Page 1

Església de tarragona Núm. 276  Setembre - Octubre 2013 - Quinta època

Papa Francesc:

«Convertim-nos en homes i dones de reconciliació i de pau»


SUMARI 276

Setembre - Octubre 2013

EL BLOC (p. 4)

Església

de tarragona BEATIFICACIONS

La veritat és de paper, A. Coll Gilabert. Tot té el seu temps, Josep Mateu

La Passió de Sant Fructuós i la ruta dels primers cristians: propostes per a viure amb més intensitat les beatificacions (p.20)

CAPÇALERA

Notícies de la Beatificació de l’Any de la fe (p.32)

Tres dies molt especials (p. 5) Dídac Bertran

ANY DE LA FE Trobada a Roma de seminaristes i novicis (p.6) Víctor Mosquera

CET Comunicat de la reunió n.207 (p. 8) Inici del ministeri pastoral de Mons. Enric Benavent Vidal com a bisbe de Tortosa (p.10)

INSAF Els últims anys de vida del Apòstol Sant Pau (p. 11) Armand Puig Tàrrech

MISSIONS

Missions i màrtirs (p.15) Josep Gil i Ribas

REFLEXIÓ SOBRE EL MARTIRI Nomès tenien la fe, la sola fe (p. 18) Rafael Serra

JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT

Papa Francesc: «Joves, vosaltres sou el camp de la fe, els atletes de Crist» (p.24) JMJ Rio 2013 (p.27) JMJ.CAT (p.29)

TESTIMONIS DE FE

La fe és posar Jesús en el centre de la nostra vida, si jo creixo Jesús s’empetiteix (p.34) Pere Cardona, (ofmcap)

ENCÍCLICA

«La fe no és un refugi per a gent pusil·lànime, sinó que eixampla la vida!» (p.36) Simó Gras

ARXIU HISTÒRIC ARXIDIOCESÀ

«Any del Cardenal Vidal i Barraquer, testimoni fidel (1943-2013) (p.39)

ANY ESPRIU

Déu en la vida i l’obra de Salvador Espriu (p.41) Francesc Manresa

IN MEMORIAM (p.43)

Director: Santiago Grimau Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Dídac Bertran, Anna Robert, Secretaria: Montse Sabaté Assessorament lingüístic: Rosalia Gras Fotografia: MCS Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2 CP: 43003 Tarragona Telèfon: 977 233 412 (ext. 205) Fax: 977 251 847 a/e: publicacions@arqtgn.cat web: www.arquebisbattarragona.cat Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.Guissona Dipòsit legal: T-14-1988 Subscripció anual: (6 números): 11,00 € Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 € Preu unitari: 2,00 € Publicada amb la col·laboració Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.

3


El Bloc

Antoni Coll Gilabert, periodista

La veritat és de paper?

E

n els anys de plom de la Unió Soviètica els dos diaris principals eren Pravda (que vol dir ‘veritat’) i Izvestia (que significa ‘notícies’), però els moscovites, en veu baixa, comentaven: «No hi ha notícies a la Veritat ni veritat a les Notícies.» No solament passaven coses així a l’antiga URSS. A vegades, llegint la premsa del nostre país, també trobem a faltar una millor correspondència entre el que s’informa i la veritat. Potser per això els lectors estan distanciant-se de la premsa. La crisi del sector dels diaris de paper no sols és culpa d’Internet; també és culpa de la manca de confiança. Hi ha una dita molt coneguda: «El paper ho aguanta tot.» Els anglesos ho diuen així: «Anything and everything can be said on paper.» És una reflexió universal. El qui no ho aguanta tot és el lector. No vol periodistes que defensin uns colors, sinó informadors que transmetin la veritat dels fets. És a partir dels fets explicats honradament, que el lector farà el seu judici. Certament la veritat sembla de paper. Qualsevol ventada d’interessos la fa volar. Però és la substància de la informació. És la que fa gran l’exercici del periodisme, sigui en paper, per micròfon, per televisió o tingui base electrònica.

Tot té el seu temps… Josep Mateu, prevere

S

i volguéssim plantar una canya de bambú i sembréssim una llavor, veuríem que passen els dies, els mesos, i els anys i de la terra no en sortiria res. Podríem pensar que la llavor s’ha mort, que és culpa de la terra, de l’adob, o fins i tot del tipus d’aigua. Segurament no seria res d’això! La llavor d’una canya de bambú pot trigar sis o més anys a sortir de terra, però tot aquest temps no ha estat en va. Primer treballa silenciosament, sense que es vegi, preparantse interiorment amb força, per després créixer i fer-se gran de manera imparable. Moltes vegades vivim en la societat de la immediatesa, d’exigir resultats al moment… Oblidem així que les coses importants, les que perduren, la saviesa i la profunditat de cor s’adquireixen de mica en mica. La

4

pregària és l’exemple paradigmàtic: ha de ser pacient, constant, i d’aquesta manera, sense que ens n’adonem, aquest hàbit de pregària i contemplació va teixint a dins nostre unes profundes arrels que després ens permetran créixer de cara enfora: en afrontar les dificultats del dia a dia, en valorar i agrair els dons quotidians, en percebre els detalls i la bellesa dels gestos més senzills… Karl Rahner va dir que el cristianisme del s. XXI seria espiritual o no podria ser. Estem en aquest camí i cal que nosaltres ho visquem per a poder-ho transmetre. Tot té el seu temps, i la fe, la pregària i la profunditat de cor ens demanen temps per teixir i enfortir el nostre interior per a poder créixer després amb força. Tinguem-ho present en el curs que tot just comencem!


Capçalera

Didac Bertran cap del Departament diocesà de mitjans de comunicació social de l’Arquebisbat de Tarragona

Tres dies molt especials Vénen seguides al calendari: el 23 de setembre, Santa Tecla; el 24, la Mare de Déu de la Mercè, i el 25, la Mare de Déu de Misericòrdia. La primera és la patrona de la ciutat de Tarragona; la segona, de la de Barcelona, i la tercera, de la de Reus. En comú tenen, en principi, la gran devoció que desvetllen a les seves poblacions respectives. Però enguany, que s’escau l’Any de la fe que culminarà amb la magna beatificació de més de 500 màrtirs del segle XX, els tres patronatges giren al voltant de la fe i del martiri. A través de la predicació de sant Pau, santa Tecla va conéixer Jesús. L’enamorament pel Crist la va menar a anunciar la bona nova fins a l’extrem d’estar disposada a vessar la sang, la qual cosa va fer que fos considerada «igual als apòstols i protomàrtir». La devoció a la Mare de Déu (la primera creient), sota la seva advocació de la Mercè, està lligada a una aparició simultània de la Verge a sant Pere Nolasc, a sant Raimon de Penyafort i al rei Jaume I per instar-los a la fundació d’un orde per a la redempció de captius, la tasca de la qual va portar els mercedaris a no recular ni davant la possibilitat de restar com esclaus en penyora dels alliberats si no els arribaven els diners del seu rescat ni davant la possibilitat del martiri. Una altra aparició, en aquest cas de la Mare de Déu a la pastoreta reusenca Isabel Besora arran de la pesta que va assotar Reus el 1592, va propiciar la devoció a la Verge anomenada «de Misericòrdia». Fins que un petó de la Mare de Déu no va fer aparèixer una rosa a la galta de la noieta, aquesta va haver de patir un calvari per vèncer la incredulitat de les autoritats locals sobre la forma com s’acabaria amb la cruel malaltia que omplia el cementiri malgrats els esforços de la ciència. La necessitat d’evangelitzar amb el coratge que dóna la fe en Crist i el valor que aquesta infon fins acarar el martiri cruent, no són coses del segle I, XIII, XVII o XX, sinó que és una realitat que viuen encara molts cristians d’arreu del món en el nostre segle XXI. Ho veiem en els missoners que sembren la llavor de la fe en Jesús als més diversos països; ho veïem en els cristians que pateixen captiveri per la seva fe a diverses parts del planeta, com ara el dos bisbes segrestats a Síria pels rebels jihadistes, i ho veiem també en les matances de cristians que es produeixen a l’Índia, al Pakistan, a Nigèria, a Egipte i a tants altres llocs. Preguem a santa Tecla i santa Maria (en les seves advocacions de la Mercè i de Misericòrdia) perquè la fe en Crist vagi niant en tots els cors, única manera d’assolir la pau en aquest món turmentat.

5


any de la fe Trobada a Roma de seminaristes i novicis

«El Sant Pare ens va recordar tres elements fonamentals de la missió cristiana: l’alegria de la consolació, la creu del Crist i la pregària» Víctor Mosquera, seminarista de 1r de Teologia

E

l passat dia 5 de juliol un grup de seminaristes del Seminari Major Interdiocesà vam tenir el goig d’iniciar un pelegrinatge a Roma que duraria fins al 8 de juliol. El pelegrinatge va ser la resposta a la convocatòria internacional que va fer el papa Benet XVI i posteriorment el papa Francesc amb motiu de l’Any de la fe a tots els seminaristes, novícies, novicis i tots aquells que estan en camí vocacional. Van ser quatre dies molt intensos en què vam poder gaudir de la presència de milers de joves que com nosaltres han decidit donar un sí al Senyor. Durant el primer dia d’estada vam poder visitar, de la mà del nostre rector, Mn. Norbert, la basílica de Sant Pere del Vaticà, després vam visitar la Chiesa Nuova ‘Església Nova’, nom amb què es coneix Santa Maria in Vallicella i on es troben les restes de sant Felip Neri, on vam aprofitar per fer una estona de pregària, i tot passejant vam arribar a la Chiesa del Sacro Nome di Gesù, o Església del Sant Nom de Jesús, on es troben les restes de sant Ignasi de Loiola. Per finalitzar el dia vam participar en un festival de música cristiana que l’organització va preparar a la plaça del Campidoglio.

El segon dia va estar marcat per la trobada que vam tenir amb el Sant Pare a l’aula Pau VI. Va ser una trobada que va intercalar testimonis personals i minuts musicals, però el moment culminant va ser l’aparició del papa Francesc, que va aixecar l’expectació de tots els qui ens trobàvem allà. El Sant Pare ens va parlar com un autèntic pare, com el pare que corregeix i dóna consells als seus fills i filles, ens va parlar de la coherència de vida necessària per a poder ser persones consagrades a Déu i ens va 6

encoratjar a continuar endavant tot i les dificultats que ens apareixeran en el camí. Els actes oficials van finalitzar amb el rés del rosari als jardins vaticans, un marc incomparable on vam poder expressar la nostra fe amb fraternitat i en comunió. L’últim dia del pelegrinatge començava de bon matí fent cua per entrar a la basílica de Sant Pere per a la missa de clausura de les jornades de seminaristes, novicis i novícies. Una vegada a dins ens vam disposar


a participar en la missa dominical amb la resta de joves en camí vocacional. En la seva homilia el Sant Pare ens va recordar tres elements fonamentals de la missió cristiana: l’alegria de la consolació, la creu del Crist i la pregària. Després de la missa vam participar en la pregària de l’àngelus a la plaça de Sant Pere. A la tarda, i per finalitzar, vam visitar la basílica de Sant Pau Extramurs i la basílica de Santa Maria del Trastevere, on vam poder participar en la pregària de la comunitat de Sant Egidi.

He comprovat que les paraules del papa Francesc són missatges que toquen la realitat més profunda de les coses i arriben al cor

escoltar directament també ha estat quelcom que m’ha remogut per dins, he de confessar que, com molta gent, sento una profunda admiració pel papa Francesc i pel seu magisteri i en aquest viatge he pogut comprovar com les seves paraules són alguna cosa més que paraules, són missatges que toquen la realitat més profunda de les coses i arriben al cor. Com a punt final, vull dir només que poder viure tot això a la ciutat de Roma, amb tota la història que comporta per a la fe cristiana, no té preu, i per això vull donar les gràcies a totes aquelles persones que han fet possible que hi poguéssim anar, en especial als meus formadors del Seminari Major Interdiocesà.

Ara ja a Tarragona i fent la vista enrere, puc dir que aquests quatre dies a Roma han suposat una nova empenta en el meu camí de discerniment vocacional. Poder compartir aquests dies amb tants nois i noies et fa veure que no estàs sol. Una altra cosa positiva és redescobrir la relació amb els formadors i amb els germans seminaristes amb els qui convius tot l’any. El fet de conviure a fora de l’àmbit del Seminari i en un ambient festiu constant porta a estrènyer els llaços d’amistat i de fraternitat. I per suposat poder estar molt a prop del Sant Pare i poder-lo

C/ Mare de Déu del Claustre, 5 - 43003 - Tarragona Telèfon i Fax 977 244 474 - Mòbil 689 992 171 a/e: labotigadelacatedral@hotmail.com 7


Conferència Episcopal Tarraconense Comunicat de la reunió n. 207

E

ls dies 10, 11 i 12 de juliol ha tingut lloc la reunió n. 207 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), al Seminari de Vic. La reunió ha estat presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona, i hi han assistit tots els membres, llevat del bisbe electe de Tortosa, Mons. Enric Benavent.

