Page 1

Núm. 254 Febrer 2011

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXIII Quarta època

Cercant les nostres arrels

εδesglésia τarragona


SUMARI 254 Febrer 2011

εsglésia

εδesglésia τarragona

l viatge del Sr. Arquebisbe a Turquia, que va tenir lloc del 8 al 14 de febrer, no va ser un viatge turístic sinó un pelegrinatge amb múltiples objectius: pastorals, culturals i científics.

E

εδesglésia τarragona A Pelegrinatge en busca de les nostres arrels

Pàgina 20

εδesglésia τarragona

nguany, la Diada de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, va estar farcida d’actes de gran significació i simbolisme. Aquí tenim al Sr. Arquebisbe saludant el Sr. Ender Arat, ambaixador de Turquia, davant els esgrafiats que honoren la memòria dels sants protomàrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi.

E

A Diada de sant Francesc de Sales

Pàgina 18

En aquest número han col·laborat Antoni Coll, Pep Escoda, Santi Grimau, Josep Sabaté, Mons. Miquel Barbarà, Mn. Josep Queraltó, Mn. Josep Bofarull, John López, Andreu Muñoz, Delegació Diocesana de Pastoral de Joventut, Didac Bertran, Delegació Diocesana de Missions, Carles Baches, Gna. Rosa Llull i Anna M. Mairal.

Número 254- Febrer 2011

I, a més, La Quarta d’EdT (pàg. 4), Editorial (pàg. 5), Solidaritat (pàg. 6), Pàgines paulines (pàg. 8), Festes decennals de la Mare de Déu de la Candela (pàg. 12), Museu Bíblic Tarraconense (pàg. 15), Jornada Mundial de la Joventut-Madrid 2011 (pàg. 16), Va ser notícia (pàg. 17), Tarragona Missionera (pàg. 26), Observatori (pàg. 27), In memoriam (pàg. 28), La Veu de Càritas (pàg. 30), Notícies (pàg. 32).


La Quarta d’εδτ

Berlusconi, el poder sense autoritat Antoni Coll Gilabert, periodista

l president Richard Nixon va haver de dimitir per haver enganyat el seu poble. Gary Hart, candidat demòcrata, va haver de renunciar a la seva cursa electoral per mentir als periodistes que seguien la seva campanya, en relació a un escàndol amorós.

E

A Europa s’havia dit: això és cosa dels americans; aquí distingim molt bé el que és la vida pública de la vida privada. Aquí es feia més la vista grossa. Per exemple, es pensava que no passava res si un polític enganyava la seva dona, perquè això no era enganyar el país. Hi ha situacions, però, que posen a prova aquesta suposada tolerància. Per exemple les lligades a la vida de Berlusconi. És un personatge de qui Indro Montanelli va escriure: “Mai defrauda, un espera que digui una tonteria, i efectivament la diu”. La darrera podria ser que Mubarak és una gran persona.

εsglésia δe τarragona

Després vénen les seves bogeries, com la de fer-se construir a la seva finca un gran mausoleu a l’estil dels egipcis per enterrar-se ell, la seva família i persones properes fins una trentena. Inclourà la llista les amigues ocasionals que tan sovint són notícia? Ara se’l jutjarà per abús de poder i corrupció de menors. Sense prejutjar aquest cas, el que sí es pot concloure és que no es pot separar la política de la moral, el paper institucional de la conducta personal. Per fer-ho, Berlusconi, encara que conserva el poder, ha perdut l’autoritat. εδτ

www.arquebisbattarragona.cat una finestra de l’Església arxidiocesana de Tarragona

4

εδesglésia τarragona Director Didac Bertran Consell de redacció Mn. Joaquim Fortuny Mn. Francisco Giménez Luis-José Baixauli Josep Sabaté Secretaria Montse Sabaté Fotografia Santi Grimau Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: Adreça Pla de Palau, 2 Telèfon 977 233 412 (ext. 205) Fax 977 251 847 Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.cat Pàgina web www.arquebisbattarragona.cat Codi postal 43003 Tarragona Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal T-14-1988 Subscripció anual (11 números): 15,00 € Subscripció anual Europa (11 números): 40,00 € Preu unitari: 1,50 € Publicada amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Els articles publicats a

εsglésia δε τarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.


εditorial Mirant cap a l’Orient, cap a les nostres arrels Europa i Àsia, sinó per la composició de la seva societat. Amb una majoria del 99% de la població que profesa la fe musulmana, és un punt de trobada entre el secularisme oficial i la religió. Aquesta doble visió converteix el país en un soci fonamental de l’OTAN, i alhora en l’etern candidat a formar part del club europeu. Això últim en bona part es deu al fet que els avenços en matèria democràtica i de drets humans impulsats en els últims anys són importants. En aquest número els oferim igualment unes pàgines paulines on es reforça la convicció de l’estada de l’apòstol Pau a l’antiga Tarraco... I també es fa memòria de persones consagrades, molt conegudes i entranyables, que han passat a la casa del Pare a les darreres setmanes. A les pàgines d’aquest número 254 d’ESGLÉSIA DE TARRAGONA es fa memòria de les passades festes decennals en honor de la Mare de Déu de la Candela, que s’han viscut amb extraordinari esplendor i gran devoció a la ciutat de Valls. Per altra banda, a més de moltes coses més, trobaran en aquest número notícies com ara la XXXIII Assemblea Diocesana de Càritas, celebrada el 26 de febrer, amb un seguit de realitats i de projectes que palesen el gran paper que juga aquesta institució de l’Església en aquests moments de greu crisi social i econòmica. Una crisi que es veu agreujada amb les preocupants notícies que sacsejen el Nord d’Àfrica i bona part de l’Orient Mitjà, amb uns moviments populars —naturals o induïts— que han La joiosa celebració de l’eucaristia a l’església de sant Pere d’Antakya, ciutat on es va encunyar enderrocat governs més o menys tirànics, encès el mot “cristià”. Una nota simpàtica, Mn. Joaquim Fortuny es va animar a cantar en turc una guerra civil, auguren També explicarem la gènesi d’aquest viatge a un intervencions militars estrangeres, amenacen amb propaís —Turquia— que és la frontissa entre Occident i vocar catàstrofes humanitàries, fan pujar el preu del Orient. No només per la seva ubicació geogràfica entre petroli... i que ningú sap com poden acabar. εδτ uan aquesta revista arribi a les seves mans, possiblement el calendari indicarà ja el mes de març. Això voldrà dir que hem perdut una mica la puntualitat d’aparició que havíem recuperat els darrers mesos. La causa? Vàries. Una d’elles un viatge que trobaran relacionat mitjançant una entrevista al Sr. Arquebisbe, qui ens parla de les seves experiències a Turquia, bressol de l’Església, amb tants vincles amb la nostra arxidiòcesi (Pau, Tecla, Antioquia), un viatge efectuat entre els dies 8 i 14 de febrer i que ha tingut una gran repercussió a la premsa catalana i a la turca, així com a Internet. Una repercussió mediàtica i unes gestions del Sr. Arquebisbe a l’altre costat de la Mediterrània que poden convertir Tarragona en la capital europea del diàleg cultural i interreligiós, i en un referent mundial per als estudis sobre el cristianisme primitiu, quan es posi en marxa el centre cultural tarraconsense resultat de la remodelació del Seminari, que es presentarà a la premsa el proper 9 de març.

Q

Número 254- Febrer 2011

5


Solidariτaτ

L’Església, suport de la població indígena Joves de Guatemala, beneficiaris de beques d’estudis Josep Sabaté, periodista

Un grup de joves de Guatemala, beneficiaris de les beques que atorga el Comité de Solidaridad Oscar Romero, han visitat, durant unes setmanes, la nostra arxidiòcesi amb l’objectiu de donar a conèixer les seves vivències i els problemes socials i humans que es viuen en aquell país.

εsglésia δe τarragona

La població demana justícia i l’Església catòlica és la més propera al poble davant el seu sofriment.

6

extorsió, la marginació i la pobresa són el marc viscut per la població guatemalteca. Aquest col.lectiu de joves, concretament, viu a Santa Cruz de Quitxé, el departament més afectat per la guerra i la dictadura. Davant aquesta situació, l’Església hi juga un paper determinant en defensa de la població, tal i com ens explicava la germana Maruca, religiosa de la congregació belga de la Sagrada Família.

L’

—L’Església catòlica ha assumit el compromís de suport a la població indígena en tots els seus aspectes, com són l’espiritual, social o formatiu. Precisament, amb la finalitat d’aconseguir l’avenç social de la població, el Comité Oscar Romero està facilitant beques d’estudi als joves per a la seva formació, com és el cas de Noé.

—L’ajut del Comité és molt important perquè, en el meu cas, m’ha permés seguir els estudis de magisteri tenint en compte que al país no hi ha possibilitats econòmiques. Ja des de petits, hem de treballar perquè no hi ha ingressos a les famílies, raó per la qual els joves ens dediquem més a treballar que no pas a estudiar. Un altre cas problemàtic és el viscut per Maria Emérita que va


haver de cuidar els seus germans per la mort dels seus pares. —Gràcies a les ajudes del Comité vaig poder estudiar amb la confiança de trobar treball. Tot i això, estic disposada a treballar on sigui encara que no pugui exercir de mestre.

Confiança en la justícia de Déu La germana Maruca, per la seva banda, amb veu emocionada, es referix a l’assassinat del bisbe Juan José Gerardi. —La nostra congregació de la Sagrada Família va estar molt aprop del bisbe Gerardi. Era un home que s’identificava amb el poble, amb els pobres. Concretament, es posava dins de la vida de la gent. Va marcar un camí per a tots nosaltres, va ser un camperol més entre els mateixos camperols. Confiava molt en la gent i la motivaba perque es

d’abril de 1998, dos dies després de la publicació de l’informe “Guatemala: Nunca más”. L’informe constituía una denúncia de les violacions dels drets humans durant la dictadura: concretament, es documentaven más de 54.000 violacions dels drets humans La pobresa i la falta de treball durant la dictadura militar de 1960 a constitueixen un camp propici pel 1996. El bisbe Gerardi va ser assassinat al garatge de la tràfic de droga. casa parroquial de comprometessin en la lluita per la San Sebastián, a la ciutat de justícia i la igualtat dels drets Guatemala. El cadàver del bisbe, totalment desfigurat, només va humans. poder ser identificat per l’anell epiDescendent d’una família italia- scopal. na, el bisbe Juan José Gerardi El testimoni de la germana Conedera, va ser assassinat el 26 Maruca es suficientment explícit.

