Issuu on Google+

Núm. 245 Abril 2010

Dip. Leg. T-14-1988 Any XXII Quarta època

εδesglésia τarragona

La caiguda de la moneda Eines contra la crisi: Banca ètica, Càritas...


Múseu βíblic

El rotlle del Séfer Torà Andreu Muñoz Melgar, director del Museu Bíblic Tarraconense

U2010Tarragona

S

éfer Torà és una còpia manuscrita del Pentateuc. Segons la tradició hebrea els cinc llibres del Pentateuc (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi) van ser escrits per Moisès per revelació de Déu. Més enllà de la tradició s’admet que la Torà és el resultat d’una complexa compilació, a partir de quatre corrents o tradicions principals, realitzada en una època posterior a l’exili de Babilònia amb la reconstrucció d’Israel com a Poble de Déu. Pel món jueu la Torà és la més sagrada de les Escriptures. Els cristians entenem el Pentateuc a la llum del Crist Ressuscitat. Les promeses fetes als Patriarques s’han complert amb Jesucrist. Pau expressa en la Carta als Gàlates: “La Llei ens ha fet de guia per tal que fóssim justos en virtut de la fe. Però ara que la fe ha arribat, ja no depenem de cap guia” (Ga 3, 24-25). La Torà ocupa un espai privilegiat a la sinagoga, protegida per un tabernacle o armari, l’arca sagrada. Arqueològicament es constata que algunes sinagogues primitives de tipus basilical disposaven d’unes estances annexes per guardar els rotlles de la Torà. El tipus de sinagoga de “casa ampla” presenta planta rectangular amb fornícula per a l’altar de la Torà. En algunes ocasions aquesta fornícula s’orienta cap a Jerusalem. En el model de sinagoga del tipus “bizantí”, com el cas de Bet Alfa, l’altar de la Torà es troba a l’absis.

El rotlle del Séfer Torà del Museu Bíblic Tarraconense va ser adquirit en els anys 30, a Jerusalem, pel Dr. Josep Vallés i Barceló, fundador de la nostra institució, i procedia d’una sinagoga alemanya. El rotlle es custodiava a les dependències del museu emplaçat originàriament en dues sales del claustre del Sagrat Cor del Seminari. Amb l’esclat de la Guerra Civil el museu fou desmuntat i les peces traslladades al Palau arquebisbal. Quan el museu va ser refet l’any 1941 en una dependència contigua a la biblioteca del Seminari Pontifici, el rotlle es donava per perdut. L’any 1950 el Museu va ser traslladat a la seva antiga ubicació i, una dècada més tard, el rotlle va ser trobat a les dependències de l’Arxiu Històric Arxidiocesà i reintegrat novament a la col·lecció. L’any 1968 desmuntat el Museu Bíblic, Mn. Salvador

Ramon va conservar el manuscrit a les dependències de la Casa dels Canonges junt amb la major part dels materials. Actualment el rotlle del Séfer Torà es conserva a la sala anomenada “Arquebisbe Jaume Pujol”, recolzant el discurs museogràfic que explica la Història Sagrada des dels orígens del Poble de Déu fins a l’època de l’Èxode. La peça va ser estudiada per Amadeu-Josep Soberanas i Lleó en un article publicat l’any 1961 a la revista Sefarad del “Consejo Superior de Investigaciones Científicas”. El rotlle te una longitud de 29,56 m per 0,57 m d’ample i està format per cinquanta set pergamins. Segons Soberanas data del segle XVII i en el segle XIX alguns pergamins foren substituïts, segurament a causa del deteriorament pel seu ús. Posteriorment, pels efectes que provocava la humitat en l’àmbit on es conservava, es va decidir prescindir del rotlle i va anar a parar a mans d’algun comerciant. El Dr. Vallès el va adquirir per enriquir la col·lecció del Museu Bíblic Tarraconense. Tant el text antic com el mo-dern estan escrits en lletra quadrada de tipus alemany. Ignorem a quina sinagoga pertanyia. εδτ L’exemplar té el número d’inventari MBT-LIT-592.


SUMARI 245 Abril 2010

εδesglésia τarragona

l nomenament del nou director de Càritas efectuat pel Sr. Arquebisbe, Mons Jaume Pujol, representa un nou impuls per a aquesta institució de l'Església que ha de fer fent als nous reptes de les demandes socials.

E

A La Veu de Càritas

Pàgina 8

a globalització havia d’aportar més riquesa a la humanitat i acabar amb els mals endèmics que l’afecten. Això no obstant, què és el que s’ha globalitzat en realitat?

L

A La caiguda de la moneda

Pàgina 10

En aquest número han col·laborat Andreu Muñoz Melgar, Josep Sabaté, Silvia Sagalà, Joan-Antoni Melé Cartañà, Joan Boronat, Pep Targa, Marisa Jiménez, Clara Herrán, Mn. Pèio Sànchez, Mn. Josep Bofarull, DDMCS/Urgell, GIEC, Mn. Enric Mateu, SCABC i Bernabé.

Número 245- Abril 2010

I, a més, Museu Bíblic (pàg. 2), Observatori (pàg. 4), Editorial (pàg. 5), Setmana Solidària a Reus (pàg. 6), Entrevista (pàg. 12), Tarragona missionera (pàg.14), Tot preparant les JMJ (pàg. 16), Des de Madrid (pàg. 17), Aplec de l’Esperit (pàg. 18), Cinema (pàg. 20), Any Jubilar de la Candela (pàg. 22), Xtantos (pàg. 24), Diòcesis sufragànies (pàg. 26), Visita del Secretari d’Estat de la Santa Seu (pàg. 27), Activitats arxiprestals (pàg. 30), Llibres (pàg. 34), Humor (pàg. 34), i Església “on line” (pàg. 25),


Oβservatori

La gota malaia

εδesglésia τarragona Director Didac Bertran

Josep Sabaté, periodista

ls casos de pederàstia denunciats recentment, han originat l’aparició d’una campanya contra l’Església que ha arribat a assolir unes dimensions extraordinàries. El tema s’ha aprofitat per llençar una sèrie d’atacs que, d’una forma indiscriminada, han afectat els més diversos organismes eclesiàstics, començant pel mateix Benet XVI. Els atacs més virulents han coincidit, precisament, durant la celebració de la Setmana Santa. Des de fa temps, ja resulta habitual que, durant la Setmana Santa, sovintegin atacs a l’Església, tot aprofitant qualsevol tema, tal i com si es volguessin contrarrestar les manifestacions públiques dels Dies Sants.

E

Enguany, però, la campanya ha estat més dura. No s’han estalviat recursos ni mitjans per intentar desacreditar l’Església mitjançant la utilització de tot tipus de manipulacions. I, en aquest punt, alguns mitjans de comunicació s’han erigit en veritables protagonistes de la difamació sistemàtica per desacreditar i difamar l’Església mitjançant la tècnica de la “gota malaia”.

εsglésia δe τarragona

La tècnica de la “gota malaia” no és altra que la de repetir una informació fins a l’extenuació amb la confiança que, al final, “farà forat”, és a dir, l’audiència s’ho creurà. No importa que la informació sigui veritat o no, el que interessa es repetir-la les vegades que siguin necessàries amb la finalitat que el lector, o el teleespectador, s’ho cregui com si fós veritat. La persistència d’una gota d’aigua sobre la mà, finalment, hi fa forat. Es la “gota malaia”.

4

En aquesta campanya contra l’Església sobre els casos de pederàstia, hi ha hagut alguns mitjans de comunicació social que, si s’haguessin presentat a un concurs, haurien guanyat el primer premi. Aquest és el cas de TV3, l’autoanomenada “la nostra”. Una cosa és la informació puntual i l’altra, molt diferent, la repetició sistemàtica d’una suposada notícia que ja s’ha divulgat inifinitat de vegades. Una mateixa notícia es presenta, cada cop, d’una forma diferent per intentar vendre que es tracta d’una nova informació a la que hi segueix, sempre, un afegitó intencionat per si algú no ha captat la idea. I això, gairebé, a cada edició del “Telenotícies”: una veritable mostra de la “gota malaia”… εδτ

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny Mn. Francisco Giménez Luis-José Baixauli Josep Sabaté Secretaria Montse Sabaté Fotografia Santi Grimau Edita: Arquebisbat de Tarragona Redacció, administració, publicitat i subscripcions: Adreça Pla de Palau, 2 Telèfon 977 233 412 (ext. 205) Fax 977 251 847 Adreça electrònica mcs@arquebisbattarragona.cat Pàgina web www.arquebisbattarragona.cat Codi postal 43003 Tarragona Imprimeix Impremta Barnola, S.L.-Guissona Dipòsit legal T-14-1988 Subscripció anual: (11 números): 14,52 € Subscripció anual Europa: (11 números): 35,00 € Preu unitari: 1,45 €

Publicada amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Els articles publicats a Església de Tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors.


εditorial Preguem n cop a l’any l’Església ens demana una pregàries especials —Jornada mundial de pregària per les vocacions i Jornada del clergat nadiu— per tots els sacerdots, per tots els consagrats i consagrades, una oració que també és una crida a renovats compromisos de tot el poble de Déu. “Les meves ovelles escolten la meva veu”... El Senyor, el Bon Pastor, comença creant un clima extraordinari de confiança i de novetat. El seu no és un ramat fet a cops ni a fuetades, és un ramat format per escoltar. “Les meves ovelles escolten la meva veu” “Jo les conec i elles em coneixen a mi”. Aquestes frases ens parlen d’una experiència extraordinària d’amistat, de fraternitat... i de la convicció clara que amb Déu hi podem parlar. “Jo dono la meva vida”. Aquest és el Pastor, no pas el qui vol que ningú més neixi en aquest món. Ens dóna una vida que no tindrà fi, semblant a la del Pare, a la del Fill i a la de l’Esperit. Ens la va comunicant a poc a poc i serà definitiva quan arribi el moment de l’abraçada final amb el nostre Pare. Aquest és el pasturatge que fa el Senyor, el Pastor que guia i orienta el seu poble. Seguir les passes i l’exemple, continuar la missió del Pastor suposa un esforç molt gran per part dels qui exerceixen la tasca especial i sublim de ser pastors del poble. Per això els cal la nostra pregària: perquè tinguin la valentia i l’audàcia apostòliques, perquè sàpiguen proclamar la veritat, elevar l’esperit del poble i no permetre que s’envileixi amb coses del món. El Bon Pastor és el model a imitar per tots els sacerdots, per tots els consagrats i consagrades; és l’exemple a seguir per tots els batejats. Perquè tots hem de parlar de aquest Crist. Com a conseqüència del nostre baptisme hem de ser capaços de posar-nos tots a la seva disposició, perquè la seva vida eterna entri en nosaltres i ens vagi transformant. Això demana coratge i fe. Recordem Pau i Bernabé: arriben, entren a la sinagoga, se senten i ensenyen. Fan que molta gent els escolti: els parlen de la gràcia de Déu. No els parlen d’altres coses. Els parlen de Déu, d’aquest Déu que s’ha lliurat per tots, que estima a tots sense distinció, que no fa excepció de persones. D’aquest Déu que privilegia els humils, els pobres, els senzills; però que crida i convoca constantment tothom, perquè ningú quedi fora de la cleda, perquè tots siguin del mateix ramat.