1. Després de la pregària inicial, Mons Jaume Pujol ha expressat la seva joia per l’elecció de Mons. Enric Benavent com a nou bisbe de Tortosa, el qual prendrà possessió de la diòcesi tortosina el proper dissabte 13 de juliol. Els bisbes s’han alegrat també per la recent publicació de la carta encíclica Lumen fidei del papa Francesc, que ja ha aparegut en català a la col·lecció Documents del Magisteri que la CET promou i publica l’Editorial Claret. 2. Mons. Jaume Pujol ha informat dels diversos actes previstos de cara a les properes beatificacions dels 522 màrtirs del segle XX, a Tarragona, el proper 13 d’octubre. El dia 12 de setembre, en ocasió de l’aniversari de la mort del cardenal Vidal i Barraquer, tindrà lloc una celebració eucarística i un acte acadèmic a Tarragona, així com també la inauguració de l’exposició sobre els màrtirs tarragonins al Seminari de Tarragona. Mons. Pujol ha lliurat als Bisbes la carta pastoral Els màrtirs, testimonis suprems de l’amor al

8

Crist que acaba de publicar, i ha informat que ja s’ha obert la inscripció per a assistir a la celebració de les beatificacions. En el web http:// www.arquebisbattarragona.cat/ hom pot trobar informació abundant sobre l’esdeveniment.

3. Els bisbes han fet un repàs de diversos àmbits del treball pastoral de la CET: la situació del Centre d’Estudis Pastorals, la pastoral de joventut i la situació de l’escoltisme a casa nostra, la litúrgia, l’art sacre, l’apostolat seglar i els arxius eclesiàstics. 4. Mons. Joan Piris, acompanyat d’alguns

delegats del Secretariat Interdiocesà de Mitjans de Comunicació Social (SIMCOS), ha informat sobre les accions d’aquest Secretariat i ha plantejat diverses propostes de cara al futur. Els Bisbes han animat els delegats diocesans de mitjans de comunicació social a intensificar i coordinar el seu treball, d’acord amb les proposicions formulades pel concili provincial Tarraconense de 1995.

5. El cardenal Lluís Martínez Sistach ha informat

els Bisbes de la recent signatura d’un conveni de col·laboració entre la CET, la Conselleria de Justícia de la Generalitat i el Col·legi de Notaris de Catalunya, per a protocol·litzar els testaments atorgats davant rector. El Cardenal ha posat en relleu la important tasca social que al llarg dels segles han


portat a terme els rectors de les parròquies catalanes amb aquest servei al poble.

6. El P. Enric Puig, secretari general de la Fundació

Escola Cristiana de Catalunya, ha presentat als Bisbes un informe exhaustiu sobre el moment actual de l’ensenyament i de l’escola cristiana a casa nostra. Els Bisbes s’han mostrat preocupats per la delicada situació econòmica en què es troben moltes de les escoles, amb un concert educatiu clarament insuficient i amb dificultats importants afegides a causa de la greu crisi econòmica que travessen moltes famílies. Els Bisbes animen la Fundació Escola Cristiana de Catalunya a continuar treballant de manera realista i amb esperança, fent costat a les persones i a les escoles, amb fidelitat a la seva identitat cristiana.

7. Els bisbes han comentat diverses activitats programades entorn de l’Any de la fe, com ara la recent Trobada de seminaristes, novicis i novícies amb el papa Francesc, o les programades per als catequistes i per a les famílies a la propera tardor.

El Secretariat Interdiocesà per la Joventut (SIJ) ha programat per als dies 26 i 27 de juliol una trobada de joves a Llinars del Vallès adreçada a aquells que no poden desplaçar-se a Rio però que volen viure l’impuls de la JMJ, i també alguns bisbes s’hi faran presents per a les catequesis i l’Eucaristia, presidits per l’arquebisbe de Tarragona Mons. Jaume Pujol.

8. En el transcurs de la reunió, els Bisbes han pogut

visitar la Catedral de Vic, on van celebrar l’Eucaristia a la seva cripta, l’exposició «Facies fidei, expressions artístiques de la fe cristiana a la Catalunya Medieval» al Museu Episcopal de Vic, així com també el Monestir de Santa Maria de l’Estany, on han celebrat l’Eucaristia amb els fidels d’aquella parròquia; Sant Joan de les Abadesses, on han pogut contemplar el Santíssim Misteri, i l’església de Beget, amb la preciosa talla de la Majestat que presideix l’església parroquial.

Tarragona, 12 de juliol de 2013

També han rebut informació sobre la preparació de la Jornada Mundial de la Joventut 2013 a Rio de Janeiro, a la qual hi assistiran un grup de joves catalans acompanyats pel cardenal Mons. Lluís Martínez Sistach i per Mons. Xavier Novell.

9


Inici del ministeri pastoral de Mons. Enric Benavent Vidal com a bisbe de Tortosa La presa de possessió episcopal va ser el 13 de juliol, dia de sant Enric

Renzo Fratini, i Mn. Josep Lluís Arín, administrador diocesà i degà del Capítol, va pronunciar una al·locució en la qual exalçava la importància de la història i del present de la diòcesi tortosina, que des d’aquell mateix dia passava a ser presidida per Mons. Benavent. La promesa de fidelitat al nou bisbe per part dels diversos estaments de la diòcesi va cloure la primera part de la celebració.

E

l dissabte dia 13 de juliol de 2013, a les 11 del matí, es va iniciar a la Catedral de Tortosa la celebració eucarística dins la qual va prendre possessió de la diòcesi el bisbe Mons. Enric Benavent Vidal. A l’inici, la celebració va estar presidida per Mons. Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de Tarragona, de la qual Tortosa és diòcesi sufragània. Mons. Pujol va demanar l’ajut de Déu per al nou bisbe, al qual va cedir la presidència de la celebració un cop llegides les Lletres Apostòliques signades pel papa Francesc, on es nomenava Mons. Benavent com a bisbe de Tortosa. Tot seguit, el conseller de Nunciatura, Mons. De Wit, va llegir un missatge de felicitació del nunci

10

En l’homilia, Mons. Benavent va agrair a tots els presents l’assistència a l’acte i va posar la seva persona al servei total de la diòcesi. En finalitzar la celebració es va venerar la relíquia de la Mare de Déu de la Cinta i el poble va cantar-ne l’himne. Seguidament, el nou bisbe va saludar personalment els assistents. En la celebració van acompanyar Mons. Benavent els seus antecessors a la seu tortosina: Mons. Xavier Salinas, bisbe de Mallorca; el cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, i el cardenal Ricard Maria Carles, arquebisbe emèrit de Barcelona, així com els arquebisbes i bisbes de les diòcesis catalanes i d’altres diòcesis espanyoles i una nombrosa representació d’autoritats civils i del poble de Tortosa.


INSAF Els últims anys de vida del Apòstol Sant Pau Armand Puig i Tàrrech, Degà-President de la Facultat de Teologia de Catalunya

A

mb aquest títol es va dur a terme a Tarragona un Congrés Internacional que va reunir uns trenta experts en estudis paulins entre els dies 25 i 29 del mes de juny. La històrica ciutat catalana, la Tàrraco romana, capital de la província de la Hispània Citerior o Tarraconensis, era el lloc apropiat per preguntar-se pels fets i circumstàncies que van poder haver determinat una qüestió complexa però de gran interès. Amb el suport incondicional de l’Arquebisbat de Tarragona, del Govern de la Generalitat de Catalunya i de la Facultat de Teologia de Catalunya, l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós —anomenat així en honor del bisbe màrtir Fructuós de Tarragona, el protomàrtir hispànic († 259)— va organitzar un Congrés que serà pedra mil·liar sobre el tema. Lluny queda l’any 1742, quan el bibliotecari de Wittemberg, J. J. Spier, va publicar les 62 pàgines de la seva Historia Critica de Hispanico Pauli Apostoli Itinere, que concloïen amb la negació del viatge de l’Apòstol a terres hispàniques. Per Spier, les informacions contingudes en les fonts cristianes antigues que testimonien aquest viatge no superarien el sedàs d’una seriosa anàlisi crítica. Pel savi alemany, estava clar que Pau va voler anar a Hispània (Rm 15,24.28) però no era cert que realitzés efectivament els seus propòsits. Després del Congrés de Tarragona (2013) les tesis de Spier, represes posteriorment per una bona part de l’exegesi crítica alemanya i anglosaxona, han perdut la rotunditat. En primer lloc, hi ha bones raons per afirmar l’existència d’un viatge de Pau a Hispània, i, en conseqüència, no hi ha raons concloents per negar que Pau hagués trepitjat sòl hispànic. La investigació exegètica es troba, doncs, en una posició oberta que s’ha d’expressar en termes de plausibilitat i de possibilitat. En segon lloc, Tarragona és la ciutat hispànica que compleix les condicions de caràcter geogràfic, econòmic, social, polític, cultural i religiós per haver estat el destí del viatge de Pau. Ho mostra la comparació amb altres ciutats de l’Imperi, també ports i capitals de província, que Pau va evangelitzar (Efes a Àsia, Tessalònica a Macedònia, o Corint a

Acaia). En tercer lloc, i malgrat les informacions, més aviat concises, d’Ireneu de Lió i Tertulià sobre la difusió del cristianisme a Hispània cap a l’any 200 dC i de l’existència d’una florent comunitat cristiana a Tàrraco a mitjan segle III, no hi ha testimonis antics d’un culte a sant Pau a Tarragona —sí que n’hi ha d’un culte a santa Tecla!—, i aquest fet porta a la conclusió que la missió paulina a Tarragona no devia haver constituït cap èxit. De fet, com van explicar encertadament John Barclay (Durham, UK) i Jörg Frey (Zurich) a les lliçons inicial i final del Congrés, tot el final de la vida de Pau es troba sota el signe de la captivitat i del fracàs: el Senyor ha sotmès el gran missioner a la prova de les cadenes i de grans dificultats per tirar endavant, malgrat tot, la seva vocació d’apòstol dels gentils. És com si el que Déu li va encomanar (Gal 1,15-16) i que Pau havia dut a terme fidelment durant un decenni 11


d’activitat desbordant, ara s’hagués convertit en un «apostolat interior», on brillen intensament la gratuïtat i la força de la Paraula de Déu, l’única que «no està encadenada» (2Tm 2,9). El Congrés de Tarragona, que va comptar amb la participació d’exegetes, historiadors del món romà, historiadors del dret romà, arqueòlegs i patròlegs, es va subdividir en tres blocs, corresponents a les tres qüestions majors del Congrés: a) el projecte missioner occidental de Pau, expressat en la Carta als Romans, amb Roma com a base d’acció i Hispània com a camp apostòlic (R. Bieringer, M. Quesnel, T. Wright, E. Adams); b) les qüestions legals entorn al procés de Pau i els problemes amb les autoritats romanes durant el ministeri de l’Apòstol (L. Alexander, A. Borrell, H. Omerzu, F. Horn), i c) les fonts canòniques i no canòniques sobre el final de la vida de Pau a partir del bienni romà (T. Nicklas, B. Standaert, R. Riesner, J. Herzer). En cada bloc es completava l’anàlisi de la qüestió major amb alguns temes que ajudaven a plantejar-la: a) els jueus i els cristians a Roma sota Neró (K.-W. Niebuhr, E. Gruen, P. Lampe, P. Oakes); b) els procediments i les penes legals relatius a ciutadans romans al segle I (B. Santalucia, J. Xapa, V. Marotta, J. Cook), i c) l’activitat literària i missionera de Pau durant el seu judici romà: la carta als Filipencs (U. Schnelle, Sr Gerber) i el viatge a Hispània (A. Puig, Ch Karakolis). L’epíleg del Congrés va tractar sobre la tradició romana de la mort de Pau en les seves vessants documentals i arqueològiques (L. Spera, A. di Berardino i R. Penna). Les actes seran publicades 12

en llengua anglesa per l’editorial Mohr Siebeck (Tübingen, Alemanya) el 2014. Com podem reconstruir el final de la vida de Pau des del moment en què s’acaben els dos anys romans de captivitat mitigada de l’Apòstol sota custòdia militar (Fets 28,16.30)? La solució més contundent és la que conclouria la seva mort i la seva immediata execució, decretades pel tribunal imperial, a qui Pau havia apel·lat (Fets 25,11). Això no obstant, aquesta solució té en contra tres objeccions. En primer lloc, els testimonis escrits: la Primera carta de Climent (5,5-7), segons la qual Pau hauria arribat «als límits d’Occident» —aquesta expressió, escrita a Roma, només pot significar un territori més enllà de Roma—, i el Cànon de Muratori (l. 35-39), un altre document romà, segons el qual Pau hauria viatjat «des de la Urbs a Hispània». Queda clar que a la Roma del segle II existia la tradició del viatge hispànic de Pau. És, doncs, evident que en aquest punt el pondus de la prova recau sobre els qui opten per negar la validesa d’aquestes dues informacions. En segon lloc, com va precisar B. Santalucia, és impossible precisar la naturalesa exacta


