins aquests esforços de modernització, i actualment ja és possible consultar una part dels fons bibliogràfics al web www.bspt.cat. Però adaptar-se als nous temps significa també apropar-se al món que envolta la Biblioteca, i a les persones que conviuen diàriament a la ciutat i a l’arquebisbat. I amb la intenció de col·laborar, en la mesura del possible, en la tasca educativa i cultural de la ciutat, la Biblioteca centrarà els seus esforços sobre quatre eixos fonamentals: • El suport a l’estudi i recerca de l’Institut de Ciències Religioses Sant Fructuós. La col·laboració amb l’Institut ve de llarg en el temps, però en aquesta nova etapa es volen reforçar els llaços i treballar conjuntament per aconseguir que el Seminari torni a ser un referent de cultura cristiana tant a dins de l’arquebisbat com a fora. • La col·laboració amb les escoles properes a la Biblioteca. Fomentar l’estudi i els hàbits de lectura entre els alumnes d’ESO i Batxillerat serà una de les prioritats que es perseguiran en aquesta nova etapa de la Biblioteca.

• Oferir un equipament cultural obert a tots els veïns de la Part Alta de la ciutat, un espai de reflexió, treball i diàleg per a tots aquells que veuen la cultura com un valor per entendre el món actual. Un espai obert a tothom i per a tothom, de lliure accés, amb préstec gratuït i assessorament bibliogràfic. • La preservació i difusió del patrimoni bibliogràfic de la Biblioteca, que actualment consta d’uns quinze mil volums anteriors al 1850.

Actualment ja és possible consultar una part dels fons bibliogràfics al web www.bspt.cat Aquesta és la missió que s’ha marcat la Biblioteca en aquesta nova etapa, un espai on hi tenen cabuda totes les propostes i activitats culturals que són d’interès per al món d’avui, però sense perdre el sentit pastoral i la tradició cristiana que han marcat la Biblioteca durant aquests més de cent anys de la seva fundació.

§

21


22

Foto: MCS


La missi贸 de la Biblioteca es donar cabuda a les propostes i activitats culturals sense perdre el sentit pastoral 23


tarragona missionera L’Església és la diversitat de realitats, expressions i cultures que viu la fe en Jesús Joan Saperas i Maria Aligué van visitar aquet estiu Mn. Josep Cabayol. Va ser una oportunitat personal per a créixer i aprofundir, obrint vies al compromís des de la nostra realitat. Hi ha vida, hi ha tasca a fer, hi ha reptes pastorals, es tracta precisament d’oferir, des de l’àmbit d’Església que representem, la referència del testimoni missioner.

UNA EXPERIÈNCIA ENRIQUIDORA Maria Aligué Terré

A

quest estiu, una nova vivència queda dins nostre. Passar una setmana a Rwanda, no és un viatge com els que s’acostumen a fer: veure ciutats cosmopolites, museus, esglésies, paisatges coneguts… Haver estat una setmana en «el país dels mil pujols» ha estat per una banda conèixer un territori desconegut, però alhora i el més important ha estat un viatge que m’ha fet adonar que la realitat que nosaltres vivim diàriament canvia completament en una zona geogràfica del món diferent a la meva; et dónes compte que vivim en un món on hi ha dues realitats oposades; és com si el món fos una moneda que té dues cares, una la que té la sort de ser un país desenvolupat i l’altra de ser un país amb pocs recursos i poca ajuda humanitària. Voler explicar els dies que vaig passar a Rwanda, un dels quals a la seva capital, Kigali, no és fàcil, és difícil plasmar en paraules tots els sentiments i vivències viscudes a cada instant. Tot i així intentaré fer-ho de la millor manera possible: Va ser una setmana intensa d’emocions i sentiments, des del primer dia fins a l’últim, col·laborant i ajudant sempre que podíem amb totes aquelles persones que ens envoltaven. El primer dia, passat a la capital, semblava que aquell país estava força millorat respecte al que ens havien explicat o havíem imaginat, però, és clar, érem a la capital del país. L’impacte gran i xocant va ser a partir del segon dia, quan vam anar a visitar el nostre amic missioner que era a uns 25 minuts de Ruhengeri, la ciutat més propera del poblat on viu. En aquesta ciutat ens allotjàvem nosaltres. Aquest era el nostre punt de partida diari, del qual sortíem per anar a veure els 24

llocs més atractius del país i també per a conèixer el dia a dia del missioner en aquell territori que s’anomena Kampanga. Tots els dies vam visitar un lloc de turisme atractiu, però aquests llocs, com el llac Gissenyi, els goril·les, i altres llocs van ser tant impactants com les hores i les estones passades al costat de la gent d’aquell país, és a dir, visitant les escoles on aprenen, els hospitals on els atenen quan estan malalts o les cases on s’allotgen. Van ser força fascinants els moments que vam poder compartir amb tots ells. Un dels dies vam visitar un hospital situat a Nemba, força equipat, i vam poder veure com curaven, els quiròfans, les sales de rehabilitació, les sales de les dones que acabaven de parir, els infants a les incubadores, etc. Tot això ho comparaves mentalment amb el nostre país i t’adonaves que tot era més precari, però alhora era força suficient per a tots ells. Un altre dia el vam passar al costat de la gent de Kampanga, visitant el consultori mèdic, l’Església i l’escola d’aquella zona. Un dels darrers dies vam col·laborar amb els membres de Càritas allí a Kampanga a repartir roba i menjar a totes aquelles famílies més necessitades, i


va ser tot un privilegi poder ser present en aquest repartiment i poder ajudar a totes aquestes famílies. El més sorprenent de tot, durant tots els dies que vam poder ser a Rwanda, bé, més concretament a Kampanga, va ser l’amabilitat i l’afecte de les persones natives. Era força curiós estar passejant per aquelles carreteres tortuoses i plenes de pedres mal posades, i veure que tots els infants venien encuriosits a saludar-te i fins i tot, alguns més menuts venien a abraçar-te. També era palpable com, per la necessitat i l’escassetat de molts productes, en un poblat rural donaven valor a qualsevol cosa que per a nosaltres és insignificant. Per un simple caramel corrien de seguida i fins i tot s’enfadaven entre ells per poderlo aconseguir. Fets com aquests et marquen, et fan veure que nosaltres tenim unes necessitats cobertes que molts d’ells no tenen, que nosaltres tenim milers de coses insuficients que ens envolten que ells possiblement ni coneixen, i fa adonar-te que la vida tan precària en què conviuen fa que valorin molt més qualsevol cosa material, alimentària, i també econòmica. Crec que és una de les vivències més enriquidores de la meva vida, ja que veure que hi ha persones que viuen en el mateix món que jo i que no saben què és arribar a casa i prémer un botó per encendre el llum, tenir una aixeta on sempre tens aigua, en comptes