U

Número 245- Abril 2010

A la setmana següent —ho podem llegir als Fets dels Apòstols—, tot el poble es va aplegar a escoltar, tot el poble tenia ànsia de sentir les paraules dels apòstols; però no faltaren els envejosos, aquells que se senten derrotats i que responen amb insults, amb menyspreu i que fan tot el possible per eliminar la veu de Déu d’entre els homes i les dones. Més o menys com ara. Llavors, Pau i Bernabé prengueren la paraula amb fermesa; tanta, que els grans d’aquest món van fer que les autoritats els allunyessin del poble i els enviessin a altres llocs. El llibre dels Fets ens posa una frase, al final, que resumeix quin és el resultat d’una veritable trobada amb el Senyor, malgrat les persecucions i els menyspreus... El poble de Déu va quedar content i ple de l’Esperit Sant. No va plorar, no va cridar, no va replicar amb el mateix llenguatge el que s’havia dit dels apòstols. Eren feliços per haver vist un testimoni ferm, valent i es van omplir de l’Esperit, de la Vida, de l’ensenyament del Bon Pastor, qui –personificat en els apòstols— va obrar un canvi que va arribar als cors i ens ajuda a fer una oració fervent pels nostres sacerdots i pels nostres consagrats per tal que segueixin les petjades del Mestre, malgrat les dificultats i en uns temps difícils; perquè segueixin sent els bons pastors que coneixen les seves ovelles, que fan que —totes i cada una—segueixin el Senyor i que se’n perdi cap. Tant de bo que aquesta pregària els ajudi a ser fidels i es converteixi també en oració per tot el poble de Déu; perquè avanci pel món cantant les meravelles d’un Déu que salva, que purifica i que ens crida a viure com a bons germans. εδτ 5


Setmana solidària α Reus

Pare Jony El capellà més rocker Silvia Sagalà, periodista deReus Digital

La desena edició de la Setmana solidària de Reus, ha estat dedicada a Haití. Un dels actes més destacats va ser el tradicional sopar solidari que es va fer el vespre del 17 de d’abril a la parròquia de Sant Bernat Calbó. En l’acte hi van intervenir Xavier Graset, Oriol Grau i el Pare Jony, amb qui vam compartit una estona.

l Pare Jony es defineix a ell mateix com un ciutadà del món preocupat pels problemes de la nostra societat. Un home amb profundes arrels, amb grans conviccions i alts ideals. Precisament, són les grans conviccions i el seus ideals el que l’han portat a combinar la religió i la música, dues professions que a priori semblen antagòniques però que Joan-Enric Reverté (que així es diu el nostre personatge) estima i practica.

εsglésia δe τarragona

E

6

—Ha estat fàcil compaginar les seves dues grans passions, tant i diferents i, aparentment, contradictòries? —Si algú té una motivació molt forta, és capaç d’aconseguir tot el que es proposi. Penso que hi ha dos tipus de dificultats; les internes i les externes. Si superes les internes, superaràs les pors, la mandra i no t’importarà el que pensin els demés. Si s’aconsegueix tot això, un és imparable. Quan crec que he de fer alguna cosa, la faig sense importar-me les crítiques.

—Va començar a fer de capellà a la parròquia de la Morella, i justament allà és on va sorgir el seu sobrenom... —Els joves em van començar a dir carinyosament Pare Jony i així se m’ha quedat. Va ser una mostra d’afecte. —Al llarg d’aquests anys la seva música ha anat molt lligada a projectes solidaris... —La primera vegada que vaig començar a pensar en treure un disc, de seguida vaig tenir clar que

havia de ser més que música, per això amb el primer àlbum vam impulsar la fundació Provocando la Paz. El primer projecte el vam destinar als nens sense llar de Guatemala perquè tinguin l’oportunitat de poder estudiar. Amb el segon disc estem iniciant un projecte a Sierra Leona per rehabilitar nenes soldat. —També ha editat un conte, La maravillosa historia de la estrella de Navidad, i un llibre titulat Notas de un cura rockero...

S. Grimau


Música i sacerdoci Dues grans passions Des de petit va mostrar afició per la música i als vuit anys va començar a tocar la guitarra. Més tard va ingressar al seminari de Tortosa on va cursar els seus estudis eclesiàstics. Allí va ser on va crear el seu primer grup anomenat “Seminari Boys” . Joan Enric Reverté va ser ordenat sacerdot l’11 d’octubre de 1992 a Amposta. Des d’aleshores ha compaginat les seves dues grans passions, i ha enregistrat dos treballs discogràfics i ha participat en diversos projectes solidaris, entre els que cal destacar haver creat la fundació Provocando la paz.

—Sí, un conte il·lustrat que té com a protagonista les aventures de l’Estrella. Notas de un cura rockero és una biografia on explico les experiències que he viscut a Àfrica i a Centreamèrica o a la gira que hem

✄ Butlleta de subscripció Nom

fet per mig món promocionant els discos. Al llibre també reflexiono sobre les coses que passen al món, parlo de la contaminació, la globalització, la droga, el model social, la crisi… i hi plantejo alternatives. Una altra humanitat és possible, un altre món és possible i això és el que intento explicar.

—Com va ser l’experiència de ser el primer en fer un concert de rock dins una església?... —Va ser fantàstic! L’església estava plena. Penso que les noves generacions necessiten nous impactes de fe, amb llenguatges actuals per a què els hi arribi a la seva manera. Tots tenen inquietuds espirituals, però sovint

εδesglésia τarragona

no les poden expressar perquè no els arriba amb el llenguatge adequat. —Pensa que la seva forma de viure el cristianisme és la religió del segle XXI? —Sí. Hi ha moltes formes de seguir a Jesús i a l’Església i això és el que defenso. Dins l’Església hi ha punts de vista diferent, tots respectables. M’agradaria que fóssim molts més els que tinguéssim una mentalitat oberta i propera i que utilitzéssim els nous llenguatges per connectar amb les generacions més joves. —El jovent sembla un col·lectiu molt allunyat de l’Església, de qui és la culpa? Hi ha llocs com Amèrica o Àfrica on les esglésies sempre estan plenes, però aquí sembla que hi hagi un estancament. Jo veig com un doble moviment: la societat tan materialista, tan consumista, que no ajuda que els joves tinguin uns valors; i una part de l’Església que tampoc demostra gaire interès per utilitzar nous llenguatges i connectar amb les noves generacions... Però, vaja, cal ser optimista. El missatge de Jesús és etern i ja va avisar que hi hauria dificultats. εδτ

Domiciliació bancària

Senyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista εsglésia δe τarragona en concepte de subscripció anual.

Cognoms Adreça Telèfon

Entitat

Agència

d.c.

Número 245- Abril 2010

Codi Postal

Número de compte o llibreta

e-mail

Titular compte Banc o Caixa Població Adreça Oficina Forma de pagament (Import: 14,52 €- Estranger: 35 €) Codi Postal

Població

❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència al compte 2073-0056-81-0100129040 de Caixa Tarragona

Data:

Signatura

7


La Veu δε Càritas

Francesc Roig, nou director en funcions de Càritas Josep Sabaté, periodista

l nomenament del nou director de Càritas efectuat pel Sr. Arquebisbe, Mons Jaume Pujol, representa un nou impuls per a aquesta institució de l'Església que ha de fer front als nous reptes de les demandes socials. Per això, el nou director en funcions, Francesc Roig, arriba a Càritas amb voluntat de servei i de treball en equip.

εsglésia δe τarragona

E

8

—Agraeixo la confiança dipositada en mi; però, amb l'equip de la institució, cal estar atents a les necessitats que arriben a les Càritas parroquials, perquè des d'elles hem de centrar la nostra actuació. Les parròquies són aquells àmbits d'intervenció que, a través del rector o

Càritas Diocesana de Tarragona ha iniciat una nova etapa amb el nomenament del seu nou director en funcions, el Sr Francesc Roig Queralt, que ha traçat, ja, un ampli pla d'actuació.

“Les parròquies, nucli i essència de la labor social” dels propis equips, donen resposta a les necessitats, algunes invisibles, però que hi són. Tenim el deure, el compromís, l'obligació i la responsabilitat d'afrontar, amb realisme, el repte social, sense subterfugis, dient a les coses pel seu nom, aportant solucions i sense aplicar draps calents ... Tot això comporta, explica Francesc Roig, la disponibilitat d'una xarxa fructífera, capaç de captar totes aquelles sol·licituds que els arriben per donar-los la corresponent resposta segons les possibilitats de Càritas.

—No s'ha de perdre de vista que les institucions van amb el temps i aquest és canviant, raó per la qual


Un nou horitzó

“La funció social ens obliga a estar atents als canvis perquè aquests no ens superin.”

El nou director en funcions de Càritas destaca també que aquesta institució forma part de Càritas interdiocesana de Catalunya, raó per la qual col·laborarà en totes aquelles actuacions que es realitzin en l'àmbit de les diòcesis catalanes. S'obre, per tant, un nou horitzó per a Càritas Diocesana de Tarragona per incrementar, si és possible, la seva tasca en favor de les persones més necessitades de la nostra societat ...

aquelles també han de seguir el seu pas. Això no vol dir que hagi de girar les coses com un mitjó, però sí que cal adaptar-les a les necessitats reals i socials de les parròquies que són el nucli i essència de la funció de Càritas.

Reestructuració de Càritas En aquests moments, Francesc Roig ha iniciat, ja, un recorregut les diferents seus que Càritas té a l'Arxidiòcesi, des dels àmbits arxiprestals o interparroquials, amb l'objectiu de conèixer la realitat i les necessitats de la institució de cara la seva reestructuració i a l’establiment d'unes prioritats d'actuació. —La meva intenció seria que, des d'ara i fins al mes de juny, pogués tancar el procés de recollida d'informació per a una reestructuració de la institució davant la celebració d'una assemblea extraor-

dinària, tal com estableixen els estatuts de Càritas. Llavors proposaria una terna a partir de la qual el Sr. Arquebisbe pugui triar aquella persona que pugui assumir el repte per al començament del curs a partir del mes de setembre. D'aquesta manera, Càritas podria iniciar una nova etapa amb els seus objectius ben definits. Francesc Roig explica que els canvis que s'introdueixin en l'organigrama de Càritas estaran en funció de les necessitats, és a dir, les mateixes persones de l'equip poden ocupar altres llocs per a la prestació dels diferents serveis. —La funció social ens obliga a estar atents als canvis perquè aquests no ens superin. Hem d’adaptar-nos a aquells amb l'objecte de donar resposta als problemes que se'ns plantegen en cada moment. εδτ

✄ Butlleta de col·laboració

Domiciliació bancària

per lliurar a Càritas Diocesana

Senyors els prego que vulguin lliurar, amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per Càritas en concepte d’aportació

Pla de Palau, 2-43003 Tarragona

Nom

❏ mensual ❏ trimestral ❏ semestral ❏ anual

Cognoms Adreça Codi Postal

Telèfon

Entitat

e-mail

Import de l’aportació:

euros

Titular compte Banc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

d.c.