de l’acusació que va determinar la pena cabdal de Pau. Sembla evident suposar que els seus acusadors (cf. Ac 24,5) el volen inculpar de seditio, és a dir, de maiestas Principis, per haver incitat la multitud, i aquesta acusació hauria portat Pau a la pena de mort si el procediment s’hagués realitzat sota el mandat de Festo, de Judea, en la forma ordinària. Però no és aquest el cas. Pau apel·la al Cèsar, i a Roma els tribunals imperials adapten les penes a la gravetat dels càrrecs, sense estar subjectes necessàriament a la lex Iulia de maiestate. És interessant recordar, pel que fa a aquest tema, que Gal·lió, procònsol d’Acaia, s’inhibeix davant les acusacions presentades contra l’Apòstol (cf. Fets 18,14-15). En tercer lloc, la informació de la Primera carta de Climent als Corintis (1Cl) 5,6, segons la qual Pau «va ser enviat a l’exili» (fygadeutheis) en una ocasió, de la mateixa manera que també en una ocasió «va ser apedregat» (cf. 2Co 11,25). Aquesta notícia encaixa perfectament amb una de les penes que afrontaven els qui eren trobats convictes de ser una amenaça, de més o menys entitat, per a l’estabilitat de l’Imperi. L’any 62, acabat el bienni romà —durant el qual Pau hauria pogut escriure als Filipencs—, la llei obligava que els acusadors (prosecutores), en aquest cas el Sanedrí de Jerusalem, es presentessin i fos dictada sentència contra l’Apòstol. La sentència va ser la

d’exili, però no com Arquelau o Herodes Antipes, que van patir la deportatio permanent a les Gàl·lies i a Hispània, amb confiscació dels béns i pèrdua del seu estatus polític. Pau va ser sentenciat a una relegatio mitigada, que consistia en un exili temporal fora de Roma —i lluny de l’est de l’Imperi, d’on provenien les acusacions!—, sense pèrdua de béns ni de la seva condició de ciutadà romà, i amb la possibilitat d’escollir el lloc precís on viure. És altament probable que Pau escollís Tàrraco. Ens trobaríem a l’estiutardor de l’any 62. L’estada de Pau a Tarragona hauria durat alguns mesos o anys, tants com hagués indicat la sentència del tribunal imperial, però la seva missió, realitzada en condicions de gran precarietat, deuria tenir uns resultats molt limitats. L’Apòstol va tornar a Roma, on va passar una altra vegada davant el tribunal imperial —que no vol dir davant Neró— i aquest cop sí que va ser condemnat a mort (cf. 2Tm 4,16-18). Desconeixem el veredicte, però si hem d’afegir un altre bienni al bienni romà, ens trobaríem a l’estiutardor de l’any 64, en temps de la terrible persecució de Neró contra els cristians romans (cf. 1Cl 6). Com va explicar J. Cook, la condició de Pau com a ciutadà romà no significa necessàriament que el decapitessin, tot i que aquesta era la forma més habitual d’execució dels ciutadans romans. El seu cos, portat des del bosc d’Aquas Salvias, lloc de l’execució, va ser dipositat al cementiri de la Via Ostiense, on, ja a mitjan segle II (di Berardino, Spera), havia estat erigit un tropaeum que singularitzava la tomba de Pau apòstol i màrtir.

13


entrevista «Pau va tenir l’entusiasme de fer arribar la paraula de Déu arreu del món» John Barclay, expert en cristianisme primitiu

B

arclay és professor de Teologia de la Universitat de Durham, a Anglaterra. Expert en Nou Testament i judaisme, ha escrit nombrosos assajos sobre el cristianisme primitiu i l’apòstol Pau. En el darrer congrés organitzat per l’INSAF sobre els últims anys de la vida de Pau, Barclay ha estat membre de la direcció científica. —En primer lloc, qui va ser sant Pau i què en coneixem? Sant Pau va ser un dels seguidors de Jesús més importants. Era un jueu de Tars missioner per als gentils arreu de tot el món mediterrani. Va ser una figura controvertida que va voler anunciar la paraula de Déu als gentils. —En la primera Carta de Climent se’ns diu que Pau va ser exiliat i que va predicar l’Evangeli fins a l’extrem occidental. Quins llocs va visitar a banda d’Hispània? És una pregunta difícil. Climent no és del tot explícit dels llocs on Pau va anar. Coneixem que va viatjar arreu del món, de l’est a l’oest. A partir de las cartes de Pau sabem que va viatjar a Turquia, a l’Àsia, a Galàcia, a Macedònia, a Grècia, a Illiricum (els estats balcànics), i també va arribar com a presoner a Roma. Sabem que volia anar a Hispània i aquest va ser un dels temes de debat en el Congrés. Una de les primeres informacions que tenim és aquesta primera carta de Climent on consta que Pau volia anar als límits extrems de l’oest, que moltes persones entenen com Hispània. —Com podem saber del cert que Pau va ser a Tarraco? No sabem amb total seguretat si va ser a Tarraco o no, però si sant Pau va venir a Espanya el lloc més probable seria Tarraco, ja que era una ciutat romana important en aquesta part d’Espanya i de la província. A més, era un lloc de fàcil accés en vaixell des d’Òstia, el port de Roma. —Per què l’estudi de la figura de sant Pau és tan rellevant per al cristianisme?

Perquè Pau va tenir la visió d’escampar el missatge cristià i l’entusiasme de fer arribar la paraula de Déu arreu del món, a tots els grups de persones i en totes les llengües. Les seves cartes han servit d’inspiració 14

per a molts cristians durant tots els segles. —I doncs, què coneixem amb certesa de la seva mort? Actualment coneixem molt poca cosa a banda que va morir a Roma i que va ser decapitat com a ciutadà romà que era. La primera notícia que coneixem de la mort de Pau no és fins a finals del segle II, molt de temps després de la seva mort. —A grans trets, en quins aspectes s’ha avançat amb el Congrés? Hem parlat molt sobre el sistema legal romà i les acusacions que es podien haver fet contra Pau, també sobre si els plans de Pau van tenir èxit o van ser fallits, si va arribar a Hispània o no… Ha estat un congrés multidisciplinar. Hem aclarit alguns temes o problemes que quedaven per resoldre però no hem arribat a cap conclusió ferma i acceptada per tothom.


tarragona missionera Missions i martiri Josep Gil i Ribas, prevere El decret Ad gentes del concili Vaticà II, sobre l’activitat missionera, comença parlant de la presència dels fills de l’Església entre els pobles anomenats pagans, és a dir, els pobles que majoritàriament i en sentit global encara no han esdevingut cristians. Diu: L’Església ha de fer-se present en aquests grups humans a través dels seus fills que viuen entre ells o hi són enviats. Tots els fidels, arreu on viuen, per l’exemple de la vida i el testimoniatge de la paraula, han de manifestar l’home nou, que han revestit pel baptisme i la força de l’Esperit Sant, que els ha enfortit per mitjà de la confirmació, de tal manera que els altres, tot veient llurs bones obres, glorifiquin el Pare i percebin amb més plenitud el sentit autèntic de la vida humana i el lligam universal de comunió dels homes. i afegeix: Perquè puguin donar amb fruit aquest testimoniatge de Crist, han d’unir-se amb aquests homes per l’estimació i la caritat, s’han de reconèixer membres del grup humà en el qual viuen, han de participar en la vida cultural i social a través dels diversos intercanvis i afers de la vida humana; s’han de familiaritzar amb les tradicions nacionals i religioses; han de descobrir amb joia i respecte les llavors del Verb que hi ha amagades; al mateix temps, han de seguir atentament la transformació profunda que es produeix entre les nacions i procurar que els homes del nostre temps, massa sensibles a la ciència i a la tecnologia del món modern, no s’allunyin de les coses de Déu; ben al contrari, que s’obrin a un desig més ardent de la veritat i de la caritat revelades per Déu.

D’aquests pobles, n’hi ha de moltes menes, però, en general, s’acostumen a identificar amb els de raça negra o groga. Religiosament, són pobles que segueixen les tradicions animistes o les tradicions hinduistes i budistes; pobles que, per altra part, han sofert la penetració de l’islam, tant en el continent africà com en l’asiàtic, i, per tant, pobles que han conegut i adoren l’únic Déu, creador i salvador. Pel que fa a la població negra, cal també tenir en compte els territoris de «missió» a l’Amèrica Llatina, un subcontinent on sovintegen les missions entre indis nadius. El document deixa clar que les missions pròpiament dites desapareixen quan s’han establert, en el territori, Esglésies auctòctones, implantades per la predicació de l’Evangeli de Jesucrist, unes Esglésies que han de créixer proveïdes de jerarquia pròpia unida al poble fidel i de mitjans apropiats per a portar una vida plenament cristiana; amb el benentès que una Església no queda realment fundada, no viu plenament i no és signe perfecte de Crist entre els homes si no hi ha un laïcat madur que treballi amb la jerarquia. El decret Ad gentes recull el que diu la Lumen gentium sobre els laics i ho fa seu amb accents peculiars per raó de les característiques pròpies dels territoris de 15


missió. Així, al costat de l’afirmació general segons la qual els cristians han de treballar en l’àmbit de les realitats terrenals, l’Ad gentes, des de la perspectiva dels terrenys anomenats de missió, afegeix: S’han de lliurar amb una cura especial a l’educació dels infants i dels adolescents per mitjà de les escoles de diferent tipus, que cal considerar no solament un mitjà privilegiat per a formar i educar una joventut cristiana, sinó també un servei de gran valors per als homes, sobretot per a les nacions en vies de desenvolupament, amb vista a elevar la dignitat humana i a preparar unes condicions més humanes. Més encara, han de participar dels esforços dels pobles que, lluitant contra la fam, la ignorància i les malalties, pretenen crear millors condicions de vida i establir la pau en el món. En aquesta activitat, els fidels han de col·laborar prudentment en les iniciatives promogudes per les institucions privades o públiques, pels governs, pels organismes internacionals, per les diverses comunitats cristianes i per les religions no cristianes. Aquesta activitat ha patit sovint reaccions violentes. Els països de missió han estat països que han ofert a l’Església el testimoniatge sagnant de molts màrtirs; i això des del començament. Quan avui hom pensa en els països on el cristians o el cristianisme estan perseguits, sorgeix la imatge dels països islàmics, àrabs o no, on els cristians són minoria; els altres casos són més aviat excepcionals. En aquests casos, es pot parlar de martiri pròpiament dit? És evident que la resposta depèn del que hom

entengui per martiri. Els evangelis, quan parlen de les persecucions cristianes (Mt 5,11; 10,17-18; Jn 16,2), pensen bàsicament en els jueus. Els jueus van perseguir els cristians perquè veien en el cristianisme una desviació greu de la fe jueva; per tant, ho van fer en nom de la seva religió. Es tracta, doncs, d’una motivació religiosa, una motivació que ha perdurat en algunes persecucions posteriors, com ara la dels romans —per bé que, en aquest cas, s’hi afegien motivacions polítiques de més pes que les anteriors—, la dels bàrbars, al començament de l’edat mitjana i la d’alguns casos de països anomenats de missió. Ens trobem, doncs, davant la persecució religiosa o por motius religiosos. Evidentment, hi ha també la persecució de la religió. En aquest cas, és normal que la persecució tingui com a punt de mira els responsables de la religió, per bé que pot tenir un punt de mira més ampli i abastar els homes i dones religiosos, els qui van a missa, posem per cas, pel sol fet de ser-ho i de fer-ho. Les motivacions que poden inspirar la persecució de la religió són molt àmplies: poden anar des del convenciment que la religió és una autèntica rèmora per a la vida de les persones i per al progrés dels pobles, fins al convenciment que la religió posa en evidència les mancances morals i les pràctiques injustes d’una determinada societat o d’unes persones concretes. I, naturalment, hi podria haver una motivació afegida no menys important: la depredació practicada per la gent d’Església, en nom del més enllà, sobre individus particulars i sobre pobles.

El màrtir no és un heroi, sap que és feble A les benaurances se’ns diu: «Feliços els perseguits per causa de la justícia» (Mt 5,10). Jesús no lloa ni considera feliços els perseguits per la justícia, és a dir els suposadament delinqüents, a qui l’aparell de la justícia persegueix ja sigui amb fonament de dret o bé per motius ideològics, per bé que aquestes persones hagin de ser objecte de l’amor cristià. Jesús més aviat pensa en els perseguits pel fet de ser justos. En aquest cas, justos ho són tots aquells que compleixen els seus deures, que són honrats, que no fan el mal a ningú i fan el

16


bé a tothom qui poden. En aquest cas, la persecució i la mort sagnant obeeixen la lògica vellíssima dels qui, vivint en la foscor, odien la llum. El martiri, l’autèntic martiri, és el martiri que pateixen els qui treballen per la justícia. Vull dir, els qui han fet de la seva vida una clara opció a favor de la justícia, és a dir, els qui es posen el costat dels qui són tractats injustament, s’oposen als qui tracten injustament els altres, especialment si ho fan des del poder, qualsevol poder, i lluiten per eliminar les causes de les injustícies polítiques, econòmiques, socials, culturals i àdhuc religioses. Un martiri d’aquesta mena és molt penós. Ho és perquè concita el poder del mal, l’autèntic poder del mal que sovint es revestirà de la legalitat vigent per tal de desautoritzar i fer legal l’eliminació dels qui treballen per la justícia. Però també n’és, de penós, aquest martiri, ànima endins. Perquè el màrtir, en aquest cas, no pot mirar tranquil l’odi que concita i no podrà deslligar-se dels vincles que l’uneixen amb aquesta societat que li fa la vida impossible, i sentirà, i això encara és més penós, que se li desfan unes fidelitats que havia mantingut amb fermesa. I quan arribi l’hora suprema, no sabrà fer res més que plorar. Els «màrtirs» no existeixen. Els màrtirs no són un col·lectiu que rep aquesta qualificació des de fora. Els màrtirs existeixen d’un en un: és el màrtir, en singular. I el màrtir, en aquest cas, pot saber o pot no saber per què el maten, pot saber o pot no saber quines són les motivacions més o menys profundes

que han guiat els seus perseguidors, però sap perquè mor, i això és el que compta. I perquè ho sap, morirà perdonant. Perquè ho sap, mai no farà de la seva mort una victòria contra el perseguidor, i mai no imaginarà que la seva mort, al cap del temps, pugui ser emprada com a bandera d’una causa que no té o no hauria de tenir banderes. «Tots els qui vulguin viure piadosament en Jesucrist, seran perseguits» (2Tm 3,12). I viure piadosament vol dir viure la pietas, la virtut pròpia dels esperits nobles que passen desapercebuts, que deixen el rastre d’una discreta elegància que fa que tothom se senti bé. El màrtir no és un heroi. El màrtir sap que és feble, però sap que en la seva feblesa reposa el poder del Crist (2Co 12,9). El màrtir és una glopada d’aire fresc, d’un aire ple de joia. El màrtir es converteix en una icona que acabarà imposant-se damunt la mediocritat i la mesquinesa de la majoria. I el màrtir, per als qui creiem en nostre Senyor Jesucrist, el primer màrtir (Ap 1,5; 3,14), esdevé una mena de sagrament del món nou, que esperem, quan «l’Anyell que està en el tron els pasturarà i els conduirà a les fonts d’aigua viva. I Déu eixugarà totes les llàgrimes dels ulls» dels homes i dones (Ap 7,17) que, en un costat o en l’altre, en el costat dels perseguits i en el costat dels perseguidors, han viscut de sanglot en sanglot.