En aquest aspecte, cal constatar que les dones han començat a organitzar-se per aconseguir el reconeixement dels seus drets. D’altra banda, Guatemala és un país de pas per a la droga que va als Estats Units, circumstància que s’afegeix a la manca de possibilitats de llocs de treball. —La pobresa, la falta de treball, constitueix un camp propici pel tràfic de droga. Cal tenir en compte que per aconseguir una feina s’ha de donar suport a un partit polític. O, en cas contrari, s’ha d’emigrar, fet que comporta la desintegració de la família. Durant unes setmanes, aquest grup de joves de Guatemala ha visitat la nostra arxidiòcesi acompanyats pel P. Francesc Xammar. La seva presència entre nosaltres ha permés conèixer, de primera mà, la conflictivitat de la població de Guatemala que, amb l’ajut de l’Església, lluita per a sortir d’un passat fosc sota la força i l’esperança que només dóna la Llum de l’Evangeli. εδτ

Número 254- Febrer 2011

—El poble maia confía en la justícia de Déu davant la situació actual. La població demana justícia i l’Església catòlica és la que està més próxima

al poble davant el seu sofriment. Hi ha molts agents de la pastoral que han optat per la defensa dels pobres perquè recuperin els seus drets.

7


Pàginεs paulinεs

Sant Pau a Tàrraco: De quina certesa parlem? Altres tradicions paulines Mons. Miquel Barbarà, prevere

Quan diem que estem convençuts que sant Pau va ser qui va portar per primer cop la bona nova de l’evangeli a Tàrraco és bo, i important, que reflexionem sobre quina és la certesa que tenim en fer aquesta afirmació.

1. Diferents tipus de certesa Per tal de clarificar les idees podem distingir entre tres tipus de certesa: la certesa metafísica, la certesa física i la certesa moral (que no té res a veure amb l’ètica o la moral). Per certesa metafísica podem entendre la que es basa en evidències o en raonaments degudament plantejats. En el nostre cas no es tracta d’aquesta certesa. Per certesa física entenem la que es basa en fets observats i constatats que, d’una manera o altra, fins i tot amb mitjans molt sofisticats, en últim terme ens entren pels sentits.

εsglésia δe τarragona

Per certesa moral entenem la que es basa en les constants de l’actuar de les persones, que habitualment segueixen unes pautes de comportament, uns hàbits o, com diuen alguns autors moderns, unes rutines, i tenen unes responsabilitats i uns convenciments que configuren unes maneres d’actuar que es repeteixen regularment.

8

La certesa física és molt pròpia de les ciències exactes i freqüentment es fa una confusió afirmant que és simplement la pròpia de la ciència, com si fos l’única per a totes les ciències, en sentit modern. Amb això no es té en compte que les ciències humanes moltes vegades no arriben a una major certesa que la certesa moral, basada en el comportament de les persones, per més elaboracions estadístiques que es facin.

2. Tenim certesa que sant Pau va predicar a Tàrraco i, per tant, que som una Església paulina Quan diem que sant Pau va predicar a Tàrraco ens hem de preguntar si ho afirmem perquè tenim una certesa física o bé perquè ens fonamentem en una certesa moral.

Penso que en els àmbits d’investigació científica, a la recerca de documents i de dades arqueològiques, amb investigacions que empren correctament els mètodes científics, es pot intentar de cercar una certesa física. I, com que els documents i els testimonis que tenim són els que són, es pot parlar legítimament d’una molt alta pro-


Diversa babilitat i continuar investigant. Però aquests plantejaments i aquest llenguatge s’hauria de reservar per als ambients científics que estan dins un context molt comprensiu del significat de les afirmacions. En altres ambients, que tenen una comprensió diferent, parlar de probabilitat crea més dubte i confusió que no pas convenciment del fet de la predicació de sant Pau a Tàrraco. En la vida normal i corrent la major part de les certeses que tenim no passen de ser certeses morals, que ens permeten, ni més ni menys, que viure la vida de cada dia. Quina certesa tenim que el que mengem no està enverinat? Certesa física no, perquè seria necessària una anàlisi científica. En tenim certesa moral, i això ens basta. En el cas de la predicació de sant Pau en tenim prou amb una certesa moral que té diferents bases, com ara el que va dir el gran historiador, el P. Miquel Batllori, que va cualificar la nostra tradició de tradició «venerable i atendible», o la manera d’actuar de sant Pau i dels altres testimonis que tenim i la confluència de dades. Hem de tenir present que sobre la predicació dels altres Apòstols no tenim gaires certeses més, ni sobre certs escrits del Nou Testament, per exemple, i en canvi s’afirmen amb tota seguretat sense plantejar més problemes en els escrits del magisteri, en els llocs afectats o en les referències de divulgació, tot deixant que els científics vagin fent la seva feina. Però és bo no barrejar les investiga-

cions científiques amb els convenciments i les divulgacions normals i corrents, mentre no hi hagi més dades. Són dos tractaments i dos gèneres complementaris i cada un té la seva funció. L’afirmació que estem convençuts que som una Església apostòlica, paulina, es pot fer amb tot el convenciment basant-nos en la certesa moral: estem convençuts que sant Pau va predicar a Tàrraco, per tant estem convençuts que som una Església paulina. Si partim de la certesa física, d’acord amb investigacions científiques, i diem: és molt probable que sant Pau prediqués a Tàrraco, hem de concloure: per tant és molt probable que siguem una Església paulina, ja que d’una probabilitat no se’n pot afirmar, com a conseqüència, una certesa. Deixem que els investigadors facin la seva feina, però no deixem d’afirmar els nostres convenciments, que són molt sòlids i importants per a tots nosaltres.

3. En quin lloc? Afirmar que estem convençuts que sant Pau va predicar a Tàrraco no treu res a les altres tradicions que hi ha a Espanya sobre la vinguda de sant Pau, com per exemple a Écija, a la Bètica. Sant Pau podia haver anat a altres llocs. A Tarragona sempre hem estat molt respectuosos amb les altres tradicions de llocs que afirmen que sant Pau va predicar a les seves terres. εδτ

Conclusió Tarraco Pauli ecclesia Fructuosi sedes

s tracta d’afirmar que a Tarragona estem convençuts que sant Pau va predicar a Tàrraco la bona nova de l’evangeli, i hem de fer-ho amb senzillesa i amb convicció. Amb tota naturalitat, com ho fan diferents documents de la Santa Seu que fan esment a aquesta qüestió, com ho ha fet darrerament el papa Benet XVI en la carta dirigida al cardenal Julián Herranz en què el nomena enviat especial per a la clausura de l’Any Jubilar de Sant Fructuós de Tarragona. Diu: «Desitjant retre honor a aquests sants i confirmar en la fe el poble d’aquest país, sembrada per sant Pau en els temps apostòlics…». És la fermesa i la senzillesa amb què ens cal manifestar aquest convenciment tan important per a la nostra arxidiòcesi.

E

Número 254- Febrer 2011

9


Sant Pau a Tàrraco

Fragments d’alguns escrits de la Santa Seu que fan referència directa a sant Pau i a sant Fructuós en relació a la Seu Tarraconense.

Escrits de la Santa Seu Mn. Josep Queraltó Serrano, prevere

Rescripte de la Sagrada Congregació de Ritus , en nom de Lleó XIII, amb la declaració del títol i honors de Basílica a favor de la S. Eglésia Metropolitana i Primada de Tarragona. 19 setembre de 1894. Signat pel cardenal Aloisi Masella, Prefecte.- L.M. cardenal Parochi.- A. Tripei, Secretari:

Entre los muchos actos que, durante el año centenario, van a recordar al Clero y a los fieles la importancia de este acontecimiento, queremos que figuren unas palabras Nuestras para manifestar el interés del Vicario de Cristo por estas solemnidades y vivo deseo de que saquen de ellas el mayor fruto espiritual… (BOET. febrero 1959. pp. 1-3)

Tarracone in celebri quondam urbe, ac principe romani imperii sede in Iberica Peninsula, primis Christianae Fidei saeculis, patriarchalis et primas Hispaniarum extitit Ecclesia, plurium martyrum sanguine ac praesertim sancti Antistitis Fructuosi et Levitarum Augurii atque Eulogii gloriose purpurata... (BOET Año 30. Viernes 30 de Noviembre de 1894. Núm. 83. pp. 615-618)

Carta Apostólica de Joan XXIII del 10 de gener de 1959, amb motiu del del XVII Centenari del martiri de Sant Fructuós.

εsglésia δe τarragona

A Nuestro querido Hijo, el Cardenal Benjamín de Arriba y Castro, Arzobispo de Tarragona

10

Con íntima satisfacción hemos recibido las noticias que Vuestra Eminencia Nos ha comunicado, referentes a la próxima celebración del XVII Centenario del martirio del obispo s. Fructuoso y de sus diáconos Augurio y Eulogio, gloria de la antigua Iglesia Tarraconense, a quienes, merced al celo y a los acertadas disposiciones de Vuestra Eminencia, quiere honrar esa apostólica Sede Metropolitana con esta conmemoración.

Traducció del llatí.

Lletres Apostóliques de Pau VI designant l’Emminentíssim i Reverendíssim Sr. Amleto Giovanni Cicognani, Cardenal Secretari d’Estat, Legat per als actes de clausura de l’Any Jubilar Pauí. 31 de desembre de 1963. A Nuestro Venerable Hermano Amleto Juan Cicognani del Título de la Iglesia Suburbicaria Tusculana , Cardenal Secretario de Estado Paulo PP. VI Venerable Hermano Nuestro: Salud y Bendición Apostólica Sabemos que al final del mes de enero del próximo año se celebrarán en Tarragona especiales solemnidades con motivo del decimonono Centenario de la llegada a España del Apóstol San Pablo, para anunciar el Evangelio. San Pablo, puesto por Cristo como predicador y apóstol, doctor de las gentes en la fe y en la verdad, como había deseado y se había propuesto, predicador en Oriente y Occidente, llegó hasta los límites del Occidente y, para difundir la luz de la fe, desde Roma marchó a España. Por lo cual, con todo derecho adornado con esta

corona inmarcesible, este invicto varón, lo mismo puede ser llamado Asiático, Frigio, Macedonio, Acayo, Romano, como también Hispano. Los documentos escritos y la tradición nos han transmitido que él estuvo también en Tarragona y fácilmente se puede pensar que el Apóstol de las gentes no pasó de largo una ciudad tan floreciente y noble como ésta, en cuyo puerto solían tomar tierra las naves que de Ostia se dirigían a España, y donde para el establecimiento del reino de Cristo se le ofrecía la oportunidad de una puerta abierta. Así cultivando aquel fertilísimo campo, dio mieses copiosas, de donde provino a la ciudad de Tarragona gloria indiscutible. El vivo sentimiento religioso, la firmeza en la integridad de la fe, su insigne cultura cívica, su tenacidad en las empresas, au rectitud inquebrantable, hicieron brillar esta ciudad durante siglos, sobresaliendo entre otras ciudades Ibéricas, la Tarragona que fue madre de piadosos varones, condecorada con la sangre esplendente de los Mártires Fruc-tuosos, Obispo, y de los diáconos Augurio y Eulogio… (BOET, febrero 1964. pp. 54-55)

Original llatí.