Número de compte o llibreta

Número 245- Abril 2010

Població

Agència

Població

❏ Per a activitats generals de Càritas ❏ Altres ❏ Domiciliació bancària ❏ Efectiu, xec o transferència

❏ Interesa poder desgravar ❏ No interesa desgravar

al compte 2073-0010-17-0110434486 de Caixa Tarragona

Data:

Signatura 9


La caiguda δε la moneda

L’ètica dels diners Una altra banca és possible Joan-Antoni Melé Cartañà, sotsdirector general de Triodos Bank

Un cop més ha calgut una forta sacsejada en forma de crisi financera i econòmica per adonarnos que no anàvem en la direcció adequada. En els últims anys hem estat immersos en una eufòria col·lectiva basada en el benefici ràpid i fàcil, el creixement il·limitat i el consum desenfrenat. Fins quan pensàvem que podia durar?

La fam i la pobresa han augmentat, les epidèmies segueixen propagantse i la situació del canvi climàtic s'ha deteriorat de forma greu”. I afegia un comentari: “Si ara féssim alguna cosa positiva tots plegats, encara hi seríem a temps d'aconseguir els OMD”.

es de la caiguda del mur de Berlin (tardor de 1989), hem assistit a la justificació i el desenvolupament d’un model econòmic basat en el creixement de la producció i en la suposada llibertat de circulació de mercaderies a escala planetària. Es tracta de la denominada “globalització”. Aquesta globalització havia d’aportar més riquesa a la humanitat i acabar amb els mals endèmics que l’afecten. Això no obstant, què és el que s’ha globalitzat en realitat?

εsglésia δe τarragona

D

10

Bons propòsits i poca cosa més L’any 2000 els països integrants de les Nacions Unides, reunits en la seva seu de Nova York, van presentar un informe sobre l’estat del món, que reflectia un perillós deteriorament social tant en l’àrea social com en la mediambiental: fam, pobresa, mortalitat infantil, esclavitud, epidèmies, discriminació de la dona... D’aquesta reunió va sorgir un compromís unànime dels 190 paï-

sos presents, conegut com els “Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni” (OMD), els quals contemplaven avenços radicals en vuit punts de màxima urgència abans del 2015. A principis de 2009, passat l'equador d'aquest termini de 15 anys, l'ONU va presentar l'informe anual de seguiment dels OMD, juntament amb una carta del seu secretari general Ban Ki Moon en la qual deia sense embuts: “Hem fracassat.

L’origen del problema Ara bé, no existia ja un compromís? Què vol dir això de “si ara féssim”? El més sorprenent, quan es llegix l'informe complert, és veure com cada any s'han destinat més recursos econòmics a l'ajuda humanitària; però, en canvi, la situació ha empitjorat. Què estem fent malament? I, el que és més important, què hauríem de fer per acabar realment amb els problemes que avui existeixen en el món? Quan s'aprofundeix sobre aquestes preguntes i s'analitza sense prejudicis la situació, es descobreix que l'origen del problema radica en que hem desenvolupat un model social i econòmic que genera més destrucció humana i mediambiental de la que després volem reparar mitjançant l'ajuda humanitària. El model, en si mateix, és destructiu i cada vegada ho és més. Un model caducat Però, en què consisteix aquest model? Consisteix en l’anomenat lliure mercat, en el qual goberna la implacable llei de l’oferta i la demanda també coneguda com “competència”. És el model que hem desenvolupat i en el qual seguim educant els nostres fills. De totes passades, la paraula “llei” fa


Banca Ètica

sones, empreses i institucions que volen estalviar i invertir de manera responsable i saber què fa el banc amb els seus diners, de la mateixa manera que decideixen traslladar els seus comptes actuals a un banc ètic, perquè volen treballar amb una entitat transparent i amb valors. Si en la nostra relació amb els diners només ens guiem pel criteri de la màxima rendibilitat, és a dir, obtenir el major interès pels meus estalvis i pagar el mínim en els meus préstecs, i no tenim present com l'ús d'aquests diners repercuteix en altres persones i en el medi ambient, la nostra falta de consciència i de compromís també és corresponsable dels problemes que intenten combatre els esmentats “Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni”. Per tant, ens correspon a tots la responsabilitat de construir un model de banca d’acord amb els nostres ideals, defugint el model que ha generat la greu situació actual. εδτ

Número 245- Abril 2010

Una altra opció Existeix una altra opció, Tot un repte que consisteix en posar la força i les capacitats persoLa Banca Ètica, per tal d’assonals al servei dels altres. Aquesta altra opció és la que lir els beneficis necessaris per genera treball i riquesa justagarantir el seu funcionament, ment repartits, la qual cosa fuig —per exemple— d’invervol dir que proporciona pau, tir en negocis que, malgrat justícia i benestar per a tothom. És una decisió difíser extraordinàriament rencil, perquè demana ser capaç dibles, són profundament de prendre decisions sense immorals, com ara la fabricapor a allunyar-se del corrent ció i el comerç d’armes. Les general, que prima el guany fàcil i ràpid. Però és una seves fonts de finançament opció que tots nosaltres són les inversions en tenim a l’abast, encara que empreses respectuoses amb només sigui en les petites els drets humans i amb el decisions de la nostra vida quotidiana. medi ambient, i, naturalUna d'aquestes decisions ment, no invertir en el que és la del consum ecològic i s’han anomenat “bonus responsable. Quan decidim escombraria”. comprar productes ecològics, estem contribuint a restablir l'equilibri mediamTot plegat afecta a molts bientalde la Terra, deteriorat aspectes del seu funcionade forma alarmant en els ment i que fa que la Banca darrers vint anys. L'agricultura intensiva, per exemple, Ètica sigui substancialment és la causant del 60% del diferent a certs tipus de bandeteriorament global; per ca que operen actualment. això l'alimentació ecològica Una cosa, per exemple, és no és una “alternativa”, sinó l'única opció assenyada de la concedir crèdits i una altra qual en depenen la nostra fer-ho de manera que la bansalut i, més endavant, la nosca emuli els antics usurers. tra supervivència. La major carestia d'alguns productes ecològics es compensa amb un consum responsable, referència a un fet inevitable, inexo- amb un consum de l'essencial, rable. Això no passa amb el mercat renunciant al balafiament i a les on existeix altra manera de relacio- seduccions de la publicitat. nar-se amb l’economia, basada en el respecte a la dignitat de l’ésser Una opció senzilla Una altra decisió senzilla, però humà. Aconseguir el màxim benefici revolucionària pel seu poder de personal aprofitant la feblesa dels transformació social, és la Banca altres éssers humans no és una obli- Ètica. La Banca Ètica utilitza l'esgació. El benefici, en si mateix, no talvi dels seus clients per finançar és immoral. Ho pot ser la manera empreses i iniciatives que, a més de d’obtenir-lo; per la qual cosa ho és ser rendibles, milloren la qualitat aconseguir-lo a qualsevol preu, sen- de vida de les persones i respecten la natura. Cada cop hi ha més perse reparar en danys.

11


εntrevista 40 anys de servei curial Mons. Miquel Barbarà, nomenat protonotari Apostòlic Joan Boronat, periodista

En el decurs de la Missa Crismal del passat Dilluns Sant va ser lliurat a Mons. Miquel Barbarà Anglès el títol de Protonotari apostòlic que li havia estat atorgat pel papa Benet XVI, a petició del Sr. Arquebisbe, la màxima distinció que concedeix el Papa a un prevere.

Dins l’organigrama diocesà les seves responsabilitats han estat moltes i diverses... Des de quin lloc ha pogut servir millor a l’Església de Tarragona? —No ho sabria dir ja que he intentat servir-la des de totes les responsabilitats que he tingut, més importants o no tant. Naturalment que jo tinc la impressió que on l’he pogut servir millor ha estat com a Secretari General i Canceller, com a Vicari Episcopal, com a Vicari Episcopal de Pastoral i com a Vicari General, períodes de durada semblant: dotze anys, tretze i dotze, total trenta vuit anys al Consell Episcopal. Tant mateix he de dir que tinc la impressió que ha quedat molt per fer. Potser he pogut fer poca cosa. Jo desitjava per a la nostra Arxidiòcesi moltes realitats que no em semblen aconseguides.

n. Miquel —Mons. Miquel, a partir d’ara—, aquest nomenament s’ha dit que és un reconeixement als seus quasi quaranta anys de servei curial a l’arxidiòcesi de Tarragona. —Aquesta és la intenció que ha manifestat públicament i repetidament el Sr. Arquebisbe, Dr. Jaume Pujol. Ho accepto així. El que puc dir és que són més de quaranta anys, ja que amb el cardenal Benjamín de Arriba y Castro, als

εsglésia δe τarragona

M

12

anys 1969 i 1970, ja actuava de fet com a secretari dels Vicaris Episcopals, més en concret de l’aleshores Mn. Joan Martí Alanis, després Arquebisbe-bisbe emèrit d’Urgell. Amb ell vam portar l’assemblea diocesana de preveres dins el “moviment” del que es va anomenar “Asamblea conjunta obispos-sacerdotes”. Amb motiu d’això i per aquesta qüestió ja vaig tenir algunes responsabilitats interdiocesanes.

Ha viscut, de prop, temps canviants: socials, polítics i a l’Església del nostre país. En pot fer una valoració resumida? —Certament sóc conscient que m’ha tocat viure moments molt importants de l’Església en el nostre país. Ara no puc entrar en explicacions que serien molt llargues. Globalment en faig una valoració positiva. Penso que en certs moments hi va haver idees molt clares sobre tot això que de vegades hom té la impressió que no han continuat tant clares. En el moment de la transició política penso que vam fer una feina molt ben feta.