Construcció i disseny de maquinària

Talleres Valero Reus S.L.

Departament de disseny

(Ctra. Constantí)

Mobiliari urbà Interiorisme

(José A. Valero Navarro)

Pol. Ind. Bescós. C/ Sardenya,3 a/e: admin@talleresvalero.net Tel: 977 770 651 - 977 771 643

Des de l’any 1 9 8 9 in n ov a nt e n m eta ll i co n st ru cció 17


reflexió Només tenien la fe, la sola fe Rafel Serra, prevere

L

’Església sempre ha estimat la memòria dels màrtirs. I n’ha celebrat els aniversaris, generació rere generació, tant d’aquells que queden llunyans en el temps com d’aquells que són ben a prop nostre. Entre aquests, els qui seran beatificats el dia 13 d’octubre. Són tan a prop nostre que una generació els ha conegut i ens ho ha explicat. Quan d’infants van ser duts al baptisme, la pregunta del Ritual del Baptisme era: «Què demanes a l’Església de Déu?» Es responia: «La fe.» «I la fe què et dóna?» La resposta era: «La vida eterna.» La Vida eterna els havia estat donada (com a nosaltres) en el baptisme, però pel martiri ara ja és tota seva. La fe que havia crescut en ells, que havia sembrat dins del seu cor la crida al sacerdoci, per la fe havien estat ordenats sacerdots de l’Església, per la fe, finalment, només per la fe, van morir. El martiri esdevé com un acte concentrat d’amor a Crist. Tota la seva vida es definia pel darrer instant, quasi imperceptible, del pas de la mort a la Vida. Fugitius i errants, com en terra de ningú, la seva mort violenta havia estat precedida per la por, algunes vegades terriblement torturats. Va ser un temps que era una participació en el misteri de l’abandó del Senyor a Getsemaní. Durant el temps que precedia el martiri no hem de pensar que tinguessin la «visió beatífica», només tenien la fe, la sola fe. També la intercessió de la Mare de Déu.

La situació del martiri posa el màrtir en una situació en la qual no hi ha temps per a decidir. O es manté fidel en la fe o s’abdica del coneixement del Crist. Els 18

màrtirs van decidir professar la fe, tal com ho havien fet durant la seva vida també en la seva mort. Ignominiosa als ulls del món, gloriosa als ulls de Déu. Un home que cau a terra, occit pels trets per causa de la fe, és un home que acaba de dir que ell és un cristià, que ell és un que estima Jesucrist. La mort martirial és una professió de fe, una recitació sublim del Credo.


Tota l’existència d’un creient es concentra allí, es defineix pel darrer instant, i fa de la mort un acte d’amor a Jesucrist, una oblació. L’Església això ho sap i no ho pot oblidar mai, com podria oblidar aquells que han estimat tant Jesucrist? Posaré dos exemples, que particularment estimo, perquè he ocupat el càrrec que ells van tenir, Mn. Agustí Ibarra, vicari de Sant Joan de Tarragona, tenia encara el sant crisma fresc a les mans del dia de la seva ordenació. Tota la força de la joventut, de la missa nova, de l’alegria primera d’exercir el ministeri, havia estat ordenat el 1934, encara no feia tres anys que era sacerdot. Va morir el dia 15 d’agost, el dia gloriós de la Mare de Déu. Quan vaig ser vicari de Sant Joan encara vaig conèixer ancians que es recordaven de la seva alegria i de com els infants del catecisme l’estimaven. En un dia tan gran com és l’Assumpció de Maria, entrava a la Jerusalem del cel. Prega per nosaltres mossèn Agustí i per la teva arxidiòcesi. L’altre exemple és el de Mn. Antoni Nogués, rector de Santa Maria de Falset i arxiprest. Un home assenyat, fidel, estimador de la parròquia i del seu poble. Culte. Va ser terrible el seu itinerari vers la mort amb els seus vicaris, Mn. Josep M. Sancho i Mn. Ramon Martí; el primer havia anat a cercar de nit i per sota els ceps el Santíssim Sagrament a la Capella de les Monges, el segon era animador dels joves de Falset, fejocistes, els quals van ser flor de martiri de la joventut de l’arxidiòcesi. Quantes vegades, a Falset, no vaig sentir explicar que quan els van prendre per empresonar Mn. Nogués va dir, referint-se als seus vicaris: «Preneu-me a mi, deixeu-los joves a aquests.» Unes paraules que m’emocionen i em fan pensar en les paraules del Senyor: «Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se’n vagin». (Jn 18,8). Que el presbiteri diocesà sigui digne d’aquests homes que, malgrat les seves febleses, van ser fidels fins al final.

Per a pensar… «Mai no negaré la meva condició sacerdotal, si m’ho pregunten, ni em defensaré encara que em matin.» (de Mn. Agustí Ibarra) Sant Lleó, el Gran: «Les persecucions no van en detriment de l’Església, ans al contrari, la fan créixer. El camp del Senyor es vesteix sempre amb una collita més rica quan són multiplicats els grans que cauen a terra un a un» (Sermó 82,6). 19


Beatificació de l’Any de la fe La Passió de Sant Fructuós i la ruta dels primers cristians: propostes per a viure amb més intensitat les beatificacions Comissió de Cultura de les Beatificacions de l’Any de la fe

E

l culte als màrtirs és un fet arrelat a l’Església universal des dels temps de les primeres persecucions. Des de ben antic les actes martirials, les passions, els calendaris i els martirologis són, entre d’altres fonts, testimonis literaris d’aquesta pràctica litúrgica que roman a través dels segles. El màrtir dóna un testimoni absolut de fe, conversió, amor i perdó enmig de la tribulació i en la seva hora extrema davant el món. L’essència d’aquest testimoni és la mateixa en els màrtirs de tots els temps. Per molt que determinats personatges o col·lectius, durant la història, hagin volgut adulterar o instrumentalitzar el testimoni martirial, aquest s’alça per damunt de qualsevol consideració social,

20

política o identitària. És necessari que creients i no creients entenguem l’autèntic significat que l’Església atorga al culte dels màrtirs. L’arxidiòcesi de Tarragona esdevindrà el millor dels escenaris per acollir la celebració de les beatificacions de l’Any de la fe pel fet de personificar, per la seva pròpia història, l’Església dels màrtirs, l’Ecclesia Martyrum. Les seves arrels beuen del testimoni del bisbe Fructuós i dels diaques Auguri i Eulogi i són revitalitzades, en el segle XX, per la sang vessada pel bisbe Manuel Borràs, pels preveres, religiosos, religioses i laics i laiques que van donar la seva vida per la fe. Els


paràmetres històrics dels bisbes Fructuós i Manuel són diferents i distants en el temps, però allò que uneix els dos màrtirs és la mateixa actitud davant la situació de persecució per causa de la fe que professen. Com Fructuós i Manuel, els màrtirs de tots els temps testimonien en la seva darrera hora la convicció que el Senyor ressuscitat els acompanya i, des de la conversió, projecten un amor sense límits perdonant els seus botxins. Aquest és el combat agonístic especial que lliuren els màrtirs. No els venerem perquè siguin herois vacus o tòtems ideològics. Els venerem perquè creiem que el seu testimoni ha estat marcat des del principi de la llibertat i per la fidelitat a l’Evangeli. Llur recompensa és la plenitud de la visió beatífica que un dia nosaltres, si Déu vol, compartirem. Els màrtirs són, en darrer terme, models de vida cristiana autèntica i intercessors en el nostre camí particular cap a la casa del Pare.

i que Tarragona és una de les ciutats hispàniques més riques en cultura material paleocristiana. Conjuntament amb el Patronat Municipal de Turisme, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, el Museu d’Història de Tarragona, el Museu Diocesà de Tarragona, el Capítol Catedralici i el Museu Bíblic Tarraconense s’ha impulsat aquesta ruta que s’oferirà, no sols per a les Beatificacions, sinó de manera permanent i se’n farà publicitat des de l’Ajuntament de Tarragona. A més, de cara a les beatificacions que la nostra arxidiòcesi acollirà, s’estan anunciant les rutes del Cister, del modernisme jujolià, dels santuaris marians com el de Misericòrdia, Montserrat, o la visita a temples com la Sagrada Família de Barcelona, que permetran conèixer l’ànima religiosa del nostre poble, forjat per més de mil anys d’història. Una exposició sobre la Setmana Santa custodiarà tots els passos que integren la processó del Sant Enterrament de Tarragona. Aquesta particular mirada de la Passio Christi, des de l’art, ajudarà a tenir ben present que el testimoni dels màrtirs de tots els temps està guiat per l’exemple de Crist a la creu, model de totes les virtuts.

La nostra Església té una gran oportunitat per a celebrar i transmetre aquests valors. La representació teatral de La passió de sant Fructuós i La ruta dels primers cristians de Tàrraco volen actuar com a elements pedagògics per a transferir socialment aquests valors i establir aquesta connexió essencial entre l’Església del present i l’Església dels primers segles, en la figura dels màrtirs. La ruta dels primers cristians servirà per a mostrar la dilatada història de la nostra Església

21


entrevista

LA RUTA DELS PRIMERS CRISTIANS

1- Capella de Sant Pau

«L’exposició de la Setmana Santa ens permetrà mostrar d’una manera didàctica la passió i mort de Jesucrist» Joaquim Julià, president de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona

L 2- Museu Bíblic Tarraconense

3- Catedral de Tarragona

a Beatificació de l’Any de la fe també esdevindrà un moment important per a conèixer la ciutat de Tarragona i la seva història. Una fita importantíssima en la vida de la ciutat, perquè els seus orígens moderns cal situarlos a mitjans del segle XVI, és la Setmana Santa. La processó del Sant Enterrament, declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i també Festa d’Interès Turístic Nacional per l’Estat espanyol, és la més representativa i genuïna de les manifestacions de religiositat popular de la Setmana Santa tarragonina. Per a donar a conèixer-la, l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa (AASS) oferirà una exposició en el refugi número 1 del Moll Costa on es podran admirar els passos de les diferents confraries. Joaquim Julià és el president de l’Agrupació. —Què fa que la Setmana Santa de Tarragona sigui tan significativa?

4- Amfiteatre de Tarragona 22

Podem dir que la Setmana Santa de Tarragona ve de molt lluny, se celebra des de fa quatre-cents cinquanta anys i ha arribat als nostres dies com una tradició eclesial de religiositat popular molt arrelada a la ciutat, i això l’ha fet perdurar. Quins són els trets que la fan destacable? Jo destacaria l’austeritat i el magnífic «decorat» que hi ha amb la Tarragona romana i medieval, que, a la vegada, són


un gran focus d’atracció per a molta gent que ens visita. —En el marc de la Beatificació, l’exposició de tots els passos de la Setmana Santa serà un fet inèdit… Exacte. Per primer cop tots els passos de les confraries estaran exposats, cosa que crec que costarà molt de tornar a repetir. L’exposició mostrarà d’una manera didàctica, en català i castellà, la Passió de Nostre Senyor Jesucrist al refugi número 1 del Moll Costa. Serà la primera exposició que es faci al refugi un cop estigui restaurat.

5- Fòrum de la colònia

—L’exposició donarà a conèixer la Setmana Santa a tots aquells que pelegrinin des d’arreu de l’Estat però també a gent de casa nostra que no la pugui conèixer… Evidentment, i conèixer la seva importància. Jo m’atreviria a dir que la processó del Divendres Sant és la més important de Catalunya. És important emmarcar aquest fet en la Tarragona cristiana perquè la gent pugui veure la importància d’avui dia del cristianisme i entengui i comprengui la religiositat de la ciutat i les seves entitats cristianes, com són les confraries.