Discurs del Cardenal Legat i Secretari d’Estat Mons. Amleto Cicognani, pronunciat el 24 de gener de 1964 a la Santa Església Catedral Metropolitana i Primada de Tarragona: “... He de expresar, ante todo, la gran emoción que me embarga al entrar en vuestra insigne ciudad, la histórica Tarragona, cuyo solo nombre evoca antiguas y sagradas glorias imperecederas. La Tarragona antigua que en su día Roma incorporó a su Imperio incrustándola en su Corona como una de sus mejores perlas. La Tarragona de los recuerdos heroicos de los grandes santos. La Tarragona, sobre todo, en la que un día Pablo de Tarso, embajador del Cristo crucificado y resucitado, puso el pie para sembrar la buena nueva. En la celebración de los Centenarios Paulinos —el de su carta a los Romanos, el de su llegada a Roma, el de su viaje a España y muy pronto el de su muerte— toca hoy a Tarragona el honor altísimo de atraer las miradas del mundo, todavía ansioso de escuchar la voz de Pablo de Tarso… Esta es la gloria de Tarragona ante la cual todas las otras glorias, que son muchas, quieren palidecer en estos momentos; al nombre de la espléndida Tarraco se añade un nuevo titulo de honor, un nuevo laurel, hoy en que nos parece que vuelve a pasear por sus calles enlosadas el pie del Apóstol dejando en cada pisada una huella indeleble… (Boletín Informativo 3- XIX Centenario San Pablo en España - Año Jubilar - Tarragona 1963-64, pp. 83-85)

Radiomissatge del papa Pau VI durant la clausura de l’Any Jubilar, escoltat a la Catedral de Tarragona a l’acabament del Pontifical de clausura de l’Any Jubilar Paulí , presidit pel Cardenal Amleto Cicognani: “...Dios nos es testigo de cómo os llevamos a todos en las entrañas de Nuestro Señor Jesucristo”. Estas mismas palabras de Pablo, apóstol de Cristo, a los cristianos de Filipos, queremos también Nos —y con cuánto amor y sinceridad— hacerlas nuestras al dirigir este primer saludo a España, que conmemora con fervor y abundancia de frutos el decimonono centenario de la venida del Apóstol de las Gentes a vuestro suelo patrio…” (Boletín Informativo 3- XIX Centenario San Pablo en España-Año Jubilar-Tarragona 1963-64, pp. 83-85).

Ac 15,24) y cuya vitalidad cristiana fue regada con la sangre de los mártires Fructuoso, Eulogio y Augurio. Es de esperar...”

Carta del Papa Benet XVI del 10 de desembre de 2008, nomenant Enviat Extraordinari a l’acte de clausura de l’Any Jubilar de Sant Fructuós al cardenal Mons. Julián Herranz, president emèrit del Consell Pontifici per als Textos Legislatius. “...Desitjant retre honor a aquests sants i confirmar en la fe el poble d’aquest país, sembrada per sant Pau en els temps apostòlics, acullo ben de cor el desig del Venerable Germà, Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona, que m’ha demanat d’enviar-hi un membre del col·legi cardenalici…” εδτ

Carta del Cardenal Secretari d’Estat, Mons. Angelo Sodano,al president de la Junta Nacional de las Semanas Sociales D. José Tomás Raga Gil amb motiu de la XXXIX Setmana Social d’Espanya celebrat a Tarragona els dies 23, 24 i 25 d’octubre de 2003 essent Arquebisbe Lluís Martínez Sistach (Llegida pel Nunci de la Santa Seu a Espanya Mons. Manuel Monteiro de Castro). ...“Bajo los auspicios de la Comisión Episcopal de Pastoral Social a través de la Junta Nacional de semanas Sociales, se ha elegido como sede para este acontecimiento Tarragona, ciudad cuyas raíces cristianas se remontan hasta el apóstol Pablo (cf. Número 254- Febrer 2011

11


Festes Decennals δε la Mare δε Déu δε la Candela

Flor de febrer, de la ciutat Estel... (1) Mn. Josep Bofarull, prevere

Aquest escrit ha sorgit espontàniament pocs dies després que acabessin les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela a Valls, festes celebrades després de tot una llarga etapa de preparació que ha estat l’Any Jubilar.

U

rosa intercessió de Santa Maria, com ens certifiquen els “fets de la nostra història” de les lectures que conté el llibre de la novena. Aquesta secular devoció es va incrementar en gran manera a resultes de la deixa que va fer Josep Parellada, un prevere de la Comunitat de sant Joan. Quan aquesta s’executà va portar inclosa un vot de poble en el qual consta, entre altres particulars: que cada 10 anys es farà una Solemne Processó el dia 2 de febrer a la tarda, en la qual la imatge serà portada al carrer; hi assistirà tot el poble, amb la clerecia i les autoritats municipals. Amb fidelitat a aquest vot i a alguns particulars llavors fixats, aquesta Processó s’ha mantingut, sense cap interrupció, des del llunyà 1791 fins a enguany 2011. I així seguirà acompanyant la història de Valls.

1. Així resa el Virolai que els vallencs canten a ple pulmó a la Mare de Déu de la Candela, cada any en la seva festa del 2 de febrer, especialment en el moment emocionant que la processó de les candeles, després de donar un petit tomb pels carrers adjacents a sant Joan, entra dins la gran església arxiprestal. Cada any, aquesta festa està emmarcada per la novena que va del dissabte anterior al diumenge posterior. Cada dia, l’assistència a la novena és massiva, tot i que sovint el temps de febrer és rúfol i fred.

2. La freqüència de 10 anys afavoreix dues coses. Per una banda les persones poden viure aquestes Festes Decennals unes quantes vegades a la vida, no massa, en situacions molt diverses d’infància, adolescència, joventut, matrimoni i fills, època de majors responsabilitats, maduresa, ancianitat. Aquestes molt diverses situacions personals donen un caire divers i cada vegada més profund a cada Decennal. Una dita local proclama que “a Valls comptem per Decennals”. Aquesta dita se sol aplicar tan a la història personal com a la col·lectiva. La distància de deu anys és prou considerable com perquè les passades festes quedin una mica desfigurades i fins idealitzades, i les presents siguin “les millors” viscudes,

εsglésia δe τarragona

na primera part d’aquestes retalles és com una crònica de les imatges que resten dels molts i diversos actes celebrats i la segona conté una breu i ràpida reflexió. La primera ofereix suggeriments que poden ser traslladats a altres llocs amb devocions semblants. La segona demana més aprofundiment, cosa que només pot fer possible el temps i la calma. Encara sota els esquitxos de la onada de les Decennals, comprengueu la provisionalitat del text com una comunicació vibrant just després d’una experiència única viscuda a la ciutat de l’Alt Camp.

12

Però enguany hem estat de Festes Decennals. Això significa que des de l’any 1791, cada deu anys, tota la ciutat en ple s’aboca de forma multitudinària a venerar la santa imatge de la Mare de Déu de la Llum, que és Jesús, segons l’expressió de l’ancià Simeó, el càntic del qual escoltem en la narració evangèlica del dia. El primer document escrit que ens certifica aquesta devoció es remunta a 1348. La devoció es va anar refermant en situacions de pestes i maltempsades, en les quals els vallencs van comprovar la pode-


ja que a les properes hom no sap si hi arribarà. Als actes religiosos, que estan en l’origen i continuen essent els actes centrals, en els darrers cent anys s’hi han anat afegint actes de caràcter popular, festiu, familiar, esportiu, cultural, etc. cada vegada més nombrosos i més lluïts. Són punt atractiu dels pobles de les comarques veïnes i molt en especial dels vallencs forans. (Es pot llegir la història d’aquesta devoció i de les Festes Decennals al web candela2011.cat/historia) Enguany l’escaiença del centenari de la Coronació Canònica de la imatge de la Mare de Déu (1911) ha donat la oportunitat i motivació raonada per demanar un Any Jubilar. Així fou concedit amb data de 23 de juliol de 2009. (El decret corresponent es pot llegir al web candela2011.cat/ documents). Això oferia una gran possibilitat pastoral de preparar espiritualment les Festes de 2011. El Consell Pastoral s’hi va implicar de ple des de l’inici i es va formar una Comissió d’Actes Religiosos amb els responsables de deu grups de treball. Més d’un centenar de persones han format part d’aquests grups amb il·lusió, esforç i disponibilitat. Aquesta Comissió va estar representada pel seu president a la Taula de Coordinació Municipal i a la Fundació de les Festes Decennals.

3. Els actes previs a l’inici de l’Any Jubilar foren tres: una Assemblea General de totes les parròquies de la ciutat per presentar els objectius d’aquest Any, els actes principals i per demanar la implicació dels membres de les comunitats en aquesta etapa de preparació. En aquesta Assemblea es va presentar el cartell oficial i el full que detallava les finalitats del Jubileu. També va ser presentat a les Comunitats Religioses de la ciutat i a les de clausura del l’arquebisbat. Ja a punt de ser iniciat l’Any, escoltàrem dues conferències sobre la història dels Anys Jubilars a l’Església i les seves característiques i finalitats (Mn. Joan Galtès) i el seu sentit espiritual i eclesial (Mn. Rafel Serra).

Número 254- Febrer 2011

Mentre, s’estava acabant la restauració de la capella i el cambril de la Mare de Déu de la Candela, situades a l’interior de l’església de sant Joan. En un acte molt emotiu, el divendres 22 de gener de 2010, es va inaugurar aquesta restauració, que es va fer coincidir amb l’obertura de l’Any Jubilar que va tenir lloc el diumenge següent, dia 24 de gener. L’obertura de l’Any la va presidir l’arquebisbe de Tarragona, que actuava com a llegat pontifici. Una devota processó mariana es va iniciar a la parròquia de la Mare de Déu del Lledó, on s’encengué la llàntia que ha estat permanentment encesa a l’altar de la Candela. Arribats a sant Joan, es va cantar la Salve (amb la seva melodia pròpia, com es fa cada dissabte, tot l’any), es llegí solemnement el Decret de la Penitenciaria Apostòlica, l’arquebisbe declarà l’inici de l’Any Jubilar i obrí la gran portalada de l’església arxiprestal, on se celebrà l’Eucaristia. A la fi, portant la llàntia fins als peus de la Mare de Déu, els infants de les catequesis de les parròquies li feren ofrena, cadascú, d’una flor. Va ser molt valorada una exposició de cent imatges de la Mare de Déu de la Candela en totes les formes artístiques de ser realitzada: escultura, pintura, mosaic, roba, paper, medalla, esmalt, dibuix, etc. La majoria de les peces varen ser

13


redactar una completíssima carpeta de 184 pàgines, que s’ha titulat “Treballem la Candela amb els xiquets i les xiquetes”. Va acompanyada d’un DVD amb tot el contingut. Aquest material didàctic fou presentat als mestres i professors i regalada a les escoles pel seu ús durant el primer trimestre del curs escolar 2010-2011. (Es pot baixar tot sencera del web candela2011.cat/grupsdetreball/treballemxiquets/tes) . S’ha escrit i preparat un “Itinerari de visita a les esglésies de Valls on Santa Maria es venerada amb una advocació especial” Aquestes esglésies són sis. Aquest full facilitava un camí en forma de pelegrinatge de devoció que acaba a la capella de la Mare de Déu de la Candela. Alguns grups l’han fet sencer, altres només parcial. Els llocs més visitats han estat, a més de la capella de la Mare de Déu de la Candela, el santuari de la Mare de Déu del Lledó i la capella del Roser. (Es pot llegir tot el programa complet al web candela2011.cat/itinerarimaria) En els cent dies abans de l’inici de la novena de la Mare de Déu, començant el dia 21 d’octubre de 2010, cent famílies s’han compromès a fer la novena, un dia, a casa seva, reunint el major nombre de familiars possible. (Continuarà)

εsglésia δe τarragona

cedides per particulars. (veure al web candela2011.cat/fotos/flor de febrer)

14

4. Els actes permanents de durant l’any han estat: la celebració de l’Eucaristia de cada dissabte al matí en memòria de Santa Maria, resant la pregària pròpia de l’Any i venerant la seva imatge; la celebració d’una Eucaristia amb els mateixos accents el dia 2 de cada mes a 2/4 de 8 del matí; la pregària de cada segon dissabte de mes a les 7 de la tarda conduïda per diversos grups i delegacions de la diòcesi. Per això aquesta vetlla ha estat una escola de pregària.