d’anar a buscar-la amb garrafes a metres de distància de casa seva; no saben què és tenir un llit on poder dormir i descansar confortablement i sense passar fred… Tot això és present en el mateix món que jo i la meva família vivim, però ells han tingut la mala sort de néixer en un món poc desenvolupat, un món on es viu d’una manera molt precària i un món on les necessitats bàsiques estan a penes cobertes; i dic mala sort perquè no han pogut triar néixer en un lloc diferent. Finalment, m’agradaria fer una reflexió on qüestiono que tothom que hagi estat en un lloc com aquest o hagi fet un viatge com aquest, no hagi tornat més conscienciat o almenys valorant més el que té i tot allò de què pot disposar. És, doncs, just el món en què vivim? La veritat és que no, sempre he pensat que si jo em trobés en la situació en què es troba tota aquesta gent africana, seria la primera de voler rebre un mínim d’ajuda de persones que es poden permetre donar aquesta ajuda per tots aquests que ho necessiten. Un viatge d’aquests fa adonar-te que en el món fa falta, en general, generositat. §

25


joventut L’Aplec de l’Esperit d’aquest any convida els joves a trobar-se amb el Senyor

Amb el lema «És el Senyor» (Jn 21,7), Banyoles acollirà, el dissabte 7 de juny, l’onzena edició de l’Aplec de l’Esperit La situació geogràfica de Banyoles, amb el seu estany, és un lloc privilegiat per a poder treballar les situacions evangèliques de Jesús al voltant del llac de Galilea. «La intenció d’aquest Aplec és que el jove faci experiència de Jesucrist i es trobi amb el Senyor, com els deixebles que, al voltant del llac, escolten la Paraula del Senyor, experimenten la seva filiació amb el Pare i el reconeixen viu. Es tracta d’una trobada íntima i personal amb Jesús però alhora comunitària i eclesial», explica Mn. Jordi Callejón, delegat diocesà de Girona, diòcesi acollidora. L’Aplec, dirigit a adolescents i joves i als seus acompanyants, tindrà lloc vora l’estany de Banyoles —el llac de Galilea. El matí serà el moment de viure en primera persona diferents experiències: de pregària («Trobem-lo»), d’escoltar persones que s’han trobat amb Jesús i des d’aquí desenvolupen

26

un servei a l’Església («Acollim-lo») i de lectura de l’Evangeli en clau jove. A aquests moments de treball i reflexió s’hi afegirà la música, testimonis, representacions escèniques, moments de lleure i el punt culminant de la jornada amb la celebració de l’eucaristia i el concert final. «Els dos darrers aplecs, a Tarragona i a Terrassa, han estat en ambients més urbans. Banyoles i l’estany ens ajudaran a viure un Aplec més bíblic», explica la delegada de joventut de l’Arquebisbat de Tarragona, Marisa Jiménez. «També cal destacar que l’Aplec és un moment d’una gran comunió eclesial en què el treball entre diferents realitats d’Església que treballen amb joves es fa visible. Això avui dia és un exemple molt important.» Jiménez constata que una de les novetats que aportarà aquest Aplec és el compromís evangèlic. «És important ser conscients


de l’existència de l’altre i de les seves necessitats. Aquí els joves hi tenen molt a dir!» Com en totes les trobades d’Església a nivell juvenil, el voluntariat també tindrà un paper important. Molts joves que ja van ser voluntaris durant els dies d’acollida previs a la JMJ 2011 a la diòcesi de Girona, ara seu acollidora, repetiran l’experiència. Més enllà d’una jornada festiva L’Aplec no és solament una trobada juvenil en clau eclesial d’un dia sinó que pretén que des dels diferents grups hi hagi un treball previ, una preparació espiritual per a viure amb més plenitud aquesta festa de Pentecosta. Des del Secretariat Interdiocesà de Joventut es proposa una formació prèvia, que aquest any es troba penjada al web de l’Aplec (www.aplec2014.cat/materials), en diverses seccions: «L’Alegria de creure», per a treballar les bones notícies de l’Evangeli, «Trobades amb Jesús», persones que «han vist el Senyor» i la seva vida s’ha convertit en missió, com sant Agustí, la mare Teresa de Calcuta o santa Teresa de Lisieux, i el recurs «Què ens diu el Papa?», amb sis missatges del Sant Pare a la JMJ de Rio. De Pasqua a Pentecosta s’hi afegiran unes pregàries per a seguir a nivell individual o en grup.

L’himne ‘És el Senyor’: l’Evangeli en la vida actual dels joves L’Aplec de l’Esperit 2014 ja té himne oficial. L’himne ha estat compost i interpretat pel grup de música cristiana de l’Arquebisbat Canta la Teva Fe (CTF). Segons Mn. Joan Àguila, intèrpret de la cançó, «aquest himne vol ser una invitació als joves a posarse a la pell dels deixebles que feinejaven vora el llac». «La cançó cerca paral·lelismes entre la vida dels joves i les vivències que els Apòstols van tenir amb el llac de Galilea com a marc de referència.» «Així doncs» —afegeix— «es poden identificar expressions que es poden atribuir tant als passatges evangèlics com a la vida actual dels joves, com per exemple l’expressió «repassant les xarxes», que ho feien els deixebles perquè eren pescadors i també ho fan els joves quan es comuniquen mitjançant les xarxes socials». Són Aplec a Tarragona 2007

27


moltes les imatges que al llarg de la cançó fan referència a diferents passatges de l’Evangeli i a vivències molt actuals dels joves. L’himne És el Senyor, gravat a l’estudi La Peixera de Terrassa amb la producció i arranjaments

Va ser l’any 1982 quan la trobada va començar a rebre el nom d’Aplec de l’Esperit de Genís Sobrado, comença amb un to íntim que, a poc a poc, va creixent, com la fe dels joves, «que volem que vagi creixent en el cor d’aquests fins esdevenir el gran esclat de la joia i l’alegria viscuda en comunitat», explica Mn. Àguila. L’himne es pot escoltar a través d’aquest enllaç www.aplec2014.cat/himne Una trobada amb història L’Aplec de l’Esperit és una trobada juvenil, en la festa de la Pentecosta, que va néixer com a iniciativa dels Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi l’any 1978