6- Museu i Necròpolis paleocristians

—I una setmana abans dels actes de la Beatificació, del 4 al 6 d’octubre, Tarragona acollirà l’Encuentro Nacional de Cofradías. Enguany agafem el relleu de Burgos, que el va acollir l’any passat, i ho fem amb el lema «Setmana Santa, atri dels gentils». Per què? Perquè la Setmana Santa pot fer arribar el missatge de Crist a persones que potser no són properes a l’Església. Aquesta és una de les nostres tasques, com també posar en valor temes com la joventut i la Setmana Santa a les confraries, entre d’altres. Durant l’Encuentro hi haurà tres ponències principals a càrrec del Dr. Armand Puig, del Dr. Francesc Torralba i del P. Josep Enric Parellada de Montserrat, amb les ressonàncies respectives. Aquestes xerrades es complementaran amb actes lúdics i culturals per la ciutat.

7- Basílica del Parc Central

Molta gent que participi en l’Encuentro després participarà en l’acte de Beatificació. Seran dues setmanes intenses viscudes amb molta il·lusió i d’alguna manera en treurem els fruits. Horaris de visita a l’exposició Dies 11 i 13 d’octubre: De 16.00 h a 20.00 h Dia 12 d’octubre: De 10.00 h a 20.00 h

8- Edifici tardoromà de Centcelles 23


Beatificació de l’Any de la fe «Els màrtirs, testimonis suprems de l’amor al Crist», nova carta pastoral del Sr. Arquebisbe

A

mb motiu de la cerimònia de beatificació dels màrtirs de la persecució religiosa a Espanya del segle XX, el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol Balcells, ha publicat una nova carta pastoral. Aquest document, titulat Els màrtirs, testimonis suprems de l’amor al Crist, respon a algunes qüestions d’interès sobre la Beatificació de l’Any de la fe, com és el sentit del martiri, el motiu pel qual es fa a l’arxidiòcesi de Tarragona o qui serà beatificat, i també esperona a participar en la cerimònia i a promoure el voluntariat per ajudar en l’organització. En el mateix document s’hi troba el Decret sobre el Martiri de la Causa de Tarragona, la del bisbe Manuel Borràs i 146 companys màrtirs, i el missatge que els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola van aprovar el passat mes de novembre. La carta pastoral es pot trobar a la secció Arquebisbe del web de l’Arquebisbat www.arqtgn.cat

24

Presentació de l’esbós del pla de seguretat amb motiu de l’acte de Beatificació

L

a sala d’actes de l’edifici de l’Autoritat Portuària de Tarragona va acollir, el dimarts 30 de juliol, la presentació d’un primer esbós del pla d’autoprotecció (PAU) que es posarà en marxa durant la cerimònia de Beatificació de l’Any de la fe al Complex Educatiu Tarragona el proper 13 d’octubre. Va ser un acte presidit pel vicari general de l’arxidiòcesi i membre del comitè organitzador de la Beatificació, Mn. Joaquim Fortuny; amb la presència del director de desenvolupament corporatiu del Port de Tarragona, Sr. Joan Basora; el responsable d’infraestructures i relacions institucionals, Sr. Adolf Quetcuti, i l’enginyer industrial i redactor del Pla d’autoprotecció, Sr. David Tisaire. L’acte va comptar amb representants de les parts implicades en matèria de seguretat durant la cerimònia de Beatificació, com són els Mossos d’Esquadra, els Bombers, Protecció Civil, la Guàrdia Civil, el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), el resguard fiscal de l’Autoritat Portuària de Tarragona, el director de domini públic i seguretat de l’Autoritat Portuària, caps de manteniment del Complex Educatiu Tarragona i el representant de la concessionària Bergés, entre d’altres. Representant l’Arquebisbat s’hi va fer present Mn. Magí Mejías, responsable de seguretat de l’acte; el Sr. Hilari Alfaro, responsable de protocol, i Mn. Javier Álvarez, secretari tècnic de la comissió diocesana per a la Beatificació.


Primera roda de premsa a Madrid amb motiu de la Beatificació

L

a seu de la Conferència Episcopal Española (CEE) a Madrid va acollir, el passat 19 de juny, una roda de premsa per a donar a conèixer detalls de la cerimònia de beatificació prevista per al 13 d’octubre a Tarragona. La roda de premsa va ser presidida pel Sr. Arquebisbe juntament amb el secretari de la CEE, Mons. Juan Antonio Martínez Camino. En total seran 522 màrtirs del segle XX a Espanya els que seran beatificats a Tarragona el diumenge 13 del proper mes d’octubre, a les 12 hores, en una eucaristia que tindrà lloc al Complex Educatiu Tarragona i que serà presidida pel cardenal Angelo Amato, prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants i representant del papa Francesc per a aquesta Beatificació. La Beatificació és una de les accions principals per a l’Any de la fe, prevista en el vigent Pla pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). L’Assemblea Plenària va aprovar el novembre de 2012 que aquesta celebració tingués lloc a Tarragona, i l’abril de 2013 va publicar un missatge que incorpora en el títol el lema d’aquesta Beatificació («Els màrtirs del segle XX a Espanya, testimonis ferms i valents de la fe»). El Missatge va encapçalat per les paraules de Benet XVI a la Carta apostòlica Porta fidei, on recorda que «per la fe, els màrtirs van lliurar la seva vida com a testimoniatge de la veritat de l’Evangeli que els havia transformat i fet capaços d’arribar fins al do més gran de l’amor, amb el perdó dels seus perseguidors».

Els nous beats La Causa més nombrosa és la de Tarragona, amb 147 màrtirs, entre ells el bisbe auxiliar, Manuel Borràs, 66 sacerdots diocesans, i dos seminaristes. Aquesta va ser una de les raons per les quals els bisbes van decidir que la Beatificació se celebrés a Tarragona. Els nous beats vindran a sumar-se així als 1.001 màrtirs del segle XX a Espanya que fins ara han estat ja beatificats, onze dels quals són sants: nou germans de les Escoles Cristianes - La Salle (vuit màrtirs a Turón, Astúries, durant la Revolució d’octubre de 1934, i un martiritzat a Tarragona el 1937, Sant Jaume Hilari), el sacerdot passionista Innocenci de la Immaculada, màrtir també a Turón (tots ells van ser canonitzats a Roma l’any 1990), i el sacerdot diocesà Pedro Poveda Castroverde, martiritzat a Madrid el 1936, que va ser canonitzat per Joan Pau II l’any 2003, durant la seva visita apostòlica a Espanya.

+ INFORMACIÓ Retransmissió de la celebració Televisió Espanyola retransmetrà en directe per La 2 la cerimònia de Beatificació. També es podrà seguir pel canal 13TV i pel web oficial de la Beatificació www.beatificacion2013.com Les vespres solemnes de dissabte dia 12 d’octubre, a les 19.00 h, es podran seguir en directe per 13TV. —Pàgina de la Beatificació de l’Any de la fe al web de l’Arquebisbat. Clicant a la capçalera de la pàgina s’accedeix a tot el contingut relacionat amb la Beatificació: actes programats, biografies dels màrtirs, una secció dedicada a la cultura i turisme religiós, i documents i publicacions destacats, entre d’altres. http://www.arqtgn.cat/beatificacions —Web oficial amb motiu de la Beatificació de la Conferència Episcopal Espanyola http://www.beatificacion2013.com 25


jornada mundial de la joventut Papa Francesc:

«Joves, vosaltres sou el camp de la fe, els atletes de Crist»

Paraules del Sant Pare durant el viatge apostòlic a Rio de Janeiro amb motiu de la XXVIII Jornada Mundial de la Joventut.

De l’Homilia a la Basílica del Santuari de Nuestra Señora de Aparecida Dimecres, 24 de juliol de 2013

Trobada amb els joves argentins a la Catedral de Sant Sebastià Dijous, 25 de juliol de 2013

«

Déu no deixa mai de sorprendre, com amb el vi nou de l’Evangeli que acabem d’escoltar. Déu guarda el millor per a nosaltres. Però demana que ens deixem sorprendre pel seu amor, que acollim les seves sorpreses. Confiem en Déu. Allunyats d’ell, el vi de l’alegria, el vi de l’esperança, es consumeix. Si ens acostem a ell, si estem amb ell, allò que sembla aigua freda, allò que és dificultat, allò que és pecat, es transforma en vi nou d’amistat amb ell.»

«Voldria dir una cosa: ¿què és el que espero com a conseqüència de la Jornada de la Joventut? Espero enrenou. Que aquí dins hi haurà enrenou, segur. Que aquí a Rio hi haurà enrenou, n’hi haurà. Però vull enrenou a les diòcesis, vull que sortiu a fora. […] Vull que l’Església surti al carrer, vull que ens defensem de tot el que sigui mundanitat, del que sigui instal·lació, del que sigui comoditat, del que sigui clericalisme, del que sigui estar tancats en nosaltres mateixos.»

«El cristià no pot ser pessimista. No té l’aspecte de qui sembla estar de dol perpetu. Si estem veritablement enamorats de Crist i sentim com ens estima, el nostre cor “s’inflamarà” de tanta alegria que encomanarà a tots els qui viuen al nostre voltant.»

«I la fe en Jesucrist no és broma, és una cosa molt seriosa. És un escàndol que Déu hagi vingut a fer-se un de nosaltres, és un escàndol, i que hagi mort a la Creu és un escàndol: l’escàndol de la Creu. La Creu continua sent escàndol, però és l’únic camí segur: el de la Creu, el de Jesús, l’encarnació de Jesús. Si us plau, no liqüeu la fe en Jesucrist.»

26


Viacrucis amb els joves al passeig marítim de Copacabana Divendres, 26 de juliol de 2013

Vetlla de pregària amb els joves al passeig marítim de Copacabana Dissabte, 27 de juliol de 2013

«A la Creu de Crist es troba el sofriment, el pecat de l’home, també el nostre, i ell els acull amb els braços oberts, carrega sobre la seva espatlla les nostres creus i ens diu: “Ànim! No la portes sol. Jo la porto amb tu i jo he vençut la mort i he vingut a donar-te esperança, a donar-te vida” (cf. Jn 3,16).»

«Estimats joves, el Senyor us necessita. També avui crida cadascun de vosaltres a seguir la seva Església i a ser missioners. Estimats joves, el Senyor avui us crida. No a la multitud. A tu, a tu, a tu, a cadascun de vosaltres.»

«Ell mai no defrauda ningú. Només en Crist mort i ressuscitat hi ha la salvació i redempció. Amb ell, el mal, el sofriment i la mort no tenen l’última paraula, perquè ell ens dóna esperança i vida: ha transformat la Creu: de ser un instrument d’odi, i de derrota, i de mort, en un signe d’amor, de victòria, de triomf i de vida.» «Avui jo et pregunto: com qui vols ser. Vols ser com Pilat, que no té la valentia d’anar a contracorrent per salvar la vida de Jesús i es renta les mans? Digues-me: Tu ets dels que es renten les mans, es fan els distrets i miren a una altra banda, o ets com el Cirineu, que ajuda Jesús a portar aquell fusta pesada; com Maria i les altres dones, que no tenen por d’acompanyar Jesús fins al final, amb amor, amb tendresa. I tu com quin d’ells vols ser? Com Pilat, com el Cirineu, com Maria? Jesús t’està mirant ara i et diu: Em vols ajudar a portar la Creu? Germà i germana, amb tota la teva força de jove què li respons?»

«Ser deixeble missioner significa saber que som el Camp de la fe de Déu. Per això, a partir de la imatge del Camp de la fe, vaig pensar en tres imatges, tres, que ens poden ajudar a entendre millor el que significa ser un deixeble-missioner: la primera imatge, el camp com a lloc on se sembra; la segona, el camp com a lloc d’entrenament, i la tercera, el camp com a obra de construcció.» «Estimats amics, no us n’oblideu: vosaltres sou el camp de la fe. Sou els atletes de Crist. Sou els constructors d’una Església més bonica i d’un món millor. Aixequem els nostres ulls cap a la Mare de Déu. Ella ens ajuda a seguir Jesús, ens dóna exemple amb el seu “sí” a Déu: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38).» De l’homilia de la Missa de clausura de la JMJ Diumenge, 28 de juliol de 2013 «Què ens diu avui el Senyor? Què ens diu avui el Senyor? Tres paraules: Aneu, sense por, a servir.»

27


«Compartir l’experiència de la fe, donar testimoni de la fe, anunciar l’evangeli és el manament que el Senyor confia a tota l’Església, també a tu, és un manament que no neix de la voluntat de domini, de la voluntat de poder, sinó de la força de l’amor, del fet que Jesús ha vingut abans a nosaltres i se’ns ha donat. No ens va donar una mica d’ell, sinó que se’ns va donar tot ell, ell ha donat la seva vida per a salvar-nos i mostrar-nos l’amor i la misericòrdia de Déu.» «On ens envia Jesús? No hi ha fronteres, no hi ha límits: ens envia a tots. L’evangeli no és per a alguns sinó per a tots. No és només per als qui ens semblen més propers, més receptius, més acollidors. És per a tots.» «Sense por. Pot ser que algú pensi: “No tinc cap preparació especial, com puc anar i anunciar l’evangeli?” Estimat amic, la teva por no es diferencia gaire de la de Jeremies que hem escoltat en la lectura, quan va ser cridat per Déu per ser profeta: “Ah, Senyor, Déu meu! Sóc massa jove. Com sabré parlar?” També Déu us diu a vosaltres el que va dir a Jeremies: “No tinguis por de ningú, jo seré al teu costat per alliberar-te” (Jr 1,6.8). Ell és amb nosaltres.»