Es feu una massiva divulgació del tríptic explicant el Jubileu i les seves finalitats i de l’estampa amb la pregària, així com del cartell oficial amb el lema i el logo de l’Any Jubilar (Tot es pot trobar al web candela2011.cat/inici). Una tauleta, a l’entrada de la capella de la Mare de Déu, en tot moment ha ofert diversos fulls de pregàries marianes i també el resum de la novena pròpia. Un equip de mestres de primària i secundària van


μuseu βíblic τarraconense L’emperador Heracli i la Vera Creu John López i Andreu Muñoz, de l’equip del Museu Bíblic Tarraconense

egons la tradició, la Vera Creu fou trobada per santa Elena, mare de l’emperador Constantí, l’any 325-326. Aquesta creu fou conservada i venerada a la basílica del Sant Sepulcre, a Jerusalem, fins al segle VII.

S

Amb l’esclat de la guerra entre l’Imperi Bizantí i l’Imperi Sassànida de Pèrsia, el rei Cosroes II (Khosro II), l’any 614, conquerí Jerusalem i prengué la Vera Creu com a trofeu de guerra. L’any 628 l’emperador bizantí Heracli la recuperà i se la dugué a Constantinoble. En record d’aquest heroic rescat es celebra la festa de l’Exaltació de la Santa Creu, el 14 de setembre. Per evitar nous ultratges, la Vera Creu fou fragmentada. Una part es quedà a Jerusalem, d’una altra es feren estelles per repartir-les a diferents esglésies i la tercera es va portar a Constantinoble. De camí a la capital bizantina, la gent sortia amb gran veneració per veure tan preuada relíquia.

Jesús “és féu obedient fins a la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom” (Fil 2,8-9). La creu és pels cristians el símbol per excel·lència de la Redempció.

La tradició explica que la Vera Creu va ser parcialment cremada i que les cendres foren barrejades amb fang per crear unes curioses medalles pels pelegrins. Un exemplar d’aquestes medalles-relíquies es conserva al Museu Bíblic. Té un diàmetre d’1,9 cm. A l’anvers de la medalla està estampada la Santa Creu flanquejada pels bustos de sant Pere i sant Pau. En el revers no s’aconsegueix veure el motiu representat. D’aquestes peces es documenten quatre tipus diferents. L’exemplar del Museu correspon al tipus 1. Algunes opinions sostenen que les efigies corresponen a l’emperador Constantí i a santa Elena amb vel. La peça data de l’any 630. Aquesta medalla-relíquia es troba ubicada a la sala «Mn. Salvador Ramon».

Fig. 1 Medalla-relíquia de la Vera Creu

A pocs metres, a la sala «Mn. Joan Magí», es troba una moneda que correspon a l’emperador Heracli. És un solidus d’or que representa, en el

Fig. 3 Solidus d’or d’Heracli (610-641) (Anvers)

Fig. 3 Revers del mateix solidus d’or També està representada la Creu de forma potençada sobre un altar de tres esgraons. La seva datació és de 610-641.

Número 254- Febrer 2011

Fig. 2 Quadre amb la tipologia de les medalles

seu anvers, els bustos de l’emperador amb el seu fill Heracli Constantí, coronats amb la Creu. En el revers, apareix la inscripció Victoria Avg al·ludint a la “Victoria Augusta” i Conob, nom de la seca (fabrica de moneda) de Constantinoble.

(Continuarà) 15


εsglésia δe τarragona

Jornada μundial δε la Joventut - μadrid 2011

16


Va sεr notícia

17 de setembre: un dia de joia per a la comunitat parroquial de Sant Bernat Calbó l 17 de setembre de 2010 el Saló de Plens de l’Ajuntament de Reus va ser el marc d’un acte molt especial que va omplir de joia a la comunitat parroquial de Sant Bernat Calbó: el lliurament de la Menció Honorífica Municipal dintre dels Guardons de la Ciutat 2010 que atorga cada any el Consistori reusenc.

E

Cal recordar que la Comissió d’Honors i Distincions de l’Ajuntament de Reus va examinar l’expedient incoat per a la concessió d’una distinció municipal a la referida comunitat iniciat el 16 d’abril de 2010. L’esmentada Comissió, considerant la concurrència en la comunitat parroquial de Sant Bernat Calbó, de les circumstàncies previstes en el Reglament Municipal d’Honors i Distincions, en reconeixement a la tasca duta a terme en la seva missió d’ajuda i cooperació cap el col·lectius més desfavorits en qualsevol de les necessitats,

Coneix aquest web? www.arquebisbattarragona.cat

El Ple del Consistori reusenc va aprovar por unanimitat la concessió en la sessió plenària del 18 de juny de 2010 que es va comunicar al rector Mn. Ignasi Olivé .

En el moment de lliurar el premi a la comunitat parroquial de Sant Bernat Calbó el Sr. Lluís Miquel Pérez, alcalde de Reus, va lloar la gran acció social i ciutadana desenvolupada per la parròquia al llarg dels seus cinquanta anys d’existència. εδτ

Construcció i disseny de maquinària - Departament de disseny Mobiliari urbà - Interiorisme Des de l’any 1989 innovant en metall i construcció Número 254- Febrer 2011

Visiti el web renovat de l’Arquebisbat de Tarragona, amb una molt completa informació sobre els més variats temes eclesials. Conegui també el Facebook de l’Arquebisbat mitjançant l’esmentat web I, finalment, accedeixi a través d’aquest web al bloc del Sr. Arquebisbe

i de forma especial per celebrar el 50è aniversari de la seva creació.

Talleres Valero Reus S.L. (José A. Valero Navarro) Polígon Industrial Bescós. C/Sardenya, 3 (Ctra. Constantí) 43206 REUS adreça electrònica: admin@talleresvalero.net Telèfons 977 770 651 - 977 771 643

17


Diada de sant Francesc δε Sales

Missa, recepció i conferència La festa en honor del Patró dels periodistes va presentar enguany diverses singularitats a jornada va començar a la capella del Palau arquebisbal amb una missa presidida per Mons. Jaume Pujol. En la seva homilia, el prelat va remarcar que “els cristians hem de ser portadors d’alegria” i citant el concili Vaticà II va recordar “la necessitat de treballar amb criteris de veritat, integritat, justícia i solidaritat”. Després, hi va haver la recepció als periodistes, en el decurs de la qual es va lliurar a Mons. Pujol l’antic aparell de ràdio que havia estat propietat del cardenal Vidal i Barraquer, un receptor Columbia construït l’any 1929, restaurat per Electrònica Serret, de Valls. Tot seguit el Sr. John López, col·laborador del Museu Bíblic Tarraconense, va lliurar al Sr. Arquebisbe un “iod” (una mena de punter per llegir la “Torah” sense posar els dits sobre el text sagrat), donació del periodista Arturo San Agustín, i que el prelat va lliurar al Sr. Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense, qui va fer una explicació sobre què era aquell objecte de plata, datat al segle XIX. Per la tarda, la sala d’actes de CaixaForum va registrar una magnífica entrada per escoltar la conferència del Sr. Ender Arat, ambaixador de Turquia a Espanya, qui va parlar sobre el tema “Turquía i Europa: libertad de expresión, libertad de creencias”. L’acte va estar presidit pel Sr. Arquebisbe i hi assistiren nombrosos representants del món polític i empresarial. Al final de la conferència el Sr. Arat va convidar oficialment al Sr. Arquebisbe a visitar Turquia, país on van néixer sant Pau i santa Tecla. εδτ

εsglésia δe τarragona

L

18

Com és costum, el 24 de gener el Departament Diocesà de MCS de l’Arquebisbat de Tarragona va organitzar diversos actes en honor del seu patró


Conferència de l’Ambaixador de Turquia “Turquia i Europa: Llibertat d’expressió, llibertat de creences” intre els actes commemoratius de la Diada de Sant Francesc de Sales, l’Excm. Sr. Ender Arat, ambaixador de la República de Turquia a Espanya, va pronunciar una interessant conferència a la Sala d’Actes de CaixaForum de Tarragona sobre el tema “Turquia y Europa: libertad de expresión, libertad de creencias”. L’acte, presidit per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, va comptar amb una nombrosa assistència de públic que va omplir la sala de CaixaForum.

D

L’ambaixador va iniciar la seva intervenció amb una referència a l’anomenat “perill turc” tot i que va recordar que al 1683, durant el setge de Viena, els hungaresos protestants van lluitar al costat dels turcs musulmans perquè hi havia més tolerància sota el govern islàmic que no pas amb els catòlics de la casa d’Habsburg. També va recordar que, durant molts anys, països de l’Europa cristiana van estar lluitant entre ells d’una forma permanent. El Sr. Ender Arat va dir que l’essència d’Europa és superar les diferències per crear un ordre pacífic permanent com és el cas de la cultura que travessa totes les fronteres. En aquest sentit, va afegir que la civilització europea té les seves arrels a Anatòlia que va pertànyer a la cultura helenística. Alhora, va recordar que Anatòlia, on fins el segle X s’hi van celebrar els principals concilis, va ser el pont del cristianisme entre Europa i Terra Santa. L’ambaixador va manifestar també que l’Islam, com a religió, és compatible amb la democràcia i, en

aquest cas, segons va dir, Turquia, com a país musulmà, és el més próxim a les idees de democràcia i govern de la llei. Pel que fa a la llibertat d’expressió i de creença, el Sr. Ender Arat va manifestar que l’Imperi Otomà va ser qualificat com “Imperi de la Tolerància”. Va afegir també que “Turquia, com a estat laic, protegeix la llibertat de religió, de consciència y de pensament como està consagrat a la Constitució… En la darrera década, Turquia ha dut a terme un important procés de reformes que continua en marxa. Algunes d’aquestes reformes están relacionades amb la llibertat religiosa”.