Aplec a Terrassa 2010

amb l’objectiu d’obrir espais de llibertat a l’Església per a evangelitzar els joves de casa nostra. Aquell mateix any per Pentecosta, centenars de joves van fer «Siurana de l’Esperit». No va ser fins l’any 1982 quan la trobada va rebre el nom actual d’Aplec de l’Esperit. Des d’aleshores, ara ja fa 31 anys, l’Aplec de l’Esperit, que se celebra cada tres anys, ha estat el fil conductor de la pastoral de joves de Catalunya a diferents indrets com Poblet (1985), Lleida (1988), Manresa (1991), Vilafranca del Penedès (1998), la Seu d’Urgell (2002), Tarragona (2007) o Terrassa (2010), on es va celebrar el darrer Aplec. Actualment, l’Aplec és convocat pels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), mitjançant les delegacions diocesanes de pastoral de joventut, que integren el Secretariat Interdiocesà de Joventut. En cada ocasió és organitzada per una diòcesi diferent. Aquesta gran trobada juvenil aplega joves vinculats a diferents realitats d’Església d’arreu de Catalunya, Balears i Andorra. § Aplec a La Seu d’Urgell 2002

28


parròquies Reforma del temple parroquial de Sant Joan Baptista de Reus Eloi Aran, arquitecte i teòleg. Membre de «T113. Taller d’Arquitectura i Urbanisme»

E

l passat curs va tenir lloc el projecte i la reforma del temple parroquial de Sant Joan Baptista de Reus, que es va donar per acabada el 24 d’octubre, tot i que la presentació de les pintures del retaule va ser el passat 19 de gener de 2014. La intervenció s’ha limitat a l’interior de l’edifici projectat per l’arquitecte modernista reusenc Pere Caselles (1910), inacabat en el primer creuer i l’espai del presbiteri a causa de la Guerra Civil, modificat posteriorment pel projecte de Rafael Bertran i Pau Pérez el 1991. A resultes del darrer projecte, la visió del temple en la seva direcció principal finalitzava en un gran mur de formigó, al qual s’hi havia aplicat una obertura central darrere la qual es va disposar un espai d’ús no litúrgic tapat per un cortinatge marró fosc que servia de fons a l’altar. Seguint el projecte original, la darrera intervenció va disposar la capella del Santíssim i la sagristia a banda i banda d’aquest nou absis, als quals s’accedeix per dues portes poc significatives pel que és el conjunt del temple i pels espais que representen. Pel que fa a la resta de l’interior original, aquest presentava poca lluminositat malgrat els magnífics vitralls de l’església i necessitava una rehabilitació.

existents que són fruit de la història devocional de la feligresia. Concretament calia restaurar i pintar els paraments interiors de la nau principal i les capelles laterals. Una cita evangèlica del titular de la Parròquia que ens va inspirar a l’hora de l’actuació va ser: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30), en el sentit que més que afegir coses o donar aparences d’uns acabats inexistents —com ara simular diferents tonalitats de pedra en un parament que és arrebossat— vam optar per dignificar l’espai amb

La intervenció ha constat de dos fronts: per una banda l’adequació de l’espai neogòtic inicial i, per l’altra, solucionar la visió del presbiteri, tots dos amb una clara intencionalitat catequètica i adequada a l’ús litúrgic. Pel que fa al primer punt a afrontar, es va procedir a donar veu i protagonisme als elements ja 29


senzillesa per ressaltar les motllures neogòtiques i els magnífics capitells on hi ha representats diferents oficis i estaments contemporanis. Dins d’aquestes intervencions cal fer notar també la recuperació de la creu, que restava tapiada a la façana principal, oferint un nou finestral d’alabastre i la recuperació del signe dels cristians visible a l’exterior; l’adequació de la capella de Mn. Jocund, recentment beatificat i principal impulsor de la Parròquia en els seus inicis; la recuperació dels vitralls superiors del temple amb nova iconografia bíblica; el canvi del paviment existent; la incorporació de sistemes de calefacció; un espai per al sagrament de la confessió; un espai de baptisteri proper al presbiteri, o pintar les voltes de la nau principal de color blau, ja que aquestes han estat al llarg de la història de l’Església símbol de la realitat celestial o escatològica a la qual tot temple cristià està cridat a apuntar. Pel que fa a l’actuació del presbiteri, que ocupa tota la superfície de la nau transversal del projecte original, de seguida es va veure la necessitat de focalitzar la visió de la comunitat en un element iconogràfic entorn de l’altar, de manera que el silenci apofàtic de l’imponent mur de formigó passés a segon pla. És a dir, calia un retaule d’unes dimensions considerables que tapés el forat de l’absis i que, alhora, pogués incorporar la talla de fusta original d’un Joan Baptista que restava solitari i a una alçada excessiva, desvinculat de l’acció litúrgica que se celebra a l’altar. La primera aproximació va afrontar el retaule des del simbolisme 30

de les formes. Així, inspirats en el relat de la teofania del baptisme (Mt 3,13-17), vam fer diferents propostes on estiguessin presents el Pare, com a cercle esquinçat representant la Paraula que davalla de la volta celeste; el Fill, com a figura corpòria o com a creu, i l’Esperit Sant, com a con lluminós que comunica cel i terra o com a forma cruciforme alada. Atès que les propostes es van considerar excessivament abstractes, es va procedir a afrontar el retaule des de la figuració i amb una composició més clàssica entorn a la vida de Joan Baptista. Aquesta segona fase ens va dur a contactar amb el pintor Josep Minguell i a concretar el retaule en cinc plafons verticals en estructura piramidal, de manera que a l’esquerra i en sentit ascendent s’hi ha representat el Càntic de Zacaries (Lc 1,67-79) i la trobada entre Maria i Elisabet (Lc 1,39-45), mentre que el plafó del mig i el més alt s’ha reservat com a peanya de la talla existent, i a la dreta, i en sentit descendent, s’hi ha representat el Baptisme de Jesús (Mt 3,13-17) i la mort de Joan Baptista (Mt 14,1-12). A part de l’estructura piramidal, els plafons es van inclinant per tal de rodejar l’altar i disposar-hi un banc corregut per a la presidència i les concelebracions, així que, en certa manera, es recupera l’absis original que durant molts anys va restar en el mateix espai del creuer. Com a resultat final tenim la recuperació d’un espai celebratiu entès tot ell com un espai que afavoreix la pregària. §


pastoral de la salut «També nosaltres hem de donar la vida pels germans» Campanya del malalt 2014: 11 de febrer - 25 de maig