El concili provincial Tarraconense ha respost a les expectatives?... Queda encara camí per a recórrer? —Penso que el concili provincial Tarraconense va ser una gran obra de les nostres diòcesis. Molts conjunts de diòcesis (d’altres llocs; fora de les nostres) desitjarien tenir un marc pastoral com el que tenim nosaltres, com el del Concili, i no el tenen. Nosaltres tenim una mena de desgràcies: hi ha hagut coses bones que hem desaprofitat, per molts factors, que ara seria llarg d’explicar, entre els quals, només per dir-ne alguns: un esperit supercrític, que no porta enlloc, un puritanisme bloquejador, els personalismes frustrants, una espècie d’incapacitat per avançar amb un “coneixement cumulatiu”, el que vol dir que sempre hem de tornar a començar de nou i a reinventar el Mediterrani i un etcètera molt llargper acabar amb la responsabilitat dels qui van anar informant malament a Roma, com allò de “no patiu... a Roma ja saben el que se’n pot esperar d’aquest concili!!!” Algú ja deu haver donat comptes a Déu de tot això, però algú encara els ha de donar. L’anomenada “unitat pastoral de Catalunya”, de la qual en vaig ser un defensor convençut, no ha tingut els suports que hauria hagut de tenir. És important saber que tenim documentació dels anys 50 del segle passat de personatges tan claus com el Dr. Carles Cardó i el Dr. Viladrich, secretari del cardenal Vidal i Barraquer, que llavors ja deien: “Ens volen dividir Catalunya i no pas per raons pastorals, sinó

polítiques”. Aquells van ser homes lúcids. Les Resolucions del concili provincial Tarraconense, a més dels fruits de directoris i llibres de pregàries i de cants, encara podrien donar molt de fruit... potser completant o reorientant alguns punts que s’han de tenir presents en el moment actual, després de quinze anys. Però tornem a caure en aquesta espècie d’oblit del passat i de tornar a començar de nou. Així no avancen les institucions serioses. Com a degà-president que és ara del Capítol de la Catedral, què manca fer per culminar el procés restaurador del temple? —Estem a punt de començar la restauració i neteja de tot l’interior de la Catedral, que en diem la quarta fase. Preparem ja la documentació per si podem aconseguir la cinquena, que afecta al claustre, algunes capelles laterals ... Estem amb una gran obra que és el Museu diocesà. Fa deu anys que s’hi treballa i potser encara queda feina per sis més. Hem d’agrair l’aportació del Govern Central, de la Diputació de

Tarragona, de l’Ajuntament de Tarragona i de l’Arquebisbat. Esperem i desitgem que s’hi impliqui més el Govern de la Generalitat de Catalunya. És important l’aportació dels fidels. Gràcies a l’interès i la promoció del Sr. Arquebisbe, amb l’ajut dels fidels, s’ha restaurat la capella del Santíssim que és una joia del Renaixement. Una darrera pregunta... Per quan el nou orgue? —La pregunta anterior s’ha de completar amb aquesta qüestió de l’orgue. Segons el contracte signat amb l’empresa constructora d’Holanda, s’havia d’inaugurar aquest any per Nadal. Ara hem tingut la sort de la concessió de la restauració de l’interior de la Catedral. Això vol dir que s’ha de retardar. Segurament seran uns dos anys més. Tot això cal tractar-ho amb l’empresa que farà la restauració de l’interior de la Catedral. Mentre duri aquesta restauració evidentment no es pot instal·lar el nou orgue. Penso que tindrem un molt bon orgue. Un gran orgue. Així ho desitjo i espero. εδτ

Número 245- Abril 2010

13


τarragona μissionera Jornada del clergat nadiu Un motiu de reflexió Pep Targa, cooperant de la Delegació diocesana de Missions

Cada any l’Església celebra la Jornada del clergat nadiu. Seguint les imatges de les paràboles dels evangelis, ens hem imaginat sovint el que en diem missions, com uns immensos camps on sembrar, segar i veremar la bona nova de Jesús. difícil comunicació i amb pocs mitjans. Les dues tasques —la de formació i la de la proximitat— a la gent del país i des d’ella, s’han de fer, a vegades, en un difícil equilibri. I permeteu-me anar una mica més enllà: proposo un cert canvi de perspectiva: deixar de veure les coses només des de la nostra banda, del nostre costat cap als altres pobles a qui fer arribar el missatge evangèlic.

ixem-nos, però, en el que ja deia el papa Benet XV en la que es considera la primera encíclica missionera, Maximum Illud: «És d’allò més principal i imprescindible […] educar i formar per als sagrats ministeris els nadius de la regió […]. És imprescindible, per a infiltrar la fe en les ànimes dels nadius, un sacerdot indígena del mateix origen, caràcter, sentiments i aficions que les seves, ja que ningú no pot saber millor com obrir-se a les seves ànimes.» Va ser escrita el 30 de novembre de 1919. Fa anys, eh?

εsglésia δe τarragona

F

14

Aquesta tasca, però, no s’improvisa. Calen seminaris on s’ofereixi la formació adient als futurs preveres. Calen espais i infraestructures, però sobretot calen formadors preparats que sàpiguen transmetre els coneixements i les vivències necessàries per a créixer en l’aprofundiment de la fe i de la vocació. La formació, però, no s’ha d’allunyar de les persones, de l’origen

Calen seminaris on s’ofereixi la formació adient als futurs preveres. generalment humil dels nois. Calen parròquies del mateix país on aquests puguin descobrir la vocació, el treball, la generositat, l’entrega dels missioners i dels sacerdots nadius, i això, que és fàcil entre nosaltres, no ho és gens en zones de

L’Església en si mateixa, la seva catolicitat-universalitat necessita aquesta dimensió i aportació plural, social, cultural, ètnica… La unitat en la fe no ha de ser contradictòria amb aquesta diversitat. Al contrari, crec que és un enriquiment.


Clergat nadiu Cosa de tots La necessitat d’un clergat nadiu no és només una eina, sinó una estratègia per ser més eficaços. Parlant d’aquest tema amb Mn. Cabayol, a Rwanda, ens comentava que de la seva parròquia de Kampanga hi ha set seminaristes. El que ell els aconsella per al temps de vacances, com el millor apostolat que poden fer, és «treballar al camp com les seves germanes» (les dones i noies són les que treballen la terra). Val la pena, doncs, el nostre petit esforç material per a donar suport a aquests projectes i realitats. Recordem-nos-en cada any i siguem generosos! I també en la pregària. No oblidem el que Jesús diu: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Lc 10,2; Mt 9,37-38).

Fixem-nos en algunes aportacions del cardenal Martini: «Quaranta anys després del Vaticà II hem de preguntar-nos si no està naixent, a poc a poc, un nou consens en el si de l’Església: el convenciment que per fer front els reptes que tenim

plantejats ens serà molt útil —i fins i tot necessari— poder consultar de manera col·legial i autoritzada el conjunt de bisbes d’arreu del món.» Algunes qüestions «probablement demanen un instrument col·legial més universal i amb més autoritat

que permeti als bisbes, atents a la veu de l’Esperit, treballar amb llibertat i en ple exercici de la col·legialitat episcopal pel bé de l’Església i de tota la humanitat». «Creix el convenciment que seria bonic i útil per als bisbes dels nostres dies i per als del dia de demà, capdavanters d’una Església cada vegada més diversificada en els seus llenguatges, repetir l’experiència de comunió i col·legialitat en l’Esperit Sant que els seus predecessors van viure gràcies al Vaticà II.» I més a prop, el nostre concili provincial Tarraconense de 1995, en parlar de la dimensió missionera de les nostres Esglésies diocesanes, diu: «Les nostres Esglésies locals han de saber aprendre de les Esglésies joves i incorporar a la nostra pastoral els seus valors, com ara el sentit de la festa en les celebracions litúrgiques, el catecumenat com a procés seriós d’iniciació cristiana d’adults, les responsabilitats que els animadors laics tenen a la comunitat, i les comunitats eclesials de base, entre d’altres.» εδτ

Número 245- Abril 2010

15


Tot preparant la Jornada μundial de la Joventut

Acollida i pelegrinatge de la Creu dels joves Una ocasió única Marisa Jiménez, delegada diocesana de Pastoral de Joventut

Un llarg pelegrinatge: la Creu que es mou i mou...

Del 15 al 18 de maig de 2010 la Creu de les Jornades Mundials de la Joventut romandrà a la nostra Arxidiòcesi en un pelegrinatge que començarà al Centre Penitenciari de Tarragona.

Amb molta audàcia es desmuntà la creu per a poder travessar fronteres i anar a l’Europa de l’Est, fins a arribar a Praga. La creu, davant la qual pregaren cristians vexats i fins i tot torturats per la fe, fou un símbol de comunió i d’esperança en l’autèntica llibertat de Crist. Països rics, temptats pel materialisme, o pobres, víctimes del repartiment injust dels béns, han trobat en la Creu un motiu per al compromís en favor de la justícia social i per a despertar una fe potser un xic adormida. Ha remogut el continent americà, Àsia, Austràlia i Àfrica, recordant que «en Crist no hi ha divisions, ni rivalitats ètniques, ni discriminacions socials. Tots som germans i germanes en l’única família dels fills de Déu». ... fins a arribar a Tarragona!

εsglésia δe τarragona

Del 15 al 18 de maig tindrem el privilegi –potser no es tornarà a donar mai més!– d’acollir a la nostra Arxidiòcesi la Creu dels joves. Però la creu vol moure’s per tants indrets com sigui possible. Per això del dissabte 15 al dimarts 18 de maig d’aquest any 2010 acollirem la creu que pelegrinarà acompanyada pels joves que desitgin fer-ho. Segur que serà una experiència que recordaran tota la vida! Convidem tots els joves que ho desitgin a inscriure’s ara per a preparar-nos de cara a la ruta. Volem que sigui una oportunitat per a redescobrir la fe i per a implicar-nos en el nostre món davant tantes creus que hi ha. Oferim fer un tast de voluntariat, una mica de formació i un ambient jove obert a tothom: la Creu ens mou a sumar! εδτ

16

emblava un regal innocent. En presència del germà Roger de Taizé i de Teresa de Calcuta, Joan Pau II va deixar en mans dels joves la creu, gran i nua, que l’any 1984 havia presidit tots els actes de l’Any de la Redempció commemoratiu dels 1950 anys de la creu de Jesucrist. Els joves alemanys van ser els primers a demanar-la. Inesperadament, 120.000 joves acudiren a la trobada presidida per la Creu. Inicià llavors un periple per diferents països d’Europa occidental. Tanmateix, a pocs quilòmetres, rere el «teló d’acer», joves cristians eren perseguits i havien de viure la fe d’amagat.

S


Itinerari de la creu de les Jornades Mundials de la Joventut a l´Arquebisbat de Tarragona (del 15 al 18 de maig) La Jornada Mundial de la Joventut pot semblar encara una mica llunyana en el temps, però ja està calentant motors. A la nostra Arxidiòcesi, per exemple, aquesta setmana vinent estarà marcada per l'arribada de la Creu de les Jornades Mundials de la Juventut, l'acollida de la qual organitzen la Delegació diocesana de Juventut, el Secretariat diocesà de Vocacions i l'Arquebisbat de Tarragona. 15 de maig El primer acte es farà al centre penitenciari de Tarragona a les 10'30 del matí. Després, la Creu arribarà a l'església de les Carmelites descalces (al c/ del Carme, número 2) sobre 2/4 d'1 del migdia i hi romandrà fins 2/4 de 4 de la tarda. A 2/4 de 10 de la nit, aproximadament, al claustre de la Catedral hi haurà una prevetlla que organitza l'Arxiprestat de Tarragona centre, a la que seguirá la Vetlla de pregària diocesana, a la Catedral, a partir de les 10 de la nit. 16 de maig —9 a 10.30 h, estada al Monestir de Santa Clara de Reus. —10.30 a 11.00 h, trasllat al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus. —11 a 13 h, estada al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus, amb eucaristia i veneració de la Creu. —15 a 17.30 h, estada al Monestir de Vallbona de les Monges, amb pregària de Tèrcia amb la Comunitat cistercenca. —18h, al Monestir de Santa Maria de Poblet, pregària de Vespres amb la Comunitat cistercenca.