El Sr. Ender Arat va lamentar la islamofòbia existent actualment i va expressar la seva confiança sobre la incorporació de Turquía a la Unió Europea dins d’un ordre social en el qual la unitat en la diversitat sigui un fet real. L’ambaixador va recordar, en aquest punt, les paraules d’Atatürk i lema de la República turca: “Pau a casa, pau al món”. εδτ

Número 254- Febrer 2011

L’ambaixador va dir que, en aquest context, el govern ha establert un diàleg directe amb els membres de diferents comunitats religioses per resoldre els seus problemes. Així, no hi ha cap ingerència per part del Govern sobre el funcionament del Patriarcat Ortodox grec. Va lamentar, però, que a Europa es presenti una imatge de l’Islam totalment equivocada tenint en compte que hi resideixen 38 milions de musulmans. “Es creu que cap el 2025 la població musulmana constituirà el 10% del total dels països d’Europa, sense comptar Turquía”.

19


Pelegrinatge εn busca δε les nostres arrels

Anada a Turquia Una quàdruple finalitat Didac Bertran, periodista (Fotos: Pep Escoda) n total de setze persones es van desplaçar a Turquia: el Sr. Arquebisbe, el Vicari General, Mn. Joaquim Fortuny; el Delegat Diocesà de Mobilitat Humana, Mn. Joaquim Gras; tres membres del Departament de Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat de Tarragona; un convidat especial de l’Ambaixada turca; i nou periodistes, representants de diversos mitjans informatius. La llista inicial era de vint-i-dos persones; però, després d’un llarg procés negociador de gairebé un any, va quedar reduïda a les esmentades. Cal afegir que res es va deixar a la improvisació i tot es va desenvolupar d’acord amb les previsions, tret de l’agradable sorpresa de la visita a Silifke, on s’ubica la tomba de santa Tecla. El Sr. Arquebisbe ens dóna les seves impressions d’un viatge que no dubtem en qualificar d’històric.

Del 8 al 14 de febrer, convidats pel Ministeri de Cultura i Turisme de la República de Turquia i per l’Ambaixada d’aquest país euroasiàtic, un grup de membres de la Cúria diocesana i de periodistes, encapçalats per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, pelegrinaren a les terres bressol de l’Església.

εsglésia δe τarragona

U

20

—Vostè no havia estat mai a Turquia... Com s’imaginava aquest país? —Efectivament, no hi havia estat mai. Me n’havien parlat molt, això sí. Van ser vàries les coses que em van cridar l’atenció: l’hospitalitat i l’amabilitat de la gent, la seva riquesa monumental i artística... També em va sobtar el fet de, malgrat l’aclaparadora majoria musulmana (gairebé el 99% de la població), veure com s’honora encara el record de sant Pau i de santa Tecla i com, en una mesquita d’Antioquia, es conserven acuradament i es veneren les sepultures de set sants màrtirs cristians pel fet de “ser deixebles de Jesús”. És una sorpresa més d’un país paradoxal.

Hi va haver un moment per fer una pregària i recordar que a la basílica de Santa Irene de l’actual Istanbul es va sentir per primer cop el “Credo”

A l’auditori del Museu Militar d’Istanbul el Sr. Arquebisbe lliura un record de Tarragona al tinent coronel Mustafà Atkem, cap de la Mehter Takimi —Aquest no era un viatge turístic com algú es pot pensar... Què es buscava en acceptar la invitació turca? —El rerefons del viatge era múltiple. Per una part, conèixer unes terres tan vinculades a les nostres.

De fet, l’Església hi té allí les seves arrels. Podríem dir que si Terra Santa és la terra de Jesús, Turquia és la terra de l’Església. Pensi que a Antioquia (l’actual Antakya) es va encunyar el qualificatiu “cristià”.


Mons.Louis Pelâtre, arquebisbe d’Istanbul, va rebre la delegació tarragonina a la Catedral de l’Esperit Sant d’Istanbul.

Una reproducció de la icona dels nostres sants màrtirs va ser lliurada al P. Domenico Bertogli, rector d’Anatakya (Antioquia), per a l’església de Sant Pere.

Número 254- Febrer 2011

Allí hi van estar sant Pere i sant Pau. Pensi també que la nostra ciutat va ser evangelitzada per sant Pau, natural de Tars, l’actual Tarsus turca. A més, la seva deixebla santa Tecla, la nostra patrona, havia nascut a Iconi, que ara es diu Konya. Per altra banda, dos predecessors meus els arquebisbes Pere de Clasquerí i Ferran de Lloaces van ser patriarques d’Antioquia i no hi van estar mai en aquella ciutat i em semblava que podia saldar una mena de deute històric. Una altra raó era conèixer de primera mà la realitat de les comunitats cristianes locals —el que resta d’unes comunitats que segles enrere havien irradiat la nostra fe arreu del món— i també la dels cristians que s’han refugiat a Turquia fugint dels seus països d’origen, com ara l’Iraq. Tot dintre l’esperit de sant Fructuós, que deia —al peu de la pira martirial— que “cal tenir present l’Església catòlica estesa d’Orients fins a Occident” Una tercera raó era la de presentar el projecte de creació d’un gran centre cultural i pastoral (que s’ubicarà a l’edifici del Seminari), obert a tothom, i que pot esdevenir un punt de diàleg intercultural, científic i interreligiós. Igualment es tractava de presentar el nostre desig de que l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós esdevingui un referent pel que fa als estudis sobre el cristianisme primitiu. També que la ruta paleocristiana de Tarragona es vinculi amb els seus orígens. Una quarta raó era establir contactes amb les autoritats civils i religioses (tant cristianes com musulmanes) de Turquia, tot cercant camins de diàleg i de pau entre els pobles. —Pensa que ha aconseguit els seus objectius? —Els més accessoris evidentment que sí. Els més transcendents el temps ho dirà. Crec que el més important és que hem donat un primer pas. Hem estat molt ben acollits, ens han escoltat amb atenció,

El Sr. Arquebisbe és rebut pel Sr. Ahmet Bey, imam de la mesquita de Habir Neccar d’Antakya, on es veneren els cossos de set màrtirs “deixebles de Crist”. 21


εsglésia δe τarragona 22

s’han posat les bases per a una important col·laboració de caràcter cultural i científica i potser també per al sempre difícil diàleg interreligiós. El Ministeri de Cultura i Turisme ens ha ofert dues exposicions per quan estigui enllestit el futur centre cultural al Seminari. —Com ha vist la convivència entre les diferents religions? —Tots els meus interlocutors turcs van reiterar-me que al país havien viscut durant segles jueus, cristians i musulmans. També van reiterar que les guerres van alterar aquesta convivència. La Primera Guerra Mundial i les seves seqüel·les van representar uns transvasaments de població que van significar un empobriment de tota mena. Pensem que un milió de turcs van haver d’abandonar Grècia i mig milió de grecs van haver de marxar de Turquia. Les conseqüències d’aquells èxodes forçats encara no s’han paït. Durant molts d’anys els immigrants forçosos van estar considerats estrangers al seu país d’origen... Actualment, Turquia és un país laic, democràtic i amb una enorme majoria musulmana, la qual cosa dóna lloc a situacions contradictòries. A més, la seva situació geogràfica, a cavall entre dos continents, no facilita les coses. Turquia es troba davant la paradoxa de que per a nosaltres és Orient i per als seus veïns és Occident. —I com es veu, des d’allí, la situació del Cristianisme en els països d’Occident? —Mons. Antonio Lucibello, nunci apostòlic de la Santa Seu a Turquia, ens va fer als pelegrins tarragonins una pregunta inquietant: “Què heu vingut a veure aquí?”... Davant el nostre silenci va afegir una altra pregunta: “Heu vingut a veure el que érem i el que potser serem a l’Occident?”. Ho deia perquè en el país on es pot dir va néixer l’Església, l’escenari de bona part dels Fets dels apòstols, de les Cartes apostòliques i de l’Apocalipsi, en el país que va gaudir d’unes comunitats cristianes nombroses i actives,

Possiblement sant Pau també va beure de l’aigua d’aquest pou que el Sr. Mehmet Çavus, director del Museu de Tars, ofereix al Sr. Arquebisbe i acompanyants.

El Sr. Arquebisbe i el Sr. Vicari General davant l’església de Sant Pau de Tars amb el president de la Cambra de Comerç i la directora de Cultura de Mersin.

Amb el rector de Mersin i les germanes de les “Figlie de la Chiesa” que mantenen viva la flama del Cristianisme a Tarsus, a l’interior de l’església de Sant Pau.


Davant les restes de la monumental basílica de Santa a Tecla a Silifke, acmpanyats per la Sra. Emel Gökbel, directora territorial de Cultura i Turisme a Mersin.

L’impressionant interior de la cripta de la basílica de Santa Tecla, a Silifke, ara en procés d’excavació i que s’aixecava sobre la tomba de la protomàrtir.

Número 254- Febrer 2011

el Cristianisme és ara una presència gairebé testimonial. Les divisions internes, la renúncia als propis valors, l’hedonisme, l’individualisme ferotge, etc. van afeblir aquelles comunitats de la mateixa manera que poden afeblir les nostres... Després, una empenta exterior pot desmuntar tot l’edifici. Mons. Lucibello ens va recordar que cal alimentar la nostra fe, que cal viure-la seguint l’exemple de Crist. També ens va recordar que hem d’estar atents a que el nostre cristianisme sigui de “qualitat” més que de “quantitat”. Si el llevat és bo, la massa creix i s’esponja. Si no és de qualitat, per molt que n’hi posis, mai no farà fermentar la massa. Això ho saben perfectament els forners. —Com va ser l’experiència d’oficiar una missa en català als cristians iranians i iraquians refugiats a Konya? —Vaig tenir ocasió de concelebrar diverses eucaristies a Turquia. Totes van ser corprenedores, molt viscudes. En diverses llengües, però amb un sol esperit: a Istanbul, va presidir Mons. Pelâtre, arquebisbe i vicari apostòlic d’aquella gran ciutat (15 milions d’habitants), i la missa es va dir en francès per a un minúscul grup de cristians de diverses procedències. A Ankara la va presidir Mons. Lucibello i es va fer en anglès i castellà per a un altre grup internacional. A Antakya es va fer en turc i jo vaig pronunciar l’homilia que anaven traduint a la llengua del país... Era un grupet reduït de persones, però vivien la seva fe amb una alegria i una esperança...! A Tarsus la vam dir en català per a dues religioses italianes i el nostre grup de curials i periodistes. Va ser una altra ocasió impactant pel testimoni de les religioses i del mossèn que va concelebrar amb nosaltres. I, sí, a Konya va ser molt emocionant veure com es barrejaven harmònicament el català, l’àrab, el parsi i el turc lloant un mateix Déu. I era realment colpidor veure com la fe amarava aquelles persones. I també un detall bonic quan, en arribar el moment de donar-nos la pau, vam encaixar les