L

a Jornada Mundial del Malalt, amb el tema «Fe i caritat: “També nosaltres hem de donar la vida pels germans” (1Jn 3,16)», és una crida a viure la caritat, a sortir de nosaltres mateixos, a lliurar la nostra vida i els nostres esforços pels germans, especialment els malalts que més ens necessitin. A continuació reproduïm un fragment de l’editorial publicada al butlletí de l’Associació de professionals sanitaris cristians que ens interpel·la a viure la caritat com a fonament de la vida cristiana. «Fa un any dèiem que quan es parla de nova evangelització s’oblida el “vés i tu fes el mateix”. L’amor que es manifesta en la praxi de la caritat, un llenguatge que s’expressa més amb obres de fraternitat i solidaritat, de proximitat i d’ajuda a les persones amb necessitats espirituals i materials, que no pas amb paraules. La cura pertany a la missió evangelitzadora. Pot anunciar-se creïblement l’Evangeli si prescindim del poder de l’Esperit que guareix i restableix? En el context de la Campanya del Malalt —fe i caritat— aquest tema adquireix plena vigència. »Seguim en temps de crisi, on no valen els eufemismes o fal·làcies per a desviar l’atenció dels problemes que de veritat importen. No necessitem cap endeví ni eufòrics irresponsables. Encara que siguin temps difícils no han d’estar únicament plens de lamentacions, abatiments, resignacions fins arribar a la indiferència i anestèsia de l’ànima. Potser siguin aquests temps durs —ho són per a una gran majoria de persones i famílies— en què es pot donar testimoni del veritable missatge de Jesús. ¿Com hem reaccionat, quines noves actituds hem adoptat, quins compromisos hem adquirit davant tanta ferida social, moral, tanta destrossa econòmica, tanta desafecció política? Més encara, vivim la nostra fe al marge del que està succeint?

»El papa Francesc, des de l’inici del seu pontificat, no ha cessat de manifestar-nos en tot moment i ocasió les línies d’acció que han d’interpel·lar la nostra consciència de cristians. A partir dels seus gestos i missatge tracta d’animar-nos a recuperar una Església més samaritana, acollidora, compassiva, misericordiosa, dialogant, pobra, humil, senzilla i esperançada. Sobretot cap als més dèbils i necessitats, cap als més fràgils i vulnerables, cap a les nafres dels malalts, cap al sofriment d’aquells que estan més humiliats i indefensos, ja sigui a la frontera del respecte a la seva dignitat o a la protecció dels seus drets més elementals. Potser repassant algunes de les seves paraules podem trobar claus per fer autocrítica i respostes personals o comunitàries. 31


»Tot camí és (i ha de ser) una cerca del veritable sentit del compromís. No fem massa cas de les seguretats terrenals. La missió, la d’Ell, ens urgeix.»

Paraules del papa Francesc Amb motiu de la XXII Jornada del Malalt, podeu llegir el missatge sencer al web www.arqtgn.cat (Documents / Santa Seu): «El Fill de Déu fet home no ha eliminat de l’experiència humana la malaltia i el sofriment, sinó que, prenent-los sobre seu, els ha transformat i delimitat. Delimitat perquè ja no tenen l’última paraula que, contràriament, és la vida nova en plenitud; transformat, perquè en unió amb Crist, d’experiències negatives poden passar a positives.» «En virtut del baptisme i de la confirmació som cridats a configurar-nos a Crist, el Bon Samarità de tots els qui sofreixen. “Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres.

Per això, també nosaltres hem de donar la vida pels germans” (1Jn 3,16). Quan ens acostem amb tendresa als qui necessiten atenció, portem l’espe-rança i el somriure de Déu enmig de les contradiccions del món. Quan el lliurament generós vers els altres esdevé l’estil de les nostres accions, donem espai al cor de Crist i el nostre s’inflama, oferint així la nostra aportació a l’arribada el regne de Déu.» «Per a créixer en la tendresa, en la caritat respectuosa i delicada, nosaltres tenim un model cristià a qui adreçar amb seguretat la nostra mirada. És la Mare de Jesús i Mare nostra, atenta a la veu de Déu i a les necessitats i dificultats dels seus fills.» En el Via crucis amb els joves a Rio de Janeiro, el 26 de juliol de 2013: «La creu de Crist invita també a deixar-nos contagiar per aquest amor, ens ensenya així a mirar sempre el proïsme amb misericòrdia i amor, sobretot a qui sofreix, a qui li cal ajuda.» §

Quan ens acostem amb tendresa als qui necessiten atenció, portem l’esperança i el somriure de Déu 32


cultura Col·lecció de relleus d’Antonio Oteiza i Neus Segrià sobre la vida d’Antoni Gaudí Joan Figuerola Mestre, arquitecte

L

’obra sacra d’Antonio Oteiza s’emmarca en el moviment de renovació artística iniciat pel P. Aguilar amb la revista ARA a mitjans del segle XX, en l’àmbit de la pintura, escultura i arquitectura religiosa del nostre país. Defuig «una imatgeria feble i d’un falç realisme», tal com ell manifesta, amb una voluntat de diàleg amb l’art actual. Des de l’any 1997 he compartit amb l’Antonio la creació de diferents obres en ceràmica de temàtica religiosa. La seva estada al poble de Tarrés, lloc de la seu de l’Associació Carles de Foucauld a Espanya i on la Comunitat de Jesús té diferents espais d’acollida i espiritualitat, va fer possible que l’any 1999 fes un relleu sobre el seu fundador Pere Vilaplana. Amb motiu de la beatificació de Carles de Foucauld, l’any 2005, Oteiza va crear un relleu per una capella lateral de l’església parroquial de Santa Maria de Tarrés dedicada al nou beat, beneïda pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, el dia 14 d’agost de 2007. Les tasques d’esmalt i cuita d’una d’aquestes obres es va fer al taller a Reus de Neus Segrià. Neus Segrià és prou coneguda com a ceramista i mestra de 33


ceramistes. Tots els racons del seu taller traspuen passió pel fang, voluntat per la feina ben feta i fidelitat als amics. En motiu de l’Any Jubilar de Sant Fructuós a Tarragona, l’Antonio va crear una sèrie de relleus seguint el relat de les Actes de la Passió dels Sants Màrtirs, Fructuós, Auguri i Eulogi. Aquesta obra allotjada en un espai rellevant del Museu Bíblic de Tarragona, va ser una ofrena dels dos artistes a l’arxidiòcesi de Tarragona en aquesta data especial. El fet de realitzar aquesta obra a la ciutat de Reus, bressol d’Antoni Gaudí, va suggerir fer una obra conjunta del genial arquitecte. Amb l’Antonio vam tenir llargues converses i vam visitar els indrets on va viure Gaudí a la seva joventut, captant l’atmosfera i la llum del Camp de Tarragona tan valorada per Gaudí. Durant el mes de juny de l’any 2011 van sortir de les seves mans, diferents seqüències de la vida de Gaudí, configurant en obra d’art «la germana argila» (expressió franciscana d’ell mateix), modelant pinzellades del caràcter, la vida, l’arquitectura i sobretot, l’espiritualitat d’Antoni Gaudí. Aquests relleus han representat la consolidació d’una sintonia personal entre dos artistes excepcionals 34