28

Trobada amb els voluntaris Diumenge, 28 de juliol de 2013 «En la cultura del que és provisional, relatiu, molts prediquen que l’important és gaudir del moment, que no val la pena comprometre’s per a tota la vida, fer opcions definitives, per sempre, perquè no se sap què passarà demà. Jo, en canvi, us demano que sigueu revolucionaris, us demano que aneu a contracorrent, sí, en això us demano que us rebel·leu contra aquesta cultura de la provisionalitat que, en el fons, creu que vosaltres no sou capaços d’assumir responsabilitats, creu que vosaltres no sou capaços d’estimar veritablement. Jo tinc confiança en vosaltres, joves, i demano per vosaltres. Atreviu-vos a anar a contracorrent. I atreviu-vos també a ser feliços.» «Estimats joves, potser algú encara no té clar què farà amb la seva vida. Demaneu-ho al Senyor, ell us farà veure el camí. Com va fer el jove Samuel, que va escoltar dins seu la veu insistent del Senyor que el cridava però no l’entenia, no sabia què dir i, amb l’ajuda del sacerdot Elí al final va respondre a aquella veu: “Parla, Senyor, que jo t’escolto” (cf. 1Sa 3,1-10). Demaneu també al Senyor: “Què vols que faci? Quin camí he de seguir?”»


entrevista «Un cristià amb esperit missioner és el que no gira l’esquena al seu germà, el que viu connectat amb el nostre món!» La Blanca Serres té 27 anys, col·labora amb la Delegació diocesana de Missions i les Obres Missionals Pontifícies i enguany ha participat per primera vegada en una Jornada Mundial de la Joventut, la de Rio de Janeiro. Parlem amb ella de l’experiència de fe viscuda durant la setmana missionera, els dies previs, a la ciutat de Niteroy, i després a Rio. —Com va sorgir la idea de participar en la JMJ? L’estiu de 2011 un grupet de joves vam realitzar una experiència missionera de curta durada organitzada conjuntament per les delegacions diocesanes de pastoral de joventut i missions. Hondures va suposar per a mi un punt d’inflexió en la meva fe, una vivència que tenia ganes de compartir amb tothom. Per això vaig decidir apuntar-me a la Trobada de Joves Missioners que organitzen cada any les Obres Missionals Pontifícies, amb l’objectiu d’apropar el món de la missió als més joves i la tasca dels missioners de l’Església arreu del món. Durant la trobada d’aquest 2013, es va fer a la seu de Madrid una taula rodona entre els joves per parlar de com el contacte amb el món de la missió havia incidit en la nostra vida de cristians. D’entre els que hi vam participar es van escollir dos joves per realitzar aquest viatge a Rio de Janeiro, acompanyats d’un sacerdot, amb motiu de la JMJ, un esdeveniment amb un especial enfocament vers la missió. I així va començar la meva primera Jornada Mundial de la Joventut. —Abans de la JMJ a Rio tots els joves han viscut l’experiència de la setmana missionera en alguna diòcesi o parròquia propera. En què ha consistit? Els representants de les diferents delegacions nacionals de les OMP vam ser acollits a la Parròquia de San Gonzalo, a Niteroy, una ciutat molt propera a Rio. Quan vam arribar, ja s’hi trobaven els diferents grups representants de Veneçuela, Bolívia, Mèxic, EUA, Paraguai, Uruguai, les Antilles, Angola, Xile i Brasil. Vam passar la setmana acollits en cases de famílies: la meva companya Cristina amb una altra noia boliviana, i jo a casa d’un matrimoni junt amb una noia paraguaiana. En el meu cas ens tenien la casa plena de cartells de benvinguda, aquella gent

se sentia especialment emocionada de poder-nos oferir tot el que són. Durant aquells dies, els voluntaris van preparar un programa d’activitats perquè coneguéssim la realitat del seu barri i poguéssim participar de la vida de la seva parròquia. Les jornades giraven entorn de la responsabilitat missionera que gravita sobre tot cristià. Si bé estem molt acostumats a sentir a parlar de la missió ad gentes i sovint la sentim com un concepte allunyat de la nostra realitat, el cristià ha de saber apropar-se a aquest món per reconèixer-se responsable de tots els germans, i per ubicar-se en una família molt més àmplia que és aquesta humanitat a la qual Déu estima fins a l’últim racó. Un cristià amb esperit missioner és el que no gira l’esquena al seu germà, visqui on visqui, ni aparta la mirada dels qui passen necessitat, i que no es fa el sord davant els qui són perseguits o pateixen injustícies: vivim connectats amb el nostre món! 29


He vist com l’Església s’adapta a les necessitats del seu poble sense variar-ne el contingut: el missatge del Crist ressuscitat —Com creu que l’ha ajudat el fet de viure aquesta JMJ a la seva experiència de fe? He conegut molts joves… tan diferents entre ells! I cada dia descobria coses noves d’aquests germans meus. Ha estat una experiència molt enriquidora en la mesura que he comprovat com a cada país, a cada societat, a cada realitat, l’Església s’adapta a les necessitats del seu poble, i pren la forma que més s’hi escau, sense variar-ne el contingut, que és el missatge del Crist ressuscitat. M’he adonat també de l’enorme facilitat que tenim per crear prejudicis i fer-nos idees equivocades de la realitat, he pregat molt aquests dies perquè Déu ens doni l’alè necessari per a trobar-nos cada dia amb el germà com si fos el primer cop, com si les experiències desagradables no existissin, com si cada dia fos una nova oportunitat per trobar Déu en el germà, per saber perdonar i sentir-se perdonat. —A nivell personal, quin missatge del Sant Pare ha ressonat més en el seu interior? «Reflexioneu, en el silenci…» No vaig poder participar en la JMJ a Madrid, i davant d’aquesta nova oportunitat sentia veritable por de trobar-me amb un esdeveniment protagonitzat per una eufòria buida o poc 30

meditada. Potser el Papa també duia aquest neguit al cor, i no parava de propiciar moments perquè reflexionéssim en el silenci, en la pregària. Ens preguntava si érem prou valents per trobarnos sols davant Déu i despullar la nostra ànima als ulls del Pare. I no, no ho sóc. No, no ho som. Allò que volem que sigui la nostra vida comença per nosaltres mateixos, i molts cops només mirem la dels altres, evitant la mirada d’aquell qui coneix més profundament les nostres pors, les nostres febleses. No em sap greu reconèixer que em vaig sentir «descoberta», i vaig plorar, i alhora em vaig sentir en completa sintonia amb un Papa que, com va apuntar aquells dies, «també necessita un confessor».


Ens han acollit emocionats de poder-nos oferir tot el que són. —De tot el viscut, quin moment de la JMJ destacaria? La vetlla, que finalment es va produir a la platja de CopaCabana. Va ser quan més natural i més còmode vaig trobar el papa Francesc. Havíem estat comentant entre els joves que el Papa havia increpat els polítics, les autoritats i el clergat amb contundència. Aquella nit ens va tocar a nosaltres.

Tots ens lamentàvem de no haver pogut celebrar l’esdeveniment al Campus Fidei, a Guaratiba, per causa de la pluja. «Potser Déu, amb aquest contratemps, ens ha volgut dir que el veritable camp de la fe som nosaltres mateixos…», va començar. El Sant Pare ens va preguntar si els joves estàvem disposats a «construir Església» i els més de tres milions de pelegrins vam dir: «Sí, ho volem!» Però poc conforme, el Papa va apuntar: «Això que m’heu promès, que no s’oblidi demà quan torneu a casa.» És a dir, que aquesta vivència no es dilueixi i que Rio sigui el punt de partença per a construir comunitat a les nostres llars.

L’esperit de Rio a la JMJ.CAT La trobada organitzada pel Secretariat interdiocesà de pastoral de joventut de Catalunya va tenir lloc a Llinars del Vallès del 26 al 28 de juliol

A

milers de quilòmetres de distància però vivint la mateixa alegria, sentint-se part d’una Església universal jove en comunió amb el Sant Pare. Així ho van viure els prop de dos-cents joves de les diòcesis amb seu a Catalunya, entre els quals hi havia un grup de l’arxidiòcesi de Tarragona, que van participar en la JMJ.CAT a Llinars del Vallès acompanyats dels seus delegats diocesans de joventut i del bisbe responsable de la pastoral de joventut de la CET, Mons. Francesc Pardo, bisbe de Girona.

Va ser una trobada organitzada pel Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya (SIJ), que, coincidint amb el darrer cap de setmana de la JMJ a Rio, va comptar amb els principals actes de tota Jornada Mundial de la Joventut, com el viacrucis nocturn fins l’església parroquial de Sant Sadurní de Collsabadell, les catequesis impartides per Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona; Mons. Francesc Pardo, bisbe de Girona, i Mons. Salvador Cristau, bisbe auxiliar de Terrassa, amb el títol «Sigueu missioners, aneu!» estretament relacionat amb el lema d’aquesta JMJ a Rio: «Aneu a 31


tots els pobles i feu-los deixebles meus» (Mt 28,19). Els joves també van seguir en directe el viacrucis de Rio i la vetlla de pregària on el papa Francesc els va dir que el veritable campus fidei «es troba en el cor de tots vosaltres, és la vostra vida.» El Sant Pare va recordar la paràbola del sembrador i va exhortar els joves a deixar que Crist i la seva Paraula entri en les seves vides, que germini i creixi. La celebració del perdó, l’actuació musical i teatral de dissabte a la nit a càrrec d’un grup de joves de la parròquia de Llinars del Vallès, el treball en grups, el diàleg, les estones de lleure, l’exposició del Santíssim Sagrament, la convivència i les celebracions van afavorir un bon ambient de pregària i d’encontre amb Déu. El Kevin i el Brandon Rendon són dos germans de 18 i 17 anys respectivament, de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona i del grup de Renovació Carismàtica de Reus que van participar a la JMJ.CAT. Coincideixen en el parer que han viscut una experiència molt bona. «Sembla un tòpic» —diu en Kevin, que ja va participar a la JMJ de Madrid 2011— «però aquestes trobades m’ajuden molt a veure que no estic sol i que molts altres joves com jo viuen la vida cristiana amb naturalitat.» «Si m’hagués de quedar amb un moment de la trobada diria que el viacrucis», explica el seu germà Brandon. «Va ser un moment intens de pregària, reflexió i respecte en plena nit que va concloure amb la connexió amb Rio, d’on vam seguir les darreres estacions del viacrucis.» Ara tots dos es troben il·lusionats a participar en la propera JMJ, l’any 2016. «Ens agradaria molt viure 32

aquest moment acompanyats d’altres joves de l’arxidiòcesi.» El dissabte dia 27 de juliol, el Sr. Arquebisbe va presidir l’eucaristia, i en l’homilia va destacar algunes idees del papa Francesc durant la vetlla de pregària a Copacabana. «Avui Jesús ens continua preguntant: Vols ser el meu deixeble? Vols ser el meu amic? Vols ser testimoni de l’Evangeli? […] Si volem que la nostra vida tingui realment sentit i sigui plena poseu fe i la vida tindrà un gust nou, […] poseu esperança i amor», va dir Mons. Pujol. Com diu el papa Francesc, «poseu Crist en la vostra vida, poseu la confiança en ell i no quedareu defraudats». La propera JMJ serà a Cracòvia l’any 2016. Abans, però, tots els joves de les diòcesis catalanes i les Balears són convocats a viure l’Aplec de l’Esperit a Banyoles, el dia 7 de juny de 2014, al voltant de l’estany, que els traslladarà al llac de Tiberíades.


EN PRIMERA PERSONA Els joves, la nineta dels ulls de l’Església! Anna Robert Només arribar a Rio de Janeiro el Sant Pare va pronunciar una expressió paternal molt bonica, i alhora catalana: «Els fills són la nineta dels nostres ulls.» Seguint amb aquest paral·lelisme el papa Francesc va remarcar que la joventut és el gran finestral pel qual entra el futur al món, un finestral que ens imposa grans reptes i al qual s’ha de saber oferir un espai per estar a l’alçada de la promesa que hi ha en cada jove. No vaig pelegrinar a Rio però vaig tenir la sort d’escoltar i viure amb la mateixa intensitat els missatges del Sant Pare acompanyada d’altres joves com jo de les diòcesis catalanes. Junts vam conviure un intens cap de setmana a Llinars del Vallès, al bisbat de Terrassa, sentint-nos atrets pels braços oberts del Crist redemptor, una aturada en el camí que ens va permetre compartir i celebrar el que som, la nostra vida cristiana, acompanyant aquells que comencen a fer camí i a tenir set, i alhora sentint-nos guiats i acompanyats per Crist. El Sant Pare ens ha recordat que Crist ens necessita, que ens crida a cadascun de nosaltres a compartir la nostra experiència de fe, a donar testimoni sense fronteres, a tothom (tal i com deia el lema «Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus» Mt 28,19), per ajudar que d’altres també ho puguin experimentar.