Un instant de l’emotiva eucaristia a l’església de Sant Pau i Santa Tecla a Konya, davant de fidels cristians procedents de l’Iraq i l’Iran, refugiats a la ciutat turca. 23


εsglésia δe τarragona 24

mans amb els musulmans que ens acompanyaven i que, en actitud de respecte, assistien a la celebració. Si això sempre fos així!... Sovint penso si les coses no s’enmetzinen per qüestions alienes a les religions. —A Konya vostè li va fer una proposta a l’alcalde Tahir Akyürek... —Ens les vam fer mútuament. Jo li vaig presentar el nostre projecte de centre cultural, científic i pastoral i el vaig convidar a col·laborar en les seves futures activitats, la qual cosa el Sr. Alcalde va acceptar de bon grat, com també va acceptar que Konya estigués representada al Congrés que sobre Santa Tecla i el cristianisme primitiu es farà a la nostra ciutat el proper mes d’octubre. I el Sr. Akyürek em va fer la seva: em va demanar que transmetés a les autoritats tarragonines el desig d’agermanar Konya i Tarragona en honor de santa Tecla, o “Aya Thekla”, com diuen ells, cosa que faré formalment en els propers dies, quan torni de les sessions de la plenària de la Conferència Episcopal Espanyola. —A Tarsus i Antakya va visitar indrets relacionats amb sant Pau, i a Silifke i a Konya, indrets vinculats a santa Tecla, patrons de la nostra arxidiòcesi i de la nostra ciutat... Què va sentir allí? —Resulta molt difícil expressarho amb paraules. Ho vaig viure amb una intensa emoció. Era com anar a als orígens. La gruta de sant Pere, el pou de sant Pau, la tomba de santa Tecla... Tarsus, bressol de sant Pau; Konya, bressol de santa Tecla, Antakya, bressol de l’Església... Puc assegurar que el cor em bategava amb molta força pensant que estava trepitjant la mateixa terra que havien trepitjat ells. I, aleshores, tornava a recordar aquelles paraules de sant Fructuós: “Ens cal pregar per l’Església estesa d’Orient fins a Occident”... — Què ens pot dir dels seus contactes amb les autoritats militars? — La Direcció General d’Afers culturals i de Museus del seu Ministeri de Defensa de Turquia té

A partir d’ara també els sants màrtirs Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, seran venerats a l’església de Sant Pau i santa Tecla a Konya.

A Konya va convidar l’alcalde Sr. Tahit Akyürek a participar en el congrés del mes d’octubre i rebé el desig d’agermanament amb Tarragona de la ciutat turca.

Entre Mons. Antonio Lucibello, nunci apostòlic de la Santa Seu a Turquia, i el Sr. Cristóbal González-Aller, ambaixador d’Espanya, a la Nunciatura a Ankara.


A Ankara el Sr. Arquebisbe i els preveres diocesans van concelebrar amb el Sr. Nunci en una molt participada missa internacional a l’església de Sant Carles.

El Primat encara significa alguna cosa a l’Orient. Rebent honors gairebé de cap d’Estat durant la visita a la tomba d’Atatürk, fundador de la moderna Turquia.

Número 254- Febrer 2011

unes capacitats increïbles per organitzar esdeveniments culturals temes molt variats. Heus ací, doncs, la raó dels contactes. Un moment singular va ser quan vaig lliurar una placa de record de la meva visita a la Mehter Takimi, la banda militar més antiga del món, simbolitzant uns nous temps. Pensi que un predecessor meu —en Pere d’Urrea— va lluitar contra els turcs com a capità general de les galeres pontifícies. I també va ser impressionant la visita al mausoleu d’Atatürk, el fundador de la República de Turquia: els soldats, la corona de flors, el toc d’oració... En aquell moment jo estava pensant: “Què diria la meva mare?”. Després em van fer signar en el llibre d’honor. Em van fer un tractament gairebé de cap d’Estat. No a la meva persona, sinó al “Primat de les Espanyes”. —I què ens pot dir de les entrevistes amb les autoritats religioses? —En la trobada amb el Dr. Sabit Siskem, màxima autoritat turca pel que fa al diàleg interreligiós, crec que hi va haver sinceritat per amdues parts i que, amb el temps, es poden fer coses. Es va mostrar molt interessat en el nostre futur “Centre Cultural Tarraconense” (la remodelació del Seminari) com a espai de diàleg interreligiós i cultural, així com en el congrés sobre santa Tecla i el cristianisme primitiu. Igualment es va mostrar receptiu quan li vaig formular —per suggeriment del Nunci Apostòlic— la petició de tornar al culte permanent l’església-museu de sant Pau a Tars, dient que per part d’Afers Religiosos no hi veia inconvenient i que caldria encetar una negociació amb el Ministeri de Cultura i Turisme. —Una darrera pregunta, Sr. Arquebisbe... Recomanaria als lectors pelegrinar a Turquia? —Sí, perquè, a més de conéixer tan lligats a la nostra fe, s’afavoriria a les comunitats cristianes locals i, possiblement, s’aconseguiria que algunes esglésies que ara són museus, tornessin a obrir-se al culte permanent. εδτ

Salutació davant el retrat d’Atatürk. La trobada amb la màxima autoritat de relacions interreligioses, Dr. Sabit Simsek, va estar presidida per la cordialitat. 25


Tarragona μissionera

El carisma del malalt missioner Transformació de la pròpia malaltia en un medi de santificació Delegació Diocesana de Missions

L’any 1928, Margarita Godet, immobilitzada per la malaltia, es preguntava com podria ser missionera des de la seva situació, aparentment inactiva.

El seu dinamisme missioner va fer possible el naixement de la Unió de Malalts Missioners, a l’empara del Seminari de Missions Estrangeres de París. A Espanya, aquesta institució va iniciar la seva singladura l’any 1940 i, des de llavors, no ha deixat d’empenya la seva expansió allà on hi ha una persona que sofreix qualsevol tipus de limitació per edat o malaltia.

l carisma específic d’aquest corrent espiritual de cooperació amb les missions se cenyeix a aquesta triple finalitat: oferir les obres, el sofriment i l’oració per la santificació dels missioners i l’augment de les vocacions a la missió; ser missioners o missioneres en el propi ambient, en comunió amb altres malalts i les persones que els atenen; i transformar la malaltia en un medi de santificació dels propis malalts i de les persones que els acompanyen.

E

εsglésia δe τarragona

Qualsevol persona pot ser membre de la Unió de Malalts Missioners, que no implica cap tipus de contribució econòmica, sinó l’oferiment a Déu dels moments difícils que té tota malaltia, sobretot si la persona se sent com a càrrega inútil per a la família o la societat.

26

“El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement”. (Jn. 10,17-18) Aquestes paraules són una invitació a tots, els limitats en la salut i els actius en la tasca de cada dia: saber-se estimats per Déu i lliurant la vida poc a poc en servei de l’Evangeli i recolzant els missatgers de la Bona Nova.

En aquest context, els delegats diocesans de Catalunya i Balears conviden a que aquesta torxa que els nostres missioners i missioneres han agafat ben forta a les seves mans, es vegi i es mantingui ben encesa gràcies a l’acceptació generosa de totes les limitacions i dolors dels malalts missioners. Les Obres Missionals Pontifícies edita un tríptic i des de les delegacions de Missions i Pastoral dela Salut s’acompanya amb reflexions i pregàries a la recerca del fruit ofert al Senyor des del propi sofriment. Precisament, Núria Costa, missionera a Kinshasa, ens aporta una vivència que constitueix tot un exemple del carisme del malalt missioner: —Amb un grupet del centre “Ekolo ya bondeko” vam anar a visitar els malalts de la presó per a compartir amb ells l’Eucaristia i el dinar. Va ser una vivència molt positiva

que em va impactar. La sala on ens vam reunir per dinar i celebrar la missa no estava gens cuidada però el tracte que hi havia entre els interns era molt bo. Ells van estar molt contents i agraïts perquè era la primera vegada que els hi havien portat menjar i s’havien quedat amb ells, malalts de sida o tuberculosos…I per què tanta violència, tanta injustícia i tantes guerres? Uns tenen molt mentre que altres no arriben al necessari. Certament, ha estat una gran experiència… Malalt i missioner: tot un repte pel camí de la santificació… εδτ


Oβservatori a societat actual es pregunta, a vegades, què fan els monestirs de clausura, és a dir, quina funcionalitat tenen en aquests moments. També la societat actual, sempre tan pràctica, tan funcional, s’interpel.la sobre la rendabilitat d’aquests cenobis. “Què fan les monges tancades en un monestir sense sortir al carrer? Què produeixen?” Aquesta és una pregunta que, més d’una vegada, s’ha pogut escoltar. Certamente, què fan? La resposta és molt simple: les monges es tanquen dins per a sortir a fora. En primer lloc, les monges no estan soles perquè viuen en companyia de Déu. El Sant Pare, Benet XVI, ho ha dit recentment: “Gràcies a aquesta opció de viure en companyia de Déu, adquireixen un gran sentit de compasió per les penes i febleses dels altres. Amics i amigues de Déu, disposen d’una saviesa que el món, del qual s’han allunyant, no té i que la comparteixen amb els qui truquen a la seva porta”. Són pou de saviesa.

L

✄ Butlleta de subscripció Nom

Clausura

Josep Sabaté, periodista Benet XVI també es refereix a la “soledat habitada per Déu”. Aquesta és una expressió que far meditar. Hi ha una soledat física peró no espiritual perquè permet apropar-se més a Déu fins el punt que Aquest ocupa tot el teu ésser. Aleshores, els monestirs de clausura es converteixen en un oasi de pau i d’esperança. La vida de clausura comporta l’oració, la meditació i l’estudi. Això implica el tancament en un espai físic, no per motivacions individualistes, sinó per a oferir als altres l’ajut, el consell o l’assistència espiritual com a conseqüencia d’aquella saviesa propiciada per la proximitat amb Déu.

εδesglésia τarragona

Avui, doncs, els monestirs de clausura són més necessaris que mai en una societat que, en termes generals, només va a la recerca dels beneficis tangibles. Els cenobis de clausura aporten consell i serenor a totes aquelles persones que s’hi acosten per a descobrir el camí que condueix a la Llum, la Veritat i la Vida. Veritablement, les monges de clausura fan una feina molt callada perquè utilitzen el silenci, és a dir, el llenguatge de Déu. Però és una feina molt efectiva. Per a comprovar-ho només cal fer el pelegrinatge a qualsevol d’aquests cenobis… εδτ

Domiciliació bancària

Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista εsglésia δe τarragona en concepte de subscripció anual.

Cognoms Adreça Telèfon

Entitat

Agència

d.c.

Número de compte o llibreta

e-mail

Titular compte Banc o Caixa Població Adreça Oficina Forma de pagament (Import: 14,52 €- Estranger: 35 €) Codi Postal

Població

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència al compte 2073-0056-81-0100129040 de Caixa Tarragona

Data:

Número 254- Febrer 2011

Codi Postal

Signatura 27


In μeμoriaμ

Ens ha deixat Mn. Florenci Giralt Un home bo, un home de Déu Carles Baches Pla

n. Florenci Giralt Palau neix al Vilet, arquebisbat de Tarragona i província de Lleida, el dia 18 de febrer de 1917. Tot just el dia abans de la seva mort va complir 94 anys.