que s’han trobat a Reus, amb una feliç compenetració entre l’argila esculpida per Antonio Oteiza i la interpretació cromàtica d’esmalts de Neus Segrià. Resseguint la seqüència dels vint-i-sis relleus, es pot interpretar el fructífer recorregut i l’itinerari interior d’un home amb la mirada posada en la transcendència, resseguint el seu particular itinerari religiós i la «mística» de la seva arquitectura. Una arquitectura, que en paraules d’Oteiza: «transcendeix la mateixa materialitat de llum i espai, fins a obtenir la seva condició religiosa, no diguem mística». Fent un breu comentari d’alguns relleus, en el primer intuïm com la llarga ombra dels seguidors de l’espiritualitat sobre Sant Josep i la família de Natzaret impulsada pel P. Josep Manyanet, arriba fins al Gaudí constructor del temple de la Sagrada Família. El relleu de Gaudí quan era nen ens recorda unes paraules seves quan ja era gran: «Tinc el do de la percepció espacial perquè sóc el fill, el nét i el besnét de forjadors de coure». Seguint amb Gaudí l’espiritualitat de Santa Teresa, podem comprendre l’arquitectura del Convent de les Teresianes de Barcelona. La llarga perspectiva del passos interiors, l’escala i proporció dels


espais, el sistema constructiu, la distribució de la llum natural a l’interior de l’edifici, els petits detalls de la façana i el sòlid volum general de l’edifici ens parlen d’un ric llenguatge simbòlic fonamentat en la mística teresiana. D’altres relleus fan una especial menció a quatre arquitectes col·laboradors Gaudi: Joan Rubió i Bellver, Francesc Berenguer, Josep M. Jujol i Domènec Sugrañes, tots ells fills del Camp de Tarragona, el bressol de Gaudí que li donava un especial sentit de pertinença i inspiració. Es destaca de cada un d’ells les seves particulars qualitats professionals i vincles personals amb el mestre.

és un exemple destacat del seu profund sentiment religiós que plasma a l’arquitectura. «La llum que Gaudí cercava i amb la que estava compenetrat», es modela en l’extraordinari relleu que interpreta l’interior de la Sagrada Família, plasmació del coneixement de la natura que tenia l’arquitecte. És molt poètica l’escena d’Antoni Gaudí al costat de Sant Francesc d’Assís, portant cada un els seus respectius símbols de la natura, «tenen igual comprensió i proximitat per a tota creació, tan carregada de vida...» El contacte i l’admiració de la natura des de la infància fins a la seva mort, el porten a una admiració pel Déu creador de les meravelles del món. «Tota l’existència era creació, tots els éssers.... i en tots hi ha la petjada de Déu», diu Oteiza parlant de l’estima de Gaudí per la natura.

La grandiositat de l’arquitectura de Gaudí és expressió de la magnitud de la seva espiritualitat i santedat

Trameten una especial emotivitat els tres relleus que plasmen escenes quotidianes de la vida de Gaudi, «la manera de fer viure l’esperit, i així tots els seus darrers anys iguals,durant tantes hores, i en silenci», com diu Oteiza. Gaudí dóna almoina als pobres, el mateix gest d’allargar la mà donant, com quan ell demana ajuda econòmica per les obres de la Sagrada Família. Al sortir de la seva casa del Parc Güell per anar a treballar, Gaudí inclina el cap en reverència davant la imatge de Sant Antoni de la façana, símbol d’una profunda religiositat. La seva vida ascètica de treball, reflexió i recolliment el porta a viure i dormir al taller de la Sagrada Família... aspectes que es ressalten en els relleus. Oteiza continua dient de Gaudí: «Tota la seva obra religiosa li va néixer des d’aquest cor religiós i cristià». Destacant aquests aspectes de la vida de Gaudí, l’escultor corrobora el seu pensament sobre la estreta relació entre la fe i l’art sacre. L’arquitectura religiosa no es produeix per la funció que s’hi realitza al seu interior, sinó des de la fe i el cor religiós i transcendent de l’artista. L’obra de Gaudí

Acabant aquest breu recorregut de la sèrie, ressalto el relleu que s’anomena «L’home de fe». Aquí es confon la llum vinguda del cel amb la fe i la inspiració creativa de Gaudí, la saviesa humana amb la profunditat de la seva experiència espiritual. «Sense aquesta religiositat profunda i veritable no hi ha possibilitat d’expressar el que és religiós a l’art.», reflexiona Oteiza sobre l’art sacre. Veient el recorregut vital i creatiu de Gaudí, podem dir que la grandiositat de la seva arquitectura és expressió de la magnitud de la seva espiritualitat i santedat. Amb uns senzills i reduïts trossos de fang amarats de sensibilitat i simbolisme, Antonio Oteiza i Neus Segrià expressen «l’ànima de Gaudí», la força interior que va moure la vida i l’obra de l’arquitecte Antoni Gaudí. El 17 de desembre passat l’obra es va presentar per primer cop al públic, amb l’assistència del nostre Arquebisbe entre d’altres autoritats. § 35


formació Temps de triar escola Enric Puig i Jofra, Secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya

T

riar escola és un procés important que cal prendre’s seriosament. El tipus d’escola que volem per als nostres fills ha de reflectir l’estructura de valors socials i religiosos de la família. Aquests valors s’han de veure incorporats en la globalitat del projecte de l’escola: el projecte pedagògic del centre, el projecte lingüístic, l’ús i la incorporació de les tecnologies en el procés pedagògic, la tutoria i l’atenció a la diversitat… En l’elecció, també hi intervenen aspectes pràctics que tenen prou importància, com la proximitat de l’escola i la facilitat d’accés, les instal·lacions, el servei de menjador i les activitats extraescolars, etc.

Som una proposta educativa que, des del missatge de Jesús, i en un clima de llibertat, proposa un horitzó de sentit per a la persona, ofereix camins de creixement integral per a tothom i fa partícip de l’alegria de l’evangeli a qui se’n senti atret.

L’Escola Cristiana de Catalunya vol ser un referent de compromís, qualitat i equitat

Quan hi ha força opcions, pot resultar pràctic fer una llista dels centres que, a priori, compleixen els criteris del model d’escola escollit. Després cal recollir informació de les escoles preseleccionades. El web de l’escola, les jornades de portes obertes i les xerrades amb pares i/o mestres són les vies més efectives per a obtenir informació de primera mà. Però l’entrevista personal amb els directors és l’element clau en aquest procés. Cal, sobretot, preguntar pels aspectes que vertebren el projecte educatiu i incidir en la manera com es treballen els valors associats al projecte durant tot el procés educatiu.