De retorn a casa repassava cadascun dels moments viscuts i donava gràcies a Déu per l’oportunitat que se’ns havia brindat de viure la JMJ plegats. Ja ho deia l’eslògan d’un anunci publicitari: La vida, compartida és más. Contenta i esperançada de la confiança en els joves que desprenen les paraules del papa Francesc, ara, ja a casa, ens demana que ens atrevim a anar a contracorrent i a ser feliços! Sense por. Tant de bo que molts joves puguin arribar a trobar aquesta felicitat vertadera.

33


testimoni de fe «La fe és posar Jesús en el centre de la nostra vida, si jo creixo Jesús s’empetiteix» P. Pere Cardona, ofmcap, delegat diocesà per a la vida consagrada

Viure la fe és inseparable de testimoniar-la amb la pròpia vida, sense extravagàncies, però sí des de l’exigència a viure conforme a allò en què m’he compromès. I al que jo m’he compromès com a frare franciscà-caputxí és a viure segons la Regla que ens deixà escrita sant Francesc d’Assís. Així comença el capítol primer: «La vida i regla dels frares menors és aquesta, a saber: observar el sant Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist vivint en obediència, sense res propi i en castedat.» Simple però exigent, oi? Aquest compromís personal, pels vots que professem cada frare, ens comprometem a viure’l en comunitat i amb voluntat de servei i obediència a l’Església; així continua el primer capítol de la Regla: «Fra Francesc promet obediència i reverència al senyor Papa Honori i al seus successors que entraran canònicament i a l’Església romana.» Com a religiós compromès a dur una vida d’acord amb l’Evangeli, l’encàrrec que m’ha confiat el Senyor i que he de dur a terme amb fidelitat i mentre sigui en aquest món és aquest: anunciar l’Evangeli i no les meves pròpies idees o interpretacions sobre qüestions de moda, perquè això no ens fa bé ni a nosaltres ni a l’Església; perquè en comptes de testimonis ens podem convertir en protagonistes en la connotació negativa que té el terme protagonista. Si jo creixo Jesús s’empetiteix. La fe és posar Jesús en el centre de la nostra vida. Si això és així per principi, cal que de tant en tant ens preguntem personalment i comunitària si en les nostres decisions, opcions, camins pastorals i actuacions no s’hi barregen alguna vegada motivacions humanes. Ens hem de moure per motivacions de fe. Alerta amb les rebaixes! que per ser més propers a la gent d’avui no hem d’adoptar unes certes formes laiques… Ser testimoni avui demana tenir clar que anunciem Jesucrist en una situació de desproporció: «Aneu, jo us envio com anyells enmig de llops» (Lc 10, 3). En la col·lisió amb l’esperit del món que sempre es dóna en una ocasió o en una altra, l’única força que tenim és la fe en la Paraula que anunciem. Des de 34


la nostra pobresa personal, vull dir que cadascun de nosaltres ens coneixem interiorment, sabem de quin mal patim, quines són les nostres misèries i pecats, però això, per a un religiós, i parlo des de la meva condició, no ha de ser excusa, cal recomençar cada dia. Tenim la força i l’eficàcia dels sagraments i de la pregària, sense oblidar les devocions personals. El 13 d’octubre sabeu que a l’Església de Tarragona tindrà lloc la beatificació de 522 testimonis de fe, molts d’ells religiosos i religioses. Els qui hem treballat en algunes Causes de martiri ens hem adonat que els màrtirs eren, en vida, com molts de nosaltres; podríem dir-ne religiosos i religioses «normals»; ni millors ni pitjors que nosaltres. Fins i tot algun d’ells, en alguna ocasió no va donar gaire bon exemple. Però en el moment decisiu van donar el millor d’ells mateixos: testimoniar aquell a qui s’havien consagrat, i morir per ell! Vull dir que a nosaltres, mentre tinguem vida, se’ns presentaran oportunitats de donar el millor de nosaltres mateixos. Si he començat aquest escrit sobre el meu testimoni de fe com a religiós amb unes paraules de sant Francesc, també vull acabar-lo amb unes altres extretes d’una Admonició, la sisena. Les Admonicions són unes reflexions teològiques originals i profundes sobre la vida comunitària. Vet ací unes ratlles de la sisena Admonició: […] «D’aquí que és una gran vergonya per a nosaltres, servents de Déu, que els sants hagin realitzat les obres i que nosaltres, contant-ho, en vulguem rebre glòria i honor.» En aquest frase descriu un perill per a la vida religiosa, en aquest cas franciscana. Ser testimoni de fe no consisteix a parlar pietosament sobre la vida de Crist, meditar-la… No consisteix tampoc a reflexionar sobre la vida dels sants que han seguit Crist, i parlar-ne amb edificació, o celebrar-ne amb solemnitat la festa. El que és important és solament això: seguir Jesucrist, viure com ell en una total entrega. Així ho han fet els sants i els màrtirs. Si no és així serem com aquells que observen i parlen, però que no fan res.

50 anys

1963-2013

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24

padrell@comercialpadrell.com .comercialpadrell.com

Papers pintats · Pintures · Articles neteja · Moquetes · Material decoració · Belles Arts

35


encíclica «La fe no és un refugi per a gent pusil·lànime, sinó que eixampla la vida!» (Lumen fidei, 53) Simó Gras, prevere

Amb la convicció que la fe «fa gran i plena la vida» (5) es presenta la primera encíclica del papa Francesc, colofó important d’aquest Any de la fe que estem celebrant en els 50 anys de la celebració del concili Vaticà II. La llum de la fe, com diu el títol de l’encíclica, traspua un caràcter optimista i obert, a través d’un text que s’esforça per ser accessible, sense perdre la profunditat ni tenir por de la complexitat. Després de llegir-lo, m’ha semblat que, el que el Papa ens ha posat a les mans és un text necessari per l’avui de l’Església, no només útil, sinó necessari. Amb paraules del mateix Papa, l’Encíclica vol ajudar l’Església a sentir «la gran alegria de creure, a revifar la percepció de l’amplitud d’horitzons que la fe ens desvetlla, per confessar-la en la seva unitat i integritat, fidels a la memòria del Senyor, sostinguts per la seva presència i per l’acció de l’Esperit Sant» (5). Des de l’anunci de la seva publicació, moltes vegades s’ha comentat, que Lumen fidei és una encíclica escrita a quatre mans, i la culminació d’una trilogia iniciada pel papa Benet XVI al voltant de les tres virtuts teologals: caritat, Deus caritas est —2005—; esperança, Spe salvi —2007—, i ara la fe, Lumen fidei —2013. Com es diu en aquesta última: «Fe, esperança i caritat, en admirable ordidura, constitueixen el dinamisme de l’existència cristiana cap a la comunió plena amb Déu» (7). Si és ben cert que Lumen fidei és una encíclica peculiar pel fet de situar-se a cavall de dos pontificats, també és ben cert que en ella s’hi troba un sol cor de Pastor, que cerca la profunditat i la claredat en els arguments, respirant vitalitat i confiança evangèlica. 36

En aquesta encíclica el Sant Pare presenta la fe com un recorregut, una dinàmica personal i històrica. L’encíclica està estructurada en quatre capítols que van desgranant els diferents aspectes de la fe cristiana. Així la fe es presenta com un acte de memòria, de relació amb Déu, «Hem cregut en l’amor» (capítol primer); la fe en relació amb la veritat, «Si no creieu, no comprendreu» (capítol segon); la fe en relació amb l’Església, «Transmeto el que he rebut» (capítol tercer), i finalment, la fe


en relació amb el bé, «Déu prepara una ciutat per a ells» (capítol quart). Són quatre capítols per a mostrar que la fe no és una llum il·lusòria, i que és capaç d’il·luminar tota l’existència humana i és capaç d’ajudar-nos a distingir el bé i el mal.

El Sant Pare subratlla que «la fe és una de sola i ha de ser confessada en tota la seva puresa i integritat». Una sèrie de continguts es podrien destacar de l’Encíclica. Subratllaré els que penso que poden esperonar a una lectura completa. En primer lloc, el Sant Pare presenta la fe com un recorregut, una dinàmica, personal i històrica. Exemplificant aquesta perspectiva mostra el testimoni del poble d’Israel, la fe d’Abraham, i el moment de plenitud que s’esdevé amb Jesús de Natzaret; una fe que és crida, proposta, fidelitat i confiança «per a poder veure el camí lluminós de l’encontre entre Déu i els homes, la història de la salvació» (14). I aquest encontre sacseja l’home, perquè és «l’encontre amb l’amor originari de Déu, en què es manifesta el sentit i la bondat de la nostra vida, que és il·luminada en la mesura que entra en el dinamisme desplegat per aquest amor, tan aviat com es fa camí i exercici cap a la plenitud de l’amor» (51). En segon lloc, és interessant el subratllat que es fa de la fe com un encontre, personal i intransferible, entre Déu i la humanitat. Un encontre que s’ha d’inserir necessàriament en un comunitat. Així es posa l’accent en una visió positiva de la mediació humana i de Jesús. Afirmant que «la mediació no

Higini Anglès, 10 - Tel./Fax 977 22 11 64 Rambla Nova, 108 - Tel./Fax 977 21 79 62

representa un obstacle, sinó una obertura: en el trobament amb els altres, així la mirada s’estén a una veritat més gran que nosaltres mateixos» (14). Un tema destacat pel fet de ser controvertit, amb contraposició a corrents que propugnen una fe individualista i mancada de mediació, és allò que hem sentit moltes vegades —jo amb Déu ja m’aclareixo! Diu taxativament el Sant Pare: «és impossible de creure cadascú pel seu compte» (39), ja que el coneixement de la fe que ve de Déu només és possible ser compresa en l’Església,

«el coneixement d’un mateix sols és possible quan participem en una memòria més gran» (38), una «memòria profunda» (40) i que ens obre al futur. Els instruments que subratlla el Sant Pare com a irrenunciables i fonamentals per la consecució d’aquesta fe plena són, i en primer lloc, els sagraments. Així, dirà que «el desvetllament de la fe passa pel desvetllament d’un nou sentit sacramental de la vida de l’home i de l’existència cristiana» (40), en especial, el sagrament del baptisme i de l’eucaristia. En segon lloc mitjançant la professió de fe, «qui confessa la fe es veu implicat en la veritat que confessa» (45) i és inserit en una

TARRAGONA

www.fotografiaferran.com - fotografiaferran@hotmail.com

37


història d’amor que el transforma i el dilata fentlo part d’una comunió més gran que el supera. En tercer lloc la pregària del parenostre. I en darrer i quart lloc, el decàleg com a resposta d’amor de l’home, un decàleg que ha de ser il·luminat per la nova llum que rep «en l’ensenyament de Jesús, en el discurs de la muntanya» (46). Quatre pilars fonamentals que el Papa recull i enllaça, amb matisos suggerents, amb el Catecisme de l’Església catòlica, que enguany celebra els 20 anys. En tercer lloc, és estimulant la visió que proposa el Sant Pare de la fe com a servei al bé comú, com aquella que indica la manera justa d’entendre la veritat. Per al Pontífex el punt de connexió de la fe i la veritat és l’amor, l’amor que dóna lloc a la fe, i l’amor que és font de coneixement. «Amor i veritat no es poden separar. Sense amor, la veritat es torna freda, impersonal, opressiva per a la vida concreta de la persona» (27). Per tant, aquesta unió de fe i veritat ofereix a la humanitat «una llum nova, superior als càlculs, perquè hi veu més enllà» (24). I porta a superar una visió de la veritat raquítica i limitada a la tècnica. Ens cal, diu el Sant Pare, recuperar una visió de la veritat gran, «la veritat que explica la vida personal i social en el seu conjunt» (25): el bé comú (50), la família (52-53), la dignitat de la persona humana (54), la fraternitat (54), la natura (55), el sofriment (56). I aquesta visió de la veritat, gran i viva, només la possibilita la fe. L’Encíclica té un moment fort en recordar i reclamar la unitat i la integritat de la fe. El Sant Pare en subratlla el seu caràcter unitari irrenunciable, «la fe és una de sola, ha de ser confessada en tota la seva puresa i integritat» (48). I afegeix, parafrasejant el beat J. H. Newman, amb una unitat com la d’un organisme viu, «amb capacitat d’assimilar tot el que troba, purificant-ho i duentho a la seva millor expressió» (48). I per aquesta integritat, i al servei d’aquesta, la fe és apostòlica i troba en el magisteri «la connexió amb l’origen» (49) «i la certesa de beure en la Paraula de Déu en la seva integritat» (36).

38

En síntesi, el papa Francesc ens ha adreçat aquesta primera encíclica dirigida al cor mateix del nostre ser poble de Déu. Una epístola solemne i singular, que és, sens dubte, un document important per a ser llegit i rellegit per tota la comunitat cristiana, no només per aquells que tenen la tasca de servir els germans en el ministeri de la Paraula, sinó de tots els fidels. El papa Francesc, en comunió amb el Papa emèrit Benet, han volgut recordar fortament, que «la fe neix de l’encontre amb Déu viu, que ens crida i ens revela el seu amor, un amor que ens precedeix i en el qual ens podem recolzar per tal d’estar segurs i construir la vida» (4). Per aquesta fe «no ens deixem robar l’esperança» (57) i no posem límits a aquesta llum poderosa que permet il·luminar el camí d’una vida aconseguida i fecunda, plena de fruits en la caritat.