εsglésia δe τarragona

M

28

Cursa els estudis sacerdotals al nostre Seminari diocesà, completats posteriorment a la pontifícia Universitat de Comillas i es llicencia en Dret Canònic. Als inicis del seu sacerdoci s’encarrega de la catequesi dels suburbis de Tarragona, mentre ocupa també el càrrec de prefecte-formador a la secció de Filosofia del Seminari Diocessà. Es nomenat professor d’Humanitats clàssiques d’aquest centre docent. L’any 1939, a l’edat de 22 anys, i de mans del canonge Dr. Jaume Sabaté, ingressa com a congregant a la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, complint precisament l’any 2009 els setanta anys de congregant. L’any 1951 és nomenat capellà de

Era dissabte a la tarda quan vaig rebre la trista notícia. L’amic Josep Maria Fortuny, sotsprefecte de la Congregació de la Sang m’ho comunicava. De cop totes les vivències al seu costat van passar pel meu cap. Jo vaig ser secretari de La Sang durant prácticamente tot el seu mandat com a Prefecte.

la que fins fa uns anys s’anomenava Casa Provincial de Beneficència, càrrec que ocupa fins a la seva jubilació. També a principis dels anys 50 entra a formar part de la Junta de la Congregació de la Sang amb el càrrec de Vocal Eclesiàstic, i desenvolupa la tasca de consiliari de la Secció d’Aspirants durant molts anys. Durant els seus anys de sacerdoci, el Dr. Giralt ha estat vinculat a moltes altres activitats. Destaquem el Full Parroquial des de la seva fundació l’any 1950, ocupant-ne més tard el càrrec de director. L’any 1961 fou nomenat director del Butlletí Oficial de l’Arquebisbat. El mateix 1961 és nomenat beneficiat de la Santa Església Catedral, i el 1981 era designat canonge penitencier del nostre temple metropolità. Com a cap de premsa de l’Arquebisbat ha col·laborat en diferents publicacions, destacant el Diari de Tarragona en les èpoques dels directors Domingo Medrano i David Castillo. És autor de nombrosos articles i treballs en revistes diocessanes i altres opuscles, especialment de Setmana Santa. L’any 1988 es nomenat Prefecte de la Congregació de la Sang. La tasca portada a terme durant molts anys ha estat molt important, especialment en el camp de la restauració i rehabilitació de la Casa de la Sang i l’enfortiment de la vida social de la Congregació. L’any 1992 presideix tots els solemnes i històrics actes del IV Centenari de la Casa de la Sang. Aquest mateix any, concretament l’11 de desembre, celebra els seus 50 anys de sacerdoci. Amb

aquest motiu, el Sr. Arquebisbe, Monsenyor Ramón Torrella, li adreça una carta en la qual, fent un resum dels seus anys de servei a l’Església, li diu: “Quants favors, quanta gràcia de perdó, de reconciliació i d’orientació ha arribat a tanta gent per mitjà del vostre ministeri. Tot fet sempre en nom de Jesucrist pel bé de les persones. Ajudar-les a créixer en la fe, en l’esperança i en l’Amor”. En la mateixa ocasió, l’alcalde de Tarragona, el Sr. Joan Miquel Nadal testimonia el servei espiritual de Mn. Giralt a la nostra ciutat quan en una altra carta li diu: “Heu esdevingut un tarragoní fidel, que ha sabut portar la vocació religiosa al cor de molts tarragonins”. En reconeixement a la seva fidelitat i el seu treball durant 60 anys en bé de la Congregació de la Sang, de l’Església de Tarragona i de la ciutat, l’any 1999 va rebre la Medalla de la Fidelitat a la Setmana Santa Tarragonina. L’Església tarragonina ha perdut un gran prevere, senzill peró molt preparat, mestre de preveres, consultor de molts tarragonins i amb una bonhomia que el caracteritzava. Un home bó, un home de Déu. Tal com va dir en la homilia de la Missa funeral el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, Mn. Florenci estava preparat, havia assolit la plena maduressa espiritual i Déu el va cridar. Dr. Giralt, moltes gràcies pel vostre mestratge. Vós gaudiu ja de la plena presència de Déu. εδτ


La Josefina ja descansa Gna. Rosa Llull, o.c.d.

La nostra estimada germana Josefina de la Immaculada Cabré Roigé va néixer a Riudecols el 20 de juny de 1931; va entrar al Carmel de Tarragona el 21 de novembre de 1954; ha mort el 19 de febrer de 2011.

marginats, anomenat Acció Catòlica. La Josefina hi era coneguda pel seu zel i dedicació a nivell local i diocesà. Era una noia bonica i molt alegre. Durant aquest temps va cantar en un petit Cor conegut per les seves acurades interpretacions. Però cada vegada veia més clar que els seus anhels apostòlics anaven molt més enllà del que la seva activitat apostòlica podia abastar. La invitació del Senyor a entrar al Carmel li va obrir nous horitzons. Tenia 23 anys.

Quatre etapes de la seva vida: Infància. La va viure amb la seva família a la casa pairal del seu pare a Riudecols, on el pare treballava la seva hisenda. Un fet remarcable d’aquesta època és que, començada la Guerra, al seu pare, que era perseguit per home honrat i, sobretot, per catòlic, el van matar quan anava a recollir la Josefina per portar-la a un lloc més segur... La mare i els 8 fills es van quedar a Riudecols; però un d’ells va ser cridat al front amb els de la quinta del “biberó”. La mare, dona valenta, va portar endavant els fills i la hisenda. Es va esmerçar per comunicar-los els valors humans i cristians. Dels 8 fills, 4 es van consagrar al Servei del Regne, i els altres 4 van formar famílies cristianes amb nombrosos fills.

Pujada a Jerusalem. Pasqua. Si sempre havíem reconegut la seva vida com un regal, durant els tres mesos de la seva malaltia irreversible ho hem pogut constatar moment per moment. L’acceptació serena i valenta del diagnòstic, que ella va voler saber directament del metge des del primer moment, la va anar despullant de totes les adherències i càrregues que arrepleguem durant el temps del nostre

El comiat pasqual que li van retre una trentena de preveres presidits pel seu germà Mn. Ricard, acompanyat del P.Agustí, la seva família, la Comunitat i nombrosíssims amics, ha estat una demostració més de com ha estat d’estimada. Descansi en Pau. I la Pau que ha deixat a la Comunitat ens dóna la seguretat de que ha fet el Cim, la Resurrecció, i de que no ens deixa pas orfes... εδτ

Número 254- Febrer 2011

Joventut. Després d’haver passat un temps a Tarragona, la família es va establir definitivament a la ciutat de Reus; és allí on la Josefina va estudiar Batxillerat i va treballar a les oficines d’una important empresa d’oli. En aquesta època, i amb il·lusió i empenta, va formar part del moviment apostòlic, molt compromès aleshores amb l’Església, la infància, la joventut i el món dels

El Carmel: joventut i maduresa. Ben conscient, des del primer moment, del que portava entre mans, es va donar amb cos i ànima al seu ideal de no preferir altra cosa que Jesús, cercat i trobat pel camí de la pregària, de l’amor a les germanes, de la humilitat i de la pobresa. La seva sensibilitat per la pertinença a l’Església, i a l’església diocesana, formava part del pal de paller de la seva vida. Conseqüent amb els seus principis, arribat el moment de la Renovació Conciliar fou una entusiasta col·laboradora en totes les iniciatives per encaminar adequadament la nostra mentalitat i posar en pràctica les noves directrius. Ho feu com a monja i com a Priora.

pelegrinar i, amb nitidesa creixent i impressionant, se’ns va anar presentant com la dona de fe capaç de viure amb normalitat el progressiu despullament a que la portava la malaltia i que l’anava identificant al Servent de Javhe, sofrent i pobre, que no va obrir mai la boca per proferir una queixa mentre la mantenia constantment entreoberta amb un somriure amable i pacificador... Des del primer moment va demanar a la germana Àgueda, la nostra Priora, que el curs de la seva salut no interferís la marxa de la comunitat; i va ser la naturalitat amb que ho ha viscut ella el que ho ha aconseguit. Aquesta ha estat la gran lliçó de la vida de la nostra estimada germana Josefina ja que és davant de la mort quan queda al descobert, amb una lluminositat inconfusible, la veritat de la persona. La pau que va respirar el seu rostre i tota la seva persona van romandre presents, amb la mateixa frescor, durant les 42 hores que la vam tenir de cos present. La fotografia, feta poc temps abans de morir, reflecteix la pau que omplia el seu esperit i que contagiava al seu entorn.

29


Lα Veu δε Càritas

2011, Any Europeu del Voluntariat Anna M. Mairal, responsable de Comunicació i Sensibilització de Càritas Diocesana

atalunya compta amb més de 15.000 associacions actives, 2.500 fundacions i més de 600.000 persones voluntàries.

C

Estudis realitzats en aquest camp assenyalen la importància del voluntariat dins de les organitzacions del Tercer Sector d’Acció Social, entre les quals es troba Càritas.

Identitat i missió Càritas és una institució constituïda fonamentalment per voluntàries i voluntaris. A l’Arxidiòcesi de Tarragona són més de 900 voluntaris els que garanteixen la qualitat i l’efectivitat de les accions de Càritas.

εsglésia δe τarragona

Els voluntaris són persones que volen, des de la comunitat cristiana, treballar de forma específica en el servei de la caritat. Actuen en l’àmbit de la pobresa i la exclusió social i tenen un compromís solidari que els impulsa a compometre’s en uns valor concrets com són la gratuïtat, la solidaritat, la dignitat i la igualtat.

30

Els voluntaris són portadors d’esperança i donen, dia a dia, amb el seu esforç i generositat, el seu temps a les persones més vulnerables de la nostra societat. També és caracteritzen per ser persones sensibles als problemes socials. Acullen les persones i procuren motivar-les en les seves capacitats, habilitats i possibilitats de superació.

La Comissió Europea ha proposat que el 2011 sigui l’Any Europeu del Voluntariat. Més de 100 milions d’europeus estan compromesos amb activitats de voluntariat i experiències solidàries per a millorar la societat.

D’altra banda, també estan disposats a actualitzar la seva formació i modificar els seus models d’acció social.

Formació Els pobres són prioritat per a Càritas, però la bona voluntat dels voluntaris, de vegades, no és suficient i cal la col·laboració dels professionals. Càritas, en aquests últims anys, ha fet un esforç, per tenir persones expertes en el camp social, com són els treballadors socials. Les noves problemàtiques derivades de la crisi econòmica i la complexitat de les situacions en què es troben els necessitats —immigrants sense papers, famílies en

situació d’atur, persones sense sostre— han provocat un canvi en la dinàmica de treball. Tant els professionals, com els voluntaris, han de tenir una bona preparació en el camp en què estan treballant i una identificació amb l’esperit que mou la institució eclesial.