Escola Cristiana de Catalunya, una bona recomanació En el procés de triar escola, que en aquest moment pot ocupar moltes famílies, una bona recomanació és, sens dubte, triar Escola Cristiana. L’Escola Cristiana de Catalunya és la referència de l’ensenyament concertat a Catalunya per presència i 36

implantació, amb 260.000 alumnes que representen un 66% de l’alumnat escolaritzat en centres concertats. També vol ser un referent de compromís, qualitat i equitat i, per això, treballem en un procés de millora contínua.

Som una proposta educativa que, arrelada en una profunda tradició, millora cada dia i innova per assolir un més gran i millor aprenentatge de l’alumnat, cercant la màxima personalització i adaptació a cada noi i noia. Som una escola orientadora que ajuda cada noi i noia en el seu procés d’aprenentatge; una escola catalana en llengua i continguts, oberta al


multilingüisme, i que assolim bons nivells d’aprenentatge de llengües estrangeres. Incorporem la dimensió digital, que ens ofereix noves i potents eines d’aprenentatge i que ajuda els alumnes a moure’s en aquest entorn cada cop més present en totes les esferes de la vida. El nostre valor principal és el professorat i personal dels centres, professionals amb vocació, compromesos amb la missió, la visió i els valors de l’escola, ben preparats i en actualització i perfeccionament constants. Som una proposta educativa que ja es fa palesa a les 401 escoles arrelades als pobles, barris i ciutats dels 124 municipis i 36 comarques on són ubicades, amb presències de llarga trajectòria que acumulen, en alguns casos, més de 300 anys d’història i que, des dels valors més propis i específics, ofereixen accents diferents a aquesta oferta educativa, així com distintes propostes en el seu servei educatiu i en els altres serveis i activitats complementaris.

L’Escola Cristiana de Catalunya és escola concertada compromesa amb l’educació de qualitat per a tothom; una bona opció en la tria que teniu ben a prop. A l’arxidiòcesi de Tarragona hi ha vint-i-cinc centres educatius amb oferta de diversos nivells educatius. Al web www.triaescolacristiana.cat, les hi trobareu totes, així com les dades bàsiques. Us convidem que compartiu www.triaescolacristiana.cat i aquesta informació amb tots els vostres familiars i coneguts que es trobin en el procés de triar escola. Segur que els ajudarà a decidir. §

37


comiats Comiat a la comunitat de germanes de la Sagrada Família d’Urgell de Valls

Sagrada Família 1952

D

esprés de més de cent trenta anys de presència a Valls, les germanes de la Sagrada Família d’Urgell —les monges de l’Hospital—, han marxat de la ciutat de Valls. La seva tasca ha estat immensa —sobretot en el camp de l’ensenyament i de l’assistència sanitària—, sempre des de la senzillesa i amb un esperit de servei evangèlic guiat per l’Esperit i sota el patronatge de la Sagrada Família de Natzaret. La missa de comiat i acció de gràcies pels anys de servei a Valls es va celebrar el dissabte, dia 11 de gener, festivitat de la beata Anna Maria Janer Anglarill, fundadora de la Congregació. Recollim en aquest número les paraules de comiat i estimació que es van publicar a El Candeler, full informatiu de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls.

38

132 anys i més… d’amor i servei sempre i en tot! Gràcies, vallencs, per la vostra acollida incondicional Comunitat de germanes de la Sagrada Família d’Urgell a Valls La veritat és que no és gens fàcil acomiadar-se d’un lloc, d’uns carrers, d’uns passadissos… i, sobretot, d’unes persones amb les quals hem compartir un bon tros de la nostra vida, plena de records, de noms, de situacions… Fa 132 anys i mig, concretament el 17 de juny de 1881, les antigues germanes de la caritat de l’Hospital de Valls, com diuen els nostres documents, s’incorporaven oficialment a l’Institut de Germanes de la Sagrada Família d’Urgell. I afegeixen encara


els documents: A Valls té les seves arrels la nostra Congregació. Per què? D’on ve aquesta relació? Doncs neix l’any 1800, quan tres donzelles de la població posen en marxa la Germandat de Caritat a l’Hospital de Sant Roc, un hospital reconstruït gràcies a l’empenta i el convenciment incansables de Mn. Jaume Cessat, rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista, i a les ajudes econòmiques dels veïns de la població. Aquesta experiència pilot donarà tan bon resultat que, cinc anys després, la junta d’administració de l’Hospital de Castelltort de Cervera demanarà tres germanes de la caritat de Valls perquè fundin també allí una comunitat. Al cap de sis mesos se n’hi afegí encara una altra. Permeteunos en aquesta ocasió escriure els seus noms: Josepa Montserrat —fundadora de Valls—, Magdalena Magrané, Teresa Morlà i Paula Montserrat. I és així que la Germandat de Caritat de Cervera té com antecedent fundacional la de Valls. I de Cervera és, com ja sabeu, la nostra fundadora, la beata Anna Maria Janer Anglarill, que precisament és cridada a la vida el mateix any 1800 i que el 1859 fundarà a la Seu d’Urgell una germandat de caritat que de seguida es convertirà en un nou Institut apostòlic. Per això diem en el títol 132 anys i més… molts més. I quan parlem de la nostra història ens remuntem sempre a les nostres arrels de caritat, les de Valls i de Cervera, que s’inclouen en el moviment hospitalari que es dóna a Catalunya ja des del segle XVI a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Valls forma part dels nostres orígens. I de Valls, especialment de les nostres primeres germanes, hem après moltes coses. En volem destacar dues: l’amor i el servei. Estimar és un do, un aprenentatge, un art que arriba a la plenitud quan esdevé pura gratuïtat. I, encara que sembli una gosadia en els dies que corren, ens atrevim a dir que només qui s’ha sentit estimat per l’amor primer que és Déu mateix és capaç de ser transparència de la misericòrdia divina envers els altres, com ens ho recorda una vegada i una altra el papa Francesc.