Des de Madrid

Arriba la Creu

Clara Herrán, periodista

Sovint porto penjada del coll una creu que em van regalar els meus pares. Un dia un amic em va preguntar per què la portava i si sabia que la de Jesús no era com aquella. Mai m'ho havia plantejat; però vaig respondre que els meus pares volien expressar com d'important era per a ells l'experiència de la Creu, en què va ser clavat aquell que ens ha revelat la voluntat del Pare, el seu Fill estimat. L'art hauria d'ajudar a centrar-nos en el realment important. No és la fusta de la creu. No és el valor de l'obra d'art. És Jesús. Això ve a tomb de l'arribada a Tarragona de la Creu de les Jornades Mundials de la Joventut el proper dissabte. No es passejarà un tros de fusta, sinó el tron del Crucificat, des del qual obre les portes a la veritable llibertat. Per això, la primera visita de la Creu serà al Centre Penitenciari. Tot un símbol. εδτ

17 de maig

18 de maig —10 h, a la Catedral, acte amb la Creu amb alumnes de les escoles de l´Arxidiòcesi de Tarragona.Tot

seguit, trasllat de la Creu fins al Camp de Mart. —12 h, al Camp de Mart, representació del musical Som Flama, a càrrec del col·legi Sant Pau de Tarragona. A continuació, sortida de la Creu cap a Terrassa. Número 245- Abril 2010

—Pel matí, trasllat a diversos centres educatius. —15 a 17 h, estada al Monestir de la Immaculada de les Mínimes de Sant Francesc de Paula de Valls. —17.30 a 19.30 h, al Monestir de la Presentació de les Carmelites Calçades de Valls. —19.30 h, trasllat de la Creu des del Monestir de la Presentació a la Parròquia de Sant Joan de Valls. —20 h, vetlla de pregària amb joves a la Parròquia de Sant Joan de Valls

17


αplec de l’Esperit La trobada dels joves amb Jesús de Natzaret 22 de maig de 2010, a Terrassa Josep Sabaté, periodista

L’Aplec de l’Esperit és una trobada d’expressió juvenil en la festa de la Pentecosta. Es realitza cada tres anys des que va nèixer, a iniciativa de Minyons Escoltes i Guies de Sant Jordi, l’any 1978.

εsglésia δe τarragona

E

18

nguany, el lema de l’Aplec és “Amb vosaltres cada dia”. Sota aquesta convocatòria, la Conferència Episcopal Tarraconense (CET) i el Secretariat Interdiocesà de Joventut (SIJ), junt amb la diòcesi de Terrassa, han organitzat el X Aplec de l’Esperit el dissabte 22 de maig a Terrassa. L’Aplec vol ser una jornada festiva i alhora el reflex de la vida d’un jove cristià enmig de la vida ordinària. La trobada va adreçada a adolescents i joves de 16 a 35 anys. El Secretariat Interdiocesà de Joventut aglutina les delegacions de Pastoral de Joventut i també els moviments més amplis de joves. El P. Joan Pujol, franciscà, secretari general del SIJ, explica que, a més de la preparació de l’Aplec, s’està treballant ja sobre la jornada munEnguany el lema de l’Aplec de l’Esperit és dial de la joventut del 2011. —Què hi troba el jove en totes “Amb vosaltres cada dia” aquestes jornades? —El jove troba allò que no té habitualment, és a dir, visualitzar que no és sol en la seva fe. Aquest és un dels elements més interessants per als joves. Desprès, conèixer les maneres de fer en la dinàmica dels grups, les activitats i també l’ambient de festa. —Els joves estan d’esquena al fet religiós? —Si mirem la perspectiva des de plantejaments socio-polítics, també diríem el mateix. Les èpoques són canviants: el jove potser no té aquella militància que tenia abans, però sí que té una vivència important. Jo diria als joves el mateix que diu l’Evangeli ”Vine i veuràs”. No val sentir coses i no experimentar-les. No val la pena llegir una sèrie de documents si no els fas teus. El que val la pena és experimentar al costat dels altres

Trobada amb Jesucrist Mons. Josep-Àngel Sáiz Meneses, bisbe de Terrassa, ha manifestat que l’Aplec és una forma de compartir la fe, la vida i la joventut en el marc d’una jornada interdiocesana.

—Jo crec que l’Aplec de l’Esperit ha de ser un moment intens de fe i d’encontre amb Jesucrist. I també un moment de trobada amb l’Església i de reflexió personal. Es molt important que hi hagi una preparació i una continuitat i, aleshores, tot allò que es viu durant


la trobada, en tots els aspectes, s’ha d’anar madurant per a rebre el seu fruit. El Secretariat Interdiocesà de Joventut ja porta mesos preparant l’Aplec amb molta il·lusió. —Tarragona ja va aportar unes novetats molt importants durant el darrer Aplec, novetats que nosaltres recollim i mirem d`aprofondir-hi. Aleshores, una novetat d’aquest Aplec és la implicació de les famílies. Els joves aniran a dinar a casa de famílies de Terrassa i dels pobles del voltant. A més, es treballarà sobre un petit qüestionari referent a diversos aspectes de la vida, dels joves, de la família o de l’educació. Hi haurà, doncs, moltes famílies de Terrassa que s’implicaran en l’Aplec, és a dir, serà una implicació de tota la ciutat. Mons. Sáiz diu que veu amb molta esperança la celebració de l’Aplec perquè sempre ha defensat els joves als quals qualifica de generosos, entregats i idealistes, tot i que es poguin trobar algunes contradiccions. —Els joves són com un tresor i nosaltres hem d’ajudar per propiciar aquest creixement i desenvolupament. Jo veig que molts joves són practicants i preguen, van a missa i confessen i altres joves practiquen el compromís solidari. Tant de bó que acoseguim que els joves practiquin el tema de la fe, de la pregària i dels sagraments… Monsenyor Josep-Angel Sáiz expressa el seu desig que els joves assisteixein a l’Aplec de l’Esperit amb la confiança de viure una jornada d’espiritualitat, de solidaritat i d’experiències compartides. Perquè, en realitat, es tracta d’una trobada amb Jesús de Natzaret... εδτ

Però, què és un Aplec de l’Esperit?

M

gust trobar-te amb milers companys d’escola o Ésdeunjoves,

de facultat, i comprovar novament que és possible ser jove i ser cristià. El pròxim serà el desè Aplec. No està gens malament! no us acabeu de fer una idea, amb la memòria i recorIdemsireculem què va passar fa tres anys. magineu-vos cinc mil joves de tot Catalunya. Poseu-los al port de ITarragona. Ep! Dividiu el port en quatre espais: un per a fer-hi una fira d’entitats de joves, com un gran mercat d’activitats dutes a terme per joves; un altre, ple de silenci, com a espai de pregària: al mig, Jesús eucaristia, acompanyat ininterrompudament per l’oració de centenars de joves animada pel testimoni de les diferents famílies reli-

gioses; el tercer, un espai per a les idees i el pensament: els joves també tenim idees i pensem (a vegades fins i tot massa!); i un darrer espai on sentir-se únic: l’espai tu a tu, on una cinquantena de persones, enrolades en diferents vocacions eclesials, estan a disposició de compartir una conversa amb els joves que ho desitgin. I tot plegat, amanit amb música: un concert, al mig del port, a l’aire lliure!

i ho preferiu, no cal que imagineu tot això: entreu a la web de S les Delegacions de Joventut i guaiteu les fotos del darrer Aplec que tingué lloc a Tarragona i us fareu càrrec de la «xulada» que va ser l’Aplec de l’Esperit de Tarragona: tota una festa de la fe! εδτ

Número 245- Abril 2010

olt fàcil: una trobada festiva que convoca tots els joves de Catalunya i les Illes que se celebra cada tres anys el dia de la vigília de la Pentecosta. Va ser iniciada pels Minyons Escoltes i ben aviat es va obrir a tots els joves del país. Cada convocatòria té un caire diferent (només cal veure les fotos dels primers aplecs: apa!, quina pinta que feien, amb els pantalons de pota d’elefant!). Evoluciona com evoluciona el jovent. Però sempre és una festa de la fe, una alenada d’aire per als joves que sovint es troben que viure la fe en la nostra societat no és gaire fàcil.

19


Cinεma

Lourdes Un acostament sincer als miracles i la fe des de l’agnosticisme

La directora austríaca Jessica Hausner realitza aquest acostament a alguns aspectes de l'experiència creient des de la perspectiva provocadora dels miracles.

Pèio Sànchez, prevere

0urdes narra el pelegrinatge d'un grups de malalts i acompanyants organitzada per l'Orde de Malta. Tindrà especial rellevància el procés de la Christine, una noia tetraplègica afectada per una esclerosi múltiple i que va en una cadira de rodes. Entre el grup de malalts destaca una jove també prostrada, acompanyada per la seva mare i un ancià solitari. Entre els acompanyants hi figuren el P. Nigl i la Cecile, la rígida i ordenada responsable de l'expedició. A més, s’hi afegeix una pelegrina, l’anciana senyora Halt, qui serà la veritable acompanyant de la jove protagonista en aquest camí cap a l'esperança. Lourdes està filmada amb un tractament fred i distant dels personatges a l'estil dels models de Bresson o els personatges hieràtics de Kaurismäki. Aquesta opció tendeix a beneficiar la presentació del misteri, però treu naturalitat a l’extraordinari tema, per altra banda central. Tanmateix el guió, de la pròpia directora, es presenta com una indagació sobre les preguntes que suscita el fet del miracle: Què cal fer per obtenir un miracle? Per què la malaltia tria a uns i a altres no? Davant el dolor i mal, pot ser Déu bo i omnipotent? Quan hi ha una veritable curació? Per què només es guareixen alguns? És que no mereixen tots ser curats? Les preguntes són contestades normalment pel P. Nigl des de la perspectiva catòlica, malgrat que les qüestions continuen obertes. Aquesta dinàmica imposa

εsglésia δe τarragona

L

20

un cert didactisme, que confia més en les paraules que en les imatges que explica la història. L'avantatge és que permet afrontar amb profunditat els temes, però l'inconvenient és que s'estableixen dos nivells dramàticament mal comunicats: el que s'explica i el que els creients confessen. Això no obstant, la proposta de Lourdes és especialment interessant perquè, sense vanalizar la possibilitat de la sanació, entra en el tema del patiment i situa tant el dolor com la curació davant l'opció del sentit i la confiança de la fe. Així la pel·lícula respira autenticitat de fons i es converteix en emocionant sense caure en l'espectacle. La fe apareix com a plausible, malgrat una certa rigidesa de les formulacions. El patiment de l'ànima està lligat al cos. però es concreta en la infelicitat marcada per la solitud i l'absència de futur. L'única pregunta definitiva seria de què necessitem ser curats i qui ens pot curar.

En aquest desemparament els pelegrins buscaran Déu en els gestos de la pregària de genolls, de la processó de les torxes, quan toquen la roca a la gruta, quan es banyen amb l'aigua o passa davant ells el Santíssim. Aquesta recerca es concreta en el Via Crucis on apareixen les referències més directes a la creu: la filmació es concentra en la sepultura on es diposita el cos mort de Crist, però el grup de pelegrins segueix endavant, cantant l’Al·leluia, vers l'estació dedicada a la Resurrecció, que no es mostra. La fe és possible per als qui segueixen caminant. Els personatges centrals resten trasbalsats. La guarició de la Christine queda oberta, però hi ha una transformació interior: la fe de la callada senyora Halt s'ha vist confirmada en la seva jove amiga. Fins i tot la rigidesa de la Cecile es comprèn a la llum de la seva proximitat a la mort. Altres segueixen el seu camí, encara que el pas per Lourdes hagi suposat un qüestionament.