Reptes L’Any Europeu del Voluntariat s’ha fixat, entre d’altres objectius, el de promoure arreu el voluntariat per millorar-ne la seva qualitat, recompensar les seves activitats i, principalment, augmentar la consciència del valor i de la gran importància del voluntariat. εδτ


Càritas fa realitat el projecte Café i caliu És un espai d’acollida per a les persones sense sostre i famílies en situació precària àritas va presentar el nou projecte Cafè i Caliu. Un projecte que ja va esdevenir realitat el 21 de febrer i que serà liderat per les parròquies de Tarragona i que anirà destinat principalment a les persones sense sostre, sense excloure a d’altres persones que per diferents motius puguin ser beneficiàries.

C

Segons va manifestar Francesc Roig, director de Càritas Diocesana de Tarragona, “el projecte Cafè i Caliu es desenvoluparà a la casa de Sant Auguri de Tarragona. Cafè i Caliu serà un espai d’acollida on s’oferirà servei d’esmorzar i orientació tant en la tasca de gestió d’allotjament a través de la Fundació Bonanit, com d’acompanyament a qualsevol programa que Càritas desenvolupa en aquests moments”. Jordi Borràs, director de Càritas Interparroquial de Tarragona va explicar que “el projecte Cafè i Caliu, que duran a terme persones voluntàries, estarà coordinat per José Ramón Bahillo i la Gna. Teresa Beà, actual responsable del servei de pernoctacions de Càritas Diocesana amb la Fundació Bonanit. José Ramón i Teresa mantindran una estreta coordinació amb la Junta de Càritas Interparroquial de Tarragona per tal d’optimitzar el seu funcionament”.

Instal·lacions Cafè i Caliu obre de 9 a 12 del matí de dilluns a divendres i utilitza part de les instal·lacions que té la Casa de Sant Auguri: l’entrada a l’edifici i recepció, situada a la planta baixa i que compta amb un porter automàtic, i el primer pis que inclou el menjador, la cuina, els serveis amb dutxes, diverses sales i rober”.

Número 254- Febrer 2011

Segons Mn. Raimon Mateu, diaca permanent i delegat dels preveres de l’Arxiprestat de Tarragona Centre, va indicar que “Cafè i Caliu oferirà esmorzar a les persones que aculli amb aliments que s’obtenen de forma gratuïta provinents d’empreses d’alimentació o de donatius. També està previst el servei de dutxes i de rober”. εδτ

31


Notíciεs

XXXIII Assemblea Diocesana de Càritas Anna M. Mairal, responsable de Comunicació i Sensibilització de Càritas

El passat 26 de febrer va tenir lloc al Palau de l’Arquebisbat la XXXIII Assemblea Diocesana de Càritas.

Després de les paraules del Sr. Arquebisbe, Francesc Roig, director de Càritas Diocesana de Tarragona va obrir l’Assemblea pròpiament dita i va donar la paraula a Josep M. Castrillo, secretari general de Càritas Diocesana de Tarragona, per procedir a la lectura i aprovació de l’acta de la XXXI Assemblea Ordinària del 13 de març de 2010 i de la XXXII Assemblea extraordinària del 10 de juliol de 2010.

l’acte van estar convocats tots els membres del Consell i els responsables de les Càritas parroquials de tota l’Arxidiòcesi. A l’Assemblea, que va ser presidida pel Sr. Arquebisbe, Dr. Jaume Pujol Balcells, es van presentar la memòria d’activitats i la memòria econòmica que s’ha realitzat durant el 2010. També es va informar dels pressupostos i objectius per a l’any 2011.

εsglésia δe τarragona

A

32

L’Assemblea, que va començar a les 9 del matí amb l’acollida i el lliurament del material als participants, va comptar amb 71 assistents. La sessió va iniciar amb una pregària i les paraules del Sr. Arquebisbe, qui va destacar les

paraules del Sant Pare en l’encíclica Déu és amor i va remarcar que “per a un cristià que viu la fe, la dimensió de la caritat és essencial”. També va fer referència al cardenal Robert Sara president del Consell Pontifici Cor Unum, en el seu missatge d’enfortir el vincle de l’evangelització i la caritat. El Sr. Arquebisbe també va explicar que en el seu viatge a Turquia va visitar tres petites comunitats cristianes, amb gent molt pobra, però que sostenien Càritas. Amb aquesta referència va acabar donant les gràcies a totes les Càritas per la labor tan eclesial i va expressar que aquesta disponibilitat “us ha de servir per créixer en la vostra vida cristiana”.

Seguidament, el mateix Josep M. Castrillo, com a secretari general de Càritas Diocesana de Tarragona, va fer la presentació de la Memòria diocesana d’activitats del 2010. La Memòria, que es va presentar d’una manera molt gràfica, presentava el perfil de les persones ateses per Càritas; les sol·licituds d’atenció a les necessitats bàsiques més demanades per les persones que arriben a les Càritas parroquials; l’acció social al territori, amb la presentació de tots els programes i projectes amb dades i xifres; i el nombre d’activitats realitzades en formació i voluntariat, i en el Departament de Comunicació i Sensibilització. També es van explicar els fets i dades més importants de les Càritas parroquials, així com les necessitats que tenen en aquests moments les Càritas parroquials. Lluís Aranda, sotsdirector de Càritas Diocesana de Tarragona va presentar la memòria econòmica i els pressupostos. Va informar també dels ingressos i despeses de les Càritas, així com del pressupost del qual disposaran les Càritas per a


augment de necessitats per sensibilitzar la societat i va presentar els objectius del 2011. A continuació, Xavier Rius, responsable del departament d’Acció al territori, va presentar el projecte Centre de distribució d’aliments indicant que en aquests moments s’està treballant per fer una prova pilot a un dels arxiprestats.

l’any 2011. Un pressupost que es podrà destinar a la realització de projectes socials, renovacions d’equipaments o necessitats imprevistes. Després d’un breu descans, es va projectar un resum audiovisual dels actes més importants realitzats durant l’any 2010. Unes 70 fotografies mostraven els esdeveniments més representatius d’un any que ha estat marcat per la crisi econòmica.

Seguidament, Mn Santiago Soro, delegat episcopal de Càritas Diocesana, va revisar els objectius del trienni 2009 –2012, que han estat apropar els serveis de Càritas diocesana a totes les Càritas parroquials, interparroquials i arxiprestals; confeccionar i aplicar un Pla de Formació, tenint en compte el Nou model d’Acció Social, la situació de crisi i les noves tecnologies; revisar en profunditat la nostra acció; i projectar l’acció de Càritas en l’actual

D’altra banda, Jordi Borràs, director de Càritas Interparroquial de Tarragona va presentar el flamant projecte Cafè i caliu, inaugurat feia una setmana a la Casa de Sant Auguri. Per finalitzar, Francesc Roig, va explicar els convenis establerts amb la Fundació Bonanit, la Fundació Mambré, la Diputació de Tarragona i l’Institut Qualitats i va comentar la posada en marxa d’una comissió per fer la revisió dels Estatuts de Càritas Diocesana. L’acte es va cloure amb un torn de precs i preguntes. εδτ

✄ Butlleta de col·laboració

Domiciliació bancària

per lliurar a Càritas Diocesana Pla de Palau, 2-43003 Tarragona

Nom

Cognoms

Senyors els prego que vulguin lliurar, amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per Càritas en concepte d’aportació mensual trimestral semestral anual

Adreça Codi Postal

Telèfon

Entitat

Població Import de l’aportació:

euros

Titular compte Banc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

d.c.

Número de compte o llibreta

Població

❏ Per a activitats generals de Càritas ❏ Altres ❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència

❏ Interessa poder desgravar ❏ No interessa desgravar

al compte 2073-0010-17-0110434486 de Caixa Tarragona

Data:

Número 254- Febrer 2011

e-mail

Agència

Signatura 33


Notíciεs

Presentat l’avantprojecte del nou Museu Diocesà ls ponents van ser l’equip de l’empresa STEM, encapçalat pel director del projecte, Sr. Ignasi Millet, i pels arquitectes, Srs. Joan Figuerola i Joan C. Gavaldà, que darrerament han fet un gran treball de conjunt. El projecte és molt ambiciós i conté tant el possible discurs del futur Museu com la proposta d’espais que podria ocupar de la Catedral i del Capítol. Aquest projecte va ser encarregat a l’empresa STEM per Mons. Josep Martí Aixalà, recentment traspassat, essent director del Museu. La reunió va ser presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, i hi van assistir, per raó del càrrec, Mn. Joaquim Fortuny, vicari general, Mons. Miquel Barbarà, degà-president del Capítol i director en fun-

El passat dia 18 de febrer, va tenir lloc una reunió per presentar l’avantprojecte de nou Museu Diocesà.

E

cions del Museu, la Sra. Rosalia Gras, secretaria general i cancellera, Mn. Antoni Martínez, delegat diocesà per al Patrimoni artístic i documental, Mn. Manuel M. Fuentes, director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, el Sr. Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense, i la Sra. Sofia Mata, conservadora del Museu.

εsglésia δe τarragona

Roda de premsa a la Catedral

34

l divendres dia 25 de febrer, a la Catedral i a la sala coneguda E també com “vestidor dels canonges”), va tenir lloc lloc una roda de premsa per parlar sobre “Les obres de restauració i de rehabilitació de la Catedral: l’estat de la qüestió”. Va introduir l’acte el Sr. Arquebisbe tot explicant la finalitat

de la convocatòria, atesa per una gran nombre de mitjans de comunicació. A continuació va intervenir Mons. Barbarà va actuar com a moderador, presentant Mn. Antonio Martínez Subías com a nou canonge encarregat del Patrimoni en substitució del finat Mons. Josep Martí i Aixalà. El Dr. Martínez Subías va llegir un text explicatiu de les actuacions realitzades, que va completar detalladament l’arquitecte Sr. Joan Figuerola, amb l’ajut d’imatges fotogrà-

L’avantprojecte està ara subjecte a estudi i esmenes. Properament serà presentat al Capítol de la Catedral. Finalment l’aprovació per a convertirlo en projecte l’ha de fer el Sr. Arquebisbe amb el seu Consell Episcopal. Si es pot realitzar podria ser un gran Museu per l’Església de Tarragona. Fa anys que s’hi treballa i queda molta feina per fer els propers anys. εδτ fiques i infogràfiques, les actuacions realitzades. Després de respondre les preguntes dels periodistes, els membres de la taula presidencial van acompanyar els representants dels diversos mitjans de comunicació social en una visita a les obres per tal que poguessin comprovar “in situ” el que s’havia explicat. εδτ


εsglésia δe τarragona

Record de l’Any Jubilar i de les Festes Decennals de la Candela. Valls, 2011

Església de Tarragona  

Revista amb articles referents a l’arxidiocesi de Tarragona, del mes de febrer