La mare Anna Maria Janer va tenir aquesta experiència perquè des de ben petita va conviure amb les germanes de la Caritat de l’Hospital de Cervera; amb les que van venir de Valls, la Paula i la Teresa, van ser companyes de fatigues, de guerres i exilis, i amb altres que s’hi van incorporar després. I va fer seva aquesta herència d’un amor sense fronteres, un amor que no era una abstracció teòrica, poètica, bonica, sinó un amor personal, a Crist, que va donar la vida per nosaltres; un amor que per ser autèntic s’havia de convertir en servei, a imatge i semblança del mestre: un servei compromès en favor dels més febles: els pobres i els malalts. (...) En aquest sentit, de la curta però assenyada regla de vida privada que les germanes de la caritat de Valls van portar fins a Cervera, la mare Janer va aprendre a segellar aquest compromís d’amor i de servei fins arriscar la vida amb el quart vot de caritat amb els malalts. I és que Valls és per a nosaltres escola de caritat, en el sentit més genuí del terme: escola d’amor a Déu i d’amor al proïsme. Hem après, doncs, de vosaltres, vallencs, a estimar i a servir sempre i en tot. Aquest és el regal més preuat que ens podíeu haver fet. I en volem donar gràcies a Déu, des de la senzillesa i des de la convicció, ara que marxem. Com diu la cançó, que el d’avui no és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instant. Us portarem sempre al cor, com Déu porta tatuats en el seu cor tots els nostres noms. I tant de bo que vosaltres, quan ens recordeu, tot mirant fotografies, repassant fets i històries compartides amb rostres i noms de germanes concretes que us heu trobat a l’Hospital, a la Residència o a l’Escola, pugueu expressar ni que sigui aquestes senzilles paraules: quina sort que les vam poder tenir entre nosaltres. A vegades hi ha moments que ens costen de digerir perquè ens agradaria que les coses fossin d’una altra manera. Potser llavors només ens resta fer nostre un savi consell de la beata Anna Maria Janer: «Deixem obrar el Senyor que coneix totes les coses.» Us trobarem a faltar. Moltes gràcies per la vostra acollida incondicional. §

39


Les germanes Carmelites Missioneres Teresianes, més de 120 anys a l’Arboç

L

’Arboç va acomiadar, el divendres 17 de gener, la comunitat de les germanes Carmelites Missioneres Teresianes amb una emotiva eucaristia, presidida pel Sr. Arquebisbe i celebrada a la residència d’avis Sant Antoni Abat on hi van assistir antics alumnes i persones que en algun moment van ser ateses per elles. A la celebració hi va assistir el rector de la parròquia de Sant Julià de l’Arboç, el P. Luis Noguero; d’altres preveres concelebrants, la germana Maria Lluïsa, general de les Carmelites Missioneres Teresianes i la Gna. Olga, Provincial. Durant els 120 anys de presència a l’Arboç s’han dedicat a l’ensenyament i l’atenció dels malalts però la manca de vocacions i l’edat avançada de les germanes ha dificultat la continuïtat de la comunitat. Les germanes van mostrar el seu agraïment per l’acollida que en tot moment han tingut. «No puc deixar de dir –va destacar el Sr. Arquebisbe en la seva homilia– que és un esdeveniment molt trist el que avui celebrem. A tots ens agradaria que aquesta comunitat mai no s’hagués fet petita, que haguessin anat sorgint noves plantes o que en aquests moments s’hagués pogut fer algun transplantament. No ha pogut ser; les coses són així.

Ho acceptem. I com que una cosa no treu l’altra, ho torno a dir: en nom de tots i propi: gràcies per la vostra entrega i generositat.» Mons. Jaume Pujol va afegir que les germanes van viure com el seu pare, el beat Francesc Palau, en la radicalitat de l’amor a Déu i als proïsme mitjançant el servei i les obres concretes de cada dia. «Penseu en la quantitat de serveis, molts d’ells molt petits, imperceptibles, que al llarg de tots aquests anys han fet les germanes, primer a l’escola i després a la residència. Francesc Palau va transmetre el seu esperit a les seves filles i fills espirituals perquè segueixin anunciant al món aquest pla diví de comunió en Crist que s’ha de fer visible en l’Església». §

C/ Mare de Déu del Claustre,5 - 43003 - Tarragona Tel.–Fax: 977 244 474 - Mòbil 689 992 171 a/e: labotigadelacatedral@hotmail.com

40

Objectes de regal i material litúrgic


notícies Vint-i-cinc anys animant les celebracions litúrgiques a la Catedral Durant l’any 2013 l’agrupació coral Cors i Orquestra del Amics de la Catedral de Tarragona ha celebrat el 25è aniversari. elles el vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny, en representació del Capítol de la Catedral; el director i fundador de la Schola Cantorum, Mons. Miquel Barbarà, i el president de l’Associació Amics de la Catedral, Sr. Hilari Alfaro. En el transcurs del sopar es van lliurar als cantaires, com a «signes d’identitat» per a les actuacions, un fulard blanc i una carpeta per a partitures. A més, i com a record de la celebració, es va lliurar als assistents la fotografia oficial dels vint-i-cinc anys, una auca amb la història de la Coral i un pin commemoratiu de l’efemèride.

Vivències Un camí d’experiències i nous reptes Mons. Miquel Barbarà, fundador, director i compositor

Primers cantaires de la Schola Cantorum

Fundada l’any 1988, sota l’impuls de Mons. Miquel Barbarà Anglès, i amb una trentena de components, va començar anomenant-se Schola Cantorum dels Amics de la Catedral de Tarragona. A mesura que van anar passant els anys, va anar creixent en nombre de components i també en nombre de seccions, per la qual cosa es va decidir canviar el nom inicial per Cors i Orquestra dels Amics de la Catedral. En l’actualitat està formada per la Coral de grans, l’Orquestra, el Cor Joves Veus i el Cor Estels. Aquest any passat, 2013, ha estat ple d’activitats per a celebrar aquesta efemèride. Com a clausura hi va haver un sopar, presidit pel Sr. Arquebisbe, que va comptar amb la participació de més de 150 persones, entre cantaires, músics i acompanyants, entre

Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys hem viscut experiències que no podrem oblidar mai. És un camí que l’hem fet moltes persones i ens hem anat animant i progressant. El que tenim, que és la Schola Cantorum (Cor, Joves Veus, Estels) i l’Orquestra no és fruit d’una planificació que s’hagi anat executant. És senzillament fruit d’anar cercant solucions a les dificultats que se’ns presentaven. Abans d’aquests vint-i-cinc anys, el Capítol de la Catedral em va demanar que, sense ser canonge, els anés a ajudar en les festes més importants. Feia de tot: de monitor, de director, de petit cor, de poble… fins que una Setmana Santa em vaig quedar afònic. I vaig pensar que si no hi havia altres persones que m’ajudessin allò jo no ho podia fer tot sol. I així va néixer el Cor. I pel fet d’haver de cantar sota el retaule (la primera vegada que vam cantar on tocava l’organista ja no hi vam cabre) i tenir l’orgue a mitja Catedral vam veure la necessitat de tenir uns instruments a prop que ens ajudessin a afinar. I així va néixer l’Orquestra. 41


Les impressions més profundes són les de les celebracions litúrgiques. N’hi ha un munt que recordaré sempre. Però és natural que també ens impressionin molt altres actuacions, com davant el papa a Roma, a la Sagrada Família, al Palau Sant Jordi, on va cantar la soprano Montserrat Cavallé amb nosaltres, a Montserrat, a Santiago de Compostel·la, a Santa Tecla d’A Guarda… i no acabaria la llista… i no em vull deixar fer referència a fet de cantar al mateix amfiteatre el martiri dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi. No puc acabar sense expressar el més viu agraïment a totes les persones que ho heu fet possible i espero que sigui per molts anys!