L’aspecte més sorprenent d'aquesta pel·lícula, des de la perspectiva del nostre país, resideix en comprovar com la recerca espiritual realitzada des del agnosticisme està carregada de sinceritat, també crítica, marcada pel desig de sentit i de confiança davant el sofriment, on l'acostament a la fe atén les raons i escodrinya els signes, tant als

símbols i com als itineraris interiors. Aquí la diferència entre creients i no creients es converteix en una benedicció que ens interroga i ens canvia, que ens convida conjuntament a la felicitat compartida. Aquesta lliçó ens ve de l'Europa laica que no renuncia a la profunditat, a l'essencial i a l’últim. Mentre, per aquí, seguirem esperant el miracle. εδτ

La sinceritat del plantejament i l'honradesa de la cerca mereixen el reconeixement que aquesta pel· lícula va tenir amb els premis SIGNIS i el FIPRESCI del Festival de Venècia i el Giraldillo d'Or a la Millor Pel·lícula del Festival de Sevilla.

Número 245- Abril 2010

21


αny Jubilar de la Mare de Déu de la Candela N’hem parlat molt, i encara en parlarem més! Josep Bofarull, prevere, president de la Comissió d’actes religiosos de les Festes Decennals

L'Any Jubilar en el Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de la Candela té uns objectius concrets, sobre tot de caire espiritual, de preparació de les Festes Decennals del 2011.

Foto: Mateu Salvat hem parlat molt, i encara en parlarem més, per tal que els esforços que es fan no siguin inútils en la línia de les finalitats. La munió d'actes que s'estan organitzant i els que es van projectant, en concret per la tardor, intenten anar alimentant l'esperit d'aquest Any tan especial i històric.

les millors Festes Decennals que he viscut en la meva vida perquè n'he sortit renovat, esperançat, encoratjant... una mica millor de com era!”

Pensem que aquest Any Jubilar marca ja les Festes Decennals properes. Li donen un accent propi. Afavoreixen que aquests deixin petjada en el cor i l'esperit dels vallencs i vallenques. Tan de bo que, quan les recordem, puguem dir: “Han estat

Passades les festes de Nadal, per iniciar l'Any Jubilar, van aparèixer les banderoles blaves “Any Jubilar de la Mare de Déu de la Candela, de la ciutat Estel” al llarg del passeig dels Caputxins, Font de la Manxa, Jaume Huguet, el Pati i carrer de la

εsglésia δe τarragona

N'

22

És interessant notar els elements exteriors que donen fe de què alguna cosa està passant a la nostra ciutat.

Cort. També la façana de sant Joan està ben florida amb l'esperança dels fruits que volem aconseguir. La porta de l'església arxiprestal amb el cartell corresponent ens recorda que és la “porta santa” oberta per arribar a santa Maria, Mare de la Llum que és Jesús. Des de l'inici d'aquest Any s'han repartit milers (fins ara uns 8.000 exemplars de cada) de tríptics explicatius i d'estampes amb la pregària pròpia. S'ha fet també un text resumit i adaptat per a infants d'aquesta pregària. Tots aquests fulls també es reparteixen a les per-


sones dels grups, que ja són molts, que venen en pelegrinatge a visitar Santa Maria de la Candela. En un altre vessant, s'ha editat un DVD amb la cerimònia d'inauguració de l'Any Jubilar i totes les peces l'exposició d'iconografia de la Mare de Déu de la Candela “Flor de febrer”(12€) i unes samarretes d'estiu amb el logo (6€), que es poden adquirir a la llibreria de l'església de sant Joan. S'està divulgant, i molt, un cartronet de butxaca amb onze pregàries titulat “Pregàries a Santa Maria, Mare de Jesús i Mare nostra” i també un full solt amb les pregàries i invocacions de la novena. Ha tingut gran demanda un punt de llibre amb la imatge de la Mare de Déu que es va editar en ocasió de la inauguració de la restauració de la Capella i el Cambril, que tingué lloc el passat 22 de gener. Arreu apareix el logo blau amb l'estel de la corona de l'infant Jesús que Santa Maria de la Candela porta al braç amb l'afirmació suggerent i emotiva “de la ciutat Estel”.

Mirant endavant De cara a la segona part de l'Any Jubilar, i ja apropant-nos a les Festes Decennals, hi ha altres iniciatives en marxa que haurien de quallar. Podrien ser aquestes: una medalla de la Mare de Déu de la Candela, la seva imatge en un iman, entre altres. Totes els suggeriments són interessants si són viables i si ajuden a fer referència al sentit profund de les Festes Decennals de la Mare de Déu i a l'Any Jubilar que les prepara.

Record d’un pelegrinatge

Un sentit de la vida

En el fulletó de presentació de l’Any Jubilar, en el número 1 de l’apartat “Com viure el Jubileu?” podem llegir: “Viurem la gràcia de l’Any Jubilar si visitem la santa imatge de la Mare de Déu de la Candela en la seva capella de la Parròquia de sant Joan de Valls, com un pelegrinatge. És a dir, prenent consciència que la nostra vida és un camí cap a la casa del Pare; que ara estem en el provisional tot esperant el que és definitiu; que ara cal anar lleugers d’equipatge per tal d’apressar el pas i no quedarnos enganxats en les coses fugisseres”. Aquest és un dels objectius de fons que intenta l’Any Jubilar que estem celebrant. Entendre la vida com a pròleg, com a entrada, com a pas. Això no li treu consistència ni sentit. Ben al contrari li dóna la força i l’orientació més verdadera. Més enllà de la història personal i col·lectiva hi ha la vida definitiva on el compliran els desitjos més pregons i serà realitat aconseguida la fraternitat que anhelem. Déu la té preparada pels seus fills i filles que som tots. Mentre, fem via menats per aquesta esperança. L’Any Jubilar vol recordar-nos que anem de camí vers la casa definitiva, fem travessa vers el cim. Ho fem junts perquè som una sola família de germans. Ho fem solidaris especialment amb aquells que podrien quedar al marge del camí. Ho fem ben orientats perquè portem el millor Guia, aquell que ha vingut de Déu i ara ens hi retorna. Ho fem compromesos amb la realitat present per començar a construir aquí el Regne de Déu que després serà definitiu. Ho fem segurs d’allà a on anem ja que creiem que la vida no és un camí sense sortida ni un donar tombs sense avençar ni una aventura absurda, sinó un pelegrinatge vers la pàtria definitiva. Cada vegada que ens acostem a la capella de la Mare de Déu de la Candela i visitem Santa Maria, sigui personalment, en família, engrup... anirà bé recordar aquests convenciments. Per això parròquies, grups, associacions diverses venen de fora i pelegrinen fins a “l’estel de la ciutat” per trobar la Llum que porta als braços, Jesucrist, Camí i Veritat.

Número 245- Abril 2010

Per a que quedi constància escrita entre els actes i visites en grup que es van fent a santa Maria de la Candela, cal destacar la visita que el passat dissabte dia 17 d'abril feren els pares claretians de la Província de Catalunya amb el P. Màxim Muñoz, Provincial, al davant. D'ells, dos celebraven 25 anys de prevere i dos més els 50, i el nostre estimat P.Joan Font, 50 anys de professió religiosa. Que el seu pelegrinatge ajudi a fer fructificar la seva gran labor pastoral a la nostra terra catalana. εδτ

Pelegrinar...

23


Xtantos

Es poden marcar les dues “X”, Església i Fins socials i no pagues més

L’any 2006 va començar un nou camí en el sistema d’Assignació Tributària en relació amb l’Església.

Redacció

quest dies s'estan fent ja les declaracions de la renda... L'any 2006 va començar un nou camí en el sistema d'Assignació Tributària en relació amb l'Església. D'aleshores ençà sorgeixen molts dubtes: Es poden posar les dues «X»? Si poso la «X» hauré de pagar més diners a Hisenda? També en una altra línia: Quant costa a l'Estat l'Església?

A

Si hem de ser sincers, ja s'han respost moltes vegades aquestes preguntes, però, malgrat això, cal continuar donant-los-hi resposta perquè l'Església està entestada a mostrar amb tota claredat els seus comptes, però també la seva feina.

εsglésia δe τarragona

Dit això, i començant pel que acabem de dir, és clar que es poden marcar les dues «X» en la Declaració de la Renda. A més, posar una «X» o dues «X», o no marcar-ne cap, costa el mateix al contribuent, és a dir, res. El que l'Estat fa és que de la quantitat total dels seus impostos, dedica un percentatge, en aquest cas el 0,7%, a l'Església, i un altre 0,7%, si vostè marca també la casella, a altres fins socials. Si no es marca cap casella, aquests diners dels impos-

24

Si poso la «X» hauré de pagar més diners a Hisenda? tos no van a cap destí concret i l'Estat els fa servir pels fins que li sembla millor. Això significa que quan es marca la «X» de l'Església no es posen uns diners extres, i per això no es paga més. Posar la “X” no costa res a l'Estat i els creients i els qui valoren la feina de l'Església, de pastoral, social, de promoció o de caritat

ajuden de gran manera marcant la casella a favor de l'Església. La gran tasca que l'Església desenvolupa en hospitals, en institucions de caritat, en col·legis, etc., amb els mateixos fins pastorals i espirituals, és la gran col·laboració que l'Església aporta a la societat en què viu, encara que a vegades no se li reconegui en la seva totalitat.


NĂşmero 245- Abril 2010

25


Xtantos

Una opció inequívoca A propòsit de la “X” a la declaració de la renda Redacció

r. Giménez Barriocanal, l’anunci de la bona notícia comporta per a l’Església una opció inequívoca pel bé comú a través de la resposta a la dimensió religiosa de tota persona i de l’ajuda urgent a les víctimes de la crisi econòmica; l’atenció als infants, els ancians i els discapacitats; l’acollida dels immigrants o la presència missionera en els llocs més pobres de la terra. Per què parlar de diners i sosteniment econòmic de l’Església és parlar de pastoral d’evangelització? —Perquè, senzillament, no pot entendre’s d’una altra manera. Si l’Església disposa de diners, de recursos, de mitjans, realment només en disposa per a una cosa, que és per a anunciar la bona notícia. L’Església té una bona notícia a anunciar als homes i, en aquest sentit, tots els béns que té estan a disposició d’aquesta bona notícia.

Fernando Giménez Barriocanal és vicesecretari per a Afers Econòmics de la Conferència Episcopal Espanyola, i li hem preguntat per la missió de l’Església, per l’origen dels seus recursos econòmics, pels seus donatius i perdiverses coses més. Les seves respostes ens ajudaran a entendre per què és tan important la col·laboració de tots en el sosteniment econòmic de la nostra Església.

εsglésia δe τarragona

S

26

Amb quins fons es finança l’activitat de l’Església espanyola? D’on provenen els fons per a l’ajuda al seu finançament?