Papa Francesc: «Sense amor, la veritat es torna freda, impersonal, opressiva per la vida concreta de la persona»


arxiu històric arxidiocesà «Any Cardenal Vidal i Barraquer, testimoni fidel (1943-2013)»

E

l 13 de setembre d’enguany s’ha complert el 70è aniversari del traspàs, a la ciutat suïssa de Friburg, on estava exiliat, del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, arquebisbe metropolità de Tarragona. La figura del Cardenal, símbol de pau i reconciliació per al nostre poble, esdevé un catalitzador important de la purificació de la nostra memòria personal i col·lectiva. Amb aquesta intenció l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona i l’Arxiu Capitular de la Catedral de Tarragona organitzen la celebració de l’«Any Cardenal Vidal i Barraquer, testimoni fidel (1943-2013)», que inclourà un seguit d’actes: un cicle de conferències (abril-maig), l’edició de documentació entorn a la seva figura i una exposició commemorativa per a cloure l’any.

de Tarragona, convertida durant la Guerra Civil espanyola en seu del tribunal popular (1936-1937), pel sol fet d’ésser-ho, i on sant Jaume Hilari, fms, va ser condemnat a mort. L’acte acadèmic va ser retransmès en directe per la TV Diocesana a Internet, gràcies al Departament de mitjans de comunicació social de l’Arquebisbat de Tarragona.

Com a acte inaugural d’aquest any, el passat dia 12 de setembre, a la Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona, es va celebrar una eucaristia en memòria seva, i després, a la sala d’actes del Seminari, Mn. Manuel Maria Fuentes i Gasó, canonge arxiver i director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, va pronunciar la conferència «La purificació de la memòria. El cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, un testimoni fidel (1868-1943)», en què va evocar la importància i transcendència de la seva figura, tant per a l’Església de la Tarraconense, de la qual era metropolità, com per a tot Catalunya. Tot seguit, es va interpretar un fragment de l’oratori Pau i Fructuós, a càrrec de Daniel Mas, baríton; Josep Pieres, baix, acompanyats al piano per Mons. Valentí Miserachs i Grau, canonge honorari. L’acte va ser presidit pel Dr. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat de les Espanyes, i per la senyora Núria de Gispert i Català, presidenta del Parlament de Catalunya, els quals van cloure l’acte amb llurs parlaments. A la finalització de l’acte es va descobrir una placa en memòria dels preveres i religiosos que van ser jutjats a la sala d’actes del Seminari 39


Tot seguit, a l’antic menjador del Seminari, al claustre del Sagrat Cor, es va inaugurar l’exposició «L’Església de Tarragona (1936-1939). Testimonis de la fe», com a tret de sortida de la celebració, el 13 d’octubre d’enguany, de la beatificació a Tarragona del bisbe màrtir Dr. Borràs i d’un grup nombrós de preveres, seminaristes i religiosos de l’arquebisbat de Tarragona, igualment màrtirs, dels quals el cardenal Vidal era cap i pastor. La vetllada va acabar amb una recepció oficial al claustre de Sant Pau. L’exposició romandrà oberta fins al divendres 25 d’octubre.

40


any Espriu Déu en la vida i l’obra de Salvador Espriu Francesc Manresa, rector de la Parròquia de Santa Maria de Vila-rodona

pàtria (geogràficament a Arenys), però que en l’imaginari poètic de l’autor inclou Catalunya, Sepharat (l’estesa pell de brau) i la humanitat sencera i que abasta tota la complexitat de la vida humana en les seves relacions, pulsions, històries, aspiracions, frustracions i esperances. En aquest univers Déu hi té una presència gairebé constant. Aquesta presència hi és en forma de repte, d’interrogant, de recerca, de dubte. Fins i tot de retret a les confessions religioses, i concretament a la cristianocatòlica, per la manipulació del nom de Déu al llarg de la història. Ben cert, no és una presència que Espriu fonamenta en la fe, sinó en el fet que hi ha creients i mites que intenten explicar el perquè del viure i del morir, de l’odi i de la guerra, i per això recorren als déus o a Déu. Voldria precisar que en Espriu tota la seva obra (teatre, narracions, poesia) forma com un sol text, com un teatrí de titelles (els humans) que som moguts per dits invisibles (de qui?), en un laberint sense sortida, això és, la mort.

A

quest any estem celebrant el centenari del naixement de Salvador Espriu. Va néixer el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners, on el seu pare havia aconseguit una notaria. Espriu és, al meu entendre, un referent literari i cultural dels més rellevants del s. XX a la nostra terra, tant pel que fa a la qualitat de tota la seva obra com a l’actitud ètica i als valors cívics que s’hi reivindiquen. Tots els mitjans de comunicació, universitaris i culturals dels país se’n fa ressò. Tothom qui ha volgut ha pogut gaudir d’algun espectacle, recital, concert, conferències… on s’ha presentat la seva obra, tan rica i complexa, en les diferents vessants i perspectives. Penso, però, que la seva vessant religiosa queda, en tots els estudis que es fan de Salvador Espriu, si no enfosquida almenys excessivament relativitzada. L’univers espriuà és el món de Sinera, elevat a la categoria de mite en el marc d’una petita

És el mite grec d’Ariadna i Teseu. I Salom, l’alter ego literari d’Espriu, es pregunta: On és Déu en aquest laberint? No serà l’invisible que mou els fils, indiferent al sofriment dels homes i a la seva solitud desesperada? És un Déu insensible que es manifesta en la seva absència cruel? Per a comprendre una mica l’obra d’Espriu hem de tenir present que tota ella està ferida pel fracàs de la guerra civil i de les seves esperances de jove universitari que en els anys de la República anhelaven aires de llibertat, cultura i progrés. Tot això se’n va en orris en la foscor de la dictadura i dels estralls de la guerra mundial, amb la shoà inclosa, i ell es reclou en un exili interior des d’on teixeix, com un tapís treballat a mà, aquesta obra literària meravellosament trobada on res del que és humà hi és absent. I és des d’aquesta íntima experiència i del seu bagatge cultural que surt a l’encontre de Déu.

Espriu necessita comprendre, aquí rau el seu drama religiós interior 41


De quin Déu? Del Déu bíblic… Profund coneixedor com era de la Bíblia, Antic i Nou Testament, i seguidor minuciós de l’any litúrgic, ell creu en l’existència del Déu revelat com a Creador de la llum i de la vida. També se sent vinculat a la fe de la seva família materna (el seu pare no era creient) i per això sempre deia que volia ser enterrat en la fe de l’Església i en cant gregorià, que tant li agradava. Aquesta fe en el Déu creador, Espriu l’afirma com a catòlic. Tanmateix ell es confessa també agnòstic. No és això una contradicció? Ell mateix s’explica en una carta al P. Maur Boix, monjo de Montserrat. Reivindica el mot agnòstic en sentit positiu. És a dir, ell es considera agnòstic perquè no coneix el misteri de la Salvació en Crist. I voldria conèixerlo i creure-hi. Però Espriu necessita comprendre. I aquí rau el seu drama religiós interior que neix dels interrogants que es va formulant al llarg de la seva vida i de la seva obra. I fins a la fi dels seus dies continua buscant i preguntant. No llença la tovallola. No és l’agnòstic que es desentén del fet religiós. No. Espriu cerca, qüestiona… És com el Nicodem del segle XX que segueix Jesús en la seva nit. Qui s’endinsa en l’obra d’Espriu s’adona que amaga molts secrets i invita el lector a descobrir-los. En el seu llibre de poesia El caminant i el mur he descobert amb sorpresa, que, entre altres vies d’interpretació, hi ha l’itinerari d’un caminant que va a la recerca de Déu a través de l’any litúrgic i de les hores diürnes i nocturnes de l’Ofici Diví. Comença per l’Advent, continua amb Nadal i la Quaresma i el temps Ordinari de l’any, però s’atura al Calvari i es queda al llindar del Sepulcre. No pot entrar-hi. Li és negada, dirà en un altre lloc, la llum de Pasqua. I no podrà seguir el temps pasqual. Ho prova de nou seguint totes les hores de l’Ofici Diví que es feien abans de la reforma conciliar. Des de l’hora Prima fins al tercer Nocturn de Matines. I s’atura en el corprenedor poema XXIV, just abans de laudes. L’hora en què l’Església celebra, a punta de claror, l’albada de la Resurrecció, i que ell anomena l’hora en què «començarà l’ocell la clarosa lloança». El poeta, que ha seguit els monjos a totes les hores, no pot anar a Laudes i per això ens diu a tu i a mi, que creiem en el Crist Pasqual, Jo que moro i sé la solitud del mur i del caminant, et demano que em recordis avui, mentre te’n vas amb les sagrades hores. 42

A la Revista Serra d’or del maig de 1985 hi ha un important article del P. Maur Boix, «Salvador Espriu, l’amic agnòstic», en què comenta alguns aspectes de la correspondència que mantenien. Em sembla que en aquest Any Espriuà i en el marc de l’Any de la fe, el millor testimoni que podem retre a Salvador Espriu és escoltar i acollir aquesta «confessió» feta al P. Boix amb estil col·loquial i bellament lúcid: «La meva animeta de llum d’oli oscil·la sempre, a punt d’apagar-se, entre els llamps i trons i la desfermada majestat del vent del Sinaí i el torb paorós i al·lucinant del Calvari. Potser li falta rebre l’oratge tan tranquil que ni una fulla ni una estrella no es movien, de la nit de Nadal, i l’aire de llum a trenc d’alba de la Resurreció. Això és el que em falta i el que sempre, fins avui, m’ha estat íntimament i últimament negat: pregueu per mi, «Dic nobis, Maria, quid vidisti in via». I tot això tan extraordinari que segueix i que em posa tothora la pell de gallina. Però m’aturo en aquest llindar. Sens dubte perquè no sóc digne de passar-lo, però potser també —penso de vegades— perquè hi ha d’haver algú —en el paper de titella agnòstic— que doni testimoni que és un llindar i que és, a més, terrible, qui arribaria fins al secret del nom.» Poques setmanes abans de morir s’adreça al pintor i poeta Joan Descals del Vendrell amb aquest text: «En cloure els ulls, veig amb més claredat que l’univers enter és el mínim i fosc reflex d’un únic i inefable però intel·ligible i lluminós Pensament.» El P. Abat de Montserrat, Cassià M. Just, em va confirmar que pocs dies abans de morir va rebre el sagrament del perdó a la clínica on era ingressat. Com que havia millorat, li havien de donar l’alta mèdica l’endemà i per aquest motiu havien convingut que rebria l’Eucaristia el proper diumenge a la seva parròquia. De sobte va empitjorar i va morir al cap de poques hores. Era el mes de febrer de 1985. Les exèquies es van celebrar a l’església parroquial d’Arenys de Mar. Abans de ser enterrat al Cementiri de Sinera, el vam acomiadar amb el cant gregorià In paradisum.

Qui s’endinsa en l’obra d’Espriu descobreix molts secrets, com el d’un caminant que va a la recerca de Déu


in memoriam El passat 24 de juliol a la tarda va morir, el P. Pere Codinachs Verdaguer, de la comunitat claretiana de Sallent. El P. Codinachs va ser un dels fundadors del moviment Hora-3. Llicenciat en ciències socials a Roma i en ciències morals per la Universitat Pontifícia de Comillas, va ser professor de sociologia moral a la Facultat de Teologia de Catalunya, a Barcelona, i col·laborador del Departament per als mitjans de comunicació social del nostre Arquebisbat. Un altre camp d’apostolat per al qual el P. Codinachs se sentia particularment dotat, era la ploma, els llibres. La Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC) 1931-1936 va ser el primer (1990). Més endavant Pobre i a peu (1997), sobre el P. Claret i els claretians, traduït al castellà i a l’anglès. Durant aquella mateixa dècada dels 90, va publicar també diversos títols sobre els Màrtirs Claretians: Via Crucis a Barbastre (1992), Els ametllers

de la carena han florit (1995), Holocausto Claretiano en Barbastro (1997) i Màrtirs claretians de Catalunya (2011). Aquests darrers anys, i com a fruit dels seus estudis i de les seves classes, van sorgir Riquesa global, pobresa mundial (2008) o L’home com a misteri (2011), entre d’altres. Els seus germans de comunitat i tots els qui d’alguna manera l’han tractat, el recordaran sempre pel seu caràcter afable, senzill, amb una punta de timidesa, reflex també de la seva sensibilitat, i amb dues inquietuds al cor: l’anunci de l’evangeli del Regne, i, a la llum de l’evangeli, la humanització de l’home i del món. Després de seixanta anys de presència i servei a l’església de Sant Agustí, la comunitat de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, que va arribar a Tarragona l’any 1951, va deixar la capital del Tarragonès el setembre passat. Les seves exèquies van tenir lloc el passat 26 de juliol a l’església dels pares claretians a Sallent.

FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Església

Nom: Cognoms: Adreça: Codi Postal:

de tarragona

Telèfon:

e-mail: Forma de pagament (Import: 11€ - Estranger:30€) Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa Domiciliació bancària Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual. Entitat

Agència

d.c

Número de compte o llibreta

Titular compte Banc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

Població Data

Signatura

43


Església de Tarragona n.276  

Revista amb articles referents a l’arxidiocesi de Tarragona

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you