El perquè Un músic de l’Orquestra

Encara més; sentir l’íntima satisfacció de donar allò del que quasi no tinc. I no és tan sols un plaer, és també un acte de justícia, perquè si ho mirem bé veurem que en realitat no tenim dret a posseir, sinó com a molt a compartir o, més ben dit; només tenim dret a donar-ho tot a canvi de res. De res? No, en absolut. Queda un gran goig, el de fer que la Paraula arribi al món per mitjà d’un petit instrument, des de qualsevol procedència i tant fa en quina llengua. Arribar a ser síl·laba d’un vers. Vet aquí la sola justícia i l’única harmonia. Tan sols sé que he de donar-me sencer i de diluir-me en l’oceà. És el que estic tractant de fer. Quan sigui l’hora de marxar sabré, il·lusionat, abaixar la mirada tot dient: «Pren, Senyor, el que és teu», i (tant de bo!) esperaré, si és la seva voluntat, merèixer algun dia poder tornar a casa; ser digne de sentir la Veu.

Els músics no sabem parlar. Ni escriure. Per això som músics. D’una manera o d’una altra; amb més o menys dons, ens expressem amb la música. I és per aquest raó que, a la llarga, configurem un món propi i característic, una mica diferent del de la resta dels mortals. Música és quan estimem, quan patim és música. La joia, la decepció, l’esperança, la il·lusió… Però sobretot, música és també el silenci; la millor música; el llenguatge de Déu.

Vint-i-cinc anys

Ser a Tarragona músic de l’orquestra de la Catedral implica aprendre a dir amb moltes veus una sola cosa i reconèixer la importància de resultar insignificant en favor del conjunt. Només una petita veu, un mínim ajut al grup, perquè allò que importa no són les veus sinó el que es diu.

Hem viscut un any de celebració molt ple d’activitats i d’esdeveniments, com la inauguració de l’orgue, instrument necessari i de suport important per a les veus. Com ho és també l’Orquestra. Als organistes i als companys de l’Orquestra, gràcies!

Hi ha molt més. Els músics tractem de transmetre emocions i sentiments, a vegades joiosos, també tristos; però sempre veritables. Si no fos així seríem com aquells mentiders que ofereixen un or que no tenen. De la mateixa manera que en una tonada el sentiment que del cant té el músic és el que fa cantar; o que fa dansar el que té del ball, si volem preparar l’esperit per a oracions hem de pregar també nosaltres, perquè també la música, la mateixa música, sigui un rés.

Francesca Mayor Coma, sotsdirectora de la Schola Cantorum. Soprano Ens hem de felicitar tots perquè fa vint-i-cinc anys Mn. Miquel i uns quants pioners van iniciar una tasca difícil i estimuladora. Sense aquell començament no hauríem celebrat les noces d’argent.

Com a sotsdirectora tots aquest anys, he pogut copsar el treball i el recolzament del director i de les companyes i companys. Sabeu que us ho agraeixo de tot cor. Continua sent una tasca difícil en un grup tan nombrós. Pensem en objectius d’avançar: la seriositat dels assajos, l’assistència, l’atenció, l’educació de la veu… Confio en un futur, si a Déu plau, ferm i encoratjador. §

Que n’és, de bo! Permeteu-me ara que personalitzi. La meva pregària musical transcendeix de mi i lliura la mà a aquells que també ho volen! Així, amb totes les mans i des de tots els cors conformem un únic cor espiritual. És bonic. Oi que sí? Ànimes sublimades? Potser. 42

Cor Jove dels Amics de la Cateral de Tarragona


Recuperació del Cant de la Sibil·la .

D

urant anys, recuperar el Cant de la Sibil·la ha estat un propòsit per a diversos músics de la ciutat de Tarragona. Com a cant gregorià, ha despertat la necessitat de donar-lo a conèixer a tots els amants de la música antiga i de la nostra cultura i tradicions. D’aquí sorgeix la idea de portar de nou aquest drama litúrgic que s’acostumava a representar a les esglésies de l’edat mitjana durant la matinada de Nadal. Aquesta idea es va materialitzar la nit del 24 de desembre, vigília de Nadal, abans de la missa del Gall a la Catedral de Tarragona interpretat per la soprano Marta Mathéu, acompanyada pel grup vocal Ensemble O Vos Omnes i la Capella de Ministrers de Tarragona, i dirigit per Xavier Pastrana, amb el músic Josep Mateu a l’orgue. Durant la darrera dècada s’ha recuperat o recreat a la Seu d’Urgell, Lleida, Barcelona i l’Alguer. Tot i això, antigament s’havia cantat en pobles del regne de València i en ciutats com Perpinyà, Girona, Vic, Ripoll, Montpellier, Tarragona i Lleida. També es poden trobar documentacions que situen aquest cant a la zona de Castella i Galícia, i en països com França i Itàlia. El cant de la sibil·la va gaudir d’una gran popularitat arreu dels Països Catalans fins a mitjans del segle XVI. La recuperació del Cant de la Sibil·la ha comptat amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat i el Capítol de la Catedral de Tarragona. §

Església

Sistemes de subscripció: 1- Enviant el formulari per correu ordinari a la següent adreça: Arquebisbat de Tarragona Dpt. de Mitjans de Comunicació Social C/ Pla de Palau, 2 43003 Tarragona

de tarragona

2- Emplenant el següent formulari i enviant tota la pàgina al fax 977 25 18 47 FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL Cognoms:

Nom: Adreça: Població:

Codi Postal: e-mail:

Telèfon:

Forma de pagament (Import: 11€ - Estranger:30€) Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa Domiciliació bancària Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

IBAN Titular compte Banc o Caixa

Entitat

Agència

d.c

Número de compta o llibreta

Adreça Oficina Codi Postal

Població Data

Signatura

43


L’ALEGRIA D’ANUNCIAR L’EVANGELI

Dia del Seminari 2014 16 de març - 19 de març

Església de Tarragona n.278  

Revista amb articles referents a l’arxidiocesi de Tarragona

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you