—L’Església es finança fonamentalment a través de tres vies: en primer lloc, les aportacions voluntàries, directes dels fidels, d’aquelles persones que volen col·laborar ja sigui amb la susbscripció periòdica que té a la parròquia, ja sigui amb col·lectes, amb donatius, o també amb herències, que també és una forma molt tradicional en l’Església catòlica. Hi ha

una segona font de finançament, que són les aportacions dels fidels, a través del mecanisme de l’Assignació Tributària; mitjançant aquest mecanisme els contribuents que poden fer la Declaració de la Renda, tenen la possibilitat d’assignar una petita part dels seus impostos —7 euros de cada mil— per al finançament de l’Església; i després, d’una manera ja molt residual, és cert que també algunes institucions de l’Església disposen de cert patrimoni que els permet interessos, lloguers, però realment, el més important de l’Església es finança amb les aportacions voluntàries dels fidels. Per a què s’utilitzen aquests fons? Quin és el seu destí concret? —És clar, tot això, per a què ho utilitzem? Perquè ho emprem fonamentalment per als fins propis de l’Església, i, a què es dedica l’Església? Ho hem comentat ante-


riorment. En primer lloc, es dedica a anunciar la bona notícia de Jesucrist ressuscitat i per a això calen fons, perquè fa falta que hi hagi sacerdots que anunciïn la bona notícia, que hi hagi catequistes que anunciïn, que hi hagi missioners, i, naturalment, a totes aquestes persones cal sostenir-les. Totes aquelles persones que han rebut aquesta bona notícia volen viure la fe, celebrar la fe, i per a celebrar la fe també calen diners. Per això hem de tenir 22.700 parròquies obertes a tot Espanya. En totes elles s’ha de pagar la llum, la calefacció i altres… i poder mantenir el culte i els sagraments. I en tercer lloc, evidentment, aquelles persones que s’han trobat amb Jesucrist, que viuen la fe, descobreixen que cal donar-se als altres i, per tant, per a la immensa activitat assistencial de l’Església catòlica, fan falta diners. L’Església només demana per a donar-ho als altres. Ens agradaria saber què suposa, exactament, en el conjunt de la societat espanyola, l’aportació del 0,7% de l’IRPF. L’Assignació Tributària que, des de fa poc, ha canviat en la seva forma o en el seu procediment, ve a suposar un 20-25% del total de les necessitats que tenen les diòcesis i parròquies. Aquest percentatge, doncs, és molt diferent segons de quina diòcesi estiguem parlant. Si estem parlant d’una diòcesi gran

Marcant la “X” Algunes dades ❑ Els recursos aportats a l’Església espanyola pels contribuents que marquen la casella del 0,7% de l’Assignació Tributària es destinen al Fons Comú Interdiocesà, gestionat per la Conferència Episcopal Espanyola. Aquest Fons serveix per a cobrir únicament a l’entorn del 20% de les necessitats de finançament bàsic de les diòcesis espanyoles. ❑ L’activitat pastoral de l’Església catòlica a Espanya està impulsada, entre d’altres, per 19.121 sacerdots, 55.411 religiosos i religioses, i 70.000 catequistes. Durant l’últim any, tots ells van dedicar a les seves diferents accions pastorals més de 46 milions d’hores de treball, la qual cosa suposen gairebé 6 milions de jornades laborals. ❑ El repartiment del fons comú interdiocesà entre les diòcesis es realitza segons les necessitats de cadascuna, d’acord amb el principi de comunicació cristiana de béns. Mentre que les diòcesis més grans reben del fons quantitats que oscil·len entre el 8% i el 12% de les seves necessitats bàsiques, les més petites reben del fons imports que suposen prop del 50% del seu pressupost.

com Madrid, el percentatge de dependència d’aquesta col·laboració és molt petit, potser no arriba al 10%. Però si estem parlant de diòcesis petites, de diòcesis d’entorns rurals, on hi ha una gran necessitat

per a atendre i hi ha poca població, doncs probablement és absolutament vital i supera el 50% perquè a l’Església también hi ha una gran comunicació de béns. εδτ

Artífexs des de l’any 1803

Número 245- Abril 2010

JOIER

27


δiòcesis sufragànies Mons. Joan-Enric Vives, arquebisbe “ad personam” Mons. Renzo Fratini va lliurar el títol DDMCS/URGELL

a dignitat arquebisbal li va ser atorgada oficialment en nom del Sant Pare Benet XVI pel Nunci de la Santa Seu a Espanya i Andorra, Mons. Renzo Fratini, qui va presidir la celebració eucarística. Van concelebrar, a més de Mons. Vives, l'arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, Mons. Jaume Pujol; el cardenal-arquebisbe de Barcelona, Mons. Lluís Martínez Sistach; l'arquebisbe castrense, Mons. Juan del Río; el bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo; el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Mons. Agustí Cortés; el bisbe de Terrassa, Mons. Josep-Àngel Sáiz; el bisbe de Tortosa, Mons. Xavier Salinas; l’abat de Montserrat, dom Josep M. Soler, i els Vicesecretaris de la Conferència Episcopal Espanyola. Entre els assistents hi va haver una amplíssima representació dels estaments polítics. Per part andor-

εsglésia δe τarragona

L

28

Multitud de persones van omplir el passat 10 d'abril la Catedral de Santa Maria d'Urgell per participar en l'Eucaristia Pasqual d'acció de gràcies amb motiu de l'atorgament del títol d'Arquebisbe "ad personam" a Mons. Joan-Enric Vives Sicília, Bisbe d'Urgell i Copríncep d'Andorra.

rana hi van assistir entre d'altres el síndic general, Sr. Josep Dallerès, i el cap del Govern, Sr. Jaume Bartumeu. Per part francesa, el representant personal del Copríncep Francès, Mr. Christian Frémont. La representació espanyola l'ostentava l'ambaixador del Regne d'Espanya al Principat, Sr. Eugeni Bregolat. En representació del Govern català hi va assistir la directora general d'Afers Religiosos, Sra. Montserrat Coll. També hi eren presents alcaldes i representants d'una bona part dels municipis que pertanyen al territori del Bisbat d'Urgell. El títol i dignitat d'arquebisbe "ad personam" (a títol personal) a Mons. Vives li fou concedit pel Sant Pare mitjançant un decret del 19 de març passat. Al Decret, que va ser llegit a l'inici de la celebració, s'especifica que el títol li ha estat atorgat no solament en reconeixement dels seus mèrits i del zel pastoral a la

Diòcesi, sinó també tenint present la singular condició del Bisbat d'Urgell amb vista al rang del seu territori, que inclou el Principat d'Andorra. El títol i dignitat d'arquebisbe "ad personam" equipara el rang de Mons. Vives al dels altres arquebisbes de l'Església Catòlica, que estan al front de les diòcesis que són arquebisbats, tant metropolitans com no, és a dir tant si tenen Diòcesis sufragànies com si no. El Bisbat d'Urgell és sufragani de l'Arquebisbat metropolità i primat de Tarragona. Mons. Joan-Enric Vives Sicília és bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra des del 12 de maig de 2003, i va prestar el seu jurament com a copríncep i cap d'Estat del Principat d'Andorra el 10 de juliol de 2003 a la Casa de la Vall d'Andorra la Vella, davant el Parlament Andorrà. εδτ


υisita del Secretari d’Estat de la Santa Seu El cardenal Bertone a Catalunya Va beatificar el P. JosepTous i Soler Gabinet d’Informació de l’Esglesia a Catalunya

L

Generalitat de Catalunya, Molt Hble. Sr. José Montilla. El cardenal Bertone va llegir la Carta Apostòlica en què el Sant Pare Benet XVI inscriu en el Llibre dels Beats al Venerable Servent de Déu Josep Tous i Soler, tot afirmant que fou un “diligent i infatigable testimoni de l'Evangeli que va anunciar amb la seva vida i la paraula el Misteri de Crist, tot vivint en fidelitat a Déu els seus compromisos sacerdotals i religiosos, consagrant-se a l'educació cristiana de la infància i la joventut”. La seva festa se celebrarà cada any el 27 de maig, inici de l'activitat apostòlica a la primera escola de l'Institut a Ripoll. En acabar la lectura de la Carta Apostòlica, un fort aplaudiment dels assistents subratllà el moment en què es va descórrer una gran fotografia del nou beat. A continuació, es va cloure el ritus de la beatificació amb la processó amb les relíquies del nou beat. En la seva homilia, el cardenal Bertone va lloar la figura del P. Tous, beatificat durant l'Any Sacerdotal promogut pel Papa, i animà les religioses caputxines de la Mare del Diví Pastor a prosseguir amb el seu servei a l'Església i a la societat, amb “fe i confiança en Déu”, tal com els proposà el seu fundador.

Altres activitats La tarda del diumenge, el Secretari d’Estat de la Santa Seu es va traslladar al monestir de Montserrat, on va presidir el concert d'inauguració del nou orgue i el matí del dilluns va visitar la catedral de Barcelona, després d'una audiència al president de la Generalitat i a altres personalitats polítiques. A la tarda del dilluns 26, el cardenal Bertone, acompanyat del cardenal Martínez Sistach, va viatjar a Igualada, on va visitar la casa natal del P. Tous i a la nit va tornar al monestir de Montserrat per presidir la Vetlla de Santa Maria. La visita al Temple de la Sagrada Família el cardenal Bertone la va realitzar el dissabte 24 d’abril, en arribar a Barcelona, per preparar la visita que el Papa hi farà el pròxim 7 de novembre, per consagrar el Temple expiatori. εδτ

Número 245- Abril 2010

a celebració va estar presidida pel cardenal Mons. Tarcisio Bertone, Secretari d'Estat de la Santa Seu, acompanyat a l'altar pel cardenal-arquebisbe de Barcelona, Mons. Lluís Martínez Sistach; el cardenal Mons. Antonio Cañizares, prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments; l'arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, Mons. Jaume Pujol el cardenalarquebisbe emèrit de Barcelona, Mons. Ricard Maria Carles, el cardenal-arquebisbe emèrit de Sevilla, Mons. Carlos Amigo, el Nunci apostòlic de la Santa Seu a Espanya i a Andorra, Mons. Renzo Fratini; l'arquebisbe-bisbe d'Urgell, Mons. Joan-Enric Vives; l'arquebisbe castrense, Mons. Juan del Río; els altres bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya; altres bisbes vinguts de la resta d'Espanya, i dom Josep M. Soler, abat de Montserrat, així com un bon nombre de preveres i diaques. Ocuparen un lloc preferent la Mare General de l'Institut fundat pel P. Tous, acompanyada per un gran nombre de religioses caputxines, així com una representació dels Pares caputxins. L'escolania de Montserrat va interpretar diverses peces durant la celebració. La basílica estava plena de fidels, alguns vinguts dels països de Centre i Sud-amèrica on les religioses caputxines de la Mare del Diví Pastor desenvolupen el seu servei, dedicat sobretot a l'ensenyança. Les autoritats civils estaven encapçalades pel president de la

El diumenge 25 d'abril de 2010 va tenir lloc, a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, la beatificació del P. Josep Tous i Soler (1811-1871), caputxí i més tard prevere diocesà de Barcelona, fundador de l'Institut de Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor.

29


αctivitats arxiprestals Albinyana va ser una festa XXV Trobada de cristians del’Arxiprestat del Baix Penedès. a XXV Trobada de cristians de l'arxiprestat del Baix Penedès a Albinyana va tenir lloc el diumenge 18 d'abril. Aquest dia de convivència i de fraternitat entre les persones de les parròquies de la comarca, de diferents edats i procedències, en ple temps pasqual i amb les efemèrides del mil·lenari d'Albinyana i de la 25a trobada arxiprestal, va aplegar unes tres-centes persones. Per altra part, en ser l'any jubilar sacerdotal, es va voler que el treball de la tarda estigués centrat en el testimoni de quatre mossens que treballen en àmbits força desconeguts. En el moment actual que el ministeri ordenat malauradament és notícia per casos d'escàndol, es va voler fer una mirada a la normalitat dels preveres i diaques, del treball quotidià i esforçat en àmbits que encara van més enllà de les ocupacions pastorals d'una parròquia. Per això la taula rodona, moderada pel periodista Manel Sastre, va comptar amb la presència del capellà de la presó de Tarragona, Mn. Agustí Ayats; pel delegat diocesà de l'Apostolat del Mar, Mn. Raimon Mateu, diaca; de Mn. Lluís Simón, capellà del sociosanitari Francolí; i del P. Valentín García, missioner a una de les zones rurals més pobres de Perú. Tot això va estar acompanyat pel temps més lúdic, amb una divertida sobretaula de màgia i malabars i amb una cercavila amb els grallers d'Albinyana.

La XXV Trobada de cristians de l'arxiprestat del Baix Penedès a Albinyana va tenir lloc el diumenge 18 d'abril.

εsglésia δe τarragona

L

30

Pels nens i nenes, en comptes de la taula rodona, tingueren tallers i jocs que els prepararen alguns joves de la parròquia acollidora. La Trobada, que havia començat a les dues de la tarda amb l'acollida al CEIP Joan Perucho, on va tenir lloc el dinar de germanor, va culminar amb la solemne eucaristia, presidida pel nostre arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, amb qui van concelebrar els preveres assistents, va ser la cloenda i culminació de tota la jornada. Es va fer a la plaça i va ser ben festiva i viscuda. εδτ


Reus: “Sí, Jesús!” Units per l’esport i la catequesi Enric Mateu Usach, prevere

E

com els qui van animar, el premi i record de la jornada que acreditava a tots els presents com a guanyadors de la jornada. Van fer ellliurament de premis la germana Marie Jane, p.s.d.p.; la Sra. Montserrat Jounou i Mn. Jordi Sánchez. Sense por! l passat dia 6 de març es concentraren a les Peixateries Velles cinc-cents infants de les parròquies de la ciutat de Reus. Com cada any celebraven la Trobada Arxiprestal d'Infants de Primera Comunió. Enguany, com a novetat, també s'hi afegiren els infants de nou anys que fan la catequesi de confirmació. Una vegada més, la ciutat de Reus fou despertada per una riuada de nens i nenes, catequistes i mossens, que sota el lema «Sí, Jesús!», caminaren pels carrers fins arribar a la Casa de les Missioneres Claretianes. Un cop allà, la Trobada no podia començar d'altre manera que amb la benvinguda i la pregària de lloança a Déu, tot demanant alegria i

E

amistat entre tots els participants. I així va ser. El dia era immillorable, un sol radiant, com no s'havia vist durant les últimes setmanes, va propiciar que l'activitat es desenvolupés segons estava previst. No hi va mancar res: cant, teatre, ball... Tots volien ser amics de Jesús, seguir-lo i estimar-lo. És així que durant el dia s'escenificà una obra de teatre que explicava l'experiència de diferents persones que havien decidit dir “Sí” a Jesús. Els mateixos infants van escenificar uns quadres plàstics on figuraven personatges com comZacaries, santa Maria, els apòstols, sant Bernat Calbó, santa Teresa de Jesús, santa Maria Rosa Molas... fins arribar als mossens de les parròquies, catequistes i infants. El grup de música de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau van animar la festa i els nens i nenes, juntament amb les catequistes i els mossens hi van posar les ganes. Al final de la trobada, els infants van reconèixer que dir «Sí, Jesús!» no fa tanta vergonya com a vegades diuen els grans. εδτ

Número 245- Abril 2010

També es pot trobar Jesús a l’esport l passat 30 de març, l'Arxiprestat de Reus va organitzar la II Jornada Esportiva per adolescents de confirmació. Si l'any passat la pluja fou la protagonista, enguany un sol radiant, feu que els participants s'ho passessin d'allò més bé. Un centenar de nois i noies de confirmació es trobaren al col·legi Pare Manyanet, per poder participar de les diferents modalitats proposades: futbol, bàsquet, voleibol. També hi havia la possibilitat de triar la secció d'animació, que alguns sense por van escollir. Els grups de confirmació de les diferents parròquies de Reus van jugar un torneig de les modalitats escollides i, veritablement, hi havia molt nivell a la pista. Alguns dels partits van ser molt competits i els marcadors van fer que més d'una vegada s'hagués de jugar alguna pròrroga. Però, al cap ia la fi, el més important és que tothom va gaudir d'uns moments d'alegria i d’esbarjo. Acabats els partits es va repartir per a tothom, tant els qui van jugar

31


αctivitats arxiprestals El pas del Mar Roig Mont-roig del Camp va acollir la trobada Servei de Comunicació del’Arxiprestat del Baix Camp

i van participar les parròquies de l'Aleixar, Alforja, Almoster, l'Argentera, les Borges del Camp, Botarell, Cambrils-Santa Maria, CambrilsSant Pere, Duesaigües, Maspujols, Montbrió, Riudecanyes, Riudoms, la Selva del Camp, Vinyols i l'amfitriona Mont-roig. En primer lloc hi hagué la benvinguda que va fer el rector de la parròquia de Sant Miquel Arcàngel, Mn. Albert Serra. També digué unes paraules de salutació el senyor arxiprest Mn. Evarist Gómez. Mentre, tots els nens estaven agrupats a la tenda o tribu corresponent; és a dir, les dotze d’Israel: Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neptalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Josep i Benjamí. Es va empendre la marxa fent la visita al Faraó, qui els va acomiadar amb la negativa a alliberar el poble d'Israel. Després, pelegrinaren riera amunt —tal com van fer els israelites pel desert— fins arribar a la roca on Moisés, amb el seu gaiato, va fer brollar l'aigua i tothom va poder beure. Allà van recollir el pa, recordant el manà que Déu va enviar des del cel al seu poble. Després de passar per l'aigua en commemoració del Baptisme, des del rentador es va anar a les escoles on els “israelites” dinaren. A la tarda es construï el vedell d'or a la plaça, entre càntics i danses. Va aparèixer Moisés indignat, amb les taules de la llei. Va fer seguir el poble cap al temple, on es recitaren les Benaurances tal com Jesús ens va ensenyar. Mossèn Albert va agrair la presència de tots lliurant un record al presents que deia: “Guies amb amor el poble que has redimit” (Ex 15,13). Després convidà tots els participants a la trobada a berenar al parc, amb coca i xocolata. El comiat es va fer ballant i cantant el sempre emotiu Cant del Adéus. I, ara, a esperar el Pas del Mar Roig 2011. εδτ

εsglésia δe τarragona

H

32

L'arxiprestat del Baix Camp va fer aquest any la 10a trobada del Pas del Mar Roig a Montroig del Camp. A partir de les 10 del matí començaren a arribar els nens i catequistes de diversos pobles de l'arxiprestat.


Pαtrimoni

Restauració de les tombes reials Accións de millora al monestir de Santes Creus l Sr. Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol acompanyat de Mn. Vicenç Ribas, rector de Santes Creus, Mn. Antoni Martínez, delegat diocesà del patrimoni artístic i del Sr. Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic Tarraconense i membre de la comissió territorial de Patrimoni de la Generalitat, han visitat els treballs de restauració dels mausoleus reials de Santes Creus. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, sota la direcció del Museu d’Història de Catalunya, està restaurant les tombes reials del Monestir de Santes Creus, coincidint amb el 850è aniversari del monument, que se celebra enguany. Les tombes reials, que daten del segle XIV, corresponen als reis Pere II el Gran, Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou i a l’almirall Roger de Llúria. Paral·lelament s’estan duent a terme una nova senyalització interpretativa i s’instal·larà una nova il·luminació a l’església. El director Agustí Alcoberro i la coordinadora general del projecte, l’arqueòloga Marina Miquel, foren els encarregats d’explicar les obres de restauració dels dos mausoleus funeraris i l’estat de la investigació actual d’acord amb les investigacions que s’han anat realitzant. La trobada també ha servit per marcar futures línies de col·laboració entre Generalitat i Arquebisbat de cara a noves intervencions sobre el monument. εδτ

E

Número 245- Abril 2010

33


Lliβres

Presentació del volum Mans Unides de Tarragona: 50 anys al servei del països del sud ans Unides de Tarragona va presentar a Tarragona i Reus el llibre commemoratiu Mans Unides de Tarragona: 50 anys al servei dels països del Sud, escrit per l'historiador i voluntari de Mans Unides Xavier Cortés. La primera presentació es va dur a terme el dijous 15 d'abril a l'Auditori de Caixa Tarragona. L'acte va serà presidit pel senyor Arquebisbe, Dr. Jaume Pujol, i pel Sr. Xavier Bas, director d'Obra Social i Comunicació de Caixa Tarragona. La presentació va anar a a càrrec del Sr. Joan Fuster, del Centre de Cooperació al Desenvolupament “URV Solidària”. El dia 16 d'abril va tenir lloc la presentació a la ciutat de Reus, al Cafè del Bravium Teatre. La presentació va anar a càrrec del Sr. Josep Baiges, director de Comunicació de la Cambra de Comerç de Reus. En ambdues presentacions hi assistiren la Delegada de Mans Unides de Tarragona, Sra. Satur

M

Sosa, i l'autor del llibre, Sr. Xavier Cortés. Amb motiu dels 50 anys de Mans Unides —efemèride que durant l'any 2009 es va celebrar per part de l'ONG diocesana—, la

Delegació de Tarragona, amb el suport del programa TU AJUDES de la Fundació Caixa Tarragona, va tirar endavant el projecte de fer un llibre sobre la història de Mans Unides als diferents arxiprestats on hi és present. En aquest llibre es recullen els 50 anys d'història de l'entitat, detallant-ne les principals activitats de recaptació de fons, els més de 160 projectes finançats als països del sud de tipus agropecuari, social, promoció de la dona, educatiu i sanitari i les accions de sensibilització dutes a terme. Esdevé alhora també un homenatge a totes les voluntàries i voluntaris que hi han col·laborat desinteressadament i un GRÀCIES a totes les persones, socis, entitats públiques (Arquebisbat, ajuntaments, Diputació, consells comarcals, Universitat Rovira i Virgili, etc.) i privades que han dipositat la seva confiança en Mans Unides durant aquest mig segle. εδτ

Fra εulogi i αuguri

εsglésia δe τarragona

Vaja, ara es posa a plourei jo m’he deixat el mantell a casa. Quedaré ben xop, com un peix!

Quin aiguat! A veure si Fra Eulogi em pot deixar alguna cosa. Si no, ho tinc clar!

per Bernabé Amb aquest mantell de Fra Eulogi ja pot ploure!

Quina poca solta!


Enviar a

D

ARQUEBISBAT DE TARRAGONA Pla de Palau, 2 —43003 TARRAGONA



Església de Tarragona (abril-